Viladecans punt de trobada, 098

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

98Any 10

15 d’abril de 2016

Sumari2 Sobre el ‘Manifest’. Ignasi Riera (Madrid)

4 A la recerca de les vídues. Teresa Vinyoles

5 Perduda. Patrícia Aliu

6 Hospital de Viladecans: blanco y en botella... Eliana López .

7 Les al·legacions d’ERC al projecte de reforma del Polígon Centre. Myriam Moysset

8 Alguns suggeriments més (els últims per ara) sobre l’ermita de Sales. Josep Lligadas

9 Sant Jordi 2016 a Viladecans. Ricard Caba

11 El Parc Agrari no és tan bonic. Maria Comas

11 El racó de la llengua: El pinyol dels préssecs, de les cireres i de les olives. Josep Lligadas

12 L’ull i la ploma: A desalambrar. Jaume Muns i José Luis Atienza

14 Deixar-se seduir per la llengua. Mercè Solé

15 La mirada aguda: Pinsà mec. Eio Ramon

16 Salvador Pérez Martin, un veí anarquista de Viladecans, assassinat pel franquisme. Manuel Luengo

19 La memòria en imatges. 1977, Comissions Obreres a Viladecans. Jaume Muns

Els refugiats col·lapsaran Europa?Ja fa mesos, que tenim els rostres dels refugiats ficats a casa. I les seves barques inestables, i el fred, i el fang dels campaments, i els camins inacabables que ara s’acaben amb filats que trenquen els somnis i les esperances. Abans, teníem els immigrants sense qualificar, que són igual de refugiats que els d’ara: refugiats de la pobresa, de la fam, de la manca de futur, de les guerres no comptabilitzades oficialment; uns immigrants que ara sembla que hagin desapa-regut, però que de fet continuen existint i patint com existien i patien abans.De fet, davant d’aquesta duríssima i inhumana realitat, no sabem gaire què dir. La majoria dels nostres governants fan tot el que poden per treure-se’ls de sobre: els volen retornar a Turquia pagant el preu, per una banda, de trencar les esperances d’aquests homes, dones i in-fants que veuen així bloquejats tots els seus anhels de futur; i per una altra, de donar ales a un estat cada cop més totalitari que ara respira tranquil per poder fer totes les neteges polítiques i ètniques que consideri oportunes. I, alhora que fan això, la majoria dels nostres governants continuen cultivant sense cap vergonya el negoci directe o indirecte de les armes, o l’altre negoci florent, el del petroli que podria ser substituït per altres energies però que els surt més a compte fer tots els possibles perquè sigui impossible substituir-lo.En aquesta Europa nostra esporuguida i profundament egoista, els nostres governants no prenen cap iniciativa per reconduir la situació. Consideren que els surt més a compte man-tenir les coses com fins ara: que la gent tingui por, que el tràfic d’armes sigui florent, que el petroli continuï essent imprescindible... I mentrestant, és clar, van dient que no podem omplir Europa d’immigrants perquè es produiria un col·lapse i la gent es revoltaria de manera incon-trolable. Potser sí. Potser ara sí. Però és perquè ells, la majoria de governants, han preparat el terreny perquè sigui així. I són ells els qui poden canviar-ho.

Tot i que estic capbussat en un pou de triste-ses, de les que fereixen –la mort, fa ben pocs dies, de la Roser, la meva germana petita--, vull dir la meva, després d’haver llegit la

declaració “Per un veritable procés de normalitza-ció lingüística a Catalunya”, que m’envia la fins ara meva Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, els responsables de la qual em diuen que l’AELC s’hi ha adherit. Com que jo no ho he fet, tot i que al llarg de vuit anys vaig constar com a secretari de l’esmen-tada Associació, suposo que m’he de considerar ‘do-nat de baixa’ i passar a ser, també en aquest àmbit, un simple ‘ex’. Si en el seu moment vaig defensar aquell ja clàssic ‘Manifest dels Marges’, sobre el present i el possible futur del català a Catalunya, aquest nou ‘Manifest’ m’ha portat a repetir horacianament aquell vers: “Euh, fugaces, Postume, Postume, labuntur dies et anni”. ¿Tant s’ha enfonsat el sòlid col·lectiu d’escrip-tors en llengua catalana, que tracto de ponderar i de reivindicar, ara ja des de fa tretze anys, a Madrid?M’adono que els primers signants són companys de quinta, i vellets com jo. ¿No ens caldria adoptar, com a consigna, el títol de Castelao: Os velhos non deben de namorarse? En tot cas, i per si algú llegeix aquesta nota, em vull centrar en una sola expressió, que he llegit set o vuit vegades per acabar comprovant que, si m’irrita, és perquè no l’entenc: “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a element involuntari de colonització lingüística”. Com que veig que entre els signants hi ha un presump-te sociòleg, de qui miro de llegir tots els articles que publica a ‘Noreply’, no goso posar en dubte la seva saviesa acadèmica. Em costa tant, però, pensar que tot el procés migratori --el que ha canviat més la fe-somia catalana, al llarg de tot el segle XX-- només es mereix una sentència vaticana (i per tant dogma de fe) per part dels dos-cents i escaig signants de l’es-mentat ‘Manifest’! Si tot resultés tan fàcil, en aquesta vida! ¿O és que potser el tal procés no ha capgirat la demografia de la meva petita pàtria? (Algú em deia ahir, en un bar del barri: ‘sin migraciones, tú y yo se-ríamos los más jóvenes y ahora, en cambio, los nietos nos toman por libros antiguos y descatalogados’).Tot i que pot resultar problemàtica la referència, amb el M. H. Jordi Pujol ens posàvem parcialment d’acord en la valoració d’algunes aportacions del procés mi-gratori: més enllà de l’amor sincer que ens unia pel nostre Paco Candel, o –i això és un secret– per Joan Gamper, sabíem que el procés migratori havia ge-

nerat negocis (molts d’ells, bruts de sutge) per a la burgesia catalana, que feia ben poc, aleshores, i més tard, per reparar els estralls quant als usos lingüístics dels que els enriquien i dels que rejovenien el país.Una cosa més: com que Catalunya mitifica tant, i jo ho he fet en mitja dotzena de llibres, les aportacions de la gastronomia catalana, ¿no seria bo recordar que els mítics ‘pa amb tomàquet’, la xocolata amb melin-dros o la truita de patates van ser catalanes perquè arribaven de terres que no parlaven en aquell hipo-tètic ‘llemosí’ del primer ‘vagit’?Fa massa anys que treballo en el món de l’edició, en general, i de la lectura, en particular. Raó per la qual, encara avui!, rebo, setmana rere setmana, peticions per aconseguir que siguin editats en castellà llibres dels nostres i de les nostres escriptores i escriptors més insignes. I com que cada diumenge, al madri-leny ‘Parque del Retiro’, hi ha una ballada de sarda-nes, ¿no resulta curiós l’homenatge no escrit a Pep Ventura, que crec que era andalús?Ep! Estic d’acord en la necessitat d’incrementar els recursos per garantir l’ensenyament del català, a tots els racons de Catalunya, i de garantir que el català s’ensenyi, de manera sistemàtica, a les millor univer-sitats d’arreu del món. Especular, però, sobre l’arri-bada dels emigrants ‘com a element involuntari de colonització lingüística’, quan van ser tants –els vaig ressenyar al llibre Els catalans de Franco– els catalans que van voler extingir el català --¿qui els hi ho retreu ara?– i que, gràcies a l’esforç de molta gent sense ca-tegoria per signar aquest ‘Manifest’ salvífic, i defini-tiu, més bé o més malament, el català encara belluga, entre les llengües vives... tot i que amenaçades de mort pels poders polítics i pels poders econòmics i per la mandra, l’eix de la moral catalana, ai las!

Ignasi Riera (Madrid)

Sobre el ‘Manifest’

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 98 - Abril 2016 2

El passat 11 de març, es va presentar al Museu de Viladecans el llibre Entre la solitud i la lliber-

tat. Vídues barcelonines a finals de l’Edat Mitjana, un interessant tre-ball de recerca històrica realitzat per Mireia Comas Via, nascuda i veïna de Viladecans. L’acte va comptar amb la presència del regidor de cultura i patrimo-ni de l’Ajuntament de Vilade-cans, José Luis Atienza Ferrero, i d’un quantiós nombre de veïns i veïnes. Vaig tenir el goig de fer-ne la presentació, va ser per mi un plaer poder fer-ho entre la seva gent, ja que Mireia Comas ha estat deixeble i col·laboradora meva. El llibre entra de ple en la història de les mentalitats, la història social, la historia de les dones, la historia de la vida. Ens felicitem perquè ha estat editada aquesta obra, basada en la tesi doctoral de l’autora, i que va ser guardonada amb el Premi Ciu-tat de Barcelona d’Història l’any 2012. Mireia Comas ens mostra un tre-ball científic basat en un minuci-ós coneixement de les fonts his-tòriques, s’endinsa en els textos jurídics, la literatura, els models proposats per la moral dominant, les disposicions testamentàries, les requestes notarials, la docu-mentació laboral, els fogatges, els registres de les institucions benè-fiques, els processos judicials... a la recerca de les vídues, dels seus problemes i del seu grau de gestió. A la vegada, ens ofereix un llibre de fàcil lectura, ben re-dactat, plagat d’exemples que ens apropen a dones de totes les

A la recerca de les vídues

condicions socials que van viure a Barcelona i a la seva rodalia als segles XIV i XV. Parteix d’una pregunta que plana al llarg de les pàgines del llibre: ¿Allò que esperava a la vídua era la llibertat o només la solitud? Finalment, a la pregunta de si la viduïtat era un moment d’independència femenina, es decanta per un “no”, que queda justificat al llarg de les pàgines de l’obra. Conclou que certament al-gunes vídues podien actuar amb més llibertat que no pas les dones casades, però una llibertat limita-da a causa d’un marc legal i ide-ològic restrictiu i, sobretot, per la precarietat econòmica. Ja que les vídues estaven a mercè del dot que havien aportat al casar-se i de la voluntat testamentària del marit. Així, la vídua podia es-devenir, per voluntat del marit, la seva hereva universal, fet que es dóna només en un 12% dels casos. El 56% quedaven com a

usufructuàries, sempre que vis-quessin castes i sense marit, cosa que implica un control social so-bre elles. La resta estaven a mer-cè exclusiva del seu dot. Podien privar-les de la tutoria dels fills i podien ser foragitades de la llar conjugal després d’un any de la mort del marit. La viduïtat empobria totes les dones, ja que tenien dificultats per mantenir la seva posició so-cial després de la mort del ma-rit. Es fa difícil poder valorar la seva llibertat personal davant les dificultats econòmiques. Moltes depenien de poder menjar cada dia i donar menjar als seus fills. Remarca que les dones acudien sobretot a la caritat informal, és a dir a les xarxes de solidaritat familiars, veïnals; com assenyala, moltes vídues van actuar com a benefactores de les institucions de caritat i també fent deixes testamentàries a d’altres vídues necessitades. Em fa reflexionar sobre la solidaritat entre dones que conforta i sobre la caritat que sovint és un pal·liatiu per a les injustícies. Tot i això, documen-ta vídues coratjoses que defen-sen els seus drets, tiren endavant la família i gaudeixen d’un cert grau d’autogestió.Tanca l’obra recordant que, en-cara avui, les vídues que només disposen de la pensió de viduïtat es troben en el llindar de la po-bresa, com moltes de les vídues medievals, fent de la història un laboratori d’anàlisi social.

Teresa Vinyoles VidalProfessora d’Història Medieval de la

Universitat de Barcelona


Aquest cop he t o r n a t a Venè-cia per recórrer l ’única de les illes dels seus voltants que mai no he trepitjat. A la històrica San Michele només hi resideixen els morts. Això sí, alguns de famo-sos, com el músic rus Ígor Stra-vinski. Sempre m’han agradat els cementiris, amb el seu silenci, la seva calma, la seva solitud, les se-ves flors. I aquest és el Cementiri amb majúscules, amb tota la de-cadència de les tombes antigues, allunyat de l’enrenou i el soroll. La desesperació del romanticis-me s’encarna en aquest territori de difunts. I en mi, ara, només regna la desesperació a seques, despullada de complements: no arribaré a temps. Em quedaré a

terra tota la nit. No m’agradaria. Sí, m’en-canten els espais per als qui ja no hi són, però no fins al punt de romandre aquí fins a la propera llum del sol.

L’illa de San Michele és gran, en-cara que no tant. Com és possi-ble que no sàpiga on sóc? Per què no he buscat abans referèn-cies que em guiessin ara? Com si fos un laberint, faig voltes i més voltes i sempre retorno al mateix lloc. Aquests panteons ja els he vist, aquestes tombes em sonen, aquestes estàtues d’àngels se’m repeteixen... Estic perduda.El vaporetto amb destí a Venècia arribarà, recollirà el seu passatge i em deixarà, inconscient de la meva existència. No puc deixar que els segons passin tan ràpid. Estic perduda, i no només perquè no trobo la sortida. Si em quedo,

estic perduda. No vull pensar tot el que imaginaré si em quedo aquí sola. L’obscuritat transfor-marà el meu lloc de somni en lloc de malson. La soledat imposada crearà escenes a la meva ment que no podré descartar, no les podré deixar de banda.Falten quinze minuts perquè el transport vingui i s’allunyi sense mi. No puc permetre-ho. Malgrat el poc temps que em resta, em demano calma a mi mateixa. Per observar, per trobar pistes del camí correcte.De sobte, el sol del vespre arrenca un esclat de blancor en una figu-ra alada. Només haig de seguir el seu llampec. El reflex brillant en l’àngel petri de la porta de la mu-ralla és el meu clar destí. Sospiro a fons. Sort que, al final, la nit no em trobarà a San Michele.

Patrícia [email protected]

Perduda

Que nadie se deje engañar: el Hospital 100% público de Viladecans sigue es-tando en una situación límite, aunque haya cantos de sirena que le anuncian

un futuro halagüeño que nunca llega. La realidad pura y dura es la que es: en el 2008, los ciudadanos ya teníamos un bonito proyecto de am-pliación del Hospital, proyecto éste que, a día de hoy, está en la basura. Por otro lado, no deja de ser tristemente gracioso que, solo ocho años después, a costa de mucha lucha de los ciudadanos, única-mente podemos presumir de la promesa de que, pronto, tendremos otro de estos proyectos. No olvi-demos que todo esto de “hacer proyectos” se paga con el dinero de todos... Es innegable que resulta muy difícil entender el por qué se pretende volver a dar todos los pasos que ya se habían dado para lle-gar al mismo punto en el que estábamos en el 2008. Sin embargo, es aún más enigmática la incoherencia de un Govern de la Generalitat que, a la vez que nos pinta muy bien la eterna “repromesa” de amplia-ción, viene “haciéndose el loco” en lo que respecta a la complicada situación presupuestaria que nuestro Hospital de referencia está atravesando actualmen-te. Quien haya tenido la desafortunada oportuni-dad de comparar el Hospital de Viladecans de ocho años atrás con el de ahora, sabe de lo que estoy ha-blando: constante colapso de las urgencias, intermi-nables listas de espera, personal agobiado, lentitud en la resolución de los problemas... Que nuestro Hospital esté tremendamente mal fi-nanciado y, consecuentemente, carente de personal asistencial (médic@s, enfermer@s....) y de apoyo (administrativ@s, celador@s....), lo cual resulta en un deterioro que directamente afecta a los ciuda-danos, desfigura y pone en duda la supuesta buena intención de, a medio plazo, “llevar a cabo la am-pliación del Hospital de Viladecans”.

Hospital de Viladecans: blanco y en botella...

Es por ello que, en esta nueva etapa política, don-de se divisa cierta frescura y cambio de actitud por parte de los actuales responsables del Departament de Salut, pido (y sé que, como yo, muchos de mis compañeros de la Plataforma en Defensa del Hospi-tal de Viladecans y de la Sanidad Pública) al Conseller Toni Comín, que “cure” nuestro Hospital de refe-rencia. Y me permito la osadía de facilitarle la re-ceta de dos medidas básicas, imprescindibles para tan necesario “tratamiento”: la inmediata adecua-ción de su financiación, acorde con las necesidades de los 185.000 habitantes de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, además de su rá-pida ampliación. Señor Comín, así de suspicaces somos los seres hu-manos: las mentiras y errores del pasado que tan-to daño han hecho al Hospital de Viladecans ya no permiten creer en la veracidad de la segunda (pro-mesa de ampliación) mientras la primera (resolver ahora los problemas) no se haga efectiva.

Eliana López Sánchez


Les al·legacions d’ERC al projecte de reforma del Polígon Centre

El passat 15 de març el grup municipal d’ERC-AM va presentar al·legacions contra el pro-jecte de reforma del Polígon Industrial Cen-tre, aprovat inicialment el

mes d’octubre per part de l’equip de govern. Les hem dividit en quatre parts:VIMED. Tenint en compte que és el projecte urbanístic més complex de l’actual mandat (potser en dècades) i la necessitat de màxima transparèn-cia, proposem que tots els processos vinculats a la reforma siguin assumits pels serveis propis d’urbanisme de l’Ajuntament, en lloc de derivar-los a l’empresa municipal VIMED que es caracteritza per la seva opacitat. Avinguda de la Generalitat. Plan-tegem excloure els Plans de Millora Urbana (PMU) on es troben les cases de la banda mar de l’Avinguda de la Generalitat per incorporar-los a un nou Pla de Mi-llora i Renovació Urbana del Nucli Antic. En aquest pla s’hauria d’incloure el Poliesportiu Municipal del Centre, actualment sentenciat per l’equip de govern on preveu construir un edifici de planta baixa més 8 plantes (PB+8P).Proposem la supressió del desviament del traçat de l’Avinguda Generalitat i suggerim la recuperació de l’arbrat que hi havia dècades enrere. També plante-gem la substitució dels edificis proposats de PB+8P per edificacions PB+4P, amb l’alçada equivalent a la banda muntanya. En aquest sentit, proposem traslla-dar l’edificabilitat prevista del Poliesportiu Municipal del Centre al nou pla del nucli antic recuperant així l’equipament de proximitat i respectant sempre les ca-ses històriques. Per últim, proposem aturar la trami-tació fins a valorar i detallar en general, i en particular amb el sector comercial, les expectatives d’implanta-ció d’un nou supermercat-mercat a la zona afectada. Zona Industrial. Volem excloure els àmbits residen-cials de l’Avinguda de la Generalitat i la resta de PMU unificar-los en un únic PMU, amb usos i volumetri-es coherents amb els criteris establerts al Pla General Metropolità (PGM) vigent. També sol·licitem inclou-re l’àmbit de la factoria Roca Radiadors. Demanem aturar la tramitació de la reforma del polígon fins a valorar i detallar -en particular amb tots els propieta-ris de la zona industrial i petit comerç de Viladecans- l’impacte social, econòmic, ambiental i paisatgístic d’aquesta modificació. Especialment tenint en comp-

te les expectatives de canvi de model productiu que comporta la implantació hotelera, comercial i d’ofici-nes que planteja l’equip de govern.

També plantegem substituir la re-construcció de la urbanització i am-pliació dels vials del Polígon Centre per una rehabilitació i redimensio-nat de calçades, voreres i adequació dels serveis. Volem suprimir les no-ves edificacions previstes de PB+8P, mantenint els paràmetres del PGM a PB+3P. Demanem un estudi exhaus-tiu del traçat del gasoducte RAB-00 que travessa part del subsòl del po-lígon i les seves possibles implicaci-ons pel que fa al desplegament del projecte. Eliminar l’ampliació de la Trama Urbana Consolidada a la zona industrial. Eliminar l’estat de Règim transitori, ja que resulta innecessari a l’unificar en un únic PMU. Garantir

la cessió del 10% de l’aprofitament urbanístic només en les noves edificacions. Eliminar les despeses per dotació d’infraestructures al sector repercutides en els propietaris del sòl. Per últim, demanem realitzar un estudi d’impacte ambiental que avaluï i mesuri la ge-neració de gasos d’efecte hivernacle.Xarxa viària. Plantegem aturar la reforma del polí-gon fins a la redacció d’un estudi de mobilitat integral del conjunt de la ciutat i fins a la definició d’un model industrial que contempli i concreti les expectatives d’usos generades pels àmbits contigus incloent els de la factoria Roca Radiadors. Si, finalment, el citat estu-di de mobilitat conclou que és necessària l’obertura de l’avinguda Segle XXI per a la millora de la mobi-litat de Viladecans, proposem augmentar els valors d’expropiació perquè els propietaris afectats puguin garantir la viabilitat de la seva activitat econòmica. Alhora, proposem que el finançament d’aquesta am-pliació no repercuteixi en els propietaris del Polígon Centre, en ser una actuació d’abast global que benefi-ciaria al conjunt del municipi. Esperem i desitgem que l’equip de govern incorpori les nostres al·legacions i modifiqui l’actual projecte de reforma que posa en risc 2.500 llocs de treball, la supervivència del teixit industrial i la protecció de les cases de la banda mar a l’Avinguda de la Generali-tat. Podeu consultar el document sencer de les nostres al·legacions a http://locals.esquerra.cat/viladecans/documents

Myriam Moysset

Contraproposta d’ERC al Polígon Centre


http://locals.esquerra.cat/viladecans/documents

http://locals.esquerra.cat/viladecans/documents

Alguns suggeriments més (els últims per ara) sobre l’ermita de Sales

En el darrer número del Punt de Trobada vaig apuntar tres suggeri-ments de cara a la nova

etapa de l’ermita de Sales que ara s’inicia, un cop s’hagi acabat la restauració. Aquí n’afegei-xo alguns més, els últims per ara.En primer lloc, sobre les pintures. Especialment les gòtiques, que recullen es-cenes de la Passió de Jesús, d’entre les quals la més visi-ble és la del bes de Judes i el prendiment, amb aquells soldats que copien els soldats que acom-panyaven Jaume I a la conquesta de Mallorca. Són una joia. També és una joia l’Anunciació renai-xentista. I segur que es trobarà la millor manera que, en entrar a l’ermita, facin l’impacte que tenien en el seu moment. Trobar aquesta millor manera (jo seria partidari de re-pintar-les, més que de fer servir gaires mitjans tecnològics per vi-sibilitzar-les) serà clau per crear el clima global de bellesa a què em referia en l’article anterior.En segon lloc, la pedra de la Mare de Déu. Segons explica el frare dominic Narcís Camós, en un lli-bre publicat l’any 1657 sobre els santuaris marians de Catalunya, a l’ermita de Sales “hay una pie-dra harto grande que está en las

espaldas de su altar, de la cual se saca para los enfermos, la cual mucho tiempo estuvo fuera de la capilla, sacando también para este efecto”. D’aquesta pedra no en consta enlloc cap altra notí-

cia. Però, tal com va assenyalar per primer cop fa un parell d’anys Jaume Lligadas, po-dria ser que aquesta pedra hagués anat a parar a les

escales del porxo de l’ermi-ta. Allà hi ha, en efecte, una pedra vermella, que podeu

veure a la foto adjunta, amb un escrit gravat que diu, a la part de dalt, “AÑO AGOS-TO 1745”; després

hi ha una ratlla que fa giragonses; i a la part de baix diu: “EN HONOR

VIRGEN SALAS”; a l’angle inferior esquer-re hi ha una creu buida-

da. La xifra “1745”, d’en-trada sembla que digui “1945”. Però si es mira el tipus de lletra i un es fixa bé en com està escrit, queda clar que és més raonable llegir 1745. Podria ser aquesta la pedra de la Mare de Déu? S’hau-ria de desenterrar i mirar bé. I si pot ser que ho sigui, guardar-la dintre l’ermita acompanyada d’una breu explicació.En tercer lloc, crec que estaria molt bé, tal com ja s’ha parlat més d’un cop, construir una pe-tita edificació, enganxada o se-parada de l’ermita, que sigui un lloc per posar-hi plafons expli-

catius, fer-hi algun audiovisual, i també fer de petit magatzem. A part d’aquestes utilitats concre-tes, així es donaria més consis-tència i rellevància a l’ermita, i la destacaria una mica més, enmig de tantes edificacions de tot tipus que la rodegen.I en quart lloc, crec que estaria bé que l’Orant de Sales fos pre-sent d’alguna manera a l’ermita. L’Orant és una figura d’una dona agenollada en actitud de pre-gària, força malmesa però molt bonica, que va ser trobada en les excavacions que es van fer sota on hi havia l’altar, i es pot datar de finals del segle XV o principis del XVI. Potser es tracta del retrat d’una persona concreta, o potser no representa ningú en concret sinó que és una imatge genèri-ca d’una dona pregant davant la Mare de Déu. En tot cas, ja ho he dit, és molt bonica. I no esta-ria gent malament, quan hi hagi diners (públics o d’algun mece-nes), de fer-ne una reproducció i posar-la a l’ermita. I mentrestant, s’hi podria posar una bona foto.

Josep Lligadas

La pedra de la Mare de Déu

L’Orant de Sales


Sant Jordi 2016 a ViladecansSant Jordi cap el Segle XXI1

Tal i com diu la història, la festa de Sant Jordi es celebra a tot el país el 23 d’abril, dia en què es va morir el cavaller Jordi. El sant, que estava sota les ordres de l’emperador Dioclecià, es va negar a seguir l’ordre de perseguir als cristians, per la qual cosa va ser martiritzat i decapitat. Molt aviat el començaren a venerar com a màrtir i de seguida aparegueren històries fantàstiques lligades a la seva figura.

El culte a sant Jordi es va estendre plenament a tots els Països Catalans, durant l’edat mitjana, per bé que al segle VIII ja n’hi havia devoció. I des de l’any 1456 és el patró oficial de Catalunya.Tot i que la festa es celebrava amb més o menys in-tensitat des del segle XVI, és al final del XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença, quan s’instaurà Sant Jordi com la diada patriòtica, cívica i cultural més celebrada a Catalunya.

El llibre i la rosaAl segle XV ja es feia a Barcelona una fira de roses amb motiu de Sant Jordi. Hi acudien sobretot nuvis, promesos i matrimonis joves, i això fa pensar que el costum de regalar una rosa té l’origen en aquesta festa, que es celebrava al Palau de la Generalitat.D’una altra banda, l’origen de la diada associada al llibre la situem als anys vint del segle passat, quan l’escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l’editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d’Editors i Llibreters de fer una festa per a promoure el llibre a Catalunya. La data triada fou el 7 d’octubre de 1927.El 1929, durant l’Exposició Internacional de Barce-lona, els llibreters van decidir d’organitzar-se i sor-tir al carrer a muntar paradetes per presentar nove-tats i fomentar la lectura. La iniciativa va tenir tant d’èxit que es decidí de canviar la data i establir com a Dia del Llibre el 23 d’abril, data que coincideix amb la mort de dos grans autors de la història de la literatura: Cervantes i Shakespeare.Ja de bon començament, la festa va contribuir a do-nar un impuls fort a la producció editorial catalana i encara avui conserva aquesta essència. I ha estat tan gran la transcendència de la diada catalana que, al 1995, la conferència general de la UNESCO va

1 Les referencies històriques les ha proporcionat el Sr. Goo-gle i el llibre L’Abans de Viladecans.

declarar el 23 d’abril Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor.

La diada de Sant Jordi a ViladecansLa diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, és una festa que amb els anys ha adquirit un to reivindica-tiu de la cultura catalana. Per això molts balcons de la ciutat s’engalanen amb la senyera, com passa en més dates assenyalades a tot el país. Els elements centrals de la celebració són la cultura i l’amor –representats amb el llibre i la rosa– i a Viladecans el punt de trobada tradicional és el Carrer de Sant Joan, davant la llibreria Els nou rals. La Llibreria i l’Ajuntament organitzen actes al carrer: presentaci-ons amb signatures de llibres d’autors, conta contes i espectacles musicals. Els llibres i les parades de roses omplen els carrers de la ciutat. Son moltes les entitats i associacions que financen les seves activi-tats, campaments d’estiu i viatges de final de curs, venent roses al carrer per Sant Jordi.

El Sant Jordi del 2016Enguany cau en dissabte i caldrà valorar com afec-ta a aquesta festivitat. Per aquest motiu, la llibreria Els nou rals i l’Ajuntament han fet l’esforç de pro-gramar activitats culturals i lúdiques per animar als ciutadans de Viladecans a gaudir de la festa a la seva ciutat.Us adjuntem el programa d’activitats i esperem que ens acompanyem a gaudir del Sant Jordi viladeca-nenc plegats.

Ricard Caba


23D’ABRIL

24D’ABRIL

22D’ABRIL

C. Sant Joan

Ho organitza: Llibreria Els Nou Rals

Ho organitza: Llibreria Els Nou Rals

Parades de llibres amenitzades amb activitats literàries, musicals i infantils

Espectacle infantil ‘Dragon ST’, a càrrec de JAM Clown and Street Theater, que posa entredit a les moltes llegendes que s'expliquen de dracs i cavallers

Presentació del llibre ‘Per què diem…? L’origen de 100 dites populars’, a càrrec de l’autor, Albert Vidal

Presentació del llibre‘Cristo, mito al desnudo’, de David Rabadà

Portes obertes a l’Arxiu Municipal C. Guifré el Pelós, 32-36

Activitat familiar

Parades de llibres amenitzades amb activitats literàries, musicals i infantils

Contacontes ‘Maila, un món de contes a través de la música’, a càrrec de Marta Casals

Presentació del llibre ‘Un cotxe a reacció i altres experiments’, a càrrec del viladecanenc Jordi Mazón

Actuació musical d’Hector Experience

Narracions per a adults, a càrrec de ContaCans

Actuació musical d’A Contravoz

Contes saludablesDijous 7 | 18 h | A càrrec de Vivim del CuentuContes per Sant JordiDivendres 15 | 18 h | A càrrec de Patrícia McGillDe què fa gust la lluna?Dilluns 25 | 18 h | A càrrec de ContaCansStorytime: Cowboy and Indians!Divendres 29 | 19 h | A càrrec de Kids&Us (cal inscripció prèvia al 930 04 69 37)

A més, durant l’abril, la

Biblioteca de Viladecans s’omple de

contes!

18.30 h

17.30 h

19.30 h

Recitals de poesia

Lectures a càrrec d’alumnes del centre Kumon i de la ciutadania assistent

Actuacions musicals de cantautors

Ho organitza: Fundación Espejo, amb la col·laboració de les escoles de música Big Band i El Ressò i de Kumon Viladecans

Coneix l’equipament, visita l’exposició ‘Els documents de la història de l’esport de Viladecans’ (i emporta’t de regal l’album digital de la mostra i una làmina fotogràfica) i mira la projecció d’audiovisuals produïts per l’Arxiu i emporta’t una rosa de regal. Ho organitza: Ajuntament

‘A Ca n'Amat, vine i tomba el Drac amb un pim-pam!’Juga a tombar el drac, escriu amb lletres gòtiques el teu nom al diploma de cavaller tombadracs i emporta’t una rosa. No cal inscripció prèvia. Ho organitza: Museu de Viladecans

Sant Jordi al CarrerDe 17.30 a

20,30 h

A càrrec dels Castellers de Sant Feliu, de Sant Adrià del Besós i de Viladecans.Ho organitza: Castellers de Viladecans

C. Sant JoanSant Jordi al Carrer

12 h

13 h

19 h

20 h

11 h

Recital de poesia i música al carrer

C. Federico García Lorca, cantonada c. Doctor Reig

12 hDiada Castellera

de Sant JordiRambla Modolell

Museu de Viladecans - Ca n’Amat

De 10 a 21 h

De 10.30 a 13.30 h

De 10.30 a 13.30 h

De 10.30 a 14 h

10.30 h

11 h

12 h

Presentació del llibre ‘La tierra que pisamos’, a càrrec de l’autor Jesús Carrasco

Actuació músico-poètica ‘La invenció’, a càrrec del grup Morel i del poeta Víctor Bonetarbolí.

Revetlla deSant Jordi Biblioteca de Viladecans

Ho organitza: Biblioteca de Viladecans

19 h

20.30 h


El racó de la llengua

El pinyol dels préssecs, de les cireres i de les olives

Els préssecs, les prunes, les cireres, les olives, els dàtils, els mangos... totes aquestes fruites tenen pinyol. És a dir, tenen en el seu interior una part lle-

nyosa que conté la llavor i que convé escurar bé perquè si no hi pot quedar part de la fruita enganxada. Hi ha gent que, en general per in-fluència del castellà (ja que en castellà d’aques-ta part llenyosa se’n diu “hueso”), en comptes de dir que tenen pinyol diuen que té os. I sen-tim parlar de “fuita d’os” en comptes de “fruita de pinyol”, que és el que hauríem de sentir. De fet, cal indicar que la paraula “os”, en català, també vol dir pinyol, però és un ús secundari: la manera més pròpia, i la que a Viladecans sempre s’ha fet servir, és pinyol.En canvi, hi ha altres fruites que no diem que tinguin pinyol, sinó que tenen llavors. Per exemple, és el cas del meló. En castellà, d’aquestes llavors se’n diuen “pepitas” o bé, també, “semillas”.I finalment encara hi ha altres fruites en què el nom fluctua. És, per exemple, el cas del raïm: podem parlar tant dels pinyols del raïm com de les llavors del raïm. O podem parlar també dels pinyols de la xíndria o les llavors de la xíndria. En castellà, en canvi, no es parla dels “huesos de la uva” o els “huesos de la sandía”, sinó que se’n diuen sempre “pepitas” o “semillas”.

Josep Lligadas Vendrell

El Parc Agrari no és tan bonic

Viladecans té en el seu terme una part del Parc Agrari per preservar camps de cultiu, però estic observant que s’està deteriorant cada vegada més.

Hi ha molts camps abandonats i, degut al robatori de les portes d’entrada, cada cop hi estan tirant més runa i mobles vells. I per cert, alguns d’aquests terrenys són de l’Ajuntament de Viladecans (o sigui de tots).També es va construint alguna barraca per persones que tenen ocupat un terreny. Aquestes persones agafen directament la corrent del pal de la llum i així passen coses com que el passat 11 de març es va produir un incendi a la zona de Cal Simon, amb els consegüents perjudicis: dos dies sense llum, motors i calderes cre-mats, i un sobresalt considerable.Com dic, el Parc Agrari sona bonic però la realitat no és així, almenys a Viladecans.

Maria Comas


L’ull i la ploma

A desalambrar

En el somriure d’aquesta nena hi batega l’esperan-ça. En les seves mans un cartell. En el cartell un

cercle vermell de direcció prohi-bida. En el cercle vermell el curt punyal del filat. El filat és aquest lleig gest de filferros retorçats com una maligna imitació d’un arbust espinós, inventada per ferir a qui vulgui passar, a qui vulgui saltar, a una terra apropiada pels que diuen que aquesta terra és seva i no de tots. El capitalisme europeu de les retallades ha fet una ver-sió vergonyosa del No Passaran de la gent heroica de la república que lluitava contra els tancs i els avions del feixisme. Ara el no pas-saran és contra l’exèrcit de dam-nificats per la guerra, on les seves mans són el seu capital i els seus peus el seu vehicle. Hi ha una vella cançó de l’argentí Daniel Viglietti avui gairebé obli-

dada que mai va ocupar el hit pa-rade, excepte el del tocadiscs per-sonal d’algun jove pelut que avui anirà de calb i canós per la vida, que hauríem de recuperar com la cançó de l’estiu, la primavera, la tardor i l’hivern, com l’himne dels damnats de la terra. Yo pregunto a los presentes si no se han puesto a pensar que esta tierra es de noso-tros y no del que tenga más. A desa-lambrar, a desalambrar que la tierra es nuestra es tuya y de aquel de Pe-dro y María, de Juan y José. A desa-lambrar, a desalambrar, que la tierra es nuestra, es tuya y de aquel. Avui el Pedro y María, són l’Ahmed i la Fàtima, però el filat garrepa sense cor és el mateix.Els dirigents d’aquesta Europa que es diu democràtica, que ha signat tots els acords dels drets humans, no es tallen un pèl en circular per la direcció prohibida dels filferros retorçats negant la

llei més antiga de les comunitats, la llei de l’hospitalitat, la llei del refugi davant de les desgràcies. I tornen a fer l’exercici hipòcrita que tampoc es nou, llargament practicat quan pinten bastos, es tracti d’espanyols, de jueus, pa-lestins o iraquians: rentar-se les mans i mirar cap a un altre costat amb l’excusa de la no ingerència, de les armes de destrucció massi-va o del cada uno en su casa y Dios en la de todos. Amb el somriure la revolta, sem-blen proclamar la nena i la noia amb les paraules escrites amb el paper i el cartró. Així de fràgil és l’esperança en temps d’injustícies consensuades pels que manen: nosaltres i el nostre crit, amb la veu, amb el retolador, el paper i el cartró. Prou racisme, benvinguts refugiats.

Fotografia: Jaume Muns Text: José Luis Atienza

Deixar-se seduir per la llengua

Reconec que no m’he volgut llegir el ma-nifest que diversos escriptors en llengua

catalana han publicat per tal que en una hipotètica repú-blica catalana només el català fos llengua oficial. Només he vist el ressò que ha tingut a la premsa i he mirat qui el signa-va. En línies generals puc dir que em sap greu estar en de-sacord amb figures que per a mi són rellevants i estimades en l’àmbit de la llengua i lite-ratura catalanes o que fins i tot m’han estat professors i com-panys. No l’he llegit perquè el tema em fa mal. Ja en vam tenir prou de llengües imposa-des, no em sembla que calgui fer parlar o llegir en català a cop de llei, com no cal partir d’etnicismes (classismes?) tro-nats per defensar l’amor a la pròpia llengua. Cosa que no vol dir que no pensi que convé potenciar l’ús del català i que li cal un plus de suport, tant per resistir els atacs peperos com per navegar, com ho han de fer totes les llengües minoritàries, en el context actual.Som en un moment de domini de la imatge per damunt de la paraula. Som en un moment de complexitat lingüística, de més domini de l’anglès en detriment de les llengües ro-màniques, i de més pluralitat lingüística (benvinguda!) en el nostre entorn. Som en un mo-ment en què molts joves que han viscut la immersió lingü-ística com una obligació esco-lar, es resisteixen a fer ús d’una llengua que no els és la mater-na. Som en un moment en què

molts ciutadans només tenen relació amb el català adminis-tratiu o potser sancionador que els arriba de les instituci-ons i que sovint resulta inintel-ligible, no pas per català sinó per administratiu. Som en un moment en què la trajectòria inclusiva de TV3 ha derivat en sobiranisme i, per tant, molts ja no la sentim nostra. I som en un moment en què Òmnium Cul-tural ha substituït la defensa de la llengua per l’obtenció de la independència, objectiu ben legítim però que resulta exclo-ent i deixa la llengua desem-parada. La unitat de la llengua en el territori dels Països Cata-lans, prou malferida pels go-verns estatals i autonòmics pot quedar encara més trinxada si es converteix en projectil polí-tic d’uns i altres. Fa temps que penso que con-vindria pensar dinàmiques i estratègies de seducció. La llei pot actuar com a suport de les llengües, però la llei no ho és tot. La prova és que tot i ser la llengua vehicular oficial de les institucions catalanes, a Viladecans s’incompleix siste-màticament. He rebut cartes en castellà i només en castellà d’organismes que depenen de l’Ajuntament, la Diputació, el Consell Comarcal... Crec que l’ús de la llengua s’adquireix perquè et deixes seduir: per-què estimes la gent que la parla (i per això cal una cohesió soci-al que en un moment de crisi i múltiples confrontacions ten-deix a esvair-se); perquè esti-mes la literatura i el pensament que ha produït (no sembla pas que llegim gaire); perquè l’as-

socies a missatges comuns que comparteixes dins la pluralitat; perquè la coneixes prou per fer-te-la teva (visca la immer-sió lingüística, que potser tin-gui aspectes revisables) i tantes altres coses. La defensa de la llengua –i d’una llengua viva i per tant dinàmica, flexible i canvi-ant– és un repte important i justament per això convé el màxim consens, paraula gens de moda. Cal imaginació, res-pecte i valoració mútues (del català, del castellà i de la res-ta de llengües que es parlen a Catalunya), bon humor i fle-xibilitat. I calen també pressu-postos adequats per a l’apre-nentatge. Molta retòrica, però els diners que la Generalitat ha destinat aquests darrers vint anys al desenvolupament dels Consorcis de Normalització Lingüística han estat escassos. Accentuar debats identitaris o convertir els usos lingüístics en obligacions no em semblen ca-mins gens encertats.

Mercè Solé


Pinsà mec (Fringilla montifringilla)20/03/2016 Cal Dimoni. Parc Agrari del Baix Llobregat.

La seva àrea de cria està ubicada principalment als països escandinaus. A l'hivern s'estén per gairebé tot Europa, arribant fins als països més meridionals i el nord d'Àfrica. Migrador i hivernant regular a la Catalunya humida, ocasional al Delta del Llobregat. Espècie objecte de mesures de conservació especials quant al seu hàbitat. És una au omnívora. S'alimenta de llavors, fruits i, a l'estiu, de coleòpters i larves de papallona.


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon


Recerca històrica

Salvador Pérez Martin, un veí anarquista de Viladecans,

assassinat pel franquisme

RESULTANDO: que el procesado SALVA-DOR PÉREZ MARTÍN. Antecedentes ex-tremistas, de la CNT e Izquierda Republica-na. Habia sido despedido de la casa en que

trabajaba por revolucionario. En julio de 1936 estaba en Calaceite, de donde huyó al sobrevenir el Alza-miento. Se unió a las columnas rojas que hiban (sic) contra Zaragoza entrando en Calaceite a tiros. Allí cooperó en todos los desmanes, incendios de iglesias y en la detención del Sr. Serrano, luego asesinado. El 27 de julio participó en tres asesinatos (..............) (sic) condujo los coches en que fueron llevados al sacrifi-cio cuatro sacerdotes. Luego regresó a Viladecans, a donde llegó el 18 de agosto. De acuerdo con el comi-té del pueblo se incautó de la fàbrica CROMP (sic) de la que se hizo el amo. Amenazó y persiguió al perso-nal de derechas, entre ellos al gerente. En noviembre de 1938 ingresó en Carabineros”.Segons la sentència del Consell de Guerra Perma-nent núm. 5 de la plaça de Barcelona dictada a Bar-celona l’1 de desembre de 1939, aquests són els fets provats pels quals es va condemnar Salvador Pérez Martín a la pena de mort.1 L’execució es va realitzar la matinada del 6 de juny de 1940, al barceloní Camp de la Bota, una vegada es va donar per “Enterado” S.E. el Generalisimo. Va ser inhumat a la fossa comu-na del cementiri de Montjuic. Només un any va ser el temps que va trigar la justícia militar en declarar culpable a Pérez Martin. El Sumaríssim d’Urgència va començar les seves actuacions el 25 de maig de 1939. La Guardia Civil del Puesto de Gavà l’havia detingut i interrogat a Viladecans el 17 de maig i l’en-demà va entrar a la presó Model. L’estat franquista tenia pressa per fer neteja ideològica. Els consells de guerra franquistes van ser l’exemple de la perversió de la justícia militar. Salvador Pérez es el tercer veí de Viladecans assas-sinat per la dictadura. Prèviament la parella Adolf Casé i Virginia Amposta (UGT-PSUC) havien estat afusellats al mateix Camp de la Bota, el 8 d’agost de

1 El Consell de Guerra es va celebrar el mateix dia. Expedi-ent del Consell de Guerra Sumaríssim d’Urgència núm. 9.407 contra Salvador Pérez Martin, per delicte de rebel·lió militar, conservat a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona (ATMTT).

1939, escassament cinc mesos després d’acabada la guerra.Pel padró municipal d’habitants, tancat a 1 de de-sembre de 1930, coneixem que Salvador Pérez Mar-tín, jornaler, feia un any que havia arribat a Vilade-cans, procedent de Calaceit (Terol), d’on era natural, juntament amb la seva dona Vicenta López Salva-dor i la seva filla Francisca, d’un any d’edat.2 Tant la dona com la filla també eren naturals de Calaceit. En Salvador i la Vicenta tenien 27 anys i vivien en el carrer de Bertran i Musitu (actual carrer Catalu-nya), núm. 2. Posteriorment la parella tindrà un altre fill.3 D’aquesta manera, en Salvador i la seva família, s’uniren a la important colònia calaceitana que resi-dia a la nostra població.Entre 1930 i 1934 treballà a l’empresa Kromp,4 de Sant Climent de Llobregat, on segons declaracions posteriors del gerent de l’empresa va ser acomiadat –juntament amb tretze persones més– perquè no hi havia gaire treball malgrat la seva bona conducta. Totes les declaracions assenyalen que ja en aquesta època pertanyia a la CNT-FAI.5 No hem pogut veri-ficar si l’acomiadament es va produir realment per la manca de treball o degut a ser un individu d’idees

2 Padró Municipal d’Habitants de Viladecans de 1930 con-servat a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA).3 Així ho explicita Salvador Pérez el 9 de desembre de 1939 en la instància presentada davant l’Auditor de Guerra de Cata-lunya demanant la commutació de la pena “(...) devolviendo con ello la tranquilidad a un hogar” ja que “(...) V.E. se dará exacta cuenta de lo que representaría privar de la vida a un hombre honrado que dejaría en la mayor inanición a toda una família”. 4 La SA Kromp tenia a Sant Climent de Llobregat una fàbri-ca de productes químics que era “(...) la única industria que en Europa elaboraba, por dicho método [procediment electrolític] las citadas sales [obtenció de l’albayalde i mini de plom taron-ja]” i que el marqués d’Estella (el dictador Miguel Primo de Ri-vera), en qualitat de president del Govern Espanyol va visitar el 29 d’octubre de 1926, acompanyat del gerent de l’empresa, marqués de San Roman de Ayala i d’altres directius. ABC (Ma-drid), 30 d’octubre de 1926. La indústria estava protegida per l’estat per reial ordre de 25 de gener de 1924.5 La documentació primària per a l’elaboració d’aquest article és el Consell de Guerra Sumaríssim ja esmentat així com la do-cumentació de la Causa General dels pobles de Calaceit, Cretes, Sant Climent de Llobregat i Viladecans que es poden consultar on line a la pàgina del Portal de Archivos Españoles PARES. Web: pares.mcu.es


revolucionàries. Va estar una temporada per Vilade-cans fins que va tornar a marxar, en data indetermi-nada, a Calaceit on el sorprendrà el GMN (Glorioso Alzamiento Nacional). A Calaceit s’afiliarà a Izquier-da Republicana.La tarda del 23 de juliol de 1936, la Guàrdia Civil de la comarca del Matarranya, concentrada a Vall-de-roures, ocupà Calaceit, moment en què republicans i anarquistes de la localitat fugiren cap a Gandesa per a trobar les columnes catalanes. Relat que, aproxi-madament, coincideix amb la declaració de Salvador Pérez. Cap a les 18.00 h. del 25 de juliol Calaceit és ocupat per la columna anarquista de Ferrer-Carod, de la qual sembla que Pérez Martín participa. S’esta-rà a Calaceit fins a l’1 o el 18 d’agost (?) data a partir de la qual torna a Viladecans. És en aquest període d’estada a Calaceit on se li atri-bueix la participació en tota una sèrie d’assassinats així com fer de xofer dels camions que es feien ser-vir per donar “el paseo” al personal de dretes de la població; també se l’acusa de participar en robatoris i saqueigs de l’església així com la destrucció de les seves imatges i de participar en els robatoris de gent d’ordre de Calaceit, en concret del propietari Jorge de Latorre. Sembla que es va apropiar de 7.500 pes-setes, joies i altres monedes.La cronologia dels assassinats que se li imputen a Pérez Martin és la següent: 25 de juliol, a la tarda, amb l’entrada de les forces republicanes a Calaceit, detenció de Santiago Serrano Bielnes el qual, la mati-nada del dia següent, serà assassinat juntament amb Benjamin Calaf Pérez, Carlos Abas Gil i Matías Mon-clús Calaf. Dia 26 de juliol detenció de Francisco Ber Juques, Antonio Puchol Amela i Gregorio Roquer Fuselva i assassinat de tots tres la matinada del 27 de juliol.6

A Viladecans els càrrecs que se li imputen són el d’ha-ver-se incautat la fàbrica Kromp, de Sant Climent de Llobregat, d’apoderar-se del cotxe del gerent i fer-ne ostentació –“(...) circulando con el coche del Gerente, sin cometer fechorias” –, així com de proferir amena-ces contra l’exgerent i contra un contramestre de la fàbrica. Sembla que Pérez Martín seria el president o delegat del comitè d’empresa de la indústria col-lectivitzada o gestionada mitjançant un comitè de control obrer. També se l’acusa de patrullar amb ar-mes així com d’anar “(...) insultando y atropellando a toda persona que consideraba adicta al Caudillo Franco”.Al novembre de 1938 ingressà com a voluntari del cos de Carrabiners i el dos de gener de 1939 “(...) si-guió a las fuerzas hasta internarse en Francia”. L’1 de març, Pérez Martin es trobava presoner a Deusto

6 La violència revolucionària a Calaceit va ser brutal: 49 víc-times per a una població de poc més de 2.500 habitants.

(Bilbao) a disposició de la Comissió Classificadora de Presoners i Presentats.El Consell de Guerra que se li va instruir es va basar en les declaracions de tres testimonis de Viladecans –un dels quals va manifestar tenir amistat amb Pé-rez Martin, possiblement perquè també era natural de Calaceit, i per tant eren coneguts del poble d’ori-gen–,7 dos testimonis “presencials o referencials” de Calaceit,8 de l’exgerent de l’empresa Kromp9 i dels informes d’antecedents presentats pels caps local de la Falange de Viladecans i Calaceit, per l’alcalde de Viladecans i pel comandant del Puesto de la Guardia Civil de Calaceit, a més de la declaració del mateix Pérez Martin davant de la Guàrdia Civil, a Vilade-cans.10

7 Declaracions realitzades el 17 de maig de 1939 incloses en l’atestat de la Guàrdia Civil de Gavà i ratificades el 22 d’agost del mateix any davant el jutge militar de l’Hospitalet de Llobregat.8 Declaracions realitzades el 10 de setembre de 1939 davant la Guàrdia Civil de Calaceit.9 Declaració de Francesc Soler i Badia, director tècnic de l’em-presa Kromp, realitzada el 13 de setembre de 1939 davant del jutge militar instructor de l’Hospitalet de Llobregat.10 Els informes de la Falange Local són de 2 d’abril i 14 de juny de 1939 (la primera data es possible que estigués equivocada) i

Informe del cap local de FET y de las JONS, Vicente Ferro, de 14 de juny de 1939 sobre antecedents de Salvador Pérez Martin. Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona.


En relació a les activitats de Salvador Pérez a Cala-ceit, les declaracions dels veïns de Viladecans parlen en funció del “rumor público” o de converses escol-tades en un cafè de Viladecans a l’igual que l’informe de la Falange local es fa referència “(...) a las informa-ciones sostenidas por testigos de aquella localidad” però sense esmentar quins testimonis són. Tanmateix dos dels declarants de Viladecans el tenen conceptu-at com “(...) un elemento peligroso” o “elemento de izquierda extrema”. L’informe de la Guàrdia Civil de Calaceit “adquiri-dos de las autoridades y personas de reconocida sol-vencia y adictas a la Nueva España” també es basa en el “rumor general” i “(…) dado su instinto cri-minal se supone tomase parte en dichos asesinatos” així com en els robatoris i saqueigs tant de l’església com dels propietaris de dretes de Calaceit. També el jutja com a persona “[con] malos antecedentes y conducta político-social [il·legible] peligrosidad para la España Nacional”. Tanmateix és l’informe de la Falange de Calaceit qui més durament carrega con-tra Pérez Martin acusant-lo directament dels assas-sinats del personal esmentat així com d’un sacerdot de Cretes assassinat a Calaceit. Respecte als robatoris de la gent d’ordre relata que “tanto fue [el que va robar] que le salian los billetes de los bolsillos de los pantalones (…) en resumen, un acabado asesino y un perfecto ladrón”. Els informes no proven cap de les acusacions, només demostren qui té la força, la violència i autoritat de l’estat.Dels dos veïns de Calaceit que presten declaració, un d’ells –possiblement familiar de Santiago Serrano– sí que afirma que aquest darrer va ser detingut per Pé-rez Martin, la tarda del 25 de juliol, perquè tots dos van ser detinguts i portats a la presó, amb la diferèn-cia que el declarant va sortir en llibertat i Serrano es va quedar, “(…) estando convencido que Salvador Pérez participó en el [assassinat] con otros tres más tambien asesinados ya que se mostraba muy satis-fecho de la presa hecha” i també creu i “(…) es de ru-mor público” que va participar en l’assassinat de tres veïns més. L’altre declarant de Calaceit també afirma haver presenciat com Pérez Martín conduïa el camió que va portava el sacerdot de Cretes i que posterior-ment va ser assassinat així com és “rumor públic” la seva participació en d’altres assassinats. En resum, els càrrecs d’assassinats atribuïts a Salva-dor Pérez Martin es basen, fonamentalment, en “ru-mors públics” i en estar conceptuat com una persona perillosa per ser de la CNT-FAI. Només, dels decla-rants de Calaceit, un testimonia la participació de Pé-

van signats pel cap local, Vicente Ferro, i en el cas del 2 d’abril pel cap d’Investigació del partit feixista local, Joan Miernau. Del 16 de juny és l’informe, molt moderat, de Pere Masallach, com a alcalde de Viladecans. Del 27 i 28 d’agost són els informes de la Guàrdia Civil i alcalde de Calaceit, respectivament.

rez Martin en la detenció de Santiago Serrano i l’altre en la conducció del camió que portava al sacerdot de Cretes. Els testimonis “creen” que va participar, pensen que es un individu perillós, per les seves ide-es anarquistes, i per tant validen la seva participació en els assassinats. Tanmateix en cap moment del Su-maríssim es presenten altre proves més definitives o concloents.Consultats els documents de la Causa General –que va ser el procés que l’estat franquista va obrir a partir de la dècada de 1940 per conèixer els fets de la barbà-rie marxista i de la “dominación roja en España”– de les poblacions de Viladecans, Sant Climent de Llo-bregat i de Cretes no hi figura en cap document el nom de Salvador Pérez Martin ni relacionat amb els assassinats, ni amb el saqueigs i robatori a l’església o a particulars ni com a dirigent sindical ni la seva re-lació amb l’empresa Kromp. I en aquests documents sí que hi consten molts altres noms assenyalats com a autors o inductors d’assassinats, participants d’ac-tes delictius o els noms dels conductors dels cami-ons que portaven a donar “el paseo”, tot això, i en relació amb les acusacions, amb les reserves que s’ha de tenir quan es llegeix uns documents d’aquesta ti-pologia.Només en la Causa General de la població de Ca-laceit hi consten dos testimonis que parlen de l’ac-tuació de Pérez Martin. El fill de Francisco Ber que el considera autor material de la mort del seu pare i de Gregorio Roquer i Antonio Puchol, si bé no ho demostra. I, el germà de Santiago Serrano que fa constar –com ja coneixien– que aquest va ser detin-gut la tarda del 25 de juliol per en Pérez Martin si bé el declarant no el considera responsable ni autor material de la mort del seu germà.11 En la mateixa Causa General de Calaceit hi consta un document, de 29 d’abril de 1943, del comandant del Puesto de la Guardia Civil de Calaceit, en el qual es relacionen els assassinats ocorreguts durant “el período rojo”, així com els autors materials o inductors dels assassinats i tampoc s’esmenta en cap moment Salvador Pérez Martin. Clar que quan es recopila aquesta informa-ció de la Causa General, Salvador Pérez ja feia més d’un any que havia estat afusellat.En definitiva, els “rumors públics”, les creences, les converses de cafè, els prejudicis ideològics, la por dels testimonis, la venjança, la vesània i l’odi del règim feixista portaran Salvador Pérez Martin a la mort.

Manuel Luengo Carrasco

11 Declaracions de José Ber Bidal i José Serrano, a Calaceit, el 26 d’agost i 8 de setembre de 1941, respectivament davant del fiscal delegat per a la instrucció de la Causa General de Calaceit

1977, Comissions Obreres a Viladecans

Al mes d’abril de 1977, al Centre Parroquial de Viladecans, es va fer la presentació de la Unió local de Comissions Obreres, sindicat que esdevindria fonamental en la lluita per les llibertats en la incipient democràcia.

L’acte de presentació va ser presidit pel sindicalista Juan Ramos Camarero que, en les següents eleccions al Parlament espanyol, va ser elegit diputat pel PSUC. A l’escenari, amb la pancarta del sindicat, dos cartells amb l’ imatge de Lluís Maria Xirinacs i Marcelino Camacho demanaven l’amnistia política.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans punt de trobada, 098

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 098