La crisi del sistema de Restauració

Tema 6: “La crisi del sistema de la

Restauració” (1902-1931)

Història

2on Batxillerat

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”

• L’any 1902 assoleix la majoria d’edat el rei Alfons XIII (fi de la regència de Maria Cristina d’Àustria).

• El “desastre del 98”, la nova monarquia i el fracàs del regeneracionisme de Silvela i Polavieja, van ser situacions que van animar a fer reformes en el sistema polític de la Restauració.

• Aquestes reformes van ser protagonitzades pels líders dels dos partits dinàstics: el conservador Antonio Maura i el liberal José Canalejas.

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”José Canalejas, líder dels liberals, vetllat per les més altes personalitats polítiques

arran el seu assassinatAntonio Maura, líder dels

conservadors

Apartat 1: “El reformisme dinàstic”

• El conservador Maura va governar en el període 1907-1909 iniciant l’anomenada “revolució des de dalt”.

• Pretenia que els polítics tinguessin un major suport de la població. Com? Donant el vot a les classes mitjanes. “Reforma de la llei electoral” (1907).

• El liberal Canalejas va governar a partir de 1910 i va fer reformes socials: - Supressió de l’impost de consums.- “Llei de lleves”: eliminació del pagament per no fer el servei militar,

obligatori ara en temps de guerra. Altres mesures:- Limitació del poder de l’Església amb la “Llei Candau”, que evitava

l’establiment de nous ordes religiosos. - Possibilitat de concedir autogovern per Catalunya amb la “Llei de

Mancomunitats”.

Massa reformista per molts sectors, Canalejas va ser assassinat pels anarquistes en 1912.

Apartat 2: “Catalanistes i republicans”

• La Lliga Regionalista va perdre força progressivament degut a la forta oposició que va tenir el partit a la vaga general obrera de 1902, afavorint el revifament dels republicans.

• Però el moment crític va ser l’escissió del partit. Els problemes es van originar amb la visita d’Alfons XIII a Barcelona l’any 1904. Alguns polítics de la Lliga volien fer boicot, i altres, com Francesc Cambó, van rebre al rei amb tots els honors. L’any 1907 neix el “Centre Nacionalista Republicà”, format pel sector més radical, de caire progressista i contrari a la monarquia.

• D’aquesta manera el nacionalisme català queda dividit en el nacionalisme de dretes, burgés i pactista amb Madrid per tal d’aconseguir l’autogovern per Catalunya (Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó) i un nacionalisme “enemic d’Espanya” i més progressista, representat pel Centre Nacionalista Republicà de Jaume Carner.

Apartat 2: “Catalanistes i republicans”Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista

i primer president de la Mancomunitat de Catalunya

Francesc Cambó, representant de la Lliga Regionalista a Madrid


• Però, no ens oblidem, a Catalunya també estaven els republicans (demòcrates, contraris a la monarquia, progressistes i federalistes). A partir de 1903 els republicans van guanyar adeptes amb el seu nou i carismàtic líder, Alejandro Lerroux, líder a Catalunya del partit “Unió Republicana”.

• D’origen andalús, Lerroux tenia un discurs radical i demagògic que agradava escoltar a la classe obrera. Demanava la jornada laboral de vuit hores, criticava l’Església i, sobretot, al catalanisme polític, acusant-lo de recolzar a la burgesia i el clergat. Els berenars fraternalsque va impulsar i les tècniques modernes de propaganda política que practicava van fer que obtingués grans èxits electorals en pocs anys.

• L’any 1908 va fundar el “Partit Radical” amb l’objectiu de presentar-se com a candidat a tota Espanya. Això el va fer perdre pes a Catalunya. Amb els anys, Lerroux va anar fent-se cada cop més conservador.

Alejandro Lerroux


• L’any 1905 va tenir lloc un incident amb gran transcendència política. La revista satírica “Cu-cut”, propera a la Lliga regionalista, va fer un acudit on es comparava el poc èxit electoral dels partits dinàstics espanyols amb l’efectivitat de l’Exèrcit d’Espanya.

• L’acudit no va agradar a Madrid, on ja es vivia un clima anticatalanista. La resposta va ser la “Llei de Jurisdiccions”, per la qual, una ofensa a l’Exèrcit passaria a ser un delicte militar.

• El rebuig a la llei va impulsar la creació de Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral on van anar juntes totes les forces polítiques de Catalunya (Lliga, Centre Nacionalista, republicans, carlins...); tots, excepte Lerroux. A les eleccions de 1907 van aconseguir 41 escons de 44.

Vinyeta satírica a la revista Cu-cut

Mapa polític a Espanya a principis del segle XX

PARTIT DINÀSTICCONSERVADOR (dretes)

Partit Conservador Antonio Maura i Eduardo Dato

PARTIT DINÀSTIC PROGRESSISTA (“esquerres”)

Partit Liberal José Canalejas

NACIONALISME BASC (CONSERVADOR)

Partit Nacionalista Basc Ramón de la Sota

NACIONALISME CATALÀ CONSERVADOR

Lliga regionalista Prat de la Riba, Francesc Cambó

NACIONALISME CATALÀ PROGRESSISTA

Centre Nacionalista Republicà

Jaume Carner

REPUBLICANS(POPULISTA)

Partit Radical (1908) Alejandro Lerroux

REPUBLICANS A ESPANYA Unió Republicana Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux (a Catalunya, fins el 1908)

SOCIALISTES MARXISTES Partit Socialista Obrer Espanyol

Pablo Iglesias

Apartat 3: “La setmana tràgica” • Perdudes les colònies d’ultramar, Espanya va orientar la seva política

exterior cap al nord d’Àfrica (recordem que l’expansionisme cap al Marroc va començar amb O’Donnell en la dècada dels 50 del segle XIX).

• Espanya va arribar a un acord amb França per repartir-se Marroc (“Tractat Hispanofrancès” de 1912) establint un protectorat on Espanya controlaria el Nord (com la ciutat de Tetuan), les muntanyes del Rif al nord-est (Nador), la ciutat atlàntica de Ifni i el territori de Cabo Juby, a l’extrem sud. A més, es colonitzaria Riu d’Or (Sàhara Occidental).

• La idea era refer-se de la desfeta a la Guerra de Cuba i imitar a les potències colonials europees (Gran Bretanya i França). Els defensors d’aquesta política expansiva es coneixien com “militars africanistes”. Espanya va treure profit del Marroc amb mines i inversions en obra pública.

• La primera gran derrota va ser a l’any 1909 les tropes espanyoles van perdre la batalla de “Barranco del Lobo” contra els rebels berbers.

Colonialisme espanyol al nord d’Àfrica (1912)

Apartat 3: “La setmana tràgica”

• La guerra al Marroc no era gaire popular, i encara menys amb la derrota de “Barranco del Lobo”. El govern va enviar molts soldats, la majoria reservistes casats i amb fills, i molts d’ells catalans.

• El 18 de juliol de 1909 es va iniciar la protesta popular antimilitarista al Port de Barcelona. Les protestes van tenir des del principi un marcat caràcter anticlerical. Es va crear un comitè que va acordar fer una vaga general.

• La protesta era espontània i no estava organitzada. Aviat va degenerar en enfrontaments amb les forces de l’ordre: aixecament de barricades als carrers de Barcelona i incendis de fins a 80 esglésies o monestirs. Es va decretar l’estat de guerra. L’Exèrcit va posar fi, després d’una setmana, a la revolta.


Esglésies i monestirs de Barcelona incendiats

Barricada a un carrer de Barcelona


• La repressió va ser molt dura. Molts anarquistes van ser detinguts, sense mirar si havien participat o no als fets. Van patir consell de guerra 1.700 persones, amb 5 executats.

• El pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia va ser executat exemplarment, encara que no va participar directament als fets.

• Va créixer un fort sentiment contrari al conservador Maura que, poc després, perdria el govern per donar pas als liberals de Canalejas. També es va criticar la complicitat a la repressió dels polítics de la Lliga Regionalista, o del mateix Lerroux.

• Els anarquistes, en canvi, van guanyar adeptes en torn el nou sindicat CNT (1910).

Francesc Ferrer Guàrdia va ser afusellat als soterranis del Castell de Montjuïc. Va ser l’autor de l’obra “Escola moderna”, on defensava l’educació laica i racional dels infants.

Apartat 4: “La Mancomunitat de Catalunya”

• Catalunya va tenir autogovern, per primer cop, des dels “Decrets de Nova Planta” de 1714 amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

• L’artífex va ser el liberal Canalejas que va concedir la “Llei de Mancomunitats” (1911) a petició dels nacionalistes catalans. L’assassinat de Canalejas un any després, i l’oposició a la llei per part dels conservadors i de molts liberals, van retardar el projecte.

• La insistència dels nacionalistes va fer que un conservador, Eduardo Dato, concedís la Mancomunitat, és a dir, la unió de les quatre províncies catalanes (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). La idea era traspassar les competències de govern que ja tenien les diputacions provincials a una assemblea catalana.


Eduardo Dato (1856-1921)va ser un advocat i polític conservador gallec. Successor de Maura, va concedir la Mancomunitat de Catalunya i va declararla neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial. Va haver de fer front, anys més tard,a la crisi del 1917 i va dimitir. Un grup d’anarquistes el va tirotejar des d’unsidecar a la Puerta del Sol.


• El primer President de la Mancomunitat de Catalunya seria Enric Prat de la Riba (Lliga Regionalista).

• Eren dos els objectius de la Mancomunitat: 1) crear infraestructures públiques per modernitzar Catalunya; i 2) defensar la llengua i la cultura.

1) Es va fer arribar el servei postal i telefònic a bona part del territori, es van fer carreteres, es va potenciar la productivitat agrària amb escoles d’enginyers agraris, etc.

2) En l’àmbit de la cultura, es va finançar l’Institut d’Estudis Catalans i altres institucions i museus, a més d’unificar l’ortografia catalana, encàrrec que va assolir Pompeu Fabra. També va néixer l’Escola Industrial, destinada a la formació professional.


Pompeyo Fabra, enginyer industriali gramàtic, va ser el pare de la laberíntica ortografia catalana.

Apartat 5: “La Primera Guerra Mundial i la crisi del 1917”

• Espanya es va declarar neutral a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) per decisió del govern del conservador Eduardo Dato.

• A Espanya es va viure la guerra amb interès, declarant-se uns “germanòfils” (normalment la dreta) i d’altres “aliadòfils” (progressistes). El moviment obrer rebutjava una guerra que consideraven capitalista i aliena als seus interessos.

• La guerra va provocar una forta expansió econòmica. Espanya produïa aliments, roba i armes als països bel·ligerants.

• Però l’expansió econòmica sol anar de la mà de la inflació(pujada dels preus). En definitiva, la burgesia feia negocis molt rendibles, però no pujava els sous a les classes populars que veien com el pa s’encaria un 72% per culpa de les exportacions i l’escassetat de menjar.


• L’any 1917 va esclatar la Revolució Russa on, per primer cop a la història, els comunistes van prendre el poder construint un país sense propietat privada ni diferències de classe.

• La pujada dels preus i l’exemple rus van afavorir tot un seguit de vagues i reivindicacions obreres. Aquesta situació es coneix com la “Crisi del 1917”. La crisi del 17 va tenir tres vessants: militar, política i social.

• La crisi militar va començar amb la reclamació de millores salarials, especialment per part dels militars de la península que veien com els “militars africanistes”, per estar en guerra, tenien més possibilitats de ser ascendits. Es van crear a Barcelona unes Juntes de Defensa per pressionar al govern a fer una reforma constitucional i reclamar millors remuneracions.


• Crisi política: la reacció de Dato va ser clausurar les Cortstemporalment i decretar la censura de premsa en juliol del 1917.

• Davant la protesta militar i la situació d’excepcionalitat institucional, la Lliga Regionalista va decidir convocar una Assemblea de Parlamentaris Catalans (el 5 de juliol de 1917) a Barcelona. Estaven convidats tots els diputats i senadors catalans de qualsevol partit, però la majoria no van assistir (només els republicans i els socialistes) i la reunió va ser dissolta per la Guàrdia Civil.

• Crisi social: PSOE i el sindicat UGT (marxistes) van convocar una vaga general l’agost del 1917. Es van produir enfrontaments violents amb les forces de seguretat a les zones amb més presència socialista: Madrid, Astúries i País Basc. Aquestes protestes van acabar amb la declaració de la “llei marcial” (el govern va donar via lliure a l’exèrcit per resoldre la crisi per la força). La repressió militar va ser molt forta, amb 2.000 detinguts i una setantena morts.


• L’esclat en agost del moviment vaguístic va calmar les crisis política i militar. En tot cas, Eduardo Dato va haver de dimitir.

• Un any després va revifar l’agitació social amb l’anomenat “Trienni Bolxevic” (1918-1921). Anarquistes i marxistes, sobretot els primers, van impulsar revoltes camperoles per tota Espanya on es van cremar collites i es van ocupar i repartir terres entre els jornalers. La revolució començava a ser una possibilitat real.

Apartat 6: “El pistolerisme”

• Les primeres dècades del segle XX van estar marcades per una forta lluita de classes. Els obrers van fer protestes, vagues i reivindicacions en contra de la burgesia i l’Estat.

• Les causes, molt diverses, cal trobar-les en l’atur, especialment masculí (les dones cobraven menys i no feien tantes vagues), en la difusió de les idees anarquistes i marxistes, en la pujada dels preusdels productes bàsics, en la manca de democràcia i llibertats, en l’exemple revolucionari rus, etc.


• El primer avís va ser la vaga general de 1902 a Barcelona. L’objectiu era l’augment dels salaris i la reducció de la jornada laboral. La vaga va acabar amb una forta repressió.

• El sindicat Solidaritat Obrera, que agrupava anarquistes i socialistes, va ser fundat l’any 1907 amb la idea de recuperar la unitat sindical perduda amb el trencament de l’AIT.

• Aquest sindicat perdria protagonisme amb la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) l’any 1910, de caràcter anarco-sindicalista. L’objectiu de la CNT era promoure una vaga general revolucionària que donaria pas a la destrucció de l’Estat i la propietat privada. Els líders més destacats van ser: Salvador Seguí (“El noi del sucre”), Ángel Pestaña i Joan Peiró.


• La CNT va arribar a tenir 700.000 afiliats a Espanya en 1919, la majoria a Catalunya; també va tenir molta importància a Llevant, Aragó i Andalusia.

• La CNT va ser el primer sindicat que va unificar les seccions sindicals, fins llavors dividides en gremis, i que va buscar la negociació directa entre obrers i patrons.

• El primer gran enrenou provocat per la CNT va ser la vaga de “La Canadenca” (1919), que va durar mes i mig. Barcelona va quedar paralitzada (a les fosques i sense transport públic). La vaga es va resoldre amb un acord amb l’Exèrcit, que militaritzaria l’empresa a canvi d’una sèrie de concessions:

- Readmetre els treballadors acomiadats - Reduir la jornada laboral a vuit hores - Augmentar els sous - Alliberar els sindicalistes apressats.

Apartat 6: “El pistolerisme”• Els sindicalistes empresonats no van ser alliberats i la vaga va tornar

a començar. Les accions sindicals van radicalitzar-se: entre 1919 i 1922 Catalunya va viure un estat d’excepció (les garanties constitucionals van ser suspeses) i l’Exèrcit va prendre la ciutat de Barcelona.

• Els anarquistes van prendre la decisió de protagonitzar atemptats violents a través dels “grups d’acció”, com els de BuenaventuraDurruti, Joan Garcia Oliver o els germans Ascaso. Els seus objectius eren la burgesia industrial i les forces de l’ordre.

• La resposta dels patrons va ser la creació de bandes de pistolers a sou que assassinaven els dirigents obrers. Es van organitzar en un “Sindicat Lliure” i van ofegar a la classe obrera barcelonina amb el locaut (tancament d’empreses per decisió dels patrons), deixant sense feina a 150.000 obrers.


Cartell de propaganda de la CNT-FAIDurant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) amb la imatge de Buenaventura Durruti.


• El general Martínez Anido va ser nomenat governador civil de Barcelona i el general Milans del Bosch Capità General de Catalunya, per acabar amb l’agitació social (1919).

• Milans del Bosch va basar la seva estratègia en recolzar les bandes de pistolers i en la pràctica de la “llei de fugues” (disparar a l’esquena d’un sindicalista al·legant que fugia).

• En total, van ser assassinades unes 800 persones entre 1917 i 1922, la majoria obrers, als carrers de Barcelona. Entre els morts cal destacar a Salvador Seguí (CNT) o Francesc Layret (advocat obrerista). En aquest moment històric va ser també assassinat a Madrid el polític conservador Eduardo Dato (1921).

• L’Exèrcit va posar ordre i les accions sindicals van desaparèixer per por a les represàlies primer, i poc després, per la dictadura de Primode Rivera.


Francesc Layret (1880-1920), polític i advocat de tendències nacionalista i progressista (Centre Nacionalista Republicà i, més tard,Partit Republicà Català).

Apartat 7: “La descomposició del sistema de la Restauració”

• La solució a la crisi política, militar i social va ser la creació de “governs de concentració” (governs que aglutinaven a les principals forces polítiques). En aquests governs de concentració participaven conservadors, liberals, reformistes i, fins i tot, la Lliga Regionalista. Entre 1918 i 1923, Espanya va tenir deu governs diferents.

• A canvi de la col·laboració de la Lliga Regionalista en els governs de concentració, Alfons XIII va concedir, en 1918, una autonomia més gran per a Catalunya. La idea era crear un govern autònom escollit per sufragi universal.

• Però això no va agradar gens a la resta de forces del govern de concentració. Alfons XIII va fer marxa enrere i Cambó ho va acceptar. Els nacionalistes catalans més radicals van veure això com una traïció i van impulsar nous partits polítics, més radicals:

- Acció Catalana (escissió de la Lliga dirigida per Rovira i Virgili). El menys radical.

- Partit Republicà Català (esquerra nacionalista, dirigida per Francesc Layret i Lluís Companys).

- Estat Català (primera força independentista, creada per Francesc Macià).


Francesc Macià, polític independentista català, proclamant l’Estat Català durant la II República espanyola (1931). Va fundar elspartits Estat Català i Esquerra Republicana deCatalunya.

Antoni Rovira i Virgili, periodista iPolític nacionalista fundador d’AccióCatalana i, posteriorment, membre d’ERC i President de la Generalitat a l’exili.


• El nacionalisme català s’anava radicalitzant, mentre Espanya perdia la guerra al Marroc.

• El “desastre d’Annual” (1921) va arribar amb l’atac per sorpresa de la cabila (guerrilla de rebels berbers) d’ Abd-el-Krim a la guarnició d’Annual, propera al penyal d’Alhucemas. Espanya va perdre uns 10.000 homes i el control del Rif.

• Les crítiques al govern i a l’Exèrcit per la mala organització van provocar la dimissió del govern conservador i es va iniciar una comissió per esbrinar les causes del desastre. “L’Expedient Picasso” va culpar els comandaments de l’Exèrcit, però l’amistat del general Silvestre (responsable al Marroc) amb el rei, va evitar que es prenguessin mesures.

• Aquesta situació va derivar en una pèrdua de confiança de la societat espanyola en la monarquia. Abans que es pogués precipitar l’arribada d’una segona república, el rei va recolzar el cop d’estat del general Primode Rivera.

Apartat 8: “La dictadura de Primo de Rivera”

• En setembre de 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un manifest defensant un cop d’estat de l’Exèrcit per posar ordre a la situació de crisi que patia el país: pistolerisme a Barcelona i separatisme a Catalunya, derrotes militars al Marroc, successió de governs, atemptats contra dirigents polítics, corrupció, etc.

• Comptava amb el vist i plau del rei Alfons XIII. Va començar, doncs, la Dictadura (1923-1930). Les conseqüències: supressió de les Corts i de la Constitució del 1876, i prohibició de tota activitat política i sindical.


A l’esquerra, el rei Alfons XIII; a la dreta, el dictador Miguel Primo de Rivera.


• Primo de Rivera governaria per decret (les lleis no serien debatudes per cap parlament) com a cap del Directori Militar (nou govern, format per militars pròxims a Primo de Rivera).

• El dictador va cessar del seu càrrec a tots els governadors civils i alcaldes d’Espanya a partir de l’Estatut Municipal. En realitat va canviar a uns cacics per uns altres posant a persones de la seva confiança.

• Primo de Rivera va voler recuperar l’honor espanyol al Marroc; amb el “desembarcament d’Alhucemas” (1925) va derrotar a Abd-el-Krim i es van recuperar els territoris perduts del Protectorat Espanyol del Marroc.

• Emulant al feixista italià Mussolini, va crear un partit únic, la Unió Patriòtica.


• Primo de Rivera es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional dels anys 20. Va afavorir el proteccionisme i va impulsar el desenvolupament industrial. Va reduir l’atur amb obres públiques(ferrocarrils, carreteres, embassaments) i va crear grans empreses públiques com Telefònica i CAMPSA (que tindrien, respectivament, els monopolis telefònic i petroler).

• També va voler portar la pau social al món obrer mitjançant la intervenció de l’Estat en els conflictes amb les empreses. Es va crear l’Organització Corporativa Nacional, integrada a cada empresa per patrons i obrers, per tal de negociar salaris i condicions de treball. Es permetia a UGT participar-hi, però no a la CNT.


• El moment culminant de la dictadura va ser l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) que va transformar urbanísticament la ciutat (que ja tenia llavors un milió d’habitants), i va impulsar l’economia catalana, afavorint l’arribada massiva d’emigrants d’altres zones d’Espanya.

• La burgesia catalana va recolzar el cop d’estat. A canvi, Primo de Rivera va manifestar el seu respecte aparent a la llengua i la cultura catalanes, i es va mantenir (per un temps) la Mancomunitat de Catalunya.

• Però aviat es van emprendre mesures anticatalanistes: el nou president de la Mancomunitat, Alfons Sala, va acabar dissolent la institució en 1925. Es van tancar abans altres institucions catalanistes, es va utilitzar només el castellà en l’administració pública i es van prohibir la senyera i els Jocs Florals. La censura a la premsa i els llibres va ser constant.


L’Exposició Universal de Barcelona de 1929 va servir per remodelar la ciutat (Palau de Montjuic, Plaça d’Espanya, jardinsDe Montjuic...), però també per impulsar laIndústria catalana.

El pavelló alemany de la Expo del 1929va ser dissenyat per l’arquitecte Miesvan der Rohe.


• La CNT, des de la clandestinitat, va fer algunes accions contra l’Estat durant la dictadura. En aquest temps es va produir una divisió entre els pacifistes i els partidaris de la violència; aquests últims, van fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) l’any 1927.

• L’altre front opositor a Primo de Rivera el constituïen els republicans: progressistes, socialistes del PSOE (a darrera hora) i independentistes catalans, com Francesc Macià.


• Les classes altes van deixar de recolzar a Primo de Rivera perquè volien més intervenció als òrgans de poder. Molts sectors van impulsar a Alfons XIII a forçar la dimissió del dictador en 1930.

• L’encarregat de dirigir el nou govern va ser el generalBerenguer, amb la missió de retornar a la normalitat constitucional. Aquest període es va conèixer popularment com la “Dictablanda”.

• Els republicans, socialistes i independentistes catalans es van reunir en agost de 1930 al “Pacte de Sant Sebastià”per preparar l’adveniment de la República, la democràcia i la concessió d’autonomia per Catalunya, País Basc i Galícia.


El general Dámaso Berenguer, nascut a Cuba, va tenir èxits militarsal Marroc, encara que també va estarimplicat al desastre d’Annual. La sevaproximitat al rei li va permetre dirigir el govern després de la caiguda de Primo de Rivera.


• Les primeres eleccions, municipals, el 12 d’abril del 1931, van ser un plebiscit sobre la monarquia. Els republicans van guanyar a les ciutats importants, deixant al rei en una situació molt delicada.

Apartat 9: “La modernització de la societat catalana”

• La societat catalana es va transformar profundament a principis del segle XX degut a la intensa urbanització i a la industrialització.

• L’any 1930, Barcelona superava el milió d’habitants. Les ciutats industrials properes a Barcelona també creixien molt: Badalona, L’Hospitalet, Sabadell, Terrassa... Ciutats com Reus o Igualada, més allunyades, deixaven de créixer.

• A nivell social, anava augmentant el nombre de proletaris urbans (obrers) i també la classe mitjana. La nova població urbana provenia del camp. Un 51% dels catalans treballava a la indústria en 1930 (percentatge similar al d’Anglaterra); un 23% als serveis i només un 26% al camp.


• Es van desenvolupar els mitjans de comunicació: ràdio, premsa escrita, telègraf, telèfon...; i els mitjans de transport: ferrocarril, metro, tramvia, autobús...

• L’accés a l’ensenyament va fer caure la taxa d’analfabetisme. També es va generalitzar la pràctica de la lectura (de premsa i novel·les) entre les classes altes i mitjanes.

• Es desenvolupà també el sector de l’oci: apareixen els primers cinemes i neix la pràctica de l’esport; sense oblidar els balls, sarsueles, teatres i curses de braus.


• També apareix a Barcelona, a principis del segle XX, la “dona moderna”. És urbana, benestant, té un cert nivell d’estudis, treballa i, per tant, té força autonomia personal.

• Les dones treballaven a la indústria, però també a les oficines, l’ensenyament, la sanitat, l’hostaleria, les botigues, les comunicacions, etc. Els sous, això sí, eren molt inferiors als dels homes.

• La dona portava roba més còmoda i escurçada, i pentinats més curts i ràpids.


Ideal estètic femení dels anys 20

La crisi del sistema de Restauració

Education

Transcript of La crisi del sistema de Restauració