Punt de Trobada, 31

15
de trobada Viladecans Publicació independent d’informació i opinió [email protected] http://puntviladecans.blogspot.com Punt Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Ginjaume Josep Lligadas Miguel de la Rubia Mercè Solé La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit- geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi- em a un amic o amiga vostres, feu- nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: [email protected] El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com 31 Any 4 15 de març de 2010 Sumari 2 Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (1) Josep Mumany 3 Mamutaires d’honor 4 La crisi, des de la solidaritat. Mercè Solé 5 El ERE de Roca. Dani Gutiérrez 6 Es demana massa a l’escola? Agustí Martí 7 Eleccions municipals 1979-2007. Carles Lozano 8 Els joves que estimaven Beatles i Rolling Stones. José Luis Atienza 9 La bòbila del Ramells. Vicenç Pugés 10 RASD ¿Justicia sin guerra? Rosa Mercader 11 No estic d’acord amb vostè, senyor Nicolás. Bàrbara Lligadas 12 Viladecans, ciutat oberta... però amb mal govern. Jordi Mazon 13 Per entendre les martingales especulatives. Ricard Caba 14 Les nostres entitats: El Rugby Sales Viladecans. 15 Conèixer Viladecans. La llosa sepulcral de mossèn Jaume Llaguna. Jaume Lligadas Falta de consens? L’Estatut. La crisi. L’acollida de la immigració. Només per esmentar tres qüestions importants per a la vida quotidiana de molta gent. Qüestions en què no és possible el consens entre les forces polítiques. Com tampoc no ho és una llei electoral a Catalunya i tantes altres coses. Potser anys enrere, davant d’una situació així, hauríem pensat que hi ha profundes diferèn- cies ideològiques entre els partits, que signifiquen models diferents i fins i tot oposats de societat. De fet en un moment com el de la transició, en què la ideologia pesava molt més que no pas avui, el consens va ser possible. Però avui veiem una manera de fer política molt més esquifida: l’arrogància, l’electoralisme, la corruptela (sempre en el veí, mai a les pròpies files, sobretot!) ofeguen el bé comú. També en els partits de nova creació, molts dels quals ja han mostrat profundes discrepàncies internes que s’han expressat de formes força teatrals. La desqualificació sistemàtica no ve acompanyada de propostes fonamentades que, si hi fossin, potser no serien gaire diferents de les dels adversaris polítics. I no costa gens recór- rer a afirmacions demagògiques i de vegades molt poc respectuoses amb els ciutadans. Sembla que els partits polítics oblidin que govern i oposició són dos rols complementaris i, tots dos, necessaris. I que governar no és fàcil i es cometen errors. Sembla que la cura d’humilitat que hauria d’acompanyar els governs brilla per la seva absència. I l’amabilitat i les formes han passat a la història. També es troba a faltar una bona pedagogia per explicar qüestions complexes, que s’aborden amb gran frivolitat. Seria un error, però, atribuir aquesta manera de fer només als homes i dones que es dedi- quen professionalment a la política. I convé preguntar-nos si no són un mirall de l’indi- vidualisme que ens envolta i de la falta d’interès pel bon funcionament del conjunt de la nostra societat, sense exclusions. I és molt evident que el correctiu d’una situació que tots critiquem es troba en la nostra pròpia implicació.

description

Butlletí independent d'informació i opinió

Transcript of Punt de Trobada, 31

Page 1: Punt de Trobada, 31

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

31Any 4

15 de març de 2010

Sumari2 Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el

Mamut de Viladecans (1) Josep Mumany

3 Mamutaires d’honor

4 La crisi, des de la solidaritat. Mercè Solé

5 El ERE de Roca. Dani Gutiérrez

6 Es demana massa a l’escola? Agustí Martí

7 Eleccions municipals 1979-2007. Carles Lozano

8 Els joves que estimaven Beatles i Rolling Stones. José Luis Atienza

9 La bòbila del Ramells. Vicenç Pugés

10 RASD ¿Justicia sin guerra? Rosa Mercader

11 No estic d’acord amb vostè, senyor Nicolás. Bàrbara Lligadas

12 Viladecans, ciutat oberta... però amb mal govern. Jordi Mazon

13 Per entendre les martingales especulatives. Ricard Caba

14 Les nostres entitats: El Rugby Sales Viladecans.

15 Conèixer Viladecans. La llosa sepulcral de mossèn Jaume Llaguna. Jaume Lligadas

Falta de consens?L’Estatut. La crisi. L’acollida de la immigració. Només per esmentar tres qüestions importants per a la vida quotidiana de molta gent. Qüestions en què no és possible el consens entre les forces polítiques. Com tampoc no ho és una llei electoral a Catalunya i tantes altres coses.Potser anys enrere, davant d’una situació així, hauríem pensat que hi ha profundes diferèn-cies ideològiques entre els partits, que signifiquen models diferents i fins i tot oposats de societat. De fet en un moment com el de la transició, en què la ideologia pesava molt més que no pas avui, el consens va ser possible. Però avui veiem una manera de fer política molt més esquifida: l’arrogància, l’electoralisme, la corruptela (sempre en el veí, mai a les pròpies files, sobretot!) ofeguen el bé comú. També en els partits de nova creació, molts dels quals ja han mostrat profundes discrepàncies internes que s’han expressat de formes força teatrals. La desqualificació sistemàtica no ve acompanyada de propostes fonamentades que, si hi fossin, potser no serien gaire diferents de les dels adversaris polítics. I no costa gens recór-rer a afirmacions demagògiques i de vegades molt poc respectuoses amb els ciutadans.Sembla que els partits polítics oblidin que govern i oposició són dos rols complementaris i, tots dos, necessaris. I que governar no és fàcil i es cometen errors. Sembla que la cura d’humilitat que hauria d’acompanyar els governs brilla per la seva absència. I l’amabilitat i les formes han passat a la història. També es troba a faltar una bona pedagogia per explicar qüestions complexes, que s’aborden amb gran frivolitat.Seria un error, però, atribuir aquesta manera de fer només als homes i dones que es dedi-quen professionalment a la política. I convé preguntar-nos si no són un mirall de l’indi-vidualisme que ens envolta i de la falta d’interès pel bon funcionament del conjunt de la nostra societat, sense exclusions. I és molt evident que el correctiu d’una situació que tots critiquem es troba en la nostra pròpia implicació.

Page 2: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 2

Viladecans, arrecerada a les muntanyes del Montbaig, amb l’er-mita de Sant Ramon

que la sobrevola i amb la silueta antigament dominant de l’Eram-prunyà albirada en la llunyania, és una vila pacífica i tranquil·la, laboriosa, que veu transcórrer els dies sense sobresalts. Però, no sempre ha estat així...Segons diu la nostra història, a començaments de juny de l’any 2008, Viladecans es va desvetllar amb un ensurt: “Els mamuts han ocupat el territori!” “Els ullals dels monstres han sorgit de les profunditats de la terra!”, cridava la premsa sensacionalista. Però la realitat era que, a Can Guardiola, on s’estava construint una bassa de laminació, s’havien descobert restes de mamuts. I aleshores es va iniciar la llegenda. Alguns vi-latants deien: – Un d’aquest mamuts s’ha esca-pat i corre per les rodalies.Altres afirmaven:– Que no n’hi ha per tant, que d’això fa milers d’anys... Que des-

prés, aquesta terra s’ha civilitzat: els íbers i els romans a Sales i en altres punts de per aquí, els pa-gesos que van convertir tot això en terra conreada i van conquerir amb el seu esforç les Marines, i després, també, la indústria que ha cridat gent de tot arreu, i en-cara ara els nous convilatans que no deixen d’arribar... El mamut, l’habitant més antic d’aquestes terres, ja fa segles que ha desapa-regut!Tot i això els rumors persistien:– Doncs jo conec un senyor que diu que l’ha vist! –deia el Manel de Cal Menut.– És veritat, el mamut és viu! –co-mentava l’Encarnita.– Sí, i jo tinc una tieta que se’l va trobar i van estar xerrant i tot...La incertesa dominava Vilade-cans. Calia actuar! Així dons, un grup d’ardides i valentes entitats viladecanenques, es van reunir al casal d’entitats Pau Picasso, i en assemblea van decidir enviar uns quants exploradors, igualment valents i ardits, a buscar-lo. Des-

prés d’un intens debat van tro-bar tres voluntaris per a aquesta tasca. Aquests exploradors eren: la Sales, una noia valenta que sempre anava amb el seu salacot a tot arreu, en Joan, un xicot alt i moreno amb ganes d’aventura i en Sebastià, a qui encara li agra-dava d’anar amb barretina. Tots tres van dir a les entitats que no tornarien fins que no trobessin proves que el mamut existia.Així que tots tres es van posar a la feina, i després de fer-se unes abraçades i desitjar-se bona sort, cadascú va emprendre el camí per diferents direccions. Els membres de les entitats van sortir a dir-los adéu amb la mà i fins i tot la Mer-cè va deixar caure una llagrimeta de la emoció que va eixugar amb seu mocador, mentre cridava:– Bona sort, valents i valenta. Que ens tornem a veure aviat! I va moure el seu mocador per acomiadar els exploradors.(Continuarà)

Josep Mumany

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar

el Mamut de Viladecans (1)

Page 3: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 3

Vols ser mamutaire d’honor?Vols contribuir al finançament del Mamut?

mam

utvi

lad

ecan

s@gm

ail.c

om

http

://

elm

amut

dev

ilad

ecan

s.bl

ogsp

ot.c

om

Ja coneixeu el Mamut de Viladecans. És una iniciativa sorgida de diverses entitats de la ciutat per revita-litzar la Festa Major i per contribuir a la cohesió social de Viladecans. Vam triar la figura del Mamut com a element d’identitat perquè, com ja deveu saber, l’any 2008 es van trobar a la nostra ciutat unes restes de mamut d’un alt valor arqueològic. El mamut, doncs, és per a nosaltres un símbol nou, que tots els veïns i veïnes de la ciutat, de qualsevol edat i origen, podem fer-nos nostre.Ens vam estrenar en el Pregó de la Festa Major de l’any 2009 i la bona acollida de la nostra Festa ens ha portat a anar més enllà: volem un mamut en tres dimensions que pugui participar en cercaviles, visitar les entitats, enriquir el nostre patrimoni cultural i estimular la creativitat de la ciutat. Però això val diners. Les entitats que ho promovem ens hem constituït formalment com a coordinadora. Estem demanant subvencions i buscant formes d’obtenir els recursos necessaris perquè el nostre projecte es faci realitat. Som conscients que ens trobem en un any de crisi. Però també sabem que les coses que valen la pena requereixen esforç, i que entre tots és més fàcil d’assumir. Per això demanem a comerços, a entitats i també particulars, que s’animin a fer un donatiu. Nosaltres suggerim un import mínim de 50 €, que ens sembla fàcilment assumible. A canvi d’aquesta aportació, a part de la satisfacció d’haver col·laborat en un projecte engrescador i amb fu-tur, podreu rebre un diploma que podeu penjar al vostre comerç o entitat o al menjador de casa i, a més, ens comprometem a difondre en els nostres actes el vostre nom. Per fer aquesta difusió, entre d’altres, comptem també amb aquesta revista que es distribueix per correu electrònic a unes 1.200 adreces. Estem estudiant també la possibilitat d’aconseguir que els donatius al Mamut siguin desgravables fiscalment.Per col·laborar amb nosaltres, només heu d’omplir aquesta butlleta i donar-la a algun dels membres de les entitats promotores o bé enviar-nos les vostres dades a: [email protected]. Ens posem a la vostra disposició per a qualsevol aclariment.

La coordinadora d’entitats del Mamut està formada per:

Agrupació Coral La Lira de Viladecans•Agrupament Escolta i Guia Garbí de Viladecans•Agrupament Escolta l’Espiga•Agrupament Escolta Sant Joan•Amics de la Sardana de Viladecans•Associació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer•Associació de Discapacitats de Viladecans (ASDIVI)•Associació de Pares del Centre Ocupacional Caviga•Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia i SFC•Càritas Interparroquial de Viladecans•Centro Cultural Recreativo Andaluz Sierra Norte•Club de Pensionistas y Jubilados de Albarrosa•Cor Som i Serem•Diables de Viladecans•Grup Tres Torres Viladecans•Raíces de Andalucía•Viladecans, Punt de Trobada•

Vull contribuir al Mamut de Viladecans amb una aportació econòmica de:

50 € ________ €

Nom de l’entitat, comerç o persona: ________________

______________________________________________

Domicili:_______________________________________

Telèfon de contacte:______________________________

Correu electrònic: _______________________________

Signatura:

