Punt De Trobada 07

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. MartínezAsunción Polaina

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

7Any 2

15 de gener de 2008

Sumari2 Viladecans,18pm:larepúblicaindependent.Ana

Belén García

3 M’agradaaquestdebat.Víctor Martínez

4 JoséSantos,presidentdel’AssociacióCulturalGita-nadeViladecans.Josep Ginjaume

6 LarehabilitaciódelaTorreModolell.Jaume Lligadas

7 Menjartorronsperconviure.Mercè Solé

8 Sí,hiharaons.Carmen Castellano

8 Viatgealscampaments.Rosa Mercader

9 Invisibles.Miguel de la Rubia

9 DeBrasilaViladecans.Mercè Solé

10Lapolíticadelscristians.Josep Lligadas

11 NomenamentinjustaViladecans.Amalia Mazón

12Lamoderaciónsalarialylaanunciadacrisiseconómi-ca.Daniel Gutiérrez

13L’EsglésiailesvaguesdelaRoca.Celestino Bravo

Un projecte que cal replantejar El conjunt monumental de la Torre Modolell, amb tots els elements que la formen i que creen, al mig de la ciutat, un espai d’una gran personalitat i que dóna caràcter a Viladecans, està en perill.El govern municipal té en projecte tirar a terra una part d’aquest conjunt, amb la qual cosa perdrà molt del seu encant i de la seva personalitat. Concretament, es volen tirar a terra tots els edificis de les antigues escoles, amb les escales que hi pugen, les fonts, el pati su-perior, etc. Només es mantindria la façana del carrer Jaume Abril. I en tot aquell terreny, juntament amb el de la zona d’aparcament que ve a continuació fins al carrer del Sol, s’hi construiria un edifici modern, destinat a dependències municipals.Ens trobem, doncs, davant d’un projecte que farà molt de mal al nostre patrimoni ciutadà. La Torre Modolell com a tal és certament molt valuosa. Però aquest valor queda multiplicat pel fet que forma part d’un àmbit que, si bé té menys valor arquitectònic, crea un ambient que li augmenta notablement la gràcia. Actualment, per deixadesa, tant els edificis que es volen enderrocar com el jardí, estan en molt mal estat. Doncs ara, el que cal, és rehabilitar tots aquests espais, donar-los tot el seu valor, i potenciar-los per al gaudi dels viladecanencs i de la gent que ens visita. El conjunt monumental de la Torre Modolell és un orgull per Viladecans, i seria un incomprensible disbarat destruir-lo.Fent-ho ben fet, a més, no es perd gaire de l’espai que es vol guanyar per a dependències municipals: la planta baixa del tros que es vol enderrocar, ben restaurada, dóna per molt. I a l’actual zona d’aparcament hi cabria molt bé un edifici modern, amb tots els mitjans necessa-ris. I amb tot plegat, tindríem un Viladecans millor. Certament, cal replantejar el projecte.

Viladecans,puntdetrobada-Núm.7-Gener2008 �

Renfe. Un quart de set de la tarda, vacances nadalenques per a molts, i a mi em toca tornar a la feina… sort que serà poca estona, i que amb tren arribo en un moment (creuarem els dits)…Dos quarts de set de la tarda, sí que hi ha gent a l’andana de l’estació de

Viladecans, concretament molts treballadors abnegats com jo, quin consol….Ara que hi penso, s’assemblen molt entre ells, pel color de la pell, l’idioma en què par-

len… tot fa pensar que són treballadors immigrats. Es distribueixen al llarg de l’andana per grupets de compatriotes, que presenten més

semblances entre ells... Aquell grup d’allà semblen pakistanesos, sí, segurament... a més, algun porta el seu típic turbant... El grup que hi ha assegut al banc sem-blen asiàtics pels trets característics dels ulls…

Tots porten les motxilles i les robes de treball, però les expressions de la seva cara, els comentaris i les rialles que fan ens transmeten que la conversa ni molt menys fa referència a la jornada laboral passada.

Tres quarts de set de la tarda, el tren porta retard, l’andana cada cop és més plena, jo diria que hi han unes 60 persones, de les quals no arriben a deu que semblen ser autòctones, a més fan esforços per no confondre’s amb la resta de viatgers, que segurament siguin persones que treballen a Viladecans (molt probablement als camps de conreu) i que van de tornada a casa.

Em plantejo si la majoria de gent de Viladecans ha vist algun cop la situació que es viu a l’estació del municipi cada tarda passades les sis. Totes aquestes persones vé-nen cada dia a la nostra ciutat, per guanyar-se la vida, sí, però també per ajudar a pujar una part de l’economia del municipi molt important.

Vaja, ja arriba el tren, ara penso que tot i l’espera, i que ha començat a ploure i bufa el vent, me n’alegro d’haver pogut viure aquesta escena, i arribo a dir que l’estació del tren cada dia durant unes hores es converteix en una república independent.

Convido a tots els companys i companyes sensibilitzats amb la diversitat multicultural a que ho experimenteu. Bon viatge.

AnaBelén García Seguraa

Viladecans, 18 pm: la república independent


Els darrers dies, molts de nosaltres haurem sentit, vist o fins i tot participar en un debat que s’ha creat a la nos-tra vila. El del Camí del Mar o Camí de les Filipines. Sincerament us he de comentar que a mi m’encanta

aquesta polèmica. Amb fets com aquest es demostra que te-nim una ciutadania viva i participativa, que es preocupa per la vida diària del poble i que no deixa totes les decisions en mans dels qui governen. Però allò que veritablement més m’agrada és que si discutim pel nom que se li posa al camí és perque ara tots els viladecanencs tenim la possiblilitat d’arribar a la platja, al delta, i a l’espai natural del Remolar i les Filipines en bicicle-ta, caminant o fins i tot en cotxe directament des de qualsevol punt de Viladecans.Tant de bo, doncs, tinguessin molts debats com aquest en el futur. I sobretot tant de bo aquest camí passi a ser un dels llocs prin-cipals dels dies d’esbarjo de tots nosaltres. D’aquesta manera el parc natural passarà a tenir finalment la importancia que mereix i serà lloc de referència de les visites familiars els caps de setma-na, de les rutes dels ciclistes, de les excursions fixes a les escoles i tindrà el seu racó a les guies, També, segur, serà un dels indrets que ensenyarem a familiars i amics que vinguin per primer cop al nostre poble…Cal reconèixer que el camí està quedant ben bonic, i sobretot cò-mode per fer-ho tant en cotxe, però sobretot per aquells que ho volen fer caminant, corrent o en bicicleta. Permet gaudir del pai-satge, conèixer l’entorn agrícola, descansar a les zones d’esbarjo i acabar arrodonint la jornada veient ocells, prenent el sol a la plat-ja… I ara només caldrà arreglar petits inconvenients que aniran sorgint amb el pas del temps i a partir de les noves situacions que es generaran. Des d’aquí voldria aprofitar per plantejar la que vaig “patir” fa pocs dies quan, després de fer el camí en bicicleta amb uns familiars i amb la intenció que veiessin el delta no ens van deixar passar amb les bicicletes, tot i que anàvem caminant i no a sobre, ja que ens les podrien requisar. Caldria plantejar-se, doncs, la possibilitat de canviar la norma o fer un aparcament per a les bicicletes per tal que, un cop allà, la visita es pugui fer completa.

Víctor Martínez

M’agrada aquest debat


És Diumenge de Reis, a la tarda. Ens trobem al lo-cal de l’associació, just al costat de l’escola Doctor Fleming, a Can Palmer. En Santos és un home cordial i afable, amb una acreditada experiència

en el món associatiu: presideix l’Associació Cultural Gita-na des de 1990 i, a més a més, és el president de Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya des de fa un parell d’anys. Això, a la pràctica, significa que tenim al davant un dels principals interlocutors del poble gitano al nostre país. Per això i com que viu a Viladecans des de fa temps hem cregut interessant escoltar-lo, conèixer en la seva veu l’opi-nió d’una minoria que duu més de 500 anys entre nosaltres i que encara és assenyalada per molts com a forana. Una cultura que, tot i les dificultats, encara el seu futur amb valentia i motius per a l’optimisme. Ens comenta que a la ciutat hi ha aproximadament un miler de persones d’ètnia gitana, la gran majoria arribades a principis dels anys 80, i també que un dels seus màxims objectius és posar ordre al moviment associatiu. Per cert, aprofita l’ocasió per fer una crida a alguna professora que vulgui fer classes de re-forç educatiu a la mainada, de forma remunerada al local de Viladecans (més informació: contacteu-lo a la Federació al 93 305 10 71). Però, anem per feina.

– Què fa una associació com la seva per a les gitanes i els gitanos de Viladecans?– Trabajamos para todo lo que necesita nuestro pueblo:Trabajamos para todo lo que necesita nuestro pueblo: la incorporación, la integración, la educación, luchar contra el racismo y la xenofobia... Aunque nos limi-tan, no nos dejan trabajar más allá. Somos una aso-ciación cultural. Cuando alguien quiere resolver algo y ya no tiene donde recurrir acude a la asociación, en temas de educación, vivienda... Intentamos dar lo que podemos, mas bien moralmente porque estamos muy limitados. También ofrecemos cursos de informática para mujeres, clases de refuerzo escolar o espacios de ocio y tiempo libre.

– En quin moment es troba el poble gitano al nostre país?– Estamos en un momento de cambio, nos estamos acercando a un sueño obligado. El pueblo gitano ha estado aislado completamente y tiene que incorporar-se a la sociedad, siempre respetando nuestra cultura, podemos convivir pero respetando. Ahora mismo en Viladecans se estan creando espacios para que poda-mos participar, antes no existían. Muchas veces hay gente que nos critica porque no participamos, pero no existían espacios donde participar. Ahora parece ser que se estan dando cuenta. Porque tenemos una inmi-gración: España es ya multicultural y Catalunya igual,

que tiene una cultura autóctona, que es la gitana, que nunca se la ha tenido en cuenta. Ahora parece ser que los políticos de hoy quieren tenernos en cuenta.

– Estem, doncs, en el bon camí?– El 2007 ha sido un año en que se han hecho gran-des cosas para la defensa del pueblo gitano, des de las instituciones. En marzo el Parlament de Catalunya reconoció el genocidio cultural i físico que se ha hecho con el pueblo gitano en Catalunya a lo largo de 500 años. Fue un acto muy importante para nosotros, ya que las administraciones reconocieron que ha existido un genocidio y que debido a él nos encontramos en la situación actual. Tenemos que luchar para esa re-paración porque simplemente con el reconocimiento no vamos a ninguna parte, no nos vamos a confor-mar. Necesitamos ayuda para que este pueblo pueda incorporarse, para llegar a los niveles de desarrollo y bienestar de la sociedad mayoritaria, que nos lleva 50 o 60 años de ventaja. También existe un Plan Integral del Pueblo Gitano promovido por la Generalitat de Catalunya que cuenta con un consejo y varias comisi-ones de trabajo: de educación, de cultura, de la dona... Se tiene que crear este espacio.

– Un dèficit que cal corregir amb urgència...– La educación. Tenemos un sistema educativo pési-mo, no solamente en Catalunya, sinó a nivel de Es-paña. El pueblo gitano siempre ha estado en los gran-des núcleos como San Roque, la Mina, San Cosme... sitios donde se ha aparcado el pueblo gitano. Es el tema más prioritario, estamos trabajando y luchando por ello. Porque los colegios de estas barriadas se han convertido en conflictivos, porque la gran mayoría de

José Santos, president de l’Associació Cultural Gitana de Viladecans


alumnos son niños gitanos y eso es debido a la mala gestión que se hizo en su día con el pueblo gitano. Además, hoy tenemos una immigración a la que dar cabida, tenemos que contar con ellos, integrarlos, que no hagan como han hecho durante 500 años con el pueblo gitano, que es dejarlos ahí que se apañen ellos como puedan y que hagan lo que quieran.

– Per què les famílies d’ètnia gitana acostumen a viure en barris molt determinats?– El pueblo gitano no ha buscado vivir en un mis-El pueblo gitano no ha buscado vivir en un mis-mo núcleo. La mayoría venían de barracas, vivían en chabolas, venían de la inmigración de Andalucía, de Extremadura, de Castilla-la Mancha... Se hizo el Plan Vivienda durante la dictadura y los concentraron to-dos juntos como primera vivienda. Pero es que ahora se estan cometiendo los mismos errores, se han hecho realojos y se han cometido los mismos errores, se ha canviado la antigua vivienda por una nueva y siguen siendo la misma gente que antes. Lo han hecho en la Mina y en San Roque lo van a hacer. Se podría hacer como en Can Tunis, allí se dió una opción a la gente a salir y desapareció. Es un ejemplo bueno para estos barrios que son más bien conflictivos, aunque también es verdad que a las administraciones ya les interesa que existan porque si tenemos un punto negro y en el resto del pueblo se vive tranquilo y feliz, mejor.

– La Generalitat ha escollit, entre d’altres municipis, els nu-clis de Ponent de Viladecans dins de la Llei de Barris, cosa que suposarà una important injecció de diners per a millorar l’entorn. Hi tenen dipositades moltes o poques esperances?– Después de treinta años, cuando sea una realidad va a ser buena. Este barrio necesitaba este cambio, que la gente se sienta orgullosa y feliz de su barrio. Aquí se han escuchado muchas voces de que este es el barrio de los gitanos y, por cierto, aquí no viven tantas fami-lias gitanas, son un 20 o un 30 por ciento y el resto son familias castellanas. En un bloque puede haber como máximo ocho o diez famílias. Tenemos deficiencias que resolver: hay locales, tiendas de hace 30 años, que no estan adaptadas, no hay donde ir a comprar. Hay que potenciar los negocios en el barrio, porque está muy abandonado. Que sea un barrio al que tengan que venir la gente de Viladecans, que no sea solo para los vecinos de Can Palmer, sinó que sea un barrio más para disfrutar toda la gente de Viladecans. Eso abre un barrio. No se ha hecho nada tampoco para la ju-ventud, es que no tenemos ni Casal, donde se hace la verdadera convivencia.

– La dona gitana està accedint al mercat de treball?– La mujer gitana lo ha tenido mal para trabajar, de de-pendienta, de cajera ha tenido bastante rechazo. Aho-ra hay un cambio, mujeres immigrantes que acceden a nuevos puestos de trabajo... Pero tampoco tienen la preparación necesaria, estamos trabajando para que la mujer pueda acceder al mundo laboral, la mayoría mujer pueda acceder al mundo laboral, la mayoría

saben leer y escribir... Si un empresario tiene la posibili-dad de contratar a una paya la contrata antes que coger a una gitana. Necesitamos la ayuda de la sociedad ma-yoritaria para incorporarnos a la sociedad, que cuando vaya un matrimonio joven gitano a alquilar un piso que se lo alquilen, que cuando un gitano vaya a pedir trabajo que primero vean, que lo prueben primero, que no lo juzguen antes de conocer a la persona.

– Han patit exclusió social per raons ètniques a Viladecans?– Sí, por ejemplo a la hora de comprar viviendas en Can Palmer, con propietarios que no venden pisos porque los compradores son gitanos, teníamos que haberlo denunciado pero como ya estamos acostum-brados a tantos palos, un palo más ya no tiene impor-tancia... Gente que no quiere contratar en las fábricas. En muchas discotecas no dejan entrar a la juventud gitana, porque fue un gitano un día y armó una pe-lea y ya no los dejan entrar más. Eso es la ignorancia, la poca cultura, porque no todas las personas somos iguales, menos mal que hay diversidad de gente, de culturas, de ideologías y de todo.

– Com es pot aconseguir a la pràctica aquesta incorporació del poble gitano?– Pues, por ejemplo, ya tenemos 13 promotores esco-lares intentando sensibilizar a los padres que los niños sin educación y sin cultura no llegarán a ningún si-tio, que es una ley, que es un derecho del niño que tenga educación. En Viladecans hemos retrocedido en ese aspecto porque teníamos un promotor, un media-dor cultural que llevaba el tema de los niños y ahora por lo pronto el Ayuntamiento lo ha despedido. Esta-mos mirando cómo resolver este tema. Por otra parte, desde la asociación estamos haciendo un curso para técnicas de hospitales con charlas sobre la problemá-tica del pueblo gitano, también en las cárceles con las mujeres gitanas.

– En definitiva, al seu parer, què cal fer des de l’administra-ció que encara no s’estigui fent?

El pueblo gitano tendría que estar en todas las admi-nistraciones, en el ayuntamiento tendría que haber presencia gitana, que una persona cuando entrara en el ayuntamiento se lo sintiera suyo porque también hay presencia gitana, en el colegio voy porque allí tam-bién hay presencia gitana. Si hay un millón de gitanos, sobre todo ahora con toda la llegada de los gitanos de Rumanía y Bulgaria, de un total de 44 millones de españoles tendríamos que tener una presencia gitana en las administraciones. Reivindicamos que en las administraciones y en el Parlamento hubiera una oficina sobre el tema de gitano, que al tomar una decisión también contara con una minoría, por-que la verdadera democracia es cuando se tiene en cuenta también a la minoría.

Josep Ginjaume


En el darrer número de Punt de Trobada, ja vam parlar del projec-te municipal pel qual

ha de desaparèixer una part de Can Modolell. Seria una decisió molt greu per Viladecans, però potser aquesta decisió no està tan lluny d’altres decisions que s’han pres amb la casa palau i que demostren que l’adminis-tració municipal no valora prou el nostre patrimoni.En un article publicat en el pri-mer número d’aquesta revista, parlàvem de la inadequada res-tauració que s’havia fet de la faça-na de l’edifici, pintant les pedres en comptes de restaurar-les. Des de l’administració municipal ens han insistit que això no és així, i aquí voldríem fer veure com sí que és cert.La finestra d’arc apuntat de la planta baixa de la torre medieval, és de pedra i està pintada (foto 1); es pot observar com en el davantal salta la pintura i apareix la pedra.

La rehabilitació de la Torre ModolellLes cantoneres de la mateixa tor-re, també són de pedra vermella i també estan pintades.L’actual entrada principal de l’edifici és un portal amb arc de mig punt en el qual s’observa un desplaçament de les dovelles de pedra (foto 2). Aquí també se li ha aplicat una capa de pintura.La pedra vermella de marès uti-litzada en la construcció de Can Modolell, prové de les pedreres de Gavà i Begues. És una arenis-ca molt apta per ser treballada i al mateix temps vulnerable al pas del temps, és erosionable per l’ac-ció del vent i pot desfer-se amb fa-cilitat. Això és el que li va passar al brancal esquerre del portal de la Sindicatura de Greuges. En la rehabilitació feta als anys 90 es va optar per un revestiment, tapant les pedres erosionades en lloc de restaurar-les (foto 3). A la foto es distingeix perfectament la part de dalt, amb la pedra visible, i la de baix, amb la pedra tapada.Al brancal dret del portal del car-rer Àngel Guimerà, es poden ob-servar els efectes de l’erosió (foto 4). Aquestes pedres tampoc s’han

salvat de la capa de pintura.Al sòcol de la façana també se li va fer un revestiment superficial ara fa un any, tapant el sòcol ori-ginal, que com a mínim en la part que ha quedat al descobert al car-rer Àngel Guimerà (foto 5) es pot comprovar que és de pedra. Podríem continuar els exemples, però creiem que amb aquesta mostra es suficient per fer-vos una idea de com s’ha actuat, no només en la darrera rehabilitació de la fa-çana de Can Modolell, sinó també en rehabilitacions anteriors.Volem creure que en algun mo-ment s’ha produït un error en l’es-tudi o l’execució de les darreres obres de restauració de la façana de la casa palau, i és per això que creiem que cal revisar l’actuació i que en la propera rehabilitació es resolguin de manera satisfactòria les notables deficiències observa-des.

Jaume Lligadas Vendrell

Foto 1

Foto 2

Foto 3

Foto 4

Foto 5


Per tercer any consecutiu va tenir lloc la trobada de Nadal dels grups que for-men la xarxa “Parlar per Conviure”. Són grups molt heterogenis, formats per per-

sones que aprenen el català o el castellà a través de voluntariat lingüístic. Hi ha de tot: veïns (i sobretot veïnes) de Viladecans de fa molts anys que mai no han pogut aprendre català, dones marroquines, immigrants llatinoamericans… El cert és que aquestes entitats (el Club Sant Jordi, l’Associació de Veïns de l’Alba-Rosa, la Federació d’Associacions de Veïns, Càritas…) van comen-çar a treballar conjuntament arran del Consell de la Convivència, però que la major part tenen mol-ta volada, perquè durant molts anys algunes per-sones a nivell individual i algunes entitats s’han escarrassat per acollir les persones nouvingudes i per promoure l’ús del català a Viladecans.La festa va tenir lloc al local del Club Sant Jordi (de la Fundació Viure i Conviure de Caixa de Catalunya), ja que allí la possibilitat d’aprendre català fa gairebé vint anys que s’hi dóna. Va animar l’acte el grup de guitarres i la coral de l’IES Torre Roja, amb gran en-tusiasme, tot i que ben segur que en aquestes dates la major part d’estudiants estaven ben agafats pels exàmens. I es va fer també una exhibició de balls de saló. Cada grup havia preparat una felicitació de Nadal feta per ells mateixos i que s’exposava en forma de mural. Feia goig veure la diversitat i la imaginació de les nadales. Cridava l’atenció el mural que ha-via preparat el grup de dones marroquines, que ens felicitava les festes en la seva llengua, com podeu observar a la foto. Les felicitacions han estat expo-sades després a la Biblioteca de Viladecans.Val a dir que la festa va acabar amb un tastet de torrons, de cava… i, com ja és un esperat costum, de les magnífiques aportacions culinàries dels pre-sents.

Mercè Solé

Menjar torrons per conviure


Sí, hi ha raons

M’han sorprès les declaracions fetes pel President del Govern, Sr. Zapatero, a finals de desembre respecte a l’ampliació de la llei de l’avortament, que textualment deien: “No hay razones que justifiquen una reforma de la ley de interrupción voluntaria del embarazo”. Potser aquestes raons hi són i les hauria de buscar en part en la necessitat

de la nostra societat d’aquesta llei i per una altra part, en el fet que part del seu espai ideològic està a favor i en la proposta electoral feta pel PSOE el 2004 per elaborar una llei de terminis per avortar lliurement a les 12 o 14 primeres setmanes d’embaràs.Però, aquest canvi d’opinió del President i Secretari General del PSOE arriba en un moment, on IU al Parlament Espanyol havia plantejat la qüestió de l’ampliació i ha estat rebutjada, i pels comentaris que fa Zapatero d’un apropament a CiU i PNV per obtenir suports en la propera legislatura. Ja s’està preparant el camí i penso que la seva postura actual sobre l’avortament és un peatge que ha de pagar el PSOE per fer possible aquest acostament.Ja queda lluny, quatre anys, que el PSOE va optar per una relació preferent amb IU i altres forces d’es-querra al Parlament Espanyol. Una relació que va apostar per augmentar i estendre els drets individu-als i que va donar els seus fruits com per exemple en el matrimoni entre persones del mateix sexe.Zapatero i el PSOE haurien de reflexionar sobre quin espai polític és el que volen ocupar, si un d’es-querres, per fer front a la dreta reaccionària del PP, o un d’ambigu al costat del centre-dreta oblidant les promeses de progrés fetes.

Carmen Castellano

Suposa un esforç tant personal com mone-tari però una cosa la tinc clara: val la pena. Al desembre, dues persones de l’Associa-ció Viladecans pel Sàhara vam visitar els

campaments de refugiats. Estan situats al nord d’Algèria, a Tindouf. Inicialment vivien al Sàha-ra espanyol, però van haver de marxar perquè els bombardejaven els marroquins. A Tindouf van arribar després de la Marxa Verda, amb el propò-

Viatge als campamentssit de tornar algun dia al Sàhara espanyol. Des-prés de 32 anys, continuen esperant. Els saha-rauis, sense ganes d´instal·lar-se definitivament, malviuen al que ells mateixos denominen Desert Hamada (desert dels deserts) i intenten fer-ho de la manera menys dolorosa possible. Quan arribem els espanyols als campaments és una festa. Ells saben que portem regals, però també que no ens oblidem de la seva causa. Es desviuen per atendre’ns. Tot i les seves mancances, ens tracten de la millor manera possible. Jo particularment patei-xo la falta de llum i aigua. La vida allí és realment complicada.En aquest viatge m’he endut un disgust. Tot i que a l’arribada no m’ho van dir per no fer-me entris-tir, fa poc morí el germà petit del nen que ha estat d’acollida a casa meva diversos anys. Unes vacu-nes en mal estat va acabar amb tots els esforços de la família i meus per tirar endavant aquet nen, de nom Juseh, que podeu veure a la foto, i de deu nens més. Serveixi aquest petit escrit com a homenatge a tots el nens saharauis que desgraciadament ho es-tan passant malament.

Rosa Mercader


Miguel es una per-sona que inspira confianza. Es brasi-leño, tiene unos 40

años y hace ocho meses que vive en Viladecans. Vino directamente aquí desde su país. Ha estado tra-bajando en la economía sumergida, en la construcción. No pierde su sonrisa a pesar de haber trabajado en condiciones duras y de forma inestable y de no tener un futuro laboral nada claro. Hemos querido hablar con él para que nos explica-ra su experiencia de inmigración y su vida en Viladecans.

– Miguel, ¿cómo fue esta decisión de venir a trabajar a España?– Por información de otras per-sonas, que al final me convencie-ron para venir. Estoy contento de haber tomado esta decisión, aun-que echo de menos a mi familia. Tengo esposa y tres hijos, de 8, 10 y 15 años. Y muchas ganas de verlos.– ¿Qué tipo de trabajo hacía en Bra-sil?– En mi país trabajaba como en-cargado de almacén, desde hace 20 años en una misma empresa. Dejé el trabajo para venir, bus-

De Brasil a Viladecans

cando una cosa mejor para mí y para mi familia. En Cataluña he estado trabajando en la construc-ción, en trabajos muy diversos. Aquí, allí… Ahora no tengo nada fijo.– ¿Pensaba que tendría las dificulta-des con las que se ha encontrado?– La verdad es que no. Porque las personas que han venido aquí cuando vuelven no nos cuentan toda la verdad. Nos hacen ilusio-narnos, pero después la realidad es distinta.

– ¿Tiene pensado volver?– Sí. Yo tengo claro que necesi-to volver porque mi familia aún está ahí. Pero intentaré quedar-me unos tres meses más.– ¿Qué cosas le han sorprendido de la vida en Viladecans?– Sobre todo el frío, porque yo soy de la región del Centro Este de Brasil, y allí el clima es tropi-cal. Este verano estaban a 40 gra-dos y no suelen bajar de los 35.– ¿Esta aventura ha valido la pena?– En parte, sí. Cuando llegué me costó conseguir algo. Pero lue-go cuando empecé a trabajar, me quedé más tranquilo porque en poco tiempo pude enviar algún dinero para mi familia. Pero todo ha sido muy complicado.Le deseamos a Miguel un buen año. Pero no sólo esto: que pueda reencon-trarse muy pronto con su familia, que todos ellos puedan vivir dignamente donde deseen. Y, por supuesto, nos alegramos de haberle conocido.

Mercè Solé

INVISIBLES Nens soldats, “chagas” i la malatia de la son són algunes de les cinc proble-màtiques que es van poder fer visibles, per als viladecanencs, el passat mes a l’Àtrium. Es tractava de la presentació a Viladecans de la pel·lícula–do-cumental Invisibles produïda per Javier Bardem i nomenada als “Premios Goya” com a millor documental.L’Ajuntament i Metges sense Fronteres han fet possible la presentació, a Viladecans, d’un tipus de cinema, del qual sovint poca gent gaudeix. A més, aquest film va ser presentat per Metges sense Fronteres, una important ONG que participa en uns 500 projectes solidaris a 75 països, i que ha patit en carn pròpia la violència amb el segrest de dos cooperants a Somàlia els últims dies de desembre.El documental ens mostra la llunyania de les nostres vides amb les reali-tats de diferents parts del món. Ens fan visibles com la manca de recursos i la guerra condicionen el dia a dia de milions de persones i com la mort, la pobresa i la desolació són companys de viatge dels protagonistes d’aquesta pel·lícula. Invisibles ens convida a la reflexió i ens emplaça a lluitar per un altre món més just i solidari. Miguel de la Rubia

Viladecans,puntdetrobada-Núm.7-Gener2008 10

Alguns amables lec-tors del Punt de Tro-bada m’han dit que per què no escric al-

guna cosa explicant de què va el llibre titulat La política dels cristians amb què un servidor va guanyar a la passada Nit de Santa Llúcia el Premi Joan Ma-ragall d’assaig sobre Cristianis-me i Cultura. I he pensat que per què no fer-ho...La reflexió que el llibre vol oferir parteix d’un fet evident. I és que actualment sembla que tot el que els cristians tenim a dir sobre la política es refereix exclusivament a temes relacionats amb la moral sexual, o familiar, o d’educació religiosa a les escoles, o de bioèti-ca. Si de cas, de tant en tant, s’hi afegeix alguna cosa referida a la necessitat d’ajudar els pobres. I para de comptar.I el fet és que, si un es mira l’evangeli, que és el punt de re-ferència bàsic de l’actuació cris-tiana, les coses no van pas per aquí. Dels pobres sí que en parla molt, Jesús, però en canvi, dels altres temes, o no en parla gens, o en parla molt poc. I això no vol dir que no siguin importants,

I no era imaginable una forma de govern fruit de la voluntat popu-lar. De manera que ell proposa aquests objectius i convida a tre-ballar-hi, però a nivell personal, no organitzadament.En el llibre, intento explicar la di-ferència entre la situació de Jesús i la nostra. I és que ara, després de moltes lluites i esforços, i mal-grat les moltes deficiències dels nostres sistemes democràtics, és possible canviar les coses per mi-tjà de l’acció política. No només amb l’acció política en els partits, sinó també en l’activitat social, de creació d’opinió, etc.I la conclusió és clara. Actual-ment, per a un cristià, l’acció po-lítica és important. Sigui l’acció política més elemental que és la del vot, sigui la implicació de manera més directa. I els criteris han de ser buscar els mateixos objectius que Jesús buscava. I com que la manera de buscar aquests objectius dependrà de moltes coses, de la manera que cadascú tingui de veure la rea-litat, els cristians no tenim una única forma d’intervenir políti-cament, ni un únic partit. Però el que cal és buscar sempre sincera-ment com aquests objectius de Je-sús poden dur-se a terme millor. I l’Església com a tal, més que vo-ler que tothom pensi d’una deter-minada manera, ha d’ajudar en aquesta recerca, animant els cris-tians a empènyer aquests criteris de Jesús, i dient també la seva veu, dins el debat democràtic, per promoure aquests mateixos criteris.De tot això, i d’algunes coses més, tracta el llibre. Amb ganes de ser una aportació útil per a la reflexió col.lectiva.

Josep Lligadas

La política dels cristians

però en tot cas, per a Jesús no eren prioritaris. I a més, també, allò que al llarg de la història ha resultat més sòlid i valuós per a la vida de la gent ha estat, certa-ment, aquesta preocupació pels pobres. A partir d’aquí, el llibre vol acos-tar-se a l’evangeli i veure quines eren les prioritats, els objectius, els interessos bàsics de Jesús. Per preguntar-se després quina re-lació poden tenir amb l’actuació política.I els interessos i prioritats de Je-sús eren molt clars: una vida mi-llor per als pobres, la superació de les lleis que marginaven la gent, la fraternitat. Ell, tot això, ho vivia i ho ensenyava com un camí cap a una vida plena en Déu. Però alhora, valorava molt tots aquells que, sense conèixer Déu, actuaven en aquesta línia. La coneguda paràbola del bon samarità n’és un clar exemple.Però en canvi, cal dir també que ell no creia que la política servís per aconseguir aquests objectius. En el seu temps, el poder de go-vernar s’aconseguia per herèn-cia, o per diners, o per les armes.

Viladecans,puntdetrobada-Núm.7-Gener2008 11

Nomenament injust a Viladecans

Aquest ha estat el fosc camí cap a l’estació de la RENFE de Viladecans durant un munt de dies. La llum que permet fer la foto és la del flaix.

Aquest és el bus de la fugaç línia 83, inaugurada durant la crisi de RENFE i liquidada des-prés per poc rendible, com si la rendibilitat dels transports públics s’hagués de mesurar exclusivament per l’economia i no per la rapidesa, l’eficàcia, i la comoditat dels passatgers.

Aquesta és la cara que se’ns queda als usuaris del transport públic (la barba és opcional).

MercèSolé

Des de fa aproximada-ment vuit anys en el Jutjat de Viladecans exercia de substitut

del jutge de pau la Sra. Santos Godino, la qual sense cap retri-bució econòmica ha estat realit-zant aquesta funció. En els dar-rers anys i a causa de l’avançada edat i per motius de salut del ti-tular del Jutjat el jutge de pau Sr. Lluís, d’aquesta funció se’n va fer càrrec la Sra. Santos, d’una forma totalment desinteressada, sim-plement exercint en benefici del ciutadà.Doncs bé, quan la plaça de jutge va quedar vacant per la renúncia presentada pel titular Sr. Lluís, la Sra. Santos es va adreçar a l’Ajun-tament per presentar la seva sol.licitud per a l’esmentada plaça, però no li va ser acceptada, i l’ex-plicació va ser quue calia seguir un protocol, però en paraules de l’alcalde Sr. Carles Ruiz, no hi ha-via cap problema ja que ell dona-va el seu suport a la presentació per a la plaça de jutge de pau a la Sra. Santos Godino.

Posteriorment i sense més co-mentari s’ha decidit que la plaça de jutge de pau de Viladecans és per al Sr. Secundí Roca, amb la qual cosa s’ha incorregut en una il.legalitat, ja que no ha estat publicat al Butlletí de la Provín-cia ni s’ha fet públic en cap altre òrgan oficial, com és ara el tauler d’anuncis de l’Ajuntament, que hi havia aquesta plaça vacant.I per últim i això sí que ens sem-bla totalment deplorable, que una persona que té la pretensió d’exercir de jutge de pau no hagi tingut la delicadesa d’adreçar-se a la Sra. Santos Godino que fins a l’últim moment ha estat exercint les funcions de jutge de pau. Un jutge per damunt de tot ha de te-nir ètica i bones formes.Ens informen que el dia 19 de de-sembre va morir el molt estimat jutge de pau Sr. Lluís. Que aques-tes ratlles serveixin per donar el nostre reconeixement a la gran tasca duta a terme en el jutjat i a la seva gran vàlua tant professio-nal com humana.

Amalia Mazón

Viladecans,puntdetrobada-Núm.7-Gener2008 1�

En las últimas semanas han coincidido una serie de hechos que a modo de parámetros,

nos están indicando que se está produciendo un cambio en la situación económica de nuestro país. A saber: una caída impor-tante de las ventas de la vivien-da tanto de nueva como usada cuya consecuencia más directa es una bajada importante en la construcción de vivienda, has-ta ahora motor importante de nuestro crecimiento económico, una subida insoportable de los precios sobre todo en produc-tos de primera necesidad como el pan, la leche, o el pollo, por citar algunos, o el crecimiento importante de los carburantes lo que ha hecho que el Índice de Precios al Consumo (IPC) se haya disparado hasta el 4% so-brepasando de largo todas las previsiones de inflación y mul-tiplicando por dos las del pro-pio Gobierno.La diferencia en relación con an-teriores crisis estriba en que esta vez nadie puede echarle la culpa a los salarios, pues es de sobras conocido que en nuestro país es donde menos han subido las rentas del trabajo con respecto de países de la zona euro.En nuestro país los ingresos sala-riales en los últimos años se han reducido por tres vías:

La moderación salarial y la anunciada crisis económica

- Por las reestructuraciones sala-riales de las empresas con el tema deslocalización como espada de Damocles donde a cambio de mantener los puestos de trabajo de los trabajadores debían redu-cirse los salarios entre un 10 y un 30% según los casos Printer, Ce-lograf, Nissan, etc.- Por la vía de la precariedad y la mala política empresarial de ob-tener beneficios sobre la base del empleo precario y bajos salarios.- Pero también por la vía de los consecutivos acuerdos de negoci-ación colectiva suscritos por em-presarios y sindicatos que obli-garon a muchos trabajadores a moderar sus rentas a través de la negociación colectiva, incluso en aquellos sectores o empresas en que las condiciones eran extraor-dinarias para haber conseguido incrementos más acordes con los beneficios empresariales.De esta manera hemos estado po-tenciando una economía contra-

dictoria, pues mientras las cifras de crecimiento económico au-mentaban de forma espectacular por encima del resto de Europa, mientras las empresas y los ban-cos obtenían los mejores benefi-cios, las familias españolas como consecuencia de los bajos salarios y el encarecimiento de los crédi-tos hipotecarios han ido endeu-dándose cada vez más hasta lle-gar a extremos asfixiantes.En esta situación de incertidum-bre de la economía a nivel mun-dial como se está produciendo a partir de la situación inicial de crisis en EEUU, y con todos los parámetros que se están dando en nuestro país, es más que pro-bable que la crisis pueda afec-tarnos, de hecho ya nos afecta, y si eso ocurre y el crecimiento se convierte en estancamiento des-pués en desaceleración, y por úl-timo en crisis lo normal y lo que aconsejan los expertos es intentar tirar de la economía sobre la base del incremento del consumo in-terno.Pero si los salarios de una parte importante de los ciudadanos son bajos y si en general el poder adquisitivo de los salarios ha ido disminuyendo durante los últi-mos años, reduciendo así el po-der de compra de las familias, en este país podemos tener un serio problema para afrontar cualquier situación de crisis económica.

Daniel Gutiérrez


Aquest mes de gener fa 50 anys que va venir a Viladecans, com a capellà de l’hospital, mossèn Celestino Bravo. Era d’un poble de Guadalajara, Somolinos, però des dels 16 anys estava

a Barcelona. Va ser ordenat capellà l’any 1954, i a causa de l’agreujament d’una malaltia dels ulls el 1958 el van destinar

aquí. Després, el 1962, el van fer rector de la nova parròquia que s’erigí per atendre el Poblat Roca. I el 1967 va poder in-

augurar l’església de Santa Maria de Sales, tan característica.Amb aquest motiu, aquí reproduïm un text que ell va publi-car en un moment especialment important, i que constitueix

part de la nostra memòria històrica. El 1971, en efecte, va tenir lloc la primera de les vagues de la Roca, a causa de les

males condicions de treball i els baixos salaris. Els vaguistes van confiar a la parròquia que gestionés la caixa de solidaritat per al manteniment dels que a causa de la vaga s’havien que-dat sense cap ingrés. El qui portava els comptes era en Jaume Cullerés, i mossèn Celestino els feia constar com si fossin de

la parròquia, perquè els representants governamentals no poguessin intervenir aquells diners. Després, quan va tenir

lloc la segona vaga, el 1976, mossèn Celestino va cedir la parròquia perquè els treballadors s’hi reunissin, i la va tenir

custodiada per la Guàrdia Civil durant un bon temps, per impedir l’entrada dels treballadors.

El text que aquí reproduïm és l’escrit en defensa del dret de vaga que ell va publicar al full parroquial el novembre de 1971. Estàvem en plena època franquista, i l’Església era

aleshores l’única veu que podia pronunciar-se públicament. I molts capellans ho feien, malgrat els problemes que això els

podia comportar.Per entendre millor el text, cal saber que “ministerio” i “mi-

nisterio pastoral” vol dir aquí la feina pròpia del capellà. I que “jurado” i “enlaces” eren els representants dels treballadors,

elegits sota les regles franquistes, però que van ser el mitjà que els dirigents obrers van aprofitar per actuar des de dins

del sistema a favor de la classe treballadora.

Un conflicto económico-social afecta a un gran número de familias de nuestra parroquia. Muchos os sentís afectados por él. La Iglesia, y en cuanto aquí se

hace presente en la parroquia, no es ni puede ser parte activa en el conflicto. Pero tampoco puede ignorarlo. A la Iglesia le corresponde proclamar la verdad, pedir y desear la concordia en la justi-cia y el amor. El mismo Concilio Vaticano II ve con dolor que la huelga en nuestro tiempo “puede seguir siendo un medio necesario, aunque extremo”. Estas son sus palabras: “En caso de conflictos económicos so-ciales hay que esforzarse por encontrar soluciones pacíficas. Aunque se ha de recurrir siempre al diá-logo entre las partes, sin embargo, en la situación presente la huelga puede seguir siendo un medio necesario, aunque extremo, para la defensa de los derechos y el logro de las aspiraciones justas de los trabajadores. Búsquense, con todo, cuanto antes, caminos para negociar y para reanudar el diálogo conciliatorio”. Gaudium et Spes, nº 68.Los encuentros ocasionales que mi ministerio me ha deparado, me ha hecho constatar el anhelo de un diálogo sincero que recoja las aspiraciones del mundo del trabajo. El obrero desea tener trabajo y poder sacar su familia adelante. Y esto último se le ha convertido en una música amarga: “no nos alcan-za el jornal”. Y no le puede bastar la promesa de un futuro convenio colectivo que todavía se tiene que discutir, y que teme que la realidad lo habrá desbor-dado en el momento de la firma. Y así se encuentra en la paradoja que por querer que su familia tenga lo necesario, le priva de lo imprescindible. La prolongación de los días de paro, el que los obre-ros se encuentren mediatizados para reunirse y to-mar sus decisiones, mientras que los directivos se pueden reunir cuando quieren y tomar los acuer-dos que creen oportunos; el que los miembros del jurado y enlaces tengan que moverse en la cuerda floja de no ser extraños a su clase y que no les pue-dan denunciar como instigadores de la huelga, nos hace recordar un editorial del boletín de la HOAC, nº 576-A: “Los trabajadores en nuestro país no tienen cauces dinámicos para poder expresar y resolver de una manera pacífica sus reivindicaciones, como lo de-muestra el estudio inconcluso de la ley de conflictos colectivos. Hay cauces oficiales, pero, por los resul-

Memòria històrica

L’Església i les vagues de la Roca


tados, se ve que algo está fallando. Por otro lado, las autoridades no tendrían que ver en cualquier hecho conflictivo una amenaza al orden constituido”.Aquí, para que a nuestras palabras les deis su justo valor, hemos de recordar lo que nuestro arzobispo escribió el presente año con motivo del 1º de mayo: “Evidentemente, es inadmisible que una cuestión laboral, que se produce en una empresa o en un sec-tor determinado, sea politizada abusivamente por quienes se mueven en la sombra y tratan de pertur-bar la paz, pero tampoco es lícito que se transfor-men en conflictos de orden público reclamaciones justas de los trabajadores que merecerían, cuando menos, un intento de diálogo y negociación”.Pedimos que la solución se encuentre el acuerdo que nazca del amor y de la justicia. Por eso creemos que la seguridad del poder y de los medios econó-micos no debe llevar a esperar la claudicación del débil, en este caso del obrero, ante el hambre y la inseguridad de su familia. Pues no se habría en-contrado una solución humana y, mucho menos,

cristiana al conflicto; y sólo se habría aplazado con una mayor desconfianza en las instituciones y un nuevo envenenamiento en las relaciones sociales. Por la misma razón cualquier represalia o suspen-sión de empleo y sueldo además de la tragedia que sumiría a las familias afectadas, alejaría de la meta que deben alcanzar las empresas, según el Concilio Vaticano II, y que los cristianos tienen que trabajar para convertir en realidad:“Las empresas son comunidades de personas, es decir, de hombres libres y autónomos, creados a imagen de Dios. Y quedando a salvo la necesaria unidad de dirección, se ha de promover la activa participación de todos en la gestión de la empresa, según las normas que se habrá que determinar con acierto”. Gaudium et Spes, nº 68.Estas reflexiones las hacemos como un deber de nuestro ministerio pastoral, y sólo nos queda pedir a Dios que los hombres, buscando la verdad, se en-cuentren en la justicia y el amor.

Celestino Bravo, Pbro.

noviembre de 1971

Homenaje ciudadano a

celestino bravoPárroco de Santa María de Sales

viernes, 15 de febrero

de 20088 de la nocheen el atrium

(sala pequeña)

av. Josep tarradellas, s/n

* con las actuaciones de:c. c. a. sierra norte

Peña béticade Gavá y viladecans

casa de aragónde Gavá, viladecans y castelldefels

cor som i serem* con un pica-pica

para celebrarlo

Precio: 12 €inscripciones:a.v. can batlloria.v. can Palmera.v. lluís Moréa.v. Hispanitata.v. Montserratinacasal can Pasterallibreria nou rals

50 anysal servei de la gent

organitzat per una comissió de veïns i veïnes

Un

grup de

veïns ha muntat

aquest

petit homenatge a

una persona que

va contribuir molt

al desenvolupament de la

democràcia en una època ben

difícil.

Vols anar-hi?

Doncs ja veus què

cal fer.

Punt De Trobada 07

Entertainment & Humor

Transcript of Punt De Trobada 07