ELTEMPSD’HISTÒRIA

En ocasió del 25 d’abril presentem unabiografia de l’heroic general Joan BaptistaBasset, que va defensar les llibertats valen-cianes enfront dels borbons en el segle XVIII.

52 EDITORIAL

53 OPINIÓ

Foc creuat al PentàgonJean Edward Smith

55 FER I DESFER

56 RODA EL MÓN

Cinquanta anys de bases americanes60 APUNT

Els Rough Riders i Roosevelt,el militarisme ianqui

62 DOSSIER

Defoe botifler, Robinson maulet66 Una història de vençuts:

l’exili austriacista69 Basset, els perfils reals d’un mite74 L’ENTREVISTA amb José Luis Cervera

Torrejón78 HISTÒRIA EN XARXA

80 HISTÒRIA EN LIBRES

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

EL G

ENER

AL B

ASS

ET

I EL

25 D

’AB

RIL

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

,núm

. 983

Entorn del 25 d’abril cada any es mobilitzen pels carrers de València mi-lers de ciutadans per reclamar una concepció del país, per les institucionspolítiques, que vaja en consonància amb la realitat històrica pròpia. En-guany serà el 10 de maig quan, convocada per Acció Cultural del País

Valencià i la Xarxa de Casals Jaume I, la ja tradicional manifestació ajunte enuna sola veu, “Salvem el País, salvem el territori”, els milers de valenciansque mantenen alçada la bandera de la reivindicació fonamental: la pròpiaessència del país.

Aquestes mobilitzacions, que es fan des del anys de la transició i que vanprendre una gran empenta a partir de l’any 1994, aprofiten una data em-blemàtica. El 25 d’abril del 1707: la batalla d’Almansa entre les forces borbò-niques i les austriacistes. La que, al capdavall, va significar la victòria delcentralisme borbònic i de la qual derivaren els Decrets de Nova Planta, quevan acabar amb les institucions pròpies, no només del País Valencià, sinótambé del Principat de Catalunya i de les Illes Balears. És, doncs, un crit derebel·lia davant una situació que des de fa tres-cents anys és una amarga cons-tatació qüotidiana: la pèrdua de les llibertats nacionals, encara no recupera-des.

En aquest número d’EL TEMPS d’Història presentem un aspecte d’aquellaconjuntura històrica que va representar la voluntat de tot un poble de lluitarper la seua identitat i llibertat. Una voluntat que un home va saber cristalitzarentorn seu: Joan Baptista Basset i Ramos, l’heroi dels maulets. El generalBasset.

La biografia de Basset sovint ha estat marcada per la confusió entre la rea-litat i el mite. I no poques vegades també per l’odi que va merèixer als ven-cedors, que enterboliren la seua vida amb suposicions, o mentides, que el pasdel anys i dels segles en bona part permeten donar per bones. Ara, amb la pu-blicació del llibre de José Luis Cervera Torrejón, Basset: mite i realitat del’heroi valencià, s’aporta una visió més acurada del mític personatge. Unabiografia teixida a partir de l’exhaustivitat documental i l’anàlisi històricacomparativa que permet veure, com es titula en aquest número el llarg ex-tracte del llibre, els Perfils reals d’un mite.

Si el 25 d’abril, Basset i el país permeten ajuntar història, realitat i present,també en aquest número hem volgut emmarcar històricament dos aspectesparcials de l’actualitat dramàtica que ens colpeja des de fa un mes: la invasióde l’Iraq. Per això presentem una anàlisi del acords entre els EUA i el governdictatorial de Francisco Franco l’any 1953. Un pacte del qual enguany escompleix el mig segle, que va permetre als nord-americans crear les bases aEspanya. I, també i en el mateix sentit analític en relació amb l’actual guerraa l’Iraq, presentem una visió sobre la concreció de la política exterior dels Es-tats Units, ara fa poc més d’un segle, basada en el principi de la intervencióagressiva, bèl·lica, allà on siga necessari segons els interessos interns d’a-quest país. Va ser Theodore Roosevelt, el vint-i-sisè president (1901-1909)dels Estats Units, el partidari més fervent d’aquesta política, que tan bé va sa-ber posar en pràctica, quan encara no era president, amb la guerra de Cuba(1898) en contra del decadent imperi espanyol.

Basset, el 25 d’abril i el país

“La biografia de Basset

sovint ha estat marcada

per la confusió entre

la realitat i el mite.

I no poques vegades també

per l’odi que va merèixer

als vencedors, que

enterboliren la seua biografia

amb suposicions, o mentides,

que el pas dels anys i dels segles

en bona part permeten

donar per bones.

Ara, amb la publicació

del llibre de José Luis Cervera

Torrejón, ‘Basset: mite i realitat

de l’heroi valencià’,

s’aporta una visió

més acurada del mític

personatge”

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 52 EDITORIAL

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 53OPINIÓ

Les friccions entre els militars americans i els civils que els controlen no vénen d’ara. Tanmateix, la discus-sió d’aquests dies entre el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, i alguns oficials ha estat extraordinària,no només pel que fa a la intensitat que ha tingut, sinó també per la voluntat de les parts de fer-la pública entemps de guerra.

Aquest experiment, que consisteix a fer que els civils controlen l’exèrcit, i que ja fa 220 anys que dura alsEstats Units, és la història d’una discussió constant. Hem vist com el poder de prendre decisions anava canviantdels secretaris civils a l’elit uniformada, segons les èpoques. Però, malgrat tot, això, que des de fora pot semblarun sistema inestable i ad hocde compartir el poder ha estat, sens dubte, la clau de dos segles d’èxits militars.

La lluita interna comença amb la revolució. George Washington es barallava contínuament amb els membresdel Congrés Continental i els tretze governs estatals, no només pels diners, sinó també per controlar efectiva-ment els plans de guerra. Els pares de la constitució nord-americana van voler deixar les coses clares declarantque el president era el “comandant en cap” de l’exèrcit. D’ençà que Washington es va abillar amb l’uniforme ise’n va anar a dirigir les tropes mentre travessaven els Allegheny per dominar la rebel·lió del Whisky que unpresident en actiu ja no ha tornat al camp de batalla. Però l’autoritat absoluta del president assegura el comanda-ment directe sobre les tropes.

El paper d’un civil intermediari amb l’exèrcit el van establir alguns secretaris d’estat amb molta personalitat–homes com ara John C. Calhoun en la segona dècada del segle XIX i Jefferson Davis en els anys cinquanta delmateix segle–, però això no va fer alterar la relació fonamental de comandament. El president era el cap, i totsels homes d’uniforme ho sabien.

La primera prova de foc d’aquest sistema va ser el 1846, quan el president James K. Polk va ordenar el gene-ral Zachary Taylor que anara a territori mexicà per defensar Texas. El general no n’era partidari. Quan Taylor(que era liberal) va aconseguir algunes victòries, Polk (que era demòcrata) li va llevar les tropes i va deixar quefóra el general Winfield Scott el que fera l’assalt a la ciutat de Mèxic. D’aquesta guerra sorgí un procés judicialon el Tribunal Suprem dels EUA va haver de definir el poder constitucional del president com “la capacitat dedirigir les forces navals i l’armada que la llei li encomana”.

Durant la guerra civil americana, Abraham Lincoln era la persona que tenia la relació directa amb els generals,mentre que el secretari de guerra Edwin M. Stanton s’ocupava dels detalls administratius. Lincoln, que no teniaexperiència militar, en principi delegava en aquests generals. Però, com que va veure que la prudència d’aquestsels duia directament al desastre, va emetre la seua primera ordre general de guerra, ordenant explícitament quetotes les forces de la Unió avançaren.

Lincoln seguia la guerra dia a dia, i sovint esperava els darrers comunicats a peu de telègraf. A alguns gene-rals, com ara George B. McClellan, això no els feia gens de gràcia, però, en termes constitucionals, Lincoln feiael que havia de fer.

La decisió més important d’Abraham Lincoln va ser la de posar Ulysses S. Grant al capdavant de l’exèrcitde la Unió el 1864. La relació que es va establir llavors entre el president i el seu general ens dóna una lliçó demanual, pel que fa al control civil i al repartiment de poder. Lincoln va trobar en Grant un general que lluitavacontra l’enemic, però al qual no li havia de donar instruccions detallades. Grant, per la seua banda, no malpen-sava de les decisions polítiques del president i va cooperar, per exemple, de tot cor, reclutant soldats negres.Lincoln no es barrejava en les operacions. Grant va marxar de Washington, i va establir el quarter general alcamp de batalla: Lincoln només hi anava quan l’hi convidaven. El dia que els Confederats van trencar les líniesde la vall de Shenadoah el 1864 i es van acostar a pocs quilòmetres de la Casa Blanca, Lincoln va enviar untelegrama a Grant suggerint-li que tornara per defensar Washington. “No és una ordre”, li va dir el president.Grant va enviar reforços a la capital, però es va quedar al front. L’equilibri que havien establert Grant i Lincolnva continuar, si fa o no fa, igual, al llarg de la Primera Guerra Mundial. Woodrow Wilson va deixar que el gene-ral Peyton March i el general John J. Pershing dirigiren la guerra. Fins a la Segona Guerra Mundial que el pèn-dol no es va decantar cap a la Casa Blanca. Franklin Roosevelt, que havia estat ajudant del secretari naval du-rant la Primera Guerra Mundial, estava tan ben preparat per ser comandant en cap com el president Washington.

Foc creuat al PentàgonJean Edward Smith, professor de la Universitat Marshall (Huntington, Virgínia Oest, EUA)

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 54 OPINIÓ

L’any 1939, quan va tenir l’oportunitat de triar un cap de l’exèrcit, Roosevelt va donar l’esquena als generalsconsolidats i conservadors; es va botar la llista d’antiguitat i va triar George C. Marshall –un bon professional,però que el president podia confiar que li obeiria sempre les ordres. Per dirigir la flota, va triar l’estirat almirallErnest J. King. I, com a cap d’Estat major, va fer tornar un vell amic de la marina que ja estava retirat, l’almirallWillian D. Leahy. El president prenia totes les decisions importants. Marshall, King i Leahy se les havien ambel dia a dia de la guerra. Roosevelt va tenir també la brillant idea de posar dos eminents republicans al front delCongrés: Henry L. Stimson com a secretari de guerra i Frank Knox com a secretari naval. Sota la pressió de laguerra, aquesta era una màquina que funcionava força bé.

Les llavors de la tensió que hi ha avui dia, però, es van plantar després de la Segona Guerra Mundial.Encara que el sistema funcionara bé in extremis, en temps de guerra, ara que s’acostaven temps de pau eraessencial refermar la coordinació entre tots els exèrcits, els diplomàtics i els serveis d’intel·ligència. El resultatd’aquesta necessitat va ser la llei de seguretat nacional del 1947, que va separar les forces aèries de l’armada,i que va posar tots tres exèrcits sota un Departament de Defensa unificat. El nou secretari de Defensa va esdeve-nir, per tant, el primer subordinat militar del president i, alhora, una tercera part implicada que lluitava pelpoder.

Els efectes de la llei van trigar una dècada a manifestar-se. Els principals patrocinadors d’aquesta, liderats pelsecretari naval James V. Forrestal, estaven emmirallats per com s’organitzaven els britànics amb el seu gabinetde guerra, i volien donar al Consell nacional de Seguretat la mateixa autoritat a l’hora de prendre decisions. Elpresident Harry S. Truman s’hi oposava, al·legant que l’autoritat constitucional pertanyia al president. Ho va de-mostrar durant la guerra de Corea, quan va despatxar el secretari de Defensa Louis Johnson i va tornar a cridarMarshall. Truman es va posar d’acord amb Marshall, i ell va ser el que va comandar la guerra. Quan el generalDouglas MacArthur es va insubordinar, el president el va destituir, tal com Lincoln havia fet amb McClellan.

Amb Dwight D. Eisenhower, no van haver-hi gaires canvis. Va refusar els consells dels caps militars, del se-cretari d’Estat i del vicepresident Richard Nixon, que volien que intercedira pels francesos al Vietnam; va enfor-tir el desplegament de tropes al Líban i va fer ús d’algunes tropes perquè es complira la decisió del jutge que vaordenar el final de la segregació de l’institut a Little Rock, Arkansas, on hi havia hagut aldarulls perquè hi ha-vien d’entrar nois negres.

Amb John F. Kennedy, però, l’augment de poder dels civils al Departament de Defensa va arribar a fites histò-riques. La combinació d’un president inexpert amb un secretari de Defensa que acaparava poder, Robert McNa-mara, va provocar una sotragada. El secretari es va endur una colla d’intel·lectuals universitaris –que incloïa dosprofessors de dret de Harvard, John McNaughton i Adam Yarmolinsky– perquè l’ajudaren a controlar les ope-racions de tot el sistema de defensa, que en aquells moments creixia sense parar.

Era la primera vegada que a l’oficina del secretari hi havia gent amb prou capacitat intel·lectual per restar-losals militars poder de decisió. Sota els mandats de Kennedy i de Lindon Johnson, per tant, el seny dels civils vasuplantar l’experiència al camp de batalla, i els Estats Units van dur a terme la teòricament lògica però tàctica-ment catastròfica escalada del Vietnam.

Al llarg de les dècades següents, els presidents van fer tot el que van poder per rentar-se’n les mans, de l’exèr-cit, i el poder dels civils al Pentàgon va minvar. La doctrina de Powell de la força aclaparadora va arribar alpoder, i al 1991, amb la guerra del golf Pèrsic, l’exèrcit va dur la veu cantant. El control polític no es va deixarde banda –de fet, el secretari de Defensa, Dick Cheney, va despatxar un cap d’Estat major de la força aèriaper parlar quan no era el seu torn–, però, a grans trets, les relacions tradicionals entre tots dos estaments es vanreprendre.

Fins avui. L’administració actual té una estranya semblança amb la de John F. Kennedy: un president senseexperiència i, en certa manera, indiferent, i un secretari de Defensa molt ben preparat, s’han tornat a ajuntar perassumir el control de les operacions. Els intel·lectuals que envolten Donald Rumsfeld han fet el mateix que elsxiquets prodigi de Robert McNamara al 1961: substituir per conceptes teòrics les doctrines tradicionals. El tallideològic és diferent –aquesta vegada són neoconservadors–, però l’efecte a l’hora de prendre decisions és elmateix.

La història rarament es repeteix, i les errades del Vietnam no impliquen necessàriament que la direcció actualde la guerra haja de ser poc entenimentada o poc eficaç. El que hem vist recentment, però, és que aquestavegada els homes dels galons no es quedaran plegats de braços davant les errades tàctiques dels polítics.

Jean Edward Smith ha escrit les biografies d’Ulysses S. Grant, John Marshall i Lucius D. Clay

© The New York Times–EL TEMPSTraducció: Maite Insa

Aviat farà cinquanta anys que elsgoverns del general Franco i delpresident nord-americà Eisenho-wer van firmar l’anomenat Pacte

de Madrid, que incloïa tota una sèried’acords militars i econòmics, destinatsa posseir una gran transcendència per aambdós països: mentre els Estats Unitsreforçaven l’anomenat sistema de defen-sa occidental en contra de la Unió Soviè-tica, i iniciaven la instal·lació de basesmilitars en territori espanyol, el règim deFranco rebia importants ajuts econòmicsi, sobretot, sortia de la situació d’aïlla-ment internacional a què havia estat con-demnat des de la fi de la Segona GuerraMundial.

Els antecedents del Pacte. La firmadels acords entre Espanya i els EstatsUnits eren la culminació de tot un seguitde llargues negociacions que s’havieniniciat des del moment en què els EstatsUnits havien modificat la seva posiciórespecte al govern franquista, arran del’esclat de la guerra freda. Certament, so-ta la presidència de Harry Truman, l’ad-ministració nord-americana de la imme-diata postguerra havia fet pinya amb laresta d’aliats a les decisions condemna-tòries en contra del règim franquista: aprincipi del 1946 França, Anglaterra i elsEstats Units havien donat a conèixer unanota tripartida de condemna al que haviaestat un estret aliat d’Adolf Hitler i Be-nito Mussolini durant la guerra mundial.

Les pressions internacionals que hi haviaen contra de Franco des de la fi de laguerra van culminar el 12 de desembredel 1946, quan l’assemblea general del’ONU va aprovar, per 34 vots a favor, 6en contra, 13 abstencions i una absència,una resolució en la qual es recomanava laretirada d’ambaixadors de Madrid. I elsEUA, i Truman en particular, compartiena bastament aquesta actitud, fins al puntque quan al 1947 es va donar a conèixerel programa nord-americà, conegut coma pla Marshall, destinat a la reconstruccióeconòmica d’Europa, Espanya en va que-dar explícitament exclosa.

Però el 1947 també va ser l’any en quèva començar la guerra freda: el dia 12 demarç, el president Truman, amb motiu dela guerra civil que estava vivint Grècia,va afirmar que “els Estats Units han detenir per norma el suport dels pobles lliu-res que es resisteixen als intents de sub-jugació per minories armades o de pres-sions externes”. Exposava, així, la sevadoctrina de contenció del comunisme queinaugurava la política de blocs, la bipola-rització del món, destinada a mantenir-sefins al 1991. És a partir d’aquest mateixmoment que es va iniciar un canvi d’acti-tud dels Estats Units respecte a Franco,que es va concretar, en primera instància,en la junta de caps de l’estat major del’exèrcit nord-americà. Era evident queen l’estratègia americana d’establir unbloqueig internacional a la Unió Sovièti-ca el règim anticomunista de Franco po-dia tenir un paper molt important. Benaviat, des dels Estats Units es va criticarla política d’aïllament de Franco i es vafomentar també la progressiva normalit-zació de relacions amb el dictador espa-nyol. La conversió de mitja Europa en paï-sos satèl·lit de Moscou, durant els anys1947 i 1948, i l’esclat de la guerra de Co-rea, el 1950, van ser definitius perquè elsEstats Units es plantegessin fermament

Cinquanta anysde bases americanesEl 26 de setembre de 1953 els governs del general

Francisco Franco i del president nord-americà

Dwight Eisenhower van firmar el Pacte de

Madrid, amb el qual es van instal·lar les bases

que ara ajuden a atacar l’Iraq.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 54 RODA EL MÓN

Al·leluies contra les basesnord-americanes, publicadesa la revista Horizonte Español,editada per Ruedo Ibérico,l’any 1972.

l’interès d’Espanya en la seva estratègiamundial.

Els primers contactes entre els EstatsUnits i el règim franquista es van iniciara mitjan any 1951, i per bé que la premsava especular ben aviat que en pocs mesoses podia arribar a un acord, les negocia-cions van acabar sent molt feixugues. Vaarribar un moment en què semblava quefins i tot s’arribaria a la ruptura. Tot i queentre el desembre del 1952 i el juny del1953 les posicions espanyoles i america-nes es trobaven molt allunyades, final-ment les dues parts van decidir destensarles posicions. Al setembre del 1953 es vasignar l’acord.

El Pacte de Madrid : la instal·lacióde bases americanes. El Pacte acon-seguit el 26 de setembre del 1953 preveiatres acords oficials i un de secret. Elsacords oficials establien un ajut econò-mic, un ajut per a la defensa mútua i unconveni defensiu. El conveni defensiuera el que permetia la creació de les basesmilitars en territori espanyol, mentre quel’acord secret establia que en cas d’unatac sorpresa de la Unió Soviètica a Eu-ropa els Estats Units podrien utilitzar lesbases espanyoles de manera immediata.El Govern espanyol en va ser informati, d’aquesta manera, com una maniobrad’ample abast, els Estats Units van poderiniciar la construcció d’unes bases mili-tars en territori espanyol, que a la fi de ladècada dels anys cinquanta ja s’havienconvertit en bases plenament operatives.I per si mancava algun dubte sobre ladocilitat del Govern espanyol als EstatsUnits, una nota de premsa de l’agènciaUnited Press, del 23 de novembre del1953, deixava ben clar que “en cas d’em-magatzemar bombes atòmiques a Espa-nya el Govern espanyol no plantejaria lamés mínima objecció”.

Es van construir bases aèries i navals,algunes de les quals van passar a tenir unpaper fonamental en l’estratègia defensi-va del “món lliure”. Eren un total de set-ze punts militars, els més importants delsquals eren els següents: les bases aèrieses van establir a Torrejón de Ardoz, aquinze quilòmetres de Madrid, destinadaa albergar el quarter general de la XVIForça aèria nord-americana i les instal·la-cions del comandament del Mediterrrani

occidental; a Morón de la Frontera i SanPablo, a Sevilla, i a Garrapinillos, a Sara-gossa. La base aeronaval de Rota, a Ca-dis, es va convertir en una de les mésimportants d’Europa, ja que disposavad’instal·lacions subterrànies per albergarsubmarins nuclears del tipus de Polaris.

Hi havia, a més, bases marítimes alFerrol i a Cartagena, destinades a dipòsitsde combustible i de municions, respecti-vament, molls exclusius al Port de Barce-lona, a Maó –amb dipòsits per a combus-tible destinat a submarins i destructors–,etc. Tot un entramat que incloïa estacionsde radar, com el que es va instal·lar alPuig Major, a Mallorca, i emissores deràdio, com la Ràdio Liberty, a la platjade Pals, al Baix Empordà, que es va co-mençar a construir al 1957 i que emetiacap a l’URSS i l’Europa de l’Est.

Si bé les bases eren de sobirania espa-nyola, a la pràctica gaudien de completaautonomia i, a banda de l’acord secret,els nord-americans disposaven de discre-ció absoluta per acumular els mitjans mi-litars que consideressin oportuns. L’ame-naça nuclear, a partir d’aquest moment,com es va posar de relleu amb l’accident

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 55

EL T

EMPS

de Palomares (Almeria), al gener del1966, era més que evident.

La contrapartida econòmica per aquestapresència americana va ser doble: en con-cepte d’ajut militar Espanya va rebre 600milions de dòlars, i en concepte d’ajudaeconòmica, uns 500 milions. Molt llunyde les xifres que altres països occidentals,com Anglaterra, França, Alemanya o Ità-lia, havien rebut en el pla Marshall. Peròmés enllà de les ajudes econòmiques –odel fet que l’exèrcit espanyol pogués can-viar el material de guerra alemany obso-let per un altre una mica més modern, en-cara que no gaire més, americà– les re-percussions del Pacte de Madrid van serenormes: en política exterior Espanya

va trencar, definitivament, l’aïllament. Unmes abans el Govern espanyol havia fir-mat també el Concordat amb la SantaSeu i no va passar gaire temps perquè elgovern franquista fos acceptat a les Na-cions Unides. L’any 1955 Espanya va en-viar el primer ambaixador a l’ONU. Al-trament, el Pacte atorgava a Franco unenorme prestigi internacional, i al mateixtemps els Estats Units es van convertir enel primer aliat del règim franquista. Defet, han estat molts els historiadors quehan destacat la transcendència que va te-nir aquesta aliança per a la consolidació iel manteniment de la dictadura franquis-ta durant els vint-i-dos anys següents. ElsEstats Units, en nom de la defensa del“món lliure”, es convertien en el valedord’una de les dictadures més ferotges de lasegona meitat del segle XX, que cap al’any 1953 encara afusellava opositorspolítics i mantenia a les presons cente-nars de dissidents polítics. No cal dir queel Pacte va ser un cop molt dur per a l’o-posició democràtica, que en el decursdels anys cinquanta va haver de patir latravessa més llarga del desert. Al desem-bre del 1959, el president nord-americàEisenhower va ser rebut per Franco enmultituds, en una maniobra propagandís-tica que sens dubte el dictador espanyolva aprofitar al màxim.

Les renovacions posteriors. L’any1963, deu anys després d’haver-se firmat,es va plantejar la renovació del Pacte deMadrid. La situació era, en aquest mo-ment, radicalment diferent: si per unabanda els avenços tecnològics havien re-duït la funció de les bases militars, perl’altra el règim franquista no es trobavaen la situació d’aïllament de deu anysabans. Les bases seguien sent útils per alsestadounidencs i Franco era conscient dela importància que continuaven tenint elsamericans tant pel manteniment del seupoder com per la modernització del’exèrcit espanyol. I, al capdavall, va serel dictador espanyol el que va haver derebaixar les seves pretensions econòmi-ques inicials. Ara, a més, es constituïa uncomitè militar conjunt amb seu a Madridi els Estats Units es comprometien a con-tribuir “a la consecució d’una ràpida i efi-caç modernització de les forces armadesespanyoles i de les indústries militars”.

Dalt, el general Franco passarevista als avions de l’ala decaça de la base de Torrejónde Ardoz, a només quinzequilòmetres de Madrid, l’any1958. A sota, la base deMorón (Sevilla), encara forçaactiva avui dia.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 56 RODA EL MÓNEL

TEM

PS /

EFE

Cinc anys després, al 1968, es va renovarl’acord, per bé que Espanya havia tornata pressionar per aconseguir una milloraeconòmica. Les visites que en anys suc-cessius van realitzar els presidents Ri-chard Nixon, l’any 1970, i Gerald Ford,el 1975, pocs mesos abans de la mort deFranco, van servir per constatar el suportnord-americà a la dictadura franquista il’interès dels EUA a garantir una estabi-litat política per a Espanya, més enllà dequalsevol vel·leïtat democratitzadora.

Després de la mort de Franco, ben aviates va evidenciar l’interès del nou règimmonàrquic en aconseguir el suport nord-americà, en un moment en què encara noera gens clar el procés d’evolució que se-guiria la monarquia restaurada. José Ma-ría de Areilza, com a ministre d’AfersExteriors del govern de Carlos Arias Na-varro, no sols va renovar l’aliança ambels EUA, sinó que fins i tot la va elevar auna categoria superior, de manera que vaconvertir el que havia estat un simplepacte en un autèntic Tractat d’Amistat ide Cooperació, que es va firmar el generdel 1976.

Amb l’arribada de la democràcia el te-ma de les relacions entre Espanya i elsEstats Units es va plantejar des d’una no-va perspectiva. D’entrada, perquè ja desdels primers governs de la postfranquis-ta Unió de Centre Democràtic es va co-mençar a elaborar una política exteriorglobal que integrés plenament Espanya aEuropa i al sistema de defensa occidentali al conjunt de relacions bilaterals sobrenoves bases. Des del primer moment eltema de les bases americanes i de la inte-gració a l’OTAN va planar com unaqüestió que va esdevenir inevitablementconflictiva, sobretot per l’habitual posi-ció antiatlantista i antinord-americanaque històricament havien defensat les es-querres a l’estat espanyol, a causa del su-port americà al règim de Franco. El Trac-tat del 1976 no es va revisar, però, fins al1982, any en què la UCD va firmar unnou acord amb els Estats Units i va inte-grar Espanya a l’OTAN. En la revisió delTractat els dos països es van limitar a tor-nar-ho a rebaixar a la categoria d’acordi es van regular els avions i els vaixellsamericans que havien de circular per lesaigües territorials, l’espai aeri i el territo-ri espanyol. Però, bàsicament, el tema de

les bases quedava igual, amb l’única di-ferència que calia distingir quan una bases’utilitzava en el marc de l’acord bilateralo quan es feia en el nou marc de l’OTAN,a la qual també ara pertanyia Espanya.

La solució final –que pretenia trencaramb l’herència franquista– no va arribarfins a l’etapa socialista, quan el PSOE varesoldre les pròpies contradiccions res-pecte a l’organització atlantista. La sevaposició va variar des d’un contundent“OTAN, d’entrada, no” –quan eren a l’o-posició– a una acceptació explícita demantenir-se dins de l’organisme de de-fensa occidental –a partir del moment enquè van guanyar les eleccions, l’octubredel 1982–. I el tema, tal com ja s’ha ditanteriorment, prometia ser conflictiu perles conviccions antiatlantistes de l’es-querra, sobretot quan hom vinculava laqüestió de l’OTAN amb el mantenimentde les bases americanes. La consignad’“OTAN no, bases fora” era habitual entotes les manifestacions que l’esquerra

organitzava. Els dirigents del PSOE vanhaver de convèncer, primer, la militànciadel propi partit, abans d’adoptar la solu-ció definitiva, i per bé que no va ser fàcil,progressivament es van fer passos impor-tants. L’ingrés d’Espanya a la ComunitatEconòmica Europea (CEE), firmada el12 de juliol del 1985, va donar argumentsals que creien que la integració econòmi-ca a Europa havia de ser paral·lela a la in-tegració militar, en el marc de defensaeuropeu. L’aprovació final del manteni-ment d’Espanya a l’OTAN, en el referèn-dum del 12 de març del 1986, va perme-tre als socialistes enfrontar les relacionsamb els Estats Units sobre noves bases, imés si es té en compte que el novembre

del 1988 l’executiu socialista va firmar elprotocol d’ingrés, com a observador ac-tiu, a la Unió Europea occidental.

Va ser immediatament després d’aquestingrés, el desembre del 1988, quan es vaacabar firmant el nou conveni entre elsEstats Units i Espanya. L’acord que haviasignat la UCD havia expirat al mes demaig, i si no s’arribava a un nou conveniels Estats Units havien de desmantellartotes les bases i desaparèixer del territoriespanyol, en el termini d’un any.

El PSOE només volia una reducció dela presència militar americana a Espanyai, en qualsevol cas, establir un acord bila-teral com el que tenien altres estats euro-peus amb els Estats Units. El nou conve-ni va plantejar la reducció: en tres anysels caçabombarders havien de desaparèi-xer de la base de Torrejón, i els avionscisterna, de la de Saragossa. La presènciamilitar americana havia de quedar limita-da a les bases de Rota i Morón.

Com han assenyalat diferents historia-dors, com Ángel Viñas o Charles Powell,a partir d’aquest moment –amb l’euro-peïtzació de les opcions de defensa es-panyoles– hi va haver una millora sensi-ble en les relacions entre Espanya i elsEstats Units, i les vinculacions entre elgovern socialista espanyol i el nord-ame-ricà van ser molt estretes. Fins al puntque, al 1995, un antic ministre d’AfersExteriors socialista, Javier Solana, va sernomenat secretari general de l’OTAN,amb el suport dels Estats Units. Enaquests moments, però, la situació inter-nacional havia canviat radicalment: ladesaparició de l’URSS i del bloc socia-lista europeu qüestionava la funció tradi-cional de l’OTAN, i amb la desaparicióde l’enemic històric dels nord-americanses produïa un canvi substancial en les re-lacions internacionals. Era evident, però,que aviat sorgirien nous enemics, que elsEstats Units volien continuar exercintuna clara hegemonia en el món i que, pertot plegat, continuaven necessitant aliatsfidels i bases militars que els garantissin,en la perspectiva històrica del nou segle,regir els destins de la humanitat més enllàd’allò que semblava raonable. A l’estatespanyol l’oncle Sam seguiria disposantd’amics inqüestionables.

Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 57

“L’ingrés d’Espanyaa la CEE va donar

arguments als que creienque la integració

econòmica a Europahavia de ser paral·lela

a la integraciómilitar”

Theodore Roosevelt (Nova York,1858-1919) va ser el vint-i-sisè pre-sident (del 1901 al 1909) dels EstatsUnits d’Amèrica. Amb ell, la potèn-

cia va adquirir plena consciència de laseva naturalesa, es va desacomplexar iva assumir per sempre l’expansionisme,tenyit publicitàriament de valors heroics.

Roosevelt –popularment conegut comTeddy– va ser un president que va perso-nalitzar els valors patriòtics: decisió, va-lentia, fe i militarisme, per vèncer allà onfos necessari tot adversari que es posàsdavant dels interessos –econòmics– delsnord-americans. Tot això, però, sàvia-ment dut a terme amb una enorme habili-tat en l’ús de la propaganda que disfres-sava l’interès amb la noble causa de lapau. Tot i que Roosevelt va ser premiNobel de la pau per haver fet d’interme-diari en la guerra russojaponesa (1904-1905) pel control de Corea i Manxúria,sempre va ser un bel·licista convençut.

El ‘jingoisme’. El 1897, sent vicesecre-tari de Marina, va fer una conferència al’Acadèmia Naval de la Guerra, on va ex-plicar la seva visió sobre com haviend’actuar els EUA: “Cap triomf de la pauno és tan gran, cap absolutament, com eltriomf suprem de la guerra. Potser en unfutur no hi haurà necessitat de la guerra,en el món, però mentrestant cap nació nopot esperar assolir cap tasca digna de fera no ser que tengui clar el que ha de fer ique ho ha de fer amb mà armada.”

A Teddy, li agradava fotografiar-se ves-tit de militar. Servava la seva llegenda.Home d’acció i a la vegada cultivat. Vaescriure uns 35 llibres. Dur i a la vegadasensible: com a president va declarar 150parcs nacionals, 51 reserves ornitològi-ques… Però sobretot era un convençut dela necessitat d’acabar amb l’aïllament in-

ternacional que havia estat moneda cor-rent des de la fundació del país. I no percauses nobles, sinó per interès. Per això,per exemple, va impulsar l’inici de laconstrucció del canal de Panamà i sem-pre va defensar la necessitat d’usar laforça, la “noble” guerra, per aconseguirel que per a ell era necessari.

A la fi de la dècada dels vuitanta, Teddyja era una figura pública, que entusias-mava el públic i, sobretot, els mitjans decomunicació. Feia vots per la interven-ció nord-americana armada en els païsosd’Amèrica Central i d’Amèrica del Sudtantes vegades com fos necessari. Era undels portaveus més importants, per no direl que més, de la política exterior expan-sionista. Era un típic producte d’allò quela premsa espanyola, durant la guerra deCuba (1895-1898), anomenava despecti-vament jingoistes. És a dir, els partidarisde la intervenció exterior en benefici in-terior. El terme provenia dels pubsbrità-nics, quan el Regne Unit va haver de ferfront, deu anys abans de la guerra his-panonord-americana, a la insurrecció al’Afganistan. Segons explicava la premsaespanyola de la fi del segle XIX, als pubses cantava una cançó que deia així: “Noens volem batre/ però by jingo!/ si és ne-cessari/ tenim vaixells/ tenim homes/ itambé diners/ by jingo!!” És a dir, no esvolien batre, però si els insurrectes esresistien a ser colonitzats, se sentien“obligats” a intervenir. Aquest aspecte“inevitable” de la guerra (causada perquèl’altra part no acceptava la submissió) al’exterior com a instrument per satisferl’interès legítim interior és el que els ian-quis intervencionistes assumeixen, i elque la premsa espanyola deia jingoisme.

Doncs bé, Teddy, home públic a mitjananys noranta, és nomenat pel presidentMcKinley vicesecretari de Marina al1897. Des d’aquest càrrec va impulsar lamodernització de la Marina i es va mos-trar el partidari més decidit de la inter-venció a Cuba en contra d’Espanya que,al capdavall, va ser el trampolí que el vadur a accedir a la presidència dels EUA.

Els Rough Riders. Les pressions de lesgrans empreses nord-americanes que te-nien interessos directes a Cuba i PuertoRico, juntament amb les de la premsa,van fer que la posició “pacifista” del pre-

Els Rough Riders i Roosevelt, el militarisme ianqui

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 58 APUNT

EL T

EMPS

El president dels EUA

Theodore Roosevelt

(1901-1909) va ser

el principal exponent

de la política

expansionista

americana, que ara

es pot veure a l’Iraq.

sident McKinley fos del tot insostenible.Des de l’inici del 1898, el Congrés apro-vava plans de lleva i nous pressupostosper a l’exèrcit. I al maig d’aquest any esva declarar la guerra a Espanya. El secre-tari de Marina, Roosevelt, no s’ho vapensar dues vegades, i es va presentar vo-luntari, amb una desplegament publici-tari enorme de premsa –que el mostravacom a paradigma dels valors intervencio-nistes, heroi, home d’acció, etc.–. Teddyes va allistar al primer regiment de cava-lleria voluntària de Nova York, però nocom a soldat, sinó com a tinent coronel,càrrec que el govern li havia concedit. Laseva foto es podia observar pertot arreu:damunt del seu cavall impartint ordres,somrient i afable, amb la mirada perdudaa l’horitzó. El primer regiment de volun-taris va ser batejat, en aquell temps, ambun nom propi: els Rough Riders, els ge-nets durs o aspres, segons les fonts, quetambé es van passar a dir els Ted RoughRiders, naturalment. Tothom sap com vaacabar la guerra, de la qual l’hàbil Teddyva saber treure profit. Una premsa afama-da d’herois el va convertir en el més grande tots. Pura propaganda, però efectiva.

Els Rough Riders es van concentrar aSan Antonio, Texas, per organitzar-seabans de partir cap a Cuba. Era un regi-ment format a l’estela de Roosevelt: s’hiallistaren els fills dels gran patricis no-vaiorquesos, cercadors d’aventura, de-sitjosos de glòria… Era, certament, depel·lícula. I no només en el sentit figuratde l’expressió. Des del primer moment elseguien una legió de periodistes. La pro-paganda que es feia dels Ted Rough Ri-ders era enorme. La fama de Teddy, tam-bé: van tenir unes 23.000 peticions d’a-llistament, tot i que finalment només se’nvan acceptar 557 homes i 26 oficials.

Malgrat la propaganda, la realitat, però,va ser una altra. Els Rough Riders ni tansols eren riders, a Cuba. De fet, la majorparts dels cavalls es van quedar a Tampa,Florida. Van arribar a Santiago de Cubal’1 de juny. Sempre envoltats de perio-distes, qualsevol moviment dels riders,ni que fos per fer maniobres, era narratcom una heroica acció militar. I el 20 dejuny del 1898, al turó anomenat de SanJuan, Theodore Roosevelt va veure per fila glòria. La història nord-ameriana diuque els Rough Riders van vèncer la ferot-

ge resistència, van pujar a peu, sense pa-rar, tot i algunes morts, fins que amb elcoronel Teddy al front van arribar al cim,moment en què els espanyols es van ren-dir. Aleshores, Roosevelt no va acceptarl’espasa de l’oficial espanyol i va ordenarassistència mèdica pels ferits, honors pelsmorts i homenatge a la valentia dels dig-nes enemics que havia vençut en una ba-talla que va ser, al capdavall, importanten la derrota final espanyola. L’altra part,és clar, no ho va viure de la mateixa ma-nera: la premsa espanyola d’aleshores –iencara ara revistes historiogràfiques mili-tars– considerava la batalla de San Juancom una acció menor, amb manca de bri-llantor militar pels Rough Riders, perquèusaren buffals, o sigui, soldats negres,com a carn de canó per rebre els tirs es-panyols. Per tant, només la superioritatnumèrica ianqui explica la victòria.

El cert és que Theodore Roosevelt vafer servir aquesta “gloriosa” batalla enbenefici propi. Just després de l’armistici,van arribar el cavalls. Durant mesos elsTed Rough Riders van ser els protagonis-tes de milers de fotografies i pel·lículesdocumentals (a les quals, però, no se so-lien veure el soldatsbuffals), que recrea-ven la batalla, altres accions i, sobretot,immortalitzaven l’heroi, Teddy. Milionsde nord-americans, evidentment, s’entu-siasmaven en veure les imatges.

Només un any més tard, va començar aescalar esgraons d’ambició. L’últim replàera el previst per tothom: la presidènciadels Estats Units, la qual va aconseguiral 1901. Durant els vuit anys de mandat,va reorganitzar l’exèrcit per posar-lo alservei de la potència agressiva i interven-cionista. Tot i els vents novament aïlla-cionistes, el llegat de Roosevelt es va dei-xar notar poc després. Quan els EUA vanentrar a la Primera Guerra Mundial sotael comandament del president Wilson, unimpressionant exèrcit, excel·lentment do-tat i igualment organitzat va salvar elsaliats i va obrir les portes d’Europa als in-teressos econòmics nord-americans. Elsegle XX va veure molts més episodissemblants. I ara, al segle XXI, encara enveiem un altre, a l’Iraq. I com en temps deTeddy, els interessos s’amaguen pels su-posats valors gràcies a la propaganda.

Miquel Payeras

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 59

A la pàgina del costat,Theodor Roosevelt encapçalaels Rough Riders. Des de boncomençament els seguiren ungran nombre de periodistes.Dalt, un moment de la batallade Cuba que va enfrontar elsEstats Units contra Espanyai el propi Roosevelt dialogantamb un dels seus homes.Tres anys després Teddyseria nomenat vint-i-sisèpresident del país.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 62 DOSSIER

L’editorial de la Universitat d’Ala-cant ha publicat en espanyol l’últi-ma novel·la de Daniel Defoe, Me-morias de guerra del capitán

George Carleton, una barreja de crònicade guerra i llibre de viatges que, durantmolts anys, es va vendre com el veritablellibre de memòries de Carleton. L’obra

El creador de Robinson

Crusoe, que es va

posicionar públicament

en contra del suport

anglès als catalans

en la guerra

de Successió,

va escriure abans

de morir,

sota pseudònim,

una novel·la

on el protagonista

defensa Barcelona

contra les tropes

de Felip V.

Defoe botifler, Robinson maulet

RAF

A G

ILEL

TEM

PS

Dalt, un quadre representatiu dela batalla d’Almansa, per la qualels valencians van perdre lesseves llibertats nacionals.Al costat d’aquestes ratlles,l’arxiduc Carles d’Àustria entraa Dénia. En general, al PaísValencià, la població era proucontrària al borbó Felip V.

consta de tres parts molt diferenciades:dues cròniques de guerra, primer a Ho-landa i després als Països Catalans durantla guerra de Successió, i una tercera ques’acosta més al llibre de viatges, en laqual Defoe descriu diverses ciutats dela península Ibèrica i els seus habitants,reflexionant sobre el caràcter de valen-cians, catalans i espanyols.

Des del punt de vista històric, la no-vel·la aporta la visió de Defoe sobre lescauses de la derrota de les tropes anglesesdavant les franceses i també sobre comvisqueren els pobles del sud del País Va-lencià la derrota d’Almansa del 1707,que significà l’entrada dels exèrcits deFelip V i, posteriorment, la pèrdua delsFurs, la crema de Xàtiva i altres fets co-neguts.

Però la novel·la obre també algunsinterrogants sobre la visió anglesa delconflicte. Cap al 1710, Defoe, com tam-bé Jonathan Swift, autor d’Els viatges deGulliver, va defensar en diversos escritsla retirada de les tropes angleses de Cata-

lunya i la fi de la guerra contra Felip V.Per què, doncs, catorze anys després del’11 de setembre del 1714, Defoe va es-criure, amb pseudònim, una novel·la enquè el protagonista lluitava al costat decatalans i valencians contra el Borbó?Per què l’última novel·la de Defoe, escri-ta al 1728, poc abans de la seva mort, tor-na sobre aquells fets que a Europa van serconeguts com el cas dels catalans?

Les fonts. Per escriure aquesta obra,Defoe utilitza unes notes autobiogràfi-ques escrites per Sir Harold Williams, unmilitar que realment va lluitar a la guerrade Successió, però les va atribuir, en can-vi, a un altre personatge real, GeorgeCarleton. La novel·la, explica VirginiaLeón en l’estudi preliminar d’aquestaedició, va ser publicada per primer cop al1728, signada per Carleton, que fins i totes va guanyar una entrada al Dictionaryof National Biography. Malgrat això, De-foe va confeccionar el llibre a partir deles notes de l’esmentat Harold Williams,i diverses obres de l’època, com Historyof King William III (1702-1703) i Life ofher Late Majesty Queen Anne (1721), to-tes dues d’Abel Boyer, Account of theEarl of Peterboro’s Conduct in Spain(1707) de John Friend, Ingenious and Di-verting Lettersde Madame d’Aulnoy ila London Gazette. A tota aquesta docu-mentació cal afegir el coneixement direc-te de la Península, que Defoe havia acu-mulat durant la seva època de comerciant“de vi, tabac i altres mercaderies”, comassenyala Virginia León.

En la tècnica de bastir una novel·la so-bre diverses fonts escrites i testimoniscontemporanis dels fets, Defoe ja era unmestre reconegut. L’any 1722, coincidintamb una epidèmia de pesta a Marsella,Defoe va publicarA Journal of the Pla-gue Year(Diari de l’any de la pesta), enquè fa una detallada descripció i crònicade la plaga que havia assolat Londres al1965. En aquesta obra, Defoe ja feia unabarreja de recreació històrica amb agilitati recursos estilístics que ben bé podria serqualificada d’una de les primeres mostresde periodisme literari. En el subtítol del’obra, “Observacions i records dels fetsmés notables, tant públics com particu-lars, que van ocórrer a Londres durantl’última gran epidèmia del 1665, escrit

per un ciutadà que durant tot aquesttemps va ser a Londres”, Defoe tambéfalsejava, en certa manera, les fonts il’autor. És cert que ell havia estat a la ca-pital anglesa l’any 1665, però també ésveritat que, en aquest moment, no era unadult, com el narrador del Diari , sinóun nen de cinc anys.

Defoe havia repetit una fórmula sem-blant a The Memoirs of Major AlexanderRamkins, a Highland Officer(1718) iMemoirs of a Cavalier(1724) i hi tornaamb les memòries de Carleton.

El context. El suport dels anglesos alscatalans en la guerra de Successió va pro-vocar forts enfrontaments en el Parla-ment britànic entre els dos partits princi-pals, tories i whigs, i la polèmica es vaestendre a la intel·lectualitat britànica enun moment en què era freqüent el posi-cionament públic d’escriptors o l’edicióanònima de pamflets a favor d’una o al-tra opció.

Els austriacistes catalans havien acon-seguit aliar-se amb la Corona britànica enel Pacte de Gènova, el 20 de juny del1705. Dos catalans, Antoni de Peguera iDomènec Parera, exiliats com a conse-qüència de la repressió exercida per Ve-lasco (virrei de Felip V a Catalunya, enaquest moment) es van reunir amb el re-presentant de la reina Anna d’Anglaterra,Milford Crowe, a Gènova. Crowe, quehavia tingut a Reus un negoci d’exporta-ció d’aiguardent, va rebre de la reinal’encàrrec de “tractar amb aquest Princi-pat [de Catalunya] o qualsevol altra pro-víncia d’Espanya a condició que recone-guin Carles III com a rei legítim d’Es-panya i que renunciïn totalment a la casade Borbó”. Els anglesos no volien que elsfrancesos acumulessin poder i l’arribadaal tro de Felip V, nét de Lluís XIV, anavaen contra dels seus interessos.

La Corona britànica va prometre als ca-talans el desembarcament de 8.000 ho-mes, 2.000 cavalls, 12.000 fusells i di-ners per reclutar 6.000 homes. Al mateixany 1705, les tropes britàniques van co-mençar a alliberar el País Valencià, co-mençant per Dénia i seguint per la capi-tal, sense trobar gaire resistència perquèla població era majoritàriament contràriaa Felip V, com relata també el personatgede Defoe.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 63

A mesura que la guerra es perllongavasense que l’exèrcit britànic aconseguís lavictòria, a Londres creixia el debat entreels partidaris de la retirada del Principat,representants pels tories, i els whigs, a fa-vor del manteniment de les tropes en ter-res catalanes. Els toriesvan aconseguir elgovern el 1710, i això va fer créixer mésel debat sobre la necessitat de la pau.

En aquest context, Daniel Defoe va serl’autor de diversos pamflets contra l’opi-nió delswhigsi a favor de la pau, és a dir,a favor de la tornada dels exèrcits brità-nics. Els anys 1711 i 1712, Defoe va sig-nar un seguit d’aquests pamflets amb di-versos arguments per canviar la situació:The ballance of Europe, Succesion ofSpain considered, Reasons why this na-tion ought to put a speedy end to this ex-pensive wari The conduct of parties inEnglandsón alguns dels títols. Un altreliterat, l’autor dels Viatges de Gulliver,Jonathan Swift, era l’altre gran detractorde la participació britànica en la guerrade Successió, responsable de pamfletscom The conduct of the Allies, del 1712.

És difícil valorar quina va ser la in-fluència d’aquests pamflets de suport ales propostes del partit tory, però les cir-cumstàncies van adobar la seva opció: el

pretendent dels catalans va ser elegit em-perador austríac –va passar a ser CarlesVI–, i les seves pretensions de conservarla Corona catalanoaragonesa van perdreforça. Això va precipitar el canvi de polí-tica defensat pels tories, i ara, amb el su-port de la reina Anna, van traïr els acordsamb els catalans i van signar l’evacuacióel 14 de març del 1713. L’11 d’abril, elsaliats –Gran Bretanya, Àustria, Holanda,Prússia, Savoia i Portugal– van signar lapau d’Utrecht amb França i Espanya, perla qual reconeixien Felip V com a reid’Espanya. A canvi, aquest reconeixia lapèrdua de les possessions europees quepassaven, en la seva majoria, a Àustria.

Mentre la guerra continuava a Catalu-nya, a Gran Bretanya el debat no haviaacabat. Els whigsvan contraatacar els to-riesacusant-los de traïdors i d’haver dei-xat els catalans indefensos davant un mo-narca totalitari. Novament, el debat vaincloure l’edició de pamflets, els mésfamosos dels quals són La deplorablehistòria dels catalansi Consideració delCas dels Catalans, tots dos del 1714, ieditats en català per M.B. Strubell (Ed.Curial, 1992). Els textos explicaven de-talls de la guerra de Successió –com l’in-cendi de Xàtiva per l’exèrcit felipista i el

seu rebatejament com San Felipe– i ana-ven plens de lloances a la resistència delscatalans: “Han alçat les espases [els cata-lans] i no les embeinaran fins que llursprivilegis estiguin assegurats, disposatsa morir defensant-los. Per temerària quesembli aquesta resolució, s’ha d’admetreque és magnífica i heroica. Quina im-portància té la vida quan no hi ha lliber-tat? Llurs avantpassats els van llegar sen-cers llurs privilegis de fa segles. És queara han de renunciar-hi deshonorable-ment, i han de deixar darrere d’ells unaraça d’esclaus? No; prefereixen morirtots; o la mort o la llibertat, això és llurdecidida elecció.”

De retruc, els autors culpaven els toriesd’una decisió vergonyant: “El mot cata-lans, no serà sinònim de la nostra des-honra? […] És ridícul pensar que els nos-tres ministres siguin tan ineptes de l’ho-nor de la nostra nació; vam tenir en lesnostres mans el poder d’imposar qualse-vol condició que volguéssim. ¿Abando-narem un poble fidel, l’únic crim del qualconsisteix a haver-se adherit a nosaltres?[…] Tot això toca el cor de tot ciutadàbritànic generós quan considera el casdels catalans.” Al poc, coincidint pràcti-cament amb l’11 de setembre del 1714,els whigsvan tornar a guanyar el govern.

El cas dels catalans, doncs, no va ser tanpoc important dins del debat polític brità-nic i Defoe havia tingut un paper clara-ment tory en la polèmica. Per què, doncs,catorze anys després va portar el seu he-roi de novel·la al costat de catalans i va-lencians? Per què en les memòries deCarleton no hi ha dubtes sobre la conve-niència de la participació dels anglesos?

L’objectiu del text. Virginia León,editora de la versió en espanyol de lesmemòries, creu que l’obra vol reivindicarla figura del comte de Peterborough, aqui acompanya Carleton fins a la derrotad’Almansa. La raó pot ser que les “intri-gues” d’un altre militar anglès, Gallway,van fer que, en tornar a Anglaterra, l’ac-tuació de Peterborough fos jutjada per laCambra dels Lords. Segons León, Defoe“fa una intencionada defensa de l’actua-ció del comte de Peterborough, a qui atri-bueix totes les qualitats que havia de te-nir un gran general, com la seva intel-ligència, astúcia, coratge i discreció”.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 64 DOSSIER

Memorias de guerra del capitán George Carleton, de l’anglès DanielDefoe, ha estat editada per la Universitat d’Alacant. Al costat,Jonathan Swift. A la pàgina del costat un gravat anònim de Dafoe.

EL T

EMPS

Tot i que això podria justificar la deci-sió de Defoe d’amagar el seu nom –queno faria versemblant la història, desprésdel paper que havia tingut contra la inter-venció britànica–, no sembla que la repa-ració del nom de Peterborough sigui unaraó de pes, catorze anys després. Més en-cara si es té en compte que Peterboroughva sortir “victoriós” del seu pas per laCambra dels Lords i que el seu nom ja es-tava “net”.

És possible que Defoe hagués reconsi-derat la seva opinió sobre el cas dels ca-talans, catorze anys després? Les memò-ries tampoc no donen suport incondicio-nal al bàndol aliat. El personatge, com a

anglès que és, se situa lògicament al cos-tat de catalans i valencians, lloa la valen-tia dels miquelets i d’alguns generals,però també en critica alguns, com l’es-mentat Gallway (intrigant contra Peter-borough) i moltes tàctiques militars que,segons ell, els fan perdre la guerra. Però,al mateix temps, Defoe també té bonesparaules per als estrategs més astuts deles tropes borbòniques, com el duc deBerwick o el duc de Vendôme.

En una de les últimes frases de lesmemòries, el personatge intenta distan-ciar-se d’una polèmica que consideraestèril, però sense explicar el perquè: “Eltemps ha demostrat que ambdós [tories i

whigs] estaven en un error i que cap notenia raó, per més que els seus prejudicisels mantingueren enfrontats. Per a mi,whigsi toriesconstitueixen la més radicalcontradicció de la natura i, per tant, igualque altres contradiccions, i essent com sócun ancià, visc amb l’esperança de veure,abans de morir, com aquestes aparentscontradiccions es reconcilien i redueixena un únic feliç objectiu el bé públic.”

O pot ser que la guerra de Successió si-gui per a Defoe un escenari on exhibir elsseus dots per la crònica i el pseudònim,un recurs per fer versemblant la història.

Àlex Milian

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 65

Montserrat“Montserrat és una imponent muntanya

que s’alça en el centre d’una extensa planaen el Principat de Catalunya, distant deBarcelona aproximadament set llegües capal nord-oest i un tant en direcció nord. […]De lluny, la distància li dóna una aparençaimpressionant: centenars de piràmides su-perposades s’aixequen davant dels nostresulls i les confondríem, si se’m permet dir-ho, amb un petit bosc petrificat, o potseramb les formidables restes d’algun impo-nent edifici, vestigi de temps immemorials.A mesura que ens acostem, sembla més im-pressionant, però fins que no estem verita-blement a prop a penes podem imaginar elque ens espera en arribar, ja que al peu deMontserrat creuríem estar davant d’un autèntic mont de torresbarrejades amb arbres de bellesa majestuosa, de manera que nil’admiració coneix límits ni la curiositat s’esgota. Així és comvaig veure Montserrat en arribar, i no va ser res comparat ambel que després vaig veure, en endinsar-me en la muntanya.”

Tortosa“Aquesta ciutat es troba a la vora del riu Ebre, per damunt

del qual travessa un cèlebre i bell pont de barques. Les aigüesd’aquest riu presenten sempre un color roig brut i es trobenpotser més tèrboles que les de les nostres marjals, però són lesúniques que beuen o volen beure les gents d’allà. Totes les ca-ses disposen de pous on la conserven per al seu subministra-ment, ja que al cap de poques hores d’haver-s’hi dipositat estorna tan clara com la del manantial més transparent, i tansuau com la llet. En resum, per la seva poca duresa, la sevatransparència i el seu agradable sabor, els nadius la preferei-xen a qualsevol altra en el món. I com que mai cap altra va sertant del meu gust, no puc fer més que donar-los la raó.”

Sagunt“Sagunt és una ciutat emmurallada i po-

pulosa. A més d’una guarnició de vuit-cents homes, comptava amb la major partdels dracs del regiment de Mahoni. S’ai-xeca en el cim d’un mont prou elevat, enla part alta del qual es poden veure lesrestes de la famosa, en altres temps, ciu-tat romana. Famosa certament pels seglesdels segles, i en tant que perduren escritsque ens en parlen, gràcies a la seva incre-bantable fidelitat a un aliat indigne davantun enemic immisericordiós. Els arcs se-miderruïts i els desiguals murs i torresd’aquesta en altres temps cèlebre ciutatromanen encara com impressionants ves-tigis de temps passats.”

València“A l’endemà, vam arribar a València, bella ciutat que ens va

obrir les portes amb les més grans demostracions de joia. Hedit que és una ciutat formosa, però probablement faig curt, jaque els espanyols diuen que els encants de València faria obli-dar Jerusalem a un jueu. Es troba delectablament situada enuna bellíssima plana, a mitja milla de distància de la mar Me-diterrània. Allà no es troba a faltar cap de les fragàncies de lanatura, i sempre té alguna cosa per oferir per recreació d’unamirada atenta. La bellesa de les seves dones és proverbial,però també ho és l’agressivitat dels seus bravos, habitualsacompanyants de les dones públiques per aquestes terres. Sóndelinqüents tan endurits que matarien per unes poques mone-des, encara que després haguessin de fugir del país. No és quealtres regions d’Espanya es trobin lliures d’animàlies sem-blants, però aquí són tan abundoses que, si s’hagués de fer uncens dels que es troben en altres zones del país, veuríem quenou de cada deu són nascuts en aquesta província.”

Les impressions de Defoe

EL T

EMPS

L’exili austriacista va anar més enllàd’un episodi militar i polític, va serun fet històric d’abast europeu. Vanser uns 25.000 exiliats, alguns

d’ells militars i nobles, d’altres, dester-rats polítics. Des de Viena, molts exiliatsvan treballar per modificar l’estat sorgitde la victòria borbònica i, a alguns d’ells,se’ls atribueixen aportacions decisives ala historiografia i el pensament polític.

L’historiador Agustí Alcoberro propo-sa a L’exili austriacista (1713–1747)–col·lecció “Textos i Documents”, Fun-dació Noguera, Barcelona, 2002– re-plantejar algunes de les qüestions sobreaquest fet històric, basant-se en docu-ments innovadors que ell mateix ha anata cercar als arxius vienesos.

Sovint, la documentació que es pre-senta en l’assaig històric complementai justifica les tesis que formula l’autor.A L’exili austriacista, a més, té un in-terès excepcional i esdevé l’essència i lajustificació de l’obra mateixa. L’historia-dor Agustí Alcoberro ha viatjat a Viena ia Milà amb l’objectiu de resseguir a fonsels arxius estatats austríacs i la Bibliote-ca Nacional de Milà per descobrir la vi-da dels milers d’exiliats austriacistes quevan fugir de la seva terra després de lavictòria de Felip V en terres hispàniques.

Allà, hi ha trobat documents que l’hanpermès de reconstruir molts elements dela vida quotidiana i també de les aporta-cions polítiques, militars i culturals que

van fer els exiliats en aquells anys, unesdades que, fins ara, no es coneixien ambdetall, simplement perquè no havien des-pertat l’interès dels historiadors.

L’excepcionalitat del material ha fetque a l’anàlisi d’Alcoberro s’afegeixi unsegon volum amb una selecció de 114documents sobre l’exili austriacista. S’hitroba informació com ara llistes d’exi-liats en diversos moments històrics, de-crets i deliberacions que els afecten coma col·lectiu, documentació dels soldats iels regiments d’origen hispànic que vanparticipar a les guerres d’Hongria, docu-mentació del Consell d’Espanya i mate-rial de la Nova Barcelona del banat deTimisoara, així com documents que per-meten resseguir casos individuals d’exi-liats. Es presenta també el document mésglobal que permet comprendre a fonsaquest exili: Narraciones históricas des-de el año 1700 al 1725, de Francesc deCastellví.

Heterogeni però molt cohesionat.L’Exili austriacista (1713–1747)ensofereix un retrat col·lectiu d’un gruphumà que, tot i ser plurinacional i in-terclassista, es va dotar de cohesió degrup i de trets identitaris. Però el que finsara no coneixíem amb detall és com vaser la seva vida a l’exili. Aquesta obrapermet resseguir cronològicament la vi-da dels exilitats, tant dels que van caureen la misèria i la pobresa com dels quevan ocupar càrrecs polítics o militars alsregnes hispànics atribuïts a la brancaaustríaca dels Habsburg i els que, des del’exili, van mantenir els seus càrrecs ila seva posició social. Agustí Alcoberrodescriu les diverses onades d’exiliats iels esforços de les autoritats imperialsper trobar una sortida provisional a laproblemàtica entre 1713 i 1725. Ambla pau de Viena, l’any 1925 es va iniciarun nou període que finalitza quan es pro-dueix l’ocupació de Nàpols i Sicília pels

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 66 DOSSIER

Una història de vençuts: l’exili austriacistaProvocat pels Borbons (1713-1747), l’exili

austriacista va enviar fora de les fronteres

pròpies unes 25.000 persones. Noves dades

i documents presentats per l’historiador

Agustí Alcoberro ho testimonien.

EL T

EMPS

exèrcits borbònics espanyols entre 1734i 1735, un període que es caracteritza perla consciència del no-retorn dels exiliatsque no es volien acollir al statu quoge-nerat per la pau de Viena, que s’assenta-ran a Habsburg amb la concessió de pen-sions. Perduts aquests territoris, arriba laincertesa econòmica i la inviabilitat po-lítica i fiscal del Consell d’Espanya. Enaquest període també fracassa el projec-te colonitzador del banat de Timisoara.

Dimensió internacional. Els docu-ments certifiquen, a més, que l’austria-cisme hispànic no va ser solament unepisodi militar i polític catalanoaragonèsi espanyol, sinó que es va convertir en unfenomen d’abast europeu, cultural, so-cial, econòmic i religiós. De fet, en elscanvis polítics que es van produir alsregnats durant els anys de l’exili, unapart del col·lectiu d’exiliats hi va inter-venir. Alcoberro planteja aquesta qüestióa través de l’anàlisi de dos autors cata-lans: “Ernest Lluch s’ha referit a la im-portància de l’anomenat Partit Aragonès,

que en època de l’arxiduc Carles va arri-bar a tenir un paper destacat en la refor-ma de la política i les finances espanyo-les, i Miquel Batllori destaca sobretot larelació entre l’estat i l’Església, que esta-va molt vinculada al pensament napolitàque Carles III va recollir justament de lasegona generació d’austriacistes”.

Les guerres de successió d’Espanya,d’Àustria i de Polònia, així com les novesdivisions que van imposar els tractats in-ternacionals, van crear un nou món euro-peu en el qual s’havien de moure els mi-lers d’exiliats. Si es tenen en compte elscanvis de residència d’aquest grup humàque descriu Alcoberro, queden també ex-plicades les noves fronteres del vell con-tinent. Tanmateix, la guerra de Successióva ser probablement la primera guerracivil contemporània, en què es van en-frontar dos models clarament diferen-ciats: l’absolutisme borbònic i una visióde tipus parlamentari i alhora confederal,defensada pel partit austriacista. Diver-sos documents constaten que aquests dosmodels van continuar enfrontats a l’exi-

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 67

Agustí Alcoberro (a la pàginaesquerra) replanteja algunesqüestions del conegutcom a exili austriacista.Dalt, una imatge que evocael setge de Barcelona,amb les tropes monàrquiquesentrant pel Portal Nou.A partir del 1714 hi va haverun exili polític basat en elsdecrets de desterramentdels resistents i en la pora la repressió.

EL T

EMPS

Retrat del monarca Felip Ven els seus primers anysde regnat. La seva victòriava significar la derrota delparlamentarisme confederal.A més, va comportar la persecu-ció dels perdedors, com a laimatge del costat a Barcelona.

li. Segons Alcoberro, això vol dir que elsexiliats, fins a la dècada del 1740, com amínim, van continuar plantejant propos-tes o projectes per modificar l’estat sor-git de la victòria borbònica i per retornara un model confederal, fet que reafirmala idea que no es va tractar d’un simpleepisodi militar i polític.

Va ser un exili massiu i prolongat acausa de la brutalitat i la persistència dela repressió borbònica, però també pelcontacte secular amb Sicília, Sardenyai Nàpols, territoris que van pertànyer aCarles III. Hi va haver un primer exilid’evacuació de persones que van fugirarran del tractat d’Utrech i de la marxade l’arxiduc Carles. Era, bàsicament, laburocràcia de la cort de Barcelona, elsmilitars i l’alta noblesa. A partir del 1714hi va haver un exili polític basat en elsdecrets de desterrament dels resistents ien la por a la repressió. Hi va haver,doncs, un exili, podríem dir-ne “daurat”,vinculat al monarca, que va tenir un pa-per polític important en les institucionsde la monarquia austríaca, i un exili po-pular que en va patir, posteriorment,molt més els efectes.

Reinterpretar l’exili. A partir d’a-questa distinció i amb el suport dels do-cuments que presenta, Agustí Alcoberroaporta una nova visió de l’exili austria-cista a la historiografia, molt diferent dela que van donar als anys trenta historia-dors com Ferran Soldevila. Aquesta ge-

neració d’historiadors identificava l’exi-li amb una mena de traïció, de personesque havien marxat per estar a prop del’arxiduc Carles i per no haver de patiraixí el que passés aquí. “Però els escritsdemostren que molts exilitats van aban-donar la seva terra a la força perquè la re-pressió va ser tan terrible que l’única ga-rantia de mantenir la vida i la llibertat pera molta gent era fugir, amb la qual cosa,però, queien en la pobresa i s’invalida-ven els seus projectes personals.”

Per altra banda, aquesta generació ha-via conegut l’imperi austrohongarès ambla Primera Guerra Mundial, un imperiassociat a l’oligarquisme d’antic règimque havia lluitat contra les democràciesoccidentals. Agustí Alcoberro defensaara la tesi que “la guerra de Iugoslàvia haposat de manifest que el paper de l’anticimperi austrohongarès s’ha de tornar aestudiar perquè ha quedat demostrat quetambé tenia aspectes positius”.

És, doncs, la història de vida de perso-nes vençudes que es van exiliar, d’auto-ritats que van rendir regnes, de comba-tents que van lluitar en diverses guerres ivan ser empresonats, de morts i de famí-lies desestructurades. L’exili austriacistava mobilitzar més de 25.000 persones,cadascuna d’elles amb una sort diferent,però que van acabar lluitant pel mateix:restablir el model confederal que lavictòria borbònica havia desfet.

Gemma Aguilera

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 68 DOSSIEREL

TEM

PS

Alcoberro aportauna nova visió de l’exiliaustriacista a lahistoriografia, moltdiferent de la que vandonar als anys trentahistoriadors comFerran Soldevila,els quals identificavenl’exili amb una mena detraïció, de persones quehavien marxat per estara prop de l’arxiducCarles i per no patiraixí el que passés aquí

El caràcter de mite es fa palès amb lamanca de bibliografia acurada quehi ha sobre Joan Baptista Basset. Nitan sols es coneixen bé els seus orí-

gens. Se sap que era fill de família humili que era valencià, però no hi ha cap pre-cisió sobre la data de naixement. Sol do-nar-se per bona la data del 1654, peròl’autor de la biografia publicada per 3 i 4,José Luis Cervera Torrejón, ho posa endubte. Segons el seu raonament, si aixífos, quan es llança a la conquesta delRegne de València, al 1705, ja devia tenirmés de cinquanta anys. A més, el 1714,Basset encara combatia i, per tant, deviatenir uns seixanta anys; fins i tot, sobre-viu posteriorment a una llarga presó decinc anys i també passa un temps indeter-minat d’exili. Tot això, relacionat ambles condicions higièniques i sanitàries del’època, la professió militar sotmesa a fe-rides –en va rebre almenys vuit de moltgreus–, malalties que també va patir i, enconjunt, l’esperança de vida d’aquelltemps, si hagués nascut el 1654, Cerveraafirma que “hauria estat una persona decondicions físiques sobrehumanes”. I sibé sembla que, segons l’autor, Basset te-nia una complexió física molt forta, poccomuna, no ho era tant per arribar a la so-brehumanitat que resulta de la data denaixement comunament acceptada.

D’altra banda, el seu caràcter també ésun misteri, però l’autor apunta algunesdades que permeten conèixer-lo una mi-ca. Primer, que tenia una personalitat se-ca, tallant, forta i “fins i tot molt violen-ta”. Segon, que li agradava vestir bé, finsi tot amb ostentació. Tercer, que la man-ca absoluta de dades sobre esposa, fills oamors fan pensar al biògraf en “una pos-sible misogínia, fins a cert punt natural enun home que portava contínuament unavida rude, inestable i en països estranys”.Quart, que el fet d’haver-se trobat entreles seves pertinences una “lligacama i

calces de dona” podria respondre a ori-entacions fetitxistes, segons aventural’autor. Cinquè, que era fervorosamentcreient. Sisè, que era un home amb un altsentit de la lleialtat tant a la casa delsNeuburg, al rei com als seus amics, espe-cialment a Jordi de Hessen-Darmstadt.I setè, que, sobretot, tenia grans aptituds,tant físiques com psicològiques, per al li-deratge popular.

El crim de les calçades. Per què eramilitar Basset? L’autor suposa el seuallistament sobre el 1680 o 1681. Narraque s’ha entès tradicionalment que lacausa va ser un crim o, pot ser, una mortper duel. “Si tenim en compte –escriuCervera– l’ambient de violència que im-perava a l’època i el caràcter irat de Bas-ser no seria gens estrany que fóra així, sibé cap document no ho avala.” Aquestahipòtesi es basa en un fragmentària docu-mentació, no gaire acurada, que relacionaBasset amb un crim a pistola comès en lapersona de Bautista Cholvi, just a voradel convent de les carmelites calçades, aValència. És una tesi documentada, ésclar, en textos borbònics que veurien enBasset la personificació de tot mal i peraixò Cervera no els dóna gaire fiabilitat.

Hi ha altres dades documentals i cir-cumstàncies que permeten trobar el mo-tiu de l’allistament en raons familiars.Primer, que el jove Joan Baptista es vaallistar juntament amb dos germans seus.L’autor apunta decididament, així, cap auna raó “més senzilla i normal” a l’èpocacom eren les circumstàncies de la Va-lència de l’època, sotmesa a una severacrisi econòmica, i en la qual la sortida mi-litar era lògica “per a joves d’esperit taninquiet i aventurer com demostrarà ser-ho Basset”. A més, també era habitualque els que tenien ja familiars militars se-guissin la mateixa carrera. Dos nebots deBasset així ho van fer. Seria lògic que tin-

Els perfils reals d’un mite

Edicions Tres i Quatre,

coincidint amb la diada

del 25 d’abril, llança

un llibre al carrer que

descobreix els perfils

reals de la biografia

d’un home que

ha esdevingut mite:

Joan Baptista

Basset i Ramos,

l’heroi dels maulets.

Una obra escrita

per José Luis

Cervera Torrejón.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 69

gués, doncs, algun ascendent militar. Fospel que fos, hi ha documentació que ava-la que es va allistar cap al 1680. Aquestadada, relacionada amb altres, fa pensar al’autor que el seu naixement se situa capal 1664 i no al 1654.

Coronel de l’exèrcit imperial. Esconeix que al 1695 Basset tenia ja el graude coronel d’enginyers a l’exèrcit impe-rial i que, al 1699, havia servit en lesguerra d’Hongria durant onze anys, qua-tre a Catalunya i tres a l’estat de Milà.Per tant, en quinze anys de professió mi-litar, havia assolit el grau de coronel, laqual cosa pot semblar una fulgurant as-censió però que, segons Cervera: “Enaquell temps no ho era tant.” En dinouanys Basset va participar en vint setges(quinze com a assetjador i cinc com a as-setjat) i, a més, en onze batalles a celobert, la qual cosa dóna fe de l’enormeexperiència militar assolida en, relativa-ment, pocs anys.Durant els anys de l’estada a Milà, Cer-

vera considera plausible que Basset esformàs a l’Acadèmia Militar. Així s’en-

tendria l’especialització com a enginyerque requeria de coneixements aritmètics igeomètrics. En qualsevol cas és indubta-ble que no només dissenyà i executà trin-xeres, galeries de mina i altres tàctiquesdel setge militar, sinó que hi va participardirectament com a combatent, ja que vaser vuit vegades ferit greument.

Al 1683, després de deixar Milà, vaarribar a Hongria amb l’exèrcit imperial.Possiblement per intentar rebentar el set-ge turc a Viena, iniciat l’estiu d’aquellany, participant activament en les cam-panyes que recuperaren de mans del turcl’alta Hongria, Eslavònia i Transsilvània,especialment la presa de Buda (1686) i,també, va participar en la batalla a celobert de Mobatsch en què va ser vençutfinalment l’exèrcit turc. És en aquestcontext de les guerres a Hongria, segonsCervera, on Basset devia excel·lir com aenginyer hàbil, valent i efectiu, la qualcosa explicaria l’arribada al grau de coro-nel.

Durant aquests anys Basset va entrar encontacte amb l’alta aristocràcia. Va ser através de Lluís Antoni de Nouburg i de

Jordi de Hessen-Darmstadt, el germà i elcosí de la reina d’Espanya respectiva-ment. Ambdós aristòcrates van ser vale-dors de Basset. Cervera apunta com latesi més probable l’allistament, que erahabitual entre l’aristocràcia, de Lluís An-toni en el regiment dels Neuburg al 1867,on Basset prestava servei i on, probable-ment, es convertí en instructor i, méstard, en amic del noble. La tesi és plausi-ble en els moments en què la germanormilitar ho permetia.

Retorn a Espanya. El 29 de juny del1695 Basset retorna a Espanya com a en-ginyer de l’exèrcit imperial dels Àustriaper combatre a favor del rei. Arribavaadscrit a les tropes que havien sortit deLlombardia sota el comandament generalde Jordi de Hessen-Darmstadt el qualcridà expressament Basset per servir ambell.

Ja a Barcelona, va ocupar un lloc demàxima confiança de Hessen. Probable-ment, segons l’autor de la biografia, vaser en aquests anys quan Basset va pren-dre consicència de tots els esdeveniments

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 70 DOSSIEREL

TEM

PS

ocorreguts al País Valencià. “Els succes-sos de la Segona Germania eren encaramolt pròxims, i fins i tot els últims pro-cessos dels seus dirigents encara caldeja-ven. Aquest fets degueren impressionar-lo profundament perquè les aspiracionspopulars que mogueren aquelles lluitesles farà seues anys més tard, utilitzant-lescom a caixa de reclutament per inclinar elpoble valencià a favor de l’arxiducd’Àustria.”

En ser nomenat Hessen virrei de Cata-lunya, el febrer del 1698, Basset no paraen la seva activitat militar. Aquell mateixmes va partir a Orà, enviat per Hessen, onva servir militarment fins al final delsnoranta. Després va ser enviat a Madrid.A la Cort, Basset es dedicà, segons Cer-vera, “a conspirar en suport dels inte-ressos de la casa d’Àustria”, enmig delsmúltiples moviments successoris causatsper la malaltia de Carles II, el qual vamorir, finalment, a la fi del 1700.

El mateix dia que el nou rei, Felip V, vaarribar a Espanya, el 23 de gener del1701, va signar la destitució del virreiHessen per substituir-lo per un fidel seu,el comte de Palma. Hessen va ser dester-rat. Va sortir al cap d’uns dies. Va fer atu-rada a Castelldefells durant tres dies i allàse li ajuntaren alguns personatges, entreels quals hi havia Basset. “L’estada,doncs, del coronel Basset –escriu Cerve-ra– a Espanya, per primera vegada des del’allistament, va durar sis anys” i desprésva marxar cap a Viena.

Entre Viena i Gibraltar. Entre 1701,quan va sortir cap a Viena, i 1704, la pre-sa de Gibraltar, la vida de Basset es vamantenir marcada per la fidelitat a la cau-sa i el servei d’armes pels Àustria. Va seren aquest període que va obtenir el rangde general i va servir com a ajudant per-sonal del rei. Fins que al maig del 1704va tornar a posar-se a les ordres directesde Jordi de Hessen amb el rang de majorgeneral.

Amb ell va participar en les operacionsmilitars fallides a la costa Mediterrània,inclosa Barcelona, fins que al juliol arri-baren a Gibraltar, plaça que ocupaven lesforces angloholandeses, entre les quals hihavia una companyia d’espanyols i duesde catalans, que estaven sota el comanda-ment de Hessen, assitit per Basset. A l’a-

gost van obtenir la rendició completa iHessen va quedar com a governador deGibraltar. Les forces borbòniques sotme-ten el penyal a setge. Durant la pressiómilitar de les forces del Borbó, Basset varebre visites d’austriacistes catalans i va-lencians. Per a Cervera, no hi ha dubteque ja “tot contribuïa i facilitava extraor-dinàriament la seua actuació posterior aValència”.

De Dénia a València. El juliol del1705 parteix de Lisboa l’armada aliadaautriacista amb l’objectiu d’ocupar Bar-celona i després Catalunya i fondeja aAltea el 10 d’agost. Basset aconsegueixconvèncer el rei que des d’allà es pot es-tendre la causa, i hi desembarquen. Fàcil-ment prenen la població. La flota segueixcamí, i Basset queda amb un grapat d’ho-mes i d’armes per armar voluntaris, i ambel rang de “general de les armes del rei deValència”. En dos dies les forces expedi-cionàries controlaven “trenta llocs i cincviles” al capdavant d’uns 1.000 volunta-ris armats. El 17 d’agost ja amenaçavenDénia, que, finalment, es va rendir. Eltriomf va tenir un gran ressò, i l’heroi,nom propi: Joan Baptista Basset. En pocsdies, més de cent viles prestaren juramentd’obediència al rei i diverses forces ar-mades es passaren al bàndol austriacista,de manera que Basset ja no disposava no-més de voluntaris amb poca preparació,sinó de militars formats en el combat.

La contraofensiva felipista va ser rebut-jada per les forces de Basset i gràciestambé en part a l’alleugeriment de lapressió militar, perquè les forces borbòni-ques es concentren cap a Barcelona. Defet, però, és igual: Basset ja és l’heroi.“A Dénia va arribar sent només un heroicmilitar; de Dénia va eixir convertit en lí-der del poble valencià.”

El 10 de desembre del 1705 van arribara València notícies de la caiguda en mansautriacistes d’Oliva i Gandia. El perill eraimminent. Les autoritats borbòniques in-tentaven reorganitzar-se i, sobretot, de-manar ajut. Però els esdeveniments sónmassa ràpids i la pressió popular, que jaté en Basset el seu heroi, deixa els defen-sors sense marges.

“La mera presència davant les murallesde les molt reduïdes tropes de Basset–escriu Cervera–, albirades pels seus ha-

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 71

Dalt, una imatge ben típica:Felip V, cap per avall, al Museude l’Almodí de Xàtiva.La capital de la Costeramostra així el seu rebuigal monarca que va ordrenarla crema de la ciutat.A la pàgina esquerra,la il·lustració que apareix a laportada del llibre de José LuisCervera Torrejón, a punt de serpublicat. Un dels combatentsque hi surten podria serBasset, del qual, però,no hi cap imatge fidedigna.Al costat, l’arxiducCarles d’Àustria.

RAF

A G

IL

bitants a les 5 h de la matinada del dia 16prop de la porta de san Vicent, va capgi-rar qualsevol intent d’oposició. No erennomés el esquadrons de Nebot, sinó unadesordenada bandada de gent armada dela Marina, de la Ribera, de Xàtiva, ques’incorporaven a la marxa dels segui-dors de Basset, el seu líder indiscutible.I abans d’arribar a les muralles, els sonsdels ‘caragols’ convocaven una altramultitud d’homes i dones de l’Horta, queen egües, carros o caminant i cridantiguals víctors que els proferits per la gentdels gremis que, arraïmada a les mura-lles, esperava ansiosa la seua entrada laciutat.”Comminat per Basset el lliurament, el

govern de la ciutat reunit amb diputats dela Generalitat i representants del tres es-taments, va acudir el virrei, qui va con-testar ‘que no le considerasen ya como aCapitán General, sino que acudiesen ala Ciudad que era quien había de dar las

órdenes’. Naturalment van acceptar capi-tular, després d’una breu entrevista ambel comte de Villafranqueza i el secretariTorres Eiximeno. A la vesprada, l’alegriapopular s’expressava en la forma tradi-cional: visques, muires i crema de les tor-res de Serrans, la presó símbol de la re-pressió.”

El 16 de desembre possiblement va serel moment més important de la vida deBasset. “En fer-se fosc entrava a Valèn-cia, la seua ciutat natal, conquerida perell per a proclamar el seu rei Carles, en-voltat del goig dels seus, del poble baix.”

La sort capgira. La notícia de l’heroï-citat de Basset va arribar a Barcelona el21 de desembre. El rei Carles II esclatàd’alegria. AValència, mentrestant, Bassetha de fer front a la pressió felipista. El dia4 de gener es va veure obligat a sortir dela seguretat de les muralles per contenirels borbònics. És la batalla de Xiva, bata-lla que perd, igual com de la de Burjasot:les coses començaven a canviar.

Les tropes felipistes van fer un setge aValència, tot i que per les contínues plu-ges durant dies el van haver d’aixecar. Enles següents setmanes i mesos, els en-

frontaments es van generalitzar arreu delpaís, i les viles passaven d’unes mans aaltres, amb la consegüent repressió sal-vatge. “La violència anava en augment–relata Cervera–. Cada dia que passava,la qüestió successòria agafava més airesde guerra civil al Regne de València,s’impregnava de ferocitat i imperaven lesdepredacions i represàlies sobre unes re-gles de comportament que, més o menysdures vistes des d’avui, eren respectadesgeneralment per les tropes regulars en-frontades entre si.”

L’aixecament del setge pels felipistesva ser un alè, igual com l’arribada del re-forços enviats pel rei. El dijous 4 de fe-brer del 1706 va entrar a València elgruix de les forces angleses i holandesessota comandament del comte de Peterbo-rough. Aquell dia va jurar com a virrei elcomte de Cardona.

Des del primer moment l’antipatia entrePeterborough i Basset es va fer evident.El primer no deixava passar oportunitatper humiliar o ofendre Basset. L’aristò-crata no en volia saber res, del socialmentmodest militar heroic. Fins i tot va orde-nar detencions de col·laboradors de Bas-set sota sospita d’irregularitats en lesconfiscacions de béns. Hi havia tantapressió psicològica que el dia 20 Bassetva patir una hemiplegia, li va quedar laboca torta i va haver de fer llit durantdies.

Mentrestant, la pressió militar felipistano s’aturava. Es va ordenar la sortida dela ciutat de Basset al capdavant d’uns500 homes per defensar Alzira. Així hova fer el 4 de març, significativament, i esva veure obligat a eixir en carruatge per-què encara no estava recuperat del tot.L’heroi era repudiat. “Més que una eixi-da, semblava una expulsió.”

Basset va defensar Alzira durant un mesi després va passar a Xàtiva, amb la ma-teixa missió. A mitjan maig la ciutat varebre una duríssima ofensiva felipista.Basset resisteix una vegada i una altra iaconsegueix evitar les ànsies de rendicióde molta gent. De sobte, però, van aparèi-xer les tropes austriacistes, eren nous re-forços. El setge felipista es va aixecar,però els “reforços” anglesos tenien unaaltra missió: detenir Basset.

L’heroi va ser empresonat a Dénia. Lesacusacions van ser haver ocupat València

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 72 DOSSIER

Els capitans i el conseller en capde Barcelona, Rafael Casanova,juren defensar les llibertatsde la ciutat.

EL T

EMPS

sense permís reial i abandonar Dénia; ha-ver fet concessions populars antisenyo-rials; un seguit de comportaments anti-clericals, i també, la confiscació de béns.Hi ha mostres de descontentament popu-lar i intents d’alliberar Basset, i per evi-tar-ho es va traslladar a Lleida. A poc apoc es va tranquil·litzar la situació.

El procés va ser lent, es va allargar del1706 al 1707. L’abril d’aquest any, lestropes borbòniques van vèncer les aliadesen el camp d’Almansa. “La victòria [delsborbònics] va trencar la trajectòria histò-rica del Regne de València. En aquellaocasió memorable, l’únic home que hau-ria pogut arrossegar els valencians a in-tervenir en aquella batalla decisiva era ala presó per ordre del seu rei.”

Rehabilitació, presó i rehabili-tació. En arribar a la cort barcelonina, el2 de maig, la notícia del desastre d’Al-mansa, s’entén que tot el Regne deValència és en perill immediat. Reunidala junta dels aliats, diversos generals vanproposar la rehabilitació de Basset “paracapitanear los naturales del reino”.

Basset va partir, doncs, cap a la seuaterra. Mentrestant, però, va caure Valèn-cia. L’objectiu, aleshores, era Dénia. Hiva arribar a principi de juny i va organit-zar, com a màxima autoritat militar, totala defensa i tots els preparatius bèl·lics,assumint el comandament de la plaça ennom del rei. L’arribada de Basset va des-pertar de nou gelosies en els que havienestat caps militars. I els reforços que de-manava a la cort, es van fer esperar molt.

Al final de juny les forces borbòniquesvan posar setge a Dènia. La pressió haviade començar aviat. El bombardeig va serintens, van obrir bretxa, van assaltar, peròBasset continua resistint. A mitjan juliolja portava superades tres grans escome-ses de l’enemic. Però evidentment lapressió es feia notar. I molt. Els caps –go-vernador de la plaça i els oficials– ante-riors a l’arribada de Basset es volien ren-dir, però ell no. Així, enmig d’una dis-cussió entre el governador Rejón i Bas-set, Rejón, o algú altre, dispara a Basset,el qual rep també una ganivetada. Ferit,se’l deté. Paradoxalment, el setge es vaaixecar l’endemà d’aquests fets. Des deDénia el portaren detingut a Mallorca, onel virrei Savallá li va obrir un procés a

instància del governador Rejón i va de-cretar el confiscament dels béns de Bas-set. Després va ser traslladat a Barcelona,on, se’l va deixar fora dels ravals de laciutat amb la prohibició d’entrar a la Cort.

Per a l’heroi, van ser anys molt durs, notenia recursos per mantenir-se. Espera idesespera la substanciació dels càrrecspels quals se l’acusa en les dues causes.Alguns amics l’ajudaven a sobreviure,però la seva situació era dramàtica.

Aleshores, però, sorprenentment, hi ha-gué un nou canvi de rumb de la fortuna.

“La mort prematura de l’emperador Jo-sep pertorba el panorama internacional.Mort sense descendència, l’hereu és elseu germà Carles, regnant a Espanya, quiper descomptat prefereix l’imperi a unregne disputat.” I abans de partir el 27 desetembre del 1711, Carles va destinar aBasset una important quantitat de diners ila rehabilitació en el rang militar. Un ac-te de justícia per al servidor que li havialliurat un regne.

L’últim setge a Barcelona. El 22 dedesembre del 1711, Carles II va ser coro-nat com a Carles VI. La reina Annad’Anglaterra, farta de guerra, va co-mençar converses de pau amb França. Elfebrer del 1712 començaren les conver-ses a Utrecht. “Els catalans van veureclarament el perill que planava sobre elsseus furs, usatges i privilegis.” Les espe-rances que poguessin quedar en l’empe-rador finalment s’esvaïren el juny del1713 quan “els diputats de la Generalitatvan rebre la carta en què s’informava deles raons que havien portat a concloure eltractat d’armistici i a ordenar l’evacuaciode les tropes imperials. Aquest mateix dial’emperador ordenà […] l’alliberament

del jurament de fidelitat de tots els ofi-cials i soldats espanyols que servien aCatalunya ‘para que quedando en enteralibertad, puedan elegir o la continuaciónde su Real servicio o ir a la parte quefuese voluntad de cada uno’.”

Basset no dubtà: es va quedar. Va serviral costat del conseller en cap Rafel Casa-nova en la resistència de la ciutat. El 16de maig del 1714 Basset va signar, ambla resta de generals i coronels, la declara-ció de “sacrificar las vidas antes deasentir a capitulación alguna con el ene-migo” . El bombardeig s’intensificàcruelment.

“A les cinc de la matinada del 13 de se-tembre es van lliurar les claus de Barce-lona. […] La guerra de Successió a la co-rona hispànica s’havia acabat.”

Presó, exili i mort. Basset, juntamentamb altres caps de la resistència, va serdetingut. Se’l va enviar a Alacant, Pam-plona i Ondarrabia, on va passar cincanys com a presoner de guerra. L’ocupa-ció d’Ondarrabia per les tropes france-ses, en la guerra entre França i Espanyadel 1719, li va donar la llibertat.

A partir d’aquest moment les fonts so-bre Basset eren dubtoses. Cervera afirmaque potser se n’anà cap a Viena, però noés clar. El que sí és cert és que “Basset nova arribar a viure molt temps després delseu captiveri. Si va anar a Viena, la qualcosa és bastant probable, segurament seli reconeixeria la seua graduació de ge-neral i part del seu sou. […] Però la salutmalmesa per les moltes ferides i malal-ties; […] els anys d’humida presó; l’es-perit potser també encara més esquerdatper la poca valoració dels seus serveis ala casa dels Àustria i per la manca d’il·lu-sions; la depressiva llunyania de la seuaterra; sense família; potser només algunamà amiga que li va oferir si no esperançauna mica de compassió i consol; en con-junt, doncs, la tragèdia de l’exili fruit deles lluites fraticides devia dur aviat a latomba –més prop del 1720 que del 1725–aquell valencià que, com només unsquants han aconseguit, va arribar a unirels seus compatriotes més humils en unaànsia de llibertat, desgraciadament fu-gaç.”

Miquel Payeras

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 73

“La tragèdia de l’exilidevia dur aviat

a la tomba aquellvalencià que va arribar

a unir els seuscompatriotes més humilsen una ànsia de llibertat”

Qui era Joan Baptista Basset i Ra-mos?—Basset va ser, i ho és encaraavui dia, un mite per als valen-

cians. Un mite relacionat sovint ambels nacionalistes. Potser per això des-perta, en uns i en altres, animadver-sió i fervor, segons de quin costats’haja decantat el tòpic. Més enllà deltòpic, Basset va ser un valencià d’ex-tracció humil, un militar heroic i va-lent, molt intel·ligent i especialmentdotat per a la guerra, líder de tot unpoble.

—La data i el lloc de naixement no es-tan gaire clars.

—La historiografia vacil·la. Algunshistoriadors afirmen que va nàixerl’any 1654, sense aportar, però, capbase documental. Jo em decante mésaviat per l’any 1664 com a data mésfiable del seu natalici. L’any 1714,després de la caiguda de Barcelonaen mans borbòniques, Basset teniacinquanta anys. Ara ens pot semblarque no n’eren massa. Però per al’època, aquesta ja era una edat pro-vecta. Si, a més, tenim en compte queBasset va dedicar tota la seua vida

a la carrera militar, convindreu ambmi que és més versemblant que l’any1714 tinguera cinquanta anys. Per-què no és gens creïble que haguerasuportat els embats de l’ofensivaborbònica contra Barcelona amb sei-xanta anys. Basset degué nàixer –pro-bablement a Alboraia, o a València–pels volts del 1664.

—Un dels aspectes sobre el qual haninsistit més els seus detractors ha estatque procedia d’una família humil, sensetradicció nobiliària.

—No està gens clar que Basset fórade baixa condició social. Els dietaris-tes valencians Marc Antoni Ortí, Isi-dor Planes i Josep Manuel Minyana,tots tres proborbònics, han temptatun perfil gairebé histriònic sobre elsseus orígens, però la relació familiaramb els Caraccioli i les connexionsamb d’altres famílies il·lustres napo-litanes desmenteixen aquella hipòtesidenigrant. De més a més, el parentiude la mare, Esperança Ramos i Lis,amb la família Ferrer de Lis semblaconfirmar que, si més no, la famíliade la mare era de millor condició so-cial que la del pare. Una altra cosamolt diferent és que Basset volguerapujar esglaons en la jerarquia mili-tar a base únicament dels seus mèritspersonals al servei dels Àustria i node naixement, com ara la seua peti-ció d’hàbit de l’orde de Sant Jaume.Aquesta és una prova de la moderni-tat extrema del seu pensament. Bas-set es tenia a si mateix una gran con-sideració, sense donar mostres, però,de vanaglòria.

—Els seus detractors parlen d’un ho-micidi seu comès en temps de joventut.

—I també els seus defensors, peròsense cap prova convincent. S’ha in-

“Basset va ser semprefidel al seu poble”José Luis Cervera Torrejón (València, 1942)

ha desenvolupat una àmplia trajectòria

com a enginyer militar. Una experiència, aquesta,

que li ha estat especialment profitosa per a

redactar el llibre ‘Basset: mite i realitat de

l’heroi valencià’ (Edicions Tres i Quatre), sobre el

líder dels maulets Joan Baptista Basset i Ramos.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 74 L’ENTREVISTAR

AFA

GIL

sinuat que aquesta va ser la causa delseu primerenc allistament en l’exèrcitdels Àustria. Hi ha qui s’ha aventu-rat a especificar-ne les circumstàncies,fins i tot els detalls, de l’homicidi,com ara el fet que es produïra a cau-sa d’un duel. Planes, però, va encaramés enllà i afirma que va ser “d’untret de pistola traïdorenc”. Aquestestesis es fonamenten en la possibilitatque Basset formara part d’una de lesdues colles de bandolers existents a laMarina Alta, la dirigida per EugeniCruanyes, de Xaló. L’homicidi es vaproduir de resultes de l’enfrontamententre aquesta colla i la dels bandolersque hi anaven al redòs de mossènFrancesc Cholvi, de Xàbia. La fabu-losa documentació que hi ha sobre lesbandositats no en dóna fe, però, d’a-questes tesis distorsionadores entornde la figura de Basset. I si així ha-guera succeït realment, l’hauríem decontextualitzar en l’ambient tèrbolde les acaballes del sis-cents, quan laciutat de València i el seu regne sen-

cer estaven assolats pel pillatge i l’es-poli perpretats per les faccionsoligàrquiques de la capital i per unbandolerisme sovint encapçalat pereclesiàstics i aristòcrates.

—Llavors, és possible que Basset fóral’autor de l’homicidi de Baptista Chol-vi, familiar del Francesc Cholvi, i queper això es va veure obligat a allistar-sea l’exèrcit de l’emperador?

—Jo crec que no. La Valènciad’aquell moment no oferia massapossibilitats als joves emprenedorscom Basset. A mi em sembla mésplausible que fóra aquest el motiuque va impulsar Basset a allistar-se.

—A què es devia la seua popularitat?—Sens dubte, a la seua capacitat de

lideratge. Era un home que defensàen tot moment la causa del poble,perquè, per naixement i per convin-ció, en formava part. Els testimonisde l’època ens donen compte de fins aquin punt era popular. En farem no-més dos exemples. Quan Basset en-tra a València, el 16 de desembre del

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 75

“En el cas delRegne de València, la guerrade Successió va ser més una revolució de caire popular que no una campanya militar.Una revolució camperola i ciutadana liderada per Basset.”

RAF

A G

IL

1705, després de conquerir-la per aproclamar el seu rei Carles, és envol-tat per la cridòria enfervorida del po-ble, del poble baix. I els jurats i la jus-tícia civil van eixir al portal de SantVicent per oferir-li les claus de la ciu-tat. I encara un altre exemple. En laprocessó celebrada a València el 23de maig del 1706, van penjar en unbalcó un retrat de Basset amb la lle-genda “In honorifentia populi nos-tro”, és a dir, que el poble de la ciutatde València li concedia el mateix títolamb què honorava la Verge dels Des-emparats.

—El seu aspecte estrangeritzant deguécontribuir una mica a acréixer aquestapopularitat.

—De la seua apariència, no en te-nim notícia, però sembla que en mésd’una ocasió es va pensar que, efecti-vament, era estranger. En els alda-rulls que el 22 d’abril del 1706 esvan organitzar a València, per exem-ple, el van confondre amb un capitàanglès. El seu aspecte personal deviasemblar exòtic o poc habitual, en parttambé per la indumentària que feiaservir –d’oficial imperial–, o per laseua constitució física, i també a cau-sa del possible origen forà de la famí-lia paterna.

—No n’ha quedat res, llavors, capimatge física, cap il·lustració de l’èpo-ca?

—Les relacions notarials constatenalguns efectes personals curiosos,com ara les innombrables perruquesque gastava. Això, però, a més de res-pondre a una moda adoptada pelspersonatges més enaltits de l’època,com ara Carles III d’Àustria, era,abans de res, una mesura higiènica,més que no estètica. Cal tenir encompte que el tipus de vida que duiaBasset, amb tants anys de campanyaa l’esquena, el van llegar malaltiesdel cuir cabellut tan comunes a l’èpo-ca com ara la sarna.

—I del caràcter?—Hi han perdurat dades molt reve-

ladores. Basset tenia un caràcter moltinestable, ja que períodes d’intensaactivitat s’alternen amb d’altres demés aviat passius. En els escrits com-minatoris en què exigeix donar l’obe-

diència a Carles III es manifesta sem-pre un caràcter sec, tallant, fort, finsi tot violent. Qualsevol imponderableque el contraria atia sempre en ell untarannà vehement, incòlume, poc do-nat a les concessions voluntarioses.Ara bé, quan es tracta d’afrontar si-tuacions extremes, mostra una sere-nitat i un valor excepcionals.

—I com a militar?—Va ser un gran professional. En

els informes tècnics sobre les fortifi-cacions d’Orà escrits per ell mateix,s’hi palesa una minuciositat extremai uns dots extraordinaris com a esta-dista. Posseïa uns coneixements moltvastos d’aritmètica, de geometria i dedibuix. I, d’altra banda, sembla quetenia una facilitat esbalaïdora per alsidiomes, i això li va permetre intro-duir-se en els ambients cortesans mésinfluents d’Europa. En quinze anysde professió militar, Basset va asso-lir el grau de coronel d’enginyers del’exèrcit imperial, la qual cosa erapoc habitual, ja que la trajectòriad’un enginyer d’aquella època eramés aviat curta. De fet, no anava mésenllà dels cinc o sis setges, i Basset,el 1699, ja n’havia participat en unavintena i en onze batalles més a celobert.

—Quin paper va fer Basset en la guer-ra de Successió?

—Aquesta guerra s’inicia amb lapresa de Dénia. La iniciativa va serde Basset, i res no tingué a veure ambun pla estratègic austriacista d’ocu-pació peninsular. La iniciativa no vacomptar amb cap suport dels seussuperiors, ni tampoc dels comanda-ments aliats. Els seus superiors li’nvan donar, això sí, l’autorització,però no els recursos humans i finan-cers. Basset va empenyorar les seuespertinences per la quantitat de sis-centes lliures valencianes al mercaderBernat Gasava i Català per tal de fi-nançar el préstec que necessitava pera dur a terme el seu projecte de des-embarcament en un punt costanerdel Regne, i encetar així l’alçamentpopular. En el cas del Regne deValència, la guerra de Successió vaser més una revolució de caire popu-lar que no una campanya militar.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 76 L’ENTREVISTA

“La guerra de Successiós’inicia amb la presa de Dénia. La iniciativava ser de Basset, i res no tingué a veureamb un pla estratègic austriacista d’ocupaciópeninsular. La iniciativa no vacomptar amb cap suport dels seus superiors,ni tampoc dels comandaments aliats. Els seus superiors li’n van donar, això sí, l’autorització, però no els recursos humans i financers”

RAF

A G

IL

Una revolució camperola i ciutadanaliderada per Basset.

—Quina va ser, doncs, la relació ambels seues superiors?

—Una relació plena d’entrebancs id’estira-i-arronsa. Ací està, com hemdit adés, la raó de la seua popularitat.El que emprenya de Basset eren lesseues constants concessions populars.De fet, Basset és empresonat per aaturar la seua revolució camperola,antisenyorial i anticlerical. I el reimai no va sancionar les capitulacionssignades per ell amb la ciutat deValència, ja que d’aquesta maneraquedaven anul·lades totes les conces-sions antisenyorials i les exempcionsfiscals que ell va atorgar.

—I com s’explica que, traït una i altravegada pels seus, Basset mantinguera laseua lleialtat a la causa austriacista?

—Al meu parer, perquè la seua llui-ta contra els borbònics no era ja lacausa en favor d’un monarca, sinópel seu poble.

—Del 1707 al 1713 hi ha un períodeen la vida de Basset en què va estar em-presonat o va ser condemnat gairebé al’ostracisme. I després reapareix al set-ge de Barcelona.

—On va assumir la direcció de l’ar-tilleria i dels enginyers de la plaça as-setjada. Basset es va mantenir fidel alrei i no va consentir capitular.

—I després de la caiguda de Barcelo-na, què se’n sap?

—Per a Basset, a partir d’aquellmoment la seua vida va ser engolidaper una espiral de presó i exili, pati-ment, solitud i, finalment, per unamort alliberadora. Primerament vaser confinat com a presoner al castellde Santa Bàrbara d’Alacant i desprésa Ondarrabia (Guipúscoa). En aque-lles circumstàncies, no crec que liimportara massa que el desposseïrendels béns, ni tampoc que el privarend’honors nobiliaris, com ara el de ti-tular-se marquès de Cullera. Allò quesí que li va doldre de debò, però, vaser que li arrabassaren les seues gra-duacions militars en serveis a la casad’Àustria i, sobretot, al seu poble: lespatents i certificacions que acredita-ven els serveis prestats al llarg de vo-ra trenta-cinc anys.

—Una vida consagrada a la carreramilitar li degué deixar poc de temps pera certes expansions.

—Hi ha una manca total de dadessobre les seues relacions diguem-neamoroses. La vida rude i inestableque va portar ens fa pensar en la pos-sibilitat que desenvolupara certa mi-sogínia. Sia com sia, és ben cert que lavida no li va donar gaires oportuni-tats per mantenir relacions estables, imenys encara per a fundar una fa-mília. L’única dona amb la qual vamantenir una relació duradora, se-gons testimonis de l’època, va ser unamonja enclaustrada a Alzira, germa-na de llet de Basset. Entre les seuespertinences, això sí, s’hi va trobaruna lligacama i unes calces de dona,com si Basset professara alguna me-na de fetitxisme.

—I què hi ha de veritat sobre els vicisde què parlen els dietaristes Ortí i Pla-nes?

—Jo diria que aquests vicis són in-ventats per ells per tal de degradar lafigura de Basset. Ja hem dit que elsdietaristes eren proborbònics, i pertant enemics acarnissats de la causaaustriacista que ell representava. Nohi ha cap prova que demostre unapossible tirada de Basset per la be-guda o el joc, com sí que se’n té, encanvi, de grans senyors coetanis i co-neguts seus, com ara el príncep Hes-sen-Darmstadt o Peterborough.

—I dels darrers anys de la seua vida,en tenim constància?

—No gaire. Se sap que va ser allibe-rat d’Ondarrabia al cap de cinc anys.Tot fa pensar que es va exiliar a Vie-na, on molt probablement reclamariala seua graduació en l’exèrcit impe-rial, així com les meritacions que per-cebien els exiliats, i un sou digne perpoder viure –no crec que durant moltde temps, però–. El seu estat de salutdevia ser ja precari, després de tantsanys de batalles i de presó. I moral-ment tampoc no devia d’haver que-dat gens ben parat. Degué morir pocdesprés d’arribar a aquelles terres.De la tomba, però, no n’ha quedatrastre.

Juli Capilla

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 77

“El que emprenya deBasset eren les seuesconstants concessionspopulars. De fet, Bassetés empresonatper a aturar la seua revolució camperola,antisenyorial i anticlerical. I el reimai no va sancionar les capitulacions signades per ell ambla ciutat de València, jaque d’aquesta maneraquedaven anul·lades totes les concessions antisenyorials i les exempcions fiscals que ell va atorgar”

Anàlisi militar de la batalla d’Almansa

En sintonia amb el dossier que presentem en aquest nú-mero d’EL TEMPS d’Història, s’aporta la informació per ac-cedir a una pàgina per entendre com es va dur a terme mili-tarment la batalla d’Almansa. És una web curiosa, signadaper Óscar Luis Rodríguez, en la qual es dóna informaciósobre com eren les migrades forces armades que actuavena la península Ibèrica en l’inici del segle XVIII; s’hi aportentambé dades concretes dels avenços en armament,les estratègies i tàctiques militars…

En síntesi, la batalla va ser guanyada pels borbònics perun excés de confiança, o per una greu errada tàctica militar,dels aliats austriacistes. Es va iniciar la batalla amb un duelfort d’artilleria. Aleshores els aliats van decidir atacar. Tren-

caren la primera línia dels borbònics. Van continuar avançant. Trencaren la segona línia. Semblavaperfecte. Però els borbònics, en realitat, no queien de línia en línia, sinó que es replegaven en for-ma de v, per fer una bossa a la qual els austriacistes anaven entrant. Els esquadrons de cavalleriadels Borbons van atacar pels dos costats, i van destrossar els aliats, que es van retirar vençuts.Els resultats en baixes no van deixar cap escletxa al dubte. Els aliats van patir uns 19.000 mortsi ferits. Els borbònics, uns 4.000.

Adreça electrònica: personal5.iddeo.es/hiram/almansaoscar.htm

Basset, cans i turisme cultural a Xàtiva

Entrar a Google i demanar pel general Basset (per seguir ambel tema del dossier que presentem) és per posar-se a plorar.Com que hi ha una raça de cans anomenada basset, la immen-sa majoria de les aproximadament 1.540 entrades són delscans. El lector, doncs, hi haurà de dedicar més temps.En fi, almenys n’hi ha una que permet fer una mena de turismehistoricobessetari a través de Xàtiva. Del seu castell, més con-cretament. El castell de Xàtiva és una fortificació estratègicadins la ruta que, des de Roma, travessava els Pirineus i arriba-va a Cadis i Cartagena. Des de l’imperi romà, la importànciad’aquest castell es va mantenir vigent. De fet, el general Bas-set el refortificà; no debades era enginyer militar. Si el lector,aprofitant les vacances de Pasqua, per exemple, volgués fer tu-risme historicobessetari, no es pot perdre el castell de Xàtiva.

Aquesta pàgina li permetrà tenir una idea general de la importància militar d’aquest castell al llargdels temps.

Adreça electrònica: www.castillosdefrontera.net/xativa/castillo.htm

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 78 HISTÒRIA EN XARXA

La caiguda de Babilònia

Només per a sensibilitats a prova de Bush–Blair–Aznar.Pàgina delirant dels –suposem– adventistes basada enuns textos que en diuen sagrats. “Misteri, Babilònia, lagran, la mare de les fornicacions i de les abominacionsde la terra. La gran ramera.” Aquest és només un frag-ment de tot el que s’hi pot llegir, per fer-se’n una idea.S’hi mesclen textos bíblics referits a Babilònia i, metafò-ricament, a la Roma imperial decadent que perseguiacristians.

Bé, ara que està dissortadament d’actualitat això demesclar déus, tombes i negoci, podem també navegaruna mica per aquestes pàgines de l’aberració neuronal.El que fa més feredat és que aquest pobre home tan po-derós (el de veres, Bush, no l’altre, pobre, l’Ansar) esti-

gui imbuït d’ideologia d’aquesta: “Ha caigut, ha caigut Babilònia, aquella gran ciutat, perquè ella hadonat de beure a totes les nacions de vi del furor de la seva fornicació” (Revelació a Joan, capítol14–8). Jesús, Déu, quina por! Talment com ho diria en Bush, sembla. Que li torni a donar al bourbon, home, i ens deixi en pau.

Adreça electrònica: www.galeon.hispavista.com/adventista/apoc/la_caida_de_babilonia.htm

George W. Bush, ‘el texecutor’

Qui ens governa? Tots ho sabem: George W. Bush. Aquest ho-me que ja com a governador de l’estat de Texas va excel·lir enla seva peculiar forma d’entendre la religiositat. De pàgines de-dicades a aquest homenet, n’hi ha moltíssimes, a Internet, perdonar i vendre. Biografies oficials de la Casa Blanca i altres deno tan oficials. I alguna, com aquesta que presentem, que vabé com a exercici de la història del present, per saber qui ésaquest tipus que ens governa. El títol de la pàgina, El texecutor,no deixa cap marge per al dubte: l’autora no estima gensDon Jordi Bush, com tants d’altres, de fet. La web fa un repàsde les persones a les quals no va tenir cap problema perordenar-ne l’execució, a Texas.

Només un exemple. L’estiu del 1999 Karla Faye Tucker va serexecutada, a l’estat del governador Bush. La primera dona

des del 1860 que va morir a mans de l’estat. En un entrevista a la revista Talck, Bush, en plenacampanya presidencial, quan el periodista li va preguntar sobre aquest fet particular, aquest varespondre, fent befa de Tucker: “Ai, per favor, que no em mati…”. Això ens governa.

Adreça electrònica: www.ccadp.org/eltexecutor.htm

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 79

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 80 HISTÒRIA EN LLIBRES

La nova Alemanya. Problemes i reptes de la unificació

La unificació alemanya del 1989 va ser un esdeveniment històric degran transcendència, molt interessant per al públic d’arreu dels PaïsosCatalans.

Segons el catedràtic de ciència política Hans Jürgen Puhle, tal comdiu en el pròleg, “no és casual que justament aquest desenvolupamentalemany resulti interessant per al públic català. I és que Catalunya(com en altres regions espanyoles), la transició de la dictadura a lademocràcia també va canviar la concepció de l’estat i l’autonomiapolítica”, com va ocórrer a Alemanya amb la unificació i no, per exem-ple, a Portugal o Polònia durant els seus processos de transició”.

Tal com diu l’autor del pròleg, “Maurició Janué s’ha proposat presen-tar i analitzar en profunditat els diversos aspectes d’aquest procés pera un públic català, […] demostra ser un excel·lent coneixedor de lahistòria d’Alemanya, ja que analitza els antecedents històrics [de la uni-ficació], penetra en els problemes actuals i [sondeja] les dimensionseconòmica, social, cultural i institucional” del procés unificador.

Marició Janué i MiretEditorial Eumo / Universitat de Girona. (Col·lecció “Biblioteca Universitària. Història”, núm. 8). Girona, 2003.

Les veus de la presó.Històries viscudes per 36 lluitadors antifranquistes

Enmig de la justa recuperació de la memòria, com a homenatgecivil als assassinats, empresonats i represaliats per la dictadurafranquista, apareix ara aquest llibre, Les veus de la presó, queacosta el relat en primera persona de trenta-sis catalans.

Com diu l’editorial, en la presentació de l’obra, “milers de perso-nes –homes i dones– van ser detingudes i torturades a Catalunyaen la postguerra. En aquest llibre sentim unes veus que encarapoden donar el seu testimoni personal. Històries d’un temps enquè es negava a la família d’un executat fins i tot el dret de posaruna esquela. Un temps d’impunitat repressiva. […] Per això té unvalor tan extraordinari tot el que expliquen les veus que parlen enaquest llibre. No n’hi ha dues d’iguals. Però les uneix el recordfortíssim de la por i l’esperança compartides”.

José Luis Martín Ramos, Gabriel PernauEdhasa. Edicions La Campana. Barcelona, 2003.

Memòria d’un silenci.El Govern Tarradellas (1977–1980); una certa manera de fer política

“L’any 1977 el president em donà l’ocasió de viure deprop el restabliment de la Generalitat. Espectador atentd’aquells anys, em decideixo a fer el relat d’uns fets id’uns esdeveniments que em va tocar veure de maneradirecta”, afirma Josep M. Bricall. El conseller de laPresidència i conseller de Governació durant la presidènciade Josep Tarradellas parla, per primera vegada, d’aquestsanys. I ho fa des de la memòria i els records personals.

El llibre comença amb força: Josep M. Bricall és nomenatper al càrrec de Governació. A més de les altres tasquesde la Conselleria, cal preparar les primeres eleccions alParlament de Catalunya. Unes eleccions en què Tarradellasno es va poder presentar, i que va guanyar Jordi Pujol.Però com hem arribat fins aquí?

En la primera part del llibre l’autor recorda com va conèi-xer Tarradellas –amb una certa reticència envers el perso-natge–, anys en què també va conèixer Jordi Pujol.

Amb la mort de Franco, tot es va començar a accelerar:els pactes Suárez–Tarradellas, com es va viure el retorn delpresident i la feina feta durant dos anys. Aquesta part,farcida d’anècdotes, no recupera només la figura del presi-dent, sinó tota una forma de fer i d’entendre la política.

En la segona part, Bricall entra en un terreny més personal de reflexió: la realitat de Catalunyacom a país, el nacionalisme, les propostes per al futur polític de Catalunya, els canvis en l’entorneconòmic mundial, i com afecten, què vol dir governar i ser un polític seriós.

L’autor: Josep Maria Bricall i Massip (Barcelona, 1939) és doctor en dret i ciències econòmiques.En l’actualitat és catedràtic d’economia política a la Universitat de Barcelona. Ha estat rectord’aquesta Universitat, president de la Conferència de Rectors Europeus i, entre altres ocupacions,ara és membre del Consell de la Universitat de les Nacions Unides. Va ser secretari general de laPresidència de la Generalitat (1977-1979) i conseller de Governació (1979-1980). Ha escritnombrosos llibres sobre economia, i aquest és el primer en un terreny més personal.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'ABRIL

DE 2003 81

Josep Maria BricallRosa dels Vents. Barcelona, 2003. 320 pàgines.

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS