TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

BLOC II – Tema 8/3

HISTÒRIA D’ESPANYA Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

LA PRIMERA RESTAURACIÓ

BORBÒNICA (1875-1898)

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 C

ESTAT LIBERAL. SEXENNI

REVOLUCIONARI

Història Espanya



Edat contemporània

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX

ÍNDEX TEMES BLOC II

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTADURA PRIMO RIVERA

(setembre 1923- gener 1930)

(1885-1902)

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 8 // Tema 3 (B-II).- La Primera Restauració borbònica (1875-1898).

8.1.- Origen, causes i etapes de la Restauració.

8.1.1.- Origen de la Restauració.

8.1.2.- Causes de la Restauració.

8.1.3.- Etapes.

8.2.- El sistema polític de la Restauració.12v 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876.

A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS.

B.- Característiques de la Constitució de 1876, dels PROGRESSISTES.

C.- Lleis complementàries.

8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista: els tres pilars del sistema.

8.2.3.- La fi del conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba.

8.3.- Evolució política, econòmica i social del sistema de la Restauració (1875-1902). 8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder.

8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme.

8.3.3.- Funcionament real del torn de partits.

A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885).

B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902).

8.4.- Forces polítiques marginades del poder. 8.4.1.- Evolució del republicanisme.

8.4.2.- Reconversió del carlisme.

8.4.3.- Naixement del regionalisme (Alfons XII) i evolució cap al nacionalisme (Maria Cristina i

Alfons XIII) // tractat al punt següent 8.5.2., en problemes de la regència.

BLOC II. TEMA 8/3. LA PRIMERA

RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 8 // Tema 3 (B-II).- La Primera Restauració borbònica (1875-1898).

8.5.- Problemes de la regència de Maria Cristina (1885-1902). 8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4).

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”.

8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme.

8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902).

8.5.6.- La Guerra d’Ultramar: La crisi de 1898 (final de segle) // tractat punt a part.

8.5.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98” // tractat punt a part.

8.6.- La Guerra d’Ultramar: el “Desastre de 1898”. 5v 8.6.1.- Context històric: La crisi de 1898 (final de segle).

8.6.2.- Antecedents de la crisi colonial de 1898

8.6.3.- Causes.

8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98).

8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico.

8.6.6.- La fi del conflicte.

8.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98”. 8.7.1.- Conseqüències demogràfiques.

8.7.2.- Conseqüències econòmiques.

8.7.3.- Conseqüències polítiques.

8.7.4.- Conseqüències militars.

8.7.5.- Crisi moral i ideològica.

8.7.6.- El Regeneracionisme. 1v

8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme.

BLOC II. TEMA 8/3. LA PRIMERA

RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)



http://www.historiasiglo20.org/HE/11a-1.htm

Lluís Felip I de França (duc

Orleans) darrer rei dels

francesos entre 1830-1848

ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS

Alfons XII i Maria de las Mercedes d’Orleans

Maria de las Mercedes d’Orleans en 1874

Maria de las Mercedes d’Orleans. El seu nom complet era: María de las Mercedes Isabel

Francisca de Asís Antonia Luisa Fernanda Felipa Amalia Cristina Francisca de Paula Ramona

Rita Cayetana Manuela Juana Josefa Joaquina Ana Rafaela Filomena Teresa de la Santísima

Trinidad Gaspara Melchora Baltasara de Todos los Santos de Orleans y Borbón.

Maria Cristina d’Habsburg i Lorena

i Alfons XII (esquerra)

i amb el seu fill Alfons XIII (a sota).

8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ

8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE RESTAURACIÓ.

8.1.1.- Origen de la Restauració.

8.1.2.- Causes de la Restauració.

8.1.3.- Etapes.


La Restauració espanyola (1875-1823) és la tornada de la dinastia borbònica a la corona espanyola

en la persona d’Alfons XII (únic fill baró d’Isabel II), després del pronunciament de Martínez

Campos en Sagunt (29 de desembre de 1874), que posa fi a la Primera República (1873-1874) i al

Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1874).

8.1.1.- Origen de la Restauració

En desembre de 1874, els moderats alfonsins, amb Cánovas del Castillo al cap, preparen un

pronunciament per acabar amb la República i tornar a la monarquia dels Borbons, en la persona del

príncep Alfons.

8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.1.- Origen de la Restauració

Cánovas del Castillo redactà el Manifest de Sandhurst (Acadèmia Militar de Sandhurst, entre els

comtats de Berkshire i Surrey en Gran Bretanya), que firmà el príncep Alfons, el dia 1 de desembre

de 1874. En aquest manifest es proposava a Alfons com a rei que, en cas d’aconseguir la corona, es

comprometia a tornar des de l’exili i prometia 2 coses:

Governar com un monarca constitucional (cosa que no havia fet la seva mare).

No repressaliar a ningú del Sexenni.

8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.1.- Origen de la Restauració

“Per virtut de l’espontània i solemne abdicació de la meva il·lustre

mare [Isabel II], tan generosa com infortunada, jo sóc l’únic

representant del dret monàrquic a Espanya. Aquest dret arrenca

d’una tradició secular, confirmada per tots els precedents històrics,

i està indubtablement unida a totes les institucions representatives,

que mai no van deixar de funcionar legalment durant els trenta-cinc

anys transcorreguts d’ençà que va començar el regnat de ma mare

fins que, encara nen, vaig trepitjar amb tots els meus terra

estrangera.

[…] No cal esperar que jo decideixi res completament i

arbitràriament; sense Corts no van resoldre els negocis ardus els

prínceps espanyols en els antics temps de la monarquia, i aquesta

regla de conducta justíssima no he d’oblidar-la jo en la meva

condició present, i quan tots els espanyols ja estan habituats als

procediments parlamentaris. Si arriba el cas, serà fàcil que

s’entenguin i concertin les qüestions per resoldre un príncep lleial i

un poble lliure.

[…] Per la meva banda, dec a l’infortuni estar en contacte amb els

homes i les coses de l’Europa moderna […]. Sigui quina sigui la

meva pròpia sort, ni deixaré de ser bon espanyol ni, com tots els

meus avantpassats, bon catòlic, ni, com a home del segle,

veritablement liberal.

Manifest d’Alfons XII des de Sandhurst (1 de desembre de

1874).

8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ Origen de la Restauració

Després d’un any de caos, el 29 de desembre de 1874 (als 11

mesos de la República presidencialista de Serrano), el

general Arsenio Martínez Campos protagonitza un

“pronunciament militar” a Sagunt, a favor del príncep

Alfons, que triomfa a tota Espanya, arravata el poder a

Serrano i restaura la monarquia borbònica: Alfons XII és

proclamat rei d’un règim monàrquic conservador, catòlic,

defensor de l’ordre econòmic i social capitalista, i amb un

sistema polític liberal.


Arsenio Martínez Campos (Sagunt, 29-XII-1874)


Al dia següent del pronunciament, Antonio Cánovas del Castillo (alfonsí) fou nomenat nou

president del govern provisional fins la tornada del rei.


Alfons XII de Borbó nou rei d’Espanya



El 14 de gener de 1875, Alfons XII arriba a Espanya com a nou rei. Acaba el Sexenni

Revolucionari i comença la Restauració borbònica.


8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.2.- Causes de la Restauració

1.- Els problemes del Sexenni (tema 8): Guerra de Cuba, Tercera Guerra Carlina, conflictivitat

social, crisi econòmica, cantonalisme, divisió interna,...

General Francisco Serrano y Domínguez


2.- La conjura dinàstica encapçalada per Cánovas per preparar el retorn de la monarquia borbònica

(cartes, campanya de premsa, Manifest de Sandhurst).

8.1.2.- Causes de la Restauració


3.- El reconeixement internacional.



4.- La conspiració militar en favor d’Alfons XII, que culmina amb el pronunciament de Martínez

Campos i la proclama de Sagunt (29 de desembre de 1874).



Causes

4.- La conspiració militar en favor d’Alfons XII, que culmina amb el

pronunciament de Martínez Campos i la proclama de Sagunt (29 de desembre

de 1874).

2.- La conjura dinàstica encapçalada per Cánovas per preparar el retorn de la

monarquia borbònica (cartes, campanya de premsa, Manifest de Sandhurst).

3.- El reconeixement internacional.

1.- Els problemes del Sexenni (tema 8): Guerra de Cuba, Tercera Guerra

Carlina, conflictivitat social, crisi econòmica, cantonalisme, divisió interna,...


8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.3.- Etapes

La Restauració és un període que comprèn des del començament del regnat d’Alfons XII (1875) fins

al final de la primera etapa d’Alfons XIII, és a dir, fins la Dictadura de Primo de Rivera (1923-

1930). Es considera Restauració tot el temps de la història d’Espanya en què va estar en vigor la

Constitució de 1876.


Primera etapa: El regnat d’Alfons XII (1875-1885).

8.1.3.- Etapes


Segona etapa: La regència de Maria Cristina

d’Habsburg i Lorena (1885-1902).

REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA

D'HABSBURG-LORENA (1885-1902)

8.1.3.- Etapes

8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.3.- Etapes

Segona etapa: La regència de Maria Cristina

d’Habsburg i Lorena (1885-1902).


Tercera etapa: El regnat d’Alfons XIII i la crisi de la Restauració (1902-1931). Que es divideix en 2

períodes:

Períodes

Alfons XIII

De 1903-1923. Alfons XIII.

1923-1930. Dictadura de

Miguel Primo de Rivera.

Regnat d’Alfons XIII (1902-1931)

8.1.3.- Etapes


8.1.3.-

Etapes

Primera etapa: El regnat d’Alfons XII (1875-1885).

Segona etapa: La regència de Maria Cristina (1885-1902).

Tercera etapa: El regnat d’Alfons XIII i la crisi de la

Restauració (1902-1931). Que es divideix en 2 períodes:

De 1903-1923. Alfons XIII.

1923-1930. Dictadura de Miguel Primo de Rivera.

Períodes

Restauració II

Restauració I

Alfons XIII // Primo de Rivera

Alfons XII

1875

1931

Regència

Maria Cristina

1902

1885

1898

Pèrdua de Cuba i Filipines

1923

Inici del període

“Pronunciament” de Sagunt (Martínez Campos)

Proclama Alfons XII, rei d’Espanya

Sota el control de Antonio Cánovas del Castillo

Alfons havia proclamat els seus principis en

el “Manifest de Sandhurst” (1-XII-1874).



(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)



(1885-1902)

8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ

8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ.

8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876.

A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS.

B.- Característiques de la Constitució de 1876, dels PROGRESSISTES.

C.- Lleis complementàries.

8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista: els tres pilars del

sistema.

8.2.3.- La fi del conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba.

8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876

La Restauració es basa en un sistema polític anomenat sistema Canovista o

sistema de la Restauració. L’artífex del règim polític de la Restauració

monàrquica fou Antonio Cánovas del Castillo (antic polític unionista).

Home de gran formació intel·lectual, era jurista i historiador, un gran

admirador del sistema polític anglès, on existia un torn pacífic en el poder

dels dos grans partits britànics: el partit conservador i del partit liberal.


Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES

GENERAL

LEOPOLDO

O’DONNELL I JORÍS

GENERAL

FRANCISCO SERRANO

Y DOMÍNGUEZ

Cánovas intentarà importar el sistema anglès a la política espanyola i posarà en pràctica un sistema

parlamentari liberal conservador o doctrinari i escassament democràtic per a frenar el moviment

obrer i la democràcia del Sexenni, sense repetir els errors dels moderats.

Moderats alfonsins o borbònics Antonio Cánovas del Castillo.

8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876

Per tant, la primera passa era fer una nova constitució, la Constitució moderada de 1876, que va ser

consensuada entre les dues branques del liberalisme espanyol, els antics moderats i els antics

progressistes.


El fet de ser consensuada és el principal motiu que explica que estigués tant de temps en vigor

(1876-1923, 47 anys), és la que ha tingut més vigència de la història d’Espanya (la vigent

Constitució de 1978, fins enguany 2014, en du 36 de vigència).


Fins aleshores, la majoria de constitucions foren fetes pel partit governant, seguint únicament la

seva ideologia. La Constitució de 1876 va ser elaborada per unes Corts constituents amb els

senadors i diputats elegits per sufragi universal masculí (tot i que va establir el sufragi censatari).


Cánovas era partidari del sufragi censatari però, en un primer moment, va accedir a la convocatòria

d’eleccions per sufragi universal per integrar a tothom en el nou règim.

“El sufragio universal, que es en sí mismo una malísima

institución política, una institución incompatible con todo

ordenado régimen político, y más si ese régimen es el

monárquico, el sufragio universal, aun cuando sea verdad, es

incompatible a la larga con la propiedad individual, con la

desigualdad de las fortunas y con todo lo que no sea un

socialismo desatentado y anárquico. El sufragio universal no

puede ser más que un instrumento de socialismo o una farsa

vil... ¿Quién piensa...que las opiniones de las muchedumbres,

de los pobres, de los que nada tienen, estarán representadas

en las urnas electorales?... El sufragio universal es un

instrumento de intimidación en las grandes poblaciones,

agitado por la demagogia contra los intereses del orden; y es,

en las pequeñas poblaciones agrícolas, un instrumento vil de

catas en blanco en manos de los gobernadores de las

provincias... Hay muchos que al pretender establecer el

sufragio universal quieren que se derive de él la soberanía; hay

muchos que le buscan como pretexto para disputar a la Corona

los fundamentos sustanciales de sus derechos; hay muchos

que aspiran a que por él se pueda contrarrestar la eficacia del

principio monárquico dentro de las ideas conservadoras”.

CÁNOVAS, A. Discurso pronunciado en Sevilla el 8 de

noviembre de 1888.



BASES POLÍTIQUES DEL RÈGIM

1.- LA CORONA 3.- L’EXÈRCIT 2.- BIPARTIDISME: ELS

PARTITS DINÀSTICS

EXCLUSIÓ DE LES FORCES

CONTESTATÀRIES AL RÈGIM

A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS

CACIQUISME

Es reflecteix en …

LA CONTITUCIÓ DE 1876



A.- Característiques de la Constitució de 1876,

pròpies dels MODERATS



BASES IDEOLÓGIQUES.

DEFENSA DELS VALORS TRADICIONALS:

DEFENSA DE L’ORDRE SOCIAL, DE

LA FAMÍLIA I DE LA PROPIETAT

UNITAT DE LA PÀTRIA

MONARQUIA BORBÒNICA:

GARANTIA D’ESTABILITAT

IDENTIFICACIÓ DE LA

REPÚBLICA COM L’ANARQUIA

FLEXIBLE, ESTABLEIX LA CONFESSIONALITAT CATÒLICA DE L’ESTAT

(MANTÉ EL CULTE CATÒLIC), PERÒ TOLERA ALTRES RELIGIONS (PERMET

LLIBERTAT DE CONCIÉNCIA, art. 11), SEMPRE QUE RESPECTIN LA

CATÒLICA I ES MANIFESTIN EN LA INTIMITAT.





BASES IDEOLÓGIQUES.

DEFENSA DELS VALORS TRADICIONALS:

FLEXIBLE, ESTABLEIX LA CONFESSIONALITAT CATÒLICA DE L’ESTAT

(MANTÉ EL CULTE CATÒLIC), PERÒ TOLERA ALTRES RELIGIONS (PERMET

LLIBERTAT DE CONCIÉNCIA, art. 11), SEMPRE QUE RESPECTIN LA

CATÒLICA I ES MANIFESTIN EN LA INTIMITAT.



A.-

Característiques

de la Constitució

de 1876, pròpies

dels MODERATS

Sobirania compartida entre Rei / Corts bicamerals.

