ELTEMPSD’HISTÒRIA

Amb motiu del 25è aniversari del restabli-ment de la Generalitat de Catalunya, el re-torn de Josep Tarradellas i la instauraciódels règims preautonòmics del País Valenciài de les Illes Balears, dediquem EL TEMPSd’Història a revisar aquells processos histo-ricopolítics avui en discussió.

45 EDITORIAL

46 APUNT

Les paves mortíferes49 COMBINATÒRIA

Sant Antoni: les visions i l’ergotisme.50 RODA EL MÓN

Les possessions mallorquinesa través de la història

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

Tarradellas i la represaautonòmica

67 L’ENTREVISTA amb Josep Maria Bricall i Masip

70 HISTÒRIA EN LLIBRES

72 HISTÒRIA EN XARXA

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

TAR

RA

DELL

AS

I LA

REP

RES

AAU

TON

ÒM

ICA

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’EnsenyamentEL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 45

L’any 1978 el president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, visità Mallorca. Havienpassat, feia ja mesos, les eleccions de juny del 1977. Arribava a l’illa per participar com a convidatd’honor en la constitució de l’ens preautonòmic, el Consell General Interinsular. Simbòlicament,en aquell acte de recuperació de l’autogovern balear es va voler atorgar una rellevància proto-

col·làriament destacada tant al president català com als més alts representants dels autogoverns recupe-rats del País Valencià i d’Aragó. Una sintonia que, llavors, la posada en funcionament de les autono-mies a cada un dels països portà a l’oblit. Paradoxal, si més no.

En aquella visita Tarradellas declarà a la premsa mallorquina que la voluntat d’un país nacionalmentdiferenciat de la nació castellana no depenia tant de la història, ni d’aspectes identitaris, com d’allò queen democràcia compta de debò: el vot dels ciutadans. I que, des d’aquest punt de vista, Catalunya ha-via triat tenir representació a Madrid de forces nacionals catalanes, igual com els bascos, i altres poblesno.

Entorn de la figura de Tarradellas sovint s’hi mesclen sentiments contraposats. I no pocs interessos po-lítics i personals que xocaren en el passat amb la ferma personalitat política del president que permetémantenir viva, amb un dramàtica precarietat de tota mena, la Generalitat a l’exili durant dècades. Mésenllà de polèmiques o opinions divergents sobre Tarradellas, la seua preclara visió política ningú no lila pot negar. Aquelles declaracions fetes a Mallorca mantenen encara ara tota la validesa i posen de ma-nifest, quasi un quart de segle després, que Tarradellas veuria avui amb preocupació la vida política del’estat.

Caldria demanar-se que si el poder central, Madrid, apostà el 1977 per un pacte amb Josep Tarrade-llas, i el president de la Generalitat tenia tan clares les seues opinions sobre la qüestió nacional i el seuper què, passats el anys, Madrid (en el sentit del poder de l’estat: polític, econòmic, militar, prefecturade l’estat, mediàtic…) apostaria avui pel mateix? Res pitjor i més inútil que elucubrar, en història, so-bre el que hauria pogut passar i no va passar. Però sembla pertinent el joc intel·lectual per argumentarque el Madrid de fa vint-i-cinc anys i el d’avui són molt, molt diferents.

Aleshores hi havia voluntat de diàleg i de pactes. Avui no hi ha cap altra voluntat que la de la impo-sició de l’homogeneïtat. Fa quasi un quart de segle Madrid reconeixia entitat política i jurídica a unainstitució, la Generalitat de Catalunya, la legitimitat de la qual provenia directament, si no més ante-riorment, de l’autogovern català republicà que el franquisme havia eliminat, juntament amb totes les lli-bertats arreu de l’estat. I del franquisme d’on provenia, cal recordar-ho, la continuïtat jurídica precons-titucional del poder central, de Madrid, que va reconèixer el restabliment de la Generalitat. I aquellesdues realitats polítiques contraposades, tan diverses com que bevien de fonts legitimadores excloents,arribaren a un pacte a través el diàleg. És, avui, possible pensar en alguna situació semblant? Semblaevident que no.

Per què, aleshores, va ser possible el pacte? Perquè les dues parts, sens dubte, primaren allò que endemocràcia és substancial: la voluntat dels ciutadans, per sobre de qualsevol altra consideració, inclo-sa la realitat jurídica i política del moment, la qual es va anar adaptant a la voluntat dels subjectes dedret, dels ciutadans. Això és la llavor de la democràcia.

Res no és immutable. Res no és intocable. Tot és, ha de ser, susceptible de canvi a través del diàleg i,com deia Tarradellas, l’únic que hi val, l’únic, és la voluntat expressada pels ciutadans. Si en això s’estàd’acord, i tot demòcrata hi ha d’estar necessàriament, res no apareix com a impossible. Quan intel·lec-tualment i ideològicament es nega la preeminència de la voluntat dels ciutadans, es posa en qüestió lademocràcia, per molt que es vulga disfressar. Quan es prima una realitat jurídica determinada sobrela voluntat d’un poble (democràticament expressada, això és: de manera individual a través del vot) elque es fa és capgirar el sentit essencial: els ciutadans, en lloc de disposar d’institucions i marcs jurídicsperquè els servesquen, n’esdevenen ells servidors. La democràcia a l’inrevés. Aparença democràtica, ifons escassament democràtic, o nul.

Autonomies, Tarradellas i avui

EDITORIAL

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 46 APUNT

El llibre de memòries de JoaquimVarela té, per sobre de tot, una granvàlua pel context de redacció. El vaescriure tot just acabada la guerra.

Amb por. A poc a poc. I, naturalment, noel va poder publicar una vegada redac-tat. El guardà durant dècades. Fins quemorí el dictador. Després, més anys es-perant l’oportunitat editorial. Fins que,decidit a veure publicat el seu record, vaoptar per editar-se’l, amb el suport del’Ajuntament de Santa Coloma de Gra-menet, on viu, i de la Diputació de Bar-celona.

És important l’aspecte del context so-cial i polític del moment de la redacció.Els records eren frescs, molt, i el dolorintens. I la por, molta. Derrotat i, comell diu, “humiliat”, el llibre, les memò-ries, esdevé, doncs, un acte de rebel·liapersonal i política però també un docu-ment excepcional per conèixer algunsaspectes de la guerra i la repressió.

El CAT-VAL. El jove Joaquim, el 1936,ja feia dos anys que havia estat llicenciatde l’exèrcit. Volia seguir amb la sevafeina d’impressor. Esperança perduda.La guerra es va fer realitat. I va ser mo-bilitzat. “Encara ho record com si fosara. La tarda de la meva marxa anava as-segut en un vagó de tercera d’un trenmilitar ple de joves reservistes. Totsestàvem trastornats per la reincorpora-ció. Qui ens havia de dir que ens haurí-em de tornar a posar aquell uniforme tan

antipàtic! […] A mesura que ensallunyàvem de Catalunya em va co-mençar a colpir la nostàlgia […] i em vafer sentir molt trist […] Aquell tren mi-litar, que no s’aturava a cap estació, esdirigia cap a València […], els que per-tanyíem a transmissions ens tocaria fertransbord cap a Albacete.”

Allà, efectivament, els uniformaren.I hagueren d’esperar que es creassin lescompanyies. Un dels soldats, “Nadal,nomia”, recorda Varela, s’acostà a ungrapat d’oficials, saludà i en demanar-liun dels caps que què volia, “Nadal, atre-vidament va contestar que, com que hihavia una gran quantitat de valencians icatalans, potser es podria pensar de feruna companyia integrada per tots els quiparlàvem la mateixa llengua […]. Aque-lla proposició va agradar […] i així vanéixer la flamant Companyia de Trans-missions CAT-VAL”, la qual, a poc apoc, va anar entrant en zones de combatper refer les transmissions, sobretot entreBarcelona i València, i en aquelles mis-sions Varela conegué les “paves mor-tíferes”: “Els avions Junker i Messer-schmitt, les maleïdes paves que dèiemnosaltres, les quals, en formacions detres i de cinc, procedents de Mallor-ca, ens bombardejaven contínuament.Nosaltres, quan sentíem la remor delsavions, deixàvem la restauració delscables i corríem a refugiar-nos dins delscràters. Tan bon punt s’acabava, i abansque no en vingués un altre, tornàvem ala feina.”

La guerra es posava ja crua. El CAT-VAL, orgullosa companyia que desfila-va cantant l’himne en català –“deben serextranjeros”, recorda Varela que sentia adir– va ser desmantellada, i l’ara veteràlluitador va ser enviat al que encara re-corda com “un escorxador”: l’Ebre. Labatalla de l’Ebre.

Les paves. I allà seguí amb la terriblequotidianitat del soroll de “les maleïdespaves mortíferes […] que, procedentsde Mallorca, van ser una de les clausque expliquen per què en Franco va aca-bar guanyant aquella guerra”, escriu Va-rela.

El paper de l’aviació franquista-nazi,segons el veterà lluitador, va ser d’ex-cepcional importància en la resolució

Les paves mortíferesLes ‘memòries d’un lluitador veterà’, de Joaquim

Varela i Garcés, mostren amb el títol de ‘Les paves

mortíferes’ alguns aspectes poc coneguts de la

guerra del 36 i la repressió.

Avions de la Legió Cóndor sobre-volen Burgos durant la GuerraCivil. Joaquim Varela i Garcésanalitza a Les paves mortíferesels atacs de l’aviació franquista-nazi, un episodi clau per poderentendre el final del combat.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 47

del conflicte bèl·lic. Els hi dóna, a lespaves, aquesta consideració en diversesocasions al llarg del llibre. Però potserquan amb més intensitat recorda lapotència mortífera que tenien, és durantla batalla de l’Ebre.

Era l’any 1938. Aquell estiu Varelaarriba a l’Ebre. A les posicions republi-canes. La cosa ja pintava malament. “Eljoc era malèvol: en començar la tardaells acostumaven a guanyar unes cotes[els franquistes], però al vespre les recu-perava la nostra infanteria. I això va du-rar molts i molts dies, no sé dir quantsexactament, perquè en aquestes cir-cumstàncies tan extremes arriba un mo-ment que es perd la noció del temps.Però finalment vingué la desfeta i ha-guérem de retrocedir com poguérem.Les petites barques eren insuficients perpassar a l’altra banda del riu. Hi haviasoldats que es llançaven a l’aigua per nocaure presoners i molts van morir ofe-gats. D’aquest desastre se n’ha parlatben poc.” Varela aconseguí passar ala que els republicans anomenaven la“banda bona del riu”. Allà no era difícilsentir la desmoralització i les ingènuesesperances, en veu baixa: “Entre els sol-dats s’insistia que la guerra s’acabariad’un moment a l’altre, gràcies als con-tactes que hi havia hagut entre republi-cans i feixistes […] però els oficials,

juntament amb els comissaris [polítics],assabentats dels rumors, vigilaven […]i ens deien que els que parlaven de paueren uns feixistes.”

L’Ebre, la batalla, per a Varela i elsseus companys era gràficament clar:“un escorxador”. Les forces republica-nes no tenien relleus, i les franquistes entenien molts. El resultat era terrible.Baixes contínues que no es podien subs-tituir per nous combatents. I a comen-çaments de la tardor la situació encaras’agreujà més: “A finals de setembre esva produir la retirada parcial de les Bri-gades Internacionals del front de l’Ebre,la qual cosa va suposar un nou cop a lanostra moral i, no cal dir, a les nostresforces físiques perquè ja no quedava caprelleu. Allà ja sempre érem els matei-xos, delmats per les baixes contínues ipel turment de les paves mortíferes, queno paraven […]. A l’octubre, les cosesvan empitjorar. L’aviació feixista va re-doblar els atacs, provocà grans incendisi fortes fumarades pels arbres cremats acausa de totes aquelles explosions. Lespaves s’anaven rellevant i ja descarrega-ven a tota hora, de matí i de tarda.Aquells monstres, des del cel, eren elsque estaven guanyant la guerra per a enFranco. Incansables, els avions de caçabaixaven escombrant les concentracionsi metrallant els nostres soldats, que

EL T

EMPS

EL T

EMPS

s’havien d’amagar a les trinxeres, al ma-teix temps que els obusos de l’artilleriafeixista ens plovien per tot arreu. Ambtot allò no hi havia possibilitats de reor-ganitzar-se, mentre que la nostra avia-ció (anomenats els xatos), en canvi, noapareixia mai. Allò era una lluita des-esperada…”

Exili i retorn voluntari. I el queveien com a inevitable Varela i els seuscompanys, passà. Derrotats, els republi-cans, abans i tot de la fi de la guerra, en-filaren el camí cap a França, fugint de larepressió franquista. Varela, també. Ha-via estat nomenat, tant si vols com si no,comissari polític, la qual cosa, afegidaa la condició de sergent de l’exèrcit re-publicà, el feia tenir totes les butlletes.Quan encara estava mobilitzat, anà re-culant cap al nord, amb les columnesrepublicanes. A Catalunya –Barcelona iReus– encara hagué de patir les visi-tesde les paves, que l’hivern del 38 en-calentiren ferm, amb les vomitades defoc i metralla, les ciutats catalanes:“Aquell hivern la capital de Catalunyapatí un dels majors martiris de la sevahistòria”, recorda. A Catalunya va ferservir el seu ofici d’impressor, al serveide la República, fent octavetes del tipus“No passaran”, però “malgrat els meusimpresos, les coses no van anar gensbé”, i la contínua retirada no s’aturava.Enmig d’aquell caos, al jove Joaquim lidonaren un permís d’un dia, amb la pro-mesa de retorn a la nit. “Aquell dia, el26 de gener de 1939, vaig ser totalmentconscient que havíem perdut la guerra.”Encara restà uns dies més amb l’exèrcit,bona part del qual orfe d’oficials “quemarxaven cap a l’exili”. El darrer diad’aquell fred i trist mes de gener, “a latarda, finalment em vaig decidir a mar-xar, i em vaig afegir a la processó del’exèrcit derrotat que anava a buscar re-fugi al país veí”.

La tristor de la derrota no era sinònimque s’hagués acabat tot. Ni de bon tros.Després de dies de difícil marxa arribaa Prats de Molló, amb milers d’exiliatsmés. “Ens van portar a una fàbrica aban-donada. N’érem tants que no hi cabíemi a molts ens va tocar dormir en un patinevat […] sabíem que Madrid encara re-sistia, però allà […] vaig sentir el pes de

la derrota […] i en aquella gelada nit demitjan febrer em reafirmava, en el meuinterior, que aquella guerra l’hauríemguanyada si no hagués estat per les pa-ves alemanyes…” De Prats a Arlés.“Allà es van presentar un senyor i unessenyores vestits de negre. Tots eren moltmalcarats i ens tractaven a crits. Ens vanfer fer una cua i ens van fitxar un perun.” La filiació acabava amb una pre-gunta: “Prefereixes Franco o Negrín?”Varela, com milers d’altres republicans,hagué de decidir en segons el seu futur.“Arribava el meu torn i no havia refle-xionat. Allò era molt cruel […] Un paísestranger? Aquella idea em feia feredat,i em va venir una força a la ment que emva demanar de tornar a la meva estima-da Catalunya. Per fi vaig arribar davantd’un buròcrata inhumà i em vaig trobardient: ‘Franco’.”

I així, en un comboi de tren de preso-ners, milers de republicans exiliats retor-naren voluntàriament a la nova Espanyade Franco. La destinació, camps de con-centració on hi moriren a milers. Algunsafusellats, molts més de malalties i fam.I moltíssims, repressaliats d’una o d’al-tra manera. Varela tingué sort. El batlle,el doctor Badia, del seu poble, SantaColoma, intercedí per ell assegurant, imentint, que era net de cap dels suposats“delictes” que implicaven una mort se-gura: càrrec polític (comissari), militàn-cia (joventuts d’Esquerra Republicanade Catalunya)… Alliberat d’una mortsegura, el destí de Varela, igual com elde milers de joves en situació semblant,va ser, novament, l’uniforme militar. Nose’l reconeixia el servei militar repu-blicà, així que “au, una altra vegada tor-nava a anar vestit de soldat”.

La cruel paradoxa va ser que Varela,igual com molts dels seus companyssoldats “de procedència roja”, foren ele-gits, per a més humiliació, per a partici-par en la desfilada de la victòria feixis-ta, l’1 d’abril, i moltes més que segui-ren. Dins la misèria de l’ambient, totallò només tenia un relatiu al·licient: in-tentar veure de prop una pava. Però niaixò. “No vaig poder veure’n cap, du-rant l’estada a l’exèrcit de Franco, d’a-quelles maleïdes paves mortíferes.”

Miquel Payeras

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 48 APUNT

Dalt, carnet de soci de laRenaixença Camprodoninaa nom de Joaquim Varela,expedit el primer de maigdel 1932. A sota, una placad’homenatge als soldats quevan combatre a la batallade l’Ebre.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 49

Sant Antoni, un ascètic egipci del segle III, va viure al desert, vorael mar Roig, i allà va passar durs períodes de dejuni, suficients perpatir les visions i temptacions que se li atribueixen. Tanmateix, elfet més curiós és que el quadre de Bosch en pretén il·lustrar d’un

tipus concret: les degudes a l’ergotisme.

Aquesta intoxicació té dues manifestacions: l’ergotisme crònic, cone-gut també com Foc de sant Antoni, caracteritzat per un dolor ardent i in-tens i gangrena a peus, mans, cames i braços, i l’ergotisme agut, acom-panyat d’al·lucinacions, especialment amb la sensació que l’individuvola. Totes dues formes poden produir-se al mateix temps.

L’associació de sant Antoni amb l’ergotisme es va produir quan unsmonjos de l’orde d’Hospitalers, fundada a França cap al 1100, van adop-tar el nom del sant. A més de convertir ànimes arreu d’Europa, van fun-dar hospitals on pelegrinaren molts afectats d’ergotisme. Diverses cu-racions els donaren renom i, a més, van fer associar sant Antoni amb lamalaltia.

L’ergotisme va ser, molt probablement, la causa de diversos episodisde bogeria col·lectiva a Europa durant l’edat mitjana i la moderna, pot-ser perquè les males collites van forçar la gent a alimentar-se amb sègolen males condicions, contaminat possiblement del fong Claviceps pur-purea. Però juntament amb els seus desastrosos efectes va comportaravenços en medicina. Del fong s’extreia la substància anomenada ergot,que, com es va saber al segle XX, té components emparentats amb ladietilamina de l’àcid lisèrgic o LSD –i per això les al·lucinacions i con-vulsions– i d’altres amb propietats vasoconstrictores –i per això els do-lors i les gangrenes–. Van ser aquestes propietats les que, com a mínimdes del 1582, van dur-lo a ser utilitzat per accelerar el part. I a partir dela fi del segle XIX també es va administrar per tractar les hemorràgies,que eren una de les principals causes de la mort de mares joves.

En el segle XX, i gràcies a l’aïllament d’un dels seus components,l’ergometrina, es va poder utilitzar només aquesta i no l’ergotsencer ievitar així molts efectes secundaris. Les hemorràgies es van reduir. A lafi del segle XIX, a Anglaterra –arreu d’Europa les xifres devien ser si-milars–, hi havia una mort de la mare per a cada vint parts, mentre queal 1935 eren cinc per a cada mil, i al 1967 la xifra ja havia baixat a 0,2per a cada mil.

Més endavant, altres compostos supliren l’ergometrina, que a més d’a-turar l’hemorràgia, encara provocava nàusees, vòmits i hipertensió. Ac-tualment, arreu del món es produeixen unes 100.000 morts anuals perhemorràgies durant el part, la majoria en països en via de desenvolupa-ment, on aquests fàrmacs no solen ser accessibles. Els metges creuenque allà estaria justificat utilitzar l’ergometrina i continuar aprofitant elllegat d’un fong que va portar, al mateix temps, avenços en medicinai motius per als artistes, tot i que sant Antoni –inspiració d’aquestsdarrers– probablement mai no va conèixer aquesta substància ni elsseus efectes.

Sant Antoni: les visions i l’ergotismeXavier Duran, escriptor i periodista científic

COMBINATÒRIA

En el seu famós quadre

‘Les temptacions de sant Antoni’, el

pintor neerlandès Hieronymus Bosch

(circa 1450-1516) representa el sant

patint diverses al·lucinacions

relacionades amb l’ergotisme.

Patí sant Antoni aquesta malaltia?

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 50 RODA EL MÓN

Tenir una possessió a Mallorca vasignificar durant segles ser algúamb poder i riqueses. Ara encaraen resten les construccions i l’ús

de les denominacions d’amos i senyorsentre persones que poques vegades vé-nen de classe noble i a penes viuen delcamp.

La conquesta. Després de la conques-ta a Mallorca només es constataval’existència d’unes poques possessions,coincidint a grans trets amb les princi-pals alqueries i rafals de l’època musul-mana. A la fi del segle XIX, segons l’ar-xiduc Lluís Salvador d’Àustria, escomptabilitzaven a l’illa prop de 1.000possessions. Avui dia, a Campanet (de2.367 habitants, l’any 2000), encara hiha més de trenta possessions i rafals, i ésun dels pobles on millor es conservaaquest patrimoni, possiblement gràciesa la protecció que li ha proporcionat laproximitat a la serra.

Les possessions a Mallorca, desprésde la conquesta catalana, esdevenguerenunitats de producció independents on esduien a terme totes les activitats relacio-nades amb l’explotació agrícola i ra-madera, base de l’economia i societatmallorquina fins al segle XIX. Funcio-naven com a unitats de producció equi-parables al que foren les masies o ma-sos a Catalunya i al País Valencià o elsllocs a Menorca.

L’arribada dels nous pobladors haviasignificat un canvi radical en l’ús del’espai agrari, amb el cultiu de l’anome-nada trilogia mediterrània: cereals, vi-nya i olivera. Aquests nous cultius erenmolt adients a les condicions mediam-bientals i rendibles per a l’intercanvi co-mercial. El predomini de la zona mun-tanyosa, per sobre de les terres aptes peral conreu dels cereals, va fer que la serrade Tramuntana destaqués pel conreu del’olivar. Per això, a Campanet, trobemque totes les cases tenien un espai reser-vat per a la tafona, on es realitzava elprocés complet de l’elaboració de l’oli.També destaca la presència dels molinsde sang fariners, on les bèsties eren laforça bruta que aconseguia moldre elgra (per això la denominació “de sang”),així com la gran quantitat de païsses,que servien d’aixopluc als animals quecol·laboraven en les feines del camp.Una de les possessions de la zona quemillor manté aquestes dependènciesagrícoles és la de Gabellí Gran.

En algunes de les grans possessions,com Santiani o s’Alqueria de Son Pas-qual, també es cultivava la vinya i s’ela-borava el vi, destinat principalment alcomerç interior fins al segle XVIII. A lapossessió de Fangar en el mateix segleXVIII es construí un dels principals ce-llers de la zona, aguantat sobre set gransarcs de mig punt, com una més de les re-formes de les cases de l’època.

Les possessions mallorquines a través de la històriaLes cases de possessió a la serra de Tramuntana, en concret al municipi de

Campanet, permeten recollir part de l’evolució històrica d’aquesta base

econòmica i alhora testimoni de poder i riquesa.

Una de les possessions deCampanet que millor manté lesseves dependències agrícolesés la de Gabellí Gran. Avui, és propietat d’un empresaride calçat, que l’habita i laconserva en òptimes condicions.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 51

Els gran senyors. La configuracióde les cases, el volum i complexitat, de-penia de la situació geogràfica, del tipusd’explotació i de l’estatus socioeconò-mic del propietari. Cadascuna d’aques-tes constituïa un món amb unes jerar-quies i dinàmiques establertes per al’òptim rendiment de la possessió. Elsespais es diversificaven d’acord amb lesdiferents activitats econòmiques desti-nades tant a l’autoabastiment com a laproducció per al comerç. Però també seseparaven per marcar diferències so-cials. Les grans possessions arribaren atenir en edificis separats el que eren lacasa dels amos i la casa dels senyors. Elstreballadors assalariats, els missatgers,sembla que dormien en estances desti-nades al treball del camp, com els sos-tres de la païssa, on es guardava la palla.

Pràcticament a tota l’illa, el poder po-lític i econòmic, fins ben entrat el segleXX, va ser controlat pels grans propieta-ris locals. Per aquest motiu, el manteni-ment de l’hegemonia de les grans famí-lies sobre les possessions marca un cu-

riós vessant de la història de l’illa. ElsBennàsser, descendents d’un gran se-nyor musulmà convers que cooperà ambJaume I en la conquesta, van ser senyorsde la possessió de Gabellí. I entre els se-gles XV i XX van arribar a tenir fins aun total de quinze possessions. Avui diaqueden en el poder d’aquesta famíliadues de les més considerades: Alboraieti Biniatró.

Només la família dels Socies de Fan-gar i de Son Garreta, amb propietats al’altra banda de la vall de Sant Miquel,van amenaçar durant alguns períodesl’hegemonia social, econòmica i políticadels Bennàsser sobre la vila de Campa-net. La possessió de Fangar, entre elsegle XVI i el XIX, va ser la clau delpoder dels Socies. Aquesta rivalitat vadonar lloc a gran quantitat d’episodissagnants de bandolerisme senyorial.

Així com al segle XIX, quan s’extingíla línia masculina dels Socies, Fangarpassà a ser propietat dels Muntaner, elllinatge dels Bennàsser ha perdurat i hamantingut alguna de les seves pertinen-

RO

SER

AG

UIL

AR

Celler de la possessió de Fangar,propietat dels Socies entre elssegles XVI i XIX que va ame-naçar l’hegemonia social delsBennàsser i va provocar episodisde bandolerisme senyorial. Avuis’ha habilitat com a agroturisme.

ces gràcies, en part, a certs episodisd’endogàmia.

A partir del segle XVII, i fins a princi-pi del XX, les cases de possessió vanviure una considerable revaloració, fruitd’una certa eufòria econòmica. S’adap-taren als nous usos d’ostentació delssenyors de ciutat. Es van constituirgrans cases de possessió senyorials, al-gunes de nova planta i altres com a am-pliació de les antigues cases. Per això,entre el segle XVIII i XIX algunes caseses van enjardinar i se’n van ornamentar

les façanes amb motius d’estil italianit-zant. Una bona mostra d’aquest feno-men són alguns dels canvis que s’intro-duïren a Gabellí Gran: la capella, el sa-grari a l’alcova, el jardí amb una granfont lobulada, el safareig on encara hiha restes dels pilarets que conformavenl’antiga barana, o la façana de la novaentrada a la casa dels senyors amb mo-tius neogòtics. En aquest mateix sentittrobem a Fangar força ornamentació detipus modernista a les façanes de la clas-tra, pati obert que feia de distribuïdor apart de les possessions més importants,i un jardí romàntic amb grans xiprerscaracterístics d’aquesta possessió.

A Campanet, al segle XIX l’expansiódemogràfica va superar les possibilitatsde l’economia agrícola i ramadera, des-proveïda d’activitats industrials, fet queva provocar un important èxode delscamperols a la ciutat. Aquest fenomen iels efectes de les lleis desamortitzadorespromulgades pels governs liberals, quecomportaren les segregacions de granpart de les antigues possessions, pro-vocà la darrera gran crisi de l’antic sis-tema de producció feudal. S’iniciavaaixí el procés pel qual la terra deixariade ser un valor d’ús per ser un valor decanvi.

Actualitat. Ja en el segle XX, les pos-sessions i les seves cases han seguit des-tins diversos. Però un dels trets comunsha estat que ben poques han aconseguitconservar les extensions originàries.Fangar, una de les possessions més benconservades, s’ha habilitat com a agro-turisme. Gabellí Gran, ara propietatd’un empresari de calçat, es manté grà-cies als amos que encara l’habiten i lamantenen en condicions. Son Borràs vaser comprada a Joan Capó, el senyor deSon Puça, per la família Reynés Pons,que després va vendre una trentena dequarterades per a la construcció d’unaurbanització per als turistes anglesos ialemanys.

Pitjor fortuna, però, han tingut una pe-tita part de les possessions que, per sertan costoses de mantenir, han tingut ladissort d’haver esdevengut sestadorsd’ovelles.

Roser Aguilar

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 52 RODA EL MÓNR

OS

ER A

GU

ILAR

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 53FER I DESFER

Després de les eleccions del 15 dejuny de 1977 s’inicià a l’estat es-panyol un llarg, complex i conflic-tiu procés d’institucionalització

d’un sistema democràtic, emparat en elque en el futur havia de ser una monar-quia constitucional. La ruptura democrà-tica que durant molts anys havia defensatel conjunt de l’oposició, tant als PaïsosCatalans com a la resta de l’estat, haviadeixat pas, definitivament, a una reformapolítica que en molts aspectes va impli-car nombroses renúncies i rebaixes en elsplantejaments polítics defensats fins lla-vors pel conjunt de l’oposició democrà-tica. Un dels aspectes més importantsd’aquest procés se centrà en la institucio-nalització del règim autonòmic. La cele-bració dels vint-i-cinc anys del restabli-ment de la Generalitat de Catalunya i delretorn del president Josep Tarradellas enspermet recordar com es va produir la im-plantació de les autonomies en el conjuntdels Països Catalans i alhora revisarhistòricament el paper que Tarradellas varepresentar a Catalunya en tot el procés.

El restabliment de la Generalitati el retorn de Josep Tarradellas. Eltriomf de les esquerres catalanes –socia-listes i PSUC– en les eleccions del 15de juny de 1977 contrastava obertamentamb els resultats que s’havien produït alconjunt de l’estat i dels Països Catalans,

on en tots els casos la situació havia es-tat ben diversa. Però era evident que elresultat electoral donava un impuls re-novat a la reivindicació autonòmica, tanpresent en totes les mobilitzacions que esproduïen des de l’inici de la transició. Elconjunt de forces democràtiques verte-brades a l’entorn de l’Assemblea de Ca-talunya havia plantejat el restabliment del’Estatut d’autonomia de 1932 com a re-ferent ineludible. I dins de la societat ca-talana existia un ampli consens a l’entornde l’autonomia. Però el que semblava di-fícil de vehicular era el procediment con-cret amb què s’havia de restablir l’auto-nomia i el paper que Josep Tarradellas,president a l’exili de la Generalitat repu-blicana, hi havia d’exercir. Perquè sobreaquest darrer aspecte abundaven més lesdesavinences que els acords. Ja abans dela celebració de les eleccions de junys’havien posat en relleu les diferents es-tratègies existents, des del moment enquè un sector de l’oposició democràtica–particularment Convergència Democrà-tica de Catalunya i el PSUC– pensavenque tot el protagonisme havia d’ésser deles forces de l’interior, mentre que altressectors, com ERC i en certa manera tam-bé sectors del PSC (C) de Joan Reventós,creien que Tarradellas, com a dipositaride la legitimitat històrica, havia d’inter-venir de manera decisòria en el procésde restabliment de la Generalitat. I no caldir-ho, el mateix Tarradellas també erad’aquesta opinió.

El protagonisme de Tarradellas.Josep Tarradellas, de Saint-Martin-le-Beau estant, feia anys que desenvolu-pava una activitat política constant ques’incrementà després de la mort de Fran-co. Des de les seves famoses cartes “con-fidencials” que enviava a amics i cone-guts d’arreu de Catalunya i de l’exili, ondonava a conèixer les seves posicionspolítiques sobre el que passava o deixa-va de passar a Catalunya, havia volgutdeixar clar que la seva existència no eramerament testimonial. De fet, l’acordfundacional del Consell de Forces Políti-ques de Catalunya, l’organisme creat el23 de desembre de 1975 i que agrupavaels diferents partits polítics catalans,també manifestava “la voluntat que lamés alta institució catalana –representa-

Tarradellas i el restabliment de la GeneralitatEl complex retorn del president de la Generalitat

de Catalunya, Josep Tarradellas, a un Principat

que havia votat esquerra el 15-J, via un Madrid

reformista liderat per Adolfo Suárez i pel rei.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 54 DOSSIER

Josep Tarradellas, que nomésconsentia tornar a Catalunyasi ho feia com a president dela Generalitat, va negociarpersonalment amb AdolfoSuárez el règim autonòmicper al Principat.

da pel president de la Generalitat– assu-meixi el paper essencial que li corresponen el procés de constitució del governprovisional”. I sembla que també algunssectors procedents del franquisme pensa-ven que el paper històric de Tarradellasno s’havia acabat. El dia 16 de febrer de1976, per exemple, rebia a casa seva elssenyors Fèlix Pastor Ridruejo, MilianMestres, Navarro i Bofarull, comissio-nats per Fraga Iribarne, quan aquest eraministre de l’Interior del Govern presi-dit per Carlos Arias Navarro. I no cal dirque el peregrinatge de catalans cap alClos Mosny, la residència de Tarradellas,s’havia incrementat en la mateixa mesu-ra que creixien els seus partidaris a l’in-terior de Catalunya. Des d’aquesta posi-ció Tarradellas, que els dies 10 i 11 d’a-bril de 1976 havia tingut una primerareunió amb el Consell de Forces Políti-ques de Catalunya, llençava pocs diesdesprés la iniciativa de crear una Assem-blea Nacional Provisional de la Genera-litat que superés l’Assemblea de Cata-lunya i el Consell de Forces Polítiques.La crida la féu pública el 28 de juny de1976, quan l’Assemblea de Catalunyael dia 13 de juny havia donat a conèi-xer el seu “manifest per la ruptura”, unveritable cant de cigne. No cal dir quela crida de Tarradellas va tenir poc ressò,ja que, si bé semblava que tothom estavad’acord que el president havia de repre-sentar un paper, en canvi no quedavenprou clars quins havien d’ésser els seuslímits.

A finals d’any, quan la “ruptura” haviadeixat pas a la “reforma” i, per tant,s’imposava la negociació amb el GovernSuárez –i gairebé tothom, tret de l’es-querra revolucionària i dels independen-tistes, havien abandonat el principi deldret a l’autodeterminació–, la situació estornà a complicar quan un grup d’orga-nitzacions polítiques i sindicals catalanes–la denominada Comissió dels 10– vaacceptar, el 3 de desembre de 1976, departicipar a l’espanyola Comisión de los9, formada per l’oposició democràtica ique havia de pactar amb el Govern Suá-rez el procés d’institucionalització de lademocràcia a l’estat espanyol. El repre-sentant català en aquesta Comissió va serJordi Pujol. Com va escriure el periodis-ta Lluís M. Bonet, l’any 1977, allò que

no havia aconseguit el franquisme –tren-car la unitat catalana– ho aconseguienara les temptacions del reformisme. Per-què a partir d’aquest moment es configu-raven a Catalunya dues tendències clara-ment contraposades: la que preconitzavala negociació de Catalunya conjunta-ment amb l’oposició espanyola amb elGovern espanyol, i la que continuavapensant que Catalunya havia de negociaramb personalitat pròpia amb el Governde l’estat.

Tarradellas, que era partidari d’aquestadarrera opció, va intentar convèncer Pu-jol que dimitís de la Comisión de los 9,en la reunió que ambdós polítics varenmantenir a París els dies 12 i 13 de de-sembre de 1976. Però Pujol no va ferefectiva la seva dimissió fins el 18 demarç de 1977, en un moment en què elfracàs de les negociacions de l’oposicióespanyola amb el Govern era ja aclapa-rador. Paral·lelament, a Sant Cebrià, alRosselló, els dies 12 i 13 de febrer de1977 es constituïa el Consell Consultiude la Generalitat, presidit per Josep Tar-radellas, però que no incloïa represen-tants del PSUC ni de CDC. Com acaba-ria succeint, era evident que Tarradellasvolia tenir el màxim protagonisme en elrestabliment de la institució que ell en-carnava, però, al mateix temps, volia im-plicar directament l’oposició catalana enla recuperació institucional.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 55

EL T

EMPS

EUR

OPA

PR

ESS

Després del 15-J. El resultat de leseleccions del 15-J va accelerar el procésen un moment, però, en què no existiaencara unanimitat sobre qui havia d’en-capçalar les negociacions pel restabli-ment de la Generalitat. El 25 de junys’havia constituït a Barcelona l’Assem-blea de Parlamentaris catalans, d’on vasortir l’acord de crear una comissió per-manent, presidida per Joan Reventós, elcap de la llista més votada. S’havia aban-donat així la idea que semblava haver co-brat força dies abans de crear un consellexecutiu, sorgit de l’Assemblea.

Quan es va celebrar l’Assemblea, elGovern Suárez, triomfador en les elec-cions del 15-J, havia pres ja la decisió denegociar directament amb Tarradellas elrègim autonòmic per a Catalunya. Va serel dia 22 de juny quan la Moncloa n’ha-via pres la decisió, que la mateixa nitCarles Sentís comunicà a Tarradellas pertelèfon.

D’aquesta manera Josep Tarradellas, eldia 27 de juny de 1977, per a sorpresa detothom, agafava l’avió i es presentavadavant de Suárez i del rei per negociarpersonalment el restabliment de la Gene-ralitat. A aquestes alçades del procés po-lític, el president havia repetit per activai per passiva que ell només retornaria aCatalunya i a Barcelona com a presidentde la Generalitat. Era evident que Suárezhagués preferit negociar amb un homecom Jordi Pujol, amb qui el ministreMartín Villa s’havia entrevistat a Madrid

dos dies abans, però el resultat de leseleccions ho havia impedit. I davant ladivisió existent entre les forces políti-ques catalanes, Tarradellas assumia araen solitari un repte que sabia que genera-ria molta polèmica a Catalunya. Certa-ment, l’astorament a Catalunya fou ma-júscul i segons sembla el mateix Frede-ric Rahola –el delegat de Tarradellas alPrincipat– l’havia intentat convèncer po-ques hores abans d’iniciar el viatge queno anés a Madrid.

Però la decisió estava presa. Com vaexplicar el mateix Tarradellas en les se-ves memòries pòstumes del retorn, Jasóc aquí(Barcelona, 1989), havia estat ladecisió més difícil de la seva vida, i en-cara en ple vol, a l’avió que l’empresariLuis Olarra havia posat a la seva disposi-ció, va confessar a Sentís que no teniaclar que en arribar a Madrid no seria de-tingut. I les negociacions amb Suárez fo-ren, certament, molt dures, ja que el pre-sident no estava disposat a transigir enun aspecte fonamental: l’autonomia aCatalunya només podia concretar-se enla Generalitat. En cap cas eren admissi-bles fórmules de l’estil de “consejos” nimancomunitats. Només la intervenció fi-nal del monarca, la tossuderia i capacitatnegociadora del president –que final-ment va convèncer el Govern que la Ge-neralitat tenia els seus orígens en la mo-narquia medieval i no en la Repúblicadel 1931– i la convicció del mateix Go-vern, tramesa per Tarradellas, que sensedonar satisfacció a les reivindicacions deCatalunya –resolent “el problema cata-lán”– difícilment s’estabilitzaria la mo-narquia, varen aconseguir un acord deprincipi. El dia 2 de juliol finalment es vadonar a conèixer l’acord Suárez-Tarrade-llas, adoptat el dia abans, i basat en elrestabliment de les institucions històri-ques de Catalunya, en què l’autonomiadefinitiva de Catalunya hauria d’ésserestablerta per les Corts espanyoles, i ne-gociada entre el Govern i els represen-tants elegits de Catalunya, en l’establi-ment d’un règim transitori, a partir de lallei de bases de l’estatut de règim local,que aleshores es tramitava a les Corts, ien el traspàs de serveis cap a la instituciórestablerta procedents de l’estat i de lesdiputacions. Tarradellas va haver d’ac-ceptar també, contra la seva voluntat, la

Mentre es produïen lesnegociacions a Madrid,a Catalunya no tot erenflors i violes.És veritat quela permanentde l’Assemblea de Parlamentaris es vaapressar a donar suport a Tarradellas,però no varen faltarveus que deien que el viatge de Tarradellashavia estat una estratègia de Suárezper llevar protagonisme a una esquerra que havia resultat vencedoraen les eleccions

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 56 DOSSIERAV

UI

El 23 d’octubre de 1977Josep Tarradellas tornavaa Catalunya. N’havia estatfora trenta-vuit anys, i els dosdies anteriors els va passarnegociant a Madrid. L’arribadaa Barcelona va ser multitu-dinària: milers de ciutadansl’acompanyaren de l’aeroportdel Prat a la plaça de SantJaume, passant per Montjuïc.

generalització del règim autonòmic en elconjunt de l’estat.

Mentre es produïen les negociacionsa Madrid, a Catalunya no tot eren florsi violes. És veritat que la permanent del’Assemblea de Parlamentaris es vaapressar a donar suport a Tarradellas,però no varen faltar veus que assegura-ven que el viatge de Tarradellas havia es-tat una estratègia de Suárez per llevarprotagonisme a una esquerra que haviaresultat vencedora en les eleccions, i po-lítics com Josep Benet, en aquells mo-ments en l’òrbita del PSUC, afirmavenque l’organisme provisional anunciat se-ria poc menys que una “mancomunitat”.No és el que opinava Gil Robles, el vellpolític de la CEDA durant la Repúbli-ca, que va afirmar a Tarradellas: “L’es-cletxa que ha obert vostè solament es potcomparar amb la dels alemanys en la lí-nia Maginot. Ha fet vostè la feina d’untanc.”

El restabliment de la Generalitat.En la pràctica, però, encara restava moltde camí per recórrer. Calia donar contin-gut a l’acord adoptat, calia integrar lesforces polítiques catalanes en el procésde negociació que tot just s’havia iniciat,i calia no abaixar la guàrdia per tal de no“descafeïnar” la restauració de la Gene-ralitat. I la veritat va ser que en els tresmesos que va durar tot el procés, fins alreial decret-llei de restabliment de la Ge-neralitat, del 29 de setembre de 1977, hihagué de tot. L’estiu de 1977, ara fa vint-i-cinc anys, va ser un dels més agitats dela història recent. D’una banda era del totnecessari regularitzar les relacions entreTarradellas i l’Assemblea de Parlamen-taris, i establir les funcions que ambduesparts havien de tenir en el procés nego-ciador. Encara hi havia a Catalunya quipensava que Tarradellas podia i havia dequedar-se al marge de les negociacions.El seguit de reunions que durant el mesde juliol es varen celebrar entre el presi-dent i la Comissió Permanent de l’As-semblea de Parlamentaris va culminar enel nomenament d’una comissió negocia-dora formada per Joan Reventós, AntoniGutiérrez, Jordi Pujol, Carles Sentís, Jo-sep M. Triginer i Josep Benet. Les decla-racions que aquest darrer va fer el 30d’agost a Mundo Diario, en què afirma-

va que “la negociació s’ha deixat podrir.És impossible portar una negociació ambuna part a Madrid i l’altra a Saint-Mar-tin-le-Beau”, varen animar Tarradellas adestituir-lo i varen obrir una crisi de di-mensions considerables a Catalunya.

Perquè era evident que Tarradellas con-tinuava liderant, a desgrat de tots els en-trebancs que des de Catalunya mateix seli posaven, tota la negociació. La prime-ra reunió entre Tarradellas i el delegat delGovern, Salvador Sánchez Terán, es vacelebrar a París el 10 d’agost, i quinzedies després, el 26 i 27 d’agost, hi haguéla segona reunió, que va culminar l’1 desetembre a Madrid, on es reuniren Sán-chez Terán i Frederic Rahola, Josep LluísSureda i Manuel Ortínez, emissaris deTarradellas. L’acord fonamental s’haviaadoptat ja. Amb el rerefons de la destitu-ció de Benet i les conflictives relacionsque Tarradellas continuava mantenintamb un sector de l’oposició catalana,s’havia arribat a un acord bàsic de de-cret-llei de restabliment de la Generali-tat. Finalment, el dia 28 de setembre secelebrà la cimera de Perpinyà, en quèTarradellas, Sánchez Terán i els caps defila dels partits polítics catalans ratifica-ren per unanimitat els acords adoptats.A l’entremig s’havia celebrat la imponentmanifestació de l’Onze de Setembre. Elreial decret-llei de 29 de setembre, publi-cat al BOE de 5 d’octubre de 1977, res-tablia la Generalitat de Catalunya “insti-tució secular, en què el poble català ha

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 57

Joan Codina i Torres(Treball)Ramon Espasa i Oliver(Sanitat i Assistència Social)Joan Folchi i Bonafonte (Economia i Finances)Antoni Gutiérrez DíazPere Pi-Sunyer i Bayo (Ensenyament i Cultura)Jordi Pujol i SoleyFrederic Rahola i d’Espona (Governació)Joan Reventós i CarnerJosep Roig i Magrinyà (Agricultura i Ramaderia)Carles Sentís i AnfrunsNarcís Serra i Serra(Política Territorial i Obres Publiques)Josep M. Triginer i FernándezJosep M. Bricall i Masip (Secretaridel Govern)

El primer Govern de laGeneralitat restaurada

XAVI

ER V

ALLS

vist el símbol i el reconeixement de la se-va personalitat històrica” i derogava laLlei de guerra de 8 d’abril de 1938 perla qual Franco havia abolit l’Estatutd’autonomia de Catalunya. El dia 17d’octubre el rei nomenava president dela Generalitat restaurada Josep Tarrade-llas i Joan, que el dia 23 (veure la pàgina59), feia la seva entrada triomfal a Bar-celona, com a president de la Generali-

tat, trenta-vuit anys després d’haver-laabandonada com a vençut. Encara resta-va el nomenament del primer Govern dela Generalitat, que Tarradellas realitzà eldia 5 de desembre de 1977 i, sobretot,encara faltava el pas més important: do-nar contingut i recursos econòmics a laGeneralitat. Segons el testimoni de l’e-conomista Rafel Pujol, que aleshores tre-ballava a la Diputació de Barcelona, els

primers recursos propis de què va dispo-sar Tarradellas en arribar a Barcelona fo-ren els 50 milions de pessetes que enca-ra restaven en un compte corrent, proce-dents de la comissió liquidadora de laGeneralitat republicana. Era tot un sím-bol de continuïtat i, per què no dir-ho?,de legitimitat històrica.

Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 58 DOSSIER

“Un home clar, coherent, bonobservador, sense brillantina,caut, astut, intel·ligent, prudent ivalent, format per una navegaciódifícil i llarga.” Aquestes paraules,escrites per Josep Pla a comença-ment dels anys 60, descriuen ambperfecció mil·limètrica un corre-dor de fons de la política com fouJosep Tarradellas. Els seus ene-mics segurament n’hi afegiriend’altres: personalista, autoritari,presidencialista…, però ningú nonegaria la persistència i tossuderiade les seves conviccions polítiques, a les quals va dedicar totala seva vida i tot el seu patrimoni. Josep Fornas, que des de 1961fins a 1976 fou un estret col·laborador de Tarradellas a l’interiorde Catalunya, ha recordat sovint que durant el llarg exili del pre-sident pràcticament només ell tenia fe en el seu retorn al país,investit com a més alt dignatari de la Generalitat.

La seva carrera política s’inicià el 1916, com a secretari depropaganda del CADCI, l’organisme dels dependents de co-merç, i ben aviat destacà entre la joventut catalanista. L’any1920 fundà la Joventut Nacionalista La Falç. Secretari Generald’ERC, en proclamar-se la República fou conseller de Gover-nació i de Sanitat de la Generalitat, i del desembre de 1931 algener de 1933 diputat al Parlament espanyol i al Parlament deCatalunya. El gener de 1933 dimití dels seus càrrecs en desa-cord amb Francesc Macià, se separà d’ERC i formà part delgrup que aglutinava el diari L’Opinió. Contrari a la proclamacióde l’estat català que féu Lluís Companys el 6 d’octubre de 1934,retornà a ERC i a l’inici de la Guerra Civil ocupà les conselle-ries de Serveis Públics i Economia.

El setembre de 1936 presidí el Govern d’unitat de totes les for-ces antifeixistes de Catalunya. Des d’aquests càrrecs signà eldecret de col·lectivitzacions i control obrer i impulsà els decretsde s’Agaró i va presidir també la Comissió d’Indústries deGuerra de Catalunya. Crític amb el PSUC, no va estalviar en-frontaments amb el màxim dirigent d’aquest partit, Joan Co-morera. Exiliat a França el febrer de 1939, fou detingut durant

l’ocupació nazi, però el règim deVichy negà la seva extradició alGovern franquista. Fugí a Suïssai retornà a França el 1944. L’any1954 el president de la Generali-tat a l’exili, Josep Irla, li delegà lesfuncions i l’agost d’aquell mateixany fou nomenat president de laGeneralitat pels diputats al Parla-ment de Catalunya, reunits a l’am-baixada de la República Espanyo-la a Mèxic. A partir d’aquest mo-ment, inicià la llarga travessa peldesert, des de la seva residència a

Saint-Martin-le-Beau, que havia heretat del seu pare i que vahaver d’hipotecar, fins a perdre’n la propietat, per poder mante-nir la representativitat institucional de Catalunya. Sovint s’hadestacat el caràcter testimonial i la representació simbòlica quea partir d’ara va ostentar, però no és menys cert que va ser ca-paç de conservar la Generalitat republicana amb el suport demolt pocs incondicionals.

Els darrers anys dels franquisme va reiniciar una activitat po-lítica que, com hem vist, no va ésser exempta de polèmica, crí-tic com fou amb l’Assemblea de Catalunya i amb el paper queestava desenvolupant el monestir de Montserrat. De fet, la polè-mica va continuar essent la tònica de la seva activitat políticaquan a partir de desembre de 1977 va tornar a presidir un go-vern d’unitat que restablia el règim autonòmic a Catalunya. I nova estalviar crítiques al procés autonòmic que es va començar adesenvolupar a l’estat espanyol –el “cafè per a tots”– ni a l’Es-tatut d’autonomia que les forces polítiques catalanes varen pac-tar a Madrid l’any 1979, per bé que, finalment, en va recomanarel vot afirmatiu en el plebiscit que se celebrà l’octubre d’aquellmateix any.

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya del marçde 1980, investí Jordi Pujol –un dels seus “antagonistes” polí-tics– president de la Generalitat i, si bé es retirà de la política ac-tiva, no va deixar mai de fer declaracions crítiques sobre l’evo-lució que vivia el país, els seus polítics i els seus homes i lesseves manies. P. P.

Josep Tarradellas i Joan, una biografia polèmica (Cervelló, 1899 – Barcelona, 1988)

J. M

. M

ON

TAN

ER

Josep Tarradellas era president de laGeneralitat de Catalunya en l’exilides del 1954, però a principis del1976, fora dels ambients més poli-

titzats, era encara un perfecte descone-gut per a la majoria de catalans. Enaquells moments, tot just s’havia iniciatel procés de transició política i encarafaltava molt per saber cap a on aniriaaquest. No obstant això, de mica en mi-ca, el protagonisme polític de Tarrade-llas anà augmentant, fins i tot en com-petència amb el dels dirigents dels par-tits polítics democràtics. Malgrat lesdiferències entre el mateix Tarradellas iels partits respecte a qui li tocava prota-gonitzar la negociació de les condicionsdel canvi de règim, uns i altres estavend’acord que la transició havia de passarpel restabliment de la Generalitat repu-blicana i el retorn del seu president. Peraixò, tota l’oposició s’adonà que caliadonar a conèixer la figura del presidenta l’exili. Aleshores va ser quan es creàla Comissió Pro Retorn del PresidentTarradellas. El 19 de març del 1977 s’e-laborà un manifest que arribà a reunirmés de 20.000 signatures a favor d’a-questes propostes. Es van editar tambémilers de cartells amb la seva imatgeque demanaven el seu retorn immediatcom a president.

El resultat a Catalunya de les elec-cions generals del 15 de juny del 1977significà una empenta important al re-torn de Tarradellas. Les condicions delretorn i de la restauració de la Generali-tat començaren a concretar-se el junydel 1977, a partir del viatge sorpresa deTarradellas a Madrid per entrevistar-seamb Adolfo Suárez i amb el rei JoanCarles. L’altra fita important en totaquest procés va ser la manifestacióde l’Onze de Setembre d’aquell 1977,quan centenars de milers de catalans icatalanes sortiren al carrer per rubricarel que ja havien manifestat a les urnes:que desitjaven la restauració de la Ge-neralitat republicana i el retorn del seupresident a l’exili.

S’havia parlat de fer coincidir el ditretorn amb aquell Onze de Setembre,però les diferències polítiques que se-paraven Tarradellas i els parlamentariscatalans ho feren impossible. No obstantaixò, aquestes desavinences es van anar

resolent i finalment l’acord amb el Go-vern espanyol es produí a Perpinyà el28 de setembre del 1977. A l’endemà,es va signar el reial decret que restabliala Generalitat a Catalunya i, uns diesdesprés, el 17 d’octubre del 1977, espublicà al Boletín Oficial del Estadoelnomenament de Tarradellas com a pre-sident de la Generalitat.

Finalment, ja només quedava l’esce-nificació del retorn. El 21 d’octubreTarradellas va ser rebut a Madrid perla comissió permanent de l’Assembleade Parlamentaris de Catalunya. Els dosdies següents l’agenda de Tarradellasno pogué estar més atapeïda. Entrevis-tes al més alt nivell amb les institucionspolítiques, judicials i militars, que vanculminar amb una nova visita al rei i aAdolfo Suárez. Tot seguit, dos dies des-prés de tornar a Espanya, va arribar aBarcelona. Fins el darrer moment delseu llarg exili, Tarradellas va mantenirque no tornaria a Catalunya si no eracom a president de la Generalitat, i aixíva ser.

El 23 d’octubre del 1977 milers de ma-nifestants l’acolliren a Barcelona. Arribàa Catalunya per l’aeroport del Prat deLlobregat. Després anà a Montjuïc, on secelebrà un acte polític multitudinari. Se-guidament féu un recorregut per la ciutata cotxe descobert i, finalment, ja des delbalcó de l’edifici que durant tants anyshavia estat la Diputació de Barcelona,pronuncià el seu cèlebre “Ja sóc aquí”.Aquell breu i vibrant parlament de salu-tació i agraïment al poble català va sertambé una crida a les responsabilitats deCatalunya vers Espanya, una crida a l’or-dre. Calia tenir “la serenitat de reflexio-nar i de veure les greus responsabilitatsque cauen sobre nosaltres”, calia posar-se a treballar per fer de Catalunya “unexemple per a tots els pobles d’Espa-nya”. El retorn de Tarradellas i la restau-ració de la Generalitat republicana s’ha-via clos, i s’havien fixat les condicionsessencials de les relacions entre Catalu-nya i Espanya en els següents anys.

Jordi Ibarz de Gelabert

“Ja sóc aquí”: crònica d’un retorn

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 59

EUG

ENIO

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 60 DOSSIER

Les eleccions generals de juny de1977 van dibuixar al nostre petitpaís un mapa polític caracteritzatpel càstig que la llei d’Hondt i la

barrera del 3% de sufragis necessarisper tal d’obtenir escó van infligir a 40 deles 49 llistes presentades.

El repartiment de diputats era 5 pera la província de Castelló, 15 per la deValència i 9 per a Alacant, on es presen-taren 15, 19 i 15 candidatures respecti-vament. Només tres presentaven un des-tacat tarannà nacionalista. El PSOE vaser el partit més votat, seguit per UCD.A molta distància quedaven el PC/PCPVi Alianza Popular. Finalment, Candidatu-ra Independent del Centre (CIC) i UnióSocialista (US) van obtenir el seu escóper molt poc. De 25 formacions presen-tades només sis van aconseguir escó.

La polarització entre PSOE i UCD re-sultant mostrava la correlació social va-

lenciana. Els socialistes, que ja teniencerta tradició històrica al país, aglutina-ren el vot obrer i el de les capes més bai-xes de la burgesia, als quals sumaren elvot progressista que no es decantà capa altres opcions d’esquerra. Aquesta vaser l’opció que va triomfar sobretot almón urbà. Per la seua banda, la UCD,veritable representant del poder estatal,era una cornucòpia política que es vaatraure bona part dels seus vots gràciesa la moderació i al discurs reformista.Va obtenir un important ressò a les zo-nes menys urbanes del país. Ara bé, laprovíncia de Castelló va ser més procliua la UCD que no pas al PSOE. Ambaquest panorama, partits com ara elPCE/PCPV intentaren portar la torxa delvalencianisme polític amb més pena queglòria. Però, aleshores, s’inicià un feno-men d’acostament de formacions afinsque beneficià el PSOE i AP. Els primersarrabassaren un grapat de partits socia-listes minoritaris, incloent-hi un potentsector nacionalista, i els seguidors de

Fraga absorbiren no pocs grupusclesprovinents del franquisme, si bé cal dirque molts d’ells encara haurien d’es-perar a la formació d’Unió Valenciana(UV) per tal de decantar-se públicament.

El Consell del País Valencià. Elnou mapa electoral sorgit d’aquesteseleccions va deixar pas a la formació, el4 d’agost de 1977, del Consell del PaísValencià, encaminat a la consecució del’autogovern. La nova institució vaaconseguir mobilitzar al cap i casal mésde 500.000 persones l’emblemàtica datadel Nou d’Octubre amb la clara deman-da d’un Estatut d’autonomia, que veniaa enllaçar amb les propostes fusterianesclarament superadores del primitiu i fe-ble estatut que no arribà a nàixer durantla República.

Amb tot, la divisió dels preautonomis-tes era patent des d’octubre de 1975,

quan es van reunir a Elx un grapat depersones per tal d’elaborar unes basesper al futur Estatut. El punt de partidaera tan atrevit –la completa independèn-cia dels països de parla catalana– quenomés va rebre el suport del PSAN. Laresta de forces polítiques van reunir-seclandestinament al febrer de l’any següenti toparen amb l’oposició del PSAN il’abstenció de la Unificació Comunistad’Espanya (UCE) i del PSOE. Aquestesdificultats es van fer més evidents quansortiren més projectes alternatius; ambmínim consens, cas del Consell; i de mésdiscordants, com el del Centre d’EstudisSocialistes, el 1978; o el de la Unió De-mocràtica del País Valencià (UDPV).

Però la veritable desfeta dels projectesunitaris va arribar empesa per la reaccióconservadora basada en un folklorismed’arrels ultramontanes i adreçada a ne-gar la identitat pròpia al País Valencià.Aquesta actitud es plasmà en el lligamentre l’extrema dreta defensora de la re-gionalització de l’estat i un sector de la

Les eleccions generals

de juny de 1977

dibuixaren un mapa

polític que condicionà

tot el procés

pre i autonòmic

protagonitzat per les

forces que hipotecaren

la identitat del País.

La recuperació de l’autogovern al País Valencià

El 8 d’octubre de 1978se signava el CompromísAutonòmic en el Palau de laGeneralitat. Els representantsdels partits polítics envoltenJosep Lluís Albiñana,que presideix la taula.

població que negava la catalanitat de lallengua dels valencians i que va arribarfins i tot a parlar de perill imperialistacatalà, amb tesis acientífiques i desgave-llades, com la connexió directa de laparla valenciana amb la ibèrica o béamb el mossàrab, una llengua romànicaanterior a la conquesta jaumina.

Sense consens. La simbiosi dretanaresultà nefasta per a aquells que cerca-ven un consens. Prompte va aparèixer elGAV (Grup d’Acció Valencianista), en-titat que arreplegà de l’extrema dreta laseua vocació violenta i terrorista i delsregionalistes el tarannà acrític. Enfrontd’aquestes posicions viscerals, la funda-ció l’any 1978 d’Acció Cultural del Pa-ís Valencià (ACPV), en el camp cívic icultural, i en el món polític l’aparició dela UPV (Unitat del Poble Valencià, nuclide l’actual Bloc Nacionalista Valencià),intentà aglutinar el sentir valencià. Totsdos grups van patir les ires dels regiona-listes, encara que no van aconseguir uni-

ficar els defensors de l’autonomia. Aixòsí, ACPV, es va consolidar com un refe-rent respectat per les forces valencianesenfront del Centro de Cultura Valencia-na, un espectre que pretenia mantenir lestesis regionalistes amb el suport de pocsintel·lectuals i de molts reaccionaris.

El 17 de març de 1978 es va aprovar elrègim preautonòmic del País Valencià, iel 10 d’abril es va formar el primer Con-sell preautonòmic del País Valencià coma govern provisional, que es va presen-tar al monestir de Santa Maria del Puig,lloc de clara representativitat històricaper als valencians, i sis dies després hova fer al Palau de la Generalitat. El so-cialista Josep Lluís Albiñana va ser no-menat primer president d’un Consellque integraven representants de PSOE,UCD, PCPV, PSP-US i AP, sense la in-tervenció del sufragi dels valencians.Els socialistes hi van aportar cinc mem-bres, quatre els seguidors de Suárez, i laresta, un. És a dir, sense representació decap grup polític nacionalista. Però d’a-

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 61EL

TEM

PS

quest repartiment, qui millor parat en vasortir va ser la UCD, atès que en el Con-sell s’integraren les tres diputacions pro-vincials, totes en mans centristes, i aixòa pesar que després els representants deles diputacions aportaren dos membresmés i els dotze membres originaris delConsell es van reduir a nou.

El Consell. Les aspiracions bàsiquesdel Consell: vertebració del País Valen-cià sota el model comarcal, la recupera-ció i la dignificació de la llengua, de-manda de major nombre de transferèn-cies… es van veure de seguida entre-bancades per un doble front. L’interior,mitjançant els elements provinents deles diputacions; i l’exterior, reflectit enla pressió dels grups regionalistes, re-forçats pel suport dels principals consis-toris, on els supervivents del règim fran-quista esperaven fins que unes eleccionsmunicipals autènticament democràti-

ques els en desallotjaren. A aquest pe-rill s’afegiria també l’escassa dotacióeconòmica del Consell, que impediaqualsevol maniobra que comportaradespeses.

El gran problema dels autonomistesvalencians va ser el procediment pera accedir a l’autonomia, donat que laConstitució preveia dues vies, una perl’article 143 i altra pel 151. Aquesta dar-rera, la més ràpida i amb més competèn-cies, és la que va triar Albiñana. Però elsregionalistes van desplegar totes lesseues armes per tal de detenir el procésautonòmic. Així, símbols com ara labandera o la designació del territori i elpatrimoni lingüístic van ser el cavall debatalla. Es van produir llavors especta-cles lamentables i agressions terroristesque ni tan sols s’aturaren després de leseleccions municipals. Ans al contrari, laUCD valenciana trobà en l’emotivitatregionalista una manera de donar sentita la seua política conservadora i va en-trebancar el procés fins que el Governde l’estat va anul·lar la possibilitat d’ac-cedir a l’autonomia per l’article 151.Albiñana va dimitir i el PSOE abandonàel Consell.

Lluny de ser un mitjà de pressió, ladecisió dels socialistes va deixar pasa la presidència d’Enrique Monsonís,d’UCD. La política autonomista dels

conservadors no varià gaire i els socia-listes van haver de cedir. Al novembrede 1980 la via a l’autonomia per l’arti-cle 143 de la Constitució era un fet. Elpacte entre PSPV-PSOE i UCD com-portà l’acceptació d’un estatut de sego-na categoria i també de signes d’identi-tat com ara la bandera amb franja blavai la neutra denominació de ComunitatValenciana, a més d’aigualir les aspira-cions a la normalització lingüística.

El juny de 1981, totes dues forces po-lítiques, a més del PCE-PCPV, aprova-ren a Benicàssim (Plana Alta) per con-sens l’Estatut. Finalment, l’abril de1982, el Congrés dels Diputats aprovaval’Estatut amb les condicions esmenta-des.

Autonomia. El mapa polític valenciàno se’n va ressentir especialment. Elspartits nacionalistes no arribaren a pren-dre empenta, davant el pragmatismedels electors, dividits entre el centrees-querra i el conservadorisme, de maneraque arribaren a una entesa amb la UPV,a la qual se sumaria posteriormentEUPV, la resta de la desfeta comunistaal País Valencià. El mateix 1982 es cre-ava UV com a canalitzadora del senti-ment regionalista, però en la pràctica noera més que un populisme reaccionarique, tot i optar per les vies parlamentà-ries, no abandonà mai l’agressivitat re-gionalista. El seu discurs tractava deressaltar el tarannà valencià fent servir,per exemple, el terme de Regne deValència.

Les primeres eleccions autonòmiques,en 1983, van ser convocades juntamentamb les municipals per tal d’asseguraruna participació en la qual, realment, elspartits polítics no confiaven massa. Aixíevitaven l’abstenció. La característicapolítica venia marcada per la feblesa na-cionalista. Només un partit dels onzeque concorrien a les eleccions autonò-miques defensava la identitat valencia-na. A més, el regionalisme polític valen-cià ja s’havia consolidat com a opcióconservadora si bé sense capacitat dedesplaçar les forces estatals, i, de fet,només es presentà al cap i casal. Aques-tes dues formacions no van fer la míni-ma ombra als partits espanyolistes. ElPSOE va arrabassar més de la meitat

Primera assemblea d’AccióCultural del País Valencià.D’esquerra a dreta, EliseuCliment, Adolf Pizcueta, JoanFuster i Enric Ferrer Solivares.Tot i patir les ires de grupsregionalistes, l’entitat es va con-solidar com un referent respec-tat per les forces valencianes.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 62 DOSSIER

EL T

EMPS

dels vots, és a dir, la majoria absoluta;l’aliança conservadora (AP, PDP, PL,UV) superà el 31% dels sufragis, elPCE-PCPV va obtenir un patètic 7,5%,i la coalició nacionalista dirigida per laUPV va veure que la consciència nacio-nalista dels valencians no era prou perconsolidar un projecte de país i nomésva obtenir la confiança de poc més del3% de l’electorat. Com si fóra una pre-monició, l’oferta nacionalista ha conti-nuat fins avui sense seduir els votants.

El 7 de juny de 1983, Antonio GarcíaMiralles, socialista, va ser elegit com apresident de les primeres Corts Valen-cianes, de caire provisional. El tambésocialista Joan Lerma va ocupar la pre-sidència del Govern valencià. Es tanca-va el procés íntim de la transició al PaísValencià. Un procés que significà alcapdavall la constitució d’un model au-tonòmic ideal per als conservadors va-lencians. No sols aconseguiren imposarles seues tesis, sinó també assetjar elnou Govern valencià. Les constants agi-tacions promogudes pels regionalistes,maniobres periodístiques de certs diaris,una contínua referència a la suposadaidentitat valenciana i el recurs a l’emoti-vitat no innocent dels valencians van fercaure el Govern autonòmic en el servi-lisme més absolut en qüestions tan bàsi-ques com la identitat o la normalització

lingüística. En aquest terreny, de fet, elsseus esforços sembla que se centraven adissimular tant com fóra possible la uni-tat de la llengua. Un servilisme encaramés sorprenent si tenim en compte queaquest Govern gaudia de majoria abso-luta i que fins i tot rebia el suport parla-mentari d’EU. Però potser la millormostra de l’actitud del Govern autonò-mic és la televisió valenciana. No sola-ment s’hi van censurar paraules perfec-tament genuïnes; a més a més María delMonte, El Titi i altres representants de lacançó espanyola més rància i carrinclo-na van ser figures televisives habituals,mentre que veritables artistes com araOvidi Montllor o Raimon no sortirenmai a la pantalla domèstica en tota l’eta-pa socialista. La superació de l’enfron-tament entre els valencians es va fer alpreu d’hipotecar la seua identitat.

Ricard Camil Torres

La taula presidencial del Plenaride Parlamentaris que va aprovarl’Estatut del País Valenciàa Benicàssim, el juny de 1981,amb els vots favorables dePSPV-PSOE, UCD i PCE-PCPV.Actuava com a president dela taula el socialista AntonioGarcía Miralles.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 63

La quasipolaritzacióentre PSOE i UCDmostrava la correlació socialvalenciana.Els socialistes, que jatenien certa tradicióhistòrica al país,aglutinaren el votobrer i el de les capesmés baixes de laburgesia, als qualssumaren el votprogressista queno es decantàcap a altres opcionsd’esquerra. Va triomfar sobretoten el món urbà. La UCD, veritablerepresentantdel poder estatal,era una cornucòpia política que decantàbona part dels sufragis per la seva moderació i el seudiscurs reformista. Va obtenirsobretotun important ressò a les zones menys urbanes del país

EL T

EMPS

Ales Illes Balears, entre gener de

1976 i el 1978, es produeix un es-bucament fals de la nomenklaturafranquista, que és substituïda per

una de nova, convenientment adaptada,que va saber olorar, ja el 1975, la neces-sitat de reciclar-se per continuar gaudintdel poder. Així va ser. Mentrestant, laquasi inexistent oposició al franquisme,que pretenia subtituir aquella nomenkla-tura, va ser incapaç de donar respostespràctiques a les noves necessitats, i quans’adonà de la realitat social, econòmicai, també, política, ja era tard. Els ques’havien organitzat ràpidament i contun-dentment entorn d’unes sigles implanta-des des de Madrid, la UCD, foren elsguanyadors de les primeres eleccions.L’esquerra, destrossada, s’hagué de su-mar (el PSOE) al que era la realitat elec-toral. El nacionalisme, derrotat, quedàfora de joc políticament. D’aquesta ma-nera, doncs, el procés autonòmic va serpensat, projectat i executat per Madrid iacceptat a Balears pels que protagonitza-ven el poder delegat, UCD i PSOE. Laresta, no hi pintà una regadora.

El poder. La decrepitud política fran-quista es va veure molt aviat. Així, elssectors més tecnòcrates i hàbils del rè-gim es convertiren a la nova fe reformis-ta. El 1974 ni un sol polític de les insti-tucions del règim es declarava reformis-ta. Al cap d’un any ja tots els que volientenir futur deien ser-ho. Els canvis esveuen ràpidament. A l’Ajuntament dePalma, el gener de 1976, un jove tecnò-crata, Paulí Buchens, és elegit –entre elsregidors, la qual cosa passava per prime-ra vegada– nou batlle. Al cap de no res el

poder per excel·lència en una provínciafranquista, el governador civil, és substi-tuït. L’ultradretà Carlos de Meer és des-tituït –després d’haver-se enfrontat ambla premsa, el bisbat, l’oposició, els refor-mistes… amb tothom, vaja– i el reem-plaça Ramiro Pérez Maura, autotitulat“liberal”, que ràpidament connectà ambel tàndem reformista de l’Ajuntament dela capital, el batlle Buchens i el tinentde batlle, Miquel Duran.

Els líders dels incipients movimentsd’organització de la dreta grupuscularbalear ràpidament s’adonaren que enaquella connexió reformista de Madrid,govern civi i Ajuntament de Palma hihavia el poder. I cap allà tendiren. Els re-formistes buidaren l’estructura política ipartidista del règim, el Movimiento, demanera que més d’un any abans de ladesaparició formal ja no existia. Queda-va la Diputació com a reducte ultra. Peròno importava. L’obviaren i el seu futurva ser la lenta agonia fins la seva desa-parició (1979) per ser substituïda pelsconsells insulars.

Així, les coses l’eix reformista Madrid,govern civil i Ajuntament de Palma vaarrabassar el poder polític de Balears.Va ser aquest eix (Miquel Duran aixího va dir en una entrevista el 1996) elque dictaminà que res de bregues inter-nes a les Illes i que tots a les ordres deMadrid per fer llistes electorals sota unesúniques sigles: UCD. Amb una rapidesaenorme, tot va canviar i l’oferta única dela dreta amb aparença de modernitat fouuna realitat a començament de 1977.

Paral·lelament, l’esquerra i el naciona-lisme creava, durant l’any 1976, fantas-magòriques estructures d’organització

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 64 DOSSIER

Del tot al quasi res: Balears i l’aspiració autonòmicaDe 1977 a la invenció

preautonòmica i la

concreció estatutària

de les Illes Balears,

hi ha tot un procés

degenaratiu de les

esperances i il·lusions

generades pel

nacionalisme que,

al capdavall,

en resultà exclòs.

caòtica, nul·la eficàcia i patètica activi-tat: les assemblees democràtiques. I elque havia de ser punt de trobada de mí-nims comuns a tota l’oposició es va con-vertir en trampolí de salt amplificador dedivergències, sovint un salt a una piscinabuida. Al gener es crea l’assemblea me-norquina; a l’estiu, la mallorquina; i alsetembre, l’eivissenca i la formenteren-ca. Per fi, a últims d’aquell mes es cons-titueix la que havia de ser AssembleaDemocràtica de les Illes Balears (la unióde les insulars), amb la intenció de re-presentar de manera unitària les instàn-cies opositores a tot l’estat. Significati-vament al cap de dos mesos ja no exis-tia, a causa de les bregues internes: maino aconseguí tenir una sola veu, n’hi ha-via tantes com illes –això, quan en unailla hi havia hagut acord, cosa difícil– i,sovint, enfrontades; així doncs, els par-tits més pragmàtics se’n varen desenten-dre i va perdurar com una estructura vir-tual que només servia de pantalla per al’esquerra radical.

En aquest ambient, doncs, el que passàno va ser gens estrany. Arribaren leseleccions del 15 de juny de 1977 i UCDagranà (50,79% dels vots vàlids: quatrediputats de sis, i tres senadors de cinc),el PSOE aguantà (23,04%, dos diputatsi un senador) i AP va poder sobreviure(8,80% i un senador, per Eivissa). Laresta, res. Uns (PSI després PSM, i PCEdesprés EU), tan sols obtingueren elsvots suficients per a no desaparèixer; id’altres, com Unió Democràtica de lesIlles Balears, Unió Autonomista, etc.,acabaren oblidades o fagocitades per al-tres forces.

Algunes de les formacions que vandesaparèixer (ultraesquerra i part del na-cionalisme), a més del PSI, havien estatels líders de la reivindicació nacional decaràcter autodeterminista o autonomista.Per pressió d’aquests sectors, els mode-rats (UCD i PSOE) havien acceptat sig-nar el pacte autonòmic quinze dies abansde les eleccions. Aquest document supo-sadament comprometia els partits, forenquins foren els resultats, a recórrer con-juntament el camí cap a la redacció del’Estatut.

Una vegada desapareguts o malmesosels protagonistes de l’autonomia, el fu-tur del pacte autonòmic estava cantat.

Així i tot el nacionalisme, que desprésdel desastre electoral es reorganitza en-torn del PSI (que el 1977 passarà a serPSM de Mallorca i el seu homòleg i con-federat de Menorca), no tira la tovallola.Pretenia liderar, com havia fet durant el1976 i els mesos previs a les eleccionsde 1977, la reivindicació autonomista.Però es trobà amb l’evidència que niUCD ni PSOE estaven disposats a re-conèixer legitimitat a estructures noelectes.

El fets s’imposaren per la lògica de lesurnes. El 30 de juliol de 1977 es consti-tueix l’Assemblea de Parlamentaris, for-mada pels electes d’UCD i PSOE i pre-sidida pel centrista Jeroni Albertí. En laprimera reunió es va aprovar l’acta fun-dacional de l’autonomia de Balears: esdeclarava que l’objectiu fonamental del’Assemblea era aconseguir l’autono-mia, a partir de la negociació amb el Go-vern, i s’atorga, “mentre no hi hagi lainstauració definitiva dels organismesd’autogovern lliurement decidits”, elcaràcter “d’única institució vàlida per acompletar el procés democràtic de lesIlles, el qual només podrà considerar-seacabat amb la consecució de l’autono-mia”.

Era el punt sense retorn. El nacionalis-me quedava definitivament exclòs delprocés. Manaven els vots del 15 de juny,i el futur, fos quin fos, seria gestionat aBalears per UCD i PSOE, que “negocia-rien” amb Madrid les competències queel Govern central tengués a bé concedir.Així ho acabà reconeixent al final delprocés el mateix president de l’Assem-blea de Parlamentaris, Jeroni Albertí:“Nosaltres proposàvem i Madrid deci-dia.” Més clar, impossible.

El Consell General Interinsular. Enl’imaginari mític del nacionalisme a lesBalears, la data del 29 d’octubre de 1977hi té una gran rellevància. És el dia de lamanifestació per l’autonomia al crit de“Volem s’Estatut”. En realitat és això:mite.

Cert és que després de les eleccions, elnacionalisme intenta l’enèsima reorga-nització, com s’ha dit. Imbuïts de la ideaque la societat mallorquina i balear seriasemblant a la catalana, i amb contactepermanent amb forces homòlogues del

Principat o simplement per empatia ide-ològica, es comença a preparar la diadacom a suposat catalitzador de la pre-sumpta ànsia social d’autonomia. Hi ha-via tanta part de convicció ideològicacom d’estratègia i tàctica política: si elnacionalisme cultural conreava la diada iel polític la protagonitzava, potser el re-sultat seria positiu per al nacionalismeen un futur immediat, concretament enles eleccions municipals i preautonòmi-ques que s’intuïen properes.

El nacionalisme cultural, bàsicamentl’Obra Cultural Balear, es posa a la fei-na. El polític, el PSI, també. Fins i tots’hi apunten sectors nacionalistes mésradicals. Al principi, cap a finals de se-tembre, ni UCD ni PSOE li presten mas-sa atenció. Quan s’adonen de la jugadaestratègica del nacionalisme, que al cap-davall podria suposar una remota pos-sibilitat d’erosió dels seus interessos po-lítico-electorals, reaccionen. Passen aliderar la diada. Part dels activistes que

Jeroní Albertí, president del’Assemblea de Parlamentarisformada per UCD i PSOE:“Nosaltres proposàvem i Madriddecidia.”

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 65

EL T

EMPS

Tres portades de la publicacióMallorca socialista que denotenla frustració que va causar elprocés autonomista al PSI (PSM).

pensaren la jugada, com Antoni Serra,queden bocabadats quan els altres partitsno reaccionen i cedeixen protagonismea UCD i PSOE. La substitució i controlés ràpida i contundent. Els últims intentsdels nacionalistes de recuperar un espaipropi com a protagonista són aixafats perla UCD. En una reunió a 24 hores de ladiada imposen qui parlarà i de què i, se-gons explicà anys més tard Antoni Serraen una entrevista, si no s’acceptaven lesseves condicions se’n retirarien. S’ac-ceptaren. I la diada va ser un èxit de par-ticipació al qual no hi degué ser aliè elfet, més que significatiu, que el poderinstitucional efectiu d’UCD –el governcivil i els ajuntaments– s’hi va posar a lafeina: autocars pagats per ajuntamentsfranquistes traslladaren gent d’arreu deMallorca a la manifestació per l’autono-mia, a Palma… El preu va ser la foto pu-blicada de la capçalera de la manifestacióque esdevingué tot un símbol: tot el cen-tre, tot el que cabia en l’objectiu de lescàmeres i que apareixia a les portades dela premsa de l’endemà sota els titularsque el poble balear volia autonomia, ambbanderes amb franja blava en alt i en pri-mera fila, els dirigents d’UCD i PSOE.No se n’hi veia cap de nacionalista.

Si la constitució de l’Assemblea deParlamentaris liquidava les aspiracionsinstitucionals del nacionalisme, la diadadel 29 d’octubre de 1977 esvaïa, fins itot, l’esperança que aquest àmbit ideolò-gic i polític tengués un mínim protago-nisme en el procés autonòmic, ni que fossimbòlic. Ni això, li deixaren.

Un munt de renúncies. Amb aquestscondicionants, de total hegemonia osten-tosa i orgullosa d’UCD i PSOE, el pro-cés autonòmic es posà en marxa. Ambmúltiples estira-i-afluixes amb el Go-vern Suárez, esdevingué un camí sem-brat d’entrebancs sempre resolts de lamateixa manera: renúncia rere renúnciade l’Assemblea balear. Finalment, el 2 dejuny de 1978, el consell de ministresaprovava el reial decret llei que regulavael règim preautonòmic de les Illes Bale-ares. El 24 de juliol següent l’Assembleade Parlamentaris es reunia per darreravegada i es reconstituïa, es reformava,es regenerava o es transmutava alhora enConsell General Interinsular (CGI). Fi-

nalment elegia –amb l’abstenció delPSOE– Jeroni Albertí, d’UCD, com apresident del primer ens d’autogovernbalear d’ençà el segle XVIII.

El 28 de juliol, en un acte solemne ce-lebrat al pati d’armes del castell de Bell-ver, a Palma, es presentava el CGI, ambla presència del president de la Generali-tat de Catalunya i d’alts representants dela Diputació d’Aragó i del Consell Ge-neral Valencià, així com de tots els con-sellers del CGI, representants d’altrespartits i d’insignes figures de la culturade les Illes, com Francesc de Borja Moll,Josep Maria Llompart o Joan Miró.

Els qui no hi eren eren els nacionalistesque més s’havien significat en la reivin-dicació d’una autonomia que havienpensat, i somniat, d’una manera radical-ment diferent. Poc abans de la constitu-ció del CGI, i quan ja era públic com se-ria l’immediat autogovern illenc, qui araés conseller de Cultura i Educació delGovern de les Illes Balears, Damià Pons(PSM), escrivia en el diari Balearesunarticle titulat L’estafa de la pre-autono-mia. No hi fan falta més comentaris.

A partir d’aquell moment –i a pesard’una petita presència nacionalista (dosmembres) al consells insulars i al CGIgràcies a les eleccions preautonòmiquesde 1979, van continuar essent UCD iPSOE els qui protagonitzaren el procésque havia de conduir a l’autonomiaconstitucional (1983). Si el nacionalis-me no reconeixia, tot i participar-hi, lesincipients estructures d’autogovern perinsuficients, a l’altra banda de l’espectrepolític, AP tampoc no les acceptava,amb excuses múltiples i canviants peròun evident fet de fons: no mostrava mas-sa interès autonomista.

El febrer de 1983 s’aprovava a lesCorts espanyoles l’Estatut d’autonomiade les Illes Balears, amb l’abstenciód’AP. L’1 de març es publicava al BOE.El juny següent se celebraven les prime-res elecions autonòmiques. Paradoxal-ment el partit menys autonomista de Ba-lears, AP, les guanyava, i amb el suportde la UM acabada de crear i liderada perJeroni Albertí, Gabriel Cañellas es con-vertia en el primer president autonòmicbalear.

Miquel Payeras

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D’OCTUBRE

DE 2002 66 DOSSIERJO

AN C

ELIÀ

La manifestació de l’11 de setembredel 1977 a Barcelona es presentacom el desencadenant perquè Ma-drid s’adonés que calia restablir

l’autonomia de Catalunya. Hi està d’a-cord?

—Quina importància té per a ungovern que té policia i exèrcit unamanifestació al passeig de Gràcia?Cap ni una. En canvi, sí que és certque a Catalunya hi havia un senti-ment general de resoldre el problemaa través de l’autonomia. Espanya enaquell moment també s’adonavaque, sense Catalunya, ni el rei acaba-ria tenint la corona, com va passaramb la República, així que van haverde pactar els dos costats. Prova evi-dent és que quan Tarradellas li va dira Adolfo Suárez que havien sortit alcarrer un milió de persones, aquest liva contestar: “Cuántas hubieran que-dado si hubiese enviado a la GuardiaCivil?”. Abans de la manifestació eldecret de restabliment ja estava pac-tat, i aquest decret és, fonamental-ment, l’existent.

—Quina estratègia de negociació se-guia el president Tarradellas?

—El president, durant l’exili, vaaplicar sempre una política de pactaramb l’estat mani qui mani, un copFranco desapareix. I aquest pactes’ha de fer des de la Generalitat, qued’alguna manera és un estat. Això esva realitzar amb un procés conti-nuat, claríssimament en l’època deSuárez, quan hi ha una aproximacióimportant. La idea del president ésfirmar el pacte amb l’estat abans quehi hagi la Constitució i les elecccions,perquè quan hi hagi els comicis a Ca-talunya ja existeixi un poder polític.

—No tothom veia tan clar que la Ge-neralitat pogués restablir-se tan fàcil-ment…

—El senyor Pujol ho va engegar tota rodar perquè, suposo que per am-bició personal, va insistir a ser a laComisión de los 9, en contra dels ad-vertiments del president Tarradellas.De fet, al míting final de Convergèn-cia de les eleccions del 1977 Pujol vadir que la Generalitat trigaria coma mínim dos anys a restablir-se, finsque es constituissin les noves Corts.Al cap d’una setmana ja teníem enTarradellas a Madrid. Evidentment,

“Ara la capital de Catalunya és Madrid”

Josep Maria Bricall i Masip (Barcelona, 1936) va

ser secretari general de la Presidència (1977-79)

de la Generalitat provisional i conseller de

Governació (1979-80) del govern de Tarradellas,

del qual en va ser també gran amic. En aquesta

entrevista reflexiona sobre com van anar les

coses i quins errors es van poder cometre.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 67L’ENTREVISTAR

AFA

GIL

Suárez va saber aleshores que eramolt més fàcil pactar amb Pujol queno pas amb el president.

—Tarradellas no es va trobar amb gai-res elements de ruptura amb el règimfranquista. Tot i així, es va recuperar laGeneralitat i una certa autonomia. Qui-na va ser la clau de l’èxit?

—En aquell període va quedar clarque Catalunya ha de viure pactantamb el Govern d’Espanya, i aquestpacte s’ha de fer amb una relaciómolt semblant a la que hi ha entre

dos estats. Això, sens dubte, noméss’aconsegueix presentant les propos-tes molt raonades i pensades. Desque va arribar el president de l’exilifins al final de l’any 1978 això es vaaconseguir força. Aquesta va ser latasca més important del Govern Tar-radellas, el qual, en retornar, s’haviatrobat una legislació que ho haviaprevist tot menys que es restablís laGeneralitat. Tarradellas va haver decrear una estructura mínima i al ma-teix temps realitzar les funcions queli venien de l’administració centralprocedents dels traspassos dels mi-nisteris. La política de negociació vatenir el punt àlgid en el fet que el Go-vern de Madrid va permetre que elsgovernadors civils de Catalunya po-guessin ser convocats i presidits pelmateix president Tarradellas.

—Tarradellas també és un personatgehistòric. Fins i tot Josep Piqué ha rei-vindicat alguns dels seus planteja-ments…

—Josep Tarradellas ha tingut unavisió dels problemes de Catalunya id’Espanya en general que va mésenllà del que sembla que pretén Ca-talunya, que no és gran cosa. Defen-sava les seves idees amb rigorositat,però alhora era molt flexible. Sovintse li ha penjat el mort d’home auto-ritari, i no és cert; de fet, els seuscol·laboradors han estat sempre per-sones molt independents. Però Tar-radellas passarà també a la històriacom l’única possibilitat que l’esquer-ra manés a Catalunya. I les esquerresencara avui no se n’han adonat.

—L’eufòria al carrer pel retorn delpresident no es va encomanar del totportes endins de la Generalitat…

—Aquell diumenge els tarradellis-tes teníem molta por, perquè els par-tits, excepte ERC, PSC i en certa ma-nera els comunistes, no mostravenun gran entusiasme pel fet que tornésel president. Tenien por que Tarrade-llas no els deixaria fer res. Des deMadrid, el president em va telefonarperquè li preparés el discurs.

Aquell dia no va deixar de repetirque ell ho faria tot menys un 6 d’oc-tubre [referint-se als Fets d’Octubredel 1934, a partir dels quals l’Estatut

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 68 L’ENTREVISTA

“Josep Tarradellas passaràa la història com l’únicapossibilitat que l’esquerramanés a Catalunya. I lesesquerres encara avui no sen’han adonat.”

RAF

A G

IL

va ser suspès i el Consell Executiuempresonat]. L’endemà s’havia dereunir amb el capità general, un an-tic ministre de Franco, i estava méspreocupat per això que no per la re-buda que li havien fet. Quan Tarra-dellas era a l’exili, em va dir: “Elscatalans vam demanar l’Estatut, elvam votar, i el poble espanyol ens vadir que sí; només Franco va dir queno; per tant, hem de tornar.” I així vaser, aquesta és la gran màgia del seuretorn .

—Parlem de l’Estatut. Des del primermoment, als tarradellistes, no els aca-bava de fer el pes…

—Molts polítics no van voler enten-dre què significava aquest Estatut, iells tenen gran part de la responsabi-litat del que tenim ara. L’Estatut deCatalunya és l’intent més fort de cen-tralització que ha tingut aquí Espa-nya, des del moment en què permetque la regionalització que s’ha fet aalgunes províncies espanyoles tinguiuns estatuts gairebé iguals als de Ca-talunya. Si tot Espanya té uns esta-tuts com el nostre, vol dir que el deCatalunya és molt mediocre.

—De fet, el Govern Suárez no sem-blava gaire amoïnat amb aquest Estatut.

—Jo vaig tenir una conversa amb elministre d’Administració Territorial,Antonio Fontán, i em va dir que unstraspassos de funcions que havien devenir a la Generalitat no arribavenperquè Adolfo Suárez ja s’havia ado-nat que amb l’Estatut no arribaríemgaire lluny. El mateix president Tar-radellas el va anomenar “l’estatut deSuárez per Catalunya”.

—L’Eestatut era, en certa manera, alièa la Generalitat, oi?

—Sí, nosaltres no vam participar-ne gens, el van redactar i negociar elsdiputats i senadors catalans a Ma-drid. No van fer mai consultes a captècnic de la Generalitat, ni als conse-llers dels mateixos partits, ni al pre-sident. També és veritat que el presi-dent no hi creia massa, en la idea del’Estatut, no vull amagar que ell noveia clar que en aquell moment l’Es-tatut havia de ser la primera priori-tat. Li semblava que fins que no s’ha-guessin fet totes les lleis orgàniques

de la Constitució, l’Estatut es podiaquedar en un no-res. I quan va aca-bar el període per presentar l’Esta-tut, aleshores el president els va po-sar obstacles perquè el consideravaun mal Estatut.

—I doncs, per què Tarradellas va per-metre que tirés endavant?

—Quan vaig llegir l’Estatut vaigveure que allò era un desastre. Elspunts fonamentals no hi eren, ni l’or-dre públic, ni els ajuntaments, ni lavida local, ni la divisió territorial deCatalunya, ni un sistema financerclar, ni Seguretat Social, ni empresespúbliques. Aleshores els col·labora-dors més propers vam anar a veureel president i li vam dir: “Si vostè diu‘no’ a l’estatut, compti amb nosaltresperquè farem el possible perquè nosigui aprovat.” El president no es vaatrevir a fer-ho, amb més de 80 anysi la vida que havia portat, això li va pe-sar. Vam esperar que les circumstàn-cies permetessin fer alguna cosa, peròno hi va haver l’oportunitat .

—Però amb l’Estatut aprovat, ja nonomés són els tarradellistes els insatis-fets.

—Sí. Això és degut a una cosa moltcuriosa que no se sap, i és que des-prés del referèndum de l’Estatut alconsell de la Generalitat, en comptesd’eufòria hi va haver un clima depessimisme potent, perquè Madrid jaestava tranquil·la; l’Estatut de Ca-talunya es podia generalitzar per totEspanya sense problemes. Ara bé, noés Madrid el que ens ha tirat la pedraal sostre, ens l’hem posada nosaltresmateixos.

—Parlant de Madrid, la política deTarradellas de pactar amb l’estat maniqui mani, no té pas els mateixos efectesque fa vint-i-cinc anys…

—No, ara el resultat és que per pri-mera vegada en la història la capitalde Catalunya és Madrid. I això ensho hem guanyat a pols. La diferènciaés que Tarradellas no se sotmetia,sinó que convencia raonant. Si Tar-radellas va dir “ho faré tot menys elridícul”, ara el Govern català fa totel que sigui fer el ridícul.

Gemma Aguilera

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 69

“Després del

referèndum

de l’Estatut, al consell

de la Generalitat

en comptes d’eufòria

hi va haver un clima

de pessimisme potent,

perquè Madrid ja

estava tranquil·la;

l’Estatut de Catalunya

es podia generalitzar

per tot Espanya

sense problemes.

Ara bé, no és Madrid

qui ens ha tirat

la pedra al sostre,

ens l’hem posada

nosaltres mateixos”

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 70 HISTÒRIA EN LLIBRES

ClandestinosEl Maquis contra el franquismo, 1934-1975

L’autora, doctora en història contemporània i diplomada ensociologia, presenta una crònica d’una part de la història sovintoblidada: la dels vençuts de la Guerra Civil que es negaren a deixarde lluitar, alguns dels quals no foren neutralitzats fins els anyssetanta.

El Maquis, la guerrilla a les muntanyes, a les ciutats... unahistòria en què Marín vol recuperar els seus protagonistes del’oblit en què caigueren, feta a partir tant de documents d’arxiusi biblioteques com d’entrevistes amb protagonistes i personesproperes a ells.

Dolors Marín SilvestrePlaza y Janés. Barcelona, 2002. 331 pàgines.

Valencians sota el franquisme

El llibre d’aquests dos historiadors valencians, especialitzats enl’estudi del franquisme, es presenta a si mateix assegurant quesignifica una innovació en el camp de l’estudi del franquisme a lesterres valencianes, atès que es tracta d’una síntesi del períodefranquista que, sense perdre de vista en cap moment el rigorcientífic, ofereix un nivell divulgatiu i, al mateix temps, serveixd’eina als estudiants universitaris per tal d’afrontar l’assignaturaamb un manual que, per la seva qualitat, sembla imprescindible.

Antonio Calzado Aldaria i Ricard Camil Torres FabraLa Xara Edicions. Simat de la Valldigna, 2002. 151 pàgines.

L’Europa de FrancoL’esquerra antifranquista i la “caça de bruixes” a l’inici de la guerra freda.França 1943-1951

Les relacions perilloses. Estic d’acord amb Josep Benetquan escriu que aquest treball és un punt de partida per afutures investigacions. Així és; junt amb autors francesoscom ara Geneviève Dreyfus-Armand, Guixé aporta ambL’Europa de Franco noves perspectives per a aprofundir enla història de l’exili republicà a França. Guixé ha elaboratun treball exhaustiu de consulta i contrast d’informacionson analitza i (re)interpreta les diferents versions donadespel Govern francès i pel règim franquista espanyol, espe-cialment a partir d’arxius ministerials, diplomàtics, políticsi policials del país veí, ja que, com ell mateix explica,ara per ara, “els fons de la policia espanyola… sóninaccessibles per decrets de confidencialitat […]”.

L’Europa de Franco vol reobrir el debat sobre una reivin-dicació històrica, la de l’aportació de gran part dels exi-liats republicans a França en la lluita contra l’ocupació na-zi, fent costat a la resistència. Segons l’autor la seva con-tribució ha estat oblidada per la historiografia francesa.No és aquesta, però, l’única mala jugada a què es refereixGuixé. Avalat per la indulgència internacional vers el règimfranquista, especialment des dels Estats Units, i amb elsalconduit de l’anticomunisme feroç, fruit de l’anomenada

guerra freda, el Govern francès de la IV República va dur endavant la seua particular “caça de brui-xes, que pretenia deixar clar que el franquisme era un mal menor, i que la nova lluita sense mati-sos era contra el comunisme” a més de “trencar la unitat i la convivència en la lluita antifranquis-ta” –com escriu Benet–. Així, el 1948 França va començar la reobertura progressiva de la seua fron-tera, tot reprenent les relacions amb l’Espanya franquista i, dos anys després, a l’agost de 1950,va declarar el PCE il·legal a França, tot dins –com explica l’autor– d’un entramat polític que teniacom a últim objectiu destruir l’antifranquisme a l’exili. En aquest context, i en secret absolut, la policia francesa posava en marxa al setembre del ma-

teix any l’operació “Boléro-Paprika”, que pretenia deportar uns quatre-cents refugiats de nacionali-tat espanyola, acusats de comunistes, a Còrsega i Algèria. Finalment va aconseguir allunyar-ne unstres-cents, en un colp que volia fer minvar la lluita antifranquista organitzada dels comunistes, moltferits –especialment aquells deportats– per un sentiment de traïció i d’injustícia per part de “laseva segona pàtria”. Tot un complot que Guixé ha sabut contar i analitzar amb precisió de detallsi sentit crític, per venir a completar el que fins ara en sabíem.

Lourdes Toledo

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 71

Jordi Guixé i CorominesBiblioteca Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002. 255 pàgines.

Mata-Hari: sexe i espionatge a la Primera Guerra Mundial

Potser és la dona més misteriosa, magnètica i eròticadels inicis del segle XX. Almenys, la més mítica barreja defeminitat, sexe, desig, política, espionatge, història,llegenda... i mort. Era la matinada del 15 d’octubre del1917 quan la bella dona coneguda com Mata-Hari va morirsota una pluja de projectils disparats per l’escamotd’afusellament.

La història diu que qui va néixer com MargarethaGertruida Zelle el 7 d’agost del 1876 es convertí en unabellesa radiant que obtenia per la via del sexe secretsmilitars. El que és segur és que als quaranta anys, encaraamb un físic salvatge, va morir executada.

La seva imatge feia tornar bojos els homes. En aquest ciberlloc, l’internauta curiós podrà trobaruna selecció de les millors fotografies de la bella Mata-Hari i copsar el sentit sensual i eròtic del’època, a més de documentar-se sobre la vida d’un personatge tan peculiar i misteriós.

Adreça electrònica: www.ciudadfutura.com/armagedon/galeria/galeria.htm

Alexandre el Gran, una figura apassionant de la història

Nascut a Pella, Macedònia, el 356 aC, i mort el 323 aCa Babilònia en circumstàncies sobre les quals encaradivergeixen els historiadors, Alexandre el Magne o el Granés una de les figures més apassionants de la història. Enla seva persona i biografia es mesclen la història i lallegenda.

Se’l té per un dels conqueridors més importants. Vamorir molt jove, a punt de complir els trenta-tres anys, iaixí i tot va tenir temps d’unificar Grècia, conquerir Pèrsiai forjar un extensíssim imperi sota el seu lideratge (quearribava fins a l’Hindu Kush).

Aquesta pàgina permet fer-se una idea ràpida de labiografia del personatge, així com de la incessant activitat militar de conquesta que protagonitzàal capdavant dels seus exèrcits fins a la seva mort, el 30 de juny del 323 aC, causada potserper l’assassinat, la malària o la leucèmia.

Adreça electrònica: www.artehistoria.com/historia/personajes/4186.htm

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 72 HISTÒRIA EN XARXA

Tàrraco, un passeig virtual educatiu i interessant

Des de la seva fundació, l’any 218 aC, Tàrraco va esde-venir un assentament bàsic per a la romanització de lapenínsula Ibèrica. L’any 27 aC va ser designada capitalde la important província Hispania Citerior, anomenadatambé Tarraconensis. Aquesta decisió va comportar elreconeixement definitiu de la funció que la ciutat hauriad’exercir en els territoris de l’occident romà durant elperíode de l’alt imperi, amb la qual cosa Tàrraco vaaconseguir un alt nivell urbanístic i monumental, d’acordamb la seva importància i significació.

Aquest lloc virtual, a banda d’informació sobre tot elque s’organitza, permet accedir a la interessantíssima

–sobretot per a professors i alumnes de secundària– “perspectiva hipotètica de Tàrraco, al segle II”.Un lloc deliciós de realitat virtual romana.

Adreça electrònica: www.mnat.es

Buffalo Bill i el seu Wild West

William Frederick Cody (1846-1917) és potser la figura enquè es barregen la realitat i la llegenda del mític Far o WildWest de la història dels Estats Units. Conductor de diligèn-cies, porter d’hotel, missatger de correu a cavall, soldat,tramper... però sobretot caçador, o aniquilador, segons comes miri, de búfals, activitat que li valgué el famós àlies, jaque els matava a milers. Havia estat contractat com a caça-dor per abastir de carn els treballadors de la línia fèrria deKansas. Home d’hàbils recursos efectistes i, avui en diríem,mediàtics, va saber utilitzar en favor seu l’aura d’heroi queconreà servint a l’exèrcit (1868-72), de manera que, el

1883, quan tenia trenta-cinc anys, va fundar la companyia teatrera-documental Buffalo Bill’s WildWest, que es presentà a Omaha. L’espectacle del “salvatge oest” va agradar tant al públic de l’estdels EUA que l’èxit va convertir Cody en una figura molt popular i famosa. Des de llavors va actuardurant deu anys arreu d’Europa, i al tombant de segle ja era possiblement la figura més famosa irecognoscible del salvatge Oest arreu del món.

Adreça electrònica: www.americanwest.com/pages/buffbill.htm

ELTEMPSDEL 15 AL 21

D'OCTUBRE

DE 2002 73

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS