ELTEMPSD’HISTÒRIA

Quan tot just s’acaba de complir mig se-gle de la mort de Ióssif Stalin, EL TEMPSd’Història analitza en aquest número els se-tanta anys de la Unió de Repúbliques Socia-listes Soviètiques, des del seu origen revolu-cionari, l’octubre de 1917, fins a la seua des-composició, a les acaballes de 1991, parantespecial atenció al que va significar l’èpocaestalinista. A més, Llibert Ferri ens acosta ala complicada situació actual de la FederacióRussa, la peça més gran de totes les que for-maven l’URSS.

53 EDITORIAL

54 APUNT

El retorn dels almogàvers?58 RODA EL MÓN

Monstres de pedra de llarga història i futur incert

61 FER I DESFER

62 DOSSIER

Els setanta anys d’històriade l’URSS

80 HISTÒRIA EN LIBRES

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

STA

LIN

I L’E

STA

LIN

ISM

E

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

,núm

. 992

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 53

El 5 de març va fer cinquanta anys de la mort de Ióssif Stalin, el dictador sovièticque durant gairebé tres dècades va dirigir, amb mà de ferro, els destins de la UnióSoviètica i de bona part d’Europa i del món. Foren els anys durant els quals Rús-sia havia de viure una de les pitjors etapes de la seua història més recent: les pur-

gues, les deportacions de pobles sencers, el Gulag, l’eliminació de tots els dissidentspolítics varen estar a l’ordre del dia fins al moment de la seua mort. I la seua influèn-cia es va estendre més enllà de les fronteres soviètiques, com es va posar en evidèn-cia a Catalunya, durant la Guerra Civil del 1936-1939. Però va ser també el períodeen què la Unió Soviètica va esdevenir potència mundial, en clara competència amb elsEstats Units d’Amèrica.

L’ocupació soviètica de mig Europa durant els darrers anys de la guerra mundial vaoferir a Rússia una posició de força que no hauria pogut imaginar mai en el períodeprebèl·lic i que li va atorgar el control directe de tota l’Europa oriental. L’URSS haviadeixat de ser l’únic país socialista del món.

La mort de Stalin –el Gran Germà d’Orwell, que aspirava a controlar-ho tot– ens ser-veix per a revisar el que ha estat la història de la Unió Soviètica des dels anys llunyansdel triomf de la revolució russa –aquella revolució que havia de “transformar el món”–fins a la crisi final del sistema soviètic i el panorama que presenta la situació actual del’estat que continua essent el més extens del Planeta.

Entre 1917 i 1991 va transcórrer un període que, en sentit històric, és el que dónacontingut al segle XX –el segle curt de què parla l’historiador anglès Eric Hobs-bawm–: perquè la problemàtica que inaugura aquell conjunt de fenòmens que van ca-racteritzar el segle XX es va iniciar justament amb la revolució russa. Sense aquestarevolució es fa difícil entendre els feixismes, la Segona Guerra Mundial, la guerra fre-da, la descolonització i les revolucions tercermundistes, la política de blocs, etc. I sen-se el desgavell en què finalment va sucumbir Rússia, definitiu a partir de 1991, costa-ria d’entendre la nova prepotència americana, que des de la primera guerra del Golf,també l’any 1991, es va estendre durant els darrers anys del segle XX i esdevé el tretmés acusat, internacionalment, de l’inici del nou segle XXI.

Altrament, el fracàs de la revolució russa, que havia de convertir el segle XX en elsegle del socialisme, va acabar transformant-lo en el segle de la frustració socialista.

Cinquanta anys de lamort de Stalin:

la història de l’URSS

EDITORIAL

“Sense el desgavell en què finalment va sucumbir Rússia,

definitiu a partir de 1991, costaria d’entendre la nova

prepotència americana, que des de la primera guerra del Golf

ha esdevingut el tret més acusat de l’inici del segle XXI”

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 54 APUNT

Ara que es commemora el set-centsaniversari de l’anomenada Com-panyia Catalana, hi ha veus quealerten de l’esllanguiment del mite

heroic dels almogàvers. Fins i tot es de-nuncia una certa banalització d’aquellepisodi patriòtic. Amb el nom d’almogà-vers, en efecte, s’ha batejat des d’infini-tes filades de moros i cristians, fins apenyes d’aficionats al futbol. El que tro-ba a faltar aquest nacionalisme histori-cista són publicacions capaces de ferarribar a la societat catalana el significatd’aquella epopeia. La literatura és, comja va succeir en la Renaixença, el vehi-cle més eficaç per a dur aquest missatgea un públic poc interessat per la histò-ria acadèmica, que, d’altra banda –i nosense motius de pes– s’ha distanciatd’aquest ús tan militant del passat. Unautor com Francesc Puigpelat ha mani-festat la necessitat de ressuscitar el mi-te dels almogàvers com a element d’or-gull nacional. No es tracta de presentaraquells guerrers com uns sants, peròaquesta idea d’una Catalunya heroicaseria un antídot eficaç contra els mitesigualment bel·licosos de l’Espanya eter-na. La seua novel·laRoger de Flor, ellleó de Constantinoble(2003) s’afegeixaixí a una altra obra –La ruta dels al-mogàvers (2001)– que combina lamemòria amb el llibre de viatges. Elslectors interessats a viure les aventuresd’aquells guerrers des de la bona cons-ciència del patriotisme conservador po-den acudir al llibre de divulgació his-

tòrica de Jep Pascot titulat Els almogà-vers o l’epopeia medieval dels catalans,1302-1388, publicat originalment enfrancès i amb diverses edicions en ca-talà. Per cert, l’autor va ser un nord-ca-talà, coronel de l’exèrcit francès, que vaocupar càrrecs de responsabilitat en elgovern reaccionari i col·laboracionistade Vichy entre 1942 i 1944. Això ensduu a una altra qüestió, la de l’ambi-güitat dels mites històrics. Els almogà-vers podien ser reclamats per un nacio-nalista tradicionalista francès com a pa-triotes catalans i, per tant, glòries deFrança. I els espanyols no s’han quedatenrere. És possible que els almogàvers–per dir-ho així– hagen prestat, com amercenaris, més serveis al nacionalismeespanyol que no al català.

Quan el general Prim, natural de Reusperò militar al servei del colonialismeespanyol, va envair el Marroc, els seusvoluntaris catalans eren comparats ambels almogàvers en poemes patriòticscom aquest: “Míralos, Cataluña: sontus hijos./ Los nietos de los bravos cam-peones/ que en Mallorca y en Greciacombatieron./ Tú los viste partir: losojos fijos/ tuviste en ellos, cuando ya pi-saban/ los campos mauritanos.” L’ara-bista valencià Julià Ribera, arran delDesastrede 1898, reclamava l’apariciód’uns nous almogàvers que recuperarenl’illa de Cuba per a Espanya. I fins i totFranco tenia una debilitat per aquells fe-réstecs guerrers, com es pot veure enla pel·lícula Raza(1941), basada en un

Pau Viciano recorda en aquest article com els

almogàvers sempre han estat presents a la nostra

memòria col·lectiva, però adverteix que cal anar

més enllà de les “exaltacions heroiques”.

El retorn delsalmogàvers?

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 55

guió del mateix Caudillo, on s’enllaçavala gesta del almogàvers amb la defensaheroica de Cuba i la Cruzada nacionalde la Guerra Civil. Encara el 1962, enels manuals per als animadors dels cam-pamentos nacionalesamb què el règimpretenia educar la joventut espanyola, hifigurava una “Canción de los almogáva-res” que tenia aquesta mena d’estrofes:“Desperta ferro, la espada junto al la-bio./ Desperta ferro, la espada cara alsol./ Soy almogávar y soy doncel de Es-paña,/ es mi camino la senda del ho-nor.” I tampoc no són escasses les uni-tats militars de l’exèrcit espanyol desig-nades amb el nom dels almogàvers. Detota manera, és cert que posar una ban-dera rojigualdaen les mans de Roger deFlor va ser més fàcil mentre el catala-nisme no va passar d’una revindicaciónostàlgica i culturalista, compatible ambla identitat nacional espanyola. Als seusmanuals d’història, els escolars peninsu-lars de la fi del segle XIX i de l’inici delXX podien llegir que els almogàvers ca-talans representaren una glòria per a Es-panya. Però quan la identitat catalana esva fer incompatible amb l’espanyola, entant que projecte nacional alternatiu, elshistoriadors peninsulars s’ho van mirard’una altra manera. En la Historia deEspañadirigida per Ramón MenéndezPidal, els almogàvers ja no són uns guer-rers heroics, sinó uns mercenaris onl’element català tendeix a diluir-se ambla presència de combatents aragonesosi d’altres terres hispàniques, en un capí-tol titulat significativament “La inter-vención mercenaria en el imperio bizan-tino”. D’herois a mercenaris, de catalansa catalanoaragonesos i d’altres provi-nences. Certament, aquestes crítiqueserudites no mancaven de base, però elmés remarcable és que el mite es va ferincòmode per al nacionalisme espanyol.

La memòria. Dels almogàvers, no sen’ha deixat de parlar arreu dels PaïsosCatalans des del temps de la Crònicade Ramon Muntaner. Al segle XVII, elvalencià Francesc de Moncada escriviaLa expedición de catalanes y aragone-ses contra turcos y griegos(1623), ba-sant-se no sols en Muntaner sinó tambéen cronistes grecs, i el seu paisà GasparEscolano, en la seua famosa Crònica, es

complaïa en la imatge feroç d’aquestsguerrers, que “iban tan feos y denegri-dos, que sólo con el semblante hacíanguerra, y como eran hombres desespe-rados, cientos de ellos osaban acometera mil”.

Per la mateixa època la Generalitat ca-talana en guerra contra Felip IV donà elnom d’almogàvers a un cos de merce-naris que va crear, i que va ser dissolt

Mural exposat a l’Ajuntamentde Barcelona, obra de JosepMaria Sert, que representauna expedició dels almogàversa l’estret del Bòsfor.

JOR

DI PL

AY

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 56 APUNT

posteriorment per la seua indiscipli-na. Tanmateix, va ser al segle XIX, ambl’eclosió de la Renaixença, que els al-mogàvers esdevindrien definitivamentun tema significatiu per a la cultura i laidentitat catalana. Aquest redescobri-ment –o aquesta “invenció”, com sen’ha dit– va ser una tasca de literatsromàntics. Primer en el terreny de la po-esia: a Rugero de Flor,el poema en cas-tellà de Tomàs Aguiló (1841), el seguíaviat Roudor de Llobregat o sia los ca-talans en Grècia(1842), una composi-ció, ja en català, premiada als Jocs Flo-rals, obra de l’erudit Joaquim Rubió iOrs. Després vingué el teatre, que haviaesdevingut un dels mitjans més popularsper a difondre el repertori de mites en-cunyats per la Renaixença, amb obresprimerenques com Roger de Flor, d’An-toni de Bofarull (1844), i d’altres d’au-tors igualment destacats com Los Piri-neus(1893), de Víctor Balaguer, el granhistoriador romàntic de Catalunya, i Locamí del sol(1904), d’Àngel Guimerà.

Al País Valencià, en canvi, la Renai-xença local no dedicà la mateixa atencióals almogàvers, i fou més tardanamentquan un autor, paradoxalment anticata-lanista, com Josep Maria Bayarri, escri-gué el poema dramàtic Roger de Flor(1925), mentre que, des de fora d’aquestmarc cultural, el novel·lista Vicente Blas-

Escultura de Roger de Llúria.Aquest almirall va comandarla Companyia Catalana,que compleix aquest 2003set-cents anys.Viciano apunta que manquenmitjans per acostar-s’hi:“Es troben a faltar publica-cions capaces de fer arribara la societat catalana elsignificat d’aquella epopeia.La literatura és, com java succeir en la Renaixença,el vehicle més eficaç per a duraquest missatge a un públicpoc interessat per la històriaacadèmica que, d’altra banda,s’ha distanciat d’aquest ústan militant del passat.”

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 57

co Ibáñez publicà a València Los almo-gávares en Bizancio (crónica medieval).

La Grècia catalana. Pot dir-se que,en el tombant de segle, els almogàvershavien esdevingut una peça significativade l’entramat identitari bastit per la Re-naixença i el primer catalanisme. Peròaquest episodi històric encara mancavad’una erudició solvent que li donàs su-port. Això seria obra dels historiadors ide les institucions del noucentisme. Fouun historiador de la talla d’Antoni Rubiói Lluch el qui, des del rigor de la meto-dologia positivista, iniciaria els estudissobre la Grècia catalana. Passar de Ro-ger de Flor i els seus guerrers heroics ala “Grècia catalana” no era una qüestiómenor. En el canvi de la historiografiaromàntica a la positivista –o noucentis-ta, si es vol– l’atenció pels herois indivi-duals tendia a desaparèixer en favor deles institucions. Catalunya no fou grannomés pels seus reis o guerrers, sinótambé –o sobretot– pel valor de la seuacivilització, encarnada en la llengua i lesinstitucions. Així, la intervenció militara l’Orient, a partir d’Antoni Rubió,tindrà cada vegada més el sentit d’unaexpansió civil i cultural en terres deGrècia. Apareixerà, per tant, una “Grè-cia catalana” no sols devastada pels al-mogàvers sinó repoblada per catalansque hi duien la seua manera de viure, laseua llengua i el seu dret. L’interès ini-cial de l’historiador havia estat rebatrela visió anticatalana que un autor grec–Epaminondes Stamadiatis– havia feten 1869 dels almogàvers. Però malgrataquest rampell patriòtic, el jove investi-gador es plantejà la resposta amb seny irigor històric. Viatjà des de Barcelona,a la recerca de documentació original, aSicília, Nàpols i Grècia. Fruit dels pri-mers esforços va ser una publicació, en1887, sobre la “dominació dels catalansa Orient” jutjada pels autors grecs. Ambtot, la part més important de la seua re-cerca històrica apareixeria al segle XX,vinculada ja a l’Institut d’Estudis Cata-lans, i culminaria amb el Diplomatari del’Orient català, un vast recull documen-tal editat pòstumament l’any 1947. L’in-terès per Grècia, iniciat amb l’episodidels almogàvers, tingué implicacionsclarament polítiques en aquest erudit i

en els medis socials i culturals catalanis-tes. El que hi havia darrere l’estudi de laGrècia catalana era també la simpatiaper la causa nacional grega, un petit pa-ís encara enfrontat a l’imperi otomà.Evidentment, tothom tenia al cap laidentificació de Grècia amb Catalunya, ila de l’imperi turc amb l’Espanya opres-siva i corrupta de la restauració.

Una mirada crítica. Amb tot, tan par-cial seria transformar els almogàvers enprotagonistes d’un enriquidor “contactede civilitzacions” com deixar-los en elpanteó dels herois nacionals. Josep Plaarribà a dir que “tot això dels almogà-vers i els catalans de Grècia, vistos a tra-vés de la història d’avui, és un esdeveni-ment grotesc.” Potser en feia un gramassa, però quan es reclama una menade rearmament mític, ni que siga ambbona voluntat patriòtica, caldria consi-derar que un mite és una visió irracionali distorsionada del passat, i que la veri-tat –la modesta veritat provisional de lahistoriografia crítica– sempre serà mésdigna i útil que les exaltacions heroi-ques. Dels almogàvers se n’ha de parlar,però no per fer-ne una teràpia d’autoes-tima, sinó senzillament per comprendreel nostre passat en les seues contradic-cions i en la seua complexitat. Amb unamirada crítica cap a enrere i cap al nos-tre voltant.

Pau Viciano

“Quan es reclama

una mena de

rearmament mític,

ni que siga amb bona

voluntat patriòtica,

caldria considerar

que un mite és una

visió irracional

i distorsionada

del passat,

i que la veritat

–la modesta

veritat provisional

de la historiografia

crítica– sempre serà

més digna i útil

que les exaltacions

heroiques”

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 58 RODA EL MÓN

El Consell Valencià de Cultura(CVC) fa temps que reclama de lesadministracions públiques una ma-jor implicació en la protecció del

malmès patrimoni històric valencià. Fanomés uns dies, els consellers aprovavenper unanimitat un informe que reclama ala Generalitat el compliment de la llei depatrimoni i que augmente la inversió des-tinada a protegir els béns culturals.

Tot i que les darreres demandes delCVC no fan referència específicament ala protecció dels castells, aquestes cons-truccions ja fa temps que són objected’atenció per part de la institució. Fa no-més uns mesos, el Consell Valencià deCultura es feia ressò de la deplorable si-tuació de la gran majoria de castells, tor-res de guaita i altres construccions fortifi-cades que s’estenen al llarg del País Va-lencià. Un complet informe elaborat apartir de les opinions de destacats expertsen la matèria alertava de la necessitatd’establir, com a primer pas, una catalo-gació exhaustiva i científica de tot aquestpatrimoni històric, seguit d’unes mesuresper a recuperar i consolidar, en la mesurade les possibilitats, les restes existents.

La resposta de les institucions valen-cianes, com passa habitualment amb lamajoria d’informes que emet el CVC, haestat nul·la. Només una contestació par-lamentària del conseller de Cultura i Edu-cació, Manuel Tarancón, al grup parla-mentari d’Esquerra Unida hi feia referèn-cia. Això sí, es limitava a exposar unallarga llista dels castells, torres de guaitai altres elements defensius que amb mi-llors o pitjors condicions es conservenavui dia. És aquesta mateixa llista, però,el que reflecteix la manca de protecciólegal de la gran majoria d’aquestes cons-truccions, agreujada fins a nivells alar-mants a les comarques de Castelló.

La solució per mantenir i recuperar totaquest patrimoni no es presenta fàcil. Lagran quantitat de restes existents dificultauna restauració integral de totes les cons-truccions defensives i obliga a plantejaractuacions en funció de la rellevànciahistòrica i social i de l’estat de conserva-ció. Les propostes presentades pels ex-perts consultats pel CVC parlen sobretotd’una col·laboració conjunta entre l’ad-ministració autonòmica i les corpora-cions locals per tal de fer extensible a to-ta la població la importància de conservarun patrimoni de gran rellevància històri-ca que, a més, és susceptible de ser apro-fitat per a altres usos i funcions. Senseoblidar la tasca de promoció que façaviables les visites turístiques. No deba-des, un dels principals problemes ques’ha detectat és la manca d’informació id’habilitació dels recintes.

Tot i que sembla que la preocupació perla conservació dels castells ha augmentaten els darrers anys, la manca d’orientaciói de finançament es presenta com el prin-

Monstres de pedra de llarga història i futur incertL’actual estat de conservació de la majoria

de castells valencians exigeix una actuació urgent

sobre un patrimoni amb més de mil anys

d’història. La gran quantitat de restes existents,

però, obliga a plantejar-se una restauració

selectiva amb la participació d’empreses privades.

El castell de Morella (Ports),un dels més emblemàtics delPaís Valencià i dels pocs ques’ha mantingut dret fins alsnostres dies. De fet, l’extensaxarxa de castells i fortificacionsconstruïdes pels musulmans vanviure una etapa de decadènciadesprés de la conquesta cristia-na perquè, en gran part, van per-dre la seua funció dissuasòria,sense oblidar la gran inversióeconòmica que significava man-tenir tot el sistema fortificat.Només alguns castells que vanquedar personalment a mans delrei, com aquest, van sobreviurea la desaparició i fins i tot des-trossa que van patir la majoriade les construccions fortificadesamb l’arribada de Jaume I.

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 59

cipal problema. Per això, perquè la dePatrimoni és encara la partida més aban-donada en els pressupostos de la Gene-ralitat, el CVC proposa la incorporaciód’entitats privades per tal d’establir fór-mules mixtes de col·laboració i gestióque ajuden a iniciar plans d’actuació.

Aquesta fórmula, que es planteja comuna “via interessant a explotar”, seriaaconsellable tant en les actuacions a curttermini, és a dir, per a les obres d’urgèn-cia, com per a altres plans a més llarg ter-mini. Això sí, mantenint sempre unesnormes de restauració fidels als criterisde construcció de l’època. I és que en elsdarrers anys s’han produït algunes actua-cions més que discutibles. Les restaura-cions de castells com els de Dénia (Mari-na Alta) o Xivert (Baix Maestrat) són, se-gons alguns historiadors, un exemple delque no s’ha de fer amb un monumenthistòric. Del que es tracta, diuen, és de di-ferenciar la construcció original de la re-construcció perquè el públic puga distin-gir entre allò que ens ha deixat la històriai allò que l’home ha refet.

Testimonis d’excepció. La progressi-va conscienciació –més social que no po-lítica– de la importància de preservaraquest patrimoni ha arribat sobretot de lamà d’alguns col·lectius cívics dedicats al’estudi i la conservació dels castells itambé d’alguns ajuntaments, que han visten les restauracions una font addicionald’ingressos procedents del turisme. Inte-ressos a banda, però, el fet és que la re-cuperació d’aquests monuments va lliga-da d’alguna manera a la recuperació, si esvol sentimental, d’una part important dela història. I és que els castells són undels pocs testimonis encara vivents deldomini musulmà, i posteriorment cristià,sobre el País Valencià.

El professor Pedro López Elum, ca-tedràtic d’Història Medieval de la Uni-versitat de València, ha estudiat en pro-funditat els castells valencians durant l’e-dat mitjana. Autor d’un llibre publicat endos volums per la Biblioteca Valenciana,López Elum recull bona part de l’auge idecadència d’aquestes construccions for-tificades que van ser durant molts segles

EL T

EMPS

un punt neuràlgic de poder i de control.“En època musulmana –explica el pro-fessor López Elum– el domini dels cas-tells i de les persones que els governaveneren decisius per mantenir el control delterritori.” A pesar d’això, els castells mu-sulmans mai no van tenir una funcióbèl·lica directa, sinó que complien unefecte eminentment dissuasori de cara alsenemics. “Era –precisa el professor– unamanera d’infondre respecte.”

Dividits en tres parts ben diferenciades,els castells els habitaven el governador iel cos militar (a la part superior o alcas-saba) i un nucli de població que viviadins del perímetre del castell. Aquestapoblació, juntament amb els habitants delterme que controlava el castell, pujava entemps de guerra a l’albacar, situat a migcamí entre l’alcassaba i el poblat. “Totaquest sistema –especifica López Elum–funcionava perfectament en època mu-sulmana, però es va desestructurar ambl’arribada de Jaume I.” “Els cristians–afegeix– mai no van voler viure dins dela mateixa jurisdicció militar del castell.Preferien allunyar-se’n una mica.”

Auge i decadència. Abans de la de-cadència dels castells, però, els musul-mans van aconseguir construir una xarxade fortificacions molt extensa i perfecta-ment ubicada. En les zones muntanyoses,com que el control no es podia exercirdes d’un sol castell, es construïen diver-ses fortificacions secundàries per contro-lar tot allò que des del castell principal noes podia albirar. D’aquesta manera, es vaestablir tota una xarxa, amb castells i tor-res de guaita, amb la finalitat de manteniruna comunicació més efectiva.

“L’existència d’aquest entramat –ratifi-ca López Elum– hauria pogut fer fracas-sar perfectament l’empresa de Jaume I,però el problema va ser que no hi haviasuficients efectius humans per a manteniri controlar tota la xarxa. La descomposi-ció política i militar dels musulmans vaportar a una escassa operativitat militarque va convertir els castells en enclava-ments que no dubtaven a rendir-se quanho feia la ciutat de la qual depenien.” Laconquesta de Jaume I, doncs, no va re-sultar excessivament complicada pel quefa a la resistència dels castells. “Les cons-truccions que els cristians van heretar

–remarca López Elum– no van viure ambla conquesta una etapa d’esplendor. Enrares ocasions es va intentar rehabilitarl’entramat defensiu i només es va acon-seguir, amb moltes dificultats, mantenirels centres més destacats, com ara More-lla, Peníscola, Sagunt, Xàtiva, Dénia oAlacant”, precisament els castells quevan quedar a mans del rei.

La resta de fortificacions, consolidadaja la conquesta, van començar a viure unperíode de decadència que va acabar, enmolts casos, amb l’abandó i posteriordesaparició. “El rei era conscient que noes podien mantenir tants castells. No ei-xia a compte ni militarment ni econòmi-cament. Fins i tot, en alguna ocasió, Jau-me I va ordenar destruir-ne alguns perevitar que els mudèjars pogueren tornar aocupar-los i reorganitzar així la resistèn-cia.”

Fet i fet, tret de comptades excepcions,els castells van perdre el seu paper es-tratègic, fins i tot en els casos de les for-tificacions de senyoriu. També els noblespreferien viure a la ciutat, lluny de les in-comoditats dels castells. Només els quevan quedar a mans dels ordes militars,com el de Montesa (Costera), o el de Pe-níscola (Baix Maestrat) –que es va recons-truir perquè el papa Luna s’hi establi-ra per fer front al Cisma d’Occident– esvan salvar de l’abandó. “Al País Valencià–conclou López Elum–, no sols no es vanmantenir els castells, sinó que, a més, nose’n van construir de nous, tret d’algunesexcepcions. Lluny del que passava a Cas-tella, on els continus enfrontaments entrela noblesa i la monarquia van obligar elsnobles i els reis a construir noves fortifi-cacions per resguardar-se els uns dels al-tres, ací no es va produir aquest proble-ma, amb la qual cosa els castells van per-dre definitivament la seua raó de ser.”

Ara, gairebé mil anys després, les cosesno han canviat gaire. Els monstres depedra i terra que omplen les comarquesvalencianes estan, la majoria, en un estatdeplorable.

I sols una posada en comú per part deles institucions autonòmiques, ajunta-ments, entitats culturals i entitats priva-des podria aportar alguna solució al man-teniment d’aquest patrimoni.

Rosanna Melià

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 60 RODA EL MÓN

A dalt, detall del castellde Dénia, des d’on es veutota la costa. A baix, pujadael castell de Peníscola.Aquesta construcció també esva salvar de l’abandó perquèdel papa Luna el va convertiren símbol de la seuaresistència en el conflictedel Cisma d’Occident.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 61FER I DESFER

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 62 DOSSIER

Fins a la revolució russa, que portà ala instauració d’un nou ordre estatali social amb l’establiment del règimsoviètic, els revolucionaris de tot el

món només podien pensar com havia deser la societat futura en termes d’utopia.

Fins aleshores, el principal referentrevolucionari mundial el constituïa larevolució francesa de 1789, que haviaaconseguit l’enderrocament d’un règimdespòtic però no havia portat a l’establi-ment de la justícia social. La revoluciórussa proporcionà un model de nova so-cietat acceptat per molts dels qui pre-tenien subvertir el sistema capitalista.I, malgrat que ben aviat s’esvaïren lesesperances de crear una comunitat mun-dial en el si de la qual el gènere humà hiquedés emancipat de totes les opres-sions de l’autoritat estatal, realment vaconstituir una amenaça i un contrapès alcapitalisme.

Les causes de la revolució. Des de1905 a Rússia hi havia un sistema cons-titucional, tot i que no era realment par-lamentari. Ni els ministres eren respon-sables davant la Duma, ni les iniciativeslegislatives les realitzava ningú més queel tsar. La naturalesa excloent de l’ordrepolític deixava fora del sistema aquellsgrups socials més empobrits, inclososels vinculats a les zones industrials quetenien una millor situació econòmica.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial,l’any 1914, va ser l’espurna que portà ala fi del tsarisme.

Així doncs, l’esforç bèl·lic, els errorsmilitars i la prolongació del conflicte al-teraren la disciplina al front i també lavida a la rereguarda. El descontentamentva ser generalitzat i, en un seguit demúltiples iniciatives locals, obrers, cam-perols i soldats de tot l’imperi feren sen-tir les seves demandes.

Fins a la revolució

russa, la instauració

d’un nou model social

era una utopia.

Amb ella, malgrat que

aviat s’esvaïren moltes

esperances, hi hagué

un contrapès real

i una amenaça

per al capitalisme.

Els primers tempsde la revolució russa

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 63

La presa del poder. La revolució defebrer de 1917 significà l’ensorramentde l’imperi rus. Les manifestacions i lesvagues no foren sufocades aquesta ve-gada pels soldats, que s’amotinaren con-tra els seus superiors. Totes les forces re-volucionàries s’agruparen en els soviets,consells on participaren socialistes revo-lucionaris, menxevics, bolxevics i anar-quistes. Aleshores, la Duma, a Moscou,on hi havia els representants de la bur-gesia liberal, i el soviet de Petrograd (araSant Petersburg) establiren un governprovisional que va substituir el del tsar.

Això donà lloc a la instauració d’unarepública constitucional i parlamentàriai a un nou govern dominat pels partitsburgesos. L’executiu entrant, amb el su-port dels soviets i de tots els partits polí-tics, acordà continuar la guerra per com-plir els compromisos exteriors de l’estat.Però el retorn de Vladímir Ilic Lenin delseu exili modificà bastant la situació.

Lenin s’adonà de l’existència d’unadualitat de poders: el burgès, representatpel govern provisional; i l’obrer, amb elsseus soviets. En les seves “Tesis d’abril”plantejà com a objectius dels bolxevicsl’establiment d’una revolució socialistabasada en el refús a la guerra i en el re-partiment de terres. L’objectiu no era jala construcció d’un sistema parlamenta-ri sinó crear una república dels sovietsobrers i camperols.

La lluita entre els soviets i el governprovisional es va fer cada vegada mésaferrissada i finalment els bolxevics pro-pugnaren una insurrecció armada per talde consolidar el govern d’aquesta insti-tució revolucionària. La insurrecció esprogramà finalment el 25 d’octubre delcalendari rus, coincidint amb la inaugu-ració del Segon Congrés dels Soviets detot Rússia. La presa del palau d’Hivern(a tocar del riu Neva, a Sant Petersburg),aleshores seu del govern provisional,s’inicià la nit del 24 d’octubre de 1917.

Aquest esdeveniment, que portà els so-viets al poder polític, es va convertir enuna de les icones més importants del se-gle passat. L’assalt del palau d’Hivern,que tan èpicament va ser recreat en Oc-tubre, el film de Serguei Mikhaïlovic Ei-senstein, proporcionà als revolucionarisdel món una imatge i un model de comhavia de ser la presa del poder polític.

El Consell de Comissaris del Pobleque va sorgir de tot aquest procés i onhi eren representats obrers i camperols,així com revolucionaris de signe divers,afrontà la fi de la guerra. El Consell vaendegar la confiscació de les terres de laCorona, la noblesa i l’església per repar-tir-les entre els pagesos, va establir elcontrol obrer de les empreses i la nacio-nalització de la banca. Finalment, reco-negué als diversos pobles de l’imperirus el seu dret a disposar de si mateixos.

Les guerres civils. Tot i que el nousoviètic es va retirar de la Primera Guer-ra Mundial, després de signar el tractatde Brest-Litovsk amb Alemanya el marçde 1918, això no significà la fi dels con-flictes bèl·lics a Rússia. La retirada de laguerra va ser l’excusa per a la interven-ció de les potències estrange-res. Lestropes franceses, angleses, nord- ameri-canes i japoneses entraren a Rússia pelsquatre punts cardinals tot tractant de re-obrir el front de l’Est, d’una gran im-portància estratègica en la seva lluitacontra Alemanya.

L’organització militar soviètica de no-va creació, l’exèrcit roig dissenyat perLev Trotski, es va enfrontar a l’agressióestrangera, però també a l’anomenatexèrcit blanc, configurat a partir de par-tides de cosacs i d’antics militars tsaris-tes. En tot cas, en l’amalgama que es vaanar configurant en contra del nou rè-gim soviètic no tan sols hi participarenels nostàlgics del tsarisme i de la burge-sia liberal que havia contribuït a la sevafi. A més hi passaren a formar part elssocialistes revolucionaris que, malgrataconseguir una majoria aclaparadora enl’assemblea constituent sorgida de leseleccions de novembre de 1917, havienestat desplaçats pels soviets controlatspels bolxevics.

Guiats per la convicció d’estar en elbon camí i pel menyspreu als altres re-volucionaris, els bolxevics iniciaren laconstrucció d’un nou tipus d’estat, el dela dictadura del proletariat. Expulsarendels soviets els socialistes revoluciona-ris i als menxevics acusant-los de con-trarevolucionaris i van obrir un períodeen què la violència es va intensificar notan sols als camps de batalla sinó tambéen l’àmbit de la política civil. Com s’ha

El Consell de

Comissaris del Poble,

on hi havia obrers

i camperols, així com

revolucionaris de

signe divers, afrontà

la fi de la guerra.

El Consell endegà la

confiscació de les

terres de la Corona,

la noblesa i l’església

per repartir-les

entre els pagesos,

establí el control

obrer de les empreses

i la nacionalització

de la banca.

Finalment, reconegué

als diversos pobles de

l’imperi rus el seu

dret a disposar

de si mateixos

dit, els dirigents bolxevics varen creureque “valia més la pena matar més delcompte que arriscar-se a ser derrocats”.

Els bolxevics, anomenats comunistesdes d’aleshores, anaren fent desaparèi-xer d’escena els qui s’oposaven als seuscriteris malgrat ésser els seus companysde viatge des de l’inici de la revolució.En els mateixos soviets, sindicats i co-mitès de fàbrica, es reforçà el centralis-me i en sortiren perdent els mètodes ba-sats en l’elecció i la consulta. Ben aviatel partit comunista es convertí en la ins-titució determinant de la vida política icada cop més s’identificà estat i partit.

La intervenció estrangera es va acabara la primavera de 1919, però els païsosoccidentals continuaren donant suportals contrarevolucionaris russos ambsubministraments, diners i armes davantel temor a l’extensió de la revolució enaltres llocs d’Europa. En tot cas, la guer-ra civil encara es perllongà fins a la tar-dor de 1920, i no va ser fins aleshoresque va començar a consolidar-se el nourègim socialista.

Fi de la guerra. Les nacionalitatsi la Nova Política Econòmica. Undels elements determinants en la resolu-ció dels conflictes civils a favor dels co-

munistes va ser la política adoptada peraquests davant el problema de les nacio-nalitats. A diferència dels blancs, que nocreien en res gaire diferent de l’antic im-peri rus, la política comunista va respec-tar l’idioma i l’autonomia cultural de lesdiverses entitats nacionals d’aquest im-peri. El 1918 establiren l’estructura fe-deral de l’estat, que, tot i mantenir elpredomini de la República SocialistaFederal Soviètica de Rússia, va aconse-guir acontentar les aspiracions nacio-nals de molts d’aquests territoris. A més,amb el nou sistema establert es van atu-rar també els enfrontaments que moltsd’aquests territoris mantenien entre si.La Constitució de 1923, que significàla creació de la Unió de RepúbliquesSocialistes Soviètiques (URSS), va con-sagrar aquesta estructura federal.

A partir de 1921 es va establir la NEP,la Nova Política Econòmica, que va sig-nificar el restabliment de la propietatprivada camperola i l’establiment d’al-tres mesures de descentralització indus-trial. La NEP va significar la fi de lesdures condicions que havien implicat elcomunisme de guerra, especialment larequisa de productes agrícoles. Però elseu establiment va generar importantsconflictes de poder entre els qui consi-deraven que allò era un pas endarrere enla construcció del socialisme i els qui,com Lenin, creien que malgrat tot eral’única sortida a la difícil situacióeconòmica del país.

La millora econòmica generada peraquesta nova política va ser evident, es-pecialment pel que fa al creixement dela producció. No obstant això, sorgirenaltres problemes, com ara el creixementdels preus industrials i l’enriquiment delscamperols rics, els kulaks.

La mort de Lenin, el 1924, donà pas aun període d’inestabilitat; la lluita per lasuccessió en el càrrec es barrejà amb eldebat respecte a com havia d’organitzar-se la política i l’economia a l’URSS. Fi-nalment va ser Stalin qui va aconseguirfer-se amb el poder tot propugnant queel socialisme es podia construir en unsol país. La idea d’una revolució mun-dial que capgirés el sistema capitalistaestava cada vegada més lluny.

Jordi Ibarz Gelabert

EL T

EMPS

L’atac al palau d’Hivern dePetrograd (després Leningradi ara Sant Petersburg)des del cuirassat Aurora,la matinada del 25 d’octubrede 1917, va iniciar la primerarevolució socialista de lahistòria. Els obrers, marinersi soldats, dirigits pelsbolxevics, una vegada presel palau, derrocaren elgovern provisional burgèsi instauraren el poder soviètic.

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 64 DOSSIER

Històricament l’estalinisme és el pe-ríode en el qual el poder dels bol-xevics es consolida a l’URSS sotala suprema i autocràtica direcció

de Ióssif Stalin, basada en la seva teoriadel “socialisme en un sol país”. El siste-ma va caracteritzar-se per una repressióimplacable de qualsevol manifestacióde dissidència, real o suposada, i per undesenvolupament industrial i militar queva tenir un enorme cost social. L’estali-nisme va ser un suprem exemple de ma-nipulació ideològica i de pràctica de po-der descarnada i la seva doctrina es vaconvertir en obligatòria a l’URSS i en elmoviment comunista internacional orto-dox.

