Recull de

Premsa

32 DIJOUS, 21 D’ABRIL DEL 2016 ara cultura

Una rèplica de l’Arc de Triomf de Palmira, a Trafalgar SquareL’Estat Islàmic va destruir l’Arc de Triomf de Palmira, que tenia més de 2.000 anys d’antiguitat, l’octubre passat. “És com si hagués caigut una maledicció sobre la ciu-tat, només en podem esperar males notí-cies”, va dir aleshores el cap d’Antiguitats de Síria, Maamun Abdulkarim. Els londi-

nencs, però, ara poden gaudir d’una rèpli-ca d’aquest monument: pesa 11 tones, fa 5,5 metres d’alçada i va ser construït amb tècniques de 3D a través de fotografies. Un robot va tallar marbre egipci per fer el mo-nument i es van trigar sis hores a muntar-lo a Trafalgar Square.CULTURA

“Volia deixar de ser una senzilla

secretària”ral. Vostè era una assídua del Palau de la Música, el Liceu.... Anava molt a l’Ateneu. La bibliote-ca era impressionant. He llegit mol-tíssima literatura del segle XIX. Tolstoi, Dostoievski i Txékhov tra-duïts, però Dickens, Dumas, Salga-ri... en la llengua original. La meva cosina estava abonada al Palau de la Música i a l’època les noies no ana-ven soles. Jo hi anava de carabina. Des dels 3 anys, el meu pare em por-tava al Liceu i anava a totes les òpe-res al galliner. Després, a Itàlia, anà-vem molt a la Scala de Milà. M’entu-siasma la música, però desentono.

Políticament va ser també una època molt intensa. Sempre he procurat no capficar-me amb la política: viure i deixar viure.

Va desfilar amb les joventuts fei-xistes en unes colònies a les Dolo-mites. Tenia 17 anys. Em sabia totes les cançons [en canta algunes]. Tot ple-gat era absurd. Quan tenia 8 anys vam viure un temps a Itàlia perquè el pare volia ser cantant d’òpera. A la mateixa pensió on vivíem hi havia

un matrimoni. Al marit li van fer beure un litre d’oli amb ricí perquè no era afí al règim. Tot té la seva ca-ra i creu.

Es va esforçar molt per poder estu-diar. Què volia ser? Volia aprendre i arribar lluny, però no era feminista. La meva mare es-tava enamoradíssima del meu pare. Sabia que si em barallava amb el meu pare mai tindria una aliada en ella. No se’m va ocórrer alliberar-me però volia deixar de ser una sen-zilla secretària. Volia ser química. Vaig anar a parlar-ne amb el secre-tari general de la Pirelli a Barcelona, Giuseppe Luraghi. Em van contes-tar que pel fet de ser dona i per ser espanyola mai tindria un càrrec im-portant com a química. Però que els obligaven que els advocats fossin es-panyols. Vaig començar a estudiar dret però el meu professor va mar-xar a la guerra i no vaig acabar. Da-vant la Pirelli hi havia grups d’engi-nyers que preparaven estudiants per examinar-se a l’Escola Industri-al de Terrassa i m’hi vaig matricular. Feia les pràctiques a la Renfe (ales-

hores la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España). Els treballadors [era l’única dona] eren molt respectuosos i bons amb mi. Veien que jo era com un d’ells i que tenia ganes de treballar. Vaig apren-dre fundició, forja, modelatge, a tre-ballar amb la fresadora i els torns...

Va passar de ser una secretària de la Pirelli a dirigir-la durant la Guerra Civil. Era dona i no era re-publicana. Com s’ho va fer? Jo no era res. Bé, era mussoliniana, però quan van començar a bombar-dejar i metrallar la ciutat em va cau-re l’ànima als peus i vaig deixar de ser-ho. Tot és fruit de les circums-tàncies. Van marxar els italians i van venir els anarquistes. Quan els van mobilitzar, van fer una assemblea i van preguntar qui treballava més bé i van dir: la Ferran. I ja està. És així de senzill. Em van acceptar de se-guida. Era complidora i vaig seguir vigilant perquè tot rutllés. I ho feia tot amb bona fe.

Malgrat no haver-se apuntat a cap bàndol va haver de fugir el 1939.

El 3 d’octubre passat, Roser Ferran Gayet va fer 100 anys. Exhala ener-gia. Asseguda elegantment, amb barret i ulleres fosques, sempre té una frase divertida a punt. Durant l’entrevista, l’acompanyen els seus dos fills i els autors de La noia de la Pirelli (Columna), Plàcid Garcia-Planas i Gemma Saura. Els dos peri-odistes han recuperat de l’oblit la seva història: durant els bombarde-jos va dirigir la Pirelli, una de les in-dústries de guerra a la Barcelona re-publicana. Va sobreviure al camp d’Argelers, va col·laborar amb la re-sistència francesa i va viure el fran-quisme des d’una casa a la Plaza de Oriente de Madrid. Garcia-Planas, que actualment dirigeix el Memori-al Democràtic, va localitzar Ferran a través d’un detectiu privat: ella era un testimoni clau en la seva investi-gació del tèrbol César González-Ruano, el fals marquès que estafa-va jueus al París ocupat pels nazis. Ferran diu que sempre intenta veu-re la part còmica de la vida. Ha vis-cut moltes situacions, però no hi dó-na gaire importància. No en fa èpica ni drama. A la vida, segons ella, mai s’ha de dir “No puc”.

El seu pare la controlava molt. Em sobreprotegia. Estava convençut que el món era dolent. Refugiant-me en els llibres i l’estudi em sentia lliu-re. Vaig tenir el privilegi d’anar a l’Es-cola Italiana des dels vuit anys. Feia llatí set hores a la setmana. M’apas-sionava la cultura italiana, la història de Roma. Admirava Mussolini.

A la Barcelona dels anys vint i tren-ta hi havia una intensa vida cultu-

BARCELONASÍLVIA MARIMON

Somnis “Volia ser química però em van dir que com a dona i espanyola mai tindria un càrrec a la Pirelli” Limitacions “Quan vaig plantejar tornar a treballar, el meu marit em va clavar una bufetada”

Roser FerranDIRECTORA DE LA PIRELLI A CATALUNYA DURANT LA GUERRA CIVIL

02

01. Roser Ferran és la protagonista de La noia de la Pirelli. 02. Documentació de la Pirelli. PERE TORDERA

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

119000

12978

Diario

1142 CM² - 136%

5480 €

32-33

España

21 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

33ara DIJOUS, 21 D’ABRIL DEL 2016 cultura

Els zombis de ‘The walking dead’ visiten Barcelona en un còmic digital El còmic The walking dead, la sèrie que va inspirar el popular fe-nomen televisiu, visita Barcelona en un còmic especial publicat en format digital. Amb guions de Brian K. Vaughan i dibuixos del barceloní Marcos Martín, la història està situada a la capital ca-talana, reconeixible fins i tot en una portada ambientada al car-rer del Bisbe del Barri Gòtic, i mostra els efectes de la infecció zombi a Barcelona. Es tracta de la primera història de The

walking dead que no escriu el creador de la sèrie, Robert Kirkman, i també la primera que transcorre fora dels Estats Units. The alien, que és com es titula l’especial, es pot descarre-gar en anglès –tot i contenir algun diàleg en català– al portal Pa-nel Syndicate a canvi del preu que el comprador consideri just. Vaughan i Martín ja han publicat en aquest portal obres com la futurista The private eye, premi Eisner al millor còmic digital.

Mia Couto explora les fronteres entre veritat i màgia

Couto va néixer el 1955 a Beira, fill d’immigrants portuguesos. El Moçambic on va créixer encara era colònia portuguesa, però el país va aconseguir la independència el 1975 (l’autor va col·laborar en la secessió amb el Front d’Alliberament de Mo-çambic, el Frelimo). El 1977 va co-mençar una cruenta guerra civil que va durar 15 anys, durant els quals Couto va treballar en mitjans de co-municació i es va llicenciar en bio-logia. El seu debut en la novel·la, Ti-erra sonámbula (1992), abordava la guerra civil, i el ressò del conflicte armat arriba fins a la seva última fic-ció llarga, La confessió de la lleona, on un dels personatges arriba a dir: “Tots en vam tornar morts, de la guerra”. La premissa del llibre és autobiogràfica: “Durant un temps vaig estar treballant en un petit po-ble en un lloc remot del nord de Mo-çambic –recorda–. Un dia em van cridar per dir-me que un home de l’empresa havia mort i quan anàvem cap allà em van fer saber que l’ha-via matat un lleó, i que segurament l’animal continuava a la regió. Quan vaig saber-ho, aquella nit em vaig tancar a la tenda per protegir-me i vaig començar a escriure La confes-

sió de la lleona il·luminat per una llanterna. Em vaig adonar que l’úni-ca protecció que tenia llavors era l’escriptura. En el fons no estava tan lluny d’aquells pagesos que parla-ven del lleó i el temien”.

El pes de l’oralitat i dels déus El llibre alterna el punt de vista de la Mariamar, una noia jove de Kulu-mani que ha perdut la seva germana gran a mans dels lleons, i el caçador que envien des de la ciutat per aca-bar amb l’amenaça, Arcàngel Baler. El viatge de l’home al llogarret im-plica la descoberta d’una realitat màgica, on el món dels vius i el dels morts estan íntimament connec-tats. “Quan em diuen que faig realis-me màgic arrufo el nas: tinc una gran resistència contra aquesta eti-queta, però també contra les etique-tes en general –aclareix–. Tota la re-alitat és màgica. El que és una mica diferent a l’Àfrica respecte a Euro-pa és el pes de l’oralitat, la populari-tat dels déus i la presència dels morts, que manen i no se n’acaben d’anar mai”. Els lectors que s’apro-pin al llibre accediran a una realitat diferent on el temps és circular i les pitjors bèsties són les humanes.e

El moçambiquès presenta la novel·la ‘La confessió de la lleona’

Mia Couto (Beira, 1955) ha visitat Barcelona i Olot abans de Sant Jordi. L’autor ha publicat novel·les com El balcó del Frangipani i Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra. PERE TORDERA

Per a Mia Couto, un dels escriptors moçambiquesos més internacio-nals –està traduït a una vintena llar-ga de llengües–, la literatura “és un diàleg intern amb llengües que ja s’han perdut, una visió més sistèmi-ca i orgànica del món”. La seva últi-ma i excel·lent novel·la, La confessió de la lleona (Periscopi), acaba d’ar-ribar a llibreries, i el novel·lista, po-eta i assagista va passar per Olot i Barcelona per presentar-la. La pri-mera cita va ser al festival Mot –per explorar la relació entre el jo i l’es-criptura–, i la segona al CCCB, en què va parlar de la seva noció d’Àfri-ca. “Existeix l’africanitat literària, però és fictícia –diu–. La pluralitat del continent també arriba als es-criptors. Tenim una Àfrica francò-fona, una d’anglòfona, una de lusò-fona... i una d’africana. Les diferèn-cies entre la mateixa Àfrica lusòfo-na són tan grans que de vegades la distància que les separa és superior. Hi ha més diferències entre Angola, Cap Verd i Moçambic que no pas en-tre Moçambic i Zimbàbue”.

BARCELONAJORDI NOPCA

A França primer ens miraven malament perquè es pensaven que els rojos portàvem banyes. A poc a poc ens van anar acceptant. Però vaig voler anar a una esco-la francesa i em van dir que no, perquè no em podia barrejar amb noies franceses. Pensaven que els podia ensenyar coses dolentes, però crec que elles me’n podien ensenyar moltes més [fa un som-riure murri]. Quan vam tornar el 1943 van detenir el meu pare, que mai s’havia ficat en política. No-més em seguia a mi. El vam poder treure de la presó abans d’un mes però l’havien humiliat tant que va sortir esquizofrènic i paranoic. Va ser molt trist. Va morir el no-vembre del 1943 a Sant Pau. Aquell hivern feia molt fred.

Poc temps després va anar a viu-re Madrid i ja no va treballar més. No ho enyorava? Vaig anar a viure a Madrid des-prés de casar-me. No volia nòvi-os d’aquests que avui t’estimen i demà et deixen. El problema era que amb la guerra tots els meus pretendents tenien vuit anys menys que jo. Eren joves, macos i bons nois. Però vaig pensar que jo em faria velleta i ells continua-rien sent joves. Ara penso que era una tonteria. A més, els homes envelleixen pitjor. [Va casar-se amb Julián Ruiz Aranda, un em-presari 22 anys més gran que ella de qui mai va estar enamorada.] Vaig voler treballar quan tenia més de 40 anys perquè el meu marit era molt irregular a l’hora de donar-me cèntims. Vaig fer un examen a la Naviera Elcano. Érem 22 i vaig aconseguir la pla-ça. L’hi vaig plantejar al meu ma-rit. Tan bon punt vaig obrir la bo-ca em va clavar una bufetada. Allà es va acabar la discussió.

Enyorava la llibertat? La llibertat i no haver de dema-nar diners a ningú.

A vostè la van descobrir els pe-riodistes perquè va conèixer Cé-sar González-Ruano. Quina era la seva relació amb ell? Era un marquès frustrat, es con-siderava superior a tothom. El meu marit col·laborava amb els nazis i va conèixer González-Ruano a París. Li proporcionava pisos de jueus perquè els cuidés. I ell s’ho venia tot. Va fer un ar-ticle mofant-se de la senyora que “todo lo preguntava”. Aquesta se-nyora era jo, perquè sempre li preguntava amb sorna d’on pro-venia el que tenia.

Ara és republicana? Depèn de qui sigui el president i de qui sigui el rei.e

01

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

119000

12978

Diario

1142 CM² - 136%

5480 €

32-33

España

21 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

8 ELPAÍS Jueves 21 de abril de 2016

CATALUÑA

SunRa fue uno de los persona-jes más disparatados y contro-vertidos del toda la historia deljazz pero también de los másrompedores y, sobre todo, in-fluyentes en todos los cambiosque sacudieron esta y otrasmúsicas en la década de los se-senta del pasado siglo. Su pri-mera visita a Barcelona en no-viembre de 1970desató los áni-mos del personal provocandotal barullo en el Palau de laMúsica (unos a favor y otrosen contra) que desde la cerca-naDGSdecidieron enviar algu-nas dotaciones para evitar al-tercadosmayores. La figura deaquel orondo pianista proba-blemente llegado de Saturno yvestido con una capa de colo-res chillones ha quedado inde-leblemente marcada comouna de lasmáximas de la liber-tad musical.

El Rey Sol falleció hace yaalgunos años pero su Arkestraha seguido viva en manos delque fuera su lugarteniente des-de finales de los años cincuen-ta: el saxofonista MarshallAllen. El martes el platillo vo-lante de esta comuna de visio-narios aterrizó en la sala Apo-lo y pareció como si el tiempose hubiera detenido. Ya la sali-da del grupo ataviado con suscapas tremendamente coloris-tas y un tanto kitsch y la apari-ción del nonagenario Allen to-cado con radiantes estrellas yutilizando un ya olvidado EVI,sintetizador de viento, ya pre-sagió el viaje al pasado. Amedi-da que el ritmo se iba apode-rando de la sala quedó todavíamás claroque pasado y presen-te se confundían: la propuestaseguía teniendo la misma vali-dez aunque lógicamente hubie-raperdido su capacidadde sor-prender e irritar.

Un baño de energía que to-do lo arrasa llegada del espa-cio, sin duda, que levantó alpersonal de sus asientos hastaponerlo a bailar una vez trasotra entre ritmos insidiosos ysolos de gran libertad.

¿Una exposición de papiros? Ha-brá quien arrugue la nariz. Y sinembargo Las flores del faraón, unviaje por el Nilo a través de suspapiros, que es el evocador títulode la muestra que puede versedesde ayer en el Archivo de la Co-rona de Aragón, en Barcelona,junto a la catedral, ofrece insóli-tos atractivos que invitan a pasarun rato excitante. Y es que entreel material que se expone figurannadamenos que etiquetas de mo-mia, textos heréticos, maldicio-nes, conjuros amorosos, un certifi-cado de defunción grecorromanoy ¡una amnistía fiscal decretadaporPtolomeoVEpifanes en el 186antes de Cristo!

Por si no fueran suficientes co-sas asombrosas, la exposición in-cluyeungran cocodrilomomifica-do al que el tiempo no ha despro-visto de su aviesa mirada y unapequeña cantimplora de terraco-ta que contenía agua bendita delsantuario alejandrino de San Me-nas, cuyo cuerpo martirizado porDiocleciano colocaron luego a lo-mos de un camello hasta que elbicho se detuvo milagrosamente(junto a un pozo, claro) y allí loenterraron y veneraron (al santoy taumaturgo). También puedeadmirarse el pasaporte del ínclitopadre Ubach, ese sabio monjemontserratino que exploróOrien-te Medio émulo de Lawrence deArabia sin dejar de llevar hábito.El documento establece la alturadel religioso y arqueólogo (que setrajo de sus viajes muchos papi-ros y alguna momia, como la delcocodrilo), 1,55 metros, y su esta-do civil obvio: soltero.

Por mínimo que uno se fije yse entregue a la propuesta, Lasflores del faraón le atrapan con suextasiante aroma de antigüedad ysorpresa. Mucho de lo que apare-ce a ojos del visitante se reduce ahumildes y minúsculos fragmen-tosde papiromarronáceo y desga-rrado sobre el que corren letras ysignos ininteligibles para losmor-

tales comunes. Pero esas cosillas,que diría Torrente, obtenidas amenudo de cartonajes de mo-mias, donde se reutilizaron, o enbasureros de la Antigüedad, tro-ceadas por anticuarios codiciososy salvadas, recompuestas y anali-zadas esforzadamente, son testi-monios de épocas pretéritas, por-tales al pasado que cuentan histo-

rias maravillosas.La muestra, organizada por el

Institut Europeu de laMediterrània (IEMed) reúneunas 70 piezas de dos de las colec-ciones de papiros más importan-tes del país, la del museo de laabadía de Montserrat y la del Ar-chivo Histórico de los Jesuitas deBarcelona. “En los documentos

que se exponen podemos es-cuchar las voces de los pue-blos de hace más de dos milaños”, recalca Sofía Torra-llas, conservadora de papi-ros deMontserrat y profeso-ra del departamento de Clá-sicas y Lenguas yCivilizacio-nes del Oriente Próximo enla Universidad de Chicago.Torrallas y su colega el cono-cido papirólogo Alberto No-dar, son los comisarios de lamuestra.

Nodar traduce los frag-mentos de la Odisea queabren el recorrido y de re-pente la atmósfera se llenade las palabras de Homerocomo si brotaran directa-mente del pasado: “Enton-ces pusieron el barco en elmar y los remos golpearonlas olas”.

La exposición se organi-za como un viaje de norte a sur

por distintas ciudades egipciasque representan diferentes temasbajo los que se agrupan los papi-ros y otros objetos de la muestra.Se comienza en Alejandría, cuyaBiblioteca fue el sueñode la biblio-teca universal, y presentando unaextraordinaria colección de frag-mentos de textos de Homero. Laciudad de Naucratis representa el

comercio y en su ámbito se exhi-ben recibos, un peso homologa-do, y una nota de petición de ayu-da con un urgente “ven a buscar-me” que guarda todo su indesci-frable misterio. En Fustat, la pri-mera fundación árabe en Egipto,se puede admirar papiros árabeso un devocionario copto. El Fa-yum representa la administra-ción y muestra contratos o unadramática solicitud a los reyesptolemaicos de los sacerdotes delculto del dios cocodrilo Seknebty-nis para que envíen “guardias ar-mados con espadas” a proteger-los de los bandidos. También estáaquí la amnistia fiscal decretadatras una revuelta. El viaje siguepor Oxirrinco, con papiros comouna lista de dioses griegos; Amar-na, con las etiquetas de momiaque se ponían al cuello para iden-tificarlas (y no en el pie como ennuestras morgues); Hermópolis,conun excepcional códice en vite-la de los Evangelios, y Tebas, ám-bito de la magia.

Una sección documenta las vi-das de los grandes responsablesde la creación de las coleccionespapirológicas de Cataluña,Ubach, Josep O'Callaghan y Ra-mon Roca Puig.

La exposición, que quiere ha-cer patente y visible el alto nivelde la papirología del país, se inau-gura comopreámbulo del 28 Con-greso de la Asociación Internacio-nal de Papirología que se celebra-rá, por primera vez en Barcelona,del 1 al 6 de agosto, en laUniversi-dad Pompeu Fabra. El encuentro,el eventomás importante del sec-tor, reunirá a 350 especialistasque presentarán 300 ponencias.

Sun RaArkestra, laenergía quellegó del espacio

La etiqueta de la momiaUna exposición de papiros en Barcelona muestra historias y objetos asombrosos

Máscara funeraria egipcia de cartón

MIQUEL JURADO, Barcelona

JACINTO ANTÓN, Barcelona

Etiqueta de momia en demótico-hierático y cocodrilo momificado del Museo de Montserrat.

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CATALUÑA

119000

20657

Diario

135 CM² - 12%

1290 €

8

España

21 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

espectacles DIJOUS56 21 D’ABRIL DEL 2016

–La situació de Galícia és fruit d’una condemna històrica o de la inacció recent dels seus polítics. –Si ha sentit el disc deu saber que la història tant me fa. I la història dels 200 últims anys és la història del ca-pital. Si demà Amancio Ortega es desperta i diu «anem a convertir Ga-lícia en el cim del món», en cinc anys Galícia seria el cim del món. Però el problema no és aquest, sinó com l’explotació de l’ésser humà avan-ça com si res.

–La setmana passada Paul Heaton de The Housemartins comentava l’estranya impunitat de què gaudeix el pop per ser verbalment agressiu. En la seva cançó Xero (Cocaïna) in-sulta l’exconsellera de Sanitat de la Xunta Rocío Mosquera. ¿No n’ha re-but queixes?–El que digui jo i el que digui el dels Housemartins és banal. El que és crucial és el que sosté tot això. Des de la meva posició d’irrellevància to-tal, dic tot el que dic per deixar una taca. Rocío Mosquera va eliminar els cirurgians d’urgències pediàtriques de l’hospital d’Ourense. Ara, si un nen té un atac d’apendicitis a les sis de la tarda ha d’anar a Vigo: 100 qui-lòmetres més lluny. Tot el que digui sobre ella és poc.

–A la portada del disc surt nu pel bosc. –Era un dia que estava agafant casta-nyes. Vaig fer la foto pensant en el disc. –Però, ¿té l’hàbit d’anar nu a agafar castanyes pel bosc?–Els meus hàbits són meus. H

NANDO CRUZBARCELONA

El gallec Emilio José va debutar amb un disc doble, Chorando apren-dese (2009), i l’any passat va publicar el triple Agricultura Livre. Són més de 50 cançons i gairebé quatre hores de música en què somia amb la paterni-tat, canta a l’amor lliure, ataca el ca-pitalisme, denuncia la Xunta de Galí-cia i busca un sentit a l’estat actual de la humanitat. Tot plegat, sota un tor-rent de melodies desafinades, ritmes intuïtius, rimes impulsives, jazz sil-vestre, bossa nova, funk, rap, autotu-ne còsmic i tropicalisme d’Ourense. Avui actua, dins del cicle Caprichos de Apolo, a La [2]. –¿Per què no fa concerts de quatre hores? –Les ordenances municipals ho des-aconsellen als locals. Haurien de co-mençar molt aviat per acabar a l’ho-ra. Però, ¿vol que contesti la pregun-ta seriosament?

–És clar. El seu disc és una riuada de cançons i per al directe ha de renun-

«L’art com a evasió és una cosa molt burgesa; jo amb ell intento descobrir coses, què fa l’home»

ciar al seu caràcter torrencial. Es veu forçat a amputar el disc. –Per mi, el disc i el directe no tenen res a veure. Fer un concert és tocar, no representar el disc. I si toquéssim to-tes les cançons del disc en versió lliu-re, potser parlaríem de vuit hores de concert.

–¿Compon en un espai concret? ¿Assegut? ¿En moviment?–Jo no componc. Les cançons aparei-xen per allà. Una vegada anava ca-minant per Santiago i hi havia un d’aquells músics que toquen al car-rer i gràcies a un d’aquests músics se me’n va anar una cançó.

–Llavors, ¿on és quan apareixen les cançons? –Puc dir on no sóc en el moment que apareixen: no sóc al Congrés dels Di-putats, ni a les oficines que Inditex té a Arteixo, ni a la casa de Mario Conde ni tampoc a la seu de Podem. Per exemple.

–Submergir-se en Agricultura Livre és com sortir de viatge. ¿És el que

busca quan escolta discos d’altres?–No. L’art com a evasió és una cosa molt burgesa. Viatjar és burgès. No he tingut mai la sensació que l’art fos per evadir-se. Amb la música, amb les pel·lícules i amb l’art intento des-cobrir coses: què fa l’ésser humà. Per mi, escoltar música és com relacio-nar-me amb persones.

–Tant en l’últim disc de Triángulo de Amor Bizarro com en el seu perce-bo com si sentissin que Europa està molt lluny de Galícia. –Per començar, no sóc gallec sinó d’Ourense, però l’actual situació d’Ourense, Galícia i altres zones pe-rifèriques d’Espanya demostra que pertanyem a Europa. No em sento ni vull sentir-me identificat amb Eu-ropa, però materialment sóc tan eu-ropeu com un milionari de Berlín perquè que hi hagi persones riques a Europa depèn que a Ourense hi ha-gi gent que emigra perquè el capital tendeix a concentrar-se i és més ren-dible tenir una gran fàbrica en un lloc concret que 20 de repartides per diferents llocs.

«L’explotació de l’ésser humà avança avui com si res»EMILIO JOSÉ El cantant presenta el triple disc ‘Agricultura Livre’ en el cicle Caprichos de Apolo

NATURAL Emilio José, en una de les imatges per a la caràtula del seu disc.

Anna Alàs canta Enric Granados al Petit Palau3Albert Guinovart acompanya la mezzosoprano en el recital

MARTA CERVERABARCELONA

La mezzosoprano Anna Alàs (Terras-sa, 1980) ofereix avui el seu primer recital al Palau de la Música (Petit Pa-

lau). Rendirà un homenatge a Enric Granados juntament amb el pianis-ta i compositor Albert Guinovart. Alàs va cantar El capvespre dels déus, de Wagner, al Liceu, i La Santa Espina de

Morera al Palau amb l’OSV. Afirma que se sent tan a gust amb el reperto-ri germànic com amb l’espanyol. «Vo-lia oferir alguna cosa diferent on res-sonés l’ambient musical i vital que

DEBUT A L’AUDITORI MODERNISTA va envoltar Granados», resumeix la intèrpret, resident a Berlín. «El lied explica històries breus i molt inten-ses, amb molta emoció i color. Però la cançó catalana no és tan diferent. També hi ha molta passió, però la for-ma de gestionar-la és diferent pel nos-tre caràcter mediterrani». És la primera vegada que inter-preta Granados. «El 90% del progra-ma està compost per obres noves per a mi». A més de Granados, hi ha pe-ces de Felip Pedrell, Manuel de Fa-lla, Isaac Albéniz, César Cui, Cami-lle Saint-Säens, Jules Massenet i Ed-vard Grieg. També és la primera col·laboració amb Guinovart. «Can-tar amb ell és magnífic. Entén i sap apreciar la veu com ningú». H33 Anna Alàs.

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

489000

89305

Diario

319 CM² - 30%

5791 €

56

España

21 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

espectacles 21 D’ABRIL DEL 2016 57DIJOUS

Primer Gran Concertde Sant Jordi al Palau3 El compositor i pianista Melani Mestre dirigeix ‘Patètic’

MARTA CERVERABARCELONA

El Concert per a piano i orques-tra en do menor, Patètic, d’En-ric Granados, sonarà avui per primera vegada al Pa-

lau de la Música. Melani Mestre, pia-nista i compositor que es va encarre-gar de completar, editar i gravar la peça, dirigeix l’Orquestra de la Soci-etat de Concerts de Barcelona amb Vanessa Benelli Mosell com a solista en el denominat Gran Concert de Sant Jordi, encara que se celebra dos dies abans del 23 d’abril. El pianista barceloní Michael Haeringer, nas-cut el 2001, completarà el programa d’aquest concert benèfic organitzat per Rotary. Ell interpretarà el Concert número 5 per a piano i orquestra o Empe-rador, de Beethoven. Si la iniciativa funciona la inten-ció és repetir-ho en pròximes edici-ons. «Rotary destinarà la recaptació a la investigació sobre el càncer infan-til a l’Hospital de la Vall d’Hebron i a la compra de material escolar per a nens amb pocs recursos». CONTROVÈRSIA / Mestre parla sense embuts de la polèmica que va envol-tar l’aparició d’aquest Concert per a pi-ano de Granados que va recollir la Re-vista Musical Catalana. Malgrat estar catalogada entre les obres incomple-tes del compositor, Mestre en va par-lar com d’una «troballa inèdita» en l’explicació que acompanya l’edició de Boileau apareguda el 2010. «La gent que m’ha criticat no en té ni idea. Però si la mateixa orquestra de Lleida que es negava a estrenar la pe-ça fa anys ara ho farà amb José Me-nor coincidint amb l’Any Grana-dos», defensa Mestre. Encara que en aquest concert només interpretarà l’únic que Granados va deixar escrit: el primer moviment. Al Palau se sentirà el concert amb els dos moviments més que ell hi va afegir. Per al segon va utilitzar dos es-bossos de dues danses, i per al tercer, l’Allegro de Concierto. «És molt normal completar obres així. És el mateix

que quan t’operen, et treuen una co-sa d’un lloc i te la posen en un altre», raona com si fos normal tractar així una creació musical. Més enllà de sentir Granados, Mestre anima el públic a descobrir

Michael Haeringer, pianista de 14 anys. «Té nivell de professional. No se’l pot comparar amb Arrau o Ru-binstein, però se l’ha d’ajudar a ex-pressar-se i donar-li oportunitats per desenvolupar tot el seu talent». H

AMB FINS BENÈFICS

33 Melani Mestre, que ha recreat l’obra inacabada de Granados ‘Patètic’.

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

489000

89305

Diario

446 CM² - 42%

10335 €

57

España

21 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

| Punt de Vista | 5EL PUNT AVUIDIJOUS, 21 D’ABRIL DEL 2016

SísifJordiSoler

Carles Puigdemont, PRESIDENT DE LA GENERALITAT

“El temps del pal ila pastanaga s’ha acabat”

La frase del dia

“Es fanecessària, perquètambé és necessàriala presènciad’un partit queaplegui una porcióimportant de lasociologia del país

eria injust no reconèixer latranscendència històrica de lafundació de CDC, el 1974, a

Montserrat. En la dinàmica històricaprèvia a la Transició, i en una conjun-tura de mobilització democràtica dela societat catalana imbuïda de cultu-ra antifranquista, una heterogèniaconfluència de grups, individus, sen-sibilitats i tradicions polítiques esvan aplegar al voltant d’un projecteconcebut per pilotar la definició deCatalunya com a subjecte polític.Com tot, hi ha lectures confrontadesal voltant d’un fenomen complex comaquest, tanmateix, Convergència, unespai on liberals es barrejaven ambsocialdemòcrates, i el pensament so-cial cristià ho feia amb un nacionalis-me pragmàtic, s’aplegava al voltantde la carismàtica figura de Jordi Pu-jol, símbol aleshores de la resistènciacívica contra la dictadura, i amb ca-pacitat de crear tants adeptes comenemics; per inspirar confiança en-tre uns, i esdevenir una caricatura debotiguer entre altres.

TANMATEIX, SI CAL FER un reconeixe-ment històric a la formació és el d’ha-ver-se constituït com un partit in-equívocament antifranquista, i al-hora lliure de la colonització mar-xista de part de l’esquerra del mo-ment en el difícil període de la guer-ra freda. Els anys van anar fent deCDC una formació creixentmentconservadora, tanmateix profunda-ment democràtica, a diferència delprojecte polític de Fraga que fa, enexpressió de Xavier Casals, que la ul-tradreta tingui una “presència ab-sent”, una existència per delegació.Alhora, Convergència també va sa-ber superar la temptació reaccionà-ria de bona part de les elits dirigents,creadores d’un nacionalisme ex-cloent de preguerra i un botiflerismesociològic durant la dictadura.

S ARA BÉ, A CONVERGÈNCIA, l’autonomia noli va provar. Malgrat assolir una hege-monia en les institucions de la Catalu-nya autònoma, va establir un pacte de-sigual amb l’Estat, tot fent de la idea vi-censiana de “pactisme” una caricaturaa partir de la lògica del “peix al cove”.En realitat, es va generar una dinàmicaperversa entre Barcelona i Madrid enquè les elits dirigents catalanes se sub-ordinaven a unes elits extractives his-pàniques que anaven, a poc a poc, dei-xant de dissimular la façana democrà-tica per submergir-se en la sopa del seunacionalisme autoritari. El principi dela fi de la credibilitat convergent s’esde-vingué amb el Pacte del Majestic, en in-vestir un personatge com Aznar. Tan-mateix, ja al llarg de la mateixa dècada,el projecte nacionalista es deixa conta-minar per les tendències neoliberalsprovinents d’Europa i Amèrica i queaprofundeixen desigualtats corrosi-ves. El col·lapse de l’Espanya autonò-mica qüestiona el paper assumit per laformació al llarg de dècades, i l’obliga atriar entre dissolució de la pròpia

identitat en l’Espanya recentralitzadao la independència. El seu fundador,Jordi Pujol, a qui ningú no hauria denegar l’olfacte polític, va acabar ac-ceptant la situació d’un país (i un par-tit) que havia sortit massivament del’armari sobiranista. L’escàndol im-pulsat pels seus antics interlocutorsestatals demostren fins a quin puntPujol encertava el diagnòstic.

EN CERTA MESURA, la refundació de Con-vergència es fa necessària, perquè tam-bé és necessària la presència d’un par-tit que aplegui una porció important dela sociologia del país. Contràriament alque pensen forces polítiques emer-gents, existeix un important percen-tatge de catalans amb un tarannà con-servador en aspectes socials i de cultu-ra política que necessiten un projectefonamentat en valors morals, cívics ieconòmics que ens remeten a l’èpocade la seva fundació. Un gruix de cata-lans que no són tan lluny com semblade les esquerres pel que fa al seu instintde justícia social. Això implica la neces-sitat que el partit hereu de CDC ha d’ex-pulsar del seu espai el neoliberalisme,la ideologia i pràctica que va acabar co-lonitzant bona part del seu espai, i queés el responsable intel·lectual dels prin-cipals episodis de corrupció i nepotis-me, o la passivitat enfront la profundaimmoralitat que representen desigual-tats insuportables. L’adopció de mesu-res de desregulació, privatització, ges-tió privada dels serveis públics, flexibi-litat laboral, retallades (on hi ha jugatmés el vici que la necessitat, la ideolo-gia que les imposicions de Montoro) ésel que ha degradat la imatge pública delpartit a ulls dels seus votants i simpa-titzants. En altres paraules, una vega-da s’ha prescindit del llast de DuranLleida, els convergents haurien d’ex-pulsar el fanàtic Milton Friedman delsseus rengles i pregar a John MaynardKeynes que torni a apuntar-s’hi.

Xavier Diez. Historiador

Refundar ConvergènciaTribuna

ada vegada que lajustícia enxampa

algun pinxo em faig lamateixa pregunta. I elscalés que ha estafat,robat, distret, evadit o

amagat, els tornarà? Pel que veig és unaqüestió retòrica. Coincidint amb la novadetenció d’en Mario Conde, les televi-sions han ofert imatges del dret i del re-vés de la seva fabulosa casa al barri méscar de Madrid. Càmeres de vigilància ex-terior, tanques inaccessibles, dos o trespisos... una mansió digna de tot un se-nyor. Paral·lelament, també s’ha sabutque l’exbanquer gaudeix d’altres propie-tats a més d’una nòmina d’empleats onno hi falta ni el xofer i ni el guarda. Tot anom d’altres i la justícia no li pot recla-mar res més. Per això, només ha tornatcinc milions de vint-i-dos que va deixarde forat a Banesto. I mentrestant, els ac-cionistes enxampats han perdut fins lacamisa i l’administració hi va enterrar200.000 milions de diner públic.

L’exprohom Felix Millet també viucom un reietó a la seva mansió de 620metres quadrats a l’Ametlla del Vallès.Per més escarni, és una casa que vareformar gràcies al saqueig del Palaude la Música. Envoltat de bosc, fa setanys que espera que el jutge el cridiper passar comptes, però de momentva tirant i qui dies passa, any empeny.I els damnificats, públics i privats,espera que esperaràs.

No sóc tan innocent per no saberque els entramats societaris, les empre-ses pantalles o els paradisos fiscalssón el teló darrere del qual s’amaguenaquests sàtrapes per no haver de ferfront a les seves responsabilitats. Enuna paraula, són tan hàbils que viuencom reis però legalment són pobrescom rates. Aquesta quadratura del cer-cle només és possible perquè, com deiael meu padrí en pau descansi, mentre hihagi burros els savis aniran a cavall.

C

De set en setRamon Rovira

Burros quevan a cavall

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

PUNT DE VISTA

131000

23625

Diario

182 CM² - 17%

1395 €

5

España

21 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

DIJOUS, 21 ABRIL 2016 C U L T U R A LAVANGUARDIA 39

MelaniMestre porta al Palau la ‘reconstrucció’ del molt inacabat concert per a piano del compositor lleidatà

Concert i retalls deGranadosMARICEL CHAVARRÍABarcelona

Ja es va dir en el seu mo­ment, quan va esclatar fasetanyslapolèmicasobrel’“inèditconcertperapia­no i orquestra de Grana­

dos” que Melani Mestre (Barcelo­na, 1976) es va llançar a “reconstru­ir”.A reconstruir, nopasa revisitar.Entra dins de la lògica trobar­seamb obres inacabades de granscompositors que tenen finals sig­nats lògicament per un altre músic–el RèquiemdeMozart, sense anarmés lluny–, però d’aquí a fer una“reconstrucció formal” d’un con­cert per a piano del qual, entre elsmanuscritsde l’autorcatalogatsa laBiblioteca de Catalunya, només hihaelprimermovimentil’esborranyde dues pàgines del segon... com­pletar­lo, editar­lo i publicitar­locoma “estrena” o, encaramés, comel “concert inèdit”deGranados...Melani Mestre és un home ago­

sarat. El pianista i director d’or­questra català, que va gravar el re­sultat d’aquesta intervenció amb laSimfònicade laBBCd’Escòcia, estàcontent amb les crítiques del Tele­graphodeGrampohone.Larestadereaccions –musicòlegs, acadèmics,programadors– són, diu, difamaci­onsiintentsdeboicotdelsque“par­lendesdelaignorància”.Segurdesimateix, avui porta al Palau de laMúsica l’“estrena”–aixíhoanunciaals cartells– d’aquest concert per apianoiorquestraendomenorPatè­tic de Granados que interpretaràamblasevaOrquestradelaSocietatdeConcertsdeBarcelona.Hoorga­nitza Rotary, que vol instituciona­litzar unGranConcert deSant Jor­di abeneficidel seuprojectepro in­fància.PeròelPalaunohicol∙laborani ho inclou en la sevaprogramaciódel’anyGranados.Defet,alamatei­xahora, la sala téprevist alPetitPa­lau un homenatge al compositoramb la mezzosoprano Anna Alàs iAlbert Guinovart al piano: sonaranels seus Valsos poètics, aquests sí,totsoriginals.Iquèes trobaràelpúblicquevagi

al concert de Rotary? Què hi ha deGranados, en això? D’una banda espodriadirquetot,perquèésapartirde melodies del compositor queMestre “reconstrueix” el segon itercer moviment del concert. En

qualsevol cas, el primernoés inèditi els altresdosnosóndeGranados.“Laprimerapart lavadeixaraca­

bada en un 85%, i faltava fer un en­llaç cap al segon moviment, que vadeixar a llapis”, explica en ocasiód’aquesta aparició al Palau.D’aquesta segona part només hi hadues pàgines, més aviat un esbor­rany. “Jo vaig acabar el primermo­viment i, respectant les tonalitats iel nombre de compassos, vaig aga­far les seves pròpies músiques deDanzas españolas i Capricho espa­ñol i vaig construir el segon movi­ment lent. Iper al tercervaig agafarel seu Allegro de concert, que potconstituir per si sol un movimentd’unconcertdepiano”.“No puc dir que sigui el que ell

hauriavolgut,nohihaproumateri­

al”,confessaMestre,iencaraaixínoaccepta que el resultat es qualifiquid’amalgama o suma de retalls.“Tambées faenelcampde lamedi­cina. El que compta és la supervi­vència”, esgrimeix.QuèdiriaGranadossi aixequésel

cap? La pregunta és sobrera. Elsdrets morals l’autor els perd quanmor. I els d’autor, al cap de setantaanys, quan l’obrapassa a ser del do­mini públic. I és justament llavors,arribats al taulell de l’Sgae, que elsargumentsdeMestreestornenam­bigus. És deGranados o és deMes­tre, lapeça?Lògicament,ellnofigu­racomaautor, sinóquesen’atribu­eix l’autoria com a arranjador. “Noespotregistrarunaobraanomd’untercer”, diu, com si no dubtés quetanmateixGranadosl’hauriafirma­

da sense dubtar­ho. Però alhora escongratula que només afegir unsimple punt i coma ja li doni el dretde tenir l’obra reconeguda com apròpia a la propietat intel∙lectual.Latemptaciód’erigir­seendivulga­dor és gran –la llei li atorgaria elsmateixos drets d’exclusiva que lihaurien correspost a l’autor del’obra–, però aquesta música no ésuna troballa de Mestre. No estava,diguéssim, perduda a unes golfes.LatascadedifusiójalafeialaBiblio­tecadeCatalunya.Quanta ladefensade la integritat

de l’obra... la llei està oberta a inter­pretacions subjectives, de maneraqueningú, ni desde les institucionsni des dels estaments acadèmics oels descendents del compositor, noespodriaagafarenlloc.c

ALBUM / KURWENAL / PRISMA

Granadosvaescriurepartdelprimermovimentde l’obra;elsaltresdossónretallsdeDanzasespañolas,Caprichoespañol iAllegrodeconcert

Nomésexistiaen la intencióde l’autor

Sigui per interessos editorials, od’intèrprets, o d’altres, aquestesúltimes dècades s’han reconstru­ït, per exemple, desenes simfo­nies d’autors que havien deixattrossos d’aquestes peces en es­borrany. En un tema més pro­per, Atlàntida, la cantata en quèFalla va treballar vint anys sobretextos de Verdaguer, i que vaquedar en esborranys quan vamorir, el 1946, amb alguns nú­meros clarament acabats, va ser

reconstruïda per interessos po­lítics i presentada per ErnestoHalffter el 1962. L’edició deRicordi no va deixar en clar quèhi va afegir o què va reelaborarHalffter, tot i que, en part, s’in­tueixi.En aquest cas delConcert per a

piano de Granados que ens ocu­pa, i que no va existir mai, ex­cepte en la intenció del compo­sitor –en queden esborranys im­portants, tot i que molt distantsd’oferir una panoràmica d’unaobra en estat avançat–, la qües­tió es planteja en altres termes.S’ha editat com a obra d’EnricGranados, i bé es podria havereditat com a obra de Mestre so­

bre esborranys de Granados.Sempre hi ha la possibilitat del’arranjament, de la reconstruc­ció, de la transcripció, cosa quees fa molt en la música del bar­roc i anterior. Però, en aquestcas, s’ha recorregut a altresobres del gran compositor, elcentenari del qual es commemo­ra, per completar formalmentel concert, a banda d’afegitonsdel responsable de l’edició.Se m’ocorre un símil més fàcil

d’apreciar. Si tenim en unacol∙lecció privada o en unmuseupúblic un Rusiñol o un Casas,per citar dos contemporanis delgran compositor, inacabats, i un–suposem– pintor excel∙lent es

dediqués a completar aquell an­gle que havia quedat sense aca­bar, seria vist, sens dubte, comuna barbaritat. Valmés exposar­

lo així, sense acabar... Esclar,se’m podria dir, ho va fer Tizia­no amb els Giorgione, però hi hadistàncies... Quan jo treballava al

Museu d’Instruments de Brus­sel∙les, es va decidir que els an­tics clavicordis renaixentistes idel barroc no s’havien de restau­rar per al seu ús actual, sinó quecalia tractar­los per conservar­los i fer­ne una còpia noval. Aixís’evitaria barrejar materials,tècniques i concepcions i esprotegiria l’original.Lamentablement, continuem

sent una colònia en mans degent que s’aprofita d’un pa­trimoni que no sabem ni estu­diar ni projectar. Una referèn­cia, només: sobre Albéniz i, es­pecialment, sobre Granadostrobarem en llibreries només unllibre actual i autoritzat, i fet–cal agrair­ho– per un professorde Califòrnia. Què estem fentamb tants departaments de mu­sicologia en universitats i esco­les superiors?c

ANÀL IS I

Jorge de Persia

ESTRENA O REVISITACIÓ?

Rotary llogaelPalauperaunconcertqueinclou lapolèmicaobrade “reconstrucció”

MESTRE HO ADMET

“No puc dir que siguiel queGranadoshauria volgut: no hiha proumaterial”

Es veuria com unabarbaritat que unpintor excel∙lentcompletés un Rusiñolo un Casas inacabats

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

634000

141874

Diario

861 CM² - 76%

22648 €

39

España

21 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

Ens agrada!

01.

El tenor madrileny celebra 50anys del debut al Liceu arabSimon Boccanegra, el primerpaper que va incorporar en laseva nova etapa fent de badton.¯ Liceu. A partir del ds. 23.

02.ISABELLE FAUSTFauns dies va set ViktoriaMullova amb tres, ara ~sI’estimulant violinista alemanyaqui aborda totes sis sonates ipartites per a violi sot de Bach,¯ Palau de la Mdsica. Dg, 24.

03.ENSEMBLEINTERCONTEMPORA|NFundat p~l fa poc desaparegutPierre Boulez, aquesta formaci6arab seu a Paris es smomm de la

¯ Palau de ]a M~sica. Dj. 28.

04.JORDI SAVALLLa mirada enciclop~dica delm~sic igualadi no podia deixarde banda el 400 aniversad de lamort de Cervantes. ̄ Drassanes.Dr. 22.

05.SERGEY KACHATRYANUn dels valors m~s ferms del vio[iactual, I’espectacular concert delseu compatriota, I’armeni AramKhachatudan, ho pot demostrar.¯ L’Auditori. Dr. 22- dg. 24.

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

BARCELONA

63000

Semanal

93 CM² - 18%

1339 €

45

España

21 Abril, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA