Punt de Trobada 68

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

3 Les nostres Lampeduses. Mercè Solé

4 Escola pública catalana. Gisela Navarro

5 Plataforma de professionals de l’àmbit social: “Nosal-tres no callem”. José Antonio Pulgarín

6 Viladecans estació, parada obligatòria. Idoia Baixench

7 Homenaje a Chej. Rosa Mercader i Antonio López

9 Dignidad o deshonor. José Antonio Monteagudo.

11 La mirada aguda: Caspigrany. Eio Ramon

12 Recerca històrica: Els homes de la República i la Revolució, 1931-1939 (II). Manuel Luengo

14 Històries viladecanenques: Fèlix Moreno, company de Roca. Andreu Comellas

16 Coneìxer Viladecans: Els noms de les cases: “Cal” i “Can”. Josep Lligadas

18 La memòria en imatges: Hospital de Viladecans, la lluita continua. Jaume Muns

Tocats i enfonsatsMentre es destinen milions d’euros per reflotar la nova joguina de l’exèrcit en forma de sub-marí, les retallades en serveis bàsics enfonsen les persones més vulnerables. I no exagerem. A Viladecans hi ha 400 persones amb grau de dependència reconegut que no cobren les pres-tacions que els han estat concedides. D’altres, com és molt freqüent en la gent gran, han em-pitjorat, i no gosen demanar que se’ls actualitzi la valoració del grau de dependència perquè això significa una aturada immediata de l’ajut que reben de la Generalitat. Les recents noves places que s’han atorgat al taller ocupacional Caviga per a persones amb discapacitat són de pagament, la qual cosa crea un perillosíssim precedent: serveis només per a qui té capacitat de pagar-los. En aquest cas el cost de les places ha estat assumit pels serveis municipals. L’Ajuntament també sol avançar els diners per als serveis a domicili que la gent gran neces-sita, i eixampla el nombre de beques de menjador escolar, ha doblat la despesa destinada a ajuts a les famílies, però les administracions locals no podran fer-se càrrec indefinidament de tot allò que la Generalitat o l’Estat incompleixen respecte als ciutadans. Perquè no tenen prou diners i perquè les seves competències es veuen seriosament amenaçades pels projectes de llei amb què el PP es planteja reformar l’Administració Local.Les prestacions de la Renda Mínima d’Inserció (per a aquelles persones que ja han exhaurit qualsevol altre dret a prestació) s’han reduït en un 50 % mentre que les demandes s’han do-blat. Els tràmits per a les pensions no contributives s’allarguen fins a nou mesos. L’assesso-rament a persones immigrants s’ha reduït en un 50 %. Les retallades que afecten els Serveis Socials tenen un impacte directe i immediat sobre les persones amb més dificultats. Uns col-lectius que ho tenen també més difícil per sortir al carrer i per fer sentir la seva veu. ¿Segur que és per aquí per on cal retallar? ¿No els fa vergonya?

68Any 7

15 de juliol de 2013

Sumari

Que vols tenir l’honor de ser…

Mamutaire d’Honor?El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím-bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma-mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I després, a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa

Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú.

Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça:[email protected]

i ens posarem en contacte amb tu.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 68 - Juliol 2013 2

La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any és aquesta. Vols afegir-t’hi?

• Llibreria Els Nou Rals • Forn del Mig • Forn de la Plaça • Fruites Esther • Pastisseria Roca • Calçats Daniel • Hobbit Viatges • Cal Sei • Restaurant Petit Món • Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda) • Viladecans Punt de Trobada • Grup Tres Torres • Partit dels Socialistes de Catalunya • Convergència i Unió • Iniciativa per Catalunya Verds

• Esquerra Unida i Alternativa • Associació de Familiars del C.O. Caviga • Centro Cultural Raíces de Andalucía • Parròquia de Santa Maria Magdalena • Agrupament Coral La Lira • Associació de Viladecans d’Afectats de

Fibromiàlgia i SFC • Centro Cultural y Recreativo Andaluz

Sierra Norte • Vicenç i Vicky • Baugar • Josep i Mercè • Cèlia i Oriol• Associació de Veïns d’Alba-rosa

Les nostres Lampeduses

Els cristians anem de sorpresa en sorpre-sa. Insòlitament agradables, últimament. Com la tossuderia del papa Francesc per posar en relleu el nucli de l’Evangeli a

base no pas de discursos d’alta teologia (i difícil comprensió) sinó de gestos fàcils d’entendre, com el seu rentar els peus a dones (una d’elles musul-mana!) i la seva recent visita a l’illa de Lampedusa, on es concentren moltíssims africans que intenten passar a Europa en condicions molt i molt precàri-es. Si sobreviuen, es veuen obligats o bé a viure en la clandestinitat o bé a romandre tancats en centres semblants a presons. Mentre que la gent de l’illa utilitzada per Europa com a “tap” per contenir la immigració, veu com la seva activitat i el seu terri-tori que podrien ser d’acollida i de trànsit s’acaben convertint en cementiri i presó.Sembla que aquest gest ha aixecat molta polseguera a Itàlia, un país on la Lliga Nord és capaç de quali-ficar d’”orangutan” la ministra negra d’integració Cecile Kyenge, nascuda al Congo i de nacionalitat italiana.I al nostre país no som gaire lluny d’ells. Amb par-tits obertament feixistes i racistes com Plataforma per Catalunya i amb un PP que amenaça a convertir en delinqüent tot aquell que ajudi persones d’altres països fora de la UE a entrar al país, ja sigui per quedar-s’hi o per accedir a un altre estat membre. Ho denunciava no fa gaire la Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració. El PP pretén refor-mar l’article 318 bis del Codi Penal, posant al ma-teix sac les persones que actuen per solidaritat i les màfies que viuen del trànsit d’immigrants, màfies que, d’altra banda, desapareixerien si les persones poguessin circular tan lliurement com ho fan els diners i les mercaderies. La mesura, com bé diuen aquestes entitats, suposa una nova forma d’apart-heid, que, a més, està en contradicció amb la Cons-titució i amb els Tractats Internacionals de Drets Humans.Una altra de les “Lampeduses” amb què comptem al nostre país són els Centres d’Internament per a Estrangers, en els quals hi ha internades unes 2.500 persones a Espanya, privades de llibertat per no disposar de permís de residència. No han comès cap delicte, tan sols una falta administrativa. Se-gons la legislació vigent, no s’hauria de procedir a l’internament quan es tracta de persones que han tingut residència de llarga durada, persones que estan rebent una prestació social, dones embarassa-des quan l’execució de l’expulsió pot posar en risc

la salut de la mare o l’infant, persones amb malal-ties cròniques i persones amb menors al seu càrrec. Tanmateix, això no es compleix sempre i amb certa freqüència trobem persones internades en aquests supòsits. Quim Pons, jesuïta, que forma part d’aquesta Pla-taforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració, deia no fa gaire en un article al darrer número de la revista L’Agulla que les condicions de vida en aquests centres són molt més dures que les que es donen en un centre penitenciari. Esdevenen una immensa sala d’es-pera on les hores es fan eternes. Amb un model de gestió policial, es donen tractes poc respectuosos per part d’al-guns policies. L’angoixa de sentir-te separat bruscament dels teus éssers estimats i la tensió de no saber quan t’ex-pulsaran, en qualsevol moment, sense previ avís; la por amb que viuen el sentir-se barrejats, de la nit al dia, amb interns amb antecedents penals; la manca d’informació i desatenció jurídica: ¿Per què sóc aquí? No sóc cap de-linqüent!; les limitacions en l’atenció socio-sanitària, les dificultats de comunicar-se amb l’exterior... tot això crea en aquestes persones una situació difícil d’imaginar per als qui ens trobem a fora.Per això ha estat una petita victòria que les ONG que defensen els drets dels immigrants i els serveis jurídics puguin accedir diàriament a l’interior dels Centres d’Internament per a Estrangers. Ha calgut constància i molt d’esforç, però és el camí per de-sactivar aquesta “globalització de la indiferència” que denunciava el papa.Avui, en plena crisi, podem entendre millor la ne-cessitat de la gent de buscar horitzons on viure amb dignitat. Sense solidaritat no hi ha sortida a la crisi.

Mercè Solé


Quan parles amb qual-sevol persona, pots arribar ràpidament al consens que l’edu-

cació és la clau del nostre futur. La corresponsabilitat entre els diferents agents educadors (es-cola, administració, famílies, entorn…) és tan important que tots hauríem de treballar units, però la realitat sembla distant d’aquesta afirmació.Estem d’acord que és més efec-tiu tenir pocs alumnes per cada mestre o profe i d’aquesta ma-nera aquest professional pugui atendre la seva diversitat?Cada alumne és diferent, cada persona té un ritme de creixe-ment, una història personal, uns gustos i unes capacitats, per això és tan important adaptar-nos a ells i elles, com aprendre a respectar-nos entre nosaltres. Aprendre junts, fa que això passi. Si separem els nens de les nenes, els que van més ràpid dels que no, els que tenen una procedèn-cia diferent, fem que els alumnes aprenguin a no viure i conviure, i això a les nostres ciutats vol dir pèrdua de la cohesió social. Sembla lògic pensar que és posi-tiu educar als nostres petits en llibertat, que cadascun tingui la seva religió i poder conèixer-la i aprendre a respectar-la des d’una escola laica.

Com, de la mateixa manera, sem-bla lògic que si al nostre territori tenim la sort i la riquesa de tenir dues llengües puguem tenir la fórmula d’utilitzar-les de ma-nera que acabem els estudis do-minant ambdues, vinguem d’on vinguem, o tinguem la llengua materna que tinguem. Els professionals cada cop estan més convençuts que els esforços a la petita infància, garanteixen la igualtat d’oportunitats de la mi-llor manera. Detectem més casos de risc, ens avancem a possibles trastorns, ajudem a vincular la família en el procés educatiu... I si parlem en termes econòmics, tota prevenció és una inversió de futur. Quantes més escoles bressol i més serveis als primers anys, menys serveis de retorn als estudis i traumes de fracàs esco-lar tindrem.Aquests són només tres raona-ments que semblen molt senzills de compartir, però que la nova llei d’en Wert, el ministre d’Edu-cació del govern de l’Estat, no contempla. NI DIVERSITAT, NI CONVIVÈNCIA, NI LLIBER-TAT, NI LLENGÜES NI PETITA INFÀNCIA. La LOMCE les destrueix sense contemplacions.

Gisela Navarro Fuster

Escola pública catalana


El passat dijous 13 de juny va tenir lloc, a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat, la presentació de la Pla-taforma de Professionals de l’Àmbit Social

“Nosaltres no callem”, amb l’assistència de diversos professionals de la Comarca del Baix Llobregat.Es tracta d’una Plataforma sense ànim de lucre, de caràcter assembleari, no jerarquitzada, de lliure ad-hesió i d’àmbit territorial inscrit a la Comarca del Baix Llobregat.Donada l’actual crisi econòmica i política que pa-teix Catalunya, la constant agressió cap a l’Estat Social per la via del desmantellament dels Serveis Socials Públics i valorant la situació d’emergència social que ens trobem en aquests moments, un grup de professionals considera adient recuperar l’ador-mida competència professional d’influir en les po-lítiques socials des del coneixement de la realitat social de les comunitats on intervenim i des del po-sicionament que dóna la utilització de la Xarxa de Serveis Socials Pública.El Treball Social és una professió conscient de la si-tuació del país i manifestem la voluntat de posar el nostre coneixement i perspectiva professional al servei de la comunitat per encetar, des de la par-ticipació i el diàleg, aquelles reformes precises en matèria de Serveis Socials Públics que garanteixin el benestar social de les nostres comunitats.L’objectiu fonamental de la Plataforma és adoptar un compromís amb la defensa de l’Estat Social i la defensa de la igualtat d’oportunitats, utilitzant el coneixement de la realitat social com a eina de transformació, sent actors i no espectadors.Els objectius s’emmarquen al voltant de tres eixos d’actuació:1. Les accions amb els professionals: dignificar i

fer visible la professió del Treball Social i l’Edu-cació Social.

2. Les accions amb la ciutadania: participar en la constitució d’un nou model social, integrant a la ciutadania, mitjançant l’exploració de nous canals de comunicació, i la seva utilització per denunciar l’actual situació social.

3. Les accions amb els i les representants polítics/polítiques: Influir en les polítiques socials, a tra-vés de propostes a les forces polítiques amb re-presentació parlamentària, per a que puguin ser escoltades i tingudes en compte.

Plataforma de professionals de l’àmbit social: “Nosaltres no callem”

Tot aquell professional que vulgui contactar amb nosaltres, ho pot fer escrivint al següent email: [email protected]

José Antonio Pulgarín


A la nostra ciutat recuperem aquesta vella però actual reivindicació. Viladecans, amb 65.000 habitants, som la vintena ciutat de Catalunya però la que

té menys freqüència d’aturada de trens de la zona del Delta.Bona part del dia hem de patir que només s’aturi un tren cada mitja hora, una freqüència totalment insuficient per la nostra població que té una alta mobilitat obligada per raons laborals o d’estudi. El servei que rep Viladecans es troba allunyat del que disposen les poblacions veïnes de Gavà, Cas-telldefels i el Prat de Llobregat ja que en els dos primers casos s’aturen els trens que tenen origen o destinació a Sant Vicenç de Calders i, en el cas del Prat de Llobregat, ho fan els de la línia que co-munica amb l’Aeroport. Per això aquests municipis compten amb el doble de servei que a Viladecans malgrat ser iguals o més petits en població que nos-altres. Recordem que a tocar de la nostra estació es troben el Parc de Negocis, el Centre Comercial Vilamari-na, el polígon industrial del Centre i la zona de Ca n’Alemany on properament s’intal·laran activitats com el magatzem logístic de Desigual i el com-plex comercial de Neinver amb una clara voluntat de servei metropolità. L’activitat econòmica de tot aquest sector requereix, amb urgència, poder dis-posar d’un transport públic adequat sobretot tenint en compte que a partir del 29 de juliol es talla un dels dos accessos a l’autopista que originarà greus problemes de mobilitat. Així es va comprometre el Conseller de Territori, però encara estem esperant.En diverses ocasions hem anat a reunir-nos amb responsables de la Generalitat i de Rodalies i sem-pre, amb arguments diferents, ens deien que no és possible. Entenem que potser en hora punta hi ha més dificultat per afegir una parada més, però en hores vall no ve de dos minuts. És per això que hem portat aquesta qüestió al Par-lament, ha vingut la diputada Lorena Vicioso a la nostra estació a explicar-ho als mitjans i passat l’es-tiu es posarà a discussió en Comissió. També hem fet, com fa anys, fundes de targetes de transport amb aquesta reivindicació i hem iniciat una recollida de signatures.Per tots aquests motius demanem que s’aturin els trens amb origen i destinació Sant Vicenç de Cal-

ders, per tenir almenys dos trens cada mitja hora, que Viladecans sigui una parada obligatòria com Gavà, perquè és de justícia i perquè aquesta mesura no suposa cap cost afegit, només que uns trens que ja passen per casa nostra, s’aturin.

Idoia Baixench

Viladecans estació, parada obligatòria


Homenaje a Chej

Buenos días Chej:Que sepas que tus amigos de Sant Vicenç del Horts me invi-taron el sábado para hacerte un homenaje. Los conoces, sí, es la asociación que tiene la escuela para niños ciegos a la que tú asis-tiste a unas pocas clases. Vinieron a casa, a Viladecans, a grabarme. Leí el escrito que te mandé cuan-do me enteré de tu muerte, ¿te acuerdas? Pues me grabaron y el sábado pasado, en una cena con unos 200 invitados aproximada-mente que querían conocerte un poco más, cenamos y seguida-mente pasaron el video, que por cierto quedó muy bien y me sentí tan afortunada y admirada por haberte ayudado que la expe-riencia fue todo un éxito.Tú fuiste el primer protagonista de la noche. Sales guapísimo, con esa carita que demostraba tanta alegría y al mismo tiempo tan-ta tristeza. ¡Pero qué tonta soy!

te hubiera gustado verme triste. ¿Sabes cómo la superé?: acordán-dome de lo que me decías en ca-talán una y otra vez: “t’estimo”.Alguna vez llegaste a impresio-narme con tus aciertos. Me pre-guntaba cómo podías saber las cosas, si ni yo misma las sabía.Estoy escribiendo estas cuatro palabras, y me viene a la mente uno de tus muchos comentarios, “Rosa tú no lo sabes, pero coci-nas muy bien”. Normal, pensé yo, pero me diste tanta moral, que intenté superarme y esto nos favoreció a todos. Bueno, Chej, te dejo, hoy es se-gundo domingo del mes, y en la rambla hay exposición de cua-dros, y tengo ganas de verlos, muchos besos, y hasta pronto.

Rosa Mercader y Antonio López Montero

seguramente que lo que te es-toy contando, ya lo sabes, o por lo menos es lo que quiero creer, aunque yo soy de las que piensan que no hay nada después de la muerte. Lo que seguro que no sa-bes, listillo, son mis pensamien-tos, que ahora te cuento.Cuando regresamos a casa Anto-nio y yo, después de la cena, que serían por allí las 24,30 h., hacía mucho calor, y para refrescarme un poco antes de ir a la cama me senté en el balcón de la habita-ción donde tú dormías. Allí sen-tada tan ricamente, me empeza-ron a venir a la mente todas las vivencias, recuerdos, anécdotas, secretos, y también para ser sin-cera algún que otro enfado, como en una película. Me estaba gus-tando tantísimo que no quería que llegara el “FIN”, y al mismo tiempo sentía una tristeza que intenté superar porqué se que no

Chej Ahmed Nayem, nació en los Campamentos saharauis de Tindouf (Dajla) en el 1.990 y murió en mayo del 2012 a los 22 años, de una enfer-medad de las denominadas raras (Duchenne).


Dedicat a Jordi Vicente i a tots aquells familiars i companys seus, que han portat a terme l’aventura d’Els Nou Rals.

Un gran sentiment ens aplega a tots,al llibre del seny es tanquen les tapes,després de molts anys de dures etapesse’ns clou el portal del temple dels mots.

Per ser un llibreter hem vist el que cal:és molt important dominar l’ofici,estar resignat a un gran sacrificii anar de la mà d’un ferm ideal.

Malgrat que venim amb el cor ferit,complau recordar el bon temps passat;ens queda el bon gust dels llibres llegits

i el que ha esdevingut com cau d’amistat.Avui ens sentim del tot agraïts,per això “Els Nou Rals” no serà oblidat !

Salvador Obiols - (Comiat al temple dels mots)Viladecans,15 de juny de 2013

Les dones parim, les dones decidim

Acció unitaria de dones de Viladecans al Teatre al Carrer en contra la reforma de la llei de l’avortament.


La base de la dignidad creo encontrarla en el respeto. Los profesionales ante todo somos personas y concretamente los pro-fesionales de la educación y del trabajo

social somos personas que trabajamos junto a per-sonas que precisan de nuestro acompañamiento. La dignidad en el ejercicio de nuestra profesión la encontraremos en una primera instancia cuan-do los diferentes actores que interactuamos juntos guardemos, así como nos guarden el respeto que la relación de ayuda precisa, así como también la relación institucional o contractual requiere.La actual situación de austeridad económica que nos imponen está dirigida a la pérdida de inversión en el sector público en general y su objetivo toma forma en el ataque al Estado Social en particular, derivando en la destrucción de las políticas sociales y dejando a los profesionales de la educación y del trabajo social sin recursos, sin materia prima para crear acompañamiento hacia la igualdad de opor-tunidades.Ya es una realidad que las políticas sociales no in-vierten lo suficiente para atender la demanda so-cial actual y generan unas bolsas de desigualdades cada vez más alejadas, unas de las otras, siendo ya muy grande el segmento de pobreza, diluyendo la fase de riesgo de exclusión y dejando a una gran parte de la sociedad pendientes de un hilo, o bien encaminándola directamente al saco de la pobreza.Esta idea de ser austeros con el Estado Social ha provocado que todos los recortes realizados en sa-nidad, educación, pensiones de garantía de la se-guridad social sean derivados hacia la atención de los equipos de servicios sociales que en estos mo-mentos también son víctimas de la austeridad. Los casos que se presentan poco podemos hacer por la falta de recursos aunque nos llevan a poder ofrecer nuestra mejor herramienta, la escucha activa, valio-sa pero no resolutiva a la demanda. Lo peor es que esta forma de trabajar conlleva a ser utilizados, por parte de nuestros gobernantes, como profesionales

Dignidad o deshonor

de la contención y no de la integración, pasando a ser éste uno de nuestros principales encargos.Al desarrollar la profesión en un equipo de atención social básico somos la primera cara de atención so-cial de la administración y en estos momentos, tal y como se están gestionando los recortes en el ámbito social es una falta de respeto en mayúsculas la des-protección que sufrimos como profesionales por no disponer de medios suficientes y programas efecti-vos para hacer frente a la actual demanda deriva-da de la emergencia social que padecemos, y por dimensión se pierde el respeto a los propios pro-tagonistas, los usuarios. Cuando el respeto se nos pierde, o vemos como se les pierde a nuestros usua-rios entra en juego la humillación desembocando en el deshonor. Es por ello que no pienso aceptar esta realidad que lo que pretende es un cambio de modelo donde no tiene cabida, o no le encuentro sentido a nuestras profesiones porque poco le im-porta la igualdad de oportunidades a los Sres. del capital.Yo digo NO. Pido justicia social primero como per-sona, segundo como ciudadano y tercero como pro-fesional pido ser escuchado, pido complicidad con los usuarios y pido ayuda al pueblo porque veo que el dinero no lo puede comprar todo. Pido dignidad.

José Antonio Monteagudo


L’agenda del Mamut a la Festa Major d’Estiu 2013Que no t’agafi desprevingut. El Mamut tindrà una agen-da farcideta per a la Festa Major. Apunta-t’ho a l’agen-da. Més endavant ja t’enviarem més detalls:

31 d’agost: Cercavila del Mocador. Per fer arribar els mocadors als comerços i entitats que li han do-nat suport.

1 de setembre: Aplec de Sant Ramon. Per primera vegada, el Mamut puja a Sant Ramon, per remu-llar els qui prenen part de l’Aplec. Hi ha res millor que una ruixadeta després d’una bona caminada?

5, 6 i 7 de setembre: parada a la plaça de la Vila: per comprar el teu mocador, la gorra, un globet, un adhesiu per al cotxe. O senzillament per fer pe-tar la xerrada. O per aprendre a ballar el patatuf.

7 de setembre, dissabte: Espavilada del Mamut, després del Pregó. Sense espavilada, no hi ha mamullada que valgui.

8 de setembre, diumenge: Mamullada.

L’Spanish Domino Fans és una associació vila-decanenca que el passat divendres 12 de juliol va celebrar a Can Xic el seu primer aniversari. Fitxes i més fitxes col·locades amb paciència per al minut de glòria quan tot “rula”... Felicitats!



la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Lanius senator-capsigranyViladecans, abril 2013

Menja petits ocells, sargantanes, insectes, aranyes i cucs de terra. Viu en zones boscoses o amb abundància de matolls; també en camps de cultiu d’arbres fruiters. Acostuma a clavar els insectes que captura en les punxes d’alguns arbres o arbustos espinosos. És un ocell que podem trobar a Catalunya des de l’abril fins al setembre; els mesos freds emigra a l’Àfrica. Font:Xtec

El cop d’estat militar del 18 de juliol va condici-onar, inexorablement, tot l’esdevenir de la Re-pública al llarg de la resta de 1936 i fins a l’abril de 1939, quan oficialment s’acabà la guerra i

amb ella el règim republicà, malgrat que aquest a Cata-lunya s’acabés el 10 de febrer de 1939, quan les tropes franquistes ocupen la frontera catalana amb França.Les característiques principals de les corporacions mu-nicipals d’aquestes dates, entre el 18 de juliol de 1936 i el 25 de gener de 1939, per a Viladecans, són: el man-teniment de l’alcaldia en la persona de Llorenç Puig (ERC) al llarg dels tres anys de revolució i guerra; el manteniment d’ERC com a par-tit majoritari a Viladecans amb equilibri de poders i força amb la CNT, fins als fets de maig de 1937, data a partir de la qual, els comunistes del PSUC aniran agafant més influència i pes polític en detriment de la CNT; l’intent de crear una nova estructura organitzativa a partir de la constitució del Consell Municipal; el fet que els consells municipals estiguin integrats, únicament, per ciutadans militants dels partits polítics i organitzacions sindicals d’esquerres; que el nombre dels seus representants en el Con-sell Municipal és proporcional al nombre de representants que cada partit polític o orga-nització sindical disposa en el Govern de Catalunya –sempre i quan l’organització política tingui representació en el municipi– i, finalment, la continua substitució de consellers municipals que es van suc-ceint al llarg del temps, atesa la seva incorporació al front, ja sigui de manera voluntària, com a milicià, o amb caràcter forçós, amb les crides de les lleves fetes pel Govern de la República.Amb el cop d’estat militar, la dreta feixista provocà el que, molt possiblement, i d’una altra manera, no s’ha-gués produït: la revolució de les classes populars. A partir del 19 de juliol, amb el sufocament de la insur-recció, Catalunya entra en una espiral revolucionària, on el poder legalment constituït, tant del Govern de la Generalitat com dels ajuntaments, queda diluït per la força del poble armat, fonamentalment dirigit per la central anarcosindicalista (CNT-FAI). En la majoria de les poblacions catalanes es constitueixen comitès re-volucionaris, després convertits en comitès de milícies antifeixistes que són els que detentaran, d’una manera clara i hegemònica, l’autoritat i els govern dels munici-pis, malgrat que nominalment es mantingui una corpo-ració municipal i un alcalde.

Els homes de la República i la Revolució, 1931-1939 (II)

A Viladecans, el Comitè de Milícies, en aquests primers dies de la revolució, estarà integrat per tres membres de la CNT-FAI (Marià Sanjuan, Juan Carrique i Cayetano Piñero) i per dos d’ERC (Llorenç Puig, com a alcalde, i Josep Iturrioz com a màxim responsable del partit), sota la presidència, molt possiblement, de Marià San-juan. Durant uns mesos, fins a finals de setembre de 1936, hi haurà aquesta dualitat de poders: un alcalde d’ERC i un president del Comitè de Milícies de la CNT.D’altra banda, els membres de la corporació munici-pal, en aquestes dates, seran tots representants d’ERC,

una vegada expulsats, de facto, els regidors dels partits de dretes. Aquesta situació es veurà legalitzada el 4 d’agost de 1936 amb la consti-tució d’un nou ajuntament, el qual per decret del Govern de Catalunya, només estarà format per aquells militants designats pels partits que havien constituït el Front Popular. Pel cas de Vi-ladecans, la corporació la integraran únicament ciutadans militants o simpatitzants d’ERC. Aquest ajuntament només durarà fins al 20 d’octubre, data en la qual pren possessió una nova corporació que ja reflecteix l’equilibri de poders polítics que hi ha a Catalunya i que tam-bé és reflex del Govern Tarradellas, format el 26 de setembre, i en el qual s’havia donat l’entrada als anarquistes, una vegada dissolt el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya,

dominat per la CNT. Aquest nou Consell Municipal –denominació de l’ajuntament a partir del 24 d’octubre de 1936– quedarà format per 4 membres d’ERC, 4 de la CNT, 2 d’UGT-PSUC (el Partit Socialista Unificat de Catalunya s’havia fundat el 23 de juliol) i un conseller de la Unió de Rabassaires (UR) amb les següents con-selleries:

Conselleria 24 octubre 1936 - Consell Municipal

Presidència Llorenç Puig Tomàs – ERC

Defensa Juan Carrique Meca – CNT

Treball Cayetano Piñero Campoy – CNT

Agricultura Elies Miravet Rochera – CNT

Economia Marià Sanjuan Cuchi – CNT

Obres Públiques Rafael Casé Pitarque – ERC

Proveïments Josep Arrufat Gasa – ERC

Serveis Públics Josep Jordà Santacruz – ERC

Assistència Social Manuel Palasí Fenollosa - UGT-PSUC

Cultura Josep Garrigosa Valls - UGT-PSUC

Sanitat Josep Orenga Ferrer - UR

Segell del Consell Municipal de Vi-ladecans emprat entre novembre de 1936 i desem-bre de 1938.Font: Arxiu Muni-cipal de Vilade-cans, AMVA.

Per qüestions administratives, el Consell Municipal es torna a reestructurar el 22 de gener de 1937, reduint-se el nombre de consellers d’11 a 9, en detriment d’ERC i de la CNT que quedaran amb tres consellers, però afa-


Recerca històrica

vorint la figura de Juan Carrique (CNT), que a banda de mantenir Defensa, disposarà, també, de les conselle-ries de Treball i Obres Públiques.La darrera reestructuració del Consell Municipal és del 16 d’octubre de 1937, i ja reflecteix els canvis polítics que s’havien produït a Catalunya a partir dels fets vio-lents de primers de maig de 1937, quan les forces anar-quistes i del POUM s’enfronten a les forces de la Gene-ralitat recolzats pels milicians del PSUC: s’incrementa la representació municipal del PSUC (de 2 a 3 conse-llers, amb la incorporació de Manuel Amigó) igualant així la representació d’ERC i la CNT. Tot ens indica que es produeix una pèrdua de poder de la CNT local en favor del PSUC.Davant de tot el reguitzell de substitucions de conse-llers municipals, produïts per la seva incorporació al front al ser mobilitzades les seves quintes, el darrer Consell Municipal que afrontarà la caiguda de Vilade-cans, a partir del 10 de juny de 1938, fins a l’entrada de les tropes de l’Exèrcit d’Ocupació franquista el 25 de

Les corporacions municipals republicanes, 1936-1939 1

Càrrec18 febrer 1936 - 4 agost 1936 4 agost 1936 - 20 octubre 1936

Corporació municipal Corporació municipal

Alcalde Llorenç Puig Tomàs – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC

1r tinent d’alcalde Josep Solina Bosch – ERC Francesc Vilardell Mas - ERC

2n tinent d’alcalde Joaquim Marieges Bassolas - ERC Miquel Mondragón Gómez – ERC

Regidor Miquel Bernal Deixens – ERC Llorenç Torras Vendrell – ERC

Regidor Salvador Olivé Anglés – ERC Josep Arrufat Gasa – ERC

Regidor Josep Gusi Pla – ERC Lluís Puig Cavallé – [UR]

Regidor Josep Borrell Giol – ERC Vicenç Maestre [Olzina /Alsina] – [UGT-PSUC]

Regidor Josep Deu Borrull – ERC Josep Llauradó Pau – [ERC]

Regidor Joan Torras Pugés – LC Rafael Casé Pitarque – ERC

Regidor Roc Monmany Pascual – APC Jaume Gorgas Dellarés – [ERC]

Regidor Joan Pugés Masellach – LC Josep Jordà Santacruz - ERC

Càrrec

20 octubre 1936

22 gener 1937

22 gener 1937

16 octubre 1937

16 octubre 1937

25 gener 1939

Consell Municipal Consell Municipal Consell Municipal

Alcalde Llorenç Puig Tomàs – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC

Alcalde 2n Marià Sanjuan Cuchi – CNT Marià Sanjuan Cuchi – CNT Josep Arrufat Gasa – ERC

Alcalde 3n Manuel Palasí Fenollosa - UGT-PSUC Manuel Palasí Fenollosa - UGT-PSUC Rafael Casé Pitarque - ERC

Conseller Rafael Casé Pitarque – ERC Juan Carrique Meca – CNT Joan Costa [Jané /Tané /Toné] – PSUC

Conseller Josep Arrufat Gasa – ERC Josep Arrufat Gasa – ERC Antonio Maldonado Prados – PSUC

Conseller Josep Jordà Santacruz – ERC Llorenç Torras Vendrell – ERC Manuel Amigó Serrano – PSUC

Conseller Juan Carrique Meca – CNT Elies Miravet Rochera – CNT Marià Sanjuan Cuchi – CNT

Conseller Cayetano Piñero Campoy – CNT Josep Magem Oró – UGT – PSUC Juan Carrique Meca – CNT

Conseller Elies Miravet Rochera – CNT Josep Orenga Ferrer – UR Josep Carreras Reguan - CNT

Conseller Josep Garrigosa Valls - UGT-PSUC Mariano Cabrero Monclús – UGT-PSUC Josep Orenga Ferrer – UR

Conseller Josep Orenga Ferrer - UR Pere Trius Raurich - UGT-PSUC Valentí Puchol Sorribes – CNT

Conseller Josep Magem Oró – UGT - PSUC Josep Carreras Reguan - CNT Lluís Puig Cavallé –UR

Conseller Llorenç Torras Vendrell – ERC Vicenç Maestre [Olzina /Alsina] – UGT-PSUC Pere Trius Raurich – ERC

Conseller Joan Vidal Fusté – UGT-PSUC Alfredo Fernández Piñero – CNT

Conseller Antonio Maldonado Prados – UGT-PSUC Josep Iturrioz Rebull –ERC

Conseller Joan Costa [Jané /Tané /Toné] – PSUC Josep Jordà Santacruz – ERC

Conseller Cayetano Piñero Campoy – CNT

Conseller Miquel Milà Domènech – PSUC

1 APC: Acció Popular Catalana, partit adherit a la CEDA: Confederación Española de Derechas Autonómas. CNT: Confedera-ció Nacional del Treball. ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. LC: Lliga Catalana. PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalu-nya. UGT: Unió General de Treballadors. UR: Unió de Rabassaires. Font: Llibres d’Actes del Ple Municipal i Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament de Viladecans. Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA). Per motius d’espai ometem totes les notes relatives a les substitucions dels consellers municipals, que tal i com s’ha manifestat en el text, es produeixen, fonamentalment per la seva incorporació a files, dins de l’Exèrcit Popular de la República.

gener de 1939, estarà integrat per les següents perso-nes:

10 juny 1938 - 25 gener 1939

Càrrec Consell Municipal

Alcalde Llorenç Puig Tomàs – ERC

Conseller Josep Iturrioz Rebull –ERC

Conseller Josep Jordà Santacruz – ERC

Conseller Joan Costa [Jané /Tané/Toné] – PSUC

Conseller Manuel Amigó Serrano – PSUC

Conseller Miquel Milà Domènech – PSUC

Conseller Juan Carrique Meca – CNT

Conseller Alfredo Fernández Piñero –CNT

Conseller Gaietà Piñero Campoy – CNT

Conseller Lluís Puig Cavallé –UR

Finalment, el 31 de gener, amb el poble “liberado” es formarà una primera Comissió Gestora Municipal, nomenada pel general en cap de l’Exèrcit Marroquí que serà ratificada el 6 de febrer de 1939, presidida per l’alcalde de la dictadura de Primo de Rivera: Pere Ma-sellach Monmany. Però, aquesta ja es un altra història, i en aquest cas, una història negra.


Havia nascut a Calas-parra de Múrcia. Fill de pares vinguts a Cornellà els anys sei-

xanta, sempre residí a Cornellà. Morí en el 1996 –als 43 anys per raó d’un càncer– després d’esmer-çar tota la seva curta vida servint la classe obrera fent sindicalisme, fos esbombant des de dins i des de fora el sindicat “vertical” en el temps franquista, o mirant de fer possible la “Intersindical del Baix Llobregat” dins un unitarisme a ultrança al començament de la transició, o recolzant i orientant les lluites dels afiliats a la CONC durant els anys d’assentament de la democràcia.Amb ell vaig aprendre que el Sin-dicat era una eina. Una eina per fer front de manera col·lectiva a les relacions desiguals en les quals els treballadors si ho fan individu-alment tenen totes les de perdre.Amb ell vaig aprendre que el moviment obrer és el conjunt d’accions d’aquesta classe social, empreses per resoldre o posar fre a les condicions que el propieta-ri imposa a l’assalariat en el seu afany sense limit d’acumulació de capital.Amb ell vaig aprendre que al si de cada classe social hi ha contra-diccions que s’han de conèixer i tenir en compte si es vol avançar en l’emancipació, i com en la con-frontació, la divisió desplaça les solucions a favor de qui té l’hege-monia.D’aquestes coses, i d’altres, discu-tíem l’any 1974 a les reunions set-manals de la cèl·lula de Bandera Roja a Viladecans, mesos abans d’acabar tornant a la casa gran: el PSUC. En aquestes reunions de

Fèlix Moreno, company de RocaBandera repassàvem el dia a dia dins els entorns respectius, ja fos-sin temes estrictament de Partit, de CC.OO. o de l’associacionisme veïnal, i analitzàvem el qui és qui de tot el que es movia. Seguida-ment fèiem una estona de discus-sió teòrica i finalment encaràvem les accions a emprendre en els dies següents. En Fèlix Moreno era qui ens endinsava en el món de Roca Radiadors.

D’ell vaig aprendre que l’avant-guarda del moviment obrer la configura la gent amb el grau de consciència més elevat, però tam-bé l’”ai!” d’aquelles avantguar-des que amb poca intel·ligència deixin de sentir l’escalf al clatell del conjunt dels seus companys avançant-se més enllà d’un pas. Hauran suïcidat el seu activisme i potser homicidiat el moviment.D’ell vaig aprendre que les vagues només es poden convocar per ser guanyades. Que les indefinides les acabaràs perdent si comen-çant-la cent treballadors a l’ende-

mà en sou vuitanta, i que si dos dies després a les imprescindibles accions per estendre-la només te n’hi vénen cinquanta abans d’aca-bar la setmana no fareu la dotzena i s’haurà acabat el bròquil. D’ell vaig aprendre que la negoci-ació col·lectiva és quasi bé un fi en si mateix i que en ella no sols s’ha d’incidir en els aspectes salarials de la contractació, sinó també en els processos productius per mi-llorar-ne les condicions. En Fèlix Moreno havia vingut a raure a Viladecans i a estudiar el batxillerat a l’Institut de Gavà quan pel seu activisme començà a tenir problemes al de Cornellà. Ho féu juntament amb amb en Josep Palau, un altre jove memo-rable. A disset anys tots dos ja militaven a Bandera Roja. El seu nom “de guerra” era Hilario. Aca-bant el batxillerat, en Fèlix entrà a treballar a la Roca l’any 1974, en temps de la vaga general del Baix Llobregat solidària de les vagues d’Elsa i de Solvay. Vingué a casa nostra farcit d’activisme clandestí atresorat als barris de la Gavarra i Bonavista de Cornellà dins les Co-missions de Barris i Fàbriques, al costat d’en Paco Arias, de l’Emilio García, de l’Isabel Aunión, d’en Benigno Martinez i d’en Pepe Vega, entre d’altres. Per tant, res li venia de nou.A Roca Radiadors hi entrà per reforçar el moviment obrer des-ballestat pels acomiadaments de la vaga de 1971 i per refer les es-capçades CC.OO. després de la detenció d’en Jaume Puig (el Peli), l’any 1973. Posant en contacte els uns amb als altres, motivant accions ara aquí ara allà, impulsant aturades


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

parcials per això o per allò, en Fè-lix Moreno va anar filant el movi-ment de Comissions Obreres a la fàbrica Roca. Aquestes, l’any que Franco moria, acabaren aconse-guint un bon nombre de repre-sentants en les eleccions sindicals que l’empresa sempre copava. CC.OO, però, no aconseguí la suficient força per arrossegar i representar els prop de cinc mil treballadors de la fàbrica. D’entre tots aquells companys de lluita obrera, recordo com en Fèlix em parlava molt bé d’en Garcia Ser-ralta, d’en Francisco Santiago i d’en Sánchez Sánchez, fins i tot de la gent de CNT malgrat que aquests eren de corda sindical ben diferent.Mai fou un lider, ni ho pretengué. Més aviat al contrari, malfiant de la gent d’ego pujat, el seu tarannà el duia a apropar-se als qui feien bona conjugació dels verbs coo-perar o col·laborar. Sempre em semblà que qui el menà a vincu-lar el seu viure al sindicalisme fou la consciencia de classe acu-mulada en la praxi i en l’anàlisi intel·ligent del fastigós perquè de moltes coses. Només l’amistat, la companyonia i l’exercici de la solidaritat li compensaven les pe-santors de l’explotació fabril i de l’enuig de confrontar idees amb companys de feina massa visce-rals.L’any 1976 érem a punt de can-viar les regles del joc. El dicta-dor acabava de morir com a tal a l’hospital, però finalment tot bullia. El moviment obrer “eclo-sionava” també malgrat que el moment ja era de greu crisi i la inflació rondava el 20%. Dotar-se d’un autèntic sindicat unitari per defensar-se en el món del treball era tan important com arribar a un autèntic sistema de delegació i representació política deixant ben definida la diferència entre tots dos àmbits. De sota els llen-çols emergia tota mena de gent fins llavors adormida. Altrament, el PSUC veia com la ruptura, tant

de temps lluitada, li era bescan-viada per la ruptura reformada de primer, via “Platajunta”, per la reforma rupturada de segon, i finalment per la reforma a se-ques, ben seques, gràcies al re-ferèndum del 6 de desembre en el qual amb una participació del 77% a tot Espanya, més del 90% de la gent votà SI. En la batalla per canviar les co-ses de la manera més favorable a la classe obrera, en Fèlix Mo-reno visqué aquell inefable any com a capdavanter de CC.OO. a les dues vagues de Roca. En sortí no massa bé de la primera i força malament de la segona. En aquesta, després de la primera jornada d’atur a finals d’octubre recolzant la revisió semestral, fou sancionat per encapçalar-la. Això motivà una nova aturada total –el 6 de novembre– de la qual en sortí acomiadat en Sánchez Sánchez –també per capdavan-ter– i a partir d’aquí començà la vaga indefinida dels noranta-cinc dies. En Fèlix Moreno ja mai més tornà a esmicolar motlles de ba-nyeres a Roca Radiadors.Després d’una pantomima de negociació per part de l’empre-sa, que motivà que l’assemblea de treballadors del dia 2 de de-sembre votés a favor del “laude” (amb l’esperança que el media-dor els compensés almenys l’aug-ment del cost de la vida d’aquell any), i després que quaranta-cinc dels delegats romanguessin aco-miadats sense negociacions a la vista, la vaga entrà en un atzu-cac dominat per trabucaires que avantposaven la restitució de la dignitat dels delegats a tornar a seure per negociar. D’enfrontar aquesta posició és d’on molta de la gent de Comissions Obreres –i en Fèlix especialment– en sortí escaldada. Ell i la gent del PSUC, no perquè fos una consigna sinó perquè així ho creien, defensà sempre a les assemblees l’absolu-ta necessitat d’obrir qualsevol via de negociació en la qual incloure

totes les indignitats a resoldre. No era cosa de fer un pols –en dies de Nadal i sense cobrar– re-colzat només en assemblees de tres-cents treballadors, en una fàbrica de cinc mil, contra qui demostrava que a més a més de suportar la crisi amb bons estocs i estalviant-se un fotimer en nòmi-nes, tenia molt males intencions addicionals. A finals de gener es va saber que Roca tornava a ser una empresa totalment familiar després de recuperar les acci-ons –de l’esparverada “Standar” americana–, emeses cercant el capital necessari per l’expansió fabril a Alcalà de Guadaira i a Al-calà d’Henares. La vaga acabà fa-talment l’onze de febrer. La lluita obrera no.Dies després prenia força la re-clamació d’amnistia política i la-boral. En Fèlix Moreno les bata-llà. Però un cop aconseguida, ell –dolgut– no s’hi volgué acollir. Sí, dolgut. Havia rebut tal quan-titat d’imprecacions i insults, i s’havia sentit amenaçat fins a tal punt en les assemblees defensant el que creia, que va creure que difícilment podria tornar a sen-tir-se company i anar de bracet amb els fautors. Amén del fàstic d’haver-se de tornar a trobar re-presentant els treballadors amb el llavors gerent de Roca Salva-dor Gabarró Serra, qui avui amb 78 anys encara “no en té prous” i fa de president de Gas Natural, d’Unión Fenosa i de vicepresi-dent a La Caixa. I és que en Fèlix Moreno López, partidari, com molts d’altres, de la lluita contínua, sabia el que es va dir ja fa bastant més de dos mil anys: “... Hi ha un temps d’enru-nar i un temps de construir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps de lluitar i un temps de fer les paus, un temps de plantar i un temps de collir...”, però també que enlloc està escrit que esdevenir mesell fos una vir-tut, i fins a morir es dedicà al sin-dicalisme de classe.


En el número de febrer d’aquesta revista, i en aquesta mateixa secció, comentava que a tota

aquesta zona nostra del Delta del Llobregat se li podia aplicar allà que Jaume Codina deia a propò-sit del Prat: que va ser, fins no fa pas tant, un territori aïllat, “a les portes de Barcelona però increï-blement lluny”.Quan va començar la industrialit-zació, i més encara després amb la immigració i la globalització, aquest aïllament va desaparèi-xer, i ara estem sotmesos a totes les influències. Però fins alesho-res, en el nivell de les formes de vida, és a dir, en qüestions com el vestir o el parlar, podem dir que, realment, estàvem increïblement lluny de Barcelona. Una de les conseqüències posi-tives d’aquest aïllament és que s’han pogut mantenir, i es man-tenen encara, formes de parlar molt genuïnes, molt poc conta-minades, molt profundament ar-relades. Però, certament, ara tot això està canviant a tota velocitat. Fa anys que vam deixar la faixa i el mocador de cap, i juntament amb la nova forma de vestir ens va entrar també una forma més globalitzada de parlar. Però tot i així, com que la llengua està més enganxada a l’ànima que no pas el vestit, la llengua encara per-dura i encara la podem repescar. Segurament que nosaltres som els últims que ho podem fer, i per això val la pena de dedicar-hi alguns esforços. En aquell article de febrer, em referia a les caracte-rístiques peculiars en la manera d’anomenar les persones en el Vi-ladecans de fa cent anys, i que va

Els noms de les cases: “Cal” i “Can”

perdurar fins ben ençà, i que en molts casos encara perdura. Fa dos mesos, em vaig referir a un cas concret en la manera d’ano-menar els llocs: els camps de l’Enregàs. I ara, en aquest article, dintre la manera d’anomenar els llocs, em voldria referir a un as-pecte concret de la manera d’ano-menar les cases: l’ús que fem de la partícula “cal” (per exemple, quan diem cal Menut) o la par-ticula “can” (per exemple, can Bruguera) Deia fa un moment que nosaltres som segurament els últims que encara podem repescar la llen-gua pagesa, abans que quedi se-pultada per totes les contamina-cions. Doncs bé. Així com quan apliquem aquesta possibilitat als noms de les persones no podem pretendre res més que fer inven-tari de com s’utilitzaven, i no pas

intentar recuperar-los, quan ens referim als noms dels llocs la cosa canvia. Els noms dels llocs, sí que els podem mantenir. Nosaltres hem rebut els noms dels nostres pares i dels nostres avis, i a més podem preguntar encara a la gent gran que ha rebut els noms d’una forma sens dubte més neta. És, doncs, una urgència escoltar aquests noms i deixar-los fixats, com a estació final de la parla que ens ha arribat, i que serà el millor testimoni que podrem deixar als qui vinguin darrere. Aturem-nos, doncs, en aquest cas concret: l’ús de la partícula “cal” o “can” per anomenar una casa. Si ens fixem en el nucli urbà de Viladecans, queda molt clar que en gairebé tots els casos s’utilitza “cal”: cal Banato, cal Pocapina, cal Figuerons, cal Calic, cal Ri-veró, cal Cot… i les poques ex-cepcions que hi ha corresponen a senyors de Barcelona instal·lats a Viladecans, com és el cas de can Bruguera, o fins i tot de can Roca, que és com molta gent coneixia, i encara coneix, la fàbrica Roca Ra-diadors. I també s’utilitza “cal” en les antigues masies que fa temps que van quedar situades dins el nucli del poble: ca l’Almi-rall, cal Basomba, cal Marcó. En canvi, si anem fora del nucli urbà, a les masies que continuen sent masies aïllades, o que fa poc que han quedat rodejades de ca-ses pel creixement de la població en aquests darrers anys, hi tro-bem de tot: masies clarament de-signades amb la partícula “can”, com can Torrents, can Sellarès, can Seguí, o la ja desapareguda can Pastera; d’altres clarament designades amb “cal”, com cal

Cal Fusteret


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Menut, cal Roc de les Marines, cal Pere Trius, cal Dimoni, o la ja desapareguda cal Barratet; i altres que fluctuen, com és el cas de cal Simon o can Simon, que hi ha qui ho diu d’una manera i qui ho diu d’una altra. I encara s’hi pot afegir una altra dada. I és que sovint es donava el cas que famílies que feien de ma-sovers en alguna d’aquestes ma-sies, quan tenien ja possibilitats d’independitzar-se i d’anar-se’n a viure dins el nucli urbà, conti-nuaven sent conegudes amb el nom de la masia, però aleshores, si eren d’una masia amb “cal”, continuaven igual (per exemple, cal Ginestar o cal Cot), però si era amb “can”, passava a ser “cal”. És a dir, que els masovers de can Pastera o can Sellarès, quan es van establir dins el nucli urbà van passar a ser coneguts com cal Pastera o cal Sellarès. Dins el nu-cli urbà, tothom era “cal”, llevat, com hem dit, d’alguns senyors importants.Què hi ha al darrere de tot això? És bastant senzill. Prové d’un fet que en el número de fa dos mesos d’aquesta revista, en par-lar de l’Enregàs, ja vam comen-tar. “Can” ve, com és sabut, de “casa d’en”, mentre que “cal” ve de “casa del”. I resulta que, al llarg dels segles, mentre que en el territori que coneixem com la Catalunya Vella, és a dir, del Llo-bregat cap a França, s’ha man-tingut en general el tractament “en” per anomenar les persones (en Joan, en Pere, en Coromines), a la Catalunya nova, és a dir, del Llobregat cap avall, com és el cas de Viladecans, aquest tractament ha anat desapareixent i s’ha anat introduint més aviat l’article “el” (el Jordi, el Xim-xim, el Come-llas). Com a conseqüència, dins el nu-cli urbà, que era el lloc més viu i canviant, “can” (o sigui “casa d’en”) va anar sent substituït per “cal” (“casa del”), perquè això és

el que més corresponia a la ma-nera de parlar habitual, excepte, com hem dit, en el cas de la gent considerada més important. En canvi, a les masies de fora, com que el tracte era més llunyà, el canvi no va ser tan universal, de manera que “can” es va man-tenir en els noms més antics i que havien quedat com més arrelats en la manera de parlar, mentre que en els altres es va anar fent servir també el “cal”, com dins

el nucli urbà. No sé si s’hi podria afegir també que quan es trac-ta d’un nom de persona, o d’un qualificatiu, o d’un nom comú, aquesta substitució de “can” per “cal” es dóna pràcticament sem-pre (cal Pere Trius, cal Menut, cal Ginestar), mentre que si és un cognom és més fàcil que es man-tingui el “can” (can Torrents, can Sellarès, can Seguí); però aquesta hipòtesi és només això, una hipò-tesi. I bé. Per acabar, deixeu-me dir que aquesta manera de parlar que hem rebut dels nostres pares i els nostres avis s’està contami-nant cada cop més. Per exemple, perquè a la televisió es tendeix a fer servir sempre “can”, i això provoca que nosaltres també substituïm el “cal” genuí de Vi-ladecans pel “can” televisiu, cosa que és, evidentment, una pèrdua. Per això val tant la pena, ara que encara hi som a temps, recollir aquestes formes més genuïnes, que són petits però valuosos ves-tigis de la nostra història ciutada-na.

Josep Lligadas

Ca l’Almirall

Can Sellarès


Hospital de Viladecans: La lluita continua

Juliol 1978Els veïns de Viladecans es van manifestar per aconseguir un hospital per a la ciutat i la comarca.

Juliol 2013

Els veïns, les associ-acions i entitats, els partits polítics i els sindicats dels muni-cipis de Begues, Cas-telldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, tornen a reivindicar l’hospital per tal que continuï essent un hospital de referèn-cia a la comarca i en contra de la privatit-zació dels serveis hos-pitalaris.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Punt de Trobada 68

Documents

Transcript of Punt de Trobada 68