L’ascens. L’arribada al poder de Stalinen el si del partit bolxevic va ser lenta,però constant atesa la seva notòria capa-citat organitzativa i l’hàbil construcciód’una xarxa burocràtica interna favora-

ble. Quan l’any 1917 va triomfar la re-volució, Stalin va ser designat comissa-ri de les Nacionalitats. Uns anys abanshavia escrit un text divulgatiu sobre laqüestió nacional que va cridar l’atencióde Lenin. La guerra civil va afavorir elprocés de concentració del poder soviè-tic i de restricció del pluralisme queconclouria amb la prohibició dels partitspolítics (1920) i fins i tot de les frac-cions internes dels bolxevics (1921), sibé aquestes encara van poder manifes-tar-se en la pràctica –almenys en la cú-pula– fins a finals dels anys vint. Stalinva saber maniobrar amb habilitat davantles pugnes de les diverses faccions bol-xevics i, paral·lelament, va anar concen-trant diverses funcions en la direcciófins aconseguir la secretaria general delpartit bolxevic (1922).

En els debats polítics sempre va man-tenir-se en un discret segon pla, canviantd’aliances segons les circumstàncies, i–al final– Stalin va acabar representantel sentir majoritari de l’aparell, desitjósd’estabilitat. Ell va ser un dels principalsimpulsors del culte al leninisme, com aassaig legitimador previ de la seva per-sona, cosa que explica que –a la fi delsanys vint– el tàndem Lenin-Stalin sem-blés natural. El fracàs de la revoluciócomunista a Europa occidental i la fi dela guerra civil a Rússia van obligar amodificar les previsions bolxevics i a re-orientar la seva política. La pràctica va

L’estalinisme és

el període de poder

bolxevic basat

en la teoria “socialisme

en un sol país”.

Stalini l’estalinisme:cinquanta anysdesprés

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 65

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 66 DOSSIER

desmentir dues tesis profundament arre-lades anteriorment: la de que l’impactede la revolució d’octubre “escombraria”la burgesia i la tesi que una Rússia revo-lucionària aïllada no podria sobreviure.Doncs bé, cap d’ambdós supòsits va ve-rificar-se: ni la classe obrera occidentalva abandonar massivament els reformis-tes (els nous PC foren, gairebé sense ex-cepció, minoritaris), ni el poder soviètices va enfonsar. L’adaptació leninista aaquestes realitats va concretar-se en lapolítica de “front únic” per a reconstruirla unitat d’acció del moviment obrer aEuropa i en la NEP (Nova PolíticaEconòmica) per a Rússia.

En els debats dels bolxevics sobreqüestions tàctiques i estratègiques delperíode cal distingir entre la fraseologiaoficial –imposada pels vencedors fàc-tics– i els esdeveniments reals. D’entra-da, el terreny de la polèmica era desfa-vorable per a Lev Trotski, AleksanderZinoviev i Nikolai Bukharin, ja que elpluralisme estava força restringit en el sidel partit bolxevic. A més, els adversa-ris de Stalin no van saber oferir un frontcomú coherent i, quan ho van intentar(tot i que sense Bukharin) mitjançantel “bloc de les oposicions” (Zinoviev-Trotski), es van trobar atrapats per la se-va gran debilitat organitzativa i unanul·la presència social. El fet que el de-bat restés confinat en la cúpula no va po-der ser més favorable per a Stalin, a laqual cosa cal afegir els nombrososerrors de Trotski, qui va infravalorar elseu rival fins al final. El pragmatisme deStalin va servir per reforçar el consensde l’aparell vers el seu lideratge, ja queTrotski i Zinoviev eren considerats moltimpulsius i sectaris, malgrat el seu pres-tigi intel·lectual, per la qual cosa lesoposicions internes del partit bolxevicvan ser víctimes de la seva manera defer política, centrada en debats molt ide-ològics allunyats de les preocupacionssocials i amb un estil molt elitista i finsi tot conspiratiu de conducta.

En qualsevol cas, el debat sobre la “re-volució permanent” (Trotski) i el “socia-lisme en un sol país” (Stalin) va ser l’úl-tima discussió oberta en el si de la cú-pula bolxevic, que es va produir en uncontext internacional desfavorable per al’URSS. Això contribueix a explicar que

el gruix del partit bolxevic s’alineésamb Stalin, que oferia seguretat enfrontde l’“aventurerisme” dels seus rivals.

Tot refugiant-se en el culte formal alleninisme i amb un acusat pragmatismepolític, Stalin va imposar un estil de de-bat que desqualifica, tergiversa i afirmasense demostrar; de manera que les di-ferències teòriques encobrissin lluitespel poder revestides d’ideologia. L’úni-ca aportació teòrica de cert relleu deStalin és la seva coneguda asserció del“socialisme en un sol país”, resultatpragmàtic que fonia retòrica leninista,raó d’estat soviètica i nacionalisme rus.

Stalin estava convençut de les possibi-litats autàrquiques de Rússia, cosa queexplica el recurs a aquesta fórmula perrevestir ideològicament els interessosoperatius de l’aparell bolxevic. Aquestateoria s’acabaria imposant de maneraautoritària, i després seria presentadaoficialment com una “aportació científi-ca genial” de Stalin que serviria no solsper consolidar-lo a l’URSS, sinó tambéper projectar el seu ideari sobre tot elmoviment comunista internacional, jaque es considerava una tasca de tots els

EL T

EMPS

El debat sobre la

‘revolució permanent’

(Trotski) i el

‘socialisme en un sol

país’ (Stalin) va ser

l’última discussió

oberta en el si de

la cúpula bolxevic,

que es produí en un

context internacional

desfavorable

per a l’URSS.

Això contribueix a

explicar que el gruix

del partit bolxevic

s’alineés amb Stalin,

que oferia seguretat

enfront de

l’‘aventurerisme’

dels seus rivals

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 67

A l’esquerra, ciutadansde Berlín Est celebren,el desembre de 1949, elsetantè aniversari de Stalin.A la dreta, Winston Churchill,Harry Truman i el mateix IóssifStalin, durant un descans dela transcendental conferènciade Potsdam, celebradadel 17 de juliol al 2 d’agostde 1945, al poc d’acabar-sela Segona Guerra Mundial.

comunistes del món la defensa incondi-cional de la “pàtria del socialisme”.

Els arguments de Stalin assenyalarenla recuperació relativa del capitalisme, lanecessitat de reconstruir Rússia sobrela base del poder soviètic i la possibilitatde culminar en solitari la transició al so-cialisme atès el seu enorme potencial.

Per a això era necessari reforçar l’estat–en contra de la previsió de Karl Marx apropòsit de la transició–, per tal de com-batre tots els enemics del sistema (desdels imperialistes fins els “traïdors quin-tacolumnistes”). Aquesta tesi es man-tindrà fins i tot després de sostenir que elsocialisme ja estava construït a l’URSS(afirmació de Stalin l’any 1936), ja quela contrarevolució sempre aguaita.

L’estat de Stalin. En la teoria estali-nista no hi ha cap més model d’estat so-cialista que el soviètic, convertit així enparàmetre obligatori per al movimentcomunista internacional: s’afirma que elsocialisme consisteix en l’estatalitzaciódels mitjans de producció i canvi, ambla qual cosa s’identifica un mitjà possi-ble amb la meta o fi que es vol atènyer.

El viratge radical de 1929 va suposarla fi de la NEP i un enduriment creixentdel sistema en tots els ordres, amb lacol·lectivització agrària forçosa i la in-dustrialització pesant accelerada des delprimer pla quinquennal. L’operació vatenir un terrible cost social i va exigiruna repressió de masses sense prece-dents, la qual cosa va consolidar una es-tructura burocràtica enorme i despòtica.El fosc assassinat de Serguei Kírov (se-cretari del partit a Leningrad) va ser elpretext i el detonant de les grans purguesi dels judicis farsa de Moscou entre1936 i 1938. Stalin, que havia derrotatpolíticament totes les faccions bolxevicsa la fi dels anys vint, va optar per liqui-dar físicament gairebé tota la vella guàr-dia bolxevic, el que comportà institucio-nalitzar el terror d’estat. En aquells pro-cessos es van escenificar “confessions”de delictes inversemblants i fantàstiques“conjures” i “autocrítiques”, a les qualses van prestar gairebé tots els exdiri-gents bolxevics imputats per tal de ferun servei suprem al partit.

Al capdavall, pràcticament tota la di-recció leninista va ser acusada de “cul-

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 68 DOSSIER

pable”, una situació que feia ben incom-prensible la revolució d’octubre, per-què –des del punt de vista estalinista–aquells dirigents sempre havien estattraïdors.

Amb la consolidació de l’estalinismeles dificultats soviètiques van atribuir-sea la permanent “conspiració” dels ene-mics del sistema ja que, a mesura ques’avançava en la construcció del socia-lisme, augmentarien les resistències delscontrarevolucionaris; d’aquí la intensifi-cació de la “lluita de classes”, és a dir,de la repressió, i, alhora, la necessitat dereforçar la cohesió monolítica del partitper “desemmascarar” i literalment “es-capçar” els enemics infiltrats. Aquestalínia s’imposà també en la InternacionalComunista, que es va acabar convertinten un instrument de la política exteriorsoviètica, sotmesa a bruscs viratges i de-puracions segons les circumstàncies.

El nou viratge del “pacte de no agres-sió” subscrit amb l’Alemanya nazi vaconfirmar el descarat pragmatisme esta-linista, acord que va permetre l’amplia-ció territorial de l’URSS (països bàltics,Carèlia, Moldàvia). La invasió alema-nya l’any 1941 va agafar completamentper sorpresa Stalin, desbordat al principiper l’espectacular blitzkrieg nazi, i no-més la immensitat territorial, la vastapoblació i els recursos abundants vanpermetre a l’URSS resistir i, finalment,invertir el curs de la guerra amb enor-mes pèrdues humanes i materials. Stalinva presentar la guerra com “patriòtica”,i no va dubtar a recuperar les tradicionshistòriques russes, incloent-hi la religióortodoxa i la “grandesa” dels tsars. Lavictòria final va donar un enorme presti-gi a l’URSS i a Stalin, el paper del quals’incrementaria al màxim a partir de lesgrans conferències internacionals en lesquals es va pactar el destí d’Europa i elrepartiment de les zones d’influència(Ialta i Potsdam).

L’apogeu i fi de l’estalinisme. Elsúltims anys de Stalin coincideixen ambl’apogeu del seu poder: a l’URSS poblescomplets van ser deportats, acusats de“col·laboracionistes” (els txetxens, so-bretot) i a l’Europa de l’Est la imposiciódel sistema estalinista va liquidar el plu-ralisme inicial de les “democràcies po-

pulars”. Així, es va accentuar l’obsessiópersecutòria, i Stalin va emprendre no-ves depuracions. El XIX Congrés delPCUS (1952) va significar l’apoteosi deStalin, però, per primer cop, el “pare delspobles soviètics” no va pronunciar l’in-forme general (ho va fer Georgi Málen-kov), símptoma demostratiu que perdiafacultats. Els guanyadors del Congrésvan ser, naturalment, els alts quadres dela nomenklaturaestalinista, però ja noprocedien de l’entorn immediat del dic-tador i això va permetre paralitzar el da-rrer intent de Stalin de desencadenar unanova purga (la “conjura dels metges”).

La defunció del secretari general delComitè Central del PCUS, presidentdel consell de ministres de l’URSS i ge-neralíssim de l’exèrcit soviètic, l’any1953, va representar una autèntica com-moció popular, perquè l’omnipresènciade Stalin havia assolit un nivell tal quela seva mort va produir una sensacióde gran buidor i fins i tot de pànic; noobstant això, només tres anys després,Khrusxov elaborava el seu famós “In-forme secret” al voltant dels crims dutsa terme per Stalin.

El totalitarisme estalinista. La te-oria de Stalin, en si mateixa considerada,està mancada de tot interès científic pelseu esquematisme vulgar i dogmàtic,però el seu estudi resulta fonamentalperquè va constituir el credo obligatoride l’estat soviètic i del moviment comu-nista internacional. Hi ha elements tantde continuïtat com de ruptura entre Le-nin i Stalin: els uneix el principi del“partit dirigent” i el “centralisme de-mocràtic”, però els separa el “culte a lapersonalitat” i la visió de la revoluciómundial, i pel que fa a l’ús de la repres-sió les diferències són de grau. Per asituar el debat sobre la naturalesa del“socialisme real” és convenient caracte-ritzar de manera històrica la revolucióbolxevic, tot prescindint de la mítica de-finició “socialista” que van imposar elsdirigents soviètics. La revolució russava ser una revolta camperola dirigidaper les ciutats i, més exactament, per undecidit partit d’avantguarda que, en con-solidar-se en el poder, va generar un sis-tema de dominació burocràtica senseprecedents.

L’estalinisme es pot qualificar comuna variant específica del totalitarisme,ja que, a mesura que el seu poder es vaanar reforçant, va asfixiar qualsevol plu-ralisme i el partit bolxevic va anar inter-venint en les més diverses esferes de lavida social, amb la imposició d’una ide-ologia oficial única i depuracions pe-riòdiques generalitzades. L’estalinismereuneix totes les característiques delmodel totalitari: partit únic omnipresent,ideologia oficial única excloent, sindicatúnic subordinat, monopoli absolut delsmitjans de comunicació de masses, lide-ratge carismàtic incontestable, policiapolítica sempre vigilant i estatalitzaciócentralitzada de l’economia. De tal ma-nera que, com digué el mateix Trotski al’exili: “Stalin pot dir justificadament:‘La societat sóc jo’.”

En conclusió, el destí de la revoluciód’octubre no va poder ser més tràgic,aniquilada per una espècie de “despotis-me asiàtic” contemporani concretat enla figura de Stalin que, alhora que vaarruïnar el comunisme com a projecteemancipador, va construir un estat buro-craticomilitar destinat a ser una de lesdues grans superpotències mundials du-rant prop de mig segle.

Amb tot, no deixa de sorprendre –apropòsit del judici històric– que, avuidia, així com resultaria del tot inima-ginable que un local recreatiu poguésdenominar-se “Gestapo”, no susciti unrebuig semblant un altre anomenat“KGB”. D’aquesta manera, sembla quel’estalinisme és menys repulsiu que elnazisme, cosa que evidencia que tant ladecisiva contribució soviètica a la der-rota dels feixismes com les seves basesideològiques teòricament racionals(malgrat el seu manifest ús irracional)mereixen un judici històric menys nega-tiu.

Una anàlisi empírica dels horrors delGulag hauria de posar, per fi, les cosesal seu lloc i, sense assimilar, sense més,estalinisme i nazisme, mostrar que estracta de les dues formes més genuïnesdel model totalitari que ha patit el se-gle XX.

Cesáreo R. Aguilera de PratCatedràtic de Ciència Políticade la Universitat de Barcelona

Des de la mort de Stalin el 1953 finsa la desaparició de la Unió Soviè-tica el 1991 van transcórrer gaire-bé quatre dècades durant les quals

l’URSS va mantenir la ficció segons laqual el “socialisme” continuava sent elmillor dels sistemes possibles, en claracompetència amb el capitalisme.

Superada la fase estalinista, únicamentcalia anar millorant el nivell de vida dela majoria dels ciutadans –els obrers icamperols, en nom dels quals governavael partit– per tal de demostrar la supe-rioritat d’un sistema que s’anava acos-tant, quan finalment s’establís el comu-nisme, a la fi de la història.

La realitat, però, va acabar sent moltdiferent.

Khrusxov i la política reformista.Quan el dia 25 de febrer de 1956 NikitaKhrusxov, com a primer secretari delPartit Comunista de la Unió Soviètica,va donar a conèixer el seu informe sobreels crims de Stalin, en una sessió secre-ta durant el XX Congrés del PCUS, vaprovocar una convulsió sense prece-dents en el món comunista: amb la sevadenúncia contra els assassinats come-sos, les deportacions de pobles sencers,i la crítica contundent contra el culte a lapersonalitat amb què s’havia envoltatStalin, feia caure del seu pedestal el di-rigent carismàtic, l’idolatrat i mai nodiscutit successor de Lenin, el vencedordels alemanys a la Gran Guerra Patriòti-ca, poc menys que el pare de totes lesRússies. Amb aquest informe, en quèdonava a conèixer part de la veritat so-bre el passat estalinista, Khrusxov, queprèviament havia aconseguit apartar delpoder la vella guàrdia estalinista i haviafet afusellar Lavrenti Pàvlovitx Bèria –eltotpoderós cap del KGB–, pretenia ferreviure el pensament crític i introduiruna certa liberalització de la cultura i dela vida intel·lectual per a millorar el fun-cionament del sistema.

Es tractava d’una nova actitud ques’afegiria a tot un seguit de propostesreformistes que, de tota manera, en ab-solut pretenien modificar l’estructurafonamental del poder soviètic: el PCUScontinuaria disposant de la supremacia al’estat i l’economia encara seria conve-

De la mort de

Ióssif Stalin

fins a la seva

desaparició, l’URSS

va continuar mantenint

la ficció del socialisme

com a millor dels

sistemes possibles.

De Khrusxova Gorbatxov:del reformismea la ‘perestroika’

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 69

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 70 DOSSIER

nientment planificada pels organismesestatals corresponents –bàsicament elGosplan.

Aquestes propostes reformistes deKhrusxov es varen intentar aplicar enels diversos àmbits de la seva actuació:pel que fa a les relacions internacionals,Khrusxov va propugnar una política dedistenció internacional, que va posar fi ala “guerra freda” i va inaugurar la “coe-xistència pacífica” amb el món capita-lista occidental. Sense abandonar laconfrontació amb els Estats Units ni lacompetència hegemònica amb els ame-ricans, va propiciar un clima de col·la-boració inèdit des de la revolució bolxe-vic d’octubre de 1917. També hi va ha-ver una certa modificació respecte a larelació que l’URSS mantenia amb elconjunt de països socialistes: enfront dela rigidesa que va imperar durant l’etapaestalinista es va produir un reconeixe-ment de les especificitats nacionals en laconstrucció del socialisme, sempre queno es qüestionés el model soviètic ni ellideratge rus en el món socialista. I pelque fa a la política interior, a banda de laliberalització política, va potenciar unareforma econòmica que en el terrenyagrícola passava per convertir els kolk-hozos –les granges col·lectives– en ins-

truments que incrementessin la produc-tivitat; i en la indústria, a més de centrarels esforços a afavorir la indústria debéns de consum, en contra de la indús-tria pesant, va portar a terme una refor-ma radical que passava per suprimir lamajoria de ministeris industrials –l’any1948 n’hi havia 32– i transferir les sevescompetències als 150 consells econò-mics regionals. Aquesta mesura, que vasatisfer enormement els quadres del par-tit a províncies, va irritar en especial lanomenklaturade Moscou i dels escala-fons superiors del sistema.

Però, a desgrat de tot, les reformes deKhrusxov tampoc no varen reeixir. Enpolítica internacional la seva actitud vaacabar essent contradictòria i en els dar-rers anys del seu mandat es va tornar aagreujar la tensió, com es va mostraramb la construcció del mur de Berlín el1961 o amb la crisi dels míssils de Cubael 1962, que es va convertir en la crisiinternacional més greu des de la fi de laguerra. La intervenció soviètica davantla insurrecció hongaresa de 1956 i laruptura amb la Xina, consagrada a partirde 1962, posaven també de manifest elslímits de la tolerància russa amb els mo-dels de socialisme diferents al soviètic.Al fracàs final de les reformes a l’agri-

cultura –l’increment inicial de la pro-ducció agrària es va frenar a partir de1958, i l’any 1963, per primera vegada,l’URSS va haver de comprar blat als Es-tats Units– s’hi va afegir l’enorme con-fusió administrativa que va imperar enla reforma industrial, perquè la centralit-zació subsistia i, en canvi, no es garan-tia la coordinació dels consells regio-nals. De tota manera, a finals de la dè-cada dels 50 la situació semblava immi-llorable: l’any 1957 la URSS iniciavala carrera de l’espai amb el llançamentdel primer satèl·lit artificial Sputnik, el1959 enviava el primer satèl·lit a la Llu-na i el 1961 el primer home, Iuri Gaga-rin, viatjava a l’espai.

Però, de fet, Khrusxov tenia ja els diescomptats: l’any 1961 va voler llençaruna nova etapa de desestalinització i vapermetre la publicació del poema de Iu-ri Evtuxenko “Els hereus de Stalin” i laprimera novel·la d’Aleksandr Soljenit-sin –Un dia a la vida d’Ivan Denisso-vitx–, on per primera vegada es denun-ciava l’existència del Gulag, els campsde concentració on eren reclosos els dis-sidents. L’intent final de limitar els man-dats dels membres del comitè central liva acabar restant el suport de la nomen-klatura: l’octubre de 1964 els membres

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 71

Nikita Khrusxov va introduirreformes de tota mena enàmbits ben diversos.En destacava l’intent queels kolkhozos, les grangescol·lectives, incrementessinla productivitat. Un desig quese’n va anar en orris benaviat, fins al punt que l’any1963, per primera vegada,l’URSS va haver de comprarblat als EUA.

del politburó van fer dimitir Khrusxov,oficialment, “per motius de salut”.

El triomf de la ‘nomenklatura’:l’era Bréjnev. Entre 1964 i 1984l’URSS va viure un període caracteritzatpel triomf de la nomenklatura, l’elit pri-vilegiada que controlava la vida del par-tit i de l’estat soviètic. Vint anys durantels quals l’URSS va passar per una si-tuació clarament contradictòria, ja quetot feia indicar que assolia de maneradefinitiva el caràcter de gran potènciaa escala internacional, superant, fins itot, els anys de la prepotència de Stalina la fi de la guerra mundial: foren elsanys en què l’URSS va assolir la paritatnuclear amb els EUA, va intervenir entots els conflictes possibles al TercerMón i va discutir de tu a tu amb els Es-tats Units, en un moment en què lapotència americana patia també una pro-funda crisi, que es va iniciar l’any 1973,amb la seva derrota al Vietnam. D’a-questa manera, semblava que en el siste-ma de la correlació de forces internacio-nals la Unió Soviètica anava guanyant lapartida. Però en realitat aquests vintanys van acabar acumulant totes les cri-sis possibles del futur. Perquè va ser elperíode que s’ha anomenat d’“estanca-

ment”, caracteritzat pel control del po-der per part d’una nomenklaturaqueben aviat es va convertir en una geron-tocràcia decrèpita, incapaç de regenerar-se fins i tot des del punt de vista biolò-gic. Les causes profundes d’aquest es-tancament van acabar essent fàcilmentperceptibles en cadascun dels dominisdel sistema, en el govern, la ideologia,l’economia, etc.

En primera instància, a partir de la cai-guda de Khrusxov, el govern personalque aquest va exercir va ser substituïtper una direcció col·legiada, en què fi-gurava, a més de Leonid Bréjnev –pri-mer secretari del partit–, Nikolai Pod-gorni –cap de l’estat–, Alexei Kosiguin–primer ministre– i Mikhaïl Suslov –l’i-deòleg i eminència gris–. Una direcciócol·legiada que en primera instància varestablir el principi de l’“estabilitat dequadres” del partit i va frenar en sec lacampanya de desestalinització i de to-lerància envers els intel·lectuals.

Així es va produir el retorn a un certestalinisme tou, en un moment en quèera molt difícil, si no impossible, retor-nar a l’època del terror. Però va interes-sar especialment evitar la proliferaciód’actituds crítiques i el Gulag va conti-nuar complint la seva funció.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 72 DOSSIER

En el terreny econòmic, si bé es vaprosseguir amb la política reformista en-capçalada per Khrusxov, i amb el ma-teix objectiu de millorar el nivell de vi-da de la població, també es va deixarben clar que les reformes serien adopta-des amb més moderació i menys impe-tuositat. En la pràctica, però, el resultatseria el mateix: les campanyes per mi-llorar la producció agrícola no van acon-seguir satisfer les necessitats de produc-tes alimentaris de la Unió Soviètica i enmés d’una ocasió es va haver de recórrera la importació de cereals. A la fi del pe-ríode l’oferta no cobria en absolut lesnecessitats de la demanda. I això era es-pecialment greu en un país en què l’any1985 el 30% de la població continuavavivint al camp. Pel que fa a la indústria,es va intentar aplicar les teories del’economista ucraïnès Jevsej Grigorje-vic Liberman, que el 1962 havia publi-cat al diari Pravdaun article en què ex-posava la necessitat de concedir a lesempreses prou autonomia perquè cadas-cuna generés beneficis. Aquests guanyss’adreçarien a futures inversions i a fo-mentar la productivitat concedint pri-mes de producció als obrers i als qua-dres. Volien convertir les empreses en uni-tats de producció competitives, i que laseva capacitat productiva depengués deles lleis de l’oferta i la demanda. L’any1965 es va iniciar una reforma industriala partir de les concepcions de Liberman,però no es va donar a les empreses auto-nomia per fixar els preus dels productesindustrials, que eren determinats per unorganisme centralitzat. Per això, el mar-ge dels beneficis de cada empresa vaacabar sent tan petit que el 1968 es vaacabar abandonant la reforma industrial.

Però més enllà d’aquests fracassos l’e-tapa de Bréjnev va generar dos fenò-mens que acabarien essent claus pelfutur econòmic i social de l’URSS: elprimer, especialment greu, va ser la in-capacitat de l’economia soviètica peradaptar-se als canvis tecnològics que vaexperimentar l’economia en el món oc-cidental. Els mètodes de planificació icentralització de l’economia sovièticavaren impossibilitar la conversió d’undesenvolupament extensiu a un desen-volupament intensiu, i el resultat va serque només la indústria d’armament

mantenia la competitivitat respecte almón occidental. I mentre la resta de sec-tors industrials anaven quedant comple-tament obsolets, s’iniciava un deteriora-ment progressiu fins i tots de les infra-estructures del país. L’URSS s’anavaconvertint en un complex militar-indus-trial –on les despeses militars se situa-ven entre el 25 i el 40% del PIB–, i elpaís en el seu conjunt cada vegada s’as-semblava més a una gran ruïna.

Paral·lelament, durant l’etapa de Bréj-nev es va desenvolupar moltíssim l’eco-nomia submergida, que es va acabarconvertint en una autèntica segona eco-nomia. Les pràctiques il·legals, el mer-cat negre, que ja s’havien desenvolupaten èpoques de Khrusxov, ara van teniruna expansió sense precedents, fins alpunt que es van convertir en imprescin-dibles per a la bona marxa de l’econo-mia. Tant el mercat negre a petita escala–on es podien trobar productes inexis-tents en els magatzems estatals– com al’engròs –que subministrava primeresmatèries o peces de recanvi a les empre-ses– van conèixer unes dimensions taningents que van possibilitar la formacióde les màfies, generalment vinculadesals sectors dirigents del PCUS. La cor-rupció afectava tots els nivells de l’es-tructura de l’estat.

La crisi del model soviètic: Gor-batxov. Quan l’any 1982 mor Bréjnev,la situació a l’URSS no podia ser mésdolenta: l’economia estava a punt de ferfallida i els conflictes amb els EstatsUnits estaven a l’ordre del dia –el 1979l’URSS havia envaït Afganistan, i elmateix any prestava suport a la revolu-ció sandinista a Nicaragua–, mentre lesdissidències dins del bloc comunista eu-ropeu amenaçaven l’estabilitat de tot elsistema: el 1968 s’havia produït la Pri-mavera de Praga, que va ser ofegadaamb els tancs soviètics, i des de 1970 aPolònia s’estava constituint un poderósmoviment opositor, encapçalat per l’Es-glésia catòlica.

D’aquí que de bell nou es replantejarala necessitat de rellançar una política re-formista que millorés la situació del pa-ís: la designació de Iuri Andropov –pro-cedent del KGB i considerat reformista–responia a aquesta necessitat, però la se-

va mort prematura, l’any 1984, i la de-signació de Konstantin Txernenko, re-presentant de la vella guàrdia del partit,van frenar el procés. Quan només unany després aquest va morir, MikhaïlGorbatxov, deixeble d’Andropov, va sernomenat secretari general del partit i vaconcretar un programa reformista.

En aquesta ocasió, però, Gorbatxov noes va limitar a potenciar una reformaeconòmica que recordava els vells te-mes del “libermanisme”, sinó que ara hiafegia la necessitat d’una reforma polí-tica que passava per fer participar elsobrers en la vida de les empreses i perpotenciar una transparència informativaque permetés donar a conèixer les fallesdel sistema i criticar les seves “distor-sions burocràtiques”. Naixien, d’aques-ta manera, la perestroikai la glasnost, la“reestructuració” i la “transparència in-formativa”, que en cap cas qüestiona-ven, però, el model soviètic.

En l’esfera internacional la irrupció deGorbatxov no podia ser més espectacu-lar: en contrast amb la política d’enfron-tament amb els Estats Units que s’haviapropiciat en el període anterior, va bus-car l’entesa amb els Estats Units –Ro-nald Reagan intentava recuperar el pres-tigi perdut durant la dècada dels anys70– i va iniciar l’abandonament de lesintervencions russes al món. La firmad’un tractat antimíssils amb els EstatsUnits l’any 1987 i el replegament inter-nacional a l’Afganistan, a Nicaragua,a Etiòpia, a Angola i a la mateixa Cubavan representar la concreció d’una polí-tica que va convertir Gorbatxov en unpresident extraordinàriament populararreu del món, prestigi que li faltava al’interior de la Unió Soviètica.

Certament, les reformes econòmiques,per molt radicals que fossin –amb lapermissivitat d’empreses cooperativesprivades–, no van resoldre la situacióeconòmica de l’URSS, que va empitjo-rar. Mentre que les derivacions políti-ques de la perestroikavan potenciar laformació d’un sector conservador dinsdel PCUS, contrari a tot tipus de refor-ma, hi havia un altre sector, bastant mésradical, partidari d’accelerar el procésreformista. Enmig, Gorbatxov bascula-va a dreta i esquerra fins que –davant lacontraofensiva que a partir de la tardor

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 73

Quan Mikhaïl Gorbatxovva arribar a la presidència,el 1985, l’economia de l’URSSestava a punt de fer fallida.L’onada de canvis que vaintroduir no va capgirarla situació caòtica del país,però en canvi va servirperquè la seva popularitata l’estranger pugés molt.Una conspiració d’aquella qui havia nomenat primersecretari del partit a Moscou,Borís Ieltsin, va acabaramb l’era Gorbatxovel dia de Nadal de 1991.

de 1987 va desplegar el sector més con-servador del partit– va haver de recol-zar-se en els intel·lectuals liberals, queanaven configurant-se com els verita-bles motors dels canvis a la base, i el se-tembre de 1988 plantejava celebrar lesprimeres eleccions lliures i plurals alCongrés de diputats del poble.

La formació d’un moviment popularque es va anar configurant a partir de lapossibilitat que oferia la glasnost–latransparència informativa- va permetreque, com a l’època de Khrusxov, es tor-nés a qüestionar el passat, primer el pas-sat estalinià i, després, el passat dels se-tanta anys d’història soviètica. La crisiideològica que va acabar provocant laglasnost va generar una desconfiançageneralitzada de la població envers elrègim vigent, mentre proliferaven clubso organitzacions socialistes que, en al-guns casos, es constituïen com a plata-formes de suport de la perestroika, peròen altres es plantejaven la superaciód’un sistema que consideraven totalitari.

El maig de 1988 es constituïa oficial-ment la Unió Democràtica, que es plan-tejava com a objectiu prioritari arribara un sistema democràtic constitucional.

Paral·lelament, l’esclat de movimentsnacionalistes en diferents repúbliques dela Unió va acabar qüestionant la matei-xa existència de la Unió Soviètica. L’i-nici de la conflictivitat nacional es vaproduir al Caucas, on hi ha més diversi-tat ètnica i on les contradiccions nacio-nals eren més acusades. Al conflicte queva acabar enfrontant Armènia amb l’A-zerbaidjan, enfrontades pel territori deNagorno-Karabakh, s’hi va sumar unimportant moviment independentista aGeòrgia, mentre que les tres repúbliquesbàltiques d’Estònia, Letònia i Lituàniaplantejaven també la seva imminent in-dependència.

L’esclat dels nacionalismes, juntamentamb la crisi econòmica i a la crisi ide-ològica final, va acabar provocant ladesaparició del sistema. En les eleccionsal Congrés de diputats del poble que esvan celebrar el març de 1989 la majoriava correspondre a les forces progressis-tes, la qual cosa va qüestionar de soca-rel la legitimitat del poder soviètic.

A començament de l’any 1990 les pro-clames d’independència de les tres repú-

bliques bàltiques van ser seguides per laresta de repúbliques, mentre Gorbatxovfeia un intent desesperat per aturar unadisgregació que ara semblava inevitablei que afectava la mateixa república fede-rativa de Rússia, des del moment en quèBorís Ieltsin, un antic responsable delpartit comunista a Moscou i ara un re-formista radical, en va ser nomenat pre-sident el 12 de juny de 1991. El copd’estat que els sectors més conservadorsdel PCUS van organitzar l’agost de1991, i que va acabar fracassant, va re-presentar la definitiva fi de la Unió So-viètica. Després que el Soviet Supremdecidís suspendre totes les activitats delpartit comunista, el president de Rússiaassumia el control de les institucions ex-soviètiques, i el desembre els tres presi-dents de Rússia, Bielorússia i Ucraïnaanunciaven la fi de l’URSS i la constitu-ció de la Comunitat d’Estats Indepen-dents.

El dia 25 de desembre, finalment, aca-bava dimitint Gorbatxov de la presidèn-cia d’una Unió Soviètica que, després desetanta-quatre anys d’existència, passa-va a la història. S’iniciava així una difí-cil, complexa i molt conflictiva transi-ció.

Pelai Pagès

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 74 DOSSIER

Amb ironia i no poc esperit visiona-ri, a l’últim portaveu de la pre-sidència de l’URSS, Andrei Grat-xov, li agrada dir que no és cert que

Ióssif Vissariònovitx Djugaixvili, Stalin,morís el 5 de març de 1953 a Moscou.I que possiblement tampoc no havia nas-cut el 21 de desembre de 1879 a la ciutatgeorgiana de Gori. Assegura Gratxovque la maligna i estranya pulsió que esva encarnar en el cos del “pare” Stalinpossiblement ja havia habitat el cosd’uns quants tsars, i que, ben segur, po-dria tornar a reaparèixer. Podria ser de-tectada o reconeguda qualsevol dia enqualsevol president o alt mandatari ins-tal·lat al Kremlin. Així, Gratxov profetit-za un “demà, Stalin”. Una mena de ma-ledicció que no ha deixat de planar sobrela gran catàstrofe que va significar l’en-sorrament i privatització de la Unió So-viètica: ara essent descobert com a per-vers origen; ara presentant-se com en-ganyosa solució de futur… Probablementla maledicció intuïda per Gratxov com-parteix gènesi amb l’estigma d’autodes-trucció de la Unió Soviètica. Possible-ment són una mateixa cosa.

La desbandada. No crec que BorísIeltsin, impulsor i “administrador” delgran robatori, alhora causa i efecte de lacatàstrofe, arribés a estar posseït per lapulsió maligna provinent de Stalin. Ielt-sin més aviat hauria pogut ser una reen-carnació de Leonid Bréjnev, un altre per-sonatge donat a la farsa, la tragicomèdiai els excessos etílics. Explica el gorbat-xovià Aleksandr Tsipko que poc desprésd’abandonar Mikhaïl Gorbatxov el des-patx presidencial van arribar uns jovesieltsinians que se’n van apoderar en unclima de desbandada, entre corredisses icrits. I diu Tsipko que algú que hi era a lavora va poder copsar el posat entre asto-rat i atabalat de Ieltsin, que posava cara

de preguntar-se: “I, ara, què és el que calfer?”

L’atabalament de Ieltsin duraria poc,perquè en poques setmanes s’obriria elprocés de desmantellament de l’URSS ide les seves propietats. A finals de de-sembre de 1991 i durant els primers diesde gener de 1992 un exèrcit d’economis-tes i tècnics, la majoria nord-americans,començaven a aplicar un draconià plade privatitzacions i pujades de preus. Alcapdavant d’aquell equip hi havia JeffreySachs, l’home fort de l’Institut de Har-vard per al Desenvolupament Internacio-nal, impulsor de polítiques monetaristesque poc abans havia aplicat a Bolívia i aPolònia. Durant mesos, Sachs i el seu so-ci, el suec Anders Aslund, van supervi-sar la redacció de centenars de decretsadreçats a introduir el capitalisme a Rús-sia mitjançant una teràpia de xoc (de laqual ara no en volen parlar a les entre-vistes). L’aleshores primer ministre, Ie-gor Gaidar, fascinat pel thatcherisme, vaser un espectador de l’experiment i es li-mitava a dir que sí a tot el que proposa-va Sachs i després ho portava a firmarper Ieltsin. Cinc anys després l’Organis-me de Comptabilitat General dels EUAdetectaria i demanaria justificants de par-tides per més de 325 milions de dòlarsque, finalment, es va saber que havienservit per pagar les nòmines dels tècnicsnord-americans que van treballar enaquella silenciosa “supervisió” del des-mantellament de l’URSS.

Es va tardar cinc anys, doncs, a saber-se que l’arribada del capitalisme a Rússial’havien dissenyada i aplicada homes iinstitucions dels EUA.

Vol dir això que aquells mesos es vamaterialitzar la conspiració capitalista-nord-americana per ensorrar la pàtria delsocialisme? Per descomptat que no. Comhe dit abans, la Unió Soviètica duia en simateixa l’estigma de l’autodestrucció, es

La venda de l’URSS

sota l’oligarquia,

les màfies i la sempre

present amenaça

de la pulsió malèfica

de Ióssif Stalin,

que es pot reencarnar

en el moment

més inesperat

i en el personatge

més imprevisible…

com Vladímir Putin?

Un article

de Llibert Ferri.

L’URSS,a preu de saldo

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 75

“L’ombra de Putin no és, ni delluny, la projecció malèficade Stalin, però alguns dels seusmoviments recorden els passospesants i calculats del dictadora l’hora de canviar d’aliats enl’escena internacional, d’eliminaro d’inventar-se enemics interns,o de desencadenar una onadade nacionalisme rusper mobilitzar la gent.”A la imatge, l’actual presidentrus el dia que va prendre elcàrrec, davant el seu antecessor,Borís Ieltsin.

va podrir per dintre. No hi ha, doncs,conspiració occidental per destruir-la. Síque hi ha, no obstant això, aprofitamentde la conjuntura amb premeditació i traï-doria per acabar de trinxar l’enemicvençut i imposar-li les regles de joc, tantgeoestratègiques com econòmiques.L’URSS es va anar ensorrant tota sola,però l’última empenta va venir de fora.

Subhastes i robatoris. En el períodede teràpia de xoc la inflació acumulada aRússia arribaria al 2.500%, la produccióindustrial i agrícola cauria més enllà del80% i es calcula que es van tancar mésde 70.000 fàbriques. Un total de 324grans corporacions industrials, entre lesquals hi havia el gegantí consorci Ural-masi i la metal·lúrgica Txeliabinsk, vanser venudes per menys de quatre milionsde dòlars cada una. Una investigació delParlament rus assegura que alguna fàbri-ca de tractors va ser cedida al mateixpreu que una fleca o una fàbrica d’embo-tits de Suïssa. Una empresa energèticacom UES, que als Estats Units hauriacostat uns 49.000 milions dòlars, es vavendre per 200 milions de dòlars.

L’onada privatitzadora de 1992 a 1996va deixar Rússia pràcticament sense sec-tor públic. Es dóna el fet que als EstatsUnits aquest sector ocupa una quarta partde l’economia, el doble d’ara mateix aRússia, on l’activitat econòmica estatalamb prou feines representa una vuitenapart. A més, el que va aportar a la treso-reria pública aquella gran subhasta truca-da i delictiva amb prou feines va signifi-car el 0,15% de la recaptació general.L’evasió de capital de tot aquell períodees calcula en uns 300.000 milions de dò-lars, encara que l’Acadèmia de Ciènciesde Moscou asseguri que no va passardels 125.000 milions de dòlars i els orga-nismes internacionals donen la xifra de150.000 milions de dòlars. Tot aquellcampi qui pugui va tenir, és clar, “ges-tors” i beneficiaris.

D’‘apparattxiki’ a oligarques. Se-gons Sachs i Aslund el pla de xoc que pa-trocinaven havia de convertir Rússia enuna societat capitalista moderna farci-da de classes mitjanes, però el que vaaparèixer després d’aquell experiment(sí, experiment, gairebé tan destructiu

com l’aplicat pels bolxevics) va ser l’oli-garquia i la màfia. Del primer estudi pro-fund sobre els nous poders econòmicsa Rússia fet a l’Acadèmia de Ciènciesper la sociòloga Olga Krixtanóvskaia esdesprèn que el 60% de les noves elitsempresarials provenen del reciclatge dela nomenklaturao, dit d’una altra mane-ra, de la metamorfosi de les estructuresde l’estat soviètic i del partit comunista.Molta d’aquella gent ja havia fet dinersquan la corrupció dels temps de Bréjnevo bé després, quan la perestroikade Gor-batxov va donar autonomia a moltes em-preses i va fer “gerents” a qui fins llavorseren simples administradors. Són totsaquests buròcrates, apparattxiki, els quiinvertiran els diners que tenien guardatsen subhastes privatitzadores fetes a mi-da. Un cop enriquits, a partir de l’any1996, aquella nomenklaturareciclada iespavilada se sentirà orgullosa de dir-seasí mateix “oligarquia”. Quan li vaigpreguntar, a Barcelona, a Borís Bere-zovski (considerat l’oligarca més repre-sentatiu de l’“economia criminal”) si nocreia que aquella privatització s’haviaassemblat massa a un robatori, em vacontestar que potser sí, però que la pro-pietat soviètica no era de ningú; que algúse l’havia de quedar, i que millor que ha-gués estat gent com ell, que sabia treu-re’n profit…

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 76 DOSSIER

I més enllà de l’oligarquia, però sempreal costat d’ella, la màfia. Sorgida igual-ment del món de la nomenklatura, peròtambé del racons més obscurs de la bu-rocràcia, de la policia i fins i tot delKGB, la màfia va marcar tota la vida rus-sa durant la transició. És com una nebu-losa d’una naturalesa tan complexa queseria equivocat identificar-la amb elsseus contorns més gansterils i de bandi-datge. És com una bravada que ha em-pastifat (i empastifa) des de despatxosdel Kremlin i escons de la Duma fins alsvenedors ambulants de les voravies, pas-sant per milers i milers d’empreses i debancs. L’exprimer ministre Víktor Txer-nomirdin assegura que l’anomenada eco-nomia criminal va arribar a significargairebé el 30% del PIB rus. “La màfia ésla meitat de la vida russa”, va sentenciarel professor i exdiputat de la perestroikaIuri Afanàssiev. “La meitat, no; tota lavida russa és màfia”, proclamaria al capde poc el liberal progressista Grigori Iav-linski.

S’hauria pogut fer d’una altra manerala transició al capitalisme? Hi havia al-guna alternativa a la teràpia de xoc basa-da en subhastes delictives? Sí, però erauna solució politicoeconòmica, gairebékeynesiana, que plantejava el desmante-llament controlat de l’URSS, que no vainteressar a la nomenklaturacomunistaenriquida ni als poders econòmics inter-nacionals. Aquell pla alternatiu, basat enl’anomenat Programa dels 500 dies, deStalinlav Xatalin, plantejava una mena de“Pla Marshall per a l’URSS” i el va for-mular la tardor de 1991 Grigori Iavlins-ki, aleshores viceprimer ministre del mo-ribund Govern soviètic. El que proposa-va i va intentar negociar Iavlinski ambels organismes econòmics internacionalsera la reconversió gradual de les estruc-tures financeres, industrials i comercialssoviètiques a l’economia de mercat mit-jançant la inversió de 35.000 milions dedòlars cada any durant cinc anys. Eren175.000 milions de dòlars gairebé a fonsperdut, però que haurien garantit unatransició ordenada i, sobretot, sense unalt cost social. Però als centres de decisióeconòmica dels Estats Units i d’Europaallò els va semblar massa car i, efectiva-ment, Occident va apostar per una opciómés barata: el total de préstecs del Fons

Monetari Internacional (FMI) i del BancMundial a Rússia durant aquella etapano va anar més enllà dels 30.000 milionsde dòlars. Barat, molt barat, per als exe-cutius de l’FMI que contemplaven la si-tuació des d’una suite de l’Hotel Metro-pol o del Nacional. Però car, caríssim,per a milions de ciutadans russos i del’antiga Unió Soviètica que de cop i vol-ta van experimentar, aterrits, com la sa-nitat, els serveis socials i l’escola feienfallida en ensorrar-se l’estat de la benefi-ciència que poc o molt els protegia.

Deu milions de morts. Durantaquests últims anys les investigacionssobre l’estructura social russa donenunes xifres que gairebé no varien: uns 50milions de russos viuen entre la pobresai la misèria, uns 90 milions es mouen pelterritori divers de la precarietat i nomésuns 7 milions viuen en condicions ho-mologables a les de les classes mitjanesoccidentals. En aquest últim apartat, esclar, s’inclouen els rics, els anomenats“nous russos”, sorgits de totes les va-riants de l’oligarquia i la màfia.

Per als 140 milions de russos pobres iprecaris el dia a dia continua sent un la-berint d’obstacles que prenen la formade tota mena de malalties i patologies so-cials. Ara mateix, es calcula que nomésun 34% de la població infantil russa estàsana. En la resta es detecta sobretot des-nutrició, i la tuberculosi no para d’aug-mentar. Però el que fa més por és l’ex-pansió del VIH i l’escalada de la sida,que en els pròxims deu anys podria ma-tar més d’un milió de russos. Els respon-sables sanitaris reconeixen que només éspossible controlar el 15% de la poblacióinfectada. Però un informe del Grup In-ternacional de Crisi va més lluny i pro-nostica que en pocs anys el 20% de lapoblació de Rússia i d’Ucraïna podriaser seropositiva. D’ocupar una posicióacceptable en temps soviètics, Rússia hacaigut fins el lloc 130 en el rànquingmundial sobre assistència sanitària esta-blert per l’OMS.

L’alcoholisme no s’ha frenat ni de bontros i continua sent l’origen de la deses-tructuració familiar, amb la diferènciaque sota l’URSS els dos milions de nensmaltractats que hi ha cada any a Rússia iels 50.000 que fugen de casa (dels quals

“Uns 50 milions

de russos viuen entre

la pobresa i la misèria,

uns 90 milions es mouen

pel territori divers

de la precarietat

i només uns 7 milions

viuen en condicions

homologables a les de

les classes mitjanes

occidentals.

En aquest últim

apartat, és clar,

s’inclouen els rics,

els ‘nous russos’,

sorgits de totes

les varietats de

l’oligarquia i la màfia”

2.000 se suïciden) haurien tingut algu-na alternativa benèfica. Cent de cada40.000 russos consuma un suïcidi: un al-tre rècord mundial.

L’actual alcalde de Londres, el laboris-ta radical Ken Livingstone, coincideixamb el dirigent socialdemòcrata alemanyOskar Lafontaine a l’hora de considerarque en els últims anys el neoliberalismeimposat a Europa central i oriental ha fetgairebé tantes víctimes com el nazisme.Una apreciació que queda reforçada perun informe de les Nacions Unides publi-cat el 1999, coincidint amb el desè ani-versari de la caiguda del mur de Berlín.

Segons l’ONU nou milions set-centesmil persones, la majoria homes jovesi d’edat mitjana, van morir entre 1989 i1999, la dècada del capitalisme salvatge,a Rússia i a Ucraïna, a conseqüència dela violència, l’alcoholisme, els suïcidis itota mena de malalties. Això ha fet caurel’esperança de vida a 57 anys en els ho-mes i a 70 en les dones, i ha endinsatRússia en una crisi demogràfica que es-pecialistes propis com ara Natàlia Rima-xévskaia o el nord-americà Paul Ken-nedy tipifiquen d’alarmant: Rússia perdcada any 750.000 persones, i això, si noes frena, vol dir que cap el 2050 la po-blació russa, que ara és de 147 milions,podria quedar reduïda a 55 milions. Comdiu Aleksandr Soljenitsin, el que li hapassat a Rússia és la catàstrofe socioe-conòmica més greu que hagi patit mai unpaís industrialitzat en temps de pau.

L’ombra de Putin. Però de totesaquestes amenaces, al president Vladí-mir Putin no li agrada gaire parlar-ne.Mantenint el seu posat enigmàtic el nouamo del Kremlin continua beneficiant-sed’alts índexs de suport popular gràcies alfantasma del terrorisme txetxè, la perse-cució i expatriació dels oligarques Gus-sinski i Berezovski (Berezovski va ser elseu “padrí” en l’ascens al poder), la retò-rica patriòtica o el restabliment de l’him-ne soviètic com a himne nacional. Vadeixar entrar els EUA a l’Àsia centralexsoviètica i al Caucas arran de l’11 desetembre, però després ha sabut reequi-librar la relliscada arrenglerant-se ambFrança i Alemanya durant la guerra del’Iraq. Pocs gosen a retreure-li aquellnyap de l’abraçada amb Bush, com pocs

també tenen prou força per recordar queuna setmana abans de l’11-S, l’FBI haviacomençat a investigar el paper de Putinen el blanqueig de diners d’una empresade Sant Petersburg durant l’etapa que ellva ser vicealcalde de la ciutat. L’ensor-rament de les Torres Bessones va acon-sellar arxivar el cas per no enterbolir lesrelacions amb una Rússia que els EUAnecessitaven que estigués de bones i elsdeixés instal·lar-se a les bases a Tadjikis-tan i Uzbekistan.

L’ombra de Putin no és, ni de lluny, laprojecció malèfica de Stalin, però algunsdels seus moviments recorden els passospesants i calculats del dictador a l’horade canviar d’aliats en l’escena interna-cional, d’eliminar o d’inventar-se ene-mics interns, o de desencadenar una ona-da de nacionalisme rus per mobilitzar lagent. El 21 de desembre de 1999, el diaque es va constituir la Duma, en la qualhi havia una àmplia majoria “putinista”,l’encara primer ministre Vladímir Putinno va fer cap escarafall quan, en un apar-tat, el comunista Guennadi Ziugànov vaproposar un brindis per commemorar els120 anys dels naixement de Stalin, delqual el comunista Ziugànov n’era hereulegítim. El president no va dubtar a al-çar la copa. Perquè, com augura AndreiGratxov, la pulsió estaliniana es pot re-encarnar en el moment més inesperat ien el personatge més imprevisible.

Llibert Ferri

“La màfia és la meitat dela vida russa”, va sentenciarel professor i exdiputat de la‘perestroika’ Iuri Afanàssiev.“La meitat, no; tota la vida russaés màfia”, proclamaria al capde poc el liberal progressistaGrigori Iavlinski.

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 77

EL T

EMPS

Any 19178-15 marçRevolució democràtica. El tsar NicolauII abdica i es constitueix un govern pro-visional presidit pel príncep Lvov.16 abrilVladímir Ilic Lenin torna de l’exili.A Petrograd dóna a conèixer les “Tesisd’ Abril”.16 juliolEs produeix la rebel·lió dels mariners deKronstadt. El Govern inicia una dura re-pressió contra els bolxevics, que obligaLenin a amagar-se a Finlàndia.23 octubreEls bolxevics decideixen organitzar lainsurrecció armada contra el Govern.7 novembreS’inicia la revolució bolxevic. Es cons-titueix el Consell de Comisaris del Po-ble, presidit per Lenin.

Any 19181 febrerLev Trotski inicia la formació de l’Exèr-cit Roig, per tal de fer front a l’“exèrcitblanc” durant el desenvolupament de laguerra civil russa.

JuliolS’aprova la Constitució de la RepúblicaSocialista Federal Soviètica Russa.

Any 19218-16 marçEl partit bolxevic rus celebra el seu desècongrés, en el qual instaura la nova po-lítica econòmica (NEP), que substitueixel “comunisme de guerra”. Finalitza laguerra civil.

Any 192221 marçIóssif Stalin, secretari general del PartitComunista de la Unió Soviètica (PCUS).30 desembreUna nova constitució crea la Unió deRepúbliques Socialistes Soviètiques.

Any 192421 generMor Lenin.

Any 1925AbrilCelebració del XIV Congrés del PartitComunista de la Unió Soviètica, en què

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 78 DOSSIER

EL T

EMPS

Des del seu naixement

fins a la desaparició.

Cronologia de set

dècades d’història de la

Unió de Repúbliques

Socialistes Soviètiques.

Data a data.

Set dècadesen dates

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 79

s’adopta la fórmula del “socialisme enun sol país”.

Any 192715 novembreLev Trotski, Aleksander Zinoviev i LevKamenev són exclosos del partit comu-nista per Stalin, que referma el seu con-trol del poder.

Any 19281 octubreS’endega el primer pla quinquennal perpotenciar la indústria pesant.

Any 1929GenerTrotski s’exilia a Prinkipo (Turquia).17 novembre.Nikolai Bukharin i altres dirigents delPCUS són expulsats del partit.

Any 1930GenerTotes les explotacions agrícoles es trans-formen en kolkhozos col·lectius. S’ini-cia l’extermini sistemàtic dels kulaks,els camperols rics.

Any 1936AgostS’inicien les grans purgues contra la ve-lla guàrdia bolxevic, que prossegueixenen anys successius.

Any 194021 agostTrotski mor assassinat a Mèxic per ordrede Stalin.

Any 194122 junyAdolf Hitler envaeix l’URSS i en pocsdies les tropes alemanyes arriben propde Moscou.

Any 1945MaigDesprés de la derrota alemanya de Sta-lingrad, l’exèrcit soviètic inicia una con-traofensiva que el mena fins a l’ocupa-ció de Berlín.

Anys 1947-1948La majoria de països de l’est d’Europa,sota ocupació soviètica, passen a con-

vertir-se en estats comunistes. S’inicia laguerra freda.

Any 1950JunyComença la guerra de Corea.

Any 19535 marçMor Stalin, i al cap de pocs mesosKhrusxov és escollit primer secretari delPartit Comunista de la Unió Soviètica. 27 juliolAcaba la guerra de Corea.

Any 195625 febrerXX Congrés de PCUS, on Nikita Khrus-xov denuncia els crims de Stalin.OctubreEsclata a Hongria una revolta anticomu-nista que culmina amb la intervenció detancs soviètics.

Any 196114 generEl cosmonauta soviètic Iuri Gagarin esconverteix en el primer home que viatjaa l’espai.13 agostConstrucció del mur de Berlín.

Any 1962OctubreCrisi dels míssils a Cuba. El mateix anyl’URSS i la Xina trenquen relacions.

Any 1964OctubreKhrusxov és obligat a dimitir. El succe-eix Leonid Bréjnev.

Any 196820 agostL’exèrcit soviètic envaeix Txecoslovà-quia i posa fi a la Primavera de Praga.

Any 197926 desembreL’exèrcit soviètic envaeix l’Afganistan icol·loca un govern afí.

Any 198210 novembreMor Leonid Bréjnev. El substitueix IuriAndropov.

Any 19849 febrerMor Iuri Andropov, després d’una curtapresidència. És substituït per KonstantinTxernenko, que també durarà poc: no-més un any.

Any 198510 febrerMor Txernenko. Mikhaïl Gorbatxovarriba al poder i tot seguit posa en fun-cionament la perestroika(“reestructura-ció”) i la glasnost (“transparència”), perrecuperar una economia en crisi.

Any 1987DesembreA Washington té lloc la primera cimeraentre Ronald Reagan i Gorbatxov.

Any 198915 febrerLes tropes russes comencen a retirar-sed’Afganistan.26 marçSe celebren les primeres eleccions mul-tipartidistes al Congrés de diputats del’URSS.9 novembreLa caiguda del mur de Berlín precipitala desintegració de l’Europa comunista ide l’URSS.

Any 1990Març-junyEstònia, Letònia i Lituània proclamen laindependència.

Any 199112 junyBorís Ieltsin és elegit president de la Re-pública Federativa de Rússia.18 agostIntent de cop d’estat frustrat organitzatper sectors del partit comunista. En elsdies següents la majoria de repúbliquesdeclaren la independència. 21 desembreDesapareix l’URSS. Rússia, Bieolorús-sia i Ucraïna constitueixen la Comunitatd’Estats Independents.25 desembreGorbatxov dimiteix com a president dela Unió Soviètica.

Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 80 HISTÒRIA EN LLIBRES

Guerres dels catalans

La recuperació de la memòria història pertoca tant a l’àmbitacadèmic com al conjunt de la ciutadania. Enric Calpena i OriolJunqueras han recopilat una selecció dels episodis bèl·lics méssignificatius de la història catalana, des de les conquestes de Jau-me I fins a la batalla de l’Ebre. Amb un estil narratiu, els autorsexpliquen els fets bèl·lics cabdals que han protagonitzat els cata-lans. El relat s’acompanya d’anècdotes curioses o desconegudesque fan de la lectura de la història un plaer.

Enric Calpena és professor de comunicació audiovisual i ha ex-cel·lit en la direcció de documentals. Oriol Junqueras és professord’història de la UAB, autor de diversos llibres i assessor en docu-mentals històrics de TV3. Tots dos realitzen el programa En guàr-dia! a Catalunya Ràdio.

Enric Calpena i Oriol JunquerasEditorial Pòrtic. Barcelona, 2003. 190 pagines.

Catalunya: la penúltima cruïlla

Catalunya té una història i aquesta història l’ha anat caracterit-zant i modelant com a país. Però les dues grans immigracions delsegle XX, la que arriba amb motiu de l’Exposició Universal del’any 1929 i la posterior a la Guerra Civil, donen lloc a una novasocietat, una part de la qual no se sent identificada amb aquellsantecedents.

I és justament aquesta societat complexa la que conviu en elmarc polític de l’Estatut de 1978. A criteri de l’autor, l’Estatut ésun text que va ser fruit d’un pacte, evidentment no escrit, peròque ha estat vulnerat per la interpretació contrària al fet autonò-mic que n’han fet les institucions centrals de l’estat, amb el be-neplàcit del Tribunal Constitucional. Al final, el marc polític actualresulta insuficient, inservible per a garantir el progrés, a tots elsnivells, d’una societat moderna i dinàmica com la catalana.Aquest llibre, segons l’editorial, és un resum d’història de Catalu-nya des del punt de vista dels fets essencials que la configurencom a nació, i és una reflexió, des de l’actualitat, sobre el futur.

Josep M. Puig SalellasEdicions 62. Barcelona, 2003. 314 pàgines.

ELTEMPSDEL 17 AL 23

DE JUNY

DE 2003 81

Aquella guerra tan llunyana i tan propera (1936-1939).Testimonis i records de la Guerra Civil a Catalunya

Una quarantena d’homes i de dones que van viure i patir des deCatalunya i des de la posició dels vençuts les conseqüències de laGuerra Civil de 1936-1939 recorden les vicissituds per les qualsvan transcórrer les seves vides durant uns anys vitals. Sense afanyde revenja, però amb la necessitat de recuperar una memòria queforma part de la història col·lectiva de Catalunya, van passant revis-ta als episodis que van configurar la vida de milions de persones,des dels anys que s’inicien amb la proclamació de la República,l’abril de 1931, fins a la derrota final del règim republicà, el 1939.

Amb posicions polítiques i ideològiques que van des de la LligaRegionalista i la democràcia cristiana fins a la CNT, el POUM i elPSUC, passant per Esquerra Republicana de Catalunya, les històriesde vida es barregen amb els episodis bèl·lics –als fronts de guerra–o les vicissituds de la rereguarda –la fam, els bombardeigs o elsenfrontaments polítics– que van caracteritzar el fenomen més trans-cendental de la història contemporània d’Espanya i de Catalunya.

Pelai Pagès i Blanch, Alberto Pérez PuyalDiputació de Barcelona -– Pagès Editors. Lleida, 2003. 388 pàgines.

Les dècades convulses: Igualada com a exemple.Mobilització patronal i obrera entre principis del segle XXi la dictadura de Primo de Rivera

Premi Joan Mercader de Recerca, corresponent a la convocatòriade l’any 2000, el llibre de Soledad Bengoechea se centra en unperíode especialment intens de la història de Catalunya del segleXX: els anys que es corresponen a les importants convulsionssocials que van menar a la proclamació de la dictadura de Primode Rivera. Bengoechea, profunda coneixedora del període, ha triatara la ciutat d’Igualada per aprofundir en l’anàlisi socioeconòmicad’una societat que, a partir de l’esclat de la Gran Guerra del1914, va viure immersa en una conflictivitat progressiva que vaenfrontar durament els sindicalistes de la CNT amb una patronalque no va dubtar a recórrer al locaut davant les reivindicacionsobreres. La intensitat del conflicte social, que al mateix temps esprodueix a tot Catalunya, explica, més que altres raons de tipuspolític, la crisi final de l’estat de la restauració. P. P.

Soledad BengoecheaPublicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002. 298 pàgines.

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS