Punt de Trobada número 08

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. MartínezAsunción Polaina

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

8Any 2

15 de febrer 2008

Sumari

Riqueses històriques i riqueses associatives

Ho comentava una persona jove que no fa gaire ha vingut a viure a Viladecans: “Aquest poble és una font de sorpreses. Et penses que és un ciutat-dormitori, en què com a màxim et trobaràs alguns edificis moderns més o menys agradables i carrers nous més o menys ben urbanitzats, i en canvi, si passeges pel poble, et pots trobar amb racons inesperats, ca-ses carregades d’història, que et fan aturar per disfrutar mirant-les”. I afegia la pregunta: “Però, oi que tot plegat no està gaire ben cuidat ni promocionat?”.El nostre nou conciutadà tenia tota la raó. De fet, no és el primer cop que ho diem en aquesta primera pàgina. Però creiem que val la pena tornar-hi. Perquè Viadecans té molta riquesa històrica amagada, que caldria cuidar més i fer conèixer més. I, juntament amb aquesta riquesa històrica, té també una altra riquesa igualment valuosa: una xarxa d’en-titats que, sense fer gaire soroll, fan que la gent s’agrupi, organitzi activitats, es trobi bé junta, creï vida col·lectiva.Per això, perquè aquestes dues coses són importants, al Punt de Trobada hem decidit co-mençar dues seccions fixes. Una, per anar presentant sistemàticament llocs i espais de la ciutat que val la pena conèixer i disfrutar. I una altra, per anar presentant entitats i asso-ciacions que ajuden a afermar la cohesió i l’esperit col·lectiu.Val la pena que augmenti la sensibilitat de tots, tant de l’administració pública com de la ciutadania, envers el manteniment i valoració de les riqueses històriques i culturals que tenim, i envers les riqueses associatives de tot tipus que també tenim. Per un Viladecans millor per a tots els qui hi vivim.

2 Conèixer Viladecans:Elnostreescut. Víctor Martínez

3 Les nostres entitats:LaCoraldelaGentGran. An- tònia Doñate

4 Trespropostesmésdegovern. Mercè Solé

5 Donarvaloralvotenblanc. Eduard Mondragón

6 PorlagraciadeDios. Miguel de la Rubia

7 Elsjoves.Maria Comas

8 Arajanotenimexcusa.Vicenç Castelló i M. Victòria Herrero

9 14ªcaravanasolidària. Rosa Mercader

10 Lesantiguesescoles.Josep Mumany

11 PAM!!!Somtitellesalasevavoluntat.Ricard Caba

12 Elspetitscanvissónpoderosos!Josep Ginjaume

13 LaCasaCusí,bessonadeCanModolell.M. Victòria Herrero i Jaume Lligadas

Viladecans,puntdetrobada-Núm.8-Febrer2008 �

Aquesta dita amb què encapçalem aquesta pàgina podria resumir un dels plantejaments que ens hem fet des del Viladecans Punt de Trobada. És per això

que a partir d’avui us convidem a participar amb nosaltres per fer d’aquesta revista una font de di-fusió del nostre patrimoni. En aquest número començarem per un dels nostres símbols més identificatius, i potser desconegut per a molts conciutadans. L’escut.Des de fa segles l’escut ha esdevingut una forma de representació gràfica d’allò que vol representar, cap a l’exterior, un col·lectiu. Els escuts formen part de la nostra vida, molts de nosaltres ens sentim identificats per alguns d’aquests símbols, i segur que coneixem bé els dels nostres equips de futbol, associacions culturals, marques comercials… Molts productes han arribat a esdevenir un èxit gràcies al seu escut.La ciència que estudía els escuts és coneguda com Heràldica, i és la que des de fa temps s’encarrega d’establir les normes i definir cadascun dels ele-ments d’un escut. Cal saber que per a certs esta-ments, entre ells els municipis, no hi ha una total lli-bertat a l’hora de realitzar un escut heràldic. S’han de regir per una sèrie de cànons a l’hora d’incloure un tipus o altre de corona, donar-li una forma con-creta…Igual que fan moltes ciències, l’Heràldica tendeix a descriure els seus objectes d’estudi d’una forma qua-

si intel·ligible. Per exemple, l’escut de Viladecans es definiria de la següent manera:Escut caironat de sinople, un agnus dei d’argent contor-nat i reguardant, nimbat d’or, portant la banderola de gules amb una creu plena d’argent i l’asta creuada d’or. Per timbre, una corona mural de ciutat.De forma clara i catalana, seguint l’ordre de la des-cripció voldria dir, aproximadament: Escut en for-ma de rombe de color verd, un anyell (símbol de sant Joan Baptista, antic patró de la vila, ja al segle XIII) caminant cap a la dreta mirant enrere (dibui-xat així per diferenciar-lo d’altres escuts municipals que inclouen aquest element) amb un cercle d’or representant una aureola (que és una manera d’in-dicar que es tracta d’un sant). Porta una bandera petita allargada i estreta, acabada en dues puntes pintada de color vermell amb una creu blanca (tam-bé símbol tradicional de sant Joan Baptista) i amb la punta de la llança amb una creu daurada. Da-munt de l’escut apareix la corona pròpia de les ciu-tats, que Viladecans ostenta des que va rebre aquest títol, i representa una muralla en forma circular, de la qual només veiem la part de davant i que tindria deu portes (se’n veuen cinc) i vuit torres (també se’n veuen cinc) unides per un mur que inclou una garita a la part superior entre les torres.L’anyell apareix com a escut de Viladecans des de meitat del segle XIX. Abans, l’escut era una imatge de sant Joan Baptista de cos sencer.

Víctor Martínez

conèixer viladecans

El nostre escut“Conèixer allò que tenim davant de nosaltres,

a la nostra vida ordinària, és la principal saviesa”.

John Milton


les nostres entitats

La Coral de la Gent Gran, de la Fundació La Caixa, va ser fundada fa 23 anys, quan l’Agustí Vila era president de l’Esplai que funcionava al carrer Sant Climent nº 16.

L’Agustí, amb molta il.lusió, ja que li agradava la música, va animar uns quants homes i dones, en-tre ells el Baldiri Vilà, el Ramon Gràcia, el Mano-lo Cabistany, l’Esteve Formosa, el Pere Artigas, la Carme Casadó, la Teresita Pascual, l’Encarnació Santacruz, etc. Van buscar un director, i va ser una noia, Carolina Segarra, que no va durar gaire ja que aviat va mar-xar amb una beca a l’estranger. Després va venir una religiosa de la Sagrada Família, Amàlia Mur, que també va marxar aviat a Roma. A continua-ció el director va ser el Ramon Gràcia, que va ser l’ànima de la Coral, per la seva entrega i entusias-me. En aquells temps és quan vàrem ser més colla, 25 dones i uns 12 homes, i cantàvem a quatre veus. També va venir l’Agustí, un inoblidable mestre que ens el vàrem estimar molt, i va morir jove. En aque-lls anys vàrem aprendre moltes cançons, quasi to-tes en català, i vàrem fer força sortides, a Saint-Her-blain, Tarragona, Barcelona, Terrassa, l’Hospìtalet, el Prat..., la majoria de vegades als Casals de la Gent Gran. També vam participar en alguns concursos.

A Viladecans sempre cantem, per Nadal, a l’església de Sant Joan, i per la Festa Major, a l’aire lliure. També hem cantat al Centre Cultural Sant Joan, a l’Esplai Sant Jordi, a l’església de Santa Maria Mag-dalena, i en altres locals. Tenim un repertori d’unes cinquanta cançons, de Nadal, havaneres, sardanes, populars catalanes i castellanes, i tenim un himne molt maco dels jubilats, que es diu “Cant d’Elogi”.Actualment estem passant una crisi de cantaires. Uns han passat a millor vida, altres estan malalts o són bastant vells. Esperem que aquesta crisi si-gui passatgera, i que podrem tirar endavant amb l’entrada a la Coral de nous membres, especialment homes, que són els que fan falta.Tenim un mestre jove, des de fa uns quatre anys, que es diu Jordi Curé, que és el director del Cor de la catedral de Barcelona. És molt bon mestre i amb molta paciència, ja que tots cantem sense “solfa”, i en necessita molta.A partir dels 60 anys, els que els agradi la música que vinguin a la nostra Coral, que els esperem amb els braços oberts. La nostra adreça és: Fundació La Caixa, carrer Llevat nº 2, telèfon 93 637 65 04.

Antònia Doñate

La Coral de la Gent Gran

La Coral de la Gent Gran en els seus primers anys: un concert l’octubre de 1989 a l’església de Santa Maria Magdalena


1. Fer uns programes a l’Àtrium amb cara i ulls. Sóc una defensora de l’Àtrium, encara que ens hagi costat molts diners i encara que, suposo, sigui deficitari. Em sembla que la cultura costa esforç, també econòmic, i em sembla que és una bona cosa apropar a Viladecans i a la seva comarca un equipament cultural de primera classe. Dit això, sempre em sorprèn que els programes de mà siguin tan escanyolits i aportin en general tan poca informació sobre l’espectacle que hi anem a veure. Un exemple: Vaig anar al concert de Nadal de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Hi havia for-ça gent, molta de la qual no semblava gaire acostumada a anar a concerts. De fet algun dels meus veïns de butaca es va quedar ben parat veient la diversitat d’instruments de l’orquestra. Al programa de mà hi havia tan sols una indicació del nom de l’obra i del nom de l’autor. Cap explicació o introducció sobre el tipus de música que anàvem a escoltar. Ni cap cor-recció quan l’orquestra va tocar les peces previstes… en un ordre diferent o quan va substituir-les per unes altres. Segurament molta gent no es deu llegir els programes, però estaria bé aprofitar tota ocasió per fer pedago-gia. De fet tampoc no cal fer uns programes llarguíssims i caríssims a tot color, sinó quatre ratlles que orientin bé sobre l’obra, el seu context, el seu autor… Que ens ajudin a conèixer i estimar més la cultura.

2. Obrir la possibilitat de proposar noms per als carrers que es van obrint a la ciutat. En d’altres poblacions com Mataró, hi ha comissions de treball que fan propostes al Ple Municipal, sobre els noms dels carrers. No sé amb quins criteris estan triats els membres d’aquestes comissions, suposo que deu ser gent amb una certa inquietud cultural, però en qualsevol cas estan oberts a rebre suggeriments. M’ho fa pensar el fet que es van obrint nous carrers a Viladecans, amb tant de creixement, i que els noms que porten (Ciència, Tecnologia, Progrés…) els trobo força ensopits. A mi potser m’agraden més els noms de les persones. Penso que estaria bé dedicar un carrer a l’immigrant bolivià Max Muth Arriaza, que vivia a Viladecans, al carrer del Sol, i que fa tres anys va morir cremat des-prés d’ajudar a sortir cinc dones d’un restaurant a Cornellà (nota per a Du-ran Lleida: no sé què pensen aquestes dones sobre el fet que a Catalunya, segons ell, ja no hi caben els immigrants). O a Victòria dels Àngels, cantant d’una qualitat extraordinària, d’origen senzill i gran difusora de la música catalana. No sé. Estaria bé obrir el ventall d’idees, oi?

3. Instaurar un nou bus “llançadora” que porti directament a l’estació dels Ferrocarrils Catalans a Sant Boi, ara que funcionen cada cinc minuts, com el metro. Perquè el 96 passa pel centre de Sant Boi i dóna una certa volta. Però uns quants busos que unissin el centre de Castelldefels, Gavà i Viladecans (o almenys de Viladecans) directament amb l’estació no estarien gens malament.

Mercè Solé

Dues propostes més de govern, fàcils i barates, i una de cara però necessària


Recentment s’està par-lant molt del desen-gany dels ciutadans respecte als polítics i

a la política en general. Segons les últimes enquestes fetes a 2000 persones pel BBVA, els ciutadans col·loquen als polí-tics en l’últim lloc de l’escala de confiança, per darrere d’al-tres col·lectius com poden ser el de funcionaris, empresaris etc.. Això és molt greu ja que ells són els que determinen, amb les se-ves decisions, el nostre futur i el dels nostres fills. Si a més de la desconfiança hi afegim el “pas-sotisme”, l’apatia, el pensar que les coses ja estan bé com estan o que el meu vot no servirà de res perquè és en blanc, el resultat no pot ser més clar i decebedor: augment de l’abstenció. Si fem nostres tots aquests senti-ments i fem possible que el sacri-fici que representa anar a votar per a tot aquest col·lectiu de ciu-tadans no sigui en va, s’aconse-guirà l’objectiu que pretenem, és a dir, disminuir l’abstenció Crec que per tal d’aconseguir aquest objectiu hem de donar sentit al vot en blanc, d’aquí en endevant VEB, de tal forma que incideixi directament en el resul-tat final de les eleccions.En aquest sentit es presenta una proposta que s’intentarà explicar mitjançant un exemple pràctic; en primer lloc el VEB es conside-rarà com una candidatura més i en un segon pas es farà un repar-timent inversament proporcional d’aquests VEB entre la resta de candidatures.Cal aclarir que el repartiment s’aplica de forma inversament proporcional perquè el VEB es considera aquí com un vot de

Donar valor al vot en blanc afavoreix la participació

càstig, i per tal de ser coherents, han de ser més castigades aque-lles candidatures que tenen més responsabilitat amb la situació social, econòmica i política del país, es a dir, les candidatures he-gemòniques.A continuació es mostra l’exem-ple del possible ús del VEB:

En el quadre següent, es veu com es reparteixen els 24.500 VEB i els seus 11 representants de forma in-versament proporcional al percen-tatge que han obtingut la resta de candidatures, el seu repartiment segons la llei d’Hondt i la compa-ració amb els resultats obtinguts segons el sistema actual.

Cens electoral: 100.000 persones Nombre d’escons: 30

Abstenció 30%

Cantidatures Vots obtinguts Percentatge Repartiment d’escons segons llei d’Hondt (1)

Actualment Considerant el VEB

A 17.500 25% 12 8

B 16.100 23% 11 7

C 6.300 9% 4 2

D 5.600 8% 3 2

VEB 24.500 35% --- 11

(1) http://ca.wikidia.org/wiki/Regla_D’Hondt

http://icon.cat/util/eleccions/ (simulador repartiment llei d’Hondt).

Vots a repartir de forma inversament proporcional al percentage de cada candidatura: 24.500

Escons a repartir segons llei d’Hondt : 11

Candida-tures

Percentatge (2)Repartiment

de vots

(3)

Escons obtin-guts segons

d’Hondt

Resultat final segons el siste-

ma actual

Resultat final aplicant el

VEBA 38,46% 3.067 1 12 8+1=9

B 35,38% 3.334 1 11 7+1=8

C 13,85% 8.517 4 4 2+4=6

D 12,31% 9.583 5 3 2+5=7

Total 24.500 11 30 30

(2) Percentatge de vots que han obtingut les candidatures A,B,C,D, sense tenir en consideració el VEB

(3) Repartiment inversament proporcional al 38,46%, 35,38%, 13,85%, 12,31% dels 24.500 VEB obtinguts.

http://ca.wikidia.org/wiki/Regla_D'Hondt

http://icon.cat/util/eleccions/


Tal com es pretenia, el resultat final és ben diferent al que s’ob-tindria aplicant el sistema actu-al, ja que es donaria veu a altres candidatures més petites pero no menys importants; la riquesa de combinacions és evident. Aquests resultats obligarien a aquelles candidatures, que es consideren quasi intocables, a treballar per tal d’evitar situaci-ons com la que aquí s’ha donat. Algún partit o polític seria insen-sible davant aquests resultats? Quin partit polític amb pes -res-ponsabilitat- social seria tan su-ïcida com per no fer res davant d’aquesta situació? Seran “pas-sotes” els possibles abstencionis-tes quan comprovin que els VEB poden capgirar el resultat de les eleccions?Crec que els resultats –aplicant aquesta proposta- provocarien grans efectes sobre el compor-tament dels nostres polítics da-vant les necessitats de la societat i que l’abstenció traduïda en un VEB de càstig aconseguiria que la seva sensibilitat envers el seus electors fos més creïble, honesta i molt més marcada a mesura que el partit o partits amb més im-plantació social tinguessin més a perdre.

Per tant, ¿no val la pena promou-re propostes perquè el VEB sigui un vot d’acció positiva i de càstig a la vegada?

Eduard Mondragón Condeminas

Por la gracia de Dios

Hace ya unos años, podíamos leer en las mone-das que utilizábamos: “Por la gracia de Dios”. De nuevo un gobernante podría serlo, en par-te, por la misma causa. Al menos, eso es lo

que pretende la Conferencia Episcopal Española cuando opta decididamente por orientar el voto hacia una opción ideológica determinada. Y esa orientación, no es otra que hacia la derecha que representan, hoy por hoy, los man-datarios de la Iglesia Católica y los sectores más rancios del PP (de Rajoy, Acebes o Zaplana).Cuando dicen los obispos que ellos no hacen política, mien-ten como bellacos, pues han intentado por uno y otro lado intervenir en debates como la enseñanza, la familia, el abor-to o de cómo hemos de vivir o morir. Estos debates donde se deben de hacer, es en el Parlamento que para eso se vota y no con injerencias de la Iglesia y si no que recuerden aquello de “Al Cesar lo que es del Cesar y a Dios lo que es de Dios”. A estas alturas, ya estamos hartos y sabemos lo que queremos, no nos hace falta un angelito, de aquellos que salen encima del hombro en las películas, para que nos vaya diciendo en todo momento lo que está bien o lo que está mal.Pero, si algo está realmente mal es que se siga manteniendo la financiación de la Iglesia Católica con acuerdos de hace más de 30 años, en los que se le reconocen unos derechos económicos que no se le reconocen a ninguna otra asocia-ción.Se tendría que recordar que estamos en un estado aconfesio-nal y que la igualdad entre la ciudadanía es un principio que ha de regir la vida política.

Miguel de la Rubia


Xerrada organitzada per

Grup de suport a l’alletament matern i criança

A càrrec del Dr. Luís Ruíz, pediatra i expert en lactància materna

Diumenge, 17 de febrer de 2008a les 11h.

Al CASAL DE CULTURA DE SANT CLIMENT DE LLOBREGAT

c/ Pau Casals s/núm.

Amb la col·laboració de i el suport de

http://grupoareola.googlepages.come-mail: [email protected]

Què puc fer per donar el pit?

He de fer alguna cosa? Quan haig de començar a preparar-me? El mugró, és imprescindible? Si menjo carxofes, podré alletar? He de comprar un tirallets? Quin? Haig de fer exercicis per enfortir el

mugró? He de posar-m’hi cremes?

Els jovesUn altre cop Viladecans ha estat notícia en tots els mitjans de comuni-cació per un incident amb un jove concretament a la zona industrial, a la sortida d’un after hours, en un control dels mossos d’esquadra.Què més ha de passar perquè es preguin mesures d’una vegada? Per què jo, com a contribuent, he de pagar (a través dels meus impostos) perquè es controli aquests joves irresponsables? Cal més educació. I no pot ser que hàgim de veure el nom de Viladecans una setmana sí i una altra també en fets com aquests.Hem d’oferir als nostres joves altres alternatives per divertir-se el cap de setmana. El que no pot ser és que alguns joves per passar-ho bé posin en perill la seva integritat física i la d’altres, per anar amb excés d’alcohol o drogats. Per sort és una minoria, perquè en general tenim una joventut estupenda.

Maria Comas

Tres en unAquest és el “resguar” que em van donar el dia

u d’aquest mes quan vaig anar a fer-me una “analisis” a l’ambulatori de dalt. Sembla impossible que en un escrit

tan curt puguin aplegar-se tres (3) faltes d’ortografia: “resguard” és amb de final, i “anàlisi” és amb accent i sense essa final. L’ortografia de la Conselleria de Sanitat no brilla per la seva salut precisament.

MS


Ara ja no tenim excusa

Des del 17 de gener fins al 24 de febrer tota la ciu-tadania podem visitar, a la Torre del Baró, l’ex-posició Els nostres arxius. La nostra memòria, que fa palesa la importància que els arxius tenen per

conservar i donar a conèixer la memòria col·lectiva; com constitueixen una eina de suport a la gestió i a la transpa-rència administrativa; mostra també les tècniques empra-des en la conservació i tractament dels documents i com han anat canviant en el temps els suports de la informació. A més ens podem endur una còpia d’alguns documents cu-riosos: un plànol del Viladecans de 1835, una factura, del ferrer de la plaça, del 1937 i una acta del ple municipal del 14 d’abril de 1979, data en la qual es va constituir el primer ajuntament democràtic després del franquisme.A la singularitat de l’espai on es realitza hi hem d’afegir una novetat que fa una mica especial aquesta exposició: el nou ho-rari de visita. És el primer cop que les exposicions a la Torre Baró es poden visitar, també, el cap de setmana: dissabtes i diumenges de 11 a 14 h. Ens alegrem que finalment s’hagi escoltat i atès la sol·licitud que des de diferents col·lectius s’ha-via fet al respecte. Aquesta ampliació de l’horari facilitarà l’ac-cés d’un major nombre de persones a les diferents exposicions que regularment s’hi realitzen i esperem, a més, que aquesta iniciativa i d’altres que es puguin dur a terme serveixin per potenciar i revitalitzar el Barri Antic. Aprofitem-nos, doncs, d’aquest nou horari.

Vicenç Castelló iM. Victòria Herrero


Vol ser una haima oberta a to-tes les persones que creuen que la solidaritat i la coope-ració, son necesàries per tal

de contribuir a un món millor.Vol ser una haima oberta per a aquells que creuen en la justícia i que val la pena recolzar la causa d’un poble que ja en fa 32 que viu refugiat esperant que la comunitat internacional faci efectiu el seu dret a l’autodeterminació.És un projecte amb una recollida popu-lar, en les diferents ciutats i pobles de Catalunya de productes com gel, xam-pú i sabó, que compta amb el recolza-ment de la Delegació del Front Polisario a Catalunya, i que a Viladecans podeu fe aportacions al Casal d’Associacions Auditori Pau Picasso, o al carrer Àngel Guimerá, 3.També dir que l’1 de març a las 18,00 hores passa-rem un documental en el Casal d’Associacions Pau Picasso titulat La puerta del Sáhara.

14ª caravana solidària amb el poble sahrauí

El documental ha rebut el premi a la millor aportació historiogràfica en el festival Memorimage, per la seva aportació al millor coneixe-ment d’un episodi recent del pas-sat històric espanyol que es ten-deix a oblidar o emmascarar. El documental estableix clarament la relació colonial espanyola amb el Sàhara i la seva responsabilitat en una situació actual complexa i de difícil solució. Aquest do-cumental és un homenatge als molts espanyols que van entregar al Sàhara els seus millors anys, i al poble sahrauí que, lluitant con-tra la indiferència i l’oblit, espera recuperar la seva terra. També us convidem a visitar l’exposició Sàhara libre, sobre la

vida en els campaments sahrauis, des del 21 de fe-brer fins al 3 de març.Us esperem a tots. Gràcies.

Rosa Mercader

Una metàfora de l’eternitat

...oaixòsembla,jaqueaquests

obstacleshanquedat

permanentmentaixídesprés

delesobres.Seràunnou

llenguatgefilosòfico-poètic?

Viladecans,puntdetrobada-Núm.8-Febrer2008 10

Recordo, perquè així m’ho va explicar la meva mare, com va ser el meu primer contacte amb l’escola. Jo tenia 3 anys i anava amb la mare quan portava les me-

ves germanes a l’escola. Aleshores el “Parvulitos” era a Can Modolell i s’hi accedia per les escales que donen al Jardí de l’Ajuntament. Cada dia jo tornava plorant a casa perquè m’hi volia quedar. Un bon dia, la Mercè, la mestra, tot i que jo no te-nia l’edat, li va proposar a la mare que m’hi que-dés i des d’aleshores, vaig estar-m’hi tot el curs. Passat dos cursos van fer un nou “Parvulitos” a l’escola Àngela Roca i ens varen traslladar a tots.Mai més no he pogut entrar al pati de les antigues escoles perquè van posar una cadena a la porta de ferro, van deixar que es malmetessin les escales que hi duien, i van permetre que deixés de brollar l’ai-gua de la font.Ara, m’he assabentat que l’Ajuntament vol fer una reforma a Can Modolell i, entre els projectes que han circulat, sembla que tot aquell conjunt corre perill definitiu. Allà també, recordo, es guardaven els gegants i els capgrossos, i les disfresses del pes-sebre vivent.No és tant pel seu valor sentimental (que també), sinó perquè es l’únic edifici de Viladecans que, mal-grat tot, s’ha conservat en el temps. Em sap greu que, després de haver viscut unes quantes reformes aconseguint integrar i conservar la torre de guaita del segle XIV, tota la valuosa construcció moder-nista de l’arquitecte José Azemar, i encara al final, el campanar amb el rellotge de l’antiga església, ara vulguin fer la primera reforma per destruir en comptes d’afegir.Les antigues escoles, el pati i les escales poden inte-grar-se molt bé com a pas entre l’edifici nou i l’an-tic, ja que es pot fer passadís per dintre i per sobre de l’edifici (com ja existeix) i pel pati. A més, dins l’edifici hi caben algunes de les oficines que hi vo-len ubicar en el nou projecte o aprofitar alguna sala per desar, com es feia antigament, els gegants.El pati, penso que seria un lloc agradable a l’estiu per les llargues esperes que sovint ens veiem obli-gats a suportar el ciutadans quan anem a fer gesti-ons a l’Ajuntament. També seria un racó bonic per a les nits d’estiu on fer espectacles de petit format o xerrades a l’aire lliure. A més a més, crec que man-

tenir aquest conjunt pot servir perquè les parelles que es casen a Viladecans, tant a l’Ajuntament com, per proximitat, a l’església de Sant Joan, tinguessin un lloc per fer-se les fotos del casament. El pati, les escales i la façana de les escoles, juntament amb al-guns racons (que ja parlarem d’això un altre dia) del jardí podrien oferir aquest servei, que actualment no tenim a Viladecans. I qui sap, potser animaríem a molts i moltes a casar-se aquí, i potser fins i tot es posaria de moda llançar el ram de núvia (o nuvi) des de les escales del jardí.És evident que mantenir o no tot aquest conjunt, barreja d’estils arquitectònics, es basa en la voluntat de combinar els elements antics amb els moderns que es puguin afegir. Josep Azemar ho va aconse-guir. També avui podem fer quelcom semblant sen-se haver de malmetre l’obra ja existent i de la qual tots podem enorgullir-nos.

Josep Mumany

Les antigues escoles

Viladecans,puntdetrobada-Núm.8-Febrer2008 11

El passat 22 d’octubre de 2007, la Plataforma Salvem Oliveretes va presentar tres instàn-

cies al registre de l’ajuntament de Viladecans, amb els números 15947, 15949 i 15951, i dirigides a l’àrea de Planificació Territo-rial, per demanar informació i documentació sobre el Pla de Llevant que vol construir un nou barri de 2577 habitatges a la falda de la muntanya de Sant Ramon i encara no hem rebut cap resposta.

Davant l’incompliment de la llei de procediment administratiu que estipula, en el seu article nº 42.3, un màxim de tres mesos per a respondre qualsevol consulta administrativa, vam voler denun-ciar-ho en el ple de l’ajuntament del passat dijous 24 de gener, com tenim dret a fer segons l’ar-ticle nº 20 del Reglament de Par-ticipació Ciutadana (RPC), i ens

PAM!!! Som titelles a la seva voluntat

obsolet i queda sense efecte, per l’existència d’una llei superior que en demana el 10 %. (estareu amb mi que no és el mateix reco-llir 500 signatures que 5.000)

Ens venen la moto de la demo-cràcia participativa, quan el que realment volen i creuen és la de-mocràcia representativa, que els dóna dret durant quatre anys a fer i desfer tot marejant-nos com a titelles, això si, escenifiquen amb un gran desplegament me-diàtic, la consulta ‘participativa’ del PAM, que ens volen fer creure que la nostra opinió influirà en el futur de Viladecans, quan només és una pantomima que recull to-tes les seves propostes electorals tot demanant-nos que els hi as-senyalem les que creiem més im-portants, i així podran dir que la ciutadania ha participat.

Tot i així, visca la democràcia participativa! Ho continuarem intentant...

Ricard Caba i Calbet

van denegar la intervenció, citant l’article 13 del mateix reglament que ens dóna el dret a dirigir-nos als canals establerts per a rebre la informació i fer arribar les nos-tres queixes, els mateixos dret i mecanismes que hem fet servir i que ens han negat al no contes-tar-nos les instàncies en el termini que marca la llei. Un peix que es mossega la cua i que ens fa sentir com titelles a la seva voluntat.

Tantes medalles es van posar i molts reconeixements van re-bre per fomentar la participació ciutadana quan el 2003 l’ajunta-ment va aprovar el RPC. I resul-ta que quan vols utilitzar-lo, no només et posen entrebancs i in-compleixen el que el reglament disposa, sinó que, fins i tot, hi ha articles com el nº 46, que demana per presentar mocions populars al ple del ajuntament, tan sols, un 1 % de signatures del cens electo-ral de Viladecans, i es veu que és

Viladecans,puntdetrobada-Núm.8-Febrer2008 1�

Línies d’alta tensió sense soterrar, escas-setat d’arbrat i vegetació autòctona, proliferació de polígons industrials dis-seminats, urbanització desmesurada i

creixent, multitud de carreteres i vies de comu-nicació que trinxen el territori, grans centres co-mercials allunyats dels nuclis habitats, saturació de pancartes i valles publicitàries que trenquen l’harmonia amb l’entorn natural... Aquesta ben bé podria ser la diagnosi del terme municipal de Viladecans (i per extensió del Baix Sud) si féssim una radiografia, una revisió completa del seu es-tat de salut. Amb tota probabilitat la doctora o el doctor ens advertiria que la situació és preo-cupant, que tenim una malaltia greu anomenada “degradació del territori”. Es tracta d’una afecta-ció massa comuna a tot Catalunya, però especial-ment agressiva a les zones que envolten la capi-tal. Per desgràcia l’extraradi de les grans ciutats s’ha d’empassar sempre els inconvenients de la capitalitat i molt poques vegades gaudeix dels seus avantatges.El pitjor, però, és l’actitud encegada i l’obsessió malaltissa de promotors, empresaris, multinacio-nals, grups de pressió, determinats polítics sense miraments i propietaris de terrenys per “fer crèixer l’economia”. Hem d’entendre que parlem de l’eco-nomia de les seves butxaques, perquè moltes de les iniciatives immobiliàries o industrials que s’estan promovent (bàsicament logístiques o de serveis i,

Els petits canvis són poderosos!per tant, amb molt poc valor afegit) casen molt bé amb el clàssic “pa per avui i gana per demà”. Només cal fer un cop d’ull al nostre voltant per comprovar com, sin prisa pero sin pausa, s’està ocupant el sòl agrícola i forestal que encara ens queda, clarament amenaçat per projectes faraònics d’habitatges, fins i tot de barris sencers, de polígons, de carreteres... És el que molts anomenen “progrés”, basat en un model que es regeix pel creixement infinit.En un moment en què comença a ser assumit per la ciutadania, com a mínim per gran part dels go-vernants del món, la proximitat d’un canvi climàtic gairebé irreversible i de conseqüències imprevisi-bles, hem de pensar en global i actuar localment. Hem d’aprendre a renunciar a privilegis dels quals gaudim des de fa temps i que fomenten un ús irres-ponsable de les fonts d’energia, dels recursos natu-rals o de l’aigua, un bé cada vegada més escàs i que cal saber administrar.Proposo que comencem per deixar el cotxe a casa, per anar més a peu, per utilitzar més el transport públic, malgrat que de vegades els nostres admi-nistradors ens ho posin ben difícil. Plantegem-nos si són realment econòmics els mal anomenats vols barats, doncs hauríem d’afegir al cost dels bitllets els greus perjudicis que causen les emissions de diòxid de carboni dels avions al medi ambient, en forma d’escalfament del planeta. En definitiva, fem cas a l’enyorat capità Enciam: “Els petits canvis són poderosos!”

Josep Ginjaume

Viladecans,puntdetrobada-Núm.8-Febrer2008 1�

El mes de gener passat, els que signem aquest article, vàrem visitar la Casa Cusí de Figueres.

Ens va rebre molt amablement el senyor Carles Cusí i Cusí, industrial figuerenc jubilat i fins fa poc membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos.La casa Cusí ubicada a la Rambla de Figueres és fruit del projecte que al 1894 va realitzar l’arqui-tecte Josep Azemar Pont per en-càrrec de l’empresari, banquer i polític monàrquic Carles Cusí de Miquelet, avi de l’actual pro-pietari. Reflecteix el tarannà dels qui la conceberen i alhora, com tants d’altres edificis que han sobreviscut al pas del temps, ha estat testimoni de canvis socials i polítics de diferents èpoques. D’estil modernista reprodueix els trets d’una casa-palau neogò-tica. El seu emprenedor i inquiet propietari, sempre amatent a les novetats industrials i tècniques, va incorporar a la seva vivenda els nous sistemes d’il.luminació –l’electricitat– i va “experimen-tar” amb nous mètodes de clima-tització –calefacció per aire calent que es difonia per la casa a través d’un sistema de reixetes al terra, visibles encara avui dia, així com l’intent, no reixit, de refrigeració mitjançant l’ús de barres de gel que en fondre’s haurien d’haver refredat l’aire. Confiscada durant la Repúbli-ca, en acabar la Guerra Civil no fou immediatament retornada a la família Cusí que va haver de lluitar i pledejar per recuperar-ne la propietat. Menystinguda i deteriorada pels usos que d’ella es feren en aquest període –tot i l’existència d’una magnífica xe-meneia, es va arribar a encendre un foc a terra al damunt del par-quet d’un dels salons–, va anar recuperant de mica en mica la

seva esplendor. El mobiliari, la decoració de les parets, els ter-res de rajola hidràulica originals, el jardí, conserven i mostren un tros de la història de la nostra gent i el nostre país. Pel que fa a la façana de l’edifi-ci, com a Can Modolell, s’utilitzà pedra de la zona per emmarcar portes i finestres combinat amb un estucat d’imitació de pedra. Al número de desembre de Punt-de Trobada ja vam publicar-ne la foto. A la façana interior, també com a Can Modolell, hi predomi-na la utilització de l’estuc d’imi-tació de pedra, amb una escala d’accés al jardí que ens recorda la del nostre jardí municipal. Des de l’exterior s’accedeix al pati central on una escala monumen-tal condueix a la planta noble

La Casa Cusí, bessona de Can Modolell amb les estances distribuïdes al seu entorn. Només cal veure les dues fotos que il·lustren aquest article per adonar-se de la gran semblança amb Can Modolell.L’arquitecte Azemar, utilitzà en tots dos edificis elements decora-tius i materials característics del modernisme com per exemple la teula vidriada, el ferro forjat, l’estucat d’imitació de pedra, la decoració vegetal, enteixinats de fusta, vitralls i la rajola hidràuli-ca.En propers articles en aquesta revista, anirem descrivint els ele-ments de la Casa Cusí que coinci-deixen i que ens recorden el nos-tre edifici de l’Ajuntament.

M. Victòria Herrero Garcia iJaume Lligadas Vendrell

Punt de Trobada número 08

Documents

Transcript of Punt de Trobada número 08