Viladecans punt de trobada, 086

28
de trobada Viladecans Publicació independent d’informació i opinió [email protected] http://puntviladecans.blogspot.com Punt Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit- geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi- em a un amic o amiga vostres, feu- nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: [email protected] El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook Bou per bèstia grossa Fer passar bou per bèstia grossa és una expressió que vol dir el contrari de filar prim. L’expressió és molt pertinent quan s’observen les mesures que va prendre el Partit Popular en relació a les entitats amb la llei 27/1994 de 27 de novembre: amb el pretext de regularitzar la situació fiscal de moltes en- titats, unes mesures desproporcionades i inaplicables sobre tot el teixit associatiu, prescindint del seu volum, finalitat, i impacte econòmic. Una canonada a la línia de flotació de les entitats, que són a la base de la democràcia i que ja tenen prou feina per sobreviure en les seves tasques culturals, esportives i socials. Una llei que, a instàncies de CiU, ha acabat essent modificada de forma favorable a les petites entitats pel decret llei 1/2015 de 27 de febrer, però que diu molt sobre el desconeixement i l’escassa valoració de la dinàmica associativa per part del PP. Segons el plantejament inicial totes les entitats es veurien obligades a presentar l’impost de societats, amb una complexitat comptable i burocràtica molt allunyada de les capacitats dels homes i dones que fan funcionar sense cap guany econòmic la maquinària associativa. Tot plegat, a més, sense mesures conegudes que incrementessin la capacitat d’Hisenda per controlar una allau de noves –i inexpertes– declaracions, una Hisenda que no dedica els esforços que caldrien a acabar amb el frau fiscal milionari. Molta fullaraca per no res. Perquè quan la gent demana transparència a les administracions públiques i mesures contra la corrupció no està parlant d’aquestes petites entitats, sinó de la dinàmica d’alguns partits, de les grans corporacions i de l’enginyeria financera destinada a fer opaca l’economia. Amb tot, d’aquesta excentricitat pepera, se’n poden extreure dues conclusions: si hi ha entitats que mouen volums significatius de diner negre, cal aplicar les mesures adequades perquè no serveixin de tapadores empresarials ni evadeixin impostos. I en qualsevol cas, totes les entitats, grans i petites, han de gestionar tan bé com sigui possible els seus recursos, però això es fa millor amb eines tècnicament senzilles, de fàcil comprensió i allunyades de la burocràcia, que amb ampul·loses lleis buides de con- tingut. 86 Any 9 15 de març de 2015 Sumari 2 El quadre. Patrícia Aliu 3 La participació a les entitats. Mercè Solé, Francesc Arnau, David González i Sònia Rodríguez 9 Viladecans i el catàleg de paisatge. Josep Ginjaume 10 Les Panes i la memòria de la dona treballadora. Encarna García 11 Pedagogia sistèmica. Montserrat Pastor 12 Carta abierta. A.V. Albarrosa 12 El racó de la llengua: Cristiano Ronaldo a Los Angeles, Kiko Casilla a San Francisco. Josep Lligadas 13 Propostes per a les municipals. A.V. Parc de la Torre Roja 14 Davant les eleccions municipals 2015: ICV-Euia. José Luis Atienza PP. Sergio García C’s. Martín Barra CiU. Carles Lozano ERC. Bàrbara Lligadas PSC. Carles Ruiz 20 L’ull i la ploma: Molta roba i poc sabó. Jaume Muns i José Luis Atienza 21 La salut a les teves mans: Les tensions en flexió. Albert Buigues 22 La mirada aguda: Picot Garser petit. Eio Ramon 23 Recerca històrica: Roges i perilloses. Manuel Luengo 26 Històries viladecanenques: Josep Mazón Hernández, el pitxer (3). Andreu Comellas 28 La memòria en imatges: La Torre Roja del 80. Jaume Muns

description

Butlletí independent d'informació i opinió

Transcript of Viladecans punt de trobada, 086

Page 1: Viladecans punt de trobada, 086

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Bou per bèstia grossaFer passar bou per bèstia grossa és una expressió que vol dir el contrari de filar prim. L’expressió és molt pertinent quan s’observen les mesures que va prendre el Partit Popular en relació a les entitats amb la llei 27/1994 de 27 de novembre: amb el pretext de regularitzar la situació fiscal de moltes en-titats, unes mesures desproporcionades i inaplicables sobre tot el teixit associatiu, prescindint del seu volum, finalitat, i impacte econòmic. Una canonada a la línia de flotació de les entitats, que són a la base de la democràcia i que ja tenen prou feina per sobreviure en les seves tasques culturals, esportives i socials. Una llei que, a instàncies de CiU, ha acabat essent modificada de forma favorable a les petites entitats pel decret llei 1/2015 de 27 de febrer, però que diu molt sobre el desconeixement i l’escassa valoració de la dinàmica associativa per part del PP. Segons el plantejament inicial totes les entitats es veurien obligades a presentar l’impost de societats, amb una complexitat comptable i burocràtica molt allunyada de les capacitats dels homes i dones que fan funcionar sense cap guany econòmic la maquinària associativa. Tot plegat, a més, sense mesures conegudes que incrementessin la capacitat d’Hisenda per controlar una allau de noves –i inexpertes– declaracions, una Hisenda que no dedica els esforços que caldrien a acabar amb el frau fiscal milionari.Molta fullaraca per no res. Perquè quan la gent demana transparència a les administracions públiques i mesures contra la corrupció no està parlant d’aquestes petites entitats, sinó de la dinàmica d’alguns partits, de les grans corporacions i de l’enginyeria financera destinada a fer opaca l’economia. Amb tot, d’aquesta excentricitat pepera, se’n poden extreure dues conclusions: si hi ha entitats que mouen volums significatius de diner negre, cal aplicar les mesures adequades perquè no serveixin de tapadores empresarials ni evadeixin impostos. I en qualsevol cas, totes les entitats, grans i petites, han de gestionar tan bé com sigui possible els seus recursos, però això es fa millor amb eines tècnicament senzilles, de fàcil comprensió i allunyades de la burocràcia, que amb ampul·loses lleis buides de con-tingut.

86Any 9

15 de març de 2015

Sumari2 El quadre. Patrícia Aliu3 La participació a les entitats. Mercè Solé, Francesc Arnau,

David González i Sònia Rodríguez9 Viladecans i el catàleg de paisatge. Josep Ginjaume 10 Les Panes i la memòria de la dona treballadora. Encarna

García11 Pedagogia sistèmica. Montserrat Pastor12 Carta abierta. A.V. Albarrosa12 El racó de la llengua: Cristiano Ronaldo a Los Angeles,

Kiko Casilla a San Francisco. Josep Lligadas13 Propostes per a les municipals. A.V. Parc de la Torre Roja14 Davant les eleccions municipals 2015:

ICV-Euia. José Luis Atienza PP. Sergio García C’s. Martín Barra CiU. Carles Lozano ERC. Bàrbara Lligadas PSC. Carles Ruiz

20 L’ull i la ploma: Molta roba i poc sabó. Jaume Muns i José Luis Atienza

21 La salut a les teves mans: Les tensions en flexió. Albert Buigues

22 La mirada aguda: Picot Garser petit. Eio Ramon23 Recerca històrica: Roges i perilloses. Manuel Luengo26 Històries viladecanenques: Josep Mazón Hernández, el

pitxer (3). Andreu Comellas28 La memòria en imatges: La Torre Roja del 80. Jaume

Muns

Page 2: Viladecans punt de trobada, 086

El quadre

Retrat de família, de la pintora surrealista nord-americana Dorotea Tanning

Ella té els ulls fixos en el qua-dre, captivada pels diferents tamanys de les figures que hi “viuen”. Li sembla com si la

jerarquia entre elles els atorgués llur volum, llur importància. Ella obser-va la pintura amb tota la seva atenció, no vol perdre-se’n cap detall. Perdu-da entre els traços i colors de l’esce-na, comença a somiar desperta en la dona que és asseguda a taula. La seva figura és més petita que la de l’home omnipresent a la composició, que es difumina per moments davant dels qui el miren.

Ell calla, la dona també. Només el gos i la dona de fer feines, la figura secundà-

ria més minsa de la pintura -i, alhora, insubstituïble de la família-, es comu-niquen. La dona asseguda, la mestressa de la casa, amaga els seus secrets rere les paraules, rere un paper esborrallat en un diari personal proveït de clau, rere una taula parada amb la millor vaixella i el dinar servit als plats.

Però ara ja no fan falta secrets. Un dia, el seu marit regnava a casa i per da-munt d’ella, i això ja no succeeix. Ella, dins de la seva mirada i el seu posat sempre atent, viu les conseqüències de la seva ferma decisió de no deixar-se violentar més, de no deixar-se em-petitir més, d’ésser l’única propietària dels seus actes i no donar-li mai més

explicacions de res a ningú que no les mereixi. Mai més.

Davant la imatge engrandida, ja bor-rosa i gairebé sense contorns, del qui va ser l’amo de la llar, ha sorgit una dona que no permet que la dominin, una dona que pot i vol escollir, una dona que crea, una dona lliure. Com la que mira un quadre i somia.

En commemoració del Mes de la Dona.

Per a les totes les dones, en qualsevol de llurs circumstàncies.

Patricia [email protected]

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 2

Page 3: Viladecans punt de trobada, 086

El passat 20 de gener la nostra revista va convocar una taula rodona amb el títol que encapçala aquesta pàgina. Ara, us oferim les reflexions inicials que va oferir cada un dels participants, seguint unes preguntes, i que en conjunt formen una bona aproximació al tema. En pri-mer lloc trobareu la introducció que va fer la moderadora, Mercè Solé; a la pàgina següent, les paraules de Fran-cesc Arnau, membre de l’Associació de Veïns Parc de la

Torre Roja; després, la intervenció de David González, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Viladecans; i finalment, la de Sònia Rodríguez, tècnica del Departament de Cultura i Comunitat de l’Ajunta-ment de Viladecans. La quarta participant, Maria Lluïsa Capdevila, membre de la Junta Local de Viladecans de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, no ens ha po-gut facilitar la seva intervenció per escrit.

La participació a les entitats, termòmetre de la democràcia

Us hem convocat per parlar d’arrels demo-cràtiques, és a dir de participació ciutadana.

Ja fa un temps que el terme “de-mocràcia” és reivindicat i invocat per uns i altres. De vegades gai-rebé gosaria dir que és segrestat per alguns. El cert, però, és que la decebedora actuació de molts partits polítics, l’escarransida participació de tots plegats en de-cisions que ens afecten molt, ha comportat el sorgiment de nous moviments i grups, més o menys assemblearis i organitzats. D’al-guna forma el que es respira és que en els darrers anys si més no, les estructures polítiques no han afavorit una participació dels ciu-tadans i ciutadanes. Des del Punt de Trobada, però, com-partíem només a mitges aquesta idea. Els partits “clàssics” fan el que fan, i en són responsables, però la nostra implicació com a ciutadans en general ha estat es-cassa. Amb una participació real, activa, crítica i responsable de moltes més persones, algunes co-ses potser no haurien passat. Ara, com a la transició, hi ha una efer-vescència participativa que cele-brem i agraïm, però la democràcia necessita que aquesta participació s’estengui al llarg dels anys, que sigui duradora i madura. No pot ser fruit només de crides pun-tuals, de moments especialment crítics. Constatem que ens costa ser-hi.

