LA CRISI DEL SISTEMA DE RESTAURACIÓ (1898-1931)

HISTÒRIA D’ESPANYA2 BATX

SUMARI• A conseqüència de la forta commoció política que va suposar

el desastre del 1898 el règim de la Restauració va entrar en una nova fase que començà amb l’arribada al tron d’Alfons XIII (1902) i acabà amb la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República (1931).

• En aquesta etapa, els partits dinàstics van iniciar una etapa de reformisme i una nova generació de polítics i nous moviments socials van irrompre en la vida política espanyola.

• D’altra banda, el creixement de les tensions socials va provocar un augment dels conflictes que portarà a la fallida del sistema que es va consumar l’any 1923 amb el fi del parlamentarisme i l’inici de la dictadura de Primo de Rivera.

• A Catalunya els partits dinàstics foren desplaçats de la vida política i es va viure un període d’intensa agitació social: pistolerisme.

• Les reivindicacions catalanistes van aconseguir la constitució de la Mancomunitat de Catalunya.

CRONOLOGIA

EL REFORMISME DINÀSTIC

• Davant la crisi, en 1899 la regent crida a formar govern al nou líder conservador Francisco Silvela, qui convocarà eleccions i formarà govern junt al general Polavieja.

• El nou govern adopta el discurs regeneracionista i inicia una política reformista: projecte de descentralització administrativa, creació de nous impostos per fer front al deute, impulsar l’educació i la cultura,...

• Les noves carregues fiscals van originar una forta protesta a Catalunya: Tancament de caixes. El govern volia embargar aquells que no havien pagat, l’alcalde de Barcelona es va negar i dimití. Va donar lloc a una vaga general de comerciants (Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca).

El fracàs del primer govern regeneracionista

• La resposta del govern va ser empresonar els morosos, suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i declarar l’estat de guerra. En desacord amb aquestes mesures els ministres més renovadors Duran i Bas i Polavieja van dimitir dels seus càrrecs.

• El Tancament de caixes, significà el trencament entre les elits econòmiques de Catalunya i el partits dinàstics alhora que el catalanisme es consolida com a alternativa. També va posar fi a l’esperit de la regeneració i el 1901 es reprèn el torn dinàstic.

Les reformes de Maura i Canalejas• La primavera del 1902 (als 16 anys) puja al tron Alfons XIII. Aquest

fet coincideix, al 1903, amb una renovació del lideratge dels partits dinàstics amb Antoni Maura presidint el Partido Conservador i l’arribada de José Canalejas al lideratge del Partido Liberal.

• Al 1904, Maura es va convertir en cap de govern. Impulsà un projecte polític: “revolució des de dalt” que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern.

• Va intentar dotar el sistema d’una nova base social = “masses neutres”. Volia configurar un Estat fort que desbanqués als cacics i que impedís que les classes populars tinguessin massa protagonisme.

• Nova Llei electoral (1907): fa més difícil el frau electoral.• Es va intentar atraure cap al règim el catalanisme moderat (acords

amb la Lliga Regionalista per donar més autonomia als ajuntaments i les diputacions). Projecte de reforma de l’administració local.

"Este año me encargaré de las riendas del Estado, acto de gran transcendencia tal y como están las cosas; porque de mí depende si ha de quedar en España la monarquía borbónica o la república. Porque yo me encuentro el país roto por guerras pasadas, que anhela que alguien lo saque de esta situación: la reforma social a favor de las clases necesitadas; el Ejército con una organización atrasada en los avances modernos; la marina sin barcos; la bandera ultrajada; los gobernadores y los alcaldes que no cumplen las leyes, etcétera.; en definitiva, todos los servicios desorganizados y mal atendidos. Puedo ser un rey que se llene de gloria regenerando la patria (... ). Pero también puedo ser el rey que no gobierne, que sea gobernado por sus ministros y, finalmente, llevado a la frontera (...). Espero reinar en España como rey justo. Espero, al mismo tiempo, poder regenerar la patria y hacerla, si no poderosa, al menos buscada, o sea, que la busquen como aliada. Si Dios quiere, para bien de España.”Diario personal de Alfonso XIII (1902)

• Va aprovar algunes lleis socials: com la Llei de decans dominical i es va crear l’Institut Nacional de Previsión (assegurances obreres).

• Adoptà mesures econòmiques per reactivar la indústria i promulgà la Llei de colonització interior per estimular l’agricultura.

• Manteniment de l’ordre públic, d’una manera molt intransigent: Setmana Tràgica de Barcelona (1909). Les protestes per la repressió van fer caure caure el govern conservador.

• Al 1910, Canalejas va formar un nou govern liberal (1910-1912). El seu programa intentava apropar-se al sectors populars mitjançant un reformisme social més gran i la limitació del poder de l’Església amb una reforma del finançament de l’Església i aprofondint en la separació església-estat.

• La Santa Seu s’hi va negar i el govern va promulgar la “Ley del Candado” (1910) que limitava l’establiment de nous ordes religiosos.

• En política social va substituir l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes (protesta classes benestants), va reformar la Llei de Lleves (1912) que feia obligatori servei militar i suprimia la redempció en metàl.lic i es van promulgar lleis per millorar les condicions laborals.

• Es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats que possibilitava la unió de les diputacions provincials per gestionar alguns serveis públics. Canalejas va ser assassinat el 1912.

“Don Alfonso XIII, por la gracia de Dios y la Constitución, rey de España.

A todos los que la presente vieren y entendieren, sabed: que las Cortes han decretado y Nos sancionado lo siguiente:

Artículo único. No se establecerán nuevas asociaciones pertenecientes a Órdenes o Congregaciones Religiosas canónicamente reconocidas, sin la autorización del Ministerio de Gracia y Justicia consignada en Real Decreto que se publicará en la Gaceta de Madrid, mientras no se regule definitivamente la condición jurídica de las mismas. (...)

Dado en Palacio a veintisiete de diciembre de mil novecientos diez.

YO EL REY. El Presidente del Consejo de Ministros, José Canalejas.

LES FORCES D’OPOSICIÓ• Creixement important de les diferents forces d’oposició. Van

augmentar la seva influència política i van amplia la seva base social.

Republicanisme i lerrouxisme• Els republicans van ser la principal força d’oposició. Ara bé la seva

fragmentació en diversos grups va afeblir la força electoral. Per tal d’unir esforços al 1903, es crea la Unió Republicana, encapçalada per Nicolas Salmerón.

• A Barcelona el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux va ser molt influent entre les classes populars. Lerroux era un periodista i polític d’origen andalús que Tenia un discurs radical i demagògic (va saber atraure els obrers fent cas d’algunes demandes: 8 h).

• De caràcter obrerista i revolucionari i posicions anticlericals. També es definia com espanyolista, en oposició al catalanisme que estava vinculat als interessos de la burgesia i l’Església, per tant era un moviment contrari a les reivindicacions obreres.

• La Unió Republicana es va apropar al catalanisme (arran de les eleccions de 1907), es va integrar en la coalició Solidaritat Catalana. Això va ser rebutjat per un sector d’Unió Republicana. Lerroux es separà l’any 1908 i fundà el Partit Radical.

Carlisme i tradicionalisme• La mort de Carles de Borbó (Carles VII), l’any 1909, va

convertir el seu fill Jaume de Borbó en el nou pretendent a la corona. Les disputes en el si del partit portaren a que un del seus dirigents, Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militància i el 1919 va fundar el Partit Catòlic Tradicionalista.

• Les bases socials del tradicionalisme estaven concentrades a Navarra, País Basc i Catalunya, però també hi havia grups a Andalusia.

• L’any 1907 es funda el Requetè: organització de caràcter paramilitar. Actuà a les ciutat com a força de xoc contra els republicans i obrers. Amb la República (1931) es reunifiquen en un sol partit: “Comunió Tradicionalista”.

Les forces obreres: socialisme i anarquisme

• Els socialistes a Madrid i nord d’Espanya i els anarquistes, majoritaris entre la classe obrera catalana i amb una presència important a Aragó, València i Andalusia, van augmentar el nombre de militants i les seves actuacions en defensa de millors condicions de treball.

• El partit i el sindicat socialistes• Durant les primeres dècades del segle XX el PSOE va augmentar el número

d’afiliats.• Defensava l’acció política: partidari d’aprofitar les oportunitats que donava

el sistema parlamentari.• Va participar en les eleccions. El 1910, Pablo Iglesias va guanyar un acta de

diputat de la coalició republicanosocialista.• El sindicat socialista UGT va créixer encara més. Partidària de l’acció política

per aconseguir reformes socials i laborals i defensava la participació dels representants obrers en organismes estatals. El 1918, FRANCISCO LARGO CABALLERO es convertí en secretari general de la UGT.

• El 1921, els dissidents van fundar el Partido Comunista de España (PCE), amb militants molt actius a Biscaia i Astúries.

• L’anarcosindicalisme• Aquesta tendència va promoure el 1907 la creació de Solidaritat Obrera,

federació d’associacions de treballadors (caire polític i reivindicatiu, i favorable a la lluita revolucionària) que l’any 1910, impulsà la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

• La CNT es definia com a revolucionària i comptava amb quatre pressupòsits bàsics: 1. Independència del proletariat respecte de la burgesia i les seves

institucions.2. Apoliticisme del moviment obrer=absentisme electoral.3. Necessitat de la unitat sindical dels treballadors.4. Voluntat d’enderrocar el capitalisme (expropiació dels burgesos).

• L’acció revolucionària es duria a terme mitjançant vagues i boicots fins arribar a la Vaga General Revolucionària.

• Durant els anys posteriors a la I Guerra Mundial, la CNT va augmentar molt els seus afiliats. Va ser el moment dels seus líders: Salvador Seguí, Àngel Pestaña i Joan Peiró.

El dia en què les minories conscients i afins en procediments de lluita uneixen els seus esforços en una tasca comuna, amb actuació simultània, plantejant i desenvolupant els conflictes de lluita social en el més pur terreny econòmic (...), aquell dia es demostrarà que existeix ja una importantíssima minoria proletària conscient, a la qual presta fàcilment la força la resta del proletariat, capaç de demostrar que la burgesia sols viu i es sosté del reflex del seu poder passat, quedant, per tant, impossibilitada per a cometre els abusos que ara comet impunement.

questa actuació combinada no podrà tindre efecte sense una unió i intel·ligència dels elements afins en tàctica i orientació, hui dispersos. La constitució de l’acordada Confederació Nacional del Treball-Solidaritat Obrera, pot fer possible aquesta necessària tasca. “Manifest a les entitats obreres” en Solidaridad Obrera, Barcelona, 13 de gener del 1911.

CATALANISME I REPUBLICANISME(1901-1909)

• Dues noves forces, el catalanisme i el republicanisme, dirigien el joc polític català.

La consolidació de la Lliga Regionalista• Les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista va ser el

partit hegemònic a Catalunya.• L’iderari va ser definit per Enric Prat de la Riba a La Nacionalitat

Catalana (1906). Reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política. Disposat a intervenir a nivell de la política espanyola per tal de modernitzar i descentralitzar l’Estat. S’encarregava Francesc Cambó de ser el portaveu dels interessos catalans a Madrid.

• Aquests primers anys no va ser gens fàcils ja que va haver de fer front al lerrouxisme i van haver discrepàncies ideològiques internes: hi ha un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà progressista que era intransigent amb el tema de la negociació de les reivindicacions catalanistes amb el govern de Madrid.

•

• La crisi esclata el 1904, amb la visita d’Alfons XIII a Barcelona. Idea de boicotejar la visita que alguns no van obeir.

• El sector més crític fundarà una nova formació de caire republicà.

La coalició Solidaritat Catalana• El moviment solidari• El rebuig a la Llei de Jurisdiccions, gestà un nou moviment

patriòtic que reafirmava la personalitat i els drets de Catalunya. Va ser l’origen de Solidaritat Catalana (1906). Coalició que aplegava totes les forces catalanes, menys els partits dinàstics i els lerrouxistes.

• A les eleccions del 1907 els partits de solidaritat presenten una candidatura conjunta i un programa comú: Programa del Tívoli. Defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat d’autogovern. Va ser un gran triomf.

La Llei de Jurisdiccions és una llei que l'any 1905 i 1906 va impulsar el Govern espanyol de Segismundo Moret i el ministre de la Governació, Álvaro de Figueroa amb clar suport d'Alfons XIII .La Llei de Jurisdiccions permetia que els militars poguessin jutjar tot allò que consideressin que atemptava contra la unitat de l'Estat espanyol o contra ells mateixos. Moltes persones varen interpretar la llei com un atac a Catalunya.

La crisi de Solidaritat• Maura canvià d’estratègia, va haver de negociar les lleis

amb aquesta minoria catalana ja que havien obtingut representació al Congrés dels Diputats. Objectiu: integrar-los o dividir-los. Les discrepàncies entre els diferents partits, van ser l’element més important del trencament.

• Algunes de les discrepàncies van venir donades per:1. Projecte de reforma de l’administració local. Uns el rebutjaven

per poc democràtic i d’altres volien negociar-lo amb Madrid.2. Projecte de l’ajuntament de Barcelona (introducció a les

escoles del català, coeducació i neutralitat religiosa). La Lliga defensà l’església en aquest cas.

3. Fets de la Setmana Tràgica (1909), uns van veure amb bons ulls la repressió i d’altres no.

El catalanisme d’esquerres• Els escindits de la Lliga, encapçalats per Lluís Domènech i

Montaner, fundaren el Centre Nacionalista Republicà (1906) i que es definí com nacionalista, democràtic i republicà i al que també es van afegir alguns militants del federalisme. Va aconseguir un notable activisme a partir del diari El Poble Català i la fundació de molts ateneus. També promogué el sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.

• L’apropament entre les forces republicanes d’esquerra, va fer que el 1910 es fundés la Unió Nacionalista Republicana que va obtenir bons resultats a les eleccions. Però l’aliança amb el Partit Radical de Lerroux, el Pacte de Sant Gervasi, desagradà als electors que els van castigar. La desfeta electoral va provocar la crisi de la Unió Federal Nacionalista Republicana que va desaparèixer l’any 1916.

L’impacte de la Setmana Tràgica de BarcelonaEl conflicte del Marroc• A partir del 1900, Espanya consolidà la penetració al nord

d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van establir un protectorat francoespanyol al Marroc.

• A Espanya li va correspondre el territori del Rif (zona muntanyosa del nord) per pacificar-lo i administrar-lo. L’interès espanyol es basava en els possibles beneficis econòmics, però sobretot en restaurar el prestigi i intentar aconseguir que Espanya fos una nova potència.

• Van haver-hi atacs continus dels rifenys. Al 1909, els espanyols van patir una gran derrota a la Batalla del Lobo. Es va demanar un augment del nombre dels soldats i es va cridar a la lleva reservista, el que va provocar grans protestes.

La mobilització popular i les seves conseqüències• S’inicia al port de Barcelona el 18 de juliol, durant l’embarcament de tropes cap

el Marroc. El 24 de juliol: Republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes van constituir un comitè que cridà a la vaga general-

• La Revolta Popular va durar una setmana: fort component antimilitarista i rebuig a l’hegemonia social i cultural de l’Església.

• Les autoritats van respondre declarant l’Estat de guerra. El elevat nombre de ferits i de morts va radicalitzar la insurrecció, però la falta de direcció i de coordinació polítiques va derivar cap a les accions incontrolades.

• La repressió posterior va ser molt dura. Es van celebrar 216 consells de guerra i es van dictar 17 penes de mort, de les quals només es van dur a terme cinc. Entre els executats, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que no havia participat en la revolta

• L’actuació del govern va suposar una onada de protestes que va fer caure el govern de Maura. També va tenir conseqüències polítiques a Catalunya: els lerrouxistes, desacreditats per oportunistes, perden influència entre els treballadors. Pel que fa al catalanisme, es desintegrà la coalició Solidaritat Catalana i la Lliga Regionalista pateix un importants retrocés electoral. El fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte els republicans i l’arrelament de l’anarquisme.

LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA (1914-1925)

• Va ser un procés llarg i difícil. Precedents: actuacions desenvolupades des dels ajuntaments i diputacions catalanes. Els polítics catalanistes eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de millora en les infraestructures, modernització sistema educatiu, foment de la llengua i cultura catalanes.

• Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de Barcelona l’any 1907, en que Enric Prat de la Riba president. Per impulsar i difondre la cultura catalana es creà l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya.

• L’any 1911, la Diputació de Barcelona va promoure la iniciativa de mancomunar les 4 diputacions catalanes i presentà una proposta al govern de Madrid. Canalejas es comprometé a tirar endavant un projecte de Mancomunitats aprovat per les Corts al 1912.

• Finalment, el 1913 el nou govern conservador de Dato va publicar un decret que autoritzava a les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.

El procés de formació

La constitució de la Mancomunitat• La Mancomunitat de Catalunya es constituí el 6 d’abril del

1914. El nou organisme constava d’una presidència: Enric Prat de la Riba i una assemblea amb un consell permanent de vuit membres.

• Només va ser una delegació de les funcions que tenien les diputacions i el mateix pressupost, és a dir, només era un ens administratiu.

• La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a la Mancomunitat, des d’on es va dur a terme una política de govern orientada a estimular el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya.

• L’organisme va tenir tres presidents: Prat de la Riba (1914-1917), Josep Puig i Cadafalch (1917-1924) i Alfons Sala (1924-1925).

L’obra de govern de la Mancomunitat• Va seguir la política iniciada per la Lliga des de la Diputació i va seguir

dos direccions. D’una banda, la creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius per potenciar el desenvolupament econòmic; d’altra, el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.

• Va invertir una bona part dels recursos en un pla de millora de la xarxa viària, també el sistema postal i telefònic. També es va començar un pla d’acció agrària per modernitzar les formes de producció i Augmentar la productivitat agrícola i ramadera.

• Es va iniciar un projecte centrat en la reafirmació de la llengua i cultura catalanes amb la creació de Biblioteques Populars, Escoles Experimentals i Estudis Normals. La tasca d’unificació ortogràfica quedà en mans de Pompeu Fabra. També es va posar èmfasi en la divulgació i protecció del patrimoni cultural.

• Paral·lelament, es va impulsar una renovació pedagògica per potenciar la diversificació professionals i preparar la gent.

LA CRISI DEL 1917

• L’estiu del 1914, durant el govern conservador d’Eduardo Dato, esclata la Primera Guerra Mundial. El govern va declarar la neutralitat d’Espanya.

• Espanya va exportar productes industrials i agraris i els beneficis industrials van augmentar. Aquesta exportació va provocar una puja de preus interiors que no va anar acompanyada per un augment dels salaris. L’encariment de la vida esdevé un problema per a les classes populars. El conflicte social va anar creixent fins desembocar en el moviment vaguístic del 1917.

L’ impacte de la Gran Guerra

La crisi del 1917• Les greus dificultats sistema polític, el descontentament militar i

la conflictivitat social van provocar una protesta generalitzada.La protesta militar• L’exèrcit espanyol presentava un nombre excessiu d’oficials en

relació al de soldats. La tensió augmentà pel fet que es ascensos s’obtinguessin per mèrits de guerra, sistema que beneficiava als militars destinats a Àfrica. A més, la inflació disminueix el poder adquisitiu dels militars.

• Es formen juntes de defensa, que eren associacions militars que reclamaven augment salarial i que l’antiguitat servís per a ascendir.

• El juny de 1917, es llença un manifest que culpa al govern i crida a la renovació política amb un llenguatge clarament regeneracionista.

La crisi política• En 1916 el govern estava en mans d’un gabinet liberal presidit per Romanones

que va clausurar les Corts per acusacions de corrupció política. L’abril de 1917, el conservador Dato tornà a encapçalar el govern i una representació dels diputats li van reclamar la reobertura de la cambra. El govern es va negar i va declarar l’estat d’excepció i va endurir la censura de premsa.

• Es va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans (5 de juliol del 1917) que va exigir la formació d’un govern provisional que convoqués corts constituents per reformar el sistema polític i descentralitzar l’Estat.

• Des de l’Assemblea es va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols, però del 760 citats, només van anar 71. El govern va prohibir la convocatòria que va ser dissolta per la guàrdia civil.

• Malgrat la celebració d’una segona reunió a Madrid, el moviment parlamentari va desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional perquè ni forces monàrquiques ni juntes de defensa van donar suport, per les discrepàncies entre catalanistes conservadors i d’esquerra i perquè la burgesia es va inhibir.

• Al març del 1917, CNT i UGT van acordar signar un manifest conjunt que demanava la intervenció del govern per aturar la pujada de preus. Al mes d’agost, arran d’un conflicte ferroviari a València, la UGT va fer una crida a la vaga general.

• La protesta es va estendre per tota Espanya i va adquirir un caràcter polític perquè reclamaven la fi de la monarquia, la formació d’un govern provisional que convoqués corts constituents i la implantació d’un sistema republicà.

• La vaga va tenir una incidència molt desigual a causa de la no participació dels pagesos. Es van produir incidents importants a Madrid, Barcelona, País Basc i Astúries. El govern va declarar la llei marcial i envià l’exèrcit. La vaga general va fracassar, però la resposta del govern va fer que s'afeblís el règim i va radicalitzar l’oposició obrera.

La vaga general revolucionària

Júlia López Valera (Institut Banús)

LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1917-1923)

• Entre el 1918 i el 1923 la incapacitat per reformar el sistema polític, la forta conflictivitat social i les tensions polítiques (guerra Marroc) portaren a la crisi definitiva del sistema. La fi del sistema del torn pacífic

• Per solucionar la crisi del 1917 es va recórrer a la formació d’un govern de concentració format pels líders dels partits dinàstics (conservadors i liberals) i del catalanistes de la Lliga Regionalista. Les diferències entre ells van fer impossible governar i l’’any 1918 es tornà al sistema de torn, però no havia gaire estabilitat degut al gran fraccionament dels partits.

• L’any 1921 es crea un nou govern de concentració (Gobierno Nacional). Integrava els líders de les diferents fraccions dinàstiques, un de la Lliga (Cambó), i un del Partido Reformista. No va donar estabilitat política i entre el 1918 i el 1923 va haver-hi deu canvis de govern. Els governs van recórrer a mesures d’excepció com la suspensió garanties constitucionals i la clausura del Parlament.

La campanya per l’autonomia• La Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van encertar al 1918 una

campanya en defensa de l’autonomia. A principis de 1919 es presenta a Madrid un Projecte d’Estatut de Catalunya que proposava la formació d’un govern català i un parlament elegit per sufragi universal

• El projecte va ser mal rebut a Madrid. El govern s’oposà i el monarca no hi va donar suport. A més, va desencadenar una intensa campanya en contra per part de les diputacions provincials castellanes i també per algunes entitats econòmiques.

• Aquesta campanya va coincidir amb un moment de fortes tensions socials a Catalunya. En conseqüència, la Lliga va prioritzar el restabliment de l’ordre social. La col·laboració en els governs de Madrid no va suposar una sensibilitat més gran envers les reivindicacions del catalanisme.

L’enfortiment del catalanisme d’esquerres• Les forces d’esquerres van proposar una renovació dels seus

principis basada en la necessitat de catalanitzar el republicanisme. Van voler atraure sectors de l’obrerisme, per tal de que fossin base social del catalanisme d’esquerres.

• Al 1917, Francesc Layret i Lluís Companys organitzen el Partit Republicà Català. Al 1922, un grup descontent amb la política de la Lliga abandona el partit i crea Acció Catalana. Al 1922, Francesc Macià fundà l’organització Estat Català amb postulats independentistes. Al 1923 es crea una organització socialista estrictament catalana, Unió Socialista De Catalunya, encapçalada per Manuel Serra i Rafael Campanals.

La conflictivitat social• Els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial van estar marcats per

una gran conflictivitat a Europa. A més, a Espanya, el final de la guerra va suposar un canvi brusc en les condicions econòmiques. La producció disminuí, l’atur va augmentar i els preus també van augmentar. Això va provocar la mobilització social i l’augment del sindicalisme.

• A Andalusia, la situació de misèria dels pagesos va donar lloc al Trienni Bolxevic (1918-1921). Els anarquistes i també els socialistes van impulsar revoltes pageses motivades per la fam de terres i deteriorament condicions de vida. Es declarà l’Estat de Guerra, es van il·legalitzar les organitzacions obreres, es van detenir els seus líders.

• A Catalunya el conflicte rabassaire, iniciat amb la plaga de la fil·loxera, es va accentuar. Es creà la Unió de Rabassaires (1922). El conflicte obrer va afectar moltes regions, però sobretot Barcelona.

• Al 1921, vaga a La Canadenca (empresa que subministrava l’electricitat) va paralitzar el 70% de la indústria local durant un mes i mig. Va acabar amb un acord amb la patronal que no es va complir del tot. Es va reemprendre la vaga i la patronal va respondre amb el tancament d’empreses i la repressió del sindicats.

• Entre 1919 i 1923 van haver-hi violents enfrontaments entre els sindicats i la patronal. La Federació Patronal creà el Sindicat Lliure per restar força als altres i enfrontar-s’hi. Va llogar pistolers per assassinar els principals dirigents obrers. Grups vinculats amb la CNT van portar a terme atemptats contra: autoritats, patrons, encarregats i forces de l’ordre.

• El governador de Barcelona va protegir els pistolers de la patronal, va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar el pràctica la Llei de fugues per la qual, la policia podia disparar contra qualsevol detingut que intentés fugir.Ramon Archs Serra, anarquista partidari de fer servir la

violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. Membre del Sindicat del Metall de la CNT i dirigent dels grups armats del període del pistolerisme, la nit del 27 de juny de 1921 se li va aplicar la «llei de fugues».

• Tot això va provocar l’època coneguda com el PISTOLERISME (1916-1923) durant la qual es van produir més de 800 atemptats i van morir 226 persones, la majoria dirigents sindicals. Entre les víctimes s’hi van comptar Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1923), l’advocat laboralista Francesc Layret (1920) i el president del govern, Eduardo Dato, assassinat per militants anarquistes el 1921.

El problema del Marroc: Annual• A començament de la dècada dels vint a prop de Melilla, les tribus

rifenyes hostilitzaven l’exèrcit espanyol permanentment. Al 1921, s’envia al general Silvestre que era partidari d’atacar les tribus. El general va iniciar una ofensiva que va generar un desastre, ja que l’exèrcit va ser derrotat a la batalla d’Annual. Es perdé tot el territori ocupat. 13.000 baixes.

• El 1923, amb governs inestables i una tensió social greu, s’anuncia la discussió al Parlament del cas d’Annual. Els parlamentaris van fer un informe, l’Expedient Picasso que revelava la relació del rei amb el problema del Marroc. Hi havia por a que es demanessin responsabilitats que podrien implicar el monarca. Això va mobilitzar sectors de l’exèrcit que veien que la solució a la crisi era una dictadura militar.

Ya llega a los coroneles

Ya sube hasta los generales

¿Ve usted si está alto? ¡Pues no alcanza a los políticos!

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)

• El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miquel Primo de Rivera declarà l’Estat de Guerra.

DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

1923-1930

FI DE LA DICTADURA

Dimissió de Primo de Rivera

Govern de Berenguer

Govern Aznar

Elec

cion

s

Oposició

Intel·lectuals i món universitari

Republicanisme i nacionalisme

Pacte de Sant Sebastià

Política socials i econòmica

Intents d’institucionalització

Intervencionisme

Foment de les obres públiques

Monopolis

Organització Corporativa

Nacional

Assemblea Nacional

Consultiva

Unió Patriòtica

Caràcter dictatorial

Suspensió de la Constitució

Prohibició de l’activitat política i

sindical

Repressió de l’obrerisme

ASPECTES

FASES

Directori Militar (1923-1925)

Directori Civil(1925-1930)

Les causes del cop militar• Primo de Rivera va justificar la seva acció com una solució per posar fi a

la crisi política i a la conflictivitat. Entre les causes que es van fer servir per justificar el cop militar destaquen:a) Inestabilitat i bloqueig en el què es trobava el sistema

parlamentari.b) Desprestigi pel frau electoral.c) Por a una revolució social.d) Perill de trencament d’Espanya.

• Va anunciar, per mitjà d’un manifest, la seva voluntat d’acabar amb el caciquisme i de posar fi a la corrupció política, a la indisciplina social i a les amenaces a la unitat nacional.

• Alguns historiadors apunten que el que realment volia era evitar que el règim polític acabés democratitzant-se.

• També va influir el desig d’evitar que les corts exigissin responsabilitats pel desastre d’Annual.

La reorganització de l’Estat• La dictadura de Primo de Rivera va tenir dues fases successives: un Directori

militar integrat només per militars (1923-1925) i un Directori civil que va incloure també civils com José Calvo Sotelo (1925-1930)

• Les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats de partits polítics i sindicats. També es va militaritzar l’ordre públic i es va reprimir l’obrerisme més radical.

• A més, per eliminar el caciquisme, es va elaborar un estatut municipal i un de provincial, i es van dissoldre els ajuntaments sent substituïts per juntes (integrades pels contribuents més importants). Però la regeneració va quedar en una farsa perquè es van suspendre tots els mecanismes electorals i uns cacics substituïren uns altres.

• Durant aquesta primera etapa de la dictadura el conflicte del Marroc va centrar l’interés de Primo de Rivera. Al 1925 s’organitza, juntament amb França, el desembarcament d’Alhucemas. Fou un gran èxit militar. Després d’unes derrotes, els rifenys es van rendir. Al 1927 l’exèrcit espanyol dóna per acabada l’ocupació.

• A partir del 1926 s’inicia la institucionalització del règim amb la voluntat de donar-li continuïtat i permanència. El model i la influència del feixisme italià van ser molt clars. L’any 1927 es crea una Assemblea Nacional Consultiva (de caràcter corporatiu, els seus membres eren designats entre els ciutadans que pertanyien a les grans institucions públiques i corporatives).

• Per promoure l’adhesió al nou sistema es creà un partit únic, Unión Patriòtica. Es tractava d’un partit governamental, sense un programa definit i amb la missió de proporcionar suport social a la dictadura i de seguir les directrius del poder. Els afiliats procedien fonamentalment de les files del conservadorisme, dels funcionaris de l’administració i dels cacics rurals.

La política econòmica i social• La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica

internacional dels “feliços anys vint”. El règim va iniciar un programa de foment de l’economia en el terreny industrial i el de les infraestructures. Les principals idees seran la nacionalització d’importants sectors de l’economia i la intervenció estatal. L’Estat va assolir un gran protagonisme gràcies al foment de les obres públiques.

• Es va aprovar un Decret de protecció de la indústria nacional i es concediren gran monopolis a Telefònica i CAMPSA. En el terreny agrari, es promou el regadiu i es creen les confederacions hidrogràfiques.

• L’any 1929, es porta a terme una Exposició Internacional a Barcelona amb fins propagandístics.

• En el terreny social, la dictadura va posar en marxa un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals per mitjà de la intervenció de l’Estat. Amb aquesta finalitat, es creà l’Organització Corporativa Nacional que agrupava els patrons i els obrers en grans corporacions (sindicalisme vertical). La seva missió era la reglamentació de salaris i de les condicions de treball, i també la mediació i l’arbitratge en el cas de conflicte. Els anarcosindicalistes i els comunistes van ser perseguits.

L’actuació anticatalana de la dictadura• Mentre Primo de Rivera fou capità general a Catalunya no va

manifestar rebuig al catalanisme. Una part de la burgesia, i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar-li suport. Amb l’objectiu acabar amb la conflictivitat obrera i garantir l’ordre social.

• Al mateix setembre de 1923 es publicà un decret per a la repressió del separatisme. S’inicià un procés de desmantellament de les institucions públiques i privades catalanes. Es van clausurar institucions catalanistes, es va prohibir la llengua catalana i l’ús públic de la senyera, la celebració de l’11 de setembre i els Jocs Florals.

• Es va imposar la censura a la premsa diària i a la publicació de llibres i es produïren depuracions del magisteri i de les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat. La dictadura també mantenir una dura pugna am el Col·legi d’Advocats i amb certs sectors eclesiàstics. La persecució arribà al FC Barcelona.

L’oposició a la dictadura• Van formar part de l’oposició a la dictadura alguns líders dels partits

dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, alguns sectors de l’exèrcit i gairebé tots els intel·lectuals. Alguns dirigents dels partits dinàstics van participar en conspiracions militars com a La Sanjuanada (1926)

• La dictadura exercí un fort control sobre els intel·lectuals i el món universitari per mitjà de la censura i de la limitació de la llibertat universitària. El tancament d’algunes universitats, originà un gran sindicat, la Federació Universitària Espanyola (FUE), de caràcter republicà.

• Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibáñez i Menéndez Pidal van signar el 1924 un manifest de protesta per la repressió de la dictadura sobre la llengua i la cultura catalanes. Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez va marxar a l’estranger.

• El conflicte més persistent va ser amb el republicanisme i el catalanisme. Els republicans van organitzar l’Alianza Republicana que va aconseguir unir les diverses faccions del republicanisme i desenvolupar una campanya propagandística a l’exterior. La repressió a Catalunya va provocar un distanciament notable de la societat catalana. L’oposició del catalanisme d’esquerra i republicà encara va ser més decidida. El fet més destacat va ser l’intent d’invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló protagonitzat per Estat Català, l’any 1926 i dirigit per Francesc Macià que estava exiliat a França.

• La forta persecució de la CNT va agreujar l’enfrontament al seu interior entre els qui defensaven posicions més possibilistes i els partidaris de posicions radicals i violentes. Aquests últims van crear al 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

• El PSOE va canviar la seva posició cap al 1929 quan va rebutjar obertament els intents continuistes del règim i es pronuncià a favor de la república.

Els Solidaris

La caiguda del dictador• Alfons XIII retirà la confiança al dictador, perquè creia que la monarquia també

estava en perill si el dictador continuava. El dictador dimití el 30 de gener del 1930.

• El general Berenguer va ser l’encarregat de substituir-lo amb la missió d’organitzar un procés electoral progressiu que permeté els retorn a la normalitat constitucional (Dictablanda). L’oposició va començar a organitzar-se i republicans, catalanistes d’Esquerra i el PSOE signaren el Pacte de Sant Sebastià (agost 1930), un programa per presentar-se a les eleccions i constituir un comitè revolucionari (futur govern de la república). Els signants es van comprometre a reconèixer el dret a l’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia.

• Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada i el 1931 va ser substituït per un govern presidit per l’almirall Aznar que va convocar uns comicis als tres nivells establerts: municipals, provincials i legislatius.

• Es va començar per les municipals que es consideraven menys perilloses per a la monarquia. Però Alfons XIII s’havia compromès massa amb la dictadura i les eleccions van ser presentades com un plebiscit a favor o en contra de la monarquia.

ALGUNS CONCEPTES• TOC DE QUEDA: es refereix a l'establiment d'una certa hora del dia, en certes ciutats o estats i per

diversos motius, a partir de la qual es prohibeix o limita als seus ciutadans la lliure circulació per vies públiques. Normalment és una mesura governativa que, en circumstàncies excepcionals, prohibeix el trànsit o permanència en l'espai públic durant determinades hores, generalment nocturnes a partir de les 20:00 h. Usualment durant el toc de queda se suspenen alguns drets individuals de tal manera que els membres de les forces de seguretat de l'Estat poden dur a terme qualsevol acció contra els ciutadans vetllant per la prevalença del compliment del toc de queda.

• LLEI MARCIAL: o estat de guerra és una situació d'excepció en l'aplicació de les normes legals ordinàries d'un estat , normalment regulat a la seva constitució, en la qual s'atorguen facultats extraordinàries a les forces armades o a la policia pel que fa a l'administració de justícia i el manteniment de l'ordre públic. Casos usuals d'aplicació de la llei marcial són la guerra o les revoltes. Implica una limitació i suspensió de determinats drets que l'ordenació legal garanteix a l'individu, a més d'aplicar processos sumaris en els judicis i càstigs severs superiors als que s'imposen en situacions normals. En molts casos de llei marcial, entra en vigor la pena de mort per a determinats crims, en estats que l'han abolit en l'ordenament legal ordinari. La Constitució Espanyola de 1978 no preveu aquesta situació d'excepció.

• ESTAT D’EXCEPCIÓ: Un estat d'excepció és un concepte en la teoria jurídica de Carl Schmitt similar a un estat d'emergència , però en la que se suspèn l'estat de dret en el nom del bé públic . L'Estat que es trobi en aquesta situació declara un règim d'excepció, durant el qual se suspèn el lliure exercici d'alguns drets per part dels ciutadans. El control de l'ordre intern pansa a ser controlat per les Forces Armades.