Page 4: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 4

La crisi, des de la

solidaritat

El proper dijous la gent de Càritas presentem la memòria de la feina feta l’any passat, un any es-

pecialment dur per a molta gent que ha perdut la feina i que, quan li preguntes on viu, et respon que de moment a tal lloc, però que no sap si podrà conservar l’habi-tatge. Un any en què el nombre de persones que han vingut per primera vegada a Càritas s’ha incrementat considerablement. I un any en què s’ha vist clarament que la crisi afecta tant persones estrangeres com viladecanencs de tota la vida.Ha estat un any també de solida-ritats de persones (especialment de les comunitats cristianes, però també de molts altres veïns) que han contribuït a atendre les per-sones que ens arriben amb els seus diners o amb aliments, o amb hores del seu temps lliure. Hem pogut cobrir, no sense algu-nes dificultats, gairebé totes les demandes que ens han arribat i que pràcticament han triplicat les de l’any passat. No us podeu imaginar com costa dir “no”, per manca de pressupost suficient, a persones que es troben en situa-cions greus.I hem pogut també eixamplar serveis, obrint una casa d’acolli-da per a dones amb criatures pe-tites a Sant Climent.Aquest any hem volgut presentar aquesta memòria, no només per donar comptes de la feina que fem, sinó intentant anar més en-llà de nosaltres mateixos: per fer visible la realitat de molta gent, per compartir taula amb altres entitats (Creu Roja, AMIC i, na-turalmente, els Serveis Socials

municipals) que també treballen amb col·lectius molt afectats per la crisi. Tal vegada potser haurí-em d’aprendre a treballar més en col·laboració mútua. Perquè el més important no som pas nosal-tres ni la feina que fem, sinó allò que li passa a la gent i que sovint queda amagat sota una capa de consumisme i frivolitat.Hem convidat també tots els regi-dors del consistori, en el criteri que la resposta a la pobresa –d’aques-ta crisi i de totes les crisis de qual-sevol tipus– passa per mesures de tipus polític i econòmic.I hem convidat també una enti-tat que fa campanyes solidàries

adreçades a gent que no viu a Vi-ladecans, com a element signifi-catiu que la gent que pateix no és solament la d’una ciutat metro-politana en un país mitjanament ric, sinó que hi ha gent que en-cara s’ho passa molt pitjor. Gent que sempre viu en crisi.I potser avui moltes entitats sem-bla que ens fem una competència mútua a l’hora de generar soli-daritats i complicitats. Es tracta d’unir i racionalitzar esforços, i de recordar-nos mútuament què és l’essencial a la vida i què no ho és. Dijous us esperem.

Mercè Solé

Page 5: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 5

Con fecha 14 de enero del 2010, el Ministerio de Trabajo aprobaba el Expediente de Regulación de Empleo (ERE) con la extinción

de 285 contratos para la fabrica de Gavà/Viladecans, ampliándolo hasta 30 más, si estos no se recolocaban en algunas de las tareas que hasta ahora venían realizan-

do otras empresas externas, tareas como limpieza, básculas, logística, etc. A esto hay que sumarle 78 trabajadores más que estarían con el contrato suspendido du-rante todo el 2010. A día de hoy ya se ha producido el despido, o la prejubilación anticipada de los 285 y aún quedan por recolocarse estos 30 que o se recolocan o también irán a la calle.Nadie puede negar que los trabajadores de Roca, sus familias y también una parte de la sociedad de Gavà y Viladecans, han peleado, han luchado, y se han manifes-tado tanto en su entorno más inmediato (Gavà/Viladecans), así como en Barcelo-na y en Madrid, en contra de un ERE que la empresa plantea aprovechando la si-tuación de crisis mundial, aunque como consecuencia de los beneficios obtenidos en ejercicios anteriores, no ha podido

presentar pérdidas económicas, sino que la excusa ha sido tener exceso de stock.Teniendo en cuenta que la resolución del Ministerio aprobando el ERE se produce en el primer trimestre del 2010 en el que los países de nuestro entorno ya han sa-lido de la recesión y que España está a punto de hacerlo, hubiera sido más cohe-rente desde el punto de vista social haber mantenido el ERE de suspensión tempo-ral de contratos que ya tenían, o incluso alargarlo si era necesario, e ir desafectan-do trabajadores a lo largo del tiempo en base a las nuevas necesidades producti-vas en función de la demanda.Pero es evidente que la empresa quería algo más que un ajuste de la plantilla de acuerdo con las necesidades de produc-ción, lo que la empresa quería y lo ha conseguido, ha sido quitarse de encima a muchos trabajadores y trabajadoras con muchos años de antigüedad, con más de-rechos, con mayor salario, etc., además de algún ajuste de cuentas en algunas secci-ones con algunos trabajadores que en su día habían denunciado a la empresa por incumplimientos en materia de convenio o de legislación laboral, y todo ello con la connivencia del Ministerio de Trabajo del Gobierno de Zapatero.Queda claro pues el doble lenguaje de este Gobierno que por un lado se llena la boca hablando de los derechos de los tra-bajadores y de mantener las mejoras so-ciales en esta crisis, y después no mostrar ninguna sensibilidad social hacia los tra-bajadores y trabajadoras que luchan en cada ERE que se han ido planteando por las grandes empresas, sobre todo multi-nacionales como es el caso, yo creo que la lucha de nuestros amigos y compañe-ros de Roca, se merecían un poco mas de sensibilidad y justicia social por parte de un gobierno que se dicen socialistas.

Dani Gutiérrez

El ERE de RocaEl Gobierno ha tenido poca sensibilidad con los

trabajadores y las trabajadoras de Roca

Page 6: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 6

Estem immersos en una societat en la qual els canvis tecnològics i els mestissatges culturals

es produeixen a una gran veloci-tat. El neguit que això comporta fa que visquem amb una perma-nent preocupació per controlar el temps i per no despenjar-nos del desig insaciable d’adquirir nous productes de consum.El món educatiu no viu aïllat de tot allò que sacseja la nostra soci-etat; malament aniríem si visqués en una bombolla impermeable on no es reflexionés ni s’intentés donar resposta a les necessitats i reptes del present i del futur del seu alumnat a través de l’equitat i la cohesió social tot formant ciu-tadans i ciutadanes compromesos amb el seu entorn i el seu país.Tots haureu sentit a dir que per educar una persona cal el treball de tota una comunitat. No educa només la família o l’escola sinó que les persones aprenem i ens formem mitjançant les experièn-cies que diàriament vivim indivi-dualment i col·lectivament. Els canvis que s’han anat produ-int en els darrers anys pel que fa a les estructures familiars i el fet

Es demana massa a l’escola?

que hi hagi hagut un augment de la presència de la dona en el món laboral ha generat l’abandó d’una sèrie de tasques educati-ves que durant moltes dècades han estat pròpies de l’àmbit de la família. Tot això ha fet que, en minvar l’activitat educativa i la transmissió de valors individu-als i col·lectius, s’hagi traslladat a l’entorn escolar la sol·licitud de cobrir les mancances que l’en-torn familiar presenta pel que fa a l’educació dels seus infants i adolescents.L’escola ha estat sacsejada per tots aquests canvis i durant molt de temps semblava que no sabia cap a on anava. També han afavorit a aquesta situació de desconcert els constants canvis legislatius pel que fa a l’ordenació del sistema educatiu. Penso que en aquests moments l’escola té un nord clar; ha après a dir “no” a allò que no forma part del seu projecte edu-catiu i no dubta a comptar amb el treball cooperatiu amb les famíli-es i amb l’entorn per tal d’aconse-guir l’excel·lència educativa del seu alumnat.És molt important que la nostra societat recuperi la figura de la

