Índice de contenidoEl modernisme català...........................................................................................................................1Arquitectura..........................................................................................................................................3

Lluís Domènech i Montaner............................................................................................................7Antonio Gaudi..................................................................................................................................9

El teatre del modernisme català..........................................................................................................12Santiago Rusiñol............................................................................................................................13Ignasi Iglésias................................................................................................................................14

Bibliografia.........................................................................................................................................15

ROSARIO DE CASTRO

El modernisme catalàEl modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la

societat catalana. Els modernistes, de final del XIX i principi del XX, van maldar 1per aconseguir

una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al

llarg d'uns 30 anys, entre aproximadament 1885 i 1920.

Va ser un moviment molt eclèctic2 que va destacar sobretot per la seva arquitectura, que es va

caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l'ús de materials innovadors. Els

arquitectes modernistes construiran, amb una gran creativitat i profusió de detalls, els edificis d'una

Catalunya moderna.

Tot i això, el modernisme català no va ser tan sols un estil arquitectònic i decoratiu

caracteritzat per les formes curvilínies, extretes de la flora i en general de la natura. En realitat

aquest modernisme és només una part del significat del nom, coneguda fora de Catalunya com a Art

Nouveau o Modern Style. El que va començar-se a anomenar modernisme, a Catalunya, eren les

arts –incloses literatura i música– més noves, més modernes, que van aparèixer al final del segle

XIX i van continuar els primers anys del segle XX. Era l'art més semblant a les tendències més

modernes aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor que s'acostava al simbolisme

com un altre que seguia l'impressionisme o un escriptor seduït pel naturalisme. Si sonaven a modern

eren, en conseqüència, modernistes.

1 Esforçarse2 Que emplea diferents. Tendencias cultural o artitiques

1

ROSARIO DE CASTRO

Encara que és part d'un corrent general que sorgeix a tota Europa (el Modernisme), a

Catalunya adquireix una personalitat pròpia i diferenciada, i es converteix en el modernisme

probablement més desenvolupat. Tractava de recuperar la cultura catalana unida a una ferma

voluntat de modernitzar el país. L'arquitectura, l'escultura, la pintura i les arts decoratives catalanes

van trobar la seva compatibilitat en l'Art Nouveau, i la concordància amb el que necessitava la

cultura i art català (completar la creativitat iniciada a la Renaixença), i la societat catalana

(reafirmar la seva modernitat transformant-se). De mans d'arquitectes catalans, aquest estil té, a més

a més, exemples notables a ciutats como ara Comillas, Novelda, Astorga, Melilla o Lleó, tenint com

a fites significatives l'Exposició Universal de Barcelona (1888) i l'Exposició Internacional de

Barcelona (1929).

Algunes obres del Modernisme català han estat catalogades per la UNESCO com a Patrimoni

de la Humanitat: De Gaudí, el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la façana del Naixement i la

cripta de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, juntament amb la cripta de

la Colònia Güell a Sta. Coloma de Cervelló; i el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant

Pau a Barcelona, de Domènech i Montaner. Pel que fa a la pintura modernista, podem trobar moltes

d'aquestes obres exposades a diferents museus catalans com el Museu Nacional d'Art de Catalunya

o el Museu del Modernisme Català.

2

ROSARIO DE CASTRO

Arquitectura

A finals del segle XIX, producte de la industrialització, a tota Europa hi havia un debat

intel·lectual respecte a mantenir les idees academicistes clàssiques (que havien tingut al

Neoclassicisme el darrer exponent), i aquelles que incidien en una modernitat innovadora,

experimental i agosarada paral·lela a l'economia industrial i l'aprofitament de nous materials.

La burgesia industrial i rural catalana, en les últimes dues dècades del segle XIX i el primer

quart del s. XX, va trobar una via de representació amb l'arquitectura modernista. Aquest moviment

es va significar per una renovació artística paral·lela a altres arts contemporànies, la recerca de

noves expressions formals i la voluntat de situar-se en una modernitat a altura europea. Tenia

similituds conceptuals i estilístiques amb les diverses variants de l'anomenat Art Nouveau (art nou)

que es desenvolupa a Europa durant el mateix període. Els centres artístics van ser ciutats que

tradicionalment es trobaven a la perifèria dels grans moviments culturals (Glasgow, Brussel·les,

Nancy, Viena i en menor mesura París).[1]

3

ROSARIO DE CASTRO

A Catalunya, el procés es va veure accentuat per tres aspectes més: la Renaixença (1833 -

1880), la necessitat evolutiva de regeneració social i política, i l'ampliació urbanística de moltes

ciutats (Girona, Tarragona, Reus, Sabadell, Terrassa, Mataró, i en concret l'Eixample de Barcelona

des de 1859).

Els últims anys del segle XIX Barcelona es va convertir en la metròpoli més important del sud

d'Europa; tant a nivell demogràfic i econòmic, com d'activitat cultural de masses amb la

multiplicació d'editorials, impremtes, diaris, revistes, entitats i associacions. Els intel·lectuals van

aprofitar aquestes possibilitats comunicatives per obrir un debat sobre la securalització i l'obertura,

la permissivitat i lo no oficial: els valors establerts estaven en crisi i discussió producte de les

conseqüències socials hereves de la industrialització, i de la particuralitat cultural catalana sotmesa

a Espanya. El gir artístic cap a Europa no es va fer esperar: les altres arts van prendre el relleu a la

literatura, i Barcelona tenia un immens Eixample per urbanitzar, construir i decorar.

Les premisses amb les quals sorgeix el moviment a Catalunya són clarament definides en el

text de Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) En busca de una arquitectura nacional, publicat el

1878 a la revista La Renaixensa.

« La paraula final sobre tota conversació sobre arquitectura, la qüestió capital de tota

crítica es mou sense voler al voltant d'una idea, la d'una moderna arquitectura nacional. »

—Domènech i Montaner, La Renaixensa (1878)-

4

ROSARIO DE CASTRO

En l'escrit queda palesa la vinculació al corrent eclecticista, però alhora Domènech emfatitza

dos aspectes: una voluntat d'inspiració en estils històrics nacionals com l'arquitectura medieval, i la

confiança en la creativitat i saber fer de l'arquitecte per servir-se dels estils més idonis. Aquest

article de Domènech va obtenir resposta de seguida per Gaudí, Fontserè, Domènech i Estapà,

Vilaseca, Martorell i Puig i Cadafalch.[5]

En aquest àmbit s'han de situar les primeres produccions del mateix Domènech i Montaner

com l'Editorial Montaner i Simón (Barcelona, 1879-1885) — actual seu de la Fundació Tàpies —, o

les obres realitzades per a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 (Cafè Restaurant i Hotel

Internacional, ara desaparegut, ambdós de Domènech i Montaner, i l'Arc de Triomf, de Josep

Vilaseca). Aquests edificis contenen les característiques principals del primer modernisme: unes

referències difoses a l'arquitectura gòtica catalana, el recurs a potents elements ornamentals i

decoratius, i l'ús d'elements constructius tradicionals catalans (rajola esmaltada, volta de maó de

pla) i altres d'industrials (estructures metàl·liques, maó ceràmic vist).

Edificis destacats

Patrimoni modernista declarat com a Patrimoni de la Humanitat:

A Barcelona: Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Parc Güell, Casa Vicens, Palau de la

Música Catalana, Temple Expiatori de la Sagrada Família, Casa Milà, Casa Batlló, Palau Güell.

A Santa Coloma de Cervelló: Cripta de la Colònia Güell.

Patrimoni modernista declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional:

A Barcelona: Fàbrica Casaramona, Porta i tanca de la Finca Miralles, Bellesguard, Col·legi de

les Teresianes, Casa Tosquella, Cases Ramos, Casa Calvet, Palau del Baró de Quadras, Casa

Amatller, Casa Macaya, Casa de les Punxes, Casa Garriga Nogués, Fundació Antoni Tàpies, Casa

Serra, Pavellons Güell, Casa Martí.

5

ROSARIO DE CASTRO

A la resta del Barcelonès: Casa Enric Pavillard a Badalona i Torre Baldovina a Santa Coloma

de Gramenet.

• A l'Alt Penedès: Caves Codorniu a Sant Sadurní d'Anoia.

• Al Bages: Casino de Manresa.

• Al Baix Camp: Casa Navàs i Casa Rull de Reus.

• Al Baix Llobregat: Torre de la Creu a Sant Joan Despí.

• Al Berguedà: Fàbrica de Ciment Asland a Castellar de n'Hug.

• A la Conca de Barberà: Celler Cooperatiu de Barberà de la Conca, Celler Cooperatiu de

Rocafort de Queralt.

• A la Garrotxa: Casa Solà-Morales a Olot.

• Al Maresme: Cementiri d'Arenys de Mar; Casa Puig i Cadafalch i Casa Garí a Argentona;

Casa Coll i Regàs i Cooperativa Obrera Mataronina a Mataró.

• Al Priorat: Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant i Celler Cooperatiu de Falset.

• A la Segarra: Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera.

• Al Tarragonès: Església del Sagrat Cor de Vistabella.

• A la Terra Alta: Celler Cooperatiu de Gandesa i Celler Cooperatiu del Pinell de Brai.

• Al Vallès Oriental: Casa Barbey, Casa Antoni Barraquer, La Bombonera i Torre Iris a la

Garriga.

6

ROSARIO DE CASTRO

Lluís Domènech i Montaner

Nascut a Barcelona el 21 de Desembre de 1850 Lluís Domènech i Montaner va demostrar des

de la seva joventut la seva passió per l’arquitectura.

Exercí una gran influencia en la difusió del Modernisme des de la seva càtedra de l'Escola

d'Arquitectura de Barcelona.

El paper de Domènech i Montaner (1849-1923) va ser essencial per definir el "Modernisme

arquitectònic" a Catalunya. El seu article "En busca d’una arquitectura nacional", publicat en la

revista "La Renaixença", assenyala el camí per aconseguir una arquitectura moderna que reflexi el

caràcter nacional català.

Les seves obres es caracteritzen per una barreja de racionalisme constructiu i de fabulosa

decoració inspirada en l’arquitectura hispano-àrab i en el gust pel dibuix curvilini tant pròpia del

Modernisme.

En el Restaurant del Parc de la Ciutadella (també conegut com "El Castell dels 3 dragons") de

Barcelona (1888) (actualment Museu Zoològic), s’ofereixen solucions que s’avancen al seu temps

7

ROSARIO DE CASTRO

(estructura de ferro i rajoles vistes) que desenvolupa més endavant en el Palau de la Música

Catalana (1908) - que te una fantàstica decoració de mosaic, ceràmica i vitralls policroms -, i en els

edificis projectats des d’aquella data.

Les citades característiques es donen també en els seus principals conjunts arquitectònics

(L'Hospital de Sant Pau a Barcelona i l'Institut Pere Mata de Reus).

Una interessant característica dels treballs de Domènech i Montaner es la seva evolució cap a

la lleugeresa que també es fa evident en el Palau de la Música Catalana. Aquest fet s’oposa a

l’evolució de Gaudí cap a una edificació més i més pesant (veure La Pedrera).

Lluís Domènech i Montaner morí a Barcelona el 27-12-1923.

Domènech i Montaner va poder disposar per desenvolupar la seva arquitectura dels millors

especialistes catalans en totes les tècniques aplicades a la arquitectura, com arquitectes, escultors i

artesans (Contractistes, decoradors, especialistes en forja, fundidors, fusters, vidriers, ceramistes,

guixaires, etc.). Tots van desenvolupar en les seves especialitatas una ingent tasca que fou essencial

per assegurar una extraordinaria qualitat que després es reflexava en la obra del genial arquitecte.

8

ROSARIO DE CASTRO

Antonio GaudiEl 25 de juny de 1852, Antoni Gaudí naixia a Reus. Si bé la documentació del bateig no deixa

cap mena de dubte de quina fou la seva ciutat natal, el genial però també controvertit arquitecte, va

deixar sempre el dubte sobre la veracitat d'aquest fet argüint que el lloc de naixença fou al taller de

calderer que el seu pare tenia a Riudoms, poble proper a la capital del Baix Camp. Tal vegada es

podria dir que el Gaudí home va néixer a Reus, però que l'artista universal ho va fer a Riudoms al

mas de la Caldereta d'on s'originà la seva especial forma d'entendre l'espai: "Tinc el do de la

percepció espacial perquè sóc el fill, el nét i el besnét de forjadors de coure. El meu pare era

forjador de coure, el meu avi, també. Per la banda de la meva mare, a la família, també hi havia

ferrers; el seu avi era boter, el meu avi matern era pescador, tots ells són també gent de l'espai de la

circumstància, i totes aquestes generacions de persones representen un bon aprenentatge".

Gaudí va tenir una infantesa malaltissa, amb sovintejades crisis pulmonars i artritis reumàtica.

Gran part de l'Educació primària la va cursar, curiosament, a una escola fundada per Francesc

Berenguer, el pare del que seria el seu futur i estret col·laborador en projectes com el de la

urbanització de la Colònia Güell o de la Sagrada Família. El 1863, va iniciar els estudis de

Secundària, etapa educativa que en aquella època era tot un símbol d'estatus social i econòmic.

Gaudí no va ser un alumne brillant, encara que el conjunt d'assignatures n'hi havia una en què

9

ROSARIO DE CASTRO

despuntava i que indicava amb claredat les seves inclinacions professionals: la Geometria.

Després de diferents vicissituds personals i acadèmiques, el 1874 va matricular-se oficialment

a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Barcelona. Com a estudiant universitari a voltes en

confonien el rol de professor amb el d'alumne i combinava la seva tasca acadèmica amb la

participació en diferents projectes arquitectònics. Gaudí es rebel·lava sovint contra els corrents

estilístics que intentaven imposar alguns professors. A la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura,

gràcies a la fotografia, tenia accés a copioses obres que detallaven el conjunt del patrimoni

arquitectònic mundial. Tot i l'admiració que sentia pel llegat històric d'impressionants edificacions

gregues o gòtiques que marcarien els trets distintius de la seva pròpia obra, d'on va sorgir el seu

inconfusible estil fou de la seva profunda fe cristiana, la seva irreductible catalanitat i de

l'observació constant de la naturalesa humana, animal i vegetal.

I és just aquest estil inconfusible, el que va apartar Gaudí tant del continuïsme historicista

predominant en moltes mostres arquitectòniques com de les avantguardes europees coetànies. Si bé

Antoni Gaudí és la figura cabdal a Catalunya del complex moviment del Modernisme, no va ser mai

deutor de cap corrent i va restar aïllat de tendències innovadores i envoltat només d'estrets

col·laboradors. Condemnat durant dècades a l'ostracisme, el Gaudinisme a través de les seves

diverses formulacions retornarà al primer pla a un arquitecte català universal que actualment esdevé

un referent imprescindible per als amants de l'arquitectura a tot el món.

El 7 de juny de 1926, Antoni Gaudí va ser atropellat per un tramvia quan es dirigia a peu des

de la Sagrada Família a la Plaça de Sant Felip Neri. L'artista no duia a sobre cap document que

l'identifiqués, només, portava un grapat de panses i nous a les butxaques. Fins i tot, la reacció dels

vianants va ser molt passiva davant un home d'aspecte descurat que semblava un simple

vaguabund.

10

ROSARIO DE CASTRO

La incompetència dels serveis sanitaris va ser pregona i no van ser capaços de salvar la vida

d'un home que en condicions normals hagués pogut superar les seqüeles del fatídic accident. Antoni

Gaudí moria a Barcelona el 10 de juny de 1926.

11

ROSARIO DE CASTRO

El teatre del modernisme catalàEl propòsit fondamental del moviment era modernitzar la cultura catalana, homologant-la al

context europeu i construint una nova estètica allunyada dels principis del racionalisme i del

positivisme. El modernisme cuestionava els balors establerts, situaba l'individu com a centre de la

mayoria de reflexions i portava els conflictes morals i socials a primer terme. Els principals centres

de difusió de la nova estètica van ser el cafè Els Quatre Gats, les Festes Modernistes al Cau Ferrat

de Sitges i les revistes Quatre Gats, Pèl & Ploma i Joventut, entre altres. Dins del modernisme es

poden encabir autors tan diversos com Apel·les Mestres, un dels principals precursors, Santiago

Rusiñol, Ignasi Iglésias, Juli Vallmitjana, Joan Torrandell, Adrià Gual o Felip Cortiella.

12

ROSARIO DE CASTRO

Santiago Rusiñol

Rusiñol, a banda de pintor i prosista, va ser un dels principals dramaturgs del moviment. Va

actuar com a dinamitzador modernista amb les Festes Modernistes al Cau Ferrat de Sitges. En les

seves primeres obres, com Cigales i formigues (1901) o L'heroi (1903), va jutjar la societat del

moment, considerada banal, materialista i supèrflua, a la qual oposava la figura de l'artista, el geni

redemptor. Les relacions entre aquest i la societat, però, van canviar substancialment a La mare

(1907), on Rusiñol es va mostrar molt més indulgent i conformista.

Aquesta obra va ser el preludi de la seva posterior reconversió, de la bohèmia a la vida

burgesa i assenyada. Cal destacar també L'auca del senyor Esteve, una de les seves obres més

conegudes, retrat agredolç de la burgesia barcelonina del començament de segle. Escrita el 1907

com a novel·la i feta la versió dramàtica el 1910, va ser estrenada amb gran èxit el 1917.

13

ROSARIO DE CASTRO

Ignasi IglésiasIgnasi Iglésias va cultivar un teatre més social. Nascut en els ambients obrers de Sant Andreu

del Palomar i format com a dramaturg en el teatre societari, Iglésias, tot i el regust simbolista de les

primeres obres, com L'escurçó (1894), amb el canvi de segle va fer un gir naturalista, amb peces

com El cor del poble (1902), ‘Els vells' (1904) i Les garses (1905), que van esdevenir els seus èxits

principals. El món representat per Iglésias és un món obrer vuitcentista amb unes problemàtiques

pròpies de la menestralia barcelonina. Iglésias, militant del republicanisme federal, prenia en

consideració les injustícies socials però no acceptava l'antagonisme de classes. En les seves obres

existia una supremacia moral de l'obrer que el feia triomfar per sobre de l'ambició i la corrupció de

la burgesia, sempre dins d'un ordre social presidit pel pactisme.

14

ROSARIO DE CASTRO

Bibliografia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Modernisme_catal%C3%A0

http://www.gaudiallgaudi.com/CA100.htm

http://www.xtec.cat/serveis/crp/a8903084/colonia/gaudi02.htm

15