l'època de la Restauració borbònica (1875-1898)

Després de l'intent fracassat d'instaurar un regim democràtic durant el Sexenni (1868-1874), es va restaurar la monarquia borbònica i Espanya va tornar alliberalisme censatari. El nou sistema polític, ideat per Cánovas del Castillo, es va fonamentar en l' alternança en el poder de dos grans partits (conservador i liberal). El període conegut com la Restauració va durar més de cinquanta anys, des del pronunciament de Martínez Campos, l' any 1874, fins a la proclamació de la Segona República, l' any 1931, amb una important inflexió l' any 1898. Durant aquest llarg període, que compren els regnats d'Alfons XII i d'Alfons XIII, amb I'interregne de la regència de Maria Cristina, es va consolidar un regim constitucional i parlamentari. Però, malgrat l' establiment del sufragi universal masculí l'any 1890, el regim polític de la. Restauració no va arribar a ser mai plenament democràtic, i va estar dominat per una burgesia oligàrquica de base agrària. A Catalunya, aquest va ser el període de consolidació del catalanisme polític . Amb el pas del temps, els dos partits hegemònics es van anar descomponent i el regim no va ser capa~ de donar entrada a les noves forces emergents, com l' obrerisme, el republicanisme i el catalanisme. L' any 1898 la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, Cuba i les Filipines, va fer caure la Restauració en una crisi política i moral, que va esquerdar els fonaments del sistema i va plantejar la necessitat d' iniciar un procés reformista que modernitzés la vida social i política del país (regeneracionisme).

El pronunciament de Martínez Campos el desembre del 1874, acollit favorablement per l'exèrcit i les forces polítiques conservadores, va significar la restauració de la monarquia en la persona d'Alfons XII, l'únic fill mascle d'Isabel II. El polític cabdal del moment va ser Antonio Cánovas del Castillo, que va assumir la regència fins a la tornada del rei el gener del 1875.

1. Un nou sistema politic

Els grups conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la Restauració de la dinastia borbònica perque esperaven que la nova monarquia tornaria l'estabilitat política i posaria fi a qualsevol intent de revolució democratica i social. Cánovas no cercava el retorn als temps d'Isabel II, sinó la vertebració d'un nou model polític que superés alguns deIs problemes endemics del liberalisme precedent: el caracter partidista i excloent deIs moderats durant el regnat isabelí, l'intervencionisme deIs militar s en la política i la proliferació d'enfrontaments civils. Per aconseguir el seu proposit, es va proposar dos objectius: elaborar una constitució que vertebré s un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte carlí. La primera mesura política d'importancia va ser la convocatoria d'eleccions/per a unes Corts Constituents, perque la Constitució del 1869, defensada per les forces polítiques més democratiques, havia quedat, de fet, sense efecte després de la proclamació de la República. Malgrat que Cánovas no era partidari del sufragi universal, va disposar que les primeres eleccions del nou regim es fessin amb aquest sistema, malgrat que posteriorment s'hauria de tornar al sufragi censatario

la Constitució del 1876

La Constitució elaborada l'any 1876 és una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre les Corts i la Corona. Es tractava, per tant, d'una constitució de caracter clarament conservador i inspirada en els valors histories tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat. El text constitucional considerava la monarquia com una institució superior, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constitula un poder moderador que havia d'exercir com a arbitre en la vida política i garantir la bona entes a i l'alternan<;a entre els partits polítics. Per aixo, s'hi establia la sobirania compartida i s'hi atorgaven poders amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. Les Corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congrés deIs Diputats, aquest darrer de caracter electiu. La Constitució no fixava el tipus de sufragi, pero una llei del 1878 va establir el vot censatari, limitat als contribuents més grans. Com a resultat, els elector s catalans van passar de 410.000 a les eleccions del 1876 a poc més de 78.000, la qual cosa significava menys d'un 5% de la població. Tanmateix, l'any 1890, quan

1

era en el poder el partit liberal, es va aprovar el sufragi universal masculí. Al Senat, la meitat deIs senador s ho eren per dret propi o vitalici, cosa que donava opcÍó al rei i al govern de nomenar-los directament. La Constitució també proclamava la confessionalitat católica de I'Estat, malgrat que tolerava unes altres creences sempre que no se'n fes manifestació pública. Consegüentment, es va restablir el pressupost de culte i clero per finan<;ar l'Església. El nou text constitucional comptava també amb una prolixa declaració de drets, pero ·la seva concreció es remetia a lleis ordinaries posteriors, que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d'impremta, d'expressió, d'associació i de reunió.

Bipartidisme i torn pacific

Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l'alternan(,(a en el poder deIs dos grans partits, el conservador i el liberal, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. Se'ls coneixia com a partits dinastics perque pretenien reunir en el seu si totes les forces polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. S'acceptava, per tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l'estabilitat institucional per mitja de la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que pos aria fi a la intervenció deIs militars en la vida política. L'exercit, que constituia un deIs grans pilars del regim, va quedar subordinat al poder civil i una reial ordre del 1875 va establir que la missió de l'exercit era exclusivament la defensa de la seguretat i la independencia del país. Com a contrapartida, s'atorgava als militars una certa autonomia per als seus afers interns i es proveia l'exercit d'un pressupost elevat. D'aquesta manera, el torn padfic va eliminar del panorama polític de la Restauració els continus pronunciaments militars i el protagonisme de l'exercit en la vida política espanyola.

Els partits dinastics

Cánovas va transformar el partit alfonsí, que durant el Sexenni havia defensat la restauració monarquica, en el Partido Liberal-Conservador, que aglutinava els grups polítics més conservador s (llevat deIs carlins i deIs integristes) i que va acabar sent anomenat simplement Partit Conservador. El seu projecte bipartidista necessitava un altre partit de caracter més progressista, l'anomenada esquerra dinastica, i ell mateix en va pro posar la formació a Sagasta, que va aglutinar progressistes,

2

unionistes i alguns republicans moderats en el Partido Liberal-Fusionista, que més endavant seria conegut com a Partit Liberal. Conservadors i liberals coincidien ideologicament en les qüestions fonamentals, pero diferien en alguns aspectes i assumien papers complementaris. Ambdós eren partits de minories, de notables, amb unes bases socials que es nodrien principalment de les elits economiques i de la classe mitjana benestant. Defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació de l'Estat liberal, unitari i centralista. Pero en la seva actuació política els con-servadors es mostraven més inclinats a l'immobilisme, proposaven un sufragi censatari i la defensa de l'Església i de l'ordre social, mentre que els liberals eren partidaris del sufragi universal masculí i d'un reformisme social més progressista i laico Així, en la practica, l'actuació deIs dos partits en el poder no diferia en l'essencial, pel fet que hi havia un acord tàcit de no promulgar cap llei que forcés l'altre partit a derogar-la quan torné s al poder.

L'alternanya regular en el poder entre aquestes dues grans opcions dinastiques (torn pacífic) tenia com a objectiu assegurar l'estabilitat institucional. El torn en el poder quedava garantit perque el sistema electoral invertia els termes propis del sistema parlamentario Així, quan el partit del govern patia un procés de desgast polític i perdia la confianya de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l'oposició a formar govern. Aleshores aquest convocava eleccions amb la finalitat d'aconseguir el nombre de diputats necessari per formar una majoria parlamentaria que li permetés governar.

El nucli deIs conservadors catalans es reunia al voltant d'un conjunt de prohoms, com el jurista Manuel Duran iBas, el fabricant de teixits Josep Ferrer i Vidal, el banquer Manuel Girona i el periodista Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona. Situats a la franja més catolica i conservadora del partit, van oposar-se a la tolerancia de cultes sancionada per la Constitució del 1876 i també a la política centralitzadora de Cánovas. També es van mostrar del tot contraris al reformisme proposat pels liberals (llibertat d'associació, judicis amb jurat, sufragi universal...) quan aquests van accedir al poder.

EIs liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics progressistes, com Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet, que com a alcalde de Barcelona impulsa l'Exposició Universal del 1888. Disposaren del diari "La Vanguardia" com a portaveu i tenien un taranna més obert. Defensaven un reformisme polític que amplié s les llibertats individuals, restés influencia a l'Església i amplié s les bases socials del sistema (sufragi universal).

FaLsejament eLectoraL i caciquisme

El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gracies a la corrupció electoral i a la utilització de la influencia i del poder economic de determinats individus sobre la so-cietat (cacics). El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d'Espanya, pero alla on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella. L'adulteració del vot va constituir una practica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir per mitja del restabliment del sufragi censatari, el pes electoral més gran deIs districtes rurals, més facilment manipulables, davant deIs urbans i, sobretot, gracies a les trampes electorals. El triomf del partit que convocava les eleccions perque havia estat requerit per formar govern era convingut previament i s'aconseguia gracies al falsejament deIs resultats. Així, doncs, el triomf electoral permetia la creació d'una amplia majoria parlamentaria al partit governant.

EIs cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina a jornalers i que tenien una gran influencia en la vida local, tant en l'aspecte social com en el político També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris de l'administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien resoldre o complicar els tramits burocratics i administratius. Amb la seva influencia, els cacics orientaven la direcció del vot, agrai:en amb "favors" la fidelitat electoral i discriminaven els qui no respectaven els seus interessos. EIs cacics van manipular les eleccions d'acord amb les autoritats, sobretot els governadors civil s de les províncies. El conjunt de trampes electorals que ajudava a aconseguir l'adulteració sistematica deIs resultats electorals és el que es coneix amb el nom de tupinada. Per aconseguir l'elecció del candidat governamental, no es dubtava a falsificar el cens -incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives-, manipular les actes electorals, exercir la compra de

3

vots, amenac;ar l'electorat amb coaccions de tota mena i fins i tot emprar la violencia per atemorir els contraris.

El desenvolupament del torn de partits

Al llarg del període que va .transcórrer entre els anys 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van fer, sis les van guanyar els conservadors i quatre els liberals. Malgrat que l'alternanc;a va passar moments difícils, la primera crisi del sistema es va produir de resultes de l'impacte del desastre del 1898, que va erosionar els polítics i els partits dinastics. El Partit Conservador es va mantenir al govern des de l'any 1875 fins al 1881, en que Sagasta va formar un primer govern liberal, que va introduir el sufragi universal masculí per als comicis municipals (1882). L'any 1884 Cánovas va tornar al poder, pero el temor d'una possible desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885) va impulsar un acord entre conservador s i liberals, l'anomenat Pacte d'EI Pardo. La seva finalitat era donar suport a la regencia de Maria Cristina i garantir la continuitat de la monarquia davant les fortes pressions deIs carlins i deIs republicans. Sota la regencia, el Partit Liberal va governar més temps que el Conservador. Durant l'anomenat govern llarg de Sagasta, que es va estendre entre el 1885 i el 1890, els liberals van impulsar una important obra reformista per incorporar al sistema alguns drets associats als ideals de la Revolució del 1868. En aquest període es va aprovar la Llei d'associacions (1887), que va eliminar la distinció entre partits legals i il'legals i va permetre que entressin en el joc polític les force s opositores, es va abolir l'esclavitud (1888), es va introduir la celebració de judicis amb jurat, es va impulsar un nou codi civil (1889) i es va dur a terme una reforma de la hisenda i de l'exercit. Pero la reforma més transcendent va ser indubtablement la implantació del sufragi universal masculí en les eleccions generals (1890). D'aquesta manera el cens electoral es va ampliar de 800000 persones a prop de 5000000, perque va donar vot als homes més grans de 25 anys. Tanmateix, la universalització del sufragi va quedar desvirtuada amb la continultat deIs vells mecanismes de frau i de corrupció electoral, que van fer impossible una veritable democratització del sistema. A la darrera de cada del segle es va mantenir el torn pacífic de partits: el 1890 els conservadors van pujar al poder, el 1892 hi van tornar els liberals i el 1895 Cánovas va as sumir la presidencia del govern fins al 1897, en que va ser assassinat. Malgrat aixo, el personalisme del sistema va deteriorar els partits, que depenien excessivament de la personalitat deIs seus líders, i va provocar dissidencies internes i la descomposició d'ambdós partits. En el Partit Liberal van sorgir personatges com Germán Gamazo i Antoni Maura, que van provocar l'aparició de faccions i la desorganització del partit. Quant als conservadors, va destacar la dissidencia deIs reformistes de Franciso Silvela, que va aconseguir aglutinar les diferents faccions després de la mort de CánovasL'evolució del republicanisme

Després del fracas de l'experiencia de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís d'una part deIs seus seguidor s i a la repressió governamental. Arnés, els republicans estaven fortament dividits en diferents tendencies i en una contínua reorganització de forces, fets que van restar eficacia i suport electoral al seu programa político

L'adaptació més rapida a les noves condicions la va protagonitzar el vell dirigent republica Emilio Castelar, que va evolucionar cap a postures cada vegada més moderades i va crear el Partido Republicano Posibilista, que acceptava el joc polític de la Restauració. Castelar va sortir elegit diputat per Barcelona (1876) i, alhora, s'inicia la participació del partit, minoritaria, en el govern de municipis i diputacions. Un cas contrari va ser el del polític progressista Manuel Ruiz Zorrilla, que va virar vers un republicanisme radical que no descartava l'acció violenta contra la monarquia. Va fundar el Partido Republicano Progresista, que va arribar a tenir influencia entre alguns militar s i va protagonitzar intents fracassats d'insurrecció, el més relievant deIs quals fou el del general Villacampa (1886). El seu fracas, pero, va cloure definitivament el cicle insurreccional republica i una part deIs republicans optaren pel Partido Republicano Centralista de Salmerón, que pretenia convertir-se en el pal de pa-lier de les diverses opcions i tendencies republicanes.

La principal força republicana a Catalunya va continuar sent el Partit Republica Federal de Pi i Margall, que als primers anys de la Restauració va practicar el retralment electoral i va patir divisions

4

internes i escissions, com la protagonitzada per Valentí Almirall. A patir del Congrés de l'any 1883 i de l'ascens de Josep M. Ribot a la direcció del partit, el federalisme es va dotar d'un nou programa i va rebre un nou impuls.

Les reformes liberals, en especial el sufragi universal, van estimular la formació de coalicions com la Unión Republicana, que aplegava les diverses tendencies, lievat deIs possibilistes, i que va aconseguir uns bons resultats a les eleccions de 1893, en que per primera vegada es constituí a les Corts una important minoria republicana. La Unión va repetir l'any 1896, pero no va assolir l'exit anterior. Malgrat que les aliances van permetre augmentar els escons parlamentaris, el republicanisme va haver de fer front a la influencia de l'internacionalisme entre els obrers, la qual cosa els va fer perdre una part de les seves antigues bases socials i va haver de lluitar contra l'abstencionisme anarquista i la competencia electoral deIs socialistes.

La reconversió del carlisme

Despres de la derrota carlina l'any 1876, es va prohibir de manera explícita l'estada a Espanya del pretendent CarIes de Borbó, i alguns membres destacats del carlisme, com el ven heroi militar Ramon Cabrera, van reconeixer Alfons XII com a rei legítimo Tot aixo va sumir el carlisme en una greu crisi i el partit va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves circumstacies.

Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí, va aconseguir d'estendre els cercles carlins per tot el país, pero la seva forc;a fonamental va continuar a Navarra, al País Basc i a Catalunya. La renovació· del partit va anar de la ma de Juan Vázquez de Mella, que l'any 1886 va proposar un programa adaptat a la nova situació política que es coneix com a Acta de Loredán, nom del palau ve-necia on residia CarIes VII després de la seva expulsió de Franc;a. La proposta mantenia la vigencia d'antics principis, com la unitat catolica, el furisme, l'autoritat del pretendent carlí i l'oposició a la democracia, pero ja no es manifestava a favor de l'Antic Regim i acceptava el nou ordre liberal capitalista.

Tanmateix, al si del partit va guanyar forc;a la disputa religiosa. Una part del partit va acusar CarIes VII i els principals dirigents de no donar prou suport a la política catolica impulsada pel papat contra el liberalisme, i van culpar don Carles de "cesarisme", és a dir, de donar prioritat a la qüestió dinastica per damunt de la religiosa. El líder d'aquest corrent va ser Ramón Nocedal, fin del líder carlí, que va protagonitzar una escissió l'any 1888 i va fundar el Partido Católico Nacional, que va deixar de reconeixer com a rei el pretendent carlista i es va convertir simplement en un partit catolic integrista. Els tradicionalistes tenien a Catalunya personalitats de relleu, com Salvador Casañas, bisbe d'Urgen, i el clergue sabadellenc Felix Sarda i Salvany, autor de l'opuscle Elliberalismo es pecado (1884).

D'altra banda, la jerarquia eclesiastica catalana, encapc;alada pel bisbe Josep Morgades, va pressionar el clergat perque abandonés el carlisme i participé s en la tasca d'empenyer els valors de la tradició catolica dins la nova societat liberal. Així, molts clergues van mantenir els postulats ideologics i doctrinals més tancats (manteniment del poder absolut del papat, condemna de l'ideari liberal i del positivisme ... ), pero van acceptar el sistema vigent i defensaren l'abandó de l'insurreccionalisme carlí. Tot plegat va contribuir a desfer la identificació entre l'Església i la causa carlina.

LA GUERRA D'ULTRAMAR

L'any 1895 va esclatar a Cuba una nova insurrecció, a la qual es va afegir posteriorment la rebeHió de les iIIes Filipines. Després d'una guerra curta amb els Estats Units, I'any 1898, Espanya va perdre els darrers territoris colonials i va restar immersa en una greu crisi política i moral.

Cuba, La perLa de Les AntiLLes

Després de la Pau de Zanjón (1878), els naturals de Cuba esperaven de l'administració espanyola una serie de reformes que els atorguessin els mateixos drets de representació política a les Corts que als espanyols de la Península, la participació en el govern de l'illa, la llibertat de comen; i l'abolició de l'esclavitud, que encara es practicava amb els negres que treballaven als ingenis o

5

fabriques de sucre. Cap d'aquestes peticions no havia estat presa en consideració per l'administració colonial a causa de la rotunda oposició deIs grans propietaris, deIs negrers i deIs comerciants peninsulars.

Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits, el Partido Autonomista, majoritariament integrat per cubans, i la Unión Constitucional, un partit espanyolista que comptava amb una forta militancia deIs peninsulars instaHats a Cuba. El primer d'aquests partits demanava l'autonomia de l'illa, propugnava un programa de reformes polítiques i economiques i havia aconseguit una amplia representació al parlament espanyol. El Partido Liberal de Sagasta es va mostrar favorable a introduir millores, pero només va arribar a concretar l'abolició formal de l'esclavitud l'any 1888. El 1893 va proposar a les Corts l'aprovació d'un projecte de reforma de l'esta-tut colonial de l'illa, pero va ser derrotat per la forta pressió deIs grups economics espanyols amb negocis a Cuba, que no estaven disposats a fer cap concessió a l'illa, considerada la "Perla de les Antilles", que pogués vulnerar els interessos que hi tenien.

La ineficacia de l'administració per introduir reformes va estimular els desigs d'emancipació, i l'independentisme va anar guanyant posicions davant l'autonomisme. L'any 1893 un inteHectual, José Martí, va fundar el Partido Revolucionario Cubano amb l'objectiu d'aconseguir la independencia. El nou partit va aconseguir el reconeixement exterior, sobretot deIs Estats Units, va augmentar rapidament la seva base social i va rebre el suport de cabdills revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García, que s'havien distingit en la lluita contra les tropes espanyoles en la Guerra deIs Deu Anys i s'havien negat a acceptar els acords de Zanjón.

L'any 1891 el govern espanyol va elevar les tarifes aranzelaries per als productes importats a l'illa que no procedissin de la Península (aranzel Cánovas). En aqueH temps el client economic principal de Cuba eren els Estats Units, que compraven gairebé la totalitat deIs grans productes d'exportació cubans, sobretot sucre i tabac, mentre que les seves vendes a Cuba eren penalitzades amb uns forts aranzels d'entrada. L'any 1894 els EUA compraven el 88,1 % de les exportacions cubanes, pero només es beneficiaven del 32 % de les seves importacions, que continuaven procedint majoritariament d'Espanya. El president nord-america William McKinley va manifestar la seva protesta per aquesta situació i va amena<;ar de tancar les portes del mercat nord-america als prodcutes cubans si el govern espanyol no modificava la seva política aranzelaria a l'iHa. A la por que aixo produís una nova insurrecció independentista, s'hi va afegir ara el temor que, si es produia, podria comptar amb el suport deIs Estats Units.

La gran insurrecció

L'any 1879 es va produir un nou intent d'insurrecció que va donar lloc a l'anomenada Guerra Chiquita. La insurrecció deIs mambises -nom amb el qual es coneixia els rebels cubans- va ser derrotada l'any següent per manca de suport, l'escassetat d'armament i la superioritat de l'exercit espanyol. Pocs anys després el Crit de Baire del 24 de febrer de 1895 va donar inici a una nou aixe-cament, que aquest cop va ser generalitzat. La rebeHió va comen<;ar a l'est de l'iHa, a Santiago de Cuba, pero es va estendre rapidament a la zona occidental, on hi havia la capital, l'Havana. El cap del govern espanyol, Cánovas del Castillo, hi va enviar un exercit comandat pel general Martínez Campos; aquest considerava que la pacificació de l'illa requeria una forta acció militar, que havia d'anar acompanyada, pero, d'un esfor<; polític de sonciliació amb els insurrectes.

Martínez Campos no va aconseguir controlar militarment la rebeHió i per aquest motiu va ser substitult pel general Valeriano Weyler, que es va proposar canviar completament els meto des de lluita i va iniciar una ferria repressió. Per evitar que els insurrectes s'estenguessin en el món rural, va organitzar les concentracions de camperols, mitjan<;ant les quals s'obligava els pagesos a canviar d'assentament per ser reclosos en unes poblacions tancades i aillades que els impedien tenir contacte amb els combatents. Weyler va tractar molt durament els rebels, a molts deIs quals aplica la pena maxima, i també la població civil, entre la qual va augmentar considerablment la mortalitat com a conseqüencia de la fam i les epidemies.

En el terreny militar, la guerra no era favorable als soldats espanyols, ja que tenia Hoc en plena selva, la manigua, i contra unes forces molt escampades en el territori, que es concentraven i es dispersaven rapidament. Ni els soldats espanyols estaven entrenats per enfrontar-se a un combat d'aquest tipus ni l'exercit disposava deIs mitjans adients. El mal aprovisionament, la manca de per-

6

trets i les malalties tropicals van causar una gran mortaldat entre les tropes i van fer de la victoria final un objectiu cada vegada més difícil d'assolir.

L'any 1897, després de l'assassinat de Cánovas i conscients del fracas de la via repressiva propiciada per Weyler, el nou govern liberal el va destituir del carrec i va encarregar el comandament al general Ramón Blanco. A més, va iniciar una estrategia de conciliació amb l'esperanc;a d'empEmyer els separatistes a pactar una fórmula que mantingués la sobirania espanyola a l'illa i evités el conflicte amb els Estats Units. Per aixo va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insular s i peninsulars i l'autonomia aranzelaria. Pero les reformes van arribar massa tard: els independentistes, que comptaven amb el suport nord-america, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats, que va ser unilateralment declarada pel govern espanyol.

Paral'lelament al conflicte cuba, l'any 1896 es va produir una rebeHió a les illes Filipines. La colonia del Pacífic havia rebut una escassa immigració espanyola, disposava d'una feble presencia militar i hi havia un important contingent de missioners deIs ordes religiosos principals. Els interessos economics espanyols eren molt menors que a Cuba, pero es mantenien per la seva producció de tabac i pel fet de ser una porta d'intercanvis comercials amb el continent asiatic. L'independentisme es va potenciar amb la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizall'any 1892, i amb l'organització clandestina Katipunan. Ambdues van tenir el suport d'una facció de la burgesia mestissa hispanoparlant i de grups indígenes. La insurrecció es va estendre per la província de Manila i el capita general, Camilo García Polavieja, va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort Rizal al final de l'any 1896. El nou govern liberal del 1897 va promoure una negociació indirecta amb els principals caps de la insurrecció que va conduir a una pacificació momentania de l'arxipelag. La intervenció dels Estats Units

Els Estats Units havien fixat la seva area d'expansió preferent a la regió del Carib i, també, al Pacífic, on la seva influencia ja s'havia fet sentir a Hawaii i al Japó. L'interes deIs Estats Units per Cuba venia de més lluny i havia empes l'administració nord-americana a fer unes quantes proposicions per comprar l'illa, cosa que Espanya sempre havia refusat. El compromís america amb la causa de l'independentisme cuba es va fer evident a partir de l'any 1895, en que el president McKinley va mostrar obertament el seu suport als insurrectes.

En aquest context, McKinley va enviar el cuirassat Maine al port de l'Havana, que, l'abril del 1898, va patir una explosió a causa de la qual la major part de la seva marineria va perdre la vida. Aquest va ser el pretext per iniciar el conflicte: als Estats Units es va engegar una forta campanya contra Espanya i es va culpar falsament a uns agents espanyols d'haver provocat el feto Llavors el govern deIs Estats Units va enviar a Espanya un ultimatum que exigia la retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qualsevol vinculació amb el Maine i va rebutjar la proposta nord-americana, i va amenac;ar de declarar la guerra en el cas que l'illa fos envalda. Els dirigents polítics espanyols eren conscients de la inferioritat militar espanyola, pero van c9nsiderar humiliant l'acceptació, sense lluita, de l'últimatum. Comenc;ava així la guerra hispanonord-americana.

Una esquadra comandada per l'almirall Cervera va partir cap a Cuba, pero va ser rapidament derrotada a la batalla de Santiago, on s'enfrontaren uns vaixells malmesos contra uns navilis moderns. Els Estats Units van derrotar igualment una altra esquadra espanyola enviada a les Filipines, a la batalla de Cavite.

El desembre del 1898 es va signar la Pau de París, per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van passar a ser un protectorat nord-america. L'exercit espanyol en va tornar ven<;ut i en condicions llastimoses, mentre que molts espanyols van haver d'evacuar l'illa i repatriar els seus interessos. Amb la perdura de Cuba, Puerto Rico i Filipines i la venda de les illes Mariannes i les Carolines a Alemanya, Espanya va perdre el que li quedava del seu antic imperi colonial.

Les actituds dels catalans davant la guerra

En esclatar el conflicte a Cuba, la majoria de les classes benestants catalanes i les principals entitats economiques del país, sobretot el Foment del Treball Nacional, van defensar l'espanyolitat

7

de les colonies i van donar un clar suport a la política de guerra del govern espanyol. En efecte, els aranzels de 1891 i la derogació del tractat de comer<; amb els Estats Units de 1894 havien beneficiat en bona mesura les exportacions catalanes a l'illa i els empresaris catalans volien defensar el darrer mercat colonial al seu abasto

Les classes populars, que patien les conseqüencies de l'injust servei militar, van mostrar un clar sentiment d'oposició a la guerra que va traduir-se en actituds pacifistes i antimilitaristes i, sobretot, en el rebuig de les "quintes". Els federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i que es pronunciaren a favor del dret deIs cubans a decidir el seu destí. Així, Francesc Pi i Margall va ser una de les poques veus crítiques dins l'ambient del patriotisme exultant que vivia una bona part de la societat espanyola.

A l'inici del conflicte la majoria de les forces catalanistes van donar suport a la política del govern, encara que la premsa catalanisa, des de La Renaixenr;a fins a La Veu de Catalunya, no va atacar directament els patriotes cubans. Pero a partir del 1887 van comen<;ar a criticar el fracas del projecte autonomista del govern liberal de Sagasta i van defensar la necessitat d'aconseguir la pau mitjan<;ant una negociació amb els insurrectes que comportés un regim autonomic a l'illa. Per a molts catalanistes, l'autonomia cubana podia significar un clar precedent per a les seves aspiracions descentralitzadores de l'Estat espanyol.

LES CONSEQÜENCIES DEL DESASTRE DEL 98

La derrota i la perdua consegüent de les colonies van ser conegudes com el"desastre del 98", Malgrat que la crisi del sistema polític i, en part, de la societat i de la cultura espanyoles s'havia anunciat ja des d'abans, el desastre es va convertir en la primera gran crisi del sistema polític de la Restauració,

Una crisi politica i moral

Malgrat l'envergadura de la crisi del 1898 i del seu significat simbolic, les seves repercussions immediates van ser menor s del que s'esperava. Encara que la guerra va comportar perdues materials importants a la colonia, no va ser així a la metro poli, on la crisi económica va tenir unes consecuencies limitades (vegeu el tema 9). La necessitat d'eixugar deutes contrets per la guerra cubana van promoure una reforma de la hisenda, duta a terme pel ministre Fernández Villaverde amb la finalitat d'incrementar la recaptació a partir d'un augment de la pressió fiscal.

Tampoc no hi va haver la gran crisi política que s'havia anunciat i el sistema de la Restauració va sobreviure i assegurar la continultat del torn dinastic. No obstant aixo, alguns deIs nous governants van intentar aplicar a la política les idees del regeneracionisme, un corrent molt crític amb els sistema polític i amb la societat espanyols. Així, el setembre del 1898 el general Camilo Polavieja va fer un manifest a favor de la regenaració política on proposava la necessitat de dur a terme reformes a l'administració pública i una certa descentralizació administrativa. Aquesta proposta va ser ben rebuda per alguns sectors de la burgesia catalana, que van crear la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja.

D'aquesta manera, podem afirmar que la crisi del 98 va ser fonamentalment una crisi moral i ideológica que va causar un important impacte psicologic entre la població. La derrota va sumir la societat i la classe política espanyoles en un estat de desencís i de frustració perque va significar la destrucció del mite de l'imperi espanyol, en un moment en que les potencies europees estaven construint extensos imperis colonials a Ásia i a África, i la relegació d'Espanya a un paper de potencia secundaria en el context internacional. A més, la premsa estrangera va presentar Espanya com una "nació moribunda", amb un exercit totalment inefica<;, un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents. 1 aquesta visió es va generalitzar en una bona part de l'opinió pública espanyola.

El regeneracionisme

El fracas de la Revolució del 1868 havia deixat una empremta important en els inteHectuals progressistes, que consideraven que s'havia perdut una gran ocasió per modernitzar el país. Aquest era el sentiment d'un grup d'inteHectuals reunits en la Institución Libre de Enseñanza, creada l'any

8

1876, en que molts catedratics van abandonar la universitat perque no se'ls permetia la llibertat de catedra. La institució, que tenia a les seves files homes de la valua de Francisco Giner de los Ríos i estava profundament influida pel krausisme, va ser la gran impulsora de la introducció a Espanya de les teoríes pedagogiques i científiques més avan<;ades que s'estaven desenvolupant a Europa. En aquesta direcció, a la decada del 1890 va comen<;ar a produir-se una renovació de la ciencia espanyola amb la introducció del positivisme, amb els progressos de la medicina i amb la ciencia experimental i la sociología.

Alguns intel-lectuals formats a la Institución Libre de Enseñanza consideraven que la societat i la política espanyoles estaven excessivament influi:des per la doctrina catolica, la qual cosa no afavoria ni la modernització de la cultura ni el desenvolupament de la ciencia. Aquest corrent, que va acabar coneixent-se com a regeneracionisme, presentava una visió molt crítica envers la historia d'Espanya i reclamava la necessitat de "regenerar" la vida política i social del país. El seu home més representatiu va ser l'aragones Joaquín Costa, que va defensar la necessitat d'enterrar les glories passades ("tancar amb set claus el sepulcre d'El Cid"), millorar la situació del camp espanyol i elevar el nivell educatiu i cultural del país, com reflecteix el seu lema, "Escola i rebost". També cal remarcar la configuració d'un grup de literats i de pensadors coneguts com a Generación del 98, que van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un sentit molt crític i en un to pessi-mista. Van pensar que la perdua de les darreres restes del que havia estat l'imperi espanyol era el revulsiu per a la regenera ció moral, social i cultural del país.

A Catalunya el desastre va tenir consecuencies polítiques a curt termini, com el Tancament de Caixes (vegeu el tema 10), i a mitja termini, que van significar la fi de l'hegemonia electoral deIs partits dinastics. En efecte, sectors prou importants de la burgesia industrial van comen<;ar a prendre consciencia de la incapacitat d'aquests partits per desenvolupar una política renovadora i van orientar el seu suport cap a formacions catalanistes que reivindicaven l'autonomia prometien una política modernitzadora de l'Estat (vegeu el tema 8).

La fi d'una epoca

El desastre del 1898 va significar la fi del sistema de la Restauració tal com l'havia dissenyat Cánovas i el sorgíment d'una nova generació de polítics, inteHectuals, homes de ciencia, activistes socials i empresaris, que van comen<;ar a actuar en el nou regnat d'Alfons XIII. Tanmateix, la política regeneracionista que van intentar aplicar els nous governs després de la crisi del 98 no va aconseguir les profundes reformes anunciades, sinó que es va limitar a deixar que el sistema continué s funcionant amb uns canvis mínims.

La derrota militar va tenir també conseqüencies en l'exercit, que va ser acusat per una part de l'opinió pública de tenir una responsabilitat important en el desastre. Davant d'un antimilitarisme creixent en determinats sectors socials, una part deIs militars es va inclinar cap a postures més autoritaries i intransigents, conven<;uts que la derrota havia estat culpa de la ineficacia i la corrupció deIs polítics. Al si de l'exercit va anar prenent forma un sentiment corporatiu i el convenciment que els militars havien de tenir més presencia i més protagonisme en la vida política del país.

La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931)

Com a conseqüencia de la forta commoció política provocada pel desastre del 1898, el regim de la Restauració va entrar en una nova fase. El nou període es va iniciar poc abans de l' arribada al tron d' Alfons XIII en complir la majoria d' edat el 1902, i es va acabar l' any 1931 amb la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República.

Durant aquest etapa, els partits dinastics van iniciar una etapa de reformisme al mateix temps que una nova generació de polítics i nous moviments socials (republicanisme, obrerisme, nacionalisme) van irrompre amb fors;a en la vida política espanyola. Les creixents tensions socials van provocar un augment deis conflictes (Setmana Tragica, crisi del 1917, pistolerisme ... ) i van palesar la incapacitat del sistema de la Restauració per ampliar les seves bases socials i democratitzar-se des de dins. La fallida del sistema de la Restauració es va consumar I'any 1923, quan el cop d'Estat de Primo de Rivera va posar fi al parlamentarisme i va instal·lar una dictadura militar.

A Catalunya, els partits dinastics van ser desplas;ats del centre de la vida política, que va quedar fonamentalment en mans de catalanistes i republicans. El progrés de la industrialització i l' augment del nombre de treballadors, el nivell de vida deis quals millorava molt lentament, va menar a un període d' intensa agitació social, que culmina en el pistolerisme.

9

D'altra banda, les reivindicacions catalanistes van aconseguir la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, la primera forma d' autogovern catala després del 1714.

EL REFORMISME DINÀSTIC

El desastre del 1898 va mostrar les deficiencies del regim de la Restauració i va donar lIoc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes. Poc després, la majoria d'edat del monarca, Alfons XIII (1902), va marcar el comen yament de la segona etapa de la Restauració.

El fracas del primer govern regeneracionista

El 1899, la reina regent, Maria Cristina, va atorgar la seva confianva per formar govern a un nou líder conservador, Francisco Silvela. El seu govern va impulsar una política reformista, i va donar entrada a algunes figures alienes a la política anterior, com el general Camilo Polavieja i el líder del conservadorisme catala Manuel Duran iBas. Així, es va proposar un projecte de descentralització administrativa i una nova política pressupostaria que augmentava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava impostos nous per fer front als deutes contrets durant la guerra de Cuba.

Les noves carregues fiscals imposades pel ministre Villaverde van originar una forta protesta a Catalunya pel setembre del 1899, quan els comerciants, basicament de Barcelona, es van negar a pagar la contribució trimestral. Va ser la protesta coneguda com a Tancament de Caixes. Un mes més tard, el govern va prendre la determinació d'embargar els morosos, pero l'alcalde de Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert, es va negar a executar els embargaments i presenta la seva dimissió. El moviment va donar lloc a una vaga general de comerciants que es va estendre a Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca. Com a resposta, el govern va empresonar els morosos, va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona durant 17 mesos i va declarar l'Estat de guerra. En desacord amb les mesures repressives, Duran iBas i Polavieja van dimitir deIs carrecs que ocupaven al govern.

Les reformes de Maura i Canalejas

El Tancament de Caixes va iniciar una dinamica que significa el trencament entre les elits econamiques de Catalunya i els partits dinatics mentre el catalanisme va comenvar a consolidar-se com alternativa a la caduca política de la Restauració. També va acabar amb l'esperit de regeneració, que havia durat escassament un any, i el 1901 es va reprendre el torn dinastic.

A la primavera del 1902, quan va complir 16 anys, va pujar al tron el monarca Alfons XIII. Aquest moment va coincidir amb una renovacÍó de lideratge dintre deIs partits dinastics. L'any 1903 va arribar al capdavant del Partit Conservador Antonio Maura, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas al front del Partit Liberal. Aquesta era una nova generació de polítics influida I pel regeneracionisme, que va impulsar els projectes de reforma més importants des de l'interior del sistema, tot i que la por d'acceptar els riscos d'una veritable participació democratica va mantenir el torn dinastic i el falsejament electoral, i va fer impossible la democratització real de la política espanyola.

El 1904, el conservador Antonio Maura es va convertir en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de "revolució des de dalt", que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per impedir que ho fes una revolució popular. Per aixa, va intentar dotar el sistema d'una nova base social, les anomenades "masses neutres", amb l'ajuda de les quals pretenia configurar un Estat fort, capav de governar de manera eficav i d'aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme. En el seu segon govern (1906-1909) va promulgar una nova Llei electoral (1907), que no va aconseguir d'acabar amb la corrupció, pero que va fer més difícil el frau electoral. També va intentar d'atreure cap al regim el catalanisme moderat i es van signar alguns acords amb la Lliga Regionalista per a dotar de més autonomia els ajuntaments i les diputacions (Projecte de reforma de l'administració local).

En el terreny social, el govern Maura va aprovar algunes lleis socials, com la Llei del descans dominical, i crea l'Instituto Nacional de Previsión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures economiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització

10

interior per estimular l'agricultura. Pero la defensa de l'ordre social va comportar una actitud molt intransigent en el manteniment de l'ordre públic, especialment en els esdeveniments de la Setmana Tragica (1909) de Barcelona. La repressió que va seguir la revolta va impulsar una campanya de protesta (Maura,no!) que va fer caure el govern conservador.

L'any 1910, José Canalejas va formar un nou govern liberal. El seu programa intentava apropar-se als sectors populars mitjanc;ant un reformisme social més gran i la limitació del poder de l'Església. El nou executiu va iniciar la reforma del financ;ament de l'Església i va aprofundir en la separació de I'Església i l'Estat. La negativa de la Santa Seu a qualsevol procés de reforma va comportar la promulgació de l'anomenada Llei del "candado" (1910), que limitava l'establiment a Espanya de nous ordes religiosos.

En política social, es va substituir l'impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de les classes benestants. També es va reformar la Llei de lleves (1912), que feia obligatori el servei militar i suprimia la redempció en metaHic, i es van promulgar un seguit de lleis per millorar les condicions laborals, com la normativa sobre el treball de la dona; Finalment, es va iniciar la negociació d'una Llei de Mancomunitats, que possibilitava la unió de les diputacions provincials per fer-se carrec de la gestió d'alguns serveis públics. L'assassinat de Canalejas, l'any 1912, va posar fi al seu projecte reformista.

LES FORCES D'OPOSICIÓ

L'hegemonia electoral deis partits dinastics durant el període de la Restauració es va veure afectada pel creixement de les diferents forces d'oposició que, malgrat la persistencia del frau electoral, van aconseguir augmentar la influencia política i ampliar les bases socials.

Republicanisme i lerrouxisme

El republicanisme va ser la for<;a principal d'oposició i juntament amb els catalanistes van constituir la minoria parlamentaria més nombrosa al comene;ament del segle XX. Ara bé, la fragmentació deIs republicans en diversos grups va afeblir la seva fore;a electoral i, per tal d'unir esfore;os, el 1903 es va crear la Unió Republicana, una coalició de grups encape;alada per Nicolás Salmerón.

A Barcelona, el republicanisme encape;alat per Alejandro Lerroux va tenir molta influencia

11

entre les classes populars, i va aconseguir notables exits electorals a les eleccions de 1903 i 1905. Ellerrouxisme tenia un fort caracter anti catalanista i anticlerical i presentava un discurs demagogic i suposadament revolucionari per atreure's el suport popular.

La Unió Republicana va voler ampliar el seu camp d'acció i es va agrupar en el catalanisme arran de les eleccions del 1907, quan es va integrar en la coalició Solidaritat catalana (Salmerón va sortir elegit per Barcelona). Aquest apropament al catalanisme va ser rebutjat per un sector de la Unió Republicana, encape;alada per Vicent Blasco Ibáñez a Valencia i Alejandro Lerroux a Barcelona. Aquest darrer se 'n va separar i l'any 1908 va fundar el Partit Radical. Cap al 1910, després de la Setmana Tragica, Lerroux va perdre el suport popular dE que havia gaudit, va moderar el seu discurs i es va traslladar a Madrid.

Carlisme i tradicionalisme

La mort de Carles de Borbó (Carles VID l'any 1909 va convertir el seu fill Jaume de Borbó en el nou pretendent a la corona. Les disputes al si del partii iniciades a la darreria del segle XIX amb l'escissió deIs integristes van continUa! i, arran de la Primera Guerra Mundial, un sector del carlisme es va manifestal germanOfil. Llavors, un deIs seus dirigents principals, Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militancia i el 1919 va fundar el Partit Tradicionalista.

Les bases socials del tradicionalisme, com les del carlisme i l'integrisme, e~ concentraven a Navarra, al País Basc i a Catalunya, pero també se'n van desenvolupar grups a Andalusia (Sevilla i Huelva) i a altres regions. L'any 1907 es Vil fundar el Requete, una organització de caracter paramilitar que va prendre el nom deIs soldats navarresos durant la primera guerra carlina i que va actuar Il les ciutats com a fore;a de xoc contra el republicanisme i l'obrerisme. Amb l'arri bada de la República el 1931, carlins, integristes i tradicionalistes van aconseguir reunificar-se en un sol partit que es va anomenar Comunió Tradicionalista.

Les forces obreres: socialisme i anarquisme

En el primer tere; del segle XX, els socialistes i els anarquistes, que eren le~ force s predominants dins l'obrerisme, van coneixer un important creixement dE la seva militancia i de les seves actuacions en defensa d'unes millors condiciom de treball. Els socialistes tenien fore;a a Madrid, Astúries, el País Basc i Andalu sia; els anarquistes eren majoritaris entre la classe obrera catalana, la més nom brosa d'Espanya, i tenien una presencia important a Aragó, Valencia i Andalusia.

El partit i el sindicat socialistes

A les primeres décades del segle XX, el PSOE va incrementar el seu nombre d'afiliats: el 1899 en tenia només uns 3000, el 1915 ja n'eren 15000, i durant la de cada de 1920, 30000. El partit tenia un ideari revolucionari, pero defensava que el socialisme havia d'aprofitar les oportunitats que donava el sistema parlamentari i no defugia les aliances amb els partits burgesos. Ben aviat va participar en les eleccions i el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir una acta de diputat com a membre de la coalició republicanosocialista.

El sindicat socialista, la UGT, va tenir un creixement encara més gran: si el 1914 la UGT tenia uns 120000 afiliats, l'any 1921 n'havia assolit els 240000. La UGT era partidaria de l'acció política per aconseguir reformes socials i laborals i defensava la participació de representants obrers en els or-ganismes estatals. Entre els seus liders va destacar Francisco Largo Caballero, que el 1918 arribaria al carrec de secretari general de la UGT. L'esclat de la Revolució Russa va fer que alguns militants del socialisme es mostressin partidaris de la línia bolxevic i s'escindissin del PSOE. El 1921 els dissidents van fundar el Partit Comunista d'Espanya (PCE), un grup que va tenir poca influencia, tot i que tenia militants molt actius a Biscaia i Astúries. L'anarcosindicalisme

La tendencia anarcosindicalista, que havia tingut un paper destacat en la vaga general de Barcelona de l'any 1902 per la reducció de la jornada laboral i l'augment salarial, va promoure, l'any 1908, la creació de Solidaritat Obrera. La nova organització era una federació d'associacions de

12

treballadors de caire apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionaria que, el 1910, impulsa la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El nou sindicat va néixer amb l'objectiu d'escampar-se arreu d'Espanya i de donar estabilitat i empenta al sindicalisme anarquista.

La CNT es definia com a revolucionaria i presentava una ideologia basada en quatre pressuposits basics: la independencia del proletariat respecte de la burgesia i de les seves institucions (l'Estat); l'apoliticisme del moviment obrer i el consegüent abstencionisme electoral; la necessitat de la unitat sindical deIs treballadors, i la voluntat d'enderrocar el capitalisme per mitja de l'expropiació deIs burgesos. L'acció revolucionaria contra la burgesia i el capital s'hauria de dur a terme per mitja de vagues i boicots fins que s'arribés a una vaga general revolucionaria que acabés amb el capitalisme.

Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, la CNT va passar de 15 000 afiliats el 1915 a 700 000 a la darreria del 1919. També va ser el moment deIs seus grans líders, Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Angel Pestaña i Joan Peiró. En aquest creixement hi va tenir un paper fonamental l'anomenat, Congrés de Sants celebrat el 1918 a Barcelona, en el qual es van crear els sindicats únics d'indústria, amb la voluntat de substituir els antics sindicats d'ofici i de reafirmar l'apoliticisme i la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap interven ció de force s polítiques o de representants de l'Estat. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1917

Entre el 1918 i el 1923, la incapacitat deis governs per reformar en profunditat el sistema polític, la forta conflictivitat social i les tensions polítiques derivades de la guerra del Marroc van fer dur el regim de la Restauració a la seva crisi definitiva.

La fi deL sistema deL torn pacific

Per resoldre la greu crisi de l'any 1917 es va recórrer a la formació d'un govern de concentració amb la participació deIs líders dinastics (conservadors i liberals) i deIs catalanistes de la Lliga Regionalista, que creien que la seva participació al govern de Madrid ajudaria a renovar la política espanyola i facilitaria la consecució de l'autonomia catalana. Pero les diferencies entre els coalitzats van impossibilitar de consensuar un programa de reformes, contenir la inflació i restablir l'ordre social. Llavors, l'any 1918 es va tornar al torn dinastic. De totes maneres, la descomposició deIs partits dinastics que, sense líders clars, es van fragmentar en diverses fraccions, va dificultar l'obtenció de majories parlamentaries que donessin estabilitat als governs i al sistema polític

La greu situació política derivada de una serie de derrotes militars al Marroc (Annual) va for<;ar la creació l'any 1921 d'un nou govern de concentració (l'anomenat Gobierno Nacional), que es va caracteritzar per integrar els líder s de les diferents fraccions dinastiques (Maura, Dato, Romanones, Alba, García Prieto ... ) i un representant de la Lliga (Cambó) i del Partit Reformista. El nou executiu tampoc no va aconseguir l'estabilitat política: entre el 1918 i el 1923, hi va haver deu canvis de govern, i el recurs a mesures d'excepció, com la suspensió de les garanties constitucionals i la clausura del Parlament, va esdevenir una constant.

La campanya per L'autonomia

A Catalunya, esperonats per Alfons XIII, que havia mostrat la seva voluntat de resoldre el tema catala, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar al final de l'any 1918 una campanya en defensa de la l'autonomia. A l'inici del 1919 es va presentar a Madrid un Projecte d'Estatut de Catalunya que proposava la formació d'un govern catala i d'un parlament elegit per sufragi universal.

El projecte va ser mal rebut pels cercles polítics de Madrid, el govern s'hi oposa i el monarca no hi va donar suporto A més, es va desencadenar una intensa campanya en contra, organitzada basicament per les diputacions provincials castellanes i per algunes entitats economiques que consideraven el projecte autonomic com un privilegi que podria obrir el camí cap al trencament d'Espanya.

D'altra banda, la campanya va coincidir amb un moment de fortes tensions socials a Catalunya davant les quals la Lliga va ajornar la reivindicació autonomica en considerar prioritari el restabliment de l'ordre social. Arnés, l'animadversió amb que va ser rebuda la proposta a Madrid va suposar un fort

13

revés per a la Lliga, que va constatar que la col-laboració en els governs de coalició no havia significat, com esperava Cambó, una sensibilitat més gran envers la qüestió catalana.

L'enfortiment del catalanisme d'esquerres

Davant el que anomenaven la claudicació de la Lliga a Madrid, les forces d'esquerres es van proposar una renovació deIs seus principis basada en la necessitat de catalanitzar el republicanisme, després de la peijada anticatalana deixada per Lerroux, i de republicanitzar el catalanisme per tal de posar fi a l'hegemonia de la Lliga. A més, també van voler atreure sectors de l'obrerisme per tal que abandonessin l'apoliticisme propugnat pels anarcosindicalistes i esdevinguessin base electoral del catalanisme d'esquerres.

L'any 1917, Francesc Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republica Catala. L'any 1922 un grup d'intelectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga va abandonar el partit i va crear Acció Catalana. El mateix any, Francesc Macia funda va l'organització Estat Catala, amb postulats independentistes. Al seu torn, el 1923 es va crear una organització socialista estrictament catalana, quan un grup de militants del PSOE encapc;:alats per Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans van formar la Unió Socialista de Catalunya.

La conflictivitat sodal

EIs anys que van seguir la Primera Guerra Mundial van ser de gran conflictivitat a Europa. El triomf de la revolució boIxevic a Rússia va esperonar tots els grups revolucionaris i els va donar esperan-ces. A més, a Espanya, el final del conflicte europeu va propiciar un canvi brusc de les condicions economiques, la producció va baixar, va augmentar l'atur i es van apujar els preus, la qual cosa va provocar la mobilització social i l'augment del sindicallsme.

A Andalusia, la situació de miseria deis pagesos va donar pas a l'anomenat trienni boIxevic (1918-1921). EIs anarquistes, i en menor grau eIs socialistes, van impulsar revoltes pageses motivades tant per la fam de terres com pel deteriorament de les condicions de vida. La declaració de l'Estat de guerra, la iHegalització de les organitzacions obreres i la detenció deis seus líders van aturar la rebel·lió. A Catalu-nya, el conflicte rabassaire iniciat amb la plaga de la fiHoxera, es va accentuar i els pagesos van fundar el sindicat Unió de Rabassaires (1922), que defensava la petita empresa familiar davant els grans pro-pietaris de l'Institut Agrícola Cauµa de Sant Isidre.

El conflcite obrer va afectar un bon nombre de regions industrials, pero va ser a Barcelona on va assolir. dimensions més grans. El 1919 es va declarar una vaga a La Canadenca (-empresa que subministrava electricitat a la major part de la ciutat-). La vaga, que va aconseguir la parali tzació del 70% de la indústria local, va durar un mes i mig i va acabar amb un acord pel qual la patronal acceptava la readmissió deIs acomiadats, augments salarials i la jornada de vuit hores. Pero l'incompliment de la promesa d'alliberar els detinguts va fer reprendre la vaga i la patronal hi va respondre amb el tancament d'empreses i la repressió deIs sindicats.

La fi del conflcite de La Canadenca no va significar la pau social. Ans el contrari, entre el 1919 i el 1923 es va donar un violent enfrontament entre les posicions deIs sindicats i de la patronal. La fe-dereció patronal va fomentar la creació del Sindicat Lliure per tal de restar forva al sindicalisme anarquista i d'enfrontar-s'hi. La tensió social va degenar en violencia oberla quan el Sindicat Lliure, amb el suport de les autoritats i la policia, va llogar pistolers per assassinar els principals dirigents obrers. Al seu torn, grups vinculats a la CNT van respondre amb la realització d'atemptats contra les autoritats, els patrons, els encarregats i les force s de l'ordre. Entre aquests grups hem d'esmentar Los Solidarios, que van actuar a Barcelona i entre els quals hi havia Buenaventura Durruti, Juan García Oliver i Francisco Ascaso.

La Federació Patronal barcelonina exigia mesures de forva, i el general Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va protagonitzar una politica de protecció deIs pistolers de la patronal, va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar en practica la Llei de fugues, segons la qualla policia podia disparar contra els detinguts en cas d'intent de fuga. Tot aixo va originar l'epoca coneguda com el pistoIerisme (1916-1923) durant la qual es van produir més de 800 atemptats en els quals van morir 226 persones, la majoria de les quals eren dirigents sindicals, pero també hi havia empresaris coneguts, encarregats de fabrica i agents de l'autoritá.t. Entre les

14

víctimes s'hi van comptar Salvador Seguí, el "Noi del Sucre" (1923); l'advocat laboralista Francesc Layret (1920), i el president del govern, Eduardo Dato, que va ser assassinat per militants cenetistes el 1921.

El problema del-MarroC: Annual

Al comenÇament de la decada del 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes hostilit" zaven l'exercit espanyol permanentment. El 1921 es van intentar unes quantes operacions per controlar els rebels, i per dirigir l'exercit de la zona es va nomenar el general Silvestre, relacionat amb el rei Alfons XIII i partidari d'atacar les cabiles rifenyes. El general va iniciar una ofensiva cap a l'interior del territori que va acabar, amb un veritable desastre. L'exercit va ser derrotat a Annual, es va perdre tot el territori ocupat i es van produir unes 13 000 baixes, inclosa la del general Silvestre.

El 1923, amb governs inestables i una tensió social greu, l'anunci de la discussió al ParIament del cas d'Annual i la por que es demanessin responsabilitats polítiques que podrien implicar el monarca, va mobilitzar sectors de l'exercit i'de la dreta que, des de feia temps, veien la solució de la crisi en una dictadura militar (vegeu la pregunta clau).

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)

En un context de crisi política i social, el 13 de setembre de 19~ el Cap ita General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, declara I'E tat de guerra i es va dirigir al monarca per exigir que el poder pass, a mans deis militars. Alfons XIII va acceptar un Directori presidit p Primo de Rivera, que va suspendre el regim constitucional.

Les causes del cop militar

Primo de Rivera i els sectors que li van donar suport (milit polítics propers a la monarquia i part de les cIasses dirigents) justificar la seva acció com una solució per posar fi a la crisi polí i a la conflictivitat social que travessava el país. Entre les causes els colpistes van utilitzar per justificar la necessitat de donar tomb a la situació cal destacar: la inestabilitat i el bloqueig en ' es trobava el sistema polític parlamentari, així com el seu desprE gi derivat del continu frau electoral; la por a una revolució social vant de l'auge de la conflictivitat social i el perill del trencam d'Espanya davant l'auge separatista.

Així, el dictador va anunciar per mitja d'un manifest amb pret sions regeneracionistes la ferma voluntat d'acabar amb el caciql me i de posar fi a la corrupció política, la indisciplina social i amenaces a la unitat nacional. Pero tot i aquest missatge populisl renovador, els objectius de Primo de Rivera, com alguns historiad. apunten, no eren posar fi a un regim caduc i rovellat, sinó més av evitar que el regim polític acabé s democratitzant-se. Efectivame l'últim govern de concentració de García Prieto pretenia una ref ma de la Constitució, de la LIei electoral, del sistema de torn de p tits i de les relacions de treball, així com la limitació deIs poders ( rei. A mes, cal no oblidar que en la decisió de Primo de Rivera, a com en el suport de l'exercit i en el rapid vistiplau del rei, també va influir el desig d'evitar que les Corts exigissin responsabilitats 1 desastre d'Annual.

La reorganització de l'Estat

La dictadura de Primo de Rivera va tenir dues fases successiw Fins al 1925 va governar un Directori militar els membres del qu eren militars, pero a partir d'aquell any el govern dictatorial va i cIoure personalitats civils, com José Calvo Sotelo, a Hisenda, Eduardo Aunós, al ministeri de Treball. Aleshores es passa al Dire tori civil, tot i que el pes deIs militars va continuar sent importanl el regim no va deixar mai de ser una dictadura.

Les primeres mesures del Directori militar van mostrar el seu c racter dictatorial: suspensió del regim constitucional, dissolució ( les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibic de les activitats deIs partits polítics i deIs sindicats, etc. Tot aixo , anar acompanyat de la militarització de l'ordre públic i d'una repre sió de l'obrerisme més radical (cenetistes i comunistes).

15

A més, COl que una de les intencions del dictador era eliminar el caciquisme, E -a elaborar un estatut municipal, un altre de provincial i es van disoldre els ajuntaments, que van ser substutuïts per unes juntes in tegrades pels contribuents més importants de cada localitat. Pero la pretesa regeneració va quedar en una gran farsa, perque es van suspendre tots els mecanismes electorals i la renovació política es va limitar al canvi d'uns cacics per uns altres.

Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l'interes de Primo de Rivera, que va as sumir personalment l'Alt Comissionat del Marroc el 1924. L'any següent, en col'laboració amb Fran<;a, es va organitzar el desembarcament d'Alhucernas (1925), que es va saldar amb un gran exit militar. Després d'unes quantes derrotes, Abd el-Krim es va rendir i es va lliurar a les autoritats franceses. A partir del 1927, l'exercit espanyol va donar per acabada l'ocupació efectiva de tot el protectorat.

A partir del 1926, es va iniciar la institucionalització del regim, amb la voluntat de donar-li continultat i permanencia. Indubtablement, el model i la influencia del feixisme italia van ser molt clares. Així, l'any 1927 es va crear una Assemblea Nacional Consultiva, de caracter corporatiu, perque els seus membres no eren elegits per sufragi, sinó per designació entre ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques i corporatives.

Per promoure l'adhesió al nou sistema es va crear un partit únic, que s'anomena Unió Patriótica. Es tractava d'un partit governamental, sense un programa ideologic definit, que tenia la missió de proporcionar suport social a la dictadura i de seguir les directrius del poder. EIs afiliats al nou partit procedien basicament de les files del catolicisme, deIs funcionaris de l'administració i deIs cacics rurals.

La politica economica i social

La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura económica internacional deis "feli<;os" anys vint. En aquest context, el regim va iniciar un programa de foment de l'economia en el terreny industrial i en el de les infraestructures, tot i que amb prou feines es va ocupar del problema agrario La idea rectora va ser la nacionalització d'importants sectors de l'economia i la intervenció estatal. L'Estat hi va assolir un protagonisme notable gracies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plan s hidroelectrics, etc.).

El govern va aprovar el Decret de protecció de la indústria nacional, que preveia la concessió d'ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l'exterior. També es van concedir grans monopolis com el de telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España i l'exclusivitat en la importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia Campsa. En el terreny agrari, es va promoure el regadiu per mitja de la creació de les confederacions hidrografiques, que pretenien l'aprofitament deIs recursos hidraulics de les conques deIs grans rius espanyols.

L'any 1929 es va organitzar una Exposició Internacional a Barcelona amb la finalitat de mostrar els pretesos exits economics de la dictadura i d'atreure la burgesia catalana cap al regim. L'esdeveniment va significar un gran desenvolupament urbanístic de Barcelona i la remodelació de la muntanya de Montjillc i els seus voltants.

En el terreny social, la dictadura va posar en marxa un model de regula ció del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals per mitja de la intervenció de l'Estat, la integració deIs sectors moderats del moviment obrer i la repressió de les organitzacions més radicals. Amb aquesta finalitat es va crear l'Organització Corporativa Nacional, que agrupava patrons i obrers en grans corporacions (sindicalisme vertical) i regulava els conflictes laborals a través deIs comites paritaris, formats per un nombre igual de patrons i d'obrers. La seva missió era la reglamentació deIs salaris i de les condicions de treball, i també la mediació i l'arbitratge en cas de conflicte. El sistema va ser ben vist, encara que no pas en tots els aspectes, per una part del moviment obrer representada per la UGT, que es va poder moure amb una certa llibertat sota el regim. Per contra, els anarcosindicalistes i els comunistes van ser perseguits i obligats a restar en la clandestinitat.

L'actuació anticataLana de La dictadura

Mentre Primo de Rivera exercia com a capita general de Barcelona no havia manifestat hostilitat al catalanisme i fins i tot havia declarat el seu respecte per la llengua, les tradicions i la cultura

16

catalanes. Una bona part de la burgesia catalana, i en bona mesura els dirigents de la Lliga Regionalista, van donar suport inicialment al cop d'Estat com una via per acabar amb la conflictivitat obrera i garantir l'ordre social. El que no imaginaven era el component anticatalanista que rapidament va adoptar la dictadura.

El mateix mes de setembre del 1923 es va publicar un decret per a la repressió del separatisme a partir del qual es va iniciar un procés de desmantellament de les institucions públiques i privades catalanistes. La Mancomunitat va passar a ser dirigida per l'anticatalanista Alfons Sala, fins que l'any 1925 fou dissolta definitivament. També es van clausurar un bon nombre d'institucions catalanistes (ateneus, societats recreatives, associacions corals ... ) i es van prohibir les manifestacions en llengua catalana en un intent de castellanitzar la vida pública del país. L'ús públic de la senyera va quedar prohibit així com la celebració de l'Onze de Setembre i deIs Jocs Florals.

Es va imposar la censura a la premsa diaria i a la publicació de llibres i es va produir una certa depuració del magisteri i de les institucions educatives i cultural s vinculades a la Mancomunitat. La dictadura va mantenir també una dura pugna amb el Col-legi d'Advocats, la junta del qual fou destituida, i amb certs sectors eclesiastics, que es negaren a acceptar la castellanització de tots els seus actes i escrits. La persecució va arribar fins al F.C. Barcelona, quan arran de la xiulada del públic en sonar l'himne espanyol quan s'iniciava un partit d'homenatge a l'Orfeó Catala, es va tancar el camp de futbol per sis mesos.

L'oposició a La dictadura

L'oposició a la dictadura va estar integrada per alguns deIs líders deIs partits dinastics, els republicans, els catalanistes, els comunistes, els anarquistes, determinats sectors de l'exercit i gairebé tots els intel-lectuals. Els antics partits del torn van criticar la durada excessiva del regim i alguns dirigents van participar en conspiracions militars com el complot anomenat "sanjuanada", que va tenir lloc l'any 1926. La dictadura també va exercir un fort control sobre els inteHectuals i el món universitari per mitja de la censura i de la limitació de la llibertat universitaria. El tancament d'algunes universitats va derivar en aldarulls i protestes d'estudiants i va ser l'origen d'un gran sindicat, la Federació Universitaria Espanyola (FUE), de caracter republica. L'enfrontament deIs inteHectuals amb la dictadura va ser protagonitzat per figures com Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibáñez i Menéndez Pidal, que l'any 1924, van signar un manifest de protesta per la repressió que la dictadura exercia contra la llengua i la cultura catalanes. El castig no es va fer esperar: Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez se'n va anar a l'estranger des d'on va promoure una gran campanya contra el rei i el dictador.

El conflicte polític més persistent, peró, es va produir amb el republicanisme i el catalanisme. L'oposició deIs republicans va ser permanent i van organitzar l'anomenada Alianc;a Republicana, que va aconseguir unir les diverses faccions del republicanisme i desenvolupar una amplia campanya propagandística a l'exterior. A Catalunya, les mesures represores contra el catalanisme van provocar un distanciament notable de la societat catalana, fins i tot d'aquells sectors que, com la Lliga Regionalista, havien acollit la dictadura amb certa simpatia. L'oposició del catalanisme d'esquerra i republica encara va ser més decidida. El fet més destacat va ser l'intent d'invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló, protagonitzat per Estat Catala l'any 1926 i dirigit per Francesc Macia, que es trobava exiliat a Fran<;a. Les autoritats franceses van avortar l'intent i detingueren a Maciá, el processament del qual va convertir-se en un judici públic contra la dictadura i va donar gran popularitat al dirigent republica.

Finalment, la forta persecució de la CNT va agreujar l'enfrontament al seu interior entre els qui defensaven posicions més possibilistes i els partidaris de posicions radicals i violentes, que l'any 1927 van crear la Federació Anarquista Iberica (FAI). També el PSOE va canviar la seva posició cap al 1929, quan va rebutjar obertament els intents continuistes del regim i es pronuncia a favor de la República.

La caiguda deL dictador

L'oposició creixent al dictador es va intensificar encara més quan el rei i la seva camarilla es van convencer que la dictadura era un perill per a la permanencia de la monarquia. En aquesta situació, Alfons XIII va optar per retirar la confian<;a al dictador, que va dimitir el 30 de gener del 1930.

El general Berenguer va ser l'encarregat de substituir-lo amb la missió d'organitzar un procés 17

electoral progressiu que permetés el retorn a la normalitat constitucional (dictablanda). L'oposició va comen<;ar a organitzar-se i els republicans, els catalanistes d'esquerra i el PSOE van acordar la signatura del Pacte de Sant Sebastia (agost del 1930), un programa per presentar-se a les eleccions i constituir un comite revolucionari que s'hauria de convertir en el govern provisional de la futura República. Els signants van adquirir el compromís a que el nou regim reconéixeria el dret a l'autonomia de Catalunya, el País Basc i Galicia. Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada i el 1931 va ser substitult per un govern presidit per l'almirall Aznar, que va posar en marxa uns comicis als tres nivells establerts: municipals, provincials i legislatius. El govern va decidir convocar en primer lloc les eleccions municipals, perque les considerava menys perilloses per a la monarquia, i les va fixar per al 12 d'abril del 1931. S'intentava tornar a la normalitat com si res no hagués passat, peró Alfons XIII s'havia compromes excessivament amb la dictadura i les eleccions es van presentar com un plebiscit a favor o en contra de la monarquia.

T ransformacions economiques i socials al primer terç del segle XX

El primer ter<;: del segle XX va estar marcat per la substitució de l' hegemonia economica mundial de la Gran Bretanya per la deis Estat~ Units. A més, aquesta substitució va estar vinculada a una profunda transformació energetica i tecnologica (Segona Revolució Industrial) que es va iniciar amb la imposició de l' electricitat i el petroli com a font d' energia i les formes de producció en cadena com a nou sistema fabril. Aquestes transformacions es van expandir per totes les economies industrialitzades.

A Espanya l' economia d' aquest període es va carateritzar per una tendencia general al creixement economic, i va iniciar una lenta pero important transformació de la seva base economica i social, i es redu"iren les distancies amb les economies més desenvolupades del nostre entorno A Catalunya el ritme de creixement va ser més gran i la seva indústria es va diversificar amb la perdua de l' hegemonia de que el sector textil havia gaudit al segle XIX. Malgrat el creixement del període, l' any 1930 Espanya presentava una notable dualitat: juntament amb zones més industrials i modernes, hi persistien extensos territoris l' economia deis quals es basava en una agricultura poc competitiva i estava dominada per profundes desigualtats.

La transidó demografica

L'inici de la transició demografica a Espanya es va caracteritzar per la davaliada de la taxa de mortalitat, que entre els anys 1877 i 1930 va baixar del 30,5 %0 al 21,3 %0 de resultes de la millora de l'alimentació i de les infraestructures urbanes higienicosanitaries. Efectivament, la reducció del nombre de morts va ser deguda fonamentalment a la menor incidencia de les malalties infeccioses gracies a la millora deIs serveis de neteja i de clavagueram, al control de la potabilitat de l'aigua i a la higiene deIs aliments. La mortalitat infantil també va coneixer un retrocés notable i, consegüentment, l'esperall(;a mitjana de vida en néixer va augmentar de 34,8 anys a 50 entre el 1900 i el 1930.

El descens de la natalitat es va produir més a poc a poc, a partir de la segona de cada del segle XX, i va ser conseqüencia d'uns nivelis més alts d'urbanització i de racionalitat en la planificació familiar. Així, doncs, la natalitat va passar d'una taxa del 33,8 %0 l'any 1900 a situar-se en el 30,3 %0 cap al 1930. Aquesta davallada, pero, va ser irregular i en aquest darrer any més de la mei tat de les províncies espanyoles superaven encara la taxa del 30 %0 anual.

Com a conseqüencia de l'evolució d'aquestes variables, la població espanyola va créixer considerablement: l'any 1900 Espanya comptava amb 18,5 milions d'habitants, i l'any 1930 va arribar als 23,5 milions. No obstant aixo, la modernització de la demografia espanyola va tenir un retard considerable en comparació amb altres palsos europeus i no va arribar a completar-se fins a la segona meitat del segle XX.

Catalunya va aprofundir el procés de transició demografica i va coneixer una davallada molt notable de la mortalitat, que va passar del 23,4%0 el 1905 al 15,5%0 l'any 1930, i un descens més lleuger de la natalitat, que va baixar del 25,5%0 a l'inici del segle al 23%0 el 1930. Al seu torn, l'esperan<;a de vida va passar de 45 anys el 1910 a 53,8 el 1930. EIs habitants de Catalunya van aug-mentar d'I,8 a 2,8 milions, pero aquest creixement no va estar motivat tant pel creixement vegetatiu, que va ser moderat, com per una nova onada migratoria a la segona de cada del segle XX.

Els moviments migratoris 18

Entre els anys 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, que van comportar una redistribució regional de la població. En efecte, un volum important de població es va desplayar cap als sectors moderns de l'economia, i la població activa agraria va passar de cinc a quatre milions en el període abans esmentat. Madrid i Barcelona, els principals centres industrials en expansió, seguides per Bilbao i Sevilla, es van convertir en els pols d'atracció d'emigrants, que procedien sobretot de regions eminentment rurals com Castella, Múrcia, Aragó i les províncies orientals d'Andalusia. L'arribada d'immigrants a Catalunya va ser molt intensa, de manera que la província de Barcelona va ser ell lloc de destinació del 4,2 % de tots els immigrants que va rebre les províncies espanyoles amb saldos positius. Així, l'any 1930, un de cada cinc residents a Catalunya havia nascut fora del territori catala.

L'emigració a ultramar iniciada cap al 1880 (vegeu el tema 5) va assolir un maxim sense precedents, tot i que va baixar posteriorment a causa de la Primera Guerra Mundial. Les causes d'aquest moviment migratori cal cercar-les, d'una banda, en una economia en que l'ocupació creixia menys que la població per la manca de transformacions económiques necessaries durant els decennis inicials del segle, i, d'u- na altra, en el millorament de la navegació, que va escuryar la travessia de l'Atlantic. La majoria deIs emigrants eren homes joves en edat productiva que van salpar amb destinació a l'America Llatina.

La intensificació de la urbanització

Les migracions interiors van comportar la intensificació de la urbanització, que va tenir el seu període de creixement més gran entre l'acabament de la Primera Guerra Mundial i la crisi del 1929, quan una bona part de la població espanyola va tendir a concentrar-se als nudis urbans més grans.

Com a resultat del procés migratori, les ciutats grans com Madrid i Barcelona van incrementar notablement la seva població, fins a superar el milió d'habitants l'any 1930; les ciutats de més de cent mil habitants també van augmentar la seva població, en relació amb l'any 1900, en un 65 %. També segons dades de l'any 1930, altres ciutats van experimentar un augment de població espectacular arran d'haver esdevingut centres industrials o miners importants: Barakaldo i Sestao al País Basc; Mieres i Sama de Langreo a Astúries; Badalona, Sabadell i Terrassa a Catalunya. L'any 1930, només el 37 % deIs habitants de Madrid havia nascut a la capital, a Barcelona el percentatge de població autóctona era del 43,6 % i a Sevilla, del 50 % .En aquesta etapa, Barcelona va experimentar una gran transformació de la seva fisonomia urbana. Les dimensions de la ciutat van augmentar coín a resultat de l'agregació d'alguns municipis del Pla de Barcelona en compliment del Decret d'agregació del 1897 (Gracia, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provenyals, Sant Andreu de Palomar, Sants i Les Corts) i de la construcció de nous habitatges per acollir els immigrants. A més, es va dur a terme una reesh.ucturació interior amb l'obertura de la Via Laietana (1907), la construcció de xarxes de transport urba modernes (tramvies, metro, ferrocarril del Valles), l"ampliació de les comunicacions (port i aeroport) i la remodelació de la munIZ!lya de Monijuic arran de l'Exposició Internacional del 1929.

ENDARRERIMENT AGRARI I CONFLlCTIVITAT PAGESA

A les primeres décades del segle XX, el camp espanyol presentava una situació de contrast entre el dinamisme de I'agricultura de tipus mediterrani (fruites, hortalisses, cítrics, vinya, etc.) i les escasses transformacions de I'agricultura cerealista, que era predominant a zones extenses de la Península.

La crisi agraria

L'agricultura espanyola va iniciar el segle XX havent de fer cara a les conseqüimcies de la crisi agraria que es va estendre per Europa al final del segle XIX. Amb una agricultura orientada sobretot cap al conreu deIs cereaIs, 1'olivera i la vinya, en terres majoritariament de seca, i amb una ramaderia basicament ovina destinada a la producció de llana, Espanya va acusar la crisi cerealista més fortament que altres palsos del seu entorn

La causa immediata de la crisi va ser 1'arribada a Europa de productes procedents de palsos 19

amb una agricultura extensiva més competitiva (Argentina, EUA, Canada, Rússia). El resultat d'aquest model eren uns preus més baixos que els europeus com a conseqüEmcia d'una producció molt elevada i de la reducció del temps i deIs costos del transport gracies als aven<;os en la navegació. La competEmcia del cereal estranger va provocar una baixada deIs preus, amb la consegüent reducció deIs ingressos i la caiguda deIs beneficis. Aquesta situació va originar un seguit de protestes, coordinades per la Liga Agraria, una associació de propietaris cerealístics que va actuar com a grup de pressió per aconseguir un aranzel protector. De la disminució deIs beneficis se'n va derivar la disminució deIs salaris deIs jornalers, i aixo va desfermar un període d'agitacions pageses que es va allargar tot el primer ter<; del segle XX.

La crisi cerealista va anar acompanyada d'una crisi de la viticultura, que va ser molt intensa a Catalunya on el conreu de la vinya havia assolit una gran extensió arran de la plaga de la fiHoxera, que va destruir les vinyes a Fran<;a i va permetre un gran augment de les exportacions de vi catala (vegeu el tema 5). Pero cap al 1879, la fiHoxera va travessar els Pirineus, i el 1910 la plaga s'havia estes per tot Catalunya i havia destrult centenars de milers d'hectarees de vinya. El balan<; va ser la mort de tota la vinya autoctona, la perdua de les collites i un esfondrament economic que va afectar tant els propietaris com els conreadors (rabassaires). Per plantar cara a la crisi, es van replantar totes les vinyes amb un nou cep america portat de California que era immune a la fil·loxera i que podia empeltar-se amb les especies tradicionals del país.

La mort de les vinyes va iniciar un conflicte entre els rabassaires i eIs propietaris que s'allargaria durant tot el primer ten;: del segle XX. Els primers, que havien realitzat grans inversions en el període d'auge vitícola, van defensar la vigencia deIs contractes de rabassa morta. En canvi, els propietaris sostenien que la mort de dos ten;os deIs ceps anul'lava els vells contractes i van exigir-ne 1'establiment de nous contractes de durada molt més curta. La seva pretensió era posar fi a una forma de tinen<;a que limitava els drets deIs pagesos sobre la terra i els convertia en simples arrendataris.

L'evolució agrícola

La crisi agraria es va superar gracies a l'establiment de noves barreres aranzelaries i al creixement de la producció, fortament estimulada per l'augment de la demanda urbana. Els motor s principals de la millora agrícola van ser: - Les noves rompudes i la intensificació deIs conreus gracies a l'augment de fertilitzants artificials, la selecció de llavors, la disminució del guaret, l'increment de la mecanització i la posada en regadiu de noves terres. Tot aixo va permetre la millora de la productivitat en el conjunt del sector primari espanyol, encara que l'any 1930 continuava estant entre les més baixes d'Europa. - La introducció de nous conreus (plantes farratgeres) destinats a millorar la producció ramadera, cosa que va permetre incrementar les existEmcies de carn i de llet destinades a satisfer la demanda urbana. Finalment, hi va haver també una especialització de conreus (olivera, vinya, cítrics) destinats en gran manera a l'exportació.

Com a resultat d'aquest procés, el producte agrari del conjunt d'Espanya va créixer un 55 % entre els anys 1900 i 1931, malgrat que d'una manera desigual segons el tipus de conreus i les zones. La producció de cereals es va consolidar com el conreu principal del camp espanyol, i el valor de la seva producció representava més del 50 % del total del producte agrario Els cereals i les lleguminoses, que eren els conreus dominants a Andalusia, Extremadura i les dues Castelles, constitulen el sector agrícola menys dinamic i el que tenia una productivitat més baixa. Els conreus més productius, orientats en gran manera cap a l'exportació, eren la vinya, l'olivera, els cítrics, els fruiters i les hortalisses. La producció ramadera de carn i de llet també va augmentar conside-rablement gracies a la selecció de les races del bestiar. Els rendiments escassos en sectors com el cerealístic comportaven preus molt alts, i a la darreria de la decada del 1920, el preu de venda del quintar de blat era molt més alt a Espanya que no pas a la Gran Bretanya o als Estats Units. Tot aixo va tenir conseqüencies importants per al desenvolupament economic: la creixent població urbana es va veure obligada a consumir aliments a preus molt més alts que els del mercat internacional. Així, la renda disponible per demanar productes manufacturats va ser menor, cosa que va obstaculitzar en gran manera el creixement industrial.

20

L'agricultura catalana va seguir una evolució semblant a la de l'agricultura espanyola, encara que la productivitat va augmentar una mica més i la reducció de la població agrícola va ser més gran.

Algunes comarques, sobretot de Barcelona i Tarragona, que tenien possibilitats d'ampliar el regadiu ibones condicions per al transport per ferrocarril que els permetin enviar la producció a l'aglomeració barcelonina van desenvolupar formes avan<;ades d'agricultura especialitzada basada en productes carnis, hortalisses, verdures i fruites. En canvi, les comarques amb soIs més pobres i dedicades al cereal, tenien una productivitat més baixa. Així, el pes del producte agrari catala sobre el total espanyol va passar del 8,6 % l'any 1900 al ·9,7% el 1930. La producció de cereals va augmentar, sobretot l'arros del Delta de l'Ebre, pero l'increment més gran de producció va tenir lloc en el sector ramader per abastir de carn i llet la creixent demanda urbana. Per contra, la viticultura va passar per una depressió llarga i profunda i la producció va disminuir gairebé un ten;. A part del vi, l'oli, que es conreava a Tarragona i les comarques meridionals de Lleida, les fruites seques (ametlles i avellanes), les patates primerenques i els cítrics van ser els productes destinats en un volum més gran a l'exportació.

Els problemes del camp espanyol

La situació del camp espanyol al primer ter¡; del segle XX continuava marcada per l'enorme desigualtat en l'estructura de la propietat de la terra. L'existencia d'extenses zones de latifundi i també de zones de marcat predomini del minifundi repercutia de manera notable en baixos rendiments i dificultava la implantació de tecniques i metodes de conreu nous.

D'una banda, a les zones latifundistes d'Extremadura i Andalusia la immensa majoria de la població posseia unes condicions de vida proximes a les de subsistencia. Aquesta situació va provocar una conflictivitat social darrere la qual hi havia l'exigencia d'una reforma agraria que permetés l'accés deIs pagesos a la propietat de la terra i posés en conreu efectiu moltes terres insuficientment treballades com a conseqüencia de l'absentisme deIs seus propietaris. De l'altra, l'existencia de minifundis a Galícia combinada amb la mala qualitat de la terra a la Submeseta Nord només va permetre augmentar la productivitat en termes suficients per garantir la subsistencia, pero va impedir generar beneficis i modernitzar les explotacions. Tot aixo va empenyer molts petits pagesos a emigrar.

EIs diferents governs espanyols de l'epoca van ser conscients de l'endarreriment del camp espanyol i deIs conflictes socials que es derivaven de la distribució desigual de la propietat. Per millorar la producció es va fomentar l'augment del regadiu i l'any 1902 es va aprovar un pla d'obres públiques que estimulava la implantació de regadius a zones tradicionalment de seca. El pla es va engrandir amb la creació de les confederacions hidrografiques durant la Dictadura de Primo de Rivera i el Pla d'obres hidrauliques endegat per la Segona República l'any 1933.

Pero el problema principal era la gran quantitat de pagesos sense terra. Una llei del 1907 va permetre la colonització de milers d'hectarees que van ser atorgades a petits propietaris (colons) i, l'any 1917, una altra llei va facilitar el repartiment d'algunes terers entre els pagesos. Totes aquestes mesures es van mostrar totalment insuficients, pero la pressió deIs grans propietaris agrícoles va impedir qualsevol intent de dur a terme una reforma agraria, que no es va poder iniciar fins al 1932, en temps de la Segona República.

L'EVOLUCIÓ DE L'ECONOMIA

El creixement de ,'economia espanyola durant el primer tery del segle XX va comportar un augment de les relacions amb "exterior ¡una major vinculació amb els circuits del comer y internacional. D'aquesta manera, Espanya es va fer més permeable a les diferents conjuntures de ,'economia internacional. La recuperadó economica després del 98

El segle xx es va iniciar amb les conseqüi'mcies del desastre del 1898 que va posar fi a l'imperi espanyol. La independencia de les últimes colonies presagiava un desastre economic, pero els seus efectes van ser menors del que s'esperava, malgrat la perdua deIs mercats colonials i la devaluació de la pesseta com a conseqüencia de l'endeutament de la guerra.

La desaparició deIs mercats colonials va perjudicar les exportacions del textil catala, les 21

farines castellanes, la petita maquinaria i altres productes, alhora que va encarir els béns importats de les antigues colonies. Pero la crisi es va superar rapidament, i les estadístiques de l'epoca mostren que els primer s anys del nou segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i la repatriació de molts capitals, que van estimular la creació de nous bancs i empreses. A mitja i a llarg termini, la crisi va ser favorable per a l'economia espanyola, perque va obligar a una certa renovació de l'estructura productiva, va estimular el creixement de la producció industrial i va accelerar el canvi energetic (electricitat).

La conjuntura de la Primera Guerra Mundial

La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial (1914- 1918) va permetre una important expansió economica, ja que el conflicte va reduir la capacitat productiva deIs palsos beHigerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris. L'increment de la demanda exterior va estimular el creixement de la producció, que va beneficiar especialment la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries textils (vestits imantes) i metal'lúrgiques catalanes, que van aconseguir grans beneficis. Per primera vegada en molt de temps, i de resultes de les exportacions, la balan(,fa de pagaments espanyola va donar un saldo positiu. No obstant aixo, el creixement de la demanda va comportar un increment deIs preus, que va desfermar un procés inflacionari sense precedents (el preu del blat va augmentar d'un 72 % aquests anys).

La conjuntura de la guerra mundial va oferir gran s oportunitats de bons negocis i d'enriquiment facil, pero aquest va tenir un component fortament especulatiu, porque l'augment deIs beneficis es va malbaratar en bona part en l'importació de productes de luxe superflus i no en el millorament deIs sistemes productius. En contrast, les classes populars van coneixer un empitjorament del nivell de vida, perque la inflació no va anar acompanyada d'un augment equiva-lent deIs salaris. Es calcula que el cost de la vida va pujar entre un 15 % i un 20 %, fet que va provocar una onada de vagues i reivindicacions obreres.

La fi de la guerra i per tant, la caiguda de la demanda deIs palsos beHigerants va acabar amb l'euforia economica i desencadena una forta crisi (1920-1923). El mercat intern no va ser capac; de substituir les exportacions i moltes empreses van haver de tancar. Les classes treballadores, que ja havien sofert les conseqüencies de la inflació durant el conflicte MI·lic, van haver de fer cara a l'augment de la desocupació. Tanmateix, no tots els sectors economics se'n van veure afectats per igual: els més modernitzats, com el siderúrgic i el químic, van suportar més bé la crisi que no pas el textil o l'agrícola.

Els efectes de la crisi del 1929

L'any 1929 es va iniciar una depressió economica mundial com a conseqüencia del crac de la Borsa de Nova York per l'enfonsament del valor de les accions. La crisi internacional va tenir repercussions a Espanya, malgrat que la incidencia va ser menor que a d'altres palsos occidental s industrialitzats, a causa fonamentalment del poc pes que el comerc; exterior tenia en l'economia espanyola (vegeu el tema 11).

La influencia de la Gran Depressió es va deixar sentir, sobretot, en els sectors economics més dinamics, que orientaven bona part de la seva producció al comerc; exterior, entre els quals destacaren els productes agrícoles d'exportació (vi, cítrics, oli d'oliva) i els minerals. La caiguda de la demanda va comportar el retrocés de les exportacions espanyoles, sobretot a partir de l'any 1933, en el cas deIs cítries. Tanmateix, aquest descens va ser menor que el d'altres palsos exportadors de materies primeres i de productes agraris.

La crisi internacional va repercutir de manera relativa a Espanya gracies, en primer lloc, a la depreciació de la pesseta, que, en reduir-se els preus deIs productes espanyols en moneda estrangera, va millorar la competitivitat de les exportacions; i, en segon lloc, degut a la limitada importancia del comer<; exterior com a conseqüencia del proteccionisme aranzelari.

ELS CANVIS S0CIALS

22

De resultes de les transformacions economiques, la societat espanyola va iniciar el camí de la modernització i de la implantació d'una societat de masses. Les noves classes protagonistes de la industrialització, la burgesia i el proletariat, es van consolidar, al hora que la pagesia es redu"ia i que els pes social de les noves classes mitjanes urbanes augmentava.

EL món ruraL

En el conjunt d'Espanya, la lentitud del procés industrialitzador va comportar que el món rural mantingués una presencia important en la vida económica i social del primer tere; del segle XX. A Catalunya, a conseqüencia d'una superior industrialització i del creixement urba, el pes de la pagesia era menor com ho palesa la disminució de la població activa agraria, que al 1930 s'havia redult al 27,2 %.

ELs grans propietaris ruraLs

Malgrat la modernització de l'economia, la societat considerava el patrimoni rústic com una font de riquesa i un senyal de prestigi social. Entre els grans propietaris agraris, hi podem distingir dos grups: la vella oligarquia i la nova burgesia agraria. La primera no va desapareixer amb el procés industrialitzador, sinó que, en molts casos, va augmentar el seu patrimoni amb la compra de noves terres. La segona, propietaria de les grans empreses i deIs grans negocis del país, va adquirir també importants patrimonis rurals amb la intenéió de diversificar les seves inversions i les seves rendes.

A la Manxa, Andalusia i Extremadura, l'oligarquia agraria controlava grans extensions de terra i acostumava a tenir una actitud absentista, ja que solia viure a les ciutats i només es preocupava del cobrament de les rendes agraries. A Castella i Lleó hi predominaven les propietats petites i mitjanes, igual com a l'Aragó, Catalunya i el País Valencia. En general, els propietaris agraris van gaudir d'una gran influencia i entre aquest col-lectiu era on es reclutava bona part del personal polític (diputats a Corts, senadors, alcaldes ... ) i del personal de l'administració pública (governadors civils ... ).

Els pagesos

La pagesia espanyola havia sofert una disminució considerable, pero encara representava un percentatge superior al de les societats europees més industrialitzades. Dintre d'aquest grup social hi havia diferencies notables segons la seva relació amb la tinene;a de la terra: uns eren propíetaris (mitjans i petits), uns altres eren arrendataris en condicions molt diverses i, finalment, hi havia una gran massa de jornalers, alguns deIs quals eren simplement temporers.

La situació deIs pagesos depenia de les formes de propietat existents en les diferents regions d'Espanya. A Galícia eren freqüents els Subarrendaments de les propietats (foros i subforos), cosa que dificul~a\-a encara més la rendibilitat del minifundio A Extremadura i Andalusia, el predomini dellatifundisme comportava la presencia massiva de jornalers en condicions laborals molt precaries. A Catalunya, el pagesos gaudien d'una propietat mitjana o d'uns contractes d'arrendament estables, la qual cosa va afavorir la millora agrícola. Un fenomen característic d'aquest període va ser la creació de cooperatives agraries per tal de promoure. un associacionisme pages que facilités l'emmagatzemament en cellers cooperatius sobretot del vi i de l'oli, així com la comercialització als mercats urbans o a l'estranger.

La sodetat urbana

L'exode rural i el creixement de les ciutats van fer augmentar el pes i la influencia social de les classes urbanes (burgesia, classes mitjanes i proletariat), que amb els seus nous habits i valors socials van significar la irrupció de l'anomenada societat de masses. A les grans urbs, l'estratificació social era percebuda en la segregació per barris, en les diferents associacions lúdiques i culturals i també en les practiques d'oci.

A Espanya, la burgesia industrial era, com hem vist, relativament escassa i estava integrada basicament pels industrial s textils catalans i els siderúrgics bascoso El desenvolupament industrial

23

del primer terc; del segle XX va fer créixer la importancia d'aquest grup i va consolidar també una burgesia financera que va augmentar el seu pes amb els nous negocis. Aquests grups socials vinculats a la indústria i a les finances es van integrar a les classes altes. Així, molts burgesos enriquits amb els fabulosos negocis fets arran de la .Gran Guerra es van anar fusionant progressivament amb la vella aristocracia de sang:

El desenvolupament comercial, financer i administratiu va comportar el sorgiment de les classes mitjanes, compostes per funcionaris, pels anomenats obrers "de coll blanc", que treballaven als comerc;os, a l'administració i a la banca, i pels que exercien professions liberals (metges, advocats, professors ... ). Es tractava d'un grup heterogeni, fragmentat i amb grans diferencies segons les regions. A Catalunya, el pes de les classes mitjans va anar augmentant al llarg de les primeres decades del segle XX, pero en el conjunt d'Espanya va estar sempre per sota del que tenia en les societats occidentals, on aquest sector social constitula l'element principal de la societat in-dustrial moderna.

EIs obrers industrials formaven el gruix de les capes populars urbanes. El seu nombre havia augmentat considerablement com a conseqüencia del desenvolupament industrial i de l'exode rural de les primeres decades del segle XX. El seu tret més característic va ser l'alta concentració a zones determinades com Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid. Catalunya va esdevenir durant tot el periode la concentració obrera més gran d'Espanya: si el nombre d'obrers l'any 1900 era de 240000, el 1930 arriba a 580000, la qual cosa significa un augment del 100 %. Les seves condicions de vida eren millors que les deIs jornalers agrícoles, pero havien de suportar llargues jornades laborals, sous insuficients, habitatges insalubres en barris mancats de les infraestructures basiques. Per tant, les conjuntures de crisi economica, amb l'augment deIs preus i de l'atur, empitjoraven la situació i provocaven protestes obreres i l'augment de la conflictivitat social.

Noves formes de sociabilitat i cuLtura urbanes

El desenvolupament de les ciutats i la configuració d'una societat de mas ses van comportar la imposició de nous valors socials i de noves formes de sociabilitat i d'oci, així com l'extensió de la cultura entre capes socials més amplies. Van contribuir a la creació i difusió d'aquestes noves formes de vida urbana l'extensió deIs nous transports (ferrocarril, metro, tramvia) i el creixement deIs mitjans de comunicació de mas ses (premsa, radio ... ). El primer metro d'Espanya es va construir a Madrid l'any 1919 i va ser seguit pel de Barcelona, que es va inaugurar el 1924. Al novembre d'aquest mateix any, va comen<;ar a emetre Radio Barcelona, la primera enissora radiofonica d'Espanya.

Una de les transformacions més rellevants de l'inici del segle XX va ser el millorament de la qualificació educativa deIs espanyols. L'any 1877, només un ter<; de la població estava alfabetitzada, l'any 1900 aquest sector va augmentar al 45 % i l'any 1930 la proporció superava el 70 %. Tan important com el progrés de l'alfabetització va ser el millorament del sistema educatiu. A l'augment deIs recursos i de l'alumnat en l'educació reglada, s'hi va afegir la proliferació de centres especialitzats i vinculats amb les necessitats de formació deIs sectors professionals. En educació superior, l'aven<; va ser també destacable, tot i que redui't a les anomenades minories selectes.

L'augment de l'alfabetització va provocar més demanda d'oci cultural. Les dades apunten a un moderat desenvolupament de l'hitbit de la lectura, que es va fer evident en l'augment del nombre de llibres editats a Espanya i en l'aparició de coHeccions de novel·la breu adre<;ades a un públic popular. El millorament deIs mitjans tecnics (rotatives, linotípies ... ) va afavorir l'expansió de la premsa escrita, que es va evidenciar en l'increment de la tirada del nombre d'exemplars. Va sorgir, doncs, una premsa de masses, que es va convertir en un instrument cabdal en la relació entre els ciutadans i el poder. Així, a través de la premsa es creaven estats d'opinió, es difonien arguments crítics i s'afavoria la forma ció progressiva d'una opinió pública independent, que v~ passar a ser cada vegada més influent.

Entre les noves formes d'oci i de sociabilitat es va donar difusió a un nou associacionisme, de caire cívico Les noves associacions eren centres d'oci, d'esbarjo i de vida social, pero també es van convertir en una plataforma per a la difusió de les noves idees i en importants centres de reunió i de debato D'aquesta manera, a les ciutats van proliferar els casinos i els cercles entre les classes més benestants, i els ateneus entre els grups socials populars. Es calcula que entre els anys 1923 i 1930 es van crear a Catalunya més de 1880 associacions noves.

24

Aquest període també va coneixer el costum de dedicar hores d'oci a les activitats a l'aire lliure i es va estendre la practica de l'excursionisme i de l'esport entre capes amplie s de la població. Així van néixer nombrosos centres excursionistes, unes societats que van fomentar el muntanyisme i que van ajudar a coneixer i difondre les terres del país. Quant a l'esport, l'hípica, el tennis, la ca<;a i la nautica eren practicats per les minories socials més distingides; mentre que la natació, la boxa i el ciclisme van ser més populars. La passió per l'esport espectacle es va consolidar al comen<;ament delsegle XX amb la fundació deIs principals clubs de futbol espanyols.

6. El moviment obrer Les condicions laborals i economiques dels treballadors en el nou marc industrial i la manca de

qualsevol tipus de protecció social, comportaren l' aparició del moviment obrero Les seves primeres reivindicacions, sense intencions polítiques ni de canvis en l' estructura social, es van centrar en el dret d' associació i en el manteniment del sOU. A partir de la de cada de 1870, es van comen<;:ar a elaborar formulacions ideologiques i polítiques més precises sobre la necessitat de canviar el sistema economic i la societat.

6.1. Les condicions de vida

Les condicions laborals de la classe obrera industrial van evolucionar al llarg del segle XIX, pero sempre van ser extraordinariament dures, tot i que els sous, en línies generals, es van mantenir estables. Tanmateix, eren salaris baixos per mantenir un nivell de vida mínimament digne. Per aixo, qualsevol augment dels preus provocava a aquest sector greus problemes de subsistencia i, com a conseqüencia, revoltes urbanes.

Les jornades laborals podien arribar a les quinze hores diaries, tant per a les persones adultes com per als nens i les nenes des dels 7 anys.

Les condicions de treball eren molt precaries: soroll, temperatures extremes a l'hivern i a l' estiu, ambients tancats i sense ventilació, mala alimentació, falta de descans i accidents laborals freqüents provocats per les maquines. A tot plegat s'hi afegia l' acomiadament lliure, la rebaixa dels salaris en epoques de crisi, les miserables condicions de vida familiars, l' analfabetisme i la inexistencia de cap mena de protecció social. La salut dels treballadors i de les treballadores era tan precaria que a mitjan segle XIX la seva esperan<;:a de vida era gairebé la meitat (30 anys) que la d'una persona de la burgesia (50 anys).

Un deIs aspectes més impressionants de la condició obrera durant els primers temps de la industrialització va ser I'explotació de la ma d'obra infantil. Aquesta pintura realista de Gabriel Plan ella (1780-1850), que representa una nena teixidora, ha esdevingut un emblema d'aquest fenomen social a la Catalunya del segle XIX.

6.2. Els inicis del moviment obrer (1840-1868)

La situació de precarietat a que estaven sotmesos els treballadors va fer que, des de la de cada de 1830, procuressin pal.liar-Ia amb la creació d'associacions d' ajuda mútua que els protegissin en cas de malaltia o de perdua de la feina.

Les primeres associacions obreres es van impulsar a Barcelona, Malaga i Alcoi. Pero els treballadors van veure com gairebé sempre se'ls negava el dret d' associació, tret d' algunes etapes dels períodes en que van governar els progressistes (1840-1843 i 1854-1856). Per aixo, aquest dret va ser una de les primeres i permanents reivindicacions de l'incipient moviment obrero

A Catalunya, l'any 1840, els treballadors van constituir l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, la primera societat obrera catalana. En els seus estatuts, aquesta associació ja preveia la vaga com a mesura de for<;:a per lluitar contra les rebaixes deis sous o els acomiadaments.

Pero el reconeixement oficial de les associacions obreres va durar poc, ja que el 1842 van ser prohibides, tot i que van continuar existint clan destinament. El moviment obrer sempre va patir entrebancs, tant durant el govern deis moderats com deis conservadors.

Efectivament, malgrat la prohibició, entre el 1842 i el 1855 els obrers van aconseguir crear una organització d'associacions d'ajuda mútua, dirigida a partir del 1855 per la Junta Central de Directors

25

de la Classe Obrera. Lexistencia d'aquesta organització explica l'exit de la primera vaga general de la historia

d'Espanya, que va tenir lloc a Catalunya entre els dies 2 i 10 de juliol de 1855. EIs obrers reivindicaven la llibertat d'associació, un horari laboral estable, la creació d'una junta mixta d'amos i obrers per discutir els conflictes laborals i la limitació de l' acomiadament lliure. Les autoritats, alarmades per la for<;:a del moviment obrer catala, van voler escap<;:ar-Io i van prohibir les societats obreres. El 6 de juny, un mes abans de la vaga general, havien afusellat el primer líder obrer barceloní, Josep Barceló, després d'un judici pie d'irregularitats.

En aquest període, el moviment obrer espanyol va rebre la influencia del socialisme utopic* de l'ideoleg frances Étienne Cabet, defensat a la seva obra Viatge a Icaria (1839). Un dels difusors del pensament de Cabet va ser l'inventor i polític NarcÍs Monturiol.

D' aquesta epoca daten també algunes iniciatives obreres culturals, com ara les escoles nocturnes per a adults o els Cors de Clavé, societat de corals fundada el 1850 per Josep Anselm Clavé amb la intenció d'apartar el proletariat de l' ambient sordid de les tavernes durant el seu ll~ure.

6.3. La divisió del moviment obrer en el Sexenni Revolucionari (1868-1874)

El 1864 s'havia creat a Londres la primera Associació Internacional de Treballadors (AIT), impulsada per obrers francesos i anglesos. Aquesta associació pretenia aconseguir l' emancipació economica i social de la classe obrera i arribar a superar la societat classista liberal, a través de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i la creació d'una societat igualitaria.

Lany 1871 es va produir en el si de I'AIT un enfrontament, personalitzat en Karl Marx i Mikhail Bakunin, que va tenir l' origen en les divergencies sobre els procediments que s'havien de seguir per assolir els objectius que es plantejava I'Associació.

Marx defensava que la classe obrera s'havia d' organitzar en un partit propi per conquerir el poder de l'Estat, a partir del qual, mitjan<;:ant la dictadura del proletariat, es podria construir una societat igualitaria.

Per la seva banda, Bakunin rebutjava tota participació política i preconitzava la destrucció directa de l'Estat, de tota propietat i de tota forma d' autoritat, fos religiosa, política o familiar, alhora que postulava l' organització de la societat mitjan<;:ant la federació de comunes lliures.

Aquesta divergencia va provocar l' escissió de I'AIT, que es va dividir en dues faccions: la socialista o marxista, i l' anarquista o bakuninista.

A Espanya, la Revolució de 1868 va comportar la restauració de les llibertats d' expressió i d' associació. Ben aviat els obrers catalans, que en general estaven vinculats al Partit Republica Democratic Federal, van restaurar la Direcció General de les Societats Obreres, organisme de coordinació creat per diverses societats obreres, i van fundar el sindicat Tres Classes del Vapor*, que durant anys fou el més important de Catalunya.

El moviment obrer espanyol va dirigir rapidament la seva atenció cap a l'AIT, i va rebre la influencia dels dos sectors enfrontats. El 1868 Giuseppe Fanelli, estret col·laborador de Bakunin, visita Espanya i funda els primers nuclis espanyols de I'AIT a Madrid i a Barcelona. Dos anys més tard, tingué lloc a Barcelona el 1 Congrés Obrer Espanyol, on 74 dels 90 delegats eren catalans. En aquest congrés es van imposar les tesis bakuninistes i es va crear la Federació Regional Espanyola de I'AIT.

Quan l'any 1871 l'AIT es va escindir, a Espanya el congrés de Cordova es va adherir als plantejaments bakuninistes, mentre que a Madrid es formava una secció d'inspiració marxista dirigida per Paul Lafargue, gendre de Marx. Des d'aleshores, el moviment obrer espanyol queda dividit en dos bandols: el socialista, seguidor de les doctrines de Marx, predominant a Madrid, a Bilbao, a Santander i a Astúries, i l'anarquista, partidari de les tesis de Bakunin, majoritari a Catalunya, al País Valencia, a Andal usia i a l' Aragó.

El cop d'Estat del general Pavía, el 1874, va suposar la il.legalització de totes les associacions obreres i el seu pas a la clandestinitat .

5. L'evolució del moviment obrer 26

De l' experiencia del Sexenni Revolucionari, la classe obrera i camperola en va sortir amb un alt grau d' escepticisme respecte de les formes de poder i d' organització política, a causa de la frustració de les esperances dipositades en els partits d' esquerra i en eIs republicans. A més, pel que fa a les seves organitzacions, es va dividir entre els corrents marxista i anarquista.

Linici de la Restauració (1875) va coincidir amb els darrers actes de la Primera Internacional, abans de dissoldre's (1' any 1876, a Filadelfia, la branca marxista, i el 1881, a Londres, la branca anarquista). Durant els primers set anys de la Restauració, amb Cánovas com a cap del govern, les organitzacions obreres van haver d' actuar en la clandestinitat.

A més, el període de la Restauració, malgrat algunes iniciatives estatals, com ara la Comissió de Reformes Socials, creada l' any 1883 per i~pulsar informes i propostes legislatives sobre problemes socials, es va caracteritzar per la despreocupació general i per un cert grau d'intransigencia pel que fa a les qüestions socials. Aquesta despreocupació es constata en la descuran<;:a que hi havia en relació amb la instrucció pública en una societat en que, l'any 1877, el 71,5 % deis espanyols eren analfabets, índex que arribava al 81,16 % entre les dones. LEsglésia, reconciliada per fi amb el regim liberal, va aprofitar l' ocasió per fundar moltes escoles, pero gairebé totes eren adre<;:ades a les classes mitjana i alta.

Els intel.lectuals van ser extremament crítics amb la situació social, economica i cultural d'Espanya. Així ho demostren la creació de la Institución Libre de Enseñanza* i la publicació de les obres de denúncia de Joaquín Costa, com ara Colectivismo agrario en España (1898) i Oligarquía y caciquismo (1901).

La intransigencia social es pot detectar en les condicions de vida de la dasse obrera. Masses sovint illetrades, que treballaven tretze o catorze hores diaries, fins i tot el diumenge. A més, les dones i eIs infants, que treballaven a les fabriques fent la mateixa feina que eIs homes, cobraven sous inferiors a aquests.

5.1. El moviment obrer d'inspiració marxista

En dissoldre's la Primera Internacional, Marx havia aconsellat la fundació de partits marxistes nacionals que actuessin amb independencia a cada país. Seguint aquesta consigna, el 2 de maig de 1879 es funda clandestinament a Espanya el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), presidit per un tipograf: Pablo Iglesias.

Lany 1881, aprofitant la nova llei d' associacions deI govern liberal de Sagasta, eIs seus impulsors van inscriure el partit oficialment. Ben aviat va convocar una vaga de tipografs a Madrid, que, tot i tenir poca incidencia, va deixar sense diaris la capital d'Espanya. Com a conseqüencia d' aquesta vaga, Pablo Iglesias va ser detingut, i molts tipografs, acomiadats. Com que no trobaven feina, van haver de despla<;:ar-se a altres llocs d'Espanya, on van continuar la tasca de difusió de les seves idees.

El 1888, coincidint amb l'Exposició Universal de Barcelona, el PSOE hi ceIebra el seu primer congrés, pocs dies després de la fundació de la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat vinculat a aquest partir.

A la de cada de 1890, el socialisme espanyol va incorporar dues noves idees: la creació de les anomenades cases del poble, centres de reunió amb finalitats doctrinals, culturals i formatives, i la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores, d' acord amb la consigna de la Segona Internacional* (juliol de 1889). Aquesta reivindicació s'havia de manifestar en les concentracions convocades l' 1 de maig de cada any amb motiu de la celebració de la festa internacional deI treball, que a Espanya van tenir lloc per primera vegada l' any 1890, amb una participació important a Madrid i a Barcelona.

Amb tot, malgrat que Sagasta havia possibilitat eI dret de vot als obrers amb l' establiment deI sufragi universal masculí, es va haver d' esperar fins a l'any 1910 perque eI Congrés dels Diputats tingués un diputat socialista, Pablo Iglesias.

27

El moviment anarquista

Les idees anarquistes van tenir, al contrari de les socialistes, un exit notaentre el moviment obrer de Catalunya i la població camperola espala, sobretot a Andalusia. Aquestes idees se centraven en dos principis cs: la llibertat absoluta sense jerarquies de cap mena i la bondat de ocietat lliure com a obra de la naturalesa. Eren idees directes i senzique van despertar un gran entusiasme.

El fet que el moviment anarquista no tingués fitxers ni organització burocratica no ens permet saber amb certesa el nombre d' afiliats. Amb tot, pels indicis de que disposem, els seus seguidors devien ser nombrosos. Així, per exemple, la Revista Social, que es comen<;:a a publicar a la de cada de 1870 per difondre les idees anarquistes, tirava 20000 exemplars, xifra molt important ates l' alt grau d' analfabetisme. Lapostol de l' anarquisme a Espanya va ser un altre tipograf: Anselmo Lorenzo.

La manca d' organització dels anarquistes va ser el seu taló d'Aquil.lesTant al congrés de Sevilla (1882) com al de Valencia (1888), les diferencies sobre la manera d'

actuar van deixar el moviment gairebé dissolt. La desaparició de l' organització i la influencia de les noves idees de propaganda pel fet o d'acció directa dels anarquistes europeus (Bakunin, Kropotkin, Malatesta) van dur alguns sectors anarquistes al terrorisme.

A la decada de 1890, a Barcelona, el moviment anarquista era dominat per la tendencia anarcocomunista, que no creia en les virtuts de les accions de masses, sinó en l' acció directa i espectacular, per avan<;:ar en la lluita per l' emancipació de la classe treballadora. El resultat van ser nombrosos atemptats terroristes.

El 24 de setembre de 1893, un anarquista va atemptar contra el capita general de Catalunya, Martínez Campos, que resulta ferit. Lautor de l' atemptat, Paulí Pallas, va ser detingut i afusellat. Com a resposta a aquesta execució, el 7 de novembre un home del qual no es coneixia la militancia anarquista, Santiago Salvador, va llan<;:ar dues bombes al Liceu amb el resultat de 20 morts i nombrosos ferits. Aquesta vegada la repressió no es reduí a la detenció i l' execució de l' autor de l' atemptat, sinó que es van detenir 415 obrers, sis dels quals van ser afusellats.

Un altre atemptat que es produí a Barcelona fou el del carrer dels Canvis Nous. En aquest cas, fou un anarquista frances, que mai no va ser detingut, qui va llan<;:ar una bomba al pas de la processó del Corpus amb el resultat de 12 morts i 44 ferits. La policia va detenir més de 400 obrers, i es van suspendre revistes anarquistes com ara La Tramontana, els redactors de la qual també van ser detinguts. Finalment, van ser processats vuitanta-set dels detinguts, que, tancats al castell de Montju"ic, van ser jutjats militarment amb el resultat de cinc penes de mort i seixanta-vuit condemnes a diverses penes de presó. El procés de Montjulc, com va ser conegut l' episodi, fou objecte de repulsa popular i internacional.

Com a conseqüencia d' aquests fets, la legislació espanyola s' endurí contra l' anarquisme, i el 1896 es van arribar a crear cossos especials de policia, sota comandament militar, per actuar contra l' anarquisme a Barcelona i a Madrid.

El 1897 es va produir un fet sagnant relacionat amb el procés de Montju"ic: l'assassinat de Cánovas del Castillo per l' anarquista italia Michele Angiolillo, que actua per venjar els anarquistes jutjats. A partir d' aquesta data, l' activitat terrorista del moviment obrer comen<;:a a dismInUIr.

4. L' evolució del moviment obrer

Les característiques del dinamisme demografic i del desenvolupament industrial del principi del segle XX permeten explicar, com hem vist, la concentració de la indústria i del moviment obrer espanyols en quatre arees principals: Madrid (construcció i transports), el País Basc (indústria pesant), Astúries (mineria) i Barcelona (textil, electricitat i metal.lúrgia).

Fou en aquestes quatre arees, i també al camp andalús, on el clima d' agitació i conflictivitat social durant el període 1898-1931 va ser més visible.

A continuació presentem les condicions de vida de la classe obrera, nucli inicial dels conflictes; 28

les ideologies i els sindicats que van organitzar i mobilitzar el moviment obrer, i algunes de les tensions més importants del període, com ara la vaga general de 1917 i l' etapa del pistolerisme (1919-1923).

4.1. Les condicions de vida

A l'inici del segle XX, les famílies obreres vivien en condicions gairebé d' estricta subsistencia. S' allotjaven en habitatges petits que, a més a més, solien compartir amb altres famílies. Per exemple, es calcula que a BarceIona hi havia una mitjana de quatre famílies obreres per allotjament, concentrades en determinades barriades o en barraques a la vora del mar.

Precisament a Barcelona, durant aquest període, es dona un procés de desintegració social com a conseqüencia deI creixement accelerat que experimenta la ciutat. Així, la part antiga era eIlloc de residencia de molts immigrants; la burgesia residía a I'Eíxample; eIs menestrals vivien als pobles recentment agregats a BarceIona, com ara Sarria (annexionat eI 1921), i la classe proletaria es concentrava a les zones industrials (eIs antics nuclis de Sants, Sant Andreu de Palomar, etc.). Aquesta manca d'integració va generar un sentiment d' odi generic contra les classes riques.

Les condicions laborals, d' altra banda, eren for<;:a preduies: les jornades de feina eren de 10 a 12 hores, inclosos els diumenges, no hi havia contractes laborals, la higiene era inexistent, no es prenien mesures de seguretat laboral (ni d' accident, ni d' atur ni de jubilació) i eIs sous amb prou feines permetien cobrir les necessitats d' alimentació.

A més, la classe obrera deI comen<;:ament deI segle XX tampoc no podia sortir de la seva condició precaria per mitja de l' estudio A BarceIona, per exemple, l' any 1902 només hi havia 94 escoles, entre les privades (la majoria reIigioses) i les públiques, que tenien uns 13000 alumnes, menys de la meitat deI cens escolar. Les xifres d' analfabetisme eren molt elevades. D'aquí la transcendencia de la tasca feta, a partir deI 1907, per les escoles municipals i pels centres culturals obrers, i de l'impuls que la Mancomunitat, des de la seva creació eI 1914, dona a l' educació.

En general, aquesta precarietat portava eIs obrers a malgastar eI temps a la taverna i a la passivitat. No obstant aixo, alguns sectors més conscients van anar actuant sobre la classe treballadora i la van empenyer progressivament cap a la mobilització per mitja de la premsa, que llegia o li era llegida, els mítings i l' exemple de les vagues, encaminades gairebé exclusivament a aconseguir millo res en la seva condició.

La premsa que arribava a la classe obrera (La Publicidad, El Diluvio, La Huelga General, El Productor, etc.) tenia un tret comú: l' anticlericalisme. A més deis atacs als rics, aixo va contribuir a accentuar l' odi generic contra l' estament eclesiastic, que predicava als treballadors la conformitat amb la situació del present i l' esperan<;:a deI ceI després de la mort. Els obrers amb més neguit van trobar l' espai adient als seus interessos a les Cases del Poble, creades per iniciativa del Partit Radical, als ateneus i, sobretot, als locals sindicals i altres associacions.

4.2. Les ideologies i els sindicats

Durant eI primer ter<;: del segle xx, eI moviment obrer espanyol continua dividit en dos grans corrents ideologics: eI socialista, representat per la UGT, i l' anarquista, articulat al voltant de la CNT. Tant un sindicat com l' altre van incrementar el nombre d' afiliats fins a la fi de la guerra civil, l'any 1939.

A més deis sindicats, eI moviment obrer va disposar d'un important partit polític, eI PSOE, eI nombre d' afiliats deI qual va anar augmentant de manera constant. El 1910 va arribar a obtenir representació parlamentaria -trencant el poder del caciquisme en alguns indrets-, i nombrosos regidors en les eIeccions municipals. Les zones on eI PSOE tenia més influencia eren Astúries, eI País Basc, Madrid i Alacant.

De la Federació de les Joventuts Socialistes del PSOE va sorgir, el 1921, el Partido Comunista de España (PCE), que es va adherir a la Tercera Internacional*. En el congrés del PSOE deI mateix any, en canvi, es va votar no adherir-se a la Tercera Internacional. Una part deI sector que va perdre la votació es va escindir deI PSOE i va fundar eI Partido Comunista Obrero Español (PCOE), que, poc

29

després, es va fusionar amb el PCE. El nucli més actiu del moviment anarquista a l'inici del segle XX eI trobem en la Unió Comarcal

d'Arts i Oficis de les comarques textils del Baix Ter. D' aquesta associació va sorgir la idea de reviscolar l' antiga Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, practicament desapareguda des deI 1886.

Així, eI 1900 es va fundar a Madrid la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola. Poc després, el 1904, antics militants d' aquesta federació fundaren a Barcelona la Solidaritat Obrera. Aquest moviment unitari del proletariat catala fou el nucli d' on va sorgir, el 1911, el sindicat Confederació Nacional del Treball (CNT).

Tot i que la Solidaritat Obrera fou un moviment unitari, la CNT va ser influenciada des deI principi pel pensament anarquista (anarcosindicalisme) .

Lany 1927 es va constituir clandestinament a Valencia la Federació Anarquista Iberica (FAI), amb la finalitat de potenciar l'anarquisme pur dins de la CNT i de vedlar per l' apoliticisme sindical, evitant eIs pactes i les aliances del sindicat amb els partits republicans.

4.3. La dinamica social del moviment obrer (1898-1931)

Entre el 1898 i el 1931, la tensió social va ser constant. Motivades per les precaries condicions de vida de la classe obrera, que es mobilitza instigada per les organitzacions socialistes i anarquistes, les reivindicacions obreres es van canalitzar sobretot mitjan<;:ant vagues i manifestacions.

Durant les vagues, van ser freqüents els aldarulls al carrer i, més esporadicament, la construcció de barricades per obstruir l' acció de les forces repressives, especialment les de l' exercit. La resposta habitual dels poders públics era detenir els dirigents obrers, tancar eIs diaris vinculats al moviment obrer i suprimir les organitzacions obreres, clausurar eIs seus 10- cals i utilitzar la for<;:a pública (la Guardia Civil) per reintegrar l' ordre als carrers. Si la Guardia Civil es veia desbordada, s' arribava a declarar l' estat de guerra i aleshores intervenia l' exercit amb metralladores i canons.

Les vagues i les manifestacions generaven una resposta repressiva i acabaven gairebé sempre amb nombrosos ferits i morts. Quan es retornava a la normalitat, eIs detinguts durant eIs aldarulls eren jutjats i sovint condemnats, ja que abans que es regulés el dret de vaga i de locaut*, l'any 1909, la vaga era un delicte tipificat com a maquinació per alterar eI preu de les coses.

Levolució del moviment obrer, especialment a Catalunya, es pot dividir en dues gran s etapes separades per l' any 1917.

Abans d' aquesta data, tot i que eIs plantejaments del moviment obrer a llarg termini tenien un contingut clarament revolucionari, les prioritats se centraven sobretot a obtenir reivindicacions de caracter laboral. A banda dels augments de so u, altres conquestes emblematiques, en aquesta primera etapa, van ser la prohibició deI treball nocturn de les dones, eI dret de vaga i la jornada laboral de deu hores en eI textil (de dilluns a dissabte).

En canvi, a partir deI 1917, quan tingué lloc la primera experiencia d'una vaga general política impulsada conjuntament per la UGT i la CNT, predominaren eIs referents ideologics encaminats a capgirar l' ordre social, arran deI resso que va tenir la Revolució Sovietica. D'una manera utopica, eI moviment obrer confiava en la potencialitat de la vaga general revolucionaria per aconseguir eIs seus objectius, tot i que no formulava amb claredat eIs processos i camins que calia seguir per aconseguir eI poder.

Un deis períodes de més conflictivitat social a BarceIona va ser eI compres entre eIs anys 1919 i 1923. Amb el rerefons de la crisi de la postguerra mundial, l' agitació va arrencar amb la vaga de La Canadenca per motius laborals, eI febrer de 1919. Aquesta vaga es va estendre de seguida, per solidaritat, a altres fabriques. Fins i tot eI Sindicat Únic d'Arts Grafiques va practicar l' anomenada censura roja, consistent a impedir la publicació als diaris de qualsevol notícia o opinió desfavorable als vaguistes. La vaga va durar tres mesos, amb eIs aldarulls i la repressió habituals en aquests casos.

Al final, eI moviment obrer va aconseguir la llibertat deis gairebé 3000 detinguts, la readmissió deis vaguistes acomiadats i un augment salarial. A més, el 3 d'abril, eI govern de Madrid anunciava la jornada laboral de vuit hores.

Malgrat els acords assolits i la llei deI govern, la patronal catalana i eIs poders públics, 30

personalitzats en la figura deI capita general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, no ho van acceptar i van respondre amb l' organització de grups paramilitars propis, locauts de les fabriques i, finalment, la fundació dels Sindicats Lliures (novembre de 1919).

Els grups més joves i radicals de la CNT van reaccionar davant eIs atemptats dels Sindicats Lliures amb l' acció armada. El resultat va ser una espiral de violencia que provoca nombrosos morts en tots els bandols: obrers, dirigents sindicals, patrons, encarregats de fabrica, agents d' ordre públic, etc.

Lacció dels Sindicats Lliures s'intensifica durant els dos anys que el general Severiano Martínez Anido fou governador civil de BarceIona (1920-1922), període en el qual eIs atemptats es van fer selectius i es va aplicar generosament la lIei de fugues. Aquesta llei permetia a la policia i a la Guardia Civil disparar contra eIs detinguts que intentessin fugir. Sovint la policia dei a als detinguts que quedaven lliures, i quan se n' anaven, els disparaven a matar amb l' excusa oficial que havien pretes fugir.

Entre els assassinats del bandol obrer a Catalunya, van ten ir un gran resso social el de Francesc Layret, diputat republica que, com a advocat, s'havia significat per la defensa deis sindicalistes detinguts, i que va ser abatut a trets el 1920, i el de Salvador Seguí, «el Noi del Sucre», dirigent de la CNT que havia encap<;:alat la vaga de La Canadenca i que va ser assassinat el 1923.

La burgesia industrial estava espantada perque veia la revolució social com una possibilitat ben real. D' altra banda, la patronal catalana s'havia desvinculat del sistema polític de la Restauració i preconitzava la necessitat d' una dictadura.

El cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera, un context economic més favorable, el retrocés del moviment revolucionari a Europa i la persecució desencadenada contra la CNT i els comunistes, van mitigar la tensió i la violencia socials a costa de les llibertats, reprimides violentament per la Dictadura militar.

5. La condició femenina

La dona estava sotmesa, obviament, al mateix tipus de vida que eIs altres membres del seu estament social. Hi havia, per tant, diferencies notables entre la dona obrera i camperola i la dona burgesa. Tanmateix, totes les dones estaven sotmeses a una condició particular que arrencava de temps anteriors: una concepció general d'inferioritat respecte de l'home pel que fa a determinades capacitats, i una finalitat prioritaria natural per a la reproducció, la cura dels fills i la realització de les tasques domestiques. Aixo es tradu"ia en una absencia de la dona dels ambits públics, com ara la política, la cultura i el treball, i en una consideració legal de submissió a I'home i de desigualtat respecte d' ello

Les primeres manifestacions d'una millora de la condició de la dona van apareixer durant les primeres decades deI segle xx.

5.1. La inferioritat i la diferencia Durant els primers anys del segle xx, encara era corrent considerar la dona, per naturalesa,

com un ésser inferior intel·lectualment a I'home. 1 si bé aixo va comen<;ar a ser ampliament qüestionat, va tenir més exit la consideració de la dona com a ésser diferent, caracteritzat peI sentiment i l' afecte, mentre que I'home es caracteritzava per la raó i la consciencia. El resultat practic d' aquestes dues concepcions era gairebé el mateix: la dona s'havia de reservar per a la maternitat i la família (ambit privat), mentre que I'home estava destinat al món laboral, la política, la cultura, etc. (ambit públic).

La dona, doncs, havia d' enfocar la seva vida professional afer d' esposa i de mare, i per tant calia orientar la seva educació cap a aquest objectiu. L accés de la dona, des de ben petita, a l' educació en igualtat de condicions que I'home li estava barrat. De fet, el nombre de nenes matriculades a les es coles era molt inferior al de nens. A més, els nois i les noies estaven separats a l' escola, ja que l' educació que rebien els uns i les altres responia a dos models pedagogics ben diferents.

31

Així, les noies dedicaven més temps a la religió (doctrina cristiana) i a les labors, mentre que les disciplines intel·lectuals basiques, com ara llegir, escriure i comptar, eren tractades de manera superficial. L any 1898, es recomanava que de les trenta-sis hores lectives setmanals dedicades a les nenes, se' n destinessin vuit a la religió, catorze a les labors i catorze més a la resta de materies.

Laccés de la dona a la universitat també era pie d'obstacles, així com la possibilitat d' exercir després la professió. No fou fins a l' any 1910 que, amb Canalejas al govern, la situació comen<;:a a canviar. Amb tot, entre el 1910 i eI 1930, el nombre de dones a la universitat no supera mai el 100/0.

5.2. El treball femení Les dones en La societat deL segLe XIX

El paper de la dona en la societat del segle XIX estava determinat pel manteniment d'una concepció tradicional que la subordinava a l'home i la privava de tot dret jurídic o político En aquesta condició subsidiaria, sotmesa al món masculí, s'hi trobaven totes les dones. Ara bé, segons l'origen, la familia o la riquesa, les dones tenien unes o altres condicions de vida i un paper social determinat.

Les dones que pertanyien a les elits posseien, segons els valor s burgesos i la tradicional concepció catolica i conservadora, un destí essencial: el matrimonio S'esperava d'elles que es casessin, que fossin mares i esposes servicials i agradables, i que limitessin les seves activitats a la llar i les seves relacions socials a la família. La seva educació s'ajustava a aquestes expectatives. La Llei Moyano (1856) obligava els nens i nenes a assistir a l'escola, pero l'ensenyament es realitzava separat per sexes i mentre els nens se'ls preparava per exercir una professió, en els programes femenins predominaven la costura i la doctrina cristiana.

Entre les classes populars, les dones obreres constituien una important forc;a de trebal1, malgrat que una profunda hipocresia feia extensiu al conjunt de la societat l'ideal de la familia burgesa. Treballaven fins a proporcions del 90 % i tenien poca cosa en comú amb les dones burgeses. Així, l'any 1905, en la indústria textil de Barcelona hi treballaven 5111 homes, 16466 dones, 2197 nens i 3195 nenes, la qual cosa ens demostra la importancia del treball femení. També van participar en les reivindicacions obreres i encara que la seva taxa d'afiliació sindical va ser menor, moltes obreres es van sindicar. La Unió Fabril Manufacturera, vinculada a Les Tres Classesde Vapor, tenia cap al 1872 uns 10000 associats, deIs quals més de 2000 eren dones, com també el Sindicat La Constancia, vinculat a l'anarcosindicalisme, i on les dones van arribar a ser majoria.

En l'ambit rural, la dona del petit pages va desenvolupar des de ben antic tota mena de tasques agrícoles. Les dones dedicaven practicament les mateixes hores que els homes a les tasques agrícoles, pero a més de l'esgotadora jornada al camp, s'encarregaven d'elaborar la major part deIs productes necessaris per a la vida familiar (pa, sabó, confitures, roba, etc.) a més de la resta de tasques domestiques i de la cura deIs fills, deIs ancians i deIs malalts.

El treball de la dona fora de la llar estava mal vist, ja que es considerava impropi deI seu sexe i de la seva condició, i només era tolerat en cas de necessitat per completar el sou de I'home. No obstant aixo, la presencia de les dones als tallers i a les fabriques, al marge del treball al camp, al comer<;: i al servei domes tic, era nombrosa.

En aquestes situacions, la dona sofria una triple discriminació: patia una explotació igual que la del treballador masculí (duresa de les condicions laborals, falta d'higiene, etc.); percebia peI mate ix treball que un home un sou netament inferior (per aixo es contractaven dones a les fabriques, ja que resultava més economic), i, finalment, havia de dedicar-se a les tasques domestiques, als fills i a I'home quan arribava a la llar (d'aquí que es parli de la doble jornada laboral de la dona).

La dona treballadora va participar activament en eIs moviments sindicals i en els conflictes socials, com per exemple la vaga del textil del 1913. Fins i tot va arribar a tenir més presencia en alguns sindicats, com ara eI de l' Art Fabril la Constancia, de caracter anarquista, o eI Sindicat Barcelones de I'Agulla, d'inspiració catolica.

5.3. La dona i la llei On resulta més evident la discriminació femenina és en les disposicions legals de la dona

casada. En el dret civil vigent a Catalunya l' any 1923, es consagrava l' obligació d' obeir eI marit. En el codi civil aplicat a tot Espanya, a més, es prescrivia que 1'home era l' administrador dels béns de la seva dona i que aquesta no podia vendre ni comprar res si no era amb la llicencia deI seu marit.

32

També en cas d' adulteri eI tractament legal era diferent. Si eI cometia l'home, la dona no podia reclamar res. En canvi, si era la dona qui cometia l' adulteri i eI seu marit la sorprenia in fraganti, podia fins i tot matar-la.

Finalment, des del punt de vista polític, a Espanya, la dona hauria d' esperar fins a la República per poder tenir dret de voto Les primeres eleccions en que va poder votar van ser les de 1933.

5.4. Els primers símptomes de canvi Durant les primeres dècades deI segle xx, van apareixer eIs primers símptomes de millora pel

que fa a la millora de la condició femenina. El prim mer senya fou el descens de la natalitat, fet que s'interpreta com una generalització de la practica deI control de natalitato Així, la mitjana de fills per dona passa de 2,6 eI 1922 a 1,9 eI 1935, cosa que suposava una modificació important de les pautes culturals dominants.

En segon lloc, la dona comen<;:a a accedir, per bé que minoritariament, als ambits públics i a la política. En eI darrer cas, ho va fer per mitja deI nacionalisme catala -per exemple, amb la revista Or i Grana-, deI reformisme catolic, en que destaca l' escriptora Dolors Monserda, i de l' obrerisme anarquista, que tingué com a principals representants la dirigent anarcosindicalista Teresa Claramunt i Teresa Mañé, impulsora de la publicació anarquista La Revista Blanca.

Una de les principals reivindicacions de la dona va ser aconseguir la dignificació del treball femení i, sobretot, l' accés pIe a la cultura i a l'educació. Constitueixen tot un signe deI canvi l'exit i la qualitat literaria de Caterina Albert, més coneguda peI pseudonim Víctor Catala, o la notable tasca de divulgació deis nous corrents modernitzadors de l' ensenyament de la pedagoga Rosa Sensato

Cal observar com un camí d' emancipació l' accés progressiu de la dona a tota una serie de treballs que fins aleshores havien estat conceptuats com a masculins. Així, per exemple, a partir de 1918 la dona va tenir la possibilitat de ser funcionaria deis cossos tecnics de l' Administració.

Durant la dictadura va atorgar eI dret de vot corporatiu a les dones com a caps de família. El mateix Primo de Rivera va no menar algunes dones destacades de la burgesia per a I'Assemblea Nacional Consultiva.

LA LLEI DISCRIMINAVA LES DONES? Al primer ten; del segle XX, les dones van irrompre amb for~a en la vida política, social i laboral. Fins

aleshores també havien treballat fora de casa, pero era un col·lectiu for~a ignorat i que patia grans desavan-tatges legals, ja que la IIei les discriminava en relació amb els homes. La subordinació legal de les dones va estar vigent fins al 1931, quan la Constitució republicana va declarar la igualtat legal entre els dos sexes.

Aquests desavantatges eren molt més durs en el cas de les dones casades que en el de les solteres. En arribar a la majoritat, a I'edat de 23 anys, i sempre que fossin solteres, les dones tenien alguns drets semblants als deis homes (podien signar contractes i muntar negocis, per exemple), malgrat que quedaven excloses de moltes altres funcions (com votar en les eleccions, ser elegides per a carrecs públics o exercir com a funcionaries).

En contraure matrimoni, la dona perdia automaticament la majoria deis seus drets legals i passava a ser un apendix del seu esposo Necessitava el seu permís per fer negocis i el marit tenia autorització per ad-ministrar els béns de la seva dona. Sense I'aprovació del marit, la dona no podia vendre ni hipotecar la propietat que ella mateixa havia aportat al matrimoni, i tampoc no podia per si mateixa acceptar o rebutjar una herencia. El codi civil establia que les dones havien d'obeir els seus homes i castigava la desobediencia amb penes de presó de 5 a 15 anys. A més, les dones havien de viure amb el marit, i no podien abandonar la llar sense el permís del cap de família.

Més enlla de les IIeis, les prescripcions morals i social s recloren la dona a la llar i Ii atorgaven com a missió principal a la vida ser una bona esposa i una bona mareo Per aixo, I'ideal de les dones de classe mitjana i alta era contreure un bon matrimoni que les allunyés del treball remunerat. Només en cas de necessitat imperiosa s'acceptava el treball de les dones fora de la llar, i només entre les classes populars les dones acostumaven a fer un treball remunerat.

33