2 Tornaveu

3Tornaveu

Editorial

Equip de redacció:Laia Arnal, Montse Ferrando, Cristina Ferrer, Alberto Malavia, Gemma Salas, Rut Sol, Maria Sol i l’equip de mestres de l’escola.

El Tornaveu és la vostra revista. Si teniu qual-sevol idea per a un proper número envieu-la a la nostra adreça electrònica:

revistatornaveu@gmail.comTrobareu una versió electrònica del Tornaveu al bloc de l’ampa:

http://ampacervantes.blogspot.com/

Editorial. 3Què t’agrada més de l’escola? 4Benvinguts al món dels personatges! 6Calaix del Tornaveu 9Comunicació 10El nostre barri 12El que més enyoro... 14Al leluia! Al leluia! 16Pòster central - Escultures de tardor 18El bàsquet del Cervantes 20

Explica’m què fas... 22Hi havia una vegada 24Els petits Nicolaus... 25L’educació a debat 28La Crònica 30Homenatges “Made in Tornaveu” 32Entreteniments 34

SumariA

quest matí, en sortir de la dutxa, el primer que he fet ha estat es-collir quins calçotets em posava. Eslip o bòxers? No ha estat fàcil. Finalment he optat per l’eslip.

Queda tot més recollidet. Després d’aquesta elecció n’han vingut moltes més. A l’esmorzar: salat o dolç? Per beure: cafè o tallat? A l’anar a treballar: metro o bus? A la feina: començo el dia fent trucades o responent correus? Signo les noves condicions laborals o no les signo? M’adhereixo a la vaga o no m’hi adhereixo? Dino amb aquest company o amb l’altre? Carmanyola o menú? Després, a l’assemblea de l’AMPA: un vot per persona o un vot per família? Al recollir els nens: anem cap a casa o una estona al parc? Al vespre, tot cuinant: carn o peix? Llegint contes, abans d’anar a dormir: pirates o princeses? A la televisió: telenotícies o el debat de l’altre canal?

No ha estat un dia especial, però m’he fet un tip de prendre decisions.

Escollir, decidir, optar... De vegades, no és fàcil. Planteja dubtes, demana reflexió i un cert grau d’empenta i responsabilitat. Això sí, proporciona una gran sensació de llibertat, imprescindible per tenir ganes de llevar-se l’endemà, sobretot per seguir prenent decisions!

Un cagadubtes.

Moltes gràcies a tothom que ha col laborat!

Tornaveu

Poemes amics

PAOLO: Jugar amb

orq

ues i cotxes.

ESNAIDER: M’Agrada pu

zzles.

AMI: A mi pintura.

MIRIAM: A mi m’agrad

a el pati i jugar a la pilo

ta.

VIO

LETA: M’agrada pintar i anar a la biblioteca.

WENDY: Quan vaig am

b l’Esther al gimnàs

JO

SÉ: Pintar i jugar.

TOM

ÁS: A mi plastilina i e

l pati.

M

ATHEW: La pintura i la ludoteca.

GABRIEL: Anar al gimn

às am

b l’Ester.SARA: Tam

bé la pintura i també disf

ress

ar-m

e.

Què t’agrada més de l’escola?

BRUNO: El pati, jugar a cotxes.

Benvingudes i

Benvinguts!

MERCÈ: Les expressions de les cares i com escolten els

tab

alet

s.

ABDULLAH: Dibuixar i pin

tar.

MA

RIA K

ALI: Pintar elefants, però

toca el que toca.

M

AX: El pati, música i anar al gim

nàs.

JESS

ICA

: P

intar i pati amb les nen

es.

IRENE: Jugar a la lud

oteca amb els tabalets

.

LORENZO: Jugar al p

ati amb els cotxes i cam

ions

.

VIO

LETA: M’agrada pintar i anar a la biblioteca.

ILOHA: Pintar i anar al Po

u.

YOUSSEF: Música amb

el Tono.

DANIEL: An

i mals, l’àliga que vola.

FADY: Puzzles i jugar a jo

guin

es.

LUAÏ: El pati , disfressar-me i ludoteca.

GABRIEL: Anar al gimn

às am

b l’Ester.SARA: Tam

bé la pintura i també disf

ress

ar-m

e.

PABLO: A mi el gim

nàs i j ugar a la botiga.

TABALET: A mi m

’agraden

les pastanagues.

MERCÈ: Les expressions de les cares i com escolten els

tab

alet

s.

6 Tornaveu

Benvinguts al món dels persontages!

Durant aquest curs hem pogut donar la benvinguda a alguns nens i nenes que venien d’altres escoles, barris, ciutats, països… Com que ens agradaria fer-los més fàcil la seva arribada al Cervantes i també perquè tothom pugui conèixer els seus noms, d’on vénen i allò que els agrada i desagrada de l’escola, us en fem un breu resum i us els presentem:

El Cervantes és el meu primer cole; m’agrada el cole, jugar amb el cotxe blau, blau, blau i amb l’amic Esteban.No m’agrada gaire el menjar, però m’agra-da tota la fruita. Dibuixar, sí, sí que m’agrada. Ja no ploro i estic molt content al cole!

Abans anava a un altre cole, però no recordo com es deia… El Cervantes m’agrada més… “perquè sí”. M’agrada fer pintura i també fer pastissos i fer panellets a la classe…La Maria és la meva millor amiga i també la Lorena.El que m’agrada més és jugar a casetes i al cole…Trobo que ens “renyen poc” i prefereixo venir a l’escola que no pas el “fi nde”!M’agrada molt el menjar que fan al Cervantes.

Mohamad Mia

El meu antic cole es deia Muntanyeta. M’agradava més que el Cervantes “porqué tenía pocas escaleras”…Però aquí també m’ho passo bé i m’agrada el menjar.La Judit m’ensenya a fer moltes coses. Al pati juguem a pilla pilla, a l’escon-dite i als cavallets. També a pica-paret!

“Milagros” es deia la meva antiga escola. Ens vam canviar perquè “mi mamá quería éste porqué es más boni-to… tiene más deco-ración (cuadros)”.El que més m’agra-da fer a l’escola és pintar. I també m’agrada molt el menjador!

Constantine Sol

P4 P4

P5 P5

7Tornaveu

Fa poquet que visc a Barcelona. I no m’agrada.L’Escola, sí. Dibuixar és el que més m’agra-da i pintar, el que menys. Tinc poquetes amigues al cole… les que més són la Hera i la Rania.La música m’agrada molt però cantar, no.Els professors són molt simpàtics, però a mi m’agradaria tornar al Pakistan… l’any que ve, segur…

Fins aquest any anava al cole St Joan, de Montgat. A aquell cole els amics m’escoltaven més quan tenia una idea de joc, al pati. Aquí no m’escolten tant… segur que és perquè sóc nova. No juguen gaire amb mi, però “a veure si surt” i canvia la cosa…“Una cosa més!”: m’agrada jugar amb l’Emma (la meva “amiga més millor”).Ens han ensenyat a fer un vaixell i m’ha agradat molt. M’agraden els dos profes, l’Esther i el Tono… el que més m’agrada és fer educació física (futbol). I també “fer feines per acabar” (ex: castellano, català, mates..)Però fer sumes és el que més m’agrada.A l’altre cole hi havia arbres i sorra i també un tobogan i hi tenia molts amics… Crec que m’agrada més l’escola de St Joan.

Sohana

Fa poc que visc a Barcelona. Abans vivia a Torrella, i la meva escola es deia St Martí. Ens hem canviat de casa… Som 4 germans i germa-nes: la Mia (P4), el Luca (4rt), el Bruno (1r) i la Uma (P2)…De l’altra escola m’agradava tot, però especialment el pati: jugàvem amb rodes, cotxes, motos i hi havia una “rueda gigante”… i molta sorra.Al pati parlàvem sempre en castellà i en aquest en canvi, en català... fèiem moltes excursions.Del Cervantes el que més m’agrada és la piscina.En Ton i l’Arles, en Toni i el Jaume són els meus millors amics.

He començat al Cervantes aquest anys ja que fins ara anava a l’Escola St Felip Neri. Ens vam canviar perquè als pa-res els agradava molt aquesta escola. I també perquè la Violeta, la meva ger-mana petita, entrava a P3 aquest any.A l’altra escola hi tenia més amics i els professors que tenia allí m’agradaven molt: eren bons i amables. I renyaven poc. Tot i que al Cervantes els profes també són “molt bons”.Els tallers del Cervantes m’agraden molt. El que més em va agradar va ser el de la ciència… el taller de pesar.Una cosa que m’agradava molt del St Feli Neri és que per Carnestoltes cadascú es vestia del que volia… Cadascú es podia inventar la disfressa i fer-se-la a la classe i després es feia un concurs.

Saira

Andrea

Bruno

1r

1r

1r 2n

Jo anava al Pere Vila i m’agradava més perquè hi tenia més amigues, tot i que abans d’entrar ja coneixia nenes del Cervantes. També m’agradava més perquè és més gran.El Cervantes m’agrada quan fem pintura als tallers i les joguines.La meva millor amiga és la Isabella (perquè ja la coneixia del Casal).Em vaig canviar de cole perquè a la meva mare “ja no li agradava el Pere Vila” i per estar amb la meva cosina, la Manal, de 4rt.La meva família és del Marroc però jo vaig néixer a Espanya.També havia anat al cole de Bèlgica, però renyaven més els profes i feien treballar molt. Tot i que també m’agradava perquè la meva profe era “bona”.

Ikram 2n

8 Tornaveu

Abans anava a una altra es-cola que es deia Ramon Llull, que està al barri de la Sagrada Família, però ens vam mudar de casa.M’agraden les dues escoles igual… tot i que potser m’agra-da més aquesta, perquè és més petita… els coles m’agraden més petits perquè així no em perdo quan vaig d’un lloc a l’altre. M’agraden més els ta-llers de plàstica del Cervantes, però els profes, igual.El menjar m’agrada molt més el del Cervantes que no pas el de l’altra escola…El meu millor amic aquí és el Martiño.

Vaig néixer a Girona i l’escola on anava abans es diu Sant Martí, i estava a Torrelles.Era molt més gran que el Cervantes.Trobo a faltar els meus amics i el pati, ja que tenia molts ar-bres i era xulo perquè sortíem a córrer i a jugar a futbol i també a tennis!Però també estic content en aquest cole… les “normes s’assemblen bastant”.El més xulo de Cervantes em sembla que és el pati de dalt. I el que més m’agrada fer són les mates… aquí em posen més deures! Ah! I el menjador m’agrada molt!Luca

Keiler 4rt

4rt

Ens vam canviar de cole (del Sant Felip Neri) perquè als pares els agradava el Cervantes.Primer de tot em vaig posar molt trista; em volia quedar a la meva escola. Ara ja m’agraden igual totes dues escoles.El que enyoro del St Feli Neri és que el pati era a la plaça i quan sortíem de l’escola ens quedàvem per allà amb els amics i fa-mílies fi ns a les 6, tot i que també venien “turistes”…L’any passat, al St Felip Neri, el meu profe feia una cosa que ens agradava molt que es deia “jocs de confi ança”. I els tallers de plàstica d’allí no eren “tant de pintar”.Fèiem un taller de teatre molt xulo i en fèiem un que era com de fer passatemps i també de manualitats.Al Cervantes he fet molt ràpid amigues… A la classe no hi ha el problema de “guerres de nenes”… som tan poquetes que no “cal triar” i m’agrada molt que gràcies a això no es fan “grupets de nenes”, cosa que a vegades passava a l’antiga escola… és la bona cosa de ser tan poques: que estem més unides.

Primer de tot anava al Pere Vila i al 2010 vam marxar a Bèlgica tota la família durant 2 anys. Al tornar la meva mare va voler anar al Cervantes perquè creia que era millor escola.Del que m’en recordo del Pere Vila, m’agradavem molt les profes. I els nens i nenes, ja que els coneixia millor: hi tenia amics i família.Fèiem teatre per divertir-nos.Per Pàsqua fèiem pastissos i sortíem al pati per celebrar-ho. Del Cervantes m’agraden les activitats i “com decoren”.De l’escola de Bèlgica tinc molt bon record de la Festa de fi de curs… era una gran festa i dura-va fi ns a les 8!! Hi havia castells infl ables, fi res de joc, jocs d’ai-gua i cantàvem i ballàvem.

Iman6èJúlia 5è

Jo ja venia al cole Cervantes des de P3 fi ns a 2n. De segon només vaig venir 1 setmana i després me’n vaig anar a Bèlgica amb els meus pares.M’agrada més el Cervantes que el cole de Bèlgica, tot i que l’enyoro una mica també: allà no celebràvem la Castanyada però la festa de fi de curs era molt xula i fèiem Haloween i Nadal… sortíem a jugar a la neu!Teníem una profe a Bèlgica que ens agradava molt. Però una cosa molt diferent era que allí quan entrava el Director havíem de dir-li “Bon dia, Sr Director” i aquí li diem “Hola, Montse!”.Al pati allí jugàvem al que volíem i al Cervantes hi ha molts jocs organitzats, que m’agraden.L’Escola de Bèlgica era més difícil: a 3r ja feien divisions!I de llengües, en feiem 3: francès, fl amenc i àrab!

Manal

4rt

Benvinguts al món dels persontages!

Hace solo 3 días que voy al Cervan-tes; llegué a Barcelona el día de reyes desde República Dominicana, yo me quería quedar allí... Me gustaban mis amigos y el recreo de mi antiguo colegio en mi pueblo Juan Barón. El patio era del mismo tamaño que este (pista de bàsquet) pero atrás tenía muchos árboles. Los profesores eran jovenes y morenos y nos sacaban a la calle a pasear. Por el poco tiempo que estoy en el Cervantes, los amiguitos y los profesores me han tratado bien. No me gustan algunas cosas de la clase, como las tareas que no en-tiendo, sobre todo en catalán y en inglés. Creo que es más difícil que mi antiguo colegio.

Edgar5è

9Tornaveu

Calaix del Tornaveu

Estimats lectors i lectores de la Tornaveu, obrim una nova secció especialment dedicada a vosaltres, els protagonistes de l’escola. Una bústia on ens podeu enviar el que us agradaria publicar a la vostra revista: la recomanació d’una pel.lícula que us ha emocionat, un llibre que no us deixava tancar el llum, una endivinalla pels més enginyosos, una fotografia que voleu compartir, una escena de còmic, un acudit divertidíssim, una recepta dels boníssims berenars de 6è, una reflexió, una idea... A la redacció estrenem un nou calaix, tot no ho podrem publicar, però al Calaix de la Tornaveu tot ho recollirem i cuidarem! Gràcies!

Obrim nova secció!

LES POQUES NENES DE 5è

Les 5 nenes de 5è ens expliquen com se senten al ser tan poques a la classe del Detectiu Conan...

LÍDIA: em sento com si fos poca cosa, perquè els nens es riuen de nosaltres, però està bé perquè a educació física fem equip de noies.

JÙLIA: a l’altra escola que anava abans com que érem moltes nenes ens dividíem en grupets, però ara no hi ha possibilitat de fer grupets.

RITA: els nens sempre juguen a futbol i nosaltres som poquetes per jugar a una altra cosa. Però jo tinc la sort que quan no vull jugar al joc de les nenes puc jugar amb els nens a futbol. Però es tracten millor entre ells que a nosaltres.

VIOLETA: a mi no m’agrada ser tan poquetes, perquè la Teresa ens separa i els nens ens tracten fatal.

SHERIS: quan a la classe hi ha moltes nenes no et fan cas, però en aquesta classe com que sol som 5 juguem sempre totes juntes.

TERESA (mestra): m’agraden les classes que hi ha una proporció equilibrada de nens i nenes!

Hola,Mireu! La meva mama i el Rocco es van disfressar de gegants!Bruna de 1r.

Animeu-

vos i lliureu als

mestres les

vostres

propostes!

Els nens i nenes de primer cicle ens recomanen que veiem aquest bloc...http://blocs.xtec.cat/cervantesinicial201213/

La Magalí de P4 ens envia aquesta foto del Cercavila de santa Eulàlia d’enguany.

Comunicació

Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH)

Se l’ha anomenat la “malaltia invisible”, ja que no hi ha una disfunció física visible, a més hi ha una negació constant del trastorn, es minimitzen els seus efectes, no se’n reconeix les seves limitacions com pot ser l’afectació de les funcions executives, etc. Per part de les

institucions no s’hi presta suficient atenció o no hi ha prou serveis per a tractar-la.

Tot i que és un trastorn que ve essent estudiat i tractat als EUA des de mitjans del s.XX, no és fins als anys 90 que queda classificat dins dels manuals de malalties mentals al nostre país i no és fins l’any 2000 que hi ha una especialització específica en la formació del personal mèdic. Aquest retard en la presa de consciència de la malaltia fa que no sigui fins fa relativament pocs anys que es detecten i mediquen els afectats. D’aquí la sensació que és una malaltia de moda, ja que abans, simplement, no eren tractats i passaven a engrossir l’estadística de fracàs escolar o d’inadaptats socials. Es calcula que entre un 4% i un 7% de la població el pateix.

Pel que fa a l’origen del TDAH, bàsicament es considera un trastorn neurobiològic motivat per una hipofunció de les àrees cerebrals que ocasiona un desequilibri bioquímic en les àrees ce-rebrals que intervenen en l’atenció, el moviment i l’autocontrol. Això afecta un gran nombre de funcions executives cerebrals (planificar, autorregulació conductual i emocional, memòria, etc.). S’ha demostrat que l’herència genètica és el principal factor (70% dels casos).

El TDAH es pot classificar en diversos subtipus: hiperactiu-impulsiu, combinat i inatent. Algu-nes de les característiques generals del trastorn són: dificultats per concentrar-se però no per atendre. El filtre atencional que permet centrar-se en una tasca sense distreure’s no funciona correctament. Tampoc no es controla el pas del temps i el sistema d’organització i planificació està alterat. Una altra característica és que la memòria a llarg termini és molt bona, però la de curt és molt dolenta i obliden la informació que s’acaba de donar, a més de ser impulsius i mostrar-se incapaços de frenar el pensament per mesurar les conseqüències.

A més de la simptomatologia principal, és molt comú que el trastorn vagi acompanyat d’al-tres símptomes associats, com fòbies, ansietat, depressió, síndrome Gil-Touret, TOC (Trastorn obsessiu-compulsiu), trastorns de conducta (TND, agressivitat…). Tots aquests símptomes poden originar als afectats una gran disfuncionalitat acadèmica i social.Amb tot això es pot deduir que és un problema complex que requereix una atenció i un trac-tament multimodal: escola, família i especialistes externs.

En general, els primers detectors de la conducta del nen solen ser tant els propis pares com els mateixos mestres, ja que presenten una forta disfuncionalitat respecte del grup. La detecció precoç és fonamental en la prevenció de la gravetat del trastorn. En general, es recomana fer-la al voltant dels sis anys, de fet, l’esclat del trastorn se sol trobar en començar l’etapa de primària, quan hi ha una major exigència acadèmica d’atenció sostinguda. Hi ha, però, el tipus inatent que sol passar desapercebut i, si a més presen-ta bona capacitat, pot sortir en etapes més superiors o fins i tot a l’ESO, quan es posen en joc un altre tipus de funcions executives.

Un cop que el mestre o la família són conscients de la possibilitat d’un TDAH, cal l’avaluació d’un especialista per delimitar l’abast del trastorn. Per fer el diagnòstic, els especialistes utilitzen tota una colla de tests i qües-tionaris, entrevistes amb tot l’entorn de l’afectat.

Finalment, després de l’avaluació exhaustiva, és im-portant que tot l’entorn formatiu de l’afectat treballi en una mateixa direcció. S’ha de tenir en compte una intervenció ja sigui a l’aula, com fora d’ella; pautes

Tornaveu10

11Tornaveu

per als mestres, els nens i la família. Reeducar en els aspectes que no ha assolit, establir un dictamen d’es-colarització en funció de les necessitats educatives que presenti l’alumnat, proposta de recursos, possibles adaptacions curriculars, mesures i criteris d’avaluació... I, si cal, la medicació.

És important posar-se a la pell d’aquests nens i nenes que pateixen el no poder controlar la seva manca d’atenció, les seves emocions, els seus impulsos… que els dificulta el seu aprenentatge, els ocasiona una constant pluja de crítiques del seu entorn: mestres, pares, companys…

D’altra banda, les famílies que pateixen a diari els seus oblits, desorganització, lluita constant per fer les seves tasques, estudiar… han de suportar les crítiques de la societat cap a la seva feina com a pares i, quan demanen ajuda, sovint reben el que s’ha denominat “maltractament institucional”, ja que no sempre se les escolta ni les institucions estan preparades per afrontar les seves demandes.

Cristina Fons

BIBLIOGRAFIA PRÀCTICA RECOMANADA:Guía práctica para educadores “El alumno con TDAH”. Adana (descargable).Guía de actuación en la escuela ante el alumno con TDAH. FEAA-MAPS (descargable)Niños distraídos, inquietos e impulsivos. Estrategias para E.Primaria. CEPEDéficit de atención con hiperactividad. (para padres y educadores).Orjales. CEPEGuía práctica para trastornos del TDAH. Alberto Espina y A. Ortego.http://trastornohiperactividad.com/http://www.fundacionadana.org/ca http://www.fundacioncadah.org/web/http://tdahelgranolvidado.blogspot.com.es/

També a l’escola...

Des de fa uns anys quan es parla d’escola sem-pre surt la paraula inclusió. Segur que tots i totes n’haureu sentit a parlar en més d’una

ocasió. L’escola Cervantes en el seu projecte edu-catiu es defineix com una escola inclusiva. Ente-nem per escola inclusiva aquella escola que vetlla per aconseguir, en la mesura que sigui possible, que tots/es els/les alumnes participin de les acti-vitats ordinàries que organitzem.

En aquests moments hi ha a l’escola 217 nens i nenes matriculats/des. Cada un/a d’ells/es té les seves característiques pròpies i les seves necessitats individuals. Tenim alumnes nouvinguts d’altres països, alumnes que pateixen algun tipus de discapacitat o al-gun tipus de trastorn, alumnes a qui els costa molt aprendre, alumnes que aprenen amb una rapidesa superior als seus companys, alumnes que passen per un moment delicat en l’àmbit familiar... Com a escola fem tot el que està a les nostres mans per atendre aquestes individualitats i aquestes necessi-tats, amb l’objectiu de compensar les desigualtats.