“persona–referent”. Els infants i joves han de tenir referents que els transmetin aquells valors so-cials i humans que creiem que val la pena mantenir, recuperar o introduir. Qui no recorda un familiar, un mestre o una mes-tra, un monitor o monitora, etc, que va marcar la seva infantesa o joventut tot sent un model a se-guir? Els mestres hem de ser ca-paços de ser una guia per al nos-tre alumnat; no podem ni hem de ser els seus col·legues. Aquells pares que estableixen una rela-ció d’iguals amb el seu fill o filla poden arribar a aconseguir que aquests es quedin “orfes”; ja que el referent que l’hauria d’ajudar a créixer com a persona pot quedar diluït i provocar desorientació, més que no pas acompanyament, en el procés educatiu de l’infant i del jove.Els mestres que treballem a l’es-cola intentem sempre partir d’un lema que ens ajuda a millorar cada dia la nostra tasca educati-va: Allò que volem per a nosaltres ho hem de voler també per al nostre alumnat”.

Agustí Martí

Page 7: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 7

En 31 anys de democràcia, Viladecans ha celebrat vuit eleccions municipals i ha conegut quatre alcaldes i més d’un cen-tenar de regidors (jo mateix tinc l’honor

de ser-ho des de 2007, per CiU), de tretze partits i coalicions diferents.El Partit dels Socialistes de Catalunya va que-dar en segon lloc en les primeres eleccions mu-nicipals (1979), en què la llista encapçalada per Lucas Álvarez va rebre el 31,8% dels vots, situ-ant-se 1.100 vots per darrere del PSUC. El domi-ni del PSC, que dura fins a l’actualitat, s’inicia en les eleccions de 1983, amb un 52,8% del vots que fan alcalde Miguel García Fenosa. L’escàndol del Banco Filatélico causarà que només quatre mesos després, l’onze d’octubre, García Fenosa perdi el càrrec en una moció de censura impulsada pel mateix Partit Socialista, amb el suport de PSUC i PCC. García Fenosa i dos regidors més formaran un nou partit, el Grupo de Independientes de Viladecans, que en les següents eleccions queda a només 160 vots d’obtenir representació. La moció de censura dóna pas a un jove regidor del PSC, Jaume Montfort, que serà Alcalde de Viladecans de 1983 fins a 2005. En aquests anys, revali-da la majoria absoluta en quatre ocasions consecutives (el 1991 amb el 56,5% de vots), però la perd el 2003 (12 regidors sobre 25), el nombre de votants és força esta-ble, sempre per sobre de 9.000. El 5 de novembre de 2005 assumeix l’alcaldia Carles Ruiz, que serà reelegit el 2007, amb menys vots que el seu predecessor, però recuperant la majoria absoluta de regidors.Queda per a la història que el primer alcalde democràtic de Viladecans no va ser socialista, sinó del PSUC. Amb un 38,8% de vots, Joan Masgrau va encapçalar la llista més votada i va governar del 19 d’abril de 1979 al 23 de maig de 1983. Les divisions internes el van perjudicar: el 1980 alguns regidors comunistes dimitien i passaven al PCC. En les eleccions de 1983 l’independent Antoni Muns és el candidat del PSUC i l’alcalde Masgrau el del PCC, però en no arribar al 9% de vots es retira de la política.L’aliança de PSUC, PCC (fins 1989), Entesa Nacionalistes d’Esquerra (i el 1995 Els Verds) dóna lloc a Iniciativa per Catalunya, que esdevé segona força el 1987 (amb Josep Lluís Atienza) i 1995 (amb el 17,7% que assoleix David Massana). Des de 1999, Iniciativa-Verds, sempre amb Massana, ronda el 9% i forma part de l’Equip de Govern. Convergència i Unió es converteix en segona força de Viladecans el 1983 de la mà de Josep Carreras (cap de llista en les tres primeres eleccions) i el 1991 (amb Anto-ni Monmany, que repeteix el 1995), amb un suport esta-ble al voltant del 16%. Des de 1999, en les tres eleccions que es presenta Flora Casé, creix fins aproximar-se al

20% (1999) i superar els 4.600 vots (2003). CiU es con-figura com a primer partit de l’oposició, amb un breu període dins del govern (2001-2003).A Alianza Popular li va costar implantar-se a Viladecans: només en una de les quatre primeres eleccions obté un regidor (Jesús Clarés, elegit el 1983 i mort prematura-ment el 1986). Serà a partir de 1995, amb un Partit Po-pular majoritari a Espanya, quan es consolida, amb una sorprenent regularitat: quatre eleccions seguides amb el mateix resultat de 3 regidors i un 12%, amb un sostre de 3.000 vots, amb diferents caps de llista: José Molero, Pe-dro Martínez i Joaquín Sergio García (dos cops)També a Esquerra Republicana (que havia tingut l’al-caldia de 1931 a 1939) li costarà entrar a l’Ajuntament: no supera la barrera legal del 5% fins el 2003 en què, amb Jordi Vicente de cap de llista, obté dos regidors, que repeteix el 2007 amb Joan Bonich.El carisma d’Adolfo Suárez va portar Centristes de Ca-talunya-U.C.D. a ser la tercera força (1979, amb Josep Parellada) i al C.D.S. a obtenir un regidor (Custodio Ji-ménez, 1987). Més a l’esquerra, recordem regidors del Partit del Treball (Juan José Barroso, 1979) i Esquerra Unida i Alternativa (José María Carro, 1999), que des-prés s’ha coaligat amb Iniciativa. Per últim, Ciutadans s’estrenava el 2007 amb un regidor, David Chacón, que abandonava aquesta formació el 2009.

Carles Lozano

Fonts: Arxiu de Viladecans i www.historiaelectoral.com/mviladecans.cat

Regisors 1979 1983 1987 1991 1995 1999 2003 2007P.S.C. 7 12 12 15 14 14 12 13

CiU 2 3 4 4 4 5 5 4PSUC / ICV 9 3 4 2 4 2 3 2

A.P. / P.P. 1 3 3 3 3UCD / CDS 2 1

E.R.C. 2 2altres PTC,1 PCC,2 EUA,1 C’s,1Total 21 21 21 21 25 25 25 25

Eleccions municipals 1979-2007

Percentatge de vots

Page 8: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 8

Enmig de la convocatòria de la celebració del mil-lenari, el Pere Ramells em va suggerir que pot-

ser hauríem de parlar d’allò que no surt en els papers, l’oblidada crònica sentimental d’aquella gent de Viladecans que en la se-gona meitat dels seixanta estima-va Beatles i Rolling Stones sobre totes les coses.Bastants de nosaltres vam comen-çar a sospitar que ni la vida ni el món era com ens l’havien expli-cat. Uns ho van fer a través de la lectura, el treball en la fàbrica, el concili Vaticà II, o la relació amb grups amb consciència social. Al-tres ho vam fer a través del rock i la llargada del cabell. La melena per a molts va ser la seva primera batalla personal i col·lectiva que van lliurar. Una primera batalla que s’acabaria guanyant malgrat les constants bronques, ese pelo!, familiars, de l’escola, de la feina. Una victòria tan inútil i efímera com la dels pantalons pata elefan-te. Totes dues coses avui enterra-des molt avall pels pantalons de cul caigut, les calbes afaitades i els piercings.No era una rebel·lia fàcil perquè no passava desapercebuda.¿Dónde vas con esos pelos y esos pantalones? Era una moda a contracorrent de la ràdio i de la televisió. Ni els Be-atles ni els Stones sortien mai per la tele de Franco. Encara recordo quan vaig sentir el Dylan per la ràdio i el locutor que el presenta-va dient: Escuchen a este señor. No canta. Berrea. I llavors el va posar i vaig escoltar per primera vega-da Dylan i Like a rolling stone.El rock ens va treure de sobre la grisor de la postguerra i el domi-ni de l’església sobre els costums. Totes les ràdios donaven obliga-des el mateix informatiu, li deien diario hablado però per tothom era el parte (de guerra, naturalment) i cada diumenge abans d’entrar a missa havíem de llegir la qualifi-cació moral de les pel·lícules del

cine vell per saber si estaven o no prohibides, si eren pecat mortal o es quedaven en venial. Volíem ser diferents i canviar el món dels nostres pares, encara que no sa-bíem gaire cap a on. Llavors la música era en viu, i els conjunts van començar a substi-tuir les orquestres, i vam acon-seguir mig arraconar tangos i pasdobles i marcar un clar terri-tori generacional. Ben és cert que aquesta nova victòria del rock tampoc seria definitiva, ja que molts rockers penedits van pagar el seu atreviment amb els euros gastats a les escoles de balls de saló per acceptar de grans allò que havien renegat de joves, i el rock ha acabat desterrat de les discoteques, substituït per músi-ca sense rostre, pols ni ànima. No era fàcil escoltar la nostra mú-sica. Anàvem a Gavà, que tenia una botiga de discs a la Rambla, i al casino, que tenia una màquina d’aquelles que es ficava una mo-neda i es podia escollir que sonés una cançó dels Kinks. Després, les màquines de posar discos –els juke box– van arribar a Vilade-

cans. Les coses sempre arribaven més tard a Viladecans. Massa més tard, ja siguin màquines, ambulatoris o estacions de tren.Eres adolescent quan en comptes d’anar al cine el diumenge per la tarda, anaves a ballar. Ballar te-nia una ampla geografia, el casi-no de Gavà, Sitges, Vilanova, El Pati Blau de Cornellà, l’Ateneu de Sant Boi, el Prat, allà on arri-bava el tren –que forçosament s’agafava a Gavà– o l’autobús de la Mohn. Després, l’aparició del cotxe va trasbalsar-ho tot i va canviar per sempre el mapa dels nostres passos. Cada poble era un món. Mentre a Viladecans començaven a veu-re’s joves amb camises entalla-des i noies amb les faldilles per sobre del genoll, a Sant Climent el carrer era governat per un se-reno que treballava a la Metron i feia pluriempleo municipal i que foragitava els forasters de pintes massa modernes amb maneres de sheriff del Far West: Tienen cinco minutos para salir del pueblo. (Continuará)

José Luis Atienza

Estampes del segle XX/ 1

Els joves que estimaven Beatles i Rolling Stones

Page 9: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 9

Molts són els que havent nascut a Vila-decans o havent-hi viscut més de cin-quanta anys es deuen recordar de la bòbila del Ramells. M’ha vingut al cap

quan he sabut que el solar que ocupava la bòbila és destinat a equipaments i que ja pertanyen a un parti-cular o a una constructora.De petit, portava el menjar al pare que hi treballava fent maó o totxo. Eren temps molt durs per poder-hi sobreviure i em fixava en els processos per aconseguir una peça acabada.Cavaven la terra de la muntanya amb un pic, dester-rossaven amb el xapo, la passaven per un garbell in-clinat i la transportaven fins una fossa per pastar-la amb els peus descalços. Per acabar, la transportaven fins a l’era, on per mitjà d’una matriu de fusta de dos forats i una llanera de fusta i una taula d’obrar, anaven omplint la matriu, passaven la llana, retiraven el fang sobrant, aixecaven la matriu i apa, a repetir l’operació fins a arribar a mil totxos (producció d’operari) . Però què té aquest solar que el fa únic per als ciuta-dans de Viladecans i que tothom hauria de conèixer? Doncs tres secrets molt ben guardats per part dels res-ponsables del Patrimoni:

El primer es la mina dels Modolell, que la travessa •per sota de nord a sud a tres metres de profunditat La mina es pot recórrer interiorment (millor que les neolítiques de Gavà). La galeria conserva les característiques constructives inicials com podeu comprovar en la fotografia, alçària 1,7 m., amplà-ria 0,6 m. i canal inferior de 0.2 m. La fotografia i l’estudi és fet l’any 2009 pels mossos d’esquadra unitat subsòl (n’hi han més).El segon és el pou a cel obert que el trobem al cos-•tat de muntanya per la meitat del solar. Sempre té aigua, encara que a l’estiu sigui molt sec. An-tigament l’aigua era neta i es podia beure; però l’abandonament a què ha estat sotmès, la gent que hi ofegava les cries de gats i gossos dins un sac

La bòbila del Ramellsi els abocament de bosses i ampolles de plàstic, fustes i material d’enderrocs, l’ha malmès. Tot i aquests inconvenients, si es neteja, podem regar molts jardins amb ella. El tercer és la xemeneia de la bòbila, és l’única que •queda d’aquest tipus, però de mica en mica va perdent la corona i tan sols en resta la meitat. Tam-bé podem comprovar el forn de cocció, en relatiu bon estat, caldria netejar l’herba i algun arbre, per tornar-li novament vivesa. A tot el país, les xe-meneies son protegides com a obres mestres dels grans paletes. Tan sols podem mirar als pobles i ciutats del nostre entorn i ràpidament compro-vem que dediquen els terrenys al seu voltant per fer-ne parcs (Sant Boi), zones esportives (Gavà), places per gaudir del descans (Barcelona)...

Em faig aquestes preguntes que vull transmetre a tot-hom, per si podeu ajudar a respondre-les:

No donar a conèixer la mina, ni visitar-la, ni com-•provar que l’antic torrent de desguàs a la riera per sota la carretera l’han mig tapat, ¿és perquè quan arribi l’especulació del totxo puguin dir que no hi eren?No donant a conèixer el pou ple d’aigua, podran •tapar-lo, igual que s’ha fet amb altres... El fet que els responsables del Patrimoni no se’n preocupin, ni tan sol d’aprofitar-la per regar parcs i jardins, no fa mal pensar?¿No haurien, els responsables del Patrimoni, de •donar a conèixer la normativa sobre xemeneies i exigir el seu compliment de mantenir-les dretes i que s’aprofiti el seu entorn per gaudiment de tots els ciutadans?I la pregunta clau: ¿no és tot part d’una especula-•ció perquè el dia de demà es pugui construir sobre la mina, el pou i el torrent a l’antiga bòbila del Ramells?

Espero que algú em doni les respostes i així veure que Viladecans a tots ens preocupa.

Vicenç Pugés

Page 10: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 10

El día 23 de Marzo a las 19 horas en el Au-ditorio Pablo Picasso, pase del documental RASD, ¿justicia sin guerra?, al que todos estáis invitados. RASD significa República

Árabe Saharaui Democrática. Yahia Mulay tiene 21 años y desea la guerra. No la querría si viviera en su país y no en un campo de re-fugiados con más de treinta años de existencia don-de se padece malnutrición; si no viera cómo tortu-ran y asesinan a sus compatriotas; si para poder ser universitario no hubiese necesitado vivir ocho años ilegalmente en España sin poder ver a su familia; si España no hubiese regalado su país a Marruecos y a Mauritania mientras la comunidad internacional ignoraba las resoluciones de la ONU… Como Yahia, miles de jóvenes saharauis desean la guerra ¿Quié-nes son los responsables?

Rosa Mercader

Per aquí passa el bus urbà. Confiem que amb aquests sots no acabi en el menjador de ningú...

Foto

grafi

es e

nvia

des

per M

igue

l de

la R

ubia

RASD ¿Justicia sin guerra?.

Page 11: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 11

Sóc neta d’una parella de tota la vida de Viladecans, el meu primer cognom fa segles que està adherit a la història de

la nostra ciutat, però també sóc néta d’una parella que per fugir de la mi-sèria i cercar oportunitats va venir a les nostres terres. El meu avi matern, va venir a Viladecans i ves per on, qui primer li va donar feina va ser un ger-mà del meu avi, quines caramboles dóna la vida. Per tant, sóc herència d’aquells que el senyor Nicolás diu que són els de tota la vida i dels que van venir cercant un futur millor. Els meus avis van formar part de les gran onades migratòries dels anys 50 i 60, on les ciutats van créixer i el context dictatorial impedia que els equipaments necessaris esti-guessis a disposició dels ciuta-dans. El context de la democràcia va facilitar la planificació, millo-ra i racionalització de les ciutats, implementant serveis bàsics i de vital importància per al ciutadà. Ara bé, que en aquell moment fos necessària la construcció per do-nar resposta a les necessitats, no vol dir que ara sigui la resposta.

Calen més serveis, però no tot es redueix al ciment. Quan vaig llegir l’article del re-gidor d’urbanisme, el senyor Ni-colás, al darrer número del Punt de Trobada, em va doldre trobar-me amb frases com ara “Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent de fora”. En primer lloc vull deixar clar que ni sóc rica ni sóc racista, però no dono suport al Pla Local d’Ha-bitatge. Per què? Doncs perquè els que vénen de fora no vindran de forma indefinida, les onades migratòries són això, onades, no una corrent sense fi. A més a més, molt em temo que aquests que vé-nen de fora no es poden permetre comprar cap dels pisos que actu-alment s’estan construint o s’han construït a Viladecans, com ara els de Vilamarina, on algunes de les torres han passat a mans dels bancs davant la impossibilitat de vendre els habitatges. A més

a més, que jo sàpiga el ciment, el totxo, no dóna de menjar, i si re-alment vull que ma filla tingui un futur assegurat, creguin-me que no dependrà de la construcció de més pisos a Viladecans. Sinó de l’educació que rebi, de les seves capacitats i de la disponibilitat de llocs de treball amb productivitat. No sé si a hores d’ara se n’han adonat al govern municipal, per-què sempre sorprenen amb al-gunes afirmacions surrealistes, però estem en una greu crisis, i ha quedat més que demostrat que el totxo no és la solució, com a mínim es troba en la causa. Per tant, per què aquesta dèria en se-guir construint? Hi ha desenes de pisos buits, a Viladecans, per què cal seguir alçant horribles torres de ciment que embruten el nostre horitzó i destrueixen el nostre pa-trimoni natural? Per últim, deixi’m que parli del litoral. Per a què volem un altre passeig a imitació del de Gavà o el de Castelldefels? L’oferta està coberta. El que no està cobert és l’oferta d’una platja com la nos-tra. Si convertim el nostre litoral en un lloc com la Fageda d’en Jordà o els Aiguamolls de l’Em-pordà, és a dir, en una zona de lleure, educació i natura, tindrí-em una oferta original, que té una demanda que l’està esperant. Es podria treballar perquè la zona constés als llibres de text, com hi consta la Fageda d’en Jordà. Les escoles i les famílies vindrien a fer excursions. Com a activitat econòmica és una aposta segura i no destruiríem el nostre patrimo-ni. Siguem originals, no caiguem en la mediocritat del ciment.

Bàrbara Lligadas

No estic d’acord amb vostè, senyor Nicolás

Page 12: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 12

No sóc gaire partidari de respondre a les rèpliques que algú, legítima-ment, pot fer d’algun escrit meu. Però no me’n puc estar del que va fer el senyor José Luis Nicolás Aroca, en el darrer Punt de Trobada al meu escrit titulat “Tenim un mal alcalde”, titulat “Viladecans, ciutat

oberta”.El senyor Nicolás no ha entès per a res el fet que el Pla Local d’Habitatge (PLH) nomes l’aprovés el govern. El comentari a aquest fet queda justificat pel senyor Nicolás com, i cito literalment Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.Vostè, senyor regidor, no ha entès res del meu escrit, o bé no ho vol entendre. L’oposició no va donar suport al PLH perquè les condicions de càlcul de les neces-sitats d’habitatge són incorrectes, es basen en hipòtesis vàlides en ple boom immo-biliari, però no per a una dècada de decreixement, o creixement molt petit, tot el contrari del que vostès proposen. Però bé, què li he de dir a vostè, que segur que en sap més que jo d’urbanisme.Dir-li, a més, que jo crec que ningú no s’oposa a un PLH, però si al PLH que vostès van aprovar per autoritat, sense consens. Ningú no s’opo-sa ni critica el creixement de Viladecans, però sí com ho fan vostès. I per cert, això que han fet molta feina des de l’època en què els carreres estaven sense asfaltar ja cansa. Només faltaria que encara tinguéssim carrers sense asfaltar! Ara, de serveis bàsics, què vol que li digui, tampoc no estem molt millor que als

anys 70. I si no passi pel CAP1, i miri els barracons escolars, la saturació dels accessos a Viladecans, etc...El seu darrer comentari malgrat el soroll d’uns pocs em porta reminiscències auto-ritàries, de raó absoluta, de l’època del dictador, en què “el soroll d’uns pocs” demanat democràcia eren callats amb això, el soroll d’uns pocs. Crec que por-ta massa temps en política, i no veu les coses de forma objectiva, i amb aquest comentari així m’ho sembla...

Jordi Mazon Bueso

Viladecans, ciutat oberta... però amb mal govern

Page 13: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 13

Nous i vells capítols ressusciten els male-ficis que condicionen urbanísticament el litoral de Viladecans. M’atreveixo a posar-los sobre la taula tot desafiant els

que volen vendre les bondats dels projectes que allí es planifiquen. Hem explicat en articles anteriors els diferents pro-jectes que s’han planificat al litoral de Viladecans, i que s’han vist frustrats per diferents causes, fins que ha arribat el F.C. Barcelona amb el seu projecte Barça Parc, a realitzar sobre uns terrenys on es va voler fer un camp de golf, un projecte que encara segueix embolicat a causa de les expropiacions a fa-vor de l’ajuntament de Viladecans, que va pagar la promotora Golf de Viladecans S.A, que ara es diu Inversiones Divabe S.A. (de la família d’empresaris Diaz Varela)Ho intentem explicar,El 17 de juny de 1997 es va signar un conveni urba-nístic subscrit per l’ajuntament de Viladecans i la societat Golf de Viladecans S.A. (propietària de 30 Ha. de terreny sota l’autovia), on pactaven una ad-judicació, mitjançant “concurs”, a aquesta mateixa promotora, la construcció, instal·lació i explotació de l’equipament esportiu del camp de golf, dins el pla urbanístic especial del Remolar i paratge de les Filipines en un total de 60 Ha. Per poder-ho realitzar, es constituïa el títol legitima-dor de la expropiació d’altres 30 Ha. de terrenys, que l’ajuntament expropiava a diferents petits pro-pietaris, però que qui va pagar l’expropiació va ser Golf de Viladecans S.A.El cost de l’expropiació feta l’any 2000, va ser de 4.177.485,95 € (uns 14 €/m2). Com que el projecte es va anul·lar el 30 de juliol de 2001, per sentència judicial del TSJC, els terrenys expropiats havien de tornar als seus propietaris inicials. Entre el 2003 i el 2008 la promotora diu que ha recuperat 2.447.770,66 € (menys del 59 % dels diners). O sigui que, tot i que l’ajuntament de Viladecans, en el ple del 23 de febrer de 2003, va acordar la restitució del do-mini i altres drets dels terrenys expropiats, a hores d’ara, al registre de la propietat de Viladecans, els terrenys pendents del retorn econòmic, es troben registrats a benefici de l’empresa Golf de Vilade-cans, i suposem que tot i la renúncia, deu constar a nom de l’ajuntament de Viladecans com a executor de l’expropiació, fins i tot Golf de Viladecans no ha pagat, cap any encara, l’IBI (117.854,67 € d’impost de bens i immobles 2002-2007) d’aquest terrenys, perquè entén que la propietat és de l’ajuntament de Viladecans.Com veieu tot un embolic just on el Barça vol cons-truir el Barça Parc, i mira que no hem parlat d’altres

Per entendre les martingales

especulatives al litoral

de Viladecans

misteriosos temes com del paper d’en Macià Ala-vedra, o com la denúncia feta pel Luis de Val, per les comissions de 3 milions d’euros pagades a un intermediari per la compra feta pel Barça a Golf de Viladecans, de les 30 Ha. de la seva propietat a la zona, etc... Però el que és evident, és que ara arriba el Barça de la mà del ajuntament de Viladecans, amb un projec-te tan insòlit com el Barça Parc, per fer un parc te-màtic i urbanitzar aquests terrenys, just al costat de la reserva natural del Remolar, creant expectatives especulatives, al valorar els terrenys segons un ficti-ci “mercat”, a 67 €/m2, segons diu el mateix projec-te urbanístic, per arreglar tota aquesta martingala i condicionar tant el projecte del passeig marítim, com el de les 200 Ha. al voltant del camí de les Fi-lipines, tot omplint les butxaques dels de sempre, hipotecant el nostre patrimoni per sempre.

Ricard Caba

Page 14: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 14

les nostres entitats

El Rugby Sales Vilade-cans és l’únic club de rugby de la ciutat, i va néixer l’any 1993. El seu

nom indica clarament el seu ori-gen, ja que el primer lloc on es van dur a terme les seves activi-tats va ser a l’Institut Sales. Durant el mes d’octubre de l’any 1993, Laureà Fanega, llavors es-tudiant de l’INEF de Barcelo-na i jugador de rugby va iniciar una sèrie d’activitats de promo-ció d’aquest esport a les classes d’educació física del que havia estat el seu institut, amb la col-laboració del professor d’educa-ció física Ramon Banús, que per cert, encara desenvolupa la seva tasca al mateix institut.Després de les sessions d’educa-ció física es va quedar per fer el primer entrenament un diven-dres després de les classes. La sorpresa va ser quan es van ajun-tar més de 50 persones. Algunes d’aquelles persones encara són jugadors o directius del club. Va ser aquell grup de persones els que van començar a muntar els pilars del club. El nom (Rugby Sales Viladecans), els colors de la samarreta (tres tonalitats de blau) i l’escut (el personatge de dibui-xos animats “el dimoni de tas-

mània”, amb la samarreta del club) van sortir de l’acord d’aque-lles persones que cap d’elles tenia més de 22 anys.Durant tots aquests anys el Rugby Sales ha pogut desenvolpar la pràctica del rugby amb mitjans molt limi-tats i sense tenir una instal·lació esportiva adequada. En cap mo-ment ha deixat de promocionar els valors i la filosofia del seu inici: el respecte, la convivència i l’objectiu bàsic de passar-s’ho bé. De fet és un curiós esport en què s’ha de córrer endavant i passar la pilota enrere, potser com a símbol que mai no s’arriba enlloc sense el recolzament dels que portes darrere, i al qual es juga amb una pilota ovalada també as-senyalant que mai no sabràs com et botarà la pilota de la vida. Jean Giraudoux (1882-1944) novel-lista i dramaturg francès, deia que “un equip de rugby està format per quinze jugadors: vuit de forts i actius, dos de lleugers i astuts, qua-tre de bona envergadura i ràpids, i un zaguer que és model de sang freda i conducta flemàtica. Aquesta és una proporció ideal entre els homes”.El rugby és un “esport de villans jugat per cavallers”, com diu la vella dita. És un esport que es basa en que “dos equips de quinze jugadors cada un, actuant conforme

a les regles i amb esperit

esportiu, por-tant, passant,

xutant i posant la pilota al terra, acon-

segueixin el major nombre de punts pos-

sibles; aquell equip que n’obtingui el major nom-

bre és el guanyador del par-tit”. Així de senzill: no hi ha

estratègies per defensar ni per empatar ni per fer trampes, sinó

que l’objectiu és guanyar sempre, sempre jugar a l’atac, però amb una consigna bàsica: el respecte a les regles, a l’altre equip i a l’àrbi-tre. És l’únic esport en què no se li pot parlar a l’àrbitre, a excepció del capità de l’equip, que ho farà amb senyals de respecte parlant-li de vosté. També és l’únic esport al qual l’equip que ha guanyat el partit, en acabar, fa un passadís a l’equip perdedor com a mostra d’agraïment per l’esforç realitzat. És l’únic esport al qual l’equip que juga a casa organitza l’anomenat “tercer temps”, en què es convi-da a compartir menjar i beguda a l’equip visitant. És un esport que està considerat com un dels que més components educatius té per a nens d’edats primerenques, un esport que dóna acollida a tot tipus de persones independent-ment del seu tamany, condició física, sexe, etc.

Rugby Sales Viladecans

El Rugby Sales Viladecans

Si vols comprovar el que això significa, i si vols tastar un esport completament diferent i conèixer persones amb les quals com-partiràs molt més que un esport, passa’t els divendres a les 21:00 hores pel Camp Municipal de la Torre Roja, o visita:http://rugbysalesviladecans.blogspot.com http://picasaweb.google.es/orbitacarlos/RugbySalesViladecans.

Page 15: Punt de Trobada, 31

Viladecans, punt de trobada - Núm. 31 - Març 2010 15

conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Tot i que el darrer mes de fe-brer vam donar per acaba-da la sèrie de tres articles sobre el cementiri, aquest

mes i amb el vostre permís, encara no deixarem del tot el tema.No us pensséssiu pas que patim de fílies estranyes, no, no és aquest el cas, senzillament és que no ens en sabem estar d’explicar-vos l’origen de la llosa sepulcral que es troba al pati del Centre Cultural Sant Joan, enganxada a la paret, a costat de la porta que dóna accés a l’església.Aquesta llosa, que és la que veieu a la fotografia, va aparèixer apro-ximadament al davant de la porta d’entrada a la sala del Centre, mentre es feien les obres de remodelació de les instal·lacions a finals dels anys vuitanta. El testimoni és de Josep Quílez i ell mateix diu que quan la van trobar van decidir de colocar-la allà on és ara.La inscripció gravada a la pedra diu:

HIC JACET Ds. JACOBUSLLACUNA Pr. PRIMUS

CURATUS IN HAC ECCL.SEPULTUS QUI DECEMANNOS ISTAM DIREXIT

PAROCHIAM OBIITDIA BUIT MAII

ANNI DOMINI DEMDCCCVIII

Que traduït vol dir:“Aquí jeu (està enterrat) el senyor Jaume Llacuna prevere. Primer curat sepultat en aquesta església, que durant deu anys va dirigir aquesta parròquia. Va morir el dia vuit de maig de l’any del Senyor 1808.”El nostre expert en llatí ens ha alertat d’un lapsus memorable a la inscripció llatina. Si ens fixem en la setena línia, trobem que diu “dia buit”. Si fos llatí hauria de ser “die octo” o “die octavo”. És prou clar que algú va cometre un error, o bé el gravador o potser l’eclesiàstic que la va encarregar, la qüestió

és que “dia buit” és clarament català (encara que mal escrit).Per tal de saber-ne més, hem consultat la consueta de mossèn Andreu Sama-ranch. L’única referència que hi hem trobat, és a la llista de curats propis de Viladecans nomenats pel Capítol, en què Jaume Llaguna apareix com a rector de Viladecans des de 1798 (fixeu-vos que aquí el seu cognom està escrit amb g).Hem continuat la consulta en el llibre d’òbits de 1807 a 1854 i a la pàgina 12 hi trobem la inscripció de la seva mort, que diu així:“Als nou de Maig de mil vuit cents y vuit

en la Parrã de St Joan de Viladecans Bist. De Barnã se doná sepultura eclesiastica al cadaver del Rt Jaume Lla-guna Pbre y Curat per espay de deu añs de esta Parrã, que mori lo dia antes de edat quaranta dos añs, natural de la Vila de Rial Bist de Urgel fill llegitim y natural de Jph Llaguna y Theresa Costa Confas Rebé los Sts Sagra-ments de Penitª Euchaª y Extrema Uncio, y feu testa-ment en poder del Curat de Gava; se li Cantaren quatre oficis ab asistencia de dotze Sacerdots, ab las funcions de enterro, Novena y Cap de any, se deposita son cadaver dins la Iglª al peu del presbiteri.”“Ita est Fr Jph á Nativitate Carmta excla”La signatura, escrita en llatí, vol dir: “Això és així. Fra Josep de la Nativitat Carmelita exclaustrat”.Amb aquesta informació sabem que Jaume Llagu-na i Costa va neixer a Rialp, va venir a Viladecans com a rector l’any 1798 i hi va morir a l’edat de quaranta-dos anys. Va ser el primer capellà enterrat a l’església i el seu lloc va ser al peu del presbiteri. El que és realment sorprenent, és que la llosa no es perdés amb tot el moviment de terres que hi va haver després de l’enderroc de l’església a l’any 1936. És per això que encara ens fa més goig de poder conser-var aquest element patrimonial de l’antiga església, que és la llosa sepulcral de mossèn Jaume Llaguna.

Jaume Lligadas Vendrell

La llosa sepulcral de mossèn Jaume Llaguna