Punt De Trobada 06

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. MartínezAsunción Polaina

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

6Any 1

15 de desembre de 2007

Sumari2 L’anell. Encarnació Garcia

2 ¿Quéhacemoshoy? Lluís Rovira3 SantRamoncrema! Ricard Caba i Calbet 4 JosepAzemaraViladecans. Jaume LLigadas V.5 CanModolelliCasaCusí. Jaume Lligadas V.6 Murs:Trenquemtòpics. Idoia Baixench7 L’AjuntamentacomiadatreballadorsdelaFundació7 LesAssociacionsdeVeïns. Maria Comas

8 UnadenúnciadeSalvemOliveretes. Jordi Mazón9 TornenelsPastorets. Josep Lligadas V.10 Laresponsabilitatdel’estatespanyol. Rosa Mercader11 Els“xatarreros”deViladecans. Sergio Porrón11 Deixarparlarelsciutadans. Ferran Rullo12 Càritas,lasolidaritattangible. Mercè Solé13 Doncsnocallarem. Luis Juberías14 L’anomaliapluviomètricadelDelta. Ricard Caba15 Laplaçadel’església. José Luis Atienza

Un any de trobadaAcabem l’any, el primer any de Viladecans Punt de Trobada. Vam començar al juny, hem anat sortint puntualment a la meitat de cada mes (llevat de l’agost, que vam fer vacances), i hem pogut adonar-nos que aquest instrument de comunicació que fa sis mesos vam posar en marxa, era una eina útil, i gosaríem dir que necessària. A Viladecans no hi havia cap mitjà de comunicació on es poguessin expressar les inqui-etuds, les propostes, les activitats que es generen des de l’anomenada societat civil, les reivindicacions, els suggeriments de coses a fer... I aquesta revista ha servit per canalitzar aquesta mancança ciutadana. Actualment, Viladecans Punt de Trobada s’envia a un total de 521 adreces electròniques, de persones i d’entitats. I el ressò que ens n’arriba és certament positiu, tant en forma de comentaris com en forma més activa d’articles que anem rebent, i que des d’aquí agraïm i animem a continuar enviant. Certament que la redacció de la revista no es fa responsable del contingut de cada un dels articles que rebem i publiquem, però certament també que així tots plegats ens estem fent un servei mutu, i estem fent possible que a Viladecans hi hagi més veus que puguin parlar i puguin ser escoltades, que prou falta ens fa.Nosaltres continuarem endavant, i farem tot el possible per millorar aquest instrument d’intercanvi. De moment, hem ampliat la redacció amb un parell de persones joves, que sempre és una garantia de més empenta. I, també, estem gestionant de convertir-nos en associació, per tal de poder eixamplar, si s’escau, el nostre camp d’activitat.Amb ganes de treballar per un Viladecans millor i que sigui construït entre tots, des de la redacció us desitgem molt bones festes i un magnífic nou any 2008.

Viladecans,puntdetrobada-Núm.6-Desembre2007 �

L’anell

Aquest estiu em van regalar un anell. Són dos cèrcols i al mig

hi ha una greca calada, que és un gravat ben bonic. La veritat és que m’agrada molt.Un dimarts al matí em vaig adonar que l’havia perdut. Quin disgust! Quina ràbia! I no pel valor econòmic. Donant-hi voltes, vaig re-cordar que l’última vegada que l’havia vist va ser en baixar del cotxe.Trasbalsada vaig sortir al carrer. Dono voltes al cotxe, el regiro per dins, miro per tot el carrer i tampoc. Més empipada i sense cap resul-tat torno a casa. Miro sota el llit, els calaixos, el bany i no el trobo. Finalment em dono per vençuda. “L’he perdut”. Divendres al matí, d’hora. Era el meu aniversari. Vaig sortir de casa per anar a cór-rer per la platja. En acostar-me al cotxe “el vaig veure”. Era allà, a terra, lluïa d’una manera especial i no m’ho podia creure. I després de tres dies! Com podia ser! Amb la gent que passa pel carrer, amb les vegades que vaig bellugar el cotxe de lloc en aquests dies. Em vaig ajupir i el vaig agafar. Sí! El meu anell ha tornat ha mi.

Encarnació Garcia

Nuestra ciudad está creciendo a un ritmo vertiginoso, y desde la juventud hay cam-

bios que también notamos y que influyen en nuestra forma de ha-cer las cosas. Cuanto más grande es una urbe, se supone que más grande debe ser su oferta de es-parcimiento y entretenimiento. Pues bien, desde los jóvenes toca preguntarnos, en lo que a este tema refiere: ¿en qué ha cambia-do o ha “mejorado”? ¿qué nuevas ofertas nos trae nuestra ciudad?A mayor ampliación de oferta de vivienda, mayor número de equi-pamientos, o al menos así debería ser. Pero ¿se traduce esta norma en el campo del ocio? Escaneando un poco los gustos y aficiones de nuestro tejido social más joven nos damos cuenta de que predomina la masificación en discotecas y “af-ter hours”. Y que el objetivo de la noche es acabar en uno de estos re-cintos, previa cena en un suculento restaurante de comida rápida. No sería justo, por otra parte, cul-par de ello a la existencia de estos sitios, sino que habría que profun-dizar en qué tipo de ocio nos ofrece Viladecans. Tenemos el Atrium, un teatro que consigue traer grandes representaciones, y que posee un amplio abanico de ofertas para todas las generaciones. Subiendo la Rambla, hay un sitio llamado Au-ditorio Pablo Picasso, que lamenta-blemente está cayendo en desuso y cada vez más cae en desconocimi-ento para el joven viladecanense. En pro de resucitar este espacio de asociacionismo juvenil se invirtió mucho esfuerzo en desarrollar el Cúbic, el cual lamentamos que no haya sido dispuesto para este fin. Sin embargo, después de mucho tiempo haciendo entender al con-sistorio la necesidad de un espacio juvenil que diera más amplitud de maniobra y proyección a las pro-

puestas de los jóvenes, se va a cre-ar una ampliación de la masía de Can Xic, la cual según nos hacen saber pretende emular las funcio-nes del centro Frederic Mompou de Castelldefels, ofreciendo espa-cios para talleres, ensayo musical, escuelas de teatro, juegos de cartas, etc. Este tipo de espacios abiertos al público y enfocados a que los jóve-nes se reúnan para pasar el rato de una manera sana, representa una alternativa muy beneficiosa, que si la tuviéramos más en cuenta po-dría hacer que los jóvenes no cay-eran en el ocio fácil y consumista. Es por eso que sería bueno que los partidos políticos impulsaran campañas de talleres, apertura de espacios libres, colaboración con asociaciones ya existentes para im-pulsar este tipo de ocio alternativo y alejado de los excesos.Desde estas humildes líneas invito a los jóvenes de Viladecans a pro-bar otras fórmulas de entretenimi-ento como el teatro, no sólo desde el punto de vista del espectador, sino adhiriéndose a un grupo y trabajando en equipo; o a un club de rol, cartas, ajedrez. Al entreteni-miento que antes practicaban nu-estros padres y abuelos, pero que con el tiempo ha ido desaparecien-do, dejando paso al ostracismo de nuestra habitación y nuestro orde-nador, saliendo de él sólo para ir a una humeante discoteca.

Lluís Rovira Adalid

¿Qué hacemos hoy?


Sant Ramon crema!

Sant Ramon crema! Aquest ha estat el crit d’alerta, quan dos focus d’incen-di iniciats al terme de Viladecans podi-en haver acabat en una nova tragèdia.

Sobre les 18:00 hores del diumenge 9 de desem-bre es va originar un incendi proper a les in-dústries situades al costat del Camí Fondo de Viladecans. Justament on es preveu la construcció d’un nou barri “El Pla de Llevant” de 2.377 ha-bitatges, promoguts per l’ajuntament i l’Incasol. El foc, que segons han explicat els bombers, es va iniciar en dos punts d’origen de manera simul-tània i fa pensar que ha estat provocat, es va es-tendre cap a uns terrenys forestals del Montbaig (Sant Ramon), situats entre Viladecans i Sant Boi. Tot i que el vent va complicar l’extinció, un canvi en la seva direcció va fer que el foc girés sobre si mateix i facilités la tasca de les 31 dotacions de bombers que hi van intervenir, tot autoconsu-mint-se . Segons dades facilitades pels bombers, el foc va cremar 15 hectàrees de pi blanc, matolls i cultius. El foc va quedar controlat a mitjanit. Encara que quatre dotacions de bombers van estar remullant i continuat les feines d’extinció, fins a les set de la matinada.La Muntanya de Sant Ramon ha estat víctima constant d’agressions al territori en els últims anys: un incendi, originat també de forma ir-responsable, va cremar 70 hectàrees el juliol del

2005, la degradació del territori per deixadesa municipal, i les nombroses actuacions immo-biliàries no deixen de degradar la muntanya. Recentment i per pal·liar aquestes agressions, s’han declarat 69 hectàrees d’utilitat pública a la vessant de Sant Boi, cosa que demana la Plataforma Salvem Oliveretes (PSO) per a la vessant de Viladecans, tal i com s’explica en aquesta mateixa revista. La com-pra de terrenys forestals per part de Global Inversi-ones Europeas S.L. de Paz Dorado, amb l’estudi del projecte urbanistic “Residencial Sant Ramon” i Josel S.L. del Grup “Nuñez y Navarro”, no fan més que minvar el valor forestal i ecològic de Sant Ramon.

Ricard Caba i Calbet

A la 57 Nit de Santa Llúciaun premi cap a Viladecans

Aquest any, a la 57 edició de la Nit de Santa Llúcia, o Festa de les Lle-tres Catalanes, un dels premis que s’hi concedeixen ha anat a parar a un viladecanenc, i membre a més de la redacció d’aquesta revista. Efectiva-ment, Josep Lligadas ha guanyat el XVIII Premi Joan Maragall d’assaig so-bre Cristianisme i Cultura, amb el llibre La política dels cristians. Felicitats!


Josep Azemar i Pont, neix l’any 1862 a la ciu-tat de Figueres, obté el títol d’arquitecte el 1887, s’estableix a Barcelona i els primers treballs els fa en la urbanització del Parc de

la Ciutadella amb motiu de l’exposició universal de1888, en col·laboració amb l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch, autor de l’edifici de les ai-gües de Cornellà.El seu nét, Francesc Labastida i Azemar, exdegà del Col.legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), el defineix com un home rigorós amb si mateix i seriós amb la feina, però amb un gran afec-te i tendresa per a la seva família.A Viladecans, rep l’encàrrec de Magdalena Modo-lell de transformar la seva Torre de Guaita en una Casa Palau d’estil modernista neogòtic que finalit-za el 1892 i que més tard es convertiria en la Casa de la Vila. Posteriorment, el 1899, projecta l’edifici adjunt a on avui s’ubica la cooperativa agrària i les terrasses amb les antigues escoles així com les esca-les d’accés al gran jardí del palau.Magdalena Modolell li encarrega, també a Josep Azemar, alguns treballs a la masia de les Parella-des (on avui hi ha la plaça d’Europa), i mes tard, el 1910, el col.legi de la Sagrada Família, obres que no van ser acabades fins l’any 1916 aproximadament.Abans de morir a Barcelona l’any 1914, ens deixa a Viladecans un altre edifici, l’ala dreta de la Torre Roja.Mentrestant, el 1889, aconsegueix plaça d’arquitecte municipal a Figueres, i projecta la casa natal de Sal-vador Dalí, actualment propietat de l’Ajuntament.

Josep Azemar també és l’autor de molts edificis modernistes de la seva ciutat i d’altres localitats de l’entorn.Destaquen a Figueres la “Casa Cusí” (1894), amb molts elements que recorden la nostra Torre Modo-lell, “Casa Galter” (1901), “Casa Mas Roger” (1910), segona residència de Salvador Dalí, “Casa Roger” (1896), “Casa Salleres” (1904), i l’escorxador muni-cipal (1904-1907).Tots aquets edificis estan protegits, per l’Ajunta-ment de Figueres, com a Béns Culturals d’Interès Local. A Olot va construir la “Casa Pujador” (1911), també declarada Bé Cultural d’Interès Local.El modernisme arriba a Agullana també de la mà de Josep Azemar. Són quatre els edificis que hi cons-trueix i d’entre ells hi destaca el Grup Escolar, de certa semblança amb l’escola de la Sagrada Família de Viladecans. Si voleu, podeu consultar la pàgina web de l’Ajuntament d’Agullana que hi dedica una plana sencera a l’arquitecte i el modernisme.I mentrestant des de l’Ajuntament de Viladecans, van mirant cap una altra banda, mentre projecten l’en-derroc d’una part de la Casa Palau de Can Modolell. Concretament, tota la part projectada pel prestigiós arquitecte figuerenc el 1899, és a dir, la cooperativa agrícola, les antigues escoles, les dues terrasses i les escales d’accés al jardí. Només es mantidrà la façana del carrer Jaume Abril i mitja planta baixa. És que no serem capaços a Viladecans, de conservar l’edifici tal i com el va projectar Josep Azemar? No seria millor restaurar can Modolell en la seva totalitat, fer-ne difusió i integrar-lo en els circuits modernistes de la comarca?.Per això, cal primer estar convençuts que no és de cartró-pedra, perquè no ho és, sinó que utilitza els sistemes de construcció propis dels diferents estils historicistes de l’època.I segon, cal que ens creguem que tenim una gran obra d’art, que la tenim. A Figueres, no només s’ho creuen, sinó que tot i que no els hi fa tanta falta, sa-ben protegir i conservar totes les seves joies i mol-tes de menys categoria que la nostra Casa Palau. A Viladecans, en canvi, poques joies que tenim i pel que sembla, l’administració municipal no sap ni que ho són.

Jaume Lligadas Vendrell

Josep Azemar a Viladecans: el valor de la Torre Modolell


Can Modolell i Casa Cusí, dos edificis bessons

Si un dia us decidiu a anar a visitar el museu Dalí de Figueres, jo us recomano que acabat aneu a fer un tomb per la ciutat, és una ciutat molt agradable, i si sortint del museu baixeu

per la pujada del castell fins a la rambla, us trobareu de cara amb la Casa Cusí (foto 1), construida el 1894 per l’arquitecte Josep Azemar, dos anys després de bastir la casa palau de can Modolell.El primer que us pot cridar l’atenció és la tribuna de l’edifici (foto 2), molt semblant a la de Can Modolell (foto 3) i si ens fixem en els elements decoratius de la barana dels balcons (foto 4), veurem que són idèntics als de l’edifici de Viladecans (foto 5). La torre de la dreta de la Casa Cusí va ser projectada i construida l’any 1904. En aquesta part de la casa hi veiem la finestra triforada (foto 6) del primer pis que és molt semblant a les de Viladecans (foto 7), així com l’escut de dalt de tot (foto 8 i 9). A la dreta de la torre, i a la part de dalt, veiem la paret que separa la finca del costat (foto 8), que ens recorda la façana emmerletada dels antics col.le-gis (foto 10) decorada amb rajola verda. Aquesta façana ha de desaparèixer segons el projecte municipal. És més que evident que Josep Azemar es va inspirar en la casa palau de Can Modolell per crear la Casa Cusí de Figueres.

Jaume Lligadas Vendrell

1

2 3

4 5

6 7

8 9

10


Aquest és el títol de l’exposició que la Torre del Baró va te-nir el plaer de rebre entre els passats 18 d’octubre i 16 de novembre; SOS Racisme i el Departament de Convivència i Cohesió Social del nostre Ajuntament van fer possible

aquest esdeveniment.Mitjançant panells i audiovisuals força il.lustratius, l’exposició va ajudar a comprendre la realitat migratòria a Catalunya, comparant l’emigració dels catalans amb la immigració que rep actualment, i desmuntant sis tòpics sobre els immigrants: que no es volen integrar, que ens envaeixen, que ens treuen el treball, que són delinqüents, que s’emporten tots els ajuts i que baixen el nivell educatiu. Va mostrar-nos com la societat catalana ac-tual no podria funcionar sense el paper dels immigrants, va ensenyar-nos com podem trencar aquest mur que ens separa els uns dels altres, lluitant contra els prejudicis, les inseguretats i les pors que es generen envers la immigració i que generen actituds discriminatòries.La inauguració va comptar amb la presència de molts viladecanencs, també de la directora de SOS Racisme que va fer-nos una visita guiada, l’Alcalde de Viladecans, regidors, representats d’entitats, alumnes del Curs de Gestió Multicultural entre d’altres.Diverses escoles es van apropar a visitar l’exposició i van aprofitar per treballar d’una manera activa el tema de la lluita contra el racisme.L’exposició també va comptar amb la xerrada “Gitanos, del genocidi a la ignomínia”, gràcies a la colaboració de l’Associació Cultural Gitana de Viladecans. Aquesta xerrada va donar-nos una visió realista i gairebé desconeguda del patiment que aquesta ètnia ha suportat durant tota la història.Mostres com aquesta han d’anar traient granets de sorra d’aquest mur que genera la intolerància.

Idoia Baixench

MURS: Trenquem tòpics per la convivència

Ser dona i musulmana. Dolors Bramon. Editorial Cruïlla i Fundació Joan Maragall, Barcelona 2007.Un llibre altament recomanable i clarificador respecte a tot allò que envolta la dona a l’Islam: el que prescriu l’Alco-rà, el que diuen les diverses tradicions, el pòsit cultural preislàmic, els afegitons culturals que s’han anat fent ar-reu del món segons el lloc d’inculturació de l’Islam… i els múltiples prejudicis nostres. En llenguatge molt planer. De fet, Dolors Bramon va estar a Viladecans fa un any aproxi-madament per parlar de les tres “religions del llibre”. Els que hi vam poder assistir recordem que va ser realment interessant perquè és una bona coneixedora de l’Islam. És doctora en filologia semítica i història medieval. El llibre compta amb un glossari i una bibliografia bàsica. Ah, i a més a més és baratet (10,75 €).

Mercè Solé


Les Associacions de Veïns

A Viladecans hi ha 14 Associacions de Veïns. Un nombre bastant important. I crec que tots tenim la mateixa finalitat, que és lluitar pels nostres barris.Però penso que les Asociacions de Veïns te-nen poc prestigi entre els ciutadans, i això

ens hauria de fer reflexionar. Potser no estem prou a prop d’ells.Com aconseguir que la joventut s’impliqui a fer coses pel seu barri, o que persones vingudes d’altres països, per poder conèixer millor el lloc on són, acudeixin a les Associacions de Veïns? Crec que això faria que hi ha-gués més bona convivència entre tots. I potser és que no els donem les eines suficients perquè ho facin.No ens hauríem de deixar condicionar, hauríem de tenir la independència suficient per decidir la nostra manera de funcionar.Crec que no es valora prou el treball que fem les Associ-acions de Veïns. L’Ajuntament té aquí una gran ajuda, ja que nosaltres som els qui estem més a prop del ciutadà i coneixem millor els problemes de cada barri.Des de les Associacions de Veïns es podrien impulsar molts projectes, com cursos multicul-turals, de civisme i convivència, o conscienciar els ciutadans de la importància de vetllar pel medi ambient.En resum, que caldria tenir molta més participació en tot allò que ens afecta als ciutadans.

Maria Comas

La Fundació Ciutat de Viladecans, presidida per l’alcalde de Viladecans i creada pel Ple Municipal ara fa deu anys, procedirà a la reducció de la seva plantilla i a l’acomia-dament d’un 40% del seu personal abans del 31 de de-

sembre de 2007. La plantilla de la Fundació treballa per fer avançar la nostra ciutat en la Societat del Coneixement i la Informació, i aposta per la seva con-tinuïtat laboral i professional. Durant aquests deu anys ha desenvolu-pat formació en l’ús de l’ordinador i Internet amb la creació de la xarxa de punts Omnia, ha creat i gestionat el Portal de Viladecans, portal d’informació ciutadana, ha promocionat l’ús d’Internet en el comerç local, ha desenvolupat una sèrie de projectes amb finançament euro-peu sobre temes de salut, immigració, igualtat d’oportunitats, etc. Per tot això, el col·lectiu de treballadores i treballadors de la Fun-dació amb el recolzament de CC.OO. apel·lem a la responsabilitat política, ètica i moral de l’Ajuntament de Viladecans, com a adminis-tració pública i progressista, d’assegurar la continuïtat professional i laboral de tots els treballadors i treballadores de la Fundació.

Treballadors i treballadores de la Fundació Ciutat de Viladecans

L’Ajuntament acomiada treballadors i treballadoresde la Fundació Ciutat de Viladecans


Com a resultant de la denúncia feta per la Plataforma Salvem Oliveretes, anun-ciant que determinades poderoses em-preses estan especulant amb els terrenys

de la muntanya de Sant Ramon -en la qual són el propietaris, com a mínim, de 16 i 183 hectàrees respectivament- i planificant el projecte “Sector residencial Sant Ramon”, el ple del passat 22 de novembre va aprovar una moció per expressar la voluntat de protegir i conservar els terrenys qua-lificats com a no urbanitzables situats a la part nord de la ciutat.La plataforma va voler participar en el ple i aquest cop li van permetre fer ús de la paraula, just abans de la votació, i ho va aprofitar per exposar la seva opinió respecte a la moció.Primer, va celebrar la moció, i que l’equip de govern tingués aquesta sorprenent sensibilitat ambiental (ja era hora, i esperem que es repensin urbanitzar a Oliveretes!) però la va qualificar com a una sim-ple declaració d’intencions cara a la galeria, degut a que no figurava cap mesura per desenvolupar-la. És molt fàcil anunciar que l’equip de govern actu-arà segons la llei vigent, i no requalificarà terrenys forestals per a urbanitzar. El difícil i per tant amb més valor és dir-ho i presentar un plec de mesures que garanteixin la protecció de la zona per sempre. I això no es va fer. Segon, va proposar la declaració d’utilitat publica de la muntanya, mesura que s’hauria d’arribar ad-quirint els terrenys per fer-los públics, per la qual cosa va demanar un percentatge del pressupost municipal anys rere any per a aquest fi, i així poder-hi desenvolupar projectes de conservació i regene-ració forestal amb l’excusa de combatre el canvi cli-màtic tot reforestant la zona. És inconcebible que un municipi del món occidental, com Viladecans, permeti que la seva zona forestal estigui tant desfo-restada com ho està actualment. Una dada, en una hectàrea hi caben 400 arbres que absorbeixen 20.000 tones de CO2 l’any. Si la zona forestal estigués con-venientment conservada i gestionada, facilitaria la

seva funció d’embornal del CO2 per ajudar a pal-liar el que genera la ciutat.I tercer, reactivar el Consell Municipal de Medi Am-bient perquè vetlli en tot aquest procés i fomenti que la ciutadania i les entitats de la ciutat facin pro-jectes per plantar arbres a la zona forestal.La Plataforma Salvem Oliveretes continuarà reu-nint-se cada dimecres a les 19:30 h. a l’auditori Pau Picasso i continuarà la seva tasca d’oposició al Pla de Llevant que vol construir un nou barri de 2.377 habitatges a Oliveretes, per a preservar la munta-nya de Sant Ramon.No oblidem que els terrenys que l’equip de govern

reconeix que tenen un valor ambiental, i que no re-qualificarà, tenen exactament el mateix valor ambi-ental que bona part dels d’Oliveretes... L’any 1976, algú va traçar una línia sense considerar aquests valors i va decidir que cap avall és urbanitzable, i cap amunt forestal. Demanem per tant, que el sòl d’Oliveretes es consideri d’ús públic, es reforesti en aquells sectors més malmesos, i ens ajudi a crear a Oliveretes-Sant Ramon un autèntic parc forestal i l’embornal del CO2 que genera la ciutat. Pensem globalment i actuem localment! Des de l’equip de govern també!

Jordi Mazon

Una denúncia de la Plataforma Salvem Oliveretes

condiciona una moció al ple de l’ajuntament de Viladecans


No es fan cada any, però cada cop que es fan és una bona notícia. Aquest any torna a haver-hi Pastorets al Centre Cultural Sant Joan. Seran els dies 22, 23, 29 i 30 de desembre, a les 7 de la tarda. I és una bona notícia

perquè vol dir que a Viladecans hi ha una colla de gent que, per-què sí, sense treure’n cap profit econòmic, té ganes de mantenir una activitat viva, creativa, imaginativa, amb valor artístic i amb valor històric, i que ajuda a disfrutar una mica més d’aquestes festes.O sigui que felicitats als que dediquen hores i hores a assajar, i dis-fruten fent-ho, i tenen ganes de mostrar a la gent les seves habilitats com a actors, o com a tramoistes, o com a directors, o com a organi-tzadors. Fer teatre, en el nivell que sigui, i fer-ho per simples ganes de fer-ne, és una de les bones coses i dels bons aprenentatges que en aquest país sempre s’han cultivat, i sempre han servit per tenir una vida més rica i valuosa. I per sort, a Viladecans, el teatre que s’anomena “d’aficionats” té una llarga i antiga tradició, que conti-nua amb tot vigor.I també, deixeu-m’ho dir, felicitats als que els anirem a veure. L’Agrupació Teatral Mossèn Cinto Verdaguer no surt als diaris, i no pot competir amb cap dels espectacles que fan els actors consagrats. Ni tampoc no ho pretenen. Però anar-los a veure és disfrutar de la capacitat de transmetre, amb proximitat, una manera de fer popular, amb tot l’encant de la gent que es pren les coses amb il.lusió i que, gràcies a aquesta il.lusió i a l’esforç de preparació que hi han posat, aconsegueixen que passem una molt bona estona. Perquè les coses bones no són només les que costen molts diners. O sigui que, si no havíeu previst d’anar-hi, fareu bé de preveure-ho i apuntar-vos-ho a la llista d’entreteniments nadalencs.I encara una altra cosa a valorar. Els Pastorets són, com tothom sap, una representació feta a partir de les històries del naixement de Je-sús. Vestides amb molta llegenda i molta imaginació, però l’arrel i el sentit van cap a aquest fet clau de la tradició cristiana. Però els actors i tots els altres col.laboradors de la representació, entre els quals hi ha gent de tot tipus de creences o no creences, no pretenen amb aquesta obra fer cap mena de catequesi. Sinó que, simplement, assumeixen un element important de la nostra tradició cultural, i ens el fan disfrutar. I això crec que és una bona notícia, també. Perquè a vegades hi ha qui sembla que tingui ganes de fer veure que la tradi-ció cristiana és una mena de cosa perniciosa que cal amagar i mini-mitzar al màxim, en comptes de ser capaços d’assumir tot allò que hem estat i que ha deixat en la nostra vida col.lectiva alguna petja amable i amb valor cohesionador. És així de senzill... Fet i fet, jo gosaria dir que recordar la tradició d’un infant que neix pobre en un ambient ingenu i meravellós, és més sa que limitar-se a anar de bòlit en la competència de veure qui compra més i qui llueix més. El record de l’infant no arregla el món, però hi posa una mica d’humanitat. Que no està gens malament.

Josep Lligadas Vendrell

Tornen els Pastorets

Viladecans,puntdetrobada-Núm.6-Desembre2007 10

L’estat espanyol és histò-ricament i políticament responsable de la colo-nització que ha patit el

poble del Sàhara Occidental, en haver ocupat i explotat els seus recursos més d’un segle. Aques-ta responsabilitat no va acabar el 14 de novembre de 1975, quan es van signar els Acords Tripartits de Madrid que van representar l’incompliment de tots els seus compromisos i el lliurament del territori i dels seus habitants al Marroc i Mauritània.Els diferents governs de la de-mocràcia, no han assumit ni han complert el seu compromís histò-ric amb el poble sahrauí, i s’allu-nyen cada cop més de la seva responsabilitat nacional i inter-nacional en l’actual situació del conflicte. L’estat espanyol té una assignatura pendent i un deute històric, moral i polític amb el po-ble sahrauí; no podem parlar de llibertat, justícia o democràcia al nostre país, fins que aconseguim posar fi a tants anys de patiments d’aquest poble, i tancar un procés de descolonització que vam dei-xar sense tancar.L’exèrcit del Marroc continua, avui, ocupant un territori que va envair per la força. El Marroc es nega a complir les resolucions aprovades per l’ONU i pretén, senzillament, annexionar-se el Sàhara. I el nostre govern parla de “diplomàcia activa” mentre contribueix a mantenir l’ocupa-ció il.legal del territori, amb la venda d’armes i la signatura de tractats de pesca i convenis prefe-rents amb el Marroc, que afecten al Sàhara ocupat.Amb motiu de les properes elec-cions generals que es celebraran el mes de març, l’Associació Ca-talana d’Amics del Poble Sahra-

La responsabilitat de l’estat espanyol

al Sàhara Occidental

uí volem fer arribar als diferents partits, la nostra preocupació per la greu situació que travessa el conflicte del Sàhara Occidental, i en particular la permanent vi-olació dels Drets Humans de la població civil, a les zones ocu-pades, on els ciutadans sahrauís reivindiquen que s’organitzi un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental i reclamen la independència, així com també l’alliberament dels presos polítics i dels desapareguts sahrauís.Des del moviment de solidari-tat, instem el govern d’Espanya a implicar-se més en la defensa dels legítims drets dels sahrauís, defensant el dret a l’autodeter-minació i la independència del poble sahrauí, sense maniobres. Som molts els ciutadans i ciuta-danes a Catalunya i Espanya, que podem arribar a fixar les nostres posicions electorals fixant-nos en temes que com el sahrauí, poden

ser considerats en els programes electorals com a menors, i que afecten a diferents temes de la política nacional o internacional, però que porten una forta càrrega ètica i moral, i que poden marcar la diferència entre les diferents opcions. Aquest és, a vegadees, l’únic argument i paper que se’ns deixa tenir en aquestes circums-tàncies.Per altra banda, veiem amb satis-facció la decisió del jutge Baltasar Garzón d’obrir diligències prèvi-es per a un procés per genocidi contra els responsables marro-quins de l’intent de genocidi que pateix el poble sahrauí i la políti-ca repressiva que pateix al Sàhara Occidental ocupat, que malgrat la seva duresa, no ha aconseguit fer callar la veu dels activistes que lluiten per l’autodetermina-ció i la independència del Sàhara Occidental.

Rosa Mercader

Viladecans,puntdetrobada-Núm.6-Desembre2007 11

Una vegada més a l’ajuntament de Viladecans hi ha hermetisme amb el tema que ens preocupa a la població, el dret a decidir als plans urbanístics

de la nostra ciutat.

És en aquesta zona, com a d’altres del voltant, que per part de l’ajuntament té la necessitat de silenciar amb el temps.Fa temps que en aquesta zona van fer propa-ganda dient que per fi clausurarien els xatarre-ros, però no es així. Avui dia només ha tancat una empresa d’aquesta zona.

Podeu comprobar com a la Carretera de la Vila, com a la Carretera de Valencia, hi ha més d’una empresa establerta amb l’activitat de desballes-tament o desguace.És curiós que mirant les empreses donades d’alta a la guia telefònica, surten en aquesta zona més de sis empreses.Mirem el present i veiem com a poblacions com a Gavà estan al capdavant, recuperant aquesta zona per a la seva població: fent parades d’au-tobusos amb seients, zones esportives, passeig per als vianants, etc. però a Viladecans, com sempre, trigarem molt de temps per poder fer aquestes coses.És el moment de reclamar el tancament dels xatarreros i acondicionar aquesta zona, en zona esportiva, carril bici, parades d’autobusos, més enllumenat públic, borreres per als peatons, etc.Sabem que la Carretera de la Vila fins a la Car-retera de les Filipines (Camí del Mar) hi ha aprovada una inversió per reformarla, però en aquesta reforma ¿hi estaran inclosos el carril bici, les parades d’autobusos, el voral, l’enllu-menat públic i zona per vianants?

Sergio Porrón

Els “xatarreros” de Viladecans

Deixar parlar els ciutadans

He llegit els vostres darrers articles i concretament, el que parla sobre la por que pot tenir o deixar de tenir l’Ajuntament per deixar parlar als ciutadans als plens, m’ha empipat. Anem per parts, com a ciutadà de Viladecans, pago els meus impostos, d’aquests impos-tos, surten els sous dels representants escollits per votació a l’Ajuntament; resumint, la

colla que hi ha a l’Ajuntament, desde la senyora de l’entrada, que amb prou feines parla català, fins al mateix batlle, els hi estem pagant el sou. Crec que per aquest senzill fet, tenen l’obligació d’escoltar la meva opinió i la dels altres conciutadans de la vila, és més, que siguin a l’Ajuntament, és gracies a nosaltres i això no els hauria de donar dret a fer el que els hi sembla. Crec que qualsevol projecte hauria d’ésser acceptat per la ciutadania, i més quan la seva resolució afecta a tots els que residim al municipi, sigui el construir més vivendes, sigui el pavimentat dels carrers o el canvi de la il.luminació dels carrers per Nadal, ja que tot això, també surt de les nostres butxaques.Crec que tenim tot el dret a demanar com volem que s’administrin els “nostres calers” a l’hora de ser inver-tits al municipi. D’això se’n diu Democràcia. Si no hi haguessin deficiències, podrien dedicar-se a construir més vivendes, però crec que amb la quantitat de mancances que tenim a la nostra vila, crec lògic primer arreglar el pati per assegurar el nivell de qualitat de vida d’acord amb els impostos que paguem (estem per sota de Castelldefels) i després quan la gent que resideix al Municipi, disposi de les necessitats bàsiques cobertes, es podrà parlar de convidar nouvinguts.

Ferran Rullo

Viladecans,puntdetrobada-Núm.6-Desembre2007 1�

Càritas de Viladecans està fent una campa-nya de captació de so-cis i de voluntaris que

vulguin col·laborar de manera continuada amb l’entitat, unes persones amb el seu temps, i les altres amb una aportació econò-mica regular. Ara que ve Nadal, pot semblar una manera més de “plorar” per mantenir una tasca que, amb la constitució a la mà, haurien de fer les institucions públiques. Aquest és el pensa-ment políticament correcte.El cert, però, és que Càritas i al-tres entitats semblants, fa un pa-per més enllà del que poden fer els poders públics: el fet de ser una entitat relativament petita, d’estar a prop de la gent, li per-met captar de primera mà les necessitats socials, sempre dinà-miques i canviants, i donar res-postes amb una certa agilitat. Li permet també posar en relleu els buits que deixa la intervenció de les administracions, sensibilitzar la població i intervenir en aque-lles situacions on les administra-cions no poden arribar.Això es fa d’una manera molt senzilla, amb professionals i amb voluntaris. Però el finan-çament a nivell local, en el cas de Viladecans, prové exclusiva-ment d’allò que es recapta entre la gent: a les parròquies i entre

Càritas, la solidaritat tangible

els socis. Un import amb què es cobreix aproximadament el 88 % de les despeses. La resta es fi-nança amb subvencions, entre les quals és important la que prové de l’ajuntament. Per part eclesial, Càritas no rep diners del bisbat, es beneficia, això sí, de l’ús de lo-cals, d’infraestructura, i de la sen-sibilització que l’Església sempre ofereix sobre el tema de la pobre-sa. L’any passat, però, van haver d’interrompre’s alguns ajuts per-què no hi havia prou diners per fer-se’n càrrec. És per aquest motiu que la jun-ta de Càritas s’ha animat a fer aquesta campanya. L’objectiu és aconseguir que algunes per-sones, ben lliurement, vulguin pagar una quota periòdica, cosa que permet saber amb quins in-gressos es pot comptar i per tant oferir un millor servei a les per-sones a qui cal donar un cop de mà. Perquè, de fet, el 80 % dels donatius de Càritas són ocasi-onals, només un 20 % prové de socis. Es podria objectar que con-vindrien més subvencions, però de fet el que enforteix les entitats és el compromís de la gent que hi creu i no tant les subvencions. Un excés de subvenció fa depenent l’entitat de l’administració i no és un símptoma de salut ni d’auto-nomia a l’hora de fer i de posar els problemes damunt la taula.El sociòleg basc Imanol Zubero, especialitzat en moviments al-

ternatius, escrivia un dia que la nostra societat procura l’anome-nat “altruísme indolor”, és a dir, aquella suposada solidaritat més fixada en els sentiments que en la butxaca, el temps i l’esforç. Ser solidari no vol dir només emoci-onar-se davant el patiment dels altres, sinó compartir: de vega-des compartir la cartera, en uns moments en què la vida està cara, però tots hem de reconèixer que consumim molt i molt supèrflu-ament. Teresa Pàmies, fa anys, en unes jornades per als treballa-dors de Càritas ens deia que, de jove, pensava que els problemes es resoldrien quan l’esquerra es-tigués en el poder. Després, a poc a poc, va anar adonant-se que la necessitat de la gent depassa tota intervenció de les administra-cions i que els “lendemains qui chantent”, o sigui les esperances en el triomf de la revolució, per sí soles no arreglen pas els proble-mes concrets de la gent d’avui, per més que siguin necessàries per lluitar contra les causes de la pobresa.En definitiva. Si algú de vosaltres vol fer-se soci de Càritas només cal que es posi en contacte amb nosaltres a través del correu elec-trònic [email protected], o bé al telèfon 628 832 568. I si vol dedicar-hi hores, pot trucar al 93 630 11 66 o al 93 652 57 70. Moltes gràcies.

Mercè Solé


Les empreses espanyo-les van ser les grans beneficiàries de les privatitzacions dels

anys 90 a Amèrica Llatina, d’on han extret importants plusvà-lues. La fòrmula: monopoli de mercat, poca o nul.la inversió i repatriament de beneficis. Els pobles d’Amèrica Llatina viuen com un greuge el deteriorament dels serveis i fan responsable la gestió de les multinacionals espanyoles. Chávez, i Ortega, expressaven aquest sentir de les majories del continent.A la cimera Iberoamericana de caps d’estat i de govern d’aquest novembre es va produïr un fet singular, un incident diplomàtic que ha portat cua. La premsa i els tertulians van recollir una inter-venció del rei dient a Chávez que callés: “¿Por qué no te callas?” Al dia següent hi havia vídeos, versions humorístiques i, sobre-tot, moltes defenses del nostre rei com a gran patriota i, com és ha-bitual als mitjans espanyols, mol-tes, moltes desqualificacions de l’estadista veneçolà. Les classes dominants i la premsa, que n’és expressió, tancaven files. L’argu-

ment, en canvi, no convencia tan aclaparadorament al carrer.I és que el que no té volta de full és que l’actuació del rei va ser una greu patinada diplomàtica. I una altra veritat incontestable és que quan molta gent et defensa és que la teva actitud és contro-vertida. Massa gent ha de defen-sar el rei darrerament. Que està en qüestió? Doncs sembla que cada cop més. Tampoc en té, de volta de full, que Chávez ha es-tat escollit democràticament i ha passat innomebrables consultes populars i el rei ho és per sang i va ser imposat a la “Transacció” com a garant de la continuïtat amb la dictadura sota l’amenaça de les baionetes. Paradoxalment un és anomenat dictador i l’altre demòcrata. Potser una mentida repetida mil cops esdevé veritat.El desencadenant de l’incident; bé, la premsa va analitzar que el fet que Chávez insistís en atacar la figura d’Aznar i anomenar-lo feixista requeria un gest patriòtic que hauria encarnat el rei. Amb Aznar només ens hi podríem fi-car els espanyols, com va espetar un impresentable Sardà a cert programa de les nits de dissab-te. Suposo que el senyor Sardà per aquesta regla de tres no té cap dret a ficar-se amb el senyor

Bush, o estem davant s’un doble-pensar orwelià? Per què ningú no s’ha preguntat per les bases de l’acusació al capital espanyol? Les classes dominants espanyoles tanquen files i es tapen en el seu paper nefast a Amèrica Llatina.I és que la compra d’aerolínies, empreses de telefonia, de submi-nistrament d’energia i d’aigua, han estat els principals destins de la “inversió espanyola”. El nego-ci rodó: comprar barat als estats que privatitzaven als anys 90, no invertir ni en manteniment bàsic i obtenir uns retorns extraordina-ris gràcies al mercat captiu que proporcionen els monopolis o oligopolis que representen totes aquestes activitats. Al contrari del que els gurús del neoliberalisme havien promès als pobles llatino-americans el servei ha empitjorat i els preus han pujat. És cert que algunes empreses espanyoles, com Repsol, estan acceptant ne-gociar les noves condicions amb els nous governs llatinoameri-cans, però n’hi ha d’altres, com per exemple Fenosa a Nicaragua, que arriben fins al boicot i asset-jament al govern legítim. Alguna raó tenien Ortega i Chávez per queixar-se, només faltaria.

Luis Juberías

Doncs no callarem

Per què no ens fas arribar fotografies d’aquelles coses que veus als carrers de Viladecans i que caldria millorar?

Faries un bon servei a la ciutat.


El passat 26 de novembre, el viladecanenc, membre de la Plataforma Salvem Olive-retes, Jordi Mazon va ser premiat amb el primer premi Eduard Fontserè, organit-

zat per l’Associació Catalana de Meteorologia, la Diputació de Barcelona i el Servei de Meteorolo-gia de Catalunya. He parlat amb en Jordi que d’entrada, però, vol dei-xar ben clar que l’anomalia pluviomètrica no justi-fica les inundacions que pateix la zona del delta del Llobregat, com la de Can Calderon a Viladecans, on l’acumulació de l’aigua, nega cases i fa tallar la carretera C-245. Segons ell, això es deu a una mala urbanització, i al fet que els representants del go-vern (municipal, nacional i estatal), s’obliden que un delta és una zona inundable per definició, i que les grans infraestructures i urbanitzacions no estan suficientment adaptades a aquest entorn. A banda d’això, en Jordi ens explica que el Delta del Llobregat presenta uns valors pluviomètrics anuals superiors a les zones veïnes. Aquesta dife-rent precipitació es dóna sobretot a la tardor, fruit de la formació d’un front fred superficial nocturn davant de les costes del Delta, que ve donada per tres causes. Primerament, per la amplada i llarga-da de la vall del riu Llobregat, confinada entre les serralades de l’Ordal i Collserola en el seu darrer tram, que s’eixampla en arribar a la zona deltaica. En segon lloc, per l’aixecament sobtat del mar del massís del Garraf, a la part més occidental del Del-ta, i pel de la muntanya de Montjuïc per orient, que limiten en tots dos casos al Delta del Llobregat, i així l’aire fred que durant les nits descendeix per aquesta vall, s’eixampla en arribar al Delta. I final-ment, com a conseqüència d’una mar Mediterrània d’aigua calenta des de finals d’estiu i fins a l’inici de l’hivern, actua com una font de vapor, tot i sua-vitzant les temperatures de l’aire, i mantenint una massa d’aire mediterrani durant les nits.La possible causa de la diferent distribució de la precipitació que crea el massís del Garraf cal cer-car-la en la convergència d’aire a nivells baixos per la interacció de l’aire relativament fred que descen-deix per la vall del Llobregat i l’aire càlid i humit situat sobre la Mediterrània. formant un front d’ai-re relativament fred quan entra en contacte amb la massa d’aire càlida i humida situada sobre la Me-diterrània.

L’anomalia pluviomètrica del Delta del Llobregat

Les rieres i torrents de les serres del Garraf i l’Ordal que desemboquen al Delta i a la Vall del Llobregat col·laboren a aquesta aportació d’aire fresc. Aquest front que avança mar endins estaria comprès entre la desembocadura del riu Llobregat i les costes del Garraf. L’existència del massís del Garraf impedeix que aquest front s’estengui més cap al sud-oest. Aquesta divisió de dues masses d’aire en superfície és el que s’anomena front superficial mesoescalar, el qual avança lentament mar endins. Per altra banda, la massa d’aire mediterrània avança del mar cap a terra, i quan troba el front fred mesoescalar, conver-geixen en superfície les dues masses d’aire, gene-rant-se l’ascens de la massa d’aire càlida i humida sobre la d’aire relativament fred i sec, generant nu-volositat, tempestes i pluges intenses, que descar-reguen sobre el mar, però que s’atansen tot sovint cap al continent, cap al delta del Llobregat i la part oriental del massís del Garraf. Aquest tipus de precipitació, generalment abun-dant, difícilment arriba a la part occidental i nord del massís, raó per la qual els observatoris situats en aquestes regions recullen menys precipitació anual. Així, el 85% de les precipitacions del mes de setembre són nocturnes (entre les 21 i les 09 hores), molt sovint en forma de tempestes, fet sorprenent i original de la plana deltaica. Quants de nosaltres no sentim tronar de sobte i ploure a les nits de se-tembre?

Ricard Caba i Calbet


No sé on he llegit que la nostra ciutat és la que recorrem a peu. És cert, només

sents com a teus els carrers que has trepitjat. Hi ha carrers sim-pàtics, carrers antipàtics i car-rers preferits. Com el carrer de Sant Joan. L’altra dia va venir una amiga d’un Centre d’Estu-dis i vaig invitar-la a un tallat al Cafè Central. Vam quedar a la parada dels taxis i vam anar caminant i xerrant mentre jo li feia de cicerone seguint un curt itinerari. Vam creuar la carrete-ra i vam entrar per la plaça de l’ajuntament. Vam pujar per Àn-gel Guimerà pel mig del carrer, passejant sense cotxes. Li vaig explicar la mobilització popular i la negociació per salvar el car-rer, el patrimoni del passat quo-tidià, encara en espera de reha-bilitació, la placa de ceràmica del centenari de Can Ginestar feta per l’Encarni, Can Amat i el museu per concretar, la casa del fusteret de la pela i el restau-rant Suc que ha sortit recoma-nat a El Periodico. En tombar la cantonada ens vam trobar amb la vista de la façana de l’esglé-sia fins el carrer del Sol. Quan ensenyes un carrer a algú, te’l mires d’una altra manera. Te’l mires amb ulls de foraster, com si el veiessis per primer cop. A mi em va passar. Va ser com en-fonsar-se en el temps, davant de una de les poques façanes de

carrer que es conserven tal qual eren en la meva infantesa dels anys cinquanta. “És molt bonic”, va dir la meva amiga.Tenia raó. L’alineació perpendi-cular de les façanes blanques, la seva primitiva senzillesa, tenen sabor a temps perdut. Si la nos-tra veritable pàtria és la nostra infantesa, la plaça de l’església era una de les capitals d’aquella pàtria llunyana. Més que una plaça, sempre ha estat un carrer, però el porxo columnat de l’es-glésia, l’espai de les escales, li presta amplitud a l’espai públic. Era la plaça dels diumenges al matí, de la missa de deu. Quan s’obrien les portes, sortíem de la foscor religiosa a la llum de la llibertat pagana del dia de festa. Per això sempre recordo aquells diumenges com alegres dies de sol baixant l’escala amb tot el dia per davant.Era la plaça de les fotos amb cor-bata i pantaló curt, empunyant una palma, de la mà dels pares, davant de la pissarra negra on s’anunciaven amb lletres blan-ques les pel·lícules del centre, en la façana de la casa del senyor rector. A la sortida de missa anà-vem a Cal Magí que tenia sempre tebeos en els vidres de la porta. Anàvem a comprar cromos i la botiga sempre em feia olor del pegament amb què els enganxa-va a l’àlbum. Al costat hi havia una botiga on compràvem gelats

La plaça de l’església

a l’estiu, els “cortes” de nata o de tres colors, que tallaven amb un gran ganivet i emparedaven amb dues galetes. Sempre tenia enve-ja dels companys que compraven “cortes” gegants que els hi deixa-ven tots els morros blancs.Avui encara tenim la botiga del Nitu, un virtuós en el tall del per-nil, i el Nou Rals, la llibreria del Jordi Vicente, més que una llibre-ria, un heroic equipament cultu-ral autosubvencionat que va ater-rar per casualitat a Viladecans els anys setanta.Li vaig ensenyar a la meva amiga la casa del carrer Muntanya amb el compàs dels francmaçons a la façana i una perfecta simetria no-més trencada per una finestra a la planta baixa. “No sabia que el teu poble fos tan maco”, em va dir mentre asseiem al Cafè Central. No li vaig portar la contrària.

José Luis Atienza

Punt De Trobada 06

Documents

Transcript of Punt De Trobada 06