Nou Treball 119

10
Portaveu del Partit Socialista Unificat de Catalunya Viu N=119 Desembre- Gener 2013 www.psuc.org 2 EDITORIAL 3 FELIP PUIG I LES PILOTES DE GOMA 4 L’ANÀLISI DE LA VAGA GENRAL 5 SOBRE LA NECESSITAT DELS PIQUETS 5 ELS JUTGES I ELS DESNONAMENTS 6 SABADELL, LA MAR- BELLA CATALANA 7 LES ELECCIONS DEL 25N 8 ELS HOSPITALS CATALANS ES REVELEN 9 LA PRIVATITZACIÓ DELS CAPS 9 INDIFERÈNCIA LA CONTRA IU, L’ASSEMBLEA DE LA UNITAT CONTRA EL CONTINUISME MÉS ACTIVISME

description

Portaveu del PSUC viu - Desembre 2012 / Gener 2013

Transcript of Nou Treball 119

Page 1: Nou Treball 119

Po r t ave u de l P a r t i t S o c i a l i s t a U n i f i c a t d e Ca t a l u nya V i u

N=119Desembre- Gener 2013 www.psuc.org

2 EDITORIAL 3 FELIP PUIG I LES PILOTES DE GOMA 4 L’ANÀLISI DE LA VAGA GENRAL 5 SOBRE LA NECESSITAT DELS PIQUETS 5 ELS JUTGES I ELS DESNONAMENTS 6 SABADELL, LA MAR-BELLA CATALANA 7 LES ELECCIONS DEL 25N 8 ELS HOSPITALS CATALANS ES REVELEN 9 LA PRIVATITZACIÓ DELS CAPS 9 INDIFERÈNCIA LA CONTRA IU, L’ASSEMBLEA DE LA UNITAT

CONTRA EL CONTINUISMEMÉS ACTIVISME

Page 2: Nou Treball 119

2

EDITORIALEl resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya han suposat una impugnació a l’estratègia de CiU. Mas va plantejar les eleccions com un plebiscit al seu lideratge personal, una petició de carta blanca per avançar cap al místic i ambigu paradís del dret a decidir i les “estructures d’estat”; ca-lia amagar el terrible cost social de les reta-llades darrere la senyera, silenciar la indig-nació dels barris i les places amb els clams d’independència.

Però la realitat ha estat ben diferent. Les polítiques de retallades, privatitzacions i repressió de CiU els han passat factura, amb una patacada electoral que ha supo-sat la pèrdua de 12 diputats. Artur Mas demanava una majoria absoluta, una ma-joria excepcional que el fes dipositari de la “voluntat d’un poble”. CiU ha posat al seu servei, de manera escandalosa, els mitjans de comunicació públics (TV3 i Catalunya Ràdio), sumant-los a la causa del multimi-lionàriament subvencionat Grup Godó (La Vanguàrida, RAC1 i 8TV), entre d’altres, creant un estat de sobreexcitació sobiranis-ta que semblava que havia de canviar-ho tot. El resultat ha estat un fracàs absolut.

CiU ha obtingut més del doble de diputats que la segona força, però ha fracassat. I es-pecialment significatiu és el fracàs d’Artur Mas. El líder messiànic que havia de con-duir el poble a la terra promesa ha perdut el seu plebiscit, i per tant està deslegitimat per a liderar res. Més encara en una situa-ció de difícil governabilitat com l’actual.

En afegit al fracàs de CiU, no es pot obviar el mal resultat d’un PSC en descomposició. Una nova caiguda que els porta a deixar de ser segona força, molt per sota del resultats de fa dos anys que ja van ser qualificats com a patacada històrica. Però Pere Navarro sembla conformar-se amb el mal de molts, i donar per bo el mal resultat pel fracàs de CiU; si el PSC no és capaç d’analitzar serio-sament què els ha portat a aquesta situació difícilment seran capaços de sortir-ne.

L’escenari deixa molt tocada la sociover-gència, entesa no tan sols com una possible coalició de govern sinó com l’alternança entre les dues forces centrals de la política catalana, el bipartidisme que marca la di-nàmica de la conformació de governs.

I és en aquest context que neix l’acord de govern de CiU amb ERC, que si bé apareix com l’únic viable, no deixa d’aixecar nom-brosos dubtes sobre la seva estabilitat. Per començar, el pacte parteix equivocadament de la premisa que tota la culpa de la crisi és d’Espanya, i que la independència és la única recepta per sortir de la situació. Situa la necessitat d’un estat propi per “fer viable

l’estat del benestar, garantir la prosperitat econòmica, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Un anàlisi absolutament parcial i simplis-ta, que no resisteix un estudi mínimament seriós. Les causes del dèficit social a Cata-lunya són múltiples i diverses, i algunes de les més importants son les polítiques econòmiques aplicades des del Palau de la Generalitat i el frau fiscal, amb un clar protagonisme de les elits catalanes. Igno-rant aquests elements, ERC es situa fora de qualsevol posició d’esquerres.

Pel que fa a l’element estrella de l’acord, la convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya, el pacte avança pel camí del despropòsit. La independència és

necessària perquè el diàleg amb el govern espanyol no és possible, però la consulta es prepararà dialogant i negociant amb el govern espanyol. Evidentment, tan sols es plantejen dues opcions en aquest referèn-dum: independència o mantenir l’estatus quo, negant cap altra possibilitat, com ara el federalisme; dret a decidir, però tan sols sobre una cosa, i no per a tothom. La greu situació de crisi econòmica ha portat a pri-mer terme la creixent crisi de legitimitat democràtica del règim. Cada vegada es fa més evident que els governs responen da-vant els bancs i les grans empreses, enlloc de davant els pobles als que en teoria re-presenten.

Les elits europees acceleren la construcció de l’Europa de les desigualtats iniciada

amb el tractat de Maastricht; un procés fet d’esquenes a la ciutadania, tant dels seus interessos com de la seva opinió. És la Troi-ka qui governa Europa, i les eleccions de l’anomenada democràcia representativa tan sols escullen els gestors que n’aplicaran les receptes.

A Espanya cal afegir-hi dolències pròpi-es. El pacte constitucional resultant de la transició, fruit d’un moment històric molt determinat, està més que esgotat. La Cons-titució espanyola és vulnerada un dia rere un altre en molts dels seus articles; ens ga-ranteix el dret al treball i més de 5 milions de persones es troben en situació d’atur; ens garanteix el dret a l’habitatge i estem vivint un terrible drama amb els desnona-ments. I en canvi és feta servir com a mu-

ralla davant qualsevol reivindicació social, respecte al model d’estat, etc. La Constitu-ció és sacralitzada, però això no els impe-deix modificar-la quan cal per blindar els interessos de la banca i condemnar-nos a les retallades.

Davant l’augment de la contestació social, han de recórrer cada cop amb més freqüèn-cia a la repressió. A mesura que les elits que ens governen perden legitimitat, major és la violència i crueltat que fan servir per de-fensar la seva legalitat. En resulta paradig-màtica l’actuació de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra i el seu ús desproporci-onat de la força, incloses les bales de goma que tan tràgiques conseqüències tenen per a les persones que en són víctimes, i la ver-gonyosa actuació del conseller d’Interior

Felip Puig mentint descaradament en ne-gar l’ús de les esmentades bales.

És per tant imprescindible una ruptura de-mocràtica davant la cada vegada més gran manca de legitimitat del règim, que es ma-nifesta en múltiples formes. Una d’elles és una llei electoral injusta. Amb una llei pro-porcional, CiU tan sols hauria obtingut 45 diputats, i no podria sumar majora absolu-ta al parlament amb una sola força política.

Això implica que qualsevol acord en seu parlamentària que compti tan sols amb el suport de dues forces polítiques no és le-gítim perquè no representa la voluntat de la majoria no ja de les persones amb dret a vot, sino d’aquelles que van exercir-lo el 25-N.

I allò que no és legítim ha de ser impugnat, amb la insubmissió a les institucions i la lluita al carrer. Cal fer un pas endavant en la mobilització i la organització de la res-posta, com a únic camí per aturar la salvat-ge ofensiva neoliberal. I en aquest context cal valorar la Vaga General del 14N. Una vaga laboral, però també social i ciutadana. A les massives, històriques manifestacions celebrades a Barcelona i altres punts de Ca-talunya i la resta de l’estat, cal sumar també la creixen mobilització social, en la que ha estat la tercera vaga general en menys de dos anys.

I és en aquest context que es demostra més necessari que mai la conformació d’un nou espai de l’esquerra transformadora que pu-gui representar no una opció d’alternança, sino una alternativa de govern. Una alter-nativa tant a les polítiques econòmiques com de regeneració democràtica.

Els models no es poden exportar de mane-ra mimètica, però cal tenir molt presents les diferents experiències de confluència en la lluita que s’han produït els darrers anys a diferents països europeus. Forces de l’es-querra europea que en el seu moment van mirar també cap a Izquierda Unida cercant noves formes d’organització i han produït experiències tant interessants com la de Die Linke a Alemanya o Front de Gauche a França; i molt especialment, per la trans-cendència que ha pres en els darrers mesos, Syriza a Grècia.

La pròpia Izquierda Unida acaba de cele-brar la seva 10a Assemblea. Una assemblea unitària (per primer cop en la seva història IU ha tingut una llista única per a la direc-ció), on el debat ha estat el protagonista. Una assemblea que consolida el projecte federal i republicà, i que constitueix un pas més en la construcció d’una alternativa real de govern.

Page 3: Nou Treball 119

3

LA INDEFENSIÓ DE LA CIUTADANIA QUE ES MANIFESTAAmb Ester Quintana, ja són 8 les persones que han perdut la visió d’un ull a causa de les bales de goma disparades pels Mossos d’Esquadra.

El conseller Felip Puig ha donat ja 4 versions diferents dels fets. La primera l’endemà de la vaga per dir que no hi va haver activitat policial al punt on Quintana va perdre un ull. La segona va ser al Parlament, el 3 de desembre, és a dir, 19 dies després dels fets. Va negar que es disparés una sola bala de goma. Un vídeo de la televisió Russia today va desmentir les paraules de Puig. Va haver de tornar a comparèixer al Parlament, el 13 de desembre, per admetre el que els vídeos mostraven: sí que es van disparar bales de goma. el conseller d’Interior va assegurar que no havia mentit, tan sols no “havia donat tota la informació” al Parlament.

Des de la passada vaga general només ha dimitit un càrrec del govern, el comissari de Recursos Operatius i responsable de la brigada mòbil del Mos-sos, Sergi Pla. Pla no va informar que es van disparar bales de goma en di-versos punts de la ciutat el 14N, ja que va considerar que no era informació rellevant, segons Felip Puig.

Apareix un altre vídeo amb trets al Passeig de Gràcia. Felip Puig es treu de la butxaca una quarta versió dels fets. Ho atribueix a un error d’ubicació d’un dels Mossos. Després de tot, Felip Puig segueix al càrrec.

Lluís Orri Riba ________________________Moviment republicà del PSUC viu

Com a conseqüència de l’impacte d’un pro-jectil de goma disparat pels Mossos d’Es-quadra el passat 14 de novembre, a l’acabar la manifestació de la vaga general, Esther Quintana, veïna del Poble Nou, va perdre un ull i va sofrir més ferides greus. Malgrat les declaracions de diferents responsables dels Mossos i del mateix conseller Puig i amb la reserva del que pugui aparèixer en la instrucció judicial arran de la querella presentada per la perjudicada, sembla bas-tant clar l’origen de les ferides.

El conseller Puig i els comandaments dels Mossos han incorregut en nombroses con-tradiccions a l’hora d’explicar els fets. Les inicials i rotundes negatives de Puig mani-festant que a la zona ón la dona va ser fe-rida no es van utilitzar projectils de goma, van ser desmentides primer per una gra-vació en la qual s’identifica clarament com un agent utilitza aquells artilugis i preci-sament en aquella área. Després, alguns responsables i agents dels Mossos s’han manifestat d’una manera que només es pot explicar per la sorpresa i l’emprenyament

que els hi provoca que aquell que fins ara consideraven un defensor seu sense re-serves es vulgui despenjar del cas venint a dir –directament ell o per mitjà d’altres- que potser el que va succeir és que li van amagar o manipular la informació que va requerir quan se li van demanar explicaci-

ons. És possible que Felip Puig, a les portes de la formació del nou govern de la Gene-ralitat, estigui preocupat perquè pugui ser un dels preus a pagar pel rentat d’imatge que probablement es voldrà fer per salvar la cara d’uns quants i que ell deixi de ser conseller, després d’un raguitzell d’actua-cions polèmiques.

Però el que em sembla més important és que aquest tipus de fets no responen a ac-

tuacions aïllades i excepcionals d’agents que puguin posar-se nerviosos en un mo-ment determinat.

El que cal qüestionar és la mateixa utilit-zació de determinats instruments poten-cialment molt lesius per a la integritat de

les persones quan n’hi han d’altres i altres estratègies que poden controlar perfecta-ment l’actuació de grups minoritaris que, a més, sovint compten amb la presència de provocadors i/o de policies infiltrats, com també en moltes ocasions s’ha pogut com-provar. Com també cal qüestionar la ma-teixa concepció que dóna un pretès fona-ment a la utilització d’aquells instruments i procediments: una concepció pròpia de règim autoritari que es mou en paràmetres

“d’ordre públic” enlloc de seguretat per les persones en l’exercici dels drets fonamen-tals i de les llibertats públiques i que in-tenta criminalitzar totes aquelles opcions que s’oposen a l’actual estat de coses. Cal recordar a David Piqué, comisari dels Mos-sos d’Esquadra que en la darrera edició del “Dia de les Esquadres” –una mena de ·”Dia de la Benemérita” en versió casola-na- davant del conseller Puig i d’altres alts responsables polítics de la policía catalana, va qual.lificar de “rates” als manifestants de la vaga general del 29M. Aquest mateix personatge té a veure amb un manual in-tern dels Mossos que s’utilitza en la forma-ció dels agents que, al referir-se als modus d’actuació amb ocasió de manifestacions, detalla amb precisió com desestabilit-zarles i executar actes de provocació que justifiquin la intervenció contundent de les forces d’ordre públic. En fi, començant pel conseller i acabant per molts –no diré tots- dels integrants de la Brigada Mòbil (els antidisturbis, per cert, d’adscripció vo-luntària i amb un plus de tres cents euros que sembla no els hi han retallat) i passant per bona part dels responsables operatius, els Mossos d’Esquadra són, sens dubte, un clar exemple de policía democrática.

CONSELLER PUIG: HOME DE PILOTES PERÒ NO DE PARAULA

Page 4: Nou Treball 119

4

Pedro Luna ___________________________Militant del PSUC viu i afiliat a CCOO

Un lugar común de las últimas tres hu-elgas generales son las reacciones del día después. Tanto a favor como en

contra. “Que tome nota el gobierno” expre-san los líderes sindicales. “Fracaso sindical” titula la derecha mediática. Las reacciones son parte de un guión ya escrito. Tanto es así que incluso algunos ya tenían redacta-da la crónica con anterioridad al desarrollo de la huelga. Luego se harán llamar perio-distas. El caso es que ni el gobierno tomará nota ni la huelga puede haber fracasado cuando la misma prensa ultramontana

habla de pérdidas de unos 4.000 millones de euros. Posiblemente ese guión responda a una necesidad: la que tenemos todos de leer aquello que queremos escuchar. Eso sí, capítulo aparte merece una prensa que a poco que rasques deja brotar un fascismo que si bien disimulaba hace algunos años ahora muestra con absoluto descaro.

En Cataluña el guión de la post-huelga se vio alterado por la coyuntura electoral. Que Artur Mas interpretase la gigantesca manifestación de Barcelona del 14 de novi-embre como un aval popular a su proyecto supuestamente soberanista y que Marta Rovira, Secretaria General de ERC, empla-zara a los catalanes a construir un nuevo Estado “para dejar atrás manifestaciones y huelgas generales” pone de relieve el grado de irrealidad que está alcanzando el debate político en Cataluña.

Al margen de ello, la huelga general en Ca-taluña fue un éxito inapelable. En sectores de gran tradición sindical como la indus-tria y los transportes el seguimiento alcan-zó al 95%. En paralelo, en los centros urba-nos el pequeño comercio cerró en mayor medida que en anteriores huelgas. No en vano, los últimos tijeretazos del gobierno central y la subida del IVA en julio han su-puesto una merma importante en el nivel de ingresos de un sector muy arraigado en el tejido social catalán como es el comercio. En el cómputo general, el paro en Cataluña fue secundado por el 85% de la población asalariada.

Pero en ese guión establecido sorprende que desde los sindicatos apenas se analice una realidad social que por sí sola puede condicionar el éxito o no de una huelga general. Igual más de uno se sorprende

pero resulta que no todos los trabajadores cobran 1.500 euros mensuales. Ni siquiera la mitad. Son millones los trabajadores que aún apoyando la huelga no pueden hacerla. En primer lugar porque perder el salario de un día puede provocar que dejen de pa-gar el alquiler de su vivienda o que pasen hambre. En segundo lugar porque sobre ellos pesa la losa del despido sólo por el mero hecho de ejercer el derecho a la huel-ga. No es un fenómeno nuevo. Uno de cada cuatro españoles viven bajo el umbral de la pobreza. Pero no sólo los desempleados su-fren condiciones de miseria y penuria. Por

ello es necesario repensar la huelga general desde un punto de vista organizativo.

Se echan en falta voces que hablen de re-cuperar las cajas de resistencia sindicales. Muy pocos o casi nadie lo ha hecho salvo honrosas excepciones. La de mi amigo Je-sús Gómez, por ejemplo, quien posee el don de la anticipación y que ya situó el debate en la pasada huelga general del 29 de mar-zo. En un artículo titulado “Redes de apoyo mutuo”, Jesús escribía lo siguiente: “El de-

recho a huelga corre el riesgo de convertir-se en papel mojado. Y lo será, sin necesidad de leyes restrictivas, sino estamos con los débiles en todo el camino, antes y después de las huelgas”. Tiene razón. Ahora bien, la pelota está en el tejado de las direcciones sindicales y son ellas las que tienen que dar el paso. De lo contrario se correría el riesgo de desvirtuar una herramienta tan podero-sa como es la huelga general.

Aunque sólo sea por evitar situaciones pro-fundamente injustas no podemos caer en el error de no saber diferenciar entre un trabajador que se presenta en el piquete de la empresa con su Audi A3 dispuesto a tra-bajar “porque le sale de los cojones” y una cajera del Día que no hace huelga coartada por el régimen laboral de semiesclavitud al que está sujeta. En el primer caso un insul-to como el de “perro esquirol” forma parte del juego. Sin embargo, observar en el se-gundo caso como alguien con trabajo fijo y un salario medio de 1.900 euros mensuales le dedica tal ofensa a una cajera con contra-to eventual que gana 600 euros mensuales es cuando menos sonrojante.

Podemos creer que seguimos viviendo en el antiguo Estado del bienestar y que el conjunto de los trabajadores siguen disfru-tado de los derechos sociales que nuestros mayores consiguieron tras años de luchas ejemplares. O podemos hacer un análisis objetivo de la realidad como caracteriza a los marxistas. Si optamos por lo segundo llegaremos a la conclusión de que en pocos años el Capital se ha cargado décadas de conquistas sociales. Quizás así desperte-mos del prolongado sueño de la socialde-mocracia y caigamos en la cuenta de una verdad irreductible: donde antes habían derechos ahora sólo hay precariedad y donde antes existía una clase obrera ahora existen miles de clases obreras desestruc-turadas que subsisten algunas de ellas bajo condiciones de extrema pobreza.

Sería preciso que de cara a próximas huel-gas, ya sean generales o sectoriales, alguien proponga saltarse el guión de las anterio-res. No podemos dejar desamparados a mi-llones de trabajadores y esperar de ellos un acto de martirio y heroísmo.

Quizás la solución radique en hacer pro-gresivas las cuotas de afiliación sindical según el nivel de rentas u organizar cam-pañas de financiación colectiva para crear un fondo de resistencia que llegada la con-vocatoria de una huelga sirva para aliviar las extremas dificultades que padecen los más precarios. Por lo menos cabe esperar la solidaridad de aquellos que disfrutamos de una situación laboral más digna y estable. Ésa es la idea, compañeros.

SALTARSE EL GUIÓN

“El paro en Catalunya fue secundado por el 85% de la población asalariada”

“Es necesario repensar la huelga desde un punto de

vista organizativo“

“Se echan en falta voces que hablen de recuperar las cajas de resistencia

sindicales”

Manifestació al Passeig de Gràcia i piquets informatius a la Zona Franca de la darrera vaga general.

Manifestació al Passeig de Gràcia i piquets informatius a la Zona Franca de la darrera vaga general.

Page 5: Nou Treball 119

5

Marcos Delgado _______________________Militant del PSUC viu i afiliat a CCOO

E l pasado 14-N, día de la huelga gene-ral, fueron muchas las farolas públicas que quedaron encendidas durante el

día, los escépticos o malpensados rumiare-mos a cerca de que otras luces escondidas, de qué motores ocultos no sé servirían los poderes públicos para contrarrestar el efec-to que tiene la huelga general en ese indica-dor, más o menos objetivo, del seguimiento de la misma que es el consumo de energía.

Puede ser que la huelga haya tenido un seguimiento escaso y una incidencia irre-levante en la economía, o bien la huelga ha causado un daño económico significativo ya que ha tenido un amplio seguimiento. La paradoja de este caso nuestro, según los mass media, es que la huelga ha sido un rotundo fracaso pero ha causado un seve-ro daño a la economía del país, o estado, o cómo se llame.

Uno de cada cuatro trabajadores en el paro, una tasa de temporalidad elevada, el miedo cómo polución en el aire que respiramos, el darwinismo social a todo trapo, el derecho

a la huelga sí pero… Y entonces, entonado cómo un insulto ese día: el derecho al tra-bajo.

Debe haber alguien al otro lado. La pri-mera fuerza de choque, frágiles e insegu-ros, aislados, los hombres y mujeres que a título individual ejercen su derecho a huel-ga, asumen el sacrificio de un día de sala-rio, y las posibles consecuencias.

Un poco más allá, en segundo término, cómo contrapeso a tanto agravio, un co-lectivo heterogéneo de hombres y mujeres recorren la noche de los polígonos, de la puerta de las cocheras de los camiones de basura a las de TMB: Los piquetes.

¿Cómo hacer frente al miedo? ¿Cómo apa-gar las máquinas que el poder público mantiene encendidas? ¿Cómo contestar sin altavoz la ofensiva mediática? ¿ Cómo ga-rantizar el derecho a huelga de un trabaja-dor temporal? ¿Cómo hacer que los comer-cios entiendan que si abren pierden?

Siendo muchos. Y ahí van los piquetes, para que la autoimagen de los dominados no se mantenga deprimida, para que ocur-

ra la rebelión, recogiendo el testigo históri-co de las trade union y las mutualidades de socorro, en una noche de 200 años. En auxilio de los que quieren hacer huelga y no pueden.

Cómo ejercicio de justicia y derecho, sí, porque el trabajo crea un valor que nos usurpan sistemáticamente.

En ejercicio de moral también , si, recuer-dan al que no quiere hacer ningún sacri-ficio que también ellos se benefician de lo conseguido, porque nadie dice cuando crí-tica al sindicalismo que renuncia a las va-caciones pagadas, a las ocho horas o a los 15 días si se casan. Porque son los piquetes parándolo todo los que fuerzan a la Unión Europea a pronunciarse ese mismo día de

la huelga que no tuvo seguimiento y dañó tanto la economia para decir que España y Portugal no necesitan más recortes.

En una jornada de 24 horas los piquetes peinarán las ciudades, rompiendo el aisla-miento cuando el retén de bomberos en ser-vicios mínimos de L’Hospitalet de Llobre-gat saluda al piquete sacando sus camiones a la puerta con las sirenas en marcha. No somos Ulises, que nadie nos ate, queremos oír las sirenas del Llobregat llamándonos a asumir nuestro protagonismo, nuestra fun-ción social, nuestro papel en el conflicto.

Y conseguir finalizar la jornada llenando el Passeig de Gracia en una manifestación multitudinaria, sin convocatoria mediática, sin casi transporte público, a la que se han sumado también todos aquellos que igual no pueden hacer huelga, pero están con las razones de la misma.

Como trabajadores, como comunistas, da-mos las gracias a todos los hombres y muje-res que hicieron de la huelga del 14-N un éxito.

LA RAZÓN DEL EQUILIBRIO: SOBRE LA NECESIDAD DE LOS PIQUETES

“Como contrapeso a tanto agravio, un colectivo hete-

rogéneo de hombres y mujeres recorren la noche

de los polígonos”

El Juzgado de Primera instancia número 38 de Barcelona ha dictado Auto por el que suspende el proceso de ejecución hi-potecaria hasta que el Tribunal de Justi-cia de la Unión Europea (TJUE) sentencie si la normativa española en materia hi-potecaria vulnera la normativa europea de consumo. El pasado 27 de Noviembre lo hizo el Juzgado de Primera Instancia número 2 de Azpeitia (Guipuzkoa), sus-pendiendo el procedimiento hipotecario instado por la Caja Rural de Navarra. También hemos tenido noticias de autos similares en Terrassa, El Ejido, Chicla-na…

Estos autos recogen las peticiones for-muladas en el escrito de suspensión re-dactado por los letrados de las PAH, al que se adhirió el Consejo General de la Abogacía Española, en el que solicitaba la paralización de los procedimientos hipotecarios a raíz del Informe de la Abogada General Julianne Kokkot del Tribunal de Justicia de la Unión Europea así como jurisprudencia del mismo, en la

que se aprecia que la normativa procesal española en asuntos hipotecarios vulne-ra la Directiva 93/13/CEE en materia de protección a consumidores.

El escrito y los autos referidos funda-mentan la suspensión afirmando que las personas físicas no pueden obtener una tutela jurídica efectiva para ejercitar los derechos de los consumidores ni en el propio procedimiento de ejecución hipo-tecaria ni en un procedimiento judicial separado, lo que contraviene la Directiva 93/13 de la Comunidad Económica Eu-ropea. En consecuencia y dado que ya se ha planteado una cuestión prejudicial ante el TJUE -a iniciativa del magistrado J.M.Ferández Seijó del juzgado de lo mer-cantil nº3 de Barcelona en el caso Aziz, sobre si la normativa española vulnera la europea, los jueces estiman que resulta procedente suspender el trámite hasta que recaiga resolución por parte del Tri-bunal de Justicia de la Unión Europea. Estos argumentos se suman a otros ya conocidos, como la consideración de que

las normas han de interpretarse según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, antecedentes históricos y legislativos y a la realidad social del tiempo en que han de ser apli-cadas, ya que no hacerlo supondría apli-car una justicia anacrónica de espaldas a la sociedad en perjuicio de los más débi-les que deben soportar los excesos de los más poderosos, quienes han llevado, en definitiva, a la presente crisis económica.

En virtud de los referidos argumentos, los jueces suspenden el proceso ejecuti-vo y lanzamiento pendientes, a las espe-ra de la nueva regulación hipotecaria y a la decisión definitiva que se adopte en el TJUE sobre si la normativa española vulnera la normativa europea dado que la no suspensión supondría unas conse-cuencias personales y materiales al eje-cutado de reparación imposible.

Una vez más, desde la PAH destacamos que la sociedad civil y ahora los jueces están dando la respuesta que el Gobier-

no sigue sin dar al problema de las eje-cuciones y los desahucios. Mientras el Gobierno, cediendo a la presiones de las entidades financieras, se limita a aprobar moratorias insuficientes que excluyen al grueso de la gente afectada, las PAH si-guen paralizando cientos de desahucios y forzando a las entidades financieras a conceder cientos de daciones en pago.

Exigimos el cambio inmediato de la ley y la regulación de la dación en pago re-troactiva, la moratoria de todos los desa-hucios de vivienda habitual y el alquiler social de las viviendas vacías en manos de entidades financieras, tal y como reco-ge la Iniciativa Legislativa Popular que ya ha entregado más de 750.000 firmas y que finaliza en enero. Mientras el Gobi-erno persista en ignorar el clamor popu-lar, le hacemos directamente responsa-ble del grave sufrimiento causado a las miles de familias víctimas de la estafa hipotecaria.

http://afectadosporlahipoteca.com

Los jueces empiezan a suspender deshaucios

Page 6: Nou Treball 119

6

Edu Navarro __________________________

Organització del Vallès Occidental PSUC viu

Quan encara ens estàvem recuperant de la nit electoral, el dimarts 27 a les deu del matí, a Sabadell, esclatava la

notícia: L’Alcalde Bustos, considerat el més “transparent” d’Espanya, es veia implicat en una trama de corrupció que esquitxava polítics del PSC, càrrecs de confiança, em-presaris i a un exregidor del PP a la ciutat.

A Sabadell tampoc ens ha sorprès gaire la noticia. Ja fa anys que la gent n’està can-sada d’aquest alcalde, i tot i que ha seguit guanyant les eleccions, comici rere comici ha anat perdent suport entre la gent. Ens podríem preguntar què hagués passat si el jutge instructor hagués decidit iniciar l’Operació Mercuri uns dies abans de les eleccions catalanes... Aquest cas, no es més que un altre que es suma al llarg llistat de trames de corrupció que els últims anys han anat esquitxant tota la geografia es-panyola.

Per tant, les últimes setmanes hem vist com Sabadell apareixia a tots els titulars dels mitjans de comunicació, però ara ja no era com a l’any 1995, quan en Toni Farrés va denunciar a la policia a un empresari per intent de suborn (com podeu veure a la no-ticia de La Vanguardia de 24/6/1995) sinó pel major escàndol de corrupció política que ha viscut la ciutat en tota la seva his-tòria, i protagonitzat per l’actual alcalde.

Tenim llavors les dues formes totalment oposades de la política. La de fer política per a la gent, d’una forma honesta, trans-parent i propera, i d’altra banda, la de viure de la política, utilitzar-la per enriquir-se personalment, pervertint la pròpia política.

I és aquí on resideix la base de tota la tra-ma de corrupció a Sabadell. Una trama que relaciona el tràfic d’influències, la mal-versació de fons públics, l’extensa xarxa clientelar, l’amiguisme, la utilització de la policia municipal per a actes de qüestiona-ble legalitat, i el més important, una trama urbanística basada en la requalificació de terrenys, la manipulació dels concursos públics i l’existència d’uns “percentatges famosos” que tots coneixem de sobres. Per tant, no estem davant un cas habitual de corrupció, sinó davant d’una trama que engloba al que s’ha conegut com a “Estil Bustos”. És a dir, el seu estil de fer política.

En aquest sentit, la corrupció política, sent el mal ús públic del poder per a aconse-

guir un avantatge il·legítim, personal i privat, comporta la transgressió dels com-promisos adquirits electoralment, aprofi-tant els recursos públics en benefici propi o de l’entorn. Llavors, no estaríem massa equivocats si diguéssim que estem davant d’una cleptocracia (literalment “govern per lladres”), és a dir, una situació de corrupció política sense restriccions.

Però no sempre ha sigut així. Durant vint anys, Sabadell va ser una ciutat referent de l’esquerra. Amb el govern del PSUC (i és tard, d’Iniciativa per Catalunya), encapça-lat per l’alcalde Toni Farrés. Quaranta anys després de l’alcalde Josep Moix (qui seria el primer President del PSUC), l’esquerra tor-nava a l’Ajuntament amb la força de les as-

sociacions de veïns, de les primeres CCOO, i de tot el conjunt del teixit social construït durant la lluita antifranquista.

L’Antoni Farrés va ser triat alcalde en les primeres eleccions municipals, celebrades el 3 d’abril de 1979, encapçalant la llista del

PSUC, càrrec en el qual va ser reescollit per majoria absoluta en les quatre convoca-tòries locals següents, fins al 1999, quan va renunciar a presentar-se novament.

L’asfaltat i l’enllumenat dels barris, els cen-tres cívics, les noves línies d’autobusos, així com la creació de la cooperativa de trans-port públic, van ser alguns dels èxits més importants d’aquell govern. El que supo-sava l’encaix, mai fet per l’Ajuntament fran-quista, dels barris obrers construïts a la calor de la immigració dels 60 i 70, amb el centre de tradició més burgesa i comercial.

Més endavant, des de l’Ajuntament es va liderar una estratègia per a diversificar l’estructura productiva de la ciutat, pro-

movent la transformació urbanística de la localitat d’una forma estructurada, equi-librant els barris amb el centre. Entre els projectes més emblemàtics, va destacar l’engegada, a principis dels anys 90 del se-gle XX, de l’Eix Macià - una gran avinguda amb centres comercials, entre ells ‘El Corte Inglés’, i el Parc Catalunya (l’espai verd més gran de la ciutat).

Prova de la gran transformació econòmi-ca durant els 20 anys que va ser alcalde Farrés, va ser el creixement del sector ser-veis, que va passar d’emprar el 5% de la població al 40%, coincidint amb la recon-versió i la desindustrialització de la ciu-

tat, fent front al gran percentatge d’aturats que deixava a una ciutat de tradició tèxtil i també metal·lúrgica, com Sabadell. Però el més important a destacar dels governs del PSUC, és la gestió honesta de l’Ajuntament, tenint sempre present la defensa del que es públic davant del que es privat. Tot el con-trari del que ha fet Bustos, amb el PSC de Sabadell.

Des que Manuel Bustos va entrar a gover-nar la ciutat de Sabadell, al 1999, no ha fet més que finançar projectes faraònics, lluny de les necessitats reals de les persones, o de projectes fantasmes, com va ser la “Ciu-tat de la Música”, on es van destinar grans partides dels pressupostos municipals, que van acabar desapareixent, i que han portat l’endeutament excessiu del consistori.

Tornant a l’Estil Bustos, una de les seves característiques, consisteix en silenciar i reprimir qualsevol opinió contrària, i de servir-se de la policia municipal i dels mi-tjans de comunicació locals per a aquest propòsit. Per exemple, amb la criminalit-zació dels col·lectius alternatius, i les múl-tiples traves burocràtiques que es troben aquests per part de l’Ajuntament a qualse-vol iniciativa que volen dur a terme. En el que respecta la Policia Municipal, des de l’arribada de Bustos la plantilla s’ha incre-mentat considerablement, creant-se un cos d’antiavalots i una secció d’espionatge.

L’Estil Bustos també es caracteritza per la utilització dels mitjans de comunicació lo-cals en el seu propi benefici, pressionant als professionals de la comunicació per elabo-rar informacions que excloguessin les ver-sions contràries al consistori i potenciant totes aquelles informacions que desacredi-tin a les organitzacions o entitats crítiques amb la gestió de Manuel Bustos. Sent els ca-sos més evidents els del Diari de Sabadell i Ràdio Sabadell, reforçant sempre la versió oficial i silenciant les explicacions que es donen des d’altres punts de vista.

En aquesta mateixa línia, també destaca-rem la extraordinària sintonia de Bustos amb l’elit econòmica de la ciutat, i el seu tracte clientelar, on podem trobar l’inici de l’Operació Mercuri.

Podríem dir, que des que va arribar a l’alcaldia de Sabadell, Manuel Bustos ha re-but crítiques per tots aquests aspectes de la seva gestió, però especialment pel seu estil tan característic, basat en una gran ofensi-va mediàtica de venda d’imatge i una dura

SABADELL: DE REFERENT DE L’ESQUERRA A LA “MARBELLA CATALANA”

“Estem davant d’una cleptocràcia (literalment “govern de lladres”), una situació de corrupció polí-

tica sense restriccions”

Manel Bustos, alcalde de Sabadell, compareix davant la premsa amb el seu equip de govern.

Page 7: Nou Treball 119

7

Marc Llaó _____________________________Debat, Formació i Cultura del PSUC-viu

Després d’obtenir l’hegemonia institu-cional amb la proposta de pacte fiscal no social i una resolució del Parlament

pel dret a decidir explícitament indepen-dentista, i l’hegemonia social amb la ma-nifestació del 11-S, les eleccions del 25 de novembre a Catalunya responien al darrer esglaó de l’estratègia de CiU per intentar minimitzar l’impacte de l’agenda neolibe-ral aplicada pel Govern de la Generalitat.

Dos anys de brutals retallades i d’inequí-voc suport i perfecta connivència amb els governs centrals, primer del PSOE i ara del PP, pretenien amagar-se sota l’halo iden-titari de la bandera. Si bé, els dubtes de l’encaix amb Espanya són creixents a Cata-lunya, fruit del col · lapse de l’estat de les autonomies associat a la crisi orgànica del règim del 78, CiU instrumentalitzava les justes reivindicacions nacionals dels i les catalanes avançant unes eleccions de mar-cat caràcter plebiscitari. En una campanya de manual goebbelià, d’èpica essencialista i personalisme messiànic, i amb l’escandalós suport de la Corporació Catalana de Mit-jans Audiovisuals i del bastament subven-cionat Grup Godó, Artur Mas demanava una majoria extraordinària per avançar, aparentment, en la seva aposta sobiranis-ta. Carta blanca al President, que havia de suposar un 2+4 per seguir engreixant els privilegis de l’1% a costa d’empobrir fins a límits insospitats el 99% de catalans i cata-lanes.

Amb una alta participació, la més alta des de les eleccions de 1984, CiU no només no aconsegueix la majoria absoluta sinó que perd un important suport electoral. La so-cietat catalana és més heterogènia i comple-xa del que voldria la federació nacionalista. Els resultats estimen que l’eix que determi-na el resultat és el de les retallades ja que les forces que creixen són les que s’oposen a aquestes. L’èxit de la vaga general, d’una

vaga laboral però també social, ciutadana i euromediterrània, és una de les claus per explicar aquest resultat. A la vegada, cal apuntar que la correlació de vot ratifica que una àmplia majoria de catalans i catalanes continua dubtant de la relació actual en-tre Catalunya i Espanya, i aposta així, pel dret a decidir. Aquesta opció inclou des de l’independentisme al federalisme passant pel sobiranisme, on els plantejaments de l’esquerra són majoritaris. No obstant, per òbvies raons, el procés sobiranista d’Artur Mas es veu avortat

És ERC, amb un discurs nítidament in-dependentista i aparentment oposat a les retallades de CiU la gran afavorida de la contesa electoral, convertint-se en primer partit de l’oposició. L’històric bipartidis-me sòciovergent es trenca amb l’important retrocés de CiU i la caiguda en picat d’un

PSC sense projecte polític ni de país, que s’aferra a un federalisme sense contingut que expressa posició reactiva. La polaritza-ció generada pel caràcter plebiscitari de les eleccions ha facilitat també l’avanç de les opcions recentralizadores. El PP es manté i no acusa les polítiques de retallades del govern central i Ciutadans creix substanci-alment a l’àrea metropolitana amb un dis-curs profundament populista que amaga una proposta obertament neoliberal.

ICV-EUiA guanyem 120.000 vots i tres di-putats, entre ells el de la circumscripció de Lleida, experimentant alhora un avenç

important a l’àrea metropolitana de Bar-celona. Tot i reafirmar-nos en el dret a de-cidir, la Coalició apostem fermament pel discurs social davant les retallades. Aporta al fil roig la participació en la campanya de Cayo Lara, José Luís Centella, Alberto Garzón, Marina Albiol i Ester López, així com el líder de Syriza i dirigent del PIE Alexis Tsipras. El discurs del fil roig és clau en el creixement sostingut de la nostra Co-alició.

No obstant, cal no ser complaents i fer una lectura crítica. En un context general de fractura del bipartidisme, on ja no cal par-lar de “pasokización” per referir-se al PSOE (només de “psoeización”), quan el PP perd suports sostingudament però sense pausa, i la dualitat sòciovergent retrocedeix a Ca-talunya, ICV -EUiA no comparteix la ten-dència de creixement d’IU. Sembla que la Coalició hagi tocat sostre. No sé fins a quin punt som conscients del moment històric en què ens trobem.

Parlem d’etapa de fi de cicle al Regne d’Es-panya per referir-nos al col· lapse del capi-talisme immobiliari i finançatari espanyol on el manteniment de la taxa de guany ja no és possible mitjançant el creixement econòmic continu, sinó que passa la re-ducció de costos. Les reformes laborals, de les pensions, les retallades, la reforma de la constitució i la restricció accelerada de drets i llibertats civils, imposades totes pels poders econòmics i els mercats finan-cers, conformen aquesta reformulació del marc polític, jurídic i institucional on els drets més elementals ja no són garantibles en el marc de la Constitució de 1978. És im-peratiu parlar de ruptura democràtica. Ho és, si a més pretenem avançar cap a la Re-pública federal, social i solidària.

En aquest sentit, els acords assolits a la 6a Assemblea d’EUiA ens situen en bona po-sició. Entenent que la Coalició ja està supe-rada, ens proposem avançar cap a un nou

espai de l’esquerra a Catalunya. Aquest s’ha de construir a partir d’un programa antineoliberal i la voluntat inequívoca d’impugnar el règim, és a dir, que sumi i

aglutini en aquest procés de ruptura demo-cràtica àmplies aliances construïdes des de la base social i la lluita quotidiana, allà on s’expressi el conflicte. Per això, entre d’al-tres, s’han de sumar ICV, però també les Candidatrures d’Unitat Popular, l’esquerra radical independentista que ha entrat amb força al Parlament i que centra el seu dis-curs en la regeneració política i la ruptura democràtica, tant des de la dimensió naci-onal com des de la social. La unitat de l’es-querra és imprescindible però no suficient.

Aquesta majoria social del 99% només serà possible si es vertebra entorn el sindica-lisme de classe, el món associatiu i el nou subjecte sociopolític nascut de la indigna-ció i les mobilitzacions contra les retallades i les polítiques d’austeritat, alimentat pel segrest de les institucions en favor dels in-teressos oligàrquics.

Al meu entendre, la centralitat del debat polític no passa en primera instància pel debat federalisme, recentralització o inde-pendència, retallades o sortida social a la crisi. Aquest es situa ineludiblement en la qüestió del poder: com articulem aquest bloc social que esdevingui alternativa de poder per modificar la correlació de forces i així poder garantir l’interès comú del 99%.

Article ampliat de l’original publicat al nú-mero de desembre de Mundo Obrero

ELECCIONS 25N: CATALUNYA VOTA CONTRA LES POLÍTIQUES D’AUSTERITAT

repressió de la crítica. Governant la ciutat d’una forma caciquil i prepotent.

Tot això només seria un breu resum del que han representant fins ara els 13 anys d’Estil Bustos... 13 anys que han esborrat els 20 anteriors de govern municipal aus-ter i honest. Lamentablement, i per diver-sos factors, l’esquerra va perdre la alcaldia, guanyant el PSC les eleccions de 1999 per una diferència de 99 vots front la candida-

tura unitària de l’esquerra local “Entesa per Sabadell” (que avui la podríem considerar com una espècie de “Syriza sabadellenca”). A partir d’aquest moment, l’esquerra local va començar a desarticular-se, amb les trà-giques conseqüències que això ha compor-tat, deixant al PSC sense una oposició real, i a Bustos sense cap competència amb cara i ulls que s’hagi visibilitzat com una alter-nativa de govern.

Per últim, després de tot el que ha passat, ara el que ens tocaria pensar es en el demà, i com diria Lenin, en el Qué hacer? Davant de l’actual situació que vivim, de descrè-dit de la política, del “tots els polítics són iguals”, cal construir l’alternativa a nivell municipal. Una Alternativa participativa, democràtica, i des de les lluites del carrer. Cal reconstruir les organitzacions socials de barri, fer confluir els moviments socials amb els partits a de l’esquerra real, i gene-

rar des de la base una candidatura unitària, representativa de les lluites veïnals, socials, estudiantils, obreres, etc. per a donar-li un gir a l’Ajuntament de Sabadell. El gir que tots i totes volem, i ara més que mai, neces-sitem.Ho hem de fer perquè Sabadell tor-ni a ser el referent de l’esquerra que no es rendeix davant els poderosos, de l’esquerra que no abandona les lluites, i sobretot, de l’esquerra que té per emblema l’ètica, la co-herència i l’honestedat.

“Els resultats estimen que l’eix que determina el resultat és el de les reta-

llades, ja que les forces que creixen són les que s’hi

oposen”

“El debat se situa en la qüestió del poder: com articulem aquest bloc

social que esdevingui alter-nativa de poder”

Page 8: Nou Treball 119

8

Marta García __________________________Militant del PSUC viu

E l passat 29 de novembre, les treba-lladores i treballadors de l’Hospital de Sant Pau van iniciar una tancada

indefinida al vestíbul de l’hospital en con-tra de l’expedient de regulació d’ocupació temporal que afecta a 140 treballadors, és a dir, al 36% de la plantilla. Però la tancada també es fa en protesta per les retallades que pateixen des del 2010 del 5% del sou, l’eliminació del fons social i les ajudes de menjador i d’escoles bressol. A més, també se’ls ha anunciat que no cobraran la paga de Nadal, tot i que no són treballadors pú-blics, ja que l’hospital és una fundació pri-vada.

A tot això s’ha d’afegir la supressió de 84 llits, altes precipitades, urgències saturades, retallades en la farmàcia hospitalària, en pròtesis i catèters i el tancament 11 dies la-borables a l’any de les Consultes Externes. La reducció de l’activitat a radioteràpia, ra-

diologia, hemodinàmica i medicina nucle-ar i el tancament de tots els quiròfans a la tarda, cosa que comporta una reducció de 3 intervencions quirúrgiques diàries (713 anuals) i la conseqüència de que les llistes d’espera no fan més que créixer.

Davant d’aquesta situació, els treballadors també van començar una recollida de fir-mes per poder frenar el paquet de mesures de retallades contra la sanitat pública i els seus treballadors, i ja n’han aconseguit cen-tenars. Asseguren que el suport dels usuaris és clau en la seva protesta.

La reacció dels treballadors a l’anunci de re-ducció de 4.000 milions d’euros en el pres-supost de la Generalitat del 2013, ha fet que a aquesta acció de l’Hospital de Sant Pau s’hi hagin sumat, l’Hospital Clínic, l’Hos-pital Moisés Broggi de Sant Joan Despí, el Parc Taulí de Sabadell; una tancada de 24 hores a l’Hospital de la Vall d’Hebron i di-verses accions de protesta a l’Hospital Ger-mans Trias i Pujol de Badalona, l’Hospital de Granollers, el Josep Trueta de Girona, el Joan XXIII de Tarragona (han acomiadat 150

treballadors des que es van iniciar les re-tallades el 2010) i els hospitals de Terrassa, Martorell i Alt Penedès.

El personal de l’Hospital Clínic també s’ha sumat a la tancada perquè la Junta Recto-

ra, participada majoritàriament per la Ge-neralitat i la Universitat de Barcelona, vol canviar el seu règim jurídic i permetre l’en-trada a la gestió privada. Volen implantar el model similar al de l’Hospital de Sant Pau, una fundació privada que gestioni el

patrimoni i els serveis públics. La Sindica-tura de Comptes ha manifestat l’existència d’irregularitats en la gestió i administra-ció, l’incompliment de diverses normatives comptables i contractuals i desajustos im-portants en els comptes. I d’aquí ve l’interès en convertir una gestió pública defectuosa en privada: la opacitat per evitar els òrgans de control. L’informe de la Sindicatura reco-mana que s’assimili a un ens públic i que es gestioni com a tal.

No s’ha d’oblidar que a tot plegat s’hi suma el fet que l’Hospital de Sant Pau i Santa Creu ha estat objecte d’investigació judicial per presumptes irregularitats en adjudicaci-ons sense concurs, malversació, pagament de sobresous a directius i indemnitzacions injustificades.Però aquesta no és només una lluita contra les retallades als drets dels treballadors, és una lluita pel dret a la salut

de les persones, per una sanitat pública, de qualitat i universal.

El 19 de novembre passat, sis entitats van presentar una querella criminal davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalu-nya contra el conseller de Salut, Boi Ruiz, i tres alts càrrecs del seu departament per

atemptar contra el dret a la salut i l’atenció sanitària. En la querella s’acusa al govern català d’amagar i fins i tot manipular dades oficials sobre les llistes d’espera per mini-mitzar l’impacte en l’opinió pública, també carrega contra el tancament de centres sa-nitaris, el tracte de favor al sector privat i contractacions sospitoses, així com l’ incom-pliment del temps a les llistes d’espera per a les intervencions quirúrgiques.

La pretensió del govern d’Artur Mas amb les retallades austericides, és desmantellar la sanitat pública i procedir a la seva mer-cantilització, provocant una minva de la qualitat del servei, una pèrdua de drets de la ciutadania i generant desigualtats socials. Catalunya lidera les retallades en sanitat, 1.381 milions d’euros menys des del 2010.

Ens volen fer creure que la cobertura sani-tària universal i de qualitat és més cara i menys eficient i, en canvi, que la privatit-zació és igual a eficiència i eficàcia. El cas més semblant al que ens volen portar és el de Gran Bretanya on els efectes de la priva-tització no només no han reduït la despesa sinó que ha augmentat la mortalitat dels malalts.

L’Organització Mundial de la Salud (OMS) en el seu últim rànquing realitzat l’any 2000 (casualment i sorprenentment no s’ha fet cap més), on es mesuraven els sistemes sa-nitaris dels 194 països que composen l’OMS determina que el sistema de salut espanyol ocupa el setè lloc del rànquing i els Estats Units, amb el seu sistema sanitari privat, ocupa el lloc número 37. Aquest rànquing es mesurava pels índexs d’esperança de vida sana i mortalitat infantil. El cost per cà-pita als Estats Units és tres vegades més alt que el d’Espanya.

El que cal és reforçar el sistema sanitari públic que tenim avui en dia, perquè està demostrat que és més eficient, més barat i rendeix més. I això és La salut no és una mercaderia.

ELS HOSPITALS CATALANS ES REVELEN

“La tancada dels treba-lladors de Sant Pau s’ha extès a desenes d’hospi-

tals de Catalunya”

“L’Hospital de Sant Pau s’ha investigat per irregularitats en adjudi-cacions sense concurs, malversació i pagament de sobresous a directius”

“Catalunya lidera les retallades en sanitat amb

1.381 milions d’euros menys des del 2010”

Els treballadors passen la nit en 9 tendes de campanya des del 29 de novembre passat a Sant Pau. .

Recollida de firmes en suport a la lluita del personal de l’Hospital de Sant Pau al vestíbul del centre.

Page 9: Nou Treball 119

9

Ariadna Sánchez ______________________Militant del PSUC viu

Aquest passat 6 de desembre s’han ce-lebrat els 34 anys de la Constitució Espanyola, aprovada durant la Trans-

ició i que posà les base de l’actual model polític de l’Estat Espanyol. Segons l’article 1 s’havia de constituir “un estat social i de-mocràtic de dret, on la sobirania nacional residís en el poble, del qual havien d’ema-nar els poders de l’estat, i a més a més havia de prendre la forma política de monarquia parlamentària”.

La Transició va tancar en fals el traumàtic període de la Guerra d’Espanya i la Dicta-dura Franquista i els valors democràtics del republicanisme espanyol varen ser enterrats. La nova Constitució assentà les bases d’una fal·laç democràcia basada en la perpetuació en el poder de l’oligarquia político-econòmica de l’estat Espanyol i no en un veritable exercici de sobirania nacional. Aquesta oligarquia s’ha mantin-gut al poder fins els nostres dies gràcies a un sistema electoral pensat a tal efecte i a una potent xarxa clientelar i caciquil, i ha defensat a ultrança la vigència i la legiti-mitat d’aquesta Constitució. Un text que es demostra caduc en els nostre dies però que alhora resulta intocable, excepte quan l’objectiu de la seva modificació és blindar constitucionalment el rescat de les entitats financeres abans que garantir un sistema públic de salut i d’educació.

Aquesta mateixa oligarquia capitalista, que defensa les excel·lències del text constituci-onal, en viola contínuament els seus prin-cipis bàsics arreu del territori espanyol. La

classe dominant catalana ha donat el tret de sortida a la privatització del sistema de salut pública, incomplint l’article 43 del text constitucional: “Correspon als serveis públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i a través de les prestacions i dels serveis necessaris”.

Catalunya havia tingut fins ara un model mixt, públic i concertat, on alguns hospi-tals quedaven fora de l’Institut Català de Salut (ICS) i la seva gestió es feia a través d’organismes privats com la Unió Catalana d’Hospitals (UCH). Però ara, l’antic presi-dent de la patronal de la UCH, el senyor Boi Ruiz, investit Conseller de Salut de la Generalitat Catalana, ha iniciat el camí de la privatització dels centres públics cata-

lans, concedint la gestió de l’ambulatori de l’Escala i de set consultoris més a l’empresa Eulen, que ha fet una oferta 10.000 euros més barata que la Fundació Salut Empordà, l’entitat sense ànim de lucre que portava 12 anys gestionant el CAP.

La concessió del centre a una empresa mul-tinacional de neteja i seguretat, que, sub-jecte a la lògica del capital privat, té com a objectiu principal el benefici econòmic, és una clara mostra de com la dreta catalana de CiU està disposada a vendre’s el sistema de salut públic i convertir-lo en un negoci, com fa temps que algunes organitzacions ciutadanes denuncien. Un clar exemple és el col·lectiu Dempeus per la Salut Públi-ca, que lluita a Catalunya des del 2008 per

preservar i millorar el Sistema Nacional de Salut, amb les condicions de ser públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida..

Estem assistint a un procés de desmante-llament de l’Estat del Benestar sobre el qual s’havien constituït les democràcies europe-es. El sistema de salut s’està mercantilitzat, els poders públics, l’Estat, estan deixant de garantir els serveis necessaris per a orga-nitzar i tutelar-lo, i això està provocant una pitjor qualitat del servei, un empitjorament de la situació laboral dels treballadors del sector i una segregació de classe en quan a l’accés a la salut.

Són importants les mobilitzacions amb l’objectiu de frenar el desmantellament de l’assistència sanitària pública, com la que es va donar davant del CAP de l’Escala el passat 7 de desembre, però a més cal tenir en compte que el sistema capitalista impe-deix gaudir d’una vida saludable a gran part de la classe treballadora, fa emmalaltir molts ciutadans que pateixen situacions de pobresa i exclusió social. Si volem garantir el dret a la salut en tant que dret a viure dignament i de manera harmònica amb les persones i l’entorn, és necessari construir un altre sistema polític i econòmic que ga-ranteixi als ciutadans gaudir d’una verita-ble qualitat de vida.

L’Estat ha de recuperar la sobirania i ga-rantir els drets bàsics i universals, tals com l’educació pública i de qualitat, el dret al treball o el dret a un habitatge digne, en base als principis d’igualtat, equitat i justí-cia social, que no entren en la lògica neoli-beral de l’actual classe dirigent.

PRIVATITZEN LA SANITAT, ENS ROBEN LA SALUT

INDIFERENCIA

Rafa Garzó ____________________________Coordinador comarcal d’Esquerra Unida a Camp de Morvedre

Dejen ustedes de rezar. Dejen de con-fiar. Y, sobre todo, dejen de esperar. Esta crisis no pasará con actitudes in-

diferentes y pasivas.

¿Pesimista? No, esta afirmación es positiva. Impulsa cambios.

Esta crisis no es solamente económica, política o jurídica. Es todas esas cosas a la vez. Desempolvando el viejo pero siempre

efectivo análisis marxista, de la pluma de Antonio Gramsci, es una crisis orgánica. Afecta a todos los elementos económicos, sociales, culturales, políticos y jurídicos del constructo humano llamado capitalismo.

Ante tal magnitud, superar la crisis requie-re una respuesta coordinada de la mayoría social, la que sufre y paga las consecuen-cias de la crisis de unos pocos banqueros con recortes sociales y paro. Los banque-ros, esa casta oculta, llevan ya medio billón de euros en ayudas públicas: Dinero pro-cedente de los impuestos y recortes de ju-bilados, autónomas, estudiantes, pequeños

y medianos empresarios, trabajadoras… Y también desempleados. Casi seis millones. Aumentando.

Sigamos empleando esa vieja pero rabiosa-mente actual herramienta de análisis social que es el Marxismo. Lenin, hace un siglo, se planteaba: “¿Qué hacer?”. Lo positivo: Hay solución.

Pero, ¿consiste esa solución en rezar, con-fiar, esperar…? No. Consiste en abandonar la indiferencia. En reaccionar, en pensar en el origen de la crisis. En ese medio billón de

euros que, desde sus bolsillos, han acabado en las cajas de unos pocos banqueros.

Piensen. Piensen ustedes qué harían, y lu-ego actúen junto a quienes compartan sus problemas. ¿Y si los banqueros devolviesen nuestro medio billón de euros? Vayan re-dactando su carta a los Reyes Magos. Para empezar, ¿qué tal si esos Reyes abdican? Sus camellos color rojo ferrari, su prole zángana y sus elefantes africanos nos re-sultan inmoralmente caros.

http://kmarx.wordpress.com

Mobilització contra la privatització de la sanitat davant l’Hospital Josep Trueta de Girona.

Piensen ustedes qué harían, y luego actúen junto a quienes compartan sus problemas

Page 10: Nou Treball 119

noutreball.psuc.org - issuu.com/noutreball

Seu Central: C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020. Tel.: 93 412 2195 Fax: 93 307 38 47. Correo-e: [email protected].

IU 2012: L’ASSEMBLEA DE LA UNITATAlfred Clemente _______________________Secretari General del PSUC-viu

Del 14 al 16 de desembre s’ha celebrat la X Assemblea d’IU on hi ha hagut una àm-plia assistència d’afiliats i una gran participació en els debats. Aquesta vegada la feina s’ha fet en un ambient de certa eufòria, i com va dir el coordinador general

Cayo Lara, amb un cert aire de fraternitat. Aquest bon ambient polític va fer que tot es desenvolupés amb un esperit d’unitat. És el primer cop que només hi ha hagut una llista a la direcció, la qual cosa significa que hi ha hagut un esforç real d’integració i una voluntat de sumar per part de tots, una voluntat de “pensar en gran” a l’hora de voler constituir IU en una alternativa real de govern. I segurament aquesta ha estat una de les claus en el canvi de visió de l’organització en el seu conjunt, en ser consci-ents que la situació política del país requereix una proposta alternativa real de canvi i que IU pot liderar aquest canvi sense ser suport de cap altre força política.

La divisió en quatre comissions programàtiques de treball va propiciar que el debat fluís amb intensitat i que les esmenes fossin debatudes en la seva totalitat. A l’hora de presentar les conclusions i propostes a votació es va tenir un criteri ampli per a les propostes minoritàries que també varen tenir veu en el plenari. Algunes aportacions significatives, com l’eradicació del frau fiscal i aconseguir l’eliminació de les actuals SICAV són alguns del punts significatius de la comissió d’Economia. Tot va estar pre-sidit per la voluntat unitària i la visió de sumar a totes les energies sense exclusions però amb fermesa i compromís de lleialtat.

En aquesta assemblea s’ha analitzat l’aprofundiment de la crisi econòmica i social agreujada per les condicions imposades pel Fons Monetari Internacional. La Comis-sió Europea i el Banc Central Europeu (Troika) posen en qüestió tot el sistema actual i agreugen les condicions de vida de la població. Tal com hem denunciat de forma reiterada, la Unió Europea s’ha construït propiciant la desregulació del mercat i del sistema financer, les privatitzacions de sectors estratègics amb una moneda única sense Tresor Públic i un Banc Central sense poder actuar com a reserva federal. Això ens ha portat a un carreró sense sortida que fa impossible la integració regional al servei de les persones sobre aquestes bases. Per això, a l’assemblea es va exigir el

control democràtic del Banc Central Europeu i l’eliminació dels paradisos fiscals. Es va decidir de forma clara la refundació de la Unió Europea sobre unes bases socials.

També es va acordar realitzar una conferència monogràfica sobre la Unió Europea on poder debatre i fixar posició de manera més pausada i amb més temps per fer propostes.No va ser l’únic tema en el que es va acordar realitzar una conferència monogràfica, també és el cas del debat sobre el model d’Estat federal i plurinacional que requereix. Aquest tema també mereix un debat més extens i que permeti posar al dia els criteris de model d’Estat.

En la declaració final es va fer una crida a “transformar la mobilització en organit-zació, la rebeldia en alternativa, i l’alternativa en poder” en clara referència a ésser una alternativa de poder.Especialment emotiu va ser el moment en què la mare d’Al-fonso Fernández, un jove detingut el passada vaga general, va explicar la situació d’incomunicació a què tenen sotmès el seu fill amb l’única finalitat de voler fer un escarment contra la joventut. Aquesta intervenció va fer que el assistents reclamessin la llibertat de l’Alfonso i que formés part de les resolucions de la X assemblea.

Finalment, els 158 nous membres del Consell Polític Federal varen votar per unani-mitat a Cayo Lara Coordinador General, i prèviament es va votar la llista unitària amb 790 vots a favor, 89 en blanc i 52 nuls. Això es tradueix en un recolzament del 84,85% dels 931 delegats que varen votar. EUiA votarà els seus representants a Ca-talunya com marca el protocol i després s’integraran a la nova direcció. Cal destacar els avenços en les concepcions polítiques anticapitalistes i d’alternativa de poder real, així com la voluntat unitària que cal tenir per aconseguir aquets objectius. Només queda un petit però, i és que davant la presència de nombrosos representants de moviments socials, queda diluïda la dels sindicalistes, que en un procés d’aliança de les forces del treball i la cultura haurien de ser més presents.

Així doncs, la X Assemblea ha estat un gran pas endavant per a l’esquerra transfor-madora de tot l’Estat i que ens situa en molt bones condicions per desenvolupar la nostre lluita política.

Salut i bon treball