Punt de Trobada 71

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 Turisme pensant en la feina. Josep Domènech

3 30 d’octubre, manifestació per l’Hospital. Josep Lligadas

4 Bons desitjos per a la Salut Mental. Glòria Comellas

5 Recuperar la història més veritable. Vicky Herrero

6 L’Alba-rosa col·labora amb la Marató de TV3. Maria Comas

6 A propósito de la ‘Vía Catalana’. Ignacio Puras

7 Les resistències dels bisbes a demanar perdó. Mercè Solé

8 Prou de joc brut amb el nostre hospital!.Bàrbara Lligadas

9 Hospital, sí; manipulació, no. Carles Lozano

11 La mirada aguda: Tallarol de Garriga. Eio Ramon

12 Recerca històrica: La dictadura de Primo de Rivera a Vila-decans, 1923-1930 (2). Xavier Calderé

14 Històries viladecanenques: Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres subversius (1). Andreu Co-mellas

16 Conèixer Viladecans: La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (3). Josep Lligadas

17 La memòria en imatges: Deu anys sense Manuel Vázquez Montalbán. Jaume Muns

El poble és el conjunt del nostre esforçi de la nostra veui de la nostra petita mort.El poble és tu i tu i tui tot d’altra gent que no coneixes,i els teus secretsi els secrets dels altres.El poble és tothom,el poble és ningú.El poble és tot:El principi i la fi,l’amor i l’odi,la veu i el silenci,la vida i la mort.

Miquel Martí i PolEn el 10è aniversari de la seva mort

(11-11-2003 / 11-11-2013)

El pobleEl poble és un vell tossut,és una noia que no té promès,és un petit comerciant amb descrèdit,és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.El poble és una xafogosa tarda d’estiués un parapet damunt la sorra,és la pluja fina de novembre.El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,és el petit desfici del diumenge a la tarda,és la família com a base de la societat futura,és el conjunt d’habitants, etc., etc.El poble és el meu esforç i el vostre esforç,és la meva veu i la vostra veu,és la meva petita mort i la vostra petita mort.

71Any 7

15 de novembre de 2013

Sumari

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de com-partir una jornada amb pagesos del Japó, en concret de la Prefectura d’Aichi, situada a la costa del Pacífic, al centre de l’arxipè-

lag i una de les regions més industrialitzades del país. En el seu viatge per Europa i durant l’estada a Barcelona van voler fer una visita al Parc Agra-ri del Baix Llobregat; tenien informació sobre un consorci entre diferents institucions per mantenir un espai protegit per al desenvolupament de l’acti-vitat agrària a prop de la gran ciutat. El grup venia amb el president de l’Associació de Cooperatives Agràries de la Prefectura d’Aichi, que va contac-tar amb la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya per fer una jornada de camp perquè es-taven interessats en com ens organitzem els page-sos d’aquí en els diferents àmbits de la nostra ac-tivitat (organitzacions professionals, assegurances, comercialització, control de plagues, fertilització, entre d’altres). La Federació de Cooperatives em va demanar fer la vista al meu camp, i va ser una experiència d’inter-canvi de coneixements molt enriquidora. Portaven un intèrpret que va facilitar l’entesa amb un grup respectuós i disciplinat com no havia vist mai. Van mostrar molt d’interès en com els pagesos ens ha-víem organitzat en una Agrupació de Defensa Ve-getal per tal d’aconseguir produccions de qualitat fent una gestió integrada dels cultius amb un con-trol biològic de les plagues i de la fertilització. Tam-bé volien saber a on anava destinada la producció que estaven veient, si la teníem assegurada, com la comercialitzàvem, quantes persones treballaven, si eren empleats o de la família, en fi, que va ser un intercanvi molt interessant de les diferents maneres de gestionar les explotacions. La conclusió a què vàrem arribar és que encara que ens separin deu mil quilòmetres els reptes per fer una agricultura sostenible en l’ús dels recursos a nivell ecològic, econòmic i social són molt similars. L’agricultura periurbana té un valor social que hem de saber protegir entre tots per poder gaudir d’un paisatge modelat per unes generacions de pagesos que ara tenim el repte de donar continuïtat a les nostres explotacions.

Josep Domènech Vendrell

Turisme pensant en la feina

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 71 - Novembre 2013 2

Amb el lema “Defensem l’Hospital de Vi-ladecans” el passat 30 d’octubre va tenir lloc una molt concorreguda manifesta-ció, per reclamar que no es desmantelli

l’Hospital de Viladecans sinó que, al contrari, es potenciï. En la complexa situació social i política en què ens trobem, costa realment saber què està passant i què passarà amb el nostre Hospital, convertit més en camp de batalla entre partits i entitats diverses que en un lloc on treballar conjuntament perquè els ciu-tadans i ciutadanes tinguem els serveis que neces-sitem i als quals tenim dret. Però en tot cas, queden aquí aquestes fotografies de Jaume Muns per dir: Volem un Hospital digne i amb un bon servei per a tothom!

Josep Lligadas Vendrell

30 d’octubre, manifestació

per l’Hospital


El dijous 10 d’octubre vam celebrar el dia Mundial de la Salut Mental, amb la parti-cipació dels ciutadans de Viladecans.Vam fer-ho amb una xerrada informativa

dels Mossos d’Esquadra de Proximitat sobre In-ternet Segura a l’auditori Pablo Picasso. Ja que és un tema d’interès gene-ral. També vàrem col·locar un estand al carrer on recollíem els desitjos so-bre la Salut Mental de tothom. Amb aquests desitjos fèiem uns pè-tals de paper, que uníem entre si i formàvem unes flors, per tal d’anar construint el ram dels desitjos. Va participar molta gent en la creació d’aquest ram, des dels nens fins als adults. Els desitjos recollits estan relacionats amb la cura-ció de la malaltia, en contra de l’estigma, la neces-sitat de recerca i la motivació per a una vida plena i feliç.

Bons desitjos per a la Salut MentalDels usuaris del Servei de Rehabilitació Comunitària de Viladecans, en el Dia Mundial de la Salut Mental

Des del servei de Rehabilitació Comunitària de Vi-ladecans volem donar les gràcies a tota la gent que va fer possible aquest ram i la celebració d’aquest dia.

Agraïm la participació del cos de Mossos d’Es-quadra de Proximitat de Viladecans i la seva par-ticipació en la celebració.Agraïm a l’Ateneu d’En-titats Pablo Picasso la seva disponibilitat d’aco-llida.Agraïm al Punt de Troba-da per la difusió que va-ren fer de l’acte.Agraïm la participació de la TV de Viladecans.

http://etv.xiptv.cat/informatiu-comarcal/capitol/viladecans-recull-dels-desitjos-del-dia-mundial-de-la-salut-mentalUs esperem el proper any!!!

Glòria Comellas Pastallé


El d’avui és un acte d’amistat i complicitat, també de voluntat de re-memorar i recuperar, un

cop més, la història més propera a través dels seus protagonistes. La història més veritable, que mal-grat sembli el contrari, no és la institucional sinó la que constru-ïm entre tots en el dia a dia. La presentació de l’esdeveniment corre a càrrec del Josep Lligadas,

president del Grup Tres Torres Viladecans, associació instigado-ra i editora del llibre. Situa el seu parlament en l’apartat del man-teniment de la memòria i, com no podria ser d’altra manera, un cop més reclama la innegociable necessitat, l’obligació, de l’admi-nistració d’atendre, conservar i donar a conèixer tot el patrimoni històric, el dels fets i el dels es-pais. Incís específic en els malme-

Recuperar la història més veritableLloc: Centre Cultural Sant JoanDia: Divendres, 25 d’octubre a les 8 del vespreEsdeveniment: Presentació del llibre Viladecans, recull de gents. Històries del franquisme i de la transició, d’Andreu Come-llas Doñate

sos Cal Menut i la Torre Modolell, aquesta darrera la més emblemà-tica dels edificis de Viladecans, per la seva funció –és el nostre ajuntament! –, la seva arquitectu-ra, però, sens dubte, també per la rocambolesca manera en què va passar a ser de titularitat pública. Tot seguit, és el José Luís Atienza, tinent d’alcalde de l’ajuntament, qui intervé. Ho fa des de l’amis-tat que manté amb l’Andreu Co-mellas i amb la complicitat que li dóna la proximitat ideològica política. En el seu parlament re-alitza per a l’auditori un retrat de l’autor del llibre, a partir de les anècdotes i les memòries amb què aquest ha construït l’obra. Perquè en parlar dels altres, el personatge Andreu Comellas també pren forma. Parlar del beisbol és fer-ho de les seves afi-cions personals; parlar de la vaga de la Roca, dels maltractaments policials i judicis sumaris a com-panys i coneguts és fer-ho de la seva ideologia política d’esquer-res i, parlar de les seves conver-ses amb el capellà Celestino Bra-vo, és fer-ho de les seves creences religioses. Tot salpebrat amb la ironia de qui coneix bé l’Andreu i sap que el tret que millor el des-

criu és ser un inconformista de mena. Finalment, és l’Andreu Comellas qui s’adreça als gairebé cent cin-quanta assistents a la presentació del llibre. Ens recorda que l’obra és de fet una compilació d’arti-cles publicats al Punt de Trobada i que la intenció inicial no era la de construir un relat conjunt. El marc temporal de totes les his-tòries, però, les dota d’una línia temàtica unitària que fa bona la seva edició conjunta: el procés de transformació d’una societat que de mica en mica, i des d’àm-bits ben diferents, passa de la submissió a la lluita per desem-pallegar-se de la foscor del fran-quisme. L’autor, ens confessa la necessitat personal de transmetre la “seva memòria” dels “seus” als “seus”. Això li suposa voler explicar els records de l’avi que és a les seves nétes i, també, re-cuperar les vivències de com-panys de partit, de treball, d’oci pel cercle de coneguts i amistats i, tanmateix, fer-lo extensiu a tots aquells que vulguin llegir-lo. Ge-nerosament, ens convida a tots a ser part dels “seus”.

Vicky Herrero Garcia


Dintre els actes que es fan aquest any amb motiu de la Marató de TV3, el dia 14 de desembre l’Asso-ciació de Veïns Alba-rosa, la residència Tres Mag-nolias i el Club de Jubilats Alba-rosa organitzen

una festa solidària per recollir fons per a la investigació de les malalties neurodegeneratives. Serà en el Poliesportiu de la Montserratina de les 10 del matí a la 1 del migdia. Hi haurà actuacions musicals, una cursa po-pular i sorteig de diversos objectes donats. A partir de l’11 de novembre es poden recollir les entrades al mòdic preu de 5 € al casal de l’Alba-rosa o a la residència Tres Magnolias. Hi serà TV3 i alguna altra sorpresa. Pot ser un matí molt divertit, i ajudarem a la investigació de les malaties neurodegeneratives.

Maria Comas

L’Alba-rosa col·labora amb la Marató de TV3

Yo creo, tal como la mayoría de los ex-pertos coinciden, que en términos de prosperidad económica la segregación e independencia de Catalunya sería perju-

dicial tanto para el resto de la actual España como ‘sobre todo’ para Catalunya como nuevo estado independiente y totalmente soberano. Su inicial apartamiento de la Unión Europea ya supondría un elevado precio, además de otras consecuencias negativas. En otro aspecto, pienso que se puede respetar y valorar la diversidad dentro de una convivencia positiva y políticamente resuelta mediante mucho diálogo, sensibilidad, inteligencia, respeto mutuo, buena voluntad y modificando la Constitución ha-cia una vía plenamente federal del Estado Español. Toda opinión (no imposición) es respetable y sus-ceptible de ser tenida en cuenta y estudiada, claro está. Por otro lado no estoy tan seguro de que una mayoría amplia de los habitantes actuales de Cata-lunya se pronunciase por un estado totalmente in-dependiente. Seamos cautos, observemos, conver-semos, hablemos cuanto sea necesario y pactemos la mejor forma posible de convivencia. El mundo es

A propósito de la ‘Vía Catalana’

un pañuelo, como para seguir creando nuevas fron-teras. ¡Más bien se trata de intentar hacer lo contra-rio, sin destruir pueblos ni culturas, por supuesto! Conocerse más profundamente unos a otros, sin mirarnos tanto el propio ombligo, genera amplitud de miras y seguramente nos acercará a sociedades más ricas y plurales, a la vez que cohesionadas e integradas.

Ignacio Puras Trimiño([email protected])


Suposo que com molta altra gent, m’he sentit dece-buda en veure la

nota de la Conferència Episcopal Tarraconense sobre les beatificacions d’alguns dels cristians as-sassinats durant la guer-ra civil, nota en la qual simplement es repeteix el que els bisbes ja havi-en dit fa anys en un altre document: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper in-substituïble que ha tingut l’Esglé-sia i el cristianisme en la història mil·lenària de Catalunya». Una je-rarquia que habitualment jutja tot i tothom i els assenyala amb el dit per tot allò ben concret que creu que fan malament, quan es tracta de si mateixa opta per una insípi-da i generalitzada disculpa.És una ocasió perduda i gens en sintonia amb els aires ni del Con-cili Vaticà II ni del tarannà de l’ac-tual bisbe de Roma. El tema de la guerra civil penso que és més complex del que habitualment es diu i a mi m’hagués agradat que l’Església hagués reconegut algu-nes coses:1. La duresa de la vida de jorna-

lers del camp i dels obrers en el primer terç del segle passat. La desigualtat social, l’endar-reriment, la manca d’educació i la fam que vivien, la injustícia amb què eren tractats, la coerció que s’exercia sobre ells –legal i il·legal–, la manca d’un règim democràtic. Sistema a què la institució eclesiàstica, en la seva majoria, donava suport. En el

Les resistències dels bisbes a demanar perdó

convenciment –que va durar fins al Concili Vaticà II– que aquest ordre social era el volgut per Déu i en el qual l’Església te-nia uns drets determinats, més allà del bé i del mal. La millora de la vida de la gent tenia a veu-re amb la caritat i no amb la jus-tícia. Així els pobres trobarien consol en l’altra vida i els rics es farien millors exercint la caritat. L’Església va causar molta ira i va donar peu a reforçar un anti-clericalisme que encara dura.

2. El fet que a la II República s’hi va arribar amb tota la legalitat i democràticament.

3. La millora que la República va representar per a la vida dels més pobres. En els pocs anys que va durar va fer una tasca ex-cepcional en el camp educatiu, sanitari, de reconeixement dels drets de la dona i dels infants, a més de la difícil reforma agrària, que no va acabar de quallar.

4. L’«Alzamiento Nacional» va ser il·legítim i il·legal i va causar en la guerra i en la postguerra un munt de morts i de salvatge-ment represaliats, a banda de tornar a la fam, a la precarietat i a la ignorància la majoria de la població. L’Església, que va pa-tir injustament durant la guerra les conseqüències de l’anticle-ricalisme general que ella ma-

teixa havia provocat, va legitimar el règim i va abusar de la seva posició intentant imposar el seu credo –mai millor dit– a tothom, amb el nacio-nalcatolicisme.5. Durant el fran-quisme moltes instituci-ons cristianes van donar cobertura i suport als qui lluitaven clandesti-nament pel retorn de la

democràcia. Però la major part de la jerarquia eclesiàstica més aviat va intentar impedir-ho. Jo he pogut assistir a un home-natge de CCOO als capellans obrers que van permetre que en les esglésies es fessin les prime-res reunions sindicals. Però no he vist mai que els bisbes els re-coneguessin la valentia d’aquest gest tan propi de l’Evangeli. Al contrari.

Amb el temps i el Concili, moltes coses han canviat. Penso que és veritat que l’Església ha fet i con-tinua fent grans aportacions, però no m’agrada que cada vegada que ens equivoquem, s’utilitzin les «bones obres» com a tapadora i justificació d’actituds i fets injus-tificables. Tan injustificables com els assassinats d’eclesiàstics senzi-llament pel fet de ser-ho. Perquè, francament, tallar els collons del bisbe de Barbastre de viu en viu i anar-los a passejar pels bars del poble, com es va fer, no em sem-bla que sigui un fet per sentir-se’n orgullós. M’hagués agradat, doncs, una altra mena de nota dels bisbes. Igual com m’agradaria que al-guns anticlericals fossin capaços de veure alguna cosa positiva en l’Església. Però encara ens ho hem de treballar.

Mercè Solé


Hi ha gent que fa polí-tica en base a la pre-missa que repetint mentides, la gent aca-

ba creient que és veritat. Malau-radament, això és cert, sobretot si disposes del control dels canals de comunicació i de recursos sufici-ents per acompanyar les mentides amb propaganda. Fa molts anys que estic implica-da en el món polític, acostuma-da, doncs, a observar impotent aquesta freqüent pràctica. L’altre dia, però, se’m va acabar la paci-ència i, sent conscient que jo no disposo dels mitjans que altres te-nen, sí que puc escriure un article. L’hospital de Viladecans està blin-dat! I això és un èxit de tothom. Però hi ha una cosa que també s’ha de saber, mai ha corregut perill de tancament. És cert que hi havia el dubte que potser el nostre hospi-tal podia passar a ser d’una cate-goria inferior, o que l’ampliació podia quedar aparcada de forma indefinida. Però s’ha fet un front comú, s’ha negociat i s’ha protegit el nostre hospital i el seu futur. Per

Prou de joc brut amb el nostre hospital!

desgràcia, també s’ha mentit molt i encara es continua fent. El dia 30 hi va haver una concen-tració que hauria hagut de ser una festa, perquè vam assolir la fita. Però n’hi ha que estan obsessio-nats en apuntar-se medalles, i tant els fa si s’enrareix l’ambient o si, encara pitjor, es continua fent por a la població. L’hospital de Viladecans continua sent el nostre de referència i, com és lògic, allà on l’hospital no arri-ba (no hi ha cap hospital a Cata-lunya on es faci absolutament de tot) et deriven a un altre centre. Un d’aquests és el de Sant Joan de Déu de Sant Boi, un hospital nou de trinca que aquells que ara fan demagògia van prioritzar per davant de l’ampliació del de Vila-decans. Diuen que Sant Boi és privat. Una altra distorsió de la realitat. És un hospital d’una Fundació sense ànim de lucre que presta un ser-vei públic. La diferència és més que substancial. Ara bé, estarem d’acord que cal millorar els con-

trols sobre la nostra sanitat, per-què les ombres són freqüents. Aquestes línies les escric dolgu-da, i amb la paciència esgotada, perquè no entenc com es pot fer aquest joc brut. Els meus avis, els meus quatre avis, van rebre un excel·lent tracte durant els seus darrers anys, mesos o, fins i tot, dies, en aquest hospital. Per això no tolero que es menteixi impu-nement sobre una eina tan impor-tant per a nosaltres. No permeto que ningú digui que jo o els meus companys i companyes d’Esquer-ra Republicana hem volgut tancar l’hospital i ells han impedit les nostres pretensions. Prou demagògia, prou mentides! Mai m’hi trobareu, mai ens hi tro-bareu! Hi ha dues maneres de fer política, fent feina, dient la veri-tat i solucionant els problemes; o creant problemes virtuals, dient mentides i buscant medalles. Dor-mo tranquil·la, perquè formo part del primer grup i tant me fa allò que diguin, perquè sé què hem fet casdascun de nosaltres, sé què hem aconseguit tots plegats.

Bàrbara LLigadas


La manifestació del passat 30 d’octubre va aplegar milers de persones que reivindiquen el mante-

niment i millora de l’Hospital de Viladecans. És un objectiu comú que tots els viladecanencs, per sobre d’ideologies polítiques, compartim. Des d’aquí el meu reconeixement als assistents i als organitzadors. Per desgràcia, els dies anteriors a la manifestació es van produir fets que no són acceptables. Una cosa és animar el poble a anar a la manifestació, i una altra és es-campar mentides. És un insult el video que corria per internet amb la conclusió “Mas i Junqueras cer-rarán el Hospital.” És vergonyós el pamflet que va distribuir el Par-tit Socialista de la nostra ciutat, amb insinuacions i invencions. I és inadmissible que l’alcalde, en la revista municipal, es faci ressò de rumors de tancament, donant-los així més ressò i publicitat.Per si algú no ho sap encara, la continuitat de l’Hospital mai no ha estat en dubte. Evidentment que• continuarem tenint l’Hospital,

com el mateix Conseller Boi Ruiz ha recordat al Parlament de Catalunya al setembre i al novembre d’aquest any;

• continuarà sent “Hospital de Referència”, que és la mateixa categoria que té des de 1987;

• no hi ha cap intent de privatit-zar; al contrari, va ser el Govern Tripartit qui va prioritzar que a Sant Boi es construís un hospi-tal amb capital privat;

• la Generalitat el manté en ple funcionament, atén 15.000 per-sones per any;

• s’han reforçat les urgències, el servei de consultes externes;

Hospital, sí; manipulació, no

• el setembre de 2012 s’han posat en funcionament dos quirò-fans, perquè el nostre hospital és reconegut especialment per la Cirurgia Major Ambulatòria i hospitalització de curta estada.

Exigir de forma immediata l’am-pliació de l’Hospital no és possi-ble. Va ser una greu irresponsa-bilitat de la Consellera de Salut Marina Geli (PSC) prometre una ampliació per a la qual no tenia

diners, ni intenció de fer-la. Això sí, va venir dos cops a posar la pri-mera pedra.Si l’Hospital no perilla, i els Al-caldes dels municipis afectats ho saben (els ho ha dit el Conseller Boi Ruiz en persona) , ¿per què se-gueixen alimentant rumors? ¿Per què posen la por al cos dels vila-decanencs? ¿Val la pena jugar amb els sentiments de la gent, per un grapat de vots?

Carles Lozano

El passat 29 d’octubre el conseller de Salut Boi Ruiz va rebre a Isidre Sierra (alcalde de Sant Climent), Mercè Esteve (alcaldessa de Begues), Josep Llop (president comarcal de CDC) i Carles Lozano (regidor de CiU Viladecans)


Tallarol de garriga (Sylvia cantillans)

Abril 2013 pineda litoral

Nidificant estival, més comú als ambients de la muntanya mitjana i als de caire forestal mediterrani, i de distribució més irregular en ambients més secs i del litoral, sempre que trobi hàbitat forestal i de brolles adequat. Migrador regular però escàs arreu del territori.

Font: SIOC.


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Ja feia hores que s’havia desplaçat fins a la ciu-tat de l’Hospitalet de Llobregat per assistir a la solemne recepció que s’havia d’oferir al general Primo de Rivera, cap del Govern espanyol des

de setembre de 19231. Era el matí del diumenge 17 d’octubre de 1926 i Pere Masallach, aleshores alcalde de Viladecans, formava part de la nombrosa comiti-va que esperava l’arribada del dictador. Entre molts d’altres, s’hi trobaven també el cap regional d’Unió Patriòtica, Andreu Gassó i Vidal, el capità general de la regió militar, els governadors civil i militar de la província, a més dels alcaldes de Sant Feliu de Llo-bregat, del mateix l’Hospitalet, del Prat de Llobregat, de Molins de Rei, de Sant Boi de Llobregat, de Gavà i de Cervelló. Cap al migdia va arribar finalment el Marquès d’Es-tella als carrers de l’Hospitalet, guarnits per a l’oca-sió. Desplaçat tot el seguici fins a la Casa de la Vila i després dels parlaments del rector de la parròquia i del secretari de l’ajuntament local –el qual va llegir la darrera acta del Ple on es nomenava el dictador com a Fill Adoptiu de la localitat–, el general Miguel Primo de Rivera va prendre la paraula, tot indicant que l’es-devenidor de Catalunya i España havia de ser el de viure sempre unides sense divisions ni partidismes i que España havia de ser un jardí on existís diversitat de flors, les quals, conjuntament, formaven un pom bonic i flairós. En el seu discurs va acabar dient que a l’igual que hi havia ocells en un jardí que refilaven de forma diversa, hi havia en Espanya fills de la mateixa pàtria que parlaven català i vascuence, els quals havien de ser germans i viure agrupats sota un mateix cel. Mentre assistia a aquell acte, Pere Masallach, de gai-rebé 60 anys d’edat, es trobava en el moment àlgid del seu mandat, com a màxima autoritat de Vilade-cans, durant el període de la dictadura. Lluny –tem-poralment i ideològicament parlant– restaven aquells temps de la primera dècada del segle on Masallach va tastar l’alcaldia, per primer cop, després de les elecci-ons municipals de maig de 1909. Llavors, Pere Masa-llach era candidat del republicanisme federal local2 i un dels portaveus d’aquells conjunt de veïns del poble –majoritàriament, jornalers i petits propietaris– que

1 La Vanguardia de Barcelona, dimarts 19 d’octubre de 1926. Pàg. 10. L’article pot ser consultat en línia en l’hemeroteca digi-tal de l’esmentat diari.2 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència general d’entrada. Ofici del Govern Civil de Barcelona, de 22 de maig de 1909, demanant a la Junta Municipal del Cens Electoral de Viladecans, dades sobre l’afiliació política dels regidors del poble proclamats en les eleccions municipals d’aquell any.

es congregaven sovint en el cafè d’en Jaume Bonet, a la carretera, on s’havia bastit a finals del segle XIX la Societat Recreativa La Fraternitat. Efectivament, cap a inicis de segle en Pere Masallach –conegut per tots els seus veïns com el Peret de l’Agustí3–, era un represen-tant dels anomenats “fraternos”; és a dir, dels republi-cans seguidors del diputat Josep Rubau Donadeu, que al poble estaven encapçalats pels veïns Baldiri Mier-nau i Monmany i Jaume Pugés i Masellach4.El perquè l’home republicà i federal del 1909, passà a ser l’alcalde de la dictadura primoriverista a Vilade-cans és una cosa que ara per ara no té una explicació clara. Tot i això, podem aventurar una hipòtesi que passaria per suposar una certa basculació ideològica conservadora del nostre protagonista, encara que si-tuant-se al marge del catalanisme lligaire hegemònic, al poble, durant bona part de la segona dècada del segle XX. També podríem pensar que el que realment passava al Viladecans de l’època és que no hi havia una adscripció ben clara de la majoria dels veïns cap a posicions ideològiques rígides, sinó que el que més aviat existia eren sentiments de pertinença cap a bàn-dols oposats, del tot determinats per lligams de pa-rentiu o per interessos econòmics de diversa índole.

3 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Padró Municipal d’Habitants de l’any 1870. Pere Masallach i Monmany havia nascut a Viladecans el 9 d’agost de 1867, fill d’Agustí Masallach i Badell i d’Isabel Monmany i Carbó. En aquesta font consta que viu al carrer de les Canals, núm. 43.4 Sobre les dinàmiques polítiques locals del primer terç del segle XX es pot consultar l’obra de Joan Tardà i Coma, Republi-cans i Catalanistes al Baix Llobregat a principi del segle XX, editat el 1991 o l’estudi de Jaume Lligadas, Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell, publicat el 2011.

La dictadura de Primo de Rivera a Viladecans, 1923-1930 (2)

El general Primo de Rivera rebut durant una visita a la població aragonesa d’Alcanyís, a mitjan dels anys vint. Arxiu Històric Fotogràfic de Telefònica


Recerca històrica

Fos com fos, Pere Masallach sembla-va situar-se, cap a l’inici del període dictatorial, en una posició idònia, allu-nyat de les vel·leïtats republicanes de joventut, marginat dels interessos dels lligaires conservadors, però ben situat en defensa de les posicions d’ordre, je-rarquia i pau social que el nou govern reclamava als dirigents locals. I així, arribem al 17 de març de 1924, data en què arribà a l’ajuntament una or-dre emanada del Govern Civil, en què es procedia al cessament de l’ajunta-ment format el mes d’octubre de 1923 i al nomenament d’un de nou format per Pere Masallach, Jaume Térmens i Campderrós, Francesc Arnau i Pascu-al, Francesc Pau i Mas, Marcel·lí Cal-bet i Cendra, Jaume Pugés i Reguan, Francesc Tort i Nicolau, Baldiri Faura i Tetas, i Jaume Vila i Duran5. Una or-dre que tothom esperava després de la publicació, a inicis d’aquell mateix mes, de l’Estatut Municipal elaborat pel director general d’administració José Calvo Sotelo6.El nou ajuntament, constituït el 21 del mateix mes7, elegiria Pere Masallach com a alcalde i Francesc Tort, Jaume Térmens i Francesc Arnau, com a primer i segon ti-nent d’alcalde i síndic procurador, respectivament. La resta de veïns esmentats en l’ordre del 17 de març, van ser considerats mers regidors sense presència en la Comissió Municipal Permanent8, veritable òrgan de govern del poble durant tot el període de la Dictadu-ra.Així doncs, a partir de finals de març de 1924, es formà un ajuntament compost per nou regidors. Només Pere Masallach –durant els consistoris formats de 1909 fins a 1911–, i Francesc Tort –regidor de la minoria en els ajuntaments lligaires de Josep Bonich (1914-1917)– s’havien assegut abans en un Ple de l’ajuntament. La resta de regidors del període 1924-1930 eren nous en

5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència general d’entrada. Ofici del Govern Civil de Barcelona, de 17 de març de 1924.6 Publicat a la Gaceta de Madrid, 9 de març de 1924. Aquest Estatut determinava el nombre de regidors que havien de tenir tots els municipis de l’Estat i que havien de procedir, tant a par-tir de la votació directa dels electors i electores de cada poble o ciutat, com a partir de les associacions o corporacions existents. El cert, però, és que l’Estatut Municipal no es va aplicar mai. Pel cas de Viladecans, els regidors nomenats pel Govern Civil, en l’ordre del 21 de març de 1924 van durar en el seu càrrec durant tot el període de Dictadura.7 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’Ajuntament, 21 de març de 1924.8 Les úniques excepcions es van produír quan Francesc Pau dimití del seu càrrec el 8 d’abril del mateix any, i va ser subs-tituït per Joan Esparducer i Grau, i quan Jaume Térmens fou substituït en el càrrec de segon tinent d’alcalde, atesa la seva fràgil salut, per Jaume Vilà, el 2 de setembre de 1926, segons consta en l’Acta de Ple d’aquell dia.

el càrrec i encetaven una etapa d’aparent aturada de les dispu-tes partidistes dins del municipi. Malgrat tot, no creiem que fossin persones apolítiques: un cop d’ull a les fonts consultades admeten un comportament de l’ajunta-ment, totalment servil cap a les ordres generades des del Govern Civil o el delegat governatiu del partit judicial. Fins i tot, creiem que part o la tota-litat dels regidors de l’ajuntament impulsarien, o com a mínim esta-rien al cas dels intents de forma-ció del grup de la Unió Patriòtica de Viladecans, engegada, segu-rament, també a mitjans de l’any 1924, sota la presidència del veí Joan Casellas i Miret. La mort de Casellas, però, dos anys després, deixà els ben segurs minoritaris upetistes del poble, sense la im-prescindible direcció9. Els maldats esforços dels caps comarcal i provincial d’U.P. de revitalitzar, posteriorment, la fla-ma del grup local del partit10, que havia nascut dels interessos dels

de dalt i no a partir de la força del poble, explica no només la manca de suports viladecanencs cap a la Dictadura, sinó també la impossibilitat de Pere Masa-llach de tornar al poder local, després de la destitució de Primo de Rivera, de mans del rei, a inicis de 1930. La participació Pere Masallach en les primeres elecci-ons locals de la Segona República, només obtindria la minsa recompensa de ser regidor, per la minoria con-servadora, entre 1931 i 1934, dins dels ajuntaments dominats per la força del catalanisme d’esquerres d’Esquerra Republicana de Catalunya.El moment dels homes que havia representat la Dicta-dura de Primo de Rivera al poble, semblava conclòs. Només la dictadura franquista rescataria el nom d’al-gun d’ells: Pere Masallach, alcalde de 1939 a 1941 i re-gidor de 1939 a 1942; Francesc Arnau, regidor de 1939 a 1941; Marcel·lí Calbet, de 1941 fins a 1947; o Baldiri Faura, de 1945 a 1947. El nou estat, nascut del Alza-miento Nacional del 1936, reclamava la participació activa de gent d’ordre i ells ho eren.

Xavier Calderé i Bel

9 La Vanguardia de Barcelona, dimarts 18 de juny de 1926, pàg. 2. La Unió Patriòtica havia estat impulsada des del mateix ministeri de governació, com a fórmula per poder oferir cober-tura política a la Dictadura.10 La Vanguardia de Barcelona, dimarts 15 d’agost de 1928, pàg. 9-10. A instàncies del cap provincial, aquell dia s’organit-zaren mitings d’afirmació patriòtica a Viladecans i Sant Cli-ment, amb participació dels caps locals upetistes. El cap vilade-canenc era, aleshores, el veí Joan Rodríguez.

Pere Masallach i Monmany, al cen-tre de la imatge, posa per al fo-tògraf a la seva casa de l’actual carrer de Pi i Margall, acompanyat de la seva germana, la seva néta Rosa i alguns membres de la famí-lia Comellas Guitart, l’any 1949. Au-toria fotogràfica desconeguda AMVA, Col·lecció Comellas Doñate


L’any 1963, el general Fran-co havia atorgat el títol d’”Empresa Modelo” i el premi corresponent a De-

rivados Lácteos S.A. –la produc-tora dels gelats Camay, “mejores no hay”–, nascuda no gaire temps abans. Pocs mesos després d’aquest fet, no tenint-ne prou de vendre’ns xocolatines blanques i negres amb cromo, la monopolística suïssa Nestlé comprà aquella modèlica empresa pretenent abastir de fre-dor llepable tot Espanya i el sud de França. La comprà tota ella; inclosa la fàbrica que estava construint a Viladecans.Quan va ser l’hora, Nestlé es limità a substituir el nom de la marca Ca-may per la de Camy. Menjant-se la lletra “A” deixava de coincidir amb el d’una potent marca de sabons francesos. Fet així, el mes d’abril de 1965, el ministre sense cartera Gual Villalbí vingué a Viladecans a inaugurar les noves instal·lacions i a encetar una vida fabril que durà fins fa ben poc, en què Nestlé ens deixà tirats per anar-se’n a millorar la taxa de guany a Marchamalo de Guadalajara.La nova planta funcionà com una seda (per a Nestlé, és clar), durant quatre anys. Fins que el 14 de maig de l’any 1969, quaranta treballadors de les cambres frigorífiques, quasi bé tots ells temporers, presentaren un escrit a la direcció de la fàbrica demanant-li: un augment salarial que fes arribar el sou com a mínim fins a 300 ptes. diàries; millores en les condicions de treball; diferent contractació i major participació en l’organització de la feina. El seu tre-ball consistia en estibar i descarre-gar caixes de gelats en l’interior de

les cambres frigorífiques a 35 graus sota zero, per acabar-les carregant a furgonetes i camions de “reparto” en un exterior a 30 graus positius; cobrant amb prou feines un sou de 5.000 ptes. mensuals (30€), quan el salari mínim començava a fregar unes esquifides 4.000 ptes. La sorpresa del gerent en rebre la respectuosa petició dels estibadors de baix fou de campionat, com po-deu imaginar. Era la primera vega-da que algú tenia l’atreviment de fer-ho per escrit i de manera col-lectiva. L’home passà de la sorpresa a l’estupor quan veié que eren, no un sinó dos, capellans els obrers que encapçalaven la reivindicació i la representació. Un d’ells, era el mateix home que un mes i mig abans havia contractat per mediació subrepticia d’Esperança Atarés So-lans, una empleada de les oficines de fàbrica de 23 anys, que fins pocs mesos abans havia presidit la JOC de Barcelona. A dia d’avui, aquella jove obrera catòlica és l’abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les. Es va fer monja l’any 1976, no precisament per relació de causa-efecte d’aquesta vaga, sinó per vocació sobrevinguda després d’uns tràgics fets de l’any 1974. Seguim amb la vaga. Els dies 15 i 16 foren dies d’estira i arronsa entre una comissió obrera i un director de fàbrica espaordit i atrapat entre l’obligació que el sistema li impo-sava i un sentit de la justicia que per moments se li esfumava. L’obli-gació li venia de Suïssa, la mala consciència de la pertinença als anomenats “Equips de Matrimoni de la Mare de Déu” que dins les se-ves reunions de “revisió de vida” li havien presentat com a cosa mera-

vellosament cristiana l’experiència pastoral dels capellans obrers.L’ empresa, digué un NO taxatiu, a totes les reivindicacions. Partint d’aquest NO, el dia 17, els quaranta treballadors de la cambra frigorífica iniciaren una protesta en forma de “treball lent”. La direcció els tancà dins de la “nevera”, una bona es-tona, perquè s’ho repensessin. En sortir, la resposta obrera continuà essent la mateixa i quasibé ningú carregava furgons i camionetes. Prèvia consulta a la “Dirección Pro-vincial del Trabajo”, el dia 19 l’em-presa sancionà 5 treballadors. No aconseguint desfer el moviment, l’endemà dia 20 acomiadà el dos capellans. A partir d’aquest mo-ment la vaga fou total a la cambra frigorífica. El dia 22 els quaranta treballadors foren acomiadats i Nestlé començà a contractar esqui-rols entre els jornalers disponibles a la plaça Urquinaona de Barcelona, i entre els homes que a la plaça de Vi-ladecans els comissionistes caps de colla “Morret” i “Nicolás” tenien a disposició dels pagesos per anar a jornal.El dia 23, mitjançant advocat i sen-se passar per la inútil tramitació de la CNS, els acomiadats presentaren demanda a Magistratura. Men-trestant, dins la fàbrica, les setanta treballadores de producció respo-nien solidàriament posant-se a fer el mateix: treball lent. I a oficines, els administratius esperonats per l’Esperança també es pronunciaven a favor de les reivindicacions dels eventuals de la cambra i prenien l’actitud de fer el ronsa. Neguitosa, l’empresa prometé un futur aug-ment de sous a tots plegats –si dei-xaven de fer el que feien– i va read-

Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres subversius (1)


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

metre als companys amb contracte fix de la cambra, perquè els neces-sitava. Finalment, amb amenaces i coaccions aconseguí restablir la normalitat passats uns dies. Per fer-vos una idea: el cap de producció, a tota aquella noia que anava tres cops al lavabo en el transcurs del matí, me l’enviava a l’uròleg a bus-car un certificat... El conflicte no acabà aquí, amb la senzilla i habitual victòria per part de l’empresa, davant un conflicte quasibé espontani, sinó que tingué una segona part. Haurem de tenir present que aquests fets es produï-en 15 dies després d’aixecar-se l’Es-tat d’Excepció que Fraga Iribarne havia instaurat després de l’assalt al rectorat de la Universitat de Barce-lona el mes de gener, i el món clan-destí tenia moltes ganes d’emergir i prendre aire. Abans d’entrar-hi però, vegem qui eren aquells cape-llans i que se’n va fer d’ells. Eren: mossèn Josep Maria de la Hoz Hernando i mossèn Esteve Vidal Pons. A dia d’avui, en Josep Maria és un respectable jubilat de 73 anys, ca-sat i amb fills que viu a Mataró, fa voluntariat donant clases de català i participa en l’elaboració d’estudis sindicals. L’Esteve, talment com en Josep Maria, té 78 anys i viu a Mon-tigalà a tocar de Santa Coloma, in-serit en la vida d’aquells barris. Cap d’ells és ara capellà. Tots dos penja-ren els hàbits.El primer, en De la Hoz, havia nas-cut a Honrubia de la Cuesta a la província de Segòvia. Fou un ca-pellà diocesà de gran preparació intelectual que acompanyava com a assistent l’arquebisbe Modrego en els darrers temps del Concili a Roma, en tant que hi estudiava His-tòria de les Religions. L’any 1967 deixà la parròquia de Sitges de la qual fou vicari i entrà en el mon fa-bril fent de tallador de pells. Quan va entrar a treballar a Camy era el Consiliari de la JOC femenina de l’arxidiòcesi barcelonina. Acomia-dat de la fàbrica dels gelats, entrà a treballar a la Vulcano de la Barcelo-

neta i fou estant allà que deixà de ser capellà per esdevenir sindicalista de totes totes. Sempre dins la USO (Unió Sin-dical Obrera), i fins el 1982 fou el responsable de formació del sindicat dins l’Executiva Fede-ral. El segon, en Vidal Pons, era de Navàs, al Ba-ges. Com tants d’altres capellans missioners d’aquella comarca era claretià. Una vegada ordenat sacerdot fou destinat a la ciutat de Los Ángeles dels Estats Units, al barri a tocar de Hollywood per fer-hi de vicari. S’hi passà sis anys. Allà entrà en crisi en adonar-se del poc que sabia del món real fora del sacerdoci. Apro-fitant una vinguda de vacances a Barcelona, volgué resoldre el pro-blema respecte el món obrer cap-bussant-s’hi.S’estava passant els dies a la ciutat cooperativa de Sant Boi i, sense més ni més, se li ocorregué demanar en-trar a treballar a Metron. Fou accep-tat, però a algú més perspicaç que el primer seleccionador li degué sem-blar sospitosa aquella santa inno-cència, i fou rebutjat el primer dia. Així és com, amb la primera lliçó apressa, discretament i dissimula-dament demanà entrar a treballar a Camy. I aquí sí. Aquí canvià de vida.Tan aviat com fou acomiadat de la dels gelats, passà a la Bra de Sant Boi, i com us podeu imaginar, no va trigar gaires mesos a organitzar un altre cristo i també en sortí acomi-adat. Prèviament, però, l’empresa intentà una conciliació –o compra– oferint-li un bon lloc comercial a l’estranger aprofitant el seu saber perfectament l’anglès, que ell no acceptà. Deixà de ser capellà quan el requeriren a reincorporar-se a la disciplina de l’orde claretià, i es de-dicà a viure secularment i cristiana-ment com a obrer.

Això dels capellans obrers era un moviment sorgit a França poc des-prés de la Segona Guerra Mun-dial, com a resposta pastoral a la progresiva descristianització del moviment obrer, anteriorment profetitzada per Joseph Cardijn, el fundador de la JOC. Inicialment, el moviment dels capellans fou mirat amb recel per la jerarquia pel perill de pèrdua d’efectius, donat que sig-nificava una nova manera d’evan-gelitzar i d’estar dins el món, molt arriscada pel que fa a la continuïtat vocacional. A resultes del Conci-li, però, agafà embranzida i s’es-campà fora de França. Certament, molts d’aquells sacerdots acabaren plegant veles i sotanes dins un fe-nomen més general iniciat a finals dels anys seixanta. Aquí, a casa nostra, tingueren molt ressò l’ano-menat grup de “la fiambrera” de Santa Coloma, Badalona i Besòs, i el de Cornellà que es conformà al voltant del jesuita Garcia Nieto, de Frederic Prieto i d’altres. Amb la crisi dels anys setanta i vuitanta, el moviment anà minvant fins pràcti-cament desaparèixer, fruit dels aco-miadaments i l’alerta empresarial que els relegava a ser contractats només per petites empreses. Ara, tots aquells obrers de vocació, opo-sitors al nacionalcatolicisme, són jubilats.

(continuarà)

Joseph Cardijn, amb representants de la JOC de Catalunya, els anys 50.


La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (i 3)

Després d’haver repas-sat la història de l’em-presonament i el judici del Manquet, i especi-

alment després d’haver repassat els qui el van avalar per aconse-guir que li rebaixessinn la con-demna, tindria ganes ara, per aca-bar, de treure’n algunes reflexions i conclusions. I el que d’entrada em surt de dir és que m’alegra que personatges tan rellevants del poder franquis-ta viladecanenc com l’alcalde Ni-casi Marieges o el cap de Falange Doctor Ferro, o del món catòlic com el vicari Josep Maria Cullell i el campaner Baldiri Miracle vol-guessin “mullar-se” per afavorir el nostre personatge, en un acció de la qual no en podien treure cap profit sinó més aviat, si de cas, algun problema. (I també em sor-prèn desagradablement que altres personatges que haurien pogut fer el mateix no ho fessin, com és el cas evident del rector Josep Ho-mar, però no només ell).De l’actitud dels Marieges, Ferro, Cullell i Miracle, la primera cosa que se’n pot deduir és, crec jo, que Josep Iturrioz devia ser un perso-natge d’una altura humana consi-derable. Un home que sabia ma-nar, que li agradava manar, i que ho feia notar. I que això que tan bé sabia fer, ho havia posat al servei, en primer lloc, dels ideals repu-blicans d’una societat més justa i digna. I després, quan el juliol del 36 tot es va posar de cap per avall, va posar les seves capacitats al servei d’evitar totes les desgrà-cies que es poguessin evitar i d’es-talviar patiments inútils, perquè, sens dubte, les seves conviccions

democràtiques i socials incloïen el respecte a totes les persones inde-pendentment del que pensessin, i la recerca d’una societat en què fos possible per a tothom viure-hi amb una bàsica concòrdia. Això, aquestes conviccions que ell va saber traduir també en fets i acci-ons, va ser reconegut i valorat per una part dels qui estaven al bàn-dol contrari i, en algun cas, com el ja prou esmentat de Baldiri Mira-cle, va arribar fins a l’establiment d’una relació permanent d’amis-tat.Però hi ha també una altra cosa que es pot deduir, mirant-ho des de la banda contrària. I és que, en el bàndol vencedor, en part dels seus membres, hi hagué una ca-pacitat de respecte i valoració dels vençuts. Dient això no pretenc, certament, minimitzar la bruta-litat de la repressió franquista en la postguerra, ni la complicitat en aquesta repressió per part dels sectors socials viladecanencs del bàndol vencedor. El Doctor Ferro i l’alcalde Marieges van contribu-ir notablement, sens dubte, a la repressió de la postguerra. Però la seva actitud en aquest cas, de-safiant els màxims dirigents del nou règim que volien convertir el Manquet en síntesi de totes les malvestats del bàndol republicà, fa adonar que, en aquells anys duríssims, no tot va ser totalment blanc o negre, i que pretendre veure-ho així és una falsificació de la història.Anant més enllà de la història concreta del Manquet, hi ha una cosa prou sabuda però que la lec-tura d’aquests papers torna a po-sar en relleu, i que crec que fóra bo

que a Viladecans fóssim capaços de destacar-la més i sentir-nos-en orgullosos. La carta signada per nou ciutadans de Viladecans que esmentàvem en l’article anterior ho formula així: “Manifestamos, con verdadera satisfacción, que nuestro pueblo es de los pocos de la zona marxista en el que no se perpetró ningún asesinato”. És un mèrit, indubtablement, de les nostres autoritats republicanes, i un exemple de la seva voluntat democràtica i de la seva capacitat de connectar amb els qui no esta-ven en el seu bàndol. Si algun dia fóssim capaços d’escriure una his-tòria compartida, matisada i ober-ta d’aquells anys tràgics, aquest seria un aspecte que ens hauria de fer goig de ressaltar.I per acabar, deixeu-me dir una cosa que em sembla que ja he co-mentat algun altre cop, però que crec que, amb tot el que portem vist, resulta ja molt evident. Vila-decans està en deute amb Josep Iturrioz. Li hem de dedicar un carrer. N’hem dedicat un a l’alcal-de Llorenç Puig i un altre al pre-sident del Comitè Mariano San-juán. Falta el tercer, el carrer de Josep Iturrioz, el Manquet.

Josep Lligadas


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

El 18 d’octubre de 2003 ens va deixar, víctima d’un infart a l’aeroport de Bangkok, Manuel Vázquez Mon-talbán. Novel·lista, poeta, periodista, assagista, gastrò-nom, militant del FELIPE (Frente de Liberación Popu-lar), del PSUC, d’ ICV i, per sobre de tot, culé.

Als deu anys de la seva marxa voldria recordar-lo, si no fos per la temperatura d’aquests dies, encenent la llar de foc amb un llibre com feia el protagonis-ta inoblidable de les seves novel·les, el detectiu Pepe Carvalho. Però si més no el recordaré publicant unes fotografies del pregó que va fer al Jardí Municipal per la Festa Major de l’any 1982 a Viladecans.

Deu anys sense Manuel Vázquez Montalbán


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Punt de Trobada 71

Documents

Transcript of Punt de Trobada 71