Punt de Trobada número 50, desembre 2011

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

3 Els llibres de l’any

5 El seu braçalet és blanc. Montserrat Pastor

6 Josep Eixarch en la memòria. Manuel Luengo

7 Reconeixement a les arrels de l’Agrupació Mossèn Cinto. Joan Bonich

8 Per Nadal, mirar la Torre Modolell. Josep Lligadas

9 La veu de la mare. José Luis Atienza

10 La bicicleta elèctrica. Marta Pombo

10 Unas pistas. David Rebollo

11 Per Nadal, el Messies de Händel, també a Viladecans. Mercè Solé

12 El Nadal en solfa: 3 concerts de Nadales a Viladecans:

13 Ni TDT ni hòsties. Josep Ginjaume

14 IV Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Vicenç Castelló

15 El Mamut de Viladecans, premi Pau Bertran i Ros. El Mamut de Viladecans

16 La mirada aguda: Becplaner. Eio Ramon

17 Les nostres entitats: L’Associació de Veïns Parc Torre Roja.

18 Histories viladecanenques. Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (4ª part). Andreu Comellas

20 Conèixer Viladecans: La plataforma Salvem el Casc Antic Jau-me Lligadas

50Any 5

15 de desembre de 2011

Sumari

Cinquanta númerosAquest que esteu llegint és el número cinquanta de la revista Viladecans Punt de Trobada. Era el juny de l’any 2007 que apareixia aquesta publicació que, dèiem llavors, volia “ser un espai de trobada per a la gent de Viladecans per compartir idees, per parlar de les coses que passen, per pensar els problemes, per empènyer els canvis que cal fer, per reflexionar sobre el que ens preocupa, per promoure objectius i propostes que valguin la pena”. I des de llavors, mes rere mes llevat de l’agost que fem vacances, aquestes pàgines s’han anat repartint per via electrònica, gratuïtament, a molta i molta gent.Hem de dir que, els qui tirem endavant aquest projecte, n’estem molt satisfets. I, pel que ens arriba, molta altra gent que rep la publicació, també. Aquí hi pot escriure tothom, amb uns límits tècnics (els articles han de mirar de no sobrepassar les 600 paraules i ens han d’arribar com a més tard el dia 8 de cada mes), i uns altres de dignitat (ni insults, ni acusacions sense proves, ni altres coses per l’estil). I, ara que som al número 50, voldríem convidar-vos a tots perquè us animeu a enviar les vostres col·laboracions. O sigui que ja ho sabeu: animeu-vos a escriure!Estem en uns temps molt difícils, d’una crisi econòmica que fa més mal als més febles, que d’altra banda no són els que l’han provocada. Però tot i així, pensar plegats i dir el que pensem, i explicar les coses que fem, i valorar la cultura que entre tots creem, no estan en crisi. I no sols no estan en crisi, sinó que estem convençuts que potenciar coses com aquesta publicació, ajuden a empènyer per sortir-ne. A Viladecans estem vius. I Viladecans Punt de Trobada continuarà explicant-ho.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 50 - Desembre 2011 2


Aquí us oferim, en acabar l’any, un recull ben interessant: els llibres publicats per gent de Viladecans durant aquest 2011. Entenent per gent de Viladecans els que

hi han nascut, o hi viuen, o hi treballen. D’alguns n’hem pogut aconseguir més dades, i d’altres menys. I us els oferim sense seguir cap ordre especial.

Jaume Lligadas Vendrell• . Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell. Publicat pel Grup Tres Torres. 196 pàgines. El relat del que va significar la conflictiva distribució de l’herència de Magdalena Modolell, i en especial del seu emblemàtic palau que ara és la seu de l’ajuntament. Una història que ens presenta, de fet, i de manera molt amena, el retrat polític i religiós del complex Viladecans de principis del segle XX.Elena Cantarell, Mireia Comas i Carme Muntaner.• El llibre de la Baronia d’Eramprunyà. Pagès Editors. Lleida. 447 pàgs.Un llibre d’important valor històric. Es tracta de la transcripció del lli-bre manuscrit en què els senyors de l’Eramprunyà anotaven tots els documents sobre temes que afectaven la baronia i els seus drets i pro-pietats, així com també relats d’esdeveniments de l’època.Manuel Simó.• Presència mil·lenària de l’Església a Viladecans. Parròquies de Viladecans. 140 pàgs.Amb motiu del mil·lenari de Viladecans, una presentació, a grans pin-zellades, de moments i històries que volen fer adonar de la importàn-cia de la presència cristiana en la vida de la ciutat.Jordi Mazon. • 100 preguntes de física: per què volen els avions de paper i per què els de debò. Cossetània Edicions. Valls. 183 pàgines.Un llibre que respon a algunes de les qüestions que l’autor ha rebut dels seus alumnes al llarg dels seus anys d’ensenyament, tant secunda-ri com universitari. Un llibre assequible a tots els públics, amb voluntat de divulgar la cultura científica i lluitar contra algunes supersticions.Josep Lligadas i Mercè Solé.• El llibre de Nadal. Editorial CPL. Barcelo-na. 44 pàgines. Publicat també en castellà.Un bon regal de Nadal, per a qui vulgui conèixer el seu sentit cristià. Un llibre ben dissenyat i il·lustrat, que presenta el sentit cristià del Na-dal, amb textos significatius, explicacions, resposta a preguntes concre-tes, reflexions, poesies, etc.

Noemí Trujillo.• La muchacha de los ojos tristes. Parnass Ediciones. Barcelona. 63 pàgines. Una poesia pausada, observadora, melancòlica, d’una autora ja prou coneguda per les seves publicacions, i que a més ara ha estat traduïda a l’anglès als Estats Units. Una poesia de dones turmentades, adolori-des pels trencaments i les absències, també del sexe. Una poesia que, malgrat el dolor, vol ser com aigua enmig del desert. Micaela Serrano. • No dejes de ser lluvia. Parnass Ediciones. Barcelona. 66 pàgines.Un llibre de poesia que tracta de les relacions humanes, de l’amor com el sentiment més gran que pot existir a la vida, com el motor del món.

Els llibres de l’anyCom veureu, hi ha llibres de totes menes i espècies. I val a dir que no hem recollit col·laboracions en re-culls d’estudis, o fulletons, o altres materials que no són estrictament llibres d’autor. Però tot i així, Déu n’hi do la quantitat de producció que surt!Esperem no haver-nos-en deixat cap. I si ens n’hem deixat, en demanem disculpes.


“No dejes de ser lluvia” vol dir, explica l’autora, “No dejes de ser vida, no dejes de amar a la vida”.

M. Ángeles Gabalda• . ¡Gracias, crisis! Parnass Ediciones. Barcelona. 76 pàgines. Un relat de lluita i perseverància. La història d’un comercial que ha hagut d’anar-se adaptant a feines diverses, en una situació plena de joc brut, fins a aconseguir accedir a un treball digne.

David Fernández• . Les veus que parlen al escriure. Parnass Ediciones. Barcelona. 106 pàgines.Un recull de poemes on es troben somnis, records, emocions... coses que fan moure l’ànima i la ment cap al món de les arts. Són també l’ím-petu i la inspiració que romanen darrere del text creat.Eva Díaz.• Nutrición Física-Mental y Emocional. Editorial La Plana. Bar-celona.L’autora vol mostrar en aquest llibre la relació que hi ha entre la nu-trició i la salut psicològica i mental. Aporta una visió dels transtorns psicològics més comuns, i proposa recursos per fer-hi front a partir de l’alimentació i del que la natura ens ofereix.Constancio Zamora i Carlos Sánchez-Batalla. • Historia de Monti-zón. 490 pàgines.L’exregidor viladecanenc Constancio Zamora publica, en col·laboració, aquesta història del poble de Montizón, a la província de Jaén, que in-clou també la història de les dues aldees que formen part del municipi, Venta de los Santos y Aldeahermosa. Constancio Zamora, • Jorge Manrique y su familia por tierras de la fronte-ra de Castilla con Al-Andalus.També aquest mateix any, Constancio Zamora ha publicat aquesta obra que recull diversos episodis de la vida del conegut poeta del segle XV Jorge Manrique.

Pregària laica contra la crisiAmic, amiga,

Vius en terra de pagesos i d’obrers, que al llarg de la història se n’han anat sortint, de totes les dificultats: veïns que defugen el paludisme del delta, pagesos que arrenquen terra i fertilitat al mar, obrers que extreuen dignitat de la dictadura, dones que desafien la seva forçada vulnerabilitat i acon-segueixen tirar endavant amb tot el que es proposen.

