Paraules de paper 2013 Escola Sant Gregori

Paraulesde paper

escola sant gregori butlletí del seminari de llengua

juny 2013

índex

presentació 6

premis sant jordi

Pablo Pérez, L’astronauta i el coet1r premi de contes de 1r de Primària A 8

Blanca Ferrer, La taula trencada1r premi de contes de 1r de Primària B 10

Àlex Rigau, El drac petit1r premi de contes de 2n de Primària A 12

Max Palou, El supergat1r premi de contes de 2n de Primària B 14

Joan Salazar, El ratolí, l’estrella i el gat 1r premi de prosa de 3r de Primària A 16

Jordi Nuibó, El secret dels bruixots1r premi de prosa de 3r de Primària B 17

Èric Vilardell, Les bruixes i els nens han canviat1r premi de prosa de 4t de Primària A 18

Clàudia Samper, Les sabates xerraires1r premi de prosa de 4t de Primària B 20

Ferran Vives, Esforç i enyorança, el meu avi1r premi de poesia de 5è de Primària A 21

Mònica Ripol, La fada campaneta1r premi de prosa de 5è de Primària A 22

Marc Climent, El dia de Sant Jordi1r premi de poesia de 5è de Primària B 23

Martina Casañé, El castell de xocolata1r premi de prosa de 5è de Primària B 24

Àlex Rovira, La posta de sol i les dues estacions1r premi de poesia de 6è de Primària A 25

Núria Esquerra, El bosc de la font1r premi de prosa de 6è de Primària A 26

Miquel Muñoz, La bella, però també vella històriaAccèssit de prosa de 6è de Primària A 27

Carlota Coll, Sant Jordi1r premi de poesia de 6è de Primària B 28

Ariadna Quingles, L’aseAccèssit de poesia de 6è de Primària B 29

Dani Vilardell, La flor del riu NilAccèssit de poesia de 6è de Primària B 29

Dani Vilardell, El llop ha de morir1r premi de prosa de 6è de Primària B 30

Carlota Coll, La ciutat màgicaAccèssit de prosa de 6è de Primària B 33

Juan Villanova, El mar1r premi de poesia de 1r d’ESO 34

Mireia Palou, Catalunya1r premi de poesia de 1r d’ESO 35

Cristina Argimón, Els germans Grimm1r premi de poesia de 1r d’ESO 36

Daniel Álvarez, Sota arrest1r premi de prosa de 1r d’ESO 37

Miquel Salicrú, Un dia normal i corrent1r premi de prosa de 1r d’ESO 38

Anna Garcia, No mirar enrere1r premi de poesia de 2n d’ESO 39

Joan Carrillo, Un mar de llibertat1r premi de poesia de 2n d’ESO 40

Maria Coll-Vinent, Núvols Accèssit de poesia de 2n d’ESO 41

Ton Esteve, La revolta del Drac1r premi de prosa de 2n d’ESO 42

Bernat Figueras, Un matí fatídic1r premi de prosa de 2n d’ESO 44

Paula Suárez, Per sempre Hugo1r premi de prosa de 2n d’ESO 46

Aina Llovet, Pertànyer-te1r premi de poesia de 3r d’ESO 49

Cecília Vila, Pors1r premi de poesia de 3r d’ESO 51

Lucas Casañé, El repte d’un navegantAccèssit de poesia de 3r d’ESO 52

Max Pallí, La MurallaAccèssit de poesia de 3r d’ESO 53

Cèlia Vilaró, La remor del mar1r premi de prosa de 3r d’ESO 54

Núria Ferrón, L’interrogatori1r premi de prosa de 3r d’ESO 56

Tomàs Giró, La maldat humanaAccèssit de prosa de 3r d’ESO 58

Berta Llanas, La llegenda de l’amor1r premi de poesia de 4t d’ESO 62

Helena Casademunt, Romanç de la noia alada1r premi de poesia de 4t d’ESO 64

Blanca Amat, Pa amb tomàquet1r premi de prosa de 4t d’ESO 65

Helena Casademunt, L’illa dels Records Perduts1r premi de prosa de 4t d’ESO 67

Anna Camps, Vigila amb els desconeguts...Accèssit de prosa de 4t d’ESO 71

Gemma Calvet, Una goma especialAccèssit de prosa de 4t d’ESO 73

Toni Alomar, La matançaAccèssit de prosa de 4t d’ESO 75

Jofre Figueras, Estratègia morta1r premi de prosa de 1r de BTX 76

Clara Coll-Vinent, Compte amb la festa dels contes!1r premi de prosa de 1r de BTX 78

Júlia Lliberia, Discriminació en el reciclatge Accèssit de prosa de 1r de BTX 81

Santi Villanova, L’ascensióAccèssit de prosa de 1r de BTX 83

Clara Coll-Vinent, Viatge a Roma. La Pietat1r premi de notícia de 1r de BTX 84

Nil Rovira, Quedar-se adormit una tarda de pluja1r premi de poesia de 2n de BTX 85

Pablo Torres, Moderació1r premi de prosa de 2n de BTX 86

Clàudia Colom, Històries que maten1r premi de prosa de 2n de BTX 88

Andrea Mellado, Els últims pensaments1r premi de prosa de 2n de BTX 90

Maria Betoret, Res no tornarà a ser com abansAccèssit de prosa de 2n de BTX 92

Willy Catasús, El supermercatAccèssit de prosa de 2n de BTX 95

Josep Maria Esteve, Què hi fas aquí?Accèssit de prosa de 2n de BTX 96

8 · paraules de paper

presentació

Escriure demana temps. La vida atrafegada que portem, amb les presses que ens subju-guen i el neguit una mica estúpid per a obtenir resultats immediats, no ens donen pas el millor context per a desvetllar vocacions literàries. I tanmateix, l’escriptura continua tenint encara avui alguna cosa de fantàstic, alguna cosa de miracle i de màgia, perquè amb la substància immaterial de què són fetes les paraules, l’escriptor posa mans a l’obra per a construir una dimensió paral·lela, un món nou, una perspectiva inèdita, una mirada diferent sobre les coses, i, en definitiva, una recreació que ens porta ben al fons i ben al lluny de la realitat que ens envolta, i que ens porta fins i tot al cor mateix de tantes altres realitats!

Atents a aquesta dimensió fantàstica de la producció literària, en el certamen literari del Sant Jordi d’enguany hem volgut proposar als nostres joves escriptors que en les seves creacions s’inspiressin en el món màgic de què ens parlen els contes. Per a fer la proposta, nosaltres mateixos ens hem deixat inspirar per una commemoració: el fet que en aquest curs 2012-2013 hem celebrat els 200 anys de la primera edició dels contes de Jacob i Wilhelm Grimm, que va tenir lloc el 20 de desembre de 1812. Els contes recopilats pels germans Grimm tenen, en efecte, alguna cosa de surrealisme: ens enfronten a d’al-tres dimensions que, tanmateix, com diria Dalí, són totes elles en aquesta. Al capdavall, ¿no és ben cert i ben actual que qui s’endinsa en boscos feréstecs pot caure a la gola del llop, o que els gegants han de ser combatuts per la seva supèrbia?

No cal dir que els nostres guanyadors han escrit, finalment, cadascun d’ells sobre el que ha volgut. Alguns escrits ens parlen de les tribulacions dels llops de tots els contes, o de les protestes de la princesa i el drac contra la supèrbia una mica amanerada del príncep. D’altres han triat temes que no versen directament sobre llops, dracs o prince-ses. I tanmateix, fins i tot aquests –com aquell, posem per cas, que descriu bellament

paraules de paper · 9

la platja de Sant Pol– aconsegueixen fer-nos veure les coses més quotidianes amb una mirada poètica, i ens porten, d’aquesta manera, a veure la dimensió màgica de les rea-litats més prosaiques.

Els convidem, així doncs, a endinsar-se als mons diversos que començaran a trobar així que girin aquesta pàgina. No cal dir que també llegir vol temps! Confiem que, enmig del tràfec d’aquest estil de vida que és una mica el de tots, podran trobar oasis de quietud on poder gaudir del plaer incomparable d’una bona lectura.


L’astronauta i el coetPablo Pérez1r premi de contes de 1r de Primària A

Hi havia una vegada un astronauta que va agafar un coet.

Va pujar a la lluna molt de pressa una nit de primavera.


En arribar es va trobar amb uns marcians i no es va espantar gens ni mica. De seguida es va fer amic d’ells.

Al final, quan havia de tornar a la Terra, es va acomiadar d’ells fins que tornés a la Lluna.


La taula trencadaBlanca Ferrer1r premi de contes de 1r de Primària B

Hi havia una vegada una senyora que volia comprar una taula pel menjador.

En va veure una que estava trencada i no la va poder comprar.


Una altra taula també estava trencada i va decidir comprar una cadira.

La senyora es va acostumar a sopar amb el menjar sobre les cames asseguda a la cadira.


El drac petitÀlex Rigau 1r premi de contes de 2n de Primària A

Hi havia una vegada un drac petit que vivia amb la seva mare en una cova. Vivien a Amèrica del Sud en una de les muntanyes més altes del continent.

Un dia el drac petit, aprofitant que la seva mare dormia, va sortir fora de la cova. Va caçar un búfal però la seva mare no se’n va alegrar perquè se n’havia anat sense el seu permís.


Va arribar l’hora de dinar i el drac petit havia estat castigat tot el matí. Ara la seva mare estava més tranquil·la i el va deixar tastar el búfal que havia caçat.

La mare del drac petit ja estava molt més content, i més després de menjar-se mig búfal! Li va deixar mirar la televisió tota la tarda i, agraït, el drac petit va fer una gran abraçada a la seva mare!


El supergatMax Palou1r premi de contes de 2n de Primària B

Hi havia una vegada un gat normal i corrent que un bon dia li va caure un raig del cel. Aleshores es va convertir en el supergat i lluitava contra el crim i protegia el poble.

Saltava damunt els dolents i els esgarrapava. Un dia, donant cops de puny al crim va descobrir que podia volar com un avió. I volant i volant es va trobar un dolent.


Lluitaven i lluitaven però la guerra no s’acabava. Cop de puny al dolent, cop de puny al supergat. Fins que al final el supergat es va enrabiar i ... Boom! el va matar.

I des d’aleshores cap dolent no es va atrevir a tornar al poble. El supergat es va convertir en l’heroi del poble, mentre el dolent estava al cel dels monstres.


El ratolí, l’estrella i el gat Joan Salazar 1r premi de prosa de 3r de Primària A

Hi havia una vegada un ratolí que es va trobar una estrella. L’estrella li va preguntar si volia alguna cosa. El ratolí li va demanar poder esfumar-se de la panxa dels gats. Aquesta li va dir que només havia de picar dos cops amb les potes i havia de tenir dues coses en compte: només ho podia fer una vegada i quan ho fes es convertiria en fum.

El ratolí se’n va anar a una casa i hi va entrar. Allà hi havia un munt de formatges! El ratolí els volia agafar tots i no es va adonar que hi havia... un gat! El gat va anar per darrera del ratolí i se’l va menjar. Llavors, el ratolí va recordar el que li havia dit l’estrella, va donar dos cops amb les potes i es va esfumar de la panxa del gat.

El ratolí, desesperat, es pensava que no recuperava el seu aspecte, perquè s’havia convertit en fum tal com li havia dit l’estrella. Per sort, el va recuperar i va sortir de la casa. A fora, va veure una estàtua d’un ratolí. Es va dirigir cap a ella i un cop allà va veure una porteta. Quan hi va entrar, va veure una sala plena de formatges. Allà se li va aparèixer l’estrella i van viure feliços per sempre més.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.


El secret dels bruixots Jordi Nuibó1r premi de prosa de 3r de Primària B

Vet aquí una vegada una noia que es deia Susan Boquenflour que vivia a París. La Susan tenia un promès amb qui s’havia de casar, però hi havia un impostor que tenia un exèrcit de bruixots al seu servei i que volia enganyar la Susan per robar-li tots els diners.

El nom de l’impostor era Daston Hollow. Tenia un enemic que es deia Percival Gondorian que era el líder d’un grup de bruixes i bruixots, leperchauns, sirenes, follets i altres criatures.

A la primavera va arribar el dia del casament de la Susan, que se celebrava a Notre Dame. L’impostor va anar a Notre Dame i hi va arribar abans que en James per començar a casar-se ell amb la Susan. Però abans que acabés el casament va aparèixer Percival, que sabia de l’engany que preparava en Daston. En Daston el va veure i va cridar el seu exèrcit. Quan l’exèrcit va arribar tothom es va espantar, però Percival també va cridar el seu i així va començar una feroç batalla al bell mig de l’església.

Al final de la batalla, Daston va desarmar Percival però, quan anava a matar-lo, va arribar James que aleshores va comprendre tota la situació i va matar en Daston ofegant-lo. Quan tot va acabar, Percival va explicar tota la història a en James.

Al final, James i Susan es van casar. I van ser feliços i van menjar anissos!


Les bruixes i els nens han canviat Èric Vilardell1r premi de prosa de 4t de Primària A

Sóc una bruixa i us vull dir que totes les bruixes han canviat: ja no són lletges, no tenen una piga o una berruga al nas, no viuen als castells i tampoc no volen amb una escombra. Però els nens no us penseu que no hagin canviat, no, perquè als d’ara ja no se’ls pot enganyar amb una casa de llaminadures al mig del bosc! Us explicaré una cosa que em va passar.

Un dia vaig veure dos amics que es deien Èric i Jordi i els vaig oferir un caramel, i em van dir:

–Els pares ens han dit que no podem agafar coses d’una persona que no coneixem.

Els vaig dir:

–Voleu venir a casa meva? Tinc videojocs, Sa, WII, l’iPad i la Play.

Malgrat els advertiments dels pares, van pensar que s’ho passarien molt bé i em van seguir fins a casa meva. Estaven tan distrets que els va passar la tarda volant, i quan van decidir marxar vaig aprofitar que estaven distrets per posar-los dins una trampa i atrapar-los. Em van convèncer que els deixés un iPad per no avorrir-se dins la gàbia.

Però no em podia imaginar el que podien fer amb un iPad! Van entrar al Gmail i van avisar tota la seva classe. Me’ls vaig trobar tots amb la policia a la porta per salvar els seus amics.


I és que les bruixes ja no som com abans, però els nens encara han canviat molt més! Aleshores vaig pactar amb la policia que convertiria la meva casa en un esplai, perquè tots els nens i les nenes puguin venir a aprendre i a jugar amb les noves tecnologies.

Gràcies a estar acostumats a jugar amb les noves tecnologies els nens van poder salvar-se i van dir als pares:

–També va bé jugar, per quan ve alguna emergència!

I colorit coloret per la xemeneia surt un coet.


Les sabates xerrairesClàudia Samper1r premi de prosa de 4t de Primària B

Hi havia una vegada un nen petit de vuit anys que sempre es perdia quan la seva mare l’enviava a comprar pa o altres coses a la ciutat.

Un dia li va caure una dent i, a la nit, la fada de les dents li va deixar a la tauleta de nit unes sabates xerraires que feien de GPS. Li van agradar molt i al començament li anaven molt bé; però al cap d’un temps no sabia com fer-les callar! Al final va decidir anar a casa la fada de les dents i gràcies a les sabates la va trobar.

El nen li va demanar a la fada que fes callar les sabates, però la fada li va dir que ho hauria de fer ell mateix no perdent-se quan anava pel carrer. I així ho va fer: a partir d’aquell dia estava molt atent per no perdre’s i les sabates ja mai més no van parlar.

I conte contat ja s’ha acabat!


Esforç i enyorança, el meu aviFerran Vives1r premi de poesia de 5è de Primària A

Eres la meva sorti, de sobte, te’n vas anar.Te’n vas anar camí de la mort;quan estaves malalt no et podia estimar.

Ara que començo el diano et podré mai oblidar.Abans no podia;ara puc avançar.

Recordo la teva mà:amb força em mantenia.Recordo que se’m va trencartot allò que jo tant volia.


La fada campanetaMònica Ripol 1r premi de prosa de 5è de Primària A

Tot va començar una nit fosca com el carbó. En una caseta petita d’un poble encara més petit hi vivia un pastor d’ovelles que sempre estava sol, la seva única companyia eren les ovelles.

Un dia va anar a pasturar les ovelles i va veure que entre els matolls hi havia una figura petita. Ell va posar uns ulls com taronges però es va decidir i va anar a veure què era. Quan hi va arribar va veure que allò era... una fada! Sí, us ho podeu creure!... Però ell no s’ho va creure. Passats uns minuts va anar veient que allò era una fada de veritat. Decidit, li va preguntar com es deia i ella amb un fil de veu li va respondre que es deia Castanyeta però com que no li agradava aquest nom es feia dir Campaneta. Es van quedar una bona estona parlant i va arribar un moment en què es va fer fosc. La fada havia anat a parar allà perquè les altres fades l’havien expulsat del poble de les fades i follets perquè havia incomplert una norma. La norma era que cada fada tenia un nom i si se’l canviaven eren expulsades.

Finalment, com que el pastor i la Campaneta es van fer amics, la Campaneta es va quedar a viure amb el pastor.


El dia de Sant JordiMarc Climent1r premi de poesia de 5è de Primària B

Pel dia de Sant Jordiun regal s’ha de donar;roses o bé llibres, les dues coses es poden regalar.

Sant Jordi matà un draci una rosa aparegué.Sant Jordi matà un draci la princesa somrigué.

La princesa plena d’alegriaféu un petó al cavaller.El drac al terra moriai al costat sortí un roser.


El castell de xocolataMartina Casañé1r premi de prosa de 5è de Primària B

Hi havia una vegada una nena que es deia Atlàntic. Estava jugant amb les seves amigues i en un obrir i tancar d’ulls es va trobar fora d’un castell que estava flotant pel cel.

Era de xocolata, volia entrar-hi però un ocellet la va aturar. Li va dir que no entrés en aquell castell perquè si hi entrava, no en sortiria mai. L’Atlàntic li va preguntar per què no podria sortir si hi entrava, però l’ocellet no li digué res més. Ella no li va fer cas i va pujar cap al castell enfilant-se a una finestra amb l’ajuda d’un arbre. Quan hi va arribar, hi va veure un príncep; només de veure’l se’n va enamorar. El príncep li va fer un petó i, de sobte, es va convertir en una serp. Ella, espantada, va fugir corrents cap a la finestra cames ajudeu-me, i es trobà amb l’ocellet que l’esperava fora, i li recordà el que li havia dit.

La va ajudar a sortir i la va tornar a portar amb les seves amiguetes. Ella va prometre a l’ocellet que sempre més li faria cas.


La posta de sol i les dues estacionsÀlex Rovira, 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Allà on s’acaba el celuna llum s’aixeca.Brilla més forta que un estel:és el sol que enlluerna.

Al vespre comença a decaurei també a enfosquir;els joves comencen a moure’si els nens a dormir.

L’estiu té més hores,ve el bon temps i la calor;l’hivern té menys hores,ve la neu i la fredor.


El bosc de la fontNúria Esquerra1r premi de prosa de 6è de Primària A

Hi havia una vegada una nena que es deia Clara. Vivia amb la seva mare al camp, en una masia molt bonica envoltada de boscos, un dels quals la Clara no havia explorat mai.

Un dia que la Clara es va enfadar amb la seva mare, va decidir anar al bosc de la font. Només entrar-hi va notar que la miraven, però ella continuà. Al cap d’una estona sentí un soroll d’una branca que es trencava, es girà i no veié ningú. Més tard, uns nans de color verd la van aturar i li van demanar a l’orella si els podia ajudar a arreglar una font: la font de la vida, que tenia el poder de tornar a la vida tot aquell qui en begués. Els nans li van comentar que una fada era morta i que no era altra que la fada de la primavera. La Clara va arreglar la font i la fada va tornar a viure.

La primavera va esclatar, van florir les flors, els ocells cantaven... La Clara va tornar a casa tan contenta que ni tan sols no es recordava que s’havia enfadat amb la seva mare!

Conte contat, aquest conte s’ha acabat.


La bella, però també vella històriaMiquel MuñozAccèssit de prosa de 6è de Primària A

Ja fa un temps, hi havia una bella, però també vella princesa que estava segrestada per un drac.

Un dia, un home caminava tocant la trompeta pel bell mig del bosc, a prop d’on era el drac que la va sentir. Primerament, com que el drac era vell, no va voler anar a escoltar aquella bella música, però li va agradar tant, que va decidir seguir-la. L’home que tocava aquella música tan bella no es va adonar que tenia un drac enorme seguint-lo encantat per aquella música. Quan va arribar a la ciutat, tothom el va veure i van començar a dir: «Aquest és l’encantador de dracs!». Els soldats se’n van assabentar i van anar a matar el drac i, com que era vell i estava encantat, va ser fàcil matar-lo.

Finalment va anar a rescatar la bella, però també vella princesa.


Sant JordiCarlota Coll1r premi de poesia de 6è de Primària B

Sant Jordi es despertaen el seu castell vell.–Bon dia princesa!–Bon dia castell!

La jove senyoravestida de blancemprèn el seu viatgeamb el seu cavall gran.

La pluja i els núvolsse’n van allunyant.El sol ja es desperta,la lluna se’n va.

La bella mestressatota sola se’n va.Recull una rosa,recull un pardal.

Sant Jordi la cerca,el drac ja ha arribat,es menja dues cabres,es menja dos galls.

La gent en el poblees comença a preocupar.El rei es plantejavenjar-se del drac.

Treu foc i treu fumi crema el poblat.La gent que s’espantas’amaga al terrat.

Treu ràpid l’espasa,li clava el punyal.El drac es revoltai cau derrotat.


Un ase jove i lleiga qui ningú s’apropavaper la pudor que transmetiai la lletjor que tenia,estava rumiant:

Com podria treure’sla lletjor i la ferum que posseïa?

Un dia, passejant, l’ase topà amb el cigne,elegant i formós,que, com sempre, presumia.

El burro de l’ase li digué:–Vigila per on vas!L’animal formós callà i escopíi l’ase en un cigne es convertí!

Passejant pel riu Nilamb una canoa daurada,vaig trobar una rosavermella i granada.

Se’m va parar el pensamentde tan bonica com era,d’un color elegantcom el vermell del vespre.

La vaig voler agafarperò el corrent se m’emportavacap a l’altre costatd’on la rosa destacava.

L’aseAriadna QuinglesAccèssit de poesia de 6è de Primària B

La flor del riu NilDani VilardellAccèssit de poesia de 6è de Primària B


El llop ha de morirDani Vilardell1r premi de prosa de 6è de Primària B

El valent caçador perseguia el llop ferotge. El poble, cansat dels atacs continus a les seves cases i als seus fills havia decidit demanar ajuda al millor caçador del regne perquè el matés. A canvi de la captura va demanar una olla plena d’or i la mà de la princesa. Però gràcies a això, la gent del poble podrien dormir tranquils.

El llop començava a estar preocupat. Havia provat d’enganyar el caçador diverses vegades però sempre acabava perdent. Portava dos dies sense menjar i estava afamat.

El caçador estava emocionat davant d’aquest repte. Havia intentat matar el llop diverses vegades però mai no se n’havia sortit. I si ho aconseguia guanyaria molta fama en la seva carrera de caçador i, per tant, molts més encàrrecs.

El llop estava cansat que el perseguissin, pensava que era injust perquè no feia res que els humans no fessin: matar per alimentar-se. Havia intentat menjar herbes, flors i fruita, però l’únic que li causaven eren mals de panxa. El que de veritat li agradava, i li era saludable, era la carn.

El caçador cada cop estava més content, seguia el rastre del llop i l’excitava saber que el tenia ben a prop. Ja somniava amb la seva olla d’or i amb la princesa.

El llop, per la seva banda, ja en tenia prou d’acabar sempre igual. Si s’hagués menjat aquella noia amb la caputxeta vermella, el caçador mai no l’hauria atrapat.


El caçador no es podia permetre el luxe de fallar aquesta vegada. No cometria els mateixos errors com aquella vegada que un gall, un gat, un gos i un ase el van treure de casa. La seva fama estava en joc.

El llop, mentre fugia, veia com s’apropava a un penya-segat. Li venia al cap quan li van cosir la panxa plena de pedres després d’haver menjat sis cabretes. No volia tornar a passar pel mateix. Aquesta vegada no l’enxamparien.

El caçador va començar a veure la pell del llop. Va córrer fins que el va tenir més a prop. Va començar a tensar l’arc. No volia que la seva carrera acabés com va començar. La reina mai no li va perdonar que no matés la seva fillastra al bosc i que provés d’enganyar-la amb un cor de cérvol.

El llop no sabia què fer, si saltar per la carena o deixar-se guanyar com a totes les històries on participava. Si tingués el matamosques del sastre segur que podria defensar-se d’allò més bé. Passava el temps molt de pressa i no hi havia alternativa.

El caçador cada vegada tenia el seu objectiu més a prop. Sabia que si aquesta vegada no fallava s’acabarien tots els maldecaps dels contes, però si fallava, la seva fama quedaria afectada per sempre més. Així que va parar de córrer, va apuntar la fletxa i sense pietat va estirar l’arc amb tanta força que va disparar la fletxa més ràpida que havia disparat mai.


El llop no va tenir temps de decidir. Va saltar sense pensar-s’ho més, desitjant que la caiguda no fos forta. Això sí, la fletxa va seguir el seu vol sense tocar cap llop.

El caçador va mirar avall del penya-segat i no va veure ni el llop ni la fletxa. Va pensar que aquesta vegada havia encertat, i que el llop no tornaria a molestar en més contes. El que no sabia és que el llop va caure de peu i havia tingut temps d’amagar-se sota una roca on ningú no el pogués veure.

Els nens no han de patir, tenen assegurats més contes amb llops que fan de dolent i sempre perden!


La ciutat màgica

Carlota CollAccèssit de prosa de 6è de Primària B

Temps era temps que, a més de follets i fades, de bruixes i bruixots, de princeses i prínceps, també hi havia moltes coses misterioses com gnoms, ogres, monstres i animals que no havíem vist mai. Tot això només es podia veure i gaudir un cop a l’any, per culpa d’una bruixa que havia fet un encanteri a la ciutat de Hakasaka, la ciutat màgica, on vivien tots aquells poders.

Durant 364 dies de l’any Hakasaka era pobra, trista i apagada. Tothom era tancat a les masmorres de Vil·la Cruel, al castell de la malvada Celine. Tenia corbs i garses propis de bruixes i el gat negre que et mirava amb cara malvada. Celine portava molts anys intentant atrapar la reina de les bruixes, fades, follets i gnoms. Era molt poderosa i s’amagava darrere una muntanya que només coneixia ella. Sofia era el seu nom i portava molt de temps intentant trobar un vell savi que li sabés donar un encanteri per lliurar-les a totes. Al cap de no-res, l’hivern blanquejava com si fes oposicions a difunt.

De cop i volta, un cop de vent se la va endur fins a una cabanya al mig de la muntanya. En arribar, Sofia va picar a la porta i un lleó volador se li va apropar i en un tres i no res es va tornar a convertir en un vell senyor molt savi: just la persona que buscava! I es van asseure a prendre el te. Sofia li va explicar el que ocorria a Hakasaka i el vell senyor Amelín la va ajudar fent-li un encanteri que adormiria Celine per molts anys, i així ningú no molestaria a Hakasaka.

En tornar al poble, li va injectar una poció i Celine va caure adormida. Sofia va poder alliberar tots el vil·latans meravellosos i Hakasaka es va convertir en el poble més feliç i encantador de tots els pobles màgics. Per celebrar-ho van convidar totes les criatures màgiques.


El marJuan Villanova1r Premi de poesia de 1r d’ESO

El mar sencer té un to blau maríi és encar més bonic vist des d’ací.Ja arriba el vespre, el sol va caienti em deixa ben sol a l’atzar del vent.

El sol va ultimant el seu trajectei banya el mar d’un blau morat;però l’astre imponent canvia d’aspectei dóna el dia per acabat.

El mar de sobte es troba agitatamb un vaivé que no descansa.Quina sensació de felicitat,alhora que d’enyorança!

L’omple a la fi una llum brunai veig l’exorbitant mantellcobert pel tènue resplendor de la Lluna:convertit en un regal d’Ell!


CatalunyaMireia Palou 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Des dels Pirineus fins a Alcanar,el Mar Mediterrani a l’esti tot l’Aragó allà a l’oest,hi ha Catalunya que hem d’estimar.

La sardana, els diables o els bastoners,els capgrossos, els gegants o els castellers,fan junts molt alegre la canallai aixequen fins i tot alguna rialla.

El tió, la Patum o la castanyadao la Diada de Sant Jordi, que és avui mateix,que de gent, roses i llibres la ciutat vesteix,i per Sant Joan tirem coets cada vegada.

El nostre paisatge té molta varietat,tenim la muntanya sagrada de Montserrat,la Pica d’Estats o el Punta Gabarró,el Pedraforca o el pic del Canigó.

Rius com el Llobregat, el Ter o el Segre,el Tordera, la Muga o bé l’Ebre,o platges plenes de còdols a Girona,de sorra fina com la seda a Tarragona.

Només de mirar nostra banderaveiem per què és nostra senyera:quatre barres vermelles de la sangd’haver lliurat un combat constant.

Catalunya és el nostre territori,la nostra cultura i la nostra tradició,però sobretot som nosaltres mateixosels qui fem aquesta nació.


Els germans Grimm Cristina Argimón 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Els germans Grimm...

pel seu país van viatjari grans llegendes van recopilar.

Una d’elles, la d’en Patufet,que duia sempre un petit barret.

També recordem com vam plorarquan la Blancaneus de sobte va expirar.

I el munt de prínceps blaus que van passarper a la vida de les princeses recobrar.

I el llop que robava la cistellaa la bella i pobra Caputxeta Vermella.

Per últim no oblidem la bonica ratetaque gaudia tot el dia escombrant l’escaleta.

Un sac d’històries per a contarque els germans Grimm van salvar.


Sota arrest Daniel Álvarez1r premi de prosa de 1r d’ESO

Quan em vaig despertar aquell matí, pensava que era un dia normal d’escola. Vaig anar a esmorzar quan, de sobte, va sonar el timbre. Em va semblar que era el carter, ja que cada dimarts venia a donar-nos les cartes, i em vaig disposar a obrir. En veure dos policies davant meu, em vaig quedar petrificat. Quan em van agafar per portar-me cap al cotxe, em van dir que estava arrestat. M’acusaven d’haver robat en una botiga de roba, i que ho podien demostrar ja que ho havien gravat les càmeres. Vam arribar a comissaria, on em van dir que la meva família es trobava en camí.

Quan van arribar, el meu germà no hi era. La meva mare no parava de parlar amb els policies, i es mostrava preocupada ja que no s’explicava de cap manera la meva detenció. Al cap d’una bona estona, vam anar a una altra sala, que tenia una pantalla molt gran i un ordinador. El policia ens va dir que veuríem la cinta en què suposadament sortia jo. A part d’estar preocupat perquè no entenia res, el meu germà encara no venia, i per a mi ell era molt important, necessitava tenir-lo a la vora.

Ens van posar la cinta i la meva mare, plorant, deia que no podia ser, que jo no les feia, aquestes coses. Vam estar una bona estona repetint el visionat de la cinta i al final el policia va sentenciar que les proves eren ben clares i que m’arrestaven. En el darrer moment, desesperat, vaig demanar si la podia veure per última vegada. Van accedir a ensenyar-me-la un cop més. Just en el moment en què robava, aquest cop no em vaig fixar en allò que robava, no, sinó en la roba que portava posada. Aquella roba jo no me l’havia posada mai! Sens dubte, l’havia vista a casa però no era pas meva. D’això n’estava segur.

Enmig de tantes cabòries, jo em preguntava a mi mateix: «i, amb tot això, on caram s’ha ficat el meu germà bessó? Per què no és al meu costat, ara que el necessito més que mai?».


Un dia normal i correntMiquel Salicrú1r premi de prosa de 1r d’ESO

Quan em vaig despertar no sabia on era, tenia massa son. Vaig veure una figura davant meu:

–Mare, deixa’m dormir cinc minuts més –li vaig dir mandrosament.

La meva suposada mare em va portar fins a una cadira. Vaig esmorzar sense fixar-me en el meu entorn. Però, quan vaig acabar, em vaig adonar que era envoltat d’extraterrestres.

De sobte em vaig adonar del que havia passat el dia anterior: els meus pares eren morts, la Terra havia estat destruïda i només quedava un sol habitant viu de la Terra, jo.

Tampoc no era per suïcidar-se, perquè la veritat és que em tractaven com un rei. M’havien vestit amb una roba molt bonica i m’havien donat una corona.

Em van portar a una església (o almenys és el que semblava) i, en entrar-hi, vaig quedar parat. Per totes les parets hi havia dibuixos iguals que jo: m’assemblava al seu déu!

Em van lligar a un pal i van posar carbó als meus peus: em volien sacrificar! Quan ja m’estava cremant i cridava com un boig, em vaig tornar a despertar.

Tot allò era un somni i resulta que a l’endemà havíem de lliurar el conte que havíem d’escriure per Sant Jordi. Així que vaig anar a buscar paper i llapis i vaig començar a escriure això...


No mirar enrereAnna Garcia1r premi de poesia de 2n d’ESO

Portarà un temps adonar-seque tot el que era s’ha acabat,que mai no tornarà a recrear-seel que algun cop hagi passat.

És hora de mirar endavantsense pensar en el que podríem haver fet,no pots continuar sempre esperanti que la vida et passi mentre estàs distret.

El record dels bons moments fa mal,però se supera pensant en l’avenir:fent que cada moment compti com cal,vivint com si res no ens pogués afligir.

Perquè al final de la teva trajectòriano et penedeixis de cap instant viscut,perquè hi arribis amb la glòriade la felicitat haver obtingut.


Un mar de llibertatJoan Carrillo1r premi de poesia de 2n d’ESO

El mar amb la seva gran profunditati el cel amb la immensitats’abracen en un llarg horitzóque, en girar, perd de vista el timó.

El mar, desèrtic i calmat,amb el pla, pel vent, arrissat;onades de silenci i solitudque el meu vaixell ha romput.

Les normes quedaran terra endins:davant meu, mil camins!Visc sol amb la llibertat,el meu destí no està marcat!

Els confins del mar puc dominar:només llamps i trons em poden aturar.Quan arribi al meu destíel primer serà escriure-ho aquí.


NúvolsMaria Coll-VinentAccèssit de poesia de 2n d’ESO

Asseguda a la gespa un núvol he visti he demanat un desig.Amb un núvol de petita somiavai després volava.

Depenent de com bufava el ventveia formes diferents,a vegades cavalls,a vegades vaixells.

Blancs, rosats i grisos podien seri amb ells grans viatges solia fer.Grans cadenes de cotó fluix formaveni fins que el sol es ponia no marxaven.

Ara que he crescut,i que els records encara no he perdut,recuperar aquells somnis voldriaencara que fos només per un dia.


La revolta del DracTon Esteve1r premi de prosa de 2n d’ESO

Ja n’estava fins als nassos i no aguantava més. Cada any des de feia segles, el 23 d’abril es recordava que Sant Jordi l’havia vençut i matat, i a més a més ho celebraven i tot, amb gran alegria i disbauxa.

Ell, l’últim de la seva estirp i de la seva raça, que havia posseït un poder inimaginable i que havia fet tremolar exèrcits sencers, havia de contemplar cada any com se’l menyspreava i com se l’escarnia públicament.

Se’l culpava del rapte d’una princesa! La gent desconeixia que ella s’havia enamorat de la seva força i valentia.

La princesa pensava igual que ell. Sant Jordi havia trobat la forma de ser el centre d’atenció. Havia comprat tots els trobadors de l’època perquè li cantessin lloances. I això era clarament una injustícia que ja havia arribat el moment de subsanar.

El Drac i la princesa van decidir posar-se al dia, van agafar una imatge més ordinària que abastava totes les modes, dels més freaks als més snobs.

S’havien de promocionar a les xarxes socials!

Van crear la seva pròpia web, es van fer grups al Facebook, van ingressar al Twiter, als WhatsApp i al Line, van convocar Flash Mobs i fins i tot van fer un Harlem Shake!


Tenien el suport de milers d’entusiastes de les xarxes i van convocar una manifestació de suport a la Plaça Sant Jaume.

El govern ho veia clar, s’havia de respectar la voluntat del poble!

E 23 d’abril es va celebrar la Diada del Drac i la Princesa, en la qual Sant Jordi actuà de teloner.


Un matí fatídicBernat Figueras1r premi de prosa de 2n d’ESO

Era un matí d’hivern, d’aquells boirosos, d’aquells en què el vent aixeca la neu i l’únic que vols és quedar-te a casa. Però s’havia de comprar el pa, i també el diari. Així que em vaig decidir, i amb una gran força de voluntat vaig aconseguir arribar al cotxe. Un cop a dins, mig mort de fred, vaig intentar d’encendre el motor, però tots els meus intents foren en va: el gel l’havia bloquejat. Aleshores, veient que m’havia de conformar amb els cereals que quedaven –perquè al poble no hi havia botiga–, me’n vaig tornar cap a casa.

En arribar a la porta vaig començar a palpar-me l’abric, tot buscant la clau, després els pantalons i finalment la camisa, però la clau no hi era i la casa era tancada. Vaig comprovar que no hi hagués cap finestra oberta, i a través d’una vaig veure la clau reposant tranquil·lament damunt la taula. Em vaig desesperar. Vaig trucar a tots els números de les enganxines de manyans que vaig trobar a les entrades de les cases i a les tuberies dels voltants, i finalment un es decidí a venir en el meu auxili. Al cap de dues hores, quan ja començava a pensar que no arribaria mai, un home aparegué i m’obrí la porta. La casa, per cert, s’havia quedat sense llum, i em costà Déu i ajuda trobar els deus euros que el manyà cobrava pel seu servei.

Llavors, amb la clau ja a la butxaca, vaig tornar a intentar d’engegar el cotxe, que aquesta vegada va fer el seu característic rum-rum. Un cop arribat al poble del costat, on hi havia el forn i el quiosc, vaig trobar-me


totes les persianes tancades, i de sobte em vingué al cap: érem diumenge! En aquell moment em vaig adonar que havia estat tot el matí intentant anar a buscar un pa i un diari inexistents. Gairebé em poso a plorar. Me’n vaig tornar a casa, trist i decebut, i un cop allà vaig menjar-me els quatre cereals que em quedaven.

Ja eren gairebé les dotze i jo m’estava fent un plat de pasta per dinar, quan va sonar el telèfon. Ràpidament m’hi vaig posar, i quan vaig sentir la veu del meu cap em vingué tot a la memòria: ahir havia estat a punt de despatxar-me i m’havia dit que si aquell diumenge anava a treballar em mantindria el contracte... Em despatxà.

En tornar a la cuina la pasta ja s’havia cremat, i aquest cop sí que no vaig poder evitar plorar de desesperació. Estava encongit al sofà, molt deprimit, quan trucaren a la porta. Estava tan afectat que ni vaig pensar d’anar a obrir, però insistien tant a picar la porta que, finalment, cansat, hi vaig anar.

Tot just en aquell moment el rellotge de paret feia sonar la una del migdia. A la porta hi havia el carter que, molt amablement, em va informar que el número de loteria que havia comprat dies enrere era el guanyador d’un premi de deu milions d’euros. El pitjor matí de la meva vida s’havia convertit en el millor migdia que hagi viscut mai!


Per sempre HugoPaula Suárez1r premi de prosa de 2n d’ESO

Era un dia d’estiu calorós i assolellat com qualsevol altre. Però, per a mi, cada dia era especial, perquè el meu millor amic, Hugo, feia que cada dia fos inoblidable.

Érem inseparables, anàvem junts a tot arreu, era com el germà que mai no havia tingut. Algunes vegades teníem una baralla o altra per qualsevol fotesa, com passa sempre amb tothom, però al cap d’un segon ja tornàvem a riure junts i a jugar a pirates, un joc que ens encantava des de petits. Ell era el capità, i el nostre somni era que algun dia agafaríem un vaixell de veritat i navegaríem en busca d’una illa deserta a la qual posaríem els nostres noms.

A l’endemà havia quedat amb l’Hugo al lloc de sempre, per jugar a pirates com cada dia, però aquell dia no va ser com els altres, l’Hugo no va aparèixer. Després d’esperar una bona estona, vaig veure com el seu pare agafava el cotxe i marxava tan de pressa que no vaig poder preguntar-li on era l’Hugo.

Vaig arribar a casa amb l’esperança que els meus pares sabessin alguna cosa. Només entrar, el meu pare, sense donar-me temps a reaccionar o a preguntar res, em va manar que pugés al cotxe. Jo, espantada, no vaig dir res en tot el camí; només vaig observar el paisatge, fins que el cotxe s’aturà davant d’un hospital.

El meu pare s’apropà i em digué:

–Aquest matí han traslladat l’Hugo a l’hospital, els seus pares no sabien què li passava, però no tenia bon aspecte. Estem tots molt preocupats, però vull que sobretot tu siguis forta, ja veuràs que no serà res.


Em va agafar la mà i vam anar a veure l’Hugo. Quan vaig arribar a l’habitació i el vaig veure, vaig córrer cap a ell, el vaig abraçar i li vaig murmurar fluixet a l’orella:

–Capità, el vaixell ja està llest.

Però ell no va respondre, i li vaig repetir, una miqueta més fort:

–Capità, el vaixell ja està llest!

Però res. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que alguna cosa no anava bé. Però això ja ho sabien tots, sobretot el seu pare, que va entrar per la porta de l’habitació plorant desesperadament, tant, que quan la seva dona li va preguntar què li havien dit els metges, no va respondre res, s’apropà a l’Hugo, li va fer un petó i s’acomiadà d’ell. Una doctora se’l va emportar.

Vaig córrer cap a la doctora, li vaig apartar la mà de l’Hugo i vaig cridar:

–Què fa amb l’Hugo?! On se l’emporten?!

La meva mare va córrer cap a mi, m’abraçà i em digué:

–«Carinyo»... l’Hugo...

Però abans que pogués dir res més, vaig exclamar:

–No! Ell no és mort!

Per molt que volgués impedir-ho i negar-ho, no podia fer res i, plorant, em vaig apropar a ell i li vaig donar una abraçada. El meu pare em va dir:

–No t’acomiades d’ell?


I jo li vaig contestar:

–No necessito acomiadar-me. L’Hugo no marxa enlloc.

El meu pare em va somriure i vam tornar cap a casa.

Van ser uns dies molt tristos, no m’explicava com el meu millor amic havia marxat del meu costat d’aquesta forma tan sobtada. Van passar els anys i ja n’havia fet 18, una edat que per als altres és molt especial però que per a mi no tenia res de diferent. No havia pogut oblidar l’Hugo, i tampoc no ho havia intentat. Cada cosa que veia em feia pensar en ell. Des de la seva mort no havia tornat a jugar a pirates; sense ell aquell joc ja no tenia sentit.

Un dia vaig anar a visitar el meu avi i li vaig explicar la història de l’Hugo. Ell em va dir:

–Filla, el que has de fer és superar això i complir el vostre somni. A mi això em va ajudar a superar la mort de l’àvia, perquè sentia que d’aquesta manera tenia una part d’ella amb mi que m’ajudava a tirar sempre endavant.

El meu avi tenia raó i, a més, jo tenia el somni perfecte. Vaig agafar tots els meus estalvis i una bossa plena de queviures i em vaig dirigir al port. Li vaig explicar la meva història al capità Rodríguez, vell amic del meu avi...

–Jo t’ajudaré –va dir-me amb un somriure.

I junts vam navegar en busca de l’illa. Quan el capità em va preguntar quin nom li posaria, jo li vaig dir que tenia el millor nom: PER SEMPRE HUGO.


Pertànyer-teAina Llovet1r premi de poesia de 3r d’ESO

Valores de debò el que tens quan ho perds.

El teu rostre és en la Lluna quan la miro;et cerco en les estrelles i no et trobo.L’únic moment en què trobar-te, és quan et trobo a faltar.¿Però, com puc trobar-te de debò si no sé on buscar?

Sóc la darrera fulla que cau a la tardor:verd infant brillant en comptes de marró.¡Que m’empenyi el vent i em faci caduca!¡No vull ser perenne! ¡No em feu pas ser l’última!

Solament al desembre, de blanc el món és tenyit;a l’abril i prou, els prats exulten florits;a l’agost només, mars plens d’amors infinits;però tu, de l’any, m’ets presentles tres-centes seixanta-cinc nits.

No sé qui ets però et conec bé:quan parli meravelles n’afegiràs moltes mési quan canti d’alegria tu cantaràs també!


Em desitjaràs tant com el Sol a la Lluna;i seràs tant en mi com els peixos en l’aigualliscant dolçament, ambdós un de sol;ells melosa melodia i ella perfecte faristol.

El teu rostre és en la Lluna quan la miro;et cerco en les estrelles i no et trobo.L’únic moment en què trobar-te, és quan et trobo a faltar.¿Però, com puc trobar-te de debò si no sé on buscar?


PorsCecília Vila1r premi de poesia de 3r d’ESO

La del ratolí al gat: la de la presa als depredadors.I la de l’ésser més sociable a la solitud: la del nen a les foscors.

Aquestes pors, de l’instint brollen.

Dies que es fan mesos, mesos que anys semblen:la temença de l’ impacient de no assolir allò tan desitjat.Anys que es fan mesos i mesos que dies semblen:la temença de l’estressat pel temps esgotat.

L’home, l’animal racional que vol i dol,per l’acceptació social es deleix,però temor té de definir el seu rolperquè la seva pròpia personalitat posseeix.

I aquestes pors, de la humana imaginació brollen.

Pors desmesurades, tristesa, covardia i angoixaque traeixen l’objectiu d’aquest sentiment.Només si evites la seva manipulació podràs viure plenament.


El repte d’un navegantLucas CasañéAccèssit de poesia de 3r d’ESO

És el dia i no em sento preparat,però és el moment que sempre he desitjat.Els regatistes esperem el moment de sortir.Predomina en nosaltres un sentiment de neguit.

Sento el vent córrer pel meu davant,fa moure les drisses, amenaçant.Albiro les onades a l’horitzói em fan sentir un fort temor.

Llisquen les embarcacions cap a la mar,s’ha acabat somiar, és l’hora de lluitar.De cenyida em vaig endinsant–rumb a la mar brava navegant!

Batallo amb força contra el rival–no és pas fàcil, però tant se val!Prenc el timó amb fermesai caço la vela sense feresa.

Recordo la màgia dels teus ulls:només puc navegar si tu em reculls.Just en el moment oportúrecupero les forces pensant en tu!


La murallaMax PallíAccèssit de poesia de 3r d’ESO

Contra una muralla combatiai, tot i les circumstàncies,la granota lluitava nit i diaamb totes les seves ànsies.

En un bol de llet ha caiguti la sort no l’ha somrigut:tot i que molt hi insistia,del bol, pobreta, no en sortia!

Amb insistència seguíi amb perseverança nata aconseguí.

Poc a poc anà pujantdamunt d’un núvol blanc,i la muralla acabà superant.

La granota ha demostratque insistir és el que cal:la batalla ha guanyat!

Per molt poderós que sigui el rivali per poques que siguin les armes,qui lluita preval al final.


La remor del marCèlia Vilaró1r premi de prosa de 3r d’ESO

Hi ha ben poques coses que em relaxin tant com mirar la Platja de les Barques asseguda a un banc de l’estació de Sant Pol.

Us preguntareu què és aquesta tal Platja de les Barques i què té d’especial, i és que és la platja més emblemàtica del meu poble.

Com a totes les platges del món, les onades rodolen cap a la riba i porten petxines i petites algues de colors brillants que contrasten amb el groc de la sorra gruixuda. Però aquesta platja té una cosa que la fa singular, única. Una cosa que no és típica d’una platja. Ni «xiringuitos», ni turistes, ni venedors de cocos. Aquesta platja té una estació.

Sí, sí, té una estació de tren. Amb els seus semàfors, les seves barreres de ratlles blanques i vermelles i trens. Trens que porten tot de gent atrafegada i que xiulen quan surten del túnel. Un túnel curt i no gaire fosc. Un túnel que sembla de joguina, perquè és petitó, i perquè des d’una banda es veu l’altra banda. Un túnel de fireta, com l’estació, com tot el poble.

Com que la meva platja és petitona, necessita algú que la protegeixi. Aquesta feina la fa l’espigó, fet de roques grosses i fortes que quan bufa la llevantada s’encarreguen de trencar les onades amenaçadores que es volen endur la sorra de la platja.


A les tardes d’estiu, darrere l’espigó neix una lluna grossa de color carbassa que es va aixecant a poc a poc en el cel blau fosc, acompanyada d’un munt d’estrelles brillants, que reflecteixen la seva claror al mar negre de mitjanit. Quan la lluna puja, es troba amb la blancor de la diminuta ermita de Sant Pau, enfilada al damunt d’un turonet com si un nen gegant l’hagués construït amb una capsa de sabates i se l’hagués descuidat després de jugar-hi.

Aquesta platja no només m’agrada per la seva bellesa, sinó que és una platja que em porta a viure i reviure moments únics de felicitat, tant amb amics com amb la família, moments que només poden succeir a l’estiu. Les estones que he jugat entre les barques, amagant-me darrere dels llaüts de fusta dels pescadors pintats de colors llampants, o saltant de patí en patí sentint-me lliure.


L’interrogatoriNúria Ferrón1r premi de prosa de 3r d’ESO

L’inspector entra a la sala. Està nerviós. Se li nota en els ulls, que busquen suport darrere el mirall fosc de la sala, en la boca desconfigurada, segurament per la por que li inspira el fet de trobar-se davant meu, en els gestos que fa, en la manera de caminar, de respirar...

Agafa la cadira pel respatller, inspira profundament i s’asseu, davant meu, amb els dos braços formant un angle, amb el cos inclinat cap endavant, aguantant la respiració i mirant-me fixament, potser estudiant-me, potser intentant intimidar-me, potser buscant alguna cosa en la meva mirada. Finalment, tot deixant anar l’aire que havia estat aguantant fins llavors, es deixa caure enrere. Em mira amb una postura més relaxada, però dins dels ulls, amagat, s’entreveu el temor de la primera vegada, de principiant.

S’apropa els dits a la boca, un gest que indica que està pensant, vacil·lant. Potser li ballen pel cap preguntes estratègiques, l’ordre més adequat, potser s’està convencent que, en el cas que jo decideixi atacar-lo, els seus companys arribaran just per immobilitzar-me i treure’m de sobre abans que li pugui fer mal.

S’incorpora i inconscientment i com si fos un mirall, jo també ho faig. Cara a cara. Obre la carpeta on hi ha el meu historial i hi fixa la vista, sense llegir-se’l, simplement per fer que el temps passi més ràpid, per aprofitar els segons i buscar la manera d’expulsar la por del seu cos, per dissimular la seva poca experiència, per evitar la meva mirada intimidant clavada en ell des que ha entrat...


Per primer cop desvio els ulls cap als seus companys, que es protegeixen darrere el vidre fosc. Sento com sospira, com pateix per no ser capaç de saber sortir d’aquesta situació. S’agafa fort a la taula, com si aquesta li pogués proporcionar la força que li falta per iniciar el que durant tants dies ha somiat, la seva vocació, el seu desig.

Finalment, amb un moviment brusc, aixeca el cap, es fa el valent, em mira, sospira, i comença amb l’ interrogatori.


La maldat humanaTomàs GiróAccèssit de prosa de 3r d’ESO

Fa molts, molts anys, en un bosc dens i frondós, visqué un falcó pelegrí.

Ja feia temps que no succeïa res d’estrany al bosc. S’hi respirava una certa monotonia. Arbres majestuosos que s’imposaven a la força d’un vent suau i agradable, fulles que viatjaven pel buit sense un destí clar i afirmatiu...

Era temps de tardor i el falcó, com sempre, sortia per anar a caçar. Tot esquivant els arbres, es trobà amb el seu amic inseparable, l’ós bru, que caminava amb aire pensatiu.

–Què, com anem? –li digué el falcó–. Ganes d’estrenar el nou dia?

–No, gens ni mica. Tinc un mal pressentiment. Aquesta pau és estranya, aquest ensopiment del bosc ens amaga un perill...

–Però què et fa pensar això? –preguntà altre cop el falcó, estranyat davant l’actitud del seu amic–. Jo aquí m’hi diverteixo, i m’agrada estar amb els amics, parlar amb ells, jugar a fet i amagar... Que potser et preocupa alguna cosa?

–Sí. Estic convençut que aquesta nit hi haurà problemes. Cal que vigilis. Ja he avisat que ningú no es mogui de la seva llar. La vida al bosc ha arribat a la seva fi.

–N’estàs segur de tot això? D’on ho has tret?

–Fes-me cas i tingues prudència. Podria passar que no ens veiéssim mai més. Marxo, que tinc gana. Adéu!

Durant el camí de tornada al niu, el falcó rumiava sobre el que li havia dit l’ós. No sabia si s’ho havia de tirar a l’esquena o si havia de ser prudent. Tot el


que havia sentit eren facècies, o eren veritats contingudes dins d’un rellotge temporal que les podria fer esclatar d’un moment a l’altre? Al cap i a la fi s’adonà que s’estava fent un embolic, i que era millor no donar-hi més voltes. Potser en trauria l’entrellat passades unes hores...

Mentre tenia aquests pensaments, el vespre ja començava a vèncer la batalla contra la tarda. El sol iniciava el seu repòs darrere les sumptuoses muntanyes i la nit guanyava autoritat mitjançant una lluna pàl·lida i groguenca, un xic enterbolida per la boira. Bufava un aire humit i fred, que omplia el bosc d’una intriga i basarda realment encisadores. Era, per tant, hora de sopar ràpidament i d’anar a dormir. Calia vigilar, perquè la profecia de l’ós podia fer-se realitat en qualsevol moment. I en efecte...

Just quan el falcó ja era al niu, se sentí un crit esgarrifós que provenia de les parts més frondoses del bosc. Acte seguit, caigué un llamp i ressonà un tro. De sobte, una veu cavernosa i ben modulada, amb aires de superioritat i prepotència, pronuncià semblants paraules:

–Vet aquí com la vida d’aquest ós ha acabat definitivament. Maleït sigui el dia en què els seus creadors el feren venir a aquest planeta. Per voluntat de l’ésser humà i en honor als déus de les tenebres i de la maldat, desitjo que moris, criatura infecta, així com tots els que estan amb tu!

Com?! Allò era impossible! El falcó s’estirà les plomes amb el bec diverses vegades. Podia ésser allò veritat, o el que suposava cert era conseqüència d’al·lucinacions o d’un malson?

Ràpidament volà esperitat cap a la cabana de l’ós. El que trobà esdevingué realment la trencadissa del seu esperit en mil bocins. El seu amic jeia estirat


a terra, inconscient. El cor no bategava. Sens dubte havia mort i, naturalment, ell hi havia arribat tard.

En sentir altre cop la mateixa veu, molt a prop de la zona on ell tenia el niu, volà encara més de pressa cap a la seva llar, i el que veié el deixà més que sorprès. Dues figures estaven observant atentament el niu i murmuraven paraules inconnexes que semblaven de crueltat i de ràbia.

Eren éssers humans. No dubtà gens ni mica, i es llançà sobre un dels dos homes. Amb un moviment ràpid i sec li clavà les urpes als cabells, i amb una gran força, aconseguí arrancar-li un ull.

Quan l’altre home, desesperat, intentava ajudar el seu company, un fort cop al coll li trencà la nou. El falcó li clavà llavors diverses picades a les parts més profundes del cor, fins que va acabar amb la seva vida. Pel que fa al primer, es moria de dolor, perquè la ràbia que havia contingut en el seu interior durant tant de temps féu que li caigués l’ull restant. I el falcó, victoriós però molt trist per la mort del seu amic, volà altre cop cap al niu.

L’endemà, a trenc d’alba, just en despertar-se, sentí un murmuri prop seu. Qui devia ser? El que veié el deixà parat: era l’ós, que venia a dir-li bon dia! Per uns moments es preguntà si l’ós havia mort. Recordava perfectament la imatge que li havia quedat en la memòria, una figura corpulenta i autoritària, estesa sense vida.

–Efectivament, estic segur que pensaves que havia mort, però no camines pel camí de la veritat, estimat falcó –afirmà amb serenitat l’ós–. Ahir dos homes


em varen intentar ferir i jo, espantat, em vaig desmaiar. Recordes les dues figures altes i esveltes a qui vas deixar sense vida? Estic convençut que eren els mateixos personatges, perquè ja feia estona que estava escoltant els seus raonaments inintel·ligibles i, òbviament, els estava cercant per fer-me’ls a la cassola. Però les coses no foren fàcils i, de sobte, me’ls trobí de cara, un m’engegà un tret sense tocar-me i em vaig deixar caure al terra. I gràcies a aquesta comèdia els dos marxaren de la zona, tot creient que jo ja havia mort.

–Però com saps que els vaig matar? –preguntà el falcó, intrigat.

–M’ho han dit els habitants del bosc. Estan molt orgullosos de tu. Però ara no hi pensis; vine amb mi.

S’endinsaren entre els arbres fins arribar a una gran extensió de terreny. Era una imatge desoladora. Davant els seus ulls hi havia una gran quantitat d’arbres centenaris, acabats de tallar. Era una pèrdua molt significativa, una pertinença dels animals robada a la força per algú malvat i cruel.

Tristament, l’ós murmurà:

–Aquí hi havia la part més bonica del nostre bosc. Aquells dos homes ens han volgut prendre la natura i l’aire que respirem, i sembla ser que sens dubte han acomplert el seu objectiu. D’ara endavant, aquí ja no hi haurà vida, ni alegria, sinó que regnarà l’artificialitat per damunt de la natura. Desgraciadament pressento que això no ho podrem solucionar de cap manera.

–Tens raó –respongué el falcó–. Maleïts humans!


La llegenda de l’amorBerta LlanasPrimer premi de poesia de 4t d’ESO

En un sopar de caire intel·lectual,una llegenda sobre els homes sorgíexplicada per Aristòfanes, el qualhavia begut massa vi.

«Els homes en un passateren com un cercle perfecte!»–deia ell tot engrescat,mentre tothom l’escoltava amb respecte.

«Un dia es revoltaren contra els déusja que se sentiren superiors,i el més poderós de tots, Zeus,els castigà partint-los en dos.»

«Però, veient que es desagnaven, sentí pena:envià Apol·lo perquè els fes un nusjust al darrere de l’esquena.Però alguna cosa el tenia tot confús:»

«–No veuran el nus de la salvaciói el fet no el retindran en la memòria!Girar-los el cap serà la solucióperquè no oblidi, aquesta escòria!»


Els homes ja podien sobreviure,però alguna cosa anava malament:ni alegria ni afecte, ni tan sols un somriureno es podien distingir en els rostres de la gent.

Resulta que trobaven a faltarles seves pròpies altres meitats:els pobres no sabien estimari morien de pena deixant els déus preocupats.

Llavors Eros va entrar en acció:abocà per sobre de la humanitatl’amor, la tendresa i la passiói els va retornar la felicitat.

Des de llavors,l’únic neguit que hem tingutha estat buscar amb esforçla fi de la nostra solitud.

Hem estat i estarem condemnatsa trobar sentit a la vida,tot cercant aquelles meitatsfetes a la nostra mida!


Romanç de la noia aladaHelena CasademuntPrimer premi de poesia de 4t d’ESO

Dins el bosc, enmig dels arbres,s’albira un riu d’aigua claraque va a morir en un llac,un llac, on hi neda un ànectan bell, que no ho sembla pas:de coll llarg i ploma blanca.No és un ànec, que és un cigne,baixa els ulls i s’emmiralla.Però aviat ve un caçadorque mentre camina cantaen busca d’alguna presaper tenir sopar a casa.El caçador veu el cignetan bonic, que no el caça.El vol portar a sa fillaja que ella està malaltai creu que vista tan bellapodrà ajudar a curar-la.Ell no sap que l’animal,si de l’aigua se’l separa,no es podrà mirar al miralli morirà d’enyorança.Però al caçador tant li fa,pensa en sa filla estimada,el posa dins d’una gàbiai se l’enduu cap a casa.

El cigne mor de tristesa,la noia culpa el seu parei plora desconsolada.Mes la seva mort no és vanai fa reviure la filla,que esdevé una noia sana.

Ella adopta la bellesaque a l’ocell tant li agradava.Torna a l’antic mirall,que era el llac d’aigua clara,i allà resta embadalidacom el cigne acostumava.S’hi podria haver quedatsi no fos que una tardapassà un jove alt i fortque atragué sa mirada.Ella se’n va enamorari al cap d’un mes es casaren.Però no va oblidar el seu llacni a qui l’havia salvada.I amb ànima d’ocelli un home que l’estimavafou feliç per sempre mésla tan bella noia alada.


Pa amb tomàquetBlanca AmatPrimer premi de prosa de 4t d’ESO

Vaig obrir un ull, després l’altre. Entrava el sol per la finestra i veia la tauleta de nit, la lampareta rosa, els llençols rebregats sobre el llit de la meva germana... On era? L’olor a cafè envaïa tota la casa i, de sobte, vaig recordar que era a casa l’avi, a casa meva. Vaig baixar les escales cap al jardí on l’avi estava esmorzant pa amb tomàquet. Pa molt torrat, dur, i tomàquet en abundància, sucós, que regalimava pels costats.

–Tasta’n un mica, nena.

–No, avi, gràcies, però no m’agrada el tomàquet– vaig dir tan educadament com vaig saber a aquell home quasi desconegut que era el meu avi.

–Això és perquè no has provat un tomàquet de veritat! Vine i tasta’l, va!

No vaig tenir més remei i, amb més fàstic que ganes, vaig queixalar un tros de pa que a mi em semblava una peculiaritat, un menjar de documental de països exòtics: tomàquet rebregat sobre el pa! A Montreal esmorzava cereals amb llet i l’Helena feia uns sucs de fruita i verdura que també em semblaven fastigosos, però ella deia que s’havia de mantenir la línia. Sincerament no sabia de quina línia em parlava però agraïa a Déu no tenir aquella línia que tant s’havia de mantenir.

–T’agrada?– preguntà l’avi, tímidament. Vaig assentir amb el cap. –D’això no en teniu a les Amèriques!– va fer. Em feia ràbia com es referia a «les Amèriques» com si parlés de terres inexplorades. Sovint em feia la sensació que, per a ell, tot el que era més enllà d’Agramunt eren terres llunyanes. De fet, l’àvia se n’havia anat a Mèxic tota sola, sense l’avi, amb una cosina i embarassada de la meva mare. Ella, ma mare, m’explicà que l’avi havia dit «si tenen ous de venir-me a afusellar que vinguin a buscar-me, jo no he fet mal a ningú i no haig de fugir de res».


De petita em semblava admirable aquell avi que s’havia quedat per defensar els seus ideals. La mare, però, sempre recelà d’aquell home que preferí les idees a la pròpia família. La mare mai no s’esforçà massa a conèixer l’avi. Per ella era un desconegut, un senyor d’Agramunt. Ella mai no tingué cap interès en els seus orígens: era mexicana de naixement i canadenca d’adopció. Era una dona ambiciosa, forta i, segons deien, una gran economista. A mi em semblava que sabia calcular molt bé el TAE, l’IBI, l’IVA i predir quants punts pujaria tal o qual empresa. L’interessaven molt els números, però tot el que tingués a veure amb Catalunya o amb la família, la deixava indiferent. «La meva família sou vosaltres», ens deia a l’Helena, la meva germana, i a mi. Jo, en canvi, sempre vaig sentir una certa fascinació per aquell Agramunt del qual parlava l’àvia.

–Quin bon temps, eh? A això no hi esteu acostumats allà! L’avi intentava iniciar una conversa sobre el temps, tema ben original. «Al que no estem acostumats és a aquesta insuportable oscil·lació tèrmica» vaig pensar, però no li ho vaig dir i em vaig limitar a assentir.

De sobte l’avi somrigué. Tenia un somriure gran que li feia tancar els ulls i arrugar el nas. Igual que la mare.

–Vols que t’expliqui una història de la guerra?– va preguntar-me amb un to de veu exageradament entusiasta. Vaig assentir. L’avi començà a xerrar i a explicar-me històries d’aquella misteriosa Espanya de la qual només havia sentit dir sangría-toros, sangría-toros quan era a Canadà. Em fascinava.

Mentre parlava em vaig adonar que parlava igual que la mare i que el pa amb tomàquet era boníssim.


L’Illa dels Records PerdutsHelena CasademuntPrimer premi de prosa de 4t d’ESO

L’endemà de fer divuit anys, la Laia agafava un avió cap a l’altra banda del món. Volia arribar fins a una illa al mig del Pacífic, que feia deu anys havia trepitjat amb els seus propis peus. Hi havia deixat tantes coses, allà. Els seus somnis d’infantesa, les rialles innocents, l’absoluta confiança ens els que s’estimava... tot això havia desaparegut al mateix temps que els seus pares. S’havia sentit tan perduda! Encara ara s’hi sentia moltes vegades. Per això el nom de l’illa li semblava molt adient al seu estat d’ànim, fins i tot cruel.

L’Illa dels Records Perduts creixia davant els seus ulls mentre s’hi acostava amb la barca, envoltada de desconeguts, el grup amb qui havia hagut de viatjar. Feia anys que volia tornar-hi. Mai no li havien dit clarament què els havia passat, als seus pares. Potser llavors era una nena, però ja havia crescut prou per saber-ho, i si ningú li ho podia dir, ho aniria a descobrir ella sola.

I ja era allà, trepitjant la sorra de la platja de nou. Arribava a temps de veure el sol amagar-se darrere el mar. Tot i que l’única llum de l’illa era la de la lluna, gairebé plena, s’hi veia força bé en la nit. Algú va encendre un foc a la petita cabana amagada rere les palmeres. Gairebé havia oblidat que no estava sola. Va anar cap a l’única construcció de tota l’illa. Estava igual que l’última vegada que l’havia vista.

No li venia de gust anar-hi, volia estar sola. S’endinsà una mica en el bosc tropical, però no prou per perdre de vista la platja. Vorejà la massa de palmeres, allunyant-se de la gent, la majoria turistes que volien gaudir d’unes vacances tranquil·les i algun científic que venia a fer proves a l’illa. De sobte, li semblà sentir veus. Era estrany, perquè venien de l’altra banda d’on eren tots els altres. No havia caminat prou per haver rodejat l’illa, hi havia d’haver algú altre.


Per un moment un bri d’esperança va creuar el seu cor com un estel fugaç. Però immediatament va descartar aquells pensaments. Era impossible que fos tan fàcil. Si fossin allà ja haurien retornat, no? O almenys li haurien fet saber que eren vius.

Les veus s’havien apagat. Veia les restes d’un foc recent i va suposar que algú hi havia estat. S’hi va acostar a poc a poc. No hi havia rastre de ningú. Ja se n’anava de nou cap a la cabana quan el seu peu va ensopegar amb alguna cosa. Es va ajupir i va veure un petit llibre enquadernat en pell fosca. Li resultava familiar. El va obrir i, de seguida, va saber què era. Un diari. Una llàgrima caigué per la seva galta en reconèixer la lletra del seu pare. Potser allò l’ajudaria a resoldre el misteri. Ja no volia tornar cap on era la resta del grup, no li agradava que la veiessin plorar. Per això es va quedar llegint el diari a la llum de la lluna.

Però va vèncer l’esgotament del viatge, i amb l’esquena recolzada al tronc d’una palmera, es va quedar adormida.

Al matí, la llum dels primers rajos de sol la van despertar. Es va aixecar i va encaminar-se cap a la cabana, l’haurien trobat a faltar i no volia que es preocupessin per ella. Ja era a mig camí quan es va recordar del diari. No el tenia, i no l’havia vist des de la nit anterior. Estava convençuda que s’havia adormit amb el diari a la falda.

Va girar cua, què li importava si els altres es preguntaven on era! Va córrer amb totes les seves forces cap a l’indret on havia passat la nit. Els seus ulls tornaven a ser plens de llàgrimes. Com podia ser que plorés tant? Feia tant de temps que no ho feia.


No hi va trobar res, i es va esfondrar, feta un mar de llàgrimes. La va trobar un noi alt i ros, que no arribava als vint-i-cinc anys. La Laia recordava que formava part del grup amb què havia viatjat a l’illa, sabia que era americà i que tot just havia acabat la carrera. S’havien presentat el dia anterior, es deia Àlex. Li havia semblat atractiu, però no estava per ocupar-se d’aquestes coses, ara.

L’Àlex li va preguntar què li passava, i ella li ho va explicar tot, necessitava desfogar-se. No parlava tan lliurement des de feia molt de temps. Ell l’escoltava atentament tota l’estona, i al final va dir-li decidit que l’ajudaria en el seu propòsit.

A la Laia li anava bé una mica d’energia, i ell en tenia molta. Van suposar que qui havia agafat el diari era algú dels que havia sentit la nit anterior. Com que a la platja no hi eren, es van endinsar cap a la selva.

Al cap de dues hores d’avançar entre vegetació abundant van decidir parar a descansar. L’Àlex havia portat fruita i se la van menjar en un moment. Quan van decidir reprendre el camí ja era passat migdia. No havien fet ni vint passes, que un home va aparèixer davant d’ells i els va fer aturar. No era del grup amb què havien vingut.

L’home, d’aspecte perfectament europeu, els va parlar en anglès i els va dir que tenia la solució als seus problemes. La Laia, recelosa, li va preguntar si sabia què havia passat als seus pares. Ell va respondre que no els havia passat res, que vivien a l’illa amb ell.


Els va indicar que el seguissin i així ho van fer. Van arribar fins a una cova, en la part més profunda de l’illa, on encara no havien arribat en les seves exploracions. Hi van entrar, era molt fosc. La Laia va sentir que una dona cridava el seu nom. Va reconèixer-la immediatament, la veu que li cantava cançons quan era petita, que li havia donat tants bons consells. Se li va unir una altra veu més greu, igual de coneguda. La Laia va començar a cridar «Mare! Pare!» desesperadament i, quan s’anava a posar a córrer per abraçar-los, una mà la va engrapar per l’espatlla. Se n’intentava desfer i no podia. Va començar a agitar-se cridant el nom dels seus pares, plorant desconsolada.

De sobte, va obrir els ulls i va veure la cara de la seva mare. L’estava agafant per l’espatlla i la sacsejava per despertar-la.

–Laia, bonica, desperta, que avui fas vuit anys! Felicitats, preciosa! Ara aixeca’t, que has d’anar a l’escola.

No pot ser, si fa un moment en tenia divuit! Havia estat tot un somni? Era tan real... Tant se val, la Laia estava contenta de tornar a ser amb els seus pares. Tot i que ara que era amb ells, li agradaria visitar l’Illa dels Records Perduts. Es preguntava si existia de veritat.


Vigila amb els desconegutsAnna CampsAccèssit de prosa de 4t d’ESO

–Vaig a casa la iaia a veure què m’ha comprat pel meu aniversari –va dir la Jana abans de sortir de casa. Espero que alguna cosa cara... –afegí amb un to més fluix i frívol.

La mare li demanà que, si sortia, anés a comprar-li la nova revista de moda, que només hauria de fer una mica més de volta. Però ella solament pensava en el seu regal caríssim i decidí anar pel camí curt i no comprar allò que la mare li havia demanat.

Mentre caminava, ensopegà amb una rajola mal col·locada del carrer i un home atractiu l’ajudà a aixecar-se. Ell li va somriure i li preguntà on anava tan de pressa, i ella, com totes les noies eixelebrades de la seva edat, es quedà muda i bocabadada mirant-lo. Per fer-se la interessant va dir-li que anava a casa de la seva àvia només perquè, segur, li donaria molts diners com a regal d’aniversari. El noi va fer un mig somriure en sentir aquelles paraules, però la Jana estava tan enlluernada amb la bellesa del xicot que ni se’n va adonar i, com qui no vol la cosa, li donà l’adreça. Van parlar una estona més i, fins i tot, es van fer una fotografia amb el mòbil. Es van acomiadar després d’haver-se intercanviat els números de telèfon.

Sentint-se culpable per no haver comprat la revista, la Jana va anar a un quiosc proper. No podia parar de pensar en el noi que acabava de conèixer i, ràpidament, es va construir un castell d’il·lusions. Per recordar la seva cara, es posà la foto que s’havien fet de fons de pantalla i, tota somrient, va anar passejant ben tranquil·la fins a casa de l’àvia.


En arribar, es va trobar la porta mig oberta i pensà que devia haver estat la iaia que no havia tancat bé. Mentre entrava va sentir uns crits.

–Deu ser la tele– es digué la Jana despreocupada. –Iaia! Ja sóc aquí! On ets?

Ningú no contestà, però va recordar que l’àvia era força sorda. Pujà les escales i, poc a poc, va anar veient com tota la casa estava regirada: els calaixos i armaris oberts, gerros per terra i els llits desfets. La Jana estava ben espantada i tornà a cridar l’àvia. En aquell moment sentí un gemec. Va córrer fins a l’habitació d’on provenia el plany i es trobà la Rosa, la cuidadora, lligada a una cadira i amb la boca tapada. Ràpidament la va deslligar i aquesta arrencà a plorar. La Jana no entenia res.

La Rosa li explicà, entre gemecs, que un home havia entrat a la casa, l’havia lligada i s’havia endut les joies, els diners i objectes de valor. En aquell moment sentiren un plor que provenia del pis de dalt. Allà van veure la finestra esbotzada i l’àvia, en un racó, aterrida. La Jana caigué de genolls al seu costat i el mòbil li caigué de la butxaca. Mentre ajudava l’àvia a posar-se dempeus, la Rosa veié la fotografia del telèfon i va deixar anar un crit. Aquell era l’home que havia entrat a robar.


Una goma especialGemma CalvetAccèssit de prosa de 4t d’ESO

La Clàudia era una noia molt insegura. Li agradava molt el futbol. De fet, era l’únic esport de què gaudia, i era l’únic que volia practicar. Sempre que havia de jugar, sentia unes estranyes pessigolles a la panxa. Sabia que eren nervis, però no sabia què era el que els produïa. Portava ja molts anys jugant a futbol i, tot i així, sempre que anava cap al camp, els nervis envaïen el seu cos.

Quan hi jugava i feia alguna cosa malament s’enfonsava i no sabia com aixecar-se de nou. Totes les noies del seu equip intentaven animar-la, però ella es posava al cap que ho havia fet malament i ja ningú més podia treure-l’hi.

Un dia, tornant de l’escola cap a casa per agafar l’equip i marxar a entrenar, va adonar-se que la seva goma de cabell se l’havia quedat la Maria, i sense goma no podia jugar! Desesperada, va buscar-ne una, però no en va trobar cap. Quan ja ho havia donat tot per perdut, va obrir la bossa, per treure l’equip i tornar-lo a guardar a l’armari, i de sobte, allà sobre, com si hagués aparegut per art de màgia, hi havia la goma que li semblava haver deixat a la seva amiga. En aquell moment, la Clàudia va decidir que aquella seria la seva goma de la bona sort.

Aquell dia va fer el millor entrenament de tota la seva vida. Va arribar a casa molt contenta, i va decidir no deixar mai aquella goma, com si tota la seva força estigués recollida i no es pogués perdre mai.

Ja havien passat uns mesos i la goma continuava funcionant, fins que un dia es va trencar. En veure-ho, va pensar que ja mai més no tornaria a jugar


bé, que el futbol s’havia acabat per a ella, i que ja tot tornaria a ser com abans. Tornarien els nervis, tornaria la por, la inseguretat. Va haver de posar-se’n una altra, i els exercicis van començar a fallar. Va arribar a casa destrossada pensant que no hi havia res a fer. Aquella nit va tenir un somni molt estrany: la seva goma li parlava, i li deia que la força la tenia dins, que només l’havia de buscar.

L’endemà al matí, la Clàudia es va llevar disposada a trobar aquella força que havia perdut, i va marxar abans d’hora cap al camp per estar una estona sola entrenant. Va jugar i jugar durant hores, oblidant-se de tot, només pensant en ella i la pilota, lligades entre elles amb un vincle molt fort. Quan, ja cansada, va decidir reposar, es va adonar que el temps havia volat mentre ella estava pendent només de fer-ho bé, i que aquell, i només aquell, havia estat el seu millor entrenament. Havia estat molt concentrada i havia jugat durant moltes hores, i aquell esforç li havia donat la força que necessitava.

La Clàudia va descobrir que la força no es troba en un objecte o un record, sinó que la portem dins cadascun de nosaltres, i l’hem de trobar per aconseguir superar les nostres pors i dificultats i seguir endavant amb els nostres propòsits i somnis. A partir d’aquell dia, la Clàudia va decidir deixar enrere totes les seves pors i intentar superar-se sempre, treure el millor d’ella mateixa i esforçar-se com més millor. Els nervis no van marxar, però va descobrir-ne el seu costat positiu: li provocaven una forta adrenalina i unes ganes de jugar molt intenses; sense ells, res no hagués estat el mateix.


La matançaToni AlomarAccèssit de prosa de 4t d’ESO

Hi ha fets que ens impressionen tant que sempre es mantindran en el nostre record. Hi ha imatges que sempre queden a la nostra ment. Hi ha olors tan fortes que romanen per sempre en la nostra pituïtària.

Això és el que em va passar el primer cop que vaig veure una matança.

Anàvem amb la família a un poble de muntanya a casa d’uns amics que aquell dia en feien una. Hi vam haver d’anar molt d’hora perquè es fa a la matinada.

El primer que em va impactar van ser els preparatius, la taula gruixuda de fusta parada al mig del pati i el cove que hi van col·locar a sota.

Després, els crits que feia el porc quan el van immobilitzar però sobretot quan el van degollar. Sortia un gran doll de sang, calenta, llefiscosa, de la qual emanava una forta olor, pastosa, dolça.

Jo no n’havia vist mai cap, i estava realment colpit: aquells xiscles intensos, els moviments bruscs, la sang intensament vermella, l’olor apegalosa, l’ambient tens.

Un cop l’animal va ser mort, van esbudellar-lo i esquarterar-lo.

Vaig veure com es feien els embotits, com es prepara el que després mengem.

Quan tot va estar recollit, vam menjar les costelles del porc que acabaven de matar, i un cop més em va colpir el gust que tenia. Era massa fort.

Tot plegat, aquell dia, em va impactar prou com per mantenir-se viu en la meva memòria... Les imatges, les olors, els sorolls i els sabors d’un dia de matança.


Estratègia mortaJofre FiguerasPrimer premi de prosa de 1r de BTX

Estava atònit i em passaven imatges borroses pel cap com records d’un malson, però la transcendència que tenien era massa forta per ser un simple producte de la imaginació. Amb feblesa, m’incorporava poc a poc, trontollant, i, per no caure, vaig decidir restar assegut.

Passaren uns minuts i la meva vista aconseguí adaptar-se a la tènue llum, però aquesta escassejava i només apareixia en la llunyania penetrant per entremig de la densa boira.

Al meu voltant únicament podia distingir un erm desolador, atapeït de cràters, ple de cossos aparentment sense vida i tot tipus de restes d’allò més macabres. L’escena era dantesca.

Ja conscient, i encara amb l’alè de la mort al meu clatell, vaig recordar què havia succeït.

Mesos enrere m’havia allistat a l’exèrcit com a sergent, empès per la llarga tradició militar de la família.

Jo, en el fons, era de la vena més prudent i detestava els valors de l’honor, la valentia i el coratge que eren predicats a l’exèrcit, però no vaig tenir elecció.

És així com, aquella matinada de febrer, al camp de batalla, el meu cognom em jugà una mala passada i em vaig veure obligat a substituir el tinent en cap que havia patit un còlic nefrític just abans del combat.


Simulant tenir la situació sota control, vaig encarregar-me de dirigir un escamot de trenta homes, que tenia la missió clau de trencar les línies enemigues.

A l’hora de la veritat, però, el pànic s’apoderà de mi i, en veure venir els trets i com si fos una pel·lícula, vaig ordenar als meus homes que es fessin els morts. No recordo res més.

De cop i volta, un jove soldat m’ha despertat del meu estat de xoc, i darrera seu apareixien vint-i-nou més amb cares de felicitat.

Gràcies a la meva ordre, empesa per la covardia, havien esperat el moment oportú per aixecar-se del seu fals estat moribund i derrotar l’enemic.

Dues setmanes més tard, els trenta-un rebíem honors de guerra.


Compte amb la festa dels contes!Clara Coll-VinentPrimer premi de prosa de 1r de BTX

Temps era temps, en un indret molt llunyà, un personatge anomenat Patufet estava amoïnat perquè d’herència havia rebut una casa molt gran però ell era tan petit que aquesta es veia molt buida. Se sentia tan sol que va decidir organitzar una gran festa.

Va convidar pràcticament tot el regne: els Set Nans, en Joan sense Por, la Rapunzel... fins i tot es va animar i convidà les germanastres i la madrastra de la Ventafocs!

Però en Patufet no sabia quina una n’havia organitzat, ja que per aquells voltants no acostumava a haver-hi gaire festes des de l’escàndol de la desfilada de la Festa Major, on l’Emperador va sortir al carrer exhibint-se sense roba.

Al principi tot anava com la seda però, a partir de les dotze, les coses van començar a complicar-se: els veïns es queixaven que la música estava molt alta, així que l’amfitrió va avisar els músics de Bremen i aquests van abaixar el volum però el Flautista, que tot s’ha de dir anava una mica «piripi», es passejava tot alegre tocant la flauta i com que no encertava les notes, les rates anaven de bòlit i no sabien on dirigir-se. Aquesta situació l’aprofità el Gat amb Botes, que s’havia infiltrat a la festa, per arreplegar-ne unes quantes i fer un bon mos. A més a més, ningú no volia acompanyar el Flautista a casa seva perquè feia poc havien reduït el límit de velocitat i tothom es queixava que Hamel·lí era molt lluny i, si l’acompanyaven, arribarien molt tard a casa.

Per si això fos poc, la Blancaneu s’havia desmaiat perquè algú li havia ofert una mercaderia perillosa, unes pomes al·lucinògenes, es veu, i el seu xicot el Príncep


Blau no sabia què fer-ne, d’ella, ja que l’únic llit de la casa estava ocupat per la dormilega de la Bella Dorment.

La Ventafocs es lamentava que s’havia quedat massa estona i ara ja no podia tornar a casa perquè el seu Audi s’havia convertit en carbassa i, mentrestant, les seves germanastres reien i reien i comentaven la jugada amb la resta de convidats.

–Mira que és curta aquesta Blancaneu. Que no sap que no et pots refiar dels desconeguts? –deia la Rateta-que-escombrava-l’escaleta.

–Ja ho pots ben dir –afegia la mare de les Set Cabretes– sembla mentida que amb l’ensurt que vam tenir nosaltres amb el llop encara no hagi après la lliçó.

–És veritat, ja no recordava l’episodi del llop que, per cert, us n’heu assabentat de l’última que n’ha fet? Es va fer passar per un agent immobiliari i va anar a veure els Tres Porquets, dos dels quals es van deixar enganyar de mala manera. Total, que fa dues setmanes van ser desnonats i ara els ha d’acollir el germà petit, el que és constructor, a casa seva. Com si no en tingués prou amb la feinada que té ara en reparar la casa d’en Hänsel i la Gretel, que amb el canvi climàtic les llaminadures ja no aguanten i la casa cau a trossos!

–I encara no han tancat el llop? –volia saber la Rapunzel, ella sempre tan xafardera.

–Doncs mira, es veu que els diners que va guanyar amb l’estafa dels porquets se’ls va polir en un tres i no res i aviat es quedà pelat, així que va ocupar aquella casa del bosc on viu l’àvia de la Caputxeta Vermella. Per sort el van enxampar i d’aquí poc se celebrarà el judici, on per cert ha d’anar a declarar la Caputxeta, que l’han


imputada perquè està relacionada amb tot l’escàndol. Pel que sembla, feia temps que volia la casa i estava farta d’aquella àvia seva, que sempre la feia anar al supermercat perquè a aquella hora feien Sálvame i no s’ho volia perdre.

I les xafarderies continuaven i continuaven. Mentrestant el Sastre Valent intentava calmar l’ambient però de res no servia, allò s’havia convertit en un caos.

I el pobre Patufet, maleint-se per haver organitzat aquella festa, va sortir al jardí a prendre una mica l’aire i va anar a visitar el seu veí, el senyor Bou. Es va amagar allà i va decidir no sortir fins que l’enrenou hagués passat. Els convidats no trobaven en Patufet i van sortir a buscar-lo.

–Patufet, on eeeets?

Però ningú no contestava. I continuaven cridant:

–Patufet, on eeeets?

Fins que al final van sentir una veueta:

–A casa el veí, el Bou, on no hi neva ni plou. Quan a tothom li passi el «pet», sortirà en Patufet!

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, més d’un convidat ja s’ha confós.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, en Patufet se n’ha cansat.


Discriminació en el reciclatgeJúlia LliberiaAccèssit de prosa de 1r de BTX

El lector exposa: Discriminació en el reciclatge.

Ja fa temps que em ronda pel cap enviar-li una carta, però a causa de la falta de temps no he pogut fer-ho fins ara.

Primer de tot, comentar que sóc un fanàtic de TV3, i miri que tinc poca estona per asseure’m al sofà, eh! Entre la feina, perquè vostè no ho sap però treballo dia i nit, i els maldecaps que tinc amb la meva dona, no puc descansar mai. Bé, doncs anem al gra. Com ja li he dit, admiro molt la cadena, però hem de parlar clar. Estic indignat!

Com ja sap, TV3 ha fet uns anuncis dels envasos on surten tres noies ballant i cantant. Ha tingut molt d’èxit, tant és així que la gent, per fi, després de dècades, ha après a tirar els envasos de plàstic.

Però ...i els que no som envasos? És a dir, en l’anunci diuen que els envasos han d’anar al plàstic, i em sembla molt bé que vulguin que ho sàpiga tot Catalunya, però i els altres, què?

De veritat es pensen que la gent entrarà a la pàgina web per veure on va cada cosa? Home, si us plau! Estem en crisi. Els que treballen es passen el dia a la feina sense parar; i els que no, doncs es passen el dia davant de l’ordinador enviant currículums, mirant xarxes socials professionals i, quan no, passant entrevistes.

Quan veuen una cosa de plàstic, sí o sí la tiren al plàstic! Ningú no pensa: «Ai, mira, aquest penjador és de plàstic però no és un envàs, vaig a buscar on l’hem de tirar!». Sinó que l’agafen amb la mà, ben fort, i... buuum, al plàstic!


Em sembla que no se n’han adonat de la discriminació que estan fent cap als «no envasos», i crec que la seva actitud hauria de canviar ràpidament!

Desitjo de tot cor que escoltin la meva queixa.

Pep, el Penjador

La resposta:

Senyor Penjador, entenc la seva queixa, però tot el tema de l’anunci va començar perquè es van inventar una cançó amb l’envàs i, a partir d’aquí, vam haver de fer tota la campanya publicitària.

A més a més, d’envasos se’n llencen cada dia i de penjadors, no! Si vol que li donem una resposta al seu problema, aquí la té: Recicli’s i faci’s penjador de tintoreria, d’aquests de metall, que mai no es llencen.

Si per casualitat féssim un anunci per als penjadors de plàstic (cosa improbable) ja l’avisaríem per a què hi sortís vostè mateix.

Cordialment,

Director del Departament de Publicitat Mediambiental


L’ascensió (paranoia inspirada davant La Pietat de Miquel Àngel)Santi VillanovaAccèssit de prosa de 1r de BTX

Hi ha qui diu que no hi ha res pitjor que una batalla. Desgraciadament he pogut descobrir que hi ha llocs molt pitjors dels quals pocs tenen l’ocasió de parlar-ne, però jo sí que puc, i no desaprofitaré l’oportunitat. Heus ací la meva història.

Tot començà amb un intens fred provinent de l’acer incrustat al meu estómac i l’escalfor d’aquell fred m’induïa a una son profunda. Quan finalment vaig tancar els ulls, alguna força em va xuclar fora del cos; de sobte, m’estava contemplant a mi mateix, inert, ajagut bocaterrosa davant meu. Vaig comprendre que havia esdevingut una ànima. L’espant fou tal que vaig intentar fugir però un fil invisible m’obligava a romandre al costat del meu cos inert.

Després de la histèria inicial em vaig adonar que hi havia moltes més ànimes com jo, però cap en la mateixa situació: elles flotaven cap al cel mentre que jo restava encadenat al meu cos.

De sobte es va produir un fet que m’apartà de les meves cabòries. Una figura s’apropava amb pas insegur cap al meu cos sense vida. Era la meva mare. Ella, en veure les despulles que havia deixat al seu món, es va apropar i les aixecà amb tendresa, tot recolzant-les sobre els seus genolls. En aquell moment no va reflectir tristesa ni cap altra emoció, només transmetia un immens i profund perdó.

Va ser llavors quan el fil que m’encadenava es va trencar i vaig ascendir cap al cel etern.


Viatge a Roma. La PietatClara Coll-VinentPrimer premi de notícia de 1r de BTX

Portàvem quinze minuts esperant, fent una cua que semblava no acabar-se mai i estàvem tots impacients per accedir a la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

Finalment entràrem i, en fer-ho, totes les queixes, les bromes i els nervis de l’espera es van esvair. L’exterior ja ens havia semblat impressionant amb la gran façana i l’interminable obelisc, però l’interior ens va deixar a tots muts per la seva majestuositat.

Em vaig sentir molt petita i insignificant allà dins. Les meves cames semblaven no respondre, es van quedar quietes a diferència dels meus ulls que, àvids de coneixement, van començar a moure’s impacientment per por de perdre’s un sol detall. Un cop recuperat el control de les meves cames, vaig començar a passejar-me per la immensa nau i a observar tots els mosaics i escultures de la Basílica. Em vaig meravellar amb La Pietat de Miquel Àngel.

Encara ara, en recordar-ho, em fascina pensar com pot ésser que, amb pocs instruments i tan rudimentaris com els de l’època, es poguessin aconseguir escultures de línies tan perfectes com aquella.

Vaig continuar passejant i fent fotos a tot el que es pogués fotografiar. Tantes en vaig fer que, a la petita pantalla de la càmera, van aparèixer les paraules «memòria plena».

Així és com em sento ara, amb la «memòria plena», plena de tots els fantàstics moments viscuts en el viatge a Roma, plena de records que espero no oblidar mai.


Quedar-se adormit una tarda de plujaNil RoviraPrimer premi de poesia de 2n de BTX

Enfosquit el dia per un velde grisos núvols de tempesta,cauen a la tarda les primeres gotes,picant suaument contra la finestra.I, mentre la pluja va caient,amb música lleugera i tranquil·la,també les parpelles cauen, lentament,i, igual que els trons llunyans, que mentre passa la tempestaes fan cada cop més distants,també s’allunya i es desfà el món,i, quan els sentits venç la son, triomfant,acaba desapareixent, es fon.


ModeracióPablo TorresPrimer premi de prosa de 2n de BTX

El sol s’amagava darrere el turó del castell. Al poble es començaven a encendre els llums de les cases i per les xemeneies anava sortint el fum de les llars on es preparava el sopar. Els últims vilatans tornaven dels camps carregats amb la collita. També al castell es va encendre el llum, a la finestra de la biblioteca, on el senyor del castell, en Guerau, d’hàbits nocturns, començava la seva jornada llegint algun dels seus autors predilectes, que eren essencialment els grans pensadors del segle XVIII.

Des que va començar l’estranya epidèmia, s’havien produït algunes morts. Totes de la mateixa manera, durant la nit i d’una forma sobtada, sense que cap malaltia fes esperar el tràgic desenllaç.

Es van començar a convocar reunions. Primer de manera esporàdica i després organitzades per en Joan de l’Erm i en Quimet de Cal Pinxo. Aquest últim una nit es va encaminar cap al castell per parlar amb en Guerau, per tal de demanar-li consell i ajut. Però aquest, des que havia mort la seva esposa feia uns anys, ja no tenia esma de prendre cap iniciativa i romania sempre enclaustrat al seu castell. Per això, va refusar les demandes d’ajut d’en Quimet d’una manera amable però ferma. En Quimet tornà al poble decebut i amb una certa rancúnia.

Quan va arribar a casa seva i va explicar a la seva dona la conversa, aquesta li va dir que no se n’estranyés, perquè no es podia esperar res d’un home que vivia aïllat, sense relació amb el poble, on només anava per a cobrar les rendes de les seves terres. En alguna reunió ja s’havia començat a recriminar-


li aquesta conducta, a considerar-lo un paràsit. Hi havia qui fins i tot l’acusava obertament de ser el culpable de l’epidèmia. La idea va anar fent forat. L’ambient era tens, crispat. Tothom ja donava per cert que en Guerau era el causant de les desgràcies del poble, de les morts estranyes. El més vell del poble va afirmar que era un vampir i, amb els ànims encesos, algú va cridar:

–Anem cap al castell!

Una corrua interminable d’estadants amb pals, dalles, forques i destrals s’hi dirigiren i, en arribar-hi, van exigir a en Guerau que es declarés l’autor de les morts. En Guerau, amb sorpresa i horror, no entenia com se’l podia acusar dels crims. El poble, embogit, no va fer cas de les seves protestes. La dona d’en Joan, escabellada i xisclant, li ensenyà una creu amb gest desafiant. En aquell moment, en Quimet li clavà al cor l’estaca que havia dut de casa.

...

Dins el taüt negre es va sentir una remor, i més tard un grinyol. El crepuscle omplia l’habitació d’ombres i d’una humitat molt pesada. En Guerau, espantat, obrí els ulls i s’estremí. No es trobava bé. Estava blanc com el paper, lívid.

–M’atipo de la sang d’aquests desgraciats i després aquestes digestions tan pesades em produeixen uns malsons horrorosos. Ja ho deia la mamà: «De tot i amb moderació!».


Històries que matenClàudia ColomPrimer premi de prosa de 2n de BTX

La tempesta és a punt d’arribar, es percep en l’ambient. Els trons ressonen, cada cop són més a prop. El vent ja fa estona que sacseja amb fúria les branques dels arbres, ja no se senten els ocells. La seva remor es filtra per les finestres, els vidres tremolen, sembla que s’hagin de trencar. Les escletxes dels porticons deixen entrar una llum tènue, esmorteïda. Comencen a caure gotes gruixudes que penetren en la terra. Les fragàncies s’enterboleixen i es barregen, l’olor de la pluja comença a irrompre a la casa. Sense avisar, la pluja es transforma en una cortina intensa que enfosqueix el paisatge. Inesperadament, el vespre clar d’un dia d’estiu es converteix en nit, una nit precoç que l’obliga a tancar les finestres i a encendre el llum.

La casa està aïllada, el poble més proper és a més de deu quilòmetres, envoltada de boscos i de muntanyes, enmig del no-res. Ell hi viu tot sol. Passa el dia assegut davant l’ordinador, intenta escriure la gran novel·la de la seva vida. És per això que és allà, sol, aïllat del món. Desitjava, necessitava tranquil·litat i va trobar aquella caseta antiga que necessitava algunes millores, però que estava prou equipada per a passar-hi una temporada. Ell no necessitava res més.

La seva ment està absolutament abstreta, no és allà, en aquella casa, assegut en aquella cadira... El seu pensament és en un altre indret, en el seu llibre. S’hi dedica febrilment, en cos i ànima. Sovint passa hores i hores teclejant sense treva, els ulls vermells i els dits entumits. No menja, no es dutxa, no dorm. «No puc parar», medita en un moment de lucidesa.


Ningú no sap que és allà. Hi són ell, l’ordinador i l’ampolla de whisky mig buida. De tant en tant, fuma un cigar. Damunt la taula, a tocar del portàtil, hi ha sempre un cendrer ple de burilles. Abans de marxar havia estat sortint amb una dona divorciada. Era atractiva i apassionada, com un dels personatges de la seva novel·la, però massa possessiva. No li va dir que marxava. Els primers dies, ella el trucava al mòbil insistentment. No l’agafava mai. Finalment, ella se’n cansà. O potser es va descarregar la bateria. No n’està segur, però ara ja fa dies que no el molesta. Amb l’ull mig cluc per evitar el fum, el cigarret penjant dels llavis i un got a la mà, l’home hi reflexiona amb un somriure irònic. És l’escriptor autodestructiu a qui no importa res tret de la seva obra.

Amb la vinguda de la tempesta, els vells murs es queixen com un ésser viu, tot trontolla. El lament del vent penetra amb un murmuri continu pel forat de la xemeneia. Quan l’obscuritat creix i la pluja augmenta, l’home s’acosta als vidres i contempla l’exterior. Els llamps dibuixen figures fantasmagòriques en el cel gris, que il·luminen momentàniament el llindar del bosc. Ell, de sobte, no pot evitar una esgarrifança. En qualsevol novel·la policíaca, un assassí apareixeria del bosc i mataria l’escriptor de la casa aïllada...

El va trobar al cap d’una setmana la dona de fer feines. Jeia enmig d’un bassal de sang, al terra de la sala. Els forenses calculen que el van assassinar la nit de la tempesta. La policia mai no va arribar a saber qui havia estat. Però la seva misteriosa mort el va dur a aconseguir pòstumament allò que més havia desitjat en vida: la seva novel·la es va convertir en tot un èxit. L’havia enllestida just abans de la seva mort. Era la història d’un escriptor fracassat assassinat una nit de tempesta.


Els últims pensamentsAndrea MelladoPrimer premi de prosa de 2n de BTX

Ja deu ser tard... I encara no puc dormir... Després de tots els medicaments que m’han donat, de veritat que no ho entenc... Per sort, tot això s’acabarà aviat, no crec que duri més de dos dies. Tinc noranta-sis anys i estic ben fart d’aquest hospital.

Amb l’anestèsia que duc a dins, l’únic que puc sentir és la curiositat de saber si el cel existeix de debò. Què passarà quan em mori? Va! Si continuo fent-me aquestes preguntes no m’adormiré mai... Millor que pensi en els bons moments de la vida que són, sens dubte, els que he passat amb els de casa. Oh, com els estimo!

La Sílvia, la dona del meu cor... Des que la vaig conèixer que vaig saber que em casaria amb ella. Teníem vint anys, o potser dinou, tant se val, érem tan joves! Hem tingut tres fills fabulosos: la Maria, el Marc i la Marta. Ara ja casats i amb fills... Déu meu, com passa el temps!

Estic content d’haver-me’n pogut acomiadar aquesta tarda. Ha estat dur però, per primer cop des que sóc en aquest hospital tan depriment, m’he sentit com a casa. Quines cares feien! Com intentaven dissimular la seva tristesa! Ho han fet molt bé... són forts i llestos. Els hem educat bé la Silvi i jo, sabran sobreposar-se a tots els problemes de la vida. No vull que ho passin malament per culpa meva. La mort ens arriba a tots, tard o d’hora, no cal fer-ne un drama.


La Silvi m’ha fet riure avui. Com discutia amb la infermera perquè volia quedar-se a dormir amb mi aquesta nit! Ai, Silvi, tan lluitadora i tossuda com sempre, és una de les coses que més m’agraden de tu.

Encara no sé com vaig poder-te enganyar aquell cop amb la Rosa. En què pensava? D’acord que era molt jove i estava empipat perquè ens acabàvem de barallar, vaig beure molt... Només va ser un cop, mai més no ho he tornat a fer. Vaig entendre que eres l’amor de la meva vida. Mira’ns ara! Semblem dos adolescents enamorats! Per sort, no he explicat mai a ningú la meva relliscada. Que m’he comportat com un imbècil? Doncs jo sol carrego amb les culpes. Per què li ho hauria de dir, a la Silvi? Només aconseguiria fer-li mal o que ens separéssim, i no ho podria suportar perquè allò no va significar res per a mi, i m’estimo la Silvi. No sóc egoista ni sóc d’aquells que pensen que si no confesso el meu pecat aniré a l’infern. Si hi he d’anar, doncs hi vaig, cap problema. Però el que no faré serà destrossar la vida de la meva dona i explicar-li-ho ara per tranquil·litzar la meva consciència i per salvar-me. Això és de covards! No tinc por, sempre he estat un bon home. Si amb això no n’hi ha prou, ja s’ho farà, Déu!

Vaja, sembla que comença a venir la son... Els ulls se’m tanquen... M’imaginaré que sóc a la platja... amb la Silvi i els nanos... a la platja... sí..., que bé ens ho vam passar aquell estiu...

El senyor Ramon va morir aquella mateixa nit, a les quatre en punt. La seva família va llançar les seves cendres a la platja de Calella, el seu racó de món preferit.


Res no tornarà a ser com abansMaria BetoretAccèssit de prosa de 2n de BTX

«Escoltin atentament, ja és una realitat, està comprovat. Després de diverses proves i investigacions, s’ha confirmat la col·lisió de la Terra amb un altre cos celeste que s’apropa a gran velocitat. No hi ha marxa enrere, l’asteroide ve cap a nosaltres. Si no hi fem res, la mort és segura. Malgrat la tràgica situació, és important mantenir-se serè. És hora que ens organitzem per intentar evitar el desastre que, segons els científics de la NASA, tindrà lloc d’aquí a sis mesos, a les dotze en punt de la nit. Es prega a tota la població que demà al matí es concentri a la plaça de la vila i que segueixin les instruccions que se’ls donaran.» En Marc no s’ho podia creure, fins feia tan sols uns segons, la seva preocupació més gran eren els diners i la seva nòvia, però ara això ja no li importava gens ni mica. No podia parlar, s’havia quedat perplex davant el televisor, mentre la vida seguia. La programació continuava com si res, potser havia estat una invenció seva o un somni? No aconseguia entendre res ni podia reaccionar.

A la mateixa hora, en un restaurant a l’altra punta de la ciutat, l’Anna i en Lluís havien perdut la gana i estaven en silenci. Asseguts l’un davant de l’altre tenien la mirada perduda, estaven callats, incrèduls i atemorits alhora.

El Xavi i els seus amics reien i bevien sense parar. Eren a una festa i havien sentit la notícia però no li donaren cap importància i es divertien fent bromes sobre la fi del món.

La major part dels habitants de la Terra s’havien quedat sense paraules, com si, per primera vegada, el planeta hagués quedat en silenci. Però aviat alguns van començar a reaccionar.


–No pot ser, filla. Com vols que un asteroide xoqui contra la Terra? Ara s’acabarà el món o què? No pot ser, dona, no hi pensis més i vés-te’n a dormir tranquil·la.

–Què farem ara? Hem de pensar en alguna cosa, no pot ser que ens quedem amb els braços plegats, sense fer-hi res!

–Sr. Novell, vostè creu que ha estat oportú d’emetre la notícia a l’informatiu?

–No podíem esperar a explicar-ho a tothom. És l’única manera d’intentar evitar la catàstrofe. És l’única sortida que tenim: hem de confiar que entre tots plegats trobarem la solució.

Al dia següent, una multitud de persones acudiren a la plaça, incrèdules i buscant respostes. Cada vegada arribava més i més gent. El Sr. Novell va pujar en una plataforma i va començar a parlar:

«El que ahir vam anunciar a les notícies és cert. Ara no és el moment de plorar ni d’espantar-se. Cal organitzar-se i posar-se d’acord per no morir. Si us plau, segueixin les explicacions sobre el pla de salvació. És l’única garantia d’èxit.»

Tots els concentrats seguiren les instruccions en silenci. No servia de res qüestionar-se les paraules d’aquell home desconegut, rebel·lar-s’hi o desobeir-lo, però encara hi havia qui continuava vivint el seu dia a dia com si la catàstrofe no hagués estat anunciada. En un primer moment, hi van haver molts conflictes i discussions entre la gent a causa de la situació, però els ànims


es van anar encalmant i tot anava funcionant. Tots els habitants del planeta anaven deixant enrere les seves diferències i col·laboraven en el pla. Tenien esperances que existís un futur per a ells i les seves famílies.

El pla ideat per la NASA consistia en la fabricació i la instal·lació d’unes cúpules de metall i vidre que envoltarien la superfície de la Terra. Tothom havia d’ajudar a construir-les i cedien els seus cotxes i els aparells de metall que tinguessin per poder-los fondre. L’esperança vibrava latent a dins de cadascú.

Havien passat cinc mesos i vint-i-nou dies. Tothom era sota les cúpules vivint en grups d’un mínim de vint persones per casa. Tothom estava alerta i més unit que mai. Tenien la sensació de formar part d’alguna cosa més gran que ells mateixos i es mostraven purs i respectuosos els uns amb els altres. Mai abans no havien conegut una sensació de germanor com aquella.

Havia arribat el dia. Nerviosos, però somrients, s’estrenyien les mans amb força. Vaig mirar el rellotge, ja sentia una gran força que se’ns apropava. Només restaven seixanta segons. Ja m’era igual si eren els últims de la meva vida, si el món, realment, s’acabava, perquè durant els darrers sis mesos havia descobert que és possible una vida plena, que és possible viure feliç. I si bé no sabia què passaria, estava segura que res no tornaria a ser com abans.


El supermercatWilly CatasúsAccèssit de prosa de 2n de BTX

Un món de varietats es troba al meu voltant. Colors i noms amb ritme atapeeixen les prestatgeries plenes dels desitjos de les persones que les miren. Des de les fileres més baixes fins a aquelles a les quals les nostres mans no arriben, trobem un sens fi d’objectes que intenten satisfer els nostres capricis. Un huracà de colors alegres i cridaners ens emboliquen en el món perfecte del consum. Blanques llums ens permeten veure amb claredat i ens atorguen, inconscientment, la satisfacció de l’ordre i de la pulcritud. Els llargs passadissos són com un horitzó que s’esborra on els nostres ulls ja no arriben. El sòl encerat i relliscós es converteix en una pista de ball o de patinatge per als nens. La imaginació dels menuts és plena d’entusiasme quan juguen amb els carretons, transformats en bòlids. Els productes oferts s’adapten a tot tipus de gustos, preferències i butxaques. El supermercat és ple de paraules amables: «gràcies», «bon dia», «fins aviat», «que vagi bé». Nens aviciats i sense preocupacions estiren les faldilles de les seves mares i els demanen tot tipus de llaminadures. Van corrent pels passadissos infinits jugant els uns amb els altres. Diverses generacions visiten els centres, fins i tot els joves en edats difícils. Es crea un ambient acollidor i dinàmic en els passadissos del supermercat.


Què hi fas aquí?Josep Maria EsteveAccèssit de prosa de 2n de BTX

«Què hi fas aquí?». Aquesta pregunta me l’ha fet aquest matí un amic de la infància que m’he trobat pel carrer que feia força anys que no veia, tot sorprès, com si fos la cosa més estranya del món trobar-me. Jo li he respost, sense donar-hi cap importància, que em dirigia cap a la feina tot caminant, cosa que ha provocat que la conversa acabés derivant en un lacònic resum de les nostres vides explicades en menys d’un minut. Suposo que la rapidesa deu haver estat fruit de la incomoditat de trobar-se tants anys després sense haver mantingut cap contacte.

Però ara, després d’haver-hi reflexionat una miqueta, just el temps que trigo en escriure aquestes línies, ja que no vull capficar-m’hi, m’he adonat que aquesta pregunta tan quotidiana, habitual i aparentment irrellevant té una transcendència enorme en la nostra societat, en la manera com ens relacionem.

La meva intenció no és la de filosofar sobre la nostra existència, ni pretenc fer cap tipus de meditació, ni ascendir fins al setè cel per trobar la veritable essència de l’home. Aquest honor el reservo als filòsofs. El meu objectiu és mostrar amb alguns exemples com utilitzem aquesta pregunta i quin resultat obtenim en formular-la.

Un primer cas podria ser el que ja he esmentat, és a dir, quan la pregunta és plantejada amb sorpresa i cert entusiasme a causa d’un retrobament. En aquestes condicions ja hem vist quin és el resultat. Tot i així, l’exposició d’aquest primer cas em permet mostrar un exemple similar. Es tracta igualment d’una trobada de dos amics que fa molts anys que no es veuen,


però ara, introduïm-hi una variació, el lloc de la trobada és un concert. Segurament, en aquest cas, l’entusiasme seria més gran per l’eufòria del moment i la conversa podria derivar cap a d’altres temes i ser més llarga. El resultat podria ser la recuperació del contacte i de l’amistat perduda uns anys enrere.

Com a tercer exemple, plantegem una nova situació en què aquesta pregunta té un caràcter merament retòric i és formulada amb severitat, duresa i indignació. L’escena la podríem trobar en qualsevol pel·lícula americana ambientada als anys cinquanta, quan un grup d’adolescents una mica trapelles, tirant a brètols, entren d’amagat en un cementiri de cotxes per robar-hi alguna peça. El propietari del negoci els la formularia cridant a fi de foragitar aquella banda de malfactors.

Examinem encara un darrer cas, ja que començo a estar una mica cansat i tinc altres coses a fer. En aquest últim exemple m’agradaria restar-li importància a les condicions externes i donar-la a l’estat anímic de cadascun dels individus que la protagonitzen. Per això, tornem a la situació del concert. En aquesta ocasió l’interrogador està enfadat i, en veure el seu antic amic, li ho pregunta amb duresa i sense cap entusiasme, com un autòmat que parla per inèrcia, fet que provoca tensió encara que la situació sigui relaxada. Seguidament, qui es posa de mal humor és el receptor, que pensa amb indignació: «Com que què faig aquí? No és obvi?». Podria respondre-li amb sarcasme qualsevol ximpleria, agreujant la incomoditat de la trobada.


Finalment, és fins i tot probable que els dos amics ja estiguessin enfadats d’entrada, que cap dels dos hagués passat un bon dia. En aquestes circumstàncies, segurament s’haguessin ignorat i la pregunta no hagués estat ni tan sols formulada.

Ja acabo, com us havia promès, però abans m’agradaria que vosaltres, lectors, que sou éssers racionals, em donéssiu més exemples per si en un futur em decideixo a continuar aquest escrit. No rebutjaré cap conversa, així que busqueu-me. Probablement seré al carrer anant cap a la feina, o a un concert, o robant peces de cotxe. I, quan em trobeu, sobretot, no us oblideu de preguntar-me: «Què hi fas aquí?».

Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2013 per Anglofort La tipografia dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressorrenaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipografia complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta

s’ha utilitzat el paper Aquarello de Fedrigoni.

Paraules de paper 2013 Escola Sant Gregori

Documents

Transcript of Paraules de paper 2013 Escola Sant Gregori