La Veu núm. 99

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 99 / abril de 2012 ] 1

Definint les coses amb objectivitat, la po-lítica desplegada al llarg dels darrers mesos per CiU al capdavant del govern de la Ge-neralitat de Catalunya expressa sense ambi-güitats una veritable declaració de guerra a una part del poble català. Com es pot defi-nir, si no, el conjunt de retallades i polítiques antisocials que ha anat perpetrant aquesta federació, amb la col·laboració del PP, con-tra amplis sectors de les classes populars, tot imposant aquesta agressivitat econòmica amb una actuació policial expeditiva?

En primer lloc, cal posar en evidència els elements objectius de la seva política. Què vol dir realment el resultat de la «Santa Ali-ança» PP-CiU que dirigeix aquesta ofensi-va? Deixant de banda l’escàndol del «perjuri»1 contra el poble català, les raons de fons de la seva política econòmica les podem trobar en el marc ideològic i econòmic do-minant.

Després dels posicionaments i manifes-tacions dels governs i de les autoritats finan-ceres internacionals, sabem que el marc ge-neral europeu, que serveix de denominador comú al PP i a CiU, no serà cap paradís per al nostre país si tenim en compte l’assigna-ció que els poders financers que governen l’Europa actual tenen prevista per als Països Catalans en la nova recomposició capitalis-ta. L’«espai del benestar» es restringirà més encara i deixarà el sud d’Europa en una situ-ació subalterna amb desregulació laboral, desprotecció social, economia de serveis adreçada al turisme, etc. La política de les re-tallades a la qual s’apliquen d’una manera tan entusiasta els membres d’aquesta Santa Aliança PP-CiU no és altra cosa que un pri-mer tast d’un escenari sinistre que ja s’ha anunciat que es vol mantenir de manera de-finitiva, si no hi posem remei aconseguint el nostre marc polític propi amb la indepen-dència.

[ 1 ] Ens referim al famós Contracte amb els catalans signat davant notari el mes d’octu-bre de l’any 2006 per CiU, un document que re-cull el compromís de no pactar amb el Partido Popular, un compromís publicitat per tal de po-der guanyar vots i que aquesta federació política ha violat sense haver donat mai la més mínima ex-plicació del seu incompliment flagrant.

I per a entendre les raons de la política econòmica desplegada per CiU cal partir de la constatació que tot pacte comporta contrapartides. Allò que poden oferir els regionalistes catalans al poder de l’Estat es-panyol és, en la pràctica política quotidia-na, un servei en un triple sentit: aguantar, escanyar i desprotegir. Això vol dir, aguan-tar la revolta del poble català, esforçant-se per contenir les protestes socials per mitjà d’una acció policial expeditiva; i aguantar, d’altra banda, l’avanç de l’independentisme per mitjà de promeses cap a un horitzó am-bigu (una nebulosa nova transició) o un ob-jectiu imprecís (un pacte fiscal indefinit). Vol dir també «escanyar per delegació», fer la feina bruta escanyant la població per mitjà de retallades i privatitzacions salvat-ges i sense contemplacions, estalviant així part de la tasca al govern espanyol. I, a més, vol dir (tàcitament) no oposar resistència real (com a partit i com a govern) a les po-lítiques de desnacionalització: legislacions lingüístiques, simbòliques i d’immigració, descapitalització dels mitjans de comuni-cació catalans, etc.

En síntesi, l’estament dominant regio-nal que hi ha darrere aquest pacte PP-CiU a Catalunya ofereix, doncs, bescanviar un finançament estatal per als seus negocis (sota l’eufemisme de pacte fiscal) per una actitud de no presentar batalla institucio-nalment a les disposicions espanyolitzado-res de l’Estat. I tots units en un acord fona-mental per a mantenir el gruix de l’espolia-ció econòmica del poble català i de les po-lítiques de desmantellament del minso Estat del Benestar que s’havia aconseguit.

Dins el marc d’aquesta política, es pot veure ben clar que les proclames sobiranis-tes no són elements polítics determinants, sinó que tenen una funció eminentment progagandística (davant els poders centrals de l’Estat espanyol, a tall d’espantall; i da-vant els seus possibles electors, a la manera d’un reclam enganyós).

L’obediència submisa als grans capitalis-tes autòctons-espanyols i internacionals ha portat CiU a declarar la guerra al seu pro-pi poble. En aquestes condicions la inde-pendència política nacional pren força com

un objectiu a assolir, no sols com un marc idoni per a la defensa del dret d’autodeter-minació sinó també com la manera de construir un entorn democràtic en què els drets socials de les classes populars catala-nes puguin ser garantits.

Però per a avançar cap a la independèn-cia haurem de poder treure del mig aquest pes mort que és CiU, una organització que té segrestada la voluntat d’una part del po-ble català per mitjà dels seus enganys i fal-sedats. La declaració de guerra actual ha de tenir un final feliç amb l’arraconament pro-gessiu de CiU de l’escena política i alhora amb l’emergència de les instàncies políti-ques de la Unitat Popular i del seu entorn. Malgrat el que puguin pensar els analistes burgesos, encantats en les lloances a aques-ta nefasta federació política, les possibilitats reals d’independència només es poden tro-bar amb la derrota final de les polítiques enganyoses i antisocials promogudes avui per aquesta congregació de botiflers i esca-nyapobres que integren la direcció de Con-vergència i Unió .

Afrontar la declaració de guerra de CiU

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 99 / abril de 2012 ]

Quan el juliol del 2011 analitzàvem les passades eleccions autonòmiques i muni-cipals al País Valencià, dèiem que hi havia uns xicotets canvis en la tendència del vot, però que això podia marcar una tendència de fons. En les darreres votacions al par-lament espanyol aquesta tendència va continuar amb una pèrdua de vots míni-ma del PP, una davallada important de la delegació valenciana del PSOE i un aug-ment de l’abstenció. També es va produir la consolidació dels espais aconseguits a les autonòmiques per Esquerra Unida i per Compromís. Malgrat el canvi de ten-dència, el poder seguia de manera aclapa-radora a mans del PP. Per què, doncs, en tan sols uns mesos des de les darreres elec-cions, el PP, que va guanyar amb majoria absoluta al País Valencià, ha perdut al car-rer el que havia guanyat a les urnes?

Les raons són diverses:

1. Els vots del PP són molt heterogenis socialment. Té, evidentment, els vo-tants fidels de dretes i de l’extrema dreta, però una majoria de votants do-nen suport a aquest partit no per una qüestió ideològica o d’identitat d’in-teressos, sinó pensant en el més im-mediat. Aproximadament un 40% dels seus vots provenen de la classe treballadora. Són vots clarament alie-nats, de persones que confonen el dis-curs populista del PP amb la solució dels seus problemes més immediats.

2. Hi ha una crisi econòmica que al País Valencià té uns efectes molt durs, a causa de l’aposta per l’especulació i l’economia de serveis de poc valor afegit. La construcció sense mesura d’apartaments a les ciutats i zones tu-rístiques de la costa ha destruït la na-tura i l’agricultura tradicional i ha des-capitalitzat la indústria més arrelada. Aquesta aposta per la construcció i l’especulació financera ha creat uns llocs de treball de caire temporal i poc productius, que, amb la crisi, han des-aparegut. Sense perspectives de mi-llorar, l’atur està afectant totes les ca-pes populars (més de mig milió de persones) però especialment la gent jove.

3. La Generalitat valenciana fa temps que va entrar en fallida econòmica, però des de les darreres eleccions es-tatals la intervenció i control del go-

vern espanyol és total. Les caixes d’es-talvi valencianes (Bancaixa i la CAM) i el banc de València han estat destru-ïts i absorbits per entitats espanyoles amb seu a fora del territori. La res-ponsabilitat recau en la política de la Generalitat basada en grans esdeveni-ments i grans negocis per als amics, amb l’objectiu declarat de portar un turisme de luxe que no ha fet cas del reclam, i en el manteniment, per mit-jà de préstecs, d’una administració i d’uns serveis públics a què la Genera-litat no ha pogut fer front amb els seus propis recursos, malbaratats prèvia-ment en eixes obres faraòniques.

Sense els resultats econòmics espe-rats, creient com la lletera que podri-en tornar els diners a les caixes, a ho-res d’ara, la Generalitat està intervin-guda de facto i només pot gastar el que autoritza el govern de l’Estat es-panyol. La conseqüència més visible d’aquesta situació és que no hi ha fons ni capacitat creditícia per mantindre els serveis públics essencials: sanitat, educació i serveis socials.

4. La corrupció dels polítics del PP (i també del PSOE) ha fet que en aquests moments l’administració pública es trobe sense capacitat per respondre a l’emergència social creada per la crisi. Els escàndols es succeeixen uns darre-re els altres i afecten empresaris, càr-recs públics i alts funcionaris, posats a dit pel PP, la qual cosa crea la imatge que la corrupció és generalitzada i sense fi.

5. Les mesures polítiques per frenar aquesta situació de fallida de la Gene-ralitat no són altres que fer pagar la crisi a les classes populars. En això co-incideix amb les decisions de la dreta espanyola, europea i mundial d’apro-fitar la crisi per assaltar els espais de «benestar» i drets que encara mantení-em. El decretàs del govern de la Gene-ralitat de gener d’enguany implica me-sures com la privatització encoberta de la sanitat i de l’educació, la destruc-ció de llocs de treball públics (els pri-vats fa anys que es destrueixen) i la dis-minució dels salaris dels i les treballa-dor(e)s públics i privats. En definitiva, mesures neoliberals que fan que la cri-si la pague el poble tant pel que fa als aspectes econòmics com també quant

als aspectes relacionats amb les lliber-tats públiques i les cobertures socials.

Les conseqüències han estat les imatges que han donat la volta al món: estudiants sense professors/es o sense calefacció, ja que no hi ha diners ni per al manteniment bàsic dels centres edu-catius ni per contractar el personal i el professorat adient. Per altra banda, la disminució dels treballadors/es de la sanitat pública i del material necessari per mantindre un funcionament accep-table ha provocat que augmenti el temps d’espera per a rebre l’atenció sa-nitària. També s’han acabat les subven-cions per a despeses socials, atenció a la població gran i malalts crònics i depen-dents, etc. Els deutes a les farmàcies, a les cooperatives socials, a proveïdors de tota mena, etc. no fan sino créixer.

Aquest ha estat el rerefons que ha fet que després de molts anys amplis sectors de la societat es mobilitzen. Les grans ma-nifestacions en defensa dels serveis pú-blics, especialment a favor de l’educació pública en català i de qualitat, en la mesu-ra que que afecta la població més feble (els nens i les nenes), han augmentat el nivell de consciència de les capes populars, que cada vegada més veuen en la lluita la for-ma de demostrar la seva indignació.

La brutal intervenció de la policia contra els i les estudiants ha generat un moviment de solidaritat que feia anys que no es veia al País Valencià. Els gover-nants del PP s’han equivocat, pensant que la solidaritat davant la intervenció policial amb els estudiants seria com fins fa poc, molt localitzada i protagonitzada per sectors anomenats radicals i fàcil-ment criminalitzables.

Però aquestes raons no expliquen per si mateix el grau de contagi, l’extensió i la profunditat de la solidaritat i lluita expres-sada als carrers del País valencià. Si fos així estaríem donant la raó a qui diu que el ma-lestar social, l’acció de protesta i la repres-sió són suficients per a encadenar un pro-cés revolucionari i hi ha milers d’exemples que demostren el contrari.

Les lluites d’aquests dies connecten mitjançant el subconscient col·lectiu amb tota una història d’agressions espanyoles, patriarcals i capitalistes i també amb l’or-gull i la resistència d’un poble que una ve-gada rere altra s’aixeca amb dignitat per

Les raons de fons de la mobilització al País Valencià


continuar lluitant. Les guerres d’extermi-ni contra el nostre poble, tant al 1707 com al 1936/39, la terrible repressió de la post-guerra i la política colonial d’impostos mantinguda des del decret de Nova Plan-ta fins als 6.000 milions d’euros que mit-jançant l’espoli fiscal ens furten en l’actu-alitat any rere any, així com la sistemàtica política desnacionalitzadora per anticata-lana, no són sinó fites simbòliques de més de 300 anys de dominació aliena, d’explo-tació i opressió, però també de lluita i re-sistència.

Però a més del subconscient col·lectiu també hi ha la memòria recent i històrica, mantinguda per xicotetes organitzacions i per persones que en aquest anys de dava-llada de la consciencia col·lectiva han estat malgrat tot fidels als interessos històrics del nostre poble treballador. Així, i a tall d’exemple, podem afirmar que les mobi-litzacions actuals connecten amb la victò-ria del Parc Alcosa o amb la defensa afer-rissada de Salvem el Cabanyal, de Salvem el Botànic o de Salvem la Model.

També enllacen amb les resistències des-esperades de la gent de la Punta contra l’especulació portuària, que al seu torn connectaven directament amb la lluita dels anys 80 per mantenir verd i públic el llit del riu Túria al seu pas per València o amb la defensa del Saler a les acaballes del fran-quisme, o també amb la lluita del movi-ment veïnal per exigir uns equipament mí-nims als barris i pobles.

Malgrat la intermitència, al País Valen-cià s’ha lluitat molt i bé. Fins i tot s’han guanyat batalles duríssimes que sembla-ven perdudes, com les lluites reeixides als

80 per aconseguir que les 50.000 dones que treballaven com a eventuals als magat-zems de fruites i verdures passaren a tenir categoria de fixes discontínues, cosa que els garantia un mínim de jubilació; o les que dugueren a terme els 80.000 collidors de taronja per a aconseguir un conveni digne. Cal recordar que aquestes vagues eren combatudes per dispositius de la Guàrdia Civil amb la metralleta a la mà, amb incendis de magatzems, amb la de-tenció de sindicalistes, amb la crema de cotxes dels piquets… I què n’hem de dir, de les impressionants vagues dels treballa-dors de l’EMT de València, que van acon-seguir convenis molt per sobre de la mit-jana i van marcar un camí?

Cal que no oblidem tampoc que la pri-mera gran lluita contra el mal anomenat procés de reconversió industrial engegat pels governs de Felipe Gonzalez i Miguel Boyer i pactat amb l’oligarquia alemanya i francesa, va ser la del poble de Sagunt en defensa del manteniment de la siderúrgia. Van ser 14 mesos de lluites intensíssimes, amb diverses vagues generals a la comarca del Camp de Morvedre, amb jornades de lluita solidaria a l’Horta i altres indrets del territori, amb talls de carreteres i vies fer-roviàries… Sí, aquesta lluita, com moltes altres, es va perdre finalment però amb molta dignitat, i va deixar un pòsit de consciencia de lluita obrera i popular que només necessita d’una espurneta per tor-nar a flamejar i fer viva la memòria.

Les lluites estudiantils presents també connecten amb les lluites en defensa de la llengua i cultura catalanes i amb les uni-versitàries dels anys 70 i 80: lluites per la

llibertat i pel dret a estudiar del jovent de famílies treballadores, lluites per instal-lacions dignes i per beques suficients…

No és aquí el lloc per fer la història combativa del nostre poble, però valguen aquests pocs exemples per a negar de so-ca-rel el suposat meninfotisme del poble valencià, del poble català. La primavera valenciana emergeix de la terra treballada, plantada i regada per lluites que ens ne-guen a quedar soterrades per les traïcions de la Transició, els tòpics interessats o les batalles perdudes o guanyades però mal explicades. Hem de respectar la memòria històrica ni que siga per respectar el re-cord dels caiguts en aquestes lluites.

Però cal també que situem avui amb perspectiva política les mobilitzacions dels estudiants i l’àmplia solidaritat mos-trada des de diversos sectors socials. Les dimensions de les actuals mobilitzacions no seran suficients per a fer que els go-verns i l’oligarquia local i forània canvien de política. Hem d’afavorir i garantir un procés racional i creixent d’autoorganit-zació popular i no pensar que amb les ma-nifestacions i ocupacions n’hi ha prou. No hem de confondre pas políticament quin és el moment i la correlació reals de forces i desatendre l’urgent necessitat de cons-truir la Unitat Popular, que és cada vega-da més necessària perquè aquests movi-ments populars no tinguen una falsa eixi-da socialdemòcrata i, per tant, dins del sis-tema, sinó que es dirigisca a la necessària ruptura democràtica i al dret a decidir per nosaltres mateixa.

Toni Infante i Toni Terrones.


Les diferents reformes laborals que s’han dut a terme en els darrers trenta anys tenen un element en comú: cada nova legislació ha suposat un retrocés en els drets i condicions laborals de la classe treballadora. Ara bé, dit això cal també

analitzar cada reforma en concret i obser-var, per exemple, si en un cas determinat hi ha un salt qualitatiu. Sens dubte, el Re-ial Decret Llei 3/2012 que va entrar en vi-gor el passat 13 de febrer representa un d’aquests salts qualitatius i pot ser consi-

derat sense exagerar una veritable decla-ració de guerra contra la classe treballa-dora.

En analitzar la darrera reforma labo-ral del PSOE al número 47 de La Veu, re-cordàvem les paraules que Alícia Sànchez-Camacho havia pronunciat el passat 7 de juny al Senat espanyol quan es debatia la nova legislació del govern «socialista»: «Se necesita flexibilizar la negociación colectiva para que decidan los empresarios, y eso lo vamos a hacer nosotros». Doncs bé, aquestes paraules sintetitzen la música i la lletra de la nova normativa laboral: a partir d’ara la patro-nal té el poder de decidir unilateralment sobre gairebé tots els aspectes de les con-dicions laborals de la classe treballadora. No cal estranyar-se de l’estat d’exultació amb què els diferents representants d’aquesta patronal van rebre el nou De-cret Llei 3/2012.

Si en repassem el contingut, la nova le-gislació referma el camí emprès pel PSOE tot agreujant-lo. A grans trets, els aspec-tes més significatius són els següents:

• S’abarateixl’acomiadament, de ma-nera que es rebaixa el màxim de dies per any treballat en els casos dels im-procedents (passa de 45 dies per any treballat a 33 i un màxim de 24 men-sualitats, en lloc de 42)1. A més, en els procedents, que són els que es volen generalitzar, la indemnització és de 20 dies per any treballat i 12 mensuali-tats com a màxim. Es considerarà pro·cedent un acomiadament quan hi concorrin causes econòmiques, és a dir, «quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmi-ca negativa, en casos com ara l’exis-tència de pèrdues actuals o previstes, o la disminució persistent del seu ni-vell d’ingressos o vendes. En tot cas, s’entendrà que la disminució és per-sistent si es produeix durant tres tri-mestres». Amb aquesta normativa la patronal gaudeix de força discrecio-nalitat a l’hora d’extingir un contrac-te, si es té en compte que la nova le-

[ 1 ] Per als contractes anteriors a la reforma, es mantidrà la indemnització anterior amb un mà-xim de 24 mensualitats (abans eren 42) fins al dia 12 de febrer de 2013. A partir d’aquest dia el càl-cul serà el que preveu la nova normativa.

Reforma laboral: declaració de guerra contra la classe treballadora


gislació permet acomiadaments en ca-sos en què hi hagi beneficis o que els balanços d’una empresa són fàcilment manipulables.

També seran causa d’acomiada-ment procedent les absències d’un/a treballador/a quan arribin a un 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius o al 25% en quatre mesos discontinus en un període de 12 me-sos. En aquests supòsits s’inclouen les absències justificades mèdicament si són inferiors a 21 dies. De fet, l’ab-sentisme justificat ja existia com a causa d’acomiadament, però ara es deslliga de l’absentisme total de la plantilla.

• Desapareixlaintervenciódel’auto-ritatlaboralenelsERO, la decisió final dels quals dependrà en darrer terme delsempresaris.D’altra banda, s’introdueixen els ERO a l’adminis-tració pública per al personal laboral, amb l’objectiu gens amagat de retallar les plantilles dels serveis públics.

• Lacontractacióesprecaritzaenca-ramés. Així, es crea un contracte de treball «indefinit» per a empreses de menys de 51 treballador(e)s, el qual comptarà amb bonificacions a la se-guretat social i avantatges fiscals i en què el treballador o treballadora esta-rà a prova un any, és a dir, se’l podrà acomiadar sense cap indemnització. A més, preveient uns salaris baixos en aquesta modalitat de contractació, l’assalariat/da podrà completar el sou amb un 25% de la prestació social si hi té dret. D’altra banda, es manté el fracassat contracte de formació am-

pliant tant l’edat màxima (de 25 a 30 anys) com la duració (tres anys), però per si no n’hi havia prou, un cop fina-litzats aquests 3 anys, es pot encade-nar un altre contracte de formació amb la mateixa persona si és per a una altra funció. És a dir, mà d’obra bara-ta fins als trenta anys.

• Quantalanegociaciócol·lectiva, el conveni d’empresa preval sobre el del sector i es facilita que un empresari se’n desvinculi adduint causes econò-miques, de manera que se li atorga poder per modificar els salaris, els ho-raris, els torns, etc. De fet, i en gene-ral, els empresaris podran canviar las condicions laborals per raons econò-miques, tècniques, organitzatives o de producció relacionades amb «la competitivitat, productivitat o l’orga-nització tècnica o del treball en l’em-presa». Aquests eren els objectius fo-namentals de la patronal, que amb la nova (des)-regulació gaudeix d’un poder absolut en la negociació amb els seus treballador(e)s.

• Finalment,lesETTpodranactuarcomaagènciadecol·locació,la qual cosa significa avançar en el procés de privatització dels serveis públics d’ocupació.

Davant d’aquesta agressió a la classe treballadora, les cúpules de CCOO i UGT s’han vist forçades per les seves ba-ses i pels sindicats alternatius a convocar una vaga general2. Ara bé, en plantejar

[ 2 ] Cal recordar, però, que el mes de gener aquestes cúpules havien arribat a un pacte amb la

com a objectiu de la vaga reformar la nova normativa, o bé pretenen enganyar la classe treballadora, o bé no s’han ado-nat de la realitat: el paradís socialdemò-crata, en què somnien, ha quedat defini-tivament esbotzat amb la darrera crisi del capitalisme.

D’aquesta incomprensió de la realitat només se’n pot derivar una crisi profun-da d’aquest model sindical. La lluita de classes s’ha aguditzat i la medicina soci-aldemòcrata ja no serveix, entre d’altres raons perquè el capitalisme prescindeix directament d’una nosa que impedeix l’acumulació incessant de capital. El mi-ratge del pacte entre capital i treball ha desaparegut i és estèril implorar a la pa-tronal que negociï, com fan els dirigents de CCOO i UGT, perquè el capital se sent fort i està guanyant de moment la guerra.

En aquest context de dur enfronta-ment, un sindicalisme alternatiu, comba-tiu i nacional hi pot tenir un cert espai, amb la condició que l’Esquerra Indepen-dentista defineixi una estratègia sindical i sàpiga trobar les eines més adequades per implementar-la. Però no n’hi ha prou amb això: ara més que mai cal construir una alternativa política socialista que posi l’economia al servei del poble i no pas d’una minoria embogida.

Joana Gorina

patronal per congelar a la pràctica els salaris aquest any i el següent i per facilitar que una em-presa es despengés del conveni quan s’acredités que pot perjudicar l’empresa.

La casa de colònies Mas Bagís de Santa Coloma de Farners va acollir els passats 12 i 13 de novembre les Trobades Indepen-dentistes que organitza anualment el Mo-viment de Defensa de la Terra (MDT). Era la 26a edició d’unes jornades que cada any proporcionen un espai de debat i forma-ció als independenistes dels Països Cata-lans.

El lema de l’edició d’enguany era «La construcció de la Unitat Popular» i a tra-vés d’aquest eix es van desenvolupar tres debats intensos entre les desenes de parti-cipants del públic.

La primera sessió es va dedicar a «La Unitat Popular i la Ruptura Independen-tista» i va comptar amb les intervencions de Josep Manel Ximenis, alcalde d’Arenys de Munt i promotor de les consultes inde-pendentistes, Toni Infante, militant de l’MDT al País Valencià, Guillem Fuster, militant de l’MDT i de l’ANC a la Cata-lunya Nord, i Josep Poveda, membre del Consell Permanent de l’ANC-MxI.

El segon debat del dia va girar a l’en-torn de «La Unitat Popular i les lluites so-cials». Andreu Garcia, advocat i redactor d’El otro país, i Xavi Oca, militant de

l’MDT i de la CUP van exposar les seves reflexions i van dinamitzar una llarga ter-túlia. Els altres dos ponents que hi havien de participar van excusar la seva absència, deguda en un cas a malaltia i en l’altre a obligacions familiars.

La tercera i última sessió es va dedicar a «L’articulació de l’Esquerra Indepen-dentista i la Unitat Popular». En aquest cas els ponents van ser Albert Botran, membre del Secretariat Nacional de la CUP i militant de l’MDT, Eudald Calvo, regidor de la CUP a Argentona, conseller comarcal del Maresme i militant del

Aportacions de les XXVI Trobades Independentistes


SEPC, Luard Silvestre, regidor de la CUP a Vilassar de Mar i militant de Maulets, i Toni Rico, militant de la CUP de Girona —aquest darrer en substitució d’Anna Pu-jolàs, regidora de la CUP al consistori gi-roní.

La Unitat Popular i la Ruptura Independentista

JosepManelXimenisva alertar del predomini del sector conservador en l’avenç independentista i en aquest sentit va afirmar que la ruptura sense transfor-mació social arribarà tard o d’hora si els militants d’esquerres no treballen per evi-tar-ho. L’impulsor la celebració de la con-sulta del 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt es va mostrar convençut que si l’independentisme d’esquerres no lluita tindrem un Estat igualment però sense transformació social.

Ximenis va detallar la manera com tre-balla la CUP al municipi maresmenc. Va remarcar que intenten obrir les estructu-res a tots els veïns de la població posant en pràctica processos d’unitat popular. Així, va lamentar que sovint hi ha por de pene-trar més enllà dels sectors mobilitzats, però va afirmar que si es duu a terme una política oberta que impliqui el conjunt dels veïns aquests es van radicalitzant. Va subratllar la incidència que va tenir la con-sulta popular a l’hora d’avançar cap a aquesta direcció. Tant és així que va ser en una assemblea oberta amb 200 veïns que la CUP va decidir presentar-se a les elec-cions i va escollir candidat a través de llis-tes obertes.

Segons l’alcalde d’Arenys de Munt, la CUP ha d’aspirar a arribar no pas a la gent molt conscienciada només sinó al conjunt del poble i va demanar que no es tingui por d’anar a buscar tothom perquè parti-cipin dels processos polítics de l’organit-zació ja que tota la gent del poble és mo-bilitzable, i això és el realment revolucio-nari. Ximenis va constatar que quan es fa una proposta oberta a tothom, els veïns s’acosten. Per tant, si es vol aconseguir la independència i la transformació social cal treballar en aquest sentit. Per Ximenis el Principat està avançant de forma ràpida cap a una possible ruptura amb l’Estat que pot acabar comportant els mateixos tics de fins ara. Depèn de la nostra implicació que també esdevingui un Estat transformador socialment. Per tant, hem de pensar en el dia de després de la ruptura perquè estem caminant molt ràpidament, va advertir.

Respecte a l’Assemblea Nacional Ca-talana (ANC), Ximenis va precisar que al Principat és on el moviment està més es-tructurat i va assenyalar que és essencial una estructuració de tot el moviment per

avançar de forma organitzada cap a la in-dependència. Segons va dir, Decidim.cat ha estat l’experiència més propera a l’As-semblea de Regidors dels Països Catalans però ha fracassat per sectària, partidista, poc operativa i lenta. D’aquesta manera, va indicar que s’ha acabat convertint en una parcel·la de poder de cada partit polí-tic. Per tant, estructurar això és molt com-plex, tot i que el recomanable seria que fos un instrument de poder per avançar.

Va dir que més que no pas Decidim.cat veu més possible l’Associació de Munici-pis per la Independència, perquè la perti-nença es decideix en un ple i tot el poble passa a formar-ne part. Va remarcar que l’associació està contactant amb advocats penalistes de la Unió Europea, ja que serà la UE qui ens haurà de reconèixer i cal es-tar preparats per quan s’entri en conflicte amb l’Estat.

ToniInfante va encetar la seva inter-venció encunyant el terme «herois de margarina», en referència a la militància tova que desapareix ràpidament i que va vincular a una excessiva victimització que ens porta a crear aquestes figures. Per a In-fante, el fet que una persona que va a con-certs es converteixi en un líder indepen-dentista resta seriositat a l’alternativa po-lítica que defensem davant de la gent, tot i que va posar de manifest que hi comença a haver un plantejament diferent i que en funció de la capacitat que tingui el movi-ment hi haurà repressió de l’Estat.

Tot seguit, va quantificar que els i les potencials defensors/es d’una alternativa política d’esquerres i independentista són el 80% de la població treballadora que hi ha actualment al sud i que, per tant, és sus-ceptible de participar en un procés ruptu-rista. De moment, però, sumant els vots de Compromís, Esquerra Unida i ERC no-més tenen unes 100.000 persones, una quantitat inicialment abastable per a una força independentista seriosa i implicada. Per tant, hi ha sectors que podrien ser mo-bilitzats per un projecte de ruptura, però cal encertar com fer-ho.

Va lamentar que l’encarcarament i la fe-blesa organitzativa i política de l’Esquer-ra Independentista no ajuda en aquesta si-tuació, de manera que som incapaços de fer un discurs que pugui facilitar-ho per l’atomització que hi ha i l’escassesa de mi-litants actius. Tot i que al País Valencià els militants d’esquerres es veuen abocats a participar en debats que no tenen el marc català clar, Infante va corroborar que la gent que opta per País Valencià i prou acaba sent espanyola, perquè aquest espai no existeix i s’acaba fent referència a Es-panya.

Infante va explicar que l’espai d’Unitat

Popular a hores d’ara és minso perquè hi ha espais que no aprofitem per viure amb normalitat i es funciona molt a partir de plataformes i coordinadores, algunes de les quals reeixides, però no hi ha cap pro-jecte polític que ho rendibilitzi i s’acaba perdent, és a dir, no hi ha referencialitat. Infante ho va atribuir a un problema ide-ològic perquè hi ha gent que s’ha quedat en estructures ideològiques arcaiques que serveixen de poc.

Va assegurar que la CUP reeixiria al sud i que si no ho fa —van pel tercer in-tent a València— és per aquest problema ideològic. Però va subratllar que més im-portant que la unitat política és la referen-cialitat de la CUP, perquè tot i que no hi ha la concentració necessària com al Prin-cipat, sí que hi ha les forces necessàries perquè arreli en una comarca i a partir d’aquí s’expandeixi i tingui possibilitats. Al sud la CUP hauria de tenir un enfoca-ment diferent que al nord, hauria de do-tar-se d’un discurs que globalitzés tot un ideari col·lectiu per aixoplugar gent molt diversa. Va apostar per prioritzar la cons-titució de la CUP a l’Horta, perquè tot i les dificultats de construir un nucli a Va-lència, a l’Horta hi ha el 30% de la pobla-ció del País Valencià i tindria tal ressò que ja s’aniria expandint. El simple fet que funcionés una assemblea a València deixa-ria el camp obert perquè en proliferessin a altres comarques.

Respecte al regionalisme, va dir que no es pot apostar per una solució a la irlande-sa, que cal una estratègia de Països Cata-lans i a partir d’aquí dibuixar la tàctica per anar pas a pas. No es pot contemplar ni permetre que cap organització de l’inde-pendentisme es plantegi la independènica a la irlandesa perquè la solució resultaria fallida. Al cap i a la fi, que hi hagi ritmes diferents és fruit de l’estratègia del capital als Països Catalans, però som un únic po-ble.

GuillemFusterva fer notar que el pro-cés d’assimilació d’un català del nord és total, de manera que això dificulta qualse-vol desplegament mimètic al del sud de l’Albera. A la Catalunya Nord l’assimila-ció no ha estat només lingüística i cultural —si fos així la resistència seria molt més forta—, sinó sobretot social. França és una república on els ajuts socials són molt més elevats i no es poden ni comparar amb els de l’Estat espanyol.

Al nord hi ha un alt nivell de conscièn-cia nacional catalana però queda molt di-fusa per la influència francesa. Les estruc-tures socials fonamentalment rurals faci-liten que el català es reservi com una cosa íntima i que s’adopti el francès per desen-volupar-se. La vertebració dels Països Ca-


talans és evident perquè parlem la matei-xa llengua, però hi ha uns processos de canvis socials i econòmics que fan que un nord-català miri més cap a Girona o Bar-celona ja que la Catalunya Nord és un dels territoris d’administració francesa amb més desinversió pública.

És ara en un context de crisi quan hi ha més llistes d’espera que mai a les escoles catalanes perquè els infants aprenguin ca-talà i és deu que una petita part de la po-blació nord-catalana vol fer arrelar el fill a Girona per marxar del territori.

Els sectors conscients que hi ha al nord són nacionalistes, no independentistes, i amb tics marcadament essencialistes. Són poc actius. Existeix una militància que es podria articular amb la Unitat Popular però fer militantisme cultural català no és fer una militància política. Molts indepen-dentistes han considerat que la seva mili-tància passava per la defensa de les políti-ques culturals a la Catalunya Nord, i tant és així que la majoria de comarques tenen nuclis catalans. Ha estat molt positiu però és militantisme cultural català que genera una confusió amb la militància política i fa difícil el desplegament de la Unitat Po-pular.

L’Estat francès ha iniciat un debat de descentralització de les col·lectivitats ter-

ritorials, i segons Fuster no és coincidèn-cia que s’hagi encetat a Iparralde i la Cata-lunya Nord, els dos territoris de l’hexàgon que tenen un sud molt actiu.

Cal vertebrar un espai d’unitat popular i seria molt important tenir un lloc on la gent que es considera independentista d’esquerres pugui desplegar una determi-nada política.

Per la seva banda, JosepPoveda va dir que tenim una oportunitat històrica de sembrar la llavor de la Unitat Popular ja que fonamentalment el sector que s’ha mobilitzat en aquest període és el popular. En aquest sentit, va remarcar que les condi-cions per començar a dur a terme el que l’Esquerra Independentista al llarg de tres dècades ha estat plantejant són les propí-cies i que mai com ara s’havia manifestat tant la possibilitat de ruptura democràti-ca. Això s’explica per l’esgotament de la gent i al Principat les condicions objecti-ves hi són. Segons va manifestar, el des-contentament està posant les bases per obrir un procés d’acumulació de forces que pugui suposar el trencament amb l’Estat espanyol.

En tot aquest context l’ANC represen-ta un plantejament de radicalitat democrà-tica sorgit des de la societat civil. Un dels

principals pilars ha estat el procés de les consultes, que també ha estat un fenomen innovador. Aquest cúmul d’experiències pot donar forma a un full de ruta que faci d’aglutinador de la necessària munió d’in-teressos entre les classes populars i altres sectors. El que cal és que aquesta majoria social sigui hegemònica en el procés de ruptura i que representi els interessos de les classes populars; si no, tot podria aca-bar en un atzaucac.

Poveda va insistir que l’Esquerra Inde-pendentista (EI) ha de fer-se seva la neces-sitat d’avançar en el procés de ruptura de-mocràtica, que ara es diu ANC. Si no hi ha aquesta implicació es corre el perill que el procés es faci sense una consolidació ter-ritorial i sense incorporar tots els sectors populars. Segons Poveda, el dèficit que ha tingut tot aquest procés és que hem estat els últims d’afegir-nos-hi quan hauríem d’haver-ne estat els impulsors perquè por-tem anys batallant. Dins del procés de ruptura democràtica, l’EI és essencial per fer front a elements contradictoris dins del sobiranisme. Hem d’entendre i explicar a la gent del nostre entorn que un procés de construcció nacional va íntimament lligat a la transformació social i que no es poden dissociar un de l’altre. La transversalitat s’ha d’entendre no pas com una suma de


sigles sinó com una suma de sectors del poble (intergeneracional).

Poveda va advertir que sense la incor-poració de les lluites populars al procés di-fícilment podrem arribar a un escenari de confrontació política amb uns mínims de garanties en l’acumulació de forces neces-sàries per accentuar les contradiccions amb l’Estat, que s’han de tensionar. Difí-cilment es podrà arribar a tensionar si no hi ha el suport paral·lel d’un moviment popular ben travat i hegemònic que pugui arribar a marcar les pautes. I de moment això no està guanyat. Per Poveda, cal una ANC que propiciï la participació i que doni cabuda a les lluites populars, que són la garantia perquè el full de ruta pugui te-nir els mínims suficients a l’hora definiti-va del xoc.

Al debat es va qüestionar la confiança cega que en la Unió Europea acabi reco-neixent el futur Estat català, si més no si s’observa la seva política econòmica i in-ternacional actual. També es va abordar i discutir sobre l’estratègia actual de CiU, que intenta jugar a diferents cartes per en definitiva acabar proposant un nou pacte que ens mantingui dins d’Espanya unes dècades més. Es va afirmar també que aquesta aposta de CiU està abocada al fra-càs perquè no té en compte una contradic-ció estructural de l’Estat espanyol, que no pot renunciar a l’espoli fiscal i encara menys en una època de crisi. Tot plegat es va relacionar a la importància de comba-tre dins les plataformes independentistes àmplies, com ara l’ANC, els posiciona-ments falsament transversals i dretans.

La Unitat Popular i les lluites socialsAndreuGarcia va situar el moment

actual en la història des del punt de vista del projecte d’emancipació nacional d’es-querres i va concloure que estem en el mo-ment de crisi més virulenta del capital i que aquest és el marc on hem de plantejar l’acció política per influir-hi. Ara és el mo-ment de plantejar i demostrar si les políti-ques socialdemòcrates són realment pos-sibles.

També va apuntar que estem parlant d’un procés d’emancipació en un món on les decisions no es prenen aquí i que en conseqüència ens hem de preguntar si té sentit una independència de l’Estat espa-nyol per caure en una dependència de Brussel·les, del BCE i de l’FMI. CiU i PNB, va insistir, comparteixen el model d’espoliació del capitalisme, un model que porta a l’exclusió social. CiU no represen-ta uns interessos de classe diferents dels del PP o el PSOE, sinó que formen part del bloc oligàrquic espanyol.

La socialdemocràcia com a forma de gestió del capitalisme va tenir un període històric, una època en què es volia demos-trar que era possible impulsar reformes socials sense revolució a canvi d’una im-posició fiscal. La classe treballadora re-nunciava a la revolució a una part del món en base a l’explotació del Tercer Món. No es pot reivindicar des de la perspectiva progressista un model que es basa en l’es-poliació del tercer món, va sentenciar Garcia.

Va assegurar que la socialdemocràcia ha mort perquè ja no té una funció histò-rica com la que va tenir entre el 1920 i el 1990. Actualment estem davant d’una cri-si brutal del model capitalista en què ja no és possible endegar polítiques socialde-mòcrates. Per tant, el procés d’emancipa-ció ha de ser un procés revolucionari de transformació en què el subjecte sigui la classe treballadora.

XaviOca va refermar que la socialde-mocràcia europea s’acaba i més d’hora que tard Europa deixarà de ser del primer món. Però no només és la fi de la socialde-mocràcia sinó també de la democràcia, va puntualitzar, ja que dels responsables del deute grec, un ja és el nou president del BCE, un altre és el nou primer ministre grec i un altre l’italià. Per tant, les elecci-ons només serveixen per votar els titelles de torn.

Oca va advertir que estem avançant cap a una societat on un terç de la població pot accedir a sistema d’assegurança social pri-vats i uns dos terços de la població es ve-uen abocats a una subproletarització prò-pia d’abans de la segona guerra mundial. Els subjectes més castigats són les classes populars i el 66% de la gent queda exclo-sa de les polítiques convergents. Segons Oca, un dels reptes de l’independentisme d’esquerres és entendre que els expulsats pel sistema són els que han de ser protago-nistes del procés d’emancipació. Falta doncs trobar eines per atraure i aixoplu-gar-los.

En conseqüència, les persones que més directament pateixen la crisi es troben sen-se eines d’intervenció social ni represen-tants polítics, tal com va passar en el perí-ode d’entreguerres. El més fàcil és, doncs, apuntar-se al populisme de l’extrema dre-ta. Oca va apuntar alguns aspectes impor-tants en aquest sentit:

— Encara que guanyéssim les eleccions sense trencar amb el marc legal no po-dríem trencar amb la socialdemocrà-cia. Per tant, cal ser valents i si la CUP mai té la possibilitat de donar al poble una possibilitat de desplegar un pro-grama polític les mesures han de ser

contundents. En aquest sentit, la pri-mera mesura a emprendre hauria de ser la nacionalització de la banca, per impulsar polítiques de crèdit públi-ques i dirigides per l’Estat.

— Les polítiques fiscals han de ser les contràries a les que hi ha actualment. El frau fiscal multiplica per sis les re-tallades.

— Cal crear llocs de treball al sector pú-blic. Als països escandinaus més del 60% de la massa salarial total és públi-ca. Cal crear ocupació i en condicions dignes i per això fan falta impostos. Cal, doncs, augmentar el sector pú-blic, no pas encongir-lo.

— Nacionalització dels serveis públics: el transport, l’energia i les telecomunica-cions. Aquests tres sectors han d’estar completament nacionalitzats perquè són sectors estratègics en què es deci-deix el nostre futur. Cap país té cap al-tra possibilitat de reeixir i per tant això no pot estar subjecte als interessos de beneficis de corporacions privades, sinó que ha de ser el poble qui ho de-cideixi.

— Renda mínima. La CUP s’ha de com-prometre fermament a aplicar les po-lítiques de la renda mínima, a acabar amb a pobresa per reial decret. La Di-putació de Guipúscoa ja s’ha compro-mès a fer-ho. Si es paguen impostos es poden fer polítiques socials.

Durant el debat es va comentar que prendre el poder polític per si mateix (si s’entén per guanyar les eleccions) no ser-virà de res en l’actual context, perquè la democràcia actual és la dictadura del capi-tal. Es va remarcar que ara per ara el pro-grama apuntat no es pot aplicar: cal primer un programa agitatiu per crear conscièn-cia política i aglutinar les forces que per-metin després fer el salt. L’estat burgès és de caràcter repressiu, no és pas un meca-nisme neutral, sinó que és l’instrument d’una classe per oprimir l’altra i una eina d’opressió nacional sobre el poble català.

També es va plantejar quin paper hi juga la lluita sindical. Es va comentar que els sindicats són una organització conser-vadora perquè estan tendint a conservar o protegir uns sectors de la classe treballa-dora que mínimament tenim unes míni-mes condicions de vida. Són estructures encarcarades que corren el risc de defen-sar els drets socials d’una fracció del pro-letariat.

Es va apuntar que la creació d’un sindi-cat nacional i de classe de cop serà impos-sible, però que és més factible que hi hagi d’entrada un de centre de coordinació es-tratègica de lluita social i laboral, una mena de lloc estratègic on es coordinessin


i impulsessin els diferents fronts o línies polítiques que podrien tenir diverses plas-macions. Aquest lloc podria ser una de les organitzacions sindicals actuals.

Es va assenyalar que la classe treballado-ra no disposa d’espais de trobada on orga-nitzar-se en la defensa dels seus drets. Una de les funcions del sindicat ja era l’impuls de les diferents plataformes i fronts de llui-ta en defensa de drets concrets per mitjà de la creació de plataformes específiques, però hi ha la possibilitat que es plantegi la terri-torialització de les lluites socials. Com que cada vegada és més difícil defensar els drets de les professions des de seccions sindicals, hi podria haver un vessant general i un al-tre de basat en la concreció a nivell territo-rial d’espais de trobada de la classe treballa-dora per desplegar nuclis de consciència.

També es va parlar del paper de la CUP en les lluites socials i es va afirmar que no pot renunciar al seu paper mobilitzador, ja que la sectorialització de les lluites —i per tant la relegació a l’àmbit institucio-nal— és reformisme. La CUP ha de ser l’eina per acumular forces i prendre el po-der, que no vol dir guanyar unes eleccions sinó tenir al darrere un poble organitzat que vulgui de totes totes aplicar un pro-grama de transformació. Per tant, la CUP ha de tenir una relació constant i perma-nent amb aquests fronts de lluita i n’ha d’esdevenir l’altaveu per denunciar que les polítiques que de veritat acabaran amb la injustícia no són aplicables en l’actual sis-tema. Per tant, la CUP ha de ser al carrer amb veu i presència pròpia i ha de ser l’es-pai de trobada de les diferents persones que tot i que no han militat mai es troben i assumeixen aquest programa de transfor-mació. La CUP ha de ser l’expressió del poble organitzat i en lluita.

Un altre tema que va sortir al debat va ser que la majoria de gent requereix d’al-tres formes de lluita i eines mobilitzadores als seus llocs de treball que no pas el sindi-calisme clàssic, ja que quan el capital posa en perill les teves condicions de vida és le-gítima qualsevol forma de lluita perquè la impunitat de l’empresari desaparegui.

Es va debatre també sobre el fet que no es pot fer un sindicalisme dirigit només als independentistes, sinó a la classe treballa-dora. No hem d’utilitzar els sindicats per fer sindicalisme independentista i, per tant, és un error plantejar la construcció d’un sindicat nacional i de classe a partir de la independència.

L’articulació de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular

AlbertBotran va explicar que la Uni-tat Popular sorgeix en un moment en què l’estructura de classes és més complexa i

l’esquerra no es pot organitzar només des d’un partit obrer ja que la manera d’orga-nitzar la lluita de clases és més complexa.

La via passa, doncs, per obrir-se a nous sectors que no formen part estrictament de l’EI però amb els quals s’hi comparteix un espai de lluita. S’ha de fer un exercici d’eixamplament de mires i d’acceptació de la realitat complexa del país a l’hora d’ar-ticular la Unitat Popular.

Botran va incidir en la necessitat que la UP tingui una organització de masses de referència que no n’encabirà tot l’espai, perquè una cosa són espais polítics i l’al-tra les organitzacions, que no ho abracen tot, sinó que s’ha d’articular fonamental-ment per ser-ne el motor. Cal plantejar ali-ances, espais d’articulació del moviment associatiu. I en aquest sentit, va palesar que la UP s’articula a l’escalf de la lluita amb espais com la lluita sindical, platafor-mes… i espais de socialització com han es-tat els casals o el treball cultural. Així, si fan la feina que han de fer els espais de so-cialització serveixen i són importants, com ara els casals, amb els precedents d’articulació del moviment obrer gràcies a una xarxa sociopolítica de formació.

En resum, segons Botran, el contingut fonamental de la Unitat Popular gira a l’entorn de tres elements: organització de masses, espais de lluita i espais de socialit-zació.

EudaldCalvo va començar la seva in-tervenció parlant de la capacitat d’adapta-ció que ha de tenir la CUP. Segons va dir, la complexitat de la situació actual fruit del sistema econòmic i polític ens obliga a ser flexibles i a adaptar-nos d’un dia per l’altre. Hem d’estar preparats per obrir camí i decidir cada dia quin rumb prenem. L’EI, i en concret la CUP, necessiten adap-tar-se cada dia a les situacions noves que van sorgint. A dia d’avui, s’ha demostrat que els models clàssics no funcionen.

Per a Calvo, l’Esquerra Independentis-ta hauria de fer servir la Unitat Popular per trencar el sostre de cristall que s’ha au-toimposat. La UP representa trencar aquesta bombolla. Calvo va indicar que vivim del sentiment que ens ataquen o ens minoritzen, i tot i reconèixer que és cert, va fer notar que una part molt important de la ineficàcia es deu a aquesta bombolla que l’EI s’ha imposat i de la qual no ens plantegem sortir.

Calvo va parlar d’un submón d’on ara alguna gent de l’Esquerra Independentis-ta comença a sortir i veure que hi ha vida més enllà. En aquest sentit, la Unitat Po-pular significa sortir i veure que hi ha móns per explotar que no ens havíem plantejat mai. Per aconseguir això, va apuntar, s’han de fer diferents passes:

— Posar ordre a la CUP a nivell nacional, consolidar l’estructura amb un grup de gent organtizat que hi treballi úni-cament i exclusivament i que es dedi-qui tirar endavant la CUP. En resum, necessita treure’s les rodetes i pensar què vol ser quan sigui gran.

— Les dues organitzacions estratègiques haurien d’esdevenir una mena d’orga-nitzacions que treballessin a dins de la CUP a nivell de formació, de generar debat i intentar reconduir la CUP en els moments que no és clar quin rumb està prenent.

— Cal expandir-se d’una manera més fer-ma, perquè si no hi ha risc que es con-vertieixi en un gegant amb peus de fang. Hi ha una dispersió ideològica i mane-res de fer que no es poden gestionar i ara és el moment que ho podem fer. Si l’estrucutra de la CUP no millora pot ser un desastre quan creixem més.

— Pel que fa a la direcció política, l’únic debat que hauria d’existir és qui l’exer-ceix. O hi és a nivell formal o hi serà a nivell informal i ja sabem com funcio-na. Abans que tenir una estructura in-formal millor tenir una d’estructurada que pugui decidir democràticament cap on va la CUP. La direcció ha d’exercir de motor de la CUP i aquesta del mo-viment i la UP. Una vegada superats els dos obstacles que tenim sobre la taula, la CUP ja podria començar a treballar per dinamitzar la UP fent treball real nacional amb el poble català. Plante-jar-nos l’opció municipalista no té sen-tit: o treballes a nivelll nacional o no es pot treballar i aquest és un altre sostre de cristall que ens hem autoimposat. Superats aquests obstacles interns, la CUP es podria plantejar fer política a nivell nacional, que és una de les grans mancaces que té.

— Cal deixar d’actuar com actuen els al-tres, que és el més difícil. Fem molt de mimetisme de la política institucional i això és un dèficit que tenim perquè no sabem ben bé on anem. La CUP ha de treballar diferent perquè a la llarga aniríem només als plens.

LuardSilvestre va explicar que al Ma-resme la CUP ja està fent de referent de la majoria d’independentistes. Malgrat tot, quan s’hauria d’anar més enllà es troben amb una manca d’estructuració a nivell nacional i a nivell de direcció política que fa que es vagi un pas enrere de les situaci-ons que es produeiexen (com per exemple amb les consultes o el moviment 15-M). La implicació en aquests espais i el fet que es pugui canalitzar-ho cap al nostre movi-ment no ha passat perquè sempre es va un pas enrere. Per això va assenyalar que als


pobles on l’EI va participar activament a les consultes el rèdit ha estat considerable.

De la seva banda, ToniRico va explicar que a Girona han acabat d’estructurar un moviment tal com se somia a nivell nacio-nal. Fins fa 10 anys a Girona també hi ha-via un poti-poti de sigles i la batalla no era per arribar a més gent sinó per imposar els plantejaments propis. Com al Maresme, a Girona també va ser una organització juve-nil la que va estirar el carro. Maulets no ha de fer de partit polític o organització de masses i l’aparició de la CUP ha acabat sig-nificant que tot allò que anomenem EI ha començat a tenir una estructura referencial i tothom s’hi apunta. Per això la CUP és la sigla que ha d’encapçalar totes les mobilit-zacions de l’EI a les comarques gironines.

A Girona la CUP és l’organització re-ferencial de tothom i les decisions que s’hi prenen són les que afecten tothom. Perquè això sigui representatiu s’obliga la gent de Maulets, SEPC i Casal El Forn a entrar a la CUP perquè la gent actuï també com a militant de la CUP.

Rico va concloure que, sense rebaixar discurs però obrint-se a la gent, s’ha passat de ser 15 maulets a aconseguir que gent de llocs diversos vingui a la CUP. Hi ha ha-gut una normalització i s’està oferint una alternativa. Segons Rico, mentre no s’aconsegueixi això a nivell nacional es pot anar posant en pràctica a les intercomar-cals i aconseguirem que el funcionament es vagi desenvolupant.

Des del públic es va comentar que al fi-nal el sentit comú s’acabarà imposant per-què el poble sempre va per davant i només fan falta les eines organitzatives adients. Tret de les comarques gironines i el Ma-resme, a molts llocs el debat de la referen-cialitat hi és cada dia.

El debat de la referencialitat i el model és un procés que demana un emplaçament al conjunt del moviment. Si no hi ha una CUP organitzada no hi haurà autoritat possible.

Respecte a la direcció política, s’hi va comentar que no és res més que el conjunt de persones que elabora les propostes del

discurs tàctic i un cos teòric. Ha de fer anàlisi de la conjuntura política per saber com actuar amb una línia de ruptura i ha de dotar d’un cos tèoric el conjunt del mo-viment per saber com afrontar les situaci-ons. El debat és com anem articulant aquesta direcció política i com responem al dia a dia, com s’articula la relació de la CUP amb els moviments populars de debò, de la gent que pateix la crisi.

Es va apuntar, que hi ha d’haver una or-ganització de masses, una d’estratègica i una de juvenil que tindrà un paper molt important en els propers anys: anar no-drint la CUP de gent nova i amb experi-ència política.

També es va assenyalar que com que la dreta espanyola i catalana refaran ponts i marcaran les regles del joc, tenim l’opor-tunitat de denunciar-ho. Per tant, hem de ser una eina eficaç que doni respostes cla-res i contundents. A més, els esdeveni-ments que passin a partir d’ara a Euskal Herria poden fer madurar el nostre inde-pendentisme.

Marià Miró


El 2011 va començar amb el que sem-blava un bri d’esperança per al món àrab:1 les revoltes populars a Tunísia i Egipte contra règims corruptes i tirànics que, amb l’ajut de l’imperialisme, havien sot-mès durant decennis llurs pobles, con-demnats sovint a la pobresa o el subde-senvolupament, mentre les poderoses castes militars aliades d’Europa i els EUA s’enriquien de manera cada cop més os-tentosa.

Més d’un any després, què en queda de tot allò? Quin paper han jugat les po-tències occidentals, les monarquies del Golf i els seus mèdia en tot el procés? Com s’ha gestionat l’espontaneisme de masses? Quines operacions d’ingerència militar i de combat ideològic i geoestra-tègic ens han volgut fer passar com a a re-voltes? Quins interessos s’han acabat im-posant?

Mirarem de respondre, en la mesura del possible, algunes d’aquestes qüestions, començant per una anàlisi per blocs de les diferents experiències.

Revoltes populars «presumptament triomfants» i traïdes: Tunísia i Egipte

Tunísia i Egipte comparteixen l’honor de ser l’escenari de les primeres revoltes populars contra uns règims totalitaris i corruptes d’arrel colonial. Mubàrak, com a servent fidel dels EUA al nord d’Àfrica, i Ben Ali, garant dels interessos francesos a la Tunísia independent havien disposat de plena impunitat durant anys per enri-quir-se a costa de l’explotació i el sotme-

[ 1 ] Món Àrab: en aquest article ens referim no només als països àrabs, sinó també països del nord d’Àfrica de població totalment o parcial-ment amazic i a Iran, de població majoritàriament persa, que, lògicament, no són món àrab. No hem utilitzat el concepte «món àrabo-musulmà» per-què no fem referències significatives ni a l’Àsia Central, ni al Sahel i l’Àfrica Oriental, ni al Pakis-tan i Bangladesh, ni a Indonèsia i Malàisia.

timent del seu poble als interessos occi-dentals.

En tots dos casos, però de manera es-pecial en el cas d’Egipte (que junt amb Is-rael és un dels principals receptors d’aju-da militar dels EUA), la casta militar ha-via anat acumulant poder polític i sobre-tot econòmic, fins a l’extrem d’escanyar qualsevol iniciativa empresarial, qualsevol petit comerciant o productor al més pur estil mafiós, i, per descomptat, d’esclafar qualsevol intent de lluita en defensa dels drets socials o laborals.

Egipte era també còmplice necessari en el genocidi del poble palestí, especialment a Gaza, a mans d’Israel, i Mubàrak, un per-sonatge sense escrúpols, era l’encarregat de combinar la traïció sistemàtica a la cau-sa àrab, amb inversemblants discursos pa-narabistes purament retòrics.

En tots dos casos, tant a Tunísia com a Egipte, la revolta popular fou tan espon-tània com sincera, agafant en fora de joc les diferents organitzacions opositores, incloent-hi les organitzacions realment o pretesament d’esquerres. La gran mobi-lització i l’acció decidida de les masses dugué a la caiguda dels dictadors i es van generar unes situacions en què un futur de democràcia i justícia social semblava poder-se obrir camí… Res més lluny de la realitat!

L’Imperi va reaccionar amb decisió buscant nous aliats disposats a suplantar els autòcrates i els trobà ben ràpidament: els islamistes. Els fonamentalistes islà-mics, que no havien participat en les revol-tes i que eren odiats per bona part dels jo-ves (i la pràctica totalitat de les joves) que es jugaven la vida davant els militars, havi en sabut moure’s en la teòrica exclu-sió política i desenvolupar xarxes socials tot preparant-se per al seu gran moment: el moment de pactar amb els militars i les potències colonials i suplantar els antics dictadors i repartir-se el poder.

Així, els dos països àrabs que més han viscut del turisme i on la influència ideo-

lògica occidental semblava més forta, pre-nen el camí d’esdevenir unes curioses re-públiques islàmiques controlades des de França i els EUA, combinant, de ben se-gur, enormes retrocessos pel que fa a drets cívics i socials (especialment en el cas de les dones) amb el manteniment d’una cas-ta militar corrupta que ara compartirà el botí amb els nous líders polítics, ideolò-gics i espirituals.

Revoltes populars esclafades: Bahrain

Manama, capital del Regne de Bahrain, una illa al bell mig del Golf Pèrsic, fou es-cenari de les proporcionalment més mul-titudinàries mobilitzacions en contra de la dictadura i de la dominació sunnita sobre una població xiïta en un 80%.

Bahrain, un país ric, presentat sovint com a «exemplar» per la premsa occiden-tal i seu, no ho oblidem, de la base de la 6a flota dels EUA al Golf (des d’on es va per-petrar la invasió de l’Iraq), va ser també escenari de la més sanguinària repressió contra manifestants pacífics acampats a la Plaça de la Perla, anomenada així en honor al monument que els militars saudites i la policia monàrquica no van dubtar a en-derrocar després d’assassinar centenars de persones.

En un tres i no res, s’havia fet evident el que l’imperialisme entén per «democrà-cia» aplicada al món àrab: règims tirànics sota el control absolut de la monarquia wahabbita2 d’Aràbia Saudita, que, a re-queriment del seu soci i dels EUA, envià els tancs a massacrar la població civil a tra-vés del Pont del Rei Fahd (que uneix els dos països).

[ 2 ] Wahabbisme: moviment político-religiós musulmà fonamentalista i ultraconservador de-senvolupat a la Península Aràbiga a través de la dinastia dels Al-Saud. És el sistema sòcio-polític vigent a l’Aràbia Saudita i altres monarquies àrabs.

De la primavera àrab a «l’imperi contrataca»: revoltes populars, alçaments islamistes i extensió i impunitat de les dictadures wahabbites


A partir d’aquell moment, Bahrain, va desaparèixer dels informatius de totes les cadenes, tant les locals com les internaci-onals.

Revoltes populars abandonades al caos: el Iemen

El cas del Iemen no s’explica sense co-nèixer la turbulenta història d’aquest país, la teòrica reunificació dels dos estats (un teòricament nasserista-baasista3 i un altre, el vencedor, de caire wahhabita), la com-plexa estructura tribal i la marginació de determinats grups (precisament els que habiten prop de les explotacions petroli-eres), les constants ingerències de l’Arà-bia Saudita, l’actuació dels EUA i l’endar-reriment econòmic i cultural fruit de tot plegat.

Sigui com sigui, Sanaà, la capital i al-tres ciutats importants del país han estat preses durant mesos per multituds cansa-des de suportar un dictador titella i cor-rupte, que ha dilapidat tota l’ajuda nord-americana (per indicació i per vocació) en la «lluita contra el terrorisme» i ha pro-vocat, d’una banda, l’empobriment gene-ral del país, i de l’altra, que el que fins fa 6 anys eren conflictes tribals acabessin amb la incorporació de centenars mem-bres dels sectors marginats a les files d’Al-Qaeda.

A diferència de Tunísia i Egipte, els EUA no han estat capaços de trobar un substitut al president Al-Salé, sobretot a causa de dos factors: en primer lloc per-què al Iemen, i especialment en els dar-rers anys, l’islamisme fonamentalista té un clar component xenòfob i antiocci-dental que el fa incompatible, de mo-ment, amb el sotmetiment als designis de l’OTAN; i, en segon lloc, perquè, tècnica-ment, l’Estat no existeix: s’ha reduït a un exèrcit i una policia que ni tan sols con-trolen bona part del territori.

El futur del país de la Reina de Saba, de la reina Awa de Jibla, de l’«Arabia Fe-lix», anomenada així per la seva prospe-ritat fins a l’edat mitjana, sembla avui més fosc i tèrbol que mai: el Iemen és el país àrab on les contradiccions de les po-lítiques imperialistes d’aliança amb el wahabbisme esclaten amb més virulèn-

[ 3 ] Baasisme: nacionalisme àrab laic i d’ins-piració socialista. El pare ideològic fou el cris-tià Michel Aflak. El Partit Baas assolí el poder a Iraq i Síria als anys 60. Síria, Iraq i l’Egipte de Nasser, que compartia els principis panarabis-tes, anticolonials, laics i socialitzants, van for-mar la RAU entre el 1958 i 1961. La vaguetat ideològica i de classe del baasisme i el seu des-envolupament en un context hostil expliquen les diferents derives (Saddam Hussein, Al-As-sad…).

cia i donen com a fruit la pobresa i la marginació.

«Aquí no passa res»: les monarquies del Golf

Una de les pitjors dictadures del plane-ta, radicalment misògina, basada en un codi civil i un ordre social feudals anteri-ors a l’edat mitjana, regida per la xaria des de 1992 i per un codi penal cruel i despie-tat, i dirigida per una de les famílies més corruptes econòmicament que hom pugui imaginar, l’Aràbia Saudita, no només no ha patit cap revolta, sinó que, com comen-tarem en l’apartat de conclusions, ha estat la més beneficiada en termes geoestratè-gics de tots aquests conflictes .

I és que la por de ser lapidat, linxat, am-putat, enterrat viu, decapitat o qualsevol dels altres tractaments que els Saud reser-ven als protagonistes del més mínim símp-toma de contestació a la seva tirania s’ha revelat alhora com a eficient, gràcies a la

immunitat de què aquests sàtrapes, els socis preferents dels EUA, gaudeixen als organismes internacionals i als noticiaris occidentals i d’Al-Jazira.

El mateix podem dir de Qatar i de la Unió d’Emirats Àrabs (UEA), els grans aliats dels saudites i americans. Hom po-dria pensar que es tracta de llocs idíl·lics, on la gent es banya en petroli i pren el sol en catifes d’or havent superat les diferèn-cies de classe: res més lluny de la realitat!

L’estabilitat de Qatar i la UEA, verita-bles dictadures on no hi ha ni eleccions ni partits polítics, s’explica perquè el percen-tatge de població àrab (autòctona) amb prou feines arriba al 20% i aquesta sí, viu gaudint (en el pitjor dels casos) de les co-moditats d’un Estat del Benestar social-ment avançat…, excepte en termes de gè-nere, no cal dir-ho. Però el preu d’aquesta opulència és un 80% de població immi-grada (d’Índia, Bangladesh, Pakistan, In-donèsia i Filipines, majoritàriament) que viu en veritables condicions d’esclavatge,


reclosa en barris d’extraradi en el millor dels casos, o en veritables camps de con-centració formats per barraques i envol-tats de filferro en molts d’altres.

L’únic matís l’introdueix el sultanat d’Oman, curiosament el més pobre de la zona, on Qabus bin Said, al poder des de fa 40 anys, ha introduït en els darrers de-cennis polítiques reformistes que han dut a una millora substancial de les condicions de vida (sanitat, educació, accés a l’aigua potable…) d’una població àrab en la seva immensa majoria. A Oman, precisament, les úniques revoltes foren les mobilitzaci-ons dels treballadors de la ciutat industri-al i portuària de Sohar. Muscat, la difusa capital, en va quedar al marge.

Alçaments islamistes patrocinats per l’OTAN i les dictadures del Golf: Líbia i Síria

Ara fa un any se’ns desinformava sobre suposades manifestacions a Líbia que ha-

vien estat bombardejades per l’exèrcit de Gaddafi. Al-Jazira (la convocant de les manifestacions per encàrrec de l’emir de Qatar) i la premsa occidental cantaven a l’unison contra una repressió que, curi-osament, en l’era de les noves tecnologies, ningú havia estat capaç de filmar precisa-ment en el país més pròsper del nord d’Àfrica.

Sens dubte, Gaddafi era un dictador i la seva família un cau de lladres…, però també cal explicar-ho tot: mentre que tots els seus països veïns són exportadors de mà d’obra i es caracteritzen per greus des-igualtat socials i situacions de margina-ció, Líbia era fins fa un any un país pròs-per, que acollia més de 900.000 treballa-dors estrangers (alguns acusats cínica-ment de ser «mercenaris gadafistes»!), que havia desenvolupat sistemes de pro-tecció social i, gràcies a la cooperació co-mercial amb Xina, havia millorat notable-ment les infrastructures bàsiques, comen-çant pels serveis a les ciutats (com l’ara des-truïda Misrata).

La Líbia de Gaddafi havia resistit, a di-ferència de tots els seus veïns, al desplega-ment del terrorisme salafista i a les màfies dedicades al tràfic de persones i drogues a través del Sàhara. I en aquests grups els serveis secrets francesos (que han recone-gut treballaven en aquesta operació des del 2008) i qatarís van trobar-hi uns mag-nífics aliats per enderrocar el règim, ex-pulsar la Xina de Líbia i garantir-se el subministrament de gas a baix cost per decennis.

Amb un desplegament de periodisme de guerra d’una intensitat mai vista fins al moment4, Al-Jazira (la televisió de la fa-mília reial de Qatar) i els grans grups me-diàtics occidentals van convocar una re-volta popular que no es va arribar a pro-duir (les grans manifestacions a Bengazi són posteriors al cop d’Estat i d’adhesió o submissió al règim islamista) per dis-fressar allò que feia anys que havien pla-nejat i que la conjuntura els va permetre dur a terme: un alçament militar encapça-lat pels fonamentalistes islàmics i per ofi-cials traïdors al règim que els serveis se-crets francesos ja han admès que van en-sinistrar i finançar.

La manipulació sistemàtica de la veri-tat (qüestionada al nostre país mínima-ment per La Vanguardia, l’únic rotatiu amb un mínim de professionalitat en els seus periodistes de la secció internacio-nal) va dur a una resolució del Consell de Seguretat, que va aplanar el camí a l’exèr-cit americà per destrossar les infrastruc-tures del país, als cossos d’elit francesos

[ 4 ] Comparable, però, al desplegat a Iugoslà-via als anys 90 i a Ucraïna fa 9 anys.

per ensinistrar els fins fa un any temuts «terroristes d’Al-Qaeda», reconvertits el «rebels lluitadors per la llibertat», i al molt professionalitzat exèrcit qatarí per desplegar-se per terra (fins i tot el Partit Demòcrata Americà ha denunciat aquest fet) al costat dels islamistes i acabar gua-nyant la guerra.

El linxament de Gaddafi al crit d’Al·lahu Akbar gravat en mòbil deixava clar el que passaria a continuació: centenars d’as-sassinats extrajudicials, milers de tortu-rats, especialment ciutadans d’ètnia no-àrab o d’altres confessions, control total del Sàhara per part del terrorisme mafiós islamista… En resum, s’ha convertit un país pròsper en una Somàlia (o un Afga-nistan) a 800 km de Mallorca!

Com ja havien anunciat els estudiosos del crim organitzat a escala internacional, la caiguda del règim de Gaddafi ha supo-sat la desaparició de l’últim obstacle al trà-fic de drogues i de persones (tant pel que fa a tracta de blanques, com pel que fa a presumptes segrestos islamistes) a través del Sàhara i del Sahel i ha dut països com Mali o Mauritània a una situació de col-lapse en tot el seu gran nord, ara controlat per aquestes màfies amb la connivència d’Al-Qaeda del Magrib islàmic.

Aquest és el mòdic preu que els habi-tants de la riba mediterrània hem de pagar per tal que, a través dels seus socis, Euro-pa i els EUA continuïn espoliant recursos naturals, per mantenir un imperi capitalis-ta que sense guerres de saqueig s’ensorra-ria en pocs anys.

El següent de la llista, un altre cas d’in-toxicació mediàtica, és Síria, la república laica que, sense grans recursos naturals ha estat capaç d’articular un cert estat social, amb un sistema educatiu públic i mixt. Amb un nivell cultural digne d’admiració (amb l’excepció, és clar, dels reductes wahhabites) és l’únic país d’Orient Mitjà amb plena llibertat religiosa i, de llarg, el racó del món àrabo-islàmic on la dona ha assolit quotes més altes de llibertat.

És cert que el baasisme ha anat degene-rant en un règim militar i autoritari, però cal no oblidar que Síria ha estat i és (direc-tament o a través de Hezbollah) el bastió de la resistència àrab al sionisme que ocu-pa encara els Alts del Golan, que va desvi-ar rius cap a les colònies jueves de l’Estat d’Israel i que amenaça dia a dia aquest país. També ha estat, alhora, el bastió del laïcisme, de la concepció moderna d’Estat i de la república, enfront del wahhabisme d’arrel feudal i ultraconservadora, prota-gonista de l’alçament actual… I això, junt amb la seva amistat i cooperació amb l’Iran, és el que sembla haver-la condem-nat a una nova guerra que amenaça de destruir-la


Mentre que els mitjans de comunicació oficials han estat incapaços de mostrar gaires concentracions de més de mil per-sones contràries al règim, fins i tot després que Al-Jazira convoqués uns «divendres d’ira» que tan sols van aplegar uns cente-nars de militants integristes, a l’Amèrica del Sud (Telesur) i la Xina (CCTV) les te-levisions sí que han mostrat les multitudi-nàries manifestacions de suport a la repú-blica, protagonitzades per persones de to-tes les confessions i, especialment, per do-nes deslliurades del hijab (cosa força habitual a Síria). Curiosament, no hem pogut veure la cara de les comptadíssimes dones «rebels» que se’ns han mostrat.

La manipulació mediàtica que ha atri-buït de vegades atrocitats comeses pels is-lamistes a l’exèrcit sirià, que qualifica de repressió el que sovint són combats entre l’exèrcit regular i els islamistes revoltats (l’autoanomenat Exèrcit Lliure de Síria), ha arribat fins a l’extrem de mostrar el ca-dàver d’una nena mutilada presentant-la com a víctima de l’exèrcit d’Al-Assad quan es tractava de la filla d’un funciona-ri del govern assassinada i esquarterada pels wahabbites, en una clara declaració d’intencions del que els pot esperar a les dones que tinguin el mal costum d’anar a l’escola si els islamistes assoleixen el poder.

Ni el fet que el cap de l’anomenat «Exèrcit Lliure de Síria» sigui un ciutadà nord-americà perseguit per relacions amb xarxes terroristes durant anys al seu país i mitja Europa i després ensinistrat per a or-questrar l’alçament islamista, ni la crida multicultural i multiconfessional a la de-fensa de la República, ni tan sols la crida d’Al-Qaeda a donar suport als revoltats semblen capaços de fer sortir els mèdia de la seva croada, de la crida a una nova guer-ra que erosioni una mica més l’Iran i que allunyi Rússia i la Xina del món àrabo-musulmà.

L’objectiu final: la invasió d’IranDes dels anys 50 de manera implícita i

des de finals dels 60 de manera explícita, la CIA i el Departament d’Estat nord-americà han adoptat una política interna-cional que es basa en un objectiu estratè-gic primordial: garantirl’abastimentenergètic(especialmentdepetroli)alsEUAabaixcost, com a garantia del seu (teòric) lideratge industrial i militar i com a mitjà per facilitar un estil de vida insos-tenible, però subvencionat indirectament a través dels preus irrisoris de l’energia empreses (industrials i agropecuàries) i consumidors.

Com el peix que es mossega la cua, el complex industrial-militar ha anat desen-volupant-se fins a l’extrem de ser, ara com

ara, l’únic sector econòmic en què els EUA són veritablement punters i no s’han vist sobrepassats o forçats al finançament exterior. Aquest complex, el lobby de pressió més gran als EUA, és qui dicta, de facto, la política exterior nord-americana, qui potencia les guerres de saqueig o els intents de cop d’Estat a Veneçuela, qui promou els moviments ultraconserva-dors, qui obstaculitza qualsevol intent de reforma social o política (com les prome-ses per Obama) i qui des de fa anys té clar que el control definitiu del mercat dels hi-drocarburs passa per la invasió d’Iran, ara com ara, l’únic estat del Golf lliure de la tutela imperialista americana.

Així, l’ultradreta nord-americana i el lobby jueu van impulsar fa anys un ano-menat Comitè per l’Alliberament (sic) d’Iran que té com a objectiu final la inva-sió de la nació persa, el control dels seus recursos energètics (i de l’estret d’Ormuz) i, de retruc, l’eliminació de l’únic estat amb voluntat política i un potencial eco-nòmic i militar significatiu per plantar cara al sionisme.

Els aliats necessaris per assolir aquest objectiu són, com sempre, Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, que no van tri-gar gens ni mica en posar-se del costat dels EUA i Israel i encapçalar la croada contra la República Islàmica atiant l’odi i la vio-lència sectària sunnita contra els xiïtes. El seu objectiu és doble: d’una banda, prete-nen aconseguir part del botí en forma de drets d’explotació petroliera i, de l’altra, imposar tant a Síria com a Iran el wahab-bisme sunnita com a ideologia dominant i un sistema polític i social de caire feudal i sotmès al control dels xèiqs i mullahs de les cases reals saudites, qatarís, de Bahrain i la UEA.

Idees i reflexions

L’imperi morirà matant: el saqueig dels recursos energètics

L’imperialisme europeu i nord-ameri-cà es troba en una situació d’extrema fe-blesa econòmica davant la puixança de les potències emergents i el control xinès del seu deute; i comença a veure qüestionada la seva hegemonia geoestratègica per la configuració d’un bloc liderat per la Xina, Brasil i Sud-àfrica, amb el concurs de molts països sud-americans i africans.

Lluny d’una reestructuració econòmi-ca progressista que qüestionés la globalit-zació i les polítiques liberals, la seva sorti-da passa, d’una banda, per les contrarefor-mes socials i la desregulació a la metròpo-li que estan duent milions d’europeus i americans a la pobresa i, d’altra banda, per assegurar-se el control del mercat energè-

tic a escala mundial i per imposar la seva doctrina econòmica, política i social a tra-vés del xantatge militar.

Havent de pagar impostos a Veneçuela i amb la creixent influència de Rússia i la Xina a l’Àsia Central i Angola, el Golf Pèrsic i el nord d’Àfrica, l’imperialisme occidental es veu abocat a mantenir o am-pliar el control d’elements clau, vitals, per al perllongament de la seva agonia. I tant hi fa si per assolir aquest objectiu cal pac-tar amb el diable, si cal convertir països pròspers en noves Somàlies o Afganistans: el saqueig continua essent (perquè en el capitalisme mundialitzat no hi pot haver alternativa) el paradigma de les polítiques internacionals d’occident.

Cal reconèixer, això sí, l’eficiència dels serveis secrets i dels aparells de propagan-da ideològica i mediàtica per fer passar ós per llebre i convertir de manera oportu-nista el que van començar essent revoltes populars en tot un moviment geostratègic que té per objectiu exactament el contrari del que proclamaven els revoltats: la im-plantació de noves dictadures, ara waha-bites, sota control occidental que continu-ïn enriquint minories a costa de la pobre-sa i l’endarreriment dels seus pobles.

La «santíssima aliança» entre les ultradretes cristiana, jueva i sunnita

Crida l’atenció veure com els fonamen-talistes cristians nord-americans, l’extre-ma dreta sionista i el wahabbisme sunni-ta, inspirador de les monarquies del Golf i d’Al-Qaeda, no han tingut cap tipus de pudor a posar-se d’acord per aturar de so-ca-rel qualsevol intent de democratització i aprofitar la conjuntura per dur a terme una involució (o contrarevolució) en bona part del món àrab.

Amb els cadàvers dels atemptats isla-mistes encara frescos, amb els centenars de milers de morts a l’Afganistan i a l’Iraq i amb els cínics discursos dels propagandis-tes del sionisme criticant el suposat fona-mentalisme religiós dels seus veïns àrabs sonant dia a dia, la ultradreta àrab, israeli-ana i nord-americana s’han posat a l’uní-son al servei de l’imperialisme amb l’ob-jectiu de reforçar-se internament.

Tant se val que els fets demostrin que els ianquis i Al-Qaeda (Afganistan als 80-90 i Iraq als 90-2000) han anat sempre de bracet per destruir les repúbliques laiques i atiar el sectarisme sunnita…, els grans grups mediàtics s’encarreguen sempre de distorsionar la realitat i presentar com a enfrontats aquells qui no són sinó com-plementaris: diferents construccions ide-ològiques adreçades a mantenir un ordre social i mundial opressiu i al servei dels poderosos.


Aquí tothom hi guanya. La dreta ame-ricana i els sionistes, especialment si acaba caient Síria i, per tant, l’últim estat àrab laic, podran continuar atiant la guerra de ci-vilitzacions amb l’excusa d’uns veïns caver-nícoles, sense explicar, això sí, que aquests nous líders wahabbistes, els altres guanya-dors, hauran estat col·locats en el poder gràcies precisament a la intervenció impe-rialista… I aleshores, qui hi perd?

Doncs en primer lloc, el poble àrab, víctima un cop més d’unes classes diri-gents cíniques i despòtiques que abracen el fonamentalisme religiós i la misogínia com a eina de control social. En segon lloc, els pobles no-àrabs, com ara els per-ses, que veuen seriosament amenaçada la seva supervivència i identitat, els amazics del nord d’Àfrica, primeres víctimes de l’assimilacionisme wahabbita, i les minori-es religioses, especialment els xiïtes, vícti-mes preferides del sectarisme sunnita. I fi-nalment els pobles veïns de la Mediterrà-nia i Àfrica, tant en forma de desestructu-ració de les xarxes econòmiques i comercials, com de previsible arribada de refugiats i, el que és més preocupant, a tra-

vés d’un increment de la criminalitat i l’ac-tivitat jihadista en els nostres territoris.

Perill d’una nova guerra mundial?

Sense voler fer catastrofisme, cal plan-tejar-se seriosament que ens trobem da-vant la fi d’un cicle històric: el que havia de ser «el segle de dominació americana» s’acaba. Amèrica Llatina comença a cami-nar lliurement i el centre de poder econò-mic i polític es desplaça a marxes forçades cap a Orient. Però aquest Orient està tant o més necessitat de recursos energètics que l’imperi en decadència.

Així, les polítiques de boicot a l’Iran no han fet sinó reforçar els seus llaços comer-cials amb Rússia i, sobretot, amb la Xina. Sense anar més lluny, abans dels boicots, l’Estat Espanyol era un dels principals so-cis comercials de l’Iran; en canvi, ara tot aquest intercanvi d’energia per mercade-ries està a mans del gegant asiàtic.

Permetran Rússia i la Xina que l’OTAN i les monarquies del Golf acapa-rin el petroli iranià? Permetran que Síria esdevingui un nou emirat hostil als seus

interessos o una colònia de Turquia, mem-bre de l’OTAN, i perdin així el seu aliat primordial a la Mediterrània? La lliçó de Líbia ha estat molt dura. L’imperialisme occidental no parla en termes comercials, sinó que ho fa en termes de saqueig i ex-clusió, i aquest precedent farà, segura-ment, que aquestes dues potències no ac-ceptin resignades una operació d’aquestes característiques a Síria i l’Iran.

Els analistes cubans fa anys que adver-teixen del risc seriós que l’imperialisme ianqui al Golf sigui el detonant d’una nova hecatombe mundial, possibilitat que, si analitzem la història, ha estat la sortida ca-pitalista a les grans crisis. Ara més que mai, no s’hi val a badar i cal lluitar sense embuts contra la ingerència militar al Golf… Ens hi va quelcom més que la dig-nitat: ens hi pot anar la vida.

La inutilitat revolucionària de l’espontaneisme i el ciutadanisme

Tots els pensadors postmoderns que no donaven l’abast en la seva actitud ona-nística durant les primaveres àrabs hauri-


en, si tinguessin un mínim de dignitat intel·lectual, de demanar perdó pública-ment per les bestieses que van arribar a pu-blicar. Com que no la tenen, no només no ho faran, sinó que malgrat les evidències, continuaran defensant l’espontaneisme i l’antiorganització com a única via de llui-ta i la multitud (concepte inútil en termes sòcio-polítics) com a protagonista de la revolució.

La realitat, però, és tossuda, i ens de-mostra que sense nuclis polítics prèvia-ment organitzats i amb una estratègia cla-ra per assolir el poder polític i aplicar un programa concret de transformació eco-nòmica i social a favor dels interessos po-pulars, les revoltes mai arriben a revoluci-ons… Ben al contrari, donen peu a invo-lucions!

No és un problema de formes, és un problema de classes. Qualsevol ordre po-lític, més o menys disfressat de democrà-cia, que no es plantegi la superació del ca-pitalisme o qualsevol proposta de reforma que es limiti a maquillar la suprastructura del sistema (les formes polítiques, amb el mite de la democràcia participativa) sense qüestionar-ne la infrastructura (el model econòmic, les classes socials que se’n be-neficien a costa de l’explotació de la majo-ria) són, ras i curt, una presa de pèl.

La deriva la IV Internacional

El suport d’una part del trotskisme a l’imperialisme i l’extrema dreta religiosa no és nou: ho van fer a Polònia als anys 70-80, a Afganistan als 80, i a Iugoslàvia als 90. Si bé en els dos primers casos els podia moure (que no pas justificar des d’una perspectiva comunista i de classe) el seu ressentiment antisoviètic com a conse-qüència de la repressió estalinista, a partir de la justificació de les guerres sectàries i la intervenció de l’OTAN a Iugoslàvia, la deriva esdevé preocupant; i arriba al súm-mum quan es posen al costat dels wahab-bites, les monarquies del Golf i l’OTAN en l’aplanament del terreny per a les inva-sions de Líbia i, sobretot, Síria.

És a dir, en el cas de Síria, segons ells, cal acabar amb el baasisme (afirmació amb la qual molts podríem estar parcialment

d’acord, especialment pel que fa al seu ca-ràcter corrupte i autoritari), encara que si-gui al preu d’instaurar un règim wahabbi-ta que retorni el país a l’edat mitjana, re-clogui les dones a casa i sota el hijab, anal-fabetitzi la població i destrueixi els avenços socials dels darrers 60 anys. O en-cara que sigui perquè retorni al seu estatus de província turca, relegada al paper de base permanent de l’OTAN en les seves accions imperialistes a l’Orient Mitjà.

Si Trotski, organitzador de l’Exèrcit Roig i de la repressió de les forces reacci-onàries (entre les quals hi havia els mujai-dins de l’Àsia Central i el clergat ortodox), aixequés el cap, se’n faria creus de les afir-macions de qui se’n reclamen hereus!

L’estultícia dels «antiautoritaris»

Pel que fa als «antiautoritaris», sembla que encara no han entès que qui substitu-eix l’Estat si aquest s’esfondra sense un projecte de transformació socialista al dar-rere (i, per tant, d’un nou Estat!), no és una comuna floral de pau, comunió i soli-daritat, sinó el regne de la llei del més fort, de la injustícia, la misèria i l’opressió de la majoria a mans dels sectors despòtics i cri-minals prèviament organitzats.

És a dir, i com ja havíem apuntat: l’èxit d’una revolta no duu automàticament a una revolució; només ho fa si hi ha una massa organitzada i unes forces revoluci-onàries prèviament preparades per apro-fitar la conjuntura. Ans el contrari, una re-volta sense projecte, ni bases, ni estructu-res, condueix necessàriament a la involu-ció i la regressió política i social.

TV3 s’apunta també a la manipulació informativa

Entenguem-nos: anomenem periodis-me de guerra no pas la cobertura objectiva i professional d’un conflicte armat, sinó les pràctiques manipulatives, allunyades de tota professionalitat i contràries a qualse-vol codi deontològic que tenen com a ob-jectiu, precisament, provocar o justificar una guerra o una acció repressiva o militar.

Ja al número 65 de La Veu de gener de 2004, a l’article titulat «Ucraïna o les no-

ves formes de l’imperialisme Made in UE» explicàvem (i el temps va trigar ben poc a donar-nos la raó) com l’imperialis-me havia adoptat la tàctica dels Cops d’Estat Mediàtics, que es fonamenten «en tres pilars. Dos d’aquests estan estreta-ment relacionats i els mèdia hi juguen un paper fonamental: la construcció del mite i la desinformació i propaganda massiva. El tercer és la pedra de toc, la peça que fal-ta: la ingerència externa presentada sota l’angelical forma de Sant Jordi derrotant el drac i implantant la justícia».

També aleshores constatàvem que tan sols un diari curiosamente de dretes, La Vanguardia, però amb una secció d’inter-nacional coberta per periodistes d’una ta-lla professional molt per sobre de la mit-jana, havia ofert escletxes d’objectivitat en el discurs únic, en el fals mantra maniqueu i repetit fins al cansament pel conjunt de la premsa escrita i els grans grups comuni-catius.

La desqualificació sistemàtica d’unes fonts, l’acceptació sense embuts, fins i tot quan suposen un insult a la intel·ligència, d’unes altres, la manca absoluta d’anàlisi a fons dels conflictes i la manipulació sis-temàtica del llenguatge (les FARC conti-nuen essent «terroristes contra els que lluita l’exèrcit colombià», mentre que l’anomenat Exèrcit Lliure de Síria patro-cinat i dirigit per la CIA són «pobres ci-vils armats reprimits per les forces d’Al-Assad»; Gaddafi i Al-Assad són «dicta-dors», mentre que els tirans monarques del Golf són «caps d’Estat»; el moviment patriòtic de resistència Hezbollah —pri-mera força política en vots al Líban— són «terroristes», mentre que les milícies isla-mistes Líbies són «combatents rebels»…) posen TV3 al capdavant de les atrocitats desinformatives perpetrades per la prem-sa occidental.

Tot plegat, i a banda del conegut con-trol polític dels mèdia, hauria de fer que ens preguntéssim si l’actitud dels seus professionals respon a la submissió o a la manca de professionalitat, ja sigui per in-competència i ignorància o per pròpia vo-luntat de tergiversar la realitat.

Xavi Oca

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

[email protected] - http://www.mdt.cat

La Veu núm. 99

Documents

Transcript of La Veu núm. 99