Punt de trobada 7

Editorial 1 Hi ha diversos indicis que ens

mostren i ens fan prendre

consciència, dia a dia, que el temps

passa inexorablement. Com diu Joan

Fuster en un dels seus aforismes:

«Mentre dormiu us creix la barba: això

és el temps.». I un d’aquests indicis és

que ja tenim entre les mans un any

més, i enguany també a la pantalla,

un nou número de la nostra revista,

Punt de Trobada.

La nostra revista, feta des de la

col·laboració i les aportacions de tots

els membres de la comunitat escolar,

madura i es modernitza amb les

noves tecnologies, i ja podem

consultar-la, des del seu primer

número, a la pàgina web de l’institut

(www.iesmassanassa.es).

La gran quantitat d’activitats

que s’han organitzat, dins i fora del

centre, i l’alta participació que hi ha

hagut, han afavorit indirectament que

la nostra revista es nodresca de

material abundant i variat, cosa que

des d’ací us agraïm. Desitgem que

continueu col·laborant no solament en

la revista sinó també en totes aquelles

activitats que des del centre

s’oferesquen.

Finalment volem agrair des

d’ací la inestimable ajuda tècnica que

hem rebut i desitjar-vos unes bones

vacances a tots i a totes!

SUMARI PÀGINA 1 Editorial

PÀGINA 2 Concurs literari

PÀGINA 18 Racó del francés

PÀGINA 29 Racó de l’AMPA

PÀGINA 30 Racó de l’anglés

PÀGINA 36 Entrevistes

PÀGINA 39 Racó de la ciència

PÀGINA 43 Racó del medi ambient

PÀGINA 47 Racó de la gastronomia

PÀGINA 49 Notícies

PÀGINA 58 Efemèrides

PÀGINA 67 Opinió

PÀGINA 76 Racó etnogràfic

PÀGINA 77 Calaix de sastre

PÀGINA 80 Cloenda

Coordinació d’aquest número

Carles Asins i Marisa Muñoz

Disseny de la portada

Marc Sánchez Benito, 2n Batx.C

Disseny de la contraportada

Manolo González

Il·lustracions de les pàgines 11-13

Datar Doggar, 3rC

Assessorament informàtic

Ramón Polo i Manolo González

2 7é Concurs literari “La Marjal” GRUP A (1r i 2n d’ESO) PRIMER PREMI DE POESIA Irene Martínez Gurrea 2nB

GRUP A (1r i 2n d’ESO) SEGON PREMI DE POESIA Blanca de la Asunción Díaz 2nC

.

Si hubiera tenido ocasión de despedirme

entre todo lo que te podía dar un abrazo te pertenecía más que es lo que me dabas tú

cuando intentaba confundirme la multitud.

Va a ser duro para mí

tener que afrontar que ya no te voy a tener junto a mí

nunca jamás.

Cómo duele esta soledad en la que sólo me acuerdo de los buenos momentos

que pasé junto a ti.

Sé que no merezco tu perdón pero dentro de tu corazón

creo que ya me has perdonado por todo el daño que te he causado.

Si pudieras estar aquí

tal vez, estarías orgullosa de mí.

LA IMAGINACIÓ

Ella ens dóna vida sense ella no hi ha

contes ni hi hauria personatges hi hauria massa coses,

de tot menys gràcia, de tot menys il·lusió, de tot menys alegria, de tot menys tristesa,

hi hauria de tot menys aquelles coses

que ens fan ser xicotets com les faules,

com les endevinalles, seríem com robots,

com persones sense cor, seríem tots iguals,

parlaríem igual, pensaríem igual,

no m’agradaria viure així, A tu sí?

SOLEDAD

No sé por qué te has ido no pude despedirme de ti

aunque no hubiera sabido qué decir me hubiera gustado estar ahí,

ayudándote a descubrir que no hay nada malo en mí.

Ahora que ya no estás no sé qué puedo hacer para ocupar mi tiempo pienso y pienso en ti

una y otra vez

7é Concurs literari “La Marjal” 3 GRUP A (1r i 2n d’ESO) PRIMER PREMI DE NARRATIVA Pau Seguí Pellicer 2nB

Mohamed era un xiquet de 12 anys que

vivia en un poble menut anomenat

Alhambra. El poble tenia uns 200

habitants, la majoria dones i xiquets.

Com que estava enmig del desert no hi

havia aigua i el pou més proper estava a

6 km a peu sota el sol del desert.

L’aigua era de color marró i tenia

bacteris, alguns dels quals desconeguts

pels científics i el pitjor de tot, el menjar, que no n’hi havia. Vivien del menjar que els

donaven ONG franceses i alemanyes alguna vegada a l’any. La gent del poble estava

acostumada a passar dies sense menjar però, aquesta vegada, era diferent, duien ja

nou dies sense cap tipus d’aliment; la meitat dels xiquets estaven morint-se de fam.

Eixe dia Mohamed estava jugant a la pilota amb el seu amic Mahrib, un xiquet de 9

anys, que vivia en la casa de Mohamed perquè feia uns anys un grup de terroristes d’Al

Qaeda, amb la cara coberta amb mocadors, cremaren totes les cases i mataren els

hòmens del poble. Mohamed, jugant amb el seu amic, va vore com la gent eixia i anava

cap a uns camions que, desafortunadament, no pertanyien a l’ONG sinó a uns

terroristes. Aquests començaren a disparar a la gent que fugia intentant amagar-se de

les bales sense molta sort. Mohamed i Mahrib anaren corrents a amagar-se en una

cova però, amb tan mala sort que els homes els descobriren i els agarraren i els ficaren

dins d’un camió. Van ser tres dies de viatge sota el sol del desert botant per dunes,

sortejant pedres, fins a arribar a unes muntanyes al mig del desert on ningú mai no els

trobaria. Les muntanyes eren baixetes, plenes de forats escarpats on hi havia gent

igual als terroristes; gent de pell obscura com el color de l’arena. Estaven perfectament

camuflats. Els dugueren a una de les coves i els tancaren allí, era un forat pudent dins

de la muntanya; tenia rates mortes i l’única llum que entrava era per una porta de fusta

mal feta. Hi havia més persones a la cova, dues dones franceses que havien anat allí

de viatge i, a l’igual que a ells, les havien segrestades, sols que per elles demanaven

un rescat i per a ells tenien un altre fi. L’endemà els donaren una arma a cadascun dels

xiquets i els ensenyaren a disparar. Aquella setmana va ser una de les pitjors setmanes

LA HISTÒRIA DE MOHAMED

4 7é Concurs literari “La Marjal”

de la seua vida. La gelor de l’arma se’ls quedaria marcada per a tota la vida. Allí l’únic

que menjaven eren les sobres dels terroristes i l’únic que bevien era l’aigua de les

dutxes que queia a un clavegueram casolà que duia l’aigua de la dutxa fins a la seua

cova i que arribava amb el sabó i la suor dels terroristes. De matí els pegaven pallisses

i els arribaren a fer moradures permanents; de vesprada estaven obligats, si no volien

ser apallissats, a vigilar l’horitzó del desert fins a la nit, amb tot el sol de cara, i així fins

que un dia, sense saber per què, s’endugueren els xiquets amb el camió a una ciutat

del Marroc anomenada Ben-Hanli, estava tota destrossada i cremada; els edificis

estaven cremats, per terra parets destruïdes, canonades trencades, els carrers plens

de merda i persones mortes per tots els racons. Els carrers eren rojos, tintats per la

sang dels innocents, se sentien encara els crits de la gent morint-se pel terra; les bales

i armes ressonaven per totes parts quan, de sobte, un avió americà començà a

bombardejar els terroristes. Aquests començaren a obrir foc contra l’avió i de sobte un

grup d’americans amb uniforme de camuflatge va eixir ràpidament del que quedava

dels edificis i començà a disparar, els terroristes s’amagaren darrere de les cases

derruïdes, però Mahib no tingué sort i una bala li travessà el muscle i li féu un forat

enorme, li començà a sagnar i caigué a terra. Mohamed agarrà el cos del seu amic i

s’amagaren entre un cotxe calcinat i la paret derruïda d’una casa. En el terra, junt a

molts casquets de bales, Mahrib estava dessagnant-se i Mohamed no podia fer res.

Passaren unes hores sentint-se els crits de la gent i les bales volant lliurement pels

aires en qualsevol direcció. De sobte, el soroll parà, la lluita havia acabat, els terroristes

havien mort. Un soldat americà trobà Mohamed al costat del cos del seu amic mort.

Mohamed no se n’havia adonat: el seu amic Mahrib havia mort en els seus braços.

L’americà el va agafar sols a ell i deixà el cos mort de Mahrib. I fou en aquell moment

quan Mohamed començà a cridar i a demanar que agarraren el seu amic, que el

curaren, però el soldat no l’escoltava. Els americans posaren Mohamed dins d’una

furgoneta juntament amb 11 xiquets més i se’ls endugueren a una fàbrica, allí un home

els va donar unes pastilles de xocolate i un pot de Coca-Cola. En entrar a la fàbrica es

podia observar tot l’horror del món, les parets eren d’un blau més fosc i oxidat que el

negre, estaven rascades i amb finestres destrossades, amb quatre vidres penjant

perillosament i desitjosos de caure. 200 xiquets treballant com animals 17 hores al dia i

tot a canvi d’un tros del terra per dormir i una galeta verda plena de pols. Mohamed

estava obligat a entrellaçar els cordons d’unes sabates que després es venien a

7é Concurs literari “La Marjal” 5

Europa per 70 euros. Cap persona no es mereixia ser tan maltractada. Va estar en

aquella fàbrica tres horrorosos anys de la seua vida, treballant molt per res, fins que un

dia uns homes d’una ONG europea tiraren les parets i agarraren tots els responsables

d’aquell desastre. Mohamed sabia que poca cosa els farien a aquells homes, poca

cosa en relació amb tot el dolor que a ell li havien causat. Un dels homes de l’ONG

agafà Mohamed i se l’endugué amb ell a Barcelona, allí el va educar, el va dur a

l’escola i li va ensenyar com era la vida que la gent es mereixia.

Ara Mohamed treballa 8 hores al dia de cambrer en una cafeteria de Tarragona per

1200 euros al mes, amb dos dies de descans. Quan Mohamed pensa com ha canviat la

seua vida des d’aquell matí, al seu poble jugant a la pilota amb Mahib, pensa en la

desgràcia que hi ha al món i que la vida és massa injusta per a massa persones.

GRUP A (1r i 2n d’ESO) SEGON PREMI DE NARRATIVA Inés Sáez Tórtola 1rA Un llaurador vivia en una barraca amb la seua dona. Eren molt pobres, perquè la seua barraca estava en la muntanya i no plovia quasi mai i el pitjor de tot era que un conill de color blanc sempre es menjava el seu blat.

- Com continue així, haurem de demanar almoina. A veure quan agafes el conill i ens el mengem!

Això és el que deia la seua dona tots els dies.

- Dona -deia el llaurador-, vivim en una muntanya, on no hi ha gaires terres per a cultivar, què puc fer jo?

- El que has de fer és caçar el conill.

Un dia, quan el llaurador estava treballant el camp, va veure el conill i el va agafar.

- Solta’m! -va dir el conill- Perdona’m la vida, jo no sóc un conill, sóc un geni.

El llaurador va pensar que se’l podia menjar, ja que estava molt de temps sense menjar carn.

- Si em deixes marxar, tingues per segur que no te’n penediràs.

Quan el llaurador li va contar a la seua dona allò que li havia passat, li va dir enutjada:

- Has sigut un ximple, vés i agafa’l altra vegada i demana-li una casa més gran, que la nostra està trencant-se.

El llaurador, que li tenia molta por a la seua dona, va tornar al camp. Després d’estar molt de temps esperant, quan estava a punt d’anar-se’n, va aparéixer el conill i va dir:

- Eh, amic, on vas?

EL LLAURADOR I EL CONILL


- Perdona, la meua dona m’ha demanat que et demane un xicotet favor.

- Bé, et donaré el que vulgues. - D’acord, la meua dona m’ha demanat que canvies la nostra barraca per una

bonica casa de camp. - Això està fet.

Quan el llaurador va tornar a sa casa, va veure una casa de camp molt bonica. La seua dona estava molt contenta. Però després d’uns dies, la seua dona va dir:

- La casa és molt xicoteta, jo vull un castell.

El llaurador, coneixent el mal geni de la seua dona, va haver d’anar, a la força, a buscar el conill.

- Què vols? -va dir el conill. - Jo no vull res, és la meua dona, que vol un castell.

- La teua dona demana molt, però torna a ta casa que la teua dona ja té un

castell.

En tornar a sa casa, va veure un gran castell, amb grans jardins, salons amb mobles de luxe i també un criat. Va passar un temps i la seua dona va dir:

- Ja estic farta de no ser ningú, demana-li, al conill, que vull ser reina i vés corrents que tinc molta pressa i no puc esperar.

El llaurador, molt espantat, va anar al camp.

- Què demanes ara? -va dir el conill.

- La meua dona em fa por, ara vol

ser reina.

- Per a què vol ser reina, si ja té tot allò que pot desitjar una dona normal?

- No ho sé.

- La teua dona demana moltíssim, però, perquè ets tu una bona persona, faré que

es complisca el teu desig, però ja no em demanes cap cosa més. - Gràcies.

El llaurador, tot avergonyit, va tornar al seu palau i va veure un exèrcit amb uniformes brillants. Després de donar moltes voltes per a trobar la seua dona, quan la va trobar, li va dir:

7é Concurs literari “La Marjal” 7 - Estaràs contenta, o encara no?

- De moment sí, ara podré manar i tothom haurà d’obeir-me.

La nova reina tractava malament els seus criats, però el llaurador continuava treballant el seu xicotet camp de blat. Un dia el llaurador li va dir, a la seua dona:

- Per què sempre estàs enutjada?

- Perquè vull que vages al conill a demanar-li un últim favor.

- Però, si ets rica i poderosa.

- Sí, però n’hi ha dos que ixen i tornen quan volen, sense demanar-me permís,

vés i demana-li que també vull ser reina del Sol i de la Lluna.

El llaurador va haver d’anar-hi.

- Això és el que vol la teua dona? Doncs, ja ho té -va dir el conill.

En tornar a casa el llaurador, no hi havia ni castell, ni palau, ni tron, solament hi era la seua barraca i la seua dona amb els seus vells vestits. El llaurador li va dir:

- S’han acabat les ximpleries i la teua avarícia, des d’ara tornem a ser pobres i no vull escoltar-te cap queixa més!

La seua dona no feia més que plorar, però va aprendre la lliçó i des d’aleshores va viure amb la seua pobresa, però molt alegre al costat del seu marit, el llaurador. GRUP B (3r i 4t d’ESO) EL PRIMER I EL SEGON PREMI DE POESIA D’AQUEST APARTAT HAN ESTAT DECLARATS DESERTS EN NO PRESENTAR-SE CAP TREBALL. GRUP B (3r i 4t d’ESO) PRIMER PREMI DE NARRATIVA Diana Bou Cormán 3rB Ella viste de colores claros y vivos. Él en cambio de negro. Ella no sabe quién es él, ni

siquiera sabe que van al mismo instituto. Él la conoce de vista y tampoco le da mucha

importancia a lo que piense de él. Ella con sus aires soñadores para encontrar al chico

ideal, algo que no tardará mucho en llegar sólo que… en la persona que menos espera.

CARA Y CRUZ


Él que lleva varias relaciones jodidas y no entiende el por qué de su triste vida

amorosa. Ella siempre con su sonrisa sincera. Él escondiendo todo su dolor en la

imagen del típico chico duro. Ella morena de ojos marrones. Él castaño con ojos

verdes. Ella pelo largo desenfadado. Él pelo corto y rizado. Ella chica alegre. Él chico

triste.

Ella esconde demasiadas cosas de las que se avergüenza, como que perdió la

virginidad y no tuvo un bonito momento como lo tendría cualquier chica de su edad,

como que quiere ser como las

demás, fumar, beber… sólo para

que los demás dejen de pensar

que es la típica “niña de papá y

mamá”. Él acostumbrado a beber,

a fumar, a liarse algunos porros el

fin de semana pensando que eso

le hará olvidarse de sus

problemas, pero lo que no sabe es

que cada calada que da es un

nuevo problema.

Ella mirada soñadora. Él mirada perdida. Ella tan delicada. Él tan bruto. Ella aplicada.

Él apenas toca los libros pensando que será más popular si visita todos los días el aula

de castigos y desafiando a los profesores en lugar de estudiar. Ella con padres que

quieren que haga la carrera de medicina. Él con padres que lo único que quieren es

que se saque el graduado.

Ella no quiere estudiar medicina como su padre pero éste piensa que será una

cardióloga excelente. Ella lo que quiere es dedicarse al arte. Él quiere ser bailarín, ir

con su grupo de un lado para otro. Su padre piensa que es estúpido.

Ella tiene cinco hermanas mayores, todas dedicadas al mundo de la medicina. Él tiene

cuatro hermanos, dos de ellos con carrera. Él, para su padre, es un fracaso y una

angustia para su madre. Ella tiene 15 años. Él tiene 16. Ella se llama Ahinoa y Óscar él.

Todo empieza un 5 de noviembre de 2009.

Ella se despierta con el sonido de su despertador, se viste, se revisa la mochila y baja a

desayunar con su hermano y su madre. La cocina huele a tostadas y a bollos. Él se

levanta. Llega tarde otra vez. Sale de la cama corriendo y tropieza con la ropa tirada

por la habitación. En la cocina está su madre fumando un cigarrillo. Él coge un zumo,


besa a su hermana en la mejilla y mira a su madre. Una simple mirada le basta para

entender que puede coger la moto de su hermano para llegar antes de que cierren. Ella

mira el reloj, hablando con su madre y su hermano no se ha dado cuenta de lo tarde

que es. Su madre se ofrece a llevarla pero no obtiene respuesta, Ahinoa ya se ha

marchado corriendo.

Él mira su móvil. ¡Mierda va a llegar tarde otra vez! Ella llega a la puerta, llama al timbre

y le abren pero, como es tarde, a clase ya no puede pasar. El conserje le señala la sala

de expulsados. Ella nunca ha entrado allí pero piensa que siempre hay una primera

vez, inspira y…

En la sala hay unas cuantas mesas, algunos carteles colgados sobre drogas, sexo y

poco más. Ella elige un sitio para sentarse. Él ocupa una mesa ya, su mesa, el lugar

que ha ocupado durante meses por diversos motivos. Ella decide hablar, no quiere ser

maleducada. Él se quita la capucha y le sonríe. Ella le sonríe. Él la mira a los ojos

mientras la escucha hablar sobre la injusticia de su nota en lengua. Ella habla sin parar.

Él le cuenta sus movidas. Él se ríe. Ella se ríe.

A ella se le ha visto a veces con una chupa de cuero negra que él le ha dejado para el

frío. A él con una colorida y alegre sudadera que ella le ha regalado para su

cumpleaños.

De colores o de negro. En adelante ellos.

GRUP B (3r i 4t d’ESO) SEGON PREMI DE NARRATIVA Alba Ortega Lleó 3rB Era un dilluns al matí quan Lorena va despertar sobresaltada pel tremend soroll del despertador. Eren les set del matí, el cel estava ennuvolat i feia molt de fred, però encara així, era el dia més feliç de la seua vida. Eixe dia l'esperava un avió en l'aeroport de Manises que la portaria a passar per una experiència inoblidable en la seua vida. Lorena, que tenia quinze anys, emprenia un viatge d'intercanvi a Londres on se n'anava a passar tres mesos allunyada de la seua família, vivint amb una família anglesa formada per dos xiquets, de deu i dihuit anys, i els seus pares. Londres era per a Lorena una ciutat magnífica amb què sempre havia somiat. Sempre pensava en la gran riquesa cultural i racial que hi havia en eixa ciutat. Somiava visitar els grans magatzems Harrods, dels quals tant li havien parlat i com no, també volia passejar pel Hyde Park en un dia assolellat. L'única cosa que li faltaria allí era el preciós sol que tenia tots els dies en la seua ciutat natal, però això era una cosa que no li impedia continuar somiant amb la meravellosa ciutat de Londres.

UN SOMNI FET REALITAT

10 7é Concurs literari “La Marjal” Lorena s'alçà, es va dutxar i va desdejunar com un llamp i a continuació els seus pares la van portar a l'aeroport de Manises on es van acomiadar amb un gran abraç i una profunda tristesa, ja que per molt contenta i emocionada que Lorena estiguera, també

era la seua primera separació dels pares. Els seus pares la van deixar amb una hostessa de vol molt agradable que l'acompanyaria durant tot el viatge fins a arribar a la seua destinació. Quan van arribar a l'aeroport de Heathrow, Lorena va conéixer la seua nova família. Aquella família amb qui es va trobar, li va paréixer a primera vista molt bona gent. Complien tots els estereotips dels anglesos que ella tenia en el seu cap. Tenien els cabells i els ulls clars i estaven plantats amb un posat seriós i tranquil. Lorena es va adaptar molt ràpidament als seus nous "pares" i "germans", tant, que el seu germà major li va causar una impressió tan forta que, només veure'l, li féu un salt el cor. Es deia Mike, tenia els ulls clars com la mar, feia quasi dos metres d'alçada i el seu cos estava molt treballat al gimnàs. Després Lorena s'assabentà que Mike en els estudis era molt

aplicat i li agradava fer esport i viatjar. Era el primogènit de la família anglesa, i havia sigut per a Lorena el primer amic, company i amor i per això Lorena va practicar molt l'anglés, ja que l'única cosa que volia era poder-se comunicar amb el seu "germà" Mike. Per la seua part, Mike, que era un jove molt seriós i responsable i cuidava molt de Lorena, prompte s'adonà que la jove estava enamorada d'ell. Mike no volia ferir els seus sentiments però va haver d'explicar-li que ella no havia d'enamorar-se d'ell. Li va explicar que era normal que allí sola, sense els seus companys i la seua família, s'haguera fixat en ell, però que ell la volia com a amiga i res més. Per a Mike va ser molt dur dir-li tot això a la seua amiga perquè en el fons del seu cor ell sabia que també hi havia uns sentiments cap a Lorena molt més profunds del que ell deia. L'estimava, però no sols com a amiga, sinó que sentia cada vegada que estava al seu costat com si el seu cor estiguera bategant a un ritme molt més ràpid. Lorena va plorar fins a esgotar les seues llàgrimes, però finalment s'adonà que Mike era un amor impossible. Va acabar demanant perdó a Mike i li agraí totes les hores que li havia dedicat tant al perfeccionament de l'idioma com als seus problemes personals. Ell l’havia ajudada a madurar com a persona i li havia obert la porta a uns sentiments que abans mai no havia experimentat. Al final del trimestre, Lorena va tornar a sa casa, on la seua vida va prendre de nou el rumb normal. Encara que Mike i ella estaven allunyats, cada dia que passava estaven més units, l'amistat s'havia tornat cada vegada més profunda. Compartien totes les alegries i tristors, parlaven per telèfon i internet dos o tres vegades al dia i el seu amor es va anar fent cada vegada més gran.

Trobe a faltar aquelles manies, trobe a faltar la teua veu,

recorde quan tu reies, i en recordar-te se m’esborrona la pell.

Trobe a faltar la teua presència, recorde els teus consells,

recorde l’olor de la teua essència, de tot el que tenia, tu eres allò més bell.

El so en tocar la guitarra, la tranquil·litat que transmeties...

Recorde quan m’alçaves en l’aire, els moments més feliços

de tots els meus dies. Recorde quan anàvem a passejar

i t’agradava comprar mel, i recorde el que deies:

“Que bona està si la fan bé”. Recorde els caps de setmana quan t’agradava anar al port,

veure les gavines volar sobre l’aigua i els peixos nadar sota el sol.

Recorde quan al poble ens n’anàvem i t’agradava fer de tot,

arreglar la casa on estàvem i de vegades anar a l’hort.

I ara que no estàs ací pose en pràctica el que em vas dir,

pense que ets una estrella, dalt, al cel i, al mateix temps,

el que batega al meu pit.

AL MEU PARE

7é Concurs literari “La Marjal” 11 Però no va acabar tot ací, ja que després de tres anys, quan Lorena havia fet díhuit anys, va tornar a Londres a veure Mike i a passar unes vacances al seu costat. Va ser en eixes vacances quan ressorgí l'amor entre els dos. Va ser dins d'una cabina del London Eye on Mike va declarar el seu amor a Lorena i li va demanar que no se separara mai del seu costat. Va ser en eixe viatge quan va sorgir l'amor vertader i d'esta manera la història de Lorena va acabar com un conte amb final feliç.

GRUP C (1r i 2n de Batxillerat) PRIMER PREMI DE POESIA Natalia Martínez Castillo 1rBH

Tal volta enyorar algú, algú que ja no està ací, és l’única manera de no oblidar-lo, creu-me, tu encara estàs ací, sí. Encara no te n’has anat, no ho dic jo, ho pensem tots. Perquè la gent que et vol, no t’oblida. Estigues on estigues, ens mires des d’on ens mires, a mi i a tots els que et volem… Dir-te que t’estimem, que et recordem, que cuides de mi i de nosaltres, que ets com la nostra mare. La vida és injusta, sempre ho és, amb la gent que menys s’ho mereix, amb aquells que lluiten fins que no els queden forces… Has acabat el teu camí quan encara et quedaven moltes coses per viure, molts somriures per regalar, moltes persones a qui abraçar, i molts llocs per visitar… El teu camí era molt llarg, però el temps i aquell maleït hospital, l’han fet curt i obscur. Que trist! Quina llàstima em fa no veure’t ací amb mi. Les llàgrimes mai no arreglen res, no m’ajuden que tot passe ràpid, tot el contrari… Cada dia que em faltes, el Sol no il·lumina, les papallones no volen, l’obscuritat és un pou, i la nit… La nit és una eternitat desitjant que tornes. Oblidar-te és cada vegada més dur, i des d’aquell dia no hi ha somriures, torna. Necessitar-te a tu, és necessitar el món…

12 7é Concurs literari “La Marjal” GRUP C (1r i 2n de Batxillerat) SEGON PREMI DE POESIA Nora Muñoz Ruiz 1rBH 4 SETEMBRE


GRUP C (1r i 2n de Batxillerat) ACCÈSSIT DE POESIA Raül del Río Catalán 2nBC

Versos con arte, Versos con duende, Que sólo pretenden La guerra acabar.

Del miedo y la ignorancia te nutres, pues los sueños de la gente pudres. Por poder, por dinero, por avaricia o por pasión, los pájaros caen de sus ramas al sonido del cañón. Ese eco que deja tu huella, por esas armas de fuego helado, disparadas por mil soldados en tacón de aguja, que ni la más horrible bruja se atrevería a disparar, irradian el lugar. Esas oscuras marchas, con ocultos mensajes, con soberbias armas, con brillantes trajes. La tierra llora de ver luchar a los que un día vio nacer, y que sin querer, olvidan lo que les une, recuerdan lo que les separa. La única sonrisa de un niño te llevaría al olvido, pero no paramos ante estos gestos, los únicos que pido, pues los soldados, prestos, se disponen a luchar. Amamantas a los niños con sangre de cebolla, asesinas al arte por intentar sanarte, oscureces la vida con tu existencia, contigo no vivimos el verde que te quiero verde, contigo la vida es más tensa, contigo la vida es menos extensa, contigo los malos ganan contigo los buenos pierden; los malos los que luchan, los buenos los inocentes. Hermanos que se matan, familias que se rompen, bombas que estallan, con rugidos feroces, a gente que mutilan, a almas que corrompen, a gente que suplica ante crímenes atroces. Tenemos diferentes lenguajes, pero las mismas lenguas, vestimos diferentes trajes, bebemos de las mismas aguas, por eso me decido a escribirte:

SOLDADOS EN TACÓN DE AGUJA


GRUP C (1r i 2n de Batxillerat) PRIMER PREMI DE NARRATIVA Raül del Río Catalán 2nBC Quan va entrar a l’habitació, aquesta semblava buida, només destacaven el gran finestral i el llit. A sobre d’aquest, estava el seu avi amb una flassada de color verd, no feia bona cara.

-Volies cap cosa avi? –va preguntar el jove de cabells color atzabeja. -Sí, volia parlar amb tu. Seu a la vora del meu llit per favor –va demanar l’avi i, de seguida, el jove va seure-, aquests últims dies t’he vist més preocupat per mi que jo mateix. -Tinc por que muires -va dir el jove sense pensar-ho dues vegades. -Jo no, de debò, i si em permets, et

contaré una rondalla que t’ajudarà a comprendre per què no s’ha de tindre por a la mort. -És clar, pots començar -digué el jove amb interés. Hi havia una vegada una terra on els llops naixien amb dues cues i les palometes tenien les ales del color de les seues ànimes. En aquesta terra hi havia les més meravelloses criatures que pots imaginar. Una vesprada ennuvolada a la vora d’un Ebre es trobaven un mosquit i un fènix bevent, i de sobte el mosquit començà a plorar. L’ocell de foc preguntà a l’insecte que per què estava plorant i aquest li digué que s’estava morint. El fènix es va quedar seriós i el mosquit, com un xiquet poregós, va dir-li: -Tu ets immortal mentre que jo sols he viscut dues setmanes, i tinc la mort a sobre bufant-me el seu gèlid alé. -La por fa que no veges més enllà de les teues potes –respongué l’ocell una mica irat. -Això no és veritat! –respongué indignat el mosquit, i s’enlairà. -Segur? Tu tens el teu cicle vital i mors. Jo, en canvi, quan muir em creme i agonitze, i torne a començar amb un cos petit i dèbil. El dimoni em va enganyar quan m’oferí la vida eterna, vaig ser un neci -va respondre el fènix amb pesar-. A més, tu no has vist morir els teus estimats i amics, generació rere generació, això embogeix qualsevol! -No és just... –va somicar, i prosseguí- Però, tens raó, no m’agradaria viure en un món sense la meua estimada, per a mi no seria vida, seria un infern. Potser Belcebub va condemnar-te fent del món un infern per a tu –va dir amb vergonya a causa del seu error. Al fènix començaren a brollar-li llàgrimes i va començar a calar-se foc molt lentament des de les urpes de les potes mentre piulava el que semblava un plany cap al cel, un cel de color porpra. I començaren a caure amb timidesa gotes del cel, picant en el bec la majestuosa au. A poc a poc, el mosquit va anar caient fins a tocar terra amb les

LA VESPRADA ABANS DEL VIATGE

7é Concurs literari “La Marjal” 15 potetes cap a dalt. En vore això, el plany del fènix va sonar encara més fort i continuà cremant, agonitzant, veient que l’únic ésser amb el qual havia parlat feia anys s’havia mort, fins que va ser sols cendres. I no va passar ni un minut, quan de la muntanya de cendres va començar a moure les ales un petit fènix que, quan aconseguí sortir de les cendres es va quedar mirant tristament el mosquit amb enveja, sabent que ell mai no podria ser lliure. Després de diversos intents, aconseguí enlairar-se i, a poc a poc, s’allunyava d’un Ebre, condemnat per sempre a l’ostracisme, sense ser conscient de la bellesa del lloc que deixava, on feia un instant hi havia les cendres de l’anterior vida, ara estaven germinant unes flors del color de les plomes de l’ocell immortal sota un cel porpra travessat per un arc de Sant Martí. -Has vist? No has de témer la mort, accepta-la, és part de la vida. Jo, sens dubte, si poguera triar, no em moriria mai, però la vida, per a poder anomenar-la vida, ha de fer-te feliç. I jo només sóc feliç amb vosaltres, que em féu que cada matí m’alce per viure un dia més. -Avi, però, no tens por de no tornar-nos a veure mai més? –va preguntar el jove amb curiositat. -No, jo sempre intente aprofitar al màxim cada estona que passe amb cadascú, perquè (i t’aniràs adonant a mesura que envellisques) el temps que malbaratem mai no torna, per aquesta raó has d’aprofitar-lo, si t’agrada una xica, dis-li-ho; si vols afartar-te de menjar un dia, fes-ho, però mai no trigues massa a fer allò que vols, perquè pot ser que ja siga massa tard –va respondre l’avi-. Veus què ocorregué al fènix? Fou massa ambiciós i massa neci, si m’ho permets, perquè no va saber triar, no va adonar-se que encara que morís tindria amor i companyia, és a dir, hauria sigut feliç, no obstant això, a causa de la seua por a la mort, trià la immortalitat i ho va pagar car. Perquè són les coses desconegudes les que fan por; cap persona ha tornat a la vida després de morir, aleshores ens és desconeguda la mort, i és normal sentir por; un altre exemple, si una persona entra de nit a casa i no la coneixes, veritat que sentiries por? La sentiries perquè no saps què pot fer-te aqueixa persona, res més. Creu-me fill meu, aprofita la vida tot el que pugues. -Gràcies avi, aquesta conversa la recordaré per sempre, m’has ajudat molt –digué agraït el jove. Amb aquesta última frase acabaren la conversa, el jove va ajudar el seu avi a incorporar-se un poc al seu llit, i junts es quedaren observant com un sol ataronjat es ponia darrere d’unes muntanyes verdes mentre arrossegava el teló que acabà amb l’obra.

GRUP C (1r i 2n de Batxillerat) SEGON PREMI DE NARRATIVA Marc Sánchez Benito 2nBC

Cloc, cloc, cloc, cloc… El so dels tacons retronava en la sala, una sala d’un blanc

impol·lut. La suor la traïa, estava molt nerviosa. L’estómac se li feia mil plecs, com si fos

una figureta d’origami. Ella, decidida, avançava cap a l’entrevistadora. «He de fer-

PAPALLONES VIOLETES


ho per ells, no es mereixen una vida així... No puc demanar cap favor més, he de fer-ho

jo tota sola...»

- És vosté Violeta Renet Frigola?

- Sí, ho sóc. «Violeta, deixa estar les papallones... Mare, vull tindre l’habitació

plena de papallones, volant pertot arreu...»

- Molt bé. Què és el que vol?

- Busque treball, sóc advocada. «Violeta Renet Frigola, doctorada en advocacia...

És la tercera vegada que t’he vist avui, serà el destí, em dic Arnau, I tu?...»

- Li farem algunes preguntes personals, no li importarà, no?

- En absolut. «Ets com les papallones, fràgil, però a la vegada preciosa i

misteriosa... Arnau, sí que vull casar-me amb tu... Li diuen Margarida i al menut

Joan...»

- Està casada?

- No, sóc vídua. «Diga? És vosté

Violeta? Sí. Ha de vindre de

seguida... Per què a mi? Per

què a mi? Què faré jo sense

ell?... No, per favor, et pregue

que no te l’emportes... Ho

sentim, ha sofert un greu

accident i no l’hem pogut

reanimar... Violeta, deixa ja la

botella de vodka, fa tres dies que no has portat els teus fills a l’escola. Què estàs

fent? Mira que eres una germana pesada, deixa’m estar en pau... Violeta, em

veig obligada a emportar-me els teus fills, ells no tenen per què estar sofrint

més... Promet-me que deixaràs de beure, la setmana que ve tornaré amb els

teus fills perquè et visiten, et deixe ací 50 euros perquè pugues comprar-te

menjar...»

- Té fills?

- Sí, una filla i un xiquet. «Margarida, vull que mentre esteu a casa de la tia cuides

el teu germà. M’ho promets?... Necessite veure’ls ja, per favor. Porta-me’ls.

Violeta, estàs borratxa. Així no havíem quedat. Fins que no deixes de beure no

et portaré els teus fills. Fins a la setmana que ve...»

Solucions en la pàgina 23


- Deu ser dur.

- Sí, ho és. «Mare, sabies que algunes papallones són capaces de volar milers de

quilòmetres sols per a pondre els ous? La mestra ha dit que són molt resistents

aquestes papallones... Sí, ho són... Et trobe a faltar... Fes-me una abraçada...

He de buscar treball, he de recuperar els meus fills, no puc demanar-li que es

faça càrrec de la meua família durant més temps, he de fer-ho jo»

- El seu currículum és impecable, advocada per la Universitat de València. De

seguida trobà treball en un bufet, i guanyà casos judicials difícils...

- Sí... «Necessite més diners... No et preocupes, aquesta vesprada aniré a casa i

te’n portaré, i ja que estic duré els teus fills també perquè et visiten... Mare, hui

he vist una papallona que volava cap amunt i cap amunt... I de quin color era?...

violeta...». Sabia vosté que algunes papallones es sacrifiquen pels seus fills?

Fan viatges llarguíssims i fins i tot busquen el lloc més elevat per deixar els ous,

on no els puguen fer mal.

- Interessant. He de dir-li que s’ajusta perfectament al tipus de persona que

buscàvem. Moltes gràcies. Demà començarà a treballar a les 9 del matí.

- Moltíssimes gràcies, no sé com tornar-li aquest favor. Demà ens veurem.

Gràcies. «Ho he aconseguit... Estarem tots tres junts... Ningú no ens separarà...

Serem feliços... Ompliré l’habitació de Margarida de papallones»

Encreuat de capitals europees Per Alejandro Simón Pérez. 3r B

2- 4- 1- 1- 2- 3- 4- 5- 5-

3- VERTICAL: HORITZONTAL:

1- Capital de Grècia. 1- Capital de Bèlgica. 2- Capital d’Alemanya. 2- Capital d’Espanya. 3- Capital de França. 3- Capital d’Holanda. 4- Capital de Luxemburg. 4- Capital d’Irlanda. 5- Capital del Regne Unit. 5- Capital de Dinamarca.

18 Racó del francés Échange Scolaire 2011

Par Manel Raga 1rBatx.H

Dans le monde et dans la vie il y a des

expériences inoubliables. Cet échange a été,

sans doute, l'une d'elles et la meilleure de

ma courte vie, au moins, pour l'instant.

D'abord, c'étaient les Espagnols qui sommes

allés en France, et notre première

destination était la jolie et froide ville de

Chamonix, aux Alpes français, où on est

monté, avec le petit train de Montenvers,

voir la Mer de Glace, un lieu très magique au

milieu des montagnes et aux pieds du Mont

Blanc; là-bas, les élèves de Massanassa et

Xirivella ont commencé à se connaître, en

s'amusant, et à devenir très bons copains, même si on ne s'était jamais vu auparavant.

Puis, et après avoir patiné à la patinoire de la ville, on est monté dans le car et notre

chauffeur, Ángel, nous a amenés à Annecy, où on a dîné de la raclette avec des

patates et du jambon. C'était super bon, une vraie preuve de l'existence du paradis!

Le lendemain, on est monté vers la

piste de ski Le Semnoz (d'Annecy)

pour faire une excursion avec des

raquettes. Il n'y avait pas assez de

neige et c'est pour cela que ceux qui

voulaient skier n'ont pas pu le faire.

Alors, on s'est tous mis les raquettes

et on est montés vers le sommet

d'une des montagnes des Alpes, d'où

on a pu voir le Mont Blanc et le troisième lac le plus grand de la France. Puis on est

descendu vers la ville d'Annecy et on a mangé notre pique-nique délicieux près du lac.

Après cela, on est allé, très impatients, vers Rive-de-Gier, un petit village près de

Saint-Étienne, à Lyon, où nos correspondants nous attendaient. On avait tous très

Racó del francés 19 envie d'y arriver pour connaître

nos ''corres'' et nos nouvelles

familles et on était tellement

énervés et contents.

Quand on est arrivés à RIVE-DE-

GIER, on est descendus très

lentement du car parce qu'on

avait très honte mais, en cinq

minutes, on a commencé à se

parler et à se connaître. C'était

super! Puis on est rentrés dans leur lycée, où ils avaient préparé une fête de

bienvenue et ils nous ont chanté une chanson : ''Sur la route toute la sainte journée''.

Puis, à la fin de la fête, on est allé chacun avec son ''corres'' et on est rentré chez eux.

Là-bas on s'est encore mieux connu et aussi leur familles, qui étaient très sympa !

On est restés chez eux pendant quatre jours, pendant lesquels on a visité les lieux les

plus importants de Saint-Étienne, comme la cathédrale ou le musée de la mine, et on

a découvert le vieux

Lyon, etc. on est allé

aussi en cours avec

nos correspondants,

au Lycée Georges

Brassens, où on a

joué au volley contre

les Français et les

Allemands.

Personnellement, cet

échange a été

absolument parfait,

il m'a changé la vie

et grâce a lui j'ai connu l'une des faces le plus jolies de l'amitié. C'est simplement une

expérience inoubliable, et c'est pour cela que le départ des Français a été très dur.

20 Racó del francés

UN INTERCANVI? OUI, MERCI!! par Sandra SANOGUERA

Un intercanvi, una experiència

que mai oblidaré. Gràcies a

això he pogut conèixer una

altra cultura, altres costums,

formes de viure la vida... i

sobretot, unes persones que

volen aprendre, com jo, una

altra llengua.

M'alegre molt d'haver fet

aquest intercanvi, ja que a tota la gent que he conegut, li he agafat molta estima i

m'agradaria molt tornar a vore'ls una altra vegada. Per això, este estiu vull anar-me'n a

França a vore'ls... Ja els trobe a faltar!

Julie, la meua “correspondante”, i jo hem viscut un munt de moments irrepetibles, tant a

França con ací, en ma casa.

Per exemple, quan vaig arribar a sa casa,

com que allí els besos els peguen

començant al revés, quasi bese el seu

pare en els llavis, quina vergonya! I el

mateix dia que ella va vindre, vam anar a

menjar una paella al meu xalet i va vindre

tota la meua família, que no entenia gens

el francés, parlaven amb ella fent senyes

per a tot i ella quan ho entenia feia

“Ahhhh”, “voilà”... i tots començàvem a

riure molt. Una altra cosa que em va

sorprendre va ser la casa que tenien, era

grandíssima, tenia una piscina, pista de

tennis... allí no hi ha finques, totes tenen

un jardí i estan envoltades de muntanyes.

Solucions en la pàgina 22

Racó del francés 21 Em va xocar molt la

relació que tenen

amb els professors,

ja que els tracten

amb molt de

respecte, quan

entren a classe

s'alcen i tot... com a

Espanya en l'època

dels nostres avis. A

nosaltres mai no

se'ns ha passat pel

cap fer açò, està passat de moda! També els parlen de “madame” i solament coneixen

els seus cognoms.

Tot ha estat perfecte, cada moment especial..., m'emportaré amics per a tota la vida

encara que estiguen molt lluny.

No tingueu por, tot són facilitats, les famílies t'ajuden molt i mai et posen impediments

per a res. Jo pense que a més d'aprendre, també et diverteixes molt, visites ciutats com

Lyon, els Alps, tots els dies vas de festa, de compres... i el millor de tot, t'aprimes un

munt (almenys jo), perquè no em donaven quasi de menjar... la meua “correspondante”

és un fideu, sort que portava de casa una reserva considerable... (us recomane que

vingueu ben menjats de casa, per si de cas... encara que no els va passar a tots, clar!),

però bé... no passa res, has d’animar-te i participar, mai no te'n penediràs, t'encantarà!!!

Sopa de lletres: Planetes

Per Alejandro Simón Pérez 3r B

PLANETES: Urà, Saturn, Terra, Venus, Júpiter, Mercuri, Mart.

A T C Q U T B V I M E GM S T I R I J A E A D F L A N M A X B R L J D EQ R R O T W C E Q D A AJ T Q T Q U J S F A C GU Q S S R S I H R Q H RP R A I T S R R G R F T I M C T U A E K J O S ST E T A W T O M L X A UE N J Q X U E P N O E NR M T J I R A Q O N G EQ B A G Z N L A J L C V


Holy Lola Par Amparo HERVÀS 1rBatx.C

Un film de Bertrand Tavernier que je vous conseille de voir.

Voici l'histoire:

Géraldine ne peut pas avoir d'enfant. Avec son mari

Pierre, ils essayent donc d'adopter un enfant cambodgien.

Ce film retrace leur véritable parcours du combattant pour

adopter, confrontés à une administration décidément peu

coopérative et à des adoptants américains prêts à payer des

sommes astronomiques en dollars pour obtenir un enfant.

Comme eux, une dizaine de Français, regroupés dans le

même hôtel, entreprennent la même démarche.

POURQUOI J'AI AIMÉ CE FILM ?

Je crois que ce film est très émouvant parce qu'il nous montre une réalité. Il y a beaucoup de couples

en Europe qui souffrent à cause de ce problème. À travers l'histoire de la petite Lola, j'ai découvert un

pays très différent, la Cambodge. Là, comme c'est un pays pauvre, les enfants son vendus et achetés,

c'est une réalité très dure, mais le film est comme un documentaire et il montre les sentiments des

adoptants qui désirent avoir des enfants mais sont contre ce commerce et de la population locale qui

en profite pour devenir riche ou, les plus pauvres, simplement pour pouvoir subsister.

Sopa de lletres: Planetes Solucions Per Alejandro Simón Pérez 3r B

A T C Q U T B V I M E G M S T I R I J A E A D F L A N M A X B R L J D E Q R R O T W C E Q D A A J T Q T Q U J S F A C G U Q S S R S I H R Q H R P R A I T S R R G R F T I M C T U A E K J O S S T E T A W T O M L X A U E N J Q X U E P N O E N R M T J I R A Q O N G E Q B A G Z N L A J L C V

Racó del francés 23

L O L Par Cristina Lara 1rBatx.H

"LOL"? Ca veut dire "Laughing Out Loud" - "Mort de rire" -en langage MSN.

C'est aussi comme ça que les amis de Lola, 15 ans,

l'appellent. Pourtant, le jour de sa rentrée en seconde,

Lola n'a pas le cœur à rire. Arthur, son copain, la

provoque en lui disant qu'il l'a trompée pendant l'été. Et

sa bande d'amis a le don pour tout compliquer. Comme

sa mère, Anne, avec qui le dialogue devient difficile, et

pas seulement parce qu'elle ignore ce que LOL signifie...

Ses parents ont divorcé et en plus, Anne traite sa fille ado

comme une enfant en lui mentant sur l'essentiel, par

exemple sur le fait qu'elle revoit son ex-mari en secret ou

qu'elle sort avec un policier. Anne se demande ce qui a

bien pu arriver à sa douce petite fille.

De la fusion à la confusion, les relations mères-filles bouillonnent d'amour et de…. LOL !!!!

POURQUOI J'AIME CE FILM ? J'aime ce film parce que les protagonistes sont des jeunes, et c'est l'histoire d'une fille plus ou

moins de notre époque et de notre âge.

Elle écrit un journal intime de tout ce qui se passe tous les jours, les amis, l'amour...

Encreuat de capitals europees

Solucions Per Alejandro Simón Pérez 3r B

2- 4- 1- B R U S S E L L E S 1- E U E 2- M A D R I D X R T L 3- A M S T E R D A M E I S M N N N I B O E R 4- D U B L I N S A R 5. 5- C O P E N H A G U E N

3-


INTERVIEW A MARINE Par Erika Castillo Molina et Lucía Fons

Cebreiro 1rBatx.

Marine és una estudiant d'història que ha

vingut des de Cluses, una localitat francesa

situada en la regió de Roine-Alps. Marine és

una amant de la fotografia i ha vingut per a

aprendre castellà i ajudar-nos a millorar el

nostre anglés i francés!

Étais-tu déjà venue en Espagne une fois?

Où et quand?

Oui, une fois avec mes parents, quand j'avais

dix ans. On était allés à Salou, à côté de

Tarragona, mais j'étais petite et je n'en garde

pas beaucoup de souvenirs !

Qu'est-ce qui t'a le plus attiré l'attention

de notre pays?

Ce qui change le plus par rapport à la

France, ce sont déjà bien sûr les horaires :

les horaires des repas et de travail. J'ai eu

besoin d'un peu de temps pour m'habituer à

manger aux horaires espagnols ! Mais

finalement ça me convient bien, et j'aime

bien aussi que les magasins soient ouverts

jusqu'à plus tard le soir. Aussi, ce qui est

frappant en Espagne, c'est que les gens

paraissent plus ouverts et chaleureux : il est

beaucoup plus naturel qu'en France

d'entamer une conversation avec un inconnu

dans la rue. D'ailleurs, les gens restent moins

chez eux que les Français et passent

beaucoup de temps dehors, dans la rue, les

terrasses de cafés... personnellement je

préfère !

Quelle est la nourriture qui te plaît le plus

en Espagne?

J'adore les tapas en général, « patatas

bravas », les sèches, le jambon, les moules,

le fromage... J'aime aussi beaucoup la paella

valencienne (très différente de la paella que

l'on peut manger en France, et bien

meilleure !) Je suis très gourmande et j'adore

aussi les chocolats chauds avec les churros.

Quelle est la nourriture qui te plaît le plus

de la France ?

J'aime beaucoup les fromages français, les

crêpes, et des plats typiques de ma région

des Alpes comme la « Raclette » ou la

« Tartiflette ».

Comment as tu décidé de venir en

Espagne ? Et pourquoi ?

J'ai décidé avant tout de partir un an à

l'étranger pour enseigner le Français.


Ensuite, j'ai choisi l'Espagne parce que je

voulais apprendre l'espagnol et vivre dans un

pays avec un bon climat.

Le stéréotype des Espagnols que tu avais,

est encore le même ?

Avant de venir, j'imaginais les Espagnols

comme des personnes bruyantes,

paresseuses mais très chaleureuses.

Maintenant, je dois dire qu'il est vrai que les

Espagnols sont bruyants et chaleureux : ils

profitent plus de la vie selon moi. En

revanche, je ne pense pas qu'ils soient

paresseux : même si tout est fermé a l'heure

de la siesta, les Espagnols retournent

travailler à 17 heures et rentrent chez eux

beaucoup plus tard que les Français : au

final je crois que les Espagnols sont plus

travailleurs que les Français !

Es-tu contente avec ton travail au lycée ?

Oui, très contente ! Ça a été pour moi une

expérience très riche qui m'a appris

beaucoup de choses. J'ai travaillé ici à la fois

comme assistante de Français et d'Anglais,

ce qui était quelquefois un peu difficile,

notamment au début où je mélangeais les

langues, aussi avec l'Espagnol que j'étais en

train d'apprendre ! Mais j'ai vraiment

beaucoup aimé cette expérience de

l'enseignement avec des adolescents. Ça m'a

plu, par exemple, de faire découvrir aux

élèves des chansons et des films que j'aime.

J'aimerais faire encore beaucoup de choses

mais mon expérience ici se termine bientôt

et je serai triste de quitter le lycée dans peu

de temps.

Qu'est-ce qu'elles t'ont semblé les

« Fallas », nos plages et notre ville?

Les Fallas m'ont beaucoup plu et

impressionnée ! J'ai adoré la mascletà tous

les jours sur la place de l'Hôtel de ville, les

lumières de Ruzafa, les sculptures des fallas

et la cremà. C'était très impressionnant de

voir partir en fumée ces véritables œuvres

d'art. Aussi, l'atmosphère dans Valencia était

incroyable, mais parfois justement il y avait

vraiment trop de monde et trop de bruit et je

dois dire que, même si je me suis beaucoup

amusée, j'étais un peu soulagée quand tout

s'est terminé !

Quelles différences y a-t-il entre

l'éducation de ton pays et de notre pays ?

La plus grande différence est qu'ici il n'y a

pas cours l'après-midi en général alors qu'en

France les élèves ont cours matin et après-

midi tous les jours. Aussi, le rapport entre

élève et professeur est plus détendu en

Espagne : ici, on tutoie les profs et on les

appelle par leurs prénoms !! En France, en

revanche, les élèves vouvoient leurs profs et

les appellent Monsieur ou Madame en

employant leur nom de famille. Les classes

en Espagne sont peut-être un peu plus

bruyantes, mais pour le reste il n'y a pas de

très grande différence.

Avant de venir en Espagne, que faisais-tu

en France?


En France j'ai fait des études d'Histoire à

l'Université de Lyon, mais l'année dernière

je n'étais pas en France car j'ai passée un an

en Irlande.

Qu'est-ce-que tu faisais en Irlande ?

J'ai fait un master d'histoire comme

étudiante Erasmus.

Et tu as préféré vivre en Espagne ou en

Irlande ?

J'ai beaucoup aimé l'Irlande, c'est un pays

très beau et les Irlandais sont vraiment

sympathiques, mais d'une manière générale

je préfère l'Espagne, pour les gens, le climat

et la qualité de vie (ici la vie est beaucoup

moins chère !)

Est-ce que tu as envie de rentrer en

France ou de rester en Espagne ?

La vérité c'est que j'aimerais rester ici, mais

je dois rentrer en France...

Quand tu retourneras dans ton pays,

quels sont tes projets ?

Je vais reprendre mes études, et si tout se

passe comme je voudrais je vais aller à Paris

pour finir mon master d'histoire en me

spécialisant dans l'histoire de la

photographie. Mais c'est certain que je

reviendrai en Espagne et à Valencia, et qui

sait, peut-être pour y vivre une autre fois

dans le futur... En tout cas ça va beaucoup

me manquer !

Merci beaucoup, Marine. Bonne chance :)


JACQUES GAMBLIN par MªJosé Valero

Nous allons parler de Jacques Gamblin, un acteur très

connu en France.

À l’origine, Jacques Gamblin ne se destinait pas au métier

d’acteur. Ce n’est qu’à travers son activité professionnelle

de technicien au sein d’une compagnie théâtrale qu’il

attrape le virus de la comédie. Il étudie alors à la Comédie

de Caen puis fait ses premiers pas d’acteur de théâtre en

Bretagne, à Saint-Brieuc avant de rejoindre le Théâtre

National de Rennes, dirigé par Pierre Debauche. Après, il

est monté tenter sa chance à Paris, il sera un acteur discret

choisira ses rôles avec précaution fera ses débuts au

cinéma en 1985.

C'est Claude Lelouch qui le révèle au grand public, avec “Tout ça... pour ça!”,.. Mais c'est

avec le succès de “Pédale douce” en 1995 que le public le reconnaît enfin. “Mademoiselle”

de Philippe Loiret, “Laissez-passer” de Bertrand Tavernier et surtout “Les enfants du

marais” confirment sa popularité.

Passionné de théâtre, Jacques Gamblin est également l’auteur de pièces de théâtre comme

“Quincaillerie” et “Le toucher de la hanche” (1997).

Un de ses films que nous avons vu en classe de Français cette année s'appelle “Holy Lola”,

traduit avec le titre de “La pequeña Lola”, de Bertrand Tavernier, et aussi un film qui

s'appelle “Le premier jour du reste de ta vie”, qui présente la vie d'une famille française à

travers ses membres.

Et je vous conseille également de voir “25º degrés en hiver”, qui parle des problèmes de

l'immigration en Europe, avec Carmen Maura dans le rôle de sa mère.

Toujours des problèmes de notre vie actuelle avec un point de vue très humain.


D’où viens-tu? D’où es-tu? par Sara DOMINGO

C’est une question très courante en France; beaucoup d’habitants de ce pays sont nés

dans un autre état.

La France a été une terre d’accueil pour des personnes qui ont été obligées de quitter

leur pays à cause des problèmes politiques, économiques, culturels... ou simplement

pour leur travail ou leurs études...

Des personnages célèbres comme Van Gogh, Apollinaire, Salvador Dalí, Chopin,

Picasso, Joséphine Baker ou Marie Curie, à l’origine étrangers, ont adopté la nationalité

française et sont connus comme français dans le monde entier.

Pourrais-tu me dire d’où vient chaque personnage?

(Solution à la page 73)

Van Gogh: __________ Apollinaire: __________ Dalí: __________

Chopin: __________ Marie Curie: __________ Picasso: _________

Racó de l’AMPA 29 Si esteu mirant aquesta revista, és evident que: EL CURS HA ACABAT! . Tornem a trobar-nos, sembla que va ser ahir quan s’obrien les portes, a principi de curs, el primer dia de classe, amb il·lusió i inquietuds noves, però la veritat és que aquests mesos han passat molt de pressa i ja ha arribat una altra vegada el final de curs. Des de l’AMPA hem volgut col·laborar i hem intentat treballar, dins de les nostres possibilitats, perquè les famílies tinguen, d’alguna manera, presència en la vida de l’institut .

Hem participat en les activitats com tots els anys:

En el concurs literari. Aquest any us felicitem per la gran participació, això ha fet

molt difícil la tasca d’escollir els premiats, perquè en la nostra opinió ens han agradat tots.

També us acompanyem i participem en la festa de comiat de 2n de batxillerat i en la de 4t d’ESO.

Per a final de curs ens agrada organitzar el sopar, perquè les famílies, alumnes i professors tinguen unes hores de convivència.

Des d’ací, animem els pares i mares a col·laborar amb nosaltres perquè són moltes les anècdotes que es viuen amb l’alumnat, i perquè amb més gent hi ha més possibilitats de millorar el nostre institut. No volem dir-vos adéu sense abans animar-vos a seguir estudiant. Ho diem com a pares i mares, perquè ja ho diu el refrany “EL SABER NO OCUPA LLOC”. Atés que vosaltres sou el futur i, com sabeu, en aquests moments és una mica complicat, heu de tindre en compte que una persona amb una bona educació i una millor cultura, és ben rebuda allà on es dirigeix. No volem fer-nos més pesats, que tingueu un bon estiu i fins al curs vinent.

En les paradetes de Nadal, amb el “taller del bon menjar”.

En les jornades esportives, repartint entre l’alumnat un entrepà i una botella d’aigua, per recompensar l’esforç físic.

30 Racó de l’anglés

TRAVELLING STORIES

4tA Editing and proofreading by Marisel Villaescusa López

A horrible but funny anecdote When I went to the town of my cousin in Murcia, I was with my cousin and my friends. After a long night, two friends of my cousin came very nervous. They said that two girls had disappeared and they had decided to commit suicide. My cousin and my friends started looking for them. Then, two of my friends and I couldn’t stop laughing because it was very surreal. Finally we discovered that it was a lie and they were sleeping in the capital city, Murcia and we were in La Raya, a little town in Murcia.

By Antonio Del Águila Jiménez Flying to the Moon with Chuck and Bruce I remember a lot of stories but I’m going to write about my favourite one.

It was in 2008. I was on holidays and as I was bored, I went to visit the moon. First I went to a travelling agency to buy a ticket. It was so expensive but as I had won the lottery, I didn’t mind. On the plane, I sat between Chuck Norris and the ghost of Bruce Lee. They were going to make a film with the lunatics. When we arrived, we triumphed with a lot of girls.

By Edicson González López

Roman Anecdote: Teachers dance too I was in the Panteón square with my friends. There were some men playing some music instruments and there were two people dancing in a circle. We stopped to see them dancing. Monica and I began dancing too while we were going along a street and started singing; “Marisel, guapa ponte a bailar que tú lo haces fenomenal, tu cuerpo se mueve como una palmera suave, suave…” and Marisel started dancing as Michael Jackson, moving her body.

By Andrea Hernández Bou Everybody changes room I was in Barcelona on the end of year trip with my friends. We were staying in a hotel. In one room we were Neus and I, and in another room, Sara and Victoria. Neus went to bed to Eva’s room. I had got my key and Victoria had got her key. Victoria was in my room watching TV and Sara and Diana had gone up to Asma’s room for a moment. Victoria and I fell asleep with the keys inside. As a result, Sara and Diana got locked out. Besides, Victoria had the two keys to that room because that afternoon she had asked for one more key in the reception desk. By Alba Palomino

Racó de l’anglés 31

Roman anecdote: will I be able to sleep in my pijamas tonight? I was at the hotel in Rome. I had just been back from a walk with my friends. It was one o’clock and we had to open our cases to take out our pijamas because we were going to have a shower. Then I noticed that I couldn’t open my case as I had the wrong padlock from the two I had brought with me. So I went to ask the receptionist if he could open my padlock. He accepted and helped me with a pair of scissors. He broke the padlock, but then the zip was stuck so it was still impossible to open the case. I tried to open it with a key and with a friend helping me to do it, we finally did it!

By Xavi Navarro Alapont

Roman anecdote. Chocolate cookies: eat them or leave them! After a long and tiring morning, we were visiting the Vatican. We hadn’t stopped walking all day and my friends, Raquel, Lucia, Andrea and I had to go to the toilet. There on the queue to the toilet we came across our teachers Marisel and Encarna. Marisel noticed that we were very tired because we were sitting on the floor almost falling asleep so she offered some chocolate cookies to us for the seventh or eighth time in the day. She said that chocolate gave you energy, made you feel better and a little happier. She was probably right but my friends and I started to laugh because she had repeated it so many times along the visit to the Vatican Museums!

Then she asked if she was starting to be a little too persistent and we answered yes, but we knew she was doing it with good intention and to be nice. I hope she didn’t get angry with us because we didn’t do it to have a laugh at her or to be bad. We just wanted to be sincere and tell her the truth. It was a funny situation on our trip to Rome that I will never forget and it will be forever in my memory.

By Victoria A. Tamarit Cordellat

Things I will never forget about the trip to Rome Monica’s smile when she showed me the pink T-shirt she had bought for her little cousin. We were leaving the San Pablo Extramuros Basilica and naturally the whole group stopped at one of the hundreds of souvenir stalls we were going to find on the way. Jonathan’s worried face when he found out that he had left his belt and mobile phone behind in the scanner tray at the airport on our way back to Valencia. He hurried back and found his things. Lucky you! Andrea’s face of disgust when she saw her first “authentical” dish of Italian pasta. I guess she liked “gelatti” best, didn’t you?


Ivan and Ferran´s punctuality. They were the best! Even having walked all the way from Piazza Navona to Piazza Spagna and back, they managed to be on time for our first dinner meeting. Lucia’s kindness and sweet smile at all times. She sat next to me on our flight back to Valencia and did much better than on the flight to Rome. Didn’t you, Lucia? The sweetest smile eating “gelatti” at Piazza Navona! Maria,Tania and Yolanda’s trendy sun glasses show. Encarna and I were running short of time to get our things and the coach to the airport were waiting for us, when suddenly we saw the three of them wearing their brand-new sun glasses. It was such a sight! Jose’s happiness when he realized that everybody in the streets of Rome congratulated him on the victory of Spain

as World’s Champions. Obviously he was wearing the famous T-shirt. What a joy! Borja’s fashion victim shopping. How proud he was when he finally got his “Hard Rock Café” t-shirt from the Via Venetto shop. How proud I was that he managed to get his way there and even help tourist to get their ways with his good English. Great kid, Borja is! Victoria and Raquel holding hands like the best of friends, smiling and laughing at everything like the two sweet girls they are. Victoria I hope you don’t mind my telling you off at the underground station. It was for your own safety. I know you understand. Xavi’s enthusiasmabout the great views you could see from the top of Michelangelo’s cuppola in San Pietro Basilica. Almost everyone went up there thanks to him. Encarna and I couldn’t make it. But I promise I will go next time around. And then I’ll remember you all from that exact spot. And last but not least, I will never forget my travelling companion, Encarna Valls. Will there ever be a more enthusiastic guide to the Roman Empire and the like? Such wonderful photos of the latin inscriptions! Thanks from here, Encarna, you’re a wise woman!

By Marisel Villaescusa López


JOKES IN ENGLISH Someone said: “Bring me the candles”. And it becomes dark upstairs. Nacor García Herráiz The curtain goes up, and we see a blind looking at the sun. What’s the name of the film? “Impossible Mission” Rocío Moreno Fernández “Mum, mum, they tell me I’ve got a big head at school!”, “Son, chase them!”. “But they go into narrow streets!”. Patricia Peñalva Leitzke. Two people are walking down the street and the one in the middle falls down.

Lucas Asensio Villegas.

My Dog Lupi

Lupi is my dog, it is short and long. It is brown and black, his eyes are brown. It is a

mammal. His nose is black and small. His ears are small. Lupi has got long fur. It is five

years old. It has got four legs. It has got a teddy , that was mine. It is very playful.

My dog lives in our house, since I was eight years. I am very happy with Lupi. It can

swim but it doesn’t know how. It can’t jump as a kangaroo it runs very fast. It isn’t

dangerous, it is very good. It lives in his house in my room. It goes out of the house

three or four times a day it likes the street. Every day it plays with me.

I love my dog, it is the ideal dog. By Beatriz Gutiérrez , 1st A

The tiger is orange and black, but it can be black and white. It hasn’t got wings but it runs very fast. It eats meet because it is a carnivore. It is a land animal because it lives on land. It can swim though it hasn’t got fins. It lives in India, Siberia, Africa and other countries. It’s a very big animal. It’s got a tail and it is mammal. It is dangerous for the humans.


THE TIGER

BY: ALBA Medrano 1st B BY: ALBA Medrano 1st B

THE WHALE

The whale is a sea animal. The whale is a mammal. The whale lives in the sea. The whale is blue. The whale can swim. The whale can´t walk, fly or jump. It’s 30 m-long. The blue whales produce low frequency sounds, which can be heard from 160 km distance. Nowadays, there is a population of 11,200 couples.

Miguel Ángel Martínez Aparicio 1st B

BY: ALBA Medrano 1st B

Solucions a la pàgina 38


HIGH SCHOOL MUSICAL 3

The last film I saw was High school musical three. It's an American film. The original language of the film is English but I saw the film translated in my language.

This is a musical about a group of teenagers in the last year in the high school.

They were in the summer and they began in different universities. I liked very much this film; the songs of the film and the story are fantastic. The acting is very difficult, because there are a lot dancing and songs

The music of the film is lively and great, the music is by Kenny Ortega.

In this film there aren't many special effects.

The ending of the film is beautiful, the two main characters: Troy and Gabriella, sing together in the spectacle.

By Irene Ortega Del Valle 2nd C

PASSETEMPS Par Laura Ariño

TROUVEZ le nom de ces acteurs et actrices qui se cachent dans cette grille: Catherine Deneuve Benoît Magimel Roman Polanski Roger Vadim

Juliette Binoche Léo Scarax Francois Truffaut Audrey Tautou

Marion Cotillard Luc Besson Jacques Gamblin Romain Duris

C J F M A R I O N C O T I L L A R D

A A R O M A N P O L A N S K I R O F

T L A M A O R U S E B L F G H S M S

H O N N X G E R E A M I S A D G A D

E H C O N I B E T T E I L U J D I F

R S O E E E I M A K O E L D A S N R

I I I U S I J L C R O D G R C P D A

N E S Q T Y B A L S V E R E Q J U S

E S T E I N T U C E E P T Y U A R T

D P R I N D R A S D N I M T E Q I E

E I U O C H R T S I I K S A S U S J

N T F M O A R E U X R N Y U G R N S

E O F H X M H U N R A S T T A S P T

U N A O E R T I D A M D F O M Y Q R

V T U L G F G O F D P F A U B N Z W

E O T A O I N O S S E B C U L P G Z

R O G E R V A D I M F E A S I R H H

B E N O I T M A G I M E L I N T A J

36 Entrevistes

ENTREVISTA A YERAY LAGUNA, GENET. Per Alba Ortega Lleó 3rB Yeray Laguna és un alumne de l'IES Massanassa que té un contacte molt directe amb els

cavalls. És un genet elegant que respecta aquests animals i els ensinistra. Per què sorgí l'experiència dels cavalls? Aquesta experiència va sorgir per part de mon pare. Va ser un cap de setmana en el qual vàrem decidir comprar un cavall, aquell dia compràrem un cavall i des d’aqueix moment estem en el món dels cavalls. Quants anys portes en el món dels cavalls? Jo duc sis anys en el món dels cavalls, des que vaig començar amb deu anys a viure experiències amb aquests animals fins ara, i espere que dure molts anys més. Quina ha sigut la teua millor experiència amb els cavalls? I la pitjor? Bones experiències n'hi ha hagut moltes, com les de Sant Antoni de tots els anys, les excursions que hem fet a la platja... Però l'experiència més especial va ser el dia que vaig realitzar una exhibició acompanyat de ma mare l’any 2010. I la pitjor va ser quan a mon pare li caigué damunt el cavall, a Llombai, fa dos anys. Fins on t'agradaria arribar en el món dels cavalls? De moment, jo pense que en el món dels cavalls es viuen experiències molt boniques des del dia que comences i a mesura que vas aprenent, i per això vull arribar el més lluny possible. És una afició costosa? Sí, tant a nivell econòmic, com a nivell de treball. A nivell econòmic és costós. No és solament comprar un cavall sinó que has de comprar moltes coses. I a nivell de treball, suposa netejar la quadra tots els dies, traure el cavall dues o tres voltes a la setmana, donar-li de menjar...

Quants anys viu un cavall? Un cavall pot arribar a viure 25 o 30 anys,

però també pot morir abans d'alguna malaltia. Un cavall des que naix fins als 7 o 8 anys és considerat un poltre, una vegada supera aqueixa edat és considerat cavall. Quant es tarda a domar un cavall? Cal tindre en compte que

un cavall no comença a muntar-se al poc de nàixer, els cavalls comencen a muntar-se passats els dos o tres anys, que és quan es considera que l'animal comença a quallar, també s'ha de tindre en compte el caràcter de l'animal, si es presta, o no. Quina doma és la més utilitzada? I quina és la que més agrada a la gent? No hi ha una sola doma, ni tots els cavalls fan el mateix. Cal tindre en compte que hi ha diferents tipus de doma com: doma vaquera, doma clàssica, alta escola, western... La més utilitzada per la gent que entén en el món dels cavalls és la doma d'alta escola. Però a la gent no li agrada la doma, li agrada l'espectacle, més encara, quan fem alguna cosa espectacular com alçar el cavall,

agenollar-lo... això a la gent li agrada més que la doma. Per què t'agrada el món dels cavalls i de l'equitació? Per a mi el món dels cavalls és una afició molt, molt bonica. És una afició sana, divertida i —encara que siga costosa— cada vegada que puges a un cavall ho passes bé.

Entrevistes 37

LA PASSIÓ DE BALLAR. ENTREVISTA A MARIAM VERASALUCE, PROFESSORA DE BALL. Per Núria Baixauli Bermell i Araceli González Gómez 3rA

Mariam és la nostra professora de ball de saló en l'escola de ball “Giros Dance” de Massanassa. És una bona professional que durant molt de temps ha combinat la competició amb la docència.

-A quina edat començares a ballar? -Quan jo era adolescent no hi havia tantes modalitats de ball, solament podíem optar per ballet clàssic i això és el que vaig fer.

-Quan començares a competir? -Vaig començar en ball esportiu fa 20 anys a Barcelona, que era l'únic lloc on es realitzaven aquest tipus de competicions.

-Et va motivar alguna cosa en concret? -Em motivava el fet de poder realitzar una activitat amb la meua parella.

-A quina categoria has arribat? -He arribat a la categoria “A”, que és la més alta en Standard i Llatí.

-T’has trobat en moltes situacions vergonyoses, com per exemple una caiguda, una equivocació en els passos...? -En més d'una. Caigudes no, però equivocacions, moltes...

-Encara estàs competint? -Ja no competisc perquè aquest tipus de ball requereix molta dedicació i en aquest moment no dispose de temps.

-Has guanyat molts premis? -La veritat és que sí, no em puc queixar.

-Quan i per què decidires ser professora de ball? -Doncs el món de la competició era realment car perquè havia de viatjar molt. Llavors vaig decidir ajudar-me impartint algunes classes també, però amb el temps em vaig adonar que m'apassionava el món de l'ensenyament i em vaig traure el títol d'entrenadora pedagoga i jutge de ball internacional.

-Quan obrires l'acadèmia de ball “Giros Dance”? -La primera acadèmia la vaig obrir a València el 1996, la segona la vaig obrir ací a Massanassa fa quatre anys. Actualment sols tinc la de Massanassa. Vaig decidir traslladar-me ací perquè tenia alumnes

d'aquest poble i, quan el vaig visitar, em va agradar, a més buscava un lloc on em resultara còmode anar des d'on jo visc. Ara estic encantada amb el poble i amb la seua gent, la veritat és que estic molt a gust ací.

-En l'acadèmia sols fas tu classes o hi ha més professors? Quin tipus de ball ensenyeu? -No, cada modalitat de ball té el seu professor especialitzat. Ensenyem hip-hop, funky, dansa oriental, ball esportiu, contemporani, ballet, ritmes del Carib, ball de saló... Tot està enfocat a xiquets i adults tenint en compte la seua edat i nivell.

-Obris tots els dies l'acadèmia? Quantes hores al dia fas classe? -Sí, obrim tots els dies de 17:00h a 22:30h i els dissabtes d'11:00h a 21:30h.

-“Giros Dance” té el seu propi equipatge, o cadascú va vestit com vol? -Depén de l'activitat que es realitze, a mi personalment per al ball que impartisc m'agrada que vagen amb el seu equip assignat.

-Ensenyes a ballar a persones adultes o només a xiquets? -El ball no té edat i ací vénen des de molt petits fins a persones adultes.

38 Entrevistes -Organitzeu exhibicions perquè els pares dels xiquets vegen com ballen i el progrés dels seus fills? -A més de presentar els xiquets/es i adults a competicions, organitzem festivals i exhibicions. És una manera de mostrar el treball que realitzen durant l'any.

-Practiques altres esports, a més del ball? -Sí, practique tennis, esport del qual sóc una

apassionada.

-Estàs orgullosa de la teua professió? -Molt orgullosa. Cada dia m'agrada més la meua professió perquè aprenc molt, també, de tots els que vénen a rebre classes.

-Quin és el ball que més t'agrada? Per què? -M'agraden tots, cada ball té el seu encant.

PASSETEMPS

Solutions Par Laura Ariño

C J F M A R I O N C O T I L L A R D

A A R O M A N P O L A N S K I R O F

T L A M A O R U S E B L F G H S M S

H O N N X G E R E A M I S A D G A D

E H C O N I B E T T E I L U J D I F

R S O E E E I M A K O E L D A S N R

I I I U S I J L C R O D G R C P D A

N E S Q T Y B A L S V E R E Q J U S

E S T E I N T U C E E P T Y U A R T

D P R I N D R A S D N I M T E Q I E

E I U O C H R T S I I K S A S U S J

N T F M O A R E U X R N Y U G R N S

E O F H X M H U N R A S T T A S P T

U N A O E R T I D A M D F O M Y Q R

V T U L G F G O F D P F A U B N Z W

E O T A O I N O S S E B C U L P G Z

R O G E R V A D I M F E A S I R H H

B E N O I T M A G I M E L I N T A J

Agraïm a Mariam que haja respost les nostres preguntes i li desitgem que puga continuar ballant i ensenyant a ballar durant molt de temps.

Doble hèlix d’ADN

Racó de la ciència 39 GENOMA HUMÀ: CIÈNCIA O NEGOCI?

Per Blanca Martínez Gurrea 2nBC Aquest any fa deu anys de la seqüenciació del genoma humà. Però, què és el genoma humà? El genoma humà és la seqüència d’ADN continguda en 23 parells de cromosomes en el nucli de cada cèl·lula humana diploide (dos jocs de cada cromosoma), és a dir, és la informació que cada persona té en cadascuna de les seues cèl·lules i que la fa diferent de qualsevol altra persona. Però tota aquesta informació encara no ha sigut desxifrada completament, sinó que solament el 20% dels gens està enregistrat. En aquesta investigació, Espanya es troba situada a la cua d’aquesta indústria perquè hi ha molt poques societats biotecnològiques i un dels principals motius és la falta d’inversió, tant pública com privada. És important desxifrar tot el genoma de l’espècie humana, tant el 5% de gens que produeixen proteïnes com el 95% denominat ADN “escombraries” del qual no s’ha trobat cap funció fins aquest moment i que pot ser que ens ajude a entendre la regulació i funcionament dels nostres gens. Quan la seqüenciació siga completa, és a dir, se sàpiguen tots els gens que formen un individu i la funció que tenen en l’organisme, es podran tractar totes les malalties que tenen un component genètic, com per exemple les hereditàries. Aquesta seqüenciació és molt complexa ja que existeixen diferents mètodes, i ho podem resumir d’una manera bastant simplificada en els passos següents: primer es fragmenta la cadena d’ADN, posteriorment es produeix un clonatge per vectors bacterians, aquests bacteris es reprodueixen, creixen i s’aïllen del vector, després se seqüencien els vectors mitjançant tècniques enzimàtiques i per últim s’uneix tota aquesta seqüenciació en l’ordre corresponent amb l’ajuda de potents aplicacions informàtiques. Així, una mare que patesca una malaltia que pot transmetre al seu fill no haurà de sofrir, ja que els gens del seu fill podran ser modificats perquè ni ell ni els seus descendents hagen de patir aquesta malaltia. Encara que el procés mitjançant el qual es realitza aquesta seqüenciació s’ha convertit en una lluita entre les companyies farmacèutiques, que pretenen identificar el màxim nombre de gens possibles per a poder quedar-se amb la patent del medicament. A pesar de tot açò, cal destacar el desenvolupament a nivell científic que significa aquest tipus d’investigació. Encara que no s’hauria d'utilitzar per a obtindre beneficis sinó per a l’avanç en el coneixement del ser humà.

40 Racó de la ciència

CONTAMINACIÓ MEDIAMBIENTAL

Per Olga Campos i Sonia Pinto 3r B

La contaminació mediambiental constituïx un dels problemes més crítics al món. La presència en l'ambient de qualsevol agent (físic, químic, biològic o bé d'una combinació de diversos agents en llocs, formes i concentracions) pot ser nociva per a la salut o per al benestar de la població.

A mesura que augmenta el poder de l'home sobre la naturalesa i apareixen noves necessitats com a conseqüència de la vida en societat, el medi ambient que el rodeja es deteriora cada vegada més. És necessari que l'home sàpiga protegir els recursos renovables i no renovables perquè la contaminació és un dels problemes ambientals més importants que afecten el nostre món.

Hi ha diversos tipus de contaminació:

1. Contaminació de l'aigua: és la incorporació a l'aigua de les matèries estranyes com microorganismes, productes químics, residus industrials i d'altes tipus d'aigües residuals. Totes aquestes matèries deterioren la qualitat de l'aigua.

2. Contaminació del sòl: és la incorporació al sòl de matèries estranyes com fem, deixalles tòxiques, productes químics i residus industrials. La contaminació del sòl produeix un desequilibri fisicoquímic i biològic que afecta negativament les plantes, els animals i inclús els humans.

3. Contaminació de l'aire: la provoquen gasos tòxics, CO2, o altres que afecten el desenvolupament de plantes i animals i la salut dels humans.

QUÈ PODEM FER PER A NO CONTAMINAR?

Podríem no cremar els arbres perquè el fum contamina l'atmosfera i provoca danys als boscos, com quan els talem per a obtenir fusta. També hem de controlar l'ús de fertilitzants i pesticides.

Cal que no tirem el fem en llocs inapropiats com muntanyes, boscos..., s'han de crear vies de desaigües per a les indústries que no arriben als mars ni als rius utilitzats per l'home. També és necessari controlar els vessaments accidentals de petroli perquè embrutarien moltíssim els mars.

CANVIS CLIMÀTICS

L'atmosfera actua com una trampa tèrmica i l'efecte hivernacle —fenomen pel qual determinats gasos de l'atmosfera retenen part de l'energia que el sòl emet en haver estat calfat per la radiació solar— augmenta amb la concentració de gasos com el CO2. L'activitat humana, la desforestació i sobretot la crema de combustibles fòssils incrementen la presència d'aquest gas en l'aire.

Racó de la ciència 41

L'EQUILIBRI ECOLÒGIC

El gran desenvolupament tecnològic i industrial ha sobrepassat la capacitat de la naturalesa per a restablir l'equilibri natural i l'home s'ha vist compromés. El major problema de les comunitats humanes és el fem, conseqüència de l'excessiu consum.

Les deixalles dels aliments i matèries orgàniques continguts en el fem, constitueixen un problema de salut perquè són vivers d'insectes, els quals són responsables de moltes malalties.

Per això és molt important mantenir net el nostre planeta, ja que és la millor herència que podem deixar a les generacions futures.

ELS TRASTORNS ALIMENTARIS Per Carmen Hernández Lorenzo 1rBH

Els trastorns alimentaris són malalties cròniques i progressives que es

manifesten a través de la conducta alimentària i que consisteixen en una sèrie de símptomes entre els quals es troben una alteració o distorsió de l'autoimatge corporal, un gran temor a pujar de pes i l'adquisició d'una sèrie de valors a través d'una imatge corporal.

En els últims anys, els trastorns alimentaris més coneguts, que són l'obesitat, la bulímia i l'anorèxia, s'han vist més reflectits en els adolescents. L'alimentació és molt important durant l'adolescència per a poder fer front als canvis. Les necessitats nutrícies dels adolescents estan marcades pels processos de maduració sexual, augment de talla i augment de pes. En els adolescents l'autoconcepte és el tret de personalitat que major relació manté amb els trastorns alimentaris.

Molts adolescents no estan a gust amb el seu cos i en això té molt a veure la influència de la publicitat de la nostra societat sobre els adolescents, on existeix i donen a conéixer l'ideal corporal de la primor associada a l'èxit, a la bellesa, a l’autocontrol i a altres qualitats positives. En els adolescents sorgeixen sentiments d'insatisfacció corporal i personal, d'ansietat i una necessitat compulsiva de canvi físic quan es comparen amb l'ideal de bellesa que ha eixit en la portada d'una revista o en un anunci de televisió. Aleshores, apareixen els trastorns alimentaris, que donen pas als vòmits, laxants, exercici físic compulsiu o desgast de zones corporals concretes que posen en greu perill la salut física o psicològica.

42 Racó de la ciència

Els mitjans de comunicació no són els únics que influeixen en la insatisfacció corporal, també existeixen els comentaris de familiars i amics que, a pesar de no ser malintencionats, la persona que els rep es pot sentir molt danyada i prendre-s’ho malament. Per tant, cal tenir un poc de tacte amb aquest tipus de persones, en fer-los qualsevol tipus de comentari sobre el seu aspecte físic. La perfecció sempre està present en els adolescents amb la seua alta insatisfacció corporal, ja que no accepten el seu cos i busquen el cos ideal. L'anorèxia, l'obesitat i la bulímia són els trastorns que més sofreixen els joves.

L'anorèxia és l'obsessiva recerca de la primor mitjançant una dieta progressivament restrictiva. Les persones que pateixen d'anorèxia tenen una por intensa a engreixar, fins i tot quan el pes és molt baix. A pesar que estiguen realment prims, senten que estan grossos, és a dir, tenen una percepció del seu cos que no és real. Preferentment la pateixen xiquetes joves d'edats compreses entre 14 i 18 anys, el 90% dels casos. En el 10% restant es troben xiquets adolescents, xics menors de 12 anys, xiques i dones madures. En l'actualitat, en els països desenvolupats, l'anorèxia nerviosa afecta aproximadament una de cada 200 joves d'entre 12 i 14 anys.

La bulímia és la incapacitat per a controlar els desitjos de menjar, fer-ho en quantitats extraordinàries i recórrer a conductes compensatòries inadequades, com ara vomitar, usar laxants i diürètics o realitzar exercici físic dur. Aquestes persones tenen una preocupació obsessiva pel menjar, amb desitjos irresistibles de menjar i menstruacions irregulars. Es tracta d'una malaltia greu i mortal.

L'obesitat és una malaltia crònica que es caracteritza per l'excés de greix en l'organisme i es presenta quan l'Índex de Massa Corporal (IMC) en l'adult és major de 30. No distingeix entre color de pell, edat, nivell socioeconòmic, sexe o situació geogràfica, però és la malaltia

alimentària més freqüent en els països desenvolupats. Anteriorment es considerava la persona amb sobrepés com una persona que gaudia de bona salut, però ara es coneix que l'obesitat té múltiples conseqüències en la nostra salut. Està fortament relacionada amb malalties cardiovasculars, dermatològiques, gastrointestinals, osteoarticulars, diabetis, etc. A més, un xiquet obés o un adolescent obés tenen moltes probabilitats de ser adults obesos. I aquestes dues etapes de la vida són períodes crítics en la possible aparició de la malaltia.

Racó del medi ambient 43

I love my bicycle and you too Per Josep Codonyer Sòria

Enguany hem tornat a aprendre, a il·lusionar-nos i a gaudir amb el projecte educatiu que es mou amb bici per descobrir els nostres paradisos pròxims, que també en tenim.

És un camí iniciat ja fa quatre anys, que tot i no haver arribat a ser projecte de centre pot seguir rodant com a programació d’una aula particular, de dibuix, és clar. A aquesta iniciativa s’han afegit amb grat alguns companys d’altres matèries amb els quals hem compartit motivació i treball.

Amb la bici treballem les emocions i els sentiments, l’educació vial i mediambiental, la mecànica i l’orientació a l’espai natural i urbà, l’escultura efímera amb l’arena de la platja i la topografia en un viarany real. I moltes més coses en un mateix instant.

Des de l’eixida, compartim perspectives i noves visions del nostre entorn. També, gaudim del present a cada moment en llocs diferents. A més a més, ens trobem i descobrim altres mons fora del nostre menut món fet de jos. I fins i tot, omplim de

44 Racó del medi ambient poesia la vida que pedalegem lentament, relaxadament, per aprendre a estimar-la sincerament, lliurement. On hem anat enguany? Per quins meravellosos camins i paisatges hem rodat? Amb 1r d’ESO hem recorregut el terme de Massanassa fins a descobrir l’Albufera al Motor del Noi. Amb 3r C hem creuat sèquies i camps d’arròs acabats de sembrar fins arribar a la platja del Saler. Amb els de dibuix de 4t hem albirat agrons, garses i camallongues, hem travessat mallades i dunes de la Devesa, fins a trobar-nos al Racó de l’Olla.

Amb els de 1r de batxillerat hem arribat a la mar, amb l’arròs a punt de segar. Més tard, en ple hivern, hem baixat el riu Túria des de Vilamarxant fins al Cap i Casal, entre núvols i pluja. Ara amb l’equinocci hem gaudit de paradisos meravellosos, feréstecs i salvatges entre el naixement del Palància i el seu encontre amb la mar Mediterrània, tot bevent del brollador, creuant diferents ecosistemes i paisatges, pobles i mirades segons anem baixant cap a la mar. Per a quedar bocabadats.

Racó del medi ambient 45

46 Racó del medi ambient

Racó de la gastronomia 47

PASTÍS DE TRES XOCOLATES

Ingredients: Per Mar Medina Cebrián 1rBH · 3 sobres de quallada · 3 cullerades de sucre · 3 brics de nata per a cuinar · 3 gots de llet · 25 galetes maria · 250 g de margarina · 150 g de xocolata negra · 150 g de xocolata blanca · 150 g de xocolata amb llet Passos a seguir:

1r· Primer farem una base amb les 25 galetes ben picades, fins que es queden fetes pols, seguidament afegirem els 250 g de margarina i ho pastarem bé fins a tindre una massa homogènia, que haurem d’estendre molt bé per tota la base d’un motlle desmuntable.

2n· En segon lloc farem les xocolates, posarem a calfar un bric de nata, al qual afegirem el sobre de quallada, la cullerada de sucre, un got de llet i els 150 g de la xocolata negra, que serà la primera que posarem. Quan ja s’haja convertit en una crema homogènia ho abocarem al motlle amb ajuda d’una cullera. Aquest procés el repetirem amb totes les xocolates. Mentre se’n fa una, anirem ficant les altres al frigorífic perquè quallen.

3r· Per últim, quan ja estiguen totes les xocolates, deixarem el pastís una nit al frigorífic perquè qualle i, al matí següent, el traurem del motlle, el decorarem al nostre gust i ja estarà llest per a menjar. PALMERETES DE PASTA FULLADA

Per Mar Medina Cebrián 1r BH Ingredients:

· 1 base de pasta fullada · 1 paquet de sucre · 1 paper per a forn

Passos a seguir:

1r· Primer estendrem la base de pasta fullada 5 minuts abans perquè es descongele bé. Quan estiga ja blaneta, l’estendrem amb l’ajuda d’un corró.

2n· En segon lloc, amb la massa ja estesa, la cobrirem de sucre i amb

l’ajuda del corró pressionarem la massa perquè el sucre s’hi enganxe bé. Cal posar-li molta quantitat de sucre ja que és l’únic ingredient que porta. Doblegarem els dos extrems cap al centre, fent que coincidesquen els extrems en el centre, tornarem a doblegar els extrems i farem que tornen a coincidir en el centre i finalment ho tornarem a doblegar. És important que en cada plec que fem afegim bastant sucre.

3r· Per últim, quan ja estiguen tots els plecs ben fets, els tallarem en seccions. Ens eixiran unes 15 palmeretes i les posarem sobre una safata, sobre la qual posarem el paper de forn. Ho courem a foc mitjà fins que estiguen daurades.

48 Racó de la gastronomia

BUNYOLS DE NADAL (ROSQUITOS) Per Irene Márquez Otero 1rA

Ingredients

• 6 ous.

• Per cada ou, 3 cullerades de sucre, oli i suc de taronja.

• Corfa de llima ratllada.

• Rent.

• Farina (la necessària per a la pasta). Preparació

• Es posen 6 ous en un bol, separant el rovell de la clara.

• Es bat la clara.

• Es ratlla la llima.

• S'escorren les taronges.

• Quan ja està la clara a punt de neu se li afig la llima, el suc i el rent.

• Se li posa la farina que admeta la pasta i es deixa reposar uns minuts. Com es fan?

• Ja hem deixat la pasta reposar.

• Cal donar forma als bunyols.

• Es fa una bola.

• Després fem un cuc.

• I per últim s'ajunten els extrems del cuc, formant un cercle.

• I es fregeixen.

I així és com qquueeddeenn eellss bbuunnyyoollss

Notícies 49

FESTA DE GRADUACIÓ DE SEGON DE BATXILLERAT

Quan l’any 2005 començaren 1r d’ESO, segur que no s’imaginaven que els sis cursos que han transcorregut des d’aleshores passarien tan ràpidament. Però tempus fugit (el temps corre) i el proppassat 27 de maig celebraren la seua graduació de Batxillerat aquelles criatures que ara s’han convertit en xics i xiques que miren al futur amb esperança. L’acte de graduació tingué lloc al pati de l’institut, on es congregaren familiars, amistats i professorat de la promoció 2005-2011. Conduïren la primera part de l’acte David del Río i Silvia Pons, als quals s’afegiren Milagros Agustín i Raül del Río en la segona part. Simó Hervàs i Blanca Martínez foren els encarregats d’obsequiar el seu professorat de primer i segon de Batxillerat amb una rosa i un recordatori del grup. En representació del professorat, Rogelio Ardoy dedicà unes paraules als graduands i Antonio Ramos ho féu en representació de l’AMPA. L’alumne Alberto García llegí el discurs que els havia fet arribar la tutora titular del grup, Esther Romero. S’hi lliuraren també les orles i el regal que el centre féu a l’alumnat de segon de Batxillerat. En definitiva; bromes, rialles i paraules emotives foren les notes dominants d’una festa que es tancà amb una picadeta que oferí l’AMPA. Des d’aquesta revista, en la qual han participat molts dels alumnes que han acabat segon, els acomiadem amb tristor, però també amb la satisfacció d’haver-los vist créixer com a persones i amb els nostres millors desitjos per als anys que estan per vindre. No us diem “adéu” sinó “fins aviat”.

50 Notícies

UNA ESTACIÓ METEOROLÒGICA A MASSANASSA

L’oratge sempre ha estat un motiu d’interés per a les persones. Els llauradors volen saber si plourà o caurà pedra, els turistes si farà sol a la Pasqua, els fallers si plourà per sant Josep... Molts, el primer que fem quan ens alcem de matí és mirar com està el cel i escoltar la previsió meteorològica del dia per veure quina roba ens hem de posar i si hem d’agafar o no el paraigua. L’oratge és la pluja i la temperatura, però també ho són molts altres elements: la pressió atmosfèrica, la velocitat i la direcció del vent, la humitat de l’aire... Fins i tot la radiació ultraviolada, tan important a l’hora de protegir-se del sol a l’estiu, es té en compte en l’actualitat quan es parla de l’oratge. I si és tan atractiu conéixer l’oratge, per què no muntar una estació meteorològica al nostre institut? Una estació que ens donara una informació fiable de l’oratge de Massanassa i que, tot i aprofitant els avantatges que ens proporcionen avui dia la informàtica i les telecomunicacions, fóra de fàcil consulta no només per als nostres alumnes sinó també per a qualsevol persona interessada en el tema. I això és el que hem fet. Ara fa dos mesos el centre va adquirir una estació meteorològica i la instal·làrem al terrat del nostre institut. I, una vegada comprovàrem que el seu funcionament era correcte, vam fer el següent pas, crear una pàgina web on es poguera consultar l’oratge a Massanassa i, a més a més, que tinguera enllaços amb altres pàgines relacionades amb el coneixement i el seguiment del clima.

www://meteomassanassa.com

Així és com es diu la nostra pàgina web de l’oratge. Hi podeu accedir a una gran quantitat d’informació relacionada amb l’oratge:

• Informació actualitzada en temps real de l’oratge a Massanassa. • Dades històriques de l’oratge a la nostra localitat. • Enllaços amb les principals pàgines d’informació de l’oratge:

Aemet. Agència espanyola de meteorologia. Meteosat.

• Informatius dels mitjans de comunicació. • Documentació sobre els principals conceptes relacionats amb el clima.

Us convidem a entrar a la nostra pàgina web per a consultar l’oratge de Massanassa. Us agradarà.

Oratge Dades històriques Aemet Meteoclimàtic Documentació Informatius Qui som Contacta

MeteomassanassaOratge i predicció IES MASSANASSA

Per Jesús Figuerola

Notícies 51

OLIMPÍADES MATEMÀTIQUES 2011

Enguany, com els darrers anys, s’han celebrat

les X Olimpíades comarcals de Matemàtiques a l’IES

“L’Om” de Picassent. Nosaltres hi hem acudit amb els

alumnes : Blanca de la Asunción Díaz, Pepe Arlandis

Barnés, Pau Seguí Pellicer i Óscar Medina Garcia,

del 1r cicle d’ESO; i Pau López Fernández, Alberto

Moreno Fernández, Rafael Sierra Fernández i Xavi

Navarro Alapont, del 2n cicle.

El Departament de Matemàtiques del nostre

institut vol agrair, amb el reconeixement que això

comporta, el gust d’aquests alumnes per participar-hi

voluntàriament, un dissabte de matí, en aquest acte,

on hi hagué un bon ambient de convivència,

esmorzar inclòs, i un interés per fer de les

Matemàtiques un àmbit de trobada i de gaudi.

52 Notícies

BÀSQUET FEMENÍ MASSANASSA Per Araceli González i Marta Alonso 3rA

Nosaltres som part de les integrants del primer equip femení de bàsquet que s’ha format a Massanassa. Tan sols fa uns mesos que s’ha constituït, amb la idea de tindre un grup al poble per poder participar en competicions femenines de bàsquet. Aquest equip és una realitat gràcies als pares i mares de les xiquetes que l’integren ja que han permés que totes les xiques a les quals agrada el bàsquet i desitgen apuntar-s’hi puguen fer-ho, per tal de passar una

estona agradable en els dies d’entrenament i de partit. Totes les xiques que estigueu interessades a jugar en aquest equip, podeu posar-vos en contacte amb la delegada municipal d’esports en el poliesportiu municipal per inscriure-us-hi. Animeu-vos!!

Gimnàstica Rítmica Per Beatriz Gutiérrez, Anna Mª Barrios, Ana Gras i Irene Márquez

1rA La gimnàstica rítmica és un esport que nosaltres

practiquem tres voltes a la setmana. Ens agrada molt, ja

que ens agrada ballar, és un esport molt bonic i ens

divertim molt quan el practiquem. Fem sis o set balls

diferents cada any i alguns dissabtes ens n’anem a pobles

diferents de la comarca

per a fer exhibicions en

companyia d’altres col·legis. Al Nadal i a final de curs

fem un festival ací, al pavelló de Massanassa, on fem

unes coreografies molt especials. Esperem que vingueu

a veure’ns als festivals i que us agraden.

Nosaltres en rítmica.

Des d’ací volem felicitar tots aquells alumnes que

han participat amb el seus treballs en aquesta edició

dels Premis Sambori, no només per la quantitat sinó

també per la qualitat dels treballs, aspecte que s’ha vist

recompensat amb els premis obtinguts. Els treballs

guanyadors seran editats gràcies a Guaix, l’entitat

organitzadora dels Premis Sambori.

Ens complau, com a comunitat escolar, que el

nostre alumnat mostre inquietuds literàries, com també

que el seu treball i esforç es reconega dins i fora del

nostre centre.

Notícies 53

El dia 8 d’abril es van lliurar a la Nau Jove de Silla els XIII Premis Sambori, de literatura en valencià.

En aquesta edició, els alumnes de l’IES Massanassa guardonats han sigut els següents:

Beatriz Gutiérrez López (1rA): accèssit 1r cicle d’ESO.

Blanca de la Asunción Díaz (2nC): accèssit 1r cicle d’ESO.

Enric Gimeno Gallego (1r Batx.C): accèssit Batxillerat.

Amparo Hervás Bou (1r Batx.C): tercer premi de Batxillerat.

Erika Castillo Molina (1r Batx.H): segon premi de Batxillerat.

CINC PREMIATS ALS XIII PREMIS SAMBORI

Guanyadores dels accèssits de 1r cicle d’ESO.

Guanyador de l’accèssit de Batxillerat

D’esquerra a dreta: guanyadors de l’accèssit i del tercer i segon premi de Batxillerat.

54 Notícies

LES TROBADES EN VALENCIÀ (SILLA 2011) El dia 16 d’abril es va celebrar a Silla

la XXIV Trobada de L’Horta Sud d’Escoles

en Valencià.

Un acte eminentment festiu i

reivindicatiu que reuneix anualment —

enguany a Silla— alumnes, professorat i

famílies de tots els centres educatius de la

comarca, des de les escoletes, les escoles

i els col·legis, fins als IES, per tal de donar suport a l’ensenyament del valencià i en

valencià.

Massanassa, que en aquest acte donava el relleu en l’organització de la trobada

a Silla, hi va estar representada pel seu alcalde i per

membres de la comunitat educativa del CEIP Ausiàs

March, del CP Lluís Vives i de l’IES Massanassa.

En aquesta ocasió, l’alta participació propicià que

la desfilada que dóna inici a l’acte, eixira des de dos

punts diferents de la localitat, encara que confluïren en el

Parc de l’Estació, on es procedí al lliurament del mapa i

el cartell commemoratius. A continuació començaren els

tallers, on tots els xiquets i xiquetes pogueren participar.

L’ambient va ser molt agradable.

Notícies 55

CONCURS DE TARGETES NADALENQUES 2010

Com cada any, i aquest no podia ser una excepció, el nostre institut col·labora en el Concurs de Targetes Nadalenques que organitza l’Associació de Dones Progressistes de Massanassa en col·laboració amb l’Ajuntament de Massanassa. Enguany, les nostres alumnes Alba Moliner López i María Comes

Raga (alumnes de 1r de Batx.C) han obtingut, respectivament, el primer premi al text i el premi al text finalista. L’acte de lliurament dels premis tingué lloc al Saló d’Actes de l’Edifici Sociocultural de Massanassa, el dia 12 de desembre de 2010. Des d’ací volem donar l’enhorabona a les guardonades.

.

PRIMER CONCURS DE PORTADES DE L’IES MASSANASSA

L’IES Massanassa ha organitzat enguany el I Concurs de

Portades per a la nostra revista, Punt de Trobada.

El jurat —format per José Mª Montalvà (Cap del

departament de Plàstica) i

pels coordinadors d’aquesta

revista (C. Asins i M.

Muñoz)— decidí atorgar el

premi al disseny presentat

per Marc Sánchez Benito

(2n Batx.C). El lliurament

del premi tingué lloc al pati de l’institut en el mateix acte que s’entregaren el premis del

Concurs Literari “La Marjal”, el dia 20 d’abril de 2011.

En Nadal,

un somriure

val més que un regal

d’aquesta persona que

per a tu és tan especial.

Ni anells, ni penjolls,

ni un detall floral,

sinó un simple somriure

que et deixa amb cara angelical.

Bon Nadal a tots! Text i dibuix guanyadors

Alba Moliner rep el 1r premi del concurs.

María Comes rep el premi al text finalista.

Marc Sánchez arreplegant el premi.

Portada guanyadora.

56 Notícies

ACTION!!

Per Vicente Valero, Fran López, Enric Gimeno, Antonio González i Alba Mediavilla.

Enguany, en la classe d’Anglés Pràctic, que imparteix el professor Carlos Madrid, hem realitzat la producció d’una pel·lícula. Els alumnes ens hem dividit en dos grups de treball, de manera que cada grup ha fet una pel·lícula diferent. Primer vam elaborar el tema, i ja ens hi trobàrem diversos problemes, com ara les característiques que havien de tenir els diferents personatges, els actors per a cada personatge, etc. A continuació d’aquest procés elaboràrem les escenes per a cada pel·lícula i, a partir de la creació de les escenes, férem el guió, que fou molt costós. Quan finalitzàrem el guió, creàrem un storyboard, que són escenes de la pel·lícula en forma de vinyetes. Amb la finalització d’aquestes tasques començà el rodatge. Potser la gent crega que el rodatge és tot rialles i diversió, però hem de dir que hi ha molt de treball i preparació darrere de les càmeres: preparar l’escenari, buscar el lloc adequat, col·locar la càmera en un angle determinat, a una distància concreta per a poder abastar tots els elements dins del plànol… Tot seguit i després del llarg procés de preparació, ja tocava el que tot el grup esperava… A GRAVAR! Al principi el rodatge va ser prou difícil, ja que no estàvem acostumats a gravar en anglés però, a poc a poc, vam anar acostumant-nos-hi. Ha sigut una experiència molt divertida perquè hi ha hagut moltes rialles.

Notícies 57

Per Asunción Palop Baixauli 1r BH

Des de ja fa alguns anys, els alumnes de llatí i de grec de l’IES MASSANASSA, fem una excursió a Sagunt i anem als Ludi Saguntini. Els Ludi Saguntini són unes activitats que es realitzen a Sagunt durant tota una setmana. Allí, tant professors com alumnes, fan representacions teatrals en el Teatre Romà de Sagunt, d’obres clàssiques de grans autors clàssics grecollatins. A més, també organitzen tallers i activitats sobre distints aspectes de la cultura romana i de les seues tradicions, com ara els mosaics, la cosmètica d’aquella època, els descobriments científics, la indumentària, els jocs romans, la mitologia, etc.

Vàrem fer l’excursió el dia 12 d’abril. Agafàrem el tren i ens en vàrem anar a Sagunt. Quan arribàrem allí, primer que res, apujàrem al Teatre Romà de Sagunt, que està molt a prop del Castell de Sagunt. Hi havia molta gent, com tots els anys, perquè alumnes de tots els instituts de València i els seus voltants, van a Sagunt per gaudir d’aquesta setmana tan fantàstica.

En el Teatre, vàrem gaudir de l’obra Medea, del magnífic autor clàssic Eurípides.

Després de vore aquesta obra, vàrem anar als tallers que estan exposats per Sagunt. Vàrem participar en molts tallers: vàrem escriure els nostres noms com escrivien antigament els romans, vàrem fer mosaics de totes les formes i colors, ens vàrem disfressar, vam construir un pont romà com feien els antics romans, amb blocs com si foren de pedra i moltes coses més.

També vàrem anar a vore les restes de l’antic Circ Romà de Sagunt, que es troba soterrat enmig del nucli urbà de Sagunt, i del qual tan sols es conserva una de les antigues portes.

I a la vesprada, després de dinar, vàrem anar a la Domus Baebia, on vàrem realitzar un taller de cosmètica i vàrem aprendre com s’arreglaven i com cuidaven la seua imatge personal i la seua higiene els antics romans. I a més vàrem fer, amb les nostres pròpies mans, cremes hidratants com feien els antics romans, amb sagí de porc i essències de perfums com el gesmil.

I per a finalitzar, vàrem tornar a Massanassa molt cansats, però molt contents d’haver pogut gaudir tant d’aquesta excursió i d’aquesta experiència tan romana.

En la meua opinió, els Ludi Saguntini són unes activitats que val la pena anar a vore, perquè et diverteixes molt i aprens moltes coses dels romans i de les seues tradicions i el més important és que aprens jugant i divertint-te sense esforços.

Com aconsellava l’antic poeta llatí Horaci: “Carpe Diem” (Gaudeix del moment).

58 Efemèrides

ENRIC VALOR, UN AUTOR ENTREGAT A LA SEUA LLENGUA

Per Rosana Gallent Chirivella. 2n BC

L'altre dia, mentre llegia i descobria la història de Margarida i Rosella, protagonistes de Les velletes de la Penya Roja, rondalla valenciana d'Enric Valor, vaig recordar la seua important tasca com a escriptor tant en l'àmbit gramatical com en el de rondallista i novel·lista. Enric Valor va ser, sens dubte, una peça fonamental en la difusió de la nostra llengua.

Enric Valor Vives va nàixer el 1911 en un poble d'Alacant, Castalla. Encara que el seu naixement va ser en aquesta localitat, els seus avantpassats i ell sempre van sentir un cert afecte per Penàguila i la masia familiar de La Lloma, que més tard van perdre a causa d'un procés judicial de l'època franquista. Gràcies al fet d'haver nascut al si d'una família benestant, Valor va poder estudiar professorat mercantil, encara que va dedicar-se al món del calcer. Als 19 anys va entrar a treballar a la revista Tio Cuc, d'ideologia republicana, que publicava uns textos plens de col·loquialismes que ell a poc a poc va anar corregint. Poc abans de l'esclat de la Guerra Civil es va traslladar a València, on va defendre fins a la fi la II República. La publicació d'obres durant els anys de la postguerra va ser molt difícil però va aconseguir publicar Rondalles Valencianes, l’any 1958. Encara que va haver d'abandonar la seua activitat política, va estar empresonat del 1966 fins al 1968. Després del seu alliberament va endinsar-se en una nova qüestió: la fundació de la primera revista en valencià durant la dictadura. A més a més va participar en la creació del Diccionari català-valencià-balear.

Enric Valor va ser un home humil però molt important per a la normativització de la llengua. També va ser important la seua tasca de recopilació i creació de les rondalles valencianes. A causa de la censura, moltes de les seues obres es publicaren amb anys de retard respecte del moment que van ser escrites. Entre la seua producció gramatical destaca La Flexió verbal (1983); en la narrativa L'ambició d'Aleix (1957), entre d’altres; quant a les rondalles, el recull Rondalles valencianes (1950-1958). Cal afegir que Enric Valor va rebre molts premis i reconeixements com el de Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València el 1999. Inclús, poc abans que la seua vida s'apagara l’any 2000, va ser proposat per a rebre el Premi Nobel de Literatura.

Després d'aquest xicotet viatge per la vida i l’obra d'Enric Valor us convide a tots, grans i xiquets, a conéixer la seua obra i a descobrir el final de la vella unflada Margarida.

Després de treballar la terra, Porra descansa allà a la serra.

Ara agafa l’escopeta i la hi posa tota dreta.

Hi ha una estranya criatura, que el mal dels altres procura.

El dimoni vol ara temptar-lo, però ell no haurà de deixar-lo.

El dimoni fa gran paor, però Porra no en té temor.

Porra li diu que l’escopeta és, de fumar, una pipeta.

La “pipa”el cap li ha tallat i ell està molt enutjat.

L’oncle Porra se’n va saltant i en Satanàs no pensa tant.

El dimoni, enfurismat, l’assenyala amb maldat.

Efemèrides 59

Adaptació en format d’auca de la rondalla d’Enric Valor,El dimoni fumador,realitzada per Noelia Alonso i Irene Ortega 2nC

60 Efemèrides

CENT ANYS DE LA MORT DE TEODOR LLORENTE

Per Alícia Pastor Ferrando i Núria Baixauli Bermell. 3rA A Massanassa hi ha un carrer dedicat a Teodor Llorente, escriptor valencià que morí fa cent anys. Per tal de recordar la seua figura i per saber el que representà en el seu moment, hem buscat una informació que a continuació ressenyem. Teodor Llorente Olivares naix el 7 de gener de 1836 a València, fill de l'advocat i regidor valencià Felicíssim Llorente. Als vint-i-dos anys es llicencia en Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de València i exerceix l'advocacia durant algun temps. Durant l'etapa universitària s'interessa pel conreu de la poesia i fa amistat amb el poeta Vicent Wenceslau Querol. Els dos joves aviat coneixen el poeta i filòleg mallorquí Marià Aguiló, un dels promotors del moviment de la Renaixença a Mallorca, que havia arribat a València per a treballar de bibliotecari a la universitat. En un principi, va escriure poesies en castellà. Però, havent llegit El Gaiter del Llobregat de Rubió i Ors, comença a compondre rimes en valencià. Al mateix temps conrea el periodisme en castellà. El 1861 entra com a director del diari La Opinión. Cinc anys més tard, Llorente i l'impressor Federico Domènech, adquireixen La Opinión i el transformen en Las Provincias, que aviat seria el principal rotatiu conservador valencià. S'encarrega de dirigir el nou diari (fins que el seu fill el substitueix en el càrrec, quasi quaranta anys més tard), i al mateix temps hi col·labora amb nombrosos articles. L'any 1878 és un dels fundadors de l'entitat cultural Lo Rat Penat, que tenia com a objectiu defensar i promoure la cultura i la llengua valencianes des d'una òptica burgesa i conservadora. Cap als cinquanta anys inicia la carrera política. S'afilia al partit conservador de la província de València i l'encapçala en dues ocasions. És diputat a Corts a Madrid del 1891 al 1896 i senador del 1898 al 1901. Participa en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906, on fa una crida a la unitat de la llengua. Rep diversos homenatges populars, el més important durant l'Exposició Regional de 1909, quan la ciutat de València el corona “Poeta de València”. Teodor Llorente mor a València el 1911, a l'edat de setanta-cinc anys. Després de la seua mort es publiquen diverses antologies dels seus poemes. La seua obra en valencià es redueix a Llibret de versos (1885). Llorente aconsegueix imposar un concepte restrictiu de la cultura i literatura valencianes, des del punt de vista dels gèneres, temes i procediments. Recrea els costums de les classes humils, però també crea una poesia amb caràcter més històric amb un llenguatge més culte. Els versos més aconseguits es troben en poemes on fa descripcions idealitzades de la bellesa dels paisatges valencians. Una mostra n’és un dels seus poemes més coneguts, “Vora el barranc dels Algadins”, del qual reproduïm un breu fragment: Vora el barranc dels Algadins hi ha uns tarongers de tan dolç flaire que, per a omplir d’aroma l’aire, no té lo món millors jardins. Fou aquest tipus de poesia la que el convertí en el poeta valencià més destacat de la Renaixença i per això hem volgut recordar-lo en el centenari de la seua mort.

Efemèrides 61

MOR MARIA BENEYTO ALS 85 ANYS

Per Erika Castillo Molina 1rBH

Maria Beneyto i Cuñat va ser una poetessa i novel·lista valenciana que va nàixer el 1925 i va morir el passat 15 de març de 2011 a causa d'una llarga malaltia.

Als tres anys se n’anà amb la seua família a Madrid, on es quedà fins a l'any 1937. Va rebre una educació en castellà. Després, en els primers anys de la postguerra espanyola, es trobà en un context on, per primera vegada, el valencià ocupava un lloc preeminent. Fou en aquests anys quan començà a dedicar-se a l'escriptura, especialment basada en una formació autodidacta. A més, començà a relacionar-se amb els grups literaris de la ciutat de València. Aquesta formació, a cavall entre dues

cultures, entre el castellà aprés a Madrid i el valencià natal, explica el bilingüisme literari de Maria Beneyto.

Les seues primeres obres van ser Canción olvidada (1947) i Eva en el tiempo (1952), les dues en castellà. Durant els anys cinquanta publicà els seus dos primers poemaris en valencià: Altra veu (1952) i Ratlles a l'aire (1956), gràcies a aquest últim poemari, pel qual va rebre el Premi Ciutat de Barcelona, va començar a destacar en aquest gènere.

El 1958 realitzà la seua primera obra en prosa; es tracta de la novel·la en castellà La promesa. No tornà a publicar en valencià fins a mitjans dels anys seixanta; d'aquesta època són les novel·les La gent que viu al món (1966) i La dona forta (1967). Els crítics han qualificat aquesta obra com la més interessant publicada al País Valencià als anys seixanta.

El 1977, amb el poemari Vidre ferit de sang inicià un llarg període de silenci, però el 1993 el trencà publicant Antologia poètica i els poemaris Després de soterrada la tendresa i Poemes de les quatre estacions, a més de tres poemaris en castellà: Archipiélago (inèdita 1975-1993), Nocturnidad y alevosía i Hojas para algún día de noviembre. El 1994 publicà un altre poemari anomenat Para desconocer la primavera i el 1997 reedità la novel·la La gent que viu al món i escrigué un nou poemari, Elegies de la pedra trencadissa. El 2003 escrigué el seu últim poemari, Bressoleig a l’insomni de la ira.

Al llarg de la seua carrera literària, la seua obra poètica va formar part d’antologies i va ser premiada en els certàmens més importants de l'època, tant en castellà com en valencià. Se la considera una de les principals figures -junt amb Vicent Andrés Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas o Joan Fuster- de l'anomenada generació poètica valenciana dels cinquanta.

Després de soterrada la tendresa vàrem llençar els pètals de la neu, que afegia més gel, al que amagava la glaçada disfressa on l'au del vidre congelat vivia. Turmells de ballarina, amb les venes dolentes. El caliu quiet i ocult. Les mans creuades. Cent buits per avançar a les palpentes. A cor nu de la flama, les donzelles cremades. Al soterrar anàrem. Eixam de nines tortes -un ull al frigorífic- estenia veus de paper, paraules plastificades, mortes. En secret el sepeli. Com calia.

(Del llibre Després de soterrada la tendresa, València, 1993)

62 Efemèrides

MOR ERNESTO SÁBATO Per Eva Alonso Martínez 1rBH Ernesto Sábato (24 de juny de 1911- 30 d’abril de 2011). Nascut en la província argentina de Buenos Aires, Sábato era el desé dels onze fills d’una família d’immigrants italians. Sábato va ser un escriptor, assagista i pintor important. Va obtenir el 1938 el Doctorat en Física però, a causa d’una crisi existencial, e 1943 va decidir dedicar-se a les seues veritables passions: la literatura i la pintura. La seua obra literària està composta per tres novel·les (El Túnel, Sobre héroes y tumbas i Abaddón el exterminador) i innombrables assajos sobre la condició humana. A causa del valor de les seues obres, Ernesto Sábato va rebre el Premi Miguel de Cervantes el 1984, sent així el segon escriptor argentí a rebre aquest reconegut guardó. Tanmateix, l’argentí sobrepassà la literatura per a convertir-se en un símbol del retorn de la democràcia a l’Argentina. Apostava per una societat basada en la llibertat individual, en el cooperativisme, en la ciència i l’economia, i en la descentralització de la política. En definitiva, Ernesto Sábato ha estat una figura clau en la història de l’Argentina, treballant durant els seus 99 anys de vida per la prosperitat del seu país.

MOR JOSEP IBORRA I MARTÍNEZ Josep Iborra i Martínez (Benissa, Marina Alta 1929 - 24 de febrer de 2011) fou un escriptor i crític literari valencià. Es llicencià en Dret i en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, i es va doctorar en Filologia Romànica. Va treballar per la renovació cultural del País Valencià, primer com a professor de secundària i després codirigint l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València. Va ser membre del Servei de Normalització Lingüística d’aquesta mateixa universitat. Va col·laborar en les publicacions Serra d'Or, L'Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters i Revista de Catalunya. Era soci de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana).

Tanmateix, el que li ha valgut un reconeixement en el món de les lletres catalanes és la seua tasca com a assagista, conferenciant i prologuista. Pel que fa a la seua obra cal destacar, en narrativa, Paràboles i prou (1955), i en assaig, Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1974-1990) i Inflexions (2004).

Efemèrides 63

DOS-CENTS ANYS DEL NAIXEMENT DE FRANZ LISZT Per Marc Sánchez Benito 2n BC

Franz Liszt (1811-1886). Aquest any se celebra el 200 aniversari del seu naixement, del naixement d’un dels músics i compositors més cèlebres de la humanitat. Durant tot aquest any se celebraran concerts a Hongria i Alemanya per tal de commemorar el seu naixement. La seua música, que pertany a l’època romàntica, es caracteritza per la gran expressivitat, la gran importància de la fantasia i de la imaginació com a temes principals en les seues obres i la major llibertat a l’hora d’escriure, ja que els compositors anteriors estaven lligats a estrictes normes harmòniques. Per això, la seua música també ha sigut utilitzada en nombroses pel·lícules de suspens, de misteri i surrealistes, com ara els llargmetratges del famós caníbal, Hannibal Lecter, o Ulls ben tancats o el “remake” de Fame, que són exemples d’algunes de les més de cent setanta pel·lícules que utilitzen la seua esplendorosa música com a banda sonora.

40 ANYS DE REGNAT Per David del Río Catalán 2n BHS

Què tenen en comú un doctor en astrofísica, un enginyer electrònic, un dentista i un dissenyador gràfic? Ni més ni menys que la trajectòria de tota una vida al món de la música. L’any 1971 tres joves estudiants i amants de la música formaren un grup de rock, formació que es completà l’any següent amb el baixista. Des d’eixe moment romangueren junts fent feliços els seus fans, fins a hui en dia, quan celebren el 40 aniversari de la seua formació. Aquesta celebració també coincideix amb el vinté any de la mort del cantant i pianista de Queen, Freddie Mercury. Per a celebrar aquest esdeveniment tan especial, el guitarrista Brian

May i el bateria Roger Taylor han fet una exposició a Londres sobre els primers anys de la banda, a més de remasteritzar els cinc primers discos. Per a commemorar la mort del seu amic, Brian May, Roger Taylor i John Deacon (baixista) han donat suport perquè es faça una pel·lícula sobre la història de la banda a mitjans dels anys huitanta, a més de la versió cinematogràfica del musical We Will Rock You, com ocorregué amb el musical Mamma Mia d’ABBA. Queen ha sigut, és i serà història de la música, perquè no tots el dies compleix quaranta anys la primera banda de música que rodà el primer

vídeo musical de la història (de la cançó Bohemian Rhapsody), la banda que més discos ha venut al Regne Unit, la banda que més números u en vendes ha tingut a tot el món. A més a més, han nomenat Queen millor banda de rock de la història per la seua actuació al concert benèfic Live Aid el 1985 a l’estadi Wembley de Londres. També nomenaren Freddie Mercury millor cantant rock de tots el temps, tant per la seua trajectòria musical, com per les seues actuacions en directe, la seua veu i les seues cançons. I enguany que ja han transcorregut quaranta anys de la seua formació, acabem aquest xicotet “homenatge” amb els mots que s’escoltaven a la fi dels seus concerts: “God save the Queen”.

64 Efemèrides

80 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA A ESPANYA

El 2011 es compleixen 80 anys de la proclamació de la II República a Espanya. Aquest fet marcà de forma profunda la història d’Espanya dels anys 30, així com l’evolució seguida per a la recuperació de la democràcia, plasmada en la Constitució de 1978. Servesquen aquestes línies per a conéixer el procés que desembocà en la seua instauració així com els objectius que es pretenia assolir. Mentre que en la monarquia la legitimitat del cap de l’estat és fruit de l’herència i es manté al càrrec vitalíciament, al President d’una república la legitimitat li la donen els vots, ja que es tracta d’un càrrec electiu a més de temporal. A Espanya la I República s’instaurà entre febrer de 1873 i gener de 1874. La imminent formació d’un govern de centre–esquerra fou utilitzada pel general Pavia per a envair l’hemicicle amb forces de la Guàrdia Civil, dissoldre l’Assemblea i acabar amb la primera experiència republicana espanyola. El 1874 es produeix la restauració de la monarquia en la persona d’Alfons XII, fill d’Isabel II, que havia sigut reina d’Espanya fins a 1868, ja que, davant del triomf de la revolució, es va exiliar a França. La Restauració constitueix un període d’estabilitat constitucional i de modernització econòmica, però també de domini de la burgesia oligàrquica, de caciquisme i de falsejament electoral. Alfons XIII accedeix al tron el 1902. La crisi per la pèrdua de les darreres colònies (1898) va dur els partidaris dinàstics (conservadors i liberals) a iniciar un programa regeneracionista. Però el descontent social va esclatar el 1917, quan s’acabà l’expansió econòmica creada a Espanya per la Primera Guerra Mundial. L’agitació de forces polítiques d’oposició, la d’alguns grups militars (guerra del Marroc) i els sindicats, tot plegat provocà una crisi política i social greu. L’any 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb el consentiment d’Alfons XIII i el suport de les organitzacions patronals i dels grups polítics

conservadors, va protagonitzar un colp d’Estat que va donar pas a una dictadura militar inspirada en el feixisme d’Itàlia. S’argumentà que el règim parlamentari era incapaç de resoldre la crisi que hi havia. A partir de 1926 la dictadura començà a perdre suports i augmentaren les crítiques. Un dels problemes més greus fou el conflicte amb l’exèrcit. Com a partidari dels ascensos per mèrits de guerra, aprovà una norma general que suprimia els ascensos per estricta antiguitat. Un altre front opositor fou el dels intel·lectuals i els periodistes, contra la censura, entre els quals destacaven figures de prestigi com Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibáñez o Fernando de los Ríos. També sorgeixen partits republicans com Acció Republicana, el P. Republicà Català, el Partit Radical de Lerroux, la Dreta Liberal Republicana, l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). l’Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) o la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Finalment, les repercussions de la crisi econòmica internacional (crac del 29 i la gran depressió) provocaren la reaparició dels problemes. Primo de Rivera, mancat de suports, fins i tot dels militars i del rei, presentà la dimissió el gener de 1930. La caiguda de la monarquia (1930-1931) Alfons XIII encarregà la formació del Govern al general Dámaso Berenguer a fi de retornar a la normalitat constitucional. No obstant això, la societat espanyola, especialment en el món urbà, desconfiava del rei i el republicanisme augmentà el nombre dels seus partidaris. L’agost de 1930, els diversos partits republicans acordaren l’anomenat Pacte de Sant Sebastià, amb l’objectiu de proclamar la república. La data fixada per a la insurrecció era el 15 de desembre, però fracassaren els alçaments de la guarnició de Jaca, a Osca, i de la de Cuatro Vientos, a Madrid, per falta de coordinació. El nou govern presidit per l’almirall Aznar anuncià la convocatòria d’unes eleccions municipals per al 12 d’abril, que serien

Efemèrides 65 seguides per unes altres de generals amb caràcter constituent. En les eleccions municipals del 12 d’abril els monàrquics van obtenir majoria de regidors en les zones rurals, però el triomf a les grans ciutats de la coalició republicanosocialista va fer evident la falta de suport a la monarquia. Per a amplis sectors de la població, la República era l’instrument imprescindible per a aconseguir les reformes pràctiques i socials que tenia pendents Espanya. La nit del 14 d’abril de 1931, Niceto Alcalà Zamora proclamà a Madrid la II República espanyola i exigí al rei que abandonara el país. Quan el comte de Romanones, ministre d’Estat, aconsellà al rei abandonar Espanya i el general Sanjurjo, cap de la Guàrdia Civil, manifestà que els seus homes no lluitarien per la monarquia, Alfons XIII s’exilià. El Govern provisional estava presidit per Niceto Alcalá Zamora i format per tots el partits polítics favorables a la república. El seus membres eren: Alcalá Zamora i Miguel Maura, de la Dreta Liberal Republicana; Alejandro Lerroux i Diego Martínez Barri, del centrista Partit Radical; Manuel Azaña i Marcel·lí Domingo, líders de partits republicans d’esquerra; Fernando de los Ríos, Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero de part del Partit Socialista (PSOE); un republicà gallec, Santiago Casares Quiroga, i un republicà català, Nicolau d’Olwer. Aquests partits representaven les classes mitjanes professionals, la petita burgesia i els líders obrers d’idees socialistes. Entre les reformes immediates destacaren: El debat territorial. Les aspiracions dels nacionalismes a una nova organització territorial de l’Estat plantejà immediatament a la jove república la qüestió autonòmica. La misèria agrària. Es tractà de pal·liar la situació dels llauradors, la qual cosa despertà el recel dels propietaris agraris. S’obligava els

propietaris a tenir cultivades les terres per combatre la desocupació agrícola i a contractar preferentment els bracers del mateix terme municipal. Es van aprovar l’assegurança d’accidents de treball i la jornada de huit hores, i es va prohibir expulsar de les seues terres els petits arrendataris.

La reforma educativa. Els objectius prioritaris foren eradicar l’analfabetisme i promoure un ensenyament laic. Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública, presentà diversos decrets que preveien la creació de prop de 7.000 escoles per al curs següent i d’un nombre semblant de mestres. Així mateix, es va establir el principi de la coeducació i la no-obligatorietat de l’ensenyança de la religió a les escoles. L’Església i diversos sectors catòlics ho van atacar. La reforma de l’exèrcit. Els objectius eren aconseguir un exèrcit modern i eficaç, reduint l’excessiu nombre d’oficials, i establir la primacia del poder civil. Pel decret de “retis” s’oferia als oficials el retir voluntari conservant el sou íntegre. Es va tancar l’Acadèmia General Militar de Saragossa, de la qual era director el general Francisco Franco. Primeres reaccions i conflicte. Davant la implantació de la república, els agents econòmics, els terratinents, els industrials i els financers van reaccionar amb por. La Borsa de Madrid es va desplomar, es van reduir els préstecs i els crèdits de la banca privada i quasi mil milions de pessetes

66 Efemèrides van ser retirats dels bancs. Pel que fa a l’Església, les instruccions del Vaticà foren respectar i acatar el nou règim però el cardenal Segura, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, mostrà una actitud antagònica a la qual s’hi va sumar la premsa catòlica i monàrquica, com l’ABC . En aquest context es van produir, al maig, una sèrie d’incidents que desembocaren en l’incendi, per part de grups d’extrema esquerra, d’esglésies, convents i col·legis religiosos a Madrid, que es van estendre a altres ciutats, com Màlaga, Sevilla, Cadis i Alacant. Les eleccions a Corts constituents. El govern provisional convocà eleccions a Corts constituents, d’una sola cambra, per al 28 de juny a fi de dotar la república d’una Constitució. Foren les primeres eleccions veritablement lliures i netes a Espanya. No obstant això, les dones no hi van participar, perquè es va mantindre el sufragi universal masculí. La coalició de republicans i socialistes hi obtingué una indiscutible majoria, quasi el 90% del Parlament. Van destacar dos grans partits: el Partit Socialista, amb 116 diputats, i el Partit Republicà Radical, amb 90. Per primera vegada en la història hi hagué tres dones diputades: les republicanes Clara Campoamor i Victoria Kent i la socialista Margarita Nelken. Els partits de la dreta conservadora i antirepublicana havien afrontat les eleccions desorganitzats i desorientats, i quedaren reduïts a xicotetes minories que, en conjunt, a penes sumaven 50 diputats. La Constitució de 1931 Les Corts constituents elaboraren i aprovaren la primera constitució republicana democràtica i laica de la història d’Espanya.

La Constitució definia Espanya com “una República democràtica de treballadors de qualsevol classe”. Contenia una àmplia declaració de drets i llibertats. Així, reconeixia el sufragi universal amb el dret de vot de les dones, el matrimoni civil i el divorci. Proclamava l’aconfessionalitat de l’Estat, respectant-ne, però, tots els cultes i les creences. També consagrava el dret a una educació primària obligatòria i gratuïta. Es va reconéixer el dret a la propietat privada, però podia ser objecte d’expropiació forçosa per utilitat social, amb la corresponent indemnització, i es va obrir la possibilitat de nacionalització de certs sectors de l’economia. Va establir una radical divisió de poders legislatiu, executiu i judicial. Les Corts o Congrés dels Diputats, d’una única cambra, tenien una àmplia capacitat legislativa, de control polític sobre el Govern i fins i tot podien destituir el president de la república. La justícia es basa en l’autonomia i la independència dels jutges i els tribunals. Es va introduir la institució del jurat. Així mateix, es va crear un Tribunal de Garanties Constitucionals per a assegurar la constitucionalitat de les lleis, emparar els drets individuals i resoldre els conflictes entre l’Estat i les regions autònomes.

FORMACIONS CENTRE- ESQUERRA ESC. FORMACIONS CENTRE-DRETA ESC.PSOE 117 PARTIDO RADICAL 93 P. R. RADICAL-SOCIALISTA 59 PARTIDOS MONÁRQUICOS 36 ESQUERRA CATALANA 32 P. REPUBLICANO CONSERVADOR 27 ACCIÓN REPUBLICANA 27 PARTIDO AGRARIO 26 ORGA (NacionalistAs gallegos) 16 VASCONAVARROS 14 AGRUP. AL SERVICIO DE LA REP. 14 LLIGA REGIONALISTA 3 FEDERALES 14 OTROS PARTIDOS CENTRO-DER. 6

Opinió 67

SEGURAMENT, EL MILLOR EQUIP DEL MÓN

Per Marc Alonso Adell 2n Batx.C

Aquest any el F.C. Barcelona tenia el propòsit de tornar a repetir la mateixa campanya de la temporada 2008/2009 en què, per primera vegada al món, un equip aconseguia guanyar els tres títols més importants: la Lliga BBVA, la Champions League i la Copa del Rey. Per sort per a uns i per desgràcia per a altres, el F.C. Barcelona podia haver aconseguit el triplet com ocorregué fa dues temporades, però les seues possibilitats van anar-se’n en orris quan el Real Madrid eliminà l’equip blaugrana en el camp de Mestalla, en la final de la Copa del Rey per un 1-0, gol que marcà en la primera part de la pròrroga C. Ronaldo, una setmana després que el Barcelona deixara quasi sentenciada la lliga en empatar 1-1 al Bernabeu a falta de cinc jornades. El F.C. Barcelona va aconseguir aguantar el xàfec de Mestalla, va seguir endavant i va eliminar el Real Madrid en les semifinals de la Champions una setmana després de la final de la Copa del Rey per un contundent 0-2 en l’anada al Bernabeu, després d’un recital del crack blaugrana Leo Messi. Una setmana més tard, al Camp Nou, es va disputar la tornada de semifinals i el club blaugrana, que tenia l’eliminatòria ben encarada, va empatar 1-1 i així va aconseguir eliminar el Madrid i arribar a la final de la Champions League de Wembley. Dues setmanes més tard el F.C. Barcelona va aconseguir la seua vint-i-unena Lliga BBVA deixant el R.Madrid sense oportunitat a falta de dues jornades,

després d’empatar 1-1 a casa del Llevant U.E., resultat que feia campió el Barça matemàticament i donava tranquil·litat al Llevant, que mantenia així la distància amb la zona baixa de la classificació. El fet de ser campió de lliga a falta de dues jornades va permetre a Josep Guardiola, entrenador del F.C. Barcelona, reservar els jugadors per tal que arribaren descansats a la cita amb el Manchester United. En arribar la nit de la

final, el dissabte 28 de maig de 2011, els jugadors no van decebre els milers d’aficionats i van repetir la gesta del Dream Team a Wembley (on el Barça va guanyar per primera vegada en la història del club la copa de la Champions League l’any 1992 contra la Sampdoria), i aconseguiren, amb un contundent 3-1 i un joc admirable, la que era la quarta Champions de la història del Barça. Per tant, no ha complit tots els objectius de l’inici de temporada, però ha guanyat les dues competicions més importants del futbol europeu.

Força Barça!!!

Els jugadors del Barça amb el trofeu de la Lliga BBVA.

68 Opinió

NUCLEAR? MERDA! VOLEM LA TERRA VERDA!!!

Per Gonçal Tena

L’últim 11 de març, un tsunami generat en l’oceà Pacífic (!) va impactar contra les instal·lacions d’una central nuclear en la ciutat japonesa de Fukushima (Illa de la sort és el seu significat). En els dies immediatament posteriors es van produir explosions en tres dels seus reactors per falta de refrigeració en haver fallat el subministrament elèctric. El que va seguir fou l’escapament de la temible radioactivitat, que es va escampar per l’aire, la terra i el mar. Les partícules contaminants arribaren a zones interiors de Japó, Corea del Sud, Xina i Estats Units. Lluny del lloc de

l’accident es detectaren aliments i aigua contaminats. En concret, a Tokio, capital japonesa i la major aglomeració humana del planeta (quasi 35 milions d’habitants), a 200 quilòmetres de Fukushima, les autoritats alertaren la població per a no consumir aigua de l’aixeta ni engegar els aparells d’aire condicionat.

No se sap quan tardaran els humans a tornar a habitar una zona de desenes de quilòmetres a la redona de la central afectada. A dia de hui, les radiacions continuen vessant-se en el mar sense control i els responsables afirmen que tardaran mesos a tallar-les.

El passat 26 d’abril es va complir el 25é aniversari d’un altre terrible accident nuclear en la central de Txernòbil (Ucraïna), que ha suposat fins al moment unes despeses de 260.000 milions d’euros, l’abandonament de ciutats i pobles i de zones de cultiu per centenars d’anys, la devastació de la natura, el naixement de xiquets amb malformacions corporals i milers de casos de càncers i altres malalties que es perllongaran durant diverses generacions.

Caldria preguntar-se si a l’Estat Espanyol o al nostre País Valencià (a la vella central nuclear de Cofrents) podria produir-se un accident de dimensions similars als esmentats, atés que d’altres menors ja se n’hi han produït. La resposta és que no hauríem de donar-hi l’oportunitat, si exigim la seua parada i tancament, la millor manera de curar-se en salut literalment.

Recentment, Juan Ángel Sáiz, del Departament d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat Politècnica de València, ha realitzat un estudi de càlcul econòmic que demostra que l’energia nuclear resulta el doble de cara d’instal·lar i de mantenir que l’energia eòlica, defensada per ell. Aquest professor afirma també que si es cobriren la meitat de les teulades de tots el polígons industrials de l’estat amb plaques solars, aquestes generarien electricitat suficient per al consum de tota la població espanyola.

La nostra aposta per l’ús de les energies netes i renovables (solar i eòlica principalment), no es pot fer esperar, tenint en compte que les àrees d’alt valor natural o paisatgístic han de ser preservades de les plaques i els aerogeneradors. També cal mentalitzar-se de la importància d’aïllar tèrmicament les nostres vivendes per estalviar energia i també que hem de reduir el nostre consum d’electricitat: ja sabeu, menys hores de TV i videojocs!

Ciutat abandonada de Pripyat. Al fons la central nucelar de Txernòbil.

Explosió a la central nuclear de Fukushima.

Opinió 69

JAPÓ PER A DESDEJUNAR, DINAR I SOPAR

Per Marc Sánchez Benito 2n BCN Em desperte, baixe les escales, entre a la cuina. Unes veus electròniques penetren la meua orella. La ràdio està en marxa com cada matí. Tot és igual. Fins i tot els esdeveniments del noticiari matutí, que es repeteixen durant dos setmanes. Però el mateix es repeteix al dinar i al sopar. La greu crisi nuclear al Japó. Tot el dia ens tenen informats del que està passant, però... és necessària tanta alarma social mentre al Japó la gent roman tranquil·la? Pareix que sí. A Europa ja se sap què és un desastre nuclear, i ben gros, i és necessari recordar a la gent quines conseqüències fatídiques tingué a Europa i a la resta del món. Parle de Txernòbil. Aquest nou desastre nuclear a la central de Fukushima ha obert un debat mundial sobre l’energia nuclear. Però, per què aquest debat no es va fer el 1986, després d’haver-se provocat un núvol radioactiu que féu la volta a la Terra tres vegades, i que provocà nombrosos malalts

de càncer? Tal vegada, aquest desastre recent es podria haver evitat, si fa vint anys s’haguera començat a substituir l’energia nuclear per energies renovables. Però no, l’energia nuclear progressà les dècades següents, deixant de banda les energies alternatives. Aquest fet deixà entreveure que ja el 86 hi hagué interessos econòmics per part de polítics i científics per tal que l’energia nuclear es desenvolupara a tot el planeta, encara que sabien més que de sobra els riscs que comporta. Perquè, com pot ser que solament a Europa hi haja un total de 143 centrals nuclears sent un dels continents més menuts? La resposta, les

butxaques plenes de diners radioactius. Encara sort que aquest bombardeig d’informació està tenint efecte, perquè ja es fan sentir els primers crits que revelen el desig de la població: No a les nuclears.

MUNTAR A CAVALL Per Andrea León Sotos 3rA

.

Molta gent creu que muntar a cavall sols consisteix a pujar dalt de l’animal, pegar-li un colpet i dir-li “arre” i que el cavall faça la resta, que és dir-li “xo” i ell para . Però muntar a cavall no és això, ja que s’ha de saber com parar un cavall sense fer-li mal, fer que trote o que galope sense a penes tocar-lo. S’ha de saber ser un, sent en realitat dos. Cal deixar-se moure pel seu pas però sense deixar-li fer tota la feina. Perquè el genet necessita el cavall i el cavall

necessita el genet. Perquè la primera vegada que veiem un cavall la nostra sensació —en molts casos— és de respecte o de por, molta por: por de passar per darrere, por de cada moviment, por de cada reacció inesperada de l’animal... Però després, l’única cosa que ens fa por és que es pose malalt o que calga vendre’l o que se’n vaja del nostre costat perquè la mort se l’emporte. Perquè el cavall i el genet enceten una relació sòlida i llarga, tant, que dura per sempre.

Unitats dels bombers i de l’UME buscant ferits entre els edificis derruïts.

70 Opinió

SPAIN IS DIFFERENT

Per Víctor Manuel Medina Ruiz 2n BC

Hui en dia, a pesar que tenim tota la nostra tecnologia i molts coneixements científics, continuem sense poder controlar la naturalesa, i si vol manifestar-se, ningú no ho pot impedir. Un exemple d’aquestes manifestacions són els terratrèmols. Un terratrèmol sacseja la terra, els edificis, però sobretot la societat, ja que destrossa cases, negocis, i el més important, famílies, ja que deixa nombrosos morts i ferits.

Fa uns dies, quan encara tots teníem el record amarg del terratrèmol de Fukushima i les seues conseqüències, la terra tornà a tremolar, però aquesta vegada en un poble molt a prop de nosaltres: Llorca, una ciutat d’uns 100.000 habitants situada al sud-est de la península, on a les cinc de la vesprada de l’11 de maig s’enregistrà un sisme de 4,5 graus, però aquest només anava a ser l’“avantsala” d’un de major magnitud (5,1) que se sentí a les províncies properes a Múrcia i inclús en algunes zones de Madrid i que va ser el vertader problema per a la localitat.

Atesa la zona on se situa Llorca, una de les més actives d’Espanya, caldria pensar que les estructures i edificacions estaven adaptades a aquest tipus de

situacions i que els serveis d’emergència havien d’estar preparats, però Spain is different. Som un país on any rere any veiem en la televisió com els mateixos pobles s’inunden, i tot perquè —com que feia un parell d’anys que no passava aigua— a la gent no se li ocorregué pensar: “l’aigua tornarà”. No. El que varen fer fou construir, però l’aigua sempre ha anat pel mateix camí, i si vol passar, passarà. I les conseqüències d’aquesta “diferència” en el cas de Llorca són nou morts, quasi dos-cents ferits (tres d’ells de gravetat) i milers de famílies desallotjades de les seues

cases, a més a més, el 80% de les infraestructures estan danyades i vora el 15% són inaccessibles i a açò cal sumar el dany patrimonial amb 33 edificis històrics afectats.

A la zona han acudit diverses unitats de bombers, així com de l’UME (Unitat Militar d’Emergències) amb l’únic objectiu de comprovar l’estabilitat dels edificis que encara queden dempeus i afonar aquells en els quals siga perillós viure, ja que ara ja no es pot fer res per evitar les conseqüències del sisme. Però tot açò es podria haver evitat si aquests edificis hagueren estat construïts de manera que hagueren pogut suportar el desastre, com al Japó, que —encara que no siguen freqüents— sempre cap la possibilitat que ocórreguen i per tant cal estar preparats i, com diu la dita: “Val més curar-se en salut”.

MAPA DE PERILLOSITAT SÍSMICA DE LA PENÍNSULA

A la foto, un grup de manifestants participa en una protesta a Turquia contra el govern del president sirià. Foto: EFA.

Opinió 71

L’ART DE LA CONGRUÈNCIA Per AbdelRahman El Ahmed Najem 2n BC

¿És molt difícil comprendre que la democràcia és un dret que tenen totes les persones? Doncs pareix que el govern als països àrabs (encara que hi ha excepcions), no ho acaba d’entendre, o almenys fa com si no ho entengués. Fa un mes i escaig hem vist com Tunísia s’alçava contra el seu govern proclamant la llibertat mitjançant manifestacions i aconseguia el que volia. El mateix acte tingué lloc a Egipte més tard. I ara, s’està intentant dur a terme el mateix procés a Líbia, Síria i Iemen, però aquesta vegada està costant la vida de molts ciutadans de totes les edats i de tots els sexes. El fet de la injustícia, la falta de llibertat i democràcia en aquests països no és una novetat, el que sí que és una novetat és el coneixement i la publicació d’aquest fet, i a més a més, la situació que viuen els habitants en eixes parts del món. Us preguntareu el perquè... Doncs la resposta és la repressió i prohibició als mitjans de comunicació (premsa sobretot), per part del govern de mostrar al món allò que realment està ocorrent. Mireu fins on arriben la repressió i el control! Arriben a la mort i als assassinats de reporters, periodistes i corresponsals innocents, tot açò sense incloure ciutadans que moren simplement per dir: “volem llibertat”. Inclús, en moltes ocasions, els canals estatals mostren el contrari d’allò que està passant, així com manifestacions progovernamentals, a favor dels dictadors i dels governs repressors. El que pareix estrany en l’assumpte, i que no té explicació és que, com pot ser que hi haja ciutadans a favor d’aquests governs corruptes i assassins? Pot ser que els ciutadans siguen membres del propi govern? Sí, pot ser. Pot ser que hi haja suborns? Sí, pot ser. A mi, el que més em crida l’atenció, és l’habilitat i la imaginació de la televisió estatal, que ja no sap com tapar la veritat. Fa uns dies, estava seguint les notícies del canal estatal sirià, on mostraven imatges de manifestants contra el règim de Bashar Al–Asad, i la presentadora (clar, amb un gran domini de l’art de la congruència) explicava que els ciutadans estaven celebrant la pluja. A veure: és que les pancartes que duien i el que cridaven aquests manifestants eren cançons de pluja? És penós. Però em consola el fet que les persones que viuen aquestes injustícies i dictadures encara tenen forces per a seguir combatent, i també tenen el suport de tots nosaltres des d‘occident.

72 Opinió

INVOLUCIÓ Per L.S.

Ara, l'any 2011, vivim en una societat que es diu “societat del benestar”, és a dir, totes les nostres necessitats bàsiques estan cobertes, es compleixen tots els drets humans i, a més, podem permetre'ns molt més del que necessitem. Tots sabem que no sempre ha sigut així, les coses han progressat: hem passat de ser homes de les cavernes a construir cases, treballar el camp, domesticar animals, etc. D’ací hem fet un pas més i hem construït una societat complexa on hem aconseguit una convivència pacífica; lluitant s'ha aconseguit un sou just, accés a la

sanitat i a l'educació. La consecució de tot aquest progrés ha durat milers i milers d'anys. Ara, amb tot el desenvolupament tecnològic, amb l'auge de la justícia i la importància que es dóna als valors morals i a l'ésser humà en si mateix, aquest progrés hauria de tenir un ritme molt més ràpid, però sembla que el procés s'ha invertit. Actualment és cada vegada més freqüent escoltar per la ràdio, veure per la televisió o llegir en un periòdic que el govern està fent propostes per anar disminuint

gradualment l'accés a la sanitat pública fins a acabar en un sistema totalment privat. Sembla una bona solució a la superpoblació del planeta, no us pareix? Les mateixes propostes es fan en l'àmbit acadèmic, però gràcies a Déu o al nostre govern, solament afectarà la formació universitària, ja que l'educació obligatòria ens la finançaran, és lògic, si no deixarà de ser obligatòria. Tots aquests processos, totes aquestes notícies, fan que tinga la sensació que estem anant cap arrere. Definitivament és una involució.

COL·LABORACIÓ LITERÀRIA

El meu primer amor

Recordar no està malament,

recordar pot fer-te canviar,

recordar és tornar al passat,

tornar a pensar en aquell moment,

aquell moment en el qual

vas somriure o vas plorar.

Ara mateix estic recordant,

estic tornant al passat,

estic recordant un moment,

eixe moment al teu costat,

al costat de la persona que estime,

de la persona que ja mai més no tornarà.

Sí, ho sé, vaig fer malament,

et vaig deixar escapar,

però, si et dic la veritat,

pensava que anaves a tornar.

Sí, també és veritat,

vas tornar, vas tornar al meu costat,

però ja mai més anava a ser igual,

ja mai més t’anava

a tornar a abraçar,

ja mai més ens tornaríem a besar.

I sí, també és veritat,

és hora de recapacitar

i adonar-me que ja s’ha acabat.

Per Carmen Hernández Lorenzo 1rBH

Opinió 73

BATMAN ARKHAM CITY – REVIEW

Per Raül del Río Catalán 2n BC

La segona part del videojoc del “cavaller obscur”, recomanada per a majors de setze anys, que guanyà el BAFTA al millor videojoc de 2009, està quasi preparada, té data de sortida, el 21 d’octubre d’enguany, i presenta innovacions respecte de Batman Arkham Asylum. La principal és que serà un videojoc d’estil no lineal on es podrà investigar per tota la ciutat de Gotham, sense haver de continuar l’argument per poder explorar-la. A més de ser una continuació directa de la història de l’Arkham Asylum, Batman Arkham City ens portarà nous enemics clàssics del superheroi com Enigma o Dues-Cares. Els desenvolupadors del videojoc (Rocksteady) han necessitat ampliar la seua plantilla de treballadors en trenta persones per a crear el joc, que virtualment serà aproximadament sis vegades més gran, ja que ens trobem enmig d’una ciutat, no com a la primera part que fou al manicomi Arkham. Amb un apartat gràfic excel·lent i una possibilitat de joc heretada del “primer Batman” on hi ha diferents maneres d’actuar, aquest joc promet hores d’entreteniment del bo. Com a dada interessant cal dir que la tercera part de la sèrie fílmica de Batman, que s’anomenarà The Dark Knight Rises, s’ha començat a rodar aquest maig, incorporant nous actors triats pel director (Christopher Nolan) de la seua anterior pel·lícula Inception. Els vilans aquest torn recauen en Catwoman i Bane, els quals hauran de realitzar una gran interpretació per a igualar la ja mítica interpretació del difunt Heath Ledger en el paper del Joker.

Solutions: « Pourrais-tu me dire d’où vient chaque personnage? »

Van Gogh: Pays-Bas Apollinaire: Italie Dalí: Espagne

Chopin: Pologne Marie Curie: Pologne Picasso: Espagne

S'amaga el sol la gent encara passeja per les places petites,

per les terrasses dels bars. Les veus dels xiquets van perdent intensitat,

el vent juga amb les cortines un violí sona de fons

els núvols van fent camí.

74 Opinió

CIGNE NEGRE Per Andrea Tapia González 2n BC

Brillant, indispensable, excel·lent, aquestes són algunes de les paraules que encapçalen el tràiler de Cigne negre, cadascuna d’aquestessignada per una prestigiosa revista del món del cine. És evident que aquestes paraules serveixen per a donar més popularitat a la pel·lícula, ja que si els crítics que més entenen de cine pensen que la pel·lícula és així de meravellosa, no podrà ser d’una altra forma i caldrà que nosaltres anem a veure-la per comprovar-ho. Però també és cert que aquestes paraules ens fan crear-nos unesexpectatives que moltes voltes no s’acompleixen, encara que, per sort, aquest no és el cas. Cigne negre ens conta la història d’una ballarina i la seua obsessió per representar un paper de l’obra El llac dels cignes a la perfecció. Les coses seran complicades per a ella perquè ha de fer el paper de dos personatges contraposats a la volta, el cigne negre i el cigne blanc, i malgrat que ella és una ballarina excepcional, representar el paper de cigne negre li serà molt difícil per D’aquesta manera, durant el transcurs de la pel·lícula, som espectadors de l’evolució personal d’una ballarina, causada per la seua obsessió de fer una interpretació impecable, i així podem veure com una persona pot arribar a extrems inimaginables per tal d’ aconseguir la perfecció, cosa que podríem aplicar a qualsevol àmbit del món real i actual. Com molta gent ja sabrà, la protagonista d’aquesta pel·lícula és la guanyadora d’un Òscar a la millor actriu, Natalie Portman, i jo personalment, diria que la pel·lícula és brillant i indispensable, i la interpretació de l’actriu protagonista li dóna l’última qualitat, que siga excel·lent.

COL·LABORACIÓ LITERÀRIA Per Inés Sáez 1rA

què és contrari a la seua personalitat.

La vesprada acaba i arriba la nit

més tard els llums dels carrers es posen sobre la vorera, ens preparem per a sopar

se'ns tanquen els ulls comencem a somiar

ja som lliures completament lliures

els desitjos es compleixen ens trobem feliços.

Opinió 75

ANÀLISI D’INCEPTION (ORIGEN) Per Antonio Ramos Llorens 2n BC

Quin és el paràsit més resistent? Un bacteri, un virus, un cuc intestinal…? Una idea, resistent i molt contagiosa. Quan una idea s’ha apoderat del nostre cervell, és quasi impossible eradicar-la. Una idea plenament formada i també entesa roman ací, a la nostra ment, aferrada. Açò diu el senyor Cobb, protagonista d’Inception. D’aquesta

manera comença la pel·lícula, ja que estructuralment fa una anticipació perquè s’inicia amb un fet del final. Si analitzem les paraules del senyor Cobb (paper interpretat per Leonardo Di Caprio) veiem la comparació d’una idea externa amb la d’un paràsit que penetra en una cèl·lula i la domina per complet, corrompent-la. Altrament, la història que es conta en Inception està relacionada també amb els somnis. El terme “somni” significa “imaginació vana de coses impossibles o tingudes per impossibles durant el son”, encara que les coses somiades poden tindre aspectes de la realitat recollides pel subconscient. Segons alguns psicòlegs, quan evolucionà el ser humà, també ho feren els seus somnis, ja que es creu que els nostres avantpassats primitius somiaven, però amb la funció de sobreviure, atés que els somnis són ambients on es poden assajar sense cap

conseqüència fenòmens aplicables a la realitat, com uns exàmens o qualsevol altra cosa. Eixos ambients es denominen “espais onírics” (terme que apareix a la pel·lícula) i són purs espais creats per nosaltres. El títol de la pel·lícula és Origen i tracta del supòsit de poder penetrar en la ment mitjançant somnis del propi individu sempre que estiguen connectats per mitjà de “la màquina dels somnis”, que administra sedants al somiador, i que configura el somni amb les projeccions mentals (del subconscient) de la persona a qui li extrauen la informació. Encara que han de fer-lo somiar dins d’un somni per aconseguir canviar les idees de Robert Fisher, important empresari que apareix en la pel·lícula. A més de tot això, acció, amor impossible i intriga són ingredients bàsics de la pel·lícula. Us propose, doncs, veure aquesta pel·lícula i aneu preparant-vos perquè, a falta de confirmacions oficials, imagine que hi haurà segona part, que serà una seqüela d’aquesta.

**************

El tio Pepe “Montanya” i el tio Toni “Mona” llavorant

76 Racó etnogràfic

PEIXET VIVEEEET!

Per Simó Hervàs Cuallado 2n BC Seria molt fàcil escriure un article en què parlara dels aspectes ecològics i de formació de l’Albufera de València. Però, a mi, m’agradaria més tractar-hi l’aspecte humà que conviu amb el medi del llac de l’Albufera, especialment el relacionat amb la pesca. Certament, no hi ha escrits abans del regnat de Jaume I, per contra sí que sabem que aquest rei deixà per escrit que el llac havia de seguir el mateix sistema d’administració que quan estaven els àrabs, per tant sí que sabem com ho feien. Era un sistema de gremis, on elegien democràticament uns jurats (hòmens bons) i era llei la seua paraula. Els pescadors estaven obligats a pagar “el quint” (la quinta part del producte de la pesca) com a tribut als caps de govern. Carles III va ratificar aquest sistema amb unes reials ordenances el 1670. L’any 1858 es va canviar el tribut a 3.000 rals de billó d’or i plata i el 1911 l´arrendament de la pesca passà a mans de l’Ajuntament de València, i així fins a hui . Amb el pas del temps, a la pesca es va afegir l’agricultura (com a mitjà de treball) i la cacera (com a complement per a la subsistència), així com tot un seguit d’oficis relacionats i complementaris dels anteriors. Parlem d’una forma de viure peculiar i específica d’aquest paratge. Aquesta forma de vida es reflecteix també en la pesca que pretenia sempre respectar el paratge. Els pescadors s’agrupaven al voltant de la Comunitat de Pescadors. N’hi havia tres, que encara continuen: Catarroja, El Palmar i Silla. Al cap de les comunitats hi ha els jurats, que són elegits pels pescadors d’una forma peculiar, ja que l’elegit no es pot negar al càrrec, amb molt poques excepcions. La seua tasca és la de fer complir les normes de pesca i jutjar les baralles i les faltes dels seus membres, tasca semblant a la del Tribunal de les Aigües. Les arts de pesca són adaptacions d’altres mètodes i algunes són específiques del llac, com el “tir pla”, “tir de tresmall o trasmall”, “palangre”, “guillem”, “mornelles”, “mornellots”, “mornell clar”, “mornell cec”, “mornell o jaure”, “petardo”, “monetes”, “monos”..... Són una xicoteta mostra de les eines que, generació rere generació, han utilitzat els pescadors de l’Albufera. Cal dir que el treball de pescar era el més fàcil, però després, eren les dones dels pescadors les que anaven poble per poble venent-lo, i era molt dur. Així és que, amb aquest sistema, les famílies de pescadors han subsistit fins a hui, però la societat avança i cada cop són menys les famílies que depenen de l’Albufera. Molta gent diu que aquest fet és un problema i que es perdrà la tradició, però jo pense que les persones que ho diuen no saben de què parlen, perquè hi ha tot un seguit de persones que dediquen molt del seu temps a mantenir aquesta forma de vida, encara que la seua subsistència no depén de la pesca. Ells ho fan per satisfacció personal, per estar amb els amics i gaudir d’aquest gran paratge on comparteixen les seues experiències i ensenyen els seus valors a qui vol acostar-s’hi.

Calaix de sastre 77

Aquest curs, des del departament de Valencià, s'ha proposat a l'alumnat de 2n d'ESO el treball següent: “Una persona que admire”. Aquesta persona havia de ser una persona relacionada amb el seu ambient o, en cas que no ho fóra, que reunira una sèrie de qualitats personals que la feren mereixedora de la seua admiració. Tot per tal d'allunyar-los dels estereotips que creen els mitjans de comunicació, fent-los reflexionar sobre la idea que al seu voltant hi ha gent amb molts valors i posar eixos valors en el lloc que mereixen.

A continuació hem reproduït algunes de les línies i paràgrafs més significatius dels treballs. Ho fem perquè considerem molt positiu el resultat: l'alumnat, en general, posa damunt de la taula valors que, normalment, pensem que no té la nostra joventut i podem dir que ho ha fet d'una manera molt emotiva.

A tots vosaltres, adults i no tan adults, us proposem aquesta lectura per a la reflexió.

« El meu avi és una persona a la qual admire molt... Quan era menudet no va poder anar a l'escola i ara, fa poquet, va anar a una escola d'adults perquè l’ensenyaren a llegir. Té 87 anys i continua treballant a l'hort... Sempre que em veu em recorda la sort que tinc de poder anar a escola i que l'aprofite. »

«Jo admire ma mare, treballa molt i, a més, va a la universitat... Ara, als 45 anys, hi està anant per aprendre. Li costa molt, però està traient bones notes... El que admire d'ella és que quan té un objectiu l'aconsegueix i quan la mire sé que he d'estudiar. »

«La meua cosina té la síndrome de Down i un problema en el cor, per la qual cosa l'han d'operar moltes vegades... L'admire perquè té molta capacitat per a aprendre i és molt alegre. »

«El meu cosí és una persona molt especial per a mi: Primer perquè és el meu cosí i segon perquè és el campió de l'Horta Sud de frontó. »

«Jo admire Juanjo, és el meu millor amic... el conec des de la infància... i no fa falta que li diga que el vull perquè ho sap. Hem passat tantes coses junts que no es poden oblidar. »

«Bill Gates és un home valorat per tot el món pel sistema operatiu Microsoft Windows ... És un dels milionaris més rics del món... El que jo admire d'ell és la seua capacitat mental. »

«Jo admire la gent d'urgències perquè si et passa alguna cosa greu, t'ajuden. Un dia, quan la meua tia estava a urgències, va atendre un borratxo que l'amenaçava amb una navalla. »

«Jo admire la meua iaia... Sempre ens ha cuidat molt... Quan era xicoteta no pogué estudiar, però li hauria agradat... Ho ha passat malament per la malaltia, però quan el meu germà i jo estàvem davant ho dissimulava. »

«Jo admire el meu germà... està fent una carrera per a ser enginyer. Quan mon pare no el pot dur a la universitat, s'alça a les cinc del matí... Alguns dissabtes ha d'anar a fer exàmens. »

«Jo admire la meua germana perquè em cuida, m'ajuda en moltes coses..., a fer els deures, per als exàmens... A mi m'agradaria, algun dia, traure bones notes com ella. »

«Jo admire l'oncle-iaio del meu pare... Va ser de la resistència contra el franquisme... Després de la guerra civil els qui no van caure es refugiaren a les muntanyes... Va escriure un diari... El diari està partit en dos meitats, una la té el meu pare i l'altra la seua cosina. »

«Jo admire ma mare... Treballa tota la setmana i quan arriba a casa es posa a fer el dinar... És alegre, simpàtica i treballadora... Li hauria agradat estudiar... Vol que nosaltres estudiem. »

«El meu iaio és una persona que admire molt... Als 11 anys va deixar l'escola per anar a treballar... Jo l'aprecie molt pel seu esforç... Quan jo era xicotet jugava amb mi..., em portava a veure els camions i les grues, em contava històries... Per açò i pel que continua fent. »

«Jo admire el meu germà Ivan perquè m'ajuda amb els deures, a fer el sopar... Encara que de vegades discutim... Ens volem molt. »

78 Calaix de sastre

«El meu iaio... Als cinc anys va morir son pare... Durant la guerra espigolava camps per a dur menjar a casa... Quan es va desbordar el barranc va perdre tot el que tenia i tornà a començar de nou... Sempre ens diu a la meua germana i a mi que hem d'estudiar... L'admire per tot i perquè ens dóna molt d'afecte. »

«Jo admire molt la meua família perquè sempre s'esforcen per fer els meus somnis. »

«La persona que admire és el meu iaio perquè va tindre una vida molt dura... Va estar 10 anys a França treballant per poder alimentar la seua família... Admire la força que té. »

«Jo admire la meua germana perquè és molt sensible, es preocupa per mi i pels altres més que per ella. »

«Jo admire els meus iaios perquè m'han cuidat molt des de xicotet quan els meus pares anaven a treballar... Sempre he volgut ser periodista i ells m'animen molt perquè estudie. »

«Enric Valor, que es va dedicar a anar pels pobles valencians arreplegant rondalles perquè no moriren.»

«Admire mon pare perquè sempre està quan fa falta, és molt bona persona i quan no treballa està amb mi i la meua germana. »

«La persona que més admire és el meu germà... M'ha ensenyat a anar amb bicicleta i quan queia ell estava allí per arreplegar-me... Ara que som majors, quan tinc un problema, sempre ve a ajudar-me. »

«La persona que admire es diu César Sánchez... L'admire perquè és una persona honrada i humil, a més a més, és molt simpàtic... A la seua edat... i li posa les ganes d'un jove. »

«La persona que admire és ma mare... Tot ho fa sense demanar res a canvi: prepara el dinar, llava la roba, va a comprar..., treballa fora de casa... També pot anar amb les seues amigues... tot i estar cansada. »

«Es diu Rubén, és una persona de confiança... Amb qui millor es porta és amb sa mare. L'admire per la seua forma de ser... Sempre el tinc al costat per a tot. »

«La persona que admire és ma mare... Una persona molt oberta, sociable i molt enrotllada.»

«Jo admire Rafa Nadal... Ha passat molts moments dolents i, en lloc de rendir-se, ha continuat millorant fins que ha ocupat el primer lloc. »

«El meu ídol és Ballesteros, un jugador del Llevant... A mi m'agrada perquè, a banda que juga molt bé, és una gran persona fora i dins del camp... »

«El seu nom és M. Jordan... exjugador de l’NBA... El millor jugador de bàsquet del món... Tots els anys dóna diners a una ONG per als xiquets d'Àfrica. »

«Jo admire els jugadors de la selecció d'Espanya de futbol perquè, després de molts anys, guanyaren el primer mundial amb molt d'esforç. »

«Joana d'Arc... Va participar (en aquell temps) en la Guerra dels Cent Anys i va expulsar els anglesos de França. »

«La persona que admire és el meu iaio... Va nàixer a Orà... La família tornà a Espanya i un any després començà la Guerra Civil. Durant la guerra sa mare morí de còlera... Al seu pare el tancaren a la presó i escapà a França... Sense pare ni mare, ell i el seu germà anaren a un orfenat... Es posà a treballar en la marjal... Treballà a França amb son pare... L'admire per tot el que va haver d'aguantar... Perquè era molt bona persona i pel bon sentit de l'humor que tenia. »

Calaix de sastre 79

«Admire Vicent Ferrer principalment per la seua solidaritat amb els necessitats i haver millorat la vida de dos milions i mig de persones. »

«Admire la meua germana Claudia pel seu caràcter, fa molts amics ràpidament...»

«La persona que admire és Marie Curie... Ella i el seu home van descobrir la radioactivitat... Al seu home el van reconéixer com a mestre universitari, però a ella no... Anys després Marie va ser la primera dona a rebre el Premi Nobel de Física. »

«La meua germana Estefania... Quan jo plorava ella sempre em cantava una cançó de dos germanetes que li cantaven a la lluna..., sempre m'adormia. »

«A la meua germana Patrícia.. He passat tota la vida amb ella... moments molt divertits... en un tricicle... »

«Jo admire el meu pare...vivia amb la seua iaia... quan tenia huit anys la seua iaia va faltar i va vindre a València amb la seua tia i els cosins... als tretze anys va començar a treballar... M'està animant quan jugue a tennis i amb els estudis. »

«... a la meua germana Carolina... és una persona molt forta, intel·ligent, alegre... ha pogut superar la malaltia i sempre ha estat aconsellant-me. »

«...La meua iaia sempre s'ha dedicat a cuidar els seus fills i després a ajudar a cuidar els seus néts... És molt especial per a mi... jo de xicoteta passava molt de temps amb ella. »

«Ma mare... Sempre que estic trista ella em dóna ànims i m'ajuda a superar les dificultats... Des que s'alça fins que es torna a gitar fa moltes coses per la família: guisa... »

«Mesut Özil... l'admire perquè és una gran persona i molt humil, és un bon company... De menut va haver de superar moltes dificultats... Els seus pares no tenien diners... »

«Admire molt el meu iaio perquè, encara que té quasi 78 anys, està en plena forma i té molt bona salut i, a més a més, és una bona persona. M’agradaria tindre la seua salut a la seua edat. »

«Jo admire molt el meu besavi perquè ell és una persona molt valenta i molt treballadora, tot i tindre l’edat que té. Té 74 anys i s’anomena Emilio. »

«Jo admire ma mare perquè va créixer sense ajuda en els estudis, perquè els seus pares van estar tota l’estona treballant i es va traure els seus estudis d’infermeria i sempre m’ajuda i em recolza en les coses roïnes. És molt bona mare. »

«Admire els meus pares perquè són molt treballadors i m’ajuden molt amb els deures, sempre em donen consells, em donen suport sempre si estic preocupada per alguna cosa, em calmen, i per tot el que fan dia a dia perquè jo estiga bé.»

«Encarnación i Marta… Jo les admire, a la meua iaia perquè sempre em fa somriure i m’ajuda en tot, igual que la meua mare, sempre em donen suport en tot i es preocupen per mi, encara que jo, de vegades, no me n’adone. »

«Admire moltíssim els meus pares pel que s’esforcen i perquè puc contar-los tot el que vulga i sempre em recolzen i intenten entendre’m i m’aconsellen. »

«Admire ma mare perquè treballa perquè jo tinga de tot, em deixa fer de tot i es porta superbé amb mi, la vull moltíssim. »

«La meua germana… perquè és un exemple per a mi, i la meua iaia perquè sempre ha estat al meu costat. »

«Al meu cosí perquè té 27 anys, hagué de treballar per a comprar-se el cotxe, i ma mare, per donar-me la vida. »

«Ma mare… perquè em consentix diverses coses. »

«La persona a qui més admire és la meua iaia Carme, perquè sempre ha sigut una molt bona persona, ajudava les persones més pobres que es posaven al costat de l’església i perquè m’ha ensenyat moltes coses sobre la vida.»

80 Cloenda El proppassat mes d’abril, gran part del nostre alumnat de primer cicle d’ESO va participar en una eixida ludicocultural a Madrid, organitzada des de les respectives tutories. Atesa la gran quantitat de fotografies que s’hi van fer, gràcies a la tecnologia digital, va sorgir la idea de fer un concurs de fotografia, el qual constaria de tres modalitats: la foto més divertida, la foto més original i la foto més professional. Com que en totes les modalitats va quedar finalista la mateixa persona, es va decidir atorgar-li un premi especial a la participació. El resultat ha estat el següent:

Finalista a la foto més divertida (Olga Seguí 2nB)

Finalista a la foto més professional (Olga Seguí 2nB)

Finalista a la foto més original

(Olga Seguí 2nB)

Premi a la foto més divertida (Iván Heredia 2nB)

Premi a la foto més original(Beatriz Gutiérrez 1rA)

Premi a la foto més professional(Irene Ortega 2nC)

Punt de trobada 7

Documents

Transcript of Punt de trobada 7