No tinguis por. Potser ets en atur, potser els teus ingressos es redueixen, potser ja no tens papers. No formes part dels poderosos ni dels qui remenen les cireres. Però la teva força és l’esperança, la voluntat, la capacitat de lluita, la confiança en els qui són com tu. Perquè ets una persona amb infi-nites possibilitats, creativa, imaginativa. No ets una persona anònima entre la multitud. Tens nom i cognoms, la teva pròpia història, els teus projectes. No és cert que no hi hagi camins ni sortides.

“En som molts més dels que ells volen i diuen”, diu la cançó. Doncs és veritat. Hi ha molta gent dis-posada a indignar-se, a comprometre’s, a pensar, a lluitar. A poc a poc forjarem un futur solidari.

És el nostre desig per a tots nosaltres el 2012. Amén.


S’acabava l’estiu. En Biel va canviar el seu color bru d’haver nedat, jugat, gaudit de les vacances com qualsevol nen dónze anys, per un de trencat, blanc, que ens posa en alerta, la pèrdua de gana,

el cansament, veiem que alguna cosa no anava bé. El met-ge ens va dir que podia ser del creixement... Passat el se-tembre amb la història no resolta el diumenge 2 dóctubre l’ingressàvem a Sant Joan de Déu, i el dilluns ens dona-ven el diagnòstic: leucèmia aguda linfoblàstica. Sí alguna persona que em llegeix ha passat per aquesta situació ja ho sap tot, pels que tenen la sort de no saber-ho no els ho podria descriure, sols dir que tot el món sénfonsa al teu voltant i només hi ha una pregunta als metges: El salva-reu? Aleshores comença un llarg camí pel nen i la família lluitant a tort i a dret. El Biel fent-se preguntes de per què li ha tocat a ell, la família contenint les llàgrimes i ani-mant-lo per no enfonsar-nos tots plegats.La part positiva dáquesta situació, que s´ha de buscar, i la trobes, és:Primer, l’hospital de Sant Joan de Déu. No hi ha paraules per poder descriure el tracte, la professionalitat, amabi-litat, tendresa... vers el Biel, de tot l’equip de metges, in-fermeres, personal de planta, voluntaris i, per què no, la Gelocatila i el seu company, pallassos de la planta vuitena que tot sovint ens feien riure de debò. I després, la sensibilització de l’escola Marta Mata, di-recció, professors, personal no docent, monitores, pares i mares, AMPA, alumnes... han estat i estan al costat de la família i del nen en tot moment. També tots els amics i amigues propers a la família, ser-veis socials, donar-los les gràcies per fer-nos costat en aquest tràngol, dir-los que són les paraules tan sovinteja-des aquests dies per a nosaltres: “Pel que calgui ens teniu al costat”, les que ens enforteixen i ens ajuden a seguir.La polsera que porta el Biel a la planta vuitena és blanca.

Montserrat Pastor Pujadó

El seu braçalet és blanc


El dilluns 28 de novembre em vaig assabentar del traspàs del mestre i amic Josep Eixarch (Forcall,

Castelló, 1915) a la ciutat de Torto-sa, on vivia des de feia uns quants anys. Malgrat que el senyor Eixarch –jo sempre l’havia tractat així, no perquè ell fos distant ans al contra-ri sinó pel respecte i admiració que li tenia– ja era una persona molt gran, la notícia de la seva mort em va colpir. Sempre se sent moltíssim la pèrdua d’un amic, a pesar que faci temps que no el veus. El vaig conèixer el setembre de 1982, quan l’Ajuntament de Viladecans li va atorgar la distinció de Fill Adop-tiu en virtut dels seus treballs de re-cerca i difusió de la nostra història. Aquells treballs ja els coneixia, els havia llegit i estudiat. Aleshores era un jove membre de la Comissió d’Història de Vilade-cans, engrescat en la recerca del Viladecans del segle XIX. Coneixe’l en persona va ser una gran satisfacció. El senyor Eixach tenia 67 anys, s’havia jubilat de pro-fessor de Clàssiques i es podia dedicar més abastament al que sempre li havia agradat, la recerca històrica. Era una persona menuda però de gran cor, generós, que no va tenir cap recança en posar-se a disposició de la Co-missió d’Història amb tots els seus coneixements i per tot allò que fes falta.Per als que no coneguin al mestre Eixarch, he de dir que la seva relació amb Viladecans comença a principis de la dècada de 1950, quan estableix la seva segona re-sidència a l’Alba-rosa. És a partir d’aquest moment que s’interessa per la història de la nostra població, desco-brint que no hi ha res escrit. Així, ell serà el primer que estudiarà la nostra història començant a remenar papers als arxius parroquials de Sant Joan de Viladecans i Sant Climent de Llobregat, als arxius històrics de Barcelona i al municipal de Viladecans. Cap a l’any 1958 prepa-ra una petita exposició sobre la història de Viladecans, amb pergamins cedits per particulars, iniciant-se així tota una sèrie de col·laboracions, en el butlletí muni-cipal i en els programes de Festa Major, al llarg dels anys 1960 i 1970, en els quals va desgranant el resultat de les seves recerques sobre la història medieval i mo-derna de Viladecans. Aquesta tasca pionera és la que li valdrà el reconeixement del primer ajuntament demo-cràtic. A hores d’ara, encara són vigents bona part dels seus treballs. En el coneixement de la història medieval de la nostra població no hem avançat gaire. Ell ja sabia

de les dificultats d’estudiar-la per la dispersió dels documents entre els arxius dels diversos propietaris feudals que van manar a la nostra jurisdicció. La col·laboració amb el mestre Ei-xarch es va fer més estreta quan des de l’Arxiu Municipal se li va plantejar la compilació de tots els seus articles i l’edició d’altres que tenia en cartera; així naixeria el lli-bre Les arrels històriques de Vilade-cans. Segles XII-XVIII, publicat per l’Ajuntament de Viladecans, l’any 1989. Treballar amb ell, en la con-fecció d’aquell llibre, va ser grati-ficant per la passió i la il·lusió que transmetia en explicar-te elements de la història de la nostra ciutat al mateix temps que ens encoratjava a seguir en la lluita d’anar descobrint bocins d’història, d’història de Vi-

ladecans, malgrat que alguns s’entestaven a dir que no teníem història. Els treballs del mestre Eixarch es van encarregar de desmentir-ho.En Josep Eixarch, va ser contemporani d’altres estudi-osos del Delta del Llobregat: en Josep Soler Vidal de Gavà, en Carles Martí de sant Boi o de l’historiador per excel·lència de la nostra comarca, en Jaume Codina, es-tudiós de la història del Prat, però també de l’Hospi-talet i de sant Boi de Llobregat. Amb ells va coincidir en els arxius barcelonins. Amb metodologies diferents tots van voler recuperar la història d’aquests pobles sotmesos a jurisdiccions senyorials, oprimits per l’ho-me i condicionats per una natura tremenda que ha ca-racteritzat la història de les nostres poblacions al llarg del temps.En Josep Eixarch no només va estudiar Viladecans, també ho va fer amb el seu poble nadiu, Forcall, que el va distingir amb el nomenament de Fill Predilecte, l’agost de 1994, acte al qual vaig tenir el goig d’assis-tir. Va estudiar d’una manera molt profunda molts dels pobles de la comarca dels Ports, cosa que li va valdre el reconeixement dels centres d’estudis i estudiosos de la comarca morellana.El mestre i amic Josep Eixarch, allà on ha anat ha dei-xat la seva empremta d’estudiós, de persona lliurada al coneixement del territori; de ben segur, senyor Eixarch, que allí on estiguis seràs benvingut; t’estaven esperant per fer la seva història.

Manuel Luengo Carrasco

Josep Eixarch en la memòria

Josep Eixarch Frasno signant llibres, als Jardins de Can Modolell, el dia de la presentació de Les arrels històriques de Viladecans, l’11 de setembre de 1989.Fotografia d’Antoni Pastor Pérez, Vilade-cans. AMVA, Fons Ajuntament de Vila-decans


“L’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer avui està de fes-ta per un motiu molt especial: volem retre reconeixement als nostres mestres i amics d’aquest món del teatre”. Així va co-mençar l’acte el diumenge 27 de novembre, que tingué lloc en

el Centre Cultural Sant Joan.Un reconeixement a unes persones que han estat referents dins l’Agrupació. Que no han deixat mai de pertànyer com socis a Mossèn Cinto i que, amb els seus consells i el seu caliu ens han anat acompanyant en les representacions que hem fet. Ens referim a Josep Puy, Antònia Vall.llosada, Maria Vidal, Maria Bonich, Vicenç Castellano, Gori Condeminas, Conxita Fierro, Jaume Gelabert, Pepe Linares, Flora Quintín, Pepitu Sabaté, Paquita Sanchís, Carme Segura i Eugeni Solina. El sentit de l’acte, tal com allà es va explicar, era aquest:“Volem agrair a tots ells la seva tasca, moltes vegades silenciosa, a voltes sacrifi-cada i també incompresa; però si més no, molt valuosa per tot el que han fet per l’Agrupació. Avui volem ser al vostre costat per a dir-vos: Gràcies. Gràcies per les hores que heu estat en aquesta sala, passant fred i calor; per tot el que ens heu ensenyat, que no és poc, i per tot el temps dedicat a la cultura, deixant la família, per aquest amor al teatre que ens mou a tots. Cada un de vosaltres, en la vostra tasca dins de l’Agrupació, heu creat escola, que en algun cas ha tingut continuïtat i en d’altres no tant, però que en el moment que es parla d’una feina concreta, segons la que sigui... la resposta és: Pregunteu a Tal o a Tal, que ell/ella sap com es fa.”S’explicaren anècdotes de cada un d’ells i es van fer unes lectures dramatitza-des d’obres emblemàtiques representades en aquests anys per ells i algunes cançons de sarsueles i musicals. L’acte fou clos pels parlaments del President de la entitat Xavier Mondragon i del Regidor de Cultura Jose Luis Atienza, i es va acabar amb una copa de cava i coca.

Joan Bonich

Reconeixement a les arrels de l’Agrupació Mossèn Cinto


La Torre Modolell, la seu de l’Ajuntament de Vila-decans, tots la tenim molt vista. Però… us heu aturat

mai a mirar-la detingudament? No? Doncs segur que, si ho feu, hi trobareu un munt de belleses descone-gudes. Aquests dies de Nadal po-den ser una bona ocasió per fer-ho. Per situar-nos d’entrada, diguem que la Torre Modolell és un palau modernista d’estil neogòtic cons-truït l’any 1892 per l’arquitecte fi-guerenc Josep Azemar per encàrrec de Magdalena Modolell i el seu marit Jaume Nogués, en la línia del que era habitual en la burgesia ca-talana de l’època, que afirmaven el seu estatus amb la construcció de vistoses residències. Sens dubte que en el Viladecans de finals del segle XIX, en què la majoria de cases eren baixes i molt senzilles, la construc-ció d’aquell palau devia causar im-pacte. I ara, posem-nos a mirar. La millor perspectiva la tindrem si ens situem davant de la porta del número 7 de la plaça. Doncs som-hi.El centre del palau és la torre qua-drada del segle XVI, una torre de guaita edificada en el seu moment per prevenir les incursions de pira-tes i bandolers. Mantenint, doncs, aquesta torre central, Azemar va construir la seva obra, substituint les edificacions que abans hi havia adossades a banda i banda. Cal dir, però, que el campanar que ac-tualment corona la torre de guai-ta llavors no hi era, sinó que es va construir l’any 1937, aprofitant les campanes de l’església parroquial de Sant Joan, que havia estat crema-da a l’inici de la guerra civil, i que eren de propietat municipal.Mirem ara cap a l’esquerra de la torre de guaita. Hi trobem, de se-guida, l’entrada principal del pa-lau, amb un balcó-tribuna especial-

ment ornamentat, i amb unes grans finestres amb barana a cada costat. Aquesta entrada principal, que dóna pas tant a l’escala monumen-tal que puja al primer pis com al jardí del palau, en l’actualitat habi-tualment està tancada. A continua-ció, hi veiem una segona torre, amb la qual s’acaba el palau pròpiament dit. Tant en aquesta banda esquerra com a la banda dreta i tot al llarg del carrer d’Àngel Guimerà, po-dem observar que els elements de suport de la façana, brancals, llin-des, ampits, etc., són de pedra ver-mella de marès. Igualment, podem veure que Azemar també va fer ser-vir materials i elements decoratius característics del modernisme, com són l’estuc en imitació de pedra, reixats de ferro forjat, i vitralls a les finestres. Després d’aquesta segona torre, l’edifici continua amb una façana més baixa i senzilla, construïda en una fase posterior, l’any 1899. En aquest part de l’edifici, que inici-alment tingué funcions de magat-zem, l’arquitecte hi va mantenir –i encara hi són ara– les voltes de la planta baixa amb els pilars de pedra vermella que les sostenien, originaris del segle XVIII, de quan

allà hi havia una fassina on es feia aiguardent. Aquesta part de l’edi-fici amb les voltes i els pilars de

fet era més llarga, i ocupava part de l’espai que avui fa

d’aparcament, com es pot comprovar si un mira

la paret de ponent de l’edifici, en què es ve-

uen els senyals de dues de les voltes i

el seu pilar central.Si mirem ara cap a la dreta de la torre de guaita, trobarem en primer lloc una entrada secundària del pa-lau, que era l’entrada dels masovers i ara és l’entrada de l’Ajuntament. Ja a la cantonada, hi tenim el balcó que dóna a la plaça i que porta gra-vat a sobre la data de la construcció: “Any 1892”. Si mirem més amunt encara, sota la torreta amb espiells, veurem, a la banda de la plaça, un medalló amb les inicials “MM”, de Magdalena Modolell, i a la banda del carrer Àngel Guimerà, un altre medalló amb les inicials “JN”, de Jaume Nogués, el seu marit.Seguint el carrer Àngel Guimerà, continuarem veient el mateix tipus de finestres i decoració. I, al final de l’edifici, trobem una altra entrada secundària i, a dalt, una torreta amb espiells bessona de la d’abans. Per acabar, podem aixecar els ulls a la teulada de l’edifici, i adonar-nos que també se li ha volgut donar una vistositat especial: el palau, en efec-te, està cobert per teula d’estil àrab esmaltada de color negre, un altre dels elements de gust modernista que Josep Azemar va utilitzar.

Josep Lligadas

Mirar Viladecans / I

Per Nadal, mirar la Torre Modolell

L’escala monumental, un patrimoni per lluir-lo

L’escala monumental que puja al primer pis és un dels elements més vistosos del pa-lau, amb els llums de ferro forjat, les finestres neogòtiques i els seus vitralls, etc. Ac-tualment, però, no es pot veure, perquè la porta principal del palau, que dóna pas també al jardí, està tancada. Seria important tenir aquesta porta principal oberta, i l’espai ben endreçat i ressaltat, perquè tothom pogués fruir i sentir-se orgullós d’aquest magnífic patrimoni col·lectiu.


Si la llengua neix com a part central de l’ex-periència vital de comunicar-se, al formar part de la relació d’una comunitat, aquest aprenentatge personal es converteix en un

fet polític. La llengua es polititza, ja no és un dret sinó també una obligació. En les nacions amb estat i sense estat, la llengua és la marca de naixement, de nació, la marca de diferència. Però més enllà de textos, consignes i proclames, la llengua forma part de la vida, i com Carles Marx deia, “no és la consciència qui fa la vida, sinó la vida la que fa la consciència”. Com és la vida lingüística de la nostra gent de Vila-decans? En gran part depèn de la llengua la mare, malgrat les actuals voluntarioses paternitats parti-cipatives que semblen haver perdut l’al·lèrgia als bolquers. Segons una enquesta de la Diputació de 2005, només el 16,4% tenim els dos pares catalans, el 13,6%, només un dels dos pares són d’aquí, i el 70% tots dos nascuts fora de Catalunya. El resul-tat és que el 66,8% dels nostres veïns no parlen mai el català, i només el 14,4% utilitzen el català com a llengua habitual. Jo, que pertanyo al 18,6% que practica el bilingüis-me com a llengua habitual, però que probablement parla castellà a la intimitat, tinc un cert sidral lin-güístic a casa. Jo parlo castellà amb la meva dona, que és catalanoparlant. Ella em contesta en castellà, però parla català amb les meves filles i amb la seva mare, amb qui jo parlo i em contesta en castellà. Jo parlo a les meves filles en català, però elles em con-testen en castellà, però amb la meva dona parlen en català. En resum, un carinyós merder lingüístic, real como la vida misma, que provocaria infarts als tertu-lians d’Intereconomia i a algun jutge del Tribunal Constitucional.Aquestes dades ens donen, més enllà dels projec-tes nacionals o polítics de cadascú, una comunitat escindida en la seva capacitat natural de comuni-cació, en els seus hàbits culturals. Sense dramatit-zar el fet, és una barrera que se suma a les barre-

res econòmiques i no ajuda a la barreja de gents i parles. Es comparteix la ciutat de manera diferent. Només el 20% participem de la festa major. Avui es viu al mateix carrer i es pot habitar en mons cultu-rals diferents, depèn en part de la tele que veus, de l’emissora que escoltes. Les televisions i les ràdios proposen adhesions a universos culturals diferents. En una multiresposta de l’enquesta, TV3 quedava amb el 35% mentre Tele5 tenia un 57%, com a tele habitual de la gent de Viladecans. La immersió ha estat una gran troballa, al marge de que pugui ferir determinades sensibilitats perquè les pells lingüístiques de vegades són molt fines. Se-gons l’Indescat al 2001, el 60% de la gent més gran de 45 anys de Viladecans no sabia llegir el català, arribava al 70% en els més grans de 60 anys, però en la gent de menys de 24 anys, gairebé el 90% ja el sa-ben llegir. El futur es presenta millor que el present gràcies a la palanca que representa l’ensenyament conjunt de les dues llengües, amb discriminació po-sitiva per la llengua nascuda en aquesta terra. Però jo crec que l’avenç de la igualtat d’oportunitats lingüístiques vindrà perquè pels castellanoparlants el català sigui una llengua sabuda, però també esti-mada. I els enamoraments lingüístics no són fàcils. Es necessita capacitat de seducció i ganes d’enrot-llar-se i de deixar-se enrotllar, sense intentar mai convertir la llengua en un tema de bons i dolents. Capacitat de seducció, haberla hayla, però hay mucha tela que cortar i molta feina per fer.

José Luis Atienza

La veu de la mare(Adaptació infidel de la meva aportació a la presentació d’Òmnium, el passat 14 d’octubre. Segona i última part)


En temps de gran crisi econòmica cal bus-car més d’una solució als problemes quo-tidians. Per aquest motiu, és important potenciar molt més l’ús de la bicicleta

com a vehicle d’ús diari per anar a treballar, estu-diar, comprar, etc. Però encara falten accions que millorin la seguretat per circular i també per apar-car aquest vehicle evitant al màxim els robatoris. I l’altra gran qüestió fonamental és, sens dubte, pro-moure seriosament l’ús de la bicicleta elèctrica ja que permet el següent:

estalviar diners en aquests temps tan difícils ja •que tenir vehicles propis com un cotxe és molt car, a part de contaminar més. Una bicicleta eléctrica és molt més econòmica a curt i a llarg termini.millorar la salut individual i col·lectiva perquè, •gràcies al mecanisme elèctric d’assistència per pedalar, moltes més persones poden utilitzar-la, fent un tipus d’exercici tranquil i no cansat, absolutament necessari en una societat massa sedentària. Aquest exercici, adequat a les pos-sibilitats de cada persona, evita moltes malalti-es que tenen un gran cost econòmic i també un cost en la qualitat de vida de la persona. També permet a la gent arribar als seus llocs de des-

La bicicleta elèctrica, el gran vehicle oblidat en temps de crisi

tinació sense estar cansada ni regalimant suor per tot el cos. Les pujades deixen de ser obsta-cles impossibles.

Per tant, queda prou clar que cal fer una aposta ben ferma per a aquest tipus de vehicle. També falta, però, més respecte i capacitat de convivència pacífica entre tots els usuaris de la via pública vagin amb bi-cicleta, cotxe, moto, a peu o amb el que sigui. Aquest problema de la mala educació de certes persones és a tots els nivells de la nostra societat i cal lluitar-hi contundentment en tots els àmbits on es presenta.

Marta Pombo Sallés

Señor presidente:Supongo que no está en su mente hacer otra cosa que lo mismo que hacen todos, o lo que ya hicieron antes, pero déjeme que fantasee un poco.¿Qué le parecería aparecer en los libros de historia, transcender de lo usual y hacer algo que le encum-bre por encima de los mortales que nadie nunca hizo antes?Le doy unas pistas.Asegúrese de tener información experta, las mejo-res, y escúchelas con atención.Sea el primero en colocar las cuentas detalladas en internet, las reales.Asegúrese de exigir que todas las administraciones sigan su sistema de transparencia y el dinero que se perdía entre los “dedos” tapará todos los agujeros que tengamos. Elimine todos los puestos innecesarios, exija el cum-plimiento de sus puestos al resto.

Una política laboral para todos por igual, incluidos los funcionarios.Promulgue leyes actuales eliminando siempre que sea posible los huecos legales y elimine aquellas que dan privilegios a unos sobre otros.Descubra la tecnología y proponga un sistema fácil de voto a distancia y que tenga un valor del 50%, el otro 50% los votos de sus señorías.Sean consecuentes con la leyes y háganse cumplir de manera equitativa e igualitaria tanto si se trata de un ladrón de poca monta o un banquero.Ofrezcan una educación consistente y una bolsa de la compra básica razonable.Estoy seguro de que al final, estará mucho más satis-fecho que de hacer lo de siempre.

David Rebollo

Unas pistas


És una tradició nada-lenca europea que de mica em mica s’ha anat implan-

tant també entre nosaltres, i que aquest any arriba a l’Àtrium de Viladecans de la mà de la Coral Cantiga i de l’Orquestra de Cambra Ter-rassa 48. Un veritable privile-gi per a la nostra ciutat.Per a qui no és especial co-neixedor de la música mal anomenada “clàssica” és pos-sible que el Messies de Händel només sigui aquell esplèndid “Al·leluia” que no deixa indiferent ningú, perquè anima fins i tot les pedres.Però el Messies és molt més que això: és allò que en diuen un “oratori”. Una obra típica del barroc (1741), que en la seva recerca constant d’espectacu-laritat, posa música, i una música molt teatral, en-cara que no es representi, a textos més o menys piadosos. Recordem que és el segle en què l’òpera pren volada i en què es produïen a Europa dos fe-nòmens aparentment contradictoris. D’una banda, l’inici del pensament racionalista il·lustrat, i d’una altra, el ple desenvolupament, en un context pací-fic, de les esglésies reformades (protestants). L’Església reformada, a Alemanya i a Anglaterra, comptava ja amb la tranquil·litat necessària, amb excel·lents músics que podien expressar-se amb més llibertat que dins l’església catòlica, i amb una certa tradició litúrgica. La primera part del segle XVIII és la de les grans obres de Bach i de Händel, –que per cert van néixer el mateix any i a Saxònia. Es tracta d’obres religioses on l’accent de la reforma es nota molt. En el cas de Bach, que en la major part de la seva vida va dependre laboralment d’esglé-sies luteranes, es nota en els espais de participació dels feligresos i en la simplicitat i la bellesa dels himnes luterans, sovint basats en temes populars. Händel, però, va establir-se a Londres, i va treba-llar al servei de la cort reial. El seu ofici era, doncs, més profà i comptava amb els millors recursos. De fet, entre les seves obres més conegudes n’hi ha una per acompanyar els focs artificials de la cort, i una altra per acompanyar el seguici reial en un viatge pel Tàmesis.

Per Nadal, el Messies de Händel, també a Viladecans

El Messies és, doncs, un ora-tori religiós fet des de la cort. Parteix d’un text, de Charles Jennes, que bàsicament és un recull de fragments de la Bí-blia, molt ben triats, en fun-ció del seu sentit religiós i, sobretot, en funció de la seva bellesa poètica.El text no és gens descriptiu, en el sentit que no explica la vida de Jesús, d’altra banda ben coneguda pel públic del segle XVIII. És un text litúr-

gic, és a dir, algunes de les cites bíbliques s’utilitza-ven com a pregària comunitària en l’església angli-cana. En les seves tres parts, al·ludeix a qüestions cabdals des de la fe cristiana:

L’espera del Messies (l’Advent i el Nadal)•El patiment i la mort de Jesús, i la resurrecció (és •aquí on hi ha el cèlebre Al·leluia)El triomf sobre la mort, la vida eterna, la vida •de l’Església.

La música del Messies, que Händel va escriure en tres setmanes!, és senzillament fantàstica i s’adapta perfectament al text. Quan els àngels canten gaire-bé sents com mouen les ales. Quan, seguint el text d’Isaïes, s’alçaran les fondalades,s’abaixaran les munta-nyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall, notes com la veu del solista s’enfila amunt quan parla d’alçar-se i baixa quan arriba a les fondalades. Tota la capacitat expressiva del barroc es posa en tensió. Per això és molt im-portant fer l’esforç d’escoltar el Messies intentant seguir-ne el text.Res més, us desitjo que hi assistiu i que en gaudiu. És a l’abast de tothom, com les que de debò són grans obres, perquè en cada moment de la vida en podeu assaborir una bellesa diferent.I acabo citant un dels textos, molt adequat per a la crisi que estem vivint, i que és tal i com comença el Messies: Consoleu, consoleu el meu poble, i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud. En temps de crisi fa de bon sentir. Tant de bo!

Mercè Solé


3. Divendres, 23 de desem-bre a les 8 del vespre el Cor &

Cants a la Plaça de la Vila

concert de nadal

COR MONTSERRATCOR INFANTIL

Escola de Música deSant Joan de Vilatorrada

Grup instrumentalDirecció: Glòria Coma i Pedrals

Diumenge 18 de desembrede 2011, a les 18 h

Parròquia de Sant Joan Baptistade Viladecans

Col·labora:Parròquia de Sant Joan Baptista

Cor Som i SeremCor & Cants

Organitza:

El Nadal en solfa: 3 concerts de Nadales a Viladecans:

1. Dissabte 17 de desembre, a les 8 del vespre, la Coral La Lira a la parrò-

quia de Sant Joan (Sant Joan, 16)

2. Diumenge 18 de desembre, a les 6 de la tarda, la Coral i el Grup instrumental de Sant Joan de Vilatorrada també a la parròquia de

Sant Joan (Sant Joan, 16)


Hem hagut de conèixer per la premsa que el nostre Ajuntament i en paral·lel els de Begues, Castellde-

fels, el Prat, Gavà, Sant Boi i Sant Cli-ment han decidit posar punt i final al canal Delta TV... si és que mai va exis-

tir, és clar. El Consorci per a la gestió de la televisió digital local pública de la demarcació del Delta del L l o b re g a t , ens consti-tuït el 2007 pels ante-riors mu-nicipis, es dissoldrà en breu si res

no ho atura, i res no ho fa pensar. Un projecte que va néixer en vista a l’apagada analògica, abans de la crisi econòmica i amb l’objectiu de dotar el nostre territori d’una oferta de televi-sió pública de proximitat, de caràcter comarcal, se’n va en orris bàsicament per la impossibilitat de sostenir-se econòmicament. Per una combinació letal, diríem: unes arques municipals molt pressionades i una capacitat d’autofinançament (per publicitat) gairebé inexistent. La lògica actual ha fet inviable la ma-terialització d’aquesta fórmula, ideada en el seu dia pel Consell de l’Audiovi-sual de Catalunya com a solució ho-mogènia a tot Catalunya per facilitar la migració de la televisió analògica a la digital i també per acabar amb la permanent provisionalitat en què vi-vien moltes televisions locals. Una via que s’ha demostrat efectiva només en determinades demarcacions i no sense dificultats. Tampoc s’han complert moltes de les expectatives que es van crear amb l’arribada de la TDT, la multiplicació

de canals no ha anat lligada en termes generals a un augment dels nivells de satisfacció. Més oferta no significa més qualitat: per a més indicacions facin un tomb a través del comandament a distància a qualsevol hora del dia.Mentrestant, pel camí han caigut Lo-calia Viladecans, que va deixar d’eme-tre el 2009 després d’onze anys en fun-cionament, i actualment estan a punt de fer-ho la ràdio i la televisió muni-cipals de l’Hospitalet de Llobregat, que es diu aviat, amb 70 treballadors al darrere. També l’Ajuntament de Gavà ha informat que el gener de 2012 deixarà d’emetre Gavà TV: la voluntat és reconvertir-la en una televisió per Internet “ajustada a les necessitats del municipi”. Tant l’Hospitalet com Gavà semblen seguir així l’exemple de Vila-decans apostant per canals únicament per Internet, amb menys despeses de personal i costos més ajustats. Sense desmerèixer la potencialitat de la xarxa com a suport estratègic i de futur per a transmetre informació (ja sigui local, comarcal, nacional, estatal o internacional), és obvi i evident que encara avui hi ha una majoria de la població que no compta amb possibi-litats reals d’accés a Internet, per man-ca de costum o manca de recursos, per molts W!ladecans i xats amb l’alcalde que s’organitzin. Avui la televisió continua essent el principal mitjà de comunicació de masses. Cap altre arriba a més d’un 90 % de les llars, mentre que Internet no arriba al 50 % (dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura a Cata-lunya, novembre de 2011). I aquí està el drama: veure com la crisi s’enduu per davant un dels símbols de qualitat democràtica, pluralitat i servei públic més evidents del nostre sistema com són les televisions municipals (mal-grat les seves imperfeccions, que en tenen, o en tenien).

Josep Ginjaume

Ni TDT ni hòsties


Aquest any ha es-tat el GREHIC de Castelldefels qui ha organitzat la

Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà, que es va dur a terme entre la Nova Biblio-teca de Castelldefels i l’hotel Rey Don Jaime. Va ser una trobada llarga, però entretin-guda i amena, amb la cirereta afegida de poder visitar i pu-jar a la Torre Barona situada dins del recinte de l’hotel. La jornada va començar amb una mostra de cultura popu-lar amb Gegants, Grallers, Balls de Bastons i un pilar de quatre a càrrec de la Colla Castellera de Castelldefels, i després, un cop acabats els actes protocol·laris, es van iniciar les ponències.Les ponències, de temàtica diversa, van començar amb la presentació d’un treball conjunt sobre les fites que s’han trobat dins del perímetre de la Ba-ronia de l’Eramprunyà; es va parlar del patrimoni mariner i de les forques de Barcelona; de l’aplec de Sant Miquel, que es va il·lustrar amb una pel-lícula d’animació que reproduïa com era el Castell d’Eramprunyà fa molts anys. També ens van en-senyar les inscultures del Montbaig –pedres amb forats que bé podrien ser megalítiques–; ens van endinsar dins l’heràldica i la vexil·lologia de la Ba-ronia. i ens van presentar l’anàlisi econòmica de vuit pobles al voltant de Sant Boi, entre ells Vilade-cans, feta en el seu moment per demostrar la neces-sitat de construir una estació de tren a Sant Boi. Ens van fer cinc cèntims de les feines de rehabilitació de Can Roca de Baix –antiga comissaria de policia de Castelldefels–, i també del Castell d’Eramprunyà on, per cert, es fan visites guiades cada segon diu-menge de mes. Viladecans ha estat qui ha tingut més representats a la Trobada. Al matí, en Jaume Lligadas del Grup

Tres Torres, ens va explicar com va anar tot allò que va passar fa deu anys, amb l’intent de remodelació del centre històric de Viladecans, l’oposició de la plataforma Salvem el Casc Antic i l’acord final pro-posat per un arquitecte neutral, en Salvador Matas i Dalmases. En aquest número del Punt de Trobada i en el proper, a la secció “Conèixer Viladecans”, po-dreu llegir aquesta explicació. A la tarda, en Xavi-er Calderé, ens va parlar dels documents de fitació que tenen a l’Arxiu Municipal de Viladecans –tema central de la Trobada–; en Manuel Luengo, ens va fer una xerrada sobre els elements d’interès Patri-monial del nostre poble, i la Mireia Comas, ens va explicar com el llibre de la Baronia d’Eramprunyà, de mans del seu propietari, va arribar a la Universi-tat de Barcelona; la seva feina de traducció i trans-cripció del text que, per cert, esperem que presenti a Viladecans el més aviat possible. Finalment, en Josep Mª Solías, ens va parlar de la divisió roma-na de Viladecans i de l’origen dels noms del nostre entorn. L’any que ve, la trobada es farà a Sant Cli-ment, i el tema preferent serà la Pagesia. Us convi-dem doncs, a la 5a Trobada que es tindrà lloc el dia 17 de novembre de 2012.

Vicenç Castelló Solina

IV Trobada de Centres d’Estudis d’Eramprunyà


Fundación Espejo

2ª HUEVADA POPULAR DE VILADECANS.

PROYECTO DE ACCIÓN HUMANITARIA:

MENTS A LA SORRA.

“VILADECANS PEL SAHARA”

Construcción de un hospital psiquiátrico en los Campos de

Refugiados del RASD en el Sáhara Argelino

Nuestra pequeña aportación supone una gran ayuda para ellos.

DÍA 18 DE DICIEMBRE DEL 2011 EN EL PARQUE

DE TORRENTE BALLESTER, DE 10 A 15 HORAS.

CONCENTRACIÓN Y EXHIBICIÓN MOTERA…

JUEGOS Y CONCURSOS VARIOS

PRECIOS ANTICRISIS:

HUEVO, PAN Y REFRESCO: 2 €.

2º REFRESCO: 1 €. Viladecans Solidària!

Per al teu (o teva) amic invisible, res millor que un mamut BEN VISIBLE!Per què no regales un mamut ben visible al teu amic o amiga invisible? Serà un regal viladecanenc baratet (3 €), per enganxar al cotxe, a la moto, a la bici o a la carpeta. Si el teu amic/ga és de viladecans, li pujarà l’autoestima. Si no, també et pot servir per lligar: pri-mer li regales l’adhesiu, i després el/la convides a una cercavila del mamut o a la mísmissima Mamullada. I caurà als teus peus. Paraula de mamut.Pots comprar l’adhesiu a la Llibreria Els Nou Rals o a Can Batllori.

El Mamut de Viladecans, premi Pau Bertran i Ros

VII Premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat

Estic emocionat. El 25 de novembre vaig assistir al sopar de lliurament de la setena edició dels

premis de reconeixement cul-tural, que concedeix el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Va ser a Martorell, a la seu de la Societat Recreativa del 1928 El Progrés. Una passada de local! I una excel·lent organitza-ció. Vam tenir teatre, música en directe i un bon sopar, que mai no està de més.Certament, vam ser una bona colla: 78 entitats van estar nomi-nades per als premis, i d’aques-tes, se’n van seleccionar 36 fina-listes. De Viladecans vam estar nominats: l’Arxiu Municipal de Viladecans (per al premi Josep Maria Jujol, de Preservació del Patrimoni), el Sr. Secundí Roca (per al premi Antoni Serra i Fiter,

d’Arts Visuals) i servidor per al premi Pau Bertran i Bros de Cul-tura Popular. El Sr. Roca i jo vam ser finalistes. I jo vaig guanyar el premi en la meva categoria.Cosa que em va fer molt feliç. Perquè era la primera vegada que un d’aquests premis anava a Viladecans, perquè sé que les 23 entitats que m’empenyeu i la colla del Mamut us ho heu currat

molt, i perquè d’alguna forma el mamut representa tot els veïns de la nostra ciutat. I això m’ani-ma a continuar endavant. És una bona cosa per als viladecanencs comptar amb tres entitats nomi-nades i, encara que només n’hagi guanyat una, jo ho visc com si ho haguéssim guanyat tots tres.Amics, amigues, per molts anys!!!

El Mamut de Viladecans


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Becplaner (Platalea leucorodia) Remolar-Filipines 21 de maig 2011

És un ocell gran, ja que fa entre 80 i 93 centímetres de llarg i té una envergadura alar d’entre 120 i 135 centímetres. Els becs planers deuen el seu nom a la forma del seu característic bec, òrgan molt especialitzat en la filtració de llims, on es troben els petits invertebrats dels quals s’alimenten a les zones de maresmes de zones de climes càlids i moderats. El seu règim alimentari es compon, a més, de peixos i amfibis.


les nostres entitats

El principi d’aquesta Associa-ció de Veïns té origen el gener del 1991, quan uns quants veïns acabats d’instal·lar al

barri van veure la necessitat d’associ-ar-se per poder arribar amb més faci-litat als poders públics.El barri de la Torre Roja es va comen-çar a urbanitzar a principi dels anys 80 Pels que siguin d’aquesta ciutat i tinguin més de 40 anys, recordaran que era una zona separada del Casc Antic per la riera i el Mas de Can Pre-ciós (avui dia zona que es coneix més com Can Preciós, que va ser urbanit-zada més tard i que pertany al Parc de la Torre Roja ), a on es venia a fer una excursió, o almenys una camina-da i també a fer una paella amb els amics. Per arribar a la Torre Roja sols es podia passar per la Carretera o bé per un pont que sortia des de el carrer de les Sitges. També ho dificultava la fàbrica del Llevat, i una de productes químics.S’havia planejat per l’Ajuntament franquista com un possible Bellvit-ge, cases altes de més de 7 pisos com podeu veure al primer bloc de prop del Torrent d’Oliveretes. El consistori que va sortir de les primeres elecci-ons democràtiques, va poder parar el projecte i va reduir dos pisos d’alçada a l’actual edifici, a més de no deixar desenvolupar els que venien a conti-nuació. Es va aprovar un nou projecte de cases unifamiliars, i alguns edificis de pisos, però no tan alts com els que al final han arribat a construir. Tam-bé es van fer les Piscines Masgrau, que malauradament les incidències climàtiques van trencar, i que en ha-ver-hi el projecte de construir un nou recinte esportiu que sembla paralit-zat, i portar tres anys tancades, s´han deixat acabar de malmetre. El nou projecte ja fa més de dos o tres anys que l’estem esperant. Es farà? No es farà? Caldrà reivindicar recuperar les piscines actuals?L’ A.V.V va néixer quasi amb el barri. Una persona que tenia moltes inqui-etuds en aquest camp en va reunir

L’Associació de Veïns Parc Torre Rojadues o tres més i així va començar. Es varen tramitar els estatuts, es va demanar un lo-cal a l’Ajuntament, i varen passar quasi quatre anys fins que van aconseguir els locals on ara estem, i que eren els locals provisionals de l’Ins-titut Torre Roja. Era l’any 1995.Les persones que tre-ballem en una Associació de Veïns, ho fem pensant en el nostre barri. Treba-llem voluntàriament i ho fem amb la il·lusió de tenir activitats i alguns ser-veis per al conjunt de persones que el formem. Als estatuts de l’A.V.V. es parla del nostre àmbit d’actuació i dels nostres objectius, a on podem distingir dos àmbits d’acció, la reivin-dicació veïnal per la problemàtica ge-nerada a l’entorn del Parc de la Torre Roja i per altra el foment de la con-vivència i la relació veïnal mitjançant la realització d’activitats i la prestació de serveis.•Pelquefaalareivindicacióveïnal,en tots aquests anys s’han plantejat davant l’ajuntament diverses qües-tions: de recollida de cotxes abando-nats, circulació, il·luminació, neteja, passos de vianants, sanejament i altres. També els veïns, juntament amb l’A.V.V, vàrem aconseguir que l’Ajuntament fes la rotonda de sor-tida pel carrer Vicent Foix a la carre-tera, també anys desprès treure els camions i els munts de sorra que hi havia al costat del Torrent d’Olivere-tes. Vàrem pressionar i finalment es varen tancar els terrenys que estan al costat de la Seat, que eren un focus de cotxes abandonats i rates, així com la zona del carrer Vicent Foix, el qual es va netejar i es varen plantar pins. Hem denunciat reiteradament que els carrers del barri hagin derivat a ser travessies d’entrada i sortida dels cotxes cap a l’ autopista o Sant Boi.

•Pelquefaalfomentdelaconvivèn-cia i la relació veïnal realitzem tot un seguit d’activitats: ball de saló, ioga, puntes de coixí, manualitats infan-tils, gimnàstica (molt aviat) i en col-laboració amb l’escola Doctor Trueta i l’AMPA de l’escola l’Aula Informàtica oberta al barri dins el projecte “Escola oberta al barri” de l’ajuntament.A més de les festes: Revetlla de Sant Joan, Festa del Barri, Castanyada. A les tres darreres festes de barri han participats els grups de timbalers de les escoles Doctor Trueta, Pau Casals i Àngela Roca.I els serveis: Mútua Veïnal Sinera (l’últim servei per als qui ens dei-xen). Assegurances Atlantis i el Ser-vei d’administració gratuït per a les comunitats del nostre barri.Actualment de l’A.V.V. ja en formen part uns 500 socis (unes 250 famílies), malgrat això i per a tota aquesta tas-ca seguim unes poques persones al peu del canó. Desitjaríem que algu-nes més ens ajudéssiu i estem oberts a la vostra col·laboració. Ens trobareu cada dilluns, de 7 a 8, al local de l’As-sociació (és a l’esquerra de la Torre Roja).


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (4ª part)

Fent memòria dels encau-sats, ens podríem pre-guntar, com ho feia el cantant comunista ameri-

cà Pete Seeger, aquell mateix any 1961, enregistrant la cançó “Whe-re Have All the Flowers Gone” traduida aquí per “Que se n’ha fet d’aquelles flors?”. La cançó ens parla de noies que fent-ne un pom, per a nois que se’n van a fer el soldat, es plantegen un “vés a saber si tornaran”, i que un cop morts a la guerra, ens diu que de les seves tombes hi surten noves flors que serveixen per fer un nou pom. De les flors d’aquest pom de 1961, que en sé alguna cosa, us faig par-ticep de la flaire que em deixaren.En Felipe Cruz Martinez, el del barri de la Bomba de l’Hospita-let, era membre del PSUC des d’abans de 1955, quan treballava a Can Batlló. Detingut anterior-ment amb els “seixanta-quatre” de l’any 1958, un cop complerta la condemna del consell de guerra, a més a més de lluitar per sobre-viure, convertí la seva vida en una lluita per dignificar i esbombar aquella vergonya urbanística, on vivia, plantada a tocar de la Gran Via. Amb aquest fi, l’any 1965 fun-dà la “Cooperativa de Viviendas Obreras del barrio de La Bomba” que aconseguia un primer bloc de 166 pisos a Bellvitge l’any 1969. Definitivament enderrocat el barri l’any 1977, totes les famílies res-tants acabaren al polígon Gornal del mateix Hospitalet. En Felipe Cruz va ser detingut i empreso-nat dues vegades més. L’escriptor Pepe Gutierrez-Alvarez (Memorias de un bolchevique andaluz. Editorial

El Viejo Topo), recorda haver-li vist una espantosa i vomitiva esquena llagada, tres mesos després de la detenció del maig de l’any 1968. Els interrogadors li apagaven sis-temàticament totes les cigarretes a la seva esquena apallissada. Ell i la seva dona Pura Fernandez García, varen fundar l’Associació de Veïns de Bellvitge Nord, l’any 1973. La Pura, detinguda també dues vega-des, aprengué a llegir i escriure a la presó i es convertí en referent de dona lluitadora. L’Ajuntament de L’Hospitalet li posà el seu nom al Centre d’Urgències d’Atenció Pri-mària (CUAP) del carrer Cobalt. En Zinoviev Linares Risquez, sortí de la presó de manera més altiva que mai. Havia estat l’únic con-demnat a la pena que demanava el fiscal, mentre que als altres els quedava reduïda a la meitat. Sortí més comunista que ningú i menys disposat a afluixar que mai. Menys clandestí que ningú i més decidit que mai a denunciar qualsevol injusticia. Ens el podíem trobar a qualsevol lloc, i en qualsevol

moment, fent agitació. L’escrip-tor abans esmentat, el recordava polemitzant amb els trotsquistes al Centre Social de La Florida, l’any 1968. Defensor a ultrança de qualsevol tesi del “Partit”, la seva companyia, com ja havia dit, era considerada cosa perillosa fins i tot pels seus propis camarades, car, per desgràcia seva, en Creix li atorgà una categoria superior a la de “sospechoso habitual” i cada cop que venia Franco a Barcelona, o un dignatari internacional, o el gover-nador tocava el xiulet, era reportat a Via Laietana per rebre la dosi corresponent de calbots, al voltant d’una acurada anàlisi de situació. Amb feines sempre temporals i malvivint a precari tota la vida, quan la crisi dels setanta enviava a l’atur a milers de treballadors, ell els adreçava a centenars al sindi-cat de CC.OO. i al despatx labo-ralista d’en Josep Mª Mestieri al Poblat Roca, on tingué una de les seves darreres ocupacions. De les persones que la vida les hi ha fet passar putes, per ser fidel als seus principis, dificilment se’n trobarà, a Viladecans, cap com en Zinoviev. Els antics companys, en reconeixe-ment a la seva persona, en l’enter-rament de l’any 1998, quan tenia 75 anys, li cantaren la Internacional al cementiri, mai de manera tan mal entonada, però poques vegades de manera tan emotiva. D’en Joan Masgrau Marcè, tothom en sap que va ser el primer alcalde democràticament escollit després del franquisme, l’any 1979. Però poca gent recorda que ell no era afiliat al PSUC sinó que hi figurà com a independent. Complerts els sis mesos de presó, continuà fent


el mateix que feia abans d’entrar-hi, era botiguer de gra i produc-tes fitosanitaris per al camp, però això sí, d’ara endavant, extremant les precaucions respecte a qual-sevol activitat subversiva, mirant de semblar no fer res. En realitat però, sempre que tenia ocasió, pre-dicava la necessitat de canvi sen-se revenja i trauma, acumulant en aquest sentit un bon capital politic entre força gent. És així que ajudà el PSUC a guanyar les eleccions. Sense revenja i trauma fou, també, la raó de ser com a alcalde. Filant prim, en Joan Masgrau anà a pa-rar a la presó perquè havia estat Comissari Polític de batallò a la guerra, aconseguint exiliar-se sen-se ser-ne castigat. I a algú tampoc no li semblà bé l’alegria, la lleuge-resa i la impunitat amb què una colla comentava les notícies del món al bar de Cal Sastre relatives a Castro, Kennedy i Fabiola... bo i fent el cafè de la tarda, davant un dels primers televisors. En els in-terrogatoris en Joan es mantingué ferm que ell només havia demanat l’ingrés a la maçoneria en el temps de la República, i reconegué haver fet un donatiu pro presos al Zino-viev. Per això li endossaren els sis mesos. L’alcalde Masgrau morí el 2003, als 90 anys.En Manolo Clemente Martínez va ser un dels que se’n va anar. No essent militant del Partit abans d’entrar a la presó, se’n va fer en sortir. Però, poc després d’allibe-rat, en una de les trobades amb en Manuel Vizcaino, arrossegant la minusvalidesa pel carrer Major, li engegà: Vizcaino, yo estoy “quema-do”... no vuelvas más... tu seguridad es lo primero... Ya no tengo nada más que hacer aquí..,” i se’n tornà a Ra-fal, a la província d’Alacant, d’on havia vingut. Allà, sense poder ser mestre oficialment, ho va ser pels seus collons. Convertida la plan-ta baixa de ca seva en una aula, dotzenes d’hortolans analfabets aprengueren d’ell a llegir i escriu-re, dotzenes de famílies li portaren els fills a classes de repàs i tots els seus nebots i nebodes el tingueren com a preceptor. Al voltant d’ell

s’organitzà el Partit Comunista a aquell poble de la Vega Baja, que l’any 1979 conformà majoria abso-luta al consistori, amb la gent del PSOE, sense ell ser-ne regidor. Per iniciativa ciutadana, l’Ajuntament de Rafal, governat, a dia d’avui, pel Partit Popular, li ha posat el seu nom a un carrer, amb el sub-títol de “el Maestro”. En el Punt de Trobada núm. 35, ja vaig relatar que el seu funeral i enterrament l’ofici-aren tres capellans i va ser dut al cementiri carregat a les espatlles. Tenia 77 anys.Els altres dos germans Clemente, en Pepe i l’Antonio, també passa-ren de no ser-ne, a ser comunistes. Els germans Creix s’havien aco-miadat d’en Pepe i en Manolo, en marxar cap a la Model, dient-los amb odi i mirada enfurismada: Es posible que no seais miembros del Par-tido... pero si sé que sois comunistas.., me lo demuestra vuestro comportami-ento familiar y la manera de educar a los hijos que tenéis los Clemente. Així doncs, sortits del trull, es digue-ren: “Si ens hi posen, millor que hi siguem” però, centrats en respon-sabilitats familiars i autoformació, la seva militància clandestina no anà gaire més enllà de participar en col·lectes pro-presos, facilitar contactes dins la fàbrica Roca, a la qual l’Antonio també va anar a pa-rar, i fer seguiment de les accions que es plantejaven. Tenien fama de bons treballadors i no els era extrany l’estajanovisme quan calia. Amdós es varen jubilar quan feren els seixanta-cinc anys, després de ser delegats sindicals de CC.OO. En Pepe, l’any 1979, formà part de la candidatura del PSUC guanya-dora a les eleccions municipals. S’afiliaren, finalment, al PSUCviu, integrant d’EUiA. L’Antonio tornà al seu poble de Rafal per viure-hi, després de plegar de Roca. Ara té 77 anys. En Pepe morí el gener de l’any 2009. En tenia 85. Al lleidatà Josep Ramos Llàs, emi-grant del camp català, i membre d’una familia “psuquera” de Tér-mens a la comarca de la Nogue-ra, prèviament a la vinguda d’en Franco a Barcelona, l’any 1960, ja

li havia tocat unes setmanes de prevenció a la Model, juntament amb altres vuit companys del Prat. A resultes del Consell de Guerra que ens ocupa, no solament va quedar acomiadat de la feina, sinó que en sortir de la presó es va tro-bar sense sostre, desnonat per La Seda del pis on vivia des de 1958 i temporalment hagué de viure sota un porxo. En Ramos Llàs, tan aviat com tornà a posar els peus al Prat, tant aviat reemprengué la militància clandestina. De la seva mà ingressà al partit, entre d’al-tres, en Faustino Albadalejo que el va substituir en l’organització de La Seda, on hi destacà com a capdavanter als anys setanta. El potent PSUC dels anys cinquanta del Prat, després de moltes garro-tades policials, entrà en crisi i bona part de la dècada dels seixanta fou d’estancament. L’any 1967 per raó de diferències al voltant de la Co-operativa de Vivendes, es produí una escissió (PCE-i) i en ella, jun-tament amb altres històrics, ens hi trobem en Ramos Llàs com a protagonista. Finalment però, a començaments dels setanta tots els fills pròdigs tornaren al PSUC. Morí l’any 2001, als 75 anys.Ja sabem què se n’ha ha fet d’aquell pom de flors, roselles en aquest cas. Evocant-los, també em ve a la me-mòria una cançó d’un cantant més nostrat, enregistrada en aquells mateixos anys seixanta: “Cal que neixin flors a cada instant”. Doncs això, i que no quedi cap poncella closa. Ja no sona gaire aquesta can-çó d’en Llach (i altres tampoc), no sé si per considerar-la una marxa una mica pàmfila o perquè tornen a bufar vents exacerbats de “A cadascú lo seu” i “Primer els de casa”. Desconec si els encausats la coneixien gaire, però si que sé que molts dels versos eren coincidents amb els seus lemes de vida: Cal anar endavant sense perdre el pas... Enterrem la nit... enterrem la por... Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà..., etc. No estaria de més anar al YouTube i aprendre-la. Ves a sa-ber si no trigarem gaire a tornar-la a marxar.


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

El carrer d’Àngel Guimerà, un dels més an-tics de la nostra ciutat, va patir una con-vulsió, ara fa una dècada, amb l’aprovació d’un Pla urbanístic que preveia una trans-

formació radical de la seva imatge, ignorant el seu important valor patrimonial, identitari i sentimen-tal.El Ple de l’Ajuntament de Viladecans havia aprovat un projecte urbanístic que preveia l’enderrocament del front de cases del carrer d’Àngel Guimerà, del número 1 a l’11, que va des de la porta del jardí de l’Ajuntament fins a gairebé a tocar del carrer de la Farina amb l’objectiu d’ampliar el mateix jardí. Dit d’una altra manera: amb aquest projecte desaparei-xien les cases de cal Pintor, cal Barber, cal Tòfol, cal Pepet de la Torre, cal Carcereny i cal Ginestar i amb elles també desapareixia el traçat sinuós del carrer, el seu valor històric i en conseqüència s’escapçava la seva identitat. El projecte també preveia la cons-trucció d’un aparcament subterrani en una part del jardí i la conversió del jardí en una plaça dura. Per altra banda, amb l’enderrocament de cal Carcereny es perllongava el carrer de les Sitges fins arribar al carrer del Sol i a la banda nord d’aquest nou tram s’hi preveia la construcció de noves edificacions, en una part de les quals s’hi encabirien, en un terreny indivís, els propietaris expropiats. Els propietaris afectats van començar a rebre no-tificacions de l’administració municipal sobre la futura execució del Pla a l’any 1989, i és amb això que la Teresa Casadó Tugas, propietària de les cases número 5 i 7, i l’Adelina Pugès Tort propietària de la casa de ca l’Escuder, única propietat afectada del carrer del Sol, van iniciar consultes amb un advocat conegut de l’Adelina. Amb aquest primer advocat es van emprendre determinades accions legals, el resultat de les quals no va ser gens favorables als in-teressos dels afectats. A l’any 1997, la Teresa s’en va anar a consultar un altre despatx d’advocats amb qui van començar a parlar de la conveniència de crear una plataforma veïnal.

Sergi Camí Górriz era membre del grup de xanquers i d’animació “Stolabitna”, els quals tenien com a local el pis de dalt de cal Barber, al número 3 del carrer d’Àngel Guimerà; a la planta baixa d’aquesta mateixa casa hi havia la botiga de ceràmica de l’En-carni García Jiménez. La Teresa Casadó, que estava del tot decidida a lluitar per salvar casa seva, li va preguntar al Sergi sobre el funcionament d’aquestes plataformes veïnals que li havien parlat al despatx d’advocats; el Sergi li va donar totes les explicaci-ons i al mateix temps li va oferir el seu ajut. A cavall dels anys 1998 i 1999, els veïns afectats van començar a actuar penjant pancartes als balcons de les seves cases amb eslògans com ara: “Salvem el Casc Antic”, “No a la destrucció del Casc Antic” i “Montfort tens el poder però no tens la raó”.La Teresa Casadó va pensar que s’havia d’informar a la ciutadania del Pla urbanístic que es pretenia

La plataforma Salvem el Casc Antic i la recuperació del Centre Històric

(Primera part)

Activitat al carrer


executar. Calia fer-ne difusió. És per això que va creure, al tenir la Fira de Sant Isidre a prop, que seria bo de presentar al concurs-exposició de fruits del camp una panera com a denúncia del que es pretenia fer al carrer d’Àngel Guimerà. Així doncs, el marit de la Teresa se’n va anar a la Coope-rativa Agrària a inscriure-la per al concurs en la modalitat artís-tica. Van començar l’elaboració de la panera construint amb marque-teria el perfil de les cases ame-naçades i, entre tota la família, mantenint-ho en secret, van anar cobrint la fusta amb gra de dife-rents tipus i colors. La idea era fer un gegant construït amb pells d’hortalisses, al qual li sortien els diners de les butxaques, atan-sant-se amb actitud amenaçadora al damunt de les cases del carrer Àngel Guimerà. Amb el treball enllestit i arribat el moment de traslladar la panera fins el recinte del concurs, van decidir d’espe-rar-se fins a la una de la matina-da per tal de ser dels últims i així passar el més desapecebuts pos-sible. Així doncs, arribada l’hora van col·locar la panera al seu lloc i van marxar. A l’endemà es va pro-duir l’enrenou. La Teresa Casadó explica que les autoritats muni-cipals van exigir que es tragués aquella panera o no s’inaugurava la fira. La Cooperativa Agrària, organitzadora de l’exposició, va fer costat a la Teresa i al final van inaugurar el concurs amb l’acord que es traguessin els diners de les butxaques del gegant.La panera de denúncia que la Te-resa i la seva família havien pre-sentat a la Fira de Sant Isidre va representar un punt d’inflexió en aquell incipient moviment veï-nal. El Joan Bonich Roset ho ex-plica així: “Aquella panera va ser el detonant perquè la Plataforma comencés a funcionar. El seu im-pacte va fer conscienciar molta gent, el meu cunyat Anton Piqué

era un dels afectats i jo m’hi vaig implicar”. A partir d’aquí és quan es cons-titueix formalment la Plataforma Salvem el Casc Antic i comencen les reunions un cop per setma-na, primer al Centre Cultural i després a cal Carcereny ja com a seu permanent de l’entitat. Van ser molts els viladecanencs que es van anar aplegant a l’entorn de la Plataforma per treballar-hi o donar-hi suport, també van ser moltes les entitats que es van oferir per colaborar, com també ho van fer els partits polítics. El nucli més actiu estaria format per unes 20 o 25 persones i a les as-semblees s’havia arribat fins a la vuitantena de participants.Amb la Plataforma engegada, el Sergi Camí se’n va anar a veure l’Encarni García, la ceramista de la planta baixa de cal Barber, con-vencent-la que s’integrés a l’orga-nització. Ella mateixa explica que després d’acceptar l’oferiment del Sergi van nomenar-la porta-veu en una assemblea a la qual ella no havia assistit. L’Encarni va proposar de compartir la res-ponsabilitat amb l’objectiu que el càrrec fos més representatiu, i finalment es va acordar nomenar l’Encarni García i el Joan Bonich com a coportaveus de la Platafor-ma Salvem el Casc Antic.

La primera acció que es va em-prendre va ser expressar pública-ment el rebuig al Pla cada dijous a les 7 de la tarda, primer en for-ma de manifestació, després en forma de concentració a la plaça de la Vila. Cal destacar la volun-tat i l’esforç dels organitzadors de mantenir el caràcter pacífic de les concentracions, procurant sempre d’evitar o reconduir les actituds poc respectuoses que en alguna ocasió s’havien produït per part d’alguns dels assistents.El setembre d’aquell mateix any de 1999, la Plataforma va organit-zar per la Festa Major la Festa dels Aparadors. El carrer es va conver-tir en una llarga sala d’exposici-ons amb fotografies antigues per les parets, mentre que els apara-dors de les botigues i també al-gunes cases obertes, oferien una mostra d’elements antics com ara vestits de les àvies i diferents estris i objectes que van cridar l’atenció i la curiositat dels molts viladecanencs que es van acos-tar a visitar l’exposició; al mateix temps es van fer llaços verds per a la solapa: Posa’t el llaç pel Casc Antic.

Jaume Lligadas Vendrell

Pancartes als balcons

Punt de Trobada número 50, desembre 2011

Documents

Transcript of Punt de Trobada número 50, desembre 2011