de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Lligadas

Asunción PolainaMiguel de la Rubia

Mercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

5Any 1

15 de novembre de 2007

Sumari2 I els serveis socials? Josep Lligadas3 Final de curs a Càritas. Montserrat Pastor3 L’estiu, també a l’agost. M.Carmen Castellano4 Què passa amb l’oferta cultural de Viladecans a l’es-

tiu? Bàrbara Lligadas5 Malas comunicaciones. Ana Belén Ruiz6 Sostenibilitat i arbres urbans de fulla caduca. Jordi

Mazón7 Camí de les Filipines? Sí, de tota la vida! Jaume

Lligadas8 Voreres per a vianants o serveis? Maria Comas8 “El Jueves”, episodi de censura? Miguel de la Rubia9 Agraïment després de les eleccions. José M. Carro9 Participar. Mercè Solé10Entrellaça, el Viladecans multicultural a la Festa Ma-

jor. Idoia Baixench

2 Pujada a Sant Ramon. Joan Pedrero2 Salvem el nostre territori. Sergio Porrón3 No ens han deixat parlar… Josep Lligadas4 La memòria històrica. Maria Comas

4 La rosa del desierto. Rosa Mercader 5 El Pla de Ponent. Jaume Cullerés6 Records, emocions i sensacions d’un viatge a l’Índia. Montse Pastor7 Elitismes. Mercè Solé8 La cara del llop a Viladecans. Ricard Caba i Jordi Mazon 9 UnafiradeFrankfurtambketxupiunagerreta sisplau! Jaume Lligadas.10 La vivenda, un dret segrestat. Miguel de la Rubia11 Ho confesso... Josep Ginjaume

Per què tanta por?El passat mes de desembre, la Plataforma Salvem Oliveretes, acollint-se al que hi ha previst en el Reglament de Participació Ciutadana, va demanar d’intervenir en el Ple municipal, i se’ls va denegar la intervenció mitjançant una interpretació restrictiva del Reglament, tal com ells mateixos explicaven a l’anterior número de Punt de Trobada. Ara, aquest octubre, el Grup Tres Torres va demanar igualment d’intervenir en el Ple, i també se’ls va denegar, tal com també expliquen en aquest número que esteu llegint.La sensació que fan aquestes reiterades denegacions és que el govern municipal té por de la ciu-tadania. Que prefereix retallar al màxim l’expressió d’opinions, perquè vol evitar com sigui que es qüestioni res del que fa. Que s’estima més impedir que aflori la riquesa d’idees i plantejaments que poden tenir els ciutadans i ciutadanes de Viladecans, abans que arriscar-se a haver de reco-nèixer algun error o algun incompliment, o haver d’acceptar que la gent té idees que mereixen ser acollides i tirades endavant encara que no hagin estat pensades des de l’ajuntament.Certament, no hi ha motiu per tanta por. El govern municipal té tota la legitimitat democràtica per dur a terme les actuacions que cregui oportunes, que per això ha estat elegit. Ningú no li qüestionarà aquest dret. Però alhora, el govern municipal ha de voler escoltar el que pensen els ciutadans, sobretot quan aquests ciutadans diuen que tenen ganes de dir coses. Això és la participació. Els governants, llavors, aprofitaran el que creguin oportú d’aquestes idees, i a ve-gades els faran cas i altres no. Però el que no té sentit és dir que es vol la participació ciutadana i després, quan la ciutadania demana d’expressar-se, no donar-li cap facilitat per fer-ho.Aquests dos episodis que comentem demostren que el Reglament de Participació Ciutadana és massa ambigu i que caldria canviar-lo, per evitar temptacions restrictives. Però demostra so-bretot que el nostre govern municipal hauria de deixar de tenir por de la participació ciutadana i començar a estimular-la realment. La qualitat democràtica de Viladecans hi guanyaria molt.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 �

Pujada a Sant Ramon

El passat dia 30 de setembre, l’Associació de Veïns del Casc Antic de Viladecans vam organitzar una pujada a Sant Ramon. L’activitat era oberta a tothom, amb la intenció de difondre l’existència de la nostra associació i de fomentar l’interès en l’associaci-onisme, que tanta importància tè i que per desgràcia avui dia tan poca se n’hi dóna.

Tot i ser la primera vegada que organitzàvem aquesta activitat la gent va respondre a la ini-ciativa molt millor del que esperàvem. En total es van inscriure per pujar-hi 157 persones.

L’activitat finalitzava baixant pel cos-tat de la masia de Cal Menut i, gràcies a la col·laboració del Grup Tres Torres, vam gaudir una mica de la seva història. Un temps esplèndid ens va acompa-nyar durant tota la jornada, fins i tot amb una mica de calor.Només cal donar les gràcies a to-tes les persones que hi van participar i esperem que l’any vinent la puja-da tingui encara més èxit i puguem

comptar amb més gent engrescada.

Joan Pedrero

Salvem el nostre territori de Viladecans

Aquest escrit va dirigit a totes aquelles persones que durant més de 50 anys han estat esperant a gaudir dels terrenys que Viladecans té al mar.Moltes persones han estat esperant aquesta ansiada recuperació del litoral viladecanenc on molts pares, nens i nenes de la ciutat esperaven que s’acabés la

concessió de 50 anys que tenien els càmpings de la nostra ciutat, per exemple els càmpings Ballena Alegre i Toro Bravo.

També recordar que per fi els abocadors de la ciutat estan tancant de mica en mica.El meu somni, com el de tants viladecanencs, s’està complint. Per fi gau-direm d’aquesta extensió de terreny oblidada per les especulacions urba-nístiques, municipals com d’altres.És l’hora que aquesta gent que ha estat esperant tant de temps, per poder passejar, córrer, anar amb bici, com anar a desconnectar en aquesta zona tan protegida i verge que tenim, participin i defensin aquesta zona.Perquè és ara i no demà que la tenim lliure d’especulacions, i la partici-pació ciutadana és clau per poder protegir per sempre aquesta zona per

la qual tanta gent ha lluitat i defensat per protegir-la, perquè és de tots.Són molts els rumors que avancen un projecte antic en aquesta zona, que va tenir en contra molta gent de Viladecas, que és el camp de golf.És l´hora de fer memòria històrica i recordar que els viladecanencs van estar en contra d’aquest projecte.

Sergio Porrón

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 �

En la clausura d’unes jornades sobre el patrimoni al Baix Llobregat

que van tenir lloc el no-vembre de 2004, l’alcal-de de Viladecans, Carles Ruiz, que aleshores era ti-nent d’alcalde i president de l’àrea de cultura de la Diputació de Barcelona, deia: “Crec que cada ve-gada més la percepció po-lítica dels municipis veu les possibilitats que té de recuperació del patrimoni no sols com a element de recuperació i divulgació de la memòria, sinó també com a element estruc-turador del territori, que genera al seu voltant tot un conjunt d’activitats turístiques i econòmiques que no són directes i que es produeixen a mitjà o a llarg termini”. Així es llegeix en el llibre publi-cat pel Consell Comarcal que recull el material d’aquelles jornades.Sens dubte que aquesta percepció política és impor-tant. A Viladecans, per exemple, potenciar el nostre centre històric, ressaltant els edificis que li donen personalitat, els carrers que més mantenen el perfil de poble antic, el Jardí de l’Ajuntament amb la seva barreja d’estil romàntic i modernista i amb el pecu-liar afegit de les restes a Ca n’Escuder… és important per a la recuperació i divulgació de la memòria, i és també important com a inversió de cara a generar noves possibilitats turístiques i econòmiques bones per a tots. Per a això, a més d’evitar que aquests espais es degradin i es perdin (com lamentablement està passant per exemple amb els racons més carac-terístics del Jardí de l’Ajuntament, com és l’escala i la zona de les antigues escoles), i de treballar per donar-los rellevància, cal fer tota una tasca de di-vulgació per fer-ho conèixer tant als viladecanencs com als de fora. Amb plafons i plaques explicatives, amb fulletons d’itineraris, amb senyalitzacions a la carretera… En definitiva, cal creure’s seriosament això que deia l’alcalde de Viladecans.De fet, l’abril de 2005, ja fa dos anys i mig, el ple mu-nicipal va aprovar per unanimitat, a proposta del Grup Tres Torres, una moció sobre el patrimoni his-tòric i cultural de Viladecans, en què s’assenyalaven tres actuacions a dur a terme: l’elaboració del catàleg patrimonial de la ciutat, la dotació d’una partida econòmica per a temes patrimonials, i la potencia-

ció del coneixement del nostre patrimoni històric i cultural mitjançant plaques, plafons, opuscles, etc.El tema del catàleg està ja iniciat tot i que encara falta molt per fer, la dotació econòmica ja consta als pressupostos, però en canvi del tercer punt no s’ha fet res. I és precisament el punt que faria visible per a tota la ciutadania, tant la que està interessada en el tema com la que no, la importància que té i ha de tenir el nostre patrimoni. Certament que, per fer-ho, calen diners. Però no gaires, comparat amb altres despeses que es duen a terme en el nostre municipi. Cal, més aviat, convenciment. Creure que, com deia l’alcalde, això és important i genera beneficis de tot tipus i per a tots.Al darrer ple municipal, el Grup Tres Torres va de-manar d’intervenir per sol·licitar informació sobre el perquè de l’incompliment d’aquest tercer punt, i per demanar que s’activi la seva realització. I tam-bé volíem oferir la nostra col·laboració, si podia ser útil. Però no ens van deixar. En l’escrit de denega-ció, ens deien que les intervencions en el ple no són per demanar informació, perquè la informació es demana a través de les àrees corresponents. A mi em sap molt de greu, aquesta actitud. Segur que la denegació no és incorrecta jurídicament, per-què, com tothom sap, no és difícil fer-li dir a un re-glament el que un vulgui. Però és llàstima que la nostra intervenció, que tenia com a objectiu empè-nyer en la realització d’una cosa que, almenys teò-ricament, tothom té clar que és important, no sigui vista com un suport a una tasca que ha de ser col.lectiva, sinó com una nosa empipadora que cal in-tentar evitar.

Josep Lligadas Vendrell

No ens han deixat parlar…

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 �

La rosa del desierto

Aminetu Haida, defensora saharaui de Derechos Humanos, y Cristina del Valle, recibieron el premio Silver Rose que entrega el Parlamento Europeo. Sabíamos sus historias de compromiso a través de medios y ONG que trabajan con la causa saharaui. Aminetu Haidar impre-

sionó con su rostro, lleno de serenidad y dulzura. Sus ojos lo contaban todo. A los 20 años fue secuestrada y encerrada en una mazmorra, y durante los cuatro años de cautiverio sus ojos estuvieron tapados por una tela que impedía la en-trada de luz. Fue torturada, violentada, pero nada pudo con su fortaleza. Volvió a ser encarcelada en 2005 y estuvo en huelga de hambre casi 60 días en protesta por la ocupación marroquí. Al recoger el premio, los 500 asistentes aplau-dieron en pie su valentía, dignidad y coherencia. Esperamos que el Parlamento Eu-ropeo tome definitivamente un compromiso claro con el derecho a la autodetermi-nación del pueblo saharaui. Acaps de Viladecans felicitamos a ambas por el premio concedido, y apoyamos su lucha por la libertad del pueblo saharaui. Libertad!

Rosa Mercader

La memòria històrica de Viladecans

A Viladecans hi viuen encara moltes persones de més de 80 anys que ens podrien explicar coses del passat de la nostra ciutat. Una ciutat que, certament, per a elles serà sempre un poble.

Des de Ca n’Amat ja s’han organitzat diverses xerrades sobre el passat de Viladecans, de com es vivia a les masies, o diverses visites als edificis més emblemàtics. Però penso que no n’hi ha prou. Cal-dria fer més coses per donar a conèixer el nostre passat. Per exem-ple, testimonis de la guerra civil que expliquessin com la van viure, com hi havia persones que en els bombardeigs es refugiaven a Cal Menut, una masia que encara existeix. O recordar aquell pa que es feia al forn de llenya, que malgrat les penúries donava sensació de confort. I moltes altres coses.Coneixent el passat d’un poble s’aprèn a estimar-lo més, per això tots hi hem de posar de la nostra part. Ens hem de treure d’una ve-gada el complex de ciutat dormitori. Viladecans ha de tenir la seva personalitat pròpia, enriquida amb les diferents cultures.Deixem que la nostra gent gran ens expliqui les seves vivències. Ho estan desitjant!

Maria Comas

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 �

El passat 17 d’octubre es va fer una reunió convocada pel senyor José Luis Nicolás, tinent d’alcalde de Planificació Territori-al, amb les entitats del sector de Ponent

per exposar-nos el projecte d’aquest sector. En realitat, segons el tècnic que donava les explica-cions sobre aquestes obres, encara no estava del tot ben definida la seva realització. Més que res se’ns va informar dels diners que hi havia disponibles per a aquesta remodelació que es realitzarà en qua-tre anys, de manera que els veïns haurem de tenir paciència, ja que aquestes obres són unes millores per a aquest sector (almenys jo suposo que és així). La quantitat total per a aquest projecte és de prop de 15 milions d’euros. Aquesta quantitat em fa pen-sar que el que es realitzarà en aquests barris serà de qualitat i de més comoditat per als veïns. Pel que vaig entendre del poc que ens van dir, es construi-rà un centre cívic amb un pressupost de 4 milions d’euros, també es va parlar d’una millora del col·legi Doctor Fleming i de la instal·lació d’ascensors als barris de la Hispanitat i Poblat Roca, una millora que és molt necessària per a aquests habitatges. Les ajudes per part de l’ajuntament per a les 71 comuni-tats de veïns que componen aquests dos barris són de 1.242.000 euros, que segons el tècnic va insinuar

caldria millorar. De fet no se sap encara les ajudes que donarà la Generalitat, i els projectes i pressu-postos per a la col·locació dels ascensors encara no estan acabats, de manera que no es pot donar una opinió definitiva respecte a aquests projecte. Tampoc no es pot opinar sobre la remodelació que significa aquest Pla de Ponent, ja que el projecte en-cara no està ben definit. L’única cosa segura és que es faran 300 aparcaments. Això, en si, a mi no em preocupa, però en canvi el que sí que interessa sa-ber és com quedarà la remodelació dels carrers. Si hem de fer cas dels rumors sobre com s’organitzarà el trànsit, cal dir que comportarà problemes, per-què desapareixerien molts aparcaments en super-fície i hi haurà molts veïns que econòmicament no podran accedir als nous aparcaments que es cons-truiran. Personalment crec que els responsables, si això és així, ja deuen haver pensat que es donaran aquestes circumstàncies i que caldrà trobar-hi algu-na solució. I si no, caldrà buscar-la, que parlant la gent s’entén.De fet, però, en no disposar del projecte no es pot opinar. Per això, el que dic en aquest escrit gairebé tot són suposicions.

Jaume Cullerés Rufat

El Pla de Ponent

Aquest cartell va aparèixer en un tren de rodalies un d’aquests dies. No sabem si és una crida a una nova religió presidida per la “guru Mandalena” amb el man-tra: “¡A por ellos, que son pocos y cobardes!”. En qualsevol cas, com que ja s’ha dit moltes coses sobre el transport públic i el culebrot Renfe, ens limitem a cons-tatar que el servei de la Mohn s’ha posat les piles i que ens agradaria molt que amb Renfe o sense sempre tingués aquesta qualitat. I malgrat les errades que hi pugui haver, ens alegrem que la Direcció General de Trànsit hagi donat priori-tat amb determinació al transport públic. Que és el que hauria de ser. Sempre.

Mercè Solé

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 �

Enguany el viatge or-ganitzat per mossèn Joan ha estat a l’Índia. El grup estava format

per 31 persones vingudes de diferents localitats del Baix Llo-bregat. Aquest impressionant viatge que tant ens il·lusionava començà el 17 d àgost. Aques-tes il·lusions ja van començar a les reunions prèvies on en Ricard, representant de l’agèn-cia, ens donà totes les explica-cions pertinents. El grup es va anar configurant amb persones diverses, avesades a triscar pel món i amb moltes ganes de pas-sar-ho bé. Començava l’aventu-ra: Bombai, on vam poder veure de ben a prop l’Índia profunda que es coneix poc, no és turís-tica ni bonica, és molt dur veure famílies vivint a les voreres, sota ponts entremig de la bru-tícia i de tots els animals ima-ginables. Aquesta visió ens va frapar a tots, imatges que ja no vàrem poder oblidar.En aquesta primera part del via-tge ens van sorprendre gratament en visitar a Aurangabad les co-ves d’Ajanta i d’Ellora, temples budistes i hinduistes en una loca-lització extraordinària. Va seguir l’experiència del tren, que segons el guia és l’AVE de l’Índia, la re-cordarem per les set hores que hi passàrem envoltats de brutícia; això sí, a les estacions pujaven i baixaven un munt d’executius amb els seus ordinadors perso-nals, i així continuàrem tot el tra-jecte adonant-nos ja dels grans contrastos del país.Els dies que van seguir, farcits de visites a temples, fortaleses, pa-laus, cerimònies, passejades amb jeep, dromedari, elefant, ton/tons i bicicletes anaven desgra-nant cada dia i millorant l’ante-rior. Les construccions de pedra

Records, emocions i sensacions d’un viatge a l’Índia

treballada fins el detall ens feien sentir immersos dins d’ un passat que ni l’home ni la natura havien pogut destruir.Les explicacions del guia Sucil, les seves bromes, ens introduïen en aquest món llunyà i sorpre-nent per la riquesa de l’art i la po-bresa del poble. Així coneixíem de primera mà les diferents re-ligions, introduint-nos a la seva fe i cultura respectuosa amb les persones i la natura. Les riqueses, poder i diferències entre un Ma-harana, Maharajà o un Rajà.Les pregàries, les reflexions, tam-bé estones d’acudits i cançons ens feien més curtes les tirades fortes amb l’autocar.A tot el grup ens van colpir di-ferents imatges, visions, sensa-cions, i contrastos. En destacarem alguns: la pobresa i la riquesa, els seus rictus tan fervorosos, els enterraments de la gent humil i els dels poderosos, l’ancorament en el passat d’un poble que se’l menja la pobresa, la dignitat de les dones que menyspreades són les que més treballen, les carones dels nens pidolant pels carrers sempre contents.Finalment l’apoteosi del recorre-gut, l’esperat Taj Mahal, sorpre-nent, impressionant, tots els qua-lificatius es queden curts.L’ultima parada del viatge era a Benares. Què dir del recorregut pel Ganges i visita a la ciutat? Doncs no ens quedaven parau-les i hi va haver molts silencis, la pobresa arribava al límit combi-nada amb la brutícia i les flaires dels crematoris i de tots els ex-crements imaginables. Tot plegat va fer que diguéssim: sí, ja ens ho havien dit, però s’ha de veure.Tot això i molt més ha quedat

filmat dins les nostres retines i dels nostres cors, que guardaran aquest tresor que ha representat conèixer l’Índia de més a prop.

Montse Pastor i Pujadó

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 �

Elitismes1. No fa gaires setmanes, en el programa “El Club” de TV3 es parlava de

la Rambla de Barcelona i d’allò que hi sobrava i que hi faltava. Un dels contertulians, Carles Flavià, corejat amb l’assentiment general de la resta, manifestava que de la Rambla li sobrava sobretot el teatre del Liceu, un teatre elitista segons ell que hagués hagut de reconstruir-se a qualsevol altre indret de la ciutat. Paral·lelament a això, els assistents a la tertúlia trobaven a faltar a la Rambla algun local de restauració que representés alguna de les grans figures de la cuina catalana actual.

2. Fa pocs dies vaig assistir al recital d’una gran cantant anglesa (Felicity Lott), acompanyada d’un excel·lent pianista al Liceu. L’entrada em va cos-tar 6,75 € (comprada per Internet en costava 8). Certament era la butaca més barata i no tenia visibilitat, cosa que ja et feien saber quan la compra-ves. Tenia, però, una pantalla individual a través de la qual podia veure l’escenari per un sistema de televisió i seguir el subtitulat d’allò que es cantava en català, castellà o anglés. L’entrada per un espectacle operís-tic (amb cantants de primera fila, cor, orquestra, decorats, figurants, i de vegades ballet, a part de tots els tècnics corresponents) costa entre 129 i 10 €. Preus que es redueixen a través dels abonaments. De fet el Liceu ha eixamplat considerablement el nombre de representacions, d’abona-ments, d’espais (es fan espectacles no només a la gran sala, sinó al Foyer), i d’introduccions a la música. Es fan representacions per a infants, s’obren alguns assajos generals al públic, es fan conferències gratuïtes d’introduc-ció a cada una de les representacions operístiques. Es programen concerts paral·lels a cada òpera programada per tal de donar a conèixer l’entorn musical de cada compositor. En fi, es fa una tasca de divulgació musical molt important i a un preu assequible. Naturalment, anar a platea és car, però servidora fa molts anys que va al Liceu i mai no ha tingut la necessi-tat de comprar-me una entrada de 129 €.

3. No puc contrastar aquesta experiència amb la dels grans restaurants. És que al Bulli, que deu ser una cosa no gens elitista i a l’abast de tothom, mai no hi he anat.

4. ¿Per què una televisió pública s’entesta a reproduir estèrils estereotips en lloc de valorar els esforços per difondre la cultura?

Mercè Solé

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 �

A la Plataforma Salvem Oliveretes se’ns ha titllat de fer demagògia en assimi-lar el Pla de Llevant, que vol construir un nou barri de 2.377 habitatges a la

zona agrícola-forestal d’Oliveretes, amb la destrucció de la muntanya de Sant Ramon. Doncs bé, aquesta crida a la possible espe-culació urbanística de la muntanya, com si fos la crida a la vinguda del llop, tal i com passa al conte, finalment podem dir que el llop té cara, boca i ulls.El llop es diu Josel S.L. (del Grup Núñez i Navarro) i sobretot, Inversiones Europeas (GIE) www.globalinversiones.es, que ronda pel terme municipal de Viladecans de mar a muntanya, tot aprofitant totes les inversions públiques que s’estan fent. A muntanya amb un estudi d’un planejament urbanístic “sec-tor residencial Sant Ramon” (vegeu fotogra-fia) per sobre la ronda de cornisa, tot i que la ronda havia de marcar el límit de la ciutat on començaria el parc forestal, segons l’equip de govern de l’ajuntament. I al mar amb la promoció urbanística de la zona deltaica.Volem denunciar, tal i com sempre hem sabut, que el projecte urbanístic “Pla de Llevant” a Oliveretes de Viladecans, és la porta d’entrada a que s’especu-li muntanya amunt de l’emblemàtica muntanya de Sant Ramon.Els últims moviments que s’han realitzat daten de l’any 2003 i 2005, quan sobretot les dues immobili-àries esmentades, han comprat terrenys qualificats segons el PGM com a 24 (rústic agrícola protegit), 26, 27 i 28 (sòls no urbanitzables, lliures, conserva-ció i repoblació), situats per sobre de la ronda de cornisa del ja aprovat projecte urbanístic “Pla de Llevant” a Oliveretes de Viladecans.Aquestes empreses, com hem dit, són Josel S.L. (del grup Núñez i Navarro) i Global Inversiones Eu-ropeas (GIE), societat vinculada a la Confederació d’Empresaris del Baix Llobregat i dirigida per Paz Dorado, un promotor polèmic per una causa pen-dent als tribunals per un suposat frau en ajuts a la formació, i que és l’actual propietari de la Masia de Cal Menut, al peu de la muntanya de Sant Ramon, per mitjà de l’empresa de l’engranatge de GIE, ano-menada Promocions Sant Ramon Viladecans S.L.Davant tot això la Plataforma Salvem Olivere-tes Proposa, iniciar una campanya per preservar la muntanya de Sant Ramon que començaria per aquestes dues demandes:

• Executar l’al.legació nº. 9 al Pla de Llevant a Oliveretes de Viladecans, presentada pel Consell Municipal de Medi Ambient i Sos-tenibilitat en què es demana garantir que el

sòl urbanitzable no programat que hi ha per sobre de l’àmbit d’actuació passi a ser Parc Forestal No Urbanitzable.

• Estudiar la possibilitat de sol.licitar a la Di-recció General de Medi Natural de la Gene-ralitat la declaració d’utilitat pública, a la muntanya de Montbaig (Sant Ramon), com ha fet el municipi de Sant Boi per pal·liar la pressió immobiliària que pateix la munta-nya. Si la Generalitat de Catalunya conside-ra que la muntanya de Sant Ramon ha de convertir-se en un espai d’actuació priorità-ria, en atenció a les seves potencialitats com a espai natural per a l’educació i l’esbarjo en l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona, la Direcció General de Medi Natural ha d’aprovar la Declaració d’Utilitat Pública, i l’Ajuntament haurà de presentar en el ter-mini d’un any un projecte d’ordenació o un pla tècnic per a la correcta gestió dels ter-renys. Un conveni entre ambdues adminis-tracions establirà posteriorment les obliga-cions de cada part. Aquesta sol.licitud portaria aparellada la pe-tició que Sant Ramon s’incorpori al Catàleg de forests d’utilitat pública de Catalunya.

Accions de denúncia d’aquesta mena tenen grans dificultats per accedir als grans mitjans. Per això us demanem que ajudeu a la seva difusió.

Ricard Caba Calbet i Jordi Mazon Bueso

La cara del llop a Viladecans

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 �

La fira de Frankfurt ja s’ha acabat, i amb ella s’ha apaivagat el debat sobre les de-finicions de cultura i literatura. No obs-tant, a mi em ve de gust dir-hi la meva.

Començaré per la gastronomia que és un element cultural que no genera controvèrsia, i per tant, senzill d’argumentar. El gazpacho, per exemple, tothom sap que és cuina andalusa, tot i que a Catalunya ens en fem tips de menjar-ne. També el pa amb tomàquet, que cada cop es més conegut i menjat arreu, no hi ha ningú que l’assimili a una cuina que no sigui la catala-na. Fins aquí mes o menys tothom hi està d’acord.Ara analitzem la literatura. Tot i que encara hi ha gent que en discrepa, en general s’està d’acord en la definició de que literatura catalana és la que s’es-criu en català, s’escrigui on s’escrigui, i literatura castellana o espanyola es la que s’escriu en castellà o espanyol. La gran discrepància apareix en el moment en què s’ha de definir la cultura catalana. Mentre que uns mantenen que ho és tot, n’hi ha d’altres que defen-sen que és només una part. La meva opinió és que és totes dues coses i que tothom te raó. M’explicaré.Névoa es el nom artístic de la Núria Piferrer, una cantant catalana que es dedica al gènere del fado portuguès; Miguel Poveda és un cantant també català, de Badalona, que es dedica al flamenc; Ro-ger Mas també es un cantant català, que fa cançó d’autor en català. Per tant, en tant que ciutadans de Catalunya, tots tres fan cultura catalana. Ara bé, si agafem una gravació de tots tres i la presentem a algú que no els coneix, segurament ens dirà que la Névoa fa cultura portuguesa, el Poveda andalusa i el Mas catalana, i no s’equivocarà.El problema rau en el fet que a casa nostra, com a molts altres països, coincideix l’adjectiu que defi-neix el territori amb el de la llengua. Per il·lustrar la situació contrària, a on no coincideixen els dos adjectius, se m’acudeix l’exemple de Filipines. Allà es parla la llengua tagal, i per tant una cosa es la cultura filipina (que inclou tot allò que es fa a les illes en tagal, anglès o en el que sigui), i una altra es la cultura tagal, que és la pròpia de les Filipines.Tornant cap a casa, imaginem-nos ara que els ciu-tadans de Catalunya ens diguéssim catalunyesos. Aleshores podríem fer afirmacions del tipus “la

Una fira de Frankfurt amb ketxup i una gerreta sisplau!o el debat sobre la cultura catalana

literatura catalana d’Espriu i la castellana de Mar-sé formen part de la literatura catalunyesa”, o bé “el perpinyanès Joan-Lluís Lluís i el valencià Joan Francesc Mira fan literatura catalana però no for-men part de la literatura catalunyesa”. D’aquesta forma, al meu entrendre, gairebé tindríem la con-trovèrsia resolta. També podríem concloure que “la Névoa, Miguel Poveda, Roger Mas, la cultura aranesa, i també Juan Marsé i la feria de abril de Catalunya, les sardanes i els castells, sense oblidar-nos de les activitats dels marroquins que viuen a Catalunya, tot plegat és cultura catalunyesa”, però de tots ells només el Mas, les sardanes i els castells són cultura catalana, que igual que la llengua és la pròpia de Catalunya juntament amb l’aranesa.Un cop dit això i veient el que es desprèn del con-veni signat, l’octubre del 2005, entre l’Institut Ramon Llull i la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, es pot assegurar que la cultura convidada era la catalunye-sa, inclosos Marsé i Mendo-za, i al mateix temps oberta a tots els territoris de parla catalana. Torno a dir, que això és el que es desprèn del conveni signat el 2005. Però com va dir el president Montilla, si la cultura catalana hi ha estat convida-da, és precisament perquè, a Catalunya, es fa litera-tura en català. Com a conclusió final i degut al fet que l’IEC no ens permet utilitzar el terme catalunyès, jo proposo tendir a anomenar la cultura de caràcter territori-al, com a “cultura de Catalunya” (tots recordarem l’expressió del president Tarradellas “ciutadans de Catalunya”com a fórmula integradora) i la cultura pròpia de Catalunya, la que s’ha desenvolupat a l’en-torn de la llengua, anomenar-la “cultura catalana”.Per cert, vàreu veure la interpretació que va fer la Maite Martín del “Paraules d’amor” a la inauguració de la fira de Frankfurt? Realment encantadora, a mi em va posar la pell de gallina i és que aquesta dona té una veu magnífica, però sobretot és impresionant el sentiment que li posa com només els andalusos ho saben fer; bé, i ara també els catalans …vull dir els catalunyesos. No ho sé, és igual, el que si que sé és que a mi la Maite Martín em va agradar molt.

Jaume Lligadas Vendrell

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 10

PISO 40 m2 - 1 hab. – 177.900 €- 29.600.000 pts.

Possiblement aquest pot ser el valor mínim, a Viladecans i a tota el àrea metropolitana, neces-sari per gaudir d’un dret reconegut en la Consti-tució Espanyola. No és un pis nou i és molt petit,

però encara així, per a molta gent és un somni difícil de complir. Si vols escollir una altra manera d’accedir a la vivenda i mires l’anunci del costat per escollir un pis de lloguer, et posen una barrera si no tant alta, sí igual de difícil ja que situen el valor mensual del lloguer a partir dels 700 €. Amb la gran quantitat de persones que cobren sous de menys de 1.000 €, i l’encariment progressiu de les hipoteques, és impossible començar a pensar en tenir algun dia un pis si no treballes vint hores al dia. Actual-ment, l’article 47 de la Constitució no es compleix i po-dríem parlar d’un dret segrestat.Amb aquest escenari el nostre govern ha impulsat el “Pacte per l’Habitatge” amb una sèrie de mesures per afavorir i facilitar l’accés a una vivenda digna. El debat estava servit i els grups de la dreta del nostre Parlament no han trigat a demostrar per a qui governen. Han prioritzat el dret d’uns pocs a mantenir vivendes tancades, afavorint l’especulació, per sobre de l’intent de solucionar el problema de la gran majoria de la gent.Un dels grups polítics que més s’ha oposat a la llei ha estat CiU, el grup que va governar durant 23 anys i que va fer molt poc per assegurar el dret a la vivenda. Podem veure quantes vivendes socials han fet a Viladecans en aquest pe-ríode. A sobre critiquen un dels aspectes de la nova llei, el lloguer forçós de les vivendes buides durant molt temps, sense explicar per què ells van defensar i aprovar el 2002 l’ús de l’expropiació de solars si portaven més de dos anys sense edificar. Podríem parlar en el cas dels polítics de CiU, de contradicci-ons, electoralisme o bé podríem parlar del veritable tarannà i que utilitzen els vots per afavorir els que més tenen.

Miguel de la Rubia

La vivenda, un dret segrestativenda, un dret segrestat

Trastorns del sonEl dimecres d’aquesta propera setmana, dia 14, es realitzarà a les 18:00h una conferència sobre els trastorns del son a càrrec del personal del EAP Maria Bernades al Club Sant Jordi (Dos de Maig, 46).

Aquesta conferència vol donar a coneixer a la població en general, hàbits i recursos per solucionar els problemes de son que puguin tenir.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 5 - Novembre 2007 11

Sempre m’han agradat els locals antics. Ente-nent com a tals esta-bliments comercials,

botigues, bars i cafès que res-piren i viuen de temps passats. No n’hi ha gaires, almenys a Viladecans, on he vingut a viu-re fa poc. Quan viatjo pel país i en trobo perduts pels carrers majors o per les places, sempre miro de ficar-hi el nas, compro alguna cosa o em prenc algun glop i intento passar desaper-cebut. M’encanta convertir-me en espectador de la quotidiani-tat d’aquests espais. Perquè em relaxa, són espais que transpi-ren tranquil·litat i remeten a un passat gairebé oblidat per la fe-rocitat dels nostres dies. Penso en el Motoclub de Tarragona (tot una institució a la capital amb en Jesús, amic per sempre des-prés de tants esmorzars, darrera la barra amb un somriure sota el nas), en aquell bar-societat (com li en deien en temps de guerra) d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, amb cadires “preconstituci-onals” i una colla d’homes jugant a la botifarra que et repassen de dalt a baix només d’entrar. O en aquella granja prop de la plaça del Pi de Barcelona on fan uns su-ïssos divins! O en el bar de Falset, al Priorat, amb hostal al damunt i un restaurant d’estar per casa on serveixen un dinar com el que et prepararia l’àvia. O en aque-lla botiga descoberta recentment prop de casa, Cal Ginestar, on ve-nen fruits secs, espècies i aliments derivats: sembla que res no hagi canviat en els darrers trenta anys! Us invito a entrar-hi, per si no ho heu fet encara. M’agrada escoltar en silenci el funcionar d’aquests locals, els sorolls precisos dels seus propi-

Ho confesso...

etaris o empleats, veure com es relacionen amb els clients habi-tuals i, en definitiva, el trànsit de la gent. Com en un viatge en el temps, entrar en aquesta mena d’establiments em fa recordar i també em provoca certa nostàl-gia. Serà per aquells anys d’ado-lescència en què acompanyava els avis a mercat i, de passada, a un parell o tres de botigues i bars d’estil “antiquat”. Al cap i a la fi també formen un patrimoni històric a preservar, són part de la nostra memòria no escrita, d’uns temps que s’eva-poraran quan els propietaris tanquin o canviïn d’amos i remo-delin la botiga per fer-hi un pub d’ambient o obrir-hi una oficina bancària. Petits illots enmig d’un mar de mediocritat.

Josep Ginjaume