Poder legislatiu compartit: Rei / Corts bicamerals formades per:

Corts

bicamerals

Cambra alta, el Senat

(pràcticament

designació reial).

Cambra baixa, Congrés dels Diputats: elegits per sufragi

directe.



A.-

Característiques

de la Constitució

de 1876, pròpies

dels MODERATS Corts

bicamerals


Part de senadors de designació reial.

Part de senadors per dret propi (per

tenir altres alts càrrecs).

Senadors triats per les corporacions.

Cambra alta,

el Senat

(pràcticament

designació

reial)


directe.



A.-

Característiques

de la Constitució

de 1876, pròpies

dels MODERATS

Amplis poders de la Corona, encara que no intervenia directament en la

política: té el poder executiu (tria el govern, és a dir, nomena el cap de

govern, els ministres i els senadors, i els càrrecs militars), presideix el Consell

de Ministres, part del legislatiu compartit amb les Corts (iniciativa

legislativa i dret de veto, pot dissoldre Corts).



A.-

Característiques

de la Constitució

de 1876, pròpies

dels MODERATS

Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). No

es pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral.

L’any 1890, amb el liberals, va passar a ser sufragi universal masculí.



A.-

Característiques

de la Constitució

de 1876, pròpies

dels MODERATS

Sobirania compartida entre Rei / Corts bicamerals.

Amplis poders de la Corona, encara que no intervenia directament en la política: té el

poder executiu (tria el govern, és a dir, nomena el cap de govern, els ministres i els

senadors, i els càrrecs militars), presideix el Consell de Ministres, part del legislatiu

compartit amb les Corts (iniciativa legislativa i dret de veto, pot dissoldre les Corts).

Corts

bicamerals


Part de senadors de designació reial.

Part de senadors per dret propi (per

tenir altres alts càrrecs).

Senadors triats per les corporacions.

Cambra alta,

el Senat

(pràcticament

designació

reial).


directe.

Poder

judicial Tenia la potestat d’aplicar les lleis en els judicis i els

jutges s’elegien mitjançant oposició, igual que ara.

Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). No es

pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral. L’any 1890,

amb el liberals, va passar a ser sufragi universal masculí.



A.-

Característiques

de la Constitució

de 1876, pròpies

dels MODERATS

Tenia la potestat d’aplicar les lleis en els judicis i els

jutges s’elegien mitjançant oposició, igual que ara.



B.-

Característiques

de la Constitució

de 1876, dels

PROGRESSISTES

Reconeixement de tots els drets individuals i col·lectius que ja estaven en la

Constitució de 1869 (la del Sexenni, que era molt progressista), tan sols es

va substituir la llibertat del culte del 69 per la tolerància religiosa, el que

suposa un pas enrere. Conté una declaració àmplia de drets i llibertats, però

es deixa per a un posterior desenvolupament legislatiu la seva regulació

(àmplia declaració restringida per lleis ordinàries posteriors).


B.-

Característiques

de la Constitució

de 1876, dels

PROGRESSISTES


Reconeixement de tots els drets individuals i col·lectius que ja estaven en la

Constitució de 1869 (la del Sexenni, que era molt progressista), tan sols es

va substituir la llibertat del culte del 69 per la tolerància religiosa, el que

suposa un pas enrere. Conté una declaració àmplia de drets i llibertats, però

es deixa per a un posterior desenvolupament legislatiu la seva regulació

(àmplia declaració restringida per lleis ordinàries posteriors).

Finalment, l’any 1878 s’aprovà la llei electoral,

que establí el sufragi censatari (es torna a ell).

Després, l’any 1890, mentre governava el Partit

Liberal s’aprovà el sufragi universal masculí,

però controlat des de dalt amb mecanismes com

la tupinada i els cacics, que veurem més tard.

Llei d’Ajuntaments: se’ls llevava

representativitat i la Corona podia posar i llevar

alcaldes. Els ajuntaments i les Diputacions

queden sota control governamental, que les

dirigirà de manera centralista.

Llei d’Impremta (1879): censura prèvia (dipòsit obligatori)

i configuració d’un Tribunal d’Impremta per jutjar qualsevol

atac al sistema (la deroguen els liberals en 1883).

C.- Lleis

complementàries



A.- Característiques

de la Constitució de

1876, pròpies dels

MODERATS

Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). La Constitució

no es pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral.

Finalment, l’any 1878 s’aprovà la llei electoral, que establí el sufragi censatari (es torna a

ell). Després, l’any 1890, mentre governava el Partit Liberal s’aprovà el sufragi

universal masculí, però controlat des de dalt amb mecanismes com la tupinada i els

cacics, que veurem més tard. C.- Lleis

complementàries


8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista

A.- Introducció. Cánovas era conscient dels tres principals problemes que havia tingut la vida

política espanyola en els darrers 30 anys:

3 principals

problemes

L’exclusió sistemàtica dels progressistes del poder durant el regnat d’Isabel II.

Governaren tant sols dos anys i gràcies al pronunciament militar O’Donnell a

Vicálvaro (poble prop de Madrid) que inaugurà el bienni progressista (1854-56).

Molta inestabilitat política, sobretot durant el Sexenni (1868-74), perquè en tan

sols 6 anys hi va haver una revolució, un govern provisional, una regència, la

monarquia d’Amadeu I de Savoia, una República amb 4 presidents i la

dictadura del general Serrano.

La intervenció dels militars en la política. Efectivament, la

major part de canvis polítics a l’Espanya del segle XIX els fan

els militars mitjançant els “pronunciaments”. Això provocà que

els protagonistes de la vida política espanyola fossin militars:

Espartero

Narváez

Serrano

Prim

Martínez Campos


B.- Com va funcionar el sistema canovista: Antonio Cánovas del Castillo crearà:

1.- Un sistema polític de caràcter conservador, que

integrà als progressistes i donà estabilitat política.

2.- Es fonamentava en un sistema parlamentari

bicameral, semblant al britànic.

3.- Va mantenir als militars allunyats de la vida

política. El poder militar va quedar supeditat al poder

civil. Aquest és el seu èxit.

4.- Fort predomini de la monarquia (es pot dit que poc

democràtic).

5.- Els progressistes acceptaran la nova monarquia

constitucional d’Alfons XII a canvi de participar en el

poder, es firma el pacte i tots acceptaran les regles de la

Constitució de 1876.

6.- Constitució de 1876 (que és el fruit de l’acord),

conservadora però flexible: el rei es compromet a donar

el poder alternativament.

8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista




PARTITS DINÀSTICS


C.- Els tres pilars del sistema canovista


C.- Els tres

pilars del

sistema

canovista

1.- LA CORONA 1.- La Monarquia constitucional feia d’àrbitre polític

amb poders, però sense intervenir directament.



C.- Els tres

pilars del

sistema

canovista



2.- BIPARTIDISME: ELS

PARTITS DINÀSTICS

2.- Torn pacífic dels dos partits dinàstics

(conservadors i liberals), que s’alternen al

poder sense pronunciaments i mitjançant

pactes.



C.- Els tres

pilars del

sistema

canovista




PARTITS DINÀSTICS




pactes.

El bipartidisme és entre les dues branques del liberalisme espanyol,

que es creen ara, però que són ideològicament i socialment idèntics, i

que integren a les forces polítics provinents del règim isabelí:

Práxedes Mateo Sagasta Antonio Cánovas del Castillo

El Partit Conservador (Partit Liberal

Conservador): dirigit per Antonio Cánovas

del Castillo, hereu ideològic de l’antic Partit

Moderat i de la Unió Liberal.

El Partit Liberal: Práxedes Mateo Sagasta

encapçala el Partit Liberal Fusionista (més

endavant Partit Liberal), hereu ideològic de

l’antic Partit Progressista i del Partit

Demòcrata.



C.- Els tres

pilars del

sistema

canovista

1.- La Monarquia constitucional feia d’àrbitre polític

amb poders, però sense intervenir directament. 1.- LA CORONA




pactes.

3.- L’EXÈRCIT 3.- Al qual s’intenta despolititzar, amb el rei al seu cap,

i llevar-li protagonisme donant-li autonomia (a canvi no

n’hi haurà pronunciaments, ni militars com a polítics),

però continuarà pressionant sobre la societat civil,

especialment sobre la premsa, i serà l’últim recurs en els

moments en què perilla el sistema bipartidisme i de

torn pacífic.


PARTITS DINÀSTICS


8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba

En POLÍTICA EXTERIOR, el papa d’orientació conservadora, Pius IX, va reconèixer el nou

regim, al igual que d’altres potències estrangeres.


En POLÍTICA INTERIOR, en contra del règim estaven els republicans i els carlins (partits

contestataris al règim que seran exclosos del poder), i el moviment obrer.

Al mateix temps, Cuba continua volent independitzar-se i ja havia protagonitzat la Guerra dels Deu

Anys (1868-1878), la “Guerra Llarga” que havia començat el 1868 amb el “Grito de Yara” (Carlos

Manuel Céspedes, amb els famós “Viva Cuba libre!”); primera guerra de la independència cubana

que ara acabarà, i també acaba la Tercera Guerra Carlina, perquè l’estabilitat política afavoreix

concentrar els esforços en acabar amb els conflictes vigents (carlisme, Cuba) i pacificar

ideològicament el país durant un temps.

8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba


DERROTA

CARLINA

DERROTA CARLINA. L’expressió Guerres Carlines és empleada para referir-se a las tres guerres

civils espanyoles dels segle XIX:

1a Guerra Carlina (1833-1840), el primer conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria

Isidre).

2a Guerra Carlina (1846-1849). CARLES VI.

Aixecament o intent carlí de la Rápita o “Ortegada” (1 abril 1860). Complot del general

Jaime Ortega y Olleta, capità general de Balears per proclamar al pretenent carlí CARLES

LLUÍS DE BORBÓ i destronar a la reina Isabel II. Ortega va enviar una expedició militar a

la península, a prop de la població de San Carles de la Ràpita (Delta de L’Ebre).

3a Guerra Carlina (1872-1876). CARLES VII.



DERROTA

CARLINA

DERROTA CARLINA. L’expressió Guerres Carlines és empleada

para referir-se a las tres guerres civils espanyoles dels segle XIX:

3a Guerra Carlina (1872-1876). CARLES VII.



DERROTA CARLINA. Els carlins seran derrotats, l’any 1876, en la Tercera Guerra Carlina

(1872-1876). Tres individus van acabar amb la aquesta Guerra Carlina: Cánovas, Alfons XII i Ramón

Cabrera.



DERROTA CARLINA. El nou govern conservador d’Antonio Cánovas del Castillo envia a

Arsenio Martínez Campos amb nous reforços a lluitar contra els carlins al nord d’Espanya i, en

1876, Carles VII s’exilia a França; mentre que el rei Alfons XII oferí una amnistia pacífica que

convidava tothom a adherir-se a la nova monarquia constitucional; Ramón Cabrera va acceptar

aquesta amnistia va acceptar Alfons XII com a rei i va redactar un manifest a totes les tropes

carlines convidant-los a abandonar la guerra, que ja estava prop de la derrota, un gest que el rei va

premiar atorgant-li títols.



DERROTA CARLINA. La Tercera Guerra Carlina i el problema carlí van acabar en febrer-març

de 1876. S’aboleix el règim foral del País Basc i Navarra i s’estableix un sistema de “concerts

econòmics” (les diputacions recapten una quantitat anual que han de pagar a l’Estat).



DERROTA CARLINA. Des d’aquest moment, el carlisme va perdre molta força a Navarra, País

Basc i part de Catalunya. Tot i que a Catalunya, el carlisme va continuar a l’interior i en medis

rurals desembocant, més endavant, en la branca conservadora del catalanisme polític, a traves de les

postures autonomistes recolzades des dels diaris: Lo mestre català i El correo catalán (1876), oposant-

se a les mesures centralistes i uniformadores dels governs liberals, defensant els furs i els privilegis

tradicionals, i situant-se en l’extrema dreta de l’arc parlamentari dins de la vida política.

La pacificació

Fi de la 3ª Guerra carlina

Amnistia (Ramón

Cabrera pren partit

per Alfons XII).

Derrota de Carles

VII.

El carlisme es

converteix en un

partit d’extrema

dreta.



CUBA. En 1868, poc després d’esclatar a Espanya la revolució de la Gloriosa, va començar la

Guerra per l’alliberament a Cuba, que va durar una dècada (1868-1878, Guerra del Deu Anys o

“Guerra Llarga”). En aquest període de la Restauració es produeix la pacificació de Cuba, a tal fi

es va combinar l’enviament de noves tropes per combatre els rebels (Arsenio Martínez Campos)

amb la negociació, i el 12 de febrer de 1878 es signa la Pau de Zanjón (Martínez Campos).

La pacificació

La Guerra de Cuba: “La Guerra Llarga”

Havia començat el 1868 amb el “Grito de Yara”

(Carlos Manuel Céspedes, amb els famós “Viva

Cuba libre!”);

Acaba el 12 de febrer de 1878 amb la signatura

de la Pau de Zanjón (Martínez Campos):

promeses d’amnistia i autonomia,

concedeix als cubans els mateixos drets que els

espanyols,

el govern amnistia a gran part dels cubans en presó,

promet abolir l’esclavitud (es farà en 1886),

i reformes administratives i polítiques (els cubans

triaran diputats).



CUBA. El retard i incompliment d’aquestes promeses provocaran dos aixecaments més: la Guerra

Chiquita (1879, Alfons XII, 1875-1885) i, després, la insurrecció general de 1895-98 (Maria

Cristina, 1885-1902). La fi de les dues guerres (Guerra Llarga i Chiquita) i la posada en marxa del

sistema de torns pacifica ideològicament el país, de moment, però el nou centralisme propiciarà el

descontent a Cuba i l’aparició dels anomenats “nacionalismes perifèrics”, que conduirà a la

insurrecció general cubana de 1895-98.


8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL

DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL DEL SISTEMA DE LA

RESTAURACIÓ (1875-1902).

8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder.

8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme.

8.3.3.- Funcionament real del torn de partits.

A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885).

B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902).


DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder

Els tres

pilars del

sistema

canovista


PARTITS DINÀSTICS

EL BIPARTIDISME: Existeixen dos grans partits (PARTITS DINÀSTICS).

Anomenem PARTITS DINÀSTICS a aquells que recolzen la monarquia restaurada, la Constitució

del 1876 i el sistema canovista i s’alternen en el poder sense pronunciaments i mitjançant pactes

(TORN PACÍFIC entre CONSERVADORS i LIBERALS).

Antonio Cánovas del Castillo

(líder conservador)

Práxedes Mateo Sagasta

(líder liberal)


DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)

El BIPARTIDISME és entre les dues branques del liberalisme espanyol, que es creen ara, però que

són ideològicament i socialment idèntics, i que integren a les forces polítics provinents del règim

isabelí.

i

La defensa de la monarquia, la Constitució de 1876, la

propietat privada i l’Estat liberal, unitari i centralista.

Ser partits minoritaris de notables.

Estar recolzats per la burgesia, la vella noblesa i la classe

mitjana benestant.

Sistema polític

2.- BIPARTIDISME: ELS PARTITS DINÀSTICS

EL PARTIT LIBERAL CONSERVADOR

EL PARTIT LIBERAL FUSIONISTA

Compartien:

8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder



Sistema polític

2.- BIPARTIDISME: ELS PARTITS DINÀSTICS

EL PARTIT LIBERAL CONSERVADOR

EL PARTIT LIBERAL FUSIONISTA

Partit Conservador dirigit per Antonio Cánovas del Castillo (Cánovas, Silvela ...).

Hereu ideològic de l’antic Partit Moderat, de l’antiga Unió Liberal i dissidents del carlisme.

Partidaris del proteccionisme, catolicisme, sufragi censatari (Llei electoral restringida).

Està recolzat pels liberals més conservadors (vella noblesa, alts propietaris rurals, alta

burgesia i classes altes, en general, i amplis sectors de l’església).

Més endavant anomenat Partit Liberal, té com a líder a Práxedes Mateo Sagasta (Sagasta,

Montero Ríos, Moret ...).

Hereu ideològic de l’antic Partit Progressista, del Partit Demòcrata, unionistes d’esquerra,

amadeuistes i ex-republicans moderats.

Té el suport social de petits i mitjans propietaris rurals, classes mitjanes, burgesia urbana i

professionals que representen funcionaris, militars, professions liberals, comerciants.

Autors de la Llei sufragi universal de 1890, partidaris del dret d’associació, abolició de

l’esclavitud....

Antonio Cánovas del

Castillo

Práxedes Mateo

Sagasta


Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES

Dissidents carlins

Unionistes d’esquerres

moderats

Amadeuistas

Ex-republicans



Sistema polític


(líder conservador) Práxedes Mateo Sagasta

(líder liberal)




Els conservadors defensen més l’església i l’ordre burgés sense reformes, mentre que els liberals

són partidaris d’introduir algunes reformes socials, però sense aprovar-les mai sense el

consentiment tàcit dels conservadors.



(líder conservador)


(líder liberal)

1.- LA CORONA

3.- L’EXÈRCIT


PARTITS DINÀSTICS

A partir d’ara, els dos nous partits dinàstics

(conservadors i liberals) arriben a un acord i

s’aniran alternant en el poder, respectant al

rei i de forma pacífica per garantir

l’estabilitat.

Però, aquesta alternança no serà fruit d’unes

eleccions, sinó que quan un govern té

problemes, que no pot solucionar, i perd el

suport de les Corts, el rei crida a l’altre partit

per formar un nou govern, així

alternativament crida a Cánovas o Sagasta,

segons les circumstàncies.

Una vegada en el poder, quan Cànoves o

Sagasta (o altre membre del partit) té la

presidència del govern, convoca eleccions

manipulades, que guanyarà sempre el partit

que estigui al govern, gràcies al

CACIQUISME.

Això explica que els principals problemes d’aquest moment foren la MANIPULACIÓ

ELECTORAL (la tupinada o “pucherazo”), l’existència d’ALTRES PARTITS POLÍTICS

EXCLOSOS DEL PODER i els NACIONALISMES.



8.3.1.- Els

partits

dinàstics, el

bipartidisme

i l’alternança

en el poder



PARTITS DINÀSTICS

Els principals problemes són …

1.- CACIQUISME

2.- EXCLUSIÓ DE LES FORCES

CONTESTATÀRIES AL RÈGIM

3.- NACIONALISMES

MANIPULACIÓ

ELECTORAL

TUPINADA O “PUCHERAZO”

Els tres pilars del sistema canovista i els principals problemes




DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme

MANIPULACIÓ ELECTORAL. Les eleccions eren manipulades des de dalt, ja que el sistema es

basava en el CACIQUISME: el ministre de la Governació decidia els resultats

(“ENCASILLADO”) i els transmetia al governador civil i aquest als alcaldes i cacics per a què

sortiren elegits els diputats que es decidien des de dalt.

De suerte de cada elección es una calamidad, cada comicio un mercado, cada

elector un esclavo, cada ministro un sultán, cada candidato un fomentador de la

pública inmoralidad, cada acta un padrón de escándalo y de ignominia; y la red bajo

la cual todo esto sucede es la centralización administrativa que, en vez de servir de

escudo a los pueblos, se convierte en arma de guerra, esgrimida por los gobiernos

para falsear la voluntad del cuerpo electoral y traer diputados dispuestos para

abandonar al mismo poder que lo creen débil y entregar palabra y voto al partido

que les prometa mayores bienes y más duradera influencia, porque la corrupción

que cae de los gobiernos sobre los comicios, sube en vapores pestilentes, de los

comicios a los congresos y de los congresos a los gobiernos y con sus letales

miasmas a todos los ahoga”.

EMILIO CASTELAR [referido a las elecciones en el distrito de Alcázar de San

Juan en 1884]



“El ministro de la Gobernación pesa como un yugo sobre el

gobernador, el gobernador sobre el alcalde, el alcalde sobre

los electores; (…) los jueces y fiscales, los administradores y

estanqueros, los guardamontes, los portazgueros, los peones,

los dependientes de los ministerios de Gracia y Justicia, de

Gobernación, de Fomento, de Hacienda, son otros tantos

muñidores de elecciones, que ofrecen escuelas, caminos,

perdón de multas, olvidos de sucios expedientes, a los

electores ministeriales y amenazan con causas, prisiones,

multas, persecución, a los electores independientes.

8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme



Formes

d’adulterar les

eleccions

El sufragi censatari.




Formes

d’adulterar les

eleccions

El sufragi censatari.

La major importància dels districtes rurals.

La figura dels cacics.

La manipulació i les trampes electorals.




El CACIQUISME era una realitat quotidiana

i global. Els cacics o notables del lloc eren

importants propietaris rurals o bé famílies

que, pel seu poder econòmic, tenien

influència social i política sobre tota la

població i controlaven una determinada

circumscripció electoral:

Redacció d’informes i certificats personals, etc.

Repartien prebendes o treballs, perquè controlaven

el món laboral i l’arrendament de terres municipals.

Controlen el sorteig de quintes.

Nomenaven càrrecs (governadors civils, correus, jutges,

diputats provincials, diputats a Corts, regidors a ajuntaments).




Els CACICS per assegurar i “arreglar”

els resultats electorals, que li ordenen des

del poder (des de dalt), a canvi de cobrar

doblers o favors, faran servir els sistemes

següents:

Falsificació del cens (morts que voten, votants que ho fan

diferents cops). Canvi de les paperetes.

“No suponía yo que el Gobernador de Gerona

tuviera que esperar una reunión de Diputados y

Senadores de la provincia para resolverse a

apoyar una candidatura de elecciones parciales.

El resultado de la reunión debía estar, no ya

previsto, sino preparado por V.S.

Redoble V.S. sus esfuerzos para desbaratar toda

candidatura que no sea la que yo le indique en el

distrito de Olot. Prepare V. S. el campo para un

candidato que acaso irá al país.”

Anòmin




Els CACICS per assegurar i

“arreglar” els resultats electorals, que

li ordenen des del poder (des de dalt), a

canvi de cobrar doblers o favors, faran

servir els sistemes següents:

Falsificació del cens (morts que voten, votants que ho fan

diferents cops). Canvi de les paperetes.

Manipulació de les actes electorals.

Compra de vots (amb diners, treball i altres favors burocràtics).

Intimidació o amenaça als electors de diferents maneres o bé

impedir la propaganda de l’oposició.




“ASSAIG GENERAL”




[El frau electoral]

“Entre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les

eleccions espanyoles. Tant se val que el sufragi sigui universal com restringit, només hi ha un sol elector: el

ministre de Governació. Ell, juntament amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit

d’empleats de totes classes, sense excloure els alts càrrecs de magistratura i el professorat, prepara,

executa i consuma les eleccions, siguin del tipus que siguin, des del fons del seu despatx situat al centre

de Madrid.

Per tal de fer les llistes d’electors, s’hi posen alguns noms vertaders, perduts entre la multitud d’imaginaris,

i sobretot de difunts. La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà per

anar a votar. L’autor d’aquestes línies ha vist unes quantes vegades que el seu pare, traspassat de feia ja

alguns anys, anava a dipositar el seu vot a l’urna sota la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un policia

vestit amb un conjunt prestat.

El sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i els agents de policia disfressats d’electors, no

és, però, el pitjor dels medis emprats per falsejar el sufragi ...

Afanyem-nos a dir que normalment no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà, i el que fan és

purament i senzillament augmentar el nombre de vots emesos fins a tenir assegurada l’elecció del candidat

addicte.

(...) Llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics sota la immediata direcció del

governador civil de cada província.

(...) és possible l’existència del règim parlamentari o senzillament la del sistema representatiu amb

aquestes bases?”

Valentí Almirall, España tal como es. 1889




La Campana de Gràcia nº 1.278, 18/XI/1893


“Els enemics del sufragi”, La Campana de Gràcia, 1890




[Referido a las elecciones en el distrito de Alcázar de

San Juan en 1884]

“En una sección compuesta de un gran número de

electores tomaron parte en la votación todos los

electores; y esto nos llama tanto más la atención, cuanto

que en el expediente electoral obran por de pronto 15

partidas de defunción de electores que se suponen

tomaron parte en la elección... Se presentan además 36

electores manifestando ante notario que tomaron parte

en aquella votación y votaron al señor González, y sin

embargo éste sólo tuvo 17 votos... en otra sección de

Alcázar el número de votos obtenido por el señor conde

de las Almenas fue muy superior al de los electores que

deberían tomar parte en la elección. ..No se expusieron

a la vista del público las listas electorales cuando y como

manda la ley. .. En las secciones de Argamasilla,

Socuéllamos y Pedro Muñoz votaron todos,

absolutamente todos, los electores de las secciones,

contando por supuesto los muertos y ausentes... el

señor conde de las Almenas tiene allí tantas simpatías y

tanta popularidad, que hasta los muertos se levantan de

sus sepulcros y emiten sus sufragios…”

Diario de sesiones de las Cortes, 10 de junio de 1884




“El Marqués de Vegallana era en Vetusta jefe del

partido más reaccionario entre los dinásticos (...).

Tenía siempre un favorito que era el jefe

verdadero. El favorito actual era (...), ni más ni

menos, don Álvaro Mesia, el jefe del partido

liberal dinástico. El reaccionario creía resolver

sus propios asuntos y en realidad obedecía a las

inspiraciones de Mesía. Pero éste no abusaba de

su poder secreto. Como un jugador de ajedrez

que juega solo y lo mismo se interesa por los

blancos que por los negros, don Álvaro cuidaba

de los negocios conservadores lo mismo que de

los liberales. Eran panes prestados. Si

mandaban los del marqués, repartía estanquillos,

comisiones y licencias de caza; pero cuando

venían los liberales, el marqués de Vegallana

seguía siendo árbitro en las elecciones, gracias a

Mesía, y daba estanquillos, empleos y hasta

prebendas. Así era el turno pacífico en Vetusta”.

Leopoldo Alas “Clarín”, La Regenta




La falsificació dels resultats electorals és el que es coneix com a TUPINADA (“PUCHERAZO”).

És un sistema polític “fastigosament” corrupte (“asqueorsamente corrupto”), que ignorava la

voluntat popular, però que va tenir la virtut de donar estabilitat política a un país que la necessitava.




FRAU ELECTORIAL

“Assaig general”, vinyeta de l’Esquella

de la Torratxa, 1905




Aquest sistema va fer que

l’ABSTENCIÓ fora molt

ALTA: la participació no

superava el 20% de

l’electorat.



DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) La pràctica del sistema polític

Manipulació electoral.

Alcaldes, governadors civils i cacics (controlen el poble).

OLIGARQUIA I CACIQUISME

Mecanisme electoral (sistema de torn i frau electoral).

anomena Rei Nou govern Ministeri Governació

nomena

Governadors Civils

prepara

“ENCASELLATS”

(llistes de diputats) Fan arribar les directrius

del govern als

CACICS

Control de vot

Consolidava el

poder i control

de l’OLIGARQUIA

(classes dominants).

Compra de vots.

Coacció.

Falsejament del sufragi

(amb la TUPINADA).

amb



DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits

Amb el regnat d’Alfons XII, entre

1876 i 1885, el bipartidisme

funciona molt bé, tornant-se en el

poder conservadors de Cánovas i

liberals de Sagasta.

1875-1881, governs del Partit Conservador de Cánovas (5 anys).

1881-1884, governa Sagasta i el Partit Liberal (2 anys). Llibertat de

premsa, de càtedra i d’expressió (Llei de premsa, 1883).

1884-1885, govern conservador de Cánovas (2 anys).

A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)



El regnat d’Alfons XII comença amb una

tasca de pacificació, de fet, en el

moment de ser coronat, Espanya tenia en

marxa 2 guerres que es van acabar.

FINALITZEN: Alfons XII

La pacificació

La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)

i...

també

La Guerra Deu Anys de Cuba: “La Guerra Llarga” (1868-1978)

Catalunya, País Basc i Navarra també són vençuts pels liberals (1876).

Acaba quan el capità general de l’illa Arsenio Martínez Campos arriba a

un acord amb els insurrectes cubans i va signar el “Conveni o la Pau

Zanjón” (1878), pel qual els insurrectes abandonen la guerra i, a

canvi, Cuba continuà com a colònia espanyola i Espanya concedeix

l’amnistia als presoners polítics i també concedí una mínima

autonomia administrativa a Cuba, però aquest conveni va ser una falsa

pau, ja que els intent d’emancipació no aturaren fins la Independència

de Cuba l’any 1898.

Conseqüències: desfeta de l’estat no centralista i despesa econòmica

important per la manutenció de tropes ara innecessàries.

8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits




L’any 1885, mor Alfons XII de tuberculosi (25 de novembre), a l’edat de 28 anys.





No deixava hereu mascle, però la reina Maria Cristina d’Habsburg-Lorena (la seva segona esposa)

estava embarassada d’Alfons XIII.





Cánovas proposa com a regent a la seva dona Maria Cristina (embarassada),

però Sagasta, que no es refia de la jove regent estrangera, es queixa del

funcionament del torn perquè Cánovas havia governat uns 7 / 8 anys i ell 2.





El sistema de la Restauració estava a punt de caure.






Finalment, a la mort d’Alfons XII (1885) i inicis de la regència de

Maria Cristina (1885-1902), Cánovas i Sagasta (conservadors i

liberals) arribaren a un acord conegut com el PACTE DEL PARDO

(1885, mal anomenat així perquè la reunió no es va fer al Palau del

Pardo, sinó en el domicili particular de Martínez Campos).




Pel PACTE DEL PARDO, a canvi de la lleialtat de Sagasta i dels

liberals a la regent, a la constitució de 1876 i al sistema de la

Restauració, Cánovas presentà la dimissió perquè Sagasta comencés a

governar.





Aquest acte de generositat de Cánovas, de lliurar el

poder, havia salvat la Restauració. El Pacte pretenia

la continuïtat de la monarquia davant les pressions

de carlins i republicans. Així, canvia el govern i

s’inicia el “Govern llarg liberal” de Sagasta.


(líder liberal)





Tant Alfons XII (1875-1885) com la regent Maria Cristina (1885-1902) varen ser respectuosos amb

l’ordre constitucional.





B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902)




1885-1890, “Govern Llarg o Parlamento Largo” de Sagasta i el Partit Liberal (5 anys).

Maria Cristina

Liberalització econòmica.

Abolició de l’esclavitud a la colònia de Cuba (1886, reformisme social).

Dóna novament llibertat d’associació (Llei d’associacions, 1886, reformisme social).

S’aprova el sufragi universal masculí (reformisme polític); aprovat en 1882

per a eleccions municipals i les eleccions generals de l’any 1890.





1885-1890, “Govern Llarg o Parlamento Largo” de Sagasta i el Partit Liberal (5 anys).

1890-1892, Cánovas i el Partit Conservador (2 anys).

1892-1895, Sagasta i el Partit Liberal (2 anys).

1897-1899. Liberals. 1899-1901. Conservadors. 1901-1902. Liberals.

1895-1897, Cánovas fins que mor assassinat, mentre descansava en el balneari de Santa Àgueda

(Mondragón, Guipúscoa) assassinat per l’anarquista italià Michele Angiolillo Lombardi.

Abril 1898. Guerra hispano-americana.

Maria Cristina

Liberalització econòmica.

Abolició de l’esclavitud a la colònia de Cuba (1886, reformisme social).

Dóna novament llibertat d’associació (Llei d’associacions, 1886, reformisme social).

S’aprova el sufragi universal masculí (reformisme polític); aprovat en 1882

per a eleccions municipals i les eleccions generals de l’any 1890.

Però els liberals s’oposen a ... Autonomisme cubà.

Regionalisme català.





(1897)



DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits



A la dècada dels 90 el torn continua funcionant, però es produeixen divisions internes dins dels dos

partits per a liderar-los (personalismes) i l’assassinat de Cánovas (1897).



8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA.

8.4.1.- Evolució del republicanisme.

8.4.2.- La reconversió del carlisme.

8.4.3.- Naixement del regionalisme (Alfons XII) i evolució cap

al nacionalisme (Maria Cristina i Alfons XIII) // tractat al punt

següent 8.5.2., problemes de la regència.

8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER


Els republicans estaven sense força, desunits, atomitzats i desmobilitzats, i

sense gran suport social, sobretot, pel desprestigi del fracàs de la Primera

República Espanyola (1873-1874).

FRANCESC PI

I MARGALL

NICOLÁS

SALMERÓN

EMILIO

CASTELAR

ESTANISLAO FIGUERAS

Y MORAGA

8.4.1.- Evolució del republicanisme

Arsenio Martínez Campos (Sagunt, 29-XII-1874)


Vençuts pel pronunciament militar de Martínez Campos

(Sagunt, 29 desembre 1874), continuaven dividits.



El moviment republicà va haver de fer front a una dura repressió governamental i al desencís

d’una part important dels seus seguidors i, fins i tot, personatges importants del republicanisme,

com el dirigent Emilio Castelar van arribar a acceptar el règim, una vegada s’aprovà el sufragi

universal masculí l’any 1890 (amb el Partit Liberal al poder).



Fins i tot, personatges importants del

republicanisme, com el dirigent Emilio

Castelar van arribar a acceptar el règim, una

vegada s’aprovà el sufragi universal masculí

l’any 1890 (amb el Partit Liberal al poder).

EMILIO CASTELAR

Emilio Castelar



Fins i tot, personatges importants del republicanisme, com el dirigent Emilio Castelar van arribar

a acceptar el règim, una vegada s’aprovà el sufragi universal masculí l’any 1890 (amb el Partit

Liberal al poder).



Els diferents líders republicans van encapçalar diferents i petites forces polítiques republicanes.

Emilio Castelar Manuel Ruiz Zorrilla

Nicolás Salmeron

Francesc Pi i Margall



PARTIT REPUBLICÀ DEMOCRÀTIC I FEDERAL. Els federals de Pi i

Margall eren els més nombrosos, tot i el retraïment electoral i les

escissions internes, com la de Valentí Almirall i Llozer. En 1883 ascens de

J. M. Ribot i Serra.

FRANCESC PI I MARGALL

Partit Republicà Federal



PARTIT REPUBLICÀ DEMOCRÀTIC I FEDERAL. Els federals de Pi i Margall eren els més

nombrosos, tot i el retraïment electoral i les escissions internes, com la de Valentí Almirall i Llozer.

En 1883 ascens de J. M. Ribot i Serra.

VALENTÍ ALMIRALL

vist per Ramon Casas (MNAC)



EMILIO CASTELAR

Emilio Castelar

PARTIDO REPUBLICANO POSIBILISTA.

Els possibilistes d’Emilio Castelar

participaven en el sistema de la Restauració i

es van integrar al Partit Liberal.



PARTIDO REPUBLICANO POSIBILISTA. Els possibilistes d’Emilio Castelar participaven en el

sistema de la Restauració i es van integrar al Partit Liberal.

Emilio Castelar


(líder liberal)


Manuel Ruiz Zorrilla


PARTIDO REPUBLICANO PROGRESISTA. Els progressistes de Ruiz

Zorrilla no descartaven la violència i intentaven pronunciaments des de

l’exili (cop d’estat del general Villacampa el 1886).


NICOLÁS SALMERÓN


PARTIDO REPUBLICANO CENTRALISTA. Els unitaris continuen sent

liderats per Nicolás Salmerón.

Nicolás Salmerón


8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER 8.4.1.- Evolució del republicanisme

Amb el sufragi universal masculí de

l’any 1890 (amb el Partit Liberal al

poder), federals (Pi i Margall), unitaris

(Nicolás Salmerón), i progressistes

(Ruiz Zorrilla), s’uniran en la UNIÓN

REPUBLICANA.

Francesc Pi i Margall

Nicolás Salmerón

Manuel Ruiz Zorrilla


La coalició de la UNIÓN REPUBLICANA, en 1893 i 1896, va obtenir una minoria de diputats a les

Corts espanyoles.



Més endavant van aparèixer altres

moviments com el lerrouxisme i el

blasquisme.



8.4.2.- Reconversió del carlisme

8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER 8.4.2.- Reconversió del carlisme

Després de ser vençuts militarment,

molts carlins s’exilien i d’altres

líders accepten Alfons XII com a

rei legítim (com Ramon Cabrera).

El CARLISME es parteix en dos.


Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres líders accepten Alfons XII

com a rei legítim (com Ramon Cabrera).

El CARLISME es parteix en dos:

Els partidaris de Carles VII accepten el capitalisme i el

liberalisme i rebutgen l’Antic Règim. En 1886, Juan Vázquez

de Mella presenta un programa adaptat a les noves

circumstàncies, però respectant els principis bàsics: catolicisme,

autoritat pretendent carlí, oposició a la democràcia, però

acceptant el nou ordre liberal i capitalista (Acta de Loredan).


8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER 8.4.2.- Reconversió del carlisme


Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres

líders accepten Alfons XII com a rei legítim (com Ramon Cabrera).


Els seguidors de Ramón Nocedal deixen de

reconèixer Alfons XII com a rei, es van escindir i

funden un partit catòlic integrista: Partido

Católico Nacional (1888).



A partir de 1890 els carlins es van reconstruint amb la intenció de ser un partit de masses i

s’organitzen en assembles locals (cercles), amb el nom de COMUNIÓN TRADICIONALISTA.



Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres líders accepten Alfons XII

com a rei legítim (com Ramon Cabrera).


Els seguidors de Ramón Nocedal

deixen de reconèixer Alfons XII

com a rei, es van escindir i

funden un partit catòlic

integrista: Partido Católico

Nacional (1888).

Els partidaris de Carles VII accepten el capitalisme i el

liberalisme i rebutgen l’Antic Règim. En 1886, Juan Vázquez

de Mella presenta un programa adaptat a les noves

circumstàncies, però respectant els principis bàsics: catolicisme,

autoritat pretendent carlí, oposició a la democràcia, però

acceptant el nou ordre liberal i capitalista (Acta de Loredan).

A partir de 1890 els carlins es van reconstruint amb la intenció de ser un partit de masses i

s’organitzen en assembles locals (cercles), amb el nom de COMUNIÓN TRADICIONALISTA.


8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)

8.5.- PROBLEMES DE LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1885-1902).

8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4).

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”.

8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi

agrària i proteccionisme.

8.5.4.- Els problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902).

8.5.6.- La Guerra d’Ultramar: La crisi de 1898 (final de segle) // tractat punt a part.

8.5.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98” // tractat punt a part.

8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4)

La legalització de tots els partits no es va produir fins el

1881. Els sindicats eren tolerats durant els períodes de

govern del Partit Liberal.


L’existència d’altres partits polítics exclosos del poder:

Partit Republicà,

Partit Carlí i

Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE),

així com el sorgiment, a finals del segle XIX, dels

nacionalismes:

català,

basc,

gallec,

valencià,

aragonès,

andalús, que s’anaren constituint,

... foren uns dels problemes de la regència de Maria

Cristina i les forces d’oposició al règim.

INTRODUCCIÓ: El moviment regionalista sorgí primer a Catalunya, al darrer quart del segle

XIX, i més tard al País Basc, durant la Restauració borbònica (1875-1898), impulsat per grups

d’intel·lectuals descontents amb el centralisme estatal. Aquest descontent provoca el naixement de

dues noves ideologies: el nacionalisme i el regionalisme. L’objectiu dels nacionalismes és ressaltar

la llengua, la cultura i els valors de cada regió.

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”

CAUSES GENERALS


L’aparició dels nacionalismes per

tota Europa al segle XIX.

Descontent amb el sistema de

govern canovista (bipartidisme) pel

caràcter profundament centralista

del sistema de la Restauració.

Romanticisme com a context cultural de l’època: l’existència d’una llengua i cultura diferenciades

dugueren a un renaixement cultural propi.

Crisi del 98.

I sobretot, el creixement econòmic important (desenvolupament indústries catalana i basca) i

l’augment del poder de la burgesia propiciaren el sorgiment dels anomenats nacionalismes

“perifèrics” o “sense Estat”:

CATALANISME i

NACIONALISME BASC principalment.

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA


El moviment regionalista català es va desenvolupar, en els primers moments, molt lligat al

moviment cultural i lingüístic de la “Renaixença” (recuperació de la llengua catalana i la seva

cultura), que es transforma en un moviment polític durant la Restauració. En aquesta època la

majoria de la burgesia catalana es fa regionalista, així, el regionalisme català és un moviment

vinculat a la burgesia.

MOSSÉN CINTO

VERDAGUER



Des del punt de vista cultural serà la classe social burgesa la que finançarà els primers

centres culturals per al coneixement i expansió de la llengua.

Des del punt de vista polític, els catalans eren molt crítics amb la situació econòmica i

amb el corrupte sistema de la Restauració, i plantegen un federalisme conservador i el

reconeixement de l’autonomia política per a Catalunya.

Des del punt de vista econòmic, defensen el proteccionisme per afavorir la indústria

catalana.

Les principals figures d’aquest moviment en la primera part de la Restauració foren:

Valentí Almirall i Llozer (considerat el pare del catalanisme polític federal).

Enric Prat de la Riba.

VALENTÍ ALMIRALL

ENRIC PRAT DE LA RIBA



Per a impulsar aquestes idees, el progressista Valentí Almirall i Llozer funda el Centre Català en

1882, reclamant autonomia per a Catalunya i elabora un “Memorial de Greuges de Catalunya”,

que envià a Alfons XII (1885), aquest document demana la supressió de l’acord comercial signat

amb Anglaterra i que es torni a polítiques proteccionistes. El rei no donà resposta al document.

VALENTÍ ALMIRALL I LLOZER

“... No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar, la gloriosa unidad de la patria

española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no

es buen camino ahogar y destruir la vida regional para sustituirla por la del centro... Señor: se nos arrebató

nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa... No

podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares, desterrada de las escuelas... A fuerza de

trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta

años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años

a esta parte... La tendencia llamada librecambista... es una espada de Damocles suspendida sobre la

producción...”

Memoria en defensa de los intereses de Cataluña, 10 de marzo de 1885.

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA


“Entre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa

completa, especial i exclusiva de les eleccions espanyoles. Tant se

val que el sufragi sigui universal com restringit, només hi ha un sol

elector: el ministre de Governació. Ell, juntament amb els seus

governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de totes

classes, sense excloure els alts càrrecs de magistratura i el

professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, siguin del

tipus que siguin, des del fons del seu despatx situat al centre de

Madrid. Per tal de fer les llistes d’electors, s’hi posen alguns noms

vertaders, perduts entre la multitud d’imaginaris, i sobretot de difunts.

La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents

disfressats de paisà per anar a votar. L’autor d’aquestes línies ha vist

unes quantes vegades que el seu pare, traspassat de feia ja alguns

anys, anava a dipositar el seu vot a l’urna sota la figura d’un

escombriaire de la ciutat o d’un policia vestit amb un conjunt prestat.

El sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i els

agents de policia disfressats d’electors, no és, però, el pitjor dels

medis emprats per falsejar el sufragi ... Afanyem-nos a dir que

normalment no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà, i

el que fan és purament i senzillament augmentar el nombre de vots

emesos fins a tenir assegurada l’elecció del candidat addicte. (...)

Llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics

sota la immediata direcció del governador civil de cada província. Ara

bé, ens preguntem, és possible l’existència del règim parlamentari o

senzillament la del sistema representatiu amb aquestes bases?”

Valentí Almirall. España tal como es, 1889






A finals dels 80, alguns conservadors del Centre Català com

Àngel Guimerà i Lluís Domènech i Montaner (arquitecte

modernista i polític, autor del Gran Hotel de Palma) hi surten de la

formació i, en 1887, funden el primer partit nacionalista, la

“Lliga de Catalunya”. L’any 1888 es realitza a Barcelona la

Primera Exposició Universal, que fou inaugurada per Maria

Cristina, aprofitant la seva visita se li lliurà un nou document, on

se sol·licitava que es tornin a Catalunya els drets suprimits pel

Decret de Nova Planta, tal document va ser ignorat.

ÁNGEL GUIMERÀ LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER


LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER



En 1891 es proposa unir totes les institucions nacionalistes (Centre Català – Lliga de Catalunya) i

el sector catalanista conservador amb Narcís Verdaguer, militant de la Lliga, funda la Unió

Catalanista (1892). Decideixen congregar una reunió a Manresa, el congrés elabora les anomenades

“Bases de Manresa” (1892), aquestes són considerades la primera Constitució Catalana, un

programa polític que demana:

una organització confederal d’Espanya i la sobirania de Catalunya en política interior,

recull com s’organitzarà autonòmicament Catalunya, les competències de què disposarà i les relacions amb el

govern central.

El programa de les Bases de Manresa no fou tingut en compte per Madrid. No obstant, el moviment

regionalista passa a convertir-se aleshores en veritable nacionalisme i segueix actuant sobretot en

l’àmbit cultural.

NARCÍS VERDAGUER

BASES DE MANRESA 1892

“Base 1ª. Sus atribuciones. Estarán a cargo del poder central: las relaciones internacionales, el

ejército, las relaciones económicas de España con los demás países, la fijación de los

aranceles, la construcción de carreteras, ferrocarriles, canales y puertos que sean de interés

general, la resolución de los conflictos interregionales, la formación del presupuesto anual de

gastos que se distribuirá entre las regiones en proporción a su riqueza...

Base 3ª. La lengua catalana será la única que con carácter oficial podrá usarse en Cataluña y

en las relaciones de esta región con el Poder Central.

Base 4º. Únicamente los catalanes, ya lo sean por nacimiento o bien por naturalización podrán

desempeñar cargos públicos en Cataluña...

Base 6ª. Cataluña será soberana de su gobierno interior y por tanto dictará libremente sus

leyes orgánicas, tendrá a su cargo la legislación civil, penal, mercantil, administrativa y

procesal, el establecimiento y la recaudación de impuestos; la acuñación de moneda, y tendrá

todas las atribuciones inherentes a la soberanía que no correspondan al gobierno central

según la base 1ª.

Base 7ª. El poder legislativo regional residirá en las Cortes catalanas... Las Cortes se formarán

por sufragio entre los cabezas de familia...

Base 8ª El poder judicial se organizará restableciendo la antigua Audiencia de Cataluña...”




ENRIC PRAT DE LA RIBA

FRANCESC CAMBÓ

Arran de l’impacte del “Desastre del 98” (pèrdua de colònies i negocis per a la burgesia catalana), la

burgesia industrial i comercial s’uneix al catalanisme conservador i es funda la Lliga Regionalista

Catalana (1901), que és el gran partit catalanista conservador i que va estar liderada per Enric Prat de

la Riba i pel jove advocat Francesc Cambó. El programa conservador de la Lliga: lluita contra el

corrupte sistema de la Restauració, reformisme polític, oficialitat del català, recuperació de les

institucions tradicionals (Audiència i Corts) i autonomia per a Catalunya.

A partir de 1901, la Lliga tindrà un èxit electoral important a Barcelona i es convertirà en la força

hegemònica a Catalunya fins al 1923. Tingué gran força entre la burgesia i els pagesos catalans, però

no entre la classe obrera per la falta de contingut social del seu programa. Per això, un grup de

membres de la Lliga abandonen aquest partit i funden, en 1904, un partit catalanista d’esquerres:

Esquerra Republicana de Catalunya.



L’any 1907, es convoquen eleccions a Corts Generals. Els partits catalanistes, tant de dretes com

d’esquerres (la Lliga, Carlins catalans, Esquerra...) es presenten units, formant una gran coalició de

nom: Solidaritat Catalana. Aquesta coalició guanya sorprenentment les eleccions a Catalunya, per

davant dels partits dinàstics de la Restauració: El Partit Conservador i el Partit Liberal. Era la

demostració de què el catalanisme polític tenia molts seguidors a Catalunya.

A començament del segle XX, el nacionalisme català continua tenint, principalment, el suport de la

burgesia catalana. Els obrers procedeixen majoritàriament del sud d’Espanya i la seva preocupació

són les qüestions laborals, cosa que els durà a integrar-se dins del Partit Socialista Obrer Espanyol

(PSOE) i sobretot en els grups anarquistes.



Dins el moviment nacionalista destaquen dues figures importants:

ENRIC PRAT DE LA RIBA FRANCESC CAMBÓ



Per una part, ENRIC PRAT DE LA RIBA, que publica l’obra la

“Nacionalitat catalana”, on parla de la identitat de la nació catalana,

diferenciant-la de la nació espanyola. Serà anomenat president de la

Diputació provincial de Barcelona, des d’on es va preocupar sobretot

d’impulsar el desenvolupament de l’economia i la cultura. L’any 1907,

Prat de la Riba, crea l’ “Institut d’Estudis de Catalunya”, que ell

presidirà. En col·laboració amb Canalejas crea la “Mancomunitat de

Catalunya” (govern de les 4 províncies catalanes amb competències,

sobretot, administratives i culturals), que va començar a funcionar en

1914 fins 1925, any que va ser suprimida per Miguel Primo de Rivera,

i el seu primer president va ser Prat de la Riba. ENRIC PRAT DE LA RIBA



Altre destacat nacionalista fou FRANCESC CAMBÓ (va ser ministre d’Hisenda i durant molt d’anys

el president de la Lliga Regionalista Catalana), ell sempre defensà la negociació amb el govern de

Madrid. Aquesta postura comportà durs enfrontaments dins del propi partit, cosa que va provocar, en

1904, una escissió que donà lloc a un nou partit “Esquerra Republicana”, que defensava i defensa la

independència.

FRANCESC CAMBÓ



FRANCESC CAMBÓ

Arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial en 1914, l’economia catalana es va veure afavorida

i, per una altra part, la Lliga Regionalista era molt crítica amb els governs centrals, tot plegat

animarà al nacionalisme a intentar el reconeixement de la seva autonomia, però davant la negativa del

govern de Madrid convoca, en 1917, la denominada assemblea de parlaments. Superada la crisi, a

partir de 1917, la Lliga decideix col·laborar amb els governs centrals per intentar aturar la

revolució i per solucionar el problema del terrorisme anarquista que sobretot atacava a la burgesia

catalana, així, el nacionalisme en la persona de Cambó accepta formar part per primera vegada del

govern de Madrid.



CAUSES NACIONALISME CATALÀ

Culturals → Renaixença (com a moviment literari que reivindica la llengua i la cultura catalana) → 1888: Jocs Florals.

Polítiques → rebuig al centralisme → fan culpable l’Estat de no haver sabut defensar els seus interessos.

Econòmiques → industrialització → Importància de la burgesia catalana: proteccionisme.

→ Pèrdua de Cuba, que suposa per els industrials catalans la desaparició d’un mercat important.

CATALUNYA

RESUM EVOLUCIÓ NACIONALISME CATALÀ

Reacció defensiva cap el govern: defensa dels interessos econòmics i de l’originalitat cultural i lingüística.

Reaccions anticastellanes.

Abans dels 1880 no se manifesta com a fenomen polític.

Anys 30. Moviment literari de la Renaixença amb Jacint Verdaguer i Joan Margall.

Catalanisme progressista: Teories federalistes i socialitzants de Francesc Pi i Margall (2n president de la I República, 1873).

Fundador del catalanisme: Valentí Almirall.

1879: Almirall funda El Diari Català (per difondre les seves idees).

Anys 80. Federalisme de Valentí Almirall (“Memorial de Greuges”), reclama autonomia, proteccionisme i lleis pròpies.

1882: El Diari Català se converteix en Centre Català.

1885. “Memorial de Greuges”: no té gran transcendència però marcà les pautes a seguir per la futura dreta catalanista.

Catalanisme moderat i conservador: Forta relació amb el carlisme.

Teoria: diversitat dins la unitat espanyola. No separatista.

Forces: la burgesia industrial i l’església.

Condemna dels liberalismes: religiós, polític i econòmic.

Proteccionisme.

Anys 90. Conservadorisme catòlic. Unió Catalanista (1891). Prat de la Riba: Bases de Manresa (1892). Autonomia i repartiment

de funcions entre l’Estat autonòmic i el central.

1898. Lliga Regionalista: coalició de grups catalanistes: Unió Regionalista i Unió Catalanista. Prat de la Riba i Francesc Cambó,

recolzats per les classes mitjanes i altes. Reivindicació de l’autonomia i proteccionisme. El seu èxit electoral va acabar amb els

partits dinàstics a Catalunya.

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC


El nacionalisme basc apareix a final del segle XIX, és molt conservador en els seus orígens: neix de

la influència carlina (perden els furs després de la derrota d’aquests en la Segona Guerra Carlina) i

de l’intent de conservar una cultura pròpia contra el centralisme de la Restauració i la immigració

castellana que treballava a les indústries.

“Fui yo carlista hasta los diecisiete años, porque carlista había sido mi padre, aunque un carlista que sólo

trabajo por el lema Religión y Fueros...Pero el año ochenta y dos mi hermano ya era bizcaíno nacionalista;

yo defendía mi carlismo per accidens... tantas pruebas históricas y políticas me presentó él para

convencerme de que Bizkaya no era España... que... concluí prometiéndole estudiar con ánimo sereno la

historia de Bizkaya y adherirme firmemente a la verdad...

Tres trabajos se presentaron desde el primer día ante mis ojos: estudiar la lengua de mi patria..., su historia

y sus leyes; y en segundo lugar, proporcionar a los compatriotas que no poseyeran el Euskera el medio de

aprenderlo... y como síntesis de todo estos trabajos, la extirpación del extranjerismo e implantación del

patriotismo...

Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de

contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna

del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaya, y vosotros, sin pizca de dignidad y sin respeto a

vuestros padres, habéis mezclado vuestra sangre con la española o maketa, os habéis hermanado o

confundido con la raza más vil y despreciable de Europa. Poseíais una lengua más antigua que cualquiera

de las conocidas... y hoy vosotros la despreciáis sin vergüenza y aceptáis en su lugar el idioma de unas

gentes groseras y degradadas, el idioma del mismo opresor de vuestra patria.”

Sabino Arana. "El discurso de Larrazábal". 1892. Obras completas, Ed. Sabindiar-Batza



La figura més destacada és Sabino Arana, que publicarà una sèrie de llibres radicals (el nacionalisme

arranca d’aquestos escrits), destacant la diferència dels bascs amb la resta d’espanyols.

“El bizkaino es inteligente y hábil para toda clase de trabajos; el

español es corto de inteligencia y carece de maña para los trabajos

más sencillos. Preguntádselo a cualquier contratista de obras y

sabréis que un bizkaino hace en igual tiempo tanto como tres

maketos juntos.” Sabino Arana.

“Tanto están obligados los bizkainos a hablar su lengua

nacional, como a no enseñársela a los maketos o españoles.

No el hablar éste o el otro idioma, sino la diferencia del

lenguaje es el gran medio de preservarnos del contacto con

los españoles y evitar así el cruzamiento de las dos razas.”

Sabino Arana.



El nacionalisme basc es va

desenvolupar, sobretot, en

l’àmbit polític i cerca la

independència no l’autonomia.

“Etnográficamente hay diferencia sustancial entre ser

español y ser euskeriano, porque la raza euskeriana es

sustancialmente distinta de la raza española... Si fuese

moralmente posible una Bizcaya foral y euzkeldun (o con

Euskera), pero con raza maketa, su realización sería la cosa

más odiosa del mundo, la más rastrera aberración de un

pueblo, la evolución política más inicua y la falsedad más

estupenda de la historia... y vosotros, degenerados y

corrompidos por la influencia española, o los habéis

adulterado por completo, o los habéis reemplazado por los

usos y costumbres de un pueblo a la vez afeminado y

embrutecido... Tanto nosotros podemos esperar más de

cerca nuestro triunfo, cuanto España se encuentre postrada

y arruinada... el favorecer la irrupción de los maketos es

fomentar la inmoralidad en nuestro país; porque si es cierto

que las costumbres de nuestro Pueblo han degenerado

notablemente en esta época, débese sin duda alguna a la

espantosa invasión de los maketos, que traen consigo la

blasfemia y la inmoralidad... Es preciso apartarse de los

maketos en todos los órdenes de la vida... Gran daño hacen

a la Patria cien maketos que no saben euskera: Mayor es el

que le hace un solo maketo que lo sepa...”

Sabino Arana.



Sabino Arana funda el Partit Nacionalista Basc (PNV),

l’any 1895, i articula el nacionalisme basc al voltant d’aquest

partit, que intentarà aconseguir aquestos objectius polítics

amb el lema “Déu i Antigues Lleis”, basant-lo en la defensa

de la raça basca, els furs i la religió catòlica i en la vella

societat patriarcal, antiliberal i tradicionalista.



El PNV demana la tornada dels furs tradicionals i la independència dels territoris bascos, atacant

tant a la nova burgesia liberal com al socialisme obrer, per això el nacionalisme basc trobà suport a

l’àmbit rural, tingué força entre els pagesos i classes mitjanes basques, però no entre el proletariat i

l’alta burgesia, al contrari que Catalunya.



La postura radical del PNV fa que els seus suports siguin cada vegada menors, per aquesta raó

decideix en 1913 canviar de nom “Comunión Nacionalista Vasca” i serà bastant més moderat que el

PNV. En 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial i, poc després, el nacionalisme basc convoca una

assemblea de municipis de Biscaia. Aquesta assemblea fou durament reprimida pel govern de

Madrid. Això farà que un sector nacionalista torni de nou a refundar el PNV en 1921. El numero

d’afiliats a partir d’aquest moment anirà augmentant fins a la Segona República i, a partir de 1901,

Sabino Arana moderà el seu discurs: es passa de l’independentisme a demanar l’autonomia i

tindran diputats des de 1915.



CAUSES NACIONALISME BASC

Culturals → imposició de la llengua espanyola.

→ perill de perdre la llengua basca, les tradicions i l’ètnia basca.

Polítiques → abolició dels furs bascos després IIª Guerra Carlina.

Econòmiques → gran afluència d’immigració (maketos) per el gran desenvolupament de la indústria

basca.

CARACTERÍSTIQUES

Independentista.

Xenòfob.

Antiliberal.

Es fonamenta en la “raça”, la religió, la llengua (lema: “Déu i llei antiga”).

Crea una simbologia pròpia.

Idealitza el passat preindustrial i rebutja els canvis produïts amb la industrialització i la immigració

d’obrers (“maketa”).

EVOLUCIÓ NACIONALISME BASC

1895: Sabino Arana crea el PNV. Arrelat en el medi rural i a la petita burgesia. Independència

d’Euskadi.

Major difusió després de la incorporació de Ramón de la Sota, que modera el discurs per atreure a

les classes mitjanes.

Dues tendències: moderada (autonomista) i sabinista (independentista).

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” GALÍCIA


El nacionalisme gallec tindrà un caràcter

estrictament cultural (O Rexurdimento) fins ben

entrat el segle XX i serà minoritari, culpant l’estat

central del retard i l’emigració.

ROSALÍA DE CASTRO

ALFREDO BRAÑAS



CARACTERÍSTIQUES Galleguisme.

De caire cultural i literari.

Reivindicació de la llengua gallega com a llengua literària.

O Rexurdimento → Rosalia de Castro.

Moviment minoritari que no tenia caire polític.

GALÍCIA

CAUSES NACIONALISME GALLEC

Forta emigració.

Subordinació política → retard econòmic.

Integrants: Manuel Murguía, Alfredo Brañas.

Segle XX (segona dècada): gran teòric i líder: Vicente Risco.

CASTELAO

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” GALÍCIA

ALFONSO DANIEL MANUEL RODRÍGUEZ CASTELAO

fou un polític, escriptor, pintor, metge i dibuixant espanyol,

així com un dels pares del nacionalisme gallec.



VALENCIANISME, ARAGONESISME I ANDALUSISME

En aquests tres territoris no es pot parlar d’un nacionalisme polític que demana autonomia o

independència, sinó de reductes regionalistes, que sols reclamen ser reconeguts com a regió dins

d’Espanya.

Moviments de ressorgiment cultural que passen, en el temps, a tenir caire polític.

Es donen dins el segle XX (Segona República).

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) MOVIMENT

VALENCIANISTA


A València el moviment cultural jocfloralista es va convertir en

associació política de la mà de Constantí Llombart i la fundació de

València Nova (1904), a la qual va seguir Joventut Valencianista

(1908), totes dues d’escassa importància.

CARACTERÍSTIQUES

De caire cultural (Renaixença).

Llengua i cultura pròpies.

Representants: Teodor Llorente i Constantí Llombart.

València Nova (1904): organització política.

Promou la Primera Assemblea Regionalista Valenciana.

TEODOR

LLORENTE CONSTANTÍ LLOMBART

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”

JOAQUÍN COSTA

ARAGONESISME

L’aragonesisme, de la mà d’una burgesia incipient, defensa el seu dret

civil i les seves particularitats culturals i històriques.

CARACTERÍSTIQUES

Impulsat per la burgesia.

Defensa del dret civil aragonès.

Reivindicació dels valors culturals.

Recuperació romàntica del regne i de les institucions medievals.

Joaquín Costa: reclama els drets dels pagesos.

No té caire polític fins a la Segona República: descentralització administrativa.



A Andalusia Blas Infante posa les bases d’un regionalisme andalús d’esquerres a partir del 1910,

demanant autonomia política i repartiment de terres per als jornalers (“la tierra para quien la

trabaja”), però aquest moviment a penes tindrà importància fins la Segona República.

ANDALUSISME

CARACTERÍSTIQUES

Ideari polític de Blas Infante: Ideal andalús.

1916: se crea el primer Centro Andaluz (Sevilla).

Reivindicació de la cultura i la societat andalusa.

1918: primera Assemblea Regionalista Andalusa (Ronda) → se proposa l’autonomia.

Durant la Segona República es redacta el projecte de l’Estatut d’Autonomia (assemblea de municipis sevillans).

Poc acolliment popular.

BLAS INFANTE


8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) ANDALUSISME

BLAS INFANTE

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” NACIONALISMES

REGNAT D’ALFONS XIII. El problema dels nacionalismes:

Es revifa després de la Primera Guerra Mundial.

CATALUNYA:

1918 → Puig i Cadafalch redacta les Bases per a l’Autonomia de Catalunya.

1919 → El govern de Madrid sols concedeix una petita descentralització.

Radicalització de les posicions: manifestacions.

Vaga de la Canadenca (febrer - març 1919): empresa de Riegos y Fuerzas de

L’Ebre, s’hi afegiren el sector de gas i llum, es declarà l’Estat de Guerra i 3000

obrers detinguts, aleshores esdevingué vaga general amb el tèxtil català.

Escissió interna: Acció Catalana (nacionalistes radicals) / Estat Català

(ideologia independentista).

PAÍS BASC:

1918 → Es celebra a Bilbao l’Assemblea dels municipis bascos.

Enfrontament entre nacionalistes (Comunió Nacionalista) i l’oligarquia dels

partits dinàstics (Liga de Acción Monàrquica).

GALÍCIA:

1916 → Irmandades de Faia (A Coruña).

Se passa del galleguisme popular-cultural al galleguisme polític-nacionalista.

Villar Ponte: Nacionalismo gallego (1920).

Vicente Risco: Teoria del nacionalismo gallego (1920).

8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme


El període entre 1876-1886 (Alfons XII, 1875-1885) és una època de gran progrés econòmic.

Aquesta etapa és coneguda com l’època de “La febre d’or”. La Restauració porta una fase de

prosperitat econòmica paral·lela a la segona revolució industrial a Europa, ampliant la xarxa

ferroviària, amb un increment de la renda agrària i amb innovacions agrícoles, i els inicis de la

industrialització a Espanya.

http://www.historiasiglo20.org/HE/11a-1.htm



Però, a finals del segle XIX tota Europa pateix una crisi agrària

important, encara més a Espanya, on més de la meitat del PIB

depenia d’ella. Així, a partir del 1886 (regència Maria Cristina,

1885-1902) s’atura el creixement i comença la crisi.

La CRISI CEREALÍSTICA: les males

collites de 1879-82 i la importació de

blat americà o rus a preus molt baixos

provocaren una forta baixada dels

beneficis dels grans terratinents i la

ruïna dels petits i mitjans agricultors

castellans.



Els propietaris de cereals es van unir, formant la Lliga Agrària, que tenia com a objectiu pressionar

el govern per aconseguir un aranzel protector per als cereals, alhora que els grans propietaris

rebaixaven els salaris dels jornalers per a compensar les pèrdues, amb les consegüents revoltes

socials.



La viticultura: la CRISI VITÍCOLA francesa pels atacs de la fil·loxera

va propiciar un fort augment de les exportacions de vi espanyoles des de

1878 fins a 1892, però quan la fil·loxera afectà a les vinyes espanyoles

(des de 1879, però sobretot entre 1892 i 1910) va arruïnar a tots els

agricultors vitivinícoles, que van haver de substituir tots els ceps

autòctons per ceps americans immunes a la plaga.



A més, a Catalunya es van produir problemes socials entre els rabassaires (cultivadors de vinyes) i

els propietaris que els llogaven les terres en demanar els propietaris unes millors condicions per a ells.

Sols l’augment de les exportacions d’oli d’oliva i cítrics van suavitzar la CRISI AGRÀRIA.



Sols l’augment de les exportacions d’oli d’oliva i cítrics van suavitzar la CRISI AGRÀRIA.



Els governs de la Restauració, davant les pressions de cerealistes castellans i de la burgesia industrial

de Catalunya i el País Basc, van abandonar el lliurecanvisme i van apostar per tornar a les

polítiques proteccionistes (com ho feren a quasi tots els països europeus):

1891. Cánovas aprova pujar aranzels: un nou aranzel proteccionista que afavoria

especialment al blat, el carbó i el tèxtil.

1906. Es creà l’aranzel Cambó (pujada) pel ministre d’Hisenda Francesc Cambó (cap de la

Lliga Regionalista Catalana).

El proteccionisme beneficiava a la indústria tèxtil catalana i siderúrgia basca (cada vegada més

important) i també als cerealistes (cereal), però perjudicava sobretot als viticultors (vi) i als

comerciants (més afavorits pel lliurecanvisme anterior), perquè l’aranzel va protegir els interessos dels

propietaris, però la població, especialment a les ciutats, va haver de pagar els aliments i l’energia més

cars, va tenir menys renda disponible per a consumir i no va augmentar la demanda de productes

industrials, a més de viure en pitjors condicions.


Els governs de la Restauració no prestaren molta atenció al problema social. Amb l’arribada de la

Restauració (1874) es prohibeixen i reprimeixen durament les organitzacions obreres, que sols

tornaran a ser legals amb l’arribada dels liberals al poder en 1881, però sempre que no foren

internacionals. Tot i això, els moviments d’esquerres es van organitzar.

8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)

Va tenir molta força a Catalunya i Andalusia.

1881. Els anarquistes funden un sindicat, la Federación de Trabajadores de la Región

Espanyola (primer sindicat anarquista espanyol). Els anarquistes actuen des del sindicalisme i

reivindiquen millores per als obrers.

A) ANARQUISME


Però durant la Restauració, una part dels anarquistes, per aconseguir els seus objectius,

s’organitzen en grups autònoms revolucionaris partidaris de l’acció directa i van recórrer al

terrorisme i a la violència contra els tres pilars del capitalisme (Estat, burgesia i església), així

començà el greu terrorisme anarquista a Espanya (anarcocomunisme, que va tenir molta força

a Catalunya i Andalusia).

8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) A) ANARQUISME

Atemptat de Juan Oliva contra Alfons

XII (1878)

Atemptat de Francisco Otero contra Alfons XII


Els màxims representants europeus de l’anarcocomunisme foren el rus Kropotkin i l’italià

Malatesta. Fets a destacar:

- Les accions de “La Mano Negra”: anarquistes andalusos que actuaven a les zones rurals

d’Andalusia.

- 1893. Atemptat amb bomba al Liceu de Barcelona mentre representaven Rigoleto. Hi

va haver 22 morts.


Atemptat de Santiago

Salvador al Liceu de

Barcelona (1893)

A) ANARQUISME


Fets a destacar de l’anarcocomunisme:

- 1897. Assassinat de Cánovas del Castillo, mentre descansava en el balneari de Santa

Àgueda (Mondragón, Guipúscoa) per l’anarquista italià Michele Angiolillo Lombardi.


Assassinat de Cánovas per part de Michele Angiolillo (1897)

A) ANARQUISME



- Atemptats contra Martínez Campos i altres polítics, i al Corpus en Barcelona,...


Atemptat de Paulí Pallàs contra Martínez Campos (1893)

A) ANARQUISME



- Atemptats contra Martínez Campos i altres polítics, i

al Corpus en Barcelona,...


Atemptat de Paulí Pallàs contra Martínez Campos (1893)

A) ANARQUISME



- Atemptats contra Martínez Campos i altres polítics, i al Corpus en Barcelona,...


Bomba del Corpus a Barcelona (1896)

A) ANARQUISME


Els governs perseguiren i reprimiren directa i molt durament el moviment anarquista i van

dissoldre el seu sindicat (cinc anarquistes executats als processos de Montjuïc, 1897) i més

atemptats. És el moment quan els anarquistes i les forces de l’ordre prenen la dinàmica d’acció-

repressió-acció.

8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) A) ANARQUISME


ANARCOCOMUNISME. Els partidaris de l’acció directa

individual o terrorisme

ANARCOSINDICALISME. Els partidaris de l’acció de

masses (vagues i revolucions amb la participació de tota

la classe obrera). Aquest segon corrent funda sindicats a

Catalunya com:

“L’anarquisme, fins aleshores un tot relativament homogeni, es va fragmentar: els anarcosindicalistes

eren de fet els anomenats anarcocol·lectivistes, que, recolzant-se en Bakunin, assenyalaven la ineludible

necessitat de construir sindicats obrers públics legals, l’objectiu dels quals era combatre per aconseguir la

millora de les condicions de vida de la classe obrera (...); sindicats que, alhora, aspiraven a crear una

societat sense classes, en què la propietat estaria en mans dels col·lectius obrers (...). Aquesta era la

tendència dominant a Catalunya (...), encara que poc a poc es va anar estenent l’altre corrent,

l’anarcocomunisme (propagat per Kropotkin i difós per Malatesta). Aquesta tendència, al començament

només forta a Andalusia, incorporava una tradició molt més individualista i radical: s’oposava al

sindicalisme (...) tot propugnant una estructura basada en petits grups, no sindicals, sinó d’afinitat

ideològica, la missió dels quals no era la preocupació sindical sinó la propaganda ideològica constant i la

lluita sistemàtica contra els factors d’ordre social, sense refusar l’acció directa i la propaganda violenta”

J. TERMES: “El moviment obrer des de la Internacional fins a 1898” dins: Història de Catalunya, vol.

V, Barcelona, 1979.

A) ANARQUISME

L’anarquisme es

divideix en dos corrents

a principis del XX:


ANARCOCOMUNISME. Els partidaris de l’acció directa

individual o terrorisme

ANARCOSINDICALISME. Els partidaris de l’acció de

masses (vagues i revolucions amb la participació de tota

la classe obrera). Aquest segon corrent funda sindicats a

Catalunya com:

Solidaridad Obrera (1907) i...

... la CNT (Confederación Nacional del Trabajo,

1910) aquest serà el més poderós durant el

primer terç del segle XX.

A) ANARQUISME

L’anarquisme es

divideix en dos corrents

a principis del XX:

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) A) ANARQUISME

Per tant, l’estratègia

política es va centrar en

tres tipus d’accions:

Producció cultural

Acció sindical

Acció violenta


Molta força a Madrid i el País Basc.

8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) B) MARXISME

1879. La Nueva Federación Madrileña passa

a ser l’Agrupación Socialista Madrileña,

fundada per Pablo Iglesias i que serà el nucli

originari del PSOE (Partido Socialista Obrero

Español).



1879. La Nueva Federación Madrileña passa a ser l’Agrupación Socialista Madrileña, fundada

per Pablo Iglesias i que serà el nucli originari del PSOE (Partido Socialista Obrero Español).

1881. Pablo Iglesias funda el setmanari “El Socialista”.




1888. Pablo Iglesias funda el sindicat socialista UGT, que

tindrà molta força a Madrid i al País Basc.



Tant el PSOE com la UGT eren marxistes i

formaran part de la Segona Internacional

i tenien com a objectiu últim conquerir

l’Estat mitjançant una revolució dels

obrers i acabar així amb el capitalisme i la

propietat privada, però, mentre açò

arribava, eren partidaris de participar en

la política i d’organitzar vagues per a

introduir reformes concretes que

milloraren les condicions de vida dels

treballadors.


Cómo son los magnates, cómo

queremos que sean

(El Condenado, 1890)

B) MARXISME

Una de les seves primeres iniciatives fou la

celebració, a partir de 1890, de la Festa del

1r de Maig.


Els socialistes tindran un major pes a Madrid, Biscaia i Astúries.



El paper de l’Església:

La visió social de l’Església catòlica comença a partir de la encíclica

del Papa Lleó XIII, Rerum Novarum (coses noves), que va

apostar per una visió més social. L’encíclica demanava a l’Església

que havien d’ajudar a millorar la situació del obrers i

camperols. Aviat va néixer el sindicalisme cristià, però mai varen

arribar a tenir la mateixa importància que els anteriors.

8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) C) SINDICALISME CRISTIÀ

8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”

8.6.- LA GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”.

8.6.1.- Context històric: La crisi de 1898 (final de segle).

8.6.2.- Antecedents de la crisi colonial de 1898.

8.6.3.- Causes.

8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98).

8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico.

8.6.6.- La fi del conflicte.

8.6.1.- Context històric: La crisi de 1898 (final de segle)

Cap a final de segle

XIX, Espanya

està immersa en

una profunda

crisi:


Crisi econòmica. El període entre 1876-1886 (Alfons XII, 1875-1885) és una època

de gran creixement econòmic a Espanya, de fet aquests 10 anys es coneixen

com “La febre d’or”. Però, a partir del 1886 (regència Maria Cristina, 1885-

1902) s’atura el creixement i comença una forta crisi econòmica. Per fer front

a la crisi es va passar del lliurecanvisme al proteccionisme.

Crisi social. Sobretot a partir de l’organització del moviment obrer i pel greu

problema del terrorisme anarquista: “Mano Negra”, Liceu, Cánovas...

Crisi política. És fruit del descrèdit del corrupte sistema de torns de la

Restauració (el caciquisme), que era criticat, cada vegada més per un major

nombre de gent.

Crisi colonial. L’any 1898, Espanya perd les seves darreres colònies: Cuba, Puerto

Rico i Filipines.

8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.2.- Antecedents de la crisi colonial de 1898

Considerem antecedents:

La independència de la resta de colònies americanes durant el

regnat de Ferran VII.

La Primera Guerra Cubana o dels Deu Anys (1868-78).

L’incompliment per part del govern d’allò signat a la Pau de Zanjón

(1878) i ...

La Guerra Chiquita (1879-1880). Segon dels tres conflictes de la

Guerra de la Independència cubana contra Espanya. Fou la

continuació de la Guerra del Deu Anys i va precedir la Guerra

que esclatà en 1895, i que aconseguiria la independència de Cuba en

1898.

8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.3.- Causes

1.- La política colonialista, especialment a nivell econòmic,

que ofegava els interessos de la població cubana.

“A qué se debe la guerra de Cuba y todo cuanto de ella se deriva? A la mala

política colonial de España.

Si los gobernantes españoles hubieran visto en Cuba no un simple mercado

para un puñado de capitalistas y una hermosa mina para sus paniguados y

amigos, sino un pedazo de España digno de toda clase de atenciones y

cuidados, no se hubiera manifestado en ella descontento alguno con la

Península ni producídose los choques que con esta ha tenido.

Si cuando la Isla de Cuba se mostró ansiosa de libertades, los Gobiernos de la

Metrópoli se las hubieran concedido, no habrían estallado allí formidables

insurrecciones.

Si al verificarse, hace tres años, el alzamiento que tan caro nos cuesta,

Sagasta o Cánovas hubiesen otorgado la autonomía, la guerra habría cesado.

Y si Sagasta, viendo que la autonomía dada por él era tardía para lograr la paz

en Cuba, se hubiera decidido a ofrecer la independencia a los insurrectos,

habríanse ahorrado a estas fechas muchas vidas y muchos millones de

pesetas, y se vería libre España del tremendo trance en que hoy se halla”.

IGLESIAS, P.: El Socialista, Madrid, 22 de abril de 1898.


2.- El malestar de la burgesia cubana pel control espanyol de l’economia de l’illa.

8.6.3.- Causes


3.- El sorgiment d’un nacionalisme cubà important, liderat per la burgesia cubana i recolzat per

gran part dels esclaus, als quals se’ls prometia la llibertat.

8.6.3.- Causes


4.- L’organització política d’aquest nacionalisme cubà al voltant del Partit Autonomista Cubà primer

i, més tard, de José Martí i el Partit Revolucionari Cubà (1892).

8.6.3.- Causes


5.- El retard o l’incompliment d’allò pactat en la Pau de Zanjón de 1878 (que posava fi a la Guerra

del Deu Anys o Primera Guerra de la Independència de Cuba).

8.6.3.- Causes

Dret de representació a Corts: els cubans envien representants a les corts

espanyoles mitjançant un sufragi restringit, 2’5% població cubana (a la

península, un 5%).

Espanya es

compromet a

l’aplicació de

la Constitució

del 1876 a

l’illa:

Reformes administratives: Governador

General però amb amplis poders.

Mentre el Partido Liberal de

Cuba de l’oligarquia criolla

exigirà una major autonomia.

Unión Constitucional, la burgesia

peninsular pretén el manteniment

status quo colonial. Aparició de partits polítics, els

cubans funden partits polític:

Llibertat d’impremta i associació.

Divisió provincial de l’illa.


6.- Però la incapacitat de l’Estat per aplicar-ho i el rebuig a les reformes administratives

provocarà un progressiu distanciament de l’oligarquia criolla i de la burgesia peninsular. Així,

quan el Partit Autonomista Cubà estava disposat a acceptar la dominació espanyola a canvi d’un

programa reformista que complís allò acordat, el govern espanyol es va limitar a aprovar tard

l’abolició de l’esclavitud (1888) i la representació dels cubans a les Corts, però les Corts van

rebutjar el projecte liberal de reforma de l’estatut colonial de 1893. Cánovas del Castillo decideix

nomenar a Martínez Campos nou governador de l’illa, al mateix temps que es du una campanya

d’espanyolització. En tan sols 10 anys arriben a Cuba més de 700.000 espanyols.

8.6.3.- Causes

“Se creía antes que el carácter de estos habitantes no era propio para la guerra; tanto el blanco como el

negro nos han demostrado lo contrario. Las promesas nunca cumplidas, los abusos de todos géneros, el

no haber dedicado nada al ramo de fomento, la exclusión de los naturales de todos los ramos de la

administración, y otra porción de faltas, dieron origen a la insurrección.

El creer los Gobiernos que aquí no había más medio que el terror, y ser cuestión de dignidad no plantear

las reformas hasta que no sonase un tiro (con lo cual creo que hago una censura de esa idea), la han

continuado: por ese camino nunca hubiéramos concluido, aunque se cuaje la isla de soldados: es

necesario, si no queremos arruinar a España, entrar francamente en el terreno de las libertades.

Yo creo que si Cuba es poco para independiente, es más que lo bastante para provincia española, y que

no venga esa serie de malos empleados todos de la península, que se dé participación a los hijos del

país, que los destinos sean estables. [...]

Yo soy menos liberal que ustedes, y deploro ciertas libertades; pero la época las exige; la fuerza no

constituye nada estable; la razón y la justicia se abren paso tarde [...].”

Carta del General Martínez Campos a Cánovas del Castillo, presidente del Consejo de

Ministros, (Cuba, 19 de marzo de 1878)


7.- Guerres comercials hispano-USA: l’aranzel de 1891 feia de l’illa un mercat econòmic reservat

per als peninsulars. D’acord també amb la pau de Zanjón, Nord Amèrica ampliava les seves

relacions comercials amb l’illa. Però Espanya reforça l’intervencionisme econòmic: a partir de

1891 Espanya augmenta els aranzels proteccionistes, ofegant l’economia cubana, ja que aquesta

volia comerciar directament amb Estats Units per obtenir millors preus per al seu sucre i el tabac i

comprar allí productes manufacturats molt més barats que els que arribaven d’Espanya.

8.6.3.- Causes

8.- Per altra part, el malestar d’Estats Units i el president

McKinley per l’augment dels aranzels: EUA comprava el

88% de les exportacions cubanes (sucre i tabac sobretot) i

sols venia el 37% de les importacions de Cuba, a causa del

proteccionisme espanyol. Estats Units no estava d’acord

amb aquesta situació i decideix donar suport a la fundació

del Partit Revolucionari Cubà dirigit per José Martí.

Aquest inicia la sublevació amb la publicació del Manifest

de Montecristi (República Dominicana), signat per José

Martí i Máximo Gómez.


La Guerra per la independència de Cuba comença l’any 1895 amb “El grito de Baire”, el

moviment independentista crida a la insurrecció general de l’illa contra la dominació espanyola.

8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)


Insurrecció encapçalada pels “criollos” (les classes més riques descendents d’espanyols) i liderada

per José Martí, Antonio Maceo i Máximo Gómez. L’any següent, 1896, comença la guerra per la

independència de Filipines.



De les darreres colònies que tenia Espanya, Cuba era especial, perquè econòmicament

s’importaven tres productes de primera necessitat, sucre, cafè i tabac, i interessava molt Cuba

perquè era destí de molts productes manufacturats espanyols. També tenia importància per motius

sentimentals: No n’hi havia espanyols que no tinguessin familiars a Cuba.



Mentre Antoni Maura era ministre d’Ultramar va presentar a les Corts un projecte d’autonomia

per Cuba, Puerto Rico i Filipines. Projecte que no va prosperar a Espanya per ser considerat com a

excessiu i va ser rebutjat a Cuba per ser considerat insuficient. Per aquest motiu, Maura dimití

com a ministre.



1a ETAPA: Entre 1895-1898, la Guerra de guerrilles per la Independència de Cuba s’estén per tota

la illa. Davant la magnitud de la revolta, el govern envia un exèrcit amb Martínez Campos al front,

per a què combini repressió militar i negociacions i posi fi a la guerra.


8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)

1a ETAPA: Entre 1895-1898, la Guerra de guerrilles per la Independència de Cuba s’estén per tota

la illa. Davant la magnitud de la revolta, el govern envia un exèrcit amb Martínez Campos al front,

per a què combini repressió militar i negociacions i posi fi a la guerra.


2a ETAPA: La guerra es prolonga i com que la guerra no anava bé per a Espanya, davant el fracàs

militar de Martínez Campos, el govern de Madrid decideix substituir el capità general de l’illa, pel

general mallorquí Valeriano Weyler i Nicolau, partidari de la repressió i la contundència.



2a ETAPA: Weyler va canviar l’estratègia militar i va decretar la política de “reconcentraciones”,

va concentrar tots els camperols en ciutats tancades, per evitar que lluitessin a favor dels

independentistes i no poguessin ajudar als insurrectes.


“1. Todos los habitantes de las zonas rurales o de

las áreas exteriores a la línea de ciudades

fortificadas, serán concentrados dentro de las

ciudades ocupadas por las tropas en el plazo de

ocho días. Todo aquel que desobedezca esta orden

o que sea encontrado fuera de las zonas prescritas,

será considerado rebelde y juzgado como tal.

2. Queda absolutamente prohibido, sin permiso de la

autoridad militar del punto de partida, sacar

productos alimenticios de las ciudades y trasladarlos

a otras, por mar o por tierra. Los violadores de estas

normas serán juzgados y condenados en calidad de

colaboradores de los rebeldes.

3. Se ordena a los propietarios de cabezas de

ganado que las conduzcan a las ciudades o sus

alrededores, donde pueden recibir la protección

adecuada.”

Decreto de Reconcentración (21-X-1896).


2a ETAPA: Les mesures preses per Weyler foren, des del punt de vista militar, molt positives, però

políticament un desastre, perquè va dur als pagesos a les ciutats, suprimint així els subministraments

de la guerrilla i empobrint els pobles (l’exèrcit i els civils moren de fam, enorme destrucció

econòmica de plantacions, ferrocarril,...) i, a la vegada, enfurismen als afectats, perquè va haver una

elevada mortalitat de població civil (de 40.000 a 100.000 morts, servirà de motiu propagandístic

per als Estats Units en contra d’Espanya). No es veu cap sortida a la situació. Per tant, la tàctica de

Weyler donava fruits militars, però estava duent a la ruïna econòmica a l’illa (malgrat sembla un poc

exagerat, alguns historiadors han dit que Weyler és el primer que creà els camps de concentració).



3a ETAPA: Després l’assassinat Cánovas (agost 1897), el nou govern liberal de Sagasta va destituir,

finalment, Weyler El nou general Ramón Blanco arribava amb promeses d’autonomia massa tard:

concessió a Cuba d’autonomia política, sufragi universal masculí, igualtat de drets amb els peninsulars

i autonomia aranzelària. Era massa tard, els independentistes cubans, amb el control de bona part de

l’illa i el suport d’EUA, sols volen la independència.



3a ETAPA: Era massa tard, els independentistes cubans, amb el control de bona part de l’illa i el

suport d’EUA, sols volen la independència.


8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)


Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: Mentre, els Estats Units donaven suport als insurrectes

cubans (enviaren armes i instructors militar), ja que els nord-americans volien l’illa de Cuba i per

això havia de ser independent.



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: La situació geogràfica de Cuba afavoria als EUA i

Espanya era partidària de “plantar cara” als Estats Units i de resistir fins al final i lluitar el que fes

falta (l’opinió pública espanyola no era conscient del potencial nord-americà i pensava que podrien

enfrontar-se-li).



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: En aquest moments, Espanya es planteja la possibilitat

de signar la pau amb els cubans, cosa que no li interessa a Nord Amèrica, per aquesta raó els EUA

cerquen un motiu per a declarar la guerra a Espanya. L’excusa de la seva intervenció militar és el

“sospitós enfonsament del Maine”.



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: L’excusa de la seva

intervenció militar és el “sospitós enfonsament del Maine”.

En abril de l’any 1898, va explotar al port de L’Havana un

vaixell de guerra nord-americà, el cuirassat Maine; era el

millor vaixell de l’armada nord-americana que s’havia enviat

per repatriar a nord-americans, encara que no està clar si va ser

un atemptat o un accident, possiblement explotà de forma

fortuïta, tot i que es pensa que l’enfonsaren els americans en

port espanyol i acusaren al govern espanyol.


Hearst, William Randolph


Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: El que si està clar és que Estats Units declara la Guerra

a Espanya, ja que ho consideraren un atemptat.



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: El govern de Sagasta és conscient de què Espanya no

podria guanyar la guerra, però no es pot rendir sense lluitar, degut a què els ànims espanyols

estaven molt exaltats, sobretot, arran de la publicació d’una sèrie d’articles patriòtics en els

periòdics.



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: El 25 d’abril de 1989 la guerra era oberta. Cuba és

l’escenari principal, tot i que la guerra es desenvolupa en dos fronts, Cuba-Puerto Rico i Filipines.

En els dos llocs n’hi ha batalles navals.



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: L’exèrcit espanyol, mal equipat i en pèssimes

condicions, poc podia fer front a l’armada americana, que enfonsa tota la flota espanyola a

“Santiago de Cuba” (Cuba) i a “Cavite” (Filipines), que suposen dos totals derrotes per als

espanyols.



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra:

L’exèrcit espanyol, mal equipat i en

pèssimes condicions, poc podia fer front a

l’armada americana.



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: L’armada americana enfonsa tota la flota espanyola a

“Santiago de Cuba” (Cuba) i a “Cavite” (Filipines), que suposen dos totals derrotes per als

espanyols.



Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: Al govern

espanyol sols li queda rendir-se i signar la pau.



A Filipines també existia un moviment autonomista.

8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico


A Filipines també existia un moviment autonomista i, més tard,

independentista encapçalat per José Rizal que es va revoltar (1896-

97), però va ser repressaliat i executat el seu líder.



Sols la intervenció dels EUA en 1898 (Cavite)

va fer que els espanyols abandonaren les illes.



A Puerto Rico també hi havia un partit

autonomista, al qual se li va concedir

l’autonomia en 1896, però pocs eren els

partidaris de passar a formar part dels EUA.

Sols la invasió nord-americana va fer que es

perdés aquesta colònia.



Derrotada Espanya, a finals de 1898, es firmarà la Pau de París (desembre de 1898).

8.6.6.- La fi del conflicte

“Art. 1°. España renuncia a todo derecho de

soberanía y propiedad sobre Cuba. En atención a

que dicha isla, cuando sea evacuada por España, va

a ser ocupada por los Estados Unidos, éstos,

mientras dure su ocupación, tomarán sobre sí y

cumplirán las obligaciones que, por el hecho de

ocuparla, les impuso el derecho internacional (...)

Art. 2°. España cede a los Estados Unidos la isla de

Puerto Rico y las demás que están ahora bajo su

soberanía en las Indias Occidentales, y la isla de

Guam en el archipiélago de las Marianas o

Ladrones.

Art. 3°. España cede a los Estados Unidos el

archipiélago conocido por las islas Filipinas (…).

Art. 5°. Los Estados Unidos, al ser firmado el

presente tratado, transportarán a España, a su

costa, a los soldados españoles que hicieron

prisioneros de guerra las fuerzas americanas al ser

capturada Manila.”

Paz de París (10-XII-1898

8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.6.- La fi del conflicte

Pau de

París

(desembre

de 1898),

mitjançant

la qual:

Espanya donava la independència a Cuba, Puerto Rico i Filipines i illes adjacents.

EUA imposa a Espanya la independència de Cuba (que estarà sota el control econòmic

i polític d’EUA, indemnització de 20 milions de dòlars, Espanya assumeix el deute cubà)

i la cessió de Puerto Rico.

Filipines i Guam passen a sobirania nord-americana amb total control dels Estats Units

(una situació similar a altres països sota la força de l’imperi anglosaxó).

A més, Espanya vendrà a Alemanya les illes de les Carolines i les Palaos (1899) i a

Estats Units les illes de Joló.


A més, Espanya vendrà a Alemanya les illes de les Carolines i les Palaos (1899) i a Estats Units

les illes de Joló.


Derrotada Espanya, a finals de 1898, es firmarà la Pau de París (desembre de 1898).

8.6.6.- La fi del conflicte

8.7.- CONSEQÜÈNCIES DEL “DESASTRE DEL 98”.

8.7.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE DEL “DESASTRE DEL 98”.

8.7.1.- Conseqüències demogràfiques.

8.7.2.- Conseqüències econòmiques.

8.7.3.- Conseqüències polítiques.

8.7.4.- Conseqüències militars.

8.7.5.- Crisi moral i ideològica.

8.7.6.- El Regeneracionisme.

8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme.

Com en tota guerra, es donaren elevades pèrdues humanes de soldats peninsulars i colonials.

8.7.1.- Conseqüències demogràfiques

8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”

Durant la guerra (1895-98) l’economia es va ressentir per la caiguda del comerç i les fortes

despeses en la guerra.

8.7.2.- Conseqüències econòmiques

Però, després de la

pèrdua de les colònies no

va haver cap crisi

econòmica important: la

pèrdua de les colònies i

els seus mercats protegits

i el deute, que va suposar

la guerra, es van

compensar amb la

inversió dels capitals

repatriats (especialment a

Catalunya), la baixada de

la inflació i la reducció

del deute públic, així la

Hisenda pública es va

anar equilibrant

(estabilitat econòmica).


La conseqüència immediata fou la caiguda del govern de Sagasta i a punt, fins i tot, de caure la

regent. Però, tot i que el “Desastre del 98” és la data de l’inici de la crisi de la Restauració, no es

va produir cap crisi política greu ni cap fallida de l’Estat, la monarquia va continuar, el sistema de

la Restauració i el torn dinàstic (conservadors i liberals) continuen en l’alternança en el poder i

s’adapten al discurs regeneracionista i el règim es recupera sense massa problemes (estabilitat

política).

8.7.3.- Conseqüències polítiques

Malgrat això, en 1898 s’inicia la crisi progressiva del sistema canovista per la divisió interna dels

partits dinàstics (renovació generacional).


El sistema de la Restauració i el torn dinàstic (conservadors i liberals) continuen en l’alternança en el

poder i s’adapten al discurs regeneracionista i el règim es recupera sense massa problemes

(estabilitat política).



Malgrat això, en 1898 s’inicia la crisi progressiva

del sistema canovista per la divisió interna dels

partits dinàstics (renovació generacional).



A més, les crítiques al sistema, ja existents abans, es fan cada vegada majors:


Ressorgiment dels republicans, que rebutgen la monarquia.

Els carlins critiquen les institucions liberals.

Els socialistes demanen una democràcia burgesa, pas cap a la dictadura del proletariat.

Demòcrates i regeneracionistes insisteixen en la necessitat de transparència democràtica.

Els anarquistes busquen la fi de l’Estat amb vagues o actes terroristes.

Els nacionalistes demanen una descentralització i modernització de l’Estat i guanyen força

al País Basc i Catalunya, on la burgesia industrial desconfia ara del govern central.


La derrota suposa un nou canvi de mentalitat en els militars: desconfien dels polítics i el seu

parlamentarisme per la derrota i la corrupció i, davant del creixent antimilitarisme de la societat,

tornen a posicions autoritàries, partidàries d’intervenir en la vida política.

8.7.4.- Conseqüències militars


Possiblement, l’impacte psicològic és la conseqüència més important: la societat i els polítics cauen

en la frustració i el desencís i se n’adonen de què Espanya ha passat a ser, definitivament, una nació

mig moribunda (com deia la premsa estrangera), molt lluny del mite de l’Imperi espanyol i dels

països industrials europeus (necessitat de modernització).

8.7.5.- Crisi moral i ideològica


El desànim, que provoca entre la població espanyola aquesta derrota, dóna lloc a un moviment

denominat “Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela, Maura), encapçalat per Joaquín

Costa, que critica el sistema de la Restauració i defensa la necessitat de regenerar i modernitzar la

política i la societat espanyoles. És un intent de solucionar els problemes, el que Joaquim Costa

anomena revolució D’ES DE DALT, molt esmentada pel conservador Antoni Maura. Un canvi que

defensen és necessari en tots els àmbits.

8.7.6.- El Regeneracionisme

JOAQUIN COSTA

ANTONI MAURA


“Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela, Maura): És un intent de solucionar els

problemes, el que Joaquim Costa anomena revolució D’ES DE DALT, molt esmentada pel

conservador Antoni Maura. Un canvi que defensen és necessari en tots els àmbits.

JOAQUIN COSTA

MESURES PROPOSADES: A nivell polític: transparència electoral, cal acabar amb la

manipulació electoral (“pucherazo”o tupinada) i el sistema

caciquil i els torns. Major autonomia local,... Plantejaments

que recull Joaquín Costa en la seva obra de títol “Oligarquía y

caciquismo”.

8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.6.- El Regeneracionisme




MESURES PROPOSADES: A nivell polític: transparència electoral, cal acabar amb la

manipulació electoral (“pucherazo”o tupinada) i el sistema

caciquil i els torns. Major autonomia local,... Plantejaments

que recull Joaquín Costa en la seva obra de títol “Oligarquía y

caciquismo”.

A la vista está. Cese el encasillado; calle el telégrafo del ministerio de la Gobernación; suprímase la

influencia oficial; permanezca neutral el Gobierno; deje de ser el gobernador de cada provincia el autor de

las elecciones en su territorio; olvide la práctica de llamar a los alcaldes a su despacho; (...) abandónese a

los candidatos adictos a sus propias fuerzas; llévese la Guardia Civil a los campos, y comuníquesele la

consigna de no entrar en las poblaciones durante el periodo electoral; niéguese el envío de delegados,

pídalos quien los pida; persíganse como crímenes de lesa nación los pucherazos, actas en blanco,

resurrección de muertos que votan, y envíese a presidio a quien quiera que delinca en materia de

sufragio; anúlense en el Congreso cien actas; practíquese, en fin, el principio del régimen como él exige

ser practicado, según moral y sinceridad y luego se verá qué mayorías obtienen nuestros gobiernos al uso

que se ufanan y engalanan con tener tras sí 200 o más diputados.”

Luís Morote, La moral de la derrota, Madrid, 1900

LUÍS MOROTE “(...) Que nuestras mayorías parlamentarias no representan a la

opinión de la mayoría del país, no creo que necesite de

demostración alguna.





MESURES PROPOSADES: En l’àmbit econòmic és necessari

modernitzar l’economia i, sobretot, la

indústria i invertir en infraestructures

(carreteres, embassaments,...).

"Después de medio siglo de (...) pronunciamientos, manifiestos, revoluciones, (...) cambios de régimen y

de dinastía, proclamación de Constituciones (...), tenemos lo que se pedía, constitución liberal, (...)

sufragio universal, derechos individuales y, sin embargo, seguimos lo mismo que estábamos: el pueblo

gime en la misma servidumbre que antes, (...) su mísera suerte no ha cambiado en lo más mínimo, (...).

¿Y sabéis por qué? Porque esa libertad no se cuidaron más que de escribirla en la "Gaceta", (...)

porque no se cuidaron de afianzarla dándole cuerpo y raíz en el cerebro y en el estómago, promoviendo

una transformación honda de la agricultura, que haga producir doble que al presente y disminuya el

precio de las subsistencias, y, mediante la difusión de la propiedad territorial, elevando a los braceros a la

condición de terratenientes. (...) No vieron que la libertad sin garbanzos no es libertad. No vieron que por

encima de todas las Constituciones y de todos los derechos individuales (...) el que tiene la llave del

estómago tiene la llave de la conciencia, y, por tanto que el que tiene el estómago dependiente de ajenas

despensas no puede ir a donde quiere, no puede hacer lo que quiere, no puede pensar como quiere, no

puede el día de las elecciones votar a quien quiere; no reflexionaron que el que no sabe es como el que

no ve, y que el que no ve tiene que ir conducido por Lazarillo a donde el Lazarillo quiere llevarle, que

raras veces es a donde al ciego le conviene, que casi siempre es a donde le conviene al lazarillo, (...) la

revolución no pudo rendir fruto alguno, quedó estéril".

Joaquín Costa. "La tierra y la cuestión social"

JOAQUIN COSTA





JOAQUIN COSTA

MESURES PROPOSADES: En el social, cal potenciar la classe mitjana per evitar els

enfrontaments entre burgesos i treballadors.

"¡Jóvenes! Amad el trabajo y el estudio, porque son

bienes que jamás se agotan; amadles, porque son amigos

inseparables que en la fortuna como en la desgracia, irán

siempre a vuestro lado, y derramarán sobre vuestro

corazón el bálsamo de la felicidad, de la alegría y del

consuelo; ¡ay de aquél que desprecie mis consejos, qué

amargas lágrimas de desconsuelo derramará a su

recuerdo, pero cuando sea demasiado tarde!“

Joaquín Costa

En el cultural, és necessari acabar amb l’excessiva influència

de l’església, invertir en educació (escoles) i incrementar

l’índex d’alfabetització.





MESURES PROPOSADES: En el cultural, és necessari acabar amb l’excessiva influència

de l’església, invertir en educació (escoles) i incrementar

l’índex d’alfabetització.

FRANCISCO GINER DE LOS RÍOS



“Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela,

Maura): El missatge, però, a més de denunciar els mals

endèmics d’Espanya no sempre va ser democràtic,

encarnant-se a voltes en solucions autoritàries. En

conclusió, fa falta europeïtzar Espanya.

8.7.6.- El Regeneracionisme

AZORÍN GALDÓS CLARÍN UNAMUNO PÍO BAROJA

8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme

ANTONIO MACHADO

Arran del “Desastre” i el Regeneracionisme, i una vegada perdudes les colònies, una forta onada de pessimisme

cobrirà la societat espanyola, ja que en el seu moment havia estat el país amb més colònies; aquest pessimisme va

quedar ben reflectit, sobretot, en els escrits de la GENERACIÓ DEL 98, que reuneix un grup d’intel·lectuals

format per José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Benito Pérez Galdós, Leopoldo García-

Alas y Ureña alias Clarín, Miguel de Unamuno, Pío Baroja y Nessi, Antonio Machado, Ramón Maria del Valle-

Inclán, Ángel Ganivet, Ramiro de Maeztu, ...

VALLE INCLÁN GAVINET MAEZTU


Els escrits de la GENERACIÓ DEL 98 es caracteritzen pel seu pessimisme respecte a la situació

d’Espanya, la crítica al seu endarreriment, la reflexió sobre la situació d’aquell moment i el paper

d’Espanya en la història i la demanda d’una major justícia social i una europeïtzació del país.

8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme


Literàriament destaquen per l’observació directa, la

pràctica de l’assaig i l’ús d’un llenguatge sobri i senzill.

8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme

MADARIAGA MARAÑÓN

ORTEGA Y GASSET EUGENI D’ORS

8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme

Junt a la Generació del 98, el NOUCENTISME, amb José Ortega y Gasset, Eugeni d’Ors i Rovira,

Gregorio Marañón y Posadilla o Salvador de Madariaga, que també critiquen el sistema, però

allunyant-se de la vinculació amb la societat.

TEMA 8 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES

► 1868-78. Primera Guerra Cubana o dels Deu Anys (“Guerra Llarga”).

► 1874, 1 desembre. Manifest de Sandhurst signat per Alfons XII des de l’Acadèmia Militar de Sandhurst (entre els

comtats de Berkshire i Surrey en Gran Bretanya). Redactat pel moderat alfonsí, Canovas del Castillo, per

preparar pronunciament, acabar amb República i tornar a monarquia borbònica (príncep Alfons). Manifest

proposava a Alfons com a rei i, en cas d’aconseguir la corona, es comprometia a tornar des de l’exili i prometia 2

coses: Governar com un monarca constitucional (cosa que no havia fet la seva mare) i no repressaliar a ningú del

Sexenni.

► 1874, 29 desembre. “Pronunciament militar” a Sagunt del general Arsenio Martínez Campos (als 11 mesos de la

República presidencialista de Serrano).

► 1874, 30 desembre. Antonio Cánovas del Castillo president del govern.

► 1875, 14 gener. Alfons XII arriba a Espanya. Primera etapa Restauració: Regnat d’Alfons XII (1875-1885).

► 1876. Constitució (1876-1923, 47 anys de vigència).

► 1876. Acaba 3a Guerra Carlina (1872-1876). CARLES VII.

► 1978, 12 febrer. Pau de Zanjón (Martínez Campos). En aquest període de la Restauració es produeix la

pacificació de Cuba (1868-1878, Guerra del Deu Anys o “Guerra Llarga”). El seu incompliment durà a la

independència.

► 1879-1880. Guerra Chiquita. Segon dels tres conflictes de Guerra Independència cubana contra Espanya,

continuació de Guerra del Deu Anys i va precedir la Guerra que esclatà en 1895, i que aconseguiria la

independència de Cuba en 1898.

► 1879. La Nueva Federación Madrileña passa a ser l’Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias

i que serà el nucli originari del PSOE (Partido Socialista Obrero Español).

► 1881. Anarquistes funden la Federación de Trabajadores de la Región Espanyola (primer sindicat anarquista

espanyol).

► 1881. Pablo Iglesias funda el setmanari “El Socialista”.

► 1885, 25 de novembre. Mort Alfons XII de tuberculosi, a l’edat de 28 anys.


► 1885-1902. Segona etapa Restauració: La regència de Maria Cristina.

► 1885. Pacte del Pardo (domicili de Martínez Campos). Canvi de govern: Cánovas dimiteix perquè Sagasta

comenci el “Govern llarg liberal”. El Pacte pretén la continuïtat de la monarquia davant les pressions de carlins i

republicans. Generositat de Cánovas, en lliurar el poder, salva la Restauració. A canvi Sagasta i liberals són lleials

a la regent, a la constitució i al sistema de la Restauració.

► 1885-1890. “Govern Llarg o Parlamento Largo” de Sagasta i el Partit Liberal (5 anys).

► 1886. Abolició de l’esclavitud a la colònia de Cuba (1886, reformisme social).

► 1886. Novament llibertat d’associació (Llei d’associacions, 1886, reformisme social).

► 1888. Pablo Iglesias funda el sindicat socialista UGT, que tindrà molta força a Madrid i al País Basc.

► A partir de 1890. Celebració de la Festa del 1r de Maig.

► 1890. S’aprova el sufragi universal masculí (reformisme polític amb el Partit Liberal al poder).

► 1890. Amb el sufragi universal masculí, els republicans federals (Pi i Margall), unitaris (Nicolás Salmerón) i

progressistes (Ruiz Zorrilla), s’uniran en la UNIÓN REPUBLICANA. Entre 1893 i 1896, va obtenir una minoria

de diputats a les Corts espanyoles.

► 1890. COMUNIÓN TRADICIONALISTA. Carlins es van reconstruint amb la intenció de ser un partit de masses.

► 1891. Unió de totes les institucions nacionalistes (Centre Català – Lliga de Catalunya) i el sector catalanista

conservador amb Narcís Verdaguer, militant de la Lliga, funda la Unió Catalanista (1892). Congrés elabora

“Bases de Manresa” (1892), considerades la primera Constitució Catalana.

► 1891. Nou aranzel proteccionista de Cánovas (aprova pujar aranzels, que afavoria especialment al blat, el carbó i

el tèxtil).

► 1892. José Martí funda el Partit Revolucionari Cubà.

► 1893. Atemptat amb bomba al Liceu de Barcelona mentre representaven Rigoleto. Hi va haver 22 morts.

► 1895. “El grito de Baire”. Moviment independentista cubà, encapçalat pels “criollos” (classes riques descendents

espanyols) i liderat per José Martí, Antonio Maceo i Máximo Gómez.


► 1895: Sabino Arana funda el PNV (Partit Nacionalista Basc).

► 1896, 21 octubre. Decret de Reconcentració del general Weyler a Cuba.

► 1896. Comença la guerra per la independència de Filipines.

► 1897. Assassinat de Cánovas del Castillo per anarquista italià Michele Angiolillo Lombardi, mentre descansava

en balneari de Santa Àgueda (Mondragón, Guipúscoa). També, atemptats contra Martínez Campos i altres

polítics, i al Corpus en Barcelona,...

► 1898, 10 desembre. Pau de París: Derrota d’Espanya, perd colònies d’Ultramar.

► 1902-1931. Tercera etapa Restauració: Regnat d’Alfons XIII i crisi de la Restauració. Que es divideix en 2

períodes:

► De 1903-1923. Alfons XIII.

► 1923-1930. Dictadura de Miguel Primo de Rivera.

► 1906. Aranzel Cambó (ministre d’Hisenda Francesc Cambó, cap de la Lliga Regionalista Catalana).

► 1907. Fundació Solidaridad Obrera.

► 1910. Fundació CNT (Confederación Nacional del Trabajo), serà el sindicat més poderós durant el primer terç del

segle XX.

Martínez Campos General Pavía Sandhhurst Pacte del Pardo

Institución Libre de Enseñanza Regeneracionisme Joaquín Costa Pablo Iglesias

Zanjón Maine Weyler Bases de Manresa



(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTABLANDA




(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)



Tema 1 Tema 1 Tema 2

Tema 4

Tema 3

Tema 5

Tema 6

T-7

Tema 8

Tema 10

Tema 11

Tema 12

Tema 13

Tema 14

T-9: Desamortització i Moviment Obrer

Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5

Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9

Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14 T-6

T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània).

T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears).

T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada).

T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-).

T5 (M11 Tractat Utrecht, GSuccessió, Felip V).

T6 (M12 Guerra Francès).

T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-).

T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-).

T11 (M15 eleccions 31).

T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre).

T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-).

T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia).

BLOC II – Tema 8/3

HISTÒRIA D’ESPANYA Història Espanya





Edat contemporània

CRISI DE LA RESTAURACIÓ

(1898-1931)

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III – Tema 10/1 A

Història Espanya



TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

Education

Transcript of TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)