Pd t 35

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

35Any 4

15 de juliol de 2010

Sumari

2 Història de quan uns ardits i valents exploradors van tro-bar el Mamut de Viladecans (5). Josep Mumany

3 Els patrocinadors del Mamut i els mamutaires d’honor

4 Un any més, el Teatre al Carrer. David Álvarez

5 Per què l’Ajuntament de Viladecans no vol que de Cal Me-nut en diguem Cal Menut? Josep Lligadas

6 ¿Por qué los empleados públicos y pensionistas? Rafa Chocán

7 Estampes del segle XX: Quan tot el mal venia del nord. José Luis Atienza

8 La mirada aguda: Polyommatus bellargus – Blaveta. Eio Ramon

9 Les nostres entitats: BFV - BMV Escola de bàsquet. Jose-pa Guti

10 Històries viladecanenques: Manuel Clemente, “El Maes-tro”. Andreu Comellas

13 Conèixer Viladecans: La Torre del Baró, un gravat del se-gle XIX. Jaume Lligadas.

Ja ve el Mamut!El proper 7 de setembre, després del pregó de la Festa Major, tindrem el Mamut a la Pla-ça de la Vila. No sabem com vindrà, però el tindrem. I el diumenge dia 12 a la tarda, el darrer dia de la Festa, el portarem a passejar pels carrers de Viladecans, i li ensenyarem com és ara aquesta ciutat que ell va conèixer tan diferent fa milers d’anys. I segurament que aquesta passejada será una gresca considerable, que repetirem any rere any.I aleshores, a partir d’aquí, anirem veient com el Mamut es va incorporant a la nostra vida ciutadana, perquè sigui alguna cosa més que una bèstia que ens trobem només a la Festa Major. A les escoles, a les entitats, en els diversos moments del nostre cicle festiu, el Mamut ens hi ha d’acompanyar. De moltes i moltes maneres. La Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”, amb l’eficaç suport de l’Ajunta-ment, amb el patrocini de les empreses que hi han volgut col·laborar, i amb l’aportació d’un munt de Mamutaires d’honor, ha treballat i continua treballant perquè tot plegat sigui una bona eina per fer festa junts, i per sentir-nos més orgullosos de la nostra ciutat, de les nostres festes, de la nostra vida col·lectiva. Sens dubte, podem sentir-nos-en ben satisfets.Així doncs, ens veiem el 7 de setembre a la Plaça de la Vila. I porteu el mocador de l’any passat. N’hi haurà més, però porteu el que teniu, perquè la plaça sigui un mar groc i negre. Bon estiu!

Viladecans, punt de trobada - Núm. 35 - Maig 2010 2

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar

el Mamut de Viladecans (5)– I el Mamut? -va preguntar amb interès la Sales.– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.– Què pregonen?– Els de Sant Climent, es pixen a la riera i els de Viladecans es beuen la bromera.– Que porcs! –va exclamar la Sales mentre es tapava la boca en senyal de fàstic.– I a fe de Déu, que n’hi havia de bromera. És clar, essent de la muntanya han de ser molt potents...! Ja m’enteneu. Però de cop i volta m’he adonat que som el que collim; i els de Sant Climent, per què són famosos...? – Per les cireres! –va dir la Saleta contenta, contenta d’haver encertat.– I els de Viladecans?Ningú no va contestar.– Pels melons i les síndries! –va respondre el Joan. – Doncs bé, després d’aquesta conclusió he pensat que la bromera dels climentons no pot ser més que de Mamut.

Tothom va tenir un esglai i la gent es va apropar al voltant del Joan, preguntant– Així què ...? – L’has vist? – On és? – Per què no el portes aquí?– Bé, sí, l’he vist –va dir el Joan mentre demana-va calma amb les mans esteses–. Però el Mamut no vol baixar a la ciutat. No es refia de la gent, penseu que ha fet un salt en el temps molt gran, i ara tot li és estrany, necessita sentir-se segur i que l’acollim amb alegria. Ens costarà de convènce’l. De totes maneres, m’ha deixat fer-li una fotografia, perquè d’una manera o altra vol ser present a la nostra Fes-ta Major.El Joan va treure una fotografia enorme on es veia clarament la silueta d’un Mamut. – Som-hi! Anem a penjar-la a la façana de l’ajunta-ment. Va, ajudeu-me!De seguida, dos nois de la colla dels diables de Vi-ladecans van llençar unes cordes des de dalt de la torre del rellotge de Can Modolell, van lligar la fo-tografia gegant que en Joan li havia fet al Mamut, i la van hissar ben amunt, perquè tothom veiés el Mamut. Tot seguit, els grallers van començar a tocar els compassos del Patatuf i tothom a la pla-ça es va posar a ballar. I diuen, que van estar ba-

llant molta estona més, fins i tot sevillanes, i que l’alegria, malgrat no haver pogut por-tar el Mamut de veritat, es va apoderar dels viladecanecs i viladecanenques, perquè ara sabien que el Mamut existia, i que tard o d’hora acabaria entrant a la ciutat per portar gresca i xirinola. I hi ha qui diu que la festa continua...

Josep Mumany

Viladecans, punt de trobada - Núm. 35 - Juliol 2010 3

Els patrocinadors del MamutUnes quantes empreses de Viladecans han volgut fer aportacions importants perquè el Mamut arribi i puguem fer festa amb ell. Per ara, són aquestes:

Llibreria Els Nou Rals •Forn del Mig•Modes Constanci•Hobbit Viatges •Calçats Daniel •Viladecans Punt de Trobada•Grup Tres Torres •Carns Nati •AVAF (Associació de Viladecans d’Afectats de •Fibromiàlgia i SFC) Partit dels Socialistes de Catalunya•Convergència Democràtica de Catalunya •Iniciativa per Catalunya Verds •Esquerra Unida i Alternativa •

Partit dels Comunistes de Catalunya •Esquerra Republicana de Catalunya•Cal Sei •Centro Cultural Raíces de Andalucía•El rebost de Can Tries •Parròquia de Sant Joan •Associació de Pares del Centre Ocupacional •Caviga Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra •NorteAgrupament Coral La Lira•Càritas Interparroquial de Viladecans•

La Bodegueta•

I el Mamut ha rebut un premiHo dèiem en el número passat, i aquí ho repetim, perquè és important. El Mamut de Viladecans ja ha rebut un premi! Concretament, un accèssit dels premis de l’aula de formació Joan Garcia Nieto, que atorga Comissions Obre-res del Baix Llobregat, per a projectes que fomentin la cohesió social. Visca!

Els Mamutaires d’honorEl suport dels comerços, les associacions, les entitats de Viladecans. Per ara, els Mamutaires d’honor són aquests:


El principi del mes de juliol és una data asse-nyalada al calendari de Viladecans perquè sig-

nifica l’arribada del festival de Teatre al Carrer. Enguany, la tra-dició s’ha mantingut, tot i que ha hagut d’escurçar la seva durada, i és que en dies com els que ens toca viure és més important que mai continuar somrient, compar-tir una estona de diversió amb la gent del poble, i en definitiva, gaudir del començament de l’es-tiu i de nits a la fresca, amanides amb espectacles diversos de tots els àmbits del món de les arts es-cèniques. Des d’arreu d’Europa i de la resta del planeta, i fins i tot de casa nostra, arriben a la nos-tra ciutat companyies d’artistes disposats a presentar els seus espectacles de dansa, acrobàcies, malabars, titelles, circ, música, i com a mare de tots plegats, la bella art del teatre. En aquesta 21a edició han estat 30 les com-panyies que han omplert de vida els carrers de Viladecans amb els seus muntatges. Hi ha hagut lloc per a gent amb una destaca-da i consolidada trajectòria, però també ha quedat espai per als artistes més propers, i passat el capvespre, les batucades ens han fet ballar i ens han explicat algu-na cosa més sobre la màgia de les

nits d’estiu, que ja va descobrir algú tan important per al món del teatre com William Shakes-peare. El festival és una festa per a la ciutat, això és clar. Però també és una festa per al mateix teatre, perquè trenca la barrera física de l’edifici, que separa l’actor i l’es-pectador amb una línia clarament delimitada en el prosceni. Aquest any han estat vuit els espais de la ciutat que s’han convertit en es-cenari de les diferents propostes creatives. Que el teatre no sigui privat sinó públic, en el sentit més literal del mot, i que no es representi en un lloc tancat, en-cotillat entre parets, sinó a l’únic espai que tots compartim, és una bona notícia perquè s’apropa a persones que no hi estan vincu-lades o que no tenen prou ganes per comprar una entrada i assis-tir a una funció. Trencar les fron-teres i sortir al carrer és només fer justícia i reconèixer que el teatre és un d’aquells ocells que, de tan macos, no han nascut per viure a cap gàbia. I un cop recuperats de la gresca, queden els records, que seran més intensos per a alguns, més romàntics per a d’altres, però divertits per a tots. Començant pel nen que ha quedat embadalit

mirant uns homes que mengen foc fins arribar a la noia que ha sentit un salt al cor amb la core-ografia aèria de dos amants acrò-bates. Des de l’Agrupació Cul-tural Mossèn Cinto Verdaguer, i agafant la petita part que ens toca com a portaveus de la gent del te-atre, volem agrair a tots aquells que fan possible que cada estiu la nostra ciutat visqui una festa com aquesta. Als organitzadors, a les companyies, als col·laboradors, a tothom qui ha fet un cop de mà per preparar-ho tot. I sobretot als que s’aturen a mirar què passa i descobreixen que el teatre i tota la resta d’arts escèniques han envaït la ciutat, perquè al cap i a la fi, són qui dóna sentit a la festa. I això es mereix un aplaudiment molt fort, dedicat a qui habitualment té reservat el paper d’aplaudir. I també volem celebrar que tenim un motiu més per estar orgullo-sos: la nostra ciutat està marcada al calendari dels assidus al teatre a la fresca. Si no existeix cap dub-te que el rei dels festivals espera fins al final de l’estiu i apareix a Tàrrega, en més de vint ocasions hem demostrat que ells marcaran el final de la temporada, però és a Viladecans on, un cop més, s’ha aixecat el teló.

David Álvarez

Un any més, el Teatre al Carrer


El dimecres 11 de juny tin-gué lloc la tercera de les sessions dels Capvespres de Ca n’Amat, aquestes

sessions de temes històrics i patri-monials que a hores d’ara ja s’han consolidat com un dels grans en-certs de la programació d’activitats de la ciutat.La cosa anava aquest dia de la pre-sència d’ibers i romans en aquestes terres. I va estar certament molt bé. Però en un determinat moment un

petit detall em va dei-xar perplex i em va fer r e c o r d a r una preo-cupació que em ronda, a mi i a d’al-tres, des de fa temps. El detall va ser que una de les imat-

ges dels llocs on s’havien trobat jaci-ments d’aquelles èpoques antigues, estava indicada amb un rètol que deia “Can Sala”, i amb aquest nom va parlar-ne el ponent. I estic segur que molt pocs dels assistents van poder identificar aquell lloc. Per-què aquell lloc tots el coneixem com “Cal Menut”, no com “Can Sala”. I per què posava “Can Sala”, doncs? Doncs perquè els responsables del nomenclàtor de la ciutat van deci-dir en un moment determinat que la masia no s’havia de dir “Cal Me-nut”, sinó que havia de portar el curiós nom compost de “Can Sala – Can Menut”. Ho van decidir, crec,

perquè els propietaris eren els de Can Sala, tot i que, si mai la masia s’havia anomenat així, aquest nom ara està ben desaparegut. Però van creure que estava bé anteposar el nom dels propietaris al nom popu-lar i fer aquest híbrid estrany que han fet. Aquesta decisió la va apro-var l’ajuntament, i ara, per abreu-jar, en la sessió de l’11 de juny van fer servir només la primera part d’aquest nom decidit pels respon-sables del nomenclàtor. Resultat: que, en els papers oficials, acabaran fent desaparèixer el nom propi i tra-dicional, el nom que ens ha arribat fins a nosaltres, per substituir-lo per un altre nom que en definitiva és un nom inventat.Jo crec que l’Ajuntament de Vilade-cans es va equivocat molt en apro-var aquest nom. La llengua, la par-la, no la decideixen uns tècnics que pensin que tal nom és més erudit o que està catalogat en no sé quin paper que han trobat. El nom de les coses el fa la gent. I a Viladecans la gent continuem existint. No som una espècie extingida sobre la qual ara puguin dictaminar historiadors i antropòlegs. A Viladecans la gent continuem parlant, i som els vilade-canencs i viladecanenques els que transmetem els noms.Per favor. Demano a l’Ajuntament de Viladecans que respecti el nostre patrimoni, i recuperi oficialment el nom de la masia de Cal Menut. O dit d’una altra manera: per favor, demano a l’Ajuntament de Vilade-cans que no ens prengui els nostres noms.

Josep Lligadas

Per què l’Ajuntament de Viladecans no vol que de Cal Menut

en diguem Cal Menut?


Ante los problemas que genera la crisis, el gobierno de España reacciona congelando las pen-siones y recortando un 5% el su-

eldo de los empleados públicos.

La crisis se inicia en el otoño de 2007 cuando los bancos norteamericanos se dan cuenta que sufren un impago im-portante en el mercado inmobiliario, las famosas subprime. Esto provoca que al-gunos bancos entren en quiebra por fal-ta de liquidez y se produce bancarrota o default. El resto del sistema financiero mundial se contagia, el sistema financi-ero mundial se desmorona.En España se pincha la burbuja inmobi-liaria. Bancos y cajas tienen que cortar el crédito para obtener liquidez ya que tienen que devolver enormes cantida-des de dinero en préstamos al exterior, se corta el crédito a las empresas y par-ticulares y se provoca una asfixia gene-ral del sistema financiero español que se traduce en un millón de parados en un año y el goteo imparable del cierre de pequeñas y medianas empresas, se crea un bucle de paro, cierre de empre-sas, más paro, más cierre de empresas. Este bucle todavía no se ha cerrado; sus consecuencias, 4.600.000 parados en el plazo de dos años y medio. Lo peor aún tiene que venir según los expertos. El Gobierno de España, para restar los efectos de falta de liquidez, en vez de recortar gastos y ajustar presupuestos se lanza a una carrera loca de gasto pú-blico y en dos años y medio se pasa de tener superávit a una deuda pública del 11.5 % del PIB.

Dicen que “si debes mil euros al banco tienes un problema, pero si le debes mil millones, el problema lo tiene el banco”. Pues eso es lo que está pasando en es-tos momentos. La deuda española es de tal calibre que en caso de impago todo el sistema financiero europeo puede entrar en default. Ante esta perspectiva, Sarkozy y Angela Merkel exigen a Zapatero el sacrificio del sistema de protec-ción social español y el ajuste del gasto del Estado. Zapatero cla-va las rodillas a tierra y

ofrece en sacrificio,

para cal- mar la ava-ricia del Dios dinero al que todos sirven, a empleados públicos y pensionistas. A partir de ahora algo ha cambiado para siempre. El Mercado ya no sirve al Hom-bre, el Hombre sirve al Mercado. ¿Quién será el próximo?

Rafa Chocán

¿Por qué los empleados públicos y pensionistas?


L’anglès dels Beatles va trencar l’apropiació ideològica de la lengua española i el blindatge

contra les influències estrange-res. Fins i tot el futbol volien que fos balompié, els penaltis, pena máxima, i els córners, saques de esquina. Però no van tenir gaire èxit. Als coles de Viladecans es jugava a football, es llençaven pe-nalties, corners i i outs, encara que els nens amb bates a ratlles i pe-daços al cul dels pantalons curts, no sabien que en realitat estaven parlant anglès. Malgrat els esfor-ços amb les misses en català del senyor rector, el català era llengua pagana, perquè hablar en cristia-no, era hablar en castellano. Al bat-xillerat s’estudiava francès però no la Marsellesa, que podria con-tagiar l’aroma d’himne d’exiliats i republicans, i els nostres esco-lars havien de restringir els seus gustos musicals al Au claire de la lune, mon ami Pierrot. Als Herma-nos estudiava batxillerat un noi que vivia a l’Albarrosa, que era com viure a un estranger vedat de torres i tanques de xiprers re-tallats, i a més era andorrà. Ens explicava pel·lícules de les pel-lícules franceses on segons ell la Brigitte Bardot sortia nua amb pèls i senyals. Ens ho crèiem per-què estava revestit amb l’autori-tat que li donava la seva doble nacionalitat, el seu posat formal i la doble avantatge de ser alt i portar pantalons llargs. El català musicat havia començat a buscar aliances contra natura tan impossibles com la de Salomé i Raimon cantant ex aequo “Se’n va anar” en el Festival de la Can-ción Mediterránea, però el castellà dominava la ràdio del disco soli-

Estampes del segle XX/ 5

Quan tot el mal venia del nord

citado.. Fins i tot Nat King Cole només va ser radiat quan va can-tar en un precari castellà Yo tengo unos ojos negros quien me los quiere comprar.L’anglès va arribar amb la w del twist, una lletra estrafolària que no pintava res al diccionari i amb el She loves you yeah, yeah, yeah dels Beatles, que ens sona-va a silopsiu ye ye ye. Yeyé va convertir-se en un sobrenom pels nois amb melenes i les noies amb minifaldilla fins a desaparèixer per sobredosi quan la Conchita Velasco va cantar impunement una chica yeyé. Perquè de l’altre costat de la frontera arribaven noies yeah-yeah, que no s’assem-blaven gens a la Velasco. Anaven

en cotxes d’un altre món, perquè aquí la minoritària circulació era un monocultiu de 600, Dauphi-ne i 2 cavalls. A l’estiu passàvem pel costat de la carretera vorejada per enormes plataners i jugàvem a qui veia primer marques de cotxes i matrícules estrangeres. Portaven turistes que volien sol i platja.La nostra platja ha estat sempre al mateix lloc, però semblava llu-nyana, rere la frontera inacaba-ble dels camps, tallada pel filat invisible de l’autovia i tapiada pels càmpings. Els trajectes de la Mohn esquivaven la platja perquè lo seu eren Barcelona i les fàbri-ques. Autobusos sempre plens, amb gent dempeus agafant-se amb les mans en alt d’unes bri-des de cuiro que penjaven d’unes barres horitzontals. L’oci no ha-via arribat a la classe obrera, ja llunyans aquells 18 de Juliol dels cinquanta quan s’autoritzava que la gent anés a la platja pujada als bolquets dels camions.El turisme, el cotxe i la televisió van ser els primers brots d’una precària societat de consum aju-dada per un naixent narcisisme adolescent. El tabac americà, mi-llor de contraban, va incorporar el fum ros a la dieta, quan encara no donava càncer sinó que este-nia certificats de persona adulta. De contraban també venien els pantalons texans americans. Te-nir uns Levis del port era entrar a la divisió d’honor de la moderni-tat. Però l’altre anglès que va sac-sejar la tradició va venir del nord, com Sigrid, la nòvia del Capitán Trueno. L’anglès de les sueques.Les estrangeres. (Continuarà)

José Luis Atienza


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Polyommatus bellargus – Blaveta

Maig 2010

La blaveta és una papallona petita, amb una envergadura d’uns 17 mm. El cos és pelut i ferm.Aquesta espècie de papallones té un dimorfisme sexual molt evident, car mentre que les ales dels

mascles són de coloració blau cel amb reflexos metàl·lics, les de les femelles són marrons.Font Viquipèdia.


les nostres entitats

Hola, em dic “Qui-rol”; sóc la mascota del bàsquet femení Viladecans Sports,

voldria explicar algunes de les experiències viscudes al llarg de dotze anys, des de la seva funda-ció l’any 1998.La fundació del club és una mica complicada, lenta, treballosa; in-tentaré explicar, de la manera, més senzilla possible, com va començar tot: va començar amb les categories base del “BC Vila-decans”, l’equip sènior es va fun-dar amb la plaça dels “Ex-alum-nes Modolell “. Seguidament la directiva del “CB Viladecans”, va cedir els drets de la resta dels equips femenins. D’altra banda els projectes en l’esport femení són més difícils d’afrontar, ja que les ajudes són escasses, i l’esport femení, a causa de molts tabús, sempre ha estat minoritari. La primera idea era crear un club de bàsquet femení, però al llarg del temps, amb l’escola de bàsquet s’ha canviat...I ara em posaré seriosa, els objec-tius són molts: fomentar i pro-mocionar l’esport a nivell escolar, crear una escola de bàsquet mix-

ta, promocionar el bàsquet al car-rer; crear la línia masculina igual que la femenina, poder tornar al-gun dia a “Lliga Femenina 2”, ser un referent en l’àmbit social de la ciutat. El foment i la pràctica continua-da de l’activitat física i esportiva, en el món actual, és una cosa ne-cessària, no només com a practi-cants, sinó també com a impul-sors d’una activitat, que promou amistat, i sentiments que passen d’alterar-nos, a fer-nos somriu-re, del pur cansament a la satis-facció. Això aplicat a la infància, i adolescència, comporta créixer apreciant, per exemple, l’esforç i l’ajuda als teus companys. Tot això ho demostren jugadores del club tan meravelloses com Josefina Choclan, Sonia Pascual, Sandra Gamboa, Judith Viñuela, Marta Soler, Miriam Solozábal, Anabel Jiménez, Jelena Krsmano-vic, Paula Tarrasón, Mireia Del Valle, etc. Fa un any vam tenir la dolorosa notícia de que el nostre Sènior A no podria continuar a la Lliga Femenina 2, dic dolorosa, perquè tota la gent, que apreci-ava molt a les nostres noies, va plorar amb i per elles.

Josepa Guti


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Va néixer el 1928 a El Saladar, po-blet del municipi d’Almoradí, al Baix Segura, provincia d’Alacant, i es deia Manuel Clemente Marti-nez. Morí el 2005. Amb el braç dret “podat a mo-nyó”, és a dir: sense, la cama es-querra pràcticament igual (però amb el monyó una mica més gran), i l’altra cama menys de la meitat de la de qualsevol perso-na normal, patia de naixement la malformació congènita anome-nada focomèlia, que en els anys 60 es féu famosa perquè la talido-mida donada a les embarassades la provocava. En el seu cas, de quatre extremitats, només tenia de bo el braç dret i mitja cama. Tingué tres germans i dues ger-manes més, tots ells molt ben plantats; les germanes guapíssi-mes.En acabar la guerra, tota la fami-lia va ser expulsada, per “rojos”, de la terra que conreaven i la casa que habitaven de molts anys en-rere, perquè el contracte de venda havia estat d’aparaulament sense signar, en ser analfabeta la part compradora. De res no valgueren els testimonis. De resultes: misè-ria més que crua i, finalment, de-sarrelament i emigració per po-der sobreviure. Així les gastaven la postguerra i el franquisme, i aquest era el tracte que rebien els “desafectos”.Amb un petit esforç d’imagina-ció, us podeu fer càrrec de quina pot ser la infantesa, la joventut i la vida d’una persona com el Manolo. De petitó, com menja, com juga, com camina, vull dir… es desplaça, com es renta, com fa amics, com interioritza els altres i

a si mateix, com es socialitza… i com es va fent gran… Per ajudar-vos una mica… us diré que durant la infantesa s’ar-rossegava i rodolava per terra, a l’adolescència i a la joventut es desplaçava assegut en una cadira de prendre la fresca amb l’espat-llera sota l’aixella, a les acaballes de ser jove aconseguí posar-se una pròtesi especial i aprendre a caminar amb ella, bo i sostenint-se amb un bastó, malgrat les feri-des que la pròtesi sempre li faria; podent sortir de casa, aprengué el que hi havia tres cantonades més enllà de casa, i també, de passada, va aprendre el que eren les barreres arquitectòniques, cosa que l’animà a aprendre a pujar escales. Anar amb cadira de rodes tan sols ho va fer durant els mesos d’una convalescència quan tenia 74 anys. De madur, va aprendre a conduir cotxe, de pri-mer un 600 i després un “Talbot-Horizon” acondicionats a la seva mitja cama i únic braç. Conduint ell, jo vaig aprendre el que era la Vega Baja del Segura i el Baix Vinalopó, la verdura a la brasa, l’amanida de capellans, l’arròs amb crosta, l’arròs caldós amb rap i mero, el cocido de pelo-tas... entre d’altres coses.Jo vaig conèixer el Tío Manolo, a les primeries de l’any 1983, a La Mata, un poblet mariner poc més avall de Guardamar del Se-gura. S’estava pelant una taronja amb ganivet quan ens feren les presentacions. Amb això vull dir que menjava tot sol, com tam-bé es dutxava i rentava tot sol, s’afaitava tot sol amb navalla, no es menjava les ungles -se sinó que se les tallava, es feia el nus de la

corbata tot sol i es feia el llit; com qualsevol altra persona que ho fa, sí, només que amb la particu-laritat de tenir una sola mà per fer-ho. Evidentment, per segons quines coses depenia totalment dels altres i, en aquest sentit, pare, mare i germans sempre fo-ren encomiables.Els seus aprenentatges sempre fo-ren autodidactes. No anà gairebé a escola perquè ni podia ni n’hi havia per a ell. El seu viure va ser una lluita contínua per apren-dre i no dependre a ser possible de ningú, i aprendre qualsevol cosa per poder-la servir a qualse-vol. Volgué ser mestre.No el deixaren, oficialment, ser mestre; però ell acabà essent mes-tre. Aconseguida la mobilitat mí-nima i fet l’ensenyament primari pel seu compte, abans de fer els trenta anys començà el batxille-rat, també pel seu compte, amb la intenció de fer Magisteri a l’Esco-la Normal. En un sol any en va fer tres de cursos, però fent cinquè es va assabentar que mai no el dei-xarien exercir i ni tant sols entrar a la Universitat, no únicament per estar-ne exclosos els pobres, sinó, també, per raó de la seva in-

Manuel Clemente, “El Maestro”


validesa… en conseqüència, ja no acabà el batxillerat superior. I és que la ideologia del franquisme era, en origen, una mena de ma-ridatge entre el nacionalcatolicis-me integrista i aquell nihilisme “nietzschià” capaç de proclamar sense compassió la destrucció dels febles que impedeixen viu-re. Equivalent a: “No podia ser mestre perquè patia un càstig diví que el feia impresentable als ulls de nens i nenes i, a més a més, no hauria pogut escriure a la pissarra”.Però fou mestre, perquè no esta-va disposat a acceptar que a nin-gú més li succeís el que a la seva família li succeí per ignorància. A Rafal, poble també de la Vega Baja, on havia anat a parar tota la família després de ser foragitats d’El Saladar, dotzenes d’infants passaren per les seves sessions anomenades de repàs i dotzenes d’hortolans, analfabets adults, aprengueren no sols a llegir i escriure, sinó fins i tot a com-pletar els estudis primaris, amb les classes que donava a ca seva. Feu, també i sobretot, de precep-tor de nebots i nebodes que, per lliure, s’examinaven exitosament a Múrcia. L’Ajuntament, per iniciativa po-pular dels seus ex alumnes, ha donat el seu nom a un carrer. A les plaques hi posa: Manuel Cle-mente Martinez “El maestro”.Aquest home també fou de Vi-ladecans. L’any 1959 vingué a viure al carrer Major 55, on hi vi-via el seu germà Pepe, per fer de preceptor, com deia, de les seves nebodes, i a estudiar el batxille-rat pel seu compte. El meu germà Josep també assistia, juntament amb altres, a classes de repàs. En Manolo, el llatí, el va aprendre, curiosament, de mossèn Joaquim Palomera, vicari de la parròquia de Sant Joan i fundador de l’es-coltisme a Viladecans, que anava personalment a ca seva a donar-li les lliçons.

S’estigué a Viladecans sis anys. Millor dit, sis anys, menys sis mesos i un dia que els passà a la presó Model de Barcelona.Perquè aquest senyor que, recor-deu-ho, només tenia un braç i mitja cama fou condemnat, jun-tament amb el seu germà Pepe, en Consell de Guerra Sumaríssim (43-IV-61) per delicte de Rebel·lió Militar, en estar provat –traduei-xo de la sentència– que “a la seva habitació hi tenia dues octavetes i un altre escrit de distribució clandesti-na”, trobats en un registre de la policia governativa i “coneixia i havia sovintejat la companyia d’al-guns dels altres processats”.En aquest sumari, els condem-nats de Viladecans varen ser set. Juntament amb els germans Cle-mente, ho foren també Antonio Garrido, Manuel Linares, Silves-tre Báez, Andrés Barroso i Joan Masgrau, el que l’any 1979 va ser alcalde del primer ajuntament democràtic del postfranquisme. D’altres llocs en varen ser quatre: Felipe Cruz, José Ramos, José Vela i Adrián Real.No us caldrà, crec jo, fer cap esforç d’imaginació per veure aquest perillós delinqüent, ene-mic del poble, tancat a la garjola durant sis mesos, a la IV Galeria de la presó del carrer Entença de Barcelona: com es movia! com fruïa entre tants! com seguia la

fila! com gaudia tenint tothom pendent d’ell! quin plaer per als germans Clemente, juntets! Per-què, tot sigui dit, és de saber que el sistema els va permetre saltar-se una rígida norma interna que impedia a dos parents estar a la mateixa cel·la, i van col·locar ple-gats en Pepe i en Manolo, malgrat que és de sospitar que ho degue-ren fer per no haver-se d’ocupar d’aquell disbarat de situació i d’aquell home que només tenia una mà. Quin goig per la mare, l’esposa i els fills d’en Pepe el po-der anar a celebrar, a Barcelona, la diada de la Mercè... entre bar-rots!El molt desagraït d’en Manolo, però, que abans d’entrar a aquell esplèndid trull, no era comunis-ta, malgrat que s’havia manifes-tat més d’un cop, a les tertúlies de Cal Sastre, a favor de Fidel Castro i de les mogudes de la Re-volució Cubana de l’any anterior, quan tornà a casa se’n va fer, de comunista, i el seu germà Pepe també. Vista l’experiència de les octavetes, Radio España In-dependiente, estación “Pirenai-ca”, i el seu locutor en Jordi Solé Tura, es convertiren en la princi-pal font d’informació i formació, tant d’ells com de tants d’altres, comunistes o no, que isolats polí-ticament al llarg dels anys 60, so-miavan la revolució. La tele, amb


la seva cultura de l’espectacle, i les interferències radiofòniques, feren entrar en crisi, tant a la Pi-renaica com a la revolució.S’hi estigué tres anys més a Vi-ladecans. D’aquells anys recor-dava, agraïdament, mossèn Joa-quim Palomera que ja abans de ser empresonat li havia donat classes de llatí, recordava agra-ïdament i joiosament també, a en Jaume Puig, “el Gravador”, de la cantonada del carrer Sant Josep, que havia estat trotskista del POUM a la guerra i resistent a l’ocupació alemanya de França durant la II Guerra Mundial, i es guanyava la vida al seu taller fent, entre altres, totes les meda-lles de la Mare de Déu de Mont-serrat que aquells anys es venien a l’abadia i fora d’ella. Recorda-va, deia, com el “Gravador” ve-ient-lo arribar sovint a les tardes, a poc a poquet amb el seu bastó a la cantonada dels carrers Major i Sant Josep, sortia cridant a ple pulmó: “Vámonos Manolo, vámo-nos a tomar el fresco, que estoy harto de tanta Virgen i tanto aire viciado” i amb el seu biscúter descapota-ble se l’enduia a fer un volt a les platges de Castelldefels o el Gar-raf. I allà me’ls tens, en Jaume el trotskista i Manolo l’estalinista, oxigenant-se i fent petar la xer-rada, lliurement i amistosament,

fins que el capvespre els feia tornar.L’any 65 tornava al seu altre poble, a Rafal, a continuar ensenyant a la “seva” escola, a malgua-nyar-se la vida i conti-nuar fent classes a anal-fabets adults, de repàs a menuts, a donar a co-nèixer, explicar i llegir, a qui era capaç d’escoltar,

qui eren Azorin, el seu veí del Vi-nalopó, el seu venerat Quevedo i el seu enamorat Machado; a ense-nyar que la llibertat és el domini del voler; que és responsabilitat i deure; que també és esforç i lluita per sortir de la ignorància, com la d’aquell “no saber” del seu avi que acabà foragitant la família de la finca d’El Saladar i d’aquella a la que la revolució cubana li cla-và una estacada amb la campa-nya d’alfabetització del gener de l’any 1961, i que ell, de manera massa entusiasta, havia defensat a les tertúlies de Cal Sastre de Vi-ladecans.Me’l vaig estimar molt aquest home, perquè a més a més de ser l’oncle preceptor de la meva companya i esposa Alejandra, el tracte amb ell i les seves xerrades, em varen anar infonent i refor-çant tot un seguit de valors que quedan reflectits perfectament en una de les reflexions de Dietrich Bonhoeffer, que he llegit recent-ment, que el teòleg alemany ajus-ticiat pels nazis l’abril de 1945, feia el dia del bateig del seu fillol, a la manera de carta de salutació i regal: “Els valors terrenals perma-nents… que trobaràs en el teu pare, són la senzillesa i la salut, la vida espiritual recollida, però polifacètica, l’alegria pels béns més modestos de

la vida, la comunió natural i espon-tània amb el poble i el seu treball, la capacitat de fer-s’ho tot sol en els assumptes pràctics de la vida, aixì com la modèstia provinent de la con-tentació interior. Tots aquests valors seran per a tu, en totes les situacions de la vida, un fonament ferm per a la convivència amb els homes, per una autèntica capacitat productiva i per a la teva felicitat interior”. (“Re-sistencia y sumisión. Cartas del cautiverio”, publicat a Editorial Sígueme). Llàstima que el “tío Manolo” no s’hi estigués més anys a Vilade-cans. Quan els anys 80 tornà a Catalunya, ho féu a Barcelona, a treballar en una administració de finques i a casa d’una altra neboda, per guanyar-se el dret a percebre una pensió de jubilació. La reforma relativa als temps de cotització prèvia, truncaren les seves expectatives i acabà jubi-lant-se, després de 12 anys, amb una pensió assistencial. Tornat a Rafal, continuà fent classes de re-pàs a nens que s’endarrerien en els seus estudis, fins entrats els seus 70 anys.Morí als 77 anys el març del 2005, fent els seus exercicis de gimnàs-tica consistents en pujar i baixar reculant dos esglaons de l’escala de ca seva, diàriament, durant una hora, a fi de poder continuar sortint de casa fins dues cantona-des més enllà, per poder-se tro-bar amb algú i deixar ben palès que la força de la voluntat impli-ca idea i sentiment.L’enterrament i funeral d’aquest comunista, el concelebraren tres capellans. Portat a espatlles al cementiri, fou acomiadat cantant, tothom, la Internacional.

Andreu Comellas


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Aquest mes, en aquest es-pai que us oferim el Grup Tres Torres, us trancri-vim un article publicat

al setmanari “La Ilustración” del dia 24 d’abril de 1881. El text ens parla de la Torre del Baró i ve signat per l’escriptor, brodador, puntaire i excursionista Josep Fiter i Inglès. Aquest article ja l’havia transcrit, però només parcialment, l’histori-ador local Josep Eixarch Frasno, en el seu llibre “Les arrels històriques de Viladecans”. Nosaltres us n’ofe-rim la transcripció íntegra, així com el gravat que l’acompanya i que és d’autoria desconeguda.

La Torre del Baró, un gravat del segle XIX

Viladecans. La Torre del Barón.

Las poblaciones que en Cataluña se levantan á orillas del Mediter-ráneo, forman en su mayoria un encantador contraste. Las pulcras viviendas de la época contemporánea, rodean el torreón vetusto, que recuerda las precauciones, en luengos siglos adoptadas, contra las al-garadas sarracenas y las piraterias.Al pié de esos bellos grupos, en la parte de Levante, coronados por las páginas de piedra que nos legaron otras generaciones, se enclava hoy la férrea via, que á doquiera lleva con la velocidad la vida de la civilización y el espíritu del progreso. Dentro de poco acontecerá lo mismo, allende las laderas del Llobregat, la actividad del tráfico hará cobrar mayor aliento á aquellas comarcas, que, fervientes adoradoras del trabajo y de la humana industria, se aplican á obtener los más pingües productos de su cultivado suelo. Nos referimos al trayecto de Barcelona á Villanueva, que atravesando el cauce del antiguo Rubrica-tus, y costeando el oleaje por los difíciles pasos de Garraf y la Falcone-ra, dará á conocer las pintorescas bellezas de aquella comarca y hará simpáticos en alto grado esos conjuntos de diversas épocas, á que nos referíamos ántes, y que, entre otros, constituyen Castelldefels y Vila-decans. Allí los almenados muros, las torres de atalaya, aislados ya ó empotrados en modernos edificios, hacen vislumbrar los transcurri-dos siglos, y no parece sino que los pueblos modernos se levantaron con los restos de feudales monumentos.Por demás animado es el camino que desde San Boy, apenas vadea-do el Llobregat, conduce á Viladecans, Alamos y sauces, crecen, con prodigiosa abundancia, y el zumbido del aire, entre su poblada y ju-guetona hojarasca, parece repetir los ecos más lejanos; la yerba de bri-llantes matices alfombra el camino, y á entrambas laderas se muestra potente el cultivo del hombre, que transforma en feraz riqueza lo que fueron olvidados terruños.Apenas se vislumbra el pueblo, resalta el antiguo castillo, inmensa mole de piedra, comparada con los límites de las otras moradas. Actu-almente se le conoce por casa Viala ó la torre del Baró; siendo digno de

encomnio, el celo que por su conservaci-ón muestra el actual propietario.Sorprende el viajero, la fachada, que en gran parte y en su conjunto respetaron las modificaciones de posteriores siglos. Coronado de almenas, échase de ver la carencia de torres laterales asaz adopta-das en tales fortalezas; mas la disposici-


ón de sus muros, rebajados de la parte central y remontada en los ángulos, les da la apariencia de pujantes torreones. Y, si los siglos respetaron en su construcción aquella casa señorial, lo propio sucede en los materiales de que se forma, pues sólo en su parte inferior resistieron los brillantes tonos de la cal, dejando al resto del edificio el negruzco color de la piedra, que tanto contribuye á sostener en su verdadero carácter los antiguos monumentos.El contorno de aquella fábrica es severo y elegante, sus líneas contribuyen no poco a imprimir-le un aspecto de grandiosidad, y en sus detalles échanse de ver las concepciones delicadas del siglo XV. La parte baja ha sido objeto de algunas reparaciones, supri-miendo las molduras de los ven-tanales, que se abren á ambos la-dos de la puerta de entrada, cuya estructura da á entender que en otros siglos le daria acceso un le-

ja, obispo de Barcelona, dato que nos prueba que en aquella época pertenecia a los antiguos condes soberanos de nuestra ciudad. En el siguiente siglo tiénese noticias de un Guillermo de Viladecans, que seria señor de aquel domi-nio, apellido con posterioridad transcrito entre los que constitu-yeron Cortes en Catalunya.El actual castillo reemplazaria se-guramente al ántes mencionado, y repetimos que por su conjunto puede significarse del siglo XV, citándose algunas veces durante los sitios por Barcelona sufridos desde 1640 á 1714.

Hem trobat també, en aquesta matei-xa publicació barcelonina de setem-bre, octubre i novembre de 1883, un anunci del farmacèutic de Viladecans Sr. Guinart, promocionant les seves miraculoses fórmules magistrals, i que reproduïm a la pàgina anterior.

Jaume Lligadas Vendrell

vadizo puente. La disposición de sus ventanas en los pisos superi-ores, no puede ser más acertada, sobresaliendo en el último dos ladroneras para la defensa.Nótase en el estilo de las abertu-ras sobrada diversidad, pues la talla de sus arcos es bastante va-riada, demostrando la inagotable fantasia del artista. Debajo de sus antepechos, ábrense en los mu-ros, partiendo de lo interior del castillo, simétricos agujeros para la defensa, que contribuirian en hacer inexpugnable la fortaleza.Escasas notícias históricas pode-mos indicar de la misma. La casa se consagra, ya de muy antiguo, quizás desde sus principios, á la labor de los adjuntos terrenos, y es indudable que bajo su pro-tección creceria la villa, denomi-nada de-cans, en el siglo XII, en cuya época fue, con el castillo, empeñada por cincuenta libras de plata obrada por Ramon Be-renguer IV, á Guillermo de Tarro-

Pd t 35

Documents

Transcript of Pd t 35