UNITAT 10: LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ, LA REPÚBLICA I LA GUERRA CIVIL (1898-1939).

CRISI DE LA RESTAURACIÓREPÚBLICA

GUERRA CIVILSistema polític de la Restauració entra en crisi (primeres dècades del s.XX).

1923, Primo de Rivera instaura una dictadura.

1931, es proclama la II REPÚBLICA.

Conflicte entre partidaris de les reformes i els que no esclata el juliol del 1936: GUERRA CIVIL (1936-1939).

Les reivindicacions catalanistes aconsegueixen la constitució de la Mancomunitat.

Programa de reformes: agrària, militar, territorial... Les Corts aproven un Estatut d’Autonomia per Catalunya: govern autònom= GENERALITAT.

1. L

A CR

ISI D

EL T

ORN

DIN

ÀSTI

C (1

898-

1917

)1.1. El Regeneracionisme Dinàstic.

Conservadors i liberals es proposen un programa de reformes. Tot i que la divisió interna va impossibilitar l’estabilitat política i al solució de problemes.

El reformisme conservador

El nou líder conservador, Antonio Maura, impulsà l’anomenada “revolució des de dalt”. Comportava: reforma de la Hisenda, de l’Administració local, de la llei electoral i una regulació del dret de vaga.

Aquestes mesures van permetre més protagonisme als partits de l’oposició.

La Setmana Tràgica

Es produeix el 1909. Va tenir un fort component revolucionari i antireligiós (crema d’esglésies). Es va iniciar amb l’oposició al reclutament per a la Guerra del Marroc.

Aixecament sufocat per l’exèrcit amb una repressió desproporcionada (afusellament pedagog Ferrer i Guàrdia).

Dimissió de Maura. El rei encarrega als liberals la formació d’un nou govern.

1. L

A CR

ISI D

EL T

ORN

DIN

ÀSTI

C (1

898-

1917

)

1.2. Els Grups de l’Oposició.

El reformisme liberal

A partir del 1910, els liberals liderats per José Canalejas inicien una nova experiència reformista.

El govern limità la influència de l’Església, va regular les relacions laborals i va impulsar el servei militar.

S’inicià una descentralització de l’Estat amb la creació de la Mancomunitats de Catalunya, l’any 1914.

MANCOMUNITAT de CATALUNYAInstitució que unia les quatre

diputacions catalanes amb finalitats purament administratives. Es va

constituir el 1914 sota la presidència d’Enric Prat de la Riba, dirigent del partit

catalanista Lliga Regionalista.

Els partits del torn dinàstic van anar perdent influència, alhora que l’oposició s’enfortia.

Republicanisme Grups Catalanistes Socialisme Anarquistes

Augmenta el pes electoral. Es crea la Unió Republicana i el Partido Republicano Radical d’Alejandro Lerroux.

Augmenten la seva força electoral i la presència al parlament espanyol.

El PSOE i el seu sindicat UGT consoliden la seva presència a Madrid, al País Basc i Astúries. Pablo Iglesias primer diputat socialista al 1910.

Continuen fraccionats. Uns defensen accions terroristes. Altres funden la Confederación Nacional del Treball (CNT).

1. L

A CR

ISI D

EL T

ORN

DIN

ÀSTI

C (1

898-

1917

)1.3. La crisi del 1917.

Ampli moviment de protesta. Causes:

Les forces polítiques de l’oposició es van reunir a Barcelona en una Assemblea de Parlamentaris. Va exigir la dimissió del govern i la convocatòria de corts constituent. Les juntes militars van censurar la política del govern. Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general revolucionària.

1. Descontentament polític: davant la manera autoritària de governar del conservador Eduardo Dato. Clausurava les Corts i governava per decret llei.

2. Condicions de vida: augment dels preus i empitjorament de la situació.

3. Protesta de sectors de l’exèrcit contra el sistema de ascensos que afavoria als que participaven en les campanyes del Marroc.

GREU CRISI DEL SISTEMA

2. C

ATAL

UN

YA A

L IN

ICIS

DEL

SEG

LE X

X2.1. Una població en creixement.

Durant el primer terç del segle XX, la població catalana va créixer: 1,9 milions habitants el 1900 i 2,7 milions el 1930. Raons: davallada de la mortalitat, sobretot la infantil, i l’arribada d'immigrants. Cap al 1915 comença a disminuir el nombre de catalans que emigraven a Amèrica i augmenta els que arribaven a Catalunya procedents d’altres llocs d’Espanya. Majoritàriament de: Múrcia, Aragó, el País Valencià i Almeria.

2.2. La consolidació de l’obrerisme.

La tendència a l’èxode rural es va consolidar. Les ciutats van créixer molt. Menys població dedicada a l’agricultura, l’any 1930, el 26,6% de la població activa.

Les desigualtats de l’organització industrial van fer que la societat catalana d’aquell moment conegués una forta conflictivitat social. El 1902 va haver-hi una gran vaga general que aturà 80.000 obrers a Barcelona més d’una setmana. El 1907 es va crear Solidaritat Obrera: federació d’organitzacions obreres que aplegava sindicalistes, anarquistes i socialistes. El 1911 aquesta organització va esdevenir la CNT, el sindicat anarcosindicalista amb més influència.

2. C

ATAL

UN

YA A

L IN

ICIS

DEL

SEG

LE X

X2.3. El sorgiment del lerrouxisme.

També va guanyar espai el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux. El lerrouxisme tenia un discurs populista, revolucionari i anticlerical. Fort component espanyolista. Va tenir èxits electorals els anys 1903 i 1905, després va anar perdent força. Lerroux va abandonar el partit en desacord amb l’apropament al catalanisme que havien propiciat els dirigents del seu partit. L’any 1908 el va abandonar per fundar el Partit Republicà Radical.

2.4. La formació de Solidaritat Catalana.

Els primers anys del segle XX, la Lliga Regionalista va ser el partit més important dins el catalanisme. Principal dirigent : Enric Prat de la Riba. Deixà constància al llibre La nacionalitat catalana (1906), reclamava l’autonomia política per a Catalunya.

L’any 1906 les forces polítiques de Catalunya (menys lerrouxistes i partits dinàstics)es van unir en una candidatura única. La coalició va ser anomenada Solidaritat Catalana. Demanava la descentralització de l’Estat.

2. C

ATAL

UN

YA A

L IN

ICIS

DEL

SEG

LE X

X2.4. La Mancomunitat de Catalunya.

L’any 1911, les quatre diputacions catalanes van presentar al govern de Madrid la proposta de mancomunar aquestes institucions. El govern liberal de Canalejas es comprometé a promoure una Llei de Mancomunitats (aprovada l’any 1912). La Mancomunitat de Catalunya es va crear el 1914 com a institució de govern que agrupava les quatre diputacions catalanes. El primer president va ser Prat de la Riba i l’any 1917 va ser substituït per Puig i Cadafalch.

Creació de noves infraestructures i de serveis públics que estimulessin la modernització de l’economia catalana (pla de millora de la xarxa viària, dels sistemes postal i telefònic i projecte de millora agrària). Endegà un projecte per promoure la llengua i la cultura catalanes: es creen noves institucions culturals, s’encarrega a Pompeu Fabra la unificació ortogràfica del català i es va fer una renovació pedagògica amb la creació de centres educatius.

3. L

A CR

ISI D

E LA

RES

TAU

RACI

Ó I

DIC

TAD

URA

(191

7-19

31)

3.1. La Descomposició del Sistema (1917-1923).

Són anys d’inestabilitat política, de radicalització del moviment obrer i d’agreujament de la Guerra del Marroc.

Els governs de concentració.

La crisi del 1917 fa que el torn pacífic arribi a la seva fi. Es van formar governs de concentració successius: liberals, conservadors i catalanistes. Entre el 1917 i el 1923 es van formar tretze governs diferents. La conflictivitat social.

Època de mobilitzacions obreres i pageses.

Els governs i les organitzacions patronals van endurir la seva actitud. Afavoriren la creació de sindicats més dòcils i de grups armats que utilitzaven la violència contra els dirigents obrers (pistolerisme). Es va arribar a una autèntica guerra social.

Al camp andalús, els jornalers van promoure vagues, van ocupar latifundis i s’enfrontaren a la Guàrdia Civil. Trienni Bolxevic (1918-1921).

A les zones industrials els treballadors van promoure una sèrie de vagues. Millors salaris i millors condicions de treball. Vaga de La Canadenca al 1919 que va paralitzar la indústria i els serveis de Barcelona durant 40 dies.

3. L

A CR

ISI D

E LA

RES

TAU

RACI

Ó I

DIC

TAD

URA

(191

7-19

31)

La derrota d’Annual

Espanya va voler refermar la seva presència al Rif. Es van iniciar algunes operacions militars que només tenien el suport de les forces econòmiques amb interessos a la zona, el dels militars africanistes i el del rei. La intervenció militar va trobar la resistència dels rifenys que l’any 1921 van atacar la posició d’Annual i els van derrotar.

Es va produir un fort debat que qüestionava la preparació i l’organització de l’exèrcit. L’oposició encarregà una investigació a una comissió parlamentària per depurar responsabilitats (Expedient Picasso). La presentació a les Corts dels resultats que denunciaven les irregularitats i la corrupció dins l’exèrcit, i acusava alguns comandaments militars i fins i tot involucrava el monarca, provocà una gran inquietud que va portar a un cop d’Estat.

Ya llega a los coroneles

Ya sube hasta los generales

¿Ve usted si está alto? ¡Pues no alcanza a los políticos!

3. L

A CR

ISI D

E LA

RES

TAU

RACI

Ó I

DIC

TAD

URA

(191

7-19

31)

3.2. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931).

El 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb consentiment d’Alfons XIII i amb el suport de les organitzacions patronals i dels grups polítics conservadors, va protagonitzar un cop d’Estat. Dictadura militar

El directori militar

Es va suspendre la Constitució, es va dissoldre el Parlament i es va destituir tots els càrrecs electes. Forta repressió contra:

Llibertats:Es prohibeixen tots els partits polítics i alguns sindicats. Es censurà la premsa, es limità la llibertat d’ensenyament i es perseguí als intel·lectuals contestataris.

Moviment obrer: S’il·legalitzen les organitzacions revolucionàries. Es perseguí especialment la CNT i el Partit Comunista.

Nacionalismes:Es van prohibir les expressions públiques del nacionalisme català i basc. L’any 1925 es va suprimir la Mancomunitat de Catalunya.

Es va intentar solucionar el conflicte del Marroc. Al 1925 es produí el desembarcament d’Alhucemas que va posar fi al conflicte. L’any 1927, l’exèrcit espanyol va aconseguir l’ocupació de tot el protectorat del Marroc.

3. L

A CR

ISI D

E LA

RES

TAU

RACI

Ó I

DIC

TAD

URA

(191

7-19

31)

El directori civil

A partir del 1925 s’institueix un govern civil. Es va organitzar un partit únic, la Unión Patriótica i es va crear l’Assemblea Nacional Consultiva que no era elegida democràticament. El règim va dur a terme un programa d’economia dirigida que fomentà les obres públiques (Exposició Universal de Barcelona...) i els monopolis de l’Estat (Telefònica, Campsa...). Les repercussions de la crisi econòmica internacional del 1929 van posar fi al creixement econòmic i el clima d’oposició a la dictadura va augmentar considerablement. El dictador va dimitir el gener del 1930. Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer. Aquest havia de convocar unes eleccions i tornar a la legalitat constitucional.

Dictablanda

4. D

E LA

MO

NAR

QU

IA A

LA

REPÚ

BLIC

A4.1. La proclamació de la República.

El 12 d’abril del 1931,es van celebrar unes eleccions municipals. La gent les va veure com un plebiscit entre monarquia i república.

El triomf republicà va ser molt important a les grans ciutats (majoria a 41 capitals de províncies) a les regions industrials. Desig de canvi. Milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar la proclamació de la República. El rei Alfons XIII va suspendre la potestat reial i va abandonar el país cap a l’exili.

Els republicans, socialistes i catalanistes d’esquerres va constituir una coalició per

presentar-se unida a les eleccions. PACTE DE SANT SEBASTIÀ, 1930.

Els partits monàrquics es van presentar dividits.

El 14 d’abril del 1931, es va proclamar la República a la ciutat d’Eibar (Guipúscoa), que va ser seguida per Barcelona i Madrid.

4. D

E LA

MO

NAR

QU

IA A

LA

REPÚ

BLIC

A4.2. El govern provisional

Es va formar un govern provisional:

El nou govern va haver d’afrontar mostres d’anticlericalisme (crema de convents) com a resposta a la posició a favor de la monarquia que va declarar part de la jerarquia eclesiàstica. En algunes ciutats espanyoles esclataren vagues obreres convocades per la CNT. Volien la revolució social. El juny del 1931, es convocaren eleccions a corts constituents. Majoria per a la coalició republicana socialista. Primera tasca: elaborar una nova Constitució que va ser aprovada al desembre.

RepublicansSocialistes

Nacionalistes (galleguistes i catalanistes republicans)

Impulsen reformesAmnistia general per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats.

Lleis socials per millorar la situació del treballador: jornada laboral 8 hores, salari mínim, regulació de contractes i assegurança d’accidents.

Establiment de la Generalitat provisional de Catalunya. Pas previ a l’autonomia.

Nova ordenació electoral.

4. D

E LA

MO

NAR

QU

IA A

LA

REPÚ

BLIC

A4.3. La constitució del 1931

Caràcter democràtic i progressista, però no va tenir el consens dels partits conservadors. Principis següents:

Estat configurat de manera integral. Acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.

El poder legislatiu residia en les corts (una sola cambra). L’executiu en el consell de ministres i en el president de la República. Independència del poder judicial. S’establia el sufragi universal: dones i homes.

Reconeixia els drets individuals i s’establien àmplies llibertats públiques. Igualtat davant la llei, l’educació i el treball. Respecte a la propietat privada. El govern podia expropiar béns considerats d’utilitat pública.

Proclamava l’aconfessionalitat de l’Estat. Es respecten tots els cultes i totes les creences. Es permet el matrimoni civil i el divorci.

Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República. Manuel Azaña, president del nou govern (coalició de republicans, socialistes i nacionalistes).

5. E

L BI

ENN

I REF

ORM

ISTA

(193

1-19

33)

5.1. Les reformes republicanes.

El nou govern va emprendre la tasca de reformar el país en un sentit democràtic, laic i descentralitzat. Objectius: donar solució a alguns dels greus problemes pendents i modernitzar l’economia i la societat espanyoles.

REFORMA DE L’EXÈRCIT:Objectiu: dinamitzar una institució endarrerida tècnicament, amb un excés de comandaments en relació a la tropa i amb la majoria d’oficials contraris al règim republicà.

REFORMA RELIGIOSA:Objectiu: intentar disminuir el pes de l’Església catòlica a la societat i la seva influència a l’educació .

5. E

L BI

ENN

I REF

ORM

ISTA

(193

1-19

33)

REFORMA EDUCATIVA:Objectiu: promoure una educació laica, obligatòria i gratuïta.L’Estat va assumir la responsabilitat de l’escola pública.

REFORMA TERRITORIAL: Reconeixia la pluralitat d’Espanya i iniciava una descentralització de l’Estat. La votació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el 1932, no va ser fàcil.

5. E

L BI

ENN

I REF

ORM

ISTA

(193

1-19

33)

REFORMA AGRÀRIA:Objectiu: posar fi al problema del latifundisme i de l’atur dels jornalers.La millora de la capacitat adquisitiva dels pagesos ajudaria a la modernització econòmica del país. Els pagesos serien un dels suports socials de la República.És creà l’Institut de Reforma Agrària (IRA): era l’organisme encarregat d’indemnitzar els propietaris expropiats i de facilitar l’assentament de famílies pageses a les parcel·les assignades.Aplicació lenta i dificultosa per: burocràcia, pressupost escàs i resistència dels propietaris.

5. E

L BI

ENN

I REF

ORM

ISTA

(193

1-19

33)

5.2. L’oposició a les reformes

Des del conservadorisme

El reformisme republicà va haver de fer front als grans propietaris agraris, a la jerarquia de l’Església catòlica, a una part de l’exèrcit i a grans sectors de les classes altes. Tenien por de perdre les propietats i el poder que ostentaven. L’any 1932, el general Sanjurjo va intentar un cop d’Estat, el govern va poder evitar-lo. Les forces de dretes es van reagrupar en diferents organitzacions:

CONFEDERACIÓN ESPAÑOLA DE DERECHAS AUTÒNOMAS (CEDA)Líder: José Maria Gil RoblesGran partit conservador i catòlic.Acceptava, amb reticències, el règim republicà.

Els MONÀRQUICS de Renovación Española (José Calvo Sotelo) i els CARLINS es van mostrar clarament antiparlamentaris i antirepublicans.

El 1933, José Antonio Primo de Rivera, va crear FALANGE ESPAÑOLA (FE), grup d’inspiració feixista. Amb una orientació similar va néixer les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (JONS), que al 1934 es va unir amb la FE.

5. E

L BI

ENN

I REF

ORM

ISTA

(193

1-19

33)

5.2. L’oposició a les reformes

Des de l’obrerisme

La lentitud de les reformes, sobretot de l’agrària, va exacerbar els ànims dels jornalers i obrers, que volien una major transformació socials. La UGT va radicalitzar les seves protestes. També els comunistes i els anarquistes.

Alguns nuclis, els vinculats a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), van apostar per la insurrecció armada.

Amb la intenció d’implantar el comunisme llibertari van protagonitzar aixecaments obrers i pagesos. La duresa de la repressió per part de l’exèrcit i per les forces de l’ordre va desprestigiar el govern.

COMUNISME LLIBERTARI: Doctrina que considera

imprescindible la destrucció i la desaparició prèvia de l’Estat per

instaurar el comunisme. S’identifica amb l’anarquisme.

6. L

A CA

TALU

NYA

REP

UBL

ICAN

A6.1. La Generalitat Republicana

Després de la victòria electoral del 12 d’abril, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica. Les negociacions posteriors amb el govern de la República Espanyola donaren lloc a la creació d’un govern provisional que rebé el nom de Generalitat.

Tasca principal: elaboració d’un Estatut d’Autonomia. La comissió d’experts es va reunir a Núria per redactar l’Estatut. Referèndum: agost 1931. Majoria 99%.

Francesc Macià va presentar el nou Estatut a les Corts de Madrid. Forta campanya en contra. Va ser aprovat el 9 de setembre del 1932 amb retallades.

6. L

A CA

TALU

NYA

REP

UBL

ICAN

A6.2. L’Estatut d’Autonomia del 1932.

Reconeixia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat espanyol. Cooficialitat del català i del castellà. Institucions de govern: el Parlament, el govern de la Generalitat i el President. La justícia restava en mans del govern de Madrid. Competències compartides amb el govern de la República: ordre públic, administració de justícia, educació, cultura i sanitat. Competències plenes: dret civil català i règim administratiu.

6.3. Les forces polítiques.

Nova estructura de partits polítics a Catalunya:

Entre l’obrerisme, el sindicalisme anarquista (CNT) era la força majoritària. Propugnava abstencionisme electoral.

Esquerra Republicana de Catalunya

Francesc Macià i Lluís Companys

Acció Catalana RepublicanaUnió Democràtica de Catalunya

Lliga Regionalista, més tard: Lliga Catalana

Francesc Cambó

6. L

A CA

TALU

NYA

REP

UBL

ICAN

A Hi havia alguns partits de caire marxista: Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), 1935; i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1936. Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya es celebren el 20 de novembre del 1932. Els resultats donen la victòria a Esquerra Republicana.

Lluís Companys, president del Parlament.

Francesc Macià, president de la Generalitat.

6. L

A CA

TALU

NYA

REP

UBL

ICAN

A

Va continuar la política iniciada per la Mancomunitat de Catalunya. Desenvolupà les competències que li oferia el nou Estatut i va organitzar les institucions pròpies de l’administració catalana.

6. 4. L’obra de la Generalitat.

EN EL TERRENY ECONÒMIC:- Intentà resoldre els problemes dels pagesos rabassaires: reducció de les rendes que pagaven. Elaboració d’una nova llei d’arrendament agrari.- Es van reglamentar les condicions laborals i es van organitzar els serveis d’assistència social.

EN L’ENSENYAMENT:-Es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres.- Es va introduir la coeducació i es van engegar els moviments de renovació pedagògica.- La Generalitat creà escoles i centres d’ensenyament secundari i professional.- Es va dotar d’autonomia la Universitat de Barcelona.

EN LA CULTURA:-Es va aprofundir en la normalització del català.- Es va publicar el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932).

7. E

L BI

ENN

I CO

NSE

RVAD

OR

I EL

FRO

NT

POPU

LAR

(193

3-19

36)

7.1. Els governs de dretes

La repressió de l’aixecament de Casas Viejas va provocar una crisi de govern. Manuel Azaña presentà la dimissió. El president de la República, Alcalà Zamora, va dissoldre les corts i convocà noves eleccions pel novembre de 1933.

Els sindicats i els partits obrers van animar la mobilització social.

A Catalunya, la Generalitat va impulsar la Llei de Contractes de conreu (1934). Propiciava l’accés dels arrendataris a la terra mitjançant un pagament als propietaris. Van recórrer la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals de Madrid, que va declarar-la anticonstitucional.

Les eleccions les van guanyar els partits de dretes (40% dels vots) i de centre (20%).

Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport de la CEDA.

El govern va començar a desmantellar l’obra reformista: va paralitzar les reformes agrària i militar, va modificar la política religiosa i educativa.

7. E

L BI

ENN

I CO

NSE

RVAD

OR

I EL

FRO

NT

POPU

LAR

(193

3-19

36)

7.2. Les revoltes de l’octubre del 1934

Les tensions entre el govern i els sindicats, d’una banda, i la Generalitat, de l’altra, van esclatar l’octubre del 1934 arran de l’entrada al govern de tres ministres de la CEDA. La UGT convocà una vaga general que no va ser gaire seguida. A Catalunya i a Astúries es van produir moviments insurreccionals.

A Astúries, la revolució va tenir un caràcter social. Militants, anarquistes, socialistes i comunistes van ocupar la conca minera i van proclamar la revolució social. Va ser sufocada per l’exèrcit i reprimida durament.

A Catalunya, el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. La insurrecció va ser sufocada. Es va intervenir la Generalitat, es va empresonar el president i es va suspendre l’Estatut d’Autonomia.

7. E

L BI

ENN

I CO

NSE

RVAD

OR

I EL

FRO

NT

POPU

LAR

(193

3-19

36)

7.3. El Front Popular

Les desavinences entre els partits del govern (Partit Radical i CEDA) i, els escàndols de corrupció que van afectar a alguns polítics radicals (cas de l’estraperlo) van portar a la convocatòria de noves eleccions el febrer del 1936.

Comerciar de manera clandestina. El nom prové d’un escàndol que implicava a polítics radicals i que consistia en la introducció d’un joc de ruleta fraudulent de marc “Stra-Perlo” perquè els seus promotors es deien Strauss i Perlowitz.

7. E

L BI

ENN

I CO

NSE

RVAD

OR

I EL

FRO

NT

POPU

LAR

(193

3-19

36)

Les forces d’esquerra es van agrupar en el Front Popular amb programa que pretenia recuperar les grans reformes del primer bienni republicà. La dreta hi va acudir unida en diferents coalicions que agrupaven cedites, radicals, monàrquics i tradicionalistes. El seu programa volia augmentar el gir conservador de l’últim bienni i modificar la Constitució. A Catalunya, s’organitzà el Front Català d’Ordre. Les eleccions van donar la victòria al Front Popular. Manuel Azaña president de la República, i Santiago Casares Quiroga, cap de govern.

7. E

L BI

ENN

I CO

NSE

RVAD

OR

I EL

FRO

NT

POPU

LAR

(193

3-19

36)

7.4. La preparació del cop d’estat

La divisió entre dretes i esquerres que es va veure a les eleccions es va fer sentir al carrer.

Les tensions van desencadenar un clima d’enfrontament.

Aquest clima de violència i de confrontació social va servir de pretext a les forces contràries a la República per accelerar els seus plans i interrompre per les armes el procés reformista republicà.

Els sectors més radicals de

l’esquerra volien una revolució

social.

L’extrema dreta defensava la

necessitat de posar fi al govern del Front Popular.

Una conspiració militar preparava un cop d’Estat.

8. L’

ESCL

AT D

E LA

GU

ERRA

CIV

IL8.1. Del cop d’Estat a la Guerra civil

El 17 de juliol del 1936, a les Canàries i a algunes ciutats africanes (Melilla, Ceuta, Tetuan), i el 18 de juliol a la Península, un sector de l’exèrcit (els generals Franco, Mola, Sanjurjo, Queipo de Llano...) Van protagonitzar un cop d’estat.

8. L’

ESCL

AT D

E LA

GU

ERRA

CIV

IL Aquesta insurrecció va tenir el suport dels grups socials que s’havien oposat a les reformes republicanes i de les organitzacions polítiques antirepublicanes (falangistes, tradicionalistes, monàrquics...). Es mantingueren fidels al govern republicà alguns nuclis de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil, la majoria de la Guàrdia d’Assalt, les classes populars i part de les classes mitjanes. Per tal de frenar el cop, José Giral, nou cap de govern, va lliurar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular.

Nom que van rebre durant la Guerra Civil espanyola les formacions de voluntaris armats, moltes vegades barrejats amb soldats i altres integrant de les forces de seguretat de l’Estat. Van sorgir a ambdós bàndols, però principalment en el republicà.

Va triomfar a: zones agrícoles. Va fracassar a: les grans ciutats i a les regions industrials. A finals de juliol de 1936:

Els insurrectes controlaven:CanàriesPart d’AndalusiaCastella i LleóNavarraGalíciaBalears (excepte Menorca)Part d’Aragó Part d’Extremadura

La República controlava:CantabriaAstúriesCatalunyaLlevantMadridCastella-La ManxaLa major part del País BascAndalusia

8. L’

ESCL

AT D

E LA

GU

ERRA

CIV

IL A Barcelona, el 19 de juliol es va rebel·lar la guarnició militar. L’actitud de la Generalitat, que comandava les forces d’ordre públic, i la mobilització dels militants dels partits i sindicats d’esquerres va aconseguir esclafar la rebel·lió després de dos dies de lluita al carrer.

8.2. La internacionalització del conflicte

Va assolir una gran repercussió internacional, a causa de la tensa situació política que vivia Europa com a conseqüència de la política expansionista del feixisme italià i del nazisme alemany. La guerra d’Espanya va ser vista com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes. França i Gran Bretanya van impulsar una política de neutralitat i no-ingerència en la guerra espanyola (Comitè de No-intervenció).

La República va rebre ajuda de: l’URSS (armes i assessors militars). Les Brigades Internacionals (voluntaris d’altres països).

Els governs italians, alemany i portuguès van donar suport als franquistes. Els insurrectes van comptar des del primer moment amb ajuda alemanya (La Legió Còndor, artilleria, tancs i equips de transmissions) i italiana (soldats i material de guerra). De Portugal van arribar voluntaris.

9. L

ES D

UES

ZO

NES

EN

FRO

NTA

DES

9.1. La zona republicana: la revolució social

El procés de col·lectivitzacions i la revolució social

Davant la rebel·lió militar, el govern republicà va dissoldre l’exèrcit. La defensa de la República va recaure en les milícies voluntàries de partits i sindicats d’esquerres. Les forces obreres, CNT i activistes de la FAI, van voler imposar un nou ordre revolucionari. Crearen comitès obrers per dirigir l’esforç bèl·lic i la vida civil a la reraguarda. A Barcelona es va constituir el Comitè de Milícies Antifeixistes: organitzacions d’esquerres que s’encarregaven d’organitzar les columnes de milicians que anaven cap al front. Els comitès obrers van ocupar i col·lectivitzar fàbriques, van confiscar les terres dels latifundistes. Es va desfermar una persecució religiosa i qualsevol signe aristocràtic, burgès o religiós va ser perseguit.

Els intents de controlar la situació

Per controlar la situació revolucionària, entre el setembre i el novembre del 1936:

Les autoritats republicanes es van esforçar a deturar la repressió incontrolada, a posar sota el seu control el procés de col·lectivitzacions i a mantenir la legalitat constitucional. Van dissoldre les milícies voluntàries per integrar-les en un Exèrcit Popular sota un comandament unificat.

A Catalunya, Companys presideix un govern amb: republicans, socialistes, comunistes i anarquistes.

A Madrid, el socialista Largo Caballero va fer el mateix.

9. L

ES D

UES

ZO

NES

EN

FRO

NTA

DES

Els fets de Maig del 1937 i el govern de Negrín

Els fracassos militars van aprofundir la divisió de les forces republicanes.

El socialista Juan Negrín va formar un nou govern amb molta influència comunista. Es van imposar sobre els comitès, van controlar les col·lectivitzacions i van dedicar els seus esforços a defensar la legalitat de la República. Va plantejar una proposta de pau per posar fi al conflicte mitjançant l’acceptació pels dos bàndols d’un programa de Tretze Punts. Franco es va negar i llavors Negrín va proposar un política de resistència a ultrança contra els insurrectes.

Republicans, socialistes i comunistes defensaven la necessitat de frenar la revolució i donar prioritat a l’esforç bèl·lic i guanyar la guerra.

Anarquistes i trotskistes del POUM es van oposar a les mesures del govern. El maig del 1937, es va arribar a un enfrontament armat a Barcelona

9. L

ES D

UES

ZO

NES

EN

FRO

NTA

DES

La gènesi de l’Estat franquista

9.2. La zona insurrecta: la dictadura militar.

En aquest bàndol tots els esforços estaven dirigits a donar suport a l’exèrcit per guanyar la guerra. Es va establir un poder militar únic, que agrupava totes les forces polítiques que lluitaven contra la República.

El primer òrgan de govern dels insurrectes va ser la Junta de Defensa. Va nomenar Franco generalíssim i cap de govern. Li atorgava plens poders. L’abril del 1937 es decreta la unificació de falangistes i tradicionalistes en un partit únic: FET y de las JONS, sota la direcció de Franco. El 1938 es crea el primer govern a Burgos. El nou Estat s’inspirava en el feixisme: obediència cega al cabdill, menyspreu envers el liberalisme i el parlamentarisme, exaltació de la violència, anticomunisme... Franco concentrava en la seva persona tots els poders i defensava una dictadura estructurada al voltant de l’exèrcit. Un dels primers objectius va ser posar fi a les reformes republicanes. Es van abolir la reforma agrària, la legislació laboral i social, i els estatuts d’autonomia. Es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats i es va declarar la confessionalitat de l’Estat.

9. L

ES D

UES

ZO

NES

EN

FRO

NTA

DES

Una repressió sistemàtica

Es va institucionalitzar la persecució contra els partits i sindicats del Front Popular i contra els sospitosos de simpatitzar amb la República. Aquesta repressió buscava aniquilar l’esquerra i atemorir la població per impedir qualsevol dissidència o l’oposició al nou Estat. La repressió va tenir un caràcter sistemàtic i va ser portada a terme per l’exèrcit, la Falange i les autoritats colpistes.

Dones suplicant als rebels per la vida dels seus marits.Constantina, Sevilla. Estiu del 36

10. L

’EVO

LUCI

Ó B

ÈL·L

ICA

(193

6-19

39)

10.1. El desenvolupament del conflicte

Va durar prop de 33 mesos. L’exèrcit rebel, més ben organitzat i equipat, va portar la iniciativa gairebé sempre. Els republicans van actuar preferentment a la defensiva.

L’avanç cap a Madrid

Després de travessar l’estret de Gibraltar (ajut dels italians i dels alemanys) van avançar cap a Madrid per prendre la capital. Agost del 1936 ocupen Extremadura. Setembre del 1936 ocupen Toledo. El govern de la República es trasllada a València. El mesos de juliol i agost del 1936, des de Catalunya surten columnes de milicians cap al front d’Aragó per conquerir Saragossa. S’organitza una expedició per reconquerir Eivissa i Mallorca. No s’aconsegueixen els objectius. El novembre del 1936 té lloc la batalla de Madrid. Les forces republicanes aconsegueixen frenar l’ofensiva. Després del fracàs en les batalles del Jarama i de Guadalajara, els insurrectes decideixen avançar cap al N.

El front fins al novembre del 1936

10. L

’EVO

LUCI

Ó B

ÈL·L

ICA

(193

6-19

39)

La batalla del Nord Entre l’abril i l’octubre del 1937, es lliurà la batalla del Nord. El domini franquista de l’aire va ser evident en el bombardeig indiscriminat de les ciutats, les infraestructures i les vies de comunicació de la cornisa cantàbrica. El 26 d’abril, la Legió Còndor alemanya va bombardejar la ciutat de Guernika. El juny, els franquistes van ocupar Bilbao i les zones industrials i mineres del País Basc.

El front fins al desembre del 1937

Els republicans van llançar ofensives per frenar la pressió sobre la zona nord (Belchite, a Saragossa, i Brunete, a Madrid). Santander cau l’agost del 1937 i Astúries dos mesos més tard.

Júlia López Valera (Institut Banús)

BELCHITE

10. L

’EVO

LUCI

Ó B

ÈL·L

ICA

(193

6-19

39)

La batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya

El febrer del 1938 les tropes de Franco van reconquerir Terol, van avançar sobre Lleida i van arribar al Mediterrani. Catalunya quedava aïllada de la resta del territori republicà.

El juliol del 1938, l’exèrcit republicà va travessar l’Ebre entre Benifallet i Mequinensa per obligar l’enemic a retrocedir. Després de quatre mesos de combats intensos els republicans van iniciar la retirada (novembre del 1938).

El govern de la República va concentrar totes les forces a la batalla de l’Ebre, la més llarga de la guerra.

El front fins al juliol del 1938

10. L

’EVO

LUCI

Ó B

ÈL·L

ICA

(193

6-19

39)

A partir d’aquest moment, l’avanç de l’exèrcit franquista sobre Catalunya va ser imparable: el 26 de gener del 1939 va ocupar Barcelona i el febrer del 1939 va arribar a la frontera francesa.

La fi de la guerra

Després de la conquesta de Catalunya, només Madrid i la zona centre quedaven en mans republicanes. El govern de Negrín va intentar resistir. Va haver-hi una insurrecció. Es creà un Consejo Nacional de Defensa que va intentar negociar amb Franco sense èxit. Entre el febrer i el març, els franquistes van ocupar la resta del territori i l’1 abril del 1939 un comunicat de guerra anunciava la fi del conflicte. El front fins al març del 1939

EN EL DIA DE HOY, CAUTIVO Y DESARMADO EL EJÉRCITO ROJO, HAN

ALCANZADO LAS TROPAS NACIONALES SUS ÚLTIMOS OBJECTIVOS MILITARES. LA

GUERRA HA TERMINADO.

10. L

’EVO

LUCI

Ó B

ÈL·L

ICA

(193

6-19

39)

10.2. Conseqüències de la Guerra

Va suposar un gran trauma i va tenir conseqüències importants:

Pèrdues demogràfiques i econòmiques: -Nombre de morts està al voltant de 550.000. - Nombrosos exiliats que es van veure forçats a abandonar el país (470.000aprox.). Llarg exili a Europa o a Amèrica Llatina. - Destrucció d’infraestructures i de vies de comunicació. La producció agrària i industrial va disminuir molt.

Pèrdua de la democràcia i de les llibertats polítiques. El franquisme va implantar una dictadura militar.

Ruptura de la convivència. La divisió entre vencedors i vençuts es va mantenir al llarg de tot el franquisme, que sempre es va oposar a qualsevol intent de reconciliació entre espanyols i al retorn dels exiliats.