1-2 LLUITA DE CLASSES… AMB POCA CLASSE 2-3-4 FRONT LA FALLIDA DELS GOVERNS PER DEFENSAR ELS DRETS SOCIALS I LABORALS, CONSTRUÏM UN BLOC SOCIAL QUE PROTEGEIXI LES NOSTRES CONQUESTES! 5 MESURES CONTRA LA CRISI I (IN)CONSCIÈNCIA SOCIAL 6-7 RECORTES SOCIALES EN EUROPA: LAS ODISEAS DE PAPANDREU Y ZAPATERO 8 ENTREVISTA A ROBERT CASTEL 9 COHN BENDIT Y SUS CONTRADICCIONES 10-11 NADA VOLVERÁ A SER COMO ANTES 11 EL TRATADO DE LISBOA, INSCRITO EN EL REGISTRO DE LAS NACIONES UNIDAS 12-13 L’ORGULL DE SER COMUNISTES 14 ANTONIO ROMERO IMPULSA A BARCELONA L’ALTERNATIVA REPUBLICANA I DEMOCRÀTICA 15 VIVA LA REPÚBLICA ESPAÑOLA!... EN CALIFORNIA

Continua en la pàgina següent

Po r t aveu de l P a r t i t Soc i a l i s t a U n i f i c a t d e Ca t a l u nya V i un 99Juny-juliol 2010 www.psuc.org

Primer van ser els funcionaris i els pen-sionistes. Potser molts treballadors van pensar llavors: “Bé, jo no sóc funciona-

ri ni pensionista. La cosa no va amb mi” (i gràcies si no van afegir: “als funcionaris ja els hi està bé, que guanyen bastant i tenen el lloc de treball segur”). Doncs bé, és oportú recordar aquí la història, tants cops narrada, del detingut per la Gestapo nazi que s’anava consolant a sí mateix, cada cop que anaven a afusellar algun company de presó, amb la reflexió: “Jo no soc d’aquest grup”, i així fins que van anar a buscar-lo a ell i ja no quedava ningú que repetís la mateixa reflexió.

En efecte, ja tenim aquí la reforma laboral aplicable a tots els assalariats, on es fiquen les tisores d’acord amb el mateix criteri que als funcionaris: en el sentit de reduir drets i retribucions reals i facilitar l’acomiadament.

Perquè un cop fet el forat en un sector dels assalariats, és molt més fàcil trencar les se-ves línies en tot el front (per recórrer a una metàfora militar força adient). Això es va apressar a demanar la patronal tan bon punt el decret del govern Zapatero va ser aprovat al Congrés dels Diputats: fer servir les re-duccions salarials de la funció pública com a referència per a la política salarial al sector privat. I en aquestes estem.D’això se’n diu ara “mesures valentes per fer front a la crisi del dèficit públic i garantir en el futur la recuperació de l’economia”. Abans hi havia uns senyors amb barba i cognoms alemanys que d’això en deien “lluita de clas-ses”. En efecte, tot va començar a una èpo-ca en què, als països capitalistes avançats, la lluita sindical i la por de la dreta econò-mica al “contagi” comunista va aconseguir augmentar la part dels salaris dins la renda

nacional respecte de la part corresponent als beneficis del capital. Cosa que, d’altra banda, va contribuir a la consolidació del capitalis-me com a sistema, degut al consens social que va generar entre els propis assalariats.Però vet aquí que, com havien previst els pa-res del socialisme científic, això va generar successives crisis de sobreproducció (la típi-ca fuga cap endavant que es produeix quan sembla que a més producció, més beneficis, sense tenir en compte que, també, amb més producció, més es redueix la possibilitat de trobar compradors dels productes). En defi-nitiva, tendència decreixent dels guanys ob-tinguts per unitat de capital invertida.

Solució? Trobar nous mecanismes d’obtenció de beneficis fora de l’esfera productiva. Conseqüència: fuga massiva de capitals, de l’economia real, a l’economia financera (es-

Lluita de classes… amb poca classe“Peoples of Europe, rise up” (“Pobles d’Europa, alceu-vos”) crit que els comunistes grecs ens llencen des dels murs de l’acròpolis d’Atenes

2 EDITORIAL

POLÍTICA

peculativa). A començaments del segle XXI, el total de capital financer circulant al món era 30 vegades més gran que el valor de totes les mercaderies intercanviades en el marc del comerç internacional. Capital, doncs, literal-ment “flotant”, sense correspondència amb el valor real de les coses útils per a la vida. Una autèntica fantasmagoria.

Però les fantasmagories tard o d’hora aca-ben per dissipar-se i apareix la crua realitat. Això sí, una realitat on els jocs de prestidi-gitació dels enginyers financers han servit, com en l’il·lusionisme corrent, per fer passar les coses d’un lloc a l’altre sense que el públic vegi com. És a dir, al cap d’uns tres decen-nis d’il·lusionisme econòmic ens trobem que s’ha produït una gegantesca transferència de riquesa des de les butxaques dels pobres a les butxaques dels rics o, dit amb més exactitud, de la cartera dels treballadors a la dels capi-talistes.Capitalistes especuladors, però, que quan s’agafen els dits i el joc de mans els hi surt malament, en comptes de tornar els diners al públic, com seria just, li exigeixen encara més amb l’amenaça que, si no, s’acaba la funció o, més dramàtic encara, s’ensorra el circ i escla-fa tothom.

Doncs bé, les desenes o centenars de milers de milions que les institucions financeres han rebut gratuïtament del públic (a través de governs massa dòcils i massa incompe-tents) són justament les quantitats que ara

provoquen l’escàndol d’aquestes mateixes institucions financeres en forma de dèficit públic, que suposadament cal reduir a qual-sevol preu (un preu que, en el cas d’Espanya, va ja pels 65.000 milions d’euros en dues ton-gades de 50.000 i 15.000 (la darrera, amb els retalls a pensionistes i funcionaris inclosos).Però, tal com han dit economistes de prime-ra fila mundial (v.g.: James Galbraith), un dèficit públic elevat no suposa cap risc per a l’economia real. Ben al contrari, els diners que, en sortir de les arques de l’Estat (o més exactament, dels bancs als quals l’Estat els hi pren prestats), provoquen aquest dèficit són un estímul decisiu (el millor estímul possible, donada la seva envergadura) per a l’activitat econòmica real. Els únics perjudi-cats per aquest ús dels diners són justament els grups financers, que compten obtenir guanys més sucosos si dediquen aquests re-cursos a l’especulació.

En definitiva, estem assistint a una d’aquelles ocasions en què el sistema capitalista no pot amagar la seva veritable natura de mecanis-me d’explotació, de xucladora que treu la ri-quesa a la gran majoria per donar-la a una minoria sense escrúpols. I com sempre que passa això, els explotadors perden les formes i la circumspecció (la vergonya ja fa molt de temps que la van perdre), es fan represen-tar per impresentables com Gerardo Díaz Ferran i volen que ens representin altres impresentables com la majoria dels líders polítics que ens donen a elegir (o Guatema-

la o Guatepeor). I cal recordar aquí que, en situacions crítiques com la que estem vivim, les etiquetes serveixen de ben poc: són, en efecte, governs “d’esquerra” els que, tant a Atenes com a Lisboa, a Madrid tant com a Barcelona, llencen l’atac més virulent cone-gut des de la segona guerra mundial contra els assalariats. En el cas de Catalunya, amb la patètica tapadora d’un augment d’impostos per als 20.000 assalariats o autònoms de més ingressos, però sense tocar de cap manera les rendes del capital, i estenent la retallada a tots els treballadors del sector públic, encara que no tinguin l’estatut de funcionaris. Que la coalició ICV-EUiA hagi donat la seva con-formitat a aquesta ignomínia (a canvi de gau-dir durant uns pocs ―poquets― mesos més d’unes quantes poltrones al Palau de la Plaça de Sant Jaume) és perfectament comparable a la signatura pels socialdemòcrates europeus, l’any 1914, dels famosos crèdits de guerra. De guerra de classes, en aquest cas.

Estem, doncs, en un d’aquells moments en què aquesta lluita de classes, que sempre hi és, surt a la llum sense embuts, posa cadas-cú al seu lloc i revela, alhora, la poca “classe” de que fa gala la classe dirigent. Tant de bo els “dirigits” sapiguem estar a l’alçada dels temps i els hi donem una lliçó de “classe” que no oblidin mai. Per tal que així sigui, què es-perem a respondre al crit que els comunistes grecs ens llencen des dels murs de l’acròpolis d’Atenes: “Peoples of Europe, rise up” (“Po-bles d’Europa, alceu-vos”)?

E l pla de reducció del dèficit aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya és un nou atac al precari estat del be-

nestar dels nostres ciutadans, en la línia de l'aplicat pel govern de Zapatero a l’àmbit de l’Estat. Un i l’altre es pleguen en l'essencial a la demanda dels poderosos per fer recaure la crisi sobre aquells que no l’han provocada. Els grans especuladors, la banca i les insti-tucions internacionals que estan al seu ser-vei (Comissió Europea, FMI, Banc Europeu) estan desviant les conseqüències de la crisi, que ells han provocat, vers els treballadors i la ciutadania en general. Classes populars

que durant anys han estat víctimes de les se-ves especulacions immobiliàries i financeres i ara de la destrucció de les hisendes públi-ques, arruïnades per salvar els seus injusts i desmesurats beneficis mitjançant bilionaris ajuts públics destinats al rescat de la banca.

En particular, les mesures sobiranes del Go-vern de Catalunya afecten als treballadors públics (funcionaris i contractats), incloent els dels serveis encobertament privatitzats del Servei Català de la Salut, els de les es-coles concertades, els de l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials i d’altres. Es

tracta d'un atac frontal als serveis públics de Catalunya i, per tant, al salari social de tots els ciutadans i un senyal inequívoc a la pa-tronal per a una reducció generalitzada de salaris als convenis col·lectius i contractes laborals privats.

El fet que a Catalunya existeixi una voluntat d'augmentar els impostos sobre les rendes més altes (sense distingir si són rendes del treball o del capital, i que en tot cas caldria haver plantejat molt abans) no altera el pro-fund caràcter reaccionari, neoliberal i regres-siu d'aquest decret, que contribueix a lesionar

Front la fallida dels Governs per defensar els drets socials i laborals, construïm un Bloc Social que protegeixi les nostres conquestes!

Crida del Comitè Central del PSUC Viu

3 POLÍTICA

els drets dels treballadors en allò que depèn del Govern Català.

De fet, el govern renuncia a actuar sobre els ingressos i només pretén reduir la despesa. Cal recordar les polítiques fiscals de reduc-ció o eliminació de l’impost de successions i sobre el patrimoni que han disminuït els in-gressos en unes quantitats molt superiors a la retallada de la despesa que ara volen apli-car. El decret suposa una retallada de 1.670 milions d'euros, contra uns ingressos de 175 milions per la possible aplicació dels nous impostos.

Assistim en tota Europa al pitjor atac als drets socials desprès de la Segona Guerra Mundial, a la reversió de conquestes i acords socials que han estat a la base d'una etapa de compromís històric entre capital i treball que, tot i no acabar amb el caràcter explotador del sistema capitalista, havia permès un marc d’acció a l’activitat reformista, l’acció sindical i el progrés social.

Aquesta regressió està lluny de ser conjun-tural, perquè cap dels elements profunds de la crisi estan sent abordats amb aquestes mesures. Al contrari, la baixada de salaris que s’anirà estenent a tota la societat, la des-trucció de serveis, l'augment brutal dels im-postos sobre el consum, com l’IVA, així com les pujades de tarifes de serveis bàsics, com l’electricitat, no farà sinó deprimir encara mes l’activitat econòmica i, per tant, retroali-mentarà el creixement de l’atur i la destrucció de teixit productiu.

La solució està en una altra línia ben diferent. Cal un canvi d’estratègia econòmica, un gir

en les polítiques laborals, socials i ambien-tals en què l’Estat incrementi els ingressos, enlloc de retallar la despesa. En què l’Estat recuperi el control democràtic del sistema fi-nancer, posi realment fre a l’evasió fiscal, a l'especulació i a la corrupció. Per tant propo-sem les següents línies d’acció:

Decidida acció pública per reformar radi-calment el sistema financer, recuperant la banca pública (en comptes de liquidar el poc que en quedava amb la transformació de les caixes en simples bancs), gravant fiscalment de debò els especuladors, les multinacionals i la gran banca privada, forçant així un canvi de l'esquema actual o trencant amb les impo-sicions dels banquers europeus.

Decidida acció pública per dinamitzar l’economia amb un altre model productiu i de gestió de l’activitat econòmica, basat en la sostenibilitat, l’economia social, els serveis a les persones, el creixement endogen, la pro-ducció i el consum locals.

Decidida acció pública per tal de desenvolu-par la protecció social a les classes mes desfa-vorides, entre elles, els pensionistes, els atu-rats, desnonats i persones amb elevat nivell de dependència.

Reducció dràstica de les despeses militars i retorn de totes les missions a l'estranger, co-mençant per l’Afganistan, projectes imperia-listes al servei de l’expansió de les multina-cionals en la recerca de matèries primeres.

Reducció radical de la retribució de càrrecs polítics i institucionals, particularment dels càrrecs de confiança, i democratització par-

ticipativa de l’assignació dels pressupostos públics donant prioritat a les necessitats dels ciutadans i no a les de les grans empreses.

Supressió de despeses impròpies d’un Estat autènticament democràtic, com el finança-ment de la Casa Reial i de l’Església.

El PSUC Viu considera que estem en un mo-ment de ruptura històrica, en què les forces d’esquerra hem de definir netament la nostra posició. No hi ha moltes opcions. La lògica d'acceptar una desfeta històrica de les classes populars i comprometre’s en gestionar la re-ducció de les conquestes socials és una opció que representa a mig termini la destrucció de l’espai de l’esquerra, des de la socialdemòcra-ta a la comunista. Un gir no tan diferent del que va suposar que, a l'inici del segle XX, la majoria dels partits obrers institucionals ac-ceptessin com a mal menor votar els pressu-postos de guerra que van portar a la Primera Guerra Mundial i a l'esclat de la Internacio-nal, en trair el seu caràcter fundacional paci-fista i internacionalista.

En aquest sentit considerem inadmissible la decisió del Consell Nacional d'EUiA, con-vocat d’urgència en el termini de tres hores, de donar suport com a “mal menor” a les mesures del govern, amb l’argument fal·laç que la reducció de sous calia aplicar-la per imperatiu legal. D’altra banda, EUiA ni tan sols ha discutit les posteriors mesures de “racionalització” del sector públic. I, malgrat això, el grup parlamentari ha decidit votar a favor del conjunt de les polítiques anti-crisi sense sotmetre aquesta decisió a cap òrgan de direcció d’EUiA, tot i la nostra insistèn-cia en aquest sentit. Cal un debat profund al

4 5POLÍTICA

si d'EUiA, ICV i tota l'esquerra sobre les im-plicacions d’aquestes decisions, que no com-partim en absolut. La prioritat que alguns dirigents donen a l’“estabilitat” del Govern d’Entesa al preu de no enfrontar-se a la lò-gica dels retalls neoliberals només porta a augmentar la desconfiança dels ciutadans respecte dels seus representants i afavoreix encara més la dreta, que contempla, encan-tada, com l’esquerra li fa la feina bruta. En-tenem que mai un govern d’esquerres pot ser qui signi la reducció de salaris i serveis, la vulneració de drets llargament reconeguts com el de negociació col·lectiva (amb la reta-llada de sous a personal contractat de centres educatius i hospitalaris concertats, per exem-ple). Abans queda la dignitat d’oposar-se cla-rament i concertar amb els sindicats mesu-res que suposin la no aplicació pràctica dels retalls o, al menys, la seva compensació per altres vies.

El PSUC Viu s’ha oposat i desmarcat clara-ment front aquestes mesures, dins de les se-ves possibilitats. La nostra postura ha estat contrària a la decisió de l’actual direcció de la coalició ICV-EUiA de recolzar-les i aplicar-les

a Catalunya tant des del Govern com des del Parlament. Si l’alternativa era votar a favor de les mesures i seguir al govern o votar en contra i provocar així la sortida de la coalició del govern, el PSUC Viu considera que, sense cap dubte, era això segon el que calia fer. En conseqüència, el PSUC Viu exigeix la convo-catòria d’un Consell Nacional extraordinari d’EUiA per tal d’analitzar l’actuació d’EUiA i de la coalició en aquest assumpte.

El PSUC Viu manifesta amb tota claredat la seva voluntat de combatre per tots els mitjans al seu abast el retrocés que l’actual política està provocant en l’àmbit de les retribucions, dels drets laborals i dels drets socials a la sa-nitat, les pensions i l’educació, entre d’altres.

Hem vist a més com aquesta setmana el Go-vern imposava una nova reforma laboral, tot cedint a les pressions de la patronal i de

la banca nacional i internacional, reforma que contribuirà a facilitar l’acomiadament, fer més precàries les condicions de treball i reduir encara més els salaris per la via d’expulsar els treballadors amb millors con-tractes i substituir-los per altres que acceptin salaris més baixos. És obvi que això depri-mirà encara més el consum, la producció i l’ocupació. El seu únic objectiu és engrossir a curt termini els beneficis dels empresaris, al preu de provocar encara el tancament de moltes més empreses.

Nosaltres proposem adoptar una altra lògi-ca. La que ens mostren entre altres els treba-lladors i treballadores de Grècia, o els ciuta-dans d’Islàndia, negant-se a pagar la factura que la gran banca europea vol fer recaure sobre ells. És la lògica de resistir-se a la des-trucció de les conquestes socials emprenent una profunda, radical i extensa mobilització social que s’oposi a qualsevol reversió dels drets adquirits. Una mobilització que hauria d’estendre's als càrrecs institucionals que es neguen a ser còmplices d'aquesta insensatesa en comunitats autònomes, municipis i em-preses públiques. Una mobilització que faci

pagar als especuladors el col·lapse financer i protegeixi els drets i conquestes socials de la immensa majoria de ciutadans.

Sabem que, malgrat tots els esforços de mo-bilització, és probable que es donin derrotes i retrocessos, perquè, ara mateix, desmobi-litzats per anys de prosperitat enganyosa i desigualment repartida, potser la majoria dels treballadors no estem a l’altura del repte que afrontem. Però la resistència i la mobi-lització és l'única sortida a mig termini dels problemes que afrontem. No hi ha pitjor de-rrota que la d’aquell que es nega a lluitar. Si s’accepta aquesta lògica, tal com ha fet el nos-tre govern, dins d'uns mesos ens trobarem amb nous retalls a mesura que la crisi es faci més profunda.

Cal una gran mobilització. La vaga general de funcionaris i empleats públics del 8 de juny

ha estat un primer pas al que hem contribuït també amb el nostre esforç. També ho seran les mobilitzacions previstes per al 30 de juny, que compten amb el nostre decidit suport. Però cal anar molt més enllà. Són necessàries mobilitzacions més fermes i contundents per tal de recuperar la confiança en nosaltres mateixos i mostrar que és l’acció col·lectiva l’única sortida per a tothom. Valorem, doncs, positivament, dins d’aquest procés de mobi-lització creixent, la convocatòria d’una vaga general per al 29 de setembre. Fem una crida a tots els sindicalistes, activistes dels movi-ments socials i ciutadans en general a aportar el màxim esforç per tal que la vaga sigui un èxit. El significat i el contingut social i polític de la vaga van més enllà d’una reivindicació sindical. El nivell de participació dels treba-lladors en aquesta acció condicionarà molt l’evolució del procés de confrontació social en què ens trobem, tant al nostre país com al seu entorn.

El PSUC Viu crida, doncs, tots els treballadors i ciutadans a donar la més ferma resposta a les mesures antisocials esmentades, a tots els nivells i en totes les formes possibles. Invitem les forces progressistes a obrir un debat ampli sobre el sentit d’aquesta contrareforma, als centres de treball, a la xarxa, als mitjans de comunicació, als centres d'estudi i de recerca, a les associacions de veïns, etc. Cridem tots els corrents i moviments socials progressis-tes a impulsar l'adopció de mesures concre-tes i immediates favorables a les grans ma-jories, per tal de revertir la situació. Cridem a conformar un Bloc Social de Defensa dels Drets Ciutadans que s’oposi al brutal atac de les forces neoliberals que s’ha desfermat arreu d’Europa. Cridem tots els treballadors i ciutadans, de totes les sensibilitats, des de la socialdemòcrata a la comunista, passant per llibertaris, alternatius o ecologistes, a bastir entre tots una altra proposta sobre una lògica totalment diferent, insubmisa, solidària, mo-bilitzadora i participativa.

Ara l'important no són les etiquetes, sinó les posicions sobre el present i el futur que ens repten de forma tan apressant. Donem tot el suport a les mobilitzacions convocades per les organitzacions sindicals i cridem a la mo-bilització pel seu èxit, un primer pas per co-mençar a capgirar aquesta difícil situació.

Només la mobilització social i la unitat d'acció sobre propostes clares i concretes poden permetre repel·lir l'agressió en marxa contra les classes populars del nostre país i de tota Europa. Només la coherència i la de-fensa dels interessos de la majoria poden aju-dar a recompondre el teixit social i els valors de l’esquerra.

NI UN PAS ENRERE EN LES CONQUES-TES SOCIALS QUE TANT ENS VA COSTAR ASSOLIR! CONTRA LA DICTADURA DEL CAPITAL FINANCER, QUE FA QUOTIDIA-NAMENT BURLA DE LA SOBIRANIA PO-PULAR, DEFENSEM UNA SOCIETAT JUS-TA, SOLIDÀRIA I DEMOCRÀTICA!

La solució està en una altra línia ben diferent. Cal un canvi d’estratègia econòmica, un gir en les polí-tiques laborals, socials i ambientals en què l’Estat

incrementi els ingressos

Considerem inadmissible la decisió del Consell Na-cional d'EUiA, convocat d’urgència en el termini de tres hores, de donar suport com a “mal menor” a les

mesures del govern

5 POLÍTICA

Mesures contra la crisi i (in)consciència socialDavid Rodríguez

Imaginem un professor que dóna classes a un grup d’alumnes. Tres d’ells són força conflictius, i un dia intenten prendre foc a una taula del fons de l’aula. Fan diverses temptatives amb encenedors i llu-

mins, però només aconsegueixen provocar una mica de fum. Llavors demanen al professor que els deixi comprar un llançaflames, i aquest accedeix. Al dia següent tenen èxit en el seu objectiu i cremen bona part de l’aula. Els alumnes conflictius fugen a temps, però bona part dels seus companys pateixen els efectes de l’incendi i fins i tot hi ha ferits.

Quan retorna l’activitat a l’aula, el primer que fa el professor és ajudar als alumnes incendiaris a substituir els seus objectes cremats per al-tres de nous, mentre la resta de la classe ha de treballar en condicions molt precàries, amb taules mig desfetes, cadires més incòmodes i ma-terial escolar en estat lamentable.

Passat un temps, el General Manager de l’escola crida al professor, i li diu que la despesa efectuada en restituir el material dels vàndals, més els ajuts concedits a alguns alumnes que s’havien quedat gaire-bé sense res, ha provocat una crisi pressupostària al centre. Llavors el professor anuncia als seus alumnes que els hi retallarà l’espai i el material escolar, i que en el futur estudiarà si els pirònams rea-litzen alguna petita aportació per compensar parcialment els danys ocasionats. El docent afirma que les seves mesures estan preses amb un gran sentit de la responsabilitat i amb el vist-i-plau del General Manager, que li felicita públicament. Diu a més que ell es considera una persona amb un tarannà obert i progressista, i mostra el seu con-venciment de que els alumnes i els seus pares li donaran tot el suport del món.

Diuen que la realitat supera moltes vegades a la ficció, i malaurada-ment ens trobem davant aquesta situació en el cas de les mesures del govern autodenominat ‘socialista’ per pal·liar el dèficit públic.

Hem de recordar, per si algú s’havia oblidat, que aquesta crisi ha es-tat provocada per l’infinit afany de lucre del sistema financer, del sec-tor immobiliària, dels especuladors i de moltes grans empreses. Ells han provocat la crisi, i ho han fet amb el suport dels governs que van permetre que enfonsessin l’economia amb mesures polítiques con la desregulació, la flexibilització, la mercantilització i la distribució des-igual de la renda en el seu benefici.

Poc després del reconeixement oficial de la crisi, el govern espanyol va crear un fons d’ajut a la banca de 90.000 milions d’euros. Això, la dismi-nució en la recaptació provocada per la mateixa crisi i l’augment de la despesa social (sobretot en subsidis d’atur) ha fet incrementar el dèficit. El dèficit, per tant, és un efecte de la crisi, un símptoma de la mateixa. I cap malaltia es cura atacant els símptomes, i més si aquets tenen un efecte més o menys estabilitzador del pacient.

Ara el govern, amb l’excusa del dèficit públic, retalla recursos als em-pleats públics, a les persones dependents, als pensionistes i als països empobrits. Això recorda a un acudit on un amic li diu a l’altre: ‘ahir vaig veure al carrer com tres indesitjables apallissaven una pobre anciana, i vaig haver d’intervenir’. ‘I què va passar?, pregunta l’amic’. ‘Que li vam donar una tremenda pallissa entre els quatre’.

Però no ens equivoquem en l’anàlisi. Les mesures del govern són in-justes i de dretes, però no són incoherents ni irracionals. De fet, la co-herència i la racionalitat del PSOE són màximes: ells, amb el suport de PP i CiU, van ajudar a seure les bases d’un model injust, van impulsar la política que va generar la crisi, van donar suport als seus generadors i ara ataquen als afectats. Tot és impecable des de la seva lògica. El que és equivocat és pensar que el PSOE és d’esquerres, fet que està constatat a aquest país des de fa uns quants anys. I tampoc ens equivoquem en aquest punt: molta gent d’esquerres els continuarà donant suport in-condicional.

Tal com va dir una vegada Vázquez Montalbán, el PSOE (ell parlava de Felipe González) és el principal responsable de la pèrdua dels valors d’esquerres a Espanya. Malauradament, les direccions dels dos princi-pals sindicats han contribuït en nombroses ocasions a la desmobilitza-ció política i social. Només així pot explicar-se que aquestes mesures no hagin provat d’immediat un rebuig social categòric. De fet, en una situació de mínim rigor científic i polític no hauria pogut passar res de tot això. Li podem dir pèrdua de consciència de classe, desafecció o alienació, però és l’única explicació possible que explica com s’ha arribat a aquest estat de la política a Espanya i bona part del món occidental.

Però la història ens demostra que el desordre actual pot canviar. La si-tuació política espanyola s’apropa perillosament a una línia vermella darrera de la qual pot produir-se una reacció. Això ofereix a l’esquerra una bona oportunitat de fer arribar la nostra proposta. Ara més que mai, la refundació no és només una necessitat, sinó una ocasió que no podem deixen passar.

6 7ECONOMIA

Pedro Luna Antúnez

Tarde o temprano tenía que suceder. Aconteció el pasado 12 de mayo cuando el presidente del gobierno central, José

Luis Rodríguez Zapatero, se desprendió de la careta del talante y del izquierdismo de postal para anunciar el plan de recortes so-ciales más duro que recuerda la historia re-ciente española. Se ha demostrado que Za-patero es sólo un gestor al servicio del gran capital y del Fondo Monetario Internacional (FMI), organismo éste último que ha em-prendido una autentica ofensiva contra la protección y el gasto social en países con un elevado déficit público. Semanas antes de anunciar Zapatero su plan de recortes so-ciales, las directrices del FMI ya eran claras e inequívocas: estados como España, Portu-gal o Grecia deberían rebajar los sueldos y reducir el gasto social si querían ser compe-titivos y sanear las cuentas públicas. Así lo manifestaba el economista jefe del FMI, el francés Olivier Blanchard en una entrevista al diario económico “Les Echos”, referencia mediática e ideológica de la “intelligentsia” neoliberal francesa y europea.

Como bien sabemos, el primer aldabonazo del FMI se produjo en Grecia mediante el anuncio a finales de abril del primer minis-tro, el también socialista Yorgos Papandreu, de acometer un brutal plan de recortes so-ciales con el objetivo de reducir el déficit público, el cual se sitúa actualmente en el 12,7% del PIB, siendo el objetivo rebajarlo hasta el 2,8% en 2012. Y lo que asemejaba más a una tragedia griega, Yoryos Papan-dreu lo tiñó de poema épico. Así, el anuncio lo realizó el primer ministro griego desde una paradisíaca isla del Egeo en un discur-so repleto de referencias literarias a La Odi-sea de Homero y extrapolando la situación de la economía griega al difícil camino de regreso a Itaca del héroe Ulises, habló de grandes sacrificios y del churchiliano “san-gre, sudor y lágrimas”.

Para ello, el gobierno griego en sintonía con el FMI y la Unión Europea ha decretado una serie de medidas de reducción del gas-to público en 30.000 millones de euros que pasan por el retraso de la edad de jubila-ción femenina de los 60 años actuales a los 65 años, la supresión de dos pagas extras a

los pensionistas que rebasan los 2.500 euros mensuales, la congelación de la paga para el resto de pensionistas durante los tres próximos años y la ampliación del periodo de cómputo para calcular la pensión, que pasará ser de toda la vida laboral. En cuan-to a la función pública, Papandreu anunció una rebaja salarial en torno al 10%, la su-presión de dos pagas extras a los funciona-rios que cobran por encima del umbral de los 3.000 euros mensuales y la paralización de las contrataciones en el empleo público. En materia de ingresos, el gobierno griego aumentará la presión fiscal con una nueva subida del IVA del 23%, incrementará has-ta el 10% los impuestos especiales sobre los combustibles y propiciará un proceso de privatizaciones al poner a la venta empre-sas de propiedad pública. Por el contrario, para el sector financiero los sacrificios no serán los mismos puesto que el gobierno griego inyectará más de 17.000 millones de liquidez a la banca y creará un fondo para evitar operaciones especulativas sobre las acciones en bolsa de las entidades banca-rias. Finalmente, el gobierno griego anun-ció asimismo una reforma regresiva del mercado de trabajo basada en la rebaja de la indemnización por despido, la adecuación de un nuevo salario mínimo para jóvenes y parados de larga duración y la supresión de la prohibición de despedir a más de un 2% de la plantilla de una empresa en el periodo de un mes.

Las antisociales y severas medidas del go-bierno de Papandreu fueron contestadas con la convocatoria de un reguero de huel-gas generales por parte del movimiento sindical griego. A día de hoy ya son cinco las huelgas generales realizadas en Grecia en lo que va de año. Y no les falta razón a la clase trabajadora griega cuando resulta que su país ha sido el “conejillo de indias” que ha utilizado el FMI para poner en práctica sus antídotos contra el déficit público, que no dejan de ser las viejas fórmulas ultrali-berales, es decir, recorte del gasto público y de la protección social , rebaja de los sala-rios, de las pensiones y de los subsidios por desempleo, aumento regresivo de la presión fiscal y una mayor flexibilidad del mercado de trabajo, abaratando las indemnizaciones por despido y precarizando las condiciones y los derechos sociales del asalariado.

Recortes sociales en Europa:Las Odiseas de Papandreu y Zapatero

7 ECONOMIA

Pues bien, parece ser que la deriva antiso-cial del gobierno griego y la soga del FMI han llegado a nuestros lares. Ya decía el presidente del FMI, Dominique Strauss-Kann, durante una reunión del Comité de Bretton Woods celebrada en Washington, que el FMI debía convertirse en el “inspec-tor financiero del orbe”. Y en esa especie de imperialismo financiero del FMI, después de Grecia le tocaba el turno a España. El ob-jetivo, al igual que Grecia, consistía en re-ducir el déficit público a expensas del gasto social. En este sentido, el FMI no improvisa ni sorprende con propuestas alternativas sino que aplica su libro de estilo a rajatabla, línea por línea y sin concesiones de ningún tipo. Más que salvar las finanzas de los paí-ses, estrangula y ahoga el crecimiento eco-nómico a la vez que desahucia e hipoteca el porvenir social de millones de trabajadores y trabajadoras. Porque de asfixia económi-ca podemos calificar el préstamo de 30.000 millones de euros concedido a Grecia a un interés del 5%, para pagar la deuda con la banca internacional. Ya lo dejó escrito Marx hace ciento cincuenta años: “se ahogaron en las gélidas aguas del cálculo egoísta”.

En España, con un gobierno temeroso de acabar como Grecia, Zapatero ha terminado asumiendo sin rechistar las imposiciones del FMI y por lo visto también las de Ba-rack Obama, quien en un alarde de pater-nalismo político sin precedentes, acabó de convencer y de guiar al presidente español respecto al camino que había de empren-der. Así, el 12 de mayo, un día después de la conversación telefónica entre Obama y Zapatero, éste último anunciaba un plan de recortes sociales para hacer frente al déficit público español, situado en 2009 en el 11,4% del PIB. Afortunadamente, y al contrario de su homónimo Papandreu, Zapatero no recurrió a la épica nacional y se abstuvo de presentar el plan en el monasterio del Es-corial o de aderezar la comparecencia con citas del Quijote. Sea como fuera, el plan de Zapatero es tan regresivo y antisocial como el de Papandreu.

En síntesis, el plan de Zapatero recoge los ejes centrales del plan de ajuste griego, car-gando sobre el gasto público la reducción del déficit público y centrándose en dos colectivos concretos, los funcionarios y los pensionistas. A los primeros se les aplica una reducción salarial del 5% de media en 2010 y la congelación salarial en 2011. Res-pecto a los segundos, el gobierno suspende la revalorización de las pensiones en 2011, excluyendo de la medida las pensiones mínimas y las no contributivas. Al mismo tiempo, se suprime el régimen transitorio

para la jubilación parcial previsto en la ley 40/2007, una de las pocas vías en los últi-mos años de creación de empleo juvenil y de acceso a la jubilación parcial. Otros ám-bitos de actuación del plan de Zapatero se concretan en torno a la protección social, al eliminar el carácter retroactivo de las ayu-das por la ley de dependencia y suprimir a partir de 2011 la ayuda de 2.500 euros por maternidad. Finalmente, entre 2010 y 2011 el gobierno aplicará un recorte de 6.045 mi-llones de euros en la inversión pública esta-tal así como una reducción de 600 millones en la ayuda oficial al desarrollo.

Con el plan de ajuste, el gobierno ha anun-ciado que prevé un ahorro de 15.000 millo-nes de euros entre 2010 y 2011. Sin embargo ignora o prefiere no cuantificar el coste que tales medidas provocarán en la destarta-lada economía española, en los índices de crecimiento, en el consumo y obviamente, en la creación de empleo. Sin más, el gobier-no central del PSOE se ha alineado con el gran capital y con los intereses de la pode-rosa banca internacional. Es decir, una vez más un gobierno del PSOE hace prevalecer los intereses de la clase empresarial. Y si bien el gobierno español, a diferencia del gobierno griego, aún no ha aplicado una re-forma laboral por decreto, no parece ser que la actitud sea la más propicia para llegar a un consenso social con las organizaciones sindicales. A pesar de ello, el diálogo social aún está abierto y ello es seguramente lo que nos separa de Grecia, donde el gobier-no sí ha reformado el mercado de trabajo al margen de los sindicatos. En cualquier caso, los objetivos de fondo tanto de Zapa-tero como de Papandreu son los mismos, el sacrificio de la clase trabajadora a cambio de mantener los privilegios y el bienestar de los más poderosos.

Es una vieja ley que remonta sus orígenes a esa época clásica que glosaba Yoryos Pa-pandreu. Porque la dicotomía entre gasto y ahorro del erario público sitúa en realidad posiciones ideológicas bien antagónicas desde hace siglos. Como botón de muestra, quisiera rematar el presente artículo con una reflexión que el viejo reaccionario Ci-cerón realizó en el año 55 a. de C. y que dice así: “El presupuesto tendrá que estar equilibra-do, el tesoro tendrá que volver a estar lleno, la deuda pública tendrá que reducirse, la arrogan-cia de la burocracia tendrá que ser atemperada y controlada y la ayuda a las tierras extranjeras tendrá que eliminarse para que Roma no entré en la bancarrota. El pueblo debe otra vez aprender a trabajar en vez de vivir de la asistencia”.

Es decir, la historia se repite una vez más.

8 9ECONOMIA

Anna MussoEspecial L'Humanité sobre las pensiones de jubilación

Usted forma parte de las 400 personalidades que han firmado el llamamiento a la movili-zación "contra la pauperización programada de los futuros jubilados"*, ¿cuál es la situa-ción hoy?ROBERT CASTEL. La pensión de jubilación es un derecho social fundamental. Es cierto que hay que modificar el sistema actual de pen-siones, en particular para asegurar su finan-ciación pero no es necesario que esta reforma sea un retroceso en el derecho a la jubilación. Sin entrar en detalles, es necesario recordad la historia de la instauración de las pensiones para comprender su importancia. La primera ley sobre la jubilación en Francia data de 1910, se trata de jubilaciones obreras y campesinas. Es cierto que su retribución era muy modesta y la edad a la que se podía comenzar a cobrar-la muy avanzada, 65 años, ya que en aquella época los obreros morían en general antes de llegar a la edad de jubilación. La CGT se oponía diciendo que era "un derecho para los muertos". Pese a los defectos, se convirtió en una idea muy potente: la existencia de la jubi-

lación pagada suponía que el trabajador no era solamente una persona a la que se instrumen-taliza, a la que se hace trabajar sólo mientras es útil y luego se la deja a su suerte para que caiga en la miseria como en el s. XIX.

¿Quiere decir que el derecho a la jubilación cam-bia el sentido del trabajo?RC. La instauración de la pensión de jubilación genera la idea de que el trabajo no es sólo una mercancía. El trabajador es una persona en sí. La pensión de jubilación es un salario indirec-to, lo que significa que un hombre o una mujer que hayan trabajado 40 años, colaborado en la producción de riquezas y en el desarrollo de la sociedad se han ganado el derecho de ser protegidos cuando ya no pueden trabajar. Es fundamental: es el reconocimiento del hecho de que el trabajo da derechos a modo de reco-nocimiento de una especie de deuda social con el trabajador.

En su obra Las metamorfosis de la cuestión social usted desarrolla los conceptos de so-ciedad salarial e inseguridad social. ¿esta reforma del gobierno no es una ocasión para recordarlos?

RC. Sí, de hecho, también desarrollé la noción de propiedad social y el derecho a la jubila-ción es típicamente una propiedad social: es un derecho al que corresponde una fuente financiera, que es propiedad del trabajador. Esto ha sido históricamente establecido así por dos razones: podría decirse del derecho a la pensión de jubilación que es la propiedad de los no propietarios. Cuando se era propie-tario, por lo menos hasta el s. XIX y antes, se estaba protegido cuando se dejaba de trabajar porque se poseía un patrimonio. Con la pen-sión de jubilación se obtiene un tipo de propie-dad social, construida a partir del trabajo que da derechos y recursos a los trabajadores, es una especie de propiedad para la seguridad. Es por esto que el derecho a la pensión de ju-bilación es fundamental en la historia social. A través del derecho a la jubilación pagada y de otros relacionados con éste, la condición de los trabajadores salió de la enorme miseria y desprecio que azotaba los proletarios del s.XIX y al que se llamaba miseria. Hoy día, incluso si existen trabajos precarios, el trabajo ha sido parcialmente desmercantilizado gracias al derecho a la pensión de jubilación porque el trabajador ha obtenido derechos gracias a su trabajo. (...)

¿Qué opina sobre cuál debería ser la edad de jubilación?RC. No se debe ceder sobre un alargamiento

indiferenciado de la edad de jubilación porque el trabajo ha cambiado mucho desde la instau-ración del derecho a la pensión de jubilación. En esa época, la mayoría de los asalariados eran obreros que tenían unas condiciones de trabajo especialmente difíciles. Hoy el asala-riado obrero ha dejado de ser mayoritario. Hay empleados, cuadros medios, cuadros superio-res, múltiples profesiones muy variadas...La edad de jubilación podría tener en cuenta es-tas diferencias. Podría definirse en función de la naturaleza del trabajo y de su penosidad (...)

¿Cuáles serían los efectos del modo de finan-ciación de las pensiones de jubilación pro-puesto por el gobierno en concreto sobre la calidad de vida después de la vida laboral y sobre la solidaridad intergeneracional?RC. De hecho, hace falta insistir sobre ellos. Hay que defender la jubilación por reparto. Esta reforma no debe reducir el derecho a ju-bilación en virtud de otras modalidades de ayuda. El riesgo es que la jubilación devenga un subsidio miserable de subsistencia a mayo-res de la cual la gente se vería obligada para tener algunos ingresos un poco decentes a continuar trabajando o a hacerse seguros pri-

vados. De este modo, habría una diferencia de derechos entre ricos y pobres. Sería un mo-delo asistencial, mientras que la pensión de jubilación es un derecho fundamental. No es sólo una ayuda distribuida a quienes no pue-den seguir trabajando. Respecto a los nuevos modos de financiación pienso que hay que uti-lizar primero los beneficios del capital, antes que los del trabajo. El derecho a una jubilación consistente debe estar asegurado para todo el mundo. No es aceptable que aparezca una si-tuación de dos velocidades, por una parte, un subsidio mínimo al que se llamaría pensión de jubilación y que sería asistencial y, por otro, las personas afortunadas, que podrían suscribir planes de pensiones privados complementa-rios. Ese es el peligro de la reforma tal como se plantea, si bien considero que hay que realizar una reforma.*Iniciativa puesta en marcha por ATTAC y Fundación Co-pérnico, la iniciativa está en la red: http://petition.exigen-ces-citoyennes-retraites.net

El derecho a la pensión de jubi-lación es la propiedad de los no

propietarios

La jubilación es un derecho social fundamental

Entrevista a Robert Castel

"La instauración de la pensión de jubilación genera la idea de que el trabajo no es sólo una mercancía"Cosignatario de la convocatoria para la movilización ciudadana sobre las pensiones, el sociólogo Robert Castel, que desde hace 30 años consagra sus investigaciones a la cuestión social, reafirma la idea de la pensión de jubilación como muestra del reconocimiento de la sociedad hacia el trabajador.

9 OPINIÓ

Eloy Pardo

Daniel Cohn-Bendit, el otrora líder estudiantil revolucionario, re-caló el pasado jueves 13 de mayo en Barcelona, para explicar pa-sajes de su último libro, en los que redunda en la línea política

que lleva tiempo adoptando desde el Partido Verde Europeo. De su intensa vida pública y política (sin duda, ser halagado permanente-mente ayuda a subir el ego) se deduce un tipo dominador de audito-rios, que habla muy bien y con ideas, y que se aleja en éste sentido de políticos "chupa-reuniones" propios de las bancadas socialdemocráti-cas, eurocomunistas y verdes de otras partes de Europa.

Contento de haberse conocido a sí mismo, Bendit se saca de la chistera la idea de que la religión verde debe resultar de una "polinización" de ideas ecológicas por doquier. Y para ello, regó su argumento de ataques y burlas hacia el comunismo y la socialdemocracia (pese a que pacta con ellos) aunque terminó identificándose (al hablar de la crisis) con soluciones de tipo leninista, como subir impuestos a los más acaudalados (Iglesia incluida) o reconversiones enteras de sectores in-dustriales.

Eso sí, en esa "polinización" a la que alude no existe ni la clase obre-ra, ni la planificación económica del Estado. Ideas superadas, dice, así como también está superado el mercado: su crítica al dogma neolibe-ral resulta demasiado fácil...y dogmática.

La industria del automóvil debe reconvertirse para dedicarse a ela-borar tranvías o transportes colectivos, afirmó (se da por supuesto que en ésas fábricas no trabajan obreros; y que tampoco se necesita de una planificación económica para esa reconversión; la promoción del transporte colectivo tampoco es una idea comunista, debe ser la cumbre del capitalismo individualista).

Resultó interesante su conocimiento sobre Grecia, pues al parecer (dijo) es íntimo del Presidente Papandreu (Bendit: un anarquista amigo de un jefe de Estado, todo un "bakuninista en acción", en suma). Indicó que se trata de un país en dónde la Iglesia Ortodoxa es un todopoder (el primer propietario de tierras y edificios) que no paga impuestos. E indicó que el ejército es densísimo (tasa de soldado por habitante), con el consiguiente problema presupuestario que ello crea. Reconoció Bendit la necesidad de aplicar impuestos a esas rentas elevadas patri-moniales (no es comunismo esto, claro) y conminó a reducir el gasto militar griego. De nuevo, no hay un problema de clase social aquí, pero sorprende que quien se posicionara a favor de los bombardeos en los Balcanes, en los años 90, se oponga ahora a un ejército.

Dio la clave: el griego no cree en el Estado, pero es muy nacionalista. Y sin duda, la defensa de Bendit de un mundo con instituciones más internacionales choca con su realidad de partido circunscrito a las ins-tituciones francesas y europeas, nada más. Fuera de este ámbito, no parece haber mucha vida...

Bendit recordó, no sin criticarlo de raíz, los breves pasajes ecologistas de Marx en los que el filósofo de Tréveris se avanzó 150 años a los problemas que el productivismo industrial descontrolado crearía en el entorno y en el ser humano.

Una simple lectura del libro de Wolfgang Harich “Comunismo sin crecimiento” bastará para dar algo más de solidez a un discurso eco-socialista serio y que huya de los tópicos del marketing verde, que ne-cesariamente tiene que ir de la mano de un mundo en dónde prime el nivel educativo masivo, y en dónde no existan clases sociales, ni explo-tación del hombre por el hombre, ni problemas derivados del paro y la marginación, ni productivismo ciego. Todo esto Cohn-Bendit lo sabe. Pero no lo predica. Cosas de un soixantehuitard (sesentayochesco).

Cohn Bendit y sus contradicciones

10 11OPINIÓ

Alfonso Salmerón

Nada volverá a ser como antes. “Hay que refundar el capitalismo”. Esta debacle es para el capitalismo lo que fue el muro de Ber-lín para el comunismo” Estas frases no las pronunciaron Hugo

Chávez ni Evo Morales, ni Lula da Silva, las pronunciaron, más o menos literalmente, hace poco más de un año, en plena tormenta fi-nanciera, voces tan acreditadas para las grandes instituciones del capital como Barak Obama, Sarkozy o el Nobel de Economía, Paul Samuelson.

Sin embargo, algo más de un año después, ningún dirigente mundial ha tomado decisión alguna más o menos relevante en la dirección anunciada. Se habló de una fiscalidad internacional para gravar las transacciones especulativas, se dio por hecho que había llegado el momento de la Tasa Tobin, pero nadie ha tenido el arrojo ni la volun-tad política de ponerle el cascabel al gato. Por eso, el capital financiero ha seguido campando a sus anchas, agudizando la crisis y poniendo en jaque las economías mundiales.

Los usureros, los ladrones transnacionales, los verdaderos piratas del siglo XXI, esos a los que nos referimos en términos eufemísticos como los mercados, han puesto a Europa en el punto de mira de su codicia, como antes habían hecho con África, Asia y América. La crisis en la que viven estos continentes desde hace décadas cuando no siglos, también se globaliza.

El estado de bienestar europeo, el modelo de sociedad que nace de la segunda guerra mundial ante la amenaza del avance del comunismo, que ha tenido como máximo exponente a las socialdemocracias nór-dicas, está amenazado de muerte y son los presidentes de la UE los que están ejerciendo de verdugos, cual caballo de troya del neolibe-ralismo. Lo que no consiguieron con la fallida constitución europea, cuyo engendro se gestó con Maastricht, ni con el golpe de Estado que supuso el Tratado de Lisboa, lo están haciendo ahora a golpe de de-creto. Para calmar los mercados, nos dicen.

Yo también creo que esta crisis es diferente y que sin duda, nada vol-verá a ser como era antes. Pero no sólo económicamente, sino también en términos políticos como ya han apuntado acertadamente pensa-dores y dirigentes de la izquierda europea, como sostiene el profesor Juan Torres.

A la crisis alimentaria, financiera y ambiental sin precedentes que vive el Planeta, hay que sumarle también, una crisis política. No hay una sola institución del tipo que sea, que se salve del descrédito po-pular generalizado.

Los intereses de unos pocos, de nuevo el mercado, están pasando por encima de los parlamentos, pisoteando la soberanía popular de las democracias mundiales. ¿De qué sirve votar a uno o a otro partido si basta una llamada al orden por parte del presidente de los Estados Unidos de América, del FMI, de la OCDE o del Banco Mundial para poner las economías nacionales al servicio de los especuladores in-ternacionales? ¿Dónde queda la soberanía popular, dónde queda la democracia, dónde quedan las modernas teorías sobre la gobernan-za de las políticas públicas cuando los mercados cuentan más que las personas?

Lo hemos visto recientemente en España. El segundo presidente so-cialista que tiene el país desde la recuperación de la democracia, se ha cargado de un plumazo las conquistas de décadas de negociación colectiva. Ha puesto a los funcionarios a los pies de los caballos, ha congelado a los pensionistas y tocado a dependientes y familias jóve-nes, además de aprobar con toda seguridad, la reforma laboral que

lleva años negando a la patronal y de anunciar una inminente refor-ma de las pensiones.

Zapatero ha lanzado un mensaje inequívoco a diestra y siniestra, ha-ciendo girar 180 grados su discurso económico desde que estalló la crisis. Se acabó lo que se daba. Aviso para navegantes. Vayan prepa-rándose para las rebajas de poder adquisitivo en todos los convenios colectivos, el abaratamiento del despido, el incremento de la edad de jubilación, la privatización de las pensiones y de los servicios públi-cos básicos.

Es el caso de España como antes fue el de Grecia, y más tarde el anun-ciado por Merkel para Alemania o Cameron para el Reino Unido. El programa neocon no se vota en las urnas, lo impone Wall Street.

Más que una época de cambios, estamos asistiendo como indica acer-tadamente Joan Subirats, a un cambio de época. Esta crisis ha venido para quedarse mucho tiempo y está golpeando las clases populares europeas como nunca antes ninguna otra crisis lo había hecho, y afec-tando seriamente a las clases medias que verán disminuir drástica-

Nada volverá a ser como antes

11 OPINIÓ

mente su poder adquisitivo. Caminamos hacia una sociedad dual. De ricos y de pobres. Millones de personas van a ser expulsadas abrup-tamente de la sociedad del consumo, a un ritmo mucho más veloz del que apenas podían imaginar cuando hace tan sólo dos años podían adquirir su propio vellocino de oro al tres por ciento de interés pagán-dolo en cómodos plazos durante los 40 próximos años de su vida.

El modelo de cohesión social que tanto esfuerzo se ha venido forjando en la dialéctica capital-trabajo puede saltar por los aires si no con-seguimos detener el diabólico programa que la dictadura financiera mundial ha preparado para Europa con el aplauso indisimulado de la derecha y la aquiescencia perpleja de la socialdemocracia.

¿Qué hacer ante esta ofensiva sin precedentes? Lo primero y más ur-gente, acelerar los procesos de convergencia de la izquierda política y social. No sobra nadie y no hay tiempo que perder. La izquierda tiene ante sí una nueva tarea histórica de dimensiones titánicas. Nada más y nada menos que globalizar la lucha de clases a escala mundial en base a un programa de confrontación claro. Se trata de un nuevo punto de inflexión, de una ruptura histórica que no deja lugar para las medias tintas. Tenemos que prepararnos para una larga batalla que se va a librar a lo largo de los próximos veinte o treinta años. Hay que movilizar a las clases populares en torno a un programa de cambio realista capaz de conseguir las transformaciones necesarias y que debe incluir los siguientes elementos fundamentales:

1. El papel de lo público en la articulación de un nuevo modelo pro-ductivo frente al neoliberalismo. Definiendo el papel del Estado como garante de un desarrollo económico justo y sostenible económica, so-cial y ambientalmente.

2. El desarrollo local frente a la globalización neoliberal, haciendo del territorio un lugar de diálogo entre lo público y lo privado, capaz de generar proyectos con valor y comprometidos a reinvertir sus plus-valías en el desarrollo (local) y la cooperación (global), que estimulen una nueva relación local-global.

3. Acabar con la economía especulativa a través de una nueva Fiscali-dad internacional y la adopción de los cambios legislativos necesarios.

4. Crear una banca púbica al servicio del desarrollo. El Banco Mun-dial como la Banca Pública mundial que se coordina con las bancas públicas estatales.

5. Nuevo modelo energético con fuerte presencia pública que apues-te por la descentralización energética y la cogeneración de energía a pequeña escala. La cogeneración planificada puede hacer posible la autonomía energética de todos los países gracias al impulso de las renovables. (en los tres primeros meses del año, sólo la energía eólica supuso sólo el España más del 40 % del mix energético)

6. Un nuevo modelo agrícola y ganadero ligado al territorio y basado en unas relaciones comerciales justas que garanticen la soberanía ali-mentaria de todos los pueblos del mundo frente a la dictadura de las transnacionales de la alimentación.

7. Un nuevo modelo de gobierno basado en una revolución democrá-tica basada en el empoderamiento de las clases populares y la gober-nanza o buen gobierno en la toma de decisiones.

El verdadero new deal de la izquierda deber pasar inexorablemente por un desarrollo necesariamente asimétrico. Es necesarios el decre-cimiento en algunos aspectos de las economías de algunas partes del mundo y crecer en otros muchos. Es una cuestión de solidaridad ele-mental.

En resumidas cuentas, el cambio debe pasar por trabajar, consumir y ganar menos para que podamos trabajar, consumir y ganar tod@s, me refiero a los beneficios empresariales. Es intolerable e inmoral que mientras los salarios decrecen, las ganancias de muchísimas empre-sas siguen creciendo indecentemente sin freno alguno. No se trata seguramente de generar más riqueza si no de repartir la existente.

Efectivamente, no hay tiempo que perder. Nos jugamos la herencia de las conquistas de nuestros mayores, pero sobretodo el futuro de nuestros hijos. Sólo nosotros seríamos responsables de una nueva ge-neración perdida a la que se le arrebatara el derecho mismo de haber soñado un mundo nuevo.

El pasado 11 de mayo, una delegación de la UE procedió a registrar en la Oficina de Asuntos Jurídicos de las Naciones Unidas el Tratado de Lisboa, sucedáneo de Constitu-ción Europea aprobado a lo largo de los últi-mos meses (de manera semiclandestina, para evitar votaciones populares contrarias) por los Estados miembros de la Unión Europea. Es este Tratado el que sirve de fundamento jurídico para la política económica neolibe-ral que se viene aplicando en la UE, con los desastrosos resultados de todos conocidos. Cosa que no parece importarles demasiado a los miembros de la delegación, vistas las sonrisas "profident" que exhiben...

El Tratado de Lisboa, inscrito en el registro de las Naciones Unidas

INTERNACIONAL

12 13VIDA DE PARTIT

PSUC viu Blanes

E l diumenge 23 de maig més de 300 perso-nes varen omplir el teatre de Blanes per retre homenatge a quatre comunistes

del PSUC Viu: Maxi i Paco Antequera, Paco Frutos i Paco Vargas, amb el títol de “Quatre Comunistes ... d’un temps, d’un país”. L’acte, però, també va ser la festa de tots els comu-nistes i de l’orgull de ser-ho.Companys i companyes de partit, amics, fa-miliars i una important representació de la direcció del PSUC, del PCE i de CC.OO. de Catalunya i d’altres punts de l’Estat, així como regidors de les comarques de Girona, no només comunistes, sinó també d’altres formacions polítiques, varen acudir a la cita.L’acte, que va ser conduit i presentat pel co-munista i president de l’ACIM, Antoni Luc-chetti, va ser organitzat pel Comitè Local de Blanes del PSUC Viu, amb el suport de la Intercomarcal de Comarques Gironines. En primer lloc es van llegir poesies de Miguel Hernández, en commemoració del 100 anys del seu naixement. A continuació es va pro-jectar un audiovisual que il·lustrava la tra-jectòria dels quatre protagonistes de l’acte i, alhora, de la història del PSUC Viu a Blanes, que va posar a flor de pell els sentiments de molts dels assistents.

L’orgull de ser comunistes i la lluita obrera

Albert Miralles, secretari del PSUC Viu de CC.GG, va obrir el torn d’intervencions amb una encesa defensa dels valors i de la lluita dels comunistes, representats de manera es-pecial pels homenatjats, remarcant que són un exemple que no es lluita per la utopia. Que seguim lluitant per una societat més igualitària, per la IIIª República i el federalis-me. Que gràcies a homes i dones com ells, el món ha avançat en conquestes socials i labo-rals. Va destacar també que els homes i dones comunistes han demostrat sempre l’orgull de ser-ho i que cal seguir en la lluita davant de l’amenaça de les polítiques de dretes, enfron-tant-nos amb decisió i fermesa i exigint una actuació enèrgica i valenta de les organitza-cions sindicals i, en especial de CC.OO.

La intervenció del secretari de CC.OO. de Comarques Gironines, Bartomeu Compte, va posar especial èmfasis en la situació crítica a la que els poders econòmics, l’empresariat i la banca, ens han portat. Crisi que com sem-pre volen fer pagar als treballadors i treba-lladores als que, amenaçats per la pèrdua de llocs de treball, volen imposar rebaixes en els

ingressos econòmics. Va cridar a la partici-pació en totes aquelles accions sindicals, com vagues i concentracions, per tal d’evitar que les mesures del govern incideixin en els drets socials i econòmics de la classe treballadora, i va manifestar el seu suport als primers per-judicats, com els funcionaris, afirmant la vo-luntat de les forces sindicals de plantar cara i anar a la vaga general.

Fernando Sànchez, Secretari d’organització del PCE, es va mostrar profundament im-pressionat per la capacitat de convocatòria que el PSUC de comarques gironines ha de-mostrat amb aquest acte, com una mostra que els comunistes no són una historia anti-ga, sinó que tot està vigent i es necessari per la societat i per salvaguardar els drets de la classe treballadora. També va remarcar que el posarà com exemple del que es pot fer quan hi ha un equip i la voluntat de treballar. Va acabar dient que els quatre protagonis-tes és mereixien aquest reconeixement que és extensiu a tots els homes i dones que des de la clandestinitat fins als nostres dies han estat al peu del canó. També va expressar el paper que està jugant el PCE en el procés de Refundació d’IU, i que cal que això també es traslladi a Catalunya refundant l’esquerra per poder fer front a l’avenç del capitalisme salvatge, en el qual dia da dia veiem com els drets que va aconseguir la classe treballa-dora en aquells temps durs de lluita, s’estan perdent molt ràpidament.

Per acabar, Alfred Clemente, Secretari d’organització del PSUC Viu, fa felicitar als

camarades homenatjats i als i les organit-zadores del acte, manifestant que així es demostrava també l’orgull d’ésser comunis-tes. Va esbossar una panoràmica de l’actual situació de crisi en la que estem immersos, fent una forta crítica als partits del govern i la oposició i recordant que estem davant d’una situació greu que es pot agreujar encara més sinó es presenta una forta resistència a les manipulacions de la banca i l’empresariat. Va posar també sobre la taula que es fàcil caure en el parany de creure que tot es pot amagar sota els arguments d’una crisi global i que no hi cap la resignació, sinó que el que cal es lluitar i tirar endavant, recuperar la dignitat de les classes treballadores i no cedir ni una mica pel que fa als drets.

Vides plenes d’històries, històries plenes de vides

Amb l’emoció feta un nus a la gola, Maxi Antequera, Paco Antequera, Paco Frutos i Paco Vargas, varen ser convidats a pujar al escenari. Antoni Lucchetti, va llegir diversos escrits enviats per persones que no havien pogut assistir al acte, com Ramon Ramos, ex-alcalde de Blanes, Joan Oloriz, tinent al-calde de l’Ajuntament de Girona, i del que si hi era present Jordi Córdoba, coordinador d’ EUiA de la Intercomarcal de comarques gironines. També una neta de Paco Antequera va lle-gir un escrit en nom de la seva família, en el que deixava palès no només l’afecte cap al seu avi, sinó també profunda admiració i respecte al home lluitador. També es va llegir una carta firmada pels sis comunistes mem-

L’orgull de ser comunistes: homenatge a Quatre Comunistes i festa de l’afiliació del PSUC viu a Blanes

13 VIDA DE PARTIT

bres del Comitè del PSUC de Blanes, dirigi-da als homenatjats en la que els hi agraïen l’exemple donat i l’afecte recíproc. Els quatre comunistes varen rebre plaques commemo-ratives de l’acte i un detall floral, entre grans aplaudiments del públic.

Per manca de temps, només dos dels prota-gonistes van adreçar unes paraules als assis-tents. El primer d’ells, Maxi Antequera, des-prés de dirigir unes emocionades paraules d’agraïment cap a la seva dona i companya de lluita i vida, va recordar els temps difícils dels inicis del PSUC a Blanes, la força i difi-cultat de les vagues i l’esperit de sacrifici, la unió i la capacitat d’organització i resistèn-cia amb que tots i totes varen treballar. Va manifestar també la seva confiança en els potencials dels integrants del nou Comitè del PSUC de Blanes, deixant clar que estava segurs que serien dignes continuadors de la tasca feta. Es va acomiadar tot recordant que no val defallir, que la lluita continua i que els comunistes són necessaris.

Paco Frutos per la seva banda, va demostrar que l’esperit de lluita i la facilitat de paraula que han caracteritzat la seva trajectòria po-lítica no han afluixat gens. Referint-se als temps de les reivindicacions emblemàtiques a Catalunya, on el crit unànime era “Lliber-tat, amnistia i Estatut d’autonomia”, va re-cordar que els capdavanters en reivindicar aquests drets van ser molts dels homes i do-nes que rebien el qualificatiu de “xarnegos” i que gràcies a ells, estem on estem, encara que molts que no hi eren en aquell moment, s’atribueixen com seves aquelles conquestes.

Va exposar amb àcida ironia les grans contra-diccions i el fracàs del sistema capitalista i la hipocresia dels darrers governs, del empre-sariat i la banca. Que mentre que escanyen els sous dels assalariats, engreixen les seves butxaques amb grans salaris robats directa-ment als treballadors i treballadores. Mentre ells gaudeixen de tots els luxes, rebaixen la qualitat de la nostra vida i volen rebaixar els drets laborals i socials que s’han conquerit al llarg dels anys gràcies a la suor, la sang i les llàgrimes homes i dones com els que estaven al seu costat en l’acte. Més que mai cal ser comunista, mes que mai cal estar vigilants, tal com va afirmar, perquè els comunistes si tenen alternatives, si tenen propostes a fer per a millorar la societat.

Després de les seves paraules, per concloure l’acte tots els assistents dempeus varen en-tonar La Internacional. Però la jornada no havia acabat encara, ja que a continuació en un restaurant de la localitat va tenir lloc La Festa de l’Afiliació del PSUC Viu.

Emoció i alegria en la Festa de l’Afiliació

Mes de 150 persones van continuar la jorna-da en un dinar en el que es va fer entrega dels nous carnets als militants de PSUC Viu de Comarques Gironines.

Encara corpresos pel l’acte del teatre, va tenir lloc un dinar en el decurs del que el Secreta-ri del PSUC Viu de Blanes, Julio Gordón, va donar la benvinguda a tothom i va agrair la feina feta pels que passaven a la rereguarda, assegurant que tot el Comitè s’asseguraria de continuar-la i, en la mida del que es po-gués, millorar-la.

Albert Miralles, en qualitat de Secretari del PSUC Viu de Comarques Gironines, va fe-licitar a la gent de Blanes per l’organització de l’acte. Va recordar als assistents que ja feia massa temps que no s’havia fet una entrega de carnets a la militància i que aquesta era una ocasió ideal per fer-ho. Es va manifestar optimista pel futur doncs les noves incorpo-racions preveien un futur ple d’esperança i també de lluita per a tothom.

A continuació es va procedir a l’entrega de carnets als militants per part del mateix Mi-ralles i d’Amparo Ardanuy del Comitè de Blanes. Molts dels que van rebre el carnet va-ren dirigir paraules d’afecte cap als homena-tjats i van expressar la seva satisfacció per la celebració de l’acte i la voluntat de no defallir en la lluita per una societat millor.

En acabar, i ja que ho hi havia hagut temps al teatre de que Paco Antequera i Paco Vargas poguessin intervenir, van tenir l’oportunitat de fer-ho.

Paco Antequera, sempre amb el somriure a la boca, va tenir paraules de record per tots els camarades que havien estat en la lluita a lo llarg dels anys. Va agrair, molt emocionat, l’ajut i recolzament incondicional de la seva dona. No es va oblidar de recordar moments difícils i va recordar a tothom que ara, quan “pintan bastos” es altre cop el moment de de-

mostrar que els comunistes no han defallit mai en la seva lluita i que seguiran lluitant.

Paco Vargas va destacar la importància de l’acte que suposava mostrar que, malgrat que alguns volien haver donat per enterrats als comunistes, això no es cert i que els comu-nistes segueixen “vivitos y coleando” . Aquest acte era la demostració de que s’havia deixat un llegat i que hi havia homes i dones dispo-sats a recollir-lo i seguir treballant , tal i com ho havia demostrat el nou comitè de Blanes en aquesta jornada.

També va destacar que els comunistes som plurals, però que mentre mantinguin la ca-pacitat d’organització, no importen les di-ferències, que hi son en qualsevol grup de persones que treballen conjuntament, sem-pre que aquestes serveixin per aprendre i posar en comú el que ens uneix. Va demanar als camarades que donessin suport al nou comitè, suport necessari per tirar endavant i per treballar. Per acabar es va referir a les dones i als fill que havien estat al seu costat, entenent la seva lluita i acceptant els sacri-ficis. Salud, Viva el Comunismo, Viva el PSUC Viu y hacia la IIIª República, van ser les parau-les amb les que va donar per acabat el seu parlament.

Paco Frutos, que no va poder concloure el seu parlament al teatre, va fer una breu in-tervenció afirmant que els que han provocat la crisi, tant al nostre país com a Europa i al món sencer, no son organismes anònims, ni estimacions de mercats econòmics, sinó que aquests estan dirigits per persones amb noms i cognoms, persones que han creat el problema i que no son aquestes institucions capitalistes que han fracassat les que poden posar el remei a lo que ells mateixos ha es-patllat, cal canviar-los, cal renovar.

Va afirmar que calia posar en evidència el fracàs del govern tripartit, format per una falsa esquerra, i que hi havia alternativa, la d’una esquerra diferent a la que defensen els que governen. Les idees que defensem els comunistes segueixen vigents i ningú s’ha d’avergonyir de defensar-les. Recordà que en definitiva nomes defensem uns drets univer-sals per a tothom, que tothom tingui el que li correspon, però que ara els nostres fills i nets veuen amenaçats aquests drets i s’està posant en risc els drets socials i laborals que tan varen costar obtenir a molts dels que van estar a la lluita des de la dictadura fins avui.

Entre un ambient de camaraderia i amb la constatació de que hi ha molta feina per fer i molt a vigilar, els camarades es van acomia-dar d’una intensa jornada en la que va que-dar palesa la força dels valors i la ideologia del comunisme, i que les dones i homes co-munistes segueixen endavant per defensar els seus ideals i un món millor per a tothom.

Més fotos a http://picasaweb.google.es/euiaccgg

14 15VIDA DE PARTIT

Per Jesús Sánchez-Marín

El camarada Antonio Romero va presentar a Mataró el seu llibre “Costa Nostra” sobre les màfies de la Costa del Sol, a la cèntrica Biblioteca Pompeu Fabra. A l'endemà dia 5 i sota els auspicis de l'associació “Fil Roig”, una trentena de representants de diverses organitzacions del moviment republicà català es van reunir al matí per analitzar l'actualitat del republicanisme a Catalunya i per a informar sobre les diverses activi-tats que el moviment ve desenvolupant.L'acte va comptar amb la presència, entre d'altres, de l'Albert Escofet, secretari gene-ral del PSUC viu, d'Antonio López (regidor de Mollet del Vallès), Carme Conill, Enri-que Urraca, president de la ARMH de Ca-talunya o José Antonio Cayetano del Front Popular Republicà.

Acte del PSUC viu de BarcelonaA la tarda el mateix dissabte dia 5 es va desenvolupar un acte en què el PSUC viu de Barcelona va reivindicar la república, va homenatjar Miguel Hernández a través de les cançons i els recitats del grup “ca-torzedabril” i es va fer l'entrega de carnets, amb la participació de Neus Molina, secre-tària política local. L'acte va acabar en una festa de confraternització.

Antonio Romeroimpulsa a Barcelona l'alternativaRepublicana iDemocràticaL'exparlamentari d'Izquierda Unida visita Catalunya i par-ticipa a actes del PSUC viu a Barcelona i a Mataró

15 CULTURA

Núria Fernández

Coincidiendo con la celebración en Esta-dos Unidos del Memorial Day, día en el que se recuerda a los solados estadouni-

denses muertos en combate, los miembros y simpatizantes de la Brigada Abraham Lin-coln en la bahía de San Francisco rindieron homenaje a los veteranos que dieron su ju-ventud, y muchos de ellos su vida, en la lucha contra el fascismo en España.

El acto tuvo lugar en un abarrotado teatro de Berkeley (California), donde se celebró el le-gado aún vivo de la Brigada, al mismo tiempo que se recordaba como más de setenta años después España aún tiene dificultades para enfrentarse con su pasado. Por ello, desde la costa estadounidense que bordea el Pacífico, se recordó la figura del juez Baltasar Garzón, destacando su “ejemplar coraje, perseveran-cia e inquebrantable liderazgo en combatir la injusticia social y política”.

El discurso de apertura corrió a cargo de María Blanco, directora ejecutiva del Ins-tituto Earl Warren sobre Raza, Etnicidad y Diversidad de la Universidad de California, Berkeley, e hija de exiliados españoles. Blan-co conectó la búsqueda de la verdad histórica con la búsqueda de la justicia social, y asu-mió que España se verá forzada, tarde o tem-prano a enfrentarse con su pasado, puesto

que ya no es posible sostener por más tiempo el argumento de que ambos bandos compar-ten la responsabilidad por el estallido de la guerra y los crímenes cometidos. De la misma opinión fue Nate Thornton, el único veterano de la Brigada presente en el acto. En 1937, junto a su padre, partió hacia España para luchar contra el fascismo y lo-grar la victoria del socialismo. Thornton apuntó que en estos momentos es más que nunca necesaria una revolución social, aun-que reconoció que, a sus 94 años, cuando lle-gue la revolución él ya no estará presente. Como tampoco la verán Mark Billings, Carl Geiser, Clarence Kailin, Hilda Roberts, y Saul Shapiro, luchadores de la Brigada Lin-

coln fallecidos en el último año, y que fueron homenajeados durante el acto.

El emotivo acto terminó con Barbara Dane y Bruce Barthol recitando canciones republicanas, y narrando pasajes de la guerra civil española, como la matanza de Badajoz, en la que perecie-ron más de 2.000 personas a manos de las fuerzas franquistas. La narración iba acompañada de can-ciones republicanas como Viva la Quince Brigada o El Quinto Regimiento. También se cantaron canciones de los brigadistas internacionales, como Freiheit!, Jarama Valley o Taste of Ashes. Con un público en pie, se lanzaron gritos de apoyo a la República y se cantó la Internacional. Un acto de homenaje a la República y a los que lucharon en su defensa, en pleno corazón del imperio capitalista.

Viva la República Española!...en California

Redacció: PSUC viu, C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020.Tel.: 93 412 2195. Fax: 93 412 3207. Correo-e: noutreball@psuc.org. Dip. Legal: B-28994/99

www.psuc.org