TEMA 10.A. CRISI RESTAURACIÓ

CRISI DE LA RESTAURACIÓ

(1898-1931)

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III – Tema 10/1 A

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

BLOC II – Tema 8/3

HISTÒRIA D’ESPANYA Història Espanya



LA PRIMERA RESTAURACIÓ

BORBÒNICA (1875-1898)

Edat contemporània

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX

ÍNDEX TEMES BLOC II i inici del III

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTADURA PRIMO RIVERA

(setembre 1923- gener 1930)

(1885-1902)

Restauració II

Restauració I

Alfons XIII // Primo de Rivera

Alfons XII

1875

1931

Regència

Maria Cristina

1902

1885

1898

Pèrdua de Cuba i Filipines

1923

Inici del període

“Pronunciament” de Sagunt (Martínez Campos)

Proclama Alfons XII, rei d’Espanya

Sota el control de Antonio Cánovas del Castillo

Alfons havia proclamat els seus principis en

el “Manifest de Sandhurst” (1-XII-1874).

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III – Tema 10/1 B

DICTADURA DE

PRIMO DE RIVERA (1923-30)

Història Espanya



Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 10.- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931) / T-1 10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 3v (1v fins Dictadura *, 1v amb República).

10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923). 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98.

10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme).

10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”.

10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme).

10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política.

10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme.

10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera.

10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).

10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic. 10.3.1.- El regeneracionisme.

10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899).

10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas.

10.4.- Crisi del regnat d’Alfons III (1909-1917). 10.4.1.- La crisi de 1909. La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol – agost 1909). MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).

10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

10.4.3.- Crisi general de 1917 i conflictivitat social. 1v TEXT. 2v preg.

10.5.- La descomposició del sistema (1918-1923). 10.5.1.- El col·lapse dels governs i les institucions.

10.5.2.- La conflictivitat obrera i el pistolerisme.

10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).

10.6- La dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). 10v (2v TEXT *, 8v preg).

10.6.1.- Causes del colp d’estat.

10.6.2.- Aspectes polítics. Reorganització de l’Estat. Directori militar i civil. MAPA 14.

10.6.3.- Política econòmica.

10.6.4.- Política social.

10.6.5.- Política religiosa i cultural.

10.6.6.- Política militar. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).

10.6.7.- Oposició a la dictadura.

10.6.8.- Caiguda de la dictadura i final de la monarquia.

10.6.9.- Conseqüències de la dictadura de Primo de Rivera.

BLOC III. TEMA 10/1. CRISI SISTEMA DE

LA RESTAURACIÓ (1898-1931)

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 10 // Tema 1 (B-III).- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931). 10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 3v (1v fins Dictadura *,

1v amb República).

10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923).

10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98.



A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme.

B.- Segona etapa. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo.

C.- Tercera etapa. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917.

D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo.


10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política. A.- Republicanisme.

B.- Anarquisme.

C.- Socialisme polític.

D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme.

E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalismes.




10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic.

10.3.1.- El regeneracionisme.


10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas. A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909).

B.- José Canalejas (1910-1912).



EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 10 // Tema 1 (B-III).- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931).

10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció.



10.4.- Crisi del regnat d’Alfons XIII (1909-1917). 10.4.1.- La crisi de 1909. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).

A.- El conflicte colonial del Marroc.

B.- La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol - agost del 1909).

C.- Conseqüències de la Setmana Tràgica.

10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial. A.- Impacte polític.

B.- Impacte econòmic.

C.- Impacte social.


A.- Conjuntura de l’any 1917.

B.- Crisi militar.

C.- Crisi política.

D.- Crisi social i moviment obrer de començament de segle.

E.- Conseqüències de la crisi del 1917.

10.5.- La descomposició del sistema (1918-1923).

10.5.1.- El col·lapse dels governs i les institucions.






EDAT CONTEMPORÀNIA





10.4.- Crisi del regnat d’Alfons XIII (1909-1917).




10.6.2.- Aspectes polítics. Reorganització de l’Estat. A.- Ideologia de la dictadura.

B.- Directori militar (de setembre de 1923 a setembre de 1925).

MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).

C.- Directori civil (de setembre de 1925 a gener de 1930).








BLOC III. TEMA 10/1.

DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-30)


(1898-1931)

Edat contemporània


Història Espanya



EDAT CONTEMPORÀNIA


1v amb República).











B.- Anarquisme.














10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI

DEL CANVI DE SEGLE. INTRODUCCIÓ

10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE.

INTRODUCCIÓ.



Alfons XIII

10.1.- EL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923). CRISI DEL CANVI DE SEGLE.

INTRODUCCIÓ.

El desastre de 1898 va produir una commoció general al país. Com a

conseqüència, el règim de la Restauració va entrar en una nova fase, que ve

marcada per l’arribada al tron d’Alfons XIII en complir la majoria d’edat

(maig de l’any 1902, tenia 16 anys), i que va acabar en 1931 amb la caiguda

de la monarquia i la proclamació de la Segona República.



A diferència dels seus pares, Alfons XII i Maria Cristina d’Habsburg i Lorena, Alfons XIII com a

governant es va implicar molt en política i va intervenir moltes vegades: prenia moltes decisions i,

possiblement, va ser una de les causes del seu descrèdit i, tal vegada, de la seva caiguda del poder.



En el context en què Alfons XIII fou coronat, entre 1897 i 1905, es va produir un canvi generacional

a la política espanyola, perquè moren els protagonistes polítics de la primera etapa de la Restauració:

Cànovas, Sagasta, Castelar i, després, Silvela.



Antonio Cánovas del Castillo

(líder conservador)

Emilio Castelar Práxedes Mateo Sagasta

(líder liberal)

Francisco Silvela

A partir del regnat d’Alfons XIII, les dues figures més destacades de la política espanyola són:

Per part del Partit Liberal: José Canalejas.

Per part del Partit Conservador: Antoni Maura.



José Canalejas

(Partit Liberal)

Antoni Maura

(Partit Conservador)

Alfons XIII

Durant aquest període, una nova generació de polítics i nous moviments socials (republicanisme,

obrerisme, nacionalisme) van irrompre en la vida espanyola. El règim de la Restauració va ser

incapaç d’eixamplar la seva base social cap a aquestes noves forces, que sempre es van mantenir al

marge del sistema i van provocar un augment dels conflictes socials i polítics.



Entre el 1898 i el 1912, els partits polítics (Conservador i Liberal), amb els seus dirigents principals,

Antoni Maura i José Canajelas, van intentar una modernització del sistema. Però a partir de 1912,

la contínua decadència i la fragmentació del règim van provocar un enfortiment de l’oposició

republicana, obrerista i nacionalista.



Antoni Maura


José Canalejas

(Partit Liberal)

El problema colonial del Marroc i

l’impacte de la Gran Guerra (1914-1918)

van agreujar els conflictes, que van

esclatar amb els esdeveniments

revolucionaris de 1917. La incapacitat del

sistema de la Restauració per renovar-se i

democratitzar-se va propiciar la solució

militar i, en 1923, el cop d’Estat de Primo

de Rivera va originar una dictadura fins el

1930. El compromís de la monarquia amb

el nou règim va desembocar en la seva

caiguda l’abril de 1931.



10.2.- PROBLEMES DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923).



10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”. A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme.



D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració

i pronunciament de Primo.



A.- Republicanisme.

B.- Anarquisme.






10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc.

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923)

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) Entre 1898-1902 el caciquisme funciona sense problemes (regència de Maria Cristina,1885-1902)

fins l’inici del regnat d’Alfons XIII, moment quan van començar els problemes.

La crisi de la Restauració compren des del desastre de 1898 fins a 1823, però tot i que el desastre de

1989 és l’antecedent de la crisi que es produirà en el segle XX, en aquest tema tractarem, més

profundament, les crisis de la Restauració durant el regnat d’Alfons XIII, de 1902 al 1923, que durà

a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) Molts i grans eren els problemes d’Espanya a l’inici del segle XX:

Exèrcit ferit en l’orgull; material antiquat; excés de comandament i poc operatiu.

Règim polític corrupte no representatiu del poble; sufragi manipulat; alternança en el govern dels

partits dinàstics que entra en crisi.

Nacionalismes que representaven per als militars una ruptura del concepte de pàtria.

Retard econòmic i cultural a diferència d’Europa. Injust repartiment de la riquesa = societat cada

cop més radicalitzada i dividida, etc., entre d’altres trets que configuraven el panorama espanyol.

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98

La pèrdua de les darreres colònies ultramarines en 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines) va provocar

diversos punts de vista en la societat espanyola:

Punt de vista econòmic.

Punt de vista polític i ideològic.

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98

Punt de vista econòmic. Les repercussions seran tan negatives com positives; primer

esdevingué una pèrdua de mercats, sobretot per a la indústria catalana, que compensarà

amb nous mercats, perquè una vegada recuperada invertirà en l’interior, iniciant una nova

estructura del mercat.

Punt de vista polític i ideològic. Sobrevé la decadència espanyola i un sentiment de

pessimisme, sobretot en els sectors intel·lectuals, apareixent el regeneracionisme i la

generació del 98 (corrent literari) amb autors com Pio Baroja, Unamuno, etc., que influiran

en el pensament ideològic durant el primer terç del segle XX; contraposat al pessimisme

apareixerà el nacionalisme perifèric (País Basc i Catalunya). L’exèrcit perd prestigi i

apareix un ressentiment del militars cap als polítics, establint-se les bases de

l’intervencionisme militar en política.

JOAQUIN COSTA

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme)

L’exèrcit és un dels pilars del sistema de la Restauració i, si bé,

durant la primera etapa de la Restauració (Alfons XII i Maria

Cristina) els militars s’allunyen i es mantenen enfora de la

política, de fet, el darrer pronunciament va ser el del general

Arsenio Martínez Campos (Sagunt, 1874, que va dur a la

Restauració borbònica d’Alfons XII), a partir del “desastre del

98” la importància del militarisme creixerà; així durant el regnat

d’Alfons XIII, els militars, de cada vegada més, demandaven paper

polític i tornen a tenir protagonisme.



Durant la Restauració, la intervenció dels

militars ja no serà per a salvar el sistema en

perill, a base de pronunciaments, com durant

el regnat d’Isabel II, sinó que substituirà a un

Estat inoperant davant problemes com:

el catalanisme (1906),

la Setmana Tràgica (1909),

la crisi del 1917 o

la convulsió del 1921,

fets que culminaran l’any 1923, quan un

militar s’erigeix en dictador (proclamació de la

dictadura del general Miguel Primo de

Rivera).


La presència dels militars en la

política i els governs tornarà a ser

important arran del “desastre del

98” (Polavieja com a exemple) i

l’exèrcit torna a conspirar per

pressionar al govern, presentant-se

com el salvador de la pàtria davant

els problemes socials i, fins i tot i

lentament, pressionant al mateix rei

per constituir una dictadura militar

que “salve” el país.


Es va produir una disputa o enfrontament entre el catalanisme i els militars per la publicació, en

1905, d’una caricatura - acudit antimilitarista, considerada ofensiva pels militars, en el setmanari

satíric català CU-CUT!, que va provocar que 300 oficials de Barcelona assaltessin pel seu compte la

seu del Cu-cut!, de la Lliga Regionalista, rebent el suport de la resta de l’Espanya, i pressionaren

perquè es promulgués una Llei de Jurisdiccions (el liberal Segismundo Moret hi va accedir el 1906),

per la qual quedaven sota jurisdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria, a l’exèrcit i a la

bandera, és a dir, permetia que aquestos delictes fossin jutjats per un tribunal militar.

Segismundo Moret


Es promulga una Llei de Jurisdiccions (el liberal Segismundo

Moret hi va accedir el 1906), per la qual quedaven sota

jurisdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria, a

l’exèrcit i a la bandera, és a dir, permetia que aquestos delictes

fossin jutjats per un tribunal militar.


Front a aquest militarisme, sorgeix un antimilitarisme popular cada vegada major (especialment des

de la derrota a Cuba i les morts que allí es produïren), que s’oposa al reclutament (lleves o quintes)

dels més joves per anar al front i a guerres com la del Marroc (Setmana Tràgica, 1909).

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”

El principal problema polític fou que el sistema de la Restauració (torn pacífic) va començar a

fallar pels següents motius:

1.- Divisions internes.

2.- Molta inestabilitat política.

3.- El corrupte sistema polític no representava la voluntat popular.

4.- El moviment polític regeneracionista (Joaquín Costa).



i

Práxedes Mateo Sagasta

(Partit Liberal)

Joaquín Costa




1.- Divisions internes. Si amb Cànovas i Sagasta el sistema no era qüestionat, ara sí.




(Partit Liberal)




1.- Divisions internes. Si amb Cànovas i Sagasta el sistema no era qüestionat, ara sí. Després de

morts Cànovas (atemptat de 1897) i Sagasta (1903), dins els dos principals partits polítics (Partits

Conservador i Liberal) van començar a aflorar distintes famílies internes que lluiten entre elles. Per

exemple, dins el Partit Conservador existien tres grups: els seguidors d’Antoni Maura (sorgeix el

Partit Maurista en 1913), els seguidors d’Eduardo Dato i els seguidors de Juan de la Cierva. En el

Partit Liberal estaven els seguidors de José Canalejas i els del comte de Romanones.




(Partit Liberal)

Antoni Maura Eduardo Dato Juan de la Cierva

José Canalejas Comte de Romanones

Presidents del Govern d’Espanya entre 1903 i 1922

Antoni Maura


El sistema de la Restauració (torn pacífic) va començar a fallar pels següents motius:

2.- Molta inestabilitat política. Si el gran èxit del sistema polític de la Restauració havia estat

l’estabilitat política, ara acaba. Entre 1902 i 1923 n’hi haurà 32 canvis de govern. Per exemple,

Antoni Maura va ser president del govern 5 vegades (entre 1903 i 1922) i, de fet, va ser president a

l’anomenat “Govern llarg”, que és el govern més llarg del regnat d’Alfons XIII i que durà dos anys i

mig (1907-1909).



3.- El corrupte sistema polític no

representava la voluntat popular, perquè

realment la població no intervenia en el

sistema polític, perquè tot i l’aprovació del

sufragi universal masculí l’any 1890, el

caciquisme continuava “arreglant” les

eleccions. A l’hora de la veritat els canvis de

govern no depenien de l’opinió del cos

electoral, depenien de l’opinió del rei i dels

pactes entre els partits. Es creu que el que

més va fer per netejar el corrupte sistema de

la Restauració va ser Antoni Maura.

JOAQUIN COSTA

ANTONI MAURA



4.- El moviment polític regeneracionista (Joaquín Costa) crítica la Restauració i el caciquisme i

pretenia reformar-lo des de dintre i impedir una revolució. També és molt crític amb el

nacionalisme català.

Però, la revolució DES DE DALT va fracassar, perquè els sectors burgesos i oligàrquics no volien

renunciar als seus privilegis polítics.


El fracàs polític de la revolució i la crisi de la Restauració es pot dividir en quatre etapes:

A.- 1902-1907. Civilisme contra militarisme

B.- 1907-1912. Crisi i caiguda del pacte del Pardo

C.- 1912-1918. Crisi múltiple de 1917

D.- 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo


El fracàs polític de la revolució i la Restauració es pot dividir en quatre etapes:

A.- PRIMERA ETAPA. 1902-1907. Civilisme contra militarisme

Dos governs:

1r. Conservadors, 1902-1905 (Silvela / Maura, Govern curt).

2n. Liberals, 1905-1907 (Montero Rios / Moret).

En 1905, el setmanari satíric català CU-CUT! publica

l’acudit antimilitarista amb el consegüent assalt a la seva seu

per part de 300 oficials de Barcelona i la proclamació de la

Llei de Jurisdiccions (control jurisdiccional militar) al que

va accedir el liberal Segismundo Moret en 1906, amb aquest

fet el civilisme de Cánovas (atemptat de 1897) es va trencar

(crisi del civilisme i preponderància militar).

En 1907, els catalans creen una coalició de totes

les forces catalanistes dirigida per la Lliga

Regionalista, anomenada “SOLIDARITAT

CATALANA”, que amb un gran nombre de

diputats al Congrés va durar poc temps a causa

de la disparitat ideològica i l’ambigüitat del seu

programa electoral.

Segismundo Moret



B.- SEGONA ETAPA. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo

PACTE DEL PARDO. Acord de dia 24 de novembre de 1885 (abans de morir el rei Alfons

XII) entre Antonio Cànovas del Castillo i Práxedes Mateo Sagasta, líders dels partits més

importants de la Restauració monàrquica, el Conservador i el Liberal, amb l’objectiu de

donar suport a la regent Maria Cristina d’Habsburg i Lorena (prenyada del futur Alfons

XIII) i garantir la continuïtat de la monarquia davant de la difícil situació creada per la

prematura mort del jove monarca, sobretot, tenint en compte les fortes pressions per part

dels carlins i dels republicans. Entrevista realitzada amb la mediació del general Arsenio

Martínez Campos, que va possibilitar el torn de partits en el govern.

Ara cau el PACTE

DEL PARDO i

esdevé la crisi del

torn bipartidista.




Ara cau el PACTE DEL PARDO i esdevé la crisi del torn bipartidista.

Dos governs:

1r. Conservadors, Antoni Maura, 1907-1909 (Govern Llarg).

2n. Liberals, José Canalejas, 1910-1912 (entre 1910 i 1913 es succeïren

Moret / Canalejas / Romanones).

Comte de Romanones

Antoni Maura

Segismundo Moret José Canalejas

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme” Fracàs revolució i Restauració

quatre etapes:


Dos governs:


Maura s’esforça en elaborar una Llei d’administració local

descentralitzadora amb aportacions i millores de Francesc Cambó (diputat

de la Lliga Regionalista al Congrés). La tasca de govern es va interrompre

per la SETMANA TRÀGICA, el juliol 1909, deguda a la derrota de l’exèrcit

espanyol en col·laboració dels reservistes a la frontera de Melilla (Barranco

del Lobo), que provocà en el poble una vaga de protesta declarada el dia 26,

implicant barricades i crema d’entitats catòliques. El govern hi envià tropes

de València i Saragossa controlant la situació el dia 31.

Antoni Maura

La repressió fou extrema:

2000 exiliats a França.

2500 detencions i 1700 processats per

tribunals militars.

53 cadenes perpètues, 5 execucions de 17

penes de mort com Francesc Ferrer i

Guàrdia (fundador de l’Escola laica

Moderna), executat sense proves sota

l’acusació de ser responsable dels fets.


Francesc Cambó


quatre etapes:


Dos governs:


Antoni Maura


5 CONSEQÜÈNCIES SETMANA TRÀGICA:

- Trencament de Solidaritat Catalana per estar a favor de la repressió la Lliga Regionalista (un

dels membre i qui dirigia Solidaritat).

- Protestes generals a Europa i Espanya contra el govern de Maura.

- Els liberals de José Canalejas i Segismundo Moret s’uneixen als partits d’esquerres, exigint

la dimissió de Maura amb suport de la premsa: campanya Maura NO!

- Dimissió de Maura i cessió del govern a Moret.

- Trencament del PACTE DEL PARDO per la unió dels liberals amb els partits no dinàstics.


quatre etapes:


Dos governs:

2n. Liberals, José Canalejas, 1910-1912 (entre 1910 i 1913 es succeïren

Moret / Canalejas / Romanones).


Després del breu govern de Moret, el rei encomana a

Canalejas la formació d’un nou gabinet, que va fer

aprovar les Mancomunitats provincials, va establir

l’arbitratge de l’Estat en conflictes socials i va

suprimir l’alliberació en metàl·lic del servei militar.

Canalejas fou assassinat per un anarquista el 1912.

Segismundo Moret

José Canalejas


quatre etapes:

C.- TERCERA ETAPA. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917

Juntes de Defensa dels militars de

baixa graduació descontents.

Assemblea de Parlamentaris catalans.

Vaga general de 1917.


quatre etapes:

Alternança en el poder dels governs de concentració i la tornada al torn dinàstic.

Conflictivitat obrera i pistolerisme.

El problema del Marroc: Annual.

D.- QUARTA ETAPA. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme)

A principis de segle XX, les relacions església - Estat estaven regulades pel Concordat de 1851, és a

dir, l’Estat pagava el culte catòlic. El recolzament de l’església va ser clau per a què es produís la

Restauració. A canvi d’aquest recolzament al sistema, els conservadors van afavorir l’església

(religió oficial de l’Estat i manteniment del culte), tot i que la Constitució de 1876 també va establir

la tolerància religiosa.

En aquesta època, la majoria de

la població espanyola era

catòlica practicant. L’església

tenia un fort control de la

població gràcies a les escoles (la

majoria que hi havia a Espanya

eren de l’església) i gràcies a les

homilies des dels púlpits. Així,

des del púlpit i des dels col·legis

i instituts religiosos s’enfortirà

el poder social de l’església i el

clericalisme, que recolzarà el

sistema i a les classes

poderoses (burgesia i vella

noblesa).


Front al clericalisme, a principis del segle XX, va començar a tenir força a Espanya un moviment

anticlerical, sobretot entre els partits obrers d’esquerres, els partits republicans i amplis sectors del

Partit Liberal. Estaven en contra de l’església catòlica perquè els consideraven manipuladors de la

societat des de les escoles i des del púlpit. S’entén l’anticlericalisme com a oposició a la influència del

clergat en la vida pública, que sol expressar-se en actituds crítiques o en accions hostils contra la

importància de l’església en la societat


Tres vessants de

l’anticlericalisme: b.- Anticlericalisme ideològic, format per intel·lectuals i

professors que ataquen el clericalisme en els camps de l’ètica, la

cultura i la pedagogia.

a.- Anticlericalisme polític, que pretén frenar la influència de

l’església en la vida pública i l’ensenyament, crear un Estat laic i

deixar de subvencionar el culte.

“En l’àmbit religiós, la separació de l’església i de

l’Estat, la secularització de la societat i de

l’ensenyament, l’expulsió dels ordes monàstics i la

desamortització i incautació dels béns d’aquells,

procurant una absoluta llibertat de cultes fonamentada

en la tolerància recíproca d’idees i sentiments.”

Programa polític d’Alexandre Lerroux a les

eleccions del 1901.

c.- Anticlericalisme proletari, centrat en els atacs d’obrers i

jornalers a l’església per considerar-la un obstacle per al progrés i

emancipació de la classe treballadora, donat que sempre es posava

de part de la burgesia i la vella noblesa.

Alejandro Lerroux


L’anticlericalisme es radicalitzarà i es començaran a produir atacs violents i cremes d’esglésies i

convents, especialment importants durant la Setmana Tràgica (1909).

10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política

Augmenta la importància dels sectors exclosos del torn pacífic, republicanisme, anarquisme,

socialisme, nacionalismes, que aniran avançant electoralment a les ciutats més grans, on el

caciquisme tenia menys força (com Madrid) i el moviment obrer es constitueix i anirà creixent i

prenent força.


El REPUBLICANISME és la principal força

d’oposició parlamentària als partits dinàstics,

renovant-se en aquest període.



A.- Republicanisme

Per evitar la fragmentació i donar homogeneïtzació al

REPUBLICANISME es funda, en 1903, Unió Republicana, una coalició

de grups republicans encapçalada pel líder veterà Nicolás Salmerón i per

Alejandro Lerroux.

La Unió republicana va

aconseguir diversos èxits

electorals, sobretot, després

de la crisi del 98, i amb la

finalitat d’ampliar el seu

camp d’acció, es va acostar

als nacionalismes

regionalistes de Catalunya,

Galícia i València. El 1906,

Salmerón es va integrar a

la coalició Solidaritat

Catalana, que va obtenir un

gran èxit electoral el 1907.

Nicolás Salmeron

Alejandro Lerroux

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política

A.- Republicanisme

Aquesta orientació del partit va ser rebutjada per una sector federalista encapçalat per Alejandro

Lerroux, qui en 1908 s’escindeix d’Unió Republicana i funda a Barcelona el Partit Radical que,

amb un discurs demagògic, anticlerical, anticatalanista i suposadament revolucionari, va aconseguir

influir en grans sectors de les classes populars catalanes.


A.- Republicanisme

Cap al 1910, després de la Setmana

Tràgica, va perdre el suport, va moderar

el seu discurs i es va traslladar a Madrid.

Alejandro Lerroux


Alejandro Lerroux

A.- Republicanisme


Un altre republicà federalista, Vicente Blasco Ibáñez, farà el

mateix a València, on el blasquisme, populista i anticlerical,

arribarà a fer-se amb l’ajuntament de València.

Vicente Blasco Ibañez

A.- Republicanisme

8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER Més endavant van aparèixer altres moviments

com el lerrouxisme i el blasquisme.

8.4.1.- Evolució del republicanisme


A.- Republicanisme

Un altre republicà federalista, Vicente Blasco Ibáñez, farà el

mateix a València, on el blasquisme, populista i anticlerical,

arribarà a fer-se amb l’ajuntament de València.

Vicente Blasco Ibañez Nicolás Salmeron

La col·laboració del

republicanisme amb el Partido

Socialista Obrero Espanyol

(PSOE) va dur a la creació, el

1909, de la Conjunción

republicanosocialista, que va

tenir un cert èxit en les

eleccions de 1910.

Pablo Iglesias


A.- Republicanisme

També Melquíades Álvarez s’escindirà d’Unió Republicana i fundarà el Partido Reformista (1912),

de caire republicà i basat en la democratització política i amb influència entre importants

intel·lectuals (José Ortega y Gasset, Manuel Azaña,...), però mai va arribar a ser una força nombrosa.

Posteriorment, deixà en segon pla la

República i va evolucionar cap a

posicions monàrquiques, arribant a

formar part del darrer govern

constitucional l’any 1922.

Melquiades Álvarez


A.- Republicanisme

Posteriorment, deixà en segon pla la República i va

evolucionar cap a posicions monàrquiques, arribant a

formar part del darrer govern constitucional l’any 1922.

Melquiades Álvarez


B.- Anarquisme

L’ANARQUISME és un dels moviments majoritaris, és la

força del moment. Al 1910 es funda la CNT, de caràcter

anarcosindicalista, que tindrà un paper important dins les

reivindicacions obreres i dins la lluita per la revolució. Els seu

objectiu era, mitjançant la vaga revolucionària general,

aconseguir una societat llibertària, en la que l’Estat

desapareix i la societat s’organitza en comunitats de

productors. L’anarquisme va protagonitzar un alt nivell de

confrontació en Barcelona, València i Andalusia.


L’anarquisme va protagonitzar un alt nivell de

confrontació en Barcelona, València i Andalusia.

B.- Anarquisme


C.- Socialisme polític

El socialisme va tenir un creixement lent però constant. El PSOE augmenta la seva influència i, dins

de la coalició Conjunción republicanosocialista aconsegueix el seu primer diputat en 1910: Pablo

Iglesias (eleccions després de la Setmana Tràgica de 1909).

Pablo Iglesias



El socialisme va tenir un creixement lent però

constant. El PSOE augmenta la seva influència i,

dins de la coalició Conjunción

republicanosocialista aconsegueix el seu primer

diputat en 1910: Pablo Iglesias (eleccions

després de la Setmana Tràgica de 1909).

Pablo Iglesias



La importància del PSOE no deixarà d’augmentar, després de la

I Guerra Mundial i de la Revolució soviètica, però aquesta

importància política del socialisme serà sempre menor que la

importància social a través del sindicat UGT que, cap al 1919,

va doblar els seus afiliats, es pot dir que els sindicats tenen més

força que els partits.



En 1921, arran de l’impacte del triomf de la revolució

socialista a Rússia (1917), el sector més revolucionari

critica la política reformista i moderada del PSOE i

s’escindeix, fundant el Partit Comunista d’Espanya

(PCE), amb influència en Madrid, Biscaia i Astúries.


D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme

Al començament del segle XX, el carlisme va mantenir la presència i les bases. En 1909, a la mort

del pretenent Carles VII (Carles de Borbó), el carlisme es passa a denominar jaumisme (el nou

pretenent és el seu fill Jaume III de Borbó) i modera en part el seu programa, arribant a tenir 9

diputats.

Carles VII de Borbó

Jaume III de Borbó



La moderació oficial i les diferents postures respecte

a la Primera Guerra Mundial provocaran greus crisis

internes, quan un sector del partit, contrari al suport

oficial als aliats, es va mantenir germanòfil, i Juan

Vázquez de Mella va abandonar la militància i va

fundar el Partido Tradicionalista, el 1919.

També el Partido Católico Nacional o Integrista

(escissió de la darreria del segle XIX) es situava a prop

dels grups monarquicoconservadors. Les bases

militants es concentraven a Navarra, País Basc i

Catalunya, però existiren grups també a Sevilla i

Huelva.

Juan Vázquez de Mella



Tan integristes com carlins van acceptar la participació electoral i estaran sempre presents al

Parlament, des d’on demanden un colp d’estat per a instaurar l’ordre (insistint en el perill bolxevic des

de 1917) i recolzaran a Primo de Rivera.

ELECCIONS

ABRIL 1907

Amb l’arribada de la República el 1931, tot

tres grups (carlins, integristes i

tradicionalistes) es reunificaran en un sol

partit, la Comunió Tradicionalista.


E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme

A principis de segle XX la major part de la burgesia catalana s’havia fet regionalista (nacionalista

no independentista) i demanaven, en concret, dues coses: proteccionisme (per afavorir la indústria

catalana) i federalisme conservador (autonomia política i administrativa).

L’any 1901 es va fundar el partit conservador regionalista catalanista de nom la Lliga Regionalista,

que va estar liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

NACIONALISME CATALÀ

Francesc Cambó Enric Prat de la Riba



El nacionalisme català de dretes de la Lliga Regionalista va tenir gran força,

sobretot entre la burgesia i els pagesos catalans, però no entre la classe

obrera per la falta de contingut social del seu programa, és per això que es

produí una escissió dins la Lliga Regionalista que va provocar el naixement

d’un partit catalanista d’esquerres: Esquerra Republicana de Catalunya. La

Lliga Regionalista es converteix en el partit hegemònic a Catalunya fins

1923 i pacta amb els governs centrals lleis favorables a la burgesia catalana i

lleis que suposen certa autonomia per a Catalunya (Llei de Mancomunitats).



E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme NACIONALISME CATALÀ

En 1907, Enric Prat de la Riba crea l’Institut d’Estudis Catalans, que ell presidirà. El mateix any,

1907, es convoquen eleccions a Corts generals.

ELECCIONS

ABRIL 1907


ELECCIONS

ABRIL 1907



El mateix any, 1907, es convoquen eleccions a Corts

generals. Els partits regionalistes catalans, tant de dretes

com d’esquerres (la Lliga, carlins catalans, republicans

d’esquerra ...) es presenten units, formant una gran coalició

de nom: “SOLIDARITAT CATALANA”.

Aquesta coalició guanya sorprenentment les

eleccions, aconsegueix 41 dels 44 escons a

Catalunya, per davant dels partits dinàstics

tradicionals de la Restauració (el Partit

Conservador i el Liberal). Era el final del torn

dinàstic a Catalunya i la demostració de què el

regionalisme començava a ser important, ja que

el catalanisme polític tenia molts seguidors a

Catalunya.




En 1914, es crea la Mancomunitat de Catalunya (govern

format per la unió de les quatre diputacions o 4 províncies

catalanes amb competències, sobretot, administratives amb

matèria d’obres públiques i de cultura), que va ser controlada per

la Lliga, amb Prat de la Riba com el seu primer president. És

la primera institució política oficial catalana i va estar vigent

des de 1914 fins 1925 (suprimida per Primo de Rivera).

La Lliga Regionalista era molt crítica amb els governs centrals però, a partir de 1917, la Lliga va

decidir deixar un poc de banda les seves peticions per col·laborar amb el Govern Central, amb la

intenció d’intentar aturar la revolució obrera i, també, el problema del terrorisme anarquista a

Barcelona que, sobretot, atacava a la burgesia catalana, ja que va ser un any de crisi molt forta.



“No son justos y nos ofenden sin razón los que dicen que

Cataluña no está preparada, no está capacitada para la

autonomía. Yo os digo que el nacionalismo catalán es un

hecho biológico, que la autonomía es una fórmula jurídica

para resolverlo, y que frente a un hecho biológico caben, por

parte del Poder Público, tres posiciones: la de desconocerlo,

la de combatirlo hasta intentar extirparlo y la de resolverlo

mediante una solución jurídica. El Poder catalán ha de ser

absolutamente soberano para legislar, para regir, y para

mantener el respeto a sus decisiones por sus Tribunales y

por la fuerza pública. En mi concepción, otorgada la

autonomía a Cataluña, extendida si pudiera extenderse, a

todas las regiones de España, yo veo clarísimo un Estado

español saliendo de ese espurgo de facultades cien veces

más fuerte en su soberanía, cien veces más brillante en la

situación de su Hacienda (...). Respecto a la manifestación

separatista que empieza a aparecer en Cataluña, yo no tengo

nada que decir aquí; mi deber era mostrar mi disconformidad

allí, y allí la expresé públicamente.”

Cambó, Discurso pronunciado en el Congreso de

diputados (1918).

NACIONALISME CATALÀ E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme



La figura clau del regionalisme al País Basc és Sabino Arana, fundador del

Partit Nacionalista Basc (PNV), l’any 1894. El regionalisme basc va tenir

força entre els pagesos i classes mitjanes basques, però no entre el

proletariat i l’alta burgesia. Sabino Arana entenia el regionalisme des

d’un punt de vista racial; així com el català era pràcticament lingüístic.

NACIONALISME PAÍS BASC

El PNB adquireix molta força, especialment a Biscaia, aconseguint

l’ajuntament de Bilbao. A partir de 1913 el PNB passa a anomenar-se

Comunió Nacionalista Basca i, per a aconseguir el suport de la burgesia

industrial, modera el seu discurs i es presenta com un partit autonomista i

defensor de l’ordre, la propietat i la riquesa. Obté gran èxit electoral a les

eleccions de 1917 i 1918, fent-se amb sis dels set escons per Biscaia.

La crisi econòmica posterior a la

Primera Guerra Mundial

provoca una escissió en el partit

entre els partidaris d’un discurs

moderat i autonomista i el sector

radical o aberrià, que tornaran a

fundar el PNB i tornen a les velles

idees de Sabino Arana (no es

reunificaran fins 1930).

Sabino Arana


E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme REGIONALISME GALLEC

El REGIONALISME GALLEC intenta transformar-se en un regionalisme polític, encara que amb

poca força: Solidaridad Gallega (1907) no arriba a participar en les eleccions generals i A Nosa

Terra (1916) encara té més de moviment cultural que de polític.


E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme REGIONALISME ANDALÚS

El REGIONALISME ANDALÚS de Blas Infante pren impuls a partir de 1910 al voltant de l’Ateneu

de Sevilla, però la seva influència política no és important fins a la Guerra Civil.

Blas Infante


E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalisme REGIONALISME VALENCIÀ

El REGIONALISME VALENCIÀ de València Nova

(1904) i Joventut Valencianista (1908) intenta crear un

moviment polític a imitació del nacionalisme català: l’intent

de creació d’una Solidaritat Valenciana fracassa.

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme

El KRAUSISME, que influirà en Francisco Giner de los Ríos, és un

moviment filosòfic relacionat amb el regeneracionisme que va emergir en

la universitat espanyola, a meitat de segle XIX, en estreta relació amb

professors alemanys, basat en una concepció racionalista.

Santiago Ramon y Cajal serà un dels intel·lectuals espanyols i les seves

idees duran a la fundació de la “Institución Libre de Enseñanaza” (ILE).

Francisco Giner de los Ríos


“Institución Libre de Enseñanaza” (ILE), que plantejava una alternativa al sistema educatiu, en

contraposició a la seva forma memorística i al paradigma de què “el que diu el professor és veritat

absoluta”, proposava una formació més integral de la persona, basada en la llibertat de consciència i

la tolerància, on la religió passava a un segon pla (eren laics); en la ILE n’hi havia una relació més

oberta entre alumne i professor, incorporant noves activitats, com l’Educació Física, i sortides per

observar la realitat i fomentar l’esperit crític. La ILE també va impulsar altres institucions com el

Museu pedagògic i la Residència d’estudiants de Madrid, on es formaren part dels intel·lectuals

del segle XX.

Santiago Ramón y Cajal


El REGENERACIONISME (el seu principal exponent fou Joaquín Costa) és un corrent que

pretenia impulsar la vida política i l’economia del país, i rompre amb el caciquisme. Integrava a

polítics, industrials, intel·lectuals, comerciants, etc., que consideraven que el grau de corrupció

política, després de la crisi del 98, havia arribat a un punt màxim, per això els sistema polític havia

de ser “regenerat”.

Joaquín Costa


El moviment REGENERACIONISTA es pot dividir en dos grups:

A.- Un sector intel·lectual dins el sistema canovista amb dirigents polítics

com Maura, Silvela i Canaleja (no volien llevar la constitució).

Francisco Silvela

José Canalejas

Antoni Maura


El moviment de REGENERACIONISME es pot dividir en dos grups:

B.- Un altre sector es trobava fora del sistema canovista: republicans, socialistes... (volen llevar la

constitució).


La teoria de Joaquín Costa deia que el caciquisme era

la causa de l’estancament polític i de l’endarreriment

econòmica, i plantejava desenvolupar l’educació,

l’europeïtzació, l’autonomia local a nivell de municipis,

millorar el sistema de repartiment d’aigües (política

d’aigües), l’articulació d’un moviment polític que evités

la revolució (revolució DES DE DALT o des de dins).

Aquest posicionament polític es troba entre el

caciquisme dels conservadors sense arribar als

postulats dels anarquistes.

Joaquín Costa

10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera

El problema RURAL

Al camp la situació del camperolat espanyol era difícil, ja que n’hi havia dos

milions de pagesos que no eren propietaris de terres, eren jornalers. A més,

un milió de pagesos que sí eren propietaris, però de terres massa petites o

poc rendibles. Aquesta situació no havia millorat amb les desamortitzacions

del segle XIX (Mendizábal i Madoz), que no havien arreglat el problema

del deficient i injust repartiment de la terra. Els governs de la Restauració no

varen fer res per intentar arreglar aquesta situació.

Madoz

Mendizábal


El problema OBRER

La situació de la població obrera era molt complicada per 3 motius:

Salaris insegurs i baixos.

Jornades laborals excessives.

Falta de seguretat en cas d’accident, malaltia, subsidis de jubilació, etc.

Això passava perquè no n’hi havia un sistema de contractació com ara, basat en una legislació

laboral. En aquest cas, els governs de la Restauració reaccionaren, però tímidament:

L’any 1909 es crea l'Intitut Nacional de Previsió, no era encara la Seguretat Social, però sí un òrgan que

intervenia i donava ajudes en cas d’accident o malaltia.

L’any 1919 s’aprova la jornada laboral de 8 hores.

L’any 1920 es crea el Ministeri de Treball.


Davant la dolenta situació dels treballadors, es produeix un gran impuls del moviment sindical. El

sindicalisme de classe (socialista i anarquista) creix molt durant les primeres dècades del segle XX,

especialment a Barcelona, Madrid, País Basc, Astúries, Andalusia i València.

EL SINDICAT SOCIALISTA UGT passa de

33.000 afiliats en 1902 a 240.000 afiliats en

1921, sent molt important a Madrid i tot el

nord d’Espanya.


Els treballadors reclamen, mitjançant les vagues, millores salarials, millors condicions de treball, la

jornada laboral de 8 hores, i el reconeixement dels sindicats i la negociació col·lectiva. Les vagues

seran molt importants entre 1902 i 1911: vaga general a Barcelona (1902), vagues mineres a Biscaia

i Riotinto a Huelva (1903) i a Astúries i Bilbao (1906), intent d’una vaga general revolucionària en

diferents punts d’Espanya en 1911 o la vaga ferroviària de 1912.

La càrrega, Ramon Casas, 1899. Oli sobre llenç.

Modernisme català (298 cm × 470,5 cm).

Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, Espanya.


Formació de la CNT.

L’anarquisme català serà important per la unió de diferents associacions obreres, la

Solidaritat Obrera (1907), que es transformarà en 1910 en la Confederació Nacional del

Treball (CNT), de caràcter nacional.

“El dia en què les minories conscients i afins en

procediments de lluita uneixin els seus esforços en una

tasca comuna, amb actuació simultània, plantejant i

desenvolupant els conflictes de lluita social en el més pur

terreny econòmic (...), aquell dia es demostrarà que existeix

ja una importantíssima minoria proletària conscient, a la qual

presta fàcilment la força la resta del proletariat, capaç de

demostrar que la burgesia sols viu i es sosté del reflex del

seu poder passat, quedant, per tant, impossibilitada per a

cometre els abusos que ara comet impunement. Aquesta

actuació combinada no podrà tindre efecte sense una unió i

intel·ligència dels elements afins en tàctica i orientació, avui

dispersos. La constitució de l’acordada Confederació

Nacional del Treball - Solidaritat Obrera, pot fer possible

aquesta necessària tasca.”

“Manifest a les entitats obreres” en Solidaridad Obrera,

Barcelona, 13 de gener del 1911.



La CNT tindrà com a líders a Salvador Seguí, Àngel Pestanya i Joan Peiró i es convertirà en el

sindicat anarquista més important a Catalunya, Andalusia i València i en el global espanyol

(arriba a 700.000 afiliats en 1919).



Té una ideologia

anarquista i

revolucionària,

persegueix com a objectiu final acabar

amb el capitalisme a través de la vaga

general revolucionària, ocupant les

fàbriques, camps, bancs,... i

col·lectivitzant-los, gestionats per

comunes.

reclama la unitat sindical de tots els

treballadors,

és apolític i contrari a tot tipus d’Estat,

La CNT serà il·legalitzada en nombroses ocasions: entre

1911 i 1914, després del fracàs de la vaga general

revolucionària de setembre de 1911, durant la dictadura

de Primo de Rivera, ..., etc.



L’estratègia emprada per les forces sindicals són les vagues, el sabotatge, moltes vegades el

ludisme, i els anarquistes també empraven el terrorisme amb multitud d’assassinats

d’empresaris i polítics, de fet, el terrorisme anarquista va ser protagonista de la Setmana

Tràgica de Barcelona de 1909 i de la crisi del 1917.

Atemptat contra Alfons XIII i la seva dona Victòria Eugènia (31-V-1906)

Mateo Morral



Manuel Pardiñas

Assassinat de Canalejas (1912)

L’estratègia emprada per les forces sindicals són les vagues, el sabotatge, moltes vegades el

ludisme, i els anarquistes també empraven el terrorisme amb multitud d’assassinats

d’empresaris i polítics, de fet, el terrorisme anarquista va ser protagonista de la Setmana

Tràgica de Barcelona de 1909 i de la crisi del 1917.


Per a frenar les protestes, els governs del torn aprovaren

una legislació social per a millorar les condicions laborals i la

jornada de treball, però en la pràctica no es complien, en la

majoria d’ocasions, per no haver una inspecció de treball

efectiva ni tribunals (magistratures laborals).

Munch,

Treballadors

retornant a casa


També es van fer esforços des dels sindicats per a millorar l’educació i la cultura dels treballadors com

a mitjà d’alliberament: es creen els ateneus obrers, on s’organitzen activitats de caràcter lúdic i

educatiu, i propostes pedagògiques noves com l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia (de

caràcter anarquista) o l’Escola Nova (d’ideologia socialista).

Francesc Ferrer i Guàrdia











A.- Republicanisme.

B.- Anarquisme.








10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923) 10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc

MAPA 14 (14 models)

GUERRA DEL MARROC

MAPES PAU HISTÒRIA D’ESPANYA

Illes Balears 2013-14 Història d’Espanya


Maria Assumpció Granero Cueves

MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (B3-T1)

ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa sobre la guerra del Marroc (Barranco del Lobo, Annual,

Alhucemas, Ceuta, Melilla). PAU: juny 2010, opció B; PAU: setembre 2012, opció A

(mateix mapa selectivitat 2012)

ALERTA!!! El comentari d’aquest MAPA 14 abasta diferents etapes de la crisi de la

Restauració, o sigui, del regnat d’Alfons XIII.

Feu una petita introducció del context en el canvi de segle, a continuació abordeu el

comentari a partir del punt: 10.2.8.- INICI DEL CONFLICTE COLONIAL, és a dir, quan

l’exèrcit espanyol fou derrotat a prop de Melilla, en el Barranco del Lobo (1909) per les

cabiles rifenyes, que va dur al govern d’Antoni Maura a mobilitzar els reservistes i, com a

conseqüència, a la SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA (punt 10.4.1.- LA CRISI DE

1909), per continuar el comentari endinsant-vos en el punt 10.5.3.- EL CONFLICTE

COLONIAL DE LA GUERRA DEL MARROC: ANNUAL (el desastre d’Annual de 1921,

derrota de l’exèrcit espanyol del general Silvestre), que va aprofundir més en la

DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (punt 10.5.), perquè el comentari d’aquest mapa és un

dels punts importants, que durà a la DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (punt 10.6.), i

dins el primer període de DICTADURA MILITAR de Miguel Primo de Rivera (setembre

1923-setembre 1925), durà a l’èxit francès i espanyol del desembarcament a la badia

d’Alhucemas (1925). Cinc anys després, i posterior al segon període de DICTADURA

CIVIL DE RIVERA (DIRECTORI CIVIL, setembre 1925-gener 1930), el rei Alfons XIII tracta

de salvar la monarquia (Damaso Berenguer, Almirall Aznar), però en abril de 1931,

esdevé la SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA.

Perdudes les colònies ultramarines en 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines), la política colonial

espanyola es va centrar al Marroc. Allí es va iniciar la crisi del sistema de la Restauració, que durà

a la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), a la Guerra del Marroc i a la decadència (posterior

desastre d’Annual en 1921). Espanya tenia, al nord d’Àfrica, dues ciutats (Ceuta i Melilla) des de

finals del segle XV i el problema no fa referència, en concret, a aquests ciutats, sinó al domini del

territori del protectorat.


MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 1)



Durant el segle XIX, comencen les disputes

entre les potències europees per repartir-se

el territori africà, és el moment de la

segona Revolució Industrial i de l’etapa de

l’Imperialisme.

MAPA 14.-

GUERRA DEL

MARROC

(model 4)


El Marroc s’havia de repartir entre Espanya i França i, l’any 1906, es va celebrar la Conferència

d’Algeciras (per acabar amb les apetències d’Alemanya, després que l’emperador Guillem II fes un

discurs a favor del soldà marroquí i la independència d’aquest territori).

Conferència d’Algeciras (1906) on es

va acordar l’establiment d’un

protectorat francoespanyol en el

Marroc, ratificat pel Tractat

hispanofrancés de 1912: la part

occidental seria el protectorat

francès i Espanya aconsegueix la part

oriental, és a dir, una franja al nord

(el territori del Rif), i la zona

atlàntica com a protectorat espanyol

(Tarfaya).


El protectorat espanyol consistia en dos territoris de l’actual Marroc: la zona del nord de Marroc,

que inclou les regions del Rif i Yebala, que tenen com a frontera nord, les ciutats espanyoles (Ceuta i

Melilla) i el condomini internacional de la ciutat de Tánger; tant al sud com a l’est, limita amb el

protectorat francès de Marroc. A la zona sud estava Tarfaya, que limitava al sud-oest amb el Sahara i

al nord tenia el riu Draa com a frontera.

MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 5) I a la zona sud estava

Tarfaya, que limitava al

sud-oest amb el Sahara i al

nord tenia el riu Draa

com a frontera.

Des de final segle XIX,

també controlava Sidi Ifni

i Rio de Oro, que era un

territori dintre del Sahara

espanyol, la capital del

qual era Villa Cisneros,

tot i que l’ocupació

efectiva de l’interior del

territori no es va realitzar

fins el 1934.

L’objectiu era explotar econòmicament la zona (mines de ferro del Rif, inversions en ferrocarrils,

etc.) i restaurar el prestigi de l’exèrcit després del “desastre del 98” i, així, aconseguir que Espanya

es tornés a convertir en una potència colonial.

Però de moment l’ocupació

d’aquests territoris no es va

fer efectiva, tot i que a partir

de l’any 1909 el procés es va

accelerar, perquè les tribus

rifenyes de berbers de la

zona s’organitzaren

militarment en cabiles i

feren front a la invasió

espanyola: un exèrcit

espanyol va ser atacat per

sorpresa i derrotat, a la

batalla del “Barranco del

Lobo” (27 juliol 1909),

mentre feia un reconeixement

del territori, cosa que posa en

perill Melilla.


L’any 1909, les tribus rifenyes de berbers, organitzades militarment en cabiles, ataquen per

sorpresa i derroten a un exèrcit espanyol al “Barranco del Lobo” (27 juliol 1909), mentre feia un

reconeixement del territori, cosa que posa en perill Melilla. Varen morir uns 1200 soldats espanyols.


L’any 1909, les tribus rifenyes de berbers, organitzades

militarment en cabiles, ataquen per sorpresa i derroten a un

exèrcit espanyol al “Barranco del Lobo” (27 juliol 1909), mentre

feia un reconeixement del territori, cosa que posa en perill

Melilla. Varen morir uns 1200 soldats espanyols.


Per fer front als avanços dels

rifenys, el president del govern,

Antoni Maura, va mobilitzar a

la guerra els reservistes, aquells

que ja havien fet el servei militar

i que no havien estat cridats per

l’exèrcit (molts d’ells ja casats i

amb fills), que havien

d’embarcar a Barcelona (1909).

Antoni Maura


Aquest fet agreuja l’antimilitarisme i l’anticlericalisme, i provoca una important protesta popular,

que va tenir el suport d’anarquistes, socialistes i republicans republicans. Comença la revolució: és la

Setmana Tràgica de Barcelona (26-31 juliol – agost de 1909).


Després de la Setmana Tràgica (1909), sobretot a partir de 1911, Espanya i França decideixen

intervenir i ocupar el territori militarment; els francesos ocupen fins a la important ciutat de Fez i

els espanyols fins a Larache (ciutat portuària situada al nord-oest del Marroc), que eren dues ciutats

properes, quedant establerta la frontera entre els dos protectorats.


Així, l’exèrcit espanyol havia aconseguit assegurar les seves fortificacions i es posaren en explotació

les mines al Marroc: la situació serà més o menys estable i sense problemes greus fins acabar la

Primera Guerra Mundial.


Però, en acabar la IGM tres causes provocaran la tornada a una guerra oberta al Marroc:

1) La por espanyola a què França intentí ampliar el seu territori al Marroc;

2) L’augment del nacionalisme rifeny (amb Abd-el-Krim al cap de les cabiles) i...

3) La venda d’armes a baix preu en acabar el conflicte mundial.

L’ocupació del territori va ser molt complicada per una raó: Abd-el-Krim, que amb els seus homes

feien incursions pels dos protectorats atacant-los, sobretot al d’Espanya.

Abd-el-Krim


El govern i l’exèrcit dissenyaren una estratègia militar per ocupar de forma efectiva tot el nord del

Marroc i acabar amb les cabiles rifenyes; així, des de Tànger i Ceuta el general Berenguer

ocuparia tota la zona occidental (Yebala), mentre que el general Silvestre, des de Melilla, ocuparia

tota la zona del Rif oriental.

El general Berenguer va aconseguir el seu objectiu, però el general Silvestre es va veure sorprès a

Annual per l’atac d’Abd-el-Krim, és el que es coneix com el DESASTRE D’ANNUAL (1921).

FINS AQUÍ INTRODUCCIÓ.

General Berenguer General Silvestre



General Berenguer General Silvestre


Continua a l’apartat de la SETMANA TRÀGICA i en el punt de DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA I

LA GUERRA DEL MARROC, perquè és un dels punts importants.

Fins aquí, he fet la introducció al comentari del MAPA 14: Lectura de mapa sobre la guerra del

Marroc: Barranco del Lobo (1909), Annual (1921), Alhucemas (1925). B3-T1. PAU: juny 2010,

opció B; PAU: setembre 2012, opció A.

10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ.

EL REFORMISME DINÀSTIC. 10.3.- ELS INTENTS DE SOLUCIÓ. EL REFORMISME DINÀSTIC.



10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas.

A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909).


EDAT CONTEMPORÀNIA


1v amb República).











B.- Anarquisme.















EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.1.- El regeneracionisme

El regeneracionisme és un moviment cultural molt relacionat amb

la política, que parteix del 98 i que intenta donar solucions a la

difícil situació de l’Espanya del moment. El màxim exponent del

regeneracionisme va ser l’aragonès Joaquín Costa. Segons ell,

Espanya necessitava: “Despensa y escuela” (resumia el seu lema),

és a dir, Joaquín Costa plantejava que totes les mesures per millorar

el país havien d’anar encaminades cap a la recuperació econòmica,

l’educació, la culturització i l’europeïtzació dels espanyols.


EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.1.- El regeneracionisme

Alguns dels polítics més influïts pel pensament regeneracionista varen ser Francisco Silvela, Antoni

Maura i José Canalejas.

Francisco Silvela


Antoni Maura


José Canalejas

(Partit Liberal)


EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899)

Davant la crisi de 1898, en 1899 la regent Maria Cristina d’Habsburg i Lorena crida a formar

govern al nou líder conservador Francisco Silvela, qui convocarà eleccions i formarà govern,

donant entrada a algunes figures alienes a la política anterior, com el general Polavieja o el líder del

conservadorisme català Manuel Duràn i Bas.

Regent Maria Cristina Francisco Silvela


Camilo Polavieja y del

Castillo

(general)

Manuel Duràn i Bas

(líder del

conservadorisme català)


EL REFORMISME DINÀSTIC

El nou govern adopta el discurs regeneracionista i inicia una política reformista: projecte de

descentralització administrativa, creació de nous impostos que graven els productes de primera

necessitat per fer front al deute contret durant la guerra de Cuba, impuls de l’educació i la cultura, etc.

Camilo Polavieja y Del Castillo (general)

10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899)



Francisco Silvela





El nou govern adopta el discurs regeneracionista i

inicia una política reformista: projecte de

descentralització administrativa, creació de nous

impostos que graven els productes de primera

necessitat per fer front al deute contret durant la guerra

de Cuba, impuls de l’educació i la cultura, etc.

Manuel Duràn i Bas (líder

del conservadorisme català)




Les noves càrregues fiscals van impulsar, especialment a Catalunya, un boicot dels contribuents a la

recaptació de tributs (tancament de caixes), que va provocar la sortida del govern dels ministres més

renovadors, que van dimitir i, malgrat que el govern conservador es va mantenir en el poder, el 1901 la

regent va tornar a atorgar el govern als liberals. L’esperit “regeneracionista” dura menys d’un any

i es torna al sistema de la Restauració previ, a les velles pràctiques del torn de partits, així el sistema

de la Restauració sobreviu al “desastre del 98”.

La regent Maria Cristina i els

seus fills




A la primavera del 1902 (maig), quan va complir 16 anys, va pujar al tron el monarca Alfons XIII,

moment que coincideix amb una renovació de lideratge dintre dels partits dinàstics.

Este año me encargaré de las riendas del Estado, acto de gran

trascendencia tal y como están las cosas; porque de mí depende

si ha de quedar en España la monarquía borbónica o la república.

Porque yo me encuentro el país roto por guerras pasadas, que

anhela que alguien lo saque de esta situación: la reforma social a

favor de las clases necesitadas; el Ejército con una organización

atrasada en los avances modernos; la marina sin barcos; la

bandera ultrajada; los gobernadores y los alcaldes que no

cumplen las leyes, etcétera.; en definitiva, todos los servicios

desorganizados y mal atendidos. Puedo ser un rey que se llene

de gloria regenerando la patria (...). Pero también puedo ser el rey

que no gobierne, que sea gobernado por sus ministros y,

finalmente, llevado a la frontera (...). Espero reinar en España

como rey justo. Espero, al mismo tiempo, poder regenerar la

patria y hacerla, si no poderosa, al menos buscada, o sea, que la

busquen como aliada. Si Dios quiere, para bien de España.”

Diario personal de Alfonso XIII (1902).

En Carlos Seco Serrano: La España de Alfonso XII; Madrid,

Cuadernos de Historia 16, 1985. Nº 1985.

10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas



L’any 1903 va morir el liberal Sagasta i fou substituït en el poder per Antoni Maura, cap del Partit

Conservador; mentrestant, al Partit Liberal es consolidava José Canalejas.

Antoni Maura José Canalejas




Aquesta nova generació de polítics, influïda pel

regeneracionisme, va impulsar importants projectes de

reforma des de l’interior del sistema, però degut a la por

d’acceptar els riscos d’una veritable participació democràtica va

mantenir el sistema del bipartidisme i el torn pacífic, i amb ell

el falsejament electoral, perquè en aquest període n’hi ha més

divisió interna en els partits, que fa impossible la

democratització real del règim, tot i que intenten reformes

regeneracionistes per a salvar el sistema des de dins.

Antoni Maura i Alfons XIII

José Canalejas i Alfons XIII




A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909)


Antoni Maura i Montaner (1853-1925) era natural de Palma, va cursar

estudis de dret i va exercir com a advocat. Va començar la carrera política

com a diputat el 1881, a les files del Partit Liberal de Sagasta, on va entrar

de les mans de la seva família política, els Gamazo.

Fou ministre d’Ultramar amb Sagasta durant la guerra de Cuba. L’any

1901 va encapçalar una facció dissident del liberalisme i s’integrà al Partit

Conservador. En 1903, a la mort de Silvela, els seus companys el triaren

com a cap del Partit Conservador, substituint a Silvela. El 1913 se’n va

separar i va fundar el seu propi partit (mauristes).

Francisco Silvela

Antoni Maura





Antoni Maura i Montaner (1853-1925) va ser 5

vegades president del govern (entre 1903 i 1922) i,

sobretot, és la primera figura política entre 1904 i

1909, de fet va ser president a l’anomenat “Govern

llarg”, que és el govern més llarg del regnat

d’Alfons XIII i que durà dos anys i mig (1907-

1909). Allunyat de la política, va morir a

Torrelodones (Madrid) el 1925. Maura va ser un

polític influït pel pensament regeneracionista.

Antoni Maura





EL REFORMISME DINÀSTIC El 1904, el conservador Antoni

Maura es va convertir en cap del

govern. Antoni Maura





El 1904, el conservador Antoni Maura es va convertir en cap del

govern. Maura tenia un esperit renovador i reformista, però sempre

dintre de les idees del conservadorisme. El seu projecte polític es va

recollir en la consigna de “revolució des de dalt” (1907-09), que

defensava la necessitat que el règim s’havia de reformar des del

govern per impedir que el transformés una revolució popular.

De fet, és molt recordada la seva frase “O hacemos la revolución

desde arriba o nos la hacen desde abajo”. Per això, va intentar la

transformació del sistema a partir de la formació d’una nova base

social, la “gran massa neutra”, per ell era absolutament necessari

que tota aquesta gent que no participava a les eleccions, anés a votar.





El gran objectiu de Maura era atreure a la

massa neutra al sistema polític, amb ajuda de la

qual pretenia configurar un Estat fort, capaç

de governar de manera eficaç i d’aconseguir

netejar el corrupte sistema de la

Restauració, és a dir, aconseguir tant

desbancar la vella casta de cacics com

impedir que les classes populars adquirissin

massa protagonisme, i per això s’havia de

guanyar el suport de les classes mitjanes

abstencionistes, perquè pensava que sense

trampes el Partit Conservador obtindria millors

resultats que el Partit Liberal. En aquesta

direcció, dirigeix una sèrie de reformes socials,

que provocaren una forta oposició dins del seu

propi partit.





De les reformes impulsades per Maura cal destacar:

Reforma la Llei electoral (1907). Intenta posar més difícil el frau

electoral, però ni acaba amb la corrupció ni democratitza el sistema, tot i

que amb ell la corrupció política minvà i va netejar bastant el sistema de la

Restauració.

Mesures econòmiques que intenten reactivar la indústria i la Llei de

colonització interior per estimulat l’agricultura.

Projecte de Reforma de la Llei d’administració local. Amb l’objectiu

d’atreure cap el règim el nacionalisme moderat no republicà, pretén

integrar el catalanisme amb un intent de descentralització del poder i pacta

amb la Lliga Regionalista de Francesc Cambó la concessió de més

competències i major autonomia als ajuntament i diputacions i el

reconeixement de les regions. Aquesta llei va ser considerada com

excessiva pels centralistes i com a insuficient pels autonomistes.

Reformes socials. Es crea l’Institut de Reformes Socials, aquest institut

s’encarrega de l’aprovació d’una sèrie de lleis com la Llei de vaga (llei que

planteja com deuen funcionar les vagues), s’aprova la Llei d’arbitratge

(per a resoldre enfrontaments obrer - patró), s’implanta la Llei de descans

dominical i es crea l’INP (Institut Nacional de Previsió, en 1909, que

s’encarregarà del pagament de pensions i de les assegurances obreres).





Però la defensa de l’ordre social comportà una actitud molt intransigent en el manteniment de

l’ordre públic, especialment en els esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La

repressió brutal que va seguir la revolta va ser la causa principal de la caiguda del govern

conservador.





Maura va ser acusat d’un excés de duresa contra els responsables i

comença una campanya de desprestigi en la seva contra, coneguda

com a “Maura NO”, ja que el consideraven responsable de les

repressions. En aquesta campanya participaren la majoria de forces

d’oposició, també membres del Partit Liberal. Finalment, el rei

Alfons XIII va cedir a aquestes pressions i li demanà la dimissió, i

fou substituït per Segismundo Moret, seguint la lògica del torn de

partits. Al Partit Conservador va haver una escissió entre els

“mauristes” i els seguidors d’Eduardo Dato.




EL REFORMISME DINÀSTIC La càrrega, Ramon Casas, 1899. Oli sobre llenç.





Antoni Maura


EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas




Finalment, el rei Alfons XIII va cedir a aquestes pressions i li demanà la dimissió, i fou substituït per

Segismundo Moret, seguint la lògica del torn de partits. Al Partit Conservador va haver una escissió

entre els “mauristes” i els seguidors d’Eduardo Dato.

Antoni Maura

Eduardo Dato





B.- José Canalejas (1910-1912)

Després de Moret, el

rei elegí a José

Canalejas del Partit

Liberal com a

president del govern.

José Canalejas





Després de Moret, el rei elegí a José Canalejas del Partit Liberal com a president del govern. Va

rebre el govern a finals de l’any 1909 i va ser president del govern fins al 1912 (1910-12), quan va

morir assassinat a la Puerta del Sol. Representa una altra experiència regeneracionista i, juntament

amb Antoni Maura, va ser dels més representatius. Canalejas decideix continuar en la mateixa línia

que Maura, mantenint les reformes per ell iniciades, amb un intent de modernització política de

caràcter liberal, destacant una àmplia tasca legislativa.

José Canalejas i Alfons XIII




Canalejas decideix continuar en la mateixa línia que Maura, mantenint les reformes per ell iniciades,

amb un intent de modernització política de caràcter liberal, destacant una àmplia tasca legislativa:

Intent de reduir el poder de l’Església. Va iniciar la reforma del procediment de finançament de

l’Església i va aprofundir en la separació de l’església i de l’Estat. La negativa de la Santa Seu a

qualsevol procés de reforma va comportar la promulgació de l’anomenada “Llei del Candau”, en

1910, “Ley del Candado”), que suposa la prohibició de noves ordes religioses. A França hi va haver

un gran moviment anticlerical, que va fer que moltes ordres religioses d’aquest país l’abandonessin

o varen ser expulsades, i la majoria varen emigrar cap a Espanya. Amb aquesta llei es va prohibir

l’establiment a Espanya de qualsevol ordre religiosa estrangera.

“Don Alfonso XIII, por la gracia de Dios y la Constitución, rey de España. A todos los que la

presente vieren y entendieren, sabed: que las Cortes han decretado y Nos sancionado lo

siguiente:

Artículo único. No se establecerán nuevas asociaciones pertenecientes a Órdenes o

Congregaciones Religiosas canónicamente reconocidas, sin la autorización del Ministerio de

Gracia y Justicia consignada en Real Decreto que se publicará en la Gaceta de Madrid,

mientras no se regule definitivamente la condición jurídica de las mismas (...)”.

Dado en Palacio a veintisiete de diciembre de mil novecientos diez. YO EL REY.





Canalejas destaca per una àmplia tasca legislativa:

Reformes

socials:

Lleis per millorar les condicions laborals,

especialment el treball femení.

José Canalejas

i Alfons XIII

Substitució de l’impost de consums per un

impost progressiu sobre les rendes, que va

comportar la protesta de les classes benestants.

Reforma la Llei de lleves o reclutament, el servei

militar passa a ser obligatori en temps de guerra i

va suprimir la redempció en metàl·lic.





Canalejas destaca per una àmplia tasca

legislativa:

Canalejas va ser sensible al problema de les

autonomies regionals, especialment del

nacionalisme català, i convençut que la seva

incorporació al sistema ajudaria a estabilitzar-

lo, continuà l’apropament als catalanistes,

negociarà amb ells i va ser el principal

impulsor de la Llei de Mancomunitats, que

feia possible la unió de les diputacions

provincials per fer-se càrrec de la gestió

d’alguns serveis públics. Però aquest projecte

i la resta de reformes van ser interromputs

per la mort de Canalejas (1912).


10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas “El Presidente del Consejo de Ministros, José

Canalejas. A propuesta del Ministro de la

Gobernación y de acuerdo con mi Consejo de

Ministros. Vengo en decretar lo siguiente:

ARTÍCULO 1º. Para fines exclusivamente

administrativos que sean de la competencia de las

provincias, podrán éstas mancomunarse. La iniciativa

para procurarlo podrá partir del Gobierno, de cualquiera

de las Diputaciones Provinciales o de uno o de varios

Ayuntamientos que reúnan el 10 por 100 cuando menos

de los habitantes de las respectivas provincias.



La Llei de Mancomunitats fou aprovada

pel govern de Dato (1914) i només es va

constituir la “Mancomunitat de

Catalunya”.

“El Presidente del Consejo de Ministros, José

Canalejas. A propuesta del Ministro de la

Gobernación y de acuerdo con mi Consejo de

Ministros. Vengo en decretar lo siguiente:

ARTÍCULO 1º. Para fines exclusivamente

administrativos que sean de la competencia de las

provincias, podrán éstas mancomunarse. La iniciativa

para procurarlo podrá partir del Gobierno, de cualquiera

de las Diputaciones Provinciales o de uno o de varios

Ayuntamientos que reúnan el 10 por 100 cuando menos

de los habitantes de las respectivas provincias.

Canalejas destaca per una àmplia tasca

legislativa:

Las Corporaciones solicitadas o requeridas por la entidad iniciadora de la constitución de la mancomunidad,

cuando estén dispuestas a concertarse, designarán sus representantes y una vez reunidos procederán éstos

a la redacción del oportuno proyecto. Para examinarlo se reunirán las Diputaciones interesadas convocadas

por el Presidente de la entidad iniciadora, y siempre presididas por el Gobernador civil de la provincia en que

la reunión se celebre, y que para ser válida necesitará de la asistencia de las dos terceras partes, cuando

menos del número total de los diputados. Las Diputaciones acordarán luego separadamente si aprueban o

no las bases que resultasen aprobadas en la reunión general. Una vez aceptado el acuerdo o proyecto por el

voto de la mayoría absoluta de cada una de las Diputaciones interesadas, se elevará y someterá a la

aprobación del Gobierno, que habrá de examinarlo minuciosamente y detenidamente hasta estar seguro de

que no hay en él nada que directa ni indirectamente contradiga la legalidad constitucional y administrativa del

Reino, sino que, por el contrario, todas sus cláusulas se ajustan estrictamente a ellas. Si el Gobierno

concede la autorización, la mancomunidad se constituirá con plena y absoluta capacidad y personalidad

jurídicas para cumplir los fines taxativamente consignados en el acuerdo o propuesta (...).”





També impulsà l’ocupació del protectorat del Marroc, que culmina l’any 1911 amb l’ocupació de

Larache.






L’any 1912, Canaleja fou

assassinat d’un tir en el clatell

a la Puerta del Sol de Madrid

per un anarquista.

Els liberals es divideixen en

diferents faccions, sense un líder

clar.





L’any 1912, Canaleja fou assassinat d’un tir en el clatell a la Puerta del Sol de Madrid per un

anarquista.

Els liberals es divideixen en diferents faccions, sense un líder clar.



EDAT CONTEMPORÀNIA





10.4.- Crisi del regnat d’Alfons XIII (1909-1917). 10.4.1.- La crisi de 1909. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).




10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial. A.- Impacte polític.


C.- Impacte social.



B.- Crisi militar.


D.- Crisi social i moviment obrer de començament de segle.









10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917).

10.4.1.- La crisi de 1909.





A.- Impacte polític.


C.- Impacte social.

10.4.3.- Crisi general de 1917 i conflictivitat social.


B.- Crisi militar.


D.- Crisi social i moviment obrer de

començament de segle.


10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917)

Vàries foren les causes que conduïren a la fi del regnat d’Alfons XIII.




10.4.1.- La crisi de 1909.


B.- La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol-agost 1909).


MAPA 14 (14 models)

GUERRA DEL MARROC






La protesta es va iniciar el 18 de juliol de 1909, quan les tropes, que estaven a punt de ser

embarcades al port de Barcelona, es van revoltar, formant-se un important moviment

antimilitarista i anticlerical.

10.4.1.- La crisi de 1909

B.- La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol - agost del 1909)



10.4.1.- La crisi de 1909


A la revolta es van unir republicans, socialistes i anarquistes, que van formar un comitè de vaga el

dia 24 i cridaren a la Vaga General Revolucionària de la ciutat, pel dia 26, i van convèncer a molts

reservistes de no embarcar.

10.4.1.- La crisi de 1909


10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917) 10.4.1.- La crisi de 1909



Comença la Revolució. És la Setmana Tràgica de Barcelona, que va del 26 al 31 de juliol.

10.4.1.- La crisi de 1909



Comença la Revolució. És la Setmana Tràgica de Barcelona, que va del 26 al 31 de juliol. Tota

Barcelona es va veure immersa en una revolta popular més o menys espontània.

10.4.1.- La crisi de 1909



En aquells moments, Maura intentava elaborar una Llei d’administració local descentralitzadora

amb aportacions i millores de Francesc Cambó (diputat de la Lliga Regionalista al Congrés), però la

tasca de govern es va interrompre per la SETMANA TRÀGICA el juliol 1909, deguda a la derrota

de l’exèrcit espanyol a la frontera de Melilla, que provocà en el poble una vaga de protesta

declarada el dia 26.

10.4.1.- La crisi de 1909


Antoni Maura

Francesc Cambó


Reservistes i anarquistes fan barricades per tota la ciutat, incidents al carrer, enfrontament amb

les forces d’ordre públic, atacs i incendis d’entitats catòliques (esglésies i convents).

10.4.1.- La crisi de 1909



L’exèrcit ha d’intervenir i el govern hi envià tropes de València i Saragossa, controlant la situació el

dia 31. La revolta acabà amb la declaració d’estat de guerra per part del govern i la duríssima

intervenció de l’exèrcit front a un moviment insurreccional radicalitzat i poc organitzat. El

balanç durant la revolta fou: moren més de 100 persones, es cremen 60 esglésies i convents i molts

de comerços són assaltats.

10.4.1.- La crisi de 1909



Acabada la Setmana Tràgica, la

repressió posterior va ser extrema,

sobretot contra el moviment

anarquista.

10.4.1.- La crisi de 1909


Centenars de detinguts (2500

detencions, segons algunes fonts),

2000 exiliats a França, 216

consells de guerra que afecten a

1700 persones processades per

tribunals militars, 53 cadenes

perpètues, de 17 condemnes a

mort 5 anarquistes executats,...


La repressió posterior va ser extrema, sobretot contra el moviment anarquista. Centenars de

detinguts (2500 detencions, segons algunes fonts), 2000 exiliats a França, 216 consells de guerra

que afecten a 1700 persones processades per tribunals militars, 53 cadenes perpètues, de 17

condemnes a mort 5 anarquistes executats,...

10.4.1.- La crisi de 1909



La repressió posterior va ser extrema: de 17 condemnes a mort 5 anarquistes executats, entre ells

el famós pedagog lliurepensador i fundador de l’Escola Moderna laica, Francesc Ferrer i Guàrdia,

que és jutjat i executat com a inductor de la revolta. L’Escola Moderna era una escola de Barcelona

on s’aplicaven sistemes pedagògics anarquistes.

10.4.1.- La crisi de 1909



També es van fer esforços des dels sindicats per a millorar l’educació i la cultura dels treballadors com

a mitjà d’alliberament: es creen els ateneus obrers, on s’organitzen activitats de caràcter lúdic i

educatiu, i propostes pedagògiques noves com l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia (de

caràcter anarquista) o l’Escola Nova (d’ideologia socialista).




... 5 anarquistes executats, entre ells el famós pedagog lliurepensador i fundador de l’Escola

Moderna laica, Francesc Ferrer i Guàrdia, que és jutjat i executat com a inductor de la revolta.


1.- Els morts i detinguts durant la revolta i la repressió posterior, que ja hem vist.

10.4.1.- La crisi de 1909

C.- Conseqüències de la Setmana Tràgica



2.- S’agreuja el conflicte clericalisme vs anticlericalisme. L’església reclamarà i aconseguirà

indemnitzacions per la crema dels seus edificis i frenarà l’intent posterior de Canalejas de

separar església i Estat, evitant l’aplicació de la “Ley del Candado”.

10.4.1.- La crisi de 1909




2.- S’agreuja el conflicte clericalisme vs anticlericalisme. L’església reclamarà i aconseguirà

indemnitzacions per la crema dels seus edificis i frenarà l’intent posterior de Canalejas de

separar església i Estat, evitant l’aplicació de la “Ley del Candado”.


3.- Augment del militarisme, que es presenta com l’únic capaç de solucionar els problemes, front a un

antimilitarisme obrer, cada vegada major.

10.4.1.- La crisi de 1909



4.- La major importància del moviment obrer, especialment de l’anarquisme a Barcelona: en 1910

es funda la CNT.

10.4.1.- La crisi de 1909




L’anarquisme català serà important per la unió de diferents associacions obreres, la

Solidaritat Obrera (1907), que es transformarà en 1910 en la Confederació Nacional del

Treball (CNT), de caràcter nacional.

“El dia en què les minories conscients i afins en

procediments de lluita uneixin els seus esforços en una

tasca comuna, amb actuació simultània, plantejant i

desenvolupant els conflictes de lluita social en el més pur

terreny econòmic (...), aquell dia es demostrarà que existeix

ja una importantíssima minoria proletària conscient, a la qual

presta fàcilment la força la resta del proletariat, capaç de

demostrar que la burgesia sols viu i es sosté del reflex del

seu poder passat, quedant, per tant, impossibilitada per a

cometre els abusos que ara comet impunement. Aquesta

actuació combinada no podrà tindre efecte sense una unió i

intel·ligència dels elements afins en tàctica i orientació, avui

dispersos. La constitució de l’acordada Confederació

Nacional del Treball - Solidaritat Obrera, pot fer possible

aquesta necessària tasca.”

“Manifest a les entitats obreres” en Solidaridad Obrera,

Barcelona, 13 de gener del 1911.

RECORDATORI



5.1.- La dura repressió provoca protestes generals a tota Europa i a Espanya contra el

govern de Maura.

5.-

Conseqüències

polítiques:




5.2.- Els liberals (de José Canalejas i Segismundo Moret) s’uneixen als partits d’esquerres

i republicans per demanar la dimissió de Maura amb suport de la premsa. Per tant,

trencament del PACTE DEL PARDO per la unió dels liberals amb els partits no dinàstics.

Comença la campanya: “MAURA NO!” Que finalment acabarà amb la dimissió del polític

mallorquí. → Davant les pressions exteriors i interiors, Alfons XIII dissol les Corts i crida als

liberals per a formar govern (primer Segismundo Moret i després Canalejas).

5.-

Conseqüències

polítiques:



5.-

Conseqüències

polítiques:

5.3.- Trencament de Solidaritat Catalana per estar la Lliga Regionalista a favor de la

repressió. Els sectors d’esquerra catalans critiquen durament al catalanisme de dretes de la

Lliga Regionalista, acusant-la de recolzar Maura i la repressió, → neix un nou

nacionalisme català, republicà i d’esquerres amb la formació de la Unió Federal

Nacionalista Republicana (1910).

Antoni Maura



5.-

Conseqüències

polítiques:

5.4.- Es produeix un apropament de les forces d’esquerra, que dóna lloc a la formació d’una

Conjunción Republicanosocialista, és a dir, republicans i socialistes es presenten a les

eleccions en llistes conjuntes.

Pablo Iglesias



El socialisme va tenir un creixement lent però constant. El PSOE augmenta la seva influència i, dins

de la coalició Conjunción Republicanosocialista aconsegueix el seu primer diputat en 1910: Pablo

Iglesias (eleccions després de la Setmana Tràgica de 1909).

Pablo Iglesias

RECORDATORI



5.-

Conseqüències

polítiques:

5.5.- El paper ambigu de Lerroux, durant la revolta, va fer que molts obrers es

desenganyaren del seu republicanisme populista i es situaren a favor de l’anarcosindicalisme

(CNT, 1910).

5.4.- Es produeix un apropament de les forces d’esquerra, que dóna lloc a la formació d’una

Conjunción Republicanosocialista, és a dir, republicans i socialistes es presenten a les

eleccions en llistes conjuntes.

5.1.- La dura repressió provoca protestes generals a tota Europa i a Espanya contra el

govern de Maura.

5.2.- Els liberals (de José Canalejas i Segismundo Moret) s’uneixen als partits d’esquerres

i republicans per demanar la dimissió de Maura amb suport de la premsa. Per tant,

trencament del PACTE DEL PARDO per la unió dels liberals amb els partits no dinàstics.

Comença la campanya: “MAURA NO!” Que finalment acabarà amb la dimissió del polític

mallorquí. → Davant les pressions exteriors i interiors, Alfons XIII dissol les Corts i crida als

liberals per a formar govern (primer Segismundo Moret i després Canalejas).

5.3.- Trencament de Solidaritat Catalana per estar la Lliga Regionalista a favor de la

repressió. Els sectors d’esquerra catalans critiquen durament al catalanisme de dretes de la

Lliga Regionalista, acusant-la de recolzar Maura i la repressió, → neix un nou

nacionalisme català, republicà i d’esquerres amb la formació de la Unió Federal

Nacionalista Republicana (1910).

5.6.- El paper ambigu de Lerroux, durant la revolta, va fer que molts obrers es

desenganyaren del seu republicanisme populista i es situaren a favor de l’anarcosindicalisme

(CNT, 1910).



5.-

Conseqüències

polítiques:

RECORDATORI


Després del breu govern de Moret, el rei encomana

a Canalejas la formació d’un nou gabinet.

10.4.1.- La crisi de 1909


Segismundo Moret

José Canalejas


Després del breu govern de Moret, el rei

encomana a Canalejas la formació d’un

nou gabinet, que va fer aprovar

les Mancomunitats provincials,

va establir l’arbitratge de l’Estat en

conflictes socials i

va suprimir l’alliberació en metàl·lic

del servei militar.

10.4.1.- La crisi de 1909


José Canalejas


EL REFORMISME DINÀSTIC 10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas


Reformes

socials:

Lleis per millorar les condicions laborals,

especialment el treball femení.

José Canalejas

Substitució de l’impost de consums per un

impost progressiu sobre les rendes, que va

comportar la protesta de les classes benestants.

Reforma la Llei de lleves o reclutament, el servei

militar passa a ser obligatori en temps de guerra i

va suprimir la redempció en metàl·lic.

B.- José Canalejas (1910-1912) RECORDATORI

L’any 1912, Canalejas fou

assassinat d’un tir en el clatell

a la Puerta del Sol de Madrid

per un anarquista.

Els liberals es divideixen en

diferents faccions, sense un líder

clar.





L’any 1912, Canalejas fou assassinat d’un tir en el clatell a la Puerta del Sol de Madrid per un

anarquista.

Els liberals es divideixen en diferents faccions, sense un líder clar.

L’any 1912, Canalejas fou assassinat d’un tir en el clatell a la Puerta del Sol de Madrid per un

anarquista. Els liberals es divideixen en diferents faccions, sense un líder clar.




10.4.1.- La crisi de 1909.







C.- Impacte social.



B.- Crisi militar.











C.- Impacte social.




A l’estiu de 1914, quan al capdavant del govern

n’hi havia el conservador Eduardo Dato, va

esclatar la Primera Guerra Mundial, que va

enfrontar els anomenats imperis centrals

(Alemanya, Àustria) amb les potències aliades

(Gran Bretanya, França, Rússia) i en la qual van

intervenir molts altres països.

10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

A.- Impacte polític

Eduardo Dato i Alfons XIII


El govern de Dato es va declarar, de seguida, neutral en el conflicte, posició lògica tenint en compte

el tradicional aïllament d’Espanya des del segle XIX i la poca importància que tenia en aquest

moment. La neutralitat va mantenir Espanya fora del conflicte i va evitar el greu desastre que hagués

significat per a la població.




Però, la societat espanyola sí que es

dividirà en dos: els conservadors,

l’església i la majoria de l’exèrcit seran

majoritàriament germanòfils (partidaris

d’Alemanya i d’Àustria-Hongria), mentre

que els progressistes i republicans seran

aliadòfils (partidaris de França i Gran

Bretanya); els sectors obrers i sindicats es

mostren neutrals per considerar-la una

guerra imperialista.



Eduardo Dato i Alfons XIII

Eduardo Dato

Antoni Maura


El triomf de la Revolució Russa, durant la guerra (1917), va estimular el caràcter revolucionari de

l’anarquisme i del socialisme, que veien com era possible el triomf d’una revolució obrera

(augmenten els conflictes socials).




El sorgiment de noves nacions al final de la guerra (Polònia,

Txecoslovàquia,...) radicalitzarà el discurs nacionalista cap a

l’independentisme: Francesc Macià funda Estat Català.



Francesc Macià


La neutralitat va suposar un fort creixement econòmic: els països en guerra (la majoria) necessiten

aliments, productes industrials, matèries primeres,... que estan disposats a pagar a qualsevol preu i que

Espanya els pot oferir.


B.- Impacte econòmic


La guerra beneficià especialment les indústries catalana (tèxtil) i

basca (metal·lúrgia) i la mineria basca, però els beneficis eren

purament especulatius i no van servir per invertir en modernitzar

l’estructura econòmica del país: igual que vénen amb la guerra es

perdran quan finalitzi aquesta.




L’augment dels preus per l’augment de la demanda externa va ser molt fort (d’un 20%, arribant al

72% en el blat). El preus interiors també pugen desorbitadament, molt per damunt dels salaris.




Front a l’augment dels beneficis de la burgesia, la carestia de la vida es va convertir en un problema

per a les classes populars, es van encarir molt els productes bàsics com el pa, l’arròs, el bacallà i els

combustibles, fent que les condicions de vida dels treballadors (major part de la població)

empitjoren i s’accentuen les diferències socials.




Condicions de vida dels treballadors (major part de la població) empitjoren i s’accentuen les

diferències socials.




L’augment de les diferències socials, junt a l’impacte de la Revolució Russa, agreujarà les protestes

obreres (de 212 vagues en 1914 a 463 el 1918).


C.- Impacte social


L’augment de les diferències socials, junt a l’impacte de la Revolució Russa, agreujarà les protestes

obreres (de 212 vagues en 1914 a 463 el 1918), encara més quan s’acabi el creixement econòmic en

finalitzar la guerra.


C.- Impacte social


Les organitzacions obreres van encapçalar una protesta, cada

vegada més gran, que va desembocar en el moviment vaguista de

l’estiu de 1917.


C.- Impacte social


10.4.1.- La crisi de 1909.







C.- Impacte social.



B.- Crisi militar.








10.4.3.- La crisi general de 1917 i conflictivitat social.


B.- Crisi militar.


D.- Crisi social i moviment obrer

de començament de segle.





A.- Conjuntura de l’any 1917

Puerta del Sol, Madrid, 1917

les desigualtats econòmiques,

la conflictivitat social,

les dificultats polítiques (crisi del

torn, necessitat de reformes,...) i

el descontent dels militars.

L’any 1917 es va caracteritzar per la coincidència de variats factors, entre els quals cal destacar:

10.4.3.- Crisi general de 1917


La protesta contra el govern serà generalitzada (oposició política, militars, sindicats, ...).

A.- Conjuntura de l’any 1917

Però el moviment de protesta fracassarà per diferents raons: els interessos dels que protestaven

eren molt diferents i no tenien cap programa comú, els militars es mostren indecisos i confosos (por

a una revolució obrera) i els sindicats es radicalitzen.

La crisi va ser general: política, social, militar i conduiria a una vaga general durant pràcticament tot

l’any 1917.



El descontent entre els militars peninsulars va anar

creixent perquè l’excessiu nombre d’oficials dificultava

els ascensos, que sols s’obtenien per mèrits de guerra al

Marroc (africanistes), a la qual cosa es sumava la baixada

del salari real per l’augment dels preus.

B.- Crisi militar



Els oficials de baixa i mitjana

graduació formaren Juntes de Defensa,

associacions militars nascudes a

Barcelona que demanaven:

un augment salarial i

l’ascens únicament per antiguitat,

així com major protagonisme polític.

B.- Crisi militar



Davant la negativa del govern van fer un manifest (juny

1917) contra el govern, demanant una regeneració del

sistema, la qual cosa va fer pensar als republicans que

l’exèrcit podria ajudar-los.

B.- Crisi militar



La inestabilitat política (protestes socials i dels militars) va obligar als governs a mesures d’excepció

contínues i a la suspensió del Parlament i les garanties constitucionals, així com a formar governs

de concentració.


C.- Crisi política


Davant les protestes socials i dels militars, Eduardo Dato clausura les Corts i

imposa la censura.

Eduardo Dato


C.- Crisi política


Davant les protestes socials i dels militars, Eduardo Dato

clausura les Corts i imposa la censura.


C.- Crisi política

Eduardo Dato


Front a aquesta situació, la Lliga Regionalista (Cambó) organitzà a Barcelona una Assemblea de

Parlamentaris Catalans (5 de juliol de 1917) per a convocar Corts Constituents i reestructurar

l’Estat, descentralitzant-lo.

Francesc Cambó


C.- Crisi política


Front a aquesta situació, la Lliga Regionalista (Cambó)

organitzà a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris

Catalans (5 de juliol de 1917) per a convocar Corts

Constituents i reestructurar l’Estat, descentralitzant-lo.

Francesc Cambó


C.- Crisi política


C.- Crisi política

Aquesta Assemblea de Parlamentaris Catalans (5 de juliol de 1917) convocà una reunió de tots els

diputats i senadors espanyols, però, davant la prohibició del govern, sols n’acudiren 71 dels 760.

L’assemblea es va celebrar, però la Guàrdia Civil la va dissoldre. Aquest moviment no va tindre

continuïtat:

la negativa de conservadors

i liberals a integrar-se en

l’assemblea,

les discrepàncies internes

entre catalanistes de dretes,

republicans i socialistes,

l’oposició de les Juntes de

Defensa a sumar-s’hi i

la por a un moviment social,

cada vegada més radicalitzat

(por a la revolució), van fer

fracassar el moviment.



El començament del regnat d’Alfons XIII (1902-1923/31) fou favorable al

moviment obrer, que va veure ampliat el nombre d’afiliats, aconseguint el

primer escó en 1910, en la persona de Pablo Iglesias. Des d’aquest moment

s’inicia una estreta col·laboració amb els partits republicans, que va contar

amb el suport, principalment, de Julián Besteiro, que considera necessari el

triomf de la burgesia (una revolució burgesa), com a pas previ per a

l’establiment d’una societat socialista. Col·laboració que es mantindrà al llarg

de tota la Segona República.

C.- Crisi social i moviment obrer de començament de segle


Pablo Iglesias Alfons XIII Julián Besteiro


A nivell sindical, la UGT redueix el número de afiliats a Madrid, però creix en Andalusia, Astúries i

Biscaia.




En 1910, apareix una nova central sindical anarquista, la CNT, que manté una forta implantació en

Catalunya, Aragó, València i Andalusia.




Cal esmentar el gran nombre d’afiliats que amb dues

centrals tenen en el sector agrari, cosa que explica,

també, la importància que va tenir en Espanya la

revolució bolxevic.




Des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la situació laboral va anar deteriorant-se pel

progressiu augment dels preus i pel manteniment dels salaris, cosa que va repercutir en la pèrdua

de poder adquisitiu de les classes més populars. Davant aquesta situació, la reacció dels dos sindicats

va ser la convocatòria de nombroses vagues.



La càrrega, Ramon Casas, 1899. Oli sobre llenç.




Com a conseqüència, les protestes socials van ser les més importants, protagonitzades pels obrers i els

seus sindicats (UGT i CNT) per la baixada dels salaris reals front al fort augment dels beneficis de

les empreses.




En 1916, UGT i CNT havien acordat un manifest conjunt en què

demanaven al govern que parés la pujada dels preus o farien

una vaga general.

Aquesta vaga es durà a terme en desembre de 1916, amb una participació molt important i de forma

pacífica, però no aconseguiran el que demanaven.




En març de 1917, UGT i CNT tornen a publicar

un manifest conjunt amenaçant amb una vaga

general revolucionària si el govern no intervenia

per a posar fi a l’augment de les diferències socials

i l’empitjorament de les condicions de vida dels

treballadors.




El nombre de vagues no para d’augmentar durant tot l’any 1917 i la tensió esclatarà definitivament

de forma violenta, en agost, arran del fracàs de la vaga ferroviària i per solidaritat en València, UGT

crida a la VAGA GENERAL REVOLUCIONÀRIA (agost de 1917) i se suma la CNT.




UGT crida a la VAGA GENERAL REVOLUCIONÀRIA (agost de 1917) i se suma la CNT.



10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917) 10.4.3.- Crisi general de 1917



La vaga general d’agost de 1917 va tenir una incidència molt desigual (poc seguida al camp), va

comptar amb un major èxit a les ciutats.

Vaga revolucionària de 1917 a Madrid





comptar amb un major èxit a les ciutats.





comptar amb un major èxit a les ciutats, especialment a Madrid, Barcelona, País Basc, Astúries i

les zones mineres andaluses, on es va arribar a paralitzar la vida ciutadana.




La vaga general d’agost de 1917.



D’aquesta manera, tot i l’absència dels camperols, aconseguirà paralitzar el país durant una

setmana, perllongant els enfrontament entre les forces de l’ordre i els vaguistes durant casi un any.


La vaga general d’agost de 1917.



10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917) 10.4.3.- Crisi general de 1917



El terrorisme anarquista és un dels principals problemes del país i el de la seva resposta que és el

pistolerisme patronal (la burgesia contracta sicaris per matar anarquistes), que provoca centenars de

morts, sobretot a la ciutat de Barcelona.




L’ús de la violència per part d’obrers a Barcelona, Huelva i Astúries va provocar una reacció molt

repressiva del govern, que decreta la Llei Marcial i envia l’exèrcit a reprimir violentament el

moviment, la intervenció dels militars aturarà la vaga amb un balanç lamentable: més de setanta

morts, dos-cents ferits i, aproximadament, dos mil detinguts i condemna a cadena perpètua per part

de tribunals militars als membres del comitè de vaga.




La vaga general d’agost de 1917 és reprimida i, per tant, fracassa, però les protestes socials

continuaran i seran la causa principal de la caiguda del sistema canovista, perquè els anys següents

el sistema polític de la Restauració va entrar en la seva crisi definitiva. Al mateix temps, després

dels successos de 1917, el número d’afiliats sindicals seguirà augmentant.




La crisi de 1917 va començar en el mes d’agost de 1917, quan la CNT, la UGT i els partits

d’esquerra convoquen la vaga general revolucionària, a tota Espanya, per intentar fer-se amb el

poder. A més, la Revolució Russa de 1917 (febrer i octubre) havia servit d’exemple per als partits

d’esquerra i organitzacions obreres sindicals, que creuen que la revolució era possible. Aquesta vaga

fou molt més forta que l’anterior (1916), cosa que va fer necessària la intervenció de l’exèrcit, a tota

Espanya, per aturar la Revolució i, posteriorment, una forta repressió.

D.- Conseqüències de la crisi del 1917



Els fets del 1917 no aconsegueixen posar fi al sistema de la Restauració, que sobreviu a la crisi,

però el desgasten i suposen l’inici de la seva descomposició: la inadaptació a les demandes socials i la

manca de democratització faran caure el sistema sols cinc anys després.


“(…) En el reinado de Alfonso XIII, el año 1917 representa una fecha crucial, como lo es, para la

Segunda República, la del año 1934. En uno y otro caso, lo que quiebra son los fundamentos mismos

del sistema, los supuestos en que este descansa (…).

En 1917, el transaccionismo que había sido la médula de la Restauración, según la concepción de

Cánovas, se vino abajo. La pacificación social y política que fuera su mejor fruto –al iniciarse la última

década del siglo XIX- quedó liquidada.

El turnismo – amenazado desde 1909 y en crisis a partir de 1913- hubo de buscar ahora una nueva

alternativa, aun dentro de la Restauración, a través de los “gobiernos de concentración” o “gobiernos

nacionales” – cuyo último ensayo desembocaría, en 1931, en la República-.

Los sectores contestatarios al Régimen se hicieron incompatibles con él, y apuntaron en lo sucesivo,

decididamente, a la revolución – para la cual venían estímulos, cada vez más apremiantes, desde el

oriente europeo-.

El Ejército – aparcado en el civilismo logrado por Cánovas y Sagasta -, pero en inquietud constante

desde 1899, aspiró ya, cada vez más decididamente, a asumir el control de la política.

De hecho, la Corona y el Ejército, las dos instituciones “reencontradas” en 1874, antes de que

Cánovas iniciase la construcción de su gran edificio estatal, serían los dos únicos bastiones emergentes

después del hundimiento de aquel. En consecuencia, la crisis siguiente -1921- supondría un ataque

concentrado contra ambos, y traería por consecuencia la dictadura militar, apoyada por el Rey.”

Seco Serrano C. “La España de Alfonso XIII”. Espasa Calpe. Madrid 2005. pp. 383-384.



Els partits tradicionals dinàstics, la monarquia, la burgesia catalana de la Lliga Regionalista i

l’exèrcit s’uniren per salvar la situació revolucionària i van poder salvar el règim.


Govern de concentració nacional presidit per Maura en 1918

A partir d’ara i fins a 1923, es formaran governs de concentració nacional, amb la unió de diferents

forces polítiques, per fer front a la crisi, es van unir en un mateix govern conservadors, liberals i la

Lliga Regionalista (el govern de concentració nacional presidit per Maura, en 1918, és el més

important).



Però els canvis de govern i de ministres van ser

constants i les diferències entre ells van fer impossible

qualsevol reforma, sent incapaços de contenir la inflació i

restablir l’ordre social.





10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923).



10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual.

10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923)

10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923) 10.5.1.- El col·lapse dels governs i les institucions

En cinc anys (1918-23) va haver una gran inestabilitat política: es van succeir 10 governs diferents.


Per una part, els mateixos partits dinàstics (Partit Conservador i Liberal) estan dividits, amb diferents

líders lluitant pel poder.

Des de la caiguda de Maura l’any 1909, el Partit Conservador està dividit en “famílies” que

lluiten entre elles.

Des de la mort de Canalejas, el Partit Liberal està, també, en crisi.

La situació política estava dins d’un cul de sac, ja que la majoria de forces polítiques de

l’oposició demanen convocatòria d’eleccions a Corts constituents per liquidar el sistema de la

Restauració, fer una nova constitució i passar a una nova etapa política, canviant de règim.

Antoni Maura José Canalejas Mort de José Canalejas



Per una altra part, la inestabilitat política (protestes socials i dels militars) va obligar als governs a

mesures d’excepció contínues i a la suspensió del Parlament i les garanties constitucionals, així com

a formar governs de concentració.



El fracàs dels governs de concentració suposà la tornada al torn: els conservadors van governar

entre 1919 i 1922 (assassinat d’Eduardo Dato en 1921 inclòs) i els liberals en 1923.


Davant la crisi institucional, l’exèrcit intervé cada vegada més en política, reprimeix els intents

revolucionaris i es presenta com l’únic capaç de salvar a la monarquia d’un sistema polític corrupte i

incapaç de solucionar els problemes (preparació de colps d’estat).



Front al sistema, els partits de l’oposició (republicans i socialistes sobretot) no van ser capaços de fer-

li front amb un programa alternatiu fort i estan dividits: els radicals de Lerroux perden força i suport

obrer, els reformistes s’apropen als liberals i els republicans no avancen en excés.

Saborit, Anguiano,

Prieto, Largo

Caballero, Iglesias y

Besteiro

El PSOE creix però, des de 1909, opta pel reformisme (Julian Besteiro i Indalecio Prieto), en la

pràctica deixen de banda el seu caràcter revolucionari i s’integren en el parlamentarisme i duen

endavant una política reformista i moderada (pacten reformes que milloren les condicions de vida

dels obrers i accepten de facto el capitalisme).


L’impacte de la Revolució Russa (1917) va provocar una

escissió en el PSOE: els reformistes moderats continuen en

el PSOE, mentre que els dirigents partidaris de donar suport

al règim bolxevic rus i integrar-se en la Tercera Internacional

(anomenada Komintern i creada per Lenin en 1919, que

aglutinava els Partits Comunistes) fundaran, en 1921, el

Partit Comunista d’Espanya (PCE), amb influència a

Biscaia i Astúries, però escassa a nivell global.

10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923) 10.5.2.- La conflictivitat obrera i el pistolerisme

Les males condicions de vida dels obrers, la influència del triomf de la Revolució Russa i la intensa

agitació social en tota Europa amb el denominat Trienni Bolxevic (intents revolucionaris a

Alemanya, Hongria,...) fan augmentar la importància i l’activitat del moviment obrer, arribant a una

autèntica crisi social: el Trienni Bolxevic a Andalusia (1918-21) i el pistolerisme a Catalunya (1917-

23).


Després d’una etapa de prohibició, la CNT es refunda al Congrés de Sants amb protagonistes com

Salvador Seguí, Angel Pestanya o Joan Peiró, continua amb el seu caràcter apolític, revolucionari i

anticapitalista, però es mostra partidària de negociar directament amb els patrons, sense polítics pel

mig.


La CNT tindrà com a líders a Salvador Seguí, Àngel Pestanya i Joan Peiró.


La CNT es convertirà en el sindicat anarquista més

important a Catalunya, Andalusia i València. El nombre

d’afiliats passa de 15.000 en 1915 a 700.000 en 1919 (en el

global espanyol i la majoria a Catalunya).


La lluita sindical en aquest període

va ser especialment greu a

Andalusia i Barcelona.


A Andalusia, on la fam dels jornalers s’unia a l’augment dels preus, la influència de la Revolució

Russa i la riquesa dels “señoritos”, els anarquistes (i en menor mesura els socialistes) impulsen

revoltes camperoles en què cremen collites, ocupen terres, es reparteixen les propietats i arriben a

controlar els ajuntaments.


A Andalusia, on la fam dels jornalers s’unia a l’augment

dels preus, la influència de la Revolució Russa i la riquesa

dels “señoritos”, els anarquistes (i en menor mesura els

socialistes) impulsen revoltes camperoles en què cremen

collites, ocupen terres, es reparteixen les propietats i

arriben a controlar els ajuntaments.


La revolta comença a Còrdova en 1918, però s’estén per Andalusia, Extremadura i La Manxa.


La revolta comença a Còrdova en 1918, però s’estén per Andalusia, Extremadura i La Manxa. El

govern declara l’estat de guerra i envia la Guàrdia Civil i l’exèrcit per a reprimir les revoltes, que

duraran fins 1921.


Les revoltes duraran fins 1921.


A Barcelona, el 1919, va començar la vaga a La Canadenca, companyia que subministrava

electricitat a la major part de Barcelona, que va paralitzar el 70% de la indústria, durant mes i mig, i

obliga a patronal i govern a

acceptar la tornada dels acomiadats,

jornada de vuit hores,

augment salarial i

alliberament dels detinguts durant la vaga.


Però no compleixen allò pactat, els treballadors tornen a la vaga, i patronal i govern responen molt

durament (tancament d’empreses o lockout, repressió i pistolerisme).

La radicalització de sindicats i patronal

va fer que Espanya visqués fins a 1922 en

un permanent estat d’excepció, amb les

garanties constitucionals suspeses (el

govern ajuda a la patronal a reprimir les

protestes obreres).


Davant la reacció de patronal i govern, alguns

grups d’anarquistes radicals van respondre a

aquesta situació tornant a l’acció directa i van

atemptar contra les autoritats, els patrons i les

forces de l’ordre. Entre aquest grups cal esmentar

Els Solidaris, que van actuar a Barcelona

(Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i

Francisco Ascaso).

Buenaventura Durruti

Joan Garcia Oliver

Francisco Ascaso


Front als atemptats, els empresaris s’uneixen a la Federació Patronal: practiquen el lockout

(tancament patronal de les empreses), contracten pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers

(pistolerisme, 1916-1923), elaboren llistes negres i creen el Sindicat Lliure, un sindicat groc

controlat per la patronal per frenar les revolucions obreres i contrarestar la força de la CNT.


El govern, en ajuda de la patronal, nomena al sanguinari general Martinez Anido com a governador

civil de Barcelona: protegeix els pistolers de la patronal, du a terme una duríssima repressió contra

els sindicalistes i posa en pràctica la Llei de fugues (la policia pot disparar contra els detinguts si

intenten fugir).


Martinez Anido com a governador civil de

Barcelona: protegeix els pistolers de la patronal, du a

terme una duríssima repressió contra els sindicalistes i

posa en pràctica la Llei de fugues (la policia pot

disparar contra els detinguts si intenten fugir).


Durant l’època del pistolerisme (1916-23) es van produir més de 800 atemptats i 226 morts, entre

ells dirigents dels sindicats obrers com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), el 1923, i l’advocat

laboralista Francesc Layret, el 1920, ambdós assassinats per pistolers a sou, coneguts empresaris i el

mateix president Eduardo Dato, assassinat per militants cenetistes el 1921.



10.5.2.- La conflictivitat obrera i el pistolerisme

Eduardo Dato


Davant les protestes socials i dels militars, Eduardo

Dato clausura les Corts i imposa la censura.


C.- Crisi política

Eduardo Dato


Assassinat d’Eduardo Dato

10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL

SISTEMA (1918-1923)

Assassinat i tomba d’Eduardo Dato

10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923).



10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual.












A.- Republicanisme.

B.- Anarquisme.








10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923) 10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual

MAPA 14 (14 models)

GUERRA DEL MARROC








(mateix mapa selectivitat 2012).

EDAT CONTEMPORÀNIA





10.4.- Crisi del regnat d’Alfons XIII (1909-1917).




10.6.2.- Aspectes polítics. Reorganització de l’Estat. A.- Ideologia de la dictadura.

B.- Directori militar (de setembre de 1923 a setembre de 1925).

MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).

C.- Directori civil (de setembre de 1925 a gener de 1930).








BLOC III. TEMA 10/1.

DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-30)


ÍNDEX TEMES BLOC II i PRINCIPI III

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTADURA PRIMO RIVERA

(setembre 1923- gener 1930)

Tema 1 Tema 1 Tema 2

Tema 4

Tema 3

Tema 5

Tema 6

T-7

Tema 8

Tema 10

Tema 11

Tema 12

Tema 13

Tema 14

T-9: Desamortització i Moviment Obrer

Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5

Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9

Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14 T-6

T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània).

T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears).

T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada).

T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-).

T5 (M11 Tractat Utrecht, GSuccessió, Felip V).

T6 (M12 Guerra Francès).

T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-).

T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-).

T11 (M15 eleccions 31).

T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre).

T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-).

T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia).


(1898-1931)

Edat contemporània


Història Espanya



BLOC II – Tema 8/3

HISTÒRIA D’ESPANYA Història Espanya



LA PRIMERA RESTAURACIÓ

BORBÒNICA (1875-1898)

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III – Tema 10/1 B

DICTADURA DE

PRIMO DE RIVERA (1923-30)

Història Espanya



Edat contemporània

TEMA 10.A. CRISI RESTAURACIÓ

Education

Transcript of TEMA 10.A. CRISI RESTAURACIÓ