I una prova d’això és que també la nostra participació en la forma més bàsica d’organització, que és el món associatiu, fa aigües. No-més cal observar les entitats de tota mena de la ciutat: sempre som els mateixos a tot arreu, cos-ta trobar relleus, hi ha qui va molt ofegat, les tasques burocràtiques ens superen o són desmesurades... Això acaba repercutint en la vida associativa: és difícil no caure en la rutina, ser imaginatiu, sortir de la roda del dia a dia imprescindi-ble. Això significa també que no és fàcil el treball en xarxa, la cultura de fer participar a uns d’allò que fan els altres. Un exemple: anem com a representants a una reu-nió i no sempre informem o fem participar els nostres represen-tats d’allò que estem treballant. O tendim a fer anar les entitats com si fossin clubs d’amics, cosa que agilitza la feina i la fa més agra-dable, però que impedeix que s’hi apunti nova gent. O ens costa con-nectar amb les noves necessitats. O senzillament costa explicar als altres què fem, no valorem nosal-tres mateixos tot allò que vivim a la nostra entitat..Observem un cert clientelisme en un doble sentit: d’entitats que s’han acostumat a dependre eco-nòmicament i a viure a l’ombra de les administracions, i per tant que han oblidat el sentit crític, i també en el sentit que molts ciutadans tendeixen a utilitzar les entitats com a servei, però que els costa

molt més corresponsabilitzar-se del seu funcionament. Però aquesta taula rodona no està pensada per criticar les entitats.

Al contrari. Les entitats aporten cohesió, continuïtat i solidesa. Són escoles d’escoltar, de pensar, de formar, de participar, de fer anar la imaginació i la creativitat, d’aprendre a consensuar, a admi-nistrar, a prendre decisions. Són escoles de fer política, en el sentit més noble de la paraula. Estar as-sociat activament en una entitat és una forma de preocupar-se del bé comú, de trencar l’individualis-me. En un moment en què sembla que el sistema vulgui més consu-midors passius que no pas ciuta-dans actius, aquesta és una tasca gairebé subversiva només pel fet d’existir.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 3

Page 4: Viladecans punt de trobada, 086

Que ens aporta personalment, què ens aporta com a ciutat la vida associativa des de la nostra experiència concreta?

Em cal estar ocupat, no puc pa-rar quiet, i millor si és en activi-tats de voluntariat i de caràcter solidari i reivindicatiu. Aquesta inquietud la cobria la militància sindical en la meva etapa laboral, encara que també la vida asso-ciativa al barri i a les escoles dels meus fills, i ara que estic en situ-ació de pre-jubilació la dedicació al moviment veïnal.Pel que fa a la meva experiència al seu moment al moviment edu-catiu (ampa i consell escolar del Dr. Trueta) la satisfacció del tre-ball fet en la elaboració del pro-jecte de socialització de llibres.I pel que fa al moviment veïnal, sense desdir-me del treball fet, un cert sentiment de fracàs en no haver aconseguit l’objectiu de canalitzar la participació ve-ïnal, tant per part del veïnatge com per les dificultats en la rela-ció amb els poders públics, que tenen capturada la representati-vitat ciutadana.

Des d’una associació de veïnsQuina es la cultura associati-va de Viladecans? Quins valors i quins dèficits mostren les as-sociacions: en la seva connexió amb els problemes de la gent, en la seva gestió interna, en la seva coordinació amb la resta d’enti-tats, en la seva relació amb les administracions públiques?

A Viladecans hi ha entitats de tot tipus, gaudim de una vida asso-ciativa molt rica. Moltes d’elles són amb un caràcter finalista molt concret, de tipus cultural, lúdic... que permeten el foment de la relació i convivència veï-nals: d’altres entrades en un àm-bit específic, l’educatiu (Ampes) que fomenten la col·laboració de mares i pares en els centres en la cerca de la millora de l’educació dels seus fills reforçant la comu-nitat educativa. I d’altres de ca-ràcter més genèric, als barris i la ciutat: les associacions de veïns amb vocació de participació i d’incidència polítiques, així com de foment de la convivència i re-lacions veïnals.Els valors que inspiren les nos-tres entitats són els de la demo-cràcia participativa. La solidari-

tat i la defensa del drets socials. El dèficit és la gran dificultat de contactar amb els veïns, sovint ens queixem que sempre partici-pem pocs i els mateixos. Que la gent (inclosos socis) no participa. El problema és la institucionalit-zació de les entitats, de la qual cal fugir, que no se’ns identifiqui amb la política institucional.Les entitats veïnals, a tot arreu, no sols a Viladecans, en el seu origen van tenir un fort caràcter reivindicatiu i varen ser un motor en la lluita per aconseguir la de-mocràcia. El moviment veïnal al costat del moviment obrer varen ser el motor del canvi; canvi que un cop aconseguit va significar el declivi del moviment veïnal, per-què com he dit abans les instituci-ons públiques tenen segrestada la representativitat ciutadana. Les associacions de veïns van comen-çar a perdre una de les raons de la seva existència, encara que no l’han oblidat mai. Per sobreviure van haver de reinventar-se i, sen-se oblidar mai la seva finalitat de reivindicació veïnal, varen esde-venir entitats de serveis.

Avui que el món laboral està com està i que els poders econòmics i alguns de polítics fan sentir gai-rebé culpables als qui no tenen feina, va bé recordar que el treball en una entitat és una bona ocasió d’aprenentatge, de desenvolupa-ment de les pròpies habilitats i capacitats, de valoració de la per-sona, de xarxa relacional.

Mercè Solé

Foto: Jaume Muns

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 4

Page 5: Viladecans punt de trobada, 086

L’acusació de clientelisme que a vegades es fa a les entitats té molt a veure amb aquesta evolució. Jo mateix i altres companys de les juntes que han passat per la nos-tra associació, he hagut de sentir crítiques dels nostres veïns di-ent-nos que si estem a l’Associa-ció és perquè volem ser polítics i ens volem col·locar. Crítiques que ens entristeixen a persones voluntàries que ens dediquem a l’associació de forma completa-ment altruista.Crítiques, tanmateix, que no estan mancades de fonament. Perquè és cert que s’ha produ-ït clientelisme. Hi ha hagut gent (i no és el moment de dir noms) que ha utilitzat les entitats com a trampolí per a la política, sense desmerèixer l’activitat política i l’ambició política que pugui te-nir qualsevol persona. El que és criticable és la instrumentalitza-ció que se n’ha fet.

Quins són els reptes de les enti-tats?

A la nostra entitat, a la darrera assemblea, es va fer una modifi-cació d’estatuts pel que fa al va-lors i fins de l’associació:

Els valors que inspiren els ob-jectius de l’AVV Parc de la Torre Roja són: Democràcia Partici-pativa; Solidaritat; Defensa de Drets Socials.....

Calia donar resposta al perill d’institucionalització de les enti-tats, una instrumentalització a la qual ens neguem, no podem ser un apèndix municipal ni ser cor-retges de transmissió dels poders públics, ni dels partits polítics.Volem ser un instrument de la ciutadania per a la participació en els afers públics. Volem ser un ins-trument a través del qual els veïns canalitzin la seva solidaritat.Volem ser un instrument amb el que la ciutadania s’impliqui en la defensa dels seus drets.

Francesc Arnau

Desde un movimiento reivindicativo

¿Qué nos aporta personalmente, que nos aporta como ciudad la vida asociativa desde nuestra ex-periencia concreta?

Desde el punto de vista de un movimiento social como la Pla-taforma de Afectados por la Hi-poteca, la participación en este tipo de asociación particular nos permite transformar un problema individual en un problema co-lectivo. Esto es vital para que los afectados se movilicen con el ob-jetivo de encontrar una solución, pero también para los voluntarios porque nos permite dejar de ser cómplices de un poder que trata de imponernos su relato de la rea-lidad y que ha roto todos lo con-sensos. Por lo tanto, lo que hacemos des-de la PAH es enfrentarnos a un dolor, es decir, a un conflicto no resuelto. Algo que nos duele, ya porque lo sufrimos o porque em-patizados con quien lo sufre. En un principio este problema lo vi-vían las familias desde un plano individual, como una vergüenza que no se contaba a nadie y de la que se huía, no había más respon-sable que uno mismo, era en de-finitiva un problemática privada. Esto significa que esta situación se vivía de una forma no política, que no era consecuencia de deci-siones políticas concretas dentro de un marco jurídico determina-do. Por lo tanto, no tenía respon-sables. Organizarnos nos aportó politizar esta problemática y, por lo tanto, nos permitió cambiar el relato que se había convertido en sentido co-mún. Nos permitió dejar de vivir está situación como si fuese un fe-nómeno despolitizado para pasar a vivirlo como un fenómeno polí-

tico, es decir, que tiene responsa-bles concretos, culpables, y tiene víctimas concretas, no es algo que nos sucede a todos, y además tie-ne una explicación y, por lo tanto, podría tener una solución alterna-tiva apropiada para las víctimas.En conclusión, los movimientos sociales, esta particular forma de vida asociativa de una ciudad, nos permite transformar una car-ga individual en una vergüenza colectiva: nos obliga a entender que no se trata de haber fallado individualmente, de forma ais-lada y personal. Entonces pasa a ser una falla del sistema, es decir, a depender de cómo hemos or-denado el sistema legal para que haga posible que bancos incluso rescatados echen a la gente de sus casas y las familias se vayan a la calle encima con la deuda. Y sin duda, ahora podemos decir que le ganamos el sentido común al poder, de forma que hay ya muy poca gente que considere que es justo el sistema legal que permite estos abusos a los bancos.

¿Cuál es la cultura asociativa de Viladecans? ¿Qué valores y qué déficits muestran las asociacio-nes: en su conexión con los pro-blemas de la gente, en su gestión interna, en su coordinación con el resto de entidades, en su relación con las administraciones públi-cas?

No se puede decir que actualmen-te haya en Viladecans una gran implicación de la ciudadanía en los movimientos sociales, pese a la crisis-estafa, pese a los ataques directos que sufre la población. Y en nuestro municipio ha habido muchos y en diferentes ámbitos, como por ejemplo el problema

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 5

Page 6: Viladecans punt de trobada, 086

del acceso a una vivienda digna, la situación de nuestro hospital, en educación, el proyecto del Eu-rovegas, entre otros. Y parece que la mayor parte de los ciudadanos han renunciado a ser protagonistas de lo que sucede. Esto sucede por diversas razones, una de ellas es porque se ha roto lo que debería haber sido la conti-nuidad de un relato de lucha que nos explicara cómo en su momen-to se nos permitió conquistar los derechos que ahora estamos per-diendo.Por lo tanto, la cultura de lucha, de resistencia, es muy escasa, aunque sí que veo que la actitud está cambiando, sobre todo des-pués del 15M, porque al menos ya no somos tan inocentes.Desde movimientos como la PAH siempre entendimos que había que asociarse, que era necesario organizarse para luchar contra una situación que considerába-mos injusta, pero no a cualquier precio. Entendimos que había que crear organizaciones con valores determinados, que fuesen hori-zontales, participativas, asam-blearias, basadas en la solidaridad y en el apoyo mutuo, que ayuda-sen a empoderarse a la gente, que nos hiciese protagonistas. Hay que reconocer que no siempre se consigue, y que vamos avanzan-do paso a paso.

De los problemas que nos encon-tramos el más habitual es la falta de implicación. Muchas veces nos acaban viendo como una especie de asesoría donde hay que reunir-se una vez a la semana a explicar cómo está la situación y para casa. Y esta forma de ver este espacio tiene repercusiones en la lucha de cada afectado por arreglar la si-tuación. Porque los bancos no re-galan nada, y cuando la negocia-ción se pone difícil hay que tener claro a quién tienes enfrente y qué es lo que quieres. Si no lo haces pierdes. Con nosotros el banco no tiene la última palabra. Pero para eso hay que conseguir que ciu-dadanos clientes, consumidores sean ciudadanos con derechos y con capacidad para defenderlos.Nuestra relación con la adminis-tración podemos decir que va a días. Pero en general lo que noto es una incomprensión profunda por parte del ayuntamiento y por parte también de sus trabajadores. No llegan a entender cuál es nues-tro papel. Nosotros siempre les decimos que si nosotros existimos es porque ellos no están hacien-do su trabajo o lo están haciendo mal. La sensación que tengo es que piensan que nos metemos en asuntos que no son de nuestra in-cumbencia, y esto demuestra que no están entendiendo el cambio de cultura política que está expe-rimentando la ciudadanía. Parte

de la ciudadanía que ahora pien-sa que todo nos importa y que no queremos estar al margen de nada.

¿Cuáles son los retos de las enti-dadees?

Insisto en que mi respuesta a la pregunta se enmarca específica-mente en los movimientos socia-les. Que esto se pueda extrapolar a otro tipo de asociaciones es una cuestión que dejo en el aire por si alguien quiere responderla.El principal reto que tenemos es el de posicionarnos como un con-trapoder político con capacidad de cuestionar el sentido común de los que mandan. Lo que suce-de habitualmente es que los que obedecen aceptan las razones de los que mandan. Y entonces hay consenso. Enfrentarse a esta situación de consenso cuando la situación es injusta o cuestionable requiere que la ciudadanía se organice y la administración debe entender que tiene el derecho y la legitimi-dad para modificar sus decisio-nes.Pero aparte de cambiar la reali-dad, la organización debe servir para cambiar los valores y com-portamientos que el sistema ca-pitalista nos ha ido imponiendo: de individualismo, de crítica des-tructiva, de miedo al cambio, de odio al que es diferente. Y cami-nar hacia una dirección opuesta tanto individualmente como co-lectivamente.Porque si no lo único que estamos haciendo es reciclar carne huma-na para que el capitalismo pueda hacer uso de ella de otra forma y sacarle más beneficios.En conclusión, constituirnos como un contrapoder y, a través de la organización y la lucha, cambiar los valores, hacia aquellos que nos permitan tener una sociedad más justa.

David González

Foto: Jaume Muns

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 6

Page 7: Viladecans punt de trobada, 086

Què ens aporten les associaci-ons?

- Experiència personal: època universitària.

- Experiència professional: des de 1996, a l’Ajuntament de Vi-ladecans (i al Prat) sempre de-senvolupant tasques de dina-mització associativa: promoció de recursos i eines per a millo-rar el funcionament de les en-titats i el moviment associatiu. a) Tècnica de joventut- Entitats estudiantils- Entitats juvenils

b) Tècnica de comunitat: regis-tre d’entitats, equipaments, formació, portal d’entitats i eines 2.0, Mostra d’entitats. Això em permet treballar amb entitats de tots els col-lectius i d’aquesta manera conèixer de prop sectors associatius i col·lectius de la ciutat diferents, amb les seves problemàtiques, ne-cessitats, capacitats, inqui-etuds...

Per què ens costa tant participar a les entitats? Quina és la nostra cultura associativa?

Des del meu punt de vista pen-so que no som ni culturalment ni tradicionalment una societat eminentment participativa ni massa activista pel que fa a rei-vindicacions i lluita de drets. En els darrers anys, tenim tendència a mobilitzar-nos quan ens toquen el pa i la cosa es posa malament (filosofia “qué hay de lo mío”). Però no és una constant en la nostra manera de viure ni d’en-tendre la societat. Causes:

Des de la perspectiva d’una tècnica municipal

- Qüestió cultural i de context socioeconòmic.

- Qüestions històriques: estruc-tures polítiques basades en la submissió a l’església, a la mo-narquia... Cultura de l’obedi-ència.

- L’evolució del context social i econòmic de la Transició a l’inici de la crisi. Passem d’una època en què hi ha molt per fer i la societat es mobilitza en pro de la consecució de drets propis i necessaris d’una de-mocràcia, a un desenvolupa-ment de l’Estat del benestar i una millora econòmica que ens refrena i ens malacostuma. Desaprenem o ens relaxem en la defensa i lluita dels drets. I aquí estem tots i totes impli-cats: ciutadania – entitats – ad-ministració:

Vaques grasses: Filosofia del vull, demano, tinc.- No hi ha o no veiem grans pro-

blemes socials pels quals ens hàgim de mobilitzar. Desapre-nem la tasca reivindicativa.

- Les entitats deixen d’haver de fer una tasca reivindicativa com a prioritat, es desdibui-xen els objectius i projectes, i comencen a desenvolupar una tasca més lúdica, de prestació d’activitats i serveis que no són gratuïts però tenen preus asse-quibles. Molta gent es fa sòcia per a gaudir d’aquestes activi-tats però no coneix de prop el projecte associatiu ni tota la fei-na que es fa. Aquest socis que esdevenen clients i que veuen l’entitat com una “empresa”: si pago tinc dret a exigir, no tinc per què implicar-me en res més.

Actualitat: Crisi econòmica. Fruit d’aquesta evolució, la ciuta-dania que té problemes no identi-fica les entitats com a possible via per a resoldre el seu problema o canalitzar les reivindicacions. Per la seva banda les entitats es tro-ben desbordades, manca capaci-tat de reacció. Falten socis actius.

Les associacions connecten amb les necessitats dels veïns i veï-nes?

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 7

Page 8: Viladecans punt de trobada, 086

Las meva opinió és que la majo-ria ho intenten. Però, tenen les ei-nes i els coneixements? Són cons-cients que ho han de fer o són esclaves dels socis/clients?Què caldria fer per millorar la si-tuació?:- Tenir clars els objectius i el pro-

jecte: Recuperar els objectius que es van redactar als esta-tuts. Prioritzar accions: Reor-denar les nostres accions o re-visar els objectius i el projecte

- Analitzar la realitat: quin és el perfil del nostre públic de des-tí. Què fa, què li passa, quins problemes té? Arribem a qui ens necessita?

- Tornar a esdevenir referents.- Aprendre a comunicar i adap-

tar els sistemes de comunicació als destinataris, als projectes: a) No es tracta de fer publici-

tat. Cal comunicar.b) Aprofitar totes les oportu-

nitats per informar als socis de tot allò que es fa, de la feina que hi ha darrere... In-volucrar en el dia a dia.

També puc dir que, en el procés d’acomodació, hi ha algunes en-titats, persones, que han perdut l’interès per aprendre, millorar, adaptar-se a la realitat.

Quins són els reptes de les enti-tats?

- Poder fer front i adaptar-se a tota la reforma de la legislació (IS, transparència, Inspecció de treball....). Noves normatives que dificulten i burocratitzen la tasca associativa.

- Voluntariat. El treball amb vo-luntariat fomenta la implicació de les persones associades. Es difícil però possible.

- Aproximació i coneixement de la realitat.

- Comunicació. Adaptació de les eines al públic destí, però tam-bé visió de creixement.

- Saber comunicar, informar a les persones associades. Apro-fitar les oportunitats.

- Aprendre a implicar i a com-partir tasques. No ho hem de fer tots. Repartir i assumir res-ponsabilitats.

Sònia Rodríguez

Il·lustració de Cèlia Vallès

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 8

Page 9: Viladecans punt de trobada, 086

Recentment el Govern de la Generalitat ha aprovat el catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana

de Barcelona, redactat per l’Ob-servatori del Paisatge després d’un llarg procés participatiu i de definició. Pel que fa a Viladecans (i el seu entorn més immediat) cal consul-tar la unitat de paisatge número 11, que el catàleg identifica com a “Delta del Llobregat”. Allà hi po-drem conèixer els trets distintius del paisatge, els principals valors, la seva evolució històrica, el pai-satge actual i la seva dinàmica, les principals rutes i punts d’obser-vació, la seva possible evolució i, finalment, una avaluació amb les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats intrínseques. El document constata, entre d’al-tres, la “dinàmica clarament ex-pansiva” del nostre municipi pel que fa al nombre d’habitants (més de 4.000 des de 2001) i observa com en les darreres dècades s’està produint “un progressiu creixe-ment a la plana deltaica, fins a la C-32, (...) a través de polígons in-dustrials i comercials de distinta mena”, una tendència que també observa a les poblacions veïnes. Afegeix: “L’eix Sant Boi-Castell-defels és pràcticament ja un con-tinu urbà sense solució de conti-nuïtat” i detecta com a debilitat la densificació d’infraestructures i la concentració de polígons indus-trials i comercials. ”Cal evitar”, se’ns diu, “l’aparició del continu urbà entre Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat, per no desvirtu-ar la identitat històrica de cada població”. Un argument que xoca frontalment amb el Pla de Llevant (3.000 nous habitatges) que pro-mou l’Ajuntament.Al mateix temps, el catàleg de pai-satge concreta que “dins els límits

municipals de Viladecans exis-teixen alguns exemples destacats d’àrees de paisatge periurbà amb un futur incert”. Cita el cas del sector de Ca n’Alemany –hores d’ara és ben constatable que s’està impulsant com a nou polígon in-dustrial i com a seu del futur out-let– i afegeix que “caldria esperar la consecució d’un tram de nova façana urbana de qualitat, respec-tuosa amb les preexistències”. En aquest sentit, només cal veu-re la nova seu de Desigual que s’està aixecant a tocar de la C-32 i jutgeu vosaltres mateixos. Re-cordem també la integració (és un dir) de les 10 torres de Vilamarina en el nostre skyline. És el que el document detecta com una de les debilitats del paisatge del Delta: “la implantació de nous conjunts arquitectònics de grans proporci-ons, deslligats del lloc”. Per això constata que “els creixements ur-banístics previstos s’han de fer amb la màxima integració possi-ble, i aprofitar els espais lliures i equipaments, per donar continu-ïtat als espais oberts”. En l’àmbit més deltaic el catàleg identifica valors històrics molt notables com el parcel·lari agra-ri que caldria preservar de for-ma contundent enfront possibles transformacions. S’assegura que “convindria tenir molt en comp-te el valor paisatgístic dels espais agraris deltaics i el seu remarcable

potencial productiu i de mitigació de la petjada ecològica metropoli-tana que presenten els camps del Delta del Llobregat”. En aquest sentit, s’avança que “no és des-cartable que en els propers anys es plantegin projectes sistemàtics de conversió massiva d’actuals espais agraris (...) en espais natu-rals”. Pel que fa a les amenaces cal des-tacar “la potencial necessitat en un futur de la quarta pista de l’Aeroport del Prat, que pot com-prometre la franja litoral com-presa entre l’estany del Remolar i el de la Ricarda (...). L’afectació d’aquesta franja suposaria la seva completa desaparició, perdent-se així un important connector entre les dues principals zones humi-des del litoral”. Finalment, entre les fortaleses i oportunitats identificades –que també n’hi ha– en cito algunes: el Parc Agrari del Baix Llobregat, la proximitat amb Barcelona, la promoció de l’agricultura de kilò-metre zero, la fortalesa paisatgís-tica que impregna la diversitat de morfologies agràries, els nous es-pais naturalitzats, els valors pai-satgístics i naturals del Delta del Llobregat, el desenvolupament del lleure de proximitat, el turis-me associat a la gastronomia o l’alt potencial de la potent cultura paisatgística deltaica (literatura, pintura...). Tant de bo aquest catàleg de pai-satge no quedi al fons d’un calaix o al mig d’una prestatgeria a l’àrea d’Urbanisme del nostre Ajunta-ment i, per contra, esdevingui un full de ruta, un instrument valuós i inspirador a l’hora de planificar i repensar la nostra ciutat. Tant de bo.

