Viladecans, Punt de Trobada 24

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. Martínez

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

24Any 3

15 de juliol de 2009

Sumari2 Donem la benvinguda al Mamut de Viladecans

3 Vers l’ullal: elefants i mamuts a Viladecans. Mercè Solé

4 Presentar Santiago. José Luis Atienza

5 La Tornaboda, el nostre patrimoni immaterial. Bàrbara Lligadas

6 Sinistralitat i contaminació. Eduard Mondragon

7 Com es va tancar Viladecans Televisió? Carles Lozano

8 Festes “oficials” o festes populars? Albert Buigues

8 Una cita amb el Poble Sahrauí. Rosa Mercader

9 Els paradisos a la cantonada. Xavier Ramírez

10 Espanta més el mosquit o l’helicòpter de combat Tigre? Ri-card Caba

11 Les coses com són. Mercè Solé

12 A favor del Pla Parcial d’Oliveretes. José Luis Atienza

13 Les nostres entitats: Càritas Interparroquial de Viladecans

Reflexions després del 7-JEl vell somni europeu de construcció d’una Unió a imatge i semblança dels Estats Units d’Amèrica avui és més un miratge que no pas una realitat a l’abast de la mà. Les passades eleccions al Parlament europeu del 7 de juny han deixat un panorama bastant nítid: la dreta, els ultraliberals i, fins i tot, els euroescèptics guanyen pes a Brussel·les, mentre les esquerres pateixen un important davallada al conjunt del continent. Però si alguna força política (que també ho és) ha triomfat en aquests darrers comicis ha estat l’alta abstenció. Molts proba-blement no varen exercir el seu dret perquè veuen unes institucions europees molt llunya-nes, potser no són conscients de les polítiques que s’hi desenvolupen, si això els pot acabar afectant al seu dia a dia. El cert és que ja hem vist com multitud de tràmits o accions que duem a terme habitualment estan legislades pel Parlament europeu, però encara hi ha molt desconeixement i desinterès. En tot cas, caldria preguntar-se si aquest desinterès no té molt a veure amb els grans partits polítics. Més d’un opinador s’ha referit al Parlament europeu com el calaix de sastre on els Go-verns d’un i altre color deriven la seva potestat decisòria perquè sigui la Unió Europea la que faci d’àrbitre i legisli en àmbits poc simpàtics o, directament, polèmics i, per tant, generadors d’un desgast per a aquelles institucions que promoguin l’activitat legislativa. Fixem-nos, per exemple, amb les restrictives polítiques d’immigració i asil, les directives que retallen els drets laborals dels treballadors, les decisions sobre les línies de molta alta tensió... El més greu, pot-ser, és constatar alhora com Brussel·les ha esdevingut un niu de despatxos d’advocats i de re-presentants de “lobbies” empresarials que treballen perquè els diputats aprovin mesures que, curiosament, acostumen a beneficiar els interessos de sectors empresarials com la potent i molt contaminant indústria automobilística i els seus germans, els països productors de petroli. Tot plegat fa ferum, certament. Però no per això hem de claudicar i deixar-ho tot a les mans dels que creuen que no hi ha res a fer o així ja està bé...

Tornem al setembre.

Bon Estiu!

No us ho podeu perdre!Aquest any, a la Festa Major

Donem la benvinguda al Mamut de Viladecans

Serà el 4 de setembre,a la Plaça de la Vila,

just després del Pregó

El juny de l’any passat, els mitjans de comunicació ens van informar de la troballa, mentre s’estava construint la bassa de laminació de Can Guardiola, d’un jaciment d’animals de feia milers i milers d’anys. D’aquells animals, el més representatiu de tots, un mamut, s’ha estat acostant cap a nosaltres. Si us hi heu fixat, des de fa una colla de setmanes, en aquesta revista i en molts altres llocs, la imatge del mamut se’ns hi està fent cada cop més present. Doncs... sembla que ja arriba l’hora de trobar-nos-el!

El divendres 4 de setembre, ningú no pot faltar a la Plaça de la Vila, a les 8 del vespre, per donar

la benvinguda al nostre mamut

Nens i nenes, joves de tota mena,pares i mares, avis i àvies, besavis i besàvies...

tots a la plaça!

Viladecans, punt de trobada - Núm. 24 - Juliol 2009 2

http://elmamutdeviladecans.blogspot.com

Vers l’ullal: elefants i mamuts a Viladecans

Quan arribo al Pau Picasso en Pere Mut ja m’està esperant. Previsor com és ha vingut ben documentat: mapes, foto-grafies, programes, fotocòpies...

I és que en Pere va ser una de les persones que l’any 1964 va fer sortir a la llum aquella pedra tan estra-nya que els operaris de la bòbila havien trobat a la paret d’un dels desnivells on treba-llaven. Una pedra que no deixava treballar prou bé l’excavadora i que en Pere i el seu germà, gra-tant a la paret, van extreure de la grava que l’envoltava: dos metres de tub amb una forma una mica corbada. Una peça curiosa que van portar a casa perquè no sabien gaire què fer-ne. Val a dir que “a casa” era la masoveria de la bòbila i que la troballa no va desvetllar cap interès en el propietari le-gal dels terrenys.Però la vida dóna moltes vol-tes. I les amistats de les amis-tats treballaven a la Universitat i van quedar tan admirats de la troballa que el mateix dia que la van veure van llogar una furgoneta per portar el tros d’ullal –perquè es tractava d’un tros d’ullal– a estu-di. Sembla que pertanyia a un Elephas antiquus que deuria viure a les rodalies, el cos del qual proba-blement va ser arrossegat per l’aigua fins a quedar inclòs en una capa de sediments de còdols i grava.

Viladecans va sortir als diaris. La Vanguardia i el Ciero se’n van fer ressò. I el propietari de la bòbila es va trobar gairebé involuntàriament com a gene-rós cedidor d’un objecte important al Museu d’His-tòria Natural de Barcelona. I l’alcalde –Joan Mier-nau– com a màxima autoritat d’una població que, a més dels “cans” a què alguns vinculen el nom de la

ciutat, havia tingut altres bestiaris: els elefants (o parents seus, o potser mamuts?). El cert és

que les rieres de Viladecans donen per a molt.

L’any 2002, l’Ajuntament va por-tar a Viladecans una exposició

sobre paleontologia, munta-da per la Diputació, que es deia M.A. [milions d’anys].

Va donar peu a una inte-ressant conferència que duia

per títol: Com era Viladecans quan hi vivien els elefants. La recerca paleontolò-gica del nostre passat, a càrrec d’Àngel Galobart. I la xerrada es va comple-mentar amb una intervenció de Pere Mut, que, com diu el programa, va fer cinc cèntims sobre com va ser la tro-balla de l’ullal d’elephas antiquus a les

argiles de la Bòbila de Sales, de Viladecans.I l’any 2008, altres ullals van dreçar-se, aquest cop a la Riera de Sant Llorenç, preludi dels ullals vius que s’aixecaran a partir de la Festa major d’aquest any. I la història continuarà.

Mercè Solé


Presentar Santiago

Presentar Santiago Carri-llo a l’Atrium va ser una de les coses més agrada-bles que m’han passat a

la vida. Va ser emocionant, però el que em va impressionar més va ser el Carrillo cos a cos, en-cenent una cigarreta rere l’altre, que vaig tenir l’oportunitat de

conèixer al sopar la nit abans. Jo esperava un home gran, i em vaig trobar amb un home gran. Esperava un home que expli-expli-qués algunes anècdotes i em vaig trobar amb un home que va explicar algunes anècdotes, però el que no m’esperava va ser un home que digués Tengo que con-fesaros que a pesar de mi edad tengo una gran esperanza en el mañana y todavía me interesa mucho más tra-bajar para el futuro que recordar el pasado. El miraves sopar i veies el que era un home de noranta qua-tre anys amb una certa fragilitat en el cos i moltes arrugues en les mans, en la cara, en el coll però quan parlava, malgrat que la veu començava fràgil com el cos, les idees semblaven d’una ment jove

i combativa. El gran problema de la izquierda es que no encuentra al sujeto político al que dirigirse. Está claro que no es el proletariado el su-jeto del cambio futuro, pero está ahí, entre nosotros, y hay que encontrar-lo. Pero para encontrarlo, primero hay que buscarlo, y hoy creo que la izquierda no lo busca demasiado.

Hi ha qui li recorda que va ser a Estats Units on va declarar l’ac-ceptació de la bandera espanyo-la. Si había que hacerlo, y yo hoy sigo convencido de que había que ha-cerlo, se tenía que oir fuerte y claro. Estados Unidos siempre me ha in-teresado mucho. Marx siempre dijo que el comunismo debería triunfar en un país desarrollado –Rusia no era un país desarrollado en el dieci-siete–, un país desarrollado como lo es Estados Unidos. Obama es lo más interesante que ha pasado en política en muchos años. Me da la impresión de que Obama ha encontrado su su-jeto político, el pueblo americano le entiende, y creo que él está dispuesto a cambiar cosas. De hecho, en par-te ha nacionalizado a la banca en la patria del capitalismo. La taula del

sopar era escèptica respecte a la possibilitat de canvis als EUA. El futuro puede tener caminos inespe-rados, va dir mentre encenia altra cigarreta.A Carrillo li agrada Catalunya, la seva dona Carmen va viure de petita a Barcelona i encara parla català. Me encanta Barcelona. Si hubiera ganado el PP me hubiera exiliado en Barcelona. Aquí se res-pira otro aire. Està preocupat per l’acord del finançament. Yo no digo que el tripartito no tenga razón, pero hay que llegar a un acuerdo con Zapatero, sea como sea. Un no acuerdo sería una catàstrofe. Podría ser un grave retroceso porque daría alas al PP y a los sectores más cen-tralistas de dentro del PSOE, que son más fuertes de lo que parecen. Lamenta que l’esquerra no tingui referents internacionals, ni tan sols la Internacional Socialista que està en una profunda crisi. A la izquierda parece que le interese sólo el corto plazo. Ideas a dos años, a cuatro años. La izquierda necesita mirar más allá, señalar el camino ha-cia donde se quiere dirigir en el futu-ro, explicar su sueño. Es verdad que la experiencia de la Unión Soviética fue un fracaso, Pero ¿por qué hoy casi nadie habla de socialismo?I vaig sentir parlar de socialisme a l’Atrium. I vaig sentir que tenia raó i vaig somiar esperançat per les seves paraules lentes, amb buits massa llargs entre frase i frase, que feien patir, que mai perdien el fil d’un discurs rigorós i optimista. I em vaig sentir com que les idees recuperaven part de la musculatura perduda. Pensava que presentaria la nos-tàlgia i vaig presentar l’esperan-ça.

José Luis Atienza


El passat 15 de maig vaig rebre un correu electrò-nic que portava per títol La Tornaboda de Gavà i

Viladecans opta al premi “10 tresors del patrimoni immaterial de Catalu-nya”. La notícia em va sorpren-dre i alegrar per parts iguals, ni tan sols sabia que s’havia pre-sentat a la pre-selecció. Poques

vegades reenvio correus, però en aquest cas era important fer-ne difusió, la nostra Tornaboda havia quedat seleccionada dins del centenar de candidatures que

optaven a ser escollides per vota-ció popular entre els deu tresors del patrimoni immaterial de Ca-talunya!Sabia que era difícil que la Tor-naboda guanyés a candidatures com Sant Jordi o els Correfocs, però hem quedat en una digní-sima 28a posició, per davant de candidatures com el Cagatió o els Jocs Florals. Quina és la meva reflexió? Doncs que la nostra ciu-tadania –sense oblidar els com-panys i companyes de Gavà– s’ha mobilitzat per dignificar el nostre patrimoni immaterial, sense cap més recurs que el correu electrò-nic. Ens hem de sentir orgullosos del nostre patrimoni, porti l’adjectiu que porti —arquitectònic, imma-terial, cultural, etc. Hem de ser conscients que la nostra ciutat té molts valors que cal defensar i col·locar allà on els pertoca, n’hem d’estar satisfets, ja que són els elements que ens fan ciutat. Són aquells factors que uneixen una població, que la cohesiona i la transforma en quelcom més que gent que comparteix espais. Per últim només em queda ani-mar-vos a baixar al centre de la vila el proper diumenge de car-nestoltes i participar de la Torna-boda, com també us animo a que feu difusió d’aquesta meritòria 28a posició.

Bàrbara Lligadas

La Tornaboda, el nostre patrimoni immaterial


Actualment s’estan aplicant per part dels nostres governants mesures coercitives

per tal de disminuir la contami-nació ambiental i, per altra ban-da, aconseguir una disminució de la sinistralitat a les carreteres de Catalunya.Respecte a aquest últim punt el percentatge de morts a les car-reteres de l’Estat espanyol –en aquest darrer any 2008– ha dis-minuït molt més que a les carre-teres catalanes tot i que no s’han aplicat les mateixes mesures exi-gides dins de l’antiga àrea Me-tropolitana de Barcelona (veure La Vanguardia 03-01-2009 pàgina 17). Per tant, això vol dir que al-guna cosa falla en l’anàlisi de les causes de la sinistralitat que es produeixen a Catalunya. És evi-dent que tot allò que es faci per reduir la sinistralitat és bo per a la societat però hem d’identificar molt bé quins són els riscos que la causen i posar-hi les mesures correctores corresponents. Les esmentades mesures sembla que funcionen més bé a Espanya que no a Catalunya, tot i sent molt di-ferents.Pel que fa a la contaminació cal dir que no s‘ha demostrat, de for-ma objectiva, que la reducció de la velocitat, amb el límit fixat, faci disminuir el nivell de la contami-nació sinó tot el contrari, segons informes realitzats per el RACC (veure informe del RACC d’octu-bre 2007 a la seva pàgina web). Fins on ens faran anar per aquest camí? Ens obligaran a deixar el cotxe al garatge (cosa lloable) o anar a 40 km per hora amb la conseqüent elevació de la conta-minació ambiental?Si de veritat els nostres responsa-bles polítics volen fer disminuir la sinistralitat i la contaminació

atmosfèrica han de buscar les solucions en un altre tipus d’al-ternatives i posar-hi tots el esfor-ços que calguin per portar-la a terme. Així doncs, l’alternativa en ma-júscules, crec, pas-sa per invertir en l’ampliació i nova creació d’infraes-tructures ferrovià-ries que permetin el desplaçament de forma ràpida i puntual de tota persona des de casa seva fins al seu lloc de treball i també potenci-ant el transport de mercaderies per aquest sistema.Això s’aconse-gueix disposant d’una xarxa de ferrocarrils amb uns nodes importants de conne-xió a cada estació mitjançant au-tobusos que portin a les persones al seu lloc de destí i apropant la xarxa del ferrocarril a les indús-tries o a la inversa. En aquest aspecte caldria que els nostres polítics fessin un viat-ge de treball a Suïssa, país que té una dimensió semblant i una orografia més complexa que la de Catalunya i que té una xarxa de ferrocarrils admirable tant des del punt de vista logístic com de puntualitat i pulcritud. La seva xarxa, a banda de donar servei a les indústries situades al llarg del seu recorregut, s’estén de forma transversal per tot el país i totes les estacions tenen la seva para-da d’autobusos que fan el servei cap a les poblacions que no dis-posen del servei del ferrocarril. Totes elles, a més a més, tenen vies d’espera per poder donar

pas a trens més ràpids o per la càrrega de mercaderies. No tenen grans extensions d’espai destinat a aparcament dissuasori ja que la gran majoria de la gent es despla-ça en autobús, tramvia, i bicicle-

ta. Evidentment que s’utilitza el transport privat però en un nivell molt inferior a nosaltres. Els ciutadans utilitzen aquest ti-pus de transport perquè hi con-fien, és puntual en extrem, segur, net, agradable i còmode, sense que els viatgers se sentin com sardines dins dels vagons. Només creant una xarxa de trans-port d’aquest tipus, a casa nostra, podrem gaudir d’unes ciutats menys contaminades, menys sorolloses, amb una sinistralitat molt més reduïda, un cost de manteniment d’infraestructures molt més assumible, un territori menys trossejat per el fet de cons-truir menys carreteres, amb una reducció de transport pesat per carretera molt important i, en definitiva, en una millora de la qualitat de vida per a tothom.

Eduard Mondragon

Sinistralitat i contaminació


Molts viladecanencs encara es-peren una explicació sobre la desaparició de Viladecans Te-levisió el passat dia 1 de maig,

que s’afegeix al fet que Ràdio Sellarès no dóna informacions referides a la nostra ciu-tat des del passat mes de gener.Recordem que Viladecans TV tenia garan-tida la seva continuïtat fins al mes d’octu-

bre, gràcies al contracte signat amb el grup Localia. Però a mitjans de febrer, l’Equip de Govern (socialistes i Iniciativa) va proposar reduir en un 20 per cent l’aportació econò-mica que recollia el contracte, situació que comportava que Viladecans Televisió fos in-viable econòmicament, i que s’ha traduït en el tancament immediat de l’emissora.

El més greu del punt de vista humà és que el passat 16 d’abril es comunicava a onze persones, que amb la seva tasca permetien l’existència de VTV, que eren acomiadats en un període de quinze dies. Per tant, són tèc-nics i periodistes que no han tingut ocasió de buscar una altra feina perquè treballaven en una empresa que tenia un contracte fins al mes d’octubre, i que havia de servir de base per a la creació de la futura Televisió

Digital del Delta.Com els mateixos professionals de Vila-decans TV han denunciat, l’Ajuntament no va fer cap esforç per buscar una al-ternativa que fes viable la continuïtat de l’emissora: ni propostes de reestructura-ció, ni buscar altres cadenes de televisió que ocupessin el lloc que deixava Localia (com ara la Xarxa de TV Locals de Catalu-nya), ni propostes més progressistes com ara plantejar la conversió de VTV en una cooperativa dels seus treballadors.L’existència de mitjans de comunicació au-

diovisuals propis de Viladecans fa una important funció informativa i ha per-mès augmentar el sentiment de pertinen-

ça a la nostra ciutat, a més de l’orgull que ha suposat els premis (catalans i internaci-onals) que en diverses ocasions han rebut programes de Viladecans Televisió. Això, ho hem perdut. I a més, l’Ajuntament ha ma-laguanyat un esforç col.lectiu d’onze anys (per cert, deixant que una pila d’equips tèc-nics no tinguin ara cap utilitat), i el que és pitjor, ha deixat sense feina onze persones.

Carles Lozano

Com es va tancar Viladecans Televisió?


Veient la proximitat de les festes ma-jors de Viladecans, veig urgent escriure aquest article. Des de fa molt de temps que l’Ajuntament posa traves a aquells

que desitgem unes festes alternatives fetes des del poble i per al poble. Des de sempre les festes han estat organitzades per l’ajuntament i els ciutadans només hi hem pogut assistir però sense dir-hi la nostra, sense opinar si són unes festes com ens agradarien o no.La democràcia real passa perquè els ciutadans pu-guin decidir sobre els temes més importants que afecten a la nostra societat, i no només per a po-sar una papereta en una urna cada quatre anys i quedar passius davant tot allò que fa l’ajuntament. A moltes viles es preparen festes alternatives mit-jançant les associacions de veïns, entitats culturals, associacions de joves, organitzacions juvenils com Maulets on participen per exemple de forma activa en l’organització de les alternatives de Vilassar de Mar. Tot això només per donar un caire popular a les festes i frescor i per poder dur a terme projectes autogestionats lliures de subvencions i de partidis-me.Les festes de Viladecans que cada any s’organit-zen no són precisament unes festes que siguin el

centre de la comarca del Baix Llobregat, cada any tenim el mateix plat: la fira per a deixar-se els di-ners, concerts amb grups sempre del mateix estil i molt comercials i venda de paradetes. De cultura popular se’n fa poca, gegants i castellers i els tra-dicionals correfocs, però res més. A part ja no par-lem de la normativa que obliga a acabar les festes a les 3 del matí, fent que la gent hagi de marxar a casa amb ganes de festa perquè el seu poble no admet fer festa fins a altes hores de la matinada. No pot ser una qüestió de veïnat quan només son quatre o cinc dies que és festa major en tot l’any. L’ajuntament hauria d’obrir la realització d’unes vertaderes festes populars al poble, no posant tra-ves a les festes alternatives que es fan cada any, amb un projecte popular, d’enfocament al poble, de con-certs amb grups locals per donar-los a conèixer i amb participació de les colles de cultura popular de la vila. I no posar traves cada any i buscant incul-par a aquells que busquem unes vertaderes festes majors per al poble i no veure la mateixa història cada any.Per unes festes alternatives, populars i participati-ves.

Albert Buigues

Festes “oficials” o festes populars?

L’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí (ACAPS) us informa de la celebració de la 35a.Conferència Europea de So-lidaritat i Suport al Poble Sah-rauí (EUCOCO) que tindrà lloc a la ciutat de Barcelona, els dies 20, 21 i 22 de novembre de 2009 al Centre de Convencions Inter-nacional de Barcelona (CCIB), al Fòrum de Barcelona.

L’EUCOCO és la cita anual de solidaritat amb el Po-ble Sahrauí més important que es celebra a nivell in-ternacional. En aquesta Conferència, que cada any es realitza en una ciutat europea diferent, hi parti-

cipen delegacions governamentals i representants dels partits polítics, comitès i associacions nacio-nals de diferents països d’Europa, Àfrica i Amèrica, institucions locals i autonòmiques, ONG, sindicats i diverses organitzacions socials, juvenils i de dones que col·laboren amb la causa del Poble Sahrauí.La Conferència comptarà, també, amb la presència d’una important delegació del Front Polisario en-capçalada pel seu Secretari General i President de la RASD, Mohamed Abdelaziz, i personalitats del món de la política i de la cultura.Per a més informació: [email protected]

Rosa Mercader

Una cita amb el Poble Sahrauí


Els paradisos a la cantonada

A la Fira de Sant Isidre, l’agrupació política a la qual pertanyo, vam utilitzar el lema “un

paradís a la cantonada” per do-nar a conèixer i fer estimar el nostre litoral.Sovint he somiat que la nostra zona costanera era com la de Menorca, absolutament natural, amb un parell de quilòmetres de desplaçament obligat a peu per arribar-hi. On està el punt de confluència entre les utopies que ens guien i les percepcions de la realitat que conformen els nos-tres criteris?El humans que 4.000 anys enrere van navegar fins a Menorca van trobar-se gairebé el mateix “pa-radís” que avui podem gaudir. Possiblement fossin “balseros barcelonins” que quan albiraven el sud des de Montjuïc no veien un delta, sinó un mar que arriba-va al Montbaig. Al segle primer, la línia de costa passava per l’an-tic camí de València. Les actuals llacunes es conformen des del segle XI –Remolar i Murtra– fins el XIX, i l’aiguamoll va retrocedir per la decidida acció del l’home que va començar fa uns dos mil anys amb l’activitat agrícola. Si un paradís és un lloc on l’home viu feliçment aprovisionat per la natura, aquest qualificatiu no es corresponia amb el nostre esti-mat delta, el qual es va fer habita-ble per la mà transformadora de l’home. Aquesta és la diferència,

el delta és natura canviant per l’acció del riu o de l`home. No així Menorca.La construcció d’embassaments riu amunt redueix els llims que donen vida al delta i neguen al-tres territoris, però regulen les avingudes d’aigua com la que va produir set-cents morts l’any 62. El paludisme es va considerar eradicat al 1964, però havia estat causa d’elevada mortalitat a la conca del Llobregat. Per possibilitar assentaments hu-mans, aquestes i moltes altres in-tervencions van ser necessàries, però les sensibilitats sobre elles han evolucionat tal com ho ha fet la nostra percepció del medi i els nostres recursos tècnics, eco-nòmics i ètics. Aquelles sensibili-tats, com els humans, són sempre diverses i canviants.Hi ha sensibilitats on primen els objectius històrics de l’home, el desenvolupament econòmic com a font de convivència, riquesa i futur. Altres entenen l’ésser humà vinculat al medi natural i recla-men un equilibri del territori, una valoració diferent del signi-ficat de la biodiversitat. Aquests darrers, posen en valor la super-vivència del patrimoni natural. A les infraestructures pròpies del desenvolupament contraposen inversions en infraestructures naturalitzadores sabent que en cap cas tornarà aquell delta viu i canviant producte de l’acció de la natura. El camí és complex, però

la reflexió ètica és transparent. En una reunió on vaig defensar els sistemes deltaics, vaig ser interpel·lat per un regidor per si pretenia, a més, reintroduir el mosquit del paludisme. La meva resposta va tenir un punt d’iro-nia, i des de aquestes línies dema-no les disculpes pròpies del que, faltant al respecte, no ha actuat com s’espera en una democràcia deliberativa.La nostra força és reflexionar, construir i defensar amb rigor, coherència i responsabilitat col-lectiva les nostres aportacions, no considerar la nostra perspec-tiva com a única, ni tan sols la més convenient. Som un gran col·lectiu amb interrelacions i necessitats mes enllà de la natu-ra estrictament entesa. Pensem globalment i avancem treballant en allò que compartim negociant la diversitat d’opinions. Els nos-tres dilemes no trobaran solució en fórmules simplistes i inaplica-bles. Hem de pensar més en clau de gestió del canvi, en mantenir la capacitat d’invenció per trobar solucions específiques als reptes que apareixen.Els que ens considerem natura tenim prou eines, aliats, coneixe-ments i imaginació com per re-conquerir móns perduts, també per ser amables i temporals com-panys de viatge en la evolució del medi.

Xavier Ramírez


Acaben d’adjudicar a ACS, per mitjà de la constructora Draga-dos, la construcció de

la primera fase de la urbanització del que serà el Parc Aeroespacial i de la Mobilitat de Catalunya, que s’ubicarà a Viladecans, per un valor de 3’5 milions d’euros, dels més de 60 milions de diner públic que costarà el projecte en total. Un projecte que és denunciat pel centre d’estudis per la pau J. M. Delàs en l’informe “No a la in-dústria aeronàutica militar a Ca-talunya!”, per la possibilitat que s’instal·lin aquest tipus d’empre-ses a Viladecans. I que sort de l’estrambòtic moviment polític que va frenar que s’ubiqués a Viladecans una fabrica d’helicòp-ters de combat, ho podeu recor-dar rellegint l’article “Viladecans i l’Eurocopter, l’helicòpter de combat”, publicat al Viladecans Punt de Trobada nº14.L’aeronàutica mou molts milions d’euros, i la creació del Centre Tecnològic d’Aeronàutica ubicat en el Parc Aeroespacial de Vila-decans, en el qual participa BAiE, la UPC, la Caixa, la Generalitat i diversos ajuntaments han anun-ciat inversions públiques de 35 milions d’euros, que podrien ar-ribar a la important xifra de 1.000 milions d’euros.Les relacions entre la indústria aeronàutica i la indústria militar poden arribar a ser molt ambi-gües. I alguns dels nous projec-tes desenvolupats a Catalunya en l’àmbit de l’aeronàutica tenen vincles evidents amb la indús-tria de l’armament. Per exemple, segons el centre d’estudis per la pau J. M. Delàs, l’actual president de BAiE, Fernando de Caralt, va

ser president de la indústria mili-tar Construcciones Aeronáuticas, S.A. (CASA), avui integrada dins de EADS, i va fundar i va ser el primer president d’AFARMADE, l’associació de fabricants d’armes d’Espanya.

Igualment, esgarrifa saber coses com que el preu d’un avió de combat Eurofighter és d’uns 124 milions d’euros. L’estat espanyol ha adquirit 87 avions Eurofighter, amb un cost total de 10.795,40 mi-lions d’euros –i té previst adquirir-ne 33 més pròximament–. El 2008, la despesa militar espanyola va ser de 18.926,83 milions d’euros. Properament el consorci format entre l’Incasol i l’ajuntament de Viladecans, que gestiona el parc aeroespacial, posarà els primers espais a disposició de les empre-ses que s’hi vulguin instal·lar, tot i que, ho torno a reclamar, no s’ha aprovat cap document que fixi un codi de bones intencions que vetlli perquè no s’instal·li la in-dústria militar a Viladecans.L’alcalde de Viladecans em va contestar textualment que “l’informo que totes les empreses que hi treballaran són de Cata-lunya. A més, no n’hi haurà cap que fabriqui peces o components aeronàutics, sinó que es dedica-ran a desenvolupar software i tec-nologia i projectes d’investigació R+D+I. En definitiva, es tractarà d’un parc empresarial tecnològic

i no d’un parc per a la fabricació de components d’avions o heli-còpters”. Ell diu que les indústries del Parc nomes treballaran en I+D+i i en noves tecnologies (soft). Molt bé: i què?, el R+D i el soft si és per treballar per aeronàutica i en con-cret per EADS amb una produc-ció d’un 60% militar, tindrà com a destí una indústria militar. Qual-sevol component o R+D que tin-gui per destí fabricar una manu-factura per les forces armades és producció militar, sigui roba, ar-mes, avions o simplement un soft de sistemes de vol, o potser de tir, la qual cosa també es possible, ja que tots els sistemes d’un avió no solament són per simulació de vol, poden ser sistemes de soft lligats a les armes que porta un avió, un míssil fabricat per EADS també necessita de soft.

Ara per ara, a Viladecans, pel be-nestar dels ciutadans, més que els helicòpters de combat Tigre, preocupa més la lluita contra el mosquit Tigre. Tot i que ja ha con-firmat la intenció d’instal·lar-s’hi l’empresa Gutmar, una empresa homologada des de 1976 per Ae-rospatiale i Eurocopter, amb una nau de 7.400m2. Això sí, com pica el mosquit Tigre!

Ricard Caba i Calbet

Espanta més el mosquit o l’helicòpter de combat Tigre?


Les coses com sónLa veritat és que m’ha agafat per sorpresa. Jo ja patia, perquè, en època de vaques magres, els pressu-postos que primer se’n ressenten són els socials. La veritat és que tampoc no em semblava un indicador gaire positiu el fet que a Viladecans la responsabilitat dels Serveis Socials no està assignada a cap regi-dor en concret, sinó que depèn d’una àrea de serveis personals que té moltes altres responsabilitats. I

això en un temps en què s’ajunten la crisi econòmica, l’aplicació de la llei de la dependència i la nova llei de Serveis Socials.

Doncs no sé com ha anat en general, però dues entitats amb què col·laboro habitualment veig que han incrementat recursos per part de l’Ajuntament: Càritas i el taller ocupacional Ca-viga. L’aportació municipal a Càritas es dobla i la de Caviga ha crescut un 30 %, a part de tramitar per la via municipal altres ajuts indirectes.

És el que ha de ser i me n’alegro. La tendència general dels ciutadans és quei-xar- nos per les coses que no funcionen. Crec que és de justícia agrair allò

que funciona i els esforços de col·laboració mútua.

Mercè Solé

50 anys, Al vent?

No se sap si deu ser per aspirar a una celebració paral·lela a la del cinquan-té aniversari de la cançó d’en Raimon, que l’Ajuntament deixa a la vorera de

l’Alba-Rosa (prop de l’antic passatge de les Rose-lles) aquestes restes de la ventada del 24 de gener, que, com podeu observar, van “acollint” deixalles de tota mena a mesura que passa el temps. Sem-bla que ja s’ha avisat repetidament, però el servei municipal de recollida no passa.Hi estaran 50 anys, així?


Estic d’acord amb el Pla Parcial d’Olive-retes. Llegint alguns dels brillants col-laboradors d’aquestes pàgines sembla que tothom estigui en contra d’aquest Pla

Parcial, que sigui una veritat universal que és un atemptat al bon gust de qualsevol sensibilitat eco-logista. Puc admetre que veig amb simpatia qual-sevol diguem no, qualsevol exercici de consciència crítica en aquest món plagat de sís acrítics, encara que com en aquest cas equivoqui l’objectiu.Crec objectivament que aquest és el millor Pla Par-cial de la història urbanística de Viladecans. Ja sé que hi haurà qui estigui en contra de tots els Plans Parcials, Oliveretes inclòs, perquè voldria un Vila-decans menys metropolità, menys habitat, menys construït. A mi també m’agradaria un Viladecans amb un casc antic més potent, amb un nivell de renda més alt, però tenim el que tenim, som el que som i estem on estem, al bell mig de l’Àrea metro-politana.El preu de l’habitatge ha impedit l’accés a un habi-tatge digne a molts sectors socials. L’habitatge és un dels drets fonamentals sense el qual és impossible portar endavant un projecte de vida. Cal exercir el saludable dret de la crítica a aquest model de creixe-ment ple d’injustícies i marginacions. Però podem fer alguna cosa més? Qui governa ha de facilitar sòl per fer viable l’habitatge de preu assequible. Gaire-bé la meitat dels habitatges d’Oliveretes seran de preu assequible per a la gent de Viladecans. Això és la primera vegada que es farà. Això pot canviar la vida, en millor, d’alguna gent. Hi haurà cent ha-bitatges dotacionals per col·lectius diversos, des de gent amb problemes de mobilitat, amb discapaci-tats, fins a famílies monoparentals.Aquesta sensibilitat social no té cap importància? La tenien la resta de Plans parcials que s’han fet fins ara? Si no la tenien, aquest Pla és un avenç o un retrocés?Sé que el relat “ajuntament depredador arrambla amb paradís natural per fer especulació urbanística” va molt bé per organitzar marxes de protesta amb pitos i tambors, però no fa avançar la causa ecologista per-què bàsicament distorsiona la realitat per adaptar-la al seu discurs.La distorsiona perquè a) no es un pla especulatiu, b) Oliveretes no és cap paradís natural, sinó un ter-ritori on conviuen activitats fora d’ordenació i es-pais degradats amb altres espais de valors naturals que el projecte pretén conservar, c) Oliveretes no és

A favor del Pla Parcial d’Oliveretes

fruit de cap requalificació. Des de fa més de trenta-cinc anys és una zona urbanitzable d’urbanització intensiva, amb drets urbanístics consolidats pels seus propietaris.Considero que és una gran llàstima dedicar els jo-ves i combatius esforços a condemnar la realitat en comptes d’intentar modificar-la. Oliveretes s’ha convertit en una apetitosa pancarta per fer brindis al sol i fa la impressió que res no importen els gar-rofers, ni el parc forestal, ni els habitatges socials, ni les cobertes verdes, ni la renaturalització de les rieres, ni la realitat complexa, sinó el plaer de situ-ar-se sota l’ombra d’aquesta pancarta feliç de Sal-vem Oliveretes que veu un món en blanc i negre, de sants i dimonis.No partir de la realitat és argumentar des de la fan-tasia, això si, més senzilla i còmoda que la realitat incòmoda i complexa. Si volem millorar el món, se-gurament ajudarem si opinem sobre ell, si el con-demnem, però com de veritat ho millorarem, és modificant aquelles coses que tenim al nostre abast, si tenim la força i el valor per fer-ho. Encara que ens critiquin. Encara que sigui un Pla Parcial. Encara que es digui Oliveretes. Encara que hi hagi una plataforma que ens vulgui salvar del que pensem que és el nostre deure.

José Luis Atienza


Càritas Interparroquial de Viladecans

Càritas Interparroquial de Viladecans és una entitat cristiana que treballa perquè tota persona, amb in-dependència de la seva procedència o creences, pu-gui viure amb autonomia i dignitat, i desenvolupar totes les seves capacitats i habilitats.Treballa sempre en estreta coordinació amb els Ser-veis Socials municipals, a fi d’evitar duplicitats i de complementar l’acció dels professionals.Es finança a partir de l’aportació de donatius de particulars (a través dels seus socis o de les col-lectes que es realitzen a les esglésies de la ciutat), d’empreses i de subvencions diverses. Compta amb l’assessorament de professionals (treballadors soci-als i familiars i educadors de Càritas Diocesana) i amb el treball voluntari d’una trentena de persones que de forma gratuïta aporten la seva experiència, el seu temps i el seu esforç.Actualment, du a terme els següents projectes:

Ajuts econòmics• per al pagament de rebuts d’aigua i de llum. Distribució d’aliments• , a partir dels exce-dents alimentaris de la Comunitat Econòmica Europea i del Banc d’Aliments. Complementem amb alguns aliments de primera necessitat els lots que es donen a les famílies, sempre per un període màxim de tres mesos.Pis compartit per a homes• . Per a persones que cobren una pensió d’invalidesa o de jubila-ció molt baixa i que no disposen d’habitatge.Escola de dones• que han arribat recentment a Catalunya i que desconeixen les nostres llen-gües. L’activitat es complementa amb nocions bàsiques d’alfabetització si fa falta.Grup de conversa• en català per a veïns i veï-nes que potser mai no han tingut l’oportunitat d’aprendre’l o de practicar-lo.Borsa de treball i formació• per a accedir al mercat de treball. L’activitat és oberta a tothom, però s’adreça especialment a les persones re-centment arribades a la nostra ciutat.Rober• . La roba usada que es recull es distribu-eix a famílies sense recursos econòmics. La resta es posa a la venda a preus econòmics contribu-int així al finançament de Càritas.

Càritas de Viladecans forma part del Consell Muni-cipal per a la Convivència i la Ciutadania de Vilade-cans i de la xarxa Parlar per Conviure.

Mercè Solé

Càritas Interparroquial de Viladecans té la seva seu a l’església de la Mare de Déu de Montserrat (Av. Roureda, 44). Si voleu col·laborar amb nosaltres podeu fer-ho fent-vos socis de Càritas a partir de la quota que vosaltres mateixos fixeu o bé fent-vos voluntari de Càritas.Per a més informació podeu trobar-nos a l’adreça electrònica [email protected] o bé al telèfon 936 525 770


les nostres entitats

Viladecans, Punt de Trobada 24

Documents

Transcript of Viladecans, Punt de Trobada 24