ELTEMPSD’HISTÒRIA

LA FIDE L’ESCLAVITUD

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

,núm

. 1.0

30

Dissortadament d’actualitat pels fets queara trasbalsen Haití, l’esclavitud, justament,va començar a desaparèixer en aquest ma-teix indret, la primera república negra delmón, just fa dos-cents anys. La fi de l’escla-vitud a Amèrica és el procés històric que re-cordem i analitzem en aquesta edició.

45 EDITORIAL

46 APUNT

Joan Casanovas i Maristany50 OPINIÓ

La història de la nostra històriaAlbert Balcells

52 COMBINATÒRIA

Henry Poincaré no va guanyar el Nobel Santiago Riera i Tuèbols

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

La fi de l’esclavisme a Amèrica72 HISTÒRIA EN LLIBRES

73 HISTÒRIA EN XARXA

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 45

El dia 1 de gener de 1804, ara fa tot just dos-cents anys, la colònia francesa d’Haití acon-seguia la independència i es convertia, d’aquesta manera, en la segona colònia indepen-dent del continent americà, després dels Estats Units d’Amèrica. Però allò méscaracterístic de la independència de la part de l’illa caribenya de la Hispaniola que perta-

nyia a França fou que els seus protagonistes eren els esclaus negres que, en una proporcióabassegadora, habitaven a l’illa. Sota l’impacte de les idees alliberadores de la revolució fran-cesa, els esclaus haitians havien iniciat una revolta en el decurs dels anys noranta del segleXVIII que havia de culminar amb la proclamació d’una república el primer president de laqual era un antic esclau negre. En un país normal, l’efemèride, l’aniversari dels dos-centsanys d’una república forjada per negres alliberats, hauria estat festejada i recordada com unafita històrica, no només per la societat haitiana, sinó per tota la humanitat. Desgraciadament,Haití ara com ara no està per grans festes. El país considerat més pobre del continent americàestà abocat a una autèntica guerra civil de la qual no pot sorgir res de bo. Mentrestant, la hu-manitat sembla que fa l’orni davant de situacions que recorden les antigues pràctiques escla-vistes d’antany i que en moltes ocasions es produeixen al bell mig del Primer Món. Massa so-vint les pasteres farcides d’immigrants que arriben de l’Àfrica cap a Europa ens recorden lesantigues embarcacions negreres que arribaven també del continent africà.

Per aquesta raó, perquè la història no és només un exercici de coneixement científic, no hemvolgut deixar passar l’ocasió sense recordar la revolució haitiana, el paper que els negres afri-cans van representar en el progrés econòmic i social del continent americà, les seves aporta-cions culturals, i les lluites –les llargues lluites– per l’emancipació dels esclaus que es vanproduir en el decurs del segle XIX. Recordar el món de l’esclavitud a Amèrica passava tam-bé per recordar l’esclavitud a Cuba –on no va ser abolida pels espanyols fins a la dècada delsanys vuitanta– i necessàriament ens menava a parlar del paper que molts catalans van dur aterme des de final del segle XVIII en el lucratiu tràfic d’esclaus.

No és per casualitat que l’any 1999, en vigílies de les eleccions municipals d’aquell any, unaorganització catalana d’esquerra va convocar una concentració davant del monument dedicata Barcelona a Antoni López i López, l’indianoque va fer la seua fortuna amb el tràfic d’es-claus. L’objectiu de la concentració era denunciar “en aquesta plaça les pasteres i l’Europa-fortalesa i reivindicar la ciutadania per a totes les persones que viuen a l’estat espanyol, almarge de la seva nacionalitat. Volem reivindicar la igualtat de drets”. És evident que dos-cents anys després de la independència d’Haití, quan l’abolició jurídica de l’esclavitud fa mésde cent anys que s’ha produït, encara subsisteixen molt a prop de casa nostra moltes situa-cions que recorden l’esclavitud en el seu estat més pur.

Recordar l’esclavitud del segle XIX ha de ser també una forma de denunciar totes les es-clavituds que encara solquen, massa sovint, la nostra contemporaneïtat.

La revolució dels esclaus:Haití i l’esclavisme

a Amèrica

EDITORIAL

Exilis, càrrecs públics –vicepresident i president

del Parlament català…– i una infatigable activitat

política entre 1932 i 1942 per la independència

de Catalunya marcaren la seva vida.

El dia 15 de setembre de 1932 Nice-to Alcalá Zamora, president de laSegona República, signava a SantSebastià l’Estatut d’Autonomia de

Catalunya que tot seguit era oficialmentpromulgat, i el dia 20 de novembre secelebraven les primeres eleccions al Par-lament. Entre els candidats a diputat perEsquerra Republicana de Catalunya(ERC) per la circumscripció de Gironafigurava Joan Casanovas i Maristany,que resultà elegit. El resultat dels comi-cis fou un esclatant triomf d’ERC, queanava en coalició amb la Unió Socialis-ta de Catalunya (USC). El 6 de desem-bre tenia lloc la solemne sessió d’ober-tura del Parlament; el dia 13 se’n va ferla constitució i s’escollí la Mesa: LluísCompanys, president; Joan Casanovas,vicepresident primer; Antoni MartínezDomingo, de la Lliga Regionalista, vice-president segon; secretaris, Martí Roureti Antoni Dot, d’ERC, Josep M. Casabò,de la Lliga, i Carles Gerhard, de la USC.

El 14 de desembre el Parlament elegiapresident de la Generalitat Francesc Ma-cià. La Catalunya autònoma engegava laseva maquinària. La col·laboració delpartit de Macià amb l’estat provocà unimportant canvi a l’hemicicle català:Lluís Companys dimitia de la presidèn-

cia per ocupar a Madrid la cartera deMarina en el Govern de Manuel Azaña,amb la qual cosa Casanovas, rival polí-tic seu, el 20 de juny de 1933 era inves-tit nou president del Parlament català.

Sindicalisme i catalanisme. QuanJoan Casanovas ascendí a la presidènciadel Parlament, estava a punt fer 43 anysi tenia una llarga experiència política iprofessional. Nascut a Sant Sadurníd’Anoia el 1890 en el si d’una família depropietaris rurals, s’havia llicenciat enDret a la Universitat de Barcelona. Co-mençà la seva carrera d’advocat profes-sional el 1914 –després d’haver treballatcom a passant a Barcelona en el presti-giós bufet de Josep Bertran i Musitu,membre de la Lliga– i destacà com a ad-vocat sindicalista en els moments demàxima repressió governamental contrael moviment obrer català. Tot i que la se-va vida estigué en perill per la seva de-cidida actitud en defensa dels obrersperseguits, no desistí de la seva activitat.Aquest fet li valgué els blasmes de laburgesia alhora que el respecte i l’estimadels cercles llibertaris. En el camp polí-tic havia estat diputat provincial a laMancomunitat de Catalunya en el perío-de 1919-1923 pel districte d’Igualada –

Vilafranca del Penedès. El decadentrègim de la restauració donà pas a la dic-tadura del general Miguel Primo de Ri-vera (1923), la qual l’empresonà duesvegades: el 1924 i el 1925. La segonavegada fou posat en llibertat gràcies a laintervenció del seu oncle –Pere GrauMaristany i Oliver, comte de Lavern,amic d’Alfons XIII–, però amb la condi-ció que havia d’expatriar-se.

El primer indret de l’exili de Casano-vas fou Ginebra, des d’on escrivia cròni-ques que enviava al rotatiu barceloní ElDía Gráfico. Després es traslladà a Parísi entrà en contacte amb antifeixistes ita-lians i exiliats catalans i espanyols de ladictadura. Entre els darrers hi trobà elsintel·lectuals Eduardo Ortega y Gasset iMiguel de Unamuno, els quals l’invita-

JoanCasanovasi Maristany

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 46 APUNT

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 47

ren a col·laborar en la revista antidicta-torial Hojas Libres, que fundaren el1927. És en aquesta revista que Casano-vas exposà el seu intransigent pensa-ment nacionalista i republicà; participàen mítings en contra de la dictadura pri-moriverista, però les gestions de l’am-baixador espanyol prop del Govern deParís aconseguiren que aquest li prohi-bís actuar públicament.

La República. La dimissió el generdel 1930 de Primo de Rivera fou segui-da per la dictablanda, la qual permeté elretorn de Joan Casanovas. Per designa-ció expressa de Francesc Macià, presidíquasi totes les sessions de la Conferèn-cia d’Esquerres Catalanes, que tinguélloc entre el 17 i el 19 de març de 1931

a Barcelona, en la qual es donà a llum aERC, formació que encaixava perfecta-ment amb la seva ideologia. El triomfelectoral d’aquest nou partit en els co-micis municipals del 12 d’abril com-portaren l’elecció de Casanovas, queesdevingué un element molt importanten aquelles hores de la definitiva caigu-da de la monarquia borbònica: el 15d’abril esdevenia conseller de Defensadel Govern de la República Catalanaque presidia Macià; el 28 d’abril eraconseller de Governació de la Generali-tat provisional i del 29 de desembre al 2d’octubre de 1932 ocupà la vicepre-sidència i la conselleria de Foment.

A causa de la mort de Francesc Maciàel 25 de desembre de 1933, Casanovasocupà estatuàriament la presidència in-terina de la Generalitat fins al dia 31, enquè Lluís Companys fou elegit nou pre-sident de Catalunya.

La política antireformista dels governsde la dreta que havien accedit al poderde l’estat en les eleccions del novembredel 1933 i que pretenien aturar o desferl’obra del bienni reformista, el temor deles esquerres a la formació d’un execu-tiu profeixista, la declaració d’anticons-titucionalitat de la llei de contractes deconreu –aprovada pel Parlament– pelTribunal de Garanties Constitucionals,etc., provocà una enorme tensió socialque desembocà el 5 d’octubre de 1934en una vaga general que a Astúries esconvertí en insurrecció popular armada.

A Catalunya la vaga fou declaradal’endemà, i el president Companys, desdel balcó del Palau de la Generalitat,s’adreçà a la ciutadania en nom del po-ble, del Parlament i del govern que pre-sidia per proclamar l’Estat Català de laRepública Federal Espanyola. La mancade mitjans defensius de la Generalitatféu que el Govern català i el presidentdel Parlament no tinguessin altra sortidaque rendir-se a l’exèrcit espanyol co-mandat pel general Batet la matinada deldia 7. També foren detinguts molts par-lamentaris i autoritats municipals, quevan ser conduïts a vaixells-presó delport de Barcelona. En total, a Catalunyahi havia uns 3.400 presos polítics. Ai-xí mateix, l’Estatut d’Autonomia foususpès, el Parlament clausurat, i es man-tingué l’estat de guerra, que no s’aixe-

cà fins l’abril de 1935. En aquest mateixmes Joan Casanovas, previ pagamentd’una elevada fiança i sense saber enca-ra quina jurisdicció l’havia de jutjar,aconseguí que l’empresonament en elvaixell Uruguai li fos canviat per l’arrestdomiciliari. Gràcies a una xarxa de su-port, el mes d’agost passà a l’estatfrancès i evità així ser ser sotmès a lajurisdicció militar. Des de París va con-tinuar atentament la política de l’estatespanyol i comunicà al president del di-rectori provisional d’ERC, Carles Pi iSunyer, la seva oposició total a la for-mació d’un front popular a Catalunyadavant les eleccions legislatives del 16de febrer de 1936. Casanovas enteniaque la creació d’un front popular a Cata-lunya era fer seguidisme de la políticaespanyola, a més de donar entrada a par-tits sense cap prestigi en l’opinió públi-ca i que no formaven part de la coaliciógovernamental que hi havia fins a l’oc-tubre de 1934. Amb el triomf de l’es-querra (Front d’Esquerres i Frente Popu-lar) en les eleccions del mes de febrerretornà d’immediat a Barcelona.

La revolució i la guerra. A l’aixafa-ment de la rebel·lió dels militars antire-publicans el juliol de 1936 per l’accióconjunta de les forces armades lleials iles forces populars va seguir l’establi-ment d’un ordre revolucionari en el qualla Generalitat quedà desbordada. El ve-ritable òrgan de poder passà a ser elComitè Central de Milícies Antifeixis-tes, en el qual hi eren representats elFront d’Esquerres, les centrals sindicalsi la Generalitat. L’onada d’assassinats ide criminalitat indiscriminada que sac-sejava el país repugnava profundamentCasanovas, que entenia que Catalunyaera un país bel·ligerant i que per arribara la victòria calia imposar amb energial’ordre democràtic a tothom i defugird’experiments polítics. En aquest con-text revolucionari el president Com-panys li encarregà la formació d’un go-vern. Fou presentat el dia 31 de juliol iCasanovas era conseller primer; estavaconstituït per membres del Front d’Es-querres a més del tinent coronel FelipeDíaz Sandino. Aquest Govern tingué unaexistència efímera a causa de la pressiódel POUM, dels anarcosindicalistes i

sembla que també del mateix Com-panys, que volia que els dos darrers hiestiguessin representats. El 6 d’agostCasanovas tornava a ser conseller pri-mer d’un nou Govern format per conse-llers d’ERC i d’Acció Catalana Republi-cana (ACR). Encara era més feble quel’anterior, ja que les organitzacionsobreres no hi eren representades. Haguéde presentar la dimissió el 25 de setem-bre, després de veure que no podia apli-car el punt central del seu programa: larecuperació de l’ordre públic i la disso-lució del Comitè Central de Milícies. Lacrisi es tancà amb l’entrada dels finsaleshores exclosos i amb Josep Tarrade-llas (ERC) com a conseller primer i deFinances. Casanovas, que continuavaessent president del Parlament, va sermarginat, atès que la institució que pre-sidia no tenia cap pes en la vida política.La seva situació canvià quan va obtenirel suport d’Estat Català (EC), referent del’independentisme.

Casanovas viatjà dues vegades a l’estatfrancès, on presumiblement sol·licità laprotecció de les autoritats gal·les per aCatalunya en el cas que aquesta aconse-guís independitzar-se de la Repúblicaespanyola en guerra. A hores d’ara, en-cara que no disposem de tota la infor-mació, ja no es pot negar que en col·la-boració amb EC havia engegat unputschamb aquest objectiu, el qual com-portaria l’anorreament dels anarcosindi-calistes, del president Companys i delConsell Executiu de la Generalitat. Des-cobert a finals de novembre de 1936 perla FAI, tingué com a conseqüències l’as-sassinat en una cuneta del comissari ge-neral d’Ordre Públic, Andreu Revertés,l’exili del secretari general d’EC, JoanTorres i Picart, de Casanovas i dels prin-cipals implicats. Tot i aquest cop, la pre-paració del pustchcontinuà en els pri-mers mesos de 1937 i fins i tot es va cer-car, sense èxit, la col·laboració dels ele-ments exiliats de la Lliga Catalana quedonaven suport als militars rebels. Aviat,però, el que havia de ser una conspiracióde gran envergadura acabà essent aban-donada. Joan Casanovas no es resignà adesaparèixer del primer plànol de la po-lítica catalana, i com a mitjà per a fer-s’hi present recorregué a les declara-cions a la premsa francesa. En la prime-

ra, el 16 de març de 1937, entre altrescoses, digué a L’Indépendentde Per-pinyà que a Catalunya “li repugnen tantel comunisme i el feixisme com l’anar-quisme que nega els lligams de la sang ide la Història”. Aquestes declaracionsforen contestades pels anarcosindicalis-tes des de les pàgines de SolidaridadObrera de Barcelona en la seva edicióde l’1 d’abril amb els següents mots: “Elconqueridor i el mentider. I, per afegitó,envejós i covard. Més enllà dels Piri-neus, a on no arriba la guerra que des-trossa Espanya, es dedica a embrutaramb la seva bava immunda l’obra maga-na del proletarietat català. És un ‘heroi’els comptes pendents del qual haurà desaldar algun dia. A cada porc li arriba elseu Sant Martí.” Unes noves manifesta-cions adreçades a Catalunya el 23 d’a-bril no aparegueren al rotatiu perpi-nyanès fins just després dels Fets deMaig; Casanovas hi desqualificava l’ac-tuació dels anarquistes i destacava elsgreus problemes que havien creat en elfront internacional perquè actuaven sen-se considerar les grans potències. Tambécriticava la creixent ingerència del Go-vern de València. L’alternativa que pervèncer proposava era: nacionalisme ca-talà, llibertat i democràcia.

La sessió del Parlament que se celebràel 18 d’agost aprovà la seva pròrrogafins que no es guanyés la guerra. Tambées produí un dur enfrontament entre Ca-sanovas, que havia retornat de l’exili, iComorera, el conseller comunista de laGeneralitat. Aquest posà sobre la taula elsuposat pustchdel novembre de l’anyanterior i l’acusà de conspirador. La pro-posta de la minoria socialista de crearuna comissió que investigués l’acusacióque pesava sobre Casanovas fou rebutja-da pels vots en contra de la majoria del’Esquerra; en canvi, sí que fou aprova-da una proposició que no acceptava ladimissió presentada per Casanovas coma president del Parlament.

L’exili. L’evolució de la guerra li haviafet perdre del tot la confiança en la líniapolítica del seu partit; a més, entenia quela capacitat d’actuació política de Cata-lunya havia estat segrestada pel cap del’executiu republicà –Juan Negrín– i es-tava convençut que la guerra estava irre-

Joan Casanovas, JaumeAiguader i Lluís Companys, el14 d’abril de 1931, dia en quèel segon va ser proclamatalcalde de Barcelona.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 48 APUNTEL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 49

missiblement perduda. És per això queCasanovas decidí exiliar-se de nou a úl-tims de març de 1938; al cap de poc pre-sentava la dimissió del seu càrrec. Lliu-re de tota responsabilitat institucionalara podia expressar sense limitacions elseu pensament. I fou novament L’Indé-pendentqui difongué unes declaracionsseves l’11 de novembre de 1938, un mo-ment políticament de gran feblesa per lacausa republicana i amb Alemanya i Ità-lia refermades pel pacte de Munic.Casanovas manifestava que davant unaCatalunya dividida i destruïda per laguerra i amb els pactes constitucional iestatuari cancel·lats pels anomenats “13Punts de Negrín” sols quedava una al-ternativa: cercar la pau i el dret d’auto-determinació per a Catalunya. La reac-ció a aquestes declaracions consideradescapitulants pel Govern Negrín que de-fensava la guerra a ultrança fou furibun-da; i des de La Vanguardiase li va ad-vertir que si tornava al país seria portatdavant el Tribunal d’Alta Traïció, i alsseus possibles seguidors se’ls digué queeren més a prop del piquet d’execucióque de l’èxit de les seves propostes.També excel·liren en els seus atacs elscomunistes.

Després de l’ocupació de Catalunyapels exèrcits franquistes i amb milers decatalans reclosos en camps de concen-tració i escampats per una munió de paï-sos, Casanovas irrompé de nou a la pa-lestra el dia de Sant Jordi de 1939 ambun manifest ple de frescor que aixecàuna enorme polseguera. No era altra co-sa que la síntesi del pensament que ha-via anat exposant al llarg de la GuerraCivil. Feia una duríssima crítica a laclasse política catalana que havia menatel país a la derrota, als partits –que a l’e-xili no eren res–, als anarquistes, als co-munistes i al Govern Negrín; proposavala formació d’una “Unió” de patriotesprevi trencament amb el passat imme-diat que no era altra cosa que un cúmuld’errors. L’únic objectiu que calia fixar-se en aquella hora era la independènciapolítica de Catalunya, que hauria de si-tuar-se decididament en l’òrbita delspaïsos democràtics. Els únics suportsque obtingué foren els d’un sector d’EC,de Nosaltres Sols!, de la Unió Catalanis-ta i d’un nombre indeterminat de perso-

nalitats. L’alternativa defensada per Ca-sanovas xocava frontalment amb la pro-pugnada per ERC, els comunistes i elpresident Companys, i per això negà elseu concurs en el Consell Nacional quesense la presència de comunistes substi-tuiria el Govern de la Generalitat. PerCasanovas la condició sine qua nonpercol·laborar amb les institucions era la re-núncia de Lluís Companys.

Amb l’atac dels exèrcits nazis a l’estatfrancès el maig de 1940 milers de ciuta-dans presos pel pànic fugien amb tot ti-pus de mitjans cap al sud en un èxodecaòtic que recordava el de Catalunya.París era ocupat, el 22 de juny es firma-va l’armistici francoalemany a Com-piègne i França quedava dividida en unazona ocupada pels alemanys i una altraamb la capital a Vichy quedava presidi-da pel mariscal Pétain. Davant la invasióalemanya, Casanovas deixà París i s’ins-tal·là a Valràs de Llenguadoc; tot i les di-ficultats que la nova situació presentava,Casanovas tenia relacions amb els Ser-veis d’Informació de De Gaulle i peraixò fou possible que un grup d’EC, quecomptava amb la col·laboració d’ele-ments que no ho eren, creessin el Serveid’Informació Militar de Catalunya(SIMCA) que actuava a Barcelona sotala direcció de Joan Carol i Ventosa desdel gener de 1941. El SIMCA facilità in-formació de les fortificacions que Ma-drid construïa als Pirineus, del movi-ment de vaixells del port de Barcelona,etc. Gràcies a aquesta activitat, a la sevacarrera política –tenia la medalla de Ca-valler de la Legió d’Honor de França– ial seu anticomunisme, Casanovas apa-reixia com el polític de Catalunya ambmés futur. Solidaridad Nacional. Diariode la Revolución Nacional-Sindicalista,que s’editava a Barcelona, en l’ediciódel 6 d’octubre de 1939 i en la secció“Fantasmones Rojos”, li dedicà un escritdenigrador titulat “L’Honorable JoanCasanovas. La seva afició al vedetismei als complots”. La seva prematura morta Valràs de Lleguadoc el 7 de juliol de1942 sotraguejà el món polític exiliat.L’enterrament, que tingué lloc a Per-pinyà, constituí una emocionada mani-festació de dol i de catalanitat.

Daniel Díaz i Esculies

El triomf electoral d’ERC en els comicismunicipals del 12d’abril de 1931 va comportar l’elecció de Casanovas, queesdevingué un elementmolt important enaquelles hores de la definitiva caigudade la monarquia borbònica: el 15 d’abril esdeveniaconseller de Defensadel Govern de la República Catalanaque presidia Macià; el 28 d’abril era conseller de Governació de la Generalitat provisional; i del 29 de desembre al 2 d’octubre de 1932ocupà la vicepresidència i laconselleria de Foment.A causa de la mort deFrancesc Macià, el 25de desembre de 1933,Casanovas ocupà lapresidència interinade la Generalitat

OPINIÓ

Fins fa relativament poc temps la història de la historiografia catalana, és a dir,la història de la nostra història, era un terreny molt poc explotat. Però ja estàreconegut com un aspecte indispensable de la ciència històrica. Igual que hi hauna història de la literatura catalana, hi ha una història de la historiografia.

Un dels qui més ha contribuït a desenvolupar aquest nou camp ha estat l’historia-dor Enric Pujol, que el 1995 va publicar el llibre Ferran Soldevila i els fonamentsde la historiografia catalana contemporània. La publicació del Diccionari d’histo-riografia catalanaa mitjan 2003 va consagrar la importància d’aquest àmbit. Al

costat d’Antoni Simon i Jordi Casassas, Enric Pujol figura com un dels tres inte-grants de l’equip directiu d’aquesta ambiciosa i reeixida empresa que està molt perdavant de la resta de l’estat atès que no hi ha res semblant en l’àmbit hispànic. Arael mateix Enric Pujol ens ofereix la primera aproximació a una síntesi de la histo-riografia catalana des de la darreria del segle XIX fins als anys seixanta del segleXX, en un altre llibre titulat Història i reconstrucció nacional. La historiografiacatalana en l’època de Ferran Soldevila (1894-1971).

Aquest nou llibre de Pujol, malgrat que algú pugui pensar que es tracta d’unarepetició del tema que ja va tractar en el de 1995, no ho és. L’autor ha sacrificatgran part de les dades biogràfiques noves que contenia la seva tesi doctoral, pre-sentada el 2002, i, en canvi, ha mantingut tot el teixit de referències i relacions deSoldevila [a la foto] amb altres historiadors. Ha utilitzat noves fonts de la docu-mentació soldeviliana com ara l’epistolari de Ferran Soldevila, compilat pel ma-teix Pujol i Josep Clara, treball inèdit, així com un dietari important d’aquell his-toriador, fet durant la guerra i descobert recentment. Aquest dietari apareixerà aviatdesprés dels ja editats l’any 2000. La llarga trajectòria activa de Ferran Soldevilael converteix en l’historiador més representatiu de la seva època, és a dir, de la ma-jor part del segle XX. Ser el més representatiu no comporta ser el més original.

Soldevila va rebre en el seu període de formació les darreres influències delpositivisme per mitjà de Rubió i Lluch, mestre seu, alhora que integrà en la sevaextensa obra les aportacions dels historiadors amb els quals es relacionà, des deFerran Valls i Taberner, Nicolau d’Olwer, Ramon d’Abadal –la historiografianoucentista–, Antoni Rovira i Virgili i Jordi Rubió i Balaguer fins a Jaume VicensVives, Pierre Vilar i Joan Fuster. Això permet a Enric Pujol oferir una panoràmicade primera mà de l’evolució de la historiografia catalana al llarg de l’existènciade Ferran Soldevila, amb l’interès afegit d’abastar la globalitat de les terres deparla catalana, empresa especialment difícil que pocs gosen afrontar. En funciódel corrent al qual pot ser adscrit cada historiador, Enric Pujol classifica i agrupaper primera vegada un cúmul d’autors fins ara inconnex i dispers. Sens exagera-ció es pot dir que ens trobem davant de la primera proposta d’història de lahistoriografia catalana durant els primers setanta anys del segle XX i que, comtotes les obres pioneres, permet iniciar a partir d’ella diversos estudis monogràficsfuturs.

