Revista Tornaveu 11

I amb

aquest

número més

pàgines i un CD

de música de

regal!

2 Tornaveu

3Tornaveu

Editorial

Equip de redacció:Laia Arnal, Montse Ferrando, Cristina Ferrer, Alejandra Gracia, Alberto Malavia, Gemma Salas, Rut Sol, Maria Sol i l’equip de mestres de l’escola.

Moltes gràcies a tothom que ha col laborat!El Tornaveu és la vostra revista. Si teniu qual-sevol idea per a un proper número envieu-la a la nostra adreça electrònica:

[email protected] una versió electrònica del Tornaveu al bloc de l’ampa:

http://ampacervantes.blogspot.com/

Editorial. 3Lletra menuda - Jocs Florals’12 4Tallem! Bona? Bona 16El fenomen “berenar quinzenal” 17Pòster central - Foto família 18El nostre barri 20Aprèn a nedar 23

Explica’m què fas... 24Dansa, dansa dansa ARA! 27L’educació a debat 28Prou retallar! 31Com va anar la Cantània? 32Els meus anys al Cervantes 34Entreteniments 35

SumariL’altre dia un amic ens explicava a

l’equip de redacció una reunió fami-liar a la que havia assistit. A tots ens van venir al cap moments semblants.

Trobades on any rere any es reprodueixen les mateixes situacions, enmig d’un veritable còctel sentimental.

I recordàvem el que no pot faltar mai, el moment estrella: la foto.

A la foto cal que hi surti tothom:

Els més petits, que l’any passat no hi eren. Els més grans, que potser l’any que ve no hi seran. Els parents que veus sovint, els que no veus mai, els que ja els veus prou. Els nouvin-guts, que aporten aire fresc. Els que sempre ho fan tot, els graciosos, els avorrits, els responsables, els agraïts, els divertits, els crítics, els que s’emocionen per tot, els que tot els està bé, els alegres, els distants, els interessants, els amargats... També sempre està present aquell que no ve mai. No, aquest any no ha pogut venir.- et diuen. Com sempre. Llàstima. Al moment de posar per a la foto cal mirar bé on et col•loques. La cosa pot anar per llarg. La família no l’esculls, però el lloc on seure a taula o on et poses a la foto sí que el pots escollir. Potser al costat d’aquell parent que t’agradaria conèixer una mica més? És peri-llós. Al costat hi ha aquell pallissa que sap de tot i sempre dóna lliçons. I allà darrere? Buf, hi ha aquell altre amb qui vàrem discutir l’any passat. I allà? Uix, hi ha el que no para d’ex-plicar acudits dolents... Bah! Tant se val. On sigui. Al capdavall, tots són família!

I és que al fi nal, amb totes les diferències i peculiaritats de cadascú, quan la necessites, la família sempre la tens al costat. Com a la foto.

I ara, si voleu saber de quina família ens parlava el nostre amic... mireu les pàgines centrals d’aquest Tornaveu. Resulta que, probablement, vosaltres també en formeu part, d’aquesta família!

4 Tornaveu

Lletra menuda - Jocs Florals ’12

4 Tornaveu

Tornaveu 5

ELS PEIXOS

ELS PEIXOS ESTAN NEDANT I EL PEIX BIGOTIS TROBA ELS SEUS AMICS.

Luka Rojo - P3

UN NEN

UN NEN ES VA PER-DRE I VA TROBAR UN CINE I VA MIRAR UNA

PEL•LÍCULA.

Ruggero Bougleux - P3

6


6 Tornaveu

L’ESQUIROL I LA PAPALLONA

LA SENYORA DESPISTADA

UN ESQUIROL S’HA

PERDUT AL BOSC I NO TROBA LA SEVA CASA I

UNA PAPALLONA L’AJUDA

Oriol Vives - P4

HI HAVIA UNA VEGADA UNA SENYORA

QUE VA A COMPRAR TARONGES AL MERCAT I NO TENIA DINERS I

VA TORNAR A CASA A PER DINERS I AL FINAL VA PODER COMPRAR

TARONGES.

Clàudia Cots - P4

7Tornaveu Tornaveu 7

HI HAVIA UN OCELL QUE ESTAVA A

DALT D’UN ARBRE, VA VENIR UN ALTRE OCELL QUE LI VA DIR:

CÒRRE QUE PLOURÀ!VAN ANAR A AVISAR A L’ESQUIROL.

L’ESQUIROL VA FER UNA CASETA PER L’ESQUIROL I ELS DOS OCELLS.

CONTE CONTAT, CONTE ACABAT

Nila Talluri - P5

LA NENA AL BOSC

HI HAVIA UNA VEGADA UNA NENA QUE

VIVIA EN EL BOSC. UN DIA VA ANAR A PASSEJAR AMB EL SEU

CAVALL I DE SOBTE VA VENIR UN LLOP I ES VA AMAGAR A DINS D’UN ARBRE.

QUAN VA PASSAR LA NENA , EL LLOP LI VA DIR: ET MENJARÉ!!

LA NENA VA DIR: ON ETS? JO NOMÉS ET SENTO PERÒ NO ET VEIG.

VA SORTIR EL LLOP DE L’ARBRE I LA NENA VA SORTIR CORRENTS AMB EL

SEU CAVALL..

Fatima Hamzi - P5

ELS DOS OCELLS I L’ESQUIROL

8 Tornaveu


8 Tornaveu

LA DULSIRENA QUE TENIA CALOR

FA MOLTS ANYS LA DULSIRENA ESTAVA MOLT TRANQUIL•LA, PERÒ UN DIA ES VA DESPERTAR MOLT ACALORADA, I NO TENIA NI UNA PISCINA, NI UN RIU, NI UN LLAC, NI UN MAR, QUE ÉS EL QUE NECESSITAVA.SE’N VA ANAR A BUSCAR-LO, I NO VA TROBAR AIGUA. ES VA POSAR MOLT TRISTA.VA TROBAR UN OCELLET, I LI VA PREGUNTAR A LA DULSIRENA:- QUÈ ET PASSA?LA DULSIRENA LI VA CONTESTAR QUE TENIA MOLTA CALOR I QUE LI AGRADARIA UNA MICA D’AIGUA.L’OCELLET LI VA DIR QUE ELL LA PODRIA CONDUIR FINS AL MAR.- DE VERITAT? VA CONTESTAR LA DULSIRENA, I TOTS DOS SE’N VAN ANAR FELIÇOS!

Pseudònim: CARLES PI I ROURECategoria: A1Autor: Jan Fresneda - 1er

El CIRC

QUE COMENCI EL CIRC!QUE SURTIN ELS ANIMALSELS HOMES I LES DONES!ELS TRAPEZISTESELS TIGRES I LES PANTERES,ELS LLEONS I LES LLEONES.ELS LLEOPARDSI, ELS ELEFANTS!

FEU TOMBARELLES A L’AIRE!ELS TIGRES QUE SALTINAL CERCLE DE FOC!

ELS CAVALLS QUE SALTIN!LES FOQUES QUE AGAFIN LA PILOTA!QUE COMENCI EL CIRC!

Pseudònim: TIGRE LEROICategoria A1Autora: Ena Ojaos - 1er

9Tornaveu Tornaveu 9

LA PISSARRAHi havia una vegada una pissarra que es deia Vermella perquè era de color vermell i amb taques roses. Ella era diferent a tot el poble de les pissarres, per això li deien així i es reien d’ella. No tenia gaires amics, no-més un guix que també era vermell i per això eren amics.Un dia al matí, la pissarra tenia un bon problema. El problema era que la pissarra i el guix havien canviat de color. Eren taronges amb taques liles i al poble encara es reien més d’ells.Ells van provar de tot, però res. Al fi nal el guix se li va ocórrer que podrien trucar a un metge especialista.

Toc, toc, toc!!!!

- Qui és? - va cridar el guix.- Sóc el metge especialista.- Benvingut. Passi i posi’s còmode - va dir la pissarra.

Van explicar el seu problema al metge.

- He de fer una poció per fer la transformació.... Ja està feta! Una goteta de res i “et voilà”, ja està, tu verda i tu blanc.

- Que us agrada el meu nou look?- va dir la pissarra.- Uauauauauuuuuuuu- van dir la resta de pissarres- Com has canviat de color?- Vaig trucar a un metge especialista, va fer una poció i ara sóc així!

Des d’aquell dia ningú més es va riure de la pissarra al poble de les pissarres.

LA MALETA

Un dia a la maletavaig trobar una samarreta.Vaig buscar per un abrici vaig trobar una foto del meu amic.A la butxaca del pantaló,vaig trobar un bon record.Vaig mirar pel banyadori em vaig trobar una carta d’amor.Regiro els mitjons,i em trobo dos mocadors.A les dues sabatetes,moltes marietesA dins d’un barret,el meu xumet de quan era petitet!A la crema de sol,un cargol;i a les calcetesuna bossa de patatetes.

Pseudònim: Despertador Categoria A2Autora: Martina Hernandez - 2n

Pseudònim MARIETACategoria A2Autora: Yasmin Zaaraoui - 2n

10 Tornaveu


LA PATATA

Sóc una patata i us explicaré la meva vida:La meva mare patata estava a dins d’un sac amb altres mares patates que erentotes amigues seves. Un bon dia, el meu pare, que era un pagès, va dir al sac on era la meva mare, aquesta patata ja té cinc ulls, així que la partirem en cinc trossets i la plantarem a sota terra. Durant molt temps el pagès la va cuidar molt, la regaven cada dia, i fins i tot li va tirar a la terra caca de vaca.I de cadascun d’aquest ulls van començar a créixer les plantes i les arrels.D’aquesta manera vaig néixer jo, i les meves germanes.I quan el pagès em va agafar vaig estar molt i molt contenta de veure el sol.

Pseudònim: LES TORTUGUES.Categoria: B1Autora: Maria Picas - 3er

EL MEU INSTRUMENT

Té tecles blanques i també negres,pot ser de plàstic o de fusta,pot ser de paret o de cua.N’hi ha que sense endollarels pots fer sonar,i d’altres que si no els connectesno sonen les tecles.Sigui com sigui el meu instrumentjo encara estic aprenenti quan toco amb sentimentli agrada a la gent.

Pseudònim: GlaçCategoria: B1Autora: Rita Cots - 3er

Tornaveu 11

LA MÀQUINA DEL TEMPS: JO A BARCINOUn dia vaig sortir a passejar al carrer. I al costat d’una paperera hi havia una màquina del temps. Mai havia vist una cosa així. Me’n vaig anar al passat fa dos mil anys i vaig arribar a Barcino, l’època romana. Era tot molt antic. La gent portava una roba molt diferent a la nostra. Alguns homes no portaven samarreta, només una tela blanca. Les dones portaven un vestit blanc i també portaven una tela blanca, però les dones la portaven al cap. Em vaig trobar amb l’amfi teatre romà, era molt gran. També vaig veure el temple, tenia moltes columnes. Vaig conèixer una nena que es deia Flàvia. Era una nena molt bona i molt llesta. Em va ensenyar Barcino i després vaig anar a casa seva. Era molt gran i molt diferent a la meva. La seva família em mirava com si fos una estranya, perquè era molt diferent a ells, però jo li vaig dir que venia del futur i que no era una estranya. Llavors la Flàvia em va dir: “Perquè no et comprem roba romana?” Jo li vaig respondre que sí. Llavors em vaig posar la roba romana i ja no semblava una estranya. Vaig conèixer a molta gent i a molts nens i vaig jugar molt. M’ho vaig passar molt bé fi ns que la Flàvia em va dir que com ja era de nit que me n’havia d’anar a casa i jo li vaig dir que sí. Em vaig posar dins de la màquina del temps i vaig anar a casa meva. La mare em va dir: “Per què has trigat tant?” Jo li vaig dir: “És una llarga història”.

Pseudònim: SicíliaCategoria B2Autora: Lidia Carmona - 4rt

L’ESPAGUETIBlub blub quines pessigolles fan aquestes bombolles.

Quan estic a l’olla m’espera tota la colla.

Amb un grapat d’aigua i de sal he quedat com cal.

L’espagueti ara al plat com un cuc s’ha enrotllat.

Amb la meva amiga salsa tot ho trasbalsa.

Després de tant girar formatge se m’hi pot posar.

Quan te’l poses a la bocaquin gustet tan deliciós! Sóc més bo que una coca.

No faig mal, però a la boca et queda sang.

Pseudònim: EspaguetiniCategoria B2Autora: Violeta Hernández - 4rt

12 Tornaveu


SALVANT EN BRUNOHi havia una vegada una noia pirata que es deia Raty. Tenia 11 anys. La Raty tenia un mico com a mascota, en Pico. En Pico era el mico més eixerit de tot Hawaii, i això que només tenia 3 mesos.Un dia, passejant per la vora del mar agafant petxines van trobar una ampolla de vidre. La van agafar i van veure que a dins hi havia una nota. La van extreure i van llegir el seu contingut:QUALSEVOL QUE TROBI AQUESTA NOTA SI US PLAU SALVEU-ME. CASTELL ENRIC IX, BRUNO.Quan van acabar de llegir-la la Raty i en Pico van tornar a casa per fer-se la motxilla i anar a salvar el Bruno. Van haver de preparar el veler. Quan van acabar, hi van pujar i van començar el viatge.Al cap d’uns dies van veure terra ferma. Mentre s’apropaven es veia una petita illa amb dues muntanyes peti-tes. En una de les dues hi havia el castell de l’Enric IX. Van arribar a l’illa. El territori era molt i molt bonic... Era una illa preciosa de colors vius i càlids...-Que preciosa!!-Va dir la Raty (és una mica estrany perquè la Raty sempre era molt negativa)-Va, Pico, anem!En arribar a les muntanyes se sentien ordres. Van decidir pujar el més ràpid possible. L’únic problema era que la muntanya era molt alta i difícil de pujar. Quan van ser a dalt del castell van veure un esclau, en Bruno. El van ajudar a sortir de la seva habitació. El pobre només vestia parracs, La Raty li va donar uns pantalons que portava de recanvi.Quan van tornar a casa seva, en Bruno va trobar els seus pares (havia estat segrestat tot un any) i va poder viure amb ells.-Quina coincidència?- va dir sorpresa la Raty, tornant a casa esgotada.

Pseudònim: LogitechCategoria C1Autora: Inés Carballo - 5è

TRANQUIL•LITAT

Quan estic al jardísento el vent acariciant-me.Estic en un altre món;els ocells canten el meu nom

Tota tranquil•la,el sol a la cara.Estic estirada i molt relaxada.

L’aire és pur.Tanco els ulls.i la meva imaginacióvola com un avió.

Pseudònim: La rateta del senyor Cervantes Categoria C1Autora: Anne Sophie Vallvé - 5è

PER QUÈ A MI?Per què a mi?

- Ooaaarrrrrrgggghhh... mmmmmooaaaaammmaaghhhh.- Què deies, Marc, maco?- em cridava la mare des de la cuina mentre preparava els esmorzars.

- Res, marona.

A casa meva tot eren crits, el meu pare, la meva mare i jo. Érem uns mandres. No podíem ni moure’ns una mica per comunicar-nos. Malauradament, el meu pare estava malhumorat aquells dies perquè estava afònic. Haver d’aixecar-se per parlar-nos no l’ alegrava gaire, tot i que era un home fort i bon esportista.

Però què feia jo despert a les 8:00 del matí? Ah sí, era el primer dia de cole! Quines ganes, havia estat tot l’estiu fent res. Res de res. Per fi ja podia gaudir dels dies de col·legi, cosa que no havia fet mai en la meva vida.Tot vestit amb les meves robes preferides i modernes, caminant com un pingüí per culpa de les noves modes de portar els pantalons baixats, fent-me el xulo amb la meva motxilla nova, anava fent esses amb el meu patinet de marca. Vaig creuar la porta de l’escola, tot inspirat per l’ambient de nens, nenes, professors nous a qui poder enganyar... Però quan la vaig veure, la nena dels meus somnis des de P3, el món es va parar, quasi em desmaio. Quasi, però no. Sabeu per què? Perquè em vaig trobar una cara nova i estranya. Era un nen amb la cara una mica deformada. Però no volia perdre el temps amb un nen nou tan estrany. Així que no vaig deixar de mirar el rostre de la Clara. Ja érem a la classe. El temps volava. Jo, en el meu món, on no existia res més que ella, era feliç. Fins que la professora Crostelina va posar el seu gran i lleig cul davant els meus nassos mentre explicava una cosa de la fotosíntesi. Eeeeeeeecccssss! Per un segon volia vomitar, però vaig haver d’empassar el meu propi vòmit per no haver d’expulsar-ho tot en la seva nova faldilla. Tots van començar a riure en veure aquella escena. Crec que mai no ho oblidaré. Ens va començar a explicar sobre el nen nou que havia vist en entrar al cole.- Aquest nen es diu Jaume, és discapacitat. Té “síndrome de Down”- ens explicava xiuxiuejant, quan quasi el nen era dins la classe. El nen va entrar. Era molt rar i parlava estrany.A l’hora de pati, intentava captar una mica l’atenció de les nenes fent sorolls, caminant pel davant fent coses estranyes... Al final no em van quedar més recursos. Només el de tirar la pilota i anar a buscar-la al costat de les nenes. Tirar la pilota... no és la meva especialitat, per això li vaig donar al cap a una d’elles. Que malament que vaig quedar!!!

- Com ha anat el cole? - em van preguntar els pares quan vaig arribar a casa. - Bé, no m’he avorrit tant com a l’estiu. Em va costar dormir. No parava de pensar en el súper error que havia comès en tirar la pilota. Vaig somiar en el preciós moment en què la Clara es reia de mi, quan la Crostelina posava el seu enorme cul a la meva cara. Es reia de mi, no amb mi, però, almenys, l’havia fet riure. No és que tingués ganes d’anar al cole, ni hi volia faltar. L’únic problema era que tenia el llit enganxat al cul. Ja arribava una mica tard, més el temps que discutia amb la meva mare de si em rentava les dents o ja me les havia rentat, hi sumo tres minuts. La veritat és que no me les havia rentat. Però sempre tinc un sentiment que els pares només et volen complicar la vida, i a més em fa molta ràbia quan diuen que quan sigui gran els ho agrairé. Als meus pares només que els faci una carota per demostrar que són uns pesats ja se senten malament. Llavors et diuen, com en aquest cas: - Et crec, però oi que sóc una bona mare?- És com si els manipulés. Al cole, m’he començat a relacionar amb el nen nou, el discapacitat. És molt simpàtic, generós, graciós... Porto tota la meva vida esperant una persona amb bon cor. Aquest nen és especial; no sé, sembla que valori la vida com un tresor. Potser també hauria de començar a fer com ell. Cada cop que estic amb ell, em dic: quina sort que tinc. En aquell moment se m’obliden totes les desgràcies de la meva vida com que sóc un dels nens més gran de l’escola i dels menys respectats, també que totes les nenes pensen que sóc un lluç pallús, un gamarús, un

Tornaveu 13

14 Tornaveu


desgraciat, un maldestre, un cap de pèsol, un sac d’ossos..., que els nens pensen que no sé què és una pilota, que sóc un secall, que d’una bufada me’n vaig volant... Ja m’enteneu. Avui he fet el pallasso. Intentava que la Clara em mirés. Al final he hagut de posar-me a cinc centímetres davant seu perquè em pogués veure. Llavors tothom s’ha pensat que ens faríem un petó. Tots els nens i nenes pensen que he arruïnat la “reputació” de la Clara. Ara ja no em considera com abans. Avui és divendres. El dia que me’n vaig a dinar amb els meus pares. Avui hem anat al restaurant xinès que fa can-tonada amb casa meva. Al principi pensava que era la fi del món perquè m’he trobat la Rosa, la nena dels campa-ments de vela més bonica. Era la fi de món perquè encara tenia la cicatriu que li vaig fer. Segur que es recorda de com se la va fer. A les classes de “Optimist” estàvem fent una mini regata de vela, vaig agafar malament el vent a l’hora de virar i... vaig deixar anar la corda per falta d’equilibri i, apart d’un bon splashhhh, la corda va rascar tot el front de la Rosa. Això era comèdia. Al matí intentava fer que una nena em mirés i a la tarda, que una altra no em veiés. S’asseia a la taula del davant, i estava de cara a mi. Ella mirava cap endavant, i jo m’ajupia. Així tot el dinar fins que els meus pares em van preguntar: - Què fas, Marc?- quan estava apunt de respondre vaig sentir la veu de la Rosa: - Hola Marc!- em suïcidaré, vaig pensar. - Hola Rosa...-Vaig haver de respondre. De sobte es va apropar a mi, em va agafar la mà mirant-me als ulls, i va posar els llavis de peix. Em volia fer un petó!!! Vaig obrir els ulls d’un cop i bruscament em vaig aixecar del llit. Tot havia estat un somni, però jo no ho volia! NO, NO, NO, NO, NO! No podia ser. Llavors se’m va ocórrer una fantàstica idea, probablement la millor de la meva vida! Començaria el dia igual que en el somni, encara que eren les 8:03 del matí. - Ooaaarrrrrrgggghhh... mmmmmooaaaaammmaaghhhh. - Bon dia, Marc.- Cridava la mare des del menjador, ja esmorzant. Definitivament no era igual que en el somni. - Va, ràpid, segur que no vols arribar tard el primer dia de col·legi!- va dir el meu pare. El meu pare no estava afònic! - Quina llauna, segur que és el pitjor dia de la meva vida, segur que començaré el dia pitjor que en el somni, segur que sóc el pitjor ésser que ha creat la natura... - rondinava jo.Sabeu els dies en què desitges ser invisible, o estar malalt, o intentar començar la teva vida un altre cop, o tenir una màquina del temps? Doncs aquest dia era un d’ells.

I sabeu tots aquests que diuen “querer es poder”, que si somies en coses i t’hi dediques pots complir-les... Coses d’aquestes, és fàcil dir-ho, però, a l’hora de fer-ho... Jo, com que em dic Marc i sóc optimista, continuaré fins al final! Crec que m’he motivat una mica...

Pseudònim: DREAMER Categoria C2Autor: Babin Olano - 6è

Tornaveu 15

INSPIRACIÓ?

Les paraules no surten solesa veure quan us n’adonareu!Que la inspiració no ve sola ni a vosaltres ni a cap nen.

En grans poetes somio convertir-me i omplir tots els papers!

Però ni William Hernest sóci Rovert Browning m’agradaria!

Per poder escriure amb soltesa mil poemes a la lluna.

Les paraules no surten solesni per poemes d’amor, llegendes o patiment

la poesia és difícil a la mà del nen

En grans poetes somio convertir-mei deixar enrere aquest cos inexperten Elka Cloke poetessa excel·lent

o Walt Whitman estaria bé.

Les paraules no surten soles però jo he fet un intent

anomenant grans poetes, la inspiració m’ha vingut a la ment.

Pseudònim: Miguel de EsproncedaCategoria C2

Autor: Ramón del Río - 6è

ENHORABONA A TOTS I A TOTES!

TALLEM! Bona? Bona

Una experiència per compartir

Cinema en curs, un projecte compartit per deu escoles i instituts de Catalunya, ensenya a mirar el cinema des d’un altre punt de vista i moltíssimes coses més.

Després de nou mesos, ens hem adonat que la clau d’aquest treball és COMPARTIR. Compar-tim idees entre nosaltres, amb la professional

del cinema, amb l’escola de Bordils, treballs i expe-riències amb tots els centres, comentaris, postres, etc. Com? Principalment a través de tres vies: de debats i converses, del bloc i de les trobades.

A la classe hem compartit fotografies d’espais buits, visionats de minuts Lumière i d’extractes de pel•lícules, converses que ens han afectat, moments en què el món se’ns fa present, localitzacions, diaris de llum, autoretrats...

A través dels blocs hem mostrat els nostres treballs als alumnes d’altres centres i també hem pogut veure el que han fet ells i comentar-ho. Estem especial-ment connectats amb la classe de 6è dels Xiprers, la nostra escola agermanada, amb els qui ens hem escrit més. Si voleu veure el nostre film final, entreu a la pàgina:

http://blocs.xtec.cat/cinemaencurscervantes1112

Les trobades han estat una oportunitat per conèixer gent i fer amics. La primera trobada que vam fer va ser al cinema Verdi Park, on vam veure la pel•lícula francesa Els quatre-cents cops. Aquell dia no vam par-lar gaire amb la resta perquè ens feia molta vergonya. Però el passat dimarts 5 de juny, ens vam trobar per segona vegada, a la Filmoteca de Catalunya. Aquest cop vam passar tot el dia junts. Vam dinar en un jardí

i vam compartir pastissos, galetes, creps... Amb aquest projecte en equip hem après, sobre-tot, a tenir paciència, a posar-nos d’acord, a fer que tots participem, a col•laborar i a fixar-nos en el món que ens envolta. Tot i que una companya de sisè ja ho va dir en un altre article de la Tornaveu, no podem acomiadar-nos sense agrair totes les per-sones que ens han ajudat a aprendre i comprendre el món de la imatge el seu esforç. Moltes gràcies, Meritxell, Estefania, Sergi, Montse i a totes les per-sones de l’associació A Bao A Qu!Esperem que els que vénen darrere nostre tinguin l’oportunitat de fer-ho, ja que ha estat una expe-riència per compartir inoblidable. Una abraçada dels Garrofers!

TALLEM! Bona? Bona.

16

17Tornaveu

El fenomen “berenar quinzenal”

Tothom ha observat que fa uns quants mesos que es produeix al pati de l’escola, alguns divendres, un esdeveniment lúdic de naturalesa multisensorial que hores d’ara ja és conegut amb el nom de fenomen del “berenar quinzenal”. Aquest fenomen, que sorprèn

agradablement petits i grans, s’esdevé amb una regularitat gairebé periòdica cada quinze dies, setmana amunt, setmana avall. Com que no té precedents, la comunitat escolar intenta trobar-hi una explicació. Corre el rumor que el fenomen ha de culminar amb un altre esdeveniment que alguns denominen “sortida de 6è” i d’altres, potser més informats, ano-menen “objectiu Coma-ruga o com aconseguir els 1.500”.L’equip de redacció de la Tornaveu, en el seu afany constant d’oferir als seus lectors no només la informació sinó també l’anàlisi de l’actualitat cervantina, ha elaborat un informe rigorós i d’alta volada periodística sobre aquest fenomen. Una part d’aquest informe us l’oferim ara, en exclusiva, en aquest número de la revista.Alguns testimonis asseguren que tot es va començar a gestar durant el curs 2010/11, ja que recorden vagament converses que es van produir en alguns espais de l’escola relacionades, probablement, amb aquest fenomen. Malauradament, no disposem de les proves documentals que ho podrien demostrar. En canvi, sí que tenim en el nostre poder una conversa gravada el 19 de setembre de 2011, 5 p. m., al pati del Cervantes, que reproduïm a continuació. Les protagonistes són un grup de mares de 6è:Mare 1: Escolteu, sabeu que hi ha una primary school a Denver, Colorado, que es diu Cervantes? També és d’una sola línia, com nosaltres. Seria i-de-al per a l’intercanvi.Mare 2: Doncs jo aquesta tarda he trucat al Cervantes de Manila, he parlat amb el professor de música i li he explicat el nostre projecte d’intercanvi. Li ha semblat ge-ni-al.Mare 3: Noies, ens hem de reunir per explicar totes aquestes idees als altres!Mares 4 i 5: Sí, sí, reunim-nos!Aquest és només un fragment del diàleg que tenim registrat i guardat als nostres arxius i a disposició de qualsevol lector inquiet que estigui interessat a escoltar-lo. Però creiem que es pot demostrar que aquest va ser l’origen de tot, ja que a partir d’aquesta conversa s’ha produït una successió d’esdeveniments que han precipitat l’aparició del fenomen “berenar quinzenal”. A continuació us enumerem, en forma de titular, els més rellevants:- Reunions secretes de pares de 6è en un bar proper a l’escola- Intent de robatori de la recaptació de la festa Tornaveu- Un escamot de mares entren a l’aula de 6è en repetides ocasions- Alumnes disfressats i fent gresca en horari lectiu!- Desapareixen misteriosament els bolígrafs gastats de tot Ciutat Vella- Alguns pares entren a la cuina del Cervantes fora d’horari- Alumnes de 6è comptant diners al despatx de l’AMPA- Què hi fan unes estàtues vivents al pati de l’escola?I a tots aquests esdeveniments encara hi hem d’afegir que el fenomen “be-renar quinzenal” ha arribat a fer una simbiosi amb diades tradicionals del Cervantes, com ara la fi ra de Sant Jordi, o fi ns i tot ha conviscut amb pràcti-ques mai vistes abans, com una emocionant tómbola. Què més pot passar?Arribats en aquest punt només ens podem preguntar: fi ns quan durarà aquest fenomen? Es repetirà els propers cursos? La comunitat escolar està preparada per enfrontar-se a les possibles futures mutacions del fenomen “berenar quinzenal”?

Gemma Pauné

Tots els nens, nenes, mestres, pares, mares i resta de persones que constituïm la gran “Família de l’escola Cervantes”. Curs 11/12

20 Tornaveu

El nostre barri

El Rec Comtal

Una de les preocupacions més grans d’una ciutat és que no falti mai aigua als seus habitants.I és que sense aigua, no hi ha res. Ni habitants, ni ciutat.

A Barcelona, en èpoques de sequera, han arribat a proliferar idees tan curioses i faraòniques com construir depuradores gegants, fer canals quilo-mètrics per dur aigua d’altres països o fi ns i tot portar aigua per mar en immensos vaixells. Fa tres anys, per pal•liar la manca d’aigua, a algú també se li va acudir una idea molt més senzilla, encara que potser no tan efi caç: recuperar aigua del Rec Comtal que en aquell moment es perdia ja que, després del seu recorregut pel barri de Vallbona, desaiguava al mateix riu d’allà on havia sortit, el Besos, sense haver-la aprofi tat.

Però anem als orígens. Ja els romans van tenir clar que calia construir aqüeductes per abastir d’aigua Barcino. Encara podem veure en algunes places restes d’aquestes infraestructures hidràuliques que feien arribar aigua des de diversos punts (fonts de Collsero-la, Montjuïc, riu Besòs...). Uns quants segles més tard, al segle X, el comte Miró (o Mir), sembla que, aprofi tant les restes d’alguna antiga sèquia

romana, féu construir una conducció per fer venir aigua del riu Besos. Se l’anomenà el Rec Comtal. D’aquí ve el nom de carrers com Regomir (con-tracció de Rec d’en Mir), Rec, Rec Comtal o de la parròquia de Sant Cugat del Rec.

En aquell temps l’aigua era necessària per beure i per a ús domèstic, però també per regar horts, per a fer anar molins (energia hidràulica) i per a certes activitats artesanals com les fargues de ferro o les relacionades amb el tèxtil i el cuir. Podem dir doncs, que sense aigua no hi havia ni farina, ni pa, ni productes de l’horta, ni eines de ferro ni teixits! L’aigua del Rec Comtal doncs, no era el que en diem “aigua de boca”, si no que era per a ús agrícola i industrial. Tot i així, la vida del Rec Comtal ha estat llarga: més de 1000 anys. Procurarem ara de seguir-ne el traçat, utilitzant referents arquitectònics de diverses èpoques per poder-nos situar millor.

El Rec Comtal partia del marge dret del riu Besòs a l’alçada de Montcada, i passant sota el Coll de Finestrelles, creuava els termes de Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals per entrar a la ciutat en un tram de muralla prop del Portal Nou. Dins la ciutat, avançava seguint el traçat de l’actual carrer Rec Comtal, per girar a mà esquerra i baixar pel carrer de les Basses de Sant Pere. El desnivell d’aquest carrer ens recorda el pas del Rec i ens fa pensar en la necessitat de situar-hi basses. A continuació passava per davant del convent de Sant Agustí (actual carrer Tantaran-tana) i seguia pel que avui és el carrer del Rec, on aviat girava altre cop a l’esquerra, passava pel Pla d’en Llull (avui desaparegut), per davant del convent de Santa Clara (també desaparegut) i anava a creuar la muralla per sortir de la ciutat entre el Baluard de Migjorn i el de Llevant, per la zona del Bogatell.

El barri de Sant Pere no va disposar durant se-gles de més aigua pública que la del Rec Comtal. L’aigua del Rec era tant necessària, que sovint Recorregut del Rec Comtal per la Barcelona del segle XIV

21Tornaveu

s’hi feren desviaments i ramals per arribar al mà-xim de llocs. També se’n soterraren parts, patí modificacions, ampliacions i canvis de traçat (el més important arran de la construcció de la Ciu-tadella). Fins i tot, al segle XVIII es construí un desviament de la canalització principal per regar els arbres de la Rambla!

Però tot evoluciona. A començaments del segle XIX el Rec passà a ser gestionat per una societat de propietaris. En aquell moment l’existència del Rec permeté que s’instal•lessin als nostres carrers algunes fàbriques de teixits, que ne-cessitaven l’aigua per al procés de producció. De la importància del tèxtil a casa nostra en queden expressions com: tenir mala peça al te-ler, tela marinera, a toc de pito, tenir tela per estona, filar massa prim, estar pendent d’un fil o pleguem!

Aviat, però, la vella sèquia no podrà atendre les necessitats d’una ciutat en expansió. Les fàbriques marxen allà on troben aigua barata i abundant, fora de les ciutats. Els molins desa-pareixen i els horts i els artesans, també. Per a la Barcelona de finals del segle XIX el Rec és una nosa i el nou urbanisme l’engolirà i l’aca-barà fent desaparèixer. Actualment, només al barri de Vallbona en queden alguns trams al descobert, que encara duen aigua i fins i tot reguen alguns horts.

Al nostre barri, d’aquesta centenària conducció ja no en queda res al descobert. De tant en tant però, enmig d’obres, els constructors encara troben algun tram del Rec Comtal que els fa la guitza (durant la construcció de la torre Agbar o la de la nova estació d’Arc de Triomf). Les úni-ques restes que es podran observar aviat són les que han sortit a la llum dins de l’antic Mercat del Born, en el futur i tan anunciat Centre d’inter-pretació de la Barcelona del 1700.

I per acabar, una curiositat. Fa uns anys, l’ajun-tament va considerar que el nom de barri de Sant Pere, Santa Caterina i el Born-la Ribera era massa llarg i va obrir un procés de consulta popular per trobar un nou nom (poca feina, potser?) Una de les propostes dels veïns fou Barri del Rec. No em negareu que el nom, curt, ho era. És cert que el Rec també passava per altres indrets (Sant Andreu, Sant Martí...), i tampoc no sé com va acabar la consulta, però es va palesar que el Rec seguia present a la memòria dels nostres veïns. I és que realment, el Rec creuava en vertical aquests tres barris disposats l’un sobre l’altre, lligant-los o, millor dit, cosint-los com si d’un fil i agulla es tractés, de manera que des d’aleshores han res-tat units fins al punt que sovint no te n’adones quan surts d’un per entrar a l’altre.

Oriol Garcia i Quera

Gravat fet durant el període 1739-48, on s’observa, a la dreta, la sortida del Rec Comtal de la ciutat i com desaigua al mar.

22 Tornaveu

Restes d’antics aqüeductes romans a la dels Peixos

Restes d’antics aqüeductes romans a la Plaça NovaNens banyant-se al Rec, cap a la dècada dels 60 del segle passat

El nostre barri

Aprèn a nedar!

1. El camí de la piscina:Durant el curs, tots els dimarts a la tarda, hem fet el mateix camí per anar a la piscina. Aquest camí és molt divertit i molt bonic. Aquest és el recorregut que fem:“Sortim de l’escola, i passem per davant del Mercat de Santa Caterina, també pel Museu, per davant de la paret del formiguer Joan Salvat Papasseit, per la plaça del Born, pel passeig del Born, i per davant de l’estació de França, i fi nalment quan veiem l’entra-da al parc de la Ciutadella, estem a l’entrada de la piscina. Caminant, hem vist cases antigues, i carrers plens de gent”.(DESI, ELIAS, VIKIANNA, JAN, MARIA) 2. L’equip de natació:Per nedar, sempre has de portar l’equip següent:el vestit de bany, el raspall, les xancletes, la bossa, la tovallola, el casquet i també una pinta. No et descuidis res! (YUXIANG, HIRAH, JIAXUAN, ISABELLA, SAMU, VALERIE)

3. La classe de natació:Ja hem arribat al CEM Ciutadella. Voleu continuar llegint? La classe és a punt de començar! Ara us expli-carem què fem a la classe de natació.Primer, quan arribem al vestidor, ens traiem la roba, ens canviem, i ens posem l’equip de natació. Fem una fi la, i esperem impacients les monitores.Un cop a la piscina, les monitores ens diuen a quina fi la ens hem de posar, i que hem de fer. Nedem amb pull boy, o amb una fusta, o fem la granota o crol. Per acabar, a vegades ens deixen jugar una estoneta. Quan acabem ens n’anem al vestidor, ens canviem de roba i tornem cap a l’escola. Alguns nens continuen fent esport, ja que els dimarts hi ha bàsquet a l’escola!(ISONA, MERVIN, GUILLEM, IMAN)

4. Consells per als nens i nenes de la classe dels Castanyers:Hem pensat que els primers dies quan vas a nedar et fa una mica de por l’aigua. Així, hem pensat uns consells divertits per la classe dels Castanyers que el curs vinent aniran a nedar:

A la piscina, no hi ha balenes ni taurons, ni pops, • sols aigua i molta gent per nedar!

Tampoc hi ha dinosaures marins carnívors, ni • monstres gegants!No hi ha peixos que embrutin l’aigua.• No hi ha esquelets.• No hi ha monstres marins, ni hi ha dracs marins.• No hi ha zombies, ni vampirs ni mòmies a l’aigua!• No tinguis por de l’aigua, no hi ha meduses ni • piranyes que et vulguin menjar!No tinguis por, si hi ha molta aigua, les mestres • t’ajudaran i t’ensenyaran. No tinguis por de la piscina, no és fonda! Hi ha • unes mestres que t’ensenyen a nedar!

(NAYELI, DAIWEL, ADAM, ENA, IKER, SOUFIAN, POL)

5. L’ enquestaPer saber més, alguns nens de la classe hem elaborat una enquesta, després de pensar molt les preguntes les hem formulat als companys i les companyes i hem anotat els resultats:

Conclusions:

• A cap nen de la classe no li fa por saltar a dins de la piscina.• A la majoria ens agrada esquitxar amb els peus.• A tots ens agrada que ens vinguin a veure els pares i les mares. Només a un nen li fa vergonya!• A molts nens no els piquen els ulls dins de l’aigua. També podem utilitzar ulleres de natació.(AMINA, RUI I MIQUEL)

Per escriure aquest article hem treballat molt, hem fet diversos equips i hem redactat un fragment cadas-cú. Després l’hem revisat i hem fet les il•lustracions.

Som la classe dels Roures, hem escrit aquest article per la revista Tornaveu sobre una ac-tivitat que a tots ens agrada molt: la piscina!

24 Tornaveu

Una òpera diferent

Després del recorregut pel macro i micro univers de les joies i dels viatges nostàlgics en tren, Tornaveu s’acosta al món de la creació dels vestits. Vestits de teatre, d’òpera, de núvia... Vestits que expliquen històries. Hem parlat amb el David Farré, pare del Lluc (2on) i la Bruna (P5) i li hem fet a mida una entrevista sobre la seva feina al teatre del Liceu.

Explica’m què fas...

Quin és el nom tècnic de la teva feina?

Formo part de l’equip de vestuari del teatre del Li-ceu, que seria la categoria de “tècnic en vestuari” o “sastre”, perquè treballem a la sastreria.

Quan i com et vas decidir per aquesta línia professional?

Des de petit em fi xava en la manera com anava ves-tida la gent, observa molt les sabates. Jo tenia clar que volia fer disseny de moda i quan vaig acabar el COU, empès per un professor, vaig fer una prova de selecció per estudiar a la Llotja, Escola Superior de Disseny i Art, i em van agafar. El mateix any vaig decidir fer Belles Arts. Al matí estudiava a la Uni-versitat i a la tarda, moda a l’escola. Això em va donar dues visions, una més artística i l’altra més tècnica. A la sastreria les coses més artístiques nor-malment les faig jo, pintures i acabats d’envellir dels teixits...

Quin és el moment més maco de tot el procés de la creació?

El moment puntual en què fem el primer anome-nat “antepiano”, que és quan es veu la feina de tots els grups de treball posada en conjunt. L’òpera funciona d’aquesta manera, molts elements junts que funcionen en un gran producte fi nal. És un mo-ment molt emotiu, perquè una cosa és fer un vestit i l’altra és veure com funciona amb els llums, el moviment, l’escenari i amb la música, el punt de l’ambientació fi nal. És molt emotiu. Nosaltres no dissenyem els vestits sinó que ens arri-ben fets. El Covent Garden, per exemple, ens por-ta un disseny i aquí la cantant que tenim té mides diferents. La nostra feina consisteix en buscar els materials per fer una còpia exacta d’aquest vestit.

Hi ha uns dissenys que tu has de respectar i això passa en l’àmbit internacional.Una altra part interessant de la feina és la possibi-litat de conèixer gent. Cada mes i mig canviem ab-solutament d’espectacle. Aquest canvi tan radical d’un estil a un altre et permet veure maneres molt diferents de treballar. Quin és el repte més gran que heu tingut per tal d’acabar alguna feina d’aquestes que semblen impossibles?

Impossible no hi ha res, perquè, de moment, la fei-na sempre ha sortit. La consigna principal és “el teló s’ha d’aixecar”. Una vegada amb un Don Carlo anàvem molt justos de temps. Hi havia un cor extra molt gran amb molts fi gurants. Ho vam resoldre amb vestits que cobrien la part frontal però anaven cosits amb unes vetes per la part posterior, tipus davantal. La visió frontal era impressionant, però si te’ls mira-ves també per darrere la visió era ridícula. Jo sempre veig l’òpera des d’una perspectiva diferent.

Ens pots explicar alguna anècdota divertida que us hagi passat en algun moment.

Sempre hi ha alguna cremallera que es trenca en el moment més inoportú o algú a qui li cau una fal-dilla sortint de l’escenari, però normalment es un procés molt controlat. El vestuari serveix perquè el cantant se senti més segur. Sempre hi ha un mo-ment màgic en què el cantant surt a l’escenari, per això sempre es fan moltes proves abans. Després hi ha les manies de cadascú, uns volen anar molt apretadets, d’altres tenen preferències pels colors. Una anècdota divertida va passar quan vam haver de pintar de negre amb aerògraf el vestit d’una se-nyora que volia veure’s més prima. (El David, molt professional, no desvela el nom de l’artista).

25Tornaveu

El mite del negre que aprima..

Realment funciona així, tot i que només és una il•lusió òptica. Últimament fem vestuari més de cinema que de teatre. Amb les gravacions en alta definició cada cop es capten més detalls i això com-porta més exigència en els acabats dels vestits. Què es fa amb els vestits una vegada s’acaba la producció?

Si la producció és del Liceu s’emmagatzemen en un local que tenim al poble del Bruc. Després es lloguen per treure un rendiment. La Flauta Màgica, per exemple, després del Liceu se’n va a Pamplona. Turandot se n’ha anat a Tel Aviv i desprès a Itàlia. Si la producció és nova, hi ha més feina perquè no saps com funcionarà la posada en escena, si ja s’ha fet en un altre teatre, tot encaixa millor.

Cóm són els artistes? Vosaltres hi teniu un tracte molt directe?

A sastreria tenim dues feines, matins o tardes. Si treballem de matins fem el muntatge per a l’òpera següent. A la tarda treballem amb vestidors, que són persones que ajuden a vestir els cantants. Hi ha gent de suport, gent amb figuració i alguns estan amb els solistes, que són els divos i les dives. Hi ha de tot, gent molt famosa amb un tracte molt ama-ble i cordial, gent que comença a despuntar que és molt estúpida o fantàstica. T’he de dir que jo no sóc gens mitòman.

Perquè els veus en calces i calçotets...

I així son una mica ridículs, la veritat. Totes volen ser la princesa de Turandot i a vegades et trobes amb senyores de 200 kilos plenes de faixes i tu dius: “Ni etèria, ni jove, ni guapa...”. Però el tracte és molt correcte i una mica distant per part nostra. Això no vol dir que alguns dies no s’acostin una mica. Són molt famosos, però al final és gent nor-mal que canta molt bé, simplement. L’important és que reconeguin que ens necessitem mútuament per

fer la nostra feina. Una cantant molt coneguda a Catalunya, per exemple, porta la seva neboda per-què la vesteixi i moltes vegades porta també els seus propis vestits.

Deu tenir carta blanca per triar vestuari?

En tot cas el problema el té amb el director d’es-cena. Una cantant molt famosa italiana, per exem-ple, tot ho veu de color violat. Aquí tenim l’obsessió amb el groc, que diuen que porta mala sort. Doncs, allà és el lila. Tot el que sigui rosa o blau ella ho veu violat i demana que se li canviï.

Els cantants volen que el vestuari dignifiqui els personatges, però m’imagino que vosal-tres voleu que l’actor dignifiqui també el vestuari que heu fet, no?

És una feina d’equip. Allò funciona perquè tot fun-ciona. Si alguna cosa falla té repercussió en tot el procés. Jo treballo majoritàriament amb la gent del cor. Ja ens coneixem molt. Ahir, per exemple, mirà-vem el futbol per Internet en algun entreacte men-tre alguns tocaven cançons divertides al piano.

Com us està afectant la crisi?

S’ha aturat el primer cop fort. Els problemes vénen del 2010. La qualitat de la nostra feina s’ha anat deteriorant progressivament. Cada cop ens apreten més. La feina la fem entre menys persones però ha de sortir igualment. Ara estaríem en procés d’ERO, però s’ha solucionat, en part, per la renúncia que hem fet d’una part dels nostres sous. Una mica re-flex del que està passant a tot arreu. Un altre pro-blema que hi ha és que no se sap quina és la direc-ció que vol seguir el teatre.

Hi ha interès en privatitzar algun servei, no?

Una mica aquesta és la gran ombra. No sabem què passarà. Al setembre es renova el Consell de Di-recció i hi haurà un canvi. El Liceu no tancarà, però sí que podria passar que tothom se n’anés al

26 Tornaveu

Explica’m què fas...

carrer, que entrés Focus i que tot funcionés d’una altra manera. Jo vull ser positiu i pensar que no. Pot haver-hi una estratègia política perquè la direcció del teatre està molt vinculada als polítics de torn i això ens dóna poques pistes sobre el que vindrà.

Tens algun projecte professional pel teu compte?

Jo sempre he tingut les meves clientes particulars amb les quals puc desenvolupar la meva faceta més creativa. Normalment faig vestits de núvia o de fes-ta. És la feina en la que pots ser més creatiu i in-terpretar més. Sempre miro de fer vestits que no es poden vendre a les botigues. És una mica com fer una cosa a mida a algú. Sempre pregunto quins colors, quina música, quin tipus de cinema li agrada a la persona i això condiciona la peça. Si el casa-ment és de dia o de nit, si és al camp o a la ciutat... M’agrada la idea de crear alguna cosa pensant en algú en concret.

Com definiries el teu estil?

Són peces de costura. M’agraden les coses ben fe-tes, ben acabades. El vestit ha de ser maco per fora i per dins. A part del disseny, m’agrada molt la part d’ofi ci. Les meves peces tenen un estil molt actual i net, però amb molta costura darrere.

Malgrat el seu impacte visual, la cotilla té també un punt anacrònic, no?

I un casament no és anacrònic? Moltes de les meves clientes es volen casar, però no volen anar vestides de núvia a la manera tradicional. Acaben vestides però amb un altre concepte. No és el vestit pompós de les botigues.

Són vestits reutilitzables o només per una ocasió?

Està pensat i creat per a una ocasió, un dia especi-al. Moltes vegades són vestits transformables, per dir-ho d’alguna manera. Potser no completament. M’agrada que el vestit tingui una part personal i no es quedi guardat en una caixa. Col•laboro amb l’Imma Gibert, una joiera que aporta elements molt personals. Per exemple, pots afegir uns botons de plata amb una història darrere. Aquests botons es poden convertir en un collar que porta la persona. El comentari que més m’agrada sentir és quan pre-gunten com era el vestit i la resposta és “Mira, no ho sé, però estava guapíssima!”.

Les tècniques que utilitzes són més artesanals o fas servir molta tecnologia?

Jo intento lligar els meus dos vessants: l’interès per l’escultura de belles arts i el d’arts i ofi cis. No em vaig voler dedicar a la moda perquè és un món de mentida. Acabes fent patrons que no t’agraden o fent servir colors dictats per la moda. M’agrada la part artesanal. També m’agraden les tècniques japoneses del plegat, però intento aplicar coses d’aquí, com l’estil del Balenciaga. Jo vinc d’un po-ble i m’agrada la imatge dels colors de la terra. En una època em feia jo els pigments amb terra del meu poble. També miro que les peces expliquin històries. No que l’hàbit faci el monjo, sinó que el monjo faci l’hàbit. El resultat fi nal ha de ser una peça i potser no fa falta que aquestes històries les sàpiga la resta de la gent. Per mi és un privilegi treballar al Liceu, perquè hi ha un grup humà amb el que hem fet molta pinya, també he après moltes coses. Coses que he guardat en un calaix mental i que sé que algun dia podré recuperar.

Has fet una col•lecció amb desfilada?

Ja n’he fet alguna. Com a dissenyador pots fer una feina molt maca, però si no tens un equip empresarial potent darrere tot es complica. A més, costa molt que el disseny final reflecteixi exactament el que jo volia expressar. Hi ha avan-tatges i inconvenients.

Ens pots explicar alguna anècdota final? Ara estem muntat una exposició dels vestits d’una cantant catalana molt coneguda. Necessitàvem 12 maniquís que eren de talla normal. La part més complicada de la feina va ser quan els vam haver d’omplir amb escuma fi ns que omplissin el vestit.

Miguel Vega

27Tornaveu

Dansa, dansa, dansa ARA!

El 24 d’abril...

Des del novembre, vam estar preparant les danses, a les estones d’Educació Física i Música. Algunes ens van cos-tar més que d’altres, però al final ens sortien prou bé.

24 D’ABRIL, DIA DEL DANSA ARA! QUINS NERVIS!Arribem a l’escola, ens preparem i marxem cap al Palau Sant Jordi en metro, ben carregats amb les faldilles, les cintes, l’espígol, l’aigua...

Després dels nervis del camí, arribem al Palau Sant Jordi i ens quedem amb la boca oberta al veure com és de gran.Només entrar, al•lucinem encara més al veure la quantitat de gent que hi ha, tant nens per ballar amb nosaltres, com persones de públic, que són els papes i mames.Ens porten al nostre lloc i ens donen la samarreta de color verd llima.

COMENÇA L’ESPECTACLE! El Joan fa la presentació i comença la música acompanyada d’unes banderoles que passegen pel Palau.Gaudim d’un espectacle de danses per part d’alumnes de l’Institut del Teatre, i després, el nostre torn!!!

Comencem amb el Twisted Nerre, un ocell que xiula i ens marca els moviments; després la Noia de porcellana, totes les escoles ens posem una faldilla al cap i la pista sembla un camp de flors amb tants colors; ens col•loquem en garbuix i amb una branca d’espígol a la mà, dansem el Soleis i dei-xem bona olor per tot el Palau; ens movem suaument amb la tranquil•litat del Chill out James; pal, cintes de colors i molta marxa amb el Backyard Dog; el Joan ens marca els moviments en la Dansa de l’aire, que és tranquil•la i de sentiment, per acabar, el Think, molt marxosa que ens permet treure tots els nervis acumulats. Ja podem gaudir lliurement!

El Dansa Ara ja ha acabat. El temps ha passat molt ràpid, serà perquè ens ho hem passat molt bé.

Al sortir, seiem per veure aigua i ens fem una foto de grup per recordar sempre aquest dia tan especial!

Classe del Plàtans - 2onAbril 2012

El dia que ens van dir que aniríem al Dansa Ara, un es-pectacle de dansa pels nens i nenes de 2n de Primària que es fa al Palau Sant Jordi, no ens podíem imaginar estar a la pista del palau ballant al mateix temps amb tants nens i nenes.

28 Tornaveu

L’Educació a debat

Hola, lectores i lectors! Iniciem una nova secció de debat on plantejarem una pregunta que ens ha vingut al cap o que ens heu feu arribar vosaltres. Qüestions que ens facin parlar, escoltar, reflexionar, confrontar punts de vista... L’equip de redacció recollirà les opinions més representatives o curioses i les publicarem en aquesta secció.

Teniu alguna pregunta a fer? Algun tema de conversa educativa?

Inaugurem la secció nosaltres... Ara que comen-cen les vacances, tots ens preguntem sobre quins seran els deures d’estiu... Un quadernet

del Roc Tempesta? Acabar les operacions del set i mig? Escriure el diàleg als còmics sense paraules del Tono? Aprendre cançons en anglès? Pintar un qua-dre? Escriure el diari d’estiu que tan li agrada al Pere o enviar una postal a la revista Tornaveu?...

Creus que val la pena l’esforç de fer deures a casa?

ELS DEURES... A DEBAT!

Si vols més informació sobre la controvèrsia que genera aquest debat en la societat, potser t’inte-ressa aquest article:La utilidad de los deberes :

http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vi-da/20120511/54291513217/la-utilidad-de-los-de-beres.html

Ja fa molts anys que es qüestiona la utilitat dels deures, se’n parla als mitjans de comunicació, als informes internacionals d’educació, a les

facultats de magisteri i pedagogia, entre diferents models d’escola, als claustres de mestres, a les Am-pes, al parc, a l’hora de sopar a la taula de casa...

El fet és que no hi ha una opinió unànime sobre la utili-tat dels deures: hi ha països que no en posen mai i en altres, els seus alumnes porten les motxilles ben carre-gades; trobem pares que no volen ni sentir-ne a parlar i, altres que reclamen a l’escola que en posin molts

més i que comencin des de parvulari... En defi nitiva, hi ha qui defensa la seva importància per transmetre disciplina i esforç i a l’altre extrem, trobem qui pen-sa que són totalment perjudicials i que representen el fracàs del sistema educatiu.

Volem sentir les diferents postures de la comunitat educativa del Cervantes: I tu, què n’opines? I la teva família? I els mestres?Aquestes són algunes de les qüestions què hem plantejat...A quina edat penses que és convenient començar a posar deures? A Parvulari? A Primària? A l’ESO? Pen-seu que us en posen massa o pocs? Et requereixen molt temps de dedicació? Quins són els deures que consideres útils i quins no? Opineu que estan bé els deures entre setmana, el cap de setmana i les va-cances? O sou dels que penseu que el temps lliure és per descansar i divertir-se? Creus que t’ajuden a reforçar el que has après a l’aula i a crear un bon hàbit de treball? Necessites que els teus pares t’ajudin o pots fer-los sol/a? Penses que els deures haurien de ser personalitzats en funció de les ne-cessitats de cada alumne? Els deures són font de confl icte familiar? Els teus pares et castiguen i et pressionen perquè facis els deures? Gaudeixes com-partint el moment d’aprenentatge amb els pares? O preferiries dedicar el temps que passes amb els teus pares per xerrar, llegir, fer esport o jugar...?

En defi nitiva, sou o no partidaris dels deures?

A continuació, teniu la transcripció de les diferents opinions que hem recollit de les converses al pati de l’escola:

29Tornaveu

Àlex (5è): “M’agrada que em posin deures, però no sempre me’n recordo. Els que més m’agraden són els de mates i els que menys els d’anglès.”

Víctor (5è): “La mama pregunta si tinc deures, no sempre li dic i s’enfada si no els faig... No m’agrada que em posin deures, però no me’n posen gaires. Jo a vegades els faig i a vegades, no i l’Estefania em castiga sense pati. Els que més m’agraden són els de castellà i els que menys, els d’anglès. La meva germana de 18 anys m’ajuda a fer-los.”

Maite (mare de l’Abril, de P5 i la Martina, de P3): “Crec que s’han de fer deures, però deures que els nens puguin fer de manera autònoma, no que ha-gin d’esperar que arribin els pares a les 20h... Allò ideal seria que hi hagués acompanyament dels pares (crear hàbits d’estudi, pautes...), però no una par-ticipació activa.Penso que està bé començar a 1er de primària, de manera simbòlica, ja que els motiva. Crec amb els deures de treballar projectes, que tenen un temps per fer-lo i la feina s’organitza per fases.”

Montse (mare del Lluc, de 2on i la Bruna, de P5): “A casa nostra és un PROBLEMA, així amb lletres ma-júscules, cada cap de setmana tenim baralles, crits i mals humors, cosa que fa que el dissabte al matí i el diumenge a la tarda siguin els més odiats de la set-mana... En la meva opinió, caldria que cada dia hi ha-gués una petita cosa que no ocupés més de 10 minuts però que fos continuat, que reforcés el que s’ha après cada dia i que els obligués a agafar una disciplina de feina diària, molt curtet però molt continuat”.

Lluc (2on): “Els deures són un rotllo, fan que tin-gui mal de panxa i que la mama s’enfadi molt amb mi perquè no els vull fer”.

Júlia (5è): “No m’agrada fer deures, excepte els de mates. A l’estiu faig un dia deures i tres, no i, al final, els acabo tots. M’agrada fer el Diari, però mai no el porto a l’escola perquè no l’acabo.”

Babin (6è): “Els meus pares no estan a sobre meu, jo els faig sol. Crec que van bé, però demana-ria als profes que es posessin d’acord entre ells per no posar-nos tots deures el mateix dia i un altre no tenir res... que ho reparteixin! A l’estiu crec que l’única cosa que s’hauria de repassar són les mates. Llegir ja ho faig pel meu compte. El Diari està bé, però no cada dia, només el dia que has fet alguna cosa especial, si no, es fa avorrit...”

Júlia (mare de l’Alice, de 5è i la Rosa, de 4art): “Los niños no pueden recordar aprendizajes más allá de 5 horas. 5 horas de trabajo son suficientes. Me gusta que en la clase de la Rosa sólo ponen deberes el fin de semana, pero tienen 3 o 4 días para hacerlos, no son para el lunes! En la mayoría de colegios públicos de Inglaterra no ponen deberes en primaria, sólo lectura y gramática. Empiezan a los 11 años en secundaria.Aquí hay muchos colegios privados que ponen muchos deberes cada día, y los niños no consiguen mayor nivel educativo y además están muy tristes...”

Antón (6è): “L’any passat el Pere gairebé no ens posava deures, però els meus pares sempre em deien quan havia de fer-los. Aquest any, la Magda ens en posa molts, però els meus pares em van dir que havia de ser responsable i que ells ja no m’ho dirien més. Al principi alguna vegada me n’oblidava, però ara ja no. M’agraden molt uns deures optatius de medi que posa la Magda, els fa qui vol i pugen una miqueta la nota. Jo he fet el projecte sobre l’energia maremo-triu. He buscat la informació, les fotos... i he fet la presentació del projecte a la classe. Ah, em va agra-dar fer de Tomàs Molina!A l’estiu s’han de fer per no oblidar-te. Fer un qua-dern bastant gruixut i calcular la quantitat de pàgi-nes, cada dia fas una pàgina i, si estàs inspirat, en fas 2o 3 i a l’acabar l’estiu, el tens acabat! L’estiu passat, el Pere ens va deixar triar entre fer un diari, que és molt avorrit, o un còmic. Jo vaig fer un còmic sobre un alienígena que arribava a la terra”.

Ruth (mare del Benjamín, de 5è i el Martín, de 2on): “Cuando era pequeña, en Ecuador, no paraba

30 Tornaveu

de hacer deberes... El horario escolar era de 7h a 13h y toda la tarde la dedicaba a los deberes, de 15:30h hasta las 18h! Los hacía en casa o en la bi-blioteca. Cada asignatura tenía sus deberes, en el colegio sólo daban la clase y los trabajos siempre eran para casa. A mí me gusta más como lo hacen en el Cervantes. Tienen unos días para hacerlos, no tienen que tenerlos para el día siguiente. Los trabajos los comparten en clase, se ayudan entre los compañeros y los profesores los acompañan. Con Benja y Martín creamos las responsabilidades, mira-mos cuando están más relajados, no me gusta que tengan que hacerlos el viernes por la tarde. En verano? Lo que más les gusta es el quadernet porque tiene muchas actividades variadas.”

Alejandra (mare de la Jambrina, de 2on): “Para Jambrina es un auténtico drama, siempre tiene cosas más importantes que hacer... Le parecen difíciles y la cantidad correcta, ni de broma quiere más...”

Kiran (2on): “Em fa mandra fer deures quan estic fent una altra cosa, però quan no tinc res a fer, m’agra-da perquè estic avorrit. El cap de setmana, m’agrada seure tranquil a fer-los. Trobo que me’n posen poquets i m’agraden més els de mates, els problemes de mates m’ajuden a escriure millor. Els que menys m’agraden són els de llengua. Prefereixo tenir deures el cap de setmana fi ns dimecres, perquè el dilluns, després de dibuix, puc acabar-los. M’agradaria que els meus deu-res fossin diferents, més difícils els de mates. Prefe-reixo fer-los sol, així estic més tranquil. A l’estiu, no res, m’agrada jugar, llegir i dibuixar.”

Xavi (pare de la Carlota, de 5è): “Estic content de la manera en què ho fan aquest any, treballen per pro-jectes entre dues persones. Si estan al dia amb el que han d’aprendre, no cal posar-los deures cada dia. Crec que els pares tenim molt a fer, els podem demanar que ens ajudin a comptar quan anem a comprar, a buscar una paraula al diccionari... Els deures són continus, no perquè siguin una obligació de l’escola. Si ja llegeixen, no els podem obligar a llegir un llibre. Per obligació no entra res, has d’aconseguir que tinguin interès per aprendre. No crec en els deures perquè sí, crec en la bona explicació i en la comprensió del que s’aprèn.”

Sònia i Jaume (mare i pare d’en Bià, de P5 i en Toni, de P4): ”Aprendre a treballar a casa és un hàbit que et servirà posteriorment depenent dels estudis o professió. Haver-lo adquirit quan ets petit t’ajuda, perquè més tard, a la Universitat pràcti-cament tota la tasca es fa a fora de la classe. En determinades professions la formació continuada i l’estudi solitari a casa és el requisit fonamental per continuar essent un bon professional: amb les hores “presencials” exerceixes la professió, però no segueixes desenvolupant-la com es requereix (no estàs “actualitzat”). No podem ni hem de fi ar tota l’educació dels nostres fi lls a la feina que fan a casa, però sí que els hem de proporcionar els hàbits que els permetin desenvolupar-se al màxim en el futur, en el cas que vulguin. En aquest sentit, crear l’hàbit de fer deures té molt a veure amb la capaci-tat de treballar dur i esforçar-te per allò que vols. El detall concret de com s’ha de fer el deixam als professionals de l’educació!”

Cristina (mare de la Nila, de P5, el Kiran, de 2on i l’Uma, de 5è): “En principi, no m’agrada la idea que quan els nens arriben a casa després de 8 hores a l’escola, tinguin l’obligació de posar-se una altre cop a treballar. Considero que són encara bastant petits per tenir aquesta “obligació”, però si els deures són un cop per setmana i ajuden a moti-var la voluntat d’aprenentatge (el que sigui) ja em semblen bé. I més si puguessin ser més “personalit-zats” en funció de necessitats, nivell, mancances... Però l’altre dia em va venir al cap una mena de pa-radoxa d’avui dia... A l’escola es té la intenció de donar una educació per ser persones, per la convi-vència, els valors, l’empatia, etc. (que ja em sembla bé, però que, tradicionalment, quedava assegurat a casa) i, per contra, a casa ens hem d’ocupar, des de ben petits, d’assegurar, continuar i desenvoulpar l’aprenentatge (en el sentit més clàssic del terme... fi txes, quadernets)... No era al revés?”

Kalyan (pare de la Nila, de P5, el Kiran, de 2on i l’Uma, de 5è): “Deberes a veces pero no cada día; exámenes cada tres meses en todas las asignaturas. En mi opinión, la educación que yo recibí en India era muy mala: se basaba en memorizar sin mucha comprensión y sin motivar la curiosidad o desarro-llar razonamiento. Lo único bueno es que daba un hábito de esfuerzo desde pequeño.”

Rachel (mare de l’Arlo, de 2on): “Si són activi-tats que em deixen explorar la meva vida, el meu món i la meva creativitat no semblen deures i aprenc molt més!”

Equip de Redacció

L’Educació a debat

Benvolgudes famílies:Ens adrecem a vosaltres per tal d’informar-vos com afecten i afectaran les retallades i mesures adoptades pel Departament d’Ensenyament a la nostra escola.

ProfessoratEnguany s’ha reduït en mig docent la plantilla del pro-fessorat i per al curs vinent es preveu que sigui d’un mestre a jornada sencera la reducció. Això afectarà directament al suport general de l’aula, als desdobla-ments... ja que no podrà haver-hi la figura del cotutor a totes les aules de primària. Durant els darrers anys s’ha vist reduït un 20% el poder adquisitiu dels docents.

RàtiosD’acord amb les darreres informacions donades per la Consellera, poden augmentar fins a un 20% el nombre de nens i nenes per aula.

Hores lectivesAquest curs s’ha fet una hora lectiva més en detriment de les hores de preparació. De cara el curs vinent s’augmentarà una hora més, de manera que els docents tindran 25 hores lecti-ves i això suposarà que redueixi el temps de preparació i coordi-nació amb altres professionals.

SubstitucionsAquest curs ja ens hem trobat que la Tècnica d’Educació In-fantil no ha estat substituïda durant la seva baixa, per la qual cosa, s’ha hagut de trobar una altra solució en detriment d’altres suports.En el moment de cobrir les baixes del professorat, s’ha passat de 3 a 2 nomenaments setmanals. Això implica que, si per exemple un docent es posa malalt un divendres, no és substituït fins dijous de la setmana vinent.El curs vinent no serà coberta la primera baixa del personal del centre, fins als 10 dies lectius o 14 naturals. En cas

d’altres baixes en el centre o llarga malaltia sembla que es cobrirà des del principi.

MantenimentActualment no es fan reparacions que no siguin de màxima urgència. A nivell informàtic s’ha reduït el nombre d’hores d’un tècnic extern. Cada cop hi ha més maquinari que requereix d’un manteniment i que és imprescindible que es garanteixi el seu correcte funcionament.

Pressupostos i ajutsEls diners destinats al funcionament general del centre s’han vist reduïts durant l’any 2011 en un 12%. En aquest moment encara es desconeix quin serà el percentatge de la nova retallada anunciada per a l’any 2012.Enguany s’ha vist reduït el pressupost destinat a les beques de menjador i ajuts en general. Les beques de

reutilització llibres, ajuts per plans d’entorn (Èxit, Proa...) no asseguren la continuïtat.

Formació del professoratDe cara al curs vinent ja se’ns ha anunciat que el pressupost destinat a aquesta finalitat quedarà reduït.

Com ja sabeu a l’escola es-tem treballant en equip per construir una línia pedagògica conjunta, això vol dir trobar noves metodologies, fomentar la inclusió de tot l’alumnat, ajudar a garantir més la igual-tat d’oportunitats al nostre alumnat... tot això per millorar la qualitat de l’ensenyament. El fet de reduir les nostres hores de treball personal, de coordinació entre professio-nals, de reunions d’equips, de comissions etc... a més dels nostres salaris, va en detriment d’aquesta qualitat per la qual estem treballant amb esforç i ganes. Ens preocupa espe-cialment, pel futur de la nos-tra escola i de l’escola pública en general, l’ampliació d’hores lectives i la reducció de tots els punts abans esmentats.

El claustre de l’Escola CervantesBarcelona, 9 de maig de 2012

VENIMOS A VER (Cançó popular sefardita)

Venimos a vervenimos a ver

Nos robanrecortan

y dicen que hacen bien (bis)

La escuelano tiene dinero (bis)

que lo devuelvanesos banquerosque lo devuelva

este (o ese) gobierno.

La escuela no quiere miseriaEl pueblo paga

con sus impuestosque nos devuelvanlo que es nuestro.

NESIPONONO (Trad. Zoulou-South Africa)

De cap manera no no no no noDe cap manera no no no no no

No ens deixarem trepitjar sense lluitarNo ens deixarem trepitjar sense cridar.

Ai ai aia ia iaAi ai prou retallar.

No ens deixarem trepitjar sense lluitarNo ens deixarem trepitjar, prou retallar.

Adaptacions de dues cançons del repertori del Cor Calypso per cantar NO a les RETALLADES !

Prou retallar!

Tornaveu 31

Com va anar la Cantània?

Cantània? Què vol dir Cantània? Cantània és el nom d’una activitat que organitza cada curs l’Auditori de Barcelona. La paraula Cantània ve de CANtata i de contemporÀNIA. Una cantata és essencialment un conte amb cançons i n’hi ha moltes d’escrites, sobre tot d’infantils. Cada any l’Auditori encarrega a un escrip-tor i un músic una cantata, que s’estrenarà el curs següent. La cantata d’enguany es titula 50 milions de segons i ha estat escrita per Piti Español i Joan Vives.

D’escoles que volen fer la Cantània n’hi ha tantes que per participar-hi s’ha d’entrar en un sorteig. Nosaltres, que acostumem a tenir bastant bona sort, ho hem po-gut fer moltes vegades. Aquest curs els ha correspost als alumnes de 4t de la classe de les Palmeres. Quan acabi el curs més de trenta mil nens hauran interpretat la cantata 50 milions de segons a l’Auditori de Barce-lona, Granollers, Mataró, Vilafranca del Penedès, Olot, Manresa, Figueres, El Vendrell, Vic, Valladolid, Sala-manca i Parla.

El procés és llarg i intens. Durant el curs s’organitzen tres sessions de treball amb els mestres implicats. Al novembre es fa la primera trobada. Els autors ens pre-senten la seva obra, ens passen les partitures, el text, el CD. Aprenem les cançons i se’ns donen indicacions de com ha de sonar. Amb tot aquest patracol ens en anem cap a casa. El que toca ara és estudiar-se la partitura per poder-la ensenyar als nens.

Més endavant, a les trobades del gener i febrer es van polint els detalls: parlem dels moviments escènics, les manualitats que haurem de dur, com haurem d’anar vestits, etc. També ens fan formació de didàctica de l’assaig i xerrades referides al tema.

El treball d’aprendre deu cançons de memòria, sovint amb girs melòdics i rítmics difícils és dur. Recordem que estem parlant de música contemporània. A partir de gener a la classe de música dediquem la major part del temps a la preparació de la cantata i a classe de llengua llegim i treballem el text. A mesura que la van

coneixent, els nens s’entusiasmen i se la fan seva. La d’aquest any té una música molt enganxosa i crec que més d’una família deu haver acabat una mica tipa de tant sentir les cançons per casa.

Al llarg de la meva vida professional he ensenyatmoltes cantates, crec que més de vint; perquè les esco-les de la nostra ciutat ja ens aplegàvem per cantar-ne quan encara no existia l’Auditori. També n’hem mun-tat a la pròpia escola, com la de La tortuga boteruda. No puc dir quina és la que més m’ha agradat, perquè sempre la que estic treballant en aquell moment em sembla fantàstica. M’arriba a obsessionar tant que l’es-tudio al metro, la canto pel carrer quan vinc a l’escola i també la somio mentre dormo. Tot aquest treball té sentit si pensem que el principal objectiu és educar la sensibilitat dels nostres infants a través d’una vivència musical col•lectiva, compar-tida i molt emocionant. En paraules de la seva artí-fex, Assumpció Malagarriga, cap del servei educatiu de l’Auditori : L’objectiu és organitzar un acte per als alumnes que, per les característiques globals pensades exclusivament per a ells, per la qualitat i per la impli-cació personal i col•lectiva en l’acte, es converteixi en una vivència musical important i inoblidable per a tots.El moment més màgic és quan arriba el dia del concert, però això deixem que ho expliquin els autèntics prota-gonistes: els nens.

Anna NoguerasMestra de música

Els nens de 4t de l’escola Cer-vantes vam anar a l’Auditori. Em va semblar molt gran. Des de gener ens estem estudiant les cançons. Ifrasem

Els nens de 4t vam anar a l’Au-ditori per cantar la cantata 50 milions de segons. Quan vam arribar primer vam assajar la cantata. El director es deia Oriol. Saif

Quan vam arribar vam fer el concert i després vam tenir 30 m de des-cans per anar al lavabo etc. Després d’aquest 30 m vam anar a fer el con-cert Ui! quins nervis! Va ser un dels únics concerts que la meva germana de 3 anys no va plorar. Rita.

Els de 4t vam anar a cantar a l’Auditori i vam cantar una Can-tània amb uns altres nens, en to-ral érem 800 nens. La cantata es tractava de l’escola de quan de temps ens passem a l’escola, què fem, etc. Lidia

Des del gener portem assajant aques-ta cantata fins el gran moment que uns 800 nens cantàvem la cantata 50 milions de segons. Per cantar tants nens ens ha sortit molt bé i tots els nens feien el mateix i tots portàvem les mateixes coses: la corbata, el bar-ret, la corona i els ulls del poll. Javi

L’Auditori era molt gran. Era tan impressionant! La impressió és que se’m va passar volant. Em va agradar la cançó de “Parla” i “Els polls”. Iago

32

Al gener vam començar a estudiar la canta-ta 50 milions de segons. El dia que em van dir que seria el 14 de maig ja volia que fos aquell dia. Totes les cançons em van agra-dar molt però la que més em va agradar va ser “Parla” perquè era com molt canyera. El dia del concert estava molt emocionat perquè mai de la meva vida havia cantat davant de tot aquell públic. Bepon

Em va semblar molt divertit. No tenia gens de nervis Hi ha-via més o menys 800 nens i ne-nes cantant i ens posàvem tots d’acord i no ens coneixíem. Unai

Va ser molt emocionant cantar a l’Auditori de Barcelona. Va ser una experiència única poder can-tar allà. A mi la cançó que més em va agradar és la cançó “Lle-va’t”; és molt divertida. Bru

Totes les cadires eren plenes i tot el públic aplaudint. Va ser espectacular. Ens ho vam pas-sar molt bé cantant i ballant Cantània a l’Auditori de Bar-celona. Violeta

A mi em sembla que va sortir molt bé i si no va sortir perfecte al menys tot-hom s’ho va passar bé. Quan vam aca-bar la cantata tots els amics i famili-ars van aplaudir molt i segurament els hi va agradar molt. A mi segur que em va agradar, jo crec que va anar molt bé. Rosa

Em va agradar molt la cantata. La cançó que em va agradar més va ser la dels polls també la de “Els eterns repetidors”. A la mare li va agradar la corbata i els globus dels polls i també va flipar amb l’Audi-tori de gran que és. Rolando

Quan va començar la cantata a l’Auditori em vaig posar una mica nerviós. Hi havia molta gent i jo m’ho vaig passar molt bé. Va ser graciós i divertit. El que em mo-lestava era la corbata. Alex

Jo m’ho he passat molt bé a l’Auditori i m’ha agradat. Quan van dir el nom de les escoles tothom es posava a cridar. Cantàvem molt fort. Faizan

Els narradors es deien Víctor i Rita, però en realitat es diuen Xavi i Mar. A mi m’ha semblat que estava molt bé tot el pro-cés que fem els nens i nenes. Yasmina

Em va agradar molt, vaig sen-tir molta emoció, era molt gran l’Auditori. Hi havia molta gent de públic i molts nens, semblava que fóssim menys. Se’m va passar vo-lant. Va ser divertit. A la gent li va semblar superguai. Kevin

Va ser molt emocionant. Hem assajat quatre mesos i quan arribem allà passa molt ràpid. Manolo

Hem estat assajant una Can-tània que es diu 50 milions de segons I ens sabem les cançons de memòria. La cançó que més em va agradar va ser “Em té mania” i “Els polls”. Paula

Vam cantar deu cançons. La se-gona la vam repetir i de l’última vam repetir-ne un tros. A mi em sembla que vam estudiar molt i que quan vam anar allà a cantar va passar molt ràpid. Mario

Unes escoles estaven a l’es-cenari. Els llums de l’escenari feien brillar les corbates. Víctor

33

El que més em va agra-dar de la Cantània eren les cançons, perquè eren molt divertides. Als meus pares els va agradar molt, perquè era molt bonic. I a mi m’encanta-ria repetir-ho!!!. Oliver

34

Els meus anys al Cervantes

Hola, sóc el Mourad i us vull explicar la meva gran experiència al Cervantes…

El Cervantes és una molt bona escola. El que m’agrada més d’ella és que tots els professors són molt ama-bles i simpàtics. Jo la recomanaria a tothom!!

P3 va ser el primer any de tots. A classe ens ho pas-sàvem molt bé però, tot i així, ploràvem cada matí amb la idea que hauríem de passar-nos el dia sencer a l’escola. Aquell any vam començar a fer-nos molt amics i a conèixer-nos, no havíem de fer deures i ens passàvem el dia jugant o fent activitats molt diverti-des (quins bons temps…).

Durant aquells tres primers anys de parvulari apre-níem a parlar més bé. A P4 ens vam acostumar més a l’escola i ja no ploràvem quan havíem de pujar a classe (això va ser un autèntic alleujament per als nostres pares).També vam començar a aprendre a llegir i escriure. El primer en aprendre va ser l’Antón. Teníem de professora l’Ester, que era molt simpàtica i mai no ens castigava (cosa molt estranya venint d’un profe!!)

Quan vam començar la primària ja començàvem a treballar totes les assignatures; ens vam aprendre l’abecedari (alguns encara no) i les coses bàsiques de les mates i, poc a poc, vam deixar enrere els dies sense treballar i jugar tota l’estona. Em vaig sentir tan gran!!I me’n recordo de com li agradava al Jofre ensenyar el cul a les nenes…

A 3r, com que era l’any de l’univers, en vam aprendre moltes coses. Aquell any també vam fer les nostres primeres colònies al camp d’aprenentatge de Santa Maria de Palau Tordera i van ser molt emocionants perquè vam muntar a cavall!

Amb el Pere vam aprendre moltes coses sobre els ro-mans i també vam anar de colònies, al camp d’aprenentatge d’Olot; les dues nits que hi vam passar van ser molt di-vertides perquè muntà-vem “discoteques” i quan venia el Pere ens fèiem els adormits.

En el nostre penúltim curs vam fer una activitat que es deia “Cinema en curs”. Va ser molt divertida i emocionant, vam aprendre a fer servir una càmera, els papers: director, claqueta, càmera, script…I durant el tercer trimestre vam fer el film final, el pro-tagonista del qual era l’Antón. Va ser molt divertit!!!

En el nostre últim any hem fet moltes activitats: l’audiència pública, la biatló, l’Agenda 21, les com-petències bàsiques, unes colònies xulíssimes al Delta de l’Ebre, etc. També hem venut pastissos i hem fet actuacions per recollir diners per a una sortida de 2 dies a Coma-ruga (el Vendrell) els dies 16 i 17 de juny.

D’aquí a poc la majoria de la classe de sisè ens sepa-rarem perquè anirem a l’institut...Jo aniré al Verdaguer. M’agradaria que el Cervantes tingués ESO perquè seguíssim junts.

Aquests 9 anys han estat espectaculars i molt diver-tits. Em fa molta pena haver de deixar el Cervantes.

Adéu, Cervantes!!!!! Mourad B. B.

Classe P-3 (Gatets) Classe 6è (Cirerer japonès)

Qui és Qui ?

34

35Tornaveu

Entreteniments

El Calendari de mestres, amb els noms desendreçats... !

Sabries

endreçar-los

amb fletxes?

Mercè Amores

Mercè Garcia

Tono Lázaro

Montse Jover

Magda Martí

Pere Carbonell

Estefania Medialdea

Gabi Andújar

Ester Adell

Solucions

a la pàgina

36

GRAN BODEGA EL MAESTRAZGOSant Pere Més Baix, 90

Rosa Negra. Via Laietana 46. 93 310 17 98Rosa del Raval. C/ dels Àngels 6. 93 304 26 81

www.rosanegrabcn.com

Cosmètica i productes naturalsPlaça de St. Pere, 8

93 319 68 58www.granola.es

C/ Carders, 3508003 Barcelona

www.mescladis.org

C/ Rec Comtal, 5-708003 [email protected]

Revista Tornaveu 11

Documents

Transcript of Revista Tornaveu 11