1

TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA FINS

A L’ACTUALITAT

28/04/2013

Salva Viñals Verdú

28/04/2013.

Història.

Francisca Nicolau Colom.

3ª Avaluació.

2

TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA FINS A

L’ACTUALITAT

28/04/2013

Inicis de la transició (1975-1976) ……………………………………………………………………………………………..3

Mesures enfront de la crisi económica ………………………………………………………………………………….4

Situació Política……………………………………………………………………………………………………..………………………….5

Mort de Francisco Franco ………………………………………………………………………………...…………………….6

Carlos Arias Navarro ………………………………………………………………………………………...…….…………….7

Cop d’estat del 23F……………………………………………………………………………………………..…………………..……….8

Constitució Espanyola de 1978 ……………………………………………………………………………..……………….9

Referèndum per a la ratificació de la Constitució ………………………………………………………………………….10

Govern d'UCD, 1979-1982………………………………………………………………………..……………………………….…….11

Govern del PSOE, 1982-1996………………………………………………………………………………………..……….12

Eleccions generals espanyoles de 1982 ……………………………………………………………………………..………….13

La transició a la democràcia a Espanya ……………………………………………………………….…….……….14

Governs de PP, 1996-2004 …………………………………………………………………………..……………………….……….15

Crisis del Govern Socialista i popular …………………………………………………………………………….…….16

La nova etapa del Govern Socialista…………………………………………………….…………………………………….….17

Juan Carlos I d’Espanya…………………………………………………………………………………………….…………………...18

Principis del rei……………………………………………………………………………………………………….…………..……..….19

Juan Carlos I Príncep d’Espanya………………………………………………………………………………………..….20

Regnat Juan Carlos I (1975- ara)………………………………………………………………….…………………...….21

La persona del rei d'Espanya………………………………………………………………………………………………………...22

La successió en el Tron…………………………………………………………………………………………………..….….23

La família reial…………………………………………………………………………………………………...……………………...…..24

Última hora: mort d’Adolfo Suárez…………………………………………………..…………………………………………….25

Índex

3

Página 3 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Inicis de la transició (1975-1976).

Una setmana després de la mort

de Franco, Joan Carles de Borbó

és nomenat rei. S'inicia el procés

de transició. Existien dues possi-

bles vies per fer-ho:

-Via reformista: reformant les ins-

titucions i lleis franquistes.

-Via de la ruptura: eliminant

de forma inmedata les institucions franquistes. Aquesta via la sostenia l'oposició, que exigia l'amnistia

per presos polítics, legalització dels partits polítics i la convocatòria de corts constituents.

Es va optar per la via reformista. El govern d'Arias Navarro va començar una subtil reforma que va re-

butjar l'oposició. A causa de les protestes, Arias Navarro va dimitir en 1976 i el rei va designar com a

president Adolfo Suárez.

Govern d’Adolfo Suárez.

Quan Adolfo Suárez va arribar al poder, va haver d'enfrontar d'una banda, a una reforma política enca-

minada a la democràcia, i per altra banda, treure el país de la profunda crisi originada des de 1975.

- La Llei per a la Reforma Política modificava la legislació franquista i establia la sobirania popular, els

membres eren triats per sufragi universal.

- Suport a l'oposició. Aquest suport ho va aconseguir per legalitzar tots els sindicats i partits polítics,

inclòs el comunista, i decretar una amnistia (Oblit legal de delictes, que extingeix la responsabilitat

dels seus autors) política.

- Eleccions de 1977. Van donar majoria al partit de Suárez, Unió de Centre Democràtic (UCD). Aquest

va dur a terme una política de consens amb totes les forces polítiques per elaborar la Constitució.

4

Mesures enfront de la crisi econòmica.

Página 4

El govern d'UCD va iniciar una política de

consensos, signant amb sindicats i partits a

1977 "Els Pactes de la Moncloa". En

aquests pactes els sindicats van acceptar

una moderació salarial i la flexibilitat de

l'ocupació a canvi de la contenció de la

despesa pública, reforma contra l' frau fis-

cal, ampliació de l'assegurança de desocu-

pació i més despesa social. Tot i això,

aquestes millores no van ser suficients

per recuperar totalment de la crisi econòmica el país, ja que l'atenció estava centrant-se sobretot en

qüestions polícas.

Santiago Carrillo va ser una de les figures claus en el comunisme espanyol des de la Segona República

Espanyola fins al final de la Transició. Va ser secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE) des

de 1960 fins a 1982. Va combatre en la Guerra Civil Espanyola i va ser figura rellevant de l'oposició al

franquisme i de la Transició Espanyola.

La revolta militar del 18 de juliol sorprèn a Santiago Carrillo a París. Torna immediatament a Espanya

creuant la frontera per Irun i, ja a Sant Sebastià, s'incorpora a l'exèrcit republicà, participa en l'assalt a

un hotel ocupat per rebels i surt amb una columna direcció a Aguilar de Campoo amb la intenció d'ava-

nçar cap a Madrid. Sense aconseguir el seu objectiu, combat diverses setmanes a les muntanyes

d'Ubide (prop de Bilbao), torna novament a França per entrar per la frontera catalana i així tornar a

Madrid on, amb el grau de capità, lluita al front de la serra.

Després d'aquestes primeres setmanes de guerra, havent estat interromput el procés d'unificació de

les joventuts comunistes i socialistes, els dirigents de les dues organitzacions es reagrupen. S'abando-

na la idea de convocar un congrés i el 20 de setembre es nomena una executiva formada per set socia-

listes-set comunistes, amb Santiago Carrillo al capdavant com a secretari general.

5

Situació Política.

Els darrera anys de la dictadura no van portar cap

estovament a l'hora de reprimir els sindicats o as-

sociacions polítiques, o bé de signar sentències de

mort en el casos de terrorisme, excepció feta

del Procés de Burgos.

L'única resposta a les mobilitzacions de la que el

Govern se sentia capaç era la repressió, com

el procès 1001, al 1973, contra deu membres

de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici

s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmos-

fera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en

què havia de començar el judici, el president del

govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per

un comando d'ETA.

Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es

va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director

general de seguretat, Carlos Arias Navarro no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la

força si calia.El juliol de 1976 Adolfo Suárez va rebre del Rei l'encàrrec de pilotar una transició políti-

ca cap a la democràcia que, en paraules de Torcuato Fernández Miranda, havia de discórrer "de la

llei a la llei".

Página 5 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

6

mbre de 1975 a tots els espanyols la mort de Franco davant les càmeres de Televisió Espanyola (TVE),

ja que era l´única cadena televisiva existent a Espanya.. Molt emocionat, Arias llegeix el testament

polític del dictador abans de proferir amb veu trencada un "¡Viva España!".

Mort de Francisco Franco.

El 20 de novembre de 1975 Francisco Franco va morir a l’hospital de la pau de Madrid a les 5:25h de

la matinada.

Desprès d’un any on havia passat per molts problemes de saluts com insuficiències cardíaques i he-

morràgies que el deixaren fora de la vida publica espanyola.

La mort de Franco va causar un impacte molt gran a Espanya, ja que totes les potades dels diaris re-

sumien la mort de Franco. Carlos Arias Navarro, llavors president del Govern, anuncia el 20 de nove-

"Españoles...

Franco ha

muerto"

Página 6

Ja mort Franco es va obrir una capella ardent on milers

d’espanyols van poder vorel.

7

Va ser un significat polític espanyol durant la dicta-

dura franquista, durant la qual va aconseguir impor-

tants càrrecs.

Després del començament de la Guerra civil espan-

yola, tindrà un destacat paper en la dura repressió

que es va produir a Màlaga després de la seva con-

questa el 1937, raó per la qual va ser conegut com

el Carnicerito de Málaga.1 Durant la dictadura va

ocupar importants càrrecs com a director general

de Seguretat, alcalde de Madrid i ministre de la Go-

Página 7 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Carlos Arias Navarro.

vernació, una cursa que es va veure culminada amb el seu nomenament com a President

del Govern. Al capdavant hi va assistir als últims temps del Franquisme i els primers mesos

del regnat de Joan Carles I, fins a la seva destitució pel monarca.

Va ser Doctor en Dret per la Universitat Central de Madrid, funcionari del Ministeri de Justí-

cia d'Espanya el 1929, fiscal a Màlaga i Madrid i notari. Va prendre partit pel bàndol revol-

tat durant la Guerra Civil Espanyola. Manuel Fraga Iribarne (El Canó Giratori) i José María

de Areilza (Diari d'un ministre de la Monarquia) consideren que Arias abans de la guerra era

vagament afecte a l'esquerra en diversos aspectes com l'anticlericalisme. Influències deter-

minants en la seva formació van ser la del catedràtic Sánchez-Román o la del propi Azaña,

sota les ordres del qual va treballar al Ministeri de Justícia.

La seva participació com a fiscal en els consells de guerra que el bàndol franquista va pro-

moure per castigar i, si s'escau, executar a tots els partidaris significatius de la República

durant la Guerra Civil i la postguerra a la ciutat de Màlaga, li va valer el sobrenom del car-

nisser de Màlaga. A causa d'aquesta repressió, se li atribueix haver participat en la mort de

més de 4.300 dissidents.

8

la transició cap a la democràcia estava consolidada. Quedaven però problemes molt greus per resoldre:

El terrorisme d'ETA havia matat més d'un centenar de militars i policies en l'últim any. Els partits d'es-

querres havien sortit molt ben parats a les eleccions de 1979 i els sindicats obrers, recentment legali-

tzats, mostraven la seva força. A més, una sèrie d'esdeveniments van incrementar les tensions el 1980.

A començaments d'aquell any va tenir lloc un referèndum a Andalusia per decidir si aquesta regió acce-

dia a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució. El referèndum va tenir resultat positiu a

totes les províncies andaluses tret d'una: Almeria. Això jurídicament hauria pogut bloquejar la via de

l'article 151 a Andalusia. Per raons polítiques, però, es va decidir tirar endavant per la via esmentada. El

20 de març de 1980 Convergència i Unió va guanyar a les eleccions catalanes, i ERC hi va obtenir 14

diputats clau. El resultat de les eleccions catalanes va ser una sorpresa. De fet, ERC no obtindria uns

resultats millors fins al 2003.

Finalment, a final de 1980 el rei Joan Carles va fer una visita al parlament basc. Aquella visita va reflec-

tir moltes de les tensions presents a la societat espanyola. Al ple de la cambra basca no hi faltava nin-

gú, ni tan sols els diputats d'Herri Batasuna, que tenien per costum no anar a la cambra basca. El rei va

començar el seu discurs al parlament basc i, tot just va començar, els parlamentaris d'Herri Batasuna es

van aixecar i van començar a cantar la cançó del soldat basc. Davant la tensió, els diputats de tots els

altres partits es van aixecar de seguida i es van posar a aplaudir el discurs del rei, fins que les forces de

l'ordre van expulsar els parlamentaris d'Herri Batasuna.

El cop d'estat del 23 de febrer, normalment

anomenat del 23-F, fou un intent fallit

de cop d'estat militar contra

el govern democràtic i legítim

d'Espanya que es va produir el 23 de fe-

brer de 1981. Amb l'aprovació de

la Constitució Espanyola de 1978 semblava

que el franquisme quedava enrere i que

Página 8

Cop d’estat del 23F.

9

El 15 de desembre de 1976 es ratifica la Llei per a la

Reforma Política que posa punt final al règim franquis-

ta i obrí el camí a unes corts constituents, amb la qual

cosa s'obre un procés que culminarà amb l'aprovació

per referèndum del 6 de desembre de 1978 de la Cons-

titució.

Amb les eleccions del 15 de juny de 1977 es formen

unes corts constituents, formades per dues Cambres:

el Congrés i el Senat.

Es va elegir una Comissió Constituent del Congrés, la qual designà una Ponència integrada

pels Diputats Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga Iribarne (AP),Miguel Herrero y Rodríguez de

Miñón (UCD), Gregorio Peces-Barba (Socialistas del Congreso), José Pedro Pérez Llor-

ca (UCD), Miquel Roca i Junyent (Minoria Catalana), i Jordi Solé Tura (PCE). Aquestes set personali-

tats seran conegudes popularment amb el nom de Pares de la Constitució

Després de rebre 3.100 esmenes al text inicial fou redactat un segon projecte que va ser aprovat

per les dues Cambres i, per referèndum, pels espanyols el 6 de desembre de 1978 amb

un 88,54% de vots afirmatius.

La Constitució de 1978 dóna lloc a un sistema democràtic que es pot homologar amb les altres de-

mocràcies occidentals. Proclama els drets fonamentals, les llibertats públiques, la divisió de poders,

la sobirania popular i un Estat social i democràtic de dret, que adopta com a forma de govern

la Monarquia parlamentària. La Constitució de 1978 reconeix plenament les Comunitats Autòno-

mes.

Página 9 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Constitució Espanyola de 1978.

10

Al referèndum van acudir a votar el 67,11% dels electors.

Resultats:

·Cens: 26.632.180 electors

·Vots comptabilitzats: 17.873.301 votants

(67,11%)

·Vots a favor: 15.706.078 milions

(88,54%)

·Vots en contra: 1.400.505 milions

(7,89%)

·Vots en blanc: 632.902 (3,57 %)

·Vots nuls: 133.786 (0,75 %)

El referèndum per a la ratificació de la Constitució Es-

panyola de 1978 es va celebrar el diumenge 6 de

desembre de 1978 i en ell es plantejava als electors

l'aprovació o no de la nova Constitució Espanyola de

1978 aprovada a les Corts. La pregunta plantejada fou

«Aprova el Projecte de Constitució?».

El resultat final va ser l'aprovació del projecte consti-

tuent, al rebre el suport del 88,54% dels votants.

Página 10

Referèndum per a la ratificació de la Constitució.

11

Página 11 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Govern d'UCD, 1979-1982.

Després de l'aprovació de 1979 es van convocar noves

eleccions al març de 1979 que van tornar a donar el

triomf a UCD. Però Suárez va dimitir el 1981 a causa del

empitjorament del terrorisme, de l'oposició, la crisi

econòmica i sobretot per les crisi dins del seu propi partit.

Durant la sessió d'investidura del seu successor, Leopoldo

Calvo Sotelo, es produir un fracassat cop d'Estat el 23 de

Febrer de 1981, en què els diputats de les Corts van ser

segrestats per un grup de militars i guàrdies civils a mans

del tinent coronel Tejero. El nou govern va durar un any.

Durant els anys de govern d'UCD es van aprovar: l'Estatut

dels Treballadors, la reforma fiscal i la llei del divorci. A

més Espanya va ingressar a la estructura política de

l'OTAN.

El 29 de gener de 1981, fruit dels conflictes interns dins d'UCD, entre altres motius, Adolfo Suárez dimi-

teix com a President del Govern, sent el seu substitut fins a la fi de la legislatura Calvo-Sotelo després

del fallit intent de cop d'Estat del 23 de febrer d'aquest any. Des d'aquest moment es gesta la inevitable

desaparició del partit, havent-hi qui opina que l'únic que mantenia unida la coalició era la redacció de la

nova Constitució, la qual ja es trobava en vigor. Al seu torn va acabar sent un partit amb escassa popu-

laritat i ampli rebuig, a causa del augment de l'atur, la greu inflació i la general crisi econòmica que vivia

el país. Al febrer de 1982 4 diputats encapçalats per Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, s'integren en

les files d'Aliança Popular i al març altres 10 diputats del sector socialdemòcrata d'UCD liderats per

Francisco Fernández Ordóñez funden el Partit d'Acció Democràtica (que més tard es s'integraria en el

PSOE), acreixent la crisi interna per moments. Al juliol Landelino Lavilla es converteix en president

d'UCD coincidint amb l'abandonament del partit d'Adolfo Suárez i la creació per part d'aquest de Cen-

tre Democràtic i Social. D'altra banda el sector democristià crea el Partit Demòcrata Popular.

12

Govern del PSOE, 1982-1996.

Página 12

Les eleccions generals de 1982 van donar la

majoria absoluta al PSOE. (Partit Socialista

Obrer Espanyol).

Va governar fins a 1996 presidit per Felipe

González. Mesures socialistes:

1. Mesures polítiques: A l'exterior, el més

significatiu va ser la incorporació d'Espanya a

la Comunitat Econòmica Europea.

Internament, es reformar l'exèrcit per acabar amb el colpisme, es van subscriure acords amb França

contra el terrorisme i es van aprovar diferents estatuts d'autonomia.

2. Mesures econòmiques: Es emprèn el tancament d'empreses no competitives i es comença la mo-

dernització tecnològica d'altres. Es van millorar els transports (autovies, AVE ...)

3. Mesures socials: Es despenalitza l'avortament en alguns casos. s'amplia l'Estat del benestar gràcies a

l'extensió de tota la població a serveis com la sanitat, educació, ampliació de l'assegurança de l'atur,

pensions ...

13

Página 13 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Eleccions generals espanyoles de 1982.

Les eleccions se celebraren el 28 d'octubre de 1982. En

aquesta votació històrica, el PSOE de Felipe Gonzá-

lez aconseguiria una amplíssima majoria absoluta, ocupant

202 escons dels 350 dels que consta el Congrés. Es va en-

fonsar la UCD i Alianza Popular ocupa el seu espai polític.

José María Alfredo Aznar López (Madrid, 25 de fe-

brer de 1953) és un polític espanyol que va ser president

del govern d'Espanya entre 1996 i 2004. Va néixer el 25 de

febrer de 1953 a la ciutat de Madrid, nét de Manuel Aznar

Zubigaray, antic nacionalista basc que va passar a donar

suport a Franco i fill del periodista Manuel Aznar Acedo.

Va estudiar dret a la Universitat Complutense de Madrid, en la qual es llicencià l'any 1975, acon-

seguint l'any següent mitjançant oposicions la plaça de funcionari com a inspector d'hisenda, i

esdevenint cap del Servei de Coordinació del Ministeri d'Economia.

Està casat amb Ana Botella Serrano, regidora de l'Ajuntament de Madrid pel PP i té dos fills i una

filla, Ana Aznar Botella, que va casar-se amb Alejandro Agag el 2002 a L'Escorial.

El 2004, després de la presa de possessió del secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapa-

tero, com a nou president del govern espanyol, Aznar abandonà la política activa, sent-li atorgada

la Medalla d'Or del Congrés dels Estats Units d'Amèrica i sent nomenat membre delConsell d'Es-

tat d'Espanya.

Fou nomenat president de la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), entitat molt pro-

pera al seu partit, i una vegada nomenat Mariano Rajoy president del Partit Popular fou nomenat

president d'honor d'aquest partit. Així mateix fou nomenat professor de la Universitat de George-

town en aquell país, on imparteix classes sobre Europa.

14

La transició a la democràcia a Espanya.

Página 14

En el període 1973-1985 Espanya va

viure una profunda crisi econòmica

que caracteritzar, com en altres

països occidentals, per altes taxes

d'inflació i atur, una inversió negativa

i un creixement molt lent del produc-

te interior brut. La crisi coincidir amb

els anys de la transició política d'un

règim autoritari a un sistema demo-

cràtic.

La transició política va retardar l'adopció de mesures econòmiques per fer davant la crisi de l'eco-

nomia, però també va obrir l'oportunitat de fer reformes importants que van ajudar a la consolida-

ció de la democràcia.

En el període 1973-1985 Espanya va viure una profunda crisi económica que es va caracteritzar,

com en altres països occidentals, per altes taxes de inflació i atur, una inversió negativa i un creixe-

ment molt lent del producte interior brut. La crisi va ser particularment intensa en el sector secun-

dari, reflectint-se en una notable reducció del pes de la indústria en el conjunt de l'economia, pro-

cés que ha rebut el nom de "desindustrialització".

Van ser anys de desassossec, amb una agenda política recargadísima, apassionada i apassionant,

amb expectatives alcistes en tots els ordres, amb urgències per abordar els canvis perquè des de

novembre de 1975 al temps lent de la Dictadura va substituir el temps ràpid de la democràcia.

Des de la mort de Franco la societat espanyola aspirava a majors cotes de participació i de llibertat,

a uns nivells de vida més alts, a un repartiment de la renda i de la riquesa més justos, a una econo-

mia menys intervinguda, més competitiva, eficient i estable.

15

Página 15 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Govern de PP, 1996-2004.

El govern del Partit Popular, presidit per José

María Aznar, adptó les següents mesures:

1. Mesures polítiques: En política exterior, Es-

panya va ingressar a l'OTAN, es intensificar un

acostament als Estats Units que va culminar

amb un suport a aquest país a la guerra de

l'Iraq, el 2003. En política interior, eliminar

l'obligatorietat del servei militar i van crear un

exèrcit professional. Intensificar la lluita contra

el terrorisme.

2. Mesures econòmiques: privatitzar empreses

estatals i es va flexibilitzar l' mercat laboral, el

que va propiciar reduir el dèficit públic i com-

plir amb la normativa europea d'entrar a la zo-

na euro el 2002.

3. Mesures socials: es va aprovar la Llei d'Estrangeria i es van aprobar mesures contra la immigra-

ció il · legal.

Tras su victoria en las elecciones legislativas de 1996 el Partido Popular alcanzó el poder en España

y lo mantuvo durante dos legislaturas.

No obstante, en el primer período gobernó con el apoyo parlamentario de los nacionalistas catala-

nes (CIU), vascos (PNV) y canarios (Coalición Canaria), mientras que en el año 2000 ganó por ma-

yoría absoluta. En las elecciones celebradas el 3 de marzo de 1996 ganó el Partido Popular, si bien

no consiguió la mayoría absoluta que obtendría en los comicios celebrados el 12 de marzo de

2000.

16

Crisis del Govern Socialista y popular.

Página 16

-Va començar la crisi al voltant de 1990, a

causa de la repercussió de la crisi econòmi-

ca mundial de 1990-1996. A això es va su-

mar escàndols de corrupció, el cas GAL i la

recrudescència de l'oposició.

-El suport als Estats Units en la guerra de

l'Iraq, amb el qual es va relacionar l'atemp-

tat terrorista islàmic de l'11 de març de

2004, va provocar el descontentament i

desconfiança de gran part de la població.

Les eleccions, celebrades tres dies després

d'aquest fet, van donar la victòria al PSOE.

17

Página 17 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

La nova etapa del Govern Socialista.

La nova etapa està sent presidida per José Luis Ro-

dríguez Zapatero:

1. Mesures polítiques: A l'exterior, la mesura més

significativa va ser la retirada de les tropes espan-

yoles a l'Iraq. A l'interior, es van formar estatuts

de autonomia d'algunes comunitats entre 2006 i

2007, com Catalunya, Comunitat Valenciana, An-

dalusia, Balears, Castella i Lleó i Aragó. A més es va

iniciar el diàleg polític amb la banda terrorista ETA.

Per tal d'aconseguir la pau.

2. Mesures econòmiques: contemplen rebaixa de l'IRPF, la gradual reducció de l'impost de socie-

tats, privatització d'algunes empreses estatals, augment de l'edat de jubilació ... per intentar fer

front a la crisi econòmica actual.

3. Mesures socials: aprovació de matrimonis entre persones del mateix sexe (2005), Llei de Igualtat

de Gèneres, Llei de Dependència ...

18

Página 18

Juan Carlos I d’Espanya.

Joan Carles I de Borbó (Roma, Itàlia, 5 d gener de

1938) és el rei d'Espanya.

Va ser proclamat el 22 de novembre de 1975,

després de la mort de Francisco Franco, d'acord

amb la Llei de Successió en la Prefectura de l'Es-

tat de 1947. La Constitució espanyola, ratificada

per referèndum popular el 6 de desembre de

1978 i promulgada el 27 de desembre del mateix

any, ho reconeix expressament com a rei d'Es-

panya i legítim hereu de la dinastia històrica de

Borbó, atorgant-li la prefectura de l'Estat.

La Carta Magna confereix a la seva dignitat el rang de símbol de la unitat nacional. Anteriorment a la

seva proclamació, havia exercit funcions interines en cap de l'Estat durant la malaltia de Franco.

Al llarg del seu regnat, el rei ha gaudit d'un elevat suport popular tant a Espanya com a Iberoamèrica.

No obstant això, en 2012 aquesta tendència va canviar de forma dràstica i el suport es va reduir fins al

punt que, a l'abril de 2013, un 53% de la població desaprovava la forma en què exercia les seves fun-

cions.

El paper del rei durant la Transició espanyola i la seva intervenció per frenar l'intent de Cop d'Estat de

1981, el seu suport a la unitat europea i la seva contribució a l'hora d'estrènyer relacions diplomàtiques,

han estat objecte de diversos homenatges, reconeixements, premis i guardons internacionals com el

Premi Carlemany (1982), el Premi Félix Houphouët-Boigny per la Recerca de la Pau de la UNESCO

(1995), la «Medalla de la Democràcia» de la Universitat de Yeshiva (1997), el Premi «Estadista Mundial

»de la Fundació Appeal of Conscience (1997) o el Premi Estatal de la Federació Russa (2011), entre al-

tres.

19

Página 19 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Principis del rei.

Nascut com Juan Carlos Alfonso Víctor María de

Borbó i Borbó-Dos Sicilias, Joan Carles I és nét

d'Alfons XIII i fill del matrimoni hagut entre

Joan de Borbó i Battenberg, comte de Barcelo-

na, i de María de les Mercès de Borbó-Dues Si-

cilias i Orleans, princesa de les Dues Sicilias.

Juanito, com l'anomenen els seus més propers

per diferenciar-ho del seu pare, Joan de Borbó,

9 néixer en una clínica de Roma (Itàlia), ciutat

on vivien els seus pares, durant l'exili de la

Família Reial, absent d'Espanya des de la pro-

clamació de la Segona República en 1931.

Va ser batejat el 26 de gener de 1938 a la capella de l'Ordre de Malta de Roma pel cardenal se-

cretari d'Estat de la Santa Seu, Monsenyor Eugenio Pacelli, futur papa Pius XII. La seva àvia pa-

terna, la reina Victòria Eugènia, va ser la padrina, i el seu avi matern, Carlos Tancredo de Borbó-

Dues Sicílies, príncep de les Dues Sicilias i infant d'Espanya, el padrí. El 1942 es va traslladar jun-

tament amb la resta de la seva família a Lausanne, a Suïssa.

En una entrevista realitzada el 25 agost 1948 entre Franco i el comte de Barcelona al golf de Bis-

caia, es va acordar que el príncep es traslladaria a Espanya per cursar allí els seus estudis. El 8 de

novembre de 1948, als deu anys d'edat, Juan Carlos va trepitjar per primera vegada territori es-

panyol. Allà estudiaria fins a durant aquest any acadèmic. Després de l'estiu de 1949, però, el

deteriorament de les relacions entre Franco i Joan portarien a aquest últim a decidir que el seu

fill no tornés de moment a Espanya.

20

Página 20

Juan Carlos I Príncep d’Espanya.

En virtut de la Llei de Successió en la

Prefectura de l'Estat de 1947, Joan Car-

les va ser proposat com a successor de

Franco a títol de rei, proposta ratificada

per les Corts Espanyoles el 22 de juliol

de 1969, davant les quals el jove prín-

cep prestaria jurament de guardar i fer

guardar les Lleis Fonamentals del Regne

i els principis del Moviment Nacional, és

a dir, l'ideari franquista.

Seguint les regles dinàstiques, la successió hagués hagut de recaure en el seu pare, Joan de Borbó i

Battenberg, tercer fill i hereu del rei Alfons XIII. No obstant això, les no molt cordials relacions entre

Joan i Franco van determinar el salt en la línia de successió i el nomenament de Joan Carles com a

Príncep d'Espanya, títol de nou encuny amb el qual Franco pretenia salvar distàncies respecte a la

monarquia liberal. Aquest salt va ser acceptat pel príncep Juan Carlos, creant un conflicte intern a la

Casa Reial de Borbó. El Comte de Barcelona no renunciaria oficialment als seus drets successoris fins

a 1977, quan el regnat del seu fill i la fi del règim franquista eren ja fets consumats.

Joan Carles I va ser el successor designat per Franco per a la direcció de l'Estat i va assumir interina-

ment aquest càrrec del 19 de juliol al 2 de setembre de 1974 i del 30 d'octubre al 20 de novembre

de 1975 per malalties de Franco.Joan Carles assumia per primera vegada la direcció de l'Estat de ma-

nera interina.

21

Página 21 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Regnat Juan Carlos I (1975- ara).

En anunciar la mort de Franco (20 de novembre

de 1975), va jurar acatar els Principis del Movi-

ment Nacional, destinats a perpetuar el franquis-

me. Tanmateix, es va basar en ells per promoure

el Referèndum per a la reforma política, amb un

aclaparador suport del 94% a favor de la reforma

que va iniciar la Transició Espanyola cap a la de-

mocràcia. Va ser proclamat rei d'Espanya per les

Corts Espanyoles com Juan Carlos I d'Espanya el

22 de novembre de 1975 i exaltat al tron el 27 de

novembre amb una cerimònia d'unció

anomenada: «Missa de l'Esperit Sant» (l'equivalent a una coronació) celebrada a la històrica Església

de Sant Jerónimo el Real de Madrid.

El 14 de maig de 1977, el seu pare, el comte de Barcelona, va renunciar als seus drets dinàstics

històrics i la direcció de la Casa Reial en la persona de Joan Carles, un cop va haver constatat la impos-

sibilitat d'accedir personalment al tron. Amb aquesta renúncia es reprenia la dinastia històrica, i d'a-

questa manera, després de la proclamació de Joan Carles I com a rei d'Espanya i amb la renúncia de

Joan de Borbó als seus drets, Felipe es va convertir en hereu de la Corona i va assumir el títol de Prín-

cep d'Astúries l'1 de novembre de 1977.

Durant el seu regnat es va aprovar la Constitució espanyola, que defineix les funcions del rei, supri-

mint tota participació política de la Corona i convertint Espanya en una Monarquia Parlamentària de

tall europeu occidental, així mateix, l'article 57 de la Constitució li reconeix com l'hereu legítim de la

dinastia històrica, esbiaixant el d'hereu designat de Franco. La Constitució va ser ratificada en un re-

ferèndum (6 de desembre) i el rei la va sancionar el 27 de desembre.

22

Página 22

La persona del rei d'Espanya.

El títol de Rei d'Espanya ve avalat per la Constitu-

ció, que recupera i incorpora al seu text totes les

normes expresses i tàcites que tradicionalment

han regit la monarquia a Espanya. La Constitució a

més reconeix al rei el dret d'usar tots els altres

títols que corresponguin a la Corona.

Els títols històrics que correspon a sa majestat el

rei d'Espanya són els següents:

Rei de Castella, de Lleó, d'Aragó, de Mallorca, de

les Dues Sicilias, de Sevilla, de Jerusalem, de Nava-

rra, de Granada, de Toledo, de València, de Galí-

cia, de Sardenya, de Còrdova, de Còrsega, de Múr-

cia , de Jaén, dels Algarves, d'Algesires, de Gibral

tar, de les Illes Canàries, de les Índies Orientals i Índies Occidentals, de les Illes i Terra Ferma del Mar

Oceà; Arxiduc d'Àustria; Duc de Borgonya, de Brabant, de Milà , d'Atenes i Neopàtria; Comte d'Habs-

burg, de Flandes, del Tirol, del Rosselló, i de Barcelona; Senyor de Biscaia i de Molina, etc; Sobirà Gran

Maestre de la Insigne Ordre del Toisón d'Or i Gran Mestre de totes les ordres civils i militars de l'Estat.

La Constitució reconeix a la persona del rei (o reina) inviolabilitat absoluta i proscriu tota responsabili-

tat per la seva banda, sigui política o jurídica, no obstant ia manera de compensació, la Constitució es-

tableix la invalidesa de tots els actes del Titular de la Corona que no tinguin de la ratificació regulat, que

correspon al president del Govern, als ministres o el president del Congrés dels Diputats, segons els ca-

sos.

23

Página 23 TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

La successió en el Tron.

La successió en el Tron segueix l'ordre regular de

primogenitura i representació, i serà preferida sem-

pre la línia anterior a les posteriors, en la mateixa

línia el grau més pròxim al més remot, en el mateix

grau l'home a la dona i en el mateix sexe la persona

de més edat a la de menys.

Això vol dir que després de vacar la Corona, per

mort o abdicació del seu titular, es convertirà en rei

el seu fill de més edat, en absència d'homes i de

descendents d'aquests, es convertirà en reina la se-

va filla de més edat, en absència de filles i de des-

cendents d'aquestes, es convertirà en rei el seu

germà de més edat, en absència de germans i de

descendents d'aquests, la seva germana de més

edat, i en absència de germanes i de descendents

d'aquestes, els altres parents de graus i línies més distants. Aquest tipus de successió es diu agnaticia i

no sàlica, perquè a diferència de la Llei Sàlica no exclou les dones de la successió sinó que únicament

les situa darrere dels seus germans homes, encara que aquests siguin de menor edat. Actualment es

troba en discussió la idea de modificar la Constitució per permetre que la successió operi a favor de la

persona de més edat, amb independència del seu sexe, el que portaria a una successió per primogeni-

tura estricta. Les persones que tinguin dret a la successió en el Tron poden casar-se lliurement, tret

que el matrimoni s'enfronti a la prohibició expressa del titular de la Corona i de les Corts Generals, en

aquest cas la persona en qüestió perdria el seu dret a succeir per a si i els seus descendents; això vol

dir que tot matrimoni es presumeix celebrat amb l'assentiment del titular de la Corona i de les Corts

Generals, excepte prova en contra, i que l'oposició al mateix ha de ser manifestada de forma expressa

tant per un com per altres i que en cas que només un d'ells s'oposés al matrimoni, aquest podria cele-

brar-se sense cap conseqüència per a la persona en qüestió.

L'actual Rei d'Espanya és Juan Carlos I.

24

La família reial.

La Família Reial es compon del rei o reina

(titular de la Corona), de la reina consort o

consort de la reina, dels descendents

d'ambdós (fills i néts, comunament) i dels

consorts d'ells.

La dona casada amb el rei és reina d'Espanya

i té dret al tractament de majestat. L'home

casat amb la reina és príncep i té dret al trac-

tament d'altesa reial, encara que res a la

Constitució impedeix que es modifiqui aquesta norma i s'elevi a rei consort amb tractament de majes-

tat a l'espòs de la reina (de fet, a Espanya ha ocorregut en algunes ocasions en el passat, rebent el títol

de rei consort i el tractament de majestat l'espòs de la seva majestat la reina Isabel II, l'infant don Fran-

cisco d'Agafeu, així mateix va rebre el títol de rei consort i el tractament d'altesa reial l'espòs de la reina

Joana I, l'arxiduc d'Àustria Felip d'Habsburg). La Constitució exclou expressament la reina consort o

consort de la reina de l'exercici de les funcions constitucionals, llevat del que disposa per a la regència.

El successor immediat a la Corona (la persona que en un moment donat es convertiria automàticament

en rei o reina en cas de mort o abdicació del titular de la Corona) és príncep o princesa d'Astúries i té

dret al tractament d'altesa reial.

Els fills del rei que no siguin príncep o princesa d'Astúries i els fills d'aquest príncep o princesa són in-

fants d'Espanya i reben el tractament d'altesa reial. Els fills dels infants o infantes són grans d'Espanya i

tenen dret al tractament d'excel · lència.

Les lleis preveuen per a la Família Real un tracte diferent en circumstàncies que la mereixen: les nor-

mes processals eximeixen al rei o reina, al seu consort i al príncep o princesa d'Astúries de concórrer a

la crida judicial i de prestar testimoni, i permeten que la resta dels membres de la Família Real ho facin

per escrit, el Codi Penal comú i el Codi Penal militar castiguen com a delicte contra la Corona l'homicidi,

consumat o temptat, contra el rei o reina, qualsevol dels seus ascendents o descendents, reina consort

o consort de la reina, príncep o princesa hereus de la Corona i regent o membre de la regència.

Página 24

25

Página 25

Última hora: mort d’Adolfo Suárez Va ser el coratge fet persona i el més ferm defensor dels valors del diàleg i del

consens. Però per sobre de tot, Adolfo Suárez González, que ha mort aquest

diumenge 23 de març als 81 anys després d'una llarga malaltia neurodegenera-

tiva, entra a la Història per haver dirigit un autèntic canvi en el curs dels assum-

ptes públics d'Espanya, que va transitar des de l'Estat dictatorial fins a la demo-

cràcia constitucional en només dos anys i mig, malgrat la intensitat dels esfo-

rços de l'extrema dreta i del terrorisme d'ETA i del GRAPO per impedir -ho, i de

les conspiracions de franquistes atrinxerats en l'immobilisme.

26

TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA

FINS A L’ACTUALITAT

Opinió Personal. Ha estat el treball més interessant que he fet fins al moment. Treballar amb un nou format ha

estat, al principi, una mica estressant, però li vaig agafar el gust a mesura que ho entenia mi-

llor.

La informació d'aquest treball ha estat la que més m'ha cridat l'atenció en comparació amb els

anteriors, atès que són actes que van tenir lloc no fa molts anys i gràcies a ells hem arribat així

al dia d'avui.

Ha estat difícil redactar, ja que he trobat molt material per a això i ha estat una mica complicat

haver de seleccionar el més important.

Així i tot, ha estat agradable de fer.

TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA FINS A

L’ACTUALITAT

27

TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA A ESPANYA FINS A

L’ACTUALITAT

28/04/2013

http://ca.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3_democr%C3%A0tica_espanyola (18/04/2014)

http://jvicenteforner.wordpress.com/2009/06/13/mort-de-francisco-franco/ (18/04/2014)

http://www.rtve.es/alacarta/videos/fue-noticia-en-el-archivo-de-rtve/espanoles-franco-

muerto/362530/ (18/04/2014)

http://es.wikipedia.org/wiki/Carlos_Arias_Navarro (18/04/2014)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A8ndum_per_a_la_ratificaci%C3%

B3_de_la_Constituci%C3%B3_Espanyola_de_1978 (18/04/2014)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Constituci%C3%B3_Espanyola_de_1978 (18/04/2014)

http://ca.wikipedia.org/wiki/23-F (18/04/2014)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_generals_espanyoles_de_1982 (18/04/2014)

https://portal.uah.es/portal/page/portal/epd2_profesores/prof121788/publicaciones/

Economia%20y%20politica%20durante%20la%20transicion.pdf (19/04/2014)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Aznar_L%C3%B3pez (20/04/2014)

http://iesbarriodebilbao.es/blogs/pcpi/files/2009/04/LA-TRANSICI%C3%93N-ESPA%C3%

91OLA-Y-LA-CONSTITUCI%C3%93N-DE-1978.pdf (22/04/2014)

http://es.wikipedia.org/wiki/Santiago_Carrillo (22/04/2014)

http://es.wikipedia.org/wiki/Uni%C3%B3n_de_Centro_Democr%C3%A1tico (23/04/2014)

http://iris.cnice.mec.es/kairos/ensenanzas/bachillerato/espana/democratica_03_00.html

(23/04/2014)

http://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Carlos_I_de_Espa%C3%B1a (24/04/2014)

http://es.wikipedia.org/wiki/Rey_de_Espa%C3%B1a (26/04/2014)

Bibliografia.