El cas que ens ocupa en aquest article és d’aquell alumnat que pateix un Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Es tracta d’un trastorn del qual últimament se’n parla molt als mitjans de comunicació. A la nostra escola tenim

alumnes que el pateixen, alguns amb hiperactivi-tat i altres sense.

Què fem des de l’escola davant el repte de tractar nens i nenes afectats de TDAH?- En primer lloc, establim els canals de comunicació amb la família per tal d’assegurar la col•laboració mútua. És imprescindible que família i escola treballin junts per anar millorant poc a poc.- En segon lloc, ens formem. Fa un parell de cursos tot el claustre vam acordar fer tots junts un curs de formació adreçat a mestres per entendre la pro-blemàtica que implica, sensibilitzar-nos amb el trastorn i saber com tractar alumnes amb TDA o TDAH. - En tercer lloc, fem un seguiment exhaustiu de com va evolucionant l’alumne/a. Per fer aquest seguiment comptem amb l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) i ens coordinem amb els professionals externs que porten els casos.- En quart lloc, rebem assessorament i suport di-recte i presencial dels especialistes de la fundació ADANA.- Per últim, el treball en equip ens ajuda a anar superant les dificultats que dia a dia ens van sor-gint. Cal fer pactes, cal establir protocols... cal la col•laboració de tots i totes per tirar endavant.

Magda Martí

12 Tornaveu

El nostre barri

Blanquers i assaonadors fa 300 anys

Us heu parat mai a pensar quants objectes utilitzem, encara avui, fets de pell? Sabates, cinturons, corretges, fundes, bosses, guants, folres de llibres, carpetes, barrets, sofàs... Actualment, per fabricar tots aquests estris la pell es tracta amb processos mecànics i industrials, però això no ha estat sempre així. Si pensem en clau històrica, fins no fa gaire, aquesta feina estava reservada als mestres blanquers i als mestres assaonadors.

Als inicis del segle XVIII, a Barcelona, esdevenir mestre d’un ofici era un grau al que s’hi arribava després d’anys d’aprenentatge, d’oficialia, i de la realització d’un examen rigorós. Superat tot

això, ja podies formar part del gremi de l’ofici que havies escollit, amb el qual et lligaven una sèrie d’obligacions i de drets. El més important, el dret a exercir la teva feina.

En el cas de blanquers i assaonadors, la feina consistia en convertir en cuir les pells dels animals que els proporcionava l’escorxador. El blanquer realitzava la primera part del procés, netejant les pells i raspant-ne les impureses, mentre que l’assaonador finalitzava el tractament fins a deixar el cuir a punt per tal que els diversos artesans poguessin elaborar els seus

productes. Com que no sempre quedava clar on acabava la feina d’uns i on començava la dels altres, els gremis dels assaonadors i dels

blanquers tingueren sovint conflictes, ja que tots dos van pre-tendre en diversos moments poder realitzar tot el procés del treball de les pells.

Aquest procés durava uns quants mesos, i es realitzava a l’obrador. Allà hi havia nombrosos dipòsits amb diversos

productes (calç, alum, roldor, sumac, escorça de pi o d’alzina...) barrejats amb aigua on se submergien les pells successivament

per tal d’anar convertint-les en material durador i apte per a ser treballat. Els blanquers s’encarregaven dels banys de les pells amb calç vella i calç nova, de manera que els seus obradors es-taven sempre emblanquinats. D’aquí ve el nom del seu ofici. Pel que fa als assaonadors, el nom prové de l’acte d’assaonar les pells amb sèu o greix per tal que quedessin més suaus.

A causa de la necessitat de disposar d’aigua abundant per a tot aquest procés, els blanquers i els assaonadors medievals ja ubicaren els seus obradors vora el rec comtal i els seus ramals. A començaments del segle XVIII, però, aquests oficis de caràcter més industrial

s’anaven deslocalitzant i situant en poblacions on podien disposar més còmodament d’espai,

d’aigua i de condicions econòmiques més pròsperes.

Com tants d’altres menestrals, blanquers i as-saonadors formaven part de la milícia gremi-al, la Coronela. Pertànyer a aquest cos

12 Tornaveu

13Tornaveu

d’autodefensa de la ciutat constituïa un honor i un motiu de prestigi. Durant la batalla de l’Onze de setembre de 1714, la companyia de blanquers, pertanyent al sisè batalló (Mare de Déu de la Mercè) fou comandada pel Conseller en Cap Rafael Casanova en l’heroic contraatac pel terraplè de la muralla entre els baluards de Jonqueres, Sant Pere i Portal Nou. Per la seva banda, els assaonadors, que formaven part del segon batalló (Immaculada i Puríssima Concepció), ja havien demostrat la seva vàlua en rebutjar l’assalt al Baluard de Santa Clara en la batalla del 12 d’agost.

Avui, com ja haureu deduït, els carrers Blanqueria i Assaonadors ens recorden els vials en què es con-centraven les adoberies on es practicaven aquests oficis. No podem dir el mateix de l’antiga Plaça de la Blanqueria, situada al final del carrer del mateix nom, que desaparegué amb la demolició del barri que havia de permetre la formació de l’esplanada i la construcció de la Ciutadella per part de les autoritats borbòniques a partir de 1716.

Oriol Garcia QueraMentre que els blanquers, establerts al barri de Sant Agustí, escolliren com a patró aquest sant, el dels assaonadors és Sant Joan Bap-tista. Al carrer Assaonadors, on encara hi ha l’antiga casa gremial, en podem veure una estàtua realitzada el 1958 per Josep Miret. L’original de l’any 1628 fou destruïda l’any 1936 i només en queden els àngels situats sota el sant, subjectant l’escut de l’ofici. A la llinda de la porta d’entrada es torna a veure, esculpit, el símbol d’aquests menes-trals. De la casa de la confraria dels blanquers no en queda res ja que també fou afectada pels enderrocs previs a la construcció de la Ciutadella.

Dels animals del bestiari popular de la ciutat, el gremi de blanquers s’encarregava del manteniment del Lleó. Els membres d’aquest gremi el feien ballar a les processons i a les festes, i eren els qui el reparaven quan calia. Ja se’l coneixia com “el lleó dels blanquers”. A la imatge, l’animal segons una auca set-centista. No cal dir que aquesta bèstia sempre era la que lluïa les millors pells!

El que més enyoro...

Como este ha sido un trabajo que hemos realizado con nuestros familiares, hemos podido observar las cosas bonitas que ellos nos han expresado acerca de las cosas que más recuerdan y que echan de menos de La República Dominicana.

Muy en especial el calor humano que allí se respira; Si vives en el campo te levantas en la mañana a tomar el café con todos reunidos en el patio de la casa, haciendo chistes y cosas jocosas que les han pasado el día anterior. Además, los baños en los ríos, la comida donde el vecino, donde te apareces de repente y sin más te sientas a comer con ellos. Caminar del brazo de la amiga que se junta a cotillear los chismes del día paseando por el pueblo, hasta que llega la noche y vuelven de nuevo a reunirse con todos los de la casa a comentar y reír de todas las cosas que han hecho.

Si, en cambio, están en la capital (Santo Domingo) de paseo, les encanta recordar las idas a las playas, los pa-seos a las calles coloniales, la comida, los traguitos en El Colmadón, entre otros.

Recuerdan con nostalgia salir a bailar merengue y bachata. Todo es bonito de recordar, en especial la familia unida, toda junta a pesar de los chismes que se viven.

Lo único que he observado que no les gusta ni recordar ni añorar son: los apagones del día, ya que siempre ocurren cuando más necesitas la luz y duran hasta 8 horas.

Sin embargo, aún así es imposible olvidar las cosas hermosas del país nuestro.

De República Dominicana...

14 Tornaveu

Estaba habitada por indios. Anacaona y Caonabo eran los más famosos y valientes de la época.

Actualmente la isla está dividida en dos países Rep. Dominicana y Rep. De Haití. Ésta es la situación exis-tente, está distribuida en Provincias

Sus límites son: Al norte el Océano Atlántico, al sur el Mar Caribe, al este el Canal de la Mona que nos separa de Puerto Rico y al oeste la Rep. De Haití.

Uno de los primeros asentamientos de España en América. El primer castillo, El Alcázar de Colón.

La montaña más alta de las Antillas.

El Pico Duarte. Muchos turistas inter-

nacionales y nacionales lo visitan tanto

a caballo como a pie.

La gastronomía dominicana es muy diversa. A la hora de la comida podríamos pedir una bandera dominicana que sería arroz con gandules, carne, ensalada y fritos y todo en un mismo plato.

Entre los transportes que se

pueden utilizar en el país se

encuentran el Metro, taxis,

autobuses, concho público y el

motoconcho.

Tenemos el Lago más grande del Caribe. Lago Enriquillo. Este lago es más salado que el mar. Tiene una isla llamada Isla Cabritos. Si visitamos la isla podemos observar los caimanes que habitan en el lago.

En nuestro país tenemos una etnia muy variada, en su mayoría mulatos.La educación primaria es gratuita, pero muy precaria.

El deporte más importante de la Rep. Dominicana es el Beisball, prueba de ello es la cantidad de dominicanos que participan en las grandes ligas norteamericanas. Tenemos jugadores de la talla de Sammy Sosa y Alex Rodriguez (en la foto).

Estos son dos de los aeropuertos in-ternacionales que tenemos. El Aero-puerto de Las Américas y el de Punta Cana, siendo el segundo uno de los mas

Ésta es la Playa Paraíso en el Mar Caribe de la costa sur del país. Son de las playas que aún están vírgenes pero son hermosas con sus diferentes tonalidades de azul. En estas playas se sacan grandes cantidades de pescado y mariscos en especial la langosta que es muy deseada en la zona.

Éste es el río Nizaíto. Aquí podemos observar un puente artesanal, construido por los dueños de el terreno que vemos en el fondo. Queremos destacar que cada vez que hay un huracán o una crecida del rio el puente desaparece.

Entre los productos agrícolas que cosechamos tenemos el aguacate, plátanos, arroz, piña, tenemos ganado, porcino, yuca, etc.

Viki Anna, Ángelis, Denisse i

Ana Dennis...Gràcies!

Aquí podemos observar parte del Malecón de Santo Domingo. Esta zona es muy transitada por turistas y está llena de los hoteles más importantes de la capital

LA CASA DE JULIO IGLESIAS EN PUNTA CANA. REP. DOMINICANA

Nosotros también sufrimos el problema de la Inmigración. Como tenemos fronte-ra con el país vecino Haití tenemos esta zona militarizada para evitar el paso de los ilegales. Aún así tenemos dentro del país más de un millón de haitianos.

Nuestra cultura musical está compuesta de mezcla de los orígenes taínos, africanos y españoles. En-tre los intrumentos que se tocan estan la güira, el tambor y el acordeón. Nuestro merengue y bachata se ha conocido internacionalmente por personajes de la talla de Juan Luis Guerra, muy conocido en estas tierras europeas.

Ésta es de la playa de Bávaro,

en el este del país, muy famosa

por su afluencia de los turistas

junto a la de Punta Cana.

16 Tornaveu

Al•leluia! Al•leluia!

Cantem el MessiesPot una música escrita fa més de 200 anys per un músic alemany, que vivia a Anglaterra i que

portava perruca blanca ser popular?

Proveu de dir “Al•leluia!” i escolteu què passa. Normalment algú es posa a cantar els primers compassos de l’Al•leluia de Händel. Aquesta és una de les peces que confi guren El Messies d’aquest prestigiós autor. Des de fa disset anys l’Obra Social de la Caixa organitza un concert participatiu amb 400 cantaires afi cionats interpretant-lo al Palau de la Música i des de fa dos, un Concert Familiar de la mateixa obra amb 200 escolars. Potser sí que El Messies s’ha convertit en una obra popular!

El Messies de Händel és un oratori. Un oratori és com una cantata, però de temàtica religiosa. Normalment l’interpreten una orquestra, un cor i quatre cantants solistes. Aquest oratori explica la vida i mort de Jesús. Actualment El Messies és l’obra més coneguda de Händel i és habitual repre-sentar-lo per Nadal, tot i que originàriament estava pensat per la Pasqua.

El passat 16 de desembre al Palau de la Música es va interpretar un Messies reduït i pensat per al pú-blic familiar. Els nens i les nenes de les classes de 5è i 6è de la nostra escola juntament amb alumnes d’altres escoles i entitats educatives, van cantar dues cançons: Al•leluia i He shall feed his fl ock.

El moment més emotiu va ser quan els 220 nens van baixar a l’escenari per repetir l’Al•leluia, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Vallès i amb el cor Lieder Camera al darrere. Quants familiars van haver de treure els mocadors per eixugar-se les llàgrimes!

Abans, a la primera part del concert, van interpretar unes cançons que havien compost ells amb textos del famós oratori: Since by man came deth, els de 5è i Why do thee nations, els de 6è. Per fer aquestes peces ens van venir a ajudar músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès a l’escola. En total van ser vuit hores de treball amb cada grup, repartides en quatre dies i amb quatre músics a la classe!

El treball de creació ha estat diferent de tot el que havíem fet fi ns ara, perquè comptàvem amb l’ajut dels professionals; un gran privilegi. Mentre els músics tocaven l’acompanyament de la mú-sica de Händel, animaven els nens a improvisar amb la veu i el text originari. Els músics, ràpids, seleccionaven allò que podia ser més interessant. Mentre un d’ells ho feia repetir a la mainada, un altre ja agafava el llapis i sobre la partitura començava a escriure el que anava sortint. Totes les idees eren ben rebudes, sobretot si eren atrevides i innovadores.

El resultat és una creació molt divertida: amb l’acompanyament orquestral de Händel, els nens canten i rapegen textos religiosos en anglès del segle XVII. Què diria Händel si s’aixequés de la seva tomba a l’abadia de Westminster i escoltés el resultat de les nostres creacions? Segurament es treuria la perruca i ens saludaria.

Anna Noguerasmestra de música

Quina és la vostra experiència?ROLANDO: Vaig tenir vergonya, però va ser divertit. A la meva mare li va agradar molt. Era molt trist i a la vegada alegre. A la meva mare li va agradar l’Al•leluia i el so del gat que va fer el Javi. Em va emocionar perquè va dir que en tants pocs dies que vam assajar la cançó, va sortir molt bé.VÍCTOR GARCIA: El que m’ha agradat més és que els adults cantaven molt bonic. He vist a l’Òscar i també m’ha agradat cantar “Since by came deth”.

MARIO: Vaig cantar al Palau de la Música unes quantes vegades, però no ho recordava així. Ara m’ha agradat més perquè era més conscient que els altres cops. Treballar les cançons ha estat difícil, però al fi nal, ha valgut la pena: a tothom li ha agradat.

OMAR: Jo quan estàvem cantant al Palau de la Música, a l’assaig, no vaig tenir gens de vergonya, però quan estàvem cantant amb tot el públic tenia una mica de vergonya. Després quan vaig veure el meu pare tenia encara més vergonya. Al fi nal quan vam cantar tots junts l’Al•leluia, ja se m’havia passat tota.

IAGO: El dissabte, dia de l’assaig, tot em semblava senzill i normal, que no passaria res. Però va arribar el diumenge i quan ens va tocar l’hora de cantar la nostra creació, d’anar a l’escenari, em va entrar vergonya: Vam anar per la banda de la platea i tothom ens cridava des del seient. Quan havíem de cantar no vaig tenir tanta vergonya. Després vam pujar al pis a cantar amb un cor i l’Orquestra Simfònica del Vallès. Des d’aquest pis, no feia vergonya, però el problema era que ens apuntaven uns focus. Ens ho vam passar molt bé!

JAVI. És una sensació molt bonica estar cantant al Palau de la Música amb tanta gent aplaudint la cançó que portem assajant. Tenia molts nervis i vergonya, ja que havia de fer “el gat”. Va valer la pena canviar el futbol pel Palau!

BRU: Va ser molt divertit poder cantar al Palau. De vegades feia una mica de vergonya, sobre tot quan vam sortir a cantar a l’escenari davant de tanta gent. En canvi, quan estàvem al primer pis, ja no en tenia gens!

17Tornaveu

JÚLIA: A l’assaig em vaig pensar que seria molt fàcil fer-ho i que ens quedaria molt bé, però quan vaig pujar a l’escenari, al concert, em vaig adonar que feia una mica de vergonya, sobretot perquè cantàvem només nosaltres. Em va sortir molt bé, especialment l’Al•leluia i em vaig sentir emocionada de cantar al Palau. Els vull donar les gràcies a la Yadira, a la Canòlich i a l’Òscar.

MANOLO: Va ser molt emocionant ser al Palau de la Música can-tant el Messies de Händel. La meva mare va anar a veure’m i de l’alegria es va posar a plorar una mica. Ja no estava nerviós,però quan vaig ser a l’escenari em vaig posar molt nerviós, però després se’m va passar i al final m’ho vaig passar molt bé. Ha estat una experiència inoblidable.

VIOLETA: A mi m’ha semblat una experiència inoblidable. Sobre tot quan ens tocava sortir a cantar la cançó que vam compondre nosaltres. Al principi estava molt nerviosa, però va quedar molt bé. També em va agradar molt la cançó d’Al•leluia, amb el cor, els músics i també el director. Ens va quedar perfecte! La cançó de “He shall feed his flock” va quedar bastant bé. La solista soprano ho feia molt bé. Va ser molt emocionant quan vam anar tots a cantar l’Al•leluia a l’escenari. Gràcies a la Yadira, la Cristina i la Canòlich, l’Òscar i gràcies al Pablo per dirigir-nos. Va quedar perfecte!

ALEXANDER: Quan els músics van venir estava emocionat com seria cantar El Messies de Händel amb tanta gent. Quan va ser el dia de cantar les cançons estava una mica nerviós, però l’Òscar em va animar a cantar i ja no estava nerviós i tenia ànims de cantar. I al final, quan vam acabar de cantar vaig estar content.

KEVIN: És una experiència inoblidable cantar al Palau de la Música! Em vaig sentir emocionat i una mica vergonyós per cantar davant de tota aquella gent. Jo pensava que sortiria una mica desafinat, però quan vam començar a cantar va sortir molt bé. Va valer la pena anar a cantar a un lloc tan famós!!

ALEX: M’ha agradat molt anar al Palau de la Música. Vam cantar una cançó inventada per nosaltres. També em vaig emocionar molt!! Quan ja era el diumenge vam assajar l’Al•leluia i la cançó inventada. Primer van cantar els de 6è i després nosaltres. M’ha agradat molt cantar i estar amb els músics.

RITA: Quan em van dir a l’escola que anàvem al Palau de la Música em vaig impressionar. Les classes duraven dues hores i eren molt avorrides. La segona classe va ser la que em va agradar més. Va arribar el dia del concert i quan ens va tocar cantar a nosaltres la cançó que havíem inventat estava tremolant dels nervis, però després em vaig calmar. Quan es va acabar el concert la meva mare i tots ens van dir que els havia agradat i em vaig posar molt contenta.

BEPON: jo m’he sentit molt emocionat en sortir perquè hi havia molta gent. M’ha semblat que hi havia centenars de persones! Quan ja em sentia a gust era a la meitat de la cançó “Since by man came deth”. Em va fer molt gràcia quan ens van parar a l’última cançó perquè tots ens van aplaudir. M’ha agradat molt cantar al Palau de la Música.

ELENA: Era la primera vegada que cantava al Palau de la Música. Em va fer molta il•lusió que ens donessin aquesta oportunitat.

JÚLIA: A mi em va fer impressió quan vam pujar a cantar la cançó que havíem creat, tot i que no era la primera vegada que estava a l’escenari del Palau. Em va agradar veure el Pablo, la Canòlich, la Cristina i l’Òscar allà. Gràcies!!!

UMA I CARLOTA: El taller de creació va ser molt divertit.A partir d’una nota podíem fer la melodia de la frase. Dèiem

notes agudes i greus. Anàvem dient noves propostes i el músics les passaven a la cançó.Després la Canòlich tocava amb el violí tot el que tocava l’orques-tra per veure com quedava.

ARNAU: A mi em va encantar compondre el “Why do the nations” amb aquests músics tan genials. Una cosa que també em va agradar va ser que l’Òscar em deixés tocar l’oboè: em va fascinar!!!!!

INÉS I SAANA: A nosaltres ens va agradar quan vam baixar a l’es-cenari i vam cantar un altre cop l’ Al•leluia. Ens va fer gràcia que algunes mares i famílies es van posar a plorar d’emoció.

NICO I MATEO: Quan vam sentir com era en realitat la cançó de “Why do the nations” ens vam quedar tots molt estranyats.

BENJA: La meva anècdota més divertida va ser quan la Canòlich va tocar amb el violí la cançó de “New Super Mario Bros” i també la cançó d’“Angry Berds”. Tots la vam endevinar a la primera. Va ser molt divertit. També era molt simpàtica.

ANNE-SOPHIE: El Pablo, el nostre director, em va semblar una persona amable, tranquil i simpàtic. El seu accent argentí feia la música més entretinguda i divertida.

NABIL: El primer dia a l’escola va ser divertit per nosaltres, però per l’Anna, no.Per nosaltres va ser divertit perquè la Cristina feia gràcia amb l’escalfament vocal. Per a la pobra Anna va ser vergonyós perquè cada dos per tres ens avisava que paréssim de fer sorolls quan la Cristina volia dir-nos alguna cosa ...

TOMÀS: M’ha agradat molt aquest taller i per això, moltes gràcies a tots. M’ha encantat, sobretot, quan creàvem les cançons i el concert.

ALZINA: Quan vam anar al Cosmocaixa i vam sentir les cançons que havíem de cantar vaig pensar que mai m’ho aprendria perquè la lletra era molt rara però, gràcies a la Cristina i els músics, he pogut cantar millor les cançons. GRÀCIES!!!! A TOTS!!!!

ALICE I CHIARA: Quan estàvem escoltant cantar el cor, ens va agradar molt com barrejaven les veus dels homes i de les dones. Era molt emocionant, bonic i màgic (algunes mares van plorar). Gràcies al Palau i a tota la gent que ens ha ajudat a tenir aquesta experiència tan divertida i increïble. GRÀCIES!!!

LÍDIA: A mi m’ha agradat molt cantar i composar amb els músics i tota la classe. El moment que més em va agradar va ser el final del concert, quan vam baixar a l’escenari i vam cantar l’Al•leluia. Ha estat una experiència emocionant i no mai l’oblidaré. IMAN: M´ha agradat composar perquè aprenem més coses i és més fàcil de conèixer-nos. En composar hem afegit un ritme de darbuka (dum tac, taca dum dum, tac)

CHRIS: Era a la classe de música i ens van venir a gravar per fer un vídeo per projectar-lo al Palau el dia del concert. En el vídeo surt el Palau de la Música. Em va agradar perquè em va venir a veure la meva mare i ens va gravar.

IKRAM I SONIA : Recordaré especialment quan vam començar a cantar a l’escola amb la Canòlich, la Cristina i l’Òscar. Va ser molt emocionant quan vam cantar “Al•leluia ”. Em vaig sentir molt bé.

BRANDSON: Em va agradar molt quan l’Òscar ens va deixar tocar el seu oboè i la Canòlich el seu violí. Em va agradar molt pensar la melodia i composar junts.

Carrega magranes, bolets i castanyes, s’amaga pels núvols, escurça els dies i estira les ombres. Curs 12/13

Carrega magranes, bolets i castanyes, s’amaga pels núvols, escurça els dies i estira les ombres. Curs 12/13

20 Tornaveu

El bàsquet del Cervantes

Jo vaig començar als 8 anys i conservo tots els amics de l’equip,

em veig amb els que viuen a Barcelona i parlo amb tots els que van marxar, com el Marco, que viu a Bolívia i el Dip, que viu a Bangladesh.

Cuando empezamos, ju-gábamos juntos niños y niñas, no se hacían di-ferencias y me gustaba porque nos relacionába-mos más. Pero en 6è de-jaron de jugar, creo que el motivo es porque crecieron; algunas pensaron que el básquet no era lo suyo y otras se fueron a Colombia.

Yo he evolucionado y cambiado con el básquet, he aprendido a relacionarme y a entenderme con las personas. No eres tan egoísta, piensas en tu equipo, no solo en ti...

Cuando yo empecé no sabía nada de básquet, me animé porque me lo dijo el colegio y porque iban mis amigos. Si no hubiera habido básquet en el Cervantes, yo no me habría apuntado a ningún po-lideportivo, habría jugado en la calle.

Mi recuerdo del Cervantes, es que era (es) como una gran familia; el básquet nos unía, era la ilusión de cada viernes, a ver qué pasaba en el partido...

Lo que he aprendido me ha servido en cualquier ámbito de la vida, especialmente a la hora de tra-bajar en equipo.

Me gratifi ca mucho mi ex-periencia de entrenador, ver la sonrisa de los niños cuando aprenden algo que les he enseñado yo, es muy gratifi cante.La competición con los niños es una cosa extra, no le doy tanta impor-tancia a esas edades. Creo que “compiten” más en los entrenos que en el partido.

En el Cervantes no se se-paran a los niños buenos de los malos, aquí los

niños “buenos” ayudan a los que les cuesta más, a los que tienen más difi cultades

También es bueno ver como a los niños que les cuesta relacionar-se, con el básquet no están tan marginados.

Cuando era pequeño, nunca imaginé que un día lle-garía a ser entrenador del Cervantes. Tengo muy buen recuerdo de mis entrenadores. El Sergio, el Jordi i la Gloria, no eran los jefes, eran como un amigo que nos enseñaba a jugar, maneras diferentes de entrenar como los entrenamientos con música, hacíamos ejercicios que nos gustaban a los niños, no sólo a los entrenadores.

Con los niños de los equipos del Cervantes yo he intentado hacer como hacían mis entrenadores.

Ariel Medrano. Exalumne i exentrenador

“Con el básquet, he aprendido a relacionarme y a entenderme con las personas”.

L’Ariel arriba a Bcn l’any 2001 des de República Dominicana. Estudia al Cervantes de P5 fins a 6è. Comença a jugar a bàsquet a 4art, i des de llavors no ha parat de fer triples...! De 4art a 6è forma part de l’Equip del Cervantes, de 1er d’ESO a 4art juga amb l’AECCA i actualment juga amb l’equip del Roser amb els seus companys i també exalumnes Inaxio, Kevin i l’Emili ha estat entrenador dels equips de bàsquet de l’escola el curs 2011-2012 i també monitor de les colònies de bàsquet del Cervantes.Tots els nens i nenes que han après a botar,a tirar, a fer equip amb l’Ariel en tenen molt bon record! Aquí podeu llegir la conversa que hi vam tenir.

21Tornaveu

Equip de mares de l’Escola Cervantes.Amb els mateixos valors*, principis i objectius que caracteritzen l’Escola de Bàsquet Cervantes, l’octubre de 2012 es crea un equip de bàsquet adreçat a mares de l’escola. L’activitat és gratuïta, i se celebra cada diven-dres de 16h a 17h a l’escola. De mitjana compta amb una participació d’entre 8-12 mares.

Les entrenadores són les mateixes que dirigeixen els equips dels nens i nenes, que desenvolupen l’activitat de forma totalment voluntària i altruista.

Tan aviat com l’equip consolidi la tècnica i agafi seguretat començarà a planificar partits amistosos amb equips de mares d’altres escoles de Barcelona.

*Valors de l’Escola de Bàsquet Cervantes:Pluralitat; educació per la pau i la convivència; participació; comunicació; col•laboració; educació per la salut; diversitat cultural i lingüística; cohesió social; integració dels ciutadans catalans d’origen immigrant...

La patxanga del CervantesDes d’octubre de 2012 l’AMPA impulsa La patxanga del Cervantes, una activitat esportiva gratuïta adreçada a tots els pares d’alumnes del centre. Aquesta activitat intenta afavorir les relacions socials entre pares i més implicació d’aquest grup en la comunitat educativa, tot aprofitant les magnífiques instal•lacions de la nostra escola per passar una estona divertida i saludable fent esport.

La patxanga del Cervantes és un partit informal de basquet amb un breu escalfament i entrenament previs, que té lloc cada dimecres de 20 a 21 hores, excepte en vacances escolars i festius. Les instal•lacions i el material els cedeix l’escola. Els participants només han de venir vestits i calçats adequadament. L’accés és la porta del pati.

Actualment hi ha un grup força estable de 6 pares i esporàdicament hi han participat 4 pares més. Fins ara hem jugat partits a mig camp amb una cistella. L’objectiu és assolir un grup estable d’uns 20 participants per poder reunir un mínim de 12 persones cada dimecres i així poder jugar a camp complet amb dues cistelles.

L’activitat és oberta a tots el pares del Cervantes en qualsevol moment. La inscripció es pot fer a la mateixa pista abans de jugar la patxanga.

Rocco Naya. Coordinador de l’activitat

22 Tornaveu

Explica’m què fas...

¿Cuándo decidiste hacerte intérprete?

Al acabar mis estudios universitarios. Como yo era socia de Amnistía Internacional, me propusieron colaborar como intérprete para la reunión del Consejo Internacional; y fui.

¿Qué estudiabas en la universidad?

Arqueología y Estudios Italianos.

¿Nunca tuviste la nostalgia de no haber ejercido como arqueóloga?

Nunca me planteé los estudios universitarios como un prólogo a una carrera profesional.

¿Después de tu experiencia, qué pasos diste para convertirte en intérprete?

Me tomé un año sabático para refrescar mi castella-no, aunque parezca ridículo; mejorar mi francés y solicitar una beca para hacer los estudios de pos-grado, que costaban mucho dinero. Luego hice el curso de posgrado en Técnicas de Interpretación de Conferencia en el Polytechnic of Central of London y luego me vine a Barcelona.

¿Qué te trajo a Barcelona?

La belleza de la ciudad, el mar... ¡y escapar de go-biernos Tory -conservadores- en el Reino Unido! Aquí entonces se respiraba otro aire.

¿Entonces, tras acabar el curso, cómo empe-zaste a trabajar?

Tuve la gran fortuna de que los examinadores del cur-so eran intérpretes jefes de organismos internaciona-

les. Eso no quiere decir que luego no hubiera que ir “mendigando” el trabajo a cada organismo internaci-onal. Empecé en el Consejo de Europa.

¿Para qué organismo te gusta más trabajar?

Para el Consejo de Europa; sobre todo para su Comi-sión para la Prevención de la Tortura, porque es útil, efi caz y válida. Los intérpretes tenemos momentos de gran aburrimiento, por ejemplo, si tienes que interpretar a políticos mediocres, incompetentes, cuando no corruptos, ADEMÁS! [enfatiza la última palabra de la respuesta].

¿Cuál es exactamente la función del intérprete?

El intérprete es un mediador lingüístico para que pase el mensaje, que NO las palabras, de un idioma a otro. Si la intención del orador es INSULTAR a otro, el intérprete no puede juzgar, ha de transmitir el mensaje. Por ejemplo, si en español dices: “eres un hijo de ….”, en inglés puedes decir: “Dudo de la honradez de su mamá”, pero estás rebajando el mensaje, no estás transmitiendo la intención del orador, es decir, no estás haciendo bien tu trabajo.

¿Cuál es la parte más dura de tu trabajo?

Lo más duro es interpretar a un orador desordenado que no tenga claro lo que quiere decir o simple-mente ponga palabras una tras otra, pero sin ideas. Un orador con ideas complejas, o que use muchos tecnicismos te complica la vida, pero has de poder hacerlo. En un estudio se demostró que el electro-encefalograma de un intérprete se compara con el del piloto de un avión en el momento del despegue y el aterrizaje. Eso refl eja la naturaleza de tensión que vivimos a veces. Requiere mucha concentración. Los intérpretes tenemos también una gran capacidad

En la nostra secció d’entrevistes sobre les feines de pares i mares del Cervantes, ens acostem al món de la interpretació de la mà de la Inés Caravia, mare de la Júlia

Franco (6è). És capaç de traduir oralment i a l’instant discursos de polítics i d’alts càrrecs en grans cimeres d’organismes internacionals, sota la pressió que això suposa. La Inés defensa per sobre de tot la diversitat lingüística i la necessitat que cadascú s’expressi en la seva llengua. I si algú no acaba d’entendre’s amb els altres, sempre té l’opció de sol•licitar els serveis d’un intèrpret. Les dots comunicatives i d’interacció de la Inés han quedat més que demostrades al llarg de la seva estada al Cervantes. A hores d’ara, segur que no queda ningú a l’escola que no la conegui...

Inés Caravia, intèrpret“Los intérpretes tenemos una gran capacidad para olvidar, si no nos volveríamos locos”

23Tornaveu

para olvidar, sino nos volveríamos locos. Bueno ESTA-MOS un poquito locos, de todas maneras [risas], tambi-én tenemos que ser extremadamente puntuales [risas abundantes del entrevistador].

¿Qué políticos con los que has trabajado resaltarías como buenos oradores?

Un político conservador belga muy brillante, Leo Tindemans, y Michel Rocard, el político socialista francés. Y por supuesto Fidel Castro, en sus épocas, ahora no.

¿Tuviste la ocasión de saludarlo?

De forma muy protocolaria. Además él tenía más ojos para una traductora italiana muy atractiva y mucho más alta que yo [risas]. En todo caso, te das cuenta, más allá de ideologías, de la calidad de alguien que sabe de lo que habla.

¿Nos puedes contar algún momento tenso o algún error importante que hayas vivido?

Momentos tenso, muchos. Recuerdo uno especialmente desagradable trabajando para Amnistía Internacional. En una audiencia con un dictador centroamericano cometí el error de nombrar el país equivocado. Dije: ”Amnistía Internacional agradece la invitación de Nicaragua…”, cuando además Nicaragua era San-dinista. ¡No veas la reacción del dictador!

En otras ocasiones el intérprete puede echar un capote al político. Por ejemplo en una ocasión acompañé a un líder político -cuyo nombre per-manecerá en el anonimato- en una visita ofi cial a un país Báltico. En la entrevista con el presidente de ese país [¡tampoco le saco el nombre!], se le preguntó acerca de un -entonces- serio problema de fronteras con Rusia. Él respondió “en cuanto al contencioso entre este país y la Unión Soviética…”. Al interpretar, vi la cara de espanto del político a quien yo debía interpretar, ¡y sobre todo la de su asistente! Porque pensaban que iba a repetir el error de decir Unión Soviética, cuando hacía muchos años que ésta había desaparecido. Yo, naturalmente, dije Rusia.

Una vez se dieron los resultados de una votación im-portante y un diputado inglés dijo que era erróneo y exigió que se leyesen otra vez. Se interpretó una vez más, cosa que demostró que el error era del diputado y la intérprete de la cabina inglesa añadió a su interpre-tación de los resultados “como dije antes…”. También tenemos que tener alguna manera de vengarnos.

¿Y la reunión más interesante?

Una que hice para el Consejo de Europa organizada por jóvenes gitanos de toda Europa sobre exclusión dentro y fuera de la comunidad gitana. Participa-ron gitanos desde Rumanía hasta Suecia. Fue uno de esos momentos en que te das cuenta de la cantidad de cosas que puedes aprender.

También alguna reunión del comité de empresa con directivos y trabajadores de una multinacional que es interesante porque ves la realidad de lo que está pasando. Los intérpretes no llegamos a profundizar pero hay una gran variedad de temas acerca de los que aprendemos algo.

¿Hay recortes en tu profesión?

Hay menos reuniones y los que somos autónomos, y no vivimos donde están las sedes de los organismos internacionales, vemos que no nos ofrecen tanto trabajo porque nos tienen que pagar dietas y viajes. En el mercado ofi cial no han bajado las tarifas pero en el privado hay más negociación.

¿Qué idiomas recomendarías estudiar hoy a alguien que quiera ser intérprete?

Aparte de las obvias -inglés y francés- el árabe: hay 120 millones de personas que lo hablan... Y, además, es una cultura cercana porque es en gran parte me-diterránea, y los sonidos para un hispanohablante no son tan difíciles... ¡Bastante menos que el inglés!Además se puede practicar fácilmente aquí mismo, en Barcelona, ¡y con madres y padres y alumnos de nuestra misma escuela!También recomendaría el rumano, que suena bas-tante familiar para quien ya habla lenguas latinas como el catalán y el castellano.

Miguel Vega

Dib

ujo

de:

Bo L

indb

lom

24 Tornaveu

Hi havia una vegada...

La nostra estimada Dulsirena...L’escola és plena de guionistes magnífics que han creat biografies fantàstiques per a la nostra estimada Dulsirena... La qualitat de les històries és tan bona que ens ha costat molt decidir-nos... Des de la Tornaveu volem agrair-vos molt sincerament totes les vostres aporta-cions... Històries d’amor amb bussos, de la Manxa, de l’Olimp... La Dulsirena és tot el que vosaltres heu imaginat! Moltes gràcies a tots i totes, sou fantàstics!!! Ara ja sabem perquè la Dulsirena va decidir quedar-se al Cervantes... Sou una autèntica meravella!!!

Després de donar-hi voltes i més voltes, finalment, la Dulsirena ha decidit que una de les històries que més li agradava era la de “L’intercanvi brutal”... una bonica història d’amor escrita per un tal Rocinante... Moltes gràcies i enhorabona!!!

INTERCANVI BRUTALTemps enrere, als camps de blat de la Manxa hi vivia la Dulcinea amb el seu marit Don Quixot. El marit estava molt a gust allà, però ella no era que hi estigués gaire a gust, estava cansada de veure blat i molins de vent.

Un bon dia la Dulcinea va decidir anar a veure el Mediterrani i deixar el camp. El camí va ser molt i molt llarg... Però un matí va veure a l’horitzó una gran massa blava... Era el mar! Es va posar con-tentíssima. Va començar a ballar i a cantar.

Quan ja portava uns quants dies allà, va conèixer una sirena que viva a un palau sota el mar amb el seu marit Don Cavallet de Mar el III. La sirena es deia Dulsirena. Es van fer molt amigues, millor dit, inseparables!!!

Un matí, el darrer en què la Dulcinea es quedava al Mediterrani, van decidir intercanviar-se, és a dir, que la Dulcinea es quedés al Mediterrani i que la Dulsirena se n’anés a la Manxa, perquè ella també estava cansada d’estar allà baix, volia saber com es vivia a terra ferma.

La cosa no va anar gaire bé. Don Cavallet de Mar el III i Don Quixot se’n van adonar. Van decidir intercanviar-se també, és a dir, que Don Quixot anés al Mediterrani i Don Cavallet de Mar el III a la Manxa.

Al fi nal la Dulcinea i el Quixot van haver de viure amb escafandres. A la Dulsirena i a en Don Cavallet de Mar el III no els va anar gaire més bé, ja que van haver de viure amb peixeres al cap.

Rocinante

25Tornaveu

Els petits Nicolaus

Veure els nens i nenes de 6è amb els ves-tits i barrets de cuiner venent pastissos, magdalenes, coques i galetes casolanes

al pati de l’escola ja ha esdevingut un costum i una tradició. Tothom espera ansiós els bere-nars quinzenals de 6è!!! Una iniciativa que es va inaugurar el curs passat i que, a hores d’ara, ja està consolidada. I tot amb un únic objectiu: aconseguir fons per a la sortida de final de curs! I quina millor manera d’acomiadar-se dels com-panys i de l’escola després d’haver compartit tots aquests anys? La idea és que hi vagi tota la classe, i que el tema econòmic no sigui un impediment.

La veritat és que els protagonistes ho viuen amb emoció i il•lusió. I la recollida de fons no s’ha li-mitat només als berenars, també es va organitzar una paradeta a la Fira de Nadal dels Comerciants de Sant Pere Més Baix. Tots els nens i nenes de la classe del Petit Nicolàs van elaborar manuali-tats ben diverses i originals. Moneders, clauers, arracades, imants, anells, punts de llibre i, fins i tot, unes originals llibretes elaborades amb fre-galls... Tot això i molt més són les diverses ma-nualitats confeccionades pels joves de 6è que, durant dos dies, van esdevenir firaires i, amb un gran esperit comercial, van aconseguir un èxit de vendes rotund, tant entre la comunitat de l’escola com entre la gent del barri!

I els Petits Nicolaus no descansen en aquesta cursa per recaptar fons per al comiat de fi de curs... Paral•lelament als berenars quinzenals, la propera activitat serà una tómbola al pati de l’escola, el divendres 22 de març, per acomia-dar el 2on trimestre... Prepareu-vos, doncs, que entre els premis hi haurà grans sorpreses!!!

I, de cara al tercer trimestre, per celebrar el Sant Jordi, els nens i les nenes de 6è vendran roses, llibres i punts de llibre... I, més endavant, ens sorprendran amb un espectacle guionat, in-terpretat i dirigit pels mateixos joves protago-nistes... Us hi esperem!!!

Maria Sol

La vida és una tómbola…

26 Tornaveu

L’Educació a debat

El Pas de Primària a SecundàriaS’acosta el període de preinscripció als centres educatius... Apuntem les dates de les portes obertes, naveguem pels webs dels centres, comparem línies pedagògiques i les instal•lacions, el paper de l’AMPA, tenim en compte la diversitat dels alumnes, comptabilitzem els punts que ens corresponen segons el centre que escollim, valo-rem on aniran els actuals companys, preguntem a coneguts i amics sobre la seva experiència i opinió personal. Ens parlen de centres públics adscrits a la xarxa 0-18, altres públics que no ens toquen per zona d’influència, concertats i privats del barri o d’altres districtes. Ens fem preguntes sobre les nostres prioritats educatives, ba-lanç de quin és l’IES o escola que millor els anirà al nostres fills i... després de la reflexió, arribarà el moment de prendre la decisió i escollir les opcions sense garantia, després de donar-hi tantes voltes, que finalment se li assigni el centre escollit... N’hi ha molts que perden el son!

Des de l’equip de redacció hem volgut recollir diversos punts de vista de pares i ex alumnes del Cervantes que ja estan estudiant l’ESO i d’altres que estan a 6è i que han d’escollir on aniran a estudiar secundària.

“El pas d’una etapa a l’altra provoca canvis im-portants en el context i en l’orientació de la formació, els quals afecten d’una manera espe-cial els alumnes i les seves famílies. Companys i professors nous, dinàmiques de relació diferents, canvis metodològics, criteris d’avaluació, horaris, hàbits escolars, canvis en les relacions socials, etc. (...). Els autors destaquen la “Tendència a una disminució de la seguretat personal davant d’un ambient nou i d’una exigència acadèmica diferent que requereix un temps d’adaptació. Segons Gimeno Sacritán (1996)*, un 45% dels alumnes manifesta aquest sentiment en l’etapa de transició, que va acompanyat d’una baixada de rendiment escolar“. (A. Gradaïlla, C. Querol i M. Bundó. Escola Catalana. Transicions entre etapes. Número 470

http://www.omnium.cat/ca/article/el-pas-de-l-etapa-d-educacio-primaria-a-educacio-secundaria-4081.html

Preguntes i converses al voltant d’aquest important moment:Has trobat que representa un gran canvi el pas de l’escola a l’institut ? Trobes que el Cervantes prepara prou els alumnes de cara al pas cap a la secundària ? Què trobes a faltar de l’escola Cervantes que no trobes al nou centre ? Què és el que més t’agrada i el que menys del canvi? Què...

JÚLIA SEGARRA (1er ESO, IES Verdaguer)En un principi em va sorprendre que l’institut en realitat no és tan diferent d’allò que fèiem a 6è. També el fet que els profes es comportaven amb nosaltres de manera molt diferent a l’esco-la, per exemple, alguns ni es presentaven a la primera classe... M’agrada més l’horari de l’insti que el del cole, ara tinc 3 tardes lliures sense classe (encara que normalment he de dedicar la major part del temps a fer deures o preparar proves). Allò que menys m’agrada del canvi és que ara tenim poques possibilitats de jugar al pati. L’únic que fem és xerrar o jugar a futbol. En canvi, a l’escola, teníem moltes estones i molta varietat de jocs. Una altra cosa que no m’agrada de l’insti és que no tots els profes t’ajuden prou quan tens difi cultats i et diuen “espavila’t tu sola...!”. Em va costar adaptar-me als nous companys. La majoria em semblaven molt diferents a

mi. Les primeres setmanes em sentia sola. Al Cervantes em sentia més protegida. Trobo molt a faltar els amics. Al principi al Verdaguer no jugava amb els meus companys i m’asseia sola en un banc. Sobre els deures, al principi, anava de bòlit, em semblava que posaven massa deures i molt difícils. Ara ho veig diferent, ho trobo molt bé, per a mi no hi ha tants

Foto

: Aa

rón

Gar

cía

Comiat alumnes de 6è a la Festa fi de curs. Juny 2012

27Tornaveu

deures, a més són fàcils. Crec que no tenim gaire disciplina ni són tan estrictes. En general, trobo que és una bona escola per estudiar l’ESO, hi ha bons professors que intenten espavilar-nos i fer-nos uns bons estudiants. A més, per mi, l’edifici és molt bonic, especialment l’aula de plàstica i dibuix. Ah, i a més, és al Parc de la Ciutadella! Jo crec que al Cervantes m’han preparat bé per passar a l’ESO. Per exemple, el primer dia vam repassar les sumes, les restes, les multiplicacions, i les divisions en nombres naturals i vaig veure que no em va anar malament. A vegades hem estudiat coses que ja fèiem a primària i no me’n recordava, però ara que ja hem repassat ja no tinc problemes! Crec que recomanaria el Verdaguer als nens que fan 6è, però en realitat no he pogut comparar amb altres IES per saber si el meu és millor o pitjor...

MAIJO (mare de l’Alzina, de 6è)Alzina seguirá el intineraio de la xarxa 0-18, irá al IES Verdaguer precisamente porque ella tiene muy claro que quiere ir a este IES y la razón es que quiere continuar con la mayoría de niños de su grupo clase actual. Me preocupa el paso de primaria a secundaria por varias razones: considero que 12 años es una edad muy temprana para pasar al sistema de un IES, tendrá muchos profesores que la verán sólo 3 horas a la semana, por lo tanto, no podrán darle la atención que ella, por su edad, todavía necesita, y no se sentirá tan arropada y atendida com se siente ahora en la escuela. Tendrá “profesores” muy preparados en el conocimiento de la materia pero no tan motivados para el trato personalizado y la comprensión del alumno en general como lo están los maestros. Convivirá con alumnos mayores que están en una etapa vital y de madurez muy diferente a la

suya, y eso confunde a los preadolescentes.Espero encontrar en el Verdaguer la misma diversidad de alumnado que hay en el Cervantes. Tendrá profesores de carácter y métodos muy diferentes. Algunos me gustarán y otros, no tanto. Creo que los alumnos del Cervantes van bien preparados. Quizá el nivel de conocimientos adquirido no es tan alto como en otras escuelas pero, sin embargo, han trabajado mucho la creatividad, la elaboración y la presentación de trabajos, la cooperación en grupo, la autoestima y valores humanos que serán buenos para “sobrevivir” y seguir aprendiendo en cual-quier instituto. Pero, por supuesto, que sería mejor que cambiasen de centro a los 14 años!

HENA IQBAL (1er de Batxillerat, IES Pau Claris)Jo volia anar al Verdaguer perquè hi anaven tots els meus companys. De la meva classe només jo vaig anar al Pau Claris, però la meva mare va escollir-lo perquè hi anava la meva germana gran. M’agradava més ser al Cervantes, fèiem més sortides i menys deures. A l’escola primària tenia més confiança amb els profes i a l’IES els profes canvien molt (a 4art d’ESO vam tenir 5 profes de castellà!). Ara la manera d’explicar i el tracte depèn de cada profe. Recomanaria venir al Pau Claris, si t’hi poses pots treure bones notes, excel·lents i tot! Però, és clar, si et distreus... M’han dit moltes vegades, ara i abans d’anar-hi, que el nivell del Pau Claris és baix, però jo crec que no. Potser ho diuen perquè hi ha molta gent que suspèn, però és perquè no volen estudiar, ho veuen difícil i ho deixen. Ah, però jo conec un noi que l’any passat a la selectivitat va treure un 9 de

biologia! Del meu IES m’agrada que puc conèixer gent d’arreu del món: de Filipines, d’Amèrica del Sud, del Marroc, de països Europeus... També hi ha catalans, però hi ha més alumnes d’altres països. Una de les festes que hem celebrat que més m’ha agradat és la que vam fer el curs passat per celebrar el dia de la Dona. Normalment la pista sempre l’ocupen els nois, juguen a futbol i bàsquet, però aquell dia només hi podíem jugar les noies!A mi m’hagués agradat ser més anys al Cervantes. Crec que em van preparar bé. Sempre ens repetien que a l’IES era molt difícil, però a mi no m’ho ha semblat tant, he aprovat tota l’ESO i ja sóc a batxillerat. De gran m’agradaria ser... biòloga o química!

Tomàs Malavía Pauné (1r d’ESO, IES Balmes)Del Cervantes trobo a faltar una mica més de relació entre tots. Allí coneixia a tots els nens, des de 1r fins a 6è. A l’institut, hi ha tanta gent que només coneixo la gent del meus curs. Cada dia quan baixo al pati veig cares que no conec, que no he vist mai. Això fa que l’ambient sigui estrany: jugues amb gent que no coneixes, parles amb persones que l’endemà ja no re-cordes...En relació a si venim preparats del Cervantes, crec que depèn del professor: com ensenya, els deures, el ritme de classe... Però en el meu 6è, crec que no ens han preparat gaire. Anàvem bastant lents a classe (alguns més endarrerits que altres) i els deures no eren gaire abundants. Arribes allà, a l’ESO, i et perds. Hi ha gent que ho supera i no en nota gran canvi, però a la gent

que li costa més, no aguanta el ritme.Per exemple, jo faig música com a extraescolar. L’any passat veia els companys de música d’altres escoles amb el doble de deures que nosaltres. Aquesta gent s’ha pogut adaptar millor a l’ESO.El Cervantes podria millorar aquesta preparació en el fet de pensar el 6è com un institut i no tant com a escola: treba-llar més i més ràpid. Sense posar gaire deures, però una mica cada dia. Jo he trobat un gran canvi en els exàmens. El que es podria millorar al 6è de l’escola seria que se’n fessin més regularment, perquè realment el més dificil és estudiar.

28 Tornaveu

L’Educació a debat

Gemma Pauné Xuriguera (mare d’en Tomàs, IES Balmes)Trobo que hi ha una gran diferència entre el Cervantes i el Balmes en moltíssims aspectes. En primer lloc, en el grau d’exigència a l’alumne, que no té res a veure en els dos centres. A 1r d’ESO tenen molta més matèria per estudiar, els posen molts deures, tenen molts exàmens i han de fer molts treballs i lectures i tot això a un ritme intens per complir amb els terminis previstos. En segon lloc, a l’institut es demana molta autonomia a l’alumne. A l’institut l’alumne ha de repartir segons la seva iniciativa el temps que haurà de dedicar a cadascuna de les feines per poder arribar a fer-ho tot en els terminis exigits i de la manera que li demanen. Com que cada assignatura té un professor, s’ha d’adaptar als criteris de cadascun dels professors per presentar

la feina, fer els treballs, etc.

En tercer lloc, a l’institut Balmes es dóna molta importància als aspectes funcionals del centre i a l’organització i a la disciplina. Hi ha una normativa interna que cal respectar des del primer dia. Res a veure amb el tracte familiar (fi ns i tot paternal) de l’escola. El fet que el Balmes sigui un centre de tres línies que té, en conseqüència, molt alumnat que s’ha d’organitzar i el Cervantes sigui una escola d’una línia en què tothom es coneix és probablement una de les causes d’aquesta gran diferència.Finalment, també hi ha aspectes pedagògics i d’aprenentatge que em sembla que són força divergents: com s’enfoca l’ob-jecte d’estudi i com s’adquireixen els coneixements, la relació entre les diverses assignatures, la manera d’abordar la diferència entre els alumnes dins de la classe, etc. Per altra banda, acceptar i assimilar els canvis els fa madurar i el fet que augmenti l’exigència els fa ser més responsables.Considerant que no són pas els instituts els que canviaran, crec que el cicle superior de primària (5è i 6è) s’hauria de plantejar al Cervantes com una etapa de transició cap a la secundària, que ajudi els nostres estudiants a adaptar-se a l’institut més fàcilment. Em sembla que hauria d’augmentar el nivell d’exigència i s’haurien d’anar introduint de manera paulatina però decidida més deures i més lectures. També s’hauria de treballar perquè l’alumne s’autogestioni les tasques i demanar-los més responsabilitat i compromís. De totes maneres, plantejar la primària només com un pas cap a la secundària és equivocat però la veritat és que hi ha un tall molt fons entre tots dos ensenyaments i que l’esforç per amortir aquest salt hauria de ser responsabilitat de tots dos nivells, i no només de la primària.

Deborah Rolph (mare de la Inés Carballo Rolph, de 6è)Tanto a nosotros como a Inés nos gustaría que vaya a un instituto público, cercano y orientado a la música.Los institutos que estamos mirando están fuera del barrio porque ya no vivimos en Ciutat Vella, donde se ubican los institutos de la “Xarxa 0-18.”Me preocupa que durante este paso pierda su entusiasmo por la educación, su capacidad de liber-tad de expresión y su “joie de vivre”.Me gustaría que el nuevo centro les diera a los niños las herramientas para seguir su camino elegido. Los proyectos, etc,. tienen su sitio en la educación, pero son los buenos profesores los

que ayudan a los niños a aprender y desarrollarse. La escuela y la educación formal no lo es todo, las expectativas de los centros deben ser realistas. Hay un exceso de retórica, teoría y buenas intenciones que no llevan a ninguna parte. Creo que nuestro papel como padres y docentes consiste en dar ejemplo, información, apoyo y oportunidades a nuestros hijos. Lo demás lo harán ellos, si les dejan.No dudo de la buena preparación del Cervantes hacia el instituto, pero tampoco me importa mucho. Ya se espabilarán. Lo que vale en la educación primaria para mí es la convivencia, la autoestima y la creatividad de los niños. Que estén a gusto en un entorno favorable, no hostil a sus necesidades. Han tenido muy buenos profesores, eso es lo importante.

Anne Sophie (alumna de 6è Cervantes – ESO a l’Oriol Martorell)

Encaro aquest canvi amb moltes ganes. També em fa molta pena deixar el Cervantes, però el canvi em fa realment molta il•lusió.El Centre on als meus pares i a mi ens agradaria que estudiés la secundària és el CEPSA (Centre d’Estudis de Primària i Secundària i Artístics) Oriol Martorell. En tinc moltes ganes.Al nou centre penso que seré més gran i també més lliure, però a la vegada tindré més responsa-bilitats. El lloc me l’imagino molt xulo i també els nous companys que hi trobaré. El que espero d’aquesta nova etapa és aprendre molt, fer molt bons amics i que aquest centre m’ajudi a pre-parar-me de la millor manera possible per encarar el futur.

Crec que anem ben preparats del Cervantes. He tingut molt bons profes (sobretot l’Estefania i el Sergi), hem après molt a saber conviure tots plegats, a la classe, i també hem après a saber estudiar “a fons, entenent les coses i sobretot, amb ganes”. Hem après molt d’aquests profes a fer treballs ben fets.Del Cervantes estic moooolt contenta. La veritat és que he anat a 5 escoles de primària i de totes elles en tinc bon record, però “pel què fa a l’amistat... el millor, el Cervantes!”.

29Tornaveu

Ruben (1er de ESO, Escoles Pia) Me gustan las Escuelas Pía porque puedes encontrar amigos fácilmente de cualquier edad y me gusta el laboratorio. Yo recomendaría mi colegio porque el nivel educativo es más alto. Creo que en el Cervantes tendría que haver más disciplina y dificultad.

Sara Davison (mare del Ruben)De las Escuelas Pia nos gusta el nivel de atención. Las tutoras me llaman regularmente y si hay cambios en los chicos me avisan. Los chicos parecen muy contentos. Pero me ha sorprendido que el currículum parece bastante aburrido y el método de enseñamiento es antiguo (prehistòrico en algunos casos), pero creo que es un problema generalizado. Me gusta que los chicos sean in-dependientes, pero no me gusta que no conoces a los padres ni sabes lo que pasa en el cole. Del Cervantes encuentro a faltar el contacto con otras familias. Sobre si el Cervantes prepara bien el paso de primaria a secundaria, en el caso de nuestro hijo Louis faltaba mucha preparación y tuvo muy mala suerte en su clase (muchos cambios de profes y problemas de disciplina), ésta es la causa que nos motivó a buscar un cole que dedica más tiempo a cuidar a los que no triunfan.

Jofre Blanco Canas (1er d’ESO, Escola Mireia)Trobo a faltar els meus companys i els mestres, però m’agrada que he fet nous amics. El que més m’ha costat és adaptar-me al fet que hi ha moltes assignatures i molts mestres. Ah, i el que menys m’agrada és que el pati és petit i tenim poca estona per jugar. Jo recomanaria l’escola Mireia perquè és petita, les classes són reduïdes i és més fàcil adaptar-se a secundària. Trobo que és una bona escola perquè és petita i els mestres t’ajuden. Però penso que tenim massa deures i que són massa estrictes a l’hora de lliurar-los. De disciplina n’hi ha, però no gaire. Trobo que el Cervantes ens prepara poc per la secundària, crec que s’hauria de millorar en els hàbits d’estudi i fer més deures i exàmens, perquè el canvi no sigui tan brusc.

Merche Canas (mare del Jofre)El que més ens ha agradat de l’escola Mireia és el tracte proper rebut tant per part de mestres com de l’equip directiu. El que menys ens agrada és la quantitat de deures, feines i exàmens que posen, el ritme de treball que fa que tinguem poc temps lliure. El que més trobo a faltar del Cervantes és la relació amb les famílies, ara no tenim gaire contacte, ja que els nens van i tornen sols. Trobo que és una bona escola perquè estan molt a sobre dels nens i els donen molt de suport. Penso que el Cervantes, tenint en compte el canvi que suposa, prepara poc el pas a secundària.Recomanaria aquesta escola perquè al ser petita està molt bé per a nens de 12 anys que es pensen que són grans i no ho són...

Maria Ortín Orero (2n d’ESO, Escola Santa Anna)El que més m’ha sorprès del nou centre és que s’assemblava molt al Cervantes: hi ha una línia, és petit i tothom es coneix. M’agrada de la nova escola poder cursar assignatures noves i cada una amb un professor diferent. El que menys m’agrada, segurament, és que em posen molts deures i molts exàmens. També em costa encara adaptar-me al fet d’entrar alguns dies a les 8 del matí.Del Cervantes trobo a faltar les amigues i la familiaritat amb el professor. Recomano aquesta escola perquè està molt bé, s’assembla al Cervantes i al ser una escola petita no et perds i la gent és molt amable i oberta. Tenen molta paciència amb els alumnes, ensenyen moltes coses i s’adapten al teu ritme d’aprenentatge. No són gaire estrictes i tampoc tanta disciplina.... La

gent s’ha de portar bé. Pel que fa a la preparació del Cervantes per anar a l’ESO, en algunes matèries anava molt avançada però en d’altres, endarrerida... no sé en què podria millorar l’escola respecte a aquest punt: crec que això ho haurien de dir els professors...

30 Tornaveu

La Crònica

Una nit sensacional!

Què farem? Com ho farem? On ho farem? Qui vindrà? Quants serem? I per menjar? Uff, quina feinada! Quin embolic! Reunions i més reunions. Guió rere guió. Papers estripats. Discussions tècniques. Tot funcionarà? Ai, la venda d’entrades, paradeta al pati de l’escola. Quedarà bé? Serà massa curt? Potser massa llarg? Neguits, molts neguits! Un munt de llistats de feines pendents...

Per fi: 11 de gener. Dos quarts de nou del vespre. Sant Pere Apòstol. Nervis. Prepara-tius. Corredisses. Tot a punt. Comencem?

Comencem!Gent, cada cop més gent. Globus. Color. Bon am-bient. Alegria. Música, molta música. Bon sopar. De què parlem? De la 5ª festa Tornaveu, és clar!!!

Primer de tot apareixen majestuosos els presenta-dors de l’acte. La Rut, estupenda, amb els cabells taronges i un vestit absolutament espectacular, per original i sofi sticat, dissenyat pel gran i iniguala-ble modista d’alta costura David Farré, amb fl ors i més fl ors incrustades sobre tul taronja. L’Oriol, esplèndid, amb el seu tupè habitual i fl ors a les solapes com en totes les festes Tornaveu.

S’apaguen els llums, tothom mira l’escenari i en un cop d’efecte sentim cantar el cor Calypso en-trant per la porta del públic. Mantellines al cap i espelmes a les mans. Quin ambient! Quin cor!

Quina coreografi a!També tenim el goig d’escoltar la fantàstica veu de Johnatan Glanzberg i la banda Jonhatan Dickes and Friends. Fabulosos Jonhatans!!!!

I el guió? Què us podem explicar del genial guió? Cal buscar substituta per a la presentadora i, com no, es presenten unes quantes candidates:

Comencem per una genial parella, l’Eva Arnal que es marca un tango i una milonga amb l’Antonio, apassionat i sensual!! Una delícia.

Seguidament un teatre del de veritat, l’essència del teatre dramàtic, una escena de “La casa de Bernarda Alba”! Amb actrius de cap a peus: Maite Domingo, Marlene Unda i Julia Fossi. Amb dramatis-me i un text dur i colpidor, ens deixen enganxades a la cadira. Quines taules!

Apareix una nova candidata, i tan nova!

31Tornaveu

Perquè acaba d’arribar a l’escola, és tot un des-cobriment, la Núria Garcia, quina veu té per cantar “Parole, parole, parole...” i es busca un bon acompanyant, l’actor, cantant i amb un aire del tot italià, Cesc Sau. Aquesta parella ja comen-ça a mosquejar la Rut... que poc a poc es va posant una mica gelosa, tot i que ella ho vol dissimular... se li nota una mica!

En aquesta festa, sempre hi ha l’espai dels agraï-ments, els guionistes mai no obliden les persones més adequades per rebre aquest reconeixement. És un moment de sorpresa i finalment es desvet-lla la intriga. Aquest any els toca als Presidents i Presidentes de l’AMPA, un fort aplaudiment omple la sala i com a guardó la Magda Martí, cap d’es-tudis de l’escola, juntament amb la ballarina de claqué Maria Sol, els fan el lliurament d’un planter de llenties, en un potet de iogurt, per tal que vagin seguint el procés de creixement de la planta. Tot un detallàs!! Seguidament es queda a l’escenari un dels expresi-dents, el Xavi Blanco, que, amb la seva facilitat de paraula oral i escrita, ens llegeix alguns dels seus relats curts, una barreja de fatalitat, realisme, humor negre, ironia... que no deixen indiferent.

Finalment es crida a l’escenari els nous pares i ma-res de P3, que enguany estan molt motivats. És la seva estrena, l’entrada a l’escola, el bateig!! Molt emotiu i per això de novells els col•loquen la L de “en pràctiques”, encara els queda un llarg temps de rodatge!Acaben la gala la parella italiana, Núria Garcia i Cesc Sau, amb la Rut cada vegada més nerviosa... Però no, encara no s’acaba, arriba la traca final, tothom qui vol puja a l’escenari , l’envaeix per ba-llar a ritme d’Azúcar Moreno i els Bee Gees. Tot un final de festa que fa emocionar el públic!!!

Un fort aplaudiment i moltes felicitacions per a tots i totes!!!

Ha passat volant. Tothom està content. En un tres i no res, tot recollit. Taules, cadires, sacs d’escom-braries... Aquí no ha passat res... i la nit segueix!

Ens tornem a veure a la propera. Gràcies a tots els qui l’heu feta possible. Una Nit Sensacional!!

Magda MartíMontse Jover

Homenatges “Made in Tornaveu”

XAVIER BLANCO

L’home de la legislatura més llarga. Del curs 2002-03 fins al 2006-07.Amb el seu lema “Escola Cervantes, una escola de BCN, una escola del món” impulsa les “festes de la diversitat” i ens fa participar al Fòrum de les cultures.Amb ell es fan els primers tallers de panellets i converteix l’Escola de bàsquet en una marca pròpia, destacant-ne el valor esportiu, cohesionador i integrador.

GEMMA PAUNÉ

L’anti-presidenta. Amb ella s’instaura un règim assembleari, no presi-dencialista, on es funciona per comissions. Tot es decideix de baix cap a dalt. Algú encara recorda la frase “votem... que votem”.Destaca la seva sensibilitat cultural i artística. Amb ella l’Escola amplia el ventall de les extraescolars i els nostres nens fan teatre, dansa, música, expressió corporal... Sota el seu mandat apareix la revista Tornaveu.

CRISTINA FONS

Una dona, un lema: Entre tots i totes formem l’associació i és voluntat de tots i totes que els nostres fills tinguin el millor.

Amb ella l’Escola obre les portes a la xarxa associativa del barri i consolida el projecte musical amb Ribermúsica.

RAFA OLANO

El primer president amb vestit i corbata.L’home que, amb el seu cronòmetre, fa possible que les reunions acabin a l’hora. Durant el seu mandat, en aquestes reunions succeeix un fet insòlit: els membres de l’associació s’aplaudeixen els uns als altres.Amb ell, la Festa del Xai arriba al pati de l’Escola.

MIREIA AGUADO

Amb ella hi ha un abans i un després de les baralles al pati de l’Escola. És la dona que fitxa una mediadora de conflictes.

Destaca el seu accent en l’associacionisme i la sensibilitat per la diversitat cultural.

MAITE DOMINGO

Present i futur en una mateixa persona. L’ entusiasme, l’ energia i la il•lusió, al servei de l’eficàcia.

32

33Tornaveu

Entreteniments

Quin personatge sóc?

34

Sabries

aparellar-los

amb fletxes?

Solucions

a la pàgina

36

Els

barr

ufet

s -

3r.

El s

olda

det

de p

lom

- 1

r.

Els

pira

tes

- P4

.

Els

Taba

lets

- P

3.

Robi

n H

ood

- 2n

.

Insp

ecto

r Co

nan

- 5è

.

El p

etit

Nic

olàs

- 6

è.

La p

enya

del

s ti

gres

- 4

t.

Les

brui

xes

i els

bru

xots

- P

5.

35Tornaveu

GRAN BODEGA EL MAESTRAZGOSant Pere Més Baix, 90

Rosa Negra. Via Laietana 46. 93 310 17 98Rosa del Raval. C/ dels Àngels 6. 93 304 26 81

www.rosanegrabcn.com

Cosmètica i productes naturalsPlaça de St. Pere, 8

93 319 68 58www.granola.es

C/ Carders, 3508003 Barcelona

www.mescladis.org

C/ Rec Comtal, 5-708003 Barcelonastore@ciclic.org