Po r t aveu de l P a r t i t Soc i a l i s t a U n i f i c a t d e Ca t a l u nya V i u

n 109novembre2011 www.psuc.org

2 20N: CAYO LARA ACTIVA EL FRONT DE LES ESQUERRES 3-4 ENTREVISTA A ALFREDO CLEMENTE, SECRETARI GENERAL DEL PSUC VIU 4-5 CONVOCA-TORIA SOCIAL PARA UN PROGRAMA PARTICIPATIVO DE LA IZQUIERDA 6 TU TRIES! 7-8 DEMOCRÀCIA O MERCATS. LES NOSTRES PRIORITATS PEL 20N 8-9 TERROR OTANIÀ: 70.000 MORTS I 2 MILIONS DE DESPLAÇATS A LÍBIA 10 HOMENATGE A LES BRIGADES INTERNACIONALS EN EL 75 ANIVERSARI DE LA SEVA CREACIÓ 11 LA SOLIDARITAT COM A MOTOR DE LA HUMANITAT CAP A UNA SOCIETAT MILLOR 12 15M Y LAS ELECCIONES GENERALES

CAYO PRESIDENT!

vota

Democràciao mercats

2

En un context d’agudització total de la crisi capitalista, les properes elec-cions del 20 de novembre —sense

dubte una data poc afortunada per a ce-lebrar una contesa tan important— tor-naran a definir espais. En primer lloc, l’espai de l’extrema dreta neoliberal. En segon lloc, l’espai del centre-dreta ne-oliberal (amb discurs enganyosament progressista). I, en tercer lloc, l’espai de l’esquerra, que indefectiblement passa per IU i la seva política general d’alian-ces amb un pronòstic de clar creixement, i convertint-se en un referent reconeixi-ble en front d’un bipartidisme corrupte i d’una sopa de sigles que ningú no re-coneix.

Malgrat que el presidenciable d’aquest “Front de les Esquerres”, Cayo Lara, no ha tingut els minuts que mereixia en els mitjans de comunicació des que fou es-collit Coordinador General el 2008, IU ha anat creixent lentament en aquests tres anys, per situar-se a prop dels nivells de popularitat de fa una dècada. No són suficients. La societat necessita anar més enllà. Amb vells trucs mediàtics que ja no colen (el grup Prisa va intentar res-suscitar el mite de la “pinça” aquest estiu), l’establishment ha fet de tot per arraconar el candidat d’IU, perquè sap que aquest pagès de La Manxa represen-ta una ruptura amb el capitalisme per a la classe treballadora. El subjecte social majoritari està ofegat per una crisi de racionalitat econòmica que mai ningú va demanar. La ciutadania necessita aga-far-se a un referent de dignitat, davant l’hecatombe de valors i el daltabaix de drets que ens amenaça.

Crisi bancària, a causa d’una banca pri-vada i especulativa, que limita la liqui-ditat de les majories. Crisi econòmica, a causa del procés de desindustrialització, que venia d’abans. Crisi política, per la decisió del bipartit PP-PSOE i aliats pe-rifèrics (CiU, PNB, CC), de retallar drets socials. Crisi moral, per llençar-nos a tots plegats a la conquesta i espoli de recur-sos naturals, financers i humans d’altres països, emprant el cinisme i la trampa per a aconseguir-ho. Crisi en fi contra la qual IU proposa, des de fa 25 anys, una banca totalment pública, una nacionalit-zació de les grans empreses, un impuls públic de la petita economia privada i una forta aposta per la Salut i l’Educació estatals. I sortir de l’OTAN, que és massa cara.

Més Estat i menys Mercats és la solució. I la gent tot això ho sap. Partint d’aques-ta premissa, Cayo Lara és presenta per a liderar una modificació substancial de tot allò que ha de ser canviat. Militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE), amb Cayo Lara es potencien un seguit d’ide-es fortes —socialisme, republicanisme, federalisme i internacionalisme— que avui, en un escenari de retrocessos a tots els nivells, són més necessàries que mai. Més escoles, més hospitals, més educa-ció: més sector públic i més pensament crític.

Cal batallar per les idees. L’electorat no pot seguir recolzant formacions en cai-guda lliure. Formacions venudes a la lò-gica dels grans poders financers estran-gers, que únicament proposen un món de destrucció i misèria, a preu d’usura. La brutal i inhumana intervenció a Líbia, amb és de 70.000 morts, és només un pe-tit exemple de fins on pot arribar la hi-pocresia dels que manen al nostre país i a Europa.

La gent sap el que proposen el PSOE i el PP: prop de 5 milions d’aturats i un mercat laboral precari com a receptes “d’èxit” que només beneficien a l’oligar-quia catalana i espanyola, tan petita en nombre de famílies com grossa a nivell de butxaques. Enganyada per la propa-ganda, la gent està per-duda, no sap a qui aga-far-se. Bombardejada pel discurs monotemà-tic dels mitjans, ha per-cebut malgrat tot que les coses van de mal en pitjor. Moviments com el 15M demostren, com una ampolla de gas a punt d’esclatar, que hi ha malestar. Però tam-bé mostren --amb mas-sa facilitat-- el camí de l’abstenció i del discurs neutre, facilitant-los la feina als poderosos. Nosaltres no som im-parcials: el 20-N cal prendre partit i votar per un sorpasso del qual va parlar Julio An-guita, als anys 90. Cayo Lara ha estat l’únic que ha aportat dignitat en mig d’un oceà iŀlimitat de mesquinesa, que ha arribat fins el fàstic.

Davant de tot aquest panorama ple d’in-terrogants, la certesa de saber que els nostres candidats i candidates han sortit al carrer durant aquests anys contra els desnonaments, contra les retallades, con-tra la guerres (siguin les del PP, les del PSOE, les de Bush o les d’Obama), fent vagues generals (com la del 29-S) o va-gues parcials, plantejant una sortida re-distributiva de la riquesa en l’actual cicle depressió i recessió, i manifestant-se en tota mena de convocatòries en favor dels interessos de la majoria. Aquesta esquer-ra té un pla. Un pla històric: el de la pau, la igualtat i la prosperitat mundials.

Les perspectives són bones per a l’avenç de les idees de justícia social. Un grup amb força al Congrés és que la societat necessita de forma urgent. Per això, per-què es necessita un espai comunista fort i organitzat a Catalunya, el PSUC-viu surt del seu XIVè Congrés amb una nova direcció. Celebrat el propassat 8 i 9 d’oc-tubre de 2011 a Adrià del Besos, el Partit compta amb un nou secretari general, el reconegut lluitador Alfredo Clemente (entrevistat en el present número), de llarga trajectòria en els cercles sindicals i polítics de l’espai transformador del nos-tre país. Feina i reptes no mancaran. □

EDITORIAL

20N: Cayo Lara activa el Front de les Esquerres

Alfredo Clemente, nou secretari general del PSUC Viu

3EL PARTIT

N. Llavina i Enric Fuster _____________

A lfredo Clemente (1953) ha estat es-collit pel XIVè Congrés, Secretari General del PSUC Viu. Molt pre-

coç durant la Transició, la militància comunista el portarà el 1974 a ingressar al PSUC, ja amb un profund compromís de lluita sindical. Fruit d’aquest, serà un dels 113 detinguts de l’Assemblea de Ca-talunya a la que acudeix en representació de la Comissió Obrera Nacional de Cata-lunya. El 1975 és escollit jurat d’empresa pel Banco Central i dos anys després serà secretari general de la Unió de Sindicats de Comissions Obreres del Barcelonès i membre de l’executiva de CCOO. Inte-grant de la direcció sortint en el IV i el V Congrés del PSUC, ingressarà al Par-tit dels Comunistes de Catalunya, com a conseqüència de la crisi i ruptura de 1981. Membre fundador d’Iniciativa per Catalunya des del PCC, tornarà al PSUC amb motiu del congrés federal de reuni-ficació de 1987 del qual formarà part de la seva direcció fins al 1997, quan aquest és dissolt. Fruit d’això, i de la ruptura d’IC amb Izquierda Unida, prendrà part en la creació del PSUC Viu i d’Esquerra Unida i Alternativa. El 1998 torna al seu lloc de treball al Santander Central His-pano.

1. En el discurs de clausura del XIVè Con-grés, afirmes que una de las apostes fona-mentals que t’ha portat a assumir la res-ponsabilitat de la Secretaria General, ha estat l’inequívoc i mutu compromís amb la joventut.

Si la joventut no està en el present del partit, llavors no hi ha futur. He vist amb molta satisfacció el procés dels darrers anys pel qual, gent jove del partit s’in-corporava i assumia responsabilitats, en certa mesura, demanant a la vegada que se’ls hi donés pas. Hem de mencionar que Joves Comunistes està compromesa a organitzar política i ideològicament els joves en els diferents àmbits de la seva quotidianitat, als centres de treball, a la universitat, als barris… Sense aquesta perspectiva no hagués vist clar, a més de tractar-se d’un congrés complex des del punt de vista dels debats interns, as-sumir aquesta responsabilitat, per a una persona nascuda l’any 1953. És una dada que pot semblar contradictòria, però es precisament la joventut la que em va ani-mar.

2. Un congrés on es torna a reivindicar un patrimoni històric fonamentat en el com-promís amb l’ideal comunista i la seva vi-

gència. Així mateix, estrenyeu més encara els vincles amb el Partido Comunista de España.

No és gratuït el plantejament d’aprofun-dir en les relacions amb el PCE. És una visió que hem anat guanyant amb el dia a dia. El comunisme és una ideologia d’igualtat i llibertat. És a més la vigència del partit perquè, en certa manera, hi ha hagut sectors de la nostra cultura política que han plantejat que aquest ideal avui en dia s’ha d’expressar en la superació del partit, amb la cerca d’altres opcions o organitzacions. Nosaltres ens hem rea-firmat en la vigència del partit com una necessitat d’avui i per al futur. Som una organització que té un caràcter de classe, i en el cas del PSUC Viu, de classe i na-cional. Aquest ha de ser un element cen-tral en el món en què vivim, de crisis es-tructural del capitalisme. De fet, això és el capitalisme. Llavors, la superació del sistema capitalista, l’opció de la centrali-tat de la lluita de la classe obrera és una opció que els comunistes recollim per tradició, per cultura i per convicció, fruit de l’anàlisi de la realitat que ens envolta. I el Partit, en definitiva, és en la nostra opinió, l’eina per a l’acció política

3. El debat del Congrés: reconstrucció del PSUC en un escenari de regressió de drets i desmantellament de l’estat del benestar.

Aquest congrés ha estat especialment insòlit en relació als anteriors. L’infor-me de gestió del Secretari General sor-tint és rebutjat pel ple del Congrés, com també el document polític i organitzatiu presentat per part de la direcció, essent aprovat de forma majoritària el docu-ment alternatiu. Això reflecteix l’existèn-cia de dos projectes diferents, tot i que no en la seva totalitat. El partit és sobirà, però a la vegada, des del punt de vista institucional i electoral, aposta estratè-gicament per EUiA a Catalunya i IU a Espanya. Fins ara, això estava qüestionat en els debats i en la pràctica. És aquí on resideix aquesta divergència de projec-tes. A la vegada, no estava clar però ara ens reafirmem en el fet que aquest partit aposta com a centralitat de la lluita pels drets dels treballadors, pel sindicalisme de classe expressat per CCOO, que és el sindicat que nosaltres vam contribuir a crear, en el que hem treballat els comu-nistes, i que no hem d’abandonar ja que és tracta d’un espai estratègic per al tre-ball sindical. També, clarament, pels mo-viments socials.

Existeix a Catalunya una situació de de-venir històric per la qual, el PSUC Viu recull l’herència i el patrimoni del PSUC que va liquidar en el seu dia Rafael Ribó i la majoria de la direcció d’Iniciativa. En aquesta continuïtat està la vinculació amb el PCE. Però al PSUC Viu, també pel desenvolupament històric, no estem tots, ni la immensa majoria dels comunistes de Catalunya. Aquí apareix el debat de la clarificació de l’espai comunista, del qual s’ha de plantejar la seva solució i resolu-ció per la via unitària. La cultura unitària és característica dels comunistes i no pot ser que la deixem d’exercir.

4. Llavors, la centralitat del Congrés ha passat per tancar files entorn a Esquerra Unida i Alternativa, debat molt recur-rent a Catalunya, però també a la resta de l’estat, que el PCE ja va resoldre positiva-ment en el seu XVIIIè Congrés en relació a Izquierda Unida.

Quan es va crear EUiA, tots els militants del PSUC-Viu treballaven allà. Però el Partit va experimentar un punt d’infle-xió, que crec que és l’origen d’algunes calamitats, i podríem dir que del retrocés de la influència així com de l’aspiració legítima que tenim a crear hegemonia d’idees allà on treballem políticament. Aquesta inflexió va tenir lloc quan en un congrés es va eliminar estatutàriament el concepte de que tots els militants del partit ho són a la vegada d’EUiA. Si re-alment era l’aposta estratègica a la qual cedíem funció electoral i representació institucional, no s’entenia la no obligato-rietat d’implicar-nos i estar a EUiA, fins i tot cabia la possibilitat d’arribar-nos-hi a confrontar. El retrocés va portar a que, d’ostentar la coordinació un camarada del PSUC Viu, quedéssim amb tan sols una representació del 15% en els òrgans d’EUiA. Això havia de resoldre’s. El par-tit ha d’actuar com un tot, som la suma de militants, i si no anem tots en la ma-teixa direcció, no som un mateix partit. Cal dir que la votació que va tenir més recolzament del congrés, va ser amb di-ferència la que tornava a adoptar la obli-gatorietat d’estar afiliat a EUiA.

5. Com valores les perspectives del procés de convergència política i social liderat pel PCE i IU davant las eleccions del 20-N, així com l’acord assolit a Catalunya amb ICV, sabent de la corresponsabilitat i refe-rent que té amb Equo?

L’acord a que ha arribat EUiA per a enfortir “La Izquierda Plural” és molt positiu. No és suficient però va en la di-

Entrevista a Alfredo Clemente, Secretari General del PSUC Viu

4

Marga Ferré ________________________Responsable de programa de IU Federal

Unos de los síntomas de la agresivi-dad de las medidas que se están tomando contra los trabajadores

y las capas populares es lo rápido que las están poniendo en marchar. La ve-locidad de la contrareforma es tal que no da tiempo a ningún debate sobre las mismas. Se imponen medidas aduciendo que son las únicas posibles y sin debate alguno.

Por ello, desde IU hace unos meses lan-zamos la propuesta de hacer una Convo-

catoria Social para debatir y hacer pro-puestas diferentes para salir de la crisis. Abrimos un proceso participativo para reflexionar en común y hacer propuestas colectivas. Ratificamos en los debates lo que ya sabíamos: que la contradicción a la que nos enfrentamos hoy no es PSOE o PP. No es ni de lejos la contradicción entre el PSOE y el PP.

Ellos, ambos, ya tienen programa electo-ral. Lo tienen desde hace mucho tiempo: se lo escribió Milton Friedman en los 80, se lo enseñó en la práctica el Chile de Pinochet y la Inglaterra de Margaret Tatcher. Y conocen sus consecuencias:

Convocatoria social para un programa participativo de la izquierda

recció desitjada. La idea és treballar al si d’EUiA i cap enfora, amb els moviments, en les mobilitzacions contra les retalla-des en sectors com la sanitat o l’educa-ció i contra els desnonaments, tant en el moviment sindical com en el 15-M, en las associacions de veïns…. Es tracta de construir una alternativa política perquè es tracta de donar solucions polítiques als problemes socials i polítics. A Cata-lunya hi ha una altra peculiaritat. ICV té a les properes eleccions una relació polí-tica encara que no electoral amb Equo, i això canvia l’escenari. Hem de tenir en compte que la coalició ICV-EUiA té un origen que nosaltres hem vist crítica-ment perquè no era molta coalició. En alguns aspectes podia semblar més avi-at una “OPA”. De cara al 20-N, s’ha re-solt de la millor manera possible, tot i la complexitat de la situació, essent cabdal recordar que els vots de la coalició són vots per a IU. A Catalunya s’ha estat ben situat, entenent que l’acord hauria d’ha-ver estat més beneficiós per a EUiA, però s’ha arribat on s’ha pogut. El com avan-çar s’haurà d’analitzar després de les eleccions. Hem apostat per la refundació d’EUiA, pel seu enfortiment en perspec-tiva a la nova Assemblea Nacional.

6. Alfredo, quins són els teus reptes perso-nals per a aquesta nova etapa? Quin és el teu compromís com a Secretari General del PSUC Viu?

Són temps de sofriment per als treballa-dors i treballadores, joves, dones... Són les conseqüències del capitalisme i dels qui gestionen la situació de crisi. Per això mateix, la lluita és imprescindible i té molts fronts, com el social, el sindi-cal, però també el polític. I aquí estan les eleccions. El missatge només pot ser el d’incrementar les lluites i la mobilit-zació. Hem de combatre l’atac contra el sindicalisme. Anem a prioritzar el treball en el moviment obrer i sindical. La idea és obrir el partit a sindicalistes, gent de CCOO, als centres de treball, com un element prioritari. Es tracta d’obrir-se, recuperar gent, incorporar militants jo-ves i avançar en la idea de reconstruir el PSUC.

Intentaré que en el futur immediat, tota aquesta gent jove que ha anat incorpo-rant-se a la direcció del partit, estigui en condicions de fer-ho més plenament i a tots els nivells. Que el partit avanci en la unitat, s’enforteixi. Som un partit inde-pendent, però amb la mateixa política i mètodes organitzatius que el nostre par-tit germà, el PCE. Són temps de lluita i ho seguiran sent. □

ELECCIONS GENERALS

5

Grecia. Ambos proponen un modelo en-sayado y probado, el neoliberalismo, que es en el fondo, muy simple: liberaliza-ción de toda la economía, privatización de todos los servicios público e indivi-dualización de las relaciones laborales. Ese es su programa.

Por eso la contradicción hoy no es PSOE o PP. Hoy la contradicción es: Democra-cia o Mercados.

Los mercados son una abstracción, como todo lo que vamos a escuchar por parte del PSOE y del PP esta campaña elec-toral. Necesitan la abstracción porque la realidad es muy dura y porque en su “concepción del mundo”, como diría Sa-cristán, lo material no importa. Por eso los “indignos, que son los que en el mun-do mandan”, en palabras de Eduardo Galeano, plantean nociones abstractas de libertad, igualdad o verdad. Ellos di-cen: “el capitalismo responde mejor a la naturaleza humana”... otra vez “el espí-ritu”, la “naturaleza”, ajena a toda reali-dad. Y nos venderán algunas propuestas concretas para hacernos creer que tienen políticas diferentes. Pero no es verdad. No se trata de aumentar un poquito los impuestos a los ricos o de vendernos paz y meternos más de lleno en la OTAN (el mejor ejemplo de quién es realmente quien manda). No se trata de eso. Se trata de elegir entre Democracia o Mercados.

Y nosotros y nosotras hemos hecho la elección. Y por eso hemos hecho un pro-ceso de elaboración de programa demo-crático y desde abajo. Un proceso real.

El resultado es un programa vivo que seguiremos construyendo porque frente al dogma cerrado del ideario neoliberal, nosotros anteponemos un proceso de construcción colectiva, con la gente que quiere decir que no, que ya está bien. Decimos basta ya y lo decimos con argu-mentos.

Hemos hecho una propuesta de progra-ma colectiva que nos ha enseñado dos cosas:

- Que lo que estamos construyendo no es una propuesta programática: es una pro-puesta de país. Porque este país necesita cambios rápidos y profundos. Esas son las revoluciones que hemos debatido en este proceso

- En todas las Asambleas que henos hecho hemos visto que la gente quiere hablar de política y por ello las aporta-ciones hechas son una profundización, un avance en las propuestas que IU ha venido defendiendo.

Estamos orgullosos de este proceso y de las casi 15.000 personas que interve-nido en él. Responde a que son tiempos de propuestas, de debate, de calle y de lucha. Y de hacerlo con muchas y con muchos, desde el convencimiento de que como decía el viejo Marx, toda lucha social es política y toda lucha política es social.

Nosotros sabemos que los partidos no resuelven todas las formas de participa-ción política. Por eso nos abrimos y pro eso queremos sumar. Nos toca trabajar mucho, sumar y no quedarnos dormidos porque como sentenció una vez un gran luchador: “cuando abres los ojos una vez, ya no puedes volver a estar dormi-do”. □

Democràciao mercats

ELECCIONS GENERALS

6

Cristina Simó ______________________Candidata nº2 ICV-EUiA per Girona

Aquestes eleccions s’emmarquen en un moment històric, en el que el ne-oliberalisme ha fracassat com a mo-

del global i el capitalisme no té solucions per sortir d’aquesta situació.

És el moment de triar per una societat plena de democràcia i exempta d’explo-tació. La superació del capitalisme i un major benestar social.

Democràcia o mercats tu tries! Hi ha una alternativa al PSOE, al PP a CiU. A tota la dreta econòmica que està al servei dels mercats i dels poderosos i en contra de la classe treballadora.

Cal una rebeŀlió cívica i pacifica front la situació insostenible generada per la greu crisis econòmica i política que tra-vessa l’estat espanyol.

Una crisi que maltracta durament a la jo-ventut i especialment a les dones per la dificultat creixent d’entrar al mercat la-boral. Està suposant per a moltes la tor-nada a casa, a les tasques de la llar, amb la conseqüent involució cap als vells rols patriarcals.

El manca de treball s’ha convertit en el problema més seriós de la ciutadania i mentre hagi una taxa significativa d’atur hi haurà crisi. Per Esquerra Unida, el tre-ball és l’essència del nostre programa. Perquè el treball humà és l’únic que crea riquesa. Per sobre de tot, significa crear treball des d’allò públic, recolzar les pe-tites empreses i autònoms i redistribuir i racionalitzar el treball ja existent. Tu de-cideixes! Treball digne o precarietat.

Apostem per una reforma fiscal justa que permeti situar el treball per sobre de tot i atendre el dèficit públic. Volem justícia social, que paguin més els que més tenen i els que més guanyen. Tu decideixes! Impostos justos o regals fiscals.

És necessari acabar amb l’economia sub-mergida i el frau per crear llocs de tre-ball i desenvolupar els serveis socials. Per una banca pública que faciliti els crèdits. Racionalitzar la despesa pública i construir un nou model productiu que defensi allò públic i el paper d’allò públic en l’economia. Recuperant les empreses públiques privatitzades, desenvolupant la protecció social i garantint l’eficiència i el desenvolupament dels serveis públics amb propietat i gestió públiques. Tu de-cideixes! Serveis públics o privatitzats.

I també és imprescindible la derogació de la reforma laboral i la recuperació de la primacia de la negociació coŀlectiva. Com la jornada laboral a 35 hores setma-nals, la jubilació als 60 anys, l’augment del salari mínim a 1100 euros/mes, el reforçament del sistema públic de pensi-ons, la supressió de les ETT i el foment de la incorporació de la dona a la pobla-

ció activa assalariada amb el desenvolu-pament de mesures que l’afavoreixin i que ajudin a la creació de llocs de treball.

Volem desenvolupar legalment l’exigèn-cia de compliment dels drets establerts en la constitució Espanyola: el dret al tre-ball, a l’habitatge, a la salut, a l’educació, etc.

Per una educació pública, laica, demo-cràtica i de qualitat. Aquesta ha de ser una prioritat política perquè contribu-eix a la cohesió social i a la formació de persones més iguals, més lliures i més crítiques. L’educació pública ha de ser l’eix vertebrador del sistema educatiu. Perquè una educació de qualitat amb equitat afavoreix l’èxit escolar de l’alum-nat. És necessari caminar cap una xarxa de centres educatius de titularitat i ges-tió pública. Sense segregació, l’educació a les escoles i la religió a les esglésies. Tu pots escollit! Educació pública o negoci.

Defensem la sanitat pública. Sense “hí-brids-mixtes” ni altres formules en bene-fici dels mercats. Exigim la derogació de la llei 15/97 , per a recuperar la Sanitat Pública i per acabar amb la privatització. Tu tries! Sanitat pública o copagament.

La revolució feminista ha de ser l’eix ver-tebrador de totes les polítiques de trans-formació social des de l’esquerra. Perquè la revolució o és feminista o no serà!

La política és encara concebuda de forma patriarcal. En aquest sentit, apostem per la democràcia participativa com a mitjà que permeti a les dones incidir directa-ment en les formes i en el què de la po-lítica.

La crisi capitalista augmenta les desi-gualtats i agreuja la situació dels sectors de població més vulnerables que majori-tàriament són les dones. És per això que la independència econòmica, l’estabilitat laboral, la igualtat salarial, tenen avui més sentit. En aquest context, és necessa-ri apostar per una inversió pública en in-fraestructures socials, convertir el dret al treball en un pilar i desenvolupar mesu-

res per acabar amb la desigualtat salarial entre homes i dones i amb la precaritza-ció dels sectors més feminitzats.

Volem frenar la violència de gènere i l’exclusió social, però per eradicar la vi-olència de gènere és imprescindible era-dicar també el pilar que la sustenta: la desigualtat.

És necessari ampliar l’estret desenvolu-pament de la llei integral, incorporant altres formes de violència contra les do-nes: la violència econòmica, la sexual, la prostitució... i rebutjar altres nous meca-nismes de violència de gènere, com l’ine-xistent “síndrome d’alienació parental”, que ja ha passat a anomenar-se “síndro-me d’alienació patriarcal”.

Les nostres propostes incorporades de manera transversal han de fer efectives les mesures que permetin aconseguir un canvi substancial de la situació de desi-gualtat de les dones des dels diferents àmbits productiu, educatiu i comunica-cional.

Tu tries! El 20 de Novembre no et quedis a casa i vota. Que tothom sàpiga que hi ha una alternativa front al PSOE, al PP i CiU... Que tothom sàpiga que existeix una sortida social i d’esquerres a la crisis. Que hi ha una alternativa a les polítiques de dretes i a aquells que les han assumit.

Perquè volem tenir la possibilitat de te-nir poder per aconseguir que les lleis estiguin al servei de la major part dels ciutadans i ciutadanes i no d’aquells que maneguen el món, els mercats, els espe-culadors o la banca.

El 20N ha de ser la rebeŀlió dels de baix contra els de dalt, contra els poderosos. El 20N fes valdre la teva força al parla-ment!

El 20N votant ICV-EUiA fas més fort el nostre projecte federal d’Izquierda Uni-da. No passis!. □

Tu tries!

Cristina Simó, candidata nº2 ICV-EUiA per Girona

ELECCIONS GENERALS

7

Alfonso Salmerón ___________________Regidor d’ICV-EUiA a l’Hospitalet de Llobregat

E l proper 20 de Novembre escollim els nostres representants a les Corts espanyoles. Votarem als diputats i

diputades que hauran d’escollir al pro-per president del Govern. Però el 20 de novembre escollim també entre mercats i democràcia. Entre una política econòmi-ca, avalada pel PSOE, PP i CIU que ha estat la causa d’aquesta crisi o un nou model econòmic al servei de les persones que generi ocupació de qualitat. El 20-N escollim entre una vella economia que genera atur o una nova economia basada en la igualtat d’oportunitats.

ICV-EUIA presenta a les properes elec-cions quatre eixos programàtics fona-mentals per front a la crisi econòmica. Quatre eixos que són els següents: crea-ció d’ocupació i impuls d’un nou model econòmic, reforma fiscal i control demo-cràtic de l’economia, desenvolupament de l’estat del benestar i enfortiment de la democràcia.

Les 30 prioritats d’ICV-EUIA

1- Prioritat número 1: Crear ocupació. Dur a terme el pla Nova Economia, Nova Ocupació, una estratègia que té com a objectiu la creació de llocs de treball en els serveis socials (salut, educació, aten-ció a la dependència), l’economia verda (energia, rehabilitació, residus, mobilitat sostenible) i la cultura.

2- Reforma fiscal per a un sistema més just i equitatiu que ens iguali a la mitja-na europea. Gravar els nivells més alts de renda, establir un nou impost sobre la riquesa, eliminar la discriminació que pateixen les rendes del treball respecte les del capital. Impulsar la fiscalitat am-biental.

3- Impulsar el pla de lluita contra el frau fiscal: incrementar les penes pel frau greu, lluitar contra l’evasió fiscal dels grans patrimonis i les multinacionals, controlar estrictament l’activitat i com-posició de les SICAV i crear censos obli-gatoris de béns i drets, dels que radiquen dins i fora l’Estat.

4- Racionalitzar la despesa pública sense retallades socials. Reducció de la despe-sa en infraestructures que no responen a necessitats reals, reducció de la despesa militar, eliminació d’aportacions públi-ques a l’Església catòlica, racionalització de la despesa farmacèutica, supressió de ministeris que tenen competències trans-ferides, supressió de les diputacions i fo-ment de la mancomunació de municipis.

5- Crear una banca pública que ajudi a la regulació del mercat i a l’eliminació de l’oligopoli actual.

6- Imposar de forma immediata una taxa sobre les transaccions financeres inspira-da en l’anomenada Taxa Tobin.

7- Retirada de la reforma laboral impo-sada pel govern que és absolutament lesiva per als drets laborals. Promoure un treball estable i amb drets. Reforçar el principi de causalitat tant en el moment inicial de la contractació com en el de la finalització de la relació laboral.

8- Recuperar l’edat de la jubilació gene-ralitzada als 65 anys i dels 35 anys de co-tització per accedir al 100% de la base de cotització.

9- Garantir uns salaris dignes i equita-tius. Situar el salari mínim interprofes-sional al 60% del salari mitjà, als 1.100€. Establir un salari màxim per als alts càr-recs de l’administració pública i organis-mes dependents, així com per a les em-preses o entitats beneficiàries d’ajudes públiques.

10- Cap persona aturada sense ingressos. Recuperar un ajut universal per a totes les persones desocupades que han fina-litzat el cobrament de la prestació contri-butiva.

11- Energies renovables 100%. Elaboració d’una llei d’estalvi, eficiència energètica i energies renovables amb l’objectiu d’una generació d’electricitat amb energies re-novables del 50% al 2020 i del 100% l’any 2040. Pla contra el canvi climàtic.

12- Pel tancament de les nuclears l’any 2020. Impulsar un pla amb una data de clausura improrrogable per a cada

instal·lació, sense possibilitat de renova-ció extraordinària de les concessions. Re-butgem el cementiri nuclear a Ascó.

13- Execució del Pla Ferroviari Català (pla 2014) que prioritza les inversions en la xarxa ferroviària de rodalies i re-gionals i permet l’accés al ferrocarril del 94% de la ciutadania de Catalunya, cre-ant rodalies a Girona, Tarragona i Llei-da. Impuls del transport ferroviari de les mercaderies.

14- Desenvolupament de la nova cultura de l’aigua. No als transvasaments. Modi-ficació de la Llei d’aigües amb la finalitat d’impedir que determinades concessions siguin aprofitades per fer negoci i que es converteixin en un “mercat de l’aigua”.

15- Dació en pagament acompanyada de mesures alternatives per un habitatge digne (contracte de lloguer, cessió d’ús temporal...), amb figures de mediació i assessorament públic. Que les entitats intervingudes pel FROB apliquin la da-ció en pagament de manera immediata.

16- Nova llei orgànica per al finançament de la cohesió amb Europa en serveis so-cials i salut per equiparar la despesa en salut i despesa social a la mitjana de la UE, impedint les retallades.

17- Promoure la reforma de la llei orgà-nica del dret a l’educació (LODE) per tal de garantir que en el sistema de concerts es respectin els drets i deures, la trans-parència en la gestió, la laïcitat i la coe-ducació.

18- Impulsar la universalització de l’es-colarització gratuïta i de qualitat a l’edu-cació infantil de 0-3 anys i assolir la com-pleta gratuïtat en els nivells obligatoris, que eviti les discriminacions per raons econòmiques.

19- Pobresa 0. Lluita contra la pobre-sa. Millora substancial i urgent de les

Democràcia o mercats.Les nostres prioritats pel 20-N

Democràciao mercats

Democràciao mercats

ELECCIONS GENERALS

8

pensions més baixes, impulsar la renda mínima garantida universal i elaborar el pla estatal contra la pobresa infantil i l’estratègia estatal per a la prevenció i eradicació del sensellarisme i l’exclusió residencial.

20- Millora del finançament de la llei de dependència, priorització i potenciació d’autonomia personal: millora de la fi-gura de l’assistent personal i elaboració d’un pla per a la desinstitucionalització de les persones amb diversitat funcio-nal. Compliment estricte de la legislació d’accessibilitat universal i disseny per a tothom.

21- Supressió de la llei Sinde. Reforma i adaptació de la llei de la propietat in-teŀlectual, que conciliï els necessaris drets d’autor, l’accessibilitat universal i els drets dels usuaris i les usuàries (su-pressió del cànon digital indiscriminat, cànon a les operadores de telecomunica-cions, fons estatal per a l’autoria, impuls al domini públic i les llicències lliures).

22- Cap a una democràcia participativa i deliberativa: aprovació d’una llei de par-

ticipació ciutadana que regularà i garan-tirà els espais i processos participatius en les principals lleis, plans i programes del govern.

23- Reforma de la llei electoral per garan-tir una major proporcionalitat que faci-liti la participació de tothom, les llistes obertes i que incorpori el dret a vot de les persones migrades.

24- Aprovar un pla integral per la laïcitat i la convivència democràtica, destinat a garantir la igualtat de tracte a totes les creences i opcions de consciència i elimi-nar el tracte privilegiat de l’Església catò-lica (ensenyament de la religió, privilegis fiscals, finançament especial, presència en actes públics institucionals…).

25- Garantir que es declarin nuŀles de ple dret les sentències dictades durant la dic-tadura franquista contra els qui van de-fensar la legalitat republicana o van pro-moure el restabliment de la democràcia.

26- Enduriment penal del racisme i que sigui causa per a la inhabilitació de càr-recs públics. Impulsar polítiques d’igual-tat de drets, deures i oportunitats per a tothom, amb independència de la naci-onalitat, la cultura i l’origen de les per-sones.

27- Autodeterminació i federalisme. Pro-posem que l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i l’exercici del dret a decidir siguin el fil conductor per refer el pacte amb l’Estat sobre noves bases i per sumar el màxim de sectors,

tant els que s’identifiquen amb un fede-ralisme fort com amb un independentis-me gradualista.

28- Reformar la Constitució en un sentit federal i plurinacional, reconeixent el dret a l’autodeterminació. Plantejar una reforma constitucional amb una nova disposició addicional que reconegui una relació asimètrica amb l’Estat i la singu-laritat de Catalunya. Pacte fiscal: concert econòmic solidari.

29- Per un pacte fiscal basat en el concert econòmic solidari per garantir la sufici-ència de recursos i l’autonomia. Donem suport a la proposta de plantejar una consulta ciutadana sobre el pacte fiscal i exigim, al mateix temps, una consulta per un pacte fiscal de rendes que perme-ti redistribuir la riquesa i no retallar els serveis públics.

30- Pla de xoc per a l’ocupació juvenil: crear un contracte dual d’ocupació i qua-lificació professional (contracte de treball que relaciona l’ocupació amb la forma-ció), garantir que cap jove passarà més de 6 mesos a l’atur sense una oferta de feina o de formació remunerada i establir quotes a la contractació pública.

Aquestes són les 30 prioritats d’ICV-EUIA en coalició amb Izquierda Unida. Aquestes són les prioritats per un canvi real i necessari. Perquè hi ha alternativa, propostes radicals per canviar de model de societat. □

Eloy Pardo _________________________

Set mesos són pocs en la vida d’un país en pau. Però en la vida d’una nació agredida per l’OTAN —en

nom, no ho oblidem, de la defensa de la cada dia més tèrbola primavera àrab— pot ser un fragment de temps que pro-voqui un insospitat horror vacui: en el cas de Líbia, el país ha passat de ser el més desenvolupat del continent africà a pràcticament tornar a l’Edat de Pedra, sobretot a la zona occidental, que ha es-tat devastada pels bombardejos de les potències agressores i del foc creuat.

Mentre Europa mirava cap a un altre cantó, se succeïren en aquests mesos més de 20.000 operacions aèries de l’OTAN per a recolzar amb bombardejos a una minoria sectària lligada a Al Qaïda (ma-nifestants que calia protegir, recordem).

Recolzada des de l’aire pels avions de França, EEUU i Gran Bretanya, l’ope-ració ha castigat a la població civil, ma-joritàriament favorable a Muammar El Gadafi. Un desigual combat entre un exèrcit esquifit però popular —el libi— i tot l’aparell imperial. Una invasió en tota regla.

El resultat, 70.000 morts i 2 milions de desplaçats. Les infraestructures destruï-des. Ciutats com Sirte arrasades, com no es veia una ciutat arrasada des de la Se-gona Guerra Mundial. La resistència del poble libi —menystinguda per tot l’arc de l’esquerra europea, que fins les imat-ges sanguinàries d’un ésser humà tor-turat van (finalment) interpeŀlar-la— ha estat heroica. Malgrat la brutalitat aèria (imatges de nens mutilats estan a You-tube), de tortures medievals contra sol-dats negres, dones (també hi ha imatges),

Terror otanià: 70.000 morts i 2 milions de desplaçats a Líbia

Democràciao mercats

Hillary Clinton riu de l’assassinat de Gadda-fi a una entrevista de la cadena CBS.

INTERNACIONAL

9

aquest poble ha aguantat com ha pogut i fins i tot més enllà, segons ens anava in-formant dia a dia mitjans com TeleSUR, RT o el blog Leonor en Líbia.

El combat a Líbia segueix viu: 10.000 tua-regs recolzen la Jamahiriya, les principals tribus han jurat venjança i prominents fi-gures com Saif al Islam Gadafi prometen nous episodis en d’aquest llibre tràgic obert per un Consell de Transició (CNT) internament insostenible i externament recolzat per tot Occident. Algèria està en alerta i a Egipte creix el sentiment de greuge, d’empitjorament objectiu de to-tes les condicions polítiques, socials i de vida. Vents neocolonials tornen a bufar, duts novament per la CIA i el Germans Musulmans. Europa, aplaudeix. El sud agredit, recela. Una primavera que no sembla veritablement àrab, sinó més aviat americana i saudiana. Otaniàna, en resum.

Entre molts assumptes relacionats amb la nova guerra “permanent”, caldria re-flexionar sobre com els mitjans capita-listes demonitzen unànimement certes figures públiques. I fins a quin punt el linxament a les ones no pot acabar —com hem vist— en un linxament real. Muam-mar El Gadafi ha estat un dels “dolents” més mediàtics de les darreres èpoques. Els nordamericans l’odiaven, de forma paranoica. La veritable raó d’aquest odi irracional rau (com sempre) en un pro-jecte polític antagònic: Gadafi acaba amb una monarquia, expulsa els EEUU de les seves bases militars, nacionalitza els hi-drocarburs i estableix una economia de

tipus socialista que l’any 2011 atorgava a cada parella líbia una casa gratuïta, es-tudis avançats i assegurança mèdica pú-blica, entre altres “intolerables greuges”. Gran Jamahiriya Àrab Popular Socialista Líbia. Aquest era el nom del país. Tenien projectes econòmics i socials per Àfrica, entre altres un Banc Central Africà i una moneda única per a tot el continent. In-acceptable per al capitalisme imperialis-ta en crisi.

El complot ordit per les monarquies del Golf Pèrsic, l’OTAN, EEUU i Israel està fora de tot dubte. Una nova guerra del president negre més antinegre, Barack Obama, amb mentides més monstru-oses que mai (fent caure a la trampa a bona part de l’esquerra a Europa). Hauria de xocar que Al Qaïda (o la franquícia dels Germans Musul-mans) hagi treballat conjuntament amb els seus “suposats” ene-mics. Potser, si ho pen-sem, la “coŀlaboració” sempre ha estat total-ment efectiva, malgrat ens hagin venut el con-trari. Des de l’Afganis-tan dels 80 fins la Líbia, la Tunísia i l’Egipte del 2011, passant per Algè-ria i Bòsnia, als noranta: el fonamentalisme reli-giós com a element d’in-tervenció occidental.

Síria està patint el ma-teix destí que Líbia. Malgrat que la Xina i Rússia han vetat a l’ONU una nova inter-

venció de l’OTAN, els tambors de guerra continuen sonant per sota. Moltes dades indiquen que Turquia i França (cegada per filòsofs com Tariq Ramadan o Bernard Henry-Levi) intenten desestabilitzar el país per tots els mitjans. I que els “pacífics ma-nifestants” —presentats així per l’enganyosa Al Jazeera, propie-tat del rei de Qatar— lluiten pels mateixos motius que els rebels libis (per diners i per destruir la unitat àrab). Presentats com a “lluitadors per la llibertat”, Síria denuncia que les revoltes estan sent provocades des de fora i no tenen cap motivació veritable-ment popular. L’esforç de Bas-hir El Assad per unificar tot el front antimperialista musulmà ha resultat tàcticament més hàbil

que les maniobres del darrer Gadafi en aquest terreny. L’obsessió estatunidenca i dels seus aliats per construir un “Gran Orient Mitjà” addicte als seus interessos sembla no tenir en compte l’explosivitat siriana-iraniana. Un atac directe augura escenaris pitjors que el libi. Mentrestant, Espanya aposta per la guerra i accepta, de forma intolerable, totes i cadascuna de les doctrines de l’OTAN. □

Gadafi, assassinat per l’imperi, El Assad, en el

punt de mira

INTERNACIONAL

10

Marc Llaó i Ariadna Sánchez _________

E ls dies 27, 28 i 29 d’octubre s’ha ce-lebrat a Barcelona el Congrés Inter-nacional de l’Antifeixisme Comba-

tent, Des de les Brigades Internacionals a la “Resistència” organitzat per Terra de Fraternitat, que ha reunit als màxims ex-perts en la matèria vinguts de diferents països, així com els propis brigadistes i els seus familiars i moltes de les associ-acions memorialístiques fundades al seu moment per aquests. Un Congrés amb un inequívoc component de commemo-ració i d’homenatge que no ha supedi-tat en cap cas la proposta acadèmica i el plantejament de noves línies d’investiga-ció.

La sessió inaugural del Congrés era en-cetada pel diplomàtic i historiador Án-gel Viñas. Plantejaments molt originals en aquest marc, com el de la reflexió fi-losòfica entorn el concepte de solidaritat proposada pel professor d’Història de la Filosofia de la Universitat de Barcelona Miguel Candel, es complementaven amb aportacions en el camp de la metodolo-gia dirigits a la digitalització i classifi-cació de documentació en format web, fruit del treball de Montserrat Sebastià, Doctora en Història Contemporània per la UB i Lourdes Prades, directora de la Biblioteca del Pavelló de la República.

Jean Ortiz, catedràtic de la Uni-versitat de Pau, expert en l’exili republicà i el seu compromís amb la resistència, va posar en context l’exili, la France Navi-gation i el Socorro Popular, i en una segona ponència va expo-sar la participació dels exiliats republicans en el maquis i la resistència a França. Ángela Jackson, doctora en Història Contemporània i autora de Las mujeres británicas y la guerra civil española, explicà la quo-tidianitat de la reraguarda re-publicana en l’avantsala de la Batalla de l’Ebre, així com la relació que establien els soldats amb la gent dels pobles.

Alhora, diferents ponents van introduir el concepte de la mo-tivació solidària i internaciona-lista així com els orígens dels brigadistes. Robert Coale, pro-fessor titular d’Història Con-temporània de la Universitat de París va esmentar l’impacte de la Brigada Lincoln i el paper dels nord-americans en la guerra civil. Claudia Honefeld, investigadora de la Universi-tat d’Hamburg, parlà sobre la resistèn-cia i la repressió patida pels brigadistes hamburguesos, i Marco Puppini, profes-

sor de la Universitat de Trieste, de l’impacte dels internacionals en la política italiana.

Paral·lelament es van projectar do-cumentals sobre diferents aspectes de les Brigades Internacionals i la repressió franquista i es van pre-sentar diversos llibres sobre els brigadistes i els espanyols a la re-sistència francesa al nazisme.

La vessant acadèmica i científica del congrés fou complementada amb un acte en honor a les Briga-des Internacionals i els lluitadors republicans celebrat al Fossar de la Pedrera i amb un recorregut pels espais emblemàtics del pas dels brigadistes per la ciutat. Alhora, el darrer dia del congrés, els assis-tents van omplir l’espai de la Ram-bla del Carmel, on s’alça el monu-ment a les Brigades Internacionals, per participar en l’acte organitzat en honor als combatents antifeixis-

tes. En un clima reivindicatiu i de germa-nor, van gaudir de la lectura de poemes i dels parlaments dels brigadistes, i parti-cipar en l’ofrena floral al monument.

La clausura del congrés, precedida per un resum del mateix realitzat per José Luís Martín Ramos, catedràtic d’història contemporània de la Universitat Autò-noma de Barcelona, anà a càrrec de Josep Sànchez Cervelló, catedràtic d’història contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, amb una ponència centrada en les dificultats i persecucions que patiren, en general, els brigadistes al seu retorn als països d’origen, i en l’agermanament entre brigadistes i combatents republi-cans, traduïda en una aliança permanent a la resistència al nazisme i als camps de concentració.

Sebastian Agudo, membre de Terra de Germanor, i Rosa Sans, directora de la Fundació Cipriano García de CCOO, tancaren aquest congrés internacional, que deixa sobre la taula noves propostes i vies d’ investigació, i consolida un es-pai d’estudi i reflexió entorn a l’exemple de solidaritat mundial que va suposar la creació de les Brigades Internacionals i la seva lluita contra el feixisme internacio-nal. □

Homenatge a les Brigades Internacionales en el 75 aniversari de la seva creació

CONGRÉS DE L’ANTIFEIXISME COMBATENT

11

Miguel Candel _____________________Professor de la Universitat de BarcelonaContribució al Congrés Internacional de l’Antifeixisme Combatent1. La necessitat del grup

Estudis recents en l’àmbit del compor-tament humà i inclús animal en general han mostrat de manera fefaent que la vella concepció liberal de l’individu com un ésser ferotgement egoista dedicat de manera contínua a allò que els utilitaris-tes anomenen “maximització de la fun-ció d’utilitat” o, en llenguatge més pla-ner, a la satisfacció dels propis desitjos, dóna una imatge profundament falseja-da de la natura de l’ésser humà i àdhuc d’un gran nombre d’espècies animals.

De fet, els fenòmens de cooperació, prèvia renúncia al desenvolupament iŀlimitat d’un mateix, en benefici del grup al què hom pertany es manifes-ten ja des del moment mateix en què la vida passa de ser un assumpte pro-pi de cèŀlules aïllades a implicar la formació d’organismes pluriceŀlulars. I és obvi que l’evolució cap a formes d’organització pluriceŀlulars cada cop més complexes no té com a motor cap mena d’instint “masoquista”, sinó, ben al contrari, l’obtenció d’un grau de satisfacció superior per a tots els individus “cooperants” en el desenvo-lupament d’aquests organismes com-plexes. Dit amb una metàfora potser un xic arriscada als temps que vivim: la pèrdua de “sobirania” individual en cada cèŀlula redunda en l’assoliment d’una vitalitat més intensa per al con-junt i, en definitiva, per a cada una de les cèŀlules individuals. El càncer, per cert, no és més que la “rebeŀlió” d’una cèŀlula que deixa de supeditar el seu cicle vital i reproductiu al manteni-ment del teixit del què forma part i co-mença a reproduir-se pel seu compte de manera incontrolada.

Aquesta auto-limitació de la iniciativa individual en benefici del grup assoleix nivells molt més elaborats i complexes en l’àmbit no ja biològic, sinó social: no només els animals dits “socials”, com ara les abelles o les formigues, sinó gran nombre d’espècies de vertebrats, inclo-sos naturalment els primats i entre ells l’homo sapiens, actuen amb grans dosis de gregarisme que, així com en el nivell

de la cooperació ceŀlular, obeeix a l’es-tímul d’aconseguir nivells superiors de seguretat i de satisfacció de les necessi-tats de cada individu. Aquest gregaris-me instintiu es troba, d’altra banda, a la base del que anomenem “comportament moral”1.

En l’àmbit de la psicologia és prou co-neguda l’anomenada “jerarquia de les necessitats humanes”, d’Abraham H. Maslow, profusament utilitzada en la formació de gestors i directius d’empre-ses, i segons la qual una de les necessitats bàsiques de l’ésser humà és la “pertinen-ça a un grup” com a factor essencial de la pròpia realització personal.

2. Fidelitat al grup i racionalitat

Ara bé, el sol fet de necessitar pertànyer a un grup, necessitat experimentada, en-tre d’altres, pels individus humans, no garanteix encara la moralitat o immorali-tat del comportament individual. Només cal recordar els incomptables actes de barbàrie comesos al llarg de la història per persones posseïdes d’aquest instint

1 Vegi’s, per exemple, el llibre de Marc D. Hauser “La mente moral”, Barcelona, Paidós, 2008.

gregari posat al servei de projectes de dominació racial o social.

La solidaritat, doncs, encara que per la seva etimologia suggereix simplement una certa forma de gregarisme (es a dir, fer un tot inseparable amb altres indivi-dus, com les molècules d’un cos sòlid), cal que, per tal de ser considerada una virtut que afavoreixi el progrés social, no es redueixi a una mera fidelitat al grup, sinó que filtri aquest sentiment espon-tani a través d’un escrutini racional que jerarquitzi els valors associats al dife-rents graus d’identificació amb un o més grups en funció dels fins que l’actuació

del grup o dels grups persegueixi en cada cas.

De manera que, en determinats casos (i els exemples són a l’abast de tothom), el gregarisme pot ser més un vici que una virtut.

En el cas que aquí ens ocupa, la soli-daritat mostrada pels membres de les brigades internacionals que van venir a lluitar en defensa de la democràcia encarnada en la Segona República es-panyola, s’ha intentat en més d’una ocasió reduir-la a mer “desig d’aven-tura” propi de gent jove, sovint proce-dent, a més, de la gran massa d’aturats generada per la crisi del 29.

Tot i ser veritat que ocasionalment van ser motivacions d’aquest tipus les que van empènyer alguns dels brigadistes, és molt més veritat que la gran majo-ria van venir a Espanya corrent riscos enormes, desafiant lleis que en els seus països d’origen prohibien i castigaven l’enrolament en les brigades (de fet, molts d’ells van pagar a la tornada,

amb la presó o altres formes de repressió, la gosadia d’haver combatut a Espanya el feixisme que després havia d’engolir també la seva pàtria). Quan el “gust per l’aventura” s’enfronta a dificultats d’una tal grandària, només una solidaritat fer-mament arrelada en un judici polític ra-cional que posa en primer terme valors com la llibertat, la igualtat i la fraternitat pot explicar la magnitud de la gesta que aquells 35.000 —o més— voluntaris de desenes de països de tot el món van es-criure ara fa 75 anys. □

La solidaritat com a motor de la humanitat cap a una societat millor

CONGRÉS DE L’ANTIFEIXISME COMBATENT

Redacció: PSUC viu, C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020.Tel.: 93 412 2195. Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org. Dip. Legal: B-28994/99

www.psuc.org

Pedro Luna Antúnez ________________

En una visista reciente a España, que coincidió con las masivas manifesta-ciones del 15-O, Zygmunt Bauman,

padre filosófico de la “teoría de la moderni-dad líquida”, declaraba que el Movimiento 15M era esencialmente emocional pero que carecía de pensamiento. “La emoción —añadía Bauman— es líquida. Hierve mu-cho pero se enfría unos momentos después. La emoción es inestable e inapropiada para configurar nada coherente y duradero. De hecho, la modernidad líquida, dentro de la cual se inscriben los indignados, posee como característica la temporalidad, y las manifestaciones son episódicas y propen-sas a la hibernación”. Si Zygmunt Bauman tuviera razón en su análisis sobre el 15M, los gobiernos y los poderes económicos podrían estar tranquilos. Estaríamos frente a un movimiento disperso que únicamente se limitaría a mostrar músculo en moviliza-ciones señaladas pero que acabaría disol-viéndose en el tiempo como un azucarillo.

Sin embargo, y consciente de que contra-decir al autor de “Modernidad y ambiva-lencia” me podría convertir en un insolen-te, creo que uno de los mayores logros del Movimiento 15M ha sido precisamente el de haber recuperado el debate de ideas y por lo tanto, el pensamiento, no como un dogma inamovible sino como un progra-ma que se va elaborando en cada plaza y en cada asamblea. Es como volver al “Ágo-ra” de la antigua Grecia y al concepto más clásico de soberanía popular: ciudadanos libres discutiendo de los asuntos públicos de su Estado o nación. De hecho, el pen-samiento está tan presente en el desarrollo del 15M que incluso ha llegado a eviden-ciar las debilidades de la izquierda política y sindical. ¿Cuándo la izquierda política o los sindicatos han movilizado a los millo-nes de ciudadanos que mueve hoy en día el 15M?. ¿Cuándo la izquierda ha evitado

un solo desahucio en los últimos años?. Algunos dirán que se trata únicamente de acciones puntuales. ¿Pero acaso alguien se cree que es factible movilizar a millones de personas sin un andamiaje teórico detrás?.

El propio surgimiento del Movimiento 15M representa el fracaso de una izquierda política ensimismada durante décadas en fútiles debates internos y que se ha empe-ñado en matar a Casandra. Aún así, el 15M comparte con la izquierda transformadora

una serie de reivindicaciones. Por ejemplo, se coincide con Izquierda Unida en cuanto a las propuestas económicas, en la defensa del Estado social y de los servicios públi-cos. Asimismo, la exigencia durante años por parte de Izquierda Unida de una re-forma electoral ha hallado en el 15M a un cómplice sin fisuras al hilo de su lucha por un nuevo rediseño de la democracia actual hacia fórmulas más participativas y de una mayor representatividad de la ciudadanía.

Se acercan las elecciones del 20 de noviem-bre y son muchos los que se preguntan por la posición que tomará el 15M. Pero en rea-lidad, hacerse tal pregunta denota el poco conocimiento que se tiene del movimien-to. El 15M no pedirá el voto para ninguna organización política. No lo hará porque para empezar se trata de un movimiento apartidista, que no apolítico, y porque la pluralidad ideológica y la independencia son señas de identidad indisolubles al mo-vimiento. En las asambleas no se está dan-do otra directriz que no sea la libertad de acción, tanto para votar a una candidatura electoral determinada como para ejercer el derecho a la abstención o al voto en blanco. Eso no quiere decir que el próximo 20 de noviembre una mayoría del movimiento se quede en casa o no respalde las candida-turas de la izquierda transformadora. Sería importante que los resultados electorales reflejaran la indignación de millones de ciudadanos y que la rebelión cívica traspa-sara los muros del Congreso de diputados. Dependerá de nuestro trabajo tanto en lo político como en el seno del movimiento. Pero tampoco pretendamos que sea el 15M quien cosa las costuras de una izquierda raída o quien pague los platos rotos en caso de unos resultados electorales adversos. □

15M y elecciones generales