Pd t 62

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

3 El tió de Nadal torna a Viladecans. Ricard Caba

4 L’esperança és el regal. Montserrat Pastor

5 La gran nevada de 1962 en 6 qüestions. Jordi Mazón

6 El racó de la lectura. Bàrbara Lligadas

7 Com és l’agricultura a Viladecans? Josep Domènech

9 L’any que Eurovegas ha sacsejat el Parc Agrari. Montserrat Lligadas

10 Independentista i d’esquerres. Jaume Alloza

11 PVT Viladecans inicia campanya. Daniel Clemente

12 La tercera Nit del Mamut13 La mirada aguda: Corriol camanegre. Eio Ramon

14 Les nostres entitats: Breu història de l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans

15 Recerca històrica: La propietat de la terra a Viladecans l’any 1931. Manuel Luengo

17 Històries viladecanenques: Secundí Roca Roca: fúria infernal, jutge terrenal. Andreu Comellas

19 Conèixer Viladecans: Uns dibuixos escolars de fa gairebé cent anys. Josep Lligadas

21 La memòria en imatges: Contra la mili, objecció de consci-ència! Jaume Muns

Educació i immersió lingüísticaEl nostre sistema educatiu pateix, des de l’inici de la democràcia, de la incapacitat, o la manca de voluntat, dels dirigents polítics per posar-se d’acord a l’hora de fer un programa educatiu consensuat, cosa que fa que cada cop que canvia el govern canviïn també els plans d’estudis, amb el consegüent desgavell per a alumnes i mestres, i amb el greu perjudici que això comporta per al nivell educatiu.Però resulta que ara, a més de tot això, ens han caigut a sobre els deliris d’un ministre que, amb el suport del govern del qual forma part, ha decidit posar tots els entrebancs possibles al sistema d’immersió lingüística amb què l’escola catalana ha estat capaç de fer front, amb un èxit inqüestionable, a la realitat de la diversa procedència dels nois i noies. L’escola feta en català ha aconseguit que tots els nois i noies puguin compartir escola i aula sense proble-ma, i que tots en surtin amb un bon coneixement de la llengua castellana (present majori-tàriament als mitjans de comunicació i amb projecció mundial) i la llengua catalana (mino-ritària a tots els efectes). En aquest èxit hi ha tingut un paper determinant el bon seny dels pares i mares castellanoparlants que, en la seva immensa majoria, han entès que els seus fills i filles viuran millor i tindran més oportunitats de futur si dominen bé totes dues llengües.És evident que l’intent de tombar aquest sistema educatiu en nom d’una suposada llibertat d’elecció dels pares, no està mogut per cap interès pel bé dels nois i noies, sinó pel desig de fer mal al bon funcionament escolar, amb l’esperança de perjudicar així el coneixement de la llen-gua catalana. Però és que aquesta mena de llibertat no s’aguanta per enlloc, perquè els plans d’estudis, llengua inclosa, no els han de triar els pares, sinó són els poders públics democràtics els que han de buscar –de forma participativa, això sí– el que millor ajudi a l’educació dels nois i noies. A Catalunya això s’ha fet, i ha funcionat bé. És una indignitat que hi hagi qui s’ho vulgui carregar.

62Any 7

15 de gener de 2013

Sumari

TAULA RODONA (que acabarà amb unes cançons de la K i la B)

amb:

Dijous, 17 de gener, a les 18,30 h.

Festa Major

d’hivern 2013

El tió de Nadal torna a Viladecans

Com ja sembla ser habitual, el tió de Nadal va tornar a ser present a la plaça de la Vila de Viladecans. Va

ser el passat dilluns 24 de desembre. L’ajuntament de Viladecans amb el suport d’Òmnium Cultural Vilade-cans i l’AAVV del Casc Antic, va fer possible que la plaça s’omplís i que una columna de gent fes una cua que va arribar a enfilar-se carretera enllà en direcció a Gavà, perquè els nens i nenes poguessin fer cagar el tió.Òmnium Cultural de Viladecans és el segon any que màgicament ali-menta el tió de Nadal perquè els cops de bastó facin cagar al tió unes revistes de Cavall Fort per a cada un dels nens i nenes que hi van partici-par. Aquest any 500 nens i nenes han rebut un Cavall Fort perquè han seguit al peu de la lletra allò que marca la tradició.Com és prou sabut, el tió de Nadal és un costum ca-talà que se celebra el dia de Nadal o a la seva vigília quan la família està reunida. Símbol del geni boscà benefactor de la casa (perpetuació del foc a la llar) és l’equivalent de l’avet típic dels països nòrdics i ger-mànics. Al tió, adormit com la natura en aquest temps d’hivern, cal despertar-lo picant ben fort per obtenir regals per a tothom (fertilització cíclica de l’arbre).Els tions d’alzina i roure són els millors. Un bon garrot flexible i consistent per bastonejar-lo asse-gurarà una collita abundant. Dies abans es prepara el tió tapant-lo amb un sac o flassada perquè no es constipi. Si li dóna menjar cada dia: galetes, fruita. Si fa sol se’l treu a passejar. Un tió malaltís pateix de

restrenyiment. I no el faràs cagar per molts cops de bastó que rebi.Moments abans de fer-lo cagar, se li crema el mor-ro, i se’l rega amb vi (símbol de joventut i vitalitat). Després es pica ben fort tot cantant tonades com aquesta:

Caga tióCaga torróNo caguis arengades,Que són salades,Caga torronsQue són molt bons

Aquest any vam comptar amb actuació de Miqui Giménez que va animar la festa fins passada la una del migdia.

Ricard Caba

Amics, amigues, a TV3 parlen de mi!!!!!!Acabo de llegir a la seva web que aquesta setmana el programa Espai Terra viatja en el temps i es trasllada fins a l’Edat del Gel, fa 150 mil anys. Diuen que coneixe-rem els mamuts, grans elefants llanuts que en aquella época vivien a Catalunya: o sigui els meus tiets i cosins serem els protes. Sabrem com eren, què menjaven o com vivien aquests grans mamífers, i la pregunta de la setmana d’El Joc de Cata-lunya estarà molt relacionada amb aquests animals prehistòrics. I jo sospito que molts veïns i veïnes de la nostra comarca n’endevinaran la resposta!!!Caldrà estar-hi, doncs, especialment atents. El programa s’emet de dilluns a di-vendres en directe a les 19,55. Divendres, molt especialment, confio que tots vos-

altres estareu amorrats a la tele, perquè em sembla molt que tindré els cinc minuts de glòria!!!!!

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 62 - Gener 2013 3

Cada any quan arriben les festes nadalenques sovintegen anuncis de regals, joguines, bons

propòsits… intentant entendrir els cors i les ànimes del personal, demanant ajuts per als més des-protegits. Forma part de la tradi-ció, per Nadal hem de ser soli-daris i pensar en tot aquest món gris i opac que potser durant la resta d’any obviem. Una de les accions més solidàri-es al nostre país per la repercus-sió mediàtica que comporta és la Marató de TV3, esdeveniment solidari, que estimula diferents agents socials, combina sensibi-lització pública amb l’entreteni-ment i la divulgació científica, i que enguany s’ha dedicat al càn-cer en general.Quina família malauradament s`escapa d’aquesta malaltia, en un grau o un altre, amics, pares, germans, fills, néts… és una de les xacres amb què la nostra soci-etat ha de viure.Les investigacions avancen i els percentatges de salvació han augmentat considerablement, però malauradament encara són moltes les persones que es que-den al camí i per a elles sí que el càncer és el final, després de patir llargs tractaments la majoria de vegades molt agressius, que els han portat al límit de les seves forces.Quan tens contacte amb la ma-laltia, no és només al voltant d’ aquestes festes sinó sempre, que veus com metges i metgesses, in-fermers i infermeres, voluntaris i voluntàries… treballen tot l`any per alleugerir i potser aconseguir guarir els malalts. Quan passes a formar part del món de l`hospital veus realment l’abast d’aques-

L’esperança és el regal

ta malaltia. Crec que el perso-nal que en forma part estan fets d’una fusta diferent, no és només una feina, és un acompanyament per fer aquest camí tan difícil, sense pensar a llarg termini per-què el futur no existeix, només el present, tractament darrere trac-tament.Amb el programa de la Marató hem vist com molts dels malalts que han patit o pateixen càncer viuen dins el món de la malal-tia amb l’esperança dels canvis que es van aconseguint gràcies a les investigacions. A poc a poc s’avança.Les persones afectades viuen sense fer plans. Estar lligat a un tractament t’invalida per a tenir una vida normal, alguns durant les quinze hores de la Marató ens han explicat com viuen amb la malaltia, s’acostumen a passar temporades dins l’hospital com-partint les hores, dies i nits amb les infermeres i infermers, metges i metgesses, una família nova. La societat fa un gran esforç so-lidari amb les aportacions, mú-sics, escriptors col·laboren amb el disc i enguany també amb un llibre ben interessant, aquests

actes precedeixen a la gran festa cívica. Tot i la crisi el nostre país participa unànimement perquè el motiu s’ho val. Des del 1992 ja és una tradició més que con-solidada amb testimonis íntims sense caure en la morbositat, s’aprofundeix científicamente en el tema, és una ocasió per a l’op-timisme en uns moments difícils.Una societat capaç d’organitzar aquests actes amb les seves for-ces és una societat preparada i madura per assumir nous reptes. Emoció, entreteniment, aportaci-ons de metges especialistes deta-llen l’estat de les investigacions actuals i els seus avenços.Per un dia s’aparca la crisi, mal-grat les dificultats econòmiques enguany s’ha superat amb es-creix la recaptació d’altres convo-catòries, destinant-la a la investi-gació biomèdica perquè el càncer deixi de ser mortal i es convertei-xi en malaltia curable o crònica.Una vegada més hem demostrat que no deixarem sols els malats i els especialistes. Hi ha desitjos impossibles, ma-lalties invencibles. Per tot això: “L’esperança, és el regal”.

Montserrat Pastor

El 24 de desembre de 1962, ara fa tot just 50 anys, a Viladecans i a bona part de la cos-ta catalana hi va haver la nevada més im-portant en més de 100 anys. Una nevada

que no s’ha tornat a repetir, i que va deixar gruixos de fins a mig metre de neu al nostre terme. L’àrea de Patrimoni Cultural de l’ajuntament ha elabo-rat una exposició per a rememorar aquell episodi a partir de les fotografies de molts conciutadans van poder fer, i que d’una forma o altra van viure la gran nevada. En aquesta exposició vaig tenir la sort de participar amb una conferència per explicar el fet meteorològic, i que es va estructurar en 6 pre-guntes bàsiques. Aquí en mostraré les 5 primeres... La sisena, en el següent Punt de Trobada. 1. Què és la neu? El vapor d’aigua de l’atmos-

fera, provinent de l’evaporació del mar, de l’ai-gua continental, i de la transpiració de la vege-tació i els animals, en refredar-se es condensa, transformant-se en gotetes d’aigua líquida, tan petites que suren en l’aire. Es forma aleshores un núvol. Si la temperatura en què es produeix aquesta condensació es troba per sota de 0ºC, aleshores el vapor es sublima, i en comptes d’ai-gua líquida es forma un cristall de gel.

2. Per què neva? Aquests cristallets són molt lleu-gers, i queden suspesos en l’aire, dins del nú-vols. Però a poc a poc van creixent, pel fet que sobre ells es van dipositant més i més cristalls, fins que el pes d’aquests es fa suficientment gran, fins que es forma un floc de neu. Alesho-res cau cap al terra, produint-se la nevada.

3. Què ha de passar a la costa catalana perquè hi nevi? Que nevi a la costa és inusual, però no estrany. Cada dècada acostumen a caure entre 4 i 8 nevades, generalment de poca importàn-cia, més anecdòtiques que res. Perquè nevi es requereix que dues condicions es donin de for-ma simultània. Primerament, que ens arribi una massa d’aire molt freda, generalment del nord-est. Aquesta massa d’aire que prové de Centre-Europa i més enllà, de Sibèria, acostuma a ser eixuta quan arriba a la costa catalana, i només provoca algunes nevades a la cara nord dels Pi-rineus. Però si simultàniament a aquesta massa freda i eixuta també arriba a la costa catalana aire humit de la Mediterrània, aleshores es po-den formar núvols que acostumen a generar precipitacions sòlides al litoral. Aquesta situ-ació es dóna quan un anticicló potent se situa sobre el nord d’Europa, i una depressió sobre la Mediterrània occidental.

4. Per què va nevar tant el 24 de desembre del 1962? La nit de Nadal d’aquell any la configu-ració de l’atmosfera era exactament com la des-crita en la qüestió 3. Un potent anticicló ja feia un parell de dies que enviava aire molt fred del centre d’Europa. El 24 es va formar una baixa pressió sobre la Mediterrània, que va impulsar un vent de llevant, humit. Podríem dir que vam tenir una llevantada hivernal durant unes ho-res. A partir del 25 a migdia la depressió es va allunyar i així el vent humit de la Mediterrània, de manera que va sortir el sol i això va fer que els viladecanencs i viladecanenques poguessin gaudir d’un bon tou de neu fresca pertot arreu.

5. Feia més fred abans que ara? Nevava més? Dels nostres avis se sol sentir que abans feia més fred, que nevava més... I certament, les da-des mostren que és així. Des del 1850 aproxi-madament, la Terra ha iniciat un cicle d’ascens tèrmic, en el qual estem plenament immersos. Però per causes no conegudes del cert, entre el

La gran nevada de 1962 en 6 qüestions

Fotografia: Secundí Roca. Arxiu municipal.


1940 i el 1975 aproximadament, la temperatu-ra de la Terra va experimentar una davallada transitòria. Entre aquests anys hi trobem un ma-jor nombre de dies de gelada, de nevades, i una pluja que si bé al cap de l’any és la mateixa que en l’actualitat, es produïa d’una forma més con-tínua, sense tantes setmanes de sequera, com passa actualment. Entre aquests anys hi trobem la gran gelada del 1957 o la gran nevada del 1962. Tal i com es mostra en la gràfica adjunta

de la temperatura mitjana a l’observatori Fabra de Barcelona, els anys més freds dels últims 15 anys són els més càlids del període 1914-1980.

Les nevades observades al pla de Barcelona durant els darrers 110 anys mostren també aquesta concen-tració de nevades en aquest període de temps, i una clara davallada a partir de la dècada dels 1980.

Jordi Mazon


El racó de la lectura“Llibertat” & “El llenguatge secret de les flors”

La lectura és una de les activitats més apassionants que existeixen, per això un bon propòsit per a aquest any que acabem d’encetar podria ser llegir més sovint. Dedicar-nos més estones al plaer de la desconnexió i la rela-xació, que en aquests temps tan convulsos són ben necessàries per poder

mantenir el seny.Per això us proposo un parell de bones novel·les, per si us ve de gust plantejar-vos un propòsit assumible per al 2013. Els títols són “Llibertat”, de Jonathan Franzen, i “El llenguatge secret de les flors”, de Vanessa Diffenbaugh. Dues novel·les amb protagonistes femenines que degut a esdeveniments traumàtics sobrevinguts durant l’adolescència evolucionen coixes emocionalment al llarg de la història.

Dues dones envoltades de personatges rics, complexos i emocionalment molt ben definits, que acaben configurant novel·les pràcticament corals. Un entorn que les ajuda a enfortir-se a poc a poc, per superar la mancança d’un entorn familiar esta-ble i sòlid que els va impedir proveir-se d’una maduresa emocional que els perme-tés fer front als reptes de la vida adulta.Dues històries molt contemporànies, amb les quals us sentireu probablement iden-tificats/des i reconeixereu detalls del vostre entorn proper. Dos autors diferents, un home i una dona que retraten amb mestria la travessia que fan les protagonistes a la cerca de la felicitat ofegant vells fantasmes. Dos viatges emocionals que no us deixaran indiferents, us absorbiran i gaudireu de la lectura de forma plena. No voldreu que s’acabin les pàgines, perquè voldreu saber com continuen les seves vides. Us endinsareu en les seves experiències i voldreu seguir donant-los la mà,

acompanyant-les en la seva quotidianitat. Us costarà enllestir la lectura.

Bàrbara Lligadas


Hi ha força desconei-xement de l’agricul-tura que es practica al Baix Llobregat, i

en concret a Viladecans. Potser aquest fet sigui donat perquè des del mateix sector no l’hem sabut obrir prou als ciutadans que te-nim tan a prop de les nostres ex-plotacions agràries. Però crec que seria interessant que es conegués la varietat de cultius que s’hi fan i les tècniques que apliquem per fer una agricultura respectuosa amb el medi que ens envolta. Els professionals que ens hi dedi-quem estem associats a una ADV (Agrupació de Defensa Vegetal) amb dos enginyers agrònoms que treballen perquè els nostres cultius es puguin desenvolupar sans, lluitant contra plagues i malalties, amb tècniques que si-guin respectuoses amb el medi ambient i amb total seguretat per al consumidor. Els socis de l’ADV paguem una quota i tenim també l’ajuda del Departament d’Agricultura i del Parc Agrari, i la constant col·laboració amb la UPC de Castelldefels, per tal que la transferència tecnològica sigui la manera d’actualitzar els coneixements sobre les noves tèc-niques que s’apliquen per dur a terme una agricultura adaptada a les necessitats del nostre temps.A l’horta de Viladecans hi podem trobar una gran varietat de cultius com: apis, cols, coliflors, enciams, bledes, cebes, alls tendres, faves, mongetes, pèsols, carbassons, car-basses, xíndries, escarxofes, tomà-quets, cogombres, entre d’altres. Aquesta rica varietat de conreus és plantada en diferents tipus de sòls, propis del Delta de Llobregat i formats a causa dels sediments dipositats com a conseqüència de les riuades. Aquests sòls estan classificats com Francs, Argilo-

Com és l’agricultura a Viladecans?sos, Llimosos i de sorres quan ens apropem a la línia de costa.Els pagesos hem anat cultivant les diverses hortalisses als tipus de sòls on s’hi adapten millor, seguint l’estacionalitat de cada varietat o protegint-lo amb es-tructures d’hivernacle per poder produir a contra-estació i avançar les collites. Els tècnics de l’ADV fan un seguiment dels cultius d’exterior per determinar el mo-ment òptim per dur a terme els tractaments necessaris amb pro-ductes autoritzats per Producció Integrada i respectuosos amb la fauna auxiliar, que ens ajuda a controlar les diferents plagues. En cultius protegits, en no existir aquesta fauna auxiliar, es fa un control biològic introduint dife-rents espècies d’insectes depre-dadors o paràsits a fi de trobar l’equilibri entre espècies benefi-cioses i perjudicials, obtenint així collites amb nivell zero de resi-dus. Pel que fa a la fertilització, l’any passat vam signar dos con-venis: un amb la Junta de Residus per fer aportacions de matèria or-gànica als camps amb el compost que es genera de la transformació de la recollida selectiva d’escom-braries de l’Àrea Metropolitana; l’altre amb un doctor enginyer agrònom, professor associat de la Universitat de Lleida, especialit-zat en fertilitat de sòls i nutrició de cultius que ens assessora en el maneig del reg i la fertilitza-ció des de la interpretació de les anàlisis de sòls, aigües, fulles i fruits, que en funció dels resul-tats fem l’aportació dels diferents nutrients segons les necessitats d’extracció de les plantes en cada fase del cultiu i aconseguir amb aquestes tècniques un estalvi en el consum de fertilitzants, man-tenir la textura del sòl, que és la proporció de les diferents partí-


cules minerals que el composen, aconseguint l’equilibri necessari per al creixement de les plantes i evitant la salinització i la conta-minació per excessos d’adobs.Hem de tenir present que com a activitat econòmica del sector primari té una problemàtica di-ferenciada de qualsevol altre sec-tor. Com a espai obert a tothom, en els últims temps, estem patint onades de robatoris que van des de la pròpia collita a les infraes-tructures de reg (vàlvules i con-duccions elèctriques), saquejos a magatzems i robatoris de maqui-nària pesada per tractors, la qual té un alt valor d’adquisició, i pos-teriorment és venuda desballes-tada o a pes. Destacar també la poca sensibili-tat de les administracions i parti-cularment de la local, que senya-litza camins d’ús agrari perquè hi puguin circular les bicicletes, amb els riscos que això comporta. La xarxa de camins no està adequa-da per circular tractors i camions amb grups de ciclistes, els quals dificulten el trànsit i, per tant, l’ac-tivitat agrària. A més, és impor-tant parlar de la problemàtica que comporta conviure al costat d’un espai natural com és el Remolar-Filipines i els Reguerons, conside-rada zona ZEPA (Zona d’Especial Protecció d’Aus) amb cultius al voltant. La viabilitat els nostres cultius es veu amenaçada, quan en diferents èpoques de l’any, pa-tim els atacs dels estornells en la fruita, dels tudons en cultius aca-bats de plantar, dels ànecs quan les plantes estan a punt per collir i de les gavines que paren a sobre dels hivernacles i ens foraden els plàstics. Portem anys denunciant aquesta situació, i els únics que assumim les pèrdues som els pa-gesos, que davant de veritables destrosses no rebem cap compen-sació, arribant a la paradoxa que el Departament d’Agricultura dóna permisos per matar a trets les aus que se’ns mengen els cul-tius.

Tinc la sensació que alguns con-servacionistes confonen la bio-diversitat i la sostenibilitat amb la protecció de les espècies. Si podem gaudir d’un entorn com aquest és perquè els nostres avis i besavis s’hi van deixar la pell per modelar el territori com el coneixem ara, però una agricul-tura periurbana, amb la pressió urbanística que això comporta i sense un relleu generacional ga-rantit, està en constant risc, com ha passat aquest darrer any amb el projecte que la Conselleria de Territori tenia previst construir al Baix Llobregat.Hem de tenir clar com volem que sigui el nostre entorn i en aquest

sentit, la pagesia, amb una agri-cultura sostenible i respectuosa amb la biodiversitat del territori i amb la implicació de tots i totes, farà que en puguem gaudir du-rant molts anys.

Josep Domènech Vendrell

L’any 2012 serà recordat per molta gent perquè ha estat un any molt intens en di-ferents aspectes. La situació econòmica, el mercat laboral, la qüestió nacional, en-

tre d’altres. Per a la gent del Baix Llobregat també quedarà en el record com l’any d’Eurovegas.A finals del mes de febrer sortia la notícia que el magnat nord-americà del joc, el Sr. Adelson, volia portar el seu negoci a l’estat espanyol i Barcelona era candidata per a acollir-lo. El govern català va confirmar la notícia i, tot i voler amagar, tant si com no, les converses que mantenia amb Las Ve-gas Sands Corporations, les filtracions van posar en evidència que el lloc escollit per l’empresa i ac-ceptat per la Generalitat era el delta del Llobregat. I concretament els terrenys que ara són Parc Agra-ri. No entraré més en els detalls d’aquesta història tortuosa, que va arribar al seu final a principis de setembre, quan la Generalitat va anunciar que re-nunciava al projecte i que es decantava pel Barce-lona World, un altre negoci del mateix estil, però que aquest cop s’ubicava en terrenys a tocar de Port Aventura.El cas és que si d’alguna cosa va servir el globus d’Eurovegas va ser per a fer prendre consciència a la ciutadania del Baix Llobregat i de Barcelona, de que al costat de casa hi té un rebost. L’opinió majo-ritària va ser la de preservar-lo i potenciar-lo.I vet aquí, que la zona agrícola del delta del Llobre-gat, anomenada, des de fa més de deu anys, Parc Agrari, es posa en relleu, i un sector de la pobla-ció que fins aquest moment se n’havia mantingut al marge, o bé l’havia ignorat, en comença a parlar. I surt a la llum la feina que s’ha estat fent durant aquests anys. Des de la millora de las infraestructu-res agràries, fins a la promoció del producte local, sota el nom de Producte Fresc del Parc Agrari del Baix Llobregat.I un dels projectes que ha estat al calaix durant molt de temps, tot esperant la voluntat política de tirar-lo endavant, surt a la premsa i pren rellevàn-cia: posar mecanismes a l’abast de propietaris i ar-rendataris per tal de posar en producció terres que, pels motius que sigui, han estat durant anys ermes, o bé terres de pagesos que es jubilen i deixen l’ac-tivitat. De manera que el potencial productiu del Parc Agrari sigui posat en valor i aprofitat al mà-xim. En contra del que es pugui pensar, no estem

L’any que Eurovegas ha sacsejat el Parc Agrari

parlant d’un nombre molt significatiu d’hectàrees, però l’important és que, siguin les que siguin, esti-guin en producció.Es tracta doncs, de que l’administració pública fa-ciliti la posada en contacte de propietaris i possi-bles arrendataris. Aquests arrendataris poden ser explotacions ja existents que ampliïn la seva base territorial o bé persones que es vulguin incorporar al sector agrari com a titulars d’explotacions, assu-mint els riscos que comporta emprendre un negoci d’aquestes característiques.Aquesta iniciativa no és nova, ja que en d’altres indrets de Catalunya ja s’està portant a terme. En moments de crisi, on tothom ha de fer esforços per reinventar-se, tornar a l’explotació familiar pot ser una manera de sortir-se’n. Cooperatives que gestio-nen terres dels seus associats que deixen l’activitat i les cedeixen a altres pagesos de la mateixa coopera-tiva, és una altra de les iniciatives que s’està posant en marxa, a Lleida, per exemple.Esperem que el 2013 sigui l’any de la consolida-ció d’aquest projecte i de molts d’altres que el Parc Agrari té en marxa, per tal de donar a conèixer i potenciar el sector agrari, per fer-lo econòmicament viable i per garantir un espai on la seguretat ali-mentària de la ciutadania estigui garantida, en un entorn metropolità molt densament poblat.

Montse Lligadas

Un camp que ha estat molts anys abandonat i que en els darrers mesos s’ha posat en conreu, a la zona anomena-da Ca l’Inglada de Sant Boi



La plaça de la Vila i la Torre Modolell seran l’eix central dels actes de la festa major d’hivern d’enguany. Tots i totes estem convidats la Pla-ça de la Vila a una cita molt especial, abans de

sortir amb el Mamut de festa popular i gresca amb foc, xocolata i vi calent. El dissabte 19, a les 18h 30 minuts es podrà assistir a un espectacle audiovisual sense precedents a Viladecans. Seran deu minuts de projecció d’imatges sobre l’edifi-ci més identificatiu de la nostra ciutat, que volen rega-lar als espectadors un esclat de color i d’efectes sobre la centenària pell de la Torre Modolell. Serà un espectacle amb una càrrega festiva i simbòlica perquè intenta su-mar imaginació, tecnologia, tradició i patrimoni histò-ric de la ciutat.

La Torre Modolell es vesteix de festa

19 de gener, a les 6,30 de la tarda

Independentista i d’esquerres

Al respecte de les eleccions del 25 de novem-bre passat voldria esmentar un fet que m’ha sobtat positivament. I és que hi ha hagut un partit, en concret la CUP, que ha demos-

trat que es pot ser independentista i també d’esquer-res. Fins ara l’esquerra tradicional d’aquest país havia mirat amb recel el moviment independentista com a sospitós de ser, diguem-ne, burgès. La CUP ha trencat aquesta premissa. És pot ser independentista i estar fins i tot a l’esquerra de l’esquerra de sempre. Sembla-va que un partit d’esquerres podia defensar amb tota llibertat un estat propi per al poble palestí però no un estat propi per a Catalunya. No era polí-ticament correcte. La CUP demostra que es pot anar a les manifestacions del 15M, lluitar contra els desnonaments, estar fora de l’euro i fins i tot fora de la Unió Europea. Tanmateix voler que el Tibet sigui independent però que també ho sigui Catalunya. Ja no val el discurs social com a coartada per anul·lar el discurs nacional. Són dos vasos comuni-cants. No hi ha esquerra sense discurs social com tampoc sense defensa de la llibertat individual o col·lectiva. L’esquerra tradicional no té cap problema en denunciar els problemes socials. També la CUP ho fa. Però a l’esquerra tradicional li surt urticària cada cop que ha d’esmentar el dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa 30 anys, aquells 16.000 milions d’euros anuals que van cap a Espanya sense retorn. La CUP no té cap problema en denunciar-ho.L’esquerra tradicional pot seguir lluitant pels drets socials i creure en una Espanya federal però també en una Catalunya independent.

Jaume Alloza


PVT Viladecans inicia la campanya Vilade-cans Desperta 2013, la més brutal i extensa que s’ha fet mai a Plataforma por la Verdad y la Transparencia.

L’organització, que farà un any aquest mes de ge-ner, va néixer per apropar al poble el que no ens diu l’ajuntament, com projectes impopulars, la miliona-da que se’ns va de les butxaques dels ciutadans a les massives pèrdues a les empreses municipals, la despesa d’alcaldia, els endollismes i en definitiva allò que no surt a la revista municipal. A sobre ens diuen que no hi ha diners i la gent s’ho creu. Amb aquesta excusa, ens retallen en serveis bàsics com ara són la neteja i el transport públic, entre d’altres, perquè aquests diners els han despilfarrat alguns de la coalició PSC-ICV i ara no n’hi ha ni per plantar nous arbres als nostres carrers on n’hi havia algun de mort. No hi ha calers perquè paguem quasi un milió d’euros als seus amics i parents, els anome-nats càrrecs de confiança, que no els fa falta tenir ni tan sols el graduat per guanyar més de 2.500 € al mes. Gastem també de la nostra butxaca els més de 2.800.000 d’euros que se’n van a l’àrea d’alcaldia. I també gastem en els endollismes a les empreses municipals, amb pèrdues milionàries... i en els sis tinents d’alcalde que tenim.Iniciem aquesta campanya a peu de carrer per apro-par a tots els viladecanencs tota aquesta informació i molta més, com per exemple com els socialistes i els que diuen ser verds agilitzen tràmits per cons-truir a la falda de Sant Ramon, que l’alcalde està

PVT Viladecans inicia la campanya Viladecans Desperta 2013

imputat per dos delictes o que no s’ha fet res per pal·liar l’excessiva pujada de taxes de guarderia, entre d’altres temes. A Viladecans hi ha molta gent adormida, que continuen votant aquesta colla, que no se n’adonen per culpa dels encobriments, ocul-tismes i censures que fa la coalició PSC-ICV. Criti-quen contínuament altres partits per les retallades quan ells també retallen els serveis municipals. El joc recíproc de tota casta política.Creiem del tot necessari que la gent s’assabenti de la veritat de Viladecans, perquè estimem la nostra ciutat i no consentirem que els viladecanencs con-tinuïn enganyats. És per això que et demanem, si no estàs dormint i ja t’has despertat, que ens ajudis amb la campanya o a fer ressò d’aquestes informa-cions. Volem gent com nosaltres, gent valenta que treballi pel poble sense cap tipus d’interès econò-mic ni polític, que els agradi escoltar a la ciutadania i que busquin la veritat i la transparència al nostre municipi. Si ets així, uneix-te al nostre moviment. Uneix-te al moviment PVT! Perquè tenim dret a ser informats!Pots posar-te en contacte amb nosaltres al telèfon 619240234 i a internet per tres vies: el correu elec-trònic [email protected], el grup de Face-book “PVT Viladecans” –on trobaràs un espai per dir la teva sobre Viladecans–, o al Twitter @pvtcat.Aquesta vegada sí que arribarem a tot Viladecans!

Daniel Clemente Ávila


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Charadrius alexandrinus-corriol camanegreViladecans 7-XII-2012. 5 exemplars hivernant a la platja.

La seva àrea de distribució s'ha vist reduïda en les darreres dècades a causa de la destrucció del seu hàbitat natural. Així, per exemple, ja fa temps que no cria a Gran Bretanya. Menja cucs, mol·luscs, crustacis, insectes i aràcnids. És molt característic el comportament d'aquest ocell quan se sent amenaçat, ja que simula estar ferit i es mou feixugament i arrossegant una ala com si la tingués trencada. D'aquesta manera desvia l'atenció del possible depredador i evita que aquest trobi el niu. Aquest comportament no és exclusiu del corriol camanegre.

Font: Viquipèdia.

L’any 1961 un grup d’afi-cionats a la fotografia, van fundar l’Agrupació Fotogràfica de Vilade-

cans, aconseguint disposar d’un local amb laboratori per revelar les fotografies en blanc i negre, situat al segon pis del edifici de Can Modolell (Ajuntament). L’entitat va quedar integrada dins del Patronat Municipal de Cultura i Esports.Des d’un bon començament l’Agrupació ha difós l’art de la fotografia a la nostra població, mitjançant cursets i tallers de fo-tografia, la qual cosa ha donat al llarg d’aquets anys excel·lents fo-tògrafs a la nostra vila. Entre d’altres, les activitats i es-deveniments més importants re-alitzades durant aquests 52 anys d’existència han estat:• Concurs Estatal de Fotografia

amb els temes Lliure i Vilade-cans que enguany arribarà a la seva XXXIV edició.

• L’any 1984, els membres de l’Agrupació Fotogràfica và-rem constituir juntament amb l’Arxiu Històric de Vi-ladecans l’Arxiu Gràfic de Viladecans (embrió del que posteriorment, seria l’Arxiu d’Imatges Municipal). Es tractava de recopilar la me-mòria històrica partint de les fotografies i targetes postals antigues, aportades pels fotò-grafs i veïns de la ciutat.

• L’Agrupació va ser cofunda-dora de la Federació Catalana de Fotografia.

• L’any 1997, l’Agrupació Foto-gràfica de Viladecans, amb el suport l’Arxiu Municipal de

Breu història de l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans

l’Ajuntament, va organitzar la Festa de la Fotografia que promou la Federació Catala-na de Fotografia.

• L’any 2003, l’Agrupació Fotogràfica va organitzar el Congrés Nacional de la Confederació Espanyola de Fotografia, també amb el su-port de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament, i de la Federa-ció Catalana de Fotografia.

Un dels esdeveniments més des-tacables dels darrers anys, va ser rebre de la Confederación Es-pañola de Fotografia el premi a la millor Agrupació Espanyola de l’any 2006.Hem de dir que la presència d’aquesta entitat va mes enllà de l’àmbit municipal, ja que en el transcurs d’aquests anys els socis de l’entitat han estat reconeguts amb nombrosos premis i distin-cions, tant estatals com internaci-onals.Actualment, a part les activitats esmentades fem un concurs so-cial mensual, realitzem cursets

d’iniciació i avançats, de captura i processat de la imatge digital, fem sortides i tallers fotogràfics, i durant tot l’any diverses expo-sicions a locals de Viladecans. També disposem al nostre local d’una impressora fotogràfica professional de capacitat fins a la mida DIN A3, que resta a dispo-sició del nostres socis.Tots els divendres els fotògrafs que ens trobem a la seu social, comentem els nostres treballs i exposem les tècniques per fer fo-tografies i el tractament digital de la imatge.La seu social es troba al Carrer de la Antiga Riera, 8-1er i els dies de reunió són els divendres de 20:00 a 22:00 h. Per a més informació podeu consultar la nostra web o adreçar-vos al correu electrònic.

Fotografia de Josep Ponsa, primer premi de la XXXIII edició del concurs esta-tal organitzat per l’Agrupació amb tema de Viladecans.

Pàgina web: http://www.agfovi.com

Correu electrònic: [email protected]


les nostres entitats


Recerca històrica

L’article d’aquest mes pretén donar una mica més de coneixement del que va ser el món agra-ri del Viladecans de les primeres dècades del segle XX, en concret conèixer quina era l’estruc-

tura de la propietat de la terra a Viladecans, uns mesos abans de proclamar-se la II República. La font documen-tal utilitzada és l’Amillarament de 1931, aprovat el 28 de febrer de 1931.1 L’amillarament es una font fiscal que es forma a partir de les declaracions jurades dels propi-etaris sobre les seves finques, on consta l’extensió que tenen, el tipus de conreu així com la seva qualitat. En funció de la superfície de la finca, del conreu i de la seva qualitat s’ha de pagar major o menor contribució. Tots els historiadors que han treballat amb els amillaraments i cadastres han destacat que s’ha de tenir en compte la previsible ocultació, tant en la superfície de les finques com en el tipus i qualitat del conreu. Els amillaraments tampoc no ens parlen de les relacions contractuals entre els pagesos, propietaris o no de terres, ni dels diversos tipus de contractes (rabassa, censal, emfiteusi, parceria, etc.), per contra podem conèixer tots els propietaris de terres del terme, d’on són, quantes finques tenen, on les tenen, què s’hi conrea, què paguen així com el nom dels paratges on tenen les terres, element, aquest últim, d’in-terès per a la toponímia local. Malgrat les limitacions de la font i les possibles ocultacions i fraus, els amillara-ments ens donen la tendència i la imatge fixa aproxima-da del que és l’estructura de la propietat agrària en un terme municipal en unes dates concretes.Viladecans a primers de l’any 1931 tenia una població de 2.997 habitants que, encara, majoritàriament es dedica-ven a les activitats agràries. El 81 % de la seva població activa es dedicava a les feines agrícoles o amb activitats relaciones amb l’agricultura i la ramaderia. D’aquests, una gran majoria –645– eren jornalers i 345 persones, es declaraven en el padró municipal d’habitants com a pagès, agricultors, “conreuador” o “llaurador”, a banda dels 6 cabrers, 2 xolladors, 3 pastors i 5 vaquers. Les per-sones que podem vincular amb el sector secundari son unes 80 (6 %), de les quals 58 estan relacionades amb el món de la construcció (36 paletes i 22 rajolers/teulers). Ciutadans que declaren activitats/professions relacio-nades amb el sector terciari o de serveis són 163, el 13 % del total de la població activa. Vegem doncs, la im-portància del món agrícola en la nostra ciutat, malgrat que a partir de la segona meitat de la dècada dels anys 1920 es va produir una primera industrialització, amb la instal·lació de la indústria del Llevat (1926), la fàbri-ca tèxtil de Joan Fàbregas (1929) o l’assentament a Gavà de la Compañia Roca Radiadores (1917). Possiblement, i ho coneixem per la història oral, molts del jornalers i fins i tots aquests que es declaren pagesos comencen a

1 Tota la documentació que es cita es conserva a l’Arxiu Mu-nicipal de Viladecans (AMVA).

La propietat de la terra a Viladecans l’any 1931 simultaniejar la feina al camp amb les feines en aquestes primeres indústries; no obstant això és indubtable que el Viladecans de la dècada de 1930 encara és un Viladecans pagès i rural, ni que sigui pel seu paisatge.Aquest fet també es pot concloure si observem les ma-trícules de la contribució rústica, industrial i urbana de l’any 1931. La contribució a satisfer pels propietaris de finques agrícoles i forestals importa 17.104,48 pts., da-vant de les 15.126,80 pts., dels industrials i les 8.753,48 pts., dels propietaris de finques urbanes. Com podem veure, encara, malgrat ja en franca disputa, la contribu-ció rústica segueix generant mes ingressos que la indus-trial i està molt per sobre de la contribució urbana. Per tant, tenint en compte la importància de l’activitat agrícola en la nostra ciutat en aquells primers anys de la dècada de 1930, és preceptiu preguntar-nos: com eren les finques del nostre terme municipal?, qui eren el seus propietaris? Com he dit anteriorment, una part de les respostes les tenim amb l’explotació de la informació que conté l’amillarament de 1931. Anem a pams. El febrer de 1931, a Viladecans hi havia un total de 1.485 finques agrícoles i forestals corresponents a 650 propie-taris.El 94 % de les finques són inferiors a 6 mujades i d’aques-tes el 38 % ho són de menys d’una mujada. A destacar les tres finques de mes de 100 mujades: la de Montserrat de Casanovas, de Barcelona, en la Casa Alta, amb 113 mu-jades i, dues finques de Dolors Casanovas Montero, del Prat de Llobregat, a Las Africas, de 100 i 146 mujades.2

Dels 650 propietaris, el 81 % ho són de terres, amb una superfície total de menys de 6 mujades i d’aquests, el 21 % són propietaris de terres de menys d’una mujada, és a dir la gran majoria són petits propietaris, per no dir molt petits propietaris. Cal ressaltar els cinc gran propi-etaris, dels quals la superfície total de les finques sumen més de 100 mujades: la Dolors Casanovas Montero, del Prat de Llobregat, amb 284 mujades, i quatre propietaris de Barcelona, Climent Guix Sabadell amb 137 mujades, Montserrat de Casanovas amb 131 mujades, Josep Amat Aymar, 118 mujades i Carles Garcia Fària, 104 mujades. Aquests cinc grans propietaris posseeixen el 21 % de to-tes les propietats agrícoles i forestals de Viladecans. La majoria dels propietaris de finques agrícoles i fores-tals són de Viladecans, uns 348 –el 53,5 % del total–; la resta, fonamentalment, són propietaris de Sant Climent de Llobregat –143, 22 %–, de Barcelona –71, 10,9 %– o de Gavà –56, 8,61 %–, i en menor mesura de poblacions del Baix Llobregat, de Vilafranca del Penedès (1), Vilanova (1) i Madrid (1).

2 Mesura agrària utilitzada al Delta del Llobregat: 1 mujada = 4.896,5006 m2 = 16 mundines; 1 mundina = 306,0313 m2.


Els propietaris de Viladecans, que són la majoria, no-més controlen un terç de totes les terres amillarades i detenten el 63 % de la propietat de les finques de menys 6 mujades, però tanmateix caldria assenyalar que els propietaris locals són un terç del total dels propietaris de finques d’entre 26 i 99 mujades: Rossend Busquets, amb 71 mujades; Josep Presas, amb 45 mujades; Baldiri Faura, amb 34 mujades; Roc i Claudi Monmany amb 29 mujades i Josep i Mateu Bosch amb 29 mujades. Els 71 propietaris de Barcelona tenen quasi el 38 % de totes les terres de Viladecans i són la gran majoria entre els propietaris de finques, l’extensió total de les quals, sumen més de 50 mujades. Entre la resta de propietaris forans, es distingeix la gran propietària del Prat de Llo-bregat i primera del llistat de grans terratinents del ter-me de Viladecans, la Dolors Casanovas Montero, amb 284 mujades, totes concentrades al paratge de l’Àfrica. Entre els propietaris originaris del Prat, de Gavà i de Sant Climent sumen un domini del 20 % de les terres de Viladecans. A tall de resum: la majoria dels propietaris de terres del terme municipal de Viladecans, són locals, però aquests

només controlen la major part de les finques petites i molt petites; són els propietaris forans els que dominen les dues terceres parts de la propietat de la terra de Vila-decans, i entre aquests els barcelonins, amb l’excepció de la pratenca Dolors Casanovas. Aquesta es una tendència que ja vam veure en els amillaraments de Viladecans de mitjan segle XIX i que ve a confirmar la importància de la inversió en terres del Delta per part de la burgesia barcelonina, ja des de temps enrere. Una altra dada de la concentració de la propietat local en poques mans ens la dóna el fet que 29 propietaris (4,5 % del total), que tenen més de 20 mujades, són els amos del 48 % de tota la terra agrícola i forestal del terme municipal de Viladecans. Les dades de la matrícula de la contribució territorial rústica per a l’any de 1931 ens ve a confirmar la infor-mació anterior. La riquesa agrícola de vecinos y colonos s’estima en 27.747,12 pts. mentre que la dels hacendados forasteros ho és en 46.513,88 pts. Es a dir, els propietaris forasters disposen de les dues terceres parts de la rique-sa agrícola de Viladecans.

Manuel Luengo Carrasco

Els propietaris de Viladecans que tenen més de 20 mujades (1931)Núm. Nom i cognoms Procedència Propietats

1 Dolors Casanovas Montero El Prat de Llobregat 284 mujades i 2 mundines

2 Climent Guix Sabadell Barcelona 137 mujades i 11 mundines

3 Maria Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa Barcelona 131 mujades

4 Josep Amat i Aymar Barcelona 118 mujades i 13 mundines

5 Carles García Faria Barcelona 104 mujades i 7 mundines

6 Mercè Pratmarsó i Soler Barcelona 76 mujades i 8 mundines

7 Gabriel Amat i Aymar Barcelona 75 mujades i 4 mundines

8 Rossend Busquets Amat Viladecans 71 mujades i 11 mundines

9 Ricard i Alfred Conde Gómez del Olmo Barcelona 70 mujades i 2 mundines

10 Josep Feliu Gusiñé Barcelona 67 mujades i 7 mundines

11 Jaume Ribas Rocas Sant Feliu de Llobregat 66 mujades i 9 mundines

12 Jaume Puigarnau Prats Barcelona 54 mujades i 4 mundines

13 Josep Presas Monmany Viladecans 45 mujades

14 Lluís Puigjaner Vidal Barcelona 38 mujades i 3 mundines

15 Dolors Rodríguez de Llauder Barcelona 35 mujades i 8 mundines

16 Hereus de Rafael Sabadell Barcelona 35 mujades

17 Isidre Leocor Sió Barcelona 34 mujades i 7 mundines

18 Baldiri Faura Tetas Viladecans 34 mujades i 11 mundines

19 Manuel López Coll Vilafranca del Penedès 31 mujades i 8 mundines

20 Modest H. Villaescusa Barcelona 30 mujades i 2 mundines

21 Roc i Claudi Monmany Pascual Viladecans 29 mujades i 13 mundines

22 Germans Josep i Mateu Bosch Viladecans 29 mujades

23 Hereus de Josep Pons Barcelona 27 mujades i 7 mundines

24 Martí Ragull Güell Barcelona 25 mujades i 12 mundines

25 Enric de Viala i Masalles Barcelona 24 mujades i 5 mundines

26 Agustí Grivé Congost l’Hospitalet de Llobregat 22 mujades i 2 mundines

27 Joan Monmany Marieges Viladecans 20 mujades i 9 mundines

28 Emili Vidal Firmat Barcelona 20 mujades i 8 mundines

29 Tallers Roca Gavà 20 mujades i 2 mundines


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Fou en un dels Nadals de quan era petit que vaig conèixer Satanàs. Al bosc de la por, ulls i

orelles se’ns esbatanaven sen-tint el banyut bramular: “Caps de cargol sense closca!” “Becs de lloca esmicolats!” “Sac de rocs es-cantellats!” Entestat a endur-se els pastors Lluquet i Rovelló a les calderes d’en Pere Botero, sempre apareixia l’arcàngel Sant Miquel per salvar-los, fent ser-pentejar per terra el pobre diable fins a endinsar-lo per la trapa de l’infern, d’on immediatament emergia una flamarada pudenta de sofre. La representació era al Centre Parroquial de Sant Joan i eren els Pastorets els d’en Folch i Torres, els més populars. El meu Satanàs particular era en Secun-dí Roca i morí el 28 d’octubre passat, als vuitanta-cinc anys.Uns altres Pastorets eren els de “L’Estel de Natzaret”. Escrits pel mataroní Ramon Pàmies per explicar a gent més gran el què i perquè del Nadal, resultaven més difícils de representar per raó de ser en vers i musicals. Però també Satanàs, embolcallat amb mantell negre i caputxa roja, hi feia patxoca escridassant: L’in-fern bramula i omplen els aires sos udols de fera! Crideu éssers infer-nals! Crideu diables! Llanceu ronc a l’espai el crit satànic! Recordeu-los que al fons del negre abisme amena-çant, hi vetlla sempre l’odi d’aquells que un jorn vam exclamar: Non Serviam!!. Crideu fúries: Guerra! Guerra! Guerra! al Déu del Sinaí. I, vinga més sofre, altra vegada fla-marades pudentes.

Secundí Roca Roca: fúria infernal, jutge terrenal

Quasi bé no tinc cap altre repre-sentació del dimoni al cap que la que en Secundí ens donà de ma-nera tant truculenta.En els últims anys de Pastorets dels seixanta, ja sense la por d’in-fant, més d’una vegada em tocà ser qui feia les flamarades de so-fre, bufades amb una llarga pipa de canya, darrera les seves dava-llades a l’avern. Mai no vaig te-nir altre paper a les funcions del Centre, per Nadal, a casa només hi era els dies de vacances. Mon pare habitualment hi sortia, diri-gia o feia d’apuntador. A ell, tan seriós, li tocaven els papers de fer riure per dissipar la por que era capaç de transmetre el dimoni pelut. Acostumava a fer de Ro-velló en els d’en Folch i Torres i de Jonàs en els de L’Estel. Són de recordar les cantades estripa-des que amb en Josep Quilez, en paper de Mathathies, feien de la peça de l’Estel: Se’ns ha mort l’ase a mig camí… Què farem ara sense el pollí?... Era tant maco!, tant ben criat!, que ens estimàvem com a ger-mans!...Però és d’en Secundí Roca que avui us en faig memòria. En Se-cundí, que tots anomenàvem Se-cundinu, va néixer al carrer Major de Viladecans l’any 1927. El seu pare havia emigrat de Mequi-nensa pocs anys abans, després d’haver conegut l’infern de les mines de lignit i rebutjat l’ofici de l’avi que era sirgador. No volgué que els seus fills s’haguessin de guanyar la vida com els talps i menys encara sirgant. Sirgar era la duríssima feina, ja desapare-guda, de fer avançar pel riu els

grans llaüts que traginaven mer-caderies, arrossegant-los amb cordam des del camí de la vore-ra. En el cas del riu Ebre, lignits anant avall i arròs i altres que-viures d’Amposta anant amunt. Si la garbinada no omplia veles, penjar-se la maroma a l’espatlla per remuntar el corrent per Xer-ta, Miravet, Mora, Ascó, Flix… havia de ser escruixidor. De l’Ebre i de la mina en Secundí se’n lliurà, i Mequinensa acabà només essent la cantarella dels pares. Del que no es lliurà fou de veure cremar la parròquia de Sant Joan el juliol de 1936, tenint deu anys, ni de la fam que durant la guerra el feia anar a menjar cire-res, figues, prunes, etc. als camps que no eren seus, per sobreviure. Fa un parell d’anys em contava com aquests fets són dues de les espines més penoses que sempre arrossegà com a record, de quan havent de ser quasi bé un angelet només podia ser fúria. Aquesta fúria, ja força més gran, fora del Centre se’ns transforma-va en celestial jugador de bàs-


quet al jardí de l’Ajuntament, fent equip amb l’Almirall, en Barat, en Piqué i altres, Esdevin-gué un bon atleta i en calçotets i samarreta jugà fins i tot un partit amb la Selecció Catalana, en els anys més espaterrants del bàs-quet a Viladecans. Recordo es-pecialment un partit al jardí de Can Modolell en què l’equip de la nostra vila se les va tenir amb l’equip de VI Flota Americana amarrada a Barcelona, malgrat que el més baix d’ells fos quasi bé tan alt com l’Almirall, el més alt dels nostres. De resultes de ser tan destre ju-gant a bàsquet, convincent fent teatre i prou bon jan en la vida quotidiana, és molt possible que la filla del Domingo del Molí, la Roser Túgas, s’embadalís d’ell, i ell d’ella. Els embadalits solien passar per la vicaria i de la con-templació al casori, i això és el que succeí. A partir d’aquí, s’aca-bà l’encistellar-la al jardí dels pe-riquitos.D’atleta passà a retratista, una afició força més sedentària i ca-solana que sempre li haurem d’agrair. L’any 1961, fundà junta-ment amb Sebastià Carbó, Ricard Grau, Pere Graells, Jordi Garcia i Esteve Esparducé, l’Agrupa-ció Fotogràfica de Viladecans. Altrament, començà a acabar-se això d’entrar i sortir per l’esco-tilló de l’escenari del Centre fent de Satanàs, i és que l’any 1962 l’Ajuntament nomenà al nostre estimat maligne Jutge de Pau de Viladecans, i no era cosa que, paral·lelament a la funció judici-al, anés cridant: “Guerra al Déu del Sinaí”. Ni en broma. Ho va ser disset anys, fins el 1979.A l’Agrupació Fotogràfica, que fundà, Viladecans li deu bona part de la compilació del fons de fotografies de l’Arxiu Munici-pal, tan important per a la nostra memòria. Tanmateix, els trenta-i-tants concursos nacionals i les dotzenes d’exposicions on, gent

d’aquí i de fora, ens mostrava altres realitats que habitualment no vèiem, i les visions artístiques que han anat omplint digna-ment les nostres minses galeries. L’any 2006 l’Agrupació Fotogrà-fica de Viladecans va rebre el re-coneixement com a millor Agru-pació Fotogràfica d’Espanya per part de Confederació Estatal. I no és qualsevol cosa això. Par-ticularment, en Secundí se’n va fer un fart de guanyar premis no sols d’àmbit local sinó també na-cional i internacional, i és que el seu cop d’ull sempre va estar fora del comú.Gràcies al seu bon cop d’ull no tingué mai gaires problemes per fer aplicar el sentit comú exercint de Jutge. Perquè d’això es tracta. Al primer graó del poder judicial, que s’exerceix sense necessitat de tenir la carrera de dret, li pertoca conciliar posicions enfrontades i dictaminar el que correspongui en absència del que hauria de ser el més comú dels sentits, en qual-sevol assumpte o litigi de poca monta. Disset anys en aquesta funció no funcionarial, del 62 al 79, i el fet d’haver estat escollit novament per l’Ajuntament per ser-ho entre el 2008 i l’hora de plegar d’aquest món tenint vui-tanta-cinc anys, ens parlen de quina mena de personatge deu-ria ser en Secundí. Crec jo que amb els cognoms pagava. Si l’ha-guéssim escantellat una mica, de segur que seríem molts a haver vist en l’esmicolament la forta-lesa de la sirga, la gosadia de la mina, la bondat de l’esport afec-

cionat, l’afany d’esbrinar la belle-sa i altres virtuts. En Secundí Roca també fou regi-dor de l’Ajuntament, “concejal” que dèiem llavors, del 1964 al 1971. A la fi del mandat d’en Joan Miernau i al començament del periple d’en Vicenç Galindo. No en tenia un bon record d’aquest servei al poble. Les poques pos-sibilitats de fer-hi res profitós, les emprà quan li fou encomanada la gestió del cementiri. Vés a sa-ber si el fer-ho bé, que així va ser, tingué més a veure amb el saber escatològic propi del diable que amb el sentit comú del jutge ter-renal.Bromes a part, quan novament l’Ajuntament li tornà a demanar exercir de jutge quatre anys més i ell s’hi avingué malgrat l’edat que tenia, em semblà molt bé. Estic convençut que un home espaordit de veure cremar una església, lladre de fruita per fam, i actor que ha bramat en broma: Non sèrviam!, al Déu del Sinaí!, sempre, sempre, serà més bon Jutge de Pau que qualsevol can-didat picaplets espavilat que, per ser-ho, ens vulgui fer creure que mai no ha matat una mosca.Tanmateix era prou divertit veu-re un ex-diable oficiant cada any un centenar de matrimonis civils, registrar naixements i defunci-ons, certificar que encara som vius i haver-li de dir, a més d’un, que no, que avui per avui encara no hi han batejos pel civil. Gràci-es Secundí, al cel siguis, dimoni!

Una de les bones adquisicions de la peda-gogia actual ha estat, segons es diu, fer que els nens i nenes descobreixin el seu entorn immediat, i després vagin am-

pliant el camp d’observació fins a arribar a conèi-xer el món sencer. A l’època del qui escriu aquestes ratlles, l’observació de l’entorn no existia. A l’esco-la no ens parlaven de Viladecans, sinó que anàvem directament a la geografia d’Espanya i del món.Doncs no. Aquesta adquisició pedagògica té més antiguitat. Hem trobat un àlbum escolar de Vicenç Vendrell –Vicente Vendrell, diu allà–, del curs 1914-1915, que és tot un exemple d’aquesta pedagogia de la proximitat. Aquell nen, avi del qui escriu aquestes ratlles, i que havia nascut l’any 1903, co-mença el seu àlbum dibuixant un plànol de l’escola (l’“Escuela Nacional de niños de Viladecans”, que es trobava al carrer de la Muntanya, a la cantonada amb el carrer de la Rere Església), després un plà-nol del nucli urbà de Viladecans, després un mapa de tot el terme municipal, després el partit judicial de Sant Feliu, després la província de Barcelona, després diversos mapes (físic, administratiu, de ferrocarrils) de Catalunya, després diversos mapes d’Espanya, després d’Europa, després de cada un dels continents, i finalment un mapamundi. I a més, encara, ficat dintre l’àlbum, en fulls solts, hi trobem tot de dibuixos de llocs de Viladecans, cosa que vol dir que aquella era una escola realment atenta a la realitat dels alumnes.Més enllà del valor pedagògic per als nens de l’èpo-ca, però, aquest àlbum ens ofereix unes quantes informacions interessants sobre Viladecans. La pri-mera, el mapa del nucli urbà que reproduïm al nú-mero 1. Aquest mapa sembla fet a partir d’un que havia elaborat un temps abans l’Instituto Geográfi-co Estadístico, que està reproduït a la pàgina 107 del llibre Viladecans, els llocs i les històries. Hi ha unes parts en negre i unes altres en marró, però no queda clar quin és el motiu de la diferència entre aquests dos colors. En canvi, sí que sembla clar que les parts de color vermell són les de recent construcció o que encara s’estaven construint. Fixem-nos sobretot, a

Uns dibuixos escolars de fa gairebé cent anys

Núm. 1

Núm. 2

Núm. 3


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

l’esquerra, com s’edificava el carrer del Sol i, al cap-damunt, el carrer de la Mare de Déu de Sales.I després del mapa, els dibuixos. Un bon testimoni d’aquell Viladecans que en part encara es conserva. La il·lustració número 2 és òbvia. Una muntanya amb una ermita al capdamunt i, al peu una masia: Sant Ramon i Cal Menut. I la número 3, el pou de la masia, ho duu escrit: “Pozo Manut”.I anem a la il·lustració número 4: “Casa Busquets”. Cal Busquets és la casa coneguda també com Ca l’Evaristo (pronunciat Evaristu), de la cantonada del carrer de Joan Balletbó amb el del Doctor Reig. Temps després de fer el dibuix, la casa va ser es-capçada de la seva part esquerra, per poder obrir el carrer del Doctor Reig.La il·lustració número 5 porta indicat: “Molino de viento de casa Borrull”. Les terres i la casa de Cal Borrull, després coneguda com Cal Xim-xim, es tro-baven al carrer de la Muntanya, des del carrer de Santa Teresa cap amunt, on actualment hi ha la pla-ça de Salvador Espriu i els blocs de pisos que l’en-volten i fins al número 32 del carrer de la Munta-nya. El molí era a la banda del carrer de Sant Marià.Després, al número 6, tenim el campanar de l’esglé-sia, tal com era abans de la guerra civil.El número 7 és una masia amb rellotge de sol i una era al davant, que no duu cap indicació i no resulta fàcilment identificable.I finalment, al número 8, una eina de treball im-prescindible per a la majoria de viladecanencs i vi-ladecanenques de l’època: un carro. En aquest cas, l’anomenat “carro de trabuc”, que es podia descar-regar trabucant-lo cap endarrere.

Josep Lligadas Vendrell

Núm. 4

Núm. 5

Núm. 6

Núm. 7Núm. 8


Contra la mili, l’objeccció de consciència!Recordant els joves objectors de consciència, que varen lluitar per l’aboliment del servei militar obli-gatori molts dels quals van pagar la seva lluita amb alguns anys de presó. Entre ells voldria recordar Pepe Beunza que l’any 1971 va ser el primer espanyol a declarar-se objector de consciència i a ne-gar-se a fer la mili, cosa que li va suposar anar a la presó diverses vegades.

En aquest Punt de Trobada publico unes fotografies de l’any 1976 de joves implicats en l’objecció de consciència que mitjançant cartells mostraven el seu desacord amb el servei militar obligatori. Aquestes fotografies, tot i que els negatius resten al meu poder, no van ser preses per mi. Desconec la identitat de l’autor de les imatges ja que els rodets van anar passant de mans en mans fins a arribar a mi per por que fossin requisades per la policia i també perquè les revelés (cosa d’aquells temps...).


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Pd t 62

Documents

Transcript of Pd t 62