Talaia 2009

Falla lleroS néssoM anoroC 9002

A la memòria de Vicent Ferrer i Luisa Mestre, dos fallers que d’ara en davant ens observaran des d’una talaia.

t’espere sol

T’espere sol, mentre el rellotge infl atd’un bar cançó, narra els minuts de vi,ballant el temps, dansa desesperada.El dia fosc, el cant es va morint.

Selva frondosa de minuts avars,desesperat odi del temps. Bolero.Paret minut, bar minut, vi minut.El dia llarg, camí d’espais deserts.

T’espere sol. Obert camp de batalla.M’envolta el temps, rellotge vanitós.Lluitem. Espere l’oasi sens busques

i sense sol. Espere els ulls de llumque entre la gent, enderroquen el temps,esguard immens d’ulls intemporals.

PAU SIF

talaia 1. f. Torre des d’on es pot obser-var mirant de lluny per donar avís del que s’hi descobrix.

2. a. f. Acció de vigilar.

crèdits © D’esta edició Associació Cultural Falla Mossén Sorell-Corona

Edita: Falla Mossén Sorell-CoronaCoordinen: Rubén Tello i Fernando MoralesDisseny de l’edició: Fernando MoralesCorrecció lingüística: Rubén Tello

Este llibret ha estat possible gràcies a l’aportació dels 112 col.la-boradors que han participat en ell. A tots ells el nostre més sincer agraïment.

Assessorament: Carlos Tomás Fortea i Miguel Ángel Pérez Olmos

Publicitat: David Chisbert Tarazona

Impressió:

LLIBRE DE LA FALLA MOSSÉN SORELL-CORONA

introduccióDes de fa ja uns anys, des de la comissió de la falla Mossén Sorell – Corona hem intentat recuperar i evolucionar, a la vegada, el caràcter genuí del llibret de falla. Així, a partir de l’original llibret baldovinià , dedicat a l’explicació i la relació del que conté la fa-lla, intentem dur avant un procés que el convertisca, fi nalment, en una exten-sió del cadafal, en la part del monument que no és crema. La falla perenne, la falla eterna.

Enguany, Anna Ruiz ens sorprendrà amb un cadafal que ens convida a aturar-se i contemplar la vida d’una manera més refl exiva. La quotidiani-tat, la monotonia poden deixar d’ésser avorrides i previsibles si dediquem una estona, encara que siga xicoteta, a analitzar el nostre dia a dia. Ens po-dem dur, amb este exer-cici, una grata sorpresa i descobrir que l’activitat diària repetitiva pot ser més entretinguda del que

pensem. Tot resulta dife-rent segons els ulls amb els que es miren, i és, jus-tament, això l’objectiu del cadafal. Mirar les coses amb diferents mirades, donar-li a la vida diverses visions. Acceptar i respec-tar els distints punts de vista. En defi nitiva, desau-tomatitzar la mirada.

índex de continguts

Qu4trepunts de miraEntrevistes a Rita Barberá, Carmen Alborch, Joan Francesc Mira i Joan Monleón

PÀG. 12

Qu4trecomentaris25 imatges de la rutina, de la so-cietat valenciana, de la pròpia ciu-tat, comentades per 4 persones

PÀG. 29“Desautomatitzar la mirada”

Article de Jesús PerisPÀG. 80

“El cavallet albí”Conte d’Adela Ruiz

PÀG. 83

Anna RuizObra artística de l’autora dels cada-fals fallers de 2009, amb declaracions al voltant del treball que presentaPÀG. 85

Giovanni Nardin i Marina MeriConte i dibuixos arran de la falla infantil de 2009PÀG. 92

Fem CoronaSecció dedicada a la comissió falleraPÀG. 99

Programa de FestesActivitats del calendari faller dins i fora de la co-missió de Mossén Sorell-CoronaPÀG. 109

11

color del buit

Cridòria al bell mig d’un carrer Oferiment entre els cotxes Somrís de promesa fàcil Juguesca d’ànimes toves

Envit d’altre món somniat Felicitat albirada Xantatge cabdal i subtil Temptació indissimulada

Cabdells de joies futures Alternatives de vida Ànsies de rodar la roda Toc d’imatge, pluja fi na

Fervorosos colors del gris Transmutació ben senzilla Engany de canvi a millor Llum fals, boja travessia

MIQUEL SANTAMARIA

12

qu4tre punts de miraqu4tre

Desautomatitzar la mirada és l’objectiu del cadafal que planta-rà enguany Anna Ruiz al nostre emplaçament. Nosaltres en-tenem el llibret de la falla com una extensió, i fi ns i tot una am-pliació, d’este. I a partir de dit convenciment hem creat este bloc del llibre. La superposició d’interpretacions, de mirades, de formes d’analitzar, que ens suggerix el nostre monument es veu ací plasmada en la ves-sant més política i social de la

ciutadania valenciana. D’esta manera hem intentat superpo-sar les quatres sensibilitats ide-ològiques més importants, per quantitat d’adeptes, del pensa-ment valencià: el nacionalisme, el valencianisme més popular, l’esquerra i la dreta centrista.Per a cada vessant hem seleccio-nat quatre personalitats valenci-anes representatives d’estes i els hem sotmés a la mateixa entre-vista, a les mateixes preguntes, a la mateixa xerrada.

Així, i sense oblidar el número que ens guiarà pel nostre re-corregut per la mirada, el qua-tre, Rita Barberá, Joan Francesc Mira, Joan Monleón i Carmen Alborch ens han convidat a una taula d’opinió dividida en quatre blocs temàtics: la identitat va-lenciana, València, les Falles i el món globalitzat.

13

rita barberáIdentitatValenciana“Som un poble amb molts anys d’història, amb èpoques, com els segles XIV i XV, d’enorme prosperitat social, cultural i econòmica que ens va situar al lideratge d’Europa. Tot això ha generat una personalitat pròpia i diferenciada que constituïx la nostra identitat, que en èpo-ques recents el poble valencià va defendre amb rigor i èxit, enfront de grups que pretenien diluir-nos en una altra identitat amb menyspreu dels nostres històrics senyals d’identitat, hui perfectament arreplegades al nostre ordenament jurídic, co-mençant per l’Estatut i el que és més important en el cor de la immensa majoria del poble va-lencià, dins de l’altra gran iden-titat comuna que és Espanya.”

“Plantejar la dialèctica de si Madrid o Barcelona no és el més apropiat als temps actuals, ambdós són ciutats germanes amb què mantenim relacions normals. Hui en l’Europa actual València aspira a tindre un lloc propi a Europa, a l’Europa de les Ciutats, junt amb altres urbs espanyoles i europees. Respec-te als símbols propis, subratlle els arreplegats al nostre Estatut, recentment reformat i consen-suat per la majoria dels grups polítics. De la mateixa manera, el valencià és la nostra llengua pròpia i diferenciada, recollida al nostre ordenament jurídic i protegida com a senyal d’iden-titat.”

L

13

14

València“La València actual és conse-qüència d’una fórmula que sol funcionar: il·lusió més treball més experiència. Les institucions tenim el nostre paper. I per a mi no és un al-tre que el de motor, el de di-namitzador, sense interven-cionismes, oferint seguretat jurídica i estabilitat política. Estic convençuda que la par-ticipació activa i la implicació social ajuden a fer que els projectes urbans arriben a bon port. L’Administració no pot ser el gestor infal·lible i totpoderós, sinó que ha de ser l’impulsor intel·ligent de tota transformació. La confi -ança mútua, el suport decidit de les administracions públi-ques junt amb la societat civil han fet possible esta Valèn-cia, en la que continuem tre-ballant. Hui som una de les ciutats més emergents d’Eu-ropa. Hem invertit en tots els barris, amb equipaments i servicis de qualitat, hem de-fés un creixement harmònic

i equilibrat del conjunt de la ciutat i hem liderat la con-versió d’una ciutat ignorada a nivell internacional en una referent, de forma brillant, per la seua capacitat per a organitzar grans esdeveni-ments. València és una ciutat que afronta amb garanties d’èxit nous reptes; i hui, ja puc afi rmar amb rotunditat que València està conside-rad una marca al món. I eixa marca -de qualitat, d’excel·-lencia i de notorietat- ha si-gut possible per la capacitat d’anticipació i l’ambició en els nostres objectius. És molt el treball, molta la il·lusió i moltes les ganes que posem tots els dies. Perquè si tenim un gran objectiu, si tenim un extraordinari repte en què tots estem compromesos, eixe és el progrés dels valen-cians i el desenvolupament de la nostra ciutat, que va a més i que, sens dubte, arri-barà molt més lluny.”

“La València ideal per la que treballe amb il·lusió cada dia

és aquella en què els ciuta-dans tinguen, abans que res, una ocupació, puguen disfru-tar d’equipaments públics de qualitat, accedir a la cultura i l’educació, practiquen esport en un entorn mediambien-tal millorat, i assumisquen amb confi ança els reptes del futur; tot això amb la con-següent elevació de l’auto-estima i l’orgull per la seua ciutat. La història l’escrivim cada dia i hem de lluitar amb els ulls mirant cap el futur, els peus en el present i el re-cord d’un passat que va for-jar la nostra identitat i que va comptar amb el Segle d’Or, el segle XV, del que tan or-gullosos ens sentim. Cal re-cordar que no sempre va ser així, va haver-hi un temps, i no tan llunyà, en el que a les portes de València, en els ac-cessos a la nostra ciutat, es podien llegir “uns insòlits” cartells que invitaven el tu-rista a visitar la ciutat en tan sols dos hores. “Singulars” cartells, sens dubte, en tant que -com si tiràrem pedres

15

sobre la nostra pròpia teula-da-, suggeríem que València tenia poc que oferir. Tan poc que, en a penes 120 minuts, qui voldria detindre’s en esta ciutat al seu pas cap als des-tins turístics de sol i platja, podia conéixer-nos en eixe breu espai de temps. Eren altres temps en què se situa-va a valència al mapa com “el semàfor d’Europa” i no era precisament un elogi.”

“Resulta complicat triar una zona de la ciutat, cada una té la seua idiosincràsia, la seua personalitat, els barris valencians tenen vida, la que li imprimixen els seus veïns. A pesar de l’afecte general, destaque la singularitat de l’antic llit, un verdader pulmó que recorre sinuós la ciutat i proporciona un lloc de tro-bada, d’esport, de família, de passejos, d’oci i de cultu-ra, tot un riu de la cultura. A més, als últims anys hem aconseguit obrir la ciutat al mar, per la qual cosa els Po-

blats Marítims s’han conver-tit en un lloc de trobada amb el Mare Nostrum, la mateixa porta per la qual va entrar la cultura, el comerç i la pros-peritat a la nostra ciutat. La culminació de la “Marina Reial Joan Carles I” és una de les intervencions urbanes més importants i belles de quantes s’estan realitzant a Europa. És un projecte que resol la trobada de la ciutat amb el seu antic port, -hui ja port urbà- i on la creativitat i la singularitat arquitectòni-ca es fusionaran amb grans espais verds. S’actuarà so-bre una superfície superior a 1.300.000 de metres qua-drats per a convertir la nos-tra dàrsena -i els seus barris perifèrics en un lloc excepci-onal per a viure i disfrutar.”

“Castelló, Alacant i València són ciutats germanes, a qui ens unix un afecte fraternal. Hem de treballar de la mà per un millor futur per a tots, ja que sens dubte el progrés

i la prosperitat d’una ho és de totes, per la qual cosa en cap moment cal alimentar guerres cainites insensates i contra natura. Templat per la unió, per la que fa la for-ça, per l’esforç conjunt i pels èxits compartits de ciutats hereves del mateix passat i ames del seu futur.”

Les Falles“Són molt més que una festa, són l’exponent del saber fer d’un poble, del seu inigua-lable sentit de l’humor, de la seua ironia, de la seua ima-ginació, fantasia i genialitat, de la seua capacitat de rein-ventar-se i de renàixer de les seues cendres. Sens dubte, les Falles són un fi del refl ex del caràcter valencià, de la il-lusió per tornar a començar, per crear, per donar vida, de la passió pròpia d’esta terra. La festa està en cada cantó i unix estètica, innovació, tec-nologia, indumentària, piro-tècnia, música, gastronomia, … tot això convertit en art.”

16

“No crec que em corresponga jutjar la capacitat creativa dels artistes. Junt amb l’estil més clàssic a poc a poc han anat sor-gint maneres més innovadores de concebre el monument, el verdader protagonista de la fes-ta, ja que és ell el que ens di-ferencia i entorn del qual ha de girar la festa fallera. Considere que en cap cas hem d’oblidar la importància, la preponderància del monument i, al marge de l’extensió de la festa a altres es-feres, s’ha de mantindre l’inte-rés pel protagonista que crema cada ‘Nit de la Cremà’.”

“Com a valenciana i com a al-caldessa, he d’assegurar que m’ompli d’orgull veure’m recre-ada en molts dels monuments que cada mes de març prenen la nostra ciutat. La ironia, la crí-tica i la reivindicació constituï-xen la quinta essència de la fes-ta, i per descomptat la política és susceptible de rebre els dards més sarcàstics. En tot cas, la fes-ta mai ha d’estar polititzada, és la política la que ha de servir a la festa i al poble al seu conjunt, però no en el sentit invers.”

“A València treballem per a crear i posar en valor atractius genu-ïns basats en la nostra cultura i idiosincràsia i projectar-los al futur. El futur passa pel que vullga la festa, és cert que les Falles han superat el llistó de la celebració popular i s’han con-vertit en un atractiu turístic de primer orde, per la qual cosa sectors com l’hostaleria, la res-tauració, les agències de viatges i el comerç en general haurien de participar més intensament en este debat sobre el futur.”

El Món“La globalització no és, en si mateixa, quelcom totalment negatiu. Es tracta d’un fenomen amb què hem de viure i sens dubte pot ser utilitzat de mane-ra positiva. Les comunicacions són, en l’actualitat, immediates i globals, la resposta solidària és ara de talla mundial davant de les possibilitats tècniques. Sens dubte, compartim un planeta i és tasca de tots cuidar-ho per a deixar un món millor als nos-tres fi lls.“La crisi econòmica pot ser un

exemple de la globalització; és hora de replantejar-se models, però també és moment de mi-rar cap a dins de cada casa i veure qui ha fet els deures, qui els ha fet malament i qui, ni tan sols, s’ha molestat a fer-ho. La taxa de desocupació d’Espanya duplica la mitjana europea i no pareix que el mal vaja a millo-rar. Considere que les Admi-nistracions hem d’estimular, dinamitzar, potenciar i ajudar a la societat civil, a l’empresariat, a la iniciativa que ha de poder obtindre un millor futur per als treballadors. Al meu entendre, la millor política social és l’ocu-pació i l’actual Govern d’Espa-nya ho ha oblidat.”

“Els valors humans –la lleialtat, l’honradesa, la generositat, la tolerància, el respecte a la pa-raula donada,…- han de guiar la nostra conducta individual i social. Hem de valorar la impor-tància dels principis i valors que ens han conduït fi ns al present i que han d’acompanyar-nos al futur com a poble que s’ha gua-nyat el respecte i la consideració dels altres.”

carmen alborch

17

IdentitatValenciana“Té molt a veure amb l’enginy, amb el que ara s’anomena espe-rit emprenedor, d’obrir camins, l’espontaneïtat. I també té a veu-re amb la descreença, amb no ser massa transcendent. Ací som molt de ritus i rituals, i m’agrada, molt involucrats en aspectes fes-tius. Els valencians també som molt de pensat i fet, molt del que ens vanagloriem. No està renyit amb el treball ben fet, conscien-ciós. L’esperit innovador també ha estat sempre amb la identitat dels valencians. El que ara s’ano-mena mestissatge està molt pre-sent en la societat. La Universitat de València és de les històriques i acull alumnes de tota Europa. L’única cosa que ens falta als va-lencians és saber sumar, no hi ha

un lideratge i no se sumen tots aquells talents que exigix una societat. No hem amat prou el patrimoni històric que tenim; i no és una crítica, sinó una crida d’atenció.”

Nacionalisme?“El Partit Popular ha generat una espècie de nacionalisme rar. Han dedicat esforços en què els valencians s’identifi quen amb la seua ideologia. Cosa rara, quan el Partit Popular és un naciona-lista espanyol. No obstant això ací es fa amb una mescla del populisme i victimisme, i fa que funcione la seua estratègia. Na-cionalisme valencià a dia de hui pense que no hi ha. Això no vol dir que siguem autonomistes. El nacionalisme hauria de dirigir-se a lluitar per ser respectats i tindre les mateixes oportunitats.”

18

València“El màrqueting de la ciutat com a publicitat funciona. Jo defendria l’Albufera, el centre històric de la ciutat, la Llotja de la seda… Mostraria el que té a veure amb les nostres arrels, vinculant-lo també al benestar de la gent. En campanya déiem que volíem una València dual, sense desequilibris entre la Va-lència per a ser visitada i la Va-lència per a ser viscuda. Valèn-cia hui està molt orientada a ser visitada, però els equipaments de salut o d’educació no estan a l’altura. Es ven una imatge a l’exterior que no correspon amb la qualitat de vida. En moments d’eufòria, com la Copa Amèrica, molta gent que vivia amb poca qualitat de vida estava orgullosa de la seua ciutat.”

“Jo crec que totes les ciutats estan competint pels grans esdeveniments. El turisme és té molt en compte com a font generadora de riquesa. El que no ens plantegem és el que es perd amb això. Hem de pensar en aconseguir un màrqueting

perdurable i sostenible. La Copa d’Amèrica va ser un moment de glòria de la ciutat, però el pas següent hauria de ser pen-sar en què es fa amb això. Hui veiem en les dàrsenes del port una quantitat d’asfalt que ja no servix per a res. Espere que per als amants de la Fórmula 1 l’any passat funcione millor.” “Els anys 80, sens dubte. Pen-se que ha sigut el millor mo-ment de la ciutat. Va haver-hi un boom de gent amb enginy, creativa i innovadora que es van unir en una sinergia i van lluitar per a alçar la ciutat. Es va poder veure una efervescència de la ciutat. A nivell de les falles tam-bé ho va ser.”

“El triangle Llotja, Sants Joans i Mercat Central. I també amb l’Albufera, el Saler, la Malva-rosa i el Cabanyal. I com refe-rent, com a símbol de la ciutat moderna, per a mi és el llit del Túria, que va ser el refl ex de la democràcia, de les reivindicaci-ons de la ciutadania, que volien un parc verd. El Partit Popular, en canvi, va voler una autopista.

Però hui ningú renega d’ell i és un espai exemplar de la ciutat. Crea un eix amb l’IVAM, el Pa-lau de la Música i la Ciutat de les Ciències, un eix de cultura.”

Les falles“Per a mi la millor falla va ser aquella en què Manolo Martín, Sento Llobell i Francis Montesi-nos van plasmar la pròpia fatxa-da de l’ajuntament i ninots de valencians. Va ser una demos-tració fascinant d’originalitat i d’autocrítica. Les falles que es van fer durant aquells anys van ser molt diferents. I es va criti-car per ser elitista, quan no ho era. Manolo Martín era un ar-tista com qualsevol altre, que treballava diàriament en el seu obrador”.

“Cada govern aposta per unes ideologies, i es retroalimenten. La dreta recolza a les falles i a l’església. Però el trasllat de la Mare de Déu, o la processó del Corpus, són actes magnífi cs i poden agradar a tot el món, sigues agnòstic o creient. Però el Partit Popular ha volgut apo-derar-se d’alguns símbols de la

19

ciutat. Tot allò avantguardista i innovador ha quedat relegat davall un model que ha impo-sat un govern amb ideologia conservadora. El món de les falles té aspectes positius i té altres molt negatius. Jo, com a dona, veig coses en les falles, com actituds misògines, que no m’agraden. Però les falles són una representació més de la ciutat, funcionen com un club social i estan obertes a totes les ideologies. Amb este tema hi ha hagut molta manipulació. Amb

els meus companys acudisc a actes de falles i conec gent d’idees més liberals que tam-bé estan fi cats dins d’este món. Hem de donar gràcies a què hi ha falles com la vostra, o Na Jor-dana, que són falles exemplars. Després està Nou Campanar, que és un exemple molt signi-fi catiu del que passa. Un nou espai, amb la millor falla, que provoca confl ictes amb les falles històriques i d’un dia per a un altre pot desaparéixer.”“Les crisis sempre les hem de

viure com a oportunitats per a revisar. El model de falles que hem tingut fi ns ara podria can-viar un altre model, en el que prevalguera l’enginy i la crítica. I continuarien tenint reclam publicitari a nivell turístic. Esta etapa de canvis servirà per a re-visar els excessos i per tant serà una etapa important. Els polí-tics ixen en les falles, ix Camps, ix Rita, tots els polítics amb un cert nivell de popularitat ixim a les falles. Però és més important analitzar si s’ha perdut l’esperit

20

crític o han guanyat en auto-complaença. Crec que crítica política sí que n’hi ha i a més s’ha de fomentar. El PSOE ator-ga tots els anys el premi Picota, que justament es dedica a això, a potenciar la crítica de les falles. Però hui en dia no es passen...”

El Món “Crec que és molt positiva. Ara hi ha manifestacions globalit-zades. Cada 8 de març les ma-nifestacions del Dia de la Dona són globals. Gràcies a la globa-lització tots veiem la investidura d’Obama. Fer arribar la infor-mació a tot el món és quelcom importantíssim, gràcies a això podem crear xarxes de solidari-tat i suport als desfavorits. Una altra cosa és la globalització ne-gativa, que suposa acabar amb el planeta i amb els recursos. Si es parla de crisi caldria relacionar-ho amb energies renovables.”

“Hi ha una falta de consciència dels límits de riquesa de la terra. No és qüestió que amb Obama canvie el món, sinó que canviem cadascú de nosaltres. Fa falta més educació per a conéixer els recursos de què disposem i com els hem d’utilitzar. Quan veiem la terra contaminada crec que és moment de parar-se i refl exio-nar sobre què estem fent i com podem solucinar-ho. És impor-tantíssim invertir en educació, en innovació i en tecnologia, en investigació en general. La cri-si ha de servir per a refl exionar. Hem d’educar en valors. I són valors que tampoc han canviat molt al llarg dels últims segles: la justícia, la igualtat, la solida-ritat, la fraternitat… des del se-gle XVIII es ve parlant d’igualtat entre hòmens i dones. La crisi de valors existix, però també hi ha la diversitat. Hi ha gent que critica els jóvens d’ara, diuen que són despreocupats. Però crec que hi ha molta diversitat.

També hi ha molts jóvens crea-tius, solidaris i interessats per la societat en què vivim.” “El millor seria que en este món globalitzat els països poderosos invertírem en els països pobres. Hauríem d’aconseguir que la gent no haguera de fugir del seu país per a poder viure bé. Cal invertir diners públics en què la qualitat de vida siga per a tots igual. Els immigrants no poden estar marginats, si estan ací hem d’aconseguir que si-guen ciutadans. Cal invertir di-ners públics en servicis socials. La llengua. Tinc notícies contra-dictòries. Tinc la sensació que cada vegada es potencia menys el valencià però hi ha gent que diu que es potencia molt. Els polítics hauríem de donar exem-ple. El confl icte lingüístic ha fet que ja no es parle tant, això és cert. De fet a València ciutat pràcticament no es parla. “

joan francesc mira

21

IdentitatValenciana“Identitat existeix a tots els llocs. Als carrers, a les places, als bar-ris...Ara bé, tots ens hauríem de posar d’acord alhora d’autode-signar-nos i esbrinar que volem ser com a país i com a entitat. I en este aspecte els valencians tenim la mala sort d’ésser una extensió geogràfi ca massa llarga i de donar-li un valor excessiu a la idea de província.”

“Defi nició històrica la tenim des del segle XIII, des que existeix el Regne de València. Però açò es perd, i la gent no ho recorda ni fa per recordar-ho. Ara existeix una comunitat autònoma, la Comunitat Valenciana, defi nició neutral que no té tanta força, ni potència com la de País Valencià.

No m’imagine a la gent a una manifestació cridant Comuni-tat Valenciana, no enganxa este crit. País Valencià cohesionava a la gent però ara hem perdut esta possibilitat. Esta etiqueta tenia que haver servit molt més del que, fi nalment, ha servit però els que han governat adés i ara a la Generalitat Valenciana no l’han emprat. La denominació País Valencià ens haguera ator-gat, segur, una consciència. Ens haguera ajudar a sentir que som valencians i que som impor-tants.”

“Nacionalisme és una qüestió d’etnologia. Un concepte polític. Dins d’este terme es poden in-cloure sensibilitats polítiques de diferents colors, no d’un tan sols. Si parlem de nacionalisme va-lencià, ens tornem a topar amb el problema que ja ha denunciat

22

abans, no hi ha una realitat ar-ticulada i coherent. A banda, al no existir un Estat valencià, no pot existir un nacionalisme po-tent on, per posar un exemple, trobem mitjans de comunicació que imposen, de forma conti-nuada, la idea d’un nacionalis-me valencià.”

“Les formacions polítiques naci-onalistes mai ha tingut força ací perquè la majoria de la nostra societat ha assolit una identitat ( la senyera amb el blau, el nom de la llengua...) que despenja a aquells que no han optat per eixa simbologia. I a tot açò cal afegir que València mira cap a Madrid encisada per la força de l’Estat espanyol a través de la tradició d’adoctrinament caste-llà reforçat, ara, pels mitjans de comunicació.”

“A Catalunya la podríem mirar de dues maneres, per una ban-da reconeixent una història, una cultura i una llengua comuna. Comuna, no pel fet que ho diga

jo, sinó que hi ha molts llibres grossos que així ho demostren. Per d’altra banda podem mi-rar als catalans com a una col-lectivitat humana conjunta.Ens interessa acostar-nos a Ca-talunya, tenim interessos en comú. I aquest fet els empresa-ris ho comencen a saber. L’allu-nyament no sols va en contra de la nostra cultura sinó dels nostres propis interessos eco-nòmics.”

“La qüestió de la denomina-ció està ja superada. El que em preocupa és l’ús cada vegada més reduït socialment. No em referisc al consum i edició de llibres en valencià, el més gran de la història, però sí a un ús social cada cop menor agreujat per unes administracions a les que no les interessa el valencià. I, per tant, no donen exemple a una societat que no li dóna im-portància a la seua llengua ni a que s’interesse per ella ni la immigració de fa quaranta anys

ni la d’ara. El pas l’han de donar les administracions, el PSOE al seu moment, el PP ara... I no el donen ni l’han donat.”

València“València no és una ciutat de grans expectatives sinó de xi-cotetes expectatives que, a la vegada, la fan gran. Ha tingut oportunitats de convertir-se en una les ciutats més espectacu-lars d’Europa. Però esta obses-sió per autodestruir-se ( com es pot comprovar amb la construc-ció de l’actual Plaça de l’Ajun-tament, l’enderrocament de l’Hospital, d’estil únic a Euro-pa, o l’aparició de l’Avinguda de l’Oest), fruit d’una manca latent de patriotisme, ho ha impedit. No li hem donat valor al que és nostre, a uns carrers i unes pla-ces de fi sonomia mig popular, mig aristocràtica.”

“A partir dels cinquanta apareix una arquitectura sense sentit, sense personalitat que alleja la

23

ciutat. Lletjor que, actualment, va a més per les noves expansi-ons i idees. Amb la Ciutat de les Arts i les Ciències, lloc que no te ni art ni ciència, estem donant una imatge pública errònia. S’ha construït una pseudociu-tat situada fora de València. I no podem permetre vendre-la com a imatge de la nostra ciutat. És presumptuosa, trenca amb la dimensió humana. És un dis-neyworld.”

“A més, ens han fi cat dins del cap tota una sèrie de fantasies caríssimes que no serveixen per a res. Amb elles circula el nom de València, sí, però ho fa d’una manera efímera. Copa Amèri-ca? Fórmula 1? Són globus de colors, fum de colorets...Quan s’escampa el fum ja no queda res. El problema és que molts s’han quedat enlluernats. No es pot fer res amb esta gent.”

“Admire la ciutat que resta del que ha segut. Les Torres de Serrans, això és molt seriós, la

Llotja, sensacional, única, in-creïble... La València burgesa de fi nals del XIX i principis del XX amb l’Estació del Nord, Marqu-és de Sotelo, la part central del carrer Sant Vicent, el carrer La Pau... La València de veritat, la València europea que quan hi havia el gòtic era gòtica., el bar-roquisme barroca i el moder-nisme moderna.”

Les Falles“Les Falles han caigut dins l’er-ror de la massifi cació. Massa dies, ocupació, fallers, comissi-ons...Massa de tot. Arriba a ser cansat. S’ha desbordat.”

“El que admire més del faller és la capacitat de participació, no és normal. A la majoria de fes-tes d’Europa la gent és limita a contemplar, les Falles són dife-rents en este aspecte.”

“Per altre costat, allò que trobe més negatiu és l’exhibicionisme que han practicat algunes co-

missions als darrers anys. Exhi-bicionisme lligat amb la massi-fi cació, ja denunciada, i que per sort, pel tema crisi, sembla que té els dies comptats. Abans les falles grans eren falles de barri i populars. Convent, Na Jordana, el Mercat... eren falles gegants però fruit de la tasca d’un faller que cercava l’ajuda del botiguer del carrer.”

“Pel que fa a l’estètica dels cada-fals fallers, dubte que es produix una evolució. No m’imagine València plena de falles com la de Corona. Això sí, caldria una diversitat d’estils i d’imatges a més d’un augment del vessant crític envers del conservador que els monuments sempre han destil·lat.”

“Per la imatge que exporta per la participació popular no im-plicar-se dins les Falles fou un error del món de la cultura va-lenciana. No li han donat la im-portància positiva que les Falles tenen i, fi nalment, s’ha pagat

24

amb una dissociació: Falles per un costat, intel·lectuals per d’al-tre. I, evidentment, certa ideolo-gia s’ha apropiat de la festa. Ja es sap, a la natura la tendència és omplir un buit.”

“Estaria bé que les Falles man-teniren l’alegria i l’esperit però d’una manera discreta, que dei-xaren darrere l’extrema ocupa-ció espacial i temporal. No és un fet normal si ho comparem amb la resta de les festes d’Eu-ropa. Per exemple els Sant Fer-mins o la Setmana de la Cervesa a Munich ocupen d’una manera tan exagerada ni temporalment ni espacialment.”

Món“Visquem dins d’un globus. Al globus tots connectem amb tots cada cop d’una manera més fàcil i ràpida. Fixeu-vos amb la Xina, fa trenta anys era un país desconegut i, alhora, estrany per a nosaltres i ara els voltants de l’aeroport de Manises estan plens de magatzems xinesos, els nostres carrers de botigues xineses... És un fenomen impe-rant. Això és l’autentica globalit-zació. A un bar d’un poblet del

Maestrat et pot servir una cam-brera romanesa, a la teua casa et poden fer una instal·lació elèctrica uns lituans...”

“Este fet canviarà la manera de veure la vida a la nostra societat i a la d’ells. El món no tornarà a ser el mateix. És el fi nal d’un món amb països tancadets que ignoren els altres. Ara està tot al costat. I no ens equivoquem, no és per les multinacionals, sinó pel factor humà. No es pot es-tar ni en contra ni a favor de la globalització, és com estar en contra o favor dels núvols.”

“No és el fi nal del capitalisme, és el fi nal d’un aspecte del ca-pitalisme. Ací no hem previst el futur i com comenta ja, quan he parlat sobre la València dels grans esdeveniments, ens hem dedicat a unfl ar globus de co-lors i no hem previst el futur. Si Espanya és la número ú d’Eu-ropa pel que fa l’atur i València és de les primeres d’Espanya. No hem fet com els bascos o els navarresos que durant els dar-rers anys han invertit en una re-estructuració industrial, ara ells

patiran menys. Nosaltres hem deixat de costat l’economia se-riosa, la que produeix capital, i hem invertit en Marinas D’Or. Hem cercat l’especulació i els diners fàcils. Un camí cap a la ruïna. Hem actuat com a insen-sats, però no tan sols el govern de València sinó també el Cen-tral. I el més fort és que la gent estava contenta, però ara ve una temporada de restricció i qui ho passarà mal no és ni el banquer, ni el constructor sinó aquell que acabe a l’atur.”

“Pel que fa a la crisi de valors no es pot parlar d’esta crisi si abans no acordem què són els valors. El que sí hi ha és èpoques que els canvis es donen amb més rapidesa que unes altres, per exemple els anys seixanta hi hagué a tot el món l’entrada d’unes actituds imprevisibles anys abans simbolitzades amb la minifaldilla o la música rock. Ara bé, al llarg de totes aquelles èpoques històriques en les que ha circulat el pensament, sem-pre s’ha parlat d’una crisi de va-lors.”

joan monleón

25

Identitat Valenciana“Identitat valenciana? Exis-tir, existix. És una identitat. Només cal vore el barri del Carme. Al carrer Ripalda, que abans era una senyera del bar-ri del Carme. Quan parlem d’identitat, el que passa és que València ciutat no ha complit com Barcelona respecte a Ca-talunya. Jo amb el meu progra-ma volia que València fora eixa gran ciutat que rep a la gent que ve dels pobles. El progra-ma estava basat en la gent de poble i València li donava la benvinguda. La gent de poble a València està menyspreuada. Diuen “este parla valencià per-que és de poble”; però no, par-la valencià perquè és valencià. Quan vaig començar a fer els

discos, amb els Pavessos, van tindre molt bona acollida. Els intelectuals també han mar-cat molt el caràcter dels va-lencians, molt mediterrani. La Llotja de la Seda, que es diu de la seda per algo; era una gran indústria valenciana que mo-via el comerç de la gran ciu-tat. Són unes característiques

històriques que marcaren esta ciutat”.

“Els valencians no hauriem de mirar ni a Barcelona ni a Ma-drid, hauríem de mirar al mar. És el nostre projecte. Som me-diterranis, un poc aristofànics, tal volta. I les falles són molt

26

d’Aristòfanes. El problema de les falles és que han perdut el nord. Si agarres el calendari fa-ller d’Enric Soler i Godes conta que abans el govern cobrava per poder plantar falles, ara és al re-vés. Abans era una crítica a tot allò que no ens agradava, ara és una altra cosa.”

“La identitat valenciana existix. El que passa és que quan en-cens la televisió estatal diuen “alacantí” o “castellonenc”, però per a mi són tots valencians. El meu programa de Canal 9 po-tenciava la unió dels valencians, convidant a gent de tots els po-bles, i també als de València ciu-tat. La ciutat és important. No anem a cap lloc si cadascú tira cap a un costat. La llàstima és que el nom de la ciutat siga el mateix que el de la regió. Però jo estic convençut que Europa no és l’Europa de les nacions, sinó dels pobles. Tots els pobles volen créixer.”

Les Falles“El moment més bonic és quan es cremen. Ara ploren les falle-res. Però abans no. Les falles no han de donar pena cremar-les. Si no estarien totes allà magat-zemades.”

“Vaig vore al museu els balla-dors de Regino Mas. S’ha vist una evolució de l’estètica dels ninots. Abans eren de tela, que els vestia una modista del barri. En una pel·lícula de mon pare de l’any 29 es veu bé com eren, i són molt diferents. Molta gent desconeix moltes coses dels va-lencians i de València. Jo era fa-ller de la Corretgeria-Bany dels Pavessos.”

“Les falles és una festa que naix de la gent, una festa en honor a la primavera. És un símbol mediterrani, com podrien ser els cadafals de Sant Antoni. Per això hem de mirar al mar, tot el que fem està en altres llocs del

mar Mediterrani. Abans la festa era diferent. Ara és la mascletà, i abans era córrer darrere d’una traca. Era el més divertit de la festa. Això i la xocolatà. Eren festes de carrer; ara sembla que siga la festa de la ciutat.”

“Les falles estan polititzades i sense saber-ho. És el confor-misme. Cadascú té una misió. Les falles algun dia desperta-ran, supose. Jo crec que la festa hauria de ser de carrer. Hi ha gent que diu “jo no sóc polític”. Però tampoc participen en fer la festa. Les falles ara són com les que fa aquell home, que ara ja no les farà, que no tenien crítica de carrer. Les falles abans teni-en crítica, personalitat de carrer. Però clar, ara què queda del car-rer? No sé com és el barri del Carme, però no hi ha un veïnat com abans i per tant no poden integrar-se en la falla.”

28

València“Jo em quede amb la València dels barris. La València de 1900, de la baixada de Sant Francesc. El germà de el meu iaio tenia un bar al carrer de la baixada de Sant Francesc. Eren els carrers més comercials. Ara la plaça de l’ajuntament, que no se sap si és plaça o el que és, per interessos urbanístics, és molt diferent. Però València ha de recuperar el seu veïnat. S’ha de recuperar eixa València amb els palaus del carrer Cavallers, del carrer de baix. La gent quant visita una ciutat vol vore com es viu a eixa ciutat. Tot la resta són fotos de calendari.”

“Trobe una tonteria parlar de símbols. Abans la gent no teni-en cap problema en fer-se fotos en les quatre barres. Hui la ciu-tat de València ha perdut una bandera. Hui se suposa que tots estan contents, però tampoc es-tan tots contents. Però no és per a enfadar-se. Hi ha coses més importants.”

“Jo crec que s’ha avançat prou. Ara els xiquets aprenen valen-cià a l’escola. S’ha estat parlant durant molts segles sense que s’ensenyara a l’escola. I la meua impressió és que ara es parla més que abans. Ara la llengua ha guanyat un prestigi. El que no té sentit és pensar que la llengua és una cosa unitaria de tots els valencians, quan cadas-cú parla d’una manera. Els de Crevillent o Novelda tenen pre-judicis perquè pensen que par-len mal respecte a altres pobles, però no és així. Cada poble té una manera de parlar-la. Alguns diuen pimentons i altres diuen pebres. I què més té? Al progra-ma de televisió sempre tractava d’explicar com es dia la mateixa cosa a diferents pobles, perquè la gent coneguera la llengua com una cosa diversa. Si deia guardiola no ho entendria mol-ta gent, per això deia vidriola. I els xiquets van aprendre coses populars, es van quedar amb la paraula i ara està viva. Sempre consultava el diccionari Alcover-Moll per conéixer diferents for-mes de anomenar les coses.”

Món“Estupenda, mira; un que s’ha fet ric! La industria ara sap on ha d’establir-se perquè ix més barat. Ara vivim un temps que jo pense que va a haver un can-vi important. Les vaques boges foren el resultat de l’avarícia per produir més i més barat. Això ja va denunciar-ho Arthur Miller en una obra que es deia “Todos eran mis hijos”. La globalització estaria molt bé si fora en bene-fi ci de la gent, pero no de quatre famílies. I ara estem esperant que Obama ho arregle.”

“La globalització és un desert per a totes les cultures. La glo-balització aplega també a la in-formació. “La gent voldrà sen-tir-se indentifi cada en la seua tribu”, com deia el senyor Pun-set. Cada persona busca la seua identitat dins un món globalit-zat.”

“En internet està tot. L’altre dia vaig vore que en facebook tinc una pàgina de fans, amb més de 1.000 membres, tot gent jove. M’he quedat molt sorprés per-què ningú parla mal.”

imatgesEl cadafal d’enguany, com ja hem fet palés, versarà sobre el que hem denomi-nat desautomatització de la mirada. Nosaltres des de les pàgines d’este llibre intentem aportar el nostre granet d’arena a esta desau-tomatització, entre d’altres maneres, mitjançant un joc literari amb reminiscències cubistes que presentem tot seguit.

Este divertiment literari con-sisteix en una mena de dos-

sier amb vint-i-cinc imatges i cent escrits. Hem triat vint-i-cinc estampes quotidianes del nostre dia a dia i hem ofert a cent persones la pos-sibilitat de realitzar un escrit de més o menys un paràgraf d’extensió que expose la vi-sió, la mirada, el pensament que els aporta la imatge en qüestió.

Cadascuna de les fotografi -es està comentada per qua-tre persones, d’estes, hem intentat que dues o tres si-

guen personatges famosos o més o menys coneguts per la societat valenciana i que la resta esdevinguen in-dividus anònims. Per d’altra banda, alhora de fer la tria d’escrits per a cadascuna de les imatges, hem intentat que estos provinguen de la ploma de personatges amb diferents ideologies i sensi-bilitats.

El resultat; fragmentar la mirada en quatre. Multipli-car la vida per esta xifra.

qu4trepunts de mira

3030

Rafa MirallesCOORDINADOR DE LA FALLA ARRANCAPINS

“Per a ofreenaaaar noves glòries a Espaanyaaaaa...”

Lola LozanoARQUITECTE

“És “ l’Arquitectura de Postal “, on la Ciutat de les Arts i de les Cièn-cies es convertix en la postal típica de València. El plantejament és bo i l’èxit de l’operació assegurat: qui no reconeix esta imatge?Tots coneixem la mirada blanca i pura de l’arquitecte, que plasma les seues obres amb la precisió de l’enginyer, però oblidant eixa sen-sibilitat que qualsevol art neces-sita. Tota obra va unida a un espai vital del que poder nodrir-se, que liprotegisca i on poder respirar. Quan passege junt alls cables del nou pont, dirigint la vista cap ei-xos desmesurat pòrtics metàl•lics encara en construcció, sent eixa falta d’oxigen, eixe oblit de l’escala humana i em trobe aclaparada pel caos arquitectònic.Està clar que el riu desborda Cala-trava per les seues vores, i ja nin-gú recorda les construccions de Bofi ll, no seria més enriquidor do-nar l’oportunitat a un Herzog & de Meuron, a un Moneo o inclús a un Zaha Hadid al nostre riu?”

31

Eduardo HerraizDISSENYADOR INDUSTRIAL

“Quan veus un bloc blanc de ciment que s’alça en l’aire formant un esquelet immens d’arestes geomètriques, arc-botants futuristes i sostrades colossals saps que estàs da-vant d’una obra de Calatrava. A València hem tingut la sort que Calatrava haja tingut l’oportunitat de dissenyar la seua pròpia ciutat. I a València hem tingut la mala sort de tindre només Calatrava.”

Francis MontesinosDISSENYADOR DE MODA

“Esta ciutat dins de la ciutat, gegantesca criatura al sí del nostre riu totèmic, resecat com el ventre d’una àvia abans fértil i ara envoltada de fi lls i nets, és, també, les senyes d’identitat de València. Tanmateix, per a ser fórum de cul-tura viva encara li manca un bon trós; però pot servir per a que els futurs núvis se fotografíen el dia de les noces. El Gulliver del costat ens dona la proporció d’un univers somniat que els valencians acabarem per alcançar.”

32

Toni BenaventPRODUCTOR D’’ALBENA TEATRE’

“Poca broma! Gàrgola? Escultura? Tant se val, esta imatge em resulta inquietant. Una esfi nx, amb cos d’animal però rostre humà, és menys agressiva. Este àngel custodi m’intimida. Els àngels tenen un aspecte positiu i benefactor. No es correspon. Més sembla un dimoni alat. Mandíbula afi lada, dents llargues i esmolades, cos atlètic. Disposat a saltar, a eixir corrents. Podria ser un personatge d’una pel·lícula de mutants, d’un còmic futurista d’acció o de l’antiga mitologia. En qualsevol cas: fi cció. Això ens dóna un poc d’avantatge. Podem escollir. El volem com a amic o com a enemic? Una tranquil·litat pensar que és dels teus i un malson que és el teu enemic. Cal escollir, com tot en esta vida. Després de pensar durant una estona com de tranquil em quedaria si l’escollira com a amic, he arribat a la conclusió, que malgrat tots els malsons que pugaocasionar-me, no vull cap amic com este..”

Ferran SolerMÚSIC

“Eixe és el por que em fa la València moder-na: preferisc l’antiga”

3333

Jordi CreusHISTORIADOR I DIRECTOR DE LA REVISTA “SÀPIENS”

“ANAR I TORNAR. Tot era foscor. Uns ulls brillants i immòbils m’observaven des del campanar de Sant Climent de Taüll. Ella era allà, com uns dies abans, quan vaig observar-la sobre la muralla del vell castell de Llordà. La veia sem-pre de nit, immòbil i amb la mirada fi xa clavant-se com una sageta en el meu cos. Al carrer dels Canonges de la Seu d’Urgell i a l’estany de Malniu, a la porta de França de Vilafranca de Confl ent i al nucli antic de Llers, el poble de les bruixes. La darrera vegada que vaig guaitar-la, fa uns cinc o sis anys, va ser, curiosament, lluny de els terres del nord, va ser a Massalfassar. Aca-bava de prendre un burret al cafè de l’Infern i vaig sortir al carrer mentre els diables es preparaven per començar l’espectacle. Durant uns instants vaig contemplar-la allà, plantada i orgullosa. Amb l’espetec del primer petard va desaparèixer. Va desaparèixer per no tornar mai més.”

Isabel GomisPROFESSORA D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“La gàrgola: observa i és observada. La mirada de la gàrgola queda fi xa en un punt, sempre en el mateix punt, cada dia el mateix paisat-ge igual però diferent. El moment del dia, la llum, els vianants, l’es-tació de l’any tot és igual i canviant. Ella continua observant exacta-ment el mateix punt, observada i observadora esta escultura, a mig camí entre el felí i l’au, pobla els monuments de les ciutats. Quan l’observem podem destacar el tamany, la posició felina adoptada, el material, el lloc que ocupa en el monument, però no destacaríem els ulls. La nostra mirada és parcial, la veiem de perfi l igual que al passejar ella observa el nostre perfi l. La seva presència continuarà poblant els monuments urbans observant i sent observada.”

3434

Jaume OrtíEMPRESARI I EX-PRESIDENT DEL VALÈNCIA C.F.

“El nostre benigne clima i el nostre caràc-ter mediterrani ens permet divertir-nos em-prant un carrer, un parc o una plaça. Ara bé, cal ser cívics i no molestar al veïnat i deixar estos espontanis llocs de diversió nets com els hem trobat. A banda, de la marxa lliure, hem de recordar que beure al carrer no és legal, les alternatives per a la diversió noc-turna són múltiples a València. L’oferta de restaurants i establiments on allargar la nit és notable. A Barris com el del Carme o a zo-nes com l’Eixample és possible trobar locals on prendre’s una copa fi ns a altes hores de la matinada. Però si vols posar-li una cirereta a la nit, res millor que acudir a la discoteca Indiana.”

Manolo BoronatMESTRE

“Dansa o baralla?—No vull veure’t més, me’n vaig.—Esta cançó sí que m’agrada més.Nits falleres esdevenen eternes i barregen la nit amb el dia.Entrepans menjats a la soca d’un arbre amb un glopet de cervessa, converteix el sopar en festa.—Passe fred amb la falda, per què no he fet com tú?—I em fan mal els peus!Moments eterns que romanen a la memòria per sempre. Vida jove, ànims per tot. Encisades per la festa gaudeixen i, això està be. Ah!, i demà despertà. L’esmorzar serà més difícil, les forces manquen. Millor descans, per despertar quan arriba la foscor.—Demà ens veiem?—L’any que ve hem de repetir. Ho tinc claríssim. Més dansa que baralla. Per sort.”

35

Ramón PalomarPERIODISTA I ESCRIPTOR

“La fauna nocturna de semblant desconegut fl ota sobra l’es-tora d’asfalt mentres els cotxes són eixos testimonis silencio-sos que vigilen com a panteres d’acer. La trobada/desencontre esclata perquè tots els gats són terrosos i res és el que pareix. Però si haguérem de triar, jo seguiria eixa nimfa de cames en-maiades que calça bambes clàssiques perquè la seua lleuge-resa potser quelcom etílica i confusa ens captiva i ens promet una ruta infestada de sensacions. Inicia ara l’aquelarre festiu o encamina els seus turmells de sucre cap a la llar? I què fa ací al fons eixa botella d’aigua que es manté dreçada com esperant a l’assedegat de futura ressaca? Ni ho sé ni m’importa, però eixos esquinçalls capturats em recorden altres èpoques de ba-ralles i rialles, de sorpreses i aventures, de pors i temeritats, de veritats i mentides. Cony! “Tempus fugit”, que va dir algun poeta atabalat.”

Vicent RuizTÈCNIC D’IMATGE I SO

“Escapada urbana. Hem déixir dácí. Cadascú començarà un nou camí. Ens costa allunyar-nos, moltes experiències compartides i viscudes. Dobleguem les cames i ens impul-sem cap a un nou moviment. Però, començant a doblegar-les encara ens queda temps per a eixe últim fl ash fotogràfi c. Mirem un breu instant al teu objectiu per última vegada i quan hages disparat ja sols et quedarà aquest carrer sense nosaltres. Cadascú per un costat i tu caminant recte, pel mig dón nosaltres estàvem.”

36

FOTO 4

Manel Pérez SaldanyaVICE-PRESIDENT DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

“Taronges i tarongers, el paissatge més íntim: jardins de la ciutat, camps que envolten i traves-sen el país i encara s’emmirallen en les aigües de l’Ebre. Quantes formes i quants noms manllevats! Taronges amb melic (Nàvels), taronges tardanes (València late, Lane late), taronges que saben idi-omes i parlen anglés (Thomson, Washingtona), castellà (Castellana), portugués (Lisbon), japo-nès (Okitsu, Owari) i italià (Sanguinelli), taronges que tenen noms de xiques fadrines (Clementina, Hernandina, Marisol, Salustiana), i que són dau-rades com l’or (Oroval, Oronules), roges com la sang (Sanguina, Oval sang), amargues com la fel (Taronja amarga) i fi nes, sempre fi nes (Entrefi na, Doblefi na). Tantes classes desplaçades per la nova varietat de Solarines, que ha convertit el bancals en solars i s’ha escampat ací i allà, a redòs d’una moral massa laxa i una planifi cació inexistent, canviant séquies per albellons, llicsons per camps de golf en construcció i els gallons i la corfa ru-gosa pels clavills del ciment.”

Ramiro BlascoDISSENYADOR INTERIORISTA

“És el joc més complet de sabors de la cuina valenciana. En suc, en confi t, en amanida, amb xocolate, amb carn o amb peix. També a soles, separant els gallons en un berenar de qualsevol dia de la primavera.”

3737

Vicente AleixandreCUINER AMB ESTRELLA ‘MICHELÍN’, CA SENTO

“Aliment arraigat a la nostra tradició, bàsic a la nostra cultura. Estrela de molts dels meus plats. A banda d’èsser un postre saborós es pot prendre com a suc, es pot aprofi tar per a realitzar caldos, salses i altres mil aplicacions.”

Vicente MartínezPERIODISTA

“Diu ma mare que el color ta-ronja sempre m’ha afavorit. De xicoteta, en compte de vestits roses, calcetins morats i jaqueta malva, ma mare em vestia de ta-ronja. Diverses tonalitats, això sí, que ella sempre ha tingut molt bon gust per a vestir-me. Amb els anys, he incorporat el taronja no sols al meu vestuari sinó a la meua tota la meua vida. A una paret de ma casa, a un moble del menjador, a les cadires de la cuina... i sempre l’intente com-binar amb un altre color. Amb negre principalment. L’alegria i lluminositat del taronja casa bé amb la sobrietat del negre. La foto m’ha donat una idea: el meu pròxim cotxe serà taronja i negre, està decidit.”

38

Magda VillalbaDIRECTORA DE MARKETING

“M’he aturat amb el cotxe més d’una vintena de vegades per poder observar esta imatge des del mirador del Saler. L’albufera s’esten fi ns l’horitzó i en dies de l’aigua en calma es pot vore amb claredat l’altra vorera. En el centre, un gran llac d’aigua dolça que tremola com si es tractara del cor de la meua pàtria. Blasco Ibáñez m’il·lustrà la seua història. I ara, alguns dies d’estiu, revisc el seu present, passejant amb amics turistes en una de les seues típiques barques.”

Raquel VinuesaLLICENCIADA EN CIÈNCIES MEDIAMBIENTALS

“M’he passat moltes vesprades perxant entre els matolls del llac de l’Albufera. Eixa estampa la tinc gravada. Recorde amb especial nostàlgia una vesprada que acabà fent-se de nit i sopàrem un entrepà junt a una vella barraca de Catarroja, observant com l’Albufera es feia fosca i per darrere s’enllumenava la ciutat, des-prenent un tint taronja per tot el cel.”

Carles DevísPERIODISTA

“La postal més bonica que té València.”

3939

Rafael SolazHISTORIADOR I BIBLIÒGRAF

“El crepuscle vestit de vesprada taronja anunciava càntics de lluna. A l’aigua no es veia, encara, a la princesa amb cos de sirena que tenia que dibuixar senti-ments als núvols. La nit, amagada, esperava l’arribada de la llum d’argent, la que dibuixa els horitzons on tots els somnis es complixen. És el límit de les ombres que cerquen entre gessamins tancats, l’oasi somniat.”

4040

FOTO 6

Jorge MorcilloPERIODISTA I BLOGUER

“Esta imatge combina el paisatge urbà d’una ciutat mediterrània i moderna com València, en el que elevades fi nques s’alcen sobre un absolut desorde urbanístic, amb una estàtua de tall clàssic. Una curiosa combinació que crea una certa sensació d’estranye-sa a simple vista. Però, allò antic i modern es pot combinar de moltes maneres per a crear alguna cosa nova, fresca i amb bon sabor de boca. ‘Renovar-se o morir’, com diu el dit. I, sinó, que s’ho diguen als coloms, que ara es visten de colors! Esta estampa és, sens dubte, una prova més de la societat actual, un món ple de fusió i mestissatge.”

Soledad GiménezCANTANT, EX DE ‘PRESUNTOS IMPLICADOS’

“Les places són el centre, per excel·lència, de la vida urbana, formen part d’una antiga tradició vital que té el poble amb les dimensions humanes de les ciutats. Les places són un sospir de cor dintre del ritme quotidià de la urbs o dels pobles, també d’aldees i vil·les. Per mi, la plaça, signifi ca la comunicació i l’art de la contemplació. Lloc de reunió de tot tipus de persones, amb freqüència envoltades d’importants edifi cis o de vegades, del verd dels gloriosos i pacífi cs arbres. La meua ciutat ideal sempre ha de tenir places com a núvols de calma. Un espai de llibertat comuna i respecte, com ho és la plaça de la Mare de Déu i la font escultòrica que la corona, símbol del riu Túria i afl uents. I també, com no, les places xicotetes connectades amb les més enlluernadores, dins un recorregut que uneix el passat amb el futur dels valencians que, de plaça en plaça, de generació en generació, han erosionat, bellament, les vides el compàs de les places i els batecs.”

41

Toni EspañaMETGE

“La font de la Plaça de la Mare de Déu, com d’altres monuments que ocupen llocs estratègics a les ciutats, és testimoni privilegiat de tot el que va passant al cor de la ciutat de València. Particularment, el colós que descansa al bell mig sembla que guaita atentament el que ocorre dins del Palau de la Ge-neralitat. Un vigilant d’excepció, sí senyor!Amb la resta de fi gures escultòri-ques em transmeten una sensació de calma i tranquil·litat com si, d’alguna misteriosa manera, esti-gueren pendents que no ens pas-sés res de roín a cap dels mortals que estem baix la seua tutela. Tota feina té, no obstant, la seua contra-partida, i aquesta no n’és una ex-cepció. De fet, sovint una multitud de coloms s’hi apunten espontàni-ament a contribuir a les tasques de guaita encomanades a les fi gures de la font de forma que la seua in-vasió silenciosa pot esdevenir una autentica tortura per les sofertes escultures que han d’aguantar es-toicament la prosaica escatologia d’aquestes simpàtiques aus!.”

Albert GuzmánHISTORIADOR D’ART

“Els coloms sembla que, de vegades, són els pitjors enemics de l’art. Encara que si els humans pogueren moltes vegades també es cagariem en les escultures públiques. No?”

4242

FOTO 7

Jon LandaPERIODISTA, TRADUCTOR I INTÈRPRET

“Massa. Em sembla massa. Massa energia gastada sense cap altre objectiu que l’ostentació. Massa co-lors estridents i cridaners que, però, no em diuen massa. Massa fi gures geomètriques que m’atabalen massa el cap. Massa problemes per als veïns, qui per culpa de les bombetes no dormen massa. Massa ciutats que podrien ser, i en canvi es tracta d’una només, una que és massa per a mi. Un camí massa llarg i pesat que, tot i la massa de llums, em porta a veure, allà a la fi , una cosa que m’agrada. Que m’agrada molt. Que m’agrada massa.”

Josep GuiaPROFESSOR DE MATEMÀTIQUES DE LA UV

“El castell ostentós de llum elèctrica d’una falla estiga pre-sidit per la marca comercial patrocinadora és ridícul. És com el cas d’aquells que llo-guen un smoking per anar a una festa “de societat” i por-ten al bescoll l’etiqueta de la casa de lloguer. La faramalla competitiva fallera, que porta a tals excessos, no és gens re-comanable. A més, resulta poc respectuosa amb els veïns que no hi participen i amb el medi ambient, atesa la injustifi cable despesa energètica que impli-ca. De tota manera, l’agressió a l’atmosfera de la crema de les falles encara és pitjor.”

43

Alfons GrauTINENT D’ALCALDE DE VALÈNCIA I EXPRESIDENT DE LA JUNTA CENTRAL FALLERA

“La fotografi a que em convideu a refl exionar, el primer que m’induix és a pensar que correspon a un aspecte no essencial de la festa i en concret a una específi ca comissió, no es corres-pon ni amb l’origen de la festa ni amb la imatge amb que gene-ralment se li coneix. L’element més representatiu de les Falles és precisament la falla, composició o conjunt de ninots, per nor-ma general, al voltant d’un tema o guió. Per d’altra banda, dins de “l’especialització” que segons èpoques tenen les comissions falleres, la il·luminació ornamental dels carrers constitueix un element molt valuós, de fet hi ha un concurs, que en ocasions, com el de la fotografi a apleguen a oferir imatges espectaculars i d’alt valor artístic.”

Sento BayarriDIRECTOR DE PUBLICACIONS

“Quina barbaritat!, quina exageració! I la falla?”

44

Anna RuizARTISTA

“El graffi ti, un món obert on cap tot. Lliure, sense control, sense inter-mediaris. La paret, tu i el que vullgues dir; el context el fi ca la ciutat, l’espectador és casual i les sancions...”

José Miguel BañónECONOMISTA ACTUARI

“Imatge abstracta i al mateix temps típica de qualsevol urbs. Senzill somriure d’un element irreal i personalitzat per un moviment aparent, que ignora ser observat per una mòmia viva amagada darrere una diana, essent esta, la direcció d’un objecte impulsat pel principal protagonista. A banda de la idea que cadascú pot percebre d’una imatge urbana, la situació divertida de la imatge, és la que mostra d’ un estat d’ànim de l’artista o la que exposa que desitjaria tindre en eixe moment. La perso-nalitat aparent que refl exa la imatge, és possible que siga la que cerque l’artista a la pròpia vida real.”

Feliu VenturaCANTAUTOR VALENCIÀ

“Art urbà. Art de mudances. Obligat a marxar, abandonar i rendir-se. Un art amb un espai massa menut per encabir-se entre parets de cartró. Un art que vol comunicar-se i parla amb més art. Un art contra la paret. Castigat amb les ordenances, les normatives, les sancions. Un art entre art i orins domèstics. Artesans de l’aerosol, del bigoti en el cartell electoral, de les dents corcades de les models publicitàries. L’art del clivell en els murs. Deliciosament malvat, de somriure maliciós. Signat i persignat en l’arquitectu-ra morta. Reverdint els carrers. Reescrivint la banda sonora dels camins. Una història redactada a peu i llegida a peu. Passa la mà per la paret, i els ulls. Enfront de casa, en guanyar la cantonada, a les vies. Entre pisos que vénen i es venen. Avançat als homes fl uorescents amb camions mastegadors. Entre fanals i pilons, baix de les estrelles. Al ritme intermitent de les llums dels semàfors. Perseguit pel cant de les sirenes.”

4545

Raül HernándezPROFESSOR D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“El trompe-l’oeil és antic com les ruïnes de la novel·lesca Pompeia. No deixa, per tant, de cridar l’atenció el fet que els moderníssims artistes urbans l’empren. I no amb el refi nament barroc d’il·lusionistes com un pare Pozzo o un Luca Fa’ Presto; sinó amb la mateixa barroeria de formes paradoxals i perspectives impactants de les èpoques més primitives. És comprensible. L’artista urbà no pretén, per regla general, alliçonar o adelitar els públics. Només vol que ens fi xem en ell. Si no, no és art urbà tal i com el conceptuem: és pintada reivindicativa, fresc renaixentista o mural èpic. L’anomenat art urbà és el “miraquèsefer” de l’adolescent egocèntric o idiota (són sinònims estrictes), les ganes de fi gurar, la bufera en caldo gelat. Doncs això: tan vell com Pompeia. O com nosaltres els valencians i els nostres manifassers.”

46

Abelard SaragossàPROFESSOR DE FILOLOGIA A LA UV

“Intimitat, convivència i poble.La convivència és bonica sempre que respec-te la intimitat de cada u. També podríem dir-ho al revés: la intimitat és bonica sempre que tin-ga al costat la convivència amb els veïns i amb els amics. Per a satisfer tant la intimitat com la convivència, necessitem un urbanisme adequat: cases amables, on entre el sol i la claror, fetes a mida de la persona i per a la persona; i uns car-rers i unes places que conviden a eixir de casa , a passejar i parar-se a parlar sense pressa amb este i amb aquell; o fer-se un refresc amb els amics als voltant d’una taula en una plaça, al sol en ple hi-vern i, en estiu, a l’ombra fresca o a la serena suau de la nit. I, tot plegat, unit per la cohesió càlida i tendra de sentir-se membre d’un poble, de ser «u entre tants» (com deia el poeta valencià).”

Joan LermaDIPUTAT SOCIALISTA I EX-PRESIDENT DE LA GENERALITAT VALENCIANA

“El Micalet, durant molts segles l’edifi ci més alt de la ciutat i anomenat, així, pel nom de la seua cam-pana més gran, vol ser símbol majestuós d’afi rmació de cristiandat d’una València fa poc musulmana. És, també, manifestació del poder creixent de la nova burgesia valenciana que era majoritària en els jurats de la ciutat i que poc a poc anirà desapareixent en benefi ci de la noblesa. Els seu anys d’esplendor i llibertat, van signifi car una important remodelació de la ciutat. Posteriorment, comença la decadència. Concebuda com un nou Micalet, la torre de telecomunicacions de la Ciutat de les Arts i de les Ciències volia ser l’expressió moderna del poder de la llibertat recuperada per la nova democràcia espanyola i la nostra Generalitat. Finalment, el Micalet, pensat com a torre singular de la catedral, ha acabat mig ama-gat per la porta barroca i les construccions dels voltants; i la Ciutat de les Ciències ha esdevingut parc d’atraccions. Ens resten, encara, els símbols i les ganes de modernitzar i la llibertat ho pot fer.”

Toni ValesaGESTOR CULTURAL

“Alt, molt alt, enlairat amb una distinció com no hi ha d’altra a tota València, amb una elegància i ex-pressió naturals com correspon a un edifi ci tan em-blemàtic. El Micalet ha estat testimoni mut de tantes coses que si parlara ens deixaria muts. Vaig anar a València per primera vegada amb el ferrobús. Per a un xiquet que venia del mas de les Xiquetes de Vis-tabella del Maestrat, el Micalet semblava una cosa tan gegant i extraordinària que, encara, de gran em continua fascinant, però com que els paisatges de la infantesa es fan menuts, quan els revisito sempre recorde la lletreta: Mirando el mapa lloró un navarrico en la escuela, por ver que habían pintado pequeña la tierra que él tanto amó. Els valencians no estimem la nostra terra. Home ve d’humus: terra, som terra i si la destruïm, nosaltres no sobreviurem, tenim massa afi ció a destruir la nostra terra.”

47

Martí (rasoir electrique)ADVOCAT, ESCRIPTOR I BLOGUER

“La plaça de la Reina no és només la postal més autèntica del cap-i-casal, sense necessitat d’edifi cis de formigó blanc ni trencadís de lluentor intolerable, sinó el quilòmetre zero dels valencians. A les seues voreres podràs topetar-te amb carte-ristes, gitanes grosses que et vendran la bona sort a canvi d’un matoll de romaní o turistes de pell rosa i sandàlies que observen el Micalet i la façana barroca de la Seu mentre fan cua a la porta del McDonald’s. És, en defi nitiva, una frontera na-tural entre la ciutat que gaudim i la ciutat que patim.”

48

FOTO 10

Gil Manuel HernándezASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS I PROFESSOR DE LA UV

“Vesprada-nit de futbol a Mestalla. Gent i gentola. Jugadors i jugadors professionals del pelotazo urbanístic i futbolístic més lleig, però rendible. Una mena de malaltia de patriotisme de poca monta , que pot ser utilitzat com a quintaessència de la valencia-nitat pels autistes de sempre... La gespa i el futbol, un àrbitre a qui insultar i en qui vessar els odis més rancuniosos. Entrada i entre-pà, la família al complet o fragmentada, com està en esta societat, però tots bojos per una de les grans religions de la modernitat: el futbol de masses, el futbol-espectacle, el futbol-identitat. Un cop reunits al gran temple tothom participa d’alguna manera en la celebració. Himnes, banderes, proclames, crits, un gran festival de vanitats que toca el cel a la llotja presidencial o al palc vip on els il·lustres visitants netegen la imatge i fan com que obliden les navalles que han deixat a l’avantsala, protegides pels seus sicaris impecablement vestits. La gran farsa, el gran muntatge, l’especta-cle que ha de continuar movent la roda dels benefi cis... Però si va i el nostre equip guanya, semblarà que la felicitat està més a prop. Fora de l’estadi, un altre món...”

Carlos AyatsPERIODISTA ESPORTIU

“Estranyesa. Què faig jo (d)escrivint (sensacions) amb l’estimat veí esportiu de base? Atzar. Fins el moment més intranscendent pot abastar el grau de motiu. Injustícia. Pobre Pérez Lasa, amb la quantitat d’aspectes que li podem reprovar a un àrbitre i quan el vegem recordem el seu positiu d’alcohol al volant. València – Depor. Djukic. Por. González. Puny enlaire ( publi a terra). Dream Team. Romario. Cara. Atenes. 4-0. Creu. Diners. Romero. Mallorca. Okubo. Farsa. Vergonya. Descens. Amic Alemany... És futbol. Tan brut i ple de mentides i, tanmateix, tan capaç de fer-nos sentir, somniar...viure. Art sublim malgrat el mal vici de l’ignorant pureta d’infamar-lo per ser majoritari. Contrasts. Il·lusió i dolor. Passió i tristesa.”

Sarah SanchisCOMUNICADORA AUDIOVISUAL

“La foto em transmet avorriment, esport de masses, excusa per a la violència i la rivalitat. I, per descomptat, pèrdua de milions en les butxaques d’eixos que es fan anomenar esportistes. Per un altre cos-tat em produïx tristesa de veure en el que s’ha convertit el futbol comparant l’època en què jugava el meu besiaio, Arturo Montes, en el València C.F., quan l’afi ció participava d’una manera sana perquè realment disfrutava de l’esport i no de l’espectacle mediàtic.”

Emili PieraPERIODISTA I ESCRIPTOR

“Tota mirada humana, és huma-na, no pot evitar-ho. I ho és una mica més si expressa interès, re-cel, afecte, temor, malfi ança o tendresa. El futbol, jo el mire poc. En tot cas són els blaus de la foto els que estan patint una situació compromesa. Activitats humanes consagrades al espectacle, a la vista i el gust multitudinaris, són poc mirades. En una situació de joc esportiu, hi ha una dinàmica endimoniada, una dansa de pau-tes molt variables. La fascinació la crea el moviment, la intel·ligència i bellesa d’ alguns moments del joc. La mirada penetria profanant una mica l’ indiscutible unitat de la seqüència. Afortunadament, la major part del temps actuen per a nosaltres mateixos o per a molt poqueta gent. És el lloc natural de la millor mirada: amatent, com-passiva, un poc maliciosa. I és que som interessants i ens en tornem una mica més encara, en descobrir algú interessat en nosaltres.”

50

José Ángel LlorcaPRESIDENT DE LA FOGUERA BAVER-ELS ANTIGONS

“La foto m’inspira un imperi, un negoci, una de les úniques empreses que pareix que no estiga en crisi, sempre a límit i sabent jugar amb les emocions i els sentiments per a intentar atrau-re’t amb les seues urpes per a comprar, però al mateix temps el pa de molts treballadors...”

Judith GórrizPERIODISTA I CORT D’HONOR FALLERA MAJOR DE VALÈNCIA DE 2006

“Llums, fl ors de pasqua, l’home de roig voltejant la campana, pres-tatgeries farcides de joguets i les darreres tendències per tal de vestir la taula de la Nit de Nadal. Tot indica que el Nadal ha arribat encara que ens trobem al mes de novembre. I és que les preses res importen quan la crisi apreta i es tracta de fer negoci.—Mare, com era això que no sé d’un xiquet que va venir amb una estrella que era Verge i nasqué...? On nasqué?—Ai, xiquet! Però això no t’ho ensenyen al col·legi?Al llarg dels Nadals del 2008,els valencians, sorprenentment, hem fet una despesa major que mai en repartir il·lusió i alegria en forma de Playstations, Xboxes, Burberries,Calvin Kleins, felicita-cions sms i d’altres moltes excentricitats gastronòmiques que ara reposen als malucs i a les panxes. Quan s’engeguen els reclams lluminosos, fi ns i tot els més fervents ateus s’apunten alegrement a la festa. Si pensaren per un moment què estan celebrant...!—Per cert, ma vida, ja ho recorde. A un paller, el xiquet nasqué a un paller, no?—Bo, és el mateix, què vols que et duen els reis?”

5151

Xavier BenaventFILÒLEG VALENCIÀ

“El Corte Inglés de València... un feu de l’espanyolisme més polsós del nostre cap i casal. Ni tan sols pots trobar els llibres més llegits en la nostra llengua, et col·loquen Antònia Font o Òscar briz en la secció de “Música Regional” o just vora aquests discos te n’apareix un d’«Himnos d’Es-panya» amb les cares de Franco i Primo de Rivera a la portada. Ja ho diuen que les comparances són odioses: feu una volteta pel mateix magatzem de Palma o Barcelona, vejam que trobeu!”

Carles AlberolaACTOR I GUIONISTA TEATRAL

“Sempre he pensat que els Nadals, sense diners, eren un passaport cap a l’enuig, cap a la depressió. Malauradament, he comprovat que amb diners els Nadals no són molt diferents. Els éssers humans necessitem dels rituals, de les celebracions, per pautar la nostra existència i les postres relacions, però no ens podem refugiar en para-disos artifi cials per omplir les nostres carències. La metado-na que representa el consum només és això, un moment de plaer davant la desespera-ció que provoca tot allò que no tenim. Però ara que ho dic, potser això no siga tan dolent, és més, potser siga una de les úniques coses que tinga sen-tit, lluitar i treballar per acon-seguir un àtom de felicitat.”

52

Abel GuarinosDIRECTOR DEL CIRCUIT DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA

“Accepte de bon grat la invitació que este any de 2009 em fan els amics de la falla Mossén Sorell–Corona de la ciutat de València a compartir (quina gràcia de verb!) una paella cuinada amb llenya, al seu casal, per tal de festejar els 200 anys del naixement del poeta i dramaturg Josep Bernat i Baldoví. Haurà de ser gran el “caldero” (de set arrobes i mitja, si volem parafrasejar un dels malnoms de l’insigne escritptor suecà) o haurem d’assumir aqueixa altra frase feta que tant diu de l’amistat i de la companynia d’aquest àpat: on mengen tres, mengen quatre. Bernat i Baldoví no fou solament l’iniciador del teatre valencià modern (Sanchis Guarner i Joan Fus-ter dixit), precedent del mateix Escalante, polític, advocat, jutge, periodista,…, sinó que també fou el creador del primer llibret de falla. I precisament en esta comissió fallera s’aprecia i s’entén el valor de la perdurabilitat de la lletra impresa de la mateixa ma-nera que es reconeix el bon gust que deixen –per persona i ben cuinats– 100 gr. d’arròs (D.O. València), 100 gr. de pollastre, 60 gr. de conill, 60 gr. d’ànec, 50 gr. de garrofó, 35 gr. de tavella (baines), 60 gr. de ferradura, 35 gr. de carxofa, una mica de pimentó verd, tomaca madura triturada, quasi mig dent d’all pelat i picat, pebre dolç roig, oli d’oliva, safrà en brins i sal. De tota manera, com que allò realment important és el fet d’estar junts i menjar bé, podrem fer la paella de verdures, de marisc, de col i abadejo, de coste-lles i alls tendres, d’arròs negre amb calamarsons, …, i –si ens la subvencionen o ens la paga algun senyoret (que és el que més li agradaria a Bernat)–, també de rèmol i angules o de llamàntol. Per cert, com que Bernat i Baldoví nasqué –justament– el festiu i faller 19 de març de 1809, sa mare no li va voler llevar el nom al sant i el batejà “Josep”. Tot seguit, després de l’aigua beneïda i per tal de celebrar-ho, començaren a sofregir el pollastre, el conill...”

Laura RomeroATLETA

“Mmmmhhh! Que bona! Deixeu-me el socarrat!”

53

Bernat AlbeldaPROFESSOR D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“La cuina valenciana disposa de molts recursos; possiblement, en això, no ens diferenciem de la resta. Però, n’hi ha un que destaca per damunt dels altres; l’arròs. La seua presència és abrumadora i està plena de matisos. Un dels plats típics que podem cuinar amb este cereal és la paella. Coexistix amb altres, si més no, igual d’importants; l’arròs al forn, l’arròs caldós, el pimentó farcit, etc. Ara bé, ningú discutirà que, de tots els que he esmentat, és el producte més exportat i exportable, és el símbol de la identitat valenciana. Quan contemple la fotografi a veig un aliment formidable, complet (amb verdura, carn, llegums...), em ve l’olor de la festa del poble, de les Falles, de les reunions amb els amics i de la bona conversa, del diumenge familiar. Esta és la visió previsible d’un riberenc que sempre està a punt per menjar-se una bona paella!.”

54

FOTO 13

Jordi CorberaBIÒLEG

“El mar és un medi que, malgrat la seua proximitat, és complicat d’estudiar i, a més, els conei-xements són difícils d’aplicar a l’ensenyament. Per este motiu, existixen entitats com el Centre d’Estudis Marins de Badalona que ofereix les seues instal-lacions i la seua experiència per treballar temes específi cs sobre l’ecologia i el medi ambient del mar Mediterrani i porta aterme iniciatives per facilitar esta tasca a escoles i instituts.”

José M. M. IzquierdoPOETA

“La mar en calma, silenci en plenitud.no hi ha dunes, no hi ones,només una barca, on ets tu?

L´harmonia està trencada...tants camins plens de preguntes,les respostes a la platja. És la matèria dún cànticdúna llum inassolible,dún instant tan quiet i màgic.”

Vicent PenyaDIRECTOR DE “MARXA POPULAR FALLERA”

“Línies paral·leles i un munt de sorra. Els núvols descansen sobre la mar i la barca és fi del testimoni de l’apocalipsi. Si això és la fi del món, benvingut sia el judici fi nal. Em trobareu en este paisatge quan cloga els dies. Per cloure els dies, per descansar per sempre en este indret, jo no sé què donaria. Un somni? Un silenci? Un mot d’esperança? Un camí de crepuscles que cal tres-car? Línies paral·leles i un viu vestigi.”

55

Mónica AntequeraPERIODISTA

“Seré el teu mar.A Marta

Potser siga només casual, però hui, quan havia de pensar unes línies per al vostre llibret, m’han regalat un llibre. A la portada també hi ha una barca (molt pare-guda a la imatge que m’enviareu com a motiu d’inspiració), una barca vora mar, recolzada entre ones esperant que algú la convide a un viatge dins la mar. És la una i mitja de la matinada, hora de dormir. A casa tots descansen. Tot és silenci. Només s’escolta, de lluny, l’aigua del rentaplats. De vegades, la meua fi lla es mou, protesta al bressol… passen uns segons, falsa alarma. De tant en tant, des de l’habitació d’enfront, son pare li contesta sense adonar-se’n. És un soroll curiós, i ella manté la pau de nou perquè sap que no està sola.Mire a la meua esquerra, m’espera un nou llibre. Es diu Navegando en la ma-drugada. Són poesies de Maria Àngels Chavarría i Ricard Llopesa. Té bona pinta. És el que he pensat quan ella m’ha dit este matí que m’’havia guardat un exem-plar per a mi. Molta gent ha deixat de fer regals, i es perden el somriure que et regala qui rep un detall inesperat a les mans. És un gest que acompanya la mirada, una mostra sincera d’agraïment. El mateix somriure que posem quan tenim la mar davant els ulls i, amb confi ança, busquem respostes escrites da-munt la línia de l’horitzó. M’agrada fugir dels malsons amb una imatge del mar al cap. Recorde quan vaig començar les meues classes de ioga que la mestra ens xiuxejava: «Pensa en una imatge relaxant, un lloc de pau i silenci». No era gens difícil. Ara, a la meua platja, hi ha una nena. Potser algun dia li conte que el seu iaio tenia una barca per a pescar quan jo era una xiqueta. I que quan tornava amb la canya en una mà i la cistella plena sempre m’explicava com es deia cada peix i com s’havien d’enganyar per fer-los picar.Fullege les poesies. N’hi ha un parell que parlen de serenitat, de malsons, de precs, de parar el temps… Això voldria algunes voltes, em falten hores… però de nou una matinada més he navegat, entre poemes, amb una imatge suggeri-da al costat i amb una il·lusió. Cada nit la mire al seu bressol abans d’anar-me’n al llit. Amb un somriure de pau, pose fi al dia. És temps de somniar que sempre seré el seu mar.”

56

Salvador BarberPERIODISTA I ESCRIPTOR

“Un bell emblema de l’enginyeria civil d’estil modernista. Potser l’Altamira valencià de la globalització. A les seues parets, com els bisons paleolítics a les de la cova, poden tro-bar-se arcaics vestigis d’una globalització, ja dic, que potser s’intuïa però no podia imaginar-se fi ns on arribaria. Eixos sòcols de fusta i trencadís, als que apareix retolat el cortés “Bon viatge” en diversos idiomes, indiquen el desig valencià d’obrir-se al món creant un marc bellíssim, quasi un tem-ple, per a rebre en el seu mateix cor els ferrocarrils de vapor, punter avanç tecnològic en l’època. Fins a ella arribava el correu en traquetreantes, lents combois de bon matí, que llançaven sospirs de cansament i vapor com si foren a des-ballestar-se junt amb l’andana. Trens amb vagons de fusta sobre vies de ferro que es perdien en l’horitzó. Trens que esgarraven les tenebres de la nit amb xiulits tristos com a udols. A l’estació arribaven llavors, també els mercaderies i els borreguers, on les caps no anaven més estretes que els viatgers, gent de món, ànimes aventureres, amb el ros-tre assaonat pel fum, les robes gastades per les carbonisses incandescents, el cos mòlt en els seients de llistons i l’estó-mac remenat per la truita de creïlla freda, i el café miserable de les cantines, on el comboi feia parada i fonda. El viatger va ser en eixos temps inaugurals de l’Estació, un vehicle de transmissió de coneixements i notícies, molt valorat pel periodisme de l’època, que a falta de millors fonts d’infor-mació s’acostava a les andanes i rebia els tractants amb atenció de ministres. Repassant les hemeroteques d’aquell temps es troba ben sovint la frase “ viatgers procedents de Madrid informen este periòdic “…que hi ha rumors de canvi de govern, o fa tres dies es va produir una gran nevada, o s’especula amb la pujada del preu del pa.

Vicente CataláPERIODISTA

“L’estació del Nord... És dels edifi cis que més m’agraden de tota València. La porta de la ca-pital per a qui ve amb tren. L’última imatge que els viatgers es porten de la nostra ciutat. Lloc d’alguns dels meus millors moments -els de la benvinguda- i, a vegades, també dels més tristos -a mi no m’agrada dir allí a la gent adéu-. A més, sempre que la veig, em recorde de les mascletades. Des d’ací es comença a ol-dre la pólvora...”

5757

Carme PalopPROFESSORA DE SECUNDÀRIA

“A l’estació hi ha fum i vies mortes i dos marins que fu-gen amb un pas anguniós. Hi ha amants que s’acomia-den i algú que torna a casa, i gent del sud que marxa a ensopegar la sort. Hi ha vells que s’arrosseguen darrere les maletes companyes del record. Hi ha gent endor-miscada i en un racó de l’aire una cancó que plora un vell acordió. A l’estació hi ha un tren a punt de marxa. I un home sol que hi puja. La por li entela els ulls.”

Lola MascarellPERIODISTA I PROFESSORA D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“Encara no ha fosquejat. El sol de març inunda encara el perfi l dels trens. Tot està detingut, estranyament quiet, m’encallat en un silenci llegendari. L’or ate-nuat de la vesprada dibuixa en el buit, un camí de pols i a la llunyania s’escolta vagament l’insomne rumor dels viatgers. Jo estic assentada allí, junt amb les vies, absorta en el vagar del pensament, jugant a imaginar com seria viatjar en cada tren, ser cada una d’aquelles vides breus, fugitives, que passen davant meu amb les seues maletes.”

5858

FOTO 15

Laura EscrivàEMPLEADA DE LA BANCA

“A vegades no cal anar una agència de viatges per tal de gaudir d’una nova aventura. Pots do-nar un passeig per la ciutat de València un matí laborable i assolellat i acabar a la Plaça Rodo-na. Lloc on pots iniciar un doble viatge a través del temps. Per una banda, et pots trobar com si participares d’una estampa típica de la pri-mera meitat del segle XX. Sempre que hi vaig em sent com si fora partícip d’una, de tantes, pel•lícules espanyoles sobre la guerra civil o la postguerra i el cap se m’ompli amb una banda sonora que conté cançons populars de l’època, d’Angelillo o de Miguel de Molina. Per d’altra banda si t’atures a contemplar les bates que ve-nen a les distintes parades, regresses a la teua infància de col·legi de monges. Ací les cançons són unes altres que tots ens sabem de memò-ria i les bates són plenes de taques fruit dels descuits propis de quan eres una xiqueta. Vi-atjar no és car, ni pesat. No cal cap passaport. Si aprofi tem la nostra imaginació i records, la Plaça Rodona es presenta com un aeroport que et pot dur a un munt de llocs.”

Marga GutiérrezTRADUCTORA I INTÈRPRET

“Ahí podria trobar a ma mare comprant teles i fi ls tots els diven-dres de principis de mes, quan puja a València a comprar materi-al. Es podria dir que és l’epicentre de l’ample sector de brodado-res casolanes de València i província.”

59

Miquel GilCANTAUTOR VALENCIÀ

“Pont de Catarroja, sis del matí, cotxe de línea, mu-dat, ulls com a plats, nerviós: a València no vages si no portes diners que voràs moltes coses i no com-praràs res.Plaça rodona: pardalets, cotorres, caderneres, tor-tugues, tramussos, regalíssia, xufes, coco, volaorets. Santa Catalina, bunyols, xocolata i missa d’infants, la iaia Paca i l’escuradeta, la tómbola i l’escolania, la tia Lolita, cirialots i momes, mascletades, Amparito Roca i l’ofrena. El xiquet de l’Horta no dóna coll.Els científi cs diran que les persones som poc més que un cabàs de records i uns quants quilos de ma-tèria orgànica, però hi ha rituals que són un centre de gravetat on torna, potser, buscant el xiquet emo-cionat, buscant-me potser. No sé si els científi cs tindran alguna cosa a dir de sentiments col·lectius, potser siguen quimeres o reaccions químiques, però em donen seguretat: Sóc Micalet de Colàstica, este és el meu món i així em reconec.”

Rafa XambóPROFESSOR DE SOCIOLOGIA DE LA UV

“D’un temps que s’ha esvaït. Quan la roba es feia a casa i es cosien botons, esgarranys, i es repassaven les vores. El cor de la Pla-ça Redona present, el cel augura canvis de plàstic. I el lloc ja no serà. Tampoc la gent que l’habitava.”

6060

Eliseu ClimentPROMOTOR CULTURAL I EMPRESARI EDITORIAL

“Heus ací la imatge que ens hem fet de la fi gura històrica convertida en mite fundador. Amb el casc característic (encara que diuen que ell no el duia, que era de Jaume II, li queda bé i ja ens és símbol: avant), amb la mà estesa i mig tombat envers els seus cavallers (som nosaltres?) per instar-los a avançar, amb les quatre barres en l’escut que ens recorden identitat i perspectives. Té força, aquest alt rei en Jaume, molta força. Tant de bo se’ns encomanara aquella seua empenta i el trellat que va posar també en joc com a legislador, després de les batalles. I el toc d’altivesa imprescindible per plantar-li cara a la vida amb el cap tan alt com el manté la bella estàtua.”

Pau SifPOETA

“Un rei. Un mite nacional. Un conqueridor. Un estrateg. Un polític. Un cro-nista. Un savi. Un assassí. Un clàssic de la literatura. Una tomba a Poblet. Un nom de carrer. De carreró. De plaça. D’avinguda. De passeig. De pont. De premi. D’associació cultural. De falla. Una estàtua. Eqüestre. Un senyor dalt d’un cavall. Una ofrena fl oral. Un fi nal de recorregut de manifesta-ció. De processó. De passacarrer. Una llegenda. Un treball per a l’escola. Un símbol. Un cagador de coloms. Un mite regional bien entendido. Una universitat. Un Agapit Vallmitjana a la plaça d’Alfons el Magnànim, el par-terre o parterri. Un tema de tesi. D’història. De fi lologia. De sociologia. De fi losofi a. D’antropologia. Una controvèrsia. Una entelèquia. Un vuit-cents aniversari. Un dia. Un nou. Un octubre. Un poema. Una novel·la. Un cò-mic. Una samarreta. Un pin. Un penó. Un dit que assenyala El Corte Inglés. El rei en Jaume.”

Ana CiveraESCRIPTORA

“Si la història ens haguera presentat a Jaume I des d’un punt de vista femení i no des d’una pers-pectiva bel·licosa, de segur que ens quedaríem més de pedra que l’estàtua que podem observar a la imatge. Escultura, per cert, que representa millor que cap pintura la vessant menys coneguda del rei, la seua cara dura. Sí. Dura com el granit.”

61

Maria José AlcónREGIDORA DE CULTURA

DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA

“Jaume I, a l’estàtua eqüestre que hi ha de la seua persona al Parterre, és un monarca victoriós: el seu braç estés, el seu cos recte i el seu ros-tre honorable transmeten la sensació de seguretat que embarcaria als que congre-gava. Inclús el cavall, més apreciable en una presa en contrapicat com és esta, sembla acceptar un rei que és més que un rei; per a no-saltres, un símbol, una fi gu-ra mítica, un personatge que sorgix de la llegenda. Jaume I és la referència màxima de València al seu conjunt. Hi ha hagut importants noms en la seua història abans i després, però el monarca nascut a Montpeller encarna els valors que ens reconeixen als valencians. I esta estàtua sap fer abstracció d’ells per a projectar-nos en el temps. Jaume I és el rei que tots els pobles desitgen tindre: le-gislador i literat, guerrer i cavaller. Una rei que va sem-brar de justícia les terres per on passà.”

62

Olimpia BasARQUEÒLOGA

“Molt s’ha dit i s’ha parlat sobre tota la problemàtica que envolta, i envoltarà, al teatre romà de Sagunt. S’ha deixat de parlar del seu aspec-te històric, arqueològic o arquitec-tònic , per a deixar pas a contínues disputes polítiques que sols fan que enfrontar-se els dirigents, fi ns i tot arribar a esperar una decissió judi-cial per tal de poder actuar sobre ell. Remodelacions que, a banda de tot litigi, ens ha pogut ajudar a docu-mentar de manera molt més fi able, les fases constructives d’aquest edi-fi ci i així poder-lo datar millor. Des del punt de vista actual serà, ja molt complicat, poder tornar a dis-frutar la nostra vista d’aquell teatre que es va contruir durant el segle I abans de Crist, que tant de presti-gi i honorabilitat va vestir a aquella antiga ciutat de Saguntum. Ja no es podrà tornar a contemplar del bell marbre de recobria els seients des d’on la societat admirava absorta les obres teatrals del moment. Tot deixant pas a un conjunt que, en l’actualitat, conjuntament amb el castell, és el punt turístic més important del Morvedre, i de tot el País Valencià; i com a escenari de tot un cicle de representacions.”

Ángeles HernándezPERIODISTA

“M’evoca una nit de concert, bona música, bona companyia… recorde que plovia tímidament, sense molestar. La muntanya es retallava contra el teatre, la lluna il·luminava les graderies, sobre l’escenari una fl or negra. Vaig pensar en la quantitat de perso-nes que al llarg dels segles havi-en gaudit allí d’un espectacle. Els quals, com jo en eixe moment, havien observat el mateix. Els riures, els crits i els aplaudiments que contenia aquell teatre. El pes de la història em va estremir. Es-tava compartint amb ells aquella experiència, gaudir de l’art. Per-què al cap i a la fi el Teatre Romà de Sagunt és un temple d’art. Les representacions s’adapten al pú-blic, l’estada als temps, però l’es-sència és la mateixa. Un immens i bell monument a l’art.”

6363

Pau AlabajosCANTAUTOR VALENCIÀ

“Tot un desfi caci. La de-mostració fefaent de quant els importa als nostres governants el patrimoni cultural valencià. Només cal observar aquesta foto-grafi a durant uns instants per comprendre que les nostres arrels es troben ocultes, soterrades davall d’una capa de rajoles, tau-lells i formigó, com el nos-tre paisatge, com la nostra història.”

Joan Miquel ReigACTOR, GUIONISTA I PRODUCTOR TEATRAL

“Dues persones enamorades i dues persones que observen distants... una diversitat de sentiments. La vida no es pot anar fent i desfent com una escenografi a o un simple deco-rat... encara que la “modernitatpolíticavalenciana” ens pro-cure una cultura sense historia.”

6464

Agustí CerdàPOLÍTIC D’ESQUERRA REPUBLICANA DEL PAÍS VALENCIÀ

“Al llarg de la història als pobles mediterranis sempre hi hagut una adoració de la dona vincu-lada a la fertilitat, a la reproducció, a la sexualitat, a l’alegria... En defi nitiva, a la vida. Des del Neolític cap ací és evident este culte a la dona mitjançant les deesses de la fertilitat al pobles primitius, les deesses gregues a la Grècia clàssica, les deesses romanes de la cultura romana o la veneració de santes per part dels cristians. El culte a la fi gura de la dona és un culte a la vida. Veneració, això sí, que va perdent-se a la societat post-industrial però que ens manté en fi gures com la d’una fallera.”

Fernando MoralesPERIODISTA I COORDINADOR DEL LLIBRE

“La fallera major s’ha conver-tit en el principal tòtem de la festa. És el cartell anunciador. És l’aparador de tota tenda de souvenirs valencians. És una fi gura sagrada per als fallers i parodiada per la resta del món. És també el símbol del sexisme latent a la tradició fallera. I del classisme vingut a menys im-perant en la societat valenciana. Almenys els ninots es poden cremar. M’agrada que hi haja xiques falleres, però preferiria que no estigueren esclavitza-des dins una jerarquia ridícula que les descontextualitza de qualsevol societat moderna.”

65

Ernesto De SostoaINDUMENTARISTA I FALLER

“Ànima de cartó o de suro? La veritat és que l’interior és l’anecdòtic, l’important és que ens trobem davant d’un poc més que una fi gura, o davant d’un poc més que una al·legoria a la dona valenciana, ens trobem davant d’una obra d’art.Una obra d’art única, ja que ni Miguel Ángel, ni Salci-llo, ni Chillida... van ser capaços de fer una cosa igual, de convertir un tros de matèria primera en tota una obra d’art efímer i és que esta fi gura el seu creador l’ha concebut a fi d’un delit limitat, fi nal que posarà eixe foc que caracteritza el valencià i que en qualsevol altre lloc és sinònim de devastació i tragèdia, ací és sinònim de festa i d’alegria, i això que eixe foc devora en segons verdaderes obres d’art. Sent inclús més singular, ja que quan esta fi gura es veja envoltada per les fl ames de la crema els valencians, sentiran emoció, sentiran passió, sentiran alegria, sentiran alé, sentiran continuïtat i és que l’artista valencià pot concebre per a cremar, ja que se sent preparat per a cada any tornar a repetir la gesta amb una creació inclús millor. Ja que dir València és a dir art i és a dir creació.I amb la particularitat que esta colorista fi gura repre-senta la imatge d’una valenciana expectant, expectant davant de la mirada d’eixe públic que l’observarà envol-tada en fl ames i que amb eixos ulls aconseguits amb unes simples taques de pinzell, en la nit de la crema transmetrà un fi ns prompte, ja que encara que estiga convertida encendres, visitarà els carrers de València al següent any, convertida en una altra gran obra d’art, vestida de sàtira i enginy..”

Mª Carmen BaenaSEXÒLOGA

“Les falleres són un fetitxe com qualsevol altre. Alguns amics m’han confessat que tenen com a fantasia sexual gitar-se amb dones abillades de valenciana.”

66

Félix CrespoREGIDOR DE FESTES I PRESIDENT DE LA JCF

“L’expressió plàstica pot esdevenir art quan transmet al-guna cosa a aquell que la contempla: sentiment, ira, dolor, compasió, alegria, humors, somriure, satira... Mil formes que poden conjugar-se entre les mans que l’artista faller acciona vers el cartró, el paper, el suro, la pintura, el mo-delatge... El resultat és el ninot, expressió plàstica huma-nitzada que genera admiració a qui ho contempla per l’art que atresora, el somriure per l’humor que transmitix o vergonya per la crítica contemplada. Però la feblesa d’es-tructura li farà ésser efímer el dia de la cremà, no podrà resistir a l’efecte devastador del foc.Si malgrat açò, quan ja no el veiem davant nostre, aconseguim retenir la sensació d’humor de crítica que ens transmeté, el ninot complí la seua fi nalitat i el seu art es convertí en excels. L’expres-sió plàstica pot esdevenir art quan transmet alguna cosa a aquell que la contempla: sentiment, ira, dolor, compasió, alegria, humors, somriure, satira... Mil formes que poden conjugar-se entre les mans que l’artista faller acciona vers el cartró, el paper, el suro, la pintura, el modelatge... El resultat és el ninot, expressió plàstica humanitzada que genera admiració a qui ho contempla per l’art que atreso-ra, el somriure per l’humor que transmet o vergonya per la crítica contemplada. Però la feblesa d’estructura li farà ésser efímer el dia de la cremà, no podrà resistir a l’efec-te devastador del foc.Si malgrat açò, quan ja no el veiem davant nostre, aconseguim retenir la sensació d’humor de crítica que ens transmeté, el ninot complí la seua fi nalitat i el seu art es convertí en excels.”

Sergio PeñaPOLICIA LOCAL

“T’HAS FET VELL, LA GENT PAREIX QUE JA NO ET CONEIX!

ELS MÉS NENS NO T’HAN VIST NI TAN SOLS TREBALLAR I ELS MÉS JOVES QUE COMENCEN, DE TÚ JA NO VOLEN NI SENTIR PARLAR. PERÒ EN EL COR DELS MAJORS ESTÀS I PER MOLT QUE PASSEN ELS ANYS, CANVIEN LES MODES I ELS TEMPS, TU EL MILLOR I MÉS BARAT SERÀS.

PER SEMPRE, CARTRÓ FET NINOT I NINOT FET REALITAT.”

6767

Enric MoreraSECRETARI GENERAL DEL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ

“Sembla que el cap del xiquet respons a l’estereo-tip publicitari d’un xiquet de post-guerra. El xiquet du el monyo a l’estil “d’Arriba Espanya”. Tambés em recorda vagament a còmic de Roberto Alcázar i Pedrín. En este cas el xiquet sembla més Pedrín.”

Robert SanchisADVOCAT

“Mire la foto i m’observe a mi mateix. Estic cre-mat , molt cremat. Fins i tot més cremat que el ninot de falla de la imatge, ninot que no es cansa d’eixir en falles de tercera categoria i que any darrere d’any el cremen. I és que un altra vegada em cremares, em cremares com el ni-not eixe de falla. Em cremares, em cremares com un ninot d’una falla.”

68

FOTO 20

Alberto FerrerESTUDIANT DE FILOSOFIA I TEOLOGIA

“Ressona en la meua ànima l’angoixós re-citar de l’elegia del temps que va descobrir que acabava. Esclata el lament amb el repicar de les campanes que anuncien els funerals dels temps passats. Maleïda pulsió d’aquesta vida que només és temps. Maleïts nosaltres, que en tant que vida, vam nàixer llançats a l’angúnia temporal de la vida fi nita. No hi ha vida sense temps, ni temps sense vida. Per ell, som el que som, però també per ell dei-xarem de ser el que vam ser. Maleït el temps que ens deixà fer camí, eixe camí que més prompte o més tard, ell serà l’encarregat de resoldre…”

Pau CarbonellREALITZADOR AUDIOVISUAL

“Llàstima d’alguns, de la majoria, que enca-ra pensen que la bellesa és duradera. Primer cau una fulla, després cauen dos, i acaba per caure l’ànima. El més important és saber gaudir del pas del temps. Perquè segura-ment és l l’única cosa de la nostra vida que no podrem aturar.”

6969

Kiko VenenoCANTANT

“Valent remei contra la malaltia, ja et valdria apren-dre a esternudar sense salpicar-me la camisa. A la vora del camí on les fl ors feien ramells de novia tan sols resten vaixells perduts i raspadures de safanò-ria. Tots sols van pel camp, tots sols, els porquets amb una borsa de plàstic buida a la mà donant botets. Digues ara tu com ho veus? S’acabaren els consells. No és un poc tard per tal d’aprendre a rascar-se el cabet?”

Ramón FolchGESTOR AMBIENTAL

“Tenim poca cultura de fl or. De tant en tant, n’en-viem un ram, en ocasió d’una data assenyalada o a les mares que acaben d’infantar. I no gran cosa més. Presentar-se a casa d’uns amics amb un pom de fl ors a la mà és quasi una raresa. Amb una am-polla de vi, sí; amb un ram de fl ors, no gaire sovi-et. Tenim més cultura de vi que de fl or, això va a missa. A moltes ciutats europees hi ha paradetes de fl ors per tot arreu. La gent hi compra centres o ramells i se’ls enduu a casa o els regala amb qual-sevol pretext. A les postres ciuatats només trobes fl or tallada a les fl oristeries, no hi ha paradetes de xamfrà. I de fl oristeries, ben poques. Trobe que ara fi ns i tot n’hi ha menys que anys enrere. Comprar un ram de fl ors és tot un tema.”

7070

FOTO 21

Carles GimenoARTISTA PLÀSTIC

“Sempre m´ha cridat l’atenció, la forma en què els dispositius publicitaris interferixen i alteren la visió que de la ciutat tenen el vianants que la transiten. És així com, en funció dels recorreguts d’algunes persones, altres persones projecten i instal·len fronteres (els muppys) que condicio-nen el comportament de les primeres.”

Joan CastellóPERIODISTA I MEMBRE DE L’ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS

“Ens rebel·lem contra les estafes fi nanceres com les de Madoff , Lehmann o Afi nsa perquè executius sense escrúpols s’apoderen dels diners estalviats per milers de confi ats treballadors. No obstant, romanem impassibles davant d’altres estafes que juguen amb la nostra autoestima. En una nova modalitat de Faust, la publicitat ens promet en ple segle XXI joventut, bellesa i, inclús, l’amor d’una bella (?) dona. La felicitat eterna a canvi de comprar el que no pot ser. Ens ho cre-iem i ens deixem entabanar. No ens acceptem tal com som i volem convertir-nos en un cos agraci-at per a no ser rebutjats per la societat. La realitat ens demostrarà que no hi ha miracles. Mefi stòfe-les torna a triomfar amb l’esquer d’una joventut i d’una bellesa quimèrica… i la nostra butxaca, un poc més buida. Però ningú reclama per estes estafes. És el somni inabastable.”

71

Isaura navarroPOLÍTICA D’INICIATIVA PEL POBLE VALENCIÀ

“La foto em trasllada als viatges a la platja de la Malva-rosa en el trenet, un record que no res-ta enyorat per eixa imatge força retocada de la Preysler la qual sols evoca capitalisme en forma de parany publicitari. València es la platja, l’intens sol en eixe cel blau que hem manca quan soc fora; enfront de l’estació de fusta, les portes de la ciutat que observen els passejants del barri del carme, on està la meva casa.”

Francesc Cerveró BoschPROFESSOR D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

“Hi ha qui diu que l’aire que respirem està compost d’oxigen, nitrògen i publicitat. I no seré jo qui ho negue, perquè a les parets de l’àgora pública les bules del nou pontifi cat s’exposen sobre tanques i formen part indestriable del mobiliari urbà. Muts i sords davant la desgràcia del proïsme, ens mera-vellem davant els tocs de campana de la Deessa Novetat. I és que si ho mirem bé, açò que semblen sendes novelles són camins ja polsosos i desfets de tant de trepitjar: el paradís continúa existint, però ara ja no has de combregar amb la desgràcia quo-tidiana per a rebre’l en el més enllà; en cada canto-nada, en cada xamfrà, en cada catedral del merca-deig, l’atàvic procés de compra i venda ens resarcirà dels nostres pecats. Heus ací la fórmula de la vida: hòmens i dones rodant sénia en l’inacabable esforç d’empapussar la vanitat.”

72

Héctor FaubelPILOT DE MOTOCICLISME

“La cafetera i el micrones han passat, pràctica-ment, a ésser tan importants com l’estendard i la faixa. Ja no falten a la casa de cap comissió fallera, i simbolitzen, per si mateix, la velocitat a la que passen les festes i la necessitat de perdre el menor temps possible en menjar, ja que hi ha coses molt més importants. Parlen, sense dir ni una paraula, de les hores que els fallers passen al casal preparant activitats, organitzant la crida i l’ofrena o debatent sobre l’actualitat fallera i, quasi sempre, futbolística. Espere que també ho facen de les motos i que jo els done enguany moltes coses de les que raonar.”

Josep BallesterESCRIPTOR I PROFESSOR DE LITERATURA A LA UV

“El paisatge no era cap broma, mostrava una ra-diografi a d’aquells que ocupaven l’espai. A ban-da de més d’un pòster sideral que anunciava un món faller del segle XXI, no mancaven cap dels electrodomèstics necessaris per a tenir una cò-moda estada en aquell casal: un forn microones que podria calfar alguns queviures fets amb mà artesana com un possible pastís de poma, desta-cava, així mateix, una cafetera per poder gaudir d’un cremat de rom o un tallat fets com els déus manen. I per a rematar la fi de la visita, tastar alguna de les botelles de cava que s’hi contem-plen al fons de l’horitzó. Una invitació que pro-met més d’una delícia i d’una conversa amical, sense cap mena de dubte.”

Pere FusetPOLÍTIC DEL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ I ESTUDIANT DE SOCIOLOGIA

“Una barra de casal no és un simple dispensari de begudes i cafes. És un dels espais comunitaris que millor refl exa els vicis i les virtuds de la societat valenciana i de la fallera en particular. Els ex-cessos alcohòlics, cafeínics i gastronòmics, les cordials discussions acalorades, l’esforç i el sacrifi ci dels qui per uns dies es posen el davantal per a la diversió de molts altres, els tan valencians vicis de malparlar i fanfarronejar, i els magistrals intents de gorronejar... Escenes típiques i potser tòpiques, valencianes i universals, que tenen lloc a l’escena del crimen. Això sí, revestides de modernor i dis-seny. Tradició i modernitat d’una festa que potser no ho és tot però que sí és molt, d’allò que som el poble valencià.”

7373

Manuel M. TortoláHISTORIADOR D’ART I GESTOR CULTURAL

“Aprén a cuidar l’utilitari. No oblides que els detalls sempre importen...”

7474

Jaume M. DíazARTISTA

“Si poguérem mirar sempre la vida des de dalt nos en adonaríem amb major rapidesa dels nostres errors. Amb el manifestòmetre ara es pot saber quanta gent dirà Sí o No davant de les decisions dels polítics. Però bo, a acudir a la mascletà quasi tots els valencians es-teu d’acord. Li va un refresc i mànega curta..”

75

Carlos G. PalaciosESTUDIANT DE PSICOLOGIA

“La primera refl exió que em ve al cap és que els humans a vegades actuem com a borrecs. Sí, el dia es torç per moments, però com esta paraula per si sola és un poc pobre, la podria acompanyar d’una refl exió sobre el que Freud ha escrit sobre psicologia col·lectiva, la valoració és tan clara com la por de la soledat i els patrons dels com-portaments de grup. També em ve al cap l’olor de pólvora de les mascletades”.

Maria RosellINVESTIGADORA

“A l’hora exacta del dia precís al carrer escollit: el ritu-al s’acompleix, com a cada primavera. Res no serà el mateix des dels primers acords de València ressonant sencera: el temps fa temps perquè arribe el dia escollit, al carrer precís, amb la gent de casa, la gent de l’ofi -cina, la gent dels tallers i dels comerços; junt amb els adolescents d’ací o els joves de les rodalies les hores fan temps per acabar amb l’estricta monotonia dels dies, un rere altre, de l’autobús al treball i cada matí i cada nit la idèntica quadratura. Una darrera classe mal estudiada, i no oblideu l’entrepà a la motxilla, la colla d’amics, el nervi de la joventut. Està demostrat que la pólvora dels quinze anys deixa seqüeles irreparables. Després res no serà igual, i any rere any, al moment indicat, la gent abandonarà fugaç la uniformitat dels dies venjada per la proesa del pirotècnic.”

Matthew TreeESCRIPTOR

“Em sembla reconèixer algun carrer de la ciutat de València i em fa l’efecte que les persones a la foto esperen, d’una manera ben visible, i amb una paciència excepcional, que fi nalment els arribe una notícia mínimament positiva. De fet, aquesta és més o menys la impressió que jo i molts altres tenim del País Va-lencià: mentre que un sector de la població es dedica a enriquir-se amb el mateix entusiasme amb què es desculturalitza, un altre sector –present a la foto– espera i espera que l’immens llegat cultural valencià que per-tany a tots nosaltres no acabe aixafat del tot o potser fi ns i tot que reviscole, de cop, tot d’una, per sorpresa. Per tant, aquesta gent espera amb esperança. A la intempèrie. Per quant de temps? D’això sí que no tinc ni idea.”

76

Vicente RamírezCANTANT

“Em preguntava l’altre dia un bon amic català:—Què sents com a cristià, faller i valencià assistint a l’acte de l’ofrena a la Verge dels Desemparats?—Puix, ja t’ho pots imaginar. Una immensa alegria i pro-funda emoció difícil de relatar.És costum a les vespres de sant Josep, com cada comis-sió representada per falleres i fallers, acudir als peus de la Verge per donar-li gràcies per un fum de favors abastats durant tot un any o una vida.En primer lloc van les falleres duent els ramells de fl ors junt als fi lls o néts nadons, falleres majors, presidents, i a continuació tota una colla de fallers ( de la que forme part jo) amb les mans lliures, però portant al cor la viva imatge de la Geperudeta, essent tots acompanyats per una banda de música interpretant “ El faller” o la “ València de Padilla” i que al passar front a Ella, alçant la vista i mirant-la de fi t a fi t, tan sols penses a donar-li les gràcies per tants favors abastats al mateix temps que repeteixes una i mil vegades eixa frase que diu: Mare de Déu dels Desemparats, jamai em desempareu ni a la vida, ni a la mort, ni al tribunal de Déu. Mentre, sense voler, un fum de llàgrimes com a pè-tals de rojos clavells, afl oren als ulls de falleres i fallers que en la mirada besen i preguen pels seus.”

Xavier MartínezACTOR

“Els genolls en sang d’arras-trar-me pel terra, les ungles esmolades d’engrapar l’asfalt i els ulls com a fonts a llàgri-ma viva! Visca la Maredeueta!! Però a quin faller no se li obri el cor el dia que contempla la imatge de la Verge Santa el dia de l’Ofrena? Què hi ha més bo-nic que adorar una imatge tan pura?! I això és diferent a l’ado-ració dels pagans al Sinaí, eh? I tampoc no té res a veure amb el fanatisme musulmà, eh? És di-ferent. Les altres religions són tancades i intolerants, no com la nostra, que és obreta i res-pecta a tot el món, cadascú que faça el que vulga. Bé, menys els fi lls de putes eixos dels ateus que només fan que tocar-nos els ous, a eixos que els pengen! Ah, i tampoc no em pregunteu que què ha fet per mi la gepe-rudeta, ni perquè l’estime. No ho sé, sé que... Xe, que res, que visca la Maredeueta! Què bonic el “cacharro” eixe que porten eixos fallers al muscle!! Freak jo? Xe, calla, xe!”

Jorge FuentesASSESSOR JURÍDIC I FISCAL

“Sempre que isc del treball els dies de falles em tro-be amb una estampa com aquesta: fallers uniformats que caminen a pas militar i porten a muscles la imatge d’una verge. No m’agrada gens, però comprenc que per als turistes siga un reclam absolut.”

7777

Antoni TorderaDRAMATURG I PROFESSOR DE TEATRE A LA UV

Encara que minúscules, tantes coses criden l’atenció d’esta fotografi a que, reunides, fan estranya la instantània, malgrat que la nostra memòria s’haja acostumat a eixes visions. I així, el tema sembla religiós: traure al carrer una imatge venerable. Però parem atenció: sols el xicot del cabell llarg i negre, la cinta al cap i silueta bella, camina amb actitud devota. La resta, en especial el grup de la dreta, desfi la en una altra dimensió, buida de contingut, de sentit: on pensen que van? Desconcert augmentat a la franja inferior: espardenyes sobre la jungla d’asfalt.Tot podria adquirir coherència des de la iconografi a virginal. Però l’escultura és plana, bidimensional, incorpòria. Ara bé, com reproduint un mite, el mite de Narcís, la fi gura de la Verge es refl ecta i duplica al tapis de fl ors, espècie de llac ambu-lant. I així la Mare de Déu, és, enigmàticament, una i doble.

Rubén TelloFILÒLEG, COORDINADOR DEL LLIBRE

“Sóc valencià. He nascut, visc i treballe a València. A banda, per si restarà algun dubte he d’afegir que sóc faller, granota i estic convençut que la paella, la taronja i l’orxata són plaers celestials que Déu, orgullós d’ha-ver creat la nostra terra, ens atorgà en exclusivitat. Ara bé, no sé jugar al truc. No sé si per no complir esta premissa deixe d’ésser un bon valencià. Em preocupa no ser acceptat, per culpa d’ este defecte, al paradís celestial valencià que ens esperà als nostres un cop fi -nem. Però, he d’al•legar a la meua defensa que mai m’han atret els jocs de naips, no els trobe la gràcia. I a més, he d’afegir que m’avorrix el que no està escrit que després d’un dinar la gent jugue al truc i que em ca-brejava que alguns fallers de la comissió representada a la fotografi a practicaren este joc mentre es celebra-ven les reunions de falla. No sé quines són els senyals, ni que és un envit, ni quina carta és la manilla i de la major el que sé és que es tracta d’una plaça del meu poble on abans es plantava una falla que, des de fa un temps,em cau prou antipàtica. Ara bé, del que estic segur, això no ho ignore, és que el truc és infi nitament millor que el mus. No es pot establir cap comparació. El truc és valencià i el mus madrileny. Amb això està dit tot.”

Francisco Pérez PuchePERIODISTA

“Al primer instant podríem pensar que és prompte. Que els quatre ju-gadors són massa joves per anar amb cartes a la mà. Però este no és un joc qualsevol, sinó el “truc”: el joc de cartes per antonomàsia, el gran joc. De manera que ací els tenim: concentrats, seriosos, a l’expectati-va... Amb les antenes posades, són una calculadora que assumix infor-mació, oberta als més insignifi cants estímuls. El que fa el company, el que podria necessitar; el que els con-trincants diuen, suggerixen, trans-piren. Què és eixe signe? Què puc fer amb estes cartes? Quines són les meues vertaderes opcions? Sembla prompte, sí. Però en realitat practi-quen el millor entrenament possible per este temps de crisi: el DAFO. És el gran joc que els empresaris prac-tiquen a diari. Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats. DAFO. Ex-primir les opcions, assumir els riscos, conjurar els perills. Estratègia a fi de comptes.”

Alba VillanuevaESTUDIANT DE MAGISTERI

“La millor forma d’educar és jugant. Els xiquets s’edu-quen a ser fallers jugant hores i hores dins els casals. Generació rere generació han fet el mateix. ”

7979

Daniel CardonaPOLICIA NACIONAL

“Mireu-los. Juguen a ser majors. Mireu-los et dic, imiten poses, repetixen frases, calquen gestos i maneres en un intent de pujar esglaons de dos en dosen l’escala de l’edat. Mentixen, riuen, criden, somnien, tan sols amb la fi nalitat que tot transcorrisca a velocitat de vertigen per tal d’aplegar a la fi ta desitjada, ésser un adult, sem-blar gran. I mentrestant, des d’ací, tu i jo lluitant per tornar enrere, on, sempre, un temps passat fou millor.”

80

desautomatitzar la mirada Per Jesús Peris

L’any passat, en aques-tes mateixes pàgines, reprenia un vell con-cepte de la Crítica Li-

terària, el de la desautomatizació, per tal de pensar el lloc que ocu-pen autors com ara Alfredo Ruiz, monuments inteligents i provo-cadors com el que va plantar a Corona el 2008, en l’evolució de les falles. En trencar amb les ex-pectatives del públic, el fa detin-dre la seua atenció sobre els as-pectes formals, sobre les regles fi xades institucionalment que aspiren a congelar el que cal es-perar que siga una falla. Innovar implicava aleshores desautoma-tizar: obrir. I una vegada oberts, els camins de l’experimentació formal són infi nits i diversos.

Enguany, la falla Mossen So-rell-Corona torna a demostrar que la seua aposta per la innova-ció és plural estèticament, que es tracta sobre tot d’una aposta per la llibertat creativa, per permetre als artistes que puguen construir

una autèntica veu autorial mit-jançant les seues propostes estè-tiques. I persisteix en el gest de la desautomatizació, que implica canviar any rere any, sorpren-dre les expectatives del públic, fer que, encara que pot comptar amb que la proposta de cada any serà poc convencional, no puga avançar exactament en quina di-recció es produirà el trencament. I, en molts casos, gojosament, es deixarà dur, és a dir, serà recep-tiu a allò que l’objecte li proposa. Si més no, prendrà posició a la controvèrsia que el llenguatge de l’artista li planteja des del car-rer.

Fins ara, estem parlant bàsi-cament de l’obra, de l’expressió, del subjecte de la comunicació artística. El públic respon, el pú-blic procesa, assenteix o es rebel.la envers el que la falla li con-ta. La desautomatització és una cosa que va de la falla al públic. Però fariem malament si en-tenguerem aquest procés d’una

manera lineal o simple. Per de-fi nició, els missatges artístics –la falla de l’any passat, per exem-ple- resulten ambigus en major o menos mesura: li conten coses diferents a cada receptor, el seu signifi cat és completament dife-rent, i també ho és la seua valo-ració. En part, perquè hi ha gent que la rep des de la complicitat, mentre altres la reben des de la indiferència, o la hostilitat. Al-guns la reben amb simpatia per-què la veuen des del discurs de l’art contemporani; altres amb indignació, perquè la comparen amb un model prou fi xe del que ha de ser una falla, amb una visió limitada –i molt codifi cada- dels mitjans expressius lícits. Cadas-cú la rep en contacte amb el que sap, amb el que ignora, amb la seua memòria visual, amb altres textos massius o artístics, amb la seua experiència individual, amb els seus records, amb les seues vivències, amb els seus patrons estètics. Cada recepció recontex-

81

tualitza l’obra, la posa en con-tacte amb una cadena de textos i de signes i de connotacions. En rigor, cada recepció la converteix en una obra diferent. I aquestes versions són rigorosament si-multànies, però també irreduc-tibles. Ningú pot mirar amb els ulls d’altre. Ningú pot mirar des del lloc de l’altre. Però al menys, sí podem considerar que la nos-tra és una percepció entre d’al-tres. Que l’objecte és a banda de nosaltres, que també parla als al-tres que el veuen al carrer. I amb això, ja la cosa canvia.

Com són les coses sense que ningú les mire? Com són elles en sí? Aquestes preguntes han pre-ocupat als fi lòsofs des de fa mi-lers d’anys. Literalment milers. I la realitat dura és que no se’ls ha pogut respondre, i probable-ment mai hi haurà la resposta. El món no pot ser copsat sense uns instruments òptics –els ulls. Però tampoc sense instruments simbòlics i culturals.

Els avantguardistes històrics, al món de l’art –altra vegada els avantguardistes- per supost, també s’ho plantejaren. I com que varen comprendre que la resposta no era possible, el que feren va ser dedicar-se a cridar l’atenció sobre la pregunta. La perspectiva clàssica dels qua-dres que, per exemple, permeté a mestres com Velázquez acon-seguir en dues dimensions la il.lusió de la profunditat, estava basada en la percepció des d’un únic punt. La perspectiva esta-va en funció d’un punt, no per imaginari, menys concret. Què passaria si descentrem aquest punt i al seu lloc superposem les perspectives, això és, les visi-ons diferentes que diferents ulls simultanis tindrien del mateix objecte? Feu la prova a l’ordi-nador, superposant fotografi es del mateix objecte preses des de diferents punts. El resultat, en efecte, és un quadre cubista. I, a partir d’ahi, la llibertat absoluta

per explorar la superfície de les imatges, els procediments tèc-nics, oblidant a poc a poc el cri-teri del “paregut”, que, al cap i a la fi , es basa en una perspectiva ilusòria tan formal i convencio-nal com la seua absència.

Per això és ben interessant que després d’aquell gloriós pa-ralelepíped de l’any passat, la fa-lla Corona plante enguany una

L’artista Anna Ruiz, a un fotomuntatge de Fernando Morales.

82

alegòrica descomposició de la mirada, com el fora de camp d’un quadre cubista: una mira-da múltiple. I descomposar la mirada, multiplicar-la, implica descomposar el seu objecte, ni més ni menys que negar la seua identitat amb ell ma-teix.

I exactament això és que el que es fa en aquest llibret que el lector té entre les mans: oferir una imatge, i recons-truir-la des de diferents mi-rades, des de diferents punts de vista. La seua senzillesa resulta aleshores confl ictiva, ambígua, contradictòria; el seu signifi cat, irresoluble, o, per ser exactes, indecidible. I per problematizar-la simple-ment hem hagut de multi-plicar, de superposar els punts de vista. I, en efecte, mirar-la, glossar-la, nomenar-la, implica ja construir-la, interpretar-la. I això encara que la imatge tinga un emisor concret. En ser per-cebuda, passa a la posició d’ob-

jecte, i esdevé multiforme, dis-ponible, perpètuament oberta a nous intents de tancament.

Com són les coses sense nin-gú que les veja, sense ningú que les nomene? Això no ho sap

ningú, ni ho sabrà mai. Jo no-més puc mirar des d’una pers-pectiva física i cultural, i això em veda totes les altres possibles. La meua pròpia perspectiva es modifi ca amb el temps a mesu-ra que nous elements són incor-

porats a l’arxiu de la memòria amb el que els objectes perce-buts es connecten. La percepció és plural i inestable. Però ésser-hi conscient, ja implica una lliçò d’humiltat i també de tolerància,

perquè converteix el diàleg entre iguals quasi en una necessitat si més no me-tafísica. Com són les coses sense que ningú les mire serà sempre un misteri absolut, al nostre costat mateix, aparentment sen-zill però inabastable, ape-nes una part de la radical alienitat del món que les nostres certituds aparents venen a velar, a dissimu-lar. Però el més prop que estarem de resoldre’l serà a partir d’una superposi-

ció de perspectives. El cubisme en aquest sentit era l’art més realista. Perquè desautomatizar la mirada és tornar a mirar de debò.

Fragment de l’esbós de la falla que ha creat Anna Ruiz.

83

el cavallet albí Per Adela Ruiz

Açò va i era que no era, però que un dia va ser, una estrella que vivia al

fons del mar.Aquesta estrella es deia Isolda.

Era molt brillant, enlluernava en mirar-la. Era molt riallera i deci-dida. Sabia el que havia de fer en cada moment i en cada situació. Tot ho tenia clar.

Tots i cadascun dels seus com-panys marins fruïen de la seua companyia, ja que, sempre tenia paraules amables i alentadores per a tots ells, els animava i els feia la vida agradable. Volia que tots al seu voltant sigueren feli-ços.

Li agradava jugar moltíssim i coneixia perfectament els jocs amb què gaudia cadascú, així que, no discriminava ningú a l’hora de jugar i passar-ho bé.

Amb els peixos de colors feia curses sense tocar el fons marí i, per supost, sempre deixava que guanyara algun d’ells, general-ment el que se sentia trist per alguna raó.

Amb els crancs, també feia curses, però anava cap enrere i arran de terra, removent l’arena del fons del mar; i, com no, feia com que arribava l’última, po-dent arribar-hi la primera. Açò plenava de felicitat als crancs i Isolda ho sabia perfectament.

Amb els llagostins i les gam-bes, es divertia amb el joc de les disfresses i sempre procurava no ser tan original com algun d’ells per tal de no ser la guanyadora. Les gambes i els llagostins eren molt presumits i els encisava anar amb els millors vestits.

L’estrella Isolda jugava fi ns i tot amb les meduses, tan perillo-ses com tothom deia que eren. Però a Isolda, les meduses no li produïen temor, és més, com que li agradava el risc, anava de vegades a buscar-les i elles se sentien felices així, ja que se sen-tien estimades per una estrelleta tan especial.

Un bon dia arribà un cavallet d’un mar molt llunyà. Al cavallet li deien Albí. De seguida Isolda

es va apropar a ell. El va veure sol i no parlava amb ningú.

—Véns de molt lluny, veritat? —li va preguntar Isolda, amb un somrís molt dolç.

—Sí —va contestar el Cava-llet Albí, secament i escorcollant la mirada intensa de l’Estrelleta Isolda.

—Doncs, descansa i després, quan vulgues, o quan et vinga en gana, véns a jugar amb nosaltres —li digué Isolda, sense deixar de somriure-li.

El cavallet Albí es va quedar pensatiu. Dubtava que l’estrelle-ta aquella, que ni tansivol s’havia presentat, estiguera convidant-lo a jugar en aquell mar nou al qual acabava d’arribar i on se sentia fora de lloc.

La veritat era que el cavallet Albí es trobava sol, però no go-sava de donar-se a conéixer per por a no ser acceptat i per temor a ser ferit.

Passà un dia, i un altre, i un al-tre... L’estrelleta Isolda continua-va convidant-lo a jugar. Un dia el

84

cavallet Albí acceptà d’anar-hi.A poc a poc, el cavallet Albí va

anar confi ant més i més en Isol-da. Li contava coses d’ell, d’on venia, el que volia fer, els somnis que tenia, secrets que a ningú no li havia contat mai...

Es feren molt amics i passe-javen i nadaven molt sovint els dos sols per aquell mar que ja li resultava més familiar al cavallet Albí.

L’estrella Isolda es prengué un interés especial pel cavallet Albí, perquè, a més a més, es trobava molt a gust amb ell. Fins i tot, el va portar al seu escull coral·lí preferit; l’escull pel que passeja-va ella sola quan volia meditar, i on no havia portat mai ningú.

Per l’escull es perdien els dos, corrien, s’aturaven, es miraven, s’agafaven i continuaven cami-nant tranquil·lament. Des de fora oferien una bonica estampa: jugaven i ho passaven bé.

Es varen seure en una xicoteta duna d’arena que hi havia entre mig de tot el coral i parlaren.

—Per què m’has fet tant de cas des que vaig arribar ací? —va preguntar el cavallet Albí.

—Perquè et vaig veure sol i molt trist i a mi m’agrada veure

que tots són feliços al meu vol-tant —contestà l’estrella sense dubtar-ho.

—I tu, ets feliç tu? —li pre-guntà el cavallet, fi tant-la.

—Saps? —li digué l’estrella—, jo sóc feliç si al meu voltant veig felicitat. Ets tu feliç ara, Albí?

—Amb tu em trobe a gust. A més a més, ja no estranye tant el mar d’on vinc, i, aquest mar, el teu mar, ja no em resulta tan estrany ni rar com quan vaig ar-ribar-hi —contestà el cavallet i continuà parlant—. Pense que seria capaç fi ns i tot d’explorar altres mars i oceans i que no em quedaria ja mai més apartat dels qui en el meu camí trobara.

—Veus? Em trobe contenta només d’escoltar-te tan animat com estàs —el va tallar l’estre-lla—. Quan et trobes decaigut i vulgues animar-te, sols has de pensar en mi i en la felicitat que jo sent quan tu et trobes bé.

Sortiren els dos de l’escull coral·lí i mamprengueren la tor-nada a l’explanada on vivien els llagostins, les gambes, els crancs i la resta d’amiguets i coneguts d’Isolda, i que ara, també ho eren del cavallet Albí, gràcies a ella.

Anaven caminant els dos

junts, un al costat de l’altre, però en un moment donat, Isolda es quedà endarrerida i va indicar al cavallet que seguira endavant i que s’unira al grup d’amics que es veia davant d’ells.

El cavallet Albí es quedà mi-rant-la fi xament. No entenia el perquè d’aquella decisió. No obstant, va fer-li cas, sense dei-xar de mirar-la.

De sobte, Isolda començà a pegar voltes i voltes i a nadar cap a la superfície.

El cavallet va seguir-la i guai-tà el cap fora del blau de la mar. Estava atònit, no es podia creure el que estava veient: Isolda con-tinuava pujant i pujant, estava enlairant-se fi ns que se situà allà dalt, al cel, al costat de la Lluna i la resta d’estrelles, però ella era la que més brillava.

Des del cel, Isolda li va cucar l’ull al cavallet Albí. Ell li va som-riure i s’enfonsà cap a l’explana-da dels seus amiguets marins.

Albí comprengué que, mal-grat la distància, Isolda i ell sem-pre estarien units per un fi l molt important: havien conegut la fe-licitat junts.

85

anna ruizdes de la talaia

86

Anna Ruiz - “Acció”, 2006

Anna Ruiz - “Reacció”, 2006

87

Estudis realitzats:

Llicenciada en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València. 2001- 2006. Cinquè curs d’Història de l’Art en la Universitat de València. Primer curs d’Arts aplicades a l’ escultura en l’Escola d’Art de Salamanca.

Beques:

Beca Erasmus en la Accademia di Belle Arti di Palermo durant nou mesos.

Simposis:

Simposi d’escultura en pedra a Villamayor, Salamanca. Maig 2007. Simposi de talla en fusta a Ossana (Trento), Italia. Agost 2007.

Exposicions realitzades:• Participació col·lectiva Cabanyal Portes obertes en l’instal·lació ÈXODE, València, 2000-01• Participació col·lectiva, ÈXODE, en Art Públic- Universitat Pública, València, 2000-2001• Realització de la falla infantil de Quart-Palomar, 2002• Exposició col·lectiva d’artistes; ART ACTUAL-DIVERSITAT CULTURAL, a la sala La Nau, 2003• Exposició col·lectiva d’escultures en pedra; MATÈRIES, casa de Cultura d’Algemesí, València, 2003 • Exposició individual de dibuixos, DIARI A PALERMO. local Le cupolette, Palermo, Sicilia. 2004• Exposició col·lectiva d’escultures en metal; ES-CULTURA, Casa de Cultura de Burjassot. 2005• Exposició col·lectiva Col·legi Major Gal·leo Gal·lei, 2005• Bienal de Buñol. 2005• Participació col·lectiva Cabanyal Portes obertes. Escultura de plàstic unfl able. 2005 • Participació col·lectiva a la Plaça de la Verge en el dia mundial del SIDA. “Palabras cruzadas”, 2005 • Exposició col·lectiva sala de la Llotgeta, la CAM. NOUS. 2006.• Bienal de Segorve, 2006.• Exposició col·lectiva “Creadoras solidarias con Rudraksha”, Sala Thesaurus, Universitat de València, 2006• Escultura sel·leccionada per a la exposició, FIGURAMA 2006, Praga, Republica Checa.• Escultura sel·leccionada per a la Internazionale XII BIENALE di SCULTURA di CARRARA, Italia. 2006• Simposi d’escultura en pedra a Villamayor, Salamanca. Maig 2007• Simposi de talla en fusta a Ossana (Trento), Italia. Agost 2007• Exposici7 sel·leccionada al Castell de Vila de Sax, Alacant. 2007• Realització de la Falla infantil Mossen Sorell-Corona. 2008• Escultura seleccionada per a l’Espai Trobat, XVII. Benissa, Alacant. 2008

curri

culum

88

Anna Ruiz - “Sense títol”, 2002Anna Ruiz - “Odalisca”, 2005

89

Anna Ruiz - “Alterego”, 2007

Anna Ruiz - “Joguina”, 2006

90

“Volia que tinguera un color molt lluminós.”

Anna Ruiz explica:

“El material que més m’agrada treballar és la fusta, malgrat que té les seues difi cultats.”

“A diferència de les galeries, les obres al carrer obliguen trobar-se-les sense voluntat.”

“Comprenc que moltes de les escultures que faig semblen falles; el caràcter valen-cià ens fa associar-ho; qualsevol escultura pública ens sembla una falla.”

“Fer falles no és sols un treball, és una eixida per a un llenguatge artístic.”

“Vull fer falles, malgrat que és un treball molt dur, les peces amb les que es treballa són molt grans, i és cansat.”

“Esta falla tracta de envoltar la teoria de Heidegger; desocultar l’essència de les coses.”

“Estem mirant una talaia que precisament està per a mirar.”

“Per molt senzilla que semble, esta fa-lla té molta més ex-plicació que qualse-vol altra; m’agrada que la gent es pare i mire.”

“És una falla; una obra feta per a desa-paréixer, i m’agrada que siga així.”

91

falla

200

9Anna Ruiz - “Talaia”

92

DIBUIXOS AL VOLTANT DE “COM A SARDINES EN LLANDA”

Per Giovanni Nardin

94

Giovanni Nardin

95

falla

infa

ntil 2

009

Anna Ruiz - “Com a Sardines en Llanda”

96

Vaig a contar-vos un conte que va de pares a fi lls, d’avis a néts, de boca a orella. Una història mai es-crita fi ns avui considerada ja una llegenda.

Tot comença amb un vaixell que sol pescar pel mar Mediterrani, a la mateixa distància entre Espanya i Itàlia.

Aquest no és un vaixell fantàstic, de tripulants aventurers, de valuo-sos herois o pirates. Aquest es un vaixell conduit per un mariner vell, gras i autoritari, que compta amb una desena d’homes que surten de casa molt prompte al matí per pas-sar-se el dia pescant, ploga, neve o faça un sol de mil dimonis. El vaixell

està equipat amb uns poderosos contenidors on els forts braços dels mariners aboquen les xarxes plenes de peixos vius. N’hi ha uns conte-nidors més grans i uns altres més menuts, depenent del tamany dels peixos. Després tots aquests peixos s’emporten a una nau a les afores de la ciutat, on una empresa de conserves, presidida per un home vell, gras i autoritari, els empaqueta a recipients metàl·lics que es vénen als supermercats del país.

Com vos haureu adonat, aquest no pareix un vaixell especial. Però en realitat ho és. I és que compta amb un tripulant extraordinari. Es tracta d’un gat. Però no un gat qualsevol.

És un gat valencià i faller.Aquest gat entremaliat viu al port

i li agrada pujar al vaixell quan cap mariner el veu i estar-se al costat del contenidor menut, el de les sardi-nes, observant els cossos d’aquests pobres peixos agitar-se en violència els uns contra els altres. Fins ara era només espectador, però porta dies rumiant alguna cosa.

Així, un dia tempestuós, de ma-rejada viva, mentre els mariners feien altres coses, el gat s’acosta sigil·losament a la xarxa i sense pensar-s’ho dues vegades s’enfi la al contenidor i intenta alcançar un peix, amb tan mala sort que en-ganxa la xarxa. Ja està pensant en

PEIXOS

Per Marina Meri

97

el suculent banquet de sardines, quan la xarxa comença a trencar-se i totes les sardines comencen a sortir davant la perplexa mirada del gat. En eixe moment, el vaixell és sacudit en força per l’aigua i totes les sardines s’avoquen a la mar i tornen a ser lliures. El gat mira uns instants el fruit de les seues espe-rances, però no tarda en anar-se’n i amagar-se, abans que els mariners descobreixen el que ha passat.

Però ara la història continua en altres protagonistes, els vertaders protagonistes. Ara són les sardines, les que una vegada a la mar, lliures altra vegada, encara no s’adonen de la sort que han tingut de ser allibe-

rades, sense voler, pel gat. Moltes de les seues conegudes han tin-gut pitjor sort i mai les han tornat a veure. Ara elles, allí, contentes, no saben que fer, senten que han tornat a néixer. La més vella i sàvia de totes fa una proposta que no po-den rebutjar: dirigir-se cap a l’illa de Sardenya, la seua llar, la llar de totes les sardines del món, el seu destí fi nal. Així que decideixen anar cap allà a celebrar la seva nova vida, com sardines lliures.

Després d’un dur viatge de diver-sos dies, les valentes sardines guia-des per Corona, que és el nom de la líder, arriben a la fi a la costa de Sardenya i s’establixen allí per pas-

sar la resta dels seus dies. Els habi-tants de Sardenya, que s’adonen de l’augment de la població de sardi-nes (que per altra banda, sempre ha sigut molt nombrosa), decideixen celebrar a partir d’aleshores una festa en el seu honor.

I és així com, tots els anys, l’últim dia del curs, els xiquets dels poblets costaners de Sardenya es disfressen de sardines, recordant aqueix dia en el que, per un descuit del gat, un grup de valentes sardines acon-seguiren la llibertat. I ara tenen un monument faller.

falleres majorsdes de la talaia

2009, un any molt especial, en què la Falla Corona no té una fallera major, sinó quatre. Quatre visions des de la talaia de la festa. Qua-tre punts de mira de quatre dones joves que durant un any van representar la nostra co-missió, hui formen part de la comissió directi-va i repetiran l’experiència de protagonitzar els moments més especials del programa faller.

100

Vanesa Muñoz i López Grettel Más i Gómez

1999 [...] 2009 2005 [...] 2009

101

Ruth Más i Gómez Alícia Cerveró i Fornés

2006 [...] 2009 2007 [...] 2009

102

«L’any del meu regnat va ser berlanguià en tots els aspectes; vaig gaudir molt.»

«Ser Fallera Major va ser l’oportunitat de viure de la manera més intensa la festa que he mamat des de xicoteta.»

«Per a mi ser Fallera Major va significar aconse-guir un somni que hi havia anhelat durant tota la meua vida.»

«El millor del meu any va ser adonar-me de tot allò que fan els fallers per fer del teu any el més especial.»

qu4tre recordsqu4tre falleres majors

Vanesa Muñoz i López

Grettel Más i Gómez

Ruth Más i Gómez

Alícia Cerveró i Fornés

103

falleres majors infantils

Andrea Gómez i Zanón Alejandra chisbert i climen

2006 [...] 20092005 [...] 2009

104

comissió infantil

108

Daphne BARCENAS FERNANDEZ, Alejandra y Natalia CHISBERT CLIMEN, Ariadna y Helena CHUST SALCEDO, Ramón y Francisco CISCAR DELHOM, Patricia y Diego ESPINOSA CIVE-RA, Paula Xinting GALCERA JUAN, Jose Luis y Carla GARAY NAVARRO, Alejandro y Germán GOMEZ CHULIO, Andrea y Javier GOMEZ ZANON, Ismael e Ignacio HOMEDES SABATER, Ana Maria IBAÑEZ BERLANGA, Paula y Celia LA RODA GOMEZ, Carles LLUESMA SALVA-DOR, Pablo MONTERO LIERN, David y Alberto NAVARRO SEGURA, Amparo y Miguel OLTRA GARRO, Arantxa Daocai ORTEGA JUAN, Marcos y Nerea PARRA LIERN, Ester RIBES JAREÑO, Alejandro y David ROSSO ESPINOSA, Carla y Jorge SABATER MARTINEZ, Carlos SANCHEZ MARCO, Miguel y Mari Carmen VILLAR GONZALEZ, Adrian Raistlin GARAY LUCERO, Tobías MIRÓ FERNÁNDEZ, Marta, Jose Luis y Guillermo GRAU PERALES, Vega y Alejandro MARTÍ-NEZ GARCÍA, Marta URRUTIA HERNÁNDEZ, Tania NAVARRO SANCHISm, Alba SALVADOR CHULIO, Lorena FERNANDEZ DUARTE, Andrea CORTIJO GASCO.

fem coronaco

miss

ió in

fant

il

Andrea ALBIÑANA SABATER, Ramón ANDUJAR CERVERA, Mónica BAIXAULI ROS, Manuel BARBERA VALERA, Juan BARCE-NAS PRIETO, Carmen CALERO PEREZ, Mª Amparo CARBONELL ESTEVE, Mª Dolores CASTELLO ONRUBIA, Maruja CELDA VERA, Pepita CELDA VERA, Alicia CERVERO FORNES, Desamparados CERVERO FORNES, Juan Vicente CERVERO NAVARRO, Silvia CHULIO CELDA, Veronica CHULIO CELDA, Mª Carmen CHULIO CELDA, Enrique CHULIO MENGUAL, Manolo CHUST CODOÑER, Ramon CISCAR SERNA, Andrea CLIMEN IBAÑEZ, Jose Federico CLIMEN NAVARRO, Inmaculada CLIMEN NA-VARRO, Luis CORTIJO GILABERT, Ascension CRESPO GARCIA, Paqui DELHOM FERRANDIS, Saturnino ESPINOSA FAYOS, Laura FERNANDEZ CELDA, Mª Carmen FORNES MUÑOZ, Jose Luis GALCERA MARTINEZ, Alberto GALLEGO FERNANDEZ, Susana GALLEGO VILLALBA, Vicente GARAY CABO, Alberto GARAY CABO, Yolanda GARAY CABO, Laura GARAYLAGE, Car-men GARAYLAGE, Vicente GARCIA GUIMERÁ, Conchin GARCIA SAMPER, Angelita GARCIA SANCHIS, Ramon GARRO GIL, Silvia GARRO OLTRA, Mª Nieves GASCÓ FUSTER, Margarita GOMEZ ESPINOSA, Javier GOMEZ GOMEZ, Raquel GOMEZ GOMEZ, Mª Carmen GONZALEZ CRUZ, Iván IBAÑEZ BERLANGA, Mª Carmen IBAÑEZ GARCIA, Jose IBAÑEZ GARCIA, Juan Luis IBAÑEZ GARCIA, Desamparados JAREÑO PEREZ, Mª Luisa JUAN MESTRE, Yolanda JUAN MESTRE, Miguel JUAN SABATER, Mª Ángel LA RODA FORNÁS, Puri LAGE COLMENERO, Corona LAGE COLMENERO, Jose Vicente LANZUELA ROCHER, Francisco LIERN BIGORRA, Héctor LIERN GARCIA, Laura MARCO HERNÁNDEZ, Rafael MARTI GARCIA, Federico MARTINEZ MARTINEZ, Nieves MARTINEZ VILA, Antonio MAS GARRIGOS, Ruth MAS GOMEZ, Grettel MAS GOMEZ, Rosa MAUPOEY GARCIA, Jose Luis MERI VILADOMAT, Isabel MERI ABAD, Marina MERI ABAD, Fernando MORALES CHECA, Va-nessa MUÑOZ LOPEZ, Paula NAVARRO FERRER, Patricia NAVARRO PEIRO, Miguel Angel OLTRA CATALA, Mª Josefa OLTRA CORTELL, Maria Vicenta PASCUAL AGUAR, Miguel Ángel PEREZ OLMOS, Jose Manuel RIBES GARCIA, Néstor RIBES JA-REÑO, Maria RODENAS CARBONELL, Marta RODENAS CARBONELL, Pedro RODENAS FUENTES, Oscar RODRIGUEZ ATANES, Ascension RUBIO CRESPO, Víctor SANCHEZ ALEPUZ, Luis Francisco SERRATE IBAÑEZ, Rubén TELLO SANCHEZ, Carlos TOMAS FORTEA, Pedro Antonio VILLAR MONTAÑES, Milagros ZANON ZANON

com

issió

109

programa d’actesFalleres i fallers de Corona, com resa el nos-tre himne Les Falles han començat (o quasi) què alegria i què emoció! I per tal que les gau-diu a cor que vols la directiva d’esta comissió fallera ha elaborat un esbós de programació fa-llera que tot seguit et revelem.

Ara bé, abans de tot cal advertir que les Falles, com a festa mediterrània que és, es caracteritzen, entre d’altres peculiaritats, per la improvisació i la inspiració. És per este fet pel qual tan sols podem oferir un esbós de programació i no un programa d’actes defi nitiu. La relació d’activitats que llegireu a continuació és de caràcter provi-sional, pot estar exposada a qualsevol inclusió o anul·lació d’actes, així com, un canvi d’horari. Però, podeu dormir tranquils ja que la més mí-nima variació la trobareu exposada, amb temps, al tauló d’anuncis, el nostre tro d’avís.

Dit tot açò, vos deixem amb l’esbós de progra-mació d’actes pensat per a les Falles de 2009.

21 FEBRERA una hora per determinar, concentració de fallers i falleres al casal per tal de pas-sejar vestits amb indumentària valencia-na i al compàs de la música. És a dir, ens anirem de cercavila pels carrers del Car-me i així tothom s’assabentarà que anem a presentar a les nostres falleres majors.Un cop acabada la cercavila acudirem al col·legi Iale ( L’Eliana), lloc on gaudirem de l’acte de presentació de les nos-tres falleres majors; senyoreta Gret-tel Mas i Gómez, senyoreta Ruth Mas i Gómez, senyoreta Vanesa Muñoz i López i senyoreta Alícia Cerveró i Fornés i les xiquetes; Alejandra Chisbert Climen i Andrea Gómez Zanón.

dissabte

110

22 FEBREREl dia començarà amb les darreres es-purnes de la presentació. Una vegada acabe l’acte tenim dos opcions o bé ens anem a prendre qualsevol cosa calenteta al casal o bé ens anem a descansar però el que hem de tenir clar és que a les cinc del matí hem d’acudir al casal per tal de començar els preparatius de la desper-tà del dia de la Crida.

Ja descansadets i amb bona fam ens ad-juntàrem a taula al casal i degustarem un saborós dinar que a hores d’ara no sabem en que consistirà però que assegurem que vos serà de bon profi t. A la sobretaula jugarem al truc, al dominó, al trivial, dor-mirem la migdiada o veurem el partit de futbol de la Premiere que facen però cap allà les set i mitja ens anirem, tots ple-gats, d’excursió a les Torres de Serrans per presenciar la Crida. Un cop la falle-ra major de València done la benvinguda a les Falles d’enguany ja estarem lliures d’anar a casa a descansar d’este esgota-dor, però faller i apassionant, cap de se-tmana.

27 FEBRERA les deu de la nit sopar al casal de la falla i acte seguit celebració d’una junta general extraordinària.

28 FEBRERPer primera vegada a la història de la nostra comissió celebrarem el cap d’any faller. Després d’un soparet al casal, or-ganitzarem una original i divertida feste-ta per donar-li la benvinguda al mes de març.

diumenge

divendres

dissabte

111

1 MARÇ

2 MARÇ

3 MARÇ

4 MARÇ

5 MARÇ

6 MARÇ

7 MARÇ

A les catorze hores a la Plaça de l’Ajuntament vos podeu llevar el mono amb la primera mascletà a càrrec de la pirotècnia Penyarroja.

Aquell a qui el treball li ho permeta pot anar a la Plaça de l’Ajuntament. De segur que la pirotècnia Gori llançarà una mascle-tà a les dos de la vespra-da. A les 19:00 de la ves-prada a la sala d’actes de la FNAC presentarem el llibret de la falla.

La Plaça de l’Ajuntament estarà plena de gom a gom cap a les dos de la vesprada, sembla que la pirotècnia Zamorano Ca-baller dispara una mas-cletà.

A la Plaça de l’Ajuntament a les catorze hores d’un quatre de març es sent allò de senyor piro-tècnic pot començar la mascle-tà. Hui a càrrec de la pirotècnia Pirofantasia.

Amb l’incomparable sabor d’una Amstel ben fresqueta la mascletà de la pirotècnia Fe-rrández és encara més especta-cular.

Quan passen uns deu minuts de les dos de la vesprada al al-taveus del balcó de l’ajuntament sonarà Vicente Ramírez i la seua València en Fallas acompanyada pels aplaudiments en honor a al pirotècnia Benlloch–Martínez que acabarà de disparar una mascletà. Cap a les deu de la nit sopar de cistella al casal de la fa-lla, després junta general.

Primer dissabte de mascletà heu d’espavilar per trobar un bon lloc, com sempre a la Plaça de l’Ajuntament. Hui serà el torn de la pirotècnia Germans Caballer. Si encara teniu més ganes de trons a les sis de la vesprada a la platja de les So-rres, mascletà napolitana a càrrec de la pirotècnia R. Parente.

diumenge

dilluns

dimarts

dimecres

dijous

divendres

dissabte

112

8 MARÇDia de la Dona, hui a la Plaça de l’Ajuntament és una senyora, de la pi-rotècnia Martí, l’encarregada de començar la mascletà. A les dos i mitja degustarem un esplèndid dinar al casal de la falla en honor a les dones de la comissió, després, a la sobretaula, jugarem al truc, al dominó, al trivial... fi ns que ens anem d’excursió a l’exposició del ninot.9 MARÇ

Els dilluns són dies odiosos però un dilluns amb mascletà és diferent. Com sempre a les dos de la vesprada a la Plaça de l’Ajun-tament. La dispararà la pirotècnia Zarzoso.

10 MARÇPrimer sona el tro d’avís , després els trons i carcasses i l’aire es torna gris del carrer als terrats gràcies a la mascletà de la pirotècnia Borreda.11 MARÇ Un dia més a la Plaça de l’Ajuntament

i a l’hora tradicional podem ser tes-timonis de com tremola el terra per culpa d’una mascletà de la pirotècnia Tomàs.

12 MARÇ Per si hi ha dubtes els cartell anunciador ho diu ben clar: “ Falles de València festes d’in-terés turístic del 12 al 19 de març”. I que millor per a ce-lebrar-ho que acudir a viure la mascletà de la pirotècnia Pi-roquiles. A un hora per deter-minar, presumiblement per la nit, acudirem al casal per tal de tallar el carrer i començar amb els preparatius de l’en-velat.

13 MARÇ Tanquen escoles, tanquen instituts i molts agafem vacances. He dit vacances? Durant el dia de hui comen-çarà la plantà del cadafal gran. A les dos del migdia hi haurà mascletà dispara-da pels alzirenys Crespo a la Plaça de l’Ajuntament i a les deu de la nit sopar de cis-tella a la falla, tot seguit ce-lebració d’una junta general i/o tasques de tot tipus.

diumenge

dilluns

dimarts

dimecres

dijous divendres

113

14 MARÇ

15 MARÇ

Hui viurem un dels dies més intensos de les festes d’enguany. Al llarg del dia es treballarà envers la plantà del cadafal infantil i del gran però, a banda, cap a la una del migdia tindrà lloc la disparada d’una traca de caramels, la nostra contribució a les activitats de la pla-taforma Carme t’estime. L’acte comptarà amb la pre-sència de la fallera major infantil de València la xiqueta Maria Berbel Fernández. Acte seguit, oferirem als nos-tres fallers d’honor una paella a l’envelat. Per la vespra-da, descansarem dels nostres treballs, i acompanyarem a la comissió infantil a l’envelat de Nuevo Centro per tal que arreplegue el ninot infantil que Anna Ruiz ha presentat a l’exposició del ninot. Un cop prenem forces a l’envelat amb un energètic sopar de cistella crema-rem adrenalina ballant al ritme de la música del nostre estimat punxa-discos, Rafa Miralles. Per cert, hui crec que no hi ha temps d’anar a la mascletà i això que la llança El Portugués.

El dia quinze de març és per molts els més esperat de l’any; el dia de la plantà. Jornada que començarà amb la tradicional plantà infantil, a les huit, i el corresponent esmorzar, després continuarem amb les tasques de la plantà del monument gran. A migdia tindrà lloc un arròs amb fesols i naps per tal d’agraïr als nostres fallers d’honor la seua col.laboració. Per la vesprada oferirem un berenar per als infantils en el que s’entregaran insígnies i recompenses. A una hora indeterminada de la vesprada farem un tomb per l’exposició del ninot i recollirem el ninot que Anna Ruiz ha proposat enguany per a l’indult. A les deu de la nit, a l’envelat, tradicional sopar de la plantà i entrega d’insignes i recompen-ses a qui li corresponga.

dissabte

diumenge

114

A les dos de la vesprada mascletà a la Plaça de l’Ajuntament disparada per la pirotècnia Turís i mitja hora després dinarem un deliciós arròs a banda a l’envelat de la falla. Per la vesprada, a un hora per determinar i si el dia anterior hem estat agraciats amb algun premi del cadafal infantil anirem de cercavila a arreplegar el palet corresponent. Sinó som creedors de cap premi no hi haurà cap cercavila i seria una pena però organitzaríem jocs infantils al carrer. Com totes les vesprades de Falles a l’envelat hi haurà berenar per als xiquets i després quan les agulles dels rellotges marquen les deu sopar de cistella amb un somriure a la boca. Un cop feta la digestió, ball fi ns que ens tanquen la paradeta.

16 MARÇ

17 MARÇ

18 MARÇ

Si el dia anterior el jurat ho ha cregut oportú, a una hora per determinar del matí iniciarem una cercavila que ens durà a la Plaça de l’Ajuntament on arreplegarem algun pa-let. Si no cau cap premi alguna cosa inventarem. A les dos de la vesprada forta mascletà a la Plaça de l’Ajuntament llançada per la pirotècnia Caballer i amb el fum a la gola corrent a l’envelat ja que a les dos i mitja gaudirem d’un bon dinar que hi constarà de pollastre amb creïlles. Per la vesprada els xiquets i xiquetes ho passaran d’allò més bé al parc infantil que es muntarà a peu de cadafal. Com de forces anirem justos recuperarem energies al sopar de cis-tella, a les deu i a l’envelat. I amb les energies recarregades no tindrem cap excusa per no gaudir del ball de la nit.

A un hora per determinar cercavila fotogrà-fi ca per un lloc típic de València. A les dos i mitja dinarem a l’envelat, llom amb guarnició, i mitja hora abans es disparà una mascletà a la Plaça de l’Ajuntament a càrrec de la pirotècnia Valenciana. Per la vesprada els nostres infantils berenaran a l’envelat i, després, a les huit de la vesprada ens concentrarem a les portes del casal per tal d’iniciar els preparatius de l’ofrena de fl ors a la Mare de Déu dels Desemparats. Enguany, hem d’estar al carrer Sant Vicent a les nou i mitja de la nit. Quan tornem de l’ofrena ens canviarem i ballarem fi ns caure al terra amb la festa de la música de la teua vida. Durant els dies previs tots triarem una cançó cadascú per tal que sone en esta nit tan espe-cial on esperem que convideu a tots els amics i amigues que podeu per tal de plenar el carrer d’alegria i diversió.

dilluns

dimarts

dimecres

115

19 MARÇ

No cal ser mol llest per saber que hui és el dia de Sant Josep. Com és tradició, la jornada començarà amb una sorollosa despertà, després, a un hora per determinar, acudirem a l’església a escoltar missa en honor a sant Josep. Tot seguit cercavila. A les dos del migdia dar-rera mascletà de l’any, a la Plaça de l’Ajun-tament, com no. Hui l’honor recaurà en la pirotècnia Ricasa (Ricardo Caballer). Mitja hora després, paella, café i tertúlia a l’en-velat de la falla. A les sis de la vesprada, cavalcada del foc pel carrer Colom. El foc pren els carrers de la ciutat de València, els millors dimoniets i mestres del foc de la nostra contornada estan preparats per acompanyar-lo. Un espectacle grandiós on com sabeu els fallers de la falla Co-rona que ho desitgen podran participar de voluntaris. A les nou de la nit cremà de la falla infantil i quan ja sigui cendra iniciarem a l’envelat el sopar de la nit de la cremà, sopar que acabarà amb brindis preludi de la posterior cremà. A un hora indeterminada cremarem la nostra falla número 149 de la seua història. I ara sí, descans i fi ns l’any que ve!

dijous

116

armando serraAls fallers d’honor

publicitat

ArracadesIndumentària Valenciana

Carrer Beltrán Bigorra, 9-B46003 València Tel. 96 391 63 11

Tot en ArtMaterials per a Belles Arts

Carrer Carrer Corona, 35 baix Tel. 963917265. www.totenart.com

[email protected]

Pedro SorianoPintures - Restauració - Ferreteria

Des de 1914

Carrer dels Serrans, 3146003 València

Tel. 963914187 / 963912088 [email protected]

FalomirPintures - Societat Limitada

Carrer Sant Roc, 17112004 Castelló Tel. 964250427

Laura RodzJoies de disseny

Carrer Corona, 5

Tel. 963156394

Lluna EstilismeLaura Fernández

Carrer Pare Manjón, 6 Baix esquerra(Cantonada amb Carrer Túria)

Tel. 963322950

Món BlauTintoreries Ecològiques amb Sistema americà

Carrer Beltrán Bigorra, 47

InlevalServeis immboliaris des de 1989.

La teua immboliaria de sempre. Ara més que mai.

Ofi cina València: C/ Beltran Bigorra, 7 baix. (963915994). Ofi cina: Meliana C/ Indústria, 4 baix. (961494920)

DoritaForn, Pastisseria i Cafeteria

C/ Guillem de Castro, 104. C/ Túria, 31

Farmàciai Anàlisis Clínics

Lda. Maria Barrios Herrera. Lda. Amparo Burguet Vila.

Formulació magistral. Dermofarmàcia. Ortopèdia.

C/ Guillem de Castro, 108. Tlf: 963910969

PaqueteriaPilar

Paqueteria i Merceria

Mª Pilar Tornero PiquerasPlaça de Mossén Sorell, 11. Tlf: 963912845

Tasca Corona 7Restaurant

C/ Corona 7. Tlf: 963926366.

Flor d’AiguaTaller de Gravat Artesanal

Carrer De Baix, 31València


Entrepans i amanides. Carrer De Baix, 38

Entrepans i amanides. Carrer De Baix, 38

Tel. 963154494València

AreggalSabateria

Carrer de Dalt, 24València


Plaça Mossén Sorell, 8. Tlf: 963913388

La CadenaForn i Pastisseria.

Especialitat en pastes caseres.

ViadelCarnisseria - Pollastreria Embotits - Delicatessen

Mercat Central, parada 98Mercat de Castella, parades 56 i 66

Mercat de Mossén Sorell, de la 39 a la 49.

Tlf: 663044952- 663044947-663044978.

www.carnesviadel.comMª Pilar Tornero Piqueras

Plaça de Mossén Sorell, 11. Tlf: 963912845

Mercat de Mossén Sorell, lloc 51 - 53. Tlf: 963918878

Encarnita & RafaPeixcateria. Fresc i congelat.

Mercat de Mossén SorellAssociació Mercat Mossén Sorell i el voltant comercial

Amb extensa varietat de productes. Servei de qualitat.Plaça de Mossén Sorell, València

Carmelo García LlorcaPintes i adreços

Carrer Doctor Sanchis Bergon, 21. Tel. 963913759. [email protected]

www.garciallorca.com

Administración de Loterías 17

Servicio a domicilio para colectivos y empresas

Carrer Guillem de Castro, 17Davant l’edifi ci d’Hisenda

46007 València

[email protected]. 963529532


BAZAR ESOTÉRICOLIBRERÍA

C/. Roger de Flor 2 - VALENCIA

FÁBRICA DE HARINAS

Fábrica y Ofi cinas:SAN VICENTE MASTIR, 271 - 46017 VALENCIA

TEL. 96 377 11 46 (c. automático) - 96 377 00 21

Cerrajería Gómez, S.L.

- Carpintería y Cerrajería de aluminio- Mamparas de baño- Rejas extensibles- Acristalamientos dobles- Persianas monobloc

C/. Alicante, 2246920 MISLATA (Valencia) - Telf. 96 383 03 14

CERRAJERIA EN GENERALTRABAJOS ARTESANIA

PROYECTOS DECORACION

SUCESOR DE RAFAEL LAFUENTECASA FUNDADA EN 1880

Primado Reig, 37 - 46019 VALENCIATel./Fax 96 365 45 71

SERVICIO INTERFLORA

Juanita Peña

Jorge Juan, 84 - Tel. 363 80 18 - Fax: 363 43 79 - 46100 Burjasot (Valencia)

MODA INTIMA, MERCERIA I LENCERIA

Mª AMPARO

c/ FEDERICO PALLARDÓ, Nº 10 - ALFAFAR - TEL. 649 173 461

VENTA DE MATERIAL PIROTÉCNICO

Talaia 2009

Documents

Transcript of Talaia 2009