Po r t ave u de l P a r t i t S o c i a l i s t a U n i f i c a t d e Ca t a l u nya V i uN=114Maig 2012 www.psuc.org

2 EDITORIAL 3 MATAR ELEFANTES; VAGA A L’ENSENYAMENT PÚBLIC 4 AQUESTS XICOTS SÓN PERILLOSOS 5 CRÒNICA DE L’ALBA: UN PIQUET A MERCABARNA; MUCHOS MOTI-VOS PARA LA HUELGA, EN CATALUNYA MÁS 6 CAL RECUPERAR LA CONSCIÈNCIA DE CLASSE I CONSTRUIR UN MOVIMENT JUVENIL COMBATIU 7 EUROVEGAS: EL MALSON

2

Després de la victòria a les principals ciu-tats del país de les forces republicanes a les eleccions municipals, el 14 d’abril de 1931 era proclamada per aclamació popular la República en un esclat d’alegria i il·lusió, que obria la porta a un emocionant procés de transformació social que trencava amb una convulsa història d’intrigues, conspi-racions, “pronunciamientos” i caciquismes. El règim oligàrquic turnista i bipartidista de la Restauració feia fallida per implemen-tar nous i fins aleshores desconeguts mo-dels de convivència que aspiraven per al conjunt de la ciutadania. a un devenir de llibertat, progrés, i modernitat

Tot i la seva brevetat, aquesta “República de treballadors” va representar un autèntic avenç en tots els àmbits de la vida pública situant al nostre país a l’avantguarda soci-al, política i cultural. Amb una separació efectiva de poders, el sufragi universal (in-cloent-t’hi el vot femení), un projecte de re-forma agrària que avançava cap a una dis-tribució efectiva de la terra, una aposta per l’equiparació de les condicions de vida de la ciutat i el camp desenvolupant polítiques d’igualtat no només entre els individus sinó també entre les regions més prosperes i les més pobres, el foment de l’educació i la cultura, l’art i la investigació científica, així com el debat intel·lectual i la vida uni-versitària, la introducció de moderníssimes iniciatives pedagògiques, o l’impuls d’una assistència sanitària pública universal. Tot plegat, va fer de la II República espanyola un projecte que va generar belles realitats que ens haurien pogut canviar una his-tòria de submissió als mateixos poders (església,exèrcit i grans propietaris) que es van encarregar de dilapidar-la.

Reivindicar la II República és reivindicar una història enterrada pels guanyadors i silenciada pels demòcrates en pro de la con-vivència, el consens i la reconciliació. Una República que tot i les seves mancances estava assentada sobre valors de llibertat, igualtat i justícia social trencant així amb una història d’abusos,opressió i explotació, i que sense cap mena de dubte encetava un veritable procés de transformació social. Una II República legalment constituïda per

elecció popular i derrocada pel cop d’estat del general Franco amb el suport de naci-onalsocialistes i feixistes, no sense la com-plicitat de les potències capitalistes que després configurarien el bloc aliat. Una his-tòria de lluita i resistència antifranquista, la història dels vençuts i la dels que encara resisteixen. La història d’uns valors i d’uns ideals que no són passat, que són vigents ara més que mai. És grotesc i un insult a la intel·ligència que després de trenta anys de democràcia encara ens vulgui fer creure que aquesta República estava condemnada al fracàs des d’abans de néixer, tot plegat, pels seus propòsits, errors i carències.

Aquesta revisió de la història que única-ment pretén absoldre els franquistes de la responsabilitat del cop d’estat que va inter-rompre la legalitat constitucional, i del que Paul Preston ha anomenat com “l’holocaust espanyol”, mereix sense contemplacions una oposició frontal. És delirant encara, haver de recordar on estava la llei i on el delicte. És vergonyós l’impacte editorial de pamfletaris neofranquistes com Pío Moa o César Vidal, però especialment, expressi-ons tals com l’hagiografia feixista del Dic-cionario Biográfico de la Real Academia de la Historia. Aquest estat de coses no es pot explicar sense tenir en compte l’inexistent voluntat de dur a terme polítiques públi-ques de memòria que ha caracteritzat el període democràtic. “Érem postmoderns abans de ser postfranquistes” que deia el Manolo Vázquez Montalbán. Es “el preu de la Transició” que deia un altre. Un procés imprevisible que degut a una “correlació de debilitats” seria finalment controlat i tutelat pels mateixos franquistes i venut com a mo-dèlic i exemplar que en pro de consensos i reconciliacions dilapidava el sediment ètic i el patrimoni democràtic assolit durant la II República i posteriorment, pels lluitadors antifranquistes. El consens sobre la història produïa una “bona memòria”fonamentada sobre responsabilitats equitatives i impuni-tats equiparades que s’inhibia del conflic-te, representant així res més que una nova derrota per a la mateixa Història. La omer-tà transaccional garantia que ningú pogués utilitzar el passat per tirar-se els plats pel

cap. Havíem de ser responsables amb el present i el futur que ens reclamava. L’Es-panya lampedusiana que deia un tercer.

Aquest patrimoni errant segellat per una Transició elevada als altars, no és un ens abstracte allunyat de la quotidianitat de les persones sinó ben al contrari. Les relaci-ons centre-periferia, una judicatura hereva dels valors retrògrads, uniformitzadors i totalitaris del franquisme, el bipartidisme consagrat per una llei electoral excloent que nega voluntats i opcions polítiques al-ternatives, però sobretot, els privilegis d’un burgesia,especialment la financera, que es tradueixen en constants i indiscriminats atacs a l’escàs estat del benestar assolit, en són bons exemples.

Aquest exercici de recuperació de la me-mòria no ha de ser des de la nostàlgia i el romanticisme sinó des de la dignitat cívica i el compromís amb la construcció i l’avenç cap a un model de convivència plenament democràtic on l’interès col·lectiu sigui el més alt dels objectius.. Un projecte repu-blicà que basi el seu funcionament sobre els pilars de la democràcia participativa i econòmica, un estat plurinacional, pluri-cultural i plurilingüístic, fonamentat en la solidaritat interterritorial com a responsa-bilitat compartida, i amb una forta capaci-tat redistributiva, tant de la gestió com dels recursos. Per tant, un model federal soli-dari de lliure adscripció i autodetermina-ció dels actors integrants en base a l’acord federal que ha de suposar una distribució de competències entre els diferents nivells d’organització de la gestió col · lectiva, de manera que cada un d’ells tingui sobirania per a l’exercici de les seves competències pròpies, superant el model de negociació entre les parts sobre la base de la correla-ció de forces que existeixi en cada moment per així garantir la igualtat substancial de drets socials així com el blindatge de les condicions de vida de tots, incloent als menys afavorits: regulació única de sala-ris mínims, de drets laborals, de garanti-es socials en sanitat, educació o pensions, ciutadans ... Tot això, independentment del lloc de residència. I d’allà on va néixer, el projecte republicà ha de fomentar la muni-

cipalitat com a element de l’administració més pròxim a la gent i als problemes de la vida diària, on és més fàcil fomentar la par-ticipació de la ciutadania per tal d’organit-zar i gestionar la vida del seu propi entorn. Una República amb separació efectiva de qualsevol confessió religiosa, que elimini els privilegis de l’Església fonamentats en el Concordat de 1953, com l’excepció fiscal, la inclusió dintre el pressupost general de l’’Estat i l’adoctrinament religiós en els cer-cles escolars i d’educació.

Aquests plantejaments no són elucubra-cions utòpiques i irrealitzables sinó que estan en el debat quotidià sobre el model d’estat. Adduint a les legítimes aspiracions dels pobles d’Espanya, s’emmascara el fals debat entre els nacionalismes retroalimen-tats d’arrel neoliberal que comparteixen les diferents faccions de la burgesia. Aques-ta lògica així s’expressa en el Pacte Fiscal perseguit pel Govern de CiU, així com en els concerts basc i navarrès que atempten contra el principi d’igualtat i solidaritat re-produint un model de negociació entre les parts sobre la base de la correlació de for-ces que hi hagi en cada moment. Paradig-màtic és el cas català, on el Govern de CiU, avantguarda del neoliberalisme a Espanya, pretén justificar les grans retallades socials amb el dèficit fiscal, i així negar l’extrema lluita de classes existent a Catalunya i l’Es-tat espanyol. El model república i federal és plenament vigent i representa la solució democràtica.

Així mateix, reivindiquem República per que la dinastia borbònica, que no ha aban-donat la seva particular i intestina guerra de successió (Froilán díxit), és anacrònica, corrupta i vulnera qualsevol exigència de normalitat democràtica. En la darrera en-questa general del CIS, la Casa Real ja sus-penia, abans, fins i tot, de l’esclat del cas Urdangarín. La Casa Real representa la continuïtat institucional amb el franquis-

me. Reivindiquem República avui, per que després de l’èxit de 29-M contra l’ofensiva als drets socials i laborals, representats històricament en l’aspiració del moviment obrer expressat en la Comuna de París i la Revolució d’Octubre, ara pretenen negar el conflicte social laminant els drets i les llibertats civils repre-sentades en les aspiracions de la Revolució francesa. La democrà-cia liberal es treu la màscara i di-lapida el que ha estat el seu escàs vernís de legitimitat. És aquesta l’evidencia que la democràcia no ha estat durant la història una reivindicació del liberalisme, sinó que ha estat possible gràcies a la lluita i la mobilització de la classe obrera organitzada.

EDITORIAL

3

Higinio Polo __________________________Militant del PSUC Viu

A veces, los días nos traen burlas renova-das en las fechas más inesperadas. En un 14 de abril, aniversario de la digna Re-

pública española, llegan las noticias de que Juan Carlos de Borbón (a quien los ciudada-nos podían suponer preocupado, es un decir, por el estado progresivo de ruina del país, trabajando para sacar a España del hoyo) ha sufrido un accidente mientras se encontraba en Boswana, a donde había ido a cazar ele-fantes, una ocupación que, por lo visto, debe considerar imprescindible, con la que está cayendo. Si hubieran podido, como en otras ocasiones, sus cortesanos y funcionarios del besamanos hubieran ocultado los hechos. No ha podido ser, y podemos imaginar el mano-jo de nervios que son ahora esos cortesanos que dan servicio a la monarquía, con el di-nero del ciudadano, para limitar los daños, para tapar el despilfarro de aviones privados utilizados por el monarca, para pedir que se cierren páginas web de la empresa que or-ganiza esos safaris millonarios, para retirar todas las imágenes del rey que puedan au-mentar el escándalo. Seguro que los teléfonos arden en el palacio de la Zarzuela, agobiados no por la sucesión de escándalos, sino porque los ciudadanos los conozcan: del palacete del hijo, pagado con el dinero público, al abuso de los centenares de criados y personas a su servicio; de los viajes de relajo, a la corrup-ción de Urdangarín, a los negocios turbios, a tantos episodios de la regalada vida del mo-narca. Sólo le faltaba una historia de safaris millonarios en el preciso momento en que España atisba el fantasma de la ruina, de la intervención y del “rescate”. Ya está bien.

No es la primera vez que Juan Carlos de Borbón, un rey caprichoso, roza el ridículo y esquiva después el bulto. Lo ha hecho en muchas ocasiones: cuando fue a ver las pin-güineras antárticas, o cuando cazó un oso en Rusia, en circunstancias lamentables; o cuan-do, hace unas semanas, proclamó que no le dejaban dormir los problemas del país y de la juventud… y unos minutos después se puso a hacerlo en la mesa del acto que presidía. A estas alturas de reinado, son tantas las picar-días, tantas las burlas, tan repetidas las bufo-nadas insultantes, tan constante el abuso que hace el monarca de la prudencia del país, que se hace difícil imaginar qué esperamos para renovar el aire viciado de esta habitación ló-brega y oscura, cerrada, en que se ha conver-tido España.

Seguro que no cree que el país merezca una explicación. ¿Va a darlas la peculiar Casa Real, ese organismo absurdo que gasta lo que no tenemos? Seguro que esos funciona-rios reales encuentran razonable gastar una verdadera fortuna en un viaje inútil y osten-toso, aunque se hubiera mantenido oculto de no ser por un inoportuno accidente. Seguro que no les importa que se siga desvalijando al país.

Mientras se suceden los escándalos de co-rrupción, el robo de los presupuestos, el sa-queo de empresas públicas y cajas de ahorro, los sueldos millonarios de quienes componen una casta que exprime al país, mientras cam-pea el vergonzoso nepotismo, parece que el desprecio de los poderosos no tiene límites: cuando los trabajadores empiezan a soportar una reforma laboral que hace retroceder a Es-paña a los años más duros de la ferocidad y la avaricia empresarial; cuando esos empre-sarios se permiten rebajar salarios, aumentar jornadas, echar a patadas a la calle a obreros (como si fueran escoria y no fuesen quienes se esfuerzan en que el país no se hunda), cuando ni al gobierno ni a los banqueros, los empresarios, los prelados de la Iglesia, pare-ce importarles que se esté echando a la calle a decenas de miles de familias, desahuciadas, cuando no parece que se conmuevan porque millones de personas tengan miedo por su futuro, nos llega esa ridícula noticia de un accidente de caza de Juan Carlos de Borbón.

Ya está bien. No podemos saber cuánto tiem-po más tendremos que soportar esta monar-quía, este escarnio, esta sucesión de fami-liares corruptos, de parásitos próximos, de escándalos, que sigue los pasos de la corte de los milagros que narrara Valle-Inclán. No sa-bemos a qué punto de codicia llegarán estos incompetentes empresarios que viven satis-fechos en esta corte de los milagros, en que, mientras el país se hunde, el jefe del Estado se marcha a cazar elefantes. Si tuviera digni-dad, si mirase un instante la charca pútrida, la asfi xiante atmósfera en que se ha conver-tido el país, si reparase en el sufrimiento so-cial que el despilfarro y la incompetencia de los suyos han creado, Juan Carlos de Borbón abdicaría de inmediato y España terminaría con una servidumbre que será duramente juzgada por la historia. Parece una broma de mal gusto, pero no lo es: para combatir la crisis en que nos han metido, Juan Carlos de Borbón se va a matar elefantes.

Ya está bien.

Matar elefantes

El dia 22 de maig no només és la continuïtat d’un procés de mobilitzacions de dos anys contra les retallades, sinó que ha d’obrir un procés de confrontació directe amb els dos governs que continuï fi ns a frenar les retallades i posar les bases per recuperar el que, per dir-ho gràfi cament, ens estan robant com a ensenyament públic i com a professorat”. Els sindicats USTEC-STEs, CCOO, ASPEPC-SPS, FETE-UGT, CGT han decidit convocar una jornada de vaga uni-tària i manifestacions pel dia 22 de maig per conscienciar i sumar treballadors de l’ensenyament a la mobilització.

Les retallades són:

- Reducció de les hores lectives de la tasca coordinadora i tutora de pràctiques d’FP, la reducció de les dues hores dels desdobla-ments d’ESO i de la reducció de plantilles a les ZER i les substitueix per les retallades de Wert, per tant, el nou quadre de retalla-des a afegir a les que ja veníem patint des del 2010 quedaria així

- Increment de la jornada lectiva del profes-sorat com a mínim a 25 hores a primària i 20 a secundària.

- Increment de les ràtios amb caràcter ge-neral, segons la següent distribució: P3 i 1r de primària fi ns a 27 alumnes; 1er d’ESO fi ns a 35 alumnes ; al batxillerat fi ns a 40 alumnes; a l’FP 35 alumnes. Aquestes ràtios poden venir modulades per dos factors: el principi d’inclusió escolar i les característi-ques socioeconòmiques del centre.

- No es nomenarà personal extern al centre per cobrir les substitucions fi ns transcor-reguts deu dies lectius des de l’inici de la baixa. Aquesta mesura pretenen aplicar-la ja aquest mateix curs.

- Es mantenen les 28 hores de permanència al centre en secundària i les retallades al primer estadi així com els nous crèdits per accedir a cada estadi.

Vaga a l’ensenyament públic el 22 de maig

4

Aquests xicots són perillososDonde hay poca justicia es peligroso tener razón

Francisco de Quevedo

Lluís Orri _____________________________Responsable de Moviment Republicà

Quedi clar que els xicots perillosos del títol no són els empresonats des de la vaga ge-neral del 29M, sinó, entre d’altres, els Srs. Felip Puig i Jorge Fernández Díaz, conseller d’Interior i ministre de l’Interior, respecti-vament. A un mes de la vaga general tres joves segueixen en presó preventiva i cada dia apareixen notícies de noves detencions arreu de l’estat relacionades amb aquella important mobilització, en algun cas de-cretant-se també la presó provisional. Sem-bla clara la lectura política d’aquests fets: després de l’èxit que va suposar el 29M, tots els intents per desprestigiar el sindicalisme de classe i tots els sectors que es van sumar a la seva convocatòria són pocs. Fracassa-da la campanya mediàtica de desprestigi d’abans del dia de la vaga i tenint poques possibilitats de continuar-la després da-vant de la massivitat de la resposta, ara toca la repressió pura i dura amb l’evident intenció d’escarmentar i contenir les mobi-litzacions que no cessen ni cessaran davant la intensitat i extensió de l’agressió contra els drets econòmics i socials i, ara també, polítics.

L’aplicació de la presó provisional als tres joves detinguts el matí de la vaga general a la zona universitària de Barcelona és, a més, una aberració jurídica, sustentada en una interpretació forçada de la llei i aplica-da per l’acció confluent d’un seguit d’ope-radors decidits a aplicar l’escarment abans referit: en primer lloc del propi conseller d’Interior, conegudes les seves manifesta-cions, estil i conducta abans i després de la vaga; en segon lloc, per la fiscalia, doncs sense la seva petició de presó provisional el jutjat d’instrucció no podia acordar-la i d’acord amb els principis d’actuació del ministeri públic – unitat i jerarquia - no és possible pensar en una actuació per comp-te propi del fiscal de torn; i, en tercer lloc, del jutjat d’instrucció, doncs, una cosa és que necessiti com a requisit per acordar-la la petició de part de la presó provisional i l’altra és que la petició no és vinculant i pot acordar una altra mesura cautelar o no acordar-ne cap. El dia que els tres com-panys van passar a disposició judicial hi havia – com cada dia a Barcelona - tres jutjats de guàrdia de detinguts, només un va acordar la presó provisional, els altres dos sembla que van tenir més cura a l’hora d’acordar una mesura tan lesiva per a un dret fonamental com és la llibertat. Pres-sions a la jutgessa?, potser sí, però no és necessari, abunden a la carrera judicial els integrants educats en valors reaccionaris i conservadors o, ni tan sols això, educats en una visió formalista i rígida de la llei sense tenir en compte per res el context en el qual s’ha d’aplicar. La composició de la carrera judicial i fiscal és també un problema per a una regeneració democràtica que neces-sita un ministeri públic i un poder judici-al inequívocament compromesos amb els drets humans i els principis de la justícia

i la llibertat, des d’una clara independència respecte de qualsevol tipus de pressió.

La presó provisional és en el nostre orde-nament una mesura cautelar destinada a garantir que es puguin assolir les finali-tats del procediment penal arribant a una sentència sobre el fons de l’assumpte amb totes les garanties per les parts afectades, en primer lloc, per la persona imputada. Necessita la concurrència de determinats supòsits i requisits i, com deia abans, que sigui sol·licitada per alguna de les parts acusadores; no pot acordar-la d’ofici el jutjat. El primer su-pòsit és que concór-rin indicis sòlids de la comissió d’un de-licte amb pena igual o superior a dos anys de presó. Aquí pot venir la primera trampa: respecte a uns fets es pot forçar la interpretació per poder calificar-los de manera que s’arribi als dos anys de presó. Després venen els re-quisits: el primer, que apareixin indicis sò-lids també per considerar que una persona pot ser l’autora del delicte (recordi’s que es-tem parlant de la fase d’instrucció, per tant de judicis de probabilitat, amb la presump-ció d’innocència intacta i només destruïble en el moment de la sentència, i, a més, en aquest cas, d’uns companys detinguts molt abans de que es produïssin, per la tarda, actes de vandalisme que res tenen a veure amb les tradicions i pràctiques de lluita del moviment obrer i popular). I a continuació, i

això és molt important en un cas com el que ens ocupa, que la presó provisional busqui algun dels següents objectius: garantir la presència de la persona en el moment del judici, impedir que pugui destruir proves, evitar que pugui atemptar contra béns de la presumpta víctima, o evitar que pugui tornar a delinquir. Cal dir que aquestes fi-nalitats de la mesura o, com a mínim, al-guna d’elles, són cumulatives respecte del supòsit de la pena prevista igual o superi-or als dos anys i, evidentment, amb que hi

hagin indicis de l’au-toria de la persona a la que se li aplica la mesura. Doncs bé, en el cas dels tres com-panys, sembla evi-dent que ni hi ha risc de fuga, ni perill de destrucció de proves, ni d’atemptar contra béns de la víctima, i això, sense més ex-tensió, es deriva de les mateixes carac-terístiques dels fets, aquí acceptant-los

als únics efectes d’argumentació per de-mostrar el disbarat que suposa la mesura. La darrera de les finalitats que pot buscar la presó provisional i que invoca la jutges-sa, que els tres xicots puguin tornar a delin-quir amb motiu del Primer de Maig o de les accions contra la reunió del Banc Central Europeu, és, directament, una ximpleria. Seguint aquest raonament, que ens em-presonin a tots i a totes perquè tothom que participi a qualsevol mobilització contra la injusticia és un factor de risc segons aquella concepció. A efectes especulatius suggerei-

xo que apliqueu els anteriors requisits als casos Millet i Montull, Urdangarín i Cris-tina, Botín, etc., i feu un interessant exerci-ci per trobar les set diferències amb el cas dels tres companys.

Com a resum, la deriva autoritària al nostre país, amb els canvis legislatius que s’anun-cien, són un reforç més per plantejar la ne-cessitat d’un canvi de règim que garanteixi els drets econòmics, socials, laborals i polí-tics, les llibertats individuals, col·lectives i nacionals. Després de la ruptura unilateral del pacte constitucional – més o menys for-çat però que fins fa poc havia garantit un nivell, millorable però també apreciable, de drets i llibertats - no hi ha un altre camí.

PS: un consell al Sr. Felip Puig, no publiqui fotografies fomentant la delació i vulnerant els drets de les persones a la presumpció d’innocència, a l’honor i a la pròpia imat-ge; es queda curt, obligui’ns directament a posar-nos una estrella al pit per tenir-nos permanentment identificats, això sí, per fa-vor, que l’estrella sigui roja i als seus xicots i xicotes de les unitats antidisturbis, no els hi posi número de identificació, no cal, direc-tament posi’ls-hi un xip, els animals han d’anar degudament identificats.

I acabo amb un fragment del poema de Martín Fierro, que també ve molt al cas (l’ortografia és l’original):

La ley es tela de araña. En mi ignorancia lo esplico: no la teme el hombre rico, nunca la tema el que mande, pues la ruempe el bicho grande y solo enrieda a los chicos

Sr. Felip Puig, es queda curt, obligui’ns directa-ment a posar-nos una estrella al pit per tenir-nos permanentment identifi-cats, això sí, per favor, que

l’estrella sigui roja.

5

Crònica de l’alba: un piquet a Mercabarna

Lluis Orri _____________________________Responsable de Moviment Republicà

Dimecres 28 de març a la nit; un grup de companyes i companys de la federació Agroalimentària de CC.OO. i d’altres or-ganitzacions se’n van cap a Mercabarna a complir amb la funció de piquet informa-tiu per garantir l’èxit de la vaga general de l’endemà, 29 de març, convocada pels sin-dicats de classe i amb l’adhesió de nombro-ses organitzacions i entitats socials, contra les retallades de drets econòmics i socials, sota el lema “S’’ho volen carregar tot”. Co-mença la nit tranquil.la. Els sindicats han fet un bon treball entre els treballadors i treballadores de Mercabarna i els mercats centrals del peix, de fruites i hortalisses i l’escorxador s’han sumat a la vaga. Cal no-més vigilar que no entrin ni surtin camions de transport llevat d’aquells que els sindi-cats han pactat puguin fer-ho per garantir que les mercaderies no es malmeten i que podran ser posades a la venda l’endemà de la vaga, amb una actitud responsable lluny de la que pregonen aquells que volen desprestigiar al sindicalisme de classe. No hi ha cap mena d’incident. Els companys i companyes xerren sobre la vaga i procu-ren escalfar-se al voltant de les fogueres protegint-se de la humitat que desprèn el Llobregat. Algun camió que pretén entrar o sortir de les instal·lacions és informat i sen-se majors problemes gira cua o es queda a l’interior de Mercabarna.

A les 5’00 h. de la matinada el piquet se’n va, segons l’acordat, a l’estació de metro de Santa Eulàlia on conflueix amb d’altres in-tegrants de piquets per garantir que els ser-veis mínims pactats es compleixin. Així és i tampoc aquí hi ha incidents fora d’alguna sortida de to d’uns vigilants de seguretat, sense major trascendència.

A les 7’00 h. el piquet torna a Mercabarna per garantir que la vaga general es pu-gui desenvolupar en condicions tenint en compte que és l’hora que poden començar a entrar els treballadors de les nombroses empreses auxiliars i de serveis que hi ha a l’interior del recinte. També tranquil·litat completa. Els pocs treballadors i treballa-dores que volen entrar –molts d’ells immi-grants ves a saber en quina situació i tots en

condicions laborals penoses- reben les ex-plicacions del piquet i assumeixen la neces-sitat i justícia de la vaga. Tots, però, tenen por. La seva situació és precària, si volun-tàriament fan la vaga perdran la feina (on és i qui fa la coacció?). Però pràcticament tots, després de trucar a l’empresa dient que un piquet no els permet accedir, giren cua i se’n tornen a casa, sense cap signe de contrarietat. El piquet ha complert les se-ves missions: garantir que es respectin els serveis mínims i que no es converteixin en excusa per rebentar la vaga i neutralitzar la coacció de la patronal perquè es pugui exercir el dret fonamental i constitucional de vaga.

Cap a primera hora del matí arriben els pocs problemes en tota l’actuació del pi-quet. Uns éssers estranys, vestits de blau, amb aparença tosca i agressiva, sense iden-tificar, semblant una espècie perillosa però no en perill d’extinció (desgraciàdament), escalfen innecessàriament l’ambient (ja no cal, el sol ha començat a fer-ho). Els més ve-terans no poden evitar recordar actuacions de fa uns anys quan uns altres éssers, tam-bé amb aparença tosca i agressiva encara que vestits de gris o verd, emprenyaven a les dones i homes que lluitaven pels seus drets. Però tampoc no té majors repercussi-ons (llevat d’alguna citació judicial).

El piquet se’n va cap al centre de la ciu-tat. Per la Gran Via es van sumant altres piquets. S’arriba a la plaça Universitat. Es prepara tot per la gran manifestació de la tarda. Satisfacció per l’èxit de la convoca-tòria i resolució per tornar-hi fins donar-li la volta a la truita. Es celebren els resultats d’Andalusia i Astúries. S’esperen els de França. Tot ajuda i tot va en el mateix sen-tit. Preocupació per les detencions de com-panys i companyes que en dies posteriors es repetiran. Més preocupació i mala llet perquè algun jutge o jutgessa decreta pre-só provisional. Dies després el sheriff Fe-lip Puig publica fotos amb el “wanted”, es suposa que vius. Tornarà el TOP? Aquells éssers estranys, vestits de blau i sense iden-tificar, sembla que de vegades mosseguen; caldrà posa’ls-hi morrió.

Reproduit del Mundo ObreroMarc Llaó

No es ninguna exageración afirmar que CiU y por ende, las políticas desarro-lladas desde el Govern de la Generali-

tat ostentan la vanguardia neoliberal en el estado español. Dos años de brutales recor-tes en la inversión pública, especialmente en sanidad, educación o servicios sociales, que se complementan con el copago sanita-rio y el aumento de tasas, impuestos sobre el consumo y precios públicos, conforman la hoja de ruta en el proceso de desmante-lamiento del ya débil estado del bienestar. Y en lo que ha sido competencia de las cor-tes españolas legislar, lo han votado a fa-vor: las reformas laborales de PSOE y PP, la reforma de las pensiones, la reforma de la constitución que establece un techo de défi-cit. De manual avanzado de ESADE está si-endo el troceado y desmontaje del Institut Català de la Salut, incluyendo su presiden-te, pluriempleado en un holding catalán de la sanidad privada, o un “conseller” de sanidad exjefe de la patronal de hospitales privados de Catalunya. Muy probablemen-te, ni el mismísimo Milton Friedman ha-bría definido mejor el plan de privatización de los servicios públicos.

A este estado de cosas se le suma la he-gemonizante costra nacionalista catalana que, retroalimentada por un nacionalis-mo español fuertemente impregnado en muchos casos, de una visión neofranquista y homogeneizadora, instrumentaliza las justas aspiraciones del pueblo catalán. Esta lógica se expresa en el “pacte fiscal” perse-guido por el gobierno catalán, que además de atentar contra el principio de igualdad y solidaridad reproduciendo un modelo de negociación entre las partes sobre la base de la correlación de fuerzas imperante en cada momento, pretende justificar los re-cortes sociales con el déficit fiscal, y así de paso, negar la extrema lucha de clases exis-tente en Catalunya.

Por todo esto, y ante una Reforma Laboral que acaba de dinamitar el muy insufici-ente consenso constitucional de 1978 con el mayor ataque sucedido nunca a los de-rechos de la clase trabajadora, la Huelga General del 29-M tomaba en Catalunya una dimensión amplia, ciudadana. Partiendo del conflicto fundamental que se expresa en el centro de trabajo, teníamos que sumar obligatoriamente a los diferentes sectores sociales en lucha: los barrios organizados en el movimiento vecinal, las organizacio-nes de usuarios y las plataformas en defen-sa de los servicios públicos, los colectivos de inmigrantes, los afectados por las hipo-tecas, los estudiantes, el movimiento del 15M…

Y así fue. La Huelga General convocada por CCOO y UGT fue un éxito rotundo. 1,9 millones de trabajadores la secundaron en Catalunya. El consumo de energía estuvo por debajo del de un domingo, paralizando la industria, el transporte, la construcción, cerrando rotativas y la televisión y radio públicas, y un relevante seguimiento de los trabajadores de la administración pú-blica. Pero, por si hubiera dudas, 800.000 personas salieron por la tarde a las calles de Barcelona y en ciudades y municipios como Girona, Tarragona o Santa Coloma, se vieron las manifestaciones más masivas de la historia reciente. Ni la dificultad de una huelga con 5 millones de parados que no pueden ejercer su derecho a huelga, ni unos gobiernos, el español y el catalán, fu-ertemente respaldados en las urnas, ni una Reforma laboral ya en vigor en forma de Decreto-Ley, ni el silencio mediático previo o el mismo piquete patronal (más de 200 empresas fueron denunciadas por CCOO y UGT en Catalunya ante Inspecció de Tre-ball por coacción y vulneración del derecho de huelga), han conseguido ensombrecer esta gran movilización expresión de digni-dad, compromiso y solidaridad. Tampoco los disturbios y el fuego ritual de la tarde que hacía recordar la Barcelona de otros tiempos. Por mucho que se empeñe el “con-seller” Felip Puig.

Los trabajadores y trabajadoras catalanes continuamos latiendo. El sindicalismo de clase es expresión de salud democrática. El sindicalismo de clase sale fortalecido. La movilización va a tener que continuar, de forma sostenida, diversa, creciente y con-tundente. Más organización, más razones e ideas fuerza en perspectiva participativa y situando lo colectivo y lo unitario por encima de todo. Porque la nueva ofensiva expresada tanto por el gobierno catalán como por el español, pasa también por el ataque a los derechos y libertades civiles. El liberalismo se desprende de su barniz democrático. Desde aquí, nuestra más pro-funda solidaridad con Isma, Dani i Javi, los estudiantes en prisión preventiva des de la mañana del 29-M detenidos por partici-par en un piquete estudiantil. ¡Vergüenza! ¡Asco!

Muchos motivos para la huelga. En Catalunya, más.

6

Cal recuperar la consciència de classe i construir un moviment juvenil combatiuNúria Llavina _________________________

Benjamí Moles va néixer a Vielha, a la Vall d’Aran, el 1988. Estudia Sociolo-gia a la UB, on va començar a treballar

amb l’AEP, i fa 4 anys que milita a Joves Co-munistes. Des del passat mes de març n’és Secretari General.

Quins són els principals eixos aprovats en aquest Vè Congrés de Joves Comunistes, que es va celebrar a finals de març, que per cert, va es-tar carregat de consens?

Un dels reptes del nostre Congrés ha estat explicar com s’ha produït aquesta crisi i quin és el seu abast. Necessitàvem fer un bon anàlisi per fer una proposta política realista, que signifiqués una resposta a la situació de crisi i que es cenyís a les necessi-tats dels treballadors i treballadores, i més en concret a la joventut treballadora. Un dels eixos dels nostres documents parla de la crisi a l’Estat espanyol i les seves greus conseqüències, fruit de la crisi capitalis-ta. Ara bé, si aquesta darrera no s’hagués produït, l’Estat espanyol estava abocat amb tota seguretat cap a una crisi del propi mo-del. Un model de producció en part herèn-cia del franquisme, i impulsat per PSOE i PP, i per CiU, és clar.

El nostre Congrés ens ha permès concretar la línia política en la que Joves Comunistes venia apostant i desenvolupant des de fa anys. En primer lloc, el nostre projecte es-tratègic és el d’engegar un procés constitu-ent amb diferents sectors de la societat, que vagi en la direcció de construir la III Repú-blica; no tant sols com a forma d’Estat, sinó com a forma de superar l’actual context de crisi. Una República que aposti per la par-ticipació democràtica i la justícia social, per la pau i la igualtat entre les persones. En aquest camí, nosaltres ens proposem dos objectius a mig termini: la reconstrucció de la consciència de classe del conjunt dels treballadors i treballadores, i la construcció d’un moviment juvenil combatiu.

En l’aspecte més organitzatiu, hem concre-tat el nostre model. No hi hagut cap canvi substancial. La proposta aprovada al Con-grés va en la direcció d’assolir una major organització i permetre un contacte més directe allà on hi ha el conflicte: als centres de treball, als centres d’estudi i als nostres barris.

En el dia a dia, com s’ha de concretar aquesta línia política? Quins paper creus que ha de jugar la JC dins d’Alternativa Jove i l’AEP ?

Els eixos que acabo de descriure s’han de materialitzar a partir d’una doble via: per una banda a partir del treball propi, com a Juventut, i dirigint-nos a la joventut, fent campanyes, activitats i comunicats propis i promovent la mobilització com a mecanis-me de lluita. Per altra banda, la nostra ac-tivitat passa per la participació en els dife-rents fronts de masses. Aquesta intervenció en els fronts s’ha de caracteritzar per donar

un sentit global i unitari a les diferents llui-tes que es donen a partir d’una realitat con-creta, amb l’objectiu de dotar als diferents moviments d’una mateixa direcció política.

En aquest sentit, el treball a Alternativa Jove és molt important per aglutinar, en es-pecial, els i les joves que es troben a cadas-cun dels barris. Que se sumin en la lluita per la defensa dels drets sobre el treball, a una vida digna i les llibertats civils. El tre-ball que es pot realitzar als barris és molt ampli: participació a casals de joves, plata-formes ciutadanes (en defensa de la sanitat pública, en contra dels desnonaments, anti-feixisme, etc.), associacions de veïns, movi-ment republicà, etc.

Pel que fa el nostre treball al moviment es-tudiantil, seguim apostant pel nostre refe-rent, l’AEP. El nostre treball en aquest espai passa per potenciar el seu caràcter comba-tiu per tal que esdevingui el referent clar de l’estudiantat precari i amb una clara vo-cació socio-política. Apostem perquè l’AEP

treballi per la mobilització sostinguda en la defensa dels drets de l’estudiantat, però també per incloure nous sectors agredits per l’actual ofensiva. Com a darrer punt, assenyalem Estudiantes en Movimiento com a sindicat de referència pel conjunt de l’estudiantat a nivell estatal.

I dins del PSUC-Viu?

Els acords assolits al nostre Congrés i la po-lítica aprovada pel PSUC Viu en el seu XIVè Congrés estan en plena sintonia. El darrer cicle electoral ratifica l’encert del PSUC-Viu i Joves Comunistes en la seva aposta ine-quívoca per EUiA i IU. I per altra banda, el paper imprescindible de CCOO en les dar-reres mobilitzacions i l’èxit de la Vaga Ge-neral també reflecteix l’encert de continuar apostant per CCOO com el nostre sindicat de referència, imprescindible en la defensa dels drets de la classe treballadora.

Ens felicitem per aquest fet de la mateixa manera que expressem el nostre màxim compromís, com hem fet fins ara, en recol-zar i participar de forma decidida en les diferents estructures del partit per tal de desenvolupar tota aquesta política comuna. De la mateixa manera, també he d’expres-sar el compromís i recolzament del partit a Joves Comunistes. L’actual direcció del par-tit es conscient que enfortir JC és enfortir el PSUC Viu, i el Congrés del partit també ha significat intensificar aquesta tasca.

En el vostre Congrés també heu reflexionat en-torn a EUiA i la seva VI Assemblea, ens pots explicar una mica quins han estat els eixos de debat?

La VI Assemblea d’EUiA ha de significar l’obertura d’un nou cicle polític. La coalició amb ICV ja presentava unes limitacions des del seu principi. En aquests anys no hem estat capaços de superar-les, i en els darrers mesos les contradiccions no han fet més que augmentar, per això creiem que s’han de corregir els errors comesos. Creiem que és imprescindible ampliar la política d’ali-ances, i fer d’aquesta política no tant sols un instrument electoral-institucional, sinó també una aliança social i de lluita.

Valorem positivament el procés engegat de cara a la VI Assemblea. La preparació dels documents ha estat oberta i plural, on ha prevalgut el consens en les decisions preses. Alhora, el contingut dels mateixos documents van en la direcció del anterior-ment esmentat: permeten ampliar la políti-ca d’aliances i introdueixen mecanismes i formes de fer per tal d’avançar cap a un mo-viment polític i social. És important que el procés de debat i esmenes sigui el més par-ticipatiu possible, ja que és un moment per sumar a gent i per clarificar alguns punts dels mateixos documents.

Benjami Moles, nou secretari general de Joves Comunistes

Els acords assolits al nostre Congrés i la política apro-vada pel PSUC Viu en el seu XIVè Congrés estan

en plena sintonia.

7Quin és el perfil de la direcció que t’acompanya en aquest nou cicle? Es pot dir que tenim una direcció força homogènia?

Qualsevol militant de l’organització podria haver assumit una responsabilitat de direc-ció. En termes generals aquest Congrés ha mostrat una vegada més el compromís de tota la militància i l’amplia coincidència en la política de l’organització. Tot i així, crec que l’actual direcció de Joves Comunistes es caracteritza per reunir a aquelles perso-nes amb una major formació, experiència, compromís i il·lusió en el projecte que sig-nifica Joves Comunistes. Tinc molta confi-ança en l’actual direcció de l’organització, i estic segur de les seves capacitats per de-senvolupar la política aprovada en el nostre Congrés.)

Estem immersos en una crisi que està colpint de manera especialment dura a la joventut. Amb unes dades molt desesperançadores d’atur i desocupació. (A Catalunya, l’atur dels joves d’entre 16 i 24 anys és de gairebé el 50%, l’atur juvenil femení augmenta substancialment i els que tenen estudis universitaris han vist créixer la desocupació un 19% més el darrer any. Aquí cal afegir que de tots els contractes fets a joves el 2011, més del 90% van ser temporals.) El pa-norama laboral, doncs és força complicat. Com creieu que s’ha d’abordar aquesta situació des de Joves Comunistes?

Des de Joves Comunistes reivindiquem el paper del sindicat com una eina de lluita de la classe treballadora que evidenciï el conflicte en el centre de treball i avançar en la conquesta de nous drets laborals. En el darrer Congrés reafirmem el nostre com-promís amb CCOO com el nostre sindicat de referència; apostem per un sindicalisme de classe i combatiu. Per això creiem que s’ha d’intensificar la nostra participació a Acció Jove per tal que els joves prenguin un major protagonsime en els centres de treball, que és allà on es dóna el conflicte capital-treball. Creiem que la participació de Joves Comunistes al moviment sindical juvenil servirà per apropar Acció Jove a la realitat social i laboral actual, així com per la renovació de les formes de fer sindicalis-me donades les característiques de les soci-etats actuals.

A més, d’entre les actuals retallades que s’estan fent als serveis públics, n’hi ha que afecten més directament la joventut, com les que s’aplicaran a l’educació pública. Les universitats en surten especialment perjudicades...

Els Pressupostos Generals de l’Estat, apro-vats el 30 de març, redueixen la partida ge-neral d’Educació en gairebé un 30%. A això cal sumar-li les retallades realitzades en els anys anteriors, que tant sols des del 2010 sumen un total de 3.400 milions d’euros. Aquesta situació es traduirà en la degrada-ció de les condicions d’estudi i la qualitat de l’ensenyament, alhora que degrada la situació laboral del conjunt de treballadors d’aquest sector. Podem apuntar alguns ele-ments: augment d’estudiants per aula, aug-ment de les taxes universitàries, baixada de sou als funcionaris, acomiadaments mas-sius i no renovació de les baixes.

El moviment estudiantil és clau, és un dels subjectes polítics amb més capacitat mobi-litzadora i amb un discurs més elaborat. És important que les lluites s’apropin al con-junt de l’estudiantat, i també és important

que les formes de lluita vagin en la direcció de sumar nous sectors. És de vital impor-tància que el moviment estudiantil sigui conscient que la lluita és de llarg recorre-gut, i en aquest camí, és imprescindible la unitat del conjunt de la comunitat universi-tària, amb el personal docent i investigador (PDI) i el personal administratiu i de ser-veis (PAS), així com l’assoliment de marcs i estructures de coordinació que permetin una mobilització sostinguda en el temps.

Com va viure la JC la Vaga General?

Malgrat que ens trobàvem en mig del pro-cés congressual, la nostra participació en l’organització de la vaga va ser satisfactò-ria. La nostra participació va ser doble: en primer lloc fent difusió de la convocatòria en si, alhora que desenvolupàvem el treball més ideològic d’explicació de la reforma laboral i les seves greus conseqüències. En segon lloc, tota la militància de JC va parti-cipar activament en la jornada de vaga ad-herint-se als piquets organitzats a diferents zones del territori.

La vaga va ser un rotund èxit. Ha permès situar el factor treball com l’element central que vertebra les societats actuals. Ha estat una vaga àmplia, que ha anat més enllà dels centres de treballs, i es va convertir en una vaga socio-laboral. Sense dubte, un altre element a valorar és l’importantíssim paper de CCOO en la organització de la vaga. Una vegada més hem pogut compro-var com el nostre sindicat esdevé clau en la lluita de la classe treballadora. La vaga ha permès una major organització i presa de consciència per part del conjunt de tre-balladors i treballadores. Ara és important que aquesta lluita es mantingui i la mobi-lització sigui sostinguda. JC tenim un com-promís ferm en l’aposta per la mobilització com únic mecanisme en la defensa dels drets de la classe treballadora.

I com s’encaixen les detencions de dos membres de l’AEP, el referent estudiantil de la JC?

Els nostres companys de l’AEP han estat empresonats per exercir un dret constituci-onal: el dret de vaga, i això atempta contra les bases de la nostra societat. És un judici polític que va acompanyat d’una campanya de por i criminalització, més propi d’un Es-tat autoritari que no pas de dret. La classe treballadora no es quedarà en silenci front les polítiques neoliberals, sinó que respon-drà a partir de la lluita quotidiana i d’àm-plies mobilitzacions. Tant el govern cen-tral com el de la generalitat són conscients d’aquest fet, i és per això que estan atacant al conjunt de l’esquerra política i sindical organitzada, doncs aquesta és el motor de la lluita.

Eurovegas: el malson

Alfonso Salmerón _____________________Responsable d’EUiA a L’Hospitalet i de Política Municipal del PSUC Viu

En aquests moments, els governs de la Ge-neralitat Catalunya i de la Comunidad de Madrid pugnen per emportar-se la ver-sió europea de Las Vegas. En un territori i una economia en plena recessió i sense alternatives a la indústria del totxo, Ma-drid i Barcelona fan una exhibició de pro-vincianisme i falta de idees i lideratge en proclamar-se candidates a acollir el nou projecte del magnat Adelson. Els intents a la desesperada del govern d’Aguirre i de Mas per no perdre comba a la pugna, ofe-rint avantatges de tot tipus als inversors, són un greu símptoma de dos governs que no tenen cap mena de projecte econòmic. Després de parlar fins a la sacietat d’eco-nomia sostenible, projectes de valor afegit, impuls de l’economia productiva i un llarg etcètera, que Mas i Aguirre enarborin l’Eu-rovegas com la panacea econòmica per a rellançar l’economia és un gran insult a la intel·ligència i un monument a la irrespon-sabilitat política.

Eurovegas no és el que necessita la nostra economia. Eurovegas és la versió més cu-tre d’un model de creixement exhaurit que està en la base de l’actual crisi econòmica Hi ha molts motius per oposar-s’hi. Des del punt de vista econòmic, s’ha dit que Eu-rovegas crearia uns 20.000 llocs de treball directes segons la Generalitat però la xifra no és certa. En el millor dels casos podrien parlar d’una quarta part que en el cas dels que estan vinculats directament a la cons-

trucció serien totalment temporals fins que duressin les obres i en la resta, vinculats als serveis, es tractarien de llocs de feina tem-porals, estacionals, precaris i mal remune-rats, i, això, sense tenir en compte els llocs de treball que es destruirien en reorientar altres activitats terciàries com el turisme, que quedarien impactades negativament.

Des de la vessant mediambiental, l’impacte sobre el territori on es vol construir seria irreversible. El Delta del Llobregat té un gran valor ecològic, cultural i agrari, té la reserva hídrica més gran de Catalunya. Eurovegas significaria vendre al millor postor una de les últimes zones verdes de l’Àrea Metropolitana

Es carregaria d’un sol cop anys de lluita per la conservació del Delta del Llobregat, concretada també en apostes de gestió molt interessants com el Consorci del Delta o el Parc Agrari, que des de fa anys comença a donar resultats significatius en la qualitat de les aigües, en la riquesa de la biodiversi-tat com l’avifauna, en la producció agrícola amb productes cada cop de major qualitat i identitat

Eurovegas és una expressió de la incom-petència i el provincianisme d’un govern que s’embolica en la senyera però serveix en safata de plata el seu territori i la seva identitat cultural als capital especulador i mafiós dels Adelson and cia, i fins i tot està disposat a saltar-se tota la legislació per arravatar-li a Madrid la capitalitat europea de la màfia i la prostitució. Un projecte de país no gaire estimulant ni edificant, per cert. Aquesta crisi que no és una crisi sinó una excusa del capital per millorar la co-rrelació de forces contra la classe treballa-dora. Ens ha ensenyat que hem de decretar la fi de l’economia especulativa del totxo i el serveis i basat el desenvolupament en projectes arrelats al territori amb una nova rellevància del sector públic que posi l’economia al servei del desenvolupament humà.

JC tenim un compromís ferm en l’aposta per la mobilització com únic mecanisme en la defensa dels drets de la classe

treballadora

Eurovegas és la versió més cutre d’un model de creixement exhaurit que està en la base de l’actual

crisi econòmica

noutreball.psuc.org - issuu.com/noutreball

Seu Central: C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020. Tel.: 93 412 2195 Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org.

3 maig de 1977: 35 anys de la legalització del PSUC

El PSUC assoleix la seva legalització l’abril de 1977. En pocs dies s’intensifica les afili-acions i l’obertura de locals. Les dades de major afiliació - segons la secretaria d’orga-nització - estarien sobre els 40.000 carnets lliurats en 1978. Festes com el míting al camping “La Tortuga Ligera” seran con-centracions de masses on es veurà la força del partit, el tercer més important d’Europa Occidental proporcionalment.

El treball previ del Partit clandestí va ser d’una gran intensitat, organitzant el mo-viment veïnal, les Comissions Obreres , el Sindicat Democràtic d’Estudiants i altres experiències de masses, que arriben fins a l’actualitat i mantenen viu l’esperit unitari i internacionalista que sempre caracteritzà la formació. A les eleccions a la Generali-tat del 1980, el PSUC va ser la tercera força política més votada, amb prop de 600.000 escrutinis.

Després de diversos avatars, dinàmiques negatives i escissions internes, l’any 1998 es forma el PSUC viu, integrat a EUiA. Entre els dirigents que conformen el nou partit, s’hi troben Ramon Luque, Antoni Lucchet-ti, Alfred Clemente o l’històric líder comu-nista català, protagonista de la legalització del 1977, Gregorio López Raimundo, junta-ment amb altres noms com ara Francisco Frutos, Antoni Gutiérrez Díaz i Pere Ardi-aca que en diversos moments han format part de la direcció del PSUC d’aquests úl-tims 35 anys.

Intervenció d’Alberto Garzón a la caseta del PSUC viu a la Feria d’abril

a tv.psuc.org