La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 1

25 N: moment històric i escenari de confrontació

Les eleccions del passat 25 de novem-bre havien de ser «històriques»... i segura-ment ho van ser, tot i que no exactament en el sentit que la propaganda oficial pro-clamava. La transcendència d’aquestes eleccions dependrà de l’acció i la reacció dels diferents protagonistes (el poble or-ganitzat, les elits econòmiques i les forces polítiques) en els propers mesos. En aquest article mirarem d’analitzar-ho tot plegat.

Els resultats, casa per casa

Un dels grans titulars d’aquestes elec-cions ha estat sens dubte que el que havia de ser una majoria excepcional, s’ha con-vertit en una patacada històrica. Els in-tents d’instrumentalització per part de CiU de les grans mobilitzacions sobira-nistes i l’augment de la consciència i la proactivitat independentista dels darrers

anys s’ha estavellat contra la realitat d’un poble molt més madur del que esperaven, que ha castigat les polítiques antisocials del govern dels millors... lladres.

Així, la gran beneficiària de l’actual conjuntura i de l’avançament electoral ha estat ERC, que amb un discurs diàfana-ment independentista, desempallegant-se del llast dels tripartits, i d’aparença social-demòcrata (falsament possibilista pel que fa a les polítiques socials i sense qüestio-nar l’ordre econòmic ni les directrius de la troica) s’ha situat en un espai de centrali-tat pel que fa al que tots els estudis sobre tendències apuntaven: un país cada dia més independentista i amb una major consciència social.

No per esperada menys dolorosa, l’al-tra gran bufetada se l’ha endut la delega-ció del PSOE al Principat. Tot i això, no deixa de ser significatiu que un partit sen-se cap credibilitat ni coherència pel que fa al seu discurs social (que contrasta amb

una llarga i també recent història de traï-cions a la classe obrera) i absolutament su-perat per la realitat en la seva poc convin-cent defensa de l’unionisme sota aparen-ces pretesament democràtiques o pseudo-federals, conservi encara bosses de vot captiu: persones de la tercera edat d’ori-gen espanyol de les zones sòcio-cultural-ment més deprimides del país.

Els grans beneficiaris en el camp unio-nista de la desfeta del PSOE han estat PP i Ciudadanos. A diferència de CiU, el par-tit que governa l’Estat espanyol sí que ha sabut rendibilitzar la polarització en la qüestió nacional per aconseguir, amb un discurs de la por que fregava l’esperpent, mobilitzar una part important de l’electo-rat espanyolista (el més reaccionari i la part de la tercera edat que no ha votat PSOE). D’aquesta manera ha sortit in-demne de les seves polítiques antisocials.

El fenomen de Ciudadanos és més complex i alhora perillós. No ens enga-

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]

nyem: Ciudadanos és un invent de la quintacolumna feixista i unionista. Qui es prengui la molèstia de llegir el seu progra-ma descobrirà que comparteix bona part de les propostes amb Plataforma per Ca-talunya o el PP (expulsió de nouvinguts, privatitzacions...) a més de l’anticatalanis-me lingüístic, la seva principal obsessió. Però aquest invent orquestrat des dels despatxos de catedràtics de la Facultat de Polítiques, d’empresaris d’origen espa-nyol i de l’aparell de l’Estat espanyol, ha tingut l’habilitat de presentar-se sota la bandera de la «regeneració democràtica» i ha arrossegat a més de l’electorat més malaltissament lerrouxista de mitjana edat, un vot relativament jove (25-40 anys) de certs sectors castellanoparlants despolititzats que hi han vist una mena de vot «antisistema» o «indignat».

Amb una campanya lamentable, sense cap mena de mobilització militant, amb escassa implantació en el teixit social i amb una EUiA al llindar del col·lapse, ICV ha aconseguit capitalitzar una part significa-tiva del vot d’esquerres. Sens dubte, el fet de ser l’única força parlamentària que en l’anterior legislatura s’ha oposat pública-ment i de manera decidida a les retallades socials n’és la clau. I és que, no ens enga-nyem, també hi ha un vot d’esquerres «conservador» i, per tant, a nivell estricta-ment electoral, sovint fa més sortir a la te-levisió que fer treball de base.

Cal comentar també, precisament per-què era molt previsible, la desaparició de SI de l’arc parlamentari. I és que si bé és cert que cal reconèixer a aquesta formació un cert paper pel que fa a la dinamització del debat independentista, mirat en el seu conjunt, el seu projecte és del tot buit i in-consistent, i la seva actuació un cúmul de despropòsits, sectarismes i personalismes que conformarien un bon catàleg de l’an-tipolítica.

SI va signar la seva sentència quan no va entendre que una cosa és que l’indepen-dentisme sigui transversal (és a dir, que s’hi puguin trobar diferents ideologies i sectors socials, des del proletariat fins a la petita burgesia) i una altra que les perso-nes (els electors) i les forces polítiques pu-guin ser-ho: mai de la vida. Cada opció re-presenta uns interessos de classe i un mo-del de societat i els interessos que a la pràc-t i c a d e f e n s a v a e l s e u p r e t è s «transversalisme» (ara liberal, ara social-demòcrata) ja estaven més que coberts per CiU i una ERC que, ara sí, es presentava amb una imatge nítidament independen-tista. SI no va voler entendre tampoc que la seva accidental presència al Parlament es devia també a l’absència en els anteriors comicis d’un projecte sòlid de l’indepen-dentisme conseqüent, com la CUP.

I finalment, pel que fa a la CUP, i com no podia ser menys donada la transcen-dència històrica del fet (no ho oblidem: per primera vegada l’Esquerra Indepen-dentista té representació parlamentària... i no pas diluïda en experiments tàctics amb el reformisme, sinó amb candidatura prò-pia!), ens reservem tres capítols que expo-sarem a les pàgines successives.

En resum: més participació, més independentisme, més oposició a les agressions als drets socials

Els resultats, mirats en el seu conjunt, desmunten per complet alguns mites que, a força de repetir-los, alguns o altres havi-en arribat a creure’s.

En primer lloc: s’ha demostrat radical-ment fals que una major participació su-posi un reforçament de les opcions con-servadores o espanyolistes. L’actual Par-lament, escollit amb molta més partici-pació, és més independentista i més d’esquerres que l’anterior. El bloc unio-nista perd un diputat en favor del bloc so-biranista, que assoleix el 60% dels vots i el 65% dels escons, i el bloc estrictament in-dependentista passa de 14 escons (ERC+SI) a 24 (ERC+CUP). Alhora, augmenten de 10 (ICV) a 16 (ICV+CUP) els representants de forces que s’oposen fermament a les retallades i les polítiques de la troica, i cau en picat (de 108 a 89) el bloc retallador (CiU+PP+PSOE).

En segon lloc: El debat sobre la inde-pendència sí que és una prioritat per als catalans i les catalanes (i dels i les espanyol(e)s residents a Catalunya). En unes eleccions absolutament polaritzades en la qüestió nacional, la participació ha estat més alta que mai i, amb l’excepció d’ICV, s’han reforçat els pols unionistes i independentistes. L’autonomisme (o el pseudofederalisme) han certificat la seva defunció com a projecte creïble per a la so-cietat catalana.

En tercer lloc: el poble és molt més madur del que alguns imaginen. Cal abandonar el concepte de «vot propi i vot prestat» si es vol entendre una societat com més va més madura que (amb l’ex-cepció de sectors de la tercera edat) cada vegada vota més en un sentit o altre en funció de la conjuntura, els programes, l’acció de govern, les propostes (reals o fictícies), els discursos, els candidats, etc.

Un corol·lari d’aquesta asseveració és que CiU no ha pogut instrumentalitzar el sobiranisme transversal (com pretenia i com algunes anàlisis simplistes de deter-minats membres de l’Esquerra Indepen-dentista «auguraven»). El gran beneficia-

ri del ressò del moviment popular per la independència, des de les consultes fins a la gran mobilització convocada per l’ANC ha estat, lògicament, l’indepen-dentisme, ja sigui en el seu vessant refor-mista (ERC) o en el rupturista (CUP).

En quart lloc: la sociovergència s’en-sorra i s’obre el camp a noves hegemo-nies. La suma dels vots de CiU i el PSOE, que havia anat baixant des dels voltants de 70% fins al 57% a les eleccions de 2010, s’ha enfonsat fins el 45% en aquests comi-cis. Aquest ensorrament pot donar lloc a una recomposició tant de l’eix nacional (on l’independentisme més o menys d’es-querres guanya terreny i l’autonomisme s’ensorra) com del social (on els gestors del capital perden crèdit a favor d’alterna-tives més o menys transformadores).

En aquest procés de recomposició, l’Esquerra Independentista, que sempre ha defensat la indestriabilitat de l’allibera-ment nacional i el de classe, i el projecte tàctico-estratègic bastit sobre aquest axio-ma, la Unitat Popular, pot (ha de) tenir un paper essencial.

L’escenari que se’ns obre

Tot i que al final de l’article ja comenta-rem les que, segons el nostre parer, hauri-en de ser les prioritats de l’acció política i social, cal comentar que l’escenari que s’obre es caracteritza per una agudització tant del conflicte de classe com del conflic-te nacional.

Amb un mandat popular clar pel que fa al Dret a l’Autodeterminació, una oscil-lació a l’esquerra de l’arc parlamentari, l’afebliment de CiU venut demagògica-ment per l’unionisme (Duran i Lleida in-clòs) com una derrota del sobiranisme, la intenció dels representants polítics del gran capital de continuar amb les agres-sions a la classe treballadora, i amb una forta resistència popular a les polítiques de retallades, saqueig i privatitzacions, no cal-drà estranyar-se de certs moviments que busquin de promoure una certa «restaura-ció» de la «pax catalana».- D’una banda, les maniobres dilatòries

pel que fa al dret a decidir per part de sectors de la burgesia a través de CiU, per part de l’esquerra errant que enca-ra arrossega el llast de l’espanyolisme i el «soleturisme» a través d’ICV i de la repetició del mantra «ara no toca per-què l’important són les qüestions so-cials» per part de l’esquerranisme es-panyolista, que lamentablement arriba a infectar petits sectors de la CUP, que no oblidem és un projecte de l’Esquer-ra Independentista.

- I d’una altra, els intents de reconstruir

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 3

un falsa socialdemocràcia reformista disposada a continuar jugant el paper del «gos de l’amo» sempre que trobi molles per repartir després de cada traï-ció a la classe treballadora, a partir d’ERC i les restes del PSC i/o d’una mena de Syriza apàtrida i estèril que serveixi per perpetuar en els seus càr-recs els representants d’una esquerra acomodada, claudicant i nacionalment esquizofrènica.

La CUP: una gran campanya per continuar construint la unitat popular

Potser el fet més destacat de tot el pro-cés electoral ha estat la gran mobilització i l’enorme suma d’esforços, tendències i il-lusions que ha significat la campanya de la CUP. Al llarg d’aquestes setmanes milers de persones han trobat un espai d’expres-sió, organització i treball col·lectiu en els centenars de comitès de campanya i as-semblees realitzades a la majoria de co-marques.

Per primera vegada s’ha produït a nivell de Principat allò que ja s’havia desenvolu-pat en alguns municipis: el treball colze a colze de la militància estricta de la CUP i de persones provinents de diferents col-lectius socials i famílies polítiques sota un programa de mínims i un objectiu comú. En resum, una experiència de construcció

de la Unitat Popular en tota regla que hau-rà de sevir per anar consolidant aquest projecte polític i estenent-lo al llarg de la nostra geografia.

Pel que fa al discurs programàtic, aquest s’ha centrat en tres eixos: llibertats nacio-nals, transformació social i radicalitat de-mocràtica, amb la gran virtut de posar al damunt de la taula de nou llur indestriabi-litat, i la incoherència que suposa el discurs convergent de «construir un Estat» com-binat amb una política sistemàtica de des-ballestament del ja minso Estat del Benes-tar, política que duu, precisament, a la de-sestructuració social del nostre poble.

No obstant això, en alguns moments, sectors, i llocs concrets s’ha mostrat un cert acomplexament pel que fa a les políti-ques de construcció nacional, que o bé han quedat relegades a un segon pla, o bé no han estat objecte d’una actitud proactiva en defensa clara de l’exercici immediat del dret a l’autodeterminació i de la ruptura respecte a Espanya, cosa que sí s’ha fet des-prés de les eleccions, quan s’han anunciat les prioritats de la CUP.

Fent de l’anècdota categoria, cal recor-dar el fet que durant l’acte central, mentre tothom cridava a ple pulmó i desacomple-xadament contra el capitalisme, un sector (paradoxalment format entre altres per gent que es reclama de l’Esquerra Inde-pendentista) no va sumar-se en cap mo-ment als crits d’independència.

Uns resultats que obren camí

Els resultats obtinguts per la CUP són molt bons: tant pel nombre de vots (126.219, un 3,48%) i escons obtinguts, com per la distribució del vot sobre el ter-ritori, que ara descriurem i analitzarem.

Si ens mirem les circumscripcions, els millors resultats han estat els obtinguts a Girona, amb un 4,20%, significativament per sobre de la mitjana catalana. Malaura-dament, el reduït nombre d’escons d’aquesta circumscripció ha impedit que es traduïssin en representació parlamentà-ria. És important recordar aquesta dada davant les proclames dels demagogs que celebren cínicament un inexistent dalta-baix en aquesta circumscripció com a co-artada dels seus discursos autojustificatius i antiindependentistes. Els resultats en ge-neral han estat positius allà on ja existien nuclis actius de la CUP o propers, com a la Garrotxa, sobretot tenint en compte l’embranzida d’ERC (segona força amb un 18% dels vots), però han posat en evi-dència una mancança: la implantació i poca incidència a les viles costaneres.

A les demarcacions de Tarragona i Bar-celona els resultats han estat respectiva-ment del 3,58% i el 3,40%, tot i que el nombre total d’escons hagi fet que n’ob-tinguéssim només per Barcelona (3). A Tarragona, a més del resultat de Reus, cal destacar els obtinguts al Priorat (terra del

4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]

cap de llista) i una distribució prou equi-librada del vot en bona part de les comar-ques.

Pel que fa a Barcelona, circumscripció que acapara la majoria d’electors i d’es-cons (85), cal valorar molt positivament l’equilibrada distribució del vot al llarg del territori. Així, a banda dels bons resultats en alguns feus tradicionals, són molt sig-nificatius els resultats obtinguts a Barce-lona ciutat (3,40%) i al Vallès Occidental, fruits en bona part de les sinèrgies amb les CAV, que han permès superar la barrera del 3% en municipis com Barberà i Badia, del 3,50 % a Sabadell, i del 4% a Cerda-nyola i Ripollet.

Cal parar també esment en els resultats gens menyspreables d’algunes ciutats grans, on la presència de la CUP i de l’Es-querra Independentista és molt feble o fins i tot nul·la. Aquests resultats demos-tren, d’una banda, que existeix un espai organitzable i mobilitzable a partir d’un programa d’Unitat Popular i, d’altra, que el fet que la campanya hagi estat «nacio-nal» ha permès que d’entrada tots els nu-clis disposessin d’uns recursos mínims (mailing, material d’agitació o visibilitat mediàtica). En certa manera, s’han anive-llat les diferències entre els diferents nu-clis, perquè fins ara els nuclis consolidats (sobretot si tenien representació als con-sistoris) podien dur a terme una campanya electoral amb molt més recursos.

Aquests resultats evidencien també un fet que n’hi havia que es negaven a reco-nèixer si més no públicament: s’entrarà primer al Parlament que no pas als ajunta-ments de determinades poblacions, ja que aquesta entrada esdevé condició necessà-ria encara que no suficient perquè la CUP obtingui representació als ajuntaments de certes ciutats. Un cop més, es demostra la insuficiència de determinats planteja-ments i anàlisis mecanicistes.

Per acabar aquest repàs per circums-cripcions, els resultats més modestos, tot i que gens menyspreables han estat els de les terres de Ponent (3,05%), on desta-quen els bons resultats a les comarques del Pirineu (sense nuclis previs de la CUP).

Com a conclusió a nivell sociològic i ideològic, podem dir que la CUP ha reei-xit en l’objectiu d’assegurar el vot més conscientment anticapitalista (minoritari) i bona part del vot amb certa consciència social i forta preocupació per la radicalitat democràtica (allò que s’ha simplificat en el concepte «vot indignat»), factor que cal valorar molt positivament i que ha estat clau per obtenir resultats prou dignes en molts barris populars on l’independentis-me no tenia gaire presència.

Per contra, com a aspecte negatiu, cal ser conscients que la CUP no ha sabut ca-

pitalitzar, en termes generals, una part im-portant del vot independentista d’esquer-res no estrictament anticapitalista o amb menor nivell de consciència social, que ha anat massivament a ERC, com demostren els resultats en feus independentistes on la CUP ha perdut centenars de vots en aquests comicis autonòmics respecte a les passades municipals.

Malgrat tot, els resultats en el seu con-junt confirmen que el projecte de la Uni-tat Popular té un llarg camí per córrer sempre que sigui una aposta nítidament independentista, desacomplexadament d’esquerres i radicalment democràtica, construïda dia a dia de bracet amb el po-ble en lluita.

Perills i potencialitats

Com ja hem comentat, la campanya, els resultats i la conjuntura política, social i econòmica afavoreixen el desplegament del projecte polític de la Unitat Popular arreu del territori. Cal tenir present que, contràriament al que alguns proclamaven, la participació i l’èxit a les eleccions al Principat han suposat un estímul a l’orga-nització arreu de la nació catalana, espe-cialment a la Catalunya Nord i al País Va-lencià.

Però les possibilitats van més enllà del reforçament de la CUP com a eina d’en-quadrament, mobilització i referencialitat, ja que suposen també un estímul a la ne-cessària interacció entre la CUP com a or-ganització i el conjunt del poble en lluita i les organitzacions i plataformes socials, sindicals, culturals, etc.

Fent-ne partícips el conjunt de les clas-ses populars, és possible i necessari anar es-tenent mitjançant l’organització i la mobi-lització un projecte d’alliberament nacio-nal, transformació social i econòmica i ra-dicalitat democràtica.

Com ja hem apuntat, un dels perills més importants ve de la temptació de cau-re en la trampa de l’espanyolisme d’arrel lerrouxista o soleturiana, que, amb l’excu-sa de la priorització de les lluites socials, aposti per la dilació o l’ambigüitat eterna de la defensa de l’autodeterminació en ge-nèric i el federalisme espanyol.

Cal ser clars i contundents: l’objectiu no és l’autodeterminació, sinó la indepen-dència de la nació completa; i l’exercici immediat del dret d’autodeterminació i la ruptura respecte a un dels estats ocupants, ni que sigui inicialment al Principat, és una prioritat absoluta i una eina per començar a construir una República Catalana de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

En aquest sentit, un perill lateral seran les insistències des dels sectors encara ide-

ològicament segrestats per l’esquerra su-cursalista per construir una «Syriza catala-na», la qual cosa suposaria, a banda d’unes inassumibles renúncies programàtiques i ideològiques, renunciar a una qüestió clau en el projecte de la CUP: la radicalitat de-mocràtica i la denúncia de les estructures partidistes tradicionals i oportunistes que una vegada i una altra traeixen al Parla-ment allò que el poble reclama als carrers.

I a partir d’ara, què?

Doncs a partir d’ara, algunes priori-tats:

- Reforçament organitzatiu i extensió territorial de la CUP arreu del territori nacional, especialment en aquelles comar-ques on, sense una presència orgànica real, hem obtingut resultats excel·lents.

- Aprofundiment en l’elaboració, col-ze a colze amb els sectors populars orga-nitzats, del programa polític de la Unitat Popular.

- Intensificació de les relacions amb candidatures municipals que compartei-xin els postulats de la Unitat Popular.

- Reforçament ideològic en dos sentits:a) No som només anticapitalistes, sinó

que (si més no la majoria, almenys for-malment) defensem una alternativa: el so-cialisme, un sistema basat en el control popular de l’economia que ha de tenir com a objectiu la millora de les condicions de vida del conjunt de la població. Un projecte de socialisme català que caldrà anar perfilant i construint dia a dia, tant des de la lluita ideològica i el plantejament d’alternatives, com des del treball colze a colze amb les lluites contra les agressions capitalistes i les polítiques liberals.

b) Som independentistes i per això apostem la construcció d’una República Catalana independent, federativa, iguali-tària i radicalment democràtica. El nostre independentisme no pot ser una simple proclama, sinó que hem de ser proactius en la lluita per l’exercici immediat del Dret a l’Autodeterminació i hem de tre-ballar colze a colze amb el moviment po-pular per la independència, com ho fem amb la resta de moviments populars.

- Establiment de mecanismes bidirec-cionals de relació entre l’activitat parla-mentària i el treball de base, tant pel que fa al nivell municipal com a la necessària-ment simbiòtica relació amb les organit-zacions socials i les lluites populars.

- Política sistemàtica d’informació, transparència i denúncia quan s’escaigui del conjunt de l’activitat parlamentària.

Si el present és de lluita, el futur és nostre.

Xavi Oca

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 5

Perspectives de la lluita independentistadesprés de l'11 de setembre i de les eleccions del 25 de novembre

Tota anàlisi de la situació política ac-tual ha de començar per situar com a dada política més important dels darrers temps l’esclat de consciència política que s’ha produït al voltant de la manifestació de l’11 de setembre, entorn de la qual (i de tota la mobilització precedent) s’ha estès socialment la necessitat d’un Estat català independent i també la tensió col·lectiva a favor d’una «realitat política nova» que ha de ser aquest nou Estat. Aquest fet ha obligat tothom a moure’s, incloent-hi les institucions de la Generalitat i la majoria de grups polítics i d’entitats socials.

Aquest estat de coses s’ha reflectit fins i tot en un nombre important de mitjans de comunicació, de manera que n’ha re-sultat el fet que el debat independentista es trobi des de fa mesos al centre de la po-lítica. La vaga general del 14 de novembre no ha diluït pas aquest objectiu, sinó que ha contribuït a dotar-lo de continguts. La independència és concebuda més i més com una conquesta que ha d’ajudar a aconseguir un Estat més democràtic i més just socialment, fites polítiques i socials que la població catalana percep com a

molt allunyades del marc polític espanyol actual. L’Estat català és una esperança ben viva per a amplis sectors socials.

Les maniobres de l’Estat espanyol i les darreres eleccions autonòmiques no han fet més que mantenir en un lloc central de la política l’objectiu de la independència, un objectiu que es troba actualment en un procés d’expansió creixent des del punt de vista social i geogràfic: nous sectors socials s’hi van afegint. I, una altra dada importantíssima: des d’arreu dels Països Catalans es dinamitzen iniciatives que te-nen com a propòsit establir connexions sòlides amb aquest moviment ascendent, en la previsió de la Independència d’una part del territori nacional, que es veu pos-sible en un termini pròxim de temps.

Llegir bé les eleccionsLes eleccions del passat 25 de novem-

bre són la conseqüència de l’estat de cons-ciència existent, amb totes les desviacions i confusions que acompanyen els proces-sos electorals en moments de transfor-mació. Què han demostrat aquestes elec-

cions, a grans trets? Dues coses fona-mentals a la meva manera de veure:

- Que hi ha una majoria important de votants (més de dos milions) que són partidaris de l’exercici del dret d’auto-determinació.

- Que, al si d’aquest col·lectiu, les posi-cions favorables a les reivindicacions socials han guanyat terreny. El pes dels diputats de formacions que es consi-deren d’esquerra dins el bloc autode-terminista i dins el parlament també ha augmentat.

El descens de la influència de CiU és conseqüència d’aquesta consciència críti-ca de rebuig a les polítiques de retallades socials i també de l’existència d’un cert sentiment de desconfiança envers un par-tit que no s’ha distingit pas, en la seva his-tòria, per la solidesa ni la coherència de les seves conviccions. És aquest sentiment el que ha impedit a CiU de recollir el suport que havia esperat i el que l’ha portat a te-nir una pèrdua de prop de cent mil vots,

6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]

una fuga de paperetes que pot semblar menor però que, en un clima de creixe-ment important de la participació, ha dei-xat en evidència aquesta manca de capaci-tat d’arrossegament de nous electors.

L’hemicicle té, doncs, una composició que mostra unes possibilitats més ober-tes d’acció política i d’evolució ja que els indicadors sociopolítics apunten a una tendència a l’augment progressiu de la in-fluència de les posicions independentis-tes d’esquerra.

L’espanyolisme i el criptoautonomisme han volgut presentar el descens del suport a CiU com una derrota de la proposta in-dependentista i també com un càstig a un suposat «aventurisme» de Mas. Aquesta valoració està mancada de fonament si te-nim en compte les dades que hem exposat, però serà utilitzada per a intentar allunyar CiU, i sectors pròxims, del procés.

Cal insistir, doncs, en l’augment del su-port polític a l’autodeterminació, com hem comentat més amunt, remarcant que aquest suport s’ha diversificat, i que glo-balment és més important que abans. Les posicions que han de rectificar les seves te-sis són aquelles que centraven excessiva-ment el procés en Artur Mas i en CiU, fent un enfocament monocolor i presidencia-lista -quasi messiànic.

La confusió d’alguns mitjans de comu-nicació i d’alguns opinadors, els dies pos-teriors a les eleccions, és derivada d’aques-ta concepció equivocada del procés, una concepció que cal continuar combatent amb energia si volem avançar política-ment.

Reptes principals. I agents socials i polítics

El repte principal que el conjunt de l’in-dependentisme ha d’assumir és la reivindi-cació del plebiscit d’autodeterminació en una data pròxima, és a dir, dins l’any vinent 2013. Retardar més aquest moment no tin-dria altre objectiu que l’estancament del procés. És cert que CiU podria tenir la temptació de recuperar terreny dilatant la data del referèndum, però l’obligació de l’independentisme és justament de no dei-xar refredar les coses i propiciar la consul-ta d’autodeterminació en el termini més breu possible.

No cal dir que, al mateix temps, cal tre-ballar per a fer penetrar l’objectiu indepen-dentista al si de la societat catalana, arribant a tots els sectors, de manera que ningú s’hi pugui oposar per ignorància o desinforma-ció. I també que cal fer arribar internacio-nalment informació abundant i precisa per tal de fer decantar l’opinió internacional a favor de la independència.

Les forces conservadores del nostre país estan mirant d’aturar la ruptura política de la independència amb l’excusa «del dia a dia», com si una cosa fos contradictòria amb l’altra, i no pas, com és el cas, una clau fonamental per a resoldre la situació. Sen-se independència anem a la ruïna a curt ter-mini. El «dia a dia» avui ja és l’«Estat inde-pendent». Pensar que aquesta ruptura s’ha de fer de manera gradual i sense cap mena d’enfrontament amb el poder de l’Estat es-panyol és un error derivat de la ideologia conservadora, que amaga indecisions inter-

nes i concessions a tendències dilatòries.Ens trobem, des de tots els punts de vis-

ta, en una cursa contra el temps, en la qual, tant el poder espanyol, com els sectors con-servadors de Catalunya-Principat, tenen com a arma principal les maniobres de di-lació que hem apuntat, amb les quals espe-ren poder produir un doble efecte: l’esca-nyament econòmic en la política de cada dia; i el refredament i la desorientació de una part creixent dels sectors favorables a la independència.

D’altra banda, cal preveure que les bur-gesies internacionals –supraestatals-, no es troben exactament en aquesta situació ja que el seu interès, en la fase actual del capi-talisme, és sobretot el reflotament del siste-ma financer internacional per mitjà de les economies productives; i no sembla que hagin de ser excessivament favorables a l’ofegament econòmic dels Països Catalans dins un sistema espanyol en caiguda lliure. No és que les burgesies supraestatals siguin aliades de les classes populars catalanes, sinó que no tenen els mateixos interessos, a curt i a mitjà termini, que la burgesia i l’oligarquia espanyoles i això pot fer que, amb l’ajut dels sectors internacionals de les classes populars més avançats políticament, es puguin desenvolupar (com ja està pas-sant) en l’opinió internacional, posicions favorables a la independència de Catalu-nya.

Pel que fa a les classes dominants esta-tals, és probable que, paral·lelament a la di-lació, hi hagi sectors que intentin alguna mena de concessió fiscal per tal d’atreure sectors de CiU cap a un pacte espanyolista

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 7

(de defensa de l’Estat espanyol), però tot fa pensar que ni les oligarquies parasitàries es-panyoles d’una banda, ni les bases favora-bles a la independència (dins CiU), ni l’en-torn majoritari independentista, els ho per-metin amb gaire facilitat.

És per això que cal accelerar al màxim el procés, de tal manera que no hi hagi espai per a la marxa enrere. Des del punt de vis-ta de la nostra força interna, del conjunt del moviment independentista, caldrà vetllar perquè els sectors més febles ideològica-ment (els sectors de la mitjana i la petita burgesia catalanes més influïts per la ideo-logia burgesa i l’idealisme) no caiguin en els diferents episodis de depressió, desànim i confusió a què ens aniran induint cíclica-ment les nostres classes dominants.

En un espai social pròxim, cal assenya-lar que la desintegració de les mal anome-nades «classes mitjanes» està portant tam-bé a un altre fenomen important a remar-car que influeix de retruc al si d’alguns sec-tors de l’Esquerra Independentista en forma d’una cert deixatament ideològic. El fet és que alguns sectors incorporats a l’in-dependentisme recentment no posseeixen un fonament independentista i es deixen portar per un verbalisme revolucionarista que limita la seva incidència al si de sectors populars amplis. Cal que tinguem clar que alguns comportaments no són el resultat d’una evolució natural de la consciència de les classes populars desenvolupada social-ment, sinó que són l’expressió d’ideologi-es individualistes i postmodernes pròpies de la desorientació motivada per diferents fenòmens de desclassament.

És en aquesta mena de situacions social-ment «líquides» que les organitzacions de les classes populars prenen la seva impor-tància primordial com a instruments d’en-quadrament i de formació en el camí de la «reconstrucció» de la força política de clas-se, és a dir, com a expressió de les classes po-pulars catalanes organitzades. La madura-ció de les organitzacions estratègiques, com els partits polítics de combat, i de les orga-nitzacions de caire tàctico-estratègic com la CUP és del tot imprescindible. La CUP, se-guint el camí de maduració que ha emprès des de fa uns quants anys, ha d’esdevenir l’organització referencial i d’enquadrament de tota la militància amb consciència nacio-nal i de classe (sense límits d’edat ni restric-cions per raons de caire cultural, simbòlic, etc.). La CUP no ha de tolerar formes d’es-panyolisme o de tebior independentista al seu si, ni ha de permetre el desenvolupa-ment del reformisme social postmodern ni del revolucionarisme infantilista. Cal, ara que ha assumit un grau més evident de res-ponsabilitat representativa, que es conver-teixi en un referent de masses important i que superi plenament les temptacions de

convertir-se en un còmode i innocu ghetto juvenil o «pseudoindignat» més.

L’articulació dels Països Catalans

La situació actual al Principat de Cata-lunya és cada dia més favorable a una arti-culació sòlida a nivell de Països Catalans. La forta influència de les posicions cripto-autonomistes que marcaven, en el període immediatament posterior a l’11 de se-tembre, una dinàmica més tancada en el regionalisme (principatí i d’altres), s’ha afeblit i s’obren unes condicions més fa-vorables per a avançar en el camí de l’arti-culació nacional.

Les condicions objectives són favora-bles al desenvolupament d’un procés paral-lel arreu dels Països Catalans. Les agressi-ons contra la llengua i la cultura nacionals, tant a les Illes com al País Valencià, acom-panyades d’una situació d’exacció fiscal i de retallades socials que es van endurint progressivament estan decantant els sectors més conscients políticament cap a posici-ons favorables a la independència política. Encara que en un primer moment aquest moviment sigui a favor del procés d’inde-pendència «del Principat», està consolidant col·lectius independentistes més i més in-fluents, que segueixen aquest mateix camí, en aquestes regions històriques.

Els interessos econòmics, socials, lingü-ístics i culturals d’amplis sectors socials del País Valencià i de les Illes estan començant a quallar en diferents formes d’organització noves (com ara l’expansió de l’ANC a les Illes) que poden donar fruits a curt o a mit-jà termini. Aquests avanços, combinats amb l’accentuació de la crisi econòmica dels sec-tors capitalistes més fonamentats per l’espe-culació urbanística, poden produir trans-formacions importants i accelerades del marc polític al llarg dels anys vinents.

En aquest punt cal obrir un parèntesi explicatiu per a evitar les confusions fàcils. Contràriament al que s’ha escrit en alguna ocasió, ni l’ANC ni Nosaltres els Fusteri-ans, són l’expressió de cap mena de Front Patriòtic. Aquesta confusió deriva en part de no distingir tampoc entre els conceptes d’Estratègia i Tàctica. La tasca a favor d’una «Ruptura Democràtica per la Independèn-cia» és una acció de tipus tàctic protagonit-zada per diferents sectors de les classes po-pulars que malgrat no compartir, en el seu conjunt, l’objectiu socialista sí que defen-sen, a més de la Independència, un «Estat democràtic participatiu i just socialment» en una dinàmica de transformació política i social que porta a l’enfrontament amb l’Estat espanyol. És evident que la «Ruptu-ra Democràtica per la Independència» no

és la Unitat Popular, però n’és de manera evident una projecció tàctica respecte de la qual els qui s’anomenen revolucionaris haurien de sentir, per poc polititzats que es-tiguin, el neguit i la necessitat revolucionà-ria d’incidir-hi. Al seu torn, la CUP i la Unitat Popular, en general, representen (o haurien de representar) els sectors més combatius i organitzats; i també més cons-cients de les contradiccions i dels objectius des d’una visió de classe més clara i defini-da. El camp de la lluita política en les socie-tats capitalistes modernes, ja des de fa més de cent anys, no és tan senzill com alguns simplificadors ho voldrien.

Pel que fa a la construcció dels Països Catalans, convindrà doncs que el procés independentista del Principat s’articuli de manera que l’evolució de la República ca-talana que hem de construir permeti la fe-deració de les diferents regions històriques en un mateix projecte nacional que s’anirà construint de manera progressiva (d’una manera que ara podem percebre com a més accelerada del que podia semblar ara fa tan sols uns quants mesos).

Passos immediats en la ruptura institucional i en la concreció de continguts polítics

Pel que hem descrit fins ara podem comprendre que la urgència principal del procés en què estem immergits és la ruptu-ra política que cal accelerar amb la convo-catòria, dins l’any vinent a tot estirar, del referèndum d’autodeterminació.

De manera paral·lela, tal com diferents sectors socials ja estan començant a fer, cal que anem avançant en la definició de l’Es-tat que volem, definint quines han de ser les Bases Constitucionals del nou Estat i tam-bé el marc dels drets polítics i socials que ha de desenvolupar. La perspectiva de la cons-trucció d’una República catalana indepen-dent, democràtica i social, que renovi a fons la societat tot promovent la participació popular i defensant les condicions socials de vida de les classes populars catalanes, ha de ser la nostra carta de presentació per a aglutinar les forces socials i polítiques necessàries per a emprendre la conquesta definitiva de la independència.

La garantia de tot plegat és, d’una ban-da, l’enquadrament de masses en formes d’organització de la Ruptura democràtica per la Independència; i, d’altra banda, la dinamització de la Unitat Popular per mitjà del reforçament de l’organització i de la consciència, al si del nou fenomen polític emergent del moment present, que és la CUP.

Carles Castellanos i Llorenç

8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]

Els altres dilacionistes

En la conjuntura actual, caracteritzada per una agudització de la contradicció na-cional i, per tant, per la possibilitat d’ini-ciar un procés de ruptura amb l’Estat es-panyol, si més no a la Catalunya estricta, és obvi que tothom tenia i té fixada la mi-rada en quina serà l’actuació de CiU i del l’espai social (sobretot de les diferents fraccions de la burgesia) i polític que re-presenta. Després del 25N caldrà veure si CiU complirà les seves promeses o torna-rà als plantejaments dilacionistes previs a la manifestació de l’11 de setembre (el qui-mèric pacte fiscal).

Ara bé, hi ha una altra força i espai po-lítics que convé analitzar amb detall i que poden esdevenir també claus en aquest procés. Es tracta de la coalició ICV-EUiA, hereva del PSUC, que manté un espai po-lític i electoral més o menys estable des de fa gairebé deu anys després de recupe-rar-se de l’ensulsiada del 1999.

A les darreres eleccions, tot i que ICV-EUiA ha abanderat l’oposició a les retalla-des a les institucions i també al carrer,1 no pogut traduir-ho en els rèdits electorals a què segurament aspirava. Si comparem les dades del 25N amb les de les eleccions al Parlament espanyol, amb una participació semblant (de fet, tres punts superior en el cas de les del 25N) i amb un PSOE que ha perdut 400.000 vots en un any, la coalició n’ha augmentat només 70.000. És a dir, en un context immillorable els resultats d’ICV-EUiA han estat inferiors als que es podrien esperar i, comptant que hagin po-gut tenir una petita fuita de vots cap a la CUP (entre 10.000 i 20.000 vots), no han aconseguit recuperar ni la quarta part de vot perdut pel PSOE.

Una coalició sense estratègia

A la coalició conviuen no sense tensions constants projectes diferents en què l’únic que els uneix són els interessos mutus per mantenir un seguit de càrrecs que garan-teixen una estructura partidària més o menys sòlida. La part més forta és ICV, un partit amb una militància poc activa i que ha fet dels pactes amb el PSOE a qualse-vol nivell administratiu un senyal d’iden-titat de l’organització. ICV és sobretot una estructura de polítics professionals, encara que manté una certa activitat en al-gunes lluites pel territori.

D’altra banda, hi ha EUiA, un conglo-merat de diferents organitzacions tampoc exempt de tensions, que després d’inten-tar obrir-se camí electoralment sola va ha-ver de resignar-se i pactar amb ICV arreu, excepte en algun municipi. EUiA té una militància més activa que no pas ICV i manté una certa influència dintre la clas-se treballadora productora de plusvàlua i també dintre d’altres sectors de la classe treballadora (per exemple, els dels serveis públics). Tanmateix, té una certa dificul-tat a l’hora d’incidir en els sectors més jo-ves de la població, encara que per exem-ple el PCC està intentant imitar algunes experiències exitoses (ateneus) de l’Es-querra Independentista. El taló d’Aquil-les d’EUiA és, però, la febre del càrrecs remunerats, que condiciona també els seus pactes i, de retruc, tota la línia políti-ca, com es va poder comprovar durant el Tripartit I i II.

En els darrers mesos EUiA ha llançat el globus sonda de crear una aliança entre EUiA, moviments socials i independen-tistes (en referència a la CUP), seguint el model de Syriza i el Front de Gauche. ICV, per la seva banda, també s’emmira-lla en la Syriza grega, però segurament tindria un abast més ampli, ja que inclou-ria sectors del PSC i ERC. Aquest globus sonda ha estat reprès per algun sector de la Unitat Popular, que segurament no re-corden que, des dels anys 80, el PCC, par-tit hegemònic dins EUiA, ha anat propo-sant més o menys ininterrompudament la constitució d’un Front d’Esquerres.

Cal dir que aquesta proposta, que és un reconeixement que la coalició ha tocat sostre, està mancada d’una perspectiva es-tratègica, com va quedar clar en una en-trevista de TV3 el passat dia 3 de juny al coordinador d’EUiA Joan Josep Nuet:- Joan Carles Peris: Vostès busquen re-

ferents internacionals segons s’ha de-batut en aquesta, en aquesta assem-blea, referents internacionals per exemple com el Front de Gauche fran-cès o Syriza, el Syriza grec. No tant a França però sí a Grècia, el model d’aquesta formació d’esquerres passa per superar els partits socialistes majo-ritaris. Aquí també seria l’objectiu?

- Joan Josep Nuet: Sí, perquè aviam a tota Europa estan passant coses molt semblants com les que passen a Cata-

lunya, no? I per tant la gent Front de Gauche, que ha tingut un resultat es-pectacular a França i que ha permès que Hollande guanyi a Sarkozy i que l’esquerra s’imposi a les eleccions pre-sidencials franceses... i la gent Syriza, que es parla que pot ser la primera for-ça política amb una alternativa a les retallades que se li volen aplicar a Grècia, avui són referències per a tota Europa i, per tant, són referències per a l’esquerra catalana, i jo crec que per Esquerra Unida i per Iniciativa i per més gent que va encara més lluny que Iniciativa i Esquerra Unida aquí a Catalunya.

O sigui, el gran èxit del Front de Gauche, referent de Nuet, és permetre que els Hollande de torn accedeixin al po-der.2 Sense comentaris.

El quimèric federalisme

Pel que fa a la qüestió nacional, ICV-EUiA ha temut sempre una agudització del conflicte nacional com la que es pro-dueix actualment, ja que l’obligaria a de-finir-se i això en un sentit o en un altre deixaria descontenta una part de la seva base social. Així, tot i que cal dir que les enquestes tendeixen a sobrevalorar aquest espai, es constata que, darrerament, entre el seu electorat hi ha una majoria que op-taria per la independència (aproximada-ment un 60%) en cas que es convoqués un referèndum d’autodeterminació, però en-cara hi ha un percentatge que pot oscil·lar entre el 20% i 30% que hi votaria en con-tra, a més a més dels indecisos.

Però n’hi ha més: si passem de la base social a la militància es pot constatar que dintre tant d’ICV com EUiA hi ha verita-bles unionistes espanyols (per exemple, Joan Herrera o Celestino Sànchez, cap vi-sible dels Iaioflautes). Una anècdota del passat congrés d’EUiA (el 3 de juny con-cretament) és reveladora en aquest sentit: en una votació d’una ponència que parla-va de la independència com «una via vàli-da» n’hi va haver més d’un que va mani-festar la seva oposició xiulant.

Per intentar cohesionar aquest espai pel que fa a la qüestió nacional, ICV-EUiA ha fet bandera d’un federalisme in-assolible (perquè un no es pot federar amb qui no vol) i, sense abandonar-la, en

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 9

els darrers mesos hi ha hagut un pronun-ciament favorable a exercir el dret de de-cidir. Repassem aquest itinerari.

Dos mesos després de la manifestació del 10 de juliol, el 8 de setembre, Joan Herrera va fer una conferència amb el títol»Som una nació, tenim dret a decidir. Federalisme», que és una antologia de l’idealisme en què es mou la coalició res-pecte a la qüestió nacional. Aparentment s’hi feia un pas a favor de dret a decidir, però en realitat s’apostava per la vella i quimèrica fórmula federalista de sem-pre.3 Per començar es feia una lectura au-tonomista de la manifestació, que contrà-riament al que afirmava Herrera havia es-tat un clam per la independència no pas a favor de l’»autogovern» (paraula que im-plica en si mateix que per sobre hi ha el veritable «govern»).4 En aquesta confe-rència l’opció independentista era pre-sentada sempre negativament amb ter-mes com «fugida endavant», «divideix» (típic argument de l’unionisme) o «maxi-malisme».5

Tot i que s’hi reconeixien les dificultats de reeixir-hi (el vot contrari del PP i el PSOE), la proposta que presentava Her-rera passava per reformar la Constitució espanyola i associar el dret a decidir a l’opció federal. Fins i tot ni s’hi contem-plava la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació amb una orientació independentista:

- En segon lloc, per què no convocar ja un referèndum d’autodeterminació? Per què no la via independentista?

- La resposta és òbvia. Perquè creiem que la solució federal és la millor, per-què respon millor a la Catalunya real, a la pluralitat de sentiments identitaris dels més de set milions de catalans i de catalanes, perquè no divideix la socie-tat sinó que suma.

A la fi del mateix any, la revista El Temps va elaborar un llistat dels i les di-putats/des independentistes del Parla-ment demanant-los-ho directament o re-collint-ne les posicions polítiques sobre la independència, i dels 10 d’ICV-EUiA només Dolors Camats afirmava ser inde-pendentista, encara que no s’estava de de-clarar que «em sento còmoda amb el fe-deralisme que defensa ICV-EUiA, dins el qual Catalunya podria ser un estat propi. Però ara no és el moment de fer una con-sulta.»

Dos anys més tard, poc abans de la gran mobilització de l’11, Herrera va anunciar que la coalició incorporava el dret de decidir al seu programa com «la manera de resoldre, en un sentit o altre, el conflicte amb l’Estat». Després de la Dia-da, al Programa Marc de la coalició s’hi deia:

«ICV-EUiA hem reivindicat des de fa temps la construcció d’un Estat propi, que

pot establir, a partir de la pròpia sobirania, una relació de caràcter federal, confederal o ser present directament en l’àmbit euro-peu, depenent de la voluntat de pacte de l’Estat i de la lliure decisió de la ciutada-nia de Catalunya.»

A més de ser fals que ICV-EUiA hagu-és reivindicat fa temps la construcció d’un Estat propi amb diferents alternatives,6 cal parar esment en el fet que, com per a CiU, la paraula independència continua sent un tabú per a la coalició encapçalada per Herrera, de manera que ni apareix ex-plicitada entre les opcions a decidir (su-posem que s’hi refereix l’eufemisme «ser present directament en l’àmbit euro-peu»). I si llegim el que es diu més avall d’aquest Programa Marc, en cap moment s’abandona l’ensomni federalista, que és la proposta que es desenvolupa al progra-ma. En realitat, es concep l’exercici de dret a decidir com una tàctica que obligui l’Estat a cedir i a adoptar una relació bila-teral amb Catalunya:

«Per nosaltres el federalisme català i l’independentisme no són adversaris, per-què comparteixen l’objectiu d’exercir el dret a decidir. L’adversari comú és el cen-tralisme.

[...]Tancar la porta definitivament a la via

federal o confederal, com es fa des de de-terminats sectors independentistes, és un error, la negociació i el pacte sempre són

10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]

vies raonables per resoldre els conflictes nacionals, si és que les dues parts en te-nen voluntat.

I rebutjar la possibilitat de plantejar la sobirania plena també és un error per-què difícilment l’Estat acceptarà una proposta de pacte federal si no és en el marc d’una forta mobilització que recla-mi la sobirania.»

Després de repassar aquest periple, es pot dir que, com CiU, ICV-EUiA ha hagut d’acceptar a contracor la necessi-tat de convocar un referèndum d’auto-determinació. I ho ha hagut de fer per-què, com CiU, s’ha vist superada pels es-deveniments, per la mobilització. Ara bé, malgrat aquest avenç, encara es mou en l’ambigüitat més absoluta pel que fa a l’opció per la qual apostarà. De fet, ofi-cialment en cap moment ha abandonat el quimèric federalisme. D’altra banda, el silenci d’Herrera a la pregunta de què votaria en aquest referèndum revela la seva incomoditat i la de la coalició en aquest context d’agudització del conflic-te nacional.

Això vol dir que aquesta coalició difí-cilment avançarà cap a posicions inde-pendentistes per motu propio, sinó que ho farà sempre a remolc de la mobilitza-ció popular. Per aquesta raó, caldrà com-batre implacablement els dilacionistes d’esquerres i el seu argumentari antiinde-pendentista, que desgraciadament ha es-tat assumit en alguns moments per deter-minats membres de l’Esquerra Indepen-

dentista. Així, un dels arguments prefe-rits d’aquests neolerrouxistes és dir que per aconseguir una Catalunya indepen-dent de dretes (ja no diguem els Països Catalans), no paga la pena. Aquest plan-tejament obvia d’entrada l’oportunitat històrica que ofereix una ruptura políti-ca a l’esquerra de debò, a més del fet que a l’Estat espanyol governen les dretes (ja sia amb el PP o amb el PSOE) i que aquest Estat ens espolia econòmicament, cosa que afecta directament les classes populars catalanes.

Per tant, en la conjuntura actual és tan important desemmascarar tant els dila-cionistes de dretes com els d’esquerres, reformistes o no. Cal dir ben clarament que no n’hi ha prou de defensar el dret a l’autodeterminació en genèric sense con-cretar-hi terminis (com ha fet el PCC des dels anys 80) i sense apostar per la inde-pendència. Ara i aquí endarrerir el pro-cés o proposar el federalisme, que és con-tradictori amb l’independentisme, és contrarevolucionari. A més, aquest dila-cionisme endarrereix també una necessi-tat urgent en el procés de lluita per la in-dependentista: aglutinar esforços cap a la creació d’un pol popular i d’esquerres, que esdevingui una veu nítida i clara en defensa d’un model al servei de les clas-ses populars, que garanteixi els drets bà-sics i que s’encamini cap a una democrà-cia autèntica.

Joana Gorina

1. Cal recordar, però, que les retallades van començar amb el Tripartit i la coalició no va sor-tir del govern.

2. L’endemà, va repetir aquesta idea a l’entre-vista que li van fer al programa Els Matins.

3. «En definitiva, l’objectiu d’ICV-EUiA és que Catalunya esdevingui Estat, en el marc d’un Estat federal plurinacional.»

4. «Després, tenim, d’una banda, la manifes-tació del 10 de juliol, que trenca aquest esque-ma. La presència d’un milió de catalans i catala-nes un calorós dia d’estiu va posar en evidència que la majoria de la societat catalana no accep-ta la sentència, que no es resigna ni es conforma amb l’autogovern tal com ha quedat després de la sentència. I que potser les coses no tornaran a ser ben bé com abans.»

5. «El conflicte cal situar-lo entre Catalunya i l’Estat, no a dins de la societat catalana; per això cal buscar el mínim comú denominador. Per això és important defugir tant la resignació com el maximalisme, i cal evitar tant un auto-nomisme de curta volada com les fugides enda-vant que no ens porten enlloc.»

6. ICV-EUiA havia revindicat un Estat pro-pi dins una Espanya plurinacional (fi de l’acu-dit), a partir d’un procés impossible de reforma constitucional. A més, al número de la revista El Temps (desembre de 2010) esmentat més amunt, Jaume Bosch afirmava que convocar una consulta independentista en aquesta legis-latura «seria un error gravíssim, a més de ser impossible i inconvenient» i que «no votaria ni sí ni no; m’abstindria.»

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 11

L’independentisme catalài els seus símbols

Un dels encerts del desplegament del moviment independentista des de fa més de tres dècades és haver estès els seus sím-bols diferenciadors, un conjunt d’icono-grafies, imatges, signes, lemes i fins i tot ti-pus d’accions que han nodrit aquest movi-ment d’identitat pròpia i han aconseguit de fer penetrar les propostes d’alliberament nacional entre la població. Uns elements propis que han sofert canvis al llarg dels anys, adaptant-se d’alguna manera a les noves realitats i fins i tot als corrents estè-tics o polítics imperants, però en definiti-va deixant palès que es tractava dels sím-bols corresponents a un moviment i a una confrontació per la independència dels Pa-ïsos Catalans i per la transformació socia-lista.

L’estelada roja, generalitzada a partir del 1969 amb el naixement del PSAN, su-

posa un punt d’inflexió en l’ús d’aquests referents diferenciats de l’antic nacionalis-me radical i republicà o antic independen-tisme. Però a ningú pot passar per alt que no és fins als volts de 1975 que aquests ele-ments diferenciadors comencen a impo-sar-se i es fan presents entre la nostra so-cietat (símbols als carrers, penetració so-cial, etc.), una situació afavorida per la mort física del dictador. Si bé és cert que l’estelada roja (simultàniament compagi-nada amb la del triangle blanc durant molts anys) i  la silueta territorial dels Països Ca-talans1 comencen a aparèixer a la propa-ganda del PSAN (sobretot al seu portaveu Lluita), no serà fins la creació del PSAN-provisional el 1974 que el conjunt d’ele-ments simbòlics d’aquest moviment mo-dern començaran a prendre forma, tant per la diversificació dels símbols diferencia-

dors com pel fet que en aquest context es comença a bastir un projecte diferenciat i la concepció de moviment que hem cone-gut contemporàniament. 

L’encert va consistir, sens dubte, en el fet de començar a bastir un moviment po-lític propi, amb símbols i referents genu-ïns, que es desmarcaven de l’atracció esta-talista/espanyola de l’esquerra hegemòni-ca en aquelles dècades, i concretament en una conjuntura en què el futur de la nació catalana es debatia entre la Ruptura i la Re-forma (amb la Constitución espanyola el 1978 i l’Estatut d’Autonomia del Principat el 1979). Així, mentre alguns sectors polí-tics provinents de la tradició independen-tista resultaven engolits per la reforma, al-hora que renunciaven als referents inde-pendentistes, per una altra banda el bloc polític que va apostar per la Ruptura i la

12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]

construcció d’un moviment propi comen-çava a fixar els seus referents simbòlics de mica en mica, també diferenciant-se de molts dels símbols de la tradició del nacio-nalisme republicà i del catalanisme resis-tent.

La crítica al seguidisme de l’esquerra es-tatalista ja s’havia realitzat anteriorment, durant els primers anys setanta. I va ser aquest el motiu de l’escissió el 1974 de les JRC i creació del PSAN-Provisional, que titllaven el PSAN oficial de fer seguidisme del PSUC i per altra banda plantejaven la construcció d’un moviment independen-tista propi. Uns anys després aquesta deci-sió es consumaria en diverses expressions organitzatives i el desplegament del que es va anomenar el moviment nacional-popu-lar català. En conjunt, el desplegament d’aquest moviment estava vinculat al des-envolupament de l’estratègia de l’indepen-dentisme modern que convé situar a l’any 1979, amb els CSPC, Terra Lliure, el par-tit IPC i posteriorment el PSAN, i l’MDT com a referent de masses (i un conjunt d’organitzacions sectorials com els COLL, l’AEIU, les CCII, la Taula Anti-nuclear i Ecologista, els GDL, Dones In-dependentistes, etc.).

Símbols per a un moviment modern

Aquest  independentisme modern es va dotar ben aviat d’un conjunt d’elements que van fornir la seva identitat, i que de bon començament va ser identificat com els de les pintades de les estelades a les pa-rets, per ser generalitzats posteriorment com «els de Terra Lliure.» La identificació també va corregir una terminologia fixada històricament: aquest nou moviment va començar a ser conegut com a «indepen-dentista» i va arraconar els termes «catala-nistes», «separatista» o «nacionalisme ra-dical.» No sense fonament, ja que aquest nou moviment polític plantejava canvis programàtics en els seus plantejaments,

però sobretot suposava la construcció d’una identitat nova per a una situació nova, que recollia una tradició de lluita precedent seleccionada.

La selecció dels símbols de l’indepen-dentisme modern obeïa a la situació polí-tica existent, tant a nivell estatal com inter-nacional, però també a la voluntat de recu-perar els símbols o els passatges de la  his-tòria que més s’adequaven a les característiques d’aquest nou moviment. Tot seguit apunto a alguns elements sim-bòlics de l’independentisme modern:

- L’estelada roja com a imatge que sin-tetitzava les propostes d’alliberament na-cional dels Països Catalans i el socialisme (en el sentit més ampli). Aquest símbol en-llaça amb la renovació ideològica impulsa-da per la creació del PSAN, en una data (1969) en què la recepció del fets del Maig del 68 és evident (la nova esquerra i les no-ves sensibilitats polítiques envers l’ecolo-gisme, el feminisme, l’alliberament perso-nal, etc.). El color del triangle i l’estel tam-bé s’adequa a les sensibilitats d’altres terri-toris dels Països Catalans, on el blau o el blanc estaven associats al blaverisme o als monàrquics francesos.

L’estelada com a símbol pren una di-mensió d’exclusivitat quan aquest nou moviment desplega l’agitació vinculada a la lluita i a l’estratègia independentista. L’estelada pintada amb esprai a les parets, i unicolor, pren així un caire polític inequí-voc de confrontació (vinculació simultània de la reivindicació independència i socia-lisme, així com l’associació amb l’àmbit territorial propi).

-El mapa dels Països Catalans: Tot i que ja havia estat utilitzat durant dècades, es-pecialment des del culturalisme, amb la Universitat Catalana d’Estiu (1968), el nu-cli independentista de redactors de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) també el 1968 i el llibre Nosaltres els valencians de Joan Fuster (1962) comencen a configurar les propostes polítiques que aquest nou moviment farà seves malgrat els intents de diluir aquesta reivindicació durant l’ano-menada Transició. El mapa dels Països Ca-talans, acompanyat de la reivindicació po-lítica, es farà present a murals, capçaleres, bosses, cartells i pancartes.

-El Fossar de les Moreres. Aquest in-dret, lloc de memòria dels defensors de la ciutat de Barcelona durant el setge de 1714, és l’espai simbòlic de l’independentisme modern per antonomàsia. No comptava amb una tradició consolidada, fora d’algu-nes misses pels màrtirs realitzades a finals del segle XIX, a Santa Maria del Mar. El 1976 un grup de militants del PSAN-P i les JRC van realitzar el primer acte polític al Fossar, que a partir del 1977 esdevindria l’espai reivindicatiu del nou moviment,

mentre les concentracions davant el mo-nument de Rafael de Casanova van restar com a símbol de l’antic catalanisme i les ce-lebracions institucionals.

Altres espais com el Pi de les Tres Bran-ques a Campllong renovarien els antics

aplecs, però van perpetuar uns símbols provinents directament del catalanisme re-sistent i iniciats a començaments del segle XX. Al País Valencià, l’Aplec del Puig del Darrer diumenge d’octubre va sobreviure a la Transició de la mà del PSAN a finals dels anys setanta, que va actualitzar-lo do-tant-lo d’un caràcter netament indepen-dentista.

- Els lemes, càntics i consignes: un altre dels mèrits de la construcció simbòlica d’aquest moviment va ser la selecció dels crits «Visca la terra!», «Defensem la terra» o el «Via fora!», provinents ja de les lluites pageses dels segles XVI-XVIII. Amb aquesta selecció s’abandonaven els refe-rents més folklòrics i enyoradissos del ca-talanisme resistent i es dotava de nous ele-ments que permetien identificar la volun-tat de resistència i el component popular d’aquest moviment. La recuperació del «Visca la terra!» (en gran part gràcies als estudis historiogràfics de la dirigent del PSAN-P/IPC Eva Serra) també va enlla-çar amb el nom de la nova organització ar-mada nascuda el 1979, fet que va afavorir consignes com el «Visca la terra! Lliure!», que ràpidament es van implantar a les mo-bilitzacions en què participaven les orga-nitzacions independentistes i que tenia un altre vincle amb la lluita ecologista que es portava a terme durant aquests anys. Aquest imaginari també apareix reflectit en el nom del Moviment de Defensa de la Terra o el butlletí de Terra Lliure Alerta, que remetien a l’himne Els Segadors. 

En aquests anys també es va fixar el càntic «No volem ser», el «Que se’n va-gin...», i també es recuperaven d’altres com «Fora les forces d’ocupació!» per designar el funcionariat i cossos armats espanyols establerts en territori català, terme actua-litzat que ja s’emprava en referència a

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 13

l’ocupació de l’exèrcit feixista de 1939. En aquest sentit el lema «Llibertat patriotes catalans!» remetia a la tradició del separa-tisme, justament en el context de les deten-cions d’independentistes vinculats al FNC, defensats pels CSPC i pel conjunt del moviment.

En conjunt, aquests lemes i consignes van conferir un caràcter reivindicatiu que es diferenciaven dels existents, vinculant l’alliberament nacional amb les lluites po-pulars i les conquestes democràtiques. Aquests lemes marcaven una distància prudencial amb els desgastats eslògans an-tifranquistes de l’esquerra, ja caducs, i  al-hora amb cert catalanisme resistent, arnat i implicat en la consolidació de la Reforma. Per contra, el cant Els Segadors es va con-solidar com a himne de resistència, preci-sament pel caràcter social i a la vegada pa-triòtic de la seva lletra.

-Dates: Aquest nou moviment va selec-cionar un conjunt de dates per al seu ima-ginari. A més de l’11 de Setembre, que va ser una data assenyalada abans que esde-vingués festiu, també es va dotar d’altres dates simbòliques pel seu caràcter nacional (7 de Novembre a la Catalunya-Nord, 25 d’Abril al País Valencià, 31 de Desembre a Mallorca, etc.). Però concretament l’inde-pendentisme català va consolidar dates com la del Pi de les Tres Branques, el 24 de juny (la revetlla), el 6 d’octubre, el 23 d’abril per la llengua, el 8 de març i el 1r de maig, compartides amb altres moviment polítics. Per una altra banda els militants independentistes morts en accions arma-des també eren recordats en les dates asse-nyalades, uns actes que reforçaven la vin-culació i el compromís de la militància in-dependentista. També hi podríem afe-gir-n’hi algunes de circumstancials com les tradicionals vagues de Nadal en solidaritat amb els independentistes empresonats. I un conjunt de celebracions locals que comptaven amb una forta càrrega simbò-lica reivindicativa.

-Altres símbols: Hi ha un llarg llistat d’anagrames, imatges, pictogrames o logo-

tips en la història recent del moviment in-dependentista, molt vinculats al seu ús par-tidari. Concretament dos han prosperat fins als nostres dies, el  dels CSPC, que ac-tualment utilitza Alerta Solidària i conso-lidat com a símbol de la lluita antirepressi-va, i el de Terra Lliure, en l’actualitat em-prats des del desconeixement en tota mena d’expressions gràfiques i mertxandatge, però amb un sentit de confrontació i resis-tència encara vigents. 

Encara podríem engruixir una llista ina-cabable de símbols pertanyents a la icono-grafia del cartellisme i dels adhesius inde-pendentistes de les darreres dècades, amb els quals curiosament els de l’actualitat mantenen una forta dependència. Aques-ta feina mereixeria tot un estudi aprofun-dit. Perquè durant aquestes darreres dèca-des l’independentisme ha estat, amb  tota certesa, el moviment més convuls, més prolífic i més recurrent en la confecció de materials gràfics, en la realització de pinta-des i murals i segurament també en la cre-ació de lemes i càntics.

Abandonem els signes d’identitat independentista?

La recepció o el mimetisme d’altres re-ferents simbòlics també mereixeria com a mínim un altre article. Aquestes influèn-cies, de les quals no hem estat exempts, en un sentit d’incorporació positiva o de pur seguidisme (per exemple en el cas de la bas-quitis), s’han introduït en el nostre movi-ment en nombroses ocasions, en molts ca-sos complementant els buits existents, però en altres casos desplaçant els símbols propis i fins i tot els principis polítics de l’Esquerra Independentista (el nom que a finals dels anys vuitanta va prendre l’inde-pendentisme català per diferenciar-se d’un competidor més gran (ERC), que també va fer seva aquesta denominació).

En un mateix sentit del paràgraf ante-rior podríem incloure tot un seguit de re-ferents humans (intel·lectuals, militants, li-teraris, artístics...) que també han configu-rat aquest univers simbòlic o de referència de l’independentisme català. També merei-xeria un article a part analitzar quins han estat aquests referents durant les darreres dècades de lluita independentista i quins canvis de percepció s’hi han produït du-rant els darrers anys. Quant a aquest as-pecte només un apartat del treball de Ri-card Vilaragut La temptació armada a Ca-talunya va intentar abordar aquesta qües-tió, amb una aproximació als referents intel·lectuals i culturals d’aquest movi-ment.2

Sigui com sigui, és un fet que aquesta identitat independentista combativa

(l’imaginari simbòlic) ha perdut punts en els darrers temps i alguns dels seus ele-ments han estat desplaçats per altres sím-bols que, i aquí rau el perill, corresponen a altres principis ideològics. En els darrers anys hem vist com proliferaven i prospe-

raven càntics, imatges o dates que han des-plaçat l’Esquerra Independentista i la seva hegemonia en la confrontació amb l’Estat.

Actualment podem observar com al-guns d’aquests referents simbòlics pervi-uen entre la militància amb més vinculació amb les generacions precedents,3 mentre un altre sector del nostre moviment resta magnetitzat per altres referents simbòlics d’aparença més atractiva (per l’esquerra-nisme, la postmodernitat o per complexes relacions socials-generacionals); o que un gran sector de l’anomenat independentis-me transversal tan sols selecciona alguns d’aquests símbols pel seu atractiu anecdò-tic, desposseint-lo massa sovint del seu component ideològic.

En aquesta cruïlla se’ns planteja una si-tuació d’alerta, no per salvaguardar uns símbols que hagin de ser eterns, sinó per actualitzar els existents -perquè política-ment estan vigents-, i crear-ne, potser, de nous, més adequats a l’etapa actual que viu el moviment independentista.

Joan Rocamora

1. Així i tot, l’estela roja va aparèixer quatre dè-cades abans, als anys trenta, com a símbol i capça-lera de la revista vinculada al Partit Català Prole-tari L’Insurgent. Per altra banda, la imatge del mapa dels Països Catalans també havia estat gene-ralitzada en diverses publicacions del nacionalis-me català des dels anys vint, sobretot en el seu àm-bit més culturalista; un mapa també utilitzat per diverses publicacions a l’exili durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta.

2. Ricard Vilaregut. Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya, 2004. Ed. Columna.

3. Un exemple seria el lema «Fora les forces d’ocupació».

14 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]

Els autors d’aquest llibre, Ferran Sales i Aige (1946) i Lluís Sales i Favà (1982), són periodista i historiador, respectiva-ment. El primer està jubilat, però durant quaranta-cinc anys ha treballat en diver-ses publicacions, entre les quals Diario de Barcelona, Mundo Diario, Tele/eXpres, Avui, El Periódico i El País. El segon ha es-tat becari predoctoral del programa de be-ques de recerca Universitat de Girona i ha obtingut el Diploma d’Estudis Avançats amb el treball de recerca «Crèdit i morosi-tat a la Catalunya del segle XIV. El cas de la vila de Caldes de Malavella».

La riuada de Franco és un llibre molt ben documentat, en el qual es mostren de forma molt exhaustiva i detallada les pug-nes polítiques, la propaganda i la corrup-ció que es van produir en el context de les inundacions del Vallès del setembre del 1962, com molt bé s’ha subtitulat aquest treball.

La gran quantitat d’aigua caiguda el 25 de setembre del 1962 sobre tot el Vallès,1 però sobretot a l’Occidental i a la zona lí-mit amb l’Oriental, conjuntament amb les preses naturals formades per troncs, rocs i argiles aigües amunt, que s’anaven reben-tant i formaven gran onades; les grans pre-ses artificials en què es van convertir els ponts ferroviaris a Terrassa i Montcada i Reixac que es van acabar rebentant; les co-munitats humanes, sobretot provinents de l’immigració, que havien ocupat amb els seus habitatges les lleres de rius i rieres del Vallès; i el fet que es va produir durant la nit, van propiciar la «catàstrofe natural perfecta», la pitjor registrada a la història de les comarques de Barcelona.

La desaparició de barris sencers de po-blacions del Vallès Occidental van acabar amb la vida, segons dades oficials, de 692 persones (de les quals 45 va ser trobades a alta mar) i amb 300 desapareguts aproxi-madament. Tanmateix, noves informaci-

ons2 afirmen que només entre la costa que va de les desembocadures del Besòs a l’Ebre ja es van trobar 832 cadàvers. Per tant, es confirma que la pèrdua de vides humanes va ser molt superior a la que el franquisme va reconèixer i que, d’aquesta manera, va voler amagar sota la catifa la magnitud de la tragèdia.

La casualitat va fer que les dues màxi-mes autoritats del moment, el governador civil i alhora Jefe Provincial del Movimi-ento, Matías Vega Guerra, i l’alcalde de Barcelona, José M de Porcioles, fossin fora de la ciutat quan es va produir la riuada.

Aquesta absència, tal com diu el llibre, «...va provocar que els ciutadans, incitats per la ràdio, sortissin al carrer per adminis-trar la zona sinistrada al marge dels canals oficials. La tasca de milers de voluntaris obriria en ple franquisme un singular perí-ode d’excepcionalitat democràtica que va durar cinc dies». Ràdio Barcelona va «usurpar», en definitiva, les funcions dels «capitostos» del règim: «... una emissora de ràdio en contacte permanent amb els ciu-tadans va gestionar i administrar una regió devastada per la riuada».

Aquella eclosió popular, considerada pels autors com el germen del moviment veïnal, seria reprimida amb força pels res-ponsables del règim, els quals no es van

La riuada de Franco

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 15

quedar amb els braços creuats i, gràcies als sectors moderats del govern espanyol, li-derats pel ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, van reconduir la mobilització popular per acabar lide-rant-la i convertint-la en una operació de propaganda a favor del règim i de Franco: la riuada de Franco.

Després que el franquisme hagués si-lenciat la mobilització popular, el règim va posar en marxa una col·lecta estatal, «... darrere de la qual s’amagava, de fet, una campanya de recaptació fiscal extra-ordinària, que acabà essent una croada de suport al règim». El dictador «... apare-gué davant la població com un pare gene-rós. De la mateixa manera que els crèdits per a les empreses tèxtils sinistrades havi-en estat sufragats pels mateixos empresa-ris, els diners repartits pel règim als dam-nificats havien estat lliurats, de fet, per la mateixa població».

Aquest llibre també posa de manifest que gràcies al lideratge del president de la Generalitat, Josep Tarradellas i Joan, els exiliats catalans també recolliren diners per als damnificats i, amb la col·laboració de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escar-ré, s’obrí una via alternativa clandestina per fer arribar les donacions a les víctimes de la riuada sense passar pel sedàs de les au-toritats franquistes. Aquesta va ser una operació molt ambiciosa, ja que s’havia de coordinar més de trenta casals catalans re-partits arreu del món, centralitzar la recap-tació de diners, fer-los entrar a l’interior del Principat i «... repartir-los entre un col-lectiu constituït per un nombre imprecís d’afectats, dels quals no es tenien ni les da-des exactes ni els noms, i que, a més, esta-ven disseminats per una regió devastada».

La batalla al fang, com l’anomenen els autors, va ser cruenta. Mentre el franquis-me aconseguí controlar la campanya d’aju-

da als damnificats i la posterior recons-trucció de la zona devastada, encara que a vegades a costa de paralitzar les accions d’assistència, s’agreujaren les diferències entre la dictadura i les organitzacions so-cials, eclesiàstiques i populars que estaven ajudant sobre el terreny. La riuada de Franco, amb les seves lluites intestines, també es va endur aigües avall els cadàvers polítics dels alcaldes de Rubí, Miguel Rufé Majó, Sabadell, Antonio M. Llonch Gam-bús, i Terrassa, José Clapés Targarona. A més del mateix governador civil, Matías Vega Guerra.

La riuada de Franco va anar acompa-nyada, com bé assenyala el llibre, de la més desvergonyida de les corrupcions. Mem-bres de la Sección Femenina es dedicaven a vendre al mercat ambulant de la plaça de les Glòries de Barcelona, de forma il·legal, donacions (roba, somiers, matalassos, mo-bles i altres objectes) que havien de ser per als damnificats. La degradació moral del règim també va fer possible que es produ-ís un mercat d’orfes de la riuada. Tot això es va produir, com acostuma a passar a l’Estat espanyol, amb la més absoluta im-punitat i, així, totes les denúncies presen-tades van acabar en un no-res.

L’epíleg de la riuada de Franco la van protagonitzar part dels damnificats que a la primavera del 1963, quan el Caudillo va tornar a visitar el Vallès complint la pro-mesa que havia fet durant la seva primera visita l’octubre de l’any anterior, van ser deportats a les seves terres d’origen per tal que no fossin presents i no fessin visible la desídia del règim a l’hora de proporcionar allotjaments dignes a tots els afectats. A més, la demanda de terrenys que d’Estat es veia obligat a fer per tal d’aixecar els blocs de pisos que havien d’allotjar les famílies que van perdre el seu habitatge durant les inundacions va provocar una especulació amb el preu del sòl fora de mida. La con-seqüència va ser el desengany absolut dels damnificats, ja que «... la solució articula-da pel règim no només no els proporcio-nava un habitatge gratuït, tal com s’havia promès, sinó que a més, aquesta nova casa era cara».

En definitiva, un bon llibre i molt clari-ficador de com el règim feixista va fer front i va tractar els damnificats de la riuada del setembre del 1962 al Vallès.

Feliu Ripoll

1. Vegeu la revista Vallesos núm. 3 (primavera-estiu 2012).

2. Vegeu El Punt Avui del dilluns, 5 de novem-bre del 2012.

16 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]