Punt de Trobada 14

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. MartínezAsunción Polaina

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

14Any 2

15 de setembre 2008

Sumari2 El nostre primer acte públic

3 Colonias de niños saharauis 2008. Rosa Mercader

4 Viladecans i l’Eurocopter. Ricard Caba

5 Roca, de empresa familiar a multinacional. Miguel de la Rubia

7 Caminant per les Filipines. Mercè Solé

8 Per crear relació. Maria Comas

8 La missa de festa major al programa. Josep Lligadas

9 Quan el mil·lenari agafa volada. Vicenç Castelló i Mª Victò-ria Herrero

10 Els nous trens de la Renfe. Mercè Solé

11 Les nostres entitats: Club de Pensionistas y Jubilados de Albarrosa

12 Conèixer viladecans: M’agraden els meus veïns. (Sant Boi. Part I). Víctor J. Martínez

13 El personatge: Belinda Siles. Josep Ginjaume

Les nostres festes majorsEl darrer Ple Municipal del curs, el passat mes de juliol, va aprovar la supressió de la festa local del 20 de gener, dia de Sant Sebastià i festa major d’hivern, per substituir-la pel dilluns de la segona Pasqua, com a Barcelona. Es mantindrà la festa major d’hivern a mig gener, però el 20 no serà festiu. El motiu és que aquest dia no té una gran rellevàn-cia ciutadana i en canvi crea problemes a molta gent que no treballa a la ciutat i es troba que, per exemple, aquest dia no sap què fer amb els fills que no tenen escola.La decisió no va ser unànime, sinó que va tenir un nombre notable de vots negatius i d’abstencions, cosa que indica que, si bé els motius de la supressió són reals, també és molt real el fet que no sembla un gran encert anar eliminant les nostres senyes d’iden-titat ciutadana. I això és un pas més en aquest procés d’eliminació.De fet, si el 20 de gener com a festa major d’hivern no té gaire rellevància ciutadana, és, entre altres coses, perquè no s’ha fet cap esforç perquè la tingués. La festa major d’hivern consisteix en uns quants actes festius, més o menys interessants, però sense que n’hi hagi cap que sigui aglutinant i creï addicció. I una cosa semblant podríem dir de la festa major d’estiu que acabem de celebrar. La festa major d’estiu té molta més rellevància i crea molt més ambient, perquè hi ha molts més actes que arriben a molta gent. Però s’hi troben a faltar moments significatius que siguin aglutinants de la ciutat i creïn tradició cívica, així com també algun moment festiu que pugui esdevenir específic i representatiu del que és Viladecans. I no és tan difícil. Cal només voler que aquests moments hi siguin, estimular la creativi-tat col.lectiva convocant-hi la gent que hi estigui interessada, no tenir por... En definiti-va, es tracta de creure en les possibilitats de Viladecans i de la seva gent.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 14 - Setembre 2008 2

El nostre primer acte públic

El passat 10 de setembre, en el marc de la Festa Major, vam fer una presentació pública de l’enti-tat que edita aquesta revista, Vila-

decans Punt de Trobada. De fet, hem esperat a convertir-nos formal-ment en una entitat a haver consolidat aquest publicació que teniu a les mans (o potser a l’ordinador). La nostra intenció és anar més enllà de la revista i organitzar actes de caire cultural i de debat social i polític.El primer d’aquests actes, doncs, va tenir lloc dimecres passat, amb la col·laboració de la llibreria “Els Nou Rals”. La primera part va girar a l’entorn del perquè d’aquesta revista. Van parlar Maria Comas, secretària del Punt de Trobada i Mercè Solé, membre de la redacció. La segona va consistir en la presentació del llibre La política dels cristians, de Josep Lligadas, membre de la redacció del Punt de Trobada i guanyador del Premi Joan Maragall a la passada nit de Santa Llú-cia. Hi van intervenir Salvador Milà, dipu-tat al Parlament de Catalunya i ex-Conseller de Medi Ambient i Habitatge, i l’autor del llibre.Va ser un plaer poder saludar les moltes persones (en vam comptar més de setanta) que van venir, a les quals agraïm moltíssim la seva presència. Per part nostra, més oca-sions hi haurà...


Divendres 19 de setembre

de 7 a 9 del vespre

a la sala d’exposicions de la Torre del Baró

Trobada amb el Grup Tres Torres

Per parlar del passat, present i futur de Can Modolell

Per engegar la preparació del mil.lenari de Viladecans

Parlaran Maria Victòria Herrero i Jaume Lligadas

I compartirem una estona amable menjant coca i bevent cava

Otro año más los niños saharauis han estado en Viladecans. Nuestra aso-ciación, que está funcionando desde 1999, empezó con 12 niños, y este año

2008 lamentablemente solamente han podido pa-sar unas vacaciones con nosotros 4 niños.Pasan aquí dos meses, julio y agosto, saliendo de los campamentos saharauis donde se suele llegar a 50 grados a la sombra con poca agua y con pocos alimentos, tan necesarios para su desarrollo.A estos cuatro niños se les ha hecho una analítica, tres de ellos han pasado la revisión favorablemen-te, y sólo uno se queda para hacerle una revisión más completa pues tiene problemas de movilidad.Llegó el día de regreso a los campamentos el 3 de septiembre. Este suele ser un día de preparativos y al mismo tiempo un día triste para todos. La sensa-ción que tenemos las familias referente a los niños es de que quieren regresar para ver a su familia y volver el año siguiente con su familia española, que tanto han hecho por ellos, sobre todo darles mucho cariño y nosotros aquí, a esperar el año siguiente que vuelva nuestro niño o niña.

Rosa Mercader

Colonias de niños saharauis 2008


En el llibre El meu camí cap a la Utopia d’Arcadi Oliveres, d’Angle Editorial, hi ha un curiós capítol que parla de

Viladecans i la indústria aeronàutica a Catalunya.Arcadi Oiiveres, professor d’economia aplicada de la UAB i president de Justí-cia i Pau, entre moltes altres coses, ens relata com, a iniciativa de Pascual Ma-ragall sent president de la Generalitat, es va voler impulsar la indústria ae-ronàutica a Catalunya, i així va sorgir la possibilitat que Airbus, una fàbrica europea molt important que es dedica a la fabricació d’avions civils i militars, portés una de les seves filials a Catalu-nya. Es tractava de l’Eurocopter, una fàbrica d’helicòpters de combat.La Generalitat els volia oferir uns ter-renys a Viladecans, a la zona de Can Alemany; com que l’equip de govern municipal era socialista no hi havia d’haver cap problema. El Parlament de Catalunya havia votat en una co-missió parlamentària si oferia o no els terrenys. Hi va haver tres vots favora-bles: el del socialistes, que eren els que ho proposaven, el del Partit Popular i el de Convergència. ERC es va abste-nir i ICV-EUiA hi va votar en contra.Justicia i Pau batalla, des de fa molts anys, contra la indústria i el comerç d’armes. El fet que una fàbrica de l’Eurocopter es traslladés a Catalunya els va alarmar i mobilitzar. La comis-sió parlamentaria havia ja votat, però calia que el Parlament es pronunciés, així que, conjuntament amb la Funda-ció per la Pau, van anar a veure els di-ferents diputats i diputades.Als del PP no els van visitar perquè era un cas bastant perdut. Els d’ERC se’ls van excusar dient que, en el moment de votar s’havien abstingut, però que ara s’adonaven que havien d’haver votat que no, i que actuarien en conse-

qüència. Els d’ICV-EUiA, cap proble-ma: òbviament, ja s’havien pronunciat en contra. Els socialistes els van rebre molt malament, va ser l’únic partit que no els van oferir ni tan sols una cadira, els van rebre a peu dret un dia que hi havia plenari al Parlament, no hi van perdre ni cinc minuts, tot dient que ells eren un partit de govern i van ar-gumentar que el seu deure era facilitar el benestar dels ciutadans. Per a ells, benestar volia dir, entre altres coses, feina, i els helicòpters de combat eren feina. El cas mes paradoxal va ser el de Convergència: van dir que des del punt de vista ideològic, del benestar de Catalunya i de la indústria, CiU veia de bon ull que es fes aquesta fà-brica; ara bé, des de el punt de vista estratègic, podrien erosionar el govern tripartit i, per tant, ells no tindrien cap inconvenient a votar-hi en contra.El problema es va acabar, no perquè s’hagués fet res de res, sinó perquè el ministre de Defensa, que és qui tenia l’última paraula sobre el tema, es deia José Bono. Ell és d’Albacete i va dir: “La fábrica a Albacete, que es mi pueblo”. Arcadi Oliveres acaba el capítol dient que, de vegades, els moviments de la política son fruits inesperats.A Viladecans, estan començant a urba-nitzar el que serà un gran parc aeros-pacial i de la mobilitat d’iniciativa pú-blica, sense concretar quines empreses s’hi instal·laran, i sense haver-se apro-vat cap document que fixi un codi de bones intencions que vetlli perquè no s’instal·li la indústria militar a Vilade-cans, document totalment necessari, perquè no sigui el cas que es torni a produir l’estrambòtic moviment polí-tic com el que va passar amb l’Euro-copter, ara que la ministra de Defensa, Carme Chacon, és catalana.

Ricard Caba i Calbet

Viladecans i l’Eurocopter, l’helicòpter de combat


Roca, desde hace años ya no es aquella empresa familiar que Gavà vio nacer, en 1917, en ter-

renos cercanos a la estación de ferrocarril. Aquella Roca de marcado carác-ter paternalista y democristiano, permitiría determinados benefi-cios para sus trabajadores. Aque-llos primeros Roca, que sin du-dar explotaban a los trabajadores de su empresa, también se puede decir que hicieron un hospital, zonas de ocio y deporte y hasta viviendas para sus trabajadores y que subvencionaron la construc-ción de escuelas en Gavà y en nuestro municipio.La actual multinacional Roca Corporación Empresarial, hoy, navega por los mares del neoli-beralismo y no sólo ha ido aban-donando por el camino a dife-rentes áreas de producción de su empresa, como la de aire acondi-cionado y calefacción (la sección que le dio origen), sino también a trabajadores que han dedicado muchos años de su vida a la em-presa.Hoy en día, dedicado en exclusi-vidad al cuarto de baño, es una empresa multinacional que se ha expandido, desde 1999, de forma clara por todo el mundo. Esta im-plantación de sus fábricas fuera de nuestras fronteras está tenien-do en la factoría de Gavà una grave consecuencia: la deslocali-zación de parte de la producción y la reducción progresiva de la

plantilla de trabajadores. Ahora a esos trabajadores que han par-ticipado con su esfuerzo y traba-jo a hacer grande a esta empresa se les ve como un estorbo, en el afán de la obtención del máximo beneficio empresarial, ya que los costes laborales en otros países del tercer mundo son inferiores a los nuestros.En esa carrera desenfrenada, en los pasados días de julio saltaba en la prensa una noticia que no hacía otra cosa que confirmar lo anuncia-do. Se plan-teaba un Expediente de Regula-ción de Em-pleo de 398 p u e s t o s de trabajo que afectaría a las factorías de Gavà, Alcalá de Henares y Alcalá de Guadaira, así como a personal de oficinas de Barcelona. Un Expediente de Regulación de Empleo justifica-do con la excusa de una caída de ventas por la crisis en el sector de la construcción, aún habien-do obtenido en 2007 un beneficio neto de 103,45 millones de euros.Una vez más, se demuestra que la mayoría de empresas sólo se acuerdan de hacer participar a los trabajadores de las épocas de “vacas flacas”.

Miguel de la Rubia

Roca, de empresa familiar a multinacional


El Correllengua és una iniciativa a favor de la nostra llengua i cultura sorgida de la societat civil catalana. És una proposta per la defensa i promoció de la llengua

catalana, transversal, oberta, participativa i po-pular, que té com a objectius fomentar l’ús soci-al de la llengua en tots els àmbits. També és una eina per donar a conèixer la nostra llengua i cul-tura a les persones que, nouvingudes o no, encara no la coneixen, i una manera festiva i oberta de celebrar la catalanitat, al carrer, de manera desa-complexada i en positiu. Sorgeix l’any 1993 a l’illa de Mallorca, inspirada en la Korrika del País Basc. El 1995 es comença a fer

al País Valencià i a partir del 1997 la CAL agafa el compromís de portar-lo a la resta dels territoris de parla catalana. El Correllengua és la iniciativa per la llengua que anualment mou més persones arreu del país; prova d’això ho és l’èxit de participació de l’any passat, que va mobilitzar més de 300.000 persones, amb la celebració més de mig miler d’actes arreu del país.Des de fa set anys la cloenda del Correllengua es fa a Perpinyà, coincidint amb la signatura del Tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659, pel qual s’imposava a Catalunya una greu divisió i fractura territorial. Aquesta cita –ineludible en el calendari nacional– creix cada any en participació i mobilitza-ció i esdevé un clam per la recuperació dels lligams històrics entre el nord i el sud de la nostra nació. Dins dels actes d’aquest dia hi ha la manifestació i el Festival Rellamp!.

OBJECTIUS DEL CORRELLENGUA 2008

Objectius generals:Reclamar un major ús social de la llengua en •tots els àmbits que li són propis, tot incidint en la presa de consciència de la gent en relació a aquest fet.La defensa de la unitat i l’oficialitat de la llen-•gua catalana en tot el seu territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Objectius de la comissió del CORRELLENGUA 2008 a Viladecans:

Consolidar el CORRELLENGUA com una cele-•bració assenyalada a Viladecans.Potenciar la participació del màxim d’entitats i •ciutadans de Viladecans possibles en els actes del CORRELLENGUA.

ENTITATS QUE HI COL·LABOREN:CAL, DIABLES DE VILADECANS, GEGANTS DE VILADECANS, GRUP TRES TORRES, CLUB DE BITLLES, FUNDACION ESPEJO, A.E.i G. SANT JOAN, A.E.i G. GARBI, AMICS DE LA SARDANA DE VILADECANS, AGILITY BAIX LLOBREGAT, CLUB ALPÍ BAIX LLOBREGAT, AA.VV. CASC ANTIC, LLIBRERIA NOUS RALS, ASSOCIACIÓ D’ARTS I OFICIS DE VILADE-CANS, AJUNTAMENT DE VILADECANS.

Diumenge 14 de setembre 2008 Rambla Modolell

10:00 h. Concurs de dibuix i pintura infantil

Divendres 19 de setembre 2008 Torre del Baró

19:00 h. Trobada amb el Grup tres Torres

Dissabte 20 de setembrePlaça de la Constitució

16:30 Trobada i benvinguda 17:00 Cercavila18:00 Arribada Cercavila al

Jardí Municipal18:10 Lectura del Manifest i presentació18:30 Presentació llibres: Isabel-Clara Simó18:30 Rocòdrom, Jocs i Tallers... 18:30 Bitlles Catalanes19:30 Recital de poesia20:30 Jordina Biosca: “Rondalles de la nostra terra”21:30 Concert: Riviera Paradise22:30 Concert: A CONFIRMAR

Diumenge 21 de setembre Plaça de la Vila

10:00 Trobada i lectura del manifest10:10 Exhibició de gossos 12:00 Ballada de Sardanes14:00 Aperitiu i comiat

Programa del Correllengua a Viladecans


Caminant per les Filipines

Plena de bona fe, i en-tusiasmada pels fulle-tons que l’ajuntament va distribuir sobre els

nous accessos a les platges, em vaig disposar a fer a peu l’ano-menat “Camí del Mar”, que passa pel Camí de les Filipines.De fet, és una molt bona cosa, disposar d’un camí agradable per passejar-hi a peu o en bicicleta, i que arriba fins a mar. El cert és que el que és pròpiament el camí està molt bé. Ara bé, de fet, és un camí amb un bon cos, però sense cap ni peus. I m’explico.

El capD’una banda, per arribar al seu inici –la rotonda del Camí Ral– t’hi has de jugar la vida. Si agafes la Carretera de la Vila enllà, vas passant envoltada d’una densís-sima circulació –encara que sigui una tarda d’agost– amb voreres o vorals a voltes inexistents. Són un parell de quilòmetres peno-sos, que acaben a una rotonda, on, per cert, per no haver-hi no hi ha ni passos zebra. Em deien alguns amics amb qui hem comentat això, que s’hi pot anar per altres bandes, i que l’ar-ranjament d’aquest fragment de camí, que seria, si em permeteu, l’entrada “natural” al Camí del Mar, no depèn de l’Ajuntament sinó d’altres administracions pú-bliques. Si és així, però, farien bé de fer constar que l’itinerari no està completat i de senyalitzar camins alternatius i no perillosos fins a l’inici del camí.

El cosEl camí em va semblar una delí-cia, però potser està pensat només per a esportistes i no per al públic en general. No hi farien cap nosa bancs amb respatller, que són més còmodes per a molta gent que

potser no es planteja fer el camí de punta a punta, sinó fer-ne un tros i girar cua. I hi vol anar a lle-gir una estona, o a xerrar... Ara hi ha un mobiliari urbà on em va costar reconèixer els bancs –si és que ho són– i uns arbres que, un cop crescuts, faran bona ombra. En aquesta línia penso que també estaria bé que l’autobús que va a la platja tingués parades al mig del camí. Per a la gent que no és gaire caminadora o que senzilla-ment es planteja prendre la fres-ca una estona. No crec que posar un parell de parades segurament poc freqüentades interfereixi gai-re el bus. Un autobús que, per cert, podria funcionar fins una mica més tard, al pic de l’estiu. Ja sé que una majoria de gent va a la platja a les hores de sol, però a molts ens agrada passejar-hi o fer al camí quan el sol no apreta.Tampoc no hi sobraria una mica de literatura: sobre la història del delta, la pagesia, el nom dels in-drets, o la fauna i flora...

Els peusEl camí s’acaba en una rotonda que enllaça amb un camí que des-mereix l’anterior, o sigui a mig fer, amb tanques metàl·liques banda i banda, pel mig del que havia estat un càmping, força brut el dia que hi vaig anar jo. L’accés a la platja es tanca a les vuit del vespre, cosa que no té cap sentit. I a la rotonda hi ha paradetes de sexe. De fet, quan estava a punt de dir a aquelles noies lleugeretes de roba –com va molta gent a la platja, per cert– que la parada del bus era en una altra banda, vaig veure que qui estava equivocada era jo.Una bona cosa, el Camí, i unes quantes propostes de millora.

Mercè Solé


Per crear relacióDesprés de les vacances d’estiu, els voluntaris i voluntàries de la xarxa Parlar per Conviure ja es-tem a punt per continuar fomentant la convivència entre persones a través de les tertúlies en català o

d’activitats d’alfabetització, obertes a totes i tots els ciutadans de Vilade-cans.Però penso que caldria plantejar-ho d’una altra manera, que pogués arribar a moltes més persones. Perquè crec que és una manera excel·lent per fer bona convivència entre ciutadans de Viladecans.Totes les entitats de la ciutat, que n’hi ha moltes, haurien de crear un grup de relació amb les persones que vulguin aprendre català o altres coses. La qüestió és que es relacionin entre ells, que es coneguin, i es trenquin estereotips, principalment amb les persones que han vingut de fora a buscar-se una vida millor que la que tenien al seu país d’origen.

A ningú no li agrada deixar la seva terra. Si ho fan és per força. Per això cal que els donem eines perquè se sentin acollits a la nostra ciutat, i una de les maneres és aquesta de fomentar les relacions i poder conversar, que a més fa que també nosaltres ens enriquim culturalment coneixent altres costums.Nosaltres anem posant granets de sorra perquè sigui així, i amb la il.lusió que algun dia tots ens en-tendrem.

Maria Comas Oriol

En el número d’abril d’aquesta re-vista, hi publicàvem una nota que deia que seria una acció de govern fàcil i barata de fer la d’incloure

la missa de festa major en el programa de les festes. Com tantes altres festes majors, també la nostra, la del 8 de setembre, neix arran d’una advocació religiosa, la de la Mare de Déu de Sales. De manera que la missa de festa major podem dir que és a l’origen de totes les celebracions que es fan aquests dies. Semblaria raonable, doncs, que, com es fa pràcticament a tot arreu, aquest acte fos recollit pel programa.Finalment, aquest any s’hi ha inclòs. O sigui que felicitats als qui ho han decidit, perquè això denota respecte i valoració del nostre patrimoni històric i cultural, més enllà de les posicions que cadascú pugui tenir davant el fet religiós. La missa de la Mare de Déu de Sales que se celebra el 8 de setembre, a més d’un acte religiós, és un esdeveniment que forma part de la història i la cultura vilade-canenca. I aquest és el valor que, a l’hora de pensar el programa de festa major, val la pena tenir en compte. I si es pogués fer un pas més, i en algun lloc pogués aparèixer el nom específic de la Mare de Déu de Sales, doncs molt millor...

Josep Lligadas Vendrell

La missa de festa major al

programa


El Grup Tres Torres editem un butlletí de periodicitat tri-mestral amb el nom de Canis Vallis 2011. Tant el nom del

butlletí com l’article de portada del nostre primer número, “El mil·lenari de Viladecans”, van ser curosament i intencionadament escollits. Vila-decans és una població que durant molt de temps s’ha vist a si mateixa amb un cert complex d’insignifican-ça davant d’altres poblacions del seu entorn. Potser aquesta baixa autoes-tima no és sinó fruit del desconeixe-ment que gran part de la ciutadania tenim de la nostra pròpia història i del nostre no gens menyspreable pa-trimoni. L’arxiu històric de la ciutat, ciutadans particulars i també grups com el nostre, intentem aportar, ca-dascú des del seu àmbit i amb els seus mitjans, tota la informació al nostre abast per que els viladeca-nencs i viladecanenques coneguem cada dia una mica més què som i què hem estat amb la il·lusió que cada dia ens sentim més orgullosos de la comunitat que entre tots hem anat edificant al llarg del temps.Per què doncs Canis Vallis 2011? Doncs, perquè el 2011 farà 1.000 anys que per primer cop apareix documentat el to-pònim “Canis Vallis”, que més enda-vant esdevindrà “Viladecans”. Amb d’altres paraules, l’any 2011 Vilade-

cans serà mil·lenària. Des del nostre grup pensem que aquesta és una data prou significativa i creiem que difon-dre aquest esdeveniment i aprofitar-lo per apropar a la ciutadania la nostra història pot contribuir a augmentar el sentiment d’estima per la nostra ciutat. Per això, quan amb motiu de la inauguració a la Torre del Baró de l’exposició “Anem a estudi! Escoles, mestres i escolars a Viladecans” que va tenir lloc el passat dia 5 d’aquest mes, el nostre batlle es va fer ressò d’aquest esdeveniment, al nostre grup ens en vam alegrar molt. Sens dubte la di-vulgació i difusió que l’administració local pot donar a aquest fet ultrapassa en molt les possibilitats de la nostra associació. Si l’ajuntament s’hi involu-cra amb actes i celebracions, la volada i la repercussió que pot tenir poden ser molt interessants. Celebrem que la iniciativa del nostre grup de fer conèi-xer aquesta data històrica hagi estat acollida per l’administració i esperem que la referència feta en el discurs del senyor alcalde sigui mostra de l’inte-rès de l’ajuntament per commemorar i dur a terme activitats que engresquin tota la ciutadania en aquesta fita tant especial.

Vicenç Castelló Solina

Mª Victòria Herrero Garcia

Quan el mil·lenari agafa volada

100010001000100010001000


Porten ben bé la marca de la nostra ben-volguda, estimada i mai prou apreciada Magdalena Álvarez. Els havia agafat al-guna vegada ocasionalment i em sembla-

ven moderns, amb el seu “look” tipus AVE i les seves pantalles informàtiques… M’agradaven.Ara, però, he tingut ocasió de fer un tastet de les seves qualitats, perquè molts circulen ja per la línia de Vilanova. I he canviat d’opinió. Aquestes “quali-tats” són múltiples:Tenen menys seients i, per tant, en aquells trajectes i hores que anaves assegut, ara no sempre hi vas.Com que tenen menys seients, han desaparegut les possibilitats d’agafar-se a una mida raonable per a la gent que fem metre i mig d’alçada com jo. També han desaparegut les barres verticals per agafar-se. Si el tren va ple sovint només pots agafar-te a les barres horitzontals del sostre. Jo no hi arribo. És clar que sempre queda la possibilitat d’arrambar-te a algú interessant o d’asseure’t damunt d’un altre passatger… però en la meva edat i condició lligar al tren no és la meva prioritat.Els trens estan adaptats en teoria per a minusvàlids. El problema és que el que no està adaptat són les andanes. Si feu l’intent de pujar-hi des de Passeig de Gràcia (m’han dit que passa el mateix a Gavà), veureu que si sou baixets, grassonets, poc àgils, o

Els nous trens de la Renfe

aneu molt carregats, la tasca es converteix en una proesa d’alt risc. Perquè la porta central, dedicada als minusvàlids i, per tant, suposadament a peu pla, queda com a dos pams de terra. No sé què deu fer la gent que va en cadira de rodes. De tota manera a Passeig de Gràcia tampoc no hi ha cap possibi-litat d’ascensor per a cadira de rodes. O sigui que tot plegat resulta una mica cínic. Adjunto fotografia perquè comproveu la mida “normal”.Si entreu per la porta dels minusvàlids, us trobareu davant de la cabina dels vàters. Ho veureu, però sobretot ho olorareu. Realment aquests vagons fan pudor. Una barreja de vàter i de cosa nova, però for-ça molesta.I encara una cosa ben curiosa, que diu molt de la lògica de la Renfe: els martells per trencar els vidres en cas d’emergència, estan protegits per un vidre. Per tant, per trencar vidres amb martell, primer has de trencar un vidre amb la mà. Genial!En fi. La millora del transport públic, anhelada i necessària per a la sostenibilitat ambiental i l’eco-nomia general, passa per fer-lo més ràpid, còmode i accessible i no per opcions de mal disseny. M’hi jugo el que vulgueu que els o les qui han dissenyat i triat aquests trens no es desplacen en transport pú-blic al seu lloc de treball.

Mercè Solé

?


les nostres entitats

Hace más de 28 años unos cuantos amigos decidimos alquilar un local en la calle Pensamientos y formar una

asociación de pensionistas y jubilados. Se lo propusimos al señor Jaume Mon-fort, entonces alcalde, y le pareció muy buena idea. Nos dijo que contáramos con él siempre y cuando trabajáramos duro, ¡y de verdad que lo consegui-mos! Empezamos a hacer gimnasia, charlas, labores, marchas, baile, juegos y campeo-natos de petanca, ajedrez, parchís y do-minó, ganando varias copas y sobre todo ganamos el premio de trabajos intergene-racionales enseñando en tres colegios los oficios antiguos a los niños y niñas, los cuales lo acogieron con muchísimo inte-rés. También se hizo en el Pablo Picasso un desfile de modelos con las prendas elaboradas por nosotras mismas en las labores del club. A los tres años se regis-tró en el Ayuntamiento y en la Generali-tat con el nombre de Club de Pensionis-tas y Jubilados de Albarrosa.Para conseguir que se construyera el Ca-sal que ahora tenemos en la calle Tulipa se tuvo que tomar la plaza por los socios del Club y demás personas para que ce-dieran los terrenos para su construcción.Este año se ha celebrado el 25 aniversario del Club con la colaboración del Ayunta-miento, celebrando una gran fiesta en el albergue de Can Batllori con todos nues-tros socios y la asistencia de las autori-dades.

Club de Pensionistas y Jubilados de Albarrosa


conèixer viladecans

De petit, jo, nen d’esplai, odiava un dels jocs més típics de cada dissabte a la tarda. L’anomenaven el joc de “t’agra-den els teus veïns?” i tenia un plante-

jament ben senzill. Tots asseguts en rotllana i un company al centre. Aquest havia de preguntar a qualsevol per quines persones del grup canviaria els seus veïns de dreta i esquerra. Els esmentats havien de córrer a ocupar aquests llocs abans que el del centre hi arribés. Al mateix temps que els nois a qui el seleccionat no volia com a veïns cor-rien cap als llocs buits.Bé, doncs jo odiava aquest joc, i explicaré el perquè. Mai no vaig ser un dels nois populars, ni a l’esco-la ni a la plaça i ni molt menys a l’esplai. Per això aquella estona la podia passar mirant el cel o les totxanes del pati de l’esplai, ja que sabia que ningú no em cridaria. Per a ningú jo no era un bon veí. I cada setmana al mateix grup érem els mateixos els que no participàvem.El veritable motiu no era pas altre que el fet que ningú dels xicots guais s’havia molestat a intentar conèixer aquells nois que no jugàvem bé a pilota, no portàvem roba de marca o no disfrutaven fent la guitza al més desgraciadet de la colla.Per això he decidit durant unes setmanes dedicar els meus articles als nostres veïns de Sant Boi, Gavà i Sant Climent.

* * *

Sant Boi de Llobregat, fou fundat cap el segle VI a.C per una comunitat ibera i actualment té uns 81.000 habitants (dels quals, no tots de petits juga-ven a bàsquet amb el Pau Gasol i eren millor que ell, com solen dir molts). Ja va ser una vil·la pròs-pera durant l’època romana, ja que aleshores el mar arribava fins on avui es troba el poble. D’aquesta època s’han conservat les termes romanes, visita que des d’aquí vull recomanar.Els santboians van viure una segona etapa destaca-ble durant l’època de domini musulmà. En aquells

moments canvià el seu nom per Alcalà i fou un dels últims punts de resistència àrab davant la recon-questa cristiana.Un cop en mans dels cristians la vil·la va concen-trar la seva població en l’actual nucli antic, tot i que començaren a construir-se nombroses masies pels voltants que ajudaren a fer que a poc a poc creixès la població fins a arribar als 10.000 habitants l’any 1936, any d’inici de la Guerra Civil. Durant aquells tres anys de conflicte Sant Boi va estar sempre do-minada pels republicans que cambiaren el seu nom per Vilaboi.Durant el franquisme recuperà el nom de Sant Boi, però castellanitzat (San Baudilio) i també va ser aquesta l’època de major creixement, gràcies a l’ar-ribada de molts inmigrants de la resta d’Espanya.L’escut de Sant Boi està format per una campana situada al centre sota una corona de baronia.Les festes més destacades son: els tres tombs a fe-brer, la carxofada a l’abril, la festa major celebrada el 20 de maig (que és el dia del patró, Sant Baldiri), la diada de Catalunya, l’Altaveu a setembre, i per últim la Fira de la Puríssima el 8 de desembre.I en el proper número més.

Víctor J. Martínez

M’agraden els meus veïns (Sant Boi. Part I)


El personatge

– D’on va sorgir la idea de promou-re tertúlies literàries entre els alum-nes?Fa uns set o vuit anys vàrem co-nèixer un projecte d’innovacions educatives anomenat “Comuni-tats d’Aprenentatge” on s’incloï-en tertúlies literàries amb l’alum-nat. Com que sempre he sigut una persona molt inquieta amb la comprensió lectora, els nens, l’es-cola i l’educació, ens vàrem po-sar en contacte amb gent del País Basc que ja estaven fent tertúlies a l’ESO. En un primer moment vàrem començar amb els nens de sisè de primària, més tard en con-tacte amb la Universitat i amb la gent del País Basc vàrem pensar com aplicar-ho als cursos inferi-ors. Al col·legi va haver-hi una trajectòria simpàtica perquè và-rem començar muntant les tertú-lies literàries dels adults amb els familiars i gent del barri, al cap d’un any vàrem veure que era una experiència molt maca i que valia la pena continuar-la i am-pliar-la. Ens vàrem plantejar de fer-la en horari extraescolar amb alumnes de tercer, quart, cinquè i sisè de primària i així va ser, amb un grup de nanos voluntaris que venien de cinc a sis de la tarda. Al cap d’un any vàrem comprovar com la idea havia agradat molt i que havia estat molt ben rebuda, per això a l’any següent la vàrem col·locar dins de l’horari lectiu.– La vàreu instituir com una assig-natura més?Una de les assignatures que ja fèiem era la de biblioteca i la và-rem transformar en mitja hora de tertúlia en horari lectiu a tercer,

quart, cinquè i sisè de primària. L’experiència va ser tan positiva, als nens els va agradar tant, que vàrem ampliar-la a primer i se-gon durant tot una hora. També a educació infantil en fem mitja hora a la setmana des de fa tres cursos. Els resultats crec que són molt positius i tenim uns objectius molt clars: el gust per la lectura, l’estimulació de la comprensió lectora i el sentit de la lectura. - I com organitzeu aquestes sessions amb nens i nenes tan menuts, amb edats tan diferents? La mateixa història no la podem fer a sisè i a infantil, hem d’anar adaptant. A educació infantil tre-ballem sobretot els contes tradi-cionals, sempre els presenta una titella que es diu Pep: és un mitjó que arriba a la classe, es presen-ta, els nens canten una cançó... és com un ritual. En Pep sempre por-ta els llibres perquè és l’amic dels llibres, pot ser un conte tradicio-nal, un altre tipus de conte, però

A Viladecans també tenim persones que estan al capdavant de projectes

professionals innovadors, recone-gudes arreu i que busquen donar resposta a alguns dels reptes que

tenim com a societat. Una d’aquestes persones és la Belin-

da Siles, mestra i cap d’estudis del col·legi Doctor Fleming. La majoria

la coneixem com la Belinda de La Píccola, ja que en les seves hores

lliures regenta també aquesta cone-guda pizzeria del centre del poble. Però al Punt de Trobada ens hem

volgut centrar en la seva tasca docent (deixem per un altre dia la

vessant gastronòmica): la Belinda és la impulsora de les tertúlies literà-ries a classes d’infantil i primària, una experiència pionera a l’Estat

que ha permès obtenir resultats molt positius en comprensió lectora i

foment del gust per la lectura entre els més petits.

Tot això en un context social diguem-ne que poc senzill i en un

moment en què el model escolar està en crisi i pateix un important fracàs

escolar.

Belinda Siles: fomentant el gust per la lectura entre els més petits


repetim sovint perquè al nen li agrada bastant la repetició. Sem-pre condueix la tertúlia la matei-xa persona, això també és impor-tant perquè els nens l’agafen com a referent. Hi portem molt de su-port visual i això ens ajuda per-què tots els nens nouvinguts que no dominen la llengua catalana tinguin una referència molt forta. Pot ser el llibre en si, sempre amb moltes il·lustracions, poden ser fotocòpies en color dels perso-natges o un dibuix a la pissarra. Quan acabem el llibre, en Pep es dirigeix a la mainada i comença a fer preguntes sobre el llibre, però no de comprensió sobre el llibre, sinó de sentiments cap al llibre. Aprofitem per intentar que cada nen expressi un sentiment, la paraula clau és si t’ha agradat i per què t’ha agradat. Tota la gent adulta que hi participem també hi diem la nostra perquè actuem com a referents. Moltes vegades convidem a nens grans a la tertú-lia perquè també hi diguin la seva i així tenen més referents. I arriba un moment que ells mateixos són capaços de fer la seva reflexió.- I a primària?A primer i segon de primària tri-em un llibre, el tria el professor, amb il·lustracions però també amb molta lletra. Es presenta el llibre, les hipòtesis, es fa molta argumentació perquè el nen ja tingui interès per començar la lectura, fem una lectura a la clas-se i cada nen ha d’escollir una pa-raula, una frase, un paràgraf o un dibuix, depenent de la capacitat lectora de cadascú. La tertúlia co-mença quan cada nen explica la paraula, la frase, el paràgraf o el dibuix que ha escollit i justifica el per què, hi ha unes normes a se-guir, s’ha de respectar el torn de paraula, s’ha d’escoltar a l’altre. Les argumentacions s’interposen i es crea una mena de petit debat, intentem convidar a tothom que pugui venir perquè també faci de referent i la mestra també hi diu la seva.

– A mesura que els alumnes són més grans aneu introduint més complexi-tat...Sí, a tercer, quart, cinquè i sisè fem tota la teoria i el muntatge de la tertúlia dialògica pròpia dels adults, escullen ells mateixos el llibre dins d’una selecció, en principi han de llegir-s’ho a casa i comentar-ho a classe, però nosal-tres fem la lectura a classe perquè ho vàrem provar i no funcionava tan bé. Escollim un tros petit de lectura, així ho veuen com un pla-er, en el sentit de poder gaudir de la lectura. Intentem sempre que el nen trobi sentit i ho visqui en la seva pròpia pell, perquè a les tertúlies surten molt experiències personals i actituds. Fan la lectu-ra en silenci, intentem que cadas-cú arribi a un pa-ràgraf, el llegeix en veu alta i argumenta perquè l’ha sobtat, si li ha agradat i argu-m e n -ta el p e r-q u è . A partir d ’ a q u í s e m - pre surt un valor a debatre o actituds. També surt cons-tantment la necessitat d’ampliar coneixements, per exemple si apareix una història d’un ratolí que fa pa sorgeix la necessitat de saber quins ingredients duu el pa. Aquesta necessitat de buscar més informació és permanent. També hi ha una part important semblant a una tutoria, es gene-ren converses arran d’alguna ex-periència que explica un nen, que potser l’ha fet sentir malament i s’intenta buscar una solució. Una vegada estàvem llegint un llibre sobre l’holocaust jueu i un nen de sisè, que feia dos anys que havia

arribat, va explicar que quan va arribar aquí no coneixia la llen-gua ni res i que se sentia molt sol, molt malament. I va ser a partir d’aquí que els mateixos nens van arribar a la conclusió que cada ve-gada que arribés un nou alumne haurien de posar-li un company que l’acollís d’alguna manera perquè no se sentís tan sol. - La vostra escola està ubicada en una zona que s’ha de remodelar i transformar bastant gràcies a la Llei de barris de la Generalitat. Què n’es-pereu d’aquesta millora?Nosaltres hem col·laborat amb els responsables del Pla de Millo-ra Integral de Ponent, tenen molt bones idees i l’escola també està entremig. De fet, preveuen treure l’escola de la seva ubicació actual

i edificar-la en un altre espai no massa llu-

nyà.- Com veieu el futur del col·legi? Heu expe-rimentat progressos en els darrers anys?

Hi ha una gran q u a n t i t a t d ’ impedi -ments i d’obstacles

a superar, però són set anys treballant amb

un altre tarannà i l’escola, a part

q u e disposa d’uns re-cursos materials que no té cap altra escola de Viladecans i té bastants recursos humans, ha experimentat una progressió. És molt difícil veure-ho en el dia a dia, perquè caus en l’“això no funciona”, però quan vaig a ex-plicar la nostra experiència a al-tres llocs és quan m’adono de tota la bona feina que hem fet i estem fem. De vegades cal atu-rar-se i fer una visió general amb perspectiva per adonar-nos dels nostres progressos.

Josep Ginjaume

Punt de Trobada 14

Entertainment & Humor

Transcript of Punt de Trobada 14