BUTLLETÍ

1

ÍNDEX

CASAL DELS CATALANS DE CALIFÒRNIA

Paraules del President (1)

Casal (2)

Notícies (6)

Menú de primavera (7)

Història de Catalunya (8)

Crítica Literària (10)

Conte: El Infierno (12)

Personatges (14)

Opinió/Correspondència (15)

Crònica de l’Aplec (16)

Viatges (17)

Summary (19)

La veu d’en G. Bossacoma (20)

El Butlletí. Número 49. Edició de Primavera. Maig 2000PO Box 91142, Los Angeles, CA 90009 Tel (310) 640 88 47

Email 105333.325@compuserve.com - http://www.eng.uci.edu/~balsells/casal

Paraules del President

La Segona Trobada de Casals Catalans del Mónha passat ja a la història. És un gran plaer per anosaltres que vivim lluny de Catalunya que durantuns dies siguem el centre d’atenció de Catalunya.Les impressions rebudes d’en Pere Garrigaindiquen que som molt ben rebuts i és unasatisfacció veure com les figures polítiques mésimportants de Catalunya aprecien l’esforç que totsnosaltres fem per contribuir al nostre petit paísconegut arreu del món, perquè es realment un petitpaís, comparat amb la majoria dels altres. L’esperitcatalà és ben viu i hem d’estar orgullosos que peruns quants dies, en siguem el centre de lesmirades.

M’agradaria parar especial atenció als membresdel Casal que han participat i representat el Casalde Catalans de Califòrnia en aquesta trobada, comen són el nostre sempre treballador secretari, enPere Garriga, el nostre incansable tresorer, en JoanBertran, la treballadora Montse Jason i, és clar, elsempre feliç i jovial Agustí Guardino.

En Pere Garriga ens ha informat que prop de 250persones representant 91 Casals assistiren a latrobada. Això ens dóna una mostra de la quantitatde Catalans que es troben arreu del món i això éstambé un motiu més de satisfacció.

No hi ha cap dubte que aquesta trobada suposaràun apropament en la cooperació entre els diferentsCasals de Catalans i que una relació més properaexistirà en els pròxims anys per tal de donar-nos aconèixer més arreu del món. Envio des d’aquí elmeu personal agraïment als participants del Casala la trobada per la seva dedicació en una excel·lenttasca en representació nostra.

Cordialment,

Pete BalsellsPresident

CASAL DELS CATALAN DE CALIFORNIA

Words of the PresidentThe Segona Trobada de Casals Catalans del Mónis now history. It is indeed a real pleasure for uswho live away from Catalonia that for a few dayswe are the center of attention in Catalonia. Thereports from Peter Garriga indicate that we werevery well received and this is indeed a pleasureto see that the most important political figures inCatalonia appreciate the effort that all of us con-tribute to make our little country known aroundthe world, because it is indeed a very small coun-try, as compared to most other countries. TheCatalan spirit is still alive and we should all bevery proud that for a few days, we are the centerof attention.

I want to pay special and particular attention tothe members of the Casal that participated andrepresented the Casal dels Catalans de Califor-nia to such meeting, such as our hardworkingsecretary Peter Garriga, our enduring treasurerJoan Bertran, our hardworking Montse Jason andof course Augusti Guardino-always happy, al-ways jovial.

Peter Garriga states that there were approximately250 persons representing 91 Casals. That goesto show you that Catalans are spread all overthe world, and this is a great deal of satisfaction.

There is no doubt that this meeting will result incloser cooperation between the different Casalsde Catalans and that a closer relationship willexist in the years to come so that we are betterknown around the world. I send my personalthanks to the participants of the Casal at themeeting for their hard work in doing an excellentjob in representing us.

Sincerely,

Pete BalsellsPresident

CASAL DELS CATALAN DE CALIFORNIA

2

Des del Consell ...

Casal

Reunió de Consell del CasalDiumenge, 6 de febrer 2000

Newport Coast, Califòrnia

A la reunió del consell que s’ha celebrat a les 6 de la tarda hanassistit els següents membres del consell: President PereBalsells, Secretari Pere Garriga, Tresorer Joan Bertran,Relacions Publiques Carme Roig, Activitats Socials MontseJason, Cultura Patricia Petherbridge, Vocals AnselmBossacoma i Teresa Wroblewski, Col.laboradors Nuri i QuimetAndreu,

Becaris: Alba Pérez, Galo Gimenez, César Alvaro, ManricoFedi, Miquel Sainz, Jordi Ros.L’ordre del dia era:a) proposta de cicle de cinema català a USCb) segona trobada de casals del 4 al 7 d’abrilc) proposta de connectar les reunions del casal a la internetd) altres noves iniciativese) calendari d’activitatsf) aplec de primavera del 30 d’abrilg) preparació assemblea i eleccionsh) informe de vocaliesi) correspondència

Proposta de cicles de cinema català

La Galina Bakhtiar proposa fer un cicle de quatre pel·lículesde cinema català a USC durant el mes d’abril. El departamentd’espanyol de la universitat ajudaria a promoure el projecte idonaria la sala. Pere Garriga s’ha posat en contacte ambl’Antoni Montserrat, que organitza el Festival de Luxemburg.Els films es poden llogar gratuïtament al Catalán Films, unorganisme de la Generalitat. Ens ha donat una llista depel·lícules que es podrien mostrar. Un dels problemes és eltransport. En Pere Garriga ha tractat de posar-se en contacteamb Catalán Films sense tenir resposta.

S’acorda:

1. S’ha de connectar amb Catalán Films i determinar la manerade transportar els films abans de fer cap compromís. Lapresentació a la tardor d’enguany seria un objectiu. El Garrigafarà el contacte amb Catalán Films durant la trobada de Casalsa Barcelona.

2. Es podria aprofitar per fer el cicle a UCI. En César Álvaro

farà les primeres gestions. El AICC de Houston també s’hainteressat per ajuntar-se al cicle.

3. Anselm Bossacoma suggereix ampliar el cicle donantpremis, i incloent films de dibuix animat de l’escola de cinemade Barcelona.

4. Patricia Petherbridge proposa posar-nos en contacte amben Jaume Martí Olivella

II Trobada de Casals Catalans d’Arreudel Món

Assistiran a la Trobada la Montse Jason i el Joan Bertran coma participants i el Pere Garriga i Agustí Guardino com aobservadors. Potser també el Jordi Quintana i la CarmeVerdaguer, socis del Casal residents a Barcelona. Esresumeixen les propostes que el Casal vol portar a la trobada:

1. El Bertran proposa potenciar millor el dia del llibre. S’hauriade fer més propaganda a les universitats i escoles de Califòrnia.S’hauria d’identificar més amb Catalunya. El Book Festival deUCLA hauria de tenir una parada d’editorials de Barcelona.

2. El Balsells proposa que les beques que la Generalitat atorgaa estudiants a UCI en camps relacionats a l’escola d’enginyerss’ampliï a altres camps de tecnologia com la bioquímica.

3. S’ha suggerit dotar als residents espanyols a USA dedoble nacionalitat de manera que les pensions de seguretatsocial es puguin cobrar a Espanya sense els recàrrecs que aras’imposen als estrangers. El mateix va pels ciutadans de USAde descendència catalana ADIRE que pretén fer un ‘lobby’ algovern espanyol en aquest sentit.

4. La Montse Jason proposa ampliar més l’ensenyament delcatalà a la Internet que viuen a Catalunya i no poden accedira serveis socials. Es va decidir subscriure’s a la associació.

Proposta de connectar les reunions desocis del Casal a la Internet.

S’aprova fer una prova a la pròxima assemblea de socis. EnJordi Ros s’encarregarà d’investigar la solució tècnica.

Calendari d’activitats.

Es fan modificacions a les festes de la revetlla de Sant Joan(disponibilitat de la sala) i de l’aplec de tardor (els becaris no

3

Casal

podrien assistir si es fes més aviat). Es farà una reuniód’organització de l’aplec de primavera el 26 de març. El calendariqueda així:

26 de març, reunió de consell, cal Balsells30 d’abril, aplec de primavera, Rancho Dominguez,24 de juny, revetlla de Sant Joan, Santa Teresa24 de setembre, aplec de tardor, Rancho Domínguez9 de desembre, festa de Nadal, Santa Teresa

El Pere Garriga farà la reserva al Rancho Domínguez. Quedaper fer la reserva a Santa Teresa.

L’assemblea de socis s’aplaça al mes de maig. No s’hadeterminat la data.

Vocalies

El secretari llegeix cartes de dimissió als seus càrrecs de vocalal consell dels socis Rosa Ma. Pfeiffer i Joan Comellas. Lesdues renúncies es deuen a una manca de temps per a assistira reunions. S’expressen elogis als dos i per la bona feina quehan fet pel Casal, i s’accepten les dimissions.

Varis

Miquel Sainz, coeditor del Butlletí, mostra el nou butlletíd’hivern als reunits. Es publicarà i distribuirà durant la setmanasegüent.

El secretari informa que la iniciativa de Josep Llauradó de feruna capella a la Mare de Deu de Montserrat a la nova catedralde Los Angeles no ha prosperat.

La reunió acaba a les 7:30PM.Pere Garriga

Secretari

Trobada de CasalsEscric algunes impressions de la Trobada de Casals que acabade concloure. Ha estat una setmana d’aquestes que nos’obliden i que serveixen de punt de referència per a anys avenir. Més d’una vegada he desitjat que tots vosaltreshaguéssiu pogut assistir per a compartir l’esperit que s’hasentit i la cordialitat i afecte amb que ens varen rebre a totarreu. La Montse Jason, el Joan Bertran, l’Agustí Guardino ijo ens hem sentit privilegiats d’haver pogut representar-vosen aquesta ocasió. La llàstima és de no disposar de proutemps i de no poder explicar totes les impressions amb detall.

El dia abans de la trobada ens vam reunir per l’assemblea delFIEC a la que vam assistir l’Agustí i jo. Es va presentar un“llibre blanc” de reflexions i reptes per la Catalunya Exterior al’entrada del 2000. S’esmenten 25 punts d’una manera concisaque poden servir de base i guia pels casals. Crec que la juntadel FIEC està integrada de persones de gran qualitat i benpreparades per les seves tasques. Persones com Xavier Tudela,l’incansable secretari general; Antoni Montserrat, que vaexplicar molt be la majoria dels punts del llibre blanc; el poetaValentí Gómez, el vocal de cultura, que va escriure un sonetimproptu a l’acaball la sessió del FIEC i a la cloenda de latrobada davant del President Pujol. La FIEC pot ser un gran“lobby” nostre a la Generalitat. La junta va quedar gairebéintacte amb només el canvi de president que ara toca al rep-resentant d’Amèrica Llatina: Josep Maria Solé. El punt 18 del“llibre blanc” tracta de reforçar les polítiques de protecció ibenestar social pels catalans de l’exterior. Vaig explicar lesdificultats que tenen els socis del nostre casal amb problemesde nacionalitat compartida entre els Estats Units i Espanya ise’n va prendre nota.

A la trobada assistiren unes 250 persones representant els 91casals de fora inscrits a la Generalitat. Hi havien catalansafincats en tots els continents. Les sessions tenien lloc al FiraPalace, un hotel de quatre estrelles al costat de lesdependències de la Fira de Mostres de Montjuïc. El primer diano podia començar millor. Després de l’enregistrament inicialen el que se’ns va donar una cartera plena de coses per aestudiar i vídeos per a mirar, vam quedar tots convidats a unsopar d’honor donat pel President Pujol en l’Oval del Palaude Montjuïc. A l’arribada al Palau van donar les fonts i lesllums davant del Palau només per a nosaltres. Una escolta demossos d’esquadra, alts i ben plantats, arrenglerats al llarg del’entrada, ens donava la benvinguda. Uns 500 comensalsomplien la gran sala. Ens van donar un sopar digne de VIPsacompanyat de tota mena de vins, caves i licors. El plat prin-cipal era “cua de rap a la mediterrània” amb una salsa on comdiuen hi cantaven els àngels. A cada taula hi havia algú de laGeneralitat per a acompanyar-nos. Al nostre teníem el sots-director de l’Institut d’Estadística de Catalunya encarregatde fer el cens de Catalans de fora amb qui vaig tenir unainteressant xerrada. Al final del sopar i dels discursos unacoral ens va cantar quatre cançons, una d’elles L’Emigrant,que va fer sortir més d’un mocador.

A les sessions dels dos dies següents es van debatre lesquatre ponències de la trobada i ens vam repartir en 12 tallersque tractaven coses tan diverses com les maneres per ferarribar la televisió catalana a l’estranger, la sardana al món ol’ensenyament del català. Les ponències estaven presidides

4

Casal

per tres o quatre persones expertes en la matèria i amb capacitatde realització. Vaig quedar ben impressionat també de laqualitat dels suggeriments i la habilitat per fer-se escoltardels assistents a les ponències.

Hi havien també les pauses de cafè (que anomenaven “coffeebreaks”) en que tothom tenia ocasió d’anar-se coneixent icontinuar les converses suscitades per les ponències. En unavaig parlar per una estona amb Espar Ticó que dirigeix laFundació de la Sardana. Li vaig preguntar si tenia materialdidàctic en anglès per ballar sardanes. Em va dir que sí peròque no era gaire bo i que ara s’estaven a punt de publicar unllibret i un vídeo molt bons sobre això. Al taller de la sardanaal món que va assistir la Montse es va declarar el 10 desetembre com el dia universal de la sardana, que es ballaràconjuntament amb la festa de cultures en torn als JocsOlímpics de Sydney. La Montse em va donar un fulld’inscripció al dia de la sardana que cal omplir. Al taller que joassistia li vaig fer la mateixa pregunta a Joan Vidal Gayola,director del Centre de Promoció de la Cultura Popular, que em

El grup del Casal amb Joan Clos, Alcalde de Barcelona

va dir que ajudaria a qualsevol que es dirigís a ell per aquestaqüestió. Cal enviar un email a jvidalg@correu.gencat.es. Enun dels tallers vaig apuntar el nostre casal per a ser un caspilot pel cens de catalans de fora. El Joan Bertran va presentarun suggeriment per a promoure millor el dia del llibre i el SantJordi als Estats Units que va ser molt ben rebut.

El segon dia de la trobada vam assistir a la inauguració d’unaexposició sobre els catalans a l’exili, titulat “Una EsperançaDesfeta” que presentava el Museu d’Història de Catalunya.Mostrava escenes commovedores de les rierades de catalansque sofrien la tristesa de ser expulsats de casa seva. Aquell

vespre també vam ser convidats a una nit d’havaneres on hicantava un grup molt bo. El president del Casal de l’Havanaels va donar una placa d’agraïment. Vam parlar amb aquestsenyor sobre les dificultats econòmiques en que es trobenels socis d’aquest casal, dels ajuts que reben de la Generalitati dels problemes que va tenir per part de les autoritatscubanes per a fer el viatge a Catalunya. Vam prendre nota delgrup que cantava per si alguna vegada els podem fer venir aLos Angeles i també d’una concentració de grupsd’Havaneres per a la nostra sòcia Galina Bakhtiar que escriula seva tesi doctoral sobre aquest tema.

El tercer dia de la Trobada ens va rebre el President delParlament de Catalunya, Joan Rigol, a la Ciutadella. Va ser unacte memorable també. Era la segona vegada que el Sr. Rigolens dirigia la paraula. Li agrada molt parlar d’història i sempredóna bones raons per a sentir-se ben satisfet de ser català.Quan vam poder parlar amb ell per separat per uns momentsens va dir que tenia intencions de venir a veure aviat Califòrniai ques’estaven concertant les dates. L’Ainaud de Lasarte, elconseller “emeritus” de la Generalitat, historiador i ideòlegfora de sèrie, que havia tingut una bona mà en l’organitzacióde la trobada, va fer també un parlament molt maco. Em vadonar la seva targeta i després em va dir que estava a lanostra disposició per escriure un article sempre quevolguéssim al nostre butlletí.

L’últim dia de la Trobada es van llegir les conclusions en unagran reunió de conjunt. D’això ja en parlarem més en unaaltra ocasió. Al final d’aquesta sessió es va ballar una sardana,fora de programa, a la que gairebé tots els congressistes vanparticipar. Era Maria de les Trenes, i vam disfrutar molt enaquest ball que plasmava tan bé l’expressió de solidaritatque volíem donar-nos. Només a Catalunya es pot fer unacosa així! Per dinar vam tenir l’agradable sorpresa de veure al

El grup del Casal amb Jordi Pujol, President de la Generalitat

5

Casal

Jordi Quintana. Ja m’havia escrit un email demanant disculpesde no poder assistir a la trobada doncs es trobava convales-cent de la verel.la (chickenpox) que li havia encomanat la sevafilla Maria. Era el primer dia que sortia de casa. És una malaltiamolt més pesada quan s’agafa de gran. La seva cara mostravaels seus efectes. També vam conèixer la mare del Sergi deMiguel, el primer becari del Casal i primer editor del butlletí enla seva nova etapa. La Sari de Miguel tenia molt que veure enl’organització dels viatges i resoldre els problemes que podiensorgir amb l’estada dels assistents que venien de fora. Vàremparlar del Sergi peruna estona i de laseva experiènciaamb el Casal. Està aTolouse ara, peròsembla en vies detornar a Barcelona,que ja li va bé a laseva mare. Vaigc o n è i x e rpersonalment a laMarta Viver de SanFrancisco queacaba de formar uncasal pels catalansdel nord deCalifòrnia.

La cloenda oficial de la trobada va ser al palau de la Generalitatamb la presència del President Pujol. Tota la colla del nostreCasal va poder posar amb ell per una foto al pati del tarongers.La famosa memòria del Sr. Pujol es va fer palesa quan varecordar molts dels detalls de l’Aplec del 86 a la que va assistir.El Joan Bertran li va preguntar quants néts tenia, li havia fetaquesta mateixa pregunta en el 86, i ara el President amb 11 elguanyava per un.

El dia següent ens van convidar a tots a anar al monestirmil·lenari de St. Pere de Roda, i després al dinar que ens oferienels pescadors de Roses. Tots els alcaldes de l’Empordà, i elPresident de la Diputació de Girona ens van obsequiar ambuna selecció de la pesca d’aquella terra en un grandiós envelat.

Pere GarrigaSecretari

It was a memorable experience for me to be able to attend inBarcelona “La Segona Trobada de Casals D’Arreu del Món.”I would have liked it if all of you could have been there toexperience the dynamics that went on with over 250 Catalans

from all over the world from as far away as Japan and Austra-lia.

I attended the “Ponència de Cultura.” Besides getting all theinformation regarding the celebration of the “Dia de la SardanaUniversal” of which Pere Garriga is bringing the details, mymain interest was the teaching of Catalan, a very importantsubject for many of us whose early schooling was in Span-ish and consequently lack confidence in writing Catalan.The Generalitat awards funds for an accredited teacher to

teach Catalan inschools through-out the world.However, consider-ing our low demo-graphics, these arefar and few be-tween. We may wellask how many of usare able to travellong distances toattend suchclasses. So learningCatalan at home forthose of us livingabroad is impor-tant. The Internetnowadays affords

this opportunity. Here are the addresses of web sites wherethis information may be found: cultura gencat.es//llengcat/certific/cic.htm and uoc.es/humfil copernic.com (motor derecerca descarregable).

I also have a list of books to learn Catalan at home. TheGeneralitat will send one set free to the Casal if asked.

At Casal’s next General Assembly, I will bring all the informa-tion that I gathered here, also the pictures that I took of allthe events.

Fins aviat,Montse Jason

6

Article del President Jordi Pujol amb motiude la trobada de Casals Catalans

El President de la Generalitat, Jordi Pujol, va escriure un ar-ticle a la Vanguardia del dia 5 d’abril en relació amb la trobadade Casals Catalans que se celebrà a Barcelona entre el 4 i el 8d’abril. Aquí teniu un petit extracte:

“Porque hay millares y millares de catalanes que viven fuerade Catalunya, porque hay en el mundo aproximadamente uncuarto de millón de personas con vínculos de catalanidad,porque muchos de ellos o de sus antecesores emigraron a lafuerza en un acto de supervivencia, porque todos merecenrecuerdo y atención... Son muchas y variadas las causas quejustifican y explican el encuentro de Casals Catalans d’Arreudel Món que se celebra en Barcelona entre el 4 y el 8 de estemes.”

Aquí teniu el link a l’article complert:http://www.lavanguardia.es/cgi-bin/noticia.pl?dia=05_04&link=vb0529a&sec=opi

David Puig Oses

Article sobre el Rancho Dominguez

En el LA Times del diumenge 12 de marc, va aparèixer unarticle titulat:” Faith and Purpose in the Twilight Years “,que tracta la comunitat de sacerdots del Rancho Dominguez.El Casal es va fundar aquí,, on ens reunim dues vegades al’any pels nostres aplecs, i on viu el Pare Joan Corominas.

El Butlletí

Felicitacions al Pare Corominas

El Pare Corominas celebra les Bodes d’Or de la seva ordenacióaquest any. Amb aquest motiu se li va retre un homenatge alBoard Room de Compton Community College el divendres 7d’abril.

El Butlletí

Conferència a USC

La Carme Roig i en Pere Garriga van assistir a la conferència aUSC de Joan Solà, professor de la Universitat de Barcelona.

En Joan és un sociòleg i lingüista amb més de 30 llibres i variscentenars d’articles publicats. A més de les seves gransqualificacions, és un catalanista apassionat que explica cosesmolt sèries amb gràcia i elegància, i que va tenir el grup queomplia la sala pendent de cada paraula. Els va dir que teniamolt interès en reunir-se amb el Casal.

Pere Garriga

Notícies

Intensive Catalan CoursesThe Generalitat de Catalunya is offering intensive summercourses in Catalan at five levels. The first three levels areintended for non-Catalan speakers and comprise beginningto more advanced stages of speaking; the last two levels arefor Catalan speakers and concentrate on writing skills. Theapproach is communicative and include task oriented activi-ties. The length of the program is from July 3rd to July 28th(80 hours). Classes will be in the mornings from 9a.m. to 1:30p.m.. The tuition is 32,250 ptas. Registration is before June16th. For further information:Email: a8038570@centres.xtec.estel: 34 93 324 9330;web: www.xtec.es/centres/a8038570.

Cataluna Water CenterLa nostra sòcia Adelina Lovas que viu a Glendora ens escriuque en aquest poble de les rodalies de Los Angeles li vacridar l’atenció el següent anunci: “Cataluna Water Center,Water Treatment Systems for the Home and More “. Quan vapreguntar a l’amo del comerç el perquè del nom, li va respondreque l’havia trobat en el “Racing Form”, el diari dedicat a lescarreres de cavalls. Sembla ser que li va agradar tant el nomd’un dels cavalls que el va apostar pel nom de la sevacompanyia. La Adelina el va informar que també era el nomd’una nació europea.

Peter Garriga

Una altra més que ha caigutLa nostra estimada ex-becaria Balsells i activa col·laboradoraen les activitats de casal se’ns va casar el passat 31 de Marcamb el Gaurav, un noi molt treballador i responsable. Laparelleta es va conèixer durant els estudis de Màster a UCI ifinalment han decidit consolidar la seva unió... dues vegades!!!La primera d’elles segons el ritual hindú aquí a Califòrnia, i lasegona serà a la nostre terra, al juliol. Des de aquí aprofitemper felicitar-los i per animar-los a que tinguin una nombrosadescendència. Felicitats!!!!

El Butlletí

7

1er plat: Amanida de bacallà esqueixatamb tres textures

Restaurant: Roig RobíTemps d’elaboració: 1 hora més 1 hora de remull del bacallà

Ingredients per a 4 persones:- 300 g de bacallà per esqueixar (morro)- 4 tomàquets vermells i 4 tomàquets madurs per picar- 1 got de suc de tomàquet natural- 4 cullerades de mongetes del ganxet cuites- 2 cullerades de ceba- olives negres triturades (olivada)- oli d’oliva verge, vinagre, sal, sucre- cerfull, pebre, romaní

Primer de tot, i un cop tingueu el bacallà bullit i esqueixat,poseu-lo una estona sota l’aixeta dins d’un colador. Eixugueu-lo bé i poseu-lo a marinar amb oli. Mentrestant escaldeu elstomàquets per poder-los pelar i treure’ls les llavors. Talleu-los per la meitat, amaniu-los amb sucre, sal, pebre, romaní i olii poseu-los al forn a 100º durant una hora. Els altres tomàquetstalleu-los a daus ben petits i amaniu-los amb sal, pebre, laceba tallada ben fina, les mongetes bullides, olivada i oli iremeneu-ho bé. Per muntar el plat poseu en un motlle foradatel bacallà, a sobre l’amanida de tomàquet i una altra capa debacallà. Desemmotlleu-ho i acompanyeu-ho amb el suc detomàquet, l’olivada i els tomàquets que havíeu fet al forn.

2on plat: Caldereta de pastorRestaurant: Hotel MirallesTemps d’elaboració: 1 hora 30 minuts

Ingredients per a 4 persones:- 800 g de cuixa de xai trossejada- 150 g de cansalada viada- 300 g de patates- 2 cullerades de sofregit de tomàquet- 1 ceba, 1 cabeça d’alls i 2 alls trinxats- 2 fulles de llorer- 1 got de brou, 1 got de vi blanc- oli d’oliva, farina, sal

Saleu els trossos de xai, enfarineu-los i fregiu-los una mica.Feu en una altra paella la cansalada tallada a daus. Per fer elsofregit, afegiu a la cansalada, mig fregida, els alls i la cebatrinxats. Quan estiguin mig daurats, lligueu el sofregit ambuna mica de farina. Tot seguit, poseu-hi les 2 cullerades detomàquet, el vi i deixeu-ho reduir. Quan ja hagi reduït, aboqueu-hi el brou i deixeu-ho al foc fins que arrenqui el bull. Poseu lacarn en una cassola. Afegiu-hi el sofregit, les fulles de llorer i

la cabeça d’alls, i aboqueu-hi, si convé, una mica més de brou.Deixeu que cogui, tapat i a foc lent, durant 30 minuts. Un coppassat aquest temps, ja podeu posar-hi les patates, tallades adaus i prèviament fregides. Deixeu-les al foc durant 5 minutsi ja podeu servir la caldereta.

Postres: Mona de PasquaPastisseria: BoguñàTemps d’elaboració: 1 hora

Ingredients per a 6-8 persones:Per al pa de pessic:- 4 ous- 150 + 50 g de sucre- 150 g de farina- 20 g de farina d’ametlla- 5 g de llevat- 2 clares muntadesPer a la trufa de guarnició:- 125 g de nata líquida, 30 g de sucre, 250 g de xocolata decobertura negraPer a la cobertura:- 250 g de xocolata de cobertura negra, 125 g de mantegaPer farcir:- 300 g de melmelada de préssec

Per fer el pa de pessic, munteu els 4 ous i els 150 g de sucre. Apart, barregeu la farina i el llevat, poseu-los en un colador, ideixeu-los caure de mica en mica sobre la mescla d’ous i sucre,d’aquesta manera evitareu que es facin grumolls. Barregeu-ho bé amb una espàtula i aneu-hi incorporant la farina d’ametllasense deixar de remenar. En un altre bol, munteu les clares apunt de neu, i quan estiguin a mig muntar, afegiu-hi 50 g desucre. Tot seguit, barregeu les clares amb la mescla de farinai ous, i ompliu un motlle prèviament untat amb mantega ienfarinat. Coeu el pa de pessic al forn a 180 graus i uns 40 o 45minuts. Passat aquest temps, deixeu-lo refredar idesemmotlleu-lo. A continuació, desfeu la cobertura dexocolata al bany maria. Mentrestant, talleu el pa de pessic perla meitat i farciu-lo amb la melmelada de préssec. Quan lacobertura de xocolata estigui desfeta, poseu-hi la mantega ianeu-ho remenant fins que es fongui. I un cop tingueu lacobertura a punt, feu-la servir per cobrir el pa de pessic, quehaureu de deixar refredar una estona. Per fer la trufa, poseu125 cl de nata líquida a bullir. Quan bulli, afegiu-hi 30 g desucre i 250 g de xocolata de cobertura negra. Remeneu-ho imanteniu-ho al foc fins que la xocolata es fongui. Un cop fetala trufa, deixeu-la refredar. Finalment, també podeu guarnir lamona amb els típics elements decoratius que es fan servir enaquesta mena de pastissos: pollets, plomes, etc.

Menú de primavera

8

La Guerra Civil d’Espanya dividí pregonament les famílies ipoblacions de la Península. En moltíssims casos, la ubicaciógeogràfica de la persona a l’inici de la contesa determinàl’adhesió a un bàndol o altre per damunt dels sentiments icreences de la persona. Així s’explica naturalment l’actuacióde militars i persones civils d’idees republicanes en la zonafranquista o la de militars i ciutadans de “dretes” o catòlicspracticants en el territori republicà.

En aquest article vull presentar el Dr. Josep Ma Massonsnascut el 1913, premi extraordinari de Llicenciatura enMedicina el 1934 a la Universitat de Barcelona. L’any passatem dedicà una còpia no publicada d’un manuscrit* del quehe extractat alguns passatges. Acabada la carrera ell treballàper dos anys al servei d’urgències de l’Hospital Clínic i a lacàtedra de Cirurgia del Dr. Joaquim Trias. Per tant, quan el Dr.Massons es despertà el 19 de juliol del 1936 pels ressons delscombats a la Diagonal, ell es trobava ben equipat teòricamenti pràctica per a la cirurgia. De seguida es dirigí al serveid’urgències del Clínic d’on no en sortí fins al cap d’unasetmana.

Les ferides produïdes en la vida civil -sigui pel trànsit o peltreball- no són tan profundes i anfractuoses com les produïdesper projectils o metralla. En les ferides de guerra cal fer unaneteja minuciosa, perfecta. El Dr. Trias que havia estat metgemilitar en la guerra del Marroc demostrava tot això als jovescirurgians.

A l’agost el Dr. Massons decidí oferir els seus serveis a l’antichospital militar del carrer Tallers. Un cap de servei havia estatafusellat pocs dies de començada la guerra. Molts metgess’havien passat al bàndol franquista o eren a la presó. Ni caldir que el treball del Dr. Massons fou molt apreciat.

Quan les Brigades Internacionals [B.I.s] vingueren a Espanya,de metges prou n’hi havia dins llur personal, però el quemancava eren cirurgians amb experiència, perquè seria difíciltrobà molts cirurgians ben qualificats que havent esdevingutfigures a la pràctica privada o ensenyament universitari, hocanviessin per a l’atzar “en un país estrany sense capcompensació econòmica i amb els riscs que comporta unaguerra civil”. Així quan el gener de 1937 el cap dels serveissanitaris de les B.I.s Dr. Oscar Telge (un búlgar que en realitates deia Csvetan Angelov-Kristenov) es dirigí a les autoritatsmèdiques republicanes indicant que necessitava dos equipsquirúrgics addicionals, el Dr. Massons i el Dr. Moises Broggiforen nomenats caps dels respectius equips quirúrgics.

Història de CatalunyaEPÍTOM DE LA GUERRA CIVIL D’ESPANYA VII.

UN METGE A LES BRIGADES INTERNACIONALS

El Quarter General de les B.I.s era a Albacete. Allí el Dr.Massons que havia après l’alemany, en el curs de la sevapreparació mèdica, podia conversar directament amb el Dr.Telge i traduir-ho als seus companys. El destinaren a Cabezadel Buey a Extremadura on hi havia uns combats perquè elsfranquistes volien defensar el corredor paral·lel a la fronteraportuguesa que ajuntava la zona nord (Castella) amb la delsud (Andalusia). La B.I. No. XIII integrada primordialmentper eslaus i hongaresos ocupava aquell sector. No hi haviagaire ferits però era un lloc molt depriment ja que alcomençament de la Guerra Civil les forces d’extrema esquerrahavien matat com 200 rics i religiosos. Uns mesos després enuna confrontació entre el comitè anarquista i una companyiade Guàrdies d’Assalt, aquests liquidaren tots els membresdel comitè i com a bona mesura també la gent de dretes quehavia sobreviscut la primera matança. En resum, en unapoblació de 18.000 habitants, 500 persones havien estatmortes en pocs mesos.

Al maig del 1937 el comanament decidí mudà l’hospital a unveí poble a 20 km, Belalcázar, on l’escola fou convertida enhospital i la casa d’un Dr. Otero -afusellat abans- enallotjament. A la fi de juny carregaren tot el material del quiròfanen un tren i després en camions per a anar cap al front deMadrid mitjançant l’única carretera viable als republicans, lade València. S’instal·laren a Hoyo de Manzanares a la faldad’una serralada en el “Sanatorio Villegas” ( fins llavorsantituberculòs) on hi havia una bona instal·lació sanitària.L’ofensiva republicana de Brunete durà del 5 al 26 de juliol. Elcarnatge fou horrorós. Hi havia activitat al quiròfan durantles 24 hores ja que hi havia tres equips quirúrgics. La B.I. XIIIperdé 1,099 homes i a la fi de juliol s’insurrecionà negant-se atornar al front i fou dissolta. Llavors el Dr. Massons rebél’ordre d’abandonar tot el material i anar-se’n a Albacete.

Des d’allí fou destinat a la vila de Benicàssim com a 10 km alnord de Castelló de la Plana. Una sèrie de “vil·les” onestiuejaven molts de l’anomenada alta societat valencianahavien estat ocupades per les B.I.s. El Dr. Telge tingué la ideade convertir-ho en un hospital de reraguarda. Ací hi haviapoques urgències i hom podia preparar la tasca quotidiana.Les llengües oficials eren el francès, l’alemany i el castellà. ElDr. Massons mantenia un nivell científic tan alt com podia. Eltractament de traumatismes es basava en les recomanacionsdel professor alemany Böhler que llavors n’era la màximaautoritat mundial. Un cop a la setmana celebraven una sessióeducativa amb presentació i discussió de casos clínicsd’interès.

9

Història de Catalunya

Dins llurs possibilitats els “estadants” de les vil·les intentavendivertir-se tant com podien. Trobaren un català, GumersindBisbal, que havia construït un hotel, el Voramar. Pocs mesosdesprès esclatà la guerra i En Bisbal ho perdé tot. Però “eraun home molt intel·ligent i ple de coratge”; podríem dir-ne uncatalà autèntic. Aconseguí una caseta al poble i als baixos hiposà una mena de bar-restaurant on servien plats inexistentsen aquella època com “bistec a la planxa, un pollastre rostit ouna paella”. En l’ hivern de 1938 de la forma com anava laguerra molts residents a la zona republicana ja s’havien adonatque la moneda dels “rojos” no valdria res quan els “nacionals”serien victoriosos. Per això els sanitaris a Benicàssimcontemplaven amb curiositat inexplicable com En Bisbals’escarrassava tant en fer diners d’aquell tipus. A l’acabamentde la guerra es resolgué aquell misteri. En Bisbal anavacomprant amb els diners republicans material de construccióque, tot acabada la guerra, vengué cobrant-ho amb monedadels nacionals!

A Benicàssim hi havia “espectacles”: concerts setmanals demúsica clàssica a piano i violoncel. Per a despertar la gentque s’adormia, el concert s’acabava amb l’himne vibrant delstanquistes cantat per un alemany o un recital amb abrivada de“La marcha triunfal” de Rubén Darío per un valencià. Avegades venia una companyia teatral representant dramesanti-colonialistes o el què ocorreria si els franquistesguanyessin la guerra; un dia una camarada que havia anat aRússia -i sortosament n’havia també sortit!- contava les“innombrables meravelles” del paradís soviètic.

L’hospital de reraguarda a Benicàssim era una mena the showplace que era visitat per periodistes estrangers qui prenienfotografies dels ferits i esmentaven la dedicada cura que s’elshi donava. El Dr. Massons tingué l’oportunitat d’intercanviarcompliments amb el Cap del Govern Dr. Negrín i també ambMons. André Marty.

Ací convé dedicar uns mots sobre aquest darrer personatgeque era diputat a la Cambra de França i membre del ComitèCentral del Comitern. Marty havia nascut a Perpinyà i parlavael català. Prengué un interès intens en la Guerra Civild’Espanya. Esdevingué el primer cap dels combatentsvoluntaris comunistes que vingueren de França i Stalin elconfirmà com a líder dels soldats comunistes. Era un homerecelós i malpensat. Amb les seves connexions a Françaobtingué molt ajut del Partit Comunista francès en vestimentai menjar per als voluntaris de les B.I.s. Marty participava enles deliberacions superiors del Partit Comunista espanyol tottreballant per a augmentar la influència d’aquella organitzacióen la zona republicana el 1936 i 37. Comandava amb una mà

de ferro, no dubtant d’executar els seus propis homes sisospitava que vacil·laven en llur fe comunista o enl’enfrontament amb l’enemic. Un batalló de la B.I. XII portavael seu nom.

Quan amb l’ofensiva de primavera de 1938 es veié que laintenció dels franquistes era d’arribar a la Mediterrània i tallarCatalunya de la resta de la zona republicana, André Martyordenà l’evacuació cap a Catalunya de totes les unitatsinternacionals. Evidentment l’ordre no afectava els ferits imalalts espanyols que eren com el 50%. Llavors el Dr. Massonsdigué al seu superior que, si bé li encantaria tornà a Catalunyaon tenia la seva llar, d’acord amb el Conveni de Ginebra unmetge havia de romandre amb els seus malalts i li proposavaquedar-se a Benicàssim. El superior s’hi avingué i des d’aquellmoment a primers d’abril de 1938 el Dr. Massons cessà com ametge a les B.I.s.

REFLEXIONS: Les credencials pre-guerra civil de tant el Dr.Massons com el Dr. Broggi eren impecables per a tirar endavantuna carrera universitària en cirurgia. El règim de Franco exiginta la postguerra certificats de participació en el “GloriosoMoviento Nacional” per a qualsevol càrrec oficial destruíinjudiciosament les possibilitats de mols individus qualificats.Nogensmenys el Dr. Massons aprofità la seva actuació alscamps bèl·lics per a recollir material per a presentar tot justfinida la guerra la seva tesi doctoral basada sobre 120 casos decongelació de mans i cames sofertes pels combatents durantun hivern. Malgrat que el Dr. Massons continuà fent cirurgiaa la pràctica privada, es decantà cap a la investigaciófarmacològica i esdevingué fundador/director d’una companyiade medicaments a Barcelona. El 1994 fou publicada la sevamagnum opus : la “Historia de la Sanidad Militar Española”en 4 volums en la que va passar-s’hi 10 anys de recerca.

Jo vaig conèixer el Dr. Massons durant l’any acadèmic 1946-47 quan degut a l’absència per viatge d’estudis del catedràticGarcía-Valdecasas, ell ens donà unes classes de Farmacologiasobre el grup de substàncies dites esteroides [colesterol, vàrieshormones, etc]. La seva claredat d’exposició era fenomenal.Em vaig interessar tant per a aquells esteroides que desprésvaig participar en el descobriment d’un altre esteroide hor-monal, l’aldosterona, i més a més vaig fer la meva tesi doctoralsobre esteroides anabolitzants, el mal ús dels quals haesdevingut predominant en alguns cercles esportius.

En anys següents quan ens veiem en els corredors de l’antigaFacultat de Medecina ens saludàvem -jo amb molta timidesa.Un dia ens trobàrem tot just acabada la meva carrera de medicinai em demanà que volia o pensava fer. Francament jo no tenia

10

En realitat voldria escriure alguna cosa sobre la Guerra Civil,o, més aviat, desescriure alguna cosa sobre la Guerra Civil. Iamb desescriure vull dir anul·lar part del que s’ha escrit.Polèmic, oi? Però, desafortunadament (o afortunadament) sémassa poc de la Guerra Civil per parlar-ne amb gaire sentit.Així que el que faré és parlar-vos una mica d’un llibre que hellegit, Homage to Catalonia, del George Orwell.

Abans, però, vull parlar del poc que sé de la Guerra Civil.Vaig créixer durant la transició, i tinc la impressió que l’últimdel que es volia parlar era de la guerra o de la dictadura. Així,ens van fer aprendre els afluents de l’Ebre, però no ens vanparlar gaire, per exemple, de la batalla de l’Ebre. D’una part dela meva família vaig aprendre que Franco va salvar Espanyadels Rojos, i que a la República no hi havia llibertat, sinó mésaviat libertinaje, paraula aquesta última que encara no se benbé què vol dir.

Afortunadament, a l’escola vaig aprendre... Intento escriurequè és el que vaig aprendre a l’escola i em sorprèn adonar-me’n que realment no vaig aprendre res de molt concret. Mésaviat vaig adquirir un sentiment, una sensació. Vaig adquirirel sentiment de que la República representava la democràcia,bona per definició, i que Franco va lluitar contra la democràciai a favor del feixisme. És clar que vam aprendre alguns detalls,com que l’Alemanya Nazi va ajudar Franco, que la UnióSoviètica va donar suport a la República, suport limitat perculpa dels Anglesos, etc..

Podria escriure tot un article parlant del poc que vaig aprendre

“Homage To Catalonia”, de GeorgeOrwell

Història de Catalunya/Crítica Literària

idees massa clares en aquell moment, però ell em digué “facirecerca mèdica”. Em semblà una bona idea concreta ques’avenia amb el concepte mental abstracte que jo tenia delque volia fer. Per uns mesos -fins que obtinguí una becabritànica per a anar a estudiar a Londres- jo era el lleialservidor del Dr. Massons, però ell em presentava a la gentcom el seu col·laborador(!). No solament fèiem experiments allaboratori sinó que parlàvem de filosofia, humanitats, política,religió, etc. Fou llavors quan descobrí l’intensa fe catòlica delDr. Massons que s’enquadrava bé amb la meva.

Un dia de sobta em digué:-“Sap escriure a màquina?” Li vaig respondre:-“No”.-“Doncs vagi a una acadèmia de mecanografia i aprengui’n”.Així era com ell parlava, sempre decisòriament però amable.

Seguí el seu consell i vaig anar a una “Academia demecanografía” que hi havia a la Plaça de Catalunya. En aquelltemps el mecanografiar era cosa de noies jovenetes queaspiraven a secretàries i es considerava una labor més aviatmenyspreada. Em sentia avergonyit d’entrar a la “classe” onhi havia 20 o 30 noietes i jo era l’únic home…i metge; ara bé,vaig caure en gràcia a una mossa amb la que vaig anar undiumenge a un concert matinal al Palau de la Música Catalanaper primera vegada a la meva vida. El consell d’aprendremecanografia fou un dels millors que he rebut a la meva vida.Hi ha hagut circumstàncies al llarg dels meus càrrecs profes-sionals on ha calgut escriure lletres en l’idioma no local opreparar un currículum vitae secretament o documentsconfidencials… perquè necessitava canviar de lloc de treballi així ho poguí fer. Ni cal dir que a l’adveniment delscomputadors jo ja he tingut una certa avantatge amb la mevadestresa digital. Fou una de les “assignatures” que jo volguíque els meus fills prenguessin a la High School quan encarano hi havia computadors.

Amb aquest epítom he volgut retre homenatge al Dr. Massonsper la seva noble adhesió als principis ètics de la medicinaprenent cura de ferits de guerra i per l’ajut que em conferí a laprimavera de la meva vida científica. Sense intentar d’abusaraquella cançó olímpica vull dir que hem romàs “amics persempre”.

Josep G. Llauradó

*J.M. Massons. Un any al servei de les BrigadesInternacionals (B.I.) com cap d’equip quirúrgic: històriaviscuda. Pre-publicació, Barcelona 1999.

11

Crítica Literària

de la guerra, de les muntanyes d’informació contradictòriaque he rebut al llarg de la meva vida. Però ja toca començar aparlar de George Orwell i del seu llibre.

Al George Orwell el coneixem tots per llibres tal com AnimalFarm i 1984. Aquests llibres s’interpreten com un avís encontra del totalitarisme comunista, amb el Big Brother comuna mena de Stalin genèric. Molt menys conegut és Homageto Catalonia, llibre que, només pel seu títol, hauria de serlectura obligatòria per a tots els membres del Casal.

A finals del 1936 Orwell va anar a Catalunya com a periodista,però immediatament no va poder resistir a la temptació d’afegir-se a les milícies. Per raons més fortuïtes que ideològiques, vaanar a parar a la milícia del POUM (Partit Obrer d’UnificacióMarxista). Va ser enviat al front d’Aragó, on va passar unsquants mesos a prop de Barbastro. A finals d’abril de 1937 vatornar a Barcelona de permís, amb la intenció de descansar,passar uns dies amb la seva dona, i deixar la milícia del POUMper afegir-se a les Brigades Internacionals. Això últim ho voliafer perquè volia anar a lluitar al front de Madrid.

Va arribar a Barcelona durant un període de màxima tensiópolítica entre la CNT i el POUM més o menys d’una confosabanda, i l’UGT i el PSUC més o menys de l’altra. Com a membrede la milícia del POUM, es va veure arrossegat a participar enels enfrontaments que van haver-hi a Barcelona a principis demaig d’aquell any. Va ser part i testimoni dels enfrontaments i,molt més important, de la desinformació i les mentides que esvan dir, tant a la premsa local, com a la premsa estrangera.

Després dels incidents de Maig, Orwell va tornar al front onva ser greument ferit. Incapacitat per a seguir fent la guerra,va decidir tornar a Anglaterra, la qual cosa no va ser senzilladegut a la il.legalització del POUM.

De tornada, al 1938, va escriure aquest Homage to Catalonia.

El llibre té, diguem-ne, dos aspectes interessants. En primerlloc Orwell parla de la seves experiències durant la GuerraCivil, de les seves impressions, dels seus sentiments, de lesseves pors i de les seves necessitats. Parla dels espanyols,dels catalans, en general d’una manera molt positiva, tot i queplena d’estereotips. En parla del front, del fred com a principalmolèstia, per davant fins i tot de l’enemic.

Ens descriu amb un humor molt fi les misèries de la guerra, elspetits atacs frustrats i, cap al final del llibre, les sevessensacions en ser ferit gairebé de mort.

Però si aquest primer aspecte fa de Homage to Catalonia unllibre entretingut i interessant, és el segon aspecte el que emfa escriure aquest articulet. El segon aspecte del llibre ésl’anàlisi que fa en George Orwell de la situació política a laCatalunya de 1937. I la veritat és que aquest anàlisi és massacomplexa com per fer-ne aquí un resum superficial, encaraque voldria destacar un parell de coses.

Quan George Orwell va arribar a Barcelona, al 1936, va trobaren marxa una autèntica revolució dels treballadors. Unarevolució a on els anarquistes, la CNT, tenien molta força. Esva trobar una societat igualitària, sense classes, senseprivilegiats. Això es diu ben ràpid, però és un fet molt impor-tant. En aquell moment, les milícies, els treballadors, nolluitaven en contra del feixisme, lluitaven per una revolució.

Aquest fet posa altres coses en context. Per exemple, i nomésper exemple, quan es parla de si els republicans van o no vancremar esglésies, s’ha d’entendre, explica l’Orwell, que cremaresglésies era dins la lògica revolucionària, dins la lluita contrael sistema establert del qual l’església era una part molt impor-tant.

Bona part del llibre descriu els enfrontaments entre les diversesforces d’esquerres a Catalunya, i analitza els diferentsplantejaments. Qüestiona la voluntat revolucionària delspartits comunistes sota la influència de la Unió Soviètica.Justifica el plantejament anarquista de fer primer la revoluciói guanyar la guerra després.

L’anàlisi que fa Orwell no és necessàriament correcte, és clar.Però es un anàlisi aparentment objectiu i, sobretot, intel·ligent.

Resumint, Homage to Catalonia és un llibre per aprendreque al darrera d’aquelles batalles potser heroiques i perdudesde la Guerra Civil, hi va haver una realitat social i política moltrica i complexa. Una realitat de la que gairebé mai no es parla.

Autoret:Paco López Dekker

Book Review: Homage to Catalonia, by George Orwell

12

Conte: El Infierno

(Continua del butlleti anterior)

Havia estat, i així s’ho havia jurat, l’amor de la seva vida.Després del seu Tom Mix, com li deia, com podia plantejar-seestimar un altre home ?. “Mira amunt quan no hi sigui”, li deiaell amb aquell accent ianqui de mil dimonis, “Mira els estelsque volen, i crida el meu nom”.

“Era un fotut ingenu, idealista, infantil, immadur, ... poeta, ...amant, ... ben plantat ...”. Ella es quedà amb la mirada perdudaen un mar de records, en un abisme d’imatges, apuntant untímid i trist somriure, agafant-se al darrer record d’una certafelicitat. Després d’allò, quan s’acabaren totes les primaveres,la Paca i la seva vida, caigueren a l’abisme. El mateix que elssucceí a tantes dones a l’època més pudent del segle. Arribàla invasió, la repressió i la postguerra ... la fam ... Tots aquellsrecords l’omplien de melangia i, la veritat, no tenia massaganes de compartir la bogeria astronòmica que haviacontagiat als seus companys.

Però s’apropava el dia i els preparatius per “la gran nit”s’acceleraven. Dues nits abans de l’aconteixement, en Mauricehavia començat, amb l’ajut d’en Casimir i d’en Bronco, a ferles primeres proves amb el telescopi, adjustant-lo cap la zonade cel on es veuria millor l’espectacle. “Capturarem les imatgesdel telescopi amb el vídeo i després les tractarem ambl’ordinador”, explicava en Maurice sense dissimular la sevacreixent excitació. “Però, què és el que esperem veure ?. Quesón tots aquests estels fugaços ?”, es demanava en Broncoque també estava excitat tot i no saber massa bé per què.“Quan passa un cometa, a mesura que s’aproxima al sol, elgel que porta es va desfent i allibera, per la seva cua, gransquantitats de material de tamanys molt diferents que quedensurant a l’espai. Quan la Terra, en el seu moviment de translacióen derredor del Sol, passa per la zona on estan aquests frag-ments de material, aquests entren a l’atmosfera a gransvelocitats posant-se incandescents a causa de la fricció ambl’aire, que és quan els veiem i els anomenem “estels fugaços”.Després d’uns segons de vol es desintegren. És molt estranyque cap d’aquests fragments arribi a caure a terra”. En Mauricees va quedar callat amb cara incrèdula. “Crec que ho vaigllegir en algun lloc”, va dir en Casimir mirant cap al cel sensedonar més importància a la seva petita conferència sobreastronomia.

La nit del deu d’agost, els habituals de “El infierno” soparenplegats al local. En Casimir preparà per a l’ocasió una bonacostellada de xai. En principi volia incloure uns entrants a

base d’embotits, però hagué d’abandonar la idea davant lesdesairades protestes de l’Abdullàh/Isidre. L’ambient era defesta, però no pas per a tothom. L’V-Max no havia pogutaconseguir el preciat cactus Peyote que l’hauria ajudat apresenciar l’espectacle sideral d’aquella matinada des d’unesperspectives diferents, la qual cosa el tenia de mal humor, adiferència del seu company, Bronco, que a partir de la quartacervesa oblidà el detall del cactus Peyote i es dedicà aamenitzar la vetllada amb cançons de Bing Crosby. EnMaurice es mostrava preocupat. No deixava de donar voltesal cap per si algun detall hauria pogut escapar del seu con-trol, una possibilitat que el tenia força amoïnat davant elsensacional de les característiques de la nit: una pluja d’estelscoincidint amb un eclipsi total de lluna. Els especialistes enestadística se’n farien creus calculant cada quant pot donar-se una coincidència com aquesta.

I la Paca ..., la Paca semblava absent. Somreia de tant en tanta alguna ocurrència dels presents al sopar, però senseassabentar-se massa bé del que li deien. Tenia el pensamentabsent, lluny en l’espai i també en el temps. El record del seuamant americà apareixia cada cop més clar. Recordava cadavegada més detalls, més moments, més racons on havienestat junts, més imatges d’una felicitat que mai va poder niconservar, ni repetir i que, com a conseqüència, havia tractatd’oblidar. Començava a descobrir que, després de tot plegat,i amb la seva edat, aquells records, encara que com a tals,podien brindar-li una certa sensació de satisfacció, a banda,és clar, de la colla de llunàtics, mai millor dit, que s’entaulavenamb ella aquella nit.

A dos quarts de dues en Maurice s’aixecà de taula i agafantel seu cava va voler fer un brindis per l’èxit de l’observació.“Prepareu-vos”, va dir, “per assistir a un dels espectaclesmés meravellosos i insòlits que ens pot acostar la natura.Aquesta serà, no ho dubteu, una nit màgica”. Amb més omenys entusiasme, tots brindaren per les paraules d’enMaurice. Després d’apurar els gots de Duralex que feien lesfuncions de copes de cava, la majoria de clients i el regent de“El infierno”, començaren a sortir cap a l’esplanada ons’havien disposat les instal-lacions tècniques per realitzarl’observació. Només el malhumorat V-Max i la Paca, esquedaren a taula, cada un amb les seves coses: l’un amb unaampolla de Bourbon i l’altra amb el seu tradicional anís, i elsseus pensaments.

Les hores anaren passant a l’esplanada on el telescopi,connectat mitjançant un complex sistema a un equip de vídeo,anava rastrejant els estels. La nit demostrava a en Maurice icompanyia que no era cap broma la fama de netedat dels cels

13

Conte: El Infierno

nocturns d’aquell desert. Les constel-lacions es distingienperfectament. A les dues de la matinada, amb un vent inexis-tent i una certa calor, la Terra es començà a posar en mig de lalluna i el sol. Començava, doncs, l’esperat eclipsi i el vídeocomençà a enregistrar aquelles imatges. La volta del cels’enfosquí de mica en mica marcant encara més els puntslluminosos dels estels. “Ara la nit arriba amb la seva legiópurpúria./ Torneu ara a les vostres tendes i els vostres somnis./Demà entrarem a la ciutat del meu naixement./ Vull estarpreparat”, va recitar en Casimir davant l’espectacle. “Garcés?”,es demanà en veu alta l’Abdullàh/Isidre. “Jim Morrison”,contestà en Casimir sense deixar de seguir les evolucions del’eclipsi.

Fou just després que en Casimir mencionés en Morrison ques’obrà el que, no per esperat, deixà de semblar un miracle. Dospunts lluminosos creuaren el cel a gran velocitat. Erenincreïblement brillants i quasi deixaren sentir un lleuger brunzit.Darrera d’aquests, n’aparegueren dos més, i després tres més,sempre en la mateixa direcció: d’est a oest. Passaven quasisense interrupció. Els habituals de “EL infierno” celebravenamb crits i salts el pas d’aquelles restes de cometa quedesfilaven per la nit del desert. En Bronco i l’Abdullàh/Isidreeren els més sorollosos a l’hora de saludar el pas dels estelsfugaços. En Maurice i en Casimir s’abraçaren. L’espectacleno havia decebut les expectatives creades. Els estels passavencada cop en major nombre. Els més grans eren, lògicament,els que més duraven, els més brillants i, també, els mésaplaudits.

Entretant, a “El Infierno”, l’V-Max dormia el Bourbon sobre lataula. La Paca, s’aixecà i posà en marxa la ràdio. En principi vasortir un programa esportiu on el seleccionador nacional defutbol posava de volta i mitja a l’entrenador d’un equip titllant-lo de borratxo. La Paca va fer córrer el dial fins trobar un espaimusical. Sonaven les darrers notes d’una versió orquestralde ”Stormy Weather”. Mentre el locutor presentava la següentpeça, la Paca s’acostà amb el seu got d’anís cap al porxo de“El Infierno”. Allà va poder veure la lluna eclipsada i el magníficaspecte que oferia la nit, tot i que els llums de l’autopistaentorpien la visió. Es recolzà al dintell de la porta deixant-seportar per l’encanteri nocturn i per les delícies recentmentdescobertes d’acaronar, sense despit, l’època més feliç de laseva vida, quan tres punts de llum dibuixaren tres líniesperfectament paralel-les de foc al cel. “Sembla que volin enformació”, pensà la Paca. Encara va trigar uns segons enadonar-se, però aquelles paraules van fer, mica en mica, quese sentís bé. Magníficament. Un sentiment d’alegria s’anàapoderant d’ella mentre veia els estels desfilant al cel deldesert. Va llençar el got d’anís a l’aire i va donar un cop de peu

a la cadira sobre la qual dormia l’V-Max. “Fes-me el fotutfavor d’agafar el tros de ferralla de moto que tens aquí fora iporta’m amb els altres”, li va dir, “i ràpid !”. L’V-Max, perdutentre la sorpresa i els núvols del “Jack Daniel’s”, va obeirsense badar boca. En menys de tres minuts van arribar al’esplanada on des d’en Maurice fins en Bronco, tots estavensubmergits en una mena d’estat de nirvana observant latempesta, més que pluja, d’estels. “Mireu-les”, cridava laPaca, “volen, estan volant ! Tom ! Tom Mix! Tom, maleïtcabrit ... sí! Estàs aquí! Estàs aquí!”, i saltava i aplaudia is’abraçava amb tots. I va veure un d’aquells estels, el mésbrillant, el que més va durar, que no era sinó un P-47 des delqual un noi ros, de somriure blanc i mocador vermell al coll lasaludava amb la mà, abans de desaparèixer cap a l’oest.“Adéu, Tom, fins aviat !”, va cridar la Paca rient i saludantamb els braços. Després s’adreçà cap en Maurice i l’abraçà.Tots dos ploraven. Aquella era la seva gran nit màgica.

Mentre això passava, “El infierno” s’havia quedat buit, ambla porta oberta, els llums encesos i la ràdio en marxa. El locutoracomiadava la peça que havia estat sonant des què marxarenla Paca i l’V-Max. “Heu escoltat “Moon light serenade”interpretada per la Gran Orquestra del capità Glenn Miller, aqui desitgem pugui retornar aviat del front europeu. I ara, untema de les Andrew Sisters dedicada als xicots del Pacífic ...“.

Xavier Traïd i Gàllego.

En Xavier Traïd va néixer a Premià deMar, al Maresme, i te 37 anys. La sevafeina habitual és la de periodista.Actualment es troba en excedència de laseva plaça de responsable d’informatiusde l’emissora municipal de la seva ciutat,Ràdio Premià de Mar. També ha fetcol·laboracions per l’agència EFE, COM

Ràdio i la revista El Temps. Ha escrit dos llibres sobre temeslocals, un d’entrevistes, en col·laboració amb altresperiodistes, i un altre sobre la història dels edificis mésimportants de Premià (tots dos a l’editorial El Clavell). Tambété publicat el conte Lluna (editat per Proa Premià), una fanta-sia amb el món de l’aviació com a rerafons. A California, on teprevist d’estar-hi un parell d’anys, està donant classesd’espanyol al Departament de Literatura de la UCSD.

14

LA BONHOMIA PERSONIFICADAENS HA DEIXAT EL PARE ESCOLAPI LLUÍS BORONAT

Personatges

El dissabte dia 1 d’abril d’aquest significat any 2000, al’Hospital de Sant Vicent del carrer 4, es rendia en el seu llargcamí de quasi 85 anys el Pare Escolapi Lluís Boronat.

Havia començat la seva vida a Reus de Tarragona el 6 de junydel 1915. La seva família arrelà a Montroig. El 22 de desembrede 1940 era ordenat sacerdot i s’estrenava com a mestre en elparvulari del col·legi del Carrer Ample de Barcelona. Desprésal col·legi de Tàrrega va tenir d’alumne l’actual Superior Gen-eral de les Escoles Pies, Josep Maria Balcells.

Va treballar també al distingit col·legi de Sarrià de Barcelona ifou nomenat Rector-Director de les Escoles Pies de Sabadell,més tard del col·legi del carrer Diputació de Barcelona i méstard del de Calella.

Va ser l’home adequat per mantenir una posició de les EscolesPies de França, a Saint Papoul, on es va fer ciutadà francés ion hi va emprar més de deu anys de la seva vida. Aquestcondicionament li va permetre poder visitar als germansescolapis de Cuba quan el barbut de Castro era més dèspotaque mai al negar l’entrada als clergues d’Espanya.

Es va oferir de missioner i va ser enviat a Dakar, El Senegal,Àfrica Occidental, on gràcies a Déu hi floreixen les vocacionsi on ja hi té l’Escola Pia els primers escolapis de raça negra.

Tornat a Catalunya va ser nomenat Superior de la Comunitatd’Alella i després de la d’Olot a Girona. Als seus 76 anysd’edat amb la seva característica disponibilitat acceptà lasuggerència del Superior Provincial per venir a ajudar alsEscolapis de Califòrnia. I més encara: amb la seva saliva quetant be sabia gastar va convèncer per fer-li parella en aquestanova aventura al germà de comunitat i ex-provincial JoanTrenchs.

Aquí a Los Angeles va residir a Maria Auxiliadora del carrer20 i a Santa Tereseta dels Projectes Ramona Gardens prop delcarrer Soto i Marengo. El viceprovincial el va nomenar secretaride la viceprovincia i el va destinar a la casa seminari deCamarillo on disfrutava d’una pau bucòlica fent serveisreligiosos per la gent de parla hispana de Camarillo, Ventura,Oxnard, Sticoy i Moorpark.

El Casal també va disfrutar dels seus serveis celebrant la missade l’Aplec de Primavera en el Rancho Dominguez i fent amistatamb tothom precisament per la seva bonhomia.

Era un home -escolapi, sacerdot i mestre- que tenia un

extraordinari sisè sentit pràctic de la vida. Quan començava aexplicar anècdotes viscudes n’hi havia per llogar cadires. Desdel seu servei militar, passant per França i l’Àfrica i acabantals EUA... qualsevol que l’escoltés tenia que admirar la gràciadel seu dir i l’humor positiu o el positivisme humorístic sempreevident i alliçonador.

Era l’home de la més ample comprensió i de la més admirableacomodació. De no saber que les seves arrels eren a Montroigjo l’hauria nascut a Mallorca per allò de la calma i serenitat...Tenia bon ull per a analitzar qualsevol situació -de coses i depersones...- i mantenia sempre la serenor admirablement isàviament trobava sempre la solució més adequada a cadaproblema que es presentés. Havia envellit de cos però seguiaessent jove de cor.

Ell va ser el que va suggerir que fos el traductor al castellà dela vida del Pare Magí Valls que va escriure el Pare Trenchs. Elvam publicar aquí a Los Angeles fa pocs anys. Li vaig demanarque fos el primer lector i jutge del meu nou llibre que si Déuvol sortirà aviat amb motiu de la canonització del Beat PareYermo el pròxim 21 de maig i que titulo “Quines eren los Yermo”.I acaba amb uns Goigs inspirats en lletra i música tot volant elsetembre passat cap a Barcelona.

El Pare Lluís Boronat era de veritat la bonhomia personificada.Al cementiri del Calvari el vam acomiadar el dimarts 4 d’abrilcantant-li al final de la cerimònia: Trobarem a faltar el teusomriure... i també Vell Peregrí... Al cel sigui. Descansi en pau.

Pare Ram-Mar

15

Opinió / Correspondència

A casa les coses van com sempre, i elparlant de la pel·lícula no canvia.

Últimament a Catalunya i en el conjunt d’Espanya, les cosesvan com sempre, però amb sorpreses robustes. El rebomboriva des de majories absolutes a baralles contra immigrants.Però en el fons els idealismes i actituds no han canviat gairedes dels temps en quan Espanya portava la “L” democràtica.Encara és temps, que els cinemes de Catalunya, projectin elsfilms en llengua no cristiana. Tot el que puc dir, des del meuquasi quart de segle d’experiència, és que la gran majoriad’aquests problemes tenen dues possibles solucions, moltsenzilles. La primera i la més fàcil, no preocupar-se; i la segona,fer i deixar fer. Tot seguit van algunes idees per als problemesbàsics: el terrorisme d’ETA es podria acabar demà, ja que elsdel centro diuen que ells amb sang no ho farien mai, i ETA diuque pararia amb la independència, llavors la solució és la totalindependència al País Basc. En quan els immigrants, el millorseria que no se n’haguessin de necessitar, però la veritat ésque fan les feines que els de casa no volen fer i no han volgutfer mai, la solució seria eliminar els exagerats subsidis d’atur.Pel que fa les eleccions, la majoria absoluta del PP erad’esperar, siguem sincers, els socialistes ho varen ferextremadament malament i les opcions polítiques a Espanyano són masses. Potser els altres partits reaccionin i presentincandidats una mica més qualificats, algú amb carrera talvegada. A la llarga tot es va arreglant, però a Espanya, a lallarga poden ser mil anys.

Finalment el tema preocupant del dia és a Catalunya. Durantaquest últims dos anys, el govern català ha intentat que lesdistribuïdores de cinema americanes doblin les pel·lícules enla llengua autòctona de Catalunya. Totes les estratègies hanfallat, i la veritat tot recau en el que sempre dic “les tendènciessempre es justifiquen per la via més lògica”. Es tracta d’untema de diners, i no és que els catalans no tinguem suficientsfons per doblar les pèssimes produccions de Hol·lywood. Sino que en general, els catalans som uns i unes còmodes. Noho trobeu una mica extrem que un govern s’hagi d’encarregarde que les pel·lícules siguin en la llengua oficial? –La veritat,penso que reflecteix la falta d’eficiència de tots els catalans icatalanes, perquè en vint-i-dos anys de democràcia, que encaras’hagi de lluitar per la llengua no diu molt a favor, si realmentés el que volem. La solució és més simple del que moltspenseu, la estratègia comercial americana es basa en la reduccióde costos innecessaris per tal d’ampliar beneficis, llavors elque els ciutadans de Catalunya haurien de fer és no anar a lespel·lícules que no siguin en català. Penso que el govern hauriaaconseguit més promovent una campanya publica de boicotals cinemes, que demanant si us plau. Però i si aquesta peraquesta via no funcionava? Llavors voldria dir que els catalans

i catalanes, no els interessa massa el doblatge en català. Doncs,si aquest fora el cas, llavors no cal invertir-hi més, en tot cases podrien acabar les autovies de la Costa Brava, que amb elsembussaments que s’hi donen el turisme deixarà de venir.Personalment, mai a Catalunya veig una pel·lícula doblada, entot cas subtitulada, no es per cap raó política, però em semblaque les obres s’han de sentir amb la llengua del autor ointèrpret. De tota manera, no cal que es preocupi el Pujol,perquè últimament les pel·lícules de Hol·lywood no les salvenni els efectes especials, el millor potser seria anar al TeatreNacional de Catalunya, deixar-se de doblatges i passejar-nosper la Costa Brava, però cal anar-hi amb temps, ja que elsembussaments de trànsit son imminents. Bon estiu a tothom.

Anselm Bossacoma

CORRESPONDÈNCIA

Benvolguts Catalans de Califòrnia:

Sóc en Jordi de la ciutat de Valls, comarca de l’Alt Camp(Tarragona), i sóc membre de la colla Joves Xiquets de Valls,ciutat origen dels castells. La nostra colla és descendentadirecta de la colla Menestrals, que es remunta a l’any 1805.

Estic molt content de contactar amb vosaltres, tan lluny a ladistància i tan a prop a l’internet. Us animo que aneu ampliantla vostra web i que cada vegada aneu afegint més informació.

La nostra colla anirà a actuar el 31 de maig del 2000 aL’Exposició Universal de Hannover (Alemanya), on el dia 1de juny participarà amb una actuació en el mateix marc de laInauguració. Bé, no dubteu en cap moment que per a qualsevolcosa estic a la vostra disposició.

Fins aviatJordi Climent i Ferré

(En Jordi també ens envia el link a la seva pàgina web, queestà dedicada a la seva colla castellera: http://www.fut.es/~jcf )

16

El tradicional Aplec de Primavera es va celebrar el 30 d’abril alRancho Domínguez com gairebé sempre s’ha fet. Aquesta ésla salutació anual del Casal als patrons de Catalunya: laMoreneta i Sant Jordi. L’arribada del bon temps, les perspec-tives de menjar una bona paella a l’aire lliure i ballar unesquantes sardanes, la oportunitat d’una estona de convivènciaamb amics catalans que lesllargues distàncies deCalifòrnia no ens permetgaudir gaire sovint, tot fa queaquest aplec sigui una de lesfestes del Casal més popularsi estimada.

Hem tingut sempre bona sortamb el temps. En els vora vintanys que fem aquesta trobadamai ens ha plogut. Aquestany el dia va ser especialmentmaco amb un cel serè i tran-quil, i un sol que es passejavaper ell com un senyor, senseapretar massa. Els jardins delRancho Domínguez lluïen amb un bé de Déu de flors i gespaverda agraïts de les providencials pluges de març i d’abril.

La festa va començar amb la missa a la capella. El Pare Garciala va celebrar aquest any. Ens va dir ràpidament que era“navarro” i que havia estudiat la carrera sacerdotal aCatalunya, principalment a Vic, però que en els anys que hohavia fet no s’estimulava gens, ben al contrari, que elsseminaristes aprenguessin el català. La missa però la vacelebrar valentament en català. El Pare Garcia ha mostrat através dels anys el seu afecte pel Casal, especialment pelGrup Dansaire que assaja cada diumenge al Rancho on ellviu.

A la missa es van recordar els difunts del Casal i en especialels que s’han mort enguany. En els últims anys el nostre soci,el Pare Lluís Boronat, escolapi, celebrava la missa, havent devenir des de Camarillo per a fer-ho, a més d’una hora dedistància en cotxe. Era un home infatigable, sempre pled’alegria, il·lusions i d’encoratjament per tot el que fèiem. Ensrepartia uns missals que ell mateix imprimia en català per a quepoguéssim dialogar junts la missa. Va ser ben punyent incloureal Pare Boronat, que havia mort feia unes setmanes, a lesnostres oracions. De bon segur els seus missals continuaransent utilitzats en aquesta celebració per anys a venir.

El Grup Dansaire va actuar a l’aplec com ho havia vingut fent

des de que es va formar. Amb aquest aplec complia cinc anysde vida i 50 actuacions al llarg del sud de Califòrnia, tota unafita. El diumenge passat havia actuat a Santa Barbara a lesFestes del Presidio, i a finals del mes passat ho havien fet aSan Diego, amb motiu de les festes que anualment organitzala Casa de España de San Diego commemorant el primer vaixell

espanyol que va fondejar labadia d’aquest port. Les dosactuacions van ser moltaplaudides. Allà on actuenporten un bocí de Catalunya.

El grup dansaire va dedicar laseva actuació de l’aplec alPare Joan Corominas. Li vanllegir aquestes paraules: “alnostre amic que tan ens haajudat a fi de portar a terme lacontinuïtat del grup. Des d’unprincipi fou el nostre més granimpulsor, i avui, en els seus50 anys sacerdotals, tots elintegrants del grup li donem

les gràcies.” El Casal en ple es va unir al tribut al PareCorominas i, coneixent la seva gran afecció a la jardineria, li varegalar un petit cactus de la muntanya de Montserrat.

Com que per Sant Jordi també es celebra la festa del llibre, unbon nombre de llibres i revistes de la biblioteca del Casals’exposaven. El Casal compta amb una bona selecció de llibresper a nens. La taula va ser ben concorreguda. I per ser SantJordi també es van regalar roses a tothom que en volguésuna, obsequi de la Rosaura Ulvestad.

Es van ballar sardanes i després tothom va gaudir amb lapaella que la colla dels becaris, l’Alba Pérez al cap, ens vanpreparar. Després vam veure com la Lisa Fuster dirigia elsjocs pels nens, entre elles una carrera de sacs i una olla atrencar. Els nens també s’ho van passar molt bé saltant dintred’un gran “moonbounce”. A l’hora de la rifa hi van havermolts regals a repartir. Primer el Pare Garcia va donar unabicicleta per a ser sortejada entre els membres del grupdansaire. A la rifa general, un dels premis era una aquarel·la del’antiga sòcia del Casal Pepa Mills, que ha tornat a Califòrniadesprés de viure uns anys a València. Es van rifar també vàriespaneres i un pernil.

Pere Garriga

Crònica de l’Aplec

17

Durant el curs acadèmic 1999-2000 em tocava fer un anysabàtic. Sabia per experiència que si et quedes a Barcelonaacabes fent la vida ordinària de sempre: enganxat al telèfondues hores diàries, donant alguna conferència, escrivint unanota d’urgència en algun diari, anant a fer encàrrecs d’aquellsque no s’acaben mai perquè quan n’has fet un te’n surtendos més, i anant a la universitat a recollir la correspondència:al final no saps si fas classe o no, si tens un any especial o no.A més a més, de tant en tant tinc la sensació que arribo a unpunt de saturació en la meva vida acadèmica: que ja he explicattot el que sabia i que ja no sé què més explicar. Aleshores se’mfa necessari de canviar d’alguna manera. A més a més, pensavaque em seria bo d’allunyar-me de les dèries i les batalletes oguerres inacabables que vivim a Catalunya en qüestionslingüístiques i veure què passava en una altra banda del món.

Entre les possibilitats que tenia més o menys a mà, vaig decidirde venir aquí a Los Angeles. Feia temps que coneixia unamica la situació del castellà als Estats Units, però la coneixençaque en tenia no passava de la que té un turista després dellegir mitja pàgina a la guia. La meva dedicació fonamental a laUniversitat de Barcelona és la sintaxi catalana, però semprehe procurat estar al corrent de la situació socio-político-lingüística, i per tant l’estada a Los Angeles em serviria tambéper posar-me al dia en aquest terreny. Dues finalitats, doncs:descansar o canviar de feina i assabentar-me de la situaciósociolingüística d’Estats Units.

He passat a Califòrnia tres mesos escassos, sobretot a laciutat de Los Angeles. Aquí m’he mogut fonamentalment ambels transports públics, i molta gent es queda admirada quan lidic que d’aquesta manera he anat a Santa Monica Beach, al’aeroport, a Long Beach, al Griffith Park, a Huntington Li-brary, d’UCLA a USC, a Glendale, etc., i que he fet el tombcomplet a Verdugo Mountains. Altres llocs els he visitat, in’estic molt agraït, perquè diversos amics m’hi han portat encotxe: Laguna Beach, per exemple, i Newport, on em va durPere Garriga en uns dies per a mi memorables, tant perquè ensva fer un temps esplendorós que ens recordava la Costa Bravacatalana, com perquè vaig ser invitat a una reunió del Casaldels Catalans, a casa de Pere Balsells, una casa de somni quearrodonia i apaivagava l’enyorança de les costes catalanes.Allí us vaig conèixer, catalans de Califòrnia, i us recordaréamb il·lusió. Altres llocs que he pogut visitar amb l’ajut d’amicssón, per exemple, les muntanyes de Malibu i de Hollywood,per on he fet diverses caminades (per exemple, per La JollaCanyon).

A Los Angeles he visitat, a part del Downtown, diversosmuseus com el MOCA, el de Wells Fargo, el del Griffith Park,

la Huntington Library and Botanical Gardens, La Brea TarPits i l’Aquarium de Long Beach.

A més a més, he tingut la sort de conèixer moltes personesque m’han informat de diverses aspectes d’aquest país: delsreferèndums, del sistema escolar, del conflicte entre elsdefensors i els detractors de l’educació bilingüe, etc. Hecompletat aquests coneixements llegint o almenys, de mo-ment, comprant diversos llibres de qualitat sobre la complexitatètnica i lingüística de Los Angeles. En aquest últim aspecte hihe pogut aprofundir més gràcies a dues circumstàncies: el fetque a la USC hi hagi un departament on es coneix bé la matèria(he assistit a un curset de doctorat donat per Carmen Silva-Corvalán, una de les millors especialistes del tema) i el fet depoder assistir a dos congressos sobre el mateix tema: un aSan Francisco i un altre a Davis. El de San Francisco (el 25ècongrés de la CABE, California Association for Bilingual Edu-cation) era més multitudinari i tenia un caràcter entre pedagògici polític; el de Davis (“Spanish in USA”) era més tècnic. A mésa més, he visitat una escola d’un dels barris més difícils de laciutat, la Manchester Avenue Elementary, a South Central.

A part això, he pogut fer una mica de turisme per Califòrnia: hevist San Francisco, les ciutats de l’altra banda de la badia, elGolden Bridge, Monterey-Carmel, els parcs de Yosemite i deKings-Sequoia, amb la vall de San Joaquin i una reserva índia.I m’he arribat fins a Las Vegas i he volat, ple d’emoció, perdamunt del Grand Canyon en una avioneta de vuit places.

Me’n vaig amb la sensació que el viatge ha valgut molt lapena, molt més que no em pensava abans de saber què era totaixò. Aquí no hi havia estat mai; a Nova York i Washington/Georgetown, sí, però només de turista ràpid. També havia fetuna visita ràpida a la universitat d’Indiana. Amb una estadamés llarga he pogut veure més de debò que la vida real és moltmés rica, variada, complexa i apassionant que no pas la vidatransmesa per un llibre o una pel·lícula. Certs detalls que heviscut aquí en produeixen la sensació i l’esperança que, passiel que vulgui pel món amb les dificultats de convivència entreels pobles, el que passa a Califòrnia és una experiència moltbona. He assistit a la USC a unes classes d’anglès ambcompanys de classmates de Corea, Rússia, Indonèsia, Iran,Xina, Brasil, Taiwan i Japó: aquesta convivència no pot serinútil de cap manera.

Adéu-siau, catalans de Califòrnia, i moltes gràcies de la vostraacollida.

Joan SolàLos Angeles, 24.IV.2000

Los Angeles, una experiència inoblidable

Viatges

18

Promoció del Dia Mundial del Llibre aNord Amèrica

La Trobada de Catalans del 2000 a Barcelona ha estat unagran experiència per a mi. M’emporto uns recordsinesborrables dels que espero tenir ocasió de compartir ambtots vosaltres a pròximes reunions. A la ponència que vaigassistir, Catalunya Interior/Catalunya Exterior, vaig tenirocasió de presentar les meves idees de com promoure el DiaMundial del Llibre a Nord Amèrica. Tinc alguna coneixençadel món dels llibres degut a la meva experiència com a llibretera San Diego. Sota trobareu un resum del que he presentat. Hopublico aquí amb el desig que me’n feu comentari.

La meva intenció es presentar un conjunt de suggerimentsconcrets per a promoure millor el 23 d’abril, Dia Mundial delLlibre (DML) a Nord America. Crec que amb una mica d’esforçde la NAFCA (North American Federation of Catalan Asso-ciations) es podria projectar molt millor el DML del que s’estàfent en l’actualitat. La promoció consistiria bàsicament endistribuir posters, anuncis i punts de llibre per a promoure lalectura. Els anuncis esmentarien l’origen del DML lligant-laamb els aniversaris de Shakespeare i Cervantes. Els colors dela senyera també haurien d’estar presents. La promoció esdirigiria primordialment a dos sectors: 1) el públic, debiblioteques i centres d’ensenyament i 2) el comercial, de lesllibreries. Els casals de la NAFCA ajudaran en la distribucióde material publicitari. La despesa de cada casal seria de correu,telèfon i desplaçament a llocs de promoció, publicitat. Esbuscaria una petita subvenció de la Generalitat per ajudar enaquestes despeses.

Punts:1. Material de Promoció. El material de promoció consistirà deposters i punts de llibre (book marks). Seran en anglès.Esmentaran el DML, l’aniversari de Shakespeare i Cervantes,Sant Jordi i alguna referència a Catalunya (com els colors dela senyera). Els posters poden ser petits (30 x 42 cms) or mésgrans per a clavar a parets. També un tipus de poster de cartróque es pogués doblegar per posar sobre un taulell seria con-venient per les llibreries. El material de promoció serà facilitatpel departament adient de la Generalitat de Catalunya. Caltenir el material de promoció disponible 4 mesos abans delDML2. Publicitat comercial. “Bookselling This Week (BTW)” ésuna publicació setmanal de la American Booksellers Associa-tion (www.bookweb.org) que llegeix la majoria del llibreters.Sis mesos abans del DML es posa un petit anunci a la seccióde Classifieds del BTW informant sobre el DML. Explica quees el DML i dona idees periòdiques sobre com promoure la

lectura i obtenir material.3. Adreça telefònica i/o de la web. L’anunci contindrà unaadreça electrònica i/o telefònica (un número 800) on es potdirigir l’interessat. El Casal de California podria fer-se’nresponsable.4. Biblioteques. Per a la promoció a les biblioteques cal posar-se en contacte amb el responsable de compra i distribució dellibres. Aquesta és la persona principal que s’ha de convèncerper a portar el projecte a terme. Als municipis d’Amèricaacostuma haver una biblioteca central que fa aquesta funcióper totes les biblioteques del districte. Cal presentar lapromoció del DML 2 mesos abans i mantenir contacte amb lesbiblioteques interessades.5. Universitats i High Schools. La promoció a biblioteques deuniversitats i high schools es faria d’una manera similar.6. Metodologia. Aquest és un procés anual. Cada anys’aprendrien coses noves per a millorar la promoció.S’eliminaria dificultats. Es podria fer promoció juntament ambBook Fairs (parades) ja connectats amb el DML com el de LosAngeles.7. Un petit equip (task force) de dos o tres persones per casaldel NAFCA seria suficient per a començar el treball. Cadacasal prepararia les llistes de biblioteques i centres docentsdel seu àmbit i segons les seves capacitats de treball i faria elscontactes necessaris per a crear interès en la proposta.

Grup DansaireAquestes han estat les actuacions del Grup Dansaire durantels passats mesos:

El dia 19 de març va haver una actuació a San Diego, a la BaseNaval del port, amb motiu de la festa per la descoberta delport de San Diego. També el dia 30 d’abril va haver-hi la jaesperada actuació amb motiu de l’Aplec del Casal dels Catalans,a Rancho Dominguez. Com sempre, el Grup Dansaire va sermolt aplaudit. A la crònica de l’Aplec podeu veure unafotografia d’aquest event. Per últim, el dia 6 de maig el GrupDansaire va ballar a San Marino.

Durant els propers mesos hi han programades més actuacionsque s’aniran anunciant als socis.

Joan Bertran

Propostes / Grup Dansaire

19

A physician in the international brigades

The Spanish Civil War divided Spanish families and towns.Sometimes the geographical location of the people determinedits faction. In this article I want to introduce Dr. Josep Ma

Massons born in 1913, and “premi extraordinari” in his 1934graduating class in Medecine at the University of Barcelona.After finishing his major he worked for two years at the “Hos-pital Clinic” at the surgery department with Dr. Joaquim Trias.This is why he was an expert in surgery when the war reachedBarcelona in 1936. The usual civil injuries are not as seriousas the ones produced in war. Dr. Trias taught the young sur-geons how to heal this kind of injuries.

Dr. Massons started to work at the old military hospital whenthere was an important lack of surgeons. When the Interna-tional Brigades reached Barcelona, there were a lot of physi-cians but a very few experienced surgeons. Usually success-ful surgeons didn’t want to move to a country in war. WhenDr. Oscar Telge (chief of the sanitary division of the Interna-tional Brigades) required two additional surgery teams, Dr.Massons and Dr. Moises Broggi were nominated chiefs ofthe two new teams

Dr. Massons was assigned to Cabeza del Buey (Extremadura),a zone were a lot of people had been killed in the last months.On may of 1937 the team moved to a nearby town (Belalcázar).At the end of June they moved to Madrid with all the medicalequipment using the road to Valencia. They settled down inHoyo de Manzanares at the “Sanatorio Villegas” (where theyhad good medical equipment). The results of the battles werehorrible, the IB lost 1099 men and the remaining soldiers didn’twant to go back to the war.

Then Dr. Massons was asked to go to Albacete. After Albacetehe went to Benicàssim where they had less emergencies. Whilehe was there, he learned the trauma healing from the presti-gious German professor Böhler. Dr. Massons also had a chanceto talk with Dr. Negrin and Mons. André Marty (deputy inFrance). When they saw that Franco’s army wanted to reachthe Mediterranean sea, Marty commanded the retreat of theinternational soldiers to Catalonia. Since all the sick and in-jured patients could not move to Catalonia, Dr. Massons askedhis boss to stay with them.

Even though Dr. Massons and Dr. Broggi had a huge experi-ence, Franco’s regime didn’t allow them to apply for an offi-cial employment. Therefore, Dr. Massons worked on his Ph.D.thesis. Although Dr. Massons worked as a private surgeon,he started to work on pharmacology. In 1994 he published his

magnum opus : the “Historia de la Sanidad Militar Española”

Farewell to Father Boronat

On Saturday, April 1st, 2000, in Sant Vicent Hospital, theEscolapian Father Lluís Boronat died at the age of 85.

He was born in Reus (Tarragona), on June 16th, 1915. Afterworking in Barcelona, Tarrega, Sabadell and Calella, he movedto France where he adopted the citizenship. Ten years later,he continued his work in different countries of Africa. Afterreturning to Barcelona, at the age of 76 he decided to help theCalifornian Escolapians in Camarillo where he spent the lastyears working for the Hispanic community.

Homage to Catalonia by George Orwell

George Orwell’s book ‘Homage to Catalonia’ is not so wellknown as his other books like Animal Farm and 1984.

At the end of the year 1936, George Orwell went to Cataloniaas a journalist. However, very soon he got involved in theconflict and enlisted in one of the communist-anarchist‘milicies’, the so-called POUM.

This book presents two interesting aspects of the war: thefirst one, a detailed and vivid description of his experience,and the second one, an accurate analysis of the political situ-ation surrounding the war and in particular the left parties inCatalonia. He describes very clearly the spirit of social revo-lution in Barcelona that he found and the confrontation be-tween the anarchist parties and the communist parties.Theanalysis made by Orwell in this book reminds us that behindall the battles of the Civil War there was a very complex socialand political situation.

Aplec de Primavera

Once again the spring’s Aplec, celebrated on April 30th inRancho Domínguez as usually, was a commemoration for theCatalonian official days: The Moreneta and Saint Jordi.

The nice weather, the idea of having a good paella for lunchand the possibility of spending the day dancing somesardanas and talking with the Catalonian people, are the rea-sons that have changed the Aplec into one of the mostcrowded and expected celebrations of the Casal. The GrupDansaire, with more than five years spreading Catalan cultureacross Southern California, performed the most popularCatalan dances offering us a piece of our folklore.

Summary

20

El Butlletí som:

Pere Garriga, editor en cap i redactor.Miki Sainz, editor.Alba Pérez, César Alvaro, Manrico Fedi, Galo Gimenez,col.laboradors d’edició.

Aquest número ha comptat amb les col.laboracions de:

Pete Balsells, amb les seves paraules.Josep LLauradó, amb un nou espisodi de la Història de Catalunya.Pare Ramon Martí amb la secció de personatges.Anselm Bossacoma, Joan Bertran i Montse Jason amb els seusarticles, i el Paco amb la seva crítica literària.Joan Solà amb els viatges.Guillem Bossacoma, qui ha fet sentir la seva Veu.Xavier Traïd i Gàllego amb el seu conte.

Catalans de Fora, Nacionalitat latent ( Primera part)Aquest passat Nadal hem tingut la sort de tornar a comptar amb la presència de l’Anselm; el meu germà, qui com cada any peraquestes dates tornà als seus orígens visitant el nostre, i també seu en aquest període, Empordà inoblidable. En una de lesinnumerables tertúlies que solem tenir cada vespre a la vora del foc a recés de la tramuntana, que aquest any ha bufat ambforça, va sortir el tema de que passaria amb la seva nacionalitat actual.

En primer lloc crec que a l’hora de prendre una decisió d’aquesta importància s’ha de tenir en compte un antic refrany castellàque deia: “Uno no es de donde nace sino de donde face” que traduït a modern be a ser quelcom com que l’important és el llocon un viu el present i com és lògic un suposat futur. Sense que això hagi de representar que un s’oblidi del lloc on ha nascutque per nosaltres els Catalans és ben difícil. Per tant hem de pensar que ésser nacional d’un Estat pot tenir conseqüènciesjurídiques molt més importants que les de poder entrar en un país amb el passaport autòcton, o disposar del Documentnacional d’Identitat de dos països alhora. I que aquests dos fets no són de cap manera prova de que efectivament es tinguila nacionalitat d’aquell Estat, simplement aconsegueixen donar títol a aquest article actuant com a nacionalitat latent. La qualno és altra que aquella que aparentment és té, però que fa molt temps que s’ha perdut en el moment en que se n’ha acceptatuna altre i que de produir-se un conflicte jurídic, és provarà la seva pèrdua per la part contraria.

D’entrada s’ha de tenir en compte que la nacionalitat és una institució jurídica de Dret Internacional Privat ( amb efectes dedret públic ) que pot repercutir en tots els ordres jurídics, Penal, Civil, Constitucional, Laboral, Administratiu... Amb això sol“ella” mateixa ens avisa de lo important que pot arribar a ésser a l’hora de poder viure o simplement romandre durant un curtespai de temps en un territori concret. Per entendre aquesta dimensió, el professor Espinar Vicente ja ens feia unaconceptualització quàdruple de la nacionalitat. En primer lloc la visió més primitiva, és a dir la sociològica que entén nacionalitatcom a col·lectiu de persones individualitzades per la mateixa llengua i tradició o una comunitat diferenciada. En segon lloc ensla visió política en la que la nacionalitat és el vincle que uneix a cada individu amb un Estat, constituint l’instrument operatiubàsic per a garantir la protecció dels drets i llibertats personals tant dins com fora de l’Estat . Així mateix, per algunsordenaments jurídics la nacionalitat constitueix una qualitat que converteix a qui l’ostenta en destinatari de les seves normes.I com a última i moderna concepció tenim la de l’Estat embrionari, en el sentit que s’utilitza per a definir als col·lectiusjurídicament vinculats a països que s’associen en torn a formules d’integració Internacional i dels que tots vosaltres enformeu part doncs els dos exemples que hi trobem son els E.E.U.U i la U. E.

Per tant, pel que fa a la nostre nacionalitat catalana, reconeguda per la Constitució al garantir el nostre Dret a l’Autonomia;un cop hem exercitat aquest Dret, la condició política resultant no s’acaba de correspondre amb l’accepció de nacionalitat desdel punt de vista Estatal ( de moment ) encara que sí des del sociològic. La ciutadania Autonòmica no arriba encara aconstituir una situació vertaderament rellevant de la persona front l’ordenament jurídic el qual trobarem com ja he dit a cadapas que fem dins el territori Espanyol, Europeu i de qualsevol lloc del globus terraqui. D’altre banda el veïnatge civil, és a dirla residència continuada durant deu anys en un territori que tingui legislació civil autònoma com és el cas del Catalunya ambel Dret Civil Català, si constitueix una situació jurídicament rellevant enfront l’ordre civil ( poca broma amb aquest ordre;regula els matrimonis, les successions, herències, propietats... ) . Per tant els Catalans com a tal tenim nacionalitat enfrontl’Estat Espanyol la U.E i la resta del món encara que de moment amb una esfera limitada a l’àmbit privat (civil), sotmetent-nosencara en quant a assumptes de dret públic ( Assumptes penals, Administratius, etc. ) al pes de la llei Espanyola. I aquestesdues s’han de sotmetre en els casos expressament regulats al que l’U.E digui com a expressió de nacionalitat més gran.

Bé des d’aquesta primera part de la “tertúlia” que vam tenir amb l’Anselm m’acomiado esperant hagi despertat en totsvosaltres una idea del que realment es la nacionalitat i no del que aparentment o millor dit “latentment” sembla. ¡¡¡Fins lapropera!!!. Continuarà…

La veu d’en Guillem Bossacoma