de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

2010A la Roca fan fora un munt de gent, i cada cop se senten més botigues que es plantegen de tancar. No, no corren bons aires aquest final d’any. Però, com que de poc serveix limi-tar-se a gemegar, ens permetreu que, malgrat els aires no gaire bons, fem des d’aquesta pàgina tres crides de cara al nou any que som a punt de començar. Molt simples i potser simplistes, però aquí van:Una, més enllà dels nostres límits ciutadans, és cap a tots els qui tenen responsabilitats en la política general. Cal una sortida a la crisi econòmica a favor d’una millor distribució de la riquesa, i cal una sortida a la crisi política (aquesta que ronda enganxada a les parets del Tribunal Constitucional, per exemple) a favor d’una millor convivència de tots.La segona, de més cap aquí. És una crida als nostres governants municipals. Certament que s’ha avançat una mica en escletxes participatives, que tots plegats farem bé d’aprofi-tar i utilitzar al màxim. Però el to general continua sense ser el que, per al bé de tots, hau-ria de ser. Cal que el nostre govern municipal no visqui tan obsessionat per controlar-ho tot i per demostrar que ho sap tot i no necessita consultar ni donar explicacions a ningú. Perquè això ofega la vida ciutadana.I una tercera, a la nostra vida associativa. És un goig que el Mamut hagi arrencat amb una bona empenta, i és una tristesa que el Grup d’Interacció Multicultural (GIM) hagi estat frenat des de dins mateix del teixit associatiu. Són només dos exemples, però n’hi hauria molts d’altres, en tots dos sentits. A veure si la nostra vida associativa es va fent cada cop més forta, més creativa i més lliure.

28Any 3

15 de desembre de 2009

Sumari2 Aminetu Haidar, la Gandhi sahrauí. Rosa Mercader

3 GIM Viladecans, la oportunidad perdida. Miguel de la Rubia, Toni Mulero, Maria Comas, Mª Carmen Castellano, Ana Belén González

4 Un voluntariat al Marroc. Laia Muns

5 Ballades de sardanes a Viladecans 2010

6 Estatut i Tribunal Constitucional. Xavier Ramírez

7 Aprenent a conviure. Mercè Solé

8 Un bon alcalde… Jordi Mazon

9 El principi del plaer i el principi de la realitat/2. José Luis Atienza

10 El 13-D els Països Catalans fan un exercici de veritable de-mocràcia. Albert Buigues

11 Un viatge especial:el projecte Apaine. Juan Diego Pimentel

12 Una reflexió sobre la guerra civil. Josep Lligadas

13 Unes jornades particulars. M. Victòria Herrero i Vicenç Castelló

14 Les nostres entitats: AVAF. M. Lluïsa Capdevila

15 Conèixer Viladecans. El cementiri. Jaume Lligadas

Davant la gravetat de la situació que pateix Aminetu Haidar, que sols demana el retorn al seu país, el Sàhara Occidental, sense con-dicions prèvies i complint la legislació in-

ternacional, ens sumem a totes les concentracions de suport a Aminetu Haidar.Aminetu Haidar és una activista sahrauí defensora dels drets humans considerada com la Gandhi sahrauí. Per la seva lluita pel reconeixement dels drets del sahrau-ís ha estat guardonada amb diferents reconeixements internacionals, com ara el premi que va rebre de la Fundació Robert F. Kennedy, que va premiar Aminetu Haidar el 2008 per la seva tasca a favor dels Drets Hu-mans. Altres premis importants que ha rebut han estat el premi de Drets Humans Juan María Bandrés (2006), Silver Rose Award (2007), Premi al coratge civil (2009).Cal recordar també la situació dels set defensors sah-rauís dels drets humans que van ser detinguts a Ca-sablanca després d’haver viatjat als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf durant el mes d’octubre, acusats de traïció que possiblement seran jutjats per un tribunal militar, cosa que els pot comportar una pena de mort.S’ha de continuar pressionant el govern espanyol i la Unió Europea fent-los responsables del genocidi i l’ex-poli que pateix el Poble Sahrauí, perquè el govern es-panyol exigeixi de forma immediata i urgent al Marroc que respecti els drets humans al Sàhara Occidental.VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Rosa Mercader

Aminetu Haidar, la Gandhi sahrauí

Oh, que cansat estic de la mevacovarda, vella, tan salvatge terra,i com m’agradaria d’allunyar-me’n,nord enllà,on diuen que la gent és netai noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç!Aleshores, a la congregació, els germans diriendesaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,així l’home que se’n va del seu indret»,mentre jo, ja ben lluny, em riuriade la llei i de l’antiga saviesad’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somnii em quedaré aquí fins a la mort.Car sóc també molt covard i salvatgei estimo a més amb undesesperat doloraquesta meva pobra,bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 2

A finales de la pasada primavera los miem-bros de un curso de gestión multicultural,

organizado por la Confederació d’Associacions de Veïns de Ca-

talunya (CONFAVC), la Federació d’Asso-ciacions de Veïns de Viladecans (FAVV) y el Ayuntamiento de Viladecans, fuimos invitados por el orga-nizador del curso, el Sr. Xavier Torrens, a crear un Grupo de In-teracción Multicultu-ral (GIM). Este grupo según él, formaría par-te de la FAVV. Pronto, ese grupo de personas dispuestas a trabajar por la sensibilizaci-ón multicultural en el mundo vecinal co-menzamos a vernos y

empezar a programar lo que ha-brían de ser las tareas a realizar en el cuarto trimestre del 2009 y durante el año 2010, siempre con la presencia de un miembro de la dirección de la FAVV. El verano y las vacaciones llegaron y todo se postergó hasta después de dicho periodo estival.A la vuelta de vacaciones, pusi-mos en común las propuestas de trabajo y pusimos fecha aproxi-mada a una presentación pública que nunca llegaría. La Federaci-ón de Asociaciones de Vecinos de Viladecans no veía este nuevo

proyecto y no lo reconocerían como parte de dicha federación.Nosotros, algunos de los partici-pantes de ese proyecto, creímos en su momento, y aún lo cree-mos, en la importancia de que un hecho como la nueva realidad multicultural de nuestros barrios, exige la realización de un trabajo de sensibilización sobre las dife-rentes expresiones culturales que se dan en nuestro entorno. Sólo el conocimiento mutuo puede hacernos avanzar en una convi-vencia de mejor calidad. El respeto hacia las minorías cul-turales y la lucha por la erradi-cación de la intolerancia tenían que ser el espíritu que guiase éste grupo de trabajo.Hoy, meses después, los abajo firmantes, creemos que las in-tenciones surgidas en aquel cur-so han quedado lastradas por el momento, pero es necesario re-saltar que hay personas que en su momento iniciamos ese camino y que no renunciamos a continuar-lo, quizás de otras maneras, pero siempre con un claro objetivo, la convivencia. Y sobretodo desea-ríamos que la FAVV, de la mano de CONFAVC, sean conscientes del hecho que supone hoy la con-vivencia de vecinos de multitud de lugares de procedencia y con diferentes expresiones cultura-les, y que a corto plazo retomen aquella oportunidad perdida.

Miguel de la Rubia, Toni Mulero, Maria Comas, Mª Carmen Castella-

no, Ana Belén González

GIM Viladecans, la oportunidad perdida

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 3

Són les quatre de la tarda i el termòme-tre marca 49ºC. Comença a bufar el vent, s’apropa una tempesta de sorra. Passat el pont es veuen els murs del pati de l’escola i

uns cinquanta nens amb les mirades clavades en la nostra direcció. Comencen a córrer i de sobte se’ns llencen a sobre abraçant-nos i fent-nos petons. És el nostre primer dia a l’escola.Aquesta reacció efusiva i innocent dels nens d’Er-rachidia la primera vegada que ens van veure és, sense dubte, una de les coses que encara recordem quan tanquem els ulls i fem volar els records uns mesos enrere.Sóc una de les ex-Trucaires de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Viladecans i ara fa gairebé un any ens vam marcar un objectiu: fer un voluntariat al Mar-roc. Un dels problemes que se’ns va presentar van ser els diners. Vam moure fils i vam organitzar un sopar popular ambientat al Marroc (carpes i cuscús a les taules), dues festes i un mercat de roba solida-ri. També vam vendre roses i samarretes, i vam de-manar subvenció a entitats com Movimiento Scout Católico i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, així com a la Secretaria de Joventut. Amb paciència i sobretot l’ajuda de molta gent vam aconseguir els diners necessaris per comprar vuit bitllets d’avió i pagar la nostra estada a Errachidia.Resultat? 24 meravellosos dies en un país veí del qual fa uns mesos només en sabíem quatre coses. Ara intento recordar tot el que vam fer i em vénen moltes coses al cap. Quan penso en els tallers i jocs que fèiem amb els nens recordo la impotència que sentia els primers dies en no poder comunicar-me amb ells. També recordo la felicitat que sentia quan veia un somriure a les cares d’en Mohamed o la Omaima o qualsevol dels quinze nens de la clas-se quan corrien darrera una pilota o pintaven amb les mans. Però sobretot, recordo les seves llàgrimes sinceres del nostre darrer dia a l’escola. A vegades els imagino corrent per l’escola i ama-gant-se darrere les parets plenes de dibuixos que vam pintar durant aquells dies. A part de la relació amb els nens i la gent del poble, també vam poder conèixer gent d’altres països que tenien les mateixes inquietuds i ganes de col·laborar en un projecte d’aquestes característiques. Vam es-tablir vincles molt estrets i es van iniciar amistats que, de segur, duraran molts anys.

Un voluntariat al Marroc

Potser explicar aquesta experiència en un petit ar-ticle és massa ambiciós ja que costa expressar en paraules totes les emocions viscudes. És per això que tenim la intenció d’organitzar una exposició de fotografies i alguna xerrada per apropar aquesta cultura veïna que tant ens ha fascinat a la gent de Viladecans.

Laia Muns i Ulla

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 4

Dia Mes Hora Lloc Cobla

24 gener 12 mati Plaça de la Vila Cobla Rambles

24 gener 5 tarda Alberg Can Batllori C. C. Cornellà

24 gener 5 tarda Montserrat Pujola presentarà el seu nou disc

21 febrer 12 mati Rambla Modolell Cobla Rambles

11 abril 12 mati Plaça Alba Rosa Cobla Baix Llobregat

6 juny 12 mati Plaça de la Vila Cobla Baix Llobregat

10 juliol 10 nit Rambla Modolell Cobla Rambles

8 setembre 7 tarda Plaça de la Vila C. Baix Llobregat

11 setembre 8 tarda Plaça de la Vila C. C. Cornellà

10 octubre 12 mati Plaça de la Vila Cobla Cornellà

7 novembre 12 mati Plaça de la Vila C. Baix Llobregat

5 desembre 12 matí Plaça de la Vila Cobla Cornellà

Primera ballada de sardanes al Baix Llobregat. Vine a veure sortir el sol al Mirador del Mur de Begues

1 gener 2/4 de 8 del mati C. Baix Llobregat

Escolta “Temps de Sardanes” a Radio Sellarès al 91,2 FM

Ballades de sardanes a Viladecans 2010

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 5

El passat mes de novembre Joan Saura va dir als membres del Tribunal Constitucional que per haver assumit el paper d’actors

en les disputes electoralistes, que no po-lítiques, de PSOE i PP, en comptes de complir amb les obligacions del seu càr-rec, han deteriorat la més alta magistra-tura de l’estat de dret, i els va convidar a dimitir.Si bé no és descartable que l’actuació de Joan Saura formi part d’una actua-ció coordinada del Govern de la Gene-ralitat, m’agradaria creure que ho ha fet per tres motius principals: en defensa de la sobirania del poble català i de la seva voluntat expressada en referèndum, en defensa de la qualitat democràtica repre-sentativa dels partits catalans i del Par-lament, i per últim, en defensa de l’estat democràtic a Espanya i de les seves ins-titucions: el Congrés i el Senat.Com a bon malpensat estic convençut que PP i PSOE especulen amb que si triguen uns quants mesos s’acostaran les eleccions i podrien trobar-se compli-cacions no desitjades, per la qual cosa pensen que ara és el moment d’acabar la partida, que ara és l’hora dels fets consu-mats. Com a bon malpensat crec que PP i PSOE no ens consideren ciutadans amb sentiments i fidelitats, sinó simples vots per inclinar la balança.I mentrestant, que ens passarà als cata-lans? Doncs, a la meva forma d’enten-dre, quedarem tàcitament dividits: els que consideren que Catalunya no els aporta res que no els hi aporti Espanya, els que consideren que l’única alternati-va al rebuig que ens mostra una certa Es-panya és la independència, i els tercers en discòrdia que seguirem buscant com-plicitats pel federalisme en l’Espanya no acomplexada.

La clau de la resposta catalana està en que PSC i CiU siguin capaços d’embastar un acord sense partidismes. No perquè siguin més espavilats sinó perquè sobre ells caurà la responsabilitat del fracàs en cas d’una resposta no unitària. Tots dos partits hauran de gestionar els interessos de les tres Catalunyes, totes tres amb re-presentació en quasi tots els partits.Amb la primera ho tenen fàcil perquè són gent molt adaptable, no hi ha hagut cap avanç autonòmic en el qual no s’hagin feliçment integrat. Amb la segona està francament difícil. L’Estatut els és un mal menor i la supèrbia del PP fa venir el vent de cara per referèndums i exalta-cions d’independentisme. La demagògia és avui dolça a les orelles i facilita pres-sionar a l’alça, inclòs passar d’Estatut i demanar directament la independència.PSC i CiU hauran de ser molt hàbils per navegar amb seny en aquestes aigües trasbalsades per la rauxa, però també ho hauran de ser els independentistes que miren lluny sense apuntar-se als oportu-nismes. Amb els tercers en discòrdia, els federalistes, tampoc no tindran proble-mes. L’Estatut va en la nostra direcció, podem impulsar l’Espanya sociològica, però no deixar-la enrera. Avui ens endar-rereix, perjudica i preocupa la falta d’uni-citat en la resposta catalana i mirarem de posar les coses fàcils a PSC i CiU.Si calgués aprovar al ple de l’ajuntament una declaració conjunta relativa a la de-cisió del Tribunal Constitucional, si cal-gués marxar a Barcelona sota una pan-carta unitària, seria una constatació més de que la batalla per la convivència no és fàcil i no podem defallir.

Xavier Ramírez

Estatut i Tribunal Constitucional

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 6

El passat 3 de desembre tingué lloc una sessió del Consell de la Convivència i la Ciutadania de Vilade-

cans, que justament acaba de com-plir els seus primers quatre anys i que, per tant, ha renovat també bona part dels seus membres. De fet he pres part en el Consell de diferents maneres. Durant un parell d’anys va ser per la meva feina com a assessora municipal i en vaig ser secretària. Després ha estat senzillament per ganes de ser-hi, com a representant d’algu-na entitat (en tinc unes quantes per triar, això rai!), però sobretot perquè hi crec: crec que vivim un moment en què cal afirmar els drets de ciutadania, en què cal es-tar atents a formes de convivència que per a la majoria de nosaltres resulten noves, tenint en compte que, sobretot la vida quotidiana frec a frec amb persones que so-vint percebem tan llunyanes, ens fa resituar les nostres creences, la nostra manera de viure i de pen-sar el món, cosa que de fet és un bon exercici però que a molta gent li fa por. I estic convençuda també que la bona convivència no es fa per decret, sinó per convenciment i, per tant, la principal iniciativa ha de sortir de la gent.El Consell de la Convivència tam-bé ha estat un bon exercici de participació ciutadana. Al prin-cipi, cal dir-ho tot, no només per l’estil de les dues regidores que se n’han ocupat (Rosa Llop i Idoia Baixench), sinó perquè els dos pri-mers anys, per no tenir, no teníem ni pressupost (això del govern en coalició està lluny de ser una col-laboració fàcil) ni, cal reconèixer-ho, un projecte gaire definit. Es va optar, doncs, per partir de les propostes i de l’experiència de la gent. I jo crec que s’han donat al-gunes qüestions ben interessants:

Aprenent a conviure

la gent que hi participava va fer bones propostes i la presidència del Consell les va assumir com a pròpies i va decidir tirar-les enda-vant. I aquí hi ha jugat, per part municipal, el reconeixement que els ciutadans són capaços de fer coses interessants i que quan és així val la pena potenciar aques-tes activitats. Unes activitats que potser no són de la mena que als polítics els agrada lluir: no se les han inventat ells, no són especial-ment novedoses, tenen en compte ciutadans, com els estrangers, que alguns es miren amb recel perquè no només no voten sinó que col·-laborar-hi gaire pot treure vots, i, sobretot, no hi tenen gaire prota-gonisme. De les activitats que ha dut a terme el Consell en destaca-ria especialment tres:

la • Xarxa Parlar per Conviure: és a dir la coordinació i la po-tenciació de l’aprenentatge in-formal del català i del castellà, tant per a persones d’origen estranger com a per a veïns de la ciutat que fa molts anys que hi viuen però que mai no han parlat català.l’organització de l’• Entrellaça, la festa multicultural de Vila-decans que, amb bon criteri, ha defugit edicions espectaculars per promoure que el que es fes tingués com a protagonistes les entitats de Viladecans, en-cara que el treball fos més lent i menys lluït, però sens dubte més sòlid de cara al futur.

la formació de voluntariat •(també menys lluïda que rega-lar-los samarretes o bosses de colors, que és el que de vega-des s’estila en aquests camps..., però molt millor, crec, com a reconeixement de la seva feina i com a millora de la qualitat de la seva tasca) i la formació en general sobre multicultura-litat. Una formació llarga (85 hores, el primer any!) que ha donat peu a d’altres iniciati-ves, com el grup GIM, que ara ha trobat dificultats però que jo crec que a la llarga se’n sor-tirà, perquè una bona gestió multicultural és bàsica per a la cohesió social.

Tot això s’ha eixamplat amb acti-vitats sobre la Pau, sobre els Drets Humans... De fet el tema d’immi-gració és només una de les tas-ques a desenvolupar en un con-sell d’aquesta mena. A la darrera reunió, en què es parlà dels drets civils, s’abordaren també altres te-mes com l’abús de les companyies de subministrament sobre els con-sumidors, l’aplicació de taxes il-legals sobre la població immigra-da, o les dificultats de mobilitat de les persones que van en cadira de rodes. I jo encara hi afegiria que també una mirada sobre la convi-vència amb la discapacitat no ens faria cap mal.En fi. Molta feina per davant. Crec que les entitats faríem bé de par-ticipar-hi activament, perquè el Consell de la Convivència funci-ona i funciona molt bé. Sobretot funciona en la mesura que els seus integrants estem disposats a implicar-nos-hi. I crec que la regi-doria fa una molt bona feina.

Mercè Solé

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 7

Un bon alcalde, i en ge-neral un bon equip de govern, no hauria d’haver permès que

en el ple del passat mes de no-vembre s’aprovés el Pla Local d’Habitatge 2008-2010, amb tan poc consens. Només l’equip de govern va votar-hi a favor, cosa que representa un autèntic fra-càs. El PLH és prou important com perquè el govern municipal bus-qui el màxim consens. I ho dic després d’assistir a aquell ple, on l’oposició va raonar i fonamen-tar sòlidament els motius pels quals va votar en contra d’aquest PLH, contràriament als febles i ridículs arguments que l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) va manifestar. Va fer la sensació que el PLH s’havia d’aprovar fos com fos, passant olímpicament del que l’oposició i la ciutadania opinés. Un bon alcalde, un bon regidor d’urbanisme, un bon ti-nent d’alcalde, i en general un bon govern hauria d’haver ajor-nat l’aprovació per a un altre ple, escoltar l’oposició política i a la ciutadania, i seguir treballant per aprovar un PLH amb el màxim consens, donada la importància d’aquest pla de ruta en l’habitat-ge de Viladecans. Però no, no te-nim ni un bon alcalde, ni un bon equip de govern, i en coses com aquestes és on més s’evidencien la prepotència i l’autoritarisme que la majoria absoluta imposa aquest govern. I els motius pels quals no aprovar aquest PLH són fonamentats:El pla, ja l’hem criticat en un munt d’articles i no em repetiré, però re-sulta evident que calcula les ne-cessitats d’habitages en base a

estimacions fetes el 2007 i 2008, abans de la crisi actual, i per tant pressuposa un creixement de la població irreal (menys immigra-ció, i menys compra de pisos). Caldria canviar la hipòtesi de tre-ball: d’un creixement mig-alt, a un de moderat o fins i tot baix.També hem criticat que la participa-ció ciutadana ha estat molt dirigida i simplement per complir l’expedient. Caldria fomentar que la població pugui modificar el PLH, i no dir la seva sense possibilitat real de canviar el document. I és que en el procés participatiu es va expo-sar el document del PLH, però no es va donar opció a canviar ni una coma. Tot plegat, com va dir l’oposició, una “pantomima”. Jo diria una presa de pèl. Un bon alcalde tampoc no hau-ria d’actuar com ho va fer el nos-tre, el veí Carles Ruiz, després que un membre de la Plataforma SOS Delta presentés el manifest pel qual aquesta entitat s’opo-sa al projecte Barça Parc a tocar de la zona protegida, i en ple-na zona agrícola de Viladecans. Literalment va obviar a aquest jove, i la seva intervenció. Des-

prés, alguns partits polítics com el que ens governa a Viladecans, s’omplen la boca amb participa-ció ciutadana, i que cal fomentar que el jovent s’impliqui en polí-tica, etc., etc. El senyor Ruiz va menysprear a un jove viladecanenc, i al conjunt de ciutadans que for-men aquesta plataforma cívica. Si, senyor Ruiz, la seva actitud va ser democràtica només per llei, però no per sentiment. I això és certament molt greu. Vostè no va donar la talla que Viladecans es mereix, i la seva actitud és sense cap dubte una de les causes que a Viladecans hi hagi l’absten-ció que tenim... però em sembla que això a l’equip de govern ja li està bé, lamentablement. Potser m’equivoqui, perquè a diferèn-cia de vostè, em puc equivocar... però és el que observo. No tenim ni un bon alcalde, ni un bon equip de govern. Cal doncs treballar des de la societat civil perquè a les properes eleccions municipals les coses canviïn.

Jordi Mazon Bueso

Un bon alcalde…

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 8

Durant més de cinquanta anys aquests terrenys costaners del projecte Barça han estat en el punt de mira metropo-lità, barceloní. La raó es que algú, ja

des de 1933, quan es va voler convertir una zona assolada pels mosquits en un model d’oci republi-cà, va decidir que allà seria un lloc d’esbarjo per a la ciutat atapeïda. I la qualificació d’urbanitzable, sense cavar una rasa ni posar un totxo, ha generat expectatives de revalorització i canvis de propietat. L’administració podria comprar moltes hectàrees al delta de l’Ebre, als aiguamolls de l’Empordà, o al canal Segarra-Garrigues, amb el preu d’una de les seves àrees.Si algú s’acosta a aquestes desitjables terres pensarà que no n’hi ha per tant. Només trobarà herbes, ve-getació i algun camp de conreu, però darrere hi ha hagut des de fa anys moviments d’intermediaris, societats anònimes d’aquelles que es fan i es desfan, denúncies al jutjats i un intent accidentat d’expro-piació municipal a favor de la Societat de Golf, on a dia d’avui encara no se sap qui és la part contrac-tant de la primera part contractant, ni de la segona, ni de la tercera, convertit el registre de la propietat en un menage à trois de propietaris inicials, Golf i ajuntament, que exigirà proves d’ADN de paterni-tats i maternitats.Segons Núria Buenaventura en l’excel·lent llibre “La mirada d’Antònia Doñate”, de Josep Lligadas, el seu besavi Llorenç Puig, alcalde republicà de Vila-decans, somiava amb la ciutat de vacances per la nostra costa, l’anomenada ciutat del repòs. La ciutat del repòs potser avui no agradi, però els projectes que es van presentar després de la guerra tampoc no haurien agradat a Llorenç Puig. Un fantasmal hotel que es va aprovar a l’ajuntament franquista per passar del paper a l’oblit, una hípica als anys 80, quan semblava que les apostes a carreres seri-en cavall guanyador, un parc aquàtic que va ser aprovat inicialment abans dels noranta amb tres es-casses línies d’informe tècnic, i una societat de Golf nebulosa, amb més homes de palla que diners, que sonaven com a tapadora de personatges que har-monitzen l’especulació amb la senyera.La tipologia dels promotors era la típica de la inver-sió especulativa. Es crea una societat sense història, ni pel davant ni pel darrera. Es ven un projecte d’in-

versió com una opció de futur sobre unes propietats que no són seves, per comprar-les amb uns diners que no són seus, per fer unes obres amb uns socis que tampoc no són seus. Si tot va bé, amb pocs di-ners arriscats, fan molts diners. Si va malament, es deixen adormits els pocs terrenys comprats, fins que altre carter truqui en aquella mateixa porta. Ju-gades mestres com la compravenda de la reserva natural per part dels promotors del golf a la Gene-ralitat pujoliana amb un benefici net de més de mil milions de pessetes, només surten quan es pot jugar amb dues baralles.Roman a l’ombra el dolent que ningú no s’espera de les pel·lis de suspense: l’aeroport. L’aeroport és com el senyor feudal del delta. Totes les terres es-tan al seu servei, o sigui al servei del interés nacional, entenent aquest adjectiu, més que com l’entén l’ac-tual Tribunal Constitucional, com l’entén AENA. Més d’una vegada els ànecs han estat acusats de ser bèsties insolidàries que impedeixen l’expansió ae-roportuària de Barcelona, més d’una vegada s`han referit a les terres veïnes a la reserva com sòl de re-serva sí, però per al futur creixement de l’aeroport. El pitjor futur que li podria esperar al Remolar és ser el tall d’un entrepà aeroportuari.Vistos els precedents, no sembla insensat afirmar que per a la reserva natural el projecte Barça és el projecte borni en el país dels projectes cecs (conti-nuarà).

José Luis Atienza

El principi del plaer i el principi de la realitat/2

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 9

Concurs de PessebresEl Centre Cultural Sant Joan convoca, com cada any, el seu Concurs de Pessebres. T’animes a participar-hi? Per inscriure’t, truca, abans del dia de Nadal, als telèfons 93 658 23 78 (Jaume Lligadas Bassolas) o 93 658 23 87 (Josep Lligadas Roset).

... i Associació de Pessebristes

Estem mirant de posar en marxa una Associació de Pessebristes a Viladecans, per donar a conèixer el pessebre, per animar més gent a fer-ne, i per aprendre a fer-lo millor. Vols apuntar-t’hi? Si vols, truca als telèfons anteriors i t’informarem.

I és que el que avui en dia la gent coneix com a democrà-cia no ho és, més aviat és la continuació d’una dictadura

on no s’han derrocat els ciments d’aquesta (a nivell ideològic) i se’ns vol vendre una nació espa-nyola inexistent on els pobles no poden tenir dret a exercir l’auto-determinació. Demà comença el procés de con-sultes sobre la independència de la nació catalana, els quals molts s’han oblidat d’on va a on va. Cal recordar, i com ben fet fa l’esquer-ra independentista, que la na-ció catalana sempre anirà des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tant CIU com ERC a vega-des obliden això i deixen veure com una postura més ben aviat principativa. La democràcia vol dir “govern del poble” i el verta-der govern del poble s’exerceix votant tot allò que ens afecta. Els opositors ens venen sempre amb el sant argument de la Constitució que va ser producte de les forces postfranquistes i d’una esquerra reformista que va veure com la pressió de l’exèrcit i de la dreta

El 13-D els Països Catalans fan un exercici de veritable democràcia

rància i franquista s’imposava en el text. Una constitució que una gran part dels que ara vivim no hem votat i on es va incloure la Monarquia ja de per si. Una cons-titució que cap força política ha fet res per desobeir-la, mostrant-nos així la seva veritable cara.Al ple de novembre a Viladecans ERC i CIU van presentar una mo-ció per poder realitzar ací una consulta. Després de la retallada en el text, canviant a “no obstacu-lització” (gran jugada senyorets d’ERC) la majoria del Ple (PSC, ICV-EUIA, PP, Ciutadans), va ob-

tar pel No o l’abstenció. Del PSC i del PP-Ciutadans no m’estranya, ja que ells són els més grans de-fensors del no-nacionalisme (na-cionalisme espanyol), sobretot els últims que neguen qualsevol nacionalisme però no s’adonen que defensen el nacionalisme es-panyolista (inviable, ja que Espa-nya no és cap nació, és un estat). D’ICV-EUiA ja no m’espero res, el reformisme a l’esquerra ja els ha atrapat, i tot i que s’entesten a dir que són partidaris del dret a l’autodeterminació, ells l’entenen aquest dret com la defensa d’un Estatutet Autonòmic i retallat (ja que és l’únic que ens deixa fer la Constitució que ells obeeixen). Aquestes forces no deurien gosar de parlar de democràcia quan no deixen exercir aquest acte a Vila-decans. Tot i així, demà demos-trarem a aquest grup de botiflers que el moviment independentista avança a passes de gegant i amb l’esquerra independentista al cap-davant, apostant per la Unitat Po-pular des dels seus inicis.

Albert Buigues

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 10

Tal com deia en el núme-ro anterior, ara us expli-caré el que vaig trobar en llevar-me, un cop

aterrat al Perú.Clarejava a Sicuani, la ciutat semblava diferent a la projecta-da la nit anterior, els nens i nenes perfectament uniformats es diri-girien al col·legi, les moto-taxi re-corrien amunt i avall les llargues avingudes, petites tendes de menjar pels carrers, moviment. Un primer dia per situar-me i uns altres tres per acostumar-me a un altre ritme de vida, a una al-tra manera de pensar, a una altra manera de fer, a una altra manera de gaudir del meu temps lliure, en definitiva, un temps totalment necessari per descongestionar-te de l’estrès i de les obligacions socials que ens toca viure en un país etiquetat (encara dubto so-bre el que això significa) com del Primer Món. Us asseguro que, si el temps tingués el valor que te-nen els diners en la nostra soci-etat, passaríem a formar part del Cinquè Món amb l’etiqueta de país subdesenvolupat. Aquí estava jo, en el projecte Apaine per a la integració social de nens excepcionals (aquí els anomenem especials) amb pro-blemes de llenguatge i discapa-citat intel·lectual, embolicat de sensacions noves però tranquil, estranyament despreocupat, vi-vint una aventura amb grans emocions quotidianes que els diners no poden comprar. Una escola d’educació especial amb una humanitat que trencava les barreres dels recursos materials. Somriures, afecte i autèntiques lliçons existencials a canvi d’unes poques hores de la teva vida. Tot un regal. Em va sobtar que en una ciutat com Sicuani, en la qual

només hi havia dos taxis, l’aigua calenta era un privilegi i al fer-se de nit els carrers desapareixien en la més absoluta foscor, tinguessin una escola d’educació especial d’aquestes característiques, amb pocs materials educatius, sí, però amb unes instal·lacions i unes rà-tios de personal per sobre de les que disposem aquí, realment cu-riós. Un dia, un nen em va dir Gringo, un altre dia un noi em va explicar els motius que li van causar una paràlisi que li impedia caminar al mateix temps que em deia que li agradaria ser com el Che, un al-tre dia vam omplir una aula amb globus, un altre dia un nen que no sabia què era caminar va comen-çar a saber el que era, un altre dia vaig descobrir que la gran majo-ria dels professionals que treba-llaven en el projecte no havien vi-sitat el Macchu Picchu perquè era massa car (que injust), un altre dia em vaig adonar que la millor arma educativa és la imaginació i tots els dies rebia impagables mostres d’afecte. En definitiva, existeixen persones excepcionals i especials que t’obliguen a veure el món amb uns altres ulls i t’en-senyen a decorar-lo amb matisos de colors que no sabies que exis-tien. Una experiència molt positiva però que té alguns paranys que m’agradaria desvetllar. D’una banda, necessito escriure que la solidaritat és una paraula, en ocasions, mal utilitzada (ja em vaig adonar buscant informació per la web dels enganys i la mala utilització de paraules d’aquest tipus per captar clientela, una au-tèntica vergonya). D’altra banda, aquesta aventura la vaig fer per diversos motius: un per intentar ocupar el meu temps de forma

diferent, també per ajudar a per-sones que ho necessiten i un altre motiu, tan important com els an-teriors, per desafiar la meva raci-onalitat. Considero que un viat-ge d’aquestes característiques (i és una afirmació personal però transferible), és un viatge solidari que conté pinzellades d’egoisme inconscient. Jo vaig ajudar tot el que vaig poder, res a veure amb les lliçons que vaig rebre per part dels nens i nenes de l’escola i al-tres cors amb què em vaig creuar en una aventura excepcional i es-pecialment recomanable.

Juan Diego Pimentel

Un viatge especial:el projecte Apaine

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 11

La preparació del llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate m’ha portat a reflexio-

nar, una vegada més, sobre les di-ficultats de parlar d’una manera global sobre el que va significar la guerra civil. I aquí us transmeto aquesta reflexió.Si heu llegit el llibre, ja sabeu prou des de quina banda va viure l’An-tònia la guerra. I quan dic banda, aquí, no vull dir “bàndol”. L’An-tònia, al principi de la guerra, no estava ni amb la república ni amb Franco. Ni ella ni la gent del seu entorn s’havien plantejat semblant dilema. Ells pertanyien a un àmbit que es podria anomenar “el món catòlic”, força tancat en si mateix, i que, en trobar-se amb l’incendi fí-sic i moral de les coses que ells es-timaven, va anar prenent diferents opcions. A Viladecans aquestes opcions van ser bàsicament dues: uns, com el Jaume Abril, van creu-re que l’única solució per recupe-rar tot allò que més estimaven era treballar per la victòria de Franco; altres, en canvi, van optar per allu-nyar-se del conflicte, en pla resis-tència passiva. Fora de Viladecans, en canvi, hi va haver encara una tercera postura, la dels que van creure que malgrat tot s’havia de donar suport al govern republicà legítim i ho van fer; però a Vilade-cans segurament no hi havia prou formació política com perquè nin-gú del món catòlic prengués una postura així.També en el camp republicà hi ha-gué diversitat d’opcions. A Vilade-cans hi hagué, per una banda, els polítics democràtics, ben represen-tats per Llorenç Puig i Josep Iturri-oz, el Manquet; hi hagué també, per una altra banda, els sectors revolu-cionaris encapçalats per la CNT-FAI de Marià Sanjuán, que són els qui van controlar la situació i van

imposar un model revolucionari no democràtic però sí força sensat; i finalment hi hagué els que, a Vi-ladecans i a tot Catalunya, es van apoderar del carrer en els primers dies de la guerra i van provocar tota mena de desastres. Aquests últims eren, certament, grups no promoguts pel govern republicà ni tampoc pels sectors sensats de la CNT-FAI. Però el cert és que es van fer els amos i, als ulls de molta gent, van deixar tocada de mort la legitimitat de la república.I bé, encara hi hauria un altre sector, a més del que hem anomenat “món catòlic” i del que hem anomenat “camp republicà”. Es tracta de la dreta pura i dura, desitjosa des de feia temps d’un cop com el de Fran-co. Però alerta, perquè si es vol en-tendre bé el que va passar aquells anys, aquesta dreta pura i dura no s’ha d’identificar sense més ni més amb el món catòlic. Sí que es pot identificar, en molts aspectes, amb una bona part de la jerarquia catòli-ca, però no amb la majoria de cristi-ans i cristianes normals.I aquí és on hi ha el problema. L’Antònia, com el llibre explica, va ser, als anys 70, un dels pilars de la lluita antifranquista a Viladecans. Però quan parla de la guerra, la gent que ella estima i valora són la gent del seu món catòlic, i no li sembla gens estrany, sinó que, al contrari, li sembla la cosa més raonable, que, després de la per-secució religiosa que es va desen-cadenar aquells primers dies de la guerra, la gent del seu món catòlic marqués totes les distàncies amb els defensors de la república.I el drama és aquest. Que, mentre la dreta reaccionària es dedica a reivindicar els morts a mans dels genèricament anomenats “rojos”, des dels sectors democràtics i progressistes sembla que faci por incorporar en la nostra memòria

aquest fet tràgic: que en nom de valors de progrés, a Catalunya es va matar molta gent sense cap jus-tificació, i que les institucions de la república no van tenir la capaci-tat de controlar aquell desastre.Incorporar sense por aquest fet, i explicar-lo clarament, i no voler fer-lo passar com un simple “dany col·lateral” obra d’uns quants in-controlats, és bàsic per poder dir després amb tota la legitimitat que l’obra i els ideals de la república van ser valuosíssims, i que tots podem estar orgullosos de l’esforç que les institucions republicanes van voler fer per al progrés del país. I fins i tot es podran defen-sar, almenys des del punt de vista dels ideals, les actuacions revolu-cionàries que, malgrat saltar-se els canals democràtics, van intentar crear una situació de més justícia a favor dels pobres. A més, natu-ralment, de continuar recordant la immensa barbaritat que va ser la repressió franquista, tant a la guer-ra, com al final de la guerra, com al llarg de la llarga dictadura.

Josep Lligadas Vendrell

Una reflexió sobre la guerra civil

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 12

Què és un camí? Difí-cil de definir, va dir un dels ponents. Un camí és, sens dubte,

una via de comunicació, però ningú no sap ni on comença ni on acaba, malgrat el que pugui sem-blar. El camí que du de Sant Boi a

Vilafranca continua cap a Barcelona i cap a Llei-da i més enllà, podríem dir que no acaba mai. Potser no enllaça les po-blacions en línia recta, potser s’entortolliga, es bifurca i es torna a unifi-car. Un camí, un cop tra-çat mai no desapareix del tot, no sols posa en contacte territoris sinó també èpoques. Les fe-rides que obre en el ter-ritori són les seves em-premtes i les marques que homes, dones i bès-ties li han dibuixat en el seu trafegar d’anys, les roderes dels carros gra-vades per sempre més a la roca, els noms que re-corden alguns mals pas-

sos “matamatxos”, o simplement el seu ús de “carrerada” –pel pas de ramats transhumants–... són les nostres empremtes al seu da-munt. De tot plegat i de més, es va par-lar a la II Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada el 28 i 29 de novembre a Begues. Es va parlar des del rigor i l’entusiasme d’historia-dors i estudiosos i, també, des de la sorpresa d’un grup d’escolars que, de sobte, en desbrossar uns quants metres del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca, es troben

Unes jornades particulars

amb les petites històries del po-ble petit i les grans històries dels poderosos, de tots aquells que van viure i morir tot recorrent-lo i que són la història del camí i la nostra història, una història co-muna. Parlar del Camí Ral o Via Merca-dera, és fer-ho dels fets antics: les ràtzies entre cristians i sarraïns en aquesta terra de frontera, del pas de Pere el Gran que va fer estada a Sant Climent abans de morir a Vilafranca; és fer-ho d’accions del present: del taller d’ocupació re-alitzat per localitzar l’antic camí ral a la zona forestal de Sant Boi i que va ajudar a localitzar restes d’altres camins antics a la ma-teixa zona, del projecte educatiu dut a terme a Begues per recupe-rar camins tradicionals per posar en valor el patrimoni d’elements culturals populars com els mar-ges de pedra seca, les barraques de vinya, els pous de glaç... i que va entusiasmar tant a la canalla que va prendre-hi part; de pro-jectes de futur: el de la Ruta dels Castells endegat per la Diputació que venint del castell de l’Eram-prunyà per la Clota, coincidiria amb el tram del camí ral que du de Begues a l’Hospital d’Olesa.Els camins són tot això però, més que altra cosa, són l’element físic i la cloenda de la trobada no po-dia ser més adient amb aquesta realitat. Així, el darrer acte va ser trepitjar-lo, passejar-lo, descobrir les roderes de què s’havia parlat a les ponències, veure les barra-ques de vinya, les parets de pe-dra seca, el pou de glaç, els forns de calç. Tot plegat unes jornades distretes, interessants i ben par-ticulars.

M. Victòria Herrero García i Vicenç Castelló Solina

II Trobada d'Estudiososi Centres d'Estudisd'Eramprunyà

28 i 29 de novembreBegues (l'Escorxador, av/ Sitges)

Organitza:

Col·laboren:

Grup de Recerca Olesa Rural

El Camí Ral, camins anticsi altres temesEl Camí Ral, camins anticsi altres temes

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 13

AVAF es una entitat sen-se ànim de lucre, que va ser fundada el maig del 2003 per persones afec-

tades davant la necessitat de comp-tar a Viladecans amb un grup de recolzament per els malalts, donat que en aquells moments hi havia una total mancança d’atenció per part de les institucions, tant mè-diques com socials, sobre la seva problemàtica. Actualment conti-nuem treballant junt a la Fundació d’Afectats i d’Afectades de Fibro-miàlgia i SFC, la Federació d’Asso-ciacions de Fibromiàlgia i SFC de Catalunya i les associacions de tot el territori nacional per tal d’acon-seguir una atenció mèdica, social y laboral totalment normalitzada per aquestes malalties. Els nostres principals objectius son:

Donar el màxim d’informació ac-•tualitzada als socis, organitzant xerrades i conferències a càrrec de professionals reconeguts dins de l’àmbit mèdic i jurídic.Promoure les següents iniciati-•ves: Potenciar les investigacions, recolzar els avenços científics i divulgar i informar a la societat en general per un millor coneixe-ment d’aquestes malalties.

Junt amb altres associacions de tot Espanya i també mitjançant la Fundació FF d’Afectats i d’Afecta-des de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica i la Federació d’As-sociacions de Catalunya de FM i SFC, conscienciar l’Administració del grau d’importància del proble-ma subsistent d’aquestes malalties (manca d’investigació, de professi-onals mèdics, problemàtica laboral i social,etc.)Actualment i sempre dintre de la nostra línea d’actuació realitzem:

Assessorament i suport per als •malalts i els seus familiars en tot el que es refereix a la FM i SFC. Teràpies de grup a càrrec de psi-•còlegs. Tallers per l’acceptació de la ma-•laltia i millora de l’autoestima personal, a càrrec de psicòlegs i psicoterapeutes.Taller d’aiguagim, a càrrec de mo-•nitors exclusius per als malalts.Taller de gimnàstica musical •adaptada, impartit per profes-sors de dansa.Oferim als socis la possibilitat de •gaudir de teràpies alternatives dirigides a pal·liar els efectes de la FM i SFC, amb professionals de l’àmbit.

Assistència a jornades informa-•tives programades per: Hospital Vall d’Hebron, Hospital del Mar, Fundació FF, etc., amb la finalitat de millorar els nostres coneixe-ments per poder atendre el mi-llor possible a les persones que pateixen la FM i SFC o els seus familiars.

Fem activitats diverses, basades en la comunicació i relació entre el so-cis, com ara les Jornades de Convi-vència i Sopars de Germanor entre d’altres. També col·laborem amb altres te-mes socials de Viladecans com ara son el Viladecans Solidària, el Par-lar per conviure, el Mamut, etc.Us oferim informació per conèixer i suportar mes fàcilment les malal-ties i poder millorar la vostra qua-litat de vida a la nostra web: www.avaf.entitatsviladecans.org/Atenció personalitzada els dijous de 17:00 h a 19:00 h, a l’Auditori Pau Picasso, al Passatge Sant Ra-mon, 2.També podeu contactar amb nosal-tres: telèfons: 656 84 37 97 i 93 659 14 56 - Fax: 93 659 08 52 - correu electrònic: avaf2003@hotmail.com

M. Lluïsa Capdevila

AVAF, Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 14

les nostres entitats

Els més grans expliquen la història d’un home de Viladecans, que cap els anys qua-ranta, es dedicava al poc recomanable ofi-ci de robar. Bàsicament eren petits furts a

cases i botigues del poble. En una ocasió va entrar a robar en una casa i, en ser sorprès pels propie-tàris, se li va ocórrer la mala idea d’apallissar-los amb una barra de ferro. Eren la senyora Maria, la llevadora, i el seu marit Isidre Solina. Tots dos van quedar malferits i estabornits al terra. Ells sempre explicaven que si eren vius és precisament perque l’atacant es va pensar que eren morts. De botí es va endur un pernil.El lladre era conegut al poble, tothom sabia qui era, però no hi havia manera d’enxampar-lo. De fet no és estrany que costés atrapar-lo: al paio se li havia acudit la brillant idea d’amagar-se en un nínxol del cementiri. Home, ben mirat és un lloc prou tranquil per viure-hi, i a més a més els veïns no fan gens de soroll. Quan el van detenir, van trobar a dins del nínxol les restes del pernil de la senyora Maria.Aquesta història, totalment verídica, és una de les poques que s’expliquen sobre el cementiri de Vila-decans, un cementiri que data de mitjans del segle XIX. Mossèn Samaranch, de qui ja hem parlat en anteriors articles d’aquesta secció, escriu: “Lo fan per lo Rector y comisio dels mes distingits del poble. Se demaná al Sr. Bisbe lo terreno de la Ermita necesari, unas 60 canas d’ample y 20 canas de fondo”. Una cana es una antiga mesura de longitud que equival aproxima-dament a un metre i mig. Aquest terreny que es va demanar al bisbe es correspon, lògicament, a la part més antiga, la que es troba a tocar de la paret nord i de l’absis de l’ermita de la Mare de Déu de Sales.Si anem uns segles enrere, en la visita pastoral de l’any 1606, trobem documentada l’existència d’un cementiri a costat de l’antiga capella de Sant Joan. Aquesta capella estava situada a la cantonada de l’actual carrer Jaume Abril amb la Plaça, davant de la Torre Modolell. Després de la seva ruïna i desa-parició, el seu espai de 45m2 va acabar formant part de la plaça, fins que Baldiri Miernau el va comprar l’any 1915 per ampliar casa seva. La Maria Miernau de Cal Coix, explica que es van trobar molts ossos quan van construir el soterrani.A principis del segle XVIII, l’Ajuntament compra una mojada de terra per construïr el que havia de

ser la nova església de Sant Joan, donat que la cape-lla de la plaça ja feia temps que havia quedat petita. El setembre de 1717, un cop obtingut el permís del bisbat, es beneeix el cementiri en el nou emplaça-ment. Estava situat a ponent de l’església, aproxi-madament a on avui hi ha el garatge de la parrò-quia i una part dels baixos de la rectoria que toquen al jardinet. Cal tenir en compte que abans, pel jardi-net de la rectoria hi passava el carrer. El juliol de 1936 van cremar l’església i un cop de-senrunat el solar, les autoritats republicanes van de-cidir construir-hi un mercat. Manel Suñer en el seu llibre “El veïnat de la meva infantesa” explica com es van trobar ossos a l’hora de fer els fonaments “Quan tot el solar va quedar lliure de runa, van comen-çar a construir-hi un mercat al damunt; però, quan es feien els fonaments del mercat -que es feien a mà, a pic i pala-, van aparèixer moltes restes humanes, ossos i ca-dàvers del cementiri antic. Aquests fets, que vàrem pre-senciar de petits, ens van impressionar molt”. No fa pas gaires anys, quan es va convertir el carrer de Sant Joan en zona de vianants, es van tornar a trobar

El cementiri

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 15

conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

restes humanes a tocar de la rectoria. En un plànol que es conserva a l’arxiu parroquial, no sembla que l’antic cementiri arribés fins tan endavant, potser la troballa és consequència dels moviments de terres en construir el mercat i de la posterior reconstrucció de l’església.Però tornem al cementiri actual per comentar un dels panteons més antics, el de la familia Modolell, que es troba a tocar de l’antiga porta d’entrada. Un panteó senzill que contrasta amb el costum de la burgesia de l’època, de construïr grans monuments funeraris i de gran riquesa ornamental per al des-cans etern de les seves despulles. En el seu interior hi ha un petit altar i al terra una llosa amaga els cosos de Magdalena Modolell i el seu espòs Jaume Nogués. Joaquim Modolell, el pare de Magdalena, va deixar escrit en el seu testament que “mon cada-ver sia sepultat en un ninxo del cementiri del vehi po-ble de Sarriá”, però en canvi la seva esposa, Àntonia Freixas, està enterrada amb la seva filla Magdalena en aquest panteó familiar de Viladecans.Antònia Freixas va morir l’any 1885 i el seu enterra-ment va queda revestit d’una polèmica que Mossèn Andreu Samaranch descriu així: “En 1885, ocurre un hecho en Viladecans digno de todo estudio. Fallece Doña Antonia de Modolell, Madre de Doña Magdalena, presidiendo el entierro el Ayuntamiento, cuyo Alcalde (asi como casi todos los concejales) eran colonos de la di-funta.Al llegar al Cementerio, el sepulturero municipal, cum-pliendo órdenes superiores, niégase admitir el cadáver en el cementerio católico, a pretexto de no llevar las hojas el título del panteón (todavia no entregado), según confesó el Secretario por no haber los impresos en Secretaria. Au-sente el Alcalde, era el caso insoluble, hasta que requerido

I, la redacció d’aquesta revisteta, us desitgem un bon Nadal i un feliç Any Nou!

el Párroco, como V.P. de la Junta, ordenó al sepulturero, la apertura del Cementerio, terminando así el Oficio de Sepultura.”Magdalena Modolell es la darrera persona enter-rada en el panteó. Aquesta va ser la seva voluntat expressada en el seu testament: ”que mi cadaver sea enterrado en el panteón que poseo en el cementerio de este pueblo y en el que después no podrá ser enterrado otro cadaver alguno”.

Jaume Lligadas Vendrell

Viladecans, punt de trobada - Núm. 28 - Desembre 2009 16