Viladecans punt de trobada, 095

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Refugiats i immigrantsJa no obren els telenotícies ni ocupen las primeres pàgines dels diaris. S’han fos. Només surten quan fan algun disbarat o es crea algun conflicte entorn d’ells. A vegades, també, quan pateixen alguna tragèdia molt grossa. Aquelles corrues de refugiats que fugien dels països en guerra continuen existint, però no sabem ni on són ni què fan. Alguns han estat acollits i resituats en els nostres països europeus (a Catalunya i a Espanya també, però una xifra ridícula), però de la majoria no en sabem res.I pitjor ho tenen els altres immigrants, els que fugen de la fam i de la manca de futur. D’aquests sí que no en sabem absolutament res. Però bé deuen existir, perquè les causes de la seva fugida no s’han pas resolt. Però ara no sembla que li interessin a ningú. De tot plegat, dues reflexions. La primera, preguntar-nos per què resulta que els refugiats que fugen de les guerres tenen més dignitat i reconeixement, almenys sobre el paper, que els que fugen de la pobresa i de la manca de futur, en bona part produïdes també per situ-acions de conflicte i per situacions d’explotació, i en les quals els nostres països occiden-tals hi tenen des de sempre molt a veure. Resulta molt inhumana i també molt hipòcrita aquesta distinció entre refugiats de les guerres i immigrants de la fam.I la segona reflexió, preguntar-nos si algun dia els nostres països occidentals es planteja-ran seriosament què fer amb aquesta brutal desigualtat entre països rics i països pobres, i aquest sotmetiment dels països pobres als interessos, molts cops profundament immorals i indignes, dels països rics, que és el que hi ha a l’arrel de tot el que està passant. Un altre món és possible. Però corre ja molta pressa construir-lo.

95Any 10

15 de gener de 2016

Sumari2 Des dels ulls dels penjats. Ignasi Riera

3 En record de Xavier Mondragon Almirall. Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer

4 La destrucció del patrimoni i la nova transformació del Polígon In-dustrial. David Nieto

6 Festa major d’hivern - Fest’hivern 2016. Miguel de la Rubia

8 Hotels i centres comercials en lloc d’ocells i escarxofes. Bàrbara Lligadas

9 313. Jordi Mazon

10 Homenatge. Patrícia Aliu

11 Un cul de got i un gel perdut. Raimond Aguiló

12 Una reflexió, després de Nadal, sobre l’arbre de Nadal de la Plaça de la Vila. Josep Lligadas

13 L’ull i la ploma: Flors a l’asfalt. Jaume Muns i José Luis Atienza

15 Anem al ball d’envelat, la Festa Major de Viladecans.16 El racó de la llengua: Els tres Reis. Josep Lligadas

16 Con la pata quebrá. Mercè Solé

17 La mirada aguda: Boscarla mostatxuda. Eio Ramon

18 Recerca històrica: La festa major d’estiu de Viladecans, 1728-1936 (i III). Xavier Calderé

21 La memòria en imatges: Alfons Comín i Ignasi Riera. Jaume Muns

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 95 - Gener 2016 2

Convidat a enviar ar-ticles, mes rere mes, per a una publicació digna, i digital, de

Viladecans, m’hi poso. Bo i re-cordant l’Alfons Comín, l’amic, amb qui vaig compartir, des de llocs diferents, els darrers quin-ze anys de la seva vida. Va morir el 23 de juliol de 1980. Ens deien que semblàvem la il·lustració dels ‘Quijote y Sancho Panza’, de tan diferents com érem. Quan ell va editar el llibre ¿Por qué soy marxista?, vaig preguntar-li com definiria el marxisme per a la meva classe per a adults en un Centre de Formació Professional on tots dos treballàvem. Em va dir: “El marxisme m’ha ensenyat a mirar el món des dels ulls dels penjats”. Al marge del valor ci-entífic de la definició, m’ha sem-blat molt i molt útil. Feia costat, a més, a una sentència del meu pare (que parlava poc perquè la mare, en una família de sis ger-mans, era com la precursora del fil musical: parlava, cantava, ens renyava, recitava versos, etc.): “No us cregueu mai superiors a ningú” –deia el pare impressor–. I al cap d’una estona, en una pausa insòlita de la mare, afegia: “Però tampoc, mai, inferiors a ningú”. Un doble consell que he mirat de practicar en temps i en feines ben diferents –des les di-tes ‘institucionals’ a les de tècnic editorial–, i que m’ha servit de pauta per emetre judicis, sovint poc benignes: malfia’t de qui tracta millor els superiors que no pas els iguals o els inferiors; malfia’t, sobretot, dels adula-dors, com deia La Fontaine a la seva faula: “Apprenez que tout flâtteur vît à dépens de celui qui

l’écoute”. Els aduladors puden, i, si cal, practiquen tota mena de corrupcions, les físiques i les morals. Sempre més m’he preo-cupat més per entendre’m amb les i els iguals que no pas amb els sempre adulats ‘jefes’. I us ben asseguro que això no és fàcil, ni, a la curta, rendible... perquè no hi ha re que emprenyi tant els inflats com adonar-se que tractes amb més cura un ‘presumpte in-ferior’, i que l’escoltes amb més atenció, que als que ostenten, o s’ho creuen, el PODER.Un dels meus mestres, en aquest capteniment, em ve d’un fotògraf andalús, instal·lat des de fa anys a Santa Coloma de Gramanet: en Joan Guerrero. Fa anys va morir de càncer un fill seu. Vaig localit-zar els pares, naturalment tren-cats i desfets. El meu fotògraf, però –que ho era d’El País– va i em diu: “Yo, como la canción, le doy gracias a la vida que me ha dado tanto”. El cop familiar el va portar a demanar un temps d’ex-cedència. Va anar a fer de fotò-graf a Amèrica Llatina, on es va convertir en el gran confident del bisbe català Casaldàliga (amb qui van publicar un llibre de veritat antològic). Doncs bé: al cap de poc temps, aquell modest fotò-graf, amb cara de dibuix de Cesc, estava perseguit per la màfia lla-tinoamericana perquè havia ficat l’ull en els negocis dels més po-derosos. Va salvar la pell per ben poc. I, ja de retorn a Barcelona, es va dedicar a fotografiar la Ciutat Vella. Quan m’ensenya les fotos, on apareixen tants pobres i mar-ginats, li pregunto: “¿Com t’ho fas, Joan?” Em mira als ulls: “Es que es lo que hay, Nani”.

Ignasi Riera (Madrid). Gener de 2016.

Des dels ulls dels penjats

Fotografies de Joan Guerrero

En Xavi va començar a fer teatre a l’Agrupació el 2003 amb el grup juvenil que volia portar a esce-

na per primera vegada El vals de la garrafa. Com de vegades passa, un dels actors no podia fer l’obra i li van oferir a ell de fer-ho. El seu primer paper, doncs, va ser el d’en Michael, un brigadista ame-ricà que va lluitar a la guerra civil espanyola. En els assajos va mos-trar el seu característic bon hu-mor fins al punt d’esdevenir una de les peces clau del grup. A més, el seu personatge era còmic i ser-via de contrapunt a les tragèdies que s’esdevenen en una guerra. En Xavi més d’una vegada va mostrar els seus dubtes al direc-tor i, inexpert, tot fent un movi-ment de cap a banda i banda, deia que no li trobava la gràcia a allò que deia. I estava ben equivocat, el personatge va resultar d’allò més graciós: el públic que escla-fia a riure en cada comentari que feia. A aquesta primera aparició, la van seguir un munt d’obres més que van des del No és tan fàcil o El sopar dels idiotes passant pels benaurats Pastorets d’en Folch i Torres, fins a musicals com Flor de Nit o Romeu i Julieta. Perquè en Xavi era bon actor, tenia aquella cosa tan difícil de descriure. Allò que alguns en diuen ‘tenir porte’, ‘omplir l’escenari’, ‘tenir presèn-cia’... Doncs aquesta qualitat se-gurament innata i intangible que fa que l’actor sigui mirat només entrar a l’escenari, ell la tenia. Així mateix, cal destacar que en Xavi va ser president de l’Agru-pació des del 2009 fins al 2015. Algú pot arribar a pensar que exercir aquest càrrec dóna a l’in-teressat alguna mena de privilegi o que s’atorga com a premi als mèrits aconseguits. Però res més lluny d’això, ser president d’una

En record de Xavier Mondragon Almirall

agrupació com la nostra significa tenir molt de compromís i haver de treballar molt per als altres, i gastar un munt d’hores i esforços perquè la cosa rutlli. I és per això que en Xavi ho va acceptar, per generositat, per retornar a l’Agru-pació tot allò que n’havia rebut, per fer que d’altres tinguessin les coses més fàcils per continuar gaudint del teatre i per fer que el telò del ‘Centro’ s’aixequés tan-tes vegades com fos possible. Al ‘presi’, doncs, sovint li tocava fer tots els papers de l’auca: d’actor, de bidell, de taquiller i també de tramoia, sens dubte una de les tas-ques més dures i que tenen menys reconeixement. Amb els com-panys de sempre portava fustes amunt i avall, i amb el cigarret a la boca i empunyant la màquina de cargolar, gambada amunt gamba-da avall, anava col·locant cargols, i quan tot estava ben fixat, amunt! i un altre decorat muntat.Xavi, no hi ha prou llàgrimes per plorar la teva pèrdua, i ho demos-tra el fet que tant al tanatori com al peu de les escales de l’església, després de la cerimònia, ens bus-càvem els uns als altres per abra-çar-nos i per, entre plors i sanglots, intentar trobar el consol que no arribava. Però també és cert que el teu record sempre estarà entre nosaltres, perquè potser molta gent no ho sap, però sovint entre els membres de l’Agrupació s’es-devé un moment màgic. I aquest moment arriba sobretot en aque-lles estones llargues al vestidor esperant l’escena en què et toca sortir a l’escenari o muntant deco-rats o passant l’estona mentre es-peres el torn per maquillar-te. És en aquests moments aparentment tediosos i ensopits que sovint ens posem a recordar. I tant joves com vells ens expliquem tot tipus d’anècdotes, errors estrepitosos,

entrebancs insospitats i sorgeixen totes aquelles històries i vivències que ens uneixen i que ens recor-den tot el que hem gaudit i patit junts gràcies al teatre i a l’Agrupa-ció. Serà en aquests moments que et retrobarem, i en la màgia del record et veurem dalt de l’escena-ri vestit de militar i parlant amb accent anglès, assegut al vestidor dient collonades, escalfant la veu amb el somriure sota el nas, mun-tant decorats... El que és cert que tots els records que vas deixar en-tre nosaltres faran que no marxis mai del tot. Seguirem fent teatre perquè és el que més ens agrada, i perquè, així, segur que et retroba-rem, amic.

Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer


Fa relativament poc, l’Ajuntament de Vilade-cans ha iniciat un nou projecte urbanístic, la

transformació del Polígon In-dustrial Centre. Aquest preveu substituir l’activitat econòmica del polígon per d’altres del tercer sector, i no menys greu, la des-trucció de cases que formen part de les nostres vides i de més de set generacions.Davant el procés uniformador de la globalització, mantenir una essència pròpia és clau a l’hora de conservar la nostra identitat i trajectòria històrica. Vivim un procés de devastació urbanística fruit de l’adaptació dels pobles i ciutats a les necessitats de macro-estructures que donin solvència a un neoliberalisme insaciable. El nostre cas particular, Vilade-cans, és el macro-complex d’Out-let, que ni genera ni destrueix llocs de treball, només els adapta a un paradigma econòmic con-cret. Un projecte amb prou mag-nitud com per transformar1 la nostra Vila, que es veu plasmat en el nou projecte de transformació del Poligon Industrial Centre2, a l’estil dels típics «pelotazos» ur-banístics que ens van portar a la ruïna, i que curiosament està ubi-cat entre el nou Outlet i el Centre. Davant això queda plantejar-se la conveniència o no de participar en el tsunami transformador de l’economia especulativa finance-ra o apostar per altres fórmules d’economia productiva.

1 La Urbe Totalitaria. Miguel Amorós.2 Document editat pel grup munici-pal d’ERC Viladecans.

La destrucció del patrimoni i la nova transformació del Polígon Industrial

El paradigma de la ciutat model sotmesa al mercat

Però complementari a aquest de-bat, sorgeix plantejar la defensa del nostre patrimoni3 com a ele-ment que ens situa en l’espai-temps, generant una identitat pròpia que ens impulsa a associ-ar-nos i promoure iniciatives que afecten directament a la gestió de les nostres vides. Els elements ur-bans4 que ens transporten al pas-sat ens situen cronològicament, ajudant-nos a contextualitzar, entendre i decidir el nostre paper històric en el desenvolupament social de la humanitat, amb un impacte local.Per altra banda, la destrucció d’aquests elements històrics és totalment innecessària. El crei-xement demogràfic viladecanenc és negatiu, encara hi ha més de 3.000 habitatges buits i n’estan projectats més de 4.000 entre Oli-veretes (Pla de Llevant) i aquest

3 Patrimonio arquitectónico urbano, pre-servación y rescate: bases conceptuales e ins-trumentos de salvaguarda. Fabián Garré.4 Memoria, ideologia y lugar en Barcelo-na. Manuel Delgado.

nou pla. Per tant, no hi ha una demanda real d’habitatges, re-duint els factors de la disposició de l’espai en termes purament estètics. Les conseqüències, però, serien nefastes per als habitants d’aquestes cases, que passarien pel traumàtic procés d’abando-nar una llar (la seva) i algunes d’elles sense garanties de poder trobar una altra ubicació on viu-re. O és que a algú li ha agradat que el facin fora de casa? La crisi econòmica, per crua i dura, ens ha imprès a la pell que ens hem d’organitzar i moure per defensar allò que volem i necessi-tem, i de nou ens toca trepitjar el carrer per oposar-nos a allò que vam defensar amb èxit fa uns anys: la defensa del Patrimoni del Casc Antic i el rebuig d’un model de ciutat al servei de les macroestructures i els fluxos ca-pritxosos de l’economia global, en detriment de les persones que la (sobre) vivim.

David Nieto i Solé



a càrrec d’Ignasi Riera i Gassiot, polític i escriptor

Activitat complementària de l’exposició Dies de lluita

Conferència

Entradagratuïta

Museu de ViladecansSala dels Cups de Ca n’AmatCarrer de Les Sitges, 1-3

Divendres, 29 de gener de 2016, 19.00 h

a càrrec d’Ignasi Riera i Gassiot, polític i escriptor

Activitat complementària de l’exposició Dies de lluita

Conferència

Entradagratuïta

Museu de ViladecansSala dels Cups de Ca n’AmatCarrer de Les Sitges, 1-3

Divendres, 29 de gener de 2016, 19.00 h

FESTA MAJOR D’HIVERN - FEST’HIVERN 2016

Estrenem el joc: “¿Coneixes

Viladecans?”

S’apropa la Festa Major d’Hivern i aquest any, de nou, un grup d’entitats s’han posat d’acord per portar a terme activitats durant el cap de setmana del 22 i 23 de gener, en el que serà Fest’Hivern

2016.Per començar, la tarda del 22 de gener tindrem a Can Xic l’estrena d’un nou joc sobre Viladecans, el “Coneixes Vila-decans?”. Un joc, estil Trivial, en el qual participaran fins a sis grups de cinc a deu participants (majors de setze anys) i que consistirà en respondre preguntes sobre la Història, Patrimoni, Esports, Cultura... però també hi haurà jocs (de música, endevinalles, físics...) i fotos de ViladecansPel dissabte 23 de gener, la Festa començarà a la Plaça de la Vila al migdia, al “Escalfa’t al carrer”, amb un Vermut-Concert amb dos grups locals (Chus Blues i Trois de Mer-de) al qual seguirà un dinar popular amb tiquet. A la tarda, continuarà la Festa amb jocs i grup d’anima-ció pels no tan grans. I a partir de les 18,30h, actuacions d’Entitats de la Coordinadora d’Entitats del Mamut (Co-ral La Lira, Raíces de Andalucía, Grallers, Castellers...). A aquestes actuacions hi seguirà la Cercavila de “La nit del Mamut” que portarà des de la Plaça de la Vila als Timba-lers de Viladecans, el Cadefoc, Diables, Vilamut, Grallers i Kanaloa Percussió...La Festa acabarà a Can Xic amb una Tabalada a càrrec dels grups de Timbalers.Fes Festa Major, participa al Fest’Hivern 2016!

Miguel de la Rubia


La Comissió de Política Territorial i d’Ur-banisme de Catalunya (CPTUC) va apro-var el 18 de desembre el Pla Director Ur-banístic (PDU) del Delta del Llobregat. El

Departament de Territori i Sostenibilitat d’un Go-vern en funcions donava així el vistiplau definitiu a la reconfiguració urbanística de diversos espais lliures del Delta ubicats als termes municipals de Gavà, Viladecans i Sant Boi. I d’aquesta manera complia l’acord al qual van arribar el maig de 2013 els alcaldes socialistes d’aquestes poblacions amb el president de la Generalitat per tal d’explorar al-ternatives de desenvolupament econòmic al sud del Baix Llobregat, especialment després del fracàs d’Eurovegas. Però aquest ha estat un procés obscur i qüestio-nable, que ha defugit el debat al territori entre els agents implicats, que s’ha dut a terme sense fomen-tar la participació ciutadana i valent-se de la figura administrativa d’un pla director urbanístic redac-tat als despatxos i que limita considerablement el marge d’actuació als opositors, entre els quals cal destacar entitats ecologistes com DEPANA o ERC del Baix Llobregat i l’Hospitalet. La reconversió de terrenys s’ha fet amb el beneplàcit i la connivència dels respectius equips de govern socialistes, s’ha fet un vestit a mida del PSC obviant i menystenint els plens municipals on hi ha representades totes les formacions polítiques que representen al conjunt de la ciutadania. Malgrat alguns avenços com la requalificació de terrenys programats però mai desenvolupats que s’integraran a partir d’ara al Parc Agrari del Baix Llobregat, el cert és que el PDU implica una conver-sió massiva de sòl destinat a equipaments públics que esdevindrà sòl per a promoure activitats eco-nòmiques i, per tant, privatitzable. En el cas de Viladecans i a l’espera de comprovar com ha quedat el document definitiu que s’ha de publicar al Diari Oficial de la Generalitat, és preo-

Hotels i centres comercials en lloc d’ocells i escarxofes

cupant constatar com el PSC –des del nostre Ajun-tament– ha estat pressionant al Departament de Territori i Sostenibilitat en el període d’al·legacions per ampliar el sostre d’edificabilitat dels sectors afectats en el nostre terme municipal: el Serral Llarg (tocant a l’autovia de Castelldefels, a la zona del pàrquing de caravanes) i Can Sabadell (zona pro-pera a Mercaflor). Tal com va avançar l’alcalde Ruiz a La Vanguardia, el consistori vol aprofitar la moratòria d’Ada Colau per construir una colla d’hotels a tocar de la C-31, molt a prop dels espais naturals del Remolar i l’es-tany de la Murtra. I per si això fos poc, l’equip de govern també ha demanat ampliar les llicències d’activitat per encabir-hi restaurants, zones d’oci, espais recreatius i centres comercials que –com tot-hom sap– al Baix Llobregat n’anem mooolt man-cats. Per alguna cosa les entitats ecologistes han rebatejat el PDU del Delta com Eurovegas 2. Tot plegat, l’únic que pretén és continuar amb la política especulativa a què –ens té acostumats el PSC, posant en risc els tresors que tenim al nostre Delta del Llobregat. Un Delta on el que cal fer és promoure i potenciar el Parc Agrari del Baix Llobre-gat com a model econòmic i incrementar els espais protegits, tot convertint-los en un símbol de la nos-tra ciutat, un element d’orgull i identitat local.Per això cal seguir lluitant, per això no ens podem donar per vençuts davant aquesta nova agressió. Portem moltes batalles i s’han anat guanyant gràci-es a l’esforç de molta gent: camp de golf, Barça Parc, Eurovegas... Cal seguir plantant cara, per això des de la federació comarcal al Baix Llobregat d’ERC estem estudiant recórrer el PDU després d’haver detectat defectes de tramitació que podrien ser ob-jecte d’impugnació administrativa o judicial. S’ha d’aprofitar qualsevol escletxa per evitar que al Del-ta del Llobregat tinguem hotels en lloc d’escarxofes i centres comercials en lloc d’ocells.

Bàrbara Lligadas



313

Cap viladecanenca ni viladecanenc que avui convisqui amb nosaltres, ni que superi els 100 anys d’edat, ens podrà explicar cap any com el passat 2015 pel que fa a la pluja

caiguda sobre Viladecans. I tot i que pugui recordar que els seus pares o avis, algun cop parlessin que al-gun any del segle XX o del XIX va ser molt sec, molt probablement no ho hauria estat tant com el 2015. En aquest sentit, som uns privilegiats, i hem viscut du-rant l’any 2015 un fet insòlit: la pluja acumulada du-rant tot el 2015 a Viladecans (al pluviòmetre instal·lat a la plaça de la Diversitat, al barri de Sales) ha estat de gairebé 313 mm (o 313 l/m2), el valor més baix de precipitació des de que hi ha registres (a Viladecans-Parc Agrari des del 1993, a Viladecans Sales des del 2002, a Gavà des del 1978, i a Barcelona des del 1784). És un valor anòmal, molt baix, sobretot el darrer tri-mestre. Va ploure el dia 2 de novembre (ja veníem d’un octubre sec), amb l’única llevantadeta que ens va afectar durant tota la tardor amb 35.9 mm, i fins el moment d’entregar aquest article a la revista, ja al 2016, encara no ha plogut. Més de dos mesos sense caure ni una gota! La distribució al llarg dels mesos de la pluja es mostra a la Figura 1. Destaquen els me-sos de desembre, sense precipitació, la primavera i la tardor, molt seques.

Si ens centrem en el període 2002-2015 (2002 és quan vaig iniciar a observar la pluja a Viladecans), la taula 1 resumeix alguna de les característiques del 2015 en comparació amb aquest període. En poques parau-les, un any extraordinàriament i anòmalament sec.

PrecipitacióPrecip. màxima mensual

Precip. màxima

en 24 h

Nombre dies pluja

Mitjana 2002-2015 597 150 73 45

Any 2015 313 55 26 32

Taula 1. Comparació de la precipitació, precipitació màxima mensual, precipitació màxima en 24 hores, i el nombre de dies de precipitació mitjanes en el període 2003-2015 i l’any 2015.

Figura 1. Precipitació acumulada durant l’any 2015.

Si fem un zoom a la darrera dècada, aquest 2015 és anòmal ja que globalment no hi ha una tendèn-cia a la baixa, a diferència del comportament de la temperatura, que segueix pujant i pujant. La figura 2 mostra la precipitació anual acumulada des del 2003 fins al 2015. Els anys més secs abans del 2015 foren el 2003, 2006 i el 2012, però amb gairebé 500 mm., uns 200 mm. per sobre del 2015.

Figura 2. Precipitació acumulada anual en el període 2003-2015.

Però on també les dades revelen un escàndol, és en la distribució del nombre de dies de pluja mensual. La Figura 3 mostra el nombre de dies de pluja, el nombre de tempestes, i els dies en què la pluja ha estat durant la nit (atribuïble al front costaner del Delta del Llobregat). Gener, febrer, maig i novembre ha plogut només un sol dia! Abril, juny i juliol, dos dies. Desembre cap dia. Si sumem, en 8 mesos de l’any només ha caigut alguna gota en 10 dies!

Figura 3. Nombre de dies de pluja, tempestes i pluja noc-turna al llarg del 2015.

En resum, el 2015 ha estat un mes extraordinària-ment poc plujós a Viladecans. Esperem que no sigui l’inici de cap tendència, i que el 2016 no sigui tan sec com el 2015. Pel bé dels nos-tres garrofers, cirerers, bosc mediterrani, i qualitat de l’aire que respirem.

Jordi Mazon

“Quan va morir la meva mare, jo només tenia 15 anys, un pare de-sorientat que no sabia viure sense ella i qua-tre germans, tots nois”. L’àvia del meu marit, asseguda còmodament i amb seguretat en una butaca del menjador de casa dels meus sogres, em va parlar així pocs instants després de sa-ludar-me per primera vegada. Amb postura ferma, mirada directa, veu rotunda i un som-riure sorneguer, va se-guir explicant el seu passat, llunyà però fresc alhora. Escoltant-la, va aconseguir que oblidés el color negre de la seva roba. Un color que mai no va abandonar des de

la mort de la seva proge-nitora.“El meu pare, els meus germans i jo vivíem a Ar-jonilla, un poblet de Jaén on, als anys cinquanta, la principal ocupació era la cura de les oliveres, la collita d’olives i l’elabo-ració d’oli. Vaig haver de substituir la mare quan ella ens va deixar. Vaig haver de ser mestressa de casa, mare i recol-lectora des de llavors, per la qual cosa vaig ma-durar a la força i la meva vida va canviar pràctica-ment de la nit al dia. Vaig créixer de pressa, va ser dur, però vaig fer el que havia de fer i, a més, no tenia un altre remei.Puntal de casa sent una nena encara, em vaig

proposar fer-ho el mi-llor possible perquè la meva mare no patís allà on estigués pel que havia deixat a terra, i crec que no vaig defraudar ningú. El meu pare se sentia or-gullós de mi, i els meus germans es van fer grans amb les meves atenci-ons. Ara que no em puc aixecar d’aquesta cadira, els que em cuiden són el meu fill i la meva jove, la millor que em podia to-car.”Anys després, jo, la que l’escoltava, no puc dei-xar de recordar les seves paraules, mentre la veig postrada al llit que tan amorosament preparen, diàriament i diverses ve-gades, els pares del meu marit. Amb la crueltat de

la decadència i la malal-tia, s’ha convertit en una nena sense records, sen-se independència i sense cap relació amb l’exteri-or. No ens reconeix. No em reconeix. Però aquest record escrit de la for-talesa que, gairebé sen-se conèixer-me, em va transmetre aquell primer dia explicant-me la seva història és el millor ho-menatge que se m’acut per a aquesta dona que va lluitar tota la vida. Fins a no poder més. Fins que el seu cos i la seva ment van dir “prou”.Ara espero que l’únic vent que s’endugui aquestes paraules sigui el del seu últim alè.

Patrícia [email protected]

HOMENATGE

Després d’obrir la porta de seguretatde dos panys del pis que encara dec,i d’ajupir-me, per deixar en un racó, per terra,la bossa amarinada, on duc el just i necessariper sobreviure un dia qualsevol, em trec l’americanai la corbata –que sense ella jo no sóc res–i deso les ulleres de carrer en un estoigque fa deu anys, si fa no fa que m’acompanya.Les sabates saben soles el seu camí i cerquenles sabatilles que tant enyoro durant tot el dia.No sé si conservar els pantalons posatsper a no desfer la ratlla i per la mandraque em fa treure-me’ls ara que els capvespresja refresquen; tal vegada em posi els curtsper sentir-me de gust i còmode. De sobte, m’esvero:¿On he deixat les claus”?,¿i el maleït mòbil?

El sofà impacient m’espera i em crida–està tan fet a mi que qualsevol altre tacteli fa angúnia i, a mi, val a dir-ho, també–.Primer m’hi assec i més tard m’hi agito,abans, però, m’he posat dos dits debeguda prohibida i he tingut un pensamentper a aquells cigarrets, ahir permesos,ara perseguits, que tant trobo a faltar.En aquest moment no sé si aplaudir-me –ningúho sabrà mai– o atansar-me les mans a la cara,després d’afaitar-me per estúpid i obedient.Tant se val, sempre he esperat un demàper a fer les coses i avui no serà diferent.Tinc al meu davant quaranta polzadesde Sony i al meu costat un comandamenta distància, que mana més que no ho faig jo.Els dubtes hi són tots, a més a més del fetsi creure-m’ho o no. Obrir la finestrade la notícia m’empeny cap a ella i em caucom una llosa. Difícilment, si m’hi nego,m’assabentaré del que està passanta l’altra banda del filferro de la vida.És que no vull emprenyar-me gaire.

Són les nou en punt, és l’hora del sotrac diari,i sense cap ordre preestablert m’explicaranla tempesta de tot tipus de malifetes envaint-ho totamb tota la normalitat i, el que és pitjor,jo m’hi habituo, i cap al final, i com aquellqui no diu res, parlaran de l’euríbor, i de sobteem pujarà la pressió, i tinc por que pel nusde la gola m’ofegui. Mira per on, el cul de gotque em queda em farà baixar l’angúnia. Estic salvat.

Amb impaciència em dibuixaran sanefesi esborranys amuntegats per dir-me que demàplourà, i jo com un ninot de cartró m’ho creuréi hauré de canviar els plans de pellaire emmidonati com sempre el temps molt savi se’n fotrà.

Vull tornar a posar-me dos dits d’una altra cosaque serà successiva i desordenada i em farà girara l’inrevés per fer-me creure l’endemà que la nit passadahavia estat un senyor feudal, però tant se me’n dóna.La realitat serà tan forta que establiré, per llei,uns nous ordres abans d’anar-me’n a dormir,i amb l’esclat sobtat i ardent d’una decisiópoc ensumada apagaré els llums de la casa, tots,menys un que projecta la seva llum a distànciade tots els plecs esbalandrats del meu contorn.L’hora de la tauleta de nit serà la mateixa,mai la canvio entre setmana, ni que plogui.M’he despreocupat del mòbil, que en solitarii activat el silenci giravolta per l’estatge.És l’hora de parar el llit amb l’olor de lavandadels llençols nets i la calor de la vànovade dibuixos exòtics. Agafaré el llibre de Jacinti de lluny escoltaré la simfonia de Beethoven–la nou– mentre Virgínia a través del mirallguaita desaforada el meu insòlit abillament.El gel del got es clivella, el poema creix arrapata la meva pell més prima com els flocs d’esparttrenant una estora, i jo enfilo amb ulleres maceradesl’agulla innocent i mastego el fil dels impossiblesper cosir la nit decadent i de silenci en el meu somni.Demà serà un altre dia, possiblement.

Un cul de got i un gel perdut“On he deixat les claus...”

J.V. Foix

Raimond Aguiló BartoloméPrimer Premi

XII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans

Una reflexió, després de Nadal,

sobre l’arbre de Nadal de la Plaça

de la Vila

L’arbre de Nadal és una tradició ancestral prò-pia dels països del nord d’Europa, que va passar

als països anglosaxons i que ara ja s’ha estès a tot arreu. L’avet, arbre de fulla perenne, represen-ta la força i la permanència de la vida enmig de la foscor i el fred. Un símbol molt fàcil de captar i d’un valor clarament universal. I, per aquest sentit de vida que no pot desaparèixer, se l’adorna amb boles de colors i lluminàries diverses.Per això, doncs, és lloable posar un arbre de Nadal ben adonat i il·luminat a la Plaça de la Vila. La llàstima és que aquest sentit esti-mulant i universal que té l’arbre, cada cop més queda fet malbé

per la seva utilització al servei del costat menys valuós d’aques-tes festes: el consum i la incitació permanent a consumir. Seguint un costum que també ara es va estenent i que sembla una traspo-sició de determinades pel·lícules americanes, el nostre arbre de Nadal no està adornat amb boles i llums que realcin el seu signi-ficat... sinó amb paquests de re-gals, alternats amb estrelles de neu. Els paquets de regals, cla-rament, dominen el conjunt. De manera que el símbol de vida queda pràcticament reduït a una glorificació del consum.No, no és que em sembli mala-ment que es facin regals per Na-dal i per Reis. Jo també en faig, i és una de les moltes concrecions

que té el desig de vida i de llum propi d’aquests dies. Però que l’arbre de Nadal que és al centre de la ciutat i que està promogut pel govern municipal quedi pràc-ticament reduït a una exaltació del consum, em sembla franca-ment lamentable. Un s’esperaria del govern viladecanenc, que es diu d’esquerres, alguna cosa més. Un s’esperaria que promo-gués, precisament, aquests va-lors propis de l’arbre i que he dit abans: la llum, la vitalitat, el fu-tur il·lusionat en coses valuoses, la creativitat, la victòria sobre la foscor, el sentit d’humanitat... Per favor, benvolgut govern mu-nicipal: a veure si l’any vinent us hi penseu una mica més...

Josep Lligadas Vendrell

Fotografia: Jaume Muns



L’ull i la ploma

Flors a l’asfalt

Cal que neixin flors a cada instant, cantava Lluís Llach l’any 68, deu anys abans d’aquesta

foto. Les flors silvestres, les flors que només saben viure en lliber-tat, sempre han tingut problemes per créixer i multiplicar-se. La ginesta, que tenyia de groc les nostres primaveres ha retrocedit davant dels plans parcials. No hi ha partit cada cop que s’en-fronten els quilòmetres quadrats d’arbusts, arbres i flors amb els quilòmetres quadrats de sostre. La natura és un equip que fa un joc vistós però sense espòn-sors triomfants ni pressupost. La foto ens recorda els temps quan l’uniforme urbà ciclista no era un xandall arrapat sinó uns pantalons amb un clip a la fi del camal. La bicicleta, malgrat els avenços tecnològics, és el símbol d’una manera de viure que no malbarata la benzina en anar a comprar el diari o el pa. És un mit-jà de transport, símbol alternatiu que no va ser inventat, malgrat que alguns pensen el contrari, ni per un okupa, ni per un hippi

ni per un/a ecologista de debò sinó per un baró alemany el 1785. Pare, els meus fills veuran les flors?, pregunta el nen –que avui ja deu superar la quarantena–, des del tàndem amb pancarta casolana que sembla un fràgil barquet amb vela de nàufrag en aquest Passeig de Gràcia encara no envaït per les tropes d’ocupa-ció de les firmes internacionals que vesteixen d’uniforme els principals carrers del món. Són la metàfora de la vella desigual-tat d’aparadors amb l’últim crit de luxe i diners i als seus peus, a la vorera, els captaires que este-nen la mà amb el mateix gest i la mateixa pobresa de segles enrere. Però això és ara. A l’any 78 el cosí de Rajoy encara no li havia parlat del canvi climàtic. L’ecologia era una paraula més de crucigrama que de reivindicació, que sonava més a secta d’actors de Hollywood que a moviment alternatiu, fora dels cercles contraculturals i lec-tors de la revista Ajoblanco. Però encara que faltés vocabulari, l’any 76, una setmana després de l’onze de setembre de Sant Boi al

Baix Llobregat va haver-hi una manifestació en contra del desvi-ament del riu, la més nombrosa de la nostra comarca, només com-parable a la que es va fer en de-fensa de l’hospital de Viladecans. La natura necessita més manis com aquesta del 78. Malgrat totes les cimeres sobre el canvi climà-tic ens podrem inundar, pelar-nos de fred, anar a Montserrat per de-manar que plogui, o portar jersei de màniga curta al mes de gener però les flors van perdent el par-tit. Estan pressionades des de la defensa per l’asfalt, el formigó, el totxo i les persones que viuen en aquesta taca que avança com una malaltia incurable d’un model de benestar que inclou la destrucció de la natura com un efecte col-lateral inevitable. Perquè no es po-den fer truites sense trencar ous. Té raó la pancarta de la foto. De-pèn de tots nosaltres. Del que no estem segurs és de si nosaltres som part de la solució o del pro-blema.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza

Itinerància de l’exposicióEl departament de Patrimoni Cultural de l’ajuntament, ha iniciat la itinerància de l’exposició Anem al ball d’envelat, la Festa Major de Viladecans per diversos equipaments de la ciutat.

L’exposició és una mostra gràfica i documental amb la qual es vol recordar com han estat les nostres festes majors al llarg de la història.

Va ser presentada al Museu de Viladecans, el proppassat mes de setembre, en el marc dels actes de la Festa Major d’Estiu.

Sinopsi:

Cada any, els veïns i veïnes de Viladecans celebrem la nostra Festa Major, al voltant del 8 de setembre, diada de la Mare de Déu de Sales. La festivitat té una antiguitat que es remunta pel cap baix, fins al segle XVIII, encara que es coneix que en els segles anteriors la festa se celebrava per Sant Joan, cada 24 de juny. Tampoc no es pot oblidar a qui està dedicada la nostra Festa Major d’Hivern, el 20 de gener: Sant Sebastià, copatró del poble per vot popular dels veïns i veïnes agraïts al sant per lliurar-lo dels estralls de la pesta de 1651.

Al marge dels orígens religiosos, al llarg dels anys, la nostra Festa Major s’ha definit pel seguit d’actes populars que s’han fet en el passat i es fan en l’actualitat: cercavila, gegants i capgrossos, castell de focs i banda de música, desfilades de carrosses, actuacions musicals i teatrals, activitats esportives i infantils, pregons de festa… Des dels primers actes coneguts de la Festa fins a arribar als actuals, més de 300 anys ens contemplen. L’exposició consta de 10 plafons explicatius a partir dels quals es pretèn recordar com eren i són aquests actes, damunt dels quals destaquem el ball d’envelat, veritable cor de la Festa Major, durant anys.

Dates properes de la itinerància de l’exposició:

• Ateneu d’Entitats Pablo Picasso: del 4 al 23 de gener

• Centre Sòcio Sanitari Frederica Montseny: del 25 de gener al 14 de febrer

• Escola d’Adults Edelia Hernández; del 15 de febrer al 13 de març

ANEM AL BALL D’ENVELAT, LA FESTA MAJOR DE VILADECANS


El racó de la llengua

Els tres Reis

A Viladecans, com, si no m’equivoco, a la majoria de llocs de Catalunya, abans, el dia 6 de gener era el dia de Reis. Els personatges que aquella nit

passaven a deixar joguines (o carbó!) als nens i nenes eren els Reis, els tres Reis, els Reis d’Ori-ent, o els tres Reis d’Orient. I eren coneguts com el Rei blanc, el Rei ros, i el Rei negre.Ara, en canvi, per influència de la televisió i de l’escola, resulta que els personatges que vénen són els Mags o els Reis Mags, o els Mags d’Ori-ent. I tenen nom: Melcior, Gaspar i Baltasar. A la cavalcada de Viladecans, l’últim any que vaig anar-hi, el presentador va cridar: “Visca els Reis Mags!”. I aquest any, en la retransmissió per TV3 de la cavalcada de Mataró, li van preguntar a un nen que per què estava allà, i va contestar: “Estoy esperando a los Reis Mags”. En aquell nen ma-nava més l’escola que la família.Ja em perdonareu, però això és una evident castellanització de les tradicions. En català, ni s’utilitzava la paraula “Mags”, ni s’utilitzaven els tres noms dels Reis. I és lamentable que tant els mitjans de co-municació com l’escola, utilitzin el castellà com a punt de referència per parlar d’aquestes tradicions, i s’oblidin de la forma catalana de parlar-ne.

Josep Lligadas Vendrell


Con la pata quebrá

Sí, fa dies que em vaig trencar un peu, cosa que m’obligarà a estar literalment fora de cir-

culació uns tres mesos. M’ho he pres amb calma, com una bona oportunitat per estar tranquil-la, llegir, conversar amb els amics, treballar amb modera-ció i fruir de la família, que ara pot estar per mi. És un accident laboral (una caiguda in itine-re), cosa que comporta atenció mèdica –bona– en una mútua, cobrar el 100 % del sou, i no patir per una feina en la qual tinc contracte indefinit. Amb tot això, anar a peu coix, o es-tar-me de determinades coses em sembla irrellevant, sobre-tot perquè de moment tampoc no em fa mal i perquè disposo

d’un entorn agradable, adap-tat, amb calefacció –que puc pagar– i llum natural. A banda d’un cert parc mòbil a la meva disposició. Després de tenir cura dels grans de casa, entre la famí-lia hem reunit cadires de rodes i estris diver-sos força útils.Ho visc, però, gairebé amb sentit de la cul-pabilitat quan miro al meu entorn: a la filla d’uns amics li ha pas-sat una cosa semblant just en el moment de renovar el contracte laboral. I ha perdut la feina. ¿Què passaria si tingués persones dependents al meu càrrec? ¿Si visqués en una casa sense ascensor? ¿Si no pogués

comptar amb ajut per les coses més bàsiques? Penso en els re-fugiats que amb peu trencat o no han de recórrer grans dis-

tàncies sense suport de cap mena i en la gent que, simplement, no té diners per engegar l’estufa. L’eficàcia de la vida en pau i de l’Estat del Benestar és que si-tuacions com la meva siguin afrontades amb els diners i els recursos de tots. Això és el que els més poderosos vo-

len trencar. Jo no puc més que sentir-me afortunada i desitjar que en aquesta mena de tràn-gols tothom rebi el suport amb què ara puc comptar.

Mercè Solé


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon)

17 de gener 2015 Remolar-Filipines.

És de color marró vermellós amb llistes més fosques, per sobre. Per sota és gairebé blanc. Coroneta molt fosca que contrasta amb la línia superciliar molt clara, i a sota una línia ocular també fosca. Sexes idèntics, com en la majoria de les espècies del gènere. Aquest ocell viu entre la vegetació aquàtica vertical com els joncs i les canyes.

Font: Viquipèdia.

La festa major d’estiu de Viladecans, 1728-1936. més enllà dels records viscuts (i III)

A inicis del segle XX, els actes de la Festa Major seguien la mateixa dinàmica que recordàvem per a les darreries del se-gle XIX. No podia faltar la missa major

en l’església parroquial de Sant Joan, el dia 8 de setembre; no obstant, els actes més esperats con-tinuaven sent els balls populars on les actuacions d’orquestres i orquestrines amenitzaven les espe-rades vetllades protagonitzades pel jovent local o pel públic local foraster que s’hi atansava. Recordem com la premsa barcelonina esmentava les dues sales de ball més destacades del poble que rebien els noms oficials de Sala Monmany i Casa Cotxero. Després d’una mica de recerca entre els documents de l’Arxiu Municipal, hem pogut iden-tificar el primer dels recintes: la Sala Monmany que no era pas altra que el recinte de ball del cafè de Cal Sastre.1 En efecte, va ser l’any 1892, quan el veí vila-decanenc Josep Monmany i Carbó va sol·licitar per-mís a l’ajuntament per construir un edifici concebut per a sala de ball –a hores d’ara, encara ben visible–, sota projecte del mestre d’obres Josep Deu i Bus-quets, situat a la carretera de Barcelona i construïda sobre l’antiga era de batre propietat de la Torre del Baró. Això no obstant, ja s’ha escrit en diverses oca-sions com el nom de Cal Sastre el proporcionaria el veí Francesc Vendrell –sastre d’ofici i alcalde con-servador de Viladecans–, qui al tombant de segle XX regentaria el cafè contigu a la sala de ball matei-xa. No és difícil imaginar com en Francesc Vendrell es dedicaria a treballar en el cafè i, alhora, a tenir cura de la sala de ball. Tampoc no és difícil conclou-re com el veïnatge acabaria identificant automàti-cament el nom del local de ball, no pas amb el nom del propietari sinó amb el nom del seu encarregat; constant, diríem toponímica, que també podríem observar en altres cases del poble.2

1 Amb la Casa Cotxero no hem tingut tanta sort. No la po-dem associar a Ca l’Esparter, ja que qui s’encarregava d’aquell local, des de 1880, era Jaume Bonet i Parellada, d’ofici cadirer, segons el Padró Municipal del mateix any. D’altra banda, a les notícies de premsa se’ns parla de la sala del cafè Bonet, al ma-teix temps que se’ns informa de Cal Cotxero. Haurem de seguir investigant per esbrinar on estava situat aquell local de ball del poble.2 És el cas de moltes masies del poble on el nom que sovint ens ha pervingut és el del nom del masover i no tant el del pro-pietari. Un cas contemporani el trobaríem amb la fàbrica del

Ja vam parlar en l’article de fa dos mesos com les sales de ball del cafè Bonet (Ca l’Esparter) i la Sala Monmany esdevenien centres d’esbarjo popular però també llocs on s’aglutinaven les tendències polítiques del poble. Entre la darrera dècada del se-gle XIX i les dues primeres del segle passat van ser constants les grans tensions electorals promogudes per veïns identificats –sovint de forma molt difusa– sota les etiquetes de carlins de tendència integrista catòlica, liberals i conservadors addictes al sistema de la Restauració, catalanistes conservadors o repu-blicans de tendència federal. Veïns que tenien, en els dies de Festa Major, oportunitats per bastir xarxes de sociabilitat o clientelars, mostrar fortaleses i po-ders de convocatòria i tenir motius per organitzar tota mena d’actes. Així, no era estrany llegir com en Jaume Nogués, espòs de Magdalena Modolell, escrivís en un article publicat a la premsa barceloni-na: “[...] Lo que únicament los caracteriza [als veïns del

Gorgas, que va estar situada al carrer del Sol entre 1918 i 1968; nom popular que ens transporta a qui va ser el seu encarregat, Joan Gorgas; mentre que el nom del propietari era, realment, Joan Fàbregas Jorba.

Estovalla impresa amb el programa dels balls organitzats pel Centre Barón de Almenar de Viladecans, per la Festa Major de 1898. AMVA, Col·lecció Margarita Núñez


Recerca històrica

Les entitats recreatives nascudes a redós de les sa-les de ball de Ca l’Esparter o a Cal Sastre eren, en aquells dinàmics darrers anys del segle XIX i pri-mers del segle XX, societats que aixoplugaven la major part de l’oferta de balls dels dies de Festa Major. No obstant, no eren pas les úniques. Tenim documents que esmenten altres entitat culturals del poble, aleshores, com eren els casos del Centro Barón de Almenar, promogut per Ramon de Viala –baró d’Almenar i propietari de la Torre del Baró–, que per la Festa Major de 1898 organitzà un ball far-cit de valsos, americanes, masurques o rigodons. El mateix podríem dir de la programació de ball d’una altra entitat del poble –fins ara desconeguda– ano-menada La Alianza de Viladecans. Mentre passava tot això, l’ajuntament del poble s’ocupava, aleshores, de ben poca cosa en la prepa-ració dels actes de la Festa Major. Mentre el mossèn tenia cura dels actes religiosos centrats en el dia 8 de setembre, les diverses comissions veïnals adscri-tes a cada sala de ball organitzaven la resta d’acti-vitats populars. L’ajuntament només es limitava a concedir una tradicional subvenció a l’Església en concepte d’ajut a la preparació de l’ofici del dia 8; una subvenció que es va quantificar en 75 pessetes, des de 1900 fins a 1917, i que curiosament només va passar a 100, a partir del moment en què mossèn Andreu Samaranch va ser remogut de la parròquia de Sant Joan de Viladecans.4 En arribar a les dècades dels anys vint i trenta del segle XX, els actes organitzats per la Festa ja eren com molta gent els recorda un cop acabada la Guerra. Començaven amb un repic de campanes i traca de petards, cercavila i castell de focs. En els dies següents, els concerts de música clàssica, les sessions teatrals i els putxinel·lis per als infants es

Vendrell, Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modo-lell, Viladecans, Grup Tres Torres, 2011, pàg 150-154.4 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’Ajuntament. La qüestió de la subvenció de l’ajuntament cap a l’Església esdevingué, durant el pe-ríode, un capítol més en les tensions que existiren entre els diversos Consistoris i l’estratègia d’enfrontament de mossèn Andreu Samaranch contra el poder local. A tall d’exemple, citarem l’acord de Ple de 19 de setembre de 1905, on es va “considerar com no rebuda una factura de 100 pessetes presentada pel Rector, en concepte de pre-paració de l’ofici”, tot argumentant l’ajuntament que mai no havia encarregat un acte religiós que costés aquells diners. També, l’acord de 16 d’agost de 1913 en què el Ple municipal, atesa la sol·licitud presentada pel rector sobre la contribució econòmica del Consistori, explicitava que “ni per les lleis, ni pels costums del poble, s’havia vist mai que els actes religiosos se celebressis a elecció o de-sig de l’ajuntament”, motiu pel qual el Consistori no veia necessari fer una bestreta, reclamada pel mossèn, per a la preparació dels actes religiosos de la Festa.

Programa de ball de l’entitat anomenada La Alianza de Viladecans, a inicis del segle XX.AMVA; Fons Josep Lliga-das de cal Sardà

poble] es la sala de ball ahont se diverteixen, y sa gestió política consisteix, casi generalment, tant per part dels uns com dels altres, en satisfer agravis personals [...]”3

3 Article aparegut al diari El Correo Catalán, el 25 no-vembre de 1905, reproduït al llibre de Jaume Lligadas


van començar a complementar amb les curses ci-clistes o atlètiques i els partits de futbol i més tard de bàsquet. També seguien els balls que es feien a les societats de Ca l’Esparter o del bar d’en Quimet: el nom que rebia aleshores el cafè de Cal Sastre.5 A destacar, la Festa Major de 1920 on per primer cop es documenta al poble la celebració de la Diada de Catalunya dins de la programació dels actes fes-tius; moment en què, a més, es va decidir canviar el nom del carrer de les Canals pel carrer de Prat de la Riba, així com el carrer de Sant Joan pel de carrer d’Àngel Guimerà, amb presència del dramaturg. També podem recordar el que anunciava el diari La Vanguardia per la Festa de 1928: “Durante los días 8, 9 y 10, este pintoresco pueblo celebrará su tradicio-nal fiesta mayor. Las sociedades «La Fraternidad» y el «Centre Recreatiu», como asimismo el F. C. Viladecans y el Velo Sport, han repartido sus programas, los cuales son variados en extremo. El día 8, por la mañana, y en la iglesia parroquial, se celebrará oficio solemne con plá-tica apropiada a la fiesta. A las cuatro, carrera ciclista local, reservada para neófitos. El recorrido será de unos 50 kilómetros y reina gran entusiasmo entre los noveles ciclistas, a más de la afición que tienen a las carreras de esta índole, por el gran lote de premios, tanto en metálico como en objetos de arte; a las seis, partido de fútbol entre un equipo de la Unió Sportiva de Sans y el primer equipo local, y a las diez, funciones teatrales a cargo de renom-bradas compañías de la capital. Día 9, por la mañana, baile de gala en ambas sociedades. Por la tarde y noche,

5 Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’Ajun-tament. Els actes de la Festa van ser suspesos l’any 1909, a con-seqüència des fets de la Setmana Tràgica produïts a Barcelona. També ho va ser l’any 1926, a conseqüència dels estralls de l’ai-guat de Sant Ramon.

bailes de sociedad. El día 10 las sociedades bisarán el mis-mo programa que el día anterior”.6

A mitjans dels anys 30, altres entitats culturals o polítiques també es van afegir a la festa: entre les primeres, cal destacar el Centre Cultural i Artístic, fundat justament per a la festa de 1933 i per la qual es van muntar concursos de pintura, dibuix o fo-tografia; entre les segones, recordem el Centre Ca-talà Republicà, que va muntar un envelat de ball, l’any 1934. Va ser també, durant l’època republica-na (1931-1936) quan l’ajuntament començà a pren-dre alguna iniciativa per dotar d’esplendor la Festa Major: l’any 1932, es decidí il·luminar la façana de la Casa de la Vila; de la mateixa manera, l’any 1935, també formava una comissió de festes amb l’única finalitat de preparar jocs per a la mainada.La Festa Major d’Estiu, cap als anys republicans, ar-ribava a un cert moment d’esplendor. No obstant, el parèntesi de la Guerra Civil (1936-1939) i de la immediata postguerra, durant bona part de la dè-cada dels quaranta, detindria aquell moment dolç. S’hauria d’esperar fins a la de la dècada dels anys cinquanta, per veure com la celebració de la Festa Major ressorgiria amb força. No obstant, un cop ar-ribats a aquest punt, l’historiador ja pot deixar que molts dels lectors d’aquestes línies puguin recordar lliurement la seva Festa Major viscuda. Qualsevol d’aquells records tindran més potència que la recer-ca actual que es realitzi sobre la Festa dels darrers 50 o 60 anys. Només un desig: que aquell record pugui perpetuar-se, un cop hagin desaparegut els seus protagonistes.

Xavier Calderé i Bel6 La Vanguardia, dissabte 8 de setembre de 1928, pàg. 26.



la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Alfons Comín i Ignasi RieraAprofitant l’avinentesa de l’article de l’Ignasi Riera en aquest número del Punt de Trobada, a on, entre d’altres coses, recorda l’Alfons Carles Comín, publico unes fotografies de la visita de l’Ignasi a Lluís Maria Xirinacs l’any 1976, al carrer Entença, davant de la Model, acompanyat de l’Alfons Carles Comín, Marcelino Camacho i Julián Ariza. En Xirinacs va estar durant 1 any i nou mesos, 12 hores al dia, davant la presó Model, com a protesta i per demanar l’amnistia política que, finalment, va ser aprovada l’any 1977.

Viladecans punt de trobada, 095

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 095