No es tracta en el cas del llibre que ens ocupa d’una apologia de l’historiadorFerran Soldevila, que hauria estat fora de lloc, sinó d’una contextualització del

La històriade la nostra història

Albert Balcells, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelonai president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 50

“Fins fa relativamentpoc temps la història de la historiografia catalana, és a dir, la història de la nostrahistòria, era un terrenymolt poc explotat.Però ara ja estàreconegut com unaspecte indispensable de la ciència històrica.De la mateixa maneraque hi ha una històriade la literatura catalana, hi ha una història de la historiografia”

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 51

màxim interès. El lector descobreix que, a escala del que han donat de si els Països Catalans, hem tingut unaevolució i un conjunt de corrents en historiografia perfectament homologables als europeus coetanis, des delpositivisme de final del segle XIX fins a l’empenta del marxisme historiogràfic en els anys setanta del XX, pas-sant pels noucentistes, els historiadors republicans d’esquerra i l’influx de l’escola dels Annales per mitjà deVicens. Tots aquests corrents són analitzats i agrupats successivament sempre en el marc de l’evolució políticai cultural de cada període.

S’ofereix així un conjunt ben travat en funció d’un fil conductor: la relació –per afinitat o per oposició– deltreball dels historiadors amb els poders establerts, el lligam existent entre l’evolució de la historiografia catalanai el procés d’institucionalització cultural i política, que juntament amb la industrialització caracteritza la històriacontemporània del nostre país. En cap cas la classificació i la periodització condueix a un escasellament dogmà-tic que encadeni de forma fragmentària la trajectòria d’un historiador a un sol corrent o escola, i l’exemple deSoldevila n’és especialment il·lustratiu.

Enric Pujol no va voler establir un cànon que determinés els noms i les obres considerades clàssiques entre1893 i 1971 vistes des del present, sinó considerant la rellevància de la seva contribució en el marc del seutemps i sense oblidar el condicionament que imposava la visió de la història que es tenia en cada període.

El punt de ruptura amb la continuïtat cultural coincidí amb la pèrdua d’un poder autòcton mínim en el llargperíode franquista i amb la desautorització que va fer Vicens Vives en els anys cinquanta de la tradició anterior,qualificada de forma indiscriminada de romàntica i, per tant, titllada de mancada de cientificitat.

El darrer decenni del segle XX s’ha caracteritzat, contràriament, per la presa de consciència de la riquesa de latradició històrica catalana i de la necessitat d’historiar la mateixa historiografia com a activitat intel·lectual, fentcas de la idea de Pierre Vilar que la història de la història és potser l’exercici més fructífer que un historiador espot proposar. La història de la historiografia és una nova especialitat en què es manifesta el mateix que Soldevi-la representà en el passat: un exemple de desacomplexament, desprovincialització i capacitat per assolir ladimensió d’un intel·lectual europeu. Avui no cal compartir, per exemple, la concepció cíclica d’un AlexandreDeulofeu per reconèixer l’interès de la seva obra, i escollim aquest cas per tractar-se d’un estudiós al marge delcircuit acadèmic, sovint molt corporatiu.

Tan interessant o més que la demostració que Soldevila és un historiador de referència, el més representatiu delseu temps a causa de la seva capacitat per resoldre el conflicte permanent entre tradició i innovació, és la panorà-mica que ofereix Enric Pujol de la història de la història als Països Catalans des dels positivistes de la darreriadel segle XIX fins a Joan Fuster.

BAR

CEL

Ó

Enguany se celebra el 150 aniversari del naixement de Jules Henry Poincaré (1854-1912), un dels matemàtics més importants del segle XIX, amb una obra ingent i pro-funda. Va doctorar-se el 1879 i va ser professor de la Universitat de París. En aquellmoment va centrar la seva atenció sobre la mecànica celest i el 1889 rebé un important

premi per la forma com va abordar l’anomenat problema dels tres cossos (que versa sobrellurs influències mútues); va estudiar les marees i la dinàmica de les esferes fluides en rota-ció i va ser un dels primers a Europa a entendre i estendre la teoria de la relativitat. En la partfinal de la seva vida s’interessà pel complex fenomen de la creació matemàtica.

La guerra francoprussiana, amb la derrota final dels francesos, el va marcar per sempre,però així com el seu cosí Raymond va mantenir un nacionalisme combatiu que consideravaels alemanys com a enemics declarats –Raymond Poincaré va ser el president de la Repú-blica Francesa durant la Primera Guerra Mundial–, Jules Henry el sepultà (el nacionalisme)en les matemàtiques: ell es vantava de ser un bon (excel·lent) matemàtic francès.

Ara bé: Poincaré no va guanyar mai el premi per excel·lència, és a dir, el Nobel. Recordemque aquests premis s’instituïren gràcies a la donació d’Alfred Nobel, l’inventor de la dina-mita: la fundació que va crear és qui decideix atorgar cada any a partir de 1901 els guardonsen física, química, medicina, literatura i de la pau (més tard s’instituí el d’economia). Peròcom que de matemàtiques no n’hi ha, els matemàtics només poden aspirar al premi de físi-ca, sempre que hagin treballat en el camp de la física teòrica.

Resulta, doncs, que Gösta Mittag-Leffler, un matemàtic suec amb influències notòries enels comitès encarregats de seleccionar els candidats per als Nobel, va proposar-se, el 1908,endegar una campanya per tal de concedir el premi de física de 1909 o 1910 a Poincaré; l’o-peració, però, no va sortir bé i, després de superar els filtres que havien de deixar passar tansols els pocs noms d’entre els quals sortiria el guardonat, el premi Nobel de física de 1909el reberen finalment Marconi i Braun per llurs aportacions a la telegrafia sense fils, tot i quePoincaré va obtenir cinc vots, mentre que J. D. Van der Waals va obtenir el de 1910 i W.Wien el de 1911, pels treballs sobre el comportament dels gasos i per l’estudi de l’emissióenergètica del cos negre respectivament. (L’any 1910 va semblar que seria l’any de Poinca-ré, però la malaltia –que el duria a la mort– d’Angström, un membre destacat del comitè No-bel de física, va capgirar els plans: en detriment de Poincaré, Angström fou proposat al pre-mi, en una mena de darrer homenatge, conjuntament amb Van der Waals, que fou, però, quifinalment se l’endugué, tal com ja hem dit.) Naturalment, no cal insistir en el clientelisme iel corporativisme que feien acte de presència anualment en “el camp de batalla” de les reu-nions prèvies a la concessió final.

Poincaré va morir el 1912, i com que el premi Nobel no pot concedir-se a títol pòstum, elgran matemàtic francès no va poder veure inscrit el seu nom en el palmarès dels guardonats.Els esforços de Mittag-Leffler havien estat en va.

“Poincaré va morir

el 1912, i com que

el premi Nobel

no pot concedir-se

a títol pòstum,

el gran matemàtic

francès no va poder

veure inscrit el seu

nom en el palmarès

dels guardonats”

Henry Poincaréno va guanyar el Nobel

Santiago Riera i Tuèbols, membre de l’IEC i del Departament d’Història Contemporània de la UB

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 52 COMBINATÒRIA

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 53FER I DESFER

La República d’Haití es va fundar el1804, després d’una revolta delsesclaus en la dècada de 1790 i d’u-na lluita molt llarga i sagnant con-

tra les tropes de la metròpoli francesa iels colons blancs. Els esclaus revoltatsvan convertir Haití en la primera repú-blica negra del món, que va ser recone-guda per França entre 1825 i 1838 acanvi de 60 milions de francs però queencara sobreviu.

Haití ocupa actualment 27.750 quilò-metres quadrats, un terç de l’oest de l’i-lla de la Hispaniola al mar Carib, i limi-ta a l’est amb la República de Santo Do-mingo. La capital d’Haití és Port-au-Prince i des de molt antic ha tingut una

economia basada en l’agricultura. EntreCuba i Puerto Rico, l’illa ocupa una si-tuació estratègica en les rutes dels vai-xells que entren al mar Carib rumb alcanal de Panamà.

Colom va descobrir l’illa de la Hispa-niola el 1492 i els conqueridors de l’im-peri hispànic governat pels Àustries lavan colonitzar i convertir en la base perexplorar l’hemisferi oest. A poc a pocl’illa va perdre importància per a l’im-peri hispànic i la part oest de l’illa, és adir, Haití, va ser cedida a França pel reiCarles II el 1697 amb el tractat de Rys-wic, encara que la frontera entre la partfrancesa i l’espanyola de l’illa no va sertraçada definitivament fins a l’any 1776.

Haití, la república negramés antiga del món

Els esclaus revoltats van convertir Haití

en la primera república negra del món.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 54 DOSSIER

EL T

EMPS

Societat esclavista. El esclaus dutsdes de l’Àfrica per treballar en les plan-tacions de cafè i canya de sucre vanconvertir Haití en una de les colòniesmés riques de l’imperi francès. Al prin-cipi de la colonització francesa hi haviamés colons blancs que esclaus i els indisgairebé havien desaparegut. L’afluènciaconstant d’esclaus negres de l’Àfrica vafer canviar la proporció entre blancs inegres molt de pressa durant el segleXVIII, de manera que, l’any 1791, elsblancs només eren una part minoritàriade la població, poc més de 30.000, men-tre que els esclaus sumaven 480.000 vi-des. Els lliberts, antics esclaus alliberatspels seus amos, eren uns 24.000. Elsblancs no formaven un grup homogeni,perquè n’hi havia uns pocs de molt po-derosos amb grans propietats i un grupnombrós de petits propietaris descen-dents dels filibusters i dels pirates quemiraven amb gelosia els grans propieta-ris. A més, hi havia els administradorsde la metròpoli, que no tenien la simpa-tia ni dels grans ni dels petits propieta-ris. Els lliberts tampoc no eren un gruphomogeni, ja que eren mulats i negrespurs. Generalment tenien alguna ins-trucció molt afrancesada i demanavenels mateixos drets que els blancs, cosaque la metròpoli mai no els va concedir.

El 1787 es van crear assemblees colo-nials des d’on els colons blancs van co-mençar a demanar que volien ocuparels càrrecs, que solament ocupaven elsblancs enviats per la metròpoli. Va ser el1789, amb la convocatòria dels EstatsGenerals, que van iniciar la revoluciófrancesa, quan els representants dels co-lons blancs van veure per primera vega-da la proclamació dels Drets de l’Homei del Ciutadà, i el reconeixement delsdrets polítics dels mulats i negres lli-berts.

Caos i guerra. Els blancs de l’illa,però, no van acceptar la legislació revo-lucionària i van proclamar la seua fide-litat a Lluís XVI. El jacobins de Parísvan enviar a la capital d’Haití un mulateducat, Vicent Ogné, perquè fera com-plir la llei. Aquest, però, en arribar-hi,va deixar de banda les lleis i es va posardel costat dels lliberts aixecats que de-manaven el compliment dels seus drets.

La metròpoli va enviar-hi 8.000 sol-dats per aixafar l’aixecament, els quals,a més, van executar Vicent Ogné el1791. Ara bé, la lluita va continuar i esva complicar amb la revolta dels esclausnegres l’agost de 1791. L’illa va caureen una anarquia sense control i en unalluita en què els blancs i els mulats te-nien les de perdre. Aquests van demanarajuda als britànics, mentre que els es-claus inicialment van rebre el suportdels espanyols de Santo Domingo. Elsreis de l’imperi hispànic Carles IV i eldel britànic Jordi III van aprofitar l’avi-nentesa per intentar conquerir Haití, queva patir al mateix temps els efectes d’u-na guerra civil entre lliberts i blancs, lesrevoltes d’esclaus en les plantacionscontra els hisendats i una guerra inter-nacional. El espanyols van abandonarl’empresa el 1795 i, fins i tot, van cedirla seua part de l’illa (Santo Domingo)als francesos amb el tractat de Basileadel mateix 1795.

Els anglesos van continuar la lluita al’illa fins al 1798, data en què van aban-donar Haití, perquè els esclaus de laseua colònia de Jamaica també es vanaixecar i els esclaus haitians alliberatsels van combatre amb força. Durant l’e-tapa de govern del Directori (1795-1799) de la revolució francesa, concre-tament el 1796, la metròpoli francesa vanomenar lloctinent de governador Tous-saint Louverture per lluitar contra elsinvasors anglesos a Haití. Toussaint eraun antic esclau negre analfabet que vaacceptar col·laborar amb el Governfrancès perquè el comissionat francèsLéger – Felicité Sonthonax havia comu-nicat l’abolició de l’esclavitud pel Di-rectori l’abril de 1793.

Quan els anglesos se’n van anar el1798, Toussaint es va convertir en l’ho-me fort de l’illa. Primer, va iniciar unaguerra racial contra els mulats que vaculminar el 1800 amb la matança deRiagud; després, va ocupar la part estde l’illa (Santo Domingo), i, finalment,va implantar una governació vitalíciaamb un sistema d’explotació de la terraa tres bandes. La meitat de la collita decada hisenda seria per a l’estat i la res-ta, una part per als treballadors i l’altraper al propietari. Se sentia l’home fortd’Haití fins al punt que, en les cartes

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 55

Dos antics esclausnegres vanreprendre la lluitaracial a mortcontra els blancs:Jean JacquesDessalines i HenriChristophe, que el18 de novembre de1803, en la batallade Vertieres, vanvèncer els francesosi els van expulsardel territori d’Haití.L’1 de gener de 1804van proclamarla independènciade l’illa

que enviava a Napoleó I, li deia: “Elprimer dels negres al primer delsblancs.” Napoleó no va acceptar el Go-vern de Toussaint i hi va enviar el gene-ral Leclerc el 1802, que va empresonarToussaint i el va deportar a França alfort de Joux, on va morir de fred i tris-tesa el 1803. L’exèrcit de Napoleó teniala missió de reprendre la situació d’a-bans de 1791 i restablir-hi l’esclavitud,però la febre groga va segar la vida deLeclerc i d’altres expedicionaris fran-cesos.

Independència. Dos antics esclausnegres lloctinents de Toussaint van re-prendre la lluita racial a mort contra elsblancs pel sud d’Haití: Jean JacquesDessalines i Henri Christophe, que el 18de novembre de 1803, en la batalla deVertieres, van vèncer els francesos i elsvan expulsar del territori d’Haití. L’1 degener de 1804 van proclamar la inde-pendència d’Haití. El primer es va pro-clamar emperador constitucional d’Hai-tí amb el nom Jacques I el 1805, va in-tentar de conquerir la part de Santo Do-mingo de l’illa, que encara estava sotasobirania francesa, i va iniciar una re-forma agrària amb el repartiment de lesterres expropiades als blancs. Les ten-sions entre negres i mulats van conti-nuar de manera molt violenta i JacquesI fou assassinat el 1806. Henri Christop-he va intentar d’aconseguir el poder

com a emperador Henri I; però sola-ment va controlar amb una tirania per-sonal el nord d’Haití. Al sud es va pro-clamar una república sota la presidènciad’Alexandre Pétion, un mulat lliureeducat a França.

La República d’Haití presidida perPétión va proclamar una constitució el1816, que va fer Pétion president vita-lici. Pétion era un home que creia en lail·lustració, va treballar per crear unarepública culta amb escoles i va donarasil als revolucionaris independentistesque lluitaven contra l’imperi hispànic,com Simón Bolívar, que va acollir l’any1815 i el va ajudar en la seua lluita pro-porcionant-li casa i armes. La iniciativamés revolucionària del Govern de Pé-tion fou repartir les terres expropiadesen parcel·les petites als funcionaris i alssoldats retirats. També va iniciar la fa-bricació de monedes pròpies d’Haití,que tenien llegendes franceses i un sis-tema de datació revolucionari. L’any 1equivalia a l’any 1803 de l’era cristia-na, quan en la batalla de Vertieres lestropes de Dessaline van vèncer elsfrancesos. Per exemple, una moneda oun paper que té la data de l’any 10equival a 1813.

Alexandre Pétion va morir el 1818 i elva substituir en la presidència Jean Pier-re Boyer, un mulat lliure que havia llui-tat contra els negres en les revoltes de1800. Després del suïcidi de l’empera-dor Henry I, el president Boyer es va fercàrrec del nord i el 1822 també va ocu-par militarment la part de Santo Domin-go, que acabava d’independitzar-se el1821 d’Espanya i que va estar lligada aHaití fins al 1844, en què es va inde-penditzar i els colons haitians negresque havien anat a Santo Domingo vantornar a Haití.

El Govern francès va iniciar les nego-ciacions per reconèixer la Repúblicad’Haití el 1825 a canvi d’una indemnit-zació que va ser de 60 milions de francs.El procés va acabar el 1838, quan el reiLluís Felip I de França va signar amb elpresident Boyer un tractat. Els EstatsUnits no van reconèixer la independèn-cia d’Haití fins al 1862, quan se separa-ren els estats esclavistes del sud i vavèncer l’abolicionisme del presidentAbraham Lincoln.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 56 DOSSIER

POBLACIÓ ESCLAVA, LLIBERTS I BLANCS AL’ILLA DE LA HISPANIOLA ENTRE 1681 I 1791

Any Esclaus Lliberts Blancs Poblaciótotal

Font: David WATTS, The West Indies, Cambridge University Press, 1987.

1681

1739

1754

1767

1779

1791

2.312

117.411

172.188

264.471

249.098

480.000

—

—

4.732

5.897

7.055

24.000

4.336

11.540

14.253

20.738

32.650

30.381

6.648

128.951

191.173

291.106

288.803

534.381

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 57

Inestabilitat. Una de les qüestionsmés singulars de la independènciad’Haití va ser la importància del colorde la pell i de la raça. La independènciava arribar com a producte d’una guerradels mulats i negres contra els blancs. El1822, la població de l’illa era formadaper negres lliures, perquè la majoriadels antics colons blancs havien morten els disturbis de 1791-1804 o havienabandonat Haití i van dur, per les colò-nies on anaven, sobretot Cuba i PuertoRico, el missatge de terror de la inde-pendència haitiana feta pels esclaus i elslliberts.

La fi de la guerra d’independència i lafugida dels blancs no van resoldre elsproblemes motivats pel color de la pell iels enfrontaments van continuar la restadel segle, però ara entre els mulats granspropietaris i els negres petits propieta-ris. Els primers van guanyar amb el pre-sident Boyer (1818-1849); però, des-prés de la mort de Boyer, va prendre elpoder un negre, Faustin Élie Soulouque,que es va proclamar emperador FaustinI i va governar entre 1849 i 1859. El1867 va accedir al poder l’insurgentSylvain Salnave, la qual cosa va desen-cadenar una nova guerra civil de dosanys i mig de durada. El 1876 va escla-tar una nova lluita per motius racials,i el 1888 una lluita pel poder entre elpresident electe Denis Legítime i el ge-neral Florvil Hyppolite, que va guanyarFlorvil, qui va governar Haití fins a laseua mort, el 1896.

A partir de 1898, quan els nord-ameri-cans van començar la seua política d’in-tervenció militar al Carib, les novesgeneracions haitianes van començar aadmirar i negociar amb els Estats Units.Després de la inauguració del Canal dePanamà, els marines dels Estats Unitsvan ocupar Haití el 1915 amb el pretextde resoldre els problemes polítics in-terns. S’hi van quedar fins al 1934 exer-cint un protectorat polític i financer. Lesdarreres intervencions nord-americanesa Haití del segle XX han estat el blo-queig contra el Govern de Baby Doc el1986, substituït pel general Namphy, il’ocupació militar de 1994 per restablir-hi el president Jean Bertrand Aristide.

La conseqüència més negativa de laguerra i de les lluites racials de finals

del segle XVIII i principis del XIX aHaití va ser la decadència de la princi-pal ciutat de l’illa del segle XVIII, CapFrançois, rebatejada pels haitians inde-pendents com Cap Haití, que el 1790 te-nia vora 50.000 habitants, dels qualsmés de 37.000 eren esclaus. A finals delsegle XVIII, Cap François era una deles ciutats més importants del Carib, te-nia una drassana d’un quilòmetre ambun tràfic molt actiu i la ciutat desenvo-lupava unes funcions semblants a Char-leston, amb la qual competia; però elsesdeveniments revolucionaris de 1791-1804 i la guerra van devastar-la i maino es va recuperar. Fins i tot va patir unterratrèmol el 1842 que va acabar d’en-fonsar-la. Per contra, una ciutat de sego-na fila el 1790, Port-au-Prince, que lla-vors tenia 10.000 habitants, dels quals5.000 eren esclaus, es va convertir en laprimera ciutat i capital de la Repúblicad’Haití; però a finals del segle XIX so-lament tenia 30.000 habitants i estava amolta distància del que havia estat CapFrançois.

La majoria de la població haitiana vi-via en cases disperses i poblets petitscom a conseqüència del fet més revolu-cionari de la independència, que fou lareforma agrària d’Alexandre Pétion. Elpresident Pétion va repartir entre elsantics esclaus la terra expropiada delsblancs en petites propietats com mai noes faria en les independències posteriorsdel continent, on van continuar lesgrans propietats i el règim d’explotacióde la terra amb esclaus després del’emancipació política. Els antics es-claus haitians van crear tota una tramade societats per a cultivar la terra ambuna mescla de cultius africans, criolls,europeus i d’altres indrets del món, comhavien après durant l’esclavitud. Elsseus cultius barrejaven la dacsa, la man-dioca i el moniato dels indígenes ambplantes introduïdes del continent ame-ricà com la papaia, o d’Oceania com elsmangos, de l’Índia com la canya de su-cre i el sèsam, i d’Europa com les hor-talisses, els animals domèstics i les ei-nes de feina, entre les quals també n’hihavia d’africanes.

J. M. Santacreu SolerUniversitat d’Alacant

Toussaint Louverture,un antic negre analfabet,va ser l’heroi haitià que vaplantar cara als invasorsanglesos. Nomenat pelGovern francès sorgit de larevolució, ben aviat es vaconvertir en l’home fort del’illa.

EL T

EMPS

L’auge del tràfic d’esclaus negresd’Àfrica cap a Amèrica es va pro-duir durant el segle XVIII i els pri-mers anys del XX per nodrir de mà

d’obra les plantacions agrícoles, les ac-tivitats de les ciutats i les explotacionsmineres. Durant el segle XVIII vancreuar l’Atlàntic més de 6 milions d’es-claus. A la fi del segle XVIII n’hi haviamés de mig milió als Estats Units, unmilió llarg a les illes del Carib, un altremilió al Brasil i quasi tres-cents mil a les

colònies continentals hispanoamerica-nes.

L’inici de l’abolicionisme. El triomfde la revolució negra d’Haití entre 1791i 1804 i la política abolicionista del Reg-ne Unit iniciada el 1807, quan el Parla-ment va prohibir el tràfic d’esclaus enels territoris britànics, va ser continuadapel Govern de Londres en el Congrés deViena de 1815, on va aconseguir quetots els estats europeus reunits renuncia-

El complex procés

de l’abolició de

l’esclavitud a Amèrica

i les revoltes dels esclaus

s’allargaren

de 1807 a 1888.

Fragment d’Abolició del’esclavitud a l’illa Reunió,

quadre anònim que rememoraaquest fet esdevingut el 20 de

desembre de 1848.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 58 DOSSIER

L’abolició del’esclavitud a Amèrica

EL T

EMPS

ren al tràfic. Aquests fets van estimularla resistència dels esclaus americans du-rant el segle XIX i van facilitar el des-envolupament de les activitats de lessocietats i periòdics abolicionistes. Undels periòdics més emblemàtics en lalluita emancipadora va ser The Libera-tion, creat a Boston el 1831.

Entre 1807 i 1844 hi va haver nombro-ses revoltes d’esclaus de nord a sud delcontinent americà i en les illes del Ca-rib; però cap revolta va aconseguir elque havien fet els haitians: una repúbli-ca negra creada pels esclaus per als es-claus emancipats. Les revoltes més so-nades foren les de Bahia, al Brasil, pro-tagonitzades pels esclaus musulmansentre 1807 i 1834; la de l’illa de Barba-dos, el 1816; la de Guyana, el 1823; lade Nat Turner a Sorthampton, a l’estatnord-americà de Virginia; la de l’illa deJamaica, encapçalada per Sam Sharpe el1832 al capdavant de 20.000 esclaus ai-xecats, i les de l’Havana i Matanzas de1843. Totes les revoltes foren avortadesi durament reprimides.

Tot i la prohibició del tràfic dictadapels britànics, el nombre d’esclaus vacréixer als estats del sud dels EstatsUnits. El 1810, n’hi havia més d’un mi-lió; el 1830, dos milions; i el 1860, qua-si quatre milions. Al Brasil encara vanarribar, entre 1811 i 1850, més d’un mi-lió d’esclaus; i a Cuba, entre 1821 i1860, en van arribar 356.000. El tràficclandestí es va convertir en un negocimolt rendible, perquè cada vegada erenmés cars. El Govern del Regne Unit,que es va autoconvertir en la policia delmar que vigilava el tràfic per impedir-loi castigar-ne els traficants, no va abolirl’esclavitud a les seues possessions co-lonials de les illes de les Antilles fins a1834, però llavors ho va fer amb la con-dició de sis anys de treballs gratuïts pera l’antic propietari. L’emancipació com-pleta va arribar a les illes britàniques delCarib el 1838, el mateix any que el Go-vern francès va reconèixer definitiva-ment la independència de la Repúblicad’Haití.

Repúbliques americanes. En lescolònies continentals hispanoamerica-nes, que es van independitzar entre 1810i 1825, l’esclavitud es va debilitar, però

no va ser realment abolida de manerageneralitzada. Únicament es van produirgestos de bona voluntat –com el de Si-món Bolívar, que alliberà els esclaus dela seua propietat– i gestos dels militarsgovernants, tant dels partidaris de la fi-delitat a Ferran VII com dels indepen-dentistes –que van prometre la llibertatals esclaus que lluitaven per la causa deFerran VII o la independència respecti-vament.

Els primers nous estats independentshispanoamericans que van emanciparels esclaus van ser els que menys en te-nien a la fi del segle XVIII. Les provín-cies unides del Riu de la Plata ho van ferel 1816 i la posterior Confederació Ar-gentina ho va ratificar l’any 1853. ElGovern de Xile ho va dur a terme el1823; les províncies unides d’AmèricaCentral, el 1824; i Mèxic, el 1829. Encanvi, els que tenien un nombre més ele-vat d’esclaus no ho van acceptar imme-diatament, de manera que l’abolició en-cara va tardar diverses dècades. L’Uru-guai ho va fer el 1841; Colòmbia, el1849; l’Equador i Bolívia, el 1852; elPerú i Veneçuela, el 1854; i el Paraguai,el 1870.

Els Estats Units van abolir l’esclavituddefinitivament en tots els estats desprésd’una guerra molt llarga i sagnant des-envolupada entre 1860 i 1865, que vaenfrontar els estats abolicionistes delnord i els esclavistes confederats delsud. Van guanyar la guerra els del nord,presidits per Abraham Lincoln, els qualsvan imposar al sud l’abolició de l’escla-vitud amb l’esmena XIII de la Constitu-ció, la qual va ser aprovada pel Congrésel gener de 1865, tres mesos abans delfinal de la guerra.

Més de quaranta anys enrere, el 1817,es va fundar als Estats Units la societatAmerican Colonization Society amb lafinalitat d’alliberar els negres esclaus ide tornar-los a l’Àfrica. El primer con-tingent de negres emancipats es va ins-tal·lar a l’Àfrica el 1822, al golf de Gui-nea, com a colònia dependent dels Es-tats Units que el 1847 es va independit-zar amb el nom de República de Libèria.Aquesta va ser la segona república ne-gra creada al món després de la Repú-blica d’Haití independent des del 1804.Espanya i l’imperi del Brasil no van

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 59

El 1817 es va fundar

als Estats Units

la societat

American

Colonization

Society amb

la finalitat

d’alliberar

els negres esclaus

i de tornar-los

a l’Àfrica.

El primer

contingent de

negres emancipats

es va instal·lar

a l’Àfrica el 1822,

al golf de Guinea,

com a colònia

dependent dels Estats

Units que el 1847

es va independitzar

amb el nom

de República

de Libèria.

Era la segona

república negra

creada al món

després d’Haití

acabar definitivament amb l’esclavitudfins a la dècada de 1880. El Govern es-panyol va abolir finalment l’esclavitudel 1873 a Puerto Rico i el 1880 a Cuba,però amb quatre anys de treball gratuït.L’últim estat americà que la va abolir vaser l’imperi del Brasil, el 1888, desprésd’un procés llarg i complicat.

El Brasil. Molts autors estableixen unarelació directa entre l’abolició de l’es-clavitud el 1888 i la caiguda de la mo-narquia brasilera de Pere II i la posteriorimplantació de la República. Argumen-ten que una de les causes de la caigudade Pere II va ser el descontentamentdels hisendats cafeters per l’abolició.

El Govern brasiler va prohibir el tràficd’esclaus el 1831 com a resultat de lespressions britàniques, però hi va conti-nuar il·legalment fins al 1850, any enquè el Govern el va reprimir definitiva-ment. Durant la dècada de 1850 i la se-güent es van presentar projectes aboli-cionistes a la cambra brasilera, però totsforen rebutjats. Després de la promulga-ció de la XIII esmena nord-americana,l’emperador Pere II es va manifestarpartidari de l’emancipació gradual, peròels membres de la cambra no van volerimplicar-s’hi. La primera llei que vamalferir l’esclavisme va ser la de ventrelliure de 1871, que va donar la llibertata tots els fills de dones esclaves. La me-sura tindria conseqüències a llarg termi-ni, perquè la prohibició efectiva del trà-fic el 1850 va limitar la reposició delsesclaus mitjançant la criança, que la lleide 1871 va desbaratar, i com que el trà-fic estava prohibit, la desaparició del’esclavitud era qüestió d’una genera-ció.

La població d’esclaus va disminuirprogressivament al Brasil. El 1873, n’hihavia 1.566.000; el 1883, n’eren1.346.000; el 1885, 1.133.000; i el1887, només 723.000. Mentre dismi-nuïa el nombre d’esclaus, els governsdel estats van fomentar la immigraciód’europeus per nodrir de mà d’obra leshisendes que perdien esclaus. El 1884l’esclavitud va ser abolida en els estatsde Ceará i Amazones, mentre que elscafeters de São Paulo s’hi resistien. Fi-nalment, l’esclavitud es va abolir en totel Brasil l’any 1888. L’emperador Pere

II va ser criticat per tothom per l’eman-cipació de 1888. Els abolicionistes elcriticaven perquè havia tardat massatemps a fer-la, i els esclavistes perquèhavia fet massa concessions.

Els esclaus van ser la mà d’obra baratade les hisendes americanes durant el se-gle XVIII i la majoria del XIX, però laseua funció obsoleta en la nova etapadel capitalisme iniciada amb la indus-trialització i la difusió d’una nova mora-litat vinculada als drets de l’home la vanfer poc rendible moralment i econòmi-cament. L’emancipació era qüestió detemps a partir de la revolució francesai del congrés de Viena de 1815. Primeres va abolir el tràfic, després la criança,i finalment l’esclavitud. El problemaprincipal dels hisendats que es quedavensense esclaus era la manera de substituirla mà d’obra esclava, problema que alfinal es va resoldre sobretot amb els im-migrants arribats des d’Europa i la Xina,amb les màquines i amb els mateixos es-claus emancipats, que ara treballavenamb sou (tot i que havien de pagar unlloguer per a l’habitatge i comprar elsaliments a les botigues). Els nous jorna-lers d’Europa van dur a Amèrica les ide-es del moviment obrer, que es duia a ter-me en el vell continent i que va iniciaruna nova fase de la història americana.

J. M. Santacreu SolerUniversitat d’Alacant

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 60 DOSSIER

A comenaçament del segleXIX al Brasil alguns negres te-nien una gran independència.Si eren lliures podien gaudird’un cert benestar, comaquests que hi ha en el gravatsuperior. Els esclaus, però,no podien reunir prou dinersper obtenir la llibertat.

EL T

EMPS

Acomençament de l’any 2003, el

vudú ha obtingut el reconeixementlegal com a religió a Haití, desprésde passar durant segles per diverses

prohibicions i de ser considerat com unareligió marginal.

La religió. El vudú és una forma reli-giosa, fonamentalment animista. Surtd’un panteó politeista format per un grannombre de déus i d’avantpassats clànicsdivinitzats, que reten culte als esperitsdels morts i a alguns animals i vegetals i,fins i tot, inclou la personificació de for-ces de la natura, amb unes pràctiques quefomenten la possessió dels fidels per ladivinitat a través del trànsit.

El nucli important del vudú és la relaciódirecta amb allò que és transcendent, lafusió entre l’home i la divinitat. La pa-raula vudúés anàloga a la d’esperit i vede vaudoux, aplicada a uns déus serpsamb grans poders i venerats en les costesoccidentals de l’Àfrica subsahariana. Elseu nom també està relacionat amb elnom que prenen les divinitats en llenguafon.

En el vudú els esperits no són conce-buts com a entitats individuals, sinó ambdiverses identitats relacionades. Així, te-nim els exemples d’Egon, Ogou, déu io-ruba de la caça, que en haitià és Ogoun oOgun, de l’esperit del ferro i de la guerra;la Serp Pitó, Mami Wata, deessa del maro Legba, déu missatger i del sexe, i del’engany i el caos.

Els esclaus africans duts a les planta-cions del nou continent van ser els quevan dur aquesta espiritualitat. Procediendel que s’anomena la costa dels Esclausd’Àfrica, un territori en l’actual Togo,Benín, Ghana i part de Nigèria. La majo-ria eren d’ètnia ioruba i amb ells va viat-jar el panteó dels seus déus.

Els esclaus van ser sotmesos pels colo-nitzadors físicament, però no les seues

creences ni els seus valors culturals. Lagran espiritualitat del negre africà li vaservir per mantenir la seua força davantdels horrors que patien a mans dels seusamos blancs en les plantacions. La reli-gió es va convertir en un refugi i en unnexe d’unió per poder preservar la iden-titat comuna.

La religió imposada pels colonitzadors,el cristianisme –presentat com a única re-ligió vertadera–, els prohibia exercitarqualsevol culte que no fos el que emana-va de la religió catòlica. Els cristians vantractar de destruir tot allò que tingués aveure amb els seus cultes animistes. Elsesclaus van prendre consciència que nopodien practicar les seues formes de reli-giositat, ni adorar els déus, ni mostrar lesseues creences. I van optar per convertirels seus déus en imatges catòliques i percamuflar els cultes amb els rituals esta-blerts pel poder. D’aquesta manera vasorgir el sincretisme com una estratègiade resistència per sobreviure i alimentarla seua esperança de llibertat. Així, elsincretisme va esdevenir la força princi-pal per a la seua resistència i va transfor-mar la cultura que imposaven els blancsper recrear les seues formes de vida a tra-vés de la concepció del món esdevingu-da de les seues creences.

El sincretisme surt d’un entrelligamentsimbòlic, d’un intercalament d’interpre-tacions que va donar lloc a una nova cos-movisió que posa en contacte dos àmbitsculturals i religiosos. El sincretisme nova significar cap cessió dels esclaus, ni elfet de perdre la seua cultura per assimi-lar-se a la imposada, sinó que va facilitarl’adaptació a unes circumstàncies histò-riques i socials adverses per a la poblaciódels esclaus que va trobar la forma demantenir la seua identitat.

María Dolores Vargas LloveraUniversitat d’Alacant

L’any passat i després

de segles i segles

d’il·legalització,

el vudú va obtenir

el reconeixement legal

com a religió a Haití.

La gran espiritualitat del negreafricà li va servir per a mantenirla seua força davant delshorrors que patien a mansdels seus amos blancs en lesplantacions. La religió era unrefugi i un nexe d’unió.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 61

Sincretisme religiós i esclavitud

EL T

EMPS

Si la història dels homes està entre-teixida de fils de molt diversacondició, un dels més foscos és elque narra la història de l’esclavi-

tud. Encara avui dia –fins i tot protegitsper la Declaració dels Drets Humans–sabem que el tràfic d’homes i dones ésun bon negoci. El tràfic d’homes i do-nes subsaharians continua moventenormes capitals, quasi en els mateixosllocs en què va florir durant els seglesXVI al XIX. Els aganshi, els mandin-

gas, els wolofs, els temnes, els oyos…continuen viatjant cap a Europa o cap aAmèrica en condicions que recordenlletra per lletra la dels vaixells negrers,encara que aquesta vegada ens conso-lem pensant que ho fan lliurement,atrets pel gran confort de la civilitza-ció.

L’ésser ombra. No deixa de ser sig-nificatiu, no obstant això, que la parau-la “esclau” s’associe a gents de la prò-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 62 DOSSIER

L’esclavitud és una categoria social ben

documentada des que es té memòria històrica.

L’esclau, ombra del seu senyor

EL T

EMPS

Aristòtil posarà

les bases de l’esclavitud

en el llibre primer

de la seua ‘Política’.

Amo i esclau són parts

naturals de la societat:

l’esclau és un

subordinat per a l’acció,

de manera que és

una part de l’amo,

una part animada

separada del seu cos.

Aquesta concepció

travessarà el pensament

escolàstic cristià

i apareix com una

de les accepcions

de la definició d’esclau

en el diccionari

de Covarrubias de 1611,

que posa en

correspondència

“esclau” amb la forma

grega ‘he isquiá’,

que significa “ombra”

pia Europa i no als africans. Perquèl’esclavitud és una categoria social bendocumentada des que es té memòriahistòrica: sabem de preus, causes i jus-tificacions. Així, Plini el Vell assenyalaque el major preu pagat per un homenascut en captivitat va ser el que vacostar Daphnis, gramàtic, que el prín-cep Scauro va comprar per tres mil set-cents sestercis.

Les causes per a esclavitzar els homeses repeteixen des de l’antiguitat: lesderrotes en la guerra; el càstig per deu-tes, assassinats o adulteris; la pobresaque portava a vendre els propis fills; elmateix segrest, quan el negoci s’haviaprodigat prou, i, com és natural, totaanormalitat que no podia assumir-se:bogeria, bessons, xiquets amb defor-macions, xiquetes que menstruavenabans de l’edat prevista…

I les justificacions no podien ser mésque la diferència natural en els homes.Aristòtil posarà les bases de l’esclavi-tud en el llibre primer de la seua Políti-ca. Amo i esclau són parts naturals dela societat: l’esclau és un subordinatper a l’acció, de manera que és una partde l’amo, una part animada separadadel seu cos. Aquesta concepció traves-sarà el pensament escolàstic cristià iapareix com una de les accepcions dela definició d’esclau en el diccionari deCovarrubias de 1611, que posa en cor-respondència “esclau” amb la formagrega he isquiá, que significa “ombra”:“Perquè l’esclau és ombra del seu se-nyor, i ha de tenir la seua condició, queli ha de seguir on anara, o darrere o da-vant, com fóra manat, i és ombra perquant no pot representar persona.”

Fra Francisco de la Cruz, dominic delsegle XVI, justificarà l’esclavitud comun càstig diví als descendents de la tri-bu dels Aser, als quals Déu va imposarel color negre pels seus pecats. I comque són poques les veus que es vanalçar contra l’esclavitud, convé recor-dar les paraules de l’hel·lè Alcidaman-te, que va viure cinc segles abans deJesucrist: “Déu ha fet tots els homeslliures; la naturalesa no ha fet ningú es-clau.”

L’esclavisme modern. Quan els es-panyols van descobrir Amèrica, els

portuguesos van iniciar el tràfic d’es-claus, perquè es necessitava mà d’obraforta per a explotar els recursos del noucontinent i els indis no pareixien dotatsper a aquesta mena de feines.

Per què se’ls va ocórrer de portar-hinegres d’Àfrica? Perquè ja a l’Àfrica hihavia un mercat d’esclaus que es reme-tia a l’imperi egipci, ara controlat perl’islam en expansió. L’islam prohibiaesclavitzar els seus fidels, però beneïal’esclavitud dels pagans. I així, reiscristians, soldans musulmans i capsafricans van conformar una xarxa permitjà de la qual més de deu milionsd’homes i dones van ser desplaçatsd’Àfrica a Amèrica en quatre segles.

Per a tothom es feia natural l’esclavi-tud, i només veus aïllades s’escandalit-zaven davant d’aquest estat de coses: elcatòlic Juan de Mercat i el calvinistaWillem Usselinx denuncien el treballinhumà de l’esclau. No pareixia, però,que les denúncies morals pogueren fermassa contra el negoci de l’esclavitud.Tampoc la tecnologia pareix que po-guera fer innecessària la mà d’obra es-clava. Per exemple, la invenció de la“desmotadora de cotó” d’Eli Whitney afinals del segle XVIII va ser, al contra-ri, una crida d’esclaus a Geòrgia, justquan pareixia trobar-se en declivi l’es-clavitud en els EUA. Feia la sensacióque l’abolició de l’esclavitud noméspodria venir d’interessos econòmics.Adam Smith va escriure que “el treballrealitzat per homes lliures és més baratal cap i a la fi que el realitzat per es-claus”.

Però el cristianisme no podia coexis-tir sense problemes de consciència ambl’esclavitud: “Els esclaus viuen millord’esclaus amb cristians que lliures aÀfrica” era una raó molt dèbil. El papaPau III declarà que “els indis eren ver-taders homes” i inquietà la conscièn-cia de Carles V. L’emperador paralitzàla conquesta fins que es va resoldre laqüestió teològica i moral de la seua le-gitimitat. Però aquella actitud nomésprovoca un triomf momentani de la te-si de Bartolomé de las Casas sobre latesi de Ginés de Sepúlveda. Si fins i totels mateixos jesuïtes, franciscans i do-minics tenien esclaus en les Amèri-ques! L’esclavitud i el tràfic eren una

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 63

norma de vida. Els portuguesos es vanfer amb el control del mercat d’esclaus;en ports francesos i anglesos es dedica-ven a portar esclaus a canvi de rom,teixits o grans de vidre. Els espanyolscompraven esclaus per a l’explotaciódel sucre, el cafè…

Només l’acció d’alguns homes, dotatsd’una fortalesa mental tan gran com elnegoci de l’esclavitud, s’hi podia en-frontar. Van ser les sarcàstiques críti-ques dels il·lustrats i la gran perseve-rança dels quàquers els factors que vaniniciar una campanya contra l’esclavat-ge fins a aconseguir-ne l’abolició. Ho-mes com Thomas Clarkson, WiliamWilberforce, William Pitt… van posartot el seu esforç a reformar les lleis queprotegien el tràfic de persones.

Certament que els francesos, espa-nyols i portuguesos veien en l’abolicióuna estratègia de Gran Bretanya per aconsolidar el seu domini marítim a tra-vés de la confiscació dels vaixells ne-grers, una manera d’impedir que pros-peraren els cultius de canya i cafè delsseus competidors en benefici de lesseues colònies, sobretot les ÍndiesOrientals, i denunciaven la hipocresiabritànica, perquè continuaven donantcrèdits als hisendats caribencs per a lacompra d’esclaus.

Però, en tot cas, la sortestava tirada i totes lespotències europees, aixícom els EUA, van anaracostant-se cap a les po-sicions abolicionistes.A Espanya, les fraccionsmés progressistes delsliberals van haver d’anardissolent l’acostumadavanaglòria ideològicasegons la qual l’esclavi-tud espanyola estavamolt millor organitzadaque l’anglosaxona, queEspanya havia estat méstolerant i que havia ele-vat la condició dels ne-gres. Antonio Cánovasdel Castillo va presentarun projecte de llei enquè mostrava el tràficcom un fet infame iinexplicable a ulls de la

civilització cristiana. I a Emili Castelarl’indignà que l’esclavitud es mantin-guera en els països catòlics com Espa-nya i Portugal, quan ja havia estat abo-lida en els països revolucionaris,França, Anglaterra i els EUA.

Llàstima que la monarquia catòlicaespanyola, tan sensible al problemamoral en l’inici de l’esclavitud moder-na, no fóra capaç de construir la idead’un subjecte humà que englobara lahumanitat sencera, a partir dels dos ele-ments amb què el cristianisme haviafertilitzat el concepte de naturalesa hu-mana hel·lenístic: una ànima immortaldistribuïda en cadascun dels éssers hu-mans i la relació d’amor-comunitat en-tre tots ells. Però la Inquisició, que vet-llava per la puresa de la doctrina, es vadesentendre del tràfic, perquè el seuobjectiu era únicament que cap dels ne-grers fóra criptojueu. Per això resultaparadoxal que l’abolició vinguera delcostat il·lustrat i protestant que haviadesenvolupat el cristianisme per la viadels individus elegits per déu per mitjàde la gràcia, i de l’individualisme mésradical (el cogito cartesià). Però aixísón les coses.

Fernando Miguel Pérez HerranzUniversitat d’Alacant

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 64 DOSSIER

Els negrers es preocupavenper mantenir les condicionsfísiques dels esclaus.A més a més, estaven obligatsa ballar, i si algú s’hi negava,el fuet hi posava remei.A la pàgina 62, les donescaptives eren tractadesamb menys crueltat queels homes. Tot i això, haviende passar molts tràngols.

EL T

EMPS

La revolució haitiana (1790-1804)provocà la destrucció de la indús-tria sucrera de Saint-Domingue(l’actual Haití) i el sorgiment de

l’Haití negre. El triomf dels esclaus vaportar com a conseqüència una fortacommoció en totes les societats escla-vistes del continent americà. Pertotarreu es va estendre la por a l’aparicióde noves revoltes d’esclaus que po-guessin seguir el model haitià.

Cuba. Malgrat això, la revolució hai-tiana va facilitar el creixement de la so-cietat esclavista de Cuba, que es con-centrava precisament en el sectorsucrer. Aquesta illa experimentà ales-hores un gran creixement econòmic fo-namentat en les plantacions de canyade sucre, els anomenats ingenis, queutilitzaven la mà d’obra esclava.

L’evolució de la població esclava nodeixa cap dubte en l’aire. El 1775 hi

El triomf dels esclaus provocà por a l’efecte

dominó arreu d’Amèrica. Però a Cuba significà

el creixement de la societat esclavista.

Vista del port de l’Havanasegons un gravat de l’any 1810que es conserva a la BibliotecaNacional de París. Des del 1815els mercaders catalans vanconcentrar, en gran part,les seves operacions a l’àreaantillana. La importació desucre cubà en fou el granprotagonista.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 65

La societat del’esclavatge a Cuba

EL T

EMPS

havia 44.528 esclaus. Amb menys dedues dècades ja eren 84.496, i ja en elsegle XIX, el 1817 se’n comptabilitza-ven gairebé 200.000. Deu anys méstard, ja s’apropaven als 300.000; a mit-jan segle XIX superaven en més de20.000 individus l’última xifra; i el1862, la darrera dada coneguda eren373.071.

A més, en el període 1775 i 1846, imalgrat un fort creixement de la immi-gració blanca, la població esclava vapassar del 26 al 36% del conjunt dela població de Cuba. Així, a pesard’haver-se produït un lleuger descensde la població negra lliure (del 18 al16,6%), el 1846 la majoria de la pobla-ció de Cuba era “de color”. En concret,els negres esclaus i els negres lliuressumaven 472.985 persones, que repre-sentaven el 52,6% del total dels habi-tants de la colònia espanyola.

El tràfic esclavista. Només en vuitanys, entre 1791 i 1799, entraren a Cu-ba 41.039 esclaus, xifra que dóna fe dela importància del negoci. Participarenen aquest tràfic embarcacions britàni-ques, franceses, espanyoles, nord-ame-ricanes, holandeses, daneses, portu-gueses i sueques. Posteriorment, forenels hispanocubans els que predomina-ven en aquest tràfic negrer i aconse-guien grans fortunes.

El 1807, el Govern de Londres vaprohibir el tràfic d’esclaus i va co-mençar a pressionar el Govern espa-nyol perquè el suprimís. Així, el 1820,com a conseqüència d’un tractat hispa-nobritànic, es va prohibir l’esclavatgeal nord de l’Equador, de manera ques’intentava eliminar el potencial sucrercubà, però encara es respectava l’escla-vatge al Brasil, on els anglesos tenienmolts interessos econòmics. A partir dellavors s’inicià una fase de tràfic teòri-cament il·legal però permès i, fins i tot,impulsat per les autoritats espanyoles.

De fet, la introducció d’esclaus con-tinuà i entre 1821 i 1833 arribaren aCuba uns 126.000 africans esclaus.Malgrat les pressions britàniques, quel’any 1835 aconseguiren que Espanyasignàs un nou tractat d’abolició del trà-fic negrer, els esclaus continuaren arri-bant a Cuba.

El 1833, Gran Bretanya va abolir l’es-clavatge a les seves colònies, i la can-cel·lació guanyava terreny progressiva-ment a tot el món. Aleshores, una partde l’oligarquia sucrera cubana es vaorientar cap als estats esclavistes delsud d’Amèrica del Nord. D’aquestamanera, entre 1853 i 1862 es va produirun nou auge del comerç d’esclaus, queno va desaparèixer del tot fins al 1873.

Pel que fa a l’abolició, Espanya no lava implantar a Cuba fins després de laguerra dels Deu Anys (1868-1878), elprimer gran aixecament independentis-ta cubà. El 1880, la llei d’abolició del’esclavatge alliberà unes 250.000 per-sones, si bé encara persistiren a l’illadurant alguns anys diverses formes detreball forçat.

La societat esclavista. L’explota-ció dels esclaus als ingenis era tan ex-trema que es calcula que anualment himorien entre el 10 i el 20% del totalque estaven obligats a treballar-hi. Lajornada de feina forçada s’allargavafins a les disset, divuit o fins i tot vinthores diàries els set dies de la setmana,tot i que hi havia un reglament, del1843, que fixava la jornada laboral delsesclaus en setze. Sovint, però, no erarespectat. D’aquesta manera, molts es-claus morien en accidents causats perno poder mantenir-se desperts. A més,les condicions higièniques i la promis-cuïtat obligada que patien facilitaventota mena de malalties i epidèmies. Toti això, amb el temps i molt lentament,les altes xifres de mortalitat comença-ren a davallar. El 1836, Domingo Bel-monte calculava que la mortalitat eradel 8% en les plantacions sucreres i del2% en les explotacions cafeteres. Se-gons aquest autor, si aleshores s’haguéssuprimit completament el tràfic d’es-claus, en vint anys s’hauria acabat l’es-clavatge perquè no hagués restat capesclau viu.

Pel que fa al nombre d’homes i dones,en parlar d’esclaus cal tenir en compteque la majoria eren homes, sobretot enles plantacions sucreres. Per contra, elnombre de dones va anar en augmenten el cas dels negres lliures.

Evidentment, el sistema esclavista,com que era extremadament rendible,

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 66 DOSSIER

Esclaus en una plantació decotó a Cuba en un gravatanònim realitzat al segle XIX.El comerç d’esclaus a l’illa nova desaparèixer fins al 1873.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 67

va permetre un ràpid enriquiment del’oligarquia cubana, l’anomenada sa-carocràcia. Aquesta era formada pelsgrans propietaris de plantacions de ca-nya de sucre i de cafè, que eren els queutilitzaven els esclaus massivament.Aquests hisendats foren els que optarendecididament per utilitzar mà d’obraesclava per aconseguir un gran incre-ment de la producció en un terminibreu de temps. Així, els esclaus, en re-alitat, van ser necessaris per un tipusconcret de creixement econòmic, undesenvolupament que implicava unmodel social extremadament conserva-dor ja que, evidentment, els esclaus nodisposaren mai de cap tipus de dret po-lític. D’altra banda, l’existència degrans plantacions esclavistes facilitaval’empobriment d’amplis sectors de lapoblació lliure no oligàrquica.

S’ha definit la societat esclavista cu-bana com una societat classista-esta-mental. Els estaments es diferenciavenracialment: blancs, lliures de color i es-claus. La legislació de l’època, els cos-tums, la religió i altres factors marca-ven els límits entre els estaments. Elslliures de color eren els pardos, o siguiels mulats, i els negres, els morenos.

Entre els esclaus, cal diferenciar entreels bozales, esclaus africans que noparlaven castellà i que matenien les tra-dicions africanes (entre aquests l’ori-gen etnicocultural tenia una importàn-cia considerable i definitòria, marcavadiferències grupals); els criolls, nascutsa Cuba i assimilats a la cultura espa-nyola però amb alguns elements del

seu passat africà; i els rellollos, fillsdels criolls gairebé sense memòriahistòrica del seu passat en un altre con-tinent.

També hi havia una clara diferencia-ció entre els esclaus de les grans plan-tacions, els que treballaven en altrestipus d’explotació agrícola, els vincu-lats a la producció artesanal i els querealitzaven els pitjors oficis urbans. El1841, el 45% dels esclaus eren urbansi el 36% treballaven en les plantacionssucreres i cafeteres.

L’esclavatge va impregnar tota la so-cietat cubana, de manera que condi-cionà poderosament tots els projectespolítics i socials de l’època colonial iles seves conseqüències encara influï-ren sobre l’evolució de la nova Repú-blica de Cuba proclamada el 1902.

D’altra banda, i com a colofó, les con-seqüències de la revolució haitiana aCuba provocaren també un flux migra-tori des de Saint Domingue a Cuba. En-tre 1790 i 1808, com a màxim uns30.000 francesos que fugien de la revo-lució s’establiren a la colònia espanyo-la. Entre aquests hi havia mulats, ne-gres lliures i fins i tot esclaus. Es con-centraren en el sector cafeter i en algu-nes ciutats com Cienfuegos, Guantá-namo i Santiago de Cuba. Aquestapresència francòfona es va reforçar finsals anys quaranta del segle XIX perl’arribada de grans contingents de fran-cesos de la metròpoli i de Louisiana.

Antoni Marimon RiutortUniversitat de les Illes Balears

L’explotació

dels esclaus

en els ingenis

era tan extrema

que es calcula que

anualment

hi morien entre

el 10 i el 20%

del total que

estaven obligats

a treballar-hi.

La jornada de feina

forçada s’allargava

fins a les disset,

divuit o, fins i tot,

vint hores diàries

els set dies

de la setmana.

Hi havia

un reglament,

del 1843, que fixava

la jornada laboral

dels esclaus en setze

hores, però sovint

no es respectava

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ ESCLAVA A CUBA

* El 1864, els esclaus ja representaven el 36% de la població total cubana.L’impacte sobre el color de la majoria de la població va significar elpredomini del negre. Aquest mateix any, el 52% del total dels cubans jaera negre, tant si eren esclaus com lliures.

Any 1775

Any 1792

Any 1817

Any 1827

Any 1846

Any 1862

44.528

84.496

199.145

286.972

323.759

373.071

Durant molts anys ha

estat gairebé un tabú,

però la realitat mostra

que molts catalans

feren fortuna amb

el tràfic d’esclaus.

Durant molts anys la participaciódels catalans en el tràfic d’esclausva ser, per a la historiografia cata-lana, un tema pràcticament tabú.

Si era coneguda, gairebé ningú no enparlava. I en les activitats comerciants imercantils dels catalans, que tan impor-tants van ser en el decurs del segleXVIII, no n’hi figurava cap que es vin-culés directament o indirectament ambel tràfic negrer. Com si fos una menad’estigma que la història de Catalunyano es pogués permetre. Encara no famassa anys, una exposició, celebrada aBarcelona, commemorativa del centena-ri del desastre de 1898, la guerra hispa-noamericana que va culminar amb la in-dependència de Cuba, va ser objecte dedures crítiques perquè negligia gairebéper complet la presència catalana en elcomerç d’esclaus a l’illa antillana. Elstreballs inicials que va realitzar JordiMaluquer de Motes durant els anys se-tanta del segle XX i els estudis que Jo-sep M. Fradera va publicar als anys vui-tanta permeten fer una aproximació acu-rada sobre el paper que els catalans vandesenvolupar en una activitat econòmi-ca que durant el segle XIX va ser objec-te de contundents atacs de nombrosossectors de la societat europea. Feia anys

que el tràfic d’esclaus era consideratcom un oprobi per a la humanitat.

Els catalans de Cuba. Si durant elstres segles de colonització espanyola aAmèrica la presència catalana havia es-tat més aviat escassa, a partir de la libe-ralització del comerç, durant la dècadadels anys setanta del segle XVIII s’in-crementà considerablement la presènciade catalans a les Antilles, i es va fer es-pecialment intensa a partir de les darre-res dècades del segle i dels primers anysdel segle XIX. Naixia així la figura del’ indiano, o també anomenat america-

Els catalansen el tràficd’esclaus

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 68 DOSSIER

EL T

EMPS

no, que tanta transcendència va assolirdurant el segle XIX. Si trobem catalansen quasi totes les activitats econòmiquesque es van desenvolupar a l’illa de Cuba–des del conreu del blat, amb catalanscom Joan Julià i Josep Arrufat, fins al ta-bac, on excel·lí Jaume Partagàs, passantper l’adoberia que va instal·lar Josep Xi-fré, un dels prototipus més emblemàticsd’indiano triomfador–, en cap altra acti-vitat com la del comerç van tenir un pa-per més rellevant. Maluquer recull totun seguit de testimonis especialmentsignificatius, com el de l’hisendat an-glès, establert a l’illa, John Glanville,que afirmava, en un llibre publicat aLondres el 1851, que els catalans “tenenen les seves mans quasi tot el comerç deCuba i crec que també el d’Espanya”.

L’any 1844 un viatger nord-americà,Wurdermann, va afirmar explícitament:“Gran part del comerç de l’illa és a lesseves mans, així com una part conside-rable de les seves riqueses. A l’interiorsembla que monopolitzen totes les bran-ques del comerç, des de l’humil paquetdel quincallaire fins a la ben assortidabotiga del poble; i a les ciutats costane-res, moltes cases comercials, els vaixellsde les quals cobreixen el mar, també elspertanyen… Gran part de l’intercanviamb Espanya és a les seves mans, i dar-rerament han estès llur correspondènciaa altres països i han entrat en activacompetència amb els comerciants es-trangers residents.” La importància de lapresència comercial catalana a Cubasembla, doncs, que va ser indiscutible.

El comerç d’esclaus. Justament vaser a partir d’aquesta presència comer-cial que els catalans –que comerciavenbàsicament amb productes alimentaris–van entrar en el circuit del comerç d’es-claus quan es va posar en funcionamentla reial cèdula del 28 de febrer de 1789,que autoritzava els espanyols a realitzarexpedicions negreres sense limitacionsde cap mena. La reial cèdula va coinci-dir amb l’extensió de les plantacions su-creres a Cuba, que va donar lloc a l’e-xistència d’una sacarocràcia, formadasobretot per criolls terratinents que ne-cessitaven molta mà d’obra esclava. Cu-ba estava a punt de convertir-se en el se-gon país productor de sucre del món.

Fradera ha establert una primera etapaen la història del tràfic d’esclaus d’a-quest període que abraça fonamental-ment els anys en què el comerç d’es-claus era una activitat perfectament le-gal, que es va desenvolupar fins al1820, quan va entrar en vigor el tractatsignat el setembre de 1817, entre Angla-terra i Espanya, que abolia de maneradefinitiva el tràfic d’esclaus. Durantaquests trenta anys, el nombre d’esclausintroduïts a Cuba sembla que supera els200.000. Fradera parla en concret d’uns203.432 esclaus, mentre que altres au-tors els incrementen en prop de 70.000més. Pel que fa al començament delsegle XIX, Manuel Martín i AntonioMalpica donen la xifra de 30.000 es-claus introduïts entre 1808 i 1815, i110.000 entre 1816 i 1820. Foren anys,doncs, en què l’arribada d’esclaus va serimportant quantitativament parlant, tot ique durant els primers anys el protago-nisme dels espanyols era encara reduït.

Fins al 1796 l’hegemonia dels vaixellsnegrers era estrangera –particularmentnord-americana–, tot i que la presènciaespanyola i catalana ja era significativa.Entre 1796 i 1810 –coincidint amb elsanys de la guerra d’Espanya contra An-glaterra, que va representar una impor-tant desorganització del comerç colo-nial espanyol, sobretot després de laderrota de Trafalgar (1805)– es va pro-duir una davallada considerable de lapresència espanyola, que es va recupe-rar amb escreix a partir de 1810, fins alpunt que durant la segona dècada del se-gle XIX els vaixells negrers espanyolsvan desplaçar de manera definitiva lesexpedicions estrangeres. Durant aqueststrenta anys, del conjunt de les 1.859 ex-pedicions negreres que van arribar alsports de Cuba, 1.369 foren estrangeres–898 americanes–, i més de cinc-centes,espanyoles, però les primeres havientransportat 92.868 esclaus, mentre queles espanyoles n’havien fet arribar110.564.

És en aquest marc cronològic que jacal situar la presència catalana en el trà-fic d’esclaus. A partir de la localitzaciód’aquells vaixells capitanejats per cata-lans, Fradera arriba a la conclusió queun mínim de 146 embarcacions de lesque van arribar a Cuba amb esclaus eren

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 69

Compra d’esclaus a l’Àfrica,una obra anònima que pertanyal Museu d’Art Modern deBarcelona. El dèficit de labalança comercial amb Cubaes va compensar al llarg delperíode 1814-1832 amb eltràfic d’esclaus organitzatdes de Catalunya.

catalanes (un 7,45% del total i un 24,7%de les espanyoles). Aquests vaixells vantransportar uns 30.696 esclaus. Lapresència catalana, que en els primersanys va ser modesta i que sembla que esva limitar al tràfic interantillà, es va in-crementar a partir de 1816, quan ja s’ha-vien acabat les guerres napoleòniques ipredominava el tràfic africà, fins al puntque la mitjana d’esclaus transportats perexpedició superava els 200. La fragataMoctezuma, amb 820 esclaus, capita-nejada per un tal Bru i que va arribara Cuba el 1811, va ser la que va prota-gonitzar una expedició més nombrosa.Durant aquests anys el comerç es porta-va a terme tant des dels ports cubans, onva arribar la primera generació de ne-grers catalans, com des de Barcelona oaltres ports de la costa catalana.

A partir de 1820, però, la situació vacanviar radicalment, tot i que la prohibi-ció del tràfic d’esclaus no va fer desa-parèixer aquest comerç. En un cert as-pecte, fins i tot es va revifar, ja que elrisc de portar a terme una activitat quea partir d’ara seria perseguida va incre-mentar-ne els beneficis. En aquest perí-ode en què el tràfic va ser il·legal és di-fícil establir, però, dades més o menysfiables: les xifres que ha donat la histo-riografia oscil·len entre els 199.954 i els477.608 esclaus introduïts a Cuba en elperíode 1821-1865. Que la xifra conti-nuava sent important sembla indubtable,en la mesura que a començament delsanys quaranta la població esclava supe-rava ja la població blanca de Cuba, laqual cosa va començar a generar unaclara preocupació. Però era evident queels ingenis sucrers contiuaven necessi-tant mà d’obra esclava producte d’uncomerç que si bé els anglesos van perse-guir sistemàticament a les costes africa-nes, gaudia de tolerància absoluta de lesautoritats espanyoles a les costes cuba-nes. I només la pressió britànica vaaconseguir que a partir dels anys cin-quanta, sense que desaparegués del totel tràfic de negres, es busquessin alter-natives a la mà d’obra esclava: va serllavors quan es va recórrer a la mà d’o-bra semiesclava formada pels indismaies del Yucatán mexicà i pels culísxinesos, que en quantitats considerablesvan arribar a les plantacions cubanes.

També en aquesta fase del comerçil·legal la participació catalana va sersignificativa. Fradera posa de manifest,però, que ara es van produir alguns can-vis: l’abandonament de molts comer-ciants d’una activitat que comportavaproblemes legals, riscos i complicacionsva tendir a una especialització entre lesgrans famílies negreres que ara van con-centrar el seu centre de negocis a l’Ha-vana i a Santiago de Cuba. A partir del’estudi dels vaixells negrers apressatspels anglesos a les costes africanes, en-tre 1821 i 1845, Fradera arriba a la con-clusió que la proporció de catalans dedi-cats al negoci del comerç esclau era lamateixa que en el període anterior: deles 233 embarcacions espanyoles captu-rades pels anglesos, 56, o sigui, el 24%,eren catalanes. Les 35 que van ser cap-turades amb carregaments d’esclaus entransportaven un total de 8.351, que re-presentaven una mitjana de 238,6 es-claus per expedició. Si hom té en comp-te que els anglesos van capturar una decada quatre de les expedicions que vanarribar amb èxit a Cuba, la xifra d’em-barcacions catalanes dedicades al tràficd’esclaus entre 1821 i 1845 seria d’unes220, una quantitat no gens menysprea-ble.

Els negrers catalans. Qui eren,però, aquests catalans que des de la dar-reria del segle XVIII es van dedicar alcomerç d’esclaus? La nòmina de cata-lans esclavistes o negrers va ser, no caldir-ho, nombrosa, sobretot perquè fins ala prohibició es va tractar d’una activitatmés del tràfic mercantil, en un momenten què, com ja hem assenyalat, el co-merç era una activitat econòmica moltimportant a Catalunya.

Això explica la participació de casescomercials barcelonines en el negoci,com l’empresa de Cristòfor Roig i Vidalo la casa de Marià Flaquer i Fill. Comdiu Jordi Maluquer, “gairebé tots elsgrans comerciants s’hi dedicaren en unmoment o altre”. Però a partir de la il·le-galització, el negoci va passar al controlde poques mans. Es tractava ja de cata-lans establerts a Cuba i que gairebé sem-pre van amassar fortunes enormes.

Entre els catalans negrers de més re-nom sobresurten, en primera instància,

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 70 DOSSIER

Catalans que,

fossin o no negrers,

van deixar molt mal

record a Cuba.

Jordi Maluquer recull

nombrosos testimonis

coetanis que parlen

dels catalans de Cuba

com aventurers,

“ianquis d’Espanya”,

“jueus espanyols”

i “israelites de la

Cristiandat”.

En va quedar

un adagi que és

tot un símbol

i emblema

de la memòria

que els catalans

van deixar a Cuba.

És aquell lament

atribuït a un negre,

quan s’exclama:

‘¡Ay madre,

quien fuera blanco,

aunque fuera

catalán!’

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 71

homes com Francesc Martí i Torrents,“Panxo” Martí (Barcelona, 1786 – l’Ha-vana, 1866), que emigrà a Cuba pelsvolts de 1809 i que, després de dedicar-se a l’hostaleria, la pesca i la pirateria,va fer construir el Gran Teatre Tacón del’Havana. Dedicat al tràfic negrer, va sertambé el responsable de l’arribada delsindis maies del Yucatán, una activitatque va haver d’aturar quan el Governmexicà de Benito Juárez la va prohibir.

El vilanoví Salvador Samà i Martí (Vi-lanova i la Geltrú, 1797 – l’Havana,1866) arribà a Cuba entre els anys 1816i 1819 i heretà el negoci del seu onclePau Samà i Parés, que havia arribat aCuba el 1794 i que s’havia enriquit coma negrer. Salvador Samà va fer una granfortuna: el 1856 fundà el Banco Españolde Cuba i l’any 1860 Isabel II li va con-cedir el marquesat de Marianao. AmbSalvador havia viatjat a Cuba el seugermà Jaume, dedicat a activitats co-mercials i que casà la seva filla Frances-ca amb el basc Julián de Zulueta iAmondo, considerat el més gran negrerde l’illa, a més de terratinent i navilier.

El canetenc Josep Baró i Blanxart(Canet de Mar, 1798 – l’Havana, 1878)arribà a ser regidor de Matanzas, el 1845fou propietari de diversos ingenis i de laprimera línia marítima regular entre Es-panya i Cuba; el 1861 fou nomenat co-manador de l’orde de Carles III i, grà-cies al suport que donà a la restauraciómonàrquica de 1874, l’any següent Al-fons XII li atorgà el títol de marquès deSanta Rita i vescomte de Canet de Mar.

Però un dels catalans, en aquest casd’adopció, més coneguts dels que es de-dicà al tràfic negrer va ser Antoni Lópezi López (Comillas, 1871 – Barcelona,1883), el primer marquès de Comillas,que es va establir a Cuba a partir de1831 i va fer una immensa fortuna grà-cies al comerç d’esclaus. Instal·lat aBarcelona des de 1856 a casa dels VidalQuadras, que eren també banquers in-dianos, creà la Compañía TransatlánticaEspañola, fundà la Companyia Generalde Tabacs de Filipines i, amb Manuel iJaume Girona, el Banc Hispano Colo-nial. Durant els anys del sexenni revolu-cionari, quan a Catalunya es comença-ren a crear societats en contra del man-teniment de l’esclavitud, va organitzar

la Lliga Nacional en defensa dels inte-ressos colonials i en contra de l’abolicióde l’esclavitud. Va casar la seva fillaamb Eusebi Güell i Bacigalupi, el pri-mer comte de Güell, fill de Joan Güell iFerrer, que també va ser comerciant aCuba, i després va esdevenir un dels in-dustrials cotoners més importants deCatalunya.

La nòmina dels catalans negrers ésmolt més llarga i inclou noms menys co-neguts, com els del sitgetà Ignasi Carbo-nell, Roc Francesc Llopart, Pau Forca-dé, Josep M. Borrell, Miró i Pié o Mi-quel Pous. Eren d’aquests catalans que,com dèiem abans, van acumular gransfortunes que més tard, com la majoriade les que van fer els indianos, van sertransferides a la metròpoli, de maneraque van representar –segons se suposa–un paper important en la industrialitza-ció catalana. Catalans que, fossin o no

negrers, van deixar molt mal record aCuba. Jordi Maluquer recull nombrosostestimonis coetanis que parlen dels cata-lans de Cuba com aventurers, “ianquisd’Espanya”, “jueus espanyols” i “israe-lites de la cristiandat”. Un prevere nord-americà, Abiel Abbot, escrivia en unescartes des de Cuba que es van publicar aBoston el 1829 que “arriben en la po-bresa, comencen amb una botigueta dedos per dos, viuen de galetes i s’aixe-quen amb paciència, treball i economiesfins a tenir una fortuna, i a diferènciadels ianquis, mai no fracassen”.

Els recels i odis que els mateixoscriolls van sentir en contra dels catalans,pel seu enorme poder econòmic acumu-lat a Cuba, ben segur que, de tota mane-ra, no tenia res a envejar amb el que vanexperimentar els esclaus negres que elscatalans van transportar cap a la perladel Carib.

Per aquesta raó en va quedar un adagique és tot un símbol i emblema de lamemòria que els catalans van deixar aCuba. És aquell lament atribuït a un ne-gre, quan s’exclama: “¡Ay madre, quiénfuera blanco, aunque fuera catalán!”.

Pelai Pagès i BlanchUniversitat de Barcelona

EL T

EMPS

Si hom té en compte que elsanglesos van capturar una decada quatre de les expedicionsque van arribar amb èxit a Cuba,la xifra d’embarcacionscatalanes dedicades al tràficd’esclaus entre 1821 i 1845seria d’unes 220, una quantitatno gens menyspreable.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 72 HISTÒRIA EN LLIBRES

Autogovern i democràcia a la Mediterrània occidentala final del segle XX

Deu professors universitaris introdueixen el lector en una anàlisi críti-ca –farcida d’aspectes comparatius– dels sistemes polítics de diver-ses regions de la Mediterrània occidental a les acaballes del seglepassat.

Els textos d’aquest llibre són fruit de la tasca de la Xarxa d’HistòriaCultural de la Mediterrània, a la qual pertanyen tots els autors; aixòfa que, en les diferents aportacions, s’incideixi en els movimentsculturals i socials.

L’especial protagonisme que tenen en el llibre la realitat institucionali els sistemes polítics de les Illes Balears i de Catalunya fa que el pre-sent volum permeti no tan sols un acostament a ambdós sistemes,sinó també una visió comparada i d’enfocament nou envers dues reali-tats polítiques amb notables diferències d’organització institucionali d’una evolució en la seva cultura política molt diferenciada tot i l’evi-dent connexió social entre Catalunya i les Illes.Els autors: Sebastià Serra (Universitat Illes Balears, UIB), Miquel

Duran (UIB), Enric Olivé (Universitat Rovira i Virgli de Tarragona), Elio d’Auria (Universitat de Tuscia,Viterbo), Josep Sanches (Universitat Rovira i Virgili), Juan Francisco Fuentes (Universidad Compluten-se de Madrid), Carles Santacana (Universitat de Barcelona), Jordi Casassas (Universitat de Barcelo-na), Jordi Pons (Centre d’Estudis i Documentació Contemporània), Antoni Marimon (UIB) i AntoniNadal (escriptor).

Diversos autorsEdició: Res Pública Edicions. Eivissa, 2003. 161 pàgines

Els diversos capítols del treball estudien l’evolució històrica delGarraf, des de la formació de la Quadra de Garraf i la fundació delmonestir de Sant Vicenç fins a l’actualitat. També hi ha un capítol enquè, en forma de diccionari, es fa referència als topònims i als fetsmés importants del poble i la rodalia. Pel que fa al segle XX, trobemla col·laboració, els escrits i els contes d’en Jimmi Suñol.

Per la seva banda, una sinopsi d’història de Sitges escrita perl’Àngels Parés acaba d’estructurar el llibre, juntament amb tota unaselecció de fotografies del poble i la seva gent.L’autor: Rafael Mateo Ayza, “Fale”, va néixer el 1964 al Garraf.És llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona,especialitzat en Història Contemporània. És professor adscrit a l’As-sociació Cultural Conèixer Catalunya (ACCAT), en la qual imparteixclasses d’història de Catalunya. És el seu primer llibre publicat.

Rafael Mateos AyzaEdició: Ajuntament de Sitges, Sitges, 2003. 286 pàgines

Història de Garraf

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE MARÇ

DE 2004 73HISTÒRIA EN XARXA

La democràcia esclavista dels Estats Units

Els Estats Units foren la primera democràcia del món –en ter-mes polítics actuals i deixant de banda la nominal experiènciahistòrica de Grècia–, però, alhora, també foren, o són, l’únicademocràcia del món fundada sobre la institució de l’esclavitud.Un evident contrasentit. O no tant.

Aquest web és molt interessant perquè –a pesar de l’anglèstraduït al castellà amb no gaire habilitat– dóna una informacióque habitualment es deixa de banda i és essencial per a enten-dre el peculiar sistema de representació electoral dels EstatsUnits. En efecte, la república, des de la seva fundació, basa la

representació democràtica en els anomenats districtes uninominals (DUN). És el concepte d’unitats isubunitats territorials que definien, i en part determinen encara, la sobirania popular en termes d’es-pai. El sentit primigeni es troba en la Constitució, que definia el país com un pacte entre estats sobi-rans, entre territoris. El desenvolupament d’aquest concepte creà, així, tres espais de representació:federal, estatal i local, cadascun d’ells amb enormes graus d’autonomia (home rule). Com que elsDUN eren l’espai definidor de la representació, eren els seus responsables els qui determinavenl’existència o no de “ciutadans”. Per això els negres, per exemple, després de l’abolició ja erenlegalment considerats com a persones, però no, en canvi, com a ciutadans amb dret a vot en certsDUN. El mateix passà amb altres minories ètniques. No va ser fins el 1982, fa 24 anys, que va caureel darrer obstacle, quan s’aprovà la llei dels drets del vot. Interessant.

Adreça electrònica: http://www.aceproject.org/main/espanol/es/esy_us.htm

Cronologia de l’esclavitud

Com a complement del dossier que presentem en aquest nú-mero d’EL TEMPS d’Història, suggerim la visita a un lloc virtualmolt intessant. Es tracta d’una cronologia breu, però alhora clarai minuciosa, dels fets fonamentals en la història de l’esclavitud.Comença l’any 1479 amb el tractat d’Alcaçovas, amb el qual lacorona hispànica autoritza la venda d’esclaus dins dels límits delseu regne, és a dir de tot l’imperi. No serà, però, fins 23 anysmés tard quan arribin els primers esclaus al Carib, a l’illa de LaHispaniola. Al cap de 28 anys més, tota la zona de domini es-panyol ja rep la mà d’obra esclavitzada. El fet que impulsa defini-

tivament tan repugnant –vista amb ulls d’avui– pràctica econòmica es produeix el 1518. Una terribleepidèmia de verola mata milions d’indígenes, la qual cosa posa en risc tot el sistema d’explotaciócolonial i, és clar, anima a importar negres de l’Àfrica. Gairebé tot el continent americà, i ràpidament,acaba essent explotat amb la mà d’obra esclava. El 1619 un vaixell holandès arriba al port de James-town, a les colònies britàniques del nord d’Amèrica, on va baratar els esclaus negres que portava perprovisions. Va ser el primer descarregament d’esclaus en aquella zona, una pràctica que es va regularlegalment el 1680. I així, l’internauta podrà anar descobrint les dates fonamentals d’aquesta aberranthistòria que, formalment, acabà el 1888.

Adreça electrònica: http://buscabiografias.com/cronoescla.htm

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS