Punt de Trobada 40

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

3 Un Viladecans cosmopolita. Luis Miguel Narbona

4 El gegantó del Mestre Pau Casals. AMPA Pau Casals

5 Una nit per recordar. Josep Ginjaume

6 Els colors de la música. José Luis Atienza

7 Viladecans, el repte de la llengua. Josep Lligadas

8 El canvi climàtic a Viladecans. Jordi Mazon

9 Fires de Vila-de-cans. Vicenç Castelló

10 Viladecans, ¿de derechas? Miguel de la Rubia

11 Escoltar per fer propostes. Bàrbara Lligadas

12 Cantada nadalenca. Idoia Baixench

13 Tres reis i un mamut. El Mamut de Viladecans

14 La mirada aguda: La polla blava (Porphyrio Porphyrio). Eio Ramon

15 Les nostres entitats: El Centre Cultural Sant Joan. Jaume Lli-gadas

16 Històries viladecanenques: Home-nassos al bat : Fèlix Cano i Josep Porcar (1). Andreu Comellas

18 Conèixer Viladecans: Els Consells Populars de Cultura Ca-talana (1). Josep Mumany

40Any 5

15 de gener de 2011

Sumari

Any de Mil·lenari, any d’eleccionsEl 29 d’abril d’aquest any que acabem de començar, en farà mil que el comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda van escriure la frase aquella que ja tothom coneix i que parla del “locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis”, el primer esment escrit del paratge on ara vivim les gairebé 65.000 persones que formem la ciutat de Viladecans. No està gens malament. Mil anys d’història. Fa mil anys, la poca gent que devia haver-hi per aquí, s’havien d’espavilar per sobreviure en un espai més aviat insalubre i que, a més, depenia d’uns senyors que no tenien gaire interès a assegurar-los una vida mínimament digna. Els senyors eren els amos, i els habitants del locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis no podien fer gaire cosa més que treballar i obeir.Per això té una especial gràcia que el mil·lenari del nom de Viladecans s’esdevingui ben pocs dies abans (vint-i-tres, concretament) de les eleccions municipals. Quina diferència, i quin im-mens progrés! Podrem dir el que vulguem sobre la qualitat de la nostra democràcia, i podrem criticar-la tant com considerem oportú. Però certament que ara, en aquest 2011, les nostres pos-sibilitats de gestionar el nostre futur no tenen punt de comparació amb les dels nostres mil-lenaris avantpassats.Però atenció. Dir això no és dir que ja està bé tot, que no cal fer res més. Dir això és tot el contrari. És dir que hem d’avançar molt més en l’interès pel col·lectiu, en el fer possible que tothom pu-gui viure feliç, en l’assegurar que la nostra ciutat sigui un espai amable on faci de bon estar-hi, i sense cap exclusió. I és dir que tots, tant el conjunt de la ciutadania com aquells que són elegits per dirigir la gestió de la cosa pública, hem de creure, ben fermament i ben sincerament, que to-tes les veus han de parlar i han de ser escoltades, i totes les mans han de tenir ganes de treballar i han de tenir els canals necessaris per fer-ho.Viladecans té mil anys, i tots n’estem orgullosos. Però Viladecans cal continuar construint-lo, i tots hi hem d’aportar el que som capaços d’aportar, i tots hem de poder fer-ho realment.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 40 - Gener 2011 2

LA NIT DEL

MAMUT

Cercavila amb torxes i vi calent

Dissabte 22 de gener6,30 del vespre

a la Plaça de la Vila

Festa Major d’Hivern 2011

Hi pot haver una manera millor de celebrar-la?

T’ho perdràs?

Amb aquest recorregut: Plaça de la Vila, Àngel

Guimerà, Sant Joan, Rambla Modolell, Àngel Arañó,

Doctor Reig, Jaume Abril, Plaça de la Vila

Vine amb el mocador del Mamut!


De 1989 a 1990 vaig estar recollint dades per realitzar la meva tesi de llicenciatura

“Marroquins a Viladecans”. No suposava que 21 anys després continuaria recollint dades a la ciutat i analitzant el seu procés migratori. Moltes coses han can-viat des de llavors, la ciutat ha passat de 48.298 a 65.045 habi-tants en una dinàmica de creixe-ment que ha convertit les ciutats del Baix Llobregat en receptores de tot un moviment migratori de persones que han sortit de Barce-lona i l’Hospitalet buscant millor qualitat de vida i preus més asse-quibles a l’habitatge. Viladecans, igual que durant tot el segle XX, continua sent un lloc d’immigra-ció. Si alguna cosa caracteritza la nostra població de forma evident és el creixement demogràfic a partir de constants arribades de veïns forans. Vam iniciar el se-gle XX amb 1.119 viladecanencs; de 1900 a 1936 la població es va triplicar, del 1936 al 1960 es du-plica, de 1960 al 1965, en tan sols cinc anys, gairebé va tornar a du-plicar-se, per passar a triplicar-se en els següents 10 anys, aconse-guint els 36.270 habitants el 1975. Des de llavors, el creixement, en-cara que important, s’ha alentit.Aquest creixement demogràfic, constant des de mitjans dels 80, ha permès anar “cosint” urbanís-ticament els diferents barris, his-tòricament separats, i configurant un perfil més cohesionat després del creixement urbanístic espe-culatiu i sense planificació de cap tipus dels anys 60 i 70.Simultàniament al creixement demogràfic general s’ha produït des dels anys 70 del segle passat una gradual arribada d’immigra-ció estrangera. Juntament amb altres municipis del Baix Llobre-

Un Viladecans cosmopolita

0,00%

2,00%

4,00%

6,00%

8,00%

10,00%

12,00%

14,00%

16,00%

18,00%

20,00%

Viladecans Baix llobregat Barcelonés Àmbit Metropolità (demarcació)

Catalunya

9,33%

12,40%

18,90%

15,40%16,60%

% estrangers sobre la població total. 2009Fons: Idescat 1/1/09, Padró Viladecans 30/11/09

gat, com Sant Vicenç dels Horts o Sant Boi, Viladecans va ser una localitat pionera en l’assenta-ment d’estrangers. Fa més de 35 anys que les primeres famílies de marroquins es van instal·lar a la nostra ciutat.Els veïns d’origen estranger su-posen el 9,33% de la població total; xifra significativament més baixa que la mitjana a Catalunya i del nostre entorn:

La diferència amb l’entorn i la resta de Catalunya s’explica per la característica de Viladecans de ser pionera en immigració estrangera. Inicialment teníem migració estrangera quan en la resta de Catalunya no era signi-ficativa i aquí es va encunyar la imatge d’un fet diferencial de la nostra ciutat. Quan el fenomen es va anar estenent a altres zones de Catalunya aquí començava a estabilitzar-se, produint-se el fe-nomen de la reunificació famili-ar i augmentant dràsticament el nombre d’immigrants, el que ens va fer ressaltar respecte a altres zones. Una vegada consolidades les famílies, la reunificació fami-liar decreix dràsticament i la po-blació estrangera creix de forma més continguda. Mentrestant, altres zones de Catalunya viuen el mateix procés de reunificació

amb uns anys de retard i es tro-ben en plena fase de reunificació familiar, creixent la migració es-trangera molt més ràpidament.Precisament per haver encunyat una primerenca identificació amb un perfil de migració mar-roquina, la major part dels veïns pot estar pensant bàsicament en immigrants procedents del Mar-roc, però el cert és que Vilade-cans s’ha convertit en una ciutat

p l e n a m e n t cosmopolita on conviuen veïns proce-dents de 78 països dels cinc conti-nents.De tots els e s t r a n g e r s r e s i d e n t s , ú n i c a m e n t el 37,2% són d’origen afri-cà, el 23% són

europeus, 7,6% asiàtics o 33,7% americans. Gairebé tothom pen-sa en la immigració irregular com un element bàsic de l’aug-ment de la immigració, quan les reunificacions familiars de forma totalment regular (matrimonis que s’ajunten després d’anys de separació i fills que s’uneixen als seus pares) han suposat una part considerable d’aquest augment.Finalment assenyalar que la crisi que arrosseguem al país des de fa dos anys comença a revelar els seus efectes en la migració estran-gera. L’arribada de nous ciuta-dans d’origen estranger s’ha anat alentit de forma progressiva i, a Viladecans, per primera vegada el nombre de residents d’origen estranger s’ha reduït en l’últim any en 40 persones.

Luis Miguel Narbona


Aquesta iniciativa va sorgir a la nostra es-cola, l’escola pública Pau Casals, amb mol-

ta il·lusió l’any 2008. La nostra idea era crear un moviment que integrés l‘escola dins del marc multicultural del barri de Sales on estem ubicats. Aquest és un barri de moltes i diverses cultu-res que de mica en mica, i molt lí-citament, estan establint els seus costums i noves arrels al nostre entorn. Nosaltres no podíem deixar pas-sar una oportunitat com la que se’ns oferia, de crear un projecte a través de l’escola oberta al bar-ri, per donar a conèixer els nos-tres costums i les tradicions de la cultura catalana. Quin millor projecte que la realització d’un gegantó del mestre Pau Casals, músic català de qui la nostra es-cola porta el seu nom orgullosa-ment. Aquest projecte relacionat amb la cultura popular catala-na, aquest cop amb els gegants i

El gegantó del Mestre Pau Casals

Vols ajudar alguns nens i nenes a fer els deures?

Càritas està preparant un nou projecte per fer REFORÇ ESCOLAR a Viladecans.

Es farà als locals de la parròquia de Santa Magdalena, al Grup Sant Jordi , els dilluns i els dimecres a la tarda, de les 17’15 a les 18’45h

Es tracta de donar un cop de mà a l’hora de fer els deu-res a molts nens i nenes que tenen dificultats a escola. Es farà amb l’assessorament de professionals. Però fan falta voluntaris.

Per què no hi col·labores? Truca a Càritas (93.652.57.70) i pregunta per l’agnès.

timbalers, uneix els CEIP Àngela Roca, Pau Casals i Doctor Trueta, a l’IES Sales i als Diables de Vila-decans.Les finalitats d’aquest progra-ma, al qual l’Ajuntament apor-ta 3.643,75 euros, és fomentar la cohesió social, en un entorn multicultural, mitjançant la dina-mització de la cultura tradicional catalana, i organitzar activitats educoculturals en xarxa, entre l’entitat dels Diables, els centres educatius organitzadors i les res-pectives AMPA.En aquests moments, ens trobem en una nova situació de continu-ïtat en aquesta línia, la de crear i potenciar les nostres tradicions, presentant fa pocs dies a l’Ajun-tament un nou projecte que porta per nom Danses Populars Catala-nes, en el qual estan implicades novament, l’Entitat del Mamut de Viladecans i la nostra AMPA de l’escola Pau Casals. Encara està en estudi, però seria una bo-níssima ocasió per a la creació

d’un futur Esbart Dansaire de Vi-ladecans.Des de la nostra escola, continu-arem treballant en aquesta línia per fomentar els nostres costums com a poble català, respectant sempre les diferents i diverses cultures que conviuen al nostre entorn.

AMPA Pau Casals


Ho explicàvem fa un parell de números. L’Àtrium Viladecans va ser el passat 17

de desembre escenari de la 60a Nit de Santa Llúcia, una de les vetllades literàries més impor-tants de l’any, organitzada per Òmnium Cultural. La cita va ai-xecar expectatives i les va com-plir amb escreix. L’engranatge i la infraestructura inherent a una entitat com la convocant es van manifestar amb tota la seva forma i contundència convertint per unes hores la nostra ciutat en capital de la cultura catalana. Una nodrida representació d’ex-ponents de la literatura, del món creatiu, cultural i periodístic ca-talà hi va prendre part a través de les diverses categories i premiats (Novel·la, Poesia, Contes, Narra-tiva juvenil...) demostrant un cop més que la nostra cultura és mo-derna, atractiva, dinàmica, diver-sa, competitiva i d’una qualitat, com a mínim, comparable a la de qualsevol altre país del nostre entorn. Això malgrat no disposar dels mecanismes d’un Estat que la vetlli i la promogui en igualtat de condicions. La Nit de Santa Llúcia va ser, doncs, una nova ocasió de rei-vindicació nacional dels Països Catalans, de prendre conscièn-cia i recordar que la llengua i la cultura catalana van més enllà de les fronteres o demarcacions legalment establertes. Va ser mo-ment per valorar i encarar amb optimisme el futur. I va ser tam-bé, a escala local, un abans i un després per a l’Agrupació Cultu-ral Mossèn Cinto, que va exercir de fil conductor de la gala amb gran solvència sota la batuta del director de la companyia Come-diants, Joan Font. Un expert en la matèria que va saber conju-

gar eficàcia, imaginació i multiplicitat de recur-sos dramàtics i estètics. Ell mateix va demostrar en la roda de premsa de presentació de l’acte una grata sorpresa pel nivell i la implicació dels inte-grants del Mossèn Cinto, entitat de llarga tradició al nostre poble i símbol de la tradició teatral que impregna Viladecans des de fa dècades.Menció especial van me-rèixer també els actes previs organitzats a Can Xic amb la col·laboració de diverses entitats lo-cals i persones a títol in-dividual. En destacaria el concert de Manu Guix el dissabte 11 a la nit: el professor de l’acadèmia d’Operación Triunfo (Tele 5) va presentar amb sol-vència i bona acollida el seu últim disc on versi-ona onze clàssics de Lluís Llach. També van ser concorreguts el contacontes a càrrec de la nostra veïna Annabel Ballester, una tau-la rodona sobre la importància de la cultura amb Txe Arana i Bien-ve Moya o la xocolatada i les acti-vitats lúdiques per als més petits de l’endemà diumenge.En definitiva, la catalanitat es va expressar amb tota la seva esplen-dor a mitjans d’aquest desembre i és motiu d’orgull i celebració, perquè això no passa gaire sovint a la nostra ciutat (pensem només, per exemple, en la poca transcen-dència de la diada de Sant Jordi en comparació amb altres loca-litats). L’agraïment a Òmnium Cultural, especialment a la seva secció comarcal del Baix Llobre-gat; a l’Ajuntament, per cedir dos equipaments de màxima catego-

ria com són l’Àtrium i Can Xic; i sobretot les gràcies i el reconeixe-ment per la col·laboració altruista i compromesa als molts conciuta-dans que van participar i viure la 60a Nit de Santa Llúcia com una experiència enriquidora que de ben segur ens quedarà a tots per al record.

Josep Ginjaume

Una nit per recordar

El pintor Joan Pere Viladecans (casualitat o no) va ser l’autor del cartell de la 60a edició, on podem veure una espelma que desprèn les lle-tres que il·luminen la Nit de Santa Llúcia.

Més informació i premiats: http://nitdesantallucia.om-nium.cat Gala retransmesa per TV3: http://www.tv3.cat/videos/3273770


Estampes del segle XX/ 10

Els colors de la música

A penes quatre mesos després que el Tribunal Suprem declarés il·legal Comissions Obreres, el

mateix juny de 1967 que va sortir el Sargent Pepper dels Beatles, els Black Boots van fer la primera ac-tuació de la seva història al Coco-drilo Llorón. Van començar sense cantant. El Jaume Puig i el Joan Pugés s’alternaven en les veus solistes, i el Jaume Cabistany i el Vicenç Domènech ajudaven en els cors. El grup va acollir una curta temporada un eivissenc massa aficionat a les nits boges i accidentades, finalment substi-tuït pel Sebastià Oriol, propietari d’una veu amb textura de can-tant negre. Era el millor moment, arribava el soul que trencava la discriminació racial de la música i anticipava la imatge dels jocs del 68 amb els atletes negres pujant al pòdium amb el puny en alt per expressar l’ orgull rebel pel seu color de pell.La música popular també va can-viar el color de pell i una part del repertori dels Black Boots era tan negre com el color de les botes del seu nom. Versionaven cançons en anglès dels èxits del moment com I’m Believer dels Monkees i sobretot Con su blanca palidez dels Procol Harum, però també l’I feel good de James Brown, la Terra de les mil danses del Wilson Pickett o les balades d’Otis Redding.El grup era més que un grup. Hi havia els dos chispas, el Salva-dor Bel i el Joan Domènech, que es barallaven amb aparells i mi-cros amb irrefrenable tendència a acoblar-se enmig d’una cançó, i un mànager, el Fernando Prat, que s’ocupava de trobar-li actua-cions al grup.

Anar a ballar llavors era anar a escoltar música en viu, a l’aire lliure a l’estiu, sota teulada la res-ta de l’any, en les mateixes sales de ball on havien ballat els joves dels quaranta i dels cinquanta. Eren sales on no faltava la llum, ja que el ball era lloc de trobada i contacte entre els dos sexes i aquella situació compromesa exi-gia llums i taquígrafs. Els Black Boots arrossegaven grups d’amics i alguna amiga –fins i tot per anar a ballar les do-nes tenien mobilitat limitada– i Sitges era el desplaçament pre-ferit de l’estiu, a qualsevol de les dues pistes enjardinades de noms tan suggeridors com El Retiro o El Prado. Anar a Sitges per a un jove de Vi-ladecans era com anar a un altre món. Quan passaven l’estació de Vallcarca, que era com una postal de la contaminació, grisa i pol-segosa per la fàbrica de ciment, i després dels túnels apareixia Sitges, era el més proper a viat-jar barat a un paradís assequi-ble. Els carrers blancs del poble

de pescadors, en pendent cap al passeig del mar, també portaven al carrer del pecat, un pecat més de pensament que d’obra. Anar amb els Black Boots a Sitges no assegurava menjar-se un rosco, però alguns van menjar la prime-ra hamburguesa de la seva vida, les primeres patates fregides amb maionesa i paperina, o l’últim crit de la gastronomia de baix pressupost: un quart de pollastre a l’ast. Van actuar a tot Catalunya, a la ràdio al carrer Casp i guanyar algun concurs de grups –la tele-visió era un horitzó gairebé in-abastable, fins i tot per a grups com Pic-nic que llavors triomfa-ven amb Cállate niña– però el seu hàbitat natural era Viladecans i Gavà. A Gavà actuaven al Casi-no, que tenia sala d’hivern tanca-da, però també un espai darrere a l’aire lliure per les tardes dels diumenges d’estiu. A Viladecans tocaven a Can Batllori i a un lloc inversemblant: el Nido de los Re-tales. (continuarà)

José Luis Atienza

Els Black Boots al casino de Gavà per Sant Joan de 1968


La llengua catalana, a Vi-ladecans, necessita ser potenciada. Ho necessita a tot Catalunya, sobretot

ara que patim els bombardeigs del PP i companyia, secundats pel Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, que sembla que parlin d’una Constitució di-ferent de la que vam votar l’any 1978. En aquella Constitució, us ho juro, la llengua catalana hi tenia bona cabuda i bon recorre-gut. Però ara aquella Constitució sembla que ens l’hagin segresta-da. Jo espero que el Parlament i el Govern de Catalunya faran la feina que els toca fer en aquest camp tan determinant.Però bé, parlem de Viladecans, i amb la mirada posada en els qui elegirem per governar la ciutat el proper 22 de maig. A Viladecans hi ha feina a fer, i a molts nivells, perquè aquí el català està en evi-dent situació minoritària. Es fan coses, i bones coses, però se’n po-drien fer més, i se n’haurien de fer més, si volem que la llengua catalana tingui la difusió que me-reix tenir. Jo assenyalaria quatre camps d’actuació:

1. Que, mai, cap de les comu-nicacions que emeti l’admi-

nistració pública en el nivell que sigui, estigui només en castellà. Perquè, encara que sembli men-tida, hi ha organismes depenents de l’administració pública que a Viladecans (i, atenció, que no m’estic referint a cap organis-me municipal) envien cartes a la gent només en castellà, o fan car-tells anunciadors només en cas-tellà. Això no hauria de passar mai, hauria de ser un compro-

Viladecans, el repte de la llengua

mís diguem-ne sagrat per part de les nostres administracions públiques. Perquè els sectors on menys ha penetrat el cata-là és on més imprescindible és fer-lo visible.

2. Una cosa semblant s’hau-rien de proposar les en-

titats amb alguna incidència pública: associacions, partits, o el que sigui. Encara que l’ac-tivitat que convoquin sigui en castellà, caldria que en la con-vocatòria el català hi fos pre-sent d’alguna manera o altra sempre.

3. Després d’aquestes dues primeres coses elementals,

la tercera seria ja de més volada. Jo proposo, i demano, que des-prés de les eleccions municipals, i independentment de com que-di el govern, els partits que va-loren la llengua catalana i creuen que mereix ser potenciada (és a dir, dels de l’actual consistori, el PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC), s’asseguin en una taula i pactin unes quantes mesures i iniciati-ves per afavorir la seva difusió. Actualment, a Viladecans tenim ja unes quantes bones coses: des de la Xarxa Parlar per Conviure a les parelles lingüístiques i al-tres iniciatives de diversos tipus. Doncs es tractaria de veure com es potencia més això, i què més es pot fer. Ja sé que cada partit té programes màxims sobre aquest tema que són inassumibles pels altres. Però si hi ha ganes de fer feina ben feta, cal ser capaç de posar-se d’acord amb un mínim comú denominador, i deixar clar a la ciutadania que això és prou

seriós com per saber posar-se d’acord.

4. I el quart potser sonarà més estrany, però com que a un

servidor li sembla també molt important, doncs el dic, i sense circumloquis. I és que caldria evi-tar al màxim associar la defensa de la llengua catalana a la reivin-dicació independentista. Quan s’insisteix, com a vegades es fa, que l’única manera de defensar la llengua catalana és treballar per la independència de Cata-lunya, s’està aconseguint que molta gent, que no considera la independència cap cosa desitja-ble, es vegi abocada a pensar que això de la defensa de la llengua no va amb ell, i perdi les ganes de treballar pel tema. La defen-sa i la potenciació de la llengua catalana ha de ser cosa de tots, i tothom s’hi ha de poder sentir còmode. Si no, mal anirem…

Josep Lligadas


El físic Michio Kaku, cate-dràtic de física de la Uni-versitat de Nova York, defineix quatre tipus de

civilització a l’Univers, suposant que n’existissin a més a més de la nostra en el Cosmos, en funció de la manera que obtenen l’ener-gia per a subsistir. La civilització tipus 0 és aquella que obté la seva font d’energia de plantes i ani-mals morts. Aquesta és la nostra. Obtenim energia cremant plan-tes i animals fossilitzats. En un any els 7.000 milions d’habitants del planeta consumim el que a la Terra li ha costat un milió d’anys generar com a dipòsit geològic. La civilització tipus I és aquella que extreu l’energia del propi planeta: el vent, les marees, la ca-lor interna, etc... La tipus II, obté l’energia de les estrelles (energia solar), i la tipus III, de la galàxia. Tot i que alguns països comencen a despuntar cap a societat tipus I, encara som tipus 0, i això és la causa de l’escalfament global. Ningú no nega ja que el clima ha canviat, està canviant, i que els propers anys aquest canvi es farà més evident. I pràcticament hi ha un consens a nivell científic en atribuir aquest canvi a l’activitat antròpica, amb l’emissió massiva des del 1850 de gasos d’efecte hi-vernacle, principalment el diòxid de carboni alliberat en la combus-tió dels combustibles fòssils. Des dels anys 90 del segle XX aques-tes emissions s’han incrementat exponencialment.El canvi climàtic és el problema ambiental, social i econòmic més important al qual s’enfronta la humanitat en el seu conjunt. Tots i totes en som responsables, els més de 7.000 milions d’habitants del planeta, ja que d’una forma o una altra, en major o menor mesura, som consumidors de productes que han emès aquests gasos. Tot i que l’acció individual de cadascú

de nosaltres hauria d’anar enca-minada a minimitzar les emissi-ons dels gasos d’efecte hivernacle i fer de les nostres accions siguin sostenibles de veritat, és a nivell polític que s’han de prendre les decisions més importants, les que ens han de conduir cap a una ci-vilització tipus I. I en això tenen a dir molt les polítiques locals, tant si són d’esquerres com de dretes. Com serà el clima a Viladecans a finals del segle XXI si els nostres governants no es prenen seriosa-ment el problema del canvi cli-màtic, i no ens encarrilen cap a una societat tipus I? El projecte PRUDENCE de la Unió Europea permet fer simulacions a esca-la regional mitjançant el model numèric PROMES, i que l’autor d’aquest article ha aplicat al cas de Viladecans. Les figures 1 i 2 adjuntes permeten comparar la temperatura mitjana mensual i la precipitació de cada mes per a dos períodes: 1960-1990 (dades reals) i 2070-2100 (segons el model PRO-MES).

Moltes són les reflexions que po-den sorgir d’aquests resultats, so-bretot per als qui ens governen, i que deixo per a un altre Punt de Trobada. Potser només apuntar que donada la magnitud del problema, la creació d’una comissió cívica de canvi climàtic local, i fins i tot, ara que s’acosten eleccions locals, la de la creació d’una regidoria dedi-cada exclusivament a aquest afer hauria d’estar en l’ordre del dia dels programes electorals dels di-ferents partits polítics locals, tant de dreta com d’esquerra.

Jordi Mazon

El canvi climàtic a Viladecans

Figura 1. En color vermell la temperatura mitjana mensual per al període 2070-2100, i en blau la que hi va haver entre el 1960-1990. Cal destacar dues co-ses. Primerament, que si en el període 1960-1990 la tempera-tura mitjana fou de 16ºC, per al període 2070-2100 s’espera una temperatura mitjana anual de 19,2ºC. Per altra banda, els me-sos d’estiu es fregaran els 30ºC a finals del segle XXI, mentre que entre el 60 i el 90 del passat segle XX no se superaven els 25ºC de temperatura mitjana estival.

Figura 2. Les barres negres (o la línia negra que les ressegueix) indiquen la precipitació mitjana del període 1960-1990, i les gro-gues la mitjana que s’espera per al període 2070-2100. En general hi ha un descens de la precipita-ció, excepte a la tardor on s’incre-menta, molt probablement per la gran quantitat de vapor d’aigua que hi haurà a l’atmosfera del Delta, amb unes temperatures molt elevades i un mar molt més calent. Això pot indicar un incre-ment de les pluges torrencials. Si la mitjana anual entre el 1960 i 1990 fou de 650 mm, per al darrer trentenni del segle XXI s’esperen mitjanes de 570 mm. Cal desta-car però unes primaveres més seques, i uns estius amb molt poca pluja. Si tenim en compte que la temperatura estival serà molt més alta, el panorama pels nostres boscos i ecosistemes és realment preocupant, així com per a la salut dels nostres vilade-canencs del futur.


No hem tingut sort, algú més ha trobat les fites de VILA-DE-CANS i n’ha fet un mal ús.La separació dels termes de Viladecans i Sant Climent, està marcada amb una sèrie de fites de notable antiguitat. Algunes d’aquestes fites

ja estan relacionades al llistat del precatàleg de patrimoni –malauradament, pel que sembla, el catàleg definitiu encara és lluny de ser enllestit– i comentades en aquesta mateixa revista. La gent del Grup Tres Torres ens hem dedicat a buscar totes aquelles fites que encara continuen a la vista, així com de les barraques de vinya que hi ha al nostre terme per tal de reconstruir-les, si més no alguna, si el propietari hi té interès. Ja portem onze fites localitzades (més endavant farem un article relacionant totes les fites trobades i fins i tot es podria fer una excursió pel perímetre del nostre poble), però ens ha entristit que una de les fites, situada al peu de la muntanya de Sant Ramon, ha estat esmicolada.És incomprensible que algú pugui sentir plaer trencant i desfent el nostre pa-trimoni, un patrimoni que per tenir-lo han hagut de passar molts anys i que ha fet que Viladecans sigui com és i que és com ens agradaria que se’l trobessin els que vénen darrera. Semblaré tonto, però cada vegada que trobem una nova fita salto d’alegria i estic esperant el dia que pugui explicar als meus conciutadans el que hem trobat i resulta que, abans d’acabar la feina, ens trobem que una d’elles ha estat destrossada. No sé si paga la pena seguir ja que et fa pensar si algú no acabarà destrossant-les totes, quan sàpiga on són. M’agradaria saber què hauríem de fer per aconseguir que tothom respectéssim les persones, les idees i els béns materials encara que aquests no siguin els que més ens agraden.Salut i que tots tinguem un bon any.

Vicenç Castelló Solina

Fites de Vila-de-cans


Se nos fue el 2010 y se nos presenta un 2011 con no menos incertidumbre, pues nos ha-blan de paro, de recortes sociales, de subi-das de precios por encima del IPC y una

más concreta, la subida exagerada de la luz. En este 2011 también nos encontraremos por el cami-no con unas elecciones, esta vez municipales. Las pasadas autonómicas dejaron un mal sabor de boca a todos aquellos que nos consideramos de iz-quierdas. La izquierda plural fue excluida del Go-vern de Catalunya, y según creo yo, no por que no hicieran una gestión de lo más progresista y avan-zado de Europa. El poder económico y mediático en manos de la derecha catalana fueron determi-nantes para poner en jaque repetidamente al “Go-vern d’Entesa”, resaltar los errores cometidos y es-conder los aciertos. Pero no sólo se pueden achacar los resultados a estos factores, pues la crisis, el es-pañol-populismo y el factor migratorio por un lado y por otro los problemas y actuaciones políticas en el seno de los partidos del Govern, han sido otros de los factores que han influido de manera decisiva en el recuento final.En Viladecans, los resultados no han ido en senti-do contrario. Viladecans, una población en la que la diferencia izquierda-derecha en lo que respecta a apoyo electoral, era sin duda claramente favora-ble a las fuerzas de izquierda desde los comienzos del periodo democrático, en esta ocasión la suma de las opciones populistas o de derechas ha sido superior a la de las fuerzas de izquierda. Un mal sabor de boca también aquí en Viladecans. Pero ese mal sabor de boca se ha visto acrecentado con la in-corporación de la derecha fascista al mapa electoral de Viladecans con un resultado nada despreciable. En poco, nos veremos de nuevo en la tesitura de decidir y tendremos que hacerlo esta vez en clave municipal, entre unas fuerzas políticas que muy

Viladecans , ¿de derechas?

lejos de querer la mejora de la mayoría apuestan por la mejora de unos pocos o pretenden dividir la sociedad en función de la lengua que hablan o del origen que tienen y otras fuerzas que pueden go-bernar para favorecer un Viladecans de la mayoría, en un sentido progresista y de salida de la crisis, donde se favorezca a las clases populares. Y es que aunque algunos se empeñen en negarlo, todavía hay diferencias entre la izquierda y la de-recha, y sobre todo entre políticas de derecha enca-minadas a favorecer a banqueros y grandes empre-sarios, frente a políticas de izquierdas que sitúan como eje fundamental las políticas sociales en be-neficio de la mayoría de los ciudadanos.Como siempre los trabajadores, en las elecciones, nos jugamos mucho y ni por un momento me pue-do imaginar que por la abstención de trabajadoras y trabajadores, se posibilite que haya en Viladecans un gobierno de derechas en el que además pueda ser figura decisoria un componente de la extrema derecha.

Miguel de la Rubia

Vols ser de la colla del Mamut?Per acompanyar-lo a les cercaviles...

Per donar més vida a les nostres Festes Majors...Per “mamullar”, quan calgui.... I per tot allò que se’ns acudeixi...

Si tens entre 12 i 100 anys, i vols formar part de la Colla del Mamut,posa’t en contacte amb nosaltres:[email protected].

A Can Xic, hi trobaràs també fitxes d’inscripció

Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”[email protected] http://elmamutdeviladecans.blogspot.com

El Mamut vol companyia. El Mamut et necessita.


Fa unes quantes setma-nes em vaig reunir amb les dones de l’Associa-ció Cultural Gitana de

Viladecans, on vaig anar bàsica-ment a escoltar-les. Quan vaig arribar els vaig donar diverses publicacions que hem fet des de la Fundació Josep Irla vincula-des amb el tema del gènere com El feminisme i Feminitzar el poder, apoderament femení i estructures organitzatives (les podeu trobar a la xarxa: http://irla.cat/pu-blicacions/). Al parlar de gènere es van pensar que jo havia anat a alliçonar-les sobre el maltrac-tament o quelcom per l’estil. Suposo que estan esgotades de batallar contra prejudicis. Un cop arreglat aquest malentès van començar a explicar-me les seves casuístiques, que van resumir amb un concret “tenim el matei-xos problemes que tothom, però agreujat pel fet de ser gitanes”. Una de les grans crítiques que feien a la gestió municipal és que se senten abandonades, exem-plificant-ho amb les obres que estan fent amb el Pla de Ponent. Elles em deien que no entenien

Escoltar per fer propostescom per arreglar Can Palmer no compta-ven amb tota la gent que hi ha a l’atur al propi barri. Crec que aquesta idea és del tot sensata. ¿No tro-beu que tindria sentit que l’ajuntament no-més concedís obres o serveis a empreses que estiguessin dis-posades a contractar un percentatge de viladecanencs i viladecanenques aturades a la seva plantilla?A més a més, això permetria evitar possibles conflictes socials, ja que un racisme latent es notava entre les meves contertulianes causat pel fet que els treballadors que estan arreglant el seu barri són d’origen magrebí. Tothom té dret a treballar, però la pedagogia i la cohesió social es fan més difícils quan hi ha elevades taxes d’atur i no es fa prou per reduir-les. Després de trobar-me amb elles vaig estar parlant amb José San-tos, president de l’associació i de la Federació d’Associacions Gita-nes de Catalunya, conversa que

em va dur a pensar en una altra proposta. El jovent gitano de Vi-ladecans sovint queda reclòs en el seu gueto. Ells són conscients que s’han d’integrar, però la gent també els ha de deixar que ho pu-guin fer. Un primer pas seria que aquests joves impartissin cursos de “cajón flamenco” a Can Xic, per exemple. Com veieu, una tarda escoltant em van dur a pensar en dues propostes. Dues propostes basa-des en necessitats reals, les quals només es poden conèixer trepit-jant el carrer i conversant amb la ciutadania. Gràcies per tot i fins aviat!

Bàrbara Lligadas

Ballades de sardanes a Viladecans el 2011 16 gener 12 matí Plaça de la Vila Cobla Ciutat de Cornellà 23 gener 6 tarda Ateneu Can Batllori Cobla Ciutat de Cornellà 20 febrer 12 matí Plaça de la Vila Cobla Rambles 27 març 12 matí Plaça de l’Albarrosa Cobla Baix Llobregat 10 abril 12 matí Plaça de la Sardana Cobla Baix Llobregat 5 juny 12 matí Plaça de la Vila Cobla Baix Llobregat 9 juliol 10 nit Rambla Modolell Cobla Rambles 8 setembre 7 tarda Plaça de la Vila Cobla Baix Llobregat 11 setembre 8 tarda Plaça de la Vila Cobla Ciutat de Cornellà 2 octubre 12 matí Plaça de la Vila Cobla Baix Llobregat 6 novembre 12 matí Ateneu Can Batllori Cobla Rambles 4 desembre 12 matí Plaça de la Vila Cobla Rambles


El passat vespre del 22 de de-sembre, l’Agrupament Coral La Lira va oferir el seu reper-tori nadalenc a una residèn-

cia geriàtrica i a la zona comercial de Viladecans. Després d’una setmana carregada de concerts de caràcter més formal, com van ser la participació en el Premi de les Lletres Catalanes i con-certs a Castelldefels i Àtrium, aquesta vetllada va servir per gaudir d’una manera distesa del que més ens agra-da, cantar, i alhora portar els millors desitjos de manera desinteresada a aquells que no sempre poden gaudir de la seva ciutat. Tot i la pluja no vam defallir, i en tres punts comercials vam amenitzar la tarda als ciutadans i co-merciants. Fins i tot un grup de joves va afegir-se a cantar amb nosaltres. Per un altre any repetirem, tot espe-rant que la pluja ens respecti i puguem tenir més públic.

Idoia Baixench

Cantada nadalenca


Ha estat la primera vegada que he pres part a la cavalcada de Reis. Em feia mitja por: sóc un mamut de senti-ments més aviat republicans, m’agra-den més les mamullades que sortir “de secà” i una cosa tan solemne m’espantava una mica.Però em va encantar: vaig anar acom-panyat de tres majestuosos patges, que no em van deixar sol i que em van guiar. També d’en Juan, la Desi i la Isabel, que s’estrenaven com a colla del Mamut.De fet tampoc no els va costar gaire perquè el camí venia assenyalat per un estel lluminós que s’obria pas a cop de pedalada (com són aquests ecologistes!).Vaig recollir unes quantes cartes que després vaig lliurar personalment a ses majestats. I vaig descobrir que, entre les moltes utilitats de la meva panxa-dipòsit hi ha la de fer de bústia ocasional. Em vaig sentir orgullós que alguns nens confiessin més en mi que no pas en els reis, que per senzillets que vulguin passar no deixen de ser una de les monarquies més antigues del món.Vaig descobrir el poder dels caramels. Em sentia tot un capitalista, per una tarda, repartint aquí i allà. Vaig cons-tatar que la voracitat d’alguns “ten-dres infants” i de les seves iaies feia que en un cert moment ells tinguessin més caramels que no pas jo mateix...En fi, el millor, sens cap mena de dubte, els ulls, el somriure i la il·lusió dels milers de nens i nenes que veien passar la comitiva. Confio que els reis s’haguessin portat bé amb ells, per-què no dubto pas que s’ho mereixen del tot.I per acabar només demanaria a l’al-calde a veure si un dia em deixava aquesta clau màgica de Viladecans que obre totes les llars... Guai, no?

El mamut

Tres reis i un mamut


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

La polla blava (Porphyrio porphyrio) Viladecans 5-01-2011

Ocell de l’ordre dels gruïformes, de 48 cm, que és de color blau, fosc a les parts superiors i més pàl·lid al pit, i té les infracobertores caudals blanques, i el bec, la placa frontal, les potes i l’iris roig viu.El bec és robust i les potes són llargues. Habita en canyars i aiguamolls de vegetació densa al sud de la península Ibèrica, a Sicília, Sardenya, el Marroc i Algèria. Actualment és escàs a l’Albufera de València i molt rar a la resta dels Països Catalans.

Font: Enciclopèdia catalana.


les nostres entitats

El Centre Cultural Sant Joan de Viladecans té la seu al carrer Pare Artigas número 2. Són unes dependències i una sala de tea-tre que, tot i ser propietat de la parròquia,

les administra de manera autònoma una junta re-presentativa dels socis.El Centre Cultural d’avui és, de fet, la continuació de l’antic “Centre Parroquial Catequístic”, que encara més enrere era anomenat “Centre Catòlic”. L’inici del Centre Catòlic, situat en les dependències de la parròquia, va ser a principis de 1930. I era hereu de l’antic Centre que, amb el nom de “Patronat Obrer”, s’havia fundat el 1912 a les dependències de la Tor-re Modolell, per voluntat de Magdalena Modolell i a instàncies del rector Andreu Samaranch.El Centre Catòlic fou destruït durant la guerra ci-vil espanyola junt amb l’església, rectoria i casa del campaner. Tot el conjunt va quedar convertit en un gran solar. Anys després, un cop construïda l’es-glésia i amb l’esforç de tot el poble de Viladecans, el dia 5 de novembre de l’any 1950 tingué lloc la inauguració de la sala nova del teatre del que des d’aleshores es va anomenar Centre Parroquial Ca-tequístic. Va ser amb l’obra “Batalla de reines”, de Pitarra.La vida artística del Centre, como tota entitat cul-tural, ha tingut els seus alts i baixos. L’època més esplendorosa fou de 1950 a 1960, en què s’hi feia teatre i cinema. Mentre que a partir de 1966 es va entrar en una època de decadència. El Centre es tro-bava gairebé tancat, tota vegada que les represen-tacions teatrals eren molt poques, i les sessions de cinema s’havien acabat.A principis dels anys 70 neix el grup de teatre L’Es-carbat i s’inicien una colla d’activitats teatrals (la primera, “Pigmalió”, el setembre de 1972) i d’altres tipus als locals del Centre, que duren un cert temps. Però la consolidació arriba quan a meitat de l’any 1974 es forma l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer. Aquest grup va ser convidat pel rector mossèn Salvador Jordi a utilitzar l’espai del Cen-tre, i així va tornar a arrencar l’activitat en aquest espai. Durant tots aquests anys s’hi han fet una sèrie de millores, sobretot des dels anys 80 fins a l’actuali-tat.

El Centre Cultural Sant Joan

La primera gran transformació que es fa al Centre Cultural Sant Joan és l’obra d’ampliació de l’espai edificat, amb les sales a la part superior annexa al teatre, els nous sanitaris i l’enrajolat del pati. També es va modificar l’escenari.Posteriorment s’han dut a terme la remodelació de la sala i escenari del teatre.L’any 2000 es va celebrar el cinquantè aniversari de la inauguració.S’ha de destacar l’extraordinari servei que les instal-lacions del Centre han donat a la ciutat de Vilade-cans. Sense cap mena de dubte la sala de teatre del Centre Cultural Sant Joan és el local més emblemà-tic de la part antiga de la nostra població.

Jaume Lligadas Bassolas


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Fins el 1992, que vàrem ser sub-seu olímpica, la gent de Barcelona ens acostumava a ubicar en-

tre Gavà i Castelldefels, no pas al peu de la muntanya de Sant Ramon. El beisbol ajudà a posar Viladecans en els mapes. Fora de Catalunya només algunes perso-nes de Calaceit, de Tauste, d’Al-cossebre, de Matalascañas o de Benalúa de Guadix sabien, grà-cies a la migració de familiars i amics, que hi havia un poble que es deia Viladecans uns kilòme-tres al sud de la capital. Fins i tot els turistes dels campings “Toro” i “Ballena” creien estar estiuejant a Sitges. Exagero, és cert.Per altra banda i sense proposar-s’ho, el beisbol contribuí a fer-nos més dignes i mereixedors de millors serveis dels que fins lla-vors se’ns atorgaven. Sovint ens volien menysprear dient-nos que érem de Vila-de-gossos i… qua-si bé callàvem. Exagero, d’acord. Però fins aquell 1992, quan agafà-vem la Mohn, més que sovint ens tocava anar drets a Barcelona. Si sortíem a la carretera sempre estàvem embotellats, tant si anà-vem pel Camí Ral com pel “Gato Negro”... De no tenir, ni cinema teníem. Per veure una pel·lícula, el cinema més proper era el Ma-ragall de Gavà. Per ni-ni, ni es-tació de tren. L’estació ens la va portar l’Olimpiada i us asseguro que ja no exagero gens. Com que no quedava bé que una sub-seu estigués tan mal comunicada, ens van plantificar un baixador enmig d’enciams i bledes.

La raó de ser sub-seu olímpica va ser la conjunció d’aquests tres ingredients: tenir l’espai necessa-ri (el camp), la tradició més que suficient (fundació de l’any 1945) i el Club Beisbol Viladecans (con-tinuadament victoriós). Aquest havia estat el just guanyador de totes les lligues nacionals i totes les copes del Rei els deu anys previs. De semblant raó, Bada-lona va ser sub-seu del bàsquet, Banyoles del rem, Terrassa del hoquei i Granollers de l’handbol. Amb posteritat al 92, el club tor-nà a guanyar en set ocasions la lliga i en nou ocasions la copa. Ara, l’exagerat ja no sóc jo, sinó que ho comença a ser el bagatge victoriós. Molt probablement, no ha nascut, i dificilment ho farà, cap club que pugui acaparar semblant tresor de manera con-secutiva.Els responsables principals i en primer pla d’aquesta gesta, dei-xeu-m’ho dir ras i curt, varen ser en Fèlix Cano Ridruejo i en Josep

Porcar Escrichs. En Fèlix acabà essent l’únic jugador present de manera activa a tots els triomfs. En Josep, com a jugador dei-xà de jugar, quan tenia prop de quaranta anys, les dues últimes copes del Rei. Però aquest pa-rell d’homenassos no solament guanyaven a base de les millors batacades, patacades i enguan-tades, sinó que, portadors del seny i la rauxa necessaris, eren capaços de fer encaixar una dot-zena d’individualitats tendents a qualsevol dissonància i dur-los mitjançant una paraula, un gest, una mirada o una acció precisa, a la concordància imprescindible perquè l’equip perdés el mínim de partits.Encara eren bordegassos (16 anys) quan ajudaren en les primeres vic-tòries nacionals als veterans Al-fons Barrué, Josep Pallàs, Jaume Castañé, Vicenç Santacana, Joan Domènech, a l’avui president doctor Julio Cano germà d’en Fè-lix, a l’ex president Jordi Amat,

Home-nassos al bat : Fèlix Cano i Josep Porcar (1)

Félix Cano, d’esquena, amb el bat


a en Jaume Puig, a en Fernando Carmona, als germans Muñoz, a en Paco Cereceda i a l’Enrique Cortés. Amb el company i amic de la mateixa fornada Josep Se-gura que els feia de catxer de ma-nera més que intel·ligent, en Fèlix i en Josep aviat es van convertir en el pal de paller d’aquell equip que durant els anys vuitanta anà injectant a tothom d’aquí bones dosi d’autoestima.Deixeu-me que també us recordi i faci reconeixement dels qui fo-ren els companys protagonistes dels anys noranta: el catxer Juan-ma Salmerón, en Xavi Benito, en Gabi Espín, els germans Jordi i Raul Pérez, en David Porcar, en Marcos Berenguer, l’Enric Fer-nández, en Miguel Catalán, i al-guns més que rucament dec estar oblidant. Tots ells continuaren enfilant-se a la torre que tenia per base en Fèlix i en Josep acceptant de bon grat el seu lideratge. Tam-bé hi vam tenir forasters delito-sos de fer pinya contribuint a la consecució del seguit de victòri-es. Foren benvinguts en tant que no posaven en perill el bon rotllo amistós, la identitat i la raó de ser del Club Beisbol Viladecans.La cosa de guanyar a l’engròs va començar l’any 1982. La crisi eco-nòmica persistent arreu del país i a Viladecans en particular, no ens permetia gaires alegries. Els pro-cessos de reconversió i l’atur que se’n derivava posaven la pell de gallina. L’ajuntament, que amb prou feines arrencava després de les primeres eleccions democràti-ques i es recuperava de l’ensurt del 23-F, acabava d’ocupar-se de la meravellosa herència prede-mocràtica d’asfaltar l’Albarrosa, ampliar el cementiri i alguna al-tra coseta, sense tenir un duro. Els descampats del Poblat Roca, de Can Batllori i del torrent Ba-llester, que uns pocs anys enrere havien estat els camps de batalla de la vaga de la Roca, ara eren domini de xavals que jugaven a tirar-se pedres perquè sí o per

conquerir alguna heroïna veïna del barri. I domini també d’al-tres ja no tant xavals, que aban-donant tot joc, lluita i esperança, es picaven directament a la vena una altra mena d’heroïna, a risc de deixar aquest barri, sense cap compliment, amb bromera a la boca.Afortunadament per als més jo-ves, el Club Beisbol Viladecans, foragitat del camp que compartia des de l’any 1945 amb els xutadors de calçotets curts, jugava llavors a aquells mateixos descampats del Poblat Roca a tocar del Col·legi Mestres. Força pares i mares de l’entorn, amb més angoixa que il-lusió i fent-ne en molts casos un seguiment de regnes curtes, dei-xaren derivar els seus fills cap a aquella pràctica insertada al bell mig de Viladecans, considerada més inòcua que la de trencar fa-nals a pedrades i més divertida i formativa que la de injectar-se estupefaents a la vena. Així, en l’exercici de la seva responsabi-litat, alguns d’aquests pares s’hi quedaren enganxats i, juntament amb fills i filles, contribuïren en bona mesura a fer que el club anés més enllà del que sempre havia estat, un simple lloc de tro-bada amical per jugar.

Els nostres herois i amics Fèlix Cano i Josep Porcar, estadística-ment, durant anys batejaren per sobre el 300x1000 de promig (el fet de colpejar bé la bola amb el bat, en els intents corresponents, arribant com a mínim a primera base sense que l’equip contrari pugui evitar-ho). En Fèlix, algu-nes temporades feu hit al voltant dels 400. Per altra part, tenint la possibilitat de jugar en qualsevol posició defensiva, tots dos desta-caren també com a pitxers durant molts anys. En Fèlix per la seva precisió i potència, amb llança-ments al voltant del 140 km/h, i en Josep per la seva varietat de corbes i enganys sobre el bateja-dor rival.D’aquests dos referents del beis-bol, només en Fèlix jugà l’Olim-píada de Barcelona. A en Josep me’l deixaren fòra de la pre-se-lecció, anys abans, els estaments burocràtics de la Federació. Re-ivindicava amb tota raó, però potser massa sonorament per a les fines oïdes de qui manava, compensacions a les pèrdues i disfuncions que en la seva feina provocava la dedicació intensiva a la selecció. Per altra part, abans de l’Olimpíada aquest equip na-cional desgraciadament responia més a criteris de quota de clubs que a criteris de vàlua personal. En Fèlix en canvi, amb l’equip d’Espanya tingué ocassió de ju-gar a dotzenes de camps d’arreu del món i esdevingué figura en els Jocs on també ho varen ser els americans, futurs”Hall of fame”, Jason Varitek, Nomar Garciapar-ra i Jason Bianchi. Per a la història del beisbol, el nostre paisà queda-rà com el primer batedor olímpic que aconseguí un gran eslam (ho-merun amb bases plenes). Fou en el partit que Espanya guanyà a Puerto Rico al nostre camp muni-cipal. (Al proper número acabarem la història...)

Andreu Comellas

Josep Porcar, amb ulleres


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Els Consells Populars de Cultura Catalana, que mai no es van reconèixer com a enti-tat, es van crear amb l’objectiu de recupe-rar les festes populars arreu de Catalunya.

A Viladecans va ser-ne l’impulsor en Jordi Vicen-te, un noi que havia arribat de Begues amb la seva motoreta, i buscava obrir una llibreria entre Gavà i Viladecans. L’atzar o la casualitat, va fer que ales-hores a Gavà s’obrís una llibreria similar a la que ell volia muntar, i això el va fer decidir d’obrir-la a Viladecans. Com no coneixia gaire gent, el Jordi Soler, un amic comú de Gavà, li va presentar en Jaume Lligadas Vendrell, perquè li ensenyés el bar-ri i li parlés de Viladecans.En Jaume i en Jordi van quedar a la rambla, i d’allà van fer un tomb per el barri antic. Així en Jordi va conèixer què era la Torre Modolell, la Torre del Baró, l’edifici del Bofill, els jardins de Can Modo-lell, l’església de Sant Joan... Edificis i llocs que per a nosaltres són habituals, però que són singulars i carregats d’històries.Aquella trobada va ser productiva, ja que en Jordi va trobar un local que li anava bé per muntar el seu negoci, al costat del local de CCOO i davant de l’edi-fici d’en Bofill, al carrer del Sol. La llibreria “Els nou Rals” anomenada així perquè nou rals era, segons el llibre Episodis de la història de Rafael Dalmases, el que es pagava de lloguer de terres de pastura al segle XIX, tal com marcava el plet de termes i pastu-res del Baix Llobregat. La llibreria es va inaugurar el setembre de 1979, i de seguida es va convertir en un punt de reunió de la cultureta local.A poc a poc, gràcies al seu negoci, en Jordi va co-mençar a conèixer, i a relacionar-se amb gent de Viladecans i, de mica en mica, amb el seu caràcter extrovertit, va començar a engrescar amics i cone-guts, en projectes culturals per a la població. Un d’aquests projectes va ser la constitució dels Con-sells Populars de Cultura Catalana a Viladecans.Però, què eren els Consells? No he trobat una de-claració d’intencions, ni un any de creació, però cal suposar que la idea d’instaurar, o crear, Consells a nombroses poblacions dels Països Catalans va

Els Consells Populars de Cultura Catalana (1)

sorgir del Congrés de Cultura Catalana que nasqué d’una iniciativa aprovada, el gener de 1975, per la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barce-lona. La convocatòria rebé immediatament l’adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l’octubre d’aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d’ho-nor del Congrés, amb quatre vicepresidents d’ho-nor: Joan Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Mar-tí i Alanis per Andorra. El Congrés fou presentat a València el 6 d’abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l’entorn de la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, l’ús oficial del català, la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Pel no-vembre de 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constitueix una proposta de marc institucional

Alguns dels membres dels Consells, en l’actualitat.


dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l’adhesió d’unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s’hi inscrigueren 12.400 congressistes. La tasca primordial fou l’elaboració i redacció de les resolucions dels diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb l’apor-tació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren editats en tres volums. El 15 d’abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l’acte solemne de la clausura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Con-grés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d’Advocats, amb l’objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusi-ons congressuals dels diferents àmbits. Podeu veu-re més informació a http://www.fundccc.cat/Però tornem als Consells. Tot i que els indicis em fan suposar que la idea dels Consells va sorgir del Congrés de Cultura Catalana, a la pàgina web de la fundació no en fa cap esment, cosa que em fa pen-sar que la idea va sorgir de manera espontània, pre-nent l’esperit del Congrés, però en cap cas liderat o controlat per les mateixes persones que l’havien im-pulsat. A Viladecans, si més no, els Consells Popu-lars de Cultura Catalana es van constituir el gener de 1980 de manera assembleària. Alguns del seus membres que van estar en actiu en diferents etapes de la vida de l’associació van ser en Jordi Vicente, el Jaume Lligadas, el Pere Riol, l’Anna Besora, el Joan Bau, la Teresa Bubí, el Josep Pérez, el Jordi Dolz, el Carles Soler, la Teresa Montmany, l’Albert Coll, el Miquel Segura, i perdoneu-me, però segur que em deixo algú, gent amb ganes de mobilitzar cultural-ment la població, recuperar les festes i les tradicions que la dictadura ens volia fer oblidar, i integrar, mit-jançant la festa popular, als nous catalans arribats d’arreu d’Espanya als anys 60, i que, per diverses raons, no se’ls havia deixat descobrir qui i què eren els Països Catalans i per què ens estimàvem la nos-tra terra. Aquest últim objectiu no era fàcil, però era molt important. Cal pensar que les entitats creades en època franquista per albergar i alliçonar aquests nousvinguts, continuaven funcionant amb l’objec-tiu de mostrar una falsa identitat espanyolista que subtilment i fàcilment era reconvertida en posicio-naments anticatalanistes. No en va els membres del grup van ser diverses vegades increpats per grups

de ideòloga franquista i, en alguns casos, fins i tot, van rebre amenaces i agressions que posaven en pe-rill la integritat física i la pròpia vida.El Consells també eren vistos des del consistori lo-cal amb cert recel, per tractar-se d’un moviment as-sociatiu amb caràcter propi i poc “controlable”. Tot i així, són moltes les relacions entre els Consells i l’Ajuntament, i eren respectuoses. Malgrat els entre-bancs, els Consells es van posar a treballar. El local on van fer les primeres reunions era el de l’Agru-pament Escolta i Guia Sant Joan, que era al carrer Sant Josep. Aleshores n’eren caps d’agrupament la Irene Esteban, en Jaume Lligadas i el Joan Bassolas. Des d’allà van començar organitzant tot un seguit d’activitats, que anaven des de cursos de balls de saló, tallers de danses d’arreu del món, xerrades, etcètera, fins a la recuperació de les festes populars. Una de les fites importants va ser, la recuperació del Carnaval. En el proper número parlarem d’aquesta recupera-ció i de les altres activitats que es van promoure.

Josep Mumamy

Punt de Trobada 40

Documents

Transcript of Punt de Trobada 40