Viladecans punt de trobada, 079

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

3 Sobre emigración-inmigración. Fernando Delgado

4 Lomce: resistència, desobediència, insubmissió. Àlex Castillo

5 Moltes gràcies! Vilamut, el Mamut de Viladecans

6 Festa de barri a Can Palmer. José Antonio Andrés

7 L’ull i la ploma: Ocells i gossos. Jaume Muns i José Luis Atienza

8 Mirada de trencadís. Berta Caballé

9 Les cròniques del déu coix. Montserrat Pastor

10 Les vinyetes de Jordi Flores

10 El racó de la llengua: Bony / Nyanyo. Josep Lligadas

11 Invertim en la platja i el camí del mar. Carles Lozano

12 Viladecans, ciutat silenciada. Bàrbara Lligadas

13 La mirada aguda: Papallona tigre. Eio Ramon

14 Recerca històrica: El dia que els escolars del poble passaren a l’edifici de l’Ajuntament. Xavier Calderé

17 Històries viladecanenques: Des de la Roqueta del davant. Andreu Comellas

19 La memòria en imatges: Marxa de la llibertat. Jaume Muns

Vint-i-cinc anys al carrerEl xàfec de divendres de bon dematí semblava un mal auguri, però de seguida va sortir el sol i al vespre Viladecans ja era, com cada any, ple d’espectacles i de gent disfrutant-los. I és que, com cada primer cap de setmana de juliol, hem pogut viure aquesta magnífica iniciativa que és el festival de teatre Al Carrer. I ja van 25 anys, cosa que vol dir que ens trobem davant d’una realitat ja fermament consolidada.En podem estar satisfets. Amb les arrels posades en la molt antiga tradició del teatre d’aficionats, que sempre ha estat viva a Viladecans i ha desenvolupat tanta creativitat i esperit participatiu, aquesta presència pública d’actuacions tan diverses i de tants llocs que aquests dies hem tingut a l’abast és un bon estímul cultural que val la pena de va-lorar i desitjar que continuï cada cop amb més força. Sense oblidar que aquest aparador serveix també per fer conèixer petites joies elaborades a casa, com són, per exemple, les creacions que ens presenta el grup teatral del Centre Ocupacional Caviga.No estem, certament, en moments gaire bons per a la cultura. Des de la incultura que ens governa, s’està fent cada cop més difícil l’activitat cultural, perquè es considera una cosa supèrflua o, potser més encara, una cosa que més val que no hi sigui perquè així la gent serà cada cop més mesella i menys capaç de pensar pel seu compte i tenir esperit creatiu i crític. Davant d’aquesta situació, qualsevol iniciativa cultural que es tiri endavant amb ganes és una molt bona contribució al futur col·lectiu. El nostre festival està en aquesta línia, i val la pena que ens en felicitem.

79Any 8

15 de juliol de 2014

Sumari

Que vols tenir l’honor de ser…

Mamutaire d’Honor?

La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any 2014 és aquesta. Vols afegir-t’hi?

El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix per-sonalment, pots tenir un gran honor:Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran símbol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, no-més faltaria!), i et lliurarem el diploma de Mamutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I després, a principis de setembre, pels dies de la Festa Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú.

Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça: [email protected]

i ens posarem en contacte amb tu.

Comerços i empreses:• Llibreria Els Nou Rals • Forn de la Plaça • Pastisseria Roca • Calçats Daniel • Hobbit Viatges • Modes Constanci• Cal Sei • Restaurant Petit Món • Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda) • Baugar• Base Runnering Viladecans (Castelló

Esports)• STP Training• Vila d’Arts, Centre d’Idiomes• Paint Rètols

Entitats de la ciutat• Viladecans Punt de Trobada • Grup Tres Torres • Associació de Familiars del C.O. Caviga

• Agrupament Coral La Lira • Centro Cultural y Recreativo Andaluz

Sierra Norte • Parròquia de Santa Maria Magdalena• Associació de Veïns La Hispanitat• Associació de Veïns Alba-rosa• Associació de Veïns Montserratina• Associació de Veïns Luis Moré del Castillo• Associació de Veïns Torre Roja

Particulars• Vicenç i Vicky • Josep i Mercè • Cèlia i Oriol• Maria Lluïsa

Partits polítics• Partit dels Socialistes de Catalunya • Convergència i Unió • Esquerra Unida i Alternativa • Iniciativa per Catalunya Verds

mailto:[email protected]

No debería ser difí-cil hablar sobre este tema, desde la so-lidaridad, para la

ciudadanía de un país que ha tenido la necesidad de emigrar, a lo largo de su historia, en múl-tiples ocasiones. En la mente de todos están los diferentes perio-dos migratorios de los españo-les. Al continente americano en

los siglos XVIII y XIX, a Europa durante el tercer cuarto del siglo XX y en los últimos años estamos viendo como nuestros jóvenes más preparados, andan reparti-dos por Europa y por el resto del mundo, en busca de oportunida-des.Si reconocemos como emigran-te a aquel que se ve obligado a abandonar su tierra natal y em-barcarse en una compleja aven-tura, trasladándose lejos de su cultura, costumbres y forma ha-bitual de vida, con el único y le-gítimo afán de buscar nuevas y mejores oportunidades laborales, que le permitan a él y a su familia satisfacer, al menos, las necesida-des más básicas como alimento, vestido, educación y salud, creo, modestamente, que más de uno nos veríamos reflejados en dicho espejo.

Sobre emigración-inmigraciónSomos muchos los que de forma más cercana o lejana, hemos teni-do alguna relación con la emigra-ción, por lo que me entristece ver con qué facilidad nos creemos esa rumorología que habla de la delincuencia, de la falta de ser-vicios sociales, del aumento del paro, de las urgencias colapsa-das, etc. como de algo provocado por los inmigrantes. Deberíamos analizar de forma más seria y con algo más de prudencia si este tipo de rumores obedece a algún interés concreto.Humildemente creo que existe alguien muy interesado en en-frentar a la clase trabajadora a la que pertenece, en su inmensa mayoría, la población inmigran-te. Dicho enfrentamiento llevará irremisiblemente a la competiti-vidad más descarnada, luchando de manera feroz por la conse-cución de un puesto de trabajo, rebajando los salarios hasta con-vertirlos en inútiles para la su-pervivencia. Dicha competencia, acabará con la tradicional soli-daridad de la que podía presu-mir, no hace tantos años, la cla-se trabajadora. Evidentemente, esto perjudicará a todos, tanto a inmigrantes como a autóctonos. Solo beneficiará a aquellos inte-resados en difundir este tipo de rumores.En otro orden de cosas, me pre-gunto: ¿Nuestro miedo colectivo es al inmigrante o al pobre? Qui-siera hacer una reflexión al res-pecto. Como padre de dos hijas, me imagino cuál sería mi reac-ción si una de ellas se presentara un día en casa comunicándonos a toda la familia su pretensión de casarse con un inmigrante africa-no, que se ganara la vida vendien-do en el top-manta. Igualmente,

supongo como reaccionaríamos toda la familia si la pretensión de la niña fuera con un inmigrante, igualmente, africano, pero que, en este caso se tratara de un fa-moso jugador de futbol del Bar-ça. Realmente pienso que tanto a mí como a la inmensa mayoría de padres, la reacción ante las dos situaciones, sería diametralmen-te opuesta. Creo, humildemente, que tendríamos que reflexionar, seriamente, a qué clase social pertenecemos y actuar en conse-cuencia.Últimamente, nos están llegando noticias, desde algunos países eu-ropeos, en las que queda patente la expulsión de jóvenes españo-les que se han quedado sin traba-jo. Esta injusta situación se pro-duce, para vergüenza nuestra, en esa Unión Europea tan maravi-llosa que nos quieren vender. En ningún caso deberíamos hacer nuestro este comportamiento tan injusto, vergonzoso, insolidario e ingrato con las personas que en época de bonanza tanto contribu-yeron al aumento de los ingresos en la seguridad social, también realizaron sus compras de ali-mentos en nuestros pequeños comercios de barrio y también ayudaron bastante a cuidar de nuestros mayores por módicos y asequibles salarios para nuestros bolsillos.Para hablar de todo esto, la asam-blea del Procés Constituent de Viladecans, invita a todos los in-teresados a una charla coloquio que tendrá lugar en l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso a finales de septiembre. Concretaremos la fecha exacta durante dicho mes.

Fernando Delgado

Aquest setembre s’implanta la LOMCE. Una llei nascuda morta. Sembla menti-da que el Partit Popular ja haurà avortat dues lleis d’educació, una cada vegada

que ha ocupat el poder. Tot per la seva addicció a les majories absolutes, a la manca de diàleg, i pel seu lamentable amor al franquisme i a la caspa.Un dels aspectes més lamentables de la llei, que a més serà d’implantació immediata, és la supressió del consell escolar de centre com a òrgan de govern de les escoles i instituts. Aquesta mesura tan anti-democràtica havia de ser contestada des de la Ge-neralitat amb la referència a la pròpia Llei catalana d’educació, encara en vigor, que defineix els con-sells escolars com a òrgans de participació i govern dels centres educatius. Parlem, ni més ni menys, del principi d’escoles democràtiques, principi innego-ciable sota el punt de vista de les famílies i sota el punt de vista d’una societat democràtica. Però, lluny de defensar la LEC i la democràcia a les escoles, el Departament d’Ensenyament ha muntat una argúcia legal, dubtosa i poruga, en les instruc-cions d’inici de curs que ja han estat lliurades als centres. És com si l’avi Macià, als fets de Prats de Molló, hagués dit que simplement era d’un grup excursionista i que duia armes per caçar cabirols. S’han de tenir principis i no amagar-los quan exis-teix el risc d’una sanció que, per altra banda, seria de molt difícil aplicació. En aquesta ocasió ha pogut més la por de la conselleria que els seus principis, que indubtablement hi deuen ser en alguna banda. Potser al congelador a l’espera de temps més favo-rables.En teoria, ara el consell escolar de centre serà un òr-gan de participació (ja no de govern) i haurà d’eme-tre informes preceptius, però que no tenen caràcter vinculant, per a cada decisió que s’aprovi des de la direcció. Cas que la direcció aprovi algun tema en contra d’aquest informe ho haurà de justificar per escrit. Visca la burocratització! Ara que no gover-na, el Consell escolar de centre serà una màquina d’emetre informes, mentre que determinades direc-cions seran màquines de justificar per escrit deci-sions que no concorden amb l’informe preceptiu, però no vinculant, del seu corresponent consell es-colar de centre.

Lomce: resistència, desobediència,

insubmissió

Àlex Castillo, president de la Federació d’Associacions de Pares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC)

Tot plegat, decebedor i covard. Així doncs, lluny de l’aplicació de la LEC, de la resistència, de la desobe-diència o de la utòpica insubmissió en ares de man-tenir unes escoles catalanes i democràtiques, ens trobem en una mena de democràcia low cost molt en la línia dels temps que corren. Molt més trist enca-ra si tenim present que l’actual partit en el poder a Madrid està cridat a perdre el govern, la influència social i, fins i tot, en alguns casos també la llibertat i el patrimoni d’algun dels seus membres.¿Com pensen que votarem el proper 9 de novem-bre si no podem decidir com gestionem les escoles dels nostres fills? Amb por no arribarem enlloc. I el Departament de Via Augusta sembla bloquejat per un pànic tan irracional com difícil de justificar. El govern de Catalunya s’ha de desempallegar de po-lítics porucs si no vol que la societat civil faci allò que des de les institucions no es gosa fer: Desobe-ir les lleis injustes que afecten l’escola dels nostres fills i filles.Ja no és temps de la Ramoneta i la seva amigueta. Ara és moment de resistència, desobediència i d’in-submissió.

Àlex Castillo

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 79 - Juliol 2014 4

Moltes gràcies!

Ara ja ho puc dir amb totes les lletres: em dic Vilamut, i sóc el Mamut de Viladecans. Va quedar clar el passat 20 de juny. Va ser una gran, gran festa: una cercavila, amb foc i amb aigua (d’aigua, poqueta, perquè no era

dia per remullar el personal, i em vaig contenir!), i un acte a la plaça de la Vila que va acabar amb un ball. La cercavila va ser molt lluïda: em van acompanyar els diables, amb el Ca de Foc, i els timbalers i els grallers de Viladecans: esplèndids! I va venir també el meu cosí de Sant Vicenç dels Horts, en Vénux. Què us puc dir? Cada cop que girava envoltat de foc, jo m’emocionava. I un cop a la plaça de la Vila, vaig veure que m’esperaven les autoritats: el Sr. Alcalde i les Sres. Magdalena Modolell i Maria Bernades. No vaig sentir gaire què van dir. No sé si perquè estava nerviós o perquè això dels micros ja és un clàssic que no funcioni gaire. Però és igual: quan vaig veure que els castellers feien un pilar perquè l’anxaneta pogués donar còmodament a la Sra. Mo-dolell el sobre amb el meu nom, ja vaig perdre el món de vista. Sort que es va desplegar una gran pancarta que posava: Vilamut. I el secret més ben guardat de Viladecans va deixar de ser-ho.M’hagués pogut dir Mut (perquè hi ha qui diu que escric molt però no parlo), Festuquet (en honor del color festuc de les camises dels castellers), Tumam (un Mamut a l’inrevés), o Sebas, pel patró de Viladecans i perquè sé que als de la meva colla els agradava molt. Doncs no, serà Vilamut. És un nom que m’encanta i que ha estat proposat per molta gent diferent: grans i petits (m’ha arribat que aquesta era la proposta d’un grup d’alumnes de l’Angela Roca, per exemple). Però em temo que per als de la Colla continuaré sent en Sebas i per a la major part del personal, «El Mamut». Però ara permeteu-me que dediqui aquestes ratlles a totes les persones i entitats que han fet possible aquesta festa. Amb dues mencions especials:Les que van fer molta, moltíssima feina, de la que no es veu: l’An-na, la Rosalía i la Dolors; en Manuel i la Valen, la Maria i en Paco, que sense ser de la Colla van procurar que tothom estigués ben alimentat i ben servit durant la festa. Una feina ingrata que van fer a la perfecció. Per no parlar d’en Jaume, l’Angie i la Rosa, que es van esforçar molt per tornar –ni que sigui temporalment– a la vida les senyores Modolell i Bernades. La meva colla. Al meu darrere hi ha una trentena d’entitats, però jo no podria sortir a la plaça si no hi hagués qui té cura d’arros-segar-me, de posar-me música, de vestir-me, d’omplir-me, de ne-tejar-me, de fer-me la pedicura (últimament he canviat de rodes tres mil vegades), de portar-me al metge quan alguna cosa no va. Una feina que sovint no es veu però que és imprescindible.I, posats a agrair, també agraeixo a tots els veïns i veïnes d’aques-ta ciutat que m’heu acollit tan i tan bé, que em vingueu a veure i que transmeteu als vostres fills i filles aquesta il·lusió. Confio que per molts anys continuem fent semblants obres amb els mateixos manobres, que diuen.Una abraçada a tots i a totes, i fins a la Festa Major.

Vilamut, el vostre Mamut


Com cada any hem pogut gaudir de la nostra festa de barri, la festa del barri de ponent organitzada per l’associació de veïns de Can Palmer, amb la col·laboració de l’Associació de Veïns de Luis Moré i amb el suport de l’ajuntament de

Viladecans.Nuestra fiesta se enmarca en un periodo en el que ya comienza a ha-

cer calor y apetece salir a la calle a dar un paseo o bien tomar algo fresquito en alguna de las terrazas de los bares de nuestro barrio.Aquest any, a més de les activitats habituals, hem pogut comptar amb la presència del Mamut. Des d’aquí vull agrair la seva participació i la seva aigua fresqueta en la mamullada que va ser un dels moments mes esperats per la canalla i per algun adult.Nuestra fiesta, de tres días seguidos de duración –vier-nes, sábado y domingo– es una referencia en el barrio y en el municipio. El inicio de este año, con el pregón a cargo de nuestro alcalde Carles Ruiz y la colabora-ción de otras entidades y asociaciones de vecinos, hizo el disfrute de los asistentes la noche del viernes. A pesar de un enemigo como el fútbol, la noche del viernes fue muy concurrida y nuestros mojitos causaron furor. El dissabte al matí està pensat per als menuts i fem la nostra gimcana amb la col·laboració i el suport de la Diputació, i, en acabar la gimcana, a refrescar-se amb la mamullada! Per finalitzar vam tancar el matí amb la nostra clàssica festa de l’escuma i una bona esbaldida amb el mamut d’aigua ben fresqueta.Sábado tarde, jueces internacionales evalúan en nues-tro concurso de tortillas, la más gustosa, la más grande y la más original, este año 12 tortillas fueron presenta-das.

La noche noche nos espera, una congregación de más de 700 personas en un concierto único e irrepetible del grupo local Mala Vida hicieron saltar a más de uno y una. El momento estelar de la noche fue la inter-vención de dos nuevas promesas en el barrio, Eva y Montse que nos demostraron sus dotes musicales y nos hicieron pasar un buen rato a todos.Diumenge, amb la ressaca del dissabte, sardines per als nostres socis i sòcies, entrega de premis del concurs de truites, concurs de parxís i reconeixement a la gent gran.Des de les nostres entitats, us convidem a venir l’any vinent i agraïm a tothom la participació en la festa, a d’altres entitats i associacions de veïns, i a la perruqueria Carlos que per un error d’impremta no va sortir com a col·laboradora en el programa.Us esperem a tothom a la propera, i us desitgem un bon estiu!

José Antonio Andrés

Festa de barri a Can Palmer


Ocells i gossos

De fons es veu el verd de les fulles i sona com un discurs. La natura com a teló, desenfocada, tan intranscendent per a nosaltres com el vell paper pintat de l’habitació del veí. Dos ocells engabi-

ats estan penjats d’un cartell que anuncia “Àrea d’esbarjo per a gossos”. Destaquen en la foto l’alegre funda de la gàbia a quadrets blancs i vermells, repetits anys enrere en bates, davantals i estovalles dels dies de cada dia, fins i tot en airon fix pels entapissats low cost dels setanta. Les gàbies van enfundades perquè els presos s’espanten de la gent i acostumen a llançar-se contra els barrots en pla suïcidi o llibertat. Ara romanen tranquils en la seva habitació amb vistes. Els ocells, probablement caderneres o passerells, semblen dues senyores xerrant des dels balcons. Però no són balcons, són barrots. Si ets humà pots ser engarjolat per múltiples raons, algunes tan injustes que indignen, però si ets ocell encara ho tens pitjor. T’engarjolen per can-tar bé. Allò de lliure com un ocell no s’aplica als canaris flauta ni als ocells de companyia. El pitjor de tot és que si algun amo d’ocell el vol alliberar el condemna a mort. Se’ls oblida el que cal fer per sobreviure lliures i feliços fora de la gàbia. Aunque la jaula sea de oro / No deja de ser prisión cantaven els mariatxis mexicans sota les balconades de testos amb flors. Circula una nova versió, recollida per la Julieta Venegas on la jaula de oro és Estats Units, que afe-geix “muchos años tengo ya / que me vine de mojado / papeles no he arreglado.” Per sota dels ganxos dels quals pengen les gàbies surt el verd institucional que triomfa més als cartells que als pres-supostos i fins i tot treu el cap, naturalment a la dreta, una corona d’aquelles que s’inventen els heraldistes per als es-

cuts. És decorativa perquè ni regna ni governa ni reclama ser aforada. Les gàbies projecten una ombra de trapezi sobre un blanc precari que fa de para-sol del dibuix d’un gos que salta davant d’una papallona. Es noten rastres de retolador de pintades velles no del tot netejades, brutícies vàries i una manuscrita paraula jeroglífica en majúscules. Aquest cartell sembla dedicat a la discreta piràmide blanca del segon dibuix: una caca de gos del caganer urbà, que al contrari del caganer del pessebre no porta barre-tina però borda millor. Allò del dispensador amb bosses pertany als temps de vaques grasses en què construíem aeroports sense avions i aves sense passatgers. Ara és com al súper, hem de portar la bossa de casa. Per cert, a Mallorca casa i gos comparteixen paraula i diuen: “No volem caca de ca a la porta de ca”. Tenen més perill alguns amos que les rierades de les quals adverteix el cartell.L’Andreu Comellas, mig mallorquí, té una dita contundent: caca de ca, merda d’amo.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza


L’ull i la ploma

Mirada de trencadísrere vidres perennes, sota cabells arrissatsde sal i pebre.

Pell viscuda,mans tendres.Veu dolçade llavis fins.

Esquerdes de sequerasón solcs que et recorren,memòria del passat,ferides del present.

Escorça sàvia,amb raigs de perfum inconfusible,elegants robes i arracades d’argent.

Cames cansadesde caminar els dies,d’esgotar els anys,i ja en són vuitanta-nou.

Ara amb bastó,et resisteixes,lluites contra el temps,guanyes presumida.

Jo sóc el teu reflex.Tu, el meu mirall.Jo n’aprenc,tu m’ensenyessense ser-ne conscient,sense adonar-te’n.Ens assemblem, t’observo,coincidim, t’admiro,en gustos i manies, el teu savoir faire,encara que no ho cerquem.Ets un exemple, un model.

Tants cops hi penso…Tants cops no et truco…Ho saps?Sap com t’estimo?Sap com n’ets d’important?

La iaia,la més lluitadora,la més resistent,és evident.L’única que ens queda,ja ets besàvia.

Mirada de trencadís

Dona culta,lectora infatigablede novel·les policíaquesi de Jesús Moncada.

Filla de la seva terra,de lo poble,hereva de Mequinensa.Fruit de l’Ebre i de la Franja:Mare exemplar,àvia brillant,besàvia viva.

Tanco els ulls…Històries a cau d’orella,contes inventats,aventures certes de fa més de cinquanta anys!

Records dolços...passejades a mitja tarda,jocs de cartes sense pressa, pastís de poma fet per tui per postres… xocolata.Sempre un plaer sentir-tei poder-te fer dos petonsmentre t’estrenyo els braçosi et dic…que sóc aquí.

Berta Caballé Molí Premi autor local

Concurs de Poesia “Espejo de Viladecans”Fundación Espejo 2013


És una novel·la de Joan-Lluís Lluís sòlida, original amb un estil net

i elegant i amb una veu personalíssima de mots arcaics a mida del prota-gonista diví que és al ma-teix temps el narrador de la història, és una faula cruenta sobre la decadèn-cia dels déus antics.En part és també la crònica de la nostra història, la religió, làparició del cristianisme, el creixement de lÈsglésia, lòrdre social, les guerres, fins a les noves tecnologies.Amb les aventures i desventures del personatge podem viure una mena de viatge introspectiu i metafòric de la vida de qual-sevol ésser humà, que desconeix la seva pròpia mortalitat.Explicat en primera persona, amb unes frases precioses va més enllà del català estàndard, ritme pausat i tranquil amb un perso-natge principal intrigant amb personatges secundaris efímers. Tracta temes controvertits, és immortal però social, primari, in-humà, superficial i resistent a la modernitat.La història dura catorze segles.Passa pel temps fracassant, fracassos que làpropen al lector. Resulta original com a literatura fantàstica i com a metàfora.No es pot llegir ràpid.Expressa l’explosió de la natura com un miracle, els déus són tan impossibles com quotidians.Està molt ben escrit (bona utilització dels pronoms febles). Crec que com que l’autor es declara un enamorat del segle IV, s`hi atura més, lligant la natura del déu grec a la del conjunt de la humanitat.Recomanable a lectors avesats a la lectura.

Montserrat Pastor

Les cròniques del déu coix


El racó de la llengua

Bony / NyanyoDues paraules curioses, de significats emparentats i que no tenen semblances, que jo sàpiga, amb cap altra llengua. I que a més tenen un origen curiós: bony és una paraula que els diccionaris diuen que no se sap d’on ve, i nyanyo és una paraula que tot sembla indicar que procedeix del llenguatge infantil.Què és un bony? Doncs un bony és quan en una superfície que hauria de ser llisa, hi ha una protube-rància, una cosa que sobresurt.I què és un nyanyo? Doncs un nyanyo és un bony produït en una persona perquè s’ha donat un cop al cap.Si mirem com es diuen aquestes paraules en altres llengües, veurem que, almenys la primera, no acaba de tenir una traducció exacta: per exemple, en castellà, bony es pot traduir per bulto o abultamiento, però no és ben bé el mateix. En canvi, nyanyo és una paraula que en altres llengües es tradueix amb paraules que provenen també del llenguatge infantil: en castellà, concretament, nyanyo és chichón.

Josep Lligadas Vendrell

El curs 2014-2015 ja ha començat a la escola pública Dr. Trueta. Mares, pares i la Direcció del centre han co-mençat a organitzar i revisar els llibres socialitzats que any rere any els alum-nes del centre comparteixen i passen d’alumne en alumne des de fa prop de vuit anys. La socialització de llibres permet fomentar valors tals com com-partir i tenir cura dels llibres educatius, alhora que permet un important estal-vi a les famílies del centre de prop de 120€ per alumne. Animem la resta de centres educatius de Viladecans a soci-alitzar llibres.

Jordi Flores

Les vinyetes de Jordi Flores


Els viladecanencs estem més a prop de gaudir del nostre litoral més i millor que mai, gràcies a les inversions fetes per la Generalitat de Catalunya i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.Els Pressupostos de la Generalitat per l’any a 2014 inclouen una partida de

800.000 euros per completar el Camí del Mar, que facilitarà l’accés a la nostra platja tant pels vianants com pels ciclistes, especialment en el tram que surt de Vilama-

rina en direcció cap al litoral. Es donarà compliment així a un compromís antic que el Govern Tripartit no va realitzar.La platja de Viladecans ha estat escollida per l’Àrea Metropolitana de Barcelona com l’escenari de la pre-sentació de la campanya “Estiu Metropolità”, en un reconeixement de la singularitat de la nostra platja, en què l’AMB finança diverses actuacions •Recuperació de les dunes, que implica també revita-litzar l’ecosistema, amb l’ajuda del Projecte Europeu OPERAs.•Nou sistema de megafonia a la platja de Viladecans, alimentada amb energia solar, en el marc d’una avança-da tecnologia que permetrà l’ús de la xarxa wi-fi.•Implantació d’aparcament de bicicletes, que s’està fent en totes les platges metropolitanes.•En l’àmbit esportiu, instal·lació de pistes de korfbol.•Treure profit de les noves tecnologies; una nova apli-cació mòbil, anomenada Infoplatges, amb què podem conèixer els equipaments de cada platja, millors acces-sos, avisos, telèfons d’emergència, etc. i també permet que informem al moment de qualsevol incidència o avaria.A més d’això, l’AMB ha reconegut el Parc de l’Estany de la Murtra, 13.000 metres quadrats en la zona costa-nera de Viladecans i Gavà, que es nodreix del canals i recs que desemboquen al mar per la Riera de la Murtra. S’ha eliminat la contaminació i brutícia dels marges de la llacuna, s’ha netejat el terreny, s’han plantat espècies

autòctones (jonc, lliri groc, canyís)Són dos exemples d’inversions, que se sumen a les que fa la Generalitat (pont sobre l’autopista, nou ambulatori a Torre Roja, etc.) i la Diputació de Barcelona (que ha lliurat un total de 1.357.000 € a l’Ajuntament de Viladecans) que demostren que diferents administracions (per cert, governades per CiU) s’impliquen en el desen-volupament de la nostra ciutat. En canvi, la construcció del Passeig Marítim està totalment paralitzada per la manca d’interès del Govern del PP.

Carles [email protected]

Invertim en la platja i el camí del mar


mailto:[email protected]

Els companys de la secció local d’Es-querra Republica-na de Catalunya

hem impulsat recentment la campanya “Viladecans, ciutat silenciada” on denun-ciem un ús partidista per part de l’Ajuntament i man-ca de pluralitat en els mit-jans de comunicació mu-nicipals. El passat mes de juny vàrem presentar una queixa formal a la Sindica-tura Municipal de Greuges, l’acceptació a tràmit de la qual esperem que derivi en una reformulació del funcionament de Viladecans Televisió. Estarem amatents. Com la majoria de la ciuta-dania, volem uns mitjans públics objectius, indepen-dents, plurals i de qualitat. No podem permetre que l’actual executiu (PSC + ICV-EUiA) converteixi aquesta eina bàsica per a una bona salut democràti-ca en un instrument de propaganda de la seva (in)acció de govern. En primer lloc, perquè està finan-çada amb recursos públics, és a dir, està pagada amb els diners de tots els ciutadans i, en segon lloc, perquè aquesta plataforma de televisió digital –que substitueix l’antiga Localia Viladecans– ha de ser el reflex de tota la societat viladecanenca, i no només o principalment de l’activitat de l’Ajuntament. Viladecans Televisió pateix un dèficit crònic de plu-ralisme i de criteris objectius a l’hora de seleccionar les notícies. Fa temps que constatem com moltes ac-tivitats que tenen lloc al municipi i que són d’inte-rès per a una part important dels seus habitants són obviades i marginades per aquest mitjà públic. Per exemple, ni rastre de la concentració multitudinà-ria que tingué lloc l’any passat a la Plaça de la Vila hores abans de la Via Catalana, un esdeveniment històric que romandrà a la memòria de molts con-ciutadans. Tampoc va merèixer difusió la presentació el passat mes d’abril de l’associació Súmate, integrada per castellanoparlants a favor del dret a decidir. Sorpre-nentment, en canvi, Viladecans Televisió sí que va

cobrir un acte cultural que va tenir lloc a escassos metres, mitja hora abans, amb la par-ticipació del regidor de Cul-tura. Massa indicis per no malpensar. Només cal nave-gar una mica per la seva web per adonar-se que mereixen cobertura la pràctica totalitat dels actes i visites de l’alcal-de Carles Ruiz i bona part dels que protagonitzen els seus socis de govern, molts dels quals de dubtós interès informatiu. Es dóna la circumstància que l’Ajuntament ha subs-crit recentment el Decàleg de Bones Pràctiques de la Comunicació Local Pública –promogut per la UAB– amb el qual es compromet, entre d’altres, a “evitar el parti-

disme” i a “informar d’una manera veraç, plural i transparent”. Compromisos que han quedat en una simple declaració de bones intencions de cara a la galeria i que poc tenen a veure amb la realitat. La signatura d’aquest decàleg per part de l’actual go-vern municipal es tracta d’un barroer exercici per emmascarar els fets. El mateix document advoca per instaurar “òrgans de gestió participatius” en el funcionament dels mitjans públics, una cosa que en el cas de Viladecans Televisió brilla per la seva ab-sència.Lamentablement, els mateixos arguments contra la manipulació informativa de Viladecans Televisió es poden extrapolar a la revista municipal que l’Ajun-tament envia cada mes als domicilis particulars, on més que notícies trobem publireportatges que des-taquen els suposats avenços promoguts per l’Ajun-tament. Aquesta és una situació especialment greu, tenint en compte la manca d’altres ofertes comu-nicatives d’àmbit privat que puguin competir en igualtat de condicions. A Viladecans el control de la comunicació ciutadana està en mans de l’Ajunta-ment i això té molt poc de democràtic, ens condem-na a viure en una ciutat silenciada, amb un discurs unidireccional que des d’ERC treballem per trencar.

Bàrbara Lligadas

Viladecans, ciutat silenciada


Danaus chrysippus. Papallona TigreDelta Llobregat 06/07/2014.

És una espècie migradora que procedeix del continent africà. A Catalunya s’ha convertit en una migradora força regular des de la dècada dels 80. Sembla ser que aquesta expansió pot estar relacionada amb l’augment de la temperatura a causa del canvi climàtic. Amb l’arribada dels freds hivernals, les generacions locals moren i s’extingeixen.


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Coneixem aquesta data exacta per les sem-pre agraïdes actes del Ple Municipal. En efecte, va ser el dijous 1 d’abril de 1921 quan els nens i nenes de Viladecans en

edat escolar, s’incorporaren al nou edifici munici-pal de can Modolell. De fet, la data ja estava mar-cada en vermell en el calendari dels esdeveniments veïnals, com a mínim des del 16 de desembre de l’any anterior, moment en què el Ple Municipal ha-via acordat activar les obres de condicionament de les noves escoles municipals que s’havien de situ-ar en la [recent] Casa Consistorial, abans del 30 de març de l’any següent. Per tant, tot indica que va ser el dia següent a aquella data límit, quan els es-colars van poder entrar, finalment, a les noves au-les, tot i que sospitem que no ho van fer de forma gaire solemne.1

Feia pocs mesos que l’alcalde i regidors de l’ajun-tament havien pres possessió efectiva de la nova Casa de la Vila, el palau neogòtic que havia estat propietat de la hisendada barcelonina Magdalena Modolell2. Van ser l’alcalde Roc Mas i els regidors

1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple Municipal, acord del 16 de desembre de 1920. 2 No entrarem en detalls del seguit de plets i acords de-rivats de la donació i transmissió i de les antigues propi-etats de Magdalena Modolell, entre 1915 –any del decés

1 d’abril de 1921. El dia que els escolars del poble passaren a l’edifici de l’Ajuntament

Genís Miernau, Venanci Tort, Joan Torras, Isidre Bo-net, Joan Presas, Llorenç Puig, Josep Almirall i Jo-sep Solina, juntament amb el secretari Jaume Pugès, qui van tenir l’honor de signar l’acta de la primera sessió del Ple del consistori viladecanenc en el nou edifici municipal. L’acta duu data del dijous 15 de juliol de 1920, efemèride de la qual ara es complei-xen 94 anys. Transcrivim, parcialment, el document atesa la seva significació:

(…) La presidencia [es refereix a l’alcalde Roc Mas] usó la palabra congrátulándose de celebrar por primera vez se-sión en la casa del pueblo siendo esta la primera vez que así puede decirse en toda la extensión de la palabra. Creyendo a los demás ediles partícipes de igual satisfacción, hace votos para que en este solar, nido de delicias de los virtuosos espo-sos Nogués-Modolell se respire siempre el mismo ambiente de armonía y mutua correspondencia entre todos, que la administración siga por el camino recto y digno, y que por fin el vecindario todo, orgulloso sin duda de este albergue popular, encuentre en él, por parte de sus representantes, el apoyo y protección administrativa propia de un ayunta-miento digno y concienzudo.Los demás sres. Concejales acogen y hacen suyas con sa-tisfacción las palabras de la Presidencia y de conformidad unánime se acuerda dar el nombre de Nogués-Modolell a

de la propietària– fins a la dècada dels anys 20 del segle passat. Per a una informació detallada del procés, con-sulteu l’exhaustiu treball de Jaume Lligadas, Viladecans, 1915, l’herència de Magdalena Modolell. Viladecans, 2011.

L’escola municipal del po-ble comptava amb un cen-tenar de nens cap a mitjans de la dècada dels anys vint del segle passat. Els reco-neixem juntament amb el mestre Josep Mestres i Bus-quets (1898-1970) amb la seva esposa i ajudant en les tasques docents: Maria Rim-bau, de cal Beco.Autoria fotogràfica desco-neguda. AMVA, Col·lecció Paquita Boada Clarenes


Recerca històrica

la Plaza pública de este pueblo y hacerlo pública en legal forma (…)”3

Aquella presa de possessió del 15 de juliol de 1920, no s’hi podria haver celebrat sense unes obres míni-mes de condicionament de can Modolell, que tenien com a finalitat transformar, encara que fos de forma molt parcial i tímida, el que havia estat palau resi-dencial de la parella Nogués-Modolell, per tal de transformar-lo en una casa consisto-rial. Aquestes pri-meres actuacions s’iniciaren a partir d’un acord de Ple de 6 de maig del mateix any, pel qual s’impulsà el primer encàrrec documentat de serveis, fets a càr-rec del pressupost municipal, cap a industrials lo-cals perquè inter-vinguessin a can Modolell.4 Fou el contractista Jau-me Pugès de cal Calcilla, veí de la carretera, qui va emetre la primera factura a l’ajunta-ment, el 24 d’abril de 1920, per inter-vencions en l’edifici; actuacions que continuaren, en una primera fase, fins el següent dia 5 de juny, i per les quals cobraria un total de 807 pessetes amb 30 cèntims5. En paral·lel, també hi treballaria el llau-ner i fuster Amadeu Durso, veí també de la carrete-ra, que s’ocuparia de fer l’entarimat i deu bancs de fusta que se situarien en la improvisada primer sala de sessions del nou edifici municipal. La seva factu-

3 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple Municipal, 15 de juliol de 1920.4 En un acord posterior del 20 de maig de 1920, l’alcalde proposà i el Ple acordà que es practiquessin els treballs necessaris per condicionar can Modolell “para el empleo y utilización inmediata de todas las de las dependencias de la futura Casa Consistorial y escuela y demás habitaciones.”5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Comptes Municipals, pressupost de 1920-1921. Com a curiositat cal consignar un dels conceptes que es poden llegir en aquella primera factura emesa per Jaume Pugés: la ne-teja del llac del jardí d’inspiració romàntica dels Modo-lell. Aquesta actuació concreta va tenir lloc el 14 d’abril d’aquell any 1920 i va tenir un cost de 18 pessetes.

ra, presentada el 4 de juliol, reclamava 991 pessetes amb 10 cèntims per tota la feina feta.6

A banda del Jaume de cal Calcilla i de l’Amadeu Durso, també hi van intervenir altres industrials lo-cals entre els quals cal citar, a tall d’exemple, el pin-tor Anton Piqué o l’esparter Josep Molas, a més de veïns i veïnes que s’encarregaren de netejar jardins i dependències diverses: aquests van ser els casos

de Josep Orenga, Joan Bonich, Rosa Castelló, Mercè Ventura, Mercè Elies o Eulàlia Nuri. Ara bé, qui més feina va tenir en les primeres intervencions a can Modolell van ser els lampis-tes barcelonins J. Canals i J. Barto-lí, els quals van tenir molta feina en arranjar cana-litzacions d’aigua i instal·lacions elèctriques de la

casa i del jardí. Per l’import facturat (1.294 pessetes amb 35 cèntims) i per les múlti-ples actuacions

d’aquests dos industrials forasters bé podríem con-siderar que l’edifici, i en especial el jardí, es devia trobar ben desatès després de la mort de l’anterior propietària, tot i existir encara un masover a cura de la casa: Joaquim Vilà, de cal senyor Pau.A partir del mes d’agost del mateix any 1920, un cop convocades les primeres reunions de plens de l’ajuntament a can Modolell, es va iniciar una se-gona fase d’obres i intervencions a la casa que ar-ribarien fins al mes de març de 1921. Unes inter-vencions que van tenir l’objectiu clar d’adequar mínimament, tot i que de forma més global, tota la casa-palau, en vistes, sobretot, al trasllat dels nens i nenes de les escoles municipals, des de les antigues i poc adequades aules situades a tocar de l’església de Sant Joan, fins les noves estances. Les intervenci-

6 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Comptes Mu-nicipals, pressupost de 1920-1921. També com a curiosi-tat, esmentem el primer dels conceptes consignats en la factura timbrada per l’industrial, com a Amadeo D’Urso [sic]. Carpinteria y Restauración de Muebles: “Por quitar las cerraduras de las puertas de la calle y del jardín de la torre, engrasarlas y ponerlas otra vez: 2 pesetas. ”

L’edifici de la Casa de la Vila, a mitjans de la dècada dels anys 20. No-tem el conjunt de col·legials que semblen posar davant el fotògraf a tocar de la porta d’entrada. També veiem que era dia de mercat, per la parada de roba que es troba a l’esquerra, lloc on també s’intueix la presència d’un rètol de la pel·lícula que es passava, llavors, en el recent-ment creat Cine Viladecans.Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Calbet Carreras


ons van costar a les arques municipals més de 7.000 pessetes, cosa que va impel·lir l’ajuntament a licitar, de forma urgent, els magatzems situats als baixos de la casa, entre els veïns, per treure’n oportú ingrés i rendiment econòmic.7

El 16 de febrer de 1921, les obres d’adequació de les estances per a acollir les escoles estaven gairebé enllestides. Aquell dia, una visita a Viladecans de l’inspector provincial de primer ensenyament Ma-nuel Ibarz, va suposar la reunió de la Junta Local de Primer Ensenyament on, com a membres nats, hi eren el mossèn Pere Sala, el farmacèutic Pere Màrtir Magret, el metge Robert López, a més del regidor competent Genís Miernau i el vocal asso-ciat Josep Bosch. En aquesta reunió es va donar compte del recent nomenament com a nou mestre del poble d’Eduard Sanz, mentre que es retia un sincer homenatge al qui havia estat mestre durant la dècada anterior, Josep Casanova, fill de l’Espluga de Francolí, que ara passava a exercir a Barcelona. També es feia un esment a la mestra Josepa Cardo-na. El mestre i la mestra, Sanz i Cardona, es prepa-raven, doncs, per conduir els aproximadament 200 escolars viladecanencs fins a les noves estances de can Modolell. En aquella reunió del 16 de febrer les estances rebien el vist-i-plau de l’inspector amb aquestes paraules:

“(…) después de haber visto detenidamente los nuevos lo-cales, ha manifestado que tienen condiciones aceptables por desde el punto de vista higiénico y pedagógico y por ello

7 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple Municipal, 29 de juliol de 1920 i 13 de gener de 1921.

declara y hace constar que los da por buenos, facultando al ayuntamiento para que realice el cambio cuando lo crea oportuno (…)”.8

Sobre aquelles condicions acceptables –només ac-ceptables– des del punt de vista higiènic i pedagò-gic, es fonamentaria l’escola pública viladecanenca durant els següents 37 anys, concretament fins a la construcció de les escoles Àngela Roca, a les dar-reries dels anys 1950. Al poble d’inicis de la dèca-da dels 20 li restava un llarg camí per recórrer, en l’àmbit educatiu com en altres molts altres camps. Un camí ple d’il·lusions, tot i que també farcit de nombroses frustracions.

Xavier Calderé i Bel

8 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes de la Junta d’Instrucció, 16 de febrer de 1921. És curiós obser-var en l’acta les lloances de la Junta Local i de l’inspector cap al mestre sortint, en Josep Casanova, “(…) maestro de notable cultura, infatigable trabajador y acreedor del aplauso y distinción por parte del pueblo, tanto por su gestión acerta-da durante diez años que ha desempeñado, como por haber montado un museo de notable valor pedagógico (…)”. Les paraules no tenen comparació possible amb els qua-lificatius dedicats a la mestra Josepa Cardona “(…) se trata de una maestra laboriosa y competente que sabe obtener resultados bastante satisfactorios (…)”. Recordem, d’altra banda, que Josepa Cardona ja feina 22 anys que alesho-res era la mestra titular de Viladecans, i que ho seguiria sent fins a 1931.

Molt bon estiu!Viladecans Punt de Trobada - Núm. 79 - Juliol 2014 16

Passant el que passa, aquest mes, passo de repassar avantpassats viladecanencs.

No empassant-me el que esperen que m’empassi devers un nou reietó, us passo paraules capaces d’acompassar-nos altrament les passes.Foren dites a l’Illa de Mallorca quan tot bullia per raó de la guer-ra a l’illa de Cuba. Un any abans del daltabaix de 1898 que com-portà a les Espanyes la pèrdua de les Filipines i de la Perla de les Antilles. Coses de temps era temps, em direu, però no m’es-tic de dir-vos que sembla que el temps no passi.

Señores !!Las sociedades, en su marcha pro-gresiva a través de los tiempos, rea-lizan en la Historia dos leyes cons-tantes: la de la Igualdad y la de la Libertad.Hubo brahamanes y parias en la In-dia; patricios y plebeyos en Roma y ante el Derecho Público moderno no hay más que Hombres. Hubo esclavos. Vino el cristianis-mo a romper las cadenas de la es-clavitud, proclamando el precepto justísimo de que todos los hombres son libres. Procedió por evolución. Hubo siervos después. Hoy todos los hombres son libres.La idea democrática, sol que brilla en todo su esplendor, aparece en la conciencia de los Pueblos como símbolo de la Paz, a la que han de acudir en su naufragio general para salvar-se.Y sin embargo, la soberanía nacio-nal que las Constituyentes de 1812 proclamaron bajo el cañón francés, solemne protesta, según Pacheco, contra la doctrina que hace de los pueblos propiedad y feudo de los reyes, no es un hecho todavía, pero pronto, muy pronto, lo será.

Des de la Roqueta del davant

Un rey, excepcional modelo de hon-radez y caballerosidad –tal vez por aquello de que la excepción confirma la regla– comprendió que para de-mocratizar la monarquía, era preci-so abdicar la suprema magistratura y, haciendo lo mejor que puede hacer un rey, abdicó. Y España se consti-tuyó en República.Apenas transcurridos dos años, la restauración borbónica, personifica-da en Alfonso XII, hacía en Madrid su entrada triunfal. De esto son res-ponsables un puñado de traidores a la patria, sublevados en Sagunto, que acudiendo a la fuerza contra el Derecho justificaron que nosotros, el día de mañana, acudamos a ella haciendo uso del Derecho Natural de Legítima Defensa, y del Precepto Romano de que la fuerza debe ser re-pelida por la fuerza: “vis vi repellere licet”.Ante todo, (se) precisa la unión. Ol-vidémonos si somos federales, cen-tralistas, progresistas o posibilistas, para recordar que somos republica-nos, que nuestro enemigo común es la monarquía y, que debemos acabar con ella antes que ella acabe con nos-tros. (Aplausos)

Doncs sí. No és cosa de la set-mana passada això, han passat cinc generacions des de llavors. Només el “no es un hecho toda-vía, pero pronto, muy pronto, lo serà” desentona una mica, ens sorprèn, i ens mena vers la riota als uns, o vers la plorera als al-

tres. Es digué poc mesos abans que la flota nord-americana, considerada avantmatx inferior, li enfonsés a España gairebé tots els barcos de guerra que tenia al Pacífic, quan pretenien sortir del ben resguardadet port de Manila, a les Filipines, en l’ano-menada Batalla de Cavite. D’un en un, desfilaren cap el fons del mar, sense escarafalls. I uns me-sos abans, també, de que estimu-lada per soflames de la premsa nacional incapaç d’acceptar la vergonya de Cavite i el dolgut honor dels polítics que mana-ven –sense voler-se assabentar de vers on girava el món–, Espa-nya ordenés a l’almirall Cervera que fés sortir la flota d’ultramar del coquetó port de Santiago de Cuba i fés front com déu mana a les dues esquadres dels Estats Units que, en ventall, li bloque-javen l’estreta bocana de sortida. Imagineu-vos-ho. Altre cop bra-mant, l’un rere l’altre, allò que tant agradava al comandament : “Vale más honra sin barcos que barcos sin honra”. Fruit de tanta agudesa: tururut Filipines, turu-rut Cuba i adéu a no sé quants “avis” que anaven a bord del Català.


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

1 de maig de 1898: Batalla de Cavite

I, qui és l’autor d’aquest discur-set, tant pedagògic, tant senzill, tant digne de tornar a ser dit i lle-git cent vint ants després?Doncs, el pronuncià Jaume Es-calas i Chamení. Ho féu a Palma el dia 14 de febrer de 1897, en el primer “meeting” després de la fundació de la Unión Republi-cana de Mallorca, escindida dels “Republicans Federals” en recer-ca de moderació i arrelament a la major de les Gimnèsies. Compar-tint taula i paraula amb en Jeroni Pou, amb en Joaquim Quetglas, amb en Benet Pomar i amb en Joan Albis, llegits els parlaments d’aquell dia, el seu fou el més curt, sintètic i allunyat d’exces-sos, de tots. Talment com si es tractés del discurs d’un francma-çó, malgrat no mencionés la Fra-ternitat.En Jaume Escalas, que venia –jus-tament– dels de cal Reiet de San-tanyí, nasqué a Palma, el dia de Reis de l’any 1876 –ves per on– i morí a Barcelona el 20 de gener –diada de Sant Sebastià– de 1930, quan tenia 64 anys. Fou doncs, un republicà que no conegué mai la República, malgrat esmerçà els seus millors anys batallant-ne l’adveniment, denunciant el ca-ciquisme i promovent el ser ma-llorquí. Aquest prohom, de tan poca anomenada a dia d’avui, exercí

d’advocat a Palma de Mallorca en ses primeries. Fart però del “pero pronto lo serà” que mai arri-bava, deixà sa gent de l’ensaïmada i se’n anà a passar una tem-porada a l’Argenti-na. En tornar, no sé ben bé si de Buenos Aires o de la Patagò-nia, passà a residir els darrers quinze anys de la seva vida a Barcelona fent de bibliotecari de la Cambra de Comerç,

Industria i Navegació. El diari “La Vanguardia” l’endemà de la seva mort en ressenyava, llarga-ment, qualitats i vida, utilitzant els qualificatius: cultísimo, perso-na de actividad y cerebro extraordi-nario, de trato sencillo y afable.Pel que fa a la cosa familiar, en Jaume es casà dues vegades per-què de la primera dona enviudà. Es deien Maria Sánchez Canals la primera i Antonia Salom i Vich la segona. De fills en tingué tres, en Jaume, na Rosina i en Rodrigo. De germans n’eren set, tots ells molt cultivats en música i literatura, tres nois i quatre no-ies. El nom de dos d’ells és pos-sible que us hagi arribat a les oï-des: na Matilde i en Fèlix. L’una, a la qual podríeu veure en algun dels quadres penjats al Cau Fer-rat de Sitges, estimà molt, per no dir massa, a Santiago Rusiñol, i l’altre, estimà massa, per no dir molt, a Catalunya. Aquest ma-llorquí fou nomenat Governador General i President interí de la Generalitat, i exercí durant dos mesos, mentre a Companys ens el tenien tancat a la Model de Madrid.Rellegint el discurs d’en Jaume Escalas, i veient el que ens pas-sa, jo acabaria apuntant-me al bàndol dels plors, més que al de les rialles. Com és possible que, a dia d’avui, encara hi hagi qui li

sembla bé genuflexionar-se da-vant un home, que ni tant sols ha pogut escollir –o potser per això– i al qual no se li veu gaire més mèrit i virtut que el de ser llargarut, i fàcil de veure? Com és possible que tan endins del segle XXI encara tinguem pen-dents de gestionar evidències del segle XIX? I finalment la clau de volta: Com és possible que, sobre tot plegat, tampoc po-guem decidir?Però vaja, no és que me’n estra-nyi massa veient com veig hi-perbòlics mamons i mamones passant de fàstics quan comença a implantar-se, a l’estimada Ma-llorca d’en Llull, un polisèmic turisme de mamats i mamades.Pensem-hi una mica i passi-ho bé bona gent. Que tingueu un bon estiu, tant si us quedeu a casa, com si aneu a mar, pugeu a la Pica d›Estats o passeu pel Co-moloformo. Jo restaré aquí, a sa Roqueta, reseguint l’alenar florit del mallorquí Jaume Escalas i Chamení.

Santiago Rusiñol: Miss Mc Flower

Ingrés a la RACEF (Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras) de Félix Escalas i Cha-mení el 13 de novembre de 1960.


Marxa de la llibertatEls anys 70 es varen significar a Catalunya per les diverses formes de lluita per les llibertats políti-ques, amb la coneguda frase de “Llibertat, Amnis-tia, Estatut d’Autonomia” .

El 1976 es va fer la Marxa de la Llibertat, amb el lema “Poble Català, posa’t a caminar”.

Entre els dies 1 i 3 de juliol arrancaren les di-ferents columnes (Tramuntana, Lluis Companys, Francesc Macià. Rafael de Casanova, Abat Escarré) que varen recórrer Catalunya, malgrat la prohi-bició del Ministerio de la Gobernación, en aquells moments sota les ordres de Fraga Iribarne. Ja els primers dies van ser detingudes més de 150 per-sones i foren empresonats 123 participants de la Marxa.

Amb aquest numero del Punt de Trobada us pre-sento les poques fotografies que vaig poder fer a l’any 1976 on vaig participar deixant anar unes gallines al carrer Pelai de Barcelona vestides amb un drap on hi estava escrit Amnistia i Marxa de la Llibertat.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans punt de trobada, 079

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 079