La Veu núm. 100

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ] 1

Si el panorama econòmic i polític de l’Europa actual no és l’expressió de la fi d’un sistema econòmic i polític, s’hi assem-bla molt. L’economia financera basada en l’especulació no sols ha demostrat la seva insolvència total, sinó que està fent caure els principis polítics i ètics en què s’ha ba-sat suposadament Europa des de fa al-menys dos segles. Són vents de canvi que, com acostuma a passar quan les crisis són serioses, tenen un aspecte ben tempestuós. La situació límit i el presagi de tot plegat es troba a Grècia on, d’una banda, la política ha estat dinamitada pel poder financer i, d’altra banda, les mobilitzacions obreres i populars tenen avui ja uns aires clars de ruptura.

En el nostre entorn més immediat els símptomes no són menys accentuats. A l’Estat espanyol les oligarquies heretades del franquisme van pel camí de fer esclatar el marc polític que van crear els homes de la Transició amb els seus pactes ara fa trenta-cinc anys: les lleis laborals i les retallades han enfonsat l’incipient i esquifit Estat del Benestar existent. La recentralització polí-tica està acabant de tirar per terra el simula-cre de diversitat política que era l’Estat de les Autonomies. Els sectors dominants es troben dedicats d’una manera quasi exclu-siva a l’economia dels monopolis de l’ener-gia i les comunicacions, als rèdits financers fraudulents atribuint-se sous astronòmics, i a l’evasió fiscal. L’autoritarisme i les desi-gualtats tornen a les pautes negres del fran-quisme. Alguns autors consideren que l’Es-tat espanyol va cap a la seva autodestrucció. El que és cert és que els seus defensors s’es-forcen amb una intensitat remarcable a po-sar fi, en connivència amb els subgoverns autonòmics, no sols a l’ensenyament i a la sanitat públics sinó a la cultura en general i a la llengua catalana en concret i a qualsevol cobertura social, incloent-hi les pensions, tot configurant un marc polític i econòmic on la pluralitat i l’igualitarisme no hi tindran cap mena de lloc.

Aquest és el panorama, una situació que genera desorientació i indignació en amplis

sectors populars. El que és més interessant de tot plegat és demanar-nos, però… és possible afirmar realment que entre tot el moviment de protesta i de revolta està nai-xent un nou món? Està apareixent clara-ment una alternativa amb possibilitats d’es-devenir hegemònica?

De manera general, podem dir que no es veu que un nou sistema social i polític esti-gui avui en condicions de substituir el món corrupte i degenerat del capitalisme termi-nal que tenim, malgrat l’evidència esclatant de les seves mancances. En una perspectiva pròxima podem veure créixer les posicions rupturistes a Grècia, on les propostes de sortida de l’euro poden anar guanyant adeptes en els pròxims anys. Però en aquest país no és previsible un canvi radical en el sistema socioeconòmic i polític a curt ter-mini. L’anàlisi detinguda de la diversitat de conjuntures que s’estan configurant al nos-tre continent ens porta a afirmar que les úniques sortides polítiques que tenen algu-na possibilitat de representar canvis de pa-radigma econòmic es poden trobar, en tot cas, en els processos d’independència, els quals comporten diferents formes de rup-tura política amb capacitat d’abocar a una

gestió democràtica nova de la societat i de l’economia.

Malgrat les proclames del criptoespa-nyolisme més o menys indignat (sectors ra-dicals d’ideologia postmoderna que defu-gen sistemàticament qualsevol anàlisi del factor nacional), les lluites de les nacions sense Estat són les que guarden més poten-cialitats de canvi polític important a curt i a mitjà termini.

La ruptura independentista en el cas ca-talà, però, tampoc no pot ser concebuda com un objectiu que es pugui preveure com a immediat. No tant per dificultats in-trínseques del procés sinó més aviat per tot el conjunt d’entrebancs que el sistema de dominació segrega de manera sistemàtica. La informació dominant infondrà (ja ho fa ara) desorientació, dubtes, pors i incerteses difoses no tant per l’espanyolisme més vi-rulent (que en el seu nerviosisme sabem que tendeix a accentuar les reaccions inde-pendentistes), sinó per «organitzacions tampó» del tipus de CiU, que es dediquen de manera sistemàtica al dubtós art de fer volar coloms i a vendre fum a baix preu.

La sortida contra aquest estancament no pot venir d’una altra cosa que d’una reac-ció enèrgica amb fonament de classe, pro-tagonitzada per les classes populars catala-nes. El nostre poble ja ha anat donant mos-tra d’aquests «cops de geni» que han por-tat a estendre socialment iniciatives menystingudes pels estaments oficials: des de grans manifestacions (d’ençà de l’any 2006) fins a consultes massives i a formes diverses d’insubmissió i de revolta.

La clau de l’èxit d’aquesta reacció de les classes populars catalanes, com ho anem di-ent des de fa uns quants anys, és la capacitat d’articular la Unitat Popular. Cal tan sols que se sàpiga aparèixer com una alternativa sòlida i viable. Amb propostes clares, capa-citat d’autodefensa i capacitat de gestió. Mostrant que és possible sortir de la crisi fora de l’ofec draconià espanyol i europeu. Obrint el camí a un país lliure que visqui del fruit del propi treball. El naixement d’un nou món que així es farà possible.

El declivi d’un món i… el naixement d’un altre?

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ]

Una de les consignes de la Lliga Regio-nalista a la campanya electoral pels comi-cis espanyols del juny del 1931 fou, refe-rint-se a Catalunya: «Com més l’estimis, més has de fugir de separatismes i violèn-cies» (La Veu de Catalunya, 27.6.1931, p.1). Un aire semblant tenia la consigna de Josep Antoni Duran i Lleida el darrer 12 de maig al 25è Congrés ordinari d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC): «La independència, ni interessa ni convé». Amb 80 anys de distància, els discursos dels candidats de la Lliga i del líder d’Unió busquen contenir la voluntat popular en moments d’inflexió històrica.

Radicalment conservadora en les seves posicions, l’alta burgesia representada per aquestes opcions polítiques pretén evitar que les crisis estructurals es converteixin en una oportunitat perquè les classes po-pulars desbordin el seu domini. L’agitada primavera del 1931 brindava aquesta pos-sibilitat. Però també la brinda l’actual con-juntura econòmica i política.

El sínode d’UDC del passat mes de maig havia de servir per discutir una po-

nència política encara guiada pels principis de la democràcia cristiana. És a dir, el cor-pus polític basat en la Doctrina Social de l’Església i que, entre d’altres qüestions, atorga un rol central al concepte família cristiana (en una societat on de fet una im-mensa majoria de les persones hem adop-tat nous patrons de relació i convivència). Es tracta, evidentment, d’una ideologia re-trògrada i contrària a les llibertats individu-als. Per altra banda, també havia de servir per escollir el president del Comitè de Go-vern de la formació. Josep Antoni Duran i Lleida fou reelegit per enèsima vegada, i du 30 anys liderant UDC de forma poc con-testada. Amb tot, el lideratge i la ideologia són, aquí, factors menys transcendents…

Des de la dècada de 1980, UDC ha pas-sat a representar els interessos d’un sector extremadament conservador de l’alta bur-gesia nacional. Una burgesia que, en mo-ments en què bufen vents de canvi, prefe-reix continuar negociant les condicions per mantenir amicalment Catalunya dins l’Estat espanyol. En el cul-de-sac l’actual (l’espoli fiscal és un dels responsables

d’haver aturat l’economia productiva) UDC fa de tap i tempera les aigües. UDC és tan refractària al conflicte perquè està pensada com un petit partit de quadres —de fet, de càrrecs, des que l’any 1980 ac-cediren al poder polític de la mà de Con-vergència— que han adoptat precisament aquesta funció en el marc de CiU. Hi són per evitar trencadisses amb l’alta burgesia espanyola, amb la qual els seus homòlegs catalans comparteixen projecte estratègic.

Amb el propòsit de reforçar les tesis menys sobiranistes, UDC ha buscat sen-se contemplacions aliats en el camp espa-nyolista. Un exemple recent és la crida feta per Duran al PSC després del 25è Con-grés, al qual pregava que se sumés al front de partits catalans a favor del pacte fiscal amb Espanya. UDC sap que en aquests moments necessitarà la col·laboració de forces amb un projecte nacional espanyol explícit per evitar cap sobresalt. Sigui dit de passada, el pacte fiscal podrà prendre la forma que convingui (per ser «venut» de forma efectiva), però inevitablement es re-soldrà com un pacte entre oligarquies.

Unió Democràtica de Catalunya: que res canviï


D’ençà l’inici de la darrera reestructu-ració capitalista arran de la crisi especula-tiva que va esclatar el 2008, han estat cons-tants i diferents les crítiques que ha rebut el sistema.

Algunes d’aquestes crítiques, especial-ment en començar la crisi, eren purament superficials, com les que atribuïren tots els mals a «errors en la gestió», que justifica-ven la propaganda dretana d’aleshores

sota el lema de «la refundació del capita-lisme», és a dir, l’establiment de mesures de control dels mercats especulatius no pas per qüestionar l’especulació ni un mode de producció que condueix inexo-rablement a crisis de superproducció (com molt bé exemplifiquen milers de cases buides i de persones sense casa) i a l’acu-mulació tant del capital com de la pobre-sa, sinó per regular l’activitat especulati-

va, mirant d’evitar que acabés per col-lapsar tot el sistema.

D’aleshores ençà, el poder econòmic ja no necessita actuar des de darrere l’escena i ha visibilitzat el seu domini sobre el po-der polític (parlem, especialment, de l’àm-bit de la Unió Europea, on fins i tot es ten-deix a prescindir de les aparences demo-cràtiques col·locant sense cap pudor ni consulta popular representants del gran

Tampoc hem de descartar que en aquest procés la socialdemocràcia principatina (ERC, ICV) faci de comparsa…

UDC, el lobbyÉs fàcil adonar-se que UDC és un «par-

tit tap». Els interessos defensats per Duran i Lleida en la seva acció legislativa el com-prometen amb el projecte nacional espa-nyol, que és el de gran capital. El seu paper al Congreso de los Diputados el delata.

Duran i Lleida ha estat els darrers 30 anys fent política a Madrid. Escollit com l’home de CiU al Congreso, s’allotja per-manentment en una suite de luxe de l’Ho-tel Palace de la capital espanyola (que té un cost, sigui dit de passada, de 1.000 eu-ros diaris). La funció del grup parlamen-tari és evident: tal com reconeix oberta-ment, actua de lobby. UDC, i per extensió CiU, afirmen representar els interessos de Catalunya, però el seu lobby a Madrid treballa pels interessos de l’alta burgesia catalana. Els interessos de classe. Duran juga un paper clau com a portaveu del gran empresariat i també de les grans for-tunes, sovint d’acord amb les oligarquies espanyoles. Hi ha exemples a cabassos, entre els quals, l’actiu paper jugat per CiU en la reconversió de les caixes d’estalvi i els processos de rescat públic. No es tracta, però, d’un conducta puntual: Duran és l’espadatxí persistent del gran capital.

No en va, el líder d’UDC va presentar una esmena al projecte dels Pressupostos de l’Estat per al 2011 amb l’objectiu de salvar les concessionàries de les autopistes de Ma-drid (en dificultats, perquè hi ha poc trànsit i pel cost elevat de les expropiacions que es van fer per construir les vies). En aquell cas, les corporacions beneficiades per l’acció le-gislativa de Duran foren ACS, Ferrovial, Abertis, DCC, Acciona, OHL i Itinere.

També l’any 2011 —el de l’accident de Fu-kushima—, Duran va batallar perquè fos in-troduïda una esmena a la Llei d’Economia Sostenible que permetés renovar la vida de les centrals nuclears de l’Estat més enllà dels 40 anys. En aquest cas es posava al servei d’una petició del Foro Nuclear, el grup de pressió format per una quarantena d’empreses amb interessos en el sector (entre les quals hi ha Si-emens, Endesa, Iberdrola o Gas Natural).

Per altra banda, tal com ha demostrat el periodista Miguel Jara a Conspiraciones Tóxicas (Editorial MR, 2007), Duran i Llei-da és un dels principals ‘lobbistes’ de la in-dústria farmacèutica a l’Estat espanyol.

Els casos en els quals Josep Antoni Du-ran i Lleida, UDC i per extensió CiU, es converteixen en autors necessaris en el pro-jecte espanyol d’espoli i depredació capita-listes, són innumerables. En aquest sentit, cal no oblidar que UDC ha utilitzat sovint els ressorts de la política per enriquir els seus dirigents i les empreses afins, amb trames com el cas Treball o el cas Turisme.

El fet diferencialLa independència s’ha escolat en els de-

bats dels democristians. En el darrer Con-grés, n’ha centrat les discussions. Sigui dit de passada, és aquest un símptoma evident de l’extensió de l’independentisme en espais fins ara inèdits.

Paradoxalment, la discussió sobre la in-dependència ha arribat de la mà d’un dels hereus del partit, Josep Maria Vila d’Aba-dal. Es tracta del nét de Lluís Vila d’Aba-dal, prohom fundador d’UDC l’any 1931. Alcalde de Vic, és membre de l’extensa nis-saga dels Vila d’Abadal, grans propietaris agrícoles i forestals i cacics osonencs des de temps immemorials.

Amb el suport d’un corrent minoritari, Vila d’Abadal ha plantat cara a l’hegemonia

de Duran, tot proposant la renovació de les estructures del partit i volent replantejar, en clau sobiranista, el projecte estratègic. La seva candidatura (es presentava per liderar UDC) rebé només el 19% dels vots, si bé cal tenir en compte el sistema de compro-missaris de la formació i el clientelisme po-lític existent.

Tot i que cal veure quines aliances s’aca-baran produint, la pugna política entre Duran i Vila d’Abadal és eloqüent. Ens parla dels interessos i antagonismes de classe dins mateix del partit. Mentre que Duran i Lleida és representatiu de l’ano-menat «sector negocis» —el d’UDC— (on s’hi compten a més dels actuals consellers del partit, personatges com Josep Sánchez Llibre), Vila d’Abadal respon a un altre ti-pus d’oligarquia, més tradicional i menys compromesa amb les altes finances; en conseqüència, menys sotmesa als pactes amb Madrid.

En els darrers temps assistim a un de-cantament social cap a la independència. L’assoliment d’un Estat propi ja no és no-més un objectiu interessant per a la classe treballadora, sinó que a més s’hi han com-promès (amb més o menys honestedat), sectors dretans de les classes populars i una part de la petita burgesia. Ara fins i tot s’hi sumen els cacics rurals… Per contra, com als anys trenta, cal esperar que l’alta burge-sia continuï aconsellant-nos fugir de «sepa-ratismes». Si aquells que ens han retallat el sector públic i ens condemnen a l’atur i a l’empobriment (amb l’objectiu de continu-ar enriquint-se) ens diuen, esverats, que cal oblidar-nos de la independència…, deu ser que ens temen. Que saben que el projecte de ruptura —liderat, això sí, per la majoria, és a dir pels treballadors i les treballadores d’aquest país— els farà caure del pedestal.

Lluís Sales i Favà

Una alternativa econòmica al servei del poble català


capital especulatiu al davant de diversos governs i institucions), amb la qual cosa s’ha consolidat un sistema ideat per tal que l’Estat —o els organismes supraestatals— actuïn sistemàticament com a garant dels interessos del capital en detriment dels drets socials i laborals i, fins i tot, de les minses polítiques socials desenvolupades a la perifèria europea.

El cinisme dels «liberals» arriba al seu súmmum en la política financera i mone-tària, basada en un Banc Central Europeu (BCE) emissor de moneda que actua al marge de qualsevol control democràtic i que, com a norma general, té prohibit comprar deute dels estats. D’aquesta ma-nera, el BCE presta diners a la banca pri-vada a un interès de l’1%, diners que la banca privada deixa posteriorment als es-tats a un interès del 5 o el 6%, estats que, alhora, injecten part d’aquests diners de nou les entitats bancàries endeutades per la seva pròpia activitat especulativa i la bombolla immobiliària, de manera que és la societat qui acaba fent-se càrrec del deu-te de la banca privada.

El cas de Bankia posa al descobert la gran mentida liberal: si es creguessin el que prediquen, l’única sortida coherent a l’enorme forat seria liquidar l’entitat, ga-rantir els estalvis a través del fons de ga-rantia de dipòsits i de la subhasta de patri-moni i, evidentment, qui hagi especulat o invertit en l’entitat, que n’assumeixi les pèrdues! És a dir «deixar que el mercat ac-tui lliurement».

Però no: en realitat, el liberalisme és una fal·làcia, ja que l’Estat, les polítiques públiques, mai no són ni poden ser neu-trals: són polítiques de classe, al servei d’interessos ben concrets; i el que en rea-litat les polítiques liberals impliquen és que l’Estat acabi actuant, i de manera ta-xativa, com l’antiRobin Hood: robant els pobres per salvar els interessos dels rics i el seu sistema d’explotació.

Malgrat els esforços propagandístics i la recepta única de les polítiques privatit-zadores i desreguladores repetida fins al cansament pels mèdia, cada vegada són més i més sectors els qui prenen conscièn-cia que l’aplicació de les receptes dels Chi-cago Boys i de l’FMI no ha fet sinó empo-brir i desestructurar les societats on han estat aplicades. Així, ara com ara, i malgrat l’acció persistent dels terroristes intel-lectuals al servei del règim en defensa de les receptes liberals, una àmplia conscièn-cia crítica s’obre camí al si de la nostra so-cietat.

Tot i això, aquesta consciència crítica, que parteix d’un nivell d’anàlisi superior al comunament acceptat el 2008, té encara algunes mancances a l’hora de definir un programa alternatiu, un model productiu

i unes polítiques públiques que permetin avançar cap a un sistema econòmic al ser-vei dels interessos de la majoria.

Una d’aquestes mancances es manifes-ta darrerament en els intents de reformu-lació de les propostes keynesianes, degu-dament aigualides, sota el concepte de «l’aposta pel creixement». Propostes que, per acabar-ho d’adobar, la socialdemocrà-cia (sic) europea planteja de combinar amb les mesures d’austeritat (sinònim de privatitzacions) i reformes estructurals (si-nònim de desregulació laboral i pèrdua de drets socials).

Lamentablement, una part de la nostra societat encara escolta els cants de sirena d’una socialdemocràcia que ja ha deixat de ser útil als seus amos (el gran capital) i que mira desesperadament de recuperar pro-tagonisme proposant-se com a gestora simpàtica de les polítiques liberals.

El fet, però, és que la història els ha pas-sat pel damunt. Els malanomenats partits socialistes europeus que tant van celebrar l’ensorrament del bloc soviètic, no van adonar-se que, en aquell mateix moment, ells perdien la seva raó d’existir, ja que es-devenien absolutament prescindibles per als seus amos, decidits a desempallegar-se de disfresses humanitàries i a llançar-se a un procés general de desballestament del sector públic i de l’anomenat Estat de Benestar.

Amb el pas dels anys (i amb la puixan-ça econòmica d’estats situats fora del control de l’imperi euro-ianqui), la con-frontació de classe, fruit de l’angoixant necessitat de la burgesia europea de man-tenir els seus beneficis i el seu fonedís rol a nivell internacional, ja no admet peda-ços ni mitges tintes socialde-mòcrates: són ells, o nosal-tres! Així doncs, a poc a poc s’estén entre el nostre poble la consciència que l’única sortida a l’atzucac passa per la subversió de l’ordre eco-nòmic, de manera que la prioritat passi a ser la millo-ra de les condicions de vida de la majoria de la població, i no pas l’enriquiment d’una minoria.

Aquesta consciència, però, no s’ha plasmat encara en un programa de transfor-mació que, amb mesures concretes, permeti superar la situació actual i fer passes decidides vers la democratit-zació de l’economia (la mare de totes les democràcies!) i la construcció d’un nou model productiu que permeti cons-truir una societat igualitària.

Entenguem-nos: no anem a definir les característiques d’una societat i una eco-nomia socialista ideals, sinó que, amb aquest article, pretenem modestament fer aportacions (que esperem debatre i enri-quir amb el conjunt del moviment) en el sentit de definir, junt amb el conjunt del poble organitzat, un programa de mí-nims per avançar en la construcció del socialisme als Països Catalans:

— Nacionalització de la banca i suspen-sió del pagament del deute públic ge-nerat per l’activitat especulativa su-fragada i la política monetària del BCE.

Sense banca pública és impossible democratitzar l’economia i definir i tirar endavant un model econòmic al servei de la majoria. La banca és qui regeix l’activitat econòmica i, per tant, cal que actuï sota control popu-


lar. L’única sortida a la crisi actual passa per la nacionalització de les en-titats bancàries i d’estalvi. Només en quedaria exclosa l’anomenada banca social, cooperatives d’estalvi de treballador(e)s.

I entenguem-nos: nacionalitzar no és comprar el 51% de les accions d’unes entitats ruïnoses per salvar el cul als especuladors. Nacionalitzar vol dir expropiar (o incautar, com es prefereixi) la totalitat dels béns d’aquestes entitats, expulsar-ne els ge-rents, dur-los a judici i requisar els béns de tots aquells que s’han enriquit a expenses d’arruïnar les entitats.

Cal, paral·lelament, suspendre el pagament del deute contret com a conseqüència de l’especulació i de la fraudulenta política monetària i finan-cera europea.

Serà possible, aleshores, la creació d’una banca pública, que actuï de ma-nera transparent i sota control demo-cràtic i que garanteixi directament les inversions estratègiques, el crèdit a l’activitat productiva i als projectes de desenvolupament del territori, sense passar per mans dels especuladors.

Això requereix, en les circumstàn-cies actuals:

— Sobirania econòmica i monetària: sortida de l’Euro.

L’aplicació d’una política financera pública i al servei d’un model produc-tiu que estigui d’acord amb els interes-sos del nostre poble és del tot incom-patible amb el sotmetiment als desig-nis del BCE i l’oligarquia alemanya.

La Banca Pública Catalana (BPC) ha d’emetre moneda i, sota control de-mocràtic (és a dir, de l’Estat i el teixit social), ha de ser qui reguli el crèdit i vetlli per unes polítiques financeres que tinguin per objectiu el desenvolu-pament d’un teixit productiu amb fort caràcter social i que respongui a les nostres expectatives com a poble.

No es tracta de ser antieuropeu o xovinista, sinó d’adonar-se que el pro-cés d’adopció d’una unitat monetària comuna requereix d’una harmonitza-ció prèvia de les polítiques fiscals i econòmiques definida de manera de-mocràtica, a partir de compartir el conjunt dels actors un determinat mo-del fiscal, econòmic i social i no pas imposant els interessos del gran capi-tal alemany i francès i establint, de fac-to, una situació de caire colonial dins la mateixa UE.

— Combat de l’especulació i el frau fis-cal, control dels mercats de futurs, fiscalitat igualadora.

Els Països Catalans són un dels pa-radissos dels especuladors i els defrau-dadors. Bona part de les grans fortu-nes acumulades a la nostra nació pro-venen més de l’especulació (borsària i immobiliària) que no pas del rendi-ment en inversions sobre activitat pro-ductiva. I per acabar-ho d’adobar, aquestes fortunes són especialment mimades pel sistema fiscal, que conti-nua penalitzant les rendes del treball i les classes populars a través dels im-postos indirectes. Per si no n’hi hagu-és prou, fins i tot en aquestes condici-ons, el frau fiscal de les grans fortunes catalanes és dels més escandalosos de la UE.

Sense tallar de soca-rel aquesta si-tuació és impossible desplegar un mo-del econòmic eficient, és a dir, que ga-

ranteixi el benestar de la ciutadania. En aquest sentit és imprescindible aca-bar amb l’activitat especulativa sobre els aspectes essencials (aliments, ener-gia, habitatge...), aplicar la imposició sobre les transaccions de capital i aug-mentar dràsticament la fiscalitat sobre els rendiments del capital (amb la be-nentesa excepció de les inversions en economia social o que generin ocupa-ció estable i de qualitat).

Cal acabar amb la multipropietat immobiliària amb finalitat especulati-va a base d’expropiacions directes i de l’articulació d’un extens mercat públic de lloguer, i cal perseguir el frau i els defraudadors aplicant legislacions es-trictes (incautació de béns i pèrdua dels drets de ciutadania), redefinint al-hora tot el sistema fiscal gravant les grans fortunes, les transmissions pa-trimonials, i els rendiments de capital. En aquest sentit, l’experiència de Bil-du a la Diputació de Guipúcoa ens mostra un exemple de com una fisca-litat progressiva permet aplicar políti-ques socials.

— Nacionalització dels sectors estratè-gics: energia, aigua, transports, in-dústria farmacèutica, gran petroqu-ímica i les comunicacions.

Els escàndols d’empreses (és a dir, empresaris) que s’han enriquit a costa dels interessos, les butxaques i les ne-cessitats populars (de casa i d’arreu), com ara Repsol, Endesa, Aigües de Barcelona, Telefònica, Abertis o Ibe-ria, deixen clar que els pilars de l’eco-nomia, la seva infraestructura, no pot estar sota el control d’una minoria i al servei del seu enriquiment.

Per posar un exemple: en l’era d’in-ternet, és absolutament imprescindi-ble que la igualtat en l’accés a la xarxa estigui garantida per un ens públic, i no pas que suposi un lucratiu negoci per a uns empresaris que ofereixen baixa qualitat a preus abusius.

Ha de ser el poble qui democràtica-ment defineixi el model energètic (amb una aposta decidida i ferma per les renovables), territorial i productiu i, coherentment, qui administri i ob-tingui els beneficis de la gestió de les infraestructures que el fan possible.

Aquesta redefinició del model ter-ritorial ha de comportar forçosament un canvi radical en la política d’infra-estructures, que acabi amb les obres faraòniques de destrucció massiva (com les autopistes) i les socialment deficitàries (aeroports comarcals i tre-nets d’alta velocitat que no van enlloc) i aposti de manera decidida per una


xarxa ferroviària que relligui el territo-ri, tant a nivell de passatgers, com de mercaderies.

— Establiment de la renda bàsica uni-versal, substitutiva dels diferents subsidis.

Actualment, una sèrie de subsidis de caràcter assistencial (i sovint de nul o escàs sentit de justícia) consti-tueixen el gruix de les polítiques so-cials, que es basen totes en l’assump-ció de bosses de pobresa d’on extreu-re mà d’obra a baix preu, però, alho-ra, amb intervencions assistencials que impedeixin l’esclat social, la qual cosa deixa l’individu esclau, o bé del seu treball precari, o bé dels subsidis estatals.

Això duu, entre altres coses, a situ-acions impresentables com la coexis-tència alhora d’aturats de llarga dura-da o persones dependents que ja no reben cap subsidi, amb beques de transport i menjador escolar a algunes famílies burgeses que viuen en urba-nitzacions de luxe allunyades de nu-clis urbans.

La nostra societat (i la humanitat en el seu conjunt) produeix més del que necessita, la qual cosa, amb una fisca-litat adequada, permet fer possible un dret fonamental: el d’una renda bàsica universal que cobreixi les necessitats personals i que substitueixi el conjunt de les actuals ajudes parcials. Aquesta renda ha de ser garantida a cada habi-tant (i, lògicament, descomptada a ni-vell tributari a aquells qui, amb el seu treball, la sobrepassin) i suposa, sens dubte, una millora de la qualitat de vida del conjunt de la societat i de la capacitació formativa de cadascun dels seus membres.

— Reducció de jornada laboral. Amb el desenvolupament tècnic ac-

tual es poden planificar i cobrir les ne-cessitats bàsiques treballant menys hores. En canvi, constantment sentim discursos que per sortir de la crisi cal treballar més. Es tracta de discursos que amaguen la intenció d’intensificar l’extracció de plusvàlua augmentant la jornada laboral, per tal de continuar enriquint una minoria.

Cal, doncs, treballar menys hores per repartir la feina en primer lloc i perquè històricament la classe treba-lladora ha reivindicat la reducció de la jornada laboral, no pas el seu augment. Evidentment, caldrà canviar certes concepcions actuals i marcar prioritats per deixar de produir productes inú-tils i caducs.

— Cal un sector públic potent que ga-ranteixi la justícia social.

Tot i la propaganda ideològica de la dreta que ens repeteix «aquí sobren funcionaris», la realitat és que la mas-sa salarial del sector públic als Països Catalans suposa menys del 25% del total, mentre que als tan lloats països escandinaus acostuma a superar el 60%. Un sector públic potent és l’úni-ca garantia que l’economia complirà el seu paper fonamental: garantir unes condicions de vida digna al conjunt de la població.

En aquest sentit, a més de les ja es-mentades nacionalitzacions i del des-plegament d’indústries auxiliars rela-cionades, l’Estat ha d’assumir per complet la propietat i la gestió del sis-tema sanitari i educatiu, de manera que acabi l’espoli de diner públic que su-posa la concertació de centres privats i es garanteixi la plena igualtat d’accés als serveis essencials.

Alhora, cal entendre que les feines reproductives (tenir cura de les perso-nes privades d’autonomia per edat, malaltia, etc.), assumides fonamental-ment per dones i sovint sense retribu-ció monetària, són una peça clau de l’estructura social i del substrat econò-mic i que, per tant, com passa a Suècia o Dinamarca, cal tendir a la seva regu-larització a través del sector públic.

— Desplegament de l’economia social i el control popular de l’activitat eco-nòmica.

Complementàriament al desplega-ment del sector públic, però tenint ben clar que mai el podrà substituir, en es-pecial pel que fa a la prestació dels ser-veis essencials d’educació i sanitat, cal anar desplegant xarxes d’economia so-cial a través del suport a projectes co-operatius al sector agrícola, a l’indus-trial, en el consum o en l’anomenada «banca social».

Paral·lelament, les empreses que presentin fallida han de ser expropia-des i posades a disposició dels treballa-dors (que són qui les han fet rendibles durant anys). Pensem que el capitalis-ta interpreta per fallida una caiguda dels beneficis particulars, oblidant tot el patrimoni acumulat de l’empresa i els beneficis d’exercicis anteriors. Una gestió col·lectiva de l’empresa pot evi-tar-ne en la majoria dels casos el tanca-ment i la destrucció d’ocupació, ja que evita «la pressió dels beneficis», és a dir, l’obsessió per la plusvàlua (i de fet, trobem exemples que així ha estat tant al nostre país —a petita escala— com a d’altres, per exemple Veneçuela, a gran

escala.). L’Estat ha de fomentar-ne la reconversió en cooperatives autogesti-onades o, si la situació és realment ruï-nosa, la liquidació, capitalització de béns i cessió d’aquest patrimoni a la plantilla perquè en redefineixi el futur.

— Canvi de prioritats: aposta per la re-cerca i la qualitat.

Hi ha una correlació directa entre els diners que una societat destina a la recerca i el desenvolupament i el seu grau general de prosperitat. El para-digma productivista ja fa temps que va caure: no cal produir més, sinó millor. Una economia útil no és la que depre-da territori i recursos naturals en la re-cerca del benefici immediat a través d’objectes inútils o de ràpida caduci-tat, sinó la que, a través de la recerca en camps estratègics, genera noves expec-tatives de millora de les condicions de vida al conjunt de la humanitat.

En el món de la indústria i energia això s’ha de veure reflectit en un aug-ment de la inversió en recerca que per-meti, sobretot, desenvolupar produc-tes i sistemes més eficients energètica-ment. En el món de la salut, la recerca biomèdica (lligada a una concepció sa-ludable dels hàbits de vida i de con-sum) serà qui marcarà la pauta a seguir a nivell mundial (i, fins al 2009, Barce-lona no estava pas mal situada en aquest àmbit).

Pel que fa al món agroalimentari, les polítiques productivistes europees que generen excedents —sovint de baixa qualitat— són una aberració (i, junt amb les nordamericanes, un crim contra la humanitat a escala internaci-onal); per contra, hi ha un gran terreny a explorar pel que fa a la millora, en el sentit qualitatiu i ecològic, dels pro-cessos de producció i distribució.

Cal, doncs, la creació d’un potent fons d’inversions que permeti tant l’impuls de la recerca que ens equipa-ri en percentatge del PIB als països més avançats com el suport a l’econo-mia social.

Molt bé, però tot això... Com ho farem?

Insistim, tot i no tractar-se d’un pro-grama econòmic revolucionari que esta-bleixi una societat sense classes (entre al-tres coses perquè la història, l’economia i les matemàtiques ens mostren que això és impossible en un sol país, si més no de la grandària del nostre), aquest conjunt de mesures el que pretenen és establir les ba-ses per a una transformació socialista de l’economia.


No obstant això, moltes d’aquestes propostes són autèntiques heretgies per a la ideologia dominant i resulten impossi-bles de materialitzar sense un accés al po-der polític i social de les classes populars.

En el procés de construcció del socia-lisme, el poder popular en l’àmbit polític i social coexistirà —de fet, s’enfrontarà— amb determinades formes de poder eco-nòmic burgès. Així, al llarg d’aquest llarg procés les classes populars hauran d’anar construint el socialisme en una lluita cons-tant contra els residus de la burgesia.

La fase inicial d’aquest procés passa, doncs, per la conquesta del poder polític i de l’hegemonia social. I, en una fase em-

brionària com l’actual, per l’acumulació de forces que faci possible un altíssim nivell de consciència i combativitat social i, alho-ra i de manera coordinada, d’arrabassar el poder polític a l’oligarquia catanyola.

La plasmació d’aquest nou poder polí-tic només serà possible a través de la rup-tura amb els estats ocupants, la proclama-ció d’una República Catalana amb unes bases constitucionals que apuntin aquest nou caràcter igualitarista, i l’establiment d’un govern representatiu dels interessos populars.

Pel que fa a l’hegemonia social, reque-rirà de l’extensió i consolidació de xarxes populars, sobretot pel que fa a nivell de

lluita reivindicativa, però també en altres camps com l’economia social, la xarxa as-sociativa d’arrel popular, etc. i, molt espe-cialment, a nivell de lluita ideològica gene-ralitzada amb instruments propis d’infor-mació i propaganda.

No s’hi val, doncs, ni a fer bullir l’olla sense recepta, ni a deixar que siguin altres qui ens la cuinin. El desplegament general de la Unitat Popular i la seva concreció en forma d’alternativa política clarament re-ferenciada són, més que mai, una urgèn-cia: són la garantia del nostre futur... no pas com a moviment, sinó com a poble!

Xavi Oca

El darrer Clam, el portaveu dels CSPC, aparegut el març de 1996, apuntava a un canvi en mètodes de repressió dels anys posteriors. Vista amb perspectiva, aques-ta predicció s’ha revelat bastant encertada si analitzem les mesures repressives pati-des per l’independentisme durant els anys 1996-2011.

L’anàlisi de l’article del Clam preveia una nova fase de repressió més selectiva i difusa un cop que l’independentisme combatiu havia deixat de comptar amb l’element armat dinamitzador, Terra Lliu-re, i els darrers presos d’aquesta organit-zació sortien en llibertat just aquell any. Es tancava un cicle, però com a resultat d’aquesta nova situació apareixia una re-pressió que aquest article del Clam anun-ciava com a selectiva i intimidatòria: la cri-minalització periodística, la persecució administrativa, l’enduriment judicial i pe-nitenciari gradual, l’ofegament i margina-ció de l’espai polític, control social, re-pressió parapolicial i agressions racistes, etc.

Amb el naixement d’Alerta Solidària, fruit del treball realitzat a la Comissió An-tirepressiva del Procés de Vinaròs el 2002, s’ha sabut donar una resposta política a aquesta repressió cada vegada més diver-sificada, fent seus els principis de la defen-sa política dels represaliats del nostre mo-viment i de solidaritat hereus dels CSPC.

Ara, però, tothom ha pogut constatar que durant els darrers mesos hem conegut l’inici d’un nou cicle de repressió contra el moviment independentista, contra les or-ganitzacions sindicals i contra els movi-ments populars en general. Es tracta d’un

repte davant del qual no podem repetir fórmules errònies, esbiaixades i basades en el subjectivisme. Només amb fórmules de defensa política coherent i de missatges polítics intel·ligibles adreçats al conjunt de les classes populars catalanes, moltes assa-jades amb èxit durant dècades, podrem su-perar amb èxit els envits que ens planteja la repressió.

Hem d’analitzar aquesta nova fase de la repressió tant pel canvi d’intensitat i pel nombre de casos com pel fet que també comporta una diversificació repressiva que, tot i les diverses competències admi-nistratives i polítiques i el tarannà particu-lar dels gestors de l’administració estatal i autonòmica a cada territori, tendeix a aproximar políticament els Països Cata-lans, ja que afecta també el País Valencià i les Illes. En aquest sentit, podem dir que la repressió es fa coincident amb els inte-ressos de classe de l’aliança PP-CiU al Principat, tot i els matisos que es puguin fer pel que fa a la repressió contra les ex-pressions en defensa de la llengua.

El factor antirepressiu està situant-se en un primer pla de l’agenda política no només catalana, sinó també estatal, ja que tant les estructures centrals de l’Estat com les seves estructures autonòmiques estan adaptant-se per aturar les respostes popu-lars a la crisi, en defensa dels serveis pú-blics i del territori o la reivindicació del dret a decidir o de la llengua.

Es tracta d’un increment quantitatiu, però també qualitatiu. Aquesta repressió afecta militants enquadrats a les organit-zacions de l’Esquerra Indpendentista, però també un segment de població no

inscrita en aquest àmbit polític, com po-den ser els militants sindicals, els indig-nats, o qualsevol persona que ha partici-pat en mobililitzacions en defensa de la llengua a les Illes, de l’ensenyament públic al País Valencià, intentant impedir un des-nonament o exercint el «no vull pagar» en la lluita contra els peatges.

Però també s’ha manifestat en exem-ples com el partit de futbol del Barça-Ath-letic, una mostra de catalanofòbia aber-rant i de defensa a ultrança de la Corona. Aquest és un altre aspecte de la repressió que es caracteritza per la coacció sobre l’exposició i la defensa de les pròpies ide-es, concretament la reivindicació indepen-dentista i la ruptura amb el règim polític i econòmic actual.

Un nou cicle de repressió: noves respostes actives i polítiques


També cal considerar aquest increment per l’eixamplament del ventall ideològic i els actes d’allò que pot ser objecte de repres-sió: així, el Conseller d’Interior de la Gene-ralitat de Catalunya ja va anunciar que «qualsevol forma de resistència» seria mo-tiu de processament judicial, amb l’anunci de l’equiparació de la resistència passiva amb l’«atemptat a l’autoritat». Aquestes mesures, que també es volen generalitzar a la resta de territoris dels Països Catalans i de l’Estat, marquen un punt d’inflexió pel fet que es comença a no discriminar determi-nades mobilitzacions que fins ara compta-ven amb una certa condescendència: per posar un exemple, els activistes dels grans sindicat no havien estat represaliats com fins ara, i uns actes de protesta habituals du-rant les darreres dècades com cremar fileres de pneumàtics o llençar ous a la façana d’una seu oficial han passat a ser l’objectiu de persecució política malgrat que es portin a terme en mobilitzacions d’aquests sindi-cats domesticats en el règim actual.

Tot i el repte que planteja aquesta situa-ció, no és difícil endevinar que aquest con-trol social basat en la repressió, cada cop més indiscriminada i ostentiblement visibi-litzada (recordem la famosa web per fo-mentar la delació), té una contrapartida per

al poder i els seus aparells. Tal i com s’ha posat de manifest, el desgast d’aquest mo-del per contenir la protesta social o el dret a la independència està en boca de l’opinió pública, de la gent de carrer, i mostra com a inviable el model polític i social imperant, ara més clarament interpretat com un rè-gim hereu del franquisme i dependent dels interessos del món financer.

¿Però quin hauria de ser el paper de l’Esquerra independentista per accentuar aquestes contradiccions i acumular forces en un procés de Ruptura, que inevitable-ment va acompanyat d’aquesta repressió?

Més enllà de la ràpida solidaritat políti-ca i humana amb els represaliats, el nostre objectiu hauria de ser enfortir unes respos-tes a la repressió que reverteixin en un crei-xement de l’alternativa política de la Uni-tat Popular, convertint la indignació i el derrotisme en adhesió a la ruptura inde-pendentista i a les propostes del nostre moviment. Això passa, en primer lloc, per la defensa política de les persones objecte d’aquesta repressió, però també, i necessà-riament, per un càlcul de la idoneïtat dels nostres actes polítics, per l’enquadrament militant com a millor forma de desplegar aquest activisme i per combatre els contra-temps de la repressió, i per visualitzar i fer

comprensible entre la població tant aquests actes de protesta, d’opinió o de manifestació com la repressió que patim en el dia a dia.

En segon lloc, passa per no abandonar o relagar a segon terme les tasques políti-ques no relacionades amb la lluita antire-pressiva. Precisament aquests és un dels objectius de la repressió: acular-nos per tal que la nostra prioritat sigui la resposta an-tirepressiva. Quan s’abandona, per exem-ple, la tasca de construcció de la CUP en favor de l’activitat antirepressiva s’està ca-ient en un joc que interessa l’Estat. Per això la resposta més efectiva a la repressió és augmentar l’autoorganització popular reforçant encara més els instruments polí-tics del moviment.

Per descomptat, per fer possible aquests objectiu cal que partim d’un llenguatge intel·ligible per a tota la població, un mis-satge adreçat al conjunt de les classes popu-lars catalanes i no pas a una minoria hiper-polititzada. Perquè el nostre objectiu no ha de ser l’autosatisfacció, sinó la transmissió d’uns missatges que ens permetin avançar i que visibilitzin les fondes contradiccions dels sistema social i econòmic actual.

En aquest sentit, la nostra resposta no s’hauria de limitar a actituds reactives sos-


tingudes en un fons ideològic que exalta la impotència i la fatalitat o que es limita a exhibir reaccions grupals. La nostra res-posta davant la repressió hauria de recollir allò que està en boca de la gent i que és compartit per la majoria de la població: el malestar provocat per la crisi i pel poder

basat en la força i la injustícia d’un Estat i dels gestors de l’autonomisme que volen fermar encara més les cadenes fins a esca-nyar-nos definitivament.

Així doncs, davant d’aquest nou cicle de repressió no podem reproduir experi-ències no reeixides i estèrils, sinó que hem

de prendre exemple de tot allò que ha fun-cionat durant els darrers anys i aplicar-ho. Vénen uns temps molt difícils en què ens caldrà estar alerta i fer de la solidaritat els fonaments del nostre moviment.

Joan Rocamora

IJoan Fuster aporta com a mínim dos

factors explicatius davant els processos de canvi social. El primer ens situa com a per-sones en el món. I dir «com a persones» equival a pensar-nos com a objectes de co-neixement en un marc social i històric. Ací rau la funció social de la filosofia, que Fus-ter trobava poc normalitzada com a baula de la cultura nacional, perquè planteja com a interrogant que «la classe dominant no en sentia necessitat» (Un cert dèficit de filosofia). La segona aportació és, natural-ment, el nostre país: oferir alguna respos-ta —o, millor, mostrar-nos-en dubtes— sobre la raó de ser —de concretar-nos— com a nacionals. Heus ací el que poden ser unes bases —no sempre ben enteses— del raonament fusterià: pensar en clau social i nacional.

L’assagista opta per una via suggerent: plantejar-se problemes que, a través de lectures o de la pròpia vida viscuda, li són propers. Fuster pensa sobre la realitat, i no pas sobre el que no pot ser plantejable. L’oposició frontal del suecà a la metafísi-ca ve d’aquí, de l’aversió a preguntar-se sobre «allò» que no es pot dir. En aquest sentit es pronuncia: «La meua línia em sembla bastant coherent […]. És una línia antimetafísica, una línia racionalista, una línia materialista, començant pel materia-lisme biològic, continuant pel materialis-me històric i no controlat pel materialis-me dialèctic, que és una cosa que no he en-tès mai» (Júlia Blasco Estellés: Joan Fus-ter: converses filosòfiques).

L’aportació fusteriana es fonamenta en un raonament crític sobre aspectes gene-rals de la societat. D’una societat de con-sum que altera les vies cap a un humanis-me, no pas abstracte —encara que Fuster no s’oposa als avenços de la tècnica, sinó que en qüestiona l’ús: «L’humanisme que ha de funcionar ara, i l’únic que pot funci-onar ara, és pensar l’home, no l’home abs-tracte […]» (Joan Fuster: converses…). «Ell confiava en l’home —apunta Júlia Blasco [El Temps, 9-25-IV-2002]— en la mesura que feia un bon ús de la raó en be-nefici del progrés». Ací Fuster s’aproxima

a una certa concepció sociològica. És a dir, pensar sobre les relacions i situacions en-tre el subjecte concret i les seves pròpies realitzacions i pràctiques. L’assaig El des-crèdit de la realitat (1955) planteja, en aquest sentit, els problemes que sorgeixen en la relació art-artista i reflex/allunya-ment de la realitat. El plantejament que es deriva de la tendència a l’aproximació a l’objecte del coneixement és, doncs, una altra identificació amb la manera de pen-sar de Fuster. La raó té límits explicatius que cal cercar-los en les contradiccions emergents de la mateixa societat. I l’art com a fet social en va ser un objecte de re-flexió.

A la base del mètode fusterià, doncs, es planteja el lloc de l’individu-en-societat. Situar la persona en el centre d’aquest sis-tema social —que és tant com demanar-se per la seva pròpia història— és una carac-terística bàsica de la primera aportació fusteriana. Del Fuster philosophe. Com explicita Josep-Lluís Blasco: «I sempre, les reflexions de Fuster estan fetes des de fora de la mateixa activitat filosòfica [és] un pensador racionalista conscient dels lí-mits de la raó» ( Joan Fuster: converses…). És a dir, és des d’aquest racionalisme con-cret que cal valorar l’orientació de la lite-ratura d’idees del pensador suecà.

En el cicle dels seus assaigs trobem el nus que ens permet de fixar i situar en el temps aqueixa raó crítica. I serà aquesta raó crítica la que pot enllaçar hipotètica-ment amb l’Escola de Frankfurt, amb Marcuse pel que fa a la crítica al progrés científic definit com a aïllat de les deriva-cions socials: «La “ciència” —escriu Fus-ter a Júlia Blasco el 12-XI-1981— és a dir la “tecnologia”, i els negocis que hi al dar-rere, segreguen la seua “ideologia”».

Aquests matisos mostren que Fuster va fer un camí propi, lluny d’ortodòxies (el partit era una «església»); però alhora a l’abast de la ciutadania. I per a compren-dre aquest procés que el porta a una pos-tura de pensador independent (però supe-rant l’objectivisme del pensador «pur» de Jules Benda a la Traïció dels intel·lectuals) cal partir del seu model de pensament, del

plantejament d’allò que observa i sobre allò en què intervé. Tota aquesta organit-zació del raonament el duu a terme essen-cialment entre els anys cinquanta i setan-ta i és sintetitzat —en el sentit de la funció d’un «intel·lectual de poble»— a partir de la necessitats dels propis referents: «Cada poble, diu l’Escriptura, té el seu savi i el seu boig. I també el seu just i el seu malvat. Sense ells, és clar; els “altres” potser no podrien sentir-se poble —un poble». Fus-ter intervé des de les situacions concretes: «Jo no sóc l’intel·lectual que vosaltres us heu imaginat, no […]. No sóc un teòric. Ara, sóc un senyor que va al que passa» (Joan Fuster: converses…). Un tipus de pensador que no defuig el component po-lític, derivat «de les premisses racionalis-tes, laiques, “il·lustrades”, de què provinc, és el principi de la “militància”. No d’un “partit” […]. Però aquesta suau abstenció [orgànica] no vol dir que no m’incline per l’«esquerra». La meua perplexitat és que no trobe una “esquerra” a la qual incli-nar-me».

IIEl model fusterià de raonament esdevé

un registre aplicat al fet nacional. És a dir, Fuster concreta el posicionament crític en el qüestionament de les mancances/pro-jeccions nacionals del país de valencians i catalans. És la contribució —a manera de derivació racional— al fet de pensar-nos com a poble-nació, que no és altra cosa que la insistència a plantejar reflexions i dubtes sobre l’esdevenidor —i no esdeve-nidor— nacional.

Aquest segon aspecte el va concretar a nivell social i històric (Fuster com a histo-riador) en el clàssic —i poc meditat a la Catalunya estricta— Nosaltres, els valen-cians (1962). Un assaig que «tractaria de l’angoixa col·lectiva per respondre a una pregunta que s’havien fet tots. Què som? Des de quan som? Per què som així? I, com som els valencians»? L’hi obligava una exigència existencialista, i la necessitat del reajustament històric.

Però també he dit adés assaig poc me-ditat, perquè allò que Fuster es planteja es-

Cinquanta anys (i més) de Joan Fuster


trictament en aquest estudi —més enllà de la crítica als tòpics pensats i socialitzats des del francofalangisme (1939-1959)— és «posar sistemàticament en ordre» (establir un «quadre crític històricosocial» valen-cià) el passat d’un país —d’uns Països— amb una memòria històrica del tot inter-ferida pel nacionalcatolicisme, que en clau valenciana es traduïa en la construcció d’una ideologia agrarista legitimadora de l’adscripció nacional espanyola. Així, va fer del «Nosaltres» un lloc de retrobament dels llocs d’una nova memòria històrica. I es tractava també de vincular la conscièn-cia històrica latent amb un determinat projecte d’identitat nacional. Aquesta aportació metodològica però tingué una derivació cívica per a València i el conjunt dels Països Catalans. Una recerca, doncs, els resultats de la qual serviren per a elabo-rar altres models analítics i introspectius com va ser l’assaig de Josep Melià Els ma-llorquins [1967].

Però el fet d’aclarir i estructurar un pas-

sat en clau d’una conjuntura industrialit-zadora als anys seixanta va comportar a Fuster les primeres desqualificacions —arran de la publicació d’El País Valenci-ano (1962)— per part de sectors socials i econòmics connectats, és clar, amb les je-rarquies polítiques i culturals franquistes. Es tracta d’un senyal que definia un com-promís —desenvolupat entre els anys cin-quanta i vuitanta— amb la pròpia cons-trucció d’un pensament en gran mesura vinculat també a les circumstàncies civils, i allunyat, doncs, d’escoles acadèmiques o del que Fuster qualificava de «filosofia de càtedra».

Efectivament, sota la reforma política, intel·lectuals valencians (historiadors, so-ciòlegs i economistes), assumiren el debat central sobre els orígens i les conseqüèn-cies socials (i polítiques) de la «segona re-volució industrial». S’hi plantejava estruc-turalment el fet de la socialització del pro-vicianisme reflectit en una certa continuï-tat del mite agrarista que havia qüestionat

secularment l’adscripció nacional valenci-ana. Aquest context demanava, doncs, unes reflexions que no tan sols articules-sin un «decurs històric», sinó que aportes-sin claus interpretatives de les raons per què València no havia tingut un projecte polític nacional articulat per una classe di-rigent.

I, en aquest sentit, Fuster (matisat per Ernest Lluch a La via valenciana) va re-collir un seguit de pensaments i propostes a Un país sense política (1976), tot just quant el moviment de construcció nacio-nal assolia unes fites organitzatives i soci-alitzadores partint dels inicials nuclis de pràctica cultural i política dels anys cin-quanta i seixanta. I en aquesta pràctica mobilitzadora hi era partícip directe en forma d’espais de sociabilitat (tertúlies i conferències) o del que ell mateix definí com a «pamflets polítics». Al capdavall, Fuster volia dir als valencians que deixes-sin de ser «Una singularitat amarga» (1973) i apostessin per una estratègia lliu-


re i progressista. En aquest sentit, Fuster era bàsicament un liberal (Bertrand Rus-sell): «Ell recomana el Russell menys me-tafísic. El Russell que es pregunta pels va-lors i per la moral, per la solidaritat amb l’altre» (Julia Blasco… El Temps).

I demanar-nos per aquesta solidaritat amb els altres pot introduir el factor de la solidaritat col·lectiva. La segona aportació fusteriana ha estat el fet de situar-nos com a col·lectiu nacional en projecte a un doble nivell. Primer, una reflexió prospectiva de la societat valenciana, reflectida també en forma d’article sobre història cultural al suplement dominical de Levante a la se-gona meitat dels anys cinquanta o, d’ençà de 1962, a les intervencions (juntament amb Borja Moll i Josep Pla) a El Correo Catalán a través de Joaquim Maluquer i Sostres. En segon lloc, l’estudi de les rela-cions envers el conjunt nacional evidenci-at a Qüestió de noms (1962). Aquest opus-cle va ser elaborat en el context d’expan-sió de la campanya de divulgació de l’Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear. (Paral·lelament l’historiador San-tiago Sobrequés va elaborar un assaig in-tropspectiu sobre el conjunt nacionalita-ri: A la recerca d’una denominació comú pels homes i les terres dels Països Cata-lans). Vet aquí, doncs, la doble tasca de

Fuster. Una tasca nacional que comporta-va una resposta al nacionalisme d’Estat del moment: «Hi ha pobles —deia— que en-cara no poden ser res més que això (“naci-onalistes”)». I aquesta idea era una conse-qüència d’un «mal» que «patia» Europa: «que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar» (i, de nou, la vigència d’aquest sentència!).

IIIFuster o el dubte constructiu. Es trac-

ta d’una manera d’entendre la trajectòria del nostre assagista (caldria plantejar-ne les limitades semblances amb el pensa-ment historiogràfic i polític de Vicens Vi-ves). Calia —i cal— dubtar; però cercant vies d’eixida, projectes. Fuster no plante-ja un dubte en el buit: era un dubte neces-sari —sa— en el context d’una societat au-tocomplaent. Al remat Fuster no es com-plicava gaire la vida: cercava unes quantes causes, poques —Causar-se d’esperar— però justes per les quals donar un sentit a l’existència dels mortals (ell mateix deia que el seu ofici era «ser Joan Fuster»). I res més —ni res menys— que això. Quina possibilitat, d’altra banda, existeix avui a ser-un-mateix en plena apologia de la so-cietat —oligàrquica— de l’«èxit»? Elo-qüent com sempre Fuster va dir que «per

a circular per la vida no calen massa con-viccions. N’hi basten tres o quatre. No-més». Ara sí, aquestes poques conviccions —i és el que es compendia la vida de Fus-ter— cal viure-les i assumir-les. I com féu el suecà: des d’una solitud solidària, però heterodoxa: socialment i nacionalment. De quan Sueca, des del carrer de Sant Jo-sep 10, era un alè d’alliberament: cara a nosaltres, cara al món. El Fuster filòsof, assagista, sobre vectors socials propis d’un context intel·lectual europeu (en el qual caldria contrastar-lo amb certs vessants cí-vics i de compromís amb d’altres pensa-dors com Sartre) era complementari al Fuster nacionalitari, malgrat que aquest darrer aspecte només representés prop del quinze per cent de la seva producció (Ri-card Pérez Casado: «Nosaltres, els valen-cians», El Temps, 23-29-IV-2002, p. 16).

La raó fusteriana no restava en el buit. Apel·lava a l’escepticisme, una actitud crí-tica davant el coneixement, però alhora adscrivia l’antropocentrisme —l’home mesura de totes les coses— en el procés de construcció d’un país. És a dir, la condició humana tornava a ser preponderant en la praxi nacional. I ara? Esperem que la CUP continuï traduint en política aquests refe-rents intel·lectuals…

Xavier Ferré

Si no tenim en compte el número 0, La Veu que teniu a les mans és oficial-ment el número 100. Diem oficialment perquè, de fet, seria, com a mínim,1 el 101 si el juny i juliol de 1992 l’Estat es-panyol no hagués llançat l’ofensiva re-pressiva més gran contra l’independen-tisme combatiu. A finals de juny d’aquell any un nou número del porta-veu del Moviment de Defensa de la Ter-ra estava enllestit i en procés de maque-tació. De resultes d’aquesta ràtzia, que va afectar gran part dels membres Se-cretariat Nacional de l’MDT, que o bé van ser detinguts i empresonats, o bé van haver de fugir, aquest número va quedar aturat i no va veure la llum pú-blica.

Deixant de banda aquesta anècdota, oportuna si tenim en compte que fa

[ 1 ] Diem com a mínim perquè l’anomenada Operació Garzón va trasbalsar i afectar profun-dament l’independentisme combatiu, especial-ment l’MDT i Terra Lliure, de manera que si no s’hagués produït de ben segur la història del mo-viment (i també de La Veu) hauria estat diferent.

vint anys d’aquesta onada repressiva, aquest article vol repassar alguns mo-ments de la història de La Veu, que ha acompanyat la trajectòria tant del Mo-viment de Defensa de la Terra com de l’Esquerra Independentista.

El primer número del portaveu de l’MDT2 va aparèixer el juliol de 1984. Es tractava de vuit pàgines, la primera de les quals anunciava la VII Trobada Independentista, on s’acabaria el pro-cés constituent de Moviment de Defen-sa de la Terra. Abans, l’abril del mateix any havia sortit un número 0 de quatre pàgines, l’editorial del qual afirmava que «aquesta publicació es proposa de servir de vehicle de lliure expressió del Moviment. Totes les informacions, propostes, idees o accions revolucionà-ries que estiguin en la línia de l’allibe-rament i social del Països Catalans tin-dran cabuda en aquesta planes.»

Així doncs, La Veu es presentava com una eina al servei d’un moviment

[ 2 ] Fins al número 15 el nom de la publicació va ser La Veu de la Terra.

ampli i de les seves mobilitzacions. Per això als primers números hi havia molt pocs articles llargs i de fons i la majoria informaven de les lluites en què estava

Cent números de La Veu


immers l’independentisme combatiu. A partir de l’any 1986 comencen aparèi-xer-hi articles que revelaven les divergèn-cies internes de l’MDT entorn d’alguns temes, com ara el referèndum de l’OTAN o la denominació de la nació (Països Ca-talans / Catalunya).

La divisió de l’MDT (que es va produ-ir entre el novembre de 1986 i el febrer de 1986) no va afectar negativament el seu portaveu; ans al contrari, va reforçar el seu paper dins l’organització, un paper que abans quedava més desdibuixat per-què el sector vinculat al PSAN prioritza-va sobretot el portaveu d’aquest partit, Lluita, que a partir del mateix 1986 va fer un salt quantitatiu i qualitatiu important. Així, sense abandonar-la del tot, la mili-tància del PSAN relegava a un paper se-cundari La Veu. Aquest paper subordinat es pot observar d’una manera nítida re-passant els exemplars de La Veu que va publicar després de la divisió el sector de l’MDT vinculat al Front Patriòtic.3 Així, mentre que la publicació del sector majo-ritari (el que havia defensat la ponència «Per una Política Independentista de Combat») va anar augmentant els articles de fons d’acord amb la voluntat de con-tribuir a la formació de la militància, la publicació homònima del sector que de-fensava el Front Patriòtic va fer un pas en-rere en aquest sentit i es limitava a ser una revista que bàsicament pretenia fer-se res-sò de les mobilitzacions i les activitats de l’MDT (FP). Tot plegat revelava les dife-rents concepcions del moviment i del ma-teix MDT, divergències que havien estat uns dels motius de la divisió d’aquesta or-ganització.

A partir del número 16 (primavera de 1989), el portaveu de l’MDT va passar d’anomenar-se La Veu de la Terra a dir-se La Veu. També es va abandonar la nume-ració correlativa4 i fins a l’any 1992 es va

[ 3 ] Aquesta publicació va desaparèixer quan es va fundar Catalunya Lliure.

[ 4 ] Per ser exactes, a partir de l’hivern del 1991 (número 21), es va iniciar la segona època de La Veu i es va numerar de nou a partir de l’1. Aques-ta nova numeració es va mantenir fins al 1994, en què va aparèixer el número 7 de la segona època.

canviar de disseny tres vegades. S’aban-donava definitivament el disseny més propi del portaveu d’una organització ju-venil que havia predominat sobretot des-prés de la divisió de l’MDT. Amb el ter-cer canvi, el mateix 1992, es va redisse-nyar també la capçalera, que incloïa un es-tel vermell, un fet que revelava el caràcter més estratègic que l’MDT adquiria cada cop més, a partir sobretot de la IV assem-blea nacional d’aquesta organització.

Després de la ràtzia repressiva de l’es-tiu del 1992 es van publicar dos números més del portaveu de l’MDT, un a la tardor de 1993 i un altre a la primavera de 1994. En aquest any i mig es caminava de facto cap a la congelació de l’MDT, un error que afectaria greument el desenvolupa-ment de l’AUP. Al número de la primave-ra de 1994 un extens article de vuit pàgi-nes feia un repàs dels 10 anys d’història del Moviment de Defensa de la Terra i s’hi afirmava que plantejaria «la seva pròpia evolució d’acord amb les anàlisis que cal-drà anar realitzant dels diferents mo-ments de l’evolució del conjunt de l’inde-pendentisme polític. Les funcions de l’MDT seran per tant progressivament in-ternes i auxiliars en la mesura que els pro-jectes polítics unitaris es vagin consoli-dant i vagin assumint continguts estratè-gics.» Al final d’aquest article s’anuncia-va que l’MDT mantindria «una revista de debat al si de l’independentisme d’esquer-ra», però la realitat va ser la congelació definitiva de l’MDT i, de retruc, del seu portaveu.

Amb una capçalera nova, La Veu no va tornar a reaparèixer fins al febrer de l’any 1998, coincidint amb la refundació de l’MDT. Es tractava d’una publicació molt més modesta que les anteriors, de només quatre pàgines, el primer article de la qual feia un balanç crític de l’experièn-cia dels darrers cinc anys, especialment de l’Assemblea d’Unitat Popular i del pa-per de l’MDT en aquest projecte: «Cal ser autocrítics i reconèixer sense embuts que l’MDT no va saber dur a terme el pa-per de dinamitzador i polititzador que li pertocava, essent incapaç de treure l’As-semblea del seu empantanament gairebé inicial.»

La precarietat d’aquest número5 i els trenta següents cal correlacionar-la no no-més amb la feblesa del mateix MDT sinó de tota l’Esquerra Independentista. A me-sura que el moviment s’ha anat consoli-dant, el portaveu de la nostra organització ha anat ampliant les seves pàgines, primer a 8 (a partir del número 63) i després a les 12 actuals (a partir del 85) i s’ha convertit en una publicació referent dins el movi-ment, llegida en la intimitat fins i tot pels detractors més acèrrims de l’MDT.

Una de les funcions principals de La Veu de l’etapa iniciada el 1998 ha estat si-tuar els debats i reptes de l’Esquerra In-dependentista i llançar propostes al con-junt del moviment6, de manera que se’n pot resseguir l’evolució a través d’alguns dels seus articles. D’altra banda, des d’aquesta publicació, l’MDT no ha defu-git la confrontació amb altres visions del moviment. Aquesta actitud, que de vega-des ha estat entesa malament, és consubs-tancial a una organització marxista i for-ma part de la lluita ideològica dins el mo-viment. Així, quan s’hi exposaven dels pe-rills que podia tenir per a l’Esquerra Independentista assumir l’anomenat mu-nicipalisme d’alliberament (sic), l’MDT estava alertant que aquesta proposta po-lítica és incompatible amb la tradició mar-xista i amb l’objectiu de construir un Es-tat socialista i que, de fet, acceptar-la ens desvia d’aquest objectiu.

Arribats a aquest número 100, en què creiem que s’ha assolit un mínim de qua-litat pel que fa als continguts, som cons-cients que La Veu continua sent una pu-blicació modesta que ha de millorar so-bretot la presentació exterior i regularit-zar-ne la periodicitat. És en aquesta direcció que treballarem d’ara endavant.

Joana Gorina

[ 5 ] Amb aquest número es va reprendre la numeració correlativa, abandonada des del núme-ro 16, però va aparèixer com el número 27 quan de fet era el 28. Aquest error va ser esmenat al nu-mero següent, al qual es va atribuir la numeració correcta: 29.

[ 6 ] L’MDT concep La Veu com una eina de propaganda política, que pretén escampar «mol-tes idees» per a poca gent.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

[email protected] - http://www.mdt.cat

La Veu núm. 100

Documents

Transcript of La Veu núm. 100