15

LA PETJADAde l’Aula Hospitalàriade la Vall d’Hebron

Curs 2010-2011

ELS MEUS 15 DIES A L’HOSPITAL

Em dic Xavier tinc 7 anys i se m’han caigut 8 dents. Vaig a l’escola IPSI

de Barcelona. Tinc un germà de 4 anys que es diu Joan i un hàmster que es diu

Blanquet.

M’han operat 1 vegada, he estat 15 dies a l’hospital de la Vall d’Hebron i m’han

agafat 6 vies. Tot un rècord per algú que ni sabia que era una via.

La meva història va començar quan un dia se’m va començar a inflar un ull, vaig anar

al cole tant tranquil fins que els meus pares em van venir a recollir abans d’hora

perquè tenia l’ull molt malament. Vem anar a la doctora i ens va enviar ràpid a

urgències de la Vall d’Hebron perquè diu que son les millors. Només arribar a

urgències em van dir que m’havien de fer un TAC. Jo no havia sentit mai aquella

paraula fins que em van explicar que era una màquina que feia una foto de la part

interna del cos que no eren ossos. Més tard els metges ens van venir a donar el

resultat. Jo no vaig entendre res però veia que els meus pares semblaven preocupats.

Em van pujar a una habitació molt petita amb un lavabo i una tele. El dibuix que em

va tocar a l’habitació van ser els tres porquets. Més tard van començar a passar

metges i més metges, tots em volien tocar l’ull i que mirés les lletres. Al final em van

haver d’operar de l’ull per treure’m tots el mocs que tenia i que m’havien infectat

l’ull. Quan vaig sortir de la operació l’ull em feia molt mal i vaig plorar molt. A partir

d’aquí els meus pares es van quedar més tranquils i van començar a visitar-me tots els

meus amics. L’ull s’anava desinflant poc a poc fins que vaig tornar a veure bé.

Seguien passant els metges i tocant-me l’ull però cada dia que passava veia als metges

més contents. Jo en canvi estava molt fart d’estar a l’hospital i volia anar a casa.

Fins que va arribar el dia que em van donar la bona notícia que me’n podia anar.

Quina alegria.

A l’hospital he après moltes coses, primer de tot que m’haig de treure els mocs

sempre que en tingui, també que es molt important trobar-se bé, tenir amics que et

vinguin a veure i que t’ensenyin a jugar a la Nintendo.

Xavier de la Fuente 7 anys

Em va passar que...

El dimecres a la tarda, a l’hora del menjador, vaig començar a tenir fred i una mica de febre. El diumenge a la nit em vaig queixar del genoll dret i el dilluns al matí no podia moure’l. Al migdia vaig anar al metge i em va dir que vingués aquí, a la Vall d’Hebron. Aquí em van dir que tornés el dimecres, quan observés tota la febre que hagués tingut el dimarts. Quan vaig tornar el dimecres la pediatra em va fer ingressar.Em van portar a una habitació molt petita de la planta vuit, amb un company molt entremaliat. Al cap de dos dies em van traslladar a la planta primera, a cirurgia pediàtrica.. Aquí vaig conèixer el Marc. Amb el Marc estàvem tot el dia jugant, però va marxar al cap d’una setmana i va venir un altre nen que va marxar l’endemà d’haver arribat.Fa una setmana vaig conèixer una mestra que em fa cada dia una hora de classe. M’ho passo molt bé. Faig tots els deures de la meva escola: francès, matemàtiques, socials, català, castellà, ...Les infermeres s’han portat molt bé amb mi, són molt amables i simpàtiques.Ara estic esperant els resultats d’una biòpsia, i com que ja no em fa tant de mal el genoll puc sortir de l’habitació, passejar, sortir al recinte exterior de l’hospital, anar a la sala de jocs, ... Jo no sabia que a l’hospital hi havia sales de jocs, mestres, pallassos, mags, ... Les infermeres s’han portat sempre molt bé amb mi. Són molt amables i simpàtiques, ... ara, però, ja estic desitjant de marxar.

Àlex Oyonate

Una buena o mala fecha

26 de Octubre del 2008, Ese día me diagnosticaron cáncer, un sarcoma de Ewing en la

pelvis derecha, que medía 25x15.

Sin saber lo que tenía, me puse a llorar asustado, desesperado, nervioso... Esperaba a

una persona que me pudiese dar la respuesta de lo que tenía, y aún tengo.

El tiempo no pasaba. Por mi mente sólo rondaba la pregunta del porqué de un día para

otro me veía en el box de urgencias de un hospital, sin conocer a nadie y con familia

que hacía años que no veía. Lo de la familia fue una señal de que algo malo me

pasaba.

Al rato de estar en el box de urgencias del hospital Vall de Hebron , exactamente el

box 2, vino la doctora Gallego, y me lo explicó todo de una manera suave para que

yo pudiera entenderlo sin asustarme, (aunque yo me asusté aún mas, por el temor

que le tenía a los médicos)… Pasadas unas cuantas horas me subieron a planta y me

ingresaron en la habitación 117. Al ver a todos los niños calvos pregunté a mi madre

– ¿Yo también me quedaré calvo?..... Quizás lo que más me asustaba era quedarme

calvo, y pensar, en que mis dos abuelos murieron de cáncer. A mí nadie me lo había

afirmado, pero al ver a los niños calvos y al haber escuchado las palabras de la

doctora Gallego, tampoco me hacía falta que nadie me lo afirmara. A los dos días me

pusieron el porta cat, y empecé mi primer tratamiento, lo que significó vómitos,

náuseas i sensaciones raras y desagradables.

Pasó algo más de un mes y llegó Navidad. ¡Mis primeras navidades enfermo! Yo

creo que fue una navidad difícil por el panorama que tenía delante pero feliz por lo

unidos que estuvimos todos los familiares.

Pasados ya unos meses la noticia del temido autotrasplante de médula… el día 27 de

julio del 2009 ingresé en cámaras. Los médicos de oncología tenían miedo debido a

mis nervios y ellos pensaban que lo pasaría muy mal allí dentro, (ellos pensando ya lo

peor de mi)…pero una vez dentro de cámaras se quedaron todos patidifusos, debido a

mi comportamiento. Parecía, tan pero tan difícil, estar allí dentro un mes sin poder

salir para nada que incluso yo me quedé impactado con mi comportamiento… (Lo

que parecía más difícil fue lo más “fácil”) Cuando salí estuve durante un tiempo

recibiendo casi cada día trasfusiones de plaquetas i sangre, pero la recuperación fue

bastante rápida.

Dos meses sin “quimios” y llegó la radioterapia el día 24 de noviembre del 2009

hasta el día 25 de Diciembre del 2009. Sí, el día de Nochebuena, una buena razón

para celebrar ese gran día de navidades. También decir que no es nada del otro

mundo y tiene muy pocos efectos secundarios (también depende en que zona te la

den). Pasados unos meses los resultados tan esperados del tratamiento de

radioterapia, toda una decepción, la radioterapia no me hizo nada, en seguida

empezamos nuevas quimios y hasta el día de hoy seguimos con diferentes

tratamientos hasta dar con el que funcione, que creo que no tardaremos mucho.

Ahora creo que lo he contado todo. Todos los que hemos pasado por esto sabemos

bien de lo que hablo.

Y ahora voy con la explicación del título, Una buena o mala fecha. He decidido

poner este título porque para mí en su día fue la peor fecha de mi vida. Pero me paro a

pensar y, gracias a esto he podido madurar muchísimo aunque fuese antes de hora. He

podido conocer a muchas amistades que me han enseñado a apreciar la vida

como ningún niño de esta edad puede apreciar si no es que ha pasado por lo

mismo que nosotros o algo similar, conocer al mejor personal hospitalario del

mundo, a las mejores personas que jamás puedes conocer, aunque algunas

tengan que abandonar esta vida, sin motivos. Conocer al personal de limpieza

que son magníficas personas que te animan muchísimo, conocer a todos los

celadores, conocer a esas profesoras que “te obligan” a ir a clase, esos pedazo de

voluntarios de Afanoc, y como no, esas pedazo de payasas Popotama y Garza y

como antes he dicho conocer a gente magnífica, que hacen que el hospital en vez

de ser un hospital sea como una segunda casa que cuando la tienes que

abandonar la echas mucho de menos por el trato que has recibido tanto de ellos

hacia a ti como de ti hacia ellos.

Hoy sigo con tratamientos, pero ya no es lo mismo. Lo que antes era un hospital frío

ha pasado a ser una segunda casa en la que todos nos queremos y nos ayudamos.

Gracias a todos por hacer que el día a día del hospital sea más feliz y llevadero.

Pau Parra Gómez, 16 años

Una artèria de més

Des de que era petit que estic sempre en hospitals intentant si em poden solucionar el problema que tinc: una artèria de més en un ronyó. Això fa que tingui la pressió alta perquè entra més sang a un ronyó que a l’altre.Des de que tenia 7 anys que va ser quan m’ho van trobar sempre han intentat treure-me-la, però no han pogut. Ja porto 10 anys amb medicació per anar fent. Primer vaig començar a anar a Sant Joan de Déu, Can Ruti.....i ara ja fa 5 anys que vinc a l’hospital de la Vall d’Hebron, el millor hospital que hi ha.Ara m’han deixat el medicament per veure com reacciono i de moment totes les proves surten bé.Espero que hi hagi sort i que m’ho puguin solucionar.Ànims a tots!!!

Gerard Freixa

Desde la habitación 116a los compañeros de la clase

Hola compañeros,

¿Cómo estáis? He recibido vuestras dedicatorias y me han alegrado

mucho. No me lo esperaba, me emocioné mucho al leerlo, por eso yo

también quiero escribiros algo.

Muchas gracias a todos vosotros por animarme, gracias a vuestras cartas

tengo ya más fuerzas. Estar aquí resulta bastante aburrido, pero gracias a

vosotros, a mi familia y a todos los que me estáis apoyando voy saliendo

adelante.

Ya me han operado tres veces y las tres veces ha salido todo muy bien.

Me han dicho que el tumor que tenía en la cabeza ha desaparecido en más

de un ochenta por ciento. Así que, chicos!, pronto estaré con vosotros. Si

os prometí un bizcocho, os lo haré, seguro!

Todavía estoy en una posición en que no me puedo mover xD, tengo que

estar tumbado en la cama. Me he mareado algunas veces y me he

desmayado en dos ocasiones. Como no me puedo incorporar le estoy

dictando este texto a la maestra del hospital y ella me lo escribe. Justo

ahora me puedo empezar a mover un poco más, me puedo sentar en la

silla de ruedas y pasear por la planta. Así que, chicos, muchas gracias, os

quiero mucho. Nunca pensé que nos estaríamos diciendo estas cosas, pero

es así, os quiero mucho! Saludos y un fuerte abrazo para vosotros y para

los profesores.

Kevin Rodrigo González Carriel

“Me gustaría ver el mar desde mi ventana, y que el día esté soleado y el calor del sol dé en mi piel y me caliente. Ver la gente paseando sus mascotas y las mamás dando un paseo con sus bebés. Ver el patio de mi casa y ver a mis cachorros y a sus padres jugar con una pelota al lado de la piscina.Ver a mi mamá plantar las flores de la temporada de verano y verla guardar las flores de primavera en una maceta para cuando yo esté abajo desayunando disfrutar de su olor”.

Natasha

Hola, soy Isaac y tengo 11 años, vivo en Mallorca, pero estoy en Barcelona porqué mañana me operan. Ahora estoy en diálisis, pero pronto me pondrán un riñón nuevo que me da mi PATU (PAPA).

Isaac Benítez Hernández

ESTA ES LA MÁQUINA DE DIÁLISIS

EL DIARI PERSONALEl meu diari

13 d’octubre de 2010Em vaig despertar ben d’hora i de cop i volta va aparèixer la doctora i ens va dir que ara mateix ja podia anar cap a casa durant 4 dies. La meva mare es va posar molt contenta (jo més) i va trucar a mon pare perquè ens vingués a recollir.

14 d’octubre de 2010Em vaig despertar ja pel matí al meu propi llit i em vaig sentir com si fos que no hagués estat a l’hospital. La meva mare em va preparar un esmorzar fantàstic i la resta del dia ha estat molt divertit perquè el vaig passar a la platja.

15 d’octubre de 2010Aquest dia va ser meravellós. La meva mare em va cuinar els plats més bons, els que més m’agraden com el sushi, el “rodaballo”, els boquerons, les creps, la barbacoa, ... etc.

16 d’octubre de 2010Va ser un dia de visites inesperades i esperades. Vaig anar a casa d’una amiga meva del casal, vam jugar i vam menjar “jamón ibérico”. Després, a la tarda, van venir dues amigues de l’escola, la Marta i la Núria, i ens ho vam passar molt bé....13 de gener de 2011Aquest va ser el millor dia de tots els dies perquè va ser el meu aniversari! Per sort, estava a casa. Va ser fantàstic: molts regals, un dia ple de jocs, i per sopar vam anar a un restaurant japonès, ja que m’encanta el sushi!...7 de febrer de 2011Un dia a l’hospital, com els altres. Ja fa temps que he acabat l’última quimioteràpia i ra, quan em pugin les defenses, me n’aniré a casa per sempre! (quina sort que m’alliberi d’un trasplantament!). Ara estic esperant notícies i una doctora m’ha dit que segurament me’n vaig la setmana que ve, quina il.lusió!!

Tsenia Morkuntsova

El menjar de diàlisi

Hola, sóc l’Anna i vinc a l’hospital tres cops a la setmana a fer diàlisi; a vegades estic ingressada, com ara. Us explicaré el menjar de l’hospital :Entro a les nou a diàlisi i em connecten. Quan ja estic connectada espero el menjar que és a les deu.Em porten bikini i patates fregides i per beure suc de poma. Altres vegades em porten carn arrebossada .Podem escollir el que volem per menjar, però tot el que em porten m’agrada.

Anna Gispert Edat:12

EN UN INSTANT

En aquell gir de volant, amb una firma en un simple paper blanc, en un viatge, en un instant, amb aquell SÍ sec però sincer, amb un petó...

Hi ha infinites maneres en las quals la vida, la TEVA vida, pot fer un gir de 180º. Pot ser causat o tan sols el tenies escrit. Mai saps què et pot passar ni quan. Únicament vius el dia a dia. El present, recordant el passat i esperant amb ganes el futur. Però... quan et trobes en un situació semblant a la meva, quan et diagnostiquen una malaltia la qual tothom coneix però poca gent gosa pronunciar la teva vida s’atura. Tot el que havies fet fins ara sembla no servir de res. T’ensorres. Plores. Vius cada moment, dia i minut com si fos el últim perquè saps que en qualsevol moment el fil es pot trencar.Tanques els ulls i desitges que tot torni a ser normal, però llavors, despertes i tot segueix igual. Així que et dius: Paula! No hi pots fer res. T’ha tocat, així que has de trobar la manera de seguir caminant amb un somriure dibuixat malgrat la boira que et pots trobar pel camí i les dures i grises pedres que et poden fer caure. T'alces. Agafes aire. I et dius: ENDAVANT.

Comença l’aventura. Obres la porta. Amb por, incertesa, amb el cor encongit.Tot és blanc, polit i amb una olor especial. Mires les cares et fixes amb els ulls. T’acullen. Et donen tranquil·litat i confiança. No et sents estrany. De mica en mica entres en un món en el qual pensaves que el sol no arribaria a sortir mai, que el dia seria ennuvolat i gris, però amb el pas del temps te'n adones que l’ànim guanya el desànim, la fortalesa a la feblesa i els somriures als plors. Et sents com a casa. Allà, cada porta és l’entrada a una interessant i fascinant història. I totes, entre altres coses, tenen quelcom en comú... Les ganes de SUPERAR-SE! Jo vaig entrar a formar part d’una d’aquestes històries.

Tot va començar aquell dia tranquil de novembre ja que ja portàvem alguns dies esperant el temut resultat. Les meves orelles volien sentir que tot estava bé, que era un simple quist que no m’havia de preocupar, però va ser tot el contrari. El meu cor tenia ganes de plorar però el meu jo no el deixava. Va ser una tarda difícil per mi.Quant l’endemà va tornar a sortir el sol sabia el que m’esperava. Però, al veure que tothom, pares, germà, avis, tiets, ... tota la meva família estava al meu costat, sentir i veure que no em deixarien mai em va donar seguretat. M'ingressaren. Vaig haver d’entrar a quiròfan. Un lloc verd i on es pateix fred. M’adormiren. Al obrir els ulls solament veia que bombolles i moltes bates blanques pronunciant el meu nom. No els vaig fer cas. El meu únic propòsit era saber si la desconeguda via que m’acompanyaria en aquest llarg viatge i per la qual l’endemà m’haurien d’introduir el medicament que el cap de dues sessions m’hauria de curar, ja estava sota la meva pell. La resposta va ser que si i em vaig tranquil·litzar.

Al cap de força estona em portaren a la planta que en aquell precís moment passaria a convertir-se en la meva segona casa. M'instal·laren a la 125. Era petita i acollidora. Una televisió, finestra, lavabo i dos llits. Un era per mi i a l’altre hi dormia la Lorena que amb tan sols deu anyets em va saber solucionar tots els dubtes i preocupacions, em va donar seguretat i una amistat que no oblidaré mai.

Aquella nit no vaig dormir molt bé ja que cada dos per tres venien les simpàtiques infermeres, a veure com estaves, a prendre't la temperatura i a canviar-te el suero. Elles també van aconseguir que en aquell estrany lloc m’hi sentís bé. Et donaven confiança i amb un sol cop que els hi diguessis el teu nom ja se’l sabien.

Al matí següent va començar com tots els altres, però amb la diferència que seria un dia

força important per mi. Iniciava el tractament. Me'n tocaven dues, una de vermella i l’altre de transparent. En total tres hores. Em pensava que desprès d’aquestes tres entretingudes i impacients hores, acabaria diferent de com havia començat però la veritat, no vaig notar molt canvi. M’ho imaginava molt més dur i negre, però de vegades tot el que imagines o et penses, no acaba passant o si més no succeeix d’una altre manera. Em vaig alegrar. El dia seguí amb una total normalitat.

M’hi vaig estar uns dies més. Tots amb noves descobertes i inquietuds, amb noves pors i alegries...

A casa m’esperaven impacients. Jo solament tenia ganes de dormir, descansar a la meva habitació, al meu llit. No em tornaren a ingressar. Els següents dies es resumeixen en casa-hospital i hospital-casa.Els dies de descans arribaren i els efectes del tractament també. Cansament, malestar, gana, el cabell... Aquest és el que més costa de superar, ja que al ser una noia el teu cabell és una part important del teu cos i perdre’l, no et fa molta gràcia. Però el simple fet d’acceptar-ho, de saber que és momentani, t’ajuda, et dona forces per seguir.

Una part molt important d'aquests dies van ser els AMICS. Ells, com qualsevol altre van quedar desconcertats. Em miraven amb una cara com dient: com pot ser? A la Paula?. Però ràpid ho van afrontar. Em van fer costat, no em van deixar mai. Van fer que els dies semblessin normals, com si res no hagués passat.Un cop aquests dies van passar començà la segona sessió. Ara, ja podia començar a veure el final del camí, però solament veure’l encara no el podia tocar.

Aquesta, la vaig tolerar molt millor. Ja tenia experiència i el meu cos ja s’havia acostumat. Els dies van anar passant entre l’hospital i a casa: Nadal, St Esteve,... fins arribar l'esperat dia 6 de gener del 2011. Per una part, va ser l’últim dia de tractament i per l’altre els Tres Reis d’Orient em van portar un gran regal!. Una persona molt especial, forta, valenta, amb una gran sensibilitat i amb molt bon sentit de l’humor. Una persona única, impossible de no estimar i inoblidable. En Pau. Aquest dia, del meu cor i la meva ment, mai ningú podrà esborrar.

Al cap de pocs dies em van fer les proves que ens dirien si la malaltia ja m’havia dit adéu o encara es volia quedar més dies. Van ser uns moments viscuts amb molt neguit i amb ganes de tocar el final d’aquest llarg camí on tantes vivències tan bones com dolentes havia experimentat.Una immensa felicitat em va envair quan obrirem la porta 25, quan la mà del metge s’alçava amb un ok! Quan de la seva boca sortir la paraula: ESPECTACULAR! Quan me mare em va agafar el braç, quan no m'ho creia... Tant els meus pares com jo sentírem un gran alleujament. Els batecs dels nostres cors s'ajuntaren i no van caldre paraules per saber el que sentíem. Per fi, el meu cor va sentir el que desitjava sentir. Estava curada! El recordaré com un dia especial, un gran i calorós dia d'hivern en el qual, un bon amic meu, l'Arnau, en feia quinze.

Ha estat un dur però intens camí en el que no tot van ser tempestes. Sinó que també van haver-hi dies de sol on podies notar l'aire que t'acaronava la cara. L'hospital pot semblar feixuc i dur: tractament, proves, visites, nervis, ... però saps que no estàs sol, que ells estan com tu: en Jonathan, la Lorena, el Leo, en Pau, el Mateu, l'Adriana, l'Andrea, en Toni... i t'estan esperant. Estar junts et dona un al·licient, et dona força i fa que et sentis comprès, acompanyat. L'hospital és un dels nostres punts de trobada. Allà, compartim

experiències, somriures, mirades, ens fem costat, sabem que ens curarem, però el camí es llarg i l'hem de viure bé, amb força, positivisme, normalitat i alegria.

Paula Marcé – 15 anys

L’esquí, la meva gran afició

L’esport que més m’agrada es l’esquí. Vaig aprendre a esquiar als 3 anys i des d’aleshores no he deixat de practicar l’esquí. La setmana passada vaig anar a esquiar a la Molina amb els meus amics, amigues i els entrenadors del Club d’esports de la Molina. Havíem de passar el cap de setmana esquiant, però vaig caure només començar a esquiar. Hem vaig donar un cop molt fort al cap i no puc recordar res a partir d’aquell moment. Em van portar al hospital de Puigcerdà, però després em van traslladar a l’hospital del Vall d’Hebron.He estat molt bé a l’hospital, les infermeres m’han tractat molt bé, també van venir uns pallassos a l’habitació i ha vingut una mestra que m’ha ensenyat unes quantes coses. Jo no sabia que en un hospital hi havien tants serveis per atendre a les persones malaltes. Segurament demà em donaran l’alta després d’haver estat set dies ingressada.Més endavant espero tornar a esquiar perquè m’agrada molt i espero també animar a unes altres persones a que continuïn amb el que estaven fent abans de patir alguna malaltia o accident.

Laura Gargallo

..........................................................................................

Hola! me llamo Aitor y estoy hospitalizado des del día 18 de septiembre por una infección en el hueso. Yo creía que me iba a pasar una o dos semanas aquí pero la suerte no corrió a mi favor. También creía que me iba aburrir pero a los dos días fui a un sitio llamado ludoteca y me divertí bastante.A la semana y media vino un chico de 18 años que se llamaba Samuel y que me cayó muy bien. A los dos días vino conmigo a la Ciberaula (que había descubierto días antes) que está en la planta –1 al lado del quirófano.Ayer, 14 de octubre, vino Leo Messi!! Sí, sí, el del F.C.Barcelona !! Me firmó un póster y una camiseta. Me hice una foto con él (y todo esto con la bomba del medicamento). Y hoy estoy todavía aquí, escribiendo todo.

Aitor García

Ahora, pon tú el título:..........................................................................

Esta es mi historia

Yo soy de Honduras. Mi madre me hizo venir a Barcelona, pero en el

viaje lo pasé muy mal. Tenía mucho dolor de espalda y cuando venia por

México me detuvieron y me dijeron que no podía viajar a causa de una

operación que me habían hecho para ponerme una válvula. Me detuvieron

toda una noche y lo pasé muy mal por el dolor de espalda. Esa noche no

pude dormir.

Al día siguiente mi padre llamó al médico que me operó en Honduras y

nos ayudó mucho. Por fin pudimos viajar a Barcelona. Me ingresaron de

urgencias en el Hospital Vall d’Hebron, donde me han atendido siempre

muy bien. Ya llevo un año de tratamiento. Estoy contento porque tengo la

esperanza de curarme muy pronto con el apoyo de mi familia y de todo el

personal que me atiende en el hospital y al que estoy muy agradecido.

Doy gracias a Dios que me ha dado fuerzas para continuar luchando

contra esta enfermedad.

Espero que mi historia ayude en algo a los niños que se encuentran

deprimidos a causa del tratamiento. Mucha fuerza y ánimo. Luchemos

por seguir viviendo.

Oscar Iduani Perdomo

Gracias a todas las personas que nos apoyan

Hola a tots!Sóc l’Esteve, estic ingressat des del 3 de setembre perquè tenia mal al cap.Un divendres al matí em van operar d’urgència, i ara ja estic del tot bé.Estic molt bé i molt content amb els avis de la Ciberaula.Jo no sabia que hi ha 5 mestres, faig classe cada dia, i després vaig a la sala de jocs fins que tanquen.Aquí he fet molts amics: Laia, Amanda i Marc.Estic molt ben cuidat per les infermeres i les auxiliars.Aquí hi ha molta gent. I sobretot els meus pares que m’acompanyen a tot arreu.

Esteve Pino Charlez.

De llibre

En un dia les coses poden canviar d’una manera brutal. És diferent si no saps que estàs malalt

i de cop i volta et diuen que has d’anar corrent a l’hospital, però tot i sabent-ho, tot i tenint

diagnosticada la fibrosis quística des dels meus primers 5 mesos de vida, en un dia les coses

també poden canviar, i molt.

Vaig ingressar el 16 de Juny del 2008, recordo aquell dia a la perfecció. Vaig tenir una

hemoptisi, que és una expectoració de sang fresca procedent de l’aparell respiratori. És una

sensació que sé que per anys que passin, no oblidaré mai. Massa forta com per oblidar-la.

Bé, vam anar a l’hospital i em van ingressar. Em van dir que només em quedaria el cap de

setmana (ara dic “només”, però abans quedar-me tan sols dos dies, per mi, ja era molt). Em

vaig enfadar però, què hi podia fer? Va passar el cap de setmana i recordo que el diumenge al

matí estava molt contenta: l’hemorràgia no s’havia repetit i l’endemà, dilluns, tornava a casa.

Per mala sort, el diumenge al vespre vaig agafar febre. Primer ens pensàvem que era per una

gastroenteritis, però no va ser aquesta la causa. Va passar 1 mes, 2 mesos, 3… la febre no

marxava i jo seguia allà i cada vegada amb més dificultat respiratòria.

Feia un any que estava en llista de transplantament, i quan era a casa, tenia molta por perquè

podien trucar a qualsevol hora per dir que anéssim a la Vall d’Hebron perquè ja hi havia uns

pulmons. Malgrat la por, va arribar un dia en que, com la meva doctora ja m’havia dit,

desitjava que truquessin d’una vegada i així no ofegar-me mai més. Malauradament jo mai

vaig arribar a sentir aquella trucada.

Al cap de 4 mesos em van posar en llista 0, que vol dir que en qüestió de poques hores els

pulmons poden arribar. Al veure que passaven els dies i no era així, quan ja no vaig poder més

em van baixar a la UCI. Recordo que li vaig demanar a una doctora que m’adormís, no podia

més, necessitava dormir i m’ofegava tant que ni tan sols podia adormir-me jo sola.

No em volien intubar perquè quan ho fessin els meus pulmons amb qüestió de dies deixarien

de funcionar, però l’endemà mateix (que a mi això m’ho han explicat, jo ja no recordo res de

res) em van intubar perquè ni els metges ni els pares em volien veure més en aquell estat.

El cap de 3 dies els pulmons, tal i com havien dit els metges van deixar de funcionar. Van

trucar als meus pares a la nit per parlar amb ells. Els pares, que es quedaven a dormir al cotxe

perquè no em volien deixar sola ni un moment, de seguida van baixar del cotxe i van entrar a

l’hospital. Els metges els van dir que hi havia una manera d’allargar la meva vida una miqueta

més fins que els pulmons arribessin.

Feia un mes que estava en llista 0 i encara no hi havia hagut cap donant. CAL QUE

TOTHOM QUE PUGUI SIGUI DONANT, és molt necessari!!!! Tots en qualsevol moment

de la nostra vida podem necessitar un òrgan, i encara que no sigui el cas, hem de pensar i ser

conscients que hi ha moltes persones que es moren per no tenir-ne.

ECMO era la màquina de que els metges havien parlat als meus pares i a la que em podien

posar per tal d’allargar-me la vida, tot i que era una màquina per estar-hi pocs dies. M’hi van

posar i van anar passant els dies. Els meus pares, el meu germà, els meus avis, els meus tiets,

les meves amigues... tothom del meu voltant en general sentia una impotència enorme per no

poder fer-hi res. Tot i això, s’ajuntaven per transmetrem tota la seva força i energia.

Finalment, el 21 de novembre, els meus pares, a les 3 de la matinada van rebre la trucada que

feia temps esperaven. Els metges tenien un/a possible donant i havien anat a Mallorca per

veure si els pulmons eren compatibles. Van servir, però eren una mica massa grans per mi i

per primer cop en un hospital infantil en van tallar un tros. Va anar tot perfecte. A partir de

llavors, amb aquesta nova tècnica, se n’han pogut fer més.

Quan em vaig despertar no podia moure ni un dit, i a més a més tampoc podia parlar perquè

portava la traqueotomia. Seqüel·les del malalt crític. Però per sort, tot va anar bé. Vaig estar 3

mesos a la UCI i quan em van pujar a planta, un altre mes i després cap a casa.

He aprés moltíssim de tot això. A més a més, no us penseu que en 8 mesos i mig d’hospital

només poden passar coses dolentes eh?! Ni molt menys, també n’hi ha de bones, i de molt

bones! Jo ara sóc una nova persona.

Va arribar un punt que vaig agafar una depressió molt gran, i gràcies a un metge (o més ben

dit, amic) vaig veure que si estava trista i enfadada, el mal era el mateix que si reia i estava

contenta, l’única diferència era que si estava de mal humor el meu cos ho notava i encara em

trobava pitjor. També he après que a la vida tot és possible i que si una cosa te la planteges

amb totes les teves forces, podràs aconseguir-la més fàcilment. L’esperança no s’ha de perdre

mai. Una doctora li va dir a la meva mare que tenia un 1x1000 de probabilitats de sortir-me’n,

i mireu… Així que nens, nois, joves, adults, tothom que estigui llegint això ara mateix, si

esteu passant per un moment difícil lluiteu, lluiteu i lluiteu. No perdeu mai l’esperança, no ens

avancem al futur, ningú sap que passarà, per tant, hem de lluitar amb totes les nostres forces

fins que ens diguin prou.

Tot això també m’ha servit per veure que a la vida rutinària ens enfadem per tonteries que no

tenen importància i que no valen la pena. Crec també que sóc millor persona. Sóc molt més

tolerant amb tot, i de fet, ara em molesta moltíssim la gent que no ho és. Continuo tenint el

meu fort caràcter que amb moltes ocasions m’ha servit per superar les dificultats que encara

tinc.

Al novembre del 2009, per exemple, dos dies abans de que fes l’any del transplantament, em

van fer un autotrasplantament d’os per regenerar la cadera (em van treure part del peroné i em

van treure cèl·lules mare de la pelvis, però el procés no cal explicar-lo perquè és molt

complicat) degut a una necrosis que me la va fer malbé com a conseqüència de tot el que

havia passat i de tot el temps que havia hagut d’estar sense moure’m (sedada) esperant els

pulmons; i repeteixo, siguem solidaris amb un tema com aquest i donem els òrgans, que un

cop morts no els necessitem!!!!

Fer esport sobretot, que era i és la meva vida, encara no ho puc fer com jo voldria perquè

encara no sé córrer, tot i que a poc a poc, cada vegada faig un pas més!

Les meves amigues, que han viscut tot el procés molt intensament, em diuen que elles també

han canviat molt després de tot això.

Bé, això és un petit resum de la meva estada a l’hospital. Molta gent em va dir que escrivís un

llibre explicant la meva experiència. M’ho vaig plantejar molts cops, fins que un dia em vaig

posar a escriure i va sortir el que jo anomeno “el meu llibre”. Em faria moltíssima il·lusió que

algun dia sortís publicat per tal que la meva experiència pogués servir per veure la

importància de la donació d’òrgans, entre d’altres. M’agradaria també que el llibre pogués fer

veure a persones que com jo han vist o veuen la seva vida tòrcer-se d’una manera brutal, que

en aquesta vida no hi ha res impossible, i sobretot ajudar-los a veure que l’esperança és

l’últim que es perd i que lluitin amb totes les seves forces fins al final.

Como no sabia que era imposible, lo hice. Albert Einstein.

Irene Solà Iniesta 17 anys

La historia de una chica enfermaHola, me llamo Elena, tengo 14 años y os voy a contar mi historia.

Cuando nací, le dijeron a mi madre que tenía un problema de riñón llamado Poliquistosis Hepatorenal. Estuve un tiempo en la incubadora. Los médicos no le daban a mi madre esperanzas de que viviera mucho tiempo. Cuando me dieron el alta y llegamos a casa, mi madre estaba tan preocupada que cuando me dormía me tocaba porque como estaba tan quieta, pensaba que estaba muerta.

Al pasar el tiempo, fui creciendo a pesar de la enfermedad. Mi riñón no funcionaba y tenía que ingresar muy a menudo. A los 6 años empecé a hacer hemodiálisis hasta que a los 7 me trasplantaron un riñón. Durante estos años estuve mucho tiempo en el hospital, me cambiaron muchas veces el medicamento, hasta que encontraron el que me iba bien.

Después del trasplante, pasados unos meses, volví a casa pero no podía salir. Tenía una profesora particular que venía a casa para hacerme clases. Un tiempo después ya podía salir, ir al colegio y hacer una vida más o menos normal, con revisiones periódicas e ingresos en el hospital.

Al cumplir los 13 años los médicos, en una de las revisiones, empezaron a notar que el riñón iba dejando de funcionar. Ahora de nuevo estoy haciendo hemodiálisis, y esperando otro trasplante.

Saludos a todos. Elena Mateo.

La meva leucèmia

Us explicaré tot sobre la leucèmia que he tingut.

Era el dia 28 de Juny de 2010, estava jugant a waterpolo a la piscina de

casa meva amb un dels meus germans grans, en Jordi. Jo aquell dia estava

molt feliç perquè ja eren les vacances i, mancaven pocs dies per marxar de

vacances a un poble que es diu Prullans que està al costat de Puigcerdà.

Però, l’endemà, em va començar a fer molt mal el bessó de la cama

esquerra. Li vaig dir a la meva mare i em contestà que segurament havia fet

un mal gest. No sé que va passar, quan vaig anar al lavabo, a la nit que em

van començar a fer mal els dos canells. Al matí li vaig comentar a la mare i va

respondre que era estrany . Va trucar al meu pare per a què em portés a

l’hospital de Mataró.

Allà ens vam tenir que esperar unes dues hores a la sala d’espera. Quan vam

entrar a la visita ens van dir que entréssim en un box. Em van punxar per

treure una mica de sang i se la van endur per fer una analítica. El meu pare

va marxar i va venir la meva mare. Després ens vam haver d’esperar unes

hores per a què ens diguéssim què tenia. Van cridar a la meva mare per a

parlar amb la doctora. Aquesta va explicar-li que segurament tenia leucèmia i

que a l’hospital Vall d’Hebron ja ens esperaven.

Dijous 1 de Juliol de 2010

Quan vaig arribar jo encara no sabia què tenia. Em van posar en un box per

posar-me una via. Vaig dormir a una habitació d’urgències. L’endemà vaig

pujar a la planta 1 (Oncologia i Hematologia). Allà vaig conèixer a moltes

infermeres i auxiliars: Maite, Indalecio (encara que tothom li diu Inda), Olga,

Raquel, Ramiro, Maribel i molts i moltes altres. Casi cada dia em feien una

prova o més, i un dia d’aquests em van fer la punció a la medul·la. Quan

estava encara una mica adormida vaig sentir que cridaven i que anaven molt

ràpid i, estava tan greu, que en vam portar a la UCI perquè tenia els pulmons

plens d’aigua. Allà ho vaig passar fatal perquè també vaig agafar pancreatitis.

És una de les coses que em va fer més mal. Tampoc podia menjar ni beure

aigua, tot m’ho posaven per la vena i sempre connectada al sèrum. Vaig estar

11 dies allà i, de vegades, venien a veurem els meus metges: les doctores

Bastida i Pisa i el doctor Dapena. Uns dies després vaig pujar a planta i tot va

seguir igual.

Després d’un bon temps....

Em feien el transplantament de medul·la. Em van ingressar un altre cop, vaig

anar al quiròfan a que em posessin un catèter i quan van acabar em van

portar a la cambra 4. Passats dos dies començava a anar a la radioteràpia. A

cambres hi vaig conèixer a altres infermeres: Marta, Maria, Xaro i d’altres.

Allà tenia uns altres metges: les doctores Olivé, Díaz de Heredia i Isazkun i el

doctor Pablo i d’altres. Fins i tot hi havia dos d’Argentina.

El 28 d’octubre de 2010

És el gran dia. Era quan em feien el transplantament. A la cambra estava jo,

la Dra. Olivé, la Dra. Diaz, Dra. Izaskun i el Dr. Pablo. Tota l’estona vam estar

parlant del menjar que m’agradava fins que va acabar. Vaig ser una de les

més ràpides en sortir. Només vaig estar un mes allà a dins. Ara ja han passat

5 mesos del transplantament i normalment cada dimarts vaig a fer-me una

analítica i a visitar-me amb els doctors.

Divendres 18 de març de 2011.

Olga Pinart i Noguera

11 anys

ÀNIMS A TOTS QUE AIXÒ NOMÉS ÉS UN

MALSON!

L’ÀVIA

Amb l’àvia juguem juntes, jo m’amago, ella em busca i em troba

de seguida.

Ens agrada jugar al parxís, alguna vegada s’enfada perquè li mato dues fitxes

en una sola jugada i ella es pensa que li faig trampes. En canvi jugant a

cartes ens entenem molt bé.

FELICITATS ÀVIA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Que visquis molts anys més.

LA MEVA MARELa meva mare és molt maca i l’estimo molt, em cuida molt bé.

Les coses que més m’agrada fer amb ella són:

. Anar a comprar juntes, preparar la pasta que la fa boníssima, preparar

l’esmorzar, mirar juntes la televisió i que em vingui a buscar a l’escola i a

l’hospital.

MOLTES FELICITATS MARE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

T’ESTIMO MOLT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Anna Gispert

MI AMIGO PAUÉsta es la historia de un chico como tú o como yo, un chico normal y

corriente.

Ésta es la historia de Pau.

Pau, es un chico que ahora tiene 16 años, tenía 14 cuando yo le conocí. Es el

chico más alegre y divertido que he conocido, solo tenía una pena, el sitio

donde nos conocimos, el hospital.

Al principio no hablábamos, a mi me daba vergüenza porque no nos

conocíamos más que de vernos por el hospital, pero un día el protagonista

de ésta historia vino a ver a mi compañera de habitación, traía un MP3 que

le habían regalado. En aquel momento él estaba muy contento, sin pensar

que horas más tarde perderíamos una amiga en común. Eso nos unió más

allá de la edad, más allá de que él fuera un chico y yo fuera quien soy.

Pau debe ser una de las personas más conocidas del hospital por

enfermeras, médicos, auxiliares y pacientes, todos le quieren.

Siempre tiene una palabra para animar a cualquiera, pero también se

enfada cuando algo no va todo lo bien que debería, por eso cambia de móvil

a menudo,-y es que los móviles no aguantan muchas caídas o golpes-, y

algún enfado con los médicos provocaba más de una, pero cuando ya no

estaba enfadado iba a disculparse y se sentía mal, aunque los doctores lo

comprenden y no se enfadan con él.

La gran mayoría de la gente piensa que estar en el hospital no es malo, sino

peor. Pero lo que no saben es que cuando tienes un amigo, o alguien que es

casi un hermano, cómo él, que ríe cuando tu ríes o está a tu lado cuando

estás triste, se disfraza por los pasillos del hospital por las noches, hace

guerras de agua con jeringuillas, con quién hacer pancartas con sabanas

reclamando a un médico, hace tonterías para animarte cuando lo necesitas,

hace carreras con las sillas de ruedas por los pasillos, o de madrugada

prepara un aperitivo con más personas de otras habitaciones. Estar en el

hospital no es tan malo ni horrible cómo los demás piensan.

Pau aun no está bien, le queda camino por delante. Ha perdido a algunos

amigos por el camino, algunos como Amanda una persona muy especial. De

todos ellos ha de sacar fuerzas para seguir adelante, no caer por el

camino significa vencer la enfermedad, levantarse cuando caes significa

vivir.

Mi amigo Pau, es de esas personas a las que una vez conoces jamás puedes

olvidar, que siempre están contigo. Pau es muy especial pero él no lo sabe.

Algún día, dentro de muchos años, cuando los dos seamos adultos nos

reiremos de aquellas noches de fiesta en el hospital.

Y sólo recordaremos los buenos momentos, los que merece la pena

recordar para siempre.

Marina Ruiz

1º de ESO B

MI SINUSITIS

Mi nombre es Ekram, y tengo 14 años. Vivo en Barcelona (Granollers).

“Sinusitis: Inflamació dels sins de la cara per infecció a causa de dificultats de drenatge de la mucosa nasal”.

Os explico como ha comenzado todo. Era el mes de diciembre, tenia mucho dolor de cabeza, estaba débil e incluso no podía caminar, el dolor se iba y venía, se iba y venía…

Al mes siguiente, llegó un día que no pude aguantar más y mis padres llamaron a la ambulancia. Me llevaron al Hospital de Granollers, pero como no hay tantos preparativos ni especialistas de cabeza, me trasladaron al Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

Me han hecho muchas pruebas… resonancia magnética, electro, radiografía, TAC, etc… y vieron que tenia mucosidad en la parte izquierda de la cara y en la frente.

Primero me han hecho una pequeña limpieza en la nariz, o sea, me han operado. Después de la operación, unos 4 días después estuve peor, entonces repitieron otra vez las pruebas y probaron de operarme de la cabeza, después de la segunda operación me estoy recuperando. Todo 1 mes en el hospital ha valido la pena, aparte de haberme curado también por haber conocido compañeros y compañeras de habitación, pasando el rato hablando de que porque estamos aquí…

L’hospital

Hola, em dic Naisla i tinc 14 anys. Sóc del Marroc però visc a Premià de Mar . Vaig néixer el 7-1-1996 a Espanya. Als 4 anys els metges em van trasplantar el ronyó i ara estic bé. Ara prenc molts medicaments. De tant en tant vinc a l’ hospital de control, o si em sento malament , per fer analítiques i de visita. Ara, des de el dia 14 –9-2010 estic aquí perquè el metge va dir que em volia veure els ossos , perquè els tinc malament i perquè feia temps que no m’ingressava. També m’estan mirant l’esquena perquè la tinc malament i creixo poc a poc.Espero que tots ens curem i que ens vagi molt bé la vida.Gràcies a tots els metges, professores, doctors/es, etc. perquè ens cuiden molt.

Naisla

L’ Hospital

Sóc la Naomi i visc a Santa Coloma però vaig néixer a L’Equador. Ara estic a l’hospital perquè quan tenia tres anys em van detectar una malaltia als ronyons.Quan tenis 5 anys em van fer una biòpsia i van veure que perdia proteïnes. Els metges em van dir que havia d’ estar ingressada però poc a poc em vaig anar curant. Ara estic ingressada perquè em volen treure un medicament. Ahir, 15 del 9 del 2010, em van fer un rentat a tot el cos per eliminar els 5 anys que havia estat amb el medicament. Crec que la propera setmana em tornaran a fer un altre rentat . Bé m’agradaria explicar una mica més la meva malaltia però he de marxar.Espero que us hagi agradat el meu text. Adeu .

Naomi Parrales

Ola amigos de Vall d’HebronOla eu sou a Bárbara faço hoje 14 anos, estou internada no hospital Vall d’Hebron

para ser operada a um tumor na medula. Este ano passei ca o meu aniversario que foi

no dia 16 de fevereiro.

Ja fui operada estou em recuperaçao esta a ser um pouco difícil devido a minha perna

direita que esta sem movimento. Como estou bem conto ir embora na ultima semana

de fevereiro.

Bárbara Catarina 16-02-2011 Portugal

Hola amics de la Vall d`Hebron

Hola sóc la Bàrbara i tinc 14 anys, estic ingressada a l’hospital de la Vall d’Hebron

perquè m’han operat d’un tumor a la medul·la. Aquest any he passat aquí el meu

aniversari que va ser el dia 16 de febrer.

L’operació ha anat bé i m’estic recuperant, però costarà una mica perquè no puc

moure la cama dreta. De tota manera , penso que podré tornar a casa a finals de febrer.

Bàrbara Catarina 16-02-2011 Portugal

Mi hermana y mi hermanoTengo una hermana que se llama Patricia, tiene 10 años, va a cuarto curso

en el colegio Coves d’en Cimany. También tengo un hermano que se

llama Jason, tiene 15 años. Yo soy la mediana, mi nombre es Estefany y

tengo 12 años. Estoy en el hospital desde el viernes 4 de febrero de 2011.

Vine con mi hermano y mi padre. El jueves 10 de febrero salí del

hospital.

Estefany Romero

13 de Abril de 2011

Querida yaya :

Soy yo, Joan, aún estoy en el hospital, pero estoy mucho mejor. Cáda día tengo más ganas de salir y de jugar contogo a la pelota. Ahora estoy haciendo clase ¡¡Y ya me han quitado la sonda !! Antes, con la sonda, no podía ni hablar, ahora ya puedo. Aún no puedo comer, pero me han dicho que dentro de poco ya podré, por eso me gustaría que me hicieses una comida que la mama me ha dicho que la preparas muy bien, las “MIGAS”.

Bueno yaya, como cada día estoy mejor, saldré pronto de aquí y podremos estar todos juntos en casa.

Un beso y un abrazo.

Joan

Una vez, hablando con un amigo por el facebook, nos aburrimos de hablar y comenzamos a contarnos cuentos; comenzó él el suyo. Daba pena, así que yo vacilándole le dije: yo escribiré uno mejor que ése. Él se puso a reír porque yo no acostumbro a leer o escribir cuentos ni poesías pero de ahí salió El caballero oscuro.

El Caballero oscuro

Había una vez un hombre llamado Iker, trabajaba en un castillo

medieval en construcción. Un día se levantó, se vistió y se puso de camino hacia el castillo. Justo al llegar su jefa convocó una reunión.

Era sobre otro castillo que se iba a construir justo al lado. Todos salieron de la sala menos Iker.

Iker le dijo que dejaba el trabajo y que se tomaba unas buenas vacaciones. La jefa, enfadada, le mandó a limpiar el foso con agua.

Él se puso a lavarlo con un amigo hasta que vio una joya de oro macizo y se acercó a cogerla, pero cuando ya estaba a punto se

rompió la madera i se cayó al agua. Salió del río y se puso a caminar. Vio a una bella mujer y la siguió para saber quién era.

Llegó a un pueblo desde donde se podía contemplar un gran castillo. Se puso en camino hacia el castillo. Unos guardias le

preguntaron quien era: Soy Iker, de Canadá. Los guardias, fascinados, le dijeron: Le esperábamos. Pase, el rey desea verle!

El guardián le enseño su habitación y le dijo: Dentro de 5 minutos te llevaremos ante el rey. Él se vistió con la ropa medieval y salió a

ver al rey. El rey le preguntó: ¿Cuándo llegará el duque para casarse con mi hija? Él pensó: ah, bueno, … es una actuación,

improvisaré. Dijo: El duque llegará el sábado. Al día siguiente llegó el verdadero mensajero de Canadá y el rey mandó cortar la

cabeza de Iker. Cuando le iban a cortar la cabeza se dio cuenta de que esos iban de verdad. Del cuello de Iker colgaba la joya de oro.

La bella mujer, desde lejos, vio esa joya y se fue a salvarlo. Salieron del castillo y se fueron a una pequeña casa donde había mucha

gente. Era una antigua organización que quería devolver el trono a su verdadero rey. Él les enseño lucha libre y muchas más cosas

para combatir. Recordó que había leído sobre esa época y que toda

la gente temía al caballero oscuro porqué había matado a un

dragón. Después de eso se hizo inmortal. Al día siguiente, cuando fueron a atacar el castillo se dieron cuenta de que era una trampa

ya que no había nadie. De repente, cuando todo parecía perdido apareció el caballero oscuro. Todos empezaron a temblar menos los

de la organización secreta que sabían que les venían a ayudar.

Lucharon y lucharon hasta que el rey cogió una espada y gritó:

Iker! El caballero oscuro se dio la vuelta y en ese momento todos se dieron cuenta que se trataba de Iker. Se fue corriendo hacia lo alto

de la torre porque el rey tenía allá a la bella mujer. Lucharon hasta que el rey murió. Todo acabó bien. El verdadero rey subió al trono.

Iker le pidió a la bella mujer que fuese con él pero ella le dijo que no podía dejar a su familia.

Cuando Iker se despertó estaba en la camilla de una ambulancia, todo había sido un sueño. En el hospital una enfermera que se

parecía a la bella mujer.

Fin

Charif Damoun – 14 anys

EL ÁNGEL DE LOS NIÑOS

Dedicado a todas las mamis del mundo

Había una vez un angelito que estaba en el cielo, le tocó su turno de nacer como niño y le dijo un día a Dios : - Me dicen que me vas a enviar mañana a la tierra. ¿Pero, cómo vivir? tan pequeño e indefenso que soy .

- Entre muchos ángeles escogí uno para ti, que te está esperando y que te cuidará.

Pero dime, aquí en el cielo no hago más que cantar y sonreír, eso basta para ser feliz.

Tu ángel te dirá las palabras más dulces y más tiernas que puedas escuchar y con mucha paciencia y con cariño te enseñará a hablar.

¿Y qué haré cuando quiera hablar contigo?

- Tu ángel te juntará las manitas te enseñará a orar y podrás hablarme.

He oído que en la tierra me encontraré con dificultades. ¿Quién me ayudará?

- Tu ángel te defenderá más aún a costa de su propia vida.

Pero estaré siempre triste porque no te veré más Señor.

Tu ángel te hablará siempre de mí y te enseñará el camino para que regreses a mi presencia, aunque yo siempre estaré a tu lado.

En ese instante, una gran paz reinaba en el cielo pero ya se oían voces terrestres, y el niño presuroso repetía con lágrimas en sus ojitos sollozando...

-¡Dios mío, si ya me voy dime su nombre!. ¿Cómo se llama mi ángel?

- Su nombre no importa, tu le dirás : MAMÁ.

EL MEU GOS

El meu gos es diu Virqui, és molt petit, té el pèl de color marró fluix, té els ulls negres, les orelles petites i planes, té les potes curtes i la cua rodona i petita. Té només quatre dies. Me’l va comprar la mama perquè tingués companyia. Em vaig ficar molt content. Fa tot el que li dic i li agraden molt las galetes Duckyfrut.

El meu gos és de peluix. Eduard Rivero - 8 anys

El meu poble

El meu poble es diu Camarles, és a les terres de l’Ebre. El

poble és un poc petit, a l’ entrar hi ha una font que es diu

Font dels Colors. El poble està situat entre l’Ampolla i

l’Aldea. De Camarles a Barcelona hi ha 2h de camí.

Jo vinc a Barcelona, a la Vall d’Hebron per una malaltia

que tinc que es diu Raquitisme. He estat operada

11vegades i l’última vegada que he estat a l’hospital ha

estat el 8 de febrer per fer un control.

Maria del Mar

16 anys

Els animals del circ

Em dic Salma i tinc vuit anys. Visc a Santa Coloma de Gramanet i vaig a l’escola Joan Salvat Papasseit. Una vegada vaig anar al circ amb la meva classe. Era el Circ Cric. Vaig veure l’actuació d’un pallasso que va explicar la història del circ i feia riure molt. En aquest circ no hi havia animals però sí que hi havia equilibristes i trapezistes.Ens van explicar que els circs que tenen animals els maltracten perquè han d’estar tancats i els peguen perquè facin les coses. En el circ cric hi havia una gàbia buida i ens van dir si algun nen volia posar-s’hi. Tots volien. S’hi van posar dues nenes i un nen, d’un amb un perquè la gàbia era petita. Van tancar la porta una estoneta i els nens van dir que volien sortir. Això era perquè s’adonessin que és molt dur que els animals estiguin allà tancats tot el dia.

Salma Oruadia8 anys

Les vacancesLes vacances han estat molt divertides perquè hem estat als Pirineus, a Tossa de Mar, a Lloret de Mar i a Hostalric. Dels Pirineus, hem estat a l’Alta Ribagorça, a Senterada, al Pallars Jussà, la Pobleta de Bellveí, a la Pobla de Segur i a Abellà d’Adons. Hem anat a la piscina, a pescar truites, a buscar bolets, a un camping i em vaig menjar un entrecot d’un kilo i mig.A la platja de Tossa vaig fer submarinisme i vaig anar en vaixell. A Lloret vaig fer el mateix. A Hostalric hi vaig buscar bolets. A Hostalric,al meu terreny, ens hi entra cada dia un porc senglar.I ara estic aquí, a l’hospital perquè se m’ha inflamat l’intestí.

Xavier

Ens en anem a la platja! La mare, la meva germana Clàudia, la meva tieta Roser i jo cada estiu marxem cap a Vilafortuny de vacances.Perdoneu, no m’havia presentat! Sóc la Lorena, tinc deu anys i visc a Lleida.Vilafortuny es troba a Cambrils, Tarragona, i al cantó de Salou. Cada moment és tant divertit que no voldria que s’acabés mai. A la piscina de l’apartament tenim un monitor d’aquagym i un socorrista.Ara estic hospitalitzada però quan els metges em curin tornaré a marxar amb la meva família a la platja.Aquest estiu vaig fer una amigueta, la Júlia. M’agrada molt nedar i fer submarinisme. Porto unes ulleres per veure que hi ha al fons del mar. A vegades veig passar peixos pel meu voltant. Quina emoció!!Doncs espero que us hagi agradat el meu dia de platja.

Lorena Marchal

10 anys

Ingredients:GambesOlivesFormatge ratllatTonyinaCranc Salsa de tomàquet

Primer fem la massa, després amb una forquilla la trinxem molt bé i hi posem la salsa de tomàquet, la tonyina, les gambes, les olives, el cranc i una mica de pebre. Llavors hi tirem el formatge ratllat i la posem 15 o 20 minuts al forn.Ja tenim una pizza ven calenta.

Bon profit!!! Sohayla

5 anys

Viaje a la isla invadida

En una isla conquistada por los monos y los tigres, se encuentra una alfombra mágica. La alfombra mágica se llama Faralá. Un día un explorador fue a visitar esa isla, pero la barca del pequeño explorador se hundió. El tuvo suerte de sobrevivir, se quedó en un trozo de madera y después llegó a la isla. Al llegar a tierra se encontró rodeado de tigres. De repente apareció la alfombra mágica, Faralá. Cogió al joven explorador y fueron volando entre las palmeras de cocos pero ahí estaban los malvados monos, tirándoles los cocos a la cara, pero Faralá era más rápida que ellos. Faralá llevó al joven explorador a su cabaña donde tenía de todo: tele, nevera, baño, sofás, play station 3, cinco camas y una tabla de surf. Al día siguiente Faralá sin pensárselo dos veces llevó al explorador a su ciudad. Faralá estaba muy nerviosa y el joven explorador le preguntó si podía ser su alfombra mágica y le dijo que sí y vivieron juntos para siempre.

Alex Fernandez Cano

5 anys