ELTEMPSD’HISTÒRIA

Malgrat alguns intents de presentar-lo ambuna cara més amable, el rei espanyol AlfonsXIII va tenir un rostre obscur que analitzemen aquest número d’EL TEMPS d’Història.

44 EDITORIAL

45 RODA EL MÓN

Els Savoia, la dinastia49 COMBINATÒRIA

Bentham: un jurista amb mètode científic

50 APUNT

La força pretèrita del mitedel doctor Robert

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

Alfons XIII, un monarca absolut?70 REPORTATGE

Les didàctiques lliçons del claustre del monestir de Sant Cugat

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

ALFO

NS

XII

I

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

EL T

EMPS

Departament d’Ensenyament

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

, nú

m.

965

El mes de maig d’enguany s’ha acomplert sense gaires escarafalls el centenari dela coronació d’Alfons XIII. És veritat que, a diferència del que acostuma a suc-ceir amb aquests tipus d’esdeveniments, l’efemèride ha passat sense pena niglòria. Només la inefable Real Academia de la Historia, la institució de la capi-

tal del “Reino”, que té com a missió procurar que la història d’Espanya s’investiguei s’ensenye d’una manera “políticament correcta”, ha sortit a la palestra, com ens téacostumats darrerament, per donar la visió positiva d’un regnat durant el qual els di-ferents pobles de l’estat espanyol van haver de patir la llarga guerra del Marroc –onvan morir moltes vides–, van conèixer profundes convulsions socials –com la Set-mana Tràgica del 1909–, van estar sotmesos a una dictadura militar durant quasi unadècada…

És clar que tot plegat no va ser culpa del rei. Algun dels llibres que han aparegutenguany –com el que ha publicat el professor i acadèmic Carlos Seco Serrano– pre-senten un monarca regeneracionista, preocupat pels problemes del país, amb volun-tat modernitzadora i gairebé progressista, i donen tota la culpa dels mals patits al“sistema” als vells polítics, a una “Espanya oficial” aliena a la voluntat del rei. Pot-ser si analitzem la figura d’Alfons XIII aïlladament i hi posem molta dosi de bonafe aquesta imatge encara es podria creure. Però és evident que Alfons XIII era el re-presentant d’una dinastia que des de la seua arribada per aquestes terres –al co-mençament del segle XVIII i després d’una guerra prou dura– no s’ha caracteritzatprecisament per allò que s’entén per “bon govern”. Només cal recordar Felip V, enel segle XVIII, Ferran VII o Isabel II, que cobreixen bona part del segle XIX, perarribar a la conclusió que la història dels monarques Borbó espanyols no es caracte-ritza per ser una història de flors i violes, sinó que és infestada de guerres, d’ambi-cions personals, de truculències de palau, etc. I Alfons XIII, l’avi de l’actual monar-ca, no només no va ser una excepció a la regla, sinó que amb el seu tarannà perso-nalista –molt més que en altres casos– i les seues ínfules redemptores va contribuira deteriorar el clima de convivència social i la situació existencial de bona part delsseus súbdits. Potser l’únic que va tenir de positiu el seu regnat va ser que va acabardonant pas a la proclamació de la república.

El dossier que presentem intenta oferir algunes claus per a la comprensió de l’eta-pa històrica del regnat d’Alfons XIII. Comença per desmuntar la visió idíl·lica quehom haja pogut tenir del monarca i la situa en el paper que la Constitució del 1876li atribuïa. En un segon treball s’estudia la institució central del seu regnat: un exèr-cit intervencionista que va acabar protagonitzant la Guerra Civil del 1936. Final-ment, tres estudis diferents se centren en aspectes fonamentals per a cadascun delsPaïsos Catalans: el paper que Alfons XIII va tenir respecte al catalanisme polític, eldesenvolupament d’un republicanisme especialment bel·ligerant al País Valencià i lavigència d’un caciquisme històric a Mallorca.

Alfons XIII, un centenari per recordar

“Tot i els intents de presentar

Alfons XIII com un rei

regeneracionista enfrontat

amb els vells polítics

de l’‘Espanya oficial’,

és evident que va ser

el representant d’una dinastia

que des de l’arribada

a aquestes terres

no s’ha caracteritzat

precisament per allò

que s’entén

per ‘bon govern’”

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 44 EDITORIAL

L’escut d’armes dels Savoia,una dinastia que ha sabut mantenir-se independent de la sobirania francesa i dela monarquia hispànica gràciesa una hàbil política diplomàtica.

L’antic comtat, després ducat (al1416) de Savoia –avui inclosa endos departaments francesos, Sa-voia i Alta Savoia–, amb capital a

Chambéry, s’estén des del Pic Tabor finsa la Dent du Midi, que la separen delPiemont (a Itàlia) i del Valais (Suïssa), al’est, fins a la vall del Roine, a l’oest, ides del llac Leman al nord fins al Guiers,al sud. Dominada pels francs, formà partdel regne de Borgonya o Arle i, des del1032, s’integrà en el sant imperi roma-nogermànic, que hi exercí una sobiraniamés teòrica que efectiva. Els seus sobi-rans van saber, al llarg de la història,mantenir-se independents de França i dela monarquia hispànica, gràcies a unahàbil política diplomàtica. Durant la Re-volució Francesa, però, va ser annexadaa França i restituïda als ducs pel congrésde Viena al 1815. Finalment, al 1860,pel tractat de Torí, signat entre l’empera-dor Napoleó III i el duc rei Víctor Ma-nuel II, passà definitivament a França.

Com a gairebé totes les regions delsimperis franc i germànic, la Savoia (laSapaudia dels romans) tenia uns comtesque hi excercien la seva autoritat. Per-tanyien a una família procedent delsconfins borgunyons-xampanyesos ano-menada dels humbertins, que esdevin-

dran comtes de Savoia, s’implantaranprogressivament al país i n’explotaranhàbilment la privilegiada situació ge-ogràfica, estenent la seva jurisdicciómés enllà dels Alps i del llac Léman, iobrint una porta cap al mar al sud.Aquest nou estat feudal alpí abastava,doncs, del llac de Neuchâtel a Niça, i dela Bresse a la frontera del Milanesat.

El genearca d’aquest llinatge, docu-mentat des del 1003, va ser Humbert I,“el de les Blanques Mans”, que al 1018apareix amb el títol de comte, i al 1024com a comte de Noyon. Al 1032 es re-conegué vassall de l’emperador ConradII, “el Sàlic”, que, al 1043, li va acordardiversos drets sobre la Moriena i va mo-rir vers el 1047. El van succeir els seusfills, el comte Amadeu I († 1051) i elcomte Odó I († 1060), que el 1046 es vacasar amb una rica pubilla, la marquesaAdelaida de Susa, senyora de Torí, queera vídua i sense fills del duc HermannIV de Suàbia i del marquès Enric I deMontferrat, i li aportà nombrosos territo-ris entre els Alps, el riu Po i el Mediter-rani. Amb la llarga guerra de les Investi-dures, els comtes de Savoia van prendrepartit per l’emperador. Adelaida va serregent dels seus dos fills, el comte Pere I(† 1078) i el comte Amadeu II († 1080),

El parlament italià ha derogat l’article que

impedia els Savoia de tornar a Itàlia. Ara, després

de cinquanta anys d’exili, Víctor Manuel de

Savoia; l’esposa, Marina Doria; i el fill, Manuel

Filiberto, tenen previst de tornar-hi al Nadal.

Els Savoia, la dinastia

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 45RODA EL MÓNEL

TEM

PS

casà (1066) la seva filla, Berta de Sa-voia, amb l’emperador Enric IV, i acom-panyà aquest a Canosa, on li va fer demitjancera amb el papa Gregori VII.

Una bona política matrimonial. Elcomte Humbert II († 1103), fill d’Ama-deu II, va casar (1115) la seva filla Ade-laida de Savoia, amb el rei Lluís VI deFrança i va ser succeït pel seu fill, elcomte Amadeu III († 1148), que, acom-panyant el seu nebot Lluís VII deFrança, participà en la segona croada imorí a Nicosia. Havia casat la seva fillaMafalda de Savoia amb el rei Alfons Idel Portugal, i al penó d’un segell eqües-tre seu del 1143 apareix per primera ve-gada la creu d’argent sobre camper degules, que serà l’escut dels Savoia. Elseu fill, el comte Humbert III († 1189),s’alià amb Enric II d’Anglaterra, i s’o-posà a les pretensions de l’emperadorFrederic I de refer l’imperi carolingi.A la seva mort, el succeí el comte TomàsI († 1233), que va ser el primer a avant-posar el títol de comte de Savoia al decomte de Moriena. Aprofitant-se de larivalitat entre l’emperador Otó IV i elseu oponent, el duc Felip I de Suàbia,consolidà els seus estats al Piemont,Vaud i el Valais, adquirí la ciutat deChambéry, de la qual en va fer la capitaldel seu comtat, i l’emperador Frederic IIli atorgà el càrrec hereditari de vicari im-perial. Un dels seus fills, Bonifaci de Sa-voia, va ser elegit arquebisbe de Canter-bury i primat d’Anglaterra, i una de lesfilles, Beatriu de Savoia, va ser casadaamb un membre del Casal de Barcelona,el comte Ramon Berenguer V de Pro-vença, i en morir, deixà Savoia, Morie-na, Chablais i Aosta al fill gran, el com-te Amadeu IV († 1253), que continuàampliant els seus dominis i que va sersucceït consecutivament pel seu fill icomte Bonifaci I († 1263) i els seus ger-mans, el comte Pere II († 1268), anome-nat “el Petit Carlemany” –reformadordel país i hàbil diplomàtic–, i el comteFelip I de Savoia († 1285) que, per la se-va mort sense fills, va nomenar hereu elseu nebot, fill de Tomàs de Savoia, com-te de Piemont, el comte Amadeu V “elGran” († 1323), que va aconseguir del’emperador el vicariat de la Llombardiai el comtat d’Asti, i va casar la seva filla

Joana de Savoia amb l’emperadorAndrònic III de Bizanci. Va ser succeïtpels seus fills, el comte Eduard I “el Li-beral” († 1329) i el comte Aimon I “elPacífic” († 1343), un gran reformadordel seu comtat en els àmbits polític, ad-ministratiu i judicial.

El comte Amadeu VI “el Comte Verd”(† 1383), fill d’Aimon I, brillant estadis-ta, guerrer valent i hàbil polític, aug-mentà els seus estats amb Faucigny,Gex, el Vaud i el Piemont, i en reforçà launitat política i jurídica. Al 1365 va sernomenat per l’emperador Carles IV vi-cari imperial al regne de Borgonya-Arlei va aconseguir també de situar-se, da-vant França, com a vassall directe del’imperi; va realitzar (al 1366) una expe-dició a Orient per ajudar el seu cosígermà, l’emperador Joan V de Bizanci,i prengué Gal·lípoli als turcs; finalment,acompanyà el duc Lluís I d’Anjou, com-te de Provença, recentment investit reide Nàpols pel papa Climent VII, en l’ex-pedició per conquerir aquest regne i enla qual morí de la pesta. El va succeir elseu fill i comte Amadeu VII, “el Com-te Roig” († 1391), que va combatre enl’expedició de Carles VI de França aFlandes contra els anglesos, va adquirir(1388) el comtat de Niça, la qual cosapermeté que Savoia s’obrís al mar. Alseu fill, el comte Amadeu VIII († 1451)li va ser reconegut, al 1398, el vicariatde l’imperi amb caràcter de perpetu, i al1416 l’emperador Segimon I l’elevà ladignitat de duc de Savoia i l’investí delcomtat de Ginebra. Al 1418, per l’extin-ció de la línia dels Savoia-Acaia, va he-retar els seus territoris amb la capital To-rí, on va fundar la universitat. Al 1424atorgà aquest territori amb el títol deprincipat de Piemont al seu primogènitAmadeu, però morí el 1431. L’any 1434associà al govern el nou primogènit,Lluís, i es retirà al castell de Ripaille, onva fundar l’orde militar dels cavallers deSant Maurici. Al 1439, la facció del con-cili de Basilea, entre els quals es trobavaOt de Montcada, bisbe de Tortosa; Jordid’Ornos, bisbe de Vic; Pere, abat de SantCugat; i Bernat de Bosc, canonge deLleida, l’elegí papa amb el nom de FèlixV; tanmateix, el comte rei Alfons IV nol’acceptà. Al 1440 abdicà del ducat i al1449 renuncià al pontificat i li va ser re-

coneguda la dignitat cardenalícia. Haviaestat un bon administrador i legislador.Amb el regnat del seu fill, el duc Lluís I(† 1465), casat amb la princesa Anna deXipre, que li aportà els drets a aquestregne, va començar un període de de-cadència, tot i haver casat la seva filla,Carlota de Savoia, amb el rei Lluís XI deFrança i haver-ho fet, ell mateix, ambuna germana, Violant, d’aquest sobirà.La decadència continuà amb el seu fill,el duc Amadeu IX († 1472), els fills d’a-quest, el duc Filibert I († 1482) i el ducCarles I († 1490), una germana delsquals, Anna de Savoia, es casà amb unTrastàmara, el rei Frederic II de Nàpols.El duc Carles II († 1496), fill del darrerduc, gairebé passà com una ombra, i enno deixar fills, va ser succeït efímera-ment pel seu besoncle, el duc Felip I“Sense Terra” († 1497). El seu fill, elduc Filibert II “el Bell” († 1504), casatamb l’arxiduquessa Margarida d’Àus-tria, vídua del primogènit dels ReisCatòlics, el príncep de Girona, Joand’Aragó, va morir sense fills i va sersucceït pel seu germà el duc Carles III“el Bo” († 1553), que es casà amb la in-fanta Beatriu de Portugal, una altra nétadels Reis Catòlics, i va perdre el comtatde Ginebra al 1526. El redreçament delducat es va iniciar amb el seu fill, el ducManuel Filibert I († 1580), que va tras-lladar la capital del ducat a Torí, i es vacasar amb Margarida de França, filla delrei Francesc I, i amb el seu fill, el ducCarles Manuel I “el Gran” († 1630).Aquest duc s’apoderà de l’importantmarquesat de Saluzzo al 1588, però ha-gué de cedir –pel tractat de Lió (1601)–a Enric IV de França els antics territorisde Bugey, Bresse i Gex. S’havia casatamb la infanta Caterina Micaela, filladel comte-rei Felip I i el succeí el seufill, el duc Víctor Amadeu I († 1637),que s’intitulà rei de Xipre i de Jerusa-lem, es casà amb Cristina de França, fi-lla d’Enric IV, recuperà aquells territorisperduts i lluità contra les tropes hispàni-ques a Llombardia. Fou succeït pel seufill, el duc Carles Manuel II († 1675) ipel seu nét, el duc Víctor Amadeu II (†1732), que s’oposà a França en la guerrade Successió a la monarquia hispànica iper les paus d’Utrecht (1713) i de Ras-tatt (1714) aconseguí el regne de Sicília,

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 46 RODA EL MÓN

que canvià pel de Sardenya. Havia casat(1700) la seva germana Maria LluïsaGabriela de Savoia amb el comte rei Fe-lip IV. Va ser un estadista molt hàbil, vareformar l’administració i les financesdels seus estats i va promulgar un noucodi legislatiu. El seu fill, el duc rei Car-les Manuel III († 1773), es va unir aFrança i a Espanya contra Àustria durantla guerra de Successió de Polònia, i vaobtenir Novara; si bé en la guerra deSuccessió d’Àustria s’alià (al 1742) ambÀustria contra Espanya, les tropes es-panyoles comanades per l’infant Felipvan envair i ocupar el ducat, que va re-cuperar pel tractat d’Aquisgrà (al 1749).El succeí el seu fill, el duc rei VíctorAmadeu III († 1796), que es casà amb lainfanta Maria Antonieta d’Espanya, fillade Felip V, trencà les relacions ambFrança arran de la Revolució Francesai els francesos ocuparen el ducat de Sa-voia i el comtat de Niça el 1792. Vençutper Napoleó I, va haver de renunciar a

aquests territoris pel tractat de París del1796. En començar el regnat del seu fill,el duc rei Carles Manuel IV († 1819), elsfrancesos van ocupar la resta continentaldels seus estats i la cort va haver de tras-lladar-se de Torí a Càller. Al 1802 va ab-dicar i el va succeir un germà seu, el ducrei Víctor Manuel I († 1824), que va re-cuperar els estats continentals pel con-grés de Viena (1815), i en voler restaurarl’absolutisme va provocar un motí delscarbonaris i es va veure obligat a abdicar(1821), en favor del seu germà, el ducrei Carles Fèlix I († 1831), que va man-tenir un govern absolutista. Amb ells’extingí la primera línia del casal delsSavoia i va ser succeït pel cap de la líniadels Savoia-Carignan, el fill d’un cosícinquè seu, que va ser el duc rei CarlesAlbert I, “el Pare de la Pàtria” († 1849).Aquest nou monarca havia participat enel motí del 1821 i en abdicar el seu pa-rent, el duc rei Víctor Manuel I, va serinstituït regent. Proclamà la constitució

A l’esquerra, l’assassinat d’Hum-bert I, rei d’Itàlia (1878-1900),en mans de l’anarquista Bresci,el 29 de juliol del 1900.A la dreta, Víctor Manuel III,el seu successor.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 47EL

TEM

PS

de les Corts de Cadis del 1812, però ambla intervenció d’Àustria i l’entronitzacióde Carles Fèlix I hagué de retirar-se.Amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís vacombatre, l’any 1823, els liberals espa-nyols. En esdevenir rei el 1831 adoptàuna actitud ambigua respecte al movi-ment del Risorgimento i si, d’una banda,va reprimir l’agitació mazziniana (1833-34), de l’altra, va adoptar mesures decàcter liberal. Lluità contra Àustria perla unitat d’Itàlia, però va ser derrotat a labatalla de San Donato (1848) i a Novara(el 1849). Va abdicar aquell mateix anyen el seu fill, el duc rei Víctor Manuel II“el Rei Soldat” († 1878), el qual, mal-grat no ser massa constitucionalista, eraun home dúctil que secundà la políticadel seu primer ministre, el comte de Ca-vour, per unificar la península. Per obte-nir l’ajut de Napoleó III es va veure obli-gat pel tractat de Torí (1860) a cedir-li elducat i el comtat de Niça, però l’any se-güent va esdevenir el primer rei d’Itàlia.Va ser pare del rei Amadeu I d’Espanya,i el succeí el seu fill el rei Humbert I (†1900) que, tement una agressió francesa,signà el 1882 amb els imperis centrals(Alemanya i Àustria-Hongria) la TripleAliança. Estigué d’acord amb la políticaexpansionista del seu govern cap a Etiò-pia, el qual va acabar malament amb ladesfeta d’Adua el 1896. Va ser assassi-nat per un anarquista, i el succeí el seufill, el rei Víctor Manuel III († 1947). Enel seu regnat, les tropes italianes van

ocupar Líbia (1911), va obtenir un granprestigi a la Primera Guerra Mundial,però a partir del 1922 va tolerar que elfeixisme s’emparés d’Itàlia. Dominatper la política imperialista de Mussolini,també va consentir la guerra d’Etiòpia,la qual li va valdre el títol d’emperadord’Abissínia (1935), l’enviament de tro-pes italianes a Espanya per ajudar Fran-co i l’annexió del regne d’Albània il’entrada a la Segona Guerra Mundial alcostat de les potències de l’Eix (Ale-manya-Japó-Itàlia). L’any 1943, albirantla desfeta nazi-feixista, va permetre elcop militar que enderrocà Mussolini i vademanar l’armistici als aliats. Un anymés tard va nomenar el seu hereu, elpríncep Humbert del Piemont, lloctinentdel regne, al 1946 va abdicar i s’exilià aEgipte, on va morir. El darrer monarcad’Itàlia va ser el seu fill, el rei HumbertII († 1983), que es va haver d’exiliar,sense haver abdicat, després que un con-testat referèndum sobre la forma de l’es-tat, efectuat en uns moments poc reco-manables per fer-lo, va donar la victòriaa la república, que va guanyar per un50% de partidaris. La nova constituciórepublicana va ser explícita respecte alsSavoia, i una disposició addicional itransitòria –derogada enguany– deia que“als exreis de la Casa de Savoia, llursconsorts i llurs descendents mascles elsestà prohibida l’entrada i romandre a Ità-lia”. L’únic fill mascle i hereu del darrersobirà italià, el príncep de Nàpols, Víc-tor Manuel de Savoia, nascut al 1937, esva casar, sense el consentiment patern, al1971, amb una suïssa excampiona d’es-quí, Marina Ricolfi Doria. Molest ambel seu pare, s’autoproclamà rei d’Itàliaamb el nom de Víctor Manuel IV i haconcedit al seu fill, el príncep ManuelFilibert de Savoia, el títol de príncep deVenècia. L’any 1988, la Unió Monàrqui-ca Italiana, l’organització més importantdels monàrquics, va declarar, i segueixdeclarant, que l’hereu de la corona és elduc d’Aosta, el príncep Amadeu de Sa-voia-Aosta, besnét del rei Amadeu Id’Espanya, que resideix a Itàlia i que téun fill, el duc de Pulla, Aimon Humbert,de la seva primera muller, la princesaClàudia de França.

Armand de Fluvià i Escorsa

Víctor Manuel de Savoia i laseva esposa, Marina Doria,han residit al seu exilide Ginebra durant gairebécinc dècades.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 48 RODA EL MÓNEF

E

“L’any 1439, la facció del concili de Basilea, entre els quals hi havia Ot de Montcada,bisbe de Tortosa; Jordi d’Ornos, bisbe deVic; Pere, abat de Sant Cugat; i Bernat de Bosc,canonge de Lleida, elegí papa el comte Amadeu VIIIamb el nom de Fèlix V;tanmateix, el comte reiAlfons IV no l’acceptà”

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 49

Una de les seves sentències més conegudes és que calia buscar “la màxima fe-licitat per al màxim de persones”. Algú va dir d’ell que descomposava la feli-citat social com el químic Lavoisier havia fet amb l’aigua. I ja d’estudiant de-via apuntar cap aquí, perquè, segons l’Enciclopèdia Britànica, dedicava més

estona a fer experiments de química i a especular sobre els abusos legals que no pasa llegir tractats jurídics.

Bentham va viure en una època d’efervescència científica i va voler aplicar aquestmètode als seus treballs. Crea un quadre lògic amb taules, classificacions, regles,correspondències... “No són els llibres de dret on jo he trobat mètodes d’invenció,de mètode –afirma–, sinó més aviat en obres de metafísica, de física, d’història na-tural i de medicina. En alguns tractats moderns que llegia d’aquesta ciència em sor-prenia la classificació de mals i remeis. No es podria transportar el mateix ordre a lalegislació? El cos polític, no podria tenir també la seva anatomia, fisiologia, nosolo-gia i matèria mèdica?”

Això porta a un edifici teòric que comporta una organització i una nova nomen-clatura. Bentham parlaria de fisiologia moral, patologia moral, patologia de la legis-lació, terapèutica legal... Bentham advoca per càstigs senzills, exemplars, populars,que tinguin economia en la severitat –la justa per obtenir el fi–, que tendissin a la re-forma moral. Això pot semblar avui molt elemental, però en aquell moment signifi-ca una transformació de la idea de càstig. Tot i que Bentham encara manté la ideaque aquest ha de ser espectacular i planteja que els presos portin caputxa els dies devisita, per conferir un aspecte sinistre a l’establiment.

La tecnologia també li serveix per dissenyar aparells curiosos: parla d’una màqui-na cilíndrica que posaria en moviment cossos elàstics per donar assots i en la quals’establís el nombre de voltes en funció del càstig que el jutge imposés.

Per Bentham, la presó ha de ser útil, però no incòmoda. Incorpora al disseny nousmaterials i manté que hi ha d’haver prou ventilació d’aire i una temperatura ade-quada. No es tracta d’humanització, sinó d’obtenir l’objectiu: augmentar la produc-tivitat del pres –treballa per reinserir-se– i no posar-lo en condicions que impedeixindesprés la seva readaptació en la societat, on haurà d’il·lustrar sobre l’eficàcia delcàstig.

Però una de les més famoses aportacions de Bentham és la plasmació del panòptic.Es tracta d’una estructura de presó que permet controlar tots els presos des d’una po-sició central. Tots els interns poden veure-la i això assegura la seva consciència quesempre estan vigilats, en qualsevol dels seus actes. Ho anomena panòptic perquè ex-pressa la capacitat de veure amb una mirada tot el que passa a la presó.

Cal dir que Bentham, tot i el seu prestigi, no va aconseguir que es construís unapresó que obeís exactament a la seva concepció. Però, potser avui, amb càmeres devigilància i fins i tot braçalets per controlar els presos en llibertat provisional o quetreballen fora de la presó, Bentham pensaria que el seu panòptic avança i que es vaestenent fora dels murs del recinte penitenciari.

Bentham: un jurista amb mètode científic

Xavier Duran, escriptor i periodista científic

COMBINATÒRIA

El londinenc Jeremy Bentham

(1748-1832) va ser filòsof,

economista i jurista. Una de

les seves feines més recordades

és la reforma que va proposar

de les presons i els càstigs.

I sempre, intentant donar

als seus treballs

uns fonaments científics.

EL T

EMPS

E l Museu d’Història de Catalu-nya del Palau de Mar de Barce-lona dedica una modesta expo-sició –sense catàleg– al doctor

Bartomeu Robert (1842-1902), ambmotiu del centenari de la seva mort.L’ha muntada en col·laboració amb laFundació Universitat Autònoma de Bar-celona i la Fundació Doctor Robert i ésoberta fins al 29 de desembre. L’exposi-ció s’estructura en set àmbits: l’home, elmetge, el renovador, el ciutadà, l’alcal-de, el diputat i, finalment, el símbol.

Era una gran oportunitat per recordarla figura i retre homenatge com cal a laseva obra. Bartomeu Robert, diu l’opus-cle de l’exposició, va esdevenir el lídercarismàtic de l’incipient catalanismepolític i la seva gestió com a alcalde deBarcelona (uns mesos de l’any 1899) vaser determinant en la lluita contra el ca-ciquisme i la corrupció electoral.

L’aniversari de la mort del doctor Ro-bert, la primera celebració important delpersonatge –el centenari del naixementes va escaure en un any tan desavinentcom va ser el 1942–, arriba quan l’ope-ració que va reforçar el mite del doctorRobert, la construcció del monument dela plaça Universitat de Barcelona, ja hacaigut en l’oblit general i, consegüent-ment, el mite, en gran part.

Després de ser desmuntat per les auto-ritats franquistes, el primer ajuntamentdemocràtic i d’esquerres va amagar elmonument –literalment i figuradament–en traslladar-lo, reconstruït, a la mal

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 50 APUNT

La força pretèrita del mite del doctor RobertQuan es va inaugurar el monument al doctor Robert a la plaça de la

Universitat, els barcelonins van anar a recollir aigua de la font que

hi brollava: la imaginaven miraculosa. El monument és clau en la formació

del mite, diu el professor Stéphane Michonneau.

DO

MÈN

EC U

MB

ERT

A l’esquerra, monument al doctorRobert, amb les estàtues de Jo-sep Llimona, actualment instal·lata la plaça de Tetuan. A sota, l’es-tudiant de Medicina BartomeuRobert és, amb barba, el segona la dreta, de la segona fila, ambels companys de curs, a l’Hospi-tal de la Santa Creu barceloní.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 51

anomenada plaça de Tetuan, de fet ungiratori de cotxes. D’aquesta forma, hadesaparegut del paisatge barcelonèsurbà, artístic, popular i típic; ha deixatde formar part honorable, íntima i fami-liar de la ciutat.

Ara que el monument està arraconat imig oblidat, és bo recordar la història dela seva construcció, la història política,ciutadana i artística.

Hi ha una manera ben fàcil de fer-ho:la lectura d’un llibre que s’ha acabat depublicar,Barcelona: memòria i identi-tat. Monuments, commemoracions i mi-tes, traducció del francès d’una rees-criptura de la tesi doctoral del professorde la Universitat de Poitiers StéphaneMichonneau (Antony, França, 1966). Latesi va merèixer el premi Ciutat de Bar-celona, Duran i Sempere, 1999. El llibreha estat publicat per Eumo en la col·lec-ció “Referències”, en versió de RosaMartínez.

La popularitat del monument, d’unamanera especial entre els nacionalistes,es basà, diu el professor francès, en elgeni de l’escultor Josep Llimona, queva materialitzar les encarnacions multi-formes del doctor Robert. La seva es-tructura piramidal associa un pedestalample que recorda el gres del massís deMontserrat i, en la part superior, un con-junt esculpit que representa una estruc-tura temària: dos grups de quinze està-tues formen una garlanda al voltant d’unroc del qual destaca el bust del doc-tor Robert. El lligam essencial entreaquests tres elements és una immensabandera de bronze, la senyera.

El primer grup, situat a la part poste-rior del monument, fa referència al met-ge. Un reguitzell de cinc infants es diri-geixen cap a una dona que consola unanena petita que plora. “Aquesta figuramaternal s’assimilà de seguida a la me-dicina que alleuja els mals o a la versiólaïcitzada d’una patrona catalana”, in-terpreta Michonneau.

El segon grup, que ocupa la part fron-tal, “destaca pel moviment i l’escenifi-cació dels personatges”. S’hi reconeixun capellà que llegeix un llibre a un fer-rer i un segador, ambdós dominats peljove poeta que porta la senyera. Aquestgrup és en si mateix un programa cata-lanista eloqüent “que associa el desvet-

llament del sentiment nacional, el poetade la Renaixença i el capellà català”.Segons va dir La Veu de Catalunya, elpoeta i el capellà porten la bona nova del’alliberament del poble català, simbo-litzat pel ferrer i el segador. El críticd’art Lluís Bassegoda identificà la do-ble figuració del capellà i el poeta ambJacint Verdaguer, el novembre de 1910.

Per a Michonneau, el segador i la se-nyera són les figures centrals. El sega-dor simbolitza no solament el vincle a laterra catalana, sinó que és també un sig-ne de revolta, en referència a la jornadadel Corpus de 1640. La senyera, lligamentre les escenes, és rematada per laCreu de Santa Eulàlia, patrona de Bar-celona. “Aquest bonic sincretisme queinstitueix Barcelona al capdavant deCatalunya va fer de la simbologia polí-tica de la bandera una peça central de latasca de memòria nacionalista”, diu elprofessor.

La desaparició de Bartomeu Robert,recorda Stéphane Michonneau, va servirimmediatament per als interessos polí-tics de la jove Lliga Regionalista i eldiari La Veu de Catalunyas’apropià delpersonatge. El mite estava relacionatamb la vida del doctor Robert, però lacommemoració pretenia més aviat crearuna imatge llegendària que es poguéssubstituir en el record més pròxim. Mésque el monument a un gran home és el

MU

SEU

D’H

ISTÒ

RIA

DE

CAT

ALU

NYA

Un jove Robert i la sevagermana, en un quadrefamiliar reproduït per larevista Cu-cut! el 17 d’abrilde 1902, arran de la sevamort. A la dreta, caricaturade l’alcalde Robert aparegudaa L’Esquella de la Torratxael 5 de maig de 1899.

monument a una idea que va cristal·lit-zar en el personatge, com va dir laIl·lustració catalanai accepta el profes-sor francès.

En pocs mesos, després de l’enterra-ment, que convocà una concentració depersones mai no vista a Barcelona, elprojecte monumental es convertí en uninstrument de lluita, en una arma electo-ral en mans dels regionalistes. El generde 1904, durant la cerimònia de col·lo-cació de la primera pedra, la Lliga in-tentà desacreditar els republicans deLerroux.

La força del mite del doctor Robert,segons considera el professor Michon-neau, articulà alguns temes simples. Elprimer feia referència a l’home sensiblepròxim als patiments del poble. Els dis-cursos van deixar molt d’espai als actesde bondat, de desinterès i de coratge delmetge: la seva dedicació exemplar du-rant les epidèmies de 1870 i 1885, lescures dispensades de franc als necessi-

tats, etc. “Es podria arribar a pensar–observa Michonneau– en una capacitatde guariment extraordinària: el dia de lainauguració, els barcelonins van anara recollir l’aigua miraculosaque brolla-va al peu de l’estàtua.” Per a l’estudiósfrancès, la santificació espontània i po-pular del doctor, junt amb les paraulesque li dedicava La Veu de Catalunya–“amb el cor va conduir els homes”,“l’apòstol de la llibertat del seu poble”–,el mite va enriquir-se aquí amb tots elselements de la figura cristiana.

Si a això li afegim el combat per lacausa catalanista, ja tenim l’encarnaciód’un Sant Jordi contemporani. Si el poe-ta Verdaguer havia recuperat la llengualiterària, el doctor Robert era el SantJordi que sotmetia el drac castellà, “Eri-gir un monument al doctor Robert signi-ficava –diu Michonneau– acabar amb ladecadència nacional.”

Lluís Bonada

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 52 APUNTM

US

EU D

’HIS

TÒR

IA D

E C

ATAL

UN

YA

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 53FER I DESFER

Alfons XIII va ser rei des del seuneixement, l’any 1886, peròfins que no va complir 16 anysno va poder exercir com a tal.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 54 DOSSIER

El 17 de maig del 1902, i fins al 14d’abril del 1931, durant gairebétres dècades, Alfons de Borbó iHabsburg-Lorena, més conegut

com Alfons XIII, va esdevenir rei d’Es-panya, com a fill pòstum que era d’Al-fons XII de Borbó i de Maria Cristinad’Habsburg-Lorena. De fet, era rei desdel seu neixement, l’any 1886, per béque no va ser fins al 1902, en complirels setze anys, que jurà la Constitució ies convertí en monarca de fet. El seuregnat va coincidir amb la segona etapadel llarg període de la Restauració, ini-ciada al 1874, i es va caracteritzar per lasituació de crisi permanent en què vaviure el país, pels nombrosos conflictesque va haver d’afrontar i per la inter-venció constant del monarca en la con-vulsa vida política d’una Espanya encrisi.

Un monarca constitucional, perdamunt de la Constitució. Certa-ment, la característica més importantdel regnat d’Alfons XIII va ser el per-sistent intervencionisme reial en la vidapolítica, que ja es va manifestar moltaviat, a l’inici del seu regnat. Aquestaactitud del monarca, però, s’adequavaa la perfecció amb el que establia laConstitució del 1876, promulgada sotaels auspicis d’Antonio Cánovas del Cas-tillo per tal de garantir l’estabilitat po-lítica de la monarquia restaurada i as-segurar perpetuïtat al control del poder

a les classes dominants. Aquesta Cons-titució –una de les que ha gaudit de mésanys de vigència a la història d’Espa-nya– establia un sistema polític que, toti mantenir els formulismes jurídics d’u-na democràcia liberal i parlamentària, ala pràctica configurava un sistema pro-fundament antidemocràtic, perquè mar-ginava d’antuvi el concepte de sobiranianacional, com a font única de legitima-ció del poder, i retornava al principi desobirania compartida entre la monar-quia i les Corts, les dues institucionsque constituïen la base del poder i la le-gitimitat del nou sistema.

A la pràctica, però, el principi de la so-birania compartida o cosobirania impli-cava l’hegemonia del monarca per so-bre de la resta d’institucions del siste-ma. El rei no només posseïa el poderexecutiu amb la potestat per nomenari separar lliurement els ministres, sinóque també controlava l’exèrcit com acap suprem que era de les forces arma-des, participava en la tasca legislativaa través de la sanció i la promulgació deles lleis, i tenia potestat per convocar,suspendre i dissoldre les Corts amb l’ú-nica obligació de tornar-les a reunir enel termini màxim de tres mesos. Lesconseqüències d’aquestes prerrogativesconstitucionals eren clares: l’exercici dela democràcia parlamentària esdeveniapura ficció des del moment en què el reipodia dissoldre les Corts i nomenar ungovern que convoqués noves eleccionsque, inevitablement, sempre serien gua-nyades pel partit que es trobés en el po-der.

Cal recordar que durant la Restaura-ció els fraus electorals i les tupinadesformaven part del sistema mateix. D’a-questa manera el monarca podia fabri-car lliurement les majories parlamentà-ries i controlar directament la vida polí-tica del país.

Durant gairebé tres dècades va ser el rei

d’Espanya. Sovint exculpat del règim dictatorial

de Primo, la realitat és que va acceptar

la dictadura, mai no va ser estrictament un rei

constitucional i el poble el posà a la frontera.

Alfons XIII, un monarca absolut?

EL T

EMPS

I això és el què realment va fer. Si Al-fons XII havia tingut prou cura en limi-tar-se a regnar, escarmentat com estavaper les vicissituds –destronament in-clòs– que havia patit la seva mare, Isa-bel II, Alfons XIII va deixar ben clar desdel primer dia que volia regnar i, al ma-teix temps, governar. Al gener del 1902,uns mesos abans de la seva coronació,un jove Alfons va escriure en el seu dia-ri uns paràgrafs que evidencien de ma-nera clara la voluntat política i el papertranscendent que volia tenir: “En esteaño me encargaré de las riendas del Es-tado, acto de suma trascendencia tal ycomo están las cosas, porque de mí de-pende si ha de quedar en España la mo-narquía borbónica o la república. Por-que yo me encuentro al país quebranta-do por nuestras pasadas guerras, queanhela por un alguien que le saque deesta situación. […] Yo puedo ser un Reyque se llene de gloria regenerando lapatria; cuyo nombre pase a la Historiacomo recuerdo imperecedero de su rei-nado; pero también puedo ser un Reyque no gobierne, que sea gobernadopor sus ministros, y, por fin, puesto enla frontera… Yo espero reinar en Espa-ña como Rey justo. Espero al mismotiempo poder regenerar a la patria, yhacerla, si no poderosa, al menos bus-cada, o sea, que la busquen como alia-da. Si Dios quiere, para el bien de Es-paña.”

Regeneració política i “crisisorientals”. Alfons XIII va iniciar elregnat amb una situació més que preo-cupant: el desastre del 1898 –la derrotamilitar a la guerra de Cuba i de Filipi-nes– havia estat tan profund que elsefectes i les conseqüències encara erenmolt presents en els primers anys delnou segle XX. I les voluntats “regene-racionistes” propiciades de manera im-mediata pel desastre havien acabat pocmenys que amb foc d’encenalls: des queal març del 1901 un vell Sagasta haviatornat a formar govern, s’havia eviden-ciat la manca de capacitat del sistemaper regenerar-se des de dins. La raó eramolt simple: regenerar el sistema voliadir democratitzar-lo, acabar amb el tornque des del 1876 havia propiciat que li-berals i conservadors –els dos partits

polítics representants de les classes do-minants– se succeïssin en el poder sen-se solució de continuïtat, acabar ambla corrupció política institucionalitzada,propiciar l’accés al poder a altres forcespolítiques i socials que fossin capacesde modernitzar el país, d’aplicar unapolítica de reformes reals que apropésl’Espanya oficial a l’Espanya real. Endefinitiva, volia dir capgirar de soca-reltot el que havia estat la història d’Es-panya dels darrers vint-i-cinc anys iarrencar de zero. Però a començamentdel regnat d’Alfons XIII les úniquesforces polítiques que semblaven mante-nir l’esperit regeneracionista eren el na-cionalisme català, que s’havia donat aconèixer amb impuls renovat a les elec-cions de l’abril del 1901, i el nacionalis-me basc, mentre apareixia un republica-

nisme que qüestionava amb prou forçales mateixes essències monàrquiquesd’Espanya.

Amb aquest panorama Alfons XIII vahaver de comptar amb dos partits, elsanomenats partits “dinàstics”, que, eniniciar-se el seu regnat, eren l’ombra delque havien estat. D’una banda, des del’assassinat d’Antonio Cánovas del Cas-tillo, al 1897, el Partit Conservador pug-nava per trobar un lideratge que, en pri-mera instància, havia assumit Francisco

Ja com a cap de l’estat, Alfons XIII va demostrar des delprimer moment la seva intencióde nomenar els governs. Finsi tot va admetre la dictadura.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 55

EL T

EMPS

Silvela, però que aviat es diversificà entot un seguit de “caps de fila”, entre elsquals destacaven el convers AntoniMaura –traspassat del Partit Liberal– iEduardo Dato. De l’altra, la situació delPartit Liberal no era més bona. La mortde Práxedes Mateo Sagasta, al 1903, alpoc d’abandonar el Govern, va deixarun Partit Liberal en plena pugna i des-composició, en què José Canalejas, elcomte de Romanones; Segismundo Mo-ret; Manuel García Prieto, i molts més,com-partien i es disputaven el lideratge.

Davant d’aquest panorama, des delprimer moment el monarca va deixarben clara la seva decisió de nomenar elsgoverns que més convinguessin a la co-rona. El monarca havia identificat el“bien de la patria” amb el seu propi, i através de les anomenades “crisis orien-tals” –referència al madrileny Palaciode Oriente, on tenia la residència AlfonsXIII–, podia buscar en cada moment elgovernant més “idoni” davant de cadasituació del país. El resultat va ser que,molt sovint, les crisis de govern es vandesenvolupar al marge del Parlament iels caps de Govern devien els nomena-ments únicament al monarca. És certque, almenys en aparença, en els pri-mers anys del regnat d’Alfons XIII hom

va intentar aplicar una política de rege-neració –van ser els anys de la “revolu-ción desde arriba” de Maura i dels in-tents liberals de Canalejas–, però de nouel país real es va imposar damunt unaEspanya oficial que –monarca inclòs–estava molt lluny de satisfer les necessi-tats més elementals de la majoria de lapoblació.

Les creixents demandes nacionalistes–només parcialment satisfetes a Cata-lunya, amb l’establiment de la Manco-munitat, el 1914, en la mesura que laLliga Regionalista va anar propiciant unacostament envers els partits dinàstics–,la irrupció d’un moviment obrer cadavegada més ben vertebrat, l’inici de lanova aventura colonial al Marroc, que aCatalunya va provocar la Setmana Trà-gica del 1909, la crisi social definitivainiciada amb l’esclat de la Gran Guerradel 1914… van provocar la crisi defini-tiva del sistema polític, que va ser evi-dent a partir del 1917. Aleshores, el mo-narca va recórrer als “governs de con-centració” nacional per salvar allò quesemblava insalvable, però no va poderevitar que la crisi s’aguditzés a mesuraque passava el temps. Entre el març del1918 i el setembre del 1923 es van suc-ceir al poder ni més ni menys que deugoverns diferents, amb una mitjana dedos per any.

Els partits dinàstics havien acabat per-dent la legitimitat política com a repre-sentants d’uns sectors hegemònics queja començaven a buscar noves fórmulespolítiques –autoritàries i antiliberals–davant la crisi que arreu d’Europa co-mençaven a patir els sistemes liberals iparlamentaris.

La dictadura de Primo de Rivera:el recurs inconstitucional. La so-lució a tot plegat va ser una dictaduramilitar de gairebé set anys de durada,que va imposar el capità general de Ca-talunya, Miguel Primo de Rivera, al se-tembre del 1923. En els darrers anys hiha hagut un intent clar, procedent de di-versos sectors de la historiografia es-panyola, de voler exculpar Alfons XIIIde la responsabilitat en la instauració dela dictadura. S’ha intentat demostrar peractiva i per passiva que en cap cas va es-tar implicat en la conspiració que va

menar els militars al poder, i fins s’hanaportat proves segons les quals, desprésd’haver conegut els preparatius cons-piradors, havia advertit el president delGovern, aleshores el liberal García Prieto.S’ha arribat a afirmar que la trama cons-piradora era tan estesa que difícilmentel monarca s’hi hagués pogut oposar.

Tot aquest seguit d’argumentacions te-nen com a única finalitat exculpar-lo dela responsabilitat de la dictadura i con-trarestar allò que s’havia afirmat duranttants anys: que el mateix monarca haviafomentat el moviment conspirador, fetque, en definitiva, no deixa de ser se-cundari. El cas és que el rei va acceptarla dictadura com un fet consumat i s’a-daptà a la nova situació sense gairesproblemes: sobren els testimonis gràficsen què apareix un Alfons XIII somrienti amb cara de satisfacció al costat deldictador. Es va adaptar a les circumstàn-cies mentre esperava un canvi d’airesper seguir menant les regnes de l’estat.Ocasió que va ser propícia quan a partirde la fi del 1925 van començar a aparèi-xer pertot arreu oposicions polítiques alprojecte del dictador d’institucionalitzarun nou règim polític, basat en un partitúnic i en unes Corts corporatives. El quehavia de ser un parèntesi al constitucio-nalisme liberal amenaçava així de con-vertir-se en un règim polític corporatiua imatge i semblança del feixisme italià.L’intent d’elaborar una nova Constitu-ció a partir de l’Assemblea Nacional si-tuà el monarca enfront de Primo de Ri-vera. I aquest no va tenir altre remei quefer les maletes i plegar.

La imatge que va quedar realment pera la història immediata va ser el com-promís que la corona, encarnada per Al-fons XIII, havia tingut amb la dictadura.Així, mai més no va tornar a ser un reiconstitucional. Quan ho intentà va xo-car amb l’oposició d’un moviment po-pular creixent que havia posat totes lesexpectatives en la república. Com va es-criure quan encara no tenia setze anys,d’ell depenia si a Espanya seguiria lamonarquia borbònica o la república i,com també havia escrit, si havia d’aca-bar “puesto en la frontera” o no. El po-ble ho va tenir clar.

Pelai Pagès

Primo i altres generals colpistes,amb el rei. El dictador és,a sota, el primer per l’esquerra.El monarca és al seu costat.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 56 DOSSIEREL

TEM

PS

Miguel Primo de Rivera, al mig,envoltat dels capitans generalsdel directori militar que vainstaurar la dictadura a Espanyal’any 1923.

Quan l’any 1902 Alfons XIII va co-mençar el seu regnat i va jurar elcàrrec de rei d’Espanya, s’iniciavauna nova etapa d’inestabilitat polí-

tica que obria el camí a un intervencio-nisme militar progressiu. Aquesta reapa-rició de l’exèrcit en la vida política vaculminar l’any 1923 amb la instauracióde la dictadura de Primo de Rivera.

L’exèrcit espanyol després del de-sastre del 1898. L’exèrcit espanyol,humiliat per la contundent derrota a laguerra de Cuba, per la liquidació de l’im-peri colonial espanyol i per les condi-cions imposades al tractat de París deldesembre del 1898, no amagava el seudescontentament. L’any 1898 comptava499 generals, els més vells per edat dequalsevol exèrcit europeu –perquè nohi havia la jubilació anticipada–, amb578 coronels i 23.000 oficials, dels quals8.000 no disposaven de destinació deter-minada. Els ascensos i condecoracionscom a recompensa per la participació a laguerra de Cuba havien possibilitat, a des-grat de la derrota, l’increment d’una ofi-cialitat que, l’any 1900, quan ja s’havienproduït totes les promocions per mèritsde guerra, es xifrava en 24.705 oficialsper a 80.000 soldats, amb la qual cosa hihavia la proporció de quatre soldats per acada oficial. Una oficialitat, majoritària-ment sense càrrec precís, que practicavala pluriocupació, ja que solia fer una al-tra feina a temps complet. Per contra, al’exèrcit no sempre es van poder allistarels soldats previstos. Fins i tot per man-ca de diners per al manteniment, van ha-ver de ser llicenciats abans dels terminispreestablerts. L’armada comptava també

amb 142 almiralls, que només disposa-ven de dos vaixells de guerra. A més, tantl’exèrcit com l’armada patien greus pro-blemes derivats de la manca de recursos,ja que el seu material i armament era an-tiquat i obsolet. Les costes i fronteres delpaís es trobaven en un estat d’indefensiópreocupant, que no permetia garantir laseguretat del territori de l’estat. L’excésde comandaments frenava l’operativitaten el si de la institució, especialment enl’escala de caps i oficials, que difícilmentpodien promocionar i tenir aspiracionsd’arribar a una escala superior perquè elmoviment d’ascensos estava quasi para-litzat. La situació econòmica era moltprecària, i els sous, molt baixos.

Aquest exèrcit, sense cap finalitat pro-fessional específica, l’any 1900 disposa-va d’un pressupost de 138 milions depessetes, dels quals els sous dels oficialss’emportaven el 60%, mentre que un30% era destinat a la tropa i al manteni-ment, i només un 10%, al material. Diesabans de la coronació d’Alfons XIII elsmilitars recordaren al monarca la neces-sitat de potenciar la instrucció militar apartir de la creació del Gran Estado Ma-yor Central del Ejército, que havia de te-nir atribucions en tot el referent al tecni-cisme de l’organització i a altres qües-tions militars. Amb la coronació, les for-ces armades se sentiren molt satisfetesquan escoltaren les paraules que el mo-narca els va dedicar, en rebre els podersconstitucionals. A més, el rei, el poble il’exèrcit van aparèixer units a la prime-ra concentració militar celebrada desprésdel desastre colonial. I és que, des d’a-quest moment, el sistema d’ascensos i re-compenses es va fer a partir del favoritis-me reial i de la casa militar del rei, i laguerra del Marroc, que s’inicià a partirdel 1909, significà l’ocasió d’aconseguirascensos ràpids per mèrits de guerra.Però no tothom va tenir la possibilitat depassar pel Marroc. I el mateix any 1909ja començava el descontentament dinsde l’exèrcit, quan, malgrat els desastresmilitars que es produïren aquell any, elrei continuava atorgant recompenses i as-censos als membres que hi havien parti-cipat. Al mateix temps augmentava laimpopularitat de l’exèrcit per la contínuaparticipació en la repressió de les vaguesi la seva irrupció política a partir de l’any

L’exèrcit del rei

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 57

Sota el regnat d’Alfons XIII, l’exèrcit espanyol

va tenir una enorme rellevància i poder, però

paradoxalment, quan la monarquia va caure,

cap militar no va prendre una iniciativa seriosa

per defensar-lo.

EL T

EMPS

Els joves no volien participaren la sagnia que l’estat espa-nyol estava patint al Marroc,i l’any 1909 els reclutes vannegar-se a embarcar a Barce-lona, un fet que va provocarl’esclat de la Setmana Tràgica.A la imatge de dalt, unabarricada al barri de Gràcia.A sota, els tallers de la revistaCu-cut! després de l’assaltmilitar de l’any 1905.

1905. El poder militar, però, augmenta-va: una ordre reial de l’any 1914 va per-metre als militars que haguessin rebut al-guna distinció del monarca correspondredirectament amb el rei sense necessitatde passar pels tràmits jeràrquics indis-pensables.

Els militars com a instrument re-pressor dels moviments populars.El protagonisme de l’exèrcit a la vida pú-blica del país es va fer evident arran dela utilització com a instrument repressora les revoltes i moviments socials que esproduïren al llarg del regnat d’AlfonsXIII. A la vaga general, que s’inicià aBarcelona i a altres municipis el 17 de fe-brer del 1902 i que els treballadors vanmantenir durant una setmana, l’exèrcithi va intervenir i l’actuació va ser fulmi-nant: derrotà els vaguistes, amb 12 mortsi uns 40 ferits, xifres reduïdes a la mei-tat evidentment per les fonts oficials. LaSetmana Tràgica del 1909, revolta es-pontània i incontrolada, antimilitarista ianticlerical, iniciada a Barcelona el di-lluns 26 de juliol, també va acabar amb laintervenció de l’exèrcit i amb una repres-sió duríssima. En aquest cas, si bé durantels primers moments de la insurreccióla repressió va ser protagonitzada per la

Guàrdia Civil i per la policia, no hi vafaltar la participació dels militars. El 29de juliol van arribar a Barcelona, on elministre de la Governació ja havia decla-rat l’estat de guerra, tropes procedents deSaragossa, Pamplona, Burgos i Valènciaque van reforçar l’exèrcit i que el capitàgeneral va utilitzar en la derrota del mo-viment. Les víctimes civils de la revoltaes poden xifrar entre 87 i 100, sense obli-dar els centenars de ferits.

La vaga general revolucionària esde-vinguda l’agost del 1917 va xocar de nouamb la irrupció de l’exèrcit. A Barcelona,el 13 d’agost, després d’uns primers en-frontaments entre els vaguistes i la Guàr-dia Civil i la policia, el capità general Jo-sé Marina, seguint les ordres dictades pelMinisteri de la Governació, que van seracatades pels caps i oficials de l’exèrcit,va declarar l’estat de guerra, i les forcesmilitars van ocupar la ciutat. Al Vallès ia les conques fluvials del Ter i el Llobre-gat, al Ripollès i a Osona, l’actuació deles forces armades va ser molt virulenta.L’acció repressiva a Sabadell va comptaramb la col·laboració del regiment de Ver-gara i la ciutat va ser presa militarment.I al País Valencià, especialment a Alacantperò també a altres poblacions, es va viu-re igualment la instauració de l’estat deguerra. El balanç de víctimes en tots elscasos va ser important. Entre 1918 i 1923es va viure una intensa conflictivitat so-cial a Catalunya, Andalusia, el País Basci Astúries, que en la majoria dels casos vacomportar la declaració governamentald’estat de guerra i la intervenció militaren la sistemàtica repressió dels movi-ments, que acabaren amb deportacionsi empresonaments de dirigents obrers iclausura de les seus i locals de reunió.

L’exèrcit i el catalanisme. L’exèrcitespanyol va tenir també un paper de pri-mer ordre com a instrument de la repres-sió del catalanisme l’any 1905 arran delsfets del Cu-cut!. Al mes de novembre, laLliga va celebrar la relativa victòria a leseleccions municipals: “El banquet de lavictòria”, i l’endemà, el setmanari satíricCu-cut!va publicar un acudit de Juncedaque satiritzava els militars. Dos dies des-prés, el 25 de novembre, uns 300 o 400oficials, majoritàriament de l’arma deCavalleria, de la guarnició de Barcelona,

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 58 DOSSIEREL

TEM

PS

es van reunir, primerament al Café Espa-ñol i posteriorment a la plaça Reial, i vaniniciar una irada reacció. Es dirigiren a laimpremta i als locals de la redacció delCu-cut! i els destrossaren. A continuacióvan assaltar també els locals de redaccióde La Veu de Catalunya. Durant unesquantes hores, aquests militars, queatemptaven contra la llibertat d’expres-sió, van actuar impunement per la ciutat.Dies abans, algunes publicacions mili-tars havien insinuat que l’exèrcit haviade prendre mesures contra l’aspiraciódels catalans a les seves reivindicacionsnacionalistes.

L’acció dels militars va provocar unacrisi política: mentre les casernes i diver-ses guarnicions militars del país donavensuport al capità general de Barcelona ititllaven els ministres de feblesa davantles pretensions dels catalans, els minis-tres, reunits en consell permanent, exigi-ren al ministre de Guerra, Valerià Wey-ler, marquès de Tenerife, la imposició demesures disciplinàries als militars i lasubstitució dels capitans generals de Bar-celona, Madrid i Sevilla.

Alguns oficials i caps de la guarnició deMadrid, reunits el 29 de novembre, vandemanar el tancament de les Corts al reii la intervenció de l’exèrcit. Mentre lacorona sancionava la llei de suspensióde garanties constitucionals a Catalunyael 30 de novembre, el cap del Govern,Eugenio Montero Ríos, va dimitir delseu gabinet al consell de ministres. Elsesdeveniments del 1905 van representaruna nova irrupció dels militars en la po-lítica que ja no es va deturar fins a la ins-tauració de la dictadura de Primo deRivera. El 2 de desembre, SegismundoMoret va formar nou govern. AgustínLuque y Coca, que havia estat capità ge-neral de Sevilla, va ocupar significativa-ment la cartera de Guerra i va presentarun projecte de llei pel qual els delictesde paraula i d’opinió política i per escritcontra la “pàtria”, contra els símbolsd’Espanya i contra l’exèrcit quedavensotmesos a la jurisdicció militar.

La llei de jurisdiccions es va aprovar,finalment, el 13 de març del 1906 perunes Corts que havien estat prèviamentabandonades pels diputats catalans, re-publicans i carlins. L’acció dels militarsimpulsà el catalanisme i reafirmà encara

més l’anticatalanisme de l’exèrcit i debona part de la classe política espanyo-la.

La guerra del Marroc. Al juliol del1921, i en el decurs de la guerra del Mar-roc, l’exèrcit espanyol va patir la humi-liant derrota d’Annual. Les tropes espa-nyoles, comandades pel general Fernán-dez Silvestre, van fugir de l’atac delsrifenys d’Abd-el-Krim en una retirada enquè els oficials van incomplir les obliga-cions, la qual cosa es va fer sense cap or-dre i que va provocar la mort de més de8.000 soldats. Aquests fets van tenir con-seqüències immediates en la vida políti-ca del país: es va constituir un nou go-vern de concentració presidit per AntoniMaura. La reclamació de responsabilitatsper la derrota va originar la creació d’u-na comissió que va ser presidida pel ge-neral Juan Picasso, el qual s’encarregà dela investigació. Aquesta elaborà un infor-me tecnicomilitar, l’anomenat expedientPicasso, que instà al fet que es procedísal judici de 77 oficials. Les implicacionspolítiques afectaven no només el Governsinó també el rei. Les responsabilitats peldesastre d’Annual, malgrat tot, no es vanaclarir mai. A les files de l’exèrcit es ge-nerava un creixent malestar arran de lescampanyes populars contra la guerra il’aparició de posicions que defensavenl’abandonament definitiu del Marroc,

l’últim baluard del colonialisme espa-nyol. La situació de crisi permanent delpoder polític, que es va viure entre elmes de març del 1918 i el setembre del1923, va abocar a la fusió de l’exèrcit i lacorona. Aquesta simbiosi es va materia-litzar amb el colp d’estat i la dictadura deMiguel Primo de Rivera. Des del setem-bre del 1923 fins al gener del 1930 Es-panya va viure sota l’experiència d’unadictadura en què Primo de Rivera va pre-sidir un directori militar fins a l’any 1925,i un directori civil fins a l’any 1930.Quan al gener d’aquest any va presentar,al rei, la dimissió, el monarca va nome-nar de nou un general, en aquest cas Dá-maso Berenguer, perquè el substituís finsal febrer del 1931.

La rellevància assolida per l’exèrcit enel regnat d’Alfons XIII havia estat moltgran, però quan l’almirall Juan BautistaAznar es va veure forçat a convocar leseleccions municipals que van dur a laproclamació de la república, cap militarno va emprendre una iniciativa seriosaen defensa de la monarquia.

Maria Pilar Molina Javierre

Un grup de sacerdots recullcadàvers de soldats desprésdel desastre d’Annual,l’estiu del 1921.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 59

EL T

EMPS

S’han fet moltíssimes valoracionsd’Alfons XIII: avaluacions de laseva actuació personal, així comdel balanç final del seu regnat. Si

es tracta de balanços, quan d’un rei espot dir que la seva actuació ha contribuïtd’una manera o d’una altra a l’adveni-ment d’una república, penso que és elpitjor dels anatemes, el més greu dels re-trets que li poden adreçar fins i tot elsseus partidaris.

La República del 1931 va venir com elresultat d’unes simples eleccions muni-cipals. Aquestes eleccions, de caire mésadministratiu que no pas polític, van po-der capgirar una situació històrica perquèal món urbà català i espanyol van repre-sentar una mena de plesbicit polític con-tra el poder constituït, monarquia inclo-

sa. Aquest posicionament tan radical vaser possible, al seu torn, perquè àmpliesmasses de la població van retre comptesamb la dictadura de Primo de Rivera(1923-1930) i no van dubtar a considerarque el monarca havia estat el seu granaliat i valedor. Quan un poble de l’Euro-pa occidental, a l’època de les entreguer-res mundial, ret comptes amb la sevahistòria de forma tan unànime, el toc d’a-tenció amb el qual es pronuncia no es potdesoïr; es pot ben dir que valen poquesexcuses.

Es poden buscar atenuants i matisos perjustificar l’actuació d’aquest monarca desentiment constitucionalista tan particu-lar. Alguns entusiastes fins i tot han des-tacat la personalitat moderna del rei i laseva voluntat de modernitzar l’oligarquiadel país amb el seu exemple. Segonsaquesta interpretació, Alfons XIII s’hau-ria trobat amb uns líders politics, militarsi fins i tot econòmics molt tronats, amb elquals, al capdavall, s’hauria vist empèsa donar suport activament a l’atzagaiadaanticonstitucional del 1923 i a cavar-se lapròpia tomba. Ara, però, a les acaballesdel 2002, la història oficial l’ha redimit:la madrilenya fundació socialista PabloIglesias, per exemple, en una exposició

L’actiu catalanisme

polític empipava

políticament

i personalment

el monarca espanyol.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 60 DOSSIER

L’anticatalanisme reial

EL T

EMPS

Un dibuix de l’època que fareferència als aspectes delprograma catalanista que erenboicotejats des de Madrid.I un instant de la visita que l’any1904 el monarca Alfons XIIIva fer a Catalunya; amb Maura ales mines de Fígols (Berguedà).

Francesc Cambó era un joveregidor barceloní de la LligaRegionalista quan va donarla benvinguda al monarcaen la visita que aquest va fera la capital catalana. El gest vacrear estranyesa, però algunscompanys van trobar que eraun bon colp d’efecte.

sobre l’exili espanyol post-1939, ha po-sat (amb exquisida comprensió i gran to-lerància cronològica) la fotografia de lafamília reial com a testimoni gràfic d’a-quest exili espanyol contemporani.

La veritat, però, és que Alfons XIII vatenir una especial i destacada responsabi-litat en tots els esdeveniments que vanportar al desastre el seu regnat. L’estatespanyol es continuava regint per laConstitució canovista del 1876; aquesttext fonamental –progressivament enve-llit a mesura que avançava el segle XXi es transformava la societat espanyola–continuava donant al monarca unes prer-rogatives i una capacitat d’acció absolu-tament decisives, esperpèntiques si lesreferim a la pràctica habitual del parla-mentarisme liberal europeu de l’època.Alfons XIII, potser obsessionat per la de-bilitat que havia respirat a la Cort dela seva mare, la reina regent, a causa de lacrisi de finals del segle XIX, va mantenirdurant tot el seu regnat una intervenciómolt especial en la vida política del país.

Algunes vegades, contravenint la pru-dència natural que ha de presidir la tascapolítica de les blavors sanguínies de lesdinasties europees del nou-cents, la sevaintervenció va ser fins i tot decisiva.Recordem, si més no, la seva participa-ció activa en la desgraciada operació mi-litar d’Annual (1921), que va costar tantsmilers de morts i una derrota realmentvergonyosa de l’exèrcit “colonial” es-panyol. El propi dictador Primo de Ri-vera va subestimar aquest intervencio-nisme alfonsí i es va veure obligat aabandonar el poder a la fi de gener del1930, després de ser –com ell mateix vadir ben expressivament– “borboneado”.

L’anticatalanisme reial. Un dels te-mes que va empipar personalment i polí-ticament Alfons XIII, des de la joventut idurant tot el seu regnat, va ser l’existèn-cia i l’actuació de l’anomenat catalanis-me polític. D’una manera col·loquial po-dríem dir que l’hi encantava l’existènciad’una Catalunya moderna i oberta, per-fectament exportable, local d’esbarjoallunyat de la Cort i amb una imatge mo-derna, contrapunt del purisme hispànic.En el pla sociològic, estava disposat acreure que darrere de cada catalanista hihavia un separatista, i si aquest catalanis-

ta era d’esquerres, un anarquista perillós.Mateu Morral, fill d’un fabricant de Sa-badell i professor de la racionalista Es-cuela Moderna, havia atemptat en contraseva el dia del seu casament (el maig del1906), i això no ho podia oblidar. I en elpla polític, en el millor dels casos de mi-ca en mica va anar acceptant que un ca-talà –de fet Cambó, l’únic que considera-va– podria actuar de cap de Govern d’unsistema polític espanyol absolutamentdesguitarrat si abjurava de la seva condi-ció de catalanista, si feia de castellà, quecom tothom sap vol dir d’espanyol.

A l’inici del seu regnat efectiu (1902)va existir un polític que va voler aprofi-tar políticament la natural vanitat delmonarca i la seva encara inconfessadavoluntat intervencionista. Ens referima Antoni Maura, mallorquí d’origen quefeia poc havia passat, matrimonialment,del Partit Liberal a cap del Partit Conser-vador. Com qualsevol polític que ha degestionar una situació de crisi, Mauravolia reforçar el poder executiu central,recuperar la seva credibilitat interior iinternacional i reimpulsar l’economia,base i expectativa de tota recuperació.Maura, agressiu i novell, va pensar queuna forma de prestigiar la seva políticaregeneracionista seria cometre un acte devalentia, tot portant al jove monarca, enel seu primer viatge polític fora de laCort, a la difícil Catalunya de la indús-tria, de l’anarquisme i del catalanisme.

Alfons XIII va arribar a Barcelona laprimavera del 1904, i entre el preventiucontrol governatiu (forta repressió so-cial), l’obert sucursalisme patronal, lanovençana política catalanista i el naturalbadoqueix de les masses, el viatge sem-blava un èxit incontestable. Tota la polí-tica catalanista (el catalanisme més radi-cal i apolític, per descomptat) decidíboicotejar la visita reial, no participant niassistint a cap acte lligat a aquella cir-cumstància.

Però, contravenint les consignes, el jo-ve regidor barceloní de la Lliga Regiona-lista i ja prou consagrat activista catala-nista Francesc Cambó, en la recepciópreceptiva a l’Ajuntament barceloní, vadonar la “benvinguda” al monarca: al-guns companys regidors del partit sem-bla que estaven d’acord amb aquest copd’efecte.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 61

EL T

EMPS

La victòria republicanaa les grans ciutats va forçarla fugida d’Alfons XIII.Se’n va anar per Cartagena.A la imatge, esperantl’arribada de la famíliaen una estació de París.

Les coses fora del protocol (avui diaquasi inconcebibles) sempre han empi-pat molt les personalitats polítiques.Molt més si, com va succeir en aquellaocasió, el parlament es presentava en for-ma d’interpel·lació. Cambó va començardient al rei que no es deixés enganyar perles mostres d’entusiasme que rebia: laciutat continuava igualment inquieta pelseu present i pel seu futur i el seu Ajun-tament disminuït per una legislació ina-propiada al seu dinamisme i volum. Des-prés de puntualitzar uns quants dels dè-ficits locals, Cambó va concloure quenomés l’autonomia podria solucionar-losi que estava segur que el monarca escol-taria el prec amb benevolència i sensecap mena de prevenció.

Alfons XIII va respondre Cambó demanera protocolària, dient que en unamonarquia constitucional la resposta aaquesta mena de demandes només cor-responia als poders constituïts. Maura,en aquella ocasió, no es trobava present ino es va poder produïr cap mena de co-nat de debat polític. Però sembla que elmonarca es va molestar molt pel que vaconsiderar com una insolència d’un capde files d’una minoria insignificant. Mal-grat que Cambó, a les darreries del reg-nat, va ser un dels polítics que més va ferper estintolar la corona, Alfons XIII no liva perdonar mai aquella gosadia de jo-ventut.

Tot i que les anècdotes a vegades siguinmolt significatives i marquin actituds denotable transcendència, el posicionamentd’Alfons XIII enfront del catalanismepolític es va veure essencialment afectatper la dinàmica de fons que assenyala laconsolidació plural del catalanisme con-temporani i per la seva repercussió en lavida pública catalana i espanyola. Delsseus polítics de confiança i de la premsaque per a ell comptava, només en va re-bre la idea que el catalanisme representa-va una interferència desestabilitzadora.I de la institució militar, que tant va servirAlfons XIII per executar la seva influèn-cia personal en la política espanyola, enva rebre un anticatalanisme recalcitrant,sovint de tons antiliberals i extraparla-mentaris. Quan el catalanisme es va co-mençar a presentar públicament i políti-cament com una alternativa al centralis-me i a la uniformització que havia presi-

dit la política de l’estat liberal espanyoldes del seu origen, l’escàndol va ser ma-júscul i va inquietar fins i tot els qui ha-vien trobat positiva i benèvola l’expres-sió literària conreada per un grupet deliterats “regionals”.

Dretes i esquerres de l’arc parlamentariespanyol es van unir constantment percombatre el flagell separatista que arri-bava de Catalunya. En la consuetud par-lamentària espanyola, cada nou períodede sessions començava amb la discussióde l’anomenat “missatge de la Corona”,que corresponia presentar al cap de Go-vern. A partir de Solidaritat Catalana(1907), aquestes sessions d’apertura esvan centrar en una dialèctica creixent en-tre la política espanyola i el catalanisme.Una selecció de les argumentacions es-panyolistes fa posar els cabells de puntai deixa clar que en la demanda d’autono-mia, per més minsa que fos, era impossi-ble aturar-se en el terreny del racionalis-me polític.

Alfons XIII va tenir sempre una inter-venció directa en l’elecció dels caps degovern que havien de gestionar el cadacop més decadent liberalisme espanyol.Però, fins i tot després, vigent la dicta-dura de Primo de Rivera, l’acció antica-talanista de la política espanyola va seraplaudida per aquest monarca. El que enel fons l’irritava, tant personalment comcom a representant institucional, era queel catalanisme polític fos plural i interso-cial, que tingués al darrere una àrea ambpersonalitat i cultura pròpies i que aques-ta àrea fos dinàmica i tingués un pes es-pecífic de primer ordre dins el conjunt del’estat.

El rei, entusiasta del tir de coloms, se-gons va dir, abandonava el país la mati-nada del 14 d’abril per no ensorrar l’es-tat en una guerra civil. Els polítics repu-blicans que el van substituir van donar aCatalunya una autonomia política, mal-grat que fos limitada i sense recursos.

Tot i aquestes limitacions, les forcesmonàrquiques i els sectors que haviensuportat la monarquia d’Alfons XIII esvan aixecar, el 18 de juliol de l’any 1936,per aturar, entre d’altres, aquella formainsuportable de “trencament” de la pà-tria.

Jordi Cassassas Ymbert

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 62 DOSSIER

EL T

EMPS

“El que irritava el reiera que el catalanismefos plural i intersocial,que tingués al darrereuna àrea ambpersonalitat i culturapròpies, i que aquestaàrea fos dinàmicai tingués un pes de primer ordre”

De vegades la història ens fa unabarrabassada i el que devia serobjecte d’atenció primordialpassa a un segon lloc per culpa

d’una nova força. Paradoxa que es pre-senta en tractar el pas del segle XIX alXX al País Valencià, perquè és més im-portant, per a l’historiador, l’oposició alsistema que el sistema mateix.

Capitalisme valencià. A la darreriadel segle XIX, el nostre país havia asso-

lit el creixement capitalista sense recór-rer a la industrialització, tot i que a lesterres valencianes la Gran Depressió(1873-1896) va tenir uns efectes forçadolents que es van reflectir en un aug-ment desmesurat dels prestamistes a totarreu, un gran nombre d’avalots, atemp-tats contra els recaptadors d’impostos,etc. Però, al mateix temps, al camp va-lencià es donà una tendència indeclina-ble cap a l’agricultura d’exportació quedemostrava la capacitat de maniobra dela burgesia davant les crisis capitalis-tes, i que va aconseguir un creixementeconòmic que no es deturaria fins a laGran Guerra.

A l’ombra d’aquest procés, la societatva entrar també en un canvi que, políti-cament, era prou destacat. La culturapolítica del sistema del torn entre partitsera qüestionada. El sistema caciquistava quedar com a únic element de ma-talàs social vàlid per als interessos de laRestauració. Mentre el caciquisme per-dia lentament instruments per fer efec-tiva la seua influència, el terreny quecedia era ràpidament ocupat per unaburgesia emergent que donava educacióals seus fills, els quals tenien noves as-piracions. Advocats i metges, general-ment, sortien de les universitats ambunes clares idees liberals que enllaça-ven amb les propostes il·lustrades.Aquests grups s’afanyaven a engrandirel republicanisme, que, malgrat l’actua-ció dels cacics, no havia desaparegutamb el daltabaix del 1873.

L’obrerisme. Paral·lelament, al PaísValencià s’havien desenvolupat les ten-dències obreristes, especialment les sin-

El republicanisme blasquista al País Valencià

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 63

Vicente Blasco Ibáñez, en elseu despatx a la residènciaque tenia davant la platja de laMalva-rosa de València. El seurenom literari sovint ha amagatun èxit semblant en política.Va esdevenir el gran referent delrepublicanisme al País Valencià.

El canvi del segle XIX al XX va tenir en el PURA

(Partido de Unión Republicana Autonomista)

de Blasco Ibáñez la mostra política més peculiar.

EL T

EMPS

Les escoles racionalistes erenuna alternativa a l’estricteensenyament religiós.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 64 DOSSIER

dicalistes, encara que els treballadorsagraris, sobretot els jornalers, tendiencap a les idees anarcosindicalistes. Enaquesta dicotomia obrera hi va interve-nir el sector més ranci de la societat va-lenciana. Així doncs, el jesuïta Vicentva rebre suport per a la creació dels Cír-culos Obreros, veritable competènciadeslleial contra els sindicats de classe.

En aquest context, l’anarcosindicalis-me valencià tendia cada vegada més acaure sota la tutela dels blasquistes.Mentrestrant, els republicans s’esforça-ven per mantenir –al mateix temps queho feien els monàrquics– centres d’oci,captació i reunió que servien per es-campar la seua influència. El campd’actuació preferit va ser la propagan-da i la formació; per això van destinarmolts dels seus recursos cap a l’ense-nyament, per esmorteir la influènciaeclesiàstica d’una banda i introduir unnou concepte d’instrucció. Igual comtambé va succeir amb els centresobrers, van patir moltes pressions. Vanhaver de fer front a continus tancamentsd’escoles laiques, que ràpidament erensubtituïdes per altres de noves. Malgratles pressions, el proletariat gaudia d’a-quest servei i d’aquesta manera els cen-tres van esdevenir un veritable factor depenetració republicà entre les capes po-pulars de la població. El paper de les es-coles laiques, juntament amb els llocsd’oci i de desenvolupament cultural,portaren els republicans a ser prou con-siderats per la seua cultura.

Blasquistes. El partit fundat per Vi-cente Blasco Ibáñez, el 1896, desprésde trencar amb la línia de Francisco Pi iMargall, es va reforçar amb la publica-ció periòdica El Pueblo(cal no confon-dre-ho amb els dos anteriors, del 1837i 1855), fundat dos anys abans, òrgand’expressió del partit, que es mostravaforça combatiu amb les forces dinàsti-ques i clarament demagògic pel que feiaa les classes populars. Amb les seccionsd’actualitat i el “Cuento del día”, difu-sor de les idees afins al republicanismeblasquista, va aconseguir una difusióconsiderable. Ni el canvi de director, el1907, en la persona de Félix Azzati, vaincidir negativament en la seua difusió.I sembla que, a la seua mort, amb el

transvasament de la direcció del diari aSigfrido, el fill de Blasco Ibáñez, tam-poc el diari no va perdre lectors.

Impulsat pel seu tarannà i amb el su-port del seu diari, Blasco significà lanova forma de fer política, i això es vatraduir en l’èxit a les eleccions gene-rals, en què va obtenir excel·lents re-sultats al cap i casal. De fet, Blascoguanyà elecció general rere elecció,i, entre 1901 i 1911, el seu partit, elPURA (Partido de Unión RepublicanaAutonomista, que en realitat es conei-xia com a Unión Republicana, que el1908 volia reflectir la seua indepen-dència del Partit Radical d’AlejandroLerroux) obtingué majoria a l’Ajunta-ment de València, fins i tot entre 1903 i1909 va aconseguir la majoria absoluta,tot i les dificultats que el sistema de ca-cic suposava.

El PURA era un partit de masses icom a tal es va comportar davant elsseus rivals dinàstics. Les capes mitja-nes de la població s’acostaven cada ve-gada més al partit de Blasco. Era el ca-nal ideal per poder participar en la cosapública i escapar de l’encotillamentdels partits tradicionals. A més, el seudiscurs anticlerical i contra el caciquis-me, sense menysprear el seu acosta-ment al valencianisme polític, va ferque fóra vist amb prou chance per pre-sentar-se com a partit interclassista perexcel·lència.

No va ser aliè a l’èxit del PURA el su-port que un bon nombre d’obrers, espe-cialment els agrícoles, li donaren. A tra-vés d’aquest intens suport a la forma-ció republicana, aquests obrers obtenienrepresentants a les institucions. Es trac-tava del fenomen anomenat doble lleial-tat. És a dir, unes persones afiliades alssindicats de classe i, alhora, també alPURA. Així mateix, en nombroses oca-sions els mateixos sindicalistes van serels fundadors del partit de Blasco, comva passar, per exemple, a Sollana.

Aquesta ambivalència no era gratuïta.Els republicans significaven per al pro-letariat agrícola un avantatge instru-mental en la seva vida quotidiana. Comque el PURA era format per professio-nals liberals, com ara metges i advocats,significava per a la classe obrera l’opor-tunitat d’escapar dels lligams de cacic i

“El funcionamentdels republicans teniala recompensa del vot popular i obrer que tantsi tan bons fruits va donara la circumscripciódel cap i casal,especialmental barri de Russafa.La dicotomia populistadels republicans,plasmada en assistènciaprimària i representaciólegal, era recompensadaamb el suport electoralde les masses oblidadespel sistema de la Restauració”

EL T

EMPS

Dalt, Vicente Blasco Ibáñez ésrebut per molts simpatitzantsa la seu d’El Pueblo, de torna-da d’una intervenció a Madriden defensa dels interessosvalencians. A sota, una de lescapes proletàries incondicio-nals del líder republicà: elstreballadors de l’Albufera.

accedir d’aquesta manera a informacióo, si era necessària, a tenir actuació le-gal; o bé a gaudir d’assistència mèdicaque en altres condicions haguera estatimpossible. Els metges republicans ofe-rien diagnòstic mèdic i dispensació demedicaments.

El partit, a la vegada, sortia beneficiatd’aquests serveis. Potser seria interpreta-ble com quelcom molt semblant al ma-teix que passava en l’òrbita del caciquis-me. Però no era ben bé el mateix. De fet,més aviat era l’alternativa. Perquè els re-publicans no eren permanentment en elcobrament electoral d’aquests serveis,encara que òbviament es beneficiavendel fet que restaven en l’imaginaricol·lectiu com un deute, que es traduïaen suport polític.

Aquest funcionament dels republicanstenia la recompensa del vot popular iobrer que tants i tan bons fruits va do-nar a la circumscripció del cap i casal,especialment al barri de Russafa.

La dicotomia populista dels republi-cans, plasmada en assistència primària(incloent l’educació mitjançant les es-coles laiques) i en representació legal,era recompensada amb el suport electo-ral de les masses oblidades pel sistemade la Restauració.

No hi ha dubte que el PURA s’allu-nyava de la vida política tradicional.Era un partit modern, en constant co-municació amb el seu electorat i amb lasolidesa necessària per mobilitzar lesmasses quan calia. Però no menys im-portant va ser el vessant anticlerical icontrari al caciquisme, qüestió que de-terminà que ni tan sols la marxa deBlasco a Madrid, el 1904, ni els seusviatges posteriors, minvaren gens ni mi-ca l’ascendència amb la qual el seu po-pulisme republicà inundà el poble va-lencià.

El País Valencià, sempre fidel.L’heterogeneïtat de la base electoralblasquista va fer que el republicanismede Blasco Ibáñez fóra present al llargdel primer terç del segle XX a la ciutatde València i que el PURA fóra un delspartits amb més ressò del país, especial-ment a la província del cap i casal, imalgrat el desenvolupament del mo-viment obrer, sobretot del seu tarannà

anarquista, va mantenir una ascendèn-cia acusada sobre el proletariat valen-cià. Només en les eleccions crucials del1936 va perdre aquesta preponderància,la qual cosa parla molt positivamentd’aquesta nova manera de fer políticaque Ortega va anomenar la rebelión delas masas.

Ja hem dit al principi que la història ésben plena de paradoxes. Vicente BlascoIbáñez va morir a Menton (França) el1928, i fins al 1931 el seu cos no va po-der ser traslladat a València. Sota lesnotes de l’himne de Riego va ser des-embarcat del vaixell Espanya, cuirassatbessó del que abans s’anomenava Al-fons XIII.

Ricard Camil Torres Fabra

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 65

EL T

EMPS

Antoni Maura va liderar des del1881 el Partit Liberal. Va tenirbones relacions amb l’esglésiamallorquina i els terratinents.Acabaria al Partit Conservador.

L’any 1874 es restaura la monarquiaborbònica amb el retorn d’AlfonsXII, després del període revolucio-nari que havia obert la Gloriosa.

Per tant, quan des de l’estat hom tancà elparèntesi revolucionari al 1874, l’oligar-quia mallorquina no només aprofità perrecuperar el poder polític, sinó tambéper arbitrar els mecanismes de controlque li oferia la nova legalitat restaura-cionista. Aquests li havien d’assegurarque no arribassin al govern opcions po-lítiques republicanes ni carlistes. Així,mitjançant la llei del 28 de setembre del1878 que regulava la formació de dis-trictes amb finalitat electoral, els conser-vadors mallorquins aconseguiren quePalma s’unís als pobles de l’illa i forma-ren així un únic districte. Hom tractavade neutralitzar el vot urbà, més antirè-gim, mitjançant el rural dominat pelcaciquisme. D’aquesta manera els repu-blicans que, pels vots recollits, podienhaver tret un diputat i mig per Palmaquedaven sense cap possibilitat.

A més d’aquests artefactes legals, laclasse dirigent illenca utilitzava coac-cions i favors per controlar l’electorat.Eren les clavegueres del sistema, possi-bilitades per la legislació de la Restaura-ció que no garantia el secret del vot ni laindependència entre l’administració i elGovern. Ja per començar, el sistema nai-xia viciat des del moment que es forma-va el nou Govern abans d’haver fet leseleccions legislatives i era el propi Go-vern el que les convocava.

En conclusió, mancava la més bàsicadivisió de poders, ja que si el legislatiu il’executiu estaven en íntima dependèn-cia, el judicial era mediatitzat pel Go-vern. Tot obeïa a un concepte patrimo-nialista de l’estat perquè els seus bénsno eren públics sinó usdefruit del partitgovernant.

El maurisme. A la Mallorca del segleXIX hi havia un món agrari hegemònic,on es generava el gruix de la renda i ontreballava majoritàriament la població.Les relacions de dependència articula-ven aquell món. Tot i això, a Palma i enalguns pobles hi havia un dinàmic em-presariat industrial i comerciant i unaclasse obrera, amb molta presència fe-menina, que nodria els tallers, algunesfàbriques mecanitzades i el treball a do-micili. Aquest teixit productiu era el queproporcionava la major part dels vots re-publicans.

Fins a la fi de segle, dels dos partits tor-nants, va ser el liberal el que va repre-sentar millor l’entramat de classes domi-nants. Perquè, aquest partit, liderat desde l’any 1881 per Antoni Maura, gràciesal proteccionisme agrarista, va tenir bo-nes relacions amb els terratinents, men-tre que el seu laïcisme nul li concedia labenevolència de la integrista esglésiamallorquina. D’altra banda, va intentaramb èxit acostar-se al republicanismemés moderat: radicals i possibilistes,que representaven interessos comercials,financers i industrials. La tasca de Mau-

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 66 DOSSIEREL

TEM

PS

L’‘aggiornamento’del caciquisme

El caciquisme a les Illes, especialment a Mallorca,

va ser dominat, primer, per Antoni Maura,

i després, per Joan March, en una simbiosi

entre classes dirigents.

Cap al final del segle XIX,abans que la fil·loxeradestruís les grans produccionsde vinyes, els industrialsbalears van vendre a França,que ja patia el mal que l’any1892 arribaria a Mallorca,considerables quantitats de vi.A la imatge, industrials deFelanitx preparen el producteper a la seva exportació.

ra va consistir a neutralitzar lentament,des d’un centrisme polític, els dos polsque s’oposaven al nou règim i que enca-ra tenien forta implantació: els carlinsi els republicans. El maurisme perseguiaels republicans i frustrava totes les ini-ciatives socials, mentre es posava al cap-davant de les econòmiques que tambéhavien estat iniciades pel republicanis-me. No es descuidava de satisfer des delpoder les demandes de clients industrialsi comerciants que se li adherien. Aquellaburgesia va comprendre que amb el dis-tricte únic, la xarxa de caciquisme rurali el domini de l’administració era impos-sible per als republicans seure a les ins-titucions de l’illa, enviar representacióa Madrid i fins i tot no ser discriminatscom a contribuents en sol·licitar llicèn-cies, etc. Constatació que els va fer triarper reeixir la via del caciquisme de laRestauració.

Aquesta perfecta articulació entre do-mini social i domini polític, que ordí laclasse dirigent, va desviar l’acció políti-ca dels republicans federals cap a inicia-tives culturals, socials i econòmiques,com la reorganització de l’Ateneu Bale-ar, la creació de l’Escola Mercantil, lafundació de la Caixa d’Estalvis i Montde Pietat de les Balears, del Banc Ma-llorquí, de la Cia. Curtidora i Industrial,dels Docs, de les Fires i Festes de Palma,del nonat Congrés Feminista, relacionatamb la nombrosa Unió Obrera Balear, itambé al capdavant de l’associacionismepopular. A més, es va seguir la tradiciódesenvolupada durant el sexenni de de-

fensa dels industrials de les amenaçado-res contribucions de l’estat centralista,amb la creació al 1882 de la Lliga deContribuents i de la combativa vaga an-titarifes.

D’aquesta manera, va arribar el sufragiuniversal masculí al 1891, i els republi-cans federals, tot i que es van presentara les legislatives, no van aconseguir capescó per l’entrebanc del districte únic.Els vots republicans aconseguits a Pal-ma només es van poder rendibilitzar ales municipals d’aquest mateix any, ambsis regidors. Amb el canvi de segle la po-lítica mallorquina va viure un tomb fa-vorable al Partit Conservador, quan An-toni Maura es va passar amb tota la sevaxarxa de caciquisme a aquest partit, i vadominar la vida política fins al 1914.L’entrada del maurisme al Partit Conser-vador va segellar políticament el pactesocial que el maurisme havia aconseguitdurant la darrera vintena del segle XIX,és a dir, la formació d’un bloc dominantentre la burgesia industrial i comercianti els hegemònics terratinents.

El republicanisme. El darrer decennidel segle va portar una forta crisi en di-ferents sectors de l’economia mallorqui-na: crisi agrària de la fi del segle, crisivitivinícola, crisi de mercats colonials…Aquesta darrera va ferir el sector delcalçat balear i, òbviament, tot el comerçtransoceànic. Per això, naviliers i comer-ciants van proposar, ja en els anys vui-tanta i des de la premsa republicana, unasolució confederal al problema colonial,

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 67EL

TEM

PS

“Els republicansvan saber lligar, al darrerdecenni del segle XIX,les solucions econòmiques modernitzadoresa la demandad’autonomia política.Així, a l’any 1883, parlaven d’estats regionals, que volien dotats de poder legislatiu, executiu i judicial”

Joan March i Ordinas, fill d’unhumil pescador, va arribara dominar sectors clau del’economia illenca.

en un intent de salvar aquests mercats.Els republicans van saber lligar, al llargd’aquest període, les solucions econò-miques modernitzadores a la demandad’autonomia política. Així, al 1883, par-laven d’estats regionals, que volien do-tats de poder legislatiu, executiu i judi-cial. Tornant ara al darrer decenni delsegle XIX, al 1896 les diferents faccionsrepublicanes, llevat dels federals de Vi-llalonga, s’uniren i formaren la Unió Re-publicana, partit i més tard també coali-ció electoral que va començar a tenir re-presentants a l’Ajuntament de Mallorcaa partir del 1896. Durant aquest any esva fundar el Centre Regionalista de Ma-llorca, que es va integrar al 1900 dins laUnió Republicana, dotant-la d’un caràc-ter inequívocament regionalista. Quatrerepublicans van ser elegits regidors dePalma el 1899. Èxit que es va repetir ique va augmentar gairebé durant totesles municipals fins al 1909. L’any 1898es comencen a trobar les primeres ini-ciatives de tipus regeneracionista a l’illa,a relacionar amb la Lliga de la Produc-ció Regional, bàsicament integrada percomerciants i alguns industrials. Aques-ta es proposava aconseguir la concessióde port franc per al de Mallorca; era unintent de reviscolar la indústria mallor-quina, però també de dotar l’illa d’unaespecialització comercial.

Cap al 1892 un grup d’obrers organit-zats entorn de l’Ateneu Obrer a Mallor-ca s’adherí al Partit Socialista Obrer Es-panyol i organitzà tots els gremis, en de-triment de la influència republicana.

Però el panorama social i econòmic an-terior canvià els anys immediats i mésintensament durant la guerra europea. Esva produir una ampliació de la classe do-minant amb la irrupció d’una nova bur-gesia de comerciants especuladors, bàsi-cament Joan March i els seus socis.

Joan March. Aquest dominà el trans-port marítim i altres sectors claus de l’e-conomia illenca: un enlairament que elva fer xocar amb la burgesia, fins ales-hores hegemònica. Arribà un moment enquè la defensa de tan amplis interessosva exigir al milionari contrabandista in-tervenir en política. Aquesta intervencióva esdevenir mediatització al 1919, quanMarch va reorganitzar el Partit Liberal a

Mallorca i va aconseguir la subordinaciód’Alba i Romanones, els caps estatals.En les legislatives del 1923, a més, es vafer amb una gran part de la xarxa delcaciquisme conservador, mitjançant su-borns i amenaces. Propicià el transfu-guisme de nombrosos conservadors des-tacables i mauristes. El seu poder haviaaconseguit defenestrar Maura i ara in-tentava crear un nou Partit Conservador,mitjançant Sánchez Guerra. Una manio-bra aturada per la suspensió del règimper Primo de Rivera.

Però el gran èxit polític de March vaconsistir a convèncer una part de l’es-querra mallorquina que ell i el seu partiteren una alternativa modernitzadora. Eldiscurs es completava amb una imatgede capitalista pactista que el va dur a re-galar una Casa del Poble a les societatsobreres. Això li comportà el suport elec-toral del socialisme mallorquí. El seudiari, El Día, li publicava els discursos,en els quals amb una retòrica anticlericali populista culpava el maurisme i la no-blesa terratinent de l’endarreriment de lasocietat mallorquina d’aleshores. Ambaquesta tàctica desvià les acusacionsque, des de la premsa crítica, l’obreris-me més radicalitzat i alguns regidors re-publicans i reformistes li feien, que elculpaven de les exportacions il·legals dequeviures, les irregularitats de la Tras-mediterránea i qualsevol tipus de mani-pulacions del caciquisme. L’habilitatde March consistí a utilitzar com a cap deturc la noblesa propietària que semprehavia estat la classe hegemònica i que,efectivament, havia acumulat rancúniessocials entre els sectors progressistes.Aquest comportament és qualificat perGibson a “The Pèrigord: Landownershipand Power in modern Europe”, a: R.Gibson i M. Blinkhorn (eds.), Landow-nership and Power in Modern Europe(Cambridge, 1991), com a “ideologiadesviacionista”, quan explica que la no-va burgesia agrària del Perigord (Occità-nia) desvià la contestació jornalera cap ala noblesa reialista i l’Església. Aquestsnous propietaris es presentaven com arepublicans i anticlericals perquè haviencopsat que la pagesia de la Tercera Re-pública francesa respirava aquests valors.

Isabel Peñarrubia

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 68 DOSSIER

“El gran èxit de Marchva consistir a convèncerque ell i el seu partiteren una alternativamodernitzadora.Obtindria el suport delsocialisme mallorquí”

EL T

EMPS

17 maig 1902. Alfons XIIIés proclamat major d’edat icoronat com a rei.

6 abril 1904. Viatge d’Al-fons XIII a Barcelona, boico-tejat per republicans i catala-nistes.

25 novembre 1905. Unnombrós grup d’oficials as-salten les seus de La Veu deCatalunya i del Cu-cut!. ElGovern suspèn les garantiesconstitucionals a Catalunya.

11 febrer 1906. Es consti-tueix la Solidaritat Catalana.

31 maig 1906. L’anarquis-ta català Mateu Morral co-met un atemptat contra Al-fons XIII el dia del seu casa-ment amb Victòria Eugèniade Battenberg.

26 juliol 1909. S’inicia aBarcelona la Setmana Tràgi-ca, un moviment insurreccio-nal en contra de la guerra delMarroc.

8-10 setembre 1910. Esconstitueix a Barcelona laConfederació Nacional delTreball (CNT).

6 abril 1914. Es consti-tueix la Mancomunitat deCatalunya.

Juny-agost 1917. La crisi més greu dela Restauració, amb les Juntes Militarsde Defensa, l’Assemblea de Parlamenta-ris i la vaga general revolucionària.

21 març 1918. Antoni Maura consti-tueix un Govern d’“unitat nacional”.

21 febrer 1919. Vaga de la Canaden-ca, originada a l’empresa Riegos y Fuer-zas del Ebro el 5 de febrer per l’acomia-dament d’obrers; s’hi afegiren els delram del gas i de l’electricitat. Fou decla-rat l’estat de guerra. Catalunya viu unagran conflictivitat social, durant la qual

sorgeix el pistolerisme, tantel de la patronal com l’obrer.

21 juliol 1921. L’exèrcitespanyol pateix la derrotad’Annual a la guerra delMarroc. Moren més de 8.000soldats.

13 setembre 1923. Elcapità general de Catalunya,Miguel Primo de Rivera, faun cop d’estat i instaura unadictadura, amb el vistiplaudel rei.

20 març 1925. La dictadu-ra suprimeix la Mancomuni-tat de Catalunya.

4 novembre 1926. Fran-cesc Macià i un centenard’homes armats són detin-guts a França quan prepara-ven la invasió de Catalunyaper Prats de Molló.

Març 1929. Diverses va-gues estudiantils a Madrid,Barcelona i València en con-tra de la dictadura.

28 gener 1930. Primo deRivera dimiteix i s’exilia aParís. Dámaso Berenguerforma un nou govern: s’ini-cia la “dictablanda”.

12 abril 1931. Se celebrena tot Espanya eleccions mu-nicipals. A les grans ciutats

triomfen les candidatures republicanes.

14 abril 1931. Proclamació de laSegona República. Alfons XIII, mancatde suports, abandona Espanya, en solitud.

Pelai Pagès

Cronologia bàsica del regnatd’Alfons XIII

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 69

EL T

EMPS

L’Ajuntament de Sant Cugat delVallès ha aprofitat una data signifi-cativa de la història del monestirper celebrar el mil·lenari d’aquesta

obra, restaurar-la i fer-hi un museu –queestà previst que s’inauguri al proper mesde març– que desvetlli els secrets de laconstrucció i l’evolució del recinte. Elprimer cop que el monestir benedictí deSant Cugat apareix documentat és l’any873, en un tràmit que signa l’abat Osto-fred. Cinc anys després, en un precepteatorgat a la catedral de Barcelona pel reifranc Lluís el Tartamut, se cita Ostofredcom abat del monestir de Sant Cugat,que llavors depenia de la catedral deBarcelona.

La fita del 1002, concretament, la vaprovocar Almansor. El cabdill cordovèsdeixava mort i cendres per on passava,i al 985 va atacar el monestir de SantCugat i en va cremar, entre altres coses,l’arxiu. L’abat Odó demanà documentsque confirmen quines eren les posses-sions del monestir i, aquell 1002, el pa-pa Silvestre II va fer una butlla que, amés d’enumerar les propietats de SantCugat, anuncia que el monestir passaa dependre directament de Roma.

L’arquitecte Joan Albert Adell, que ésdirector del programa de rehabilitaciódel monestir i membre de l’equip quedissenya el museu, afirma que encara

han pogut trobar restes de les cendresd’aquell arxiu original que va provocarles peticions de l’abat Odó.

El mil·lenari d’aquest esdeveniment haestat aprofitat per traslladar el Centre deRestauració de Béns Mobles de la Ge-neralitat de Catalunya –amb els treballa-dors i instal·lacions que l’acompanyen–a un nou edifici de Valldoreix, construïtexpressament per a aquest fi.

Abans del monestir. El lloc que avuiocupa el monestir de Sant Cugat és ocu-pat, que se sàpiga, des del segle I. Enaquell moment, segons Adell, hi haviaun assentament romà, molt probable-ment una vil·la, és a dir, una gran casaon podien viure unes cent persones i quecomptava amb una estructura i una or-ganització complexes, amb magatzems,dipòsits i altres instal·lacions necessà-ries per cobrir les necessitats dels seushabitants. Al segle IV, s’hi començà abastir una fortalesa romana, que no es vaacabar de construir mai. Al segle V, encanvi, es va aixecar al mateix lloc ungran cementiri paleocristià, que, recor-da Adell, comptava “amb una església,cinc importants mausoleus amb la plan-ta quadrada d’uns 3 x 3 metres i moltestombes senzilles”.

L’església va ser ampliada al segle VIIi, al seu voltant, es va començar a edifi-car, al segle IX, un claustre anterior imés gran del que ara es conserva.

El conjunt de Castrum Octaviarum–com s’anomenava llavors Sant Cugat–era excepcional en la Catalunya de l’any1000. Era l’únic claustre que tenia unaesglésia al seu interior i el més gran delsque hi havia al Principat: el pati era tangran com els límits que actualment té totel claustre del monestir. La planta del’església, que no va ser destruïda fins al

Les didàctiques lliçonsdel claustre del monestir de Sant CugatL’Ajuntament de Sant Cugat celebra enguany

el mil·lenari del seu monestir. Els capitells

del claustre, que pretenien alliçonar els monjos

medievals, ens revelen ara alguns secrets

de la seva vida quotidiana.

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 70 REPORTATGE

1220 –data en què es va construir el nouclaustre–, encara és visible enmig delpati.

Aquell primer monestir, a més, era for-tificat. L’equip d’Adell ha trobat alsoterrani del monestir restes del fossatque l’envoltava. El nou museu permetràvisualitzar l’evolució arquitectònica delconjunt benedictí i l’efecte que produïenalguns elements perduts, com aquestfossat.

Sabem que aquest primer monestir vaser totalment construït al 1015 perquèl’abat de Sant Cugat va escriure al com-te de Barcelona per demanar-li ajuteconòmic, ja que les obres havien arruï-nat completament l’economia de la co-munitat. Aquella obra, la va dirigir Fe-dantius, que avui apareix com el primerarquitecte medieval que signava com atal. S’han conservat documents de com-pres, datats del 1007 i del 1010, signatsper Fedantius Architectus, que són elprimer registre documental d’un arqui-tecte que es refereix a ell mateix com ar-quitecte.

El claustre definitiu. Al 1150 es vaniniciar les obres de reforma del mones-tir, començant per la construcció de l’es-glésia, que ha arribat fins avui. Primeres van fer els absis, després el cimborii més endavant les naus. Excepcional-ment en l’arquitectura religiosa catala-na, l’església tenia quatre naus. La quar-ta, però, va ser convertida en una ca-pella el segle XVIII. Paral·lelament, al’església es va construir un nou claustreper al monestir, l’arquitecte del qual vaser n’Arnau Cadell, el qual va deixar laseva signatura en un dels capitells. Ca-dell va ser també l’autor de la portada dela seu de Manresa i la porta de l’esglé-sia de Santpedor, que és, curiosament,una de les poques escultures romàniquesque encara conserva els colors originals.

Cadell i els escultors que treballavenper a ell són els autors dels 144 capitellsque encara ara es poden visitar. Mésque qualsevol altre claustre de Catalu-nya, el del monestir de Sant Cugat ser-via per alliçonar els monjos, els nensque hi estudiaven i els pobres que ana-ven a demanar un plat de calent. Adellexplica que aquest claustre és ja del fi-nal del romànic i, “a més de capitells

típicament ornamentals, n’hi ha tambéd’historiats”. La seva funció didàcticaens serveix encara per il·lustrar-nos so-bre la vida quotidiana al monestir: “Silliguem les escultures dels capitells i elCostumari de Sant Cugat, escrit per Pe-re Ferrer al 1221, que explicava la vidaal monestir, podem conèixer quina fun-ció tenia cada capitell.”

Allà on esperaven els pobres, hi ha ca-pitells amb referències bíbliques a la po-bresa; allà per on passen els xiquets, hiha capítols del Nou Testament sobre la

infància de Jesucrist; i allà on els mon-jos s’esperen per entrar a dinar, hi haalgunes imatges exemplificadores: unfrare treient polls a un altre frare, perexemple.

Se sap que Cadell ja estava treballant aSant Cugat al 1190, data en què va sig-nar el capitell, i hi va viure, com a mí-nim, fins al 1207. Les seves obres són,encara, el tresor més preuat del monestirmil·lenari.

Àlex Milian

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 71

JOR

DI PL

AY

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 72 REPORTATGE

JOR

DI PL

AY

Enmig del pati del claustre de Sant Cugat s’endevina la planta de l’església paleocristiana que es va construir abans que el monestir, cap al segleVII. El primer monestir, alçat cap a l’any 1000, molt més gran que l’actual, es va fer sense enderrocar l’església. El conjunt era excepcional en laCatalunya romànica, ja que combinava el claustre més gran del Principat i el temple paleocristià.

L’arquitecte Joan Albert Adell, que dirigeix la restauració del monestir, destaca que en aquest racó del claustre es diferencienles tres fases de construcció del claustre: es pot veure un arc deferradura d’una antiga porta preromànica del claustre de l’any1000; l’emparedament que es va fer en construir el nou claustre,al segle XIII, i que va cegar l’arc original; i la làpida de l’abat PonçBurguet, que van incorporar al conjunt al 1363, d’una manera unxic forçada.

El claustre de Sant Cugat és l’únic de Catalunya que conserva les ventalles de les finestres que donaven al menjador dels monjos.

El primer claustre, el de l’any 1000, era de la mateixa època que lesrestes del que Joan Albert Adell va trobar a Sant Pere de Rodes. El de

Sant Cugat era fortificat i tenia un fossat, les restes del qual s’han localitzat al soterrani.

JOR

DI PL

AYJO

RD

I PL

AY

ELTEMPSDEL 10 AL 16

DE DESEMBRE

DE 2002 73

JOR

DI PL

AYJO

RD

I PL

AY

JOR

DI PL

AYJO

RD

I PL

AY

Les històries que conten els capitells del claustre de Sant Cugat són situades estratègica-ment. Davant de l’entrada del menjador delsmonjos, on s’esperaven després de rentar-seles mans a la font del pati, hi ha capitells querecorden als monjos els bons costums: l’oración’és un, però també es recorda la utilitat i elvalor d’ajudar els germans a treure’s els polls.Els monjos admiraven aquestes imatges mentre afilaven els ganivets sobre el banc de pedra queels separava del pati. Encara avui es pot veurel’osca que aquest costum dels benedictins hadeixat en la pedra. En una altra banda del patihi ha una marca molt semblant: aquesta, la vanfer els ganivets dels pobres. Per a ells, un delscapitells il·lustra la història del ric Apoló i elpobre.

A l’esquerra, Sant Josep i la verge Maria amb el nen Jesús, i a la dreta, imatge de l’adoració dels Reis (sobre els quals es pot veure l’estrella). Aquestes representacions de la infantesa de Jesús són davant de la sala Capitular, on hi havia l’escola del monestir; per tant, sembla clar que cerquenla connexió dels més joves amb la història de Crist infant. Davant la sala Capitular –dita així perquè, sobretot, era el lloc on es reunia el capítol(el conjunt dels monjos)– també hi ha capitells amb escenes de Crist rentant els peus als apòstols, com l’abat havia de fer amb els monjos.

En la banda del claustre oposada al menjador, els monjos feien lectures del Nou Testament. És per això que les imatges dels capitellsal·ludeixen a passatges de la vida de Crist. Aquí també es pot veurecom Arnau Cadell i els seus ajudants combinaven els capitells puramentornamentals amb els historiats. També s’aprecia l’historiat –en aquestcas– més antic: al taller d’escultura anaven fent els capitells, que després eren estratègicament situats en un lloc o un altre segons lafunció didàctica de cadascun.

L’arquitecte Arnau Cadell va deixar la seva signatura al claustre. El costum de “signar” amb la imatge d’un home que treballa ja existia;

a Girona també hi ha un capitell semblant d’una data anterior però sense la inscripció. La de Sant Cugat diu: “HEC EST ARNALLI

SCULPTORIS FORMA CATELLI QUI CLAUSTRUM TALE CONSTRUIXI PERPETUALE” (“Aquesta és la imatge de l’escultor Arnau Cadell, que un

tal claustre va construir per a la perpetuïtat”).