Viladecans punt de trobada, 082

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 9-N: Viladecans ha votat. Carles Lozano

3 9N, camí d’un futur inexorablement lliure. Bàrbara Lligadas

4 7ª Avenida, una altra oportunitat per al cinema a Viladecans. Miguel de la Rubia

5 Càritas demana voluntaris per a tasques de formació. Francesc Medina

6 Volem centres residencials per a persones amb discapacitat a prop de la nostra ciutat. Idoia Baixench

7 L’ull i la ploma: Pals i alzines. José Luis Atienza i Jaume Muns

8 És possible canviar de vida i de futur?.Patrícia Aliu

9 El racó de la llengua: Pelar-se els genolls. Josep Lligadas

9 Dues distincions al Punt de Trobada10 Obres a Can Modolell. Encarni García.

11 Els jardins de Magdalena Modolell. Josep Lligadas

12 Aigües mil: M. Victòria Herrero

13 50 anys de capellà. Mercè Solé

15 La mirada aguda: Cotxa blava. Eio Ramon

16 Recerca històrica: La propietat de la terra al Viladecans del set-cents. Manuel Luengo

19 Històries viladecanenques: Anton Muns González, de Cal Dimoni (i 3). Andreu Comellas

21 La memòria en imatges: Congrés de Cultura Catalana a Cornellà. Jaume Muns.

82Any 8

15 de novembre de 2014

Sumari

La lliçó de Jordi SavallAmb el seu gest de rebuig al Premio Nacional de Música, Jordi Savall ha posat damunt la taula no només la precarietat de mitjans institucionals amb què compten els músics al nostre país, sinó també l’escassa atenció que rep el llegat musical hispànic pel que fa a la recerca, l’edició, la interpretació i la difusió. El problema ve de lluny, però encara s’hi podrien afegir algunes altres constatacions: el patrimoni musical no acaba de trobar el seu encaix en els currículums escolars, les escoles públiques de música són insuficients (què hem de dir a Viladecans!), i només ha faltat la molt injusta sobrecàrrega de l’IVA al damunt de la cultura.Al costat d’aquesta misèria institucional, però, cal valorar els esforços que es fan des de molts àmbits per apropar la música a la gent. La programació de teatres com l’Àtrium compta sovint amb concerts de qualitat a preus raonables... amb menys públic del que mereixerien. Potser la clau està en l’escàs interès que troba el fet musical en els mitjans de comunicació. Si l’esforç que les televisions públiques (tant les estatals com les catalanes) dediquen a l’esport en general i a determinats equips de futbol en particular, es dediqués a la promoció de la cultura, segurament el panorama faria un tomb important, es crearia ocupació i guanyaríem tots i totes en el coneixement i gaudi del nostre patrimoni.I és que la cultura és fonamental perquè les persones i els pobles ens mantinguem desperts, vius, creatius, amb capacitat crítica, amb desigs d’un millor futur. No ens ho podem deixar prendre!

Més de 12.800 ciuta-dans de Viladecans hem anat a votar aquest 9-N. S’ha

demostrat que els catalans volem votar, volem decidir el nostre fu-tur, perquè és un dret inalienable de qualsevol poble.Encara no tenim xifres defini-tives, però sí que tenim moltes imatges pel record, i moltes emo-cions: pares que votaven amb els seus fills (com he fet jo mateix), persones grans que ploraven perquè fa dècades que volien vo-tar, aplaudiment en obrir-se les meses, l’amabilitat i l’esforç dels 40.000 voluntaris i la perfecta concòrdia en els quatre col·legis electorals de Viladecans, que s’han situat en els instituts pú-blics de la Generalitat. Recordem que l’Ajuntament de Viladecans és uns dels pocs que no va apro-var la moció de suport i que no ha brindat cap col·laboració a la seva organització; però ara haurà d’escoltar més de 12.800 vilade-canencs que s’han pronunciat.La jornada del 9-N ha estat un èxit, i vull remarcar el mèrit del President de la Generalitat, Artur Mas, que va comprometre fa dos anys a que votaríem el 9-N i amb aquestes dues preguntes. Ho ha complert. No ha estat fácil, per-què l’Estat Espanyol té totes les eines legals per impedir-ho, però tot i així, la votació s’ha fet. Com el President Mas va prometre.Hem viscut una jornada històri-ca. Us felicito als que ho heu or-ganitzat (ANC, Òmnium i volun-taris), als que hi heu participat, i tant als que heu anat a votar com als que no, us animo a seguir es-crivint, tots junts, la Història de Catalunya.

Carles Lozano

9-N: Viladecans ha votat

Carpa de “Ara és l’ho-ra” en què col.laboren Tomàs Caroz (ANC), Bàrbara Lligadas (ERC), Carles Lozano (CiU) i Carles Romero (RI.cat), entre altres

L’economista Germà Bel, com a voluntari a l’IES Miramar

El portaveu de CiU, Carles Lozano, vota amb el seu fill Roger.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 82 - Novembre 2014 2

Llegeixo una piulada amb la foto d’un home molt gran que diu “Vinc a votar i despres vaig a l’en-terrament de la meva dona, ella seria la prime-ra en venir a votar.” Les emocions dels darrers

dies, setmanes, mesos... brollen galtes avall. Amb el cos definitivament desbordat per un feliç esgo-tament escric aquestes paraules. Són les 23.15h d’una jornada històrica, el 9 de novembre. Més de dos milions de persones han votat malgrat tots els malgrats. Malgrat amenaces, menysteniments i obstacles de tota mena.Milers de voluntaris han fet possible un exercici demo-cràtic exemplar, mirat amb lupa des d’arreu del món. No podran trobar cap “però”, perquè ens ho hem pres seri-osament, perquè per als demòcrates no era cap botifar-rada. Com a presidenta de mesa he hagut de dir a més d’una persona que no podia votar, o bé perquè no duia DNI o perquè el duia caducat. Han estat moments poc agradables, però les coses s’han de fer bé.Ara bé, els moments dolços han estat absolutament pre-dominants. Mirades d’il·lusió, fotografies constants en introduir el vot a la urna, diversitat i transversalitat de perfils de votants. Dues germanes nascudes a Cadis serien la síntesi de tot això. S’han fotografiat entre rialles dient que enviarien les fotos al “pueblo”. Amb un marcat accent andalús, que inevitablement m’ha fet pensar en els meus iaios, una d’elles ha dit mentre votava: “Yo soy andaluza, pero lle-vo muchos años en Cataluña y quiero lo mejor para esta tierra”. No puc evitar destacar com a moments dolços dos fets que han tingut lloc lluny de l’Institut on jo em trobava, però ben a prop de mi. A primera hora del matí he rebut uns whatsapps d’una amiga que viu a Lisboa. Des de la distància, amb impotència per no poder venir a votar, em transmetia la il·lusió per tot el que estava passant avui. Unes hores més tard he rebut una foto d’una altra amiga on se la veia tot just sortint de votar a Berlín. Disculpeu el personalisme d’aquestes ratlles, però un dia així sóc incapaç de racionalitzar-lo amb totes les emoci-ons a flor de pell. Cal entregar avui l’article.

Bàrbara Lligadas

9N, camí d’un futur inexorablement lliure

Agustí Solé (Òmnium Viladecans) i altres voluntaris a l’IES Torre Roja.

Martín Montoya, jugador del Barça, anant a votar a l’IES Mestres.

La Sra. Maria Condeminas, de 85 anys, votant a l’IES Sales


Encara no havia nascut la televisió quan els cinemes a Viladecans s’omplien diumen-ge rere diumenge. El “Cine Viladecans” va ser el primer lloc on es va oferir aquest

tipus d’espectacle. Aquest va ser el primer cine-ma que a les primeres dècades del segle XX es va instal·lar a la nostra vila. Una oferta que comen-çaria amb pel·lícules de cinema mut i a la qual se-guirien altres cinemes. Un altre dels històrics locals de Viladecans destinats a la projecció de pel·lícules, va ser el “Cine Moderno” situat a la carretera i que avui encara es pot veure mig enrunat. Un dels que van ser més significatius a Viladecans va ser el “Cine Avenida” un lloc on molts i moltes vilade-canenques van passar tardes senceres gaudint de la seva sessió continua. A altres llocs, igualment significatius, la gent de Viladecans ha pogut gau-dir d’aquest entreteniment durant mots anys. I així llocs com el Centre Parroquial, l’Auditori Pablo Pi-casso i darrerament els cinemes Lauren, han ofert també les seves projeccions de cinema.Moltes coses han passat des d’aquelles projeccions en blanc i negre, molts cinemes han caigut durant tot aquest temps però el cinema com a art i entrete-niment s’ha mantingut inalterable fins avui.Aquest desig de seguir gaudint amb el setè art ens ha portat a un grup de joves a constituir una Associ-ació de Cinema que hem tingut la idea d’anomenar “7ª Avenida”, setena, perquè significa la setena oca-sió que comença un projecte de difusió de cinema i Avenida, en record d’aquell cinema ja desaparegut que va ser referent per a molts i moltes ciutadanes viladecanenques.“7ª AVENIDA, Associació de cinema”, té per ob-jectiu desenvolupar activitats relacionades amb el cinema, projeccions i debats. Tot això, per fer del cinema una manera de entendre la vida i la cultura. Retrobar personatges com Charles Chaplin o veure films d’Orson Welles han de permetre conèixer a les generacions més joves altres estils de cinema dife-rents dels que ens ofereix avui aquest art. Per nos-altres, no es incompatibe veure una pel·lícula com “Tiempos Modernos” amb una altra com podria ser per exemple “Django” i és que “sobre gustos no hay nada escrito”.

Rafa Valentín

7ª AVENIDA, una altra oportunitat per al cinema a Viladecans

facebook 7ª Avenida Associació de Cinemacorreu electrònic [email protected]


Des de Càritas a Viladecans duem a terme dos projectes en el marc de la formació a persones adultes i de l’educació infantil.El primer és el Centre d’Acollida i Formació. Aquest és un projecte de Càritas que ofereix formació de Llengua Castellana i Catalana a

persones amb un coneixement molt baix d’aquestes llengües. El nivell ha de ser més baix que el que s’ofereix a l’Escola d’Adults o Normalitza-ció Lingüística, i nosaltres adrecem a les persones, quan han assolit una formació adequada, a continuar estudiant en aquests centres de formació reglada.Qualsevol persona que visqui a Viladecans pot accedir al nostre servei. Quan la persona és immigrant també oferim una acollida i acompanyament en el seu procés d’adaptació a la nova societat. Els cursos que fem són (en funció del nivell de la persona):• Alfabetització en castellà, per a persones que no han estat escolaritzades. • Neolectors en castellà, per a persones que poden llegir en lletra d’impremta

i escriure en lletra lligada.• Llengua en castellà, per a persones que tenen un nivell de lectura amb més

fluïdesa i capacitat de comprensió més gran. • Català (nivell de llengua), per a persones que tenen un nivell més baix del

Bàsic 1 del Consorci de Normalització Lingüística.I els horaris són, els dimarts i dijous, de 9’30h a 11:30h; i els dilluns,

dimarts, dimecres i dijous, de 15’15h a 16’30h.

El segon és el Reforç Educatiu, un recurs que pretén ajudar a in-fants amb certes mancances educatives i problemes sociofamiliars que els hi impedeixen seguir el ritme d’escolaritat normalitzat.

L’edat dels nens i nenes que participen és de 6 a 12 anys, i per les seves característiques socials i acadèmiques, seria ideal

que cada infant tingués un educador/a de referència. Així doncs, el número de nens i nenes que participen en el Reforç Educatiu dependrà del número de voluntaris de que dispo-

si el projecte.L’horari del projecte és dilluns, dimecres i dijous, de 17:00h a 18:15h, i de 18:15h a 19:30h.Però per poder desenvolupar aquests projectes, com tots els que

es desenvolupen des de Càritas, necessitem una part vital de vo-luntariat. I és per aquest motiu que fem la crida perquè tota persona, amb certa experiència o interès en aquest camps, que estigui interessada en la realització d’aquest servei desinteressat, lliure i gratuït, pugui contactar-nos.Moltes gràcies!!!

Francesc Medina

Càritas demana voluntaris per a tasques de formació

Contacte:Francesc Medina (Treballador Social) - Tel/ 607.022.099Mail: [email protected]


Com qualsevol adult, les persones amb discapacitat tenen el dret a poder viure de forma autònoma si així ho desitgen i si les possibilitats econòmiques familiars

ho permeten. Aquest dret és en teoria perquè a la pràctica, a la zona on vivim, no tenim disponibles places de centres residencials o llars residència per a persones amb discapacitat, i les persones que ho necessiten han d’anar-se’n molt lluny dels seus fa-miliars.Aquest ha estat el cas de la Griselda Bosch. Des de fa molts anys ella i la seva família demanaven una plaça en una llar residència que s’adaptés a les se-ves necessitats. Però els anys han anat passant per a ella i per als seus pares, el Josep i la Montserrat, i la plaça no arribava fent la situació cada cop més difí-cil. Després de molt insisitir als responsables de la Generalitat, la plaça va arribar, però a Sant Salvador de Guardiola, a 15 minuts de Manresa. Això suposa que des de maig, cada 15 dies la Griselda i la seva família hagin de desplaçar-se aquesta distància per poder-se veure i passar el cap de setmana junts. Aquesta necessitat és compartida als municipis de Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Cli-ment i fa anys que va ser comunicada a la Generali-tat amb el compromís que la construcció d’almenys un centre es duria a terme. Viladecans i Gavà, a més, hem ofert terrenys municipals per a la cons-trucció d’aquests centres residencials. Però fins ara no hi ha moviments al respecte. Les llistes d’espera s’eternitzen i les famílies, amb raó, s’impacienten. Les entitats de suport a les persones amb discapa-citat de la nostra ciutat, ASDIVI i Familiars de CA-VIGA, treballen des de fa anys per la capacitació, visibilització i normalització de les persones amb discapacitat, pel suport als familiars i per l’impuls de la millora dels serveis. Aquestes entitats van re-unir els regidors del nostre ajuntament i creiem que és el moment d’unir forces per aconseguir compro-misos, tal i com hem fet aquestes cinc ciutats amb l’Hospital de Viladecans. Ens vam comprometre a impulsar mocions als Plens dels cinc Ajuntaments i a fer els passos pertinents per reclamar aquesta in-

versió tant necessària. I així ha sigut, la moció ha estat aprovada als cinc municipis i al Ple del Con-sell Comarcal del Baix Llobregat. Ens hem reunit amb la Generalitat per posar sobre la taula de nou aquesta necessitat i ho seguirem fent, reclamant re-unió amb la Consellera de benestar i Família tantes vegades com faci falta.

Idoia Baixench Rodríguez

Volem centres residencials per a persones amb discapacitat

a prop de la nostra ciutat

La Llar Residència Urpina (Bages), amb la Griselda, els seus pares, l’educadora i la Idoia


Pals i alzines


Un ja està cansat només de mirar la foto. Sant Ra-mon podria ser una illa enmig d’un mar edificat. Els ciclistes fugirien del tsunami de carrers que sem-blen tirar-se’ls a sobre. Veiem dos espetecs blancs de dents en les boques que omplen dos gestos dubto-sos que podrien ser de dos somriures, però sembla que no, que són dos gestos d’esforç, dos rictus de cansament. El primer ciclista sembla més descansat, amb un pedalat menys forçat. Els rostres tenen la in-clinació del ciclista quan vol pedalejar amb el cap perquè amb les cames no en té prou.És el camí de Sant Ramon i fa pujada. Els ciclistes comparteixen espai amb la gent que puja caminant. Són més igualitàries les pujades que les baixades. Per pujar, els peus no queden ridiculitzats per les rodes. Per baixar, els pedals li poden als genolls.La muntanya sempre ha estat terra de llibertat. La nostra és petita, humil, modesta, però és com un pe-tit, humil i modest microclima de la llibertat, Ara bé, si ens ho mirem amb ulls de fotògraf, és una llibertat assetjada, on les torres elèctriques fan de quintaco-lumnistes ficats dins de casa. Com que la carn de torre no és transparent, els ferros i els cables esborro-nen els horitzons i sempre surten enmig de la foto. Els suaus turons i les pinedes baixes són les fortifi-

cacions que protegeixen el nostre tall d’horitzó de terra lliure i cel. Els colors de la natura sempre canten l’estació en què es troben. Domina el verd en aquesta tardor que ha començat disfressada de primavera. No obstant, el groc dels matolls anticipa el trist destí de fulles mor-tes que tan bé cantava Ives Montand, les fulles mortes s’amunteguen a dojo / els records i també l’enyorança / i el vent del nord els porta / a la freda nit de l’oblit. És una tardor plural, plena de tons com la vida ma-teixa. Els verds inesperats que encara tenyeixen els esbarzers, els ocres que es barregen amb verds, mar-rons i grocs. Agafa quasi color de carn aquella ferida de terra que es veu més enllà del casc ciclista de zebra. És la mossegada de la civilització. Tot té una fragilitat que enganya. La vida sempre troba un lloc per sortir, encara que de vegades cal ajudar-la perquè ho tingui fàcil. A la dreta, es veu un pal guarnit de fulles precàries. Si s’adapta a la dura vida de viure amb l’aigua que cau del cel, i el foc i l’home el respecten, aquest pal porta una esperança per al futur: Ser alzina.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza

L’ull i la ploma

És possible canviar de vida i de futur?L’autora Tessa Julià explora aquesta opció en la seva primera novel·la per a adults

Vaig tenir el plaer, el passat 10 d’octubre a la Biblioteca de Viladecans, d’assistir a la presentació de “El cosidor d’errades”, la primera novel·la per a adults de l’escriptora Tessa Julià Dinarés, nascuda l’any 1952 a Matadepera i resident a Terrassa des dels deu anys. Sí, va ser tot un gust, perquè sempre ho és poder

compartir espai i temps amb autores i autors i que ens expliquin el seu mètode per escriu-re, les anècdotes del seu personal procés de creació. I encara ho va ser més en aquest cas, amb una Tessa propera i amable.Ambientada en el temps actual i amb cons-tants retorns al passat de fa 35 anys, El co-sidor d’errades té com a escenari la ciutat de Terrassa i el record de l’època daurada tèxtil de la cocapital del Vallès Occidental durant les dècades dels seixanta i setanta. Així, la Terrassa d’aquells moments és omnipresent, amb la memòria viva del soroll dels telers de les fàbriques i les tràgiques riuades del 62, i també amb les metàfores de caire tèxtil que se sovintegen al llarg del text.

A més de Terrassa, un altre protagonista de la novel·la de la Tessa Julià és el Josep Gibert, fill d’obrers de la indústria local de teixits dominat per la seva possessiva i amargada mare, que ha estat cosidora d’errades en peces de tela, i amb una afició curiosa i potser estranya: el col·leccionisme d’escarabats. En Josep vol fugir del destí que té per herència i busca un altre futur aspirant a la presidència del Cercle, entitat històrica de la ciutat.Precisament, aquesta recerca d’en Josep, de transformació de la seva vida, és la tercera protagonista de l’obra. Arran de l’organització al Cercle d’una exposició dedicada al pintor Parellada, terrassenc internacional, i per un seguit d’esdeve-niments, l’existència del personatge central de la novel·la fa un tomb i ell veu que és possible canviar, tant ell mateix com tot el que l’envolta i l’oprimeix. Creieu que serà capaç de canviar de debò i no esdevenir un cínic en l’intent de “cosir” les errades de la seva trajectòria?No us vull donar més pistes. És millor que les descobriu vosaltres mateixos, perquè, de ben segur, la novel·la us atraparà.

Cinc cèntims sobre l’autoraTessa Julià va ser una de les escriptores amb més exemplars venuts el darrer Sant Jordi a Terrassa, braç a braç amb els “best-sellers” d’Albert Sánchez Piñol o Care Santos. (Font: Diari Terrassa, 24-4-14)Va començar en l’escriptura amb narrativa infantil i juvenil i llibres educatius. En aquests moments treballa en una nova novel·la per a adults.

Patrícia Aliu

La cosidora d’errades. Tessa Julià Dinarés. Gregal. Maçanet de la Selva, 2014. 196 pàgines. 18 euros.


El racó de la llengua

Pelar-se els genollsEm sembla que els nens i nenes d’ara no van tant amb els genolls pelats com quan jo era petit. Suposo que per una colla de motius: un, que els nens i nenes estan ara més protegits; un altre, que no s’enfilen tant com abans als arbres o a les parets; un altre, que no corren habitualment per llocs no urbanitzats i plens de sots i entrebancs de tota mena; un altre, que passen moltes hores jugant amb maquinetes... i així successivament.

Però en tot cas, l’expressió és maca i val la pena recollir-la i te-nir-la present. Per cert, que nosaltres, a Viladecans, com en molts altres llocs, no pronunciem “genolls” sinó “jonolls”. No és cap mal. Vull dir que no cal forçar-nos a canviar la manera de parlar i pronunciar la paraula tal com s’escriu correctament. Aquestes variants locals són, en definitiva, una riquesa de la llengua.I encara, a això de pelar-se els genolls, hi va associada una altra

paraula que no deixa de ser curiosa. I és que sovint un es pela els genolls com a resultat d’una “ater-rissada”, és a dir, d’una caiguda semblant a l’aterratge d’un avió. Certament que “aterrissar” no és correcte, és un castellanisme. Però alhora, la paraula “aterrissada”, que no té equivalent en castellà, mostra com la llengua catalana (com totes les llengües) pot assumir les paraules d’una altra llengua, ficar-les dins el seu propi sistema de parlar, i fer-ne derivacions que només tenen sentit en la llengua catalana. O sigui que “aterrissada” prové d’un castellanisme, però la paraula, en si, no és estrictament un castellanisme.

Josep Lligadas

Dues distincions al Punt de Trobada

La nostra revista, el Viladecans Punt de Trobada, està d’enhorabona. Per una banda, la Funda-ción Espejo ens ha designat per rebre el “IX homenatge poètic i de compromís social amb la ciutat de Viladecans”, i per una altra, hem

estat nominats com a finalistes del Premi de Comunicació que periòdicament atorga el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

L’homenatge de la Fundación Espejo tindrà lloc el proper di-jous 20 de novembre a les 6,30 de la tarda a la Biblioteca de Vi-ladecans, mentre que el nom del guanyador del Premi de Comuni-cació del Baix Llobregat es farà públic en un acte que es celebrarà precisament a Viladecans, aquest proper divendres dia 14 de no-vembre, a l’Àtrium.En el proper número de la nostra revista us oferirem tota la informació d’aquests dos esdeveniments.

c/del Noi del Sucre, 65 08840-Viladecans Telf. 93 637 22 05/ 650 897 467 www.fundacionespejo.enti tatsviladecans.org [email protected]


Obres a Can Modolell

Can Modolell és sens dubte l’edifici més estimat i conegut de la nostre ciutat. Desgraciadament l’atenció que hem prestat fins ara a aquest edifici, igual

que ens passa en altres facetes de la vida, no guarda proporció amb l’estimació que li tenim.La Torre Modolell que coneixem avui és fruit de la transformació feta per l’arquitecte Josep Azemar d’una casa pagesa amb torre de guaita de l’època baix-medieval, per a convertir-la en palau modernista. Va ser adquirida en un llarg procés per l’Ajuntament als marmessors de la herència Magdalena Modolell. Des de l’11 juny del 1955 és propietat de l’Ajuntament de Vilade-cans Avui ens trobem que el pas de temps i l’antigui-tat de l’edifici fan més que necessari dur a terme tot un seguit d’actuacions de reconeixement, di-agnosi, sanejament, consolidació i finalment de restauració de Can Modolell.Per tal de detectar els possibles graus d’afectaci-ons s’ha efectuat el reconeixement dels sostres, de les bigues de fusta, de l’estructura de perfils metàl·lics i s’ha fet anàlisi del tipus de ferro de les biguetes. Posteriorment s’han realitzat dos tipus diferents d’estintolament en funció del

grau d’utilització dels espais: un de vertical, amb puntals, en zones sense ús o no ocupades, i un segon d’horitzontal, consistent en la col·locació de bigues metàl·liques sota els sostres que escur-cen la llum de les biguetes i, per tant, milloren el seu comportament estructural i alhora permet la utilització dels espais inferiors, mantenint l’ús actual. Paral·lelament s’ha dut a terme la instal·lació d’un sistema actiu inal·làmbric per evitar la hu-mitat, causa de nombrosos problemes estructu-rals; i prevenir noves humitats i deteriorament a les façanes. Aquest és un pas previ que permet l’assecatge intern del mur de façana. En dates properes veureu que Can Modolell queda cobert per una bastida. Aquesta estruc-tura ens permetrà actuar sobre el conjunt dels forjats, neteja de revestiment de pedra, la substi-tució dels elements de ceràmica vidriada deteri-orats pel pas de temps. Es retirarà el morter con-tinu i es canviarà per morter de calç. Finalment es procedirà al pintat de les façanes en espera a les futures inversions de millora i rehabilitació de l’interior de la casa.

Encarni Garcia


Els jardins de Magdalena Modolell

En el Ple Muncipal d’aquest mes d’octubre es va aprovar, amb l’únic vot en contra del regidor

no adscrit Adrià Muros, el canvi de nom del jardí de l’Ajuntament, fins ara anomenat “Jardins de Can Modolell” –i conegut per la majoria de gent com a “Parc dels Ocellets” o “Parque de los Paja-ritos” –, pel nom de “Jardins de Magdalena Modolell”.El canvi respon a una petició del Grup Tres Torres que, d’acord amb la seus objectius de preservar i difondre el patrimoni històric i cultural de Viladecans, va de-manar dedicar un espai ciutadà a aquest personatge tan rellevant en la nostra història, aprofitant, també, el fet que el proper 7 de gener de 2015 farà just cent anys de la seva mort. Magdalena Modolell va ser un personatge de la burgesia barcelo-nina que va heretar un bon nom-bre de propietats a Viladecans i va decidir convertir el nostre pe-tit poble pagès en el centre de la seva activitat. Per això es va fer construir el palau que coneixem amb el nom de Torre Modolell, i també un jardí molt vistós, d’estil romàntic, que amb el temps s’ha anat degradant i que és el que a partir d’ara portarà el seu nom.Magdalena Modolell estava casa-da amb Jaume Nogués i era una dona molt religiosa. Per això, va promoure una colla d’activitats al servei de l’església, però alhora també, seguint l’estil paternalista de la burgesia catòlica de l’època, va deixar una colla de serveis per a la població de Viladecans, com és ara la conducció d’aigua per a ús de tota la població, procedent de la mina que posseïa.Magdalena Modolell va morir sense fills i, en el seu testament, va deixar les seves propietats per

a actuacions religioses i socials al servei del poble de Viladecans, segons decidissin un conjunt de marmessors que incloïen el rector de Viladecans i alguns eclesiàstics barcelonins de la seva confiança. I aquí va començar el litigi. Mentre que el rector de Viladecans, An-dreu Samaranch, volia que totes les propietats anessin a parar a l’església i la Torre Modolell fos un gran Centre Catòlic, els altres marmessors, amb més seny, van considerar que l’església no esta-va en condicions de gestionar tota aquella herència, i van començar a vendre-la per poder dedicar els diners a finalitats útils. I van pac-tar amb l’ajuntament la cessió de l’ús de la Torre Modolell perquè fos la seu de la corporació, a canvi d’unes compensacions que ni de bon tros cobrien el preu de l’edi-fici.El rector Samaranch va comen-çar a posar plets un darrere l’al-tre contra aquell pacte, fins que el bisbe va dir que el que decidís el conjunt dels marmessors ben de-cidit estava. Però el plet es va re-vifar després de la guerra per part de sectors d’extrema dreta, i no es va acabar fins a l’any 1955, quan l’ajuntament va adquirir la Torre per un preu simbòlic de 100.000 pessetes.En agraïment a l’actitud dels mar-messors, l’any 1929 l’ajuntament els va dedicar alguns carrers de l’eixample de Viladecans (Doctor Reig, Pare Artigas, Salvador Baro-né, Doctor Auguet, Carles Altés, Pere Sala...) i va decidir dedicar la plaça de la Vila al matrimoni No-gués-Modolell. Però així com els carrers continuen portant aquests noms, la plaça, de fet, mai no va dir-se com s’havia decidit. I ara ens trobàvem que, si bé la rambla es diu “Rambla Modolell”, aquest nom està posat en honor de la fa-

mília Modolell sencera. I Magda-lena Modolell, la persona deter-minant d’aquesta família, no tenia cap espai públic dedicat. Ara es corregeix aquesta mancança.En el Ple, el regidor Adrià Mu-ros es va oposar molt fortament a aquest canvi perquè, deia, una dona tan de dretes com ella (“la dona de les tres B: barcelonina, burgesa i beata”, la va definir) no mereixia aquest reconeixement. Encarna Garcia, regidora de Pa-trimoni Cultural, que és qui de-fensava la proposta, va respon-dre amb molt d’encert, dient que, efectivament, Magdalena Modo-lell estava a les seves antípodes ideològiques, però que la seva petjada a Viladecans havia estat clarament positiva, i que, a més, és una dona, i de dones viladeca-nenques tan actives no en tenim gaires.L’alcalde va recordar que fins i tot el Mamut de Viladecans ha assu-mit el personatge i l’ha fet inter-venir per dos cops en actes festius durant aquest any, o sigui que no està malament tenir-li aquest re-coneixement. I va demanar que també es faci una cosa semblant amb Eulàlia Amat, la que va do-nar la casa de Ca n’Amat a l’Ajun-tament.

Josep Lligadas Vendrell


Gira el món i torna al Born. Ara fa set anys, es celebrava la I Tro-bada de Centres d’Es-

tudis i d’Estudiosos d’Erampru-nyà a Gavà. Pensades amb un format itinerant, cada any les poblacions que formaven part de l’antiga baronia d’Eramprunyà: Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, junt amb Sant Boi, van acollir les successi-ves jornades. El passat 18 d’octu-bre es va reiniciar la roda i, sota el títol de L’aigua, el territori i les persones, va tenir lloc la VII Tro-bada a Gavà. L’aigua, aquest bé tan preciós, va ser l’eix central de les diferents ponències i comuni-cacions presentades. L’aigua va aparèixer en totes les seves for-mes i estadis. Es va parlar de l’explotació de mines i deus per a ús agrícola, consum humà i industrial; vam veure bellugar una sínia a Sant Boi a la hisenda familiar del darrer conseller en cap de Bar-celona, Rafael Casanova Comes; vam recórrer el trajecte que feia la mina d’aigua dels Modolell, que va abastir la primera font pública de Viladecans, i vam co-nèixer l’intent d’explotar comer-cialment l’aigua de la mina i el procés de creació de la xarxa de proveïment d’aigua potable a la població; vam baixar a l´únic pou de glaç que hi ha a la baronia d’Eramprunyà, possible mercès al fred microclima beguetà, i vam recordar la desapareguda indús-tria del gel. També vam veure com l’aigua condicionava l’aparició de masos i pobles i determinava l’urba-nisme del territori: Sant Climent explicava el protagonisme de les

Aigües mil

seves tres rieres en la distribució del nucli antic de la població i el paper fonamental de l’aigua en l’activitat productiva. Castellde-fels mostrava la voluntat de pre-servar un testimoni ben caracte-rístic de la història local, el Pont de la Corredora Mestra, exemple de les construccions –corredores i ponts– de la nostra zona d’aigua-molls que ens parlen de la lluita per guanyar terra a l’aigua dels nostres avantpassats. L’aigua del mar ens va transpor-tar al 1714. Gavà ens recordava la rellevància d’aquest element com a via de comunicació i pro-veïment. No en va les costes del Garraf van ser un punt estratègic de trencament del setge de Bar-celona i escenari d’enfrontament entre els exèrcits combatents. No-vament, terra endins, es va des-tacar la cabdal importància de l’aigua, ara dolça, per tot l’ecosis-tema, sigui salvatge o domèstic. Així, vam recuperar el record de torrents, antigues mines i fonts, algunes malauradament defini-tivament perdudes però, també d’altres retrobades i restaura-des. I vam descobrir maneres del passat per controlar, acumular i aprofitar els recursos hídrics.

Es vam sorprendre per la ma-nera “diferent” de ploure a casa nostra, el Delta del Llobregat, on malgrat les aparences d’una ter-ra eixuta, rebem més aigua que en d’altres contrades properes. Resseguírem la petja del líquid element en l’obra literària i poè-tica dels March. Ens van presen-tar en Josep Sadurní Mas de les Valls, climentó del XIX però amb esperit i inquietuds dignes d’un home renaixentista i, finalment, vam assistir al procés de trans-formació i formació de la nostra toponímia per trobar que alguns dels noms arrelen més enllà del llatí i tenen un probable origen etimològic basco-ibèric. La trobada va ser un riu d’expe-riències, de posta en comú del treball d’un grup d’estudiosos entusiasmats en conèixer la reali-tat, passada i present, del territori i en transmetre-la a tots els que hi formem part. Per això, vull tan-car aquesta crònica amb el record especial per a en Rafael Illa Sen-dra, un dels més actius impulsors d’aquestes jornades i que malau-radament el riu de la vida s’ha endut.

M. Victòria Herrero Garcia

Ponència de Jordi Mazon


Podeu trobar les ponències a: http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2014/10/Actes-VII-Trobada-Eramprunya-2014-2cares.pdf

Rafael Illa

El passat 18 d’octubre, mossèn Joan Puig, rec-tor de la parròquia de Sant Joan de Vilade-

cans, va celebrar els seus cin-quanta anys de capellà. Em va saber greu no poder-hi ser: fa ser una festa grossa amb familiars, amics, companys capellans, ex-nens de la catequesi (com l’actu-al alcalde de Sant Esteve Sesro-vires), autoritats diverses civils i eclesials. I és que mossèn Joan ha estat una persona estimada per tot arreu on ha passat. I a Vilade-cans ja hi porta trenta-dos anys. Com si res. Mossèn Joan, sempre a punt per fer obres on convin-gui, va demanar als amics que, si pensaven fer-li un regal, desti-nessin els diners a millorar la sa-gristia de l’església de Sant Joan.Em va fer gràcia la seva invita-ció. Deia: “¿Què s’hi troba, a la vida d’un mossèn?”. I ell mateix es responia: “La felicitat de com-partir la joia de la fe i la joia del servei”. I anava descrivint què havia significat tot això al llarg de la seva vida.Ja m’agrada aquesta associació entre les paraules mossèn i fe-licitat. Sobretot m’agrada avui en què la imatge dels mossens sovint està associada a persones amb cara de vinagre, reprimides i perpètuament empipades, per no dir coses pitjors. En aquest sentit, a Viladecans fa molts anys vam comptar amb mossèn Sama-ranch, que sembla una caricatura d’aquesta mena de capellà. Un Rouco amb menys poder i “avant la lettre”. Donaria per a una figu-ra de Festa Major com a malvat popular.Però la major part de capellans que conec (i en conec molts) per sort són gent amable, amb els mateixos defectes i virtuts que

qualsevol altre veí. Que treballen moltes, moltíssimes hores fins a edats que sobrepassen de molt la jubilació del comú dels mortals. Que han de fer-se càrrec de parrò-quies enormes, sovint desballes-tades que, si els rectors no tenen la mateixa vocació de constructor que té mossèn Joan, esdevenen una mena de penitència activa d’inacabables arranjaments. Que van d’una banda a l’altra per-què els toca fer tots els papers de l’auca: enterraments, batejos, primeres comunions; grups de joves, d’infants, de grans. Misses, coordinacions, escrits, formació... Que, tot i que si viuen en recto-ries no paguen despeses d’habi-tatge, cobren un sou més aviat escàs. Que massa sovint –no és el cas del nostre bisbat– són més aviat ignorats o maltractats pels bisbes. I que veuen que les seves parròquies van envellint sense que ni els feligresos ni ells matei-xos trobin relleu. La major part dels cristians nor-malets (i molts capellans) som crítics amb l’Església catòlica, i pensem que moltes coses hau-

50 anys de capellà

rien de canviar: distribuir res-ponsabilitats, acabar amb l’obli-gatorietat del celibat, acceptar les vocacions de les dones (¡!), simplificar coses i sobretot viure amb llibertat l’Evangeli, a l’estil de l’actual papa, per entendre’ns. Però vivim la contradicció de, tot i voler-ho, no ser capaços de do-nar-hi la volta, perquè l’Església és una organització excessiva-ment jerarquitzada (encara que molts feligresos “de a pie” fem el que ens sembla d’acord amb la pròpia consciència). I no sem-bla pas que ni bisbes ni seminaris estiguin per fer canvis, al contra-ri. En aquest sentit, el tancament respecte a la formació que rebien els seminaristes els anys 70 gaire-bé fa por. En fi, no obstant això, i malgrat tots els canvis que voldríem, com mossèn Joan molts som cristians feliços de ser-ne. Tinc l’esperança que la pèrdua de poder i de pres-tigi social, i tocar fons, ens farà retornar a les fonts i viure amb més coherència allò que creiem.

Mercè Solé


Cotxa blava (Luscinia svecica)Viladecans 19/10/14 Maresma del Remolar

És un ocell migrador que a Catalunya s’observa sobretot de pas, el març a la pri-mavera i entre setembre i octubre a la tardor. Té colors molt distintius: la gola i el pit blaus amb una taca blanca al mig. La resta del plomatge és més dis-cret, castany al dors i al cap, i gris clar a l’abdomen i a la cella sobre l’ull.

Font: ICHN


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

El 28 de juliol de 1761, el batlle de Viladecans Joan Cònsol i els regidors Francesc Bonet i Joan Nicolau sancionaven la formació d’un nou cadastre i ho feien per ells, ja que no sa-

bien escriure, Josep Miró pel batlle i Francesc Solanes per Joan Nicolau. Aquell cadastre s’havia d’instruir per ordre de don Josep Contamina, Intendent Gene-ral de l’Exèrcit del Principat de Catalunya, i l’havia confeccionat el geòmetra Oleguer Soriano amb la participació dels experts Benet Pedrosa, designat per l’autoritat reial i Josep Carcereny, pagès i nomenat pel Comú de Viladecans. El cadastre s’havia comu-nicat “(…) a todos los individuos y terratenientes de dho Lugar y termino en presencia de los Justicias e infraescritos, [i] se a enmendado toda y qualquie-ra equivocación que en dha publicación han hecho constar haberse cometido”. Recordem que el cadastre és el nou impost que es va imposar en els territoris de la Corona d’Aragó una vegada les tropes borbòniques anaven guanyant la guerra de Successió. A Catalunya, aquest nou impost, que entre d’altres coses, serviria per a pagar l’exèrcit filipista que quedava aquarterat, es va implantar en-tre 1715 i 1716. Era un impost sobre les cases i les propietats rústiques i a partir de l’estudi del mateix podem disposar d’una aproximació a l’estructura de la propietat de la terra així com també als conreus i la seva extensió i, finalment de manera indirecta a la població.1

L’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) conserva els cadastres que es van fer a la nostra població, des-doblada en aquell moment en dues jurisdiccions:2 Vi-ladecans, sota el domini feudal, encara, de la família Copons, barons de Sant Vicenç dels Horts, i des de 1767, marquesos de la Manresana; i, la Quadra Bur-gesa, propietat de la família Alòs, nissaga d’advocats addictes, des del començament de la guerra, a Felip V i que seran recompensats amb el títol de marque-sos de Puerto Nuevo, a partir de 1746.3

1 Vegeu el meu article sobre la població del XVIII a Vilade-cans en els Punt de Trobada núm. 78 (juny de 2014) i 80 (setem-bre de 2014).2 Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA). Cadastres de Vi-ladecans i la Quadra Burgesa de 28 de juliol i 24 d’agost de 1761, respectivament. 3 Podeu veure el meu article sobre els Copons i els Alòs en el número 58 (setembre de 2012) en Viladecans. Punt de Trobada.

La propietat de la terra al Viladecans del set-cents

El cadastre per a la jurisdicció de Viladecans, amb un total de 790 peces de terra i unes 100 cases im-portava un total de 1.113 lliures i 11 sous i 73 lliu-res i 18 sous, respectivament. D’altra banda, el baró de Viladecans cobrava el delme, per un import de 1.200 lliures l’any, mentre que els ingressos del Comú de Viladecans que llogava l’hostal, la boti-ga i la carnisseria eren d’unes 100 lliures l’any. Si tenint en compte que l’assignació de salaris, per al 1718, era de sis sous diaris per als jornalers, ferrers o teixidors i que una lliura de carn, per a l’any 1720, costava 4 sous podem constatar com, amb l’entrada del segle XVIII, els nostres pagesos havien entrat de ple en la fiscalitat moderna.L’estructura de la propietat de la terra que podem deduir de l’estudi dels cadastres de Viladecans i la Quadra Burgesa, de l’any 1761, és per una banda, la ja tradicional fragmentació de la propietat i per un altre la concentració de la majoria de la finques en poques mans, i en concret dels propietaris barcelo-nins. Aquestes són unes característiques que s’ani-ran repetint al llarg del segle XIX i fins a principis del segle XX.4 Així, per a 1761 sabem que el territori de Viladecans, inclosa la Quadra Burgesa, està dividit en 936 peces de terra agrícola i forestal i que el 94 % d’aquestes finques tenen menys de 6 mujades.5 El total de ter-ra cadastrada és de 2.365 mujades i 13 mundines aproximadament. Respecte als propietaris de terres aquests són uns 323, i dues terceres parts d’aquests tenen propietats inferiors a 6 mujades. A desta-car els grans propietaris forans, barcelonins: Josep Alòs, senyor de la Quadra Burgesa, amb 207 muja-des; el baró de Viladecans, amb 130 mujades; Joan Vidal, amb 124; Francesc Arbolí, amb 116 i Sebastià

4 Podeu consultar els meus treballs sobre la propietat de la terra a Viladecans, a mitjan segle XIX dins de Feria Ruiz, Fran-cisco José [et al.]. L’agricultura del Delta del Llobregat a mitjan segle XIX. IV Jornades d’Història Local, 1985, Àrea de Serveis Culturals - Ajuntament de Viladecans, Viladecans, 1986; i so-bre el primer terç del segle XX a “L’estructura de la propietat agrària en el Viladecans de la dècada de 1930”, comunicació presentada a la 5a Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà. La pagesia ahir i avui a l’Eramprunyà, 17 de novembre de 2012 , Sant Climent de Llobregat i en el núm. 62 (gener de 2013) del Viladecans. Punt de Trobada.5 Mesura agrària utilitzada al Delta del Llobregat: 1 mujada = 4.896,5006 m2 = 16 mundines; 1 mundina = 306,0313 m2.


Recerca històrica

Canals amb 100. Aquests són els grans propietaris del terme. Els propietaris veïns de Viladecans són la majoria (51,7 del total) però només disposen d’una tercera part de la propietat de les terres del terme; mentre que els 22 propietaris barcelonins concentren el 37 % de totes les terres de Viladecans, inclosa la Qua-dra Burgesa. Percentatge que s’incrementaria si hi suméssim les 87 mujades de la Rosa Fusté, molt possiblement també veïna de Barcelona. Els nostres veïns climentons ocupen la segona posició respecte al nombre de propietaris forans i detenten el 13 % de les terres locals. Els primers propietaris de Vila-decans són Joan Furriol i Torrents, propietari de Can Torrents, seguit de Joan Sala, l’avi del que després

serà el patriarca de la nissaga, Joan Amat i Sala, amb 52 i 51 mujades respectivament. Els 23 majors pro-pietaris (7,12 %) controlen més de la meitat (56,78 %) del total de les terres de Viladecans i la Quadra Burgesa.El quadre dels majors propietaris reflecteix el nom dels propietaris de moltes de les masies de Vilade-cans del moment: Joan Vidal, de cal Borrull; Sebastià Canals i Francesc Grau, de can Picó; Francesc Arbolí, del posterior can Modolell; Joan Furriol, de can Tor-rents; Joan Cònsol, de can Cònsol; Antoni Llorenç, de la Verdera, posterior can Sala – cal Menut; Fran-cesc Galcerán, de can Batllori; Josep Tries, de can Tri-es; Joan Rovira, de can Ginestar; Joan Pau Güell, de ca l’Almirall o Jaume Preses, de can Preses.

Manuel Luengo Carrasco

Propietaris agrícoles i forestals de Viladecans, inclosa la Quadra Burgesa, segons la seva procedència i nombre total de terres de les quals son propietaris. Cadastre de 1761

Procedència Total % Total %Barcelona 22 6,8 3r. 897 mujades i 7 mundines 37,92 1r.Cardedeu 1 28 mujades i 13 mundinesCastelldefels 2 1 mujada i 10 mundines Castellterçol 1 3 mujades i 13 mundinesGavà 15 4,64 4r. 50 mujades i 5 mundinesHospitalet de Llobregat, l’ 1 1 mujada i 3 mundinesMorera del Montsant 1 8 mujadesPallejà 1 1 mujada i 6 mundinesPolinyà 2 22 mujades i 1 mundinesPrat de Llobregat, el 2 3 mujades i 5 mundinesSant Boi de Llobregat 6 35 mujades i 7 mundinesSant Climent de Llobregat 91 28,17 2n. 311 mujades i 11 mundines 13,15 3r.Santa Coloma 1 1 mujada i 5 mundinesSants 1 3 mujades i 6 mundinesSarrià 1 16 mujades i 2 mundinesTerrassa 1 30 mujades i 14 mundinesTorrelles de Llobregat 2 46 mujades i 3 mundinesViladecans 167 51,70 1r. 774 mujades i 8 mundines 32,72 2n.Vilafranca del Penedès 1 38 mujades i 3 mundinesNo consta procedència 4 90 mujades i 3 mundines 3,80 4r.

Total 323 2.365 mujades i 13 mundines

Els grans propietaris agrícoles de Viladecans inclosa la Quadra Burgesa. Cadastre de 1761 6

Núm. Nom i cognoms Procedència Propietats Lloc

Josep Alòs Barcelona 207 mujades i 4 mundinesQuadra Burgesa – Els herms (138)

Quadra Burgesa – La Tarroja (28)

Baró de Viladecans Barcelona 130 mujades i 5 mundines Viladecans – “los Comuns” (80)

Viladecans – La Parellada del Bisbe (20)

Joan Vidal Barcelona124 mujades i 15 mundines

Viladecans – Estany del Remolar (100)

Quadra Burgesa

Francesc Arbolí Barcelona116 mujades i 5 mundines Viladecans – Les Marines d’en Gil (23)

Quadra Burgesa – La Marina dels Ma-graners (18)

Sebastià Canals Barcelona 100 mujades i 12 mundines Viladecans – Els Llanassos (100)

Rosa Fusté i Frexa 87 mujades i 2 mundinesViladecans – L’estany de la Marina (71)

Quadra Burgesa – La Carrera del Mas Font (15)

Joan Furriol i Torrents Viladecans 52 mujades i 13 mundinesViladecans – Casa Torrents (17)

Quadra Burgesa – La gleva de la casa (8)

6 Propietaris que tenen mes de 20 mujades.


Núm. Nom i cognoms Procedència Propietats LlocJoan Sala Viladecans 51 mujades i 14 mundines Viladecans – La Heretat (32)

Jaume Molins Sant Climent de Llobregat 49 mujades i 2 mundines Viladecans – Can Preses (9)

Quadra Burgesa – Les Nou Feixes (5)

Joan Cònsol Viladecans 39 mujades i 6 mundinesViladecans – Camí Ral de València (30)

Quadra BurgesaAntoni Llorenç Vilafranca del Penedès 38 mujades i 3 mundines Viladecans – Mas Serra (22)Francesc Galcerán Barcelona 37 mujades Viladecans – La gleva de la casa (25)

Pere Petit Viladecans 33 mujades i 14 mundinesViladecans – La Heretat (16)

Quadra BurgesaJosep Tries Barcelona 32 mujades i 15 mundines Viladecans – Can Preses (22)

Joan Rovira Barcelona 31 mujades i 22 mundinesViladecans – Can Ginestar (20)

Quadra Burgesa – Les Pereres (3)

Antoni Vidal Terrassa 30 mujades i 14 mundinesViladecans – La Carrera Llobatona (7)

Quadra Burgesa – Les Nou Feixes (4)

Joan Bell·lloch Cardedeu 28 mujades i 13 mundinesViladecans – Les Maletes (14)

Quadra BurgesaBaldiri Pugés Sant Boi de Llobregat 27 mujades i 15 mundines Viladecans – La gleva de la casa (5)Francesc Grau Barcelona 27 mujades i 14 mundines Viladecans – Can Picó (14)Magdalena Guardiola Barcelona 27 mujades i 4 mundines Viladecans – La gleva de la casa (27)Joan Pau Güell Torrelles de Llobregat 23 mujades i 4 mundines Viladecans – La Guardiola (9)Josep Campmany Viladecans 23 mujades i 3 mundines Viladecans – Sales (14)

Quadra Burgesa Jaume Preses Viladecans 20 mujades i 4 mundines Viladecans – La Heretat (19)

Total 1.343 mujades i 11 mundines

CURSET/ TALLER DE PESSEBRISMEL’Associació de pessebristes de Viladecans informa que el 15, 22 i 27 de novembre es farà un curset de pessebrisme als locals del Centre Cultural Sant Joan (C/Pare Artigas, 2) de 18:00h a 20:00h, tant per a adults com per a nens (els nens han d’anar acompanyats d’un adult).

El preu és de 5 euros, pel material

Per a inscripcions i informació, us podeu adreçar a: Natàlia Cal-bet ([email protected])


Anton Muns González, de Cal Dimoni (i 3)

Si heu llegit les dues entre-gues anteriors ja sabeu que l’Anton Muns va ser pagès floricultor, ja sabeu que va

ser amic d’en Xirinachs, ja sabeu de la seva afecció a la fotografia i ja sabeu de les cuites i viatges en els anys de la Transició. Us conta-ré ara el que us deia al comença-ment sobre la rapidesa amb què es convertí en viladecanenc.Quan els Muns vingueren a re-sidir a Viladecans trobaren entre nosaltres dues entitats que dona-ren acollida i sortida a l’afecció amb què havien vingut: l’Agrupa-ció de Cinema Amateur i l’Agru-pació Fotogràfica. Ja va quedar clar, en anteriors articles, que «lo d’ells» era el món de la imatge.Impulsant el Cinema Amateur, i com a millor productor, hi tení-em en aquells anys Jaume Cal-bet, el de la ferreteria i botiga d’electrodomèstics. Impulsant la Fotogràfica, que ja duia un bon recorregut previ, hi teníem, entre altres, Secundí Roca. En un pri-mer moment els Muns se suma-ren a la moguda de Jaume Calbet, (que fins en això era ben capaç de persuadir-te), però la major com-plexitat del cinema, les dificultats per estendre l’afecció i l’aparició finalment del vídeo, ensorraren la voluntat dels que s’hi dedica-ven a Viladecans. L’Agrupació fotogràfica en resultà guanyado-ra, pel que fa a la continuïtat i a fer-se, si em permeteu dir-ho així, amb els germans Muns. El petit d’ells ha acabat tenint totes les responsabilitats dins l’Agrupació des que hi entrà, exceptuant-ne la presidència. El gran, l’Anton, no en tingué cap. Sempre se’n sortia amb l’excusa de que Cal Dimoni queia massa lluny. Gràcies a la fotografia, però, s’amistà de bell antuvi amb un altre dels més que

premiats, Salvador Obiols que, provinent de Sant Boi, aleshores es dedicava molt al fotomuntatge.Altrament, per raó de la seva fei-na amb les flors, l’Anton entrà en relació amb Joan Masgrau i Trini Farré que li subministraven els herbicides i els adobs químics necessaris per a la feina al camp. Fruit d’aquesta relació sorgí una llarga amistat que, com gairebé totes, tingué els seus alts i bai-xos; després ho veurem. Per raó de la feina al camp, també, brollà una bona simpatia envers Miquel Domenech i la Unió de Pagesos a la qual ràpidament s’adherí. Fou l’Anton qui il·lustrà, fotogràfica-ment, el llibre d’en Miquel Vilade-cans i el seu entorn editat l’any 1982 per l’Ajuntament. I, finalment, cercant major compromís social i polític entrà en bona relació amb la gent del PSUC; sense afiliar-s’hi mai, malgrat que acabà encapça-lant-ne la candidatura a les muni-cipals de 1983, després de la tren-cadissa comunista.Però deixeu-me explicitar també, en aquest intent de fer-vos avi-nent la ràpida integració a Vila-decans, el fet que l’Anton Muns i González com a membre repre-sentant de l’Agrupació Fotogrà-fica dins del Secretariat Local del Congrés de Cultura Catalana a

Viladecans, en els anys 1976-1977, fos escollit com a Delegat Local per coordinar-nos les accions i presentar-les davant la Comissió Permanent del Congrés. Aquest Congrés va ser el gran esforç dels catalans de posar sobre la taula el debat per mirar de corregir totes les anormalitats imperants, pel que fa a Llengua, Història i Cul-tura de cara a la seva promoció, enaltiment i poder donar-les a conèixer de la millor manera als nouvinguts. El Secretariat a Vila-decans el conformaren els dele-gats d’una dotzena d’entitats, tot sigui dit, dèbils i molt distretes en si mateixes, que feren el que bona-ment saberen i pogueren. Els es-forços de l’Anton de fer-nos viure intensament el Congrés li servi-ren, si més no, per a ser reconegut com a bon mediador en aquesta mena d’afers i per conèixer-nos tots els que ens movíem.Acabat el Congrés, aconseguida l’amnistia, acceptada majoritària-ment la Constitució, retornada la Generalitat i posat fil i agulla pel que fa a la redacció de l’Estatut, l’Anton Muns es centrà en deixar palès via exposicions i edicions de llibres, el que fins llavors estava essent la Transició, sense deixar passar l’oportunitat de fer un re-portatge sobre qualsevol altra cosa que succeís. Us havia explicat, en la prime-ra entrega, l’exposició relativa al viatge a la URSS i alguna altra mostra, però la foto que més tinc present fou la del cartell electoral del PSUC a les eleccions munici-pals de l’any 1979. La recordareu: la colla de candidats sota «l’sky-li-ne» més reconegut de Viladecans: Sant Ramon, campanar de l’Esglé-sia de Sant Joan i Torre del rellotge de l’Ajuntament. Feta al carrer de La Forja prop de la Carretera de la


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Vila quan encara no hi havien les naus que ara hi ha. No és perquè jo hi sortís que puc dir-vos que és una gran fotografia que complí esplèndidament el seu objectiu, però sí, també hi surto. L’Anton Muns, ja us ho havia dit, esdevingué regidor de l’Ajunta-ment l’any 1983. Escindit i fet pols el PSUC, la direcció del Partit, sense cap fe de tornar a guanyar, a la vista de la tremenda trenca-dissa, decidí rellevar el bonàs i independent Joan Masgrau per un altre independent, bonàs o no, que ajudés més a formar la majo-ria necessària per fer les coses bé. El minso comportament demo-cràtic de molts regidors i la poc assenyada candidatura que aca-baria guanyant, obligà el PSUC a continuar optant per un indepen-dent que, sense partidismes, fes del consens la millor manera de solucionar els problemes i les de-mandes ciutadanes, que per això han d’estar els Ajuntaments i per això se’ls tria. El PCC a la vista de que el PSUC es desempallegava d’en Joan Masgrau, li oferí la con-tinuïtat encapçalant la seva llista. En Joan, l’acceptà dolgut per la que ell creia una desconsideració. I aquí arrenca el refredament, que us havia explicitat, de la bona re-lació entre tots dos amics, ara caps de llista. Una amistat travada al llarg de moltes tardes de dissabte en què l’Anton i la Maria anaven a la casa del Joan i la Trini a escol-tar les històries viscudes durant la guerra civil, la resistència i la clandestinitat, mirant d’analitzar el present i d’albirar el futur. Pas-sats els primers núvols hi torna-ren, quan ja no eren regidors, però pel que sé ja no fou com en els pri-mers temps.Del que passà a l’Ajuntament l’any 1983 ja us en parlarà un al-tre. Jo ja només ho vaig viure pels diaris. La Transició política havia acabat. La LOAPA ho trinxava tot després del cop d’estat del 23F. Felipe González engegava la re-conversió industrial i començava a buscar com dir Sí a l’OTAN. El

banquer Jordi Pujol i CIU comen-çaven la política de “peix al cove” després de comprar baratament ERC i UCD per estalviar-li al país el malson d’un govern PSC-PSUC amb hegemonia cultural d’esquerres, i arrencava el cas “Banca Catalana”. Només diré que en Jaume Monfort, el tercer de la llista del PSC-PSOE, tres me-sos després era proclamat alcalde de Viladecans. L’Anton Muns, el respectà sempre, li mirà de fer les coses fàcils, i donà continuïtat a la bona relació personal ja encetada en el marc del Secretariat del Con-grés de Cultura Catalana, quan en Monfort hi representava l’Agru-pament Escolta Sant Joan.Per la meva part, l’última ac-ció com a militant del PSUC que recordo fou, precisament, la d’acompanyar José Luís Atienza a Cal Dimoni, a entrevistar-nos amb l’Anton quan ja estava pràc-ticament decidit a acceptar el fet d’anar al capdavant de la “llista”. (L’Atienza no té carnet de condu-ir i sempre un o altre l’ha de dur quan ha d’anar lluny). Allà hi era present, també, el seu amic fotò-graf Salvador Obiols, i sense cap embut, els férem palès en un pa-rell d’hores de xerrar, carregant una mica les tintes, no solament on es ficava acceptant encapça-lar la candidatura del PSUC, sinó

adés la disparitat de criteris que tindria per companyia i cap on podria girar la cosa guanyant els socialistes, a fi i efecte que s’ho pensés bé. En definitiva, que de flors i violes res. Adicionalment, jo era del parer i l’explicitava, com ara que en deixo constància, que sense una explicació ben raona-da, feta extensiva al conjunt de la població, del que havien estat els quatre primers anys de l’Ajunta-ment democràtic i sense una bona dosi d’autocrítica del Partit no hi teníem gran cosa a fer. Aquí em planto d’escriure so-bre l’Anton Muns. M’agradaria haver-vos deixat ben palès com li bastà una dotzena d’anys per convertir un llinatge foraster en un llinatge absolutament vilade-canenc. Vingué a parar a la masia de Cal Dimoni després d’haver sorgit de la de Can Deu. D’aque-lla masia-torre del barri de Les Corts que donà peu, per no sé ben bé què hi va passar, a un dir que els catalans fem servir per mag-nificar qualsevol cosa. Diem per exemple: “hi hagué una gresca de Can Deu” o bé: “era un vi de Can Deu”. Doncs això, segur d’encer-tar-la, deixeu-m’ho dir: l’Anton Muns i González fou un paio de Can Deu, que arrelà perfectament a Viladecans.

Anton Muns (esquerra) en la seva presa de possessió com a regidor.


21 de desembre de 1975 Congrés de Cultura

Catalana a CornellàEl diumenge 21 de desembre de 1975 el Congrés de Cultura Catalana de Cornellà, va convocar una festa popular al Parc de les Aigües, per celebrar el final de la primera fase de preparació del Congrés.

Va ser remarcable, i així ho recolliria la premsa el dia següent, la parti-cipació dels treballadors de la Fàbrica La Forsa, de Cornellà que feia mes d’un mes que estaven en vaga. Aprofitant els actes festius els obrers venien clavells vermells per recaptar fons per a la seva lluita. Diverses empreses de la comar-ca, Seat, Siemens etc, i moltes entitats de la ciutat es varen solida-ritzar amb els treballa-dors de La Forsa i amb el Congrés de Cultura Catalana.

El Parc de les Aigües es va omplir de pancartes re-ivindicatives, de fotografies de Xirinacs i Camacho i de peticions d’amnistia i llibertat.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans punt de trobada, 082

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 082