Punt de Trobada número 54, abril 2012

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 Manifest de la plataforma Aturem Eurovegas

3 Acompanyar la mort, una assignatura pendent. Mercè Solé

4 Els noms de les deodates. Josep Lligadas

5 Los iaioflautas. Manuel González

5 Aprendre a cosir des de la solidaritat. Mercè Solé

6 Castells per Sant Jordi. Joan Sánchez

6 Que plourà, avui? Jordi Mazon

6 Viladecans compta amb una associació de pessebristes

7 Per Sant Jordi, allibera un llibre! Isaac Martínez

8 El conflicte de la Peña Bética. Junta de l’entitat

9 Eurovegas marxa enrere. José Luis Atienza

11 La mirada aguda: Capó reial. Eio Ramon

12 Recerca històrica: Notes per a l’estudi de la repressió fran-quista a Viladecans. Manuel Luengo

14 Històries viladecanenques: Celestino Bravo, el barris de Ponent i el seu temple (i 3ª part). Andreu Comellas

16 Conèixer Viladecans: De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases. Jaume Lligadas

Eurovegas, la ciutat sobre la sorraEn el moment d’escriure aquestes ratlles, no sabem encara quin serà l’emplaçament d’aquesta mena de parc temàtic per a adults, basat en el joc, i vinculat a la prostitució, a la droga i al consum desafo-rat, que es diu Eurovegas i que recorda ben bé aquella òpera de Bertold Brecht, amb música de Kurt Weill, que es deia Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny. Però sigui quina sigui la decisió, s’han posat ja en evidència dues qüestions importants:1. Els valors econòmics, socials i polítics que han portat a la crisi (l’especulació financera, la construc-ció desvinculada a la necessitat real d’habitatge, el desequilibri territorial, la dependència d’altri, la immediatesa del guany, la desregulació del capital, la progressiva desigualtat social) continuen sent el punt de referència dels qui governen en contra de tota sensatesa. 2. Un projecte d’aquestes dimensions, que afecta l’entorn immediat de la zona més poblada de Catalunya, i que inclou modificacions legals discriminatòries i inconstitucionals, es planifica i es negocia al marge de la població que se’n veurà afectada, deslegitimant així el sistema democràctic, un sistema que es troba en el punt més baix de participació real i de prestigi des de la transició. Molta gent viu amb angoixa l’atur i la precarietat econòmica. La reforma laboral i la retallada dels serveis públics estan destruint molts llocs de treball, amb el vist-i-plau d’uns governs europeus que continuen emmirallats amb el lliure mercat com a déu salvador de l’economia dels més forts. Però Eurovegas es vol construir sobre la sorra del delta, i sobre la sorra de la precarietat i de la dependèn-cia d’un personatge tan tèrbol com Sheldon Adelson. Des del Punt de Trobada apostem per l’economia solidària (de servei a les persones, basada en la re-distribució i en la solidaritat, també entre pobles). Per aquests motius, i per uns quants més, la nostra publicació s’ha adherit al manifest elaborat per la Plataforma Aturem Eurovegas, que trobareu a la plana 2.

54Any 6

15 d’abril de 2012

Sumari

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 54 - Abril 2012 2

Les entitats signants, davant els rumors i informacions pe-riodístiques sobre el projecte anomenat “Eurovegas” que el Govern de la Generalitat estaria negociant amb el multi-milionari nord-americà Sheldon Adelson (Las Vegas Sands Co.), consistent a construir un macro-complex de joc i oci, a l’àrea metropolitana de Barcelona, molt probablement a la zona agrícola del Delta del Llobregat,MANIFESTEN la seva oposició a l’esmentat projecte per les següents raons:• El projecte Eurovegas aprofundeix en un model de

creixement econòmic basat en l’especulació urbanísti-ca i financera. El projecte podria representar una de les majors inversions de la història de Catalunya en aquest sentit, portant-nos a perpetuar un model que es troba entre les causes principals de la crisi econòmica que pa-teix el nostre país.

• AlcontraridelqueensvolenfercreuredesdelGovernde la Generalitat, el negoci principal d’EuroVegas serà el joc, i no altres sectors com el de les convencions. Segons l’informe anual de Las Vegas Sands (Annual Report 2010)1, el 75% dels ingressos de l’empresa provenen del joc als casinos, mentre que els ingressos en hotels, con-vencions i altres no arriben al 25%.

• Elnegocideljocielmodeld’ociquecomportatansolsgenera beneficis a la multinacional implicada, sense aportar beneficis reals als territoris propers ni a les seves empreses. L’Estat de Nevada, on es troba Las Vegas, és el primer en taxes d’atur i el tercer en criminalitat vio-lenta de tots els EUA.

• Elmodeldemega-casinosportaassociatinevitablementgreus efectes secundaris, com l’augment de la corrup-ció, les màfies, les drogues, la prostitució i les ludopa-ties. Reconeguts experts en la matèria (com Roberto Sa-viano) han alertat que Eurovegas suposarà un fort pol d’atracció per a la màfia internacional.

• ÉspoccreïblequeEurovegaspuguiaportarels260.000llocs de treball que es prometen. Segons l’informe anu-al de Las Vegas Sands Co. (Annual Report 2010)1, els quatre megacomplexos que té actualment la companyia almón,donen feinanomésa36.000persones.De fet,tot el sector del turisme (hostaleria i restauració) a Ca-talunya ocupa a un màxim de 350.000 persones en els aproximadament 500.000 llits hotelers. Les xifres que es prometen per Eurovegas són, senzillament, impossi-bles.Éslamentablecoms’estàutilitzantladesesperacióde la població a l’atur per a justificar socialment aquest projecte.

• Laubicaciód’EurovegasalDeltadelLlobregatvulnera-ria la planificació urbanística i territorial que s’hi ha de-senvolupat els darrers trenta anys. El Baix Llobregat ha contribuïtaldesenvolupamentdeCatalunya,aportantel seu territori per ubicar les majors infraestructures de tot el país, i en canvi pateix els índexs d’atur més elevats i els últims en renda familiar.

• La construcció d’Eurovegas causaria greus impactesambientals sobre tots els espais naturals conservats en virtut dels seus valors naturals excepcionals, i que estan protegits segons la legislació catalana i europea vigent.

El projecte produiria una gran afectació en espècies en risc de flora i fauna, especialment ocells, i sobre ecosis-temes de protecció prioritària, ja fos per afectació directa i/o per contaminació atmosfèrica, acústica o lumínica. No és possible desenvolupar aquest projecte sense vul-nerar la legislació europea.

• A l’aqüífer situat sota elDelta del Llobregat s’emma-gatzema un volum d’aigua equivalent al pantà de Sau, constituint una de les reserves d’aigua més importants de Catalunya, que evita durant les sequeres recurrents del nostre país les restriccions a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Amb el canvi climàtic cada cop més accentuat, resulta irresponsable pensar en construir un complex que seria un immens consumidor d’aigua dol-ça (camps de golf, hotels,…) i afectaria la recàrrega de l’aqüífer.

• Aquest tipusd’instal·lacionssónenormesconsumido-res d’energia. Augmentar el consum elèctric ens allunya de la necessària apagada de les centrals nuclears, i ens torna més dependents del petroli, fomentant de manera irresponsable el canvi climàtic.

• NoenspodempermetreperdreelParcAgrari,unadeles terres més fèrtils de la Mediterrània al costat mateix deBarcelona.Ésimprescindibleperagarantirlasegu-retat alimentària de la població i no empitjorar la depen-dència de les importacions d’aliments de l’exterior per al consum quotidià.

• El secretismeambelqueelGoverndeCatalunyane-gocia amb l’empresa responsable del projecte suposa una actitud indigna d’un govern democràtic. S’està fent d’esquena al territori i sense donar informació veraç i contrastada a la ciutadania, ni als i les representants dels possibles ajuntaments afectats.

• Satisfer les exigènciesdemodificacions legalsamida,en una mena de subhasta a la baixa de deures legals, seria una intolerable submissió de l’Estat de Dret, en un comportament propi d’una “república bananera” al ser-vei dels interessos d’una gran empresa multinacional. Les exempcions d’impostos i de contribució a la Segure-tat Social que planteja el promotor són un insult per als milers de petits empresaris i emprenedors que cada dia lluiten per tirar endavant uns negocis que aporten, con-vé no oblidar-ho, la majoria de llocs de treball del país.

Nosaltres, les entitats sota-signants, considerem que la im-plantació del macrocomplex anomenat Eurovegas repre-senta un model de desenvolupament insostenible, abso-lutament oposat a un model socioeconòmic que contempli dos aspectes irrenunciables: satisfer les necessitats socials de treball, serveis públics i benestar, alhora que es conser-va el territori per a les generacions futures. Apostem per desterrar la cultura de l’economia especulativa i per fomen-tar la de l’economia productiva i ecologicament sostenible que és l’única que serà viable socialment i ambientalment a llarg termini.Per tot això diem: Eurovegas, ni aquí ni enlloc!

Catalunya, 21 de Març de 2012

Plataforma Aturem Eurovegas. Salvem el Delta del Llobregat


Aquests darrers dos me-sos hem viscut a casa la mort del meu sogre. Tenia 88 anys i, tot i

patir un ampli repertori de malal-ties de diversa gravetat, mantenia una acceptable qualitat de vida. El fred i la grip A el van deixar en un estat d’extrema feblesa que fi-nalitzà en la mort. Han estat dos mesos intensos, com us podeu imaginar, per l’impacte afectiu de la mort d’una persona estimada i per l’atenció i dedicació que ne-cessitava.He de dir que durant tot el procés hem estat en contacte amb molts professionals de la salut, tant de l’ambulatori com de l’hospital, al-guns dels quals vorejaven l’excel-lència. Dit això, però, aquest contacte m’ha permès observar algunes coses:1. Els serveis d’urgència estan col·lapsadíssims:

box amb doble ocupació, passadissos plens. Cap seient per als familiars i ni un lloc per deixar un got d’aigua. I al costat d’això, el personal certa-ment feia tot el que podia, però, ben segur, amb un gran estrès que un dia o altre els passarà fac-tura i que no deu contribuir precisament a fer millor la seva feina.

2. L’equipament de l’hospital potser està pensat per promoure la mútua cooperació i solidaritat entre els malalts i els familiars d’una mateixa habitació: no tots els llits tenen un seient ni tan sols una taula per dinar. En una habitació ens ho havíem d’anar passant els uns als altres.

3. La coordinació entre hospital i ambulatori, si més no en malalts terminals, no és prou bona. Si entres d’urgències a l’hospital i surts amb el mis-satge “no cal que torni perquè ja no hi podem fer res”, hauries d’anar a casa amb orientacions clares d’atenció al malalt. Ens hem trobat, tam-bé, que els diversos professionals no coincidien a l’hora d’enfocar el que calia fer, i això crea an-goixa. Per moments vam estar atrapats en una mena de tirabuixó impossible de derivació mú-tua: de l’hospital a l’ambulatori i de l’ambulatori a l’hospital.

Acompanyar la mort, una assignatura pendent

4. El servei d’infermeria domi-ciliària, importantíssim en aques-ta mena d’atenció, ens va comu-nicar que per les retallades els malalts crònics ja no tenen una professional de referència, sinó que el servei és rotatori. O sigui que pot ser que les cures les faci cada dia una persona diferent. 5. En un cert moment, ens vam interessar per revisar el grau de dependència concedit al malalt. Tots els treballadors socials con-sultats coincideixen que des de fa un parell de mesos qualsevol can-vi o revisió de la situació d’una persona que cobra una prestació de la llei de la dependència com-porta una aturada automàtica de la prestació, que es reprèn al

cap d’uns quants mesos. Dit d’una altra manera, sembla que les persones en situació més vulne-rable de Catalunya financen la Generalitat.

Amb tot això, està clar que les retallades tenen una clara repercussió en la qualitat de l’atenció tot i que de moment el personal intenta fer-hi tot el possible. Però crec que a més d’això estaria bé comptar amb una unitat especialitzada de què disposen alguns hospitals i que facilita l’atenció a gent gran en situ-ació propera a la mort. Crec que és millor que més aviat s’ajudi pacient i familiars a assumir la mort i tot el que significa, que no pas continuar amb la consigna d’una recuperació mèdica poc probable i molt medicalitzada. La mort, a certes edats, és un procés natural, que ha d’estar acompanyat i ben atès, amb curespal·liativesperevitar patiments inútils, però que potser necessita d’uns recursos una mica diferents i de criteris mè-dics també adaptats a aquesta situació, que evitin ingressos innecessaris i ajudin a una millor atenció familiar i professional en el domicili. És un suggeriment, que ve acompanyat d’un im-mensagraïmentatotselsprofessionalsdelasalutque ens van fer costat en tot el procés.

Mercè Solé


Que vols tenir l’honor de ser… Mamutaire d’Honor?El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor: Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran símbol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 €, i et lliurarem el diploma de Mamutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I després, a principis de setembre, pocs

dies abans de la Festa Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà un plec de mocadors seus, perquè els puguis repartir a qui vulguis.

Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades aquesta adreça:[email protected] i ens posarem en contacte amb tu.

Arran de la identificació de les pintures de l’ermita de la Mare de Déu de Sales, ha sortit als diaris una història ja cone-guda però que així s’ha fet més popular:

la història de la comunitat de “deodates” que es va establir a l’ermita entorn de l’any 1275 o una mica abans. Dit en general, un deodat o deodata –també anomenat “donat” o donata”– era una per-sona que es consagrava a Déu mitjançant la profes-sió de vots temporals (és a dir, que no eren neces-sàriament per tota la vida) per viure en solitari o en comunitat una vida d’austeritat i pregària, i dedi-car-se al servei d’una capella o santuari.A Sales aquesta dedicació es concretava d’una ma-nera específica: eren dones, i vivien en comunitat. I això els dóna unes característiques, i un interès, especials. Les comunitats de deodates, en efecte, es-taven formades normalment per dones de la noble-sa o de posició benestant, que optaven per viure en comunitat i consagrades a Déu, però sense sotme-tre’s a les normes estrictes d’un orde religiós. De fet, en aquell món medieval en què les dones havien de viure sotmeses al marit o bé entrar en un convent, aquesta era una molt bona sortida per poder gaudir d’una vida més lliure del que era habitual. Havien de tenir, això sí, un esperit religiós suficientment sòlid, i, si venien de classe alta, capacitat per des-prendre’s de certs luxes. Però el cas és que aquesta forma de vida va prosperar a diversos llocs del nos-treentorn,igualcomenaltrespaïsosd’Europa.A l’ermita de la Mare de Déu de Sales, doncs, s’hi va establir, durant uns seixanta anys, una petita comu-

Els noms de les deodates de la Mare de Déu de Sales

nitat de deodates. Sorprèn, trobar-se una comunitat de dones soles en un lloc tan desprotegit. Però el fet és que els documents parlen de com s’encarregaven amb dedicació i bon servei del culte de l’ermita, i com també administraven les terres i els béns que havien aportat com a dot o que havien rebut com a donatiu. L’experiència, però, va acabar, perquè era difícil de mantenir una illa d’una certa llibertat en aquells temps. Però en tot cas, val la pena recordar, i aquest és l’objectiu del present article, els noms d’algunes de les dones que van formar part de la comunitat en algun moment, recollits sobretot a partir de les recerques de Dolors Sanahuja. Són aquests: Ròmia Mira, Guillema Mira, Ròmia Pastaler, Gueraua de Queralt, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·laFigueres,Sibil·ladeSala.Unsnomsquesóntot un honor en la nostra història ciutadana.

Josep Lligadas Vendrell


Los iaioflautas

Somos la generación a la que le tocó luchar por tener una democracia y ciertos derechos como la salud, la enseñanza, el derecho a una vivienda, el derecho de asociación, tanto política como sindical o cualquier

tipo de organización que necesitan los seres huma-nos para sentirse como tales. Los iaioflautas salimos a la calle, ocupamos lugares como bancos, centros empresariales y otros cen-tros de poder para defender las conquistas sociales que nadie nos regaló. Estas, se ganaron a fuerza de luchas en las cuales muchos compañeros sufrieron cárcel, despidos, palizas y otros muchos se queda-ron en el camino. Los iaioflautas nos solidarizamos con los miles de jóvenes que se llaman indignados y asumimos sus reivindicaciones. Nosotros también estamos indig-nados, estamos en contra de la sociedad que quie-re imponernos formas de vida mucho más duras

que las que tenemos hoy. Estamos en contra de la política de sumisión al poder económico, queremos que las generaciones futuras no sean esclavas o esclavos y tengan una vida digna.

Manuel González

Aprendre a cosir des de la solidaritat

Éslapropostaqueensfa l’AssociacióViladecanspelSahara. Es tracta d’un curs de costura “de supervi-vència”, és a dir aquelles tècniques bàsiques que ens permeten posar-nos a la mida una peça de roba, fer una vora, canviar una cremallera o aprendre a cosir a màquina. Especialment indicat per a les dones que, com jo, de petita, ens miràvem la costura per damunt l’espatlla i a qui ens ha costat reconèixer-li el valor que té i que suem quan hem de fer alguna cosa més enllà de cosir un botó. I, és clar, en general per a tot el gè-nere masculí, a qui, llevat d’honrosíssimes excepcions, bona falta els fa.A part d’aprendre qüestions bàsiques per a l’economia familiar,col·laborareuambelpoblasaharià,jaqueelsdiners obtinguts amb les inscripcions es destinaran a activitats solidàries. Mercè SoléPer a més informació: www.viladecanspelsahara.entitatsviladecans.org

Els amics del Punt de Trobada em demanen que pre-senti una mica el meu darrer llibre, titulat Que plourà, avui? Totes les claus per entendre el temps at-mosfèric, que va sortir el passat més de març publi-

cat per Publicacions de la Universitat de Barcelona, dins de lacol·leccióCatàlisi.Hofaigambmoltdegust.«Que plourà, avui?» és, probablement, una de les pregun-tes que més s’han formulat els éssers humans des dels seus orígens. Malgrat que durant segles han intentat respondre-la observant diferents indicis, no sempre ha estat fàcil pro-

nosticar el temps at-mosfèric. Més enllà de ser una pregunta de cortesia, saber si plourà o no planteja un important rep-te científic, ja que d’aquesta previsió depèn l’activitat econòmica d’un am-pli sector de la soci-etat. Aquest llibre aporta alguns arguments per respondre la pregunta del títol. Per una banda, ex-posa els principals factors que regulen el clima i els efectes

que la meteorologia té sobre els éssers vius, els ecosistemes i alguns àmbits tècnics, com l’aeronàutica; per l’altra, expli-ca l’impacte que l’activitat humana produeix en l’atmosfera i les alteracions que hi tenen lloc per aquesta causa. He mi-rat d’escriure’l amb claredat i de forma divulgativa alhora que amb rigor científic, i crec que pot ser una bona eina per acostar-se al medi atmosfèric i conèixer fins a quin punt la meteorologia influeix en les nostres vides.El llibre conté una pàgina web associada en la qual el lector pot descarregar-se els gràfics i el material que al llarg del llibre es va apuntant. Per aquells que vulgueu fer un tastet alllibreiveurelesfotografiesiil·lustracionselwebés:

www.publicacions.ub.edu/liberweb/PlouraAvuiEl dissabte 21 d’abril es farà la presentació a la llibreria Els Nou Rals, on a més a més farem alguns experiments per entendre la física de l’atmosfera. El dia de Sant Jordi també hi seré signant llibres amb d’altres autors locals.

Jordi Mazon

Que plourà, avui?


Enguany amb motiu de les Festes del Barri de Sant Jordi, i en honor a aquesta festa tant nostrada, gaudi-

rem d’una actuació castellera a la Plaça Saint Herblain, el proper diu-menge 22 d’abril entorn a les 13:15 hores del migdia. Comptarem amb la presència de les colles castelleres dels Castellers de Sant Feliu i els Ti-rallongues de Manresa, que seran els amfitrions en el que serà l’estre-na de la Plaça Saint Herblain, com a nova plaça castellera.

Joan Sanchez Escamilla

Castells per Sant Jordi

Viladecans compta amb una

Associació de Pessebristes

Sí, senyor. Recent estrenada, a l’om-bra del Centre Cultural Sant Joan, i amb ganes d’estendre entre nosal-tres aquest art tan casolà i de tanta tradició. Ja anuncien un taller de pessebrisme per a després d’estiu. Ésunabonanotícia...Aranoméselsfalta que ells mateixos s’animin a ex-plicar-nos què fan!

Establiments col·laboradors de la campanya Allibera un llibre i dóna-li un lector:

Casa Farrera c. Sol, 62El Racó de l’Illa c. Doctor Reig, 65El Racó del Cafè c. Salvador Baroné, 61Esports Castelló c. Sol, 12Estudi Fotogràfic Santiago Vicedo c. Sant Climent,1Floristeries Raquel c. Jaume Abril, 26Forn del Mig c. Àngel Guimerà, 6La Xerradeta c. Major, 51Llibreria Els Nou Rals c. Sant Joan, 19Mari, les il·lusions per a nens pl. de les Palmeres, 2Mobles Aran c. Doctor Reig, 14av. del Molí, 28-32Modes Constanci c. Jaume Abril, 33Novetats per a nens c. Àngel Guimerà, 5Vilavet av. Llorenç Puig Tomàs, 24

Amb motiu de Sant Jor-di, els Serveis Locals de Català de Castellde-fels i de Viladecans or-

ganitzen la campanya Allibera un llibre i dóna-li un lector, que fomen-ta l’hàbit de la lectura a través de l’intercanvi d’un llibre usat que mereixi ser rellegit.Tradicionalment, per Sant Jordi, es regala un llibre a la persona es-timada. La iniciativa d’enguany pretén fer extensiva aquesta tra-dició a una persona anònima, ofe-rint-li un llibre que ja hàgim llegit i que tinguem a casa. A canvi, tota persona que cedeixi un llibre po-drà escollir el que més li agradi d’entre el fons que es generi. A banda, per consolidar la comuni-cació establerta entre el donant i el receptor de cada llibre, proposem que cada llibre contingui una nota per al relector.La campanya, que desitja allibe-rar per Sant Jordi les emocions i coneixement que els llibres em-magatzemen a les prestatgeries, té un funcionament ben senzill: cedeixes un llibre a un fons i te n’endus el que més t’agradi per la Diada. Com més persones s’hi animin més oferta tindràs per es-collir.

Isaac Martínez i Espinal

Per Sant Jordi, allibera un llibre!

Què cal fer per participar-hi?•Del 10 al 19 d’abril cedeix el teu llibre* al SLC de Viladecans (de dilluns a divendres de 9 a 15 h) o

al SLC de Castelldefels (de dilluns a divendres 9.30 a 13 h). Et donarem un val que podràs bescanviar per un altre llibre. T’agrairem que quan facis la donació deixis una nota per al següent lector.

•El dia 20 d’abril publicarem a www.cpnl.cat/xarxa/cnleramprunya els llibres que s’hagin alliberat i els comerços on es podran recollir.

• La Diada de Sant Jordi entrega el val i recull el llibre que vulguis a l’establiment col·laborador on es-tigui dipositat dins del seu horari comercial.

* Es poden cedir llibres en català (de narrativa, poesia o teatre) que estiguin en bon estat i que l’edició tingui com a màxim 10 anys.

Un llibre reneix en cedir-lo i reviu en llegir-lo. Anima-t’hi!


La gran familia de la Peña Bética de Gavá y Viladecans les informa de que actualmente nos

ubicamos en la c/ Jaume Balmes de Viladecans, donde nos gus-taría seguir durante mucho más tiempo, pero la realidad es otra muy distinta. No sabemos toda-vía cual será nuestro destino fi-nal.Estamos inmersos en un urgen-te traslado, provocado por el Ayuntamiento de Viladecans y el propietario del edificio, ya que por intereses económicos tanto el Ayuntamiento como el propieta-rio, contractualmente, no han lle-gado a un acuerdo. Con lo cual, la Peña Bética está sufriendo en estos momentos una situación de incomprensión, y se vé en medio de un conflicto que nunca origi-nó ella.Siendo una entidad de 27 años de antiguedad y afianzada cul-turalmente en Viladecans, for-mando parte de todos los actos y dinamizaciones culturales de esta ciudad, nos vemos en peli-gro, por que la solución que se nos ha planteado no es adecua-da a nuestras necesidades, como entidad, en un espacio más redu-cido. Contamos con una escuela de más de 75 niños y niñas, coro rociero, guitarristas, escuela de dibujo y pintura, actividades que acogen el intercambio cultural y generacional,... y sobre todo una GRAN FAMÍLIA que acoge a tod@s sus soci@s con gran ca-riño. Damos un servicio con muy poca inversión, niñ@s y padres

El conflicto de la Peña Bética

compartiendo espacio y afición, amig@s compartiendo mantel y cuchara, alegrías y preocupaci-ones... donde los niñ@s en lugar de ver la tele comparten colores y balones, bocadillos y xuxes ... Si alguien no conoce nuestra Peña Bética que nos vea en el facebook o página web y entenderá real-mente cual es nuestra necesidad.Necesitamos un espacio para compartir todas nuestras ilusio-nes.Hemos pedido al Ayuntamien-to que nos ayude y asesore en la búsqueda de otro lugar donde podamos estar y que se pueda adaptar a nuestras necesidades, ya que en el centro propuesto, nuestras actividades no podrían desarrollarse íntegramente Tam-poco podríamos tener un espacio de reunión social donde compar-tir inquietudes entre todos los so-cios y socias, algo que se realiza diariamente (trato familiar) y se reduciría nuestro actual desarro-llo. Hemos de velar porque la en-tidad no sufra deterioro y no sea

el fin de la misma por culpa de un cambio que es inviable.Agradecemos el apoyo que l@s ciudadan@s y entidades de Vi-ladecans están demostrando en estos días a nuestra peña. En ese sentido queremos comunicaros que si alguien de vosotr@s, tiene voluntad de acompañarnos en este largo y difícil camino para conseguir una solución más ade-cuada, le invitamos a nuestra gran família... a nuestra Peña.SOLO BUSCAMOS UNA SOLU-CIÓN Y ALTERNATIVA POSI-BLE, NECESITAMOS QUE NOS ESCUCHEN!Les saludamos atentamente.

CCA PEÑA BÉTICA GAVÀ Y VILADECANS

Junta Directiva

La Peña Bética, una entitat ben co-neguda per la seva múltiple activitat i per la seva actitud de col·laboració amb tothom, ens ha fet arribar la se-güent carta, que us transcrivim.

CCA PEÑA BÉTICA GAVÀ VILADECANS

Tel. 936375600



No és cert que Eurovegas promogui la cobdícia, de fet és el gran socialitzador l’any 2025. Està adaptat al Delta. Els di-buixets que donen voltes a les màqui-

nes escurabutxaques són cireres de Sant Climent, galls del Prat, ànecs de Viladecans i espàrrecs de Gavà, sense oblidar el gran casino Gaudí Sands que té la forma de la cripta de la Colònia Güell. El seu nom correcte hauria de ser omplebutxaques, ja que cada cop que acostes la mà a la ranura et re-galen un euro. De tant en tant ve un turista i deixa un munt de monedes en la gran boca inferior i les màquina les xucla cap amunt amb gran dringadis-sa i tocaunamelodiad’agraïment.Elsgenerososdonants sempre deixen les monedes alegres i con-tents. Quan després acosten la mà a la ranura i surt la moneda d’euro ja no somriuen. La ruleta també té emoció. Quan comença tot és com era al 2012. Ningú no té res. Tot ho té la banca. El joc comença quan la banca ho repar-teix tot entre els jugadors i la bola comen-ça a girar sola fins que l’atura el crupier. Les dues funcions bàsiques d’un crupier són repartir diners i aturar la ruleta. La banca paga en cada partida i les fitxes dels jugadors van pujant cada cop que s’atura la bola. Només pagues si encertes el nú-mero o el color. Com que és difícil, la banca gairebé sempre perd. La ruleta i les escurabutxaques fan miracles marxaenrereambelsquearribenplorant,arruïnatsi borratxos. Els infeliços, a mida que van jugant re-cuperen el somriure, guanyen fitxes i acaben la nit sobris i alegres. Tot millora al Delta Sands. Fins i tot els ludòpates es curen a mesura que van jugant.Tot seria perfecte, si no fos pels escombriaires. Es-combren per estendre la brutícia quan els carrers estan nets. Buiden bosses negres que treuen dels

Eurovegas marxa enrereHe escrit un conte de ciència ficció. Imagino el temps a l’inrevès, marxa enrere, i per tant també va a l’inrevés l’ordre en què passen les coses. Els morts ressusciten, la gent es rejoveneix, els que arriben se’n van, i els que se’n van, arriben. Així podria ser Eurovegas marxa enrere. Marxa enrere on el que perd recupera els seus diners, i el que guanya perd.

contenidors, que cada matinada són omplerts pels camions dels escombriaires. Hi ha crisi, perquè els hotels s’emporten les bosses d’escombraries dels containers i la gent ho recull tot del terra per reci-clar-ho. No només emboliquen els bocates amb els papers del terra, sinó que es mengen els frankfurts mossegats de les papereres.Després de la inauguració desapareix la gent i els obrers comencen a desmuntar les teulades i a om-plir els camions. Les grues comencen a treure mate-rial dels gratacels i al final queden només els esque-lets quadrats de columnes i terres de pòrtland com patíbuls gegants que fan petites les torres bessones de Vilamarina. Tot el camp és un clam de grues i es-

tructures que han obligat a ampliar novament les pistes de l’aeroport i a aterrar pel mar. A mida que avancen

les obres, les estructures comencen a d e - créixer, a desaparèixer. Les grues

vénen a ajudar, s’emporten el formigó del paviment, que s’ha tornat líquid, en grans formigo-

neres. I es torna a veure la terra al terra. Les excava-dores, eternes aliades de l’ecologisme, van col-locant pans d’herba, de canyís, d’escarxofes, de cols, de bledes, d’alls, de carbassons, fins que

el delta torna a ser un delta.

Desapareixen les màquines, només queda el cartell que anuncia “Aquí es construirà Eurovegas” fins que un dia arriben els de la publicitat, arrenquen el cartell curosament i el guarden a la furgoneta. En el cartell queda un vell anunci d’una cadena d’electrodomèstics: “Jo no sóc tonto”.

José Luis Atienza


L’Arxiu Municipal prepara una exposició sobre la nevada de l’any 1962

Enguanyescompleixen50anysdelarecordadanevadadel’any1962.Ésperaquestmotiu,quel’ArxiuMunicipal, tot rememorant aquesta efemèride, prepara una exposició sobre un fet que, de ben segur, encaraestàenlamemòriademoltsveïnsiveïnesdelaciutat,perlasevaexcepcionalitat.L’exposició, que es presentarà a la població el proper mes de desembre, tindrà per objecte documentar la nevada a partir de la mostra de material gràfic i documental provinent, majoritàriament, de fotogra-fies,retallsdediario,potser,pel·lículesquecadascúpotencaraconservar.Pertotplegat,l’ArxiuMu-nicipalfaunacridaalacol·laboraciódelagent,enl’aportaciódelsdocumentsquepuguindocumentarmés i millor el fet viscut i, alhora, enriquir l’exposició. El material lliurat a l’Arxiu serà digitalitzat i re-

tornat més tard als seus lliuradors. Hi ha temps fins al 30 de juny per aportar documents.Un cop més, l’objectiu és reconstruir, entre tots, la història de la nostra ciutat i de recuperar la memòria del nostre passat immediat.Gràciesperlavostracol·laboració.Lloc de recollida dels documents:Arxiu Municipal de ViladecansCarrerdeGuifréelPelós,32-36Tel.936352985a/e: [email protected]

Horari d’atenció de les visites:De dilluns a divendres, de 10 a 14 h. i dimarts i dijous,de16a19h.

Òmnium Cultural proposa una sèrie de trobades “per posar damunt la taula inquietuds de la llengua, la cultura i el país”. Es faran a la Sala de l’Escorxador de l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso. Us n’anirem informant periòdicament.

“ELS DIJOUS D’ÒMNIUM”

Dijous 19 d’abril de 2012Etiòpia, Epifania, ètnies, islamUna mirada d’un fotògraf català més enllà de les nostres fronteres. Audiovisual i xerrada a càrrec de Jordi Llorenç i Estapé

SINOPSIViatjar amb la intenció i el desig de veure món de manera diferent suposa obrir-se a nous reptes: Etiòpia és un d’els. Un viatge a Gondar per viure la ceruimònia més important dels etíops, l’Epi-fania Copta de l’Església ortodoxa; una incursió al món de l’ètnia surma per l’afició a la fotografia ètnica, sempre buscant allò més pur i remot, i, ja de tornada a la civilització, un descobriment: Harar, el reducte islàmic a l’orient de la cristiana ortodoxa Etiòpia. Tot i les contradiccions entre modernitat i vigència del passat, el cristianisme i l’islam hi han conviscut al llarg de la seva història, al mateix temps que un centenar d’ètnies hi mantenen encara viu l’encant de l’Àfrica més profunda. Aquesta barreja de cristianis-me ortodox, animisme i islam fa d’Etiòpia un país en el continent africà.


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Capó reial (Plegadis falcinellus)Viladecans, Remolar-Filipines 31 de Març 2012

Es tracta d’un ocell de 55-65 centímetres de llarg i una envergadura de 88 a 105 centímetres. El seu plomatge és fosc, entre marronós i porpra amb reflexos d’una tonalitat verdosa a les ales. Varia entre l’hivern, l’estiu i el període nupcial. El bec és característicament llarg i recorbat. El seu hàbitat natural són les zones humides i càlides principalment litorals. El capó reial és l’ibis més estès sobre la superfície terrestre. S’alimenta principalment de peixos i granotes, tot i que la seva dieta pot incloure insectes i crustacis.

Font: Viquipèdia.

“En el dia de hoy, cautivo y de-sarmado el ejército rojo, han al-canzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La GUERRA HA TERMINADO (sic)”, aquest era el comunicat que des de Burgos, el divendres 1 d’abril de 1939, Año de la Vic-toria, emetia el general Franco i que des de Radio Nacional de Es-paña en Burgos, es radiaria la nit del mateix divendres, per a tot el territori espanyol, comunicant la victòria final i l’acabament de la guerra. A Catalunya el final de la guerra havia començat un any abans, amb la caiguda de Lleida l’abril de 1938. A Viladecans, les tropes marroquines comanda-des pel falangista general Yagüe entrarien el 25 de gener de 1939, pràcticament un mes després que les tropes franquistes engegues-sin l’ofensiva final contra Cata-lunya, una vegada perduda –per la República– la batalla de l’Ebre. Per als viladecanencs i viladeca-nenques la guerra oficialment ha-via acabat.Però no és cert que la guerra s’acabés l’1 d’abril de 1939. Els militars havien planificat un cop d’estat –que es va convertir en una guerra i en una revolució en aquells llocs on no varen tenir èxit–, amb l’objectiu d’eliminar el sistema democràtic, de llibertats, igualtat i progrés que la Repúbli-caimplicavaianul·larelspartitspolítics marxistes, d’esquerra, re-publicans i catalanistes així com el moviment obrer i sindical. La guerra era una fase d’aquesta programació. Després de la guer-ra venia la revenja i la repressió

Notes per a l’estudi de la repressió franquista a Viladecans

sobre la regió ocupada i conquis-tada que era Catalunya, com ja havia passat en altres zones d’Es-panya, una vegada les tropes franquistes i escamots falangistes ocupaven pobles i ciutats. Franco no perdonava, el final de la guer-ra, evidentment, va ser una victò-ria, no pas una pau.Per a tots aquells ciutadans i ciutadanes, implicats d’una ma-nera o una altra amb el règim republicà, no calia haver estar militant de cap partit d’esquer-ra, simplement haver-los votat et feia còmplice de la barbarie roja i per tant sotmès a la implaca-ble justícia militar que el règim va posar en marxa, a mesura que anava conquerint el territo-ri espanyol. Aquells que no van voler o no van poder exiliar-se, o aquells que es van creure que Franco actuaria de manera pieto-sa, conforme a les seves creences religioses, patirien ells i els seus familiars la repressió, en forma de detencions, empresonaments, procediments sumaríssims sense garanties i assassinats legals em-parats per l’estat militar. La jus-tícia franquista havia pervertit el codi de justícia militar i aplicava eldelicted’auxiliorebel·liómili-tar a aquells que havien defensat la República, no només amb les armes, sinó simplement amb les paraules. Era el terror de l’estat contra una població atemorida, cansada, moralment deprimida i empobrida després de tres anys d’esforçbèl·lic.A Viladecans les primeres de-tencions no s’esperarien al final oficial de la guerra. Tenim cons-

tànciaque16personesserande-tingudes al llarg del mes de març, molt possiblement amb la conni-vència de la Falange local, tal i com va passar amb la detenció de Virgínia Amposta i Adolfo Casé. Aquests, el 20 de març van ser detinguts a Viladecans per un es-camot falangista de Sant Vicenç dels Horts que els va traslladar a la seva prefectura on els van rete-nir durant tres dies abans de lliu-rar-los a la presó de dones de les Corts i la Model, respectivament. Al front de la Falange de Vila-decans, constituïda oficialmenta principis de març de 1939, hi havia el metge Vicente Ferro Es-trade i com a delegat d’Informa-ció i Investigació, Joan Miernau Domènech; delegació amb molt

“Enterado” del general Franco de la pena capital imposada a Salvador Pérez Martin, 5 de juny de 1940. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero, Barcelona.


Recerca històrica

poder perquè era l’encarregada d’emetre tots els informes d’an-tecedents político-socials sobre els ciutadans de Viladecans a pe-tició dels jutjats militars. Fins al desembre de 1939, 10 ciutadans més de la nostra vila serien detin-guts i empresonats. Entre els de-tinguts hi havia membres de les diverses conselleries municipals que s’havien succeït al llarg dela República, però també direc-tius o simples militants de partits polítics d’esquerra i de sindicats (ERC, PSUC, CNT-FAI, UGT) que s’havien distingit per fer pro-paganda disolvente del programa de la seva organització. Tots els veïns represaliats de Viladecansque fins a l’actualitat hem trobat són homes; només ens consta una dona, Virgínia Amposta, ca-sada amb Adolfo Casé.A partir de la recerca personal en l’Arxiu Municipal de Viladecans, comarcal del Baix Llobregat, a Sant Feliu de Llobregat, i del Tri-bunal Militar Territorial Tercero, de Barcelona, a data d’avui la re-pressió franquista a la nostra ciu-tat la podem comptabilitzar en 85 persones: sobre 35 de les quals sabem que es van demanar infor-me d’antecedents político-socials al Puesto de la Guardia Civil de Gavà i a l’alcaldia, i Falange de Viladecans i/o se’ls va incoar procediment sumaríssim; a 6 seles va detenir, i des de la presó militar de Sant Feliu de Llobre-gat se les va traslladar a la Mo-del de Barcelona, sense que pu-guem precisar més dades i sobre 41 persones, sí que coneixem que van patir presó i que van ser con-demnades a penes d’entre 12 i 30 anys, que amb les commutacions i beneficis penitenciaris en molts casos es quedarien en penes de 6mesos a 6 anys de condemnaefectiva, a excepció de Virgínia Amposta, Adolfo Casé i Salvador Martín que van ser assassinats en el Camp de la Bóta, a Barcelona, la matinada del 8 d’agost de 1939

elsdosprimersiel6dejunyde1940 el darrer. A banda d’aques-tes penes capitals, la condemna més important, de 30 anys de re-clusió major, va recaure en Josep Iturrioz Rebull, president local d’ERC –considerat per totes les fonts franquistes i falangistes lo-cals com a principal instigador de la revolució a Viladecans–, que també va ser el que més temps va passar empresonat a laModeldeBarcelona:6anysi6mesos. A aquesta activitat frenè-tica dels tribunals militars caldria afegir-hiles69personesquevanpassar pels camps de concentra-ció de presoners de guerra i bata-llons de treballadors, entre 1939 i 1942, així com més d’un centenar d’homes que van ser depurats en les quintes militars compreses entre els 18 i 45 anys, molts d’ells obligats a fer novament el servei militar, a banda de les depura-cions de professionals de l’edu-cació, de l’administració o de la sanitat, d’entre altres activitats professionals. Xifres no gens menyspreables, peraunpoblequel’any1936te-nia3.746habitantsiondurantlarevolució i la guerra no va morir ningú com a conseqüència de la violència dels incontrolats i a on elsmorts(6),deveïnsdeVilade-cans, atribuïts a aquesta violèn-cia revolucionaria es van produir fora del terme municipal. Van ser els casos dels germans gabrielis-tes Teófilo Marina Bonilla, Fede-rico Selarie Laporte, Eliseo Ser-rano García i Daniel Villaverde Dueñas, assassinats entre 25 de julioliel10denovembrede1936,del guarda rural Juan Martínez Martínez, assassinat el 25 de ju-liol de 1936 i de l’activista catò-lic i membre de la Falange Local, Jaume Abril Puig, assassinat el 3 d’abril de 1938. Fins i tot, en el cas dels assassinats dels germans ga-brielistes, el cap local de Falange, Vicente Ferro, i Francesc Arnau, també falangista i membre de la

primera Comissió Gestora Mu-nicipal, van reconèixer per escrit –els dies 19 i 20 de març de 1943 en elConsell deGuerra instruïtcontra Josep Iturrioz– que els di-rigents locals, Josep Iturrioz com a dirigent d’ERC, i Marià San-juan, com a dirigent de la CNT, van fer el possible per salvar-los i facilitar-los el camí cap a Barce-lona, on van poder amagar-se un temps. Si tenim en compte les 85 perso-nes a les quals se’ls va investigar i en molts dels casos se’ls va obrir procediment sumaríssim, de les quals tres van ser assassinades, i les69personesquevanpassarpels camps de concentració de presoners i batallons de treball tenim un total de 154 ciutadans de Viladecans –un 4,1 % del to-tal de la població– als quals se’ls va aplicar la justícia militar fran-quista. Creiem que és una xifra totalment desproporcionada a tenor del que va ser la república i la revolució a Viladecans i que vindria a corroborar la tesi del principi: el cop d’estat militar tenia l’objectiu d’eliminar físi-cament tots aquells ciutadans i ciutadanes amb els quals no es coincidia ideològicament per tor-nar a un sistema polític dominat per l’oligarquia, l’exèrcit i l’esglé-sia catòlica i la repressió ferotge posterior a la guerra no era sinó el darrer esglaó d’aquest procés.En propers números del Punt de Trobada publicarem un quadre ambtotselsveïnsdeViladecans–coneguts fins a l’actualitat– que van ser detinguts, traslladats inicialment a la presó militar de Sant Feliu de Llobregat, i posteri-orment a la Model de Barcelona i dels quals l’Auditoria de Guerra de la 4a Regió Militar –Catalu-nya–, entre 1939 i 1942, va dema-nar informes político-socials i/o va incoar procediments sumarís-sims (Consells de Guerra).

Manuel Luengo Carrasco


L’any 1976 els territorisde ponent encara eren plens de grans descam-pats i poca terra asfalta-

da. Quan arrencà la segona gran vaga de la Roca d’aquell any, la policia nacional, esbravant la pressió acumulada pel farcit d’hores extres d’aquells dies, reprimí atonyinant de mala ma-nera assemblees, concentracions i tota reunioneta a peu dret, al Poblado i els seus voltants, per mínima que fos. La gent del bar-ri reaccionà obstaculitzant, amb qualsevol cosa que s’assemblés a barricada, el pas dels estoma-caires, en tant que el jovent mi-rava de fer-los fora a pedrades. Als policies, segurament, ningú no els havia explicat que entre els treballadors de Roca n’hi ha-via molts que jugaven o havien jugat a beisbol, que estaven en territori viladecanenc i que for-ça d’aquella gent era capaç de, a cinquanta metres, posar una pe-dra on prèviament havia possat l’ull. I, mentre et llançaven una petita pedra en globus que et feia alçar el cap i mirar el cel durant quatre segons, en l’interval, en-tre el segon i el tercer, et venia llençat en recte un roc de més de cent grams que ni miraves ni ve-ies venir. Per tant: topades més que fortes.Aquella primera entrada, de policia al bat i veïnat enguan-tant-les, es perllongà durant qua-tre dies de mala baba. L’alcalde Parellada, fins i tot, demanà al governador civil la retirada de la força, per risc de sortir-ne, tots,

més que mal parats; i és que la defensiva acabà aplegant més de dues-centes beines de fusell i pis-tola als descampats de batalla.La Pilar i jo mateix, sortint amo-rosits del nostre pis al bloc Car-doner de Can Palmer, que prepa-ràvem per fer-hi niu després del casori, a mitja tarda del segon dia vam haver de fer-ho espaordits i per cames esperant millor ocasió. Ens sobtaren, a tres metres de la cantonada, dos grisos d’orinal i visera al cap; l’un brandava un fusell pel canó, talment com si estigués al calaix de bateig i vol-gués fer un homerun a costa de les nostres costelles i l’altre espe-rava torn al cercle d’espera. Vull dir que, qui treia el nas i no es tancava a casa, tenia totes les de rebre un mal tanto perquè si. Lasegonavagadel76,sentint-seencara a fàbrica els grinyols de la primera, començava violen-tament per raons de conveni. I, ben ràpidament derivava, com gairebé totes en aquells temps, a raons sociopolítiques i raons de dignitat. (Per parlar-ne, en una altra ocasió).En Celestino, erra que erra, deu-ria pensar: si al meu ramat el volen mesell i mut, que la meva parròquia torni a ser recer, cleda i assemblea on fer-la petar. Així, acabada la bronca dels primers dies, el temple de Santa Maria de Sales tornava a obrir portes, sen-se filar prim, als perseguits per causa de la justícia. Novament, el temple esdevenia lloc de reu-nions i magatzem de la caixa de

solidaritat i resistència, en aquest cas durant més de 90 dies. En un comunicat com a rector, mossèn Bravo deia: ...vivim en un món de pecat que no vol que la classe obre-ra sigui protagonista, a fi de poder mantenir els propis privilegis...En exercici de la seva condició de capellà, mossèn Celestí ens casà a la Pilar i a mi, allà mateix, la vigilia de Nadal en plena treva i quan, encara, fer-ho només pel civil exigia legalment l’apostasia religiosa prèvia. Els del piquet de seguretat que custodiava els queviures emmagatzemats al cor foren els únics no-familiars pre-sentsalaceremònia.Ésadir,queen cap moment Santa Maria de Sales deixà, ni ha deixat de ser, el que era i és: temple acollidor i congregador de la gent dels bar-ris de ponent.Amb l’aprovació de la Consti-tució del 78, es resolgueren uns quants dels problemes relatius a la dignitat de les persones i la política. Mossèn Celestí pogué


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Celestino Bravo, el barris de Ponent i el seu temple (i 3ª part)

apartar-se, finalment, del focus que el feia protagonista del que ell mai hauria volgut, i dedicar-se a la seva feligresia en sentit es-tricte. Des de llavors, només en una ocasió hagué de cedir la ca-pella de Santa Rosa per fer una assembleadeveïnspertractareltema de l’asfaltat dels carrers de l’Alba-rosa, ja amb Joan Masgrau d’alcalde.Mig normalitzada, doncs, la vida política al ponent de Viladecans, la inversemblant desmobilitza-ció general, el gradual desencís polític a partir de la segona mei-tat de la dècada dels vuitanta, la reconversió industrial i la per-sistent crisi econòmica, obriren les portes a una inquietant nova inquilina que es passejava per qualsevol descampat, solar i racó, com si fos casa seva: l’he-roïna. Massa fills de la primerafornada de parroquians de Santa Maria quedaren mal enfilats al cavall i només el binomi beisbol-futbol aconseguia restar clientela i avergonyir la nimfòmana ba-gassa, fins entrats els noranta. Però els problemes socials, com araaquest,elsveïnalsielssindi-

cals ja eren cosa i res-ponsabilitat d’altres institucions i deixaven de pivotar al voltant d’un home i un tem-ple, com havien fet fins llavors, sense que això vulgui dir que al padre Celestino cap d’ells li fos estrany.Els noranta, els més plàcids del rectorat del mossèn, foren els anys de les campanes. Pagats els vitralls, ori-entà l’eterna col·lectaenvers els braços del campanar. Es tractava de posar les cireretes propies de qualsevol edifici religiós, anun-ciadores d’hora i con-vocants de rés, en un temps en què la de-

safecció parroquial començava a ser més que evident, i per tant els ingressos, malgrat que el nombre de gent als barris i la urbanització de l’entorn anava en augment. Les campanes posades el 1995, a més a més de demanar sono-rament el retorn dels desafectes, trencaven la imatge de “mantis religiosa”, santateresa o prega-déu, digueu-li com vulgueu, que alguns també s’entestaven en veure representada en l’arquitec-tura buida del campanar.A dia d’avui en Celestino Bra-vo Nieto, encara no devorat per aquella mantis, està per fer 84 anys. Continua vivint al setè pis de la mateixa escala de l’edifici Cardoner on jo havia viscut fins l’any 1983 i ell hi passà a viure, amb sa germana, l’any 1984. Ha hagut de passar, ja, unes setma-nes a ca la Federica Montseny i n’ha sortit recolzant-se en un bas-tó. La congregació li va de baixa, com arreu, i això el preocupa. Les escasses vocacions sacerdotals no li permeten relleu ni descans, però aixó no el deu preocupar tant, perquè sense temps per per-

dre la fe, l’home està rematant la construcció d’uns grans i dignes locals parroquials per a catequesi i despatx, que ell mai ha tingut, i els fonaments d’una futura recto-ria que mai tindrà.Per la festa major d’hivern de fa tres anys, quan se li féu entrega d’una de les dues primeres me-dalles d’honor de la Ciutat de Viladecans, ell humilment deia: Creo no he defraudado a los que han puesto su confianza en mi que, al hacerme cauce de su bondad y generosidad, me han hecho acree-dor de una de las primeras medallas de honor de Viladecans... A molta gent li semblarà que ja en té prou i està ben pagat... Deixeu-me dir que no. El meu parer és que, des-prés de plegar, trigarem a tornar a tenir un viladecanenc amb sem-blant nivell de servei. Deixarà el llistó molt alt al seu substitut. Coberta la riera de Sant Llorenç, que ens era partió, Viladecans i Gavà són ara ciutats adossades, el nexe d’unió de les quals és el conjunt de barris que ocupen els terrenys de les antigues masies de Can Pastera, Can Palmer, Can Batllori, Can Pere Trius, Can Se-llarès, Can Tries, Can Preses, Can Guardiola, salvades de l’oblit es-devenint noms de llocs o de car-rers, via nomenclàtor. Alhora, el nexe d’unió del conjunt de barris és l’excel·lent temple purista deSanta Maria de Sales que mossèn Celestí llegarà a la seva congre-gació i a tots plegats i que tanta utilitat tingué, si més no, en els anys setanta.Quan sigui l’hora de que en Ce-lestí faci definitivament honor al seu nom, ¿qui es podrà oposar a tenir les seves restes descansant al peu dels mateixos murs de ci-ment armat del gran “Tobogan” que ell ens va aixecar?

Homenaje ciudadano a

celestino bravoPárroco de Santa María de Sales

viernes, 15 de febrero

de 20088 de la nocheen el atrium

(sala pequeña)

av. Josep tarradellas, s/n

* con las actuaciones de:c. c. a. sierra norte

Peña béticade Gavá y viladecans

casa de aragónde Gavá, viladecans y castelldefels

cor som i serem* con un pica-pica

para celebrarlo

Precio: 12 €inscripciones:a.v. can batlloria.v. can Palmera.v. lluís Moréa.v. Hispanitata.v. Montserratinacasal can Pasterallibreria nou rals

50 anysal servei de la gent

organitzat per una comissió de veïns i veïnes


El mes passat, en aquesta pàgina, parlàvem de les causes de mort dels viladecanencs de fa 100 anys, tot comprovant la gran di-ferència que existeix amb l’actualitat pel

que fa a les dades obtingudes. Doncs bé, en aques-ta ocasió ens ha semblat interessant de comparar els noms i cognoms de fa 100 anys amb els noms i cognoms dels viladecanencs del segle XXI. Per fer-ho hem anat a consultar el llibre de batejos de l’Ar-xiu Parroquial, però ves per on el llibre que recull les inscripcions de finals del segle XIX fins a l’any 1917 no es troba a l’Arxiu (la causa d’aquesta ab-sèncialatrobareuexplicadaalapàgina66delllibrede Josep Lligadas Viladecans 1930-1980, La mirada d’Antònia Doñate). Per altra banda, com que la mit-jana de naixements d’aquella època estava situada a l’entorn de trenta infants, ens ha semblat conve-nient recollir un trienni per tal de tenir un volum més gran d’inscripcions. Així doncs, consultarem els tres anys més propers a 1912 i dels quals dispo-sem dades; aquests són el 1918, 1919 i 1920. Val a dir que al registre civil de Viladecans si que podrí-em trobar les dades de 1912, però en el nostre cas, com que tenim l’Arxiu Parroquial més a mà, farem la comparativa amb 94 anys de diferència en lloc de 100 que al cap i a la fi no serà gaire diferent. El trienni en questió, recull un total de 94 inscrip-cions,delesqualsel54%sónnensiel46%restantsón nenes. D’aquest total de nens, trobem que el nom més posat és Josep seguit a molt poca distàn-cia de Joan, complint així amb la dita que encapça-la aquest article. Seguit de Joan hi trobem Jaume i ja a més distància Baldiri, Antoni, Pere, Salvador i Francesc. Pel que fa als noms de nenes, en primer i segon lloc hi trobem els majoritaris Maria i Antò-nia, i a continuació a més distància hi trobem Rosa, Teresa i Jacinta. Si comparem amb els noms actualment majoritaris a la nostra comarca (els podeu consultar a www.idescat.cat), trobem que Josep i Joan han estat com-pletament bandejats per Marc i Àlex, i fins i tot han caigut molt per sota de Mohamed que ocupa el lloc número 30 dels noms més posats al Baix Llobregat. Pel que fa a les nenes, Laia i Lucía ocupen els pri-mers llocs mentre que Maria el trobem en un des-

De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases

tacat vuitè lloc. De la resta de noms femenins de fa 100 anys tampoc no en trobem cap rastre en els llistats actuals. Si avui han caigut pràcticament en desús els dimi-nutius i formes familiars dels noms propis de per-sona, un segle enrere era precisament tot el contra-ri. Així doncs, a més a més de Josep a Viladecans també hi havia Pepet i Pepitu, però no pas Pep que vindria més tard. També Pere era acompanyat de Peret i Joan de Joanet i Juanitu (aquest darrer pro-nunciat a la catalana però amb jota castellana). Per altra banda, Antoni i Francesc mai no eren utilit-zats en la seva forma normativa sinó que la forma utilitzada era la castellanitzada Antoniu i Fransiscu acompanyats, és clar, de les formes familiars Ton, Anton, Antonet, Cisco i Cisquet. Pel que fa als femenins, Maria i Antònia anaven acompanyats dels diminutius Marieta i Antonieta. Rosa i Teresa (pronunciat “Tresa”) també anaven acompanyats dels castellanitzats Russita i Tressita, com també dels diminutius Roseta, Teresina (pro-nunciat “Tresina”) i Tereseta (pronunciat “Trese-ta”). Val a dir però, que les Tressites i les Teresines celebren el sant en dies diferents, les primeres ho feien i ho fan per Santa Teresa de Jesús i les segones per Santa Teresa de Lisieux o de l’Infant Jesús. Per la seva banda, el nom Jacinta, mai no s’utilitzava

Capa i vestit de bateig de principis del segle XX.


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

tampoc en la seva forma normativa, sinó que les formes utilitzades eren les familiars Cinta i Cinteta.Per acabar destacarem que els cognoms majoritaris, tot i que sense valor estadístic, d’aquests infants ba-tejats a Viladecans en aquest trienni que ens ocupa, eren per ordre de major a menor: Vendrell, Bonich,

Balletbò, Bassolas, Clavé, Pau, Borrull, Deu, Lliga-das, Monmany, Pugès, Sala, Sanahuja i Térmens. Amb les grans onades migratòries del segle XX, aquests cognoms dels viladecanencs de fa 100 anys, es troben avui a molta distància dels aclaparadora-ment majoritaris García, López i Martínez.

Jaume Lligadas Vendrell


I encara

més s

obre l’opo

sició

a Euro

vega

s: h

ttp://atur

emeuro

vega

s.wor

dpress

.com/

Punt de Trobada número 54, abril 2012

Documents

Transcript of Punt de Trobada número 54, abril 2012