continua en la pàgina següent

Pocs anys han començat de manera tanviolenta i amb tantes tensions com aquest2009. La bàrbara agressió de l'Estat d'Israelcontra el ghetto palestí de Gaza, amb més demil morts i uns quants milers de ferits, fruitde l'ús de les armes més mortíferes contracivils en la seva immensa majoria desarmats,ens recorda un cop més la injustícia bàsicasobre la què se sustenta l'Estat d'Israel, coma mínim, des de la guerra de 1967 i el seudespreci reiterat del dret internacional i lesresolucions de les Nacions Unides: qualsevol

altre Estat hagués estat expulsat de la màximaorganització internacional per una desenapart dels incompliments que acumula l'Estatd'Israel (titllat de "l'única democràcia del'Orient Mitjà", quan el cert és que es tractad'una democràcia reservada a un determinatgrup ètnic en detriment dels habitantstradicionals del territori, que són tractats coma éssers inferiors).A aquest esclat de violència oberta i descaradas'afegeix la violència sorda però contínua queel sistema econòmic i social capitalista exerceix

dia rera dia sobre la vida de centenars demilions de persones que viuen o malviuendel seu treball i sobre els quals s'està fentcaure totes les conseqüències negatives de lacrisi del sistema. Sistema que sembla havertocat sostre i que molt probablement ésirrecuperable sense recòrrer a una brutalretallada dels drets i els nivells de benestarassolits des del final de la Segona GuerraMundial per una part de les classesassalariades del planeta. Això no ho diemnomés els marxistes: ho sostenen personatges

Pedro Jesús Fernández

És un fet històric el compromís i laimplicació del PSUC per impulsarorganismes unitaris en defensa de lesllibertats i els drets dels treballadors. Peraixò hi havia qui afirmava que el PSUC eramés que un partit, que hi havia molts PSUCi que la vella tradició anarquista catalanade no acceptació de directrius ni lideratgess'havia instal·lat en el partit.El PSUC era un partit plural que sabia unira l'entorn de la classe treballadora moltsaltres sectors socials que també lluitavenper aconseguir la democràcia i la llibertat.No cal recordar les moltes plataformes delluita creades i impulsades pel PSUC.A Badalona, durant la dècada dels anyssetanta, a més a més de les associacions deveïns, les coordinadores, plataformes i taulesde diferents tasques van aparèixer per totsels barris.A ningú se li preguntava d'on venia. Totsels que volien treballar per aconseguir frenarl'especulació urbanística i recuperar espaisper a equipaments i serveis tenien un llocen alguna d'aquestes organitzacions.Gràcies a aquestes persones, la majoriamilitants del PSUC , vam aconseguir moltsdels equipaments i dels espais verds queavui tenim a la nostra ciutat.Amb l'arribada de la democràcia, alsajuntaments, molts dirigents veïnals vanocupar llocs de responsabilitat en els nous

governs locals. Semblava que ja no serianecessari mantenir aquests organismesunitaris i el teixit associatiu es va debilitar.Cadascú es va instal·lar en la seva parcel·la,en la seva veritat, i es va trencar aquella

unitat que tants bons resultats vaaconseguir.Amb el temps i després de comprovar queno sempre els càrrecs electes eren coherentsamb els seus compromisos, alguns que van

viure i participar en aquells organismesunitaris van intentar recuperar laindependència i la pluralitat de lesorganitzacions veïnals i van treballar sensemés interessos que la millora dels seus barrisi de la ciutat. Tanmateix, l'obediència i lasubmissió a les directrius dels partits en elpoder, a vegades l'agraïment de moltsdirigents veïnals pel favor aconseguit, vanfer impossible d'aconseguir la unitat d'acciótant necessària per recuperar la credibilitati la confiança del veïnat.Avui moltes entitats estan segrestades pelpoder i la seva funció és evitar els conflictes,ocultar les contradiccions... Per això elsveïns han perdut la confiança en la sevaassociació. Ara l'individualisme, lainsolidaritat i la desconfiança s'han instal·laten els nostres barris. La sospita que el quees mou "alguna cosa busca" està moltarrelada. Són molts els exemples queconfirmen aquesta suposició. Moltpuntualment i per problemes molts concretsi pròxims, les associacions criden el veïnat,i això si el problema és tant greu comdescaradament ignorat per l'Ajuntament.Problemes més generals i que afecten elconjunt de la ciutadania són amagats o sónconsiderats aliens al veïnat.Badalona no és l'únic cas, però és el millorexemple de la instrumentalització que desde l'Ajuntament es fa per controlar elsmoviments socials. Fins a quan hemd'aguantar?

com ara Immanuel Wallerstein, que va prediramb molt de temps l'ensorrament del sistemasoviètic i que ara no li dóna al capitalismemés de 30 anys de vida, amb l'advertència,però, que el sistema que el substitueixi potser millor però també pitjor que el propicapitalisme... Alternativa aquesta que esresoldrà segons com responguin les classessubalternes i les organitzacions polítiques isindicals que han d'orientar-les. Aquí rau laresponsabilitat dels comunistes, que nopodem faltar a aquesta cita crucial amb lahistòria.En el cas del nostre país la situació ésespecialment greu: més de tres milions depersones sense feina i més de 800.000 famíliesamb tots els seus membres aturats (amb laperspectiva de venciment, d'aquí a pocsmesos, de les prestacions socials que reb lamajoria d'aquestes persones). Aquesta és lasuposada "vuitena potència econòmicamundial"... Doncs com serà la novena? O mésben dit, com es dissenyen els paràmetressobre els quals es basa aquesta classificació?Als sofriments que aquesta situació provocahem d'afegir la persistent incompetència de

tècnics i polít ics responsables delfuncionament general del país, superatsreiteradament aquest hivern per fenòmensmeteorològics una mica més extremats quede costum. Sembla que les nostresinfraestructures estiguin calculades únicamentper a un país ideal que gaudeixi d'eternaprimavera...Tot aquest cúmul de símptomes de que elsistema no funciona és, al mateix temps quefont de malestar, un estímul per al canvi. Peròun canvi a fons, no la pantomima de canvique ens han portat els diversos governs"d'esquerres" que hem conegut fins ara, aCatalunya i a l'Estat. I aquest canvi no arribaràsi esperem creuats de braços la pretesa"regeneració" o "refundació" d'un capitalisme"amb valors" que torni a aplicar fòrmuleskeynesianes. Només vindrà com a resultatd'una mobilització popular àmplia isostinguda. Per començar, caldria una vagageneral que exigeixi profundes reorientacionsde la política econòmica, com ara lanacionalització de la banca i de certesempreses que, havent acumulat beneficisastronòmics durant els darrers anys, recorren

ara amb tota facilitat a acomiadamentsmassius per tal de millorar els seus balanços(sense adonar-se, sembla, que, si totes o lamajoria apliquen aquesta política, acabaransense que hi hagi ningú que pugui comprarels seus productes).El Fòrum Social celebrat recentment a PortoAlegre ha elevat el seu grau de definiciópolítica. Com han reconegut moltsobservadors, el seu to vibrant i a l'ofensivaha contrastat clarament amb el climadepressiu i sense idees que ha planat sobrela reunió de Davos (on, per cert, el presidentde Turquía, Erdogan, ha tingut la dignitat deplantar cara a la desvergonyida defensa fetapel President israelià, Simon Peres, de lamassacre perpetrada a Gaza). Fins i tot el noupresident dels EUA, Barak Obama, ha sorprésamb una actitud de ruptura amb l'herènciaBush més decidida del què molts esperàvem.Els símptomes de canvi i la consciència de laseva necessitat són, doncs, patents. Cal quel'esquerra política i sindical en sigui conscienti tingui la intel·ligència i el coratge necessarisper posar-se al davant d'aquesta tendènciasocial que anirà a més cada dia que passi.

Editorial. Ve de la portada

Atesa la greu situació generada per la crisieconòmica, financera, energètica, alimentària,entre altres, i que afecta a moltes famíliesbadalonines que no podran afrontarl'endeutament generat per la especulacióimmobiliària i la pèrdua real del poderadquisitiu dels salaris mitjans delstreballadors.Atesa que aquesta crisi esta provocada perun llarg cicle econòmic especulatiu que hamultiplicat els beneficis empresarials.Atès que els diners públics no només hand'anar als bancs, sinó també, i prioritàriament,a les persones més necessitades.Atesa que el total d'aturats al tancament de2008 s'ha situat en 3.128.963 la qual cosasuposa un 46,93% més que un any abans ique hi ha previsions que apunten que en el2009 es sobrepassarà la barrera dels 4 milionsd'aturats o molt a la vora d'aquesta xifra.Atès que les taxes i impostos municipals vanser aprovats en base a l'IPC del mes d'agostque era del 4,8%.

Atès que l'IPC corresponent al mes dedesembre s'ha situat en l'1,5%.Atesa que seran les economies familiars lasque més es ressentiran d'aquesta situació.Atès que és injust i immoral que les famíliesmés vulnerables hagin de pagar una crisi dela qual no són responsables.

Els grups municipals proposen al ple del'Ajuntament de Badalona els següents

ACORDS

1.- Revisar i modificar l'import de les taxes iimpostos aprovats i ajustar-los a l'incrementde la inflació, tenint com a referència l'evolucióde l'IPC en el primer trimestre d'aquest any.2.- Seguin el mateix criteri, sol·licitar a l'ATM la modificació de les tarifes del transport ique aquestes s'ajustin al creixement del IPCja que aquesta crisi serà llarga en el temps.3.- Demanar a l'ATM que el Consell deMobilitat sigui un veritable organisme de

participació i en el seu àmbit es debatin, entrealtres, l'increment dels preus.4.- Exigir a les administracions responsablesuna millora qualitativa dels serveis públicsque no és incompatible amb l'incrementmoderat dels preus.5.- Prioritzar actuacions i/o bonificacionsamb major contingut social per pal·liar lapèrdua de renda de les famílies mésvulnerables, amb ajudes directes i una mésgran provisió de serveis públics.6.- Informar a la ciutadania, mitjançant elscanals municipals habituals, a l'ATM i alsgrups polítics del Parlament de Catalunya,del pressent acord de moció.

Tanmateix l'Ajuntamnet Ple acordarà allò queestimi més adient....

Badalona, 16 de gener de 2009

* Veure més endavant l'article del PSUC-Viu deBadalona amb el títol "Que la crisi la paguin ells"

Pedro Jesús Fernández (PSUC-Viu, Badalona)

Amb freqüència, els que treballem en lesassociacions de veïns, hem escoltat acompanys dir que no volem saber res depolítica. Que treballen a l'associació permillorar el barri, aconseguir més equipamentsi serveis, més neteja; en definitiva, per millorarla qualitat de vida dels veïns i veïnes... i quela política és cosa dels polítics.

Sempre he explicat que això que volem ireivindiquem des de les associacions de veïnses un fet polític, una activitat política.Normalment ens posen d'acord i arribem ala conclusió que tot és política i tots fempolítica. Però, a continuació, els meuscompanys i les meves companyes afirmenque no confien en els polítics, que moltsmanipulen, que van a la seva...

Una altra vegada els explico que, com passaa tot arreu, hi ha gent honesta, coherent icompromesa que treballa per aconseguirmillores per a tothom, i gent que utilitza lamentida i l'engany per aconseguir els seuspropòsits, que no sempre són els quereclamem la majoria social. A vegades, el

pitjor enemic del treballador és el mateixtreballador desinformat i conformista.

Tothom és conscient de les injustícies, de lesdesigualtats, dels horrors de les guerres...peròaquestes coses no passen per casualitat. Hiha persones darrera que són les responsablesd'aquestes situacions, d'aquestes desigualtats.Generalment es diu que són persones molt

poderoses, que no volen canviar res, quevolen que tot continuï igual. Per això diemque són conservadores, i els partits quedefensen aquestes posicions són de dretes.Així ha estat sempre, encara que avui sónmolts els que diuen que no hi ha dretes niesquerres, com si tots els problemes de lahumanitat haguessin desaparegut is'haguessin eliminat totes les injustícies

Eduardo Luque Guerrero

Son amos del engaño, enseñan una mano yocultan la otra. Ocurre muchas veces enpolítica. Cuando el legislador quiere abordarleyes importantes que configuran modelosde sociedad y presumen, como es el caso, elrechazo de la ciudadanía, ocultan los debatesimportantes utilizando fuegos de artificio.La tramitación en el Parlamento catalán dela nueva ley de Educación (LEC) es uno deestos casos flagrantes. Mientras la ley avanzaen su tramitación parlamentaria, a pesar delas movilizaciones en contra de maestros ysectores educativos, el Parlament deCatalunya se enreda en debates de altura,como si se deben suprimir las bolsas deplástico en los supermercados o ( y no es unchiste, créanme es cierto) si los pescadoresde rio tienen prohibido bajo sanción tirar"piedras a los peces" ); en la misma sesión enun alarde de inteligencia política, unrespetable legislador de ERC, clamaba desdeel escaño: " als rius catalans volem peixoscatalans…"; en otra debatida ley, que ocupópáginas y comentarios arduos y sesudos entre los contertulios y analistas políticos, seplanteó la obligación por ley de informar alos hijos "adoptados" que lo eran. Un

legislador de la derecha los llama "biopijos"y no le falta algo de razón. Todos estosdebates, pueriles y estériles, sirven de cortinade humo frente a los enormes retos que tieneplanteada la sociedad catalana. La definicióndel modelo educativo es el más inmediato.El documento previo a la ley, "Bases per a lallei d' educació a Catalunya" tuvo unarespuesta inmediata, el 14 de febrero del 2008a pesar de las reticencias de CCOO y UGT,sindicatos minoritarios en el sector perogracias a la presión del profesorado y delsindicato mayoritario USTEC, se consiguióque decenas de miles de personas semanifestaran contra el proyecto. El 14 denoviembre, de nuevo, cerca de 15000personas, protagonizaron otro día de huelgay se manifestaban contra la ley a pesar decontar con la oposición a esta movilización,de la izquierda parlamentaria (EUiA-IC-V,ERC). Estas fuerzas reaccionaron de formaconfusa convocando una concentración almargen de la acción mayoritaria, que reunióla friolera de entre 800 a 1000 personas. Elafán de no provocar controversias en el senodel tripartito catalán es el elemento central.Sin dudar el disfrute de las prebendasinstitucionales y en algunos casos personales,se impone sobre la visión de país y de

d'aquest món. Com si els responsables dela crisis financera, la fam, la depredaciódel territori... fossin els treballadors ques'han quedat amb els diners i han especulatamb els seus negocis i les seves propietats,i els banquers fossin unes pobres i honestespersones que no tenen cap responsabilitat.

Sóc conscient que és molt difícil aconseguirque arribi a tothom un discurs com aquest.Els mitjans de comunicació, en general,tenen darrera uns amos que procurendifondre unes idees i uns missatges quedefensen uns interessos determinats, queno són precisament els de la classetreballadora. La manipulació i latergiversació estan l'ordre del dia. Lamediocritat, la vulgaritat i el tot se val,omplen les televisions.

Per això, defensar la política com unaactivitat noble i a alguns polítics com apersones decents que busquen el benestarde tota la ciutadania no és feina fàcil. Calque l'acció política sigui més participativa,cal recuperar col·lectivament la iniciativai desenvolupar un treball dirigit a millorarles condicions de vida de la ciutadania,sense sectarismes, amb coherència,transparència, participació i generositat.

Hem de treballar per fer possible unademocràcia participativa. Volem ser políticsactius i defensar les nostres propostes diasí i dia també. La política no és anar a votarcada quatre anys. El nostre vot no és unxec en blanc perquè els càrrecs electes facinel que no volem. És ser escoltats, és diàleg,és poder decidir entre tots sobre lesqüestions que modificaran les nostrescondicions de vida... No volem delegar, novolem que els càrrecs electes siguin els quedecideixin sense escoltar i prenguinmesures d'esquena als afectats. Volem sertambé protagonistes i compartir laresponsabilitat de les decisions quetransformaran les nostres vides. Hem derecuperar els valors de l'esquerra i defensarels valors col·lectius per sobre del'individualisme i la insolidaritat

Això significa un compromís amb laco l · lec t iv i ta t i una renúnc ia al'individualisme, defensar i reclamar lajustícia social, el dret a l'habitatge, la sanitati la educació públiques... Exigir als governsque no només garanteixin això, sinó tambéque no es vulnerin els drets humans sotacap pretext, cal recuperar el veritable sentitde la democràcia i aconseguir un mónmillor per a tothom, més just, més solidarii més humà.

Avui, sense l'esforç de molts polítics id'altres moltes persones anònimes quehan lluitat i lluiten per aconseguir ferrealitat un altre món, no estaríem on estemara, encara que hem de continuar treballantper millorar i fer realitat aquest objectiu.

sociedad. La consigna está dada, no poner en peligro la gobernabilidad.La tramitación de la ley, por cierto no cuestionada por la derechanacionalista, intentará salvar la cara frente a sus propias bases sociales.La LEC, no es únicamente una ley de ámbito autonómica, sino quese enroca en las tendencias mayoritarias que define el modelocapitalista-neoliberal. Responde básicamente a los principios desegregación social, evaluación educativa como elemento centralpunitivo del quehacer pedagógico, privatización de los servicios yreducción del gasto social. Todo ello envuelto en los oropeles de lapseudo-palabrería pedagogista.En este sentido es intercambiable con el plan de Calidad y mejoradel sistema educativo diseñado por la junta de Andalucía, que entreotras muchas cosas liga el salario de los profesores al "rendimientoeducativo", mientras, paralelamente, avanza en la privatización delos servicios. La ofensiva que realiza la autonomía valenciana y lamadrileña contra la enseñanza pública son dos peldaños más en estaescalera; sin olvidarnos de la presión que recibe la universidad públicacon el intento de imposición del modelo Bolonia. Asistimos así a unataque generalizado a todo lo que representa la enseñanza públicacomo modelo de integración social.La ley catalana, a la que han sido presentadas miles de alegaciones,define un modelo educativo que tiende a la privatización de grandessectores educativos, 0-3 años, formación profesional, enseñanza deadultos, actividades extraescolares… No hace nada por evitar lasegregación de los alumnos emigrantes ( más del 80% de ellos seagolpan en la escuela pública) mientras potencia la competitividadentre centros a través de múltiples mecanismos como la elaboraciónde "rankings" de excelencia educativa, la ley obvia el concepto deigualdad de oportunidades, puesto en evidencia en infinidad deestudios ( Bonal X, Ferrer F, Escombra, M A) , o (Benito, R, González,I) que señalan la relación entre resultados académicos y clase social.El horizonte deseado es sólo la privatización del sistema.La patronal, mayoritariamente religiosa, está de enhorabuena no haprotestado, se le preservan sus privilegios e incluso los conciertosaumentan año tras año, en estos momentos más del 25% delpresupuesto educativo se desvía en forma de subvenciones a centrosprivados-concertados. Escuelas de élite que cobran más de 600 euros

mensuales, son subvencionadas con fondos públicos. Paradojas dela ley, los más pobres financiando vía impuestos las escuelas de élitede los más ricos. Se prioriza igualmente la oferta privada sobre lapública, convirtiendo ésta en subsidiaria de aquella, en definitiva seagrava la división y la fragmentación social.Hay pues un problema de prioridad política. Catalunya destinamenos en educación, el 2,8%, que la media española el 4.4% y casila mitad que la media europea (2.8 frente a 5.2%) La LEC dibuja unaescuela municipalizada, fragmentada y dispersa. Todo ello se sumaa la penetración en el sistema de la empresa privada a través demodelos de patrocinio y gestión de tipo gerencial , copia del fracasadomodelo anglosajón, y años luz de los sistemas inclusivos que comoel finlandés son prototipos de equidad en Europa. Con esta ley, lademocracia en la escuela, queda convertida en un borrón de pinturaen el decorado, el objetivo perseguido, la desregularización y laindividualización de las condiciones de trabajo, habrán dado un granpaso adelante.La ley no es invención de la derecha cavernícola, sino que nace conel beneplácito de la izquierda, ésta, aupada en el estéril marco delposibilismo político, sacrifica principios y prácticas en el altar delinstitucionalismo parlamentario.Los comunistas del PSUC viu rechazamos esta ley porque representaun enorme ataque a la sociedad catalana. Cuando están en juegosprincipios fundamentales no hay componendas que valgan. Loscomunistas en Catalunya proponemos la reconquista de los valoresy las tradiciones combativas de la izquierda real, aquella que es capazde unir la reivindicación social y el marco institucional, poniendoéste al servicio de aquel. Sólo así es posible reescribir la izquierda,reencontrarla y avanzar.

I El periódico de Catalunya, 19 de diciembre 2008.Artículo 33 de la Ley de pesca.II Documento de bases de la ley de educación en Catalunya.III Bona, X, Ferrer,F,Essombra, M.A (coordinadores). Politica educativa i igualtat d'oportunitats. Ed. Mediterránea 2004. Barcelona.IV Benito, R, Ganzález, I. Processos de segregació escolar a Catalunya.Fundación JameBofill, 2007. Barcelona.V http://www.sindicat.net/n.php?n=4205

Jordi CórdobaMembre de la Comissió Intercomarcald'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)

Barak Obama és el primer ciutadàafroamericà que arriba a la Casa Blanca. Unfet històric, indubtablement. Canviarà aixòla política americana, tant a nivell intern cominternacional ? Tant de bo fos així, res fapensar que Obama hagi de continuar lanefasta política de George Bush i el seu equip(Dick Cheney i Condoleezza Riceprincipalment). Podrà canviar Obama, perexemple, que els Estats Units tinguin un delssistemes de sanitat pública i de seguretatsocial més pobres del món suposadamentdesenvolupat, mentre continuen la seva cursaarmamentística, on la seva superioritat és, jafa molt de temps, total i aclaparadora a nivellmundial ?

Des de fa moltes dècades, els Estats Unitshan estat obsessionats per mantenir arreu delmón règims fidels als seus interessos, encaraque per això hagin hagut d'implicar-se enuna guerra permanent. Si abans l'excusa erael creixent perill soviètic, després ho ha estatl'anomenat terrorisme internacional. En lapràctica, qualsevol govern que no seguís les

directrius de Washington podia ser acusatde tenir armes de destrucció massiva,d'intentar construir armament nuclear, de norespectar els drets humans, mentre es donavasuport a règims opressors però fidels als EUA,com el de Marcos a Filipines, Duvalier aHaití, Suharto a Indonesia, Mobutu al Zaireo Pinochet a Xile. Com es donava suport, peracció o per omissió, a la repressió sistemàticad'Israel contra el poble palestí i de Turquiacontra el poble kurd, tots dos països estretsaliats de Washington. Tant se val el quediguessin les resolucions de les NacionsUnides, quan convenia s'arraconaven os'aplicaven segons les pròpies conveniències.

L'11 de Setembre va ser un cop molt fort perals Estats Units. Però una tragèdia d'aquestamagnitud no pot justificar la guerrapermanent en un o altre punt del planeta,mentre ens venen que el seu descomunal

poder armamentístic és purament defensiu.L'intel.lectual nordamericà Noam Chomskyafirmava que, en data 11 de setembre de 2001,el fatídic 11-S, la despesa militarnordamericana ja superava la registradaconjuntament pels 15 països que el seguienen el ranquing de potències militars, entreaquestes Rússia, Xina, el Regne Unit o França.Però l'ocasió per explotar l'horror generat pelcrim terrorista era massa temptadora comper a desaprofitar-la, per això els programesmilitars es varen incrementar d'una maneraglobal, sense cap relació amb amenacesconcretes de possibles atemptats .

Els dirigents nordamericans han parlat sovintd'acabar amb les armes de destrucció massiva(en mans de determinats països), però hanoblidat els centenars de milers de víctimesque les seves armes químiques ,bacteriològiques i especialment nuclears hanprovocat, des d'Hiroshima i Nagasaki aVietnam, des de l'Iraq a Afganistan. I s'hanomplert la boca parlant de drets humansmentre es rebutjava que la Cort PenalInternacional pogués actuar contra possiblescriminals de guerra de nacionalitatnordamericana, mentre es retenien centenarsde presoners a Guantànamo sense cap

respecte al dret internacional, mentrecentenars de persones condemnades omplenles presons esperant al corredor de la mort.

A nivell econòmic, segons Carlos Taibo,durant dècades i gràcies al Fons MonetariInternacional i al Banc Mundial, els EstatsUnits han impedit que molts païsoscontrolessin sobirament els seus mercats, hanutilitzat el lliure comerç en benefici propi ihan contribuit a agreujar la pobresa a regionssenceres del planeta. Samir Amin assenyalatambé que els EUA i altres grans potèncieshan aconseguit la seva privilegiada posició,no en funció de l'aplicació de les lleisobjectives del mercat, sinó gràcies al controlexclusiu del monopoli tecnològic, delsmercats financers, dels recursos naturals, deles armes de destrucció massiva i delsprincipals mitjans de comunicació, que tenenun paper cada cop més decisiu en l'articulació

Eduardo Luque Guerrero

Sería un ejercicio de simplificación creer queIsrael es la encarnación del mal absoluto.Aunque no es menos cierto que el actualgenocidio de Gaza trasciende la naturalezadel conflicto y se inserta en las propias raícesdel Estado hebreo. Nació y se desarrolló enel terrorismo primigenio, ahora proyecta laexclusión racista y fascista. Antes que unproblema filosófico (el derecho de Israel a ladefensa frente a unos cohetes caseros) es unahistoria de falsificación de la memoria. ElEstado hebreo se asienta sobre la ocupaciónde un territorio de otros y la destruccióndesalmada del fundamento de toda moral, elnulo respeto a la legalidad internacional y alos derechos humanos. Para ello se siembrana partes iguales las mentiras y las banalidades.Las imágenes de grupos de turistas hebreos(merendado y riendo en la nueva ruta del"turismo de guerra") mientras contemplanalborozados el estallido de las bombas deracimo, provoca una sensación de náusea,tanto como el de las imágenes de ladestrucción cotidiana. Sin duda el negociode la muerte, siempre ajena, explotado porcompañías turísticas hebreas, nos empuja auno de los límites más bajos en la condiciónhumana. Esta guerra de aniquilamiento,germen de otras muchas, no podríaproducirse sin que una masa de la poblacióndel país lo consintiera o, en el caso de lassociedades europeas y sus gobiernos, noexistiera el consentimiento de la abstencióny la indiferencia. Dice el pensador polacoZymund Bauman1 que hoy "…losespectadores se exponen al peligro de hacersecómplices del mal y convertirse en autores".Esto es lo que permite a las institucionespolíticas responsables lavar sus propiasconciencias. En esta hora aciaga, el ejerciciode hipocresía internacional alcanza nivelesChamberlianos. El presidente de turno de laUE, se atrevió a definir la acción de Israelcomo "defensiva, no ofensiva". El

hiperactivismo del presidente francés ha sidotan cínico e inocuo como la incapacidad delgobierno alemán, atenazado aún por elsentimiento de culpa del holocausto, o laparálisis de los gobiernos italiano e inglés.Mientras, la Izquierda europea del PIE(Partido de la izquierda Europea), es incapazde ofrecer un bloque sólido frente a esteGenocidio.Este mal por acción, el genocidio de Gaza yel pueblo palestino, es el mal por

antonomasia, el visible, el de fácilidentificación; pero ese otro, el desapercibido,el que sólo suscita abstención, es tan funestocomo el anterior porque lo ampara y noconcita conciencia ni responsabilidad en lossujetos. Señala nuevamente el autor polacoque "ser espectador ya no es la situaciónexcepcional de unos pocos. Hoy en día todossomos espectadores, testigos de cómo se

inflige dolor y del sufrimiento humano queeso causa". Hoy la excusa de no saber, lejosde disminuir, más bien agrava la culpa ". I

Las palabras de Edmónd Jabès II o Primo LeviIII cuando describen el infierno de Auschwitzresuenan en las calles de Gaza.Gaza es mucho más que el nombre de unaciudad. Es el lugar en el que se focalizó labarbarie genocida del nuevo capitalismo.Palestina es el itinerario maldito de unOccidente que hizo del "árabe", del "moro",

el paradigma de lo abominable, el lugar delos apátridas preparados para la traición. El"árabe" para el judío o el occidental es un otroque amenaza el dominio absoluto de lamodernidad, es la figura que se resiste a serintegrada, es el indio americano osudamericano para los colonizadores, esnadie, un ser sin derechos a quién se puedecolonizar porque se sustrae a la debida

ideològica de la globalització neoliberal.Finalment, segons Vicenç Navarro, la creixentintervenció dels EUA i altres països en lasuposada resolució de la greu crisi en la queestem immersos, que ha inclòs una parcialnacionalització d'algunes de les mésimportants entitats financeres, ha demostratun cop més que, mentre els beneficismultimilionaris es distribueixen entre unespoques mans, les perdues multimilionàrieses reparteixen, a través dels ajuts estatals,entre tota la població.

Podrà Obama canviar la política americana

en els propers anys? Tant de bo fos així, defet el seu tarannà progressista és podriacons iderar proper a l de ls l iderssocialdemòcrates europeus. Però també en elseu dia el demòcrata Bill Clinton va despertarmoltes esperances en el moment de substituirRonald Reagan. Tanmateix, com el cineastaMichael Moore ens recordava fa algun temps,Clinton va ampliar el número de crims pelsquals es podia aplicar la pena de mort, vadeixar deu milions de persones senseassistència social, es va negar a signar eltractat de prohibició de mines antipersona, iva boicotejar el protocol de Kyoto.

Lamentablement, com explica Chomsky ambalguns matisos, els Estats Units tenen en lapràctica un sistema de partit únic, el partitdels negocis, amb dues faccions, republicansi demòcrates. Que les grans corporacions dela indústria i les finances, que hansubvencionat bona part de les campanyeselectorals, tant d'Obama com de McCain,deixin marge de maniobra per a una políticaprogressista i de reducció de les gransdesigualts socials, és quelcom que semblagairebé una utopia quan hauria de ser,simplement, un signe de normalitatdemocràtica.

Foto: Edu

gramática armonizadora.Las elecciones en Israel son inminentes. Lademocracia israelí, al pisotear Palestina comolo está haciendo desde hace seis décadas,pervierte su propia naturaleza. Ahora cuandose prohíben los partidos políticos pro-árabes,excluyendo al 20% de la población, caminanhacia aquello que explicitaba Boaventura deSousa Santos: "el Neoliberalismo es lademocracia política y el fascismo social" IV.La prohibición prepara la limpieza étnicadentro de Israel. Cuando los aviones dejancaer sus bombas con tal impunidad, el estadohebreo se convierte en el terror hecho sistema,la barbarie encarnada en un estado.Hoy el genocidio de Gaza, no es sino el terrenode juego donde la derecha y la extremaderecha juegan las elecciones del 10 defebrero. Aquello que los voceros mediáticoso c c i d e n t a l e s p r o c l a m a b a n c o m ocontraposición a los países árabes, "la únicademocracia del Oriente Medio y baluarte dela civilización frente a la barbarie y elterrorismo" se convierte en entelequia. Lasupuesta conciencia moral progresista en elpanorama intelectual israelí, se ha alineadomayoritariamente con el poder militar,"pacifistas" jaleados por la prensa occidentalcomo Abrahan B.Yehoshá, Amos Oz o DavidGrossman se unen a las posturas másbeligerantes del entramado militar. El autorde Una mujer en Jerusalén aseguraba en unaentrevista a un diario: "La capacidad desufrimiento de los palestinos es mucho mayory eso les hace más fuertes. Por eso nuestrarespuesta tiene que ser mucho mayor". ¿Quéhace que la capacidad de sufrimiento de lospalestinos sea mayor? ¿El haber sidoexpulsados de sus casas, humillados,ocupados, encerrados detrás de muros yagredidos por Israel? Solo pequeños partidosárabes y sobre todo el Partido ComunistaIsraelí mantienen una postura clara de defensade los derechos del pueblo palestino, pocos,desesperadamente pocos. Frente a la honrada voz de decenas de milesde europeos, españoles o catalanes alzadacontra la barbarie, los formadores de opiniónsiguen patéticamente hablando de la "la únicademocracia del Oriente Medio". La toma departido directa a favor de Israel de personajesmediáticos en el ámbito catalán, huidosalgunos del independentismo de ERC dondedemostraron su incapacidad, han encontradoen la radiotelevisión y la prensa, un poderosoasidero, su lugar bajo el sol. Coinciden, esosí, con los sectores más reaccionarios del PPy sus "Nuevas Generaciones". La tradiciónde apoyo del PP a los genocidios, sea el iraquí,el palestino o el Libanés es bien patente. Enel 2005 el ex presidente José María Aznarrecibía el título de profesor "honoris Causa"por la universidad de Bar Ilán de Israel unade las más conservadoras del país. El día 23de enero del 2006 este personaje escribía unartículo en diarios italianos titulado "Perchèsto dalla parte di Israele" donde el autor

apoya la política agresiva del Estado de Israel.Se publicitó ampliamente en Italia gracias alapoyo del holding periodístico de RupertMurdoch-australiano de madre judía-, creadorde un auténtico "Lobby" mediático pro-israelí.En el 2007 fue Esperanza Aguirre la quepretende potenciar los contactos con el estadohebreo. Hoy en medio del Genocidio de Gazalas "Nuevas Generaciones" del PP semanifiestan en Madrid a favor de los asesinos.Al mismo tiempo la posición del gobiernoZapatero no puede por menos de calificarsede hipócrita. Frente al alineamiento servil ala UE y a los intereses de EEUU, basculaahora, para recuperar el crédito políticoperdido frente a la presión popular del "Noal Genocidio", a posiciones más compresivas

con el drama palestino. Lo cual no es óbicepara que sea incapaz de exigir la retirada deembajadores y las acciones de "boicot"económico contra el estado agresor. Laposición del gobierno Zapatero se hacaracterizado por su cinismo. Pese a la retórica"progresista" su gobierno ha seguidointensificando los contactos comerciales conel Estado Sionista. A las reiteradas preguntasrealizadas desde IU sobre el tema se harespondido:"El Gobierno español, en relación al recortede los intercambios comerciales en materiade armamentos con Israel, aplicará sóloaquellas medidas que se deriven de losconvenios internacionales suscritos en estamateria y, en particular, del Convenio sobreArmas y Material de Doble Uso con Israel"Eso ha representado en la práctica que desde

el 2005 al 2007 la exportación de armas a estepaís creció de los 488.690 € del 2005 a los2.366.820 del 2007. Entre el 2007 y el primersemestre del 2008 el monto económico deventas de armamento ya ha superado los tresmillones de euros: en la factura se incluyenpistolas, simuladores de aviones, visoresnocturnos o munición de guerra. El neo-término que ha acuñado el ejecutivo deZapatero es"neutralidad activa en losconflictos". Paralelamente el ministro deAsuntos Exteriores llegó a decir en la entregadel premio "Senador Ángel Pulido"(concedido por la Federac ión deComunidades Judías de España) al expresidente de la Generalitat de Cataluña JordiPujol "…España estará al lado de Israel, cualsea la situación…España, modestamente, seacual sea la situación, estará al lado de Israela pesar de que se pueda señalar a veces quenuestro país, nuestro Gobierno, no actúa enesa dirección clara en favor de la paz, en favorde Israel…".¿Podemos pedir la paz en Gazay al mismo tiempo vender armas a Israel?Armar a Israel es ser cómplice del genocidio.Es facilitarlo. Es participar en la masacre.España se ha subordinado a la estrategiaestadounidense de la lucha contra elterrorismo al dar permanente cobertura a lasacciones militares de Israel, y al apoyar ysostener un acuerdo de asociación entre laUnión Europea y el Estado hebreo. Endiciembre pasado la UE aprobó unaasociación más reforzada de los intercambioscomerciales con Israel. El gran objetivo es laintegración económica de Israel a Europa.Ahora el señor Moratinos, quiere promoverun acuerdo de alto el fuego basándose en elplan Egipcio, su función: desarmar a Hamás,reeditando la intervención internacional enel Líbano tras la guerra del 2006. Hamás ganólas elecciones en la franja con más del 65%de los votos en las elecciones auspiciadas yverificadas por Occidente. Israel, por elcontrario, ha convertido el territorio en unanuevo "gueto "para un millón y medio depersonas. La violencia es la ocupación. Antelos asesinatos en masa que ocurren desde el26 de diciembre, el doble discurso delgobierno es indigno. PSOE -PSC pretendencontrolar y sacar beneficio electoral de lasmovilizaciones populares en apoyo al pueblopalestino vaciándolas de contenido. Pruebadel cinismo del gobierno es que el 13 de enero,19 días después del inicio del ataque hebreoa Gaza, la Ministra de Asuntos Exterioresisraelí, reunida con Moratinos, le expresó sucomprensión y satisfacción por la posicióndel Ejecutivo español.El gobierno catalán ha basculado entre elsilencio del presidente Montilla, coincidentecon una política antigua de amplio apoyo aIsrael, la denuncia del Genocidio de IC-v yel silencio cobarde y cómplice de ERC. Losanteriores gobiernos de CiU mantuvieron ydesarrollaron lazos económicos con el estadohebreo, lazos que desde que el "tripartito"

Foto: Edu

accede al poder, no sólo no se han restringido,sino que han aumentado. Desde elDepartamento de Vicepresidencia y deInnovación, Universidad y empresacontrolada por ERC se lleva a cabo una intensapolítica de contactos comerciales con el EstadoHebreo en multitud de campos. Es una políticainiciada por el anterior "tripartito" cuandoentre el 19 y el 22 de mayo del 2005, el expresidente Pascual Maragall (PSC)acompañado por Josep LLuis Carod Rovirade ERC y otros miembros del gobiernovisitaron Israel. En aquel momento se firmaronacuerdos de transferencia tecnológica; elgobierno catalán dotó de sensores demovimiento y cámaras de televisión a escuelasy institutos catalanes contecnología empleada en elcontrol de la Intifada palestina.La formación de los "mossos deescuadra" (policía autonómica)recayó en oficiales del ejércitohebreo, seguramente contécnicas puestas en acción en larepresión. Los contactosvolvieron a intensificarse con el actual"tripartito", durante el viaje realizada a Israelentre el 9 y 13 de julio del 2008. En esta ocasiónfue el consejero Huguet. Catalunya se ofrececomo mediadora para la internacionalizaciónde la economía Israelita en Europa a travésdel Departamento de innovación, Universidady empresa. Según el diario Expansión del 14de julio, la visita tenía como objetivo potenciarcampos como la investigación y el turismo.Según este mismo diario los objetivos eran:la transferencia tecnológica, las TIC y el agua.El 13 de julio el diario Avui mencionaba unpreacuerdo a desarrollar posteriormente conla univers idad de Hai fa para lainternacionalización de la economía hebrea.En el comunicado de prensa de ERC del 10de julio V se anuncia la visita de expertosisraelitas para estudiar los aprovechamientos

hídricos en Catalunya, así como dar apoyo aempresas Israelíes en el Programa MarcoEuropeo de R+D 2007-2013 (instrumento parafinanciar la investigación europea)Durante el año 2008 de nuevo, elvicepresidente del gobierno el señor Josep-Luis Carod Rovira acompañado de la mesadel Parlamento, giraron una nueva visita aIsrael, según el comunicado de prensadifundido por ERC, la reunión entre elvicepresidente del gobierno catalán y elpresidente del Estado de Israel sirvió paramejorar la cooperación entre los dos paísesen ámbitos como las comunicaciones y el agua.Un comunicado posterior del Ministerio deasuntos Exteriores de Israel calificaba a Carod,

como un "buen amigo de Israel" detallandoque había visitado en numerosas ocasiones elestado hebreo como miembro de la Asociaciónde relaciones culturales Catalunya-Israel. Porsu parte el presidente del Parlamento catalánen la misma visita subrayó que "Catalunyaestá dispuesta a colaborar y trabajar con Israelporque hay muchos campos para compartirconocimientos como el científico, cultural oel económico…"Pero no solo ERC impulsa los acuerdoseconómicos con Israel, el 13 de desembre de2008 el diputado por CiU Josep Antoni Durani Lleida presentó una proposición no de leyen la cual se pedía al gobierno español quediera apoyo a la declaración firmada por los"Amigos europeos de Israel", en la cual seinsta a reforzar las relaciones a todos losniveles con aquel país, la proposición no de

ley señala que es un país "plenamentedemocrático, en el marco de una sociedadplural, comprometida en el respeto de lalibertad de expresión asociación y religióncon el amparo de la ley y el respeto a lasdiversas minorías religiosas existentes…" sincomentarios….Hoy cuando la" tregua" más ficticia que real,encubre las acciones del horror diario. Esnecesario reflexionar, sobre las diferentesjustificaciones de la agresión, la de los sujetosque actúan por omisión o consentimientoneutral frente a la realidad. Los medioslevantarán inmediatamente una gran cortinade mentiras cómplices. Es preciso seguirseñalando quienes son los agresores, quienes

los verdugos y las víctimas. Estees el gran dilema moral denuestro tiempo.

1. Bauman, Z, La sociedad sitiada. F.C.E.Buenos Aires 2004, p.

I. La sociedad sitiada, cap. VII: "Deespectador a actor".

II. "Auschwitz es el infierno donde millones de seres humanosfueron los mártires inocentes de una monstruosa empresade inferiorización, de desvalorización, de rebajamientosistemático del hombre ante los ojos espantados de la muerte,tan degradada ella misma, que por primera vez conoció elasco (...) por eso las llamas que se elevaban en el humo delos hornos crematorios no eran las del infierno de san pablo.las llamas de auschwitz no purificaban el alma de losdeportados. las devolvían más livianas a la nada."III … Esto es el infierno. Hoy, en nuestro tiempo, el infiernodebe ser así, una sala grande y vacía y nosotros cansadosteniendo que estar de pie, y hay un grifo que gotea y el aguano se puede beber, y esperamos algo realmente terrible y nosucede nada y sigue sin suceder nada. ¿Cómo vamos apensar? No se puede pensar ya, es como estar ya muerto.Algunos se sientan en el suelo. El tiempo transcurre gotaa gota."IV. Dale, R y Robertson,S. Globalización y educación. Niñoy dávila edit. Madrid 2007. Pag 43V www.esquerra.cat/ actualitat

Foto: Edu

Francesc García

Grècia crema amb l'escalfor de la primerarevolta popular a un país europeu contra lesconseqüències de la crisi del neoliberalisme.La mort d'un jove adolescent , AlexisGrigoropoulos , a mans de la policia ha estatl'espurna que ha fet esclatar la ràbia del joventi, en general, de tot un poble.Grècia encara és el país més pobre de la UE, amb una taxa d'atur superior al 20%, unssalaris de 600 euros al mes i corrupcióendèmica de la classe política i empresarialamb dos partits ( més bé caldria parlar dedos clans mafiosos), que s'alternen el poder:El PASOK dels Papandreu i la NovaDemocràcia dels Karamanlis.En certa manera és la reproducció a Europade la Veneçuela dels anys del pacte de"Puntofijo" , de AD i COPEI. I la manera enla que aquell país va fer la transició des dela dictadura dels Coronels recorda moltíssiml'Estat Espanyol: impunitat total pels criminalsi oblit per les víctimes en nom de la"reconciliació nacional ".No és estrany doncs, que en unescircumstàncies tan similars a lesllatinoamericanes, l'explosió de ràbia socialrecordi episodis com el "Caracazo" de 1989a Veneçuela, o el "Corralito" d'Argentina al'any 2001.A la revolta espontània del jovent s'han sumattreballadors, mestres, funcionaris... arribanta paralitzar Grècia en una vaga general el 10de desembre 2008.És el rebuig d'un poble contra un govern queacaba de destinar 22 mil milions d'euros per"rescatar" la banca, mentre la misèria creix is'estén a una velocitat de vertigen.... és elprimer avís del que pot passar a Europa, siels gestors de la crisi volen fer recaure lesconseqüències sobre la classe treballadora iel jovent.Fa uns anys van esclatar les "banlieues" deParís, ara són les de Atenes... demà podenser les de Barcelona o Madrid, revoltes socialsespontànies i virulentes, que cap partit"d'esquerra " integrat al Sistema ni cap centralsindical que viu de les subvencions estatalspodran canalitzar ni dirigir.Atenes crema, i l'escalfor de la foguera tardo d'hora ens arribarà.VAIXELL DE GRÈCIA, QUE NO T'ENFONSIEL TRO, INFLA LES VELES, QUE ANEMAL MATEIX PORT !!

Continuen les mobilitzacions a Grècia contrala gestió neolliberal de la crisi. Reproduïm demoment l'article del nostre redactor Fran Garcíasobre les passades protestes per la mort d'unadolescent a mans de la policia

"Vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro. Inflales vel·les que anem al mateix port".Lluis Llach "Viatge a Itaca"

Pedro Jesús Fernández(PSUC-Viu, Badalona)

Hi ha qui pregunta qui són ells. Altres, qui hiha darrera de la plataforma que s'ha creat perprotestar contra l'increment abusiu de les taxesi els impostos locals, autonòmics i estatals.Uns estan d'acord en el fons, però no en lesformes. Alguns en discuteixen el nom...En fi,opinions totes respectables però que no entren a debatre o qüestionar les propostes que sí quehan fet publiques el col·lectiu d'entitats queformen la plataforma "La Crisi que la paguinells".

És tant complicat o difícil pronunciar-se sobresi es considera just que els salaris s'incrementinun 1,4% i els preus dels serveis bàsics augmentinel triple o més?

Hem de callar quan algú diu que el mercatlaboral continuarà empitjoren, fins arribar aafectar una cinquena part de la població activa,el doble de la mitjana europea?

No hem de dir res per evitar que les personesmés vulnerables i amb rics d'exclusió social,siguin els que paguin la crisi? Hem de creuar-nos de braços?

Algú va dir que la vida és això que passa mentrenosaltres discutim. Doncs això: ni el nom, ni lesformes, ni qui hi ha darrera...,és el problema.Llavors què hem de fer?

Ja està bé de continuar creant confusió. Cadavegada és més evident la manca de voluntatpolítica dels governs d'anar a l'arrel delsproblemes i intentar solucionar-los per a sempremés. Això si continuaran fem reunions,declaracions...És a dir, perdre el temps, mentrela crisi continua augmentant i afectant cada diaa més famílies. Per això ens felicitem que moltesentitats badalonines s'hagin posat les piles ireclamin que, en temps en què l'augment de

l'atur creix dia sí i dia també, els preus delsserveis bàsics no s'incrementin per sobre del'IPC.

De tota manera, per si això serveix per als quitenen dubtes, exposo informacions publicadesen diferents mitjans:

1. Els principals bancs espanyols vanincrementar els seus beneficis un 20% l'any2007.2. Durant aquest any les multinacionalsespanyoles han incrementat els seus negocisamb inversions internacionals.3. Segons professionals del Ministerid'Economia, al voltant del 86% de les personesque tenen fortunes amb més de 10 milionsd'euros, evadeixen les seves obligacions fiscals.4. S'afirma que es podrien recaptar més de21.000 milions d'euros si es controlessin lesrendes de les grans fortunes espanyoles.5. L'economia submergida a Espanya representa,com mínim, el 23% del PIB.6. En el món hi ha 23 països en guerra que sónla causa de la pèrdua de vida de milions depersones. Algú te dubtes de qui són aquestespersones?

Això passa en un món on mil dos-cents milionsde persones encara no tenen accés a l'aiguapotable, la qual cosa ocasiona la mort de 5milions d'infants; 1.500 milions de persones hande sobreviure amb menys d'un dòlar diari,quan...Clar que també hi ha que cada minutguanya 36.000 euros, sinó que li preguntin aalgú dels 125 multimilionaris més rics del món.

Hi ha moltes més raons i és per això que hemde dir prou i aconseguir una millor justíciasocial ja que el fonament de la societat és elrespecte a les persones i la lluita per aconseguirmillorar les seves condicions de vida ha de serel compromís de les persones decents . Aquestés el problema i aquests es el repte. No el nomde la cosa.

Por los intereses de la mayoría, frente a la banca y las grandesmultinacionales.Por la movilización popular.Por un nuevo modelo productivo de desarrollo económicodemocráticamente planificado.Durante el proceso de debate desarrollado por IU hasta llegar a lacelebración de esta IX Asamblea Federal se ha producido unaextraordinaria agudización de la crisis económica global que muestrael fracaso del modelo de desarrollo capitalista sustentado en elneoliberalismo. Los sectores dominantes del capital intentan, por todoslos medios a su alcance, que esa crisis la paguen los trabajadores yotros sectores populares: jóvenes, mujeres, inmigrantes, pequeños ymedianos empresarios y autónomos. En definitiva, el gran capitalpretende salvar y reconstruir sus extraordinarios beneficios a costa dela miseria, el paro y el endeudamiento de la inmensa mayoría de lapoblación. Todo ello con la complicidad activa de los gobiernos (sinque se pueda hacer ninguna diferencia relevante entre gobiernos dela derecha política o gobiernos socialdemócratas como el del PSOE enEspaña)

La naturaleza de la crisisLa crisis actual no es una mera crisis cíclica del capitalismo. Suenvergadura cuestiona con fuerza el propio sistema, mientras laamplitud de los sectores afectados contribuye a quebrar el predominioideológico del neoliberalismo en la sociedad. No es encontramosesencialmente ante una crisis financiera de carácter global, pero nohay que olvidar que la financiarización de la economía ha sido elmodelo predominante de desarrollo del sistema capitalista en lasúltimas dos décadas. No se puede hablar de "la" crisis del capitalismo,pero sí del fracaso del modelo dominante del capitalismo.

Ante la crisis de sobreproducción de los años 70, el sistema respondió,para incrementar la tasa de ganancia del capital, con la desregulaciónde los mercados, esencialmente mediante la privatización de losservicios públicos y la incorporación intensiva y acelerada de nuevosmercados (Rusia y países del Este, China, India, etc.). Pero el desarrollode la producción capitalista en estos nuevos mercados hizo necesarioel despliegue de instrumentos de financiación y pronto se vio que eramucho más rentable invertir en activos financieros -en muchos casos,sofisticados y opacos? que en la economía real. El resultado es quehoy los activos financieros disponibles representan al menos entre 5y 6 veces el valor de los bienes y servicios existentes en la economíareal. Y ésta es la clave de la crisis y el nudo gordiano insoslayable parasu control.Escapa a las características de una resolución política como ésta y asu conveniente extensión el realizar una caracterización acabada y entoda su complejidad de la actual crisis económica. Basten para nuestroanálisis, en este momento, los ejes antes apuntado, que permitenadelantar una serie de propuestas alternativas.Frente a este modelo, la izquierda política y sindical ha permanecidoinerme y muda en los países avanzados. Enjaulada en el posibilismoinstitucional, ha renunciado a la lucha ideológica y ha subordinadola práctica política alternativa a convertirse en mero apoyo de lasmedidas más moderadas de la socialdemocracia, cuando no ainteriorizar entre sus propios argumentos la defensa del libre mercadoo de la competitividad. Los nuevos movimientos sociales, cuya amplitudy desarrollo representan una esperanza, se estancan ante la dificultadpara converger en un horizonte político común y global. Sólo en paísesperiféricos del sistema se han puesto en marcha proyectos alternativos,principalmente los que se agrupan en torno al denominado "socialismodel siglo XXI".

L'actual situació de crisi es mereix un debatde fons en el si del PSUC viu que caldràpreparar i impulsar en els propers mesos.És per això que s'ha iniciat un debat per partd'alguns camarades, que estan elaborantanàlisi i propostes i que comencem aintroduir a través de la present resolució.

A més, les resolucions aprovades a lesassemblees d'Izquierda Unida i EsquerraUnida i Alternativa aporten elements dereflexió i proposta que fem nostres(documents que s'adjunten).

Davant l'actual crisi econòmica, el PSUC viues planteja un doble objectiu:

- Aportar al debat les propostes comunistes-un debat tant dins com fora el partit- perconstruir l'alternativa anticapitalista. Araés el moment per aprofundir en la reflexiói la consciència de que el capitalisme essustenta en relacions socials i econòmiques

que cal transformar.

- Impulsar l'organització política i lamobilització social en defensa dels dretssocials i laborals dels treballadors itreballadores, tot impulsant i reforçant lapropietat pública davant del sector privat.

La crisi que travessa l'economia a escala

planetària comença a tenir efectes palpablesen la vida quotidiana del conjunt de la classetreballadora. La destrucció de llocs de treballi l'augment de l'atur és un cop més ques'afegeix a la retallada dels drets socials ilaborals que venim patint les darreres

dècades. Els indicadors socials pronostiquenmés exclusió i pobresa, que especialmentafecten als sectors més vulnerables de lasocietat com són joves, dones, gent gran, ola població immigrant, sempre la méscastigada per l'explotació i marginació.

Aquesta situació, que s'agreujarà en elspropers mesos, ens assenyala amb claredat

dos elements:

1) la manca de legitimitat del sistemacapitalista, incapaç de resoldre no només elproblemes més bàsics del conjunt de lapoblació mundial, sinó també els problemes

econòmics que es presenten a les zones'riques' del planeta;

2) la necessitat ineludible de construir unaalternativa socialista per assegurar una vidadigna per a tothom i la supervivència delplaneta.

L'actual crisi econòmica és una crisis global,una crisis que combina tot un seguit defactors interrelacionats d'una fortacomplexitat:

- És una crisi financera, amb un dòlar feblei amb els mercats financers i immobiliarispatint les conseqüències de dècadesd'especulació i desregulació.- És una crisi energètica i ecològica, ambl'esgotament del model basat en les energiesfòssils i amb un canvi climàtic futur.- És una crisi alimentària, amb un incrementde preus que està comportant fam i mort.- I és una crisi que acaba afectant al'economia real, amb acomiadamentsmassius, ofegant a les petites empreses iprovocant més atur.

Tots aquests elements es relacionen ipotencien. A més, cal afegir la profundacrisi política dels Estats Units i les guerrespel control de l'energia i els recursos naturalsi com amenaça a qualsevol intent deqüestionar la seva hegemonia. Si bé eldesencadenant de la crisi està als EUA, amb

les denominades hipoteques subprime (d'altrisc), aquesta ha contaminat al sistemafinancer internacional i ha obligat a diferentsgoverns a operacions de rescat a través dela injecció de milers de milions d'euros persalvar el sistema financer. Sota l'excusa de"refundar del sistema", assistim a latransferència directa de fons púbics dirigitsa sanejar a entitats financeres que col·lapseni que són les principals responsables de lasituació. En aquest sentit, les principalspotències econòmiques actuen una vegadamés com a defensors de les condicions que

permeten l 'acumulació capital ista.

D'altra banda, la crisi financera ja té la sevatraducció al sector industrial. A l'Estatespanyol, la patronal de l'automocióamenaça amb acomiadaments massius i ambtancaments de plantes, fet que ja estàcomençant a provocar un efecte en cadenaen els seus proveïdors. La contracció delconsum provocada per l'actual canvi de cicleeconòmic ha estat l'excusa perfecta de lesgrans multinacionals de l'automòbil per al'aplicació dels plans d'ajustament i

deslocalització que ja tenien en cartera tempsenrere. Precisament, a l'Estat espanyol laindústria de l'automoció ha donat sobradesmostres que el seu objectiu mai ha estat laconsecució de canvis tècnics, sinó la filosofia"d'agafar els diners i córrer". Aquest sectorh a e s t a t p i o n e r e n i n n o v a c i o n sorganitzatives, tals com l'ús sistemàticd'expedients de regulació d'ocupació (ERO)temporals, la flexibilitat horària en forma detorns, treball en cap de setmana o vacances,ocupació temporal, subcontractació interna(Gearbox-Seat, Nissan-Acciona…). En la

indústria auxiliar el panorama és encara mésdesolador doncs, a tot l'anterior, cal afegirla gran fragmentació de la negociaciócol·lectiva dificultant encara més la capacitatde resposta de les plantilles.

Davant del xantatge de les multinacionals,la resposta del govern ha estat la vella receptade subvencionar novament la compra decotxes, mitjançant l'aprovació d'un programad'ajuda integral per import de 800 milionsd'euros. Aquest nou paquet d'ajudes a lesmultinacionals no té cap garantia d'èxit,

doncs les subvencions milionàries, elsdesgravaments fiscals, el lliurament deterreny públic i les concessions sindicalsdavant dels plans de reestructuració no hanfet desistir a aquestes multinacionals de lesseves intencions.

El model de creixement espanyol s'hasustentat en una base insostenible. Estracta d 'un model desequi l ibrat ,exclusivament centrat en el sector de laconstrucció, amb una debilitat molt fortadel teixit productiu, especialitzat enproductes d'escàs valor afegit i amb unabaixa productivitat. És un model desigual,basat en el treball precari i en una distribucióde la riquesa favorable a les grans rendes,en detriment de la classe treballadora. Ésun model amb uns límits molt clars, ambuna inflació superior a la UE, i un dèficitexterior que bat rècords. Aquest model decreixement afavorirà que els efectes de lacrisi internacional siguin especialment dursen el nostre sistema econòmic.

Per tot això, la nostra economia està entranten una etapa difícil, que possiblement noserà curta i no tindrà solucions fàcils. Sensdubte, les propostes neoliberals intentaranque sigui la classe treballadora qui paguila part més greu de la crisi, a través denoves desregulacions que entre altresmesures abarateixin encara més elsacomiadaments, però tot això no farà mésque allargar la recessió i empitjorar lasituació. És obvi que la crisi no l'han generat

els treballadors i treballadores, i per aixòno és just ni acceptable que siguem nosaltresqui haguem de suportar l'ajustament.

De fet, l'Estat espanyol i la pròpiaGeneralitat tenen marges més que sobratsper a incrementar els impostos als sectorsmés rics, per a realitzar una política fiscalprogressiva, incrementar la despesa social

i protegir a les capes més desafavorides.Però si volem que això sigui possible itenint en compte la ideologia econòmicaque caracteritza el govern espanyol, seràmés necessària que mai la mobilitzaciósocial.

En definitiva, davant aquesta situació, elPSUC viu es posiciona al costat de lam o b i l i t z a c i ó , e n u n m o m e n td'intensificació de la lluita de classes calprendre partit pel moviment obrer.Estarem sempre impulsant i donant suporta la lluita en defensa de l'ocupació, per ladignificació dels llocs de treball i contra laprecarietat, dins però també fora delssindicats, sens dubte el principal instrumentde lluita construït des del món del treball.

Però també hem de treballar al costat delsmoviments socials alternatius queexigeixen que aquesta crisi "la paguin elsrics", que sigui efectiva la sobiraniaalimentària dels països del sud; al costatdels moviments que s'oposen a la destrucciódel planeta i del territori, que defensen elsdrets dels sectors més vulnerables, com lespersones nouvingudes, que defensen els

drets socials i la propietat pública, com elm o v i m e n t e s t u d i a n t i l c o n t r a l amercantilització de la universitat pública.

Són necessàries respostes unitàries de lluitai confrontació als efectes de la crisi i elsistema que la motiva, així com laconstrucció noves relacions socials,econòmiques i polítiques en la línia depaïsos com Veneçuela o Bolívia, quecontinuen avançant en l'aplicació d'unprograma socialista.

Per tot això, assumim el compromís del'elaboració col·lectiva de propostes i laparticipació activa en les mobilitzacions queemergiran i s'expandiran en els propersmesos.

Durant les darreres setmanes, s'han anatsucceint ocupacions de diverses facultatsarreu de l'estat espanyol per part delmoviment estudiantil contra l'aplicació del'Espai d'Educació Europeu Superior (EEES),altrament conegut com "procés de Bolonya",en el que sembla una revifalla del movimentestudiantil com feia temps no es recordava.L'ocupació de les aules per part dels i lesestudiants, la creació d'activitats informativesparal·leles i la contrainformació sobre el quesuposa per la Universitat Pública l'aplicacióde l'EEES es sustenta en tres punts de mínims:referèndum vinculant sobre l'aturada del'EEES, debat obert entre els agents implicatsper tal de crear un pacte nacional de l'educaciósuperior, i retirada dels expedientssancionadors a 27 estudiants a la UAB, basatsen un codi franquista del 1954.

El procés de Bolonya s'emmarca en lesdirectrius aprovades a l'OMC dins l'AcordGeneral de Comerç de Serveis. Es proposade manera poc camuflada iniciar un procésde privatització i elitització progressiva de laUniversitat Publica caracteritzada per lapèrdua del caràcter públic del finançament,la submissió de les universitats a les granstransnacionals, la devaluació dels graus i un

preu de postgraus elevadíssim, apart d'unmodels de crèdit que fomenta la dedicacióexclusiva i un model de beques que seràsubstituït pel de préstecs, entre d'altresmesures regressives que poden imposar-se.

Mentre Emilio Botin o el cercle d'Economiahan quantificat ja el volum de negoci futuribled'aquesta autèntica "reconversió industrial"

de l'ensenyament superior en una xifra dediversos trilions d'euros, part important dela dita esquerra s'han sotmès acríticament alsdesignis del gran capital i s'han retratat ambdeclaracions com les de Josep Huguet,afirmant que amb aquest procés "la universitatsortirà del franquisme", així com les de laministra Garmendia o d'importants dirigentsdel PSC-PSOE, que en un important exercici

de doblepensament afirmen que la UniversitatPública no està en risc. En ambdós casos, ambuna contradicció oberta del compromís quesuposadament van fer amb els estudiants,especialment en el cas del PSOE i les sevesvanes promeses de derogació de la LOU, quepreveia moltes de les actuals mesures delprocés actual.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya Viu,per tant, dins del seu ferm compromís peruna Universitat Publica, laica, gratuïta i dequalitat al servei de la transformació sociali la formació íntegra de l'individu, dóna plesuport a les mobilitzacions estudiantils, quehan aconseguit obrir un debat públic sobreles reformes que està patint la universitat.També rep amb satisfacció el suport rebutper part de sectors del PAS i el PDI(Administració i Serveis i Personal Docent iInvestigador) a aquestes i als puntsreivindicats, considera important laconsolidació de la lluita i la seva extensió, ies posa al servei del moviment per tal deassolir les seves fites i contribuir al debatcol·lectiu i en profunditat sobre el modeld'universitat que volem construir .

9 de desembre de 2008

Per una Universitat Publica, laica, gratuïta i de qualitat:Aturem Bolonia, retirada dels expedients, diàleg entre tots els sectors universitaris, construïm la pública!