Punt de Trobada 47

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 L’informe del Síndic de Greuges de Viladecans.Vicenç Mazón

3 Festa, festa, festa... Miguel de la Rubia

4 Dos llibres per mirar la nostra història. Mireia Comas i Manuel Simó

5 L’aplec de Sant Ramon. José Luis Atienza

6 Han desaparegut dos balustres de porcellana del segle XIX de la Torre Modolell. Josep Lligadas

7 Turismo de calidad barato, es posible. José Antonio Monteagudo

8 El desarrelament de les botigues amb imatge corporativa. Mercè Solé

9 El racó de la lectura: El club dels optimistes incorregibles & Olor de colònia. Bàrbara Lligadas

10 Una duda razonada. David Rebollo

11 Quan un vall no és una vall. Josep Lligadas

12 La mirada aguda: Blauet. Eio Ramon

13 Les nostres entitats: AMIC-UGT de Catalunya 14 Històries viladecanenques: Consell de guerra sumaríssim.

Andreu Comellas

16 Conèixer Viladecans: Qui era Joan Balletbò? Josep Lligadas

47Any 5

15 de setembre de 2011

Sumari

Tots, totes, som ViladecansEn els primers anys de la democràcia va fer fortuna una expressió de Jordi Pujol: “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. Una expressió que va obrar com a factor de cohesió tallant d’arrel qualsevol pretensió de deslegitimació de la immigració que havia arribat a Catalunya provinent d’altres punts de la península. Al costat d’aquesta formulació convivia bé la consciència de classe obrera, que reivindicava, a través dels partits d’esquerra i dels sindicats, unes condicions dignes de treball per a tothom. Sensació d’unitat, de potència i d’esperança en un moment d’un cert optimisme social malgrat les fortes crisis econòmiques que deixaven tanta gent a l’atur i malgrat la progressiva fragmentació del món laboral.Avui vivim un moment de desencís, de crisi econòmica, d’escepticisme i, per què no dir-ho, d’un gran individualisme, un cert egoisme social. I moltes coses han canviat: el món del treball, el consum, les noves tecnologies... L’accés dels joves a una feina digna és gairebé una utopia. I avui els immigrants a Catalunya arriben de força més lluny, amb la qual cosa s’aguditza la sensació de distància cultural i els nouvinguts no tenen els mateixos drets de ciutadania que els catalans. La duresa de la crisi, la por a la diferència i a veure rebaixat el nivell de vida, i l’oblit de què significa una democràcia porta alguns a utilitzar els immigrants com a caps de turc, significant-los com la causa de tots els mals. De vegades directament, de forma barroera, clarament xenòfoba, de vegades amb sobtilesa, com quan s’escampen rumors sobre la immigració que resulten difícils d’eradicar justament perquè són això, rumors, que no van acompanyats de fets reals contrastables.Doncs bé. Són viladecanenques totes aquelles persones que viuen i treballen a casa nostra. Només si aquest és el nostre horitzó aconseguirem una societat madura, solidària, confiada, on hi hagi futur i esperança per a tots. Aquest és l’únic camí per tallar el racisme i per prevenir la violència.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 47 - Setembre 2011 2

És la segona vegada que es publica en aquesta revista un article de la Sindicatura. La primera

va ser al març del 2008, amb una entrevista quan feia un any que vaig prendre possessió del càrrec com a Síndic municipal de greuges de Viladecans. En aquest temps vull remarcar la satisfacció que dóna la tasca i el servei que puc oferir a la ciutadania de Viladecans.Aquesta vegada faig un resum del quart informe corresponent a les actuacions de l’any 2010 i que vaig presentar el passat mes d’abril al Ple Municipal, en el qual vaig tractar per una banda les dades estadístiques i per una altra unes reflexions.

Dades estadístiquesEl 2010 hi ha hagut 241 actuacions (consultes i queixes). De les 186 consultes, el 40% han estat relacionades amb l’àmbit municipal, la resta eren de competència d’altres administracions o d’àmbit civil i privat. De les 55 queixes, 51 han estat admeses a tràmit, 30 eren competència municipal i la resta han estat derivades a d’altres Síndics.Les queixes les he dividit en quatre àmbits: administració general, via pública, serveis a les persones i ordenació del territori. Significar que en l’àmbit d’administració general han estat el 40% de les queixes, especialment el tema de sancions. A continuació amb un 28% en l’àmbit d’ordenació del territori, amb els temes d’obres/disciplina urbanística i soroll/medi ambient.Dels expedients tramitats davant l’Ajuntament n’he resolt el

75%, dels quals he presentat 11 recomanacions i me n’han acceptat el 82%. Destacar que si afegim a les recomanacions acceptades, els expedients tancats per mediació en haver-se solucionat en el seu tràmit, considero que el 89% de les queixes s’han resolt favorablement.Les recomanacions realitzades principalment són motivades per haver trobat anomalies en el procediment administratiu, d’altres per manca de resposta d’instàncies i unes altres per inactivitat municipal davant denúncies del ciutadans per problemes de soroll.

Peticions i consideracions al PleVaig demanar als membres del Ple municipal que treballin per transmetre als ciutadans la importància d’exercir el dret de vot, atenent que durant molts anys vam ser súbdits i ara en democràcia hem de valorar el fet de ser ciutadans. En aquest mateix sentit vaig expressar que democràcia és participació i participació és garantia de drets. La sindicatura municipal de greuges és una eina de la democràcia, que vetlla per garantir els drets de la ciutadania en relació a l’actuació u omissió de l’Ajuntament de Viladecans.També vaig indicar-los, que per a la propera legislatura es fixin nous reptes per anar avançant en la governança, amb nous indicadors de gestió per millorar la transparència i les bones pràctiques, així com el desenvolupament d’ordenances que recullin les noves exigències sorgides pels avanços tecnològics.

Reflexions en relació al mil·lenariEn relació a la celebració del Mil·lenari de Viladecans vaig pensar en veu alta com seria aquella Catalunya de l’any 1011. Una Catalunya feudal, on van aparèixer les primeres organitzacions que pretenien donar refugi a les persones indefenses, que es van estendre des de la Catalunya Nord cap al sud, salvant totes les distàncies en el temps, aquelles organitzacions van representar els primers embrions de les actuals institucions per a la defensa de les persones davant de les administracions.Des de l’any 1011 fins ara hi ha hagut un llar camí, amb avenços i retrocessos en drets, però la realitat ha estat ben tossuda i perseverant, sempre la ciutadania s’ha sortit amb allò que creia, per això ara en temps difícils de crisi no hem de devaluar tot allò que ha costat tant d’aconseguir. S’ha de posar imaginació i liderar avanços per aconseguir nous reptes socials.

Vicenç Mazón www.sindicatura.viladecans.cat

L’informe del Síndic de Greuges de Viladecans


Les festes majors no sempre han estat iguals en el temps, a cada moment tenen un significat diferent. Però no només han estat diferents respecte al moment

cronològic, també ho han estat en relació a l’àmbit, ja sigui rural, ja sigui urbà. Viladecans, una ciutat que durant els darrers 50 anys ha crescut multiplicant la seva població, ha passat de ser una població principalment agrícola a ser una ciutat industrial i de serveis. La constant arribada de persones primer de la resta d’Espanya i darrerament de tot el món ha creat un mosaic demogràfic que sempre ha calgut cohesionar. I es per això que ens hauria de servir la Festa Major en aquest moment. La Festa Major ja no és aquella que celebrava la collita agrícola, ni aquella dels focs, l’envelat i el ball de Festa Major dels anys 60 quan la gran arribada d’emigració. Avui, la nostra ciutat és una realitat molt complexa que exigeix un lloc de trobada i cap moment millor que aquests dies. Aquests dies no tan sols han de ser un moment de gaudir si no que ha de ser un moment i lloc d’expressió col·lectiva. Un moment on la ciutat es vesteix de llarg i s’engalana perquè es la Festa de tots i totes, un moment del qual s’ha de participar activament.A la nostra festa hi ha molts esdeveniments lúdics, musicals i esportius prou interessants i multitudinaris com per continuar donant-hi la importància que tenen, però també s’inicien noves propostes que poden fer una mica més participativa i àmplia l’oferta lúdica. Els focs, els balls, els correfocs, les actuacions musicals, els actes esportius i altres activitats culturals i tradicionals són esdeveniments arrelats ja a Viladecans però ara podem veure altres elements festius com la Mamullada o els actes del Mamut que permeten avançar en aquest propòsit de cohesionar, una mica més, la nostra ciutat. Sembla que en temps de crisi l’austeritat hagi de retallar aquestes despeses perquè són despeses evitables, però res més lluny de la realitat, les festes són una necessitat col·lectiva i encara que es retalli aquesta inversió econòmica hauríem d’apostar per reforçar la inversió humana per reomplir aquest buit que deixarà la manca de diners. És entre tots que farem que la Festa Major de Viladecans sigui cada dia més important, com a mínim a les nostres vides, i que no hi hagi gent que vol fugir de la nostra ciutat aquests dies o que ni tan sols sàpiguen què es una Festa Major.

Miguel de la Rubia

Festa, festa, festa...

La Mamullada 2011

Presentació del video de l’ascensió al Sisha Pagma, per part de J.C. Vizcaíno al Pau Picasso.

Inauguració de l’exposició sobre Raíces de Andalucía


1. El llibre la Baronia d’Eramprunyà.

Cantarell, Elena; Comas, Mireia; Muntaner, Carme (eds.). Lleida: Pagès, 2011. 447 pàgs.

El llibre de la baronia d’Eramprunyà és un manuscrit que hem de vincular a l’heretament per part de Jaume Marc, membre d’una de les famílies més influents de la baixa edat mitjana catalana, del castell d’Eramprunyà i el seu terme, que s’estenia des del Llobregat fins al Garraf, incloent els llocs de Viladecans, Sant Climent de Llobregat, Gavà, Castelldefels i Begues. És a partir d’aquest moment, l’any 1351, que s’inicià el llibre amb la intenció de reunir-hi tots els documents demostratius dels drets que tenia sobre la baronia. El manuscrit va ser continuat pels seus descendents, que hi anotaren tot allò referent a la gestió del patrimoni, a més dels capbreus de les rendes que percebien del territori del castell. El llibre també conté relats autobiogràfics que fan d’aquest manuscrit un dels pocs exemples de memòries de senyors feudals que es conserven a Europa. Va ser un document viu fins a principis del segle xx, però a partir dels anys setanta es va donar per perdut. L’edició que presentem consisteix en la transcripció del manuscrit, és a dir, es tracta d’una versió entenedora però totalment fidel a l’original dels textos en llatí i en català dels segles xiv i xv. El llibre és, doncs, un referent de gran importància per a aquelles persones interessades en conèixer la història del castell d’Eramprunyà i el seu territori, així com també els homes i les dones que hi van viure durant l’Edat Mitjana.

Mireia Comas Via

2. Presència mil·lenària de l’Església a Viladecans. Manuel Simó. Parròquies de Viladecans, 2011. 140 pàgs.

El llibre ha estat escrit en el marc de la celebració del mil·lenari de l’aparició documentada del nom de la nostra vila. L’Església, que compta amb gairebé dos mil anys d’existència, sempre ha estat present des dels inicis de la història mateixa dels pobles, i aquest és també el cas de Viladecans, com ho

mostra l’existència del lloc i de l’ermita de Sales.El llibre no és una història exhaustiva de l’Església a la nostra ciutat, ni està escrit amb cap intenció apologètica o reivindicativa, sinó que és, senzillament, obrir una finestra sobre el tema per contemplar l’horitzó i destacar-ne algunes fites.D’altra part, és obvi que la història de Viladecans, des de la perspectiva de l’actual ciutat, comença veritablement quan l’any 1746 s’independitza eclesiàsticament de Sant Climent, alhora que durant el segle XIX, i especialment el XX, viu un espectacular creixement demogràfic. L’Església intenta aleshores, amb persones i institucions, viure un procés paral·lel.He escollit cinc blocs de temes, conscient que són encara molts altres els punts que es poden investigar i escriure. Xuclant de tota la feina ja feta fins ara per nombrosos autors, he intentat afegir alguns temes inèdits, deixant la porta oberta a altres aportacions.Agrairé totes les observacions i puntualitzacions que em puguin fer arribar els lectors i lectores d’aquestes pàgines. Com afirmo a la conclusió, continuo pensant que la recuperació de la memòria històrica és una eina imprescindible per a conservar la identitat dels pobles i de les institucions.

Manuel Simó

Dos llibres per mirar la nostra històriaDarrerament han aparegut dos llibres que parlen de la nostra història. Són llibres molt diferents, amb pretensions i objectius molt diferents, i adreçats a lectors molt diferents. Però en tot cas, val la pena de ressenyar-los aquí. I per això hem demanat als seus autors que ens ens parlin.


Aplec vol dir aplegar gent, però aquest 4 de setembre falten deu minuts per les nou, hora de sortida dels caminants cap a l’ermita de Sant Ramon, i sobren dits

de les mans per comptar els aplegats a la font dels voluntaris olímpics. Les coses milloren conforme passen els minuts i arriben homes i dones, nens i nenes, amb bastons i sense, amb motxilles o sense. Seixanta persones, un grup gens espectacular però suficient per començar.Fas quatre passes i la ciutat ha desaparegut. És allà, les torres d’alta tensió ens ho recorden, però al teu voltant és un altre univers, d’herbes, d’arbustos, d’arbres. La mà de l’home és present en alguna lletja tanca feta amb filferro i trossos de plàstic, però està en minoria. La imatge de l’ermita està sempre present, desapareix, però reapareix després d’un revolt. Quan de lluny veiem l’ermita de Sant Ramon sabem, sense perill d’equivocar-nos, que som a prop de casa. Quan camines amb les cames i el cos desentrenat i mires cap amunt, trobes que el modest cim està molt lluny i massa alt. Caminar en grup, compartir l’esforç de donar un pas rere l’altre, cansar-se en companyia, genera una transparent complicitat. Pujar la muntanya de Sant Ramon sempre és una suma de sensacions dels sentits, la calor, l’ofec de les pujades, les olors dels arbres, els sorolls del bosc, els ocres del camí, tots els colors del verd. Mirem molt. A la muntanya no mirem com a la ciutat, perquè mirem de lluny. Prenem perspectiva. Ens saludem quan ens creuem pel camí. El matí està d’un nuvolós dubtós, de quan les bruixes es pentinen i plou i fa sol. Cau una pluja suau i breu, gairebé de mentida, que s’agraeix molt i mulla poc. Cau una pluja fina, però en el cel de Sant Climent ha sortit l’arc de Sant Martí. Tot i així fa calor. De tant en tant, després d’un revolt apareix una brisa fresca que alleuja. L’ermita sembla acostar-se i allunyar-se. El grup s’estira, i gairebé es trenca com una Europa a dues velocitats. Hi ha els caminants experimentats, jo aquest matí ja he pujat i baixat una vegada, i els desertors del sofà i del comandament a distància, falta molt per fer la parada? La parada d’avituallament serveix per beure aigua, ajuntar-nos i veure’ns les cares més o menys congestionades per la falta de costum. El camí s’empina, però l’ermita sembla més a prop. El Joan Ramon, tècnic mediambiental, explica con n’és de difícil replantar. Tenim un clima dur, amb poca aigua. Si plantes arbres crescudets, has de regar-los periòdicament perquè sobrevisquin. I tot i

així pateixen mortaldat adolescent. Ens ensenya el sistema experimental per regenerar la zona cremada fa dos anys, uns contenidors que recullen per a les plantes l’aigua de pluja i de la rosada en una inèdita aliança entre plàstic i natura. Planten junts arbusts i arbres. Els arbusts creixen més ràpid, donen ombra i protecció als arbres, més lents, encara que acabin pujant molt més alt. Quan arribem a dalt, l’església i el bar estan de gom a gom i l’esplanada plena de gent. El mirador és una finestra oberta a la plana. Amb el mar blau als peus, Viladecans sembla petit, i Barcelona sencera es desplega com una maqueta. Trobem gent de les tres vessants de la muntanya que ens uneix, Sant Climent, Sant Boi i Viladecans. Hi ha ambient festiu, amb jocs, sardanes i els gegants de Sant Boi. Allà és una tradició dels primers diumenges de setembre, enguany és el 75 aplec. Aquí és el primer, malgrat que sempre hi ha hagut gent de Viladecans que ha fet aquests deures per lliure. Això mereix repetir-se, ens diem els uns als altres. Seria bonic que aquest primer diumenge de setembre del 2011 fos el començament d’una tradició incomprensiblement ajornada.

José Luis Atienza

L’aplec de Sant Ramon


Si passàveu fa unes setmanes pel Jardí de l’Ajuntament i miràveu les escales que pugen

cap a la terrassa de les antigues escoles, la imatge que vèieu era la de la fotografia més gran de les dues que reproduïm al peu d’aquesta pàgina. A la barana de dalt, a l’esquerra, s’hi veuen les dues columnetes o balustres de porcellana que quedaven del que havia estat l’escala que va fer construir Magdalena Modolell l’any 1887, segons assenyala la data que hi ha gravada a la porta que dóna pas a la terrassa. Aquella escala, aleshores, era tota balustrada, és a dir, feta de columnes de porcellana com aquelles dues. En total hi havia unes 140 columnes.En canvi, si passeu ara pel Jardí, us trobareu amb la segona imatge que aquí reproduïm. Ja no hi ha les columnes, i l’espai que

Han desaparegut dos balustres de porcellana del segle XIX

de la Torre Modolellocupaven s’ha convertit en una vulgar barana de ciment.El Grup Tres Torres, quan aquest estiu ens vam adonar de la desaparició de les columnes, ens vam posar de seguida en contacte amb el Departament de Patrimoni per saber què havia passat i què se n’havia fet de les columnes. Al Departament ens van dir que no tenien notícia que s’hagués dut a terme cap intervenció allà, i que ho esbrinarien. En aquest moment, estem a l’espera de més informació.El Grup Tres Torres, i estem segurs que qualsevol ciutadà de Viladecans interessat pel nostre patrimoni, estem molt preocupats per això que ha passat. Perquè mostra, per si no estava ja prou clar, que el nostre monument més emblemàtic i representatiu, la Torre Modolell i tot el seu entorn, corre greu perill. No hi ha cap pla de protecció que obligui

a avaluar les intervencions que s’hi facin, de manera que tot es pot anar destruint a poc a poc. I tampoc no es duu a terme cap actuació de preservació, cosa que fa que tot plegat es vagi degradant també a poc a poc. De manera que una de les millors riqueses patrimonials que tenim a Viladecans, ens l’estem deixant perdre insensatament.Per això, reclamem que l’Ajuntament, de manera immediata, es posi a la feina. Que posi en marxa un pla de protecció de la Torre Modolell i tot el seu entorn. Que s’iniciïn les tasques de manteniment necessàries per evitar que tot plegat es degradi més. I que es comenci a actuar per alguna banda. Per exemple, per la rehabilitació del Jardí. I per la reobertura del pas des del carrer de Jaume Abril cap al Jardí. No es pot esperar més. Cal actuar ja.

Josep Lligadas Vendrell

La fotografia de l’esquerra és del juny de 2010. La de la dreta, del passat mes d’agost.


Mi familia fue de aquellas que en los 70 vino a Catalunya en busca de una vida familiar más próspera, y de vacaciones, al pueblo. Teníamos a mi abuelo como jefe de mantenimiento del hotel

y mi abuela como recepcionista complaciente y servicial con los clientes porque como buena gerente siempre quería que

volviéramos a hospedarnos en su casa. La ocupación era del 140% entre primos, tíos, padres... familia diversa. No eran vacaciones de monumentos ni ciudades pero eran culturales por sus fiestas y las cuadrillas de chicos y chicas en bicicleta ofrecían el mejor turismo de ocio para un niño adolescente. Igual a mis padres les hubiera gustado pagarme unas vacaciones de intercambio para aprender inglés pero no existía la posibilidad y tampoco eran unas vacaciones de “derecho universal” aunque a mí ya me fue bien porque mi pueblo me permitió descubrir mundo y crecer.Pienso que igual no es del todo normal que un currito se vaya de turismo de calidad a Cancún después de haberse hipotecado a 35 años, comprado los muebles y cambiado el coche. Muy normal no es que tengamos que ver la Torre Veneciana de París York para sentirnos parte de este planeta porque se acaba valorando más a una persona por la gran cantidad de kilómetros que le ha hecho a su coche nuevo y es por eso que creo, que igual se ha desvirtuado la manera de hacer turismo y de conocer mundo. Igual hemos de parar y reflexionar sobre qué entendemos por turismo de calidad para no acabar marchándonos de vacaciones huyendo de nuestro mundo con la intención de conocer otro mejor.

Yo entiendo por turismo de calidad aquel que la persona programa conjuntamente con sus compañeros de viaje y les permite poder compartir lo mucho o poco que tienen en visitar lo que no conocen y con la gente que quieren. Creo que si las personas no compartimos nuestras ilusiones y programamos nuestros viajes, o nuestra vida, no pensando en lo que queremos o en lo que nos gusta, es muy fácil optar por el turismo de borrachera y aislarse de lo bello que es el mundo y pasar de conocer la gente que vive en él. Por ello me uno a la campaña “Turismo de calidad barato, es posible” porque mi abuela siempre decía: “El dinero tendría que ser como los ajos. Que al año ya no sirvieran. Si el dinero fuera como los ajos la gran mayoría de los problemas que tenemos no existirían”. Mi abuela no hizo turismo, no conocía mundo pero era una persona de mundo.

José Antonio Monteagudo

Turismo de calidad barato, es posible


El desarrelament de les botigues amb imatge corporativa

Aquest any he tingut novament el privilegi de col·laborar amb la gent del Mamut

a l’hora de preparar la Festa Major.Una de les tasques que ens vam proposar va ser omplir els comerços de Viladecans de mocadors del Mamut perquè els posessin a l’aparador, per crear ambient de Festa Major. En vam repartir prop de 600. És una forma senzilla d’engalanar la ciutat, ja que els carrers no es guarneixen. El mocador és petit i flexible, no es menja l’aparador i en canvi pot connectar-lo fàcilment amb la Festa. A cada botiga, els en regalàvem un, a excepció dels “Mamutaires d’honor”, els comerços i entitats que ens havien ajudat amb el finançament de la festa. A ells els tocaven 25 mocadors per repartir entre els seus clients.Vam dividir la ciutat en tretze zones i ens les vam distribuir. A mi em va tocar, entre d’altres botigues del barri de Sant Jordi i de Sales, el centre comercial Vilamarina. M’hi vaig passar una tarda, que va resultar ben entretinguda, perquè a la gent li fa gràcia que li portis el mocador. Les parades del mercat, per exemple, et reben amb entusiasme. I també és interessant adonar-se de com alguns comerços no saben ben bé ni què és una Festa Major ni què s’hi celebra. I no només els comerços amb personal d’origen estranger, també botigues d’aquí. Molts botiguers desconeixen força la ciutat on treballen. Certament seria una bona iniciativa de l’Ajuntament ajudar-los a fer-

se-la seva. I estic segura que tant clients com comerciants hi sortirien guanyant. En general es mostren interessats, jo no he percebut cap rebuig, ben al contrari.L’únic rebuig amb què m’he trobat ha estat a les botigues de Vilamarina.Al centre comercial, hi ha botigues de tota mena, però són majoria les botigues “de disseny” de grans cadenes. Amb les botigues petites no vaig tenir cap problema. Però amb les grans em vaig trobar que no volen acollir cap publicitat (no era pas el nostre cas, no veníem pas res!) ni trencar la imatge corporativa, per tant la majoria de grans marques em van donar carabasses. Amb educació, això sí. Alguns em van suggerir la possibilitat d’anar a parlar amb la gerència del centre. Potser l’any vinent ens ho plantegem.Però a mi em fa pensar el fet que totes aquestes botigues vulguin mantenir-se tan impermeables a l’entorn on treballen. Francament,

no m’ha agradat gens. En el seu moment els vam demanar suport econòmic per al Mamut i no el vam obtenir. Pot ser comprensible per la crisi. Però la crisi també afecta molts petits comerços que sí que s’han prestat a col·laborar, potser perquè se senten seva la ciutat. Ara només demanàvem que s’afegissin a la festa posant quatre dies un mocador a l’aparador o en algun lloc visible. Ja sé que no és un mocador de seda o d’un dissenyador de moda, però encara és prou digne. Els grans comerços ens van enviant missatges sense parar i ens volen configurar com a clients, però en canvi no volen saber res de nosaltres que no tingui a veure amb el seu negoci. Conec bé la importància d’una imatge corporativa i m’imagino que al darrere de cada gran aparador deuen haver-hi molts tècnics. Però la vida és una altra cosa. Em sembla.

Mercè Solé

El Forn del Mig ens va muntar aquest aparador


Aquest estiu m’he saltat una norma fonamental de la desconnexió, endinsar-me en novel·les de lectura fàcil i refrescant –un bon exemple d’això són

determinat tipus de novel·les d’intriga. Com que fa uns mesos vaig passar una fase de necessitat de lectura lleugera, sembla ser que en arribar l’estiu m’he vist amb cor d’una lectura més sòlida, però molt gratificant.És per això que us vull recomanar els títols “El club dels optimistes incorregibles”, de J.M. Guenassia, i “Olor de Colònia”, de Sílvia Alcàntara.Casualment les dues obres estan ubicades a cavall dels anys 1950 i 1960, però en dos contextos molt diferents. El primer està ambientat al París dels exiliats de l’antiga Unió Soviètica, mentre que el segon relata la història d’una colònia tèxtil de l’entorn del Llobregat, de manera que els paral·lelismes amb l’entorn de la meravellosa Colònia Güell per a mi foren inevitables. Tots dos autors descriuen uns personatges molt humans, amb fal·libilitats, misèries i pors. Ara bé, molts d’aquests personatges em resulten alhora molt forts, ja que aconsegueixen tirar endavant, a pesar de tot allò que els ha tocat viure. El poder de la pressió social i els secrets, són peces clau d’unes històries que t’absorbeixen i t’endinsen en temps passats, però on allò que expliquen resulta prou coetani. Una pressió social i uns secrets que també són fruit dels temps que els ha tocat viure, ja que estan mancants d’eines emocionals que els permetin fer front als esdeveniments de cap altra manera. Així doncs, si no sabeu què llegir durant aquesta tardor que estem a punt d’encetar, ja teniu dos títols a valorar dins les vostres opcions. Si finalment us decidiu per la seva lectura, ja em fareu saber si n’heu gaudit tant com jo.

Bàrbara Lligadas

El racó de la lectura: El club dels optimistes incorregibles

& Olor de colònia


Estaba leyendo sobre las vicisitudes de un sindicalista cuando su lucha estaba en contra de las leyes vigentes. Inmediatamente me vinieron recuerdos de tantas situaciones similares...

Aunque nací en el 61 apenas viví una pequeña fracción de lo que cuentan mis mayores. A mi propio abuelo le trataron de dar el “paseillo” ambos bandos por hacer teatro catalán en San Ramón

Nonato, en L’Hospitalet de Llobregat.Me parece irónico que en estos momentos de supuesta

libertad, nadie parece luchar por injusticias mayores que los despidos de una fábrica, aunque no es poco.

Ahora, los que dicen representarnos se vuelven intocables cada vez más y más, promulgando leyes que les benefician y protegen ahora que alguien podría decir “basta ya”.Los que deberían salvaguardar el bien común se aferran a los puestos de poder de la manera más indecorosa, con sueldos que cortan el hipo incluso con aumentos en tiempo de recesión.

Muchos de los políticos tienen otros ingresos que no pueden ser compatibles con un 100% de dedicación a la

labor pública. No está bien que hagan otras cosas dejando de hacer su deber.

Se acabaron los héroes que salvaban la patria. El pueblo parece ajeno y no se aprecia un voto que indique lo que después se oye por las calles.¿Qué dirían los que dieron sus vidas por una libertad corrompida como la que vivimos y de una sociedad que parece haber olvidado lo que costó?Me pregunto si nos merecemos algo mejor, y me lo pregunto, porque tenemos lo que votamos y a estos los ha votado el pueblo. ¿Esto es lo que queremos o no sabemos votar?

David Rebollo

Una duda razonada

Vols portar el mamut al cotxe, o a la moto, o a la bici, o a la carpeta?Doncs sí. El mamut es motoritza, com han fet altres bèsties: galls, rucs, toros... Vius a Viladecans? T’estimes Viladecans? A veure si es nota. Per tres euros pots:a) Lluir d’identitat viladecanenca (autoestima amunt!)b) Contribuir a finançar el mamut i la seva festa.c) Millorar indiscutiblement la carrosseria del teu cotxe, moto, bici o carpeta.

Què més vols? Pots comprar-lo a la Llibreria Els Nou Rals, al carrer de Sant Joan, o a l’Ateneu de Cultura Popular Can Batllori.


Penúltima entrega d’aquest recull de paraules que abans fèiem servir molt a Viladecans i ara cada cop

fem servir menys. La primera d’avui és vall, en masculí, que vol dir una cosa diferent que en femení. Vall. Una vall, tothom ho sap, és una extensió de terreny pla entre muntanyes, com la Vall d’Aran, o la Vall del Gos de Sant Climent, el Canis Vallis del qual ara celebrem el mil·lenari. Però un vall no és una vall: és tota una altra cosa. És una rasa, un canal estret, per on fer passar l’aigua entre els camps per poder regar. Els nostres camps, de Viladecans i de tot el delta, estan recorreguts per aquests valls. El curiós és que, si un mira els diccionaris, la definició de vall en masculí és d’un fossat que serveix com a fortificació, o d’una rasa feta per plantar o per posar-hi fems. No consta l’ús que aquí fem d’aquesta paraula. (O potser se l’han saltat a l’hora d’imprimir: al Diccionari Català Valencià Balear, veureu que a la paraula “vall” en masculí posa una definició número 1 i després una definició número 3, i no hi ha la 2, que potser era la nostra…).Corredora. És l’altre element indispensable del nostra sistema de rec. És una sèquia, un canal ample que porta l’aigua que després es distribuirà a través dels valls. La xarxa de corredores i valls dels nostres camps és, certament, una gran obra que mereix admiració.Cossi. És un recipient gran, de forma troncocònica invertida, que abans es feia sobretot de fusta i després va ser de metall, que servia per rentar-hi la roba, o per guardar-la abans de rentar, o per recollir-la després, un cop neta. Ara, per rentar, afortunadament ja hi ha les màquines corresponents. Però per posar la roba, encara s’utiliza el cossi, encara que sigui de plàstic.Bassa. La paraula “bassa”, a Viladecans, fa uns anys, volia dir el que, segons una de les definicions del Diccionari Català Valencià Balear, es descriu així: “Matèries fecals semilíquides que s’empren per adobar la terra”. A les cases pageses, el “carro de la bassa” servia per recollir aquestes matèries dels pous morts i d’altres llocs i portar-les als camps com a adob. Ara, aquest sentit de la paraula està en total desús, però encara perviu en alguna expressió com ara “llençar a la bassa”, que equival a “llençar a les escombraries”.

Quan un vall no és una vall (o unes quantes paraules en perill d’extinció, 4)

Pedrís. El sentit més comú d’aquesta paraula és el de seient de pedra. Però l’ús més comú a Viladecans, fa anys, era el de la pedra que formava la part inferior d’un portal, i en el qual, sobretot els nens i nenes, ens hi assèiem. Ara, d’aquesta mena de pedrissos de pedra en queden pocs. Però de totxo o altres materials, sí. En tot cas, la paraula és molt maca i no s’hauria de perdre.Guarnir (pronunciat “gornir”). A part del seu sentit més comú de posar guarniments, aquesta paraula té un sentit, que també està recollit als diccionaris, de caire irònic, que significa fer un disbarat, desgavellar una cosa. Exemples: “No sé pas que van gornir aquella colla!”. “Però què has gornit aquí?”. Tanmateix. L’ús d’aquesta paraula en els seus diversos sentits és ben peculiar. Ho intentaré explicar. Fa anys, a Viladecans, aquesta paraula (pronunciada sense “n”, és a dir: “tà-mateix”) era d’ús força habitual, i tenia el significat de “de totes maneres”. Exemples: “No t’hi amoïnis. Tà-mateix, no hi ha res a fer!”. “No fa gaire bon dia. Però tà-mateix hi anirem”. També podia tenir un sentit semblant a “realment”: “Tà-mateix et cases amb el Toni?”. Però a poc a poc la paraula va anar perdent ús. Però en canvi, s’ha recuperat, en el llenguatge culte, la paraula “tanmateix”, pronunciada amb totes les lletres, per significar “no obstant”. Per exemple: “Ell va dir que sí. Però tanmateix, tots sabíem que era mentida”. Estaria bé no perdre el nostre “tanmateix”, pronunciat “tà-mateix”, i amb el sentit que tenia abans. De fet, tots dos sentits, l’antic i el culte, i les seves dues pronúncies, estan recollits als diccionaris.


Un vall a Can Seguí La corredora dels LlanassosFotografies: Jaume LLigadas Vendrell


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Alcedo atthis-Blauet.Viladecans, Remolar-Filipines 04/agost/2011

És el més acolorit d’entre els ocells aquàtics, nidifica en forats excavats en talussos terrosos vora l’aigua i és força sensible a l’estat dels corrents fluvials i masses d’aigua. S’alimenta fonamentalment de peixos i alevins. El seu aspecte és rodanxó rematat per un bec extraordinàriament llarg i punxegut, amb ales arrodonides i cua molt curta.La seua morfologia aerodinàmica està especialment capacitada per a penetrar rabent a l’aigua des d’una certa altura per tal de caure de forma precisa sobre els peixos.Vola a baixa altura sobre les aigües, ràpid i rectilini, amb rapidíssims batecs d’ales.

Font: Viquipèdia.


les nostres entitats

L’Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC-UGT) és una entitat

sense afany de lucre que treballa per la integració sociolaboral de les persones immigrades a Catalunya. Nascuda el 1993, al si del sindicat Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT de Catalunya), des del començament l’associació es va marcar com a principal objectiu treballar en totes les línies que fos necessari per aconseguir una plena integració de la població immigrant, i adoptar aquestes actuacions a les necessitats variants de la societat.Totes les seves actuacions es duen a terme amb la perspectiva de seguir contribuint a la construcció d’una societat cada vegada més plural, en la qual es respectin les diferències individuals i culturals, en el marc dels valors democràtics i amb una sensibilitat especial pel respecte als drets dels treballadors.Divuit anys de feina han convertit AMIC en un dels actors principals a Catalunya en matèria d’immigració. No es tracta, doncs, d’una associació que es limita a donar una sèrie de serveis (assessorament jurídic en estran-geria, orientació sociolaboral-formatiu, homologació d’estudis, entre d’altres) sinó que s’ha consolidat com a actor principal en el disseny de la política global, transversal i integral, adreçada a gestionar el fenomen de la immigració, ja sigui mitjançant el treball directe amb la població immigrant com a través de la participació en el debat social i polític.

AMIC-UGT de CatalunyaAquesta tasca desenvolupada ha sigut possible gràcies a l’aposta pel treball en xarxa amb administracions, sindicats, entitats de diferent naturalesa i, molt especialment, amb el col·lectiu immigrant, que centra l’activitat de l’associació.

Els projectes i serveis AMIC-UGT té 50 oficines arreu de Catalunya que són els punts on desenvolupa la seva activitat d’atenció i contacte amb la població immigrada. El servei bàsic, comú i central a les oficines és l’atenció i l’assessorament jurídic en temes d’estrangeria. Tenir residència legal a l’Estat espanyol constitueix un element clau per a la integració social i laboral de les persones immigrades. La complexitat i varietat jurídica de l’estatus legal dels estrangers i estrangeres fa necessari desenvolupar aquest servei de qualitat que dóna assessorament i suport per iniciar i/o mantenir la condició de resident legal als usuaris i usuàries d’AMIC.A Viladecans, concretament el servei d’AMIC dóna suport i assessorament individualitzat de qualitat en tot allò relacionat amb l’estatus legal d’estranger o estrangera, en temes com ara: les renovacions o modificacions de targetes de residència i residència i treball, el reagrupament familiar,

l’autorització per l’arrelament, l’adquisició de la nacionalitat espanyola, les autoritzacions inicials, consultes de caire civil relacionades amb la condició de persona estrangera.A més de la informació i l’assessorament, es dóna suport a la tramitació de tots aquells expedients administratius que, atenent a les circumstàncies concretes de cada cas i sempre que la normativa específica ho permeti, siguin per a la consecució o el manteniment de la situació legal de l’interessat o interessada i, si escau, de la seva família. En general, la tramitació, la recollida de documentació necessària, repassar-la, fer el seguiment de l’expedient, interposar recursos contra actes de tràmit i, si escau, contra l’acte de resolució de l’expedient fins a esgotar la via administrativa. A la pàgina web d’aquesta associació podràs trobar més informació sobre les seves activitats així com materials de suport i orientació per a les persones immigrades: www.associacioamic.cat


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

La política internacional a la fi de l’any 1960 era especialment efervescent. L’anomenada “Guerra

Freda”, ajudava els moviments d’alliberament a aconseguir de manera més o menys cruenta la independència. Amb una certa destribalització, però amb fronteres força matusseres, aquell any 1960 havien nascut disset nous estats a l’Àfrica: Nigèria, Senegal, Congo, Camerun, Madagascar, Mauritània, Txad… A Algèria, el FLN de Ben Bella lliurava la batalla final contra França per acabar independitzant-se el 1962. A Kènia, el Mau-Mau continuava esbatussant anglessos fins aconseguir el mateix el 1963. Cuba, per altra part, consolidava la seva revolució i a Vietnam els nord-americans s’empantanegaven en tant que el Viet-Cong es feia amb el control de les àrees rurals. Kennedy, el gener de 1961, esdevenia el primer president catòlic dels E.U.A. A Cuba, Fidel Castro, cada cop més decantat vers la URSS, endegava aquell mateix hivern la gegantina “Campaña Nacional de Alfabetización” que, en un sol any, ensenyava a llegir i escriure el milió de cubans analfabets. Rússia disposada a competir de totes totes amb el model americà, s’avançava en la carrera de l’espai i el 12 d’abril posava en òrbita Iuri Gagarin, el primer astronauta. El 17 d’abril, a Bahía Cochinos, 1.500 anticastristes recolzats per Kennedy, desembarcaven per tombar la revolució cubana en operació prèviament preparada per l’expresident Eisenhower; la cosa acabà en daltabaix estrepitós. Berlín, a l’altra banda, començava la dècada dels seixanta aixecant el “mur de la vergonya”...A ca nostra, en aquell hivern de començaments de 1961, massa coses eren congelades. La metereologia pel

fred, la política per la dictadura i els sous pel Pla d’Estabilització. Un any i mig abans, els ministres tecnòcrates de l’Opus Dei havien aconseguit que Franco fes seu aquell pla, malgrat que Falange i l’almirall Carrero Blanco eren partidaris d’intensificar l’autarquia. Es tractava, bàsicament, de fer front a la inflació desfermada, fer front a l’allunyament d’una Europa que iniciava el seu procés d’integració mentre finiquitava la colonització, i fer front al greu desequilibri de la balança de pagaments exteriors en el marc del nostre capitalisme monopolista d’estat. Els recursos d’aquest pla, sumats a la congelació salarial absoluta, eren tres: inversió industrialitzadora estrangera, divises dels emigrants i divises per turisme. La víctima principal del canvi seria la gent del món rural, inclòs el català, però sobretot la del camp andalús i extremeny que, en massa, es veuria obligada, per fam en uns casos i manca d’expectatives de futur en uns altres, a anar-se’n a treballar a zones de creixement industrial i a una Europa que, sense cap pena, ens deixava com a fauna exòtica.A començaments de 1961, Roca Radiadors s’engrandia. Havia obert la fàbrica Bru i, es disposava a fer-ho la Metron. Totes elles insertaven anuncis a “La Vanguardia” oferint feina. Al Prat de Llobregat s’ampliava La Seda. Tot el Baix Llobregat era creixement industrial. Els càmpings brotaven aquells anys i amb ells arrencava el negoci turístic a la vila. La fi de l’autarquia era un fet alhora que Viladecans deixava de ser un poble eminentment agrícola. Amb el cinturó ben apretat, però amb bones expectatives de feina, es passava dels 4.500 habitants de l’any 1950 als 7.500 de 1960.Passats vint-i-dos anys de la fi de la guerra, el discurs polític oficial continuava essent tan triomfalista,

anticomunista, antimaçó i antijueu com el primer dia. Per altra banda, el tàndem PCE-PSUC a través de “Radio Pirenaica” i el periòdic clandestí “Mundo Obrero” encara analitzava eufòricament, a la fi de l”any 1960, el resultat de la gran Vaga General Pacífica (VGP) del 18 de juny del 59, que gairebé ningú havia fet però que havia dut a presó centenars d’activistes. La VGP tenia per objectiu contribuir a fer caure el Règim i, juntament amb les campanyes d’agitació per la Llibertat i l’Amnistia, constituïa un dels eixos de la política de “Reconciliació Nacional” encetada anys abans. Fruit d’aquestes accions és que havia de tornar la República. Dit d’una altra manera, les minses bases militants del PCE i PSUC, servides amb una anàlisi ben irreal del que passava a Espanya, lluitaven i vivien en un voluntarisme heroic o martirial encomiable, alimentat pel que succeïa al món i engreixat pel mirall deformador de la revolució cubana. La Direcció a l’exili del PCE, temps després, justificava aquesta anàlisi dient que el transmetia per no deixar decaure la moral dels militants..Una altra ullada a un entorn polític més proper, ens mostra un condemnat a la presó de Torrero de Zaragoza pels “fets del Palau de la Música” d’uns mesos abans. Es tractava del primer

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (1ª part)


no-republicà, però nacionalista “de casa bona”, de Catalunya. Si s’anava a Montserrat, per exemple, o a la Colònia Güell, pintat amb quitrà a les parets del manicomi de Sant Boi, es podia llegir: “Llibertat Jordi Pujol”.Pel que fa a Viladecans, dos trets ens bastaran per fer-nos una idea de l’ambient d’aquell hivern. El primer és que els dies 9, 10 i 11 de desembre de 1960, mossèn Ramon Saborit ens va fer venir la imatge de la Mare de Déu de Fàtima, que en aquell temps anava de poble en poble. Per a l’avinentesa, s’encatifaren carrers, emblanquinaren voreres, plantaren altars a les cantonades i es penjaren domassos als balcons per fer lluir desfilades bo i cantant l’Ave Maria i, magnificar rosaris resats en pro de la “conversió de Rússia”. La reproducció de la imatge de la Mare de Déu, anà processionalment de barri en barri i de col·legi en col·legi amb obligació de ser-hi per a tots els alumnes. En la cerimònia final, a les autoritats locals els semblà ocurrent declarar la Verge de Fàtima alcaldessa honorària de la Vila palesant la simbiosi nacional-catòlica del Règim. El segon tret viladecanec, ens duu a les tertúlies del bar de Cal Sastre i ens mostra els “desafectos” del Règim i de l’Església, elucubrant amb entusiasme sobre el que deien els telediaris de les tres de tarda que passava a fora Espanya. Amb una tasseta de cafè a la mà, xiuxiuejaven notòriament sobre la bondat de Fidel Castro, Kennedy, Joan XXIII, Khruixov, Ben Bella, Gagarin, el Mau-Mau i De Gaulle, creient haver recuperat una tradició pròpia del lloc i guanyat un petit espai de llibertat. Contemplant la retransmissió en directe, en un dels primers televisors, de la boda de Fabiola de Mora i d’Aragó amb el rei dels belgues, o els resultats de les eleccions presidencials americanes, somniaven un canvi que generacionalment ja tocava.Realment però, el que més canviava, i força ràpidament, era el paisatge. A les acaballes de 1960 havien començat a enlairar-se els primers blocs del Poblat Roca i havien desaparegut tots els plàtans gegants de la carretera de Santa Creu de Calafell i molts dels garrofers del carrer Doctor Reig. Els udols de les sirenes fabrils

començaven a eixordar, minvant el so de les campanes. Vetaquí, doncs, que un matí del ja començat any 1961, a la porta de la fàbrica Roca i al pont de la carretera sobre la riera de Sant Llorenç que fa de partió entre els municipis de Viladecans i Gavà, aparegueren escampades un tou d’octavetes del PSUC denunciant la congelació salarial i exigint Amnistia. Dies abans havia succeït el mateix als portals de La Seda del Prat. Dies després n’apareixien també a la cantonada del carrer Sant Josep amb la Carretera Vella de Gavà i, ai mare!, fins i tot, havien acabat voleiant pel jardinet de la rectoria i les escales de l’església parroquial de Sant Joan, abans de la matinera missa de set. RESULTANDO PRIMERO. –Que observándose desde principios de año en curso que en la vecina localidad de Viladecans y en lugares próximos a centros de trabajo de sus alrededores, habían aparecido octavillas y escritos subversivos que denotaban la reaparición de un brote o grupo de individuos relacionados con el Partido Socialista Unificado de Cataluña, se verificaron por la Policía Gubernativa las pertinentes investigaciones para identificar y descubrir a los autores de aquellas actividades políticas clandestinas. Consequència: el tres de maig, de bon matí, diversos vehicles negres vénen a Viladecans. Es feien notar perquè en tot el poble no hi havia més d’una dotzena de cotxes al carrer. Cada un d’ells s’atura a un portal diferent. Del seu interior en baixen dos homes amb gabardina i mans a la butxaca. Un d’ells fa anar el picaporta. La porta del carrer Major 55, l’obre una nena d’onze anys.– Hola guapa. ¿Está tu padre?–Está durmiendo. Hace poco que acaba de llegar de la Roca.–¿Le puedes decir a tu mamá que salga?...–Buenos días señora, somos de la policía. Que su marido se levante.Minuts després de la identificació de tots els presents, comença un minuciós escorcoll de tots els racons, mobiliari, atuells i vestimenta cercant qualsevol cosa.Al carrer Doctor Creixell, de semblant manera:

–Buenos días, ¿su marido es Antonio Clemente…? ¿Está en casa?–Lo es, sí, pero no está. Está trabajando. En la Dubler… la fàbrica de Sant Boi.Al 64 de l’avenida del Generalísimo, avui Generalitat, el mateix:–¿Es usted el señor Juan Masgrau?–Sí. Ho sóc. Què voldrien...? Què passa…?–Venimos con orden de registro. Prepárese, porque deberá acompañarnos a Jefatura. Una hora i mitja després a la fábrica del Fonollar un encarregat diu al seu subordinat:–Antonio, sube a oficinas, alguien te reclama urgentemente.–Ustedes dirán ¿qué ha pasado…? ¿qué ocurre?–Somos de la policía. Si usted es Antonio Clemente debe acompañarnos a Barcelona.Introduït a dins d’un cotxe, hi troba els seus germans.–Pero... Pepe!, Manolo!! ¿qué pasa aquí ?!, ¿a dónde nos llevan ?!!–A callar !!!, o empiezo a repartir ahora mismo…!! Així doncs, de mica en mica, desfilen per la Jefatura Superior de Policía de Via Laietana les següents persones de Viladecans:

Silvestre Báez Rondón, 27 anys, •treballador de La Seda.Andrés Barroso Olid, 34 anys, de •Roca.Antonio Clemente Martínez, 29 •anys, de Dubler.Manolo Clemente Martínez, 33 •anys, minusvàlid sense feina.Pepe Clemente Martínez, 37 anys, •de Roca.Antonio Garrido Moreno, 28 anys, •de La Seda.Manuel Linares Rísquez (Zinoviev), •39 anys, jornaler del camp.Joan Masgrau Marcet, 48 anys, •comerciant.

I, de fora :Felipe Cruz Martínez, 39 anys, de •l’Hospitalet, lampista.Josep Ramos Llas, 35 anys, del •Prat de Llobregat, de La Seda.Adrián Real del Moral, 32 anys, •de Barcelona, obrer tèxtil.Jose Vela Teruel, 35 anys, de Gavà, •treballador de La Seda.


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Joan Balletbò és, òbviament, un senyor que té dedicat, a Viladecans, un carrer que va del carrer del Sol a la

plaça de les Palmeres i que abans es deia, simplement, carrer de Balletbò. Però resulta que Joan Balletbò, a més d’això, era avantpassat meu: concretament, era avi del meu besavi. El carrer li van dedicar, en el seu moment, perquè era el propietari del camp que hi havia allà abans de fer-hi les cases.A mi m’agradava més amb el nom que el carrer tenia abans, “carrer de Balletbò”, que és el que fan, per exemple, a Barcelona, que quan un carrer porta el nom del que n’era propietari, hi posen només el cognom. Però vaja, ja que hi és, em van agafar ganes de saber més coses del meu avantpassat.Me’n vaig anar a l’arxiu parroquial i allà, al segon llibre de Matrimonis, a la pàgina 107, hi consta que el 28 de setembre de 1811 Joan Balletbò Arús, “fadrí pagès”, natural del Prat i veí de Viladecans, fill d’Agustí i Margarida, va contreure matrimoni amb Teresa Sangés Bruach, “donzella”, natural i veïna de Viladecans, filla de Joan i Eulàlia.Llavors no hi havia gaires casaments, a Viladecans. A la pàgina anterior n’hi ha un altre a l’agost, i a la pàgina següent un altre el gener de 1812. Però… a la mateixa pàgina 107 hi ha un altre casament… el mateix 28 de setembre! I qui més es va casar, aquell dia? Doncs, concretament, Joan Sangès Font, pagès i vidu

d’Eulàlia Bruach, amb Margarida Arús Comas, vídua d’Agustí Balletbò. O sigui que Joan Balletbò era orfe de pare i Teresa Sangès òrfena de mare. I, el dia

que ells dos es van casar, també es van casar la mare i el pare respectius. Per cert, que aquest mes fa exactament dos-cents anys, d’aquests dos casaments. Ves per on.Quina història, quines motiva-cions, quines necessitats, quines il·lusions hi devia haver en aquest doble casament? A mi m’encantaria conèixer com devia anar tot allò… Com vivien els viladecanencs i viladecanenques de fa dos-cents anys?Un noi del Prat, orfe de pare, que se’n va a Viladecans amb la seva mare, a buscar-se tots dos la vida. Potser tenien algun camp per aquests voltants, o potser no. I aquí es troben, mare i fill, amb un

Qui era Joan Balletbò?home vidu i una filla casadora. L’home devia tenir algunes terres per anar fent. I decideixen casar-se pare i mare i fill i filla. Es queien bé? Era potser només

la preocupació d’assegurar-se mútuament el futur? O potser preguntar-se això és anacrònic i aquelles quatre persones van veure una gran oportunitat d’estabilitat que no podien deixar escapar i la van agafar al vol?En tot cas, temps després, Viladecans va començar a créixer cap a ponent, i ells van vendre la terra que allà tenien per fer-hi cases, o van fer ells mateixos les cases i les van vendre un cop fetes. En tot cas, els devien anar la mar de bé, els diners que hi van guanyar!


Punt de Trobada 47

Documents

Transcript of Punt de Trobada 47