Josep Ginjaume

Viladecans i el catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 9

Page 10: Viladecans punt de trobada, 086

Les Panes i la memòria de la dona treballadora a Viladecans

La commemoració del 8 de març té el seu origen en les lluita de les treballadores del tèxtil per millorar les condicions laborals i socials de les dones. La història més estesa

sobre la commemoració del dia de la dona treballa-dora fa referència als fets que van succeir el vuit de març de l’any 1908, quan van morir 146 treballado-res de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombes incendiàries que els van llançar davant la seva negativa a abando-nar el tancament que elles mateixes protagonitza-ven com a protesta pels baixos salaris i les indignes condicions de treball que patien.De fet, des de sempre el tèxtil ha estat de les poques activitats que tradicionalment donaven possibilitats de treball assalariat de les dones, i per tant formava part també de la història de la dona treballadora a molts indrets del Catalunya, de la comarca i també a Viladecans. La història industrial de la ciutat, la memòria de les fàbriques, de les pedres de les fàbriques, és per a nosaltres la memòria industrial, però també és la memòria del treball, de la gent treballadora que les feia funcionar. La veritat és que de la nostra memòria industrial del segle XX, a part de la Companyia Roca i de les restes de la Bòbila Ramells, no en queda gairebé res. Ha desaparegut la fàbrica Synres, la fàbrica del Llevat, la fàbrica de Cal Gorgues. Fins i tot, les his-tòriques fàbriques dels anys seixanta, com la Me-tron o la Bru, estan en procés de desmantellament arquitectònic. I ara, s’ha enderrocat la fàbrica de les Panes i el seu edifici central amb l’entrellaçat de maons en forma de gelosia perquè pogués passar l’aire i assecar els teixits de la fàbrica. Aquest edifici de 1942 desta-cava dins de la modesta arquitectura que ha fet la modesta història de la nostra ciutat i era un modest referent simbòlic i arquitectònic del nostre paisatge urbà, del nostre passat treballador recent.Aquell edifici ja no hi és. Amb la seva demolició hem perdut molt més que un edifici amb certa singulari-

tat. Juntament amb les gelosies i els assecadors de fusta per les peces de pana ha desaparegut una part de la historia les dones treballadores de Viladecans i de la nostra comarca, lligada a la industria tèxtil i a empreses com Dubler, Unil, Galler, i a casa nostra a la fabrica Gorgues del carrer del Sol o la de les Panes de la Carretera de Sant Climent. Aquesta última demolició esborra la memòria física de l’es-cenari d’un bon grapat d’històries personals.En la festa de la dona que ICV-EUiA vam fer a Vi-ladecans, una candidata de Mollerussa va fer un tomb pels carrers propers de l’ajuntament. Quin poble, m’ha sorprès. No l’esperava tan bonic, em va dir. Necessitem estimar més el que tenim, gua-nyar l’autoestima de la nostra cultura del treball, de la modesta història visible que sobreviu als nostres carrers, i també al pla, al litoral i a la muntanya. Per-què haver deixat enderrocar és no haver apreciat prou el valor afegit que li dóna a un edifici la seva història i la seva singularitat com per intentar in-dultar-lo. I això és que falta: autoestima ciutadana del que som, del que tenim, autoestima política y autoestima cultural. Autoestima patrimonial.

Encarna Garcia

La fàbrica de les Panes, l’any 1945 (Fotografia de Josep Sánchez Ríos, AIV - Fons Josep Sánchez Ríos).

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 10

Page 11: Viladecans punt de trobada, 086

Enguany la formació que la Xarxa Parlar per Conviure ens ha fet als voluntaris per la llengua a Viladecans, ha tractat de la pedagogia sistèmica. La incorporació de noves idees per ajudar a la complexa tasca docent sempre va bé.

Amb un caràcter marcadament inclusiu aquest nou paradigma intro-dueix una mirada actual al món on vivim, aquesta pedagogia agafa

com a referents fonamentals la ubicació i el context.És als pares que els correspon la part més important de l’educació dels seus fills, aquesta és una responsabilitat in-eludible.La pedagogia sistèmica posa l’atenció en les persones amb la seva vida i la dignitat de les seves arrels, vinguin d’on vinguin aquestes identitats i talents, descobrint informa-ció moltes vegades amagada. És doncs una nova manera de mirar el fet educatiu orientada a l`aprenentatge de la vida des de l`herència de generacions anteriors i que s’han transmès amb els pares.Els nens i nenes manifesten el que els seus pares no as-sumeixen, el que sura a l`ambient però no es diu, els fills ho capten i ho manifesten. Aquest vincle tan profund que els nens i nenes tenen amb els pares, els incorpora com a principals protagonistes de l’educació, i converteix així la interrelació entre escola i família en una característica fona-mental d’aquesta mirada pedagògica.Donada la complexitat cultural que hi ha avui a l`escola es proposa mirar els camps d’informació transgeneracional i emocional perquè els professionals puguin trobar soluci-ons a problemes de conducta, aprenentatge i relació, pos-

sibilita als docents mirar la realitat educativa com un tot vinculat als sistemes familiars, culturals i històrics de l`alumneDurant els últims anys Bert Hellinger i col·laboradors han estudiat les constel·lacions familiars i els ordres de l`amor dins del marc de la psicoteràpia encara que aquesta pedagogia no pretén una educació terapèutica. La metodologia utilitzada és fenomenològica atenent no-més fets concrets passant d`una dimensió conceptual a una vivencial.Les dues sessions van ser pràctiques i interessants, amb ganes de po-der aprofundir en el tema. Vull donar les gràcies a l’organització i a la ponent per fer-ho tan interessant.

Montserrat Pastor i Pujadó

Pedagogia sistèmica

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 11

Page 12: Viladecans punt de trobada, 086

Carta abierta

El grupo de trabajo de la AV de Albarrosa en Vi-ladecans, “No a la antena de Vodafone”, que-remos denunciar que mientras las conversacio-nes con el ayuntamiento, y concretamente con

el señor alcalde la tarde del pleno, están encaminadas a que todo sigue igual y no hay novedades, que en el caso de que ocurra alguna novedad  llamemos a la policía lo-cal o al ayuntamiento directamente, la realidad es bien distinta ya que el jueves  por la mañana un operario de Vodafone procedió  a efectuar marcas en vía pública, según su propia respuesta “para la antena  del casino” y mostrando el pertinente permiso del ayuntamiento. El mismo jueves por la tarde se muestran  las fotos de estas marcas al señor alcalde y al teniente alcalde de medio ambiente aduciendo que no saben nada; sin em-bargo el viernes llega una furgoneta al casino, abriendo la puerta  con su propia llave, diciendo traer material para la antena, se pasa aviso a la policía local (que no se presenta) y tras la presión de los vecinos y viendo el lamentable estado del inmueble deciden marcharse.A la vista de los hechos, ¿quién miente?

A.V. Albarrosa

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 12

El racó de la llengua

Cristiano Ronaldo a Los Angeles, Kiko Casilla a San Francisco

Em sap greu per si a algú li ha fet un salt el cor, però aquest títol no és cap primícia de fitxatges futbo-lístics. Sinó que és per lamentar la mala manera com alguns locutors de TV3 pronuncien alguns noms, siguin de persones o siguin de llocs. S’obliden que estan parlant en català, i els pronuncien com si estiguessin fent-ho en castellà.Les dues ciutats que esmento són casos emblemàtics. Los Angeles i San Francisco són dues ciutats californianes que tenen noms d’origen castellà, posats pels missioners que van fundar-les, però que ara han passat a ser noms anglesos. No té cap sentit, en català, pronunciar-les com si fossin noms cas-tellans. O es pronuncien tal com ho fan en anglès, o es llegeixen com si fossin paraules catalanes, que totes dues coses són correctes. Es faci com es faci, la “g” de Los Angeles ha de sonar sempre com la “g” de la paraula catalana “pugem”, i la “c” de San Francisco ha de sonar sempre com una “s”.I el mateix amb els noms de persona. Aquí, els qui patinen més són els locutors i locutores esportius. En portugués, Cristiano Ronaldo es pronuncia “Cristianu Runaldu”, i Marcelo es pronuncia “Marselu”. Però els nostres locutors ho pronuncien com si fossin noms castellans. I, més trist encara, al Kiko Casi-lla, que és un noi d’Alcover, a l’Alt Camp, o al Dani Pedrosa, que és de Sabadell, al Vallès Occidental, encara hi ha locutors que pronuncien el seu nom amb les vocals fortes, com si fossin noms i cognoms castellans. Kiko s’ha de pronunciar “Kiku”, i les dues “a” de Casilla i la “e” i la “a” de Pedrosa s’han de pronunciar totes com la “a” de cosa...I d’això no se’n pot donar la culpa al Tribunal Constitucional.

Josep Lligadas Vendrell

Page 13: Viladecans punt de trobada, 086

Aquestes són les propos-tes de programa per a les municipals que adrecem a tots els grups polítics

per part de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja.La nostra principal preocupació, ara i des que es va iniciar el nostre camí, és la participació dels veïns en els afers públics, una participació real on la ciutadania disposi de canals de participació i control directes en la gestió diària dels afers municipals. No s’hi valen consells i tota mena d’organismes que sols generen des-pesa i on anem les entitats i la ciuta-dania sols a escoltar el que ens volen vendre, sense poder de decisió ni tan sols per si ho volem comprar.• Per tant la primera proposta pro-

gramàtica es el dret a decidir, que es concreta en la modificació del Reglament de Participació Ciuta-dana de forma que els consells que es creïn siguin organismes amb po-der decisori.

• Volem pressupostos participatius.• Volem concreció del temes tractats

en el procés participatiu del Pla de Mobilitat Urbana de Viladecans, assignant partides dels pressupos-tos municipals mitjançant els pres-supostos participatius.

• A l’A.V. Parc de la Torre Roja ens preocupa la mobilitat a l’interior de Can Preciós i Torre Roja, volem que es concreti el compromís pel cinturó de cornisa i les zones de prioritat de vianants (zones 10 i 30) a Can Preciós i Torre Roja.

• A l’A.V. Parc de la Torre Roja tam-bé ens preocupa el rebuig, per manca de pressupost i per no es-tablir un precedent, que es va fer a una proposta nostra al contracte de barri que deia “Arribar a un pacte entre les comunitats de passatges privats d’ús públic i l’ajuntament

pel que fa al seu manteniment compartit”. És una reivindicació històrica d’uns veïns que a més de pagar la seva contribució per mantenir els espais públics, han de pagar el manteniment i l’ús de uns passatges que són d’ús públic.

• Viladecans és una bona ciutat per viure-hi (millorable), però no es una bona ciutat per morir. Els preus que hi ha al Tanatori de Vi-ladecans recentment inaugurat i gestionat per Altima (per concessió municipal) són desproporcionats si els comparem a la mitjana de Barcelona. El cost mitjà d’un enter-rament a la província de Barcelona és de 3.000 €, i a Viladecans és de 8.000 €. Com es va fer la conces-sió? S’hi pot intervenir? Realment el municipi no té competències per a regular-ho a través de les seves ordenances municipals?

• En la línia de regeneració de la po-lítica, a la nostra associació també ens preocupa com es gestionen els llocs de treball que es generen pel municipi, i les concessions per a atorgar les obres municipals.

• Voldríem que als concursos pú-blics es posés una condició a les empreses que hi participin per la qual l’empresa adjudicatària es comprometés a iniciar un procés de selecció públic i transparent, per a contractar preferentment ciu-tadans aturats de Viladecans, i que aquest procés de selecció fos su-pervisat per un consell de partici-pació ciutadana creat per a aquesta funció.

• Voldríem també que aquest consell participés en la desenvolupament del plec de condicions dels con-cursos públics i en la seva super-visió.

La junta de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja

Propostes per a les municipals de l’A.V. Parc de la Torre Roja

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 13

Page 14: Viladecans punt de trobada, 086

Davant les eleccions municipals

2015

Quina seria la primera cosa què faries si fos-sis alcalde/essa de Vi-ladecans? Aquesta és

una pregunta que també ens po-dem fer com a lectors de Punt de Trobada, siguem o no candidats/es per algun partit, per reflexionar sobre els problemes de la ciutat. Jo me l’he feta com a candidat d’ICV-EUiA i el primer pensa-ment va ser tractar d’imaginar una resposta genial que enamo-rés la gent i que fos un bon titular de campanya. Ho vaig descartar, perquè les campanyes polítiques busquen l’espectacularitat i la consigna màgica, quan la realitat és dura i feixuga i necessita més de la tossudesa en picar pedra que de l’habilitat de treure conills del barret de copa programàtic.Durant el mes de gener l’atur dels menors de 25 anys del pro-mig de l’Àrea Metropolitana era del 12,3%, però el de Viladecans 17,7%. Resumint, que per cada 100 aturats juvenils metropoli-tans, Viladecans en té 144. Per què passa això? L’única explicació és que la nostra gent jove té una formació per sota de la mitjana metropolitana, i el perquè també sembla clar. La gent de la nostra ciutat, des de la seva explosió de creixement dels anys setanta, té una de les rendes familiars més baixes del nostre entorn, i està es-tadísticament comprovat que fa-

mílies amb menys renda, famílies amb més fracàs escolar. I si això és així, que ho és, on que-da el paper de l’educació com a redistribuidora de la renda? Es-tarem condemnats a perpetuar al llarg de les dècades el maleït cicle de baixa renda, alt fracàs escolar, alt atur juvenil, alt atur adult i baixa pensió, per les baixes i inter-mitents cotitzacions de la nostra gent? Potser hauríem d’aclarir-nos tots (i totes) i preguntar-nos de què parlem quan parlem de Vilade-cans. És Viladecans els carrers i els edificis, els equipaments i les naus industrials, la muntanya i la platja, les terres ermes i els camps fèrtils, o pel contrari Viladecans és sobretot la gent que viu al nostre poble? Si és així, haurem de re-conèixer amb sinceritat que hem canviat la pell de la nostra ciutat, que en termes generals l’hem mi-llorat, però que no hem aconse-guit arribar a arreglar els proble-mes del cor que la fa bategar, els problemes de la nostra gent.Estic convençut que si no com-pensem amb un reforç suplemen-tari l’educació de la nostra cana-lla i la nostra joventut, una part d’elles arrossegaran la desigualtat del bressol com una bola de fer-ro. Sempre seran coixes (i coixos) en la dura carrera per aconseguir una vida laboral digna i un salari digne. Sempre seran candidates (i

candidats) a ser les últimes de la fila.L’educació igualitària i igualado-ra sempre ha estat un patrimoni teòric de l’esquerra, però sembla que hem perdut de vista reivindi-car i exercir el poder emancipador de l’educació per als qui menys tenen. L’educació obligatòria ha estat un pas insuficient, perquè avui els fills de les classes treballa-dores més humils no estan en mi-llors condicions d’assolir un bon lloc de treball que quaranta anys enrere.La meva primera dèria com a candidat a alcalde no és tenir la ciutat més moderna, ni la ciutat més smart, és tenir la ciutat més educadora que alliberi els nostres joves de la condemna de tenir-ho sempre tot més difícil en la seva vida que altres joves nascuts en famílies i ciutats millor benes-tants, capaç de canviar el futur d’una part de la nostra gent; la que pitjor ho té si no fem més del que fem per compensar el seu de-savantatge de sortida. I no és fàcil, perquè ni és senzill ni la competència és municipal, però ha de ser la nostra obsessió com a ciutat: Inventar, acordar, sacri-ficar-nos i picar pedra per millo-rar l’educació i aconseguir el que sembla impossible: vèncer el fata-lisme de les estadístiques.

José Luis AtienzaCap de llista d’ICV-EUiA

De què parlem quan parlem de Viladecans

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 14

Page 15: Viladecans punt de trobada, 086

Davant les eleccions municipals

2015

Falsas promesas

Desde 2005 el PP Viladecans reclama la ampliación del Hospital y los servicios de Oftalmología, Ginecología y Pedia-tría las 24 horas los 365 días del año.

Siempre nos encontramos con lo mismo, propues-tas aprobadas, que se quedan en nada y la incerti-dumbre de siempre. El único partido que incluyó el Hospital en el acuerdo de apoyo a los presupuestos de la Genera-litat, fue el PP en 2010, pero una vez más CiU con el apoyo de ERC volvió a incumplir una necesidad

como nuestro Hospital para dedicarse como hasta hoy, a dividir a los catalanes.No olvidemos, que en el 2003, el tripartito PSC-PSOE-ICV y ERC gobernaron la Generalitat in-cumpliendo las mismas promesas. El PP exige que se dejen de palabras y que el Hospital de Vilade-cans sea una realidad y no una herramienta para captar votos.

Sergio GarciaCabeza de lista del PP

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 15

Page 16: Viladecans punt de trobada, 086

Davant les eleccions municipals

2015

El próximo mes de julio se cumplirán 8 años de la celebración del congreso fundacional de Ciuda-

danos (C’s) un partido político que nació como consecuencia de la marcada deriva nacionalista que se estaba imponiendo en la política catalana, y con el com-promiso de aportar nuevas ideas e impulsar nuevas políticas a partir de los ideales del liberalis-mo progresista y del socialismo democrático.Dos sencillas reglas son la base de la política de Ciudadanos. Pri-mera, el sujeto de la política es el ciudadano. Segunda, los poderes públicos tienen como finalidad garantizar la libertad y la igual-dad de los ciudadanos.Reglas sencillas pero revoluciona-rias en un contexto político en el que priman las políticas de cama-rilla de amiguetes que han desem-bocado en una sensación de im-punidad de los delitos cometidos por cargos públicos; o las políticas de salón centradas en simbologías, mitos, o dogmas ideológicos tras-nochados que sitúan al ciudadano como un elemento secundario so-metido a sus mandatos.Los que tuvimos la oportunidad histórica de participar en el na-cimiento de Ciudadanos, y con-tinuamos colaborado en su an-dadura, sabemos que no ha sido fácil. El éxito inicial de obtener representación en el Parlament de Catalunya provocó un gran entu-siasmo, pero los malos resultados de las siguientes convocatorias electorales y las desavenencias

Ciudadanos C’s. La alternativa sensata para Viladecans

internas que los acompañaron, condujeron al desánimo. Pero había una firme convicción que superaba cualquier desánimo, la convicción de que era necesario devolver el protagonismo de la política al ciudadano y que podía-mos conseguirlo.La firmeza en la defensa de nues-tras ideas ha conseguido que Ciudadanos se haya consolidado como una referencia de regene-ración democrática, que ha tras-pasado los límites de Cataluña y representa un soplo de aire fresco, una esperanza cierta de que es po-sible una nueva política en toda España. En este año se celebrarán una se-rie de procesos electorales que pueden suponer un antes y un después en la vida política, tanto española, como catalana y vilade-canense en particular. Los parti-dos tradicionales se presentarán a estos comicios con sus ideas ya conocidas, arrastrando las terri-bles consecuencias de sus políti-cas en forma de crisis económica y social que aún se manifiesta en la altísima tasa de paro y el bo-chorno humano de los desahucios indiscriminados, y sin olvidar la vergüenza de los múltiples casos de corrupción que parecen más empeñados en esconder que en perseguir. Por otra parte, nuevos partidos políticos utilizan el des-encanto de una gran parte de la población como medio para bus-car una posición ventajosa desde la que conseguir sus propósitos.Las recetas de Ciudadanos ante la grave situación económica, social

y política en la que nos encontra-mos son, de nuevo, sencillas y por eso mismo revolucionarias. Tene-mos que regenerar la vida política desde los ayuntamientos, que son la institución más próxima a los ciudadanos, pero en demasiadas ocasiones se han utilizado como herramientas al servicio de los partidos de gobierno. Tenemos que aplicar una transparencia to-tal en la actuación de los cargos públicos e implantar un sistema de rendición de cuentas del traba-jo desarrollado para que los ciu-dadanos puedan verificar que los cargos públicos están realmente a su servicio y pueden justificar el sueldo que se les paga. La trans-parencia debe ser total respecto a las cuentas del ayuntamiento, el ciudadano tiene derecho a saber cuánto, dónde y cómo se gasta el dinero de sus impuestos. El acceso libre y completo a la información será, así mismo, un antídoto con-tra la corrupción y el clientelismo político. Tenemos finalmente que simplificar la burocracia munici-pal para que no represente una barrera que limite el acceso y el uso de los servicios municipales. En resumen, nuestro modelo es conseguir que el Ayuntamiento de Viladecans sea una administra-ción transparente, eficiente, sim-plificada y democrática. En defi-nitiva, un Ayuntamiento de todos y para que todos puedan sentirlo como una administración cercana y a su servicio, al servicio de todos los ciudadanos de Viladecans.

Martín BarraCabeza de lista de Ciutadans

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 16

Page 17: Viladecans punt de trobada, 086

Davant les eleccions municipals

2015

La Generalitat compleix: tindrem l’hospital que ens cal

La Generalitat de Cata-lunya ha aprovat el Pla Director de l’Hospital de Viladecans, que estableix

quins seran els serveis i les di-mensions de l’Hospital de Vilade-cans. S’ha complert el compromís de Convergència i Unió, de fer una anàlisi seriosa que ha portat a la conclusió que cal un hospital més gran, pràcticament el doble del que és ara. Aquest mes de març la Generali-tat de Catalunya convoca el con-curs d’idees que definirà la forma exacta que prendrà l’Hospital un cop ampliat, i el següent pas serà contractar l’obra i començar a executar-la.Com es recull en el Pla Director de l’Hospital, les millores de les que gaudirem són realment destaca-bles, multiplicant els serveis que presta l’hospital:- La superfície total creix un 90

per cent.- El nombre de llits per malalts

hospitalitzats, que ara són 108, es situarà entre 143 i 154.

- Es construeixen dos nous qui-ròfans (un d’ells, reservat per a urgències).

- El nombre de consultoris i ga-binets per consultes externes passa de 43 a 66.

- De les 8 places actuals per hos-pital de dia, passem a comptar entre 19 i 22 places.

- Una de les reformes més es-pectaculars és la de l’àrea d’Ur-gències, que com sabem queda

petita per l’àmplia població a la qual dóna servei el nostre hos-pital; aquí es fa un increment molt gran, passant dels actuals 24 box a 38.

Aquests canvis faran que es doni un salt de qualitat en el servei que presta l’Hospital de Viladecans, que a pesar de les limitacions ac-tuals és ben valorat gràcies a la magnífica feina de tots i cadascun dels seus treballadors. En la pre-sentació realitzada pels responsa-bles de l’Institut Català de la Salut davant les entitats de Viladecans, aquestes van valorar que l’hos-pital ampliat tindrà la dimensió adequada per les necessitats de la nostra ciutat.

Per al 2016, el Tercer Am-bulatori de ViladecansAquesta no és l’única aposta de la Generalitat de Catalunya per millorar els equipaments sanita-ris de Viladecans; la construcció del Tercer Ambulatori (el CAP Montbaig - Torre Roja) segueix avançant i en el primer trimes-tre de 2016 serà inaugurat. El nou ambulatori prestarà tots els serveis habituals d’un CAP, amb especial atenció a la salut sexual i reproductiva. Això repercutirà

també en la reducció de cues i esperes en els altres dos ambula-toris actuals, que hauran de do-nar serveis a un nombre menor d’usuaris però mantindran l’ac-tual dotació de recursos.Som molts el que hem lluitat, des de diferents àmbits, per assolir aquests equipaments. Ens ho van prometre en el passat; ho va fer el Tripartit l’any 2008, fins i tot van posar la “primera pedra” en dues ocasions, però mai no hi ha do-nar dotació pressupostària. Ara sí que hi figura en el Pressupost de 2015, per fi està en marxa la reforma que donarà a Viladecans els ambulatoris i l’hospital que ens mereixem.

Carles LozanoCap de llista de CiU

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 17

Page 18: Viladecans punt de trobada, 086

Davant les eleccions municipals

2015

Més autoestima per Viladecans

Viladecans ha crescut moltíssim durant les darreres dècades. En un grapat d’anys ha pas-sat de ser un petit, modest i

orgullós poble de pagesos, a ser una de les ciutats més grans del país, on massa sovint la gent tan sols es limita a com-partir espais. Durant aquesta evolució ha calgut construir barris, garantir un bon clavegueram, fer arribar l’aigua corrent a totes les cases, i un llarg etcètera de crear infraestructures.Sovint això s’ha fet bé, però des d’Esquer-ra Republicana creiem que aquestes obli-gacions han fet entrar en una dinàmica al govern municipal on s’ha preocupat més pel ciment, que per la cohesió social; més per com créixer indefinidament, que per com cuidar a la seva gent. D’aquesta ma-nera ha tendit més a funcionar com una immobiliària que a exercir com un govern preocupat per idear un projecte de ciutat. Una mostra evident d’això és la recent modificació –d’esquena a la ciutadania– del Pla de Llevant per part del PSC i la complicitat d’ICV, amb la qual pretenen destruir un espai natural per construir-hi 3.000 habitatges.

Nosaltres defensem un model de ciutat que oblidi aquesta tendència de créixer constantment i posi en valor el seu pa-trimoni. Que faci enorgullir la seva ciu-tadania de Sant Ramon i Oliveretes, del Remolar i les Filipines. De les cases del Raval i el Jardí de Magdalena Modolell, de la Torre Roja i de Cal Menut. Dels cas-tellers i els diables, del teatre i el Patatuf. De les escarxofes i els tomàquets, de les figues i els xampinyons.Hem de saber posar tot això en valor, per-què hem de fer que els viladecanencs i vi-ladecanenques se sentin orgullosos de la seva ciutat, de la seva personalitat, de tot allò que la defineix. Cal promoure, difon-dre i consolidar tot allò que fa de Vilade-cans una ciutat diferent i amb caràcter, cal que aquest sigui un objectiu del proper govern municipal.Només així construirem una ciutat que valgui la pena, una ciutat que tothom sà-piga posar al mapa, perquè quan més va-lores quelcom, més ho respectes i prote-geixes. Perquè quan algú estima quelcom, en vol formar part i vol preservar-ho.

Bàrbara LligadasCap de llista d’ERC

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 18

Page 19: Viladecans punt de trobada, 086

Davant les eleccions municipals

2015

Aquesta ha estat una legislatura molt difí-cil. La crisi i les seves conseqüències han estat presents de forma determinant en els plans d’acció de l’Ajuntament, fent

que les prioritats de l’equip de govern s’hagin arti-culat a l’entorn de tres eixos principals: ajudar a les famílies a fer front a la crisi; mantenir les polítiques de cohesió i enfortiment comunitari, i preparar a la ciutat per al futur, amb especial èmfasi en l’educa-ció i l’èxit educatiu, i també en l’atracció d’empre-ses i l’activitat econòmica a la ciutat. L’Ajuntament ha incrementat recursos de forma substancial en les partides d’ajut social, plans d’ocu-pació i/o formació per a persones en atur. Malaura-dament, aquesta prioritat no ha estat acompanya-da per les altres administracions. Així hem pogut veure com, simultàniament a aquest esforç munici-pal, la Generalitat eliminava les escoles bressol dels seus pressupostos, limitava els ajuts a la dependèn-cia i les prestacions de rendes d’inserció, aplaçava la contribució a les polítiques integrals de barri o reduïa progressivament els recursos adreçats a la salut i al nostre hospital. Els socialistes vàrem tenir clar des del principi que, en aquest moments de dificultat, l’Ajuntament ha-via de continuar com a motor del municipi i, alho-ra, articular la gran xarxa social que és la ciutat. Per això hem continuat invertint en la millora de barris i dels serveis i equipaments de la ciutat (Ponent, plaça de la Constitució, carrer del Pare Artigas, Po-

La prioritat de la nostra acció: fer front a la crisi, preservar la cohesió i

treballar per al futur

dium Viladecans-Joan Masgrau, Museu de Vilade-cans); en la promoció de nous espais per a l’acti-vitat econòmica (Ca n’Alemany) i la dinamització d’empreses, i en l’empoderament   de la ciutadania per fomentar la cohesió i el treball comunitari (Punt Solidari, Xarxa d’Innovació Educativa, Ateneu de les Arts).Fa uns anys, una persona que vivia a Viladecans podia gaudir de menys oportunitats que a altres municipis de l’entorn. Avui, la realitat és que Vila-decans és una de les ciutats amb més oportunitats de Catalunya. L’objectiu dels socialistes és facilitar l’accés de tothom a les oportunitats.

Carles Ruiz Novella Cap de llista del PSC

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 19

Page 20: Viladecans punt de trobada, 086

Molta roba i poc sabó(In memoriam Pepi i Susi)

La democràcia va comen-çar a l’aire lliure om-plint camps de futbol i ara, trenta-vuit anys

després, feina té a omplir una sa-leta d’estar. La modernitat ens ha portat polítics amb auriculars de disseny i pantalles amb leds que es passegen per l’escenari i, com a la vida mateixa, no saben on fi-car les mans. Aquells eren temps de faristols de fusta improvisats a cops de martell, amb entapissat casolà de tela roja i xinxetes. Les mans, tímides i enlaire a la vista de tothom. Així era aquell PSUC que ja no hi és, aquella manera de fer política que tampoc ja no hi és, que reclamava una alian-ça que semblava invencible, la suma de les forces del treball i de la cultura. Va ser el somni d’una nit d’estiu, la curta primavera de l’esquerra que abans d’aprendre a sumar, va aprendre a dividir.

Quan aquesta foto en colors ens arriba al cor, es torna en blanc i negre. El camp del Cornellà ple de gom a gom té l’estètica del cinturó metropolità reivindica-tiu i proletari. S’intueix la via del tren més enllà de la gent, amb els pals elèctrics com un apunt d’un quadre de l’Edward Hopper. Da-vant de gent esperançada, de ca-mises a quadres, melenes afros, banderes roges i tricolors repu-blicanes, s’alça la figura tímida i adolescent d’una Montserrat Roig de trenta-un anys. El seu ca-bell de patge li fa semblar una Jo-ana d’Arc antifranquista, no don-zella d’Orleans, però si donzella de la Caputxinada. No va acabar a la foguera, però el càncer la va consumir catorze anys més tard. Hi ha massa gent que s’ha mort abans d’hora, quan encara no to-cava. Gent propera, que formava part de la teva vida, de la qual recordes la seva veu, els seus ges-

tos, el seu riure, como si no se n’haguessin anat perquè encara estan al teu costat en la memò-ria. N’hi ha d’altres de les quals encara recordes la seva veu quan sents les cançons que cantaven i que et feien emocionar, i t’emo-ciona com si fos viva la veu que canta alliberada del cos que ja no existeix. De Montserrat Roig conservem intacta la veu de les seves paraules escrites, recordem l’agulla daurada d’un Sant Pe-tersburg que encara volia dir-se Leningrad, el temps de les cire-res, l’hora violeta i quan mirem la foto i veiem el que volíem i no hem aconseguit, el que volem i no aconseguim, no podem més que dir com la Montserrat: Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 20

L’ull i la ploma

Page 21: Viladecans punt de trobada, 086

La salut a les teves mansSecció a càrrec d’Albert Buigues

Quan realitzem les tas-ques domèstiques i fins i tot algunes tas-ques de tipus laboral,

com la jardineria o la neteja de les nostres ciutats, hauríem de mirar de mantenir una bona higiene postural com a mètode de pre-venció de malalties de la columna vertebral comunes, com la lum-bàlgia o la cervicàlgia que poden esdevenir cròniques.Al realitzar certes activitats, hem d’intentar mantenir la curvatu-ra fisiològica (normal) del nostre cos, per tal de no obligar la nostra musculatura de sosteniment a fer suportar excessives tensions que poden arribar a fatigar-la.Posarem alguns exemples amb les tasques més quotidianes. A l’hora de escombrar o de passar el ras-clet en el cas de la jardineria, hem d’intentar comprar escombres o rasclets que tinguin un pal d’una

Les tensions en flexió, l’enemic nº1 de la nostra columna

En el cas que siguem administra-tius o estudiants, o simplement estiguem moltes hores asseguts davant d’un ordinador com passa avui dia prou sovint (si, jo també recomano una bona sessió diària d’exercici a casa) hem d’intentar col·locar la pantalla a l’alçada dels nostres ulls, així com disposar d’espai a la taula per recolzar cò-modament els nostres avantbra-ços. A més hauríem de comprar cadires que mantinguin les cur-vatures de l’esquena i no siguin ni massa rígides ni massa flexibles.Si voleu que parlem d’algun tema especial el proper mes no deixeu d’escriure un correu electrònic tot proposant noves idees a [email protected] a més informació entreu a www.facebook.com/abfisiotera-peuta o trucant al 656 25 58 05 en cas que necessiteu una consulta de fisioteràpia a domicili.

Enguany, el curs es dedica a la commemoració del centenari de l’inici de les hostilitats, de la que es va anomenar, “la Gran Guerra”. Seran impartides per Marc Jobani, llicenciat en Història, dedicat a la recerca i a la docència.

• Activitat ofertada a socis d’Òmnium, simpatitzants i públic en general.

• El Curs consta de quatre sessions: 16 i 23 de marc i 13 i 20 d’abril de 2015.

• Horari: de 19:00 a 20:30 H. (es prega puntualitat)• Nombre de places: entre 30 i 40 persones.• Lloc: auditori de la Biblioteca Municipal de Viladecans (Av. Josep

Tarradellas, 16). • Preu del curs: Socis d’Òmnium 20 €, no socis 30 €.• Telèfon d’informació i contacte 609 75 38 83.• Per a més informació visiteu el web d’Òmnium

CURS D’HISTÒRIA 2015: Quatre jornades dedicades a la Primera Guerra Mundial

llargada que pugui ser suficient depenent de la nostra alçada per no haver de realitzar una flexió de columna sostinguda. Hem d’in-tentar evitar les tensions en flexió que poden suposar un gran esforç per als discs que trobem entre vèr-tebra i vèrtebra.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 21

Page 22: Viladecans punt de trobada, 086

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 22

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Picot garser petit (Dendrocopos minor)Viladecans, Remolar-Filipines 22/02/2015

Tot i ser resident a Catalunya, és la primera vegada que se cita l’espècie al Delta del Llobregat (04/X/2014 R. Bastida i altres).

És el més petit dels picots europeus. La pèrdua i fragmentació d’hàbitat, sobretot per tales de boscos amb arbrat madur i la desaparició dels boscos de ribera són les

seves principals amenaces.

Page 23: Viladecans punt de trobada, 086

En el número de gener d’enguany del Vilade-cans. Punt de Trobada vaig parlar de com va afectar als ciutadans del Baix Llobregat la llei de Responsabilitats Polítiques decretada pel

general Franco el 9 de febrer de 1939,1 una llei que venia a complementar tots els mecanismes repres-sors engegats per la dictadura militar conforme anava guanyant territori a la República i implantada defi-nitivament una vegada els feixistes van guanyar la guerra, l’1 d’abril de 1939. Vam poder constatar com les persones expedientades (405) triplicaven el nom-bre de persones assassinades legalment (128) pel fran-quisme, en una comarca on la repressió franquista no va ser excessivament dura comparada amb d’altres comarques de Catalunya.2 Amb l’article d’aquest mes volem treure a la llum el nom de les dones que van ser represaliades amb la incoació d’aquests expedients. Del total de ciutadans expedientats al Baix Llobregat només hem trobat unes vint dones, que són, pràctica-ment, el 5 % del total dels expedients, corresponents a quinze poblacions, sobre trenta municipis que hi ha a la comarca.Molt possiblement –i ho dic així perquè encara falta un estudi d’aquesta realitat– a les dones a les quals se’ls van obrir aquests expedients de responsabilitats polítiques ho va ser per elles mateixes, perquè eren ac-tivistes polítiques o sindicals, o perquè eren militants de partits o sindicats d’esquerra, o simplement per-què eren treballadores i alguna vegada havien mos-trar la seva simpatia per la República; però també van ser expedientades, molt probablement, per ser mare, dona, germana o filla d’un home represaliat (empre-sonat o afusellat) pel règim feixista. Si bé el percentat-ge de dones expedientades és petit respecte al nom-bre dels barons, qualitativament és important pel que implica d’actuació contra el nucli familiar proper. En alguns casos coneixem com l’actuació repressiva es va realitzar contra la unitat familiar directa (casos de les parelles Adolfo Casé Pitarque i Virgínia Ampos-ta i Amposta, de Viladecans, afusellats tots dos, el 8 d’agost de 1939, al Camp de la Bota de Barcelona; o Ferran Vidal i Martí i Maria Edo i Tomàs, de Gavà, afusellat el primer, el 26 de maig de 1939 i empreso-nada la segona) o, en altres casos sobre familiars de

1 Llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats Polítiques, publicada al Butlletí Oficial de l’Estat, de 13 de febrer de 1939.2 Vegeu llibre de Josep Maria Solé i Sabaté. La repressió fran-quista a Catalunya, 1938-1953, Col·lecció Catalunya sota el fran-quisme, 1, Edicions 62, Barcelona, 1985.

Roges i perilloses. Dones del Baix Llobregat expedientades amb la llei de

responsabilitats polítiques del franquisme, 1939-1942

represaliats com podia ser el cas de Dolors Castellví i Rigol i Romualda Just i Ricard, totes dues amb un possible germà afusellat al Camp de la Bota; o bé Rita Margarit i Bonastre germana d’un altre represaliat, Jo-sep Margarit i Bonastre, alcalde republicà (d’ERC) de Sant Esteve Sesrovires. La llei, que segons l’impúdic legislador franquista no volia trencar la vida econòmica dels afectats, podia produir entre els encausats una immensa sensació d’inseguretat, angoixa i por. Al mateix temps que les persones afectades podien estar a la presó o haver es-tat assassinades, els seus familiars es podien quedar sense l’empara econòmic de l’habitatge o dels escas-sos recursos econòmics, subjecte d’embargament per part de les autoritats judicials. L’article 46,a,II, confir-ma que “(...) ni el fallecimiento, ni la ausencia, ni la incomparencencia del presunto responsable detendrá la tramitación y fallo del expediente”. I, l’article 15, indicava que les sancions econòmiques es faran efec-tives malgrat que el condemnat hagués mort, abans o durant el procediment i que la sentencia es transme-trà als seus hereus. L’estat franquista, d’una manera o altra, volia acabar amb la taca roja. Malgrat que els presumptes delinqüents esquerrans estiguessin finats, l’estat, també, actuaria contra els seus hereus. Final-ment, el neguit dels expedientats i les seves famílies s’estenia en el temps: en molts casos aquests expedi-ents s’obrien l’any 1939 i podien acabar resolent-se l’any 1945. Sis anys de patiment, per por de perdre l’habitatge o de ser multats econòmicament amb uns imports als quals, en molts dels casos, atenent al perfil dels expedientats, no es podia fer front.La majoria dels expedients de responsabilitats políti-ques s’inicien a partir de les sentències condemnatò-ries dels consells de guerra militars (article 35.I). Les resolucions eren notificades als tribunals regionals de responsabilitats polítiques i aquests engegaven els ex-pedients, que en molts casos eren paral·lels a l’estada a la presó dels processats i d’altres, fins i tot, compati-bles amb l’execució de l’encausat. Així quan es resolia l’expedient, el processat podia fer anys que havia estat afusellat. La incoació dels expedients també es podia fer a partir de denúncia escrita per qualsevol persona (article 35.II), cosa que podia donar lloc a la tornada de la revenja, després dels anys de revolució i guerra.Malgrat que encara no he pogut revisar tots els ex-pedients de ciutadans del Baix Llobregat, i en aquest cas concret de dones de la comarca, que es conserven

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 23

Recerca històrica

Page 24: Viladecans punt de trobada, 086

a l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalu-nya, crec que és significatiu el cas de tres dones, ve-ïnes de Gavà, Sant Boi i Viladecans.3 Les acusacions que es formulaven en els consells de guerra militars, en aquests primers anys durs de la postguerra, eren acusacions que en la majoria dels casos no s’havien pogut provar i que es fonamentaven en testimonis de persones pròximes a les autoritats franquistes, quan no eren militants de Falange, monàrquics o catòlics amb ganes de revenja. Les transcric aquí perquè es pugui veure l’arbitrarietat amb què eren tractades les persones acusades en els consells de guerra i que des-prés donarien lloc als expedients de responsabilitats polítiques.

Maria Edo i TomàsMaria Edo i Tomàs, natural de Masdeflor, veïnatge de Sant Joan de Moró (Castelló) i veïna de Gavà, de 47 anys, el 4 d’abril de 1939, és sentenciada per consell de guerra sumaríssim a 12 anys i un dia de reclusió temporal, per ser una extremista, que sembla que va participar en l’incendi i saqueig de l’església i casa rectoral de la parròquia de Sant Pere de Gavà. Pocs dies després, el 26 de maig, el seu marit, Ferran Vidal i Martí, era afusellat al Camp de la Bota de Barcelona. L’11 de novembre, a tots dos, el Jutjat Civil Especial del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona els incoarà expedient de responsabilitats polítiques. Aleshores, el marit era mort i ella estava a la presó. A la casa familiar de Gavà hi quedaven un fill de 20 anys, que treballava en el camp i dues filles menors, “(...) dichos hijos habitan la referida casa y estan sin padre ni madre”, tal i com consta en l’ofici de 29 d’agost de 1940, de l’alcalde de Gavà, adreçat al jutge instructor de l’expedient. En el mateix ofici ja es feia constar que el pare, Ferran Vidal “(...) ha sido ejecutado condenado por un Tribunal Militar”. Amb data de 12 d’agost de 1942, pràcticament tres anys després de la seva obertura, el jutjat d’Instrucció núm. 12 de Barcelona, informa de “(...) que se continúa la instrucció del expediente”. Ignorem com es va resol-dre la causa perquè en l’expedient no s’ha conservat més documentació.

Adela Puig i VenturaAdela Puig i Ventura, natural i veïna de Sant Boi de Llobregat, de 22 anys, soltera, filadora, empresonada a les Corts el 10 de juny de 1939, és sentenciada per consell de guerra sumaríssim a 20 anys de reclusió temporal, per ser una “(…) izquierdista extremista anticatòlica desde antes del Movimiento [y] al estallar este fue de la Junta Directiva de las Juventudes Liber-tarias“, per haver requisat una casa per a la organitza-ció anarquista i per perseguir “(...) sañudamente a los elementos de orden”. El 12 de desembre s’inicia l’ex-

3 Expedients de responsabilitats polítiques conservats a l’ar-xiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i Audiència Provincial de Barcelona, secció Tribunal Regional de Responsa-bilitats Polítiques de Barcelona, 1939-1942.

pedient de responsabilitats polítiques. El 21 d’octubre de 1941, l’alcalde de Sant Boi fa constar que l’encausa-da “(...) no posee bienes de ninguna especie, siendo su familia asistida por [el] Auxilio Social”. Finalment, el 16 de novembre de 1945, sis anys després de l’inici de l’expedient, el Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques decreta el sobreseïment i arxiu de la causa sense declaració de responsabilitat política. Sis anys de patiment per a l’Adela i els seus pares.

Virgínia Amposta i AmpostaVirgínia Amposta i Amposta, natural de Pinell de Brai (Tarragona) i veïna de Viladecans, casada amb Adolfo Casé Pitarque, també veí de Viladecans; de 36 anys, sindicada en la UGT, des de 1933; amb posterioritat a les eleccions generals del febrer de 1936 va ser pre-sidenta del Sindicat d’Oficis Varis de la UGT, en Sant Vicenç dels Horts, on residia; des del 18 de juliol fins al 15 d’agost de 1936 va formar part del Comitè Revo-lucionari de Sant Vicenç dels Horts; a primers d’agost presentava la dimissió de la presidència del Sindicat d’Oficis Varis (UGT), i a partir de l’octubre de 1936 es va traslladar a Viladecans on va exercir de mestra de pàrvuls. El 26 de maig de 1939 és sentenciada per consell de guerra sumaríssim a la pena de mort, jun-tament amb el seu marit Adolfo Casé Pitarque, acu-sada de ser la “(...) instigadora principal de los diez y seis asesinatos cometidos en el pueblo; firmó la orden de incautación del local que ocupaba los hermanos de la Doctrina Cristina y el Centro Católico, en el que se instaló la UGT; fue luego maestra de párvulos, lo que aprovechó para hacer, entre ellos, propaganda disolvente”.4

Curiosament en tota la documentació de la Causa Ge-neral de Sant Vicenç dels Horts ni la Virgínia Amposta ni el seu marit l’Adolfo Casé consten com a dirigents ni membres destacats ni principals del Comitè Revo-lucionari de la localitat, ni com a dirigents sindicals ni de partits polítics ni persones que van comandar les patrulles locals ni que van participar d’elles; és a dir, no consten com a elements destacats del comitè revo-lucionari de Sant Vicenç dels Horts. Tampoc, en cap moment consten els seus noms com a responsables o instigadors d’assassinats dels quals posteriorment se’l va acusar, i en cap de les declaracions dels familiars dels assassinats s’esmenten els seus noms.5

La Virgínia Amposta i l’Adolfo Casé serien assassinats al Camp de la Bota el 8 d’agost de 1939 i l’expedient de responsabilitats, sobre tots dos, es va iniciar el 13 de desembre del mateix any. En el BOE del 16 de gener de 1942 consta l’edicte d’incoació de l’expedient. El 31 de març de 1945 una providència judicial demana al

4 Procediment sumaríssim d’urgència (SU) 21925 seguit contra Virgínia Amposta i Amposta. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer (ATMT3), Barcelona.5 Causa General de Sant Vicenç dels Horts, Barcelona. Sig. FC, Causa General Sant Vicenç dels Horts, 1598, expedient 11. Portal de Archivos Españoles (PARES) del Ministeri de Cultu-ra. http://pares.mcu.es/ParesBusquedas.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 24

Page 25: Viladecans punt de trobada, 086

jutge de Sant Feliu de Llobregat, per al cas d’Adolfo Casé, que “(...) se reclame a FET, Ayuntamiento, Guar-dia Civil y cura párroco los informes referentes a los bienes de los encartados y cargas de los mismos, así como de sus familiares”.Finalment, amb data 31 de desembre de 1945, la Co-misión Liquidadora de Responsabilidades Políticas

comunica l’acte de sobreseïment dels expedients de la Virgínia Amposta i l’Adolfo Casé. Els familiars, per-què els processats feia més de sis anys que havien es-tat afusellats, quedaven lliure de càrregues. Trist final d’una justícia venjativa: la pau franquista dels cemen-tiris s’havia imposat.

Dones del Baix Llobregat amb expedients de responsabilitats polítiques oberts per les autoritats franquistes entre 1939 i 1942

Població Any Cognom i NomBegues 1939 1. Sabina Casanovas Giménez

1939 2. Llúcia Viñas Sadurní Corbera de Llobregat 1939 3. Dolors Castellví Rigol 1

Esparreguera 1939 4. Rosa Vinaroz MateEsplugues de Llobregat 1939 5. Romualda Just Ricard 2

Gavà 1939 6. Maria Edo i Tomàs 3 “Extremista [d’esquerres]”

Sumaríssim d’Urgència, sentencia 4 d’abril de 1939:

12 anys i un dia de reclusió temporal.

Expedient de responsabilitats polítiques, inici 11 de novembre de 1939. Amb data 12 d’agost de 1942, encara es continua amb la instrucció de l’expedient.

Molins de Rei 1939 7. Teresa Sales PedrosaPapiol, el 1939 8. Maria Canal BertranSant Boi de Llobregat 1939 9. Adela Puig i Ventura “Izquierdista extremista anticatòlica”.

Joventuts Llibertàries.

Sumaríssim d’Urgència, sentencia 10 de juny de 1939: 20 anys de reclusió temporal.

Expedient de responsabilitats polítiques, inici 12 de desembre de 1939. Sentencia absolutòria el 16 de novembre de 1945.

Sant Esteve Sesrovires 1941-42 10. Concepció Bonastre Segura1941-42 11. Ines Casanova 4

1941-42 12. Dolors Júlia Mestres1941-42 13. Rita Margarit Bonastre 5

Sant Feliu de Llobregat 1941-42 14. Concepció Castells Batlle Sant Joan Despí 1939 15. Assumpció Marandro

1941-42 16. Antònia Oliach GelabertSant Just Desvern 1939 17. Teresa Descarrega Amorós Sant Vicenç dels Horts 1940 18. Antònia Montalbán Bermejo6

Vallirana 1941-42 19. Felisa Coll MartíViladecans 1939 20. Virgínia Amposta i Amposta7 UGT / PSUC

Activista sindical.

Sumaríssim, 26 de maig de 1939: pena de mort.

Assassinada al Camp de la Bota el 8 d’agost de 1939.

Expedient de responsabilitats polítiques, inici 13 de desembre de 1939. Absolució provisional el 30 de juny de 1945.

1 En Solé i Sabaté (pàg. 276) consta un Joan Castellví Rigol, de Corbera de Llobregat, executat el 20 de juny de 1939, en el Camp de la Bota de Barcelona.

2 En Solé i Sabaté (pàg. 312) consta un Cristòfol Just Alicart, executat el 4 de novembre de 1939, al Camp de la Bota de Barcelona.

3 Dona de Ferran Vidal i Martí, veí de Gavà, afusellat en el Camp de la Bota, de Barcelona, el 26 de maig de 1939 (Solé Sabaté, pàg. 278), al qual també obriran expedient de responsabilitats polítiques.

4 Hi ha un expedient de responsabilitats polítiques obert a Pablo Casanovas Bonastre i un altre a Josep Brugal Casanovas, pagès d’ERC.

5 Hi ha un expedient de responsabilitats polítiques obert contra Josep Margarit Bonastre, pagès, alcalde de Sant Esteve Sesrovires, d’ERC.

6 Obrera fabril.

7 Al seu marit Adolfo Casé Pitarque també li obren expedient de responsabilitats polítiques. Tots dos seran afusellats al Camp de la Bota, de Barcelona, el 8 d’agost de 1939.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 25

Page 26: Viladecans punt de trobada, 086

Josep Mazón Hernández, el pitxer (3)

En Josep Mazón deixà ben clar als periodistes del diari Solidaridad Nacional, en l’entrevista posterior

a l’entrega del Premi Nacional de Matriceria, que ell es divertia amb el beisbol i la natació i, també, ar-reglant transistors i televisors. Us havia advertit –el mes passat– que era un manetes molt belluga-dís i un xicot molt cotitzat. Qui no va copsar plenament el diamant en brut que tenia a les mans, fou l’enginyer en cap de la Siemens, incapaç de veure’l fora dels ajus-taments mecànics de precisió pels quals li pagava el sou. Tenia el mi-llor matricer d’Europa, però se li escapà. D’entrada, i de manera voluntà-ria, el Josep se n’anà a fer la “mili” a Aviació. Amb l’afany de poder tocar motors, passà els divuit me-sos que la cosa comportava entre Saragossa i Tudela fent guàrdies a un polvorí –ves per on–, però aquells altres sòmines no li deixa-ren tocar cap motor. I de sortida, acabà oblidant el menyspreu de Siemens i entrà a treballar a Gis-pert. El país ja havia acumulat una dè-cada de desarrollismo i les empre-ses es prenien les unes a les altres els millors i més qualificats emple-ats. Gispert era una empresa que reparava màquines electro-mecà-niques complexes. Fou en aquells anys que aquestes màquines evo-lucionaren de manera molt ràpida vers l’electrònica, abandonant les dificultats mecàniques. D’aquesta manera, cada vegada que hi havia una innovació en computadores o màquines de càlcul, ja fos d’Oli-vetti o d’IBM –les dues principals empreses per a les quals treballa-va Gispert– en Josep havia d’anar

als seminaris que fes falta, per fer-se-la seva i poder garantir després un bon servei de manteniment. No sols fou un bon manetes, el traspàs de la mecànica a l’electrò-nica no li reportà cap dificultat i sempre gaudí amb igual passió tant de l’una com de l’altra part de la física. Finalment, ja entrats els anys vuitanta, passà a treba-llar per a Philips. No perquè ell hi fes res, sinó perquè en el marc del pirateig empresarial, després que la Philips no hagués pogut esta-blir un contracte de manteniment amb Gispert –per refús d’Olivetti i IBM–, l’empresa holandesa aca-bà comprant a Gispert tota la sec-ció de manteniment per tenir-la en exclusiva.Juntament amb el progrés forma-tiu i professional del seu negoci, en Josep Mazón progressà com a pitxer de beisbol en el seu oci. Prengué volada competint amb en Cisco Ferrer Casas, fins lla-vors el millor jugador del Club. De manera que, essent el Picade-ro Damm de Barcelona –campió d’Europa de l’any 1969– l’únic amb equip capaç de fer front al Piratas, al Condepols i al Corte In-glés, tots ells de Madrid, formats amb els millors cubans sortits a l’exili després de la revolució castrista –el Picadero, també en tenia– ens el manllevà de Vilade-cans oferint-li diners després de tornar de la “mili”. I així és com es convertí en el primer jugador de

Viladecans que cobrà alguna cosa pel fet de jugar a beisbol. Paral·lelament a tot plegat, es pro-meté amb afany de formar famí-lia amb la jovial Aurora Artero, la número dotze dels tretze fills dels Artero-Ortega. Aquests, vivien a l’única casa del carrer del Mar-qués de Estella –encara no li han canviat el nom– a tocar del taller mecànic del Catalina i dels camps on ara hi ha l’avinguda Tarrade-llas. Força gent recordarà l’Aurora fent memòria del que feia el nú-mero tretze dels seus germans: en Valeriano, un dels joves que més es feien notar al Viladecans de la fi dels anys seixanta; campió del món dels porta-pantalons-amb-pota-de-campana. La coneixença entre l’Aurora i el Josep fou treballant en una de les fabriquetes de brodats que hi havia al barri de Sales. Es casaren a Bruguers el 7 d’abril de 1973, tenint vint-i-quatre i vint-i-tres anys respectivament. Tingueren dos fills, la Beatriz i el Vicenç. Tot, d’allò més bé... fins l’abordatge del camió pirata, l’any 1986, a Ma-gòria.Finalment, algú preguntarà què li hauríem d’agrair a en Josep Mazón a més a més de fer-nos-ho passar tant bé jugant, i de merave-llar-nos amb les seves cuites? Doncs mireu: l’any 1976, el Club, acabats de fer els trenta anys d’existència, estigué a un no-res

D’esquerra a dreta: Baldiri Condeminas, Pau Vilar, Emili Berenguer, Alfredo Mateu, Josep Mazón, Baldiri Domènech, Cisco Ferrer, Jordi Amat i Ignasi Ala-vedra

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 26

Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Page 27: Viladecans punt de trobada, 086

de desaparèixer. Enguany el beis-bol de Viladecans en podrà fer se-tanta. Doncs això, en Josep Mazón fou, en aquell moment, el fil de la continuïtat que ens ha dut fins al dia d’avui en què, tant viladeca-nencs com forasters, fem i fan del beisbol i de Viladecans un binomi indestriable. Després que el Barça s’empassés –econòmicament– tot el millor que floria al seu voltant i desfés el Club Picadero de la Damm, las restes d’aquest club i bona part dels millors jugadors del Vilade-cans decidiren fundar el Club de Beisbol Catalunya per continuar jugant. Feren un gran equip, sí, però patí d’una imprecisa vincu-lació territorial que l’acabà fent desaparèixer, entrats els anys vui-tanta. Bàsicament, la crisi del Vilade-cans havia arrencat en la no ac-ceptació del fet de no poder jugar mai al màxim nivell, per part dels millors, car sempre hi havia un equip superior, al qual no hi havia manera de guanyar en les compe-ticions regionals. En aquells anys dirigia el Club en Josep Ballester, ajudat per l’Ignasi Alavedra, en Joan Llinares i l’Emilio Berenguer. Si a la crisi de partició del primer equip, li sumem la crisi econòmi-ca general que exigia una total dedicació al negoci de cadascú per fer-lo surar, i la incomprensió de les autoritats municipals del moment difícil que el Club vivia, entendrem que en Josep Ballester i la seva Junta tiressin la tovallola i dimitissin davant la desconside-ració de les autoritats polítiques.En Ballester és reuní amb Josep Mazón per explicar-li que la seva presidència arribava fins allà i prou. Que tenia altres obligacions que no el podien distreure; que l’autoritat municipal, sense saber si per raó de ruqueria o per mala fe, no sols endarreria el pagament compromès sinó que retallava l’ajut futur al Club i que els altres membres de la Junta, estant en semblant situació i mateix pensa-

ment, tampoc podien continuar. Entregant-li la clau de l’armari del material –afortunadament ple, perquè la política d’estalvi sem-pre havia estat una divisa d’en Ba-

llester– li digué: Mazón, vosaltres mateixos.En Josep comunicà el què als com-panys. I, sense deixar-los atribolar els manifestà que, mentre tingues-sin material, ell es sentia en l’obli-gació de continuar. El seu braç ja venia cascat de la sobreexplotació de jugar amb el Picadero Damm, però no estava disposat a acabar allà. Es conjuraren. Els primers dos mesos en Joan Domènech tingué les claus i la funció repre-sentativa davant la Federació i a continuació fou en Josep Mazón mateix qui es posà al capdavant fins que, altre cop, la vella Junta estigué en condicions personals de tornar-hi. Fou en aquest “extrainning” que el Club Beisbol Viladecans gua-nyà, a Madrid, per segona vegada el campionat d’Espanya de Sego-na Categoria, al camp de La Elipa contra l’equip Arquitectura de la capital. Els conjurats, formats per en Joan Domènech, Juan Molina, Vicenç Santacana, José Félez, Alfons Bar-rué, Jaume Castañer, Julio Cano, Tonet Ramells, Vicenç Mazón i no recordo qui més em deixo –que em perdoni– foren dirigits per en Quique González Couceiro, treba-llador de Roca i veí del “Poblado” que, pocs mesos després, també destacaria deixant fer el tast del seu braç als pirates que brandant

fusells i porres ocuparen el seu barri durant la sonada vaga de Roca Radiadors. En Josep Mazón fou l’únic que quedava de la colla que l’any 1967 havia guanyat el Campionat d’Espanya a Lugo.Tanquem la novena entrada. Em-patats, sis carreres a sis. El “cen-terfield” ens ha entomat la bate-jada en globus de Joe DiMaggio. Un eliminat. Gràcies al “hit” de Roberto Clemente; la pífia del pri-mera base dels “Piratas” davant la batada rasa de Hank Aaron i la base per boles de Babe Ruth, hem omplert les bases. Al bat ara se’ns hi planta: Josep Mazón, el nostre pitxer. Aroldis Chapman, l’andor-rà nascut a Cuba, és el llançador contrari que avui torna a mirar Sant Ramon. L’Alfons Barrué, des de la seva posició es disposa a donar senyes de la jugada a fer. No cal ni mirar-les, coneixent en “Barru” tothom sap que manarà jugada de toc suïcida al primer llançament, vingui per on vingui, sigui bola sigui “strike”. “Squeeze play” li diuen a Amèrica. El cor-redor de tercera, en el moment que el pitxer aixequi el braç per llançar, haurà de sortir a robar el “home” i el batejador plantarà el bat davant la bola per deixar-la suaument al terra... i haurem gua-nyat. Toc suïcida, perquè si el ba-tejador no la toca el corredor serà eliminat i ens ho deixarà molt fu-mut. Però, no. Per duríssima que sigui la pedrada d’en Chapman, en Josep la tocarà i la posarà en joc..., segur! Claac! Ja està. Carrera! Quin so més maco, el “claac” de batejar una bola!Obriré un ull... l’aclucaré... m’abraçaré al coixí, i sense dor-mir, continuaré somniant amb les comissures allargassades. Altre cop, aniré a enfilar-me als garro-fers d’Oliveretes i tornaré a gau-dir l’esclat de la flor dels cirerers de la Verdera... Visca Cal Menut! I visca Josep Mazón!

Aroldis Chapman

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 27

Page 28: Viladecans punt de trobada, 086

La Torre Roja del 8035 anys ens separen de la Torre Roja actual a la d’aquestes imatges del 1980. Cada cop que faig un tomb pels voltants de la Torre m’entra una mena d’enyorança recordant la zona que de més jove anava a passejar, comparant sempre les dues escenes, la del poble amb l’edifici enmig de camps alguns d’ells abandonats i la de la ciutat actual amb la Torre Roja envoltada d’edificacions, però si més no, el temps no es pot aturar i el poble s’ha convertit en ciutat.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 86 - Març 